Ens hem de felicitar per l'acord a què han arribat els governs català i valencià a propòsit de la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal9 als territoris respectius. I hauríem de felicitar també ACPV per la prudència en l'exigència del restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià en acompliment de la resolució al seu (nostre) favor del recurs que va fallar el Tribunal Suprem Espanyol, facilitant així la negociació entre les administracions.
 

Tanmateix, des del principi, tot té un regust amarg.

Som un territori amb una continuïtat cultural i lingüística trencada per fronteres administratives i polítiques, una divisió fomentada des de la dreta del País Valencià i assumida còmodament com a vàlida des de l'autonomisme del Principat de Catalunya. En aquest territori un dels eixos vertebradors podria haver estat la televisió, però no ho ha estat, precisament pel seu contingut. L'única expressió de catalanisme reunificador que recorde (del temps que podia veure la TV3) és el mapa de l'oratge. Ni TV3 ni cap de les “estructures d’estat” de les quals parla ara la coalició que governa la Comunitat Autònoma de Catalunya ha tingut mai present el País Valencià i menys encara els Països Catalans; vegeu si voleu el darrer episodi de l’Assemblea “Nacional” de Catalunya vs Mallorca.

Haver de conformar-se amb veure TV3-internacional al País Valencià amb una antena parabòlica, com si fórem immigrants no integrats que enyoren la terra ancestral, tenia un to excessiu de patetisme, a més de donar per justificats els arguments dels anticatalanistes que sostenen que els catalanistes del País Valencià hem d’anar-nos-en a Catalunya. No perdoneu, estem a casa i el nostre independentisme reivindicatiu és legítim.

Ara TV3 es podrà veure “amb normalitat” (caldrà veure com queda l’afany per censurar expressions com “País Valencià” i el respecte als trets d’identitat, però ja s’ho faran), cessarà l’assetjament a Acció Cultural per part del govern valencià, i així, els esforços reclamant la llibertat d’expressió i recaptant fons per pagar unes multes injustes (i ara desestimades) els podrem dedicar a les nostres reivindicacions polítiques.

El restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià pot ser el principi del canvi de les reivindicacions nacionalistes: “Per un finançament just” és un bon principi.

Éxpectant de la votació de hui

Aquest estiu la meua germana em va regalar el llibre de Roger Bruch i en llegir-lo em vaig trobar un poc estrany. En una primera interpretació l’autor donava per mort el PSAN i en feia inventari de l’herència. Era com apersonar el partit i repartir-se els bens: aquest ara està a l’MDT, a l’ANC, a l’Esquerra Independentista, aquestos altres estan a ERC, el matrimoni (Catalunya Lliure) no li va anar bé, els xiquets (Maulets) per a què parlar-ne,… Total un quadre fatal on sols quedava salvar els mobles parlant de la coherència ideològica, fer un reconeixement a les aportacions ideològiques a l’independentisme i resquiescat in pace.

Doncs no em va agradar, aclarim: les bones intencions de l’autor, el treball d’investigació, el rigor del treball,… jo sobre això no dic res. Em sembla bé. Però coi! Que estem vius! Que el PSAN forma part de la coalició de Solidaritat per la Independència i estem participant de la vida política activa, a les institucions del Principat a través de SI, al País Valencià amb actes culturals i polítics i ara estem en la campanya electoral de les eleccions de demà 25N.

Ignorar l’adversari pot ser una tàctica, equivocada al meu parer, però hem d’assumir que en el joc polític hi ha gent que pensa que tot val. Us deixe un link a un post de Josep Guia que parla de la Núria que està en campanya… tots dos del PSAN, versió 2013, encara en vigor!

 

La candidata més estimada

Les Societats de Garantia Recíproca (SGR) són empreses financeres de caràcter mutualista que compten com a socis protectors a les Comunitats Autònomes, Diputacions provincials, Cambres de Comerç,…  es dediquen a prestar avals davant la banca privada en nom de les empreses que no tenen suficients garanties per accedir al crèdit sol·licitat, facilitant les inversions de les empreses i gent autònoma i fomentant a traves dels préstecs el creixement econòmic.
 

Al País Valencià la SGR va estar fa uns mesos en una greu situació econòmica propera a la liquidació en no rebre els fons anuals compromesos per la Generalitat Valenciana, a més el deteriorament econòmic del teixit productiu valencià va provocar molts impagaments de les empreses aval·lades i la banca va exigir a la SGR l’acompliment dels seus compromisos. Davant una situació de fallida tan evident la sang no va arribar al riu i la Generalitat Valenciana es va responsabilitzar d’aquestos avals comprometent fons suficients (subscrivint una ampliació de capital de 46 milions d’euros) per atendre els préstecs pendents.

Però el compromís es va demorar per la situació de fallida econòmica de la Generalitat Valenciana i el supervisor bancari, el Banc d’Espanya, va determinar que la SGR del País Valencià era inviable i que calia la seua dissolució. Maniobres financeres d’última hora (una aportació extraordinària d’urgència de 14 milions d’euros al Fons de Provisions Tècniques) van transferir els fons públics necessaris a canvi d’un compromís de reestructuració de l’entitat.

Aquest procés de reestructuració passava, com no, per un ERO que afectava a 40 dels 84 treballadors i la reducció salarial de la gent que es quedava

Parem-nos a mirar l’ERO: S’inclou en ell al director de Castelló, un dels principals valedors de les empreses immobiliàries aval·lades a aquella província que són les que en major part han provocat la mala situació econòmica de la SGR. Aquest director té més de 65 anys, es troba en edat de jubilació i la seua indemnització a l’ERO s’estima en 130.000€, import que al detraure’l del “fons de l’ERO” provoca que baixe la mitjana a rebre per la resta de persones afectades i aquesta es situe en uns 25.000€. No havera eixit més a compte deixar que l’home es jubilara? I respecte als directors territorials afectats, què en diríeu del fet que se’l atribueix com a rendiment en espècie els vehicles d’empresa que han utilitzat, fet que ha unflat les seues retribucions i el càlcul de la seua indemnització.

Mentre es negociaven les condicions de l’ERO, dos dels principals socis privats Bankia i SabadellCAM (recordem una d’elles receptora d’ingents quantitats de capital públic per evitar la seua fallida i l’altra beneficiària d’un aval del Banc d’Espanya front a la fallida de CAM per facilitar-ne la seua absorció) van declinar l’oferta de subscriure una altra ampliació de capital. Aquesta ampliació de capital és necessària per evitar la dissolució donat que a hores d’ara el deteriorament de la situació econòmica de les empreses aval·lades ha empitjorat encara més la solvència de la SGR del País Valencià i probablement amb l’ERO però sense aquesta nova ampliació de capital privada la SGR acabarà en disolució.

Tenim una entitat pública a la que s’injecten uns 60 milions d’euros de diners públics gran part dels quals aprofiten per recompensar els directius que han dut a la situació de ruïna de la SGR i que ha d’anar igualment a la dissolució per què els seus socis privats, rescatats també amb diners públics, quan arriba el moment de posar diners diuen que no.

Sols m’ho pense jo que se’ns riuen a la cara?

Hui dijous ha mort Paco Candela, m'havera agradat estar al seu soterrar i acompanyar amics i amigues, gent de combat per la llibertat i el socialisme, que hui s'han aplegat a acomiadar un amic i un company.
Tinc records especials de Paco Candela, són com raigs, imatges intermitents, llampecs que em porten anys enrere quan em cridava la gent independentista a reunions a Gandia, on ell estava.
Gandia per a mi té un significat especial: va ser la ciutat on un amic em va oferir militància, mig clandestina, al PSAN. Vaig dir que sí i quan aquell amic es va girar, fent un gest d'assentiment, a un grup de gent del partit que venia per darrere vaig veure cares de satisfacció, entre ells estava Paco Candela.

Ha mort una gran persona, un patriota, hauriem de retre-li homenatge lliurant-li la independència del nostre país, de la nostra nació, als seus hereus que també estan en aquesta lluita.

El rescat

Ja en juny d’enguany José Vela, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, reconeixia dificultats econòmiques al País Valencià i assegurava que la solució per al problema de liquiditat autonòmica eren els “hispanobons”, una mena de Deute Públic Espanyol que es vendria als mercats financers i els diners anirien a les comunitats autònomes. El govern espanyol no ho veia bé atés que el preu que es pagava per vendre el deute públic (un dels indicadors és la prima de risc) als mercats era molt elevat. Com a alternativa el govern espanyol va articular el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) que consistia a posar a disposició de les comunitats autònomes que ho sol·licitaren un fons de 18.000M d’euros. Qui el demanara havia d’acomplir uns requisits econòmics, pressupostaris, que estan reflectits a la llei 21/2012 de 13 de juliol d’enguany, aprovada al congres Espanyol amb els vots de CiU. Aquests requisits suposen, suposaran per a nosaltres, més retallades de serveis públics, més acomiadaments d’empreses públiques per rebaixar despeses i més impostos, per augmentar ingressos. En definitiva més esforços per aconseguir l’objectiu de dèficit públic autonòmic de l’1,5%.

El rescat de Catalunya va començar el 20/7/12 amb la petició de 3.900M d’euros per al País Valencià i continuà el 28/8/12 amb la petició de 5.000M d’euros per al Principat, segons comunicats dels respectius consellers portaveus Císcar a València i Homs al Principat.

La següent pel·lícula, amb ínfules de documental dramatitzat, que recomanaria per entendre millor la gestió de la crisi és The last days of Lehman Brothers. Aquesta pel·lícula cronològicament comença on acaba Margin Call:  ha passat una setmana des del cap de setmana de la vertiginosa caiguda del valor en borsa de l’empresa (un 75%) que en Margin Call s’insinuava que s’havia deixat caure en un exercici d’avarícia intel·ligent: els grans accionistes i socis importants de la firma posaren en venda les accions i els actius a baix preu per intentar recuperar el màxim possible abans de la desfeta.

Entra en escena la FED (el Banc Central d’Estats Units) que intenta solventar la situació, més aviat es podria dir que vol fer una “voladura controlada” de la situació. La idea és aprofitar l’ocasió per exemplificar que els mals actes, la mala gestió, tenen conseqüències per als mals gestors. Ara, la manera que el Secretari del Tresor, Henry Paulson, vol solventar la cosa és poc intel·ligent: cita els dirigents de la gran banca d’Estats Units i els comunica que el govern no injectarà diners a Lehman Brothers i que no farà res per evitar la seua fallida. Els proposa crear un fons amb capital privat, de la resta de bancs,  i que aporten ells els diners i salven LB. Creant així un precedent per a possibles futures fallides que es “salvarien” per la intervenció d’aquest gran fons financer privat de solidaritat.

La pel·lícula pren així tres camins:

1. La gran banca dels Estats Units que, reunió rere reunió, es desvincula de la idea i decideix no fer res. Qui sap qui podria ser el següent a caure? Sense l’ajuda que el govern havia donat a Fannie Mae i a Freddie Mac (altres bancs en dificultats salvats amb capital públic) sols uns mesos enrere, podria ser qualsevol. I en aquest cas els diners propis que haurien de destinar al fons de solidaritat entre taurons els vindrien molt bé. Així, les expectatives són tirant a negre.
2. El segon en la llista (Merryl Lynch) veu com el nivell de les aigües puja i li arriba al coll, comença una carrera amb el doble objectiu de vendre una part insignificant del seu negoci a un dels grans, obtenir liquiditat i allunyar-se de la fallida sense haver d’aportar res a aquest fons solidari. El seu final és que el possible soci (Bank of America) se n’adona de la seua debilitat que l’aboca a triar entre la fallida o la venda. I BoA compra, a preu de saldo, l’entitat
3. Lehman Brothers veu amb molts mals ulls la solució del govern i dedica els seus esforços a intentar convèncer el Secretari del Tresor (l’equivalent al nostre ministre d’economia) que deixar en l’aire la firma provocant la fallida crearia un col·lapse econòmic  d’àmbit mundial i efectes devastadors en el sistema financer global. Els seus precs són desatesos i el govern de Bush decideix, una vegada la resta de la banca s’ha inhibit i Merryl Lynch s’ha venut, “donar exemple” deixant caure LB. A continuació, en un exercici d’incoherència, al final de la pel·lícula  aporta el capital necessari per evitar la fallida d’AIG, la major asseguradora financera d’Estats Units.

Els motius que porten el govern dels Estats Units a actuar d’una manera tan estranya estan explicats en un altre film:  The inside Job.

Spoiler: Si no voleu veure The last days… ací teniu la pel·lícula contada escena a escena, pràcticament.

Aquest estiu m’he dedicat a veure com el cinema ha reflexat el principi de tot el desastre social, econòmic i financer que estem patint. El final el tinc clar: La imatge del nostre present està dominada per una mina a cel obert que no fa més que aprofundir en les polítiques d’austeritat i desmantellament de l’estat del benestar que ens duu directament a un forat negre de sacrifici i patiment que no porta enlloc. Caldrà, al meu parer, que algun dia s’ature aquesta orgia de retallades, mirem cap a dalt i veiem on està la llum, canviem de sentit i comencem a eixir del pou.

 Margin Call

Per entendre un poc millor el principi de la maror prenc part d’una comparació pedagògica que fan al web d’una empresa d’assessoria empresarial:

Imagineu que un promotor immobiliari, ha construït un bloc de 10 pisos que han costat 150.000€ cadascun, en total 1.500.000€ i el banc li’ls ha donat tots en un préstec, sense haver de posar diners de la seua butxaca. Les expectatives són vendre cada pis per 200.000€ i espera guanyar 50.000€ per vivenda, en total 500.000€ en un any. No està malament, eh?

 El promotor té una xarxa de venedors i immobiliàries amb contactes que estan en negociacions amb gent interessada en la compra dels pisos. Amb temps per davant, ralentitzant les obres si cal, allargant les negociacions, es pot augmentar un poc el preu de venda i superar els 250.000€. Algunes de les persones interessades són familiars, d’altres amistats, persones conegudes, gran part d’elles especuladores que pensen revendre en breu el pis a un preu superior per fer més negoci encara. I això és així per què sembla una veritat immutable que les vivendes no van a deixar de pujar de preu per sempre més, inflant-se com una bombolla de sabó.

 Però un dels venedors crida* i us dona una notícia en primícia: la veritat absoluta és que en un breu espai de temps, setmanes, el mercat immobiliari va a caure i els pisos no es podran vendre ni per 50.000€.

 Hi ha un problema! Si això és cert aconseguirà un màxim de 500.000€ per tot l’edifici, però el banc en reclamarà 1.500.000€, li embargarà la casa, el xalet, el cotxe,… i encara li deurà diners.

 Hi ha dos opcions, no fer res i anar a la ruïna o vendre com siga, baixant el preu dels pisos, inclús fent veure a qui compra que se li fa una generosa rebaixa i anar baixant dels hipotètics 250.000€ fins al preu de cost de 150.000€ o inclús menys, perdent diners però menys dels que perdria si no fera res. Si es fa açò es perdrà la relació familiar, l’amistat, la confiança dels clients, algun dels especuladors s’encabronarà; però el promotor no s’arruïnarà. Tot açò es farà amagant la informació privilegiada de la que disposa i no explicarà a qui compra que el pis aquell en qüestió de setmanes no valdrà res.

 Aquest fals dilema moral és el que es planteja a la pel·lícula, fals perquè, des d’un principi, tenim clar què és el que faran els directius de Lehman Brothers (LB). Els pisos de la comparació són les accions de LB i el que estava passant quan baixaven les seues accions era que les estaven malvenent ells mateixos. Els béns sobre els que es sustentava el seu valor estaven deteriorats i això estava a punt de fer-se públic. Abans de perdre-ho tot, “encolomaren” les accions als seus clients, desfent-se ells (els directius i principals accionistes) de les seues.

*Quan a la comparació dic “crida”, el que passa realment és, segons la pel·lícula, que un analista de LB, un “soldat ras”, descobreix que el rerefons de totes les inversions de Lehman estan fonamentades en actius tòxics, hipoteques amb un alt grau d’impagament, i que en qüestió de setmanes tot es descobrirà i el valor de la companyia en borsa es desplomarà: una de les dues eixides és  vendre a baix preu i ràpidament totes les accions que siga possible.

A la pel·lícula també es va veient com l’exigència de responsabilitats va pujant, com en una cascada inversa cap a l’alta direcció. El “soldat ras” li ho diu al seu directiu, aquest li ho diu al cap de secció, qui li recorda als seus caps que ja fa setmanes que els ho havia advertit (ja es sabia fa setmanes!), que li ho fan veure al director general, al qual li retrauen que ja fa mesos que tenia els informes de la situació damunt la taula (mesos!), el qual convoca el Consell d’Administració i dóna a conèixer que la informació que coneixien un any enrere s’ha confirmat, el desastre s’ha consumat i que cal eixir ràpidament d’ella. De quina manera? Ja ho sabem.

En malvendre les pròpies accions provocaren ells mateixos la fallida de la companyia, però si penseu que això és actuar malament, espereu, que ara ve una altra pel·lícula. Una pel·lícula que, cronològicament, comença quan acaba aquesta. Qui paga aquest desgavell? Els accionistes i directius de Lehman ho tenien clar: el sector públic, l’estat. La Reserva Federal dels USA entra en joc i és la principal protagonista de The last days of Lehman Brothers

No han estat poques les agressions que les reivindicacions nacionalistes han sofert al llarg del temps al País Valencià, però malgrat això em fa la sensació que no han acabat.

Pot ser en un altre temps eren més físiques, més violentes i ara són més educades i fetes des de les institucions. Llevar el nom de País Valencià a una plaça de Xàtiva és violència, pot ser això siga una exageració, però és una agressió, des del meu punt de vista.

Vaja per davant que venint de qui ha vingut: el PP i el seu màxim exponent a la zona (Rus) no m’estranya. Ara l’actitud dels qui l’han acompanyat: l’oposició d’esquerres i nacionalista m’ha decebut.

Llegint les declaracions dels grups de l’oposició d’ahir mateixa, en calent i per tant pendent de més que probables matisos d’ autojustificació, podria dir que no tenen res a veure amb  mi.

Per a EU “és hora que Franco deixe de tindre els honors”, sense menció al preu pagat en la negociació. Compromís “reconeix la legalitat vigent de la denominació de Comunitat Valenciana que és un ens sense personalitat dirigit per polítics sense personalitat i sense criteri”. Per al PSOE  “és prioritari que Franco deixe de ser alcalde de Xàtiva”

Per a mi la legalitat vigent està per subvertir-la i la política per arribar a convèncer a la gent de la meua ideologia. Les prioritats que els partits d’esquerres de Xàtiva han manifestat en aquesta ocasió, fer política sols d’esquerres, o respectar la legalitat vigent en quant a denominacions, simbologia i reivindicació nacional no és la meua opció. I no se si la de les persones nacionalistes que votaren eixes opcions a la ciutat de Xàtiva.

Que el conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat Valenciana “piule” al Twitter el dia que el País Valencià és intervingut per Espanya que “El rumor de intervención de la Comunitat Valenciana es totalmente falso, nos hemos adherido al Fondo de Financiación de las CCAA” no deixa de ser simptomàtic: De que  el nerviosisme assalta ja les altes esferes del “govern” valencià i que les conseqüències de la seua actuació poden ser imprevisibles.

Vaja per davant quin seria el final que a mi m’agradaria: A curt termini, convocatòria anticipada d’eleccions autonòmiques, formació d’un govern distint a l’actual i entrada al parlament valencià de diputats i diputades independentistes que reclamaren en veu alta, i en seu parlamentària, que gran part del mal que patim al País Valencià prové de l’espoli fiscal al que ens sotmet Espanya des de fa temps (ací caldria parar-se un momentet a mirar el document que Solidaritat per la Independència al País Valencià va elaborar al respecte). I a llarg termini, la independència d’Espanya.

No es pot ser més cínic que formar part d’un govern que ens ha dut a la situació que fa necessària la intervenció econòmica i pressupostària del País Valencià i desmentir-ne’n la situació pel twitter.

Quan un govern fia tot el seu futur a un monocultiu com el de la construcció (amb tots els excessos i irregularitats que inclús han estat denunciades per Europa, l’Europa que en breu haurà de salvar fins i tot el govern que ara ens ha de rescatar) i inverteix els recursos obtinguts entre la corrupció (al País Valencià tenim un govern autonòmic amb 11 diputats imputats per casos de corrupció!), els grans events per a major glòria dels seus acòlits, foment del caciquisme, l’amiguisme, més corrupció i, la part més grossa i la que més dol, a alimentar Espanya amb els recursos que any rere any ens detrau via l’espoli fiscal a costa de soscavar el nostre PIB es pot dir que s’ha produït una organització de mitjans i recursos per cometre un robatori a tot un territori.

Ha estat la irresponsabilitat del govern valencià la que ha li ha fet preveure uns ingressos ficticis confiant en que el món immobiliari anava a ser immune a la crisi mundial que va començar el 2008, preveient uns ingressos per llicències d’obra, impostos directes i indirectes (la minsa part que es queda al País Valencià) que no s’han realitzat i ha pressupostat unes despeses impossibles d’assumir en el context de recessió econòmica amb projectes megalomaniacs com la Ciutat de la Llum, l’aeroport sense avions, els projectes coronats amb arquitectes de luxe a preus prohibitius i d’altres. La mateixa irresponsabilitat que ha dut als gestors econòmics a emetre en 2010 deute públic autonòmic a preus prohibitius, a pujar els preus d’una nova emissió de deute en 2011 per atendre els venciments de l’any anterior, a continuar dibuixant un cercle amb les retallades als drets socials i econòmics de la part més nombrosa i desfavorida de la societat valenciana sols per a pagar els interessos de l’endeutament públic de la Generalitat Valenciana.

Quan es parla del mal govern valencià, estem parlant de que ha estat el govern valencià el que ha tingut que recorrir ja a l’Estat, de qui ara nega la intervenció, per atendre un ridícul (ridícul en termes de xifres autonòmiques) préstec de 124M d’€ que no va poder pagar a una entitat financera. Un préstec que en 2011 es va pagar amb l’avançament, el primer avançament, de transferències pendents de l’Estat a la comunitat autònoma. L’Estat Espanyol va ser qui va dissenyar i finançar el pla de pagaments a proveïdors de les entitats locals, i el País Valencià va ser, ja en el mes de maig, la primera comunitat autònoma en recursos consumits d’aquest fons conegut com a fons ICO dels proveïdors dels Ajuntaments. I l’Estat Espanyol, en una reunió entre la presidenta del col·legi de farmàcia valencià i la ministra de sanitat, la que ha desactivat una vaga indefinida de les farmàcies valencianes per falta de pagament per part de la Generalitat Valenciana.

Pensar que tots aquestos despropòsits no tenen preu i que el recurs al fons de liquiditat de les comunitats autònomes, per usar la terminologia del govern valencià del PP, no estava dissenyat d’avantmà i que ens va a eixir de bades, és no ser conscient del naufragi valencià al que ens arrastren.

Una vegada més s’exigirà a la ciutadania retalls, sacrificis i renúncies als avanços aconseguits en la societat del benestar. Uns sacrificis que es menjaran els excessos dels dirigents que no ens meresquem.

El darrer episodi d'un "nou" banc, fruït de la fusió de diverses caixes d'estalvi gestionades per polítics (PO-LÍ-TICS, no gestors afins a una política) de dreta i del (DEL, no simpatitzants) del Partit Popular és vergonyós i ens va a dur a l'abisme econòmic.
Aquesta entitat que va declarar beneficis en 2011 de 305 milions d'Euros ha "reformulat" els comptes i ha declarat ara que en 2011 el que hi van haver van ser pérdudes, més concretament per 2.979 milions d'Euros. I això? Molt fàcil, per què així es converteix en una entitat necessitada d'ajudes externes que li injectarà el nostre govern.
Com pot un govern oferir "barra lliure" a una entitat privada? Està clar que estem parlant d'una entitat financera "sitèmica" (que vol dir que si cau se'n va tot a fer la mà, i perdoneu la sinceritat) però es que oferir barra lliure de fons públics és... com reconèixer que ja ha caigut, sense el "com".
Aquest banc ha passat, en els cinc dies d'una setmana, de xifrar les necessitats en 5.700 Md'E a 7.500 Md'E, 15.700 Md'E i hui dissabte s'ha quedat la cosa en 19.000 Md'€
No hi ha tants diners! Ni en el FROB (amb una autorització màxima de dispossicó de fons de 14.000 Md'E) ni al Fons de Garantia de Depòsits que alimenten la resta d'entitats que no tenen problemes. I s'haurà de recurrir a fons públics que estaven destinats a rebaixar el dèficit gràcies a les retallades imposades en educació i sanitat els darrers mesos. Però ni així hi haurà prou, s'haurà d'incrementar el recurs al finançament privat (els mercats, recordeu? el dolent de la pel·lícula) incrementant perillosament el percentatge de deute de l'Estat fins al 90% del PIB.
És en eixa situació on "el mercat" exigira un tipus d'interés més... interessant, podríem parlar d'un 9%, una prima de risc inassolible per a un estat.
Aleshores amb què ens trobaríem? (amb què ens trobarem està més ben escrit): amb un recurs a Fons Europeus, a una intervenció limitada en un principi a sanejar el sistema financer, no sols a aquesta entitat (perquè pel camí la cosa haurà passat de la necessitat de 19.000 Md'E d'una entitat a uns 50.000 Md'E d'altres que no deixaran l'oportunitat de demanar, si paga Europa...) i després la intervenció, el "rescat", serà a l'Estat. Amb els referents d'Irlanda i Grècia.
Si aquest post fora un video del Youtube sols es veuria el fons del barranc acostant-se a velocitat constant i directament proporcional als despropòssits del govern amb el seu bank, que ens han dut a tots i a totes al bac més gran de la història econòmica que mai podrem recordar.
Perdoneu, se m'ha acabat l'optimisme.

El Consell de Política Fiscal i Financera és l’òrgan que reuneix les Conselleries d’Economia i Hisenda de les Comunitats autònomes de l’Estat Espanyol per “coordinar” polítiques (autonòmiques) fiscals.

Ahir, 17 de maig, hi havia reunió però no hi havia res a coordinar; les autonomies anaven a presentar els plans d’ajust per aconseguir l’objectiu de dèficit 0 per a 2015. Segons dos titulars de premsa “[La Generalitat Valenciana] va a l’”examen” de Montoro quasi sense dèficit” (Levante EMV 16-5-12) “Catalunya espera l’aprovat d’Hisenda” (Reuters 16-5-12)

I dic jo, ¿Quina autonomia es la que tenim si cal que se’ns coordine a Madrid i anem amb una actitud d’alumnes submisos amb la màxima aspiració d’haver fet bé la feina que ens han manat?