Etziba Balutxo...

Dia 11 de març de 2001, Eugeni Jofra i Bafalluy (Barcelona, 1941) va morir d’un atac de cor. La premsa (molt especialment TV3) en va fer un tractament tan ignominiós i amb tanta d’ignorància (o premeditada intenció?) que em vaig sentir impulsat, ni que fos a la correguda, a escriure un article de denúncia. Set dies després de la mort, el Diari de Balears em va publicar Un Eugeni silenciat. Hi reivindicava bàsicament dues qüestions: la indissociable figura de Conxa Alcaide i el compromís amb la cultura catalana. Eugenio va ser un personatge, però Eugeni era una persona que no mereixia que la premsa optàs per fer-ne una vergonyant caricatura. Tot i que no em desdic de la rèplica, aquell article de protesta i vindicació va romandre sotmès a la limitació de l’espai periodístic i tant una cosa com l’altra, vull dir tant el determinant paper de la companya d’Eugeni com l’acció cultural desenvolupada per tots dos, mereixien una millor explicació i detall.

En el primer cas, el crit cherchez la femme! convidava a validar l’adagi segons el qual, sempre, rere qualsevol home que obté reconeixement i fama, hi ha una gran dona, generalment en un pla molt discret però eficaç. Concepció Alcaide Rodríguez (Aracena, 1939 – Barcelona, 1980) va abandonar Huelva l’any 1960 per fer feina de delineant a Barcelona. D’immediat es va integrar a la societat catalana i, en plena expansió de la represa de la cançó catalana, amb el nom artístic Conxita es va posar a cantar en català per tavernes i petits teatres. Va ser així com, l’any 1965, la va conèixer Eugeni Jofra, un dissenyador de joies dos anys més jove que ella. Li proposà formar un duet i així varen néixer Els dos. La parella es va casar l’any 1967 i, junts, participaren a nombrosos recitals i competiren a diversos certàmens musicals.

En el segon dels aspectes oblidats (ocultats?) per la premsa, Eugeni destacà com a compositor. En el que va ser el primer disc del duet, amb arranjaments del mestre Francesc Burrull, l’any 1969 va musicar i enregistrar Vinyes verdes de Josep Maria Sagarra, un poema que el 1977 també musicaria i enregistraria Lluís Llach en el disc Campanades a mort. En el primer disc, igualment amb música d’Eugeni, Els dos cantaren Corrandes de l’exili de Joan Oliver, Pere Quart, un poema emblemàtic que l’any 1974 musicaria i enregistraria Ovidi Montllor en el disc A Alcoi i, l’any 1984, Llach en el disc T’estimo. Altres autors (Sívia Pérez Cruz, Pomada…) han cantat les Corrandes, però és just recordar que el primer en musicar-les va ser Eugeni, el qual, en un següent disc (deixant de banda el que enregistraren amb cançons de Nadal), també musicà Retorn, un altre poema de Pere Quart on es glosa la tornada de l’exili de Joan Oliver.

El meu article, restringit a l’àmbit geogràfic de les Illes, va tenir poca volada i, passat gairebé un quart de segle d’ençà que es va publicar, ben poca gent sabia res d’Eugeni Jofra més enllà del singular humorista que va ser, possiblement el millor narrador d’acudits que hem tingut mai. Talment un rapsode, vestit de negre i espitellat, ulleres de sol, assegut a un tamboret alt, amb una cigarreta encesa a la mà i, als peus, un tassó de vodka amb taronjada, declamava historietes còmiques (ell en deia anècdotes) amb un posat seriós i circumspecte que incrementava les rialles d’un públic que s’esbudellava fins a compixar-se. Ell, en canvi, no reia. Mai. Ni a les actuacions ni, tampoc, a les entrevistes. I tanmateix sí que hi havia algú que el convidava a somriure i a viure.

Conxita va ser l’ombra i el somriure d’Eugeni; l’únic somriure de la seva vida. A mitjans dels anys 70 del s. XX, una absència forçada d’ella per anar a atendre i acompanyar els darrers dies de vida de sa mare, víctima d’un càncer de mama, varen convertir les actuacions del duet Els dos en monòlegs d’Eugeni. Alternava les poques cançons que ell cantava com a primera veu amb una tirallonga d’anècdotes. Quan ella va tornar d’Andalusia, els acudits eren l’essència del nou espectacle i l’èxit l’obligava a fer dues sessions diàries. El salt a la fama havia disparat una figura carismàtica en el món de l’espectacle. L’alegria durà pocs anys. Després d’una traumàtica extirpació d’un pit l’any 1977, el cranc assassí s’acarnissà en Conxita i s’escampà fins a matar-la amb només 41 anys, el 1980, en el moment més àlgid de la carrera de l’humorista. La televisió encara ampliaria el reconeixement públic durant més anys, però el somriure s’havia esvaït. El declivi emocional d’Eugeni Jofra el precipità al món de la droga, a abandonar els escenaris, a dos matrimonis fracassats, a la desfeta econòmica i a una mort, als 59 anys, quan intentava el retorn a l’espectacle. Segons els fills i els amics, Eugeni no va saber o no va voler plantar cara a l’infortuni i va esquivar el desconhort amb una desbocada evasió de la realitat.

SABEN AQUEL

Després de tants d’anys de silencis i de dol, una pel·lícula amena, entretinguda i, sobretot, molt ben narrada, ha tingut un efecte reparador. L’artífex d’aquest acte de justícia, per força havia de ser una persona amb la sensibilitat de David Trueba (Madrid, 1969), director més que reconegut, amb una llarga trajectòria cinematogràfica i, tal com l’esposa de l’humorista (ep, i tan protagonista com ell!), totalment integrat culturalment i lingüísticament en la societat catalana i, per tant, dotat d’una empatia especial per saber retratar els dos components del duet Els dos, i contextualitzar el moment històric de la seva eclosió.

El film brinda un conjunt d’encerts encadenats: el primer i major de tots és haver sabut donar una mirada femenina al relat. Per afegitó, cal valorar la bona feina dels actors, amb els destacadíssims papers de David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) i Carolina Yuste (Badajoz, 1991), el guió de Trueba i Albert Espinosa (a partir de la novel·la escrita per Gerard Jofra, el fill major de Conxita i Eugeni), l’ajustada descripció d’aquella època, la senzillesa del llenguatge emprat, lluny de tota pretensió, el mèrit creatiu de David Trueba d’haver circumscrit el relat a l’espai biogràfic que viatja des de 1965, amb el coneixement de la parella, fins al 1980, amb la defunció de Conxita per tal d’excloure, d’aquesta manera, la posterior decadència d’un home que va perdre el cobeig que l’abrigava i, definitivament, el breu, gairebé efímer, somriure de la seva vida.

Entre somriures i llàgrimes, però amb una molt reconfortant empatia, podeu gaudir d’aquesta magnífica pel·lícula a la plataforma FILMIN. Naturalment en català. M’agraireu la recomanació i la fareu seguir a la gent que estimau.

PS.- Si teniu curiositat per escoltar les versions de Vinyes verdes i de Corrandes de l’exili, ho podreu fer a https://www.youtube.com/watch?v=_riUSsRR8jc