Etziba Balutxo...

Fa poques setmanes, Margalida Vicens Veny va lliurar a la Penya Barcelonista Els Tamarells el carnet 3.321 de soci del Barça d’un oncle de son pare i va explicar una història corprenedora que reclama divulgació. Jaume Vicens i Mas, Ramonet de malnom, va néixer a Felanitx dia 22 de març de 1904. Son pare, Jaume Vicens i  Garcies, com tants de felanitxers de la primeria del s. XX, va partir a l’arrisca l’aventura cap a Amèrica a provar fortuna i mai més no en saberen noves. A la Vila va deixar l’esposa, Margalida Mas i Barceló, i els seus tres fills, Miquel, Sebastià i Jaume.

L’any 1926, després del servei militar, Jaume va trobar feina de cuiner al restaurant d’un hotel de Barcelona. Va anar a viure al carrer Salvà, darrera del Paral·lel, d’on es traslladà el 1936 al Raval, concretament al n. 14 del carrer Sadurní, al cap de cantó amb el carrer de Sant Josep Oriol.

A Barcelona l’agafà la guerra i, gràcies a la mediació de la Creu Roja, va mantenir correspondència amb la família de Felanitx. Les darreres cartes creuades són la que ell va escriure dia 30 de desembre de 1937, on diu que segueix bé, i la que li va correspondre la família dia 22 de febrer de 1938. Ja no hi va haver resposta. Més endavant, a la casa pairal, va arribar la cartera d’en Jaume, amb el carnet del Barça, el d’identitat laboral i la carta esmentada. Encara que sense cap confirmació, per tradició oral s’ha dit que va morir víctima d’un bombardeig i, com veurem, és la tesi més plausible. 

Amb aquesta informació i gràcies a les indicacions de persones solvents consultades (Aina Adrover, Bartomeu Garí, David Ginard, Marçal Isern, Xavier Margais, Josep Lluís Martin Berbois, Jaume Miró, Sebastià Serra, Josep Maria Solé i Sabater, Antoni Tugores i Joan Villarroya), hem accedit sense èxit a moltes bases de dades. Entrevistats amb la responsable del Projecte Persones Desaparegudes – Contacte entre familiars, s’ha obert un expedient per veure si, en els arxius de la Creu Roja, trobaríem rastres de la mediació exercida durant la guerra i, sobretot, qualque pista sobre la devolució de la cartera (on la trobaren?, quan?, qui?). A l’espera de resposta, cal abominar dels fatalismes (no hi ha res a fer, no ho sabrem mai…), perquè la indagació exigeix paciència i persistència.

Més enllà de les especulacions, hi ha notícies que permeten intuir el desenllaç. Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, profanant l’article 22 del tractat de La Haia de 1927 que prohibia bombardejar població civil, l’aviació feixista italiana que, amb base a Pollença, utilitzava Mallorca com a portaavions, va descarregar sobre Barcelona 45.000 kg. de bombes.

El bombardeig de la nit del 17 al 18 de març de 1938 va deixar un balanç de 551 persones mortes i 172 edificis destruïts. El carrer Sadurní on vivia en Jaume va quedar convertit en un munt de runa (*). Les víctimes, tant els ferits com els morts, eren transportades a l’Hospital Clínic, on la gent acudia a fer-se càrrec dels familiars, mentre que els cossos no identificats eren traslladats al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Tot fa pensar que allà va anar a parar el cos de Jaume Vicens, la mateixa setmana que hauria fet els 34 anys (**). Hi ha una altra informació que afegeix versemblança.

Dos mesos després del bombardeig, a finals de maig de 1938, El Día Gráfico i La Vanguardia publicaven la crida a les quintes de 1925 i 1926, corresponents als nascuts el 1904 i el 1905. En Jaume s’hauria d’haver incorporat aquella mateixa setmana a la caixa de reclutes, amb plat, cullera, flassada i sabates de bon ús. Sembla lògic que, si hagués estat viu, ho hauria notificat a la família i, d’altra banda, com a censat a Barcelona, el seu nom apareixeria o bé a les llistes dels mobilitzats o bé a les dels procediments sumaríssims contra els desertors. No consta enlloc.

La mort sobrevinguda és colpidora i malmena la vida de l’entorn, però hi ha un trasbals emocional que agreuja el dolor: la desaparició d’un familiar. Encara que hom s’aferri a l’esperança, el pas del temps genera una inquietud que es fa crònica i provoca desassossec. Jaume Vicens i la seva família són víctimes d’aquella guerra. El bombardeig de la població civil va ser un crim de guerra que mai no ha estat jutjat. El 1938, a Barcelona, els avions de Mussolini, Hitler i Franco provocaren 2.404 víctimes, de les quals 2.071 estan documentades amb nom i llinatges. En Jaume podria ser un dels 333 cossos sense identificar.

A la darrera carta, el seu germà Sebastià, en nom de sa mare i de la família, li diu que el niño demana molt per ell. El nin, aleshores de 7 anys, era Jaume Vicens Manresa, l’únic nebot i l’únic continuador de la nissaga, i va morir l’any 2001 sense notícies per poder transmetre a les seves dues filles. Li privaren el dret de saber què havia estat del seu oncle, el dret de recobrar els seus ossos o, si més no, d’indicar-li on podria honrar el seu record. El dret a la Veritat. El dret a la Memòria. El dret a la Justícia Històrica.

Són temps de  Nadal, però aquest article no és cap vou-veri-vou, ni cap conte ensucrat, ni cap intent d’emmascarar unes festes pantagruèliques en el temps de guerra que pateix el món. No, aquest relat és un clam a bastir una reflexió solidària amb totes les víctimes innocents, molt especialment amb les persones desaparegudes i els familiars que esperen respostes. Ni que sigui com a fet simbòlic, com un gest de reparació i de dignitat, estaria bé que l’Ajuntament de Felanitx organitzàs una visita al cementiri de la Pedrera de Montjuïc per dipositar-hi unes flors i col·locar-hi una placa que convidi a dedicar un pensament a tots els Jaumes que, víctimes civils d’aquella guerra incivil, hi romanen sepultats sense confirmació oficial.

(*) En el solar devastat per les bombes, l’any 1947 aixecaren el Cine Argentina, ja desaparegut. El carrer Sadurní l’any 1938 ja era un carreró, però encara es va escurçar més (avui s’anomena Nou de Sadurní). A l’antiga part dels nombres senars hi ha la plaça Manuel Vázquez Montalbán, on s’aixeca un hotel Barceló de la cadena felanitxera. L’espai que ocupava el n. 14, on vivia Jaume Vicens, ara és la plaça Salvador Seguí.

(**) L’abril de 2019 Memòria de Mallorca va incorporar el nom de Jaume Vicens Mas al memorial que hi ha en el cementiri de Palma i se’n va fer ressò en el butlletí d’aquell mateix mes, amb la informació de la família, però amb un petit error: no va ser son pare el qui va escriure la darrera carta, sinó el seu germà en nom de sa mare.

PS.- Amb l’autorització de la família i amb l’objectiu d’informar la gent del seu poble, amb l’esperança que hi hagi qualque persona que pugui fer qualque aportació, he publicat un extracte d’aquest article en el setmanari Felanitx d’avui, dia 19-XII-2024

PREÀMBUL

Hi deu haver ben poca gent de la Vila que no hagi sentit parlar mai de les perleres de Felanitx. Això no obstant, gairebé totes les informacions es refereixen a les darreres marques aparegudes a partir de 1950 (Islas, Nereida, Ondina…). La desmemòria amb les primigènies és totalment lògica, perquè amb la punyetera mania que tenim les persones de morir-nos, les més joves que varen fer feina a la primera factoria ara, forçat, forçat, haurien de tenir més de 110 anys. De l’aventura original que en els anys més productius va donar feina, en conjunt i aproximadament, a tres centenars de felanitxeres, no hi ha (almenys no ho hem trobat) cap investigació històrica que permeti treure’n l’aigua clara amb detall. L’economista Carles Manera diu que l’empresa perlera s’instal·là a Felanitx l’any 1912 i Ramon Rosselló afirma que donava feina a un centenar de dones. Hi ha, això sí, dues fotografies d’aquelles dones, a la darreria dels anys 20 del segle passat, que constitueixen un testimoni amb un altíssim valor documental. Amb tot, la poca informació que hi ha d’aquelles perleres, obliga a capficar-se a les hemeroteques per desenteranyinar la memòria i poder verificar que, efectivament, des de 1912 i fins el juny de 1931, Felanitx va tenir una important fàbrica de perles i que, posteriorment, a partir de 1950, hi va haver altres factories.

ELS ORÍGENS

Els germans Heush, Eduard Frederic (1865-1937) i Karl Hug (1867-1945), empresaris d’Aquisgrà, es traslladaren a París l’any 1890 i, dos anys després, crearen a Barcelona La Metalúrgica Española que fabricava petits objectes de merceria (agulles tancadores, pinces, didals, cremalleres, pinces pels cabells…). L’èxit que els va representar la producció artificial de perles, mitjançant un procediment que havien iniciat i patentat a París, els va dur a fundar IEPISA (Industria Española de Perlas de Imitación). Ben aviat obriren una delegació, l’any 1901, al barri de Santa Catalina de Palma¹, i una altra, el 1902, a Manacor. La doble raó de venir a Mallorca derivava de la inexistència de conflictes laborals (a diferència de Barcelona) i del fet que a l’illa hi havia tradició en l’artesania de vidre, essència de la fabricació de les perles. L’any 1912 obririen una tercera factoria al carrer de l’Hospici de Felanitx, davant de l’església de Sant Alfons, traslladant-se l’any 1922 a l’antiga fàbrica de gas i electricitat. El mes de juny de 1931, quan l’empresa traslladà el seu gerent a reforçar la fàbrica de Manacor, la factoria de la Vila va tancar. Possiblement, l’arxiu amb tota la documentació (contractes laborals, albarans de vendes, llistats de nòmines…) es va enviar a la seu central de Barcelona o a Manacor, però en no haver-hi pogut accedir ens hem hagut de limitar a fer un buidatge de la premsa i rescatar totes les informacions publicades que la recerca ens ha permès trobar.

NOTES DE DIARI (i viceversa)

La primera referència localitzada referida la factoria de la Vila apareix a El Felanigense de dia 28 d’octubre de 1916. El setmanari informa que l’Ajuntament, per tal d’establir els preus de consum a aplicar a les diverses indústries (majoritàriament agrícoles), ha convocat tots els gremis d’acord a un calendari per assignar les quotes corresponents a satisfer. La fàbrica de perles estava citada per anar a la Sala dia 3 de novembre.

Dia 4 d’agost, de 1917, En Xerrim (setmanari satíric de Sóller) informava: Per Felanitx succeeixen uns passos ben raros. A sa fàbrica de perles del carrer de l’Hospici (d’una francesa) tenen per majordoma una aprofitada d’aquelles a qui sa feina les fa por. Quan passava per aquell carrer, vaig sentir un bon trull dins sa fàbrica i me vaig acostar a dues d’aquelles aclaridores d’embulls que me digueren que sa majordoma, per guanyar molt i fer poca feina, robava perles a ses altres treballadores i les posava en es seu caramull, però la Mare de Déu de Lluc va voler que l’atrapassin i ella, per dissimular es robo, va anar a s’excusat i les tirà dedins. La notícia confirma que l’aparició d’informacions a la premsa relatives a una empresa, generalment ve determinada per les peripècies, fins i tot les calamitats, que es puguin originar en el seu entorn. Ho palesa la relació d’incidències que hem localitzat (vaga, abús laboral, robatori, tempesta…). Les transcrivim evitant les repeticions, atesa la circumstància que els diaris de Ciutat (Última Hora, El Día, Correo de Mallorca…) solien copiar i transcriure la informació de la premsa local.  

El 19 de juliol de 1924: En la fábrica de perlas montada en el edificio de la Central Eléctrica de esta ciudad, prodújose el miércoles último un conato de huelga, provocada por un anuncio de la Administración rebajando el precio del trabajo a destajo que ejecutan las operarias de la sala llamada de las sureras. La mayor parte de las jóvenes ocupadas en esta sección, mostráronse disconformes con la rebaja y se negaron a entrar en el taller produciendo la natural anormalidad en la marcha de los trabajos en las demás secciones. La autoridad municipal hizo que varios de sus dependientes vigilaran las inmediaciones de la fábrica, en previsión de lo que pudiera ocurrir. Hoy está la huelga casi del todo solucionada, mediante el reingreso paulatino de las mismas operarias.

El 27 de setembre de 1924: Persona respetable a la que no podemos desatender, se ha acercado a esta Redacción para suplicarnos que desde estas columnas llamáramos la atención de quienes están encargados de la dirección administrativa de la fábrica de perlas montada en esta ciudad, respecto de la conveniencia de que a las niñas menores de 14 años ocupadas en aquel taller, no se les permita el trabajo más que en un numero de horas limitado y prudencial, cual conviene a su desarrollo físico.

El 12 de setembre de 1925, sota el títol LA TORMENTA DE AYER, el setmanari escrivia: No se tiene recuerdo de una tempestad tan imponente y amedrentadora como la que descargó ayer sobre esta ciudad entre las dos y las cinco de la tarde (…) sus efectos se dejaron sentir en la mayoría de las casas, produciendo chispas en muchas instalaciones eléctricas interiores y dejando en otras totalmente fundidos los hilos conductores. En la fábrica de perlas el pánico fue mayúsculo, por la gran aglomeración de muchachas y por estar sus salas adosadas a la central eléctrica, que hubo de resistir el mayor empuje del intenso relampagueo, hasta el punto de quedar doblada la antena receptora del pararrayos del edificio.

El 17 de març de 1926, El Día anunciava: Próximo cierre de las fábricas de perlas de Palma, Manacor y Felanitx. La notícia va inquietar a les gairebé tres-centes perleres de la fàbrica de la Vila. Mesos després, el 3 d’agost de 1926, el Correo de Mallorca esvaïa la falsa alarma: Hace días que circula con insistencia el rumor de que inconvenientes de índole comercial, ponían en situación critica la industria de fabricación de perlas de imitación, hasta el punto de sospecharse que vendría en breve un cierre general de fábricas. Como es asunto éste que tiene mucha importancia para Felanitx, puesto que es elemento de trabajo para algunos centenares de mujeres, hemos procurado averiguar lo que haya de cierto, acudiendo al Regente de la fábrica montada en esta ciudad, el amigo don Antonio Mus, quien nos ha confirmado que, efectivamente, dicha fabricación ha tenido que luchar con serias contrariedades; si bien, gracias a los trabajos que la Central ha realizado, puede considerarse de momento conjurada la crisis, habiendo recuperado su natural actividad los trabajos de fabricación de perlas. De ello debemos alegrarnos los felanigenses, por el venero de riqueza local que representa esta manufactura.

El 27 de febrer de 1927, El Felanigense informa d’un intent de robatori de la bossa on hi havia la setmanada de les perleres. Durant les investigacions, una dona s’esbuca davant de la Guàrdia Civil i confessa que ha estat ella l’autora: se trata de una mujer acosada por la miseria que se ve precisada a mantener con el producto de su jornal a su marido y dos hijos, uno de pecho. Mesos després, el 15 de juliol de 1927, El Día publicava: Ayer a las once se celebró la vista de la causa instruida contra Catalina Manresa Barceló acusada de un delito de hurto. Constituyeron tribunal el Presidente señor Delgado y los magistrados señores De Paz y Bernardo. Sostuvo la acusación el abogado fiscal señor Serna Navarro. La defensa corrió a cargo del abogado don Honorato Sureda. Según las conclusiones del fiscal, la procesada, el día 21 de Febrero último, estando ocupada en la limpieza del despacho del Director de la fábrica de perlas de Felanitx, se apoderó de un saco que contenía la cantidad de 1.400 pesetas. Estimó el fiscal el hurto con la agravante de abuso doméstico y pidió la pena de 2 años, 11 meses y 11 días de prisión correccional. La defensa apreció en contra del fiscal y solicitó la absolución o en otro caso el hurto simple.

El 5 maig de 1928 El Felanigense reproduí una Reial Ordre de 1927 del Ministeri de Treball, Comerç i Indústria que obligava a establir els salaris laborals en relación a la forma de contribuir los patronos a la constitución obligatoria de pensiones de vejez para sus asalariados destajistas. Per tal de procedir, se convocava a todas las entidades o asociaciones patronales y obreras así como a los patronos y obreros no asociados de Manacor y su partido judicial, de los Ramos que se detallan i, a la llista amb els oficis, aparexien les Montadoras de objetos de fantasía, monederos, enfilaje y corte de perlas imitación, cosedoras y adornadoras de paraguas, sombrillas y abanicos. Dos mesos després, dia 30 de juny, el Boletín Oficial de la Provincia informava que El Patronato de Previsión Social de Cataluña y Baleares hace público que acordó fijar el salario-tipo que indica a los efectos del Retiro Obrero Obligatorio de los destajistas de los ramos de Quincallería (enfilaje y corte de perlas de imitación) de Manacor y su partido judicial. La millora social que va representar per a les treballadores va tenir efectes pràctics no només per a la jubilació, sinó també per atendre un subsidi de maternitat o possibles invalideses.

Aquell mateix estiu de 1928, transcorreguts dos anys d’ençà dels anuncis que havien augurat un possible tancament de les fàbriques de perles, l’alarma es tornava a disparar. Aquesta vegada, hi havia un motiu concret que posava en risc la viabilitat de la indústria. Dia 1 d’agost, el diari Ultima hora publicava un llarg escrit, Problemas económicos. A tall Editorial, recapitulava la informació apareguda a la premsa de Barcelona². El fet que el govern espanyol aprovàs l’increment del 400% de les taxes duaneres a aplicar sobre les varetes de vidre que s’importaven de França, essencials per a l’elaboració de les perles, era pràcticament una sentència de mort que podria provocar el tancament de les factories de Barcelona, Palma, Manacor i Felanitx.

La dramàtica situació que generava la desprotecció del sector per part de l’estat, va escampar-se arreu com una taca d’oli. Tres mesos després, dia 26 d’octubre, el Correo de Mallorca persistia en l’alarma en termes similars: ¿Se cerrarán las fábricas de perlas imitación? El paro afectaría mucho a Mallorca. Por la prensa de Barcelona, nos enteramos que una comisión de obreros de la fábrica de perlas artificiales, establecida en aquella ciudad en nombre de sus compañeros visitó al Gobernador civil, señor Miláns del Bosch, exponiéndole que a causa de haberse aumentado en un 400 por 100 los derechos arancelarios para la entrada en España de la varilla de cristal, primera materia destinada a la fabricación de perlas, existe la amenaza de que la dirección de la industria (que en la actualidad ya lucha con grandes dificultades para desenvolverse por la competencia extranjera) se vea obligada a cerrar las cuatro fábricas que posee, una en aquella capital y las otras tres en Mallorca (Palma, Felanitx y Manacor) dejando en la calle a más de dos mil obreras. De esperar es que a esta gestión del gobernador civil de Barcelona se unirán las de esta provincia, por lo que el paro nos afecta y por tratarse de una industria que tanto trabajo da a humildes trabajadoras. Según nuestras referencias, los jornales que anualmente se pagan a las obreras y obreros ocupados en las cuatro fábricas ascienden a más de dos millones de pesetas.

Les raonades i raonables alarmes varen generar una situació d’emergència i s’activà una campanya orientada a fer rectificar el despropòsit. La mobilització laboral de les més de mil perleres de Mallorca, d’una banda, i els escrits de protesta aixecats des de diverses instàncies públiques de l’illa (entre d’altres, el governador de les Balears i l’Ajuntament de Felanitx), instaren al govern espanyol a rectificar les mesures fiscals aprovades. Sols així es va reprendre l’activitat perlera. Finalment, dia 10 de novembre dde 1928, El Felanigense informava: Se enteró la Comisión de una atenta carta del Director de la fabrica de Perlas Imitación, dando las gracias a la Corporación por haber elevado atenta instancia suplicando a la Superioridad no se eleven los derechos de Arancel señalados a los vidrios en barras, al ser introducidas a esta Nación.

Dia 22 de desembre de 1928, El Felanigense es feia ressò d’un drama familiar i destacava l’esperit de solidaritat obrera i estima personal que hi havia entre les treballadores de la fàbrica de perles felanitxera: Otro caso de infortunio desesperante es el que agobia a una modesta familia de esta vecindad, que en el transcurso de pocas semanas ha visto pasar a la eternidad hija, madre y abuela. Muerta esta última, enfermaron casi simultáneamente la hija y la nieta; no resistió la joven muchos días al ataque de fulminante enfermedad dejando de existir cuando su madre no estaba aun fuera de peligro, y a poco la siguió ésta al sepulcro, completándose así el cuadro desgarrador de mortal abatimiento. Con motivo de la muerte de esta última, Catalina Adrover Bennasar, que trabajaba como encargada de una de las secciones en la Fábrica de Perlas Imitación, el personal del taller dio ayer un alto ejemplo de compañerismo y delicadeza de sentimientos, costeando un funeral por el alma de la amiga y asistiendo a él en numeroso grupo, sin faltar ninguna de las jóvenes que trabajan en aquel establecimiento, rindiendo ese postrero y piadoso recuerdo de amistad y consideración a la que compartió con ellas la vida de trabajo. Las obreras de la Fábrica de Perlas han reforzado la ya sólida reputación de solidaridad y estimación que las une, dando un hermoso ejemplo de cristiana fraternidad, favorablemente comentado por todo el pueblo.

Dia 4 de gener de 1930, El Felanigense, en un escrit crític contra els imposts sobre les petites empreses locals, distingia ente la factoria de perles i els tallers: Felanitx es una población que vive casi exclusivamente de las energías corporales de la multitud trabajadora, afianzada por la producción de los campos. Aparte de la fabricación de perlas artificiales — que es una industria exótica que no tiene de felanigense más que la mano de obra — no existe en esta población más que el pequeño taller de cada oficio destinado a cubrir las necesidades locales, taller en donde trabaja a veces el patrón solo o a lo sumo son dos o tres oficiales y sin embargo, cuando viene el caso de fijarles una cuota tributativa, para nada se tiene en cuenta su modo de ser especial.

Dia 12 de febrer de 1930, l’historiador Miquel Bordoy Oliver (1877-1953) impartí a La Protectora la conferència Vicissituds de la nostra Agricultura, Indústria i Comerç. Després de referir-se a les brodadores diu: Tan important o més que aquesta indústria es la de les perles imitades que, a nom d’una empresa estrangera, va estar establerta primerament a una casa del carrer del Hospici. En esclatar la gran guerra l’any 1914 va patir un eclipse, però no es torbà a rebrotar, amb més esponera, en el casal de la antiga fàbrica de gas, on han treballat a temporades més de cent deu operaries, a més de les que, en número considerable, treballen a ca-seva. Aquest treball confirma dues qüestions rellevants: aclareix i delimita els dos domicilis on va estar instal·lada la factoria i referma la quantitat de dones que hi feien feina: més de cent deu perleres a la fàbrica i un número considerable a ca seva.

Dia 25 d’octubre de 1930, El Felanigense informava d’un altre exemple de solidaritat obrera de les perleres de la Vila davant de l’infortuni d’una companya: Las jóvenes obreras de la Fábrica de Perlas de imitación, dieron anteayer una nueva prueba de solidaridad y compañerismo con motivo de la muerte de la que compartió con ellas el trabajo de taller, la bondadosa joven Rosa Albons y Ramis, que sucumbió después de larga enfermedad. Voluntariamente socorrieron en mancomunidad a la familia y asistieron al sepelio, en prueba póstuma de la amistad que las unió.

En el Correo de Mallorca de dia 24 de març de 1931, s’informa: Retiros obreros. En las oficinas de la Caja de Pensiones y de Ahorros, Quint, 6 y Brossa, 19, se ha recibido la orden de pago, por los conceptos que se expresan, a favor de los obreros inscritos en el Retiro Obrero obligatorio que a continuación se detallan. A la relació apareixen les felanitxeres Antònia Artigues Fons, Joana Bonnín Vicens i Maria Bordoy Mas, afiliadas por la entidad patronal, “Industria Española de Perlas imitación” por subsídio de maternidad.

Dos mesos després de proclamar-se la República, dia 13 de juny de 1931, coincidint paradoxalment amb el dia que cada any les perleres de Felanitx feien una festa al seu director, El Felanigense sota el títol UNA INDUSTRIA SUSPENDIDA publicava: La fábrica de perlas imitación era para Felanitx un recurso de ingresos saneados, que no cedía en importancia a ninguna de las industrias que dan ocupación a la mujer. En las épocas de funcionamiento normal, un centenar de jóvenes tenían allí segura su semanada, y algunos miles de pesetas venían de fuera a rebosar la medida de los recursos económicos de gran número de familias felanigenses. Pues esa industria en otro tiempo próspera, ha cerrado indefinidamente su funcionamiento en esta ciudad. La mengua en la demanda ha impuesto esta restricción; y aunque no se dé como definitiva, aunque la casa central trabaje para encontrar nuevos mercados, las esperanzas de reacción son muy vagas y remotas. Con el cierre de la fábrica de perlas nuestra ciudad pierde uno de sus más estimables veneros de riqueza y, de una riqueza que no tiene suplemento fácil, porque no abundan los trabajos permanentes adecuados a la condición de la mujer. D’aquest luctuós final de la factoria de Felanitx, se’n farien també ressò els diaris Última Hora (dia 16 de juny) i El Día (dia 18), ambdós lamentant el tancament, en l’esperança que no fos definitiu. Tanmateix la força de la producció de perles a Mallorca es concentrà a la fàbrica de Manacor.

Passats tres anys llargs d’ençà que s’havia rodat clau a la factoria de la Vila, El Felanitxer (la nova capçalera catalanitzada del que havia estat El Felanigense) informava dia 8 de setembre de 1934: En la sesión del pasado sábado el Ayuntamiento acordó alquilar el edificio en que estuvo instalada la fábrica de perlas, dependencias de la antigua fábrica de gas, para trasladar a él las aulas y servicios administrativos del Instituto. D’aquella iniciativa d’IEPISA, l’empresa dinamitzadora durant dues dècades de l’economia felanitxera, ja no en cantarien mai més galls ni gallines.

ANTONI MUS CABALLERO

Una qüestió que reclama una referència explícita és la bona gestió de la factoria felanitxera durant la direcció d’Antoni Mus Caballero (1895-1971)³. Nascut a Maó, va anar a estudiar a Barcelona i, des de ben jove, va entrar a fer feina a l’empresa de la família Heusch, on prosperà laboralment. L’any 1922 va ser destinat a fer-se càrrec de la fàbrica de Felanitx, on seria determinant per dinamitzar i aixecar l’empresa. La seva estada al poble va deixar petjada en diverses facetes (entre d’altres aspectes, va ser un dels impulsors de l’Associació per la Cultura de Mallorca). Les notícies que hi ha confirmen que va ser eficaç i bona persona⁴.

Malgrat les peripècies que es varen viure i els daltabaixos econòmics que posaren en risc la supervivència de l’empresa, l’estima que va aconseguir era i és poc freqüent entre obreres i patró en el món de la indústria. El 13 de juny de cada any, per Sant Antoni de Pàdua, les perleres li organitzaven una festa. Per posar quatre exemples, la nota de premsa de dia 18 de juny de 1927 informa que li regalaren un joc d’escrivania en marbre negre. Desde estas columnas felicitamos al señor Mus por lo mucho que sabe hacerse apreciar por el personal a sus órdenes. La de dia 16 de juny de 1928 diu: De una verdadera manifestación de cariño fue objeto, con motivo de su fiesta onomástica, el Director de la Fábrica de Perlas de Imitación, D. Antonio Mus. La austeridad que normalmente reina en aquel local se vio el miércoles transformada en franca camaradería. Dia 15 de juny de 1929, El Felanigense informava que les treballadores havien fet un obsequi al director i, a l’horabaixa, s’havia brufat el sant del director amb gelat, pastes i licors. La de 14 de juny de 1930: La fiesta onomástica de D. Antonio Mus, director de la fábrica de perlas imitadas de esta ciudad, es cada año un motivo de júbilo para las modestas obreras y de íntima satisfacción para el activo funcionario, al ver renovadas las atenciones obsequiosas de las jóvenes que trabajan en su taller y de las muchas amistades particulares con las que cuenta. Ayer se repitió esta fiesta anual. Por la tarde se bailó en la fábrica a los acordes de una pequeña banda y se sirvió exquisito lunch con helados y pastas tanto a las obreras como a sus familias que desfilaron para felicitar al Sr. Mus. Com a anècdota que certifica la ironia felanitxera, l’any 1928 (el següent després de l’intent de robatori de la setmanada de les perleres) li regalaren una caixeta per tancar els cabdals en clau. La informació d’aquell any (El Felanigense, 16 de juny de 1928) conclou: No queremos cerrar esta nota sin felicitar efusivamente al Sr. Mus, pues en los actuales tiempos, hacerse admirar con cariño y cumplir con los deberes de principal, es algo que creíamos imposible, pero que forzosamente hay que recoocer en la pesona del Director de la Fábrica de Perlas de Imitación.

DIVERSIFICACIÓ EMPRESARIAL

Tot i que no té res a veure directament amb les perleres, és necessari deixar constància d’una activitat paral·lela que va tenir la seva importància. És prou conegut el caràcter emprenedor dels germans Heusch, sempre innovant i creant noves oportunitats de mercat. L’any 1925, emparats per IEPISA, varen obtenir llicència per crear una emissora de ràdio. L’objectiu inicial era mantenir una comunicació constant per radiotelefonia entre les quatre factories perleres i aquesta va ser la primera funció, però aviat, en veure el potencial negoci que s’obria al davant, varen crear Ràdio Catalana (EAJ-13) que competiria amb Ràdio Barcelona. L’emissora els permetia emetre concerts musicals i, en paral·lel, fomentar la venda d’aparells receptors des de les delegacions.

En el cas de Felanitx, a la casa familiar del gerent de la factoria de perles, Antoni Mus, en el número 27 del carrer Roca Boira que, simultàniament, figurava com a domicili social de l’empresa, començaren a fer-se audicions musicals, amb l’afegit que Mus era un melòman (tant ell com la seva dona havien cantat a l’Orfeó Català) i, més endavant, retransmissions esportives⁵. La casa de la família Mus es convertí en un lloc de tertúlies on mostrava la seva melomania, d’una band, i la seva filia barcelonista com a culé empedreït, de l’altra. Allà, amb convidades públiques des de la premsa obertes a tothom, s’hi arremolinaven amistats i persones interessdes per compartir audicions i retransmissions de radiotelefonia. El febrer de 1926, podíem llegir en el setmanari: Esta semana se ha podido oír por medio del aparato de D. Antonio Mus, de una manera clara y perfecta, la retransmisión de un concierto de la Banda de Música de Barcelona; y el martes pudo escucharse con toda la precisión deseable al eminente Fleta mientras cantaba en el Teatro Apolo de Madrid. Així mateix, en el domicili es podien comprar els aparells Imperator, publicitats a la premsa des de 1926 fins al tancament de la factoria de Felanitx el juny de 1931.

TORNEN LES PERLES… I LES PERIPÈCIES

Passarien anys fins que dia 8 d’octubre de 1949 apareixia a la premsa que Perlas Islas de Felanitx havia fet una aportació de 200 PTA per fer una mostra-exposició d’artesania. Dia 11 de maig de 1950, el Baleares publicava el primer anunci de la nova empresa i, pràcticament des del renaixement de la indústria a la Vila, començaria una nova tongada de vicissituds.

Per posar com exemple una de les primeres peripècies, el cas d’una estafa, transcrivim una crida publicada dia 12 d’agost de 1950 en el Boletín Oficial de la Provincia: Por el presente edicto se cita, llama y emplaza a Juan Dalmedo Portella, cuya demás filiación no consta y que el día 17 de mayo último le fueron entregados por Miguel Amengua Juan, representante de la fabrica de perlas «Islas» de Felanitx, 575 collares para que procediera a su venta, lo que hizo pero sin devolver el dinero según manifiesta Amengual y cuyo paradero se ignora, para que dentro del término de quinto día a contar desde el siguiente que se publique el presente en el Boletín Oficial de esta provincia, comparezca ante este Juzgado para ser oído en el sumario que instruyo por tal hecho bajo el número 243 del corriente ejercicio sobre estafa bajo apercibimiento si no comparece de pararlo el perjuicio a que hubiere lugar en derecho. En Palma de Mallorca a siete de agosto de mil novecientos cincuenta. El Secretario, Joaquín Morell.

1950 va delimitar una nova etapa de la història de les perles a Felanitx, amb tres marques (Islas, Nereida i Ondina) que, afortunadament, encara disposen de testimonis vius que ens poden informar de dates i dades. En general, les perleres de les tres darreres factories solen mostrar, amb satisfacció, un cert orgull de pertinença a la seva època laboral.

Gràcies al testimoni de les supervivents, podem saber quantes dones hi feien feina, com era aquesta feina, les eines que empraven, les promocions publicitàries… Sabrem que el local on s’instal·laren els cremadors per fer les perles estava situat al carrer General Mola (avui carrer de Campos, davant d’on hi ha Can Damià). Sabrem que dia 16 d’agost de 1960 Grace Kelly, la princesa de Mònaco, va visitar Perlas Islas, acompanyada de sa mare i una germana. També hi faria passada, tres anys després, Carmen Polo de Franco, na Collares, confirmant la seva fama d’acaparadora poca vergonya, i encara hi va tornar amb la seva filla. Sabrem que en el local de les perleres, l’any 1975, es va intal·lar la mesa de les eleccions sindicals. Sabrem…

Amb tot, el passat dia 13 d’octubre de 2024, amb l’organització del dinàmic col·lectiu Felanitx per la Igualtat i el patrocini de l’Ajuntament de Felanitx es va retre un senzill homenatge de reconeixement a les darreres perleres. Per a totes elles, tant a les desconegudes de la factoria d’IEPISA com a les més recents, glòria i memòria!

NOTES

Una vida plena d’esperances

Un episodi, un de sol i efímer en el temps, pot alterar i determinar tota una vida. Aquest va ser el cas de Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888-Terrassa, 1973). Fill de Bartomeu, felanitxer, i de Joana, de Palma, tenia dues germanes. Joana, la major, es va fer monja de la Caritat i la petita, Catalina, va fer feina a la casa del doctor Arnau, el metge Felip. Bartomeu va estudiar a l’escola de Sant Alfons dels Ligorins (unificats després amb els Teatins), amb bones notes. Un dia de 1902, Pere Julià de la congregació de la Missió va predicar a la Vila i, tant va impactar al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres i va ingressar amb 14 anys en el seminari menor dels pares Paüls. Allà descobriria la unitat de la llengua i la frontera de la nació catalana completa en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. Faria el noviciat a Barcelona, el 5 de setembre de 1907 professà a Bellpuig d’Urgell, el 1913 va rebre els ordes menors a Lleida, el març de 1914 obtenia el diaconat i dos mesos després, el 30 de maig a Tortosa, l’ungiren sacerdot per fer la missa nova a Espluga. El setembre d’aquell any va partir de missioner a Puno (Perú), on estudià aimara i quítxua per integrar-se a la comunitat índia. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües de cada territori, dia 16 de juny de 1915 escrivia des d’Amèrica a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua!!! A finals del 1916, el reclamaren de Barcelona i el 1918 l’enviaren a la Missió a Palma. Aleshores ja escrivia poemes i havia assolit fama de bon predicador. L’estiu d’aquell any l’Ajuntament de Felanitx li encarregà el panegíric de Santa Margalida. Aviat, en veure la volada que prenia Barceló, els superiors, fos per gelosia o per barrar el pas a un excés de vanitat, li prohibiren que fes sermons.

Amb tot, a l’estada a Mallorca fa amistat amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Es presenta als Jocs Florals de Barcelona de 1918 i guanya un accèssit a la Viola d’Or. Com que tampoc és del gust dels superiors de Palma que escrigui poesia i que es relacioni amb els literats de l’època, el 1919 el destinen a fer de mestre a Bellpuig d’on passarà a Figueres. Allà consolidarà la fama de bon orador i, amb més llibertat de moviment, el cridaran per predicar arreu: Vilet, Banyoles, Roses, Peralada, terres d’Aragó… Segons la premsa la gent corria per escoltar les seves prèdiques.

El diumenge 15 de juliol de 1923, convidat per l’Orfeó Aulí, fa la conferència Ramon Llull i Felanitx. Al mateix poble li encarreguen el sermó de Sant Agustí de dia 28 d’agost i, una setmana després, es presenta als Jocs Florals que aquell any es feien a Felanitx amb L’Oda Tumultuosa. Joan Alcover en llegir aquells versos va dir: És més poeta Barceló que tots els altres plegats. Li demanen que redueixi l’extensió per adaptar-se als requeriments i poder-li concedir la Flor Natural, però en saber-ho el superior de Palma novament li prohibeix tota activitat a Mallorca i, aquesta vegada, no només la literària, sinó també la ministerial, per la qual cosa torna a l’Empordà, on incrementa l’interès de la gent per anar a escoltar els seus sermons. Amb Ramon Llull a una mà, com a senyera per defensar la llengua i la nació catalana, i amb Vicenç de Paul a l’altra, com a referent de la lluita social pels desvalguts, en tenia prou per entrunyellar uns discursos vindicatius i alliçonadors, embolicats sempre amb imatges poètiques. Malgrat alguns obstacles, el nom de Bartomeu Barceló era conegut i reconegut. S’havia fet un nom i bastit un gran prestigi quan, només amb 36 anys, el cridaren per predicar a la Catedral de Girona.

Un sermó independentista en plena dictadura

El 6 d’abril de 1925, La Veu de Catalunya anunciava: S’han vist molt concorreguts a la Catedral els sermons de les Quaranta Hores. Aquesta nit, de deu a onze, tindrà lloc el de la confraria de Sant Jordi. Tal com es preveia, malgrat l’hora, aquell dilluns de la setmana santa en plena Dictadura Militar de Primo de Rivera, la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. Amb un discurs valent i abrandat va contrastar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya per concloure que volia que el nostre poble assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, havia de saber que les seves paraules estarien sotmeses a una severa vigilància¹. De la trona, aquell mateix dia va anar a parar a la presó i s’inicià un expedient judicial que li trasbalsaria tota l’activitat en el punt més àlgid del seu reconeixement públic. L’única alternativa, abans de ser desterrat per força, era partir a l’exili i així ho va fer. Aquell sermó estroncaria la ruta del predicador i marcaria el futur del poeta.

Com era d’esperar, des dels mecanismes de poder, Barceló va ser criminalitzat. Uns atribuïen el discurs de Girona a una mala interpretació del que va dir, uns altres deien que l’havia traït la seva dèria poètica… Fals! Sempre es va refermar en tot quant va dir i va fer aquell dia. Així, en carta a els germanes, dia 31 de maig escrivia: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat! No només no es va retractar mai, sinó que va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, encara escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

Efectivament, no l’escalivaren. Mai no va retre la seva lluita en defensa de la catalanitat. Quan publicava articles i poemes a la premsa comarcal amb pseudònim signava Fèlix de les meravelles, en referència a l’obra de Ramon Llull, però quan ho feia amb nom i llinatges algunes vegades afegia Missioner de la Santa Poesia i, amb molta més freqüència, Català de Mallorca.

Un exemple de les fèrries conviccions és la contundent rèplica que fa, en carta de 26 de gener de 1926 des de l’exili, en rebre l’encàrrec de les monges de la Caritat per fer unes felicitacions en castellà: Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Més endavant, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, refermarà la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres.

L’exili va implicar un itinerari carregat de peripècies. La primera aturada va ser a París, on el superior de l’orde l’acull amb gran benevolència. Com a alternativa, li proposa anar a Londres, però finalment l’envia a Perpinyà, on serà ben rebut i tractat per Monsenyor Juli de Carsalade du Pont, el bisbe occità que tant s’implicà en la defensa de Catalunya. A l’altra banda dels Pirineus, des de la partida de Barceló, un grup solidari de figuerencs (Sutrà, Canet, Macau, Garriga i Heras) feren arribar mensualment una aportació econòmica a sa mare a Felanitx. Ell s’hi referirà a una carta: Heu rebut algun socors per mumareta, no és cert? Ah! I com m’estima la bona gent de Figueres!²

El seu exili li va permetre conèixer i mantenir relació amb els poetes del Felibritge de la Provença. L’agost de 1926, quan ja feia un any que s’havia instal·lat a Perpinyà, l’antiga capital del Regne de Mallorca, impulsà uns Jocs Florals que es feren a Font Romeu. S’hi va cantar la missa del pare Aulí³. Costa i Llobera guanyà la Flor Natural i Barceló el Lliri d’Or. Però no tot eren flors i violes. Sembla que en atendre un grup de senegalesos que havien contret la tuberculosi, va aplegar una grip crònica que derivà em encefalitis i va haver de romandre internat molts de mesos a la Clinique des Platanes fins que va poder anar al balneari del Voló, primer per fer-hi rehabilitació i després com a capellà del centre. El febrer de 1927, el setmanari informà de l’evolució de la malaltia quan s’inicià la millorança per a tranquil·litzar la família.

El mes d’agost anterior, des de Felanitx, assabentat de l’envelliment preocupant de sa mare, l’apotecari republicà i sobiranista Pere Oliver i Domenge havia escrit al superior de la Missió. L’avisava del previsible final luctuós i l’instava a gestionar davant de les autoritats militars el retorn de Barceló a la Vila per tal de poder acompanyar sa mare els darrers mesos de vida. No hi va haver la mínima sensibilitat. Ni raons humanitàries, ni indulgències! La resposta del superior d’una orde abocada a l’atenció dels desvalguts, carregada d’autoodi i d’inculpació, va ser terrible: Por la situación que se creó el P. Barceló con su sermón de Gerona, no puede durante mucho tiempo regresar a España. Ja no tornaria a veure sa mare, perquè va morir el mes d’abril de 1927 quan ell encara estava en procès de recuperació. L’any 1929 Joan Estelrich el va anar a cercar perquè viatjàs a Ginebra, amb ell i amb la delegació catalana, per participar en el Congrés de les Nacions Unides dins del grup de les Minories Nacionals⁴.

1930. El retorn de l’exili

La Dictadura de Primo de Rivera va fer el bategot el mes de gener de 1930 i, a la fi, el mes de març Barceló va poder tornar a passar els Pirineus sense ser detingut ni molestat. El fet més rellevant va ser que el convidaren a tornar predicar, cinc anys després del represaliat sermó, a la setmana santa de Girona. L’acollida va ser entusiasta. El Diari de Girona de dia 15 d’abril de 1930 saludava el retorn amb un elogiós article, Cor de nin i fantasia de gegant⁵. És evident que els qui varen tenir la iniciativa de convidar Barceló a predicar de nou, ho feren amb l’ànim de brindar-li una reparació a la ignomínia que va haver de viure. Aquesta vegada parlaria en el sermó del davallament. En el camp de la democràcia, més enllà de la paradoxa, resultava certament una victòria veure com l’home que havia patit un calvari de cinc anys, víctima de la repressió política (i de la desídia del seu orde), ara presidís el viacrucis del divendres sant davant de les autoritats militars, civils i religioses. La Veu de Catalunya dia 21 d’abril de 1930 escrivia: Les solemnitats del Divendres Sant es celebraren amb gran lluïment. A les cinc de la tarda va sortir de l’església de l’Hospital el Viacrucis, amb una concurrència gran de devots. A les set a Sant Feliu, es celebrà la funció del descendiment de la Creu. Va predicar-hi el pare Barceló. El seguici religiós fóra presidit per les autoritats, i l’assistència de fidels va ésser molt nombrosa. El Diari de Girona, lluny de ser lacònic, va publicar un extens article, signat per Ramon Xifra i Riera de la confraria Sant Jordi, que cal llegir íntegrament (vg. annex). L’autor declara haver compartit presó amb Mossèn Barceló a qui plany les penes patides (inclosa la mort de sa mare), acusa els còmplices gironins de la Dictadura i reclama que la història qualque dia posi tothom al seu lloc.

També a Mallorca la premsa deixà constància del retorn. El Correo de Mallorca publicava dia 3 de maig de 1930: Leemos en “El Matí”, de Barcelona las siguientes líneas referentes a nuestro paisano el P. Bartolomé Barceló: “Ha estat unes hores a Barcelona el P. Bartomeu Barceló, qui fou exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Ens conta el P. Barceló diversos incidents amargs del temps del seu exili, compensats amb les mostres de simpatia que ha rebudes de part dels seus amics, sobretot en les terres gironines que és on més intensament havia exercit el seu ministeri. Actualment, el P. Barceló és professor al Seminari de Narbona, i un cop acabades les tasques d’aquest curs, pensa tornar a Catalunya per tal de continuar exercint entre nosaltres el seu ministeri apostòlic. Enguany, com l’any passat, aquest digníssim sacerdot català, ha guanyat la Flor Natural del Rosselló, i ha elegit reina de la Poesia, la muller del seu gran amic Joan Estelrich. Dimarts sortí de Barcelona amb l’exprés de Franca, i fou acomiadat por un grup de sacerdots amics”

El 28 de juny, El Felanigense transcriu la llarga resposta que Barceló ha enviat per correspondre la felicitació que ha rebut de l’Orfeó Aulí per haver guanyat una nova Flor Natural. Des de Montserrat, agraeix l’escomesa i lamenta que no pugui ser a Sant Salvador. L’escrit delata que li han notificat que li volen dedicar una gran festa.

A partir del retorn a Girona, atès que pot circular lliurement, la primera setmana d’agost viatja a Mallorca on aprofitarà bé el temps. Ho posa en evidència la premsa: Estuvo en Sóller el laureado poeta felanigense Mn. Bartolomé Barceló. El señor Barceló ha regresado temporalmente a España después de algunos años de forzada residencia en la nación vecina, donde desempeña el cargo de capellán en Le Boulou, en el departamento de los Pirineos Orientales, y regenta una cátedra en un colegio de Narbona. Últimamente en los Juegos Florales de la Ginestra d’Or, de Perpinyà, obtuvo la Flor Natural por su bella poesía L’Alt Conflent i la Cerdanya, y con posterioridad ha sido distinguido con el Premio de Excelencia en el certamen literario que tuvo lugar en el antiguo teatro romano de Arles. El próximo viernes, en el «Circulo Mallorquín» ha de dar una conferencia sobre las impresiones recogidas en el extranjero durante los últimos años. Propónese Mosén Barceló pasar una temporada de descanso en compañía de sus familiares.

A Felanitx serà objecte d’un homenatge organitzat per l’Associació per la Cultura de Mallorca⁶. El setmanari, dia 9 d’agost de 1930, es fa ressò del recital que el dimarts, dia 5, Barceló havia fet al saló de la Caixa Rural i detalla els poemes que va declamar per continuar: El entusiasmo despertado cristalizó luego en un acto de homenaje a nuestro eximio poeta, que consistió en un banquete que el miércoles le dedicaron algunos amigos en el Hotel Santueri, banquete espléndidamente servido como es costumbre en el citado establecimiento. Allí la inspiración y agudeza del homenajeado hizo reflorecer, en un ambiente de cordialidad exquisita, los entusiasmos del día anterior. En la misma tarde del miércoles emprendió el Sr. Barceló viaje de retorno a su puesto de trabajo en el desempeño de su sagrado ministerio. Con tal motivo nos es grato repetirle el testimonio de nuestra admiración y alto aprecio, y hacemos votos para que actos de cultura, como el descrito, se repitan desde hoy con frecuencia para exaltación de nuestra amada Felanitx, que se goza en aplaudir los méritos indiscutibles de sus hijos. ¡Que tenga el Sr. Barceló un feliz viaje y que no tarde en repetir sus gratísimas visitas!

Tot i aquests viatges per recobrar el contacte amb els amics i la família, Barceló continuarà com a professor al col·legi de Sant Lluís de Vernet. Amb tot, sovintegen les visites. El gener de 1932 La Veu de l’Empordà informa de l’èxit que ha obtingut una conferència de Barceló a Atenea. El novembre de 1932 l’operen a Figueres. El juny de 1933 torna de nou a Mallorca. L’agost de 1935 participa en els Jocs Florals de Gràcia i obté el premi de l’Ajuntament de Barcelona. El mateix més guanya l’Englantina d’Or a Malgrat. Malgrat aquestes anades i vingudes, no es va moure de Perpinyà fins que a finals de 1935 fou destinat a Sant Feliu de Guíxols.

Un segon exili

El sojorn al sud dels Pirineus seria molt breu. Tot apuntava una represa en el camp de les relacions entre Catalunya i Mallorca, amb l’increment dels intercanvis culturals que presagiaven tant el Missatge als mallorquins com la Resposta als Catalans. De fet, el juny de 1936 Bartomeu Barceló va ser un dels signants del document, al costat d’altres felanitxers (Joan Capó, Joan Estelrich, Miquel Massutí, Mateu Oliver, Pere Oliver, Pere A. Reus, Bartomeu Sagrera, Damià Vidal i Francesc Vidal Burdils). La insurrecció feixista-militar de juliol de 1936 no només va esfondrar el camí del retrobament en curs, sinó que posà en situació de risc els sacerdots a Catalunya. Gairebé d’immediat, Barceló va ser detingut i condemnat a picar grava a la carretera fins que, per iniciativa del conseller i poeta Ventura Gassol, l’alliberen amb la recomanació que no es mogui de Sant Feliu. Quan les coses empitjoren, l’any 1937 el poeta occità Prosper Estieu escriu a la Generalitat per reclamar que Barceló s’incorpori com a professor al Coletge d’Occitània. Al seu retorn, el nou bisbe de Perpinyà, com havia fet anys abans el predecessor, l’acull i li encarrega diverses feines: capellania de Nôtre-Dame des Anges, noviciat dels Maristes, rector de Peirestortes… Allà acollirà refugiats fugitius de la guerra espanyola. Durant aquell segon exili, el 1940 participa als Jocs Florals de Tolosa on rep el premi Lacroix-Barrera pel conjunt de la seva obra.

Un retorn atapeït de canvis

Acabada formalment la guerra incivil, a la primera postguerra franquista, l’any 1943 Barceló torna a Felanitx. El bisbe Miralles li adjudica les vicaries de Son Valls i Albocàsser, però tret de l’amistat del poeta Antoni Vaquer i dels escultors Jaume Mir i Joan Maimó, aquest darrer també poeta, percep una certa incomprensió fins i tot de la família, tot i els elogis que li dedica la premsa local. Així, el 26 d’abril de 1947, el Felanitx informa: El martes y el jueves de esta semana han tenido lugar en el Centro de Arte y Cultura dos interesantes conferencias a cargo del laureado poeta felanigense Rvdo. Don Bartolomé Barceló. Las charlas del Sr. Barceló fueron seguidas con interés por el auditorio que llenaba la sala. Al final fué muy felicitado. El 28 d’agost de 1948, el setmanari relacionava, amb els títols corresponents, la tirallonga de premis obtinguts per Barceló a diversos certàmens de Poesia (Cornellà, San Fèlix, Granollers…). Tanmateix, el 1946 ja s’havia instal·lat al Llobregat, primer a Sant Feliu i després a Esplugues, on hi residí fins a 1951. El 1952 viurà amb els Teatins de Barcelona i el 1953 rep amb gran il·lusió que el designin capellà de Sant Salvador (ja no em mouré més de Felanitx – diu)… però no s’entén amb la comunitat d’ermitans i el 1956 va a la Casa de la Caritat de Sabadell d’on passarà al Sanatori de Terrassa que esdevindria la seva darrera residència dedicat a l’atenció dels malalts i dels afligits. Els darrers anys, la tremolor dels braços li dificultà l’escriptura, però no per això va abandonar la Poesia. Amb el conjunt de premis obtinguts al llarg de la vida, havia creat un fons econòmic (ell l’anomenava una «beca d’estudis») que va llegar a la Congregació de Sant Vicenç de Paul, amb la qual poc abans de morir va renovar els vots i, d’aquesta manera, es reintegrà a l’orde on havia començat la seva implicació religiosa.

Post mortem

Foren molts els obituaris que informaren de la mort de Bartomeu Barceló.

Els Paüls de Barcelona l’acomiadaren amb unes solemnes exèquies i l’any 1974 subvencionaren l’edició de l’Obra Poètica. Cal dir que, excepte els articles i poemes que havien aparegut a diverses publicacions, majoritàriament a les revistes comarcals de les dues bandes dels Pirineus, pràcticament tota l’obra de Barceló romania inèdita. L’edició de l’Obra Poètica va reparar en bona part la situació i posà a l’abast de tothom una part significativa del prolífic i, paradoxalment, poc divulgat poeta⁷. El volum, amb dibuix de portada i il·lustracions interiors de Joan Maimó, supera les 400 pàgines i incorpora una presentació de Camil Geis i una biografia de Joan Roig Montserrat, ambdós deixebles de Barceló. Aporta també el testimoni i l’opinió de dues dotzenes de persones que el tractaren (Esteve Busquets, Enric Descaire, Deulofeu, Bartomeu Forteza, Pere Ribot, Roser Matheu…).

En vida, en format de llibre, únicament havia publicat dos breus reculls de poemes a Vilafranca del Penedés l’any 1948: Picaroleigs, signada com a Mestre en Gai Saber i destacant que l’autor és de Felanitx, i La pléiade dels Set Prosos, obra guanyadora aquell any dels Jocs Florals del Penedés. 

També el 1974, Joan Maimó va editar el llibre Felanitx i ca teva, un recull amb tots els poemes que Barceló va dedicar a la família al llarg dels anys. L’Ajuntament de Felanitx va acollir la donació de la seva biblioteca i li dedicà la ronda el carrer de la dreta de la carretera de Porreres. El setmanari va publicar un exemplar memorialístic. Posteriorment, el novembre de 1988, arran del centenari del seu naixement, el Felanitx li va dedicar un altre setmanari especial (vg. al final més imatges).

A punt d’arribar al centenari del sermó de Girona, seria de tota justícia que algú abanderàs la iniciativa de commemorar l’efemèride i reivindicar la valentia i la dignitat de Bartomeu Barceló. Cal consignar i lamentar que el seu gest no hagi estat recollit pels analistes del catalanisme polític⁸. Afortunadament sí que ha estat referenciat per molts d’historiadors i analistes culturals. A banda del biògraf i deixeble, el també prevere felanitxer Joan Roig Montserrat⁹, és el cas de Pere Oliver i Domenge¹⁰, Josep Massot i Muntaner¹¹, Carles Cabrera¹², Mossèn Camil Geis¹³, Nadal Batle¹⁴, Joan Barbarà¹⁵ i Joan Maimó¹⁶, entre els més destacats¹⁷.

Bartomeu Barceló va ser molt ben definit pel seu deixeble i biògraf. Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, només una hora de la seva existència, va convertir Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia i, en els seus braços, als vuitanta cinc anys va acabar de rodar món el vell pelegrí.

ANNEX

Ara que havem escoltat una altra vegada la mística oratòria de mossèn Bartomeu Barceló, quan tota la ciutat ha acudit i s’ha allocat, serena i humil, sota les naus amples de la Seu per a homenatjar el diví Misteri i saciar-se de pietat a través de l’oratòria banyada d’eloqüència, de poesia i de veritat; quan torneu de gustar gota a gota teta la dolçor, tota la humanitat i l’augustesa que enclou la cruent tragèdia del Gòlgota que en el sermó de les Set Paraules enguany ha estat cantada per aquest orador de paraula sonora, rica dels matisos del dir de Mallorca, del Rosselló i de Catalunya estricta. Ara, quan ja la meva ploma no pot predisposar, ni enterbolir, ni pertorbar; ara, amics, devem trencar el silenci de cinc anys per a plasmar en uns mots un record pel que l’any 1925 va ocórrer en motiu d’aquell sermó de Dilluns Sant a la Catedral.

No és arribada encara l’hora de relatar minuciosament els fets ocorreguts amb el pretexte d’aquell sermó. No trigarem gaire, amics, a fer història de la dictadura i dels seus homes a Girona. Llavors serà l’hora de publicar els documents que romanen en els arxius particulars; de relatar els esdeveniments deis darrers sis anys i de recordar i reproduir, en lo necessari, aquelles famoses notes oficioses emanades del Govern civil tan pariones a les del dictador, celebrades universalment. Quan això s’escaigui els fets que es derivaren del sermó d’ara fa cinc anys, culminaran per la seva arbitrarietat i la seva injustícia. Avui ens limitem a recordar, ben per damunt dels fets, la fermesa d’aquest sacerdot que ha tornat. Fet a la pau del convent i a la dolcesa del seu ministeri, es troba entre nosaltres amb l’aire roent pel xoc constant del mal i de la violència contra l’enclusa de la nostra ferma hostilitat. L’amenaça, el risc i la mateixa brutal flinglantada de la tirania, tot queda esclafat contra el cor d’aquest home-infant que és mossèn Barceló. Ni la perspectiva d’una emigració transoceànica, ni la segura repulsió dels seus, ni la compromesa situació personal en aquells dies de tantes covardies, venceren l’esperit del sacerdot. Si bastava carregar damunt nostre tota la culpabilitat — la inexistent culpabilitat del seu sermó — per a quedar llibert de tota molèstia. Però el bon sacerdot, que tantes rancúnies incita, no podia abrigar un bri de Judes i suporta la presó immunda, vergonya de Girona; les hores infinites de la incomunicació arbitrària, decretada pel famós Fernández Valdés, el mateix instructor de la causa de Garraf. Així mossèn Barceló, amb Lluís Busquets, novells en la lluita i aliens a tot xoc, gustareu la presó, juntament amb l’autor d’aquests mots, més mesell a la injustícia per ésser més fet a l’arbitrària tirania i més coneixedor de l’ànima dels que es posaren entorn la Dictadura, per la comissió de les seves iniquitats.

Després d’això, l’exili. L’exili inacabable que guardava al sacerdot una malaltia mortal guanyada en posar-se en contacte amb els dissortats senegalesos, soldats de l’estranya pàtria francesa, per a complir entre aquells homes de color, la seva tasca de missioner. Nosaltres hem vist a mossèn Barceló, en l’exili, retut, exànime, moribund, quan un bri de vida sabé vèncer la Mort en lluita apocalíptica… L’exili. Allunyat de la seva Mallorca mentre la mare única hi moria… Emigrat cantaire, volent tenir per llit “el fossar on jeu sa dolça mare»… Aquest és l’home que hem sentit de nou. Es troba entre nosaltres, en el lloc de les rancúnies. com es trobaren en el foc de la guerra, les lleves joveníssimes dels disset anys. I sabé resistir totes les seduccions per a envestir l’amarga durada d’aquests darrers anys. Plasmem aquest record-homenatge, mentre preparem la història de la dictadura a Girona, altrament necessària per a nosaltres, els que no podem mai oblidar; els que tampoc devem venjar. Els que devem, per damunt de tot, imposar justícia.

R. Xifra i Riera

NOTES

MÉS IMATGES

A banda de Francesc Suriol¹, cedit al Gimnàstica de Felanitx la temporada 1940/1941, a Mallorca hi ha hagut molts d’altres futbolistes que també han jugat amb el Barça². El primer que he pogut documentar és Armand Martínez Sagi, titular indiscutible, des de 1927 a 1929, a la Real Sociedad Alfonso XIII (reconvertit l’any 1931 en el Mallorca). Encara avui, Armand ostenta el doble rècord d’haver estat el jugador més jove que va jugar en el primer equip del Barça i, també, el golejador més precoç de la història del club³. Va sentir, amb intensa emoció, el clam del públic segurament massa aviat i es va fer cert l’adagi que adverteix del risc de morir d’èxit.  

La biografia d’Armand, almenys la part més coneguda de la seva vida, resulta novel·lesca i, la part desconeguda, enigmàtica i inquietant. Nascut a Barcelona dia 28 d’abril de 1906, era fill de Consuelo Sagi Barba, germana d’Emili, el famós baríton, i de Josep Martínez Tatxé, un empresari del tèxtil que va ser tresorer a les primeres juntes presidides per Joan Gamper. Armand era un poc major que la seva germana Anna Maria, bona esportista com ell que esdevindria la primera dona del món en incorporar-se a la directiva d’un equip de futbol⁴. Tota la família estava vinculada al Barça. Un cosí germà d’Armand, Emili Sagi Liñán (1900-1951), fill del baríton, conegut futbolísticament amb els llinatges del pare com a Sagi-Barba, va ser un jugador d’èxit⁵.

La família Martínez Sagi vivia a Barcelona, però passava els estius a Sentmenat, on la mare obligava Armand a fer d’escolà a l’església. Col·leccionava papallones i feia trens de jugueta, amb capses de mistos, llaunes de conserva, elàstics i fils de ferro. De caràcter aventurer i amant del risc, la seva germana el definí com negro gato montés, salvaje y fascinante. Possiblement per això, l’enviaren intern a les Escoles Pies de Terrassa, però la incorporació al primer equip del Barça amb només 14 any va interrompre els seus estudis i abocà la vida a l’esport.

Armand va debutar amb el Barça dia 14 de novembre de 1920 en el camp de Sants contra l’Internacional amb qui varen empatar 2-2 en partit del Campionat de Catalunya. La seva arribada al club va ser celebrada per la revista Futbol: Nos pareció un acierto ya que el citado muchacho sabe jugar ahora mucho más que Plaza. Aparte de que es barcelonista de pura cepa ya que en el Barcelona nació. S’estrenà com a golejador, encara amb 14 anys, dia 6 de març de 1921 quan va fer dos dels gols que donarien al Barça el campionat, en guanyar de 3 a 1 a l’Avenç. Així ho va recollir La Vanguárdia: Al poco rato la simpática figulina de Martínez Sagi, que resultó sencillamente maravillosa el domingo, avanzó resueltamente hacia el goal, burlando a uno de los formidables defensas del Avenç, y de un chut raso, estupendo, consiguió el empate y una ovación mucho más clamorosa que aquella con que fue saludado el primer goal.

Malgrant els elogis que mereixien les seves actuacions, es va cansar de ser el suplent de Paulí Alcàntara i, atesa aquella davantera mítica, quan Armand va veure que no seria titular va decidir anar al Júpiter l’any 1923, però retornà al Barça quan l’equip el va reclamar la temporada 1924/25. En comprovar que la situació era similar, va valorar les diverses alternatives i va optar per partir de nou l’any 1927 i fitxar per la Real Sociedad Alfonso XIII, on seria titular indiscutible i líder de l’equip dues temporades.

Armand va ser precoç en gairebé tot. A Barcelona, s’havia casat ben jove, el 28 d’abril de 1924, el mateix dia que feia els 18 anys, amb Anna Maria Carreres Ferran, de família emprenedora benestant, amb qui tindria tres filles⁶. La seva activitat a Mallorca va ser intensa. Per satisfer un oncle de la seva esposa, va compatibilitzar la seva rica activitat esportiva (futbol, tennis, hoquei i billar) acceptant ser concessionari d’importació i venda d’automòbils de luxe.

Amb tot, va esdevenir una persona popular i estimada com demostren les notícies que publica la premsa. L’agost de 1927, per exemple, llegim que va guanyar, juntament amb Miquel Montllor, el campionat de tennis de Balears en la modalitat de dobles⁷. També el 1927 acabava finalista en el campionat de Balears de billar que guanyaria l’any següent. L’any 1928 entrava com a secretari a la junta directiva de la Unión Billar Sport, amb seu al Born de Palma. En el capítol personal, dia 19 de maig de 1928 el diari Última Hora informava: Ha visto aumentado su hogar con una hermosa y robusta niña nuestro buen amigo Don Armando Martínez Sagi. Tanto la madre como la recién nacida se encuentran en perfecto estado. Reciban la enhorabuena.

Pocs mesos després del naixement de la seva tercera filla, Armand tornaria a Barcelona. Pressionat per la sogra, va acceptar assumir la gestió d’alguns negocis de la família política a Barcelona i, després de guanyar el Campionat de Balears de 1928, va decidir penjar les botes i partir. El 29 de gener de 1929 Última Hora se’n feia ressò amb un comiat de reconeixement: Martínez Sagi se va. Sí; esta noche en el vapor rápido regresa a Barcelona con su familia, para fijar su residencia en la ciudad Condal, nuestro buen amigo. Cerca de dos años ha residido en Palma Armando Martínez Sagi, creándose buenas amistades que hoy deploran la separación del buen camarada. Durante todo este tiempo el excelente sportmán ha venido defendiendo los colores de la Real Sociedad Alfonso XIII de Fútbol en el puesto de delantero centro, teniendo partidos brillantísimos que le valieron muy justa fama, el elogio de todos los cronistas deportivos y el aplauso de los espectadores, sobresaliendo de modo especial como oportunista en los remates, que resultaban siempre peligrosísimos por su potente chut. Además del fútbol y el automovilismo, su deporte forzado, practicó en Palma el amigo Sagi el tenis en las filas de la Real Sociedad Mallorca, el hockey en el mismo Alfonso XIII y el billar, primero en el campeonato celebrado en el café Ca‘s Mahonés y después en la Sociedad Billar Sport Mallorca, a cuya Junta Directiva perteneció hasta su fusión reciente con La Veda. Por todo lo expuesto bien puede deducirse que Martínez Sagi era un perfecto sportman cuyo alejamiento de Mallorca habrá de notarse forzosamente mucho por las grandes amistades que había sabido granjearse. Al desear al buen amigo un feliz viaje y que la suerte le sea propicia en su tierra natal, celebraríamos que se lleve de Mallorca y de los mallorquines el mismo recuerdo que de él sabremos guardar.

A Barcelona, tot i que encara no havia fet els 23 anys, ja no tornaria al futbol i, després de fer feina pocs mesos a un banc, s’incorporà com a gestor administratiu a una foneria del seu sogre. Incapaç d’adaptar-se a un horari rigorós, optà per dedicar-se professionalment al billar que havia començat a practicar amb èxit a Mallorca. Aviat destacà com a malabarista de les bolles. El juliol de 1930, a València, es proclamava campió d’Espanya i el 9 de maig de 1932 guanyava a Lille el campionat del món de billar de fantasia clàssica. La repercussió de la victòria va ser important. La premsa anuncià l’horari previst de l’arribada del tren que retornaria el guanyador a Barcelona, la qual cosa va provocar una rebuda multitudinària a l’estació. Dia 5 de juny, el Barça va presumir de la condició d’exjugador del club i li va retre homenatge dedicant-li la victòria del partit amb el Celta en el camp de les Corts (3-0), on Armand fou ovacionat en fer la treta d’honor.

La popularitat que agafà el billar aquells anys va fer multiplicar els campionats arreu de l’estat. Les notícies s’escampaven com una taca d’oli. A Mallorca, dia 7 de febrer de 1933, Última Hora informava que els billaristes mallorquins disputarán un campeonato contra el campeón de Catalunya nuestro amigo, por haber defendido los colores del actual Mallorca FC, Armando Martínez Sagi. El desembre de 1934 va ser la peça fonamental de l’equip d’Espanya per guanyar a França el campionat internacional celebrat al Billar Club Barcelona⁸.

La seva popularitat el feia aparèixer sovint retratat a les revistes gràfiques d’actualitat (Crònica, El Día Gráfico, Ahora…). El 20 de juny de 1936 va obtenir el subcampionat del món de caramboles a París. Cada vegada era més conegut i convidat a participar arreu quan, amb la insurrecció armada feixista-militar del 18 de juliol (no havia passat un mes d’ençà del campionat de París), tot se n’anà en norris. La guerra incivil, com a tantes de persones, trastocaria radicalment la seva vida i afectaria la de la seva família. Dos mesos després de l’esclafit, dia 20 de setembre encara va participar en el Cafè Moka de Barcelona a un campionat organitzat per les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Seria la seva darrera partida de billar a Europa. Aquell dia s’assabentà que ben aviat el cridarien per anar al front. Amb la por de ser reclutat i cansat dels amonestaments de la família política, dia 25 d’octubre de 1936 va aconseguir embarcar-se, mig d’incògnit, cap a Bons Aires. Només tenia 30 anys. Va deixar enrere la terra i la seva dona amb les tres filles, amb una de les quals va mantenir espaiada i escassa correspondència⁹.

Desvinculat igualment de les seves germanes i resta de familiars, no hi ha gairebé rastres del seu periple per Amèrica al llarg dels seus 61 darrers anys de la seva vida. Se sap ben poca cosa, però el 1951 va obtenir passaport per viatjar per negocis a Brasil i, pocs anys més tard, també va fer estada a Argentina. Finalment, instal·lat a Montevideo i nacionalitzat uruguaià, va morir oblidat de tothom dia 11 de juliol de 1997, amb 91 anys, a un hospital d’aquella capital¹⁰.

NOTES

ALTRES IMATGES

ABSTRACT

Enguany, entre els actes commemoratius de l’aniversari de la Penya Barcelonista Els Tamarells, s’ha programat la inauguració en el local social d’un espai dedicat a fer memòria de la relació del F. C. Barcelona amb Felanitx. Amb algunes imatges gràfiques, es palesaran les dues visites de l’equip a la Vila els anys 1935 i 1956. Una notícia del setmanari local parlava d’un hipotètic partit anterior, però als pocs dies la informació va ser corregida. En canvi, és cert que ja estava anunciat a la premsa el partit que havia de jugar el Barça l’agost de 1936 i que la guerra incivil va impedir. A banda dels tres partits jugats, cal afegir la vinculació del club amb persones de la Vila com ara els casos de Mariona Caldentei i de Miquel Barceló.

1912 LA PEÇA CLAU QUE DETERMINÀ LA RELACIÓ

L’inquiet apotecari Pere Oliver i Domenge va fundar a Barcelona el Centre Mallorquí i en va ser el primer president. L’entitat es definia en els Estatuts, elaborats sobre l’estructura de les societats mutuals, com una associació regional de beneficència, orientada a la instrucció, la cooperació, la protecció i la previsió social dels illencs que vivien a Barcelona.

Una de les iniciatives d’Oliver va ser crear un dispensari, obert als socis i familiars, i una biblioteca. Per finançar els projectes, el Centre Mallorquí organitzà un partit entre el Real Polo Jockey Club i el Barça que havia guanyat la copa.

El partit es va jugar el 17 de novembre de 1912, en el Camp de la Ràbia de Sant Gervasi, on vivia Oliver, seu també aleshores del Club de Polo. El Barça va guanyar per 3 – 0. L’anècdota és que aquell dia Oliver es va alinear amb l’equip local i, per tant, va jugar contra el Barça que sempre seria el seu equip i del qual, com veurem a continuació, va ser artífex de la primera visita a Felanitx l’any 1935.

1935. LA PRIMERA VISITA

Per iniciativa de Pere Oliver i Domenge (1886 – 1968), els dies 21 i 22 d’abril de 1935, el Barça va jugar en el camp del Torrentó de Felanitx dos partits de futbol contra el Gimnàstica. Arran dels Fets d’Octubre de 1934, Oliver havia estat detingut, acusat de sedició, destituït com a batle i tancat a la presó dels Caputxins de Ciutat. La peripècia no va acabar fins el mes de febrer de 1935 quan el jutge va arxivar la causa i, un any després quan, amb la victòria electoral del Front Popular, el febrer de 1936 Oliver va recuperar l’alcaldia. Aquells dos partits de futbol, per tant, no les va gestionar des de l’Ajuntament, sinó gràcies a l’amistat amb el directiu del Barça Josep Sunyol i Garriga (1898 – 1936), amb qui havia coincidit a l’Acadèmia Calassància, on s’incorporaven els millors alumnes de cada promoció de les Escoles Pies de Barcelona, on ambdós havien fet el batxillerat¹.

La primera notícia d’aquella visita l’hem trobat en el CORREO DE MALLORCA de dia 28 de febrer de 1935 amb la pregunta: ¿El F. C. Barcelona a Felanitx? L’article respon la pregunta amb tots els detalls dels dies dels partits i de l’alineació del club visitant (vg. Annex-1). Tres dies després, dia 2 de març, El Felanitxer publicava una crida adreçada als socis del Gimnàstica: Se convoca a los socios del Gimnástica Felanitx a la Junta General extraordinaria que se celebrará en el salón de La Protectora el miércoles día 6 de Marzo a las ocho y media de la noche. El objeto de esta reunión es tratar del desplazamiento del F. C, Barcelona, por lo que interesa grandemente la asistencia de todos los socios. En el següent exemplar del setmanari, dia 9 de març, s’informa del resultat positiu d’aquella reunió i conclou que: ya puede darse por hecho este acontecimiento futbolístico. Una setmana després, el 16 de març, el setmanari confirmava la noticia cumbre de la temporada i oferia detalls dels jugadors barcelonistes més destacats que jugarien a la Vila (vg. Annex-2).

Dia 6 d’abril, El Felanitxer publicava un primer anunci dels dos partits , ampliava la informació, amb els possibles noms de l’equip visitant i posava èmfasi en l’entusiasme creixent que s’escampava més enllà del poble. L’article advertia que l’equip local no perdia en el seu camp feia molt de temps i que, recentment, havia derrotat al Mallorca per 7 a 2 i a l’Atlètic de Balears per 4 a 0. Aquella eufòria generà una moral col·lectiva de poder guanyar al Barça, va ser recollida per tota la premsa de Ciutat (Correo de Mallorca, Última Hora i El Día) i va servir d’altaveu per publicitar els dos encuentros altamente sensacionales i per insistir en el fet que aquella temporada el Gimnàstica era invencible en el camp del Torrentó, amb la qual cosa posaven en berlina i en solfa que el Barça fos capaç de guanyar cap dels dos partits (vg. Annex-3).

Aquella temporada, 1934/1935, el Barça comptava amb un equip molt complet i competitiu que li permetria guanyar la Copa de Catalunya i, l’any següent, la Copa d’Espanya. L’alineació oficial de l’equip estava integrada per: Montlloch, Iborra, Ventolrà, Raich, Franco, Fernández, Argemí, Areso, Escolà, Balmanya i Bayo. Tanmateix només la meitat dels jugadors titulars s’enfrontarien finalment amb l’equip de la Vila en el segon partit. El Barcelona, en el primer partit, va presentar un conjunt amb reserves de l’equip titular. Més motius encara per estar vivament esperançats i creure en les victòries del Gimnàstica.

El Felanitxer de dia 13 d’abril anuncià els dos encontres en portada. A l’interior, es feia ressò de l’entusiasme que s’havia aixecat amb la visita del Barça i informava de la remodelació del camp de futbol i la instal·lació de nous seients que permetrien l’assistència de 2.500 persones. La premsa de Ciutat, també va informar de la reforma en curs i de l’interès creixent que aquell esdeveniment esportiu generava (vg. Annex-4).

A l’exemplar de dia 20, també en portada i a tota plana, El Felanitxer detallava l’alineació que presentaria l’equip blaugrana d’acord a l’estructura de l’època: un porter, dos defenses, tres mitjos i cinc davanters. L’article interior s’exclamava entusiasmat perquè el Barça alinearia els seus millors titulars del moment. Igualment, corregia una informació errònia que el mateix setmanari havia publicat un mes abans. Efectivament, mentre a l’exemplar de dia 16 de març, en anunciar els partits, havia escrit: La afición futbolística mallorquina tendrá ocasión de ver actuar una vez más en nuestro suelo el F C. Barcelona, ara, advertida la falsedat d’aquella afirmació, repararia el lapsus: un acontecimiento deportivo que no se había vislumbrado en los dos lustros de practicarse fútbol en nuestra ciudad y que tal vez no se presentará en diez años más. També reprodueix la frase del popular setmanari Deportes que afirmava: La Gimnástica es prácticamente imbatible en su terreno (vg. Annex-5).

El primer partit va omplir totalment les localitats del remodelat camp del Torrentó. El segon, conforme a la tradició felanitxera de mantenir els dilluns com a dies no feiners, també va presentar una bona entrada, tot i que no es varen omplir les grades totalment. Quant als resultats esportius d’aquells dos enfrontaments, les expectatives es varen veure frustrades i degueren deixar mal gust de boca. La premsa ciutadana en va parlar ben poc, possiblement perquè els corresponsals no ho consideraren gaire pertinent. Així, la informació del Correo de Mallorca es referí lacònicament al primer partit: Barcelona, 4 – Gimnástica, 0. Ayer tarde contendieron en Felanitx, en partido amistoso un equipo del F. C. Barcelona y el local Gimnástica. El encuentro fué un fácil triunfo de los azulgranas que vencieron por cuatro tantos a cero. Breu i clar. El diari Última Hora se’n va fer ressò de manera semblant: EN FELANITX. UN EQUIPO DEL BARCELONA BATIO AL FINALISTA POR 4 A 0. En el campo de deportes de la ciudad de Felanitx, tuvo lugar ayer, con excelente entrada, e] primero de los dos partidos concertados con un equipo del Barcelona. La lucha no resultó lo reñida que confiaban los del Gimnástica, ya que el Barcelona loa venció por el claro “score” de 4 goals a 0. En canvi, El Felanitxer de dia 27 d’abril informà amb tot detall dels resultats dels dos partits (0-4 i 0-5) i de les vicissituds patides, amb comentaris sobre el nefast arbitratge (amb un intent d’agressió) i altres consideracions (vg. Annex-6). Una observació important que cal fer és que el mateix dia del primer partit, dia 21 d’abril de 1935, el Barcelona va guanyar en el seu camp al Madrid per un contundent 5-0 (la primera “maneta” de la història). El partit de lliga posava en evidència que, tot i que la visita del Barça a Felanitx es va fer de manera oficial, l’equip que jugà en el Torrentó, si més no en el primer partit, era una alineació pràcticament de reserves.

1935 i 1936. UN NOU INTENT QUE NO VA REEIXIR

Dues setmanes després dels partits, en El Felanitxer de dia 4 de maig es pot llegir: Con motivo de la estancia en nuestra ciudad de los jugadores del Barcelona que vinieron para jugar los dos partidos que tan grato recuerdo dejaron entre nuestros aficionados, el Presidente del Gimnástica ha recibido la siguiente carta: «Molt distingit senyor: El nostre Delegat i jugadors que formaven l’expedició que en representació d’aquest Club els visità per a jugar dos partits, celebrats al seu terreny els passats dies 21 i 22, al seu retorn, ens han parlat, amb entusiasme, de les moltes i amables atencions i convits de que foren objecte per part de vostès, durant la seva curta i agradable estada a aqueixa població. Això ens obliga, amb gran satisfacció, a acudir a vostè, com a digne President d’aqueixa entitat per a significar-li la nostra més sentida gratitud per totes les atencions i proves d’amistat i esportivisme reservades als nostres representants, havent establert, amb aquesta magnífica oportunitat, unes relacions i coneixences que haurem d’esforçar-nos en mantenir com un tribut de sincera admiració i inoblidable reconeixement vers tots quants s’aixopluguen en el sí d’aqueixa entitat o en són llurs simpatitzants. Saludem a vostè amb el major afecte. Pel F. C. Barcelona, el President accidental, Francesc X. Casals.» Del comunicat, podem deduir que, malgrat les dues paneres patides i els nou gols encaixats, les relacions del Gimnàstica amb el Barça eren molt bones. Ho confirma el fet que dos mesos després, en El Felanitxer de dia 6 de juliol de 1935, es pot llegir: ¿Volverá a visitarnos el F. C. Barcelona? Por las fiestas de San Agustín tal vez nos visite por segunda vez el potente equipo catalán, el cual desplazaría los siguientes jugadores: Llorens, Saurina, Aubach, Ramón, Guzmán, Felipe, Artigas; estos tres últimos del Levante y Gual, Parera, los dos del Sabadell, actual subcampeón de España. L’intent no va reeixir, però simplement es va ajornar un any, perquè en el setmanari de dia 18 de juliol de 1936, en parlar del programa de festes, es presenta ja com a cosa feta: Para las fiestas de San Agustín se preparan dos partidos de gran trascendencia: los azulgranas de Barcelona contra los merengues de Felanitx. Pere Oliver, ara ja des de la Sala, amb l’inestimable suport de Josep Sunyol, va programar aquell nou partit entre el Gimnàstica i el Barça que hauria pogut servir de revenja però… l’aixecament feixista-militar del mateix dia que es publicà la notícia ho va eixalar. Just una setmana després, dia 25 de juliol, Pere Oliver, batle de Felanitx, va poder embarcar-se, via Menorca, cap a la Barcelona republicana com a passa prèvia al camí de l’exili a Filipines. Dies després, Josep Sunyol, president del F. C. Barcelona va ser assassinat per les tropes franquistes a la Serra del Guadarrama dia 11 d’agost de 1936. Oliver va poder tornar l’any 1952 a la Vila, on viuria sotmès a vigilància permanent fins que va morir el maig de 1968.

1940 UN JUGADOR DEL BARÇA A LA VILA

Una història, una més, que ha passat per malla fins avui i que reclama ser coneguda i reconeguda, és la del futbolista del Barça Francesc Suriol i Solé (1919-1999), Siscu, que va jugar amb molt d’èxit en el Gimnàstica la temporada 1940/1941 i va esdevenir capità i líder de l’equip. Procedent del FC Santboià, el 2 de febrer de 1938, el dia que va fer 19 anys, en plena guerra, el va fitxar el Barça i, d’immediat, s’incorporà al primer equip. Se’n va fer ressò El Mundo Deportivo (12-II-1938): Debuta un nuevo medio centro, procedente del Santboi. Se llama Suriol y de él se tienen buenas referencias en el club blaugrana hasta el punto de merecer la confianza en tan difícil lugar en un match trascendente. Això no obstant, va jugar pocs partits amb el Barça, perquè el mes de maig va ser cridat a files. Tot i que la directiva del club li gestionà entrar a Intendència a Barcelona, ell ho va refusar per anar a primera línia al front de l’Ebre. Ho explicà així: En aquells moments, l’exigència moral m’exigia lluitar contra els feixistes per defensar els drets dels pobles, per la democràcia, per la nostra llengua i la nostra cultura. A l’Ebre va viure la gran batalla dels mesos de juliol i agost, amb la derrota republicana de Xerta, on moriren molts dels seus companys. Quan les tropes franquistes entraren a Barcelona, ell va anar, a peu i de nit, a Sant Boi. Allà els falangistes el varen detenir i tramitaren un judici on s’acusà Suriol per haver estat secretari de les Joventuts Socialistes de Sant Boi, voluntari a la guerra i culpable de delictes de sang. Després de sis mesos empresonat, es va iniciar contra ell un consell de guerra sumaríssim. Sa mare, aquell dia, va morir d’un atac de cor. Després d’esperar-la durant dos mesos, se li va comunicar la sentència: Por la magnanimidad de nuestro invicto caudillo Francisco Franco, su pena queda en seis años de prisión que se convierten en libertad condicional vigilada. Als tres dies d’haver estat alliberat, el va visitar una comissió del FC Barcelona presidida per Samitier. Analitzada la situació, per tal d’esquivar la marginació i la vigilància, varen concloure que la solució millor era cedir el jugador al Gimnàstica de Felanitx, on va anar a viure, amb 21 anys, el setembre de 1940. El Barça també li va aconseguir una feina a la Banca March.

La incorporació al club de futbol felanitxer va sortir al diari Baleares dia 21 de setembre de 1940: NUEVAS ADQUISICIONES DEL GIMNASTICA DE FELANITX. En el vapor correo del domingo llegaron a Palma, dos de las nuevas adquisiciones del Felanltx. Se trata del medio centro Suriol y del centro delantero Fulquet. De ambos se tienen muy buenas referencias y se espera que en el Gimnástica den excelente resultado. Reina gran expectación para ver el debut del nuevo equipo blanco después del reforzamiento total de sus líneas. Suriol no va defraudar gens les esperances i, des del primer partit, confirmà que es tractava d’un jugador de primer nivell. Just un mes després d’incorporar-se, el Baleares de dia 21 d’octubre publicava: Lo mejor de los primeros 45 minutos, la línea media blanca y de ella, el medio centro, Suriol. Sereno, reposado, con mucha vista en el corte de juego y puntería y acierto en el servicio, creó muchas sifuaciones peligrosas, con su táctica inteligente y sus pases largos. No passaria un altre mes quan al Felanitx, dia 16 de novembre, reblava el clau: Una línea media con cerebro. Es muy posible que tengan razón los que opinan que el secreto de los triunfos es una buena línea media. Y en la línea media es preciso mencionar a Suriol. Fué el medio centro perfecto, fué el alma del equipo, quién le dió movimiento, quién dirige el juego, iniciando los ataques, oportuno en la defensiva y demostrando en todo momento que no es sólo el músculo el que debe jugar, sino que es preciso emplear, el cerebro. Nuestro medio centro jugó un partido que es preciso calificar sencillamente de espléndido. Si del cerebro parten los nervios que mueven todo el cuerpo, bien puede calificarse a Suriol, por el partido del domingo pasado, de cerebro del equipo; de sus pies o de su cabeza partía el balón siempre bien dirigido, sus pases eran medidos y obligaban a jugar a todos sus compañeros de equipo; hasta sus órdenes dadas con voz serena y clara concepción de la jugada, eran como las órdenes que emanan del cerebro y hacen mover los miembros del cuerpo. En suma Suriol jugó un encuentro, que de repetirse, basta para consagrar definitivamente a un jugador. Gràcies a aquella crònica, se li posà com a malnom el cervellet que, poc després, degut a un altre elogi on la premsa descrivia el juego científico de Suriol, es transformà en el científic. El jugador demostrà habilitats de golejador i abans dels dos mesos va ser designat el capità de l’equip.

De l’etapa en el Gimnàstica, a la seva biografia, abunden els elogis a Felanitx i descriu la felicitat que hi va sentir: Vaig tenir una vida molt bona a Mallorca. El president del Gimnàstica, el senyor Bonus, tenia una flota de vaixells per a l’exportació de fruita seca i un iot, on sempre que els jugadors teníem una setmana de festa, sortíem a voltar pel mar. D’altres vegades, anàrem a la cacera de conills i perdius, que eren molt abundants per aquelles terres. Vaig poder viure la vida intensament. Tot anava sobre rodes, però just a punt d’acabar la temporada… Aclamat per l’afició de Felanitx i de tota l’illa, Suriol estava a punt de tornar-se incorporar al Barcelona quan un fet trenca la direcció dels esdeveniments. Durant un partit de màxima rivalitat, Gimnàstca – Mallorca, un jugador apodat «el rata» clava els tacs al turmell dret de Suriol, produint-li una greu lesió. Quan el Barça el crida per oferir-li la renovació del contracte, Suriol confessa la lesió, perquè no troba just enganyar el club que havia tengut un comportament tan bo amb ell.

Els metges li diuen que operar-se no li donaria garanties i, enmig de les ofertes rebudes de primera divisió, accepta fitxar per l’Espanyol, on va viure una altra peripècia: Com que, formalment, no havia fet el servei militar, Suriol és destinat a Àfrica. L’Espanyol, que té el general Moscardó com a president honorífic, fa servir les seves influències i evita que el jugador sigui mobilitzat. Jugarà dues temporades amb l’equip, amb infiltracions de novocaïna, però a la lliga del 1943 el fàrmac deixa de fer-li efecte. D’acord amb ell, el club el cedeix al Santboià quan l’equip del seu poble estava a punt de perdre la categoria, però que gràcies a ell va salvar. Després de rebutjar un contracte amb el Betis, acaba la vida com a jugador al Reus i, a partir dels 28 anys i durant més de 30, va continuar la vida esportiva com a entrenador, amb èxits importants com aconseguir amb el Santboià la Copa de Barcelona de 1950, entre els 160 equips participants. Com a entrenador, va dirigir el Sants, el Manresa, el Reus, el Vic, el Vilanova i, sobretot, el Santboià del qual també en va ser president durant set anys.

Encara que a Mallorca només va jugar una temporada, el seu nom va deixar petjada. Així, el Baleares destacava el seu retorn quan va jugar a Palma amb l’Espanyol dia 21 de juny de 1942 per enfrontar-se al Mallorca. Encara un any i mig després, el 30 de desembre de 1943, arran d’una visita del Reus per enfrontar-se al Mallorca, el diari Baleares publicava: En la linea media brilla Suriol por su colocación y pase templado. Nos acordaremos mucho tiempo de su primera etapa en el Gimnástica de Felanitx. Sic transit gloria mundi! Qui se’n recorda avui a Mallorca d’en Siscu? D’en cervellet? D’en científic? O, com l’anomenaven en els altres equips, del mestre? Qui, de Felanitx, sap que l’equip del Gimnàstica va comptar una temporada amb un excel·lent jugador del Barça; amb una jove promesa que, víctima de les vicissituds de la guerra incivil, primer, i d’una greu lesió, posteriorment, va veure eixalada la seva carrera. Trobareu el seu nom ben present a la premsa i, gairebé sempre, amb un tractament elogiós. Sabreu més coses a l’extensa entrevista que li va fer Eva Melús Ferro en el llibre Memòria compartida. Recull de textos santboians. També apareix a la Viquipèdia i en el Gran Diccionari de Jugadors del Barça de l’editorial Base. Des d’ara, haurà de ser reconegut per qualsevol que tracti la història esportiva de Felanitx, un poble vinculat al Barça com cap altre de Mallorca.

1956. LA SEGONA VISITA

La segona visita del F. C. Barcelona a Felanitx és més coneguda que la de vint anys abans, malgrat que la primera va ser molt més rellevant. Així mateix s’han de fer, com a mínim, tres matisacions. Una és que el juliol de 1956 no va venir l’equip del Barça, sinó el del Barça Amateurs, (el Barcelona Juniors, segons més d’un diari) encara que, com a atractiu, es presentà reforçat amb Kubala i amb l’esperança que s’hi afegirien Ramallets i César que es trobaven a Mallorca de vacances. La segona consideració és que aquesta vegada no s’enfrontaria al Gimnàstica, desaparegut arran de la guerra incivil, sinó que jugaria contra el Club Deportivo Felanitx, creat l’any 1944 i que el 1955, la temporada anterior a la de la visita, havia ascendit a Tercera Divisió, on es va mantenir una partida d’anys. La tercera qüestió és que la segona visita del Barça no va ser exclusiva a Felanitx, sinó que dos dies abans s’enfrontà al C. D. Alaró i un dia després s’enfrontaria al C.D. Manacor².

El 13 de juliol de 1956, el diari Baleares informava que Kubala jugaria a Alaró i a Felanitx amb el Barcelona amateur. L’endemà, el setmanari Felanitx de dia 14 de juliol, en el marc del programa de les festes de Santa Margalida, anunciava: Gran partido de fútbol en el Campo del Torrentó. A l’interior, s’aclaria que Kubala jugaria amb l’equip amateur del Club de Fútbol Barcelona³. El partit de Felanitx va ser dia 20 de juliol, el dia de la patrona del poble. Tres fotografies d’aquell dia mostren Kubala en el camp amb alguns dels components del Felanitx i amb els germans Pere i Miquel Oliver Reus que es varen retratar amb el gran ídol barcelonista⁴.

L’equip amateur del Barça, davant d’una nombrosa assistència de públic que va omplir a vessar el camp del Torrentó, va guanyar al C. D. Felanitx per 2 – 4, encara que en el descans qui guanyava era l’equip local per 2 – 1. Ramallets i César no jugaren i es limitaren a fer la treta d’honor. Kubala va marcar de falta directa i va justificar l’expectació que havia generat. La crònica del partit es pot llegir en el setmanari de dia 21 de juliol i en el Baleares del mateix dia. Posteriorment, els diaris es referiren elogiosament a la transcendència històrica d’aquella visita del Barça… encara que aquell conjunt només fos una plantilla de subalterns que no tenia res a veure amb la plantilla oficial. 

ALTRES RELACIONS ENTRE FELANITX I EL BARÇA

A banda de les dues visites que ha fet el Barça a la Vila i del cas singular d’en Siscu, cal destacar que Felanitx és un poble amb una gran tradició barcelonista. Entre d’altres rellevants seguidors i socis eminents, podem esmentar l’apotecari i polític Pere Oliver i Domenge (1886 – 1968), el matemàtic i exrector de la UIB Nadal Batle i Nicolau (1945 – 1997) o l’historiador Miquel Barceló i Perelló (1939 – 2013). Es coneix el cas pretèrit de Jaume Vicens Mas, un felanitxer que feia feina de cuiner a Barcelona i es va fer soci l’any 1927. Tot plegat es delata que ve de molt enrere l’atenció i l’interès de la gent felanitxera envers el club i, actualment, ho verifica disposar de la Penya Barcelonista Els Tamarells, una de les més importants del món, si no la que més, tant per la quantitat de persones associades com per la quantitat i qualitat dels actes esportius, lúdics, gastronòmics, musicals, poètics i socials que cada curs organitza, alguns d’ells multitudinaris, ampliats i incrementats d’ençà de la recent constitució de l’Àrea Jove i l’Àrea Cultural.

En aquest capítol de relacions entre el Barça i el poble de Felanitx, no podem obviar notables vinculacions personals com la de Mariona Caldentei i Oliver (Felanitx, 1996). Si Francesc Suriol va ser un jugador del Barça a Felanitx, Mariona és la jugadora de Felanitx al Barça. Culer de tota la vida (Miquel Àngel Morete, son pare, va ser un dels impulsors de la Penya Els Tamarells), Mariona va jugar amb l’equip femení del Barça durant 10 anys i va guanyar, entre d’altres, tres copes d’Europa i, amb la selecció espanyola, el campionat del món. Una altra dada igualment transcendental és la vinculació del Barça amb l’artista felanitxer Miquel Barceló Artigues (Felanitx, 1957), seguidor habitual dels equips de futbol masculí i femení, a qui el club ha encarregat el cartell commemoratiu dels 125 anys d’història⁵.

El Barça, més que un club, i Felanitx, més que un poble (i viceversa), haurien d’actualitzar i millorar les seves profitoses relacions. Amb aquesta esperança, les relacions descrites en aquest article, especialment les inèdites fins ara, han de servir de fonament i estímul de cara al futur. Visca el Barça i visca Felanitx!

NOTES

ANNEXOS (transcripcions de les principals notícies de 1935)

ANNEX-1

CORREO DE MALLORCA, 28 de febrer de 1935

Casi ya se puede asegurar la visita del F. C. Barcelona, sólo faltan unos pequeños trámites para quedar completamente cerrado el contrato, que según nos hemos enterado, se dará solución la próxima semana entrante. El F. C. Barcelona vendrá a esta para jugar dos partidos por las fiestas de Pascua que serán los días 21 y 22 del próximo mes de Abril.

El equipo visitante se formará escogiendo de los siguientes jugadores: Porteros: Martorell, Llorens. Defensas: Saura, Alcoriza, Villacampa. Medios: Roig, Guzmán, Recasens, López. Delanteros: Bover, Bestit I, Gual, Ramón, Barrera II, Esteve, Llull.

Como podrán observar los entendidos en estas cosas, se trata de un equipo de gran envergadura, capaz de arrollar (como reza una carta) a cualquier de estos equipos de postín de por estas islas; a pesar de ello los entusiastas deportistas del Gimnástica están dispuestos a jugar se el Todo, y dejar un grato recuerdo a la afición futbolística felanigense. Así lo deseamos.

ANNEX-2

EL FELANITXER, 16 de març de 1935

El F. C. Barcelona a Felanitx. Definitivamente podemos comunicar a nuestros lectores la noticia cumbre de la temporada, noticia interesantísima para toda la afición futbolística mallorquina, que tendrá ocasión de ver actuar una vez más en nuestro suelo el equipo de gran renombre nacional el F C. Barcelona.

El F. C. Barcelona se desplazará a Felanitx los días 21 y 22 del próximo mes de Abril, para contender amistosamente con el Gimnástica. Para que el lector tenga idea de los elementos que compondrán el equipo, copiaremos literalmente lo que dice «El Mundo Deportivo» del 11 actual al hablar de Martorell, que es el meta que ha de venir a Felanitx: «El héroe fué Martorell, que hizo milagros en la meta catalana, especialmente en los finales del partido, cuando el team santanderino, enfebrecido, buscaba persistentemente el tanto que remachara su victoria. Lo logró al fin, pero tuvo que volcarse sobre el marco de los catalanes, bombardeándolo hasta lo inverosímil para que Martorell surgiese siempre en el momento de peligro y alejara la casi totalidad de las veces el tanto mascado. ¿Y este es el meta suplente? Dudamos que Fornies, el titular, ni aún el propio Zamora, superaran hoy la actuación de Martorell.» Esteve y Gual otros dos elementos que forman en el equipo del C. D. Barcelona y que debutarán en Felanitx en el Campo del Torrentó por las próximas fiestas de Pascua. Veamos lo que dice el mismo número de «El Mundo Deportivo» al hablar de estos dos delanteros: «Cuando faltaban cinco minutos para el descanso, un centro de Esteve es rematado de cabeza por Gual, valiendo el primer tanto del Sabadell. Apenas transcurrido un minuto, otro centro de Esteve es también rematado de cabeza por Gual y es el segundo tanto vallesano. A los treinta y un minutos de juego del segundo tiempo, otro centro de Esteve; salen Lilo y Cabezo a salvar la situación, pero Gual, valiente mete la cabeza y logra el tercer goal. Y echando un parrafito – sigue diciendo «El Mundo Deportivo» — a distinciones, repitamos en primer lugar la magnífica actuación de Esteve. Esteve y Clavet los mejores en el ataque sin que dejemos a un lado a Gual que estuvo acertadísimo logrando los tres goals de la tarde. Si bien el mejor juego partió de los vallesanos donde Esteve en su línea de ataque tuvo una tarde felicísima por jugadas personales y por su inteligencia con el interior Clavet.» El desplazamiento del F. C. Barcelona supone un esfuerzo indiscutible de la Sociedad Gimnástica de Felanitx a lo que es de esperar que sabrá corresponder la afición mallorquina.

ANNEX-3

EL FELANITXER, 6 d’abril de 1935

El 21 i 22 Abril se enfrentarán el F. C. Barcelona y el Gimnástica de Felanitx. De día én día crece en esta ciudad el entusiasmo por el fútbol, debido a los grandes triunfos que el Gimnástica ha obtenido durante la presente temporada frente a equipos de primera categoría. Ha vencido al campeón de Baleares por 7 a 2, al C. D, Mallorca y últimamente al subcampeón A. C. Baleares por 4 a 0. Esto hace que la visita del renombrado equipo catalán despierte gran expectación, siendo muchos los aficionados que se apresuran a encargar asientos numerados y abonos para los dos partidos. El Barcelona se desplazará con figuras sobradamente conocidas de la afición deportista, y aunque hoy no podemos dar la lista completa del equipo, pues el Barcelona juega el Campeonato de Liga con equipos duros que es probable ocasionen lesiones, daremos solamente los nombres de aquellos que definitivamente vendrán a enfrentarse con nuestros gimnastas: Llorens, el meta que ganó el Campeonato de España con el Barcelona, Aubach, el mejor defensa del grupo B, recientemente ingresado en el Barcelona, Franco, el joven medio ala del primer equipo del Español, López, procedente del Madrid F. C., Saurina, el veloz extremo derecha que jugó en Madrid y en Las Corts con el primer equipo, suplente efectivo de Ventoldrá, Sastre, el jugador internacional, Solé, el extremo izquierda seleccionado del grupo B recién ingresado en el Barcelona. A éstos nombres hay que añadir otros de primeras figuras que por las razones anotadas antes aun no se han podido comprometer formalmente, pero que se tiene la casi absoluta seguridad de poderse desplazar

CORREO DE MALLORCA, 6 d’abril de 1935

Por fin, el F. C. Barcelona a Felanitx. La noticia es ahora en firme. Ya tenemos encuentro de categoría en Mallorca. Y, nada menos, se trata del F. C. Barcelona, equipo catalán de primera fila. Cabe decir, después de nuestra confirmación, que viene el Barcelona el 21 y 22 del corriente mes para contender con el Gimnástica de Felanitx en dos encuentros altamente sensacionales. El Gimnástica esta temporada se halla en forma magnífica y bien lo demuestra el haber vencido a todos cuantos equipos de todas las categorías que han desfilado por el campo del “Torrentó” de Felanitx. Es, pues, de esperar, que los encuentros que se avecinan sean por demás emotivos e interesantes.

ULTIMA HORA, 6 d’abril de 1935. Amb la mateixa informació anterior es demana: ¿Logrará el Barcelona vencer en el terreno del Gimnástica?

EL DIA, 9 d’abril de 1935. Amb idèntica informació, titula la crònica del corresponsal: ¿Logrará el Barcelona vencer al Gimnática?

ANNEX-4

EL FELANITXER 13 d’abril de 1935:

Para el gran recibimiento del F. C. Barcelona, los trabajos de organización del magno acontecimiento deportivo de los días 21 y 22 van adelantando; esta semana se darán los últimos toques al campo de juego; serán colocados los nuevos asientos y empezará la venta de las sillas numeradas y abonos. El equipo ha dado por terminados sus entrenamientos intensivos y en la próxima semana no tendrá más que unas ligeras sesiones de gimnasia. El entusiasmo es enorme, como lo prueba el gran número de abonos y asientos pedidos. Estos días ha estado en Felanitx un redactor de «Deportes» y nos ha dicho que su Director en persona vendrá para hacer la información de los encuentros, así como unas caricaturas de los mejores jugadores. Ahora, a esperar el Domingo, para ver si nuestros jugadores saben corresponder al esfuerzo de directivos y aficionados. Nosotros tenemos la seguridad de que por ellos no ha de quedar.

CORREO DE MALLORCA, 17-4-1935

Por las fiestas de Pascua el F. C. Barcelona á Felanitx. El desplazamiento del F. C. Barcelona a la ciudad de Felanitx ha despertado enorme expectación. En las peñas deportivas ya no se habla de otra cosa y el acontecimiento deportivo es esperado con extraordinario interés. Las reformas llevadas a cabo en el Campo del Torrentó, lo han embellecido convirtiéndolo en uno de los mejores de nuestra isla. Su capacidad ha sido aumentada. Ahora en cómodos asientos cabrán unas dos mil quinientas personas. El Gimnástica de Felanitx, ha echado, como vulgarmente se dice, la casa por la ventana y está preparando varias fiestas. Inaugurará su nuevo local social en el sitio más céntrico de Felanitx. Habrá una excursión a las cuevas y finalmente por la noche una verbena. Es digno de todo elogio el proceder de la Sociedad Gimnástica de Felanitx que sin regatear esfuerzos de ninguna clase trabaja denodadamente en pro del deporte. Ahora que los bravos “merengues” del Gimnástíca hagan un buen papel, en estos sus dos primeros encuentros con equipos de gran envergadura y así corresponderán a la afición tal como se merece.

ANNEX-5

EL FELANITXER, 20 d’abril

Por fin ha llegado el día del gran acontecimiento futbolístico, acontecimiento que no se había vislumbrado en los dos lustros de practicarse fútbol en nuestra ciudad y que tal vez no se presentará en diez años más. Es en verdad un acontecimiento extraordinario. Comentándolo dice el semanario «Deportes»: «La Gimnástica es poco menos que imbatible en su terreno. De ello tienen magnífica idea nuestros regionales. El once que alinearán los azulgrana, encierra figuras de valía reconocida. ¿Lograrán truncar la marcha de los felanigenses? ¿Sucumbir, como han sucumbido, cuantos equipos han jugado allí? Tenemos fé en el Gimnástica pese a la gran valía del equipo visitante.»

La verdad; nosotros no somos tan optimistas. No creemos ni remotamente posible una victoria de nuestro equipo. Pero eso sí, estamos segurísimos de saborear el plato más exquisito de fútbol al ver la enorme resistencia que opondrán nuestros jugadores al unir todo su saber, que no es poco, y todos sus entusiasmos, que son muchísimos, frente a la técnica insuperable de los azulgrana, maestros en el deporte. Los equipos se alinearán en esta forma:

Barcelona F, C.: Llorens, Babot, Aubach, Franco, Salas, López, Ruano, Sastre, Trujillo, Ramón y Solé.

Gimnástica F.: Luisín, Gomila, Bennasar, Mayol, Vicens, Sbert, Barceló, Etchevarne, Rius, Burdils y Comas.

En el momento de cerrar esta edición hemos recibido un telegrama urgente del F. C. Barcelona, anunciándonos una gran modificación en el equipo, pues los visitantes alinearán a los formidables jugadores, titulares del equipo azulgrana, Ramón, Trujillo, Ruano y Salas. No importa decir con qué entusiasmo ha sido recibida esta noticia, que hace que podamos afirmar con toda convicción que el equipo que alinearán los visitantes es uno de los mejores conjuntos que puede presentar el Club campeón de Cataluña.

ANNEX-6

EL FELANITXER, dia 27 d’abril de 1935:

FC Barcelona 4 – Gimnástica 0

El primer encuentro constituyó una derrota excesiva y dos triunfos personales en las filas gimnásticas. No nos engañamos. Presumimos la derrota porque estábamos seguros que una entidad tan formal; tan antigua, de tan preclaro historial cómo el F. C. Barcelona, no querría que su fama cayera en desprestigio y que nos mandaría un equipo capaz de apuntarse sendas victorias en estos encuentros que para honor y gusto de la afición felanigense sé han celebrado estas pasadas fiestas. Y así ninguna extrañeza nos causó que nuestro equipo viera interrumpida su serie inacabable de triunfos en el Torrentó. frente al potente equipo azulgrana, que demostró ser muy superior al nuestro en conjunto, aunque individualmente nuestros jugadores se pueden tutear, con los catalanes. Porque las más de las veces que dos jugadores se disputaban cara a cara un balón, salía vencedor el Gimnástica por codicia y fortaleza; pero cuando los catalanes empezaban a trazar arabescos sobre el terreno con sus pases cortos y precisos, los locales quedaban desorientados y eran dominados. Dos jugadores sobresalieron en las filas merengues: Barceló y Luisín, sobre todo él primero. Fué durante los 90 minutos un dique contra el qué chocó la tripleta central Catalana. Bregó incansable toda la tarde, dando juego a sus delanteros y cortando el contrario; fué un medio centro de gran talla. Desarrolló un juego de exterior inteligentísimo, se internó repetidamente y supo crear numerosas ocasiones de peligro frente al marco de Llorens. Los demás realizaron un buen partido. Únicamente Vicent se mostró algo receloso y Gomila un poco fallón. A Bennássar y a Mayol nada más se les podía pedir frente a los colosos de la defensa catalana. A Etchevarne le tocó parar el ala más peligrosa y a veces pareció no desarrollar, todo el buen juego que en él es habitual; Sbert jugó con su acostumbrada valentía y empuje. La pareja de baks Rius – Burdils no prodigaron despejes espectaculares; pero hay que tener en cuenta qué no se encontraban ante una delantera de niños; no obstante, ellos y la línea media fueron lo mejor del equipo. Natalio realizó un partidazo, aunque a veces bloca defectuosamente, lo que costó el cuarto goal.

De los catalanes todos, muy bien, sobresaliendo Llorens, los defensas y el ala izquierda de la línea atacante. Arbitró desastrosamente Vidal, que bien se mereció la pitada con que fué despedido, aunque condenamos el conato de agresión de que fué objeto a la salida del campo, por parte de unos díscolos chiquillos. Asistió un público numerosísimo, que se portó correctamente, aplaudiendo las jugadas de mérito de ambas partes.

Previos los saludos de rigor y intercambio de ramos de flores, avanzan primero los visitantes haciendo intervenir a Natalio; pero pronto se imponen, los blancos, y el dominio es alterno. El extremo izquierda se interna, burla a Etchevarne, esquiva a Burdils, entra muy cerrado y rematan el delantero centro e interior izquierda, logrando el primer tanto. Poco después hay otra avánzada del mismo extremo, con pase al interior izquierda, quien remata raso y muy colocado sin que Natalio, á pesar de su estirada, pueda evitar el goal. Antes de finalizar la primera parte se produce un fallo de Burdils que aprovecha el delantero centro para burlar la salida de Natalio y entrar el balón. Después de aplaudirse varias intervenciones de ambos guardametas, se llega al descanso. Durante éste se comenta la magnífica labor de los visitantes, que ha maravillado a no pocos. Y empieza la segunda parte. Nuestro equipo juega con entusiasmo loco y duránte un rato domina, logrando dos córners sin resultado. También los contrarios logran algunos córners y al intentar rematar uno de ellos, Natalio no consigue blocar, detiene de cabeza Rius, se arma un barullo enorme ante la puerta y por fin aparece la pelota entrada en forma no muy legal. Con este desfavorable resultado, algo excesivo si se atiende al desarrollo del encuentro, se llegó al final.

F. C. Barcelona, 5 — Gimnástica, 0

El encuentro del lunes todavía revistió más brillantez. En las gradas, algo menos de público y sobre el terreno algunas modificaciones en los equipos. Burdils, a quien se le reprodujo la lesión de la espalda, no pudo alinearse, en el marco se puso a Tugores y Natalio jugó medio partido de interior izquierda y el segundo Riera. Saca el Gimnástica, pero cortan los catalanes cediendo a aut. Se juega por ambas partes con gran valentía. Los locales dominan ligeramente logrando córner que despeja la defensa. Se aplaude al árbitro por su actitud no dejando pasar ninguna falta. Pronto los catalanes obtienen el primer tanto en una desafortunada intervención de Tugores. Se suceden una serie de pases frente al marco que defiende Llorens, que desorientan a las defensas visitantes; el público anima a los felanigenses con sus aplausos, pero la pelota acaba a kic. Poco después el delantero centro chuta raso y le vale el segundo tanto. Vuelven a la carga los locales con ardor para ver de acortar la desventaja, y Vicens desde medio campo corre veloz la pelota y envía un centro que por lo templado y medido fué de verdadero maestro; pero Natalio, que se hallaba solo ante la puerta contraria, remata inexplicablemente a las nubes. Y el que marca otra vez es el delantero centro catalán al rematar de cabeza un excelente servicio. En la segunda parte es presentado al público el famoso boxeador. Jonhi Cruz que entre los aplausos lanza el kic-off. Avanza Vicens y chuta; pero Llorens en gran estilo bloca, ganándose una ovación. Las líneas de los blancos se entienden perfectamente; pero los catalanes no ceden y tejen unos avances preciosos de estilo. En uno de estos avances el interior izquierda chuta muy raso y Tugores no puede detener el balón. Este tanto desconcierta no poco a los locales y los otros juegan a placer. Pero después Vicens, que viene jugando muy bien, avanza en colaboración de Mayol y centra á dos pasos del marco, Mestre fusila el goal, pero Llorens demuestra ser «un veterano» y saca el esférico que había penetrado más de dos palmos en el marco sin que el árbitro lo notara. El público que ovacionaba el tanto se llevó una desilusión. Se sucede otra jugada análoga, pero esta vez la para Llorens en magnífico plongeón. Los catalanes obtienen el último goal a pesar de la estirada de Tugores que únicamente pudo desviar ligeramente la pelota.

Y sin que los locales pudieran marcar el tanto del honor, que bien merecían y parecía que iban a obtener de un momento a otro, el árbitro señala el final del encuentro. B. R.

ALTRES IL·LUSTRACIONS

El passat 12 d’octubre, Joan Pons i Dubià, amic d’ençà de 1970 amb qui crec que no havia parlat mai de futbol, me va escriure per oferir-me la donació d’una foto de la plantilla del Barça de la temporada 1958/59 signada pels seus jugadors. Es tractava d’una imatge icònica amb una bella història. Li havia regalat, quan ell era infant, la seva àvia paterna i, deixant de banda l’alt valor sentimental i, molt possiblement, material per a col·leccionistes, era un autèntic tresor com a document. El mateix dia vaig traslladar la proposta i Sebastià Oliver, president de la Penya Barcelonista Els Tamarells, va acollir l’oferiment amb la satisfacció que mereixia i programà fer la cessió en el curs d’un acte de l’associació esportiva i cultural.

I tanmateix…

Tanmateix ni les ciències són neutrals ni les matemàtiques són exactes. Quin doi qui ho diu! Són màgiques i tenen una juguera mai vista. Els hi agraden les intrigues i la cabalística una cosa de no dir. El dissabte dia 26 d’octubre del 2024 els follets dels nombres en feren una de les seves a la Penya Els Tamarells de Felanitx. A les nou del vespre s’havia de jugar el Madrid – Barça i, com a preludi a visionar l’enfrontament a les televisions del local, mitja hora abans de començar el partit, es va procedir al lliurament protocol·lari de l’obsequi d’aquella fotografia de l’equip del Barça

Curiosament, tot un presagi, la foto era del mateix dia i mes, 26 d’octubre (66 anys en clau abans), enfrontats al mateix rival, el Madrid, a qui aquell any (1958), va derrotar per 4 gols a 0. La foto, amb les signatures originals de tots els jugadors, es va instal·lar a una paret del local, amb una nota explicativa al peu:

Fotografia original i signada de la temporada 58-59. Partit jugat el 26 d’octubre de 1958 FC Barcelona, 4 – R. Madrid, 0, amb tres gols d’Evaristo i un de Tejada. Formen a dalt: Ramallets, Olivella, Rodri, Gràcia, Flotats i Segarra, i a baix: Claudio (ajudant), Tejada, Kubala, Evaristo, Suàrez, Czibor, i Àngel Mur (massatgista).

66 anys després, el 26 d’octubre del 2024, coincidint amb un altre clàssic, Joan Pons i Dubià dona aquesta fotografia, que va rebre fa mig segle de la seva àvia Lídia Maristany, a la Penya Barcelonista Els Tamarells.

És evident que aquell referent, amb el mateix dia (un 26 d’octubre) i el mateix rival (el Madrid), va generar l’aspiració d’obtenir el mateix resultat. Poc feia preveure, al descans del partit, que el somni es faria realitat, però des del primer gol, tota la gent que va assistir al magnífic espectacle de la segona part, va tenir clar que viuríem una nit màgica i, gol a gol, fins que es va fer el quart i definitiu (que podien haver estat tres o quatre més), tothom va mantenir l’esperança que la fotografia que s’acabava de penjar confirmaria al cent per cent que la història és cíclica.

Joan Pons i Dubià, amb el seu llegat, va esdevenir talment un bruixot premonitori que ens va fer eufòrics testimonis d’un espectacle esportiu. Seria desitjable, obtenir ara una nova fotografia, amb les signatures dels jugadors del partit epígon del de 1958, per exhibir-la al mateix local en record d’un partit i una nit memorables. Que no es perdi per no intentar-ho! Som-hi!

Visca el Barça i visca Catalunya!

Joel Bagur Mellinas, historiador, poeta, defensor de la terra, no ralla per rallar. Enguany fa 10 anys en clau que, a la introducció del seu llibre Menorca a recer del balearisme (1)¹, ens anunciava l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus (1910-1997).

Músic militar, poeta i intel·lectual maonès que abanderà el concepte unitari de la nació catalana el primer terç del s. XX. Partidari de la incorporació de Menorca a l’estatut de Catalunya, de manera clara i contundent, era advers a la idea provinciana que expressà en una afirmació mala de superar: Balears, tot sol, fa renou de buit (2). Cert és que la figura de Timoner Petrus va ser divulgada els anys 70 del segle passat per Gori Mir. Com una flor que no fa estiu, el 27 de setembre de 1980, Joan B. Capó s’hi referia en una estimable col·laboració en el diari Baleares². Això no obstant, més enllà de la Menorca nadiua, el desconeixement del pensador ha estat i és encara gegantí.

Fent honor a la paraula empenyorada l’any 2014, aquest estiu, amb el títol La nacionalitat dels menorquins. Articles 1930-1932, Bagur ha editat i prologat la totalitat dels escrits que Timoner Petrus va publicar a l’entorn del debat sobre l’estatut d’Autonomia que, finalment, esdevindria només de Mallorca i d’Eivissa i que, tanmateix, no reeixiria. Som davant d’un llibre que cal agrair, perquè repara silencis i oblits. 58 dels 60 articles de Timoner Petrus recollits ara foren publicats a La Voz de Menorca i els altres 2 a La Publicitat. L’edició, en el nombre 37 de la col·lecció Capcer de l’Institut Menorquí d’Estudis, a cura de Joel Bagur s’acompanya de notes pertinents i d’un pròleg que esdevé guia de lectura.

Una lectura, més que recomanable, que s’hauria d’impulsar més enllà de Menorca a tots els centres escolars del país. 

NOTES

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a desaparèixer

Tomas Scott Eliot, premi Nobel 1948

ABSTRACT (amb un avís previ a la lectura)

Joan Maimó Vadell (1921 – 2001) va ser un pintor, escultor, ceramista, biògraf i poeta; un artista complet. Entre d’altres mèrits, va rescatar i enaltir en vida Joan Mascaró i Fornés. Paradoxalment per a qui va il·luminar tantes biografies, la seva figura roman arraconada, tot i l’abundosa documentació que hi ha. La indagació per arxius i hemeroteques, reforçada amb entrevistes a persones que el varen tractar i ampliada amb una generosa confiança de la família, m’ha permès d’elaborar-ne una pinzellada.

He d’apel·lar a la comprensió i complicitat dels lectors per seguir el fil de l’escriptura. M’ha resultat una missió impossible fer un relat estrictament cronològic, perquè la dispersió temàtica era un anar i venir que atemptava contra una lectura entenedora. Igual passava a l’inrevés: fer-ne una narració per blocs temàtics alterava la comprensió i dificultava mantenir el ritme, sovint frenètic, de la vida i l’obra de Joan Maimó. Crec que, malgrat una aparentment caòtica estructura, pegar bots inserint aspectes monogràfics a la cronologia brinda una perspectiva més completa. Resulta de molt difícil ordenació i catalogació trobar un criteri que eviti perdre el fil, atesa la prolífica i profitosa existència. He dedicat moltíssimes hores per aportar dades disperses que, a futur, puguin servir com a base d’una biografia amb cara i ulls. Si més no, el recull d’informació afegirà una modesta aportació a l’abundosa documentació que, indubtablement, han de posseir els fills i els nets de Joan Maimó i Catalina Vaquer. Per a mi, aquesta indagació m’ha fet present d’una bella i novella amistat amb els seus familiars i, només per això, n’hauré obtingut una més que generosa recompensa.

Taula

1. Li diré prestigiador
2. Naixement. Guerra. Primeres feines
3. Dues polissonades en la més dura postguerra
4.  Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable
5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica
6. La casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa
7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó
8. Maimó rescata Mascaró
9. L’eclosió
10. Joan Maimó post mortem
11. Coda
12. Annex 1. Les exposicions
13. Annex 2. Les publicacions
14. Annex 3. Els goigs. Una atàvica tradició catalana
15. Ressenyes biogràfiques
16. Notes
17. Il·lustracions
18. Comentaris

1. Li diré prestigiador (a faisó de pòrtic)

La darreria del 2021, en un any encara pandèmic, vaig reparar que ningú no havia recordat el centenari del naixement de Joan Maimó i Vadell (Felanitx, 1^r de novembre de 1921 – Palma, 27 d’agost de 2001). Havia estat un home molt actiu i present en els mitjans de comunicació, de manera intensa a partir de l’estiu de 1985, arran de la jubilació. Ell, que tant havia enaltit el seu poble i evocat la seva gent, no va rebre el record que l’efemèride exigia. Vaig posar messions per tal de corregir l’oblit. Ell, i també altres felanitxers de la diàspora, reclamen el lloc que, en justícia, els pertoca a la història. Vaig posar fil a l’agulla amb un projecte, encara en curs, orientat a fer un reconeixement públic als fills i filles il·lustres de la Vila que han passat per malla dels sedassos embossats de les institucions i dels garbells primmirats dels seus passatgers gestors, massa sovint afectats d’amnèsia històrica, de negligència o, simplement, de la desídia derivada de la ignorància. En el cas de Joan Maimó el greuge era més punyent, perquè justament ell va ser un soldat atent i amatent contra l’amnèsia; un mercedari abnegat que rescatà de l’oblit moltes personalitats esvaïdes dins la pols dels dies i dels diaris. Pocs, com ell, feren tant per servar i servir la memòria històrica d’aquella gent que sabem que era la nostra gent.

Aquell mes de desembre de 2021, després d’arreplegar informació sobre els llibres i les exposicions de Joan Maimó i de consultar amics que l’havien tractat en vida, vaig ser a temps de mantenir dues entrevistes amb la seva vídua, Catalina Vaquer i Vidal (Cas Concos des Cavaller, 1924 – Palma, 2022). Varen ser dues llargues i profitoses converses. Amb 97 anys a l’esquena, em va atendre tendra, amable, afable i agradable. Atresorava allò que ara anomenen intel·ligència emocional, un meritori nivell cultural, una memòria prodigiosa i la saviesa d’un parell de biblioteques. Lúcida i lúdica, va respondre les preguntes, fil per randa, més enllà del qüestionari. Sabia bé de quines egües venim i, vint anys després de la mort del seu espòs, no va deixar res per verd. Detallà els patiments familiars derivats d’aquella guerra incivil, amb l’empresonament de son pare, l’exili forçat d’un germà, la connexió epistolar amb Joan Mascaró i Fornés (1897-1987), els estudis, les feines, les amistats, els somnis, les esperances… Tot i l’extensió de les entrevistes (un parell mallorquí d’hores), varen romandre pendents algunes confirmacions, però no havia passat mig any quan, la primera quinzena de maig de 2022, va suspendre la caminada i abandonà el món dels vius. Va ser a temps de deixar testimoni públic de la relació familiar amb Joan Mascaró i Fornés a qualque acte dedicat al filòleg i orientalista margalidà.

Tenir l’esma de definir una persona amb una sola paraula és una temptació i un desafiament a l’enginy i a l’ocurrència; una atractiva aventura. En el cas de Joan Maimó i Vadell, però, és gairebé una missió impossible. Polifacètic i polièdric va tocar gairebé totes les cordes de l’art i de la cultura: forjador, escultor (en fusta, ferro i marbre), ceramista, dissenyador, muralista, caricaturista, dibuixant, gravador, xilògraf, pintor, poeta, assagista, biògraf, lletrista de cançons i goigs, crític, investigador, conferenciant… Li escauen, en justa reciprocitat, tots els qualificatius que ell va dedicar, generosament, a les persones de qui va escriure la biografia. Així podríem acompanyar el seu nom amb vida i obra d’un home excepcional – com va dedicar a Mn. Cosme Bauçà –, o una personalitat original i creativa – com va referir-se a Bernat Julià –, o una trajectòria de serenitats estètiques – com va atribuir a Miquel Gaià –, o trobador de la llum, de l’amor i de la vida – com esmentà Joan Mascaró i Fornés –, o, al mateix erudit de Santa Margalida, els múltiples espais de la saviesa o, també, la fecunditat i la inventiva d’un català de Mallorca – com va descriure Bartomeu Barceló i Tortella. Hi podríem afegir, sense contemplacions ni contencions, molts dels qualificatius que aplicà a la quarantena de pintors que va glossar. Una altra argúcia per segellar un nom capaç d’enaltir i evocar la seva figura seria inventar una paraula. Vaig pensar que el qualificatiu de prestigiador, entès com a home que dona prestigi, li aniria com sabateta a son peu. Joan Maimó, amb els seus retrats i amb els seus escrits, va prestigiar dotzenes de persones, en bona part poc conegudes i massa sovint gens reconegudes i, també, va enaltir molts dels nostres referents culturals i els respectius paratges i paisatges, amb els set colors de l’arc de sant Martí, des dels ocres de les muntanyes fins als maragdes de les marines, des dels verds de fora vila fins els turqueses de la costa de Llevant. Va prestigiar Mallorca i els mallorquins, va prestigiar la poesia i els poetes, la pintura i els pintors, la feina i la família… Prestigiador, doncs, seria un mot ben adient que definiria Joan Maimó… encara que, ai las!, Coromines ens faci la guitza i ens desbarati el significat. El filòleg assegura que la paraula genuïna és prestidigitador, és a dir, un il·lusionista i això sí que no ho va ser mai. No, res més lluny d’ell que l’engany. N’hi ha prou d’assaborir els seus escrits o embadalir-se davant de les pintures per tocar amb els dits d’anar a plaça el seu arrelament compromès amb la realitat que li va tocar viure en un temps obscur de precarietats i privacions, però amb l’esperançada i devota estimació al seu país i a la seva gent. Joan Maimó va ser sempre un dels nostres i ens va donar prestigi. Li diré prestigiador, doncs, i fora manies i escrúpols de mira’m i no em toquis!

2. Naixement. Guerra. Primeres feines

Nascut el 1^r de novembre de 1921 a Felanitx, era el darrer dels cinc fills de Miquel Maimó, Marinenc, i de Jaumeta Vadell¹. Va estudiar al col·legi municipal fins que la guerra, quan encara no havia fet els 15 anys, va interrompre el batxillerat. No només això, sinó que va veure com son pare era detingut i, després d’un temps tancat a Can Mir, enviat al camp de concentració de Sóller condemnat a treballs forçats. Quan l’alliberaren, no tornaria ser el mateix. La repressió patida li va afectar la dedicació a la feina i la salut. Joan també va ser víctima directa d’aquella insurrecció armada. Amb son pare empresonat, el glapiren quan, en previsió d’una cremadissa, intentava salvar llibres a Can Pere Antoni Reus, el jutge de pau, abans que hi anassin els falangistes. El sergent Baleto, un sàdic criminal de guerra, l’apallissà amb una verga de bou i li generà un trastorn que l’obligà a anar al cardiòleg durant un temps.

El 1942, acabada oficialment la guerra, amb 20 anys, el reclutaren per fer el que, aleshores, era un llarg servei militar. Va estar a Manacor i a Sineu. El fet que el 1944 son pare fes els 60 anys, li va permetre obtenir la llicència definitiva. Dotat d’un talent especial per a les belles arts, va haver de fer el cap viu. Defensor de l’Art i de la Cultura, arribaria a representar tots els papers de l’auca. La ferreria de son pare, on va aprendre l’art de la forja, seria el seu primer taller de pràctiques. Gràcies a la seva inquietud i el seu enginy va exercir i exercitar mil i un oficis, amb una intensa i immensa dedicació. Va treballar a l’escorxador, va fer peces d’ortodòncia pel dentista Nicolau Ticoulat, dissenyà mobles per diversos fusters, va fer làpides mortuòries, juguetes pintades, classes particulars… D’aquella hiperactivitat, en faria broma: Robinson Crussoe no va saber fer unes botes com jo. Ben aviat les seves habilitats i talent per les Belles Arts es feren evidents. Va ser un dels impulsors i fundadors del Centre d’Art i Cultura que obrí les portes dia 31 d’octubre de 1942, amb una exposició col·lectiva on ell va presentar caricatures i talles de fusta². De manera autodidacta, a més de la fusta, havia après a treballar el ferro i el marbre.

Aviat li encarregaren diverses obres, dues de les quals el donarien a conèixer arreu de Mallorca. La primera, entre les més rellevants, va ser l’àngel del cementiri de Felanitx, elaborat en pedra de Santanyí, inaugurat en commemoració del centenari de l’hecatombe quan, l’horabaixa de dia 31 de març de 1844, mentre es feia el Via Crucis amb la lectura dels Dotze Sermons, moriren sepultades 414 persones que participaven a la processó³.

El dia del Ram a vespre
Felanitx estava trist.
No hi havia casa oberta
on no hagués mort o ferit

Dia 28 de juny de 1945, el bisbe i el governador inauguraren el majestuós lleó alat de Sant Marc, fet en coure, que s’aixeca davant de la rectoria de Sineu. La glosa popular ho recorda:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè vigili es rector
durant sa nit i es dia

La dèria per les arts, gairebé des del primer moment, va anar de la mà de la curolla per la literatura. Hi ha una notícia que ho confirma. Bartomeu Barceló i Tortella, el poeta i capellà felanitxer envià una carta a Maria Antònia Salvà, amb motiu del 75^è aniversari de la poeta de Llucmajor, i l’acompanyà amb una poesia manuscrita de Joan Maimó datada dia 31 d’octubre de 1944. Quatre dies després, Salvà corresponia amb dues quartetes Pel jove poeta J. Maimó.

L’any 1944 s’incorporà al col·legi municipal de Felanitx de Segona Ensenyança i va fer l’orla dels alumnes. Hi faria classes fins el 1955. Simultàniament, feia feina a Ceràmiques Mallorca, l’empresa que acabaven d’inaugurar Pere Bennàsser i Jaume Vaquer, de la qual, al llarg de la vida, Maimó faria repetits elogis per l’aprenentatge que va assolir-hi. Explicava que havia estat la seva primera escola de ceràmica: Un poc a l’arrisca l’aventura, sense gaires coneixements de la matèria, però amb molta dedicació, arribàrem a inventar una tècnica molt personal que va reeixir. Primer em va despertar la curiositat, després interès per la pràctica i, finalment, vocació per l’estudi de la ceràmica.⁴

3. Dues polissonades en la més dura postguerra

Quan li encarregaren el monument per commemorar el centenari de l’enterrossall, per situar al costat del fossar on havien enterrat les 414 víctimes de la Timba, Joan Maimó va tenir clar que, tot i la poca experiència com a escultor, era la primera obra rellevant que se li confiava. Malgrat tot, no va escollir el camí més fàcil i optà per fer l’estàtua en pedra de Santanyí. Ens podem imaginar la solemne inauguració, amb tota la parafernàlia de l’època, amb les autoritats civils i religioses de vint-un-botó, en ple franquisme i en la més dura postguerra.

El diari La Última Hora de dia 27 de març de 1944 anunciava l’acte en un Editorial, Un dolor centenario, on informava de la publicació d’un fulletó commemoratiu. El Baleares de dia 31 afegia que la Capella Clàssica estrenaria una obra de Rafel Vich, mestre organista de la Catedral, dedicada a les víctimes de la tragèdia felanitxera. El Correo de Mallorca, dia 6 d’abril, informava de l’estrena i publicava un nou article sobre l’episodi, amb la poc coneguda segona desgràcia que va esdevenir quatre dies després quan, dia 4 d’abril de 1844, durant l’ofici del dijous sant, es calà foc la casa santa del Convent i la gent abandonà el temple a la correguda.

És fàcil deduir l’emoció que es degué apoderar dels assistents a la inauguració de l’àngel de Joan Maimó i, fàcil també, imaginar els corprenedors parlaments que s’hi degueren pronunciar aquell 31 de març de 1944. En canvi, allò que ja no és tan fàcil és entendre com ningú no va reparar amb la polissonada de l’autor de l’estàtua; una argúcia que d’haver estar descoberta li hauria pogut costat molt cara. De fet, fins molts d’anys després, amb motiu de retallar l’herba que envoltava la base de l’escultura per netejar-la, quan el fotògraf felanitxer Gabriel Bennàsser va anar a retratar la imatge, es va fixar que l’escut que hi havia als peus de l’àngel era… el republicà! El mateix escut de Felanitx que Pere Oliver i Domenge havia encarregat a Mateu Oliver, però substituint la corona borbònica per la idealització del castell de Santueri.

Joan Maimó, tenia plena consciència tant dels valors republicans com de la nostra catalanitat. Serà a l’entorn d’aquesta que, un any després de la feta de l’escut, descobrirem una segona polissonada. Cal recordar que Franco havia ressuscitat les ordres de Primo de Rivera incloses en el primer decret que va dictar pocs dies després del cop d’estat. De fet, formalment i oficialment, el Real Decreto de 18 de setiembre de 1923 dictando medidas y sanciones contra el separatismo mai no va ser derogat per la República i Franco va tenir bo de fer ressuscitar l’aplicació de la repressiva normativa. L’articulat era contundent quant a l’ús de la llengua catalana, totalment proscrita de la vida pública, i atemptava contra l’ús dels símbols identitaris. Es vivia aquella pàtria «una, gran i lliure» imposada per la força de les armes.

Entre d’altres vexacions, l’article 1 del Decret deixava clar que No se podrá ostentar otra bandera que la nacional excepto en las embajadas o centros de naciones extranjeras. L’article 2 dictava les penes a aplicar als díscols: La ostentación de bandera que no sea la nacional, seis meses de prisión y multa de 500 a 5.000 pesetas. El resultat és fàcil d’imaginar. Felanitx, Mallorca, les terres catalanes, basques, gallegues, tots els territoris de nació no castellana patien la censura i els seus símbols històrics eren proscrits.

El mes d’agost de 1945 Joan Maimó era un jove de 23 anys que ja s’havia fet un nom amb dues obres monumentals. El mes de març de 1944 s’havia inaugurat l’àngel del cementiri de la Vila i, el mes de juny següent, el lleó de Sant Marc de Sineu. Era normal i lògic que se li encarregàs el programa de festes del mes d’agost de 1945. Cap problema ni un. Les autoritats serien degudament ateses i puntualment servides. La imatge va agradar a tothom i ningú no va dir ni ase ni bèstia. Una parella de xeremiers delimitarien el marc cultural i una extrapolació exagerada de l’escut del nostre poble permetria exhibir a tort i a dret qui som i d’on venim. La icona delatava a quin àmbit nacional pertanyia Felanitx. Joan Maimó, ho sabia.

4. Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable

Dia 9 de febrer de 1949 es va casar a la parròquia de Cas Concos amb una estudiant de Magisteri, Catalina Vaquer i Vidal (1924 – 2022), amb qui tindria quatre fills: Miquel Àngel (1950), Maria Jaumeta (1953), Maria Ventura (1956) i Joan (1959). Apadrinaren el casori els pares dels nuvis: Miquel Maimó, Jaumeta Vadell, Miquel Vaquer i Bonaventura Vidal. El mateix any de casar-se, per commemorar la festa del llibre, a la Biblioteca de la Caixa de Pensions, es va fer una exposició d’obres d’autors felanitxers i Joan Cerdà Serra (1903-1976) i Joan Maimó varen publicar Ensayo de bibliografía felanigense. L’opuscle va merèixer la felicitació i la gratitud de l’Ajuntament als dos autors.

Va ser arran del matrimoni quan Joan Maimó va prendre consciència de la necessitat d’acabar els estudis i, just néixer el primer fill, va aprovar el batxiller superior. Animat per Joan Pla Barbastre, professor de dibuix a l’Institut, l’any 1952 va anar a València a fer ninots per a les falles. Allà s’informà de com podria fer la carrera de Belles Arts i, amb l’esma proporcionada per la llarga experiència artística, d’una estirada va fer els cinc cursos i es llicencià a la universitat valenciana. El 1955 es va traslladar amb la família de Felanitx a Palma per incorporar-se, com a professor de ceràmica, a l’Escola d’Arts i Oficis, on hi faria classes fins el 1978. Contribuí com pocs a la seva modernització. En una entrevista al Baleares (25 de novembre de 1965) explicava la transformació dels locals i els nous plans d’estudis.

Gairebé des del principi, va fer compatible la feina a Arts i Oficis amb la de professor de dibuix a l’escola Verge de Lluc, on va començar el 1958⁵. D’allà, el 1965, va passar a l’escola de Maestría Industrial, la qual es transformaria en l’Institut Politècnic, on va exercir durant sis anys de subdirector i, els nou darrers, de gener de 1977 a juny de 1985, de director, càrrec que ocupava quan es va jubilar, amb un centre important que ja comptava amb 1.400 alumnes.

Precisament en condició de director, l’any 1983 va coordinar la publicació del llibre commemoratiu dels 50 anys del Politècnic. Va ser un defensor a ultrança de la Formació Professional i en deixà constància al Felanitx (27-VIII-1982) i a una llarga entrevista a tota plana al diari Baleares el 1983, on exposava els seus criteris. Resulten especialment interessants les reflexions que feia en línia amb el pensament de la Institució Lliure d’Ensenyament⁶: En la cosa més senzilla hi pot haver bellesa i emoció. (…) L’objectiu del mestre és fer interessant la assignatura a l’alumne i això reclama, en primer lloc, conèixer l’alumne, les seves reaccions, la seva capacitat, la seva disposició. (…) Un docent sense vocació per ensenyar, ha errat el seu camí a la vida. (…) Sense aprenentatge, l’art no és possible. (…) Repetia, amb Mascaró, que els estudis d’idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s’ha d’anar d’allò conegut a allò desconegut. Educar és formar un ambient de bondat, veritat i bellesa per ajudar a la vida.

Es pot dir que des del seu matrimoni fins a la jubilació, la seva doble prioritat va ser la feina i la família. Amb tot, va fer altres activitats prou significatives. L’any 1950 Joan Maimó, ja aleshores col·laborador del setmanari del seu poble, comença a publicar en el Correo de Mallorca i en el diari Baleares articles divulgatius sobre l’art (vg. Il·lustracions)⁷. També aquell any, el mes de setembre, l’Ajuntament de Felanitx lliurà la medalla d’honor de la Vila a Jaume Mir elaborada per Joan Maimó, amb l’escut del poble a la cara i amb una figura femenina en el dors.

El nom de Joan Maimó apareixerà amb freqüència als diaris. Així, l’octubre de 1952, en parlar del Salón de Otoño, en l’apartat de dibuix es destacava la seva obra. El desembre de 1953, a Felanitx, un mural seu presidia el Kansas Bolo Club que s’acabava d’inaugurar. El 1955 il·lustrava el llibre Gremios en Felanitx de Bartomeu Quetglas Gayà (1900 – 1964). Dia 15 de febrer d’aquell any va publicar un article molt elogiós dedicat al pintor Josep Bover (1921 – 1996), poc reconegut i marginat pel seu alcoholisme.

5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica

El 28 de maig de 1957, el diari Baleares feia la crònica d’una conferència, il·lustrada amb diapositives, que Joan Maimó va dictar, amb gran assistència de públic, a l’Estudi General Lul·lià, titulada La cerámica mallorquina. Des de la mayólica hasta nuestros días⁸. Afirmà que Mallorca va ser un dels punts més antics de producció (tirando por tierra los asertos de Alvaro Campaner) i assegurà que la nostra illa va ser el centre exportador de ceràmica morisca més important de la mediterrània. Incidí en l’etimologia del terme (majòlica és sinònim de Mallorca), com havien sentenciat Scaliger, Fabio Ferrari i Jean Paul Richter, a partir dels escrits de Dante Alighieri i Leonardo Da Vinci⁹. Documentà la mostra amb imatges de diverses col·leccions d’arreu del món, com la que hi ha al Palau de la Virreina de Barcelona, amb peces trobades al carrer de Savellà de Palma i acabà fent esment a la fàbrica de La Roqueta, on Picasso va fer les seves primeres peces de ceràmica.

Aquella presentació i l’interès que despertà va impulsar la idea de crear un museu de la ceràmica a Mallorca. Un any després de la conferència al Lul·lià, dia 16 d’agost de 1958, el Baleares publicava un reportatge, El Museo de Cerámica en Inca, on informava del projecte en curs elaborat per D. Juan Maimó Vadell, professor de dibujo y escultura, professor de cerámica en la Escuela de Artes y Oficios de Palma y además ceramista notable e investigador de la cerámica. Este asunto está en buen camino. De conseguirse, Inca tendrá con su museo un indudable exponente de su brillante historia artística. Al mateix diari, dia 28 d’agost, s’ampliava la informació (vg. Il·lustracions). Es reiteraven les gestions de Joan Maimó encaminades a obrir un museu, on acollir la ceràmica que es feia a Mallorca i molt concretament la d’Inca de reconocida tradición que puede compararse con las de mayor prestigio. Andreu París, el tinent de batle, confirmava les intencions de l’Ajuntament para reflejar uno de los capítulos más importantes de Inca como es su tradición cerámica. La notícia feia esment a un reportatge sobre el tema que havia emès el dia abans Radio Nacional de España.

Encara el mes de novembre de 1959, amb motiu de commemorar l’aniversari de la fundació del Cercle d’Art i Cultura d’Inca, Joan Maimó va fer la conferència La filosofía del barro. No sols això, sinó que també, en el mateix local va inaugurar una exposició de ceràmica. A l’entrevista que li fan al setmanari local, Ciudad, explica que és la seva primera mostra individual de ceràmica a Mallorca, tot i que ja havia exposat en el extranjero. Com a notícia curiosa, informa que el setmanari, gràcies a les gestions de Marc Ferragut, mostrarà dues ceràmiques fetes a Inca el s. XIV que són al monestir de Cluny. El periodista evoca la sèrie d’articles Inca en la artesanía del barro escrits per Joan Maimó l’any abans. El Baleares, també recordava aquells articles que Maimó havia publicat en el setmanari local, Ciudad, a l’entorn de la ceràmica majòlica i en defensa del museu. Malgrat tot, el projecte es va esvair per dins de les laberíntiques burocràcies municipals. La proposta va desaparèixer com l’ànima d’en Robert. Només han passat dues generacions, però avui, a Inca, ningú no recorda aquella estimulant iniciativa.

6. La Casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa

La feina de professor a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic omplien totalment la jornada. S’hi posava a les 9h del matí, anava a dinar, i reprenia les classes fins a les 9h del vespre. No sols això, també va fer d’assessor i director artístic de La Casa del Hierro durant gairebé 20 anys, des de 1955 a 1974. Situada al carrer de Conquistador de Palma, just al costat de la vidrieria de Can Gordiola, exhibia l’art de la forja, amb petites peces destinades al primer turisme i, a la vegada, amb obres monumentals destinades a grans edificis, com va ser el cas de l’hotel Bahía Palace del passeig Marítim.

Antoni Rotger Martínez, quan encara no havia fet els 14 anys, hi va entrar a fer feina de mosset i acabà d’encarregat. Recorda haver acompanyat a Maimó a fer algunes de les instal·lacions més importants. En concret, unes graelles per Establecimientos Álvarez, al carrer de Jaume III i, segurament la més rellevant, a l’Auditòrium de Palma, amb els poms de les baranes fetes per Maimó. Aquells anys també va col·laborar amb Publicidad Matas.

Joan Maimó només respectava els diumenges. Els dissabtes li permetien dur a terme projectes gegantins. Dia 20 de novembre de 1962, el diari Baleares, amb una gran fotografia i un gran titular publicà: El mural de cerámica más grande de España. El reportatge detalla que el mural, de 9 m. de llarg per 2,5 m. d’alt, l’ha encarregat la Caixa de Pensions. Amplia la notícia que aquell gran mosaic s’ha fet amb una tècnica exclusiva de l’autor, amb un mètode de vernís igualment de la seva invenció. L’escrit acaba amb un retrat professional de Joan Maimó i el qualifica com artista y hombre ejemplar.

Anys després, el 30 d’abril de 1965, el mateix diari publica un nou reportatge, il·lustrat amb la foto d’un altre mural i el titula: El artista mallorquín Juan Maimó ha resucitado un arte tradicional. Amb una introducció on es refereix a l’antic art de la ceràmica a Mallorca, aporta notícies d’una gerreria l’any 1268, del recent descobriment de peces àrabs a l’església de Santa Catalina de Sena i d’unes restes d’un forn que certifiquen que els s. XI i XII, abans de la Conquesta, ja es feia ceràmica a Mallorca. L’article afegeix una relació dels grans murals que ha fet Joan Maimó: el del Col·legi d’Aparelladors, el de la Caixa de Pensions, el de Viatges Barceló, el de la casa del Dr. Salom i d’altres (vg. Il·lustracions). L’autor anuncia que n’està fent un de 16 m de llarg que superarà tots els que hi ha. Li han encarregat per un hotel i, en aquest cas, serà de ferro i ceràmica¹⁰. Aquell seria durant anys el mural de ceràmica més gran de l’estat, fins el d’Artigas-Miró a l’aeroport de Barcelona (1970) o el de Barceló a la Seu de Palma (2007).

Malgrat romandre abocat a la feina i la família, el seu nom és notícia per molts de motius. El desembre de 1960, el setmanari Felanitx commemorava els seus 25 anys i Joan Maimó hi publica La gerreta. L’any 1968, il·lustra i fa el pròleg del llibre Mallorca, ¿cuna de Colon? de Joan Cerdà, amb qui dues dècades abans havia publicat una bibliografia d’autors felanitxers. L’estiu de 1969 i el següent, farà classes als cursos per a estrangers de la Universitat de Califòrnia que es feien a l’Estudi General Lul·lià. L’any 1971 Joan Maimó i Jaume Mir, quan aquest era el director de l’Escola d’Arts i Oficis, fan gestions per convertir el centre en facultat universitària de Belles Arts. El 1973 fa la portada del programa de festes de Felanitx. El maig de 1974 fa de jurat, amb Ramon Nadal, d’un certamen d’art juvenil. El març de 1975 guanyà el concurs de poesia Verge de Consolació de Sant Joan amb Espiga de blat, un premi que tornaria guanyar els anys 1985 i 1986.

El desembre de 1979 es fa un concert a Felanitx que inclou lletres de Joan Maimó musicades per Miquel Vicens, Ramonet, amb motiu del retorn del gran músic a Felanitx. La col·laboració entre Maimó i Vicens es repetiria amb nous concerts el juliol de 1981 i l’abril de 1986, amb lletres que glossen llocs i tradicions felanitxeres. El mes d’agost de 1983 il·lustra de nou el programa de festes. El mes de setembre fa el parlament d’homenatge als vells: Ca’s Concos des Cavaller… s’honora honorant-vos, publicat dos anys després. El mateix mes participa a la Corona Poètica de Lloseta…

Són molt habituals les col·laboracions de Joan Maimó a diverses publicacions de la Premsa Forana (Pòrtula, Damunt damunt, Mel i Sucre, Santa Margalida, Can Picafort, Es Saig…). El març de 1984 fa un escrit al Diari de Buja encoratjant els joves: Endavant les atxes! La curiositat és que el setembre de 1978 ja havia col·laborat a la mateixa publicació amb el final que ara li servia de títol. L’abril de 1984, a la Llotja de Palma es fa l’exposició Palma, ciutat oberta. Entre les fotografies que il·lustren la mostra, segons la premsa n’hi ha del felanitxer Gabriel Bennàsser i, també, la rèplica en fusta de la Mare de Déu de Sant Salvador de l’artista Joan Maimó. 

Atesa la manca de digitalització de moltes publicacions, és difícil accedir als centenars d’articles que Maimó publicà a part i a banda. Amb tot, mai no va deixar de col·laborar amb el Felanitx. El desembre de 1985, amb motiu dels 50 anys del setmanari, publicava un llarg article per fer memòria de la commemoració, el 1944, del centenari de la Timba. El 30 de maig de 1986, elogiava la recent publicació de Llànties de foc de Joan Mascaró, traduïda per Elisabet Abeyà. El novembre de 1986 publica un nou poema dedicat al centenari de la coronació pontifícia de la Marededéu de Lluc…

Joan Maimó aprofita qualsevol oportunitat per publicar poemes dedicats als seus amics felanitxers. Així el mes d’abril de 1980 n’escriu un, En Perloia, quan aquest publica Estampes Felanitxeres. El novembre del mateix any, en dedica un a la pintora Maria Vich. El 1983 el destinatari serà el pintor Tomeu Capó, arran del seu homenatge. El 1985 dedica un poema al Patró Esteve, amb motiu del seu centenari. El febrer de 1986, un poema a la memòria d’Eduard Nouviles, iniciador de l’ensenyança professional a les Balears. El 1987 un altre en memòria de Bartomeu Miquel. El 1991, arran de la mort del poeta Victorià Ramis d’Ayreflor, li dedica un article per elogiar els seus versos. El 1992 publica un poema en la mort d’en Tomeu Trinitat. El març d’aquell mateix any, en aquesta ocasió a Pòrtula, publica Poema de comiat arran de la mort d’Antoni Vaquer Ramis, al qual el maig de 1986 havia prologat el llibre de poemes Bimbolles. El març de 1993, un llarg article al Felanitx dedicat a Josep Maria Llompart, mort poques setmanes abans. La mostra, gens exhaustiva, pretén fer veure que Maimó no deixava passar cap mort del seu entorn o de l’àmbit cultural sense dedicar-li un obituari de recordança.

7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó

Joan Maimó era considerat un roig¹¹. Això no obstant, tot i que sempre va mantenir una actitud nítida a favor dels drets humans i en defensa de la llengua, la cultura i la identitat, no es va significar com a activista polític. Sense renunciar als seus principis i valors ideològics, no en va fer exhibició. En canvi, va ser un col·laborador actiu de les parròquies de Felanitx i Cas Concos. Mentre un segment important de les persones d’ideologia republicana i d’esquerres s’allunyaren de l’església per haver-se implicat en l’aixecament militar i haver col·laborat amb el Comité de Responsabilidades Políticas i amb la repressió, es pot dir que Joan Maimó va ser més que un fidel practicant. Amb una ullada a la seva biografia, apareixen tres persones que influïren poderosament en la seva espiritualitat.

La primera, cronològicament parlant, va ser Mn. Bartomeu Barceló i Tortella (1888 – 1973), prevere, missioner i poeta. Solia signar missioner de la santa poesia i va agafar fama com a predicador. L’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer un sermó a la Catedral de Girona per demanar la llibertat de la nació catalana. Va ser detingut i forçat a exiliar-se a Perpinyà durant cinc anys. A partir de 1944 va mantenir una gran amistat amb Joan Maimó i, després, amb la seva dona i els seus fills.

En morir Barceló, l’any 1974 es va fer un recull, amb bona part de l’obra poètica, il·lustrat per Maimó (vg. Il·lustracions). Aquest, a més, va patrocinar una edició familiar que arreplegava els poemes que el sacerdot havia dedicat a la família. Barceló va incidir notablement com a poeta en l’obra de Maimó, immersa en els postulats de l’Escola Mallorquina (elogi del paisatge, descripció dels costums, valoració dels mites, estima a la terra, enaltiment de la pàtria, submissió a la bellesa, servitud a la rima…), però també li va fer proselitisme dels seus referents religiosos, amb Ramon Llull al capdavant.

La segona influència important en l’espiritualitat de Joan Maimó va ser Catalina, la que seria la seva esposa, pertanyent a una família concarrina d’antiga tradició religiosa. Un germà de Catalina, quinto amb Joan Maimó, va ser Bartomeu Maria Vaquer i Vidal (1921 – 2018) que seria canonge de la Seu i Vicari General de Mallorca. Però, amb tota seguretat, el tercer gran referent de Joan Maimó va ser el que generà un major impacte: Joan Mascaró i Fornés (1897 – 1987). Més enllà de qualsevol religió, el sentit ecumènic de Mascaró, aportà una visió universal de l’espiritualitat. L’humanisme, la recerca de la pau interior, la defensa dels valors… ultrapassaven, amb el mestratge de Mascaró, qualsevol norma o disposició de totes i cada una de les esglésies del món. Part damunt del marc de la fe, Mascaró permetia aprofitar el resultat de les seves reflexions en el camp de la pedagogia i, fins i tot a nivell pràctic, animava a fer-ne ús a la vida quotidiana. El seu guiatge permetia enfocar la meditació amb una visió de les coses que contraposava el dinamisme occidental a la contemplació oriental, la frissor versus la calma, la immediatesa enfront d’una perspectiva general i, sempre, abominant de la guerra i vindicant la pau. Per descomptat, va incidir en l’orientació de la poesia de Maimó i en els postulats ètic dels seus escrits. No debades, Maimó faria bandera d’una de les màximes de Mascaró, la que aquest faria posar a la seva làpida mortuòria i que la vídua de Maimó faria posar a l’esquela: Venim de Déu, vivim en Déu i anam a Déu.

Maimó va donar a conèixer la poesia de Mn. Barceló a Mascaró i aquest el va tenir en molt alta valoració. Encara en vida del margalidà, dia 6 d’agost de 1985, en el Felanitx, Joan Maimó publica Ramon Llull a través de dos amics i escriu: Al llarg de la meva vida he tingut la sort immensa de tenir dos amics excepcionals, verament enamorats de la grandesa aclaparadora de Ramon Llull. L’un exaltat, poc amic d’esmenes i retocs, l’altre reposat, meticulós i reflexiu, ambdós de cor obert, orfebres de la paraula i d’una singular delicadesa espiritual aparellada d’un culte fervent a l’amor: El Felanitxeríssim Mn. Bartomeu Barceló i Joan Mascaró i Fornés de Santa Margalida. Foren, ambdós, els seus grans mentors espirituals.

8. El rescat de Mascaró

La relació amb Joan Mascaró es va iniciar quan Joan Maimó encara no havia fet els 15 anys i es va mantenir i enriquir al llarg de les vides d’ambdós. L’enllaç entre les dues famílies va ser producte de l’atzar. Joan Mascaró, als 10 anys, va ser posat en custòdia d’un oncle seu a Palma mentre que els seus pares i germans (Martí, Bartomeu, Pau, Guillem i Antonina) emigraren, l’any 1908, per conrear una finca agrícola a Arbatache, en el poble de Fondouk, a Algèria. El juliol de 1936 tres dels germans de Joan Maimó (Antònia, Miquel i Jaumeta) viatjaren a Alger on hi tenien família. Feien comptes tornar a Felanitx per les festes, però l’aixecament militar va fer recomanable romandre a Alger. Miquel tenia 26 anys i hauria estat reclutat o, pitjor encara, atesa la ideologia de son pare, a qui empresonaren en el camp de concentració de Sóller, podria haver estat víctima de la repressió. La coneixença i amistat de les famílies Maimó i Mascaró va permetre establir un sistema de correspondència per esquivar, minvar si més no, els efectes de la censura postal. Joan Mascaró i Fornés, des de Cambridge, va fer de pont¹². Ell s’encarregà de rebre les cartes dels membres de la família Maimó que eren a Alger i enviar-les als Maimó de Felanitx i viceversa. Aquell servei impagable determinaria un agraïment de per vida de Joan Maimó que, ben aviat, a mesura que anava descobrint la tasca intel·lectual de Joan Mascaró, esdevindria admiració i desembocaria en una mútua amistat.

La correspondència mantinguda durant anys entre els dos Joans, d’una banda permet seguir la biografia del savi de Santa Margalida i, de l’altra, comprovar la intensa relació de confiança i complicitat entre els dos amics. Cal fer notar que Mascaró, durant tot el franquisme, només era reconegut a Mallorca per una elit intel·lectual molt reduïda com el filòleg Francesc de Borja Moll i Casesnoves (1903 – 1991) o l’esperantista Marian Jaquotot i Molina (1897 – 1994). De fet, la primera aparició pública a nivell d’estat de Joan Mascaró amb certa transcendència no va ser fins dia 2 d’abril de 1979 quan participà al programa La Clave de la televisió espanyola. Ni tan sols la popularitat del programa va servir per fer descobrir els margalidans el seu eminent conciutadà, referent espiritual de John Lennon i, sobretot, de George Harrison del Beatles. Per tal de corregir aquell imperdonable desconeixement, Joan Maimó va promoure una conferència a l’aula magna de l’Institut Politècnic, del qual era director. Va ser el mes de maig de 1979. Sota el títol Valors espirituals de l’Orient, Mascaró, sense papers, traduïa de memòria fragments del Bhagavad-Gita i recitava poemes de Maragall i de Dante per acabar amb una exaltació de Ramon Llull per haver llegat a la humanitat una llengua literària d’un valor incommensurable¹³.

Animat per Maimó, l’estiu de 1979 i el següent, Mascaró va fer vacances a Portocolom, amb l’esposa, Kathleen Ellis, i els dos fills bessons del matrimoni, Martí i Maria Coloma. No just això, sinó que a instància de Maimó, Mascaró va descobrir una finca entre Cas Concos i l’Alqueria Blanca, una casa de pagès dalt del turó de la Penya Bosca, i la va comprar. Tenia més de 80 anys, però allà, gràcies a la pau i el silenci, podria fer la feina que tenia en ment. Malgrat el projecte, no havien passat dos anys quan, conscient que la salut minvava, afectat d’artritis i pèrdua gradual de la visió, Mascaró va constatar que no seria a temps de fer efectiu el somni i, el maig de 1982, decidí vendre la finca no sense, abans, donar al seu amic la biblioteca que hi havia dipositat.

Joan Maimó sabia que es precipitava el final de Mascaró. No podia donar passada el desconeixement que hi havia d’ell a Mallorca i, per això, no s’aturava de fer mans i mànigues per divulgar la seva obra i atiar les institucions a la percaça del degut reconeixement. Des del 1974 demanava a Mascaró una traducció del Bhagavad-Gita, però la resposta sempre era la mateixa: no tenc prou domini del català¹⁴. Sortosament, el juny de 1982 va escriure a Maimó: Estic molt content de poder-vos dir que la jove Elisabet Abeyà i el seu marit Xavier Margáis han traduït la meva traducció anglesa del sànscrit a l’anglès. L’edició, amb revisió i introducció de Mascaró, apareixeria l’any 1983¹⁵. La publicació era una poderosa arma i Maimó la va fer servir amb eficàcia, perquè el temps jugava a la contra, atesa la salut del margalidà.

La primera victòria va ser aconseguir que l’Ajuntament de Santa Margalida, dia 1^r de febrer de 1983 aprovàs posar el nom de Joan Mascaró a la biblioteca municipal. Era una primera passa, però Maimó trobava que s’havia d’ultrapassar el marc del poble nadiu. En conxorxa amb l’amic periodista margalidà Mateu Cladera Matas (1941), varen preparar un reportatge que seria clau. Es va publicar, a tota plana, dia 5 de febrer de 1983 al diari Baleares. Informava de la biografia de Mascaró que Maimó tenia en curs. De cap a peus, l’article posava en evidència els mèrits d’aquell ilustre profesor i s’exclamava que a l’illa on va néixer no se sabia ni el seu nom ni qui era. El final era un clam directe: nombrarle doctor Honoris Causa de la Universidad de Palma de Mallorca sería un honor para todos.

L’estratègia de Maimó va fer efecte i no havien passat tres mesos quan, dia 11 de juliol, per iniciativa de Joan Miralles, cap del Departament de Llengua Catalana, amb 21 vots a favor, cap en contra i una abstenció, la UIB acordà el nomenament. La decisió va provocar que dia 26 d’aquell mes, l’Ajuntament de Santa Margalida el proclamàs fill il·lustre. És evident que la gegantina figura de Joan Mascaró, més prest o més tard, hauria pres fua i hauria estat reconeguda, però tenc la més absoluta convicció que, de no haver estat per l’impuls de Joan Maimó, s’hauria arribat a fer a misses dites, com tantes de vegades. Tanmateix, Joan Mascaró ja no estava en condicions de viatjar i assistir als dos reconeixements. Així les coses, dia 20 de juliol de 1985 es va formalitzar a la parròquia de Santa Margalida, plena com un ou, la proclamació del nou fill il·lustre. En nom seu, Joan Maimó va recollir la distinció, materialitzada en una placa de plata, i va llegir Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida, l’esborrany que havia fet de la biografia del guardonat. L’Ajuntament va publicar el parlament que complauria l’homenatjat.

Joan Mascaró va morir a la residència de Comberton, Cambridge, dia 19 de març de 1987. Joan Maimó li va escriure una darrera carta pública¹⁶. Respectant la darrera voluntat del finat, dia 28 de març les seves despulles arribaren a Santa Margalida per ser enterrades al poble nadiu. La vídua i la filla no varen assistir a la cerimònia, perquè coincidia amb el memorial que se li dedicà a Cambridge, però si ho va fer i va presidir l’acte el seu fill, Martí.

Posteriorment, l’any 1990, Joan Maimó arrodoniria la biografia i la UIB va publicar-la amb el títol Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa¹⁷. Així mateix, també el 1990, la Revista Mallorquina de Pedagogia va publicar un monogràfic, on Maimó publicà El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic¹⁸. Finalment, l’any 1997, la UIB, va programar la commemoració de l’any Mascaró, amb motiu del centenari del seu naixement. Entre d’altres actes, el mes de juny es va fer una taula rodona, amb al títol Valors universals de l’obra de Joan Mascaró i Fornés, amb la participació de Joan Maimó, Raimon Panikkar i Òscar Pujol. Dia 5 de setembre es va dur a terme a Santa Margalida la investidura pòstuma de Mascaró com a doctor Honoris Causa.

Joan Maimó, no va aturar-se mai d’enaltir arreu de Mallorca, molt especialment a la premsa forana, el nom i l’obra de Mascaró. El 1992 escriu: La memòria de Joan Mascaró i Fornés no pot esvair-se. L’esponja de l’oblit, destructora de falsos oripells, no pot passar per sobre d’ella. Cal que els infants de Santa Margalida i de tot Mallorca sàpiguen qui fou aquest il·lustre professor que, nascut a s’Hort d’en Degollat, amb tota la rigor del mot se l’hi ha d’aplicar el títol de Gran Home. En el camp de la cultura és, sense dubte, una de les majors glòries, honor i excel·lència de Santa Margalida¹⁹. El juliol de 1993 Maimó fa donació a la UIB de la biblioteca que li havia llegat Mascaró. El diposit contenia els llibres que hi havia a la casa de la Penya Bosca, en el terme municipal de Santanyí, efímera residència de Mascaró, així com molts dels que Maimó va rebre al llarg de la seva perllongada relació.

Dos anys abans de morir, concretament el 19 de novembre de 1999, en un acte que es va fer al restaurant S’Alqueria des Comte, Joan Maimó va rebre amb gran satisfacció el Premi Joan Mascaró, un guardó instituït per la delegació de l’OCB de Santa Margalida. Va lliurar-li la distinció Damià Pons, aleshores Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Era un reconeixement merescudíssim per tot quant Maimó havia fet per difondre el nom del seu gran amic.

9. L’eclosió (1985 – 2001)

Dia 30 d’abril de 1987, al restaurant Ses Olleries, la direcció de l’Institut Politècnic retia un sopar-homenatge a Joan Maimó, amb lliurament d’una placa per la jubilació que havia fet efectiva el 1985. Més de 30 anys de frenètica vida laboral, sobretot a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic, desembocaven en una justa retirada. Deslliurar-se de tanta dedicació va representar una catarsi a la seva vida. Feina i família havien monopolitzat la major part del seu temps. Ara, laboralment jubilat i amb els fills surats (el més petit, ja tenia 28 anys), disposaria d’hores i dies per treure dels calaixos tot allò que havia estotjat per quan disposàs de temps. No mancarien projectes ni ganes. No romandria aturat. Ben al contrari, s’abocaria a una intensa activitat. La seva presència, en molts d’àmbits de l’art i de la cultura, es faria notar i abastaria els setze anys que van des de la jubilació fins a la mort. La premsa se’n faria ressò constant.

Ningú no podrà dir que no estava preparat per abandonar el món del treball. El novembre de 1987 va fer un parlament a la Casa de Cultura de Felanitx ben eloqüent. L’anunci publicat al setmanari era senzill: Refugi i joia de l’art del jubilat per Joan Maimó i Vadell, llicenciat en Belles Arts. La crònica es feia ressò de l’èxit obtingut amb la gentil dissertació, on retragué texts clàssics i figures paradigmàtiques. En un moment llegí el sonet «El jubilat» del nostre sempre recordat poeta felanitxer Mn. Bartomeu Barceló i Tortella. Allò que no va detectar el cronista és que aquell poema era un dels molts que l’autor havia dedicat a Joan Maimó.

Des del primer moment i fins al final de la vida, s’abocà a l’elaboració de goigs. Ja n’havia il·lustrat anteriorment, però ara també escriuria els versos. Els primers com a jubilat, l’estiu de 1987, els dedica a Santa Margalida i a la Immaculada, patrones de Felanitx i de Cas Concos. L’any 1988 participa a una exposició col·lectiva a la Casa de Cultura de Felanitx, sota el títol La tradició paisatgista. El mes de febrer, il·lustrada amb imatges, fa a Felanitx la conferència El siurell. Procedència i herència. També fa el Pregó de Setmana Santa d’aquell any i, el mes d’agost, la portada del programa de festes amb una nova recreació dels Cavallets. El mes de novembre, a Santa Margalida, fa un parlament a un acte literari dedicat a Mascaró. El mateix mes, a un exemplar extraordinari del Felanitx dedicat a Mn. Bartomeu Barceló i Tortella, publica Català de Mallorca, un llarg article (vg. Il·lustracions). També l’any 1988, Joan Maimó serà un dels inclosos en el llibre Felanitx. El temps i l’art que va ser presentat amb una exposició col·lectiva dels artistes seleccionats.

L’any 1989, fa el parlament d’un homenatge als vells, Horabaixa d’abril a Es Carritxó, que seria publicat molts d’anys després, el 2004, a Coses Nostres. El mes d’agost la regidora de cultura de Santa Margalida anunciava a la premsa: Una altra de les coses que volem fer és una estàtua a l’amo en Picafort, de la qual l’escultor Joan Maimó ja té fet el dibuix²⁰.

El 1990 és particularment productiu. El mes de març procedeix a restaurar la Marededéu de Sa Capelleta. Enllesteix el catàleg commemoratiu dedicat als 50 anys de Ceràmiques Mallorca. Publica el poemari El bell esguard, amb pròleg de Gabriel Janer Manila que defineix l’autor com un home que destil·la en cada mot l’amor més bell pel seu petit país. El llibre es va presentar dia 28 d’abril a la Casa de Cultura de Felanitx, on el pianista Miguel Vicens interpretà dues peces originals al piano (Concert de Galatzó i Castell de Santueri). El setmanari va publicar el text de la presentació que va fer el seu amic Jaume Estelrich. L’acte s’acompanyà amb la inauguració d’una mostra bibliogràfica d’autors felanitxers que rememorava la que, amb Joan Cerdà, havia publicat 40 anys abans. L’exposició constava de tres seccions, una de manuscrits, una segona d’autors de la Vila i l’altra de llibres relacionats amb Felanitx. Tots els materials exposats pertanyien als arxius locals.

Aquell any, la Universitat de les Illes Balears li publica el llibre que més rellevància li aportarà: Joan Mascaró i Fornés, els múltiples espais de la saviesa. Com a continuació i notable ampliació del discurs que ja havia dedicat al seu amic (Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida), el llibre edifica una brillant evocació del gran pensador margalidಹ. L’obra, des d’aleshores ençà, constitueix un referent imprescindible per a qualsevol treball a l’entorn del filòleg orientalista²². A l’entorn del llibre, el 13 de juliol de 1990, Llorenç Capellà li va fer una excel·lent entrevista a Brisas.

Altres activitats de 1990 són la publicació de l’article El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic a la Revista Mallorquina de Pedagogia i, en el n. 35 de la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, com a homenatge a Guillem Colom, publica El centenari d’un poeta. Dia 30 de desembre d’aquell any fa el pregó de la IV Trobada de Corals i l’acaba amb una convidada pública a esser ferms en l’esperança, fidels sempre a la nostra terra i a la nostra parla.

Quan ja havia fet els 70 anys, dia 8 de febrer de 1992, inaugurà a la Casa de Cultura de Felanitx la que seria la primera exposició de pintura a Mallorca²³. Jaume Oliver, d’Albocàsser, escrivia: A En Maimó cap forma d’expressió plàstica se li havia mostrat esquiva, però de la pintura fins ara en teníem comptades mostres, puix que només havia participat en exposicions col·lectives. Hem de dir, així mateix, que devers els anys cinquanta havia fet dues exposicions a Alger amb resultats verament estimulants. Davant els seus quadres d’una factura molt enèrgica i segura (tot està fet a espàtula), s’endevina que també escriu, perquè amb elegant sobrietat fa arribar sense circumloquis el bessó del missatge de la seva obra. Aquell any encara exposaria dues vegades més. Per les festes de maig de s’Horta, inaugurà a la Rectoria Vella la mostra Paisatges. I el mes d’octubre, coincidint amb la festa del Pilar, faria una exposició en el Centro Aragonés de Mallorca.

El mes d’agost, a Sineu, per iniciativa de l’escriptor sineuer Gabriel Florit i Ferrer (1944 – 2024), es va fer una reedició de la Corona Poètica que s’havia publicat l’any 1945, coincidint amb el tercer centenari de San Marc com a patró del poble, quan s’inaugurà l’escultura del lleó alat. En aquesta reedició, a més del dibuix de la portada, Maimó hi publicà un escrit, Vivències del centenari, on relata les vicissituds que va patir l’elaboració del monument, previst inicialment de pedra viva, per passar al bronze i acabar, per raons pressupostàries, al coure.

Encara el 1990, amb pròleg de Miquel Pons, publica Els Pintors, un poemari dedicat a una quarantena d’artistes, molts dels quals il·lustren la respectiva composició. Cal dir que alguns d’aquests poemes (per exemple, a Roca Fuster i a Pau Fornés el 1981 o a Joan Miró el 1983) ja havien estat publicats al Felanitx. El llibre el va presentar Miquel Gayà en el Cercle de Belles Arts (Can Balaguer) de Palma dia 2 de juny de 1992. Bartomeu Pou, director del setmanari, en el Felanitx de dia 24 de juliol va publicar una elogiosa ressenya: Només la gran sensibilitat d’aquest poeta es capaç de fornir un llibre tan deliciós, fruit del coneixement de dues branques de l’art.

L’any 1993 publica una breu biografia dedicada a Mateu Oliver Bauçà, Capbaix (1871 – 1952) quan, 40 anys després de la seva mort, se li va retre un homenatge, Havia estat director de la banda de música de Felanitx entre els anys 1903 i 1946. El mes d’agost torna a exposar a la Casa de Cultura. El setembre entra a fer part de la Junta de Sant Salvador i el mateix mes fa una exposició al Centre Cívic de Cas Concos. El mes de novembre, a la Casa de Cultura de Santa Margalida, presenta la biografia de Joan Mascaró. El mes de desembre, fa el disseny d’un gran canelobre de ferro que s’instal·la a Sant Alfons. Intensifica les seves col·laboracions al setmanari. Hi publica, amb motiu de les festes, Temps Nadalencs. Com cada any en aquelles dates, per tal de donar els molts d’anys a les amistats, elabora un díptic amb un dibuix i, a l’interior, un poema amb el desig de pau a la terra. 

El setembre de 1994, amb parlaments de Gabriel Janer Manila i de Miquel Pons, inaugura a Algaida l’exposició Cossiers. L’any 1996 escriu la biografia de Miquel Gayà i Sitjar, publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics. També li fa el retrat a l’oli que figurarà com a nou fill il·lustre de Sant Joan. La revista mensual Damunt damunt publicava: Descobriren el bell retrat de Miguel Gayà Sitjar, obra de Joan Maimó i Vadell, en el saló de la Casa de la Vila. Nombroses són les vegades que Joan Maimó ha participat en el Certamen Poètic Verge de Consolació. L’any 1.975 va ser guardonat amb el primer premi amb l’obra titulada Pregària a la Mare de Déu de Consolació, l’any 1.979 obté un accèssit, dos anys seguits, altra vegada és distingit amb el primer premi, al 1.985 amb l’obra que duu per títol «Ens porten la Primavera» i a l’any 1.986 amb la poesia «L’encís de la Lluna». D’aleshores ençà, forma part del Jurat del Certamen que Sant Joan celebra el dia del Quart Diumenge. Aquestes són, a grans pinzellades, les característiques de l’amic Joan Maimó i Vadell, espòs exemplar, pare de nombrosa família i satisfet i a la vegada sacrificat padrí. Home de parla viva, alegre i abundosa. Amic de l’homenatjat poeta Miguel Gaya, i assidu contertulià del grup literari Guillem Colom.

L’any 1997, arran de la publicació del llibre La idea d’educació en l’obra de Joan Mascaró Fornés, amb una selecció elaborada per Margalida Munar, Joan Maimó felicità l’autora per l’encert de fer reflexionar els qui volen que l’escola d’avui doni resposta a la crisi de valors. També el 1987 fa el pregó de Setmana Santa de Santa Margalida i el mes de novembre, el batle d’aquell poble informa que ha encarregat a Joan Maimó dos busts: un de Joan Mascaró Fornés i un altra de Jeroni Fuster (en Picafort) per situar a l’espai d’on ell va ser pioner. Dia 21 de desembre Teodor Úbeda, el Bisbe de Mallorca, inaugurava a la parròquia de Cas Concos tres vitralls (2,90 m d’alt per 1,40 m d’ampla) dissenyats per Joan Maimó.

L’estiu de 1998, a la plaça de l’Església, mirant cap a l’Hort d’en Degollat, s’inaugurava el bust de Joan Mascaró, una còpia del qual s’instal·laria a l’escola. 

El 1999 va celebrar les noces d’or matrimonials. Va il·lustrar el llibre Sant Joan, la meva terra de Rafel Ginard. Els tres darrers anys de vida, Joan Maimó els va dedicar a bastir dues noves biografies de dos destacats felanitxers, ambdós preveres. L’any 2000 publicava la de l’historiador Cosme Bauçà i Adrover (1871 – 1959), amb el subtítol vida i obra d’un home excepcional i el 2001 va acabar d’escriure la del músic Bernat Julià Rosselló (1922 – 2013) que es va publicar l’any 2002, un any després de la mort de l’autor, amb el subtítol una personalitat original i creativa.

Dia 31 de març de 2001 va fer el parlament de cloenda dels actes del 25^è aniversari de la Coral de Felanitx que s’editaria el mes de maig amb un dibuix seu de portada. També el mes de maig, pocs mesos abans de morir, encara va fer l’elogi del seu bon amic Miquel Vicens, Ramonet, mort el gener anterior. El Felanitx publicaria que, amb la sala d’actes del Centre Cultural totalment plena, Maimó traçà una semblança viva de la personalitat humana i artística del músic. Amic seu personal i col·laborador – com a autor de nombrosos textos de les composicions –, Maimó n’oferí una imatge de primera mà i no pogué evitar en alguns moments l’emoció que suscitaren els records.

10. Joan Maimó post mortem

Els darrers temps es cansava molt, perquè patia d’insuficiència respiratòria, conseqüència del seu tabaquisme. Joan Maimó va morir a una clínica de Ciutat el 27 d’agost de 2001, revetlla de Sant Agustí, el patró del seu poble. L’obituari del Felanitx valorava el seu paper d’assessor permanent per recordar fets, per confirmar dades no fixades a les cròniques, o per aclarir detalls del passat felanitxer. Destacava que era entusiasta i altruista, que venerava la família, l’amistat i la terra que li fou bressol. Una setmana després, el mestre Toni Roig, publicava un extens article, Carta a un amic, on afirmava: Més d’un pic he dit públicament que eres el felanitxer que més he admirat. T’admirava i t’admir, perquè d’entre tots els nostres paisans, ets el qui ha pintat més bé i no en vares presumir mai. M’imagin que algú, qualque dia, farà un inventari de tot quant has fet i has deixat. L’Art té moltes cames i les agafares totes. Com Leonardo. Pintura, escultura, literatura… i no et passava per alt la música (vg. Il·lustracions). El novembre de 2002, la Casa de Cultura li va retre una exposició-homenatge.

Encara el 2015 el programa de festes de Felanitx es presentava il·lustrat per Joan Maimó, amb una imatge dels Cavallets. No era la primera vegada i certificava la frenètica activitat que havia desenvolupat al llarg de la vida.

En bona part, la seva vídua va prendre el relleu en tots els actes que es dedicarien a Joan Mascaró. L’any 2016, Catalina Vaquer va fer una conferència a La Real, en el marc d’una jornada organitzada per Jubilats per Mallorca, on va detallar la relació que hi havia entre els dos Joans. Catalina Vaquer ja tenia 92 anys i, encara ara, els assistents la recorden com una dona plena de vitalitat i amb un gran domini de l’art de la comunicació. Les magnífiques fotos de Vicenç Mates d’aquell dia palesen com aquella dona parla amb la mirada i el somriure.

L’any següent, concretament dia 15 de desembre de 2017, Catalina Vaquer participava, com a ponent, a les jornades d’homenatge a Joan Mascaró, amb motiu del 120^è aniversari del seu naixement, organitzades per la UIB i la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears, a l’Arxiu del Regne de Mallorca i sota la coordinació dels historiadors Gonçal López Nadal i Antoni Mas Forners²⁴. La conferència de Catalina Vaquer, Les relacions entre Joan Mascaró i Joan Maimó, va ser molt celebrada.

La darreria del 2021 vaig tenir la fortuna de poder-me entrevistar amb ella, en dues llargues converses els dies 16 i 17 de desembre. Atesa la transcendència de les informacions que em va facilitar, vaig animar Aina Adrover Oliver que tenia en curs el llibre Felanitx, de l’entusiasme a la por, per tal que també hi contactàs. El testimoni recollit va enriquir el llibre i va permetre rescatar de la desmemòria la família de Joan Maimó. Tot i que es trobava en plenes facultats intel·lectuals, Catalina va morir dia 12 de maig de 2022.

Un any després de la mort de Catalina, la segona quinzena d’agost, amb motiu de les festes de la Vila, els seus quatre fills obriren al públic la casa pairal per exposar dibuixos i olis de son pare. L’èxit assolit va convidar a repetir l’experiència dos mesos després, el 22 i 23 d’octubre, amb motiu de la Fira del Pebre Bo, amb similar interès i assistència. El relleu obtingut amb les dues mostres va permetre, d’una banda, difondre el coneixement d’un poeta i pintor felanitxer entre els conciutadans més joves i, de l’altra, va esperonejar retre el reconeixement merescut i convidà les institucions a organitzar un acte oficial en recordança de Joan Maimó, punt en el qual ens trobam ara mateix.

En recordança de Joan Maimó (amb aquest títol), dia 29 de juny del 2024, a la Sala de Cultura de Felanitx, s’inaugurarà una exposició que ha de servir per evocar i enaltir a qui tant va prestigiar el nostre poble i la nostra gent. Hi trobareu fotografies, llibres, catàlegs, opuscles, programes, dibuixos, caricatures, bodegons, paisatges, imatges de la cultura popular… Serà una bella i pacífica arma per repicar les baules de la desmemòria i esbaldregar el castell fosc de l’oblit. Serà, és, una convidada oberta a tothom que estimi la Pintura, l’Escultura, la Literatura i la Història; oberta a qui estimi Mallorca i vulgui prestigiar un prestigiador.

11. Annex-1. Les exposicions

Són ben comptades les exposicions que va fer Joan Maimó i, fins que es va jubilar, foren en mostres col·lectives només amb l’excepció de la que va fer a Inca de ceràmica l’any 1959 i les dues que va fer els anys 1952 i 1953 a Alger, on havia viatjat per donar a conèixer el seu primer fill al seu germà Miquel. L’èxit obtingut a la primera va fer que hi tornàs un any més tard per exposar de nou. Tot i que estava convidat a repetir la visita, la conflictivitat iniciada arran del procés de descolonització i independència d’Algèria (1953-1962), va fer recomanable no anar-hi més. Individualment, no tornaria exposar les seves pintures fins el febrer de 1992 a Felanitx (amb diverses mostres posteriors) i a Palma, s’Horta, Cas Concos i Algaida. En tots els casos, assoliren un gran èxit d’assistència i foren mereixedores de molt bones crítiques.

Quant a les exposicions col·lectives, cal destacar la que es va fer l’any 1942, com a inauguració del Centre d’Art i Cultura, on exposà talles de fusta. També, el 1946, amb motiu de la presentació pública de Ceràmiques Mallorca, va aportar-hi algunes peces. El 1952 i 1953, participà amb alguns dibuixos en el Salón de Otoño que organitzava el Cercle de Belles Arts. El novembre de 1989, a la Casa de Cultura de Felanitx, participà a l’exposició Paisatges per una terra, una mostra col·lectiva d’artistes felanitxers (Miquel S. Llambies, Joan Gelabert, Jaume Canet, Esperança Mestre, Rafel Juan, Andreu Maimó, Maria Ramis…) organitzada per la Coordinadora Penyal Roig, creada en defensa de S’Algar, Sa Punta i el Camp Roig de Portocolom. Precisament ell va fer la reivindicativa presentació que es publicá, a tota plana, en el setmanari²⁵. En diverses ocasions, per brindar suport a causes que ell considerava justes i nobles, va fer donació d’obres destinades a ser venudes o subhastades. Així, per exemple, hi ha notícia que lliurà un quadre al GOB per destinar l’import a la compra de la Trapa. Com a fet singular, destaca que l’oli que va donar el mes de maig de 1984 a benefici de les obres del Calvari s’adjudicà per 111.000 PTA, una xifra aleshores molt elevada i molt superior, amb diferència, als imports obtinguts per altres donacions²⁶. Cal fer esment que l’any 2013, més d’una dècada després de morir, la seva vídua va donar una obra a l’Assemblea de Docents, destinada a la caixa de resistència, per oposar-se a l’intent del mal govern de polititzar les escoles i atacar la llengua catalana.

12. ANNEX-2. Les publicacions

1949 Ensayo de Bibliografía Felanigense, amb Joan Cerdà. 54 pàgines, amb xilografies i tirada numerada de 56 exemplars. Editorial Ramon Llull

1985 Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida. 33 pàgines. Discurs amb motiu de la proclamació com a fill il·lustre. Ajuntament de Santa Margalida

1988 Pregó de Setmana Santa de Felanitx

1989 Horabaixa d’abril a Es Carritxó. 17 pàgines. Gràfiques Llopis

1990 El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic. 9 pàgines. Revista Mallorquina de Pedagogia, núm. 8/9. Palma

1990 El bell esguard. 55 pàgines. Poemari, amb pròleg de Gabriel Janer Manila. Gràfiques Llopis.

1990 Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa. 123 pgs. Universitat de les Illes Balears

1992 Els pintors. 103 pàgines. Poemari, amb pròleg de Miquel Pons. Gràfiques Llopis

1993 Mateu Oliver Bauçà. Quaranta-tres anys director de la banda de música de Felanitx. 23 pàgines. Gràfiques Llopis

1996 Miquel Gayà i Sitjar: una trajectòria de serenitats estètiques. 121 pàgines. Institut d’Estudis Baleàrics. Maimó descriu el biografiat com un home bo, honest i treballador.

1998 Conservau el vostre tarannà. Pregó de les festes de Sant Nicolau de Cas Concos

2000 Cosme Bauçà: vida i obra d’un home excepcional. 113 pàgines. Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Felanitx

2001 Cloenda del 25^è aniversari de la Coral de Felanitx. Amb Miquel Julià

2002 Bernat Julià i Rosselló; una personalitat original i creativa. 160 pàgines. Ajuntament de Felanitx

Tot i no ser obra de Joan Maimó, cal assignar-li la publicació el mes de febrer de 1974 del llibre Felanitx i ca-teva, poesies de Mossèn Bartomeu Barceló i Tortella, mestre en gai saber, dedicades a la família Maimó-Vaquer

13. ANNEX 3. Els goigs, una atàvica tradició catalana

Joan Maimó, segurament seduït per Bartomeu Barceló i Tortella, va romandre atret per la cultura dels goigs, no només com a il·lustrador, sinó també com a autor dels poemes i, fins i tot, com a col·leccionista. A meitat del s. XX hi havia molta de gent amb la curolla de col·leccionar goigs. Monestirs, congregacions, parròquies, totes les comunitats religioses estampaven els referits als sants i verges dels seus àmbits. La dèria, tant al Principat de Catalunya com a Mallorca, es va fer molt popular. A Felanitx, l’any 1964, es va fer una exposició i se n’edità un catàleg. Aleshores, Maimó encara no s’havia estrenat com a autor, però no es torbaria gaire a implicar-s’hi com a dibuixant, com a autor dels versos i, més d’una vegada, com a autor i il·lustrador alhora.

A tall d’exemple, en una relació cronològica de mostra, podem esmentar aquests:

Goigs a Sant Llop, venerat al convent de Sant Agustí. Lletra: Bartomeu Barceló i Tortella. Música: Bartomeu Oliver. Dibuixos: Joan Maimó (1974)

Goigs a llaor de la Santa Família del monestir de MM. Benedictines de Manacor. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de l’Olivar, venerada en el seu santuari de Sóller. Lletra: Guillem Colom i Ferrà. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a Santa Maria de Binicanella, titular del monestir benedictí del terme de Bunyola. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de la Panada. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1981)

Goigs a la Mare de Déu de la Reconciliació que es venera al Puig de Biniamar. Lletra: Pere Llabrés i Martorell. Música: P. Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Llorenç Alcina i Rosselló (1983)

Goigs a llaor de Sant Bru que es venera a la Cartoixa de Valldemossa. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Antonio Riera i Estarelles (1984)

Goigs a llaor de la Mare de Déu de Sant Salvador. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Mn. Bernat Julià i Rosselló. Dibuixos: Joan Maimó (1984)

Goigs al servent de Déu P. Joaquim Rosselló i Ferrà, fundador dels missioners dels Sagrats Cors. Lletra: Bartomeu Matheu i Caimari. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Gaspar Munar i Oliver (1986)

Goigs a Santa Margalida patrona de Felanitx. Lletra i dibuixos Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Rosselló. Nota històrica: Pere Xamena i Fiol (1987)

Goigs a la Immaculada Concepció, titular de la Parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra i il·lustració: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (1987)

Goigs a sant Antoni abad o de Viana, titular de la vicaria in capite d’Es Carritxó i patró del mateix poble. Lletra i il.lustració: Joan Maimó i Vadell. Música, Miquel Manresa i Adrover (1988)

Coplas a la Virgen Morena de Lluc que se venera en la parroquia de San Juan María Vianney de Magdalena del Mar en Lima. Letra y música: Humberto Lara. Dibujo: Juan Maimó Vadell (1989)

Goigs a la Mare de Déu del Roser que es venera a la Parròquia de Sant Domingo d’Inca. Lletra: Mn. Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música P. Antoni Martorell i Miralles. Dibuix, Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Santiago Cortès i Forteza (1989)

Goigs a Santa Maria La Major que es venera a la seva Parròquia d’Inca. Lletra: Mn. Pere Joan Llabrés. Música: Antoni Martorell i Miralles. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Pere-Joan Llabrés i Martorell. (1989)

Goigs a llaor de nostra dona Santa Maria de l’Olivar de s’Esglaieta. Lletra: Guillem Colom. Música: Jaume Calafat. Dibuix (imitació de tècnica xilogràfica): Joan Maimó Vadell (1989)

Goigs a llaor de sant Antoni Abat, venerat a Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Jaume Vilardell (1990)

Goigs a Santa Catalina Tomàs que li canten a la parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Pere Joan Llabrés. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Joan Maimó (1990)

Goigs a Sant Isidre Llaurador, titular de la Parròquia de S’Horta i Patró del mateix poble. Lletra: Bartomeu Guasp i Jaume Oliver. Música: Miquel Manresa. Il·lustració: Joan Maimó. Nota històrica: Josep Grimalt i Vidal (1990)