Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

SICÍLIA SENSE MORTS… a la Mallorca colonitzada

Deixa un comentari

On no hi ha sang, no s’hi fan botifarres (DCVB)

…que la nostra és la d’ells (Raimon)

Les darreres setmanes del 2022, IB3 va emetre la sèrie Sicília sense morts, estructurada en vuit capítols dramatitzats a partir de la novel·la homònima de Guillem Frontera1. Tal com va passar amb Amor de cans de Maria Antònia Oliver, s’ha demostrat que, a l’hora d’entretenir i distreure la gent, no cal anar a cercar literatura anglosaxona per traslladar al cinema intrigues, misteris i misèries. En el cas que ens ocupa, per resumir la història de manera molt simplista, es tracta de la crònica d’una venjança planificada de bell antuvi. L’autor de la mítica novel·la Els carnissers ens endinsa a un país (quina païssa! va dir aquell) que no ens agrada haver de reconèixer com a nostre i, per afegitó, ens hi aboca convençut que la ficció mai no es podrà qualificar d’exagerada, atesa la gairebé impossible superació de la realitat, perquè els fets desborden la imaginació més desfermada. Els dramatis personae, majoritàriament bons d’identificar, interpreten un conjunt de facècies que hem viscut (hauríem de dir suportat) en els darrers anys, amb el rerefons de la submissió de les nostres institucions als interessos forans dels especuladors de la metròpoli. La narració, enramellada amb unes vistes aèries espectaculars, s’adoba amb amors i desamors, idealisme, periodisme d’investigació, espionatge, sexe, drogues, violència, corrupció, amenaces, xantatges, suïcidis… i rates de claveguera! Un còctel ben salpebrat amb tots els ingredients per convidar a pensar i a reaccionar, inclosos els efectes col·laterals que generen les mentides i que acaben amb la innocència de les persones honestes. Sense ser una novel·la de tesi, el desenllaç agredolç reflecteix un missatge en bona part fatalista: lstatu quo que patim és més mal de moure que la Seu. Tot continuarà més o menys igual. És sabut que els mallorquins som vius perquè som molt vius.

Fotograma de la sèrie. El President “José Antonio B.” als peus d’un corrupte botifler

Com a metàfora de la dificultat de tombar l’estaca i poder-nos alliberar, una imatge que es repeteix a diversos capítols evoca la complicitat (la desídia si més no) dels nostres polítics en la submissió als mecanismes de poder de l’estat, amb la monarquia borbònica al capdavant. A la sèrie apareix en el lloc d’honor de la sala de visites de Presidència el retrat d’un traïdor al Regne de Mallorca. El fet ultrapassa l’anècdota i reclama explicar la història per a coneixement general, amb el crit de Vergonya, cavallers, vergonya!

El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol. A diferència de molts d’Ajuntaments i dels Consells de Mallorca, d’Eivissa i de Formentera, el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, no havien fet absolutament res per commemorar l’efemèride i, per això, decidírem entrevistar-nos amb la nostra màxima autoritat. Just abans de començar l’entrevista, ens topàrem que la sala on es fan les recepcions estava presidida per un retrat digne de menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta de la subjugació borbònica d’aquella guerra que commemoràvem aquell any, amb motiu del tricentenari.

Foto BMS (20-XI-2015)

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat a les tropes borbòniques. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

D’Asfeld, Gainza i Felip V, la submissió i extinció del Regne de Mallorques
Casa del filipista Martí Mayol

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. Era un corrupte. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei (aleshores filipista) l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, gràcies a altres botiflers, seria alliberat. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720 (finalitzada ja la guerra), Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria l’illa i, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, acabaria amb el Regne de Mallorca cinc segles després de l’arribada de Jaume I.

Després d’identificar el personatge, Cristòfol Soler, un dels membres de la Comissió, va assegurar que durant la seva presidència no hi havia aquell retrat. Vàrem deduir que l’haurien penjat durant el mandat de Joserra Bauçà. Si ell no sabia qui era Gainza, qui forçat ho havia de saber era Miquel Deià, el seu director general d’Educació, Personal Docent, Universitat i Investigació. Vist que el retrat no es va penjar de manera innocent, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que la presència d’aquell personatge abjecte era del tot inadequada i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza a les golfes més fosques. La presidenta Armengol ens va assegurar que hi posaria remei2.

L’escut de Castella estampat sobre el Consolat del Mar (BMS, 20-XI-2015)

No és aquest retrat l’únic signe d’oprobi derivat de la Guerra de Submissió que, encara ara, hem de patir per palesar la nostra subjugació a Castella per la força de les armes. A l’exterior del mateix edifici, hi ha un escut que, per extravagant i extemporani, caldria eliminar o substituir. L’escut de Castella roman estampat a la façana del Consolat de Mar3. Crida l’atenció que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes polítics d’autogovern, ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un símbol que representa un escarni. Ni un sol partit polític ha mogut un dit mai per reparar la ignomínia, tot i haver pogut prendre model del que varen fer a Barcelona en una situació semblant.

El Parlament de Catalunya va substituir l’escut de Felip V l’any 2012

L’any 1931, arran de la proclamació de la República Catalana i la recuperació de la Generalitat, es va decidir que l’edifici de la Ciutadella fos la seu del Parlament. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria i va rebre el suport popular. Es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i destapà el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, es va tornar substituir amb el criteri del temps de la República.

A la Mallorca ocupada ningú va reclamar la retirada dels símbols oprobiosos. La cosa no es limita al Consolar del Mar. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i usurpà els drets i les llibertats. Un carrer per estigmatitzar una derrota, mentre el Marquès de Rubí o George Forbes no disposen de cap memorial4.

Però no és només Palma. Aquest escarni és present en el conjunt de les illes Balears i Pitiüses. La quantitat d’exemples no acabarien mai, però aquí en teniu algunes proves documentals que clamen reparació. A Pollença…

…a Inca…

…a Eivissa…

…a Menorca…

Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors. Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Carles III? Felip V? Tant és!

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Alguns gravats del període de la Guerra de Submissió seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareixeria històricament fins moltes dècades després dels gravats originals.

Imatges manipulades amb banderes que no existien

Sicília sense morts (i tanmateix n’hi ha, de morts) no mostra, només, l’especulació, la manca d’escrúpols dels polítics o la corrupció, sinó també desemmascara la ignorància mesella que s’exhibeix des de les institucions, amb la covardia que se’n deriva quan algú retreu les evidències. El retrat de Gainza presidint la sala de visites del Consolat de Mar és la icona de la subjugació. Al capdavall, l’etnocidi es fonamenta en la desmemòria. Allò que importa és un creixement econòmic desmesurat que s’ha vist insostenible. La llengua i la cultura són maniobres de distracció en mans d’una classe política que, des del poder, manté entabanada la societat i la fa anar de la banda per a no plantar cara a les coses rellevants. Els exemples gràfics exposats (podríem continuar fins avui amb el cas vergonyós de la feixista Feixina, una estaca en el cor de Mallorca) clamen una immediata i justa reparació. Les ignomínies s’han d’erradicar si volem dignificar-nos. Els símbols són una arma carregada de poble!5  

 

NOTES

1 La sèrie és ben recomanable i es pot veure a la plataforma FILMIN

2 Tal com va passar amb totes les propostes, el vent se’n va dur tots els compromisos

3 L’escut imposat indigna molt més si tenim present que el Consolat del Mar és una institució de la Corona d’Aragó. Entre el 1260 i el 1280 es va crear el de Barcelona i, des d’aleshores, es varen autoritzar els de València (1283), Mallorca (1326), Tortosa (1363) i Perpinyà (1388).

4 Dia 24 de juny de 1715, a Binissalem, D’Asfeld es vantava que procediria a “horcar” (sic) als qui fossin dins de les murades de Palma, d’acord amb les instruccions de Felip V. L’actuació de l’anglo-irlandès George Forbes, comandant militar de Menorca, i la del Marquès de Rubí, el darrer virrei, varen impedir que Palma fos una nova Xàtiva.

5 Jaume Santandreu en el pròleg de …com un aleig enmig de la calitja (Palma, 1978)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 de gener de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

PELS VELLS TEMPS I ELS BONS AMICS

Deixa un comentari

Una de les cançons més reconegudes i interpretades del s. XVIII ençà és Auld Lang Syne, escrita originalment en l’escocès de les terres baixes (diferent del gaèlic de les terres altes), que hem de traduir com fa molt de temps o, millor, pel vell temps. Molt popular arreu, ha esdevingut una música emblemàtica que sovint es canta a les graduacions universitàries, a la finalització de congressos, a l’hora d’emprendre viatges i, fins i tot, als oficis de mort. És, sobretot, la cançó del Cap d’Any per excel·lència a gairebé tot el món. A Catalunya, la primeria del s. XX, va ser incorporada en els cançoners dels Minyons de Muntanya, preludi del Moviment Escolta, amb el títol L’hora dels adéus, a partir d’una versió en anglès que va fer fortuna. Malgrat tenir poques reminiscències amb la lletra original, manté l’esperit de l’agermanament i de les amistats; el valor de la solidaritat.

L’any 1788 el poeta Robert Burns (1759–1796) va escriure al Museu de la Música Escocesa: La cançó adjunta, mai donada a la impremta fins ara, la vaig recollir d’un ancià. Part de la lletra coincidia amb la balada Old Long Syne, sobre una tonada tradicional impresa el 1711 per James Watson (1664–1722), llibreter i fundador de periòdics que va patir la persecució de les autoritats. La frase Auld Lang Syne ja havia estat usada abans en poemes de Robert Ayton (1570–1638) i Allan Ramsay (1686–1757) i derivava d’una cançó popular antiga. Malgrat els precedents, la lletra s’atribueix a Robert Burns, un dels més reconeguts poetes en llengua escocesa. Nascut a Alloway, Ayrshire, de família pagesa, la seva poesia s’orienta cap a la cultura popular. Republicà a ultrança i anticlerical, denuncià les desigualtats i enaltí la identitat escocesa. Gràcies a la seva popularitat, quan va morir als 37 anys, es varen recollir aportacions destinades a mantenir la vídua i els fills.

Avui, a punt d’encetar un any nou, quan Escòcia i Catalunya ja estan de partida, amb tants de punts en comú, amb tantes de característiques similars (austers, treballadors, pertanyents a la cultura de l’entesa…), aquesta bella cançó convida a acomiadar el feixuc llast imposat i albirar un futur en pau i llibertat a una terra més nostra, més justa i més solidària inserida en el marc dels pobles lliures del món.

Venturós 2023 a totes les persones de bona voluntat!

Podeu escoltar-la a: https://www.youtube.com/watch?v=i4pN0zn16jk

O, també, l’atrevida versió de Bruce Springsteen: https://www.youtube.com/watch?v=MHrleDUNw7c

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 de desembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA CULTURA A MALLORCA

Deixa un comentari

A punt de Nadal, una data oportuna per a la lectura si és que n’hi ha que ho són més que les altres, ha arribat a les llibreries La cultura a Mallorca. Estudis, semblances, reflexions de Damià Pons. Conegut de tothom en l’àmbit de la cultura catalana, per no fer llarg n’hi ha prou amb la transcripció de la nota biogràfica que figura a la solapa de l’edició1.

Damià Pons i Pons (Campanet, 1950). Doctor en Filologia Catalana i Professor jubilat de Literatura Catalana Contemporània a la UIB. És autor de diversos llibres de poemes recollits a Els mapes del desig (2001). Ha publicat nombrosos estudis històrico-cul turals i literaris, entre els quals Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905) (1998), El diari “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el regeneracionisme d’esquerres (1998), Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) —Premi de la Crítica Serra d’Or d’estudis literaris (2003)—, Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet, entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris: de Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). Així mateix, ha tractat altres temàtiques en els volums L’educació, el repte de la complexitat (2004), El jonc i l’aritja (2006) i Memòria i projecte (2014). Va ser conseller de Cultura i Patrimoni històric del Consell de Mallorca i alhora diputat al Parlament de les Illes Balears (1995-1999), i també conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears (1999-2003). És membre de l’IEC, primer com a corresponent de la Secció Filològica (2008-2014) i, a partir de 2015, com a numerari de la Secció Històrico-Arqueològica.

El llibre, de 320 pàgines, s’estructura en tres blocs (Estudis i ressenyes, Semblances i Cultura i Política) en els quals l’autor arreplega 25 treballs publicats a part o a banda (Randa, Estudis Romànics, Lluc, Serra d’Or, Arabalears, El Temps, Caràcters, L’Altra Mirada, Pissarra, El Mirall…), inclosos en altres llibres o, en darrer extrem, procedents de discursos i presentacions. Les dates, excepte un treball publicat el 2013, oscil·len entre el 2015 i el 2019, la qual cosa demostra la prolífica tasca intel·lectual de l’autor. La diversitat i riquesa dels articles convida a albirar diverses vistes sobre les valls i els comellars de la Política, de la Cultura i, òbviament, de les polítiques culturals. La desfilada de protagonistes també és prou heterogènia i calidoscòpica per observar els diversos colors de l’iris aplicats a les persones. Val a dir que les vives i encara actives són minoria (Isidor Marí, Maria del Mar Bonet, Antoni Tugores, Joan Francesc Mira…) i, en canvi, algunes evocacions esdevenen cants d’enyor o tributs de reconeixement (Arnau Amer, Jordi Carbonell, Joaquim Molas…). Amb tot, una passejada prou il·lustrativa que, a partir de la Mallorca de 1917, amb el rerefons de Ramon Llull com a icona, fa la radiografia cultural i política d’un segle, amb referents emblemàtics: Miquel dels Sants Oliver, Josep Maria Llompart, Josep Massot i Muntaner…

El recull, en el seu conjunt, és una bona eina per prendre consciència de l’evolució històrica dels darrers anys de la cultura catalana a Mallorca i revalida el pensament de l’autor, amarat doblement d’insatisfacció i d’esperança, quan reprodueix aquelles paraules del moderat optimisme de Llompart que, malgrat els anys que han passat d’ençà que les va dir, encara ara mantindrien molt possiblement un to similar: Ni tan bé com volíem ni tan malament com temíem: vet aquí els termes amb què es pot resumir el balanç dels darrers vint-i-cinc anys de llengua i de cultura a les nostres illes2. Puc dir que he après moltes de coses i, això, sempre és un guany per a la ment i l’enteniment. Tot el llibre convida a bescanviar comentaris i opinions (també a debatre i discutir), però part damunt de tot incita a reflexionar sobre allò tan dit i repetit que cal indagar de quines egües venim per tal de decidir, sense restriccions ni ponentades, cap a on volem anar. També anima a la resistència. A negar-nos a deixar que ens menin cap allà on ens volen dur d’ençà de 1715. En definitiva, un raig i roll d’arguments i de pensaments que ens insta a fer valer sense aturall (indesinenter!) el doble dret a conèixer el passat i somiar el futur; a revoltar-nos contra l’extinció eutanàsica que alguns pretenen, programen i atien contra la llengua, la cultura, el territori i la identitat.

Ben recomanable!

 

1 Lleonard Muntaner Editor. Col·lecció L’Arjau n. 89, Palma, 2022

2 XXY aniversari de l’OCB, Auditòrium de Palma, desembre de 1987

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 16 de desembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

LES MIL I UNA NITS de Juan Manuel de Prada

Deixa un comentari

EL DRET A SOMIAR (una bella aventura literària)

Bartomeu? Soy Juan Manuel de Prada. Així, amb aquesta telefonada, va començar tot. Va ser dia 27 de juliol del 2019. Li havia passat el meu telèfon l’escriptora i amiga Margalida Capellà. El motiu de la telefonada era parlar d’Anna Maria Martínez Sagi, sobre la qual, l’any 2000, ell havia publicat Las esquinas del aire, un enginyós llibre de més de 550 pàgines que fusiona la biografia, l’assaig i la novel·la. Aquell treball va servir per enaltir una esportista, periodista i excel·lent poeta, fins aleshores gairebé desconeguda. Juan Manuel de Prada (Baracaldo, 1970) no havia fet encara els trenta anys, però el 1997 ja havia guanyat el premi Planeta i era una celebritat literària.

Nota de premsa (DM, 15-X-1970)

A partir d’antigues notícies de premsa, havia descobert la figura d’Anna Maria i, després de diversos intents no corresposts de parlar amb ella, va aconseguir que finalment el rebés, poc abans de morir (¿tu eres el escritor que quiere resucitarme?), per deixar-se entrevistar llargament. De part meva, el mes de maig del 2019, havia presentat el llibre Blues amb dones1, on s’inclou un capítol, Una dona putejada, amb l’evocació del recital que Anna Maria Martínez Sagi, acompanyada per Jaume Adrover, va fer l’octubre de 1970 a l’enyorada llibreria L’Ull de Vidre, amb motiu de la presentació del que va ser el seu darrer poemari publicat en vida: Laberinto de Presencias. Tota la vida he mantingut viu dins la memòria aquell recital i la tertúlia posterior en el Cafè Moderno de la plaça de Santa Eulàlia2.

Vaig aprofitar la telefonada per intentar aclarir alguns dubtes. Per descomptat havia llegit i rellegit Las esquinas del aire i, abans de publicar el meu llibre, m’hauria agradat tenir accés a l’autor per fer-li moltes de consultes, perquè algunes dades no tenien més empara que les declaracions de la protagonista i, en algun cas, resultaven de dubtosa veracitat. En aquella primera i llarga conversa, Juan Manuel em confessà que, d’ençà entrevistà Anna Maria, més de vint anys abans, una vegada publicat el seu llibre, havia posat en entredit algunes de les coses que li havia relatat, perquè havia comprovat que no havia abellit la biografia i silenciat aspectes transcendentals de la seva vida. Entre els afegits apòcrifs i els episodis ocultats, l’atractiva imatge d’aquella dona romania desenfocada. D’altra banda, la manca de deontologia d’alguns autors (fins i tot enciclopedistes), havia multiplicat la divulgació de les falsedats detectades (en molts de casos, sense esmentar que la font era el llibre de Prada), fins i tot amb noves invencions sense suport documental. A la vista del relat incomplet i, en part, fantasiós, Juan Manuel m’informà que havia començat a investigar amb l’objectiu de restablir la veritat. S’iniciava així una atractiva aventura literària que el duria a ell per dotzenes d’institucions i biblioteques i que, per a mi, em concediria el privilegi de rebre la confiança de l’escriptor, corresposta amb una lleial i sincera col·laboració, on la confidencialitat i la complicitat han presidit sempre la correspondència i les converses telefòniques. Aquesta confiança i lleialtat, més enllà de fer part de dos àmbits culturals i de dues concepcions del món no sempre coincidents, m’ha permès ser testimoni d’excepció de la seva colossal recerca.

En el Port d’Alcúdia, desembre de 2019 (foto: Maria Cárcaba)

En aquests poc més de tres anys, d’ençà d’aquella telefonada, ens hem creuat més de 1.750 correus i no podria dir quantes hores de converses telefòniques, però segur que són centenars. El mes de desembre del 2019, acompanyat de María Cárcaba, la seva esposa (y sin embargo novia – com ell diu), l’escriptor va venir a Mallorca i passejàrem pels itineraris que havia recorregut Anna Maria (Palma, Galilea, Port d’Alcúdia…). El projecte de l’escriptor exigia una intensa recerca per arxius i hemeroteques. Els descobriments (també les decepcions) no tenien aturall i la biografia, amb noves fonts epistolars, prenia volada amb sorpreses que no avançaré per no esgarrar l’apassionant lectura, però que són vertaderament gegantines. D’una banda, Anna Maria Martínez Sagi exhibia títols, amistats i reconeixements que, en realitat, els seus coetanis li havien negat, tot i el talent que en justícia mereixia com a excel·lent poeta. Paradoxalment i contradictòriament, no va explicar mai a ningú (ni a de Prada ni a cap de les entrevistes que li feren) alguns aspectes de la seva biografia que, ara descoberts, resulten rellevants i són dignes de valoració.

Els silencis o, qui sap!, les ocultacions deliberades dels amors amb la suïssa Elsy Longoni, la francesa Marie-Thérèse Eyquem o l’alemanya Ingeborg Ruben, amb les que va conviure quatre o cinc anys amb cada una, desfan el mite que havia volgut projectar del seu amor únic per Elisabet Mulder. Cal afegir qualque possible relació fugaç i clandestina (Màrio Arnold? César González-Ruano?, Àngel Santblancat?, Monti Guash?, Édit Boissonnas?) o una altra que constitueix un dels grans descobriments documentats de Juan Manuel de Prada que no destaparé per respectar l’efecte sorpresa. Totes i cada una d’aquestes relacions, com qui espigola olives o ametlles per omplir el paner, han estat investigades i documentades fins a resoldre les incògnites de manera fefaent. En el cas de la hipotètica filla, Patrícia, que Anna Maria reivindicava emparada en el seu dret a somiar, Juan Manuel de Prada expurga la vertadera història de manera incontestable.

Desvetllar les coses que ella s’atribuïa per abellir al seu CV i, sobretot, els sorprenents i colossals descobriments de la investigació, seria com destapar el nom de l’assassí d’una novel·la policíaca, perquè allò que cal és animar que siguin els lectors de l’obra El derecho a soñar els qui gaudeixin de cada una de les noves aportacions que apareixen in crescendo o, millor dit, si tenim en compte que l’estructura de l’obra és un viatge d’anada i de tornada, in decrescendo. Per esmentar només una de les sorpreses menors, podem dir que Anna Maria no només va ser una de les primeres corresponsals de guerra, sinó la primera dona fotògrafa, com s’ha provat documentalment amb il·lustracions de portada a diverses publicacions importants que, amb detall, ha reproduït Juan Manuel de Prada en el seu nou i voluminós llibre.

Dues fotos de portada de LV d’Anna Maria (9-IX-1936 i 2-IV-1937)

Vull explicar una anècdota que no surt al llibre, però que demostra el rigor de la recerca de Juan Manuel de Prada. En un dels correus, m’informà que Anna Maria, des del poblet de Galilea a la Serra de Mallorca, havia enviat una postal amb un poema que comença:

Se enfila per la serra mallorquina/ una cresta de gall de pedra dura…

No era habitual llegir poemes d’ella en català (només en coneixem tres de publicats al llarg de la seva vida) i menys habitual encara resultava una composició amb la rima i estructura d’un sonet convencional. Doncs bé, quan Juan Manuel de Prada va venir a Mallorca el desembre de 2019, va voler visitar Galilea. En ser allà, voltàrem per la plaça del poble i contemplàrem la bella vista que s’hi escampa.

Mentre passejàvem, al costat de l’església i a pocs metres d’on hi havia l’emblemàtica pensió Eolo, vàrem observar que, a la paret, hi havia estampat, sobre rajoles amb una sanefa de colors groc i blau, aquell mateix poema que Anna Maria, sense advertir l’autoria, havia transcrit a una postal. Anava encapçalat amb el títol (el nom de la pintoresca vila mallorquina) i, al final, apareixia la signatura de l’acadèmic Antoni Vidal Isern. Vaig pensar que havíem tengut molta de sort d’haver descobert que el poema no era d’ella, però Juan Manuel de Prada em va confessar que, des del primer moment, havia sospitat que no encaixava a l’obra de l’autora i, cas d’haver-ne parlat en el llibre, hauria anat amb prou esment per evitar atribuir-li l’autoria. L’anècdota serveix per fer veure el rigor de l’autor i, també, per fer notar que, cas d’haver incorporat en el text totes les incidències similars a l’explicada, l’obra hauria tengut moltes més pàgines de les mil set-centes que té.

Em consta que la recerca de Juan Manuel de Prada l’ha obligat a una dedicació exclusiva, en cos i ànima, de manera especial aquests darrers tres anys. Cada nova troballa era celebrada com una baula més d’una inacabable cadena d’episodis de la vida de la protagonista. Tant va ser així que, quan ja feia dos anys de feina intensa (ep! i més de vint d’arreplegar dades), es va trobar a les mans amb mil vuit-centes pàgines que l’obligaren a fer una reflexió sobre la destinació final del seu treball. Va ser quan m’informà que transformaria la seva exorbitant investigació i l’adaptaria per elaborar-ne una tesi doctoral. Així va ser i, amb els assessoraments pertinents, va posar fil a l’agulla. La documentació arreplegada era exhaustiva, però calia saber-la exposar de manera que, sense perdre el caràcter científic de la composició, fos també atractiva.

Juan Manuel de Prada, excel·lent cum laude

L’acreditat tribunal de tesi (23-II-2022). A la dreta, Juan Manuel de Prada (fotos: BMS)

El mes de febrer de 2022, a la Facultat de Filologia de la Complutense de Madrid, Juan Manuel de Prada defensava la tesi davant d’un qualificat tribunal integrat per José Ignacio Díez Fernández (President), catedràtic de Literatura de la Complutense, Dolores Romero López (Secretaria), catedràtica de Literatura de la Complutense, Luis Alberto de Cuenca, poeta, filòleg, acadèmic i exdirector de la Biblioteca Nacional, Mariàngela Vilallonga i Vives, catedràtica de Filologia de la Universitat de Girona i exconsellera de Cultura de la Generalitat (amb el president Quim Torra), i Anna Caballé Masforroll, catedràtica de Literatura a la Universitat de Barcelona. Vaig assistir a l’acte i vaig gaudir amb les valoracions que els cinc membres del tribunal varen fer del treball. Després de la brillant i detallada anàlisi que en va fer la Secretària, tots els membres del tribunal es referiren al caràcter extraordinari d’aquella obra, sense cap comparança possible amb cap altra tesi coneguda. La nota unànime va qualificar la tesi com a excel·lent cum laude, amb un desig de poder veure l’obra publicada. Finament, malgrat l’habitual publicació resumida que mereixen les millors tesis, la qualitat i la rellevància que té El derecho a soñar ha merescut l’interès de l’editorial Espasa per editar-la completa. Ara, aquesta magna aventura literària ja ha arribat a les llibreries per esdevenir de domini públic. És el moment de saludar i felicitar l’autor. Som davant d’una obra que esdevindrà de culte; una referència de les lletres castellanes. N’estic plenament convençut. Amb independència fins i tot de l’interessant contingut, la lectura d’aquesta obra és un autèntic plaer i, a mesura que el boca-orella dels lectors es posi en funcionament, serà acollida i recomanada com a allò que és: una vertadera joia literària.

Què és i que conté El derecho a soñar?

Editada en dos volums, amb pulcra enquadernació, consta de més de 1.700 pàgines, amb quasi 400 il·lustracions, més de 2.350 notes i, a peu de pàgina, els apunts biogràfics dels principals personatges que desfilen per l’obra, tot plegat amb un detallat, suggestiu i pràctic índex temàtic a cada un dels volums i, al final del segon tom, un índex onomàstic amb més de 1.350 persones esmentades. La publicació és espectacular.

Abril de 1998. amb Anna Maria (arxiu JM de Prada)

Amb una estructura intel·ligent i original, s’evoca inicialment el relat que la protagonista va explicar els darrers anys del segle passat a l’aleshores jove escriptor Juan Manuel de Prada. La segona part, en una molt ben pensada inversió cronològica, retrocedint en el temps des del geriàtric de Santpedor, on l’escriptora va morir, desemmascara les falsedats proclamades als quatre vents i, simultàniament, incorpora aquells mèrits que l’autora, per ocultació conscient o involuntària (en més d’un cas, inexplicable), no va exhibir. Els descobriments derivats de la colossal investigació, sempre orientada a restablir la veritat i completar la biografia vertadera, són d’una magnitud inimaginable en un principi, amb sorpreses majúscules i impensables que destapen personatges transcendentals en la vida d’Anna Maria i descriuen apassionants episodis, en algun cas dramàtics i inquietants. L’enfilall de troballes que l’autor exposa en progressió geomètrica converteixen l’obra en singular. La narració brinda una brillant exhibició literària, tant de forma com de contingut, amb un lèxic torrencial ric i precís.

L’autor, conscient dels resultats obtinguts i de la força d’aquest treball, fa aquesta dedicatòria inicial: A mi padre, que se dejó las pestañas transcribiendo este libro de arena en las circunstancias más difíciles. Él sabe bien que es la obra de mi vida, así que no se me ocurre mejor prueba de amor filial que ofrecérselo. Més que un regal és un quid pro quo d’homenatge i agraïment. Juan Manuel de Prada és dels pocs escriptors que conec que escriuen a mà i son pare li va passar el llibre a màquinamentre li practicaven un tractament oncològic. En tot cas, certament és l’obra d’una vida o, si més no, de vint-i-cinc anys d’una vida. Ho han verificat les poques persones que, de moment, l’han pogut llegir. És el cas de Luís Alberto de Cuenca:

Con EL DERECHO A SOÑAR Prada nos regala una auténtica obra maestra. Tan solo la Vida de Samuel Johnson ( 1791 ) de James Boswell podría competir con ella en volumen informativo y en calidad estilística. Es una obra hercúlea, dotada de una musculatura literaria poco habitual. Un verdadero milagro de sensibilidad, excelencia y esfuerzo.

Molt més que destapar una vida secreta

L’obra va molt més enllà de la recomposició veraç de la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. És una passejada intensa per la història del s. XX, amb una anàlisi sobre els primers mesos de la guerra incivil a Barcelona, la conducta dels anarquistes, l’evolució bèl·lica del front d’Aragó (amb referència a els col·lectivitats agràries), l’exili forçat cap a Occitània i París, l’ocupació nazi de França, les peripècies dels refugiats per assolir la supervivència, el trasllat a la Provença, l’anada a fer classes a Illinois… Tot adobat amb alguns dels magnífics poemes d’Anna Maria, situats estratègicament com a il·lustracions d’alguns moments i de determinats paisatges, amb l’afegida desfilada, en papers secundaris, de grans protagonistes: Machado, Lorca, Picasso, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Ventura Gassol, Gabriela Mistral, Companys, Ascaso, Durruti, Anna Murià, André Maurais, Mitterrand… Des del punt de vista literari hi ha de tot: biografia, poesia, assaig, investigació, novel·la històrica, intriga, trama policial, filosofia i, part damunt de tot, literatura destil·lada! Costa d’interrompre la lectura, perquè l’interès va en augment a mesura que apareixen les sorpreses en un viatge cap a un final majestuós, gairebé delirant, que explica els motius pels quals Anna Maria va ocultar alguns episodis de la seva vida. El resultat final verifica que només la realitat supera la més gran de les imaginacions.

L’autor, amb el seu lèxic riquíssim, convida a ampliar el vocabulari castellà (turiferario, aduar, ancilar, eutrapélico, ahíta, emético, ardite, consuno, sahumerio, acedias, dije, derrengada, azucar-cande, estribillos-sicalípticos, dipsómana, delicuescentes, bejucos, acónitos, dulcámaras). També ens fa propostes a la reflexió a l’entorn d’algunes de les seves sentències: nada cuesta más que perdonar a quien nos ha hecho un favor, (…) del rescoldo del antiguo amor, puede nacer una serena amistad (es lo que piensan los amantes que han dejado atrás el pasado, para desesperación de los que no han logrado hacerlo), (…) son los retóricos los que guían el puñal de los asesinos), (…) el converso de nuevo cuño es el mayor defensor de la ortodoxiaAixí mateix, Juan Manuel de Prada ha amarat tot el llibre, en el més pur mètode socràtic, per formular centenars de preguntes al vent i estimular les respostes dels lectors. Amb tot, i sobretot, allò més destacable és que l’autor ens fa gaudir d’una escriptura tan fascinadora i tan poc habitual que no permet d’establir cap símil amb altres llibres, almenys en el marc de la literatura contemporània. No conec, en el marc de la literatura, cap obra des del s. XVIII tan voluminosa. Deixant de banda les enciclopèdies o qualque treball científic o historiogràfic, no tenc notícia de cap altra obra literària d’aquesta envergadura. És, per tant, una obra singular; única. 

Les mil i una nits de Juan Manuel de Prada

El derecho a soñar és un llibre de llibres, un cató que abraça tants d’episodis que el converteixen en un mosaic de la història del segle XX, els quasi cent anys d’existència de la protagonista (1907-2000). És molt difícil trobar qualque paral·lelisme amb cap altra obra literària. La primera referència que em ve al cap per tal d’establir una mínima similitud seria Les mil i una nits, però amb una diferència substancial entre les protagonistes dels dos llibres. Anna Maria Martínez Sagi no té res a veure amb Xahrazad. Aquesta té l’objectiu d’evitar ser decapitada, com ha fet el rei amb les anteriors esposes. La seva estratègia és explicar contes que, al llarg de centenars de nits, deixa oberts pendents del relat de l’endemà. Anna Maria, en canvi, pretenia amagar-se d’un món que no l’acollia ni reconeixia. Amb tot, la semblança es pot trobar en l’expressió d’incredulitat que s’ha fet popular quan algú exclama això sembla un conte de les mil i una nits! No és cap rebuig, sinó un cert lament davant d’una història mala de creure. De qualque manera és el reconeixement al somni d’un desig impossible. Talment la història o, millor dit, les històries males de creure d’Anna Maria; les seves mil i una vides!

El meu aprenentatge

D’aquesta experiència, la de compartir les vicissituds d’aquesta immensa i intensa investigació, n’he tret un profit personal més que satisfactori. Cal dir que, com qualsevol persona que escriu, faig servir uns paràmetres d’actuació concrets. Per esmentar-ne alguns: no donar mai per cert allò que no he pogut contrastar, detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones, preveure que els meus nets no s’hagin d’avergonyir dels meus escrits, pensar que allò que escric avui podria ser la darrera cosa que expliqui, no perdre mai de vista el marc cultural des d’on escric… Doncs bé, Juan Manuel de Prada m’ha incrementat el mètode amb altres consideracions. Ell practica un rigorós exercici d’empatia. Cada vegada que, en el curs de la recerca, apareixien proves de les mentides que Anna Maria havia explicat, mentre jo m’exclamava contra els enganys, Juan Manuel de Prada es ficava dins la pell d’ella i ho relativitzava fins al punt de minimitzar els efectes de les falses fantasies. L’argument més potent de tots era el més que possible (gairebé segur) trastorn psicològic de la biografiada. Les declaracions obtingudes de moltes de les persones amb qui va conviure apunten que, immersa en una gran amargura, era molt desagradable i, en més d’un cas com el de la família de Jaume Adrover i Lieta López, maltractava als qui l’havien acollit generosament. Malgrat tot, Juan Manuel de Prada justificava aquelles conductes gràcies a no perdre mai la perspectiva completa d’una dona accidentada i ferida. Aquest exercici d’ampliar sempre el punt de mira, part damunt de les misèries de la condició humana, és una convidada a atendre una visió global de les persones abans de sentenciar-les o d’emetre judicis precipitats. Aplicar aquest criteri de l’escriptor evitaria o, almenys, minvaria moltes declaracions de condemna o desqualificació.

Mallorca sempre present

El derecho a soñar de Juan Manuel de Prada, amb una primera presentació a Madrid dia 11 d’octubre, també arribarà a Barcelona (dia 25) i, entre i entre, dia 18 d’octubre, a Palma en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

L’Hotel Miramar del Port d’Alcúdia

La presentació a Mallorca obeeix al desig personal de l’autor i respon a la rellevant importància de l’illa a la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. El nom de Mallorca apareix en el llibre més de 200 vegades i es pot comprovar que l’illa va constituir, d’ençà que s’allotjà a l’Hotel Miramar la setmana de Pasqua de 1932, el punt àlgid sobre el qual gravitaria l’existència de la poeta: Mallorca va ser l’escenari d’alguns dels seus millors poemes.

Abril de 1932, amb Elisabet (arxiu JM de Prada)

Aquella setmana d’abril de 1932, amb Elisabet Mulder al Port d’Alcúdia, marcaria l’enamorament d’Anna Maria i, amb ell, una vinculació amb l’illa que seria intermitent i cíclica, però continuada. El seu germà gran, Armando, exfutbolista del Barça i campió mundial de billar, vivia a Palma quan jugava amb l’Alfonso XIII (reconvertit després en el Reial Mallorca) i ella, en diferents etapes, va viure a Alcúdia, Puigpunyent, Port d’Andratx, Son Sardina, Palma… En el llibre desfilen molts de personatges de l’illa, amb la majoria dels quals va tenir relació: Llorenç Villalonga, Marius Verdaguer, Jaume Adrover, amb la seva esposa, Lieta López, i els seus fills, Antoni Mª Thomàs, Antoni Serra, Bernat Homar, Baltasar Porcel, la família de Joan Bonet i Mercè Verdaguer (pares de Maria del Mar i Joan Ramon), també apareix la feminista Halma Angélico (pseudònim de la poc reconeguda feminista mallorquina Maria Francisca Clar)… Es recullen notícies i informacions de la premsa illenca extretes d’Última Hora, Diario de Mallorca i Baleares, a més de les revistes Brisas i Concepción Arenal, on Anna Maria va col·laborar. En definitiva, Mallorca va esdevenir una raó de ser per donar sentit a la vida d’Anna Maria Martínez Sagi, fins al punt que, en morir, atenent la seva voluntat, va ser incinerada i les seves cendres llençades «al mar de Mallorca». Escriu de Prada que Mallorca serà «la tumba donde duerma todo su pasado». Ella, anys abans, havia escrit:

¿Cómo quieres
que lo olvide jamás?

Me quedé allá en la isla
en la noche y el mar.

I ara, què?

Ara toca correspondre a l’esforç titànic de l’autor amb el plaer relaxat de la lectura. És indubtable que la premsa es farà ressò de l’edició i que plouran els treballs sobre l’obra, perquè és una mina que convida a extreure múltiples i calidoscòpiques visions. Les valoracions dels membres del tribunal de tesi apunten cap el reconeixement que l’obra, per imperatiu de la lògica, ha de merèixer dels crítics literaris de major prestigi, així com l’impuls que rebrà la publicació, abocada a esdevenir un bon regal de Nadal i Reis per als amans de la literatura.

Entre d’altres derivades, segurament com a pura anècdota per llogar cadiretes, personalment m’interessarà veure la reacció dels aprofitats copistes i falsificadors que, sense esmentar la font informativa, varen robar i fer seves moltes de les notícies publicades l’any 2000 a Las esquinas del aire ara desvetllades incertes. Serà interessant veure com, desemmascarada la seva manca de deontologia, es veuran comminats a rectificar i disculpar-se. Serà difícil que ho facin, perquè rectificar només és patrimoni dels savis. Com desfaran les fantasies derivades del dret a somiar de la protagonista? Copiar sense esmentar les fonts té l’alt risc de romandre amb el cul a l’aire. Arribat a aquest punt, podríem fer una llarga relació detallada de quantes coses s’han aclarit amb la investigació i, també, aquelles altres inventades pels qui han volgut exercir d’hagiògrafs. Només per posar un exemple, la hipotètica participació d’Anna Maria en l’organització de les frustrades Olimpíades Populars de juliol de 1936, com fins i tot s’ha incorporat a més d’una enciclopèdia, és un invent sense cap rigor.

La síndrome de Forrest Gump

Forrest Gump al costat de JFK

Una de les figures originals que Juan Manuel de Prada ha fet servir per descriure l’afany d’Anna Maria d’exagerar els seus mèrits i acompanyar-se de personatges històrics als qui, amb major o menor intensitat, va tractar al llarg de la seva vida (fins i tot, en algun cas, amb qui no va tenir mai cap relació) és el que ha qualificat de la síndrome de Forrest Gump, en referència a aquell carismàtic personatge del cinema que apareix a tots els episodis històrics rellevants al costat dels coetanis més destacats. En el cas d’Anna Maria, aquella necessitat d’enfortir la seva importància s’acosta al trastorn de qui no ha rebut la consideració que creu merèixer, i utilitza, com a crosses que la facin destacar, el coneixement (i, a vegades, també el reconeixement) de personatges importants. A Mallorca, dels qui actuen d’aquesta manera per enaltir-se, en solem dir que «no tenen padrins» per significar que han de procurar-se els elogis que no reben dels qui els són més propers.

En el curs de la presentació de la tesi, Juan Manuel de Prada va descriure perfectament les característiques de la síndrome i va rebutjar inserir-les dins de les molt diferents coordenades que permetrien rebre el diagnòstic de deliris de grandesa. En el fons, haurien d’interpretar-se millor com una argúcia per tal de reclamar atenció i una sol·licitud de reconeixement; un crit d’auxili!

CODA: Somiar; el més ric dels Drets Humans?

El derecho a soñar constitueix una singular aventura literària, una apassionant investigació de Juan Manuel de Prada que, amb una sagaç i ben dissenyada estratègia, analitza el relat biogràfic que li va fer Anna Maria Martínez Sagi els dos darrers anys del s. XX, ingressada a un geriàtric de Santpedor. A partir d’aquelles entrevistes, l’autor procedeix a deconstruir (en cap cas a destruir) els episodis que s’han demostrat apòcrifs i, amb l’aportació de noves i rellevants dades verificades documentalment, a reconstruir l’autèntica biografia. A cap moment Juan Manuel de Prada retreu a Anna Maria les declaracions fantasioses que li va fer; ben al contrari, no només les perdona, sinó que justifica aquella conducta que la feia comparèixer al costat dels protagonistes més rellevants del seu temps. Lluny d’assenyalar els enganys amb els quals ella va edulcorar les entrevistes, a l’ànim de l’escriptor sempre hi ha un desig desfermat d’il·luminar la veritat per tal de fer justícia i memòria, sempre amb el dret a somiar per bandera. No debades, ella mateixa, en fer balanç de la vida, havia dit: Todavía hoy me pregunto si el eco de aquella visión que permanece impreso en mi memoria no habrá sido embellecido por la fantasía. Y por más que me trate de convencer a mí misma de que tanta belleza no es possible, sigo soñando con ella cada día. No només això, sinó que també va fer una proclama contundent: El derecho a soñar es el más rico de los derechos humanos. Podem afegir que no només és el dret humà més ric, sinó que és l’únic que ningú no ens podrà usurpar mai.

 

ANNEX1. UN POEMA ESTREMIDOR

A la presentació de Laberinto de presencias, Anna Maria Martínez Sagi va recitar alguns dels seus poemes. M’impactà especialment un dedicat a un exiliat que, tot i ser en castellà, mantenia una tornada en català que, a dues veus, acompanyada en la lectura per Jaume Adrover, repetia cada set o vuit versos: Per Nadal, tots a casa! Vaig comprar el llibre, dedicat per l’autora, i m’hi vaig abocar, àvid de lectura, però el poema que tant m’havia emocionat no hi era. Tampoc el podria llegir, ni que fos un fragment, a Las esquinas del aire (2000) de Juan Manuel de Prada, ni a La voz sola (2019), l’antologia que el mateix autor va fer dels poemaris d’Anna Maria.

Passat més de mig segle d’ençà d’haver escoltat aquell poema, els versos varen continuar ressonat dins dels meus records cada vegada que feia inventari dels moments viscuts més emotius. Ara, gràcies a El derecho a soñar (2022), no només he pogut reconèixer aquell poema, del qual no en sabia ni el títol, sinó que he conegut la trista història de la persona a qui anava dedicat: Joaquim Termes, impresor, enterrado en París.

Joaquim Termes, nascut a Barcelona l’any 1886, va emigrar a Argentina de jove. A Buenos Aires fundà el Casal Català i en presidí l’orfeó musical. De retorn a Catalunya, a partir de 1920 s’alineà amb Francesc Macià i milità a Estat Català i a Esquerra Republicana. Professionalment va fer d’impressor i fou escollit secretari de l’Escola d’Arts Gràfiques de Barcelona. El gener de 1939, amb l’entrada de les tropes sublevades a Barcelona, el seu compromís polític i la pertinença a la maçoneria el forçaren a passar els Pirineus i, després d’una estada a Orleans, s’instal·là a París, on assumí la impressió de la Revista de Catalunya fins que, arran de la invasió alemanya, la Gestapo la declarà il·legal. Com que també imprimia propaganda clandestina del partit comunista, Joaquim Termes va ser detingut l’octubre de 1942 i empresonat a la sinistra presó de Fresnes, famosa per la pràctica d’abusos, on va ser sàdicament torturat. Mesos després de l’alliberament de París, Joaquim Termes compareixia de nou davant de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa. Físicament envellit, no va retre el combat i es va fer càrrec de l’edició de la revista Catalonia, on també col·laborà Anna Maria i on publicà alguns atrevits articles. Estava convençut que, amb la victòria dels aliats, Franco seria foragitat i es restabliria la República. La seva il·lusió va contagiar els exiliats més incauts i, durant aquells mesos, la salutació habitual entre ells era Per Nadal, tots a casa!

Aquell somni de destronar Franco, recobrar la República i poder abandonar l’exili i tornar a casa abans de Nadal era motiu central de conversa entre Joaquim Termes i Anna Maria Martínez Sagi. L’impressor es recreava en evocar l’indiot farcit de prunes i pinyons que tan bé cuinava la seva esposa. Tanmateix, els aliats acabarien reconeixent i legitimant la dictadura franquista i, com a colofó, les tortures patides precipitaren la mort de l’impressor el mes de febrer de 1947. Va ser arran de la mort de Joaquim Termes que Anna Maria escriuria aquell llarg poema que tant em va impactar. Qui sap si, fins i tot, el va recitar davant dels qui, com ella, varen anar a l’enterrament a París. Entre d’altres, Diego Martínez Barrio, president de la República a l’exili, José Antonio de Aguirre, president d’Euskadi, Josep Irla, president de Catalunya i Carme Ballester, vídua de Lluís Companys.

Aquesta història, la de Joaquim Termes, és una i només una entre tantes i tantes de les que trobareu a El derecho a soñar, però aquesta em convida a transcriure el poema. No és, almenys formalment, un dels millors poemes de l’autora, una dona que no ha rebut el reconeixement del seu gran talent. Certament, altres composicions d’ella, com les dedicades a la també escriptora Elisabet Mulder, són d’un nivell superior. Això no obstant, la descripció del seu amic exiliat, amb les costelles rompudes, la mandíbula esclafada, i un ull perdut, que confiava que les democràcies europees acabarien amb la dictadura militar i, cada Nadal, somiava tornar a Catalunya per dinar amb la seva esposa, té un punt d’interès històric i humà singular. A mi, tal com em va estremir la primera i única vegada que el vaig escoltar, encara m’emociona vivament.

UNO MÁS

Venías con tu tos
de asmático incurable.
Con tu tez macilenta.
Tus cárdenas orejas.
Tu voz débil quebrada
de fiebre y de nostalgia.
Dos nombres aplastaban
tu cuerpo. Dos puñales
clavados a mansalva
en el alma en las vivas
raíces de tu sangre.
Eras ya apenas sombra
de aquel hombre fornido.
De aquel bello rebelde
que avanzaba apretando
los puños. La mirada
relampagueante. Firme.
Sabiendo «qué» quería.
«Qué» buscaba anhelante
por aquellos caminos
que jamás terminaban.
Cinco años de destierro
se te comieron vivo.
Te quedaste sin dientes.
Con la boca torcida.
Chafadas las mandíbulas.
Hundidas las costillas.
Un ojo horrendo turbio
–ostra podrida lívida–
caía de tu órbita.
Te dejaron por muerto
los chacales que en Francia
disciplinados sádicos
torturaban riendo.
Tenebrosa marea.
Vándalos delirantes.
Media Europa sumida
en el horror sin límites.
En el fango.
En el pánico.
Joaquim: allá en los sótanos
rezumantes obscuros
las palabras impresas
–trazos de rojo fuego–
quemaban nuestra sangre.
Salíamos con ellos.
Armada de las sombras.
Soldados fraternales.
El toro de la muerte
nos acechaba negro.
Rasábamos los muros
–¡oh terror consciente!–.
Rumor acompasado
de botas. Halt!
Patrulla.
Dos disparos. Un cuerpo
para siempre tendido
sobre el asfalto.
Un cuerpo
con su grito truncado.
El alba de París
recogía aquel eco.
En inhóspitos muros
en patéticas calles
en portales siniestros
en ventanas y esquinas:
los pasquines pegados
triunfantes ¡fulguraban!
Pan y aliento del pueblo.
Rejón de luz radiante.
Venías con tu tos
cada día más viejo
a mi desván sin lumbre
con un catre
dos cajas
un geranio
y seis libros.
Partíamos el pan.
Bebíamos café
de bellotas tostadas.
A veces: un pedazo
de tocino ya rancio
y un postre sin azúcar
nos dejaban contentos.
Te frotabas las manos.
Liabas cigarrillos
de hierbas apestosas.
«Per Nadal tots a casa!»
Me leías cien veces
la carta
de tu esposa.
Veías los caminos
del retorno. Y el sol
que habíamos dejado
en la tierra que un día
nos condenó a destierro.
El pavo con ciruelas
y piñones ¡es gloria!
Beberemos champaña
del bueno. En Barcelona
no tendremos más frío.
Mi mujer nos espera.
Es una santa. El hijo
del tendero tocaba
la tenora en la cobla. ¡Buena gente!
Mi calle
es alegre
y tranquila…»
Tosías. Tu ojo
lívido
miraba algo remoto.
Había un cielo bajo.
Amarillo.
Temblábamos.
Año cuarenta y siete.
Luto en el alma. Invierno.
Muertos-vivos de pie
mirábamos la fosa
y las palas. La tierra
que iba a cubrir por siempre
tu sufrimiento inútil
tu esperanza burlada.
Mirábamos sin ver.
En silencio.
Ya el mundo
comía y olvidaba.
Más muertos que tú mismo
Joaquim: ¡sin Navidades!
La vida a la deriva.
El corazón helado.
Cortadas las raíces.
Dobladas las cabezas.
¡Qué escuadra de fantasmas!
¡Qué cortejo de náufragos!
Bajo el cielo amarillo
nos gritaron: «Germans!
Un dels nostres ens deixa…»
No escuché nada más.
Iba cayendo nieve.
Iba cayendo plomo.
Iba cayendo tierra.
Iba cayendo ausencia.
«Per Nadal tots a casa!»
Joaquim
ya no tosías…

ANNEX2: De Prada vs Balutxo? Oli i vinagre?

Al portal d’on era L’ull de vidre (4 gats)

No m’he referit a les possibles diferències ideològiques entre l’autor i jo. Segur que n‘hi ha més d’una, però he de dir d’immediat que en cap cas han pertorbat, condicionat ni tan sols, la nostra relació. De fet, hem parlat molt. De tot i molt, encara que poc de política i de religió i, quan ho hem fet, ha estat més aviat per compartir les lamentacions davant de la decebedora conducta que, en general, practiquen les classes dirigents, tan allunyades del sentit comú. Hi ha hagut qui m’ha interrogat sobre la nostra relació, amb el dubte de fins a quin punt podríem compartir aquesta aventura. D’altres, menys diplomàtics, han posat etiquetes a Juan Manuel i, segurament a la inversa, m’han volgut desqualificar per les idees. És evident que, ideologies i creences a banda, ens unia l’objectiu bàsic de rescabalar la memòria d’Anna Maria. Les ideologies i les creences fan part d’un territori íntim i personal que mereix un escrupolós respecte; qui no ho fa es desqualifica tot sol. Juan Manuel de Prada, contrari a la modernitat, al puritanisme i al capitalisme (que equipara al comunisme), s’autodefineix així: No soy de derechas, soy cristiano; progresista en lo social y reaccionario en lo moral. Me siento una relíquia de otra época.

Més enllà d’aquesta declaració personal, m’he vist sobradament recompensat per tres qüestions: la primera és la d’haver incorporat el seu nom a la limitada categoria de bons amics, la segona és haver tengut el privilegi de ser testimoni, gairebé dia a dia, de l’elaboració d’aquesta obra colossal, i, la tercera, haver tocat amb les mans la generositat de l’autor que, a distints apartats del llibre, m’agraeix (en algun cas, de manera excessiva) la col·laboració que li vaig brindar al llarg de la seva investigació.

He de dir, gens de passada, que he patit la desconsideració de persones que, amb ocultació de la font, s’han aprofitat dels meus treballs i, en el cas recent d’una consulta que em feren, sense agrair (confessar ni tan sols) unes correccions d’un llibre que han evitat a l’autora un ridícul i desprestigi estrepitós. Doncs bé, Juan Manuel de Prada, víctima més que jo d’aquests “lladres culturals”, és la personificació de tot el contrari. A diferència de la gent oportunista, possiblement perquè ha patit endemeses similars, coneix la distància que separa la grandesa de la mediocritat i, amb el reconeixement generós que em dedica, se situa en el cim de la dignitat dels gegants. A banda d’altres referències que em dedica al llarg del llibre, Juan Manuel de Prada escriu:

Bartomeu Mestre, Balutxo para los amigos (según el mote que le pusieron desde niño, en Felanitx, que en el dialecto de la zona significa la bala o gavilla de paja que se carga sobre los hombros), se convirtió en el escudero de nuestras pesquisas. Y de aquella entrega generosa de Balutxo –al que, sin embargo, por reverencia nunca hemos dejado de llamar Bartomeu– nacería una amistad entretejida de complicidades y confidencias, con el Mediterráneo y la meseta de por medio, que contamos entre los tesoros más valiosos que la vida nos ha brindado.

Faig proclama recíproca, perquè vertaderament aquesta amistat, enfortida per una permanent i mútua confiança, complicitat i confidencialitat, és una de les millors recompenses d’aquesta aventura. A banda, naturalment, de l’aprenentatge que l’experiència m’ha significat i, part damunt de tot, del meravellós resultat literari que ara s’acaba de posar a l’abast de tothom. Al cap i a la fi, allò que romandrà de cara al futur serà una obra colossal i la proclama que abandera el títol: EL DRET A SOMIAR! 

ALTRES IL·LUSTRACIONS

Pàgines centrals bellver (Diario de Mallorca, 6-X-2022)
Cultural La Vanguardia (8-X-2022)
LaLectura (14-X-2022)
ABC Cultural (22-X-2022)
BABELIA (29-X-2022)
ABC, 30-X-2022

 

DOS POEMES EN CATALÀ

 

VIDEOS

1) Presentació a Madrid, 11-X-2022: https://www.youtube.com/watch?v=L8Crp4rr2Hc&t=12s

2) Presentació a Palma, 18-X-2022. Final de la intervenció de Juan Manuel de Prada, amb la lectura de quatre poemes d’Anna Maria: https://youtu.be/MNf87gjlgqA

3) Presentació a Palma, 18-X-2022. Final de la intervenció de Bartomeu Mestre, amb la lectura d’un fragment del poema d’Anna Maria dedicat a Joaquim Termes: https://youtu.be/vI1–YDKXw4

3) Davant d’on hi havia l’Hotel Miramar al Port d’Alcúdia, dia 6 de desembre de 2019, Juan Manuel de Prada llegeix a María Cárcaba el fragment final d’un poema d’Anna Maria: https://youtu.be/3vt-BlIsCtA

 

NOTES

2 A més de Jaume Adrover, organitzador de l’acte, hi havia Bernat Homar Estelrich (de Llibres Mallorca) i em pensava que també hi eren Josep Vilchez, Antoni Serra i Antoni Mª Thomàs, però cap dels tres se’n recorda.

3 Juan Manuel de Prada manifesta agraïment a les persones que li han brindat informació o suport. És el cas de Santiago Adrover, Margalida Barceló, Margalida Capellà, Xavier Juncosa, Dídac Martorell i molts d’altres.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 d'octubre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

NACIÓ CATALANA? Provem-ho!

Deixa un comentari

Al mestre Josep Guia, sempre on cal!

Abstract

Aquest escrit, amb una proposició final, certifica que la locució que, de manera habitual i majoritària, va definir històricament la pertinença de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca a una mateixa unitat política era Nació Catalana. Així va ser fins a l’any 1715 quan, per la força de les armes, Castella atià l’esquarterament dels territoris i ens usurpà la sobirania. Amb tot, els tres segles de submissió borbònica no han minvat la lluita a favor de la represa.

El nom no fa la cosa… però ajuda molt!

Sovint ens solem queixar, amb més raó que una manifestació de sants, de la manca de símbols unitaris que patim els catalans. Certament, tenim prou himnes, banderes i diades regionals, però encara ara, malgrat els intents, ni tan sols hem sabut unificar el nom de la nostra nació. Aquest fet incontestable és una mostra (una més però de les més rellevants) dels efectes de l’esquarterament que, a partir de juliol de 1715 arran de la caiguda de Mallorca i d’Eivissa, es va perpetrar per la força de les armes. Els diversos Decrets de Nova Planta, a més d’usurpar la sobirania de Catalunya i dels regnes de València de Mallorca, tenien com a objectiu no només la divisió dels territoris, sinó que animaven l’enfrontament, amb pretensions tan forassenyades i ridícules com negar la unitat de la llengua.

D’ençà de la victòria borbònica de las dos coronas (França i Castella), la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, militar, judicial, polític…) que pateix la nostra nació (víctima de l’espoliació fiscal més alta d’Europa) mostra les característiques pròpies d’una colònia. La Guerra mal anomenada de Successió (d’Ocupació com li deia Eva Serra o de Submissió com vaig anomenar-la) és la gran fita històrica; el punt de referència clau per tal de rescabalar la sobirania política per assolir estructures d’estat i canviar l’esquarterament per la reunificació. Entre moltes conseqüències, aquella guerra va intentar esvair la locució nació catalana, habitual històricament en tots els nostres territoris; un nom que fins i tot també utilitzaren els nostres enemics d’armes castellans i francesos (vg. ANNEX-1).

perquè això ja ve d’enrere

Tot els exemples de l’època de la confrontació bèl·lica, sigui en les veus catalanes, castellanes o franceses, verifiquen l’ús habitual i clar de la locució Nació Catalana per definir els territoris enfrontats a Felip V, però cal fer observar d’immediat que el terme venia de molt lluny i era comú i ininterromput des del s. XIV al s. XVIII (vg. ANNEX-2)

Modernament, l’aparició del terme Països Catalans (1876), en cap cas no va erradicar ni supeditar la centenària locució Nació Catalana que continua en ús i, darrerament, amb un impuls important que caldria potenciar al màxim. L’allau d’exemples ho posa en evidència (vg. ANNEX-3).

Com es pot verificar en totes i cada una de les citacions que s’aporten en els tres annexos (els referits al s. XVIII, als precedents i als més actuals), des del s. XIV fins avui i des dels diversos territoris, el terme Nació Catalana palesa de manera inequívoca la consciència de pertànyer a una mateixa unitat nacional.

I els Països Catalans?

La denominació Països Catalans és una fórmula, relativament de nova planta (no té ni 150 anys). La primera vegada que apareix aquesta locució és, en castellà i en minúscules, a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa de Benvingut Oliver Esteller (1836-1912), editada l’any 1876 a Madrid. Concretament, deia: lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa. Això era tot i es referia als territoris detallats en el títol, però no com a un conjunt nacional, sinó com a comunitat jurídica, ateses les coincidències quant al dret civil entre el Principat i els antics regnes de València i de Mallorca. Tanmateix el nom no va quallar mai en vida de l’autor.

La Renaixença ja havia activat la represa de la llengua i de la cultura i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Abans del llibre de Benvingut Oliver, el 18 de maig de 1869 s’havia celebrat el Pacte Federal de Tortosa on, amb activa participació de mallorquins i valencians, s’esmenta la pàtria catalana per designar l’àmbit nacional. Els exemples, tant pel que fa referència al gentilici com a la consciència dels territoris de Catalunya són nombrosos:

Si trescada l’alterosa Catalunya, si corregut lo planer i delitós verger de la morisca València, us arribau fins a l’aimat estol de les Balears lo cor se us eixampla al primer mot que hi sentiu, veient que no per travessar les ones haveu eixit per açò de la Pàtria Catalana. Marià Aguiló (1867)

Cal donar molta d’importància al recobrament de la llengua com a passa per reconstruir la Pàtria Catalana. Josep Tarongí (1875)

No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana. Josep Miquel Guàrdia (1889). Un any després, el 1890, el mateix autor, menorquí, publicava un article a L’Avenç amb una proclama inequívoca a favor de la independència: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat, la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana

Cal dir que, històricament, sempre hi ha hagut més propostes d’anàlisi procedents de la perifèria (principalment Mallorca, Menorca i València, però també des de la Catalunya Nord).

Llibres perifèrics sobre la qüestió nacional

La primera meitat del s. XX, l’ús del terme països catalans és inexistent i, quan no s’usava Nació Catalana per referir-se a tot l’àmbit nacional, s’utilitzava més l’expressió Catalunya Gran per diferenciar-la de la Catalunya estricta. La locució Països Catalans, en majúscula, no reeixirà fins ben entrada la dictadura militar de Franco. La represa de l’edició de llibres catalans a la meitat del segle XX, evidenciava la manca de concreció per definir l’àmbit nacional i, a partir de 1955, comença a circular tímidament el terme Països Catalans. En aquest context, des de la perifèria nacional i en ple franquisme, l’any 1962 Joan Fuster (1922-1992) rescata i reivindica el terme. Curiosament, fins aleshores, Fuster havia sostingut una altra tesi: Per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta (Serra d’Or, 1960). D’altra banda, quan fa la crida a usar Països Catalans és ben conscient que no és el nom desitjable i que és provisional: L’ideal fóra adoptar, no ja la forma Catalunya Gran, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. Fuster, fa 60 anys, va creure que Països Catalans seria una expressió que no provocaria el rebuig de l’anticatalanisme i respectaria la personalitat de cada territori: Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Fuster pensava que, tot i el caràcter provisional, Països Catalans podria ser integrador i reunificador.

Aquell mateix any, 1962, per iniciativa de Joan Ballester es va fer la primera edició (millorada el 1971) del Mapa dels Països Catalans, objecte d’una gran difusió. El mapa va ser molt ben acollit arreu. Abans, amb altres denominacions, ja hi havia precedents gràfics de la nació.

Mapa dels Estats de la Corona d’Aragó (1653)
Mapa dels regnes de València, Catalunya i les Mallorques (1773)
Mapa escolar de 1851 on es presenta Aragó com la España asimilada

Dins del s. XX, hi havia altres mapes de tot l’àmbit nacional. El primer, referit a la llengua, es va fer arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, però se’n publicaren d’altres. En aquest conjunt d’edicions de mapes, cal destacar l’actuació de Pere Oliver i Domenge, com a responsable de propaganda de Nostra ParaulaPalestra i l’Associació Promotora de la Llengua Catalana.

La gran difusió del mapa de Ballester no va fer assumir el terme a la majoria de la població. Països Catalans va romandre lligat a àmbits estudiantils, culturals, sectors catalanòfils, moviments polítics conscienciats i cercles acadèmics que l’introduïren com a veu enciclopèdica. En general, el nom no va ser acollit, amb normalitat, per la premsa. Pierre Vilar, conscient que el terme no arrelava, l’any 1976 llençà la proposta de substituir el plural Països Catalans pel singular Espai català, una proposta que tampoc no va reeixir. El Congrés de Cultura Catalana de 1977 no va ser capaç d’establir uns mínims criteris terminològics d’ús comú. El mapa, la bandera, l’himne o la festa nacional, per esmentar quatre elements bàsics, difereixen en funció del territori. Potser una conseqüència més d’haver substituït nació per països.

Fos com fos, dos grans poetes de Mallorca, amics de Fuster, posaven en evidència que no s’havia aconseguit un nom aglutinador:

Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. Blai Bonet a Serra d’Or, gener 1981

La nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou). Josep Maria Llompart a Latitud 39, agost de 1981, explica el naixement l’any 1952 de la revista Raixa. Posteriorment, el 1994, va voler titular un recull d’articles sota el títol Països Catalans?, amb l’interrogant al qual posava èmfasi el dibuix de la caràtula.

Va ser l’any 1985 quan, el matemàtic i filòleg Josep Guia (València, 1947) va tenir la gosadia de publicar És molt senzill, digueu-li Catalunya! La seva tesi consistia en anar directament, sense subterfugis, al nom que Fuster ja havia definit com el més coherent i el més desitjable. La proposta generà reaccions favorables (Nadal Batle, Gabriel Bibiloni, Blai Bonet, Pere Calders, Gonçal Castelló, Josep Maria Espinàs, Bernat Joan, Joan Triadú, Marc-Aureli Vila…), però també adversaris (Aina Moll, amb el catalanisme més més moderat, sempre autoproclamat pragmàtic). En contra del que es pugui pensar, Catalunya com a expressió del conjunt de la nació no va generar tants de problemes a la perifèria com al Principat, perquè encara ara una gran majoria, des d’una mentalitat reduccionista, assimila el nom amb les quatre províncies borbòniques.

Nació Catalana vs. Països Catalans?

Països Catalans no defineix ni descriu una nació sense estat. Països és el substantiu i la catalanitat actua com un adjectiu geogràfic similar al dels Països Bàltics o Països Escandinaus. Com a molt, és una locució idèntica als Paises Hispanos, com a marc exclusivament lingüístic.

El plural països, d’altra banda, estableix una diferenciació entre els territoris i, per tant, valida l’esquarterament nacional talment com ho fan les províncies o les autonomies. Per empitjorar-ho encara més, el terme no facilita el gentilici, perquè ningú no afirma ser “dels Països Catalans”, senzillament perquè som catalans.

És un nom de nova planta de 1876, rescatat en ple franquisme l’any 1962, a plena consciència de transitorietat per part dels impulsors.

De manera antagònica, Nació Catalana conté en el mateix nom una proclama contundent: Catalunya és una nació i, en singular, una sola nació. La definició provoca l’animadversió dels absolutistes i jacobins que no volen reconèixer la nacionalitat catalana. Sí, Nació Catalana molesta més que Països Catalans, una raó més per a usar la centenària expressió amb caràcter reivindicatiu.

Es tracta, d’altra banda, d’una locució en singular que ens uneix i no ens diversifica. A més Nació Catalana ha estat emprada històricament durant gairebé vuit segles i no durant 60 anys.

Una proposta final dins de l’Any Fuster

Enguany, 2022, declarat Any Fuster en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor i ideòleg de Sueca, és un moment excel·lent per impulsar un canvi. De camí a la denominació Catalunya (la més plausible per a un futur estat independent), com a penúltima etapa, resulta ben recomanable, pedagògic i convenient abandonar ja els països i recobrar la nació.

Fuster va dir provem-ho! a Josep Guia quan aquest li plantejà anomenar directament Catalunya com a conjunt de la nació (tal com Fuster havia definit com a opció ideal, abans de recomanar l’ús transitori de Països Catalans). No és eixelebrat, doncs, reiterar ara el provem-ho! amb la substitució de Països Catalans per Nació Catalana. Em permet de convidar-vos a fer la prova. De part meva, si serveix de mostra empírica, després d’utilitzar durant molts d’anys la denominació Països Catalans i, més sovint encara, Catalunya, d’ençà del juliol del 2002 vaig optar per l‘ús de Nació Catalana. És entenedor i profitós; clar i català. Al llarg de més de vint anys, no m’he trobat mai en cap situació d’haver de justificar o aclarir l’ús del terme. No he estat mai objecte de rèplica ni de qüestionament ni, tampoc, he vist cap estridència en els qui m’escoltaven. No he vist mai, fins ara, cap inconvenient; tot han estat avantatges. No he trobat cap situació ni una de conflicte i, en canvi, he vist com moltes de persones entenien la denominació com una expressió de reivindicació.

No oblidem que un dels cavalls de batalla, segurament el més important, quan els diversos Estatuts d’Autonomia (des del de Núria fins al darrer) han estat objecte d’atac i de censura per part de les Corts espanyoles, és la negativa a acceptar que Catalunya és una nació. És possible que, en una futura república independent, Nació Catalana perdi el sentit de proclama que té el nom. Potser es retornarà al desitjable nom que pretenia Joan Fuster i que reivindicà Josep Guia, però ara per ara és una locució que agermana i no ens dispersa. És, en definitiva, un nom que combat els dos efectes desastrosos que patim de 1715 ençà: la usurpació de la sobirania i l’esquarterament. Nació Catalana vindica la sobirania nacional i reclama la reunificació.

Provem-ho! Proveu-ho i veureu com Nació Catalana és molt fàcil i més entenedor. Comprovareu com tot són avantatges i, com a poble, ens fa bon profit.

ANNEX-1

1701

El comte de Marcin (6-X-1701), cònsol de França, informa al rei Lluís XIV sobre el caràcter malfiat, lleuger i republicà de la Nació Catalana.

1703

Ramon de Rubí i de Boixadors, frare cartoixà i germà del qui serà virrei de Mallorca i de Sardenya, publica Discurso histórico-chronológico, una replica a la llegenda sobre Sant Bru del senyor marqués Dalmasses, illustre ornamento de nuestra nación catalana.

1709

N. Feliu de la Peña publica a Barcelona Anales de los progresos y famosos hechos de la Nación Catalana

1713

Manuel de Ferrer i Sitges, del Braç Militar de Barcelona, escriu: Quede desengañada la presunción de los ministros de Madrid, pues vean nuestro Valor, y experimenten que no ha decaído ni el Espíritu, ni el Honor de la Nación Catalana.

1714

El Comte de Montemar, comandant del setge de Cardona que arribaria a ser el capità general de “los reales ejércitos”, abominava de les ordres d’extermini. Conscient que l’odi contra Catalunya era atiat pels castellans, va rebatre les instruccions de Felip V d’acarnissar-se contra Barcelona: Dos propiedades innatas tiene la Nación Catalana que están contra V. M. porque hay imposibilidad para destruirlas pero no para vencerlas. Es la primera que los catalanes tienen con constancia el afecto que conciben. La segunda, son idólatras de sus privilegios como visos de República en su media libertad que si no la han logrado entera, no se duda que la han pretendido.

1715

El Secretario de Justicia Manuel Vadillo y Velasco se refería en 1715 a la mala calidad de la nación catalana i recomanava a l’Intendent Rodrigo Caballero Illanes que pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos.

1716

Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (…) pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. (De la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya dia 29 de Gener de 1716.

1725

Francesc de Castellví, exiliat a Àustria, escriu la seva magna obra Narraciones Históricas, on tracta en clau nacional l’enfrontament comú de tots els territoris contra Felip V. Entre moltes altres expressions, s’hi pot llegir (traduït al català): El ministeri anglès va declarar com a impracticable la demanda de l’Emperador d’erigir Catalunya en República. El designi anglès era sacrificar la Nació Catalana als seus capricis

ANNEX-2

1289

Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, així: Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus

1292

A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie

1309

Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis

1353

En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra nació.

1392

El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que fan honor e utilitat de la Corona reyal d’Aragó; encara a tota la nació catalana.

El mateix any, els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat marina: On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?.

1399

Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els armaren per infringir als berbers durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.

1418

Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: aquell fill d’Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda.

1437

Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l’expressió totam nationem cathalanorum.

1444

Els consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la Nació Cathalana i els altres súbdits.

1450

Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no oblidar els escriptors de nostra nació catalana per esmentar Ramon Llull, Bernat Metge i Nicolau Quilis.

1456

Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre de la nostra nació.

1539

A les edicions a València i a Sevilla de la traducció castellana de las obres de Ausiàs March, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era caballero valenciano de nación catalán.

1566

Martí de Viciana a la seva Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia diu: En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.

1579

Jeronimo Zurita a Los anales de la Corona de Aragón escriu: …conociendo la división de las partes, y el odio que comunmente se tenía a la nación Catalana, debaxo de cuyo nombre se comprendían todos los de la Corona de Aragón

1610

Gaspar Juan Escolano a Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: …por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación.

ANNEX-3

Per limitar-nos als exemples del s. XX, l’any 1905, Salvador Sempere i Miquel publicà El Fin de la Nación Catalana, i titulà dos dels capítols com Fuerzas y medios defensivos de la Nación Catalana i Llamamiento a la Nacion Catalana. S’hi pot llegir: Tan penosa y humillante retirada del símbolo de la Nación Catalana dice más que todo lo dicho para demostrar el abatimiento de la ciudad, Una descripció similar a la que havia fet el coronel Dalmau: La entrega de Barcelona no significaba sino la rendició de una ciudad, mientras la entrega de la bandera significaba la muerte de la Nación Catalana.

L’any 1907 Estanislau Aguiló escrivia a Antoni Maria Alcover: Això de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat. Pere Oliver i Domenge, el 1916, escriu: La nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assolellades illes Balears». Cal posar de relleu el mal que el terme fa als colonitzadors. L’any 1918 El Heraldo de Madrid s’exclamava: En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España.

Aquell mateix any, 1918, des de València, Eduard Martínez Ferrando apel·lava a l’evidència històrica del concepte d’unitat per rebutjar els reiterats intents segregacionistes de blaveros i gonelles: La reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina… L’any 1920, Prat de la Riba publicava Història de la Nació Catalana. Des de València, ja a l’any 1931, l’historiador Emili Gómez Nadal (posteriorment contrari al terme Països Catalans) escrivia: Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d’una regió de la nacionalitat catalana.

El mateix any 1931, però des de Menorca, Antoni Tudurí Garcia s’hi referia així: Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans. Gabriel Alomar, aquell 1931, utilitzava la mateixa expressió: Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. El 1934, amb un precedent entre 1898 i 1902, es publicà el setmanari La Nació Catalana.

L’any 1966, a Mèxic, el Consell Nacional Català dirigit per Josep Mª Baptista i Roca, aprovava la Declaració de Drets de la Nació Catalana. Quinze anys després, l’any 1982 i des de Mallorca, l’historiador Pau Cateura resumia el secular sentiment de pertinença: Los habitantes de Mallorca eran considerados «catalans». La documentación parece demostrar de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban «catalans de nació». El també historiador Agustín Rubio ho corroborava: Els valencians d’aquell temps, jurídicament habitants d’un regne, es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del Principat i de les Illes, d’una nació catalana.

Molt més recentment, l’any 2020,  l’historiador alacantí David Garrido ho referma: Des dels temps de Jaume I la nació catalana abraça València i les Illes. Negar-ho, simplement, és amagar la realitat. Els exemples no acabarien mai, però cal recordar que el nom complet de La Crida (1981-1993) era Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 30 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA NACIÓ CATALANA (sempre) A LA BARRA

Deixa un comentari

On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos?

A Madrid, a la Península!

D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui governen?

De Madrid, de la Península!

La Veu de Mallorca, 1900

Resum

Enmig de la general ignorància que patim (una ignorància induïda des d’uns programes escolars dissenyats i imposats des de la metròpoli), el Procés Xammar és un dels més coneguts. Es tracta del judici que va patir Josep Mª Xammar Sala (1901-1967) dia 10 de setembre de 1934. Xammar, ara redescobert gràcies a Quim Torra, és una figura de referència prou reconeguda. Allò que no és tan conegut, ni de molt, són les tres vistes prèvia del juliol anterior que generà el nou judici contra Xammar i, molt menys encara, un precedent de 1902. Tampoc no s’han entrunyellat les baules amb els Fets d’Octubre i l’encadenada proclamació de l’Estat Català, l’assalt de la Generalitat per l’exèrcit espanyol i l’empresonament del govern legítim de Catalunya. Com que la Història és, per a qui vol aprendre, la millor mestra que tenim a l’abast, rellegir aquell conjunt d’episodis ens convida a evitar la repetició dels errors tal com, dissortadament, per insuficient previsió, escassa convicció i manca de valentia, ens va passar el 2017 i no ho hem sabut capgirar encara ara.

Cíclica història, la nostra!

Una de les pàgines que cal llegir (arrabassades dels nostres llibres escolars i cremades en el forn de l’oblit) és la de dues publicacions, ambdues amb el nom de La Nació Catalana, foren portades a la barra i represaliades en circumstàncies molt similars. La lectura dels fets, amb perspectiva, ens  fa concloure que no hi ha temps que no torn. És fals, per tant, allò que diu qualque polític que tot el que passa ara no s’havia vist mai. I tant que s’ha vist! I repetit! La situació actual, immersa en una repressió contra els catalans en tots els ordres (lingüístic, cultural, judicial, econòmic…), no és nova: manca de llibertat d’expressió, submissió política, multes, presó, persones exiliades, governs destituïts per manca de docilitat… Com que ens amaguen els episodis més alliçonadors de la nostra història, ens cal com el pa apel·lar a la memòria des de les hemeroteques. Tot allò que patim, com a resultat d’una justícia colonitzadora (presidents destituïts inclosos), té precedents que ens haurien de servir per aprendre i no pegar de morros en el mateix avenc on ens han empès.

La Nació Catalana a judici (1902)

L’any 1898 naixia a Barcelona el quinzenari La Nació Catalana de la mà de l’Associació Popular Regionalista1. La publicació va patir denúncies, retirades, suspensions i fou objecte de moltes censures, fins al punt que el gener de 1900 va ser castigat quinze mesos a no publicar-se2. El mes d’abril de 1901 reprenia la seva vida, sotmesa a una vigilància extrema, fins que just un any després, el 15 d’abril de 1902, en el número 78 que esdevindria el darrer d’aquella època, publicà l’article Pervindre de Catalunya. D’immediat es dictà ordre de detenció i empresonament del director del setmanari, i es clausurà la publicació.

Amb gran celeritat, dia 14 de maig de 1902 es va fer un consell de guerra contra Bonaventura Riera, en condició de director. El tribunal militar va escoltar i atendre, punt per punt, les indicacions del fiscal que, a partir de la transcripció íntegra de l’article denunciat, va revalidar el sumari instruït i qualificà l’hipotètic delicte com a rebelión y atentado a la integridad de la patria, per la qual cosa sol·licità la imposició d’una pena de diez años, ocho meses y un día de prisión mayor, más accesorias y la consiguiente responsabilidad civil. L’advocat defensor, Josep Permanyer i Ayats3, es mostrà en contra de la qualificació del delicte, comparant accions judicials benèvoles d’altres països, i posà èmfasi en ridiculitzar la pena sol·licitada i reclamar l’absolució de l’acusat. El consell de guerra va aixecar la sessió quan el tribunal anuncià que començaria a deliberar la sentència i la sotmetria a l’aprovació del Capità General.

Cinc setmanes després, dia 23 de juny de 1902, La Vanguardia publicava: Ha sido puesto en libertad, sobreseída definitivamente la acción penal que se le seguía, el director de La Nació Catalana, señor Riera, y por ello le felicitamos. Tanmateix, el mal major estava fet: el setmanari romandria clausurat4. L’acció judicial havia assolit el de sempre: humiliar, sotmetre, subjugar. Més que empresonar temporalment, la qüestió era i és atemorir. Trepitjant drets elementals com l’ús de la llengua o la llibertat d’opinió i d’expressió, la pretensió era i és fer por. Allò que pretén l’estat espanyol és disposar d’una població dòcil i domesticada. Exactament aquest és l’objectiu: convertir la societat catalana en esclava domèstica; en vernacla5. Calia posar en evidència qui té el poder i qui no té absolutament res; qui és l’estat i qui la colònia. Tanmateix, el ball de bastons no s’atura mai. Tres anys després d’aquella farsa de judici per tancar La Nació Catalana, dia 25 de novembre de 1905, els militars espanyols assaltaren i destrossaren les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya6. Com a reacció, l’11 de setembre de 1906, quatre anys després d’haver estat silenciada, reapareixia La Nació Catalana de manera efímera (només fins l’abril de 1907). Els obstacles i l’endurida censura no permeteren la represa.

Tornem-hi torna-hi! (1934)

Ja entrada la República, el març de 1932 es fundà el Partit Nacionalista Català que ressuscità el nom de La Nació Catalana i en va fer la seva publicació setmanal7. És palès que el nom té una clara connotació, perquè la locució ja és tota una proclama que, forçat, molesta als qui no accepten la condició nacional dels catalans. Possiblement per això mateix, com havia passat amb la predecessora homònima, seria objecte d’especial vigilància i víctima de tots els entrebancs possibles. Tant és ara com abans. Aquesta vegada, no sota un govern monàrquic com el 1902, sinó sota un de republicà, serien dos els judicis que s’abocaren sobre la publicació i que, com 32 anys abans, acabarien amb ella. El relat és per prendre llum de na Pintora8.

Dia 30 de juny de 1934, s’ordenà la detenció i empresonament de Josep Aimà i Sellarés, director de La Nació Catalana, i de Camil Bofill i Torrens, columnista de la publicació. El primer per un article de dia 23 de juny i el segon per un del dia 30. Dia 21 de juliol, amb inusual celeritat, en el Palau de Justícia es veia la vista contra el segon dels detinguts, amb una gran presència de públic, convocat per cartells del Partit Nacionalista Català, i forta presència militar, amb dues companyies de guàrdies d’assalt i una de la guàrdia civil.

Quan la policia acompanyava Josep Aimà a declarar en condició de testimoni (tot i estar detingut i pendent de judici per un article anterior), enmig dels crits de Visca Catalunya lliure!, el públic el va protegir, el va treure al carrer i el va fer pujar a un cotxe que, finalment, va ser obstaculitzat per la policia que retornà el detingut a la sala. Els incidents s’anirien multiplicant. En constituir-se el tribunal, l’acusat Camil Bofill es posà la toga i anà a seure al costat del defensor, Josep Mª Xammar. El president ordenà que Bofill fos desposseït de la toga, però aquest al·legà la condició d’advocat i s’hi negà en rodó. Iniciat el judici, el secretari va llegir les acusacions. El processat s’havia declarat autor d’un article, publicat dia 30 de juny, que el fiscal considerava de injuria a la autoridad judicial y de excitación a la rebelión, per la qual cosa relamava quatre mesos de presó. En el torn de la defensa, quan Xammar va començar a parlar, el president el va tallar perquè, en haver-se posat la toga, s’entenia que l’acusat procediria a la seva pròpia defensa. Xammar va replicar que el processat es defensaria del delicte d’injúries, però que ell ho faria del de rebel·lió. El públic escridassà al president per l’exhibició barroera de ser jutge i part, fins al punt que ordenà buidar la sala i fer el judici a porta tancada. L’escàndol creixia a les totes, mentre la policia obligà violentament els assistents a sortir del Palau de Justícia, mentre cantaven Els Segadors.

A porta tancada, l’enfrontament del jutge amb Xammar i el processat va continuar. Xammar protestà per les arbitrarietats i el president l’acusà ordenà que fos detingut, acusat de desobediència. L’abús de poder era tal que el president va haver de suavitzar l’ordre i commutar-la per una multa de 500 pessetes. Xammar qualificà l’actuació judicial d’il·legal i abandonà la sala. Atesa la situació, el president indicà a l’acusat que indicàs el nom d’un altre advocat o que n’hi assignaria un d’ofici. En negar-se Bofill, el judici es va suspendre. Enmig del caos, el públic va aconseguir treure l’acusat del Palau de Justícia. Ja al carrer, la policia va aconseguir evitar l’evasió i retornà Bofill a la presó. De la seva banda, Xammar anà a explicar els fets al degà del Col·legi d’Advocats i, amb el suport d’altres col·legues, formalitzaren una protesta contra la parcialitat, prepotència i abús del tribunal.

Tres dies després, dia 24 de juliol, s’iniciava la segona vista, ara adreçada contra Josep Aimà, en condició de director de La Nació Catalana, per un article publicat dia 23 de juny. Aquesta vegada, en previsió de nous incidents, el judici es va fer a porta tancada. Atesa la gran concentració de públic que protestava a l’exterior del Palau de Justícia, la guàrdia a cavall va fer una càrrega per dispersar la gent. Just constituir-se el tribunal ja començaren els incidents. El primer va ser quan l’acusat designà Camil Bofill com a defensor, el qual romania a la presó. En negar-se-li, Aimà va designar Josep Mª Xammar, el qual va fer constar la protesta per fer el judici a porta tancada quan no hi havia cap disposició prèvia. Protestà també per no haver permès l’assistència de Camil Bofill. A continuació el secretari passà a descriure l’acusació contra Aimà, com a responsable subsidiari en condició de director del setmanari, per uns articles contra los funcionarios de Justicia y excitando a la sedición y a la rebelión. El fiscal afegí que los setenta y seis números de «La Nació Catalana», merecían ser denunciados. L’informe acabava amb la petició d’una sentència exemplar: para uno de los delitos, la pena de destierro del procesado a tierras españolas, no como castigo, sino para que aprenda a amar a sus hermanos, a apreciar su caballerosidad, y para que sin perder Cataluña un hijo, lo ganara España. Xammar replicà que l’article publicat a La Nació Catalana no era delictiu i que, cas que ho fos, no l’havia escrit el director. Negà que existís cap crida a la sedició o a la rebel·lió, perquè l’article no feia cap esment a les armes i es limitava a fer-se ressò de la protesta dels diputats catalans contra la Justícia espanyola. Finalment, negà les hipotètiques injúries als funcionaris en general, perquè l’article es referia als enemics del règim republicà. En un insòlit gest, el president va interrompre i donà per finalitzat el judici, amb l’anunci que el tribunal sotmetria la sentència a deliberació. No havia passat mitja hora quan, també a porta tancada malgrat les protestes de l’advocat, es va llegir la sentència. Josep Aimà va ser condemnat a dos meses y un día de prisión mayor por excitación a la rebelión i a tres años, seis meses y un día de destierro a doscientos kilómetros de Barcelona, y al pago de una multa de quinientas pesetas, por injurias a una determinada clase de funcionarios. Quan el públic que era al carrer va ser informat de la sentència, es varen aixecar crits de protesta que foren reprimits amb una càrrega de les tropes a cavall.

Aquell festival no havia acabat. Dia 26 de juliol es va reprendre el judici contra Camil Bofill que s’havia suspès la setmana abans. Els incidents generats serien superiors als anteriors. El Partit Nacionalista Català havia convocat una concentració i, convidat, a un nodrit grup d’advocats catalans per tal que es fessin presents a la sala amb la toga posada, ja que novament s’havia decretat que el judici seria a porta tancada. Les forces policials a cavall protegien l’entrada a l’audiència i controlaven rigorosament l’entrada d’advocats i procuradors i posaven traves als periodistes. Les forces policials varen fer diverses càrregues i efectuaren algunes detencions, de manera singular la de Ramon Xammar, germà de l’advocat. Els passadissos estaven ocupats militarment. A la sala, la constitució del tribunal va generar noves irregularitats i greus incidents.

El processat, entrà a la sala amb la toga posada i va deixar constància que el fiscal estava desautoritzat, perquè era part interessada ja que un dels delictes que se li imputaven era per un escrit contra ell, com a membre dels funcionaris criticats. Així mateix, Bofill va renunciar a l’advocat d’ofici que li pretenia imposar el tribunal i notificà que el seu defensor era Xammar. El secretari tornà llegir les imputacions i el president va fer-se traduir els articles periodístics denunciats i les respostes de l’acusat. Xammar va aprofitar l’evidència per fer constar que romania palès que ni el president ni els magistrats entenien el català i, per tant, estaven invalidats per continuar amb un judici en que el processat, els testimonis i ell mateix utilitzaven el català, llengua dels articles a judici. Quan el president va cridar l’atenció de l’advocat, aquest recusà formalment la sala i persistí que el tribunal no podia continuar. Les rèpliques derivaren en un diàleg violent i el president imposà una multa de 250 pessetes a Josep Mª Xammar, el qual va expressar que era evident la persecució que patia i l’arbitrària conducta. El president va perdre els papers i ordenà la detenció de Xammar que, amb la toga posada, va ser detingut i tret de la sala per una parella de la guàrdia civil.

A continuació, el president ordenà que assumís la defensa l’advocat d’ofici, però l’acusat s’hi negà en rodó al·legant que disposaria de dos acusadors: el fiscal i un defensor imposat pel tribunal. El president perpetrà un nou abús judicial, ordenà que l’acusat també fos expulsat de la sala i l’acusà de desacatament. En solidaritat amb l’acusat i el seu advocat, el procurador anuncià que desistia i, quan intentava abandonar la sala, el president n’ordenà la detenció per impedir-ho, ja que d’haver sortit el judici s’hauria suspès novament.

Altres togats presents, coneixedors que en el Palau de Justícia hi havia el diputat Josep A. Trabal, el requeriren per fer sortir el procurador. Trabal entrà a la sala i el president ordenà la detenció del diputat. Aquest acredità la seva condició de representant de les corts republicanes i va anar al jutjat de guàrdia on denuncià al president de la sala i va deixar constància que havia estat colpejat per un oficial de la guàrdia civil.

Malgrat tots aquests aldarulls i les evidents irregularitats, el tribunal va continuar amb la vista de la causa. Cridat Aimà com a testimoni, es negà a respondre i posà en evidència no tenir l’assistència jurídica que requeria. El fiscal reiterà l’acusació i, malgrat la protesta del procurador per haver estat obligat a romandre a la sala i, fins i tot, de l’advocat d’ofici que denuncià que el tribunal havia negat la compareixença de dos testimonis, el tribunal condemnà Camil Bofill a tres mesos i un dia de presó. S’havia fet evident una persecució acarnissada contra el sobiranisme i una judicialització estrident de la política.

En sortir de l’Audiència Camil Bofill per ser retornat a la presó per la guàrdia civil, la gent que encara hi havia concentrada davant de l’edifici, intentà el seu alliberament que va ser impedit per noves càrregues policials. Aquell mateix dia, també es produïren dos intents d’incendi del Palau de Justícia. Les protestes no s’aturaven. Miquel Badia, comissari de la Generalitat, recollí informació dels fets, s’entrevistà amb els afectats (Aimà, Bofill i Xammar) i visità el president del tribunal a qui instà a deixar les detencions que havia ordenat sense efecte i a retirar l’escrit contra Xammar i el diputat Trabal. El president va dir que no podia fer res, ja eren a disposició judicial. Encara que el jutge de guàrdia els posà en llibertat tant a ells com a Ramon Xammar, germà de l’advocat, la persecució judicial no s’aturaria. Xammar, amb la seva ciència jurídica, havia posat en evidència la frivolitat i la parcialitat de la justícia espanyola, la qual es posà en el punt de mira.

Des de les detencions del mes de juny, la premsa informà puntualment dels esdeveniments i, molt especialment, dels incidents ocorreguts a les tres vistes. El mes de juliol, abans del primer judici, La Nació Catalana ja explicava a la primera pàgina la detenció de Bofill i d’Aimà. En lletres destacades al costat de la capçalera s’afirmava: aquesta justícia és una Celestina que es ven a qui a més la paga. El mes d’agost, també en portada, hi havia una carta editorial Als jutges i funcionaris autènticament catalans del Palau de Justícia. Tota la premsa catalana, fins i tot la menys catalanista, criticaven l’absolutisme judicial.

Acudits de burla del traspàs autonòmic i la frívola detenció de Trabal.

El bé negre i La campana de Gràcia (sort que vivim temps de llibertaat!) publicaven acudits de burla contra la justícia i deixaven clar que el traspàs de competències a la Generalitat era paper mullat. Malgrat les crítiques publicades, la maquinària repressiva no va recular gens. El mes d’agost va ser especialment laborable pels jutjats. Dia 8, es feien interrogatoris sobre els fets ocorreguts en el judici de dia 27 de juliol. Dia 12, el fiscal de premsa ordenà a la policia la retirada de La Nació Catalana que s’havia publicat aquell mateix dia. Dia 18, el jutjat requeria el nom de l’autor d’un article, amb l’avís que de no rebre resposta, es procediria de nou contra el director. Dia 24, el jutjat adreçava un ofici al conseller de governació per tal de saber el domicili del director de La Nació Catalana perquè los alguaciles no encuentran manera de entregarle una citación.

El procés Xammar i el final de La Nació Catalana

Les cròniques periodístiques desemmascararen la justícia espanyola

La causa judicial oberta a Josep Mª Xammar, derivada dels judicis contra La Nació Catalana, desembocà en la vista celebrada dia 10 de setembre, revetlla de la Diada, enmig d’una grandiosa expectació. Per no entrar en detalls, el fet essencial tornà a ser l’enfrontament de l’advocat quan recusà al tribunal per prohibir-li declarar en català. El president li imposà una multa de 250 pessetes que augmentà fins a 1.000 per la reiteració de les protestes de l’acusat. Enmig de l’escàndol i la cridòria del públic contra els magistrats, els mossos d’esquadra desallotjaren la sala on fins i tot hi va haver un ferit lleu de bala. Miquel Badia, cap dels serveis de la Generalitat, va entrar i ordenà detenir el fiscal a qui acusà dels desordres públics. L’enfrontament entre el poder polític i el judicial es feia evident de manera notòria, enmig de la satisfacció general de la multitud que s’hi havia concentrat.

Les cròniques publicades a tots els diaris (amb gran desplegament en el cas de La Vanguardia, El Diluvio, La Humanitat i El Día Gráfico) desemmascararen l’autoritarisme judicial. A més de la premsa, en general l’opinió pública se situà al costat de Xammar i contra el fiscal i el president del tribunal. El desenllaç, però, no va ser el que s’esperava. Lluny d’aprofitar la indignació popular contra la justícia espanyola, lluny d’aguditzar el conflicte entre les institucions i defensar amb coherència les competències en matèria judicial, el president Lluís Companys, no només no brindà suport a Badia, sinó que l’obligà a dimitir el càrrec.

Amb tot, dia 22 de setembre, lluny de rendir-se, La Nació Catalana publicà un sucós escrit que representa tot un exemple de dignitat. En un requadre en portada sota el títol Amb el vostre permís, es podia llegir: Senyor jutges i fiscals espanyols: Aneu-vos en! No veieu que el poble no us vol? (…) No ens vingueu ara amb que la justícia és cega ni que està personificada en vosaltres, perquè una justícia portada per l’odi mai podrà ser justa. (…) Aneu-vos-en! Catalunya no us vol! Marxeu d’una vegada i aneu a Espanya! El setmanari encara va anar més lluny i, al costat de la capçalera i ben destacat en negreta, en clara al·lusió al dimitit Miquel Badia, deia: Diumenge els nacionalistes homenatjarem l’home que fou destituït perquè volia netejar el «Palacio de Justicia». Com no podia ser d’altra manera, cinc dies després, dia 27 de setembre, la premsa informava que el jutjat n. 11 havia dictat nous processaments contra el setmanari.

Els esdeveniments es precipitaven al galop. No havien passat deu dies quan, dia 6 d’octubre a Barcelona, Companys (amb el suport, entre d’altres, de Miquel Badia i, amb un epígon a Felanitx de la mà de Pere Oliver i Domenge) proclamava l’Estat Català. L’endemà les forces d’ocupació espanyoles assaltaren la Generalitat i empresonaren el govern.

6 d’octubre de 1934. Companys proclama l’Estat Català
Dia 7 d’octubre l’exèrcit espanyol ocupa la Generalitat
El legítim govern de Catalunya empresonat

Entre moltes més conseqüències, el Partit Nacionalista Català fou suspès i La Nació Catalana va ser clausurada, encara que dia 14 d’abril de 1937, en commemoració de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el mateix dia de 1931, publicà un exemplar extraordinari en ple conflicte bèl·lic derivat de l’aixecament feixista-militar de l’exèrcit espanyol. Amb la victòria franquista, ja instaurada la més llarga dictadura militar de l’Europa contemporània, dia 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys va ser afusellat. El president de la Generalitat que, quan accedí al càrrec, havia cridat Per la República i per Catalunya!, just abans de l’afusellament es limità a cridar Per Catalunya! El seu nou crit, ras i curt, clar i català, esdevenia gairebé un testament que llegava el seu testimoni a les noves generacions: amb Espanya, tant amb les esquerres com amb les dretes, no hi havia res a fer. Companys havia descobert massa tard allò que havia presagiat Francesc Macià, el seu predecessor, quan va dir allò de Monarquia? República? Catalunya!

La història alliçona. N’aprendrem qualque dia?

NOTES:

1 Creada l’any 1895, l’Associació Popular Regionalista era una branca juvenil de la Unió Catalanista. Inicialment, publicà Lo Regionalista fins que, l’any 1898, passà a denominar-se Associació Popular Catalanista (APC) i també canvià el nom del setmanari per La Nació Catalana

2 Durant aquest període de suspensió, l’APC publicà La Davantera

3 Va ser un dels fundadors de la Unió Catalanista i presidí l’Ateneu Barcelonès

4 Entre 1915 i 1917, també de la mà de la Unió Catalanista i amb el referent de La Nació Catalana, es va publicar La Nació, amb l’activa participació de Pere Oliver i Domenge

5 Etimologia: del ll. vernacŭlus, -a, -um ‘relatiu als esclaus nascuts a casa; indígena, autòcton’, der. de verna ‘esclau nascut a casa de l’amo’, d’on ‘indígena’ Font: GDLC

6 Lluny de condemnar l’assalt, el govern espanyol va tancar el Cu-cut! i impulsà la repressiva Ley de Jurisdicciones, orientada a castigar qualsevol intent d’enaltir la nació catalana i els seus símbols, senyera inclosa

7 Entre els principals dirigents del partit, al costat de Ramon Arrufat, Francesc Mª Masferrer i Josep Mª Xammar, cal destacar el menorquí Josep de Calasanç Serra i Ràfols (pare dels reconeguts Eva, Blanca i Josep Cala)

8 Pren llum de Na Pintora!: es diu per recomanar que es prengui exemple del que ha passat a algú i que pot passar-nos a nosaltres (Diccionari Alcover-Moll)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA VILA AGERMANADA

Deixa un comentari

DOS ACTES REEIXITS SOBRE LA GERMANIA

Anit passada, 18 de setembre de 2022, a la Casa de Cultura de la Vila, varen fer-se dues presentacions que s’afegeixen al conjunt d’activitats que Felanitx ha dedicat a la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca.

En primer lloc, es procedí a la signatura del conveni de cessió d’una pintura que recrea la imatge de Joanot Colom, Instador del Bé Comú i fill predilecte de Felanitx, entre el batle, Jaume Monserrat, i l’autor de l’obra, l’historiador Guillem Morro.

https://www.youtube.com/watch?v=r95epjD57Bw&t=10s

El batle, Jaume Montserrat, i l’autor, Guillem Morro, signen la cessió

Tot seguit, per iniciativa del col·lectiu Felanitx per la Igualtat, es va emetre la projecció del documental El crit de les dones, amb guió, dramatúrgia, realització i direcció d’Antoni Mª Thomàs, amb les intervencions de l’autor i d’Apol·lònia Serra, una de les sis actrius que encarnen sis històries colpidores1.

Lurdes Fiol (FxI) fa la presentació
Amb Joanot Colom, Felanitx per la Igualtat hauria fet la Tretzena

FELANITX, PRIMER POBLE AGERMANAT

Cal tenir present que Felanitx va ser el primer municipi en adherir-se a la crida feta per la Comissió Cívica Germania 500. Amb el compromís de l’aclaparadora majoria dels grups polítics, dia 18 de gener de 2021, el consistori va adoptar un conjunt d’acords que, d’aleshores ençà, manté en curs exitós de realització.

Dia 7 de febrer, el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament popular, tal com varen fer tots els municipis de Mallorca (amb epígons a València i a Girona) a Felanitx, amb les precaucions forçades per la pandèmia, es va llegir el manifest.

Mesos després, el novembre de 2021, Melanie Mesquida, la regidora de Cultura, presentava un cicle cultural monogràfic dedicat a la Germania sota el títol Felanitx fa memòria.


El primer acte del cicle va ser l’estrena del documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez, sota els auspicis de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. L’èxit de la convocatòria va obligar a fer dues sessions, amb la casa de cultura estibada de públic.

Pere Sánchez presenta el documental

La segona activitat del cicle va ser l’exposició La germania i les revoles que la precediren, amb visita guiada de l’historiador i autor de les pintures, Guillem Morro.


El cicle va continuar amb les conferències d’Albert Cassanyes, Margalida Obrador, Bartomeu Mestre i Margalida Bernat.

Albert Cassanyes
Margalida Obrador i Bartomeu Mestre
Margalida Bernat

El mes d’abril es va fer efectiva la declaració de Joanot Colom com a fill predilecte de la Vila i, en un acte públic, en presència de la pràctica totalitat dels regidors, de Bàrbara Sagrera del setmanari Felanitx i l’historiador Ramon Rosselló, es presentà el retrat que en va fer Miquel Sebastià Llambies per penjar a la galeria de la Sala.

Ara per ara, de tots els compromisos acordats per l’Ajuntament el mes de gener de 2021, només roman pendent de gestió i execució instal·lar en un lloc emblemàtic del poble, possiblement la plaça Pax (anomenada altre temps de Joanot Colom), una escultura del felanitxer Jaume Mir que representi l’Instador del Poble i del Bé Comú. Serà la culminació d’una commemoració que ha estat motiu de satisfacció i orgull. Efectivament, en relació a la Germania de Mallorca, Felanitx ha sabut estar a l’alçada i ha demostrat que té memòria i sap fer justícia.

Visca Felanitx! Visca la Germania!

 

MÉS IL·LUSTRACIONS

NOTES:

1 Transcric la presentació que vaig fer del documental EL CRIT DE LES DONES:

Ja han passat dos anys bons d’ençà de la constitució d’una comissió cívica, orientada a commemorar els 500 anys de la Germania de Mallorca, amb l’objectiu de difondre el coneixement d’un dels episodis més transcendentals de la nostra història i, això no obstant, tan poc explicat a les nostres escoles. Com a primera feina, elaboràrem una ambiciosa programació: taules rodones, conferències, llibres, exposicions, documentals, itineraris per Palma i per la Part Forana, una rapsòdia musical… Entre d’altres propostes, recordàrem que l’any 1995, Antoni Mª Thomàs va estrenar al Principal, amb el grup Lluna de Teatre, Joanot Colom, de Llorenç Moià, obra que anys després reposaria el grup Magisteri Teatre, dirigit pel felanitxer Antoni Artigues Claret que va morir fa quatre anys. D’immediat, contactàrem amb Antoni Mª per veure si seria possible tornar escenificar l’obra. Les circumstàncies no ho varen fer possible, ateses les precarietats derivades d’uns pressuposts que no prioritzen la Cultura com el principal valor per fonamentar la identitat dels pobles i potenciar el seu progrés.

Tot i això, malgrat no haver pogut recobrar l’obra de Llorenç Moià, hi haurem sortit guanyant, perquè Antoni Mª no va voler romandre al marge de la commemoració i va assumir un projecte nou, ric i reparador: donar veu a les dones del temps de la Germania. Hem de posar en relleu que, com a totes les guerres, les dones són sempre les grans víctimes; doblement víctimes, si tenim present que a banda de patir les conseqüències directes dels conflictes com tothom, quan es deixen de moure les armes, les dones, molt sovint endolades, són les que lideren la represa, les que han de recobrar l’harmonia familiar i treballar per tal de refer la pau social, en una dolorosa caminada cap a la normalitat per damunt de terres fetes rius de sang i de llàgrimes.

El crit de les dones, aquest treball cinematogràfic del qual Antoni Mª Thomàs, amb la seva reconeguda trajectòria, és l’autor, com a guionista, dramaturg, realitzador i director constitueix una queixa desesperada, un clam, un gemec, un plany obert als vuit vents del món i a la roda del temps. En sis històries personals, cinc agermanades i una mascarada són encarnades en sis actrius que, tot i la dificultat d’evitar caure en l’histrionisme arrossegades per un text estremidor, amb punts àlgids de pell de gallina, broden els personatges a nivell d’excel·lència. Estic convençut que les sis dones representades en aquestes sis històries validarien els sis testimonis. En conjunt, més enllà dels sis exemples, l’autor glosa la peripècia de les dones mentre enalteix els valors d’aquella revolta que, ni més ni menys, pretenia assolir la igualtat, la llibertat i la germania. Fixau-vos bé: egalité, liberté et fraternité… dos-cents setanta anys abans de la Revolució Francesa.

Vull felicitar Felanitx per la Igualtat, aquest col·lectiu de gent justa i noble, per haver tengut la iniciativa de posar a l’abast del nostre poble aquest documental i, més encara, per haver-me lliurat la confiança de dir-ne dues paraules. Agrair, també, a l’Ajuntament que n’hagi assumit el patrocini, emmarcat dins dels actes que la Vila, sota el títol Felanitx té memòria, ha dedicat enguany a la commemoració del mig mil·lenni d’aquell aixecament popular que, al crit vigent de Pac qui deu! Mori el mal govern! va revoltar-se contra els abusos de la monarquia, contra la corrupció i contra l’espoliació fiscal. És cert que, després de poc més de dos anys, la Germania va ser esclafada per l’exèrcit imperial de Carles V que va iniciar una sàdica repressió de la qual n’és mostra emblemàtica l’esquarterament de Joanot Colom, però de la que les dones tampoc no se’n feren escàpoles. Tot i això, avui i sempre, aquella revolta popular constitueix un acte de dignitat en defensa dels drets de les persones i dels pobles. Pau, Justícia i Germania!

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

UNA EFAKIANA DE RONYÓ CLOS

Deixa un comentari

…però el cant, si t’arriba.

pren-lo com un bes!

A Margalida Joan Isaac

Aquesta setmana passada, concretament dia 15 de setembre de 2022, s’ha jubilat Margalida Solivellas Lladó, després de 36 anys com a corresponsal de TV3 a les Illes Balears i Pitiüses. El comiat ha estat rebut amb mostres d’agraïment i de significatives valoracions per la bona feina feta. Entre moltes d’altres manifestacions, el glosador Mateu Xurí li dedicà aquesta dècima:

Amb la veu, emocionada,

del teu final, Margalida,

ens mostres tota una vida,

detalladament contada.

36 anys a l’alçada

dels somnis que volem dur.

Et jubiles, i és segur

que gaudir et serà permès,

però en veure TV3

seguirem pensant en tu.

Vull afegir-me a la llarga llista de persones agraïdes que han volgut fer un reconeixement públic a la periodista jubilada. Vull fer-ho, a partir d’alguns dels meus amarcords, com una evocació personal per definir a la meva Margalida Solivelles, convençut que n’hi ha moltes més, segons la perspectiva de la gentada que hi ha tengut relació i estima.

Una història desconeguda: la periodista que mostrà cara

La primeria dels anys 90 del segle passat, un conjunt d’esdeveniments propiciaren l’inici d’una llarga i costosa lluita sindical a la Caixa de les Balears Sa Nostra (1882-2009). La publicació d’uns opuscles de denúncia contra la desfilada per l’entitat de tots els escàndols del PP (Brokerval, Bon Sosec, Calviagate, Fundació Illes Balears…) va derivar en una irracional demanda del Consell d’Administració contra el sindicat.

La direcció va impulsar un gabinet de premsa inquisitorial que no amagava l’objectiu de «guanyar la guerra de la comunicació» contra la representació laboral. Els lacais visitaren els diaris, amb amenaces subtils a retirar publicitat. Als domicilis dels membres més destacats del sindicat denunciat, en horari laboral, es presentaren uns taxadors per intimidar i atemorir les parelles dels denunciats a qui, sense cap escrúpol, els informaven que aviat se’ls embargaria el seu habitatge. Tot plegat, ni la demanda (ep, de 100 milions de pessetes de 1995!), ni els intents de silenciar els fets a la premsa, ni les amenaces d’expropiació varen tenir l’èxit que pretenia un Consell d’Administració polititzat, amb el president Joan Forcades (també president de la Junta Electoral del PP) al capdavant i un colla d’amendic i totmhobec, a l’entorn d’una Junta de Patrons reaccionària que havia abandonat els principis humanistes de l’entitat, fundada a finals del s. XIX pels republicans federals.

La persecució i les amenaces animaren els representants laborals a crear un Comitè de Defensa per a la Llibertat d’Expressió i Sindical que, en un tres-i-no-res, va arreplegar més de vint mil signatures de suport i va capgirar com un calcetí la criminalització dels treballadors que rebotà a la cara dels repressors. Tot i la feina bruta dels lacais del gabinet de comunicació, la pressió sobre la premsa no va reeixir. Els escàndols eren tan evidents que, excepte El Mundo, tant el Diario de Mallorca com Última Hora, conferiren generosos espais als representants laborals on s’explicaren els fets i s’assenyalaren els responsables. També, en els dos darrers diaris esmentats, el Comitè de Defensa publicà setmanalment les llistes de persones i entitats que se solidaritzaven amb el sindicat demandat. Una de les sorpreses va ser veure com, a una de les primeres relacions, apareixia del nom de Margalida Solivellas. No era (no ho és encara ara) veure com un periodista en actiu es comprometia en públic brindant suport a una reivindicació. Aquella va ser, per a mi, una demostració clara del compromís cívic de la corresponsal de TV3, amb qui no tenia cap relació personal i just la coneixia com a espectador de les seves cròniques televisives. La mobilització popular va ser un èxit. Tots els partits polítics (excepte el PP, naturalment) es posicionaren al costat dels representants laborals i contra l’abús empresarial del Consell d’Administració. No havien passat cinc mesos de la demanda quan, el mes de març de 1996, l’Assemblea General de Sa Nostra forçava la dimissió del seu President i la retirada de la demanda interposada. L’equip sindical d’Unió Obrera Balear s’enfortí i, durant més de tres dècades, ha estat la força hegemònica en el seu àmbit d’actuació.

Han passat més de 25 anys d’aquella acció sindical, però sempre he valorat els suports que determinaren l’objectiu del títol dels opuscles demandats: el redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears. De totes les solidaritats que ens arribaren, la de Margalida Solivelles, ocuparà sempre un lloc dins de la meva memòria agraïda. No era el nom més popular, ni el més rellevant de quanta gent es va adherir al Comitè de Defensa, però per la singular significació que representà va ser un dels que més impacte va suposar. Vaig veure ben clar que Margalida Solivellas era una efakiana de ronyó clos (de pedra picada si ho voleu més entenedor), perquè feia efectiva aquella frase contundent de Guillem d’Efak: La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit!

Margalida Solivellas amb els germans Capellà, Bartomeu Mestre i Glòria Fortesa-Rei

Puc dir que, d’ençà del seu gest, vaig entrunyellar amb ella una amistat d’acer inoxidable. El 2019, arran de la publicació de Blues amb dones, vaig tenir la gosadia de demanar-li que fes de padrina jove del llibre. I així ho va fer, per partida doble, a Palma (amb la prologuista Carme Vidal) i a Barcelona (amb les també efakianes Laura Borràs, Teresa Clota i Mercè Lorente).

Presentació a Barcelona

Sis espipellades de la seva feina

Especialment a partir de la meva jubilació, he tengut ocasió de col·laborar en la confecció d’algunes notícies que han merescut l’interès de TV3. Ni que sigui a tall d’exemple, amb mitja dotzena d’espipellades, crec que s’ho paga repassar-ne algunes de les compartides, en més d’un cas amb el rerefons de Guillem d’Efak.

Dia 11 de gener de 2010, TV3 (IB3, no n’ha parlat mai) es feia ressò de la reedició de La Nostra Terra: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/154873081212355/

El novembre de 2010, informava de la presentació a Palma de la segona edició de la Balada d’en Guillem d’Efak, https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/163742146992115

El 15 de febrer de 2015, el dia que feia 20 anys de la mort de Guillem d’Efak, TV3 va fer aquest reportatge de l’escenificació a l’Auditori de Manacor del Siau qui sou! https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-migdia/Concert-homenatge-Guillem-dEfak/video/5468674/?fbclid=IwAR1x70y2ezOycJ2UDyHiy01jySYushaWbPaP6uzzgpOBqoz4ebLJTms0IRI

Després de l’extensa informació a l’entorn del Tricentenari, programat a Catalunya l’any 2014, amb exclusió injusta i intencionada del paper dels eivissencs i mallorquins (els qui més aportàrem en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona) i del fet que aquella guerra no va acabar fins que no va caure el Regne de Mallorca el juliol de 1715, el mes de març del 2015 Margalida Solivelles va enllestir una breu notícia reparadora: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

L’any 2018, Margalida Solivellas, sempre conscient que cal denunciar la saturació turística i reclamar l’aplicació de polítiques adequades, amb l’objectiu d’evitar la degradació creixent del territori, va elaborar una doble informació, concretada en dues cales emblemàtiques (una de Mallorca i l’altra de Menorca), que quatre anys després s’ham vist absolutament desbordades. Va ser de Macarella a Cala Varques: https://www.youtube.com/watch?v=0XfF8dl3qpg

i de Cala Varques a Macarella: https://www.youtube.com/watch?v=KUxmr40XoIk&t=25s

Podria afegir molts d’altres exemples de la impagable feina, sempre en català, de Margalida Solivellas en defensa de la llengua, la cultura i el territori. En tot cas, s’ho paga revisar les sis espipellades dels enllaços, perquè són una mostra prou representativa que la fan creditora del reconeixement de les institucions públiques i de les entitats culturals del país. Esperem que estiguin a l’alçada.

Enhorabona i gràcies per tant, Margalida! Han estat 36 anys prou fecunds. Ara toca un merescut jubileu i una bona navegació cap a Ítaca. Bona ruta, llarga vida i bona sort!

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -4-

Deixa un comentari

Segona estada a Madrid (1845-1846)

Com vàrem explicar, un dels primers objectius de Quadrado en arribar a Madrid l’estiu de 1842 va ser seduir Balmes. Li va escriure, li va enviar els toms de Frutos de la Prensa, on havia incorporat articles del vigatà i, finalment, va aconseguir trobar-se amb ell i obtenir-ne la confiança per publicar articles a El católico. En el moment de la coneixença, Jaume Balmes, amb el patrocini del Marquès de Viluma, ja preparava una creuada en defensa del matrimoni d’Isabel II amb Carles de Borbó, pretenent del tron, per acabar amb els aixecaments carlistes i cimentar la unitat d’Espanya.

Amb aquest objectiu, des del febrer de 1843, Balmes impulsà el setmanari El Pensamiento de la Nación, acollit amb èxit amb una tirada inicial de 1.000 exemplars que s’amplià fins a 2.250. Els carlins veren amb bons ulls la campanya a favor d’aquell matrimoni, però els isabelins no compartien la idea. Va ser així com Balmes va trobar convenient crear una altra publicació orientada a convèncer als partidaris de la reina. Ja feia un any i mig que Quadrado havia abandonat Madrid i s’havia incorporat a l’Arxiu de Palma, però Balmes pensava que era un bon candidat a dirigir el nou diari i dia 24 de gener de 1845, el va sondejar: Desearía que usted me contestase a la siguiente pregunta: ¿Está decidido irrevocablemente a no venir a Madrid? Y en caso de que esta resolución no exista o no sea irrevocable, ¿qué condiciones desearía usted para el caso que usted quisiese trabajar en un periódico diario?

Quasi dos mesos després, dia 13 de març de 1845, Balmes replica la resposta esquiva de Quadrado i li proposa una prova: Recibí su grata de usted, y me hago cargo de los motivos para no venir a Madrid; sin embargo, bien penetrado de lo muy útil que sería usted aquí y de que puede usted hacer un ensayo sin ningún compromiso, me atrevo a rogarle, y en esto procedo de acuerdo con personas respetables, que haga usted un viaje a Madrid. Todos los gastos del viaje le serán reintegrados; y si usted gusta de permanecer en esta dos o tres meses, lo hace; si no, se vuelve. (…) En fin, hágase usted la cuenta que repite una salida como la de Aragón, nada más1. De todos modos, desearía la contestación tan pronto como sea posible.

Novament, dia 29 de març, Balmes insisteix i detalla la feina i les condicions: Ahora, como amigo, voy a decirle a usted lo que hay. Se funda un periódico que sostenga diariamente las doctrinas que El Pensamiento ha defendido semanalmente y que continuará defendiendo. Mis ocupaciones particulares y otras causas han hecho que yo no me encargue del nuevo periódico como muchos pretendían. Yo he indicado a usted como la persona más aventajada que conozco para sostener con lustre y profunda convicción las sanas doctrinas. Los compañeros que usted tendrá son recomendables. Uno es Lafuente, literato, actual substituto de teología en la universidad de Madrid; otro, García de los Santos, joven apreciable que me ha hecho en El Pensamiento algunos extractos; otro no se si será, para algunos artículos, Vicente Carabantes; y, en fin, si entra algún otro, se procurará que sean personas como usted merece tener por compañeros2. Los sujetos a quienes he aludido le aseguran a usted desde luego el gasto del viaje, y 16.000 reales para un año; y esto aunque por cualquier causa no durase el periódico más que un mes3. Son personas que, si yo las nombrase, le inspirarían a usted plena confianza. Las relaciones que usted adquirirá son excelentes, y si el periódico prospera, no dudo que no habrá mezquindad en la dotación. Yo deseo que usted venga; pero desearía también que la renuncia del destino esperase usted a hacerla para cuando ya estuviese en Madrid. En una palabra: creo que le ha de ser ventajoso a usted el venir; pero deseo el acierto con un ardor tal, que no me atrevo a tomarme tanta libertad como usted me da. Yo le he comunicado a usted el estado del negocio; usted es quien ha de resolver, no yo. No tendrá usted otra ocupación que la dicha. Hasta estoy procurando a ver si podía usted vivir en casa del administrador de El Pensamiento, que lo será también del nuevo periódico. Es persona muy religiosa y fina. No tiene más que madre algo anciana y su mujer sin hijos. Esto en caso de gustarle a usted, ya en cuanto al gasto, ya con respecto a lo demás. Lo he pensado con la idea de quitarle a usted de casas de huéspedes, gastando tal vez lo mismo o menos. Usted se convencerá de mis buenos deseos; mucha satisfacción será para mi si se cuida usted de traerme la respuesta en persona. De todos modos, conviene prontitud en la resolución definitiva, y con la ejecución si usted se decide. Espero cuando menos contestación a vuelta de correo. Le advierto a usted que pienso marcharme pronto a París; y que gustaría mucho de que no fuesen solos tres o cuatro días los que tuviese el gusto de pasear con usted. El cuarto de administración y redacción esta ya tomado; las mesas preparadas; vea usted si conviene que se sepa pronto en que se queda. Espero el momento de abrazarle.

El mes següent, dia 22 d’abril de 1845, Balmes no accepta l’argument de Quadrado i persisteix en reforçar la proposta, amb 10.000 reals més: He recibido la de usted del 11, que, hablando francamente, ha desconcertado el plan. Usted no ha querido disgustar a su señora madre, lo que siempre es muy laudable. En toda la carta de usted no he encontrado otra razón valedera que las lágrimas de su señora madre, y está razón es muy fuerte. Sin embargo, después de haber conferenciado con los consabidos señores, manifestándoles yo que el vacío de usted difícilmente se llenaría, han insistido en que yo le escribiese a usted de nuevo. Quizás sea ya demasiado, y desde luego le pido a usted indulgencia por tanta libertad. Me han dicho que si quiere usted venir se le darán a usted 26.000 reales al año; y que esto lo tiene usted seguro por un año, aunque el periódico no durara tanto. Si su señora madre de usted quisiese consentir en separarse de usted por una temporada, espero que su permanencia de usted en Madrid no sería inútil. Las relaciones que usted adquiriría el mismo mismísimo día de su llegada son las mejores que se pueden desear. Nada más tengo que añadir. Si usted se resuelve, escriba usted al señor don Santiago de Tejada, calle de Fuencarral, numero 55, cuarto principal; el le presentará inmediatamente a los demás señores. Ya tenía usted preparada una buena habitación en casa del administrador. Yo salgo para París el día 26; conque es imposible que me vea usted aquí. Si algo tiene usted que mandarme diríjase usted: M. Llord, rue Neuve St. Roch, 8, París. Sería bueno que a vuelta de correo, si es posible, diese usted contestación al señor don Santiago de Tejada.

La tenacitat de Balmes, finalment, va obtenir el resultat que desitjava i, des de París, dia 19 de maig, escrivia a Quadrado una llarga carta on li confiava la preparació del prospecte propagandístic, amb indicacions molt clares del que ell volia quant al contingut (rigor i concisió) i quant a la independència que calia establir entre el nou diari i El Pensamiento de la Nación: Mi estimado amigo: Al fin se ha resuelto usted; mucho me alegro. No dudo que habrá sido un sacrificio pero esta es la condición de ciertos hombres; se deben a la sociedad. Le auguro a usted un éxito muy brillante; y tanto mayor cuanto mayor veo su desconfianza, hija de la modestia. Solo los hombres que no comprenden lo que van a hacer encuentran fácil lo difícil. Y difícil es su tarea de usted, no lo niego: si no hubiera sido una cosa difícil no hubiera sido usted tan importunado. Sostener los buenos principios en toda su pureza, quitándoles la dureza que los hombres con sus errores y pasiones hayan querido darles en la aplicación; acomodarse al espíritu del siglo sin desviarse un ápice de los eternos principios de la moral, ni de cuanto nos ensena y prescribe la Religión católica; conservar en lo posible lo antiguo sin desdeñar demasiado lo nuevo; fijar el punto en que se hayan de estrechar la mano las instituciones de los tiempos anteriores con las del siglo XIX; determinar el desarrollo que se haya de consentir al elemento popular, para que no dañe a la unidad y fuerza de la monarquía; señalar los medios con que se hayan de buscar en la sociedad los elementos que encierra de gobierno para hacerlos subir cual fecundante savia hasta las regiones del poder; en una palabra, formular un sistema verdaderamente nacional, que por medio de transacciones amplias y equitativas lo concilie todo acabando para siempre con las reacciones y las revoluciones: he aquí una tarea bien difícil; y este, sin embargo, es el objeto del periódico que usted va a dirigir.

Ya estoy esperando con ansia el prospecto que, como cosa de usted, no puede menos de ser brillante. Alguno he oído que no quisiera en usted tanta poesía; pero a mi la poesía me gusta en todo, porque entiendo por ella la oportuna exuberancia del sentimiento y de la imaginación, que pinta, embellece, suaviza y encanta, dando a las ideas colorido, a los sistemas un magnifico ropaje, al estilo, animación, gracia, nervio, elocuencia. Además, que la poesía no esta reñida con la severidad rigurosa de la lógica, con la exacta observación de los hechos, con la expresión fiel de la verdad, y, sobre todo, con aquella brevedad y concisión que, sin tocar en lo obscuro, despide los argumentos como flechas que atraviesan, y cubre al que la emplea con un escudo impenetrable: Ferrum et triplex. No falta quien piense, y entre ellos el señor Tejada, que conviene decir en el prospecto mismo que se sostendrán diariamente las mismas doctrinas que El Pensamiento de la Nación ha expuesto semanalmente. Yo tengo mis dudas sobre la necesidad y hasta conveniencia de decir esto en el prospecto. Con esto se hará un honor a mi periódico, pero es necesario huir de afectaciones. Yo no tengo derecho a oponerme a esta memoria; pero si mi parecer se siguiese, no lo haría. Comenzaría el prospecto haciendo notar el punto de lasitud y postración a que han llegado todos los periódicos políticos en España; la visible descomposición de que ofrecen síntomas todos ellos; la necesidad de una bandera a que puedan acogerse todos los hombres de todos los partidos, sin que se les obligue a pasar por las horcas carlinas, y de constituir el poder publico sobre una base verdaderamente nacional, en que entren todos los españoles, apiñándose todos alrededor del trono, y de acabar para siempre, por medio de transacciones prudentes, las divisiones que han producido discordias y guerras, y que a la sazón producen aun desvío y alejamiento; continuaría con unas cuantas indicaciones generales sobre las leyes antiguas de España, y la conveniencia de hacerlas revivir con las reformas correspondientes; no olvidaría la veneranda religión de nuestros padres, y la urgencia de atender debidamente a la manutención del culto y clero; mezclaría algunas palabras de orden, de paz, de unión, de medios legales, abominando de todo pensamiento de guerra civil, de recursos violentos, etc., etc., ofrecería amenizar el periódico, pero protestando contra esa amenidad inmoral y asquerosa, que consiste en destruir con folletines infames las buenas impresiones que se hayan podido causar con los artículos de fondo; haría sentir en el estilo, en el tono y en el fondo de las ideas, que el periódico estará a la altura del siglo, sin perder nada de su severidad moral y religiosa; y acabaría con cuatro de aquellas palabras que ribetean, por decirlo así, un escrito, y no le dejan que acabe frío y desmayado.

Esto haría, y esto no dudo que lo hará usted y con creces. Me parece que aunque está usted en relaciones con una empresa y con un círculo político, el periódico no debe sonar como tal en el prospecto. Un prospecto no ha de ser un manifiesto de un partido. Además, hay cosas buenas para sabidas, mas no para dichas. Hay cosas que son públicas, y que, sin embargo, no se reconocen jamas explícitamente. En mi concepto, con esto no ganaría autoridad el periódico, pues lo que es sus relaciones con ciertos hombres nadie las ignoraría, y perdería en libertad para ciertas indicaciones, para ciertas noticias, para ciertas maniobras de estrategia periodística, en que no conviene que se corra enteramente el velo, bastando que se levante una punta de él. Todo lo que fuera indicar en un prospecto actos de gobierno, disensiones en el consejo de S. M., ni aun aludir a hombres públicos determinados, me parece altamente impropio sobre inconducente. Esta es mi opinión; usted tomará de ella lo que considere oportuno. Por lo demás, aliento y brío: fuerza de convicción, lealtad de sentimientos, sinceridad de palabra, inspirarse en las conversaciones con toda clase de hombres, sin constituirse dependiente de ninguno; pensar por sí, escribir por sí, no decir jamás sino lo que se piensa, jamás una palabra contra lo que se piensa, por ningún motivo, por ninguna consideración, bajo ningún pretexto; unir a la moderación y a la modestia aquella justa firmeza que en ciertas cosas dice un no que nadie puede hacer que sea un si; estas son las circunstancias que deben reunirse en quien escriba para el público.

El hombre en todas las posiciones es independiente, cuando sabe serlo. Tiene usted la fortuna de tratar con hombres concienzudos y caballerosos, que respetarán siempre en usted la delicadeza que le distingue; jamás los encontrará usted sordos a los consejos de la razón, de la prudencia y del honor. Jamás se encontrará usted en la necesidad de hacer respetar la independencia del escritor, porque esta independencia la respetarán ellos sin que usted lo exija. Yo he estado en mucha relación con ellos, y le aseguro a usted que tenían noticia de mis artículos, cuando la tenían los demás suscriptores; y un punto grave he llegado a tratar, a pesar de que un voto, para mi muy respetable, opinaba que no era oportuno. Creo que la estancia de Madrid le será a usted muy grata; espero que con ella prestará usted un servicio a la patria, y que por este medio se le abrirá a usted el brillante porvenir a que puede aspirar, por los dones con que Dios le ha enriquecido. No puedo decirle a usted cuando nos veremos: es probable que tardemos un poco todavía. Pero en Madrid, como fuera, ya sabe usted que tiene un apasionado amigo y servidor. Disimule usted mi locuacidad, que por cierto ya es demasiada; dispénseme la tardanza en contestar, pues lo he hecho con la idea de encontrar a usted ya en Madrid con la mía; y mande de su afmo. s. s., q. b. s. m.

Quadrado, ja instal·lat a Madrid, dia 9 de juny demanà a la Diputació autorització per absentar-se tres mesos. La resposta fou favorable, amb la condició de posar un substitut4. Finalment, dia 16 de juliol de 1845, El Conciliador publicava el primer exemplar5. Els continguts eren gairebé idèntics a El pensamiento de la Nación encara que adreçats als partits isabelins. Per més que l’objectiu de Balmes era aconseguir el matrimoni de la reina amb Carles de Borbó, El Conciliador no va tocar el tema durant els tres primers mesos, a plena consciència que els isabelins no volien aquella unió i Quadrado els havia de fer canviar d’opinió o tombar el coll. Tanmateix, El Español dia 28 de juny ja havia desemmascarat el vertader objectiu: Debe comenzar desde 1 de julio un nuevo diario destinado a abogar por la boda de nuestra reina con el hijo de D. Carlos. Se titula El Conciliador6.

Jaume Balmes i Urpià (1810-1848) aquarel·la de Francesc Fonollosa

Quadrado, l’hereu de Balmes? I un be negre!

e haja’n consciència qui ho ha afollat

De manera gairebé unànime, els historiadors han assumit com a cert el relat de Quadrado sobre la relació que va mantenir amb Balmes, de qui es proclamava fill i hereu ideològic. Una pretensió més de les seves, escampada i estampada al fals fil de la història. Balmes, com veurem a continuació, posà en solfa la valoració primigènia de Quadrado. Només cal llegir la correspondència del vigatà per desmentir l’atribuïda simbiosi. Quadrado no va estar a l’alçada del que pretenia Balmes i, aquest, va romandre decebut i escalivat.

La vida de la publicació va ser efímera; no va durar ni cinc mesos. De fet, mai no va prendre volada i era una mort anunciada. Va ser un fracàs que Balmes va intentar evitar. El mes d’octubre, insatisfet amb els resultats, intentà un cop de timó i, des de Barcelona, contractà al jove advocat i economista Joan Illas i Vidal (1819-1876), redactor dels periòdics conservadors (El Imparcial, El Fomento, El Ancora i El Vapor), i l’envià a Madrid per donar una injecció de vida que no serví de res. Illas informà Balmes que Quadrado estava amargat i, sense fe en el projecte, no hi havia la més mínima esperança de redreçar la publicació. Efectivament, el mes d’octubre, en carta a Tomàs Aguiló, Quadrado ho reconeixia: Nuestro periódico está en dieta, es decir bajo el régimen más estricto de economías. Tenemos setecientos subscriptores que no bastan para cubrir la tercera parte de gastos.

Dia 17 de novembre, des de Barcelona, Balmes respon al patrocinador del projecte, el marquès de Viluma, que l’havia avisat del fiasco que s’acostava: Según veo por la grata de usted, El Conciliador se muere; es sensible, porque sobre la pérdida económica hay una pérdida política. Balmes es mostra decebut, però resignat. Admet que es brindi una via de sortida a Quadrado (tot i que li vol fer «algunas indicaciones») i considera que s’ha de ser molt lacònic en anunciar el final de la publicació: Si, agotados todos los medios, El Conciliador muere, no creo que haya ninguna retirada honrosa: el público sabrá lo que ha sucedido, o por mejor decir, lo sabe ya. Creo que lo único que se podrá decir es que cesa. Comprendo el interés que ustedes se toman por Quadrado; es justo. Si quiere escribir en El Pensamiento, no tengo inconveniente: el honra lo que toca. Pero antes de comenzar deseo que me escriba para ponerse de acuerdo: yo en tal caso me tomaría la libertad de hacerle algunas indicaciones

Cuando muera El Conciliador no hay necesidad de mentar a Quadrado para nada: esto podría herirle; y, además, si escribe en El Pensamiento, el publico lo verá por la firma. Repito que la formula mejor sería: «El Conciliador cesa.» Nada más: cuanto se añada, si no es dañoso, será inútil; y, según como se hiciese, podría tener sus puntos de ridículo.

No havia passat un mes d’ençà de l’auguri quan, dia 9 de desembre de 1845, El Conciliador publicà el darrer número. L’endemà, ignorant encara Balmes de la mort del diari, escrivia des de Barcelona a Quadrado a qui, subtilment, recomanava tornar a l’arxiu a Mallorca: Siempre quiero hacerme la ilusión de que El Conciliador no morirá; es tanto más sensible su desaparición cuanto se hace más interesante cada día por su mérito y es más necesario para su objeto. No le aconsejo a usted que renuncie lo de Mallorca; mejor estaría usted en Madrid pero ya ve usted lo que la política da de sí; usted es demasiado previsor. Desde Mallorca puede usted cooperar al lustre de El Pensamiento de la Nación; los trabajos de usted también son interesantes aunque lleven ocho días de fecha.

La Flaca l’any 1870 encara feia befa del carlisme amb sotana

El conciliador no havia durat ni cinc mesos. Balmes, a la correspondència privada, no ocultarà la decepció. L’estratègia de crear dues publicacions convergents per forçar el matrimoni que volien els carlins havia fracassat7. Quadrado desobeí la recomanació de no entrar en explicacions del tancament i, sense la més mínima autocrítica, es va espolsar les responsabilitats i ho va atribuir a causes exògenes. Balmes quan va llegir el comiat publicat per Quadrado li va expressar el seu desacord i, fins i tot, publicà una rèplica: Prescindiendo de su mérito literario, que jamás falta a sus escritos, he de decir ingenuamente que yo no lo hubiera puesto. Sobre los inconvenientes políticos tenía el de dar más pie a las chanzonetas. En el artículo que hoy remito me hago cargo de unas palabras de usted en dicho artículo; creo no interpretarlas mal; como quiera, siempre salvo al hombre y al escritor.

Però Quadrado no es va conformar amb la concessió de Balmes d’escriure a El Pensamiento de la Nación. Amb una evident inconsciència, coneixedor que Balmes el considerava responsable del fracàs, Quadrado encara li demanà ocupar el lloc de Benito García de los Santos, com a redactor en cap, i informà Balmes que ja ho havia gestionat i que el possible substituït manifestó de buen grado que me cedería su lugar. Dia 3 de març de 1846, encara a Madrid, amb l’esperança de veure adjudicada la direcció del setmanari, escrivia a Aguiló: estoy aguardando la venida de Balmes, cosa que me pone en el trance de pedir favores nuevos a las gentes de por ahí. Balmes, que ja li havia recomanat tornar a Mallorca, no acceptà tal pretensió: He visto la indicación que usted se sirve hacerme sobre lo de don Benito de los Santos; por ahora no trato de hacer ninguna novedad. Un rebuig, subtil però contundent, que Quadrado degué sentir. La seva segona estada a Madrid, novament, el convidava a tornar a Mallorca amb un sentiment de fracàs. L’historiador Miquel Pastor, va escriure: Mossèn Antoni Pons me comentaba que ya en las cartas de Quadrado se advertía que nuestro archivero salió de Madrid por la calle de la amargura. Su periódico no tuvo mejor fortuna. Aquesta vegada, això sí, retornà amb la butxaca plena8.

El disgust de Balmes era evident. Quadrado no havia seguit les indicacions rebudes, no havia sabut implicar els isabelins en les noces de la reina, havia fet un comiat atribuint la culpa del fracàs editorial a la política i, per afegitó, pretenia dirigir El Pensamiento de la Nación. El distanciament era clar, però sense trencament. El 6 d’agost de 1846, Balmes respon breument un requeriment de Quadrado en demanda d’opinió del seu canvi d’estil dels seus escrits: ¿Que quiere usted que le diga sobre el giro de su pluma? ¿No fué acaso bastante atrevidillo en Madrid, indicando algunas cosas, tal vez con sobrada libertad? Poc després, el setembre de 1846, Quadrado protesta en veure retingut un article i retreu que ja li havia passat abans. Balmes li replica Estando en Madrid, no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más. La persistència de Quadrado en la publicació de l’article retingut, provoca la intervenció directa de Balmes que, dia 11 de setembre, li escriu: Muy señor mio y amigo: Recibo en este momento la de usted de ayer, y mando hoy mismo el artículo de usted, suprimiendo únicamente aquello de las bayonetas, que, aunque inofensivo en la mente de usted, podrían otros interpretarlo mal. Els recels acabaren amb la correspondència periòdica i el distanciament es va fer notable.

Pau Piferrer i Fàbregues (1818-1848)

Un any i mig després dels desencontres, dia 11 de maig de 1848, Quadrado acompanyà Piferrer a visitar Balmes, ja malalt i tancat a la cambra amb l’única condició que no hi entràs cap dona. En carta a Aguiló, informava: Hoy he pasado un día agradable en compañía de Balmes, Piferrer, Bofarull, Mariano, Ferrá y Francisco Oleo. No havien passat dos mesos quan, dia 9 de juliol, va morir Balmes, i dia 25 del mateix mes, finava Piferrer. Amb data de 31 de juliol, Quadrado escrivia un doble obituari: uníanse en el corazón del que esto escribe, débil auxiliar de la noble lucha política del primero, socio y continuador de las bellas y laboriosas excursiones del segundo. Ambos han fenecido en la flor de sus días. Balmes de 38 años, Piferrer, de 30 apenas, consagrado desde su edad primera al sosten de una anciana madre y de familia numerosa que cifraba en él su apoyo.

És prou sabut que la gent, quan mor, torna bona de cop. Des d’aleshores, Quadrado va exhibir Piferrer i Balmes com a grans referents i, a més d’assumir la continuació de l’obra del primer, es proclamà continuador de l’ideari del segon. Una proclamació més que pretensiosa. Tanmateix, els recels entre els tres venien d’enrere. El febrer de 1843, coincidint amb la primera estada a Madrid, Quadrado havia escrit a Aguiló: Piferrer a mi paso por Barcelona ya me dijo que Balmes era bastante egoísta e interesado (…). La especie de relaciones que tuve con Balmes no me dieron lugar a juzgarle bajo aquel punto de vista; vi, sí, que era hombre de cabeza principalmente, y estos en su paso por la tierra tienen otra misión que la de amar.

El segon retorn a Mallorca de Quadrado, amb una sensació de fracàs tant o més intensa que la que havia experimentat el 1843, va ser el darrer dia d’abril de 1846. Anà a viure de nou amb sa mare, una germana i el seu germà gran que moriria just un mes després. En va informar, dia 9 de juny, El Propagador Balear, quan publicà la relació dels morts de la setmana del 29 de maig al 4 de juny, entre els qui destacava Antonio Quadrado, nascut a Ciutadella, de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, fadrí de 40 anys9.

NOTES:

1 Balmes fa esment a l’estada a Saragossa de Quadrado, l’any 1843, per enllestir el volum dedicat a Aragó de l’obra dirigida per Pau Piferrer, amb il·lustracions de Parcerisas.

2 Lafuente col·laborarà amb Quadrado a moltes de publicacions. L’any 1870 declararà Francesc Colom com a autor de la mort de Joan Crespí… atenent una informació del propi Quadrado.

3 Cal observar la magnitud de l’import que se li ofereix quan el sou que percebia Quadrado de la Diputació era de 3.000 reals a l’any.

4 Quadrado delegà les seves funcions en el seu amic Tomàs Aguiló. Dia 2 de setembre, Quadrado va demanar una pròrroga que se li concedí en la inteligencia que no se le abonará el sueldo más que hasta fin del corriente año

5 El nom del diari escollit per Balmes feia esment a Il Conciliatore, la revista que havia fundat l’any 1818 el poeta i periodista Sílvio Péllico (1789-1854), l’admiració pel qual devia compartir també Quadrado que, en carta a Aguiló, confessava: en medio de esta soledad de Babilonia, Sílvio Péllico lo es todo para mi.

6 El Español, diario de las doctrinas y de los intereses sociales va exercir una crítica implacable per ridiculitzar El conciliador fins al tancament. Dia 10 de desembre publicava: Se nos olvidaba decir que El conciliador ha entregado el alma a Dios.

7 Dia 10 d’octubre de 1846, el dia que feia 16 anys, Isabel II es va casar amb Francisco d’Asís Borbó, cosí germà de la reina tan per part de pare com de mare.

8 El sou que li pagava la Diputació era de 3.000 reals a l’any, import que s’incrementaria a 6.000 (1851), 8.000 (1853) i progressivament, fins que el 1895, en jubilar-se, cobrava 2.400 escuts, equivalents a 24.000 reals a l’any, una xifra inferior als 26.000 que, mig segle abans, havia cobrat a Madrid per només sis mesos.

9 En tota la bigliografia consultada sobre Quadrado, no he sabut trobar cap referència a aquest germà (sí a la seva germana, com veurem), però la nota de premsa referenciada en verifica l’existència.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 12 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -3-

Deixa un comentari

Primera estada a Madrid (1842-1843)

El mes de juny de 1842, Josep Mª Quadrado arribava a Madrid acompanyat d’Antoni de Montis1. S’instal·laren a la pensió que hi havia al núm. 9 del carrer del Olivo, entre la porta del Sol i la d’Alcalà2. Hi romandrien poc més d’un any, fins el mes d’agost de 1843. Prou temps per comprovar que cap dels dos no assoliria la glòria literària que pretenien. Quadrado hi anava amb ganes de menjar-se el món i va dedicar totes les energies per fer-se un lloc entre els escriptors. Va moure cel i terra per promoure l’escenificació del seu Leovigildo, sense èxit. Va col·laborar a diverses publicacions de signe conservador. Va repicar totes les baules i repartí arreu cartes de recomanació3.

La muntanya de cartes que escampà, acompanyades dels sis toms de Fruto de la prensa, li serviren com a targeta de presentació per ser admès a algunes de les publicacions d’on havia extret els articles del recull, en concret va escriure a la Revista de Madrid i en el Semanario Pintoresco. Entre les primeres gestions que va fer Quadrado just arribar a Madrid, el juny de 1842, destacava l’interès en entrevistar-se amb Jaume Balmes. L’admirava i a Fruto de la Prensa ja havia incorporat alguns articles apologètics en defensa del celibat, amb un accentuat to misògin. Quadrado pretenia de Balmes ser acollit com a col·laborador a la premsa tradicionalista. Va ser a la tardor de 1842 quan es varen conèixer. Balmes es presentà a la pensió d’estudiants on s’havia allotjat Quadrado. Com que hi havia una habitació buida, Balmes va quedar a romandre per tenir més temps de conversa4. Quadrado l’informà que cursava Teologia a la Universitat Central, amb voluntat de consagrar-se al sacerdoci5. Així mateix Quadrado s’afilià al Partido Monárquico Católico de Balmes6. Era una obvietat que Jaume Balmes li obriria les portes per col·laborar a El católico, periòdic catòlic militant, defensor de l’absolutisme teocràtic i al servei del carlisme tradicionalista7.

Els seus articles a la premsa no assolirien l’interès que desitjava, però l’estada a Madrid desvetlla, gràcies sobretot a les seves cartes, la personalitat de Quadrado. A la correspondència amb el seu amic Tomàs Aguiló informa de les gestions que va fer per obtenir reconeixement i, sobretot, permet fer una radiografia del seu sentit de l’ètica. No feia un mes que havia arribat a Madrid i ja exposava al seu amic el projecte d’editar una col·lecció dedicada a la Història de Mallorca, per tractar diferentes asuntos sin los cuales habría un vacío. En fa una relació: Raimundo Lulio, la peste de 1652 mezclada con los recuerdos de Canamunts y Canavalls… Enmig d’altres episodis versemblants, apareix el Quadrado capaç d’inventar, d’adaptar i de manipular les històries, una faceta que l’acompanyarà tota la vida i que delata el poc rigor de qui pretén d’historiador. Escriu a Aguiló: procúrame algunos datos sobre una emparedada ilustre que vivía junto a la capilla de San Pedro con una ventanilla que daba al templo, busca su nombre y la época, que el emparedarla y dar motivos para ello a mi cargo queda. Ras i curt: Tomàs Aguiló havia d’aportar les dades històriques que ell ja les faria venir bé.

A la mort de Quadrado, Estanislau Aguiló, fill de Tomàs, va analitzar aquelles cartes que son pare va rebre: Otro rasgo más expresivo de la austera y singular fisonomía moral de Quadrado se revela en esta correspondencia; en toda ella, (…) ni en serio ni en broma, aparece nunca un solo nombre de mujer (…) escribiendo de si mismo, en familiares versos:

Y nací, según mi temple,

debajo del signo Piscis,

cuaresmal y casto signo,

siempre antípoda al de Virgins.

Un amor secret?

Noms de dona, certament, ni un a cap de les cartes. No obstant, hi ha múltiples referències enigmàtiques i sempre encriptades cap a, almenys, una hipotètica relació afectiva. Sembla prou evident, tot i que no ho ha assenyalat cap ni un dels seus biògrafs, que Quadrado tenia un amor secret a Mallorca. Abans de partir a Madrid, concretament dia 12 de novembre de 1841, des de Palma havia escrit a Aguiló: Yo no sé sí estaré ya cansado del corazón y de sus tempestades, y por esto me volveré a la imaginación y a las tranquilas emociones literarias tan ingratamente olvidadas. Va influir aquell estat d’ànim, amb aquelles tempestes del cor, en la seva partida de Mallorca?

Ja a Madrid, en carta de 12 de desembre de 1842: Querido Tomás: bien decías que debía venir algo que ahogase mi risa en la garganta: mira si había una terrible verdad en respuesta a mis burlescos lamentos. Tu no te hallabas con humor para responder a ellos a causa de las desgracias públicas: qué haré yo con la mayor que pueda sobrevenir al hombre más amado? Comprendes tu lo que seria si algún día se me dijera otro tanto de él? Dios mió! empiezo a entrever lo que será mi vida: no lloro tanto por lo sucedido, si bien es tan triste, lloro por lo que temo, por lo que presiento sucederá antes de que yo empiece mi carrera.

Dues setmanes després, dia 26 de desembre, continuava amb les confidències: Y sin embargo el día de Navidad fué para mi muy triste; pensaba en Palma y en todos vosotros ausentes, y aun pensaba más, porque al menos vosotros supongo lo pasaríais alegremente sin desgracia particular, en otra persona y en otra familia para quienes aquel día debía ser tan funesto. Todavía no he tenido carta de él, puedes suponer si la aguardo con impaciencia. Todo esto son materiales para mi biografía por si llega el caso. Un poeta no necesita de otro poeta para quererse mutuamente, pero si para desahogarse: a nadie ni aun a… pudiera escribir lo que a ti te escribo.

Tres mesos després, el març de 1843, afegeix: Aun estas mismas inquietudes que sufro por el… estos mismos ímpetus del corazón acia (sic) allá, dan una dulce actividad al alma: ahí no diera una hora, un día de este padecer por un minuto de las sospechas que acerca de él, sí te acuerdas, me acosaban hace un año. Me das un gran placer en hablarme de él: dices que su salud mejora; lo mismo dice su hermano el medico que me ha escrito, pero al mismo tiempo manifiesto serios temores para un termino más o menos breve, tan serios que yo mismo me irrito porque no me duelo mas… siento melancolía no amargura: y tengo una fé tan viva de que dentro de 3 o 4 años hemos de abrazarnos8.

Altres confessions de la correspondència

Estanislau Aguiló en el seu Recuerdo negrológico, a l’especial de La Almudaina publicat arran de la mort de Quadrado, adverteix del cercle reduït on es va moure: Tan reducido ó más que el de las literarias fué el círculo de sus relaciones íntimas y familiares: sus amistades eran tan solo las antiguas, las de Mallorca, Ciudadela y Barcelona, que mantenía con frecuente correspondencia, sin que viniesen otras nuevas á compartirlas. Montis, que residió también todo aquel año en Madrid, y Valldemosa y su señora, fueron casi casi su única sociedad y compañía, excepción hecha de un D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, joven extremadamente tímido y pacato, compañero suyo, creo, en la redacción de El Católico9.

La lectura minuciosa de la correspondència, a més de l’exhibició de les recomanacions, l’amiguisme i l’egolatria, desvetlla algunes de les conductes que practicarà Quadrado al llarg de tota la vida. Així, a un escrit del 13 de setembre de 1842, llegim: En el Alcázar de Segovia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al célebre comunero Juan Bravo? Sembla evident quin era el sentit de respectar el patrimoni públic (en veurem de més grosses). Una altra facècia, també convida a reflexionar sobre la capacitat de manipular i enganyar. Dia 26 de desembre de 1842 escriu: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover, escribiendo yo que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrian, y el buen Bover le escribió a correo tirado pidiendo una retahilla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte10.

La relació amb Mallorca

Des de Madrid, va mantenir una permanent vinculació amb Mallorca i continuà col·laborant a Almacén de Frutos Literarios, on dia 8 de gener de 1843 publicava El conde malo.

Al pie de fiero monte está un alcázar fiero

que la cerviz no pudo domar de Galatos:

tendido allá a sus faldas yace, cual escudero

al pie de bravo potro que al freno no cedió.

De manera anònima, com ja havia fet amb Frutos de la prensa, a Madrid va publicar Personajes célebres del siglo XIX por uno que no lo es. Dia 8 de novembre de 1842, la Gaceta de Madrid informava de l’edició del sisè i darrer volum. Algunes de les biografies recollides (les d’Espartero i O’Conell, per exemple) eren extractes de les publicades per Jaume Balmes, però sense detallar-ne la font, com també serà habitual en Quadrado al llarg del temps.

Amb tot, l’estada a Madrid no va obtenir l’èxit fulgurant que Quadrado havia previst. A la vista de la situació, el seu protector va tornar moure els fils i, dia 12 d’agost de 1843, la Diputació va acordar: Para oficial del Archivo del Reino de Mallorca, la comisión propone a don José Ma. Quadrado, que ya en 1840, a propuesta de la misma fue nombrado Archivero, bien que fueron suspendidos los efectos de tal nombramiento en razón de la menor edad del agraciado. Quadrado retornà de Madrid i s’incorporà d’immediat, com a arxiver, a la plaça designada que ocupà fins a una jubilació forçada l’any 1895.

El retorn a Mallorca (agost 1843-juny 1845)

S’ha dit que va ser Quadrado el qui va posar ordre a l’arxiu, un autèntic caos segons alguns autors. Antoni Mut, amb rigorosa contundència, desfà totalment aquesta percepció: l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n féu càrrec. Efectivament, des de 1829, es disposava d’un bon Inventario, millorat i completat el 1834. Just al contrari del que ell va voler fer creure, la dedicació a l’arxiu va ser poca i intermitent. En va fer ús i abús, amb abandons freqüents, talment una canongia. Tant va ser així que, com veurem, li retiraren l’assignació que va recobrar gràcies a les intrigues i maniobres de la llarga mà de Madrid. Quadrado tenia moltes dèries i la incorporació a l’arxiu no el va desconcentrar d’una prolífica activitat.

El gener de 1844 fundà i dirigí LA FE, revista RELIGIOSA, POLÍTICA Y LITERARIA, des d’on continuaria les seves creuades i més d’una polèmica11. Aquell mateix any, dia 26 d’agost, va demanar a la Diputació un permís de tres mesos invitado por una empresa literaria a emprender un viaje artístico por la provincia de Aragón para escribir luego la historia y descripción de aquellos lugares. Així va ser com va elaborar el volum dedicat a Aragó de Recuerdos y bellezas de España, la magna obra il·lustrada amb litografies de Francesc Parcerisas12.

Ben aviat, el gener de 1845, Balmes el reclamaria a Madrid per posar-se al capdavant d’un diari amb un doble objectiu polític: enfortir la monarquia borbònica i la unitat d’Espanya; les dues dèries ideològiques de Quadrado, a banda del seu catolicisme a ultrança.

NOTES

2 D’ençà de 1883, quan es va canviar el nom, és el carrer de Mesonero Romanos. Allà mateix, el 1862, 20 anys després de Quadrado, s’hi allotjà durant set anys Benito Pérez Galdós. Avui el local és l’hotel Regente.

3 Dia 13 de juny de 1842 informava a Tomàs Aguiló: El mismo día de mi llegada fui a la noche presentado por Mesonero en el Ateneo (…) conozco a unos de trato, a otros por algunas palabras de ceremonia, y conoceré en breve a muchos más si continúo entregando cartas o asistiendo a la tertulia. En el comiat de la mateixa carta, afegeix: ponme a los pies del Sr, Obispo de Calahorra cuya recomendación creo será eficaz

4 En carta de dia 17 d’octubre de 1842, escriu Quadrado a Aguiló: ¡A qué no adivinas quien está en Madrid? Balmes; y en dónde? en mi propia casa. El miércoles llegó de París, fui a verle en la fonda el jueves, me pidió por una casa de huéspedes, en la mía había un cuarto vacío, le gustó y se instaló en él aquella misma noche, en parte para estar conmigo (…) especialmente desde que supo mis deseos de ser su compañero de carrera. Creo que de este modo formaremos intimidad y habrá lugar a mutuas confianzas.

5 Miguel Florí S. J. Pròleg a Obras completas de Jaime Balmes, Barcelona, 1927

6 Es varen presentar a les eleccions de 1844 com a Partido Monárquico Nacional

7 El lema aparegut al primer exemplar era inequívoc: No puede haber sociedad sin religión, ni puede haber más de una religión verdadera.

8 Dia 30 de juny de 1845 (just començar la segona estada de Quadrado a Madrid), parlava a Tomàs Aguiló del seu “gefe” (possiblement referint-se al Marquès de Viluma): Que franqueza! que tino, que cordialidad, que conferencias tan deliciosas aun siendo políticas de 3 horas y 3 horas y media los dos a solas! créeme que le quiero de corazón y sabes que esto no lo digo por quitarme allí esas pajas y que es bien raro en mi hacia una celebridad de estas; y creo que él me quiere también. Antoni Mut, a Josep Maria Quadrado un arxiver del segle XIX a Mallorca (pàg. 68), transcriu aquesta part de la carta amb la indicació que no [l’]hem transcrit íntegra i que conté, fins i tot, al·lusions íntimes de caràcter sentimental.

10 Joaquim Maria Bover de Rosselló (1810-1865) va ser una de les víctimes sobre qui s’acarnissà Quadrado de manera reiterada. Com podrem llegir més endavant, en paraules de l’erudit bibliògraf Jaume Bover Pujol, va patir l’atac frontal, violent i ultratjant per part de J. M. Quadrado

11 El mes d’abril de 1844 atacà Marià Cubí i Soler (1801-1875), amb consideracions ideològiques sobre la Frenologia

12 Pau Piferrer (1818-1848) l’any 1839 havia publicat el tom dedicat al Principat de Catalunya i, coincidint amb l’estada de Quadrado a Madrid, el referit a Mallorca. A les portades, es destacava: obra destinada a conocer sus monumentos, antiguedades, paysages etc. Després de la mort de Piferrer, Quadrado continuà amb els toms de Castella (1853), Astúries i Lleó (1855), Salamanca, Àvila i Segòvia (1865). Encara posteriorment, entre 1884 i 1886, ara amb el títol España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia, l’obra es reedità ampliada, però amb l’estructura dels toms primigenis.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 12 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XXI) LES AMBAIXADES

Deixa un comentari

ABSTRACT

Entre els misteris que romanen pendents d’escatir sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació, destaca el de les ambaixades dels agermanats. La revista l’AVENÇ (núm. 244, febrer del 2000, pàgs. 36-43) va publicar Les ambaixades de la Germania davant Carles I1. Malgrat el títol, l’article signat per Vicent J. Vallés Borràs fa esment, únicament i exclusiva, a les ambaixades de la Germania de València, per la qual cosa vaig considerar oportú complementar aquell treball amb la indagació de les ambaixades dels agermanats de Mallorca i mirar d’aclarir les nombroses confusions que, encara ara, difon el discurs dominant.

1. LES SIS AMBAIXADES

Deixant de banda altres delegacions (per exemple, la que es va enviar dia 6 de febrer de 1522 a Alcúdia per instar obeir la quitació, o la que dia 24 de juliol de 1522 rebutjà l’entrevista amb Andrea Doria, quan oferí el suport de França, o l’enviada el 8 d’agost de 1522 a Inca per parlar amb el regent de la cancelleria, Francesc Obach), hem de destacar que tenim sis ambaixades de la Germania de Mallorca (i no només quatre, com assenyalen la gran majoria d’autors, o cinc, segons altres) perfectament identificades: la primera, de dia 15 de febrer al 8 de març de 1521 que s’entrevistà a València amb la Junta dels Tretze; la segona que partí de Sóller cap a Tortosa el 20 de juny de 1522, amb Pau Casesnoves i Guillem Colom al capdavant que, va retornar a Mallorca el mes de juliol i, en tornar partir cap a Valladolid el mes d’octubre, es transformà en la tercera expedició que, generalment, s’ha unificat i confós amb l’anterior; la quarta, un tant forçada militarment, va negociar amb Velasco al port de Palma dia 13 d’octubre de 1522; la cinquena que va anar a Valladolid el gener de 1523 per oferir les claus del regne a l’emperador; i la sisena i darrera (també entremesclada sovint amb la darrera de Casesnoves) que va partir cap a la Cort el març de 1523, dues setmanes després de la capitulació de Palma.

I) Del 15 de febrer al 8 de març de 1521

Palau Reial de València

La primera ambaixada agermanada va ser la que va partir de Ciutat cap a València dia 15 de Febrer de 1521 per entrevistar-se amb la Junta dels Tretze, l’òrgan de govern de la Germania valenciana amb l’objectiu de conèixer a fons la situació i les estratègies dels agermanats valencians. Cal dir que Carles V, l’emperador, dia 4 de novembre de 1519 havia consentit la Germania de València i, fins i tot, autoritzat els gremis a disposar d’armes i a organitzar-se militarment2. L’ambaixada mallorquina va ser liderada per Joanot Colom, acompanyat de Miquel Nebot, notari, Nicolau Ripoll, paraire, Antoni Benet, sastre, i Rafel Ripoll i Guillem Vaquer, capellers.

A l’entretant, a Palma, en una assemblea en el claustre de Sant Francesc foren escollits 27 elets que havien de formar el consell de la Germania: Antoni Coll, Bernat Oriol i Antoni Bauçà paraires, Lluc Enric, sastre, Joan Quintana, assaonador, Perot Puig, calceter, Rafel Ripoll, capeller, Joanot Colom, barreter, Pere Bagur, sabater, Llorenç Messeguer, teixidor de llana i mestre d’esgrima, Gabriel Bibiloni, teixidor de llana, Guillem Vic, espaser, Joan Entenç, picapedrer, Joan Carbonell, baster, Joan Oliver, apotecari, Joan Danús, botiguer, Pere Martí, cirurgià, Pere Fiol, apotecari, Carles Gaià, notari, Antoni Doménec, assaonador, Miquel Obrador, forner, Bernat Esteva, argenter, Pere Vaquer, barber i, sense constar l’ofici, Nadal Mesquida, Francesc Colom i Jordi Norat. Joan Crespí va ser designat capità.

Tres setmanes després de la partida, dia 8 de març de 1521, va tornar a Palma l’expedició de València, carregada de consignes, albardes, tabals, així com alguns models d’armes i una estructura organitzativa que va fer reduir el grup inicial a una Tretzena, menys de la meitat dels 27 designats inicialment, i baratar el nom del líder que va passar de capità a Instador del Poble.

II) Del 20 de juny a finals de juliol de 1522

El mes de febrer de 1522, el Consell de la Germania (la Tretzena estava pràcticament desfeta des de l’estiu anterior) va designar cinc representants per anar a entrevistar-se amb l’emperador, amb l’objectiu d’explicar-li que la revolta s’havia alçat contra els abusos dels nobles, però que mantenia fidelitat al seu rei de qui esperaven justícia. Mentre es feien els preparatius de l’expedició, arribà la notícia que el mes de gener el bisbe de Tortosa i inquisidor general de la Corona d’Aragó, havia estat elegit nou Papa, amb el nom d’Adrià VI.

La Germania de València amb Adrià d’Utrecht

Els jurats i, molt especialment, Joanot Colom, urgiren els cinc designats a iniciar d’immediat l’expedició cap a Tortosa, amb la pretensió d’obtenir el suport del Papa i, amb el seu aval, viatjar a continuació a la Cort. Una de les raons que animava Joanot Colom a promoure l’entrevista amb el nou Papa, abans que partís a Roma per rebre el pontificat, era que el desembre de 1519, quan encara era cardenal, Adrià d’Utrecht havia rebut els líders de la Germania de València i aquests n’havien quedat satisfets.

Està documentat que dia 16 de juny de 1522 feren jurament de servei i lleialtat a la Germania Jaume Moix, conseller del braç militar, Guillem Colom, jurat menestral i cosí germà de Joanot, Jaume Sbert, pare del regent inductor dels assassinats de la nit dels set, Pere Ozona, notari, i Antoni Thomàs, instador de Llucmajor. Als cinc, s’hi afegí Pau Casesnoves i, quatre dies després, dia 20 de juny, tots sis embarcaren des de Sóller cap a Tortosa. Tanmateix l’entrevista amb Adrià VI no va obtenir el resultat esperat, perquè el Papa no els va voler rebre, s’inhibí de brindar cap aval als expedicionaris i es limità a que el seu secretari el fes arribar que, si allò que pretenien era clemència, havien de demanar-la directament a l’emperador. Després d’aquell rebuig, mentre deliberaven si continuar cap a la Cort o tornar a Mallorca, a mitjan mes de juliol arribà a Barcelona l’ordre de Joanot Colom de revocació com a ambaixadors de Moix, Sbert i Ozona, per sospites de desafecció. Els tres intuïren el que els hi esperava si tornaven a l’illa i decidiren romandre a la Península. Els qui sí tornaren foren Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves. La tesi divulgada que, malgrat el fracàs, continuaren la ruta cap a la Cort, no és vàlida si tenim present que està documentat que tant Antoni Thomàs com Pau Casesnoves eren a Inca tres setmanes després, dia 8 d’agost de 1522, quan feren part dels trenta comissionats designats pel Consell de la Germania a la recepció a Francesc Ubach, el nou regent que es postulava com a mediador. És lògic suposar que la confusió general d’unificar l’ambaixada a Tortosa amb la que, tres mesos després, va tornar partir cap a la Cort deriva del fet que tres dels ambaixadors foren els mateixos.

III) D’octubre de 1522 a octubre de 1523

En tenir coneixement, els primers dies d’octubre de 1522, que les tropes imperials havien armat una flota i eren a punt de deixar anar amarres per atacar Mallorca, els tres ambaixadors que havien tornat de Tortosa (Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves) s’embarcaren de nou a principis d’octubre per anar directament a la Cort3. Arribats a Valladolid, l’emperador no només es va negar a entrevistar-se amb ells, sinó que dia 13 de novembre els va fer empresonar. Dissortadament, les gestions fetes en els arxius de Valladolid no ens han permès de localitzar les actes del previsible judici, la sentència ni tan sols, que va condemnar els tres ambaixadors (més endavant s’amplia i detalla la informació). Això no obstant, el desenllaç és prou conegut, perquè hi ha una documentació que va més enllà d’indicis i especulacions. A l’arxiu de València hi ha una informació rellevant que permet deduir el tràgic final4. De fet, se sap quina va ser la sort de tots tres i el lloc on foren executats.

Valladolid (any 1574)

Una vegada empresonats a Valladolid els tres ambaixadors, conscient Carles V que a València s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre va remetre al seu governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Thomàs i Guillem Colom. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions. Entre d’altres fets destacats: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat o la mort de Joan Crespí. El governador de València va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis per separat, però amb un qüestionari comú. Aportaren informació sobre la nit dels set (el 24 de gener de 1522) i, de les respostes, es va  posar en evidencia que la Tretzena ja estava totalment desfeta el mes de juliol de 1521 durant el mandat de Joan Crespí5. Les declaracions aporten una baula clau: el Consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut Consell de Sant Francesc), amb la conflictiva i forçada entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetrà la substitució del primer Instador. És precisament a Pau Casesnoves a qui els testimonis consideren determinant en la caiguda de Joan Crespí, tot i que cap entrevistat diu saber qui el va assassinar6.

Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i, de manera reiterada, d’heretge7. Aquest fet resulta determinant a l’hora d’indagar el desenllaç, d’acord amb la metodologia que s’aplicava davant d’aital imputació. A la cort reial, quan qualque processat era acusat d’heretgia, agafava les messions el tribunal de la Inquisició que, en el cas de Valladolid, actuava des de l’any 1500. Si a la sentència els condemnats eren qualificats d’heretges, eren cremats vius i les restes carbonitzades llançades a un pudridero. Segons les consultes fetes als arxius de Valladolid, especialment al de la Cancillería, un acusat d’heretgia sota cap circumstància seria acollit per ser enterrat en terra santa; menys encara a cap dels cementiris adjunts a les esglésies de la ciutat8.

Les declaracions dels mascarats de València, molt especialment la del notari Pere Antich de Palma i la del paraire Martí Faria de Muro eren prou sòlides per imputar Pau Casesnoves amb les acusacions de predicador, rebel i heretge (sic). El fet és que les declaracions dels testimonis de València es remeteren a l’emperador i, ateses les imputacions, a Valladolid, executaren Pau Casesnoves i el seu amic, promotor i protector, Antoni Thomàs. No hem trobat cap referència que permeti establir el mes de la doble execució, però hi ha una notícia de 17 juliol de 1523 que indica que ja havien estat condemnats9. Executats Casesnoves i Thomàs, transitòriament es preservà la vida de Guillem Colom, el qual posteriorment seria enviat a Mallorca i, sotmès al criteri de Gurrea, penjat a Bellver l’octubre de 1523. Seria l’únic jurat víctima directa de la repressió10.

IV) 13 d’octubre de 1522

Aquesta ambaixada, en tres tongades en un mateix dia, no va anar més enllà del port de Palma, a la nau capitana de l’armada imperial que, dia 13 d’octubre de 1522, va fondejar a la badia. El seu capità, Juan Velasco, volia entrevistar-se amb Joanot Colom, però aquest que havia patit un atemptat no feia dos mesos, no ho va veure segur i no hi va accedir. Els enviats al vaixell com a ambaixadors de la Germania foren Pedro de Alvarado, patró d’un bergantí, i Nicolau Ripoll, paraire. Insatisfet, Velasco insistí a reclamar la presència de Joanot, de Pere Joan Albertí, reconegut com a governador, i dels jurats, cosa que els agermanats no acceptaren, conscients que en el vaixell de Velasco també hi havia el virrei Gurrea a qui es negaven a reconèixer11. S’envià una segona delegació, amb Miquel Garau, botiguer, Joanot Saragossa, ferrer, Joan Oliver, apotecari, Bartomeu Ventallol, mercader, Joanot Ferrer, mariner i Bartomeu Reinès, paraire. Aquests presentaren a Velasco un protest notarial per invertir l’escenari de l’entrevista i Velasco va enviar al port uns representants a parlar amb Pere Joan Albertí, Joanot Colom i el seu germà Francesc, que rebutjaren les pretensions de Gurrea, segons les quals comminava els agermanats a capitular abans de 24 hores. Les negociacions es feren inviables i els agermanats, com a darrer emissari, enviaren Miguel Garau al vaixell de Velasco, amb l’avís que Miguel de Gurrea havia d’abandonar la badia d’immediat. A la nit, des de les murades, bombardejaren l’esquadra, sobretot la nau capitana. Atesa la situació, l’armada reial es va dirigir cap a Alcúdia, on desembarcaria l’exèrcit imperial que havia de sotmetre la Germania, amb les matances de Pollença, Son Fornari i el Rafal Garcès, abans de posar el setge definitiu a Palma.

V) 24 de gener de 1523

Palau de Pimentel, on Carles V rebutjà les claus (BMS)

Aquesta ambaixada, coneguda com la de les claus, està prou documentada, amb informacions de les dues parts del conflicte. Amb la Ciutat assetjada i afectada per la pesta, com a darrer refugi de la Germania (les tropes imperials des d’Alcúdia havien dominat tota l’illa de Mallorca), el mes de gener va partir cap a Valladolid una nova ambaixada, amb la intenció d’obtenir la clemència de l’emperador. Encapçalava el grup el mercader Bartomeu Ventallol, un dels qui havia negociat amb Velasco el mes d’octubre, i sembla que va ser l’únic enviat que es va entrevistar amb l’emperador dia 24 de gener de 1523. En prova de lleialtat i reconeixement, en nom dels jurats, Ventallol va oferir dues valuoses i artístiques claus d’or que Carles V va refusar advertint que no volia ofrenes, sinó la submissió absoluta dels revoltats. Al rebuig, l’emperador hi va afegir l’amenaça que, si no es produïa l’adhesió incondicional i immediata que reclamava, acudiria personalment amb les tropes a infringir tal càstig que no s’esborraria mai de la memòria del món12. Aquelles paraules de l’emperador, escrites en català, foren lliurades a Ventallol amb la indicació de traslladar la lletra als jurats, amb una altra carta adreçada a Gurrea13. Tan bon punt les va dur als destinataris, el mercader va ser enviat a galeres i Gurrea es va fer seves les claus14.

i VI) Del 27 de març als primers dies d’agost de 152315

La sisena i darrera ambaixada va ser fruit d’una de les condicions pactades (hipotèticament) entre Joanot Colom i Pedro Aranda de la Puente, el bisbe i inquisidor en funcions, per tal d’obtenir la capitulació de Palma16. De totes les condicions, va ser l’única que va ser respectada, encara que només en part. i, tanmateix, abocada a un desenllaç luctuós17. De fet, tot plegat era un engany (un més) d’aquell bisbe enterbolidor.

Just després de l’entrada a Palma de les tropes de Gurrea, tal com s’havia acordat, un grup rellevant de representants dels diversos gremis, va designar els noms dels agermanats que havien d’anar a la Cort a retre comptes a l’emperador. Els escollits foren: Joanot Colom, Bernat Morey, Joan Oliver, Vicent Samsó, Joan Gili, Antoni Bastart, Antoni Domenech, Bernat Galiana, Antoni Pons Tarragoní, Miquel Torrent i en Capmai de Llucmajor. Això no obstant, dia 24, el lloctinent Príam de Villalonga, emparant-se en raons econòmiques, no només establia que s’havien de pagar el viatge els escollits, sinó que reduïa la llista d’onze: puis en la Taula no ha dinés ni los Jurats los poden per ara subvenir per lur anada, havem consertat y concordat ab ells que ab lurs amichs y parents puguen aplegar fins a cent lliures cada hu de ells (…). Son contents de reduir lo nombre de las personas que han de anar, axí com eren onze que sien quatre o sinch. E feu sia promptament spedit perque es molt necessari que aquestes partesquen promptament18.

Tres dies més tard, el 27 de març, els mateixos agermanats que havien decidit els noms dels onze ambaixadors, acordaren els cinc noms que podrien partir el mateix dia cap a Valladolid: Joan Gili, Antoni Bastart, Bernat Morey, Miquel Torrent i Antoni Domenech19. Entre els sis descartats, sobresurt el nom de Joanot Colom, aleshores empresonat a Bellver, tot i que molts d’autors el situaren a l’ambaixada. Tanmateix, l’Instador no era l’únic que estava tancat dels sis descartats entre els onze escollits primerament. Al Castell de Bellver també romanien empresonats Bernat Galiana i Antoni Pons Tarragoní.

La humiliació a l’ambaixada, hipotèticament fruit d’un pacte amb el bisbe de la Puente, no s’acabava amb la reducció de la delegació i en fer assumir el cost als seus integrants, sinó que els desproveïa de qualsevol representativitat, com si l’anada a la Cort fos cosa seva: E perquè los dits reduhits volen anar a Sa Magestat es necessari que vagen o com a particulars o en nom de comunitat popular. Sobre la qual propositió fonch conclús y determinat, nenime discrepante, que jat se sia la major part de ells no sia stada convocada com a sobreposats ni caps de offici (…) que si volen anar com a particulars y a lurs despeses, que fassen lo que bé els aparrá; perquè les embaxadors qui van ni deven anar per tal negociació deven esser elegits en la forma que es deu, per consells Jurats del present Regne…20

La vexació encara no acabà aquí. Joan Gili, notari de Sineu, Miquel Torrent de Castell-Llubí, Antoni (a vegades anomenat Bartomeu) Bastart de Binissalem i Bernat Morey de Muro, els quatre finalment embarcats, serien custodiats i vigilats per un escamot a les ordres del notari Miquel Penedès de Ciutat, Francesc Pons de Sóller i Bartomeu Tomàs de Llucmajor, tres partidaris de Gurrea que serien recompensats. No hi ha constància si els quatre ambaixadors varen poder-se entrevistar amb l’emperador. Allò que està documentat és que tornaren amb un sobre lacrat destinat a Gurrea i, just arribar a Mallorca, foren empresonats al castell de Bellver. Allà mateix, a l’explanada, alçaren el patíbul que seria conegut com les Forques dels Ambaixadors, on serien penjats tots quatre els primers dies d’agost de 1523. Hi ha notícia que un temporal d’estiu va tomar les forques, quan encara hi penjaven els cossos, i varen ser restaurades21. Sobre la conducta de l’emperador, l’historiador solleric Francesc Pérez escriu: Poc deia això en favor d’un Rei que ni tan sols respectava el caràcter d’ambaixadors dels que acudien a ell en demanda de justícia, i en lloc de mirar lo que podia haver-hi de just en les seves demandes ordenava executar-los.

2. LA SORT DELS AMBAIXADORS

Les Informacions Judicials, recollides per Gurrea el 1523 i 1524, publicades per Quadrado, amb l’afegit de les de Llucmajor per Bartomeu Font Obrador, tot i que no inclouen la totalitat dels pobles de Mallorca, permeten fer una recerca de la majoria dels noms documentats dels ambaixadors22. Amb el número i la localitat de cadascú, amb documentació afegida procedent d’altres fonts, podem veure aquests exemples per grups:

I) Dels ambaixadors a València

No hem sabut trobat cap referència a Miquel Nebot. Els altres cinc eren:

Joanot Colom (1069 de Palma) fonch atenallat i trossejat per justicia.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) anà a València ab en Juanot Colom (…) reclús en la ciutat.

Antoni Benet (453 de Manacor). Al principi de la Germania, aprés se reduhí y es stat reclús a Alcúdia y ha ben servit.

Rafel Ripoll (360 de Palma) un dels sindichs qui anà a València a portar armes y les instruccions den Sorolla (…) la primera bombarda que tiraren las galeras reals pegà a casa sua i li sfondrà part e tantost morí de pesta.

Guillem Vaquer (343 de Palma) affectat y de mala intenció (…) aná a València ab en Ripoll. Mort.

II) Dels tres enviats a Tortosa que no tornaren

No hem sabut trobar cap referència de Jaume Moix ni de Pere Ozona.

Jaume Sbert (1003 de Palma) ambaixador de la germania ab salari. Absent.

III) Dels tres ambaixadors a Tortosa i a la Cort

Guillem Colom no té veu pròpia a les Informacions Judicials, malgrat ser un personatge rellevant de Palma, com a capità i jurat per Santa Eulàlia i cosí germà de Joanot Colom. Únicament surt esmentat per la defensa que fa d’ell el notari Geroni Ferrer (260 de Palma), un dels assassinats a la nit dels set. Això no obstant, hi ha prou informació per saber que, a diferència de Casesnoves i de Thomàs, no va ser executat a Valladolid. Enviat a Mallorca, a disposició de Gurrea, va ser penjat a Bellver dia 1r d’octubre (dia 3, segons qualque font).

Pau Casesnoves tampoc no apareix amb veu pròpia a les Informacions Judicials (cal recordar que no s’han trobat les corresponents a Inca). En canvi, hi surten tres dels seus quatre germans coneguts, tots tres a Palma. També se li fa una referència en parlar del jurat Jaume Vanrell (141 de Montuïri): com en Pau Casasnovas vingué a Montuïri y sermoná, lo dit Vanrell dix que lo Casasnovas era ángel qui parlava. Sigui com sigui, ateses les consultes efectuades i les informacions que hem recollit recentment (detallades més endavant), el desenllaç més plausible és que fos cremat per la Inquisició i les seves restes fossin llençades a un pudridero de Valladolid.

L’únic dels tres que anaren a Tortosa i, posteriorment, a Valladolid que disposa de veu a les Informacions Judicials és Antoni Thomàs. Ocupa el núm. 90 dels 607 de Llucmajor i es diu d’ell: molt mal home de germania, és stat l’home qui s’es sforsat en posarla en la part forana y no volent en aquesta vila adherir, de autoritat propia tingué consell ab alguns sacuassos seus y feu elets de la germania entre los quals fonch ell un y aprés fonch sobre Alcúdia y es stat en tot fins que sen anà en la cort y feuse per forsa sindic y clavari. Est judicatus et confiscata bona quae habet ut dicitur procurator regius in vim sententiae regiae a curia latae, CCCC l. Tot fa pensar que va patir idèntica sort que Pau Casesnoves.

IV) Dels enviats a negociar amb Velasco

No hem localitzat informació sobre Joanot Ferrer i Bartomeu Reynés.

Pedro de Alvarado (614 de Palma) Gran amich den Colom. Anava y venia d’ací a València per la Germania y ha estat reclús en la ciutat.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) reclús en la ciutat.

Joanot Çaragossa (1100 de Palma) aportá moltas armas de Viscaia y feya pólvora, y aná per embaixador elet per los Coloms a las galeras de D. Juan de Velasco, és mort reclús en la ciutat.

Joan Oliver, apotecari (1009 de Palma) conseller y embaxador del poble; y essent venguda l’armada, lo dit Oliver, en Francesc Colom, en Juan Domenech y en Juan Binimelis tractaren de metzinar totes les aiguas allí on bevian los de la armada del rey. És mort reclús.

Miquel Garau (671 de Palma), ambaixador al vaixell de Velasco, va ser esquarterat. La seva condemna apareix a la mateixa sentència de Gurrea contra Joanot Colom de dia 3 de juny de 1523.

V) De l’enviat amb les claus del Regne

Bartomeu Ventayol (461 de Palma). No es parla de l’ambaixada a la Cort. Se sap que dia 24 de gener de 1523 oferia les claus a l’emperador, que dia 24 de febrer, en una carta des de Barcelona, demanava respecte, submissió i obediència a Gurrea i que, en retornar a Mallorca, dia 24 de març va ser enviat a galeres.

VI) Dels de la darrera ambaixada

Bernat Morey (64 de Muro) instador, reclús dins la ciutat, y ara ab llicencia de sa senyoria sen es anat al sr. rei. Sentenciat.

Joan Gili (79 de Sineu), notari satus notis est judicatus. En el Cronicon Mayoricense s’explica que li feren una gàbia de ferro igual a la que guardava el cap de Joanot Colom i que va ser penjat a la forca, esquarterat i el seu cap exposat a un costell a la plaça de Santa Eulàlia de Palma.

Miquel Torrent de Castell Llubí (266 de Muro) fill de Nadal, capità de la gent de cavall dels desmandats y molt agermanat, sindich fet per en Colom, reclús dins la Ciutat i ara en la cort del rei nostre senyor.

D’Antoni (o Bartomeu) Bastart no hi ha veu (cal recordar que del seu poble, Binissalem, no s’han trobat les Informacions).

En qualsevol cas, hi ha prou dades documentals que verifiquen que foren penjats la primeria d’agost (segons qualque font, dia 8) a les Forques dels Ambaixadors, que farien nom per haver-se alçat per executar els quatre23.

3. UNA REEIXIDA EIXIDA A VALLADOLID

Simancas (BMS)

N’anava endarrer feia molts d’anys i, finalment, aquesta primavera vaig viatjar a Valladolid, amb ganes d’intentar trobar respostes als interrogants que, fins ara, romanien sense respostes. Ja fa anys que coneixia l’arxiu de Simancas i, tot i que hi vaig fer passada, sabia que no era el lloc adequat per trobar la informació que calia indagar24. Els llocs de destinació eren els arxius de la ciutat de Valladolid, cap on vaig adreçar-me amb un nodrit qüestionari ad hoc, elaborat amb les preguntes d’alguns amics historiadors i en complicitat amb els enquestats.

Davant tres dels arxius més importants consultats

I) A la recerca de Casesnoves i Thomàs

Un dels temes d’interès general tractats per multitud d’autors, era aclarir el lloc i la data de les morts d’Antoni Thomàs i Pau Casesnoves, així com on havien estat enterrats. Tots els autors que n’havien parlat, deixaven clar que ambdós havien estat executats a Valladolid, però ningú no havia aportat cap altra dada; la data ni tan sols de les seves morts. Una informació recent, assegurava que el cronista de la ciutat de Valladolid havia dit que possiblement Pau Casesnoves havia estat enterrat en el convent de Sant Francesc25. És evident que aquell cronista hauria de ser una de les persones consultades, però tots els contactes que vaig fer amb els historiadors, bibliotecaris o arxivers de la ciutat, m’aconsellaren treure la idea del meu cap, perquè era una font poc fiable, ateses les preguntes que llegien en el qüestionari, orientades al que interessava escatir26.

Església i convent de Sant Francesc (actualment la plaça major de Valladolid)

Per no relatar totes les respostes que vaig obtenir, puc resumir les taxatives i contundents manifestacions contra la hipòtesi que un imputat d’heretgia fos enterrat en terra sagrada, molt menys encara en el cementiri d’una església i no parlem ja de qualque capella interior. És més, en aquests casos, encara que fos l’emperador qui instruís el procediment, si qualque processat era acusats de predicador o d’heretge (d’ambdues coses en el cas de Pau Casesnoves, segons les imputacions recollides a València i enviades a Carles V), la Inquisició n’assumia la direcció. Just a partir d’aquell moment: El Proceso comenzaba con la constitución del Tribunal, a continuación se pronunciaba un sermón solemne a cuyo término los inquisidores anunciaban un tiempo de gracia, con una duración variable que oscilaba entre treinta y cuarenta días. Este procedimiento fue sustituido al comienzo del S. XVI por los denominados Edictos de Fe, que consistían en la publicación de los errores heréticos. Esto conllevó conminar la delación de cualquier presunto hereje. El Edicto se hacía público en las iglesias. Se trataba de denunciar la herejía. El procedimiento constaba de dos fases: una primera Probatoria y una segunda con la Sentencia. La primera se iniciaba con la Denuncia, que podía ser remitida a los Calificadores para su estudio a no ser que fuera muy evidente la naturaleza de la misma. A continuación, el fiscal dictaba orden de arresto, y los agentes de tribunal procedían a ejecutarla. Si era considerada materia grave se intervenían los bienes del reo y se les trasladaba a la cárcel secreta, dependencia distinta de la casa de penitencia. Esta fase del proceso, viene marcada por el denominado Secreto, por el cual el reo quedaba completamente aislado, ni siquiera se le comunicaba cual era el cargo contra él ni quien le había acusado. Ese secreto afectaba tanto a los reos como al personal del tribunal.

Escut de la Inquisició a un carrer de Valladolid

Nadie debía saber qué ocurría y desvelarlo estaba castigado severamente. Una vez arrestado comenzaba el interrogatorio. Dependiendo de las conclusiones obtenidas de esta fase, el reo era o bien sentenciado, o bien sometido a tormento, para conseguir una declaración precisa. La segunda fase es la Sentencia, desde el punto de vista formal ponía fin al proceso, y adoptó dos modalidades: Sentencia con Méritos y Sentencia sin Méritos. La primera consistía en una exposición detallada de los delitos del reo, mientras la segunda se limitaba a exponer la naturaleza de la falta. A ambas les seguía la Resolución, que podía ser condenatoria o absolutoria. Las Sentencias Condenatorias hacían que el reo fuera penitenciado, reconciliado o quemado en la hoguera y, en todos los casos, se les forzaba a abjurar de sus errores.27

Altres dades d’interès derivades del qüestionari, però procedents d’altres fonts:

Caso de arrepentimiento, la Inquisición podía evitar a los relajados de ser quemados vivos, pero en ningún caso se libraban de la muerte pública.

Cabe observar el beneficio que suponía religiosamente la asistencia a un “auto de fe” -cuarenta días de indulgencia- pero hay otras muchas causas que contribuyen a explicar la asistencia masiva, como el hecho de obligar a los escolares a presenciar las ejecuciones.

A partir de octubre de 1488, se promulgaron en Valladolid unas nuevas ‘Instrucciones’, entre ellas una que establecía que el delito de herejía no prescribía nunca y que los herejes debían ser depurados en la hoguera.

Recreació d’una cremadissa de 1559

En 1489 se estableció definitivamente el Tribunal de Chancillería y el año 1500 el de la Inquisición para juzgar todos los acusados de herejía y celebrar multitudinarios autos de fe.

Consumadas las ejecuciones públicas, los cuerpos carbonizados de los herejes eran enviados a un quemadero y sus cenizas con los pocos restos subyacentes se lanzaban a algún pudridero de la ciudad, todos fuera de cualquier camposanto. La Puerta del Campo Grande o de la Mancebía se hallaba extramuros en el espacio de la actual plaza Zorrilla. En el costado derecho se situaba el quemadero donde se efectuaba el último acto del proceso.

En septiembre de 1520 Adriano de Utrecht subdelegó el cargo de inquisidor general de Valladolid en Pedro González Manso.

L’incendi de Valladolid de 1561

Amb totes aquestes consideracions, la possibilitat més plausible és que tant Casesnoves com Thomàs fossin víctimes de la Inquisició, amb el procediment descrit. En cap cas podrien ser enterrats al cementiri de cap església ni, molt menys encara, a cap de les seves capelles amb la consideració de ser «homes d’honor». Cal, a més, tenir present el gran incendi que va patir Valladolid l’any 1561 que va afectar molta documentació.

1559 Aute de Fe davant Sant Francesc

Segons una versió (amb l’advertiment rebut que pot ser una atrevida interpretació), l’incendi va ser intencionat, anava adreçat contra la Inquisició i era en resposta als dos multitudinaris autes de fe que, dos anys abans, varen concloure amb l’execució de 27 condemnats per heretgia, en dues tongades (13 i 14 morts a la foguera). En record d’aquella cremadissa, avui Valladolid promou culturalment «la ruta del hereje»28. La guia publicada recorda aquelles morts i es queixa que Casi 500 años después, en la ciudad no hay nada que señale lo que allí sucedió. No hay placas que recuerden dónde estaba el quemadero, ni el convento de Belén.

II) Una passejada per terres castellanes

Una vegada emplenats amb resultats més que satisfactoris els qüestionaris objecte de les entrevistes, vaig aprofitar el viatge per informar-me sobre la commemoració dels 500 anys de les Comunidades de Castilla. Tot i valorar la quantitat i qualitat d’activitats destinades a combatre la desmemòria i reivindicar la Germania, cal destacar que a Mallorca la pràctica totalitat d’iniciatives s’han d’atribuir a la societat civil29. A Castella, la commemoració va gaudir d’un aixopluc institucional infinitament superior. Una comparança directa prou significativa és veure els pocs recursos destinats a la magnífica rapsòdia Germania 500 d’Antoni Mairata, amb lletra de Maribel Servera (de moment, només escenificada a Palma), en contrast amb l’òpera Los Comuneros d’Igor Escudero, amb un pressupost superior al milió d’euros, gran desplegament mediàtic i representacions oficials a Salamanca, Zamora, Burgos, Àvila, Segòvia, Palència, Sòria, Ponferrada i Valladolid.

D’altra banda, es multiplicaren els llibres, còmics, documentals i les exposicions, conferències, taules rodones… gairebé tot amb un generós patrocini oricial i l’activa implicació de les institucions30. A l’entrada de moltes poblacions protagonistes d’aquell episodi històric, al costat del nom del poble, es va estampar: Municipio Comunero. Això, afegit a una multitud d’escultures, places, carrers, memorials, escoles i instituts que, des de fa molts d’anys, recorden la història i els seus liders arreu de Castella.

Un exemple, entre les nombroses activitats destinades a enaltir la memòria dels comuneros, és l’exposició de Tordesillas que vaig veure i retratar (vg. vídeo i fotos ordenades al final).

Cal tenir en compte, tanmateix, que els comuneros no han patit mai la criminalització que es va abocar contra els agermanats. Així va ser des del moment de la capitulació de Palma, on fins i tot es fomentava la delació, amb la promesa del Procurador Reial de dia 22 de juliol de 1523 de sastisfer la tercera part dels béns embargats als denunciants. Ja dins del s. XIX, a diferència del que va passar a Castella quan es reivindicaren les Comunidades, a Mallorca es generà un corrent, abanderat per Quadrado, que varen combatre i negar de manera insidiosa les justes raons de la Germania. Ja hem explicat mantes de vegades que l’única cosa en comú entre els dos moviments va ser la coincidència en el temps. Fonamentalment, Mallorca s’alçà contra els privilegis i abusos dels nobles mentre que les Comunidades s’aixecaren en defensa d’aquests privilegis31.

No hi ha comparança possible entre la repressió contra els comuneros i la que patiren els agermanats. Els primers foren executats en tots els casos de manera respectable, com a cavallers vençuts i, en més d’un cas, fins i tot amb honors. Res a veure amb la crueltat que s’aplicà a la Germania de Mallorca. Tant en quantitat d’execucions com amb el sadisme practicat, amb arrossegaments, estenallaments, esquarteraments i exhibicions públiques perllongades en el temps dels quarters dels cossos i dels caps dels principals líders. Ho va deixar clar el Lloctinent General: per que sia exemplar y posar terror als pobles que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim.

* * *

El viatge a Valladolid m’ha estat instructiu i productiu. Tant de bo, en el futur, es trobi la documentació que detalli el luctuós desenllaç de Thomàs i de Casesnoves. Ara per ara, hem de valorar i agrair la versemblant informació que ens han facilitat.

 

ANNEX (article sobre les ambaixades de la Germania de València)

FOTOGRAFIES (els plafons de l’exposició de Tordesillas)

https://www.youtube.com/watch?v=N_j0c97NNCk

NOTES

1 Vg. ANNEX

2 He optat per escriure Carles V, d’ús general en referir-se a aquest emperador, tot i que, atesa la condició de ser el primer Carles tant del regne d’Aragó com de Castella, és habitual veure’l esmentat sovint com a Carles I.

3 Quadrado diu que, quan hi va haver la batalla del Rafal Garcès (novembre de 1522), Hallábanse de embajada en la corte el instador forense Pablo Casanovas colega de Colom y el clavario Antonio Tomás de Llucmayor.

4 Vg.- Los embajadores de Joanot Colom y la reducción militar de Mallorca a través de nuevos testimonios del exilio no agermanado en Valencia de Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez, Universitat de València, 2008.

5 La desfeta de la Tretzena és una altra de les accions atribuïdes a Joanot Colom quan, a partir del mes de juny, quan es va conèixer la carta de l’emperador instant a retornar a l’obediència de Gurrea, es va produir una gran divisió i desfeta interna, amb membres de la Tretzena que desertaren (el cas del notari Gaià de Felanitx és un dels destacats). Arran dels assalts a Bellver, el mes de juliol, i a la Llotja, el mes d’agost, la Tretzena ja no es va tornar a reunir i, a partir del 2 de setembre a Sineu, va agafar el relleu un consell general.

6 Les declaracions dels testimonis de València atribueixen a Antoni Thomàs l’entrada per força de Pau Casesnoves en el Consell: Antoni Tomás, según Gibert, habría llegado a Sineu con 200 hombres armados procedentes de Llucmajor. La imposició també apareix a les Informacions Judicials. A l’entrada 241 de Llucmajor referida a Steva Moragues, Diuse que ohint que parlavan mal de Casasnovas en cosas de gernania, donà avís als desmandats y vengueren per matar los qui parlavan. I a l’entrada 467, també de Llucmajor, es diu que Miquel Servera aplega lo poble en casa de Antoni Tomàs per donar poder an en Casasnovas puys lo consell no le hi volgué donar. Cal tenir present que Pau Casesnoves era una figura controvertida. En el moment de la seva irrupció en el Consell de la Germania de Sineu, estava pendent de sentència, denunciat des del Sindicat Forà per malversació dels fons manllevats l’any 1512 per anar a veure el rei Ferran d’Aragó.

7 los fiscales estaban interesados en sobrepujar los ya de por sí gravísimos cargos contra Casesnoves con otros no menos enormes por herejía. De ahí que sean muchos los testigos –Antich, Faria, Gibert, Nadal, Picornell– concordes en el hecho de que Colom y Pau Casesnoves solían “sermonear” a su auditorio [con] indicios verosímiles de heterodoxia religiosa. Casesnoves y Colom, al exaltar el carácter “sacro” que atribuían a la quitación –la “santa quitación”– habían comparado a Cristo con la piel de los tambores que sonaban cadenciosamente y su Pasión con el cordaje del instrumento. Así pués que Casesnoves y Joanot Colom denominasen “santa” a la quitación de los censales no tiene, en absoluto, nada de extraño. (…) Tras haberse descubierto los cadáveres de los siete agermanados ajusticiados por orden de missèr Esbert la noche del 24 de enero de 1522 –dijo Antich– “Casesnoves era pugat en lo pedrís de Sent Andreu e havia predicat a molt poble qui era allí present, prenent p[er] thema dispone Domine qui a morietis et no[n] vives”. Predicador laico, rebelde y hereje… demasiados cargos para que Casesnoves pudiera escapar con vida del proceso que se le había abierto nada más presentarse ante el Emperador. Extret del treball de Pablo Pérez García, referenciat a la nota 4.

8 Més envant comentaré la recent informació que apunta que Pau Casesnoves va ser enterrat a l’església de Sant Francesc de Valladolid, perquè la imputació d’heretge la converteix en especulació inversemblant. Qui va ser enterrat en aquell convent, on va morir l’any 1506, era el navegant Cristòfol Colom.

9 En concret, es tracta d’una requisitòria del Lloctinent General a tots els batles per tal que segrestin els béns mobles i immobles d’aquells que seran stats sentenciats y executats a pena de mort. A la certificació de Pere Joan Mas, notari, hi apareixen els noms d’Antoni Gil i Pau Casesnoves d’Inca. Al costat d’aquest darrer nom hi ha una clau, juntament amb Ant. Thomàs de Llucmajor, i una anotació que diu Aquests dos son stats condempnats en La regia Cort. (AH 4806 foli 27 i 27g de 18 de juliol de 1523) Font: Notícia de documents de l’Arxiu del Regne de Mallorca, relatius a la Germania a Inca de Gabriel Fiol Mateu

10 Segons Quadrado, el motiu de la condemna va ser haver estat ambaixador de la Germania.

11 Cal recordar que Pere Joan Albertí, arran de la fugida d’Sbert després de la nit dels set, va ser acceptat pels agermanats com a nou representant de l’emperador. En el pregó que Albertí va fer dia 30 de maig de 1522 qualificava d’honorables i virtuosos mossèn Joanot Colom y mestre Pau Casesnoves, exequtors e quitadors de la sancta quitació e libertad universal. Font: En tiempo de la Germanía (pregones) Eusebio Pascual de Orrios, BSAL agost 1884

12 Transcric, tal qual, l’amenaça de l’emperador: havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procedesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebels e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiii dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey. (Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

13 Un altre tema pendent prou interessant, que reclama la indagació acadèmica, és l’ús idiomàtic de la correspondència de l’emperador amb els jurats i els virreis de Mallorca (igual que amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó). L’ús habitual del català, així com la pulcritud del llenguatge utilitzat, a més de provar el respecte que generava la llengua de cada regne, convida a estudiar qui eren (i d’on) els amanuenses.

14 És fals, com han dit Mut, Bover, Quadrado i altres autors que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, va regalar les claus a Gurrea. Ben al contrari, està documentat que el setembre de 1524 l’emperador li reclamà les claus. Gurrea va respondre que, quan l’emperador va rebutjar-les, les claus es retornaren als jurats que les hi haurien regalat a ell. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

Una valuosa aportació

15 El relat exacte d’aquesta ambaixada el devem a una de les importants aportacions de Francesc Pérez Ferrer en el llibre Les Germanies i Sóller (Palma, 1976). L’autor transcriu documents rellevants, fins aleshores inèdits. Tot i que, d’ençà de l’edició, ha passat gairebé mig segle, els dits documents no han estat aprofitats per evitar vells errors que apareixen encara en els llibres recents. El llibre ens sembla una obra que hauria de figurar a la bibliografia fonamental de la revolució (així qualifica la Germania l’autor), perquè aporta proves documentals que permeten discernir els protagonistes de la darrera ambaixada a la Cort i desfer els embulls que encara ara circulen. Així mateix, l’autor rescabala el nom de Joanot Colom i documenta com a veraç el privilegi de 15 de gener de 1344 de Pere el Cerimoniós, dat a Perpinyà, que va servir per foragitar Gurrea (AHM, Franqueses, còdex núm. 5f. 179), confirmant la rica documentació que em va facilitar Guillem Morro, recollida el 1982 per Pau Cateura. 

16 Aquest personatge, esmentat per Quadrado com a Pere Pont, va actuar com agent de Gurrea al servei de l’emperador. Caiguda la Germania, fou recompensat per Carles V i per l’Església. Vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xi-el-bisbe-mascarat/

17 Els quatre punts pactats, establien que dia 7 de març entraria a Ciutat el Virrei Gurrea amb l’exèrcit, que els agermanats lliurarien totes les armes excepte l’espasa personal que els seria permesa, que no se perseguiria a ningú per cap causa derivada del conflicte i que s’autoritzaria una ambaixada designada per la Germania per anar a Valladolid a explicar les seves raons davant de l’emperador. Són molts els autors (Furió, Penya…) que parlen d’aquest compromís i tots assenyalen que no va ser respectat. Vg. també Los Mártires de la Libertad. Tomo I, de Victoriano Ametller i Mariano Castillo, Madrid, 1853, i les hagiografies sobre el bisbe Pedro Aranda de la Puente, on es desemmascara el seu paper (ho podeu llegir a l’enllaç que hi ha a la nota anterior).

18 AHM Protocol del notari Bartomeu Ça Metla

19 Aquest darrer, finalment, no s’arribà a embarcar.

20 Nou escrit de Príam de Villalonga davant del mateix notari Bartomeu Ça Metla

21 Allà mateix hi penjarien el capità i jurat Guillem Colom, cosí de Joanot

22 Fins ara, a banda de Palma, només es coneixen les informacions d’Algaida, Artà, Banyalbufar (dins Esporles), Bunyola, Campos, Esporles, Felanitx, Llucmajor, Manacor, Montuïri, Muro, Petra, Porreres, Sant Joan, Santanyí, Sineu, Sóller i Valldemossa. De la resta, gairebé la meitat de l’illa, destaca la manca d’informació dels pobles de la Baronia (Andratx, Calvià, Estellencs, Puigpunyent i Marratxí), subjectes a la Junta de Pariatge i fora de la jurisdicció reial, i, de manera destacada, els pobles on es produïren els grans enfrontaments bèl·lics (Alcúdia, Binissalem, Inca, Pollença i Sa Pobla).

23 A banda de tots els noms documentats a cada una de les ambaixades, a les Informacions Judicials apareix Martí Gorchs (1010 de Palma) i diu que es anat en la cort ab lo jurat en Colom y ab los altres embaxadors per la Germania. A la veu corresponent a Pere Bagur (1110 de Palma), un dels set empresonats per Gurrea i membre de la Tretzena, Quadrado hi fa un afegit en forma de pregunta: ¿huyó ó formó parte de la embajada á la Corte con Guill. Colom, Martín Gorchs y otros? Un tercer nom d’hipotètic ambaixador que no figura a cap de les relacions ni a cap document, però que apareix a les Informacions Judicials, és el de Pere Ribas (329 de Llucmajor) de qui es diu que es mort en la presó en cort que era amb Antoni Tomas.

24 Simancas era un punt d’obligada recerca per documentar la guerra de la Nació Catalana contra Felip V i els subsegüents Decrets de Nova Planta, però com ja es va provar en els articles Històries de la Guerra de Submissió (vg. Etziba Balutxo) és un arxiu borbònic esbiaixat que reclama posar en solfa tot allò que no es pugui confirmar a París, Londres i, especialment, a Viena.

25 Antoni Rodríguez, autor de la novel·la Pac qui deu, a un article a L’altra mirada, escriu: Segons l’historiador José Delfín, Cronista oficial de Valladolid, segurament Pau Casesnoves i Antoni Tomàs foren enterrats al convent de Sant Francesc (…) Cal suposar que en Pau Casesnoves, per ser metge i home de categoria política fou enterrat en alguna de les capelles d’aquell convent. A la presentació a Sa Pobla assimilà l’execució de Casesnoves amb les dels comuneros per reiterar: El jutgen, el pengen a la plaça del Mercat de Valladolid i l’enterren a l’església de Sant Francesc, segons conversa amb l’historiador oficial de Valladolid. Vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/casesnoves-versus-colom-parlem-ne/

26 En l’àmbit de la confidencialitat, de manera unànime, historiadors, arxivers i bibliotecaris m’advertiren que José Delfín Val Sánchez (Salamanca, 1940), no era historiador, sinó locutor radiofònic i autor de publicacions sobre folklore i gastronomia, que va ser designat cronista de la ciutat l’any 2018 com a resultat de transaccions polítiques i que dubtaven que sabés que l’acusació contra Casesnoves era per heretgia. He de confessar que, mentre em recomanaven aprofitar altres fonts més solvents, vaig pensar quina seria la meva resposta si algú em demanava opinió sobre el rigor del cronista de Palma, capaç de fer un informe orientat a retirar l’escultura de Jaume Mir que representa Joanot Colom.

27 Archivo Histórico Provincial. Informació obtinguda dia 29 de març de 2022

28 Es tracta d’un itinerari elaborat a partir de la coneguda novel·la de Miguel Delibes

29 Sense oblidar les iniciatives del Consell de Mallorca (amb el patrocini de les Jornades fetes a la UIB), les accions de l’Ajuntament de Palma (l’exposició a Bellver i la brillant localització d’una de les dues claus dels agermanats) i d’altres ajuntaments (Felanitx, Inca, Manacor, Sa Pobla, Vilafranca…), cal destacar el paper de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, de l’OCB i de la comissió cívica Germania 500.

30 No ens ha de venir de nou que el borbó assumís la presidència honorífica de la commemoració castellana i no fes cap gest per recordar la revolució de la Germania; una prova més de la gegantina diferència entre les dues revoltes.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 31 d'agost de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Beatriu Colom Miralles? Parlem-ne!

Deixa un comentari

Beatriu, filla de Joanot Colom

Miquel Ferrà Martorell (UH)

Dia 7 d’agost de 2012, sota el títol 1542, l’escriptor Miquel Ferrà Martorell publicava al Diari de Balears una de les seves breus i útils notes històriques: La filla de Joanot Colom, Beatriu, esposa de Joan Llopis, valencià i resident a Maó, era interrogada pels inquisidors acusada de judaïtzant i posada a disposició del tribunal del Sant Ofici.

Encara que no assenyala la font de la notícia1, l’escriptor afirma que aquella Beatriu, esposa del valencià Joan Llopis, és la filla de l’Instador del Poble i del Bé Comú. Cas de ser així, podem afegir que l’any 1542 tindria 22 anys. La filla de Joanot ja apareix documentada l’any 1523 a les Informacions Judicials recollides per Gurrea. Concretament, a la veu 709 de Palma, referida a Mestre Gonsalvo pintor (cremat per luterà abans del desembre de 1523) es diu que sa muller alletava una filleta den Juanot Colom.

A aquestes dues notícies, cal sumar-hi les informacions referides als dos darrers matrimonis de Joanot Colom2. En el Llibre de Consessos, on es recullen les concessions o llicències matrimonials, apareix dia 29 de novembre de 1518 l’anunci de casori entre Joanot Colom (ja vidu) i Francina. Aquesta era filla dels ciutadans de casa bona Joan Miralles i Eulàlia Morell, casats el febrer de 1495 i pares de Caterina (casada amb Benet Penedès), Francina (que es casaria amb Joanot) i Praxedis (que es casaria amb Francesc, el germà de Joanot). Es bo de deduir, atesa la data de matrimoni dels pares, que na Francina (casada amb Joanot la darreria de 1518), com a segona filla de Joan Miralles i Eulàlia Morell tendria 22 anys, com a molt, quan es va casar i, com veurem, 23 quan va morir. Cal afegir que el pare d’Eulàlia era el ric i influent Francesc Morell.

El segon matrimoni de Joanot no va arribar a dos anys, perquè dia 17 de setembre de 1520 se li tornava concedir llicència per casar-se, ara amb Margalida Arbona de Sóller. És evident que Francina hauria mort abans i es dedueix que Joanot es va casar de bell nou, ara per tercera vegada, pocs mesos abans de la revolta. Més que una especulació excessiva sembla una hipòtesi raonable, atesa la mortaldat derivada dels parts, que Francina morís en parir i que la criatura fos donada a dida.

Amb aquest bagatge informatiu, vaig suggerir a Maribel Servera que convertís Beatriu Colom en la narradora protagonista de Germania 500, la rapsòdia aleshores en curs que s’estrenà el mes de gener del 2022 en el Teatre Principal de Palma, amb música d’Antoni Mairata i lletra de la mestra glosadora de Manacor. Així diu la dècima que obre pas al relat de la Germania de Mallorca:

Som filla d’en Joanot.

Beatriu Colom Miralles.

Maribel Servera (2015)

Nascuda en temps de batalles,

de pobresa i d’esvalot,

quan els nobles posen llot

a la nostra economia.

I jo, enmig de l’agonia,

de la por i del malestar,

sent mon pare reclamar:

“Pau, justícia i germania”!

.

i Ramon Rosselló diu que no!

Ramon Rosselló Vaquer, en el documentadíssim llibre Joanot Colom i Cifre – Instador de la Germania (1521-1523), publicat per l’Ajuntament de Felanitx dia 23 d’abril del 2022, nega radicalment que aquesta Beatriu sigui la filla de l’Instador i ho fa, com veurem, amb uns arguments tant o més febles que la possible atribució i, sobretot, amb unes desqualificacions que, al meu entendre, n excessives.

Composició sobre una foto del DM i la caràtula del llibre

He de dir, d’entrada, que tenc en el més alt concepte la feina impagable de Ramon Rosselló. Pocs investigadors com ell han aportat tanta informació històrica dels pobles de Mallorca. L’he bravejat en moltes ocasions per la seva rica contribució i he destacat que té una cura màxima en evitar incloure opinions. És un excel·lent historiador, metòdic, pulcre i rigorós. La seva tasca principal ha estat cremar-se les celles en els arxius per transcriure documents rellevants… sense fer judicis de valor. Per això mateix, me va sobtar el to negacionista que va adoptar en el cas de la notícia sobre aquesta Beatriu Colom. La qualifica de «contarella» quan ell mateix transcriu el document de la Inquisició. Afirma que Ja fa anys, algú es va arriscar a afirmar que la filla de Joanot es deia Beatriu (…) notícia que després han anat repetint altres investigadors i articulistes poc seriosos.» Francament, qualificar de poc seriós Miquel Ferrà i Martorell (i, amb ell, als qui han reproduït un document històric) em sembla un excés i una injustícia, atesa la feina de l’escriptor de Sóller de divulgar de manera mengívola i didàctica la nostra història. Crec que les píndoles que ha publicat durant anys i panys al Diari de Balears i a Última Hora han fet popular la història i l’han acostat a la nostra gent. Ja faran tant els altres!

Cal observar que Ramon Rosselló comet un lapus calami en prendre com primera premissa del seu sil·logisme una afirmació falsa que, possiblement, ha estat allò que l’ha fet confondre. Escriu: Hem de recalcar que la sobredita nota per si mateixa no diu ni afirma que aquest Joanot Colom, pare de Beatriu, fos precisament l’agermanat felanitxer, ans al contrari la nota diu expressament «natural de la Ciutat de València». Això no és correcte. Cal llegir bé la notícia tal com està escrita per la Inquisició. No és, de cap manera, a Joanot Colom a qui s’atribueix la condició de valencià, sinó a Joan Llopis, l’espòs de Beatriu. Aquesta alteració és prou evident i desvirtua la seva conclusió. Vull creure que ha estat aquest error d’interpretació el que ha arrossegat Ramon Rosselló a fer una desqualificació contundent que no fa per ell.

Quins són els arguments de Ramon Rosselló per negar que la Beatriu documentada a Menorca sigui la filla de l’Instador? Són dos. Un és que, si s’acusava Beatriu de judaïtzant, com així la Inquisició no va actuar contra els Colom de Felanitx? Rosselló afegeix una relació de sis Colom, reconciliats i relaxats per la Inquisició entre 1491 i 1517; tots abans de la revolta i cap d’ells de nom Joanot. El segon argument és que, a la filla, per tradició li corresponia ser Antonina, com la mare de Joanot, i no Beatriu, nom inexistent a la família.

Crec que, lapsus calami a banda, cap dels dos arguments tenen la solidesa que cal per negar contundentment (altra cosa seria posar-ho en interrogant) que el Joanot Colom pare de Beatriu fos l’Instador. De part meva, em permet afegir algunes reflexions que, el mes de gener i a petició seva, ja vaig remetre per correu a l’amic Rosselló encara que no sé si arribaren a temps abans de la publicació del seu llibre.

Beatriu, un nom popular a Mallorca a finals del s. XV

L’estiu de 1842, des de Madrid estant, Quadrado escrivia a Tomàs Aguiló per proposar-li crear una col·lecció d’història, on divulgar llegendes i episodis poc coneguts (que sin su conocimiento habría un vacío) i en feia una relació indicativa. Entre d’altres, proposava la derrota de l’Armada Santa el 1399, el setge de Palma de 1450, el moro de Santa Galdana, el torrer d’Artà o… Beatriz Brondo, enlazando con ella gran parte de la historia de las Comunidades. Dissortadament aquella col·lecció no va passar més enllà d’un projecte, però es pot veure com la noble esmentada havia de ser el fil conductor per relatar la història de la Germania. Curiosament, Beatriu Brondo era, de segon llinatge, Morell, el mateix d’Eulàlia Morell, la mare de Francina Miralles, esposa de Joanot Colom i previsible mare de l’única filla que tindrien en comú.

La proliferació del patronímic Beatriu esdevé la darreria del s. XV i s’introdueix de manera fecunda entre famílies de ciutadans i nobles defensors de Ramon Llull. I d’on brolla l’increment de Beatrius a Mallorca, fins aleshores poc habitual? La principal hipòtesi és la consideració (gairebé veneració), entre les famílies lul·listes, que va generar la figura de Beatriu de Pinós (Vallfogona, 1433 – Palma, 1485), mecenes que va impulsar la creació de l’Estudi General Lul·lià. El nom Beatriu està documentat a les famílies Bellpuig, Salas, Puigdorfila, Descallar, Sanglada, Sureda de Santmartí, Berga, Santacília, Net, Dameto, Cotoner, Olesa, Rossinyol… i Morell! En el cas d’aquesta nissaga, devota de Ramon Llull, cal observar que també participaren en l’impuls de l’Estudi General Lul·lià i, ben possiblement, tractaren en persona Beatriu de Pinós.

L’Estudi General Lul·lià

Altres consideracions

Clastra i basílica de sant Francesc

És sabut que Joanot Colom, tot i viure porta per porta de Sant Nicolauet Vell, era parroquià de Sant Francesc, bastió dels defensors de Ramon Llull. No debades, Sant Francesc era el cau de les reunions del Consell General de la Germania mentre que Santo Domingo (territori dels anti-lul·listes) va servir de refugi-amagatall dels mascarats. En la hipòtesi de posar nom a la filla, no sembla cap suposició eixelebrada que Joanot diferís l’elecció del nom a la família de la seva dona morta, amb més raó si era un nom del seu gust i abanderat pels lul·listes.

Amb tot, aquesta Beatriu, acusada de judaïtzant amb el seu home Joan Llopis el juny de 1542 a Menorca, s’ajusta al perfil d’edat de la filla d’en Joanot. Així, «hixa de Joanot Colom», és descrita per la Inquisició. Cal afegir altres qüestions que adoben la versemblança. La primera és la constatació que, talment com durant la Germania alguns nobles es refugiaren a Menorca, una vegada reprimida la rebel·lió alguns agermanats, tant de València com de Mallorca, per fugir de la repressió cercaren aixopluc a altres indrets (principalment en els comtats italians, però també a Menorca). No es descartable que fos el cas de Joan Llopis i de Beatriu Colom. Quant als dubtes d’atribuir la consideració de jueus o judaïtzants als portadors del llinatge Colom, és sabut que aital condició ha estat aplicada al navegant descobridor d’Amèrica per molts d’historiadors, des de Celso García de la Riega o Salvador de Madariaga ençà.

Era o no era Beatriu Colom la filla de l’Instador?

Com a primera conclusió, em sembla que els investigadors i articulistes que han reproduït la notícia no són poc seriosos (i si ho són no és per això), i que referir-se a aquesta «contarella» de la dona Beatriu, com fa l’amic Rosselló, s’acosta al menysteniment d’un document que, als efectes que ens ocupa, hauria de ser saludat amb respecte i, si més no, considerat d’interès rellevant. És evident que no hi ha cap seguretat absoluta que aquesta Beatriu Colom sigui la filla documentada de l’Instador del Poble i del Bé Comú, com tampoc és indiscutible que hagi de ser forçat filla de Francina Miralles Morell, però a contrario sensu tampoc hi ha cap seguretat que no ho fos.

En resum, de part meva consider plausible que la Beatriu documentada com a filla de Joanot Colom sigui la filla del líder de la Germania de Mallorca. No ho escriuria ex cathedra i, per tant, no en faré cap afirmació fort-i-no-et-moguis, però posats a banyar-me el cul, crec que és una possibilitat versemblant i, sobretot, ara per ara no hi ha cap document que permeti justificar el contrari (posar-ho en solfa ni tan sols), i, molt menys encara, desqualificar frívolament als qui no volem descartar aquesta tesi, en tant no hi hagi més documentació que la coneguda actualment. Amb la mirada al futur, m’agrada creure en aquella dita de l’escriptor Antoni Serra que assegura que la Història, més prest o més tard, sol imposar el rigor de la veritat.

Salut i Germania!

 

NOTES

1 La notícia apareix en el llibre Inquisición de Mallorca. Reconciliados y Relajados (1488-1691) de Miquel Fortesa i Gabriel Cortès, on es transcriuen les notes 268 i següents de la memòria dels processos inquisitorials. En concret, la primera diu: Beatriz, hixa de Joanot Colom, Muger de Juan Lopis, natural de la Ciudad de Valenzia, residente en Mahón de la isla de Menorca; por judía, reconciliada en 17 de junio de 1542.

2 Amb aquestes rellevants informacions familiars, resultat de les recerques de Cosme Bauçà, Pere Oliver Domenge, Jaume Enric Amengual, Nofre Vaquer, Joan Miralles i Margalida Obrador, vaig elaborar tres apartats dedicat als familiars de Joanot Colom i els vaig incloure (capítols 6, 7 i 8) dins de l’article El redreçament del gegant, en el marc del treball Pau, Justícia Germania! El trobareu a punt de lectura a l’enllaç: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xiv-el-redrecament-del-gegant/.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 d'agost de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ – 2 –

Deixa un comentari

2. EL TEATRE «DE QUADRADO»

L’espai on resulta més rellevant i més bona de demostrar la capacitat de plagi de Josep Maria Quadrado, sovint ocultant les fonts originals amb total impunitat, és en les «seves» obres teatrals; justament el territori del seu major fracàs i de la seva gran frustració.

Abans de viatjar a Madrid, l’any 1841, des de Mallorca ja va repicar baules per intentar l’estrena de Leovigildo, la seva primera i precoç producció teatral, escrita originalment en vers i en quatre actes que, afectats de canvis substancials, s’ampliaren a cinc i es reduïren a tres. Ja instal·lat a la Villa, va persistir en pujar aquella obra als escenaris. També ho va fer amb El manto de Jerges (en tres actes), Cristina de Noruega (4 actes) i Martín Venegas (3 actes). Aquestes quatre obres (amb el dubte que s’explicarà sobre la més que possible estrena parcial i encoberta de Leovigildo) romandrien sense escenificar-se mai. Els originals estan dipositats a Santander, com a part del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo1. La correspondència descriu les anades i vingudes, les cartes de recomanació, les apel·lacions als favor, les lectures davant dels principals gestors teatrals de Madrid, entre d’altres els reconeguts actors Latorre i Romea… Sempre de fracàs en fracàs.

Piferrer li havia dit amb tota sinceritat que Leovigildo era una obra nada a propósito para representar. Altres crítiques li reclamaven modificacions importants. La correspondència certifica que en va fer moltes i durant molts d’anys per tal d’aconseguir qualque representació2. Frustrat de passejar i retocar els originals sense cap èxit, va optar per externalitzar les culpes del fracàs. En una carta a Tomàs Aguiló de dia 11 de juliol de 1842, Quadrado escriu: …y yo haciéndome cargo de los votos no muy explícitos de dos literatos a quienes lo enseñé, de la alta reprobación de Montis, y del espíritu de pandillaje y apadrinamiento que hay aquí. Resulta paradoxal la crítica al favoritisme quan ell es passejava per tot carregat de recomanacions com reconeix a la mateixa carta: No he visitado aun a Zorrilla, ni a Hartüembusch, ni a Tassara, a pesar de que para unos traigo carta y para otros estoy representado3.

Quadrado, a Madrid, també va intentar editar Els 9 llibres de la història, l’obra d’Heròdot d’Halicarnàs (484 aC – 425 aC), perquè pensava que li podia representar una font d’ingressos4. Amb tot, tenia més confiança en el benefici econòmic que li hauria reportat el teatre. Ho diu clarament a Tomàs Aguiló: Salvá me desaconseja también la impresión del Herodoto diciendo que no tendrá séquito alguno; cortados y aniquilados mis dos apoyos y recursos principales, en especial el del teatro que me fuera muy lucrativo.

Gravat de 1858 que recrea l’incendi del Teatre Principal de Palma

Tot això va ser l’any 1842 i el menysteniment va ser absolut, malgrat els padrins i les recomanacions. Gairebé 20 anys després, Quadrado va ser testimoni de l’èxit popular que obtindria Joan Palou i Coll amb La Campana de la Almudaina. L’obra es va estrenar a Madrid, dia 3 de novembre de 1859, en presència de la reina Isabel II i el príncep de Baviera. Posteriorment, amb motiu de la reobertura del Teatre Principal, dos anys després de l’incendi que va patir durant una representació de Machbeth, novament davant de la reina a qui tant venerava Quadrado, dia 14 de setembre de 1860 es va reposar l’obra de Palou. Gairebé d’immediat, l’any 1861 i ja amb 42 anys, Quadrado oblidà el fracàs i reiterà els intents de pujar als escenaris de Madrid qualque obra seva, ara amb lectures privades de Martín Venegas i Cristina de Noruega, però tot i les reiterades gestions i recomanacions obtindria idèntic resultat que amb el Leovigildo5. Martín Venegas és un drama, ambientat a Valladolid l’any 1625, sobre l’expulsió dels moriscos. Cristina de Noruega, situada a Burgos l’any 1254, tracta de la que fou infanta de Castella i cunyada d’Alfons X, morta d’enyorament el 1262 als 27 anys6.

Joan Alcover sentenciava que Quadrado havia partit d’aquest món amb la vanitat, com a escriptor, d’haver nascut per ser dramaturg. Costa i Llobera explicava que Quadrado li va dir que si havia de passar a la posteritat, seria com a autor teatral i que, tot i que la vanitat li aconsellava fer representar els drames, l’orgull li recomanava no fer-ho. Certament, no passaria a la posteritat per aquesta via i, quant al seu particular binomi entre vanitat i orgull, no consona amb la gran quantitat d’intents i amb els molts d’esforços que va fer per representar les seves obres, totes elles amb finalitats moralitzants exemplificadores. Efectivament, el seu teatre, com gairebé tota la seva obra, destaca per la pretensió adoctrinadora. Vista la impossibilitat de pujar els seus drames a escena, també va intentar aconseguir-ne la publicació, amb la mateixa sort7.

Cal advertir que, a banda de les quatre obres del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo, n’hi ha moltes més de documentades. El gener de 1894, La España Moderna anunciava que es publicaria el teatre de Quadrado i esmenta alguns títols: Leovigildo, Cristina de Noruega i Martín Venegas (segles VI, XIII i XVII), a més de Saúl, uns Himnos Sacros i tres versions de Shakespeare: El rei Lear, Macbeth i Medida por medida8. A banda de les esmentades, hi ha notícies d’altres obres com Seyla, tragèdia inacabada en tres actes i en vers, José reconocido, en vers però incompleta, Dios mejora sus obras, comèdia en un acte, Tanneguy Duchâtel, tragèdia en tres actes en versos d’onze síl·labes, i uns apunts per un drama històric situat en temps de Tiberi Grac9.

Cal fer un repàs de tota la producció teatral. Per començar, una obra que s’havia publicat anònimament a Palma el 1846 i que Quadrado (amb les inicials JMQ) va publicar a Madrid l’any 1847 en vers i, com totes les seves peces teatrals, en castellà: Los pastores de Belén. Com informa Joan Mas i Vives: ja a l’«Advertencia» Quadrado ens informa que escriu la seva obra com a reacció contra els pastorells populars, que troba plens d’incorreccions. Apareix ja aquí el Quadrado superior, el salvador dels valors morals del poble part damunt d’una recreació dels popularíssims Pastorets, dels quals hi ha una infinitat de publicacions des de la primeria del s. XIX, entre les quals destaca Pastorells al naixement de Mn. Bartomeu Mestre Barceló (1790-1852) que l’havia publicat a Palma l’any 184410. Paradoxalment, la versió de Quadrado va ser retornada al català per Gaietà Soler el gener de 1892.

QUADRADO VS. SHAKESPEARE

Una escena de l’obra El rei Lear

Serà, però a les obres de Shakespeare on podem veure de manera més diàfana la capacitat de manipulació i de falsificació de Quadrado11. Ho va posar en evidència Ramon Esquerra i Clivillés (1909-1938) en el molt recomanable i poc conegut estudi Shakespeare a Catalunya12. Algunes de les frases dedicades a Quadrado són més que contundents: En traduir Shakespeare el resultat fou una calamitat. En les adaptacions de Quadrado, Shakespeare queda reduït a la categoria d’autor de melodrames. Esquerra aplica el bisturí a les tres obres que va versionar i aprofita les paraules del mateix Quadrado. Aquest, de manera explícita a l’obra Medida por medida, reconeix que ha tergiversat les històries ja que su concepción lleva en sí un pecado original que puede atenuarse, sí, però no borrarse por completo; entraña algo de repugnante más que de inmoral propiamente dicho. No només disculpa la manipulació (¿quién echará de menos aquellos diálogos de burdel?), sinó que proclama que mereix gratitud más que censura por haber suprimido esas disonantes notas que vienen a deshora a crispar los nervios, por haber arrancado esas yerbas parásitas que dan mala sombra. Pel que fa El rey Lear, Quadrado escriu: En la perversidad de las hijas mayores de Lear convendría alguna diferencia de matices que evitase la monotonía de su insolente lenguaje y sus execrables actos. Quadrado no té manies. La seva ètica li permet qualsevol acció: Esta página hay que arrancarla de su insigne obra a todo trance, y aun, si posible fuere, ocultar que la haya escrito. Retalla, censura, capgira expressions, elimina personatges, trasllada frases d’un a l’altre sense cap criteri ni justificacióEn definitiva, i no es pot definir millor, Quadrado practica una conducta immoral fent bandera de la moral. Ramon Esquerra conclou l’anàlisi amb aquesta sentència: Aquest Shakespeare vist per Quadrado (…) és, de segur, una de les monstruositats més grans que registra la història pòstuma de Shakespeare.

Altres autors també consideraren extravagant i temerària l’actuació de Quadrado. És el cas de Joan Pons i Marquès (1894-1971), director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, quan informa de les manipulacions efectuades a les obres de Shakespeare: era su intento hacer desaparecer los lunares que a su modo de ver afeaban el original (…) La empresa era realmente temeraria y sus pueriles explicaciones apenas convencerán a nadie de la legitimidad en atreverse a poner la mano en la obra de un genio, en la que nada, ni moral ni literariamente, podía excusar esta especie de reducciones «ad usum Delphini»13.

Els crítics més contemporanis també han posat en solfa l’abús. Xavier Aynamí diu: Les traduccions (o més ben dit adaptacions) de Quadrado han estat molt criticades pel fet de plasmar el seu propi estil, fent malbé les obres de Shakespeare14. Montserrat Guinovart destaca: Vilaregut se inspiró en la refundición castellana de signo católico y moralizante de José Mª Quadrado15. Les obres de Shakespeare en mans de Quadrado són versions censurades i alterades, amb canvis substancials per consideracions religioses16. Fins i tot Menéndez Pelayo, proper ideològicament a Quadrado, li va expressar en vida la disconformitat per la iniciativa de retocar l’obra de Shakespeare: Admitido que a tal poeta no sea lícito refundirle (sobre lo cual ya amistosamente hemos discutido el traductor y yo)…

ALTRES REFUNDICIONES

Hi ha, però, una actuació encara més perversa. Efectivament, en el cas de les obres esmentades abans, l’evidència de l’autoria original és absoluta i Quadrado, sense amagar la procedència, les anuncià a cada una com refundición del drama de Shakespeare por D. José María Quadrado. En canvi, s’ha pogut veure que moltes altres obres que va signar eren plagis o, senzillament, traduccions que, en molts de casos, publicava amb ocultació de l’autor de l’obra original. En part, ho va detectar Menéndez Pelayo i, posteriorment i amb major detall, Ángel Raimundo Fernández17.

Ja ens hem referit a Los pastores de Belén, però és que la gran majoria d’obres són plagis sobre obres d’autors ja desapareguts. José reconocido és una traducció del drama de Petro Metastasio (1698-1782). Seyla és la confluència de l’oratori Jefté de Giacomo Carísimi (1605-1674) amb La hija de Jefté de Juan Antonio Diamante (1625-1687). El manto de Jerjes correspon a la tragèdia Serse re di Persia del jesuïta Saverio Betinelli (1718-1808). Saúl és la refundició de l’obra del mateix nom de Vitorio Alffieri (1749-1803)18.

Recreació de l’estrena (1782) del Saul d’Alffieri

Possiblement Quadrado va conèixer aquestes obres a Monti-Sion, perquè feien part de les lectures recomanades en els col·legis dels jesuïtes19. Devien perdurar a la memòria escolar, perquè La Fe, on escrivia Quadrado, dia 1 de juny de 1844 parlava de Lord Byron i esmentava La hija de Jefté i Saúl. Quadrado va fer amb aquestes obres el mateix que amb les de Shakespeare, però en més d’un cas ocultant l’autoria de les obres originals.

QUADRADO A ESCENA

Una altra consideració pertinent és refutar la creença general, com s’ha escrit, que Quadrado no va veure mai cap obra escenificada. No és així. Hi ha prou notícies de premsa que ho desmenteixen, tot i que no hi ha crítiques ni grans elogis a cap de les representacions. L’any 1876, en el Cercle Catòlic de Palma, s’escenificà Saúl de José María Quadrado (sic) i, l’any següent en el mateix local, San Hermenegildo. Saúl es va tornar a representar el 20 de gener de 1886 en el Cercle d’Obrers Catòlics (continuador del primigeni Cercle Catòlic) i, encara el 1892, en el mateix lloc, es reposà San Hermenegildo20. Aquesta darrera obra, ben bé podria ser una de les moltes versions que va fer Quadrado de Leovigildo o, si més no, el retall corresponent a la conversió i martiri del seu fill. No oblidem que Hermenegild (564-585), declarat sant per l’Església catòlica, era fill de Leovigild (525-586) i, com son pare, rei dels visigots21. Dia 15 de maig de 1883, El Áncora anunciava la representació de la comèdia infantil San Hermenegildo o el triunfo de la religión, sense fer esment del possible autor.

LA PREGUNTA QUE CAU DE LA POST

L’evidència dels pocs miraments de Quadrado a l’hora de fer-se seves, copiades, alterades i falsificades, algunes obres de teatre reconegudes, delata una conducta que serà consubstancial en tots els altres camps. Vist que estava obsedit en adequar el món a la seva ideologia ultraconservadora, què no s’atreviria a fer amb la documentació oculta al públic que tenia al seu abast, de manera privilegiada, a l’arxiu?

Mentre que amb les obres de teatre, amb major o menor dificultat, es pot accedir a les edicions primigènies, comparar-les amb les refundicions i posar en evidència tant el plagi com la manipulació, demostrar que Quadrado va fer el mateix amb la documentació històrica pot semblar difícil, perquè és més bo de fer anar d’amagatotis amb originals que no són públics i que, massa sovint, han desaparegut misteriosament dels arxius i no es poden contrastar. Si bé la indagació en aquest territori ha estat envitricollada, com detallarem documentalment més endavant, les evidències han recompensat les recerques amb escreix i han confirmat una manca de rigor que anul·la la fiabilitat i la credibilitat de les aportacions de Quadrado. L’anàlisi demostra que Forenses y Ciudadanos, les Informacions Judicials i altres obres publicades per Quadrado són refundicions de documents originals. Hi ha un degoteig de proves que desemmascaren les manipulacions i, fins i tot, hi ha més d’una declaració, on Quadrado presumeix d’haver modificat, ampliat, adequat o completat determinades «transcripcions». En gairebé tots els casos es palesa que ho va fer, amb idèntic objectiu que amb el teatre de Shakespeare, per raons ideològiques i morals22.

(Proper capítol 3. Madrid, Madrid, Madrid!)

NOTES:

1 Un llegat contradictori amb la posició, expressada per Quadrado davant del possible trasllat de l’arxiu de Mallorca al de la Corona d’Aragó, d’oposar-se a la sortida de l’illa del patrimoni cultural de Mallorca.

2 Ho posa de manifest quan, dia 7 de novembre de 1842, escriu a Aguiló que Madrazo me confesó que para representarse necesitaba muchos cortes y reveses i li recomanà deixar el teatre i optar per fer-se poeta líric.

3 Més paradoxal resulta la crítica al apadrinamiento quan Quadrado va ser, tota la vida, una instància permanent oberta a la sol·licitud de favors i de reconeixements. Tendrem ocasió de tocar-ho amb les mans més endavant.

4 Es tractava de la traducció que havia fet el jesuïta algaidí Bartomeu Pou (1727-1802). Després d’uns primers intents no reeixits, l’obra es va arribar a publicar l’any 1846 a Madrid, amb un preàmbul de Quadrado. Va pagar íntegrament l’edició Joan Despuig i Safortesa, nebot del cardenal Despuig i deixeble del pare Pou. Vg. La publicació de «l’Herodot» del P. Bartomeu Pou, una llarga odissea d’Alexandre Font i Maria Rosa Llabrés. BSAL 66, Palma, 2010

5 El 16 de desembre de 1861, després d’intentar estrenar el Martín Venegas a Madrid, confessa: Un drama con desenlace triste aseguran no está en moda y que no puede tener buen éxito: ¿qué responder a esto y a hombres prácticos tan conocedores de los caprichos del público? He sustituido aquel breve final por otro no más largo, como de tornillo; no sé si les satisfará, a mi no francamente: tal vez habré de refundir la mitad del tercer acto.

7 Mort Quadrado, la vídua perseverà en l’edició de les obres completes, on hi havia les teatrals. A una carta de 30 de març de 1898, Rosa Morell demana a Menéndez Pelayo que intercedeixi a favor de la publicació: Desde que faltó mi esposo, no se ha continuado la edición de sus obras cuyo convenio tenía con el editor Amengual y Muntaner á raiz de la segunda edición de Forenses y Ciudadanos. (…) Dícenme estos días que está corrigiendo la primera prueba del quinto tomo. Si á V. le parece bien seria mi mayor deseo que V. interpusiera su valiosa influencia para que se terminara dicho convenio y siguiera la publicación de los escritos para que V. los autorizó.

8 Malgrat l’anunci, fet dos anys abans de la mort de Quadrado, no hi ha constància que es fes l’edició de l’obra teatral. Quant als Himnos Sacros es tracta d’una versió traduïda de l’obra d’Alejandro Manzoni (1785-1873) que es va publicar a Madrid l’any 1891 dins Tragedias de A. Manzoni.

9 Tanneguy Duchatel va ser un polític aristòcrata coetani de Quadrado (va néixer el 1803 i va morir el 1867). Va ser ministre a França i defensor dels Borbons durant l’anomenada Monarquia de Juliol (1830-1843).

10 L’any 1818, abans de néixer Quadrado, ja s’havia publicat a Palma Pastorells per celebrar el naxament del Bon Jesús. El crític literari Joan Mas relaciona altres obres similars i ho argumenta en el fet que, al llarg del s. XIX, aquestes representacions s’introdueixen a les escoles com a teatre infantil.

11 Quadrado va publicar l’any 1877 un assaig sobre Macbeth a Museo Balear. L’any 1885, a la mateixa revista, publicà les «traduccions» de Macbeth i de Medida por medida (l’any 1885) i, l’any 1886, El rey Lear (1886). Evidentment, no es pot qualificar de traducció el que és un abús i una ignomínia literària.

12 L’autor, traductor, crític i professor de literatura a l’Institut Francès de Barcelona i a l’Institut de la Generalitat, va publicar el treball a La Revista. Quaderns de divulgació quinzenal. Any XXI gener de 1935 (pàgs. 76-109) i, l’any 1937, en un llibre monogràfic. Amb una perspectiva de futur esperançadora com a crític literari, va morir a la batalla de l’Ebre el 1938. El seu treball sobre Shakespeare desmunta la conducta de Quadrado, amb arguments que demostren una manca de rigor que es pot exportar, més enllà de la faceta de dramaturg, a tots els camps dels seus treballs. En definitiva, l’obra de Quadrado, sense credibilitat, no és fiable. 

13 Vg. Evocación de Quadrado dins Història i Política, Caixa de Balears, Palma, 1977

14 Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació, UB, 2015

15 Vg. Una adaptación de Salvador Vilaregut de Measure for measure de Shakespeare para la escena catalana. Alacant, 2013

16 Segons Menéndez Pelayo, a les tres refundicions conegudes de Shakespeare, cal afegir-hi Julieta y Romeo (sic), sobre la qual no he trobat cap altra notícia.

17 Vg. El pròleg de Menéndez Pelayo als Ensayos de Quadrado i, també, Quadrado y la historia literaria del siglo XIX. (Mayurqa, n. 3-4, 1970)

18 Vg. Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l’època romàntica, (pàg. 176 i següents), PAM, 1986

19 A Los jesuitas y el teatro en el Siglo de Oro, (Universitat d’Oviedo, 2004), Jesús Menéndez Peláez  informa que a l’edició de la Tragedia de san Hermenegildo dentro de los apéndices se incluía un «índice de obras de teatro jesuítico».

20 Dia 25 de gener de 1892, El Isleño publicava: En el Teatro del Círculo de Obreros católicos pusieron anoche en escena los aficionadors el drama sacro original del distinguido literato D. JM Quadrado titulado San Hermenegildo. Terminó la función con la chistosa pieza La peste groga del Sr. Peña. La concurrencia, un lleno.

21 Vicente de La Fuente, incondicional de Quadrado, es referia al drama a La Unión, dia 12 d’abril de 1882: Leovigildo, no inferior al Hermenegildo del señor Sánchez de Castro, siquiera el señor Quadrado haya tenido que luchar para resaltar el catolicismo, no por la dulzura del mártir, sino por la dureza del verdugo.

22 El setembre de 1893, Última Hora publicà un elogi de Quadrado que reproduí, dia 30 del mateix mes, El Bién Público, el diari de Maó: Quadrado realiza un ideal caballeresco semejante al de las antiguas órdenes militares. Su regla es el catecismo cristiano. Certament, més que historiador va ser un apologista catòlic; un creuat.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de juny de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ – 1 –

Deixa un comentari

ABSTRACT   Les biografies sobre Josep Maria Quadrado i Netto (1819-1896) el tracten, majoritàriament, de manera hagiogràfica i projecten una imatge tan amable com desfigurada. Aquest treball, emparat en la correspondència personal de l’autor i en altres fonts poc conegudes, permet elaborar-ne una patografia. L’anàlisi de les fílies i fòbies, derivades d’una doble dependència ideològica i religiosa, remet a una allau documental que el desemmascara i posa en solfa les hipotètiques virtuts que se li atribuïren en vida. Per a una millor comprensió, he estructurat el treball en capítols, alternant els relats cronològics amb blocs temàtics.

1. EL PRIMER QUADRADO

INFANTESA

Nascut a Ciutadella dia 14 de juny de 1819, va ser batejat amb els noms de Josep, Maria i Joaquim. La consanguinitat familiar era secular amb llinatges entrecreuats durant mig mil·lenni. Les seves dues àvies, Joana i Josepa Oleo Quadrado eren germanes i ambdues es casaren amb cosins bons igual que ho feren son pare, Josep Quadrado Oleo, i sa mare, Margarita Netto Oleo1.

Quan Josep Maria encara no havia fet els dos anys va morir son pare i, dia 2 de juny de 1821, la família (ell, sa mare i dos germans majors, Antoni i Joana) es traslladà a Palma, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia, on hi vivia un germà del pare mort, el sacerdot Francesc Quadrado Oleo, sota la tutela del qual es dipositaria la primera formació dels germans, sotmesa a un adoctrinament religiós tradicionalista. L’agost de 1826 moria l’oncle capellà i Josep Maria ingressà al col·legi dels jesuïtes, on estudià des dels set fins als tretze anys (1826-32). Allà va escriure poesies, amb uns títols que mostren quin era el centre d’interès: Villancicos a Nuestro Señor Jesucristo, Himno a San Luis, Oda a los certámenes literarios de MontesiónL’any 1828, amb vuit anys, va obtenir el primer premi de Doctrina Cristiana en el concurs del col·legi.

El jove Quadrado es mostrava precoç i prolífic. Només amb 14 anys la premsa ja li publicà, amb grans elogis, uns versos dedicats a Isabel II, amb motiu de proclamar-la reina quan encara no havia fet els tres anys2. Aquesta adoració per la monarca no minvaria ni tan sols quan es va fer notòria la vida de la borbona, tan corrupta i promíscua com la de tota la nissaga3.

Aquell Himno constitueix el presagi del que serien els dos ideals que amararien tota l’obra del ciutadellenc: l’Església i la Monarquia. Si admetem, amb Rilke, que la infantesa és la pàtria de les persones, convindrem que els primers anys de la vida de Quadrado li conferiren una nacionalitat ultraconservadora, propera al fonamentalisme en matèria de religió. L’any 1832, decidit a rebre la tonsura, a fer els primers vots i a professar, va començar estudis de Teologia en el Seminari Conciliar de Sant Pere, fins que el va tancar el bisbe de Mallorca coincidint amb l’exclaustració dels jesuïtes4.

Obligat, atesa l’economia familiar, a posar-se a fer feina, va entrar a la Diputació Provincial de la mà del seu secretari, Jaume Pujol Ginard, el qual l’acollí com a escrivent a les seves ordres. Coincidint en el temps es procedí a ordenar la documentació provincial que esdevindria l’Arxiu del Regne de Mallorca i Quadrado va veure l’oportunitat que li deparava l’atzar. Jaume Pujol, permanent protector seu, va moure els fils oportuns per aconseguir que la Diputació el designàs, sense cap titulació acadèmica (l’escrit de concessió deia en razón de su laboriosidad e inteligencia), arxiver del Regne dia 12 de setembre de 1840. Això no obstant, encara no feia un mes quan, dia 9 d’octubre, va ser destituït, atesa la circumstància que era menor d’edat (tenia 21 anys i la majoria d’aleshores era als 25). Ell sempre atribuí el cessament a represàlies ideològiques i persecució política. El victimisme seria una de les dèries que, amb l’altaveu dels seus seguidors, va exhibir al llarg de l’existència5. Això no obstant, havia estat ell qui, per curar-se amb salut, havia advertit de la concessió irregular. Dia 21 de setembre, en l’escrit on agraïa el nomenament, deia: he creído mi deber participar a V.E. no tener cumplidos los veinte y cinco años todavía, por si esta circunstancia, que tal vez podría ser considerada legal, debe impedir los efectos del acuerdo tomado, o en parte modificarlo. Posar la il·legalitat en evidència, va forçar la Diputació dia 29 de setembre a obrir un ofici per informar de l’escrit de Quadrado i anul·lar la designació: en vista de esta comunicación se acordó suspender por ahora los efectos del nombramiento.

JOVENTUT

L’any 1839, quan just tenia 20 anys, va començar la publicació d’una obra ostentosa, a faisó d’unes miscel·lànies desbaratades, amb l’únic criteri d’enaltir els seus tres centres d’interès: religió, política i literatura. En concret, l’obra feia convergir el tradicionalisme catòlic, la ideologia ultraconservadora i el gust literari del compilador, amb el títol Frutos de la prensa. Colección de Religión, Política i Literatura, sacada de los mejores periódicos de España6. Les publicacions d’on extreu els articles són: La Religión de Barcelona (la font més important), La Gaceta de Madrid, La Revista Europea, El amigo de la religión y de los hombres, El Porvenir, El semanario pintoresco, No me olvides, Entreacto, Revista de Madrid, El madrileño católico, Revista Peninsular i El Artista.

El recull dels treballs, de més de 2000 pàgines, es va imprimir a l’estampa d’Esteve Tries, en sis toms, quatre el 1839 i dos el 1840. Malgrat el desordre de la subjectiva selecció, la raó de ser d’aquella compilació d’articles és la defensa de la ideologia de Quadrado: en matèria de Religió, l’ortodòxia (defensa del celibat, rebuig del divorci…), en l’apartat de Política, elogi de l’absolutisme monàrquic, amb glorificació de la idea d’Espanya i, en Literatura, l’enaltiment del Romanticisme. En el darrer dels tres temes del recull, parla de Walter Scott, Larra, Chateaubriand, Byron, Alfieri, Lamartine, Victor Hugo, Zorrilla…7. Quant als catalans (però escrivint en castellà) només Rubió i Ors i Josefa Massanés.

Quadrado, en els tres camps del recull, ja mostra alguns dels seus referents amb qui, pocs anys després, col·laborarà. Els elogis dedicats a Jaume Balmes i a Federico Madrazo, en són dos exemples. Si ens hem de guiar per les poques referències a la publicació a la premsa coetània, podem deduir que no va assolir l’objectiu de la pretensiosa obra (magna només en termes quantitatius)8. Molt possiblement qui va patrocinar la selecció de Quadrado i l’extravagant edició va ser el seu amic el marquès de la Bastida, Antoni de Montis i Boneo, amb qui mantindrà una íntima amistat durant anys. El fet cert és que 16 anys després de publicar-se el darrer tom d’aquell recull, el Diario de Palma dia 29 d’abril de 1856 feia una gran oferta de l’obra i reposava la venda dels volums a 40 reales de vellón cuando se vendía a 729. Es feia evident que l’edició no havia obtingut èxit.

Coincidint amb el cessament com a arxiver, l’octubre de 1840, al costat de Tomàs Aguiló (1812-1884) i d’Antoni de Montis (1815-1881), Quadrado va fundar el setmanari La Palma. La nova publicació tenia per finalitat incloure articles sobre estas islas Baleares, sus tradiciones y monumentos, descripción de edificios y lugares10. Fins el maig de 1841, quan el setmanari va rodar clau, va publicar 30 exemplars. Va ser en aquesta revista on Quadrado va publicar, en tres lliuraments, la narració El príncipe de Viana que l’any 1845 es publicaria com a llibre a Madrid. També, els dies 7, 14, 21 i 28 de febrer i 7 de març de 1841 fa un serial, De las comunidades en Mallorca, on transcriu les històries de Joan Binimelis (1538-1616) i de Vicent Mut (1614-1687), ambdós al servei dels jurats, però les inunda d’opinió, d’adjectius i de judicis de valor per criminalitzar la Germania de Mallorca. Als errors dels originals (el protagonisme d’un desconegut Miquel Colom, per exemple), afegeix una rocambolesca interpretació de l’hipotètic nom de Juan Odón, aplicat a l’instador11. En realitat, aquells articles replicaven el treball d’Antoni Furió (1798-1853) que, aquell mateix any, a instància de l’Ajuntament de Palma arran de la proclamació de Joanot Colom com a fill il·lustre, va elogiar la revolta i les raons que la justificaven.

Una mínima anàlisi de La Palma, amb idèntics eixos ideològics que bastiren els sis toms de Fruto de la prensa, desfà la consideració d’historiador, atesa la circumstància que Quadrado no es limita a relatar un episodi del passat, en el cas de la Germania de Mallorca, sinó a fer-ne un relat maniqueu, amb interpretacions personals que alimenten els prejudicis i denigren els líders de la revolta sense contemplacions. Acusa els agermanats de sacrílegs, mentre aplaudeix l’exèrcit imperial i la recompensa que es donà als qui lideraren la cremadissa dels refugiats a l’església de Pollença; vells, dones i infants. Aplaudeix, fins i tot la gran repressió que hi va haver: Al tumulto de los asesinatos siguió la calma de los suplicios. Fins i tot adverteix a moltes de les transcripcions documentals que ells les ha complementat. Aquesta serà una altra de les característiques de Quadrado: fer afegits a feines d’altres autors i alterar documents originals.

La Palma va ser el primer camp d’entrenament de Quadrado per mostrar les seves cartes ideològiques: catòlic i monàrquic a ultrança amb totes les derivades. A tall d’exemple, exposarà la seva consideració sobre la llengua (el lemosín) a l’article La lengua nacional y los dialectos regionales. El seu al·legat anima a abandonar la llengua materna: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i s’ampliarà, al llarg del temps, contra la catalanitat: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín12. No ens ha de venir de nou, el reconeixement que el seu espanyolisme va merèixer. Menéndez Pelayo escriuria: Ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la pátria común. I Valentín Gómez el definiria així: Buen cristiano y buen español, apartó la vista de las miserias de la tierra, y honró la patria con los frutos de su saber. És just fer avinent que, a la darrera dècada de la seva vida, mort ja Tomàs Aguiló, i possiblement gràcies a la influència de Marià Aguiló, va suavitzar l’anticatalanisme. Així, dia 16 de juny de 1886, a El Áncora, afirmava que las nueve décimas partes de la población de esta isla es oriunda de Cataluña i, el maig de 1889, va publicar a la Revista Catalana un article, Desagravi a las Literaturas Regionals, en resposta a Lluís Carles Viada de l’Acadèmia de les Bones Lletres que l’havia acusat de no escriure en català. Quadrado explicà el motiu d’escriure en castellà, però declarà que tenia el català com a idioma.

Un altre dels distintius que apareix a La Palma i que l’acompanyarà al llarg de la vida serà la misogínia. La revista deixava clar que jamás transigiremos en lo que afecta a la moralidad i a la religión. Una moral molt particular i atapeïda d’insults, amb una malaltissa desconsideració cap a les dones. Dia 7 de febrer de 1841, sense signar, Quadrado fa una definició personal del valor que atribueix al matrimoni, agraint a Déu no haver-se casat i acusant les dones d’aprofitades: es amargo como nuez verde, y penoso como un matrimonio, comparaciones que entre paréntesis he creído poder hacer, aunque hasta ahora a Dios gracias, ni lo uno ni lo otro haya probado. Al decir que escribir para el público es penoso como un matrimonio, no se crea que hablo al aire, ni que dudo de la bondad de nuestras mugeres, sino que habiendo meditado bastantes veces sobre ellas, y habiendo probado también desde el 1 de octubre del año de gracia de 1840, lo que es un periódico, hame parecido encontrar bastantes puntos de semejanza entre una cosa y otra. Efectivamente, muger casada y periódico allá se van. Ambos acrecen, este un nombre, aquella un apellido. Ambos cuestan desvelos, ambos gustan y lisonjean al principio, y finalmente ambos dan a luz sus respectivas producciones, de las cuales ambos tienen también su correspondiente editor responsable. Tota una definició d’intencions que podrem ampliar en parlar del seu matrimoni de conveniència i mostrador.

Tres mesos després, el maig de 1841, en el que seria el darrer exemplar de la mateixa publicació i ara sí amb la signatura, envesteix de mala manera contra la figura de George Sand, a qui acusa d’atemptar contra nuestra dorada balear. L’acusa d’histérica y nerviosa i d’escriure groserísimas chanzas y absurdas reflexiones. No aporta cap valoració literària de l’obra de l’escriptora, sinó insults (li diu mentidera, covard i degenerada), desqualificacions i atacs personals a la condició femenina vestida un día de hombre por los caminos y envuelta en el humo de su cigarro. I una condemna a les fogueres de l’infern: Sand es la más immoral de los escritores y Mme. Dudevant la más inmunda de las mujeres. Aquesta manera de polemitzar, des d’una pretesa superioritat moral, serà pràctica habitual de Quadrado a les moltes batusses dialèctiques que tindrà al llarg de la seva vida. Un estil que satisfarà la part més conservadora de la societat, amb tot el clergat de Mallorca (un vertader exèrcit de capellans i monges) sempre al seu costat.

Fos com fos La Palma va haver de rodar clau el maig de 1841. Els seus tres col·laboradors (Quadrado, Montis i Aguiló) s’integraren en un nou setmanari que, dirigit i editat per Joan Guasp, va aparèixer el mateix mes i va durar fins el juny de 1848: Almacén de Frutos Literarios.

Quadrado considerava que tot li anava malament. A punt de fer els 23 anys se sentia insatisfet i frustrat. Amb el tancament del seminari, la poca acollida dels sis toms del recull d’articles, la retirada de la plaça d’arxiver i la impossibilitat de mantenir La Palma, estava decebut. Infravalorat per l’escassa atenció rebuda, va creure que a Madrid les portes s’obririen al talent que Mallorca no li reconeixia. Dia 1r de juny de 1842, acompanyat d’Antoni de Montis, amb qui conviurà durant tot el curs, s’embarca cap a Barcelona, amb destinació final a la capital d’una Espanya que no ha resolt el conflicte dinàstic entre les dues branques dels Borbons. Madrid havia de ser, per a Quadrado, la terra promesa que reconeixeria allò que els mallorquins no li havien valorat. Partiria amb dues obres que entenia que li havien de resultar lucratives i un sac de cartes de recomanació destinades a persones ben situades a la Villa.

Allà havia de triomfar! Ho faria? Ho veurem més endavant, però serveixi d’spoiler (per dir allò que fins ara anomenàvem avant la lettre ) el relat que en va fer Estanislau Aguiló: Joven inexperto sentíase arrastrado por invencible vocación a las letras, pero sin saber como ni de que manera aprovecharla. Lanzóse resuelto a probar fortuna en medio del torbellino de la capital de España, con no sé que proyectos de carrera en su mente y con su drama Leovigildo y su arreglo de la traducción de Herodoto hecha por el P. Pou bajo el brazo por todo bagaje de provisiones con que esperar los primeros favores de la suerte. Ni uno ni otro le valieron empero sino tristes desencantos.

(Proper capítol: 2. El Teatre «de Quadrado»?)

NOTES:

1 A la partida de baptisme, tant la d’ell com la de sa mare (i al certificat de matrimoni i passaport d’aquesta), figura Netto, però quan ell fa ús del segon llinatge escriu Nieto.

2 La poesia també va ser publicada en un petit fulletó editat per Jaume Pujol, Secretari de la Diputació i, fins que va morir el 1850, un gran protector de Quadrado.

4 És l’època quan el bisbe va dir: Dichosos los tiempos en que el pueblo no sabía leer. En reiterades ocasions, Quadrado manifestà la seva vocació de sacerdot. El 18 de febrer de 1839 escriu al seu cosí Francesc Oleo: Quiero ser eclesiástico por convicción e inclinación. I, en carta a Roca i Jornet, insistiria: No se ha equivocado V. mis aspiraciones van hacia el sacerdocio

5 Set anys abans s’havia produït un fet similar. L’any 1833, l’Ajuntament de Palma nomenà Joaquim M. Bover Cronista del Regne i un mes després li retirà la designació que s’adjudicà a Antoni Furió.

7 Com assenyalà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, destaca l’absència d’Espronceda, considerat excessivament revolucionari pels romàntics.

8 Malgrat l’extensió de l’obra, no he sabut trobar cap estudi a fons, més enllà de la valoració d’Antoni Mª Alcover, la crítica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i l’esment de la professora Antònia Tayadella.

9 L’obra es descrivia així: Hojas limpias. Pasta española época, doble tejuelo, lomo adornado con dorados. Cortes tintados. Ex-libris. Buen ejemplar. Colección de los artículos sobre religión, política y literatura publicados por el autor en la prensa española, así como un buen número de poemas editados asimismo en revistas y diarios.

10 Mig any abans, Antoni Furió havia publicat Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares, il·lustrada amb litografies de Francesc Muntaner.

11 L’any 1970 reconeixia l’error, però l’adjudicà amb retrets a Pere d’Alcàntara Penya.

12 Editorial El Diario de Palma 9 de juliol de 1873. Cal atribuir l’autoria a Quadrado o, en segon terme, a Tomàs Aguiló, contraris ambdós a la unitat de la llengua.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de juny de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

SEXE FURTIU, GENERALMENT PLÀCID de JOAN MIR

Deixa un comentari

A buenas horas mangas verdes (una felanitxerada)1

Felanitxeres i felanitxers, gent de fora poble que ens estimau, però que no ens entendreu mai, vos present Sexe furtiu, generalment plàcid de Joan Mir Obrador. Au, feina feta, cadascú a ca seva i bona nit si et colgues. Així ja hauríem enllestit l’encàrrec temerari de l’autor, que teniu aquí enclavat entre els dos lladres i no cal discernir quin és el bo i quin el dolent. És evident que, en el meu cas, va cometre un error de càlcul gegantí demanar-me que li fes de padrí jove de la criatura quan, per vocació i revolució, el meu ofici és fer d’advocat del diable i posar-ho tot en solfa. Mirau si en té poc, de coneixement, que ha posat el cap al tallador tot solet. Procuraré que la destral li sigui clement i n’hi hagi prou amb un sol cop. Anem, doncs, a aplicar el bisturí al llibre amb l’avís previ que, a diferència d’aquell batle que va dir que seria curt (cosa que tot el poble sabia feia estona) jo no seré breu. Així que apagau els mòbils i relaxau-vos.

Tenim entre mans un recull de 125 pàgines amb 54 històries, amb l’accent posat sobre la carn i el desig; sobre la vida, vaja. Sobre aquell instint que dura un instant, però que permet perpetuar una espècie animal, la humana, que d’ençà del big bang que va crear la moneia del Parque ha demostrat la seva habilitat depredadora en totes les instàncies, amb reiterada capacitat de les maldats sàdiques més refinades mentre colca al galop desbocat liderant els quatre cavalls a punt de tocar amb les puntes dels dits l’Apocalipsi. Volem alimentar la vida i cavalcam al costat de la conquesta, la guerra, la fam i la mort. Això sí, amb l’aliança de pandèmies, de tsunamis i de Nerons eixelebrats envoltats de Borrells tan mediocres i nocius com ells. Però no passeu ànsia; aquest llibre no va de l’estultícia derivada de la procreació, sinó que es limita a fer una apologia alegre de la funció orgànica requerida per a allargar l’agonia a la Humanitat, a la percaça d’un judici final en l’esperança que no ens toqui el tribunal d’en Llarena. Perquè, com a segon avís previ, cal advertir que el sexe, en contra del que predica la secta dels pedòfils encobridors dels pederastes, no és per se una cosa dolenta. Sobretot quan és el resultat de la deducció: si és furtiu és, generalment, plàcid, un sil·logisme fals, perquè és molt més cert que si és furtiu, sempre t’hi troben. Com bé sabem per aquestes contrades, si vols que una cosa no s’escampi… ni la pensis! Deixant de banda la fantasia del títol, el recull permet aprendre tècniques de combat, especialment les de defensa personal orientades a aprofitar sempre l’envestida de l’adversari.

El llibre ens mostra espais coneguts. A la portada, amb foto d’en Biel Borne, surten les cases de Can Delòs, que obrin pas a altres indrets: el molí que no era un molí qualsevol, el bar del centre d’Art i Cultura, el Jaber del Port… La geografia humana, el dramatis personae, també vos posarà en situació. L’autor es delata i demostra una gran admiració (ep, i molta enveja!) per Maikel Figa-seca, Miquel Tacó, Pep Perdigó i tota aquella colla de cràpules i canalles que feren veta ferm en el frenètic ofici dels mal anomenats picadors no de pedra. No tots els de la felanitxerada que l’autor fa pujar a l’escenari eren de la disbauxa. Trobareu altres noms de la Vila: l’ermità Guingaia, en Tomeu de sa Pipa, en Planes, en Generé, el Barber Guapo, en Joan Turriscos, en Jaume Rosselló Randa, en Pep Bossa i alguns dels Amagats. Tot això per no parlar, només, dels temps dels picadors, sinó també dels anys dels carnissers. En aquesta qüestió era inevitable parlar del jutge de Pau, Pere Reus, i dels que n’exigien l’afusellament com el vicari Nebot i el capellà Bauçà, dos cristians criminals de guerra. Ja sabeu que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar, però alguns relats ultrapassen la Vila i la gent més propera. Tot i això, van com sabateta a son peu i, a vegades, a altres parts de l’anatomia més oculta per il·lustrar millor la passejada. Jordi Pujol, Pilar Rahola, Àngel Colom… intercalen els seus noms amb els d’alguns amics i companys de feina de l’autor: Sebastià Ramis, Llorenç Mestre, Humbert Boada, Lluís Garcia Sevilla, Biel Mesquida, Cathy Sweney, Gonçal López-Nadal o Perfecto Quadrado (aquell de qui l’actriu Mari Paz Ballesteros va dir esto no es un nombre, es una venganza). I escriptors de referència: Pere Quart, Salvat Papasseit, Josep Carner, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Llorenç Capellà, Jaume Santandreu…

Com que el llibre es passeja ja fa un parell de mesos, he tengut l’oportunitat de comentar els efectes amb altres lectors i he pogut verificar que, gràcies a les embustes de l’autor que posaré en evidència, es produeix un error de lectura general. Tothom coincideix a concloure tres coses:

1r.- que els relats estan molt ben escrits

2n.- que són molt divertits

3r.- que les històries són excel·lents

Tres conclusions col·lectives unànimes, tres mitges veritats que esdevenen tres paranys que reclamen puntualitzar amb un poc de rigor. Som-hi, doncs. Quant a la primera afirmació, és cert que Joan Mir escriu molt bé, però això no és motiu de cap valoració especial. No ha fet altra cosa que ajustar-se a la rica tradició literària de la Vila que ha demostrat amb escreix la bellesa del nostre parlar i de saber enfilar els mots amb un enginy ocurrent i una ironia destil·lada fora mida. Només cal rellegir el Llunari Pagès per copsar el magnífic idioma del nostre Pompeu Fabra, Jaume d’Albocàsser. Amb ell, cal proclamar que al nostre poble, tret de qualque excepció, la gent escriu molt bé! Podem començar per l’altre padrí jove del llibre, en Pere Nou-sous, excel·lent comunicador, però a Felanitx et giris on et giris trobaràs magnífics retratistes que, amb les lletres, ens fan assaborir el valor i la música de les paraules. Parlam de Miquels? Què en direm del vidu Pereó? Heu llegit El terme de Manacor? I d’un altre Miquel Barceló, el pintor Cordella, de qui poca gent coneix els seus escrits? I Miquel Julià? I Miquel Riera? I en Llonovoy? I, evidentment, Miquel Bauçà, el poeta que s’exilià a l’Eixample de Barcelona, perquè allà hi havia 52 barberies i, una per setmana, podia esquivar xerrades eixorques quan li demanaven: lectura o conversa? No cal, però, dur el patronímic de la parròquia del poble per ser bons escriptors. En trobareu, des de l’A d’Andreu Manresa o de Pere Artigues fins a la X de Bàrbara Xorreta, passant per Bartomeu Barceló, Nadal Batle, na Uïda Estelrich, Joan Manresa, Joan Maimó, Francisco Riera, el metge de can Balutxo, na Xocolatera, en Valverde, en Vall de Padrines, na Glòria Julià, en Colau Llaneres… dotzenes! La prova irrefutable és que Felanitx és l’únic lloc del món on fins i tot els historiadors escriuen bé (Cosme Bauçà, Pere Oliver, Pere Xamena, Ramon Firella, Nofre Vaquer, Joan Vall de Padrines…). En Joan Mir, per tant, no tenia altra opció que pujar al tramvia de les bones lletres. Hi ha una investigació pendent per aclarir si hi ha un punt de partida sobre les darreres generacions d’escriptors felanitxers. Potser n’hi ha prou en escriure canòssies i no equinoccis i adesiara i no ara i adés? En dir mota a la moto, bató al botó i cuní al conill? En ser dels pocs que saben distingir entre escala i escalera? Què sé jo! Potser qualsevol cosa! La combinació del fresque quemullat amb coques bambes com a poció màgica secreta de la nostra tribu? Els manacorers presumeixen de tenir el major nombre d’escriptors per metre quadrat i ho atribueixen a la força tel·lúrica de la Roca del Castellet, però estic convençut que és la marededéu de Sen Salvador qui els hi envia les sobres (ara també escampades cap a Santanyí) d’una creativitat que, de no sortir de la Vila, ens rebentaria d’èxit i provocaria un nou enterrossall. Roman dit, per tant, que el fet que el llibre sigui amè i estigui molt ben escrit no és cap mèrit de l’autor; era la seva obligació. No en mancaria d’altra!

Anem a la segona consideració, la referida a qualificar els relats de divertits. És pura estratègia; una maniobra de distracció de l’autor que ens amaga més d’una polissonada. La més sofisticada és la capacitat de bastir un llibretó disfressat d’historietes deslligades quan és una tesi doctoral sobre la flora i la fauna de Felanitx. Cert que ens parla de l’època d’estudiant a la residència de Barcelona o de les seves eixides americanes. Cert també que hi desfilen personatges d’arreu (Erick Froom, Michael Douglas, Woody Allen, Bertrand Rusell, Ronsard, George Sand, Kim Novak…), però com allò de roda el món i torna al Born, Felanitx és el centre neuràlgic de tot el llibre i tant li fa quins són els escenaris de cada capítol. Si parla de la Caputxinada, allò important és que un republicà de la Vila el felicità per haver-se significat. I així tot el llibre! Com qui no vol la cosa, en el capítol segon dissecciona la comparança de Macondo amb Felanitx i desfà, en dos paràgrafs, tot allò del realisme màgic, gràcies a la figura d’en Tomeu Serral a qui tothom que va voler va veure levitar. Joan Mir ha sucat l’esperit i l’essència de Felanitx com una llimona i, encara, n’ha untat la clovella amb mel i sucre per enviar a fer punyetes al pobre García Márquez. Al capdavall, la gran diferència entre Macondo i Felanitx és que el poble de Cien años de soledad pertany a la imaginació i el de Joan Mir existeix de bon de veres. Podríem dir que aquesta tesi la hauria pogut fer un altre, perquè les fonts són ben a l’abast, però ho ha fet ell en la seva condició felanitxera. I aquí ens hem d’aturar i demanar-nos: quina condició és aquesta de felanitxer? En quins sentits s’empara Joan Mir per divertir el personal? Més encara, quins són els requisits del felanitxerisme? La cosa dona per un bon pregó de Sant Agustí2. Existeix qualque felanitxermòmetre per determinar de quines egües venim? D’on ens ve aquesta identitat que arranca a les piques de Sa Font i, després de quatre rasques, desemboca, costa amunt, camí de la Creu Nova? Com així som tan de ronyó clos i mostram la pell del drac a qui ens critica? Joan Mir és de la generació que no comprèn com els pobles de l’entorn ens diuen bravejadors. No ho entén, perquè és dels qui ha pescat una llampuga de 18 quilos, de l’extravagant nissaga a qui agraden els polos de menta, de la dels que destrien la dreta i l’esquerra en mirar les façanes de Can Felia i Ca n’Uçola, de la que troben normal menjar pa moixó, boquers frits, panades per Nadal, pa amb saïm amb sucre, talec torrat o fermatge tendre llemiscós passat per la pella, la generació que encara diu Ohhhhh! davant les rodelles, la que sap on era el puig de Sant Nicolau i que, en pujar a Sant Salvador anava a veure la Sala de les Promeses, la que diu freixura i no frit de Pasqua, la que ha vist posar benzina a la plaça de les Palmeres, la que des del Calvari diu que bé se veu tot el poble!, la que ha trepitjat la cua del dimoni al replà de l’escalera, la que no vol messions amb la gent coronada que va dir mamarracho a Sant Joan Pelós, la que, en comptes d’una sevillana, un bouet o una puríssimeta fosforescent, damunt del primer televisor hi va posar una geneta dissecada mirant de perfil i amb la cama dreta a l’aire, la que sap valorar la façana del Salon Rosa, i diu quin desastre! quan mira com està el Sindicat, la que enyora el cafè de Cala Fava i la Recreativa d’abans, la que li dol veure com tot és venal. Sí, som la gent que encara recorda la mantequilla El Torrente, la que va veure en Simonet tocar els platerets assegut en terra i la que sap en quines tràgiques i justificades circumstàncies el mut Maceta va dir Obrrrri! Malgrat tot, no som gens tancats i mesuram la intel·ligència de les persones amb afecte i la manca de llums amb condescendència, perquè sabem que no hi ha res més beneit que un esclat i que l’aprenentatge constant és la via més directa cap a l’autoestima. Hem assumit que aquells de l’OVNI de Son Suau eren com noltros, tu! Som dels qui estan farts d’haver de dir que el port només és el port de Felanitx. Que no ens fa gràcia que els cabotes llonguets de Ciutat, per escarnir-nos, ens convidin a dir allò de Deu, deu deu o, els més sofisticats, En Rafel duia un tros de gel al cafè de s’Arraval. Som dels qui, anem on anem, sempre trobarem un felanitxer a l’altra punta del món. Dels que podem inventar l’etimologia d’estirigassó. Dels qui encara han comprat un paquet de Camel per davall una camilla al Carrer Cànaves, dels qui som vius, perquè som molt vius i, com que no volem arribar a la mort més morts encara, a diferència de la resta del món, no feim el mort ni a la mar; com a molt recream la marededéu morta! Som dels qui diuen ara venc quan se’n van, però sabem distingir entre estar entabanat, embambat, embadalit o empardalat. Dels qui tenim memòria d’elefant i seny de bístia vella, dels qui enyoram les barres de l’sputnik i del tiburon i que protestam al batle (porco governo!) si la banda no toca En un mercat persa d’en Ketélbey el dia de Pasqua. Dels qui esquivam paraules castellanes o franceses i encara deim portassa a les portasses. Som dels qui han cridat Timoner! Timoner! o Cavallets! Cavallets! i en sentir Cosoooooo, responen eh!, dels qui han anat a despertar els de Villa Madrid amb un Visca el Barça!, dels qui sabem que els de s’Horta són felanitxers ma non troppo, dels qui no hem d’aclarir que una rasca és de canya, dels qui sabem que dotze mil fulls només són una dotzena de pastissos, dels qui buidaren les piques de la Parròquia o hi posaren colorant vermell, dels qui recorden que en Llopis i en Llepes feien un baül (en Llopis les tapes…), dels qui sabem qui s’atipava més quan un menjava xot i l’altre ovella. Allò que no sabem a Felanitx és si som més amics de la ironia que enemics del cinisme, però tenim clar que si hi ha els patés d’en Blanco, d’en Munar i de Can Manxa, és per dues bones causes: presumir davant la gent externa i discutir, poble endins, quin ens agrada més. Talment com els padrins distingien entre les cabres de na Cotxera, d’en Tòfol Gardanya o les coixes de na Manyenya. Una manera com una altra de perdre el temps sense fer mal a ningú. Quan la cosa va de parlar de fora poble, no ens feim molt enfora i reduïm la conversa a evocar quan ens esbraonàvem davant la pedra dels perdons per descansar en el maculí del gegant o quan recordam haver caigut a la mar passant d’una barraca a una altra devers el Rivetó, amb el ressò llunyà del corn de madò Escata. La gent de Felanitx, i això ja és antològic, és aquella a qui li fa vessa dir peresa.

Amb tot aquest univers, ja podeu veure que Joan Mir és capaç d’argumentar de manera irrefutable que Cristòfol Colom potser era mallorquí, però de cap manera de la Vila, perquè mai s’ha vist un felanitxer que vulgui anar a qualque lloc i hagi anat a pegar a una altra banda. Sap, i això ja és definitiu, que en Joan Boig, per esbravar-se, quan ja acabava la lletania d’insults, prenia aire i acabava amb un espanyol més que espanyol! Aquest és el protocol identitari que aprofita Joan Mir per seleccionar fets i gents. Ja tenim, doncs, desemmascarada l’argúcia de Joan Mir per fer-nos riure de valent: embolicar-nos en 125 pàgines la tesi doctoral Felanitx, pern de l’Univers. Així les coses, com no ho és que estigui ben escrit, tampoc no és cap mèrit que el llibre sigui divertit. Els relats estaven predestinats, perquè l’autor simplement ha amarat el llibre amb la humitat ploradissa de les pedres de la Mola per fer-nos compixar de rialles. Tanmateix ho tenia fàcil amb el tema escollit: tothom sap que, en parlar de baixos, tothom riu i sí, la cosa va de cervell i farcell, de luxúria i penúria, amb el fil conductor del sexe. Gairebé tot clandestí, per més que en algun cas, institucionalitzat oficialment.

Quant al tercer punt de coincidència general, el que assegura que és un recull excel·lent, he d’admetre que seguint la tesi del professor que només concedeix matrícula al deixeble que li ha ensenyat qualque cosa que no sap, hauré de pujar la nota. Sí, cal reconèixer que s’aprenen coses. Per exemple, com un nom poc corrent pot esdevenir un estigma al portador quan s’ha proclamat a crits des d’una alcova amb les finestres obertes. O Conhort sense fronteres, una lúdica i lúcida proposta de nom per a una ONG a l’hora de defensar que la viagra, allò que sempre havíem anomenat alçapius, la pagui la Seguretat Social? Sentireu parlar del temps quan els capellans tenien majordoma i els burgesos querides oficials. Ep! Els burgesos i llurs esposes que, mentre feien la seva i amb la major de les dignitats, s’exclamaven ditxosos els ossos que descansen els meus! També sabreu de l’ancestral saviesa de les padrines, que sempre foren submises dins el llit i no consta que s’hi avorrissin. Descobrireu que Blai Bonet bevia Laccao amb suc de melicotó i que, sorprenentment, no va morir d’això. Aclarireu, resumit i lacònic, les tres coses que comparteixen dos antics amants quan es retroben passats molts d’anys després de les seves nits de combat: s’expliquen les vides, els historials clínics i els currículums dels seus fills. Si no ho sabíeu, podreu aclarir que letícia no vol dir reina sinó delit i, per tant, una casa de letícia i la Zarzuela, deuen encobeir idèntic ofici. Aprendreu que lleialtat i fidelitat no són sinònims i que, posats a establir diferències, un regent pot valorar més el sexe que un militar. Abunden els amarcords d’infantesa, devers la Providència, i les classes de llengua per relacionar el surer amb un arbre tan endèmic com l’al-cor-no-que (ja podeu endevinar la gràcia que li pot fer a un Sureda com jo, la cosa). Vos demanareu si encara hi ha un hússar francès emparedat a un pis de la plaça Major de Madrid, al costat d’allà on poden menjar bocatas de calamares. Sabreu també com els baixos, possiblement tant o més que les guerres, poden canviar la història de la humanitat. Què hauria passat si na Lewinsky hagués posat el vestit dins la rentadora? Detectareu la ingenuïtat naïf de l’autor de no esquivar ni dissimular gens allò que s’anomena llenguatge políticament incorrecte. Segur que a més d’una persona això li esmussarà un poc, però no hi ha perversió. Diu, per exemple, de la relació entre un home i una dona que ell la va fer seva, però a les dues línies ja amolla el mac i admet que ella havia fet tota la feina. Ai, dels homes que creuen que duen la doma. Santa innocència! Afortunadament, el domini fosc té data de caducitat i la cosa de la possessió, amb aberrants crims encara, ha de prescriure, perquè el sexe és com un contracte que requereix una condició indispensable: la voluntarietat de tots els jugadors, amb l’assistència quan cal del cos tècnic. La discreció posterior, ja són figues d’un altre paner. Si no fos així, la majoria d’històries d’aquest llibre romandrien silents. De fet, aquesta és una altra pregunta lògica: quantes històries ha publicat l’autor? Les que li han dictat, evidentment; les altres que segur que n’hi ha unes altres, romandran silents. I tanmateix, mal d’altri rialles són i en parlar de mi no ric. Per això mateix, vull parar esment al capítol infiltrat que, enmig de la voladissa de perdius i cotorres, enmig dels jocs de conillons a amagar i a aferra-pilla, ens endossa Joan Mir. Un article no farà gens de gràcia als qui fa estona que vàrem entrar a Can Seixanta passat el portal gris de l’edat provecta, per anomenar-la a la manera de Nadal Batle. Posats a reclamar un nom de gènere singular a aquesta etapa transcendental, atenent la impotència de no disposar d’un terme equivalent a menopausa, en comptes de provecta podríem dir-ne prostàtica. Així, edat prostàtica, ens evitaria el nom denigrant i despectiu de pito-pausa. El capítol prostàtic al qual faig referència, segurament el més llarg i el més mal d’empassar, es titula Les dones i els dies, títol del llibre de Gabriel Ferrater, el poeta que va passar de seductor a seduït, víctima hel·lenítica de qui el precipità a morir d’ell mateix, amb la col·laboració inestimable d’una bossa de plàstic on deixar-hi les darreres alenades. Poca broma, Ferrater!

Que et fessis vella tu, Helena,

sí que em faria escopir sang.

S’ha acabat el duro! Fins aquí hem arribat. Conclusions? Admet que és un llibre ben escrit, divertit i amb històries excel·lents, però no per mèrit de l’autor, sinó perquè era la seva obligació. Està escrit de cap a peus (no de los pies a la cabeza), perquè a la nostra cultura comanda el seny… excepte quan el cap de baix s’engalaverna i el de dalt ja no governa. L’autor imposa l’ordre de lectura que li plau, com en el cas de L’amant delicat, estampat com a reclam a la contracoberta, on comença pel desenllaç que ens farà esclafir en saber el motiu de l’enaltida delicadesa de l’amant. Totes les històries, autèntiques, certifiquen que riure també convida a somiar, a estimar i a pensar, encara que, en aquest cas, més que cogito, ergo sum, seria millor dir coito, ergo sum! Sigui com sigui, Mir desfà tot sentit judeocristià de culpabilitat i renega d’aquella màxima fatalista que diu que omne animal post coitum triste. I aquí ve el meu gran retret. Una de les preguntes del test d’ingrés que posen a Oxford, explica com en els accidents ferroviaris on hi ha més morts és en el darrer vagó i proposa diverses solucions. La resposta més marcada sempre és suprimir el darrer vagó. Joan Mir ens explica aquestes històries ara, quan ja som molts els qui colcam en el darrer vagó del darrer tren i hauria estat bé llegir aquestes aventures quan encara podíem intentar imitar-les. El llibre, per tant, arriba gairebé a misses dites. És sabut que el progrés sempre fa tard i, com diuen a ponent, a buenas horas mangas verdes! Així mateix, l’autor té l’esma d’afegir la seva pròpia conclusió:

Això és lo que mana

el rei de Gaieta:

beure i menjar

i anar esquena dreta

Atesa la circumstància que l’hedonisme enalteix tots els plaers i que el menjar i el beure tenen més llarg recorregut, haurem de reclamar una segona part per rellegir altres articles que va publicar Joan Mir en el Diari de Balears, d’on brolla aquest llibre. Record aquell que ens parlava d’en Simonet que va tornar d’Alemanya decebut, perquè allà les cases no tenen rebost i, com bé sabem a la Vila, no hi ha cosa que faci tanta de por en el món com un rebost buit. Així que, homes i dones del món, felanitxeres i felanitxers que encara hi sou a temps, uniu-vos i no faceu res que jo no faria, però feis tot allò que Joan Mir ja no podria! Això sí, amb salut i letícia!

PS.- He de recomanar que la lectura de Sexe furtiu, generalment plàcid es faci amb la bufeta buida per evitar els accidents derivats d’esbutzar-se de rialles i no ser a temps d’arribar a can Felip!

NOTES

1 Text llegit a la Casa de Cultura de Felanitx dia 15 de març de 2022, arran de la presentació de Sexe furtiu, generalment plàcid de Joan Mir. El professor, musicòleg i escriptor Pere Estelrich Nou-sous, va elaborar una ocurrent i creativa banda sonora del llibre.

2 Ho intentaré el dia que qualque consistori atrevit me posi a prova.

MÉS FOTOS

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 de març de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda