La paella mecànica

Doctor en Semiologia i Història de la Cultura per l’École des Hautes Études en Sciences Socials de París i catedràtic de Teoria de la Comunicació a la Universitat Denis-Diderot de París, és consultor de Nacions Unides i especialista en geopolítica i estratègia internacional, a més de ser considerat una de les figures més rellevants del moviment altermundista internacional. Actualment imparteix classes a la Sorbona de París.

Durant 18 anys va ser director de Le Monde Diplomatique, és president d’honor de l’organització ATTAC i doctor honoris causa de les universitats de Santiago de Compostel.la, Còrdova i l’Havana.

Ahir Ignacio Ramonet ens va donar tota una autèntica lliçó de geopolítica actual a tots els que ahir ompliem el paranimf de la Nau.

“Ignasi té el món al cap, i el cap al món”, va dir d’ell Ferran Montesa, conseller director general de Le Monde diplomatique en espanyol, un altre dels seus presentadors.

Ramonet ens va resumir en 60 minuts la seua visió de la geopolítica actual.

Va començar parlant-nos del paper que representen actualment en el món les anomenades “potències emergents”, terminologia de formulació recent però que en el passat al.ludia als països del Tercer Món o a aquells pertanyents al moviment dels “No alineats”.
Xina, Índia, Brasil, Sudafrica, Rússia, però també Etiòpia, Nigèria, Colòmbia entre altres són economies emergents que presenten creixements anuals del seu PIB per sobre del 6-7 %.

Sorprenent per mi va ser escoltar de la boca d’Ignacio Ramonet que Etiòpia o Nigèria eren països amb un alt índex de creixement de riquesa…

Va destacar el paper de potències dominants que les properes dècades reserven per a la Xina o l’Índia, especialment per al primer, al costat de la gran superpotència actual: els EUA.

Xina és ja actualment la segona potència econòmica mundial, per davant d’Alemanya o Japó.
Entre les potències emergents ja no hi han països europeus, que van ser les grans potències dominants mundials des del segle XV i al llarg de cinc segles.

Els grans intercanvis econòmics al planeta tenen lloc a hores d’ara al llarg de l’oceà Pacífic, entre Àsia i Amèrica, quan anteriorment aquest paper en exclusiva l’exercia l’Atlàntic, amb els intercanvis comercials entre Europa i Amèrica.
Els mercats europeus són mercats ja saturats, únicament de reposició, mentre que els mercats asiàtics són mercats de creixement.

Ignacio Ramonet va parlar del G -20 com el veritable organisme de govern del món, del qual ja formen part les grans economies emergents, com a substitut a les Nacions Unides.
Però no va formular cap crítica sobre el seu paper de servei cap a les grans corporacions què s’enriqueixen amb el saqueig dels recursos del planeta i dels països sotmesos als dictats del capital internacional.

Ramonet va parlar també de l’Amèrica Llatina, de la qual va dir que està travessant la millor època de tota la seua història, per la seua ascendent expansió econòmica i per la presència de governs progressistes, entre les prioritats dels quals figuren les de la redistribució de la riquesa, la construcció d’infraestructures i la creació de sistema públics de Sanitat, Educació o pensions.
En 15 anys, més de 50 milions de persones han deixat darrere la pobresa als països llatinoamericans. I això ho va atribuir Ramonet a la seua independència respecte dels EUA i al seu nou gran aliat econòmic: la Xina, país que necessita la soja, la carn i els recursos minerals sud-americans per mantindre el seu creixement.

Ignacio Ramonet va esmentar que la Xina és el gran rival econòmic actualment dels EUA, però no el seu principal enemic. Aquest és l’Iran.
I a partir d’ací ens va parlar en profunditat del que pensa sobre l’acord recentment signat entre l’Iran i els EUA, un acord estratègicament decisiu però encara provisional i reversible.
Ramonet va relacionar aquest acord amb l’aconseguit amb Síria fa poc, i va parlar també de la situació geopolítica de l’Orient mitjà, al qual qualificà com “focus pertorbador del món”, ja que el 80% del total dels conflictes mundials es desenvolupen en aquesta zona del planeta.
Aràbia Saudita i Israel són, segons ell, els dos grans perdedors d’aquest acord.

La nova tècnica d’extracció de gas i de petroli, el fracking, molt desenvolupat als EUA malgrat la gran oposició del moviment ecologista nord-americà, farà que en pocs anys aquest país siga autosuficient energèticament i, per tant, el control dels pous de petroli d’Orient mitjà passe a ser una qüestió secundària per a ells.
Per això Obama va signar l’acord amb Síria i l’Iran i posa les seues mirades ara en els mercats asiàtics.

Durant tota la seua xerrada Ignacio Ramonet va presentar la geopolítica actual com un immens tauler d’escacs, però no es va referir en cap moment al paper de pàries i explotats que els pobles juguen actualment davant les imposicions del capitalisme neoliberal mundial.
Quan va ser interpel.lat per això, Ignacio Ramonet va semblar no estar molt d’acord i va donar una resposta per a mi bastant sorprenent: en va posar com a exemple que els pobles americà i iranés havien triat Obama i Hasán Rohani perquè aquests feren polítiques de pau al món, o que el poble egipci havia propiciat el cop d’estat de l’exèrcit contra els Germans Musulmans.
Així justificava Ignacio Ramonet el “destacat” paper que tenen els pobles del món en l’actual geopolítica mundial, en triar democràticament els seus governants o propiciar cops d’estat “democràtics” com el de Egipte. Sorprenent per a mi aquesta postura i crec que per a molts dels que allà hi érem.

Ramonet va ser també interpel.lat per dir que els països africans estaven creixent econòmicament a gran ritme, però sense fer cap esment de per a qui anava a parar aquesta riquesa (per descomptat, per a les elits del poder, en connivència amb les grans empreses occidentals), i del poc o res de aquesta riquesa que arribava al poble.
Ramonet va reconèixer llavors el desigual repartiment de la riquesa que s’està produint en aquests països africans, cosa molt òbvia crec que per a tots els allí presents.

Res va dir Ignacio Ramonet del brutal exhauriment dels recursos del planeta al qual les grans empreses dels països desenvolupats i dels emergents ho estan sotmetent, ni de la necessitat de plantejar el decreixement com una alternativa a la voràgine capitalista i consumista actual, ni del rellevant paper que el poder dels especuladors financers del planeta te sobre la geopolítica actual al món.

Al menys per a mi, interessant però alhora decebedora xarrada d’Ignacio Ramonet ahir a la Nau de València.

Patraix, València, a 27 de novembre de 2013.