Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

TOTS ELS ITINERARIS D’UN CATALÀ DE MALLORCA

Deixa un comentari

NAIXEMENT I INFANTESA

Bartomeu Barceló i Tortella va néixer a Felanitx dia 4 d’octubre de 1888 en el si d’una família molt humil. Son pare, Bartomeu, era felanitxer i havia fet feina a Palma com a cotxer del metge Miquel Llobera, oncle del poeta Costa i Llobera. Es va casar amb Joana Torella Ferrer, de Ciutat, i allà varen tenir la primera filla, Joana. Poc després, el matrimoni es traslladà a viure al carrer dels Quatre Cantons de Felanitx on naixerien Bartomeu i, sis anys després, Catalina. Bartomeu va estudiar amb bones notes a l’escola de Sant Alfons, dels frares Ligorins (unificats posteriorment amb els teatins), i també amb Mestre Calça, el qual li transmeté l’interès per la Poesia.

Entre els records d’infantesa, evocava quan anava per la Mola, la petita serra del poble, a parar garbellets, collir espàrrecs i cercar caragols, com a modesta contribució a la precària economia familiar. D’aleshores ençà i de per vida, la fruita que més li agradava era la figa de moro perquè era silvestre i lliure i afegia, amb una imatge poètica, que les seves fulles són les orelles de la terra.

SEMINARI, ESTUDIS I MISSIONS

Convent dels Paüls de Figueres

Un dia de 1902, un porrerenc de la congregació de la Missió, Pere Julià, va predicar a la Vila i, tant va impactar el sermó al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres per ingressar, amb només 14 anys, en el seminari menor dels pares Paüls. Aquell seria el seu primer doble exili voluntari: del seu poble i de la seva família. A l’Alt Empordà va llegir Pàtria de Verdaguer i descobrí la unitat de la llengua i de la nació catalana en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. Des de Figueres, iniciaria una vida errant i nòmada que, al llarg de la vida, el duria a sojornar a més de dues dotzenes de municipis (es definia com un ocell boscà). L’any 1905 aniria a fer el noviciat a Barcelona; se’n va fer ressò el 13 de gener de 1906 el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares en informar que Bartomeu Barceló havia ingressat a la congregació de San Vicenç de Paül. El setembre de 1907 professà com a paulí a Bellpuig d’Urgell. Allà, el 1908, als denou anys, rebria la mala nova de la malaltia i mort de son pare i el trasllat de la família a una casa del carrer dels Prohissos. La germana gran, Joana, ja havia entrat monja de la Caritat amb el nom de Sor Maria Miquela, la germana petita, Catalina, sense passar per l’escola, va anar a fer feina per la família del doctor Arnau, el metge Felip, on atendria quatre generacions. Sa mare, per subsistir, brodava i cosia. Quan, anys després, el poeta va publicar els Goigs a Santa Llucia, finíssima brodadora els va dedicar a la piíssima memòria de ma mareta qui va viure i ens feia viure de l’art de l’agulla seva que veig pipellejar en cada estel cel amunt.

1908 Convent dels Paüls a Barcelona

De Bellpuig, tornà al convent de Barcelona, on va viure amb por l’incendi de l’edifici arran de la Setmana Tràgica, quan la congregació va anar a fer estada a la Missió de Palma i, després d’uns mesos, es traslladà a Espluga de Francolí a continuar els cursos de Teologia. Recordava els meravellosos estius que va viure a Vallvidriera i la revista escolar on publicaria els seus primers escrits, amb un títol, Germanor, molt sigificatiu per qualsevol mallorquí.

L’any 1913 rebia els ordes menors i el diaconat a Lleida i el 30 de maig, a Tortosa, l’ungiren sacerdot. Tenia 24 anys. Va fer la missa nova a la capella del convent d’Espluga de Francolí dia 31 de maig de 1914 i, en recordar-ho, va dir que la pobresa dels meus pares no els hauria permès que cantés missa nova a Felanitx.

Convent dels Paüls Espluga de Francolí, on va dir missa

L’11 de setembre de 1914 va partir, com a missioner, a Puno, al Perú. Per integrar-se a la comunitat índia, va estudiar aimara i quítxua. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües dels indígenes, dia 16 de juny de 1915 escrivia a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua! L’estada a Puno va ser breu. Als peus dels Andes varen quedar, perduts i oblidats, els poemes en castellà que havia escrit al Perú.

1915. Bartomeu Barceló, segon per la dreta, amb el bisbe de Puno al Perú

PALMA, BELLPUIG, FIGUERES… POETA I PREDICADOR

La Missió (Palma)

La primeria de 1917 va tornar a Barcelona per ser destinat a la Missió a Palma, on faria de professor de batxiller. Va ser a la Ciutat de Mallorca on va fer amistat amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Adoptà, definitivament, la llengua catalana i en els Jocs Florals de 1918 de Barcelona va iniciar una llarga trajectòria de guardons en guanyar un accèssit a la Viola d’Or. Paral·lelament, assolí fama de bon predicador. El 16 de juliol l’església de La Missió es va omplir per escoltar el seu sermó. Deu dies després, l’Ajuntament de Felanitx li encarregà el panegíric de Santa Margalida. En veure la volada que prenia el reconeixement públic de Barceló a Mallorca, els superiors no veuen bé ni l’èxit dels seus sermons, ni que escrigui poesia i es relacioni amb els literats de l’època. Fos per gelosia o per eixalar-li la possible vanitat, el 1919 la Congregació va assignar una petita retribució econòmica a sa mare i el destinaren a Bellpuig, des d’on passaria a Figueres. Allà consolidarà la fama de bon orador i, amb una llibertat de moviment que no li permetien a Mallorca, el criden per predicar arreu: Vilet, Banyoles, Arbeca, Roses, Peralada, terres d’Aragó… Segons la premsa la gent corria per escoltar les seves prèdiques. El seu nom esdevé un referent.

Cal apuntar que, en aquells temps, hi havia una gran competitivitat entre els sermonaires; gairebé semblaven combats de glosadors. Tenien gran audiència i la gent contrastava i comparava el contingut, el to, l’expressivitat dels pacífics contrincants. Es pot deduir d’un llarg article publicat dia 15 d’abril de 1922 a El Norte, referit a la setmana santa de Figueres. Sota el títol Los sermones llegim: En brillante torneo, verdadero pugilato de Sagrada Oratoria, se predicaron durante la piadosa ceremonia 16 sermones por 7 sembradores de la Divina palabra: el Rdo. P. D. Bartolomé Barceló de la Misión de San Vicente de Paul, Residencia del Asilo Villalonga de esta ciudad (segueixen els noms d’altres sis preveres) (…) rivalizando todos en encendido celo por el triunfo de la salvadora doctrina del Crucificado.

1923 Jocs Florals de Felanitx

El 14 d’abril de 1923, per encàrrec del batle de Felanitx, Bartomeu Barceló fa un sermó dedicat a Ramon Llull. Dia 2 de juliol predica, també sobre Llull, a la basílica de Sant Francesc de Palma. El diumenge 15 de juliol de 1923, a Portocolom fa la conferència La tasca social que pot fer l’Orfeó Aulí. El mes següent retorna, des de Figueres, al seu poble per fer, dia 28 d’agost, el sermó de Sant Agustí i aprofita l’estada al poble per presentar un llarg poema, L’Oda Tumultuosa, als Jocs Florals que tindran lloc a Felanitx la segona setmana de setembre. Joan Alcover, en llegir aquells versos, va escriure: És més poeta Barceló que tots els altres junts. No obstant, per adaptar-se a les bases, li demanen que redueixi l’extensió i li podran lliurar la Flor Natural. En saber-ho el superior de Palma, li prohibeix tota activitat a Mallorca i, en aquesta ocasió, no només la literària, sinó també la ministerial, per la qual cosa torna a l’Empordà. En evocar els fets, any després escriu a sa mare el bon Pare Visitador m’obligà a suspendre i rompre compromisos contrets a Palma, Pollença i Felanitx, per de prompte.

Ramon Llull i Vicent de Paül, els dos referents

De nou a Figueres, veu com s’incrementa l’interès de la gent per anar a escoltar els seus sermons. Amb Ramon Llull a una mà, com a senyera per defensar la llengua, la cultura i la nació catalana, i amb Vicenç de Paul a l’altra, com a referent de la lluita social pels desvalguts, en tenia prou per entrunyellar uns discursos vindicatius i alliçonadors, embolicats sempre amb imatges poètiques. Cal advertir que, els seus escrits i els seus sermons no l’eximien de la dedicació, com a paulí, als seus deixebles, als infants, als vells o als malalts. Aquells anys des de l’Asil Villalonga.

També impulsà una secció dels Pomells de Joventut, el moviment que havia ideat Josep Maria Folck i Torres que el setembre de 1923 disposava de 850 agrupacions i milers de seguidors. Precisament dia 10 de setembre, revetlla de la Diada de Catalunya, La Veu de l’Empurdà publicava: Un grup de joves nacionalistes figuerencs ha organitzat per a demà, trista diada que commemora la pèrdua de les llibertats catalanes, un programa d’actes que és d’esperar que remourà les nostres multituds nacionalistes. Al matí, solemne missa a l’església de Sant Sebastià, en sufragi dels qui donaren llur vida en defensa de les nostres llibertats, essent-ne oficiant el reverend P. Bartomeu Barceló. Català! Ets fill d’una pàtria esclava. Catalunya, en perdre la independència, va conservar vestigis de l’antiga llibertat. Però aquestes li foren arrabassades per les armes l’11 de Setembre de 1714. Recorda te’n, català. Glorifica els màrtirs i maleeix els tirans.

1923 Les quatre columnes que enderrocaria Primo de Rivera

Només dos dies després d’aquella missa de Barceló dedicada als màrtirs de la llibertat i només deu dies després dels Jocs Florals de Felanitx, dia 13 de setembre de 1923, amb el beneplàcit d’Alfons XIII, el suport de l’exèrcit i de l’Església espanyola, i l’aquiescència de la Lliga i del Partit Socialista, Miguel Primo de Rivera instaurava una Dictadura Militar. Va represaliar el moviment obrer, però s’adreçà frontalment a combatre el catalanisme com ho palesa el seu primer decret, on ataca directament els símbols i la llengua. Va fer tomar les quatre columnes de Montjuïc i les substituí per dues torres vermelles venecianes, suprimí la Mancomunitat i qualsevol referent relacionat amb la llengua i la cultura. Els Pomells de Joventut, entre moltes organitzacions, foren prohibits. Enmig de l’oprobi, Bartomeu Barceló no va afluixar i les seves prèdiques, arreu de Catalunya, eren com un petit oasi d’esperança. Si ja abans la gent corria per escoltar els seus sermons, la nova situació multiplicà l’interès. El seu clam en defensa de les llibertats i a favor de la justícia s’escampava arreu com una taca d’oli.

EL SERMÓ; QUÈ VA DIR EXACTAMENT?

El 6 d’abril de 1925, La Veu de Catalunya anunciava: S’han vist molt concorreguts a la Catedral els sermons de les Quaranta Hores. Aquesta nit, de deu a onze, tindrà lloc el de la confraria de Sant Jordi. Tal com es preveia, malgrat l’hora, aquell dilluns de la setmana santa en plena Dictadura Militar de Primo de Rivera, la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. El sermó tancaria el cicle de les Quaranta Hores i l’organitzava la Confraria de Sant Jordi de Girona. L’elecció del predicador fou unànime. Tothom sabia de la fama que el precedia. Per descomptat, no va decebre els seus seguidors… i va exasperar i indignar els mecanismes de poder. Atesa la transcendència que va tenir, s’ha escrit molt sobre aquella prèdica que, dissortadament, no es guarda, perquè formalment no va existir. Mossèn Barceló no llegia, però tampoc improvisava. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, era conscient que les seves paraules estarien sotmeses a una severa vigilància1. Sabia que el sermó li podria determinar la vida en el punt més àlgid del seu reconeixement. Així va ser. Aquell sermó marcaria el futur del poeta felanitxer. Com feia sempre sense por, va preparar la seva plàtica i la desenvolupà fent ús d’una memòria prodigiosa. No hi ha cap document que transcrigui les paraules. Això no obstant, hi ha més d’una referència del seu autor, nombroses declaracions de testimonis i, com veurem, dos expedients, un de policial i un altre d’eclesiàstic, que detallen algunes de les expressions i permeten una reconstrucció molt aproximada, si no de les paraules exactes, sí de tots els temes que va abordar.

De les declaracions dels assistents, han quedat dues expressions lapidàries contundents. Una és la comparança que va fer entre els set dolors de la Mare de Déu (amb un vuitè afegit) i els patiment de la Nació Catalana2. Una altra és l’encomi a defensar per Catalunya la Justícia i la Llibertat que Jesucrist volia per a tota la Humanitat. Aquesta última és la frase que més s’ha repetit en evocar el sermó, però va dir moltes més coses. Una d’elles, va ser comparar la tasca que ell exercí com a missioner, orientada a educar i ensenyar, front al colonialisme de subjugar i anorrear la llengua, la cultura i la identitat dels pobles conquerits. Ell mateix, en una carta al seu amic i deixeble Joan Roig, recordava: pensa que, més que mai, l’imperatiu d’ara és el Missionerisme, en oposició a l’àvid esperit del Colonialisme, com deia ja l’any vint-i-cinc a la trona de la Seu de Girona.3 Circularen a dojo llegendes urbanes sobre aquell sermó. Hom assegurava que Mossèn Barceló havia cantat Els Segadors, però és impossible que, en setmana santa, gosàs cantar. El cert és que, com veurem, segons la informació policial i l’eclesial, degué recitar qualque fragment de l’himne prohibit. A partir d’una al·lusió al pa eucarístic, es referí als grans de blat que el componen abans de la consagració, quan les espigues són segades, i enaltí la figura dels segadors. Com a manifestació unànime, els testimonis recordaren que va afirmar: La corona del rei d’Espanya és l’argolla del poble català. Una imatge que qualsevol assistent per força havia de retenir.

Sense poder contrastar el contingut exacte del sermó, el fet és que sempre es va refermar en el que va dir aquell dia. Un mes i mig després, dia 31 de maig, escrivia a les germanes: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat. No només no es va retractar, sinó que tota la vida va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

L’INFORME DE L’ESGLÉSIA

Per la rellevància del contingut, hem d’acudir a un document cabdal sobre els fets: l’informe del Nunci Tedeschini al cardenal Pacelli (futur Pius XII) dedicat a la detenció i expulsió de Mossèn Barceló, C. M., que va ser incorporat a la carpeta Questione catalana i va romandre en els arxius secrets del Vaticà4. El setembre del 2007, la carpeta va ser desclassificada per Benet XVI, encara que només en part i amb limitacions5. Així i tot, la informació feta pública és prou eloqüent i permet accedir al contingut del sermó, evidentment vist des d’una perspectiva adversa al predicador6.

Tedeschini amb els seus amics Primo, Alfons XIII i Franco

L’atenció monogràfica a mossèn Bartomeu Barceló dins d’un informe general sobre l’església catalana, palesava el conflicte diplomàtic que el sermó havia generat entre el regne d’Espanya i el Vaticà. Tedeschini dedica un apartat, Los Paúles e il P. Barceló, on es palesa que la Congregació dels Paüls es decanteni desmarquen del seu missioner. Informen que l’octubre de 1923, setmanes després del cop d’estat de Primo de Rivera, es va veure obligat a justificar la seva relació con los extinguidos Pomells, y a los escritos que publica en algún periódico, con pseudónimo. En sus relaciones con los Pomells se le acusa de haberse extralimitado metiéndose en política y cooperando a dar color a las ideas separatistas, cosa tan ajena a la predicación de la divina palabra y tan prohibida por nuestras Santas Reglaas. (…) En cuanto a sus escritos, los publica sin contar con el permiso que prescribe el Can. 1386 del Derecho Canónico. Ante la imposibilidad moral de enviarle a otra casa, pues en ninguna le recibirán con gusto, se ha tomado la siguiente resolución: Conforme al Can. 659 le admonesto de sus dos citadas faltas graves y externas, la de meterse en política en sus sermones, y la de escribir en el periódico sin permiso: y si esta admonición no produce el efecto, se procederá conforme a derecho hasta llegar a la dimisión. L’amonestació, segons declararen al nunci, va ser atesa durant un any i mig fins que va ser autoritzat, «amb recomanacions i advertiments», a fer el sermó a la Catedral de Girona. La transcripció, en l’original italià, de l’informe del nunci posa en evidència el contingut del sermó, vist des d’una perspectiva adversa al mossèn: ..dopo di che il Superiore di Figueras gli permise di predicare un discorso sulla Settimana Santa nella Cattedrale di Gerona, per incarico della Confraría de Sant Jordi, nel 1925. Prima che predicasse il Superiore di Figueras e il Segretario del Vescovo di Gerona Monsignor Llompart, gli fecero raccomandazioni e ammonizioni, cui egli promise di ottemperare. Peró una volta sul pulpito, ricominció a tirare a pale infuocate, alludendo all’inno Els Segadors (Bon golp de falc!), e dicendo che la corona dei Re si converte in cerchio che per opprimere i popoli7.

El bessó recollit per Tedeschini referit a Bartomeu Barceló procedeix de diverses entrevistes, de les quals destaca la declaració d’Eugeni Comellas i Viladomat, visitador provincial dels Paüls. Lluny de defensar el seu missioner, el qualificà de maniàtic i es va posicionar a favor de la persecució militar que patiria. Informà que el capità general es queixà als Paüls, però es portà molt bé en comprovar que la congregació es desmarcava del predicador. A l’informe final de la visita apostòlica, el nunci dedica tres folis a parlar de qui considera ja ex paül. Ressalta el lligam del pare Barceló amb els Pomells de Joventut, extingits per la Dictadura, i es remet a una lletra del pare Comellas, del 16 d’octubre de 1926, que acusa el pare Barceló de haberse extralimitado metiéndose en política y cooperando a dar color a las ideas separatistas.

ELS FETS (DETENCIÓ, MULTES, PERSECUCIONS…)

Fernández Valdés, el “chato”, i Ignacio Despujol, repressors de Barceló

El sermó era el darrer del cicle de les quaranta hores, a les 10 del vespre. El mateix vespre, just davallar de la trona, va ser denunciat pel secretari de Juan de Urquía, governador de Girona8. Considerà les paraules de Barceló lesives i contràries als valors de la Dictadura, perquè contenia frases com bon cop de falç segadors de la terra (sic), que les corones esdevenen argolles, que els pobles més petits poden ser elements de millor progrés i que havia demanat per al seu poble la justícia i la llibertat que Crist guanyà a pols per a la humanitat. L’endemà del sermó, el 7 d’abril, quan el pare Barceló esperava el tren per anar a dir missa a Cantallops va ser detingut i empresonat inicialment a l’hospital de la Caritat de Girona. Dia 8 d’abril va declarar davant el jutge militar i es va ratificar en tot quant havia predicat, com faria sempre al llarg de la seva vida9. El jutge decretà que, pendent de judici, fos enviat a la presó provincial. El Diario de Gerona en va fer una breu notícia i, a l’edició de l’endemà, dijous, informava que les autoritats interrogaven altres detinguts, membres de la Junta de la Confraria de Sant Jordi, als quals s’imposà la desorbitada multa de mil pessetes a cada un10. Els acusaven de còmplices actius per contractar un sermó elaborat amb frases ofensivas para la Patria Española (…) presidiendo con otros señores el expresado acto, y celebrando después, el carácter antipatriótico. L’11 d’abril la premsa publicava una nota oficial del governador acusant la Confraria de alentar ideales separatistas i ofender, reiteradamente, los sentimientos de cuantos buenos españoles asistían al acto. El bisbe Llompart intercedí per demanar la condonació de les multes i Urquía acceptà siempre que todos y cada uno de los multados hicieran un público acto de contricción consistente en declarar que protestan enérgicamente de los conceptos antipatrióticos vertidos desde el púlpito por el misionero; que no inspiraron el sermón mencionado, ni lo subscriben, ni lo amparan en su fondo, ni en su forma, que lo consideran insidioso, y que se honran haciendo solemne y sincera manifestación de su inquebrantado amor a la madre España, única e indivisible. Cap d’ells acceptà la proposta.

Dia 15 d’abril, La veu de l’Empordà informava: Han estat posats en llibertat provisional el Rvnd. P. Bartomeu Barceló, de la residència de Paüls d’aquesta ciutat, i els senyors Xifra i Busquets, tresorer i secretari de la Confraria de St. Jordi de Girona, detinguts amb motiu del sermó predicat pel P. Barceló en aquella Catedral a l’hora d’adoració al Santíssim Sagrament de la dita Confraria. No obstant, tres dies després, el 18 d’abril, les autoritats tornaven posar Barceló, Xifra i Busquets davant del jutge i, després de declarar els alliberaren pendents del judici en tràmit. Com que els multats no satisferen la sanció, el mes de juny es posaren a subhasta les pertinences embargades11. Posteriorment, dia 18 de setembre el Correo de Mallorca publicava: ha sido sobreseida la causa instruida por la autoridad militar contra el misionero Padre Bartolomé Barceló, por un sermón pronunciado en semana santa. Dia 19, a La Veu de l’Empordà, llegim: ha estat sobresseïda la causa instruïda pel tinent coronel de infanteria Cristòfor Fernàndez Valdès contra el missioner Rvnd. P. Bartomeu Barceló, per un sermó que va pronunciar temps enrera a la catedral de Girona. La notícia no detallava que es mantenien les imputacions12. En realitat, les notícies facilitades a la premsa per les autoritats militars, eren un parany. Pretenien que Barceló tornàs per procedir a la detenció.

EL PRIMER REFUGI A LA CATALUNYA NORD

Bartomeu Barceló, amb un procès judicial en curs, va anar a tocar mare per demanar empara a la seva congregació. Cal dir que, amb ell, els Paüls havien assolit un prestigi important. No es limitava a fer sermons, sinó que per tot on va passar exercia la doble tasca de professor i de servidor social, amb atenció als més desvalguts13. Sembla que amb l’aquiescència del governador de Girona, vist que tanmateix Barceló no es desdiria del seu sermó, l’enviaren al centre paulí de París. Allà li aconsellaren tornar a Amèrica, en concret als Estats Units, o a un centre de caritat de Londres, però com va recollir el nunci: si negó a passare a Londra i va desaparèixer senza il permesso del Padre Provinciale. On va anar mossèn Barceló? Dove era andato? es demana Tedeschini per respondre i exclamar-se: A Perpignan, centro e foco di separatismo. El nunci conclou per exonerar la conducta de la congregació: Per parte loro i Superiori de los Paules si sono comportati nella maniera piú nobile e piú leale, e sono i primi nel deplorare queste miserie.14

El bisbe dels catalans

Efectivament, Bartomeu Barceló va prendre una decisió valenta: presentar-se a Perpinyà davant del bisbe Carsalade, el qual segons Tedeschini deve essere più catalanista dei catalanisti di Spagna. L’acollida de Carselade va ser entusiasta: Sou a casa vostra, pare Barceló. Aquí podreu escriure i predicar lliurement. Ens sereu molt profitós15. Així va ser16. La col·laboració del mossèn amb el bisbe va permetre la reeixida realització de dos actes molt rellevants: la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Font Romeu, amb el complement d’uns participatius Jocs Florals, la primavera de 1926, i el que seria el darrer acte públic del bisbe Carselade, el mes d’agost de 1932, amb la reposició de la campana de Sant Martí del Canigó, procedent d’Olot, on s’havia dipositat l’any 1783 per evitar-ne l’espoli. En relació al primer esdeveniment, cal consignar una nova intromissió política espanyola, la qual cosa palesa la vigilància i control que les autoritats mantenien sobre Barceló. L’odi contra Barceló s’ampliava al bisbe. No debades, l’any 1924 en prohibir Primo de Rivera els Jocs Florals de Barcelona, Carselade els va acollir a Perpinyà i va provocar la indignació del directori militar.

Dos anys després, quan el bisbe va convocar els Jocs Florals de Font Romeu, amb la destresa de Barceló, el Governador Militar de Girona, Ignacio Despujol Sabater, va voler ficar cullerada fer mèrits davant del dictador17. La convidada del bisbe de Perpinyà animava la participació dels poetes de les dues bandes dels Pirineus, amb una clara referència al marc complet de la nació catalana, i establia que s’admetrien originals en català i en francès. Despujol, en el Diario de Gerona, protestà amb una filípica per la dolorosa extrañeza que me ha producido en mí, español-catalán, ver la desigualdad de trato que V.S.I. aplica a los habitantes de ambas vertientes pirenaicas (…). Si los de la vertiente norte pueden ensalzar a nuestra Reina común con la armoniosa lengua de Lamartine, que es de toda esa hermosa tierra de Francia, ¿por qué los de la vertiente sur no han de poder entonar sus himnos en la rica lengua de Cervantes, que es la de toda España? El bisbe va respondre que els habitants del Rosselló, el Llenguadoc i la Provença ignoraven el castellà i que la festa de Font Romeu era literària i religiosa, al marge de la política. Insatisfet, Despujol va reiterar la protesta mitjançant un fulletó editat per la impremta del regiment d’infanteria de Girona18. No sols això, sinó que intentà boicotejar la festa impedint el pas per la frontera de la Cobla de Peralada que havia d’actuar. Tanmateix, l’intent no va impedir que entre quinze mil i vint mil persones assistissin a l’acte.

La Moreneta de Font Romeu

Aquella actuació extravagant del Governador Militar no va venir de nou a Barceló, perquè sabia que, fins i tot en el seu refugi, els dirigents espanyols, com a corbs afamegats, no li treien l’ull de damunt per si s’atrevia a retornar ni que fos d’incògnit. Ho deixà clar a una carta a les germanes de dia 21 de juny de 1928. Encara que confessa que enyora el seu poble, sap que no pot tornar: Si tingués ales… Oh, però, no frissem massa que el falcó m’ulla molt més enllà de Sa Mola i del Castell d’Alaró.

Si Barceló ja tenia més que assumit el marc de la nació catalana, viure a l’altra banda dels Pirineus revalidà les seves conviccions. Mai no va retre la lluita en defensa de la catalanitat. Un exemple és la contundent rèplica que fa, en carta de 26 de gener de 1926 des de Perpinyà, en rebre l’encàrrec de les monges de la Caritat de Felanitx a una sol·licitud per fer unes felicitacions en castellà: Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Pocs anys després, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, referma la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres.

Amb l’abat de Cuixà

L’estada al Rosselló, iniciada el maig de 1925, es perllongà fins l’octubre de 1935; una dècada llarga. El seu refugi a la Catalunya Nord li va permetre conèixer i mantenir relació amb l’abat cisternenc de Sant Miquel de Cuixà i amb els poetes occitans del Felibritge de la Provença i tant com va poder va fomentar els intercanvis amb poetes dels altres territoris. L’agost de 1926, en els Jocs Florals que Barceló en obediència al bisbe Carselade impulsà a Font Romeu, Costa i Llobera guanyà la flor natural i s’hi va cantar la missa del pare Aulí19. Atesa la delicada situació econòmica familiar, un grup solidari de figuerencs (Sutrà, Canet, Macau, Garriga i Heras) feren arribar mensualment una aportació econòmica a sa mare a Felanitx. Ell s’hi referirà a una carta: Heu rebut algun socors per mumareta, no és cert? Ah! I com m’estima la bona gent de Figueres!20 El mes d’agost de 1926, des de Felanitx, assabentat de la malaltia i envelliment de sa mare, l’apotecari republicà i sobiranista Pere Oliver i Domenge va escriure al superior de la Missió perquè gestionàs el retorn de Barceló a la Vila per raons humanitàries. La resposta va ser terrible i el poeta va patir de nou l’escarni dels Paüls: Por la situación que se creó el P. Barceló con su sermón de Gerona, no puede durante mucho tiempo regresar a España sin exponerse a que la autoridad militar le ponga de nuevo preso. Barceló no tornaria a veure sa mare, perquè va morir el mes d’abril de 1927.

1927 Antiga Clinique des Batanes

No va ser aquesta l’única peripècia. La darreria de 1926, en atendre un grup de senegalesos refugiats que estaven malalts, Barceló va contraure una grip que derivà en encefalitis i va haver de romandre internat molts de mesos a la Clinique des Platanes fins que va poder anar al balneari del Voló, primer per fer-hi rehabilitació i després com a capellà del centre21. Recuperat de la malaltia, l’any 1929 Joan Estelrich el va anar a cercar perquè viatjàs a Ginebra amb ell i amb la delegació catalana per participar en el Congrés de les Nacions Unides dins del grup de les Minories Nacionals22.

1929 Barceló amb Estelrich i la delegació catalana a Ginebra

Cal dir que durant els anys que va viure al Rosselló durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser guardonat a tots quants Jocs Florals va participar. L’any 1926, a Font Romeu, guanyà el lliri d’or i, a Perpinyà, la flor natural que el proclamaria Mestre en Gai Saber, per primera vegada de les tres que obtindria. El 1927 obté l’englantina d’argent als jocs de Tolosa i la rosa d’argent als del Rosselló, amb l’obra La caiguda de les fulles, escrita pocs dies després de morir sa mare. Amb les dotacions econòmiques de les dotzenes de premis que obtindria al llarg de la vida, va crear un fons que anomenà beca d’estudis i que, com veurem, va llegar poques setmanes abans de morir. Igualment, durant aquell primer refugi a la Catalunya Nord va col·laborar amb assiduïtat a la premsa dels dos costats dels Pirineus: L’Eveil Catalan, La Croix, Vallespir, L’Independent, Tamontane, Pireneus, Lo Gai Saber, Alba, La Veu de l’Empordà, Honda, Occitània, Flama, Revista del Casal Català de Perpinyà, La Publicitat, Correu de Mallorca, Sóller, Felanitx, La Nostra TerraDes del Rosselló estant, no va perdre contacte amb les seves amistats, mitjançant l’abundosa correspondència que va mantenir i de les moltes visites que va acollir. Foren molts els empordanesos que varen portar els seus fills a batejar a les parròquies on estava destinat Barceló. Fins i tot, hi ha nombroses notícies de premsa que informen dels casaments que va fer de figuerencs a Sant Cristòfor de Perpinyà, a Narbona, a Saint Judes de Beziers… Tot plegat, una mostra de l’estima que li professaven els antics feligresos.

LA CAIGUDA DE LA DICTADURA I EL RETORN

El mes de gener de 1930, Miguel Primo de Rivera va dimitir23. Bartomeu Barceló i Tortella podria tornar si volia. Just un mes després de caure la dictadura, el febrer de 1930, La Veu de Catalunya, amb el títol Els exiliats, publicava: Sembla que tomarem a tenir entre nosaltres un bon nombre d’amics que han estat durant llargs anys exiliats. Entre ells l’enyorat Rafael Ramis i l’orador sagrat mossèn Bartomeu Barceló. Aquest últim fon empresonat amb l’advocat senyor Xifra i Riera i l’estudiant Lluís Busquets a Girona, amb motiu d’un memorable sermó pronunciat a la Catedral. Efectivament, Barceló ja podia tornar a Figueres, a Barcelona i a Mallorca sense ser detingut ni molestat. De fet, convidat novament arreu de les terres catalanes, a partir de 1930 desenvoluparia una activitat frenètica. Tot i que varen sovintejar les visites al sud dels Pirineus, no abandonaria la residència del Rosselló fins el mes d’octubre de 1935. Qui va aprofitar la nova situació va ser la confraria de Sant Jordi de Girona. Tenia l’oportunitat de rescabalar la ignomínia patida cinc anys abans i brindar un acte de desgreuge. Novament, convidaren Bartomeu Barceló a fer el sermó de l’acte de la setmana santa que li corresponia organitzar.

L’acollida va ser entusiasta. El Diari de Girona de dia 15 d’abril de 1930 saludava el retorn amb un elogiós article, Cor de nin i fantasia de gegant24. El sermó d’ara serviria de reparació en un dels actes més destacats: el davallament. (desclavament al nord). L’home que havia patit un calvari de cinc anys, víctima de la repressió política i de la desídia del seu orde religiós, ara presidiria el viacrucis. La Veu de Catalunya dia 21 d’abril de 1930 escrivia: Les solemnitats del Divendres Sant es celebraren amb gran lluïment. A les cinc de la tarda va sortir de l’església de l’Hospital el Viacrucis, amb una concurrència gran de devots. A les set a Sant Feliu, es celebrà la funció del descendiment de la Creu. Va predicar-hi el pare Barceló. El seguici religiós fóra presidit per les autoritats, i l’assistència de fidels va ésser molt nombrosa. També el 21 d’abril de 1930, el Diari de Girona va publicar un extens i eloqüent article, signat per R. Xifra i Riera25. L’autor declara haver compartit presó amb Mossèn Barceló a qui plany les penes patides (inclosa la mort de sa mare), acusa els còmplices gironins de la Dictadura i reclama que la història posi tothom al seu lloc.

Pocs dies després del sermó reparador, la primeria de maig de 1930, La Veu de Catalunya es feia ressò de la multitudinària recepció que Barceló va rebre en visitar el Port de la Selva: Vingué a la vila el P. Bartomeu Barceló, exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Les simpaties cordialíssimes que té entre nosaltres foren de bell nou palesades. Tot el poble era congregat al lloc d‘arribada, on fou objecte de molt efusives manifestacions de simpatia. A la tarda va organitzar-se excursió marítima a Cap de Creus, amb dues grans barques on anaven un centenar de persones. De retorn de Cap de Creus, a la gran sala de festes del poble, va congregar-se una gran multitud desitjosa de sentir la paraula arborada de l‘eminent sacerdot. Després d’uns mots de presentació i d’elogi del batlle de la vila, senyor Antoni Calró i Bonaterra, el P. Barceló contà unes impressions del seu exili, on trobà hores amargues, compensades ara per les dolceses del retorn al costat dels cors amics. El P. Barceló fou aplaudit amb entusiasme en diversos indrets del seu parlament, i al final fou objecte d’una fervorosa ovació. Fou celebrada en la nostra parròquia la festa de la Patrona de Catalunya amb una missa solemne, cantada per la capella de música parroquial que tan encertadament dirigeix l’infatigable senyor Rafael Liensa. Predicà el P. Barceló, qui mostrà que la Verge de Montserrat ens convida d’ascendir a les cimes del viure honest, a escampar entre nosaltres la caritat i la pau i a fer proselitisme dels grans ideals. El sermó del P. Barceló fou escoltat per un grandiós estol de fidels, que omplien totalment el temple parroquial. Al final de la missa va cantar-se al «Virolai» a la Verge de Montserrat. A la tarda del mateix diumenge va marxar el P. Barceló, acompanyat del senyor Guillemet de Figueres. El poble en massa volgué ésser present a l’hora del comiat, i tothom va associar-se a l’aplaudiment i a les aclamacions en honor d’aquest zelosíssim sacerdot que es fa estimar per tot arreu on passa, escampant la bona llavor amb la simpatia de les seves virtuts sacerdotals.

També a Mallorca la premsa deixà constància del retorn. El Correo de Mallorca publicava dia 3 de maig de 1930: Leemos en “El Matí”, de Barcelona las siguientes líneas referentes a nuestro paisano el P. Bartolomé Barceló: “Ha estat unes hores a Barcelona el P. Bartomeu Barceló, qui fou exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Ens conta el P. Barceló diversos incidents amargs del temps del seu exili, compensats amb les mostres de simpatia que ha rebudes de part dels seus amics, sobretot en les terres gironines que és on més intensament havia exercit el seu ministeri. Actualment, el P. Barceló és professor al Seminari de Narbona, i un cop acabades les tasques d’aquest curs, pensa tornar a Catalunya per tal de continuar exercint entre nosaltres el seu ministeri apostòlic. Enguany, com l’any passat, aquest digníssim sacerdot català, ha guanyat la Flor Natural del Rosselló, i ha elegit reina de la Poesia, la muller del seu gran amic Joan Estelrich. Dimarts sortí de Barcelona amb l’exprés de Franca, i fou acomiadat por un grup de sacerdots amics”. El 28 de juny, El Felanigense transcriu el text que Barceló ha enviat per correspondre l’escrit que l’Orfeó Aulí havia publicat dia 20 a El Día, per felicitar el poeta amb motiu d’haver guanyat una nova Flor Natural. Des de Montserrat, agraeix l’escomesa i lamenta que no pugui ser a Sant Salvador. L’escrit delata que li han notificat que li volen dedicar una gran festa.

No tot va ser tan bell i acollidor. A les esferes del poder romanien adversaris de Barceló que no facilitarien un retorn triomfal, sinó tot al contrari. Serveix d’exemple l’episodi que va viure l’historiador Joan Sutrà quan, amb motiu d’organitzar la presentació pública de la restauració feta a l’església de Sant Pere de Montagut, prevista per la festivitat del sant el 29 de juny de 1930, va suggerir que fes el sermó de la missa mossèn Bartomeu Barceló. La resposta de Vicenç Martinolas, rector de Montagut, a Sutrà desvetlla l’estigmatització: Respecte al sermó, ni hi havia pensat. No sé qui és aquest Bartomeu Barceló: si és un ex-paül que vivia anys enrere a Figueres, i si fos aquest i el Sr. Bisbe hi assistís, li diria que no. El Sr Bisbe té molt geni i tal volta no s’ho prendria bé. Si és un altre no conegut per les seves idees polítiques pot fer Vd. mateix com vulgui26.

A la fi, aprofitant que pot circular lliurement, la primera setmana d’agost viatja a Mallorca on aprofitarà bé el temps: Estuvo en Sóller el laureado poeta felanigense Mn. Bartolomé Barceló. El señor Barceló ha regresado temporalmente a España después de algunos años de forzada residencia en la nación vecina, donde desempeña el cargo de capellán en Le Boulou, en el departamento de los Pirineos Orientales, y regenta una cátedra en un colegio de Narbona. Últimamente en los Juegos Florales de la Ginestra d’Or, de Perpinyà, obtuvo la Flor Natural por su bella poesía L’Alt Conflent i la Cerdanya, y con posterioridad ha sido distinguido con el Premio de Excelencia en el certamen literario que tuvo lugar en el antiguo teatro romano de Arles. El próximo viernes, en el «Circulo Mallorquín» ha de dar una conferencia sobre las impresiones recogidas en el extranjero durante los últimos años. Propónese Mosén Barceló pasar una temporada de descanso en compañía de sus familiares.

A Felanitx serà objecte d’un homenatge organitzat per l’Associació per la Cultura de Mallorca27. El setmanari, dia 9 d’agost de 1930, es fa ressò del recital que el dimarts abans, dia 5, Barceló va fer al saló de la Caixa Rural i detalla els poemes que va declamar per continuar: El entusiasmo despertado cristalizó luego en un acto de homenaje a nuestro eximio poeta, que consistió en un banquete que el miércoles le dedicaron algunos amigos en el Hotel Santueri, banquete espléndidamente servido como es costumbre en el citado establecimiento. Allí la inspiración y agudeza del homenajeado hizo reflorecer, en un ambiente de cordialidad exquisita, los entusiasmos del día anterior. En la misma tarde del miércoles emprendió el Sr. Barceló viaje de retorno a su puesto de trabajo en el desempeño de su sagrado ministerio. Con tal motivo nos es grato repetirle el testimonio de nuestra admiración y alto aprecio, y hacemos votos para que actos de cultura, como el descrito, se repitan desde hoy con frecuencia para exaltación de nuestra amada Felanitx, que se goza en aplaudir los méritos indiscutibles de sus hijos. ¡Que tenga el Sr. Barceló un feliz viaje y que no tarde en repetir sus gratísimas visitas!

Tot i aquests viatges per recobrar el contacte amb els amics i la família, Barceló continuarà, des del Voló com a residència habitual, com a professor a Perpinyà i a Narbona. Les visites no s’aturen, sobretot a Figueres, per la facilitat d’enllaç ferroviari. El 22 d’agost de 1930 hi fa una lectura de poemes a la biblioteca i el mes de novembre, al Liceu Monturiol, ple de gom a gom, la conferència La Poesia i la Vida. El pas dels Pirineus serà frenètic. Les col·laboracions a la premsa no tenen aturall. Tant a les publicades a Mallorca com a les publicades al continent, afegeix al seu nom amb català de Mallorca. El desembre de 1930 publica el poema Adéus a La Dansa més bella. El març de 1931, amb el pseudònim Filial, comença a col·laborar a Nosaltres Sols, organització impulsada pel seu amic Daniel Cardona28. A la publicació, apareixeran poemes seus durant els gairebé quatre anys que es va editar.

Aquell mateix mes predica una actualització del seu septenari dels dolors a Sant Feliu de Sabadell. El juliol publica a Vallespir un poema dedicat a Mn. Caseponce29. El mes d’octubre fa de jurat, al costat de Ventura Gassol, Maria Manent i Carles Rahola, en els Jocs Florals de Castelló d’Empúries. El gener de 1932 La Veu de l’Empordà informa de l’èxit que ha obtingut una conferència de Barceló a Atenea de Figueres. El mes de febrer protesta en El Gironès contra el decret de dissolució dels jesuïtes. El mes de març fa la conferència L’home d’avui a Tolosa. El mes d’abril, en El Jardí de Figueres, presenta una conferència del també felanitxer Joan Estelrich30. El mes de juliol, Barceló haurà de dedicar totes les energies a un acte que esdevindrà històric i memorable: la restitució de la campana de Sant Martí del Canigó. Serà, després de Font Romeu, el seu segon gran servei al bisbe Carselade per l’acollida que li va brindar.

LA CAMPANA DEL CANIGÓ

D’un article del moment, es desprèn que va ser Barceló qui va qualificar Carselade com el bisbe dels catalans. En canvi, no es discerneix qui dels dos, si ell o el bisbe, en evocar la figura de Verdaguer, va qualificar Sant Marti del Canigó com el betlem i el bressol de Catalunya. Sigui com sigui, la reposició de la campana del monestir al lloc original, va constituir una jornada de festa i celebració31. La Veu de l’Empordà ja havia anunciat que serà nombrós el contingent d’excursionistes que aniran a la festa del retorn de la campana Martina, honorant de pas al geni desvetllador de la nostra parla, el gloriós Verdaguer.

La Penya Tramontana contractà autocars, tant a Figueres com a altres pobles de la contrada, per a més de 3.000 persones, a més de les que hi anirien pel seu compte dels dos costats dels Pirineus. Aquell 24 de juliol de 1932, Bartomeu Barceló va fer una inspiradíssima admonició i Joan Sutrà i els batles d’Olot i de Tolosa, lliuraren un bronze per col·locar a la font de Mossèn Cinto Verdaguer, obra de l’escultor Gustau Violet, al bisbe32. Mons. Julius de Carselade, rejovenit per la fonda satisfacció que sent en aquests moments, s’aixeca amarat d’entusiasme i pronuncia un breu parlament, remerciant de cor la gentilesa dels Figuerencs que, en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló, dediquen aquesta placa per a ésser colocada a la Font de Mn. Cinto33.

1932 -1935; UNA FRENÈTICA ACTIVITAT

Aquell acte multitudinari no va donar treva a Barceló. El mes d’agost, en el Centre Ribatà a Ribes de Freser feia la conferència La fe com a factor dinàmic, i el mes següent, en el Centre Catòlic de Sans, dissertava sobre Els deures dels catòlics en la Catalunya Nova. El mes de desembre, a la festa de Santa Llucia, predicava a l’hospital de Castelló d’Empúries… Aquell any es tancaria amb un fet luctuós. No havia passat mig anys de la gloriosa jornada de Sant Martí quan moria el bisbe Carsalade. Una manifestació de dol va omplir els carrers de Perpinyà per acomiadar a qui havia estat el seu bisbe durant 32 anys. Barceló, com a protegit seu, com a poeta, com a amic, va prendre part activa en el multitudinari enterrament, a les cerimònies fúnebres i va publicar diversos obituaris que s’afegien als nombrosos poemes que li havia dedicat els anys anteriors.

Enterrament del bisbe Carselade

No obstant, la vida continuava i l’embranzida no admetia pauses. El mes de març de 1933 obtenia l’englantine reservée en el tradicional concurs literari de l’Acadèmia de Tolosa, juntament a altres premis. El mes d’abril fa una conferència a Falset. El maig, en el Teatre Albeniz de Girona, assisteix al concert que fa Pau Casals, a qui havia conegut a Perpinyà, i l’acompanya a fer una visita a la Catedral34. El mes de juny torna de nou a Mallorca. El setembre fa el pròleg del recull de poemes de Domènec Pagès de Sabadell. El desembre publica Els qui passen per l’escola a la revista Eulàlia de l’Institut Tècnic que dirigeix el mallorquí Bartomeu Oliver35. I el mateix mes, a Lo Gai Saber de Tolosa, evoca Notícies sobre el bisbe del Canigó a punt de l’aniversari de la mort de Carselade36. Per Cap d’Any publica un dels seus poemes abrandats i patriòtics a Nosaltres Sols.

1934 Barceló llegeix al Casal Català

El mes de març de 1934 El camí de València informa del naixement d’Occitània, orgue del moviment cultural i polític de les joventuts (valenciana, catalana, baleàrica, llanguedociana, rossellonenca, etc). En el sumari apareix Barceló. El mes de maig, predica a Verges, on l’església va ser insuficient per acollir la gentada que va romandre a fora. El mateix mes, en el Casal Català de Perpinyà, fa la conferència La personalitat universal de Ramon Llull per commemorar el centenari del beat mallorquí, amb altres intervencions de Ventura Gassol i Carles Grandó. Al llarg del 1934, manté nombrosa correspondència des del balneari del Voló, on s’hi allotja habitualment des de 192737. Tant el 1934 com el 1935, a La Veu de l’Empordà, publica articles carregats de contingut polític38.

El juny de 1935 presideix la celebració litúrgica en sufragi dels difunts de La Ginesta d’Or a la catedral de Perpinya. El juliol guanya la viola d’or en els Jocs Florals de Gràcia amb la poesia Tres invitacions. El mes d’agost l’englantina d’or a Malgrat. El mes de setembre, inaugura la biblioteca de Vallgorguina. Finalment, el mes d’octubre de 1935 es trasllada a viure a Sant Feliu de Guíxols i es fa càrrec de l’església de S’Agaró, on obrirà l’Escola Modèlica. Durant aquella estada, en el setmanari Costa Brava, publicà una secció que titulà Finestra Esbatanada, amb el pseudònim Félix de les Meravelles, en homenatge a Ramon Llull. Tanmateix, com veurem, el sojorn al sud dels Pirineus només duraria dos anys.

L’abril de 1936 publica Recordant Mn. Bernat Salas dins del llibre Homenatge a Bernat Salas Seguí, músic de nostra terra, editat a Inca. El mes de maig fa la conferència Montserrat – muntanya miracle al Casal de Llagostera39. El mes de maig apareix als diaris a la presidència d’una festa a Sant Feliu de Guíxols. Dia 12 de juliol guanyava la viola d’or dels Jocs Florals de Barcelona. El Correo de Mallorca se’n feia ressò dia 16, només dos dies abans, de la insurrecció militar de Franco. Poc abans, el mes de juny, Bartomeu Barceló havia signant, en condició d’escriptor, el document Resposta als catalans que seria utilitzat per perseguir els signataris durant la repressió feixista40. Tot apuntava una represa en el camp de les relacions entre Catalunya i Mallorca, amb l’increment dels intercanvis culturals que presagiaven tant el Missatge als mallorquins com la Resposta41.

LA GUERRA DELS TRES ANYS, PERSECUCIÓ I NOU REFUGI

L’aixecament militar no només va esfondrar el camí del retrobament cultural, sinó que posà en situació de risc els sacerdots a Catalunya. Gairebé d’immediat, Barceló va ser posat en el punt de mira. Ventura Gassol, el seu amic conseller i també poeta, li pregà que, per evitar ser assassinat, no sortís del terme de Sant Feliu. Tot i així, va ser detingut i condemnat a picar grava com a peó de la brigada municipal, concretament als pous que es feien al Ridaura. El novembre de 1936 la revista occitana Le Feu publicava: Une information de presse annonçait que le R. P. Bartomeu Barceló, se trouvant en Sitges en Catalogne aurai été conduit a Barcelone et fusil·lé. Cette nouvelle, si elle était confirmé, ne manquerai pas d’être accueillie d’une profonde émotion dans nos provinces d’Oc, où le R. P. Barceló étai connu et très estimé42.

1936 Notícia de l’hipotètic afusellament de Barceló

Tot i la falsedat de la notícia de l’afusellament, l’any 1937, les coses empitjoren i el risc s’incrementa. Aleshores, apareix una persona clau en la seva empara i protecció: el batle de Sant Feliu, Francesc Campà i Viarnés43. Igualment determinant va resultar el jove Felip Calvet i Costa que va amagar Bartomeu Barceló a casa seva durant mesos44. Era prou evident que calia abandonar Catalunya, però seria tant o més arriscat per ell mirar d’arribar a Mallorca, on el catalanisme era criminalitzat i objecte de persecució. L’any 1937 ja no tenia el recurs del seu amic Ventura Gassol, igualment perseguit i amenaçat45. La situació era angoixant i Barceló va decidir sol·licitar per escrit l’ajut de Josep Tarradellas, conseller primer de la Generalitat, per tal d’obtenir un passaport que li permetés retornar al Rosselló. L’escrit, del mes d’octubre de 1937, és d’alt interès: Sr. Conseller: Us prego d’atendre al ciutadà Bartomeu Barceló, català de Mallorca. L’objecte que fa adreçar-me a vos és el de facilitar-me l’obtenció de Passaport per França. Raons en que baso ma petició: a) Tinc 49 anys. b) No puc guanyar-me honestament la vida a Catalunya. c) Tinc una germana òrfena de pare i mare, de quaranta anys d’edat i herniada. Dec, doncs, fer-la-hi la vida. d) No sóc fascista: prova: que la Dictadura va exiliar-me l’any 25 per una prèdica als Cavallers de Sant Jordi a la Catedral de Girona. e) El Comitè Guixols va constituir-se en salvaguarda de la meva vida tot i no fer l’any de la meva reintegració a Catalunya per tal d’exercir de professor de Literatura a l’Escola de S’Agaró. f) Deu anys esmercí tot el temps a honorar nostres Lletres a França: hi vaig assolir tres prestigis: Ginesta d’Or del Rosselló: de Tolosa i del Jocs Florals internacionals de la Salvia. g) A què hi retornaria a França? A continuar la meva tasca sintetitzada en els mots bíblics: “Estimat de D. i dels homes i en el temps de la ira es constituí en vincle de reconciliació”. Informar-se al meu respecte del Dr Soler i Pla i d’en Miravitlles i d’en Gassol. Vostre i mercès a la bestreta. Simultàniament el poeta occità Prosper Estieu escriu a la Generalitat per reclamar que facin possible que Barceló s’incorpori com a professor al Colège d’Occitània. Sense respostes, amb el suport clandestí del batle Campà, va optar per arriscar-se, passar els Pirineus de manera furtiva i presentar-se davant del bisbe de Perpinyà, Henri-Marius Bernard. Aquest, com havia fet el predecessor, l’acollí i li encarregà diverses tasques: la capellania de Nostra Senyora dels Àngels de Perpinyà, el noviciat dels Maristes, la rectoria d’Espirà d’Anglí, la de Paretstortes… En aquella segona estada al Rosselló, a partir del gener de 1939 va brindar refugi a alguns dels catalans fugitius de la guerra incivil. Com no havia de brindar acollida quan ell era igualment un refugiat?

1939 Els vençuts en èxode a la Catalunya Nord

Durant aquell segon refugi a la Catalunya Nord, les tasques assignades pel nou bisbe, i la feina de professor al Colège d’Occitania, no li permeten dur a terme la gran activitat dels anys anteriors. Això no obstant, el febrer de 1939 l’Acadèmia Literària de Tolosa li concedeix el premi Lacroix-Barrera, dotat amb tres mil francs, pel conjunt de la seva obra i, en els Jocs Florals, torna a ser nomenat Mestre en Gai Saber per l’obra Reconeixença. Encara el mes de maig de 1941 en el diari La Croix de París llegim: Un prix de 500 francs à M. l’abbé Barthélémy Barcelo, à Espira-de-l’Agly (Pyrénées-Orientales ), pour son poème: Mon Homenatge a la Santa Pastora de Pibrac. XXIr Fête de l’Escola Occitana.

LA LLARGA I SILENT POSTGUERRA

Formalment acabada la Guerra dels Tres Anys, Barceló veu la gran dificultat que té tornar a Figueres o a Sant Feliu de Guíxols, amb les morts i rancúnies que s’han sembrat en aquells pobles. L’any 1941 fa diverses visites al seu amic Daniel Cardona i manté relació amb el nucli del Front Nacional de Catalunya. Mantenia la residència habitual al Rosselló, però l’any 1943 es presenta a Mallorca davant del bisbe Miralles que li adjudica la vicaria de Son Valls i la capella d’Albocàsser. Podrà anar a viure a la casa pairal de Felanitx amb la seva germana Catalina. El 1945, col·labora a la Corona Poètica dedicada al tercer centenari de la proclamació de Sant Marc com a patró de Sineu. També, amb el poema In osculo pacis, a la publicació In memoriam Guillem Forteza. A la Vila, amb Pere Oliver i Domenge exiliat a les Filipines, tret de l’amistat dels poetes Antoni Vaque i Joan Maimó, detecta una gran incomprensió, fins i tot qualque dissidència de part de la família, i decideix tornar al Principat.

El 1946 s’instal·la al Llobregat, primer a Sant Feliu i després a Sant Josep d’Esplugues, on publica Franciscalia, un poemari dedicat al pare Miquel d’Esplugues, i on col·labora a la revista Honda que es convertiria en Vida de Esplugas. Al mateix poble escriu: La Nadala d’Esplugues del Llobregat i la Santa Espluga de Betlem. Il·lustrada amb una xilografia del vilanoví Enric Cristòfor Ricart, va ser musicada per Josep Sutorras i cantada moltes vegades per l’Escola Cantorum46. Residiria a Esplugues fins el 1951, sense desconnectar mai del tot de Mallorca. Així, el 26 d’abril de 1947, el Felanitx informa: El martes y el jueves de esta semana han tenido lugar en el Centro de Arte y Cultura dos interesantes conferencias a cargo del laureado poeta felanigense Rvdo. Don Bartolomé Barceló. Las charlas del Sr. Barceló fueron seguidas con interés por el auditorio que llenaba la sala. Al final fué muy felicitado.

1948 a la plaça d’Avinyó

El 1948 és guardonat als Jocs Florals d’Avinyó. El 28 d’agost, el setmanari relaciona, amb els títols corresponents, la tirallonga de premis obtinguts per Barceló a diversos certàmens de Poesia (Cornellà, San Fèlix, Granollers…). L’any 1948, en el Convent de Sóller fa la missa de les matines de Nadal. També a Sóller, a la parròquia de Sant Bartomeu, el 10 de juny de 1950 dirigeix uns exercicis espirituals. El mes d’agost predica als Sagrats Cors de Palma i a Biniaraix. El juliol de 1951 fa una missa de campament amb sermó a la Capella de Santa Ponça a Mallorca i, el mateix mes, participa en els Jocs Florals d’Esplugues . Aquell any, a Vilafranca del Penedès, publica el recull de poemes Picaroleigs. L’any 1952 es convidat de nou a predicar a Sóller, al costat del pare Francesc Bonafè, a la Festa de Santa Catalina Tomàs al Convent.

1951 Jocs Florals d’Esplugues

El 1952 anirà a viure en el convent dels Teatins de Barcelona, al carrer d’Enric Granados, i el 1953 rep amb il·lusió que el designin capellà de Sant Salvador: ja no em mouré més de Felanitx!, però, ai las!, no s’entendrà amb la comunitat d’ermitans i només hi estarà gaire més de dos anys. L’edat no perdona i les malalties que ha patit li han minvat les energies. Malgrat tot, aquí i allà apareixen notícies de les seves activitats. Ressorgiment de Buenos Aires informa el 1954 que Mossèn Barceló ha fet una conferència sobre Miquel Costa i Joan Alcover, sense detallar quan i a on. En els Jocs Florals de Sa Paulo, celebrats el novembre de 1954, s’informa que el premi extraordinari Josep Puig Pujades, recentment instituït i dotat amb 300 pesos mexicans, l’ha guanyat l’obra Oda a l’Empordà de Mossèn Bartomeu Barceló de Felanitx.

El juny de 1956 predica a la parròquia de Sineu. Serà el seu darrerf sermó a Mallorca. El mateix any parteix destinat a la Casa de la Caritat de Sabadell. Escriu a la revista Alba i manté relació amb Magí Colet, a qui ja coneixia per la comuna amistat amb Daniel Cardona i per la implicació, els anys 40, amb el Front Nacional de Catalunya47. L’any 1960, en commemorar les noces d’argent del Felanitx, publica un poema en el setmanari. De Sabadell, passacom a capellà de l’Hospital Antituberculós de Terrassa; el Sanatori de Terrassa esdevindrà la seva darrera residència, dedicat a l’atenció dels afligits. Els darrers anys, la tremolor dels braços li dificultà l’escriptura, però no per això va abandonar la Poesia. El declivi físic tampoc no li serà impediment per expressar una viva alegria en rebre visites. Segons alguns testimonis, es posava a ballar amb un somriure infantil.

MORT, OBITUARIS, HOMENATGES…

Barceló retratat per Joan Maimó

El mes de gener de 1973 va patir un atac de feridura a Terrassa. Ja havia acordat renovar els vots per reintegrar-se a l’orde on havia començat la seva implicació religiosa setanta anys abans: la congregació de Sant Vicent de Paül, a la qual llegà el fons econòmic fruit dels imports obtinguts al llarg de la vida en els Jocs Florals, una bossa que ell anomenava beca d’estudis. Ingressat a la Clínica de la Salut de Terrassa, en veure que el final era imparable va ser traslladat al convent dels Paüls de Barcelona on expirà dia 11 de febrer. Allà mateix, a la parròquia de sant Sever i sant Vicent, se li va fer l’ofici de mort, amb prèdica del seu deixeble i amic Camil Geis i amb el Cant dels Adéus.

Els Paüls l’enterraren dia 13 de febrer en el Cementiri de les Corts de Barcelona, departament cinquè, nínxol nº 955 del tercer pis. Allà roman, sense epitafi, sense un vers, sense nom a la làpida. No va ser possible satisfer el seu desig de tenir, com a darrer llit, el fossar on jeu ma dolça mare a Felanitx. Ho havia manifestat en els dos darrers versos del poema Felanitx i ca teva: Hi haurà almenys repòs per mi / dels meus cars difunts devora? Anys després ho recordria i reclamaria el seu amic pintor i poeta Joan Maimó en un poema: Fes-li doncs al fill la bella ofrena / d’un poc de lloc / a dins la teva terraAquest sí que es pot considerar, avui per avui, un vertader exili que clama retorn i i reclama reparació.

L’esquela que publicà el Felanitx, va moure la protesta de Miquel Riera Nadal, en veure que era en castellà. El setmanari del seu poble, va corregir bé aquella malifeta fruit de la ignorància. Des de febrer fins el mes de maig es publicaren obituaris i articles d’elogi de Mn. Barceló dels qui més l’havien conegut i tractat. Posteriorment, l’Ajuntament de Felanitx acceptà acollir la biblioteca del poeta, se li va retre un homenatge amb un parlament, Els camins de terra, del seu deixeble felanitxer Joan Roig i se li dedicà un carrer que el temps ha convertit en important48. De manera conjunta, l’Ajuntament i els Paüls de Barcelona l’any 1974 subvencionaren l’edició de l’Obra Poètica.

Cal dir que, excepte els articles i poemes que havien aparegut a diverses publicacions, majoritàriament locals de les dues bandes dels Pirineus, molta d’obra de Barceló romania inèdita. L’edició del llibre va reparar en bona part la situació49. No sols la publicat al llarg de la vida a diverses El volum, amb dibuix de portada i il·lustracions interiors de Joan Maimó, supera les 400 pàgines i incorpora una presentació de Camil Geis i una biografia de Joan Roig Montserrat, ambdós deixebles de Barceló. Aporta també el testimoni i l’opinió de dues dotzenes de persones que el tractaren.

L’any 1981, en el llibre commemoratiu dels 50 anys de «la Caixa» al poble, es va publicar Retalls literaris felanitxers, un recull on no hi podia faltar un poema de Bartomeu Barceló. Posteriorment, arran del centenari del seu naixement, el novembre de 1988 el Felanitx li dedicà un setmanari especial.

Arribats al centenari del sermó de Girona, cal consignar que el seu gest no ha estat recollit pels analistes del catalanisme polític50. El desconeixement és tan gegantí com la desídia i el desinterès que envolten la seva figura. Afortunadament sí que ha estat referenciat per molts d’historiadors i analistes culturals. A banda del biògraf, deixeble i marmessor, el també prevere felanitxer Joan Roig Montserrat51, és el cas de Pere Oliver i Domenge52, Josep Massot i Muntaner53, Carles Cabrera54, Mossèn Camil Geis55, Nadal Batle56, Joan Barbarà57 i Joan Maimó58, entre els més destacats59.

Bartomeu Barceló va viure una existència novel·lesca i fou molt ben definit pel seu deixeble i primer biògraf. Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, un llampec només d’una hora de la seva llarga vida, convertirien Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada, en un ocellet boscà que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia.

NOTES

1 A la nota biogràfica del llibre Obra Poètica de mossèn Bartomeu Barceló es llegeix: hi havia un escamot que se l’escoltava amb tots cinc sentits per a acusar-lo a la primera paraula comprometedora

2 Miquel Pons, autor de tres articles evocadors de la figura de Bartomeu Barceló, es feia ressò d’haver incorporat al sermó un vuitè dolor: La Mare de Déu va patir la subjugació del colonialisme que representava Pilats i que avui pateix el nostre poble

3 Carta des de Terrassa del 14 de juliol de 1966

4 L’informe referit a Mossèn Barceló té 15 pàgines. Archivo Segreto Vaticano 1271, vol. 78 Questione Catalane. Cal advertir que Tedeschini tenia una especial simpatia per Alfons XIII i per Primo de Rivera, com després, ja com a cardenal, la tindria per Franco

5 L’informe del nunci papal es va elaborar i enviar l’any 1928. Carregat d’ideologia i d’opinió política (adversa a l’emancipació de Catalunya) comença amb un crit d’alerta: I catalanisti vogliono rivendicare alla Catalogna, non solo le autonomie provinciali, il libero uso e il riconoscimento della lingua catalana come lingua ufficiale per la Catalogna, ma pare che mirino a separarsi completamente dal resto della Spagna. Regione che ha tradizioni di indipendenza

6 Per tal de completar la informació, vg. Ramon Corts i Blai. La Qüestió Catalana en l’Arxiu Secret Vaticà. Ateneu Universitari Sant Pacià 2017 i, del mateix autor, Visita apostòlica a Barcelona de 1928 del nunci Tedeschini (2008) dins Analecta Sacra Tarraconensia, Revista de ciències historicoeclesiàstiques (volums 81 i 83)

7 A l’edat mitjana, una pena infamant aplicada als delinqüents consistia a exposar-los públicament amb una argolla al coll, que els subjectava al costell a la plaça pública

8 Vg. Joaquim de Camps i Arboix. Un intel·lectual en temps convulsos. Giovanni C. Cattin. Fundació Irla, abril del 2015

9 En aquest punt cal deixar constància que, tot i que algú va escampar una llegenda negra, Bartomeu Barceló no va abdicar mai de la vida de les seves paraules. De manera temerària, en el programa de Fires i Festes de Felanitx de 1985, Bernat Estelrich i Jaume Obrador publicaren De Felanitx al Parnàs. El viatge atzarós de Mn. Bartomeu Barceló Tortella, on afirmaren que fent un sermó a Girona la llengua li prengué el trot obligant-lo a dir coses que és segur que en fred, sense l’engatament de la parla, no hauria dites. L’afirmació delata frivolitat i desconeixement, perquè el poeta no només no es va desdir mai, sinó que va reiterar la plena consciència de tots i cada un dels mots. Dotze anys abans de l’article esmentat, a Obra poètica (1973), el seu biògraf, Joan Roig, escrivia: Hi ha qui ha volgut creure que en aquest sermó la poesia el va trair, que arriba a dir unes coses que no hauria dit mai a sang freda. Aquesta afirmació és falsa i completament gratuïta, i qui ho sabrà millor que ell que mai no se’n retractà? Repetides vegades em digué que ho feu conscientment i a alguna carta afirma que no li ho impedirien tots els canons del món.

10 Els cinc detinguts eren destacats membres de la confraria: Ramon Xifra i Riera, el secretari, Lluís Busquets, el tresorer, i Josep Maria Riera i Pau, Rafael Masó i Valentí, Pere Solà i Joaquim Camps i Arboix

11 Els multats declararien que, per tal de no pagar, s’havien deixat embargar mobles vells i una màquina d’escriure, marca Remington, inservible

12 Passats uns mesos, en un escrit del superior general de la Missió, s’advertia que a qualsevol moment el podrien empresonar y dar curso al proceso que tiene pendiente y que se sobreseyó solo provisionalmente

13 Durant tots els anys que va estar amb els Paüls va servir a les missions, asils, cases de caritat, centres de salut i hospitals…

14 Els seus deixebles Camil Geis i Joan Roig valoraren negativament l’actuació dels Paüls, servils amb el poder militar i amb l’informe polititzat ideològicament del nunci. També mossèn Ramon Muntanyola, autor de Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, va escriure: Mn. Barceló, un gran poeta, un gran patriota i un gran missioner, tot i ésser durant anys desemparat dels Paüls

15 Vg. el capítol dedicat a Mn. Barceló (pàgs. 359-375) en el llibre Jules de Carselade Dupon. L’évêque des catalans d’Eugene Cortade, Societé Agricole, scientifique et litteraire. Perpinyà, 1991

16 Tot i que les notícies de premsa i els retrats biogràfics que es transcriuen parlen sempre d’exili, he preferit atendre la reflexió de l’amic Jaume Piquer i parlar de refugi. Els exilis són els períodes de desterrament fora de la teva nació i no és el cas, per cap català que s’evadeixi de la jurisdicció espanyola, si hom va a refugiar-se a la Catalunya Nord. Més encara si aquest català és un mallorquí que va a Perpinyà, capital de l’antic regne de Mallorca. Viure a la ciutat on hi ha el Palau dels Reis de Mallorca, ben segur que l’ha de fer sentir com si fos a ca seva

17 Despujol (Manresa, 1867 – Barcelona, 1959) va ser Governador Militar de Girona entre 1925 i 1927. El 1930 va ocupar la capitania de Catalunya, però en proclamar la república catalana, Francesc Macià el va destituir i el conjurà a no treure les tropes per defensar la monarquia. L’estiu de 1936, compromès amb la subversió, va fugir. Amb la victòria franquista va ser imposat com a president de l’Ateneu Barcelonès, on va depurar els socis desafectos (entre d’altres, Pompeu Fabra, Aurora Bertrana, Rovira i Virgili…), als quals confiscaren i depuraren les seves biblioteques. Encara és l’hora que aquesta institució no el desproveeixi formalment de la usurpació del càrrec.

18 Els intents de boicot de Despujol a les activitats de Barceló i del bisbe Carselade continuarien amb la retenció militar de la campana de Sant Martí del Canigó, dipositada a Olot, fins que l’any 1932, quan ell ja no era governador militar de Girona, es va recuperar

19 Joan Baptista Aulí i Caldentei (Felanitx, 1798-1869)

20 Carta a les dues germanes del 31 de maig de 1925 des de París

21 La Veu de l’Empordà el dia de Nadal de 1926 publicava: Es troba en gravíssim estat a Perpinyà el Rvnd. Bartomeu Barceló, antic col·laborador nostre qui serva a Figueres, on va sojornar-hi força temps, moltes amistats. Demanem a Déu !i concedeixi la millora desitjada si així li convé. El gener següent, el setmanari Felanitx informava de la greu malaltia, si bé, possiblement per no alarmar sa mare en els seus darrers mesos de vida, parlava de la satisfactòria recuperació en curs

22 Aquell col·lectiu, amb la denominació inicial de Grup de Nacions sense Estat, l’havia impulsat l’any 1923 el també felanitxer Pere Oliver i Domenge

23 Impotent de controlar la creixent insatisfacció popular, Alfons XIII el comminà a dimitir en l’esperança que la Monarquia es podria reforçar. El dictador, decebut i fracassat, anà a viure a París, on va morir dos mesos després. El rei d’Espanya, tot i rebre el suport de Cambó, seria foragitat arran de les eleccions del mes d’abril de 1931

24 Cor de nin i fantasia de gegant, Mossèn Barceló, el P. Barceló, tornava a ésser entre nosaltres; ahir precisament, cinc anys després de l’altra vegada. Era entre nosaltres i era dalt de la càtedra augusta de la veritat; la més alta càtedra sacra de la ciutat benamada. Verb de torrent i d’eloqüència, Mossèn Barceló descapdellà un rosari d’imatges i d’idees, portant a la mà el ramell d’olivera, el branquilló d’olivera que adjudica un dia visionàriament a la Fortuna d’Antioquia, allà en la Roma excelsa i mare eterna. El branquilló d’olivera venia a tenyir un perfum místic als peus de l’Hòstia Santa i era tot amarat d’aquell perfum de l’amor que feu exultar la gloria del Seràfic. La Paraula triomfava en els llavis del que ha tingut la consagració que promet la Benaventurança als que tenen set de justícia i han estat de la injustícia víctimes incruents. La Catedral s’aureolava de la rehabilitació. La multitud consagrava l’acte. Déu era més visiblement l’Anyell promès. Els ressons de les voltes de pedra tenien ressons amorosos. La Pedra de vegades, més que el cor dels homes, es commou d’emoció. Un nimbe daurat, fet de reflexes de la clara nit lunar, engarlandava la paraula del proscrit per Crist. La vetlla fou una magnífica lliçó. Lluïen en la penombra les maragdes dels místics exaltaments. Del passat no en quedava més que un record esfonadís i la magna exemplaritat cristiana del perdó expressat entre raudals de grandiloqüència. Mossèn Barceló assolí ahir nit el premi de les tortures de l’esperit llatzerat. Les espines eren roses. La fel havia esdevingut bàlsam. El cor recobrava els seus batecs. Tots hi eren en el clos. Ell i els altres. Els que són i seran, perquè la fe, perquè l’ideal, perquè el bé, és nord i guia de llurs passos

25 Ara que havem escoltat una altra vegada la mística oratòria de mossèn Bartomeu Barceló, quan tota la ciutat ha acudit i s’ha allocat, serena i humil, sota les naus amples de la Seu per a homenatjar el diví Misteri i saciar-se de pietat a través de l’oratòria banyada d’eloqüència, de poesia i de veritat; quan torneu de gustar gota a gota teta la dolçor, tota la humanitat i l’augustesa que enclou la cruent tragèdia del Gòlgota que en el sermó de les Set Paraules enguany ha estat cantada per aquest orador de paraula sonora, rica dels matisos del dir de Mallorca, del Rosselló i de Catalunya estricta. Ara, quan ja la meva ploma no pot predisposar, ni enterbolir, ni pertorbar; ara, amics, devem trencar el silenci de cinc anys per a plasmar en uns mots un record pel que l’any 1925 va ocórrer en motiu d’aquell sermó de Dilluns Sant a la Catedral.

No és arribada encara l’hora de relatar minuciosament els fets ocorreguts amb el pretexte d’aquell sermó. No trigarem gaire, amics, a fer història de la dictadura i dels seus homes a Girona. Llavors serà l’hora de publicar els documents que romanen en els arxius particulars; de relatar els esdeveniments deis darrers sis anys i de recordar i reproduir, en lo necessari, aquelles famoses notes oficioses emanades del Govern civil tan pariones a les del dictador, celebrades universalment. Quan això s’escaigui els fets que es derivaren del sermó d’ara fa cinc anys, culminaran per la seva arbitrarietat i la seva injustícia. Avui ens limitem a recordar, ben per damunt dels fets, la fermesa d’aquest sacerdot que ha tornat. Fet a la pau del convent i a la dolcesa del seu ministeri, es troba entre nosaltres amb l’aire roent pel xoc constant del mal i de la violència contra l’enclusa de la nostra ferma hostilitat. L’amenaça, el risc i la mateixa brutal flinglantada de la tirania, tot queda esclafat contra el cor d’aquest home-infant que és mossèn Barceló. Ni la perspectiva d’una emigració transoceànica, ni la segura repulsió dels seus, ni la compromesa situació personal en aquells dies de tantes covardies, venceren l’esperit del sacerdot. Si bastava carregar damunt nostre tota la culpabilitat — la inexistent culpabilitat del seu sermó — per a quedar llibert de tota molèstia. Però el bon sacerdot, que tantes rancúnies incita, no podia abrigar un bri de Judes i suporta la presó immunda, vergonya de Girona; les hores infinites de la incomunicació arbitrària, decretada pel famós Fernández Valdés, el mateix instructor de la causa de Garraf. Així mossèn Barceló, amb Lluís Busquets, novells en la lluita i aliens a tot xoc, gustareu la presó, juntament amb l’autor d’aquests mots, més mesell a la injustícia per ésser més fet a l’arbitrària tirania i més coneixedor de l’ànima dels que es posaren entorn la Dictadura, per la comissió de les seves iniquitats.

Després d’això, l’exili. L’exili inacabable que guardava al sacerdot una malaltia mortal guanyada en posar-se en contacte amb els dissortats senegalesos, soldats de l’estranya pàtria francesa, per a complir entre aquells homes de color, la seva tasca de missioner. Nosaltres hem vist a mossèn Barceló, en l’exili, retut, exànime, moribund, quan un bri de vida sabé vèncer la Mort en lluita apocalíptica… L’exili. Allunyat de la seva Mallorca mentre la mare única hi moria… Emigrat cantaire, volent tenir per llit “el fossar on jeu sa dolça mare»… Aquest és l’home que hem sentit de nou. Es troba entre nosaltres, en el lloc de les rancúnies. com es trobaren en el foc de la guerra, les lleves joveníssimes dels disset anys. I sabé resistir totes les seduccions per a envestir l’amarga durada d’aquests darrers anys. Plasmem aquest record-homenatge, mentre preparem la història de la dictadura a Girona, altrament necessària per a nosaltres, els que no podem mai oblidar; els que tampoc devem venjar. Els que devem, per damunt de tot, imposar justícia.

R. Xifra i Riera

26 Vg. El restaurador Joan Sutrà Viñas (1898-1981) i la seva aportació a la conservació del patrimoni artístic de Maria Àngels Miquel Vilanova. Universitat de Girona, 2019

27 Els qui dirigeixen l’associació a Felanitx són Pere Oliver i Domenge, Pere A. Reus i Bordoy i Antoni Mus Caballero

28 Daniel Cardona i Civit (1890-1943), polític i escriptor, va establir una gran amistat amb Bartomeu Barceló, tant a Perpinyà com, després a Sant Just Desvern, on el poeta hi solia anar a romandre moltes de vegades.

29 Esteve Caseponce (Ceret, Vallespir 1850 – 1932), va ser un reconegut folklorista i poeta. Abans del poema que Barceló li dedicà, havia publicat A Mossèn Bartomeu Barceló

30 Va disseccionar la presentació en tres blocs: Estelrich i la Cultura, Estelrich i la Política i Estelrich i el seu molí. El conferenciant optà per centrar-se en una emocionada evocació dels anys d’infantesa a l’entorn dels molins

31 Vg: El desvetllament de la consciència catalana al Rosselló de Joan Torrent i Fàbregas. Anuari Verdaguer, 1992

32 El text de la placa de la Penya Tramuntana diu: Font viva i votiva / als claríssims cantor i restaurador de Sant Martí de Canigó, / els hi dedica en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló. Figueres, cor de l’Empordà XXIV de juliol MCCCCXXXII

33 Finalment, la placa no seria col·locada a la font fins a l’any 1952, cinquantenari de la mort de Verdaguer

34 En El Gironès de dia 10 de maig de 1933, Barceló publicà l’article Havent escoltat Pau Casals

35 Bartomeu Barceló, a les estades a Barcelona, sojornava a casa del director de l’Institut Tècnic Eulàlia, Bartomeu Oliver Orell (Binissalem 1893-Caracas 1972)

36 Lo Gai Saber n. 110 de dia 10 de desembre de 1933

37 Els fulls que utilitza en la seva correspondència mostren a la capçalera l’anagrama del centre amb la llegenda Établissement Hydrominéral de la Société des Eaux du Boulou

38 Dia 30 de juny de 1934 escriu una dura crítica contra Lluís Companys, sense esmentar-ne el nom, però amb al·lusions indubtables. Contrasta el president de la Generalitat amb figures com Carrasco i Formiguera, Daniel Cardona o Maspons i Anglasell de qui recorda que. El 14 d’abril de 1931, reclamà a Francesc Macià que abolís el Decret de Nova Planta i que Companys s’hi oposà

39 Flama publicà que els aplaudiments no s’haurien acabat mai

40 El document es publicà a La Publicitat dia 14 de juny i es reproduí arreu a la premsa de Mallorca i del Principat. Paradoxalment, Barceló que d’haver estat a Mallorca hauria patit la persecució dels feixistes, a Sant Feliu estant patiria la dels anarquistes.

41 Altres felanitxers que signaren el document foren Miquel Massutí, Pere Oliver i Domenge, Pere A. Reus, Bartomeu Sagrera, Joan Capó, Joan Estelrich, Mateu Oliver, Damià Vidal i Francesc Vidal Burdils

42 Sota el títol Le poete Barceló, l’article fa una pinzellada biogràfica i transcriu un dels seus poemes

43 Francesc Campà i Viarnés (1901-1939) procedia del sindicalisme anarquista. El 1936 era batle republicà de Sant Feliu i va protegir i salvar d’una mort segura tant a Bartomeu Barceló com el vicari Salvador Planella i el rector Àngel Dalmau. Tanmateix el febrer de 1939 per impuls dels falangistes seria detingut i el mes de març afusellat.

44 Vg. En memòria de Felip Calvet i Costa. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 2003

45 Ventura Gassol va intervenir en l’alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, per la qual cosa la FAI ordenà l’execució i va haver d’exiliar-se a França l’octubre de 1936.

46 Altres poesies musicades de Barceló són: La pubilla de Ceret, La cabellera senyera, Geranis i margaridoies refrescants i Les caramelles a la vila del Pare Miquel d’Esplugues

47 Vg. Magí Colet i Mateu: la vida d’un lluitador de Pere Font i Grasa. Sabadell, 2018

48 Inicialment era el carrer de la dreta de la carretera de Porreres, però la nova configuració del trànsit la convertit en una important via de cintura del poble

49 Els recopiladors de l’Obra Poètica es queixen de la impossibilitat d’arreplegar la totalitat dels poemes, atesa la gran dispersió de les diverses publicacions i la torrencial i prolífica producció

50 Fins ara, cap dels llibres consultats referits a l’independentisme, ni tan sols els referits a les Illes Balears i Pitiüses, esmenten Bartomeu Barceló

51 Es tracta de l’insigne fill adoptiu d’Ulldemolins a qui el maig del 2024 se li dedicà una plaça amb la inscripció: Plaça Mn. Joan Roig i Montserrat. Rector, poeta, goigista i catalanista compromès

52 Abans d’assolir la batlia, Oliver va organitzar un sopar d’homenatge a Barceló quan aquest va poder tornar en caure la Dictadura

53 Vg. Església i societat a la Catalunya contemporània PAM (Biblioteca Abat Oliba) 2003

54 A Felanitxers eminents a L’Espill (2016) diu: El prevere i missioner Bartomeu Barceló i Tortella (1888 – Terrassa, 1973) fou també un poeta fecund, retòric, ampul·lós i grandiloqüent, de qualitat desigual. A causa d’una homilia a Girona en temps de la dictadura de Primo de Rivera que hom titllà de separatista i d’ofensiva al sentiment patri, tella anà a raure a presidi. L’any següent hagué d’exiliar-se a Perpinyà, on fou acollit pel bisbe Juli Carselade du Pont, també fervent catalanista

55 Deixeble i amic personal de Barceló, publicà Mossèn Bartomeu Barceló, inspirat poeta i eloqüent orador sagrat (1974) i també Los que encontré en el camino. Mossèn Bartomeu Barceló (1973, Revista de Girona n.63)

56 El qui va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, es referí en dues ocasions a Mn. Barceló. La primera vegada ja va advertir que Felanitx tenia quatre reconeixement pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló Tortella i a Miquel Bauçà. En el segon pregó va dir: Durant la dictadura de Primo de Rivera, es va desterrar el sacerdot i poeta felanitxer Bartomeu Barceló Tortella per haver fet un sermó de Setmana Santa, on comparava els set dolors de la Mare de Déu als dels Països Catalans

57 A la Revista de Girona d’octubre de 2023 publicà Mossèn Bartomeu Barceló i Tortella: de la trona a l’exili passant per la presó

58 El també poeta i pintor felanitxer Joan Maimó, gran amic de Barceló, el retratà en un magnífic dibuix i, amb motiu del centenari del naixement, publicà en el setmanari un elogiós article, Català de Mallorca, que acabava: És arribada l’hora que Felanitx desperti. A la Galeria de Fills Il·lustres hi falta el poeta felanitxeríssim, Mestre en Gai Saber, Mn. Bartomeu Barceló i Tortella

59 M’hi vaig referir, amb un clam a commemorar l’efemèride arran del centenari dels fets, a la conferència compartida amb el MHP Quim Torra a Girona el 7 de febrer de 2021. Ho podeu veure i escoltar en el minut 32 de la filmació a https://www.youtube.com/watch?v=uTRaGypwkiE&t=1965s

60 Molt possiblement per aquesta circumstància, en detectar el diluvi d’informacions disperses, Joan Roig i Montserrat va titular lacònicament el documentat retrat que va fer de Bartomeu Barceló en el pròleg de l’Obra Poètica com a esbós biogràfic

61 Francesc Civil i Castellví (1895-1990) va ser un organista, pianista i compositor

62 Vg. Jules Carselade du Pont a la Viquipèdia

UNS APUNTS COMPLEMENTARIS

Una allau de notícies disperses sobre Bartomeu Barceló i Tortella, per manca de concreció o impossibilitat de contrast, no permeten ser incloses de manera cronològica i sistemàtica a un esbós biogràfic60.

És el cas de les informacions referides a les seves poesies musicades. Illa d’or, A Mallorca i La font de les tortugues foren musicades per Francesc Civil Castellví per quatre veus mixtes i solista61. Per la festa de Santa Llucia, al Convent, ressonaren molts d’anys els goigs que va dedicar a la santa, musicats igualment per Francesc Civil el juliol de 1973, mesos després de morir l’autor de la lletra. El novembre de 1988, el Felanitx publicava Himne de l’Escola de Música Pare Aulí, amb lletra de Bartomeu Barceló Tortella i música de Bartomeu Oliver Martí.

Una altra informació més o menys sorprenent és la lliçó que va impartir el doctor Joan Alegret a la Universitat Catalana d’Estiu, l’agost de 2015, titulada La relació de Bartomeu Barceló amb Witold Gombrowicz i amb Vladimir Nabokov, a partir de les notes dels dietaris dels dos escriptors referides al poeta felanitxer.

També resulta molt curiosa la declaració que va fer Josep Palau i Fabre (1917-2008), premi d’honor de les lletres catalanes: la persona que més m’ha influït en el meu decantament envers la cultura catalana i la personalitat de Ramon Llull va ser mossèn Bartomeu Barceló de Felanitx. En una excursió a Tossa de Mar, se’m va posar al costat. Jo tenia més ganes d’anar amb les al·lotes, però vaig haver d’estar al costat de la sotana tota l’estona. Em va omplir el cap de Ramon Llull i… encara em dura.

Una altra referència és la defensa que va fer Artur Perucho, amb qui Barceló coincidiria com a col·laboradors de La Nostra Terra, en evocar l’admirable actitud del pare Barceló. Durant aquest llarg temps, ha conegut amargors, incidents desplaents i situacions difícils. Però el conec bé i sé que ho dona tot per ben passat, segur com està d’haver servit dues nobles causes: la de la terra i la de l’esperit

Bartomeu Barceló residí, de manera més o menys regular, si més no a 24 indrets, sense comptar els dos anys del Perú. Intentar reconstruir l’itinerari provoca un mapa d’anades i vingudes que abasta Mallorca, Lleida, Girona, Tarragona, Barcelona, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Rosselló.

A una carta a sa mare del gener de 1926, hi ha una frase críptica: Dieu al sr. apotecari Barceló que penso donar-li qualque bona notícia. L’apotecari Barceló era Pere Oliver i Domenge i, per les dates, podria tenir relació amb els Fets de Prats de Molló. Els emprèstits del finançament havien començat l’abril de 1925 i, en ser delatats, els detinguts foren empresonats al costat del palau de Jules Carselade de qui Bartomeu Barceló era la mà dreta. Està documentat que el bisbe, tot i els seus 79 anys i haver evitat en públic cap manifestació política, s’enfilava cada dia a la figuera del seu jardí i parlava i animava els catalans a continuar lluitant pel seu objectiu polític d’alliberar Catalunya d’Espanya, amb paraules de suport, ell que sempre evità tot pronunciament polític i electoral públic62.

Cal consignar la referència a una obra sense datar de Bartomeu Barceló que roman inèdita i sense localitzar: Refranys de pagès, un manuscrit que, segons la descripció, recull 346 dites populars.

IIMATGES Hi ha una allau de poemes i escrits de Bartomeu Barceló que, en el seu dia, en publicar Obra Poètica, no varen ser trobats i incorporats al recull. Iugalment, hi ha articles, imatges i altres documents que ajuden a il·lustrar els itineraris vitals del mossèn i poeta. Aquest espai romandrà obert per afegir-ne. De moment, una petita mostra que convida, en el futur, a elaborar la biografia completa que el poeta felanitxer, català de Mallorca, es mereix.

Diverses edicions dels goigs a Sant Jordi
1915 Puno (Perú)
1923 L’Orfeó Aulí de Felanitx
1923 Pomells de Joventut
El decret contra Catalunya
1925 Nota de premsa de les autoritats

 

1930 Guanyador de la Flor Natural
Algunes col·laboracions a Nosaltres Sols 

1930-1936 Català de Mallorca 

 

 

 

GIRONA 2025 He volgut incorporar un espai monogràfic dedicat al reconeixement lliurat a Girona dia 6 d’abril de 2025, amb motiu del centenari del sermó que li determinà la vida 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 d'abril de 2025 per Bartomeu Mestre i Sureda

LES ARGÚCIES DE TOMEU MATAMALES

Deixa un comentari

DA CAPO A LA CODA

Sigui dit d’entrada a tall de conclusió per no fer perdre el temps a ningú: he llegit i fruït amb Declivi, una narració bella i entendridora, atapeïda de petites històries entrunyellades que basteixen una novel·la agraïda i instructiva, àgil i amena. Qui em cregui, agrairà la recomanació.

A TALL DE SINOPSI

La novel·la és bona de resumir: una dona de la decadent noblesa, conscient que se li acaba l’existència, relata la seva vida al metge que l’atén, amb els episodis més rellevants que ha viscut i l’esment a alguns personatges famosos que ha conegut. L’acció transcorre, per multitud d’escenaris, a finals del s. XIX i principis del XX. L’any 1950, tres dècades després de la mort de la protagonista, el metge dipositari de les confidències repassa la transcripció i mira de localitzar a qui pot transferir la documentació de la difunta. Dit així sona a poca cosa, però no és just un resum tan lacònic quan el llibre és un calidoscopi que obliga a una dissecció més intensa i extensa.

UNA RONDALLA DE RONDALLES

La baronessa Gisela

Tomeu Matamales ha concentrat, amb imaginativa creació i creativa imaginació, la hipotètica biografia de la baronessa Gisela Maria Terezia Midos de Tarrodhaza (Rumania, 1846 – Àustria, 1921), vídua d’Emil Jenison-Walworth (Alemanya, 1853 – França, 1910) i abans del príncep Salvador Agustín Francisco de Paula Yturbide Marzan (Mèxic, 1849 – Itàlia, 1895) a qui Maximilià I designà successor i hereu de la corona de Mèxic. La diversitat dels països de naixement i defunció de tots tres ja fa veure la vida cosmopolita de la protagonista. El transcriptor de la biografia, en primera instància, serà el metge que la va atendre els dos darrers mesos de vida al sanatori on ingressà amb pulmonia i on acabà els seus dies. El relat que ella li fa de les seves aventures i peripècies presenta un mosaic d’atractives ucronies sobre personatges reals, la qual cosa haurà obligat l’autor a una complexa feina prèvia d’indagació i documentació. És evident que som davant d’una novel·la, d’una recreació, i, per això mateix, no cal cercar-hi rigor ni veracitat; això no obstant, cal assenyalar que la trama i tots els episodis del relat, incloses les subordinades historietes que se’n deriven i que entren i surten a cos què vols, cos què desitges, són més que versemblants. E si non e vero

Les 215 pàgines del llibre, pulcrament editat per la Llibreria Móndellibres de Manacor, passen com una exhalació, gràcies a la mà destra de l’autor i a una seductora història ben especiada per les atractives peripècies que no permeten que l’interès minvi i que marquen el ritme cronològic del relat. La confessió que fa la baronessa de la seva vida, amb un retrat hagiogràfic del primer marit, a qui descriu com el gran amor de la seva vida, s’obre pas enfilat i entrunyellat per un conjunt d’històries menors que, per separat, cadascuna podria tenir entitat pròpia i nodrir un llibre de relats breus. Ho podrien ser, llegits un per un, molts dels capítols: El retrat d’Elenonora Lamberti, El capità Kristóv Zsiga, La professora de piano, o, tan hilarants com delirants, Les tres morts d’Alvise Malipiero. En comptes de fraccionar episodis i personatges, Matamales ha sabut enllaçar una teringa de tot el carrer que no sols no perd, ni un sol moment, l’atenció del lector, sinó que segurament, com m’ha passat a mi, incentiva passar les pàgines amb molta més avidesa.

L’Arxiduc Lluís Salvador i Catalina Homar

Sabreu coses del qui hauria pogut ser Carles VII, legítim aspirant al tron de les Espanyes que va intentar aconseguir amb les armes. També Catalina Homar i, necessàriament, l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, descrit per Matamales tal com el vaig imaginar jo des de ben petit gràcies a les contarelles familiars1. Desfilarà també el secretari, Antoni Vives, a qui l’Arxiduc casà amb la comtessa Venezze, presumiblement embarassada. Per qualque desconeguda però imaginable raó, Lluís Salvador va fer hereu de tots els seus béns de Mallorca a Vives2.

Milly Stubel i Joan Orth

Un altre personatge fascinant que treu el cap és Joan Salvador de Àustria, batejat com a Joan Nepomucé Maria Auxiliadora Josep Joan Baptista Ferran Lluís Gonçal Pere Alexandre Antoni d’Habsburg-Lorena. Va néixer l’any 1852 a Florència i era germà petit del també arxiduc Lluís Salvador i, com aquest, va ser una ovella negra de la família. Desautoritzat a casar-se amb Milly Stubel, una actriu, cantant i ballarina de qui s’havia enamorat i amb qui tanmateix contrauria matrimoni, va renunciar als drets dinàstics i adoptà el nom de Joan Orth per embarcar-se a una fragata de tres pals, la Saint Margaret, a l’arrisca l’aventura cap a Xile per mirar de fer fortuna. Tot això és més o menys conegut i està prou documentat, però l’exercici literari que fa Matamales amb l’atrevida ucronia sobre el misteri de la desaparició de la parella és, mai millor dit!, digne d’una apassionant novel·la… i del meu aplaudiment.

Joan Orth a Hamburg, a punt de partir cap a Amèrica

De la mateixa manera que els protagonistes principals són personatges reals, també ho són tots els llocs que s’esmenten. Venècia és el centre del relat i no ho és debades. El declivi de la ciutat dels canals navega, com a metàfora, en paral·lel a la decadència de la protagonista. Una dona que, poc després d’acabada la Gran Guerra, observa impotent com el món de la noblesa, el món que ha viscut sempre, ha iniciat un trànsit vertiginós que la desplaça i la margina. La novel·la, per voluntat de la protagonista, oferirà un primer cop de timó efectiu i efectista que obliga a qüestionar el relat primigeni d’una biografia adaptada al beneplàcit del metge que l’escoltava i transcrivia. És en aquesta expiació final de la baronessa on afloren les reflexions vitals més autèntiques davant de la mort. Per arrodonir-ho, l’anàlisi reflexiu sobre la conducta distant i misteriosa, gairebé inexplicable, de l’única filla que sobreviurà la baronessa, és altament corprenedora i deixa al lector sotmès i submís a la imaginació i a les especulacions per mirar de justificar, entendre si més no, l’esqueix entre mare i filla, amb la ingènua esperança que qualque dia a les netes se’ls despertarà l’interès.

Maria Josepa d’Iturbide

En un segon cop de timó, l’autor brinda encara una tercera perspectiva per revisar la biografia i, amb aquesta nova argúcia literària, provoca i incita la imaginació dels lectors i convida a desxifrar l’enigmàtic allunyament familiar. Gairebé 30 anys després de la confessió de la baronessa (març de 1921), el desembre de 1950 el metge que la va atendre, custodi de les declaracions i d’un bagul amb documents que li llegà, aclareix què va ser d’aquella única filla que la va sobreviure, Maria Josepa de Iturbide i Mikos. Amb independència del desenllaç, l’escrit final del metge, a faisó d’epíleg, és una convidada al lector a pervenir un fil d’esperança. Al cap i a la fi, hi ha constància de l’existència d’escrits i fotografies que servaren el testimoni gràfic i documental d’una nissaga desapareguda dins de la boira de la història, a l’espera d’una desitjable seqüela.

MÉS ENLLÀ D’UN LLIBRE

Els llibres bons solen anar més enllà del que diuen stricto sensu. Aquest és un dels que ultrapassen els relats que explica i ens convida a evocar altres històries. Matamales reivindica les dones invisibilitzades i, per això mateix, expulsades de la Història. Informa de les genials pintores que veren suplantada l’autoria de les seves obres per homes del seu entorn. Esmenta Antonia Ucello, Magarette Van Eyck, Maria Tintoretta i Artemisa Gentileschi. Justament aquest darrer nom m’ha fet tancar els ulls per abocar-me a pouar la història amagada.

Dues obres mestres per vindicar les dones

Artemisa és un cas claríssim d’usurpació de personalitat, reconeguda a les memòries que va escriure son pare. Artemisa, violada ben jove per un pintor del taller, va vindicar la condició femenina no només en signar els quadres que considerava dignes, sinó que va retratar amb solvència única les expressions que no saben pintar els homes. Els seus quadres evoquen dones rellevants (Lucrècia, Cleòpatra…), tractades amb admiració per la seva valentia. És el cas de Judit, a qui presenta, lluny de l’habitual imatge fina i angelical, com una dona adulta, forta i decidida quan degolla sense pietat Holofernes, amb l’ajut d’una altra víctima. L’exemple més clamorós és l’oli signat on mostra l’acuitament de dos vells lascius a Susanna. Un tema clàssic tractat per molts de pintors, però sempre presentant als sàtirs com a vellets enamorats i a la víctima de l’assetjament submisa, resignada i, fins i tot, aquiescent. Sols Artemisa copsarà com cal l’intent de resistència i el manifest rebuig contra els abusadors. Per a mi, tot i que el Llibre de Susanna no figura a l’Antic Testament per l’oposició dels jueus i dels protestants, és una de les més belles làmines que guard d’allò que en deien Història Sagrada. Els dos vells perversos avisen Susanna que si no manté relació sexual amb ells, denunciaran haver presenciat el seu adulteri, amagats darrera d’un arbre. Com que ella es manté ferma, la imputen i el tribunal la sentencia a mort. Abans de l’execució, el jove Daniel demana al tribunal que deixi fer una pregunta als dos acusadors per separat: darrera quin arbre vàreu veure la descrita infidelitat de Susanna? Les respostes antagòniques desemmascararen els difamadora i capgiraren la pena de la vida cap als maltractadors que foren lapidats. No, no passeu pena que no he fet un espòiler del llibre. Aquest episodi no és a Declivi, però hi trobareu l’atmosfera i el perfum de la defensa que fa l’autor de les dones subjugades. Si l’he tret a rotlle és per destacar la quantitat de suggeriments que trobareu en el camí, plàcid i entretingut, de la novel·la; més que un llibre o, si ho preferiu, un llibre que convida llegir-ne més.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DECADÈNCIA

El declivi és el punt que precipita la decadència vital, la passa que precipita cap a l’extinció. No debades, la primera imatge que forçat ha de venir als ulls d’un lector que ja s’hagi endinsat a l’edat provecta, i posem que el tomb dels setanta anys deu ser una fita ben indicativa per posar el llistó, és la mirada cap a l’abisme. El declivi és el moment que convida a fer inventari i que, en comptes de dissenyar projectes, incita a rememorar el passat per perdonar-nos tot allò que no hem fet o que hem fet malament i, ja que ningú no ho farà millor per nosaltres, recrear-nos en els instants més bells de les nostres vides i en les millors companyies que hem compartit. És l’inconscient que ens fa reconvenir la història? Tenim una memòria a conveniència? Evocar el nostre passat és un intent de transformar l’autocrítica en exaltació biogràfica? És ben possible que, quan veus la llum fosca de la mort per la retxillera de la porta de la teva cambra, oblidis allò que vertaderament has viscut i ho converteixis en allò que hauries volgut viure. O, després de l’autoengany, com farà la baronessa de Declivi, no ens crema la necessitat de parar taula a la veritat? I, com assumim allò que indefectiblement ens espera? Amb por? Pànic? Indiferència? Un mínim de respecte ni que sigui? Quin és el vertader sentiment dels qui, en públic, es fan el valent i diuen que no temen gens la mort? En tot cas, Declivi és un desafiament a fer-nos preguntes i, si més no, a reflexionar.

Tomeu Matamales és molt més vell que jo: em guanya de vuit dies que impedeixen compartir el signe del zodíac. Ell és Àries, però no s’ajusta gaire a la descripció que feia Joan Alegret dels escriptors catalans d’aquest grup: estil sec, masculí i marcial, com a signe de foc. Al contrari, frases llargues i abillades; vellutades sovint, però sense embafar de barroquismes. Ben construïdes de cap a peus. Crec que, d’en Tomeu, he llegit tot quant ha publicat i, només això, ja significa que m’agrada com escriu i em té de fidel seguidor. Dit això, mai no havia passant tant de gust com ara amb Declivi. Pens que no és la novel·la que més el satisfà. No té la pretensió històrica d’altres relats anteriors. No és la narració més ambiciosa d’objectius ni, segurament, la que més feina li ha suposat, però al meu veure i entendre és la que delata major maduresa narrativa.

POST SCRIPTUM

(21-II-2025) Presentació de MORT DE MARE

Quan ja havia començat a enllestir aquesta ressenya de Declivi, dia 21 de febrer de 2025 vaig assistir a Santanyí a la presentació del darrer llibre de l’escriptor i músic3. Mort de mare és una recreació, condicionada però lliure, de l’obra del mateix títol del prevere Jaume Serra i Adrover (1934-2023) publicada l’any 1981. Es tracta d’un homenatge a l’autor primigeni que va guiar les inquietuds culturals de Matamales i d’altres joves quan va estar destinat a la pràctica parroquial a Manacor. Si Declivi aplica el bisturí a la senectut i a la decadència, Mor de mare aborda l’extinció i la visió de l’abisme definitiu, amb l’efusió dels sentiments i dels dubtes existencials d’un fill davant la mort de sa mare i, amb ella, la d’una fora vila de Mallorca que desapareix irremeiablement. Era gairebé un fet biològic. Després de tractar el declivi, era de preveure que Matamales agafaria per les banyes el tema de la mort. Conscient que és un llibre que recrea un altre llibre, l’he llegit amb interès, però no vull que la immediatesa d’un comentari em faci desviar l’atenció i, molt menys encara, perdre el gust d’assaborir la reflexió sobre la decadència que m’ha brindat Declivi, amb una visió crítica del menysteniment de les noves generacions cap a les anteriors, una situació habitual i cíclica entre pares i fills.

EN MATASETZES (narrador, músic, dibuixant…)

Després de parlar de Declivi, cal referir-se a l’autor. El llinatge Matamales evoca el qualificatiu matasetzes. L’expressió escau com sabateta a son peu. Segons la llegenda urbana, el malnom original s’adjudicà a un infant que, amb una sola tirada, va treure setze bolles del cercle de joc. A Matamales se li pot aplicar per la multidisciplinària i polifacètica dedicació artística, tant en el camp de la Literatura com en el de la Música i, en un camp més discret, del Dibuix. En el primer cas, excepte Mort de Mare, el darrer, recent i calent llibre de Matamales, en procès de pair-ne la lectura, crec que els meus ulls han primfilat tot el que ha publicat i, fins ara, tot m’ha agradat. Guardonat en diversos certàmens, fins ara coneixem Les rares pedres fines (Bromera, 2003), Bel Canto (Editorial Moll, 2006), L’illa d’Antígona (El Gall, 2009), Paradise of Love (2012), La família Amat (2016), Nova Esmirna, (2018), Declivi, (2022) i Mort de Mare (2025), els cinc darrers publicats per Món de llibres. Tot i que no publicà formalment el seu primer llibre fins als 50 anys, la vocació literària de Matamales venia de ben lluny. A una entrevista de quan just just havia complert els 20 anys, certificà alhora la passió per la literatura i la defensa de la llengua: Aparte de la música mi principal dedicación es la literatura; llevo un ritmo de tres libros semanales. Tengo esbozadas alguna canciones, siempre en mallorquín, jamás escribiré en otro idioma4.

Dit això, cal insistir que som davant d’un personatge polièdric que ha excel·lit en tots els papers de l’auca que ha volgut practicar. Les il·lustracions que he volgut inserir per acompanyar la ressenya canten santa clara. Delineant de professió, va fer feina durant tres dècades a un conegut despatx d’arquitectura de Manacor fins arribar a la jubilosa jubilació5. No serà, però, el vessant laboral el que projectarà el seu nom. De ben jove, ja el trobam assegut a la bateria dels Amigos. Amb aquest grup començarà a fer-ne de les seves. L’any 1972, sota l’impuls i l’empara d’Antoni Parera Fons, director del segell discogràfic Hispavox, va enregistrar un LP de cançons mallorquines populars que anaven des de La Dama d’Aragó fins al Parado.

L’any 1986, amb Calabruix, un duet amb Francesc Cortès, Matamalas enregistrà Som, amb dotze cançons seves, i el poema Escola Graduada de Blai Bonet. Un disc, per cert, que atesa la seva qualitat reclama a les totes una nova edició.

Posteriorment, l’any 1991, ara en solitari, enregistrà Missatges en clau6.

Els anys 80 va excel·lir com a dibuixant i guionista d’historietes a dues publicacions del seu poble, Soterrani i Llunari, exportades també al còmic Sa Lavativa de Palma7.

UN EFAKIÀ DE LA PRIMERA FORNADA

És indubtable que Guillem d’Efak exercí un lideratge i un mestratge que influïren sobre la següent generació. Almenys sobre els qui varen saber veure i aprofitar la llum d’aquell far. Dia 27 de maig de 1970, amb els tendres 18 acabats d’encetar, Matamales actuava a les Fires de Manacor al costat de Guillem d’Efak (amb quaranta anys de doble negritud a l’esquena) i Els Valldemossa (aleshores amb na Margaluz com a vocalista). Just una dècada després, el maig de 1980, els Amics, amb les particel·les enviades per Antoni Parera Fons, acompanyarien Guillem d’Efak a la Sala Imperial del seu poble nadiu a l’estrena del Siau qui sou! El regne enmig del mar, en un recital que ha esdevingut una fita. Matamales també va participar a l’irrepetible concert Un cant a l’amistat, el recital-homenatge que es va retre a Guillem d’Efak, ja molt malalt, el juny de 1994.

D’aleshores ençà, amb Guillem post mortem, Tomeu Matamales ha estat sempre a disposició per enaltir el nom del poeta i cantant del Barracar. El 1997, va ser un dels presentadors de Balada d’en Guillem d’Efak a l’enyorada Casa Catalana de Ciutat.

Un any després, el 1998, amb GOM TEATRE (amb Joan i Jaume Gomila i amb Pep Alba), iniciava una gira que acabà amb l’enregistrament de Poeta en bicicleta. Més recentment, el 2016, va tornar cantar, també amb Pep Alba, a la presentació de l’Obra Poètica al claustre de Manacor.

Gracià Sànchez, Joan Gomila, Joan Mas i Vives, Antoni Riera, Tomeu Matamales, Maria Antònia Oliver, Mònica Pastor, Jaume Gomila, Bernat Nadal i Pep Alba a la presentació de l’Obra Poètica
Una taulada d’Efakians a Can Lliro aquell vespre

Per referir-nos només als actes més reeixits, podem afegir el que es va fer a la Torre dels Enegistes, el lloc on donaren garrot a Jordi Roca, el setembre de 2020, en plena pandèmia, amb la Nit d’Efak i de Foc en defensa de Guillem d’Efak front a la mentida i la manipulació de qui pretenia capgirar el clam contra la pena de mort i la defensa de l’amor que Guillem va fer de la codolada popular.

En definitiva, Tomeu Matamales, ha fet retxa ferm com a músic i escriptor rere les passes de Guillem d’Efak i, com és sabut, els millors deixebles són els que emulen i enalteixen els seus predecessors.

NOTES

1 La meva àvia paterna, era neboda de Pere d’Alcàntara Penya. Jo encara vaig tractar els seus fills, sempre vinculats als meus pares. Mantes de vegades ens explicaren que un dia tocaren a ca seva i quan Penya demanà qui era, la criada va dir que era un home a qui li havia estampat la porta els morros, perquè anava  brut, ple de taques d’oli i parlava malament el mallorquí. S’Arxiduc! – va cridar – i sortí com un llamp a la correguda del casal del carrer dels Moliners. Va ser a temps d’encalçar i agafar Lluís Salvador quan s’allunyava devers Sant Miquel per disculpar-se. En tot cas, la descripció de Tomeu Matamales s’ajusta a la veritat i s’allunya de la falsa figura que ens ha volgut encolomar Carme Riera.

2 Serveixi d’informació complementària, per descobrir els béns que l’Arxiduc tenia a Mallorca, el repartiment que va fer Vives entre els seus quatre fills, els tres que va tenir amb Lluïsa Vennezze i la que va tenir amb Aina Ripoll: Gigi es quedà amb Son Gual, Can Vallés i la meitat de Son Ferrandell; Gigetta va rebre Son Moragues i S’Estaca; Gino, Son Galceran, Ca Madò Pilla i l’altra meitat de Son Ferrandell; finalment Lluissina va heretar Sa Foradada, Miramar, Sa Pedrissa i Son Marroig, a més del Nixe que va romandre avarat a Portopí i acabà convertit en ferro vell.

3 Cosme Aguiló va actuar com a padrí de fons del llibre. Una magnífica presentació que mereix ser publicada per la brillant dissecció lingüística i antropològica que fa del llibre. En tres o quatre ocasions, Aguiló demanà si aquell fragment o aquell altre eren de l’original de Serra o de la recreació de Matamales. Impossible fer-ne millor elogi.

4 Baleares, 20 de maig de 1972

5 En més d’una ocasió se l’ha descrit com a arquitecte

6 Sobre el món de la música, és més que recomanable veure la conversa mantinguda entre Pep Alba i Tomeu Matamales de l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=ce_R4K8tdOk

7 Resulta d’interès la valoració que va fer Tomeu Caragol d’aquesta faceta de Matamales i, en el mateix reportatge, l’anàlisi que l’historiador Antoni Tugores va fer del Manacor del temps del Paradis of love. Ho podeu llegir en aquest enllaç: https://www.centpercent.cat/el-tomeu-matamalas-dibuixant-i-assagista/

ALTRES IMATGES

AMIGOS, 1970
Entrevista AMIGOS 1972
2016. Matamales pregoner del seu poble

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 25 de febrer de 2025 per Bartomeu Mestre i Sureda

A LA RECERCA DE JAUME VICENS I MAS

Deixa un comentari

 

Carnet de soci del Barça

Fa poques setmanes, Margalida Vicens Veny va lliurar a la Penya Barcelonista Els Tamarells el carnet 3.321 de soci del Barça d’un oncle de son pare i va explicar una història corprenedora que reclama divulgació. Jaume Vicens i Mas, Ramonet de malnom, va néixer a Felanitx dia 22 de març de 1904. Son pare, Jaume Vicens i  Garcies, com tants de felanitxers de la primeria del s. XX, va partir a l’arrisca l’aventura cap a Amèrica a provar fortuna i mai més no en saberen noves. A la Vila va deixar l’esposa, Margalida Mas i Barceló, i els seus tres fills, Miquel, Sebastià i Jaume.

Sebastià, Jaume (amb el cèrcol), sa mare i Miquel

L’any 1926, després del servei militar, Jaume va trobar feina de cuiner al restaurant d’un hotel de Barcelona. Va anar a viure al carrer Salvà, darrera del Paral·lel, d’on es traslladà el 1936 al Raval, concretament al n. 14 del carrer Sadurní, al cap de cantó amb el carrer de Sant Josep Oriol.

Fotos d’en Jaume per Barcelona

A Barcelona l’agafà la guerra i, gràcies a la mediació de la Creu Roja, va mantenir correspondència amb la família de Felanitx. Les darreres cartes creuades són la que ell va escriure dia 30 de desembre de 1937, on diu que segueix bé, i la que li va correspondre la família dia 22 de febrer de 1938. Ja no hi va haver resposta. Més endavant, a la casa pairal, va arribar la cartera d’en Jaume, amb el carnet del Barça, el d’identitat laboral i la carta esmentada. Encara que sense cap confirmació, per tradició oral s’ha dit que va morir víctima d’un bombardeig i, com veurem, és la tesi més plausible. 

La darrera comunicació creuada amb la família

Amb aquesta informació i gràcies a les indicacions de persones solvents consultades (Aina Adrover, Bartomeu Garí, David Ginard, Marçal Isern, Xavier Margais, Josep Lluís Martin Berbois, Jaume Miró, Sebastià Serra, Josep Maria Solé i Sabater, Antoni Tugores i Joan Villarroya), hem accedit sense èxit a moltes bases de dades. Entrevistats amb la responsable del Projecte Persones Desaparegudes – Contacte entre familiars, s’ha obert un expedient per veure si, en els arxius de la Creu Roja, trobaríem rastres de la mediació exercida durant la guerra i, sobretot, qualque pista sobre la devolució de la cartera (on la trobaren?, quan?, qui?). A l’espera de resposta, cal abominar dels fatalismes (no hi ha res a fer, no ho sabrem mai…), perquè la indagació exigeix paciència i persistència.

Recerca en curs de la Creu Roja

Més enllà de les especulacions, hi ha notícies que permeten intuir el desenllaç. Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, profanant l’article 22 del tractat de La Haia de 1927 que prohibia bombardejar població civil, l’aviació feixista italiana que, amb base a Pollença, utilitzava Mallorca com a portaavions, va descarregar sobre Barcelona 45.000 kg. de bombes.

Bombes sobre el centre i el Raval
Els bombers cercant cossos entre les runes

El bombardeig de la nit del 17 al 18 de març de 1938 va deixar un balanç de 551 persones mortes i 172 edificis destruïts. El carrer Sadurní on vivia en Jaume va quedar convertit en un munt de runa (*). Les víctimes, tant els ferits com els morts, eren transportades a l’Hospital Clínic, on la gent acudia a fer-se càrrec dels familiars, mentre que els cossos no identificats eren traslladats al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Tot fa pensar que allà va anar a parar el cos de Jaume Vicens, la mateixa setmana que hauria fet els 34 anys (**). Hi ha una altra informació que afegeix versemblança.

Premsa de dia 18 de març de 1938

Dos mesos després del bombardeig, a finals de maig de 1938, El Día Gráfico i La Vanguardia publicaven la crida a les quintes de 1925 i 1926, corresponents als nascuts el 1904 i el 1905. En Jaume s’hauria d’haver incorporat aquella mateixa setmana a la caixa de reclutes, amb plat, cullera, flassada i sabates de bon ús. Sembla lògic que, si hagués estat viu, ho hauria notificat a la família i, d’altra banda, com a censat a Barcelona, el seu nom apareixeria o bé a les llistes dels mobilitzats o a les dels procediments sumaríssims contra els desertors. No consta enlloc.

Crida als nascuts els anys 1905 i 1904

La mort sobrevinguda és colpidora i malmena la vida de l’entorn, però hi ha un trasbals emocional que agreuja el dolor: la desaparició d’un familiar. Encara que hom s’aferri a l’esperança, el pas del temps genera una inquietud que es fa crònica i provoca desassossec. Jaume Vicens i la seva família són víctimes d’aquella guerra. El bombardeig de la població civil va ser un crim de guerra que mai no ha estat jutjat. El 1938, a Barcelona, els avions de Mussolini, Hitler i Franco provocaren 2.404 víctimes, de les quals 2.071 estan documentades amb nom i llinatges. En Jaume podria ser un dels 333 cossos sense identificar.

Premsa de dia 18 de març de 1938

A la darrera carta, el seu germà Sebastià, en nom de sa mare i de la família, li diu que el niño demana molt per ell. El nin, aleshores de 7 anys, era Jaume Vicens Manresa, l’únic nebot i l’únic continuador de la nissaga, i va morir l’any 2001 sense notícies per poder transmetre a les seves dues filles. Li privaren el dret de saber què havia estat del seu oncle, el dret de recobrar els seus ossos o, si més no, d’indicar-li on podria honrar el seu record. El dret a la Veritat. El dret a la Memòria. El dret a la Justícia Històrica.

Cementiri de la Pedrera

Són temps de  Nadal, però aquest article no és cap vou-veri-vou, ni cap conte ensucrat, ni cap intent d’emmascarar unes festes pantagruèliques en el temps de guerra que pateix el món. No, aquest relat és un clam a bastir una reflexió solidària amb totes les víctimes innocents, molt especialment amb les persones desaparegudes i els familiars que esperen respostes. Ni que sigui com a fet simbòlic, com un gest de reparació i de dignitat, estaria bé que l’Ajuntament de Felanitx organitzàs una visita al cementiri de la Pedrera de Montjuïc per dipositar-hi unes flors i col·locar-hi una placa que convidi a dedicar un pensament a tots els Jaumes que, víctimes civils d’aquella guerra incivil, hi romanen sepultats sense confirmació oficial.

(*) En el solar devastat per les bombes, l’any 1947 aixecaren el Cine Argentina, ja desaparegut. El carrer Sadurní l’any 1938 ja era un carreró, però encara es va escurçar més (avui s’anomena Nou de Sadurní). A l’antiga part dels nombres senars hi ha la plaça Manuel Vázquez Montalbán, on s’aixeca un hotel Barceló de la cadena felanitxera. L’espai que ocupava el n. 14, on vivia Jaume Vicens, ara és la plaça Salvador Seguí.

(**) L’abril de 2019 Memòria de Mallorca va incorporar el nom de Jaume Vicens Mas al memorial que hi ha en el cementiri de Palma i se’n va fer ressò en el butlletí d’aquell mateix mes, amb la informació de la família, però amb un petit error: no va ser son pare el qui va escriure la darrera carta, sinó el seu germà en nom de sa mare.

PS.- Amb l’autorització de la família i amb l’objectiu d’informar la gent del seu poble, amb l’esperança que hi hagi qualque persona que pugui fer qualque aportació, he publicat un extracte d’aquest article en el setmanari Felanitx d’avui, dia 19-XII-2024

Article publicat al Felanitx

PERIPÈCIES FELANITXERES DE PERLES I PERLERES

Deixa un comentari

PREÀMBUL

Hi deu haver ben poca gent de la Vila que no hagi sentit parlar mai de les perleres de Felanitx. Això no obstant, gairebé totes les informacions es refereixen a les darreres marques aparegudes a partir de 1950 (Islas, Nereida, Ondina…). La desmemòria amb les primigènies és totalment lògica, perquè amb la punyetera mania que tenim les persones de morir-nos, les més joves que varen fer feina a la primera factoria ara, forçat, forçat, haurien de tenir més de 110 anys. De l’aventura original que en els anys més productius va donar feina, en conjunt i aproximadament, a tres centenars de felanitxeres, no hi ha (almenys no ho hem trobat) cap investigació històrica que permeti treure’n l’aigua clara amb detall. L’economista Carles Manera diu que l’empresa perlera s’instal·là a Felanitx l’any 1912 i Ramon Rosselló afirma que donava feina a un centenar de dones. Hi ha, això sí, dues fotografies d’aquelles dones, a la darreria dels anys 20 del segle passat, que constitueixen un testimoni amb un altíssim valor documental. Amb tot, la poca informació que hi ha d’aquelles perleres, obliga a capficar-se a les hemeroteques per desenteranyinar la memòria i poder verificar que, efectivament, des de 1912 i fins el juny de 1931, Felanitx va tenir una important fàbrica de perles i que, posteriorment, a partir de 1950, hi va haver altres factories.

ELS ORÍGENS

Els germans Heush, Eduard Frederic (1865-1937) i Karl Hug (1867-1945), empresaris d’Aquisgrà, es traslladaren a París l’any 1890 i, dos anys després, crearen a Barcelona La Metalúrgica Española que fabricava petits objectes de merceria (agulles tancadores, pinces, didals, cremalleres, pinces pels cabells…). L’èxit que els va representar la producció artificial de perles, mitjançant un procediment que havien iniciat i patentat a París, els va dur a fundar IEPISA (Industria Española de Perlas de Imitación). Ben aviat obriren una delegació, l’any 1901, al barri de Santa Catalina de Palma1, i una altra, el 1902, a Manacor. La doble raó de venir a Mallorca derivava de la inexistència de conflictes laborals (a diferència de Barcelona) i del fet que a l’illa hi havia tradició en l’artesania de vidre, essència de la fabricació de les perles. L’any 1912 obririen una tercera factoria al carrer de l’Hospici de Felanitx, davant de l’església de Sant Alfons, traslladant-se l’any 1922 a l’antiga fàbrica de gas i electricitat. El mes de juny de 1931, quan l’empresa traslladà el seu gerent a reforçar la fàbrica de Manacor, la factoria de la Vila va tancar. Possiblement, l’arxiu amb tota la documentació (contractes laborals, albarans de vendes, llistats de nòmines…) es va enviar a la seu central de Barcelona o a Manacor, però en no haver-hi pogut accedir ens hem hagut de limitar a fer un buidatge de la premsa i rescatar totes les informacions publicades que la recerca ens ha permès trobar.

NOTES DE DIARI (i viceversa)

La primera referència localitzada referida la factoria de la Vila apareix a El Felanigense de dia 28 d’octubre de 1916. El setmanari informa que l’Ajuntament, per tal d’establir els preus de consum a aplicar a les diverses indústries (majoritàriament agrícoles), ha convocat tots els gremis d’acord a un calendari per assignar les quotes corresponents a satisfer. La fàbrica de perles estava citada per anar a la Sala dia 3 de novembre.

Dia 4 d’agost, de 1917, En Xerrim (setmanari satíric de Sóller) informava: Per Felanitx succeeixen uns passos ben raros. A sa fàbrica de perles del carrer de l’Hospici (d’una francesa) tenen per majordoma una aprofitada d’aquelles a qui sa feina les fa por. Quan passava per aquell carrer, vaig sentir un bon trull dins sa fàbrica i me vaig acostar a dues d’aquelles aclaridores d’embulls que me digueren que sa majordoma, per guanyar molt i fer poca feina, robava perles a ses altres treballadores i les posava en es seu caramull, però la Mare de Déu de Lluc va voler que l’atrapassin i ella, per dissimular es robo, va anar a s’excusat i les tirà dedins. La notícia confirma que l’aparició d’informacions a la premsa relatives a una empresa, generalment ve determinada per les peripècies, fins i tot les calamitats, que es puguin originar en el seu entorn. Ho palesa la relació d’incidències que hem localitzat (vaga, abús laboral, robatori, tempesta…). Les transcrivim evitant les repeticions, atesa la circumstància que els diaris de Ciutat (Última Hora, El Día, Correo de Mallorca…) solien copiar i transcriure la informació de la premsa local.  

El 19 de juliol de 1924: En la fábrica de perlas montada en el edificio de la Central Eléctrica de esta ciudad, prodújose el miércoles último un conato de huelga, provocada por un anuncio de la Administración rebajando el precio del trabajo a destajo que ejecutan las operarias de la sala llamada de las sureras. La mayor parte de las jóvenes ocupadas en esta sección, mostráronse disconformes con la rebaja y se negaron a entrar en el taller produciendo la natural anormalidad en la marcha de los trabajos en las demás secciones. La autoridad municipal hizo que varios de sus dependientes vigilaran las inmediaciones de la fábrica, en previsión de lo que pudiera ocurrir. Hoy está la huelga casi del todo solucionada, mediante el reingreso paulatino de las mismas operarias.

El 27 de setembre de 1924: Persona respetable a la que no podemos desatender, se ha acercado a esta Redacción para suplicarnos que desde estas columnas llamáramos la atención de quienes están encargados de la dirección administrativa de la fábrica de perlas montada en esta ciudad, respecto de la conveniencia de que a las niñas menores de 14 años ocupadas en aquel taller, no se les permita el trabajo más que en un numero de horas limitado y prudencial, cual conviene a su desarrollo físico.

El 12 de setembre de 1925, sota el títol LA TORMENTA DE AYER, el setmanari escrivia: No se tiene recuerdo de una tempestad tan imponente y amedrentadora como la que descargó ayer sobre esta ciudad entre las dos y las cinco de la tarde (…) sus efectos se dejaron sentir en la mayoría de las casas, produciendo chispas en muchas instalaciones eléctricas interiores y dejando en otras totalmente fundidos los hilos conductores. En la fábrica de perlas el pánico fue mayúsculo, por la gran aglomeración de muchachas y por estar sus salas adosadas a la central eléctrica, que hubo de resistir el mayor empuje del intenso relampagueo, hasta el punto de quedar doblada la antena receptora del pararrayos del edificio.

El 17 de març de 1926, Ela anunciava: Próximo cierre de las fábricas de perlas de Palma, Manacor y Felanitx. La notícia va inquietar a les gairebé tres-centes perleres de la fàbrica de la Vila. Mesos després, el 3 d’agost de 1926, el Correo de Mallorca esvaïa la falsa alarma: Hace días que circula con insistencia el rumor de que inconvenientes de índole comercial, ponían en situación critica la industria de fabricación de perlas de imitación, hasta el punto de sospecharse que vendría en breve un cierre general de fábricas. Como es asunto éste que tiene mucha importancia para Felanitx, puesto que es elemento de trabajo para algunos centenares de mujeres, hemos procurado averiguar lo que haya de cierto, acudiendo al Regente de la fábrica montada en esta ciudad, el amigo don Antonio Mus, quien nos ha confirmado que, efectivamente, dicha fabricación ha tenido que luchar con serias contrariedades; si bien, gracias a los trabajos que la Central ha realizado, puede considerarse de momento conjurada la crisis, habiendo recuperado su natural actividad los trabajos de fabricación de perlas. De ello debemos alegrarnos los felanigenses, por el venero de riqueza local que representa esta manufactura.

El 27 de febrer de 1927, El Felanigense informa d’un intent de robatori de la bossa on hi havia la setmanada de les perleres. Durant les investigacions, una dona s’esbuca davant de la Guàrdia Civil i confessa que ha estat ella l’autora: se trata de una mujer acosada por la miseria que se ve precisada a mantener con el producto de su jornal a su marido y dos hijos, uno de pecho. Mesos després, el 15 de juliol de 1927, El Día publicava: Ayer a las once se celebró la vista de la causa instruida contra Catalina Manresa Barceló acusada de un delito de hurto. Constituyeron tribunal el Presidente señor Delgado y los magistrados señores De Paz y Bernardo. Sostuvo la acusación el abogado fiscal señor Serna Navarro. La defensa corrió a cargo del abogado don Honorato Sureda. Según las conclusiones del fiscal, la procesada, el día 21 de Febrero último, estando ocupada en la limpieza del despacho del Director de la fábrica de perlas de Felanitx, se apoderó de un saco que contenía la cantidad de 1.400 pesetas. Estimó el fiscal el hurto con la agravante de abuso doméstico y pidió la pena de 2 años, 11 meses y 11 días de prisión correccional. La defensa apreció en contra del fiscal y solicitó la absolución o en otro caso el hurto simple.

El 5 maig de 1928 El Felanigense reproduí una Reial Ordre de 1927 del Ministeri de Treball, Comerç i Indústria que obligava a establir els salaris laborals en relación a la forma de contribuir los patronos a la constitución obligatoria de pensiones de vejez para sus asalariados destajistas. Per tal de procedir, se convocava a todas las entidades o asociaciones patronales y obreras así como a los patronos y obreros no asociados de Manacor y su partido judicial, de los Ramos que se detallan i, a la llista amb els oficis, aparexien les Montadoras de objetos de fantasía, monederos, enfilaje y corte de perlas imitación, cosedoras y adornadoras de paraguas, sombrillas y abanicos. Dos mesos després, dia 30 de juny, el Boletín Oficial de la Provincia informava que El Patronato de Previsión Social de Cataluña y Baleares hace público que acordó fijar el salario-tipo que indica a los efectos del Retiro Obrero Obligatorio de los destajistas de los ramos de Quincallería (enfilaje y corte de perlas de imitación) de Manacor y su partido judicial. La millora social que va representar per a les treballadores va tenir efectes pràctics no només per a la jubilació, sinó també per atendre un subsidi de maternitat o possibles invalideses.

Aquell mateix estiu de 1928, transcorreguts dos anys d’ençà dels anuncis que havien augurat un possible tancament de les fàbriques de perles, l’alarma es tornava a disparar. Aquesta vegada, hi havia un motiu concret que posava en risc la viabilitat de la indústria. Dia 1 d’agost, el diari Ultima hora publicava un llarg escrit, Problemas económicos. A tall Editorial, recapitulava la informació apareguda a la premsa de Barcelona2. El fet que el govern espanyol aprovàs l’increment del 400% de les taxes duaneres a aplicar sobre les varetes de vidre que s’importaven de França, essencials per a l’elaboració de les perles, era pràcticament una sentència de mort que podria provocar el tancament de les factories de Barcelona, Palma, Manacor i Felanitx.

La dramàtica situació que generava la desprotecció del sector per part de l’estat, va escampar-se arreu com una taca d’oli. Tres mesos després, dia 26 d’octubre, el Correo de Mallorca persistia en l’alarma en termes similars: ¿Se cerrarán las fábricas de perlas imitación? El paro afectaría mucho a Mallorca. Por la prensa de Barcelona, nos enteramos que una comisión de obreros de la fábrica de perlas artificiales, establecida en aquella ciudad en nombre de sus compañeros visitó al Gobernador civil, señor Miláns del Bosch, exponiéndole que a causa de haberse aumentado en un 400 por 100 los derechos arancelarios para la entrada en España de la varilla de cristal, primera materia destinada a la fabricación de perlas, existe la amenaza de que la dirección de la industria (que en la actualidad ya lucha con grandes dificultades para desenvolverse por la competencia extranjera) se vea obligada a cerrar las cuatro fábricas que posee, una en aquella capital y las otras tres en Mallorca (Palma, Felanitx y Manacor) dejando en la calle a más de dos mil obreras. De esperar es que a esta gestión del gobernador civil de Barcelona se unirán las de esta provincia, por lo que el paro nos afecta y por tratarse de una industria que tanto trabajo da a humildes trabajadoras. Según nuestras referencias, los jornales que anualmente se pagan a las obreras y obreros ocupados en las cuatro fábricas ascienden a más de dos millones de pesetas.

Les raonades i raonables alarmes varen generar una situació d’emergència i s’activà una campanya orientada a fer rectificar el despropòsit. La mobilització laboral de les més de mil perleres de Mallorca, d’una banda, i els escrits de protesta aixecats des de diverses instàncies públiques de l’illa (entre d’altres, el governador de les Balears i l’Ajuntament de Felanitx), instaren al govern espanyol a rectificar les mesures fiscals aprovades. Sols així es va reprendre l’activitat perlera. Finalment, dia 10 de novembre dde 1928, El Felanigense informava: Se enteró la Comisión de una atenta carta del Director de la fabrica de Perlas Imitación, dando las gracias a la Corporación por haber elevado atenta instancia suplicando a la Superioridad no se eleven los derechos de Arancel señalados a los vidrios en barras, al ser introducidas a esta Nación.

Dia 22 de desembre de 1928, El Felanigense es feia ressò d’un drama familiar i destacava l’esperit de solidaritat obrera i estima personal que hi havia entre les treballadores de la fàbrica de perles felanitxera: Otro caso de infortunio desesperante es el que agobia a una modesta familia de esta vecindad, que en el transcurso de pocas semanas ha visto pasar a la eternidad hija, madre y abuela. Muerta esta última, enfermaron casi simultáneamente la hija y la nieta; no resistió la joven muchos días al ataque de fulminante enfermedad dejando de existir cuando su madre no estaba aun fuera de peligro, y a poco la siguió ésta al sepulcro, completándose así el cuadro desgarrador de mortal abatimiento. Con motivo de la muerte de esta última, Catalina Adrover Bennasar, que trabajaba como encargada de una de las secciones en la Fábrica de Perlas Imitación, el personal del taller dio ayer un alto ejemplo de compañerismo y delicadeza de sentimientos, costeando un funeral por el alma de la amiga y asistiendo a él en numeroso grupo, sin faltar ninguna de las jóvenes que trabajan en aquel establecimiento, rindiendo ese postrero y piadoso recuerdo de amistad y consideración a la que compartió con ellas la vida de trabajo. Las obreras de la Fábrica de Perlas han reforzado la ya sólida reputación de solidaridad y estimación que las une, dando un hermoso ejemplo de cristiana fraternidad, favorablemente comentado por todo el pueblo.

Dia 4 de gener de 1930, El Felanigense, en un escrit crític contra els imposts sobre les petites empreses locals, distingia ente la factoria de perles i els tallers: Felanitx es una población que vive casi exclusivamente de las energías corporales de la multitud trabajadora, afianzada por la producción de los campos. Aparte de la fabricación de perlas artificiales — que es una industria exótica que no tiene de felanigense más que la mano de obra — no existe en esta población más que el pequeño taller de cada oficio destinado a cubrir las necesidades locales, taller en donde trabaja a veces el patrón solo o a lo sumo son dos o tres oficiales y sin embargo, cuando viene el caso de fijarles una cuota tributativa, para nada se tiene en cuenta su modo de ser especial.

Dia 12 de febrer de 1930, l’historiador Miquel Bordoy Oliver (1877-1953) impartí a La Protectora la conferència Vicissituds de la nostra Agricultura, Indústria i Comerç. Després de referir-se a les brodadores diu: Tan important o més que aquesta indústria es la de les perles imitades que, a nom d’una empresa estrangera, va estar establerta primerament a una casa del carrer del Hospici. En esclatar la gran guerra l’any 1914 va patir un eclipse, però no es torbà a rebrotar, amb més esponera, en el casal de la antiga fàbrica de gas, on han treballat a temporades més de cent deu operaries, a més de les que, en número considerable, treballen a ca-seva. Aquest treball confirma dues qüestions rellevants: aclareix i delimita els dos domicilis on va estar instal·lada la factoria i referma la quantitat de dones que hi feien feina: més de cent deu perleres a la fàbrica i un número considerable a ca seva.

Dia 25 d’octubre de 1930, El Felanigense informava d’un altre exemple de solidaritat obrera de les perleres de la Vila davant de l’infortuni d’una companya: Las jóvenes obreras de la Fábrica de Perlas de imitación, dieron anteayer una nueva prueba de solidaridad y compañerismo con motivo de la muerte de la que compartió con ellas el trabajo de taller, la bondadosa joven Rosa Albons y Ramis, que sucumbió después de larga enfermedad. Voluntariamente socorrieron en mancomunidad a la familia y asistieron al sepelio, en prueba póstuma de la amistad que las unió.

En el Correo de Mallorca de dia 24 de març de 1931, s’informa: Retiros obreros. En las oficinas de la Caja de Pensiones y de Ahorros, Quint, 6 y Brossa, 19, se ha recibido la orden de pago, por los conceptos que se expresan, a favor de los obreros inscritos en el Retiro Obrero obligatorio que a continuación se detallan. A la relació apareixen les felanitxeres Antònia Artigues Fons, Joana Bonnín Vicens i Maria Bordoy Mas, afiliadas por la entidad patronal, “Industria Española de Perlas imitación” por subsídio de maternidad.

Dos mesos després de proclamar-se la República, dia 13 de juny de 1931, coincidint paradoxalment amb el dia que cada any les perleres de Felanitx feien una festa al seu director, El Felanigense sota el títol UNA INDUSTRIA SUSPENDIDA publicava: La fábrica de perlas imitación era para Felanitx un recurso de ingresos saneados, que no cedía en importancia a ninguna de las industrias que dan ocupación a la mujer. En las épocas de funcionamiento normal, un centenar de jóvenes tenían allí segura su semanada, y algunos miles de pesetas venían de fuera a rebosar la medida de los recursos económicos de gran número de familias felanigenses. Pues esa industria en otro tiempo próspera, ha cerrado indefinidamente su funcionamiento en esta ciudad. La mengua en la demanda ha impuesto esta restricción; y aunque no se dé como definitiva, aunque la casa central trabaje para encontrar nuevos mercados, las esperanzas de reacción son muy vagas y remotas. Con el cierre de la fábrica de perlas nuestra ciudad pierde uno de sus más estimables veneros de riqueza y, de una riqueza que no tiene suplemento fácil, porque no abundan los trabajos permanentes adecuados a la condición de la mujer. D’aquest luctuós final de la factoria de Felanitx, se’n farien també ressò els diaris Última Hora (dia 16 de juny) i El Día (dia 18), ambdós lamentant el tancament, en l’esperança que no fos definitiu. Tanmateix la força de la producció de perles a Mallorca es concentrà a la fàbrica de Manacor.

Passats tres anys llargs d’ençà que s’havia rodat clau a la factoria de la Vila, El Felanitxer (la nova capçalera catalanitzada del que havia estat El Felanigense) informava dia 8 de setembre de 1934: En la sesión del pasado sábado el Ayuntamiento acordó alquilar el edificio en que estuvo instalada la fábrica de perlas, dependencias de la antigua fábrica de gas, para trasladar a él las aulas y servicios administrativos del Instituto. D’aquella iniciativa d’IEPISA, l’empresa dinamitzadora durant dues dècades de l’economia felanitxera, ja no en cantarien mai més galls ni gallines.

ANTONI MUS CABALLERO

Antoni Mus amb les perleres a finals dels anys 20

Una qüestió que reclama una referència explícita és la bona gestió de la factoria felanitxera durant la direcció d’Antoni Mus Caballero (1895-1971)3. Nascut a Maó, va anar a estudiar a Barcelona i, des de ben jove, va entrar a fer feina a l’empresa de la família Heusch, on prosperà laboralment. L’any 1922 va ser destinat a fer-se càrrec de la fàbrica de Felanitx, on seria determinant per dinamitzar i aixecar l’empresa. La seva estada al poble va deixar petjada en diverses facetes (entre d’altres aspectes, va ser un dels impulsors de l’Associació per la Cultura de Mallorca). Les notícies que hi ha confirmen que va ser eficaç i bona persona4.

Malgrat les peripècies que es varen viure i els daltabaixos econòmics que posaren en risc la supervivència de l’empresa, l’estima que va aconseguir era i és poc freqüent entre obreres i patró en el món de la indústria. El 13 de juny de cada any, per Sant Antoni de Pàdua, les perleres li organitzaven una festa. Per posar quatre exemples, la nota de premsa de dia 18 de juny de 1927 informa que li regalaren un joc d’escrivania en marbre negre. Desde estas columnas felicitamos al señor Mus por lo mucho que sabe hacerse apreciar por el personal a sus órdenes. La de dia 16 de juny de 1928 diu: De una verdadera manifestación de cariño fue objeto, con motivo de su fiesta onomástica, el Director de la Fábrica de Perlas de Imitación, D. Antonio Mus. La austeridad que normalmente reina en aquel local se vio el miércoles transformada en franca camaradería. Dia 15 de juny de 1929, El Felanigense informava que les treballadores havien fet un obsequi al director i, a l’horabaixa, s’havia brufat el sant del director amb gelat, pastes i licors. La de 14 de juny de 1930: La fiesta onomástica de D. Antonio Mus, director de la fábrica de perlas imitadas de esta ciudad, es cada año un motivo de júbilo para las modestas obreras y de íntima satisfacción para el activo funcionario, al ver renovadas las atenciones obsequiosas de las jóvenes que trabajan en su taller y de las muchas amistades particulares con las que cuenta. Ayer se repitió esta fiesta anual. Por la tarde se bailó en la fábrica a los acordes de una pequeña banda y se sirvió exquisito lunch con helados y pastas tanto a las obreras como a sus familias que desfilaron para felicitar al Sr. Mus. Com a anècdota que certifica la ironia felanitxera, l’any 1928 (el següent després de l’intent de robatori de la setmanada de les perleres) li regalaren una caixeta per tancar els cabdals en clau. La informació d’aquell any (El Felanigense, 16 de juny de 1928) conclou: No queremos cerrar esta nota sin felicitar efusivamente al Sr. Mus, pues en los actuales tiempos, hacerse admirar con cariño y cumplir con los deberes de principal, es algo que creíamos imposible, pero que forzosamente hay que recoocer en la pesona del Director de la Fábrica de Perlas de Imitación.

DIVERSIFICACIÓ EMPRESARIAL

Tot i que no té res a veure directament amb les perleres, és necessari deixar constància d’una activitat paral·lela que va tenir la seva importància. És prou conegut el caràcter emprenedor dels germans Heusch, sempre innovant i creant noves oportunitats de mercat. L’any 1925, emparats per IEPISA, varen obtenir llicència per crear una emissora de ràdio. L’objectiu inicial era mantenir una comunicació constant per radiotelefonia entre les quatre factories perleres i aquesta va ser la primera funció, però aviat, en veure el potencial negoci que s’obria al davant, varen crear Ràdio Catalana (EAJ-13) que competiria amb Ràdio Barcelona. L’emissora els permetia emetre concerts musicals i, en paral·lel, fomentar la venda d’aparells receptors des de les delegacions.

En el cas de Felanitx, a la casa familiar del gerent de la factoria de perles, Antoni Mus, en el número 27 del carrer Roca Boira que, simultàniament, figurava com a domicili social de l’empresa, començaren a fer-se audicions musicals, amb l’afegit que Mus era un melòman (tant ell com la seva dona havien cantat a l’Orfeó Català) i, més endavant, retransmissions esportives5. La casa de la família Mus es convertí en un lloc de tertúlies on mostrava la seva melomania, d’una band, i la seva filia barcelonista com a culé empedreït, de l’altra. Allà, amb convidades públiques des de la premsa obertes a tothom, s’hi arremolinaven amistats i persones interessdes per compartir audicions i retransmissions de radiotelefonia. El febrer de 1926, podíem llegir en el setmanari: Esta semana se ha podido oír por medio del aparato de D. Antonio Mus, de una manera clara y perfecta, la retransmisión de un concierto de la Banda de Música de Barcelona; y el martes pudo escucharse con toda la precisión deseable al eminente Fleta mientras cantaba en el Teatro Apolo de Madrid. Així mateix, en el domicili es podien comprar els aparells Imperator, publicitats a la premsa des de 1926 fins al tancament de la factoria de Felanitx el juny de 1931.

TORNEN LES PERLES… I LES PERIPÈCIES

Postal de Perlas Islas

Passarien anys fins que dia 8 d’octubre de 1949 apareixia a la premsa que Perlas Islas de Felanitx havia fet una aportació de 200 PTA per fer una mostra-exposició d’artesania. Dia 11 de maig de 1950, el Baleares publicava el primer anunci de la nova empresa i, pràcticament des del renaixement de la indústria a la Vila, començaria una nova tongada de vicissituds.

Per posar com exemple una de les primeres peripècies, el cas d’una estafa, transcrivim una crida publicada dia 12 d’agost de 1950 en el Boletín Oficial de la Provincia: Por el presente edicto se cita, llama y emplaza a Juan Dalmedo Portella, cuya demás filiación no consta y que el día 17 de mayo último le fueron entregados por Miguel Amengua Juan, representante de la fabrica de perlas «Islas» de Felanitx, 575 collares para que procediera a su venta, lo que hizo pero sin devolver el dinero según manifiesta Amengual y cuyo paradero se ignora, para que dentro del término de quinto día a contar desde el siguiente que se publique el presente en el Boletín Oficial de esta provincia, comparezca ante este Juzgado para ser oído en el sumario que instruyo por tal hecho bajo el número 243 del corriente ejercicio sobre estafa bajo apercibimiento si no comparece de pararlo el perjuicio a que hubiere lugar en derecho. En Palma de Mallorca a siete de agosto de mil novecientos cincuenta. El Secretario, Joaquín Morell.

1950 va delimitar una nova etapa de la història de les perles a Felanitx, amb tres marques (Islas, Nereida i Ondina) que, afortunadament, encara disposen de testimonis vius que ens poden informar de dates i dades. En general, les perleres de les tres darreres factories solen mostrar, amb satisfacció, un cert orgull de pertinença a la seva època laboral.

L’esposa del dictador arreplegant perles

Gràcies al testimoni de les supervivents, podem saber quantes dones hi feien feina, com era aquesta feina, les eines que empraven, les promocions publicitàries… Sabrem que el local on s’instal·laren els cremadors per fer les perles estava situat al carrer General Mola (avui carrer de Campos, davant d’on hi ha Can Damià). Sabrem que dia 16 d’agost de 1960 Grace Kelly, la princesa de Mònaco, va visitar Perlas Islas, acompanyada de sa mare i una germana. També hi faria passada, tres anys després, Carmen Polo de Franco, na Collares, confirmant la seva fama d’acaparadora poca vergonya, i encara hi va tornar amb la seva filla. Sabrem que en el local de les perleres, l’any 1975, es va intal·lar la mesa de les eleccions sindicals. Sabrem…

Amb tot, el passat dia 13 d’octubre de 2024, amb l’organització del dinàmic col·lectiu Felanitx per la Igualtat i el patrocini de l’Ajuntament de Felanitx es va retre un senzill homenatge de reconeixement a les darreres perleres. Per a totes elles, tant a les desconegudes de la factoria d’IEPISA com a les més recents, glòria i memòria!

Glòria i memòria a les perleres! (foto del setmanari)

NOTES

1 El gener de 1902 L’Almudaina publicava un anunci: Para engrandecer la fábrica de perlas de Palma se necesitan operarias de 14 a 20 años. Misión, 53 Anys després, el 19 de febrer de 1928, EL Día informava de la mort del delegat dels germans Heusch que va obrir la fàbrica de Santa Catalina: Ayer falleció en el Terreno don Julián Fierre Michaux. El señor Fierre fue quien vino a establecer en Mallorca la industria de perlas imitación a fines del siglo pasado; y desde hace tiempo vivía retirado de la vida activa del negocio por habérselo impuesto su ya avanzada edad. Ha muerto a los 93 años y si por sus condiciones de laboriosidad y espíritu de empresa se captó amistades y cooperaciones, últimamente no le faltó, por haberlo logrado, la simpatía de quienes al tratarle apreciaron sus buenas dotes de carácter.

2 Anoche publicamos una información tomada de la prensa de Barcelona, exponiendo las consecuencias que traería aparejadas para la industria de perlas artificiales, el aumento del 40o por 100 en la tarifa arancelaria impuesta a la entrada en España de la varilla de cristal, primera materia que utiliza aquella industria. Sobre ello hemos de insistir recabando la atención de cuantos en una o en otra forma puedan coadyuvar a evitar los males que tal medida llevaría aparejados. Según referíamos en nuestra edición de anoche, una comisión de obreros de la fábrica de perlas artificiales establecida en Barcelona, visitó al Gobernador Civil Sr. Milans del Bosch, exponiéndole el peligro que amenaza aquella industria. Los derechos arancelarios para la entrada en España de la varilla de cristal, primera materia destinada a la fabricación de perlas, han sido aumentados en un 400 por 100. La industria española de fabricación de perlas artificiales, lucha en la actualidad con grandes dificultades para desenvolverse, dada la competencia que la hace la producción similar extranjera. Esas dificultades se acrecentarán ahora con el aumento de la tarifa arancelaria sobre la materia prima. Dicha Comisión expuso al Gobernador Civil de Barcelona el peligro de que la compañía que explota en España aquella industria cierre sus fábricas. Dicha empresa cuenta con cuatro fábricas. Una está establecida en Barcelona. Las otras tres en Mallorca: una en Palma, otra en Manacor y la otra en Felanitx. Para deducir la importancia que esta industria tiene para la economía de nuestra región baste recordar uno de los datos consignados en nuestra información de anoche: los jornales que la empresa satisface anualmente al personal ocupado en sus fábricas, exceden la suma de dos millones de peseta! El Gobernador Civil de Barcelona señor Miláns del Bosch, ante la gravedad del caso que le plantearon los obreros ocupados en la fabricación de perlas artificiales, prometió hacer cuanto le sea posible para salvarla de la contingencia a que está abocada. Si tal contingencia habría de acarrear desagradables consecuencias en Barcelona, mayores serían las que provocaría en Mallorca. Barcelona es al cabo y al fin un mercado de trabajo vastísimo y los obreros que se quedaran sin ocupación podrían con mayor facilidad que aquí ocuparse nuevamente. Las fábricas instaladas en Mallorca, como hemos anotado más arriba, son tres: una en Palma, otra en Felanitx y otra en Manacor. Los obreros y obreras ocupadas de esta isla en la fabricación de perlas artificiales ascienden a muchos centenares. Si de improviso esa gente se queda sin trabajo, la crisis de trabajo que hace tiempo venimos sufriendo se agravará considerablemente, empeorando el estado social que sufrimos. Huelga encarecer la conveniencia de que las autoridades de esta isla, siguiendo el ejemplo dado por el Gobernador Civil de Barcelona señor Míláns del Bosch, expongan al poder público la necesidad de que sea revisado el acuerdo del aumento da dicha tarifa arancelaria, y se desista del pretendido aumento que si diera por consecuencia el cierre de las fábricas de perlas artificiales, irrogará los siguientes perjuicios: El Estado recaudaría menos que ahora, pues cerradas las fábricas no habría importación. El capital invertido en la instalación de las fábricas de perlas sufriría un quebranto que sobre representar un perjuicio, escarmentaría al capital siendo así que a la economía conviene estimularlo para que se desenvuelva con la mayor actividad. Y los obreros ocupados en esa industria, se quedarían sin trabajo, contingencia siempre lamentable; pero más sensible en una época como la actual en la que el trabajo escasea, y tanto trabajo cuesta encontrar colocación. Todos esos perjuicios se derivarían no de una circunstancia inevitable, sino por un acto voluntario y por ende rectificable también, de quienes rigen la política económica. No podemos alcanzar que razones, que finalidades pueden perseguirse con una medida cuyos perjuicios son tan evidentes. Sean aquéllas las que fuesen, y por más legítimos que sean los intereses que pretendan ampararse en aquella medida, legítimos son los intereses de una industria establecida ya, y a nosotros nos conviene—y es justo que lo pretendamos—defender una industria que sobre acrecentar la fuerza de nuestra economía regional, representa trabajo, ocupación para centenares de obreros, que si lo perdieran no podrían fácilmente volver a colocarse, llevando a sus hogares el agobio, el malestar. Nuestras autoridades, repetimos, deben siguiendo el ejemplo del Gobernador civil de Barcelona, apresurarse a prestar su apoyo a una industria que si desapareciera daría lugar a que se agravara la crisis de trabajo que sufre nuestra región

4 En relació a l’episodi del robatori, la intervenció d’Antoni Mus, va ser decisiva per obtenir la llibertat de la treballadora. Davant del jutge, afirmà que aquella dona tenia 29 anys i dos infants, que el seu home feia mesos que estava invàlid. Ella era l’única font d’ingressos. Recordà que l’acusada feia anys que feia feina a l’empresa, que sempre havia tengut doblers a disposició i mai no n’havia tocat ni un. Es demanà què hi guanyarà l’Estat, si la tancaven a la presó com pretenia el fiscal. En canvi, en cas d’absolució, ell li mantendria la feina i podria mantenir la seva família. El fiscal va abaixar veles i la perlera va ser alliberada

5 El 29 de gener de 1928, per primera vegada a la història, es va retransmetre per ràdio un partit del Barça; concretament el que va jugar aquell dia contra l’Europa a qui va guanyar (1-0) la final de la Copa de Catalunya. L’audició que es va fer al carrer Roca Boira de la Vila constitueix una fita memorable en el marc històric de les relacions entre el Barça i Felanitx

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 29 de novembre de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL CALVARI D’UN POETA

Deixa un comentari

PÀGINA SUBSTITUÏDA

L’exitosa trobada de noves i rellevants dades biogràfiques sobre Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973), en particular les referides al contingut del sermó que fa fer dia 6 d’abril de 1925 a la Catedral de Girona, així com les peripècies derivades dels seus dos refugis forçats al Rosselló (el de 1925 i el de 1937), a més de l’allau d’informacions sobre els seus escrits i les activitats desenvolupades per les dues dotzenes de pobles on va sojornar en el seu periple per terres del Rosselló, de Mallorca i del Principat, m’han obligat a revisar, modificar, corregir, completar, complementar i ampliar sensiblement l’article publicat aquí dia 24 de novembre de 2024 que vaig titular El calvari d’un poeta. La nova documentació és de tal magnitud que m’he vist obligat a eliminar aquest article que he substituït per un de nou, Tots els itineraris d’un català de Mallorca, on també incorporaré les informacions que vagin sortint referides a l’acte de dia 6 d’abril de 2025 a Girona en reconeixement del mossèn i poeta felanitxer.

Només cal clicar l’enllaç: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/tots-els-itineraris-dun-catala-de-mallorca/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 24 de novembre de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

UN BLUES PER A ARMAND, EL PIONER DEL BARÇA A MALLORCA

Deixa un comentari

A banda de Francesc Suriol1, cedit al Gimnàstica de Felanitx la temporada 1940/1941, a Mallorca hi ha hagut molts d’altres futbolistes que també han jugat amb el Barça2. El primer que he pogut documentar és Armand Martínez Sagi, titular indiscutible, des de 1927 a 1929, a la Real Sociedad Alfonso XIII (reconvertit l’any 1931 en el Mallorca). Encara avui, Armand ostenta el doble rècord d’haver estat el jugador més jove que va jugar en el primer equip del Barça i, també, el golejador més precoç de la història del club3. Va sentir, amb intensa emoció, el clam del públic segurament massa aviat i es va fer cert l’adagi que adverteix del risc de morir d’èxit.  

La biografia d’Armand, almenys la part més coneguda de la seva vida, resulta novel·lesca i, la part desconeguda, enigmàtica i inquietant. Nascut a Barcelona dia 28 d’abril de 1906, era fill de Consuelo Sagi Barba, germana d’Emili, el famós baríton, i de Josep Martínez Tatxé, un empresari del tèxtil que va ser tresorer a les primeres juntes presidides per Joan Gamper. Armand era un poc major que la seva germana Anna Maria, bona esportista com ell que esdevindria la primera dona del món en incorporar-se a la directiva d’un equip de futbol4. Tota la família estava vinculada al Barça. Un cosí germà d’Armand, Emili Sagi Liñán (1900-1951), fill del baríton, conegut futbolísticament amb els llinatges del pare com a Sagi-Barba, va ser un jugador d’èxit5.

1922/23 El Barça d’Armand copa del rei

La família Martínez Sagi vivia a Barcelona, però passava els estius a Sentmenat, on la mare obligava Armand a fer d’escolà a l’església. Col·leccionava papallones i feia trens de jugueta, amb capses de mistos, llaunes de conserva, elàstics i fils de ferro. De caràcter aventurer i amant del risc, la seva germana el definí com negro gato montés, salvaje y fascinante. Possiblement per això, l’enviaren intern a les Escoles Pies de Terrassa, però la incorporació al primer equip del Barça amb només 14 any va interrompre els seus estudis i abocà la vida a l’esport.

16-V-1921 Armand, un infant, abans del Barça 3 – Newcastle 1 (font: SPORT)

Armand va debutar amb el Barça dia 14 de novembre de 1920 en el camp de Sants contra l’Internacional amb qui varen empatar 2-2 en partit del Campionat de Catalunya. La seva arribada al club va ser celebrada per la revista Futbol: Nos pareció un acierto ya que el citado muchacho sabe jugar ahora mucho más que Plaza. Aparte de que es barcelonista de pura cepa ya que en el Barcelona nació. S’estrenà com a golejador, encara amb 14 anys, dia 6 de març de 1921 quan va fer dos dels gols que donarien al Barça el campionat, en guanyar de 3 a 1 a l’Avenç. Així ho va recollir La Vanguárdia: Al poco rato la simpática figulina de Martínez Sagi, que resultó sencillamente maravillosa el domingo, avanzó resueltamente hacia el goal, burlando a uno de los formidables defensas del Avenç, y de un chut raso, estupendo, consiguió el empate y una ovación mucho más clamorosa que aquella con que fue saludado el primer goal.

Malgrant els elogis que mereixien les seves actuacions, es va cansar de ser el suplent de Paulí Alcàntara i, atesa aquella davantera mítica, quan Armand va veure que no seria titular va decidir anar al Júpiter l’any 1923, però retornà al Barça quan l’equip el va reclamar la temporada 1924/25. En comprovar que la situació era similar, va valorar les diverses alternatives i va optar per partir de nou l’any 1927 i fitxar per la Real Sociedad Alfonso XIII, on seria titular indiscutible i líder de l’equip dues temporades.

1928 Plantilla de l’Alfonso XIII, guanyadora del campionat de Balears

Armand va ser precoç en gairebé tot. A Barcelona, s’havia casat ben jove, el 28 d’abril de 1924, el mateix dia que feia els 18 anys, amb Anna Maria Carreres Ferran, de família emprenedora benestant, amb qui tindria tres filles6. La seva activitat a Mallorca va ser intensa. Per satisfer un oncle de la seva esposa, va compatibilitzar la seva rica activitat esportiva (futbol, tennis, hoquei i billar) acceptant ser concessionari d’importació i venda d’automòbils de luxe.

1928 Dos anuncis a la premsa de Palma

Amb tot, va esdevenir una persona popular i estimada com demostren les notícies que publica la premsa. L’agost de 1927, per exemple, llegim que va guanyar, juntament amb Miquel Montllor, el campionat de tennis de Balears en la modalitat de dobles7. També el 1927 acabava finalista en el campionat de Balears de billar que guanyaria l’any següent. L’any 1928 entrava com a secretari a la junta directiva de la Unión Billar Sport, amb seu al Born de Palma. En el capítol personal, dia 19 de maig de 1928 el diari Última Hora informava: Ha visto aumentado su hogar con una hermosa y robusta niña nuestro buen amigo Don Armando Martínez Sagi. Tanto la madre como la recién nacida se encuentran en perfecto estado. Reciban la enhorabuena.

Pocs mesos després del naixement de la seva tercera filla, Armand tornaria a Barcelona. Pressionat per la sogra, va acceptar assumir la gestió d’alguns negocis de la família política a Barcelona i, després de guanyar el Campionat de Balears de 1928, va decidir penjar les botes i partir. El 29 de gener de 1929 Última Hora se’n feia ressò amb un comiat de reconeixement: Martínez Sagi se va. Sí; esta noche en el vapor rápido regresa a Barcelona con su familia, para fijar su residencia en la ciudad Condal, nuestro buen amigo. Cerca de dos años ha residido en Palma Armando Martínez Sagi, creándose buenas amistades que hoy deploran la separación del buen camarada. Durante todo este tiempo el excelente sportmán ha venido defendiendo los colores de la Real Sociedad Alfonso XIII de Fútbol en el puesto de delantero centro, teniendo partidos brillantísimos que le valieron muy justa fama, el elogio de todos los cronistas deportivos y el aplauso de los espectadores, sobresaliendo de modo especial como oportunista en los remates, que resultaban siempre peligrosísimos por su potente chut. Además del fútbol y el automovilismo, su deporte forzado, practicó en Palma el amigo Sagi el tenis en las filas de la Real Sociedad Mallorca, el hockey en el mismo Alfonso XIII y el billar, primero en el campeonato celebrado en el café Ca‘s Mahonés y después en la Sociedad Billar Sport Mallorca, a cuya Junta Directiva perteneció hasta su fusión reciente con La Veda. Por todo lo expuesto bien puede deducirse que Martínez Sagi era un perfecto sportman cuyo alejamiento de Mallorca habrá de notarse forzosamente mucho por las grandes amistades que había sabido granjearse. Al desear al buen amigo un feliz viaje y que la suerte le sea propicia en su tierra natal, celebraríamos que se lleve de Mallorca y de los mallorquines el mismo recuerdo que de él sabremos guardar.

Armand a la revista Crónica

A Barcelona, tot i que encara no havia fet els 23 anys, ja no tornaria al futbol i, després de fer feina pocs mesos a un banc, s’incorporà com a gestor administratiu a una foneria del seu sogre. Incapaç d’adaptar-se a un horari rigorós, optà per dedicar-se professionalment al billar que havia començat a practicar amb èxit a Mallorca. Aviat destacà com a malabarista de les bolles. El juliol de 1930, a València, es proclamava campió d’Espanya i el 9 de maig de 1932 guanyava a Lille el campionat del món de billar de fantasia clàssica. La repercussió de la victòria va ser important. La premsa anuncià l’horari previst de l’arribada del tren que retornaria el guanyador a Barcelona, la qual cosa va provocar una rebuda multitudinària a l’estació. Dia 5 de juny, el Barça va presumir de la condició d’exjugador del club i li va retre homenatge dedicant-li la victòria del partit amb el Celta en el camp de les Corts (3-0), on Armand fou ovacionat en fer la treta d’honor.

La popularitat que agafà el billar aquells anys va fer multiplicar els campionats arreu de l’estat. Les notícies s’escampaven com una taca d’oli. A Mallorca, dia 7 de febrer de 1933, Última Hora informava que els billaristes mallorquins disputarán un campeonato contra el campeón de Catalunya nuestro amigo, por haber defendido los colores del actual Mallorca FC, Armando Martínez Sagi. El desembre de 1934 va ser la peça fonamental de l’equip d’Espanya per guanyar a França el campionat internacional celebrat al Billar Club Barcelona8.

Desembre de 1934. El guanyador i el sopar d’homenatge (El Día Gráfico)

La seva popularitat el feia aparèixer sovint retratat a les revistes gràfiques d’actualitat (Crònica, El Día Gráfico, Ahora…). El 20 de juny de 1936 va obtenir el subcampionat del món de caramboles a París. Cada vegada era més conegut i convidat a participar arreu quan, amb la insurrecció armada feixista-militar del 18 de juliol (no havia passat un mes d’ençà del campionat de París), tot se n’anà en norris. La guerra incivil, com a tantes de persones, trastocaria radicalment la seva vida i afectaria la de la seva família. Dos mesos després de l’esclafit, dia 20 de setembre encara va participar en el Cafè Moka de Barcelona a un campionat organitzat per les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Seria la seva darrera partida de billar a Europa. Aquell dia s’assabentà que ben aviat el cridarien per anar al front. Amb la por de ser reclutat i cansat dels amonestaments de la família política, dia 25 d’octubre de 1936 va aconseguir embarcar-se, mig d’incògnit, cap a Bons Aires. Només tenia 30 anys. Va deixar enrere la terra i la seva dona amb les tres filles, amb una de les quals va mantenir espaiada i escassa correspondència9.

1951 Visat per viatjar a Brasil (font: SPORT)

Desvinculat igualment de les seves germanes i resta de familiars, no hi ha gaire rastres del seu periple per Amèrica al llarg dels seus 61 darrers anys de la seva vida. Se sap ben poca cosa, però el 1951 va obtenir passaport per viatjar per negocis a Brasil i, pocs anys més tard, també va fer estada a Argentina. Finalment, instal·lat a Montevideo i nacionalitzat uruguaià, va morir oblidat de tothom dia 11 de juliol de 1997, amb 91 anys, a un hospital d’aquella capital10.

NOTES

2 Entre molts d’altres: Carreres, Covelo, Eskurza, Estella, Eto, Ezquerro, Fradera, Herrera, Juanito, López, Manolo, Maqueda, Martínez, Monchu, Nadal, Navarro, Pedraza, Pinilla, Ramallets, Rekarte, Serer, Soler, Valverde, Zuviria…

3 La premsa va atribuir erròniament aquest rècord a Ansu Fati i, posteriorment, a Lamine Yamal, però aquest darrer va debutar amb 15 anys i nou mesos, mentre que Armand va debutar amb només 14 anys i set mesos i va marcar (dos gols) amb 14 anys i 10 mesos, amb la qual cosa manté, encara avui, el doble rècord de jugador i golejador més jove de la història del Barça

4 Anna Maria (1907-2000), tot i ser poc reconeguda, va ser una poeta de gran talent i esportista (tenista, remera i campiona de javelina). L’escriptor Juan Manuel de Prada, a partir del relat que ella li va fer, va escriure Las esquinas del aire (Planeta, 2000) i, posteriorment, fruit d’una excel·lent, gegantina i minuciosa investigació, El derecho a soñar (Planeta, 2022). Aquesta exuberant i magnífica publicació, de més de 1700 pàgines en dos volums, és una obra mestra de la literatura castellana i permet corregir i ampliar substancialment la autobiografia apòcrifa que havia relatat la protagonista a l’escriptor. Qualque dada del present article i la primera fotografia d’Armand s’han extret d’aquesta magna obra. Per a saber més coses visitau https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/les-mil-i-una-nits-de-juan-manuel-de-prada/

5 Sagi-Barba va jugar amb el Barça, des de 1915 fins el 1931, 455 partits i va fer 134 gols. Va destacar al costat dels Zamora, Samitier, Piera, Paulí Alcàntara… el gran equip on també va jugar el seu cosí Armand

6 Maria Eugènia (1925), Matilde (1926) i Anna Maria (1928)

7 Cal assenyalar que Armand també havia estat jugador de tennis i soci del Real Club de Tenis de Barcelona entre el 1922 i el 1926

8 El Correo de Mallorca de dia 14 de novembre de 1935, escrivia: Recordamos a este efecto que el pasado año, en el match España-Francia disputado en Barcelona, Armando Martínez-Sagi, en sesión pletórica de aciertos, supo arrancarle a Kron, la victoria para su equipo, adjudicándose las tres sesiones

9 El 22 de maig de 1943, Anna Maria Carreres obtenia la nul·litat matrimonial. L’any 1950, la seva filla Matilde informà son pare per carta que s’havia casat i ell va correspondre lamentant que ningú no es recordàs d’ell. L’any 1958, Matilde va morir en accident de cotxe i la germana petita es casà amb el vidu. L’esposa abandonada no es va tornar casar mai i va viure fins als 101 anys. Tenia dues fotos a la vista: una de les tres filles i una d’Armand de jove

10 La seva germana Anna Maria, companya d’aventures infantils a Sentmenat, no sabia si Armand era viu quan ella va morir tres anys més tard que ell

ALTRES IMATGES

1935 (Crónica)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 21 de novembre de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL BARÇA I FELANITX (1935, 1940, 1956 i 2024)

Deixa un comentari

ABSTRACT

Enguany, entre els actes commemoratius de l’aniversari de la Penya Barcelonista Els Tamarells, s’ha programat la inauguració en el local social d’un espai dedicat a fer memòria de la relació del F. C. Barcelona amb Felanitx. Amb algunes imatges gràfiques, es palesaran les dues visites de l’equip a la Vila els anys 1935 i 1956. Una notícia del setmanari local parlava d’un hipotètic partit anterior, però als pocs dies la informació va ser corregida. En canvi, és cert que ja estava anunciat a la premsa el partit que havia de jugar el Barça l’agost de 1936 i que la guerra incivil va impedir. A banda dels tres partits jugats, cal afegir la vinculació del club amb persones de la Vila com ara els casos de Mariona Caldentei i de Miquel Barceló.

1912 LA PEÇA CLAU QUE DETERMINÀ LA RELACIÓ

L’inquiet apotecari Pere Oliver i Domenge va fundar a Barcelona el Centre Mallorquí i en va ser el primer president. L’entitat es definia en els Estatuts, elaborats sobre l’estructura de les societats mutuals, com una associació regional de beneficència, orientada a la instrucció, la cooperació, la protecció i la previsió social dels illencs que vivien a Barcelona.

Una de les iniciatives d’Oliver va ser crear un dispensari, obert als socis i familiars, i una biblioteca. Per finançar els projectes, el Centre Mallorquí organitzà un partit entre el Real Polo Jockey Club i el Barça que havia guanyat la copa.

El partit es va jugar el 17 de novembre de 1912, en el Camp de la Ràbia de Sant Gervasi, on vivia Oliver, seu també aleshores del Club de Polo. El Barça va guanyar per 3 – 0. L’anècdota és que aquell dia Oliver es va alinear amb l’equip local i, per tant, va jugar contra el Barça que sempre seria el seu equip i del qual, com veurem a continuació, va ser artífex de la primera visita a Felanitx l’any 1935.

17 de novembre de 1912. Equip del Club de Polo

1935. LA PRIMERA VISITA

Un perfil de Felanitx damunt de l’equip oficial del Barça de 1935

Per iniciativa de Pere Oliver i Domenge (1886 – 1968), els dies 21 i 22 d’abril de 1935, el Barça va jugar en el camp del Torrentó de Felanitx dos partits de futbol contra el Gimnàstica. Arran dels Fets d’Octubre de 1934, Oliver havia estat detingut, acusat de sedició, destituït com a batle i tancat a la presó dels Caputxins de Ciutat. La peripècia no va acabar fins el mes de febrer de 1935 quan el jutge va arxivar la causa i, un any després quan, amb la victòria electoral del Front Popular, el febrer de 1936 Oliver va recuperar l’alcaldia. Aquells dos partits de futbol, per tant, no les va gestionar des de l’Ajuntament, sinó gràcies a l’amistat amb el directiu del Barça Josep Sunyol i Garriga (1898 – 1936), amb qui havia coincidit a l’Acadèmia Calassància, on s’incorporaven els millors alumnes de cada promoció de les Escoles Pies de Barcelona, on ambdós havien fet el batxillerat1.

Josep Sunyol i Garriga i Pere Oliver i Domenge

La primera notícia d’aquella visita l’hem trobat en el CORREO DE MALLORCA de dia 28 de febrer de 1935 amb la pregunta: ¿El F. C. Barcelona a Felanitx? L’article respon la pregunta amb tots els detalls dels dies dels partits i de l’alineació del club visitant (vg. Annex-1). Tres dies després, dia 2 de març, El Felanitxer publicava una crida adreçada als socis del Gimnàstica: Se convoca a los socios del Gimnástica Felanitx a la Junta General extraordinaria que se celebrará en el salón de La Protectora el miércoles día 6 de Marzo a las ocho y media de la noche. El objeto de esta reunión es tratar del desplazamiento del F. C, Barcelona, por lo que interesa grandemente la asistencia de todos los socios. En el següent exemplar del setmanari, dia 9 de març, s’informa del resultat positiu d’aquella reunió i conclou que: ya puede darse por hecho este acontecimiento futbolístico. Una setmana després, el 16 de març, el setmanari confirmava la noticia cumbre de la temporada i oferia detalls dels jugadors barcelonistes més destacats que jugarien a la Vila (vg. Annex-2).

EL FELANITXER, 6 d’abril de 1935

Dia 6 d’abril, El Felanitxer publicava un primer anunci dels dos partits , ampliava la informació, amb els possibles noms de l’equip visitant i posava èmfasi en l’entusiasme creixent que s’escampava més enllà del poble. L’article advertia que l’equip local no perdia en el seu camp feia molt de temps i que, recentment, havia derrotat al Mallorca per 7 a 2 i a l’Atlètic de Balears per 4 a 0. Aquella eufòria generà una moral col·lectiva de poder guanyar al Barça, va ser recollida per tota la premsa de Ciutat (Correo de Mallorca, Última Hora i El Día) i va servir d’altaveu per publicitar els dos encuentros altamente sensacionales i per insistir en el fet que aquella temporada el Gimnàstica era invencible en el camp del Torrentó, amb la qual cosa posaven en berlina i en solfa que el Barça fos capaç de guanyar cap dels dos partits (vg. Annex-3).

L’equip del Gimnàstic l’any 1932 (arxiu de Francesc Bonnin, el mut Masseta)
Algunes alineacions del Barça de 1935

Aquella temporada, 1934/1935, el Barça comptava amb un equip molt complet i competitiu que li permetria guanyar la Copa de Catalunya i, l’any següent, la Copa d’Espanya. L’alineació oficial de l’equip estava integrada per: Montlloch, Iborra, Ventolrà, Raich, Franco, Fernández, Argemí, Areso, Escolà, Balmanya i Bayo. Tanmateix només la meitat dels jugadors titulars s’enfrontarien finalment amb l’equip de la Vila en el segon partit. El Barcelona, en el primer partit, va presentar un conjunt amb reserves de l’equip titular. Més motius encara per estar vivament esperançats i creure en les victòries del Gimnàstica.


El Felanitxer de dia 13 d’abril anuncià els dos encontres en portada. A l’interior, es feia ressò de l’entusiasme que s’havia aixecat amb la visita del Barça i informava de la remodelació del camp de futbol i la instal·lació de nous seients que permetrien l’assistència de 2.500 persones. La premsa de Ciutat, també va informar de la reforma en curs i de l’interès creixent que aquell esdeveniment esportiu generava (vg. Annex-4).

A l’exemplar de dia 20, també en portada i a tota plana, El Felanitxer detallava l’alineació que presentaria l’equip blaugrana d’acord a l’estructura de l’època: un porter, dos defenses, tres mitjos i cinc davanters. L’article interior s’exclamava entusiasmat perquè el Barça alinearia els seus millors titulars del moment. Igualment, corregia una informació errònia que el mateix setmanari havia publicat un mes abans. Efectivament, mentre a l’exemplar de dia 16 de març, en anunciar els partits, havia escrit: La afición futbolística mallorquina tendrá ocasión de ver actuar una vez más en nuestro suelo el F C. Barcelona, ara, advertida la falsedat d’aquella afirmació, repararia el lapsus: un acontecimiento deportivo que no se había vislumbrado en los dos lustros de practicarse fútbol en nuestra ciudad y que tal vez no se presentará en diez años más. També reprodueix la frase del popular setmanari Deportes que afirmava: La Gimnástica es prácticamente imbatible en su terreno (vg. Annex-5).

20 d’abril de 1935. Dues panoràmiques del públic (Font: arxiu Oliver Reus)

El primer partit va omplir totalment les localitats del remodelat camp del Torrentó. El segon, conforme a la tradició felanitxera de mantenir els dilluns com a dies no feiners, també va presentar una bona entrada, tot i que no es varen omplir les grades totalment. Quant als resultats esportius d’aquells dos enfrontaments, les expectatives es varen veure frustrades i degueren deixar mal gust de boca. La premsa ciutadana en va parlar ben poc, possiblement perquè els corresponsals no ho consideraren gaire pertinent. Així, la informació del Correo de Mallorca es refelacònicament al primer partit: Barcelona, 4 – Gimnástica, 0. Ayer tarde contendieron en Felanitx, en partido amistoso un equipo del F. C. Barcelona y el local Gimnástica. El encuentro fué un fácil triunfo de los azulgranas que vencieron por cuatro tantos a cero. Breu i clar. El diari Última Hora se’n va fer ressò de manera semblant: EN FELANITX. UN EQUIPO DEL BARCELONA BATIO AL FINALISTA POR 4 A 0. En el campo de deportes de la ciudad de Felanitx, tuvo lugar ayer, con excelente entrada, e] primero de los dos partidos concertados con un equipo del Barcelona. La lucha no resultó lo reñida que confiaban los del Gimnástica, ya que el Barcelona loa venció por el claroscore” de 4 goals a 0. En canvi, El Felanitxer de dia 27 d’abril informà amb tot detall dels resultats dels dos partits (0-4 i 0-5) i de les vicissituds patides, amb comentaris sobre el nefast arbitratge (amb un intent d’agressió) i altres consideracions (vg. Annex-6). Una observació important que cal fer és que el mateix dia del primer partit, dia 21 d’abril de 1935, el Barcelona va guanyar en el seu camp al Madrid per un contundent 5-0 (la primera “maneta” de la història). El partit de lliga posava en evidència que, tot i que la visita del Barça a Felanitx es va fer de manera oficial, l’equip que jugà en el Torrentó, si més no en el primer partit, era una alineació pràcticament de reserves.

21-IV-1935 la primera maneta del Barça al Madrid

1935 i 1936. UN NOU INTENT QUE NO VA REEIXIR

Dues setmanes després dels partits, en El Felanitxer de dia 4 de maig es pot llegir: Con motivo de la estancia en nuestra ciudad de los jugadores del Barcelona que vinieron para jugar los dos partidos que tan grato recuerdo dejaron entre nuestros aficionados, el Presidente del Gimnástica ha recibido la siguiente carta: «Molt distingit senyor: El nostre Delegat i jugadors que formaven l’expedició que en representació d’aquest Club els visità per a jugar dos partits, celebrats al seu terreny els passats dies 21 i 22, al seu retorn, ens han parlat, amb entusiasme, de les moltes i amables atencions i convits de que foren objecte per part de vostès, durant la seva curta i agradable estada a aqueixa població. Això ens obliga, amb gran satisfacció, a acudir a vostè, com a digne President d’aqueixa entitat per a significar-li la nostra més sentida gratitud per totes les atencions i proves d’amistat i esportivisme reservades als nostres representants, havent establert, amb aquesta magnífica oportunitat, unes relacions i coneixences que haurem d’esforçar-nos en mantenir com un tribut de sincera admiració i inoblidable reconeixement vers tots quants s’aixopluguen en el sí d’aqueixa entitat o en són llurs simpatitzants. Saludem a vostè amb el major afecte. Pel F. C. Barcelona, el President accidental, Francesc X. Casals.» Del comunicat, podem deduir que, malgrat les dues paneres patides i els nou gols encaixats, les relacions del Gimnàstica amb el Barça eren molt bones. Ho confirma el fet que dos mesos després, en El Felanitxer de dia 6 de juliol de 1935, es pot llegir: ¿Volverá a visitarnos el F. C. Barcelona? Por las fiestas de San Agustín tal vez nos visite por segunda vez el potente equipo catalán, el cual desplazaría los siguientes jugadores: Llorens, Saurina, Aubach, Ramón, Guzmán, Felipe, Artigas; estos tres últimos del Levante y Gual, Parera, los dos del Sabadell, actual subcampeón de España. L’intent no va reeixir, però simplement es va ajornar un any, perquè en el setmanari de dia 18 de juliol de 1936, en parlar del programa de festes, es presenta ja com a cosa feta: Para las fiestas de San Agustín se preparan dos partidos de gran trascendencia: los azulgranas de Barcelona contra los merengues de Felanitx. Pere Oliver, ara ja des de la Sala, amb l’inestimable suport de Josep Sunyol, va programar aquell nou partit entre el Gimnàstica i el Barça que hauria pogut servir de revenja però… l’aixecament feixista-militar del mateix dia que es publicà la notícia ho va eixalar. Just una setmana després, dia 25 de juliol, Pere Oliver, batle de Felanitx, va poder embarcar-se, via Menorca, cap a la Barcelona republicana com a passa prèvia al camí de l’exili a Filipines. Dies després, Josep Sunyol, president del F. C. Barcelona va ser assassinat per les tropes franquistes a la Serra del Guadarrama dia 11 d’agost de 1936. Oliver va poder tornar l’any 1952 a la Vila, on viuria sotmès a vigilància permanent fins que va morir el maig de 1968.

1940 UN JUGADOR DEL BARÇA A LA VILA

Memòries de Francesc Suriol

Una història, una més, que ha passat per malla fins avui i que reclama ser coneguda i reconeguda, és la del futbolista del Barça Francesc Suriol i Solé (1919-1999), Siscu, que va jugar amb molt d’èxit en el Gimnàstica la temporada 1940/1941 i va esdevenir capità i líder de l’equip. Procedent del FC Santboià, el 2 de febrer de 1938, el dia que va fer 19 anys, en plena guerra, el va fitxar el Barça i, d’immediat, s’incorporà al primer equip. Se’n va fer ressò El Mundo Deportivo (12-II-1938): Debuta un nuevo medio centro, procedente del Santboi. Se llama Suriol y de él se tienen buenas referencias en el club blaugrana hasta el punto de merecer la confianza en tan difícil lugar en un match trascendente. Això no obstant, va jugar pocs partits amb el Barça, perquè el mes de maig va ser cridat a files. Tot i que la directiva del club li gestionà entrar a Intendència a Barcelona, ell ho va refusar per anar a primera línia al front de l’Ebre. Ho explicà així: En aquells moments, l’exigència moral m’exigia lluitar contra els feixistes per defensar els drets dels pobles, per la democràcia, per la nostra llengua i la nostra cultura. A l’Ebre va viure la gran batalla dels mesos de juliol i agost, amb la derrota republicana de Xerta, on moriren molts dels seus companys. Quan les tropes franquistes entraren a Barcelona, ell va anar, a peu i de nit, a Sant Boi. Allà els falangistes el varen detenir i tramitaren un judici on s’acusà Suriol per haver estat secretari de les Joventuts Socialistes de Sant Boi, voluntari a la guerra i culpable de delictes de sang. Després de sis mesos empresonat, es va iniciar contra ell un consell de guerra sumaríssim. Sa mare, aquell dia, va morir d’un atac de cor. Després d’esperar-la durant dos mesos, se li va comunicar la sentència: Por la magnanimidad de nuestro invicto caudillo Francisco Franco, su pena queda en seis años de prisión que se convierten en libertad condicional vigilada. Als tres dies d’haver estat alliberat, el va visitar una comissió del FC Barcelona presidida per Samitier. Analitzada la situació, per tal d’esquivar la marginació i la vigilància, varen concloure que la solució millor era cedir el jugador al Gimnàstica de Felanitx, on va anar a viure, amb 21 anys, el setembre de 1940. El Barça també li va aconseguir una feina a la Banca March.

La incorporació al club de futbol felanitxer va sortir al diari Baleares dia 21 de setembre de 1940: NUEVAS ADQUISICIONES DEL GIMNASTICA DE FELANITX. En el vapor correo del domingo llegaron a Palma, dos de las nuevas adquisiciones del Felanltx. Se trata del medio centro Suriol y del centro delantero Fulquet. De ambos se tienen muy buenas referencias y se espera que en el Gimnástica den excelente resultado. Reina gran expectación para ver el debut del nuevo equipo blanco después del reforzamiento total de sus líneas. Suriol no va defraudar gens les esperances i, des del primer partit, confirmà que es tractava d’un jugador de primer nivell. Just un mes després d’incorporar-se, el Baleares de dia 21 d’octubre publicava: Lo mejor de los primeros 45 minutos, la línea media blanca y de ella, el medio centro, Suriol. Sereno, reposado, con mucha vista en el corte de juego y puntería y acierto en el servicio, creó muchas sifuaciones peligrosas, con su táctica inteligente y sus pases largos. No passaria un altre mes quan al Felanitx, dia 16 de novembre, reblava el clau: Una línea media con cerebro. Es muy posible que tengan razón los que opinan que el secreto de los triunfos es una buena línea media. Y en la línea media es preciso mencionar a Suriol. Fué el medio centro perfecto, fué el alma del equipo, quién le dió movimiento, quién dirige el juego, iniciando los ataques, oportuno en la defensiva y demostrando en todo momento que no es sólo el músculo el que debe jugar, sino que es preciso emplear, el cerebro. Nuestro medio centro jugó un partido que es preciso calificar sencillamente de espléndido. Si del cerebro parten los nervios que mueven todo el cuerpo, bien puede calificarse a Suriol, por el partido del domingo pasado, de cerebro del equipo; de sus pies o de su cabeza partía el balón siempre bien dirigido, sus pases eran medidos y obligaban a jugar a todos sus compañeros de equipo; hasta sus órdenes dadas con voz serena y clara concepción de la jugada, eran como las órdenes que emanan del cerebro y hacen mover los miembros del cuerpo. En suma Suriol jugó un encuentro, que de repetirse, basta para consagrar definitivamente a un jugador. Gràcies a aquella crònica, se li posà com a malnom el cervellet que, poc després, degut a un altre elogi on la premsa descrivia el juego científico de Suriol, es transformà en el científic. El jugador demostrà habilitats de golejador i abans dels dos mesos va ser designat el capità de l’equip.

De l’etapa en el Gimnàstica, a la seva biografia, abunden els elogis a Felanitx i descriu la felicitat que hi va sentir: Vaig tenir una vida molt bona a Mallorca. El president del Gimnàstica, el senyor Bonus, tenia una flota de vaixells per a l’exportació de fruita seca i un iot, on sempre que els jugadors teníem una setmana de festa, sortíem a voltar pel mar. D’altres vegades, anàrem a la cacera de conills i perdius, que eren molt abundants per aquelles terres. Vaig poder viure la vida intensament. Tot anava sobre rodes, però just a punt d’acabar la temporada… Aclamat per l’afició de Felanitx i de tota l’illa, Suriol estava a punt de tornar-se incorporar al Barcelona quan un fet trenca la direcció dels esdeveniments. Durant un partit de màxima rivalitat, Gimnàstca – Mallorca, un jugador apodat «el rata» clava els tacs al turmell dret de Suriol, produint-li una greu lesió. Quan el Barça el crida per oferir-li la renovació del contracte, Suriol confessa la lesió, perquè no troba just enganyar el club que havia tengut un comportament tan bo amb ell.

Els metges li diuen que operar-se no li donaria garanties i, enmig de les ofertes rebudes de primera divisió, accepta fitxar per l’Espanyol, on va viure una altra peripècia: Com que, formalment, no havia fet el servei militar, Suriol és destinat a Àfrica. L’Espanyol, que té el general Moscardó com a president honorífic, fa servir les seves influències i evita que el jugador sigui mobilitzat. Jugarà dues temporades amb l’equip, amb infiltracions de novocaïna, però a la lliga del 1943 el fàrmac deixa de fer-li efecte. D’acord amb ell, el club el cedeix al Santboià quan l’equip del seu poble estava a punt de perdre la categoria, però que gràcies a ell va salvar. Després de rebutjar un contracte amb el Betis, acaba la vida com a jugador al Reus i, a partir dels 28 anys i durant més de 30, va continuar la vida esportiva com a entrenador, amb èxits importants com aconseguir amb el Santboià la Copa de Barcelona de 1950, entre els 160 equips participants. Com a entrenador, va dirigir el Sants, el Manresa, el Reus, el Vic, el Vilanova i, sobretot, el Santboià del qual també en va ser president durant set anys.

Encara que a Mallorca només va jugar una temporada, el seu nom va deixar petjada. Així, el Baleares destacava el seu retorn quan va jugar a Palma amb l’Espanyol dia 21 de juny de 1942 per enfrontar-se al Mallorca. Encara un any i mig després, el 30 de desembre de 1943, arran d’una visita del Reus per enfrontar-se al Mallorca, el diari Baleares publicava: En la linea media brilla Suriol por su colocación y pase templado. Nos acordaremos mucho tiempo de su primera etapa en el Gimnástica de Felanitx. Sic transit gloria mundi! Qui se’n recorda avui a Mallorca d’en Siscu? D’en cervellet? D’en científic? O, com l’anomenaven en els altres equips, del mestre? Qui, de Felanitx, sap que l’equip del Gimnàstica va comptar una temporada amb un excel·lent jugador del Barça; amb una jove promesa que, víctima de les vicissituds de la guerra incivil, primer, i d’una greu lesió, posteriorment, va veure eixalada la seva carrera. Trobareu el seu nom ben present a la premsa i, gairebé sempre, amb un tractament elogiós. Sabreu més coses a l’extensa entrevista que li va fer Eva Melús Ferro en el llibre Memòria compartida. Recull de textos santboians. També apareix a la Viquipèdia i en el Gran Diccionari de Jugadors del Barça de l’editorial Base. Des d’ara, haurà de ser reconegut per qualsevol que tracti la història esportiva de Felanitx, un poble vinculat al Barça com cap altre de Mallorca.

1956. LA SEGONA VISITA

Baleares, 13 i 18 de juliol de 1956

La segona visita del F. C. Barcelona a Felanitx és més coneguda que la de vint anys abans, malgrat que la primera va ser molt més rellevant. Així mateix s’han de fer, com a mínim, tres matisacions. Una és que el juliol de 1956 no va venir l’equip del Barça, sinó el del Barça Amateurs, (el Barcelona Juniors, segons més d’un diari) encara que, com a atractiu, es presentà reforçat amb Kubala i amb l’esperança que s’hi afegirien Ramallets i César que es trobaven a Mallorca de vacances. La segona consideració és que aquesta vegada no s’enfrontaria al Gimnàstica, desaparegut arran de la guerra incivil, sinó que jugaria contra el Club Deportivo Felanitx, creat l’any 1944 i que el 1955, la temporada anterior a la de la visita, havia ascendit a Tercera Divisió, on es va mantenir una partida d’anys. La tercera qüestió és que la segona visita del Barça no va ser exclusiva a Felanitx, sinó que dos dies abans s’enfrontà al C. D. Alaró i un dia després s’enfrontaria al C.D. Manacor2.


El 13 de juliol de 1956, el diari Baleares informava que Kubala jugaria a Alaró i a Felanitx amb el Barcelona amateur. L’endemà, el setmanari Felanitx de dia 14 de juliol, en el marc del programa de les festes de Santa Margalida, anunciava: Gran partido de fútbol en el Campo del Torrentó. A l’interior, s’aclaria que Kubala jugaria amb l’equip amateur del Club de Fútbol Barcelona3. El partit de Felanitx va ser dia 20 de juliol, el dia de la patrona del poble. Tres fotografies d’aquell dia mostren Kubala en el camp amb alguns dels components del Felanitx i amb els germans Pere i Miquel Oliver Reus que es varen retratar amb el gran ídol barcelonista4.

20 de juliol de 1956. Kubala al Torrentó (font: arxiu Oliver Reus)

L’equip amateur del Barça, davant d’una nombrosa assistència de públic que va omplir a vessar el camp del Torrentó, va guanyar al C. D. Felanitx per 2 – 4, encara que en el descans qui guanyava era l’equip local per 2 – 1. Ramallets i César no jugaren i es limitaren a fer la treta d’honor. Kubala va marcar de falta directa i va justificar l’expectació que havia generat. La crònica del partit es pot llegir en el setmanari de dia 21 de juliol i en el Baleares del mateix dia. Posteriorment, els diaris es referiren elogiosament a la transcendència històrica d’aquella visita del Barça… encara que aquell conjunt només fos una plantilla de subalterns que no tenia res a veure amb la plantilla oficial. 

1956. L’equip titular oficial del Barça
Baleares, 21 de juliol de 1956. Crònica del partit.
Baleares, 24 d’agost de 1935

ALTRES RELACIONS ENTRE FELANITX I EL BARÇA

A banda de les dues visites que ha fet el Barça a la Vila i del cas singular d’en Siscu, cal destacar que Felanitx és un poble amb una gran tradició barcelonista. Entre d’altres rellevants seguidors i socis eminents, podem esmentar l’apotecari i polític Pere Oliver i Domenge (1886 – 1968), el matemàtic i exrector de la UIB Nadal Batle i Nicolau (1945 – 1997) o l’historiador Miquel Barceló i Perelló (1939 – 2013). Es coneix el cas pretèrit de Jaume Vicens Mas, un felanitxer que feia feina de cuiner a Barcelona i es va fer soci l’any 1927. Tot plegat es delata que ve de molt enrere l’atenció i l’interès de la gent felanitxera envers el club i, actualment, ho verifica disposar de la Penya Barcelonista Els Tamarells, una de les més importants del món, si no la que més, tant per la quantitat de persones associades com per la quantitat i qualitat dels actes esportius, lúdics, gastronòmics, musicals, poètics i socials que cada curs organitza, alguns d’ells multitudinaris, ampliats i incrementats d’ençà de la recent constitució de l’Àrea Jove i l’Àrea Cultural.

Mariona Caldentei, el cartell dels 125 anys i JM Solé i Sabater amb Miquel Barceló

En aquest capítol de relacions entre el Barça i el poble de Felanitx, no podem obviar notables vinculacions personals com la de Mariona Caldentei i Oliver (Felanitx, 1996). Si Francesc Suriol va ser un jugador del Barça a Felanitx, Mariona és la jugadora de Felanitx al Barça. Culer de tota la vida (Miquel Àngel Morete, son pare, va ser un dels impulsors de la Penya Els Tamarells), Mariona va jugar amb l’equip femení del Barça durant 10 anys i va guanyar, entre d’altres, tres copes d’Europa i, amb la selecció espanyola, el campionat del món. Una altra dada igualment transcendental és la vinculació del Barça amb l’artista felanitxer Miquel Barceló Artigues (Felanitx, 1957), seguidor habitual dels equips de futbol masculí i femení, a qui el club ha encarregat el cartell commemoratiu dels 125 anys d’història5.

El Barça, més que un club, i Felanitx, més que un poble (i viceversa), haurien d’actualitzar i millorar les seves profitoses relacions. Amb aquesta esperança, les relacions descrites en aquest article, especialment les inèdites fins ara, han de servir de fonament i estímul de cara al futur. Visca el Barça i visca Felanitx!

NOTES

1 El mes de juliol de 1935, tres mesos després d’aquells dos partits a Felanitx, Sunyol va ser proclamat president per aclamació a proposta del seu predecessor, Esteve Sala i Canyadell (1881 – 1938), el primer president d’un club de futbol al món que va incloure una dona a la directiva, Anna Maria Martínez Sagi. Sala va continuar com a tresorer a la junta de Sunyol i varen superar la crisi econòmica de l’entitat. Com a anècdota cal apuntar que Sala era el propietari del Casino de San Sebastián i, a Barcelona, del Bar Canaletes i del gran hotel Orient de la Rambla on, com a admirador de Samitier, va assignar al jugador una habitació de franc de manera vitalícia.

2 Cal recordar la notícia poc coneguda que quan Ladislau Kubala Stecz (1927 – 2002) va fugir d’Hongria va viure dos mesos de 1950 a Portocristo.

3 És sabut que el nom original de Futbol Club Barcelona va ser proscrit durant el franquisme que comminà a canviar la denominació per la de Club de Futbol Barcelona.

4 Els germans Pere i Miquel Oliver Reus són nets del batle republicà Pere Oliver i Domenge per via paterna i també, per via materna, de Pere A. Reus i Bordoi (1896 1938), el jutge de pau de Felanitx que els feixistes afusellaren

5 Amb els precedents de Joan Miró, autor del cartell del 75è aniversari, i d’Antoni Tàpies, el del centenari, la proposta del Barça, per iniciativa de l’historiador Josep Maria Solé i Sabater, d’encarregar el del 125 anys a Miquel Barceló posa de manifest la importància que brinda el club a l’Art i a la Cultura i vincula, encara més, els noms del Barça i Felanitx

ANNEXOS (transcripcions de les principals notícies de 1935)

ANNEX-1

CORREO DE MALLORCA, 28 de febrer de 1935

Casi ya se puede asegurar la visita del F. C. Barcelona, sólo faltan unos pequeños trámites para quedar completamente cerrado el contrato, que según nos hemos enterado, se dará solución la próxima semana entrante. El F. C. Barcelona vendrá a esta para jugar dos partidos por las fiestas de Pascua que serán los días 21 y 22 del próximo mes de Abril.

El equipo visitante se formará escogiendo de los siguientes jugadores: Porteros: Martorell, Llorens. Defensas: Saura, Alcoriza, Villacampa. Medios: Roig, Guzmán, Recasens, López. Delanteros: Bover, Bestit I, Gual, Ramón, Barrera II, Esteve, Llull.

Como podrán observar los entendidos en estas cosas, se trata de un equipo de gran envergadura, capaz de arrollar (como reza una carta) a cualquier de estos equipos de postín de por estas islas; a pesar de ello los entusiastas deportistas del Gimnástica están dispuestos a jugar se el Todo, y dejar un grato recuerdo a la afición futbolística felanigense. Así lo deseamos.

ANNEX-2

EL FELANITXER, 16 de març de 1935

El F. C. Barcelona a Felanitx. Definitivamente podemos comunicar a nuestros lectores la noticia cumbre de la temporada, noticia interesantísima para toda la afición futbolística mallorquina, que tendrá ocasión de ver actuar una vez más en nuestro suelo el equipo de gran renombre nacional el F C. Barcelona.

El F. C. Barcelona se desplazará a Felanitx los días 21 y 22 del próximo mes de Abril, para contender amistosamente con el Gimnástica. Para que el lector tenga idea de los elementos que compondrán el equipo, copiaremos literalmente lo que dice «El Mundo Deportivo» del 11 actual al hablar de Martorell, que es el meta que ha de venir a Felanitx: «El héroe fué Martorell, que hizo milagros en la meta catalana, especialmente en los finales del partido, cuando el team santanderino, enfebrecido, buscaba persistentemente el tanto que remachara su victoria. Lo logró al fin, pero tuvo que volcarse sobre el marco de los catalanes, bombardeándolo hasta lo inverosímil para que Martorell surgiese siempre en el momento de peligro y alejara la casi totalidad de las veces el tanto mascado. ¿Y este es el meta suplente? Dudamos que Fornies, el titular, ni aún el propio Zamora, superaran hoy la actuación de Martorell.» Esteve y Gual otros dos elementos que forman en el equipo del C. D. Barcelona y que debutarán en Felanitx en el Campo del Torrentó por las próximas fiestas de Pascua. Veamos lo que dice el mismo número de «El Mundo Deportivo» al hablar de estos dos delanteros: «Cuando faltaban cinco minutos para el descanso, un centro de Esteve es rematado de cabeza por Gual, valiendo el primer tanto del Sabadell. Apenas transcurrido un minuto, otro centro de Esteve es también rematado de cabeza por Gual y es el segundo tanto vallesano. A los treinta y un minutos de juego del segundo tiempo, otro centro de Esteve; salen Lilo y Cabezo a salvar la situación, pero Gual, valiente mete la cabeza y logra el tercer goal. Y echando un parrafito – sigue diciendo «El Mundo Deportivo» — a distinciones, repitamos en primer lugar la magnífica actuación de Esteve. Esteve y Clavet los mejores en el ataque sin que dejemos a un lado a Gual que estuvo acertadísimo logrando los tres goals de la tarde. Si bien el mejor juego partió de los vallesanos donde Esteve en su línea de ataque tuvo una tarde felicísima por jugadas personales y por su inteligencia con el interior Clavet.» El desplazamiento del F. C. Barcelona supone un esfuerzo indiscutible de la Sociedad Gimnástica de Felanitx a lo que es de esperar que sabrá corresponder la afición mallorquina.

ANNEX-3

EL FELANITXER, 6 d’abril de 1935

El 21 i 22 Abril se enfrentarán el F. C. Barcelona y el Gimnástica de Felanitx. De día én día crece en esta ciudad el entusiasmo por el fútbol, debido a los grandes triunfos que el Gimnástica ha obtenido durante la presente temporada frente a equipos de primera categoría. Ha vencido al campeón de Baleares por 7 a 2, al C. D, Mallorca y últimamente al subcampeón A. C. Baleares por 4 a 0. Esto hace que la visita del renombrado equipo catalán despierte gran expectación, siendo muchos los aficionados que se apresuran a encargar asientos numerados y abonos para los dos partidos. El Barcelona se desplazará con figuras sobradamente conocidas de la afición deportista, y aunque hoy no podemos dar la lista completa del equipo, pues el Barcelona juega el Campeonato de Liga con equipos duros que es probable ocasionen lesiones, daremos solamente los nombres de aquellos que definitivamente vendrán a enfrentarse con nuestros gimnastas: Llorens, el meta que ganó el Campeonato de España con el Barcelona, Aubach, el mejor defensa del grupo B, recientemente ingresado en el Barcelona, Franco, el joven medio ala del primer equipo del Español, López, procedente del Madrid F. C., Saurina, el veloz extremo derecha que jugó en Madrid y en Las Corts con el primer equipo, suplente efectivo de Ventoldrá, Sastre, el jugador internacional, Solé, el extremo izquierda seleccionado del grupo B recién ingresado en el Barcelona. A éstos nombres hay que añadir otros de primeras figuras que por las razones anotadas antes aun no se han podido comprometer formalmente, pero que se tiene la casi absoluta seguridad de poderse desplazar

CORREO DE MALLORCA, 6 d’abril de 1935

Por fin, el F. C. Barcelona a Felanitx. La noticia es ahora en firme. Ya tenemos encuentro de categoría en Mallorca. Y, nada menos, se trata del F. C. Barcelona, equipo catalán de primera fila. Cabe decir, después de nuestra confirmación, que viene el Barcelona el 21 y 22 del corriente mes para contender con el Gimnástica de Felanitx en dos encuentros altamente sensacionales. El Gimnástica esta temporada se halla en forma magnífica y bien lo demuestra el haber vencido a todos cuantos equipos de todas las categorías que han desfilado por el campo del “Torrentó” de Felanitx. Es, pues, de esperar, que los encuentros que se avecinan sean por demás emotivos e interesantes.

ULTIMA HORA, 6 d’abril de 1935. Amb la mateixa informació anterior es demana: ¿Logrará el Barcelona vencer en el terreno del Gimnástica?

EL DIA, 9 d’abril de 1935. Amb idèntica informació, titula la crònica del corresponsal: ¿Logrará el Barcelona vencer al Gimnática?

ANNEX-4

EL FELANITXER 13 d’abril de 1935:

Para el gran recibimiento del F. C. Barcelona, los trabajos de organización del magno acontecimiento deportivo de los días 21 y 22 van adelantando; esta semana se darán los últimos toques al campo de juego; serán colocados los nuevos asientos y empezará la venta de las sillas numeradas y abonos. El equipo ha dado por terminados sus entrenamientos intensivos y en la próxima semana no tendrá más que unas ligeras sesiones de gimnasia. El entusiasmo es enorme, como lo prueba el gran número de abonos y asientos pedidos. Estos días ha estado en Felanitx un redactor de «Deportes» y nos ha dicho que su Director en persona vendrá para hacer la información de los encuentros, así como unas caricaturas de los mejores jugadores. Ahora, a esperar el Domingo, para ver si nuestros jugadores saben corresponder al esfuerzo de directivos y aficionados. Nosotros tenemos la seguridad de que por ellos no ha de quedar.

CORREO DE MALLORCA, 17-4-1935

Por las fiestas de Pascua el F. C. Barcelona á Felanitx. El desplazamiento del F. C. Barcelona a la ciudad de Felanitx ha despertado enorme expectación. En las peñas deportivas ya no se habla de otra cosa y el acontecimiento deportivo es esperado con extraordinario interés. Las reformas llevadas a cabo en el Campo del Torrentó, lo han embellecido convirtiéndolo en uno de los mejores de nuestra isla. Su capacidad ha sido aumentada. Ahora en cómodos asientos cabrán unas dos mil quinientas personas. El Gimnástica de Felanitx, ha echado, como vulgarmente se dice, la casa por la ventana y está preparando varias fiestas. Inaugurará su nuevo local social en el sitio más céntrico de Felanitx. Habrá una excursión a las cuevas y finalmente por la noche una verbena. Es digno de todo elogio el proceder de la Sociedad Gimnástica de Felanitx que sin regatear esfuerzos de ninguna clase trabaja denodadamente en pro del deporte. Ahora que los bravos “merengues” del Gimnástíca hagan un buen papel, en estos sus dos primeros encuentros con equipos de gran envergadura y así corresponderán a la afición tal como se merece.

ANNEX-5

EL FELANITXER, 20 d’abril

Por fin ha llegado el día del gran acontecimiento futbolístico, acontecimiento que no se había vislumbrado en los dos lustros de practicarse fútbol en nuestra ciudad y que tal vez no se presentará en diez años más. Es en verdad un acontecimiento extraordinario. Comentándolo dice el semanario «Deportes»: «La Gimnástica es poco menos que imbatible en su terreno. De ello tienen magnífica idea nuestros regionales. El once que alinearán los azulgrana, encierra figuras de valía reconocida. ¿Lograrán truncar la marcha de los felanigenses? ¿Sucumbir, como han sucumbido, cuantos equipos han jugado allí? Tenemos fé en el Gimnástica pese a la gran valía del equipo visitante.»

La verdad; nosotros no somos tan optimistas. No creemos ni remotamente posible una victoria de nuestro equipo. Pero eso sí, estamos segurísimos de saborear el plato más exquisito de fútbol al ver la enorme resistencia que opondrán nuestros jugadores al unir todo su saber, que no es poco, y todos sus entusiasmos, que son muchísimos, frente a la técnica insuperable de los azulgrana, maestros en el deporte. Los equipos se alinearán en esta forma:

Barcelona F, C.: Llorens, Babot, Aubach, Franco, Salas, López, Ruano, Sastre, Trujillo, Ramón y Solé.

Gimnástica F.: Luisín, Gomila, Bennasar, Mayol, Vicens, Sbert, Barceló, Etchevarne, Rius, Burdils y Comas.

En el momento de cerrar esta edición hemos recibido un telegrama urgente del F. C. Barcelona, anunciándonos una gran modificación en el equipo, pues los visitantes alinearán a los formidables jugadores, titulares del equipo azulgrana, Ramón, Trujillo, Ruano y Salas. No importa decir con qué entusiasmo ha sido recibida esta noticia, que hace que podamos afirmar con toda convicción que el equipo que alinearán los visitantes es uno de los mejores conjuntos que puede presentar el Club campeón de Cataluña.

ANNEX-6

EL FELANITXER, dia 27 d’abril de 1935:

FC Barcelona 4 – Gimnástica 0

El primer encuentro constituyó una derrota excesiva y dos triunfos personales en las filas gimnásticas. No nos engañamos. Presumimos la derrota porque estábamos seguros que una entidad tan formal; tan antigua, de tan preclaro historial cómo el F. C. Barcelona, no querría que su fama cayera en desprestigio y que nos mandaría un equipo capaz de apuntarse sendas victorias en estos encuentros que para honor y gusto de la afición felanigense sé han celebrado estas pasadas fiestas. Y así ninguna extrañeza nos causó que nuestro equipo viera interrumpida su serie inacabable de triunfos en el Torrentó. frente al potente equipo azulgrana, que demostró ser muy superior al nuestro en conjunto, aunque individualmente nuestros jugadores se pueden tutear, con los catalanes. Porque las más de las veces que dos jugadores se disputaban cara a cara un balón, salía vencedor el Gimnástica por codicia y fortaleza; pero cuando los catalanes empezaban a trazar arabescos sobre el terreno con sus pases cortos y precisos, los locales quedaban desorientados y eran dominados. Dos jugadores sobresalieron en las filas merengues: Barceló y Luisín, sobre todo él primero. Fué durante los 90 minutos un dique contra el qué chocó la tripleta central Catalana. Bregó incansable toda la tarde, dando juego a sus delanteros y cortando el contrario; fué un medio centro de gran talla. Desarrolló un juego de exterior inteligentísimo, se internó repetidamente y supo crear numerosas ocasiones de peligro frente al marco de Llorens. Los demás realizaron un buen partido. Únicamente Vicent se mostró algo receloso y Gomila un poco fallón. A Bennássar y a Mayol nada más se les podía pedir frente a los colosos de la defensa catalana. A Etchevarne le tocó parar el ala más peligrosa y a veces pareció no desarrollar, todo el buen juego que en él es habitual; Sbert jugó con su acostumbrada valentía y empuje. La pareja de baks Rius – Burdils no prodigaron despejes espectaculares; pero hay que tener en cuenta qué no se encontraban ante una delantera de niños; no obstante, ellos y la línea media fueron lo mejor del equipo. Natalio realizó un partidazo, aunque a veces bloca defectuosamente, lo que costó el cuarto goal.

De los catalanes todos, muy bien, sobresaliendo Llorens, los defensas y el ala izquierda de la línea atacante. Arbitró desastrosamente Vidal, que bien se mereció la pitada con que fué despedido, aunque condenamos el conato de agresión de que fué objeto a la salida del campo, por parte de unos díscolos chiquillos. Asistió un público numerosísimo, que se portó correctamente, aplaudiendo las jugadas de mérito de ambas partes.

Previos los saludos de rigor y intercambio de ramos de flores, avanzan primero los visitantes haciendo intervenir a Natalio; pero pronto se imponen, los blancos, y el dominio es alterno. El extremo izquierda se interna, burla a Etchevarne, esquiva a Burdils, entra muy cerrado y rematan el delantero centro e interior izquierda, logrando el primer tanto. Poco después hay otra avánzada del mismo extremo, con pase al interior izquierda, quien remata raso y muy colocado sin que Natalio, á pesar de su estirada, pueda evitar el goal. Antes de finalizar la primera parte se produce un fallo de Burdils que aprovecha el delantero centro para burlar la salida de Natalio y entrar el balón. Después de aplaudirse varias intervenciones de ambos guardametas, se llega al descanso. Durante éste se comenta la magnífica labor de los visitantes, que ha maravillado a no pocos. Y empieza la segunda parte. Nuestro equipo juega con entusiasmo loco y duránte un rato domina, logrando dos córners sin resultado. También los contrarios logran algunos córners y al intentar rematar uno de ellos, Natalio no consigue blocar, detiene de cabeza Rius, se arma un barullo enorme ante la puerta y por fin aparece la pelota entrada en forma no muy legal. Con este desfavorable resultado, algo excesivo si se atiende al desarrollo del encuentro, se llegó al final.

F. C. Barcelona, 5 — Gimnástica, 0

El encuentro del lunes todavía revistió más brillantez. En las gradas, algo menos de público y sobre el terreno algunas modificaciones en los equipos. Burdils, a quien se le reprodujo la lesión de la espalda, no pudo alinearse, en el marco se puso a Tugores y Natalio jugó medio partido de interior izquierda y el segundo Riera. Saca el Gimnástica, pero cortan los catalanes cediendo a aut. Se juega por ambas partes con gran valentía. Los locales dominan ligeramente logrando córner que despeja la defensa. Se aplaude al árbitro por su actitud no dejando pasar ninguna falta. Pronto los catalanes obtienen el primer tanto en una desafortunada intervención de Tugores. Se suceden una serie de pases frente al marco que defiende Llorens, que desorientan a las defensas visitantes; el público anima a los felanigenses con sus aplausos, pero la pelota acaba a kic. Poco después el delantero centro chuta raso y le vale el segundo tanto. Vuelven a la carga los locales con ardor para ver de acortar la desventaja, y Vicens desde medio campo corre veloz la pelota y envía un centro que por lo templado y medido fué de verdadero maestro; pero Natalio, que se hallaba solo ante la puerta contraria, remata inexplicablemente a las nubes. Y el que marca otra vez es el delantero centro catalán al rematar de cabeza un excelente servicio. En la segunda parte es presentado al público el famoso boxeador. Jonhi Cruz que entre los aplausos lanza el kic-off. Avanza Vicens y chuta; pero Llorens en gran estilo bloca, ganándose una ovación. Las líneas de los blancos se entienden perfectamente; pero los catalanes no ceden y tejen unos avances preciosos de estilo. En uno de estos avances el interior izquierda chuta muy raso y Tugores no puede detener el balón. Este tanto desconcierta no poco a los locales y los otros juegan a placer. Pero después Vicens, que viene jugando muy bien, avanza en colaboración de Mayol y centra á dos pasos del marco, Mestre fusila el goal, pero Llorens demuestra ser «un veterano» y saca el esférico que había penetrado más de dos palmos en el marco sin que el árbitro lo notara. El público que ovacionaba el tanto se llevó una desilusión. Se sucede otra jugada análoga, pero esta vez la para Llorens en magnífico plongeón. Los catalanes obtienen el último goal a pesar de la estirada de Tugores que únicamente pudo desviar ligeramente la pelota.

Y sin que los locales pudieran marcar el tanto del honor, que bien merecían y parecía que iban a obtener de un momento a otro, el árbitro señala el final del encuentro. B. R.

ALTRES IL·LUSTRACIONS

Informació oficial
1912. Equip titular del FC Barcelona 
21 d’abril de 1935. Barça 5 – Madrid 0
1942/43. Francesc Suriol amb l’Espanyol
Carnet de soci del felanitxer Jaume Vicens (Arxiu PBET)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de novembre de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

CRIDA ALS CULERS! Dia 15, un capvespre que promet

Deixa un comentari

El passat 26 d’octubre va ser un dia memorable per als culers. L’endemà en vaig fer una crònica 0-4, CÍCLICA HISTÒRIA que trobareu al final d’aquesta crida. Aquell vespre el Barça jugava a Madrid i, abans del partit, la Penya Barcelonista Els Tamarells va acollir la donació d’una foto signada per l’equip titular del Barça que aquell mateix dia, però de 1958, va guanyar al Madrid per 4-o. El fet és que, com una premonició, el mateix dia i davant del mateix rival, es va repetir el resultat; aquesta vegada òbviament 0-4. En record d’aquella nit memorable, calia aconseguir la fotografia de l’equip titular d’aquell dia, amb les signatures dels jugadors, per exhibir-la al costat de la de 1958. Semblava una missió gairebé impossible, però gràcies a la gestió del reputat historiador i bon amic Josep Maria Solé i Sabaté, l’objectiu s’ha assolit i aquest dimarts, dia 15, s’instal·larà la foto al costat de la de 1958. Així s’exposaran juntes dues imatges icòniques de la història del Barça. Només amb això, ja tendríem justificada l’assistència a l’acte, però encara hi haurà més coses.

26-X-2024 Les signatures de l’equip titular

Aprofitant la visita, a les 18:30h, l’historiador farà una amena xerrada sobre les vicissituds del Barça al llarg del temps. A continuació, els qui s’hagin inscrit, compartiran un pamboli i, després, a més de presentar la nova foto, ens parlarà del cartell del 125è aniversari del club, en la tramitació del qual ell va tenir cosa a veure. El cartell, dedicat a la Penya per l’autor, el nostre soci d’honor Miquel Barceló, s’exposarà el mateix vespre.

Per arrodonir la vetllada, es podrà assistir a la retransmissió del partit Borussia Dortmund – FC Barcelona; un partit clau per accedir a la semifinal de la Champions.

Un horabaixa-vespre culé ben atapeït que podria ser un altre dia memorable! Som-hi!

*    *    *

0-4; CÍCLICA HISTÒRIA! (escrit dia 27 d’octubre de 2024)

El passat 12 d’octubre, Joan Pons i Dubià, amic d’ençà de 1970 amb qui crec que no havia parlat mai de futbol, me va escriure per oferir-me la donació d’una foto de la plantilla del Barça de la temporada 1958/59 signada pels seus jugadors. Es tractava d’una imatge icònica amb una bella història. Li havia regalat, quan ell era infant, la seva àvia paterna i, deixant de banda l’alt valor sentimental i, molt possiblement, material per a col·leccionistes, era un autèntic tresor com a document. El mateix dia vaig traslladar la proposta i Sebastià Oliver, president de la Penya Barcelonista Els Tamarells, va acollir l’oferiment amb la satisfacció que mereixia i programà fer la cessió en el curs d’un acte de l’associació esportiva i cultural.

I tanmateix…

Tanmateix ni les ciències són neutrals ni les matemàtiques són exactes. Quin doi qui ho diu! Són màgiques i tenen una juguera mai vista. Els hi agraden les intrigues i la cabalística una cosa de no dir. El dissabte dia 26 d’octubre del 2024 els follets dels nombres en feren una de les seves a la Penya Els Tamarells de Felanitx. A les nou del vespre s’havia de jugar el Madrid – Barça i, com a preludi a visionar l’enfrontament a les televisions del local, mitja hora abans de començar el partit, es va procedir al lliurament protocol·lari de l’obsequi d’aquella fotografia de l’equip del Barça

Curiosament, tot un presagi, la foto era del mateix dia i mes, 26 d’octubre (66 anys en clau abans), enfrontats al mateix rival, el Madrid, a qui aquell any (1958), va derrotar per 4 gols a 0. La foto, amb les signatures originals de tots els jugadors, es va instal·lar a una paret del local, amb una nota explicativa al peu:

Fotografia original i signada de la temporada 58-59. Partit jugat el 26 d’octubre de 1958 FC Barcelona, 4 – R. Madrid, 0, amb tres gols d’Evaristo i un de Tejada. Formen a dalt: Ramallets, Olivella, Rodri, Gràcia, Flotats i Segarra, i a baix: Claudio (ajudant), Tejada, Kubala, Evaristo, Suàrez, Czibor, i Àngel Mur (massatgista).

66 anys després, el 26 d’octubre del 2024, coincidint amb un altre clàssic, Joan Pons i Dubià dona aquesta fotografia, que va rebre fa mig segle de la seva àvia Lídia Maristany, a la Penya Barcelonista Els Tamarells.

És evident que aquell referent, amb el mateix dia (un 26 d’octubre) i el mateix rival (el Madrid), va generar l’aspiració d’obtenir el mateix resultat. Poc feia preveure, al descans del partit, que el somni es faria realitat, però des del primer gol, tota la gent que va assistir al magnífic espectacle de la segona part, va tenir clar que viuríem una nit màgica i, gol a gol, fins que es va fer el quart i definitiu (que podien haver estat tres o quatre més), tothom va mantenir l’esperança que la fotografia que s’acabava de penjar confirmaria al cent per cent que la història és cíclica.

Joan Pons i Dubià, amb el seu llegat, va esdevenir talment un bruixot premonitori que ens va fer eufòrics testimonis d’un espectacle esportiu. Seria desitjable, obtenir ara una nova fotografia, amb les signatures dels jugadors del partit epígon del de 1958, per exhibir-la al mateix local en record d’un partit i una nit memorables. Que no es perdi per no intentar-ho! Som-hi!

Visca el Barça, visca Catalunya, visca Felanitx i visca la Penya Els Tamarells!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 27 d'octubre de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA NACIONALITAT DELS MENORQUINS

Deixa un comentari

 

Joel Bagur Mellinas, historiador, poeta, defensor de la terra, no ralla per rallar. Enguany fa 10 anys en clau que, a la introducció del seu llibre Menorca a recer del balearisme (1)1, ens anunciava l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus (1910-1997).

Músic militar, poeta i intel·lectual maonès que abanderà el concepte unitari de la nació catalana el primer terç del s. XX. Partidari de la incorporació de Menorca a l’estatut de Catalunya, de manera clara i contundent, era advers a la idea provinciana que expressà en una afirmació mala de superar: Balears, tot sol, fa renou de buit (2). Cert és que la figura de Timoner Petrus va ser divulgada els anys 70 del segle passat per Gori Mir. Com una flor que no fa estiu, el 27 de setembre de 1980, Joan B. Capó s’hi referia en una estimable col·laboració en el diari Baleares2. Això no obstant, més enllà de la Menorca nadiua, el desconeixement del pensador ha estat i és encara gegantí.

Fent honor a la paraula empenyorada l’any 2014, aquest estiu, amb el títol La nacionalitat dels menorquins. Articles 1930-1932, Bagur ha editat i prologat la totalitat dels escrits que Timoner Petrus va publicar a l’entorn del debat sobre l’estatut d’Autonomia que, finalment, esdevindria només de Mallorca i d’Eivissa i que, tanmateix, no reeixiria. Som davant d’un llibre que cal agrair, perquè repara silencis i oblits. 58 dels 60 articles de Timoner Petrus recollits ara foren publicats a La Voz de Menorca i els altres 2 a La Publicitat. L’edició, en el nombre 37 de la col·lecció Capcer de l’Institut Menorquí d’Estudis, a cura de Joel Bagur s’acompanya de notes pertinents i d’un pròleg que esdevé guia de lectura.

Una lectura, més que recomanable, que s’hauria d’impulsar més enllà de Menorca a tots els centres escolars del país. 

NOTES

2
3          Per a més informació sobre la catalanitat de Menorca: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/i-de-fraga-a-mao-notes-sobre-la-catalanitat-de-menorca/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 d'agost de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

JOAN MAIMÓ, PRESTIGIADOR DEL SEU POBLE

Deixa un comentari

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a desaparèixer

Tomas Scott Eliot, premi Nobel 1948

ABSTRACT (amb un avís previ a la lectura)

Joan Maimó Vadell (1921 – 2001) va ser un pintor, escultor, ceramista, biògraf i poeta; un artista complet. Entre d’altres mèrits, va rescatar i enaltir en vida Joan Mascaró i Fornés. Paradoxalment per a qui va il·luminar tantes biografies, la seva figura roman arraconada, tot i l’abundosa documentació que hi ha. La indagació per arxius i hemeroteques, reforçada amb entrevistes a persones que el varen tractar i ampliada amb una generosa confiança de la família, m’ha permès d’elaborar-ne una pinzellada.

He d’apel·lar a la comprensió i complicitat dels lectors per seguir el fil de l’escriptura. M’ha resultat una missió impossible fer un relat estrictament cronològic, perquè la dispersió temàtica era un anar i venir que atemptava contra una lectura entenedora. Igual passava a l’inrevés: fer-ne una narració per blocs temàtics alterava la comprensió i dificultava mantenir el ritme, sovint frenètic, de la vida i l’obra de Joan Maimó. Crec que, malgrat una aparentment caòtica estructura, pegar bots inserint aspectes monogràfics a la cronologia brinda una perspectiva més completa. Resulta de molt difícil ordenació i catalogació trobar un criteri que eviti perdre el fil, atesa la prolífica i profitosa existència. He dedicat moltíssimes hores per aportar dades disperses que, a futur, puguin servir com a base d’una biografia amb cara i ulls. Si més no, el recull d’informació afegirà una modesta aportació a l’abundosa documentació que, indubtablement, han de posseir els fills i els nets de Joan Maimó i Catalina Vaquer. Per a mi, aquesta indagació m’ha fet present d’una bella i novella amistat amb els seus familiars i, només per això, n’hauré obtingut una més que generosa recompensa.

Taula

  1. Li diré prestigiador
  2. Naixement. Guerra. Primeres feines
  3. Dues polissonades en la més dura postguerra
  4.  Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable
  5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica
  6. La casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa
  7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó
  8. Maimó rescata Mascaró
  9. L’eclosió
  10. Joan Maimó post mortem
  11. Coda
  12. Annex 1. Les exposicions
  13. Annex 2. Les publicacions
  14. Annex 3. Els goigs. Una atàvica tradició catalana
  15. Ressenyes biogràfiques
  16. Notes
  17. Il·lustracions
  18. Comentaris

1. Li diré prestigiador (a faisó de pòrtic)

Autorretrat als 30 anys

La darreria del 2021, en un any encara pandèmic, vaig reparar que ningú no havia recordat el centenari del naixement de Joan Maimó i Vadell (Felanitx, 1r de novembre de 1921 – Palma, 27 d’agost de 2001). Havia estat un home molt actiu i present en els mitjans de comunicació, de manera intensa a partir de l’estiu de 1985, arran de la jubilació. Ell, que tant havia enaltit el seu poble i evocat la seva gent, no va rebre el record que l’efemèride exigia. Vaig posar messions per tal de corregir l’oblit. Ell, i també altres felanitxers de la diàspora, reclamen el lloc que, en justícia, els pertoca a la història. Vaig posar fil a l’agulla amb un projecte, encara en curs, orientat a fer un reconeixement públic als fills i filles il·lustres de la Vila que han passat per malla dels sedassos embossats de les institucions i dels garbells primmirats dels seus passatgers gestors, massa sovint afectats d’amnèsia històrica, de negligència o, simplement, de la desídia derivada de la ignorància. En el cas de Joan Maimó el greuge era més punyent, perquè justament ell va ser un soldat atent i amatent contra l’amnèsia; un mercedari abnegat que rescatà de l’oblit moltes personalitats esvaïdes dins la pols dels dies i dels diaris. Pocs, com ell, feren tant per servar i servir la memòria històrica d’aquella gent que sabem que era la nostra gent.

Catalina Vaquer (arxiu familiar)

Aquell mes de desembre de 2021, després d’arreplegar informació sobre els llibres i les exposicions de Joan Maimó i de consultar amics que l’havien tractat en vida, vaig ser a temps de mantenir dues entrevistes amb la seva vídua, Catalina Vaquer i Vidal (Cas Concos des Cavaller, 1924 – Palma, 2022). Varen ser dues llargues i profitoses converses. Amb 97 anys a l’esquena, em va atendre tendra, amable, afable i agradable. Atresorava allò que ara anomenen intel·ligència emocional, un meritori nivell cultural, una memòria prodigiosa i la saviesa d’un parell de biblioteques. Lúcida i lúdica, va respondre les preguntes, fil per randa, més enllà del qüestionari. Sabia bé de quines egües venim i, vint anys després de la mort del seu espòs, no va deixar res per verd. Detallà els patiments familiars derivats d’aquella guerra incivil, amb l’empresonament de son pare, l’exili forçat d’un germà, la connexió epistolar amb Joan Mascaró i Fornés (1897-1987), els estudis, les feines, les amistats, els somnis, les esperances… Tot i l’extensió de les entrevistes (un parell mallorquí d’hores), varen romandre pendents algunes confirmacions, però no havia passat mig any quan, la primera quinzena de maig de 2022, va suspendre la caminada i abandonà el món dels vius. Va ser a temps de deixar testimoni públic de la relació familiar amb Joan Mascaró i Fornés a qualque acte dedicat al filòleg i orientalista margalidà.

Tenir l’esma de definir una persona amb una sola paraula és una temptació i un desafiament a l’enginy i a l’ocurrència; una atractiva aventura. En el cas de Joan Maimó i Vadell, però, és gairebé una missió impossible. Polifacètic i polièdric va tocar gairebé totes les cordes de l’art i de la cultura: forjador, escultor (en fusta, ferro i marbre), ceramista, dissenyador, muralista, caricaturista, dibuixant, gravador, xilògraf, pintor, poeta, assagista, biògraf, lletrista de cançons i goigs, crític, investigador, conferenciant… Li escauen, en justa reciprocitat, tots els qualificatius que ell va dedicar, generosament, a les persones de qui va escriure la biografia. Així podríem acompanyar el seu nom amb vida i obra d’un home excepcional – com va dedicar a Mn. Cosme Bauçà –, o una personalitat original i creativa – com va referir-se a Bernat Julià –, o una trajectòria de serenitats estètiques – com va atribuir a Miquel Gaià –, o trobador de la llum, de l’amor i de la vida – com esmentà Joan Mascaró i Fornés –, o, al mateix erudit de Santa Margalida, els múltiples espais de la saviesa o, també, la fecunditat i la inventiva d’un català de Mallorca – com va descriure Bartomeu Barceló i Tortella. Hi podríem afegir, sense contemplacions ni contencions, molts dels qualificatius que aplicà a la quarantena de pintors que va glossar. Una altra argúcia per segellar un nom capaç d’enaltir i evocar la seva figura seria inventar una paraula. Vaig pensar que el qualificatiu de prestigiador, entès com a home que dona prestigi, li aniria com sabateta a son peu. Joan Maimó, amb els seus retrats i amb els seus escrits, va prestigiar dotzenes de persones, en bona part poc conegudes i massa sovint gens reconegudes i, també, va enaltir molts dels nostres referents culturals i els respectius paratges i paisatges, amb els set colors de l’arc de sant Martí, des dels ocres de les muntanyes fins als maragdes de les marines, des dels verds de fora vila fins els turqueses de la costa de Llevant. Va prestigiar Mallorca i els mallorquins, va prestigiar la poesia i els poetes, la pintura i els pintors, la feina i la família… Prestigiador, doncs, seria un mot ben adient que definiria Joan Maimó… encara que, ai las!, Coromines ens faci la guitza i ens desbarati el significat. El filòleg assegura que la paraula genuïna és prestidigitador, és a dir, un il·lusionista i això sí que no ho va ser mai. No, res més lluny d’ell que l’engany. N’hi ha prou d’assaborir els seus escrits o embadalir-se davant de les pintures per tocar amb els dits d’anar a plaça el seu arrelament compromès amb la realitat que li va tocar viure en un temps obscur de precarietats i privacions, però amb l’esperançada i devota estimació al seu país i a la seva gent. Joan Maimó va ser sempre un dels nostres i ens va donar prestigi. Li diré prestigiador, doncs, i fora manies i escrúpols de mira’m i no em toquis!

Son pare a Can Mir vist per Joan Pla

2. Naixement. Guerra. Primeres feines

Nascut el 1r de novembre de 1921 a Felanitx, era el darrer dels cinc fills de Miquel Maimó, Marinenc, i de Jaumeta Vadell1. Va estudiar al col·legi municipal fins que la guerra, quan encara no havia fet els 15 anys, va interrompre el batxillerat. No només això, sinó que va veure com son pare era detingut i, després d’un temps tancat a Can Mir, enviat al camp de concentració de Sóller condemnat a treballs forçats. Quan l’alliberaren, no tornaria ser el mateix. La repressió patida li va afectar la dedicació a la feina i la salut. Joan també va ser víctima directa d’aquella insurrecció armada. Amb son pare empresonat, el glapiren quan, en previsió d’una cremadissa, intentava salvar llibres a Can Pere Antoni Reus, el jutge de pau, abans que hi anassin els falangistes. El sergent Baleto, un sàdic criminal de guerra, l’apallissà amb una verga de bou i li generà un trastorn que l’obligà a anar al cardiòleg durant un temps.

El 1942, acabada oficialment la guerra, amb 20 anys, el reclutaren per fer el que, aleshores, era un llarg servei militar. Va estar a Manacor i a Sineu. El fet que el 1944 son pare fes els 60 anys, li va permetre obtenir la llicència definitiva. Dotat d’un talent especial per a les belles arts, va haver de fer el cap viu. Defensor de l’Art i de la Cultura, arribaria a representar tots els papers de l’auca. La ferreria de son pare, on va aprendre l’art de la forja, seria el seu primer taller de pràctiques. Gràcies a la seva inquietud i el seu enginy va exercir i exercitar mil i un oficis, amb una intensa i immensa dedicació. Va treballar a l’escorxador, va fer peces d’ortodòncia pel dentista Nicolau Ticoulat, dissenyà mobles per diversos fusters, va fer làpides mortuòries, juguetes pintades, classes particulars… D’aquella hiperactivitat, en faria broma: Robinson Crussoe no va saber fer unes botes com joBen aviat les seves habilitats i talent per les Belles Arts es feren evidents. Va ser un dels impulsors i fundadors del Centre d’Art i Cultura que obrí les portes dia 31 d’octubre de 1942, amb una exposició col·lectiva on ell va presentar caricatures i talles de fusta2. De manera autodidacta, a més de la fusta, havia après a treballar el ferro i el marbre.

Aviat li encarregaren diverses obres, dues de les quals el donarien a conèixer arreu de Mallorca. La primera, entre les més rellevants, va ser l’àngel del cementiri de Felanitx, elaborat en pedra de Santanyí, inaugurat en commemoració del centenari de l’hecatombe quan, l’horabaixa de dia 31 de març de 1844, mentre es feia el Via Crucis amb la lectura dels Dotze Sermons, moriren sepultades 414 persones que participaven a la processó3.

El dia del Ram a vespre
Felanitx estava trist.
No hi havia casa oberta
on no hagués mort o ferit

Dia 28 de juny de 1945, el bisbe i el governador inauguraren el majestuós lleó alat de Sant Marc, fet en coure, que s’aixeca davant de la rectoria de Sineu. La glosa popular ho recorda:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè vigili es rector
durant sa nit i es dia

La dèria per les arts, gairebé des del primer moment, va anar de la mà de la curolla per la literatura. Hi ha una notícia que ho confirma. Bartomeu Barceló i Tortella, el poeta i capellà felanitxer envià una carta a Maria Antònia Salvà, amb motiu del 75è aniversari de la poeta de Llucmajor, i l’acompanyà amb una poesia manuscrita de Joan Maimó datada dia 31 d’octubre de 1944. Quatre dies després, Salvà corresponia amb dues quartetes Pel jove poeta J. Maimó.

L’any 1944 s’incorporà al col·legi municipal de Felanitx de Segona Ensenyança i va fer l’orla dels alumnes. Hi faria classes fins el 1955. Simultàniament, feia feina a Ceràmiques Mallorca, l’empresa que acabaven d’inaugurar Pere Bennàsser i Jaume Vaquer, de la qual, al llarg de la vida, Maimó faria repetits elogis per l’aprenentatge que va assolir-hi. Explicava que havia estat la seva primera escola de ceràmica: Un poc a l’arrisca l’aventura, sense gaires coneixements de la matèria, però amb molta dedicació, arribàrem a inventar una tècnica molt personal que va reeixir. Primer em va despertar la curiositat, després interès per la pràctica i, finalment, vocació per l’estudi de la ceràmica.4

1946. Ceràmiques Mallorca

3. Dues polissonades en la més dura postguerra

Quan li encarregaren el monument per commemorar el centenari de l’enterrossall, per situar al costat del fossar on havien enterrat les 414 víctimes de la Timba, Joan Maimó va tenir clar que, tot i la poca experiència com a escultor, era la primera obra rellevant que se li confiava. Malgrat tot, no va escollir el camí més fàcil i optà per fer l’estàtua en pedra de Santanyí. Ens podem imaginar la solemne inauguració, amb tota la parafernàlia de l’època, amb les autoritats civils i religioses de vint-un-botó, en ple franquisme i en la més dura postguerra.

El diari La Última Hora de dia 27 de març de 1944 anunciava l’acte en un Editorial, Un dolor centenario, on informava de la publicació d’un fulletó commemoratiu. El Baleares de dia 31 afegia que la Capella Clàssica estrenaria una obra de Rafel Vich, mestre organista de la Catedral, dedicada a les víctimes de la tragèdia felanitxera. El Correo de Mallorca, dia 6 d’abril, informava de l’estrena i publicava un nou article sobre l’episodi, amb la poc coneguda segona desgràcia que va esdevenir quatre dies després quan, dia 4 d’abril de 1844, durant l’ofici del dijous sant, es calà foc la casa santa del Convent i la gent abandonà el temple a la correguda.

És fàcil deduir l’emoció que es degué apoderar dels assistents a la inauguració de l’àngel de Joan Maimó i, fàcil també, imaginar els corprenedors parlaments que s’hi degueren pronunciar aquell 31 de març de 1944. En canvi, allò que ja no és tan fàcil és entendre com ningú no va reparar amb la polissonada de l’autor de l’estàtua; una argúcia que d’haver estar descoberta li hauria pogut costat molt cara. De fet, fins molts d’anys després, amb motiu de retallar l’herba que envoltava la base de l’escultura per netejar-la, quan el fotògraf felanitxer Gabriel Bennàsser va anar a retratar la imatge, es va fixar que l’escut que hi havia als peus de l’àngel era… el republicà! El mateix escut de Felanitx que Pere Oliver i Domenge havia encarregat a Mateu Oliver, però substituint la corona borbònica per la idealització del castell de Santueri.

Joan Maimó, tenia plena consciència tant dels valors republicans com de la nostra catalanitat. Serà a l’entorn d’aquesta que, un any després de la feta de l’escut, descobrirem una segona polissonada. Cal recordar que Franco havia ressuscitat les ordres de Primo de Rivera incloses en el primer decret que va dictar pocs dies després del cop d’estat. De fet, formalment i oficialment, el Real Decreto de 18 de setiembre de 1923 dictando medidas y sanciones contra el separatismo mai no va ser derogat per la República i Franco va tenir bo de fer ressuscitar l’aplicació de la repressiva normativa. L’articulat era contundent quant a l’ús de la llengua catalana, totalment proscrita de la vida pública, i atemptava contra l’ús dels símbols identitaris. Es vivia aquella pàtria «una, gran i lliure» imposada per la força de les armes.

Entre d’altres vexacions, l’article 1 del Decret deixava clar que No se podrá ostentar otra bandera que la nacional excepto en las embajadas o centros de naciones extranjeras. L’article 2 dictava les penes a aplicar als díscols: La ostentación de bandera que no sea la nacional, seis meses de prisión y multa de 500 a 5.000 pesetas. El resultat és fàcil d’imaginar. Felanitx, Mallorca, les terres catalanes, basques, gallegues, tots els territoris de nació no castellana patien la censura i els seus símbols històrics eren proscrits.

El mes d’agost de 1945 Joan Maimó era un jove de 23 anys que ja s’havia fet un nom amb dues obres monumentals. El mes de març de 1944 s’havia inaugurat l’àngel del cementiri de la Vila i, el mes de juny següent, el lleó de Sant Marc de Sineu. Era normal i lògic que se li encarregàs el programa de festes del mes d’agost de 1945. Cap problema ni un. Les autoritats serien degudament ateses i puntualment servides. La imatge va agradar a tothom i ningú no va dir ni ase ni bèstia. Una parella de xeremiers delimitarien el marc cultural i una extrapolació exagerada de l’escut del nostre poble permetria exhibir a tort i a dret qui som i d’on venim. La icona delatava a quin àmbit nacional pertanyia Felanitx. Joan Maimó, ho sabia.

4. Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable

Dia 9 de febrer de 1949 es va casar a la parròquia de Cas Concos amb una estudiant de Magisteri, Catalina Vaquer i Vidal (1924 – 2022), amb qui tindria quatre fills: Miquel Àngel (1950), Maria Jaumeta (1953), Maria Ventura (1956) i Joan (1959). Apadrinaren el casori els pares dels nuvis: Miquel Maimó, Jaumeta Vadell, Miquel Vaquer i Bonaventura Vidal. El mateix any de casar-se, per commemorar la festa del llibre, a la Biblioteca de la Caixa de Pensions, es va fer una exposició d’obres d’autors felanitxers i Joan Cerdà Serra (1903-1976) i Joan Maimó varen publicar Ensayo de bibliografía felanigense. L’opuscle va merèixer la felicitació i la gratitud de l’Ajuntament als dos autors.

Va ser arran del matrimoni quan Joan Maimó va prendre consciència de la necessitat d’acabar els estudis i, just néixer el primer fill, va aprovar el batxiller superior. Animat per Joan Pla Barbastre, professor de dibuix a l’Institut, l’any 1952 va anar a València a fer ninots per a les falles. Allà s’informà de com podria fer la carrera de Belles Arts i, amb l’esma proporcionada per la llarga experiència artística, d’una estirada va fer els cinc cursos i es llicencià a la universitat valenciana. El 1955 es va traslladar amb la família de Felanitx a Palma per incorporar-se, com a professor de ceràmica, a l’Escola d’Arts i Oficis, on hi faria classes fins el 1978. Contribuí com pocs a la seva modernització. En una entrevista al Baleares (25 de novembre de 1965) explicava la transformació dels locals i els nous plans d’estudis.

Gairebé des del principi, va fer compatible la feina a Arts i Oficis amb la de professor de dibuix a l’escola Verge de Lluc, on va començar el 19585. D’allà, el 1965, va passar a l’escola de Maestría Industrial, la qual es transformaria en l’Institut Politècnic, on va exercir durant sis anys de subdirector i, els nou darrers, de gener de 1977 a juny de 1985, de director, càrrec que ocupava quan es va jubilar, amb un centre important que ja comptava amb 1.400 alumnes.

Precisament en condició de director, l’any 1983 va coordinar la publicació del llibre commemoratiu dels 50 anys del Politècnic. Va ser un defensor a ultrança de la Formació Professional i en deixà constància al Felanitx (27-VIII-1982) i a una llarga entrevista a tota plana al diari Baleares el 1983, on exposava els seus criteris. Resulten especialment interessants les reflexions que feia en línia amb el pensament de la Institució Lliure d’Ensenyament6: En la cosa més senzilla hi pot haver bellesa i emoció. (…) L’objectiu del mestre és fer interessant la assignatura a l’alumne i això reclama, en primer lloc, conèixer l’alumne, les seves reaccions, la seva capacitat, la seva disposició. (…) Un docent sense vocació per ensenyar, ha errat el seu camí a la vida. (…) Sense aprenentatge, l’art no és possible. (…) Repetia, amb Mascaró, que els estudis d’idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s’ha d’anar d’allò conegut a allò desconegut. Educar és formar un ambient de bondat, veritat i bellesa per ajudar a la vida.

Es pot dir que des del seu matrimoni fins a la jubilació, la seva doble prioritat va ser la feina i la família. Amb tot, va fer altres activitats prou significatives. L’any 1950 Joan Maimó, ja aleshores col·laborador del setmanari del seu poble, comença a publicar en el Correo de Mallorca i en el diari Baleares articles divulgatius sobre l’art (vg. Il·lustracions)7. També aquell any, el mes de setembre, l’Ajuntament de Felanitx lliurà la medalla d’honor de la Vila a Jaume Mir elaborada per Joan Maimó, amb l’escut del poble a la cara i amb una figura femenina en el dors.

El nom de Joan Maimó apareixerà amb freqüència als diaris. Així, l’octubre de 1952, en parlar del Salón de Otoño, en l’apartat de dibuix es destacava la seva obra. El desembre de 1953, a Felanitx, un mural seu presidia el Kansas Bolo Club que s’acabava d’inaugurar. El 1955 il·lustrava el llibre Gremios en Felanitx de Bartomeu Quetglas Gayà (1900 – 1964). Dia 15 de febrer d’aquell any va publicar un article molt elogiós dedicat al pintor Josep Bover (1921 – 1996), poc reconegut i marginat pel seu alcoholisme.

5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica

El 28 de maig de 1957, el diari Baleares feia la crònica d’una conferència, il·lustrada amb diapositives, que Joan Maimó va dictar, amb gran assistència de públic, a l’Estudi General Lul·lià, titulada La cerámica mallorquina. Des de la mayólica hasta nuestros días8. Afirmà que Mallorca va ser un dels punts més antics de producció (tirando por tierra los asertos de Alvaro Campaner) i assegurà que la nostra illa va ser el centre exportador de ceràmica morisca més important de la mediterrània. Incidí en l’etimologia del terme (majòlica és sinònim de Mallorca), com havien sentenciat Scaliger, Fabio Ferrari i Jean Paul Richter, a partir dels escrits de Dante Alighieri i Leonardo Da Vinci9. Documentà la mostra amb imatges de diverses col·leccions d’arreu del món, com la que hi ha al Palau de la Virreina de Barcelona, amb peces trobades al carrer de Savellà de Palma i acabà fent esment a la fàbrica de La Roqueta, on Picasso va fer les seves primeres peces de ceràmica.

Aquella presentació i l’interès que despertà va impulsar la idea de crear un museu de la ceràmica a Mallorca. Un any després de la conferència al Lul·lià, dia 16 d’agost de 1958, el Baleares publicava un reportatge, El Museo de Cerámica en Inca, on informava del projecte en curs elaborat per D. Juan Maimó Vadell, professor de dibujo y escultura, professor de cerámica en la Escuela de Artes y Oficios de Palma y además ceramista notable e investigador de la cerámica. Este asunto está en buen camino. De conseguirse, Inca tendrá con su museo un indudable exponente de su brillante historia artística. Al mateix diari, dia 28 d’agost, s’ampliava la informació (vg. Il·lustracions). Es reiteraven les gestions de Joan Maimó encaminades a obrir un museu, on acollir la ceràmica que es feia a Mallorca i molt concretament la d’Inca de reconocida tradición que puede compararse con las de mayor prestigio. Andreu París, el tinent de batle, confirmava les intencions de l’Ajuntament para reflejar uno de los capítulos más importantes de Inca como es su tradición cerámica. La notícia feia esment a un reportatge sobre el tema que havia emès el dia abans Radio Nacional de España.

Encara el mes de novembre de 1959, amb motiu de commemorar l’aniversari de la fundació del Cercle d’Art i Cultura d’Inca, Joan Maimó va fer la conferència La filosofía del barro. No sols això, sinó que també, en el mateix local va inaugurar una exposició de ceràmica. A l’entrevista que li fan al setmanari local, Ciudad, explica que és la seva primera mostra individual de ceràmica a Mallorca, tot i que ja havia exposat en el extranjero. Com a notícia curiosa, informa que el setmanari, gràcies a les gestions de Marc Ferragut, mostrarà dues ceràmiques fetes a Inca el s. XIV que són al monestir de Cluny. El periodista evoca la sèrie d’articles Inca en la artesanía del barro escrits per Joan Maimó l’any abans. El Baleares, també recordava aquells articles que Maimó havia publicat en el setmanari local, Ciudad, a l’entorn de la ceràmica majòlica i en defensa del museu. Malgrat tot, el projecte es va esvair per dins de les laberíntiques burocràcies municipals. La proposta va desaparèixer com l’ànima d’en Robert. Només han passat dues generacions, però avui, a Inca, ningú no recorda aquella estimulant iniciativa.

6. La Casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa

Anònim

La feina de professor a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic omplien totalment la jornada. S’hi posava a les 9h del matí, anava a dinar, i reprenia les classes fins a les 9h del vespre. No sols això, també va fer d’assessor i director artístic de La Casa del Hierro durant gairebé 20 anys, des de 1955 a 1974. Situada al carrer de Conquistador de Palma, just al costat de la vidrieria de Can Gordiola, exhibia l’art de la forja, amb petites peces destinades al primer turisme i, a la vegada, amb obres monumentals destinades a grans edificis, com va ser el cas de l’hotel Bahía Palace del passeig Marítim.

Sopar de l’equip de La Casa de Hierro

Antoni Rotger Martínez, quan encara no havia fet els 14 anys, hi va entrar a fer feina de mosset i acabà d’encarregat. Recorda haver acompanyat a Maimó a fer algunes de les instal·lacions més importants. En concret, unes graelles per Establecimientos Álvarez, al carrer de Jaume III i, segurament la més rellevant, a l’Auditòrium de Palma, amb els poms de les baranes fetes per Maimó. Aquells anys també va col·laborar amb Publicidad Matas.

Joan Maimó només respectava els diumenges. Els dissabtes li permetien dur a terme projectes gegantins. Dia 20 de novembre de 1962, el diari Baleares, amb una gran fotografia i un gran titular publicà: El mural de cerámica más grande de España. El reportatge detalla que el mural, de 9 m. de llarg per 2,5 m. d’alt, l’ha encarregat la Caixa de Pensions. Amplia la notícia que aquell gran mosaic s’ha fet amb una tècnica exclusiva de l’autor, amb un mètode de vernís igualment de la seva invenció. L’escrit acaba amb un retrat professional de Joan Maimó i el qualifica com artista y hombre ejemplar.

Anys després, el 30 d’abril de 1965, el mateix diari publica un nou reportatge, il·lustrat amb la foto d’un altre mural i el titula: El artista mallorquín Juan Maimó ha resucitado un arte tradicional. Amb una introducció on es refereix a l’antic art de la ceràmica a Mallorca, aporta notícies d’una gerreria l’any 1268, del recent descobriment de peces àrabs a l’església de Santa Catalina de Sena i d’unes restes d’un forn que certifiquen que els s. XI i XII, abans de la Conquesta, ja es feia ceràmica a Mallorca. L’article afegeix una relació dels grans murals que ha fet Joan Maimó: el del Col·legi d’Aparelladors, el de la Caixa de Pensions, el de Viatges Barceló, el de la casa del Dr. Salom i d’altres (vg. Il·lustracions). L’autor anuncia que n’està fent un de 16 m de llarg que superarà tots els que hi ha. Li han encarregat per un hotel i, en aquest cas, serà de ferro i ceràmica10. Aquell seria durant anys el mural de ceràmica més gran de l’estat, fins el d’Artigas-Miró a l’aeroport de Barcelona (1970) o el de Barceló a la Seu de Palma (2007).

Malgrat romandre abocat a la feina i la família, el seu nom és notícia per molts de motius. El desembre de 1960, el setmanari Felanitx commemorava els seus 25 anys i Joan Maimó hi publica La gerreta. L’any 1968, il·lustra i fa el pròleg del llibre Mallorca, ¿cuna de Colon? de Joan Cerdà, amb qui dues dècades abans havia publicat una bibliografia d’autors felanitxers. L’estiu de 1969 i el següent, farà classes als cursos per a estrangers de la Universitat de Califòrnia que es feien a l’Estudi General Lul·lià. L’any 1971 Joan Maimó i Jaume Mir, quan aquest era el director de l’Escola d’Arts i Oficis, fan gestions per convertir el centre en facultat universitària de Belles Arts. El 1973 fa la portada del programa de festes de Felanitx. El maig de 1974 fa de jurat, amb Ramon Nadal, d’un certamen d’art juvenil. El març de 1975 guanyà el concurs de poesia Verge de Consolació de Sant Joan amb Espiga de blat, un premi que tornaria guanyar els anys 1985 i 1986.

Caricatura de Miquel Vicens

El desembre de 1979 es fa un concert a Felanitx que inclou lletres de Joan Maimó musicades per Miquel Vicens, Ramonet, amb motiu del retorn del gran músic a Felanitx. La col·laboració entre Maimó i Vicens es repetiria amb nous concerts el juliol de 1981 i l’abril de 1986, amb lletres que glossen llocs i tradicions felanitxeres. El mes d’agost de 1983 il·lustra de nou el programa de festes. El mes de setembre fa el parlament d’homenatge als vells: Ca’s Concos des Cavaller… s’honora honorant-vos, publicat dos anys després. El mateix mes participa a la Corona Poètica de Lloseta…

Són molt habituals les col·laboracions de Joan Maimó a diverses publicacions de la Premsa Forana (Pòrtula, Damunt damunt, Mel i Sucre, Santa Margalida, Can Picafort, Es Saig…). El març de 1984 fa un escrit al Diari de Buja encoratjant els joves: Endavant les atxes! La curiositat és que el setembre de 1978 ja havia col·laborat a la mateixa publicació amb el final que ara li servia de títol. L’abril de 1984, a la Llotja de Palma es fa l’exposició Palma, ciutat oberta. Entre les fotografies que il·lustren la mostra, segons la premsa n’hi ha del felanitxer Gabriel Bennàsser i, també, la rèplica en fusta de la Mare de Déu de Sant Salvador de l’artista Joan Maimó

Atesa la manca de digitalització de moltes publicacions, és difícil accedir als centenars d’articles que Maimó publicà a part i a banda. Amb tot, mai no va deixar de col·laborar amb el Felanitx. El desembre de 1985, amb motiu dels 50 anys del setmanari, publicava un llarg article per fer memòria de la commemoració, el 1944, del centenari de la Timba. El 30 de maig de 1986, elogiava la recent publicació de Llànties de foc de Joan Mascaró, traduïda per Elisabet Abeyà. El novembre de 1986 publica un nou poema dedicat al centenari de la coronació pontifícia de la Marededéu de Lluc…

Joan Maimó aprofita qualsevol oportunitat per publicar poemes dedicats als seus amics felanitxers. Així el mes d’abril de 1980 n’escriu un, En Perloia, quan aquest publica Estampes Felanitxeres. El novembre del mateix any, en dedica un a la pintora Maria Vich. El 1983 el destinatari serà el pintor Tomeu Capó, arran del seu homenatge. El 1985 dedica un poema al Patró Esteve, amb motiu del seu centenari. El febrer de 1986, un poema a la memòria d’Eduard Nouviles, iniciador de l’ensenyança professional a les Balears. El 1987 un altre en memòria de Bartomeu Miquel. El 1991, arran de la mort del poeta Victorià Ramis d’Ayreflor, li dedica un article per elogiar els seus versos. El 1992 publica un poema en la mort d’en Tomeu Trinitat. El març d’aquell mateix any, en aquesta ocasió a Pòrtula, publica Poema de comiat arran de la mort d’Antoni Vaquer Ramis, al qual el maig de 1986 havia prologat el llibre de poemes Bimbolles. El març de 1993, un llarg article al Felanitx dedicat a Josep Maria Llompart, mort poques setmanes abans. La mostra, gens exhaustiva, pretén fer veure que Maimó no deixava passar cap mort del seu entorn o de l’àmbit cultural sense dedicar-li un obituari de recordança.

7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó

Joan Maimó era considerat un roig11. Això no obstant, tot i que sempre va mantenir una actitud nítida a favor dels drets humans i en defensa de la llengua, la cultura i la identitat, no es va significar com a activista polític. Sense renunciar als seus principis i valors ideològics, no en va fer exhibició. En canvi, va ser un col·laborador actiu de les parròquies de Felanitx i Cas Concos. Mentre un segment important de les persones d’ideologia republicana i d’esquerres s’allunyaren de l’església per haver-se implicat en l’aixecament militar i haver col·laborat amb el Comité de Responsabilidades Políticas i amb la repressió, es pot dir que Joan Maimó va ser més que un fidel practicant. Amb una ullada a la seva biografia, apareixen tres persones que influïren poderosament en la seva espiritualitat.

La primera, cronològicament parlant, va ser Mn. Bartomeu Barceló i Tortella (1888 – 1973), prevere, missioner i poeta. Solia signar missioner de la santa poesia i va agafar fama com a predicador. L’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer un sermó a la Catedral de Girona per demanar la llibertat de la nació catalana. Va ser detingut i forçat a exiliar-se a Perpinyà durant cinc anys. A partir de 1944 va mantenir una gran amistat amb Joan Maimó i, després, amb la seva dona i els seus fills.

En morir Barceló, l’any 1974 es va fer un recull, amb bona part de l’obra poètica, il·lustrat per Maimó (vg. Il·lustracions). Aquest, a més, va patrocinar una edició familiar que arreplegava els poemes que el sacerdot havia dedicat a la família. Barceló va incidir notablement com a poeta en l’obra de Maimó, immersa en els postulats de l’Escola Mallorquina (elogi del paisatge, descripció dels costums, valoració dels mites, estima a la terra, enaltiment de la pàtria, submissió a la bellesa, servitud a la rima…), però també li va fer proselitisme dels seus referents religiosos, amb Ramon Llull al capdavant.

La segona influència important en l’espiritualitat de Joan Maimó va ser Catalina, la que seria la seva esposa, pertanyent a una família concarrina d’antiga tradició religiosa. Un germà de Catalina, quinto amb Joan Maimó, va ser Bartomeu Maria Vaquer i Vidal (1921 – 2018) que seria canonge de la Seu i Vicari General de Mallorca. Però, amb tota seguretat, el tercer gran referent de Joan Maimó va ser el que generà un major impacte: Joan Mascaró i Fornés (1897 1987). Més enllà de qualsevol religió, el sentit ecumènic de Mascaró, aportà una visió universal de l’espiritualitat. L’humanisme, la recerca de la pau interior, la defensa dels valors… ultrapassaven, amb el mestratge de Mascaró, qualsevol norma o disposició de totes i cada una de les esglésies del món. Part damunt del marc de la fe, Mascaró permetia aprofitar el resultat de les seves reflexions en el camp de la pedagogia i, fins i tot a nivell pràctic, animava a fer-ne ús a la vida quotidiana. El seu guiatge permetia enfocar la meditació amb una visió de les coses que contraposava el dinamisme occidental a la contemplació oriental, la frissor versus la calma, la immediatesa enfront d’una perspectiva general i, sempre, abominant de la guerra i vindicant la pau. Per descomptat, va incidir en l’orientació de la poesia de Maimó i en els postulats ètic dels seus escrits. No debades, Maimó faria bandera d’una de les màximes de Mascaró, la que aquest faria posar a la seva làpida mortuòria i que la vídua de Maimó faria posar a l’esquela: Venim de Déu, vivim en Déu i anam a Déu.

Maimó va donar a conèixer la poesia de Mn. Barceló a Mascaró i aquest el va tenir en molt alta valoració. Encara en vida del margalidà, dia 6 d’agost de 1985, en el Felanitx, Joan Maimó publica Ramon Llull a través de dos amics i escriu: Al llarg de la meva vida he tingut la sort immensa de tenir dos amics excepcionals, verament enamorats de la grandesa aclaparadora de Ramon Llull. L’un exaltat, poc amic d’esmenes i retocs, l’altre reposat, meticulós i reflexiu, ambdós de cor obert, orfebres de la paraula i d’una singular delicadesa espiritual aparellada d’un culte fervent a l’amor: El Felanitxeríssim Mn. Bartomeu Barceló i Joan Mascaró i Fornés de Santa Margalida. Foren, ambdós, els seus grans mentors espirituals.

8. El rescat de Mascaró

La relació amb Joan Mascaró es va iniciar quan Joan Maimó encara no havia fet els 15 anys i es va mantenir i enriquir al llarg de les vides d’ambdós. L’enllaç entre les dues famílies va ser producte de l’atzar. Joan Mascaró, als 10 anys, va ser posat en custòdia d’un oncle seu a Palma mentre que els seus pares i germans (Martí, Bartomeu, Pau, Guillem i Antonina) emigraren, l’any 1908, per conrear una finca agrícola a Arbatache, en el poble de Fondouk, a Algèria. El juliol de 1936 tres dels germans de Joan Maimó (Antònia, Miquel i Jaumeta) viatjaren a Alger on hi tenien família. Feien comptes tornar a Felanitx per les festes, però l’aixecament militar va fer recomanable romandre a Alger. Miquel tenia 26 anys i hauria estat reclutat o, pitjor encara, atesa la ideologia de son pare, a qui empresonaren en el camp de concentració de Sóller, podria haver estat víctima de la repressió. La coneixença i amistat de les famílies Maimó i Mascaró va permetre establir un sistema de correspondència per esquivar, minvar si més no, els efectes de la censura postal. Joan Mascaró i Fornés, des de Cambridge, va fer de pont12. Ell s’encarregà de rebre les cartes dels membres de la família Maimó que eren a Alger i enviar-les als Maimó de Felanitx i viceversa. Aquell servei impagable determinaria un agraïment de per vida de Joan Maimó que, ben aviat, a mesura que anava descobrint la tasca intel·lectual de Joan Mascaró, esdevindria admiració i desembocaria en una mútua amistat.

La correspondència mantinguda durant anys entre els dos Joans, d’una banda permet seguir la biografia del savi de Santa Margalida i, de l’altra, comprovar la intensa relació de confiança i complicitat entre els dos amics. Cal fer notar que Mascaró, durant tot el franquisme, només era reconegut a Mallorca per una elit intel·lectual molt reduïda com el filòleg Francesc de Borja Moll i Casesnoves (1903 – 1991) o l’esperantista Marian Jaquotot i Molina (1897 – 1994). De fet, la primera aparició pública a nivell d’estat de Joan Mascaró amb certa transcendència no va ser fins dia 2 d’abril de 1979 quan participà al programa La Clave de la televisió espanyola. Ni tan sols la popularitat del programa va servir per fer descobrir els margalidans el seu eminent conciutadà, referent espiritual de John Lennon i, sobretot, de George Harrison del Beatles. Per tal de corregir aquell imperdonable desconeixement, Joan Maimó va promoure una conferència a l’aula magna de l’Institut Politècnic, del qual era director. Va ser el mes de maig de 1979. Sota el títol Valors espirituals de l’Orient, Mascaró, sense papers, traduïa de memòria fragments del Bhagavad-Gita i recitava poemes de Maragall i de Dante per acabar amb una exaltació de Ramon Llull per haver llegat a la humanitat una llengua literària d’un valor incommensurable13.

Animat per Maimó, l’estiu de 1979 i el següent, Mascaró va fer vacances a Portocolom, amb l’esposa, Kathleen Ellis, i els dos fills bessons del matrimoni, Martí i Maria Coloma. No just això, sinó que a instància de Maimó, Mascaró va descobrir una finca entre Cas Concos i l’Alqueria Blanca, una casa de pagès dalt del turó de la Penya Bosca, i la va comprar. Tenia més de 80 anys, però allà, gràcies a la pau i el silenci, podria fer la feina que tenia en ment. Malgrat el projecte, no havien passat dos anys quan, conscient que la salut minvava, afectat d’artritis i pèrdua gradual de la visió, Mascaró va constatar que no seria a temps de fer efectiu el somni i, el maig de 1982, decidí vendre la finca no sense, abans, donar al seu amic la biblioteca que hi havia dipositat.

Mascaró i Maimó camí de la Penya Bosca (1980)

Joan Maimó sabia que es precipitava el final de Mascaró. No podia donar passada el desconeixement que hi havia d’ell a Mallorca i, per això, no s’aturava de fer mans i mànigues per divulgar la seva obra i atiar les institucions a la percaça del degut reconeixement. Des del 1974 demanava a Mascaró una traducció del Bhagavad-Gita, però la resposta sempre era la mateixa: no tenc prou domini del català14. Sortosament, el juny de 1982 va escriure a Maimó: Estic molt content de poder-vos dir que la jove Elisabet Abeyà i el seu marit Xavier Margáis han traduït la meva traducció anglesa del sànscrit a l’anglès. L’edició, amb revisió i introducció de Mascaró, apareixeria l’any 198315. La publicació era una poderosa arma i Maimó la va fer servir amb eficàcia, perquè el temps jugava a la contra, atesa la salut del margalidà.

La primera victòria va ser aconseguir que l’Ajuntament de Santa Margalida, dia 1r de febrer de 1983 aprovàs posar el nom de Joan Mascaró a la biblioteca municipal. Era una primera passa, però Maimó trobava que s’havia d’ultrapassar el marc del poble nadiu. En conxorxa amb l’amic periodista margalidà Mateu Cladera Matas (1941), varen preparar un reportatge que seria clau. Es va publicar, a tota plana, dia 5 de febrer de 1983 al diari Baleares. Informava de la biografia de Mascaró que Maimó tenia en curs. De cap a peus, l’article posava en evidència els mèrits d’aquell ilustre profesor i s’exclamava que a l’illa on va néixer no se sabia ni el seu nom ni qui era. El final era un clam directe: nombrarle doctor Honoris Causa de la Universidad de Palma de Mallorca sería un honor para todos.

Un article clau en el rescat de Joan Mascaro

L’estratègia de Maimó va fer efecte i no havien passat tres mesos quan, dia 11 de juliol, per iniciativa de Joan Miralles, cap del Departament de Llengua Catalana, amb 21 vots a favor, cap en contra i una abstenció, la UIB acordà el nomenament. La decisió va provocar que dia 26 d’aquell mes, l’Ajuntament de Santa Margalida el proclamàs fill il·lustre. És evident que la gegantina figura de Joan Mascaró, més prest o més tard, hauria pres fua i hauria estat reconeguda, però tenc la més absoluta convicció que, de no haver estat per l’impuls de Joan Maimó, s’hauria arribat a fer a misses dites, com tantes de vegades. Tanmateix, Joan Mascaró ja no estava en condicions de viatjar i assistir als dos reconeixements. Així les coses, dia 20 de juliol de 1985 es va formalitzar a la parròquia de Santa Margalida, plena com un ou, la proclamació del nou fill il·lustre. En nom seu, Joan Maimó va recollir la distinció, materialitzada en una placa de plata, i va llegir Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida, l’esborrany que havia fet de la biografia del guardonat. L’Ajuntament va publicar el parlament que complauria l’homenatjat.

Joan Mascaró va morir a la residència de Comberton, Cambridge, dia 19 de març de 1987. Joan Maimó li va escriure una darrera carta pública16. Respectant la darrera voluntat del finat, dia 28 de març les seves despulles arribaren a Santa Margalida per ser enterrades al poble nadiu. La vídua i la filla no varen assistir a la cerimònia, perquè coincidia amb el memorial que se li dedicà a Cambridge, però si ho va fer i va presidir l’acte el seu fill, Martí.

Posteriorment, l’any 1990, Joan Maimó arrodoniria la biografia i la UIB va publicar-la amb el títol Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa17. Així mateix, també el 1990, la Revista Mallorquina de Pedagogia va publicar un monogràfic, on Maimó publicà El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic18. Finalment, l’any 1997, la UIB, va programar la commemoració de l’any Mascaró, amb motiu del centenari del seu naixement. Entre d’altres actes, el mes de juny es va fer una taula rodona, amb al títol Valors universals de l’obra de Joan Mascaró i Fornés, amb la participació de Joan Maimó, Raimon Panikkar i Òscar Pujol. Dia 5 de setembre es va dur a terme a Santa Margalida la investidura pòstuma de Mascaró com a doctor Honoris Causa.

Joan Maimó, no va aturar-se mai d’enaltir arreu de Mallorca, molt especialment a la premsa forana, el nom i l’obra de Mascaró. El 1992 escriu: La memòria de Joan Mascaró i Fornés no pot esvair-se. L’esponja de l’oblit, destructora de falsos oripells, no pot passar per sobre d’ella. Cal que els infants de Santa Margalida i de tot Mallorca sàpiguen qui fou aquest il·lustre professor que, nascut a s’Hort d’en Degollat, amb tota la rigor del mot se l’hi ha d’aplicar el títol de Gran Home. En el camp de la cultura és, sense dubte, una de les majors glòries, honor i excel·lència de Santa Margalida19. El juliol de 1993 Maimó fa donació a la UIB de la biblioteca que li havia llegat Mascaró. El diposit contenia els llibres que hi havia a la casa de la Penya Bosca, en el terme municipal de Santanyí, efímera residència de Mascaró, així com molts dels que Maimó va rebre al llarg de la seva perllongada relació.

Dos anys abans de morir, concretament el 19 de novembre de 1999, en un acte que es va fer al restaurant S’Alqueria des Comte, Joan Maimó va rebre amb gran satisfacció el Premi Joan Mascaró, un guardó instituït per la delegació de l’OCB de Santa Margalida. Va lliurar-li la distinció Damià Pons, aleshores Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Era un reconeixement merescudíssim per tot quant Maimó havia fet per difondre el nom del seu gran amic.

9. L’eclosió (1985 – 2001)

Dia 30 d’abril de 1987, al restaurant Ses Olleries, la direcció de l’Institut Politècnic retia un sopar-homenatge a Joan Maimó, amb lliurament d’una placa per la jubilació que havia fet efectiva el 1985. Més de 30 anys de frenètica vida laboral, sobretot a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic, desembocaven en una justa retirada. Deslliurar-se de tanta dedicació va representar una catarsi a la seva vida. Feina i família havien monopolitzat la major part del seu temps. Ara, laboralment jubilat i amb els fills surats (el més petit, ja tenia 28 anys), disposaria d’hores i dies per treure dels calaixos tot allò que havia estotjat per quan disposàs de temps. No mancarien projectes ni ganes. No romandria aturat. Ben al contrari, s’abocaria a una intensa activitat. La seva presència, en molts d’àmbits de l’art i de la cultura, es faria notar i abastaria els setze anys que van des de la jubilació fins a la mort. La premsa se’n faria ressò constant.

Ningú no podrà dir que no estava preparat per abandonar el món del treball. El novembre de 1987 va fer un parlament a la Casa de Cultura de Felanitx ben eloqüent. L’anunci publicat al setmanari era senzill: Refugi i joia de l’art del jubilat per Joan Maimó i Vadell, llicenciat en Belles Arts. La crònica es feia ressò de l’èxit obtingut amb la gentil dissertació, on retragué texts clàssics i figures paradigmàtiques. En un moment llegí el sonet «El jubilat» del nostre sempre recordat poeta felanitxer Mn. Bartomeu Barceló i Tortella. Allò que no va detectar el cronista és que aquell poema era un dels molts que l’autor havia dedicat a Joan Maimó.

Des del primer moment i fins al final de la vida, s’abocà a l’elaboració de goigs. Ja n’havia il·lustrat anteriorment, però ara també escriuria els versos. Els primers com a jubilat, l’estiu de 1987, els dedica a Santa Margalida i a la Immaculada, patrones de Felanitx i de Cas Concos. L’any 1988 participa a una exposició col·lectiva a la Casa de Cultura de Felanitx, sota el títol La tradició paisatgista. El mes de febrer, il·lustrada amb imatges, fa a Felanitx la conferència El siurell. Procedència i herència. També fa el Pregó de Setmana Santa d’aquell any i, el mes d’agost, la portada del programa de festes amb una nova recreació dels Cavallets. El mes de novembre, a Santa Margalida, fa un parlament a un acte literari dedicat a Mascaró. El mateix mes, a un exemplar extraordinari del Felanitx dedicat a Mn. Bartomeu Barceló i Tortella, publica Català de Mallorca, un llarg article (vg. Il·lustracions). També l’any 1988, Joan Maimó serà un dels inclosos en el llibre Felanitx. El temps i l’art que va ser presentat amb una exposició col·lectiva dels artistes seleccionats.

L’any 1989, fa el parlament d’un homenatge als vells, Horabaixa d’abril a Es Carritxó, que seria publicat molts d’anys després, el 2004, a Coses Nostres. El mes d’agost la regidora de cultura de Santa Margalida anunciava a la premsa: Una altra de les coses que volem fer és una estàtua a l’amo en Picafort, de la qual l’escultor Joan Maimó ja té fet el dibuix20.

Un dels poemes del llibre

El 1990 és particularment productiu. El mes de març procedeix a restaurar la Marededéu de Sa Capelleta. Enllesteix el catàleg commemoratiu dedicat als 50 anys de Ceràmiques Mallorca. Publica el poemari El bell esguard, amb pròleg de Gabriel Janer Manila que defineix l’autor com un home que destil·la en cada mot l’amor més bell pel seu petit país. El llibre es va presentar dia 28 d’abril a la Casa de Cultura de Felanitx, on el pianista Miguel Vicens interpretà dues peces originals al piano (Concert de Galatzó i Castell de Santueri). El setmanari va publicar el text de la presentació que va fer el seu amic Jaume Estelrich. L’acte s’acompanyà amb la inauguració d’una mostra bibliogràfica d’autors felanitxers que rememorava la que, amb Joan Cerdà, havia publicat 40 anys abans. L’exposició constava de tres seccions, una de manuscrits, una segona d’autors de la Vila i l’altra de llibres relacionats amb Felanitx. Tots els materials exposats pertanyien als arxius locals.

Les dues biografies
BRISAS (foto: Joan Torres)

Aquell any, la Universitat de les Illes Balears li publica el llibre que més rellevància li aportarà: Joan Mascaró i Fornés, els múltiples espais de la saviesa. Com a continuació i notable ampliació del discurs que ja havia dedicat al seu amic (Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida), el llibre edifica una brillant evocació del gran pensador margalidà21. L’obra, des d’aleshores ençà, constitueix un referent imprescindible per a qualsevol treball a l’entorn del filòleg orientalista22. A l’entorn del llibre, el 13 de juliol de 1990, Llorenç Capellà li va fer una excel·lent entrevista a Brisas.

Altres activitats de 1990 són la publicació de l’article El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic a la Revista Mallorquina de Pedagogia i, en el n. 35 de la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, com a homenatge a Guillem Colom, publica El centenari d’un poeta. Dia 30 de desembre d’aquell any fa el pregó de la IV Trobada de Corals i l’acaba amb una convidada pública a esser ferms en l’esperança, fidels sempre a la nostra terra i a la nostra parla.

Quan ja havia fet els 70 anys, dia 8 de febrer de 1992, inaugurà a la Casa de Cultura de Felanitx la que seria la primera exposició de pintura a Mallorca23. Jaume Oliver, d’Albocàsser, escrivia: A En Maimó cap forma d’expressió plàstica se li havia mostrat esquiva, però de la pintura fins ara en teníem comptades mostres, puix que només havia participat en exposicions col·lectives. Hem de dir, així mateix, que devers els anys cinquanta havia fet dues exposicions a Alger amb resultats verament estimulants. Davant els seus quadres d’una factura molt enèrgica i segura (tot està fet a espàtula), s’endevina que també escriu, perquè amb elegant sobrietat fa arribar sense circumloquis el bessó del missatge de la seva obra. Aquell any encara exposaria dues vegades més. Per les festes de maig de s’Horta, inaugurà a la Rectoria Vella la mostra Paisatges. I el mes d’octubre, coincidint amb la festa del Pilar, faria una exposició en el Centro Aragonés de Mallorca.

El mes d’agost, a Sineu, per iniciativa de l’escriptor sineuer Gabriel Florit i Ferrer (1944 – 2024), es va fer una reedició de la Corona Poètica que s’havia publicat l’any 1945, coincidint amb el tercer centenari de San Marc com a patró del poble, quan s’inaugurà l’escultura del lleó alat. En aquesta reedició, a més del dibuix de la portada, Maimó hi publicà un escrit, Vivències del centenari, on relata les vicissituds que va patir l’elaboració del monument, previst inicialment de pedra viva, per passar al bronze i acabar, per raons pressupostàries, al coure.

Encara el 1990, amb pròleg de Miquel Pons, publica Els Pintors, un poemari dedicat a una quarantena d’artistes, molts dels quals il·lustren la respectiva composició. Cal dir que alguns d’aquests poemes (per exemple, a Roca Fuster i a Pau Fornés el 1981 o a Joan Miró el 1983) ja havien estat publicats al Felanitx. El llibre el va presentar Miquel Gayà en el Cercle de Belles Arts (Can Balaguer) de Palma dia 2 de juny de 1992. Bartomeu Pou, director del setmanari, en el Felanitx de dia 24 de juliol va publicar una elogiosa ressenya: Només la gran sensibilitat d’aquest poeta es capaç de fornir un llibre tan deliciós, fruit del coneixement de dues branques de l’art.

L’any 1993 publica una breu biografia dedicada a Mateu Oliver Bauçà, Capbaix (1871 – 1952) quan, 40 anys després de la seva mort, se li va retre un homenatge, Havia estat director de la banda de música de Felanitx entre els anys 1903 i 1946. El mes d’agost torna a exposar a la Casa de Cultura. El setembre entra a fer part de la Junta de Sant Salvador i el mateix mes fa una exposició al Centre Cívic de Cas Concos. El mes de novembre, a la Casa de Cultura de Santa Margalida, presenta la biografia de Joan Mascaró. El mes de desembre, fa el disseny d’un gran canelobre de ferro que s’instal·la a Sant Alfons. Intensifica les seves col·laboracions al setmanari. Hi publica, amb motiu de les festes, Temps Nadalencs. Com cada any en aquelles dates, per tal de donar els molts d’anys a les amistats, elabora un díptic amb un dibuix i, a l’interior, un poema amb el desig de pau a la terra. 

El setembre de 1994, amb parlaments de Gabriel Janer Manila i de Miquel Pons, inaugura a Algaida l’exposició Cossiers. L’any 1996 escriu la biografia de Miquel Gayà i Sitjar, publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics. També li fa el retrat a l’oli que figurarà com a nou fill il·lustre de Sant Joan. La revista mensual Damunt damunt publicava: Descobriren el bell retrat de Miguel Gayà Sitjar, obra de Joan Maimó i Vadell, en el saló de la Casa de la Vila. Nombroses són les vegades que Joan Maimó ha participat en el Certamen Poètic Verge de Consolació. L’any 1.975 va ser guardonat amb el primer premi amb l’obra titulada Pregària a la Mare de Déu de Consolació, l’any 1.979 obté un accèssit, dos anys seguits, altra vegada és distingit amb el primer premi, al 1.985 amb l’obra que duu per títol «Ens porten la Primavera» i a l’any 1.986 amb la poesia «L’encís de la Lluna». D’aleshores ençà, forma part del Jurat del Certamen que Sant Joan celebra el dia del Quart Diumenge. Aquestes són, a grans pinzellades, les característiques de l’amic Joan Maimó i Vadell, espòs exemplar, pare de nombrosa família i satisfet i a la vegada sacrificat padrí. Home de parla viva, alegre i abundosa. Amic de l’homenatjat poeta Miguel Gaya, i assidu contertulià del grup literari Guillem Colom.

L’any 1997, arran de la publicació del llibre La idea d’educació en l’obra de Joan Mascaró Fornés, amb una selecció elaborada per Margalida Munar, Joan Maimó felicità l’autora per l’encert de fer reflexionar els qui volen que l’escola d’avui doni resposta a la crisi de valors. També el 1987 fa el pregó de Setmana Santa de Santa Margalida i el mes de novembre, el batle d’aquell poble informa que ha encarregat a Joan Maimó dos busts: un de Joan Mascaró Fornés i un altra de Jeroni Fuster (en Picafort) per situar a l’espai d’on ell va ser pioner. Dia 21 de desembre Teodor Úbeda, el Bisbe de Mallorca, inaugurava a la parròquia de Cas Concos tres vitralls (2,90 m d’alt per 1,40 m d’ampla) dissenyats per Joan Maimó.

L’estiu de 1998, a la plaça de l’Església, mirant cap a l’Hort d’en Degollat, s’inaugurava el bust de Joan Mascaró, una còpia del qual s’instal·laria a l’escola. 

El 1999 va celebrar les noces d’or matrimonials. Va il·lustrar el llibre Sant Joan, la meva terra de Rafel Ginard. Els tres darrers anys de vida, Joan Maimó els va dedicar a bastir dues noves biografies de dos destacats felanitxers, ambdós preveres. L’any 2000 publicava la de l’historiador Cosme Bauçà i Adrover (1871 – 1959), amb el subtítol vida i obra d’un home excepcional i el 2001 va acabar d’escriure la del músic Bernat Julià Rosselló (1922 – 2013) que es va publicar l’any 2002, un any després de la mort de l’autor, amb el subtítol una personalitat original i creativa.

Els dos darrers llibres

Dia 31 de març de 2001 va fer el parlament de cloenda dels actes del 25è aniversari de la Coral de Felanitx que s’editaria el mes de maig amb un dibuix seu de portada. També el mes de maig, pocs mesos abans de morir, encara va fer l’elogi del seu bon amic Miquel Vicens, Ramonet, mort el gener anterior. El Felanitx publicaria que, amb la sala d’actes del Centre Cultural totalment plena, Maimó traçà una semblança viva de la personalitat humana i artística del músic. Amic seu personal i col·laborador – com a autor de nombrosos textos de les composicions –, Maimó n’oferí una imatge de primera mà i no pogué evitar en alguns moments l’emoció que suscitaren els records.

10. Joan Maimó post mortem

Els darrers temps es cansava molt, perquè patia d’insuficiència respiratòria, conseqüència del seu tabaquisme. Joan Maimó va morir a una clínica de Ciutat el 27 d’agost de 2001, revetlla de Sant Agustí, el patró del seu poble. L’obituari del Felanitx valorava el seu paper d’assessor permanent per recordar fets, per confirmar dades no fixades a les cròniques, o per aclarir detalls del passat felanitxer. Destacava que era entusiasta i altruista, que venerava la família, l’amistat i la terra que li fou bressol. Una setmana després, el mestre Toni Roig, publicava un extens article, Carta a un amic, on afirmava: Més d’un pic he dit públicament que eres el felanitxer que més he admirat. T’admirava i t’admir, perquè d’entre tots els nostres paisans, ets el qui ha pintat més bé i no en vares presumir mai. M’imagin que algú, qualque dia, farà un inventari de tot quant has fet i has deixat. L’Art té moltes cames i les agafares totes. Com Leonardo. Pintura, escultura, literatura… i no et passava per alt la música (vg. Il·lustracions). El novembre de 2002, la Casa de Cultura li va retre una exposició-homenatge.

Encara el 2015 el programa de festes de Felanitx es presentava il·lustrat per Joan Maimó, amb una imatge dels Cavallets. No era la primera vegada i certificava la frenètica activitat que havia desenvolupat al llarg de la vida.

En bona part, la seva vídua va prendre el relleu en tots els actes que es dedicarien a Joan Mascaró. L’any 2016, Catalina Vaquer va fer una conferència a La Real, en el marc d’una jornada organitzada per Jubilats per Mallorca, on va detallar la relació que hi havia entre els dos Joans. Catalina Vaquer ja tenia 92 anys i, encara ara, els assistents la recorden com una dona plena de vitalitat i amb un gran domini de l’art de la comunicació. Les magnífiques fotos de Vicenç Mates d’aquell dia palesen com aquella dona parla amb la mirada i el somriure.

L’any següent, concretament dia 15 de desembre de 2017, Catalina Vaquer participava, com a ponent, a les jornades d’homenatge a Joan Mascaró, amb motiu del 120è aniversari del seu naixement, organitzades per la UIB i la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears, a l’Arxiu del Regne de Mallorca i sota la coordinació dels historiadors Gonçal López Nadal i Antoni Mas Forners24. La conferència de Catalina Vaquer, Les relacions entre Joan Mascaró i Joan Maimó, va ser molt celebrada.

La darreria del 2021 vaig tenir la fortuna de poder-me entrevistar amb ella, en dues llargues converses els dies 16 i 17 de desembre. Atesa la transcendència de les informacions que em va facilitar, vaig animar Aina Adrover Oliver que tenia en curs el llibre Felanitx, de l’entusiasme a la por, per tal que també hi contactàs. El testimoni recollit va enriquir el llibre i va permetre rescatar de la desmemòria la família de Joan Maimó. Tot i que es trobava en plenes facultats intel·lectuals, Catalina va morir dia 12 de maig de 2022.

Un any després de la mort de Catalina, la segona quinzena d’agost, amb motiu de les festes de la Vila, els seus quatre fills obriren al públic la casa pairal per exposar dibuixos i olis de son pare. L’èxit assolit va convidar a repetir l’experiència dos mesos després, el 22 i 23 d’octubre, amb motiu de la Fira del Pebre Bo, amb similar interès i assistència. El relleu obtingut amb les dues mostres va permetre, d’una banda, difondre el coneixement d’un poeta i pintor felanitxer entre els conciutadans més joves i, de l’altra, va esperonejar retre el reconeixement merescut i convidà les institucions a organitzar un acte oficial en recordança de Joan Maimó, punt en el qual ens trobam ara mateix.

En recordança de Joan Maimó (amb aquest títol), dia 29 de juny del 2024, a la Sala de Cultura de Felanitx, s’inaugurarà una exposició que ha de servir per evocar i enaltir a qui tant va prestigiar el nostre poble i la nostra gent. Hi trobareu fotografies, llibres, catàlegs, opuscles, programes, dibuixos, caricatures, bodegons, paisatges, imatges de la cultura popular Serà una bella i pacífica arma per repicar les baules de la desmemòria i esbaldregar el castell fosc de l’oblit. Serà, és, una convidada oberta a tothom que estimi la Pintura, l’Escultura, la Literatura i la Història; oberta a qui estimi Mallorca i vulgui prestigiar un prestigiador.

11. Annex-1. Les exposicions

Són ben comptades les exposicions que va fer Joan Maimó i, fins que es va jubilar, foren en mostres col·lectives només amb l’excepció de la que va fer a Inca de ceràmica l’any 1959 i les dues que va fer els anys 1952 i 1953 a Alger, on havia viatjat per donar a conèixer el seu primer fill al seu germà Miquel. L’èxit obtingut a la primera va fer que hi tornàs un any més tard per exposar de nou. Tot i que estava convidat a repetir la visita, la conflictivitat iniciada arran del procés de descolonització i independència d’Algèria (1953-1962), va fer recomanable no anar-hi més. Individualment, no tornaria exposar les seves pintures fins el febrer de 1992 a Felanitx (amb diverses mostres posteriors) i a Palma, s’Horta, Cas Concos i Algaida. En tots els casos, assoliren un gran èxit d’assistència i foren mereixedores de molt bones crítiques.

Quant a les exposicions col·lectives, cal destacar la que es va fer l’any 1942, com a inauguració del Centre d’Art i Cultura, on exposà talles de fusta. També, el 1946, amb motiu de la presentació pública de Ceràmiques Mallorca, va aportar-hi algunes peces. El 1952 i 1953, participà amb alguns dibuixos en el Salón de Otoño que organitzava el Cercle de Belles Arts. El novembre de 1989, a la Casa de Cultura de Felanitx, participà a l’exposició Paisatges per una terra, una mostra col·lectiva d’artistes felanitxers (Miquel S. Llambies, Joan Gelabert, Jaume Canet, Esperança Mestre, Rafel Juan, Andreu Maimó, Maria Ramis…) organitzada per la Coordinadora Penyal Roig, creada en defensa de S’Algar, Sa Punta i el Camp Roig de Portocolom. Precisament ell va fer la reivindicativa presentació que es publicá, a tota plana, en el setmanari25. En diverses ocasions, per brindar suport a causes que ell considerava justes i nobles, va fer donació d’obres destinades a ser venudes o subhastades. Així, per exemple, hi ha notícia que lliurà un quadre al GOB per destinar l’import a la compra de la Trapa. Com a fet singular, destaca que l’oli que va donar el mes de maig de 1984 a benefici de les obres del Calvari s’adjudicà per 111.000 PTA, una xifra aleshores molt elevada i molt superior, amb diferència, als imports obtinguts per altres donacions26. Cal fer esment que l’any 2013, més d’una dècada després de morir, la seva vídua va donar una obra a l’Assemblea de Docents, destinada a la caixa de resistència, per oposar-se a l’intent del mal govern de polititzar les escoles i atacar la llengua catalana.

12. ANNEX-2. Les publicacions

1949 Ensayo de Bibliografía Felanigense, amb Joan Cerdà. 54 pàgines, amb xilografies i tirada numerada de 56 exemplars. Editorial Ramon Llull

1985 Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida. 33 pàgines. Discurs amb motiu de la proclamació com a fill il·lustre. Ajuntament de Santa Margalida

1988 Pregó de Setmana Santa de Felanitx

1989 Horabaixa d’abril a Es Carritxó. 17 pàgines. Gràfiques Llopis

1990 El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic. 9 pàgines. Revista Mallorquina de Pedagogia, núm. 8/9. Palma

1990 El bell esguard. 55 pàgines. Poemari, amb pròleg de Gabriel Janer Manila. Gràfiques Llopis.

1990 Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa. 123 pgs. Universitat de les Illes Balears

1992 Els pintors. 103 pàgines. Poemari, amb pròleg de Miquel Pons. Gràfiques Llopis

1993 Mateu Oliver Bauçà. Quaranta-tres anys director de la banda de música de Felanitx. 23 pàgines. Gràfiques Llopis

1996 Miquel Gayà i Sitjar: una trajectòria de serenitats estètiques. 121 pàgines. Institut d’Estudis Baleàrics. Maimó descriu el biografiat com un home bo, honest i treballador.

1998 Conservau el vostre tarannà. Pregó de les festes de Sant Nicolau de Cas Concos

2000 Cosme Bauçà: vida i obra d’un home excepcional. 113 pàgines. Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Felanitx

2001 Cloenda del 25è aniversari de la Coral de Felanitx. Amb Miquel Julià

2002 Bernat Julià i Rosselló; una personalitat original i creativa. 160 pàgines. Ajuntament de Felanitx

Tot i no ser obra de Joan Maimó, cal assignar-li la publicació el mes de febrer de 1974 del llibre Felanitx i ca-teva, poesies de Mossèn Bartomeu Barceló i Tortella, mestre en gai saber, dedicades a la família Maimó-Vaquer

13. ANNEX 3. Els goigs, una atàvica tradició catalana

Joan Maimó, segurament seduït per Bartomeu Barceló i Tortella, va romandre atret per la cultura dels goigs, no només com a il·lustrador, sinó també com a autor dels poemes i, fins i tot, com a col·leccionista. A meitat del s. XX hi havia molta de gent amb la curolla de col·leccionar goigs. Monestirs, congregacions, parròquies, totes les comunitats religioses estampaven els referits als sants i verges dels seus àmbits. La dèria, tant al Principat de Catalunya com a Mallorca, es va fer molt popular. A Felanitx, l’any 1964, es va fer una exposició i se n’edità un catàleg. Aleshores, Maimó encara no s’havia estrenat com a autor, però no es torbaria gaire a implicar-s’hi com a dibuixant, com a autor dels versos i, més d’una vegada, com a autor i il·lustrador alhora.

A tall d’exemple, en una relació cronològica de mostra, podem esmentar aquests:

Goigs a Sant Llop, venerat al convent de Sant Agustí. Lletra: Bartomeu Barceló i Tortella. Música: Bartomeu Oliver. Dibuixos: Joan Maimó (1974)

Goigs a llaor de la Santa Família del monestir de MM. Benedictines de Manacor. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de l’Olivar, venerada en el seu santuari de Sóller. Lletra: Guillem Colom i Ferrà. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a Santa Maria de Binicanella, titular del monestir benedictí del terme de Bunyola. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de la Panada. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1981)

Goigs a la Mare de Déu de la Reconciliació que es venera al Puig de Biniamar. Lletra: Pere Llabrés i Martorell. Música: P. Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Llorenç Alcina i Rosselló (1983)

Goigs a llaor de Sant Bru que es venera a la Cartoixa de Valldemossa. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Antonio Riera i Estarelles (1984)

Goigs a llaor de la Mare de Déu de Sant Salvador. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Mn. Bernat Julià i Rosselló. Dibuixos: Joan Maimó (1984)

Goigs al servent de Déu P. Joaquim Rosselló i Ferrà, fundador dels missioners dels Sagrats Cors. Lletra: Bartomeu Matheu i Caimari. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Gaspar Munar i Oliver (1986)

Goigs a Santa Margalida patrona de Felanitx. Lletra i dibuixos Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Rosselló. Nota històrica: Pere Xamena i Fiol (1987)

Goigs a la Immaculada Concepció, titular de la Parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra i il·lustració: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (1987)

Goigs a sant Antoni abad o de Viana, titular de la vicaria in capite d’Es Carritxó i patró del mateix poble. Lletra i il.lustració: Joan Maimó i Vadell. Música, Miquel Manresa i Adrover (1988)

Coplas a la Virgen Morena de Lluc que se venera en la parroquia de San Juan María Vianney de Magdalena del Mar en Lima. Letra y música: Humberto Lara. Dibujo: Juan Maimó Vadell (1989)

Goigs a la Mare de Déu del Roser que es venera a la Parròquia de Sant Domingo d’Inca. Lletra: Mn. Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música P. Antoni Martorell i Miralles. Dibuix, Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Santiago Cortès i Forteza (1989)

Goigs a Santa Maria La Major que es venera a la seva Parròquia d’Inca. Lletra: Mn. Pere Joan Llabrés. Música: Antoni Martorell i Miralles. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Pere-Joan Llabrés i Martorell. (1989)

Goigs a llaor de nostra dona Santa Maria de l’Olivar de s’Esglaieta. Lletra: Guillem Colom. Música: Jaume Calafat. Dibuix (imitació de tècnica xilogràfica): Joan Maimó Vadell (1989)

Goigs a llaor de sant Antoni Abat, venerat a Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Jaume Vilardell (1990)

Goigs a Santa Catalina Tomàs que li canten a la parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Pere Joan Llabrés. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Joan Maimó (1990)

Goigs a Sant Isidre Llaurador, titular de la Parròquia de S’Horta i Patró del mateix poble. Lletra: Bartomeu Guasp i Jaume Oliver. Música: Miquel Manresa. Il·lustració: Joan Maimó. Nota històrica: Josep Grimalt i Vidal (1990)

Goigs a lloança de la Mare de Déu dels goigs, patrona dels gogistes mallorquins venerada al Monestir de la Santa Família de Manacor. Lletra: Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música: Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1992)

Goigs a Sant Agustí. Lletra i il·lustracions: Joan Maimó Vadell. Música: Bernat Julià Rosselló. Nota històrica P. Xamena (1993)

Himne del centenari de les Germanes de la Caritat de Cas Concos des Cavaller (1893-1993). Lletra Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració Miquel Lladó. (1993)

Goigs a llaor de la Mare de Déu del Carme, titular de la Parròquia d’Es Capdellà. Lletra i dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Música: Antoni Matheu i Mulet (1995)

Fatídica encontrada del Ram; ha passat un segle i mig, 1844-1994. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Roselló. Il·lustració: Joan Maimó (1995)

Goigs a llaor de Sant Marc patró de Sineu. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Gaspar Aguiló i Forteza. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1997)

275 anys han passat a la Parròquia de la Concepció de Cas Concos. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (2000)

14. Coda

Vull cloure aquest treball amb un comentari final (the last buth not least). Des de les dues converses amb Catalina Vaquer, la quantitat de sorpreses que m’ha brindat la recerca i l’allau de notícies que, a part i a banda, apareixen entrunyellades al nom de Joan Maimó és inabastable. Això multiplica l’estupor que causa l’escàs coneixement general que, en el cas dels més joves, esdevé absoluta ignorància. Per il·luminar el seu nom i recobrar-ne la memòria, m’ha semblat idoni reproduir com a colofó el vers final d’un poema que va dedicar a Guillem Colom l’any 1990: posant la vostra llum dins l’estelada

15. RESSENYES BIOGRÀFIQUES

Sorprèn que el seu nom encara no surti a la Viquipèdia, però l’oblit ha de ser bo de corregir.

Gran Enciclopèdia de Mallorca
Felanitx mot a mot de Pere Xamena
Solapa de la biografia de B. Julià (2002)
Felanitx de l’entusiasme a la por D’Aina Adrover (2024)

16. NOTES

1. El seu germans eren Antònia, Miquel, Jaumeta i Margalida. La major, de 1904, gairebé li duia 18 anys. El juliol de 1936, Antònia, Miquel i Jaumeta anaren a veure unes ties a Alger, quan Algèria era una colònia de França. Hi havien de fer estada un mes, fins a les festes de Sant Agustí, però en assabentar-se de l’aixecament militar estarien anys a tornar a Mallorca.

2. Se’n feren ressò el Baleares de dia 4 de novembre de 1942 i L’Almudaina de dia 5: Juan Maimó presenta unas tallas en madera, unas figuras decorativas y una veintena de caricaturas

3. Aquell fet luctuós és conegut a Felanitx com la timba o l’enterrossall i, erròniament, l’encontrada, quan aquesta processó es fa el dia de Pasqua i no el del Ram. L’any 1944, coincidint amb el centenari del drama, Maimó il·lustraria La catástrofe de Felanitx en 1844. La Encontrada de Miquel Bordoy

4. Díganos Ud. Algo. Entrevista de Quinito Caldentey al Baleares (1-X-1971)

5. Verge de Lluc va ser, en rigor, el primer centre de formació professional a les Illes. Es va crear l’any 1949 com a taller-escola. S’hi ensenyava a llegir i escriure i a aprendre un ofici: electricista, fuster o operador de metal·lúrgia

6. Vg. entrevista al Baleares de dia 5 de juny de 1983

7. Vg. Del arte hispànico y su originalidad (1-I-1950) o Centenario de Vicente López (1-VI-1950)

8. A Felanitx va fer la conferència L’antiguíssima ceràmica de Mallorca

9. La Gran Enciclopèdia Catalana inclouria anys més tard la veu majòlica amb aquest significat: Nom amb què és coneguda la ceràmica amb reflexos metàl·lics que hom fabricava a Itàlia als segles XV i XVI, a imitació de la tradició hispanoàrab arribada en aquest país des de Mallorca, d’on prengué el nom. Afegeix que el nom original hauria de ser Majòrica, nom de l’illa on es començà a fabricar aquesta ceràmica

10. Gràcies a la informació facilitada per Joan Maimó Vaquer, el fill més jove de l’autor, l’hotel era El Encinar, conegut popularment com Ca Madò Pilla, entre Valldemossa i Deià

11. Era de domini públic la bona relació de son pare amb la gent d’Esquerra Republicana i, per extensió, el seu fill tenia fama de «roig». M’ho va confirmar Miquel Riera Nadal (Felanitx, 1933)

12. Es veu que Mascaró va fer de pont amb altres persones. En rememorar la seva vida, diu: Rebia i enviava cartes, servint d’enllaç entre els amics de l’Espanya dividida que no podien comunicar-se

13. Segons m’informà l’amic Joan Capó, aquesta conferència va ser enregistrada. En línia amb el desig de Joan Maimó, seria desitjable que qualque institució, preferiblement la UIB o l’Ajuntament de Santa Margalida, en fessin una edició

14. El Bhagavad-Gita, és un dels llibres fonamentals de l’hinduisme. Conegut com a càntic de l’univers o dels benaventurats, és un poema de 700 versos, dividits en 18 capítols, escrit originalment en sànscrit que constitueix una guia de principis ètics i normes bàsiques de comportament

15. La mateixa traductora va passar al català Lamps of fire que, a satisfacció de Mascaró i amb introducció de Francesc de B. Moll, es publicà l’any 1986

16. Va sortir publicada al Felanitx de dia 28 de març de 1987 i a la revista Can Picafort del mes d’abril

17. Sorprenentment, el pròleg del llibre està datat a l’estiu de 1988, dos anys abans de l’edició que, només de 500 exemplars, es va esgotar d’immediat

18. Vg. http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/educacio/index/assoc/Educacio/_i_Cultu/ra_1990v/8_9p021.dir/Educacio_i_Cultura_1990v8_9p021.pdf

19. Publicat l’abril de 1992 a la revista Santa Margalida

20. En Picafort, d’on va sorgir el topònim Can Picafort, era el malnom de Jeroni Fuster de Santa Margalida. Tot i que, segons confirmació familiar, Joan Maimó ja havia elaborat el disseny per erigir-li un monument, no es va arribar a fer

21. El llibre, exhaurit fa anys, està digitalitzat i a l’abast de tothom a: https://joanmascaro.uib.cat/greenstone/sites/bdeo/collect/bibliografiaJoanMascaro/index/assoc/JoanMasc.dir/JoanMascaro_MultiplesEspaisSaviesa.pdf

22. La biografia de Joan Maimó és imprescindible a qualsevol bibliografia referida a Joan Mascaró. En el camp de la creació, amb qualque llicència literària, cal esmentar la novel·la de Sebastià Alzamora Reis del món, referit a les figures de Mascaró i Joan March

23. La Gran Enciclopèdia de Mallorca informa, a la relació d’exposicions individuals, d’una de 1942 a Manacor, però no he sabut trobar-ne cap notícia a les hemeroteques i, d’altra banda, Joan Maimó deia que la primera que va fer va ser a Alger l’any 1952

24. Ambdós historiadors, 10 anys abans, amb motiu del centenari del naixement, varen coordinar el volum d’homenatge Joan Mascaró i Fornés (1897-1987) publicat per la UIB

25. Felanitx, 16 de desembre de 1989

26. Felanitx, 2 de juny de 1984

17. IL·LUSTRACIONS

Il·lustracions al llibre de Bartomeu Barceló

Articles d’Art (1950)

Els murals a la premsa
Els murals a la premsa

Algunes entrevistes

Ceràmiques Mallorca

Exposició a Algaida amb Gabriel Janer i Miquel Pons (1994)
Presentació a Sant Joan amb Miquel Company i Miquel Gayà (1996)
1979 Concert de Miquel Vicens

Gabriel Alomar

Una mostra dels seus goigs

12 de maig de 2001

Obituaris

18. COMENTARIS

Ateses les dificultats tècniques d’inserir comentaris en el blog, qui vulgui fer qualsevol crítica, esmena o aportació ho pot fer al correu balutxo@gmail.com, amb l’autorització d’incorporar-la a l’article.

Aquesta entrada s'ha publicat en GENT NOSTRA el 22 de juny de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

MEMÒRIA D’UN BON HOME

Deixa un comentari

Una recerca injustament endarrerida

Sabia del vent, però no destriava el torrent. Feia anys que el vaig descobrir i tot quant vaig llegir sobre la seva figura em va fascinar. Un patró a qui les treballadores retien homenatge cada any? Un gestor eficaç que va crear centenars de llocs de feina i va revitalitzar l’economia del llevant de Mallorca? Un republicà compromès amb la llengua, la cultura i la identitat del nostre poble? Una víctima del franquisme? Em feia molta gola esbrinar qui va ser i què va fer. Això no obstant, com tantes altres coses, només vaig deixar quatre notes al calaix a l’espera de tenir temps, qualque dia, per envestir una recerca que, com em veia venir, m’obligaria a dedicar-hi moltes hores i moltes de passes. Els primers mesos del 2024, arran d’intentar treure de la fosca algunes dones silenciades per la dictadura (ep, amb la col·laboració del discurs dominant del patriarcat), les hemeroteques m’han recordat que mantenia el tema pendent i m’han incitat a fer una mínima aproximació, perquè, ni que sigui amb caràcter pòstum, d’ençà de fa molts d’anys Antoni Mus Caballero mereix un reconeixement públic perquè Felanitx i, potser amb més motiu Manacor, li hauria de retre tribut i espolsar el seu nom de dins la boira, sobretot quan, essencialment, va ser un bon home; un home bo.

Viva el Sr. Mus

La primera dada que vaig tenir a les mans, podem dir la primera pista, va ser una fotografia carregada de missatges. A una gran sala enramellada amb banderetes de festa, hi ha una vuitantena de dones assegudes, moltes d’elles amb el somriure a la boca. Al costat esquerre hi ha un home, un sol home entre tantes dones, i a l’enfront un rètol que diu Viva el Sr. Mus. El fet és que, cada mes de juny des de 1922 fins al 1932, el setmanari de Felanitx informa del regal que les treballadores dediquen al director gerent de la fàbrica de perles d’imitació i de la festa que s’organitza. La notícia de premsa és recurrent. Es detalla el present que se li fa i es descriu l’ambient d’aquella fita anual1. Per la data, deduïm que el Sant Antoni que celebraven era el de Pàdua, el dels albercocs, que se celebra el 13 de juny. Qui era i d’on sortia aquell Antoni Mus que apareix, durant una dècada, a tantes notes de societat? La foto de les perleres de Felanitx, més que convidar, reclamava la indagació. Més prest o més tard, s’havia d’investigar.

Una breu aproximació biogràfica

Antoni Mus Caballero va néixer a Maó l’any 1895. Era fill de Cristòfol Mus Pasqual, maonès, i de Gregòria Caballero Lliteres de Sant Llorenç des Cardassar2. La família va anar a viure a Barcelona i, de ben jove, Antoni va entrar a fer feina a l’empresa dels germans Eduard i Karl Heusch3.

1916. Concert multitudinari al portal de la Sagrada Família

En el camp de les inquietuds culturals va ingressar a l’Orfeó Català4. Més enllà del vessant musical, la coral era un referent en la defensa de la identitat nacional i sempre començaven els concerts amb El cant de la senyera. El gener de 1919, un fet tràgic va commoure l’agrupació i va activar el compromís dels seus membres amb el catalanisme5. Va ser a l’Orfeó on Antoni Mus va conèixer Petra López Blanco, un any major que ell, nascuda a Barcelona l’any 1888, filla de Pedro López Gil i de Modesta Blanco Serran, naturals de dos pobles d’Osca. Els dos cantaires es varen casar l’any 1918 i l’any següent naixia a Barcelona el seu primer fill, Enric. Atesa la bona disposició d’Antoni i l’excel·lència en la gestió, gràcies al seu talent i dinamisme, els propietaris li proposaren anar a Mallorca per confiar-li una nova delegació de l’empresa a Felanitx. Així va ser com, l’any 1922, la família arribava a la Vila.

Perleres de Felanitx

En un tres i no res, la factoria felanitxera va incorporar més de tres-centes dones, cent de les quals feien feina directament a la fàbrica i les altres a les seves cases. L’impuls a les economies d’aquelles tres-centes famílies va ser molt profitós. Totes les notícies que apareixen a la premsa demostren l’estima que Antoni va assolir durant la dècada que va viure al poble6. El trobarem a la premsa quan, dia 9 de maig de 1926, acompanya Jaume Mas, el jutge de pau de la vila, a un acte institucional7. El mes d’agost d’aquell any, va acollir la visita de les colònies escolars a la fàbrica per explicar el procès de confecció de les perles.

A Felanitx varen néixer el segon i el tercer fill del matrimoni; Pere l’any 1923 i Antoni l’any 1925. Vivien en el número 27 del carrer Roca Boira8. El domicili d’Antoni es convertí en un lloc de tertúlies on mostrava la seva melomania. Allà convidava les amistats a compartir audicions de radiotelefonia. El febrer de 1926, llegim al setmanari: Esta semana se ha podido oír por medio del aparato de D. Antonio Mus, de una manera clara y perfecta, la retransmisión de un concierto de la Banda de Música de Barcelona; y el martes pudo escucharse con toda la precisión deseable al eminente Fleta mientras cantaba en el Teatro Apolo de Madrid.

Aviat va esdevenir un personatge popular i apareix esmentat a molts d’actes, al costat de les principals autoritats i figures del moment. A la factoria va atendre nombroses visites de col·lectius de Palma i d’altres pobles de l’illa. Amic dels intel·lectuals més destacats de Felanitx, l’abril de 1931 va compartir l’eufòria de l’arribada de la República. El novembre anterior, s’havia constituït la delegació de Felanitx de l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb Pere A. Reus de President, Pere Oliver de Secretari i quatre vocals, entre els quals hi havia Antoni Mus Caballero.

No tot havia estat fàcil. Dia 3 d’agost de 1926, El Correo de Mallorca informava d’una greu crisi a la fàbrica de perles de Felanitx que feia preveure el tancament de l’empresa. Tot i admetre algunes dificultats sobrevingudes, Antoni Mus va sortir a mostrar cara a la premsa per explicar que no hi havia cap risc i que la crisi s’havia superat. A tall de conclusió, el comentarista afegia: de lo cual debemos alegrarnos por el venero de riqueza local que representa esta manufactura. La dinàmica dels anys posterior ho verificaria.

L’antiga fàbrica de Manacor

Certament, l’impuls de la fàbrica de Felanitx va prendre tal fua i va ser de tal magnitud que els propietaris de l’empresa, per potenciar l’expansió i la producció de la factoria de Manacor, dirigida per Pedro Riche Gautrelet, el destinaren al poble de les coves que, aviat, seria conegut com el de les perles. Així va ser com, després d’una dècada a la Vila, Antoni Mus i Petra López es traslladaren l’any 1932 amb Enric, Pere i Antoni a viure a na Camel·la a Manacor. L’octubre d’aquell any hi va haver la gran torrentada i Mus va aixoplugar les perleres i altra gent a la fàbrica fins que pogueren tornar a les seves cases. Dia primer d’agost de 1934 naixeria Alfred, el quart i darrer fill, nou anys després del tercer i quan sa mare tenia quaranta anys.

Un solucionador de conflictes

Un incident que es va produir dia 6 de febrer de 1927 a la factoria de Felanitx serveix per il·lustrar la bonhomia, la solidaritat i la capacitat d’empatia d’Antoni Mus que va resoldre, amb enginy, una situació que hauria estat tràgica per una felanitxera. Aquell dia va desaparèixer el petit sac que contenia els doblers per pagar la setmanada; a l’entorn d’unes 2.500 PTA. La Guàrdia Civil inicià la investigació i procedí a interrogar les possibles autores. Amb pocs miraments, no els costà gaire atemorir una dona, obligar-la a declarar-se culpable i recuperar la bossa, amb tots els doblers i sense desprecintar, que romania a un lateral del jardí de la fàbrica.

Tot i que l’empresa no va presentar denúncia contra la treballadora, l’informe de la Guàrdia Civil va provocar l’inici dels tràmits judicials. Dia 14 de juliol del mateix any hi va haver la vista contra Catalina Manresa Barceló, confessa autora del robatori del mes de febrer anterior. El fiscal sol·licitava quatre anys i onze mesos de presó, per haver furtat els doblers, amb l’agreujant d’abús domèstic, per tractar-se de l’encarregada de la neteja del despatx on hi havia la bossa. La premsa es va fer ressò del testimoni determinant d’Antoni Mus, director de la factoria de perles9. Declarà conèixer perfectament la situació precària i angoixant de la processada, perquè habitualment li abonava els jornals a l’avançada. Detallà que tenia el seu espòs reclòs al llit, malalt d’ençà feia molts de mesos, i que havia de mantenir dos infants petits, un d’ells encara de pit. Va posar èmfasi que l’acusada havia tengut sempre, cada setmana, els doblers al seu abast sense que mai faltàs un cèntim. Finalment, adreçant-se al jutge va demanar: a qui beneficiaria tancar aquella dona a la presó? A l’Estat, no. En canvi, el perjudici que provocaria, atesa la situació familiar, seria majúscul. De part seva, anuncià que la mantendria en nòmina. Acabada la declaració d’Antoni Mus, el fiscal modificà la petició reduint-la a quatre mesos (menys del que hauria acceptat la defensa), la qual cosa tenia els mateixos efectes d’una absolució.

L’actuació d’Antoni Mus implicant-se en la defensa de l’acusada, posa en evidència la seva bonhomia, però també mostra els seus valors i el seu compromís ètic. L’única conseqüència, divertida i indirecta, d’aquell episodi judicial va ser fruit de la ironia felanitxera. L’any següent, el juny de 1928, el present de Sant Antoni de les perleres al senyor Mus va ser… una arqueta que es tancava amb clau per guardar-hi els doblers.

Català, republicà i d’esquerres

És ben plausible pensar que el catalanisme d’Antoni Mus Caballero s’hagués activat gràcies a haver fet part de l’Orfeó Català. En tot cas, és igualment notori que es va refermar a Felanitx, on va compartir amistat i complicitat amb els intel·lectuals més destacats del moment (Andreu Crespí, Miquel Massutí, Arnest Mestre, Pere Oliver, Pere A. Reus…) amb qui es va implicar el novembre de 1930 a la junta de l’Associació per la Cultura de Mallorca.

Del seu catalanisme en feia bandera el seu fill Antoni, poc abans de morir, a una entrevista de Rafel Ferrer Massanet: mon pare i ma mare eren catalans que sempre se sentiren, de bon de veres, tan mallorquins com els que més… com jo, quan més mallorquí pens que som, i ho som de naixença, d’esperit i d’intencions, més català sé que som (…) Mon pare estava subscrit a diverses publicacions i abundaven els llibres de Verdaguer, Rossinyol, Pitarra… i, així i tot, ens feia anar a la biblioteca. Per Sant Jordi, venia amb sa floreta a ma mare… se feia dur panellets de Barcelona, els torrons també… érem molt catalans a ca nostra.

Pel que fa a la implicació política, el mateix any de traslladar-se a Manacor, el diari Ultima Hora (10 de novembre de 1932) informava que Se ha constituido la comisión organizadora de Acción Republicana de Mallorca. La notícia detalla els noms dels set promotors, entre els quals figura Antoni Mus10. Posteriorment, arran de la fusió d’Acció Republicana de Mallorca amb el Partit Republicà Radical Socialista de les Balears, el setembre de 1935 es va presentar a Manacor l’agrupació d’Esquerra Republicana Balear, amb ell com a president. Dia 6 de novembre de 1935 es va inaugurar el nou local del partit a Manacor, a Sa Bassa, i Antoni Mus va acollir l’exministre de governació Casares Quiroga a qui, després de l’acte, acompanyà a Felanitx on intervindria en un míting al costat de Pere Oliver i Domenge.

La guerra i la repressió contra la família

Era inevitable que, amb la seva significació pública com a republicà, catalanista i d’esquerres, fos víctima com el qui més de la insurrecció armada feixista-militar. A diferència de molta de gent esquerrana, no va amagar-se i continuà acudint a la feina. La família, com solia fer els estius, s’havia mudat ja a Son Mas, una finca que tenien en el terme de Sant Llorenç, el poble de sa mare. Dia 14 d’agost s’hi presentaren vuit o nou falangistes. Ell era a les perles i esperaren que tornàs devers les sis del capvespre. L’agafaren davant dels fills, el ficaren dins d’un cotxe i el dugueren a la presó de Manacor.

Antoni Mus a la relació de presos de Manacor (Font: Antoni Tugores)

L’endemà el varen dur a Palma i això ja era sort, perquè l’esperança de qualsevol detingut aquells dies era ser traslladat a la presó de Ciutat ja que l’alternativa era ser assassinat a Manacor sense judici. Encara va tenir una segona sort. Quan el dugueren a Can Mir el magatzem estava ple i el tancaren a la presó Provincial. D’allà no podien treure ningú sense permís del jutge. De les presons de Manacor i Palma, Antoni Mus aniria al camp de treballs forçats de Sóller. En Joan Bonet de ses pipes explicava amb ironia que son pare era molt amic d’Antoni Mus, perquè havien compartit la vivència de ser hostatjats ambdós, gratuïta i involuntàriament, a residències de Manacor, Ciutat i Sóller.

No va ser l’única víctima familiar de la repressió. Pere, el seu fill segon, explicava que dia 16 d’agost, dos dies després de la detenció de son pare, la família havia tornat a Manacor i en sentir la repicada de les campanes que alertaren del desembarcament de Bayo, varen decidir partir amb sa mare i els seus germans petits, Antoni i Alfred d’onze i dos anys, per tornar a Son Mas. Pel camí els advertiren que la seva partida s’interpretaria malament i retornaren a la casa. Des d’allà sentien amb por i amb el cor estret els afusellaments.

El germà gran, Enric, militava a les Joventuts Republicanes de Manacor i, com es podia preveure, també va ser represaliat. S’allistà per anar al front i l’incorporaren al regiment d’infanteria San Marcial nº 7, destinat a Burgos. Dia 1r juny de 1939, oficialment acabada la guerra, el BOE informava que havia estat designat automobilista del regiment. No era cap indult. En tornar va fer de xòfer del general Tamarit11. Tanmateix continuà assenyalat. En el BOE de 8 de gener de 1942, llegim: Don Honorato Sureda Hernández, Capitán de complemento de Artillería, Abogado, Juez Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas de Palma de Mallorca, hago saber: Que en este Juzgado, y por orden del Tribunal Regional de esta jurisdicción, se instruyen expedientes contra las personas que a continuación se relacionan: (…) Enrique Mus López, mecánico, vecino de Palma, soltero, domiciliado en Misión, 13. Finalment, en el BOE de dia 10 de juliol de 1943, el Jutge d’Instrucció de Manacor feia saber que los encartados que se relacionan han recobrado la libre disposición de sus bienes. A la relació de noms apareix el d’Enric.

La infinita postguerra

Causa General 1458

Antoni Mus Caballero apareix a la Causa General 1458 de la revolución marxista en Baleares (Expediente 34 de 23 de noviembre de 1943). En el llibre Sicut Oculi. Vigilantes y vigilados en la Mallorca de la postguerra (1941-1945) de Miquel Duran Pastor, a l’apartat Protagonistas també apareix el seu nom amb la indicació que estava sometido a libertad vigilada. Forçat varen ser temps de penes i penúries. Ho delatà el seu fill escriptor a dues dedicatòries pòstumes. A Les denúncies (1975) llegim: a mon pare que feu d’aiguader al camp de concentració de Sóller. Dos anys després, va presentar Por a la memòria de mon pare que l’any 36 va passar molta por per haver comès dos delictes concrets: ésser republicà i ésser català12. Passada la purga de les presons i del camp de concentració de Sóller, Antoni Mus s’incorporà al seu antic lloc de feina, com a gestor de les perles.

Des del juliol de 1936 i fins a finals de 1937 quan l’alliberaren, IEPISA (Industria Española de Perlas de Imitación SA) havia romàs tancada. Els tallers de Felanitx, Sant Llorenç i Petra mencabaren i només sobreviuria la fàbrica de Manacor que, durant uns anys, funcionà amb poca activitat. Ell, ben conscient que estava sotmès a llibertat vigilada, per tal d’evitar comprometre i posar en perill els amics, es va recloure i es proposà viure amb la màxima discreció. Guillem d’Efak, parlant del seu amic Toni Mus, l’escriptor, recordava bé els anys 40 del segle passat: Son pare tenia fama de roig i duia una vida tan discreta que me sembla haver-lo vist tan sols una o dues vegades. De la feina a ca seva i de ca seva a la feina. Antoni Mus Caballero, a diferència de la gran incidència social que havia tengut la dècada que va viure a Felanitx i, després, de 1932 a 1936 a Manacor, va desaparèixer de la vida pública.

Acabada oficialment la guerra, el 5 d’octubre de 1939 la premsa es feia ressò de les persones que generosament assumien patrocinar la Organización Juvenil Española, indicant que algunos de ellos necesitan hacer méritos para diluir el fantasma de la depuración. Entre els descrits com a socios protectores voluntarios, apareixen Antoni Mus Caballero i Sebastià Rubí Roig, autor de la lletra del popular Ai Quaquim, que has vengut de prim, que feia de fogoner a les perles i va fer de padrí del seu fill Toni. El mes de març anterior, encara en temps de guerra, son admitidas las altas de Pedro Mus López y Antoni Mus López en la Delegación de Organizaciones Juveniles. Hi ha qui recorda aquells dos al·lots de 16 i 13 anys vestits de balilles, amb el jou i les fletxes al pit. Els guanyadors no es conformaven amb la victòria militar, volien romandre sadolls amb la humiliació dels vençuts. La vigilància permanent induïa els afectats a fer-se perdonar. Més enllà de les confiscacions que patiren, aquesta contrició induïda per la por els fa aparèixer sovint a les relacions de recaptacions, descrites cínicament com a voluntàries, en benefici d’activitats dels vencedors13. Gairebé tots els sotmesos a vigilància permanent prioritzaven salvar la pell, però en molts de casos no tant per ells mateixos, sinó per protegir els seus fills.

Un acte de rebel·lia en ple franquisme?

Gràcies a la feina, sagacitat i perspicàcia d’Antoni Tugores, tenim el relat d’un acte vertaderament revolucionari que enllaça la família Amer i la família Mus. La relació entre Antoni Amer i Antoni Mus anava més enllà de la complicitat ideològica. Eren amics. Mus, a ca seva, havia fet classes particulars de francès als dos fills grans del batle. El 18 de juliol de 1936, Antoni Amer, el batle Garanya, es trobava a Palma. Rebutjà la convidada de Pere Oliver d’embarcar-se cap a Menorca, però va decidir amagar-se en previsió que la República aturàs el cop d’estat i amb l’esperança que seria qüestió de poc temps. Tanmateix el trobarien i l’assassinarien per l’esquena dia 29 de desembre d’aquell any a Son Coletes.

Memorial dedicat al batle Amer

Mesos abans els falangistes detingueren el seu fill Jaume, el torturaren per saber on s’amagava son pare i l’assassinaren dia 24 d’agost de 193614. El seu germà petit, Antoni Amer Roig, va ser reclutat amb 18 anys i enviat a Batea, just al costat de Gandesa, al front de l’Ebre. El varen adscriure a l’escamot d’afusellament que acabava amb la vida dels republicans detinguts. Això li afectà greument la salut. Tornà de la guerra malalt del cor i els metges li anunciaren poc temps de vida. Enric, el fill gran d’Antoni Mus, era amic dels dos germans, amb qui havia coincidit a les Joventuts Republicanes on tots tres organitzaven balls amb una orquestrina. Mentre havia estat al front, des de Salas de los Infantes va mantenir correspondència amb Antoni i, retornats ambdós a Mallorca, va atendre el jove fill del batle fins al darrer moment. De fet, Antoni moriria en braços d’Enric que, fins i tot, l’afaitaria per dur a enterrar a Manacor.

L’historiador Antoni Tugores descriu, emparat en molts de testimonis, la resposta massiva de la gent i les posteriors sancions per haver assistit a l’enterrament dia 13 de gener de 1942. Quan el cotxe fúnebre procedent de Palma arribà a Manacor, hi havia centenars de persones que esperaven i, en passar davant la fàbrica de perles, ja era una multitud que seguí la comitiva fins al cementiri. Ni que fos per unes hores, aquell dia la gent va deixar la por a ca seva i va sortir al carrer. La mare del difunt, Magdalena Roig, vídua del batle Garanya s’exclamà que almenys sabria on reposaria Antoni, a diferència del seu fill Jaume mal enterrat qui sap on! L’emoció es va estendre entre els assistents que, amb un respectuós silenci, havien convertit l’enterrament en un homenatge pòstum al batle assassinat i a la seva família. Dos mesos després de l’enterrament, el 26 de març de 1942, el governador dictava dures sancions econòmiques contra sis dels assistents. A Antoni Mus Caballero i a Sebastià Rubí Roig, ambdós en llibertat vigilada, els imposaren multes de 3.000 PTA, una xifra exorbitant15. El 20 d’abril s’obria la causa 75 contra la vídua del batle afusellat, Magdalena Roig, i tres soldats, entre els quals hi havia Enric Mus, el qual tornaria ser processat, per haver assistit el seu amic coral, i jutjat per un consell de guerra el 194416.

No hi ha dubte que l’enterrament del jove Antoni Amer Roig va ser un acte de rebel·lia en defensa de la integritat de la família del batle Garanya… i de la dignitat de quanta gent hi participà.

Jubilació i mort

Antoni Mus, ja jubilat, amb Petra López
Gina Lollobrigida

A la dècada de 1960, just abans de la jubilació d’Antoni Mus, les perles ja tenien una marca, Majorica, que esdevindria un referent mundial. Per la factoria desfilaria una allau de gent famosa. Reines, princeses i actrius maldarien per lluir aquelles perles que, segons la publicitat del moment, no es distingien de les vertaderes. Tanmateix, com havia fet durant els anys de gestor de la fàbrica de Felanitx, Antoni Mus Caballero sempre defensà que el gran actiu de l’empresa eren les treballadores.

Ses Perleres de Manacor
Les Perleres

Ben segur que hauria signat de gust la proposta que faria el seu fill l’any 1977: Ses Perleres són aquestes dones que fa prop de cent anys que contribueixen de veritat a l’economia manacorina; Ses Perleres són aquestes dones que han creuat el poble en totes direccions quatre vegades al dia per a dur i fer arribar el seu treball onsevulla, per prestigiar Manacor; Ses Perleres són aquestes dones que sense ser feministes, s’alliberaren fa temps i treballaren com els homes; Ses Perleres són aquestes dones que han possibilitat la casa al Port, el cotxe, la llibreta al banc, el taller de fuster de l’home i tantes altres coses; Ses Perleres són aquestes dones que han adquirit un nom propi arreu, que pertot el món és conegut Manacor per dues coses: per les Perles i per les Coves. Hi ha qualque família manacorina que no tengui o no hagi tengut qualque perlera? El monument a Ses Perleres crec i pens que és el més merescut de tots.

Franco encara era viu i signava penes de mort quan, el 18 d’agost de 1971, moria Antoni Mus Caballero, després de ser ingressat a l’hospital de Sant Joan de Déu, víctima d’una embòlia. El 28 d’agost de 1971, Perlas y Cuevas li dedicava un obituari que posa de relleu la seva humanitat: A los 76 años de edad y tras una vida ejemplar dedicada a la familia y al trabajo, murió cristianamente el pasado 18 D. Antonio Mus Caballero. En paz descanse. La imprevista muerte del señor Mus consternó sensiblemente a sus amistades, pues a lo largo de su vida había dado muestras constantes de una hombría de bien poco común, de una afabilidad y de unos sentimientos de verdad estimables. Hombre que ostentó un alto cargo laboral en la primera industria de perlas artificiales de la ciudad, se rodeó de un prestigio solido y sincero, pues supo tratar a superiores y subordinados con idéntica y singular delicadeza, trabajar incansablemente y dar pruebas de una constante humanidad.

La sepultura 312 i al fons el memorial amb la placa de Frau i Ramis (foto BMS)

Tot i que l’ofici de mort es va fer a Ciutat, l’enterrament va esdevenir una manifestació de dol, amb l’assistència de moltes de perleres i amics vinguts de fora poble, com l’escriptor Alexandre Ballester. El seu cos reposa a la sepultura 312 de Son Coletes, on també hi enterraren el seu fill Antoni. Ben segur que hauria estat més que satisfet en veure com és a tocar de la fossa comuna on reposen les despulles dels afusellats i a ben poques passes d’on, després d’una llarga i infame peripècia, s’hi va instal·lar la placa d’Andreu Frau, dissenyada per Jaume Ramis, per retre homenatge als morts republicans.

Els quatre fills

Els tests s’assemblen a les olles. En en el cas d’Antoni Mus Caballero, s’ha fet cert l’adagi. El cas més evident és el d’Antoni, l’escriptor manacorer de Felanitx17. Almenys és de qui tenim més informació pública quant al seu ideari i posicionament. Sempre parla amb admiració de son pare com a gran referent18. De tots els fills, tant Antoni com Petra, n’estaven més que satisfets.

Baleares, 1956

Enric (Barcelona, 1919) va ser objecte de repressió fins anys després de la guerra. Més endavant va destacar com a esportista de competició amb la seva potent Lube que, segons el divertit Guillem d’Efak, confonia el renou amb la velocitat. Va ser practicant de submarinisme, després directiu de l’associació balear de pesca submarina, i el 1956 representant de la federació espanyola a Còrsega, on el mallorquí Antoni Mairata va guanyar el campionat d’Europa. Posteriorment va fer de representant comercial i, com a empresari, va crear Nàutica Mus. Tot i ser el major dels quatre germans, va sobreviure els altres tres.

Baleares, 1986

Pere (Felanitx, 1923) va estudiar peritatge mercantil i també va viure el món de l’esport des de diverses atalaies. Va ser membre de la junta directiva del Reial Mallorca entre els anys 1963 i 1975 i escrivia de futbol en el diari Baleares. Com a empresari, va ser un arriscat comerciant d’electrodomèstics. Quan el 1941 el cridaren a files, ell ja s’havia inscrit com a voluntari a la marina. El 17 de juny de 1947, quan passava la comitiva que portava a enterrar al capità Jaume, excap de falange i batle de Manacor, des d’un balcó de sa Bassa, Pere Mus no va poder retenir un crit contra aquella sinistra figura. Va confessar els records familiars de la guerra a una llarga entrevista19.

Col·lecció Capgirons

Antoni (Felanitx, 1925) destacà en el món de les lletres, primer en l’àmbit teatral (com a actor, autor i director de la companyia Artis) i, posteriorment i amb gran èxit, com a novel·lista guardonat amb premis rellevants. També va reeixir com a lletrista de cançons. Tant en el seu teatre com a la seva narrativa fa moltes referències a les peripècies familiars durant el temps de la guerra, molt especialment atent a les represàlies contra son pare a qui, en l’apartat professional, va rellevar a la feina de la fàbrica de perles.

Alfred (Manacor, 1934) va estudiar de manescal a Saragossa i durant anys va ser funcionari com a tècnic veterinari. Va escriure, sobre ramaderia, en el diari Baleares. Va implicar-se en política i va ser secretari general de Convergència Balear que desembocà a Unió Mallorquina. Atenent la seva voluntat de barcelonista a ultrança, segons una llegenda urbana que va circular, un grup d’amics escamparen les seves cendres en el Camp Nou.

Agraïments

Ateses les poques referències sobre Antoni Mus Caballero que, a partir de 1936, bàsicament es limiten a la peripècia que va patir amb la seva família per haver-se significat com a republicà i catalanista, he procurat parlar amb gent del seu entorn a qui, públicament, vull agrair les informacions i imatges que m’han aportat. Molt especialment, a Gabriel Barceló Bover, Antoni Parera Fons, Antoni Tugores Manresa i Natàlia Mus Amézquita, una de les seves netes. Tothom amb qui he parlat que el va conèixer, tothom sense excepció, considera que Antoni Mus Caballero va ser una persona bona fins al moll dels ossos.

Barceló (2024), Parera (2022) i Tugores (2016). Fotos BMS

Una altra anècdota verifica la seva generositat i bonhomia. Antoni Mus, qui sap si per la seva antiga pertinença a l’Orfeó Català i la seva melomania, estava especialment orgullós de les cançons que, amb lletra del seu fill i música d’Antoni Parera Fons, assoliren l’èxit que la seva qualitat reclamava20. En una recent conversa, el fill predilecte de Manacor em va explicar que, en certa ocasió que havia d’agafar un vol per anar a una entrevista de feina, Antoni Mus li va donar un sobre amb doblers. Quan Antoni Parera li va fer veure que l’import del viatge només costava una dècima part del que li donava, Antoni Mus Caballero insistí que se’n dugués tot l’import i, amb un toc de sarcasme afegí: tu encara no saps com les gasten per devers Madrid.

Da capo

Tinc la més absoluta convicció que aquest article no passa de ser una mínima expressió del que caldria fer per reparar la desmemòria col·lectiva, per enaltir una figura que ens resulta desconeguda (per haver-nos estat ocultada com tantes de coses), per desenteranyinar les boires i la por que s’imposaren a sang i a foc. Estic segur que hi haurà molta de gent, començant per la família, que podrà aportar noves informacions per afegir, corregir i millorar aquesta pinzellada. Ni que sigui com a toc d’atenció i convidada a qui correspongui a convocar un reconeixement públic, serveixi l’escrit per evocar un home bo, un bon home.

Dat a Son Menut, als 13 dies d’abril de 2024, revetlla de la proclamació de la República per Francesc Macià.

PS.- Publicat l’article vaig rebre informacions que verifiquen la bonhomia d’Antoni Mus Caballero. En transcric dues, per la rellevància del contingut i dels seus autors, Antoni Llull Martí i Bernat Nadal.

Correu del poeta Bernat Nadal

NOTES

1 Per posar quatre exemples, la nota de premsa de dia 18 de juny de 1927 informa que li regalaren un joc d’escrivania en marbre negre. Desde estas columnas felicitamos al señor Mus por lo mucho que sabe hacerse apreciar por el personal a sus órdenes. La de dia 16 de juny de 1928 diu: De una verdadera manifestación de cariño fue objeto, con motivo de su fiesta onomástica, el Director de la Fábrica de Perlas de Imitación, D. Antonio Mus. La austeridad que normalmente reina en aquel local se vio el miércoles transformada en franca camaradería. Dia 15 de juny de 1929, El Felanigense informava que les treballadores havien fet un obsequi al director i, a l’horabaixa, s’havia brufat el sant del director amb gelat, pastes i licors. La de 14 de juny de 1930: La fiesta onomástica de D. Antonio Mus, director de la fábrica de perlas imitadas de esta ciudad, es cada año un motivo de júbilo para las modestas obreras y de íntima satisfacción para el activo funcionario, al ver renovadas las atenciones obsequiosas de las jóvenes que trabajan en su taller y de las muchas amistades particulares con las que cuenta. Ayer se repitió esta fiesta anual. Por la tarde se bailó en la fábrica a los acordes de una pequeña banda y se sirvió exquisito lunch con helados y pastas tanto a las obreras como a sus familias que desfilaron para felicitar al Sr. Mus.

2 Informació procedent de la conferència Antoni Mus (referida a Antoni Mus López) de Gabriel Barceló Bover, dictada el juny de 2011 a l’OCB de Manacor

3 Aquests germans alemanys, empresaris de la ciutat d’Aquisgrà, l’any 1890 havien fundat a París una factoria de perles d’imitació que obrí una delegació a Barcelona el 1897, a Palma el 19o1 i a Manacor el 1902. La raó de venir a Mallorca venia motivada per la inexistència de conflictes laborals i perquè a l’illa hi havia tradició en l’artesania de vidre, essència de la fabricació de les perles artificials

4 Informació de Josep M. Pujol, extreta del llibre Comiat a Toni Mus, Col·lecció Capgirons, Manacor 1982. Fundat el 1891, el 1916 l’Orfeó Català commemorà els primers 25 anys

5 Dia 26 de gener de 1919, la manifestació de protesta per l’assassinat sis dies abans de Manuel Miralpeix de 17 anys, va patir l’atac armat de la Liga Patriótica Española, integrada per militars, lerrouxistes i socis de l’Espanyol que dispararen i mataren Joan Benet Canals de 15 anys de l’Orfeó Català. L’objectiu era escalivar els joves contra el separatismo. Els assassins foren protegits pel governador i la desafecció d’Espanya es multiplicà. Es va fer un concert en memòria de l’assassinat i es recolliren 14.900 PTA per lliurar a la mare del jove cantaire. Tot això ho degueren viure de primera mà Antoni Mus i Petra López, casats de fresc i esperant el primer fill

6 Fins i tot després d’abandonar el poble, el setmanari continuà publicant notícies d’ell. Així, per exemple, el 4 d‘agost de 1934 El Felanigense informa del naixement a Manacor d’Alfred, hijo de nuestro querido y buen amigo D. Antonio Mus que durante varios años residió entre nosotros al frente de la fábrica de perlas. O, encara molts d’anys després, s’informa que dia 5 de juliol de 1958 el seu fill Antoni s’ha casat amb Cecília Amézquita Rojas a Sant Salvador de Felanitx

7 Jaume Mas Garcia, seria afusellat el juliol de 1938, al costat de Pere A. Reus Bordoy, que l’havia rellevat com a jutge de pau de Felanitx, i de Salvador Riera Sagrera, secretari del batle republicà Pere Oliver i Domenge

8 No gaire lluny de la casa de Felanitx de la família de Pere d’Alcàntara Penya

9 Entre d’altres, El Día, 14 de juliol de 1927

10 La informació finalitza amb una convidada a la inauguració del local social del partit, a la cantonada dels carrers García Hernández i Marian Aguiló, que es farà el dissabte dia 12 de novembre de 1932 a les vuit i mitja del vespre

11 Aleshores impulsava la coneguda linea Tamarit que sembrà de búnquers el litoral. Ricardo Fernández de Tamarit va ser el jutge instructor del judici ignominiós que condemnà Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques i Antoni Mateu a ser afusellats

12 Por s’estrenà l’any 1977. És la versió teatral del relat El pou cec escrit l’any 1975

13 Una generosa aportació que possiblement va fer de gust va ser la que publicà l’exemplar de Templo d’abril de 1967; Antoni Mus Caballero i Petra López de Mus aportaren 200 PTA cada un a favor de les obres de la Sagrada Família, on havien cantat amb motiu del 25è aniversari de l’Orfeó Català

14 Sense gens de vergonya, cinc mesos després del crim, el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares de dia 7 de gener de 1937 ordenava el bloqueig dels comptes bancaris de Jaume Amer Roig, entre d’altres

15 Rubí va recórrer la sanció en al·legar que era el padrí de fonts del difunt i que estava justificada la seva assistència a l’enterrament

16 Vg. La història robada. El batlle Antoni Amer Garanya d’Antoni Tugores

17 Alcover al DCVB diu: MANACORER, -ERA. m i f. i adj. Manacorí. La forma manacorer s’usa en els pobles mallorquins, però no a Manacor, els habitants d’aquesta ciutat s’anomenen sempre manacorins.

18 El periodista Jacint Planas i Santmartí, li demanà: català, manacorí o felanitxer? i l’escriptor va respondre: un còctel de les tres coses, encara que predomini un sentit molt clar de catalanitat (Manacor, 20 de desembre de 1980). Gabriel Barceló Bover, a la conferència esmentada abans, diu: en Toni confessava que era independentista. I això, aleshores, era tema tabú proclamar-ho en públic.

19 Entrevista de Llorenç Capellà a Memòria Civil, suplement del diari Baleares (15 de juny de 1986)

20 Tot ja és mort, Bona nit, T’estim i t’estimaré i tantes altres cançons de Mus i Parera fan part de l’imaginari musical de Mallorca i han estat interpretades per moltes de veus (Javaloyas, Guillem d’Efak, Salomé, Biel Majoral, Betina, Joan Manuel Serrat, Josep Carreras…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 d'abril de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

UN (altre) BATLE ASSASSINAT (*)

Deixa un comentari

Va néixer a Palma l’any 1881 al carreró d’en Poquet, a tocar de la Quartera, i quan el batiaren a la parròquia de Santa Eulàlia li posaren el nom de son pare. Era fill de Marc Rotger Rigo de Santanyí (potser de l’Alqueria Blanca) i de Margalida Barceló Roig de Felanitx. Dia 5 d’octubre de 1907 es va casar amb Margalida Mestre Gaià, nascuda l’any 1885 al carrer de Fartàritx de la Vila, i ambdós obriren una botiga de queviures al carrer del Nord de Portocolom coneguda com Ca na Marca. No varen tenir fills, però la fortuna els va somriure. Dia 28 d’abril de 1931, quan no havien passat dues setmanes d’ençà de l’entrada de la República, Pere Oliver i Domenge nomenà Marc Rotger Barceló batle pedani de Portocolom.

Vestidors als dos arenals
Vestidors als arenals

 

Des del primer dia va promoure i desplegar una fecunda activitat: va fer arribar al Port el telèfon i l’electricitat, va sembrar tot el litoral de tamarells, va fer aixecar urinaris i vestidors als dos arenals (el dels homes i el de les dones), va inaugurar l’escola… Va ser clau en la millora d’aquell llogaret, aleshores de poc més de 400 habitants.

El juliol de 1936 l’anaren a cercar. La seva esposa no s’amagà mai de dir els noms dels dos falangistes felanitxers que el se’n dugueren. Ja no el veuria mai més. Conscient que tornarien per ella, va enterrar estalvis, joies i alguns objectes de valor. Quan assaltaren ca seva feren destrossa i robaren. La varen detenir, l’empresonaren a Manacor, li feren prendre oli de ricí… Quan l’alliberaren va tancar la botiga i es va dedicar a criar conills i gallines per a la venda. Va viure més de vint anys dels estalvis que havia salvat i de la venda d’un solar i un trast al mateix carrer del Nord.

Botiga de Ca na Marca

D’ell no se’n va saber res mai més, però dia 14 de desembre de 1936 el Jutjat militar de Palma reclamava informació sobre la conducta moral i política de Marcos Rotger “March” i d’altres. Dia 22 de desembre el batle respon amb un informe (adscrit al sumari 151/1936) on indica: MARCOS ROTGER (A) MARCH.- Individuo afiliado a los partidos del Frente Popular, no afecto al Movimiento Nacional, fué detenido por sus ideas extremistas. Cal advertir que moltes de les sol·licituds d’informació sobre persones detingudes arribaven quan ja havien estat assassinades (el cas de Rafel Estades, per exemple) o ja havien mort (el cas de Maria Oliver Obrador, per exemple).

Margalida Mestre Gaià va llegar la casa a una neboda seva. L’enterraren dia 29 de març de 1960 a la sepultura 68 del darrer eixamplament del cementiri de Felanitx. En el llibre d’òbits de la Vila s’informa que era vídua de Marc Rotger Barceló. Ell no figura a l’arxiu parroquial, però sí al del cementiri. Es diu que va ser enterrat (més d’un any després d’haver acabat oficialment la guerra!), dia 28 d’abril de 1940 «en sepultura de tierra», fora de “l’espai sagrat”, allà on ara hi ha les noves capelles. És un misteri, però tot apunta que l’enterrament va ser un simulacre per verificar la viduïtat de l’esposa, atesa la detenció furtiva de 1936 i la desaparició del marit.

Allò que és cert i segur és que Marc Rotger Barceló, un eficient servidor públic com a batle de Portocolom, i la seva esposa Margalida Mestre Gaià són dues víctimes del franquisme fins ara no reconegudes. L’Ajuntament de Felanitx hauria de procedir, amb segell d’urgència, a retre un acte de reparació i justícia a qui tant va fer pel poble. Glòria i memòria!

 

(*) Escrit a l’avançada de la conferència-col·loqui que farem, amb Aina Adrover i Lurdes Fiol, dia 19 d’abril, fruit de la reeixida recerca efectuada gràcies a les informacions de Pere Albons, Maria Bover, Antoni Caldentei, Bartomeu Estelrich, Tomeu Estelrich, Glòria Julià, Armando Lobo, Tomeu Maimó, Bartomeu Manresa, Aina Mª Mestre, Juan Antonio Monje, Francisco Oliver, Miquel Puig, Jaume Rigo, Joan Carles Vaquer, Carme Vidal i dues persones que han reclamat l’anonimat de les aportacions.

La setmana abans, dia 12 d’abril a la Casa de Cultura de la Vila, es presentarà el llibre Felanitx de l’entusiasme a la por. República, guerra i repressió d’Aina Adrover Oliver.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de març de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

LIORNA (una lectura bella i reparadora)

Deixa un comentari

Per què la cremen?

Perquè vós calleu

Ariel1 Serra, Liorna

Si hi ha un crit a la història de Mallorca que, 333 anys després d’emès, dura i perdura, que ressona potent, poderós, imponent i competent, un gemec que ha esdevingut un clam que encara ara corprèn a qualsevol persona sensible i condreta d’ànima, és «Felet, no et dons!», la valenta invocació de Caterina Tarongí al seu germà petit, Rafel Benet, a qui exhortà camí del patíbul a suportar la tortura per tal de dignificar les seves morts, víctimes d’un crim d’estat, un sàdic assassinat programat, atiat i executat per l’Església catòlica i beneït per la noblesa i la monarquia del rei Carles II, «l’embambat». El crit, inscrit a l’imaginari dels qui volen servar i servir la memòria del nostre poble, és una icona viva que convida a no transigir, a no retre la lluita en defensa dels ideals. Un crit, en definitiva, per a la més tenaç i imprescindible resistència.

Els fets

L’Església que va causar aquelles víctimes

encara és viva i poderosa a Mallorca

Gabriel Alomar a La campana de Gràcia (4-X-1913)

L’any 1677, la Inquisició va fer tancar Pere Onofre Cortès, Moixina, propietari d’un hort on s’havien reunit dotzenes d’observants per celebrar «el dia del perdó». En menys d’un any foren detingudes 237 persones. A canvi d’aportar dos milions de lliures, varen ser «reconciliades», un eufemisme per dir que eren readmeses a «l’única religió vertadera». L’hort va ser devastat i sembrat de sal2. Els anys següents, aquelles persones se varen sentir vigilades i moltes d’elles, atemorides, exhibiren, amb ostentació pública, la ingesta de carn de porc i una beata assistència als oficis religiosos, dos fets que, paradoxalment, afegirien l’acusació d’hipocresia.

El 7 de març de 1688, tres dotzenes dels processats la dècada anterior s’embarcaren en un vaixell anglès, però el temporal va impedir sortir del port de Palma. En retornar a les seves cases, gairebé tots foren detinguts, entre d’altres els germans Caterina i Rafel Tarongí, de 42 i 18 anys, i Rafel Valls de 48. La Inquisició inicià un procès que durà més de tres anys i que condemnà 88 persones. Entre els mesos de maig i juliol de 1691 es practicaren tres actes de fe3. Les execucions, instant el poble a assistir-hi des de totes les parròquies de l’illa a repic de campanes, es feren a l’esplanada de damunt la badia de Palma, als peus del castell de Bellver4.

El mateix any dels fets, Francesc Guerau, un dels més actius promotors dels crims, va publicar «La Fe triunfante», on s’atribueix potestats que, segons la seva doctrina, pertanyen exclusivament a Déu5. La perversió i el sadisme del relat són una manifestació d’odi que, a més, mostra unes contradiccions que delaten la falsa acusació de judaisme6.

La novel·la

No res de noble en la viltat traspua

Josep Carner, Nabí (cant primer)

Sobre el tràgic episodi, Ariel Serra (Cadaquès 1959) ha escrit «una novel·la extraordinària en tot sentit» (Nicole d’Amonvill), «una mostra d’amor per la llengua catalana» (Albert Rossich), «un llibre sòlid de gruix humà i literari» (Carles Duarte), «una història que caldria ser d’ensenyament obligatori» (Rosa Planas). L’obra es divideix en dues parts, cadascuna de cinc capítols encapçalats amb un nom. Les 410 pàgines es fan mengívoles i gustoses gràcies a un llenguatge pulcre i amè, elaborat amb una magistral destresa i en ús d’un vocabulari riquíssim. La caràtula del llibre, prou evocadora i suggestiva, ens mostra la badia de Palma, amb un vaixell de tres pals davant la Seu i Bellver i, de fons, la Serra sobrevolada entre niguls per les tres figures principals: els germans Rafel i Caterina Tarongí, ella amb mantellina blanca, i Rafel Valls, amb la barretina vermella, vigent encara a Eivissa i altres territoris de la nació catalana.

La narració ens arriba, des d’una polifonia de veus i de cors encadenats, amb una narradora principal: l’illa de Mallorca. Així, amb ulls de dona, el relat ens farà les més acurades descripcions. No només ens obriran les ments, els laments i els sentiments de les víctimes, sinó també els arguments i els pensaments dels assassins. Tots ells, morts i botxins, es mostren embolicats dins de l’univers que compartien. El relat ens transporta al moment històric i permet aprendre del vestuari, de la cuina, dels costums… tot un petit tractat d’antropologia social. L’autor fa ús de frases fetes (sovint poètiques i sempre enginyoses), refranys, dites, adagis… cultura popular destil·lada. Anomena els noms dels arbres, de les fruites, dels menjars, de les robes, dels atuells, dels oficis, de les feines de la casa («les dones són la casa»)

Tots els personatges estan ben definits físicament i psicològica. No només els 10 que donen nom als capítols i, més concretament, Caterina, Felet i Rafel, les tres figures principals de l’endemesa. Tanmateix el protagonista de l’obra, el gran protagonista, és el poble de Mallorca. En un segon pla, apareix el vicari de la Seu. Bé sap ell que és un engranatge més de l’estructura de la casa negra, que és prescindible i que, si gosa discrepar, serà substituït per qualsevol capaç de dir amén i tot m’ho bec. Un altre individu determinant és José Hualte Álvarez, inquisidor titular de Mallorca, com ho havia estat a Sardenya i com ho seria a Barcelona7. Hualte arribà amb la lliçó apresa i amb instruccions clares: calia un càstig exemplar per escarmentar el poble.

Calia la implicació del poble i construïren un argumentari assumible per escampar des de les trones. La vertadera raó, era (igual que ara) sotmetre la població de l’illa. Barcelona, per als inquisidors, era el cau del dimoni i Mallorca se n’havia de separar. Les ordres? Extingir els enemics de la fe, extirpar el mal i, sobretot, escarmentar el poble. Un altre dels inductors, Francesc Guerau, es disfressaria de cirurgià de Déu. Ariel Serra n’extreu les intencions, ens fa obrir els ulls i ens instrueix. Diu que la victòria és quieta i silent, que els xuetes són un invent de la Inquisició, que els cremaren a toc de xeremia…

Els diàlegs són àgils, vius, intel·ligents. Permeten resoldre els enigmes i els misteris que va inventar la Inquisició, com a cortina de fum, per entabanar la gent. La conversa de les pàgines 365 i 366, entre una nina i sa mare, permetria fer una tesi doctoral. Amb les preguntes que fa la petita n’hi ha prou per esbucar el sinistre muntatge de la persecució i desfer la farsa.

És un simplisme qualificar el relat de novel·la històrica, perquè la tràgica peripècia s’ajusta als fets documentats. Hi ha imaginació i recreació, però amb una invenció continguda que dota l’obra d’absoluta versemblança i l’adapta a la gent i als esdeveniments. D’aquesta manera, deixa sense efecte possibles sorpreses efectistes d’artifici i prescindeix de canvis de guió. Pausadament, planerament, sense edulcorar la memòria, sense afegir un gram de sadisme, amb una senzillesa que abelleix la narració, la novel·la enalteix l’exemplar conducta de les tres víctimes principals de la planificada matança sense necessitat d’haver d’enlairar el dit acusador contra els responsables. Els fets canten santa clara!

Cal recordar que la malifeta que repassa «Liorna» ha proveït la literatura catalana d’altres títols que han tractat, amb sort diversa i més d’un desencert, el luctuós episodi. Amb els precedents, què ens aporta el nou llibre? Al meu entendre, de tot quant s’ha publicat fins ara, mai no s’havien relatat els fets amb tant de rigor. L’autor ha esbaldregat els tòpics i ha desllorigat la responsabilitat d’uns crims abjectes que, de manera perversa, tant els nobles com l’Església varen encolomar al poble. «Liorna» ens fa present d’un raig i roll d’aspectes que no havien estat tractats amb una mirada tan respectuosa amb la història. «Liorna» informa al món de l’opressió dels mallorquins (podem dir dels catalans) i fa vots per a l’alliberament. Brinda un relat literari, bell i rigorós, despullat de l’adoctrinament dels qui justifiquen els crims, amb l’excusa de mal pagador de «contextualitzar la història». És una narració apassionant, però no apassionada, allunyada del discurs dominant que encara ara perdura gràcies a la complicitat d’autors i autores aquiescents amb la perversa malvestat8. «Liorna» està escrita sense tòpics, avorreix del fanatisme de qualificar de fonamentalistes les víctimes i de reduir els qualificatius a la intolerància. «Liorna» abomina de definir els botxins com a pacificadors, d’imputar els crims a la ciutadania i de presentar els instructors de la ignomínia (recordem que la Inquisició era un ens monàrquic i religiós) com a àrbitres benèvols. Bé que ho han intentat sempre això de penjar les gramalletes i els sambenets al coll del poble! Assignar a les classes populars les culpes d’una matança planificada des dels mecanismes de poder és un atemptat contra la veritat; una falsificació de la història de Mallorca.

Si una qualitat sobresurt i es manté sense rebaixes al llarg de la lectura és la tendresa que sura per damunt de la justícia i de la injustícia, una dolça tendresa que amara el destí de les persones acuitades. Detingudes després d’un intent d’embarcar-se (cap a Anglaterra? cap a Liorna?) que frustrà una tempesta, la voluntat d’abandonar Mallorca va servir per afegir una nova imputació. La pregunta clau que els inquisidors no volien que la gent es fes era: com així volien fugir? És evident que tenien pànic, que se sentien vigilats, que veien venir una imminent onada repressiva. Feia pocs anys que havien estat «reconciliat, un vocable cínic i sinistre de subjugació per denominar als qui s’havien aquietat a donar els seus bens a l’Església i a declarar-se culpables davant del tribunal de la por.

Entre moltes més aportacions, «Liorna» desemmascara la torna d’aquella barrabassada. Els actes de fe de 1691 varen circumscriure els llinatges dels jueus conversos a només 15. La dràstica reducció pretenia, d’una banda, focalitzar la criminalització al voltant d’un grup petit, fàcilment identificable i carregar-hi a sobre la burla i l’escarni durant segles i, d’altra banda, volia esvair de la llista negra molts de llinatges per alliberar de l’estigma alguns nobles endeutats amb els qui eren objecte de confiscacions, canonges i gent poderosa, entre d’altres el cognom de Francesc Guerau, «calificador del Santo Oficio», atiador dels crims i autor de «La fee triunfante»9. Altres objectius enllaçats amb la massacre foren confiscar els bens de tots els encausats, subjugar i humiliar públicament els conversos, escalivar qualsevol dissidència, treure del cap i escamnar la més petita idea de revolta i enfortir el poder de l’Església i de la noblesa. Amb tot, què pretenia un acte tan terrorífic? La resposta rau a la pregunta: aterrir! Sembrar de por Mallorca. I tanmateix, els qui volien esborrar els noms dels assassinats de la memòria col·lectiva, no se’n sortiren10. Liorna d’Ariel Serra ens ho ha deixat caure sense aparent esforç i n’ha servat testimoni per a sempre més.

Als escèptics, als agnòstics i als descreguts com jo no ens fa nosa el conjur que plana, desfila i s’enfila com a prec a l’infinit, gairebé un exorcisme, amb una oració desconeguda pels coetanis. «Xemà Israel» esdevé una argúcia poètica, una astúcia literària, una polissonada que l’autor converteix en recurs per donar sentit al martiri de les víctimes i, alhora, dotar la vida dels altres d’una raó de ser.

Les 410 pàgines donen per molt més. M’he hagut de contenir per no fer cinc cèntims de la ciutat que dona títol al llibre, cau d’exili salvador com a terra promesa, dels detalls de la conspiració, dels processos inquisitorials coetanis a altres indrets… Sé, n’estic convençut, que amb tantes d’arestes com mostra la novel·la, brollaran més comentaris que enriquiran nous aspectes per incitar la lectura. De moment, s’escau una entusiasta benvinguda i una sincera i sencera recomanació. Els amics de la història, els qui estimen la Terra, els amants de la bona literatura tenen a l’abast una novel·la excel·lent: «LIORNA»

PS.- Aquest article es va publicar a Ploma.cat (27-II-2024) amb crida des del Diari de Balears https://amp.dbalears.cat/cultura/cultura/2024/02/27/390425/bartomeu-mestre-sureda-balutxo-publica-critica-del-llibre-liorna-ariel-serra.html!

 

NOTES

1 A Mallorca i a Eivissa, on va viure fa més de 20 anys, era conegut com Àngel Serra

2 En aquell lloc, prop d’on ara és el Parc de les Estacions, es va erigir una columna amb aquesta inscripció: «Año 1679 fue derribado, arado y sembrado de sal este huerto de orden de la Inquisición por enseñarse en la ley de Moisés, nadie la quite, ni rompa esta columna en tiempo alguno, pena de excomunión mayor». L’any 1812, quan s’abolí la Inquisició, Bartomeu Valentí Fortesa, descendent d’en Moixina, ho celebrà. L’any 1820 va cremar la placa i la va tirar dins d’un pou

3 «Sa Cremadissa», com seria recordada la matança, es va repartir entre els dies 1 de maig (14 dones i 7 homes), 6 de maig (9 dones i 5 homes) i 2 de juliol de 1691 (dues dones cremades). En total, 37 persones (25 dones i 12 homes). A 34, les mataren al garrot abans de ser cremades. Les altres tres, després de patir tortures, foren cremades vives

4 El setembre de 2018 es va inaugurar un memorial en el lloc de la infàmia, a l’actual plaça Gomila

5 No s’empatxarà d’assegurar d’atribuir-se la competència de salvar o condemnar les ànimes: «murieron abrasados vivos para arder para siempre en el infierno»

6 Francesc Guerau reconeix que, tres segles després de la conversió forçada dels jueus mallorquins al cristianisme, cap dels processats no sabia res de judaisme

7 Fins a 1578 els titulars del tribunal de la inquisició a Mallorca eren naturals d’Aragó (gairebé tots catalans i mallorquins). Des d’aleshores i fins a 1720, entre els 22 responsables, només hi ha un sol català i abunden els castellans. Hualte era navarrès

8 El paradigma de les falsificacions és la novel·la de tesi Dins el darrer blau. Com va escriure l’eminent Lleonard Muntaner: «Carregar sobre les espatlles del poble de Mallorca la responsabilitat de l’antixuetisme és ingenuïtat i ximpleria. Aquesta és la versió que manipulen els indocumentats. L’escriptora Carme Riera pensa que ens pot escometre amb una allau de desbarats. L’antixuetisme té com a màxim responsable el poder -polític, econòmic o de prestigi- aleshores en mans dels grups hegemònics: els botifarres i la clerecia». Vg. https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/09/227424/un-sambenet-rebotat.html

9 Els registres de les conversions dels s. XIV, XV i XVI relacionen més de 330 llinatges

10 El batle Pere Oliver i Domenge, l’agost de 1931 va donar el nom de Caterina Tarongí a un carrer de Felanitx. El març de 1938, arran de la insurrecció feixista, el nom va ser canviat i no s’ha reposat. A Palma se li va dedicar un carrer a La Vileta l’any 2018

 

 

ALTRES RECENSIONS

Fins ara totes les crítiques publicades de Liorna fan una crida a llegir la novel·la. Una mostra:

ULTIMA HORA (Rosa Planas, 17-II-2024)

NÚVOL (Egar Tello. 29-II-2024))

https://www.nuvol.com/llibres/animes-que-cremen-367580

EL PAÍS (Ponç Puigdevall, 2-III-2024)

https://elpais.com/quadern/2024-03-02/el-bon-equilibri-del-pas.html?ssm=TW_CC

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 3 de març de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL SOMRIURE D’EUGENI

Deixa un comentari

Dia 11 de març de 2001, Eugeni Jofra i Bafalluy (Barcelona, 1941) va morir d’un atac de cor. La premsa (molt especialment TV3) en va fer un tractament tan ignominiós i amb tanta d’ignorància (o premeditada intenció?) que em vaig sentir impulsat, ni que fos a la correguda, a escriure un article de denúncia. Set dies després de la mort, el Diari de Balears em va publicar Un Eugeni silenciat. Hi reivindicava bàsicament dues qüestions: la indissociable figura de Conxa Alcaide i el compromís amb la cultura catalana. Eugenio va ser un personatge, però Eugeni era una persona que no mereixia que la premsa optàs per fer-ne una vergonyant caricatura. Tot i que no em desdic de la rèplica, aquell article de protesta i vindicació va romandre sotmès a la limitació de l’espai periodístic i tant una cosa com l’altra, vull dir tant el determinant paper de la companya d’Eugeni com l’acció cultural desenvolupada per tots dos, mereixien una millor explicació i detall.

Diari de Balears, 18 de març de 2001

En el primer cas, el crit cherchez la femme! convidava a validar l’adagi segons el qual, sempre, rere qualsevol home que obté reconeixement i fama, hi ha una gran dona, generalment en un pla molt discret però eficaç. Concepció Alcaide Rodríguez (Aracena, 1939 – Barcelona, 1980) va abandonar Huelva l’any 1960 per fer feina de delineant a Barcelona. D’immediat es va integrar a la societat catalana i, en plena expansió de la represa de la cançó catalana, amb el nom artístic Conxita es va posar a cantar en català per tavernes i petits teatres. Va ser així com, l’any 1965, la va conèixer Eugeni Jofra, un dissenyador de joies dos anys més jove que ella. Li proposà formar un duet i així varen néixer Els dos. La parella es va casar l’any 1967 i, junts, participaren a nombrosos recitals i competiren a diversos certàmens musicals.

En el segon dels aspectes oblidats (ocultats?) per la premsa, Eugeni destacà com a compositor. En el que va ser el primer disc del duet, amb arranjaments del mestre Francesc Burrull, l’any 1969 va musicar i enregistrar Vinyes verdes de Josep Maria Sagarra, un poema que el 1977 també musicaria i enregistraria Lluís Llach en el disc Campanades a mort. En el primer disc, igualment amb música d’Eugeni, Els dos cantaren Corrandes de l’exili de Joan Oliver, Pere Quart, un poema emblemàtic que l’any 1974 musicaria i enregistraria Ovidi Montllor en el disc A Alcoi i, l’any 1984, Llach en el disc T’estimo. Altres autors (Sívia Pérez Cruz, Pomada…) han cantat les Corrandes, però és just recordar que el primer en musicar-les va ser Eugeni, el qual, en un següent disc (deixant de banda el que enregistraren amb cançons de Nadal), també musicà Retorn, un altre poema de Pere Quart on es glosa la tornada de l’exili de Joan Oliver.

El meu article, restringit a l’àmbit geogràfic de les Illes, va tenir poca volada i, passat gairebé un quart de segle d’ençà que es va publicar, ben poca gent sabia res d’Eugeni Jofra més enllà del singular humorista que va ser, possiblement el millor narrador d’acudits que hem tingut mai. Talment un rapsode, vestit de negre i espitellat, ulleres de sol, assegut a un tamboret alt, amb una cigarreta encesa a la mà i, als peus, un tassó de vodka amb taronjada, declamava historietes còmiques (ell en deia anècdotes) amb un posat seriós i circumspecte que incrementava les rialles d’un públic que s’esbudellava fins a compixar-se. Ell, en canvi, no reia. Mai. Ni a les actuacions ni, tampoc, a les entrevistes. I tanmateix sí que hi havia algú que el convidava a somriure i a viure.

Conxita va ser l’ombra i el somriure d’Eugeni; l’únic somriure de la seva vida. A mitjans dels anys 70 del s. XX, una absència forçada d’ella per anar a atendre i acompanyar els darrers dies de vida de sa mare, víctima d’un càncer de mama, varen convertir les actuacions del duet Els dos en monòlegs d’Eugeni. Alternava les poques cançons que ell cantava com a primera veu amb una tirallonga d’anècdotes. Quan ella va tornar d’Andalusia, els acudits eren l’essència del nou espectacle i l’èxit l’obligava a fer dues sessions diàries. El salt a la fama havia disparat una figura carismàtica en el món de l’espectacle. L’alegria durà pocs anys. Després d’una traumàtica extirpació d’un pit l’any 1977, el cranc assassí s’acarnissà en Conxita i s’escampà fins a matar-la amb només 41 anys, el 1980, en el moment més àlgid de la carrera de l’humorista. La televisió encara ampliaria el reconeixement públic durant més anys, però el somriure s’havia esvaït. El declivi emocional d’Eugeni Jofra el precipità al món de la droga, a abandonar els escenaris, a dos matrimonis fracassats, a la desfeta econòmica i a una mort, als 59 anys, quan intentava el retorn a l’espectacle. Segons els fills i els amics, Eugeni no va saber o no va voler plantar cara a l’infortuni i va esquivar el desconhort amb una desbocada evasió de la realitat.

SABEN AQUEL

Després de tants d’anys de silencis i de dol, una pel·lícula amena, entretinguda i, sobretot, molt ben narrada, ha tingut un efecte reparador. L’artífex d’aquest acte de justícia, per força havia de ser una persona amb la sensibilitat de David Trueba (Madrid, 1969), director més que reconegut, amb una llarga trajectòria cinematogràfica i, tal com l’esposa de l’humorista (ep, i tan protagonista com ell!), totalment integrat culturalment i lingüísticament en la societat catalana i, per tant, dotat d’una empatia especial per saber retratar els dos components del duet Els dos, i contextualitzar el moment històric de la seva eclosió.

David Verdaguer i David Trueba

El film brinda un conjunt d’encerts encadenats: el primer i major de tots és haver sabut donar una mirada femenina al relat. Per afegitó, cal valorar la bona feina dels actors, amb els destacadíssims papers de David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) i Carolina Yuste (Badajoz, 1991), el guió de Trueba i Albert Espinosa (a partir de la novel·la escrita per Gerard Jofra, el fill major de Conxita i Eugeni), l’ajustada descripció d’aquella època, la senzillesa del llenguatge emprat, lluny de tota pretensió, el mèrit creatiu de David Trueba d’haver circumscrit el relat a l’espai biogràfic que viatja des de 1965, amb el coneixement de la parella, fins al 1980, amb la defunció de Conxita per tal d’excloure, d’aquesta manera, la posterior decadència d’un home que va perdre el cobeig que l’abrigava i, definitivament, el breu, gairebé efímer, somriure de la seva vida.

Entre somriures i llàgrimes, però amb una molt reconfortant empatia, podeu gaudir d’aquesta magnífica pel·lícula a la plataforma FILMIN. Naturalment en català. M’agraireu la recomanació i la fareu seguir a la gent que estimau.

PS.- Si teniu curiositat per escoltar les versions de Vinyes verdes i de Corrandes de l’exili, ho podreu fer a https://www.youtube.com/watch?v=_riUSsRR8jc

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de febrer de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)

Deixa un comentari

La troballa

Dia 14 de desembre passat, Antoni Oliver Reus, net de Pere Oliver i Domenge i de Pere A. Reus i Bordoy, va recuperar un manuscrit del seu avi patern referit a la conquesta de Mallorca1. Li havia fet a mans, anys enrere, Catalina Oliver Massutí, la filla petita de l’autor.

Pere Oliver, Pere Reus i Catalina Oliver

Es veia que es tractava d’un treball important. L’inici (Senyores i senyors) i l’extensió (65 pàgines) feien pensar que es tractava d’una conferència rellevant. El document, escrit a ploma amb bona lletra, aprofitava tot l’espai sense marges2. Amb ortografia molt pulcra (excel·lent si consideram l’any que es va escriure), el lèxic és riquíssim i, tant el contingut com l’estil verifiquen la gran cultura de l’autor.

Primera pàgina de les 65 del manuscrit

En rebre la confiança familiar de poder accedir a l’original, la data que apareix a la darrera pàgina, 22-IV-1913, en contrast amb les notícies de premsa de l’època, permetia la identificació i la localització de l’escrit. No hi havia cap dubte que havia de ser la conferència que va dictar Pere Oliver i Domenge en el local del Centre Mallorquí de Barcelona, dia 26 d’abril de 1913. El fet de tractar-se d’un text fins ara inèdit, convertia la troballa en un document molt interessant que convidava a ser publicat.

El Centre Mallorquí de Barcelona

Va ser una societat mutualista fundada l’any 1912 per Pere Oliver que en seria el primer president.

Oliver, el segon del Club de Polo (17-XI-1912)

Durant el seu mandat es va crear un dispensari, obert tres dies la setmana per atendre de franc als socis i familiars, i una biblioteca. Entre d’altres activitats, el setembre de 1912, es va acollir una expedició de més de 800 persones de La Protectora de Palma, amb intervencions del batle de Barcelona i de Pere Oliver. També, el mes de novembre, el Centre Mallorquí organitzà un partit benèfic de futbol entre el Real Polo Jockey Club i el Barça que aquell any havia guanyat la copa3. El partit es va jugar en el Camp de la Ràbia de Sant Gervasi, on vivia Pere Oliver.

El centre no es legalitzà fins el juny de 1913 i, arran de la constitució oficial, Pere Oliver passà a ocupar la Secretaria i cedí la presidència a Josep Oliver Bauçà (1864-1928), maurista i autor de narracions roses en castellà; un pintoresc personatge amb una biografia novel·lesca a qui s’atribueix la fundació del RCD Mallorca (successor de l’Espanya i de l’Alfonso XIII).

L’entitat es definia en els Estatuts, elaborats sobre l’estructura de les societats mutualistes, com una associació regional de beneficència, orientada a la instrucció, la cooperació, la protecció i la previsió social dels illencs que vivien a Barcelona, en defensa dels seus interessos morals i materials4. Després d’un primer domicili en el carrer de Sant Simplici (darrera de l’Ajuntament de Barcelona), el desembre de 1912 la seu de l’entitat es va traslladar al n. 8 de la plaça Santa Anna, on tindria lloc la conferència ara recobrada5. Quan va fer cinc anys d’ençà de la fundació, i ja sense la presència de Pere Oliver, les activitats minvaren fins que, el 8 d’agost de 1917, el diari Última Hora deia: Ha quedado disuelto el Centro Mallorquín de Barcelona6.

La conferència

Dictada dia 26 d’abril de 1913, la Relació històrica de la Conquesta de Mallorca no va ser la primera conferència de l’autor. Cinc anys en clau abans, un altre 26 d’abril, en aquest cas de 1908, Pere Oliver, amb 19 anys i en condició de membre supernumerari de l’Acadèmia Calassància, havia fet una celebrada dissertació en el col·legi Sant Antoni de les Escoles Pies, sota el títol Les ciències baix lo regnat del comte-rei Jaume I.

Llibre dels Feyts

A la nova i extensa conferència, amb El llibre dels Feyts com a base, amb les fonts afegides de Dameto, Desclot, Muntaner, Zurita i Marsili, Pere Oliver ens detalla els orígens de l’expedició, des dels llegendaris auguris portentosos del naixement a Montpeller de Jaume I, l’abordatge i segrest de dues naus catalanes del superb sarraí que governava Mallorca, la proposta de Pere Martell de conquerir l’illa, les intervencions a les Corts de Barcelona per aprovar l’eixida i, amb tot detall, l’embarcament i les diverses batalles a Santa Ponça i Porto Pi, que culminarien, dia 31 de desembre de 1229, amb l’entrada a Medina Mayurqa. El relat no amaga la crueltat dels dos bàndols, a partir de la sàdica utilització, com a escuts humans penjats pels peus a la murada, dels captius catalans en poder dels musulmans i la seva posterior decapitació i llançament davant de les tropes de Jaume I.

La Porta Pintada abans de ser esbucada

Pere Oliver repara, amb documentació i arguments, alguns dels tòpics més divulgats contraris a la gran gesta. Destaca la negativa dels aragonesos a participar de l’empresa, bàsicament integrada per catalans, contextualitza l’actuació reactiva de les tropes catalanes i no s’està d’emetre una lamentació en protesta per haver esbaldregat de nit, l’any abans de la conferència, la històrica porta de Bab Al-Kofol, malgrat estar protegida com a Monument Nacional7. La recuperació del text d’aquest treball coincideix amb la ignominiosa decisió del govern de les illes Balears de proscriure i substituir la commemoració del 31 de desembre; un atemptat contra la memòria quan la Festa de l’Estendard és la celebració històrica més antiga d’Europa, amb una tradició arrelada d’ençà de fa més de 750 anys8.

Quant a la conferència, el diari de Palma Última Hora publicava, dia 27 d’abril de 1913 aquesta nota: Invitación. La recibimos del Presidente del Centro Mallorquín de Barcelona para assistir a la conferencia que anoche debía celebrarse en el local social de dicho Círculo. El secretario D. Pedro Oliver, desarrolló el tema «Relació histórica de la conquista de Mallorca». El mateix dia 27, La Vanguardia publicà aquesta nota: Los salones del Centro Mallorquín se vieron anoche muy animados por los socios y distinguidas familias de la colonia e invitados con motivo de la conferencia que en culto estilo dió sobre la conquista de Mallorca el joven D. Pedro Oliver, secretario de la Sociedad. El diari Última Hora, a l’edició de dia 29 d’abril, va transcriure literalment la nota de La Vanguardia.

Deu anys després, dia 29 de desembre de 1923, Pere Oliver publicava en portada a El Felanigense l’article De com s’esdevingué la Conquista de les Illes per Catalunya sota el guiatge del rei en Jaume, amb una síntesi de la conferència.

El conferenciant Oliver serà recobrat en plenitud

Pere Oliver i Domenge, després de la conferencia de les Escoles Pies i de la del Centre Mallorquí, dictaria tres conferències més: La Catalunya insular, l’estiu de 19159, La Catalanitat de les Mallorques, el mes de març de 191610, i La Germania, el desembre de 192811. La darrera tindria per seqüela Joanot Colom i Cifre, instador del poble. Publicada inicialment a La Nostra Terra l’any 1928, no fa gaire va ser reeditada, juntament a La Catalanitat de les Mallorques12. La recent i oportuna trobada de la conferència sobre la conquesta de Mallorca, ha activat l’empresa de publicar en un nou volum les tres primeres conferències, desconegudes i pràcticament inèdites. L’editorial Adia, amb l’inquiet Pau Vallbona, ha assumit el compromís d’edició abans de cloure l’any. Serà una bella vindicació del 31 de desembre! Malgrat que romandrà encara pendent una antologia dels centenars d’articles que Pere Oliver i Domenge va publicar entre l’estiu de 1908 i el gener de 1939, recobrar ara les seves cinc conferències constitueix una bona nova que cal saludar!

NOTES

1 Antoni Oliver Reus, va optar per la carrera judicial amb el referent històric del seu avi matern. Tant el batle Oliver com Pere Reus, jutge de pau, foren dos rellevants activistes culturals. Reus publicà una sèrie d’articles referits als drets de les dones i dels infants que, per l’època, es poden qualificar d’avantguardistes (vg. Més il·lustracions)

2 Com a anècdota, en el dors de la pàgina 20 hi ha l’esborrany d’una carta: «Sr. Presidente del «Centro Mallorquín» Barcelona, 4 – Abril -1913. Los que suscriben, socios de este Centro, respetuosamente, ante la Junta Directiva, protestan de que, en la fiesta del próximo domingo, cante algunas romanzas un Señor Socio ? cuyo comercio inmoral es un deshonor para el Centro Mallorquín». Enllaça aquesta protesta, amb la defensa dels valors de Pere Oliver quan, l’any 1923, va ser designat President del Cercle Recreatiu de Felanitx (sa Recreativa). A la mateixa acta de constitució de la nova junta, s’acordà «prohibir y desvincular de nuestra entidad el juego de apuestas y el comercio carnal». La decisió va provocar dues baixes i una carta al setmanari d’un soci que argumentava que el joc era una font d’ingressos. Oliver replicà primant l’ètica part damunt dels interessos

3 L’alineació del Real Polo Jockey Club era: Bartrolí, Oliver, Quer, Llopis, Baixeras, Bertrán (L.), Bertrán (J.), Bertrán, Ros (F.), Ros (J.) i Sagnier. El Barça, amb l’equip titular, va guanyar 3-0

4 “La finalidad del Centro Mallorquín es la unión de los individuos de la colonia mallorquina (…) El ejercicio de la beneficencia entre mallorquines residentes en Barcelona, la protección mutua de los asociados, el cultivo y desenvolvimiento intelectual de los socios por medio de conferencias científicas, literarias y artísticas, excursiones y clases de enseñanza. El enaltecimiento de Mallorca y las Baleares (…) La fundación de una bolsa de trabajo…”

5 La plaça es transformà l’any 1929 en l’actual Portal de l’Àngel

6 El 28 d’abril de 1925 es fundaria una altra entitat amb el mateix nom i similars objectius. En plena dictadura de Primo de Rivera, va tenir una vida efímera

7 L’ignominiós esbaldregament de la Porta Pintada es va fer per ordre de l’Ajuntament de Palma, amb traïdoria i nocturnitat, la nit del 12 de febrer de 1912

8 Vg. L’estendard, la festa nacional més antiga d’Europa d’Antoni I. Alomar. Documenta Balear 2021

9 El 24 de juliol en el Casal Nacionalista Martinenc i el 1r d’agost en el Casal Catalanista del Poble Nou. Gràcies a l’èxit assolit, la va repetir en el Casal Nacionalista Sagrerenc i, el mes d’octubre, en el Centre Català Sang Nova d’Hostalfrancs

10 En el Casal Els Segadors de Sants

11 A La Protectora de Felanitx

12 Col·lecció Braverol, editorial AdiA, 2021

MÉS IL·LUSTRACIONS

Cinc articles de Pere A. Reus Bordoy sobre els drets de les dones i dels menors

Un parell d’articles de Pere Oliver i Domenge al setmanari

A l’entorn de Ramon Llull (1924 i 1925)

Un dels seus primers articles (1908)
Sobre la Revolta Forana (1915)

Altres il·lustracions

Crònica de l’expedició de La Protectora al Centre Mallorquí (LV, 20-IX-1912)

Alguns Casals on Pere Oliver va dictar La Catalunya insular

Casal Martinenc
Casal Sang Nova d’Hostalfranchs
Casal Els Segadors de Sants

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 de gener de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda