Etziba Balutxo...

Dia 22 de març es va presentar La Germania a Mallorca i la seva transcendència. Coordinada per Antoni Mas Forners, l’edició recull les ponències i comunicacions de les Jornades que es feren a la UIB per commemorar els 500 anys de la revolta. Entre les dues dotzenes de treballs, hi ha el que vaig presentar per tractar alguns episodis controvertits d’aquella lluita en defensa de la dignitat de les classes populars contra el mal govern: la detenció de Joanot Colom, la imputació temerària de l’assassinat de Joan Crespí, el desobedient virrei Gurrea, un bisbe al servei de l’emperador, la nissaga de Joanot Colom o la sort dels ambaixadors. Un conjunt d’interrogants que animen a posar en solfa el discurs oficial dominant i conviden a la investigació.

L’obra descrita haurà servit de preàmbul a una allau d’iniciatives en curs. Cada any, quan s’acosta la festa del llibre, les activitats programades es multipliquen de tal manera que, molt sovint, provoquen coincidències que impedeixen assistir a tots els actes que voldríem. Enguany no ha estat una excepció i, a banda de les tradicionals signatures, dins del proper mes d’abril i en el termini d’una mesada, s’han encadenat conferències i presentacions.

El dimecres 5 d’abril, a les 19h a Can Alcover, en el marc del centenari de l’Associació per la Cultura de Mallorca, faré la conferència Vindicació de la Nostra Terra, la magna publicació dedicada a la literatura, l’art i les ciències feliçment reeditada i encara a l’abast del públic. Serà d’interès fer un repàs als períodes que abraça la revista, entre 1928 i 1936, des de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la insurrecció armada feixista-militar, passant per la República i l’anàlisi dels desconeguts efectes polítics a Mallorca derivats dels Fets d’Octubre de 1934. Caldrà, també, examinar la repressió derivada de les diverses actuacions dels col·laboradors de la publicació davant de l’endemesa bèl·lica.

El dijous 13 d’abril, a Calonge, amb la investigadora Margalida Obrador Bennàsser, parlarem de Joanot Colom rescatat. Descobrirem la nissaga familiar i descriurem la figura del gran líder dels agermanats, tan criminalitzat al llarg de la història. Tractarem també els patiments que, caiguda la Germania, s’acarnissaren arreu de l’illa sobre les classes populars i, molt concretament, referirem el cas dels tres germans Adrover, d’una família emblemàtica de Calonge.

El divendres 14 d’abril, al Museu de Mallorca, hi haurà la presentació de Màtria, la narració pòstuma de Pere Morey Servera. Un entenedor subtítol, Una novel·la – arsenal d’arguments – per a les discussions sobre el Procés, convida a llegir una obra ocurrent, positiva i d’actualitat. Les filles de l’autor em feren l’honor de demanar-me l’epíleg, la qual cosa m’ha permès verificar les habilitats narratives de Pere Morey, dotat d’una imaginació il·limitada. L’acte de dia 14, dissenyat tal com li hauria agradat, inclourà paraules d’amics i il·lustracions musicals que esdevindran, a misses dites, l’homenatge que hauria d’haver rebut en vida. Tant el llibre com la presentació reclamen la màxima assistència d’amics, coneguts i saludats.

Qui, de la meva generació, no ha sentit a dir mai allò de està per anar a veure en Mestre? o, a Felanitx, el duran a Can Balutxo? Doncs, el dijous 20 d’abril, a la Casa de Cultura de Felanitx, es presentarà La darrera paraula? Memòries d’un soldat metge. Es tracta del llibre que el psiquiatre i poeta Bartomeu Mestre Mestre va publicar l’any 1976 (el 1970, el Ministerio de Información y Turismo va prohibir-ne l’edició), amb els seus records de guerra. Un llibre que ha estat referenciat per molts d’investigadors (Josep Massot i Muntaner, Josep Vilchez, David Ginard, Antoni Marimon, Damià Pons…) i que ara es publica en català. En el pròleg, he pogut parlar del meu padrí de fonts, del llibre i de la guerra.

Encara no concretat el dia, però també a l’entorn de Sant Jordi, també es presentarà la darrera novel·la de Guillem Morro Sang a l’altar de la revolta (fins a la quarta generació). Il·lustrat per l’autor, el llibre ens trasllada des de 1523, amb la sentència de Joanot Colom, condemnat a una sàdica execució i a la inhabilitació dels seus descendents durant quatre generacions, fins al 1690, a través d’un itinerari històric entre les diverses classes socials immerses en greus conflictes i enmig de l’auge del bandolerisme i d’un sistema polític oprobiós. He escrit, en el pròleg que generosament m’ha confiat l’autor, l’alta valoració que m’ha merescut la novel·la.

Dues conferències (sobre La Nostra Terra i sobre Joanot Colom) i tres presentacions de llibres (Pere Morey, Bartomeu Mestre i Guillem Morro). Atesa la satisfacció que m’han merescut les cinc iniciatives, les tractaré amb major detall de manera individualitzada en altres espais. Serveixi aquest apunt per convidar-vos a marcar a les vostres agendes els dies 4, 13, 14, 20 i 21 (?) d’abril. Tinc la convicció que, en tots els casos descrits, m’ho agraireu.

M

ABSTRACT

Aquest treball, quan es commemora el centenari de l’acta fundacional de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), és una pinzellada evocativa de l’allau d’activitats realitzades al llarg dels tretze anys i tres mesos de vida de l’entitat. Una anàlisi crítica contrasta les diverses conductes d’alguns dels protagonistes davant de la insurrecció feixista-militar.

L’epíleg, amb arguments i documents, permet d’atribuir la iniciativa amb absoluta convicció a Pere Oliver i Domenge (1886-1968), una figura gegantina en la defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del conjunt de la nació catalana, que encara avui reclama un reconeixement equitatiu a les seves aportacions.

UN CENTENARI QUE CAL EVOCAR

Al costat d’altres organitzacions, l’Obra Cultural Balear ha volgut retre un just homenatge a l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), entitat de la qual es proclama continuadora, arran del centenari de la fundació. Dels actes programats, en romandrà testimoni una placa commemorativa de l’Ajuntament de Palma a l’indret on hi havia la primera seu de l’associació.

Dia 1^r d’abril de 1923, al carrer Bisbe Maura¹ de Palma, es reuniren Alfons Aguiló, Andreu Bordoy, Jaume Busquets, Joan Capó, Josep Claverol, Nicolau Dameto, Emili Darder, Joan Ferrer, Ignasi Fortesa Rei, Guillem Fortesa, Miquel Garau, Miquel Marquès, Julià Oliver, Antoni Quintana, Rafel Ramis, Elvir Sans, Jaume Sastre i Enric Vives per tal de constituir una entitat encaminada al foment de la cultura. Per unanimitat, els reunits aprovaren el nom d’Associació per la Cultura de Mallorca i un reglament que remeteren al Governador Civil en demanda de validació per tal de convocar una Junta General i determinar la directiva de l’entitat. L’acta de la sessió feia realitat una crida pública llençada sis setmanes abans per vuit prohoms. Atesa la importància de la proposta, es detallarà al final en un epíleg, amb la descripció dels vuit signataris.

UN PRECEDENT A SÓLLER?

Fruit de la voluntat individual que destacava a Mallorca com a gran valor en potència, a Sóller Miquel Ferrà havia creat el Correu de les Lletres, inserit en el setmanari del poble. Amb periodicitat irregular, en sortiren només tretze números, entre l’octubre de 1920 i l’abril de 1922².

També a Sóller, aquesta vegada per iniciativa de Joan Pons i Marquès, en línia amb la tradició mallorquina dels almanacs, el 1921 apareixeria l’Almanac de les Lletres³. Justament, aquesta publicació anual seria acollida per l’Associació per la Cultura de Mallorca fins a l’extinció forçada de l’entitat arran de la Guerra dels Tres Anys.

LA GRAN TASCA (i les peripècies) DE L’ACM

* Tres etapes?

Les veus enciclopèdiques, aferrades al laconisme i a una freda neutralitat aparent, no permeten copsar la dimensió de la feina realitzada per l’associació durant la seva breu existència. Cal indagar i fer recerca entre la dispersa informació per dotar-la del valor que reclama la gran tasca realitzada⁴. D’altra banda, la informació acadèmica a l’abast no analitza, ni estudia, ni classifica les diverses etapes, fàcilment identificables, que va viure l’entitat. En paral·lel a les seves publicacions i gràcies a elles, com a mínim, es pot parlar de tres moments. El primer període aniria des del setembre de 1923, a partir de la Dictadura de Primo de Rivera, fins al gener de 1930, amb la Dictablana del general Berenguer, quan l’associació, controlada i censurada, redueix la seva projecció i es limita, sota el llapis vermell, a les publicacions. La segona època, des del gener de 1930 fins als Fets d’Octubre de 1934, seria la més productiva, de major projecció exterior i de més relleu. La tercera, fins al 1936, vendria marcada per la divergent posició davant dels fets revolucionaris d’octubre del 34 entre la gent de lletres, molt majoritàriament conservadora, i les persones de ciències, molt majoritàriament d’esquerres. L’esqueix es va fer evident quan els darrers (Francesc de S. Aguiló, Andreu Crespí, Emili Darder o Pere Oliver Domenge) abandonaren l’associació i, de manera notable, deixaren de col·laborar a La Nostra Terra.

Aquest treball pretén de completar i complementar una perspectiva general del que va ser i va significar l’Associació per la Cultura de Mallorca.

* Dos logos

Just constituir-se l’associació, la Delegació de Felanitx va crear, de la mà de l’excel·lent il·lustrador Mateu Oliver, un logo modernista que utilitzaria per a moltes de les seves activitats (la convocatòria el mes de juny de 1923 dels Jocs Florals, conferències, publicacions…). Nou anys després d’aquella icona, el març de 1932, l’ACM informava de l’aprovació del seu segell (de Ciutat) i, des d’aleshores, va ser utilitzat a la seva correspondència i a les publicacions.

* Dos locals

L’ACM signà l’acta fundacional a l’entresol del n. 2 del carrer Bisbe Maura, el mateix carrer del Liceu Ripoll al costat esquerre del Teatre Balear.

Set anys després de la constitució, el maig de 1930 l’ACM va traslladar-se al n. 40 del carrer Palacio (avui Palau Reial), on havia estat la seu de l’Ateneu Balear, davant del Crèdit Balear (avui Conselleria d’Hisenda) a la mateixa banda i no gaire lluny del Círculo Mallorquín⁵.

* Quatre presidents i set delegacions

El primer president de l’associació va ser Elvir Sans i Rosselló (1923-1924). El rellevà Emili Darder i Cànaves (1925-1932). El tercer va ser Miquel Massutí Alzamora (1933-1934)⁶. Finalment, el quart i darrer president va ser Josep Sureda i Blanes (1935-1936). Pel que fa a delegacions, l’ACM en va obrir a Felanitx, Sóller, Andratx, Capdepera, La Soledad, Pollença i Inca. El mes d’agost de 1931, es varen designar delegats personals de l’entitat a tots els pobles de Mallorca. Entre d’altres funcions, difonien arreu de l’illa els calendaris i els almanacs que assoliren tirades superiors als sis mil exemplars.

* Jocs Florals

Foren moltes les iniciatives que va dur a terme l’ACM, malgrat les nombroses tribulacions que va haver de suportar⁷. La primera activitat rellevant va ser l’organització dels Jocs Florals que se celebraren amb èxit a Felanitx el mes de setembre de 1923, organitzats per la delegació d’aquell poble. Una setmana després, el cop d’estat de Primo de Rivera decretà una dura normativa, amb prohibició i imposició de símbols⁸. Per aquest motiu, de cara als propers Jocs Florals prevists a Palma l’any següent, Miquel Massutí Alzamora escrivia: els haurem de suspendre perquè el batle i el governador volen imposar-nos banderetes i marxes reials que no estam disposats a tolerar. Efectivament, els jocs de 1924 es feren a Sóller i els de Palma no es convocaren fins a l’any 1935, ja en època republicana⁹.

* Exposicions

L’estiu de 193o es va fer una magna Exposició d’Higiene Social que va ocupar les quatre grans sales de la nova seu de l’associació, amb cartells, gràfics i fotografies. Amb cinc metges de l’ACM (Alorda, Darder, Porcel, Valentí i Vanrell), s’informava del càncer, del tifus, de la diftèria, de les malalties venèries, de l’alcoholisme… Amb mapes de natalitat, mortalitat i malalties infeccioses, es posava èmfasi en la necessitat de la higiene i la transcendència de la neteja. La mostra va ser molt visitada i elogiada. Després de dos mesos, el setembre la mostra es va traslladar a Artà i l’octubre a Son Servera.

Una activitat que va assolir un gran èxit de participació i de públic, va ser la convocatòria d’un concurs anual de Flors. Les mostres es feren a la Llotja de Palma i, a partir de 1932, al final de la Rambla, als salons del Trocadero i els seus jardins d’arbres centenaris.

El 22 d’abril de 1934, amb la col·laboració de la Societat Arqueològica Lul·liana, l’ACM va organitzar en el Saló Groc del Palau de la Diputació una Exposició del llibre mallorquí des de la Renaixença 1833-1933. La inauguració va ser un èxit, amb parlaments d’Elvir Sans, Josep Sureda Blanes i Emili Darder, el qual atribuí tot el mèrit de la mostra a Joan Pons i Marquès i aprofità per deplorar no haver aconseguit encara el decret de bilingüisme a favor de la nostra llengua.

Un any després, coincidint també amb la Festa del Llibre, l’ACM va muntar una exposició a la Galeria Costa.

* Excursions i expedicions

Una de les activitats de més èxit de l’associació foren les excursions guiades arreu de l’illa a espais d’interès històric (Capocorp, Castell d’Alaró, Cala Sant Vicenç, el Pi dels Montcades…). Fora de l’illa, cal esmentar la que es va fer a Eivissa, el mes d’agost de 1931, en defensa de l’Estatut amb una cinquantena d’associats, rebuts per les autoritats de l’illa i amb entrevistes a personalitats com Isidor Macabich. De manera molt destacada, sobresurt l’expedició de setembre de 1932 a Barcelona, amb motiu de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya.

La crida conjunta de l’ACM i Acció Republicana va permetre noliejar un vaixell per traslladar gairebé mil persones¹⁰. Cal no oblidar tampoc la representació de l’ACM en els actes commemoratius del setè centenari del naixement de Ramon Llull organitzats a Montpeller l’any 1933 per la seva Universitat.

* Cursos, audicions, conferències…

Des del primer dia, l’ACM va impulsar un programa d’activitats ambiciós. Això no obstant, la Dictadura de Primo de Rivera, sobrevinguda quan no feia mig any de la fundació, va frenar l’ímpetu inicial i va fer restringir molts de projectes. Arran de la Dictablana del General Berenguer, a partir de gener de 1930, es va recobrar la capacitat organitzativa. El trasllat al nou local, el maig de 1930, va permetre disposar de sales espaioses. S’hi organitzaren moltes d’activitats, sovint simultànies, als diversos espais. Des d’aleshores, l’associació va viure una segona etapa de major intensitat en tots els ordres. S’impartiren cursos de mallorquí i altres idiomes (llatí, anglès, alemany i castellà), de Prehistòria, d’Història, d’Història d’Art, de Biologia Marina, de Geografia, de Literatura (mallorquina i universal), de Psiquiatria, de Folklore… Foren d’alt interès, amb elevada participació, els cursos de Gramàtica adreçats en exclusiva als mestres d’escola.

A la nova seu social, s’hi feren audicions musicals i, també, amb assistència nombrosíssima de públic, recitals de poesia (Guillem Colom, Llorenç Riber, la poeta cubana Emilia Bernal…), amb qualque intercanvi amb poetes del Principat. Igualment, foren habituals les conferències: Miquel Massutí, Miquel Forteza, Francesc de S. Aguiló, Emili Darder, Arnest Mestre, Llorenç Riber, Francesc de P. Navarro, Bartomeu Darder, Josep Sureda Blanes, Joan Estelrich i molts d’altres, amb la curiositat de la que va fer el febrer de 1931 Llorenç Villalonga, Diabetes, quan ja publicava invectives contra l’associació des de la premsa.

Més enllà del propi local, l’ACM va promoure cursos d’ortografia a diversos pobles i al Círculo Mallorquín de Palma. Des del 1923, Francesc de Sales Aguiló i Maria Mayol impartiren cursos de català a Palma, Sóller i Felanitx.

* Conferències a la Part Forana

La delegació de Felanitx, l’any 1928, va organitzar un exitós cicle de conferències a La Protectora: Les malalties infeccioses per Emili Darder, Les estacions prehistòriques de Felanitx per Andreu Crespí, L’ideal en Art per Mateu Oliver, La Germania per Pere Oliver i Domenge, Curiositat de la vida de qualques bestioles per Arnest Mestre i Un deure social: la higiene de l’especie per Francesc de Sales Aguiló. Algunes d’aquestes conferències es feren, després a Palma, Artà i altres pobles.

* Agrupació juvenil

L’octubre de 1930, l’ACM aixoplugà la Joventut Escolar de Mallorca, dirigida pel mestre d’escola Joan Sancho Llodrà. La va presentar públicament Emili Darder, dia 30 de novembre en el Teatre Líric, amb el parlament L’ànima nova de l’estudiant. El Nadal de 1931, en el si de la Joventut Escolar, es va crear una secció orientada a formar els aspirants a obtenir plaça de mestres. Quan es va obrir la possibilitat de posar noms als centres d’ensenyament, la Joventut Escolar va elevar la proposta d’anomenar Ramon Llull a l’Institut de Palma.

En el camp de l’oci, fomentaren les excursions i els intercanvis. L’estiu de 1931 participaren en el campament organitzat per Palestra al Pla de la Garga (Osona), al costat de catalans i valencians on, amb germanor hi ha onejat la nostra senyera. També varen promoure cursos de gimnàstica i crearen un equip de futbol. Malgrat l’embranzida dels primers anys, l’any 1934 ja no hi ha notícies d’aquella agrupació.

* Implicació política

Tot i que, reiteradament, l’ACM feia bandera d’apoliticisme, el 1930 molts dels associats participaren activament en la fundació del Centre Autonomista. Tanmateix, l’associació no es va fer aliena a situacions que anaven un poc més enllà de l’estricte àmbit cultural. En posarem dos exemples. El maig de 1931, reclamaren a l’Ajuntament de Palma que interessi que l’aprovació de l’assignatura de Gramàtica de la nostra llengua sia obligatòria als centres de Segona Ensenyança i a les dues Normals. El mes d’agost, l’ACM va remetre un ofici a tots els diputats per Balears instant a evitar que en el Projecte de Constitució es prohibeixi la Federació de regions autònomes, per quant no voldríem que es destruís la possibilitat de reconstrucció en el futur de la Catalunya integral.

Sens dubte que l’activitat política de l’ACM més destacada va ser promoure, l’any 1931, la redacció del mai reeixit Avanprojecte d’Estatut d’Autonomia. L’article 1^r es referia al territori de les Balears, integrat per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i altres de menors. Atesa la negativa dels menorquins a fer-ne part, l’avantprojecte esdevindria únicament de Mallorca i Eivissa. A banda de fer oficial la llengua, també es pretenia inicialment el règim econòmic del País Basc. Resulta prou significatiu que, dels 10 delegats escollits per l’Assemblea per fer la redacció definitiva, 8 eren membres de l’ACM i col·laboradors de La Nostra Terra¹¹.

* Difusió de la bandera

Quan, dia 9 de juny de 1930, es va derogar el decret de Primo de Rivera de setembre de 1923 que il·legalitzava l’ús dels símbols que no fossin els d’Espanya, l’ACM va fer pública la petició a les institucions que sigui hissada la nostra ensenya. Algunes ho assumiren d’immediat i es va instal·lar als balcons de la Diputació i dels Ajuntaments de Palma, Capdepera, Felanitx, Inca, Montuïri, Sa Pobla, Sencelles, Sóller i Valldemossa. Les cròniques que informen de la proclamació de la República a Palma i a Felanitx, l’abril de 1931, destaquen la hissada de la nostra bandera.

* Publicacions

a) El Quadern

El mes de maig de 1923 l’ACM publicà el seu primer bolletí. Amb caràcter mensual, amb qualque mancança, n’arribà a editar 26 números fins el desembre de 1925. Tot i la ideologia aclaparadorament conservadora de les diverses juntes de govern (excepte la presidida per Emili Darder), la publicació va ser objecte de censura i, fins i tot, de persecució durant el govern de Primo de Rivera¹². A les dificultats, cal afegir l’atac persistent que l’ACM patiria al llarg de la seva existència per part de Llorenç Villalonga¹³.

b) L’Almanac de les lletres

Una altra publicació destacada de l’ACM, herència com s’ha dit de la iniciativa sollerica, va ser l’edició anual de l’Almanac de les Lletres.

c) El calendari mallorquí

A partir de 1931 i fins a la dissolució, l’ACM edità un Calendari Mallorquí i, també, un segon Calendari de la Pagesia Mallorquina, en línia amb els atàvics i populars parenòstics

d) La Nostra Terra

La gran aportació de l’ACM va ser La Nostra Terra, revista mensual de Literatura, Art i Ciències que, des de gener de 1928, publicaria 99 números, amb un total de més de 4.500 pàgines i gairebé 250 col·laboradors, entre autors, il·lustradors i traductors¹⁴. Deixant de banda els tres números extraordinaris (dedicats a Ramon Llull, al centenari de La Reinaixença i al de Goethe), l’estructura de cada exemplar és sempre la mateixa i distribuïda en aquests nou capítols: Índex, Editorial, Poesia, Prosa, Els Llibres, Les Arts, Reculls de Fora, Noticiari i Dibuixos, làmines i gravats. A partir de maig de 1930, s’incorpora un nou capítol, Crònica de l’ACM, per informar de les activitats de l’associació. Les dues característiques de la revista que més destaquen són l’actualitat i la universalitat dels continguts, per la qual cosa Josep Massot i Muntaner la qualificà com la publicació periòdica més interessant de tots els temps a Mallorca.

Es pot afirmar que, excepte en el camp de la poesia, gairebé restringit a la ja estantissa Escola Mallorquina, expressió endarrerida d’un noucentisme decadent, la revista va estar a l’avantguarda europea. Si parlam de música, gràcies a Joan Mª Tomàs i Baltasar Samper, trobarem informació referida als 50 anys de la mort de Wagner o al centenari de Shubert, i crítiques sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Paul Hinedemith, Béla Bartók i, per descomptat, de Pau Casals. Quant a l’art, sabrem de Picasso i Le Courbussier. En el camp del cinema, llegirem la crítica de Temps moderns de Charles Chaplin i sabrem de Buñuel, d’Einsestein i de la defensa de projectar les pel·lícules en versió original. La magnitud de l’obra, no superada fins molts d’anys després, a la segona meitat del s. XX, pel Diccionari Alcover-Moll i la Gran Enciclopèdia de Mallorca, impedeix fer-ne una recensió, amb un mínim de rigor¹⁵.

Cal palesar que la defensa a ultrança de la llengua i la identitat, abanderades per la revista al llarg de la seva existència, va ser castigada per la Comisión Depuradora, establerta arran de la insurrecció armada feixista militar, amb la introducció als interrogatoris de la pregunta si eren lectors o subscriptors de La Nostra Terra. Gori Mir va escriure: Va ser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. La guerra civil va esbucar tots els seus projectes. Hi ha un missatge de LA NOSTRA TERRA que cal retenir: la força alliberadora de la cultura. I aquest repte no s’ha d’enfocar a partir d’un grosser ecologisme cultural, sinó des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col·lectiva.

e) Històries locals

Un dels projectes de l’ACM pretenia l’elaboració d’històries locals dels pobles de Mallorca, amb llenguatge senzill i pedagògic, orientades als més joves. Només es varen fer les de Felanitx i d’Inca, ambdues editades l’any 1923 i escrites per Joan Capó i Valls de Padrines, la de Felanitx amb il·lustracions de Mateu Oliver.

f) Altres publicacions

L’ACM va editar moltes altres publicacions, entre les quals són destacables les Poesies Completes de Llorenç Riber, l’Ortografia i Gramàtica de Jaume Busquets i Dinamisme de Ramon Llull de Salvador Galmés.

També cal afegir que l’ACM es va fer càrrec del setmanari El Felanigense i el transformà en El Felanitxer, dirigit per Pere Antoni Reus Bordoy, president de la delegació de la Vila de l’associació des de 1931, arran de la incorporació de Pere Oliver a la batlia del poble. Dia 14 d’agost de 1936, les noves autoritats varen suspendre la publicació del setmanari. El seu director, advocat i jutge de pau de Felanitx, va ser afusellat l’estiu de 1938.

* Fets històrics rellevants

En els poc més de tretze anys de vida, l’ACM va ser testimoni d’una sèrie de fets que afectaren la seva trajectòria. El primer, quan no havien passat sis mesos d’ençà de la fundació, va ser el cop d’estat de Primo de Rivera. Quasi vuit anys després, la proclamació de la República prometia l’alba de les llibertats cíviques (com deia l’editorial d’abril de 1931 de La Nostra Terra) i, de fet, va estimular la implicació de l’ACM en defensa de l’Autonomia, ratificada el setembre de 1932 arran d’aprovar-se l’Estatut de Catalunya.

L’any 1934, hi va haver un primer intent d’agermanament entre Catalunya i Mallorca, arran del manifest de Pompeu Fabra Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria, saludat i correspost des de l’ACM¹⁶. L’associació va crear el Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, des d’on es va elaborar un programa d’intercanvis que havien de començar el darrer trimestre d’aquell any¹⁷. Els fets d’octubre de 1934, amb la destitució i l’empresonament del govern de Catalunya¹⁸, no sols va frustrar aquella programació, sinó que va obrir una escletxa en el si de l’associació que es va materialitzar en l’abandó dels col·laboradors d’ideologia més esquerrana: Francesc de Sales Aguiló, Arnest Mestre, Andreu Crespí, Maria Mayol, Emili Darder, Pere Oliver i Domenge, Miquel Àngel Colomar i els professors de la Normal de signe progressista. Posteriorment, arran de les eleccions de febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, l’ACM, des de La Nostra Terra, reprenia la reclamació d’un Estatut que no podia ser només de caràcter econòmico-administratiu sinó que és precís que sia també de caràcter eminentment polític.

Tanmateix la darrera activitat liderada per l’ACM, amb Joan Pons i Marquès i Miquel Ferrà al capdavant, va ser el mes de juny de 1936 l’elaboració de la Resposta als Catalans per correspondre el Missatge als Mallorquins, transcrit en el darrer exemplar de La Nostra Terra del mes de maig¹⁹. A partir de l’aixecament militar, l’ACM i els seus membres foren objecte de persecució i represàlies, amb conductes ben divergents²⁰. El 10 d’agost de 1936, Luis García Ruíz, signà el decret que fulminaria l’ACM: he acordado la clausura de los Sindicatos Obreros, sociedades culturales y deportivas de tendencia revolucionaria y cuantos centros compuestos de elementos revolucionarios han venido funcionando hasta la fecha. Evidentment, l’Associació per la Cultura de Mallorca era revolucionària.

EPÍLEG (TRES ANNEXOS SUBSTANCIALS)

1.- LA CRIDA

En el setmanari El Felanigense de dia 24 de febrer de 1923, es va publicar una proclama, signada dia 20 d’aquell mes per vuit persones aleshores prou reconegudes, orientada a crear l’Associació per la Cultura de Mallorca (sic), reclamant adhesions i formulant una tirallonga d’objectius possibles. Entre d’altres: publicar un butlletí mensual, editar obres d’autors mallorquins i universals, instal·lar biblioteques populars, organitzar cicles de conferències, diades per la llengua, festes populars, jocs florals… L’escrit informa que: Es un fet positiu que l’esperit individualista o de petites agrupacions prospera i floreix arreu de Mallorca. (…) Arreplegats tots aquests calius solitaris podria encendrer-se un gran foc. (…) L’Associació per la Cultura de Mallorca tendrà per objecte unificar tots els esforços individuals i organitzar a Ciutat i a tots els pobles actes culturals de tota mena. Signaven la proposta Jaume Sastre, prevere, Andreu Bordoy, Joan Capó, Guillem Colom (de Sóller), Miquel Duran (d’Inca), Llorenç Garcias (d’Artà), Pere Oliver i Domenge (de Felanitx) i Josep Claverol (de Sant Jordi).

2.- LA MÀ CREATIVA DE PERE OLIVER I DOMENGE

La simple lectura de la crida palesa el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge. Amb la informació avui a l’abast i atesa la nombrosa documentació que ho prova, més enllà de la prosa que delata l’autoria de la redacció, resulta evident que l’impuls d’aquella iniciativa va ser obra de Pere Oliver i Domenge. Ell havia expressat reiteradament l’observació que serveix com a principal argument per reclamar l’associació. A la sèrie d’articles que inicià amb El dolor de la Ciutat, publicats a El Felanigense, Oliver es lamentava de l’excés d’individualisme i de la manca de capacitat organitzativa de la societat mallorquina, amb una apel·lació a l’activisme gregari. Cal tenir en compte que feia poc més d’un any que Oliver havia tornat a Mallorca. Tenia 35 anys. Després de 25 a Barcelona, la realitat que va trobar a Mallorca, en contrast amb l’intens associacionisme del continent, el va decebre i alarmar.

En el marc associatiu, poques persones (molt possiblement cap a Mallorca com ell abans de 1936) disposen d’un bagatge, com a activista cultural en el marc de l’associacionisme, tan ingent i productiu com el que va demostrar Pere Oliver a Barcelona durant el primer quart del segle XX²¹. Unes dades de referència no exhaustives serveixen per validar la tasca. El 1903, mentre estudia farmàcia i fa feina a la de son pare a la Rambla, participa a la fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). El 1909 presideix la Coral Catalunya Nova, sota direcció d’Enric Morera, i s’incorpora a la junta d’Unió Catalanista. El 1910 funda el Centre Mallorquí de Barcelona, del qual serà secretari i, posteriorment, president. El 1915 funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i és elegit el primer president. El mateix any és el secretari d’imatge i comunicació del grup Els nets dels Almogàvers quan, l’11 de setembre, instal·len la primera placa al Fossar de les Moreres. Membre també de la junta del Foment Autonomista. El 1916 s’incorpora a la gestora del Comitè Pro Aliats. El mateix any, crea i presenta el logo i la bandera de la Joventut Nacionalista Renaixença.

El 1917 s’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual presideix la Comissió de Propaganda (amb Josep M. Batista i Roca com a secretari). Durant el seu mandat es crea el butlletí, s’edita La Catalanitat de les Mallorques i altres llibres i postals, es difon el famós cartell i es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. Gràcies a ell, l’entitat pren força a Mallorca.

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, entitat d’àmbit nacional que publica Ofrena i la distribueix arreu del territori. El 1919 es designat vicepresident del Centre Nacionalista Català i president del Comitè Pro Catalonia.

Aquell mateix any es designat representant a la Societat de Nacions a Ginebra, on el setembre de 1921 presenta una proposta en el Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles. Tot això sense detallar els seus escrits a nombroses publicacions (La Nació, L’Intransigent, Palestra…) i les seves conferències als casals de Sans, Poble Nou, Martinenc, Sagrera…

Amb l’exuberant experiència com a activista cultural, quan Pere Oliver decideix traspassar la farmàcia que tenia a Barcelona i obrir-ne una a Felanitx, es toparà amb un desert. D’immediat, es proposa convertir la Vila en un petit oasi. Als pocs mesos, constituïa i presidia la Coral Aulí. També, com a nou president, el 1922 va revitalitzar la Societat Recreativa, amb la prohibició dels jocs d’atzar i amb la programació d’activitats culturals.

El mes de gener de 1923, assumeix la direcció del setmanari El Felanigense, amb un impuls decidit a favor del català, amb noves seccions (Pro Felanitx, Efemèrides…) orientades a desvetllar la nostra història i divulgar els referents (Jaume I, Ramon Llull, Joanot Colom…). Amb el seu lideratge, Felanitx va multiplicar l’activitat cultural i va esdevenir, com va proclamar Emili Darder, el millor referent de Mallorca.

Calia anar més enllà i abastar tota l’illa. El sus! va ser la crida publicada dia 24 de febrer en el setmanari que dirigia i, tot i que dia 1^r d’abril Oliver no va assistir a l’acte de constitució formal de l’ACM a Palma²², va liderar la secció local de Felanitx de l’entitat, la més activa amb escreix de quantes es crearen arreu de Mallorca.

i 3.- QUI EREN ELS VUIT PROMOTORS? QUÈ VA SER D’ELLS?

Qui eren aquells vuit prohoms que feren la crida per fundar l’ACM? Segur que en el seu moment, tots ells eren prou coneguts i reconeguts. Alguns han estat fàcils de localitzar, però d’altres, sobretot els tres que no figuren a cap de les enciclopèdies consultades, han exigit una investigació per esbrinar les seves personalitats. La laboriosa indagació ha desemmascarat un episodi tèrbol i luctuós que, extirpat de la memòria popular, romania ocult.

Per ordre alfabètic, ara ja amb els noms complets, els signataris de la crida a constituir l’Associació per la Cultura de Mallorca, publicada a El Felanigense i reproduïda a l’inici d’aquest treball, varen ser: Andreu Bordoy i Fiol, Joan Capó i Valls de Padrines, Josep Claverol Fenosa, Guillem Colom Ferrà, Miquel Duran Saurina, Llorenç Garcias Font, Pere Oliver i Domenge i Jaume Sastre Vidal.

Una característica destaca fins al punt de cridar l’atenció: dels vuit homes que signaren la crida, només Pere Oliver era d’esquerres; els altres set feien part d’una cultura tradicionalista catòlica i conservadora. L’únic nexe d’unió entre tots vuit era la defensa de la llengua i la consciència de catalanitat. No obstant, la dignitat de cadascú es posaria en evidència davant de les dificultats. Al capdavall, davant de les situacions extremes, la condició humana reflecteix la valentia o la covardia, la coherència en definitiva, a l’hora de mantenir o renunciar a les ideologies. Facem-ne cinc cèntims.

I) Andreu Bordoy Fiol (? – ?)

Era un empresari que va impulsar la fundació del Centre Regionalista de Mallorca. Presidit per Guillem Forteza, Bordoy en va ser el primer secretari. L’any 1918 participà a Artà a una festa organitzada per l’Associació Minerva, amb visita a les coves del poble i un acte patriòtic, on va fer un discurs d’exaltació i defensa de la nostra llengua. Dia 1 de febrer de 1919, signava un Missatge del Centre Regionalista de Mallorca a Antoni Maura, publicat dia 7 d’aquell mes a La Veu de Catalunya. L’escrit destacava la germanor amb la terra catalana amb la qual ens uneixen els vincles de la història, de la sang i de l’idioma per instar Maura que el seu nom no apareixerà davant la història solidaritzat amb els qui oposen (…) l’amenaça d’una brutal coacció a l’unànime desig de Catalunya. Posteriorment, va fer part de la Junta de l’ACM. Com a empresari, va gestionar les instal·lacions del balneari de S’Aigo Dolça, va ser dels primers agents publicitaris de l’illa, propietari i gestor d’alguns dels principals cinemes de Palma (Rialto, Oriental, Moderno…). El juny de 1932 va optar sense èxit a l’adjudicació de la gestió per cinc anys del Teatre Principal de Palma.

Arran de l’aixecament militar, va acollir a les dues sales que comptaven amb cinema sonor (els cinemes Moderno, a la plaça de Santa Eulàlia, i Oriental, a la desembocadura del carrer Sindicat a la Port de Sant Antoni) els bans oficials de guerra, amb la veu del general Franco. Els dos cinemes s’omplien de gom a gom, amb el públic dret fent la salutació feixista. Acabada la confrontació bèl·lica, Bordoy va gestionar la transformació del magatzem-presó de Can Mir en la Sala Augusta que administrà durant molts d’anys. La família es va vincular al món de la publicitat.

II) Joan Capó Valls de Padrines (Felanitx, 1888- Palma, 1952)

Mestre i pedagog. L’any 1914 va obtenir plaça com a inspector d’ensenyament a Tarragona i, a partir de 1915, a Mallorca. Partidari de la renovació pedagògica, l’any 1919 va impulsar la creació del Museu Pedagògic Provincial de Balears. El 1923, per l’ACM, va publicar una història d’Inca adreçada als infants i, quan anava a publicar la corresponent a Felanitx, atesa la insinuació que era separatista, va obligar a desfer la coberta de l’edició per eliminar el seu nom²³.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, arran de la Reial Ordre del 13 d’octubre de 1925, va denunciar els mestres que eventualment utilitzaven llibres escrits en català… fins i tot els seus²⁴! Un any després, en el plebiscit de setembre de 1926, va demanar el vot a favor del dictador, preludi del comportament abjecte que practicaria a partir del juliol de 1936. El mes de setembre, en afiliar-se a Falange, va ser designat director de la Comisaría de Enseñanza. En aquesta condició, Joan Capó va escriure als mestres que, per escrit, prometessin libre y espontáneamente coadyuvar con todas sus fuerzas al movimiento de salvación de España. Les delacions que va fer de mestres republicans, ultrapassen la consideració de col·laboracionista i es pot parlar de clara complicitat amb els criminals de guerra²⁵.

Dia 19 de setembre, el governador, el cap de la secció administrativa i Joan Capó, com a inspector, constituïren la primera Comisión Depuradora. Entre aquell dia i el 13 d’octubre de 1936, dels 577 mestres que hi havia, 147 (més del 25%) foren declarats no aptes i es publicaren els seus noms. L’abril de 1937, un nou procés depurador, va penalitzar altres 154 mestres. Tanmateix, la conducta a favor del nou règim no va impedir que, arran de les antigues acusacions de separatista, fos suspès de sou i feina dia 6 de novembre de 1937 i tancat uns mesos a Can Mir. El 1938 escriu el pamflet feixista Soy flecha. Dia 4 de maig es traslladat forçós a Almeria para que aprendiese castellano. Els 1944 va ser destinat a Castelló frustrats tots els intents de tornar a Mallorca. A Palma i a Felanitx té un carrer i una escola amb el seu nom que, tot i la temorenca Llei de Memòria Històrica, reclamen revisió. José Gargallo Gregori va elaborar una biografia prou completa²⁶.

III) Josep Claverol Fenosa (Almatret, el Segrià, 1887 – Palma, 1945)

Metge. De família tradicionalista catòlica. S’instal·là a Sant Jordi l’any 1916 i es va casar amb la santjordiera Maria Mut Serra. L’abril de 1923, signà l’acta fundacional de l’ACM i, el maig de 1930, va participar en la constitució del Centre Autonomista²⁷. El gener de 1933 va presidir la junta del Centre de Lectura Ramon Llull a Sant Jordi. El 1936, arran de l’aixecament militar, s’afilià al carlisme, com a requetè²⁸. Durant la primera postguerra va ser dirigent d’associacions catòliques. Va morir l’any 1945. El canonge Sebastià Garcias Palou en va fer un retrat hagiogràfic, Polvo de sus caminos… Don José Claverol Fenosa, Médico de Sant Jordi. Amb el nom de Metge Claverol, se li dedicà el carrer del poble on hi ha la biblioteca.

IV) Guillem Colom Ferrà (Sóller, 1890 – Palma, 1979)

Poeta, traductor i dramaturg. Inicià estudis al seminari, amb Llorenç Riber de mestre, però per problemes de salut passà a l’Institut Balear i continuà estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona. De retorn a Mallorca, es dedicà a l’ensenyança i a escriure, principalment poesia. De mentalitat conservadora i catòlica, tenia per referent Quadrado, a qui dedicà Àguiles, un poema èpic on exhibeix la posició més reaccionària contra la Germania de Mallorca. El 1930 es va inscriure en el Centre Autonomista i el juny de 1932 entrà a la Junta de l’Associació Catòlica de Pares de Família.

El 1936, Guillem Colom s’incorporà a les milícies urbanes²⁹. El 1937 va fer part de la junta, presidida per Joan Pons i Marquès, de la Societat Arqueològica Lul·liana, i es va fer càrrec del butlletí. El primer acord de la nova junta va ser va remetre al governador un escrit, Nuestra adhesión, per expressar por aclamación la adhesión de la Sociedad Arqueológica Luliana al Movimiento Salvador de España acaudillado por Francico Franco. A partir de 1945, a la casa de Guillem Colom del carrer Sanglada es feien tertúlies literàries, a un segon nivell de les de la casa dels Massot i en l’àmbit d’una semiclandestinitat tolerada. Aquelles tertúlies han estat mitificades com si fossin espais de resistència quan, en realitat, no es parlava mai de política.

Gabriel Fuster Mayans, Gafim, que havia col·laborat a La Nostra Terra, el 1936 s’afilià amb entusiasme a Falange. Ben avançada la postguerra, informà en el seu diari personal del rumor que s’escampà l’any 1951 que acusava falsament Guillem Colom d’haver anat als Jocs Florals de Perpinyà o de Montpeller. Ha venido Colom, el poeta. Se ve que le han dicho algo de su supuesto viaje a Perpiñán y el hombre se ha trastornado hasta el extremo de acudir a mí en súplica de que haga saber a Su Excelencia Informadísima no solo el error lamentable si no lo valioso de sus servicios a la Causa. Estos servicios consistieron, en tomar, en días alternos, la referencia del parte de Guerra de Franco cuando el Movimiento. Me ha insistido mucho en lo heróico de este servicio. L’episodi serveix per palesar la por i les ganes de fer-se perdonar dels qui, senzillament i sense anar més enllà, havien defensat la llengua catalana.

V) Miquel Duran Saurina (Inca, 1866 – 1953)

Va ser un activista cultural, impressor i poeta. Fundà i presidí el Cercle d’Obrers Catòlics. El 1913, a un sopar d’homenatge a Antoni Maura a Inca, després de caure arran de la brutal repressió de la Setmana Tràgica, Duran va lloar la figura de l’expresident i acabà el seu discurs amb el crit Vivan la derechas! L’any 1917 organitzà a Inca una Diada de la Llengua Catalana i el 1918 s’incorporà a la secció mallorquina de Nostra Parla. Edità diversos setmanaris en català a Inca. Firmant de la Resposta als catalans, el seu nom (com els d’Aguiló, Crespí, Darder i Oliver) no apareix entre els que es varen desdir. El seu fill Llorenç, mestre d’escola, va estar tancat a Can Mir.

Miquel Duran Saurina va ser proclamat fill il·lustre i es posà el seu nom a l’escola pública d’Inca. Es coneixen dues biografies: la de Gabriel Pieras i la de Gabriel Janer Manila Miquel Durán i Saurina: treballador de la cultura, poeta del poble (1866-1953).

VI) Llorenç Garcias i Font (Artà, 1885- 1975)

Farmacèutic i botànic. Conservador, catòlic, defensor de la llengua catalana, impulsor l’any 1906 de la Institució Catalana d’Història Natural. Fundador del Museu d’Artà. Membre de l’associació Minerva del seu poble i col·laborador del quinzenari catòlic Llevant³⁰.

A Barcelona, durant la guerra civil, com a mesura de protecció atesa la seva ideologia conservadora, va ser ingressat al frenopàtic de les Corts, gràcies a l’argúcia del seu amic psiquiatre Joan Alzina de Capdepera. En compensació, Garcias va actuar com a espia secret del grup Concepción, al servei dels feixistes. Hi ha una biografia coordinada per Mireia Garcias i Guillem X. Pons.

L’Institut d’Artà porta el seu nom.

VII) Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886 – Felanitx, 1968)

Polític, Farmacèutic, activista cultural, assagista, investigador, periodista³¹. Va ser un visionari i un lluitador infatigable que va impulsar nombroses entitats en defensa de la nació catalana. A Mallorca, com a militant d’Acció Republicana al costat d’Emili Darder, va impulsar amb el batle de Palma la fundació d’Esquerra Republicana Balear, el partit que més patiria la repressió. Batle de Felanitx (1931-1934 i 1936), arran de l’aixecament feixista, va anar a Barcelona i, l’any 1939, es va exiliar a Filipines.

De retorn a Felanitx, no se li va permetre tornar obrir la seva farmàcia. Des de 1952 fins a la seva mort, va patir l’exili interior. Dóna nom a l’escoleta del poble i, el 2018, se li dedicà un memorial, amb dues frases seves que resumeixen el seu pensament sobiranista d’esquerres: Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i de la Llibertat. El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.

i VIII) Jaume Sastre Vidal (Llucmajor, 1883 – Banyalbufar, 1957)

Malgrat el desconeixement aparent, va ser un personatge tan rellevant que resulta curiós, fins i tot sospitós, que se’ns hagi ocultat sense identificar ateses les nombroses citacions d’aquest «Jaume Sastre, prevere», entre els signataris de la crida. Com a sacerdot, el 31 de desembre de 1922 va predicar el Sermó de la Conquesta a la Seu de Palma. Quan es va publicar, va merèixer l’atenció d’Antoni Mª Alcover: Notable treball, ple d’eloqüència, elevació de pensament i esperit de sà mallorquinisme. El nostre amic i antic col·laborador se proposà posar de relleu la grandesa llegendària del nostre Rei Conqueridor i pot dir que ho ha aconseguit. La seva fama de predicador es va estendre arreu de la Part Forana. Més enllà de Mallorca, el 24 de setembre de 1923, festa de la Mercè, patrona de Barcelona, a la parròquia titular dels mercedaris va fer el sermó de l’ofici solemne amb el cant, amb gran orquestra i coral, de la missa Segunda Pontificalis de Perosi. A la informació de La Vanguardia es destacava que el panegírico y la plática preparatoria serán a cargo del reverendo don Jaime Sastre de Palma de Mallorca que dará solemnemente la absolución general.

La menció que havia fet Alcover, qualificant Jaume Sastre de col·laborador, es referia a la participació a la Gran Eixida de finals de 1921 amb Francesc de B. Moll³². Està detallada i documentada la feina de Jaume Sastre, en la recollida de paraules de la vida espiritual, temporal i de família, així com de coses casolanes. També arreplegà tot lo del rentar la roba, pastar i coure el pa així com el vocabulari dels vestits de dona, hòmens i xiquets.

Adscrit a la parròquia de Santa Eulàlia, als setanta anys i amb problemes de salut, es va retirar a Son Creus, una finca de la seva propietat en el terme de Banyalbufar. Els veïns del poble el consideraven un excèntric i, segons alguns rumors, un antifranquista. Brindava el seu magisteri als joves del poble als qui deixava llibres i feia indicacions relatives a la formació. Tenia al seu servei una assistenta, Francesca Ferrà Palmer, de Puigpunyent. El diumenge 24 d’octubre de 1957, dia de les Verges, els trobaren morts amb violència a tots dos. La premsa, amb gran sensacionalisme, va escampar la notícia.

Ella, de 64 anys, romania en terra amb el cap trencat enmig d’un bassiot de sang. Ell, de 74 anys, tenia ganivetades a la zona del cor. Se sabia que ella li havia anunciat que abandonava el servei i tornava al seu poble i que ell no ho podia consentir. La investigació, amb els peritatges tant de la policia com de la guàrdia civil, va concloure que ell l’hauria assassinat i, posteriorment, s’hauria clavat el ganivet. L’església de Mallorca no hi podia donar passada. No podia ser mai que un capellà s’hagués suïcidat i, de cap manera, no es va voler admetre l’evidència. Aviat va ser considerat un tema tabú i ho taparen; ningú no en parlava. De fet, mai, fins ara, ningú no havia relacionat el nom del protagonista d’aquest fet luctuós amb el d’aquell prevere que, ara fa cent anys, signava la crida per constituir una entitat en defensa de la cultura de Mallorca.

Com tantes i tantes de coses que ens han amagat deliberadament i romanen enterrades com la flor romanial.

NOTES

MÉS IL·LUSTRACIONS

El llibre

És de celebrar la publicació d’un assaig amb aportacions, interessants i cada vegada més necessàries, que conviden a la reflexió i al debat sobre d’on venim, on som i cap on podem anar¹. Es tracta de Mallorquinismes: una història oral, amb un subtítol que justifica el plural inicial: Identitat, cultura, societat i política. Els autors són Miquel Vidal Bosch de Palma, joveníssim historiador doctorand, i José María Gago González de Lleó, doctor en Filosofia i Lletres amb una tirallonga d’investigacions i de publicacions.

22 veus

Ambdós autors ens brinden un llibre que constitueix un document-testimoni que transcriu l’evocació, no exempta d’opinió, de vint-i dues persones que han protagonitzat, viscut o presenciat la vida social, cultural i política dels darrers anys a Mallorca. El resultat és una lliçó d’història contemporània a partir d’aquesta nòmina d’observadors: Celestí Alomar, Jaume Armengol, Damià Ferrà-Pons, Dolors Fortesa-Rei, Aina Gomila, Biel Majoral, Joan March, Joan Mayol, Bartomeu Mestre, Mateu Morro, Lleonard Muntaner, Magdalena Nebot, Damià Pons, Miquel Rosselló, Pere Sampol, Antoni Serra, Sebastià Serra, Lila Thomàs, Joana Tugores, Maria Antònia Vadell, Josep Valero i Rosa Vich². Procedeixen d’Algaida, Campanet, Capdepera, Felanitx, Inca, Llubí, Manacor, Montuïri, Santa Maria, Sóller i, sobretot, de Palma, amb edats que oscil·len entre els 90 i, els més joves, els 67 anys. Són veus, per tant, de persones que varen viure, si més no, les dues darreres dècades del franquisme i les peripècies i avatars de la nostra història més recent.

La publicació, auspiciada des de les Fundacions Darder Mascaró, amb un pròleg de Joan Pau Jordà, només té 175 pàgines, però mitjançant el codi QR que inclou el volum, el lector pot accedir a totes i cada una de les entrevistes completes. El gran mèrit dels autors rau en haver sabut compilar i estructurar en set capítols, de manera metodològica i sistematitzada, el contingut de més de cinquanta hores de declaracions i haver-ne sucat l’essència per a desembocar, al final, en unes conclusions que permeten l’extracció de lliçons profitoses de cara al futur més immediat. El llibre inclou també una breu bibliografia i un índex onomàstic.

Vull aplaudir el fet que, una vegada transcrites les converses, es remeteren als entrevistats per tal de ratificar-les. És sabut que quan fa dues hores llargues que hom parla, sense notes i sense xarxes, es corre el risc de transmetre emocions i estats d’ànim. Tothom té dies més bons que els altres i, a vegades, l’actualitat condiciona pessimismes o exaltacions momentànies que desfan l’objectivitat de les declaracions impulsives. Amb aquesta convidada a refermar o matisar les declaracions de cadascú, els autors han assegurat el major rigor del llibre. La deferència, poc usual en el món del periodisme, brinda una millora qualitativa i verifica que els autors són historiadors, la qual cosa assegura que, lluny d’anar a la percaça de les contradiccions dels declarants, posen l’èmfasi en l’objectiu de la recerca: extreure i analitzar amb dues dotzenes de fonts orals allò que es coneix com «històries de vida». Atesa la circumstància que l’espècie humana ha adoptat la luctuosa i funesta mania de morir-se, la tasca de deixar constància escrita d’uns testimonis en curs d’extinció, concedeix valor afegit al recull. 

Els criteris

Cal assenyalar que els criteris dels autors han estat molt restrictius, tant pel que fa a la selecció de les veus escollides com dels enfocaments socials i polítics orientats, d’una banda, al mallorquinisme de base pancatalanista (front al d’arrel espanyolista) i, de l’altra, des d’unes perspectives d’esquerra. Val a dir que els autors manifestaren que aquesta publicació fa part d’un projecte en curs més ambiciós: Arrels Democràtiques de les Fundacions Darder Mascaró i Ateneu de Comissions Obreres.

Altres noms possibles

De part meva, quan vaig veure la nòmina de les persones seleccionades, vaig pensar en la dificultat que haurien tengut els autors per fer la tria. Sense negar a cap de les presents prou motius per ser-hi, vaig formular-me una llista mental a la correguda de molts d’altres noms possibles: Ferran Aguiló, Gabriel Bibiloni, Ferran Cano, Llorenç Capellà, Antònia Font, Ferran Gomila, Tomeu Martí, Jaume Mateu, Margalida Miquel, Joan Mir, Isabel Peñarrubia, Damià Quetgles, Ignasi Ribas, Jaume Santandreu, Antoni Torrens, Josep Vilchez… Per posar exemples molt concrets, crec que haurien fet aportacions sucoses tant Maria Antònia Oliver com Jaume Sastre. Ella, traspassada l’any 2022, va impulsar la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va viure a primera línia des de Barcelona el Congrés de Cultura Catalana i, de retorn a Mallorca, la constitució de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que va presidir. Ell, opinador singular, ha protagonitzat accions directes tan reeixides com l’ocupació de la piscina de Pedro J. Ramírez en zona pública o una vaga de fam que va contribuir a foragitar Josserra Bauzá, icona de l’espanyolisme. Posats a eixamplar i completar el mapa, m’agradaria que, en el projecte global en curs anunciat pels autors, s’incorporàs la veu de Bernat Joan, diputat al Parlament Europeu, la d’Isidor Marí, protagonista de la represa de la Cançó Catalana i impulsor de la política lingüista de la Generalitat, i la del també eivissenc Josep Costa, exmembre de la Mesa del Parlament de Catalunya. De Menorca, la filòloga Josefina Salord o, davallant la mitjana d’edat dels entrevistats, la seva germana Maite o Joel Bagur, historiador que ha pouat en l’actitud de Menorca de rebutjar l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de 1931 que, finalment, només seria «de Mallorca i Eivissa» i, tanmateix, no va reeixir. Si encara volem anar més enllà, també m’interessaria llegir les visions sobre els mallorquinismes que poden aportar estudiosos i creadors d’opinió de la resta de terres catalanes: l’activista Daniela Grau d’Elna, a la Mallorca Continental com esmentava Guillem d’Efak la Catalunya Nord, o les de Josep Guia, David Garrido i Vicent Partal del País Valencià, i, ja des del Principat, les de Josep Maria Solé i Sabaté, Pere i Salvador Cardús, Lluís Llach, Teresa Clota… tantes!

També serà important no restringir exclusivament l’anàlisi dels Mallorquinismes a les veus procedents de l’esquerra. Resulta paradoxal que, al costat de Miquel del Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o Gori Mir, un dels referents ideològics que més s’esmenta en el llibre sigui Josep Melià, impulsor d’Unió Autonomista i Unió Mallorquina. Per això mateix, no hem de desoir les opinions de persones com Cristòfol Soler o de Josep Melià Ques.

Un balanç positiu

Amb tot, el resultat final que ens brinda l’edició d’aquest llibre, molt més encara quan sabem que és una primera aportació d’un projecte obert, és més que satisfactori. La publicació constitueix una aturada breu al replà de la història, gairebé a punt del 50^è aniversari de la mort al llit del dictador militar. Les veus que conformen la visió general de l’obra brollen de gent que va viure, amb esperances i il·lusions, els temps convulsos del franquisme i la subsegüent instauració d’una monarquia parlamentària, amb moltes més decepcions que victòries.

En el camp de les conclusions, crec que molts de lectors poden afegir-ne de noves a les indiscutibles que destaquen els autors. Per exemple, la dificultat que patim per fer arribar el missatge a la ciutadania. L’allau de mitjans de comunicació forans anorrea les poques eines que permeten la difusió d’un discurs propi que defensi l’autoestima. Els mitjans públics autonòmics, tant en el cas del País Valencià com en el de les Illes, no han obtingut l’atenció necessària de la població. Una altra conclusió que em permet de palesar és la constatació que hem patit una greu estafa política. L’allau de renúncies fetes en nom d’una hipotètica «reconciliació nacional» (abanderada per la dreta més reaccionària), no ha rebut la contraprestació de consolidar una democràcia amb les mínimes garanties. Finalment, una altra conclusió afegida que crec que la majoria compartirà és que, en el curs d’una caminada plena d’obstacles i de reculades, n’hem vist de tots els colors.

Transició democràtica una locució a erradicar

El llibre esmenta molts dels episodis que han pogut incidir en la formació dels mallorquinismes (la incidència de la Nova Cançó, la manifestació per l’Autonomia, el Congrés de Cultura Catalana, l’intent d’imposició del TIL…) i, molt sovint, s’utilitza el terme transició. Cal denunciar que, tots plegats, ens hàgim begut un invent de laboratori i l’hàgim assumit per anomenar el període que va des de la mort del dictador, novembre de 1975, fins a la Constitució de 1978. Va ser el qui fou president del govern espanyol, Adolfo Suárez, que va explicar en el seu dia com un gabinet d’especialistes, amb la participació d’ell mateix i de Torcuato Fernández Miranda, al costat de lingüistes i historiadors, varen crear la denominació «transició democràtica». L’objectiu, segons Suárez, era evitar que es parlàs d’allò que realment va ser: una nova restauració borbònica. El terme, recolzat i amplificat des de la premsa, va ser incorporat de manera acrítica per l’Acadèmia profanant la terminologia científica en matèria d’historiografia. L’expressió va fer tanta de fortuna que seria copiada i assumida per altres països com Argentina i Xile. Amb tot, seria desitjable i higiènic deixar d’utilitzar aquesta terminologia de laboratori i desemmascarar la tan i tan «modèlica» restauració borbònica. Més encara si sabem fer la lectura històrica correcta.

El 26 de novembre de 1931, les Corts republicanes signaren una llei que declarava Alfons XIII culpable d’alta traïció i el desposseïa, a ell i als seus descendents, de tots els títols. En concret, les Corts espanyoles condemnaren in absentia l’acusat en aquests termes: Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. L’acord derivava de les conclusions de setembre de 1923 de l’expedient Picasso que va destapar la corrupció d’Alfons XIII i Romanones a la guerra del Marroc. Encara que l’octubre de 1923, gràcies al pronunciament de la dictadura de Primo de Rivera, es va impedir que les Corts tinguessin coneixement de la investigació, una vegada proclamada la República, es va recuperar l’expedient i s’adoptà l’acord abans transcrit de manera plenament legítima i democràtica. La República, per tant, va condemnar el rei traïdor i sentencià la il·legalitat futura de la dinastia borbònica!

El 1938, en plena rebel·lió militar i, per tant, sense la més mínima legitimitat democràtica, Franco derogà la llei i ordenà destruir l’expedient, no debades, Franco era un dels majors responsables militars dels crims contra els marroquins i contra les lleves, principalment de catalans, que s’abocaren a la mort per defensar els interessos privats de la monarquia. Posteriorment, el 1969, Franco designà successor el nét del condemnat. Ningú mai, almenys fins ara, ha denunciat la il·legalitat de l’anul·lació d’una llei republicana legítima i democràtica; una anul·lació que va permetre la reposició de la dinastia foragitada. De tot plegat, és bo d’entendre que anomenar transició democràtica a la darrera restauració borbònica de 1975 és un atropell que reclama rigor.

Una gracieta final

El llibre també parla de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia que, amb el precedent del de 1931 i amb la convocatòria del MCI, OCB, PSAN, PSI  PSAN, i Unió de Pagesos, amb un text elaborat entre d’altres per Llorenç Capellà, Gabriel Bibiloni i Joan Quetgles, es va presentar a Cura el diumenge dia 13 de març de 1977 i que, sensiblement afeblit i retallat en aspectes essencials, serviria de guia per a la confecció del que s’aprovaria sis anys després³.

Doncs, aquell mateix diumenge, no gaire lluny del cadafal on es feren els discursos, amb l’intrèpid i gens reconegut Antoni Rotger de Sa Calatrava, vàrem parar una tauleta per presentar una redacció d’Estatut alternativa. En concret, Undergroundeylibrecomicks, va presentar el seu projecte Esta-tu-ru-rut per una Santa Autonomia.⁴. En dotze pàgines, es feia befa de la situació (encara ben viva la Sección Femenina i, pitjor encara, la masculina) i es posava en solfa una reivindicació condicionada i sotmesa als mecanismes de poder, amb una allau de subjugacions i submissions externes.

El desenllaç, per concloure la intenció del pamflet, no podia ser més clar: Eta tuto no vol dir independència. Per fer-ho més entenedor, la il·lustració final mostrava un gran arlequí manejant el poble amb teresetes com a xotets d’amén. 

Aquella denúncia pública va ser ignorada per la premsa fins molts d’anys després, però va aixecar les coïssors de gairebé tots els partits polítics. El temps ha certificat que aquella publicació, elaborada en només tres dies, va posar en evidència la paròdia que ha significat la construcció d’un aparent estat de les autonomies que no ha esbaldregat els dèficits democràtics que el postfranquisme ha estalonat en tots els ordres i que configuren, encara ara, la medul·la espinal del centralisme de nova planta. Els autors d’aquell còmic sospitàvem que, eixalada la via de la ruptura i encaminada l’evolució per via d’una reforma (vigilada des de les casernes militars), es precipitaria una operació purament de maquillatge que legitimaria la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, social, econòmic…) a un estat que controlaria els aparells policial i judicial i es reservaria la interpretació, sempre a conveniència de part, de la Constitució concebuda com a arma letal.

És cert que aquell còmic, aquella gracieta salpebrada d’un toc àcrata, va tenir un efecte purament anecdòtic, però revisat avui amb la perspectiva del temps constitueix una convidada més a la reflexió i al debat. No debades, la cultura catalana és socràtica. Sabem que el contrast de les idees i la pràctica de l’entesa són fonamentals per exercir, en plenitud i sense restriccions, el dret a decidir per tal de caminar cap a la sobirania.

De moment, sia benvinguda aquesta primera aportació de Miquel Vidal i José María Gago orientada a a reflexió i al debat.

NOTES

On no hi ha sang, no s’hi fan botifarres (DCVB)

…que la nostra és la d’ells (Raimon)

Les darreres setmanes del 2022, IB3 va emetre la sèrie Sicília sense morts, estructurada en vuit capítols dramatitzats a partir de la novel·la homònima de Guillem Frontera¹. Tal com va passar amb Amor de cans de Maria Antònia Oliver, s’ha demostrat que, a l’hora d’entretenir i distreure la gent, no cal anar a cercar literatura anglosaxona per traslladar al cinema intrigues, misteris i misèries. En el cas que ens ocupa, per resumir la història de manera molt simplista, es tracta de la crònica d’una venjança planificada de bell antuvi. L’autor de la mítica novel·la Els carnissers ens endinsa a un país (quina païssa! va dir aquell) que no ens agrada haver de reconèixer com a nostre i, per afegitó, ens hi aboca convençut que la ficció mai no es podrà qualificar d’exagerada, atesa la gairebé impossible superació de la realitat, perquè els fets desborden la imaginació més desfermada. Els dramatis personae, majoritàriament bons d’identificar, interpreten un conjunt de facècies que hem viscut (hauríem de dir suportat) en els darrers anys, amb el rerefons de la submissió de les nostres institucions als interessos forans dels especuladors de la metròpoli. La narració, enramellada amb unes vistes aèries espectaculars, s’adoba amb amors i desamors, idealisme, periodisme d’investigació, espionatge, sexe, drogues, violència, corrupció, amenaces, xantatges, suïcidis… i rates de claveguera! Un còctel ben salpebrat amb tots els ingredients per convidar a pensar i a reaccionar, inclosos els efectes col·laterals que generen les mentides i que acaben amb la innocència de les persones honestes. Sense ser una novel·la de tesi, el desenllaç agredolç reflecteix un missatge en bona part fatalista: l’statu quo que patim és més mal de moure que la Seu. Tot continuarà més o menys igual. És sabut que els mallorquins som vius perquè som molt vius.

Com a metàfora de la dificultat de tombar l’estaca i poder-nos alliberar, una imatge que es repeteix a diversos capítols evoca la complicitat (la desídia si més no) dels nostres polítics en la submissió als mecanismes de poder de l’estat, amb la monarquia borbònica al capdavant. A la sèrie apareix en el lloc d’honor de la sala de visites de Presidència el retrat d’un traïdor al Regne de Mallorca. El fet ultrapassa l’anècdota i reclama explicar la història per a coneixement general, amb el crit de Vergonya, cavallers, vergonya!

El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol. A diferència de molts d’Ajuntaments i dels Consells de Mallorca, d’Eivissa i de Formentera, el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, no havien fet absolutament res per commemorar l’efemèride i, per això, decidírem entrevistar-nos amb la nostra màxima autoritat. Just abans de començar l’entrevista, ens topàrem que la sala on es fan les recepcions estava presidida per un retrat digne de menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta de la subjugació borbònica d’aquella guerra que commemoràvem aquell any, amb motiu del tricentenari.

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat a les tropes borbòniques. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. Era un corrupte. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei (aleshores filipista) l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, gràcies a altres botiflers, seria alliberat. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720 (finalitzada ja la guerra), Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria l’illa i, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, acabaria amb el Regne de Mallorca cinc segles després de l’arribada de Jaume I.

Després d’identificar el personatge, Cristòfol Soler, un dels membres de la Comissió, va assegurar que durant la seva presidència no hi havia aquell retrat. Vàrem deduir que l’haurien penjat durant el mandat de Joserra Bauçà. Si ell no sabia qui era Gainza, qui forçat ho havia de saber era Miquel Deià, el seu director general d’Educació, Personal Docent, Universitat i Investigació. Vist que el retrat no es va penjar de manera innocent, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que la presència d’aquell personatge abjecte era del tot inadequada i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza a les golfes més fosques. La presidenta Armengol ens va assegurar que hi posaria remei².

No és aquest retrat l’únic signe d’oprobi derivat de la Guerra de Submissió que, encara ara, hem de patir per palesar la nostra subjugació a Castella per la força de les armes. A l’exterior del mateix edifici, hi ha un escut que, per extravagant i extemporani, caldria eliminar o substituir. L’escut de Castella roman estampat a la façana del Consolat de Mar³. Crida l’atenció que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes polítics d’autogovern, ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un símbol que representa un escarni. Ni un sol partit polític ha mogut un dit mai per reparar la ignomínia, tot i haver pogut prendre model del que varen fer a Barcelona en una situació semblant.

L’any 1931, arran de la proclamació de la República Catalana i la recuperació de la Generalitat, es va decidir que l’edifici de la Ciutadella fos la seu del Parlament. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria i va rebre el suport popular. Es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i destapà el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, es va tornar substituir amb el criteri del temps de la República.

A la Mallorca ocupada ningú va reclamar la retirada dels símbols oprobiosos. La cosa no es limita al Consolar del Mar. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i usurpà els drets i les llibertats. Un carrer per estigmatitzar una derrota, mentre el Marquès de Rubí o George Forbes no disposen de cap memorial⁴.

Però no és només Palma. Aquest escarni és present en el conjunt de les illes Balears i Pitiüses. La quantitat d’exemples no acabarien mai, però aquí en teniu algunes proves documentals que clamen reparació. A Pollença…

…a Inca…

…a Eivissa…

…a Menorca…

Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors. Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Alguns gravats del període de la Guerra de Submissió seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareixeria històricament fins moltes dècades després dels gravats originals.

Sicília sense morts (i tanmateix n’hi ha, de morts) no mostra, només, l’especulació, la manca d’escrúpols dels polítics o la corrupció, sinó també desemmascara la ignorància mesella que s’exhibeix des de les institucions, amb la covardia que se’n deriva quan algú retreu les evidències. El retrat de Gainza presidint la sala de visites del Consolat de Mar és la icona de la subjugació. Al capdavall, l’etnocidi es fonamenta en la desmemòria. Allò que importa és un creixement econòmic desmesurat que s’ha vist insostenible. La llengua i la cultura són maniobres de distracció en mans d’una classe política que, des del poder, manté entabanada la societat i la fa anar de la banda per a no plantar cara a les coses rellevants. Els exemples gràfics exposats (podríem continuar fins avui amb el cas vergonyós de la feixista Feixina, una estaca en el cor de Mallorca) clamen una immediata i justa reparació. Les ignomínies s’han d’erradicar si volem dignificar-nos. Els símbols són una arma carregada de poble!⁵.   

NOTES

Una de les cançons més reconegudes i interpretades del s. XVIII ençà és Auld Lang Syne, escrita originalment en l’escocès de les terres baixes (diferent del gaèlic de les terres altes), que hem de traduir com fa molt de temps o, millor, pel vell temps. Molt popular arreu, ha esdevingut una música emblemàtica que sovint es canta a les graduacions universitàries, a la finalització de congressos, a l’hora d’emprendre viatges i, fins i tot, als oficis de mort. És, sobretot, la cançó del Cap d’Any per excel·lència a gairebé tot el món. A Catalunya, la primeria del s. XX, va ser incorporada en els cançoners dels Minyons de Muntanya, preludi del Moviment Escolta, amb el títol L’hora dels adéus, a partir d’una versió en anglès que va fer fortuna. Malgrat tenir poques reminiscències amb la lletra original, manté l’esperit de l’agermanament i de les amistats; el valor de la solidaritat.

L’any 1788 el poeta Robert Burns (1759–1796) va escriure al Museu de la Música Escocesa: La cançó adjunta, mai donada a la impremta fins ara, la vaig recollir d’un ancià. Part de la lletra coincidia amb la balada Old Long Syne, sobre una tonada tradicional impresa el 1711 per James Watson (1664–1722), llibreter i fundador de periòdics que va patir la persecució de les autoritats. La frase Auld Lang Syne ja havia estat usada abans en poemes de Robert Ayton (1570–1638) i Allan Ramsay (1686–1757) i derivava d’una cançó popular antiga. Malgrat els precedents, la lletra s’atribueix a Robert Burns, un dels més reconeguts poetes en llengua escocesa. Nascut a Alloway, Ayrshire, de família pagesa, la seva poesia s’orienta cap a la cultura popular. Republicà a ultrança i anticlerical, denuncià les desigualtats i enaltí la identitat escocesa. Gràcies a la seva popularitat, quan va morir als 37 anys, es varen recollir aportacions destinades a mantenir la vídua i els fills.

Avui, a punt d’encetar un any nou, quan Escòcia i Catalunya ja estan de partida, amb tants de punts en comú, amb tantes de característiques similars (austers, treballadors, pertanyents a la cultura de l’entesa…), aquesta bella cançó convida a acomiadar el feixuc llast imposat i albirar un futur en pau i llibertat a una terra més nostra, més justa i més solidària inserida en el marc dels pobles lliures del món.

Venturós 2023 a totes les persones de bona voluntat!

Podeu escoltar-la a: https://www.youtube.com/watch?v=i4pN0zn16jk

O, també, l’atrevida versió de Bruce Springsteen: https://www.youtube.com/watch?v=MHrleDUNw7c

A punt de Nadal, una data oportuna per a la lectura si és que n’hi ha que ho són més que les altres, ha arribat a les llibreries La cultura a Mallorca. Estudis, semblances, reflexions de Damià Pons. Conegut de tothom en l’àmbit de la cultura catalana, per no fer llarg n’hi ha prou amb la transcripció de la nota biogràfica que figura a la solapa de l’edició¹.

Damià Pons i Pons (Campanet, 1950). Doctor en Filologia Catalana i Professor jubilat de Literatura Catalana Contemporània a la UIB. És autor de diversos llibres de poemes recollits a Els mapes del desig (2001). Ha publicat nombrosos estudis històrico-cul turals i literaris, entre els quals Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905) (1998), El diari “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el regeneracionisme d’esquerres (1998), Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) —Premi de la Crítica Serra d’Or d’estudis literaris (2003)—, Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet, entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris: de Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). Així mateix, ha tractat altres temàtiques en els volums L’educació, el repte de la complexitat (2004), El jonc i l’aritja (2006) i Memòria i projecte (2014). Va ser conseller de Cultura i Patrimoni històric del Consell de Mallorca i alhora diputat al Parlament de les Illes Balears (1995-1999), i també conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears (1999-2003). És membre de l’IEC, primer com a corresponent de la Secció Filològica (2008-2014) i, a partir de 2015, com a numerari de la Secció Històrico-Arqueològica.

El llibre, de 320 pàgines, s’estructura en tres blocs (Estudis i ressenyes, Semblances i Cultura i Política) en els quals l’autor arreplega 25 treballs publicats a part o a banda (Randa, Estudis Romànics, Lluc, Serra d’Or, Arabalears, El Temps, Caràcters, L’Altra Mirada, Pissarra, El Mirall…), inclosos en altres llibres o, en darrer extrem, procedents de discursos i presentacions. Les dates, excepte un treball publicat el 2013, oscil·len entre el 2015 i el 2019, la qual cosa demostra la prolífica tasca intel·lectual de l’autor. La diversitat i riquesa dels articles convida a albirar diverses vistes sobre les valls i els comellars de la Política, de la Cultura i, òbviament, de les polítiques culturals. La desfilada de protagonistes també és prou heterogènia i calidoscòpica per observar els diversos colors de l’iris aplicats a les persones. Val a dir que les vives i encara actives són minoria (Isidor Marí, Maria del Mar Bonet, Antoni Tugores, Joan Francesc Mira…) i, en canvi, algunes evocacions esdevenen cants d’enyor o tributs de reconeixement (Arnau Amer, Jordi Carbonell, Joaquim Molas…). Amb tot, una passejada prou il·lustrativa que, a partir de la Mallorca de 1917, amb el rerefons de Ramon Llull com a icona, fa la radiografia cultural i política d’un segle, amb referents emblemàtics: Miquel dels Sants Oliver, Josep Maria Llompart, Josep Massot i Muntaner…

El recull, en el seu conjunt, és una bona eina per prendre consciència de l’evolució històrica dels darrers anys de la cultura catalana a Mallorca i revalida el pensament de l’autor, amarat doblement d’insatisfacció i d’esperança, quan reprodueix aquelles paraules del moderat optimisme de Llompart que, malgrat els anys que han passat d’ençà que les va dir, encara ara mantindrien molt possiblement un to similar: Ni tan bé com volíem ni tan malament com temíem: vet aquí els termes amb què es pot resumir el balanç dels darrers vint-i-cinc anys de llengua i de cultura a les nostres illes². Puc dir que he après moltes de coses i, això, sempre és un guany per a la ment i l’enteniment. Tot el llibre convida a bescanviar comentaris i opinions (també a debatre i discutir), però part damunt de tot incita a reflexionar sobre allò tan dit i repetit que cal indagar de quines egües venim per tal de decidir, sense restriccions ni ponentades, cap a on volem anar. També anima a la resistència. A negar-nos a deixar que ens menin cap allà on ens volen dur d’ençà de 1715. En definitiva, un raig i roll d’arguments i de pensaments que ens insta a fer valer sense aturall (indesinenter!) el doble dret a conèixer el passat i somiar el futur; a revoltar-nos contra l’extinció eutanàsica que alguns pretenen, programen i atien contra la llengua, la cultura, el territori i la identitat.

Ben recomanable!

EL DRET A SOMIAR (una bella aventura literària)

– Bartomeu? Soy Juan Manuel de Prada. Així, amb aquesta telefonada, va començar tot. Va ser dia 27 de juliol del 2019. Li havia passat el meu telèfon l’escriptora i amiga Margalida Capellà. El motiu de la telefonada era parlar d’Anna Maria Martínez Sagi, sobre la qual, l’any 2000, ell havia publicat Las esquinas del aire, un enginyós llibre de més de 550 pàgines que fusiona la biografia, l’assaig i la novel·la. Aquell treball va servir per enaltir una esportista, periodista i excel·lent poeta, fins aleshores gairebé desconeguda. Juan Manuel de Prada (Baracaldo, 1970) no havia fet encara els trenta anys, però el 1997 ja havia guanyat el premi Planeta i era una celebritat literària.

A partir d’antigues notícies de premsa, havia descobert la figura d’Anna Maria i, després de diversos intents no corresposts de parlar amb ella, va aconseguir que finalment el rebés, poc abans de morir (¿tu eres el escritor que quiere resucitarme?), per deixar-se entrevistar llargament. De part meva, el mes de maig del 2019, havia presentat el llibre Blues amb dones¹, on s’inclou un capítol, Una dona putejada, amb l’evocació del recital que Anna Maria Martínez Sagi, acompanyada per Jaume Adrover, va fer l’octubre de 1970 a l’enyorada llibreria L’Ull de Vidre, amb motiu de la presentació del que va ser el seu darrer poemari publicat en vida: Laberinto de Presencias. Tota la vida he mantingut viu dins la memòria aquell recital i la tertúlia posterior en el Cafè Moderno de la plaça de Santa Eulàlia².

Vaig aprofitar la telefonada per intentar aclarir alguns dubtes. Per descomptat havia llegit i rellegit Las esquinas del aire i, abans de publicar el meu llibre, m’hauria agradat tenir accés a l’autor per fer-li moltes de consultes, perquè algunes dades no tenien més empara que les declaracions de la protagonista i, en algun cas, resultaven de dubtosa veracitat. En aquella primera i llarga conversa, Juan Manuel em confessà que, d’ençà entrevistà Anna Maria, més de vint anys abans, una vegada publicat el seu llibre, havia posat en entredit algunes de les coses que li havia relatat, perquè havia comprovat que no havia abellit la biografia i silenciat aspectes transcendentals de la seva vida. Entre els afegits apòcrifs i els episodis ocultats, l’atractiva imatge d’aquella dona romania desenfocada. D’altra banda, la manca de deontologia d’alguns autors (fins i tot enciclopedistes), havia multiplicat la divulgació de les falsedats detectades (en molts de casos, sense esmentar que la font era el llibre de Prada), fins i tot amb noves invencions sense suport documental. A la vista del relat incomplet i, en part, fantasiós, Juan Manuel m’informà que havia començat a investigar amb l’objectiu de restablir la veritat. S’iniciava així una atractiva aventura literària que el duria a ell per dotzenes d’institucions i biblioteques i que, per a mi, em concediria el privilegi de rebre la confiança de l’escriptor, corresposta amb una lleial i sincera col·laboració, on la confidencialitat i la complicitat han presidit sempre la correspondència i les converses telefòniques. Aquesta confiança i lleialtat, més enllà de fer part de dos àmbits culturals i de dues concepcions del món no sempre coincidents, m’ha permès ser testimoni d’excepció de la seva colossal recerca.

En aquests poc més de tres anys, d’ençà d’aquella telefonada, ens hem creuat més de 1.750 correus i no podria dir quantes hores de converses telefòniques, però segur que són centenars. El mes de desembre del 2019, acompanyat de María Cárcaba, la seva esposa (y sin embargo novia – com ell diu), l’escriptor va venir a Mallorca i passejàrem pels itineraris que havia recorregut Anna Maria (Palma, Galilea, Port d’Alcúdia…). El projecte de l’escriptor exigia una intensa recerca per arxius i hemeroteques. Els descobriments (també les decepcions) no tenien aturall i la biografia, amb noves fonts epistolars, prenia volada amb sorpreses que no avançaré per no esgarrar l’apassionant lectura, però que són vertaderament gegantines. D’una banda, Anna Maria Martínez Sagi exhibia títols, amistats i reconeixements que, en realitat, els seus coetanis li havien negat, tot i el talent que en justícia mereixia com a excel·lent poeta. Paradoxalment i contradictòriament, no va explicar mai a ningú (ni a de Prada ni a cap de les entrevistes que li feren) alguns aspectes de la seva biografia que, ara descoberts, resulten rellevants i són dignes de valoració.

Els silencis o, qui sap!, les ocultacions deliberades dels amors amb la suïssa Elsy Longoni, la francesa Marie-Thérèse Eyquem o l’alemanya Ingeborg Ruben, amb les que va conviure quatre o cinc anys amb cada una, desfan el mite que havia volgut projectar del seu amor únic per Elisabet Mulder. Cal afegir qualque possible relació fugaç i clandestina (Màrio Arnold? César González-Ruano?, Àngel Santblancat?, Monti Guash?, Édit Boissonnas?) o una altra que constitueix un dels grans descobriments documentats de Juan Manuel de Prada que no destaparé per respectar l’efecte sorpresa. Totes i cada una d’aquestes relacions, com qui espigola olives o ametlles per omplir el paner, han estat investigades i documentades fins a resoldre les incògnites de manera fefaent. En el cas de la hipotètica filla, Patrícia, que Anna Maria reivindicava emparada en el seu dret a somiar, Juan Manuel de Prada expurga la vertadera història de manera incontestable.

Desvetllar les coses que ella s’atribuïa per abellir al seu CV i, sobretot, els sorprenents i colossals descobriments de la investigació, seria com destapar el nom de l’assassí d’una novel·la policíaca, perquè allò que cal és animar que siguin els lectors de l’obra El derecho a soñar els qui gaudeixin de cada una de les noves aportacions que apareixen in crescendo o, millor dit, si tenim en compte que l’estructura de l’obra és un viatge d’anada i de tornada, in decrescendo. Per esmentar només una de les sorpreses menors, podem dir que Anna Maria no només va ser una de les primeres corresponsals de guerra, sinó la primera dona fotògrafa, com s’ha provat documentalment amb il·lustracions de portada a diverses publicacions importants que, amb detall, ha reproduït Juan Manuel de Prada en el seu nou i voluminós llibre.

Vull explicar una anècdota que no surt al llibre, però que demostra el rigor de la recerca de Juan Manuel de Prada. En un dels correus, m’informà que Anna Maria, des del poblet de Galilea a la Serra de Mallorca, havia enviat una postal amb un poema que comença:

Se enfila per la serra mallorquina/ una cresta de gall de pedra dura…

No era habitual llegir poemes d’ella en català (només en coneixem tres de publicats al llarg de la seva vida) i menys habitual encara resultava una composició amb la rima i estructura d’un sonet convencional. Doncs bé, quan Juan Manuel de Prada va venir a Mallorca el desembre de 2019, va voler visitar Galilea. En ser allà, voltàrem per la plaça del poble i contemplàrem la bella vista que s’hi escampa.

Mentre passejàvem, al costat de l’església i a pocs metres d’on hi havia l’emblemàtica pensió Eolo, vàrem observar que, a la paret, hi havia estampat, sobre rajoles amb una sanefa de colors groc i blau, aquell mateix poema que Anna Maria, sense advertir l’autoria, havia transcrit a una postal. Anava encapçalat amb el títol (el nom de la pintoresca vila mallorquina) i, al final, apareixia la signatura de l’acadèmic Antoni Vidal Isern. Vaig pensar que havíem tengut molta de sort d’haver descobert que el poema no era d’ella, però Juan Manuel de Prada em va confessar que, des del primer moment, havia sospitat que no encaixava a l’obra de l’autora i, cas d’haver-ne parlat en el llibre, hauria anat amb prou esment per evitar atribuir-li l’autoria. L’anècdota serveix per fer veure el rigor de l’autor i, també, per fer notar que, cas d’haver incorporat en el text totes les incidències similars a l’explicada, l’obra hauria tengut moltes més pàgines de les mil set-centes que té.

Em consta que la recerca de Juan Manuel de Prada l’ha obligat a una dedicació exclusiva, en cos i ànima, de manera especial aquests darrers tres anys. Cada nova troballa era celebrada com una baula més d’una inacabable cadena d’episodis de la vida de la protagonista. Tant va ser així que, quan ja feia dos anys de feina intensa (ep! i més de vint d’arreplegar dades), es va trobar a les mans amb mil vuit-centes pàgines que l’obligaren a fer una reflexió sobre la destinació final del seu treball. Va ser quan m’informà que transformaria la seva exorbitant investigació i l’adaptaria per elaborar-ne una tesi doctoral. Així va ser i, amb els assessoraments pertinents, va posar fil a l’agulla. La documentació arreplegada era exhaustiva, però calia saber-la exposar de manera que, sense perdre el caràcter científic de la composició, fos també atractiva.

Juan Manuel de Prada, excel·lent cum laude

El mes de febrer de 2022, a la Facultat de Filologia de la Complutense de Madrid, Juan Manuel de Prada defensava la tesi davant d’un qualificat tribunal integrat per José Ignacio Díez Fernández (President), catedràtic de Literatura de la Complutense, Dolores Romero López (Secretaria), catedràtica de Literatura de la Complutense, Luis Alberto de Cuenca, poeta, filòleg, acadèmic i exdirector de la Biblioteca Nacional, Mariàngela Vilallonga i Vives, catedràtica de Filologia de la Universitat de Girona i exconsellera de Cultura de la Generalitat (amb el president Quim Torra), i Anna Caballé Masforroll, catedràtica de Literatura a la Universitat de Barcelona. Vaig assistir a l’acte i vaig gaudir amb les valoracions que els cinc membres del tribunal varen fer del treball. Després de la brillant i detallada anàlisi que en va fer la Secretària, tots els membres del tribunal es referiren al caràcter extraordinari d’aquella obra, sense cap comparança possible amb cap altra tesi coneguda. La nota unànime va qualificar la tesi com a excel·lent cum laude, amb un desig de poder veure l’obra publicada. Finament, malgrat l’habitual publicació resumida que mereixen les millors tesis, la qualitat i la rellevància que té El derecho a soñar ha merescut l’interès de l’editorial Espasa per editar-la completa. Ara, aquesta magna aventura literària ja ha arribat a les llibreries per esdevenir de domini públic. És el moment de saludar i felicitar l’autor. Som davant d’una obra que esdevindrà de culte; una referència de les lletres castellanes. N’estic plenament convençut. Amb independència fins i tot de l’interessant contingut, la lectura d’aquesta obra és un autèntic plaer i, a mesura que el boca-orella dels lectors es posi en funcionament, serà acollida i recomanada com a allò que és: una vertadera joia literària.

Què és i que conté El derecho a soñar?

Editada en dos volums, amb pulcra enquadernació, consta de més de 1.700 pàgines, amb quasi 400 il·lustracions, més de 2.350 notes i, a peu de pàgina, els apunts biogràfics dels principals personatges que desfilen per l’obra, tot plegat amb un detallat, suggestiu i pràctic índex temàtic a cada un dels volums i, al final del segon tom, un índex onomàstic amb més de 1.350 persones esmentades. La publicació és espectacular.

Amb una estructura intel·ligent i original, s’evoca inicialment el relat que la protagonista va explicar els darrers anys del segle passat a l’aleshores jove escriptor Juan Manuel de Prada. La segona part, en una molt ben pensada inversió cronològica, retrocedint en el temps des del geriàtric de Santpedor, on l’escriptora va morir, desemmascara les falsedats proclamades als quatre vents i, simultàniament, incorpora aquells mèrits que l’autora, per ocultació conscient o involuntària (en més d’un cas, inexplicable), no va exhibir. Els descobriments derivats de la colossal investigació, sempre orientada a restablir la veritat i completar la biografia vertadera, són d’una magnitud inimaginable en un principi, amb sorpreses majúscules i impensables que destapen personatges transcendentals en la vida d’Anna Maria i descriuen apassionants episodis, en algun cas dramàtics i inquietants. L’enfilall de troballes que l’autor exposa en progressió geomètrica converteixen l’obra en singular. La narració brinda una brillant exhibició literària, tant de forma com de contingut, amb un lèxic torrencial ric i precís.

L’autor, conscient dels resultats obtinguts i de la força d’aquest treball, fa aquesta dedicatòria inicial: A mi padre, que se dejó las pestañas transcribiendo este libro de arena en las circunstancias más difíciles. Él sabe bien que es la obra de mi vida, así que no se me ocurre mejor prueba de amor filial que ofrecérselo. Més que un regal és un quid pro quo d’homenatge i agraïment. Juan Manuel de Prada és dels pocs escriptors que conec que escriuen a mà i son pare li va passar el llibre a màquina… mentre li practicaven un tractament oncològic. En tot cas, certament és l’obra d’una vida o, si més no, de vint-i-cinc anys d’una vida. Ho han verificat les poques persones que, de moment, l’han pogut llegir. És el cas de Luís Alberto de Cuenca:

Con EL DERECHO A SOÑAR Prada nos regala una auténtica obra maestra. Tan solo la Vida de Samuel Johnson ( 1791 ) de James Boswell podría competir con ella en volumen informativo y en calidad estilística. Es una obra hercúlea, dotada de una musculatura literaria poco habitual. Un verdadero milagro de sensibilidad, excelencia y esfuerzo.

Molt més que destapar una vida secreta

L’obra va molt més enllà de la recomposició veraç de la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. És una passejada intensa per la història del s. XX, amb una anàlisi sobre els primers mesos de la guerra incivil a Barcelona, la conducta dels anarquistes, l’evolució bèl·lica del front d’Aragó (amb referència a els col·lectivitats agràries), l’exili forçat cap a Occitània i París, l’ocupació nazi de França, les peripècies dels refugiats per assolir la supervivència, el trasllat a la Provença, l’anada a fer classes a Illinois… Tot adobat amb alguns dels magnífics poemes d’Anna Maria, situats estratègicament com a il·lustracions d’alguns moments i de determinats paisatges, amb l’afegida desfilada, en papers secundaris, de grans protagonistes: Machado, Lorca, Picasso, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Ventura Gassol, Gabriela Mistral, Companys, Ascaso, Durruti, Anna Murià, André Maurais, Mitterrand… Des del punt de vista literari hi ha de tot: biografia, poesia, assaig, investigació, novel·la històrica, intriga, trama policial, filosofia i, part damunt de tot, literatura destil·lada! Costa d’interrompre la lectura, perquè l’interès va en augment a mesura que apareixen les sorpreses en un viatge cap a un final majestuós, gairebé delirant, que explica els motius pels quals Anna Maria va ocultar alguns episodis de la seva vida. El resultat final verifica que només la realitat supera la més gran de les imaginacions.

L’autor, amb el seu lèxic riquíssim, convida a ampliar el vocabulari castellà (turiferario, aduar, ancilar, eutrapélico, ahíta, emético, ardite, consuno, sahumerio, acedias, dije, derrengada, azucar-cande, estribillos-sicalípticos, dipsómana, delicuescentes, bejucos, acónitos, dulcámaras…). També ens fa propostes a la reflexió a l’entorn d’algunes de les seves sentències: nada cuesta más que perdonar a quien nos ha hecho un favor, (…) del rescoldo del antiguo amor, puede nacer una serena amistad (es lo que piensan los amantes que han dejado atrás el pasado, para desesperación de los que no han logrado hacerlo), (…) son los retóricos los que guían el puñal de los asesinos), (…) el converso de nuevo cuño es el mayor defensor de la ortodoxia… Així mateix, Juan Manuel de Prada ha amarat tot el llibre, en el més pur mètode socràtic, per formular centenars de preguntes al vent i estimular les respostes dels lectors. Amb tot, i sobretot, allò més destacable és que l’autor ens fa gaudir d’una escriptura tan fascinadora i tan poc habitual que no permet d’establir cap símil amb altres llibres, almenys en el marc de la literatura contemporània. No conec, en el marc de la literatura, cap obra des del s. XVIII tan voluminosa. Deixant de banda les enciclopèdies o qualque treball científic o historiogràfic, no tenc notícia de cap altra obra literària d’aquesta envergadura. És, per tant, una obra singular; única. 

Les mil i una nits de Juan Manuel de Prada

El derecho a soñar és un llibre de llibres, un cató que abraça tants d’episodis que el converteixen en un mosaic de la història del segle XX, els quasi cent anys d’existència de la protagonista (1907-2000). És molt difícil trobar qualque paral·lelisme amb cap altra obra literària. La primera referència que em ve al cap per tal d’establir una mínima similitud seria Les mil i una nits, però amb una diferència substancial entre les protagonistes dels dos llibres. Anna Maria Martínez Sagi no té res a veure amb Xahrazad. Aquesta té l’objectiu d’evitar ser decapitada, com ha fet el rei amb les anteriors esposes. La seva estratègia és explicar contes que, al llarg de centenars de nits, deixa oberts pendents del relat de l’endemà. Anna Maria, en canvi, pretenia amagar-se d’un món que no l’acollia ni reconeixia. Amb tot, la semblança es pot trobar en l’expressió d’incredulitat que s’ha fet popular quan algú exclama això sembla un conte de les mil i una nits! No és cap rebuig, sinó un cert lament davant d’una història mala de creure. De qualque manera és el reconeixement al somni d’un desig impossible. Talment la història o, millor dit, les històries males de creure d’Anna Maria; les seves mil i una vides!

El meu aprenentatge

D’aquesta experiència, la de compartir les vicissituds d’aquesta immensa i intensa investigació, n’he tret un profit personal més que satisfactori. Cal dir que, com qualsevol persona que escriu, faig servir uns paràmetres d’actuació concrets. Per esmentar-ne alguns: no donar mai per cert allò que no he pogut contrastar, detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones, preveure que els meus nets no s’hagin d’avergonyir dels meus escrits, pensar que allò que escric avui podria ser la darrera cosa que expliqui, no perdre mai de vista el marc cultural des d’on escric… Doncs bé, Juan Manuel de Prada m’ha incrementat el mètode amb altres consideracions. Ell practica un rigorós exercici d’empatia. Cada vegada que, en el curs de la recerca, apareixien proves de les mentides que Anna Maria havia explicat, mentre jo m’exclamava contra els enganys, Juan Manuel de Prada es ficava dins la pell d’ella i ho relativitzava fins al punt de minimitzar els efectes de les falses fantasies. L’argument més potent de tots era el més que possible (gairebé segur) trastorn psicològic de la biografiada. Les declaracions obtingudes de moltes de les persones amb qui va conviure apunten que, immersa en una gran amargura, era molt desagradable i, en més d’un cas com el de la família de Jaume Adrover i Lieta López, maltractava als qui l’havien acollit generosament. Malgrat tot, Juan Manuel de Prada justificava aquelles conductes gràcies a no perdre mai la perspectiva completa d’una dona accidentada i ferida. Aquest exercici d’ampliar sempre el punt de mira, part damunt de les misèries de la condició humana, és una convidada a atendre una visió global de les persones abans de sentenciar-les o d’emetre judicis precipitats. Aplicar aquest criteri de l’escriptor evitaria o, almenys, minvaria moltes declaracions de condemna o desqualificació.

Mallorca sempre present

El derecho a soñar de Juan Manuel de Prada, amb una primera presentació a Madrid dia 11 d’octubre, també arribarà a Barcelona (dia 25) i, entre i entre, dia 18 d’octubre, a Palma en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

La presentació a Mallorca obeeix al desig personal de l’autor i respon a la rellevant importància de l’illa a la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. El nom de Mallorca apareix en el llibre més de 200 vegades i es pot comprovar que l’illa va constituir, d’ençà que s’allotjà a l’Hotel Miramar la setmana de Pasqua de 1932, el punt àlgid sobre el qual gravitaria l’existència de la poeta: Mallorca va ser l’escenari d’alguns dels seus millors poemes.

Aquella setmana d’abril de 1932, amb Elisabet Mulder al Port d’Alcúdia, marcaria l’enamorament d’Anna Maria i, amb ell, una vinculació amb l’illa que seria intermitent i cíclica, però continuada. El seu germà gran, Armando, exfutbolista del Barça i campió mundial de billar, vivia a Palma quan jugava amb l’Alfonso XIII (reconvertit després en el Reial Mallorca) i ella, en diferents etapes, va viure a Alcúdia, Puigpunyent, Port d’Andratx, Son Sardina, Palma… En el llibre desfilen molts de personatges de l’illa, amb la majoria dels quals va tenir relació: Llorenç Villalonga, Marius Verdaguer, Jaume Adrover, amb la seva esposa, Lieta López, i els seus fills, Antoni Mª Thomàs, Antoni Serra, Bernat Homar, Baltasar Porcel, la família de Joan Bonet i Mercè Verdaguer (pares de Maria del Mar i Joan Ramon), també apareix la feminista Halma Angélico (pseudònim de la poc reconeguda feminista mallorquina Maria Francisca Clar)… Es recullen notícies i informacions de la premsa illenca extretes d’Última Hora, Diario de Mallorca i Baleares, a més de les revistes Brisas i Concepción Arenal, on Anna Maria va col·laborar. En definitiva, Mallorca va esdevenir una raó de ser per donar sentit a la vida d’Anna Maria Martínez Sagi, fins al punt que, en morir, atenent la seva voluntat, va ser incinerada i les seves cendres llençades «al mar de Mallorca». Escriu de Prada que Mallorca serà «la tumba donde duerma todo su pasado». Ella, anys abans, havia escrit:

¿Cómo quieres
que lo olvide jamás?

Me quedé allá en la isla
en la noche y el mar.

I ara, què?

Ara toca correspondre a l’esforç titànic de l’autor amb el plaer relaxat de la lectura. És indubtable que la premsa es farà ressò de l’edició i que plouran els treballs sobre l’obra, perquè és una mina que convida a extreure múltiples i calidoscòpiques visions. Les valoracions dels membres del tribunal de tesi apunten cap el reconeixement que l’obra, per imperatiu de la lògica, ha de merèixer dels crítics literaris de major prestigi, així com l’impuls que rebrà la publicació, abocada a esdevenir un bon regal de Nadal i Reis per als amans de la literatura.

Entre d’altres derivades, segurament com a pura anècdota per llogar cadiretes, personalment m’interessarà veure la reacció dels aprofitats copistes i falsificadors que, sense esmentar la font informativa, varen robar i fer seves moltes de les notícies publicades l’any 2000 a Las esquinas del aire ara desvetllades incertes. Serà interessant veure com, desemmascarada la seva manca de deontologia, es veuran comminats a rectificar i disculpar-se. Serà difícil que ho facin, perquè rectificar només és patrimoni dels savis. Com desfaran les fantasies derivades del dret a somiar de la protagonista? Copiar sense esmentar les fonts té l’alt risc de romandre amb el cul a l’aire. Arribat a aquest punt, podríem fer una llarga relació detallada de quantes coses s’han aclarit amb la investigació i, també, aquelles altres inventades pels qui han volgut exercir d’hagiògrafs. Només per posar un exemple, la hipotètica participació d’Anna Maria en l’organització de les frustrades Olimpíades Populars de juliol de 1936, com fins i tot s’ha incorporat a més d’una enciclopèdia, és un invent sense cap rigor.

La síndrome de Forrest Gump

Una de les figures originals que Juan Manuel de Prada ha fet servir per descriure l’afany d’Anna Maria d’exagerar els seus mèrits i acompanyar-se de personatges històrics als qui, amb major o menor intensitat, va tractar al llarg de la seva vida (fins i tot, en algun cas, amb qui no va tenir mai cap relació) és el que ha qualificat de la síndrome de Forrest Gump, en referència a aquell carismàtic personatge del cinema que apareix a tots els episodis històrics rellevants al costat dels coetanis més destacats. En el cas d’Anna Maria, aquella necessitat d’enfortir la seva importància s’acosta al trastorn de qui no ha rebut la consideració que creu merèixer, i utilitza, com a crosses que la facin destacar, el coneixement (i, a vegades, també el reconeixement) de personatges importants. A Mallorca, dels qui actuen d’aquesta manera per enaltir-se, en solem dir que «no tenen padrins» per significar que han de procurar-se els elogis que no reben dels qui els són més propers.

En el curs de la presentació de la tesi, Juan Manuel de Prada va descriure perfectament les característiques de la síndrome i va rebutjar inserir-les dins de les molt diferents coordenades que permetrien rebre el diagnòstic de deliris de grandesa. En el fons, haurien d’interpretar-se millor com una argúcia per tal de reclamar atenció i una sol·licitud de reconeixement; un crit d’auxili!

CODA: Somiar; el més ric dels Drets Humans?

El derecho a soñar constitueix una singular aventura literària, una apassionant investigació de Juan Manuel de Prada que, amb una sagaç i ben dissenyada estratègia, analitza el relat biogràfic que li va fer Anna Maria Martínez Sagi els dos darrers anys del s. XX, ingressada a un geriàtric de Santpedor. A partir d’aquelles entrevistes, l’autor procedeix a deconstruir (en cap cas a destruir) els episodis que s’han demostrat apòcrifs i, amb l’aportació de noves i rellevants dades verificades documentalment, a reconstruir l’autèntica biografia. A cap moment Juan Manuel de Prada retreu a Anna Maria les declaracions fantasioses que li va fer; ben al contrari, no només les perdona, sinó que justifica aquella conducta que la feia comparèixer al costat dels protagonistes més rellevants del seu temps. Lluny d’assenyalar els enganys amb els quals ella va edulcorar les entrevistes, a l’ànim de l’escriptor sempre hi ha un desig desfermat d’il·luminar la veritat per tal de fer justícia i memòria, sempre amb el dret a somiar per bandera. No debades, ella mateixa, en fer balanç de la vida, havia dit: Todavía hoy me pregunto si el eco de aquella visión que permanece impreso en mi memoria no habrá sido embellecido por la fantasía. Y por más que me trate de convencer a mí misma de que tanta belleza no es possible, sigo soñando con ella cada día. No només això, sinó que també va fer una proclama contundent: El derecho a soñar es el más rico de los derechos humanos. Podem afegir que no només és el dret humà més ric, sinó que és l’únic que ningú no ens podrà usurpar mai.

ANNEX1. UN POEMA ESTREMIDOR

A la presentació de Laberinto de presencias, Anna Maria Martínez Sagi va recitar alguns dels seus poemes. M’impactà especialment un dedicat a un exiliat que, tot i ser en castellà, mantenia una tornada en català que, a dues veus, acompanyada en la lectura per Jaume Adrover, repetia cada set o vuit versos: Per Nadal, tots a casa! Vaig comprar el llibre, dedicat per l’autora, i m’hi vaig abocar, àvid de lectura, però el poema que tant m’havia emocionat no hi era. Tampoc el podria llegir, ni que fos un fragment, a Las esquinas del aire (2000) de Juan Manuel de Prada, ni a La voz sola (2019), l’antologia que el mateix autor va fer dels poemaris d’Anna Maria.

Passat més de mig segle d’ençà d’haver escoltat aquell poema, els versos varen continuar ressonat dins dels meus records cada vegada que feia inventari dels moments viscuts més emotius. Ara, gràcies a El derecho a soñar (2022), no només he pogut reconèixer aquell poema, del qual no en sabia ni el títol, sinó que he conegut la trista història de la persona a qui anava dedicat: Joaquim Termes, impresor, enterrado en París.

Joaquim Termes, nascut a Barcelona l’any 1886, va emigrar a Argentina de jove. A Buenos Aires fundà el Casal Català i en presidí l’orfeó musical. De retorn a Catalunya, a partir de 1920 s’alineà amb Francesc Macià i milità a Estat Català i a Esquerra Republicana. Professionalment va fer d’impressor i fou escollit secretari de l’Escola d’Arts Gràfiques de Barcelona. El gener de 1939, amb l’entrada de les tropes sublevades a Barcelona, el seu compromís polític i la pertinença a la maçoneria el forçaren a passar els Pirineus i, després d’una estada a Orleans, s’instal·là a París, on assumí la impressió de la Revista de Catalunya fins que, arran de la invasió alemanya, la Gestapo la declarà il·legal. Com que també imprimia propaganda clandestina del partit comunista, Joaquim Termes va ser detingut l’octubre de 1942 i empresonat a la sinistra presó de Fresnes, famosa per la pràctica d’abusos, on va ser sàdicament torturat. Mesos després de l’alliberament de París, Joaquim Termes compareixia de nou davant de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa. Físicament envellit, no va retre el combat i es va fer càrrec de l’edició de la revista Catalonia, on també col·laborà Anna Maria i on publicà alguns atrevits articles. Estava convençut que, amb la victòria dels aliats, Franco seria foragitat i es restabliria la República. La seva il·lusió va contagiar els exiliats més incauts i, durant aquells mesos, la salutació habitual entre ells era Per Nadal, tots a casa!

Aquell somni de destronar Franco, recobrar la República i poder abandonar l’exili i tornar a casa abans de Nadal era motiu central de conversa entre Joaquim Termes i Anna Maria Martínez Sagi. L’impressor es recreava en evocar l’indiot farcit de prunes i pinyons que tan bé cuinava la seva esposa. Tanmateix, els aliats acabarien reconeixent i legitimant la dictadura franquista i, com a colofó, les tortures patides precipitaren la mort de l’impressor el mes de febrer de 1947. Va ser arran de la mort de Joaquim Termes que Anna Maria escriuria aquell llarg poema que tant em va impactar. Qui sap si, fins i tot, el va recitar davant dels qui, com ella, varen anar a l’enterrament a París. Entre d’altres, Diego Martínez Barrio, president de la República a l’exili, José Antonio de Aguirre, president d’Euskadi, Josep Irla, president de Catalunya i Carme Ballester, vídua de Lluís Companys.

Aquesta història, la de Joaquim Termes, és una i només una entre tantes i tantes de les que trobareu a El derecho a soñar, però aquesta em convida a transcriure el poema. No és, almenys formalment, un dels millors poemes de l’autora, una dona que no ha rebut el reconeixement del seu gran talent. Certament, altres composicions d’ella, com les dedicades a la també escriptora Elisabet Mulder, són d’un nivell superior. Això no obstant, la descripció del seu amic exiliat, amb les costelles rompudes, la mandíbula esclafada, i un ull perdut, que confiava que les democràcies europees acabarien amb la dictadura militar i, cada Nadal, somiava tornar a Catalunya per dinar amb la seva esposa, té un punt d’interès històric i humà singular. A mi, tal com em va estremir la primera i única vegada que el vaig escoltar, encara m’emociona vivament.

UNO MÁS

Venías con tu tos
de asmático incurable.
Con tu tez macilenta.
Tus cárdenas orejas.
Tu voz débil quebrada
de fiebre y de nostalgia.
Dos nombres aplastaban
tu cuerpo. Dos puñales
clavados a mansalva
en el alma en las vivas
raíces de tu sangre.
Eras ya apenas sombra
de aquel hombre fornido.
De aquel bello rebelde
que avanzaba apretando
los puños. La mirada
relampagueante. Firme.
Sabiendo «qué» quería.
«Qué» buscaba anhelante
por aquellos caminos
que jamás terminaban.
Cinco años de destierro
se te comieron vivo.
Te quedaste sin dientes.
Con la boca torcida.
Chafadas las mandíbulas.
Hundidas las costillas.
Un ojo horrendo turbio
–ostra podrida lívida–
caía de tu órbita.
Te dejaron por muerto
los chacales que en Francia
disciplinados sádicos
torturaban riendo.
Tenebrosa marea.
Vándalos delirantes.
Media Europa sumida
en el horror sin límites.
En el fango.
En el pánico.
Joaquim: allá en los sótanos
rezumantes obscuros
las palabras impresas
–trazos de rojo fuego–
quemaban nuestra sangre.
Salíamos con ellos.
Armada de las sombras.
Soldados fraternales.
El toro de la muerte
nos acechaba negro.
Rasábamos los muros
–¡oh terror consciente!–.
Rumor acompasado
de botas. Halt!
Patrulla.
Dos disparos. Un cuerpo
para siempre tendido
sobre el asfalto.
Un cuerpo
con su grito truncado.
El alba de París
recogía aquel eco.
En inhóspitos muros
en patéticas calles
en portales siniestros
en ventanas y esquinas:
los pasquines pegados
triunfantes ¡fulguraban!
Pan y aliento del pueblo.
Rejón de luz radiante.
Venías con tu tos
cada día más viejo
a mi desván sin lumbre
con un catre
dos cajas
un geranio
y seis libros.
Partíamos el pan.
Bebíamos café
de bellotas tostadas.
A veces: un pedazo
de tocino ya rancio
y un postre sin azúcar
nos dejaban contentos.
Te frotabas las manos.
Liabas cigarrillos
de hierbas apestosas.
«Per Nadal tots a casa!»
Me leías cien veces
la carta
de tu esposa.
Veías los caminos
del retorno. Y el sol
que habíamos dejado
en la tierra que un día
nos condenó a destierro.
El pavo con ciruelas
y piñones ¡es gloria!
Beberemos champaña
del bueno. En Barcelona
no tendremos más frío.
Mi mujer nos espera.
Es una santa. El hijo
del tendero tocaba
la tenora en la cobla. ¡Buena gente!
Mi calle
es alegre
y tranquila…»
Tosías. Tu ojo
lívido
miraba algo remoto.
Había un cielo bajo.
Amarillo.
Temblábamos.
Año cuarenta y siete.
Luto en el alma. Invierno.
Muertos-vivos de pie
mirábamos la fosa
y las palas. La tierra
que iba a cubrir por siempre
tu sufrimiento inútil
tu esperanza burlada.
Mirábamos sin ver.
En silencio.
Ya el mundo
comía y olvidaba.
Más muertos que tú mismo
Joaquim: ¡sin Navidades!
La vida a la deriva.
El corazón helado.
Cortadas las raíces.
Dobladas las cabezas.
¡Qué escuadra de fantasmas!
¡Qué cortejo de náufragos!
Bajo el cielo amarillo
nos gritaron: «Germans!
Un dels nostres ens deixa…»
No escuché nada más.
Iba cayendo nieve.
Iba cayendo plomo.
Iba cayendo tierra.
Iba cayendo ausencia.
«Per Nadal tots a casa!»
Joaquim
ya no tosías…

ANNEX2: De Prada vs Balutxo? Oli i vinagre?

No m’he referit a les possibles diferències ideològiques entre l’autor i jo. Segur que n‘hi ha més d’una, però he de dir d’immediat que en cap cas han pertorbat, condicionat ni tan sols, la nostra relació. De fet, hem parlat molt. De tot i molt, encara que poc de política i de religió i, quan ho hem fet, ha estat més aviat per compartir les lamentacions davant de la decebedora conducta que, en general, practiquen les classes dirigents, tan allunyades del sentit comú. Hi ha hagut qui m’ha interrogat sobre la nostra relació, amb el dubte de fins a quin punt podríem compartir aquesta aventura. D’altres, menys diplomàtics, han posat etiquetes a Juan Manuel i, segurament a la inversa, m’han volgut desqualificar per les idees. És evident que, ideologies i creences a banda, ens unia l’objectiu bàsic de rescabalar la memòria d’Anna Maria. Les ideologies i les creences fan part d’un territori íntim i personal que mereix un escrupolós respecte; qui no ho fa es desqualifica tot sol. Juan Manuel de Prada, contrari a la modernitat, al puritanisme i al capitalisme (que equipara al comunisme), s’autodefineix així: No soy de derechas, soy cristiano; progresista en lo social y reaccionario en lo moral. Me siento una relíquia de otra época.

Més enllà d’aquesta declaració personal, m’he vist sobradament recompensat per tres qüestions: la primera és la d’haver incorporat el seu nom a la limitada categoria de bons amics, la segona és haver tengut el privilegi de ser testimoni, gairebé dia a dia, de l’elaboració d’aquesta obra colossal, i, la tercera, haver tocat amb les mans la generositat de l’autor que, a distints apartats del llibre, m’agraeix (en algun cas, de manera excessiva) la col·laboració que li vaig brindar al llarg de la seva investigació.

He de dir, gens de passada, que he patit la desconsideració de persones que, amb ocultació de la font, s’han aprofitat dels meus treballs i, en el cas recent d’una consulta que em feren, sense agrair (confessar ni tan sols) unes correccions d’un llibre que han evitat a l’autora un ridícul i desprestigi estrepitós. Doncs bé, Juan Manuel de Prada, víctima més que jo d’aquests “lladres culturals”, és la personificació de tot el contrari. A diferència de la gent oportunista, possiblement perquè ha patit endemeses similars, coneix la distància que separa la grandesa de la mediocritat i, amb el reconeixement generós que em dedica, se situa en el cim de la dignitat dels gegants. A banda d’altres referències que em dedica al llarg del llibre, Juan Manuel de Prada escriu:

Bartomeu Mestre, Balutxo para los amigos (según el mote que le pusieron desde niño, en Felanitx, que en el dialecto de la zona significa la bala o gavilla de paja que se carga sobre los hombros), se convirtió en el escudero de nuestras pesquisas. Y de aquella entrega generosa de Balutxo –al que, sin embargo, por reverencia nunca hemos dejado de llamar Bartomeu– nacería una amistad entretejida de complicidades y confidencias, con el Mediterráneo y la meseta de por medio, que contamos entre los tesoros más valiosos que la vida nos ha brindado.

Faig proclama recíproca, perquè vertaderament aquesta amistat, enfortida per una permanent i mútua confiança, complicitat i confidencialitat, és una de les millors recompenses d’aquesta aventura. A banda, naturalment, de l’aprenentatge que l’experiència m’ha significat i, part damunt de tot, del meravellós resultat literari que ara s’acaba de posar a l’abast de tothom. Al cap i a la fi, allò que romandrà de cara al futur serà una obra colossal i la proclama que abandera el títol: EL DRET A SOMIAR! 

ALTRES IL·LUSTRACIONS

DOS POEMES EN CATALÀ

VIDEOS

1) Presentació a Madrid, 11-X-2022: https://www.youtube.com/watch?v=L8Crp4rr2Hc&t=12s

2) Presentació a Palma, 18-X-2022. Final de la intervenció de Juan Manuel de Prada, amb la lectura de quatre poemes d’Anna Maria: https://youtu.be/MNf87gjlgqA

3) Presentació a Palma, 18-X-2022. Final de la intervenció de Bartomeu Mestre, amb la lectura d’un fragment del poema d’Anna Maria dedicat a Joaquim Termes: https://youtu.be/vI1–YDKXw4

3) Davant d’on hi havia l’Hotel Miramar al Port d’Alcúdia, dia 6 de desembre de 2019, Juan Manuel de Prada llegeix a María Cárcaba el fragment final d’un poema d’Anna Maria: https://youtu.be/3vt-BlIsCtA

NOTES

Al mestre Josep Guia, sempre on cal!

Abstract

Aquest escrit, amb una proposició final, certifica que la locució que, de manera habitual i majoritària, va definir històricament la pertinença de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca a una mateixa unitat política era Nació Catalana. Així va ser fins a l’any 1715 quan, per la força de les armes, Castella atià l’esquarterament dels territoris i ens usurpà la sobirania. Amb tot, els tres segles de submissió borbònica no han minvat la lluita a favor de la represa.

El nom no fa la cosa… però ajuda molt!

Sovint ens solem queixar, amb més raó que una manifestació de sants, de la manca de símbols unitaris que patim els catalans. Certament, tenim prou himnes, banderes i diades regionals, però encara ara, malgrat els intents, ni tan sols hem sabut unificar el nom de la nostra nació. Aquest fet incontestable és una mostra (una més però de les més rellevants) dels efectes de l’esquarterament que, a partir de juliol de 1715 arran de la caiguda de Mallorca i d’Eivissa, es va perpetrar per la força de les armes. Els diversos Decrets de Nova Planta, a més d’usurpar la sobirania de Catalunya i dels regnes de València de Mallorca, tenien com a objectiu no només la divisió dels territoris, sinó que animaven l’enfrontament, amb pretensions tan forassenyades i ridícules com negar la unitat de la llengua.

D’ençà de la victòria borbònica de las dos coronas (França i Castella), la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, militar, judicial, polític…) que pateix la nostra nació (víctima de l’espoliació fiscal més alta d’Europa) mostra les característiques pròpies d’una colònia. La Guerra mal anomenada de Successió (d’Ocupació com li deia Eva Serra o de Submissió com vaig anomenar-la) és la gran fita històrica; el punt de referència clau per tal de rescabalar la sobirania política per assolir estructures d’estat i canviar l’esquarterament per la reunificació. Entre moltes conseqüències, aquella guerra va intentar esvair la locució nació catalana, habitual històricament en tots els nostres territoris; un nom que fins i tot també utilitzaren els nostres enemics d’armes castellans i francesos (vg. ANNEX-1).

…perquè això ja ve d’enrere

Tot els exemples de l’època de la confrontació bèl·lica, sigui en les veus catalanes, castellanes o franceses, verifiquen l’ús habitual i clar de la locució Nació Catalana per definir els territoris enfrontats a Felip V, però cal fer observar d’immediat que el terme venia de molt lluny i era comú i ininterromput des del s. XIV al s. XVIII (vg. ANNEX-2)

Modernament, l’aparició del terme Països Catalans (1876), en cap cas no va erradicar ni supeditar la centenària locució Nació Catalana que continua en ús i, darrerament, amb un impuls important que caldria potenciar al màxim. L’allau d’exemples ho posa en evidència (vg. ANNEX-3).

Com es pot verificar en totes i cada una de les citacions que s’aporten en els tres annexos (els referits al s. XVIII, als precedents i als més actuals), des del s. XIV fins avui i des dels diversos territoris, el terme Nació Catalana palesa de manera inequívoca la consciència de pertànyer a una mateixa unitat nacional.

I els Països Catalans?

La denominació Països Catalans és una fórmula, relativament de nova planta (no té ni 150 anys). La primera vegada que apareix aquesta locució és, en castellà i en minúscules, a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa de Benvingut Oliver Esteller (1836-1912), editada l’any 1876 a Madrid. Concretament, deia: lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa. Això era tot i es referia als territoris detallats en el títol, però no com a un conjunt nacional, sinó com a comunitat jurídica, ateses les coincidències quant al dret civil entre el Principat i els antics regnes de València i de Mallorca. Tanmateix el nom no va quallar mai en vida de l’autor.

La Renaixença ja havia activat la represa de la llengua i de la cultura i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Abans del llibre de Benvingut Oliver, el 18 de maig de 1869 s’havia celebrat el Pacte Federal de Tortosa on, amb activa participació de mallorquins i valencians, s’esmenta la pàtria catalana per designar l’àmbit nacional. Els exemples, tant pel que fa referència al gentilici com a la consciència dels territoris de Catalunya són nombrosos:

Si trescada l’alterosa Catalunya, si corregut lo planer i delitós verger de la morisca València, us arribau fins a l’aimat estol de les Balears lo cor se us eixampla al primer mot que hi sentiu, veient que no per travessar les ones haveu eixit per açò de la Pàtria Catalana. Marià Aguiló (1867)

Cal donar molta d’importància al recobrament de la llengua com a passa per reconstruir la Pàtria Catalana. Josep Tarongí (1875)

No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana. Josep Miquel Guàrdia (1889). Un any després, el 1890, el mateix autor, menorquí, publicava un article a L’Avenç amb una proclama inequívoca a favor de la independència: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat, la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana

Cal dir que, històricament, sempre hi ha hagut més propostes d’anàlisi procedents de la perifèria (principalment Mallorca, Menorca i València, però també des de la Catalunya Nord).

La primera meitat del s. XX, l’ús del terme països catalans és inexistent i, quan no s’usava Nació Catalana per referir-se a tot l’àmbit nacional, s’utilitzava més l’expressió Catalunya Gran per diferenciar-la de la Catalunya estricta. La locució Països Catalans, en majúscula, no reeixirà fins ben entrada la dictadura militar de Franco. La represa de l’edició de llibres catalans a la meitat del segle XX, evidenciava la manca de concreció per definir l’àmbit nacional i, a partir de 1955, comença a circular tímidament el terme Països Catalans. En aquest context, des de la perifèria nacional i en ple franquisme, l’any 1962 Joan Fuster (1922-1992) rescata i reivindica el terme. Curiosament, fins aleshores, Fuster havia sostingut una altra tesi: Per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta (Serra d’Or, 1960). D’altra banda, quan fa la crida a usar Països Catalans és ben conscient que no és el nom desitjable i que és provisional: L’ideal fóra adoptar, no ja la forma Catalunya Gran, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. Fuster, fa 60 anys, va creure que Països Catalans seria una expressió que no provocaria el rebuig de l’anticatalanisme i respectaria la personalitat de cada territori: Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Fuster pensava que, tot i el caràcter provisional, Països Catalans podria ser integrador i reunificador.

Aquell mateix any, 1962, per iniciativa de Joan Ballester es va fer la primera edició (millorada el 1971) del Mapa dels Països Catalans, objecte d’una gran difusió. El mapa va ser molt ben acollit arreu. Abans, amb altres denominacions, ja hi havia precedents gràfics de la nació.

Dins del s. XX, hi havia altres mapes de tot l’àmbit nacional. El primer, referit a la llengua, es va fer arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, però se’n publicaren d’altres. En aquest conjunt d’edicions de mapes, cal destacar l’actuació de Pere Oliver i Domenge, com a responsable de propaganda de Nostra Paraula,  Palestra i l’Associació Promotora de la Llengua Catalana.

La gran difusió del mapa de Ballester no va fer assumir el terme a la majoria de la població. Països Catalans va romandre lligat a àmbits estudiantils, culturals, sectors catalanòfils, moviments polítics conscienciats i cercles acadèmics que l’introduïren com a veu enciclopèdica. En general, el nom no va ser acollit, amb normalitat, per la premsa. Pierre Vilar, conscient que el terme no arrelava, l’any 1976 llençà la proposta de substituir el plural Països Catalans pel singular Espai català, una proposta que tampoc no va reeixir. El Congrés de Cultura Catalana de 1977 no va ser capaç d’establir uns mínims criteris terminològics d’ús comú. El mapa, la bandera, l’himne o la festa nacional, per esmentar quatre elements bàsics, difereixen en funció del territori. Potser una conseqüència més d’haver substituït nació per països.

Fos com fos, dos grans poetes de Mallorca, amics de Fuster, posaven en evidència que no s’havia aconseguit un nom aglutinador:

Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. Blai Bonet a Serra d’Or, gener 1981

La nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou). Josep Maria Llompart a Latitud 39, agost de 1981, explica el naixement l’any 1952 de la revista Raixa. Posteriorment, el 1994, va voler titular un recull d’articles sota el títol Països Catalans?, amb l’interrogant al qual posava èmfasi el dibuix de la caràtula.

Va ser l’any 1985 quan, el matemàtic i filòleg Josep Guia (València, 1947) va tenir la gosadia de publicar És molt senzill, digueu-li Catalunya! La seva tesi consistia en anar directament, sense subterfugis, al nom que Fuster ja havia definit com el més coherent i el més desitjable. La proposta generà reaccions favorables (Nadal Batle, Gabriel Bibiloni, Blai Bonet, Pere Calders, Gonçal Castelló, Josep Maria Espinàs, Bernat Joan, Joan Triadú, Marc-Aureli Vila…), però també adversaris (Aina Moll, amb el catalanisme més més moderat, sempre autoproclamat pragmàtic). En contra del que es pugui pensar, Catalunya com a expressió del conjunt de la nació no va generar tants de problemes a la perifèria com al Principat, perquè encara ara una gran majoria, des d’una mentalitat reduccionista, assimila el nom amb les quatre províncies borbòniques.

Nació Catalana vs. Països Catalans?

Països Catalans no defineix ni descriu una nació sense estat. Països és el substantiu i la catalanitat actua com un adjectiu geogràfic similar al dels Països Bàltics o Països Escandinaus. Com a molt, és una locució idèntica als Paises Hispanos, com a marc exclusivament lingüístic.

El plural països, d’altra banda, estableix una diferenciació entre els territoris i, per tant, valida l’esquarterament nacional talment com ho fan les províncies o les autonomies. Per empitjorar-ho encara més, el terme no facilita el gentilici, perquè ningú no afirma ser “dels Països Catalans”, senzillament perquè som catalans.

És un nom de nova planta de 1876, rescatat en ple franquisme l’any 1962, a plena consciència de transitorietat per part dels impulsors.

De manera antagònica, Nació Catalana conté en el mateix nom una proclama contundent: Catalunya és una nació i, en singular, una sola nació. La definició provoca l’animadversió dels absolutistes i jacobins que no volen reconèixer la nacionalitat catalana. Sí, Nació Catalana molesta més que Països Catalans, una raó més per a usar la centenària expressió amb caràcter reivindicatiu.

Es tracta, d’altra banda, d’una locució en singular que ens uneix i no ens diversifica. A més Nació Catalana ha estat emprada històricament durant gairebé vuit segles i no durant 60 anys.

Una proposta final dins de l’Any Fuster

Enguany, 2022, declarat Any Fuster en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor i ideòleg de Sueca, és un moment excel·lent per impulsar un canvi. De camí a la denominació Catalunya (la més plausible per a un futur estat independent), com a penúltima etapa, resulta ben recomanable, pedagògic i convenient abandonar ja els països i recobrar la nació.

Fuster va dir provem-ho! a Josep Guia quan aquest li plantejà anomenar directament Catalunya com a conjunt de la nació (tal com Fuster havia definit com a opció ideal, abans de recomanar l’ús transitori de Països Catalans). No és eixelebrat, doncs, reiterar ara el provem-ho! amb la substitució de Països Catalans per Nació Catalana. Em permet de convidar-vos a fer la prova. De part meva, si serveix de mostra empírica, després d’utilitzar durant molts d’anys la denominació Països Catalans i, més sovint encara, Catalunya, d’ençà del juliol del 2002 vaig optar per l‘ús de Nació Catalana. És entenedor i profitós; clar i català. Al llarg de més de vint anys, no m’he trobat mai en cap situació d’haver de justificar o aclarir l’ús del terme. No he estat mai objecte de rèplica ni de qüestionament ni, tampoc, he vist cap estridència en els qui m’escoltaven. No he vist mai, fins ara, cap inconvenient; tot han estat avantatges. No he trobat cap situació ni una de conflicte i, en canvi, he vist com moltes de persones entenien la denominació com una expressió de reivindicació.

No oblidem que un dels cavalls de batalla, segurament el més important, quan els diversos Estatuts d’Autonomia (des del de Núria fins al darrer) han estat objecte d’atac i de censura per part de les Corts espanyoles, és la negativa a acceptar que Catalunya és una nació. És possible que, en una futura república independent, Nació Catalana perdi el sentit de proclama que té el nom. Potser es retornarà al desitjable nom que pretenia Joan Fuster i que reivindicà Josep Guia, però ara per ara és una locució que agermana i no ens dispersa. És, en definitiva, un nom que combat els dos efectes desastrosos que patim de 1715 ençà: la usurpació de la sobirania i l’esquarterament. Nació Catalana vindica la sobirania nacional i reclama la reunificació.

Provem-ho! Proveu-ho i veureu com Nació Catalana és molt fàcil i més entenedor. Comprovareu com tot són avantatges i, com a poble, ens fa bon profit.

ANNEX-1

1701

El comte de Marcin (6-X-1701), cònsol de França, informa al rei Lluís XIV sobre el caràcter malfiat, lleuger i republicà de la Nació Catalana.

1703

Ramon de Rubí i de Boixadors, frare cartoixà i germà del qui serà virrei de Mallorca i de Sardenya, publica Discurso histórico-chronológico, una replica a la llegenda sobre Sant Bru del senyor marqués Dalmasses, illustre ornamento de nuestra nación catalana.

1709

N. Feliu de la Peña publica a Barcelona Anales de los progresos y famosos hechos de la Nación Catalana

1713

Manuel de Ferrer i Sitges, del Braç Militar de Barcelona, escriu: Quede desengañada la presunción de los ministros de Madrid, pues vean nuestro Valor, y experimenten que no ha decaído ni el Espíritu, ni el Honor de la Nación Catalana.

1714

El Comte de Montemar, comandant del setge de Cardona que arribaria a ser el capità general de “los reales ejércitos”, abominava de les ordres d’extermini. Conscient que l’odi contra Catalunya era atiat pels castellans, va rebatre les instruccions de Felip V d’acarnissar-se contra Barcelona: Dos propiedades innatas tiene la Nación Catalana que están contra V. M. porque hay imposibilidad para destruirlas pero no para vencerlas. Es la primera que los catalanes tienen con constancia el afecto que conciben. La segunda, son idólatras de sus privilegios como visos de República en su media libertad que si no la han logrado entera, no se duda que la han pretendido.

1715

El Secretario de Justicia Manuel Vadillo y Velasco se refería en 1715 a la mala calidad de la nación catalana i recomanava a l’Intendent Rodrigo Caballero Illanes que pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos.

1716

Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (…) pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. (De la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya dia 29 de Gener de 1716.

1725

Francesc de Castellví, exiliat a Àustria, escriu la seva magna obra Narraciones Históricas, on tracta en clau nacional l’enfrontament comú de tots els territoris contra Felip V. Entre moltes altres expressions, s’hi pot llegir (traduït al català): El ministeri anglès va declarar com a impracticable la demanda de l’Emperador d’erigir Catalunya en República. El designi anglès era sacrificar la Nació Catalana als seus capricis

ANNEX-2

1289

Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, així: Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus

1292

A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie

1309

Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis

1353

En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra nació.

1392

El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que fan honor e utilitat de la Corona reyal d’Aragó; encara a tota la nació catalana.

El mateix any, els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat marina: On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?.

1399

Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els armaren per infringir als berbers durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.

1418

Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: aquell fill d’Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda.

1437

Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l’expressió totam nationem cathalanorum.

1444

Els consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la Nació Cathalana i els altres súbdits.

1450

Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no oblidar els escriptors de nostra nació catalana per esmentar Ramon Llull, Bernat Metge i Nicolau Quilis.

1456

Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre de la nostra nació.

1539

A les edicions a València i a Sevilla de la traducció castellana de las obres de Ausiàs March, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era caballero valenciano de nación catalán.

1566

Martí de Viciana a la seva Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia diu: En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.

1579

Jeronimo Zurita a Los anales de la Corona de Aragón escriu: …conociendo la división de las partes, y el odio que comunmente se tenía a la nación Catalana, debaxo de cuyo nombre se comprendían todos los de la Corona de Aragón

1610

Gaspar Juan Escolano a Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: …por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación.

ANNEX-3

Per limitar-nos als exemples del s. XX, l’any 1905, Salvador Sempere i Miquel publicà El Fin de la Nación Catalana, i titulà dos dels capítols com Fuerzas y medios defensivos de la Nación Catalana i Llamamiento a la Nacion Catalana. S’hi pot llegir: Tan penosa y humillante retirada del símbolo de la Nación Catalana dice más que todo lo dicho para demostrar el abatimiento de la ciudad, Una descripció similar a la que havia fet el coronel Dalmau: La entrega de Barcelona no significaba sino la rendició de una ciudad, mientras la entrega de la bandera significaba la muerte de la Nación Catalana.

L’any 1907 Estanislau Aguiló escrivia a Antoni Maria Alcover: Això de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat. Pere Oliver i Domenge, el 1916, escriu: La nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assolellades illes Balears». Cal posar de relleu el mal que el terme fa als colonitzadors. L’any 1918 El Heraldo de Madrid s’exclamava: En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España.

Aquell mateix any, 1918, des de València, Eduard Martínez Ferrando apel·lava a l’evidència històrica del concepte d’unitat per rebutjar els reiterats intents segregacionistes de blaveros i gonelles: La reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina… L’any 1920, Prat de la Riba publicava Història de la Nació Catalana. Des de València, ja a l’any 1931, l’historiador Emili Gómez Nadal (posteriorment contrari al terme Països Catalans) escrivia: Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d’una regió de la nacionalitat catalana.

El mateix any 1931, però des de Menorca, Antoni Tudurí Garcia s’hi referia així: Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans. Gabriel Alomar, aquell 1931, utilitzava la mateixa expressió: Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. El 1934, amb un precedent entre 1898 i 1902, es publicà el setmanari La Nació Catalana.

L’any 1966, a Mèxic, el Consell Nacional Català dirigit per Josep Mª Baptista i Roca, aprovava la Declaració de Drets de la Nació Catalana. Quinze anys després, l’any 1982 i des de Mallorca, l’historiador Pau Cateura resumia el secular sentiment de pertinença: Los habitantes de Mallorca eran considerados «catalans». La documentación parece demostrar de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban «catalans de nació». El també historiador Agustín Rubio ho corroborava: Els valencians d’aquell temps, jurídicament habitants d’un regne, es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del Principat i de les Illes, d’una nació catalana.

Molt més recentment, l’any 2020,  l’historiador alacantí David Garrido ho referma: Des dels temps de Jaume I la nació catalana abraça València i les Illes. Negar-ho, simplement, és amagar la realitat. Els exemples no acabarien mai, però cal recordar que el nom complet de La Crida (1981-1993) era Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana.

On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos?

A Madrid, a la Península!

D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui governen?

De Madrid, de la Península!

La Veu de Mallorca, 1900

Resum

Enmig de la general ignorància que patim (una ignorància induïda des d’uns programes escolars dissenyats i imposats des de la metròpoli), el Procés Xammar és un dels més coneguts. Es tracta del judici que va patir Josep Mª Xammar Sala (1901-1967) dia 10 de setembre de 1934. Xammar, ara redescobert gràcies a Quim Torra, és una figura de referència prou reconeguda. Allò que no és tan conegut, ni de molt, són les tres vistes prèvia del juliol anterior que generà el nou judici contra Xammar i, molt menys encara, un precedent de 1902. Tampoc no s’han entrunyellat les baules amb els Fets d’Octubre i l’encadenada proclamació de l’Estat Català, l’assalt de la Generalitat per l’exèrcit espanyol i l’empresonament del govern legítim de Catalunya. Com que la Història és, per a qui vol aprendre, la millor mestra que tenim a l’abast, rellegir aquell conjunt d’episodis ens convida a evitar la repetició dels errors tal com, dissortadament, per insuficient previsió, escassa convicció i manca de valentia, ens va passar el 2017 i no ho hem sabut capgirar encara ara.

Cíclica història, la nostra!

Una de les pàgines que cal llegir (arrabassades dels nostres llibres escolars i cremades en el forn de l’oblit) és la de dues publicacions, ambdues amb el nom de La Nació Catalana, foren portades a la barra i represaliades en circumstàncies molt similars. La lectura dels fets, amb perspectiva, ens  fa concloure que no hi ha temps que no torn. És fals, per tant, allò que diu qualque polític que tot el que passa ara no s’havia vist mai. I tant que s’ha vist! I repetit! La situació actual, immersa en una repressió contra els catalans en tots els ordres (lingüístic, cultural, judicial, econòmic…), no és nova: manca de llibertat d’expressió, submissió política, multes, presó, persones exiliades, governs destituïts per manca de docilitat… Com que ens amaguen els episodis més alliçonadors de la nostra història, ens cal com el pa apel·lar a la memòria des de les hemeroteques. Tot allò que patim, com a resultat d’una justícia colonitzadora (presidents destituïts inclosos), té precedents que ens haurien de servir per aprendre i no pegar de morros en el mateix avenc on ens han empès.

La Nació Catalana a judici (1902)

L’any 1898 naixia a Barcelona el quinzenari La Nació Catalana de la mà de l’Associació Popular Regionalista¹. La publicació va patir denúncies, retirades, suspensions i fou objecte de moltes censures, fins al punt que el gener de 1900 va ser castigat quinze mesos a no publicar-se². El mes d’abril de 1901 reprenia la seva vida, sotmesa a una vigilància extrema, fins que just un any després, el 15 d’abril de 1902, en el número 78 que esdevindria el darrer d’aquella època, publicà l’article Pervindre de Catalunya. D’immediat es dictà ordre de detenció i empresonament del director del setmanari, i es clausurà la publicació.

Amb gran celeritat, dia 14 de maig de 1902 es va fer un consell de guerra contra Bonaventura Riera, en condició de director. El tribunal militar va escoltar i atendre, punt per punt, les indicacions del fiscal que, a partir de la transcripció íntegra de l’article denunciat, va revalidar el sumari instruït i qualificà l’hipotètic delicte com a rebelión y atentado a la integridad de la patria, per la qual cosa sol·licità la imposició d’una pena de diez años, ocho meses y un día de prisión mayor, más accesorias y la consiguiente responsabilidad civil. L’advocat defensor, Josep Permanyer i Ayats³, es mostrà en contra de la qualificació del delicte, comparant accions judicials benèvoles d’altres països, i posà èmfasi en ridiculitzar la pena sol·licitada i reclamar l’absolució de l’acusat. El consell de guerra va aixecar la sessió quan el tribunal anuncià que començaria a deliberar la sentència i la sotmetria a l’aprovació del Capità General.

Cinc setmanes després, dia 23 de juny de 1902, La Vanguardia publicava: Ha sido puesto en libertad, sobreseída definitivamente la acción penal que se le seguía, el director de La Nació Catalana, señor Riera, y por ello le felicitamos. Tanmateix, el mal major estava fet: el setmanari romandria clausurat⁴. L’acció judicial havia assolit el de sempre: humiliar, sotmetre, subjugar. Més que empresonar temporalment, la qüestió era i és atemorir. Trepitjant drets elementals com l’ús de la llengua o la llibertat d’opinió i d’expressió, la pretensió era i és fer por. Allò que pretén l’estat espanyol és disposar d’una població dòcil i domesticada. Exactament aquest és l’objectiu: convertir la societat catalana en esclava domèstica; en vernacla⁵. Calia posar en evidència qui té el poder i qui no té absolutament res; qui és l’estat i qui la colònia. Tanmateix, el ball de bastons no s’atura mai. Tres anys després d’aquella farsa de judici per tancar La Nació Catalana, dia 25 de novembre de 1905, els militars espanyols assaltaren i destrossaren les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya⁶. Com a reacció, l’11 de setembre de 1906, quatre anys després d’haver estat silenciada, reapareixia La Nació Catalana de manera efímera (només fins l’abril de 1907). Els obstacles i l’endurida censura no permeteren la represa.

Tornem-hi torna-hi! (1934)

Ja entrada la República, el març de 1932 es fundà el Partit Nacionalista Català que ressuscità el nom de La Nació Catalana i en va fer la seva publicació setmanal⁷. És palès que el nom té una clara connotació, perquè la locució ja és tota una proclama que, forçat, molesta als qui no accepten la condició nacional dels catalans. Possiblement per això mateix, com havia passat amb la predecessora homònima, seria objecte d’especial vigilància i víctima de tots els entrebancs possibles. Tant és ara com abans. Aquesta vegada, no sota un govern monàrquic com el 1902, sinó sota un de republicà, serien dos els judicis que s’abocaren sobre la publicació i que, com 32 anys abans, acabarien amb ella. El relat és per prendre llum de na Pintora⁸.

Dia 30 de juny de 1934, s’ordenà la detenció i empresonament de Josep Aimà i Sellarés, director de La Nació Catalana, i de Camil Bofill i Torrens, columnista de la publicació. El primer per un article de dia 23 de juny i el segon per un del dia 30. Dia 21 de juliol, amb inusual celeritat, en el Palau de Justícia es veia la vista contra el segon dels detinguts, amb una gran presència de públic, convocat per cartells del Partit Nacionalista Català, i forta presència militar, amb dues companyies de guàrdies d’assalt i una de la guàrdia civil.

Quan la policia acompanyava Josep Aimà a declarar en condició de testimoni (tot i estar detingut i pendent de judici per un article anterior), enmig dels crits de Visca Catalunya lliure!, el públic el va protegir, el va treure al carrer i el va fer pujar a un cotxe que, finalment, va ser obstaculitzat per la policia que retornà el detingut a la sala. Els incidents s’anirien multiplicant. En constituir-se el tribunal, l’acusat Camil Bofill es posà la toga i anà a seure al costat del defensor, Josep Mª Xammar. El president ordenà que Bofill fos desposseït de la toga, però aquest al·legà la condició d’advocat i s’hi negà en rodó. Iniciat el judici, el secretari va llegir les acusacions. El processat s’havia declarat autor d’un article, publicat dia 30 de juny, que el fiscal considerava de injuria a la autoridad judicial y de excitación a la rebelión, per la qual cosa relamava quatre mesos de presó. En el torn de la defensa, quan Xammar va començar a parlar, el president el va tallar perquè, en haver-se posat la toga, s’entenia que l’acusat procediria a la seva pròpia defensa. Xammar va replicar que el processat es defensaria del delicte d’injúries, però que ell ho faria del de rebel·lió. El públic escridassà al president per l’exhibició barroera de ser jutge i part, fins al punt que ordenà buidar la sala i fer el judici a porta tancada. L’escàndol creixia a les totes, mentre la policia obligà violentament els assistents a sortir del Palau de Justícia, mentre cantaven Els Segadors.

A porta tancada, l’enfrontament del jutge amb Xammar i el processat va continuar. Xammar protestà per les arbitrarietats i el president l’acusà ordenà que fos detingut, acusat de desobediència. L’abús de poder era tal que el president va haver de suavitzar l’ordre i commutar-la per una multa de 500 pessetes. Xammar qualificà l’actuació judicial d’il·legal i abandonà la sala. Atesa la situació, el president indicà a l’acusat que indicàs el nom d’un altre advocat o que n’hi assignaria un d’ofici. En negar-se Bofill, el judici es va suspendre. Enmig del caos, el públic va aconseguir treure l’acusat del Palau de Justícia. Ja al carrer, la policia va aconseguir evitar l’evasió i retornà Bofill a la presó. De la seva banda, Xammar anà a explicar els fets al degà del Col·legi d’Advocats i, amb el suport d’altres col·legues, formalitzaren una protesta contra la parcialitat, prepotència i abús del tribunal.

Tres dies després, dia 24 de juliol, s’iniciava la segona vista, ara adreçada contra Josep Aimà, en condició de director de La Nació Catalana, per un article publicat dia 23 de juny. Aquesta vegada, en previsió de nous incidents, el judici es va fer a porta tancada. Atesa la gran concentració de públic que protestava a l’exterior del Palau de Justícia, la guàrdia a cavall va fer una càrrega per dispersar la gent. Just constituir-se el tribunal ja començaren els incidents. El primer va ser quan l’acusat designà Camil Bofill com a defensor, el qual romania a la presó. En negar-se-li, Aimà va designar Josep Mª Xammar, el qual va fer constar la protesta per fer el judici a porta tancada quan no hi havia cap disposició prèvia. Protestà també per no haver permès l’assistència de Camil Bofill. A continuació el secretari passà a descriure l’acusació contra Aimà, com a responsable subsidiari en condició de director del setmanari, per uns articles contra los funcionarios de Justicia y excitando a la sedición y a la rebelión. El fiscal afegí que los setenta y seis números de «La Nació Catalana», merecían ser denunciados. L’informe acabava amb la petició d’una sentència exemplar: para uno de los delitos, la pena de destierro del procesado a tierras españolas, no como castigo, sino para que aprenda a amar a sus hermanos, a apreciar su caballerosidad, y para que sin perder Cataluña un hijo, lo ganara España. Xammar replicà que l’article publicat a La Nació Catalana no era delictiu i que, cas que ho fos, no l’havia escrit el director. Negà que existís cap crida a la sedició o a la rebel·lió, perquè l’article no feia cap esment a les armes i es limitava a fer-se ressò de la protesta dels diputats catalans contra la Justícia espanyola. Finalment, negà les hipotètiques injúries als funcionaris en general, perquè l’article es referia als enemics del règim republicà. En un insòlit gest, el president va interrompre i donà per finalitzat el judici, amb l’anunci que el tribunal sotmetria la sentència a deliberació. No havia passat mitja hora quan, també a porta tancada malgrat les protestes de l’advocat, es va llegir la sentència. Josep Aimà va ser condemnat a dos meses y un día de prisión mayor por excitación a la rebelión i a tres años, seis meses y un día de destierro a doscientos kilómetros de Barcelona, y al pago de una multa de quinientas pesetas, por injurias a una determinada clase de funcionarios. Quan el públic que era al carrer va ser informat de la sentència, es varen aixecar crits de protesta que foren reprimits amb una càrrega de les tropes a cavall.

Aquell festival no havia acabat. Dia 26 de juliol es va reprendre el judici contra Camil Bofill que s’havia suspès la setmana abans. Els incidents generats serien superiors als anteriors. El Partit Nacionalista Català havia convocat una concentració i, convidat, a un nodrit grup d’advocats catalans per tal que es fessin presents a la sala amb la toga posada, ja que novament s’havia decretat que el judici seria a porta tancada. Les forces policials a cavall protegien l’entrada a l’audiència i controlaven rigorosament l’entrada d’advocats i procuradors i posaven traves als periodistes. Les forces policials varen fer diverses càrregues i efectuaren algunes detencions, de manera singular la de Ramon Xammar, germà de l’advocat. Els passadissos estaven ocupats militarment. A la sala, la constitució del tribunal va generar noves irregularitats i greus incidents.

El processat, entrà a la sala amb la toga posada i va deixar constància que el fiscal estava desautoritzat, perquè era part interessada ja que un dels delictes que se li imputaven era per un escrit contra ell, com a membre dels funcionaris criticats. Així mateix, Bofill va renunciar a l’advocat d’ofici que li pretenia imposar el tribunal i notificà que el seu defensor era Xammar. El secretari tornà llegir les imputacions i el president va fer-se traduir els articles periodístics denunciats i les respostes de l’acusat. Xammar va aprofitar l’evidència per fer constar que romania palès que ni el president ni els magistrats entenien el català i, per tant, estaven invalidats per continuar amb un judici en que el processat, els testimonis i ell mateix utilitzaven el català, llengua dels articles a judici. Quan el president va cridar l’atenció de l’advocat, aquest recusà formalment la sala i persistí que el tribunal no podia continuar. Les rèpliques derivaren en un diàleg violent i el president imposà una multa de 250 pessetes a Josep Mª Xammar, el qual va expressar que era evident la persecució que patia i l’arbitrària conducta. El president va perdre els papers i ordenà la detenció de Xammar que, amb la toga posada, va ser detingut i tret de la sala per una parella de la guàrdia civil.

A continuació, el president ordenà que assumís la defensa l’advocat d’ofici, però l’acusat s’hi negà en rodó al·legant que disposaria de dos acusadors: el fiscal i un defensor imposat pel tribunal. El president perpetrà un nou abús judicial, ordenà que l’acusat també fos expulsat de la sala i l’acusà de desacatament. En solidaritat amb l’acusat i el seu advocat, el procurador anuncià que desistia i, quan intentava abandonar la sala, el president n’ordenà la detenció per impedir-ho, ja que d’haver sortit el judici s’hauria suspès novament.

Altres togats presents, coneixedors que en el Palau de Justícia hi havia el diputat Josep A. Trabal, el requeriren per fer sortir el procurador. Trabal entrà a la sala i el president ordenà la detenció del diputat. Aquest acredità la seva condició de representant de les corts republicanes i va anar al jutjat de guàrdia on denuncià al president de la sala i va deixar constància que havia estat colpejat per un oficial de la guàrdia civil.

Malgrat tots aquests aldarulls i les evidents irregularitats, el tribunal va continuar amb la vista de la causa. Cridat Aimà com a testimoni, es negà a respondre i posà en evidència no tenir l’assistència jurídica que requeria. El fiscal reiterà l’acusació i, malgrat la protesta del procurador per haver estat obligat a romandre a la sala i, fins i tot, de l’advocat d’ofici que denuncià que el tribunal havia negat la compareixença de dos testimonis, el tribunal condemnà Camil Bofill a tres mesos i un dia de presó. S’havia fet evident una persecució acarnissada contra el sobiranisme i una judicialització estrident de la política.

En sortir de l’Audiència Camil Bofill per ser retornat a la presó per la guàrdia civil, la gent que encara hi havia concentrada davant de l’edifici, intentà el seu alliberament que va ser impedit per noves càrregues policials. Aquell mateix dia, també es produïren dos intents d’incendi del Palau de Justícia. Les protestes no s’aturaven. Miquel Badia, comissari de la Generalitat, recollí informació dels fets, s’entrevistà amb els afectats (Aimà, Bofill i Xammar) i visità el president del tribunal a qui instà a deixar les detencions que havia ordenat sense efecte i a retirar l’escrit contra Xammar i el diputat Trabal. El president va dir que no podia fer res, ja eren a disposició judicial. Encara que el jutge de guàrdia els posà en llibertat tant a ells com a Ramon Xammar, germà de l’advocat, la persecució judicial no s’aturaria. Xammar, amb la seva ciència jurídica, havia posat en evidència la frivolitat i la parcialitat de la justícia espanyola, la qual es posà en el punt de mira.

Des de les detencions del mes de juny, la premsa informà puntualment dels esdeveniments i, molt especialment, dels incidents ocorreguts a les tres vistes. El mes de juliol, abans del primer judici, La Nació Catalana ja explicava a la primera pàgina la detenció de Bofill i d’Aimà. En lletres destacades al costat de la capçalera s’afirmava: aquesta justícia és una Celestina que es ven a qui a més la paga. El mes d’agost, també en portada, hi havia una carta editorial Als jutges i funcionaris autènticament catalans del Palau de Justícia. Tota la premsa catalana, fins i tot la menys catalanista, criticaven l’absolutisme judicial.

El bé negre i La campana de Gràcia (sort que vivim temps de llibertaat!) publicaven acudits de burla contra la justícia i deixaven clar que el traspàs de competències a la Generalitat era paper mullat. Malgrat les crítiques publicades, la maquinària repressiva no va recular gens. El mes d’agost va ser especialment laborable pels jutjats. Dia 8, es feien interrogatoris sobre els fets ocorreguts en el judici de dia 27 de juliol. Dia 12, el fiscal de premsa ordenà a la policia la retirada de La Nació Catalana que s’havia publicat aquell mateix dia. Dia 18, el jutjat requeria el nom de l’autor d’un article, amb l’avís que de no rebre resposta, es procediria de nou contra el director. Dia 24, el jutjat adreçava un ofici al conseller de governació per tal de saber el domicili del director de La Nació Catalana perquè los alguaciles no encuentran manera de entregarle una citación.

El procés Xammar i el final de La Nació Catalana

La causa judicial oberta a Josep Mª Xammar, derivada dels judicis contra La Nació Catalana, desembocà en la vista celebrada dia 10 de setembre, revetlla de la Diada, enmig d’una grandiosa expectació. Per no entrar en detalls, el fet essencial tornà a ser l’enfrontament de l’advocat quan recusà al tribunal per prohibir-li declarar en català. El president li imposà una multa de 250 pessetes que augmentà fins a 1.000 per la reiteració de les protestes de l’acusat. Enmig de l’escàndol i la cridòria del públic contra els magistrats, els mossos d’esquadra desallotjaren la sala on fins i tot hi va haver un ferit lleu de bala. Miquel Badia, cap dels serveis de la Generalitat, va entrar i ordenà detenir el fiscal a qui acusà dels desordres públics. L’enfrontament entre el poder polític i el judicial es feia evident de manera notòria, enmig de la satisfacció general de la multitud que s’hi havia concentrat.

Les cròniques publicades a tots els diaris (amb gran desplegament en el cas de La Vanguardia, El Diluvio, La Humanitat i El Día Gráfico) desemmascararen l’autoritarisme judicial. A més de la premsa, en general l’opinió pública se situà al costat de Xammar i contra el fiscal i el president del tribunal. El desenllaç, però, no va ser el que s’esperava. Lluny d’aprofitar la indignació popular contra la justícia espanyola, lluny d’aguditzar el conflicte entre les institucions i defensar amb coherència les competències en matèria judicial, el president Lluís Companys, no només no brindà suport a Badia, sinó que l’obligà a dimitir el càrrec.

Amb tot, dia 22 de setembre, lluny de rendir-se, La Nació Catalana publicà un sucós escrit que representa tot un exemple de dignitat. En un requadre en portada sota el títol Amb el vostre permís, es podia llegir: Senyor jutges i fiscals espanyols: Aneu-vos en! No veieu que el poble no us vol? (…) No ens vingueu ara amb que la justícia és cega ni que està personificada en vosaltres, perquè una justícia portada per l’odi mai podrà ser justa. (…) Aneu-vos-en! Catalunya no us vol! Marxeu d’una vegada i aneu a Espanya! El setmanari encara va anar més lluny i, al costat de la capçalera i ben destacat en negreta, en clara al·lusió al dimitit Miquel Badia, deia: Diumenge els nacionalistes homenatjarem l’home que fou destituït perquè volia netejar el «Palacio de Justicia». Com no podia ser d’altra manera, cinc dies després, dia 27 de setembre, la premsa informava que el jutjat n. 11 havia dictat nous processaments contra el setmanari.

Els esdeveniments es precipitaven al galop. No havien passat deu dies quan, dia 6 d’octubre a Barcelona, Companys (amb el suport, entre d’altres, de Miquel Badia i, amb un epígon a Felanitx de la mà de Pere Oliver i Domenge) proclamava l’Estat Català. L’endemà les forces d’ocupació espanyoles assaltaren la Generalitat i empresonaren el govern.

Entre moltes més conseqüències, el Partit Nacionalista Català fou suspès i La Nació Catalana va ser clausurada, encara que dia 14 d’abril de 1937, en commemoració de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el mateix dia de 1931, publicà un exemplar extraordinari en ple conflicte bèl·lic derivat de l’aixecament feixista-militar de l’exèrcit espanyol. Amb la victòria franquista, ja instaurada la més llarga dictadura militar de l’Europa contemporània, dia 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys va ser afusellat. El president de la Generalitat que, quan accedí al càrrec, havia cridat Per la República i per Catalunya!, just abans de l’afusellament es limità a cridar Per Catalunya! El seu nou crit, ras i curt, clar i català, esdevenia gairebé un testament que llegava el seu testimoni a les noves generacions: amb Espanya, tant amb les esquerres com amb les dretes, no hi havia res a fer. Companys havia descobert massa tard allò que havia presagiat Francesc Macià, el seu predecessor, quan va dir allò de Monarquia? República? Catalunya!

La història alliçona. N’aprendrem qualque dia?

NOTES:

DOS ACTES REEIXITS SOBRE LA GERMANIA

Anit passada, 18 de setembre de 2022, a la Casa de Cultura de la Vila, varen fer-se dues presentacions que s’afegeixen al conjunt d’activitats que Felanitx ha dedicat a la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca.

En primer lloc, es procedí a la signatura del conveni de cessió d’una pintura que recrea la imatge de Joanot Colom, Instador del Bé Comú i fill predilecte de Felanitx, entre el batle, Jaume Monserrat, i l’autor de l’obra, l’historiador Guillem Morro.

https://www.youtube.com/watch?v=r95epjD57Bw&t=10s

Tot seguit, per iniciativa del col·lectiu Felanitx per la Igualtat, es va emetre la projecció del documental El crit de les dones, amb guió, dramatúrgia, realització i direcció d’Antoni Mª Thomàs, amb les intervencions de l’autor i d’Apol·lònia Serra, una de les sis actrius que encarnen sis històries colpidores¹.

FELANITX, PRIMER POBLE AGERMANAT

Cal tenir present que Felanitx va ser el primer municipi en adherir-se a la crida feta per la Comissió Cívica Germania 500. Amb el compromís de l’aclaparadora majoria dels grups polítics, dia 18 de gener de 2021, el consistori va adoptar un conjunt d’acords que, d’aleshores ençà, manté en curs exitós de realització.

Dia 7 de febrer, el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament popular, tal com varen fer tots els municipis de Mallorca (amb epígons a València i a Girona) a Felanitx, amb les precaucions forçades per la pandèmia, es va llegir el manifest.

Mesos després, el novembre de 2021, Melanie Mesquida, la regidora de Cultura, presentava un cicle cultural monogràfic dedicat a la Germania sota el títol Felanitx fa memòria.

El primer acte del cicle va ser l’estrena del documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez, sota els auspicis de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. L’èxit de la convocatòria va obligar a fer dues sessions, amb la casa de cultura estibada de públic.

La segona activitat del cicle va ser l’exposició La germania i les revoles que la precediren, amb visita guiada de l’historiador i autor de les pintures, Guillem Morro.

El cicle va continuar amb les conferències d’Albert Cassanyes, Margalida Obrador, Bartomeu Mestre i Margalida Bernat.

El mes d’abril es va fer efectiva la declaració de Joanot Colom com a fill predilecte de la Vila i, en un acte públic, en presència de la pràctica totalitat dels regidors, de Bàrbara Sagrera del setmanari Felanitx i l’historiador Ramon Rosselló, es presentà el retrat que en va fer Miquel Sebastià Llambies per penjar a la galeria de la Sala.

Ara per ara, de tots els compromisos acordats per l’Ajuntament el mes de gener de 2021, només roman pendent de gestió i execució instal·lar en un lloc emblemàtic del poble, possiblement la plaça Pax (anomenada altre temps de Joanot Colom), una escultura del felanitxer Jaume Mir que representi l’Instador del Poble i del Bé Comú. Serà la culminació d’una commemoració que ha estat motiu de satisfacció i orgull. Efectivament, en relació a la Germania de Mallorca, Felanitx ha sabut estar a l’alçada i ha demostrat que té memòria i sap fer justícia.

Visca Felanitx! Visca la Germania!

MÉS IL·LUSTRACIONS

NOTES:

…però el cant, si t’arriba.

pren-lo com un bes!

A Margalida Joan Isaac

Aquesta setmana passada, concretament dia 15 de setembre de 2022, s’ha jubilat Margalida Solivellas Lladó, després de 36 anys com a corresponsal de TV3 a les Illes Balears i Pitiüses. El comiat ha estat rebut amb mostres d’agraïment i de significatives valoracions per la bona feina feta. Entre moltes d’altres manifestacions, el glosador Mateu Xurí li dedicà aquesta dècima:

Amb la veu, emocionada,

del teu final, Margalida,

ens mostres tota una vida,

detalladament contada.

36 anys a l’alçada

dels somnis que volem dur.

Et jubiles, i és segur

que gaudir et serà permès,

però en veure TV3

seguirem pensant en tu.

Vull afegir-me a la llarga llista de persones agraïdes que han volgut fer un reconeixement públic a la periodista jubilada. Vull fer-ho, a partir d’alguns dels meus amarcords, com una evocació personal per definir a la meva Margalida Solivelles, convençut que n’hi ha moltes més, segons la perspectiva de la gentada que hi ha tengut relació i estima.

Una història desconeguda: la periodista que mostrà cara

La primeria dels anys 90 del segle passat, un conjunt d’esdeveniments propiciaren l’inici d’una llarga i costosa lluita sindical a la Caixa de les Balears Sa Nostra (1882-2009). La publicació d’uns opuscles de denúncia contra la desfilada per l’entitat de tots els escàndols del PP (Brokerval, Bon Sosec, Calviagate, Fundació Illes Balears…) va derivar en una irracional demanda del Consell d’Administració contra el sindicat.

La direcció va impulsar un gabinet de premsa inquisitorial que no amagava l’objectiu de «guanyar la guerra de la comunicació» contra la representació laboral. Els lacais visitaren els diaris, amb amenaces subtils a retirar publicitat. Als domicilis dels membres més destacats del sindicat denunciat, en horari laboral, es presentaren uns taxadors per intimidar i atemorir les parelles dels denunciats a qui, sense cap escrúpol, els informaven que aviat se’ls embargaria el seu habitatge. Tot plegat, ni la demanda (ep, de 100 milions de pessetes de 1995!), ni els intents de silenciar els fets a la premsa, ni les amenaces d’expropiació varen tenir l’èxit que pretenia un Consell d’Administració polititzat, amb el president Joan Forcades (també president de la Junta Electoral del PP) al capdavant i un colla d’amendic i totmhobec, a l’entorn d’una Junta de Patrons reaccionària que havia abandonat els principis humanistes de l’entitat, fundada a finals del s. XIX pels republicans federals.

La persecució i les amenaces animaren els representants laborals a crear un Comitè de Defensa per a la Llibertat d’Expressió i Sindical que, en un tres-i-no-res, va arreplegar més de vint mil signatures de suport i va capgirar com un calcetí la criminalització dels treballadors que rebotà a la cara dels repressors. Tot i la feina bruta dels lacais del gabinet de comunicació, la pressió sobre la premsa no va reeixir. Els escàndols eren tan evidents que, excepte El Mundo, tant el Diario de Mallorca com Última Hora, conferiren generosos espais als representants laborals on s’explicaren els fets i s’assenyalaren els responsables. També, en els dos darrers diaris esmentats, el Comitè de Defensa publicà setmanalment les llistes de persones i entitats que se solidaritzaven amb el sindicat demandat. Una de les sorpreses va ser veure com, a una de les primeres relacions, apareixia del nom de Margalida Solivellas. No era (no ho és encara ara) veure com un periodista en actiu es comprometia en públic brindant suport a una reivindicació. Aquella va ser, per a mi, una demostració clara del compromís cívic de la corresponsal de TV3, amb qui no tenia cap relació personal i just la coneixia com a espectador de les seves cròniques televisives. La mobilització popular va ser un èxit. Tots els partits polítics (excepte el PP, naturalment) es posicionaren al costat dels representants laborals i contra l’abús empresarial del Consell d’Administració. No havien passat cinc mesos de la demanda quan, el mes de març de 1996, l’Assemblea General de Sa Nostra forçava la dimissió del seu President i la retirada de la demanda interposada. L’equip sindical d’Unió Obrera Balear s’enfortí i, durant més de tres dècades, ha estat la força hegemònica en el seu àmbit d’actuació.

Han passat més de 25 anys d’aquella acció sindical, però sempre he valorat els suports que determinaren l’objectiu del títol dels opuscles demandats: el redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears. De totes les solidaritats que ens arribaren, la de Margalida Solivelles, ocuparà sempre un lloc dins de la meva memòria agraïda. No era el nom més popular, ni el més rellevant de quanta gent es va adherir al Comitè de Defensa, però per la singular significació que representà va ser un dels que més impacte va suposar. Vaig veure ben clar que Margalida Solivellas era una efakiana de ronyó clos (de pedra picada si ho voleu més entenedor), perquè feia efectiva aquella frase contundent de Guillem d’Efak: La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit!

Puc dir que, d’ençà del seu gest, vaig entrunyellar amb ella una amistat d’acer inoxidable. El 2019, arran de la publicació de Blues amb dones, vaig tenir la gosadia de demanar-li que fes de padrina jove del llibre. I així ho va fer, per partida doble, a Palma (amb la prologuista Carme Vidal) i a Barcelona (amb les també efakianes Laura Borràs, Teresa Clota i Mercè Lorente).

Sis espipellades de la seva feina

Especialment a partir de la meva jubilació, he tengut ocasió de col·laborar en la confecció d’algunes notícies que han merescut l’interès de TV3. Ni que sigui a tall d’exemple, amb mitja dotzena d’espipellades, crec que s’ho paga repassar-ne algunes de les compartides, en més d’un cas amb el rerefons de Guillem d’Efak.

Dia 11 de gener de 2010, TV3 (IB3, no n’ha parlat mai) es feia ressò de la reedició de La Nostra Terra: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/154873081212355/

El novembre de 2010, informava de la presentació a Palma de la segona edició de la Balada d’en Guillem d’Efak, https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/163742146992115

El 15 de febrer de 2015, el dia que feia 20 anys de la mort de Guillem d’Efak, TV3 va fer aquest reportatge de l’escenificació a l’Auditori de Manacor del Siau qui sou! https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-migdia/Concert-homenatge-Guillem-dEfak/video/5468674/?fbclid=IwAR1x70y2ezOycJ2UDyHiy01jySYushaWbPaP6uzzgpOBqoz4ebLJTms0IRI

Després de l’extensa informació a l’entorn del Tricentenari, programat a Catalunya l’any 2014, amb exclusió injusta i intencionada del paper dels eivissencs i mallorquins (els qui més aportàrem en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona) i del fet que aquella guerra no va acabar fins que no va caure el Regne de Mallorca el juliol de 1715, el mes de març del 2015 Margalida Solivelles va enllestir una breu notícia reparadora: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

L’any 2018, Margalida Solivellas, sempre conscient que cal denunciar la saturació turística i reclamar l’aplicació de polítiques adequades, amb l’objectiu d’evitar la degradació creixent del territori, va elaborar una doble informació, concretada en dues cales emblemàtiques (una de Mallorca i l’altra de Menorca), que quatre anys després s’ham vist absolutament desbordades. Va ser de Macarella a Cala Varques: https://www.youtube.com/watch?v=0XfF8dl3qpg

i de Cala Varques a Macarella: https://www.youtube.com/watch?v=KUxmr40XoIk&t=25s

Podria afegir molts d’altres exemples de la impagable feina, sempre en català, de Margalida Solivellas en defensa de la llengua, la cultura i el territori. En tot cas, s’ho paga revisar les sis espipellades dels enllaços, perquè són una mostra prou representativa que la fan creditora del reconeixement de les institucions públiques i de les entitats culturals del país. Esperem que estiguin a l’alçada.

Enhorabona i gràcies per tant, Margalida! Han estat 36 anys prou fecunds. Ara toca un merescut jubileu i una bona navegació cap a Ítaca. Bona ruta, llarga vida i bona sort!

Segona estada a Madrid (1845-1846)

Com vàrem explicar, un dels primers objectius de Quadrado en arribar a Madrid l’estiu de 1842 va ser seduir Balmes. Li va escriure, li va enviar els toms de Frutos de la Prensa, on havia incorporat articles del vigatà i, finalment, va aconseguir trobar-se amb ell i obtenir-ne la confiança per publicar articles a El católico. En el moment de la coneixença, Jaume Balmes, amb el patrocini del Marquès de Viluma, ja preparava una creuada en defensa del matrimoni d’Isabel II amb Carles de Borbó, pretenent del tron, per acabar amb els aixecaments carlistes i cimentar la unitat d’Espanya.

Amb aquest objectiu, des del febrer de 1843, Balmes impulsà el setmanari El Pensamiento de la Nación, acollit amb èxit amb una tirada inicial de 1.000 exemplars que s’amplià fins a 2.250. Els carlins veren amb bons ulls la campanya a favor d’aquell matrimoni, però els isabelins no compartien la idea. Va ser així com Balmes va trobar convenient crear una altra publicació orientada a convèncer als partidaris de la reina. Ja feia un any i mig que Quadrado havia abandonat Madrid i s’havia incorporat a l’Arxiu de Palma, però Balmes pensava que era un bon candidat a dirigir el nou diari i dia 24 de gener de 1845, el va sondejar: Desearía que usted me contestase a la siguiente pregunta: ¿Está decidido irrevocablemente a no venir a Madrid? Y en caso de que esta resolución no exista o no sea irrevocable, ¿qué condiciones desearía usted para el caso que usted quisiese trabajar en un periódico diario?

Quasi dos mesos després, dia 13 de març de 1845, Balmes replica la resposta esquiva de Quadrado i li proposa una prova: Recibí su grata de usted, y me hago cargo de los motivos para no venir a Madrid; sin embargo, bien penetrado de lo muy útil que sería usted aquí y de que puede usted hacer un ensayo sin ningún compromiso, me atrevo a rogarle, y en esto procedo de acuerdo con personas respetables, que haga usted un viaje a Madrid. Todos los gastos del viaje le serán reintegrados; y si usted gusta de permanecer en esta dos o tres meses, lo hace; si no, se vuelve. (…) En fin, hágase usted la cuenta que repite una salida como la de Aragón, nada más¹. De todos modos, desearía la contestación tan pronto como sea posible.

Novament, dia 29 de març, Balmes insisteix i detalla la feina i les condicions: Ahora, como amigo, voy a decirle a usted lo que hay. Se funda un periódico que sostenga diariamente las doctrinas que El Pensamiento ha defendido semanalmente y que continuará defendiendo. Mis ocupaciones particulares y otras causas han hecho que yo no me encargue del nuevo periódico como muchos pretendían. Yo he indicado a usted como la persona más aventajada que conozco para sostener con lustre y profunda convicción las sanas doctrinas. Los compañeros que usted tendrá son recomendables. Uno es Lafuente, literato, actual substituto de teología en la universidad de Madrid; otro, García de los Santos, joven apreciable que me ha hecho en El Pensamiento algunos extractos; otro no se si será, para algunos artículos, Vicente Carabantes; y, en fin, si entra algún otro, se procurará que sean personas como usted merece tener por compañeros². Los sujetos a quienes he aludido le aseguran a usted desde luego el gasto del viaje, y 16.000 reales para un año; y esto aunque por cualquier causa no durase el periódico más que un mes³. Son personas que, si yo las nombrase, le inspirarían a usted plena confianza. Las relaciones que usted adquirirá son excelentes, y si el periódico prospera, no dudo que no habrá mezquindad en la dotación. Yo deseo que usted venga; pero desearía también que la renuncia del destino esperase usted a hacerla para cuando ya estuviese en Madrid. En una palabra: creo que le ha de ser ventajoso a usted el venir; pero deseo el acierto con un ardor tal, que no me atrevo a tomarme tanta libertad como usted me da. Yo le he comunicado a usted el estado del negocio; usted es quien ha de resolver, no yo. No tendrá usted otra ocupación que la dicha. Hasta estoy procurando a ver si podía usted vivir en casa del administrador de El Pensamiento, que lo será también del nuevo periódico. Es persona muy religiosa y fina. No tiene más que madre algo anciana y su mujer sin hijos. Esto en caso de gustarle a usted, ya en cuanto al gasto, ya con respecto a lo demás. Lo he pensado con la idea de quitarle a usted de casas de huéspedes, gastando tal vez lo mismo o menos. Usted se convencerá de mis buenos deseos; mucha satisfacción será para mi si se cuida usted de traerme la respuesta en persona. De todos modos, conviene prontitud en la resolución definitiva, y con la ejecución si usted se decide. Espero cuando menos contestación a vuelta de correo. Le advierto a usted que pienso marcharme pronto a París; y que gustaría mucho de que no fuesen solos tres o cuatro días los que tuviese el gusto de pasear con usted. El cuarto de administración y redacción esta ya tomado; las mesas preparadas; vea usted si conviene que se sepa pronto en que se queda. Espero el momento de abrazarle.

El mes següent, dia 22 d’abril de 1845, Balmes no accepta l’argument de Quadrado i persisteix en reforçar la proposta, amb 10.000 reals més: He recibido la de usted del 11, que, hablando francamente, ha desconcertado el plan. Usted no ha querido disgustar a su señora madre, lo que siempre es muy laudable. En toda la carta de usted no he encontrado otra razón valedera que las lágrimas de su señora madre, y está razón es muy fuerte. Sin embargo, después de haber conferenciado con los consabidos señores, manifestándoles yo que el vacío de usted difícilmente se llenaría, han insistido en que yo le escribiese a usted de nuevo. Quizás sea ya demasiado, y desde luego le pido a usted indulgencia por tanta libertad. Me han dicho que si quiere usted venir se le darán a usted 26.000 reales al año; y que esto lo tiene usted seguro por un año, aunque el periódico no durara tanto. Si su señora madre de usted quisiese consentir en separarse de usted por una temporada, espero que su permanencia de usted en Madrid no sería inútil. Las relaciones que usted adquiriría el mismo mismísimo día de su llegada son las mejores que se pueden desear. Nada más tengo que añadir. Si usted se resuelve, escriba usted al señor don Santiago de Tejada, calle de Fuencarral, numero 55, cuarto principal; el le presentará inmediatamente a los demás señores. Ya tenía usted preparada una buena habitación en casa del administrador. Yo salgo para París el día 26; conque es imposible que me vea usted aquí. Si algo tiene usted que mandarme diríjase usted: M. Llord, rue Neuve St. Roch, 8, París. Sería bueno que a vuelta de correo, si es posible, diese usted contestación al señor don Santiago de Tejada.

La tenacitat de Balmes, finalment, va obtenir el resultat que desitjava i, des de París, dia 19 de maig, escrivia a Quadrado una llarga carta on li confiava la preparació del prospecte propagandístic, amb indicacions molt clares del que ell volia quant al contingut (rigor i concisió) i quant a la independència que calia establir entre el nou diari i El Pensamiento de la Nación: Mi estimado amigo: Al fin se ha resuelto usted; mucho me alegro. No dudo que habrá sido un sacrificio pero esta es la condición de ciertos hombres; se deben a la sociedad. Le auguro a usted un éxito muy brillante; y tanto mayor cuanto mayor veo su desconfianza, hija de la modestia. Solo los hombres que no comprenden lo que van a hacer encuentran fácil lo difícil. Y difícil es su tarea de usted, no lo niego: si no hubiera sido una cosa difícil no hubiera sido usted tan importunado. Sostener los buenos principios en toda su pureza, quitándoles la dureza que los hombres con sus errores y pasiones hayan querido darles en la aplicación; acomodarse al espíritu del siglo sin desviarse un ápice de los eternos principios de la moral, ni de cuanto nos ensena y prescribe la Religión católica; conservar en lo posible lo antiguo sin desdeñar demasiado lo nuevo; fijar el punto en que se hayan de estrechar la mano las instituciones de los tiempos anteriores con las del siglo XIX; determinar el desarrollo que se haya de consentir al elemento popular, para que no dañe a la unidad y fuerza de la monarquía; señalar los medios con que se hayan de buscar en la sociedad los elementos que encierra de gobierno para hacerlos subir cual fecundante savia hasta las regiones del poder; en una palabra, formular un sistema verdaderamente nacional, que por medio de transacciones amplias y equitativas lo concilie todo acabando para siempre con las reacciones y las revoluciones: he aquí una tarea bien difícil; y este, sin embargo, es el objeto del periódico que usted va a dirigir.

Ya estoy esperando con ansia el prospecto que, como cosa de usted, no puede menos de ser brillante. Alguno he oído que no quisiera en usted tanta poesía; pero a mi la poesía me gusta en todo, porque entiendo por ella la oportuna exuberancia del sentimiento y de la imaginación, que pinta, embellece, suaviza y encanta, dando a las ideas colorido, a los sistemas un magnifico ropaje, al estilo, animación, gracia, nervio, elocuencia. Además, que la poesía no esta reñida con la severidad rigurosa de la lógica, con la exacta observación de los hechos, con la expresión fiel de la verdad, y, sobre todo, con aquella brevedad y concisión que, sin tocar en lo obscuro, despide los argumentos como flechas que atraviesan, y cubre al que la emplea con un escudo impenetrable: Ferrum et triplex. No falta quien piense, y entre ellos el señor Tejada, que conviene decir en el prospecto mismo que se sostendrán diariamente las mismas doctrinas que El Pensamiento de la Nación ha expuesto semanalmente. Yo tengo mis dudas sobre la necesidad y hasta conveniencia de decir esto en el prospecto. Con esto se hará un honor a mi periódico, pero es necesario huir de afectaciones. Yo no tengo derecho a oponerme a esta memoria; pero si mi parecer se siguiese, no lo haría. Comenzaría el prospecto haciendo notar el punto de lasitud y postración a que han llegado todos los periódicos políticos en España; la visible descomposición de que ofrecen síntomas todos ellos; la necesidad de una bandera a que puedan acogerse todos los hombres de todos los partidos, sin que se les obligue a pasar por las horcas carlinas, y de constituir el poder publico sobre una base verdaderamente nacional, en que entren todos los españoles, apiñándose todos alrededor del trono, y de acabar para siempre, por medio de transacciones prudentes, las divisiones que han producido discordias y guerras, y que a la sazón producen aun desvío y alejamiento; continuaría con unas cuantas indicaciones generales sobre las leyes antiguas de España, y la conveniencia de hacerlas revivir con las reformas correspondientes; no olvidaría la veneranda religión de nuestros padres, y la urgencia de atender debidamente a la manutención del culto y clero; mezclaría algunas palabras de orden, de paz, de unión, de medios legales, abominando de todo pensamiento de guerra civil, de recursos violentos, etc., etc., ofrecería amenizar el periódico, pero protestando contra esa amenidad inmoral y asquerosa, que consiste en destruir con folletines infames las buenas impresiones que se hayan podido causar con los artículos de fondo; haría sentir en el estilo, en el tono y en el fondo de las ideas, que el periódico estará a la altura del siglo, sin perder nada de su severidad moral y religiosa; y acabaría con cuatro de aquellas palabras que ribetean, por decirlo así, un escrito, y no le dejan que acabe frío y desmayado.

Esto haría, y esto no dudo que lo hará usted y con creces. Me parece que aunque está usted en relaciones con una empresa y con un círculo político, el periódico no debe sonar como tal en el prospecto. Un prospecto no ha de ser un manifiesto de un partido. Además, hay cosas buenas para sabidas, mas no para dichas. Hay cosas que son públicas, y que, sin embargo, no se reconocen jamas explícitamente. En mi concepto, con esto no ganaría autoridad el periódico, pues lo que es sus relaciones con ciertos hombres nadie las ignoraría, y perdería en libertad para ciertas indicaciones, para ciertas noticias, para ciertas maniobras de estrategia periodística, en que no conviene que se corra enteramente el velo, bastando que se levante una punta de él. Todo lo que fuera indicar en un prospecto actos de gobierno, disensiones en el consejo de S. M., ni aun aludir a hombres públicos determinados, me parece altamente impropio sobre inconducente. Esta es mi opinión; usted tomará de ella lo que considere oportuno. Por lo demás, aliento y brío: fuerza de convicción, lealtad de sentimientos, sinceridad de palabra, inspirarse en las conversaciones con toda clase de hombres, sin constituirse dependiente de ninguno; pensar por sí, escribir por sí, no decir jamás sino lo que se piensa, jamás una palabra contra lo que se piensa, por ningún motivo, por ninguna consideración, bajo ningún pretexto; unir a la moderación y a la modestia aquella justa firmeza que en ciertas cosas dice un no que nadie puede hacer que sea un si; estas son las circunstancias que deben reunirse en quien escriba para el público.

El hombre en todas las posiciones es independiente, cuando sabe serlo. Tiene usted la fortuna de tratar con hombres concienzudos y caballerosos, que respetarán siempre en usted la delicadeza que le distingue; jamás los encontrará usted sordos a los consejos de la razón, de la prudencia y del honor. Jamás se encontrará usted en la necesidad de hacer respetar la independencia del escritor, porque esta independencia la respetarán ellos sin que usted lo exija. Yo he estado en mucha relación con ellos, y le aseguro a usted que tenían noticia de mis artículos, cuando la tenían los demás suscriptores; y un punto grave he llegado a tratar, a pesar de que un voto, para mi muy respetable, opinaba que no era oportuno. Creo que la estancia de Madrid le será a usted muy grata; espero que con ella prestará usted un servicio a la patria, y que por este medio se le abrirá a usted el brillante porvenir a que puede aspirar, por los dones con que Dios le ha enriquecido. No puedo decirle a usted cuando nos veremos: es probable que tardemos un poco todavía. Pero en Madrid, como fuera, ya sabe usted que tiene un apasionado amigo y servidor. Disimule usted mi locuacidad, que por cierto ya es demasiada; dispénseme la tardanza en contestar, pues lo he hecho con la idea de encontrar a usted ya en Madrid con la mía; y mande de su afmo. s. s., q. b. s. m.