DEL “A POR ELLOS” AL NO PASSAREU; DUES CULTURES


Espanya pateix d’eufòria fanàtica crònica. Molta de gent crida enfervorida: «¡A por ellos!» La immensa majoria dels qui ho fan no saben d’on prové aquest crit, però el porten a l’ADN. És evident que es tracta d’una convidada a l’agressió i a la violència, un clam per enardir i animar a l’atac, però la immundícia de l’arenga no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip de Borbó va dir textualment: «Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. ¡A por ellos!» Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. Aquell dia, el Comitè Antiviolència del Futbol devia fer vacances. Bé, aquell dia i tots els següents fins avui, perquè el crit s’ha perpetuat com a eslògan publicitari de la selecció espanyola, irònicament anomenada «la roja» (usurpant el nom tradicional de la selecció de Xile). Som davant d’un crit de guerra borbònic? Evidentment que sí, però l’origen és molt més sinistre encara; és un crit feixista!

Vaig descobrir aquest crit, per primera vegada, en el curs de la recerca sobre l’heroica mort d’Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936), un jove de les Joventuts d’Esquerra del seu poble que, incorporat per fer el servei militar a Infanteria de Marina a Figueres, arran de l’aixecament feixista-militar va ser destinat a Madrid en el conegut batalló de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança. Allà, a Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comprats per March a Mussolini, comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, bombardejaven les trinxeres lleials a la República dels qui defensaven Madrid.

Tanc italià apressat per defensors republicans

Dia 6 de novembre de 1936, el jove felanitxer s’arrossega cap a un dels tancs i, quan el té a tir, llança una magrana de mà a les cadenes. En els dies següents, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (sis en total, segons altres versions) fins que és metrallat. El reconeixement al «marinero Coll», sense amagar que es tractava d’un «separatista», va ser tan alt que se li dedicà el carrer més emblemàtic de «la Villa». Fins a la caiguda de Madrid, l’actual Carrera de San Jerónimo va portar el nom d’Antonio Coll. (1)

Informació de premsa del canvi de nom de la Carrera de San Jerónimo

Els tancs que assetjaren Madrid, anaven acompanyats de tropes regulars i d’altres del tot irregulars, entre les quals destacaven els soldats africans (les guàrdies mores) i els falangistes. El crit dels atacants, per envalentir-se i encoratjar-se entre ells, però sobretot per atemorir els resistents era «¡A por ellos!». Aquest és l’origen del crit que ha fet seu el Borbó de torn, el qui ara és Felip VI per obra i gràcia de Franco i d’una constitució dissenyada a les casernes militars i als cenacles franquistes. Un crit feixista restaurat que, al llarg de la darrera dècada, ha gaudit d’una gran exaltació mediàtica (incomprensiblement també de la fins fa poc premsa lliure espanyola) i que ha empeltat l’odi contra la Nació Catalana i, d’acord als trets distintius identitaris de la cultura hispànica, pretenen practicar el conegut «la maté porque era mía».

De Felip V a Felip VI (passant per Primo de Rivera i Franco); l’absolutisme totalitari i jacobí

Contra l’amenaça dels feixistes, per respondre aquell «¡A por ellos!», els defensors republicans de Madrid, amb persones de tot arreu de l’estat, castellanitzaren l’antic crit de resistència dels voluntaris catalans contra la invasió alemanya de Bèlgica de l’any 1914 i feren famós el «¡No pasarán!», ignorant l’origen del crit popularitzat per Apel·les Mestres (1854-1936) en el poema que, tot i que el titulà La Cançó dels Invadits, seria conegut com No passareu! i li va valer ser distingit amb la Legió d’Honor i rebre les palmes acadèmiques de França. El poema musicat l’adoptaren, com a himne, els catalans i mallorquins, gairebé onze mil, que s’allistaren per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra, amb l’aspiració de ser recompensats en acabar-la amb el reconeixement de la llibertat de Catalunya.

Bandera dels voluntaris catalans a la Gran Guerra, amb l’estel de cinc puntes al pal

El poema va ser musicat l’any 1915 per Cassià Casademont, director de l’agrupació Chor Nova Catalunya, presidida per Pere Oliver i Domenge, i enregistrat el mateix any, ja amb el títol popular i juntament amb Els Segadors, per la casa ODEON. Més recentment, el poema va ser musicat de nou per Xavier Ribalta (2) i divulgat, entre d’altres, per Núria Feliu (3).

1915. Propaganda i disc amb la cançó NO PASSAREU!

Apel·les Mestres, pintor, autor de teatre, dibuixant de còmics, poeta i, com ell es definia, «amic dels infants, de les flors i dels ocells» (4), va morir just l’endemà de l’aixecament feixista, el dia 19 de juliol de 1936. Dos mesos després, la Generalitat de Catalunya va editar un full, amb la lletra del seu famós poema, per exhortar la ciutadania i les tropes que eren al front a resistir. Els catalans feren seu el crit i es va escoltar a la Serra de Pàndols, a Gandesa, a Barcelona…

Setembre de 1936. Full de la Generalitat amb el poema d’Apel·les Mestres

Certament, els dos crits esmentats delaten uns orígens i uns objectius antagònics, en la concepció i en el fons, i marquen la distància gegantina que separa dues cultures, dues maneres d’entendre el món i la vida: la dels defensors i la dels agressors, la de la pau i la de la guerra, la cultura de l’entesa i l’absolutisme. Els qui blasmen el nacionalisme català, defensor de la terra, són els ultranacionalistes agressius espanyols (ep, i francesos!). El fanatisme els cega. Ja se sap: «piensa el ladrón que todos son de su condición», però els colonitzadors, els  «conquistadores» són ells i només ells. I quan algú palesa l’evidència, aleshores s’aplica l’igualment hispànic «matar al mensajero». Exactament això volen fer ara amb Catalunya Ràdio i amb TV3: silenciar-les. Ignoren que, des de fa tres segles, hem gaudit de llibertat de premsa durant períodes molt breus de la nostra història i, tot i això, hem resistit als reiterats intents de manipular-nos la història i de sembrar-nos de sal la memòria. Les pedres serven testimoni de la Nació Catalana i enalteixen la nostra resistència.

Vinyeta al The Telegraph de dia 20 d’octubre del 2017

A POR ELLOS criden els qui ens volen sotmesos?

Doncs… NO PASSAREU!

 

NOTES

(1) Qui vulgui saber més coses sobre l’ocultada gesta d’Antoni Coll ho trobarà a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=202580

(2) https://www.youtube.com/watch?

(3) https://www.youtube.com/watch?

(4) Amb aquesta llegenda, l’any 1938, la Generalitat va inaugurar un modest monument al peu del Tibidabo.

Es diu que, en entrar les tropes franquistes a Barcelona, es va destruir el marbre que hi havia a la part del darrere, amb els versos del seu Himne a Catalunya, tan vigents avui com ahir:

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.

Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (10)

SARDENYA; UN [altre] TRICENTENARI OBLIDAT

Mapa de Sardenya de Jansonius (primer quart del segle XVII)

El Tractat d’Utrecht, subscrit l’abril de 1713, havia de significar la fi de l’anomenada Guerra de Successió Espanyola. Els grans guanyadors d’aquell acord serien els anglesos i la gran derrotada la imperial Castella. A canvi de veure’s reconegut com a rei de les monarquies hispàniques, Felip V, a més de Gibraltar, Menorca i alguns emplaçaments a Nord-Amèrica, perdria tots tels territoris que havia posseït a Europa i el monopoli del comerç amb Amèrica, amb el rendible «asiento de negros», l’eufemisme que ocultava el tràfec d’esclaus. També hi guanyaren les Províncies Unides (els actuals Països Baixos), Portugal, Savoia i l’emperador d’Àustria. Aquest, sense renunciar als seus drets (no reconeixeria Felip V, i encara amb condicions, fins a l’any 1725), obtindria el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya, l’illa que havia fet part durant segles de la Corona d’Aragó i que mantenia afectuoses relacions amb Mallorca.

Hi va haver, però, una altra conseqüència: l’abandó de la Nació Catalana a la seva sort. Mesos abans de signar-se el tractat, la reina Anna d’Anglaterra va ordenar al seu ambaixador a Madrid que instàs Felip V a concedir una amnistia general als austriacistes i a no suprimir les Constitucions dels catalans. En no haver-hi resposta, Lexington insistí de part de la reina, «per honor i per consciència», i tornà a vindicar els drets dels catalans, fruit de pactes històrics anteriors. La resposta de Felip V va ser taxativa: «Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina no nos los quiera exigir. Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela». Així, anorreant el valor de Catalunya, es va despatxar la justa demanda. Com així la reina va fer aquell doble intent a favor dels catalans? Què volia dir amb allò de «per honor i per consciència»? Senzillament, Anglaterra no podia oblidar que era ben vigent el Pacte de Gènova, signat el 1705 amb els catalans, on a l’article 6 es comprometia «a servar i a fer servar les constitucions i privilegis, fins i tot en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos». Òbviament, el Tractat d’Utrecht profanava el pacte i convertia els anglesos en traïdors com, més de dos segles després, l’any 1929, escriuria Winston Churchill: «Els catalans, induïts pels aliats, molt especialment per Anglaterra, per entrar a la guerra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara avui és una pàgina negra de la nostra història».

Un llibre aclaridor i alliçonador

Malgrat l’objectiu indirecte del Tractat d’Utrecht de retre els catalans, amb la supressió de qualsevol suport exterior, el juliol de 1713 tant el Principat de Catalunya com Mallorca decidiren resistir. Els historiadors han xapat i periodificat la guerra. La donen per acabada el 1713 i, anomenen la subjugació posterior de Catalunya i Mallorca com «el cas dels catalans», d’acord amb la denominació britànica de l’època. La historiadora Eva Serra l’ha anomenat Guerra d’Ocupació i, en la mateixa línia, pot denominar-se Guerra de Submissió. En rigor, va ser un episodi més, un apèndix si es vol, de la mateixa guerra, si bé és cert que ja només entre «las dos coronas» (França i Castella) i la part resistent de la Nació Catalana: el Principat i el regne de Mallorques, amb un migrat i mesquí ajut d’Àustria. La digna decisió dels catalans («viurem lliures o morirem!») va indignar Felip V que va posar setge a Barcelona, durant el qual Sardenya, Mallorca, Eivissa i, de manera clandestina, Menorca, varen ser la intendència de la ciutat que, després d’una obstinada resistència, va caure dia 11 de setembre de 1714. Cardona cauria una setmana després i Mallorca i Eivissa ho farien el juliol de 1715. Tot semblava tancat i sentenciat, però les ànsies imperialistes de Felip V, amb les reclamacions de la seva segona esposa, no podien donar passada a perdre Sardenya i Sicília. Gosaria profanar Felip V el Tractat d’Utrecht?

La deplorable història amb el cas dels catalans

Dia 21 de juliol de 1717, la flota de Felip V, emboscada sense signes ni banderes contra les normes de les marines de guerra d’aquella època, es palplantà davant Menorca. George Forbes, l’angloirlandès comandant militar de l’illa, perspicaç i intel·ligent com era, va endevinar la jugada. Sabia com el qui més del joc brut dels borbònics. L’argúcia de situar-se davant Menorca, com havien fet en altres ocasions davant d’altres costes austriacistes, pretenia crear un sentiment de por a la població de l’illa i, a la vegada, incitar a la revolta de la gent hipotèticament descontenta amb els britànics. Fou de bades, perquè els menorquins de qui no anaven gens era dels filipistes que, el gener de 1707, n’havien fet de les seves amb un governador militar, Dávila, molt ben definit per l’historiador Andreu Murillo com a «sàdic psicòpata».

Georges Forbes, comandant militar de Menorca, recreat per Francesc Riart

Forbes, heroi de la conquesta britànica de Gibraltar (la bateria d’allà encara porta el seu nom), comptava amb tot el suport i l’amistat del rei d’Anglaterra, Jordi I, de l’emperador d’Àustria Carles VI i de la seva esposa, Elisabet de Brunsvic, coneguda com «la reina dels catalans». Dos anys abans, dia 24 de juny de 1715, Forbes s’havia traslladat a Mallorca per enfrontar-se verbalment a Binissalem amb D’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Ateses les amenaces d’aquest d’exterminar la població de Palma, Forbes va aconsellar al Virrei, el Marquès de Rubí, que resistís fins a obtenir unes capitulacions honorables per preservar les vides i les hisendes dels mallorquins. Així va ser i, dia 2 de juliol d’aquell any, Rubí signava les tres capitulacions (la dels clergues, la de l’exèrcit i la del regne). Dia 10 de juliol, unes 10.000 persones, entre mallorquins i eivissencs, amb honors i banderes altes, embarcaren cap a Sardenya per després repartir-se per Viena, Hongria i altres territoris austriacistes. El Marquès de Rubí s’embarcà amb Forbes cap a Menorca on hi va romandre unes setmanes a l’espera de les ordres de l’emperador que el designaria Virrei de Sardenya.

Rubí, Virrei de Mallorca i Sardenya, recreat per Francesc Riart

Ara, dos anys després, amb la tropa borbònica davant Menorca, Forbes va instruir Joan Miquel Saura i Morell, el ciutadellenc que l’octubre de 1706 havia proclamat rei Carles III, a preparar la defensa de l’illa per contenir un possible atac, però simultàniament, en endevinar que aquella escenificació filipista no passava de ser una fanfarronada arrogant dels borbònics, ordenà que un vaixell lleuger partís a la vela de quatres cap a Càller per avisar el seu amic Rubí. Tenia la sospita que la flota aniria cap allà, d’acord amb les pretensions de la segona esposa de Felip V de conquerir Sardenya i Sicília, malgrat haver–hi renunciat a Utrecht. Aquella sospita tenia una raó de ser evident. Dia 9 de maig de 1717, l’ambaixador anglès havia informat Forbes que s’estava preparant una gran flota a Barcelona, però que creia que l’objectiu no era Menorca. Efectivament, confirmant la intuïció de Forbes, atesa la prova fracassada d’aixecar la població menorquina, després de nou dies sense mostrat els colors de les banderes, dia 31 de juliol de 1717 la flota filipista partí cap a la conquesta de Regne de Sardenya (1). Com veurem, l’avís de Forbes a Rubí seria clau per salvar vides.

Mapa de Sardenya del 1717

ELS PREPARATIUS PER A LA CONQUESTA DE SARDENYA

La maniobra de confusió de la flota davant Menorca no era l’única argúcia borbònica. Felip V havia enviat un comunicat per confondre el papa Climent XII. L’informava que havia iniciat els preparatius navals i militars per efectuar un atac de càstig contundent contra les bases de la pirateria barbaresca al nord d’Àfrica. Amb això, aparentment responia a la crida que havia fet el Papa a tots els reis cristians d’activar la guerra contra el turc. Felip V sabia que, per atendre aquella crida, tant Sardenya com Sicília havien reduït les defenses militars. L’escrit, amb la mentida adreçada al Papa, es va filtrar als espies de l’ambaixador anglès, el qual no va caure en el parany. L’esquadra filipista estava formada per 12 vaixells de combat naval i altres 100 per transportar 8.000 soldats d’infanteria i 500 de cavalleria, sota el comandament del Marquès de Lede, rellevat com a capità general de Mallorca, on havia practicat una dura política repressiva que fins i tot va merèixer la crítica de D’Aslfed. El mes de juliol, per preparar el desembarcament, viatjà d’incògnit a Sardenya Vicent Bacallar i Sanna, el qual havia ocupat el càrrec de governador militar del regne, des d’on es posicionà en defensa a ultrança de Felip V, el qual el recompensà amb el títol de marquès de San Felipe (2). Nascut a Càller de nissaga valenciana, ocupà el govern sard fins que el 1708 l’exèrcit angloneerlandès ocupà Sardenya i el regne passà a domini dels Àustria, una dependència que el Tractat d’Utrecht va revalidar. El juliol de 1717 Bacallar, coneixedor dels filipistes amb qui podia comptar, es dedicà a recórrer l’illa durant setmanes per animar els seus, poble a poble, a atemorir la població davant del desembarcament que es preparava i que, finalment, es va produir dia 22 d’agost.

El filipista sard Vicent Bacallar i la portadella d’una de les seves obres

LA DEFENSA I LA CAPITULACIÓ

El mes d’abril de 1717, l’emperador havia ascendit el Marquès de Rubí al grau de Feldzeugmeister de l’Exèrcit Imperial i el designà Virrei de Sardenya amb la missió de dirigir la defensa de l’illa i, a plena consciència de la vulnerabilitat, atesa la gran extensió geogràfica, amb instruccions d’aconseguir una capitulació digna i honorable com la de Mallorca en cas de patir una invasió imparable. Dia 20 de maig, Rubí desembarcà a Càller i activà els mecanismes de defensa fins que, arran de l’avís de Forbes de finals del mes de juliol i coneixedor de la magnitud de les forces borbòniques, va començar a organitzar l’evacuació de Sardenya.

Dia 22 d’agost l’armada borbònica desembarcà davant Càller, acampà al Llatzaret i començà el setge i l’atac contra la ciutat. El Marquès de Lede exigí al Marquès de Rubí la rendició de Sardenya, però aquest s’hi negà en rodó. Dia 17 de setembre en una situació desesperada i a punt de ser capturat, Rubí va evadir-se del castell i transferí el govern al tinent Jaume Carreres d’Olesa de Montserrat, el qual només disposava de 900 homes, 3 morters i 40 canons. Després d’un intens bombardeig de l’esquadra borbònica, d’acord a les instruccions rebudes, els assetjats aconseguiren firmar la capitulació de la ciutat dia 30 de setembre. Les tropes austriacistes partiren cap a Gènova. L’exèrcit filipista continuà cap al nord sense trobar resistència fins arribar a l’Alguer i a Castell Aragonès (avui Castelsardo), ambdues poblacions sota el comandament de Josep Plantí de Barcelona. Lede, amb tot el gruix del seu exèrcit, posà setge a l’Alguer dia 19 de octubre fins que va capitular dia 25. Finalment, Castell Aragonès ho va fer dia 30. Les tropes austriacistes, amb molts de catalans i mallorquins (el tinent Joan Mas o el metge d’Inca Jaume Andreu), partiren cap a Gènova i, després, cap a Àustria i Hongria. Sardenya romandria sotmesa a Felip V.

Càller el 1535 recreat per Giorgio Albertini, L’Alguer vist per Simone Manca (s. XIX) i foto de Castelsardo

I, DESPRÉS DE SARDENYA, SICÍLIA

La relativament còmoda ocupació de Sardenya, va envalentir les ànsies imperialistes de Felip V, el qual es confià en excés i va menystenir la més que previsible reacció dels aliats que, arran de la invasió, el novembre de 1717 signaren el tractat de la Triple Aliança. Malgrat el clar advertiment que aquell acord significava, quan encara no havia passat un any de la presa de Sardenya, el juliol de 1718 Felip V va ordenar la conquesta de Sicília, amb un exèrcit encara molt superior format per 350 vaixells, 250 canons i 30.000 soldats a les ordres novament del marqués de Lede. A Catalunya, el proveïment de les flotes significà un enriquiment dels constructors dels vaixells, però provocà lleves coactives per al reclutament de soldats que desfermaren violentes protestes i aixecaments populars.

La gegantina flota va permetre ocupar l’illa sense resistència, però just en saber la feta, dia 2 d’agost de 1718 Carles VI s’afegí a l’aliança de les Províncies Unides, França i Gran Bretanya i es creà la Quàdruple Aliança i exigiren a Felip V acatar les resolucions del Tractat d’Utrech i abandonar Sardenya i Sicília. La Gran Bretanya desplegà una petita tropa a la zona i dia 11 d’agost, davant del cap Passaro, detectaren la flota borbònica i l’atacaren. Molts de vaixells foren afonats o inutilitzats i la resta foren embarrancats pels tripulants filipistes per poder evitar ser capturats. Aquella batalla va deixar aïllades Sardenya i Sicília i, igual que el precedent de «La Invencible» de dia 8 d’agost de 1588, s’estudia a les acadèmies navals. La flota britànica era sensiblement inferior (els borbònics disposaven de 32 vaixells contra 23), però s’endinsà en filera enmig dels vaixells filipistes i els crearen una gran confusió.

La batalla del cap Passaro del pintor i mariner londinenc Richard Paton

La derrota va ser èpica. Per Mallorca varen circular fulls que informaven d’un imminent desembarcament anglès. Els austriacistes mallorquins cobraren noves esperances i les autoritats s’inquietaren. Amb tot, Felip V, vençut i humiliat, per tancar el front que se li havia obert de nou a Catalunya (3), es va veure obligat a acceptar les condicions imposades en el Tractat de la Haia, signat dia 17 de febrer de 1720. Sardenya passava a mans de l’emperador d’Àustria i Sicília a la casa de Savoia.

Mapa de 1720 de la costa de Sardenya amb indicació de les torres de defensa

SOBRE ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Com no podia ser d’altra manera, Felip V dictà un Decret de Nova Planta específic per a l’illa de Sardenya. És, de tots, el més desconegut (4), tot i que la informació que aporta és molt aclaridora per verificar la cultura de la imposició dels borbons com a antítesi del model pactista anterior. Abans de parlar del de Sardenya, convé fer una ullada als precedents i a les intencions dels decrets. El primer va ser doble. Poc després de la batalla d’Almansa i la subsegüent caiguda de València i Saragossa, Felip V promulgà dia 29 de juny de 1707 el reial decret «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción á las leyes y gobierno de Castilla». El títol ho diu tot: abolició de les institucions, drets i privilegis dels antics regnes de València i d’Aragó, subjugats al govern i lleis de Castella. Aquesta submissió encara s’accentuà per un nou decret, dia 3 de juny de 1711, on s’aclaria que la planta d’Aragó i València no disposaria de cancelleries (com Valladolid o Granada), sinó que només seria una Reial Audiència. Més endavant, caiguda Barcelona dia 11 de setembre de 1714 i Cardona dia 18, Felip V dictà dia 9 d’octubre de 1715 el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña», publicat amb la reial cèdula de 16 de gener de 1716. Després de les capitulacions de Mallorca el juliol de 1715, dia 28 de novembre d’aquell any es va sancionar el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca», publicat a la reial cèdula de dia 16 de març del 1716.

Caràtules dels decrets de Nova Planta del Principat de Catalunya i del Regne de Mallorca

A banda del de Sardenya que veurem després (l’efímera ocupació de Sicília no va donar temps a dictar un decret per a aquest regne), els decrets continuaren a totes les colònies espanyoles. Els anomenats «regnes castellans d’Índies» també foren víctimes de la tasca uniformitzadora de Felip V. En tres decrets de 1717 i 1718, abolí la «encomienda» (5) i alteraren l’organització dels virregnats, amb la creació de capitanies generals. El 1719 reduí les competències del Consell d’Índies, eliminà els privilegis dels indis i imposà el dret castellà. Des d’aleshores, s’inicià la repressió a les llengües ameríndies, amb normatives precursores de la real cèdula d’Aranjuez de 1768 «…para que en todo el reyno se actue y enseñe en lengua castellana». La política lingüicida de Castella s’ha perpetuat en el temps i, des de la llei Moyano del s. xix al decret Wert del s. xxi, la persecució no ha distingit de períodes històrics ni de governs.

La repressiva norma també s’edità a Mallorca, on la immensa majoria de la població era monolingüe catalana

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA

El decret Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Zerdeña, amb un títol idèntic als de Catalunya i Mallorca, va ser sancionat dia 24 de novembre de 1717 i recollit, posteriorment, a la real cèdula de dia 16 de febrer de 1719. Consta de 32 articles i la confecció delata que es varen tenir en compte tots els anteriors, des del model de la Real Audiencia de Saragossa al model de Mallorca. L’epistolari que es conserva a l’entorn del decret, permet deduir que, per raons evidents, s’adaptà molt més al decret de nova planta de Mallorca que a cap altra.

Així ho havia dictat l’informe del Fiscal del Consejo de Castilla: «El Consejo podrá proponer a S.M. se plantifique el gobierno y práctica en dicha real Audiencia, que no oponiéndose a lo substancial del estilo antiguo, tenga uniformidad con las demás Audiencias de la Corona de Aragón, pareciéndoles al fiscal que la más adaptable es la de Mallorca». La lectura comparativa dels decrets confirma la major similitud del de Sardenya amb el de Mallorca, encara que posteriorment, el 23 de novembre de 1718, el secretari d’estat de Castella, José Rodrigo, informava: «Paso a manos de V.E. la resolución que ha tomado el rey; y me ha mandado diga a V. E. que se den las órdenes con la mayor extensión y ser mucho mayor la población de la isla de Cerdeña que la del reyno de Mallorca, quiere Su Magestad que para la formación de esta planta de gobierno se tenga presente la que se dio para Cataluña…».

El poc conegut Decret de Nova Planta de Sardenya de 1717 (el trobareu complet al final)

Si tenim en compte que la reial cèdula que el validava és de febrer de 1719 i que el febrer de 1720 Felip V ja signava la devolució, és mal de valorar quins varen ser els resultats fàctics del Decret de Nova Planta a Sardenya en tan poc temps de vida. Quin va ser el grau d’aplicació? Quins els efectes? Allò que sí és bo de descriure és la pretensió: usurpar tots els privilegis comuns compartits amb la Corona d’Aragó. Entre d’altres, la desaparició del dret d’estrangeria va eliminar l’exigència de mantenir els càrrecs assignats exclusivament a persones del regne. Cal advertir que a Sardenya era vigent la Carta de Logu (6), però la imposició absolutista de les lleis castellanes, afectaren directament l’ús de la llengua, la justícia, la hisenda, els mecanismes de defensa i, òbviament, la sobirania.

Dos mapes de Sardenya del s. XVIII

I MALGRAT TOT…

Antoni Serra va escriure una frase que ha fet fortuna: «La Història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat». Per més que, des de l’escola, s’hagi alimentat la desmemòria, les pedres i els documents canten i recorden episodis amagats o, pitjor encara, manipulats.

El sumptuós mausoleu de Martí, el Jove, a la catedral de Càller

L’esquarterament de Sardenya no va aconseguir esborrar totalment els lligams de germanor. Per no parlar de l’Alguer, la Barcelonetta sarda, on sobreviu la llengua, la quadribarrada oneja a l’Ajuntament i, entre una part de la població, perviu el sentiment de catalanitat, es pot esmentar la devoció del poble d’Ulìana a la Marededéu de Montserrat, passejada cada any en processó, o l’escut de la ciutat de Càller (les quatre barres) que perdurà fins el 1766. Com a curiositat, fins i tot durant el domini de Felip V, les monedes sardes mostraren les quatre barres gravades ja a les encunyacions alfonsines. 

Monedes sardes durant el domini de Felip V

Monedes sardes s. XIV

Encara sovintegen les mostres d’agermanament. Destaca el cas de l’Alguer, agermanada amb Tarragona, Balaguer, Palma i Encamp d’Andorra. Molt recentment, el mes de setembre de 2017, Sardenya s’ha mostrat solidària amb la voluntat del Principat de Catalunya de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Ateses les prohibicions i censures que ha practicat el govern espanyol, el Consell Regional de Sardenya va aprovar per unanimitat una moció en la qual expressava la solidaritat amb el poble de Catalunya (7).

Cal advertir que l’independentisme de Sardenya respecte a Itàlia no té, ara per ara, la força del que es pot veure a Còrsega respecte a França, però és un moviment que arrela entre alguns segments de la població més crítica i amb major presa de consciència. Hi ha prou indicis que conviden a reclamar un nivell d’autogovern amb majors competències. Sardenya ha estat maltractada per qui l’hauria de protegir. Serveix d’exemple la bàrbara desforestació que va patir per tal d’enllestir les línies de ferrocarril continentals. La pujança de la indústria turística permet preveure una millor administració amb l’autogestió del territori i dels seus recursos naturals. Com a referència no allunyada geogràficament, el cas de Malta brinda un mirall de comparança quasi insolent.

Els moviments sards d’alliberament no són gaire diferents dels que hi pot haver a les illes Balears i Pitiüses o al País Valencià i, amb el recobrament de la memòria històrica, s’obrin debats similars quant als símbols d’identitat. El cas de la bandera és paradigmàtic. L’oficial de Sardenya, coneguda en sard com sos bator moros mostra la creu de sant Jordi amb quatre caps que, antigament, apareixien amb els ulls tapats, però que per il·lustrar l’alliberament apujaren les benes al front. A aquesta bandera hom li retreu que és de guerra, que la portaven les tropes catalanes que varen sotmetre l’illa i que se la relaciona massa amb el govern. Front a aquesta, Independèntzia Repúbrica de Sardìnnia, el partit independentista sard, defensa la bandera de l’antic jutjat d’Arbarèe. Alguns acreditats investigadors sostenen que la imatge no representa cap arbre desarrelat, com s’ha dit, sinó la planta cervaria que apareix a les tombes de la família Cervera de la Garrotxa, antics reis de Sardenya. D’altra banda, com que només representaria una part de Sardenya, hi ha una tercera proposta que mira d’unificar les dues, amb l’escut d’Arbarèe en el centre. El debat ha de desembocar en un acord amb el màxim consens majoritari.

I DE COMMEMORAR EL TRICENTENARI, QUÈ?

Les institucions del Principat de Catalunya varen ser molt negligents amb el Tricentenari de la capitulació de Mallorca i Eivissa, les terres que més aportaren en hisendes i vides a la defensa de Barcelona. Amb l’excepció del Born, Centre Cultural, durant la direcció de Quim Torra, i la tasca d’algunes entitats cíviques atenent la crida de Teresa Clota (L’Artesà de Gràcia, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania Randa…), l’organització oficial del Tricentenari 1714-2014, comissariat per Miquel Calzada i Toni Soler, va constituir un acte de gran transcendència i amb una repercussió mediàtica important, però tan regionalista i aberrant que va proclamar a tort i a dret que el final de la Guerra de Submissió va ser l’11 de setembre de 1714, amb l’apèndix de Cardona una setmana després. Tal pretensió significava un menysteniment injust i injustificable a la veritat històrica. Doncs, si això va ser així amb Mallorca, què es pot esperar que facin amb Sardenya?

Lamentablement, de l’enfilall d’efectes generats per la submissió a Castella (lingüicidi, militarització, aculturació educativa, espoliació fiscal i tantes altres), les dues majors conseqüències d’haver perdut aquella guerra varen ser perdre la sobirania de cada un dels antics regnes de la Corona d’Aragó (el de València, el de Mallorca, el de Sardenya i el Principat) i l’esquarterament entre els territoris de la Nació Catalana, la locució més utilitzada durant aquell conflicte bèl·lic per referir-se al conjunt dels nostres territori. Sobirania i esquarterament són, encara ara, els dos grans deures per tal d’assolir la llibertat i la represa de la confederació dels diversos territoris.

La desitjable commemoració solidària del Tricentenari de la caiguda de Sardenya per part de les terres que, fins a aquell moment, havien viscut agermanades, a més de la desídia viscuda a Mallorca fa dos anys, ha topat amb una circumstància rellevant que n’ha obstaculitzat el reconeixement històric degut. Avui el Principat viu el procès de reconquerir la sobirania. No hi ha marxa enrere i, per més que faci l’estat borbònic de Felip VI, prevaldrà el dret de qualsevol poble a autodeterminar-se i a decidir el seu futur. Altra cosa és veure com el camí de refer i reparar l’esquarterament no sols no s’ha iniciat, sinó que des de gairebé totes les institucions hi ha un desinterès i un desconeixement absolut sobre quin és el marc nacional. La profusió de festes «nacionals», d’himnes i de banderes, delaten com la «maña» borbònica ha fet forat i ha perpetuat un provincianisme segregador. Han passat 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i alguns dels debats imprescindibles (la represa política, els símbols, la identitat…) no només no s’han tancat, sinó que no s’han activat ni tan sols. Com sol passar, les coses més urgents (i les d’ara certament ho són) eviten abordar les més necessàries. En aquest punt ens trobam. Sense defallir, sense retre la lluita, perquè si els qui lluiten poden perdre els qui no ho fan ja han perdut. Així, cap a la victòria i, com va escriure Salvador Espriu l’any 1968,« Ens alcem tots dos/ en encesa espera/ el meu poble i jo!».

Al capdavall, els 300 anys de submissió han estat també tres segles de resistència! 

 

NOTES

(1) Formalment, el Regne de Sardenya va ser creat l’any 1297 quan el papa Bonifaci VII, com àrbitre del conflicte que enfrontava els regnes d’Aragó i de França, va designar Jaume II com a rei de l’illa. Sardenya es convertia en un regne més dels que formarien la Confederació catalanoaragonesa, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca, València i Sicília.

(2) No cal ser gaire perspicaç per veure fins a quin grau Bacallar desitjava la submissió, l’extermini fins i tot, de Catalunya. En relatar la caiguda de Barcelona el setembre de 1714, escriu: «En esto paró la soberbia pertinaz de los catalanes, su infidelidad y traición. No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar Barcelona, y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos. El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida». Bacallar, òbviament com a Vicente, va ser un dels membres fundadors de la Real Academia Española, dia 3 d’octubre de 1714, a proposta de Felip V. 

(3) La guerra de la Quàdruple Aliança va trencar l’amistat de Castella amb França i Felip V va anar de derrota en derrota. El març de 1719 envià una flota amb 6.000 soldats a la Gran Bretanya per fomentar l’aixecament dels escocesos i l’operació va ser un desastre. A més de perdre tots els vaixells, la marina britànica atacà Vigo i Ferrol. Però la paradoxa més gran de totes va ser que dos mesos abans, el gener de 1719, un exèrcit comandat per Berwick, el qui havia fet caure Barcelona el setembre de 1714, va invadir el País Basc i Catalunya, amb la promesa de recobrar Mallorca i d’abolir els Decrets de Nova Planta i restituir les institucions. Aquest objectiu li proporcionà el suport dels catalans i els valencians, amb la curiositat de comptar amb els principals enemics de cinc anys abans. Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels austriacistes que ja havien lluitat contra els borbònics: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (fill de l’heroi d’Osona), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà, i Tomeu de Pollina.

(4) En aquest punt, és obligat fer un agraïment públic a Stefano Puddu Crespellani, l’artista sard resident a la Garriga, per haver-me facilitat contactes amb Sandra Vargiu, bibliotecària de la Universitat de Càller, M. Daniela Ciccu, del servei de digitalització de la universitat, i Mariella Salis, arxivera, per tal de reeixir en la llarga recerca del Decret de Nova Planta de Sardenya i poder-ne fer l’anàlisi comparativa amb els de la nació catalana. Curiosament, mesos després d’haver rebut el decret des de la Biblioteca Universitaria di Cagliari, en vaig rebre un exemplar idèntic des de la Sección Nobleza del Archivo Histórico Nacional de Toledo. Com que em consta que altres investigadors han intentar accedir-hi sense èxit i que, encara ara, no es troba a Internet, atesa la importància històrica he considerat oportú publicar-ne una reproducció, com a document cultural, per tal que estigui a l’abast de qualsevol persona que no en vulgui obtenir un profit econòmic. Qui el vulgui llegir i analitzar, el trobarà al final d’aquest article.

(5) La «encomienda» era una institució castellana de l’edat mitjana que es va implantar a Amèrica, amb l’objectiu d’impedir els abusos dels colonitzadors als indígenes. La figura del comendador tenia per funció vetllar pel benestar dels súbdits indígenes i assegurar-ne la protecció, a més d’encarregar-se de la recaptació dels impostos. Felip V va extingir aquesta figura al temps que impulsava la protecció dels criolls, els descendents dels quals tanmateix promourien les independències per alliberar-se del colonialisme espanyol, fins al punt que avui ja no en resta cap territori.

(6) La Carta de Logu consta d’un conjunt de lleis, entre les més antigues d’Europa. Va ser promulgada per Elionor d’Arborea (Molins de Rei, 1340-Oristany, 1403), com a esmena d’un text homònim de 1376. La Carta, confirmada per la Corona d’Aragó i ratificara per Alfons IV l’any 1421, va ser vigent a Sardenya durant segles.

(7) vg. https://www.vilaweb.cat/noticies/diputats-sards-demanen-al-seu-govern-que-imprimeixin-i-guardin-les-butlletes-pel-referendum-catala/

 

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

PER A SABER-NE MÉS:

Balanç del Tricentenari a Mallorca i a les Pitiüses

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269148

Pólvora i farina; Mallorca 1715 (conferència de l’Ateneu Barcelonès, amb el vídeo)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

 

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA A L’ABAST DE TOTHOM

pàgina 1

pàgina 2

pàgina 3

pàgina 4

pàgina 5

pàgina 6

pàgina 7

pàgina 8

i pàgina 9

LES CLAVEGUERES RAGEN A LES TOTES!

Josep Palou va publicar, aviat farà 20 anys, EL PAÍS, LA QUINTA COLUMNA, un llibre amb abundant documentació que desemmascarava el diari que, durant uns anys, va gaudir de l’aurèola de ser progressista. L’autor esbaldregava aquesta fama immerescuda i demostrava de manera incontestable el qualificatiu del soststítol: L’ANTICATALANISME D’ESQUERRES. Arran dels atemptats de dia 17 d’agost del 2017 a Barcelona, EL PAÍS s’alineà amb les tesis de l’extrema dreta i publicà un Editorial miserable i barroer, amb falsedats gegantines, que va validar i precipitar hipotètics acudits execrables de caràcter vexatori contra Catalunya des de posicionaments ideològics que res no tenen a veure amb l’humor i sí, i molt, amb el racisme i el guerracivilisme.

Acudits o proclames macabres?

Just un mes en clau dels atemptats, dia 17 de setembre, en bon diumenge i en lloc de màxima lectura, EL PAÍS va publicar un reportatge cridaner a doble pàgina, on un grup de 19 soi-disant intel·lectuals d’esquerres qualificaven el dret a decidir d’estafa antidemocràtica. L’ampul·lós escrit apareixia com a publicitat pagada, amb la signatura del partit Recortes Cero, l’economia del qual no permet endevinar fonts de finançament gaire ortodoxes. Dies abans, concretament dia 6 de setembre, aquest partit (altres 19 persones) ja s’havia manifestat davant del Parlament contra el referèndum anunciat per dia 1 d’octubre (*) i, des de dia 18, de manera extravagant, el grupuscle ha posat gent, molt possiblement pagada, per empaperar Catalunya amb un cartell insultant que tracta de rates als partidaris de la independència, anima a la seva mort i fa tot això, naturalment, sense cap problema amb les forces policials ni amb la fiscalia. La proclama negacionista del text no és res comparat amb una imatge que fa clarament apologia de la violència i dibuixa una arma contra una urna. Qui hi ha al darrera? D’on surt aquesta gent? Qui els financia? A qui empara EL PAÍS? Doncs, a la mateixa gent que han emparat abans diaris com La Razón, ABC, El Mundo, La Vanguardia… D’entrada, cal advertir que el recent manifest no és el primer d’aquest grupuscle. El desembre del 2015 ja varen distribuir i publicar un «manifiesto cultural» de disseny similar al d’ara que va ser reproduït arreu.

Un precedent del “manifiesto”

Va ser arran de les eleccions espanyoles de desembre de 2015, a les quals amb gran sorpresa varen presentar candidatura a totes les circumscripcions electorals i, de manera igualment sorprenent, varen rebre una desorbitada i desproporcionada atenció mediàtica a la premsa espanyola i a la catalana. La portaveu d’aquest partit és Nuria Suárez (**), un curiós personatge amb un CV tan irregular i camaleònic que la delata.

Nuria Suárez (sic). Font: El Satiricón

La candidata a la presidència del govern espanyol, repetidora a les eleccions del 2016, destacà durant la campanya per atacar i desqualificar el líder de Podemos, Pablo Iglesias, i amb major èmfasi el procés independentista de Catalunya. Però, si volem riure de valent, haurem de retrocedir un poc i ens trobarem a la mateixa senyora Suárez aspirant a presidir la Generalitat de Catalunya l’any 2012, com a cap de llista del partit Unificación Comunista de España, un nom clarament orientat a espipellar vots de l’esquerra, però amb una campanya unionista adreçada contra l’independentisme i, de manera personalitzada, contra Artur Mas. El nom, tanmateix, no enganyava ningú i els grups d’esquerra alternatius varen qualificar UCE de “feixistes” i els acusaren de sortir directament del Ministerio del Interior. No només això, sinó que es va demostrar que les persones que integraven les llistes havien demanat el vot de manera successiva per UPyD, VOX i, a les anteriors eleccions autonòmiques, per Ciudadanos.

Sembla convenient i recomanable que, amb aquest historial cínic i clínic, les senyores Coixet i Sardà o els senyors Mariscal i Marsé, per esmentar els signataris sicaris catalans del “manifiesto”, es facin mirar a qui han brindat suport, no fora cosa que “la intel·lectualitat” i “l’esquerranisme”, des d’on han diagnosticat com a “antidemocràtic” el dret a decidir de les persones i dels pobles, els posi en evidència i, en un futur no gens llunyà, els recordi de qui han volgut fer de majorettes o de palmeros, perquè vull creure que cap dels quatre esmentats està subvencionat amb fons reservats de l’estat com hi estava Lerroux (***).

 

(*) https://www.eltemps.cat/article/2076/membres-duna-secta-es-manifesten-a-les-portes-del-parlament-contra-la-llei-del-referendum

(**) Aunque nació en Barcelona en 1968, Suárez tiene sangre canaria ya que su madre y toda su familia son de Las Palmas de Gran Canaria. Según cuenta, su progenitora se quedó embarazada estando soltera y debido a que en aquella época no estaba bien visto esto en una ciudad pequeña, decidió desplazarse a la capital catalana. (Extret de l’encapçalament de l’entrevista a eldiario.es, 24-VI-2016)

(***) Ho afirma Prieto a les seves memòries.

Una vella i bella història (la recobrada veu d’en Meravell)

El mes de febrer del 2017 es va presentar el primer llibre de poemes de Miquel BauçàEn Meravell. Fins al moment, romania no només inèdit, sinó que se’n desconeixia l’existència. L’atzar, combinat amb la curiositat, ens va brindar un present imprevist; un regal pòstum. Va ser un besnét de Pere Oliver i Domenge, l’historiador i dissenyador informàtic Joan Valls de Padrines, en revisar la biblioteca de qui va ser batle republicà de Felanitx, qui trobà enclosa entre llibres una còpia mecanografiada de La carn i el goig i la va fer a mans de l’inquiet Pau Vadell. No podia anar a pegar a un millor destinatari, perquè el jove poeta de Calonge, també és editor i, per arrodonir-ho, historiador. Indagar la procedència d’aquella obra ultrapassava la curiositat i s’endinsava en la investigació sobre un dels poetes més interessants del segle XX. La recerca destapà que l’obra s’havia presentat, sense èxit, al premi Ciutat de Palma de 1960. El guardó es concedeix el mes de gener i, per tant, havia d’haver estat lliurada la darreria de 1959, amb la qual cosa podem assegurar que el poeta felanitxer va escriure aquests versos, com a màxim, amb només 19 anys. Aquest fet biològic ha precipitat alguns lectors a sentenciar, a faisó d’innecessàries justificacions, comentaris paternalistes (i reduccionistes), saludant el recull amb l’etiqueta que són poemes de joventut. Em sembla trivial l’observació. Com bé ha discernit Antoni Artigues (1), el més entès coneixedor i divulgador de l’obra del poeta felanitxer i ermità de ple dret de l’Eixample de Barcelona fins a la mort, en aquesta obra ja es mostra diàfana la poètica de Miquel Bauçà, amb tot l’univers de referents i significats que farà brollar al pas d’una vida literària rica i plena.

Presentació a Quart Creixent, amb Glòria Julià, Pau Vadell i Antoni Artigues (foto: BMS)

Vaig assistir a la presentació que es va fer a la llibreria Quart Creixent de Palma. La gran sorpresa d’aquell vespre va ser quan Antoni Artigues va il·lustrar la seva intervenció amb la veu del poeta. Només dues vegades en tota la meva vida, una a Barcelona i una altra a Vic al costat de Rafel Subirachs, havia sentit parlar Miquel Bauçà, però els dos enregistraments que vàrem poder escoltar el dia de la presentació posaren la pell de gallina a tota la concurrència, especialment a les persones que no l’havien pogut escoltar mai; la gent jove molt particularment. Segons explicà Antoni Artigues, els hi havia fet arribar la filla del poeta. El primer document, Poètica, mira de respondre en dos minuts i mig la pregunta: «què és la poesia?». Afirma que, per a ell, és la revolta constant i conclou: La poesia és la fórmula més sincera per expressar la meva rebel·lia! El segon document que vàrem escoltar, també de dos minuts i mig, és el poema Una bella història, amb un títol que retrobarem en el futur, amb el complement: la independència dels Països Catalans. Es tracta d’una evocació autobiogràfica que ens descriu moments claus de la seva vida. Des del moment quan A penes em tingueren defora del ventre de la meva mare i son pare li va posar dures argolles al coll i als braços fins que un amic, amb unes tenalles, em va trencar totes les argolles de la meva llibertat per arribar al punt quan, amb una amiga, vàrem començar un llarg exercici d’amor, molt més profitós que la llibertat i tota la veritat.

Com la totalitat dels assistents a la presentació amb qui vaig comentar l’audició, vaig passar un guster mai vist d’escoltar el poeta felanitxer. Deslletrejava les paraules, amb una lenta cadència, dotant de música, gairebé una nota a cada síl·laba, i accentuant l’entonació amb un ressò que perllongava a la darreria de cada vers, per arribar al final com si no acabàs mai. Em va recordar Don Joan, aquell vicari porrerenc que va estar mitja vida al Port de Felanitx. Infringia un to de rapsòdia a la lletania que condicionava l’escolta i la resposta cantussejada de les beates. D’homes, n’hi havia pocs a passar el rosari, però estic segur que va fer passar la corona més d’una vegada al nostre poeta.

Fragment de l’entrevista a la poeta Clara Mir, esposa de Pere Pons Tomàs, amic de Bauçà de tota la vida

Aquesta setmana, mirant d’establir connexions entre Pere Oliver i Josep Carner, la casualitat m’ha fet anat a pegar de morros a una magnífica entrevista, publicada el maig del 2015, que fa Carles Batalla a la poeta Clara Mir que ens parla de Miquel Bauçà (2): Mallorca té el poeta més gran d’Europa. De rebot, aquesta troballa m’ha fet visitar la pàgina de la poeta, on també dedica un espai al nostre escriptor que també he de recomanar vivament per la informació de primera mà que conté (3). Ha estat en aquest espai on he llegit que a la Fonoteca Colomines, dins de la Càtedra Màrius Serra, hi havia enregistrades les veus de destacats poetes de la meitat del segle XX (4). Cap allà som anat virtualment, perquè és a disposició de qui vulgui accedir-hi, prèvia inscripció de franc. Podreu escoltar i «sentir» Brossa, Carner, Espriu, Foix, Palau i Fabre, Pere Quart, Riba, Villangómez… Un privilegi de veus que haurien d’arribar a les escoles. M’ha cridat l’atenció la referència que fa Carme Mir en el seu article a un altre poeta felanitxer molt menys conegut: Joan Julià. Per descomptat, el seu amic Miquel Bauçà apareix en tres enregistraments. Els dos primers són, justament, els dos que vàrem escoltar a la presentació del seu darrer (que és el primer) llibre, amb la particularitat que el títol del poema apareix com Una vella història. Sigui com sigui, és una vella i bella història. El tercer enregistrament, fet com els altres dos el mes de maig de 1961, és Carta a Maria Antònia, on el poeta refereix un jovenívol desencontre amb una felanitxera a qui recomana que miri endavant. Algú, hi veurà la misogínia tantes vegades assenyalada del poeta. Jo hi he vist sobretot una gens hermètica i molt condescendent ironia.

Llegiu la informació dels enllaços! Escoltau Bauçà! Puc assegurar-vos que no perjudica la salut!

(1) Per a saber-ne més, resulta imprescindible llegir Bauçà des de la pàgina que gestiona Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/

(2) Llegiu-la completa a: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/860213-lmiquel-bauca-era-excentric-no-boig-i-se-lha-abandonatr.html

(3) Vg. http://servitalplat.blogspot.com.es/2012/04/poesia-la-carta-xx-miquel-bauca.html

(4) http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/colo/index.php?acr_autor=folc

 

UNA PASSEJADA AMB PERE OLIVER I JOANOT COLOM

retallaLa recerca et fa anar d’una banda a una altra i, amb resultats inesperats, t’estira i t’arrossega de rodolons molt sovint cap a la frustració i, no tantes de vegades, cap a noves descobertes que t’omplen de satisfacció. L’atzar és un component important de la investigació. La sorpresa, l’imprevist, convida a estirar fils nous i t’endinsa, a l’arrisca l’aventura, per camins i laberints desconeguts.

Fa uns mesos em vaig proposar descobrir i retratar el lloc on va néixer Pere Oliver i Domenge. Com diantres trobar el primer pis del número 126 del carrer dels Oms de la ciutat de Palma de 1886? Com fer-ho si, avui, aquest carrer tot just arriba al número 60? L’evidència em va fer topar de morros amb la impossibilitat de localitzar l’adreça. Com que a un epistolari familiar s’apuntava que el domicili era “a la part baixa del carrer, més acostat a la Rambla que a la plaça de Joanot Colom”, vaig acudir a l’apotecaria d’aquella zona, per si la titular, Francisca Armengol, o en Toni Torrens, me’n sabrien donar noves o indicar-me qualque pista. Aviat vaig saber que  la meitat dels anys 70 del segle passat es va fer una revisió de la numeració de Palma i, molt en concret, del carrer dels Oms. Antigament, en diverses èpoques, començava a la plaça de Joanot Colom i, per tant, devia agafar el braç de la Porta Pintada fins al carrer de Sant Miquel, per continuar davallant fins a la Rambla. L’explicació aclaria l’enigma, però no determinava el lloc exacte de l’antic número 126. Toni Torrens em va obrir el seu exemplar de la Guía Turística Comercial de Palma de Mallorca. 1943, obra de J.M.R. Qualque orientació hi trobaríem!

Els anuncis delaten un món que ja no existeix

Els anuncis de la Guia delaten una ciutat esvaïda

D’aquest llibre, me n’havia parlat fa molts d’anys l’escriptor Antoni Serra. Divertit, m’explicà que l’autor el va enllestir amb l’únic objectiu de guanyar doblers. Es dedicà a recórrer Palma, botiga a botiga i oferir als propietaris, porta a porta, d’incloure el seu establiment a una guia comercial. Descrita en quartetes encadenades amb rimes primàries i forçades, va il·lustrada amb centenars d’anuncis de tota mida, la pràctica totalitat en blanc i negre. Els comerciants que pagaven sortien destacats, els qui no ho feien eren ignorats o, en més d’un cas, criticats. La guia posa èmfasi en els atractius turístics de Palma (la Seu, la Llotja, el Castell de Bellver…) i, fins i tot, alguns de fora de la ciutat (les coves del Drac, per exemple). Al final, un doble índex (per carrers i per activitats professionals), servia els lectors de guia turística i comercial, ben ajustada al títol del llibre.

Un dels anuncis de la Guia

Un dels pocs anuncis en color de la Guia

La utilitat pràctica de la guia, tant per turistes com per residents, no va impedir-ne la retirada per ordre del governador. Els pocs llibres que es varen vendre abans de requisar-se la publicació són mals de trobar i, òbviament, han fet que avui sigui molt difícil poder consultar-ne qualque exemplar. El motiu de fons del segrest de la publicació va ser que la guia feia propaganda de les prohibides cases de barrets. Serveixi d’exemple la que descriu, a l’entorn de l’actual plaça del Rosselló, una de les més freqüentades de l’època ubicada en el número dos del carrer Bobians:

  • Al 2, doña Catalina
  • Ferretjans, muy popular
  • tristezas te hará olvidar
  • pues su misión se encamina
  • en trocar el mal humor
  • por la máxima alegría.
  • Es su mansión hoy en día
  • un refugio halagador.
  • Preside amor de escenario
  • del que al arriarse el telón
  • sus protagonistas son
  • seres de algo imaginario. (…)

L’autor, emboscat rere les inicials, era Jordi Martí Rosselló (1891-1973), Es Mascle Ros, republicà, obrerista i anticlerical, editor de nombroses publicacions periòdiques entre les quals destaca el Foch y Fum, popular, irònic i satíric que va tenir una gran acceptació, amb seguidors fidels, molts dels quals eren analfabets i anaven als casinos on algú llegia el contingut en veu alta. També va publicar moltes de peces breus teatrals que, en més d’un cas, li suposaren multes i prohibicions. El 1918 va ser excomunicat pel bisbe de Mallorca, l’alcoià Rigobert Domènec i Valls, i el 1919, arran d’una demanda presentada per Joan March Ordinas, va ser desterrat i va haver de traslladar-se uns anys a Barcelona.

Jordi Martí Rosselló, "Es Mascle Ros"

Jordi Martí Rosselló (http://www.fideus.com)

Arran de la insurrecció de 1936, malgrat la seva implicació amb les forces d’esquerra, sorprenentment (gràcies a la intervenció del seu germà militar), no va patir la repressió feixista i va continuar fent feina a la seva impremta Independència. Per descomptat, va haver d’abandonar el seu activisme d’abans de la guerra i, excepte el fracassat intent de divulgar i vendre la guia esmentada, s’endinsà en el silenci.

Algunes de les populars peces teatrals del Mascle Ros

Algunes de les populars peces teatrals del Mascle Ros

Seguir les notícies referides al carrer dels Oms d’aquesta guia mostra alguns punts de referència que m’han facilitat la recerca de la casa dels pares de Pere Oliver. Del número 126 en concret, es diu que a la planta baixa hi ha el Nuevo Bazar. Atesa la inexistència de la botiga esmentada, calia trobar alguna referència d’aquell entorn que avui encara perduri; una pista de qualque descripció que pugui identificar-se en l’actualitat. N’hi ha més d’una. Potser la més clara és aquesta: «Aquí en el 140/ la gran placa dedicada/ a un hijo ilustre. Ganada/ cuando sus huestes…». Avui, la casa amb la làpida que recorda on va néixer Sebastià Vila correspon al número 42.

Descripció del tram d'interès del carrer dels Oms

Descripció del tram d’interès del carrer dels Oms

Per pura lògica matemàtica, per una simple regla de tres, si l’antic 140 és l’actual 42, l’antic 126 hauria de correspondre, a l’actual 28. Això, naturalment, si no fos que en aquest tram s’hagi produït la inserció o la retirada de qualque edifici. Doncs, això és el que va passar. Quan es va obrir la galeria comercial, que va del carrer dels Oms fins a la plaça dels patins, es va esvair un portal. Per tant, no és gens aventurat considerar que el número 126, en el primer pis del qual sabem que va néixer Pere Oliver i Domenge, avui correspondria exactament a l’actual número 30. Per esvair el dubte raonable, vaig retratar aquest portal i els dos del costat, els vaig mostrar a un familiar i, tal com jo pensava, va assenyalar quin era dels tres.

En aquest primer pis, molt possiblement, va néixer Pere Oliver i Domenge

En aquest primer pis del carrer dels Oms, molt possiblement, va néixer Pere Oliver i Domenge

Una plaça amb tres noms? Tres espais delimitats?

Aclarit, almenys molt aproximadament, l’enigma del lloc de naixement del protagonista objecte de la meva recerca, no vaig abandonar la guia i, encuriosit, vaig aprofitar per fer-ne una lectura completa. Els qui varen viure la Palma dels anys 50 del segle passat, poden passejar-se per les pàgines del llibre, evocar la ciutat esvaïda que va retratar Màrius Verdaguer i comprovar com de molt ha baratat el paisatge. Una de les informacions que vaig trobar, a l’entorn de la denominació de l’actual plaça d’Espanya, em va ratificar la usurpació del nom antic o, per ser més exactes, dels tres noms antics d’aquell espai.

La informació d’aquesta guia convida a recapitular la controvertida i molt discutida nomenclatura de l’espai de Palma que, si més no en la més significativa extensió, oficialment va dur el nom de Joanot Colom, entre els anys 1892 i 1939 (jo i d’altres havíem assenyalat erròniament la data de 1936). La revisió no pot ser mai debades i sempre pot ajudar a aclarir els embulls. L’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles de davant la Sala i va obrir un nou carrer de Cort a la plaça Major, amb el nom del cabdill de la Germania de Mallorca. Trenta anys en clau després, el maig de 1892, el nom del carrer s’adjudicà al navegant Cristòfol Colom, perquè l’Ajuntament va voler enaltir encara més la figura de l’agermanat felanitxer i va posar el seu nom a l’espai de la Porta Pintada, on el seu cap va ser penjat i exhibit, per a escarni públic, durant tres segles. Quan l’any 1902, una dècada després, es va estimbar la murada, el nom de Joanot Colom també abraçà la part exterior. Ho demostra l’acta de la demolició, on es descriu com l’horabaixa de dia 12 d’agost de 1902, amb gran solemnitat, “a la plaça de Joanot Colom” es va posar la primera pedra d’un edifici escolar. També ho demostren les descripcions que asseguren que, “a la plaça de Joanot Colom”, se situaven els cotxes i els carros de viatgers (els dels traginers se posaven a la zona dels hostals davant de la porta de Sant Antoni).

colomestada4L’agost de 1910, coincidint amb el projecte de la línia de tren a Santanyí que va presentar Eusebi Estada, promotor també de l’enderrocament de la murada i, per aquest motiu, proclamat fill il·lustre de la ciutat, se li dedicà un espai que, de moment, ningú no ha delimitat amb exactitud, però que, en contra del que s’ha escrit, no va eliminar el nom de Joanot Colom. Allò que sí és ben possible és que en substituís una part. Aquesta duplicitat en el nom, entre els anys 1910 i 1939, ha generat una confusió general que ve d’enrere i que es pot exemplificar a partir de dues notícies de premsa. Dia 25 de setembre de 1934, a La Vanguardia llegim: “Esta mañana los transeúntes vieron que sobre la estatua del Rey Jaime I, situada en la plaza de Eusebio Estada, ondeaba una bandera fascista.” Un any i mig després, el diari Ultima Hora informava que, la matinada de dia 14 d’abril de 1936, “una escuadra colocó una bandera de Falange en la estátua de Jaime I en la plaza de Juanot Colom”. A banda de certificar la temptació de posar banderes a la mà del conqueridor, les dues notícies delaten, si més no, confusió quant al nom d’aquell espai. Quin dels dos era el nom de la plaça? Com així hi ha postals coetànies amb cada un dels dos noms? Potser eren dues places i no una?

Postal de 1904

Postal de 1904

Cal tenir en compte que, des de la Part Forana, fins que s’esbaldregaren les murades, com a gairebé totes les portes de Palma, s’accedia a la Porta Pintada per un pont. La projecció imaginària d’aquest pont, cal situar-la inserida dins del gran espai que es va generar. En retirar-se el pont i la murada, es delimitaren tres espais. El més estricte de la porta pintada abastava l’entorn de la mateixa porta (amb les esglésies de Santa Caterina de Sena i Santa Margalida, com a referència dels marges). Els altres dos espais, a la dreta i l’esquerra d’on se situava l’antic pont, xapaven la gegantina plaça. En el de la part dreta, mirant des de l’estació cap a la Porta Pintada, el 1910 s’inaugurà l’estació meteorològica. En el de part esquerre, la de l’església dels Caputxins, el 1927 s’inaugurà el monument al rei en Jaume I, gairebé enclavat damunt d’on abans hi havia el pont de la Porta Pintada, també dita de la Conquesta. Resulta molt aventurat creure que els dos noms foren adjudicats als dos espais? És fer volar coloms? Com així la dicotomia perdura en el temps? Personalment crec que l’explicació més plausible és la d’entendre que eren dues places i no una. Allò que és indubtable, per l’allau de documents que hi ha, és que el nom posterior de d’Eusebi Estada no va eliminar mai el primigeni de Joanot Colom.

La plaça dedicada a Eusebi Estada

La postal mostra el carrer que, possiblement, delimitava dues places. El forn del cantó fins el 1939 era plaça de Joanot Colom.

El llibre de Jordi Martí va ser publicat l’any 1943, és a dir, quatre anys després que les autoritats franquistes retolassin amb el nom d’Espanya el gran espai on, com hem vist (i més enllà de l’estricta Porta Pintada), retolava dos noms i, segons la meva deducció, dues places. Això no obstant, la guia deixa clar que no es va retirar el nom de l’instador del poble, sinó que es va reduir i circumscriure a l’espai que va des de la gran plaça al carrer de Sant Miquel; la Porta Pintada, en definitiva. No sé fins quan va durar el nom, però l’any 1943, Es Mascle Ros descriu les botigues de tot aquell entorn i defineix que la darrera casa de la plaça d’Espanya, “abans d’entrar a la plaça de Joanot Colom”, és el forn de la pastisseria Santa Eulàlia (avui local d’una cadena americana de menjar pollastre frit), situada a la planta baixa d’un edifici singular. Doncs bé, aquest forn ja s’havia publicitat més de 20 anys abans a Portafolio de Balears, la guia de Mallorca elaborada l’any 1922 per Benet Fàbregues, i l’anunci especifica que es troba a la Plaça de Joanot Colom, davant de les estacions del Ferrocarril.

L'anunci del Forn de Santa Eulàlia a la plaça de Joanot Colom

L’anunci (1922) del distingit Forn de Santa Eulàlia el situa a la plaça de Joanot Colom

Vint-i-un anys després, el 1943, a la segrestada guia del Mascle Ros, apareixen ben delimitades, i descrites al detall gairebé porta a porta, tant la plaça d’Espanya com la de Joanot Colom. En canvi, ja no s’esmenta la plaça d’Eusebi Estada. Segons testimonis que m’ho feren avinent en el seu dia, a la placeta del ferrocarril que hi havia entre l’Hostal Terminus i l’edifici de l’estació, durant la guerra encara hi havia com a mínim una placa amb el nom d’Eusebi Estada. Des d’aquella placeta, fins la primeria dels anys 70 del segle passat, aparcaven els autocars que feien la línia de Palma a Felanitx (i a moltes altres destinacions de la Part Forana). En obrir-se el lateral, per donar entrada i sortida als vehicles, l’espai va quedar aferrat al carrer per on transcorre la via del tren de Sóller i que desemboca a la plaça entre les dues estacions de ferrocarril. Aquest carrer, l’any 1939, en acabar el conflicte bèl·lic, va ser retolat amb el nom de l’impulsor del ferrocarril a Mallorca, al temps que li retiraren el nom de la plaça.

A la part superior es veu la plaça de l'estació. A aix, l'espai amb palmeres, delimita la zona de l'estàtua a Jaume I

A la part superior es veu la plaça de l’estació. A la inferior, l’espai amb palmeres de l’esquerra, delimita la zona de l’estàtua a Jaume I

Resulta evident que l’actual plaça d’Espanya, nom imposat per les autoritats feixistes, va usurpar tant la de Joanot Colom com la d’Eusebi Estada, però ambdós noms varen mantenir-se, arraconats, a la mateixa zona. El d’Eusebi Estada al carrer lateral ja descrit que comença entre les dues estacions de tren. El de l’agermanat, retolà l’espai de la Porta Pintada. Uns anys després, també aquest espai prendria el nom de plaça d’Espanya per, ja dins dels anys 80, recobrar el de Porta Pintada.

Aquesta foto mostra millor els dos espai

La foto delimita millor els dos espais i el lloc on se situaven els cotxes i els carros de viatgers

Hi ha prou referències que confirmen el nom de la plaça Joanot Colom. A més de les dues guies esmentades, hi ha exemples a balquena: cartes, targetes personals i comercials… A tall d’anècdotes il·lustratives, pot servir la informació de dia 22 d’abril de 1910, publicada a La Vanguardia, on s’informa que ha tocat la loteria al selleter de la plaça Joanot Colom (Can Tarongí). Igualment indicatiu és l’anunci de la tenda de dolços d’Antònia Esteve, publicat el març de 1934 a Der Herold, el dominical que editaven a Mallorca els alemanys fugitius del nazisme.

A baix, a la dreta, l'anunci de la botiga de llepolies

A baix, a la dreta, l’anunci de 1934 de la botiga de llepolies

Com a cosa certa i segura, la Guia de Jordi Martí Rosselló confirma que, almenys durant la primera etapa de la postguerra, la imposició del nom d’Espanya, no va eliminar el nom de Joanot Colom, sinó que el va reduir a l’espai de la Porta Pintada i va decantar el nom d’Eusebi Estada cap a un carrer lateral, el qual, encara es manté. El de Joanot Colom, en una rocambolesca actuació municipal del consistori que va desatendre la crida a un estudi raonat previ, l’any 2009 va ser reposat gairebé d’amagatotis a l’antic carrer que va de Cort a la plaça Major. Roda el món i torna al born!

La investigació brinda sorpreses, ironies i curiositats! La recerca de Pere Oliver i Domenge m’ha fet anar a pegar fins a Joanot Colom. Tanmateix són dos noms que es creuaren més d’una vegada. Pere Oliver va publicar Joanot Colom, Instador del Poble i, quan va ser batle de Felanitx, li dedicà la plaça de la Torre, usurpada arran de la guerra com la de Palma i encara no retornada.

Pere Oliver a la plaça de Joanot Colom dia 1 de maig de 1934

Pere Oliver a la plaça de Joanot Colom dia 1 de maig de 1934

Alexandre Jaume comparà l’empresonament l’any 1934 de Pere Oliver, a la presó dels Caputxins, amb l’execució, quatre segles abans i a molts pocs metres d’aquell lloc, de Joanot Colom.

Alexandre Jaume relaciona els noms de Colom i Oliver

Alexandre Jaume relaciona els noms de Colom i Oliver

Sí la recerca té aquestes coses i, qualque vegada, et fa present d’informacions que il·lustren qüestions pendents d’aclarir i brinden nous camis per esbrinar-les o per aportar dubtes raonables, ni que sigui!

JOAN MIRÓ ÉS DELS NOSTRES

imatge quadre Volem

En contra del que va dir aquell, repetir moltes de vegades una mentida no la transforma mai en una veritat; com a molt pot generar un tòpic. Fals, naturalment. Aquest fenomen és aplicable a l’aparició en escena de Joan Miró i Ferrà (1893-1983). S’ha escrit moltes de vegades que la seva primera exposició va patir crítiques despietades. Els més reputats estudiosos del pintor afirmen que la mostra va ser, unànimement, contestada, rebutjada i rebuda com l’obra d’un boig o d’un foll. Les crítiques del moment demostren que les afirmacions no són exactes ni d’un bon tros.

Platja de Montroig i Siurana, dues obres de la primera exposició

Platja de Montroig i Siurana, dues obres de la primera exposició

 

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE JOAN MIRÓ

Caràtula del díptic de Junoy

Caràtula del díptic de Junoy que va servir de catàleg de l’exposició

Un díptic elaborat per Josep M. Junoy (1893-1955) convidava a la primera exposició de Miró que, entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918, a la Sala Dalmau al carrer Portaferrissa de Barcelona, presentava un total de 64 obres, entre olis, aquarel·les i pastels, a més d’una xifra indeterminada de dibuixos. Els preus no eren els d’un debutant i només es va vendre el quadre Natura morta del ganivet que li comprà el també pintor Josep Monpou (1888-1968) per 150 pessetes.

Interior del catàleg amb els preus de les obres

Interior del catàleg amb els preus de les obres

LES CRÍTIQUES

Tres, i només tres, foren les crítiques que es publicaren d’aquella exposició i tan sols una d’elles va ser destralera. Joan Sacs, pseudònim quan feia crítica d’art del pintor Feliu Elias i Bracons (1878-1948), va definir Miró com «un novato propenso al amaneramiento, magnífico atrevido, detestable colorista». Aquesta és la única crítica que va generar el tòpic i magnificà un hipotètic rebuig d’aquella exposició. Va sortir, dia 24 de febrer, publicada a les pàgines de La Publicidad. Curiosament, un dels quadres exposat era el titulat La Publicidad i el gerro de flors, on apareixia el logo del diari barceloní.

La Publicitat i gerro de flors

“La Publicidad” i el gerro de flors

Les altres dues crítiques sobre l’exposició desfan absolutament el tòpic. Josep Llorens Artigues (1892-1980), el ceramista que molts d’anys després (a partir de 1944) col·laboraria amb Miró, publicà dia 25 de febrer a La Veu de Catalunya una llarga crítica titulada Les pintures d’En Joan Miró, on fa costat al pintor i classifica les diverses reaccions del públic: «La visió de les obres divideix els visitants en tres categories: a) Els que l’exposició els agrada (amb reserves o sense). b) Els que s’hi indignen. c) Els que s’hi fan un tip de riure. Els primers entenen en art i comprenen les obres d’En Miró. Els segons no hi entenen –potser perquè no hi tenen obligació ni s’ho han proposat– però serien susceptibles d’arribar-hi a entendre. Els darrers, podem dir que tal vegada no hi entenen. Cal tan sols estudiar, una per una, aquestes produccions per formar-se la convicció que un es troba davant d’un pintor».

Un dels murals de Miró amb el ceramista J. Llorenç Artigas

Un dels murals de Miró amb el ceramista J. Llorenç Artigas

La tercera i darrera crítica va ser la publicada a l’exemplar de dia 1 de març de 1918 a la revista Vell i nou. És, possiblement la més ajustada de totes. Si bé és cert que diu que Miró encara no ha aconseguit el límit senyalat, acusa als qui se’n riuen que són uns incompetents en art i conclou amb una darrera frase que resultà gairebé profètica: «demostra condicions d’un futur gran pintor».

Les crítiques de "La Veu de Catalunya" i "Vell i Nou"

Les crítiques positives de “La Veu de Catalunya” i de “Vell i Nou”

ALGUNES REACCIONS DE REBUIG

Sebastià Gash i Carreres (1897-1980), crític i amic de Miró, publicaria anys després que un individu desconegut es plantà al portal de la Sala Dalmau per malparlar als visitants de l’obra exposada. Podria ben bé ser l’autor de la doble rèplica al catàleg de mà que varen passar per davall la porta de la galeria. En qualsevol cas, aquestes reaccions ultres no passaren de l’anècdota i el galerista Josep Dalmau i Rafel (1867-1937), vist l’interès que havia despertat el pintor, va promoure una exposició de Joan Miró a París l’any 1921 i, a partir d’aleshores, va obtenir el reconeixement com a un dels més grans pintors universals. 

Transformacions: "Merda" i "Molt indecent resulta això"

Transformacions: “Merda” i “Molt indecent resulta això”

PERE OLIVER, EL DESCONEGUT TERCER CRÍTIC

La tercera crítica, la més desconeguda de totes, és la que va fer Pere Oliver i Domenge (1886-1968), apotecari, escriptor, historiador, investigador, activista cultural, polític i fundador i dirigent de nombroses entitats. Aquesta faceta de crític d’art, és tant desconeguda que ningú mai no l’havia esmentat. Encara que, al llarg de la vida, publicaria molts d’articles sobre Art i, fins i tot, amb el seu amic aparellador Mateu Oliver i Capó (1900-1962), dissenyaria moltes d’icones (els logos de la Joventut Nacionalista Renaixença, del Comitee Pro Catalonia, de l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’estelada, el quadre d’honor del Cercle Recreatiu de Felanitx, el segell municipal del poble…), la de crític va ser una funció efímera, circumscrita a la publicació de només dues crítiques a la revista Vell i nou.

Els dos exemplars on Pere Oliver publicà crítiques

Els dos exemplars on Pere Oliver publicà crítiques

Més que per vocació, Pere Oliver i Domenge acceptà de col·laborar a la secció de crítica d’aquella revista per amistat amb els poetes Joan Salvat Papasseit i J. V. Foix, amb els qui coincidia ideològicament. La Vanguardia de dia 15 de febrer de 1918 anunciava: «En las Galerías Layetanas se inaugurarán sendas exposiciones del notable artista don Laureano Barrau y don Vicente Tárrega, y en la Casa Dalmau, una, de don Juan Miró». Justament, les dues crítiques que va fer Oliver varen ser a aquestes dues exposicions. Aquell any, 1918, va ser per a Pere Oliver un any transcendental i de frenètica activitat. La darreria del mes de gener, quan ja regentava la Farmàcia Moderna a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, nasqué el seu fill Miquel. Just un mes després, el seu amic poeta Joan Salvat Papasseit, que treballava a les Galeries Laietanes publicava Arc Voltàic, el primer i únic exemplar d’una revista dedicada a l’Art i a la Literatura, amb un dibuix de Joan Miró, aleshores encara inèdit, però només a dues setmanes de la primera exposició.

Caràtula de la revista amb dibuix de Miró

Caràtula de la revista amb dibuix de Miró

La revista no va reeixir i, un més després, Salvat Papasseit, amb el també poeta J. V. Foix, enllestia Trossos, igualment efímera, i també amb un altre dibuix de Miró

mirodelsnostresa

Va ser en aquesta revista on, sense signatura i molt possiblement com a crit d’atenció per animar a visitar la mostra (encara que la publicació va sortir al carrer quan ja s’havia clausurat l’exposició), es va voler enaltir la implicació del pintor i deixar clar que “és dels nostres”.

mirodelsnostresb

Certament, al llarg dels anys, Joan Miró va demostrar, amb les seves generoses col·laboracions, que era un dels nostres. Igual que ho era Pere Oliver i Domenge. Ambdós ho eren i ho són.

image-work-miro_omnium_cultural_ja_ajudeu_la_cultura_catalana-59062-450-450

 

LA IRONIA; LA NOSTRA GRAN ARMA

Pere Oliver i Domenge (1886-1968)

Pere Oliver i Domenge (1886-1968)

En plena Dictadura de Primo de Rivera, l’enginy i l’ocurrència de Pere Oliver i Domenge, va irritar la caverna espanyola amb una divertida polissonada que simultàniament provocà la rialla de la nostra gent. L’episodi és poc conegut i encara només parcialment. Això no obstant, constitueix una mostra de l’eficàcia de la ironia com a eina per esbaldregar l’arrogància.

*   *   *

 

Dia 10 de febrer de 1926 amarava al Brasil l’hidroavió Plus Ultra, comandat per Ramon Franco, després de sis etapes d’ençà que havia sortit de Palos de la Frontera dia 22 de gener. Tot i que, quatre anys abans, els portuguesos ja havien fet la travessia des de Lisbona, el vol va ser esbombat per la Dictadura com una gesta de magnitud històrica. Les portades dels diaris no parlaven d’altra cosa. Fins i tot es va encarregar al popular cantant Carlos Gardel un tango que començava:

Desde Palos, el águila vuela
y a Colón, con su gran carabela,
nos recuerda con tal emoción
la hazaña que agita todo el corazón.

La notícia magnificada per la premsa

La notícia magnificada per la premsa

Tanta eufòria i tanta pretensió varen trobar, a terres catalanes, l’antídot adequat. El Felanigense de dia 20 de febrer, publicava aquest escrit adreçat al Presidente del Directorio, Primo de Rivera:

Se nos remite para su publicación el siguiente comunicado inserto en “La Publicitat” de Barcelona a ruegos de los firmantes que la fuerza del destino obliga a residir en las rebeldes provincias Catalanas.

Excmo. Sr.: Con el alma embargada de alegría ante la hazaña heroica del inmortal Franco, a V. E. con el debido respeto exponemos:

Que consideramos que este invicto oficial del glorioso ejército español, hombre mágico que con su gesta heroica ha hecho reverdecer la patria Historia con su denodado valor, ha encumbrado nuestra patria, haciendo que el mundo entero tenga los ojos fijos en nuesta Hispánica tierra.

No llegamos a concebir cómo puede ser que nuestra Patria, después de haber dado al mundo hombres tan extraordinarios, aun pueda hoy engendrar hombres como Franco. Si por unos momentos abrimos el libro de nuestra Historia, veremos en tropel nombres tan gloriosos que jamás tierra alguna ha producido en calidad y en cantidad, como los nuestros D. Pelayo, el héroe legendario de la Reconquista, Ruy Díaz del Vivar, el Cid Campeador, Gonzalo de Córdoba, el Gran Capitán, que con sus conquistas épicas eclipsó las glorias de Aníbal, Hernán Cortés, que allá en Méjico cubriose de gloria, Pizarro, Legazpi ¿y por qué citar más si llenaríamos páginas con el solo enunciado de sus nombres? Pero tu, Franco, bravo gigante que estos momentos has acometido la más grandiosa hazaña de los siglos, que pujas en valor y en temeridad a los héroes que te han precedido. Sí, Franco, tu temeridad no tiene precedentes, y ay! de nosotros los españoles de estos tiempos, si no hacemos algo extraordinario para ti; las generaciones venideras maldecirían nuestros nombres y el vilipendio más grande caería sobre esta generación si no supiese corresponder a un hecho que ha conmovido a la Humanidad entera. Son momentos para España de felicidad suma. Tenemos frente al Gobierno de la Nación, hombre tan esforzado como el digno capitán general de nuestro ejército el Excmo. Sr. D. Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, pundonoroso militar que en momentos trágicos para la Patria supo coger las riendas del Gobierno Nacional, y tenemos la convicción de que algo notable se ha de hacer para perpetuar este feliz acontecimiento, y nosotros, la gente del pueblo, los desconocidos, los que obramos al son del patrio amor, tenemos también nuestra iniciativa. Tememos que sea poco lo que proponer pueda el Gobierno, queremos más, mucho más. Tenemos instituída desde hace poco la Fiesta de la Raza, que cada año en el 12 de octubre conmemora aquel 12 de octubre de 1492, en que Colón besó el bendito suelo de las islas de el Salvador, estas fiestas que cada año tienen más renombre y que en próximos tiempos será la Fiesta de la Humanidad toda. Pero, especialmente los que por la fuerza del destino nos vemos obligados a residir en estas rebeldes provincias catalanas, sentimos la necesidad de que constantemente se esté insistiendo sobre sus habitantes en las glorias y grandezas de España, para que lleguen por fin a comprender la fuerza del poderio de nuestra raza, ante los cuales hasta ahora de una manera malvada o inconsciente se empeñaban en cerrar los ojos.

Por estas razones, a V. E. respetuosamente suplicamos:

Que cada 10 de cada mes, de todos los años y de todos los siglos, sea festejada la fecha de la feliz llegada a la Argentina del ave y de la nave de los aires, del “Plus Ultra” y de su comandante Franco, con una manifestación cívico-militar, en que todas las guarniciones de toda España concurran a ella y las bandas militares atronen los espacios con los sones de nuestra Marcha Real. Solicitamos que concurran a ella, para simbolizar la íntima unión que debe existir entre el pueblo español i [sic] el ejército, desfilen también en ella todas las clases sociales. Creemos que expontaneamente concurrirán todos los ciudadanos, pero si por un momento llegara a entibiarse el entusiasmo y el pueblo en masa no concurriera a ellas, suplicamos que se establezcan sanciones ejemplares contra los díscolos y mal nacidos ciudadanos que no vibrasen de amor patrio y se resistieran a prestar acatamiento al espíritu inmortal de la raza. Como buenos españoles acudimos, pues, a este Directorio, representado por su inmortal Presidente, suplicando la implantación de esta idea y que el próximo dia 10 de marzo empiece ya a manifestarse por vez primera el pueblo español en señal de homenaje al hombre semi-dios que ha tenido la virtud de desentumecer la Patria dormida.

Dios guarde a V. E. muchos años.- Barcelona, 19 de febrero de 1926 –Manuel Martínez Ochoa. –Rogelio Ramírez Sanjuán.- I. M. Domingo.- Carlos Mella Ruiz.- (Siguen las firmas).

-Excmo. Sr. Presidente del Directorio.”

El Governador de les Balears, que tenia el setmanari de Felanitx entre cella i cella, va veure que l’escrit era d’una befa absoluta de la Dictadura i va dictar una suspensió de dos mesos. Resultava vertaderament curiós comprovar que La Publicitat, on havia aparegut l’article original tres dies abans, concretament dia 17 de febrer de 1926, no va rebre cap amonestació i, mentre El Felanigense, no tornaria a publicar-se fins dia 7 de maig, el diari barceloní va continuar sense cap problema. La sorprenent doble mesura sancionadora aplicada a Barcelona i a Mallorca, feia pensar que hi havia qualque cosa més.

La Publicitat (17-II-1926)

La Publicitat (17-II-1926) publicà la carta

Com així, doncs, el tracte tan dur amb el setmanari i tan indiferent amb el diari barceloní que, indubtablement, havia llegit moltíssima més gent? Cal trobar la resposta a una nota breu publicada a La Veu de Catalunya, on s’informa que la suspensió també anà acompanyada d’una multa a Pere Oliver i Domenge, com a responsable de la publicació. El to, la redacció i evidentment el contingut, salpebrat amb una gran dosi d’ironia, el fan el principal sospitós de l’autoria d’aquell escarni públic a la Dictadura. Potser a Barcelona l’escrit podia resultar versemblant. A Mallorca, sobretot a l’entorn d’Oliver, la burla esdevenia provocació. No devien anar gens desencaminats.

eziba

Tres dies abans d’aquella divertida carta farsant a La Publicitat, concretament dia 14 de febrer de 1926, ja havia passat un fet similar. El Diario de Reus, aparentment per glorificar la gesta del Plus Ultra, publicà aquests versos amb la dedicatòria A Franco:

Vuelo audaz, glorioso portento,

Ícaro y Pegaso confundidos.

Salve a vosotros que supisteis unidos

Coronar, dichosos, el sublime intento.

A vos, Franco, la Patria os aclama,

Con Ruiz, el hidalgo artillero,

Al experto Rada, vuestro compañero,

Tocados por el dedo de la fama

América delirante que os abraza,

Loores os da por la viril hazaña.

Un grito universal: esa es España.

No morirá la indomable raza.

Ya se mustiaba el laurel fecundo

Aquel de Balboa y de Cortés,

La gesta del nauta genovés

Lustros hacía no asombraba al mundo.

Ilustre Franco, hidalgo español,

Un vuelo del Plus Ultra ha demostrado

Recio adagio un poco olvidado:

En la ruta de España no se pone el sol.

Signava els versos el Capitán F. Velasco, nom del delegat del govern a Tarragona. L’exemplar del diari havia passat la censura estipulada durant la Dictadura. L’alcalde de Reus es va entusiasmar amb els versos i n’ordenà una edició per repartir a tots els alumnes de les escoles. Llàstima que algú va alertar de la lectura en vertical del poema. L’acròstic format per les inicials de cada vers, Visca Catalunya lliure, va posar en evidència l’agudesa de la ciutadania per esquivar els controls i, sobretot, per burlar-se públicament de la monarquia borbònica i de la dictadura militar.

MÉS PARADOXES?

La vida i el món fan moltes de voltes. Just cinc anys després de la gran gesta del Plus Ultra, Ramón Franco feia costat a les llistes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual sortiria diputat. Ramon, a diferència del seu germà Francisco, era republicà i declaradament antimonàrquic.

Asseguts: Companys, Macià i Aguader. Dret, enmig dels dos darrers, Ramón Franco. El més alt, calçons clars, és el mallorquí Antoni Maria Sbert.

Asseguts: Companys, Macià i Aguader. Dret, enmig dels dos darrers, Ramón Franco. El més alt, Antoni Maria Sbert

El 1938, ja en plena guerra incivil, va desaparèixer amb el seu avió després d’enlairar-se de la base naval de Pollença. Era el tercer possible competidor del lideratge del seu germà, el Caudillo, que moria en accident aeri. El 1936 va ser el General Sanjurjo i el 1937, Mola. El misteri no s’ha acabat d’aclarir.

EL FELANIGENSE SERÀ EL FELANITXER

7-V-1926, reaparició del setmanari dos mesos i mig després de l'escarni a la Dictadura

7-V-1926, reaparició del setmanari dos mesos i mig després de l’escarni a la Dictadura

Dia 7 de maig, dos mesos i mig després de la suspensió, tornava a publicar-se El Felanigense, amb una breu nota a la portada on refermava el compromís informatiu amb el seu poble. Tot i això, s’havien derivat un ventall de conseqüències. El Cercle Recreatiu, que també havia presidit Pere Oliver i Domenge, es desmarcà del setmanari. La censura incrementà la castellanització dels articles i, ideològicament, va fer un gir intens cap a la dreta. La línia editorial va continuar així fins a l’any 1931 quan, sota la direcció de Pere Reus, l’Associació per la Cultura de Mallorca assumí el setmanari i transformà El Felanigense en El Felanitxer. Cinc anys després, tant Reus (afusellat) com Oliver (exiliat) serien víctimes de la insurrecció armada feixista militar. Això no obstant, el seu exemple no va ser debades. A mesura que els seus noms i els seus fets es van desenterrant, el referent que representen agafa volada. Al capdavall, la lluita per les llibertats mai no caduca. 

 

DE LES TOMBES, QUÈ SE N’HA FET?

UNA PROMESA EIXALADA? (amb carta final a Carles Puigdemont)

Francesc Macià davant la tomba de Francesc Català al cementiri d'Anderlecht

Francesc Macià davant la tomba de Francesc Català al cementiri d’Anderlecht

Aquest article relata una endemesa que reclama reparació. No és un més entre tants i tants dels greuges que romanen pendents de resoldre, perquè aquest qüestiona no només la capacitat de reacció del nostre poble, sinó que posa en solfa la credibilitat de la que, ara per ara, és la nostra màxima institució d’autogovern i afecta directament el prestigi de la figura del President de Catalunya. Més enllà i tot, està en joc la paraula de tot el nostre poble.

La recerca, aquesta feina silent, tenaç, constant, poc agraïda i gens reconeguda, sovint té el bell gest de brindar troballes insospitades. Aquestes setmanes, en el curs d’una investigació, intensa i immensa, sobre la vida i l’obra de Pere Oliver i Domenge (anunci avant la lettre: plouran grans sorpreses), he trobat informacions tangencials que conviden a ser traslladades a altres historiadors per tal que puguin complementar, completar i, si la cosa ho paga, continuar la feina. Avui, però, em veig en la necessitat d’exposar un cas que, si com crec, no ha rebut l’oportuna reparació, reclama una iniciativa enèrgica i urgent: el trasllat al cementiri de Ripoll de les despulles mortals de Francesc Català i Serra. És una promesa, pública i reiterada, del President de Catalunya i no pot romandre desatesa per raons de catalanitat, però sobretot d’ètica, d’humanisme i de dignitat.

Després de veure dotzenes de vegades la divulgada fotografia de Francesc Macià davant de la tomba del protagonista d’aquest relat, amb l’estelada a la seva làpida, vaig revoltar-me inconformista i no vaig resignar-me a deixar d’aclarir qui va ser el primer soldat voluntari caigut per Catalunya, segons el definí Ventura Gassol. La informació que he pellucat per Internet és pràcticament nul·la. La documentació que he sol·licitat per correu a la Biblioteca de Catalunya (sempre amatent), m’ha aportat algunes dades noves; no gaire. Quant a la bibliografia, les referències tampoc no han resultat prou satisfactòries. Malgrat tot, esporgant d’aquí i d’allà, amb consultes a les hemeroteques i a algunes persones, la història desenteranyinada representa un greuge de tal magnitud que exigeix, amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Ripoll al capdavant, per l’incompliment reiterat del compromís que detallaré, actuar com correspon sense dilació.

QUI VA SER FRANCESC CATALÀ?

Com he escrit suara, la informació arreplegada és escassa, però les notes disperses documentades són prou eloqüents per reconstruir, com un trencaclosques, una mínima pinzellada biogràfica que, ben segur, podrà ampliar-se a mesura que apareguin altres informacions.

Francesc Català i Serra va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, en el sí d’una família catalanista que tenia sempre les portes obertes com a cau d’acollida de fugitius catalans en ruta cap a l’exili. Com altres joves militants de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, sota l’empara de la Unió Catalanista, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català, partit pel qual va fer de correu en diverses ocasions per passar al Vallespir, el Conflent o a la Cerdanya del Nord, a recollir aportacions econòmiques destinades al projecte de Macià, aquell vell somni que avui comparteixen milions de persones.

Emprèstit destinat a finançar l'alliberament de Catalunya

Emprèstit destinat a finançar l’alliberament de Catalunya

La primeria de 1926, Francesc Català va ser escollit membre de la junta del Centre Catalanista de Badalona. Arran de la seva actuació, en tenir notícia que la policia espanyola ja havia ordenat la seva detenció, dia 2 de juny d’aquell any va traspassar per darrera i definitiva vegada els Pirineus. Tres mesos després, s’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot, finalment coneguda històricament com Els fets (o el complot) de Prats de Molló.

Esquema de l'acció militar. Font: caràtula del llibre "Qui va parlar?" (El Llamp)

Esquema de l’acció militar. Font: caràtula del llibre “Qui va parlar?” (El Llamp)

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament (1) i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller. Els que eren detinguts sense armes ni uniforme, malgrat l’evidència de fer part del grup, eren fitxats i alliberats. Així i tot, l’endemà dia 2 de novembre, els tancats a la caserna de Sant Jaume de Perpinyà superaven els noranta. Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.

Fotos de l'arribada a París d'alguns processats

Fotos de l’arribada a París d’alguns dels detinguts

El procediment judicial es posà en marxa amb diligència atesa la gran repercussió internacional de la notícia, perquè l’intent de provocar un aixecament contra la desprestigiada monarquia borbònica i la dictadura militar espanyola, per tal de proclamar la independència de Catalunya, va ser rebuda amb mostres de simpatia arreu del món. A París, de manera especial, hi va haver demostracions entusiastes de solidaritat. Tot i l’aparent fracàs de l’expedició, l’independentisme va assolir una projecció internacional mai vista.

Gràcies a una eficaç acció jurídica dels defensors, de manera progressiva es va aconseguir l’exculpació de bona part dels detinguts, alguns fins i tot sense ser processats. Els qui restaren presoners, entre ells Francesc Català, descrit per Abelard Tona i Nadalmai en el llibre Qui va parlar?, com «un jovenet rialler, ros i blanquet», reberen còpia de la carta que Macià envià a la premsa dia 25 de novembre: «Ara més que mai! Si abans teníem coratge com a un, avui el tenim com a cent. Recomençarem la guerra i si abans teníem l’esperança de guanyar-la, ara en tenim l’absoluta certesa.».

L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts que no apareixien vinculats amb la presa de decisions ni, tampoc, en la compra de les armes. Un dels expulsats seria Francesc Català. Els primers dies de desembre, Macià es va acomiadar, un a un, dels qui partien i els animà a mantenir un comportament digne de Catalunya. Tant a ell com als altres, l’organització els va lliurar cent francs, import mínim exigit per les autoritats belgues per poder entrar al país, més un complement per a les despeses més peremptòries del viatge. En arribar a Brussel·les, havien de presentar-se a Jaume Mir i Mas, un català que havia actuat com a espia a favor dels britànics durant la Gran Guerra i que tenia la màxima condecoració de Bèlgica, país que destacava per l’acollida de refugiats. 

Monument a Anderlech dedicat als soldats deportats i morts. Tota una premonició.

Monument a Anderlecht dedicat als soldats deportats i morts. Tot un presagi!

Francesc Català, en arribar a Brussel·les, va allotjar-se a l’Hotel Vanderbuken, no gaire lluny de la brasserie propietat de Jaume Mir. A París només romandrien 18 inculpats que serien sotmesos a judici els dies 20, 21 i 22 de gener de 1927. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho!» s’exclamaria «l’avi» a la primera sessió, tal com recullen les actes del procés. El dissabte, dia 22 de gener, la premsa vespertina ja publicava el veredicte: Macià condemnat a dos mesos de presó i a 100 francs de multa; els altres a un mes, la qual cosa equivalia a la llibertat de tots. La bona nova arribà als refugiats a Bèlgica aquell mateix vespre.

Un moment de la vista judicial. Caràtula del llibre dedicat al procés.

Un moment de la vista judicial. A sota: caràtula del llibre publicat l’any 1927 dedicat al procés.

La situació econòmica i, com a conseqüència de la mala alimentació, la salut dels refugiats no era gaire bona, però aquell vespre varen celebrar la sentència amb cervesa. En el llibre esmentat, Qui va parlar? (pàgs. 216-217), hi ha un relat de la celebració d’aquell dia a l’hotel on s’allotjaven, amb una part referida a Francesc Català: «…es presentà Jana, una de les criades de la casa, la qual s’havia convertit en la bonne amie de Català i, per aquesta raó, tractava els catalans amb fraternal camaraderia. No era belga, era holandesa. Molt coqueta se li va asseure a les cames i començà a fer-li manyagueries, mirant-se de cua d’ull a la companyonia. Algú l’havia batejada de pepa holandesa. Tanmateix, ben mirat, era fina i petitona com una nina, només que tenia les galtes enceses, de color natural, de tan extremadament blanca com era i, és clar, rosseta. No va ser Català el caçador, sinó ella, la caçadora. Va anar de cop, fent-li el llit i sense quasi preàmbuls. Ell, com tots els altres expulsats, era una presa fàcil en aquelles latituds, poblades d’amazones, acostumades a la cavalcada. I de la cambra d’hoste va passar a la de la criada, a compartir el seu llit i a menjar a la cuina, era el seu home i la casa ho reconeixia. Ambdós treballaven i, conjuntament, havien començat a fer guardiola per qui sap quines il·lusions de la positiva Jana.»

LA MORT DE FRANCESC CATALÀ

Aviat arribarien a Bèlgica els processats a París: Macià, Gassol, BordesRoc Boronat, Carner-Ribalta, Roc Boronat, Fontcuberta… Els refugiats confiaven que, amb ells, la situació milloraria. No va ser el cas. Dia 6 de febrer de 1927, just arribar a Bèlgica, Macià escriu de puny i lletra als amics catalans d’Amèrica per explicar la precària economia: «De Catalunya ens han vingut tan pocs diners que fa pena només de pensar-hi. Aquests pocs i sobretot els que rebérem de vosaltres ens han permès d’ajudar les necessitats més urgents dels nostres companys de Bèlgica. Acabo d’arribar i estic molt content de l’exemple que han donat acceptant el treball que se’ls ha donat encara que fos poc remunerat…». Anys després, Ramon Fabregat detallarà el drama d’aquells soldats en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger publicat a Mèxic: «Els primers ajuts foren proporcionats pel municipi de Brussel·les, al que s’afegiren algunes generoses famílies belgues, car poca cosa podia fer l’organització, perquè les finances havien arribat a un col·lapse. L’orgull dels que senten la responsabilitat de la lluita diària van ajudar a millorar la situació, no sense que fos precedida per la dispersió. Foren acceptades les més diverses ocupacions: rentadors de plats o mossos de restaurant, oficinistes, mossos de magatzem de queviures i de vins, treballadors a fàbriques de teixits i de fundicions de ferro. L’àrea geogràfica s’estenia de Gand a Lieja i més a l’Est, fins a Luxemburg, la coca del Rhin i Suïssa, sense comptar els que d’amagat se n’entornaven a França. Alguns d’ells pagaren amb la vida els sofriments. Aquest fou el cas de Francesc Català, traspassat a Brussel·les i enterrat al cementiri d’Anderlecht.»

Efectivament, la primavera de 1927 Francesc Català era ingressat, molt malalt, a un hospital de Brussel·les, on el visitaren els altres refugiats i on moriria dia 28 de juny. La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada silent del fèretre pels carrers de Brussel·les, amb Macià al capdavant del seguici dels qui havien estat els seus companys, fins al cementiri d’Anderlecht, on fou dipositat en una tomba ben guarnida de flors i en la confiança que seria una estada temporal.

Enterrament de Francesc Català a Brussel·les

Enterrament de Francesc Català a Brussel·les en presència dels seus companys de lluita

El diumenge 3 de juliol de 1927, la Fulla Parroquial de Santa Maria de Ripoll, publicà l’esquela del dissortat jove. La relació de familiars delata que sa mare ja era morta i que son pare s’havia casat en segones núpcies amb una vídua que tenia un fill. Es donava la circumstància que dia 1 de maig d’aquell any, just dos mesos abans i a la mateixa parròquia, havia combregat el seu germà Lluís. A l’esquela també apareixia una referència a Jaume Mir, possiblement patrocinador de les despeses mortuòries.

L'esquela publicada a Ripoll

L’esquela publicada a Ripoll

Macià, amb el seu equip més proper, va continuar residint a Brussel·les fins el mes de novembre quan s’embarcà cap a l’Uruguai. Ja a Amèrica, l’abril de 1928, cinc anys després d’haver publicat Les tombes flamejants, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat in memoriam (2), amb un relat digne d’haver fet part d’aquell poemari. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualque dia traslladarien el seu cos a Catalunya. L’emotiu document que avui ha esdevingut històric es va publicar a la revista Ressorgiment de Buenos Aires (3).

LA CAMPANYA A FAVOR DEL TRASLLAT

No torna a saber-se res més d’aquella promesa fins que, dia 26 d’octubre de 1933, amb Francesc Macià de President de Catalunya, a la pàgina 2 de La Humanitat, el diari d’Esquerra Republicana de Catalunya fundat i dirigit per Lluís Companys, apareixia una crida pública:

UN MANIFEST

CATALANS! Un grup de ripollesos, catalans de cor, amics i companys del jovencell Francesc Català i Serra, mort a Bèlgica durant el seu exili, degudament autoritzats pels pares i familiars de l’esmentat difunt, té l’honor d’adreçar-se a tots els ciutadans de Catalunya manifestant els següents extrems:

Set anys ha que jauen en l’hospitalària Brussel·les les despulles mortals del catalaníssim Francesc Català i Serra.

«En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aquestes prometences que revesteixen tot el caràcter de sagrades no pot mancar-s’hi. V. G.» («Ressorgiment», núm. 141. —Buenos Aires, abril del 1928).

Catalunya ha assolit quelcom de tot allò que constituïa l’ideal del dissortat heroi. Ja amb més o menys plenitud, segons l’altesa de mira i determinats avantatges, cada ciutadà pot reconstruir la seva llar i la pròpia personalitat amb les característiques peculiars de la terra nostrada, però l’abans tranquil·la, tant com avui austera, casa pairal ripollesa on fou inculcat l’esperit de catalanitat del PRIMER SOLDAT VOLUNTARI CAIGUT PER CATALUNYA, si bé és veritat que té la satisfacció d’haver donat a la pàtria tot el que se li pot oferir, sofreix, en canvi, l’agut flagell que ha creat la perdurable absència de l’ésser estimat.

La digníssima casa Català de Ripoll, conseqüent en tots els actes de la seva vida ha estat el refugi de l’alta muntanya on els perseguits per la justa causa de Catalunya trobaven franca i cordial hospitalitat. Els senyors Macià, Ventura Gassol i d’altres que regeixen avui els destins de Catalunya ens aturaran de mentir. Per tant, davant d’aquestes valors de llei generosament sacrificades per la llibertat dels catalans, el grup de ripollesos que a sota signen, demana a tots els pobles i entitats de Catalunya i a cada ciutat en particular, una petita dàdiva per tal de poder traslladar les despulles de l’abnegat Francesc Català i Serra al cementiri del seu poble nadiu, lloc en el qual, segons la suma de pessetes que s’aconsegueixi de la pública subscripció oberta per virtut del present manifest, serà construïda una tomba digna del malaurat patriota i no menys mereixedora de la noblesa que ens caracteritza.

Catalans! Per la satisfacció de la família Català de Ripoll, per agraïment i admiració al petit heroi, per estímul dels que vindran, per la dignitat de Catalunya, subscriviu-vos i no permeteu que les estimades despulles del vertader amic de la nostra terra, restin ja més temps al cementiri de Brussel·les.

Què dirien les futures generacions…? Què pensarien avui els que llegissin la inscripció d’aquella tomba si s’assabentessin que a sota les pedres de la qual, més o menys polides, més o menys ornamentades, hi jauen abandonades les despulles del noble ripollès,,,? Creieu possible una oració davant la desagradable impressió que produeix a l’ànim la desídia o incúria d’un país en el compliment dels seus deures sagrats?

Tothom qui visiti aquell lloc i tingui esment de l’existència de les venerables cendres, caurà forçosament en expressar la seva condolença, poc més o menys amb paraules com aquestes: Que hi feu aquí…? Que no us hi volen a la pàtria…?

Ripoll, 12 d’octubre de 1933.

Marian Font. Ramon Clos. Frederic Toralles. Pere Ferrés.

Per donatius, adreceu-vos a Marian Font, carrer 27 de Maig, 9, — RIPOLL.

Just dos mesos després de la publicació del Manifest, el dia de Nadal de 1933, moria Francesc Macià, l’avi, President de Catalunya. Al llarg de 1934 la crida des de Ripoll va reproduir-se a moltes de publicacions: MANLLEU, núm 184, dia 20 de gener, EL MUNTANYENC, núm. 2, dia 11 de febrer, ALTAVEU, setmanari del Ripollès, núm. 120, 19 de febrer, LA VEU DEL TER, núm. 111, 24 de febrer, DIARI DE VIC, 24 de febrer, ACCIÓ, Centre Republicà Català de Badalona, núm. 671, 24 de març, LA VANGUARDIA, 3 d’abril… Periòdicament, la premsa informa d’algunes iniciatives destinades a la recaptació de fons. Així, per exemple, MANLLEU en el núm 189 diu: Sabem que l’amic Lluís Pou i Solà està preparant per data propera la celebració d’una gran vetllada literàrio-musical amb el fi de destinar els beneficis a aquesta subscripció. Compta ja amb valuosos elements. També periòdicament, de manera molt precisa ALTAVEU, la premsa informa de les donacions que arriben, amb la relació de les persones i entitats que les fan. Els primers noms de donants, a Ripoll, són Miquel Ferrer, Zenon Puig i Sala, Francesc Palau, família Maideu-Palomeres… En algun cas, l’aportació es destaca com a notícia: ACORD DEL DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ: Contribuir amb la quantitat de 50 pessetes a|la subscripció oberta per la Delegació local de Palestra per tal de sufragar les despeses que reportarà el trasllat des de Brussel·les, de les despulles mortals d’En Francesc Català a la seva població nadiua.

Algunes llistes amb les aportacions rebudes

Algunes llistes amb aportacions rebudes fins a 31 de març de 1934

Dia 29 de maig de 1934, Lluís Companys visita Ripoll. LA VANGUARDIA fa la crònica i reprodueix, traduïdes, les primeres paraules del President: «Tenemos la ambición de reconstruir Cataluña sobre bases solidas. No ha de haber ningún pueblo que carezca de carretera, escuelas, teléfono y medios de sanidad.» Se refirió también a la idea de trasladar los restos de Francisco Cátala, hijo de Ripoll y muerto en Bruselas, donde estaba desterrado.

La campanya continuaria al llarg de tot l’any. El dimarts, 14 d’agost de 1934, L’Opinió (pàg. 3, en català) i altres mitjans com La Vanguardia, (pàg. 5, en castellà), informen d’un decret de Presidència sobre la campanya en curs:

«A LA MEMÒRIA DE FRANCESC CATALÀ. El Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest decret: PRESIDÈNCIA-DECRET. Un dels factors espirituals que més valor ha donat a l’obra de govern de la Catalunya recobrada, ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida Monarquia a Catalunya i als catalans. Durant la Dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part en la gesta de Prats de Molló al costat del qui fou primer President de Catalunya Francesc Macià, trobà la mort en terra d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll – la seva vila nadiua – ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les, les seves despulles per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a que la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i d’acord amb el Consell Executiu:

DECRETO:

Primer: Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del Comitè Pro-trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon: Amb tal finalitat, i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1.500 pessetes a l’esmentat Comitè per al de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec de la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 17 de juliol de 1934

Lluís Company»

LA PROMESA EIXALADA?

Els fets del 6 d’octubre de 1934 varen interrompre el projecte, amb l’empresonament de Lluís Companys i la suspensió de l’Estatut que no recobraria la plenitud de competències fins a les eleccions de 1936, pocs mesos abans de la insurrecció feixista-militar que provocaria la Guerra dels Tres Anys i la subsegüent Dictadura Militar del general Franco de gairebé 40 anys. Transcorreran més de 50 anys, d’ençà de la promesa feta a Francesc Català en el seu llit de mort a l’hospital de Brussel·les, per a tornar a treure del pou de l’oblit el compromís. Serà una breu notícia, publicada a El Ripollès de dia 2 de juny de 1979, on s’informa que, dia 12 de maig d’aquell any, Lluís Català i Serra havia lliurat a l’Arxiu Museu de Ripoll una fotografia històrica antiga del seu germà Francesc, amb Francesc Macià davant la tomba de Brussel·les. El text recorda de nou que el jove soldat encara reposa a terres de Bèlgica en espera que un dia sigui portat a Catalunya. La breu notícia es publicà a punt de la imminent aprovació de l’Estatut d’Autonomia del novembre d’aquell any i convidava a recobrar l’esperança. Ja no era rellevant aclarir què se n’havia fet dels imports recaptats, però sí que ho era recordar a la Generalitat (ni que fos en el seu període provisional amb Tarradelles) que el punt primer del decret de 1934 romania pendent d’execució. Si més no, El Ripollès aixecava el vel i augurava que es reprendria l’acompliment del compromís.

Per més que he mirat de descobrir si, des de 1979 ençà, Ripoll havia arribat a fer efectiva la promesa oficial de Catalunya tantes de vegades reiterada, no he estat capaç d’aclarir-ho. Tampoc no he sabut trobar si el malaguanyat Francesc Català i Serra té al seu poble un carrer, una plaça, un centre, una placa a la casa on va néixer, qualsevol referent que servi el seu nom de la desmemòria… És possible que ningú no hagi mogut un dit? Si és així, no és una vergonya i un escàndol? Com que a Mallorca sabem bé de quin peu calça el discurs oficial, amb la desídia i la conducta negligent de les institucions (molt més decebedora quan emana dels que s’imposen l’etiqueta de progressistes), vull fer-me solidari amb Ripoll i amb el conjunt del Principat per fer, en la meva condició de català de Felanitx, una crida a deixondir a qui correspongui i, si no s’ha fet encara, procedir a reparar l’endemesa.

He volgut comprovar si la tomba de Francesc Català és al mateix lloc on va ser enterrat. La informació que he obtingut de la municipalitat de Brussel·les és que, en atenció al creixement demogràfic d’Anderlecht, l’antic cementiri va resultar insuficient i va obligar a crear un nou espai d’enterrament: l’actual cementiri comunal de Vogelenzang. Les obres començaren l’any 1949, amb el trasllat respectuós de l’antic cementiri i la preservació acurada de les antigues tombes, presidides per l’escultura Les funérailles de Maurice De Korte. L’espaiós nou cementiri, realitzat d’acord a un disseny cultural, es va inaugurar l’any 1954. La informació recaptada conclou que, el març de 2014, el cementiri va ser declarat Reserva Natural, un cas certament singular, i és objecte d’una gestió ecològica exemplar. No em varen poder facilitar cap fotografia ni concretar la localització exacta de la tomba de Francesc Català, però les indicacions són francament optimistes quant al pulcre trasllat i la conservació de les antigues tombes procedents del vell cementiri. És plausible creure que, amb la col·laboració dels actuals gestors, la confirmació in situ no ha de ser una dificultat excessiva.

FINAL

CARTA A CARLES PUIGDEMONT

Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,

ni de tenir la taula ben guarnida,

si el cor ens deia: “encara, sou esclaus?”

Ventura Gassol. Glosa en la mort de MacSwiney

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya,

sabut és que la nostra història, és a dir, la del conjunt de la Nació Catalana, es distingeix per ancorar-nos en el present i deixar-nos segrestar per l’exigent torrentada de l’exercici obligat del dia a dia. De manera equivocada (els resultats canten), solem prioritzar les coses urgents part damunt de les més necessàries. Això, generalment, ens fa anar a remolc dels esdeveniments i ens fa perdre la perspectiva que brinda albirar el país i la seva gent des de l’atalaia dels cims per tal d’enlairar la vista més enllà del bosc de les ciutats i de les ombres. La immediatesa ens mata la reflexió.

L’any 1927, Francesc Macià, amb altres membres destacats de l’exèrcit popular, prometeren en el llit de mort de Francesc Català, un dels voluntaris dels fets de Prats de Molló, el seu futur trasllat a Catalunya. Aquesta promesa va ser explicada i ratificada per Ventura Gassol a Amèrica i, l’agost de l’any 1934, refermada per Lluís Companys, ja en qualitat de President de Catalunya. Els esdeveniments ho impediren, però d’aleshores ençà, la desídia i l’atenció prioritària a altres accions han provocat que, 80 anys després i més de 40 d’ençà de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, s’hagi perllongat l’incompliment de la promesa dels líders de la Catalunya més lliure i republicana que hem tingut fins ara. Avui, revivim un moment trepidant i esperançador en el camí de l’alliberament nacional. No es pot negligir per més temps. No crec que les gestions i el cost que implicarà resoldre la ignomínia siguin de gaire volada. En canvi, la credibilitat i el prestigi institucional agafaran força. Al capdavall, són les coses més senzilles i petites les que més incrementen la confiança de la gent. Aquesta vegada no som davant d’un incompliment polític més d’una promesa. Hi ha en joc un compromís superior a la paraula de Francesc Macià i de Lluís Companys. Superior, fins i tot, a la paraula del President de la Generalitat. Allò que està en joc és la paraula del poble; la paraula de Catalunya.

Sé que sou afeccionat a la música. Tot i que sou prou jove, tinc la convicció que coneixeu la cançó Where Have all the Flowers Gone de Pete Seeger. Us recomano que dediqueu un parell de minuts a escoltar aquesta versió de Falsterbo-Marí. Té molt a veure amb aquesta carta, perquè dóna sentit al dret de poder dipositar les flors promeses sobre una tomba flamejant. La podeu veure i escoltar a:

https://www.youtube.com/watch?v=BxkRUrybQhI

Serveixi aquesta aportació com a sol·licitud formal de reparació del greuge.

Salutacions agermanades des de Mallorca,

Dat a Felanitx, a 16 d’agost del 2016

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

(1) ELS QUATRE DOCUMENTS DE PRATS DE MOLLÓ.

Encara que signats per Francesc Macià, com a mínim participaren en la redacció Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta.

I) Via fora, catalans! Representa una exhortació a agafar les armes per assolir la independència. «…l’estel solitari de la nostra bandera no vol significar pas que ens volem aïllar dels altres (…). La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per a treballar per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia»

II) A les nacions lliures del món, salut! Conté una explicació detallada dels objectius, amb explicació històrica en la defensa «del dret a gaudir de la llibertat nacional». Defineix clarament els límits geogràfics de la nació: «Catalunya representa una unitat ben definida a la Península Ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona; per una llenca de les províncies aragoneses; per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.»

III) Declaració d’independència. «El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret a la seva sobirania nacional, dret que, com el de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui, Declara Catalunya independent…»

IV) Jurament. Comença: «Soldats de l’Exèrcit Català! Estem en el moment més solemne i sagrat. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya» I acaba: «Jurem morir si és necessari generosament amb la il·lusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima immortal d’aquells que han mort per la Pàtria!» Signat per Francesc Català i altres 110 soldats.

(2) EN MEMÒRIA (transcripció de l’article de Ventura Gassol)

Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blanes d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amh la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que na coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi.

El nostre venerable cabdill En Macià, en la fotografia que avui donem als nostres lectors, no sembla sinó que espiï si ja n’ha arribat l’hora. Sembrador tràgic, hom li diria, que espera germini aquella llavor que ha enterrat per Catalunya. Llavor de cendres que ha de florir en flames, llavor de mort que ha de florir en vida, llavor d’esclavitud que ha d’esclatar en llibertat.

V. G.

(3)RESSORGIMENT (1916-1972)

Va ser una magnífica publicació cultural i política en català editada a Buenos Aires i dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol (El Port de la Selva, 1891 – Buenos Aires, 1978). A més d’esdevenir la publicació per excel·lència dels catalans d’Amèrica, va difondre el coneixement de les arts i de la història. El director, fugitiu en negar-se a anar a la guerra del Marroc, arribà a Amèrica i, des d’allà, va mantenir correspondència amb Pompeu Fabra, Francesc Macià, Ventura Gassol, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, J.M. Batista i Roca, August Pi-Sunyer, Mercè Rodoreda, Josep Carner i Ribalta, Carles Riba, Pere Calders, Àngel Guimerà, i Lluís Companys, entre d’altres. Les cendres d’Hipòlit Nadal foren traslladades i dipositades el juliol del 2012 al cementiri del seu poble nadiu, del qual n’era fill predilecte d’ençà de 1931, on també l’any 1980 se li dedicà una plaça i on hi ha dipositat el seu fons bibliogràfic i documental. Tot un contrast, aquest en positiu, al lamentable cas de Francesc Català

Caràtula del primer exemplar de Ressorgiment (abans de normalitzar el nom) l'agost de 1916

Caràtula del primer exemplar de Ressorgiment (abans de normalitzar el nom) l’agost de 1916

La revista, que va dirigir durant tants d’anys, va servir com a altaveu lliure de i per Catalunya durant els períodes més negres de la nostra història al llarg del s. xx. El seu primer número va publicar-se el mes d’agost de 1916, ara fa 100 anys en clau. Serveixi també aquest article per deixar constància agraïda i reconeixement públic amb motiu d’aquest centenari.

POST SCRIPTUM PRIMER.- Cinc mesos després de publicar aquest article, la premsa es feia ressò que el poble de Ripoll reclamarà el trasllat de les despulles de Francesc Català

Publicat dia 3 de gener de 2017

Publicat dia 3 de gener de 2017

POST SCRIPTUM SEGON.- Poc més d’un any després de publicar aquest article, el Dominical del Diari de Girona publicava dia 3 de setembre del 2017 aquest nou reportatge:

Reportatge en el Dominical del Diari de Girona (3-IX-2017)

Per llegir millor:

 

 

 

BALANÇ DEL TRICENTENARI A MALLORCA I LES PITIÜSES

El corn dels maulets com a icona. (Aquarel·la de Pere Capellà)

El corn dels maulets com a icona. (Aquarel·la de Pere Capellà)

L’abril del 2013, amb l’expectativa que la commemoració oficial del Tricentenari 1714-2014, en curs de programació per les institucions del Principat, esdevindria un acte «catalunyès» (per dir-ho amb l’expressió que va patentar Guillem d’Efak), vaig publicar un article, Dum siguli pugnant, universi vincuntur, per deixar constància que la Guerra de Submissió (1705-1715) va ser un enfrontament de tota la Nació Catalana i, per això mateix, calia fer una crida a favor d’una commemoració no restrictiva per tal de recordar la transcendental participació dels valencians i dels illencs.

08homenatgemallorquins

D’immediat, Teresa Clota, una compromesa i eficaç activista cultural, va implicar un grup d’entitats cíviques i organitzaren en tres setmanes un acte que se celebrà dia 5 de maig de 2013 al Fossar de les Moreres, amb la instal·lació d’un text informatiu que es penjà, a la mateixa plaça, al local del Memorial 1714. A partir d’aquell acte, un conjunt d’entitats barcelonines (Indrets del Record, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Germania Randa, La Violeta de Gràcia, Ateneu Barcelonès, El Born CC…) es feren ressò del caràcter nacional de la commemoració del Tricentenari, mentre que els programadors oficials, amb Toni Soler i Miquel Calzada al capdavant, executaven un calendari atapeït d’actes, bona part dels quals molt encertats, però en un marc regionalista que feia el joc a la submissió borbònica, des de Felip V a Felip VI, i avalava l’esquarterament derivat d’aquella guerra.

fossar2014

La vetlla de l’11 de setembre de 1714, davant de milers de persones al Fossar de les Moreres, on per primera vegada a la història va assistir-hi el President de la Generalitat, es va enaltir la participació dels fusellers valencians i dels artillers i dels mariners illencs que foren els qui més aportaren, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona. Igualment es va recordar que la data final de la subjugació colonial a les corones de Castella i de França va ser dia 11 de juliol de 1715 quan es lliuraren les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres poblacions.

13_agost_2015_2

A Mallorca, per iniciativa de Damià Pons, exconseller de Cultura del Govern de les Illes Balears, i sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, es va constituir la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a l’entorn de la qual s’hi arremolinaren un grup de persones (Antoni I Alomar, Manel V. Domènech, Gabriel Ensenyat, Damià Ferrà-Ponç, Glòria Forteza-Rei, Bernat Joan, Isidor Marí, Antoni Marimon, Tomeu Martí, Antoni Mas, Jaume Mateu, Joan Miralles, Pere Morey, Guillem Morro, Mateu Morro, Maria Antònia Oliver, Isabel Peñarrubia, Pere Ripoll, Miquel Rosselló, Pere Sànchez, Pere Sales, Cristòfol Soler, Lila Thomàs, Jaume Vallbona…) i d’entitats (Ateneu Pere Mascaró, Grup Blanquerna, Institut d’Estudis Catalans, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder…). La Comissió es va presentar en roda de premsa dia 28 de novembre de 2014. Cal destacar que, aleshores, la pràctica totalitat de les institucions públiques (Govern de les Illes Balears, Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa, Ajuntaments de Palma, Eivissa, Manacor, Inca, Felanitx…) estaven regides amb majoria absoluta del Partit Popular. Era evident que caldria una bona dosi d’entusiasme combinat amb resistència. Amb voluntarisme, esforç i sacrificis personals es va programar una commemoració sense recursos, però amb el màxim nivell de dignitat possible.

Antoni I Alomar, Antoni Mas, Joan Miralles, Damià Ferrà-Ponç, Cristòfol Soler i Josep Melià

Antoni I Alomar, Antoni Mas, Joan Miralles, Damià Ferrà-Ponç, Cristòfol Soler i Josep Melià

La primera acció pública de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, amb l’organització conjunta de l’IEC i l’OCB, va ser un cicle de conferències que començà el mes d’octubre de 2014 en el Club Diario de Mallorca de Palma. Des d’aleshores, es varen multiplicar les activitats arreu dels pobles de Mallorca amb conferències, projeccions, cicles, cursos, exposicions, llibres, articles, reportatges, monografies, cercaviles…

LLIBRES

Arran de les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, la ciutadania va foragitar el PP de la major part de les institucions. El canvi significà la implicació del Consell de Mallorca, així com diversos ajuntaments. Per a destacar alguns actes, es poden esmentar l’homenatge al talaier Guillem Riera a la Torre del Serral dels Falcons de Manacor, dia 4 d’abril de 2015 en el 300è aniversari de la seva mort, el celebrat a Calonge dia 16 de juny, tres segles després dels enfrontaments contra les tropes franceses, el de dia 11 de juliol a Ses Voltes de Palma, per recordar el darrer acte formal de la guerra, i la jornada de germanor celebrada a Barcelona dia 27 d’agost al Museu d’Història de Catalunya, al Fossar de les Moreres i al Born CC, amb l’assistència del President i del Vicepresident del Consell de Mallorca. A les Pitiüses, la commemoració va ser molt important, amb diverses programacions fetes per l’Institut d’Estudis Eivissenc, el Consell d’Eivissa i el Consell de Formentera, amb cicles de conferències i exposicions.

Acte al Serral dels Falcons (4-IV-2015)

Acte al Serral dels Falcons (4-IV-2015)

Acte a Ses Voltes (11-VII-2015)

Acte a Ses Voltes (11-VII-2015)

Dinar al Museu d'Història de Catalunya

Dinar al Museu d’Història de Catalunya (27-VIII-2015)

Acte al Fossar de les Moreres (27-VIII-2015)

Acte al Fossar de les Moreres (27-VIII-2015)

Discurs del President del Consell de Mallorca al Born CC (27-VIII-2015)

Discurs del President del Consell de Mallorca al Born CC de Barcelona (27-VIII-2015)

El Consell de Mallorca, a la sala de plens, va fer un acte institucional dia 28 de novembre de 2015, data del 300è aniversari de l’elaboració del Decret de Nova Planta.

dnp

A la part negativa, destaca el renovat govern de les Illes Balears. No només va ignorar la commemoració, no només no va atendre les propostes efectuades per representants de la Comissió Cívica, sinó que va patrocinar actes de signe clarament adversos, en línia amb el discurs borbònic. Com a expressió d’aquest servilisme, a la sala de reunions de Presidència, tot i l’advertiment, ocupa el lloc preferent un retrat de Gainza, un espia filipista traïdor als defensors de les llibertats i drets de Mallorca. IB3, tant la ràdio com la televisió pública han silenciat la commemoració. En el capítol d’absències destacades, malgrat els requeriments fets, cal afegir l’Associació Memòria de Mallorca, la qual ha demostrat que només atén els oblits a l’entorn de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939).

Sala de visites de Presidència del Govern

Sala de visites de Presidència del Govern amb el retrat del botifler Gainza

Al capdavall, centenars d’actes, amb dotzenes de participants i milers d’assistents, varen fer concloure Damià Pons que «El Tricentenari 1715-2015 ha estat la commemoració que ha generat més activitats de tota la història de Mallorca».

Mapa dels municipis que han realitzat actes commemoratius

Mapa dels municipis que han realitzat actes commemoratius

I ARA, QUÈ?

La Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 ja ha finalitzat les seves funcions. De fet, va celebrar la darrera reunió el mes de gener, encara que han continuat les activitats programades en curs. No s’han assolit tots els objectius desitjables i alguns dels projectes (la realització d’una sèrie televisiva, per exemple) no han merescut l’interès de qui els hauria d’impulsar. En qualsevol cas, tothom haurà pogut sentir parlar del Tricentenari i s’ha posat en evidència que la desmemòria que patim no és fruit de la desídia ni de la negligència, sinó d’una acció deliberada d’usurpar-nos la història. Una acció que té el punt àlgid en el calendari l’any 1715.

El logo de la commemoració portava per lema: «Del Decret de Nova Planta al Dret a Decidir». Aquest objectiu és manté plenament vigent. 

IMATGES COMPLEMENTÀRIES

1. VIDEOS

PÓLVORA I FARINA (conferència a l’Ateneu Barcelonès dia 8 de setembre de 2014)

https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

RESUM (8 MINUTS) DE L’ACTE CELEBRAT A LA VIOLETA DE GRÀCIA EL GENER DE 2014 DEDICAT ALS MALLORQUINS

https://www.youtube.com/watch?v=plTgvAEVP98

HOMENATGE (10 MINUTS) ALS ARTILLERS I MARINERS ILLENCS A LA UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU (AGOST 2014):

https://www.youtube.com/watch?v=JtNNmPk-yZM

CONFERÈNCIA DE GUILLEM MORRO (febrer de 2014) sobre l’espoliació fiscal.

https://www.youtube.com/watch?v=IWIIU1FMDCg

CONFERÈNCIA DE CRISTÒFOL SOLER (abril de 2014). Tema canvi estructural de les institucions.

https://www.youtube.com/watch?v=O8SuBTXaktM

INFORMACIÓ DE TV3 (minut i mig) SOBRE EL TRICENTENARI A LES ILLES:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

HOMENATGE (60 minuts) A LA TORRE DEL SERRAL DELS FALCONS 4 d’ABRIL DE 2015

https://www.youtube.com/watch?v=zRJV6bptpHk#t=2708

NOTICIA DE L’ACTE DE CALONGE DE DIA 16-VI-2015:

https://www.youtube.com/watch?v=a5bbCojquXg

En aquell mateix acte, cançó irònica dedicada a Lluís XIV:

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ&spfreload=10

Fragment de la conferència a l’institut Santa Maria d’Eivissa:

https://www.youtube.com/watch?v=pMSeANthiNg

El Tricentenari present a unes matances de novembre de 2015

https://www.youtube.com/watch?v=fq0s9pXokfo

2. MÉS FOTOGRAFIES

0alcudiaperesanchez3

0calonge1(domenec)

0CAMPANET

0eivissaexpoconfer

0PortocolomLMR2

Consell de Mallorca (12-VI-2015)

Consell de Mallorca (12-VI-2015)

Presentació Unitat Didàctica d'Isabel Peñarrubia

Presentació Unitat Didàctica d’Isabel Peñarrubia

Inauguració a Eivissa 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?

Inauguració a Eivissa 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?

Inauguració a Palma LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A LES BALEARS

Inauguració a Palma LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A LES BALEARS

Estrena de l'obra EL REGNE ENMIG DEL MAR de Bernat Quetgles

Estrena de l’obra EL REGNE ENMIG DEL MAR de Bernat Quetgles

SIAU QUI SOU! (15-II-2015)

SIAU QUI SOU! (15-II-2015)

Santa Maria

Santa Maria

Glòria i memòria als defensors de la terra. Calonge, 16-VI-2015

Glòria i memòria als defensors de la terra. Calonge, 16-VI-2015

Caràtula del documental de Pere Sànchez

Caràtula del documental de Pere Sànchez

Premi 31 de desembre de l'OCB a la Comissió Cívica del Tricenteari 1715-2015

Premi 31 de desembre de l’OCB a la Comissió Cívica del Tricenteari 1715-2015

3. ALTRES

Entrevistes a ONA MALLORCA, transcrites al DIARI DE BALEARS (Bernat Joan, Isidor Marí,

Pere Morey, Mateu Morro, Damià Pons…)

http://dbalears.cat/actualitat/fil/tricentenari.html

VOT ÚTIL? VOT DIVIDIT? PRESAGIS ATREVITS? (*)

2011_11_4_PHOTOGALLERY-e19ea37f736a3ad984c43ed7085ff5ac-1320423115-571

D’ençà de la Restauració Borbònica de 1975 quan, vestida de monarquia parlamentària, amb l’aquiescència de la classe política espanyola es perpetuà la voluntat de Franco, al llarg dels darrers 40 anys hem patit un discurs de submissió absoluta, bastit de típics tòpics que brollen de manera intensa quan hi ha eleccions. Allò que no havíem viscut encara, almenys a les illes Balears i Pitiüses, és que els fins ara destinataris dels advertiments, se’n fessin altaveu. D’abril ençà i amb un lleuger i frívol escarni als antics valors, botant de la trinxera de les víctimes a la dels botxins (ep, i fent-se els ofesos), han sortit a la palestra, per a vergonya seva futura, algunes persones que ho veuen tot amb cucales i a curt termini i que han assumit l’arrogància del poderós. Ho podem qualificar de moltes de maneres (cinisme destil·lat, paranoia política, transvestisme ideològic…), però una transformació d’aquesta magnitud en tan poc temps constitueix un oxímoron.

Per davallar dels cims de l’abstracció, concretaré les dues crosses més efectives del discurs: la crida al vot útil i la crida a la no-divisió del vot. Els emissors d’aquestes frases-consigna, usades com a armes d’atac electorals, eren els grans partits i, òbviament, els destinataris eren les formacions més petites. Record quan, l’octubre de 1982, el PSOE adreçà al PSM i al PC ambdues crides, amb l’episodi previ habitual: una opa en forma de convidada a fer pinya. Després, sovint fent el paper de víctima, una allau d’imputacions i atacs contra els qui «tiraran el vot a la mar» i, per culpa seva, «perpetuaran la dreta i el centralisme». D’aleshores ençà, la doble crida al vot útil i a no dividir el vot han sonat com un disc retxat i, fins ara, des dels partits espanyols cap als partits nacionalistes i regionalistes. Fins ara també, s’ha resistit l’envestida i, enmig de tantes de claudicacions, sobrevivien veus sobiranes i dignes.

L’esment al 1982, com a referència d’un discurs vell i avorrit, no és innocent. Crec que la situació que vivim ara, amb la repetició de les eleccions del mes de desembre passat, té un paral·lelisme notable amb una diferència: la integració per primera vegada a la història d’una formació política d’obediència no espanyola a un projecte incert i desdibuixat que, en essència, manté la pretensió uniformitzadora de l’estat. Fins i tot, amb menys dissimul que el PSOE federalista de 1982. Per dir-ho en paraules d’un dels seus ideòlegs: «PODEM representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatització del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.» (Damià Pons a l’Ara Balears).

La situació d’ara és del tot nova. Què passarà? Em permet de fer, no gaire a l’arrisca l’aventura, un parell de premonicions. El resultat del 26-J sembla que no permetrà la immediata formació de govern, però no hi haurà repetició d’eleccions. El poder fàctic (que és gran i creix part damunt d’institucions i de partits polítics) obligarà a formar un govern amb l’entesa de forces aparentment antagòniques que ho argumentaran en clau de «responsabilitat nacional». Qui integrarà aquest govern anirà en funció de si s’autoritza a governar en minoria o si s’assoleix un acord «d’estabilitat nacional», però sempre serà el resultat d’un pacte (públic o no) entre les restes del naufragi del PP i del PSOE, amb llicència a Ciudadanos d’exhibir la cresta i arrodonir el bloc. El nou govern no serà presidit per cap dels dos capdavanters dels respectius partits de l’alternança. Ambdós, Rajoy i Sánchez, estan decapitats avant la lettre, però si cal posar una mòmia de prestigi no hi haurà problema. N’hi ha per donar i per vendre! Aquest és el primer pronòstic: l’Espanya una, celtibèrica i carpetovetònica, s’estalonarà i encastellarà tant com en Moscardó o en Guzmán “el Bueno”. 

Aleshores? ¿I les marees gallegues, basques, catalanes, valencianes, i illenques que s’han submergit i aquietat dins d’un projecte que té, com a gran objectiu, la finalitat confessa de mantenir la unitat d’Espanya? Un projecte que, amb una maniobra entabanadora, mostra la pastanaga d’un referèndum que només cerca impulsar un NO que legitimi la submissió un altre quart de segle. Doncs, evidentment, les majorettes que han decidit desfilar a l’entorn del bombo, fracassaran en la pretensió de formar un govern d’esquerres, perquè el PSOE s’hi oposarà. Massa bé que ho saben. Els líders que pregonen aquest govern són uns estafadors, perquè entre aplaudiments insensats de gent tan enlluernada com ingènua prometen l’impossible. Com quedaran les formacions que hagin fet de comparsa? S’ho haurà pagat la renúncia potencial del diputat a canvi de només mig i hipotecat? Em permet d’aventurar les dues coses que poden passar. Una és que, amb més o menys manteniment de personalitat, s’integrin en el mapa d’una oposició conjunta i que, més prest o més tard, s’aboquin a unificar-se políticament. L’invent ja està experimentat per més d’una de les formacions participants. En aquest cas viuríem un desenllaç com el de Sa Nostra i altres caixes a l’entorn del BMN; crònica d’una mort anunciada. La segona possibilitat, encara la més esperançadora com a mal menor, és que els qui hauran votat aquesta candidatura obrin els ullsen sentir-se tant o més decebuts que aquella gent de bona fe que, l’any 1982, «per fer vot útil» o «per no dividir el vot», apostà per una candidatura que no era la seva. Els qui encara sostenen que s’ho pagava, haurien de tenir a la memòria el GAL, FILESA, Roldán, Rubio, Guerra o les promeses sobre l’OTAN, en la mateixa línia actual de GURTEL, Bárcenas, Rato i altres males companyies emparades per una justícia colonial i un tribunal constitucional que ha assassinat Montesquieu, mentre l’espoliació fiscal fa la mateixa veta tant si ve de babord com d’estribord.

Vull acabar amb la transcripció del que vaig dir l’any 1982: «Només hi ha un vot útil; un! És aquell que s’adequa plenament a la teva ideologia, a la teva consciència, a la teva il·lusió i a la teva més íntima satisfacció personal. És el vot que, en arribar el vespre i mirar-te les mans, amb independència del resultat, et fa veure que, encara que buides, estan ben netes. La resta són vuits i nous o excuses de mal pagador.» Substituiré només la sigla del final d’aquell escrit: «Sortosament, és possible fer sentir la veu de la dignitat. Cada vot que traspassi les urnes a favor de SI serà un crit de resistència. Tots aquests crits faran una crida col·lectiva per dir que hi som, per fer saber qui som, per posar en evidència pública que, com aquell llogaret d’Asterix i Obelix, a la nostra terra (que volem que visqui lliure i plena) persisteix una gent irreductible! Una gent, d’un temps i d’un país, que vol arribar al futur sense transigir en la defensa dels seus drets; un poble que s’alça en encesa espera!».

Per dignitat i coherència, ben allunyat del discurs paternalista i pusil·lànime, sense perdre de vista els auguris, votaré SÍ! Clar que SÍ! Ara sí que SÍ! I tant que SÍ!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo,

(*) Amb el reconeixement, gratitud i consideració personal a Mateu Xurí i a tota la gent que ens convida a fer el vot més útil: l’únic que ens uneix.