Etziba Balutxo...

A ressò de la Germania?

Segons Quadrado i els seus acòlits (Álvaro Santamaría el primer) l’aixecament de 1391, la Revolta Forana de 1450, la Germania de 1521 i els enfrontaments de Canamunt i Canavall del s. XVII són quatre expressions d’una mateixa lluita i, totes quatre, deriven d’un mateix conflicte. Aina Le Senne separa el darrer episodi de la resta, perquè troba que no té les característiques de les revoltes socials anteriors, sinó que obeeix a bregues aristocràtiques, tot i implicar bandejats i bandolers. Jaume Serra i Barceló relaciona Canamunt i Canavall amb una reacció popular antisenyorial. Cal dir que la lluita entre els nobles de Mallorca ja venia d’enrere; fins i tot apareix abans de la Germania. Dia 2 de novembre de 1490, el dia dels morts, a Sant Francesc, la sang blava va profanar la basílica en tenyir de vermell les capelles d’Espanyols i d’Armadans (vg. Annex al final). Hi ha un oli que mostra l’escena de l’esgrima dels nobles mentre els frares, amb la creu a la mà, imploren deposar les armes. També en deixà constància el mapa de Palma d’en Garau (1644) amb una il·lustració amb espases davant de l’església franciscana.

Enmig de teories i càbales, suara ens ha comparegut un llibre, una novel·la ben vestida i ben bastida, per defensar que sí, que Canamunt i Canavall, tot i no ser exactament, a diferència de les revoltes anteriors, una lluita de classes perfectament definida, és un nou episodi que enfronta dues concepcions socials antagòniques i que sí, que en el rerefons, hi ha el substrat d’una nova Germania. Sigui dit tot això amb un simplisme per entrar amb olivetes.

Em ve de nou, quan ja he pres el vell i la capavallada, que una lectura em pugui sorprendre fins al punt de fer-me romandre gairebé estupefacte. Per més que hi pens, El silenci que heu de témer de Francesc Ribera, Titot, no em deixa establir parangó amb cap altre llibre ni amb cap altre autor. Que un berguedà escrigui una novel·la sobre un episodi històric de Mallorca ja té mèrit, però si per afegitó, l’ha sabut redactar en un català que, sense perdre el rigor normatiu, s’ajusta a la llengua del territori i l’adoba amb la màxima pulcritud, és un fet que mereix admiració. Cert és que l’autor no és un ciutadà qualsevol, que ja té una narració excel·lent a l’esquena, L’assassinat de Guillem de Berguedà (Ara Llibres, 2015) i que, molt possiblement, sigui una de les persones que ha trepitjat més terres i racons de la nació catalana. Amb consciència de pertànyer a un mateix poble, ben pocs com ell saben qui som i d’on venim. Si, a la sorpresa, hi afegim la qualitat literària que domina i la documentació històrica que ha hagut de manejar, l’admiració es multiplica i exigeix, almenys m’ho exigeix, fer una crida enmig de la plaça major del nostre poble per recomanar la lectura del llibre.

Les 362 pàgines ens brindaran un relat en quatre blocs (A Mallorca, al segle XVII, El poder de les parcialitats, Què en som jo, de la mort d’en Berga? i Sola al sol). Desfilaran històries certes de personatges documentats: Nicolau Rossinyol, Elisabet Anglada, Jaume Joan de Berga i de Sales, Mateu Ferragut, es capellà Boda, Arnau de Santacília, Llorenç Coll, Barona, Nadal Serralta, Antoni Gibert, Treufoc, Jaume Gamundí, Fembra, el Bord Gater, Felip IV, Olivares… Una mescla heterogènia de nobles conxorxats amb intrigues, interessos inconfessables, traïcions, mercenaris bandejats i, fins i tot, amb bandolers de baixa estofa. L’eix conductor, la narradora, serà Joana de Santacília, asilada a Santa Magdalena, una monja tancada ma non troppo que, quan convé, sabrà emboscar-se embolicada en el llinatge Alcover. Per diverses circumstàncies (la nissaga familiar de procedència, el fet de saber llegir i escriure, els llocs que va poder ocupar…), ella serà les orelles i els ulls d’un període farcit d’esdeveniments i de crims (gairebé quatre-cents documentats); un testimoni privilegiat d’uns fets singulars que condicionaran la història de Mallorca durant més de la meitat del s. XVII, amb els enfrontaments familiars de diverses cases de la noblesa, definides en funció d’una ciutat de Palma, xapada en dues per la Rambla i el Born que divideixen la part alta i la part baixa. Des de diverses atalaies, aquella monja de casa bona podrà albirar les conspiracions dels uns i dels altres i sabrà estotjar i administrar tot quant veu i escolta.

El secret era el tresor

Ho diu la protagonista. Sap, com a mallorquina, l’endevinalla popular: allò que mor quan es comparteix és… el secret! Sap que secret d’u, secret segur, que de dos és perillós i que de tres ja no val res. Ella posseeix i controla tota la informació. Ella coneix la història oculta i ha pogut llegir un llibre proscrit i amagat que posa en solfa el relat dels vencedors. Ella sap que la gent del poble difereix del posicionament dels nobles, sotmesos i submisos a la cort reial i alineats amb Castella contra Catalunya a la Guerra dels Segadors. Ella podrà incidir, amb esma i enginy, per tal de canviar, ni que sigui en part, el rumb que volen imposar els poderosos. Ella és, en definitiva, el silenci que heu de témer.

En Titot

Francesc Ribera és un home del poble, un ciutadà normal, un català de Mallorca. Bé, de Mallorca i d’arreu d’aquestes terres on responem bon dia quan ens diuen bon dia. Vaig assistir a la presentació que va fer de la novel·la al popular bar Can Lliro de Manacor. Va explicar la gènesi del llibre: passejava un dia per Ciutat quan, a la plaça del Mercat, a la façana de l’Audiència, estampades en baix relleu, va veure les cinc llunes minvants de l’escut de Berga. Com era possible que a un palau de Mallorca hi hagués la insígnia del poble nadiu més gegantina que la que hi ha en el seu ajuntament?

Aquell crit d’atenció em va recordar molt a l’enyorat amic Rafel Estaràs del grup musical Els Valldemossa quan m’explicà que, estudiant de duanes, l’any 1950 va visitar Perpinyà i topà de nassos amb el Palau del Reis de Mallorca. Aquell descobriment li va servir per estirar fils i descobrir la catalanitat deliberadament enterrada i prohibida. No és el cas d’en Titot a qui no li han de dir segons què, perquè ja no li faran creure que la marededéu nom Joana ni que les gallines pixen i tenen dents. Així i tot, ben segur que la troballa el va encuriosir i va activar la recerca. D’on provenia el nom de Can Berga? I aquella tan arrelada dita popular sobre una mort? Aviat s’obligà a fer una immersió a la història de Mallorca. La faria tan acurada que no només es va endinsar en els llibres, sinó que va requerir d’informacions orals de diversos autors per arrodonir una història que li semblà apassionant i que, amb la mateixa passió, ens ha volgut transmetre amb una gran habilitat per enllaçar noms i fets verídics amb altres d’imaginats, però versemblants! Quina capacitat de combinatòria fent malabars entre el bé i el mal; entre la realitat i la ficció… talment un alquimista!

Llegiu el llibre. És alliçonador. Aprendreu coses i trobareu respostes. Moltes. Em permet d’avançar-vos una de les conclusions que n’he extret, una d’encara ben vigent: tothom espera que la Germania la comenci un altre. I tanmateix, en el rerefons, la paraula que amara una raó de ser, el sentit d’una vida, el crit davant la mort, és Germania!

 

Annex

Dia 3 de novembre de 1883, en el número 230, L’IGNORANCIA, amb la signatura Pep de tot, i sota el títol Armadans y Espanyols, publicava un extens article que, en el capítol tercer i últim, relatava l’enfrontament armat que es va produir el dia dels morts de 1490.

A les nou del dematí del dia 2 de Novembre de l’ any 1490, dia de la Commemoració dels Difunts, el Cel estava encapolat, apar que volgués participá de la triste festa dels qui l’altre mon habitan. Aquest dia es de dól per tothom. Els que p’el carré transitavan, duyan escrit a sa cara la pena que sentían al recordá una qu’altre persona de lo séu cor molt volguda y a qui la Mort inhumana havia llevat la vida.

Les Iglesies van omplintse de nobles y de vilans, per assisti a l’ofici dels difunts. Entrem noltros a sa de Sant Francesch. Quant posám el peus dins aquell temple apar que se reposin toles ses passions, per deixá més lloch a s’adoració de Deu.

L’Iglesia de Sant Francesch aquest dia estava tota cuberta de draps negres, adornats amb escuts dels nobles mallorquins.

A les deu comensá a omplirsé la nau amb les families més nobles de Palma, damas y cavallés vestits de dól rigurós; cada familia feya un ròtlo devóra de lo séu sepulcre. Després entráren els menestrals y pobres, componguentsé axí com porían per tols els recons y dúguent escrit a la seua cara lo dol que no porían dú en lo séu vestit.

Su mitjan lloch de la nau y a la dreta del altá majó, té lo séu sepulcre la familia dels Espanyols, dues passes més amunt y a n’el maleix coslat hey tenen lo séu els Armadans.

Quant los Armadans passáren per devant dels Espanyols, no pogué de ménos En Francesch, cosí des difunt, de dirigí los ulls amb molt de despreci y odi, a n’Unissa y a lo séu germá.

– Mira amb quin despreci, (va di n’Unissa a lo séu germá,) mos ficsan la vista los Armadans. Com donen a coneixe la sanch vilana que per les séues venes corre.

– No temis, germana méua; molt prest lo día vendrá que son orgull acalarém, venjant al mateix temps la mort de lo méu cunyat. ¡Oh, Armadans, Armadans!

Al temps d’ aquesta esclamació, tornava passa n’ Armadans, y ohint lo séu nom per un deIs séus inimichs, s’aturá a devant d’ éll y li digué:

– Lo méu nom en vostra boca indigne sou de teni.

– Quant estem fora d’ aquí y amb la espasa en má, eus demanaré conta de les vostres paraules.

– No es tan nóble y lleal la vostra rassa que pit a pit y a la claror del dia a tal cosa s’atrevesca; costum es de vostra casta acometre amb traydoria, assaltant com bandejats les cases dels cavallers.

Una espasa se veu brillá y derrera aquesta un’ altre, y després tres, y quatre, y cent, totes elles amenassant l’alta bòveda de lo temple del Señó.

Ni lo sagrat d’aquell lloch, ni les pregaries de les dames, ni les paraules de pau que diuen los frares, poden conteni aquella colla de condemnats qu’ha convertit amb infern lo lloc que fonch consagrat.

La sanch corre amb abundancia per demunt deIs negres paños y no se sént més que de les dagues lo alerradó renou, entremesclat amb jamechs, blasfemies, plors y desditxa.

Mes de cóp toles les armes s’acalan, els ferils los jamechs conténen, les damas los séus llaments, y els combatents lo coratge.

P’el mitx de la Iglesia un venerable sacerdot coronat de blanchs cabells, portava lo Santíssim; fent que l’avalot acabás a devant lo Senyor de misericordia y de pau.

Mes de trescents foren els que quedaren sens vida aquell dematí. La ciutat de Palma estava horrorisada de lo que havia succehit.

Les portes de Sant Francesch foren tancades y no s’ obriren fins que de nou fonch consagrada l’Iglesia.

No paráren aquí els òdis d’ aquelles dues famílies, sinó que se féren dos parlits anomenats Canamunts y Canavalls, els quals hont-se-vulla se trobássen uns y altres, feyan la ciutat de Palma teatre de ses més farestes escenes, fins que l’intervenció del Rey conseguí unirlas de bell nou, després d’havé castigat els principals promotors.