EN DEFENSA D’HERIBERT BARRERA

L’autor amb Barrera l’any 1993 a Palma

Avui l’Ajuntament de Barcelona ha retirat la medalla d’or a l’Honorable expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Ho ha fet un consistori presidit per una batlessa que va assumir la vara de comandament gràcies a les clavegueres de l’estat, la primera vegada, i gràcies al vot trànsfuga de qui ha estat l’autor de la proposta ignominiosa. No m’ha vingut de nou que la dreta extrema i l’espanyolisme (sí, dreta extrema i espanyolisme) de PP, C’s, PSC i Comuns, hagin criminalitzat un lluitador per les llibertats a partir d’unes frases descontextualitzades que, amb l’oportuna explicació argumentada, perden la intencionalitat que se li vol atribuir. En tot cas, com a màxim, podríem admetre el caràcter desafortunat de qualque expressió, però no crec que cap membre de l’actual consistori (l’alcaldessa menys que ningú) estigui lliure de pecat i, sobretot, la trajectòria democràtica d’Heribert Barrera no mereix tan denigrant escarni.

Aquesta criminalització indecent la va patir Heribert Barrera en vida l’any 2001. Va ser acusat de racista per dir exactament el mateix que, dies després, diria Manuel Marín del PSOE. Fins i tot l’insultaren («demència senil»), des del seu propi partit, amb el rerefons de lluites de poder. Per això, vaig voler exposar el seu cas com a reflexió prèvia al meu llibre LA IDENTITAT REEIXIDA, publicat el juliol del 2002 que crec molt oportú transcriure ara i aquí, per a vergonya dels botxins executors, en defensa d’Heribert Barrera.

Qui vulgui accedir al llibre complet el trobarà, de franc, en clicar l’enllaç: http://llibresnacionalistes.blogspot.com/2014/01/la-identitat-reeixida.html.

 


REFLEXIÓ PRÈVIA A LA IDENTITAT REEIXIDA

L’opressió contra el nostre poble és tan brutal i quotidiana que ens hi hem acostumat. Un exemple, a l’atzar del calendari, per analitzar els fets d’una jornada qualsevol: el dia 1 de març de 2001. És la diada de la comunitat autònoma de les Illes Balears. A Madrid, dos dies abans d’un partit dels anomenats d’alt risc, el portuguès Luis Figo, un exjugador del Barça a les files del Reial Madrid, es va negar a respondre les preguntes que li formularen els periodistes catalans als quals ignorà amb un «siguiente pregunta». La cosa no hauria cridat en excés l’atenció si no fos per l’actitud dels comentaristes esportius catalans. Alguns dels més significatius no només varen entendre l’actitud del portuguès, sinó que recordaren la grosseria dels catalans per haver xiulat el jugador quan va anar al Nou Camp. Cap dels comentaristes no va recordar com, en situacions similars inverses (Luis Enrique, per exemple), cap periodista de Madrid no s’alineà amb el discurs de l’enemic. Cap dels comentaristes no va plantejar-se què hauria passat si la mateixa actitud de Luis Figo l’hagués adoptat en Pep Guardiola (o en Miquel Àngel Nadal) amb els periodistes espanyols. És fàcil imaginar-ho: de racistes per amunt. Dos dies després al Barça li robaren el partit (amb un gol legat anul·lat), però els comentaristes (Basses, Basté i Puyal) s’apressaren a dir que, si el Barça no guanyava la lliga o no es classificava per a la lliga de campions, no seria per aquell partit. Al capdavall, la culpa sempre és nostra.

El mateix dia 1 de març del 2001, a Barcelona, la cosa va anar grossa. La premsa va treure fora de context unes paraules d’Heribert Barrera en un llibre entrevista. Barrera, després de fer esment a la manca absoluta d’estructures d’estat de Catalunya, en especial a la manca d’una política d’acolliment a les persones nouvingudes, afirmà que, si continuava l’allau immigratòria en aquestes condicions, es perdrien els símbols d’identitat, començant per la llengua. Aquesta opinió pot ser discutida, però la reacció immediata i visceral va constituir un autèntic linxament mediàtic. Els qui no tractaven Barrera de dement el tractaven de nazi. Tothom (amb els seus coreligionaris al capdavant) el va criminalitzar. La periodista de moda, Gemma Nierga, convidà el vell republicà al seu programa radiofònic i, lluny dels mínims principis deontològics, el va sotmetre a un autèntic tercer grau. L’obsessió de la periodista per aconseguir un titular de portada als diaris de l’endemà no va obtenir fruit. Desesperada i frustrada de veure la lucidesa de les paraules de l’expresident del Parlament de Catalunya, quan no va poder més es va permetre de sentenciar que les discutibles declaracions de Barrera eren «coses de l’edat»1. L’expectació creada (amb falques publicitàries a rompre) havia provocat una concentració d’immigrants i periodistes gràfics a les portes de l’emissora al passeig de Gràcia. Gemma Nierga va pregar a Barrera que, per la seva seguretat, sortís per la porta del darrere. L’expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya va declinar tan ignominiós oferiment i va sortir, sol però amb el cap alt, per la porta principal després de rebutjar la protecció policial. Al carrer l’escridassaren amb crits de nazi, racista i xenòfob un grup de persones, cap de les quals tenia ni tendrà la trajectòria ètica, humana, social i política del vell lluitador per les llibertats. El linxament d’Heribert Barrera va ser brutal, però va destacar el sadisme desfermat des de Catalunya. Els seus companys de partit varen perdre els papers i la xaveta i qualificaren Barrera de dement senil i de traïdor. Afloraren els fantasmes, i es va reeditar, des de l’esquerra, allò de la ploramiques confabulación judeo-masónica. Josep Huguet («l’analista» d’ERC) va escampar arreu un correu electrònic patètic que transcric íntegrament:

«—– Original Message —–

»Sent: Thursday, March 01, 2001 11:02 PM

»Subject: desastre: HELP!

»La bogeria d’Heribert Barrera pot acabar actuant com a espoleta de l’operació dissenyada pel PP i activada pels talibans de CiU. PP està enviant indiscriminadament emigrants pseudoclandestins cap a Catalunya i per altra part no facilita els papers posant una bomba de rellotgeria per tal que la població catalana es divideixi per raons socials o culturals. L’editorial Dèria pròxima a CiU encarrega el llibre, escrit fa temps i tria presentar-lo ara, entre les declaracions de Ferrusola i el Congrés d’ERC.

»La persistència de Barrera en les declaracions només té dues interpretacions: o demència senil o ganes de ser expulsat d’ERC i provocar-nos problemes en un moment d’ascens. La fuga de vot que capitalitzaria aniria a parar a CiU que espera pacientment esgarrapar unes miserables desenes de milers de vots. IC i la caterva de radicals s’abonen a la persecució de racistes i contribueixen a criminalitzar el conjunt del catalanisme fent el joc al PP.

»El panorama no pot ser més caòtic. Des d’una direcció, ho reconec, desbordada totalment pels fets, demano socors en forma d’articles públics i suggeriments.

»Josep Huguet»

El dijous 15 de març, a la Casa de Cultura de Sa Nostra a Palma, Manuel Marín, exvicepresident europeu, va fer una conferència («La Unió Europea i la Mediterrània») i va anar molt més enllà de Barrera. Contrari a les lleis d’estrangeria, va afirmar que Europa havia d’invertir amb urgència en el sector primari dels països del nord d’Àfrica si no volia desaparèixer culturalment. Va insistir que ni diversitat ni multiculturalitat ni res de res. Va cloure la seva intervenció amb contundència: «Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizaría la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigración». Algú va dir-ne res? Qualque periodista? Qualque persona el va acusar de nazi, de racista, de xenòfob? A l’acte hi havia gent que havia posat blau Barrera i ara aplaudia Marín a les totes. No era possible ni el consol de la reflexió de Fanon: «En tot procés d’emancipació hi ha un moment àlgid, sense retorn, que comença quan el colonitzador qualifica de racista el colonitzat». Resulta irònic que una bona part dels qui qualifiquen de racista Heribert Barrera són, precisament, els qui han legislat lleis d’estrangeria i, amb elles, han abocat milers de persones a una mort ignominiosa en l’intent d’entrar il·legalment enels seus territoris. Ningú no està al marge dels comportaments racistes. Són racistes Barrera i Marín per advertir que, si no es pot contenir l’allau immigratòria en les actuals condicions, perilla la integració de les persones nouvingudes i, per tant, la supervivència de moltes de cultures? Algú hi veu, en aquesta declaració, cap sentit de superioritat d’una raça sobre una altra? No són més racistes les lleis que impedeixen i censuren drets humans en raó del lloc de naixement? No són més racistes els estats hipotèticament civilitzats que, en comptes de promoure lleis d’exclusió, no fomenten la inversió i el suport econòmic als països pobres? No és, també, una forma de racisme la insolidaritat?

Hi ha dos móns, marcats per un nord i un sud, amb l’abundància d’un i la misèria de l’altre. A ambdós hi trobam l’abús contra els drets fonamentals de la persona. Mentre que a Egipte s’empresonen i humilien els homosexuals, als Estats Units d’Amèrica mantenen «democràticament» la pena de mort.

Qui és més racista? Qui terrorista? Qui més insolidari? Els atemptats a Nova York i Washington, amb avions suïcides, delaten la desesperació dels autors contra els qui proclamen un «nou ordre mundial» i, en comptes de respondre-hi amb una política orientada a afavorir el respecte i la igualtat internacional, es proclamen salvadors de la humanitat i anuncien, d’immediat, respostes de Justícia Infinita o Llibertat duradora. La hipocresia i l’estultícia del món culte és més que evident. En comptes d’analitzar les causes de l’agressió i de fer examen de consciència per evitar-ne de noves, es projecta la imatge d’animal ferit llepant-se les nafres i pensant, únicament, en la venjança.

Els atemptats del dia 11 de setembre de 2001 varen provocar la mort de devers set mil persones. Cada dia moren de fam al món onze mil infants menors de cinc anys. Si la comparança és vomitiva, no ho és menys que l’anomenat «món civilitzat» només s’escandalitza quan els assassinats viuen en pisos de luxe. Les morts per desídia són ignorades i romanen només com una freda dada estadística. Les televisions del món no mostren les agonies dels infants, ni les llàgrimes dels seus familiars amb les fotografies de les víctimes, ni les banderetes dels seus pobles, ni es guarden minuts de silenci en els camps de futbol. Però el món ric els condemna a mort cada dia. I tanmateix tots en som responsables, perquè, com diu Heribert Barrera (o Manuel Marín), si el nord no decideix ajudar el sud i treballar de valent per l’equilibri mundial, el sud desbordarà i anihilarà el poderós nord. El risc no és, només, la supervivència de les llengües i de les cultures.

La identitat reeixida, Perifèrics, Palma, juliol 2002

1 Varen ser poques les veus que sorgiren en defensa del criminalitzat Barrera. L’escriptor Guillem Frontera, des del Diari de Balears, es va fer ressò dels fets: «El dijous passat, per atzar, vaig escoltar el final de l’entrevista de Gemma Nierga a Heribert Barrera, i vaig poder comprovar que estaven plenes de sentit algunes coses que alguns mitjans de comunicació ens havien avançat com a veritables manifestacions de racisme i estupidesa. La periodista no va pair que la presència de Barrera no confirmàs l’escàndol mediàtic, i degué ser per això que li va preguntar si sempre havia estat així o si eren coses de l’edat. Ignor l’edat de Nierga, però ara sabem que, sigui quna sigui, n’ha potenciat coses que no són admissibles a cap edat».

PAU, JUSTÍCIA I GERMANIA! (1)

NOTA PRÈVIA

Atesa la proximitat de la commemoració del mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca el 7 de febrer de 1521, amb la circumstància afegida que encara ara domina el discurs sectari imposat pels vencedors i sostingut des dels actuals mecanismes de poder, vista i confirmada la negligència de qui té la responsabilitat de promoure la investigació, he decidit aportar el fruit de les meves recerques, orientades a informar i, en més d’un cas, corregir els nombrosos errors localitzats i denunciar les manipulacions i falsedats intencionades que, en més d’un cas, encara es reprodueixen mimèticament.

He decidit començar amb una espipellada sobre les obres de creació artística i literària que s’han generat a l’entorn de la Germania de Mallorca. És evident que la meva aportació ha de romandre oberta a incorporar-hi quantes obres mereixin ser destacades. Com faig habitualment, he procurat il·lustrar al màxim les informacions arreplegades que, per elaborar aquest article concret, m’han obligat a dedicar-hi dos mesos de recerca.

D’avui enllà, amb periodicitat mínima mensual, amb irregular extensió i no sempre de manera monogràfica, tractaré aquests altres temes:

  • Les capitulacions amagades i profanades
  • Les dones de la Germania
  • Les cases de Joan Crespí i de Joanot Colom
  • Crespí versus Colom? Una disputa atiada el s. XIX
  • Qui va matar Joan Crespí?
  • Joanot Colom, ben felanitxer
  • Els familiars de Joanot Colom
  • Llibres i documents expurgats
  • D’on ve el crit Pac qui deu?
  • Dreta i esquerra; discursos antagònics
  • El paperot de l’església
  • Quadrado sempre a remolc i a la contra
  • Quadrado, manipulador i mentider
  • Llorenç Buades, l’excel·lent i discret cronista
  • Barbaritats i lapsus a eradicar
  • Per borrar la memòria de dit Colom (sic)
  • Bibliografia i fonts documentals imprescindibles

ELS CREATIUS I LA GERMANIA

Hi ha un gran desconeixement sobre les obres de creació que s’han fet a l’entorn de les Germanies. Denunciar-ne la mancança és habitual i reiterat per les persones més inquietes del nostre àmbit cultural.1 Això no obstant, cal advertir que aquesta consideració tan generalitzada és molt discutible i convé esmenar-la o, si més no, ponderar-la. Pintors i escriptors han glossat aquell episodi de la nostra història. Circumscrivint-nos a la Germania de Mallorca i a les obres més reeixides, atesa la pràcticament nul·la informació que les arreplega, he considerat oportú assenyalar algunes dades importants, tant en Pintura i Escultura pel que fa a la part artística, com al Teatre, la Poesia i la Novel·la, pel que fa a la creació literària, de la qual n’he exclòs la rica aportació en matèria d’assaig i d’investigació que mereixerà un futur capítol monogràfic, amb detall de la bibliografia més important.

Al gravat de l’Arxiduc, la capelleta on va estar la gàbia amb el cap

Cal advertir que el discurs dominant i el silenci imposat varen impedir durant tres segles (el període que va des del juny de 1523, quan penjaren el cap de Joanot Colom dins d’una llanterna de ferro a la part superior de la Porta Pintada, fins que el retiraren l’any 1822) qualsevol manifestació en record d’aquella revolta popular contra els abusos dels nobles. La retirada de la gàbia que contenia el crani decapitat de l’Instador del Bé Comú, va provocar una lectura insolent i rebel, enfrontada a la història imposada, que animà una tímida represa, fustigada des dels mecanismes de poder, molt especialment des de l’Església.

Amb un posicionament liberal, l’any 1820 es va fundar El eco de Colom, una publicació que es a interrompre i que va tenir una segona època entre el 15 de juny de 1822 i el 31 de gener de 1823, En total, publicà 198 números de vuit pàgines, sota el lema Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. El títol, volia retre homenatge i vindicació de Joanot Colom, en l’esperança de deixondir la sensibilitat condormida dels mallorquins. Des dels primers exemplars deixà clar el posicionament: «Defender con noble y majestuosa grandeza la libertad y los derechos del hombre». Aquella publicació marcaria un punt d’inflexió en la valoració de les justificadíssimes revoltes foranes de 1390 i de 1450 i de la Germania de 1521; tres aixecaments populars contra els abusos d’uns poders despòtics.

PINTURA I ESCULTURA

Dia 8 de desembre de 1841, a la placeta d’en Colom (plaça del Roser), es va col·locar un retrat de Joanot Colom del pintor alaroner Gabriel Reinés Pocoví (1807-1885). A punt de migdia, el quadre va encapçalar una desfilada amb banda de música fins a l’Ajuntament, on es procedí a la proclamació del líder de la Germania com a fill il·lustre de Palma2. Des del balcó de la Sala varen ploure flors i exemplars del llibre Memoria historica del levantamiento de los comuneros mallorquines d’Antoni Furió. El quadre va ser exhibit i passejat en diverses ocasions, com per exemple l’any 1865, amb motiu de dedicar a Colom el carrer que va de Cort a la plaça Major, o el 1868 quan, arran de la Gloriosa, els retrats d’Espartero i de Joanot Colom, amb banderes i al so de l’himne de Riego, varen ser passejats per la ciutat.

Posteriorment, l’any 1870, amb motiu de proclamar igualment fill il·lustre el paraire Joan Crespí, el primer Instador del Bé Comú entre el febrer i el setembre de 1521, l’Ajuntament encarregà un oli al pintor i fotògraf occità Jules Virenque Chastain (1824-1876).

La còpia de la Fundació Cosme Bauçà

Els quadres de Joanot Colom i de Joan Crespí, arran de l’incendi de 1898 de l’Ajuntament, foren retirats de la sala de fills il·lustres i presidiren durant anys la sala dels estudiants de l’Estudi General Lul·lià, d’on passaren a les golfes. Molt possiblement això els va salvar. No va ser el cas del quadre que l’any 1931 va encarregar el batle de Felanitx, Pere Oliver i Domenge, que va desaparèixer arran de la insurrecció armada feixista-militar de 1936. Cosme Bauçà i Adrover (1871-1959), l’historiador de Felanitx, poc abans de morir va encarregar una còpia del quadre de Colom de l’Ajuntament de Palma al pintor valencià Joaquín Tudela Perales (1891-1970). L’oli s’incorporà al llegat patrimonial que permetria constituir la Fundació Cosme Bauçà, a la seu de la qual es conserva el quadre.

L’any 1853 es va publicar el llibre Los mártires de la libertad de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, gens esmentat a les bibliografies sobre la Germania de Mallorca tot i que es dedica un capítol enaltidor a Joan Crespi i un altre a Joanot Colom, amb il·lustracions del reconegut litògraf Julio Donon. A més d’idealitzar les imatges dels dos líders, el dibuixant il·lustrà una làmina que evoca la sortida de la presó de Joanot Colom dia 7 de febrer de 1521.

El juny de 1861 el setmanari de Palma La Charanga va dedicar dues pàgines a fer un elogi de Joanot Colom muerto defendiendo la libertad, amb el gravat d’aquell exemplar dedicat a evocar el martiri del líder de la Germania, possiblement inspirat en qualque imatge d’època referida a l’execució dels líders castellans, en un cadalso semejante al que presentamos.

Faust Morell i Orlandis (1821-1880) pintà La mort del batle Onofre Ferrandell, rememorant l’episodi de l’assalt de la casa del batle mascarat de Felanitx.

La mort del batle mascarat felanitxer vista per Faust Morell

L’any 1899, Ricard Carlotta i Miró (1837-1912) presentà el quadre Martiri de Joanot Colom a l’Exposició Universal de París. Dia 14 de setembre d’aquell any, El Isleño publicava: En uno de los escaparates de la calle de Brossa, llama la atención de los transeuntes un cuadro del conocido pintor Sr. Carlotta que representa el martirio que sufrió Juanot Colom, jefe de los comuneros mallorquines el tiempo de las comunidades de Castilla en el siglo XVI reinando Carlos V de Alemania y I de España.

Ja dins del segle XX, l’escultor Jaume Mir va orientar la seva obra cap a la vindicació de personatges rellevants de la història de Mallorca: Ramon Llull, la Balenguera… Foren temes habituals els agermanats i, entre aquests, la figura destacada de Joanot Colom.

Arran de la proclamació de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, l’Ajuntament va encarregar un retrat per recrear a qui va ser instador de la Part Forana al pintor Joan Lacomba.

Cal fer observar que, en pintura i escultura, la major part de l’obra generada des de 1841 ha estat a instància de les institucions (públiques i privades) i no ha brollat de la inquietud i iniciativa dels creatius. Aquest fet, que contrasta amb l’abundosa obra dedicada als Comuneros de Castella i, en menor mesura, amb la Germania de València, té una explicació.3 La Germania de Mallorca, més que cap altre episodi coetani, no va ser només silenciada i la seva memòria, tal com feren amb la casa de Joanot Colom, esbucada i sembrada de sal, sinó que l’evocació de la revolta va ser criminalitzada durant tres segles. Qui voldria enaltir-la? Qui es rebel·laria contra el discurs dominant? Qui faria un elogi d’uns pagesos i menestrals qualificats de desmanats, rebels, avalotats, traïdors, heretges, lladres, violadors i assassins?

POESIA

Dia 25 d’agost de 1871, Marian Aguiló i Fuster (1825-1897) escrivia des de Barcelona a Tomàs Forteza i Cortès (1838-1898): Aquests paios de glosadors ensenyen una pila de coses a gramàtics, diccionaristes i poetes. Jo sempre els he estimat com als meus primers i principals mestres. Comprenc, però em sap greu, les escasses que n’hi ha d’històriques. Si en poguéssem trobar qualcuna de Mestre Colom, de la mort d’en Berga… seria una gran troballa!

És indiscutible que, arran de la derrota de la Germania de Mallorca, la gran repressió va provocar la por i imposar el silenci. És impensable que, atesa la procedència de la revolta, alçada per les classes populars, no s’escampassin gloses i cançons a rompre a favor dels agermanats i contra els senyors. Això no obstant, s’han perdut dins de la boira del temps. De fet, sempre que n’he trobat alguna és per ridiculitzar la Germania.

Sortiu defora i veureu

dos guerrers que van plegats

i van tan agermanats

com el dimoni amb la creu.4

No sorprèn l’extinció de la memòria de les més que possibles glossades a favor dels agermanats. Mentre no es trobin documents que ho desmenteixin, només ha sobreviscut la codolada transcrita per Joan Binimelis (1538-1616) a la Història General del Regne de Mallorca.5 L’esmentada codolada, Història de la Germania en rims; de la que fou lo any 1522, va ser transcrita per Alvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense, sensiblement corregida i completada gràcies a la còpia que tenia Joaquim M. Bover (1810-1865) i que va incloure l’any 1864 a la segona edició de les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca.

                  La codolada (fragment de l’assalt agermanat al castell de Bellver)

D’ençà de la derrota de la Germania, passarien més de tres segles per tornar a trobar qualque expressió literària referida a l’episodi. L’any 1845, Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) dedica un poema a Alcúdia, com a refugi dels senyors i dels mascarats, enaltint els tres hipotètics valors que prevalen en el discurs dels vencedors: la lleialtat, la fidelitat i la noblesa. S’enalteix així la obediència als poderosos fins que una nova lectura, orientada a cercar les justes causes de la revolta popular, posarà l’accent a valorar, més que cap altra cosa com a dret fonamental, la lluita per la llibertat. Rubió ho reconeixia així:

(…) fue voz para ti vana la voz de libertad:

tan solo en tus empeños, solo en tu honor pensaste,

y así fue tu divisa nobleza y lealtad.

Seran els poetes romàntics, ja ben entrat el s. XIX, els qui qüestionaran les cròniques oficials i es rebel·laran contra el discurs difós des de les cúpules de poder a favor de la submissió i la fidelitat als senyors, però el discurs dominant no s’esvairà fàcilment.

El 10 de maig de 1847, El genio de la libertad publicava Improvisación, amb uns versos en castellà dedicats a Juan Odón Colom, Instador del Beneficio Común, clarament favorables al revoltat, signats per Manuel García y Muñoz.6

El juny de 1861, La Charanga publica una composició rimada gens meritòria d’una dotzena de quartetes en castellà dedicades al líder agermanat, perquè la seva vida i la seva mort no s’han explicat d’acord a la història, sino del modo que más placía á sus autores.

Que cual eco de eterna justícia

se oirá más allá de su tumba

que es la voz de Colom que retumba:

Libertad, libertad, libertad.

El març de 1870 Tomàs Fortesa remet una obra titulada Joanot Colom a Marian Aguiló, però aquest difereix emetre l’opinió amb un altre dia ja en parlarem. Per un comentari sembla que aquella composició també era coneguda de Jaume Collell i Balcells (1841-1932).7 En tot cas, a l’obra poètica de Fortesa, publicada l’any 1902, no hi ha cap poema dedicat als agermanats. Cal advertir que era un incondicional de Quadrado i, com l’historiador, ultraconservador.

Paradoxalment, el mateix mes de l’escrit de Fortesa a Aguiló, el març de 1870, Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir l’accèssit de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona d’aquell any, amb el romanç Joan Crespí.8 El romanç, de gairebé 300 versos i encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach!, elogia els motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.9

Dins del segle XX, la Germania de Mallorca ha merescut l’atenció de molts de poetes. N’esmentarem alguns com a exemple. L’any 1931, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) a Auca fa una transposició amb Joanot Colom:

…les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

L’any 1935, el mestre, glosador, poeta i home de teatre algaidí Pere Capellà i Roca (1907-1954), escrivia Jo sóc català! amb una reivindicativa al·lusió a la Germania de Mallorca:

Jo sóc de la raça dels agermanats,

Joanot Colom, vells antepassats,

defensors heroics de tradicions

que, en sang, ofegaren àustries i borbons.

Guillem Colom i Ferrà (1890-1979), un dels darrers poetes noucentistes, tot i la significació més tradicionalista i conservadora, l’any 1953 va escriure el poema Joanot Colom, dedicat al líder del moviment. Anys més tard, el 1978, Jaume Santandreu publicaria Cançons per al meu poble, on hi apareixen dues glosades dedicades a Joan Crespí i a Joanot Colom:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

(…) Excels Joanot Colom

sant major del nostre altar,

vos venim a suplicar

que puguem ser els qui som!

Que la nostra solució

és deixar-nos de manies

i amb força de Germanies

proclamar que som NACIÓ!

L’any 1980, Guillem d’Efak escriu El regne enmig del mar, amb un poema dedicat als agermanats. L’any 1986, Jaume Pomar i Llambies (1943-2013) es referí a Colom en el poema Actes de Fe:

Et robaran el temps i la memòria.
(…) Et negaran el pa. La sal sembrada,
com un febrer, t’esborrarà la llar,
la identitat de pena blanca, el crit.
Et penjaran a la Porta Pintada.

El mes de gener de 1999, a la Casa Catalana, Miguel Ferrà Martorell presentà el llibre El glosador agermanat de Vicent Terrassa Umbert, Pere-Gil,
(1918-2003).
Des d’aleshores, ja dins del s. XXI, amb la reeixida represa dels combats dels glosadors, s’ha fet habitual reivindicar les revoltes populars de Mallorca i establir els paral·lelismes que brinden contra l’espoliació fiscal i la corrupció. L’any 2019, Biel Majoral enregistrà la cançó Ses Germanies, amb lletra de Mateu Mates, Xurí, i música de Miquel Brunet.

Tots els herois que lluitaren

peu fiter contra el poder,

amb sa lluita mos llegaren

una manera de ser.

EL TEATRE

Sorprenentment, almenys per a mi, és més rica i rellevant la creació en el camp del teatre que no en el de la poesia. L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en vers, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista.10 L’autor, Francisco Luis de Res (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys que s’avançà a la primera gran polèmica sobre la Germania de Mallorca, entre Furió i Quadrado de l’any 1841.

El 7 de gener de 1847, el jove ciutadellenc de 21 anys Francesc Carrió López estrenà en el Teatre Principal de Palma la sarsuela en tres actes Juan Odón Colom, o el levantamiento de los comuneros en Mallorca, amb un gran èxit de públic i elogis de la premsa. Hi ha informacions que encara es va escenificar més vegades (segur el dia 7 de febrer del mateix any) i que l’obra ja s’havia representat l’any 1846.11

Quinze anys després, dia 5 de gener de 1861, en els locals del Recreo Social de Palma s’estrenava Juan Odón Colom, o los comuneros de Mallorca, de Miquel Bibiloni i Corró. Es tracta d’una obra molt similar en el títol i en l’estructura a la de Carrió ja que és una sarsuela en tres actes que es va representar en el mateix cafè a finals de 1866. De no ser per la prolífica obra de l’autor ens inclinaríem a pensar que es tractaria d’un plagi. Fos com fos, la figura revisada de Joanot Colom era un reclam dramàtic.

El 1865 Francesc Cerdó Martorell havia publicat a Barcelona Venganza Real o Herencia de Lágrimas. Primera parte de Juan Odón Colom.12 Es tracta d’un drama en quatre actes (en prosa i en vers) que reivindica la revolta de la Germania. Cerdó, autor romàntic d’ideologia progressista i republicana, estava casat amb l’actriu Josefa del Pino i, amb ella, mantenia una companyia pròpia que actuava regularment a Maó i a Palma, però també a Sóller, Santa Margalida Felanitx i, a diverses ciutats de la Península.13 El desembre de 1870 l’obra dedicada a Joanot Colom s’escenificà en el teatre Soberanía Nacional de Múrcia.14

El romanç En Joan Crespí de Ramon Picó i Campamar, esmentat en parlar de Poesia, es va transformar, a mans de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902), en una obra de teatre, Juan Crespí, amb la introducció d’un història d’amor del protagonista amb la filla del governador Miguel de Gurrea. L’obra s’estrenà al Teatre Martín de Madrid dia 24 de gener de 1873.15

Ja dins del segle XX, l’any 1920, Guillem Colom publica Àguiles, dedicada a Quadrado, inspirador de la tragèdia de Jaume, un lluitador contra la Germania que combatrà fins a la mort. Francina, de qui està enamorat, serà ultratjada pels agermanats abans de trobar el cap tallat del protagonista. Arran de la publicació, Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) va fer una crítica irònica on posava en solfa la credibilitat de la font informativa de l’autor, quant a la maldat dels agermanats i la bondat del protagonista, per aconsellar-li no repetir la prova.16 Malgrat el bon consell de l’intel·lectual solleric, l’any 1942 Guillem Colom va escriure Cecília de Solanda, basada en un altre episodi descrit per Quadrado. L’obra va ser estrenada a Sant Joan l’abril de 1945 i, el mateix any, representada també a Sineu i a Sóller.17

La primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir del poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1972, amb una visió progressista i a favor de la revolta agermanada, Llorenç Moyà i Gilabert (1916-1981) escriu Joanot Colom.18 L’obra, dirigida per Antoni M. Thomàs, s’escenificaria al Teatre Principal de Palma pel grup Lluna Teatre el 30 de novembre de 1995. El gener del 2009, dirigida per Antoni Artigues, Magisteri Teatre reconvertí l’obra en un musical, a partir de la feina dels alumnes de música de Magisteri. 

L’any 1975, Miquel López Crespí guanyà el Premi Born de Teatre de Menorca amb l’obra Les Germanies. L’octubre de 1985, en el Teatre Principal de Palma, Gabriel Sabrafín Ripoll (1942-2008) estrenà Benet Esteve, una tragèdia bastida sobre llegendes populars d’abans i després de la Germania, durant la repressió practicada amb la participació directa de l’Església.

NARRACIÓ

Coetani amb els fets hi ha un relat de Joan Morro, notari a Sa Pobla, proper a la família Safortesa i clarament identificat com a mascarat contrari a la Germania.19

Transcorreguts més de tres segles de silenci imposat, l’any 1855 el metge Joan Reinés i Ferrer, publica La perla de Alcúdia o sea el asedio de esta ciudad por los comuneros el 1521 y 1522 i la qualifica de novel·la històrica. Encapçala el text amb un fragment del poema Alcúdia de Rubió que ja hem esmentat i, com es pot deduir, estalona el discurs oficial dels nobles i lleials ciutadans alcudiencs.

L’any 1923, Salvador Galmés i Sancho (1876-1951) va ser premiat ene ls Jocs Florals d’aquell any, celebrats a Cuba, per la narració El campanar de la Seu, on inclou un relat en defensa dels mascarats que s’havien refugiat a la Catedral de Palma, els abusos dels agermanats i la mort en justícia de Joanot Colom. L’obra va ser publicada per l’Associació per la Cultura de Mallorca i reproduïda al setmanari Sóller l’any 1925. Manté la línia ideològica de l’església, en defensa dels nobles i en contra dels revoltats.

Caldrà esperar el segle XXI per veure una certa activitat novel·lística a l’entorn de la Germania. L’any 2000 Miquel López Crespí publica La ciutat del sol, elaborada amb personatges extrets dels anys de l’enfrontament, adreçada a un públic juvenil.

L’any 2009, ja amb caràcter pòstum, dins del volum El cel i la terra dedicat a Baltasar Porcel i Pujol (1937-2009), es publicà Els Gegants, el primer capítol d’una novel·la inacabada. El narrador és un estudiós que investiga la biografia de Joanot Colom i posa l’accent en el crit d’alliberament que roman viu en la consciència popular. A la presentació del llibre es va informar de la fe que tenia Porcel en aquesta novel·la, amb la intenció d’edificar un monument dedicat al poder que els mites i la literatura poden exercir sobre la gent.

L’any 2012 el metge Sebastià Manresa, publica Temps de Prodigis , a partir d’un personatge de ficció felanitxer, el metge agermanat Rafel Ramis. El 2020, l’historiador Guillem Morro publica La diabòlica secta colombina, una biografia novel·lada de Joanot Colom.

Antoni Rodríguez Mir ha escrit una novel·la a l’entorn de Pau Casesnoves, amb el títol provisional Pac qui deu, ara mateix en curs imminent de publicació.

Ni que sigui considerat un gènere menor en el marc de la literatura, crec just i important esmentar la presència de la Germania en el món del còmic. L’any 1982, amb supervisió de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de la destra mà de Rafel Vaquer i Palmer, a la Història de les Balears, dedicà un espai a la Germania de Mallorca. Més recentment, en el marc de la col·lecció Abans i Ara, dedicada a la Història de les Balears, l’any 2019 es presentà el volum La Revolta Forana i Germania, del dibuixant Quim Bou, sota l’assessoria de l’historiador Antoni Marimon i Riutort.

A l’esquerra, pàgina de la Història de les Balears de Rafel Vaquer, a la dreta caràtula i pàgina de Quim Bou

També cal consignar les creacions musicals referides a la Germania. A banda de les sarsueles ja esmentades, cal destacar els noms d’Antoni Parera Fons, autor de les músiques dels poemes de Guillem Fullana d’Efak (1930-1996), Miquel Brunet Estarelles i Lluís Llach i Grande, autor de les músiques de la cantata Germania, amb lletra de Miquel Martí i Pol (1929-2003).

LA GERMANIA EN EL LLENGUATGE

Un darrer i breu apunt, sobre la incidència de l’episodi de la germania en el llenguatge és la pervivència, encara que darrerament en vies d’extinció, d’unes expressions ben singulars d’inequívoca procedència d’aquell episodi històric i, com sol passar, bastides des del discurs dels guanyadors. Prou sabut és que qui controla el llenguatge controla el poder i viceversa.

En primer lloc, tenim la paraula instador, usada sovint en to d’exclamació, com a sinònim de dictador o dèspota.

Una expressió encara ben popular, amb diverses variants, és estar en els seus tretze (no es mourà de sos tretze…), com a advertiment de la caparrudesa. De fet, el diccionari Alcover-Moll, recull el verb tretzetjar per entossudir-se i tretzut per obstinat. Totes aquestes expressions deriven del menyspreu cap a la tretzena com a estructura de govern de la Germania. Això no obstant, ha sobreviscut també la sentència tretze són tretze, com a sinònim de cantar santa clara.

Una expressió que ha perdurat per indicar que algú pretén un càrrec o un reconeixement que no li correspon és Mestre Colom això no és el vostre lloc, frase atribuïda al capellà que amonestà Joanot Colom quan es va asseure a l’església en el banc dels jurats. Aquesta expressió va ser utilitzada durant anys per Antoni Maria Alcover i Sureda (1862-1932).

Una altra expressió que es va escampar, referida a les persones que ocupaven un càrrec per digitació, era aquest és fet d’en Colom. L’origen rau en les designacions de jurats i batles que va fer Joanot Colom.

També hi havia la dita tenir la fe d’en Colom, per fer burla d’idees impossibles.

De totes les expressions que han sobreviscut, la que encara és ben present en el llenguatge de la Part Forana és la de que relaciona la Germania amb una revolta o una brega: es va armar una germania, s’alçà germania, s’embolicaren en una germania… Dissortadament, en el llenguatge culte dels il·lustrats, aquesta expressió popular s’ha substituït subjugada a altres referències històriques empeltades.

NOTES

1 «Víctor Gayà coincidia amb mi que sorprèn molt que una sacsada social com aquella no hagi estat tractada pels nostres escriptors; que sobre aquells fets no n’hagin sortit novel·les: que personatges com el paraire Joan Crespí o els barreters i germans Joanot i Guillem Colom, o el tintorer Jordi Moranta, o el metge Pau Casasnoves i tants altres no s’hagin novel·lat per fer d’ells figures mítiques que ens ajudin a saber qui som.» Jaume Mateu Pervivència de la Germania, 28 de novembre de 2018

2 La llegenda al peu del retrat diu: Juan Odon Colom, bonetero, declarado por esta ciudad Instador de Beneficio Común en 1521. Murió atenaceado en 1523 por haber peleado cerca de tres años contra una facción aristócrata enemiga de la libertad del pueblo.

3 Arreu de Castella, abunden els monuments dedicats a Padilla, Bravo i Maldonado. Els tres cabdills donen nom a places i escoles, són reconeguts com a herois populars i la data escollida com a dia de la Comunidad Autónoma de Castilla y León és el 23 d’abril, dia dels Comuneros. A València, una de les vies més importants de la ciutat està dedicada a la Germania.

4 Diccionari Català Valencià Balear, tom 1, pàg. 283.

5 Binimelis era metge i sacerdot. Va escriure la seva Història a instància dels jurats de la ciutat sobre una base documental esbiaixada i antiagermanada. La seva crònica va ser validada per futurs cronistes: Dameto, Mut, Terrassa, Quadrado…

6 Cal advertir, com veurem en parlar de teatre, que el gener d’aquell any s’havia estrenat amb èxit a Palma una obra sobre Joanot Colom. Manuel García Muñoz apareix a una relació de la noblesa mallorquina en el Diccionario Manual para el estudio de antigüedades de Féliz Ponzóa i Joaquim Maria Bover (Palma, 1846). Va exercir de procurador de tribunals a Madrid.

7 És molt coneguda la seva quarteta:

No captem el dret de viure,

dret que no es compra ni es ven,

poble que mereix ser lliure,

si no li donen, s’ho pren.

En realitat responia i complementava la del seu amic i referent Marian Aguiló:

Cap nació pot dir-se pobra

si per les lletres reneix.

Poble que sa llengua cobra

se recobra a si mateix

8 Un mes abans d’obtenir la distinció, dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament havia nomenat fill il·lustre Joan Crespí i s’havia instal·lat una placa commemorativa a l’antiga placeta d’en Colom (plaça del Roser) en el lloc on va viure Joanot Colom.

9 Ramon Picó i Campamar annexa una nota final: L’ autor del present romanç deu fer present que la mort d’en Joan Crespi, paraire, cap de la Germania de Mallorca, és misteriosa, uns suposen que pres i sentenciat a mort, fou executat dins la Torre de l’Àngel que li servia de presó. Altres diuen que fou pres pels mateixos agermanats i lo matà en Francesc Colom, germà del fas Joanot, dins la mateixa Torre. Cal advertir que l’atribució de la mort de Crespí al germà de Joanot Colom és una invenció sense cap prova de Quadrado que, de manera acrítica, ha estat assumida i divulgada des del discurs oficial, com demostraré i documentaré en un futur capítol referit a les manipulacions de l’historiador.

10 La peça es va publicar l’any 1843, sense constància que es representàs mai a Mallorca, on si es representà L’hereu, una altra obra seva.

11 Resulta curiós que els dos primes autors teatrals que dramatitzen la Germania (Retés amb Joan Crespí i Carrió amb Joanot Colom) coincidiren anys després fent feina a Hisenda a Madrid.

12 L’obra s’anunciava encara l’any 1869 a la premsa de Mallorca, Menorca i Barcelona com a Drama histórico prohibido en el tiempo del Despotismo, a la venda per sis reals.

13 El novembre de 1851 actuava a Tarragona. El mes d’abril de 1857 va escenificar l’obra dedicada a Joanot Colom en el Teatro Príncipe de Madrid. L’any 1861 contractava a Barcelona els actors de la Sociedad lírico-dramática per representar l’obra a Maó i pobles de Mallorca.

14 El ric Diccionari del Teatre de les Illes Balears no informa de la data de naixement i defunció. La darrera notícia que he localitzat és que, el juliol de 1878, tramitava a Madrid casar-se per l’església amb Rosa Vázquez Fernández de Lugo.

15 El iris del pueblo (6-2-1873) es va fer ressò de l’elogiosa crítica publicada per E. Rodríguez Solio al diari de Madrid La Discusión de dia 26 de gener, on no es fa cap referència al poema que generà la peça teatral ni es fa cap esment a Ramon Picó i Campamar.

16 Àguiles de Guillem Colom, publicat al Sóller, 24-VII-1920

17 Vg. El compromís amb Sóller de Guillem Colom i Miquel Ferrà de Francesc Lladó i Rotger a les III Jornades d’Estudis Locals, Sóller 2009. Vg. Aproximació a Guillem Colom, conferencia de Pere Rosselló i Bover llegida a la Real, dia 27 d’abril de 1993.

18 L’obra es publicà en el volum Teatre de la Revolta (Documenta Balear, 1994)

19 Vg. La Germania de Mallorca narrada per un contemporani, transcrita i comentada per Antoni Mas Forners (BSAL, n. 69, 2013)

LA GERMANIA NOVEL·LADA

Sota el títol LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA, el nom que, a partir del domini fosc de frares, monges i capellans, els enemics del poble encolomaren (mai millor dit) a la GERMANIA DE MALLORCA, l’historiador solvent, investigador fiable i il·lustrador refinat Guillem Morro Veny ha bastit un llibre que ha subtitulat Història novel·lada de Joanot Colom (s. XV – 1523), líder de la Germania Mallorquina (1521 – 1523).

L’autor, amb Hilari de Cara, davant del quadre que representa Simó Ballester animant a la revolta de 1450

No és aquesta la primera novel·la de Guillem Morro. L’any 2015 ja ens va lliurar La glòria dels vençuts, a partir de la vida d’un altre lluitador pels drets dels mallorquins: Simó Ballester, anomenat lo Tort.1 Morro és un desllorigador i desenteranyinador de la memòria usurpada a sang i a foc i, des del discurs dominant, manipulada i difosa com la vertadera història. Atesa la trajectòria professional de l’autor, no sorprendrà ningú que el llibre, de gairebé 400 pàgines i una quarantena de dibuixos, sigui una profitosa lliçó d’història. En aquest cas a l’entorn de la figura de l’heroi felanitxer Joanot Colom, Instador del Bé Comú, inserit en el marc de la revolta dels agermanats. El caràcter novel·lesc del relat obri la porta a personatges de ficció, però tots i cada un dels episodis històrics és rigorosament ajustat als fets i molt ben documentat; fins i tot amb transcripcions minucioses que generen la major credibilitat i, lluny de les lectures maniquees dels vencedors, verifiquen els fets.

Per situar-nos en el context històric de la novel·la, cal destacar que la Germania va coincidir amb una dècada transcendental. Va ser un temps de creativitat, d’art, de poesia i de reivindicació. D’aquella dècada són alguns dels llibres que han canviat el rumb de la Humanitat. És la dècada que Luter penjà les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg, en protesta contra la venda de passaports per anar al cel en forma d’indulgències. És també la dècada que Tomas Moro escriu Utopia, que Erasme de Rotterdam redacta L’Elogi de la Follia i que Maquiavel publica El Príncep; la mateixa dècada que Miquel Àngel acaba la Capella Sixtina i que Copèrnic postula el model heliocèntric que constitueix una icona a la història de la Ciència. Tot això passava en el món civilitzat, mentre que a les antípodes, és la dècada que Castella practica el genocidi més gran de la història de la mà de militars sense escrúpols que, des del dirigisme cultural dels programes escolars, encara avui ens són presentats com a herois i retolen noms de carrers, mentre els agermanats romanen proscrits. Cal fer notar que precisament va ser l’afany de Castella de recaptar imposts abusius per tal de patrocinar el seu genocidi, una de les causes d’empobriment dels pagesos i dels menestrals, origen de les Germanies de Mallorca i de València.

Joanot Colom. Escultura de Jaume Mir

La novel·la de Guillem Morro. rere les passes de Joanot Colom, detalla, amb gran coneixement dels fets, les raons més que justificades de l’aixecament popular de dia 7 de febrer de 1521, suarà farà el mig mil·lenni. L’espoliació econòmica insostenible, la corrupció dels poderosos, les confiscacions, l’abús d’autoritat, l’actuació sàdica i inhumana de la Inquisició… tot plegat configura una situació que, ni que fos per dignitat, legitimava prendre les armes al crit de pag qui deu! El cul de sac on s’havia arraconat al poble, amb l’extorsió salvatge dels senyors sobre els pagesos i els menestrals, fan de la Germania de Mallorca, talment la de València, una revolució justa. Guillem Morro fa una crònica que no pot deixar indiferent ningú amb una mínima sensibilitat; els arguments que exposa obliguen a indignar-se i, malgrat els greus errors estratègics, a prendre partit a favor de la revolta.

Fra Barceló; l’excepció de la conducta de l’Església

Capítol especial, igualment ben explicat per Guillem Morro, és el paper ignominiós, determinant i nefast de l’Església Catòlica, còmplice sempre en tots els conflictes dels poderosos i col·laboradora activa de l’opressió a les classes populars. L’ús del secret de confessió per atiar la repressió (amb acusacions emmascarades) o la consideració, tal com predicaven els capellans, que les dones embarassades tenien les portes de l’infern obertes fins que la criatura no era nada, són proves inequívoques de la immoralitat d’una secta diabòlica que, aquesta sí, no va tenir miraments en fomentar confiscacions desmesurades als pobres, amb càstigs criminals que continuaren després d’esclafada la revolta popular.

L’actuació de Luter posà en crisi el poder del papa i sacsejà la jerarquia de l’Església Catòlica. Amb un efecte derivat, multiplicà els predicadors arreu d’Europa com verifica l’aparició de l’occità Miquèl de Nòstra Dama, Nostradamus, el qual tenia 18 anys quan es revoltà la Germania. Front als sermonaires oficials, malgrat les amenaces que proferien d’excomunió i d’intervenció dels inquisidors, el agermanats, ingenus o desesperats, s’aferraven als discursos dels visionaris que glossaven les profecies de la tresca i la verdesca, a partir de La disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, publicada a Barcelona l’any 1509. La por de l’infern atemoria els revoltats i enfortia el paper subjugador de l’Església.

Memorial a la Germania a Son Fornaris

Pàgina a pàgina de la novel·la es poden seguir els fets històrics més rellevants d’aquella noble revolta. L’assalt dels agermanats a Bellver o els atacs no reeixits a Alcúdia i al Castell de Santueri, els dos únics punts geogràfics de Mallorca on es feren forts els mascarats i on es refugiaren els senyors. Els frustrats intents dels ambaixadors dels agermanats a València, Barcelona i Valladolid, mai no foren escoltats per l’emperador Carles I, el qual es negà a atendre raons poderoses, com l’incompliment del mandat de Ferran d’Aragó, i va brindar suport incondicional a la injustícia dels seus representants, fins al límit d’ordenar l’execució dels enviats de la Germania, com va ser el cas del metge Pau Casesnoves d’Inca; un altre crim reial.

Entre dones i infants, 200 persones cremades a Pollença

Tots i cada un dels episodis clau d’aquella revolta popular són descrits amb objectivitat, la qual cosa no significa aquiescència ni neutralitat. Es narren els combats desiguals contra un exèrcit forà, enviat per ordres de Carles I, amb l’objectiu de castigar el poble de Mallorca, en benefici de la Corona, l’Església i els senyors; un càstig que, tal com amenaçaren, s’aplicarà durant quatre generacions… i que encara té efectes vigents. Per esmentar un dels episodis d’aquella barbàrie que no hem de voler esborrar de la memòria, cal recordar la matança de les dues-centes persones, dones i infants, que moriren cremades quan l’exèrcit imperial calà foc a l’església de Pollença, on s’havien refugiat a l’empara de la protecció que brindaven els temples com a llocs sagrats; una protecció que no va ser respectada pels qui tant exigien a la Germania preservar els llocs sagrats. La hipocresia del poder desemmascarada.

Les aventures de ficció que serveixen de fil conductor de l’evolució de la revolta, estan adobades d’històries personals, ben entretengudes i distretes, amb enfrontaments, bregues i reflexions sobre el sentit de la vida enmig de les tragèdies, però també amb expressions de tendresa i, en més d’un cas, amb un punt d’erotisme. En tots aquests camps l’autor demostra un coneixement exhaustiu de com era la vida al començament del segle XVI, com es vestia la gent, com es distreia, com conreava la terra, com menjava…

Morro al llarg de tot el text exhibeix un ric i adient vocabulari, en bona part extret de la manera de parlar de l’època. Bencossat, llambregada, enraonies, coalitzat, allerat, garjola, estatuir, darreratges, aflacar, emfasitzar, adverar, aciençat, propinc, entuixegat, compel·lir, aixovar, esvanir, armífer, fàcies, furient, falòrnies, sobergueria, bare… són una mostra de paraules vives en el diccionari, però no gaire actives avui en l’ús quotidià. Aquesta desfilada a la novel·la de mots que, tot i ser plenament vigents, han deixat de ser d’ús habitual, ens fa veure fins a quin punt hem reduït i empobrit el llenguatge. Més enllà del vocabulari, moltes més coses destapen la curiositat. Quan es feia el toc del seny del lladre? Quan és la nit d’Aparici? I el dia de Ninou?

La publicació, de l’editorial valenciana Calambur, és pulcra formalment. Tapa dura, amb sobrecoberta i un tipus de lletra que facilita la lectura, animada per les agraïdes il·lustracions de l’autor. Això no obstant, l’edició delata que no s’ha fet la sempre necessària revisió lingüística i, ateses les faltes, convida a annexar una fe d’errades en benefici de l’autor i dels lectors. Al final del llibre, s’incorpora un Glossari, amb una trentena de càrrecs i d’institucions, i un Epíleg, amb una seixantena llarga de personatges històrics esmentats a la novel·la. Ben segur que, ambdós annexos, són una bona eina per acompanyar la lectura. Cert és que, a la relació dels personatges destacats, no hi ha cap dona, però tot i l’anonimat femení la novel·la posa en evidència el paper clau que jugaren les dones com a intendents, infermeres, educadores i, com a totes les guerres, la seva condemna com a dobles víctimes que, després de la derrota, hauran de liderar les famílies i animar-les a recobrar-se i a iniciar la represa.

Un plafó de l’exposició a la Casa dels Mestres de Santa Maria l’any 2011

Quant a l’autor, ja coneixíem els seus estimables treballs sobre les, en general, denominades revoltes foranes (tant la de 1390 com la de 1450), inequívocs precedents de la Germania. Coneixíem igualment les didàctiques exposicions que, acompanyades de visites guiades sobre aquest mateix tema, ja fa anys que passeja arreu de Mallorca, amb dibuixos i quadres de gran dimensió de la seva autoria (no oblidem que, a més de doctor en Història, és llicenciat en Belles Arts).

         Al Memorial de la batalla d’Inca de 1452

Com molta de gent, he gaudit en més d’una ocasió de les seves explicacions sobre els eixos comuns de les lluites en defensa de les llibertats; no només entre les revoltes foranes i la Germania, sinó amb el paral·lelisme que sap projectar Guillem Morro amb la situació d’oprobi i cadena que patim actualment i que, en termes clarament colonials, ens manté subjugats lingüísticament, culturalment, fiscalment i militarment per una monarquia restaurada des de la dictadura militar de Franco que es rebolca dins de la corrupció i l’abús absolutista.

En resum, LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA constitueix una novel·la molt interessant i recomanable. Una profitosa lliçó, mitjançant una amena i instructiva passejada per la història de la Germania, amb la certificació implícita que l’abús contra el qual s’aixecà el poble de Mallorca persisteix com a problema no resolt. La corrupció i l’espoliació fiscal reclamen que ens agermanem de nou contra la injustícia. La novel·la de Guillem Morro convida a aprendre del passat, a exigir la defensa a ultrança dels drets fonamentals, a evitar caure en els vells errors que revalidin la repressió, però a no negligir en la lluita irrenunciable del nostre poble en la defensa dels drets i de la llibertat.

Bona lectura i bona reflexió!

 

1 Trobareu la crítica perspicaç que va fer Pere Morey Servera (1941-2019) a: https://antiga.laltramirada.cat/l-altra-mirada/l-altra-mirada-47-febrer-2016/article/la-gloria-del-vencuts-de-guillem-morro

 

PS.- Per a qui vulgui saber més coses, em permet de facilitar els enllaços amb l’excel·lent i rica cronologia de Llorenç Buades Castell (1952-2015) de cada un dels anys (1521, 1522 i 1523) de la Germania de Mallorca:

http://www.ixent.org/any1521aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1522aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1523aMallorca%28Ixent%29.html

JEAN FRYDMAN (retaule d’una vida)

JUSTIFICACIÓ PRÈVIA

Jean Frydman (tableaux d’une vie), escrit per Élie Barnavi, és més que un llibre; més que una biografia; més que una crònica històrica. És un relat fascinant que retrata, en quatre grans murals, la vida d’un home compromès amb el seu temps, amb la llibertat, amb la pau, amb els drets humans, amb la natura, amb la família, amb els principis i valors democràtics… Vaig tenir notícies d’aquest llibre fa pocs mesos gràcies a l’amiga AFC, arran d’una conversa sobre l’assassinat de Yitshaq Rabbín. Com que no és a les nostres llibreries, el vaig poder comprar per internet durant el confinament derivat del Covid19. La biografia del protagonista va ser tot un descobriment. El personatge sedueix des de la primera pàgina i, mentre llegia les seves aventures i desventures, vaig tenir ben clar que parlaria del llibre i que no podria limitar-me a fer una simple fitxa literària o una breu recensió. Vaig considerar necessari fer un retaule, amb referències resumides a alguns dels episodis. Les històries que conformen la biografia són tan properes que conviden a fer un exercici de transposició històrica i geogràfica. El trasllat al nostre ara i aquí confereix una magnífica perspectiva per tal d’aprendre dels errors i aprofitar-se dels èxits. L’objectiu que m’he marcat amb aquest llarg article és encuriosir i promoure la més que recomanable lectura del llibre. La gent emprenedora, la que es dedica a la política o a la comunicació, farà un llepadits.

UN LLIBRE EXCEL·LENT; UNA BIOGRAFIA FASCINANT

Hi ha llibres que han canviat la història del món, però són moltes més les persones que han fet moure el rumb de la humanitat i, en molts de casos, la seva discreció ha impedit que el seus noms apareguin a les cròniques. Sense ser personatges desconeguts, s’han volgut mantenir voluntàriament lluny de la primera línia mediàtica. Fins i tot, la contribució d’aquestes rellevants persones, sovint s’ha esvaït de la memòria col·lectiva. El seus fets, les seves gestes, tot allò que han aportat al llarg de la vida, roman com a obres anònimes i sense el reconeixement personal que caldria. Aquest hauria pogut ser ben bé el cas de Jean Frydman, una persona clau a la història recent, en el cas que Élie Barnavi no l’hagués pogut seduir per traslladar la seva vida apassionant, en quatre pinzellades, a les pàgines d’un llibre.

EL LLIBRE

L’autor explica en el pròleg que, després dels intents de Joseph Kessel (1898-1979) i de Romain Gary (1914-1980), va demanar amb insistència a Jean Frydman que li permetés explicar la seva vida. Després d’una negativa inicial, afortunadament ho va aconseguir.1

Publicat l’any 2008 únicament en francès, el títol acompanya el nom del protagonista amb tableaux d’une vie i, a la portadella, encara afegeix com a subtítol pour servir à l’histoire de notre temps. Un anunci que es verifica en finalitzar la lectura.

Són 370 pàgines, estructurades en quatre parts, un epíleg, un índex temàtic i un altre, molt pràctic, amb els més de sis-cents nom esmentats. Encartades, hi ha vint-i-cinc fotografies i un mapa dels assentaments jueus de Samaria dedicat per Sharon al protagonista.

Cal dir, d’entrada, que és un llibre valent, molt valent! Fa una crònica del segle XX, a partir de 1940 fins a la primeria del canvi de mil·lenni. Jean Frydman no es mossega la llengua i no s’amaga de dir allò que pensa d’alguns dels protagonistes més rellevants de la història contemporània, amb molts dels quals ha col·laborat en moments transcendentals.

És sabut que un llibre que aspiri a l’excel·lència s’ha de poder llegir amb agilitat, ha de dir coses que el lector ignorava i, part damunt de tot, no ha d’avorrir fins al punt d’abandonar la lectura o obligar a botar pàgines innecessàries. La narració, molt ben escrita, convida a ser llegida com una entretenguda novel·la d’aventures que capta l’interès des de la primera pàgina i no l’abandona en cap moment. Tant en la forma com en el contingut, el llibre té totes les condicions requerides per llegir-se amb la màxima atenció i aporta un punt més afegit: la fascinació que genera el personatge; el seu compromís a favor de la Llibertat, de la Pau i de la Justícia.

El text va farcit de citacions i pensaments de Jean Frydman. Home d’esquerres, sí! Home de partit d’esquerres, mai! (…) Els periodistes fan una cosa millor que explicar les notícies, les cerquen! (…) Quan ja coneixes les cúpules de les piràmides polítiques i quins són els seus suports mediàtics descobreixes tots els seus intermediaris. A vegades són pensaments abstractes, amb sil·logismes molt elaborats, però que transporten a sentències concretes: Quan els partits d’esquerres esdevenen partits de notables ja no son d’esquerres. (…) La memòria és un dels mecanismes de supervivència del poble jueu.

Si qualque retret es pot fer al llibre és la decisió del biografiat de no permetre entrar a la seva vida privada. La informació que hi ha, pel que fa a dades familiars, es pot veure amb comptagotes. Aquesta respectable decisió, aquest afany de preservar els detalls més íntims i personals, provoca que, en alguns casos, es perdin informacions que ultrapassen la defensa de la discreció. És el cas, per exemple, de no saber gairebé res dels seus primers 15 anys de vida, quan és sabut que la infantesa sol ser la pàtria de les persones o, si més no, les determina en bona part. També és el cas de fer perdre la pista als seus pares, retrobats vius en acabar la guerra, però que no se sap altra cosa de les seves vides més enllà que varen recuperar la feina de vendre roba que confeccionava sa mare, per a la qual el protagonista sentia una gran estimació. Varen arribar els pares a veure els èxits del seu fill?

UNA RECENSIÓ IMPOSSIBLE?

És ben difícil fer un resum, mínimament entenedor, d’un llibre com aquest. Hi ha poca clovella i molt de bessó. Són pàgines van carregades de contingut i no hi ha paraules supèrflues. Una vida intensa destil·lada. La densitat del text, la frenètica vida del protagonista, la infinitat d’episodis que s’enllacen un amb l’altre, l’allau de polítics, d’artistes i de personatges famosos que desfilen per les pàgines, fan molt difícil emetre una radiografia de Jean Frydman que no surti desenfocada. També resulta difícil fer una relació prou representativa de la seva intensa i extensa activitat, tant en el marc del món dels negocis, com en la difícil funció de mediador de conflictes, amb la poc freqüent virtut de saber gestionar trobades de polítics enfrontats i, a més, en períodes bèl·lics. Una habilitat molt singular.

La major de les dificultats, allò que és gairebé impossible, es ser capaç de recollir i fer veure el rerefons, l’atmosfera oculta que hi ha a la part oculta de l’escenari. Allò que no es descriu de manera explícita, però que es percep. Malgrat tot, a risc de projectar una imatge esbiaixada del personatge, he volgut fer esment a algunes de les actuacions de Jean Frydman, ni que sigui una espipellada general, per animar els lectors a fer-se amb un exemplar d’aquest llibre que supera les expectatives. No ha estat possible ser lacònic. Som davant d’una part substancial de la història contemporània que no es pot despatxar amb quatre grapades.

EL CONTINGUT

1. UN JOVE RESISTENT (quadre primer)

Jean neix a París dia 26 de juny de 1925, fill de Noah, de Kamianka, i de Judith, de Dniepropetrovsk, ambdós jueus d’Ucraïna. Va tenir una germana, Renée, i un germà petit, David. De tots els altres familiars únicament coneixeria un cosí; la resta acabarien a un camp d’extermini o un altre.

Encara no havia fet els 15 anys quan París és ocupada per l’exèrcit nazi. Jean ha après de sa mare: Aquest és el país que t’ha acollit, no oblidis mai el que li deus! Des d’aquell dia, sap que té dues fidelitats: la jueva i la francesa. Lluny de la rebel·lia que hauria d’estimular l’ocupació, detectarà la por dels jueus i els amonestaments dels majors: res de vagues, res de protestes, no hem de provocar… Jean, com molts de joves, no pot donar passada a la situació abusiva. Dia 11 de novembre de 1940 participa a una manifestació a París contra els ocupants. Els estudiants es posen a cantar La Marsellesa i els gendarmes francesos els tupen i els detenen. Jean decideix anar a Londres, on De Gaulle defensa la França lliure. Deixa una nota a ca seva i parteix cap als Pirineus. El detenen abans de passar la frontera i el tanquen a Pau. Contacta amb el grup Franc-Tireur, pinta per les parets V de victòria, creus de Lorena, el lema de la Revolució Francesa… S’inscriu als Compagnons de France (l’equivalent als minyons de muntanya i als scouts) i, jugant amb el patronímic de son pare, es converteix en Jean Nöel, nascut a Lens (prop de Luxemburg), fins que aconsegueix una nova personalitat per camuflar el seu cognom jueu. Ara serà René Savari i té certificat de naixement i baptisme i carta d’identitat. Amb 16 anys serà un membre actiu de La Resistència i participarà a nombrosos atemptats i sabotatges. Descobrirà l’amor platònic en Àngela i, més tard, el viurà encarnat amb una pagesa dels entorns de Niça.

                      Juliol de 1942. El velòdrom d’hivern

El juliol de 1942 s’assabenta que la gendarmeria francesa s’ha aquietat a les ordres dels nazis i preparen una gran captura dels jueus que no són francesos de naixement. N’hi ha gairebé 23.000. Ha d’avisar la família. Torna a París. Son pare i sa mare no el creuen fins que aconsegueix que un policia amic els confirmi l’operació en curs. Una germana del policia donarà cobeig a la seva família. Així se salvaran de ser detinguts a la batuda del velòdrom d’hivern (la rafle du Vel’d’Hiv) cap al genocidi. Protegida la família, Jean torna incorporar-se a La Resistència. Especialista en preparació d’explosius, amb el seu grup faran volar 14 trens a la ruta de París a Tolosa del Llenguadoc.

Placa de record (1994) de l’acció contra el STO

El febrer de 1944 destruiran les oficines del Servei de Treball Obligatori que reclutava per força joves francesos per fer feina a Alemanya. El maig és detingut i enviat a la presó de Fresnes. El juliol, en una farsa de judici, és condemnat a mort. Arriben notícies del desembarcament i els alemanys acceleren les deportacions i execucions. Possiblement gràcies a la intervenció d’Ernst Appenzeller, un soldat de la Wermacht, jueu austríac, Jean s’allibera de ser afusellat quan ja ocupava la cel·la dels condemnats a mort. Això no obstant, dia 17 d’agost el fan pujar al darrer tren cap a la mort segura, però amb altres 14 resistents aconseguiran fugir poc abans d’arribar a la frontera. Poc després de l’evasió, trobarà tropes americanes de Paton i els farà de guia.

          Frydman, un sotstinent de 20 anys

Amb França alliberada i la guerra en curs d’acabar, va a París i es presenta al Ministeri de la Guerra, on incorporen a l’exèrcit els qui han lluitat amb La Resistència encara que de manera un tant anàrquica. A ell el nomenen sotstinent. Se li fa un test psicològic: Massa tendre, massa bona persona… li manquen moltes de coses per aprendre… gran facultat d’adaptació… serà més madur als 30 anys… agilitat mental… apte per comandar… instint de solidaritat molt acusar… bones idees… hauria de tenir més seguretat… no sap dir no i cal que n’aprengui… ha de ser prudent en les relacions amb les dones… fàcilment explotable… estima profundament sa mare… no ha d’implicar-se en política… no és gaire tolerant… patirà dificultats però les superarà… molt observador… podria ser un bon oficial… molt malfiat davant del matrimoni… massa idealista…

En anar a la casa familiar descobreix que hi són tots excepte sa mare que va ser detinguda i deportada. Va a cercar-la al camp de Bergen-Belsen on creu que l’haurien enviat, però no la troba. Reflexiona sobre allò que ha intentat Hitler. Des del record de les peripècies patides, sap que la persecució dels jueus és també la persecució de la llibertat. Aquesta concepció del món i del lloc dels jueus en aquest món il·luminarà la lluita que Jean no abandonarà mai, tant a França com a Israel. En tornar a París li obrirà la porta sa mare. L’havien deportat al camp de Rawensbrück i uns soldats francesos la varen trobar i traslladar amb la família. Aquell dia, per a Jean, va ser la fi de la guerra. El mes de novembre de 1945, després de cinc anys de peripècies i de cremar els millors anys de la vida, aquell sotstinent de 20 anys, abandonarà l’exèrcit. Li hauria agradat ser nomenat Compagnon de la Liberation, però li responen que només n’hi haurà mil i que ell no havia ocupat càrrecs rellevants. Li ofereixen continuar a l’exèrcit. Als 30 anys serà comandant i rebrà la Legió d’Honor a títol militar.2 Ell refusa la proposta. A banda de la medalla de La Resistència, ell se’n durà el millor dels trofeus: l’amistat i el reconeixement dels companys de lluita.

2. UN MILIONARI D’ESQUERRES (quadre segon)

Sense ofici ni benefici, sense titulacions acadèmiques, s’integra en el negoci familiar. Els pares han reobert la seva factoria manual de roba interior. Però, Jean, no s’identifica amb aquella feina. Per a ell, l’essencial és la música, les dones, les estrelles, les tertúlies fins a la matinada amb els seus amics… Esdevé un personatge de la nit a la zona de Saint Germain des Prés. Aquella evasió de l’esperit estava més que justificada; sobretot per un jove que havia viscut la guerra a vida o mort. Sembla que aquest curt període de la immediata postguerra serà el més frívol de la vida del protagonista i, malgrat tot, una experiència plena de coneixements i rica de relacions humanes. Entre moltes d’altres (Sartre, Beauvoir, Juliette Greco, Jacques Robert, l’únic periodista que va entrar en el bunker de Hitler…) destaca l’amistat amb Boris Vian.3 A la primavera de 1949, Jean es casa amb Marianne Lang, amb qui tindrà quatre fills: Chantal, Danielle, Gilles i Jean-Nöel. La vida alegre del bohemi s’acaba i es veu forçat a implicar-se més en el negoci familiar. Descobreix un teixit, l’indemaillable, que millora la confecció de la roba íntima. La família el confecciona i ell ven, però no se sent realitzat amb aquella feina.

Ha arribat el moment de fer efectiu el seu esperit inquiet i emprenedor. Decideix optar per començar noves i innovadores aventures. Creu que la televisió és un negoci emergent, tot i que l’any 1952 a França només hi ha 4.000 receptors i les ones només arriben al 10% del territori. Crear una televisió al Marroc? Una idea extravagant o una bona iniciativa? Després de moltes gestions, troba patrocinadors. S’entrevista amb líders independentistes com Ben Barka.4 La primeria de 1954 signa un contracte per 10 anys per organitzar una cadena televisiva a una colònia francesa a punt de revolta. Haurà de traslladar-se a viure a Casablanca, amb la dona i els seus dos fills. Dirigirà TELMA (televisió marroquina) i crearà una altra empresa encarregada de la venda i instal·lació. La inauguració de la nova cadena comptarà amb l’actuació de Gilbert Becaud. Just dos mesos després, es divulga un comunicat dels independentistes, on asseguren que s’atemptarà contra qui disposi d’una antena de televisió. No hi ha res més poc discret que una antena i a la tercera mort, Jean Frydman haurà de rodar clau al seu projecte i retornar a París. Amb els coneixements adquirits i la general opinió que la televisió és una eina de futur, és nomenat conseller de Thomson. La discogràfica de la companyia no acaba d’arrancar i Jean, coneixedor de la crisi que també afecta Barclays (Édouard Roualt), estableix un conveni. Ell serà el president de l’empresa i el seu amic Boris Vian, el director artístic. Tindran sort. Apareix una cantant egípcia desconeguda, Dalida, amb Bambino, una cançó que fa forat i, poc després, un grup americà desconegut, The Platters, amb Only you. Seguiran Aznavour, Eddie Constantine… Amb molts d’ells, Jean Frydman establirà amistat perdurable. No serà el cas de Barclays a qui descriurà de manera implacable: un egoista de cor sec, un snob. Quan morí el metge que compartien, els amics varen fer una recollida de doblers per mantenir els seus fills. A més de Frydman, Yul Brynner, Alain Delon i d’altres feren aportacions generoses… Barclays es negà a fer cap contribució. Un persona així no té amics, només companys de festa.

Barclays no seria res més que un parèntesi d’un any a la vida laboral de Frydman. Les següents feines serien assumir les responsabilitats de l’emissora de ràdio Europpe n. 1 i Télé-Monte-Carlo. Allà innovaria i aprofitaria les sinergies. Un exemple, seria traslladar l’exitós programa radiofònic Vous êtes formidables al format televisiu. Però potser el gran negoci de Jean Frydman, almenys el primer gran negoci, va ser fruit de la combinació entre una atrevida iniciativa i la fortuna. Mentre cercava arreu drets d’exhibició de pel·lícules per emetre a la televisió de Mònaco, va assabentar-se que hi havia un milionari extravagant que disposava de centenars de films de culte (Rio Bravo, Fort Apache, King Kong, Citizen Kane…). Es tractava de Howard Hughes. Vivia a un hotel de Las Vegas, carregat de manies i no volia veure ningú. Era una missió impossible.

Impossible? No per Jean Frydman que es planta a l’hotel i demana per parlar amb ell. Li neguen qualsevol possibilitat, però ell deixa el missatge al secretari de l’excèntric personatge: informa que dirigeix la televisió de Montecarlo i està interessat en comprar els drets d’emissió per a Europa dels films del senyor Hughes. Responen que li traslladaran el missatge i que torni tres dies després. La resposta és ben curiosa: la condició és que les pel·lícules es projectin. El propietari vol que es vegin, perquè sap que els estudis americans han pactat prescindir dels seus films com si no existissin. El conjunt inclou 740 pel·lícules, 120 d’elles doblades al francès, i el preu serà d’un milió dos-cents mil dòlars.

            Un emprenedor visionari

Content amb la negociació, Frydman torna a París i informa del compromís. La reacció del comitè financer és molt negativa. Reclamen l’estoc material de les pel·lícules i no entenen que allò que s’ha comprat són els drets d’emissió. L’oposició és tan dura que Jean Frydman demana que el contracte que ha signat com a Télé-Monte-Carlo se li transfereixi al seu nom, però com que no té prou capital, que l’empresa li deixi l’import. S’acorda que se li farà un préstec a un interès del 6% i ell es compromet a cedir l’exhibició de les pel·lícules a la cadena a un preu normal. La seva capacitat de convèncer Howard Hyghes i la sort de trobar-se amb gent obtusa, varen permetre que Jean Frydman esdevingués propietari d’un tresor cultural únic de 740 films. Per gestionar aquell patrimoni crearia una societat que anys després cediria a la família, ja amb la incorporació dels drets d’exhibició per a tot el món, excepte els Estats Units.

Per a Jean, tanmateix, el cinema no era un simple negoci, era una vertadera passió. Això el duria a fer-se productor de documentals (Le cinéma de l’histoire, Opéras sauvages…) i de pel·lícules de ficció com l’exitosa El club dels poetes morts. Tanmateix, les iniciatives de trobar nous camins a l’espectacle no s’aturaven. Jean va obtenir la cessió d’un vers d’una cançó de Gilbert Becaud per titular un dels programes de més èxit de la ràdio. Salut les copains aviat també prendria forma de revista, amb una tirada que superava el milió d’exemplars. El juny de 1962, amb motiu del programa 500, Europe n. 1 va programar un gran concert, a l’aire lliure a París, amb Johnny Hallyday, Silvie Vartan, Richard Anthony… En anar a tramitar el permís, el prefecte li demanà a Jean quants d’assistents calculava. Per dir una xifra va dir que possiblement 60.000 persones. La resposta fou contundent: ni De Gaulle reuniria 30.ooo persones! Finalment, la prefectura estimaria l’assistència en 200.000! La dècada dels 60, la cançó francesa, amb tots els seus registres i estils, gaudiria d’un immens prestigi. En aquest món, Jean no deixava de fer-hi amics: Georges Brassens, Edith Piaff…

Més enllà de l’entreteniment, el pilar d’Europe n. 1 eren els informatius. L’Editorial setmanal era esperat, escoltat i temut per la classe política. L’emissora no esquivava els temes polèmics i opinava amb total llibertat, la qual cosa molestava als poders de torn. De manera més fina o més grollera, cíclicament apareixia l’intervencionisme amb intents de control. La independència no és una conquesta; és un combat permanent. En aquest apartat, es detalla l’intent de replicar els moviments espontanis populars de revolta que es varen veure el maig del 68 a París. L’esforç polític de resposta va ser una manifestació que no reuní ni la meitat dels assistents que es pretenia. La constatació que en va fer l’emissora va fer enfadar el ministre francès que pretenia una valoració generosa. La resposta de Jean Frydman és antològica: Quan afirmau qualsevol cosa des d’una ràdio pública, no vos creu ningú; si aquesta mateixa cosa l’explicam nosaltres, ens creu tothom. Això és el que s’anomena credibilitat, senyor ministre.

L’any 1972, Jean Frydman va fer realitat un dels seus somnis d’infantesa. La casa Pernod convidà a alguns dels seus anunciants a un viatge a l’oest del Canadà. Aterraren a Calgary, a la comarca d’Alberta, per allotjar-se a un ranxo a les muntanyes rocoses. Aquell paisatge el va submergir en el món dels indis i cowboys. Els preus dels terrenys no eren excessius i Jean va poder comprar i unificar fins a set ranxos amb un total de quatre mil hectàrees. Allà, animat per llibres d’especialistes, va introduir bous francesos per regenerar la vaca canadenca. Entusiasmat amb els resultats, amb el temps tocarà amb les mans la realitat: el més entabanat dels nadius en sabia més que ell; la criança és un ofici dur i és més fàcil perdre doblers que guanyar-ne. El seu guany serà, justament, aprendre dels altres; concretament dels indis.

                Escola de la reserva sioux a Alberta l’any 1920

A 30 quilòmetres de les seves terres hi vivien els pagans, de la nació sioux. Un dels empleats del ranxo, Corn Groc, li va presentar el cap de la tribu, Ves a Dormir. Aquest li demanà si era catòlic o protestant. En respondre que era jueu, l’indi s’interessà per saber més coses i Jean li va fer una sinopsi de la història d’Israel. Ves a Dormir escoltà amb gran interès el relat i, després de fer moltes de preguntes, va ordenar reunir la tribu per fer una declaració important. S’enfilà damunt del pòdium i va dir: Aquest cavaller m’ha dit que és francès i d’una religió que jo desconeixia, però això no és la qüestió. Allò important és que és membre d’una tribu que ha estat perseguida durant deu mil anys per moltes altres tribus de rostres pàl·lids que han ocupat el seu país. Allò que és més important encara és que, després de molts d’anys, aquesta tribu ha reprès amb força, han construït el seu país i ara disposen d’un exèrcit. Quan vos dic que ens cal no perdre mai la paciència, potser amb aquest exemple, a partir d’ara m’arribareu a escoltar!

Arran del seu divorci, Jean necessita 500.000 francs i els demana a qui ell n’ha fet guanyar milions i diu que és com si fos el seu fill. Els tindrà… a canvi d’un abusiu interès. Així descobreix que un home que imposa interessos a qui considera el seu fill és un malalt. D’ençà de 1976 els negocis floreixen. L’aliança entre les dues agències de publicitat en els cinemes convergeix en Mediavision, nom inventat per Jean Frydman que presidirà la nova societat. Això no obstant, ell no sent cap passió per la publicitat, sinó per la comunicació. Europe n. 1 entra a cotitzar en borsa i Jean obté un gran benefici financer. Vol evitar temptacions de grandesa. Sap bé que la vida no és forçosament dirigir grans grups; sap que cal escollir i que escollir significa renunciar. Europe n. 1 ha estat en gran part obra seva. Ha estat una bella aventura, però cal saber acabar a temps una aventura abans que no es transformi en una trista escena domèstica. Tanmateix, la seva imaginació i enginy troben noves aventures. Esdevé accionista de Paris Match, amb un 2%. L’oposició dels governs a no permetre televisions privades, incentiven la creativitat. Com capgirar el monopoli? Una solució a explorar seria la televisió encriptada que ja existeix als Estats Units. Finalment el Consell d’Estat francès autoritzarà l’emissió. Canal + serà viable.

Un dia de 1979, a la sala VIP de l’aeroport d’Orly, mentre espera per volar a Tel-Aviv, una hostessa el captivarà. Veu en ella la imatge del seu primer amor, Àngela, que els nazis mataren a un camp d’extermini. L’hostessa li diu que nom Daniela, que és israeliana i que és a París per estudiar publicitat. Ell li anota un número de contacte i l’anima a telefonar-li més endavant si necessita feina. Ella ho farà dos mesos després i, passats tres anys, es casaran civilment a França i, després, en una cerimònia religiosa a Tel-Aviv. Jean obtindrà així la nacionalitat israeliana. La parella tendrà dues filles, Natalie i Alicia

Jean, aleshores, a més del ranxo del Canadà té també una casa a Tel-Aviv i hi viatja sovint. Amic, entre d’altres polítics destacats, de Ximon Peres aquest li demanà si pot gestionar que el president francès el convidi oficialment. Jean coneixia Giscard superficialment, però va fer la gestió que va ser ben acollida. Giscard va voler informar personalment Jean, a plena consciència que aquest sempre votava esquerres. Parlaren de molts de temes, entre d’altres de la viabilitat del projecte de Canal +. Quan ja s’acomiadava, Jean li va parlar del ranxo del Canadà i, ni que fos per cortesia, convidà Giscard a anar-hi en voler. El tema central, però, havia estat el calendari i el protocol de la visita de Peres. Es va fer abans de la campanya electoral i va ser un èxit. D’acord a l’avís previ de Jean, Ximon Peres va sortir-se molt bé de la pregunta sobre un hipotètic vot jueu a les properes eleccions de maig de 1981: A Israel sé què vol dir vot jueu, però a França els ciutadans voten sense consignes. No existeix el vot jueu i no hi ha cap mà misteriosa. El vot jueu és un mite.

Les eleccions varen donar la presidència a Mitterrand. Jean Frydman l’havia votat, lleial amb les opcions d’esquerra, encara que ben a contracor com a coneixedor del personatge que no s’havia estat de tirar els trastos a Daniela amb insistència. Sorprenentment, l’endemà de la derrota Giscard telefonava a Jean per demanar-li si mantenia la convidada al ranxo del Canadà. La paraula dita és un compromís per a qualsevol persona digna. Quan Jean avisà l’expresident que aniria a estar amb una família que no l’havia votat, la resposta va ser immediata: això farà molt més interessants les converses. Jean no avisà ningú fins el dia abans de rebre Giscard, amb un enigmàtic: endevinau quina família vendrà demà a dinar?. Cap de les respostes (Mitterrand, Ben Gourion, Peres…) no l’encertà.

Varen ser uns dies de magnífica convivència. Tothom implicat en les feines domèstiques. Giscard va aprendre a colcar a cavall per fer grans passejades pel ranxo. Converses molt respectuoses de tothom. Com així havia perdut la confiança dels electors? Reflexions en harmonia entre persones intel·ligents. El mes de setembre Paris Match publicà un reportatge fotogràfic de l’estada de l’expresident al ranxo de Frydman. Les fotos eren de Jean-Joël, fill de Jean, que les va donar a Giscard i aquest a la revista. Ben aviat, Jean va rebre la telefonada d’un secretari de part de Mitterrand. El nou president no volia tenir en el seu entorn una persona amiga del seu predecessor. Jean, com a conseller d’Havas, coincidiria amb Mitterrand i, segons la concepció democràtica d’aquest, un adversari polític era un enemic i els amics dels enemics, uns traïdors. El motorista demanà a Jean que signàs la dimissió i que els cedís les seves participacions. Frydman no va voler discutir res i va signar sense cap altra contrapartida que la de confirmar que Mitterrand era un hipòcrita, amb un passat molt tèrbol.5 Calia dir adéu a Canal +. A l’altre costat de la balança, en el curs d’un dinar amb Ximon Peres, un convidat li demanà com s’explicava l’amistat entre Frydman i Giscard. Peres va fer un comentari humorístic: És molt senzill; l’antiga història dels missatgers que traginen les cartes d’amor fins que s’enamoren de la destinatària.

Malgrat els daltabaixos de la fortuna, Jean ha demostrat al llarg de la vida una gran capacitat emprenedora, atrevida, arriscada i sempre damunt de la cresta de l’ona, que revela les seves habilitats per arribar a ser, més amb intel·ligència que no amb cops de sort, un milionari d’esquerres.

3. L’ÈTICA ABANS DELS NEGOCIS (quadre tercer)

El tercer bloc del llibre relata amb detall una història mafiosa, El vertader afer L’Oreal, que posa en evidència la manca d’escrúpols dels directius d’una poderosa empresa, sense codi deontològic, capaç d’organitzar una operació al servei ideològic de l’extrema dreta. La trama és d’alt interès per destapar les barroeres maniobres de manipulació.

El setembre de 1987, François Dalle, el president de L’Oreal a punt de jubilar-se, amb la intenció d’entrar en el sector de la televisió, va anar a veure Jean Frydman. Aleshores, els drets cinematogràfics del fons procedent de Howard Hugues s’havien ampliat notablement. Una auditoria encarregada per L’Oreal valorava el fons en 60 milions de dollars que Jean va admetre reduir a 50. Amb aquest actiu inicial es procedí a crear l’empresa Panavision, amb un capital de 200 milions de dollars. Jean, per tant, disposaria del 25%. D’immediat es va ampliar el catàleg amb el fons de dibuixos animats de Filmation i el fons de Lino de Laurentis. Panavision disposava de 2.000 títols quan sortí la possibilitat de fer-se amb el fons de Columbia. Aquella operació requeria incorporar nous inversors. Es convocà una junta per dia 4 d’abril. La gran sorpresa de la reunió va ser que el responsable financer de L’Oreal va dir que, en atenció al boicot decretat per la Lliga Àrab, volia saber quins negocis tenia a Israel Jean Frydman. Aquest advertí que una llei de 1977 havia decretat il·legal atendre els boicots exteriors, però no va amagar les seves inversions: una ràdio i un espai del satèl·lit Amos, amb Meir Amit, exdirigent del Mossad i exministre de Comunicacions. Els directius de L’Oreal pretenien que Jean dimitís i transferís la representació en els seus fills, cosa que no aconseguiren i la reunió es va donar per finalitzada.

No havien passat tres mesos quan Jean va saber que s’havia falsificat un escrit seu amb la seva dimissió, amb data de dia 30 de març (abans de la reunió conflictiva). Igualment, s’havia falsificat una acta d’aquella inexistent sessió. Jean demanà explicacions d’aquella manipulació a l’administrador de la societat i aquest acabà confessant que complia ordres i que, al darrera, hi havia la mà del president de la sucursal de L’Oreal als Estats Units, Jacques Corrèze. Qui era aquell personatge? Aviat es va saber tot. Era un col·laboracionista nazi, assassí i racista que, jutjat només per activitats poc importants, havia estat condemnat a dues penes de 10 anys, però va ser exonerat a petició de Mitterrand. En canvi, no va ser processat pels crims comesos amb el grup Cagoule (la caputxa), creat amb una estètica similar a la del KKK americà. Jean Frydman va estirar els fills i va destapar que L’Oreal era un niu de nazis protegits. Prescindint del cost econòmic que li suposaria, va demandar la gran empresa per racisme. El seu germà David diria: El meu germà és un home de negocis i li agrada assolir objectius, però més enllà d’això té tres principis sagrats sobre els que, costi el que costi, no transigeix: la família, Israel i La Resistència.

        Jacques Corrèze (1912-1991)

Per situar els lectors, cal observar que L’Oréal va ser creada el 1907 per Eugène Schueller amb ideologia d’extrema dreta i patrocinador del grup Cagoule (on milità Corrèze). Dos dels líders, Henri Deloncle (germà d’Eugene, fundador del grup) i Jean Filiol, condemnats per col·laborar amb els nazis, anaren a l’Espanya franquista i crearen la filial de L’Oréal. Eugène Schueller va crear altres organitzacions feixistes, però en acabar la guerra va presentar testimonis que no només evitaren la seva depuració, sinó que va ser condecorat. L’any 1950, la seva filla Liliane (considerada la dona més rica del món) es va casar amb André Bettencourt, antisemita d’extrema dreta durant la guerra, que havia publicat: Els jueus, els farisaics hipòcrites ja no tenen esperança. (…) Eternament la seva raça està tacada amb la sang del just. Tot i això, va fer carrera política i va ser ministre diverses vegades.6

La demanda de Jean Frydman arriba al jutge Jean Pierre Geti, magistrat incorruptible i bon coneixedor d’assumptes relacionats amb el col·laboracionisme. Ordenà requisar la documentació a les oficines Panavision, L’Oreal i a les cases particulars de Corrèze i altres directius de l’empresa. Amb el relat dels fets exposat a la demanda i el material confiscat, es va desemmascarar la camarilla de feixistes.7 La condemna a L’Oreal era absoluta, tant en el marc ètic, com en el social i judicial. Això no obstant, l’afer encara viuria una nova manipulació. El juny de 1991 moria Corrèze de càncer. Poc dies després apareixia una carta seva, hipotèticament signada quan ja estava en coma, on dimitia els càrrecs que ocupava a l’empresa, assumia la total responsabilitat dels fets denunciats i feia seva la pretensió del boicot racista (exposat a la reunió interrompuda per l’administrador de L’Oreal). Una simple vista d’un grafòleg dictaminava la falsedat de l’escrit, fruit de la maquinació per netejar la imatge de la multinacional. Anys després, Jean Frydman va saber que, en un viatge a Moscou del gabinet de Mitterrand, un dirigent de Publicis va presumir d’haver tengut la idea de la carta de Corrèze per exculpar judicialment L’Oreal.

La demanda va fer que, als Estats Units, el ministeri de Justícia multàs la companyia amb 14 milions de dollars i, a França, atesa la manipulació, amb una dimissió inexistent i una reunió que mai no es va fer, s’inculpà els dirigents de L’Oreal de falsedat documental i discriminació racial, amb l’afegit de la il·legal pretensió de boicot. El dossier del jutge Getti deixava clar que tots els imputats eren culpables. Mitterrand va intervenir per evitar el desprestigi que provocava el procediment. A canvi, faria incloure la legislació contra els boicots a nivell europeu. Jean va escoltar el consell del jutge. Des del punt de vista ètic, fins i tot ideològic, ja havia guanyat i L’Oreal no podria defugir una compensació econòmica. A més, es redactaria un informe d’auditoria sobre l’actuació de la multinacional, encarregat al professor de Dret Jean-Louis Bismuth, amb l’obligació de les parts d’acceptar les conclusions. El novembre de 1993, el veredicte era inqüestionable: El sotasignat conclou la violació de L’Oreal de la legislació francesa i, molt concretament, la relativa al boicot que validava les mesures dictades per la Lliga Àrab.

Només romania pendent la reparació, per part de L’Oreal, dels perjudicis econòmics causats a Jean. Aquest va proposar nomenar dos àrbitres, un per cada part, i negociar una valoració satisfactòria. L’advocat de l’empresa va proposar un nom que considerava indiscutible: Jacques Mayoux, president de la Société Generale, i encarregar una auditoria a Arthur Andersen. Per evitar dilacions i excuses, Jean va acceptar la proposta amb l’afegit d’establir un termini màxim de lliurament de l’informe de Mayoux. Dies abans de la data prevista, el comptable de Paravision visità Jean. Volia exculpar la seva responsabilitat amb les conclusions, perquè l’havien bandejat del dossier amb maniobres. Jean va sospitar que Mayoux jugava brut. Després d’algunes indagacions va caure de l’ase en obrir les pàgines de dietari Who’s who. A la relació de càrrecs de Mayoux apareixia membre del comitè financer de L’Oreal. Una vegada més, la indecència de l’empresa profanava la més bàsica de les normes deontològiques de qualsevol persona condreta: no acceptar mai ser jutge i part! A tot això, arribà l’informe de Mayoux on establia les compensacions que L’Oreal havia de satisfer. El desacord amb el dictamen, va fer que Jean procedís de nou judicialment i, com era de sentit comú, el jutge decretà L’Oreal i Mayoux culpables d’estafa. Poca cosa a qui practica la falsedat documental i proposa boicots al servei d’altres estats.

Aquella nova estafa va fer que Frydman reclamàs 5 milions de dollars més que la proposta de l’informe de Mayoux, dels quals L’Oreal només en va pagar dos. André Bettencourt, el gendre del fundador de la companyia, s’exclamà que Frydman m’ha podrit el final de la meva vida. Certament, el desprestigi públic que aquell afer generà a la família i a l’empresa va ser molt superior al cost econòmic. Jean Frydman sabia que la demanda el perjudicaria econòmicament, però era una qüestió de principis. Tot el món sap que aquella empresa va ser fundada per un ideòleg d’extrema dreta i que va emparar, en els equips directius, feixistes i criminals de guerra. La victòria de Frydman ultrapassà els jutjats; va desemmascarar les manipulacions i les va derrotar; va ser un acte d’ètica; una defensa ideològica contra els boicots que acabà fins i tot amb una aportació legislativa a favor de les llibertats. A més, com en totes les experiències, Frydman valorarà les persones que li han fet costat durant tot el procès: És en els moments difícils quan se destapa el caràcter de les persones, quan els amics es posen a prova i quan les solidaritats es fan i es desfan. Entre els amics solidaris, Jean destacava el cantant Guy Béart.8 Tanmateix, amb el temps, apareixerien nous afers L’Oreal. André Bettencourt encara seria testimoni abans de morir de l’enfrontament entre la seva dona i la seva filla; un espectacle gens edificant que ocupà les portades de la premsa groga i rosa de tot el món.

No em puc resistir a declarar que aquest cas m’ha fet veure el contrast gegantí entre la Justícia francesa i l’espanyola. A Espanya són abundants i conegudes les grans empreses que sostenen a la cúpula autèntics feixistes i racistes (fins i tot, fins fa poc, criminals de guerra), però seria inviable que una demanda com la de Frydman fos admesa a tràmit. L’amnistia borbònica de 1977 tenia un sol objectiu: concedir immunitat total als criminals de guerra.9 Enlloc més del món civilitzat, ni tan sols a Alemanya, Itàlia o Japó, les antigues Potències de l’Eix, seria possible veure com s’ha protegit el feixisme, fins al límit d’existir una Fundación Francisco Franco que ha rebut subvencions de l’estat, i veure com els mateixos agents que gestionaren la dictadura militar es varen mantenir a les cúpules policials i judicials. Són moltes les grans empreses bancàries i de comunicació que brinden aixopluc a polítics de tots els colors que fan el joc als interessos de l’extrema dreta. Els Borbons, representants d’una monarquia obsoleta, varen ser guillotinats a França al crit de Llibertat, Igualtat i Germania, però campen amples per Espanya i, emparats en el seu ADN absolutista, exhibeixen amb total impunitat la corrupció i l’autoritarisme que caracteritza la dinastia.

4. EL GESTOR DE LES LLIBERTATS I DE LA PAU (quadre quart)

Si els primers tres capítols del llibre (el dels anys de la guerra mundial, els de l’activitat empresarial i el de l’afer L’Oreal) són més que sucosos, el quart no sols no desmereixerà dels anteriors, sinó que per a mi és que té major interès. No només permet saber moltes de coses ignorades (potser per amagades) de la nostra història recent; no només informa, sinó que forma i permet aprendre astúcies i tècniques orientades a fer seure a la taula, fer parlar i negociar persones enemigues, carregades de prejudicis i odis seculars. Ens endinsam en la trajectòria del Jean Frydman gestor de la pau, facilitador de trobades i pont de diàleg; un treballador a l’ombra, discret i sovint anònim, en la solució de conflictes. Podrem veure les adversitats que generaren moltes de les seves actuacions i els obstacles que va patir d’adversaris… i d’amics.

Jean és sionista. No podria ser d’altra manera. Defensa la raó de ser de l’estat d’Israel i, com a home d’esquerres, amb un interès superior amb el socialisme a la israeliana. Si França és el seu país, com li va dir sa mare, Israel serà una causa. Això no obstant, ja prop dels 50 anys, encara no havia viatjat mai a Tel-Aviv quan, la primavera de 1962, l’ambaixador d’Israel a França li va dir que Ben Gourion tenia interès d’entrevistar-se amb ell per rebre consell sobre el món de la ràdio. Jean va acceptar la invitació i es trobaren a Jerusalem. El Primer Ministre, com a gran lector, era enemic de la ràdio i de la televisió, però li va encarregar posar en marxa una emissora. Malgrat el desconeixement de l’hebreu i de la reticència inicial dels tres principals diaris, Jean va crear Hagal Hakal (l’ona lleugera) que va presidir durant trenta anys, amb un accionariat format per la ràdio de l’estat i els propietaris dels tres diaris. Des d’aleshores, els vols de Jean entre França i Israel serien freqüents.

La darreria de 1966, Egipte i Síria signaren una aliança militar, sota la protecció de la Unió Soviètica. Els primers mesos de 1967 s’aguditzà la tensió a la zona. Nasser havia encès el poble egipci. L’amenaça d’un conflicte bèl·lic era real. El ministre d’afers estrangers d’Israel s’havia entrevistat amb De Gaulle i aquest el va intimidar amb un no dispareu els primers. Jordània s’afegí al pacte de Síria i Egipte i militaritzaren les fronteres amb Israel. El mes de maig es va crear el Comité de coordination des organisations juives de France, presidit per Edmond de Rothschild, al qual s’adscriví Jean Frydman. El comitè va ser convidat a viatjar a Tel-Aviv i manifestar el suport a Israel. Dia 5 de juny, quan la delegació era a l’aeroport de París, arriba la notícia: la guerra ha començat. El viatge no se suspèn. En arribar a Tel-Aviv, Jean obté una autorització de Moshe Dayan a favor de Julien Besançon, enviat especial d’Europe n. 1. Serà el corresponsal de guerra que farà seguiment de les tropes israelianes. Dia 10 de juny les armes ja no disparen. Aquella serà la sisena jornada de Jean a Tsahala, el barri residencial on habiten els militars de més alt nivell. El vespre arriba a la casa Yitshaq Rabbín, l’heroi d’aquella guerra. Jean el coneixia molt lleugerament, però l’admirava. Sabia que era discret i que, fins i tot a la intimitat, parlava poc. Aquell vespre, no estava especialment exultant. La victòria havia estat aclaparadora, però encara no s’havia fet el recompte de les víctimes. Rabn es demanà com anomenaria la història aquella guerra. No caldria cap esforç. Si hi havia hagut la Guerra dels Cent Anys, aquella seria coneguda com la dels Sis Dies.

Abans de tornar a França, els membres del comitè convocaren una roda de premsa amb un missatge molt clar: Vosaltres, israelians, no ens heu hagut de mester per guanyar la guerra, però volem ajudar-vos a guanyar la pau. Jean va veure clar que el futur d’Israel estaria vinculat a obtenir la pau amb els estats veïns. Aquesta era la línia diplomàtica correcta: negociar amb l’objectiu d’assolir una pau duradora. Amb qui negociar? Evidentment amb els adversaris; amb els amics no cal negociar la pau. De retorn a París, va ser convocat per Mendès France, exprimer ministre i home d’esquerres.10 Havia tengut una idea brillant per fer possible la pau. Moshe Dayan hauria de fer una declaració pública en àrab: Demà volaré a El Caire per parlar directament amb Nasser i estudiar amb ell com posar fi definitiu a la guerra. Hi aniré sol, sense escorta ni armes, perquè faig confiança a l’orgullós poble egipci i a l’honor del seu president. Simplement, vull parlar amb ell de pau. Jean va acollir la idea i va fer-la arribar a Dayan que la va veure molt bé, però quan la va sotmetre al Primer Ministre, aquest la se va fer seva… modificada. Eshkol, vestit de militar i en un avió militar, viatjà a Xarm el-Xeich, un lloc emblemàtic de la península del Sinaí, territori egipci ocupat, per brindar-se a parlar si el president Nasser ho desitjava. La idea inicial de Mendès France s’havia transformat en una farsa. Jean se’n penediria. Començava una cadena d’oportunitats perdudes.

L’octubre d’aquell 1967, Jean acompanya uns amics a visitar Ben Gourion. Hi ha llibres per tota la casa; a les parets, als mobles, en terra… Ha après grec per poder llegir Plató. Jean mira, escolta, passa gust i aprèn de Ben Gurion. Ens cal evacuar com més aviat millor els territoris que hem ocupat, perquè només han de servir per negociar la pau. No tenim vocació de conquistadors; aniria en contra d’allò que som i ha de voler ser Israel. Els parla també d’Europa. Fa poc que va anar al funeral d’Adenauer, l’home que va fer el miracle de restablir les relacions entre Alemanya i el poble jueu. Begin, cap d’oposició de dretes, havia augurat que si viatjava a Israel correria la sang, però tot va quedar en manifestacions de protesta. Mort Adenauer, Ben Gourion va emplaçar De Gaulle a liderar el procès europeu. Després d’aquelles confessions, ja de matinada, quan els acompanyants partien, Ben Gourion agafà Jean del braç per demanar-li: He xerrat massa?

                           Còrsega no és França

Amb un registre periodístic, directe, dinàmic, amb poques llicències literàries i sense revolts retòrics, el ritme intens i el relleu de cada episodi garanteixen una agraïda amenitat, reforçada per uns interludis que rebaixen la tensió dramàtica de bona part dels fets històrics que s’expliquen. No tot és política seriosa en el llibre. També hi ha espai per a la ironia i l’humor. Com la facècia d’uns vaixells israelians que, atesa la reclamació sobre la propietat de Noruega, varen ser embargats per França i retinguts al port de Cherbourg… d’on varen desaparèixer la nit de Nadal de 1968 per reaparèixer dues setmanes després a Israel. També l’episodi que Jean va viure en primera línia, arran del nomenament com a Ministre de Finances del seu amic François-Xavier Ortoli i que permet entendre la personalitat del poble cors. Els Ortoli són originaris d’un poblet, Sainte Lucie, aleshores amb poc més de 500 habitants. Recent nomenat ministre, François va rebre una carta d’un hipotètic cosí que ni tan sols coneixia. Li explicava que estaven molt contents que fos ministre i li feia veure que la vida al poble era molt difícil. Per això, havien tengut la idea de comprar una sèrie de loteria (li detallaven el número), perquè ell se n’ocupàs ja que seria fantàstic guanyar un milió de francs. El ministre mostrà la carta a Jean, però la cosa no acabava així. També li mostrà una segona carta: Estimat cosí, ara ja sabem que podem comptar amb tu. No hem guanyat el primer premi i ho comprenem, però la família et vol donar les gràcies per aquest altre premi de 10.000 francs. Jean tendria ocasió de valorar la singularitat del poble cors. L’any 1990, en una de les seves estades a l’illa, un escamot de Terra corse a u populu corsu el va fermar a una cadira i va veure com feien explotar la seva casa de vacances. A Jean no li servia de vacuna pertànyer al Club d’amics judeo-corsos.11

L’octubre de 1973, els exèrcits de Síria i d’Egipte aprofitaren la festa jueva del Yom Kippur per agafar desprevingudes les tropes israelianes i recuperar el Golan i el Sinaí. Just escoltar la notícia per la ràdio, Jean va anar cap a l’aeroport per volar a Israel. No sabia què hi anava a fer, però no volia viure aquella nova guerra a París. Estava enfadat. Des de la Guerra dels sis dies no s’havia avançat gens cap a la pau. Just arribar a Tel-Aviv s’indignà amb el to derrotista del discurs de Dayan que parlava de risc de destrucció. La sorpresa de l’atac havia provocat el pessimisme. Jean estava inquiet i en saber que Sharon preparava una contraofensiva mirà d’acostar-s’hi i aconsegir estar al seu costat. El pla de Sharon requeria construir un pont per travessar el canal de Suez. Al costat de Jean, també hi havia Uri Dan, un periodista que considerava Sharon com una encarnació divina i que va escriure una frase premonitòria: Els qui no han volgut Sharon com a cap major de l’exèrcit el tendran com a ministre de Defensa. Els qui no el vulguin de Ministre de Defensa el tendran de Primer Ministre! Jean viurà aquelles dies al punt d’acampada de Sharon que, dia a dia, va imposant la seva estratègia militar. Un soldat egipci apressat expressà l’honor que sentia d’haver estat detingut per Sharon i li demanà un certificat. Sharon ordena accedir a la petició, però que digués que l’havia apressat Jean Frydman. En el curs dels combats, Sharon rep una telefonada. Dayan avisa que s’ha acceptat un acord i que, a partir de les 21 hores del dia 22 d’octubre, s’instaurarà l’alto al foc. Sharon ordena intensificar els atacs; cal fer via i arribar com més lluny millor fins a l’hora pactada… i 48 hores més.

En tot cas, aquella guerra ha acabat i Jean viatja a Monte-Carlo. S’ha convocat un consell d’administració extraordinari de la televisió. A l’ordre del dia s’anuncia una proposta de vendre als italians el sistema Secam de televisió en color, però es fa present la guerra d’Israel i a l’ambient es respira que ja arribat la darrera hora de Jean Frydman a l’empresa. És una persona molt significada. Algú insinua que a força de jugar amb mistos s’ha cremat els dits. Res d’això. El delegat del ministeri d’Afers estrangers expressa que el ministre fa confiança al seu amic Frydman per dirigir amb intel·ligència les negociacions. Jean s’ha vist més que reforçat i els assistents han vist que disposa d’importants complicitats.

Jean Frydman, gestor de conflictes

A París, Jean rep una nova proposta de Pierre Mendès France. S’entrevistaran amb l’ambaixador d’Egipte i amb un home de confiança del seu president i nebot del Ministre de Defensa egipci, Ali el-Samann. Han fet una reflexió similar a la que tant Jean com Pierre havien fet just acabar la Guerra dels Sis Dies: allò que cal és fer una pau duradora. El sondeig que els fan els enviats egipcis és si Israel acolliria la visita del seu president Sadat. Jean i Pierre responen que si Egipte vol la pau, Israel rebrà les propostes amb els braços oberts. Ali el-Samann, en nom de la televisió egípcia, convida Jean a anar a El Caire i gestionarà una entrevista privada amb el Ministre de Defensa, Kamal Hassan, que es farà amic de Jean, el qual informarà de totes les converses a Dayan. Aquest, com a ministre de Begin, s’entrevistarà secretament a Tànger amb un enviat del president egipci. S’havia fet una primera passa molt important.12

L’amistat establerta per Jean amb Kamal Hassan havia eixamplat el camí de la pau. Al contrari de l’aforisme de De Gaulle, els estats són monstres freds, Jean tenia clar que els monstres freds dels estats estan encarnats en persones i, aquestes, són de sang calenta. Així l’emocionarà rebre una convidada del seu amic egipci per viure la primera visita oficial de Begin a Egipte l’abril de 1979. Jean arriba des de París, però té intenció d’anar a Tel-Aviv i aconsegueix que li cedeixin una plaça a l’avió del Primer Ministre israelià. A punt de partir, a l’aeroport, Jean demana el seu bitllet. Li diuen que no cal, però ell insisteix fins que n’hi fan un a mà. Aleshores es treu un bitllet de 100 dollars i el dóna a l’administrador. A la casa del Ministre de Defensa d’Israel mostrarà el bitllet que anirà a parar al museu de l’exèrcit com a document històric: ni més ni menys que el primer bitllet d’avió El Caire – Tel-Aviv.

L’hivern de 1981 el seu amic Ximon Peres li demana que l’ajudi en la campanya electoral cap a la presidència d’Israel. S’instal·la, amb Daniela, a un hotel i comença a entrenar Peres en tècniques de comunicació, tant per a la ràdio com per a la televisió. Haurà d’enfrontar-se a les primàries amb Rabbin. La dona d’aquest, Leah, anomena Jean com fa la premsa dretana quan el vol desacreditar: el milionari francès de Peres. La realitat és que Jean voldria ser amic per igual de Peres que de Rabbin, però en política no es poden tenir dos candidats. Peres ha guanyat les primàries i inicia la campanya electoral. Les previsions van a favor seu. Peres és l’adalil de la pau i Begin, amb el seu passat militar, és considerat un falcó. Les previsions apunten una victòria contundent de Peres que fa campanya a les totes. El seu rival, Begin, sembla que tot el que fa el menarà a la derrota… fins dia 7 de juny quan el candidat, en condició de Primer Ministre, fa un discurs a la nació. Els F-16 d’Israel han bombardejat i destruït una base, al sud de Bagdad, on Iraq instal·lava un reactor nuclear. Setmanes abans de l’atac, Begin havia informat Peres i va ser aquest que li demanà que retardàs la data prevista per evitar coincidir amb les eleccions franceses, cosa que el Primer Ministre va fer. Ara, després de l’atac, Peres convocà una roda de premsa i, en un to indignat, acusà Begin d’utilitzar l’exèrcit amb finalitats electorals. Jean va veure que el seu candidat acabava de perdre les eleccions. La immensa majoria d’israelians estaven molt satisfets d’aquell atac, tan eficient i reeixit, de l’aviació israeliana contra l’amenaça directa de Sadam Hussein. Rebotar-se contra l’operació va ser fer-ho contra l’opinió pública. La nit electoral, abans de l’escrutini, el portaveu del partit de Peres anuncià la victòria i va demanar a Jean que li comunicàs per telèfon al president francès. Per sort, Mitterrand estava volant i no va poder contactar-hi. A la derrota, hauria afegit el ridícul. Begin revalidà el càrrec.

El febrer de 1981, per iniciativa del president de la comunitat jueva-marroquina, Jean gestiona una trobada de Peres amb el rei del Marroc. Ponderats els pros i els contres, Hassan II havia jugat un paper favorable als acords de pau amb Egipte i, a futur, podria ser un bon enllaç amb els palestins. Pactat l’encontre a Marràqueix, Ximon Peres i el rei del Marroc parlaren hores i hores, fins a les tres de la matinada. Quan Peres arribà a la casa on s’allotjava Jean, convençuts tots dos que els hi haurien posat micros a l’habitació, se li abraçà i, baixet baixet, li explicà la reunió a l’orella. Agafats d’aquella manera i a aquelles hores, Peres el va fer riure quan va dir: Si els serveis del Marroc ens filmen, la nostra reputació romandrà ben tocada. L’endemà la premsa ja informava d’aquella trobada i les reaccions no es feren esperar. Dayan recriminava que a força de projectar que volia la pau a qualsevol preu, Peres jugava amb foc. S’havia excedit. Curiosament, Kreisky, canceller d’Àustria i jueu, s’expressava igualment crític i, per més que en un sentit contrari, amonestà Jean: Els àrabs fan propostes de pau i els enviau a passejar. Un dia d’aquests, a força de rebutjar la pau amb els àrabs, provocareu la tercera guerra mundial. Rússia els ajudarà a ells i els Estats Units a nosaltres. Aquest és un joc perillós. Jo no vull que els jueus siguem responsables d’una guerra mundial.

         2 – I – 1982. Kreisky i l’autor d’aquest comentari

Em permet, en aquest punt, obrir un parèntesi a l’anàlisi del llibre per fer un complement personal a aquest episodi, en condició de testimoni del paper que Bruno Kreisky (1911-1990) va jugar, des de la seva casa de Mallorca, amb el foment d’acords encaminats als acords de pau. A finals de desembre de 1981, només dos mesos després de l’assassinat de Sadat, el president d’Egipte, a mans del Gihad Islàmic, Arafat viatjà a Mallorca per entrevistar-se amb Kreisky. Dia 28 de gener de 1989, Arafat tornà visitar Kreisky al modest xalet que aquest tenia a la Costa d’en Blanes de Calvià. Les declaracions del líder palestí foren per agrair públicament la feina pacificadora de l’aleshores ja ex-canceller austríac i, molt especialment, per haver propiciat les converses iniciades fa poques setmanes a Estocolm entre palestins i membres de la comunitat jueva, unes converses que durarien quatre anys i conclourien amb els acords d’Oslo. A banda d’Arafat, Kresky s’entrevistà amb molts d’altres líders. Va ser determinant en obligar Espanya a reconèixer Israel l’any 1986, amb oposició de destacats membres del primer govern socialista de Felipe González. El desembre de 1984, també a casa seva, rebria Gadaffi. A banda de les visites que podríem dir oficials, Kreisky va rebre, durant tota la dècada dels 80 i fins a la seva mort, delegats de tots els països en conflicte. Era molt conscient que, a cada una de les parts, hi havia molts d’interessos no només contraris a establir acords, sinó amb clara voluntat de provocar una guerra de resultats imprevisibles.

Desembre 2001. Peres i Arafat a Formentor

La lectura del llibre dedicat a Frydman, a més de fer-me tocar amb les mans una gran ignorància, m’ha fet veure que el seu paper d’índole privada com a mediador de conflictes, complementava el paper públic i amb projecció mediàtica de Kreisky que va convertir Mallorca en un territori neutral de trobades internacionals del més alt nivell i… en un niu d’espies de tot el món durant més de dues dècades. La CIA, l’MI6, la DGSE, el KGB i, per descomptat el Mossad mantenien actives delegacions a l’illa. Circulaven moltes d’històries sobre aquells agents secrets. S’assegurava que tots ells es coneixien i que freqüentaven els mateixos bars i restaurants. 10 anys desprès de la mort Kreisy i poc després de la destrucció de les Torres Bessones de Manhattan, concretament dia 2 de novembre de l’any 2001, Mallorca, en aquest cas Formentor, tornaria servir de plataforma a una trobada entre Ximon Peres, aleshores Ministre d’Afers Exteriors, i Iàssir Arafat, president de l’Autoritat Palestina.

Jean Frydman i Sharon

Fet aquest parèntesi mallorquí, retornem a les activitats de Jean Frydman. Amb el doble objectiu de presentar-li Daniela i anunciar que s’ocuparia de la campanya de Peres, va visitar Ariel Sharon. El contrast ideològic estava assegurat. Sharon era antagònic amb les propostes de Peres. Defensava la submissió dels territoris ocupats i encara més. Frydman li feia observar que la seguretat valia molt més que la geografia, que la Bíblia no era un cadastre, que l’objectiu havia de ser la pau i les persones, i que amb les seves pretensions hi hauria guerra assegurada per més d’un segle. Sharon replicà que, amb les de Peres, Israel duraria ben poc i convidà Jean a visitar Samària. Hi anaren dues setmanes després. Sharon era rebut amb crits de Rei d’Israel! i l’adoració de la gent; una veneració que el temps transformaria en odi. En acabar la visita, Sharon va lliurar a Jean un mapa que reflectia el seu programa, amb l’observació no l’utilitzis en contra meva. Les trobades posteriors foren disteses, però Jean no s’estaria de dir-li que no li perdonaria la matança de Sabra i Xatila. Sharon replicà que no podia sentir-se responsable d’uns crims d’uns àrabs a mans d’uns altres àrabs. Jean va concloure: Els àrabs ho han fet, però tu els has deixat que ho fessin.

                  Petit espai i gran conflicte

L’agost de 1984, Jean comentà amb Ximon Peres un problema que podria dificultar molt l’estabilitat de les relacions amb Egipte. A Taba, un petit indret al nord del golf d’Akaba, després de la Guerra dels Sis Dies, un empresari israelià íntim amic de Sharon va aixecar un hotel faraònic. Egipte reivindicava aquell indret, amb documents que els donaven la raó. Peres volia ponderar si aquell petit espai geogràfic podia ser causa belli i demanà a Jean que ho aclarís. D’immediat viatjà a El Caire a entrevistar-se amb l’amic Kamal Hamal. Aquest va ser contundent: Taba és la nostra particular Alsàcia-Lorena. Estava tan tancat en banda que Jean va tenir la idea de demanar si acceptarien un arbitratge internacional. Kamal Hamal va consultar el president Moubarak i va respondre que no s’hi oposarien en el cas que Israel fes la petició. Allò, davant de l’opinió pública israeliana, era impensable. Quan Jean va tornar a Tel-Aviv a informar a Peres, aquest li va agrair la gestió. En un nou intent, Israel i Egipte es posaren d’acord i feren, conjuntament, la petició de l’arbitratge. Ginebra es va torbar quatre anys per sentenciar una evidència: Taba pertanyia a Egipte. El Primer Ministre d’Israel, aleshores, Yitzhak Shamir va acceptar el resultat: Els pocs metres quadrats de Taba no han d’enterbolir les relacions amb Egipte. Cal saber perdre. Jean va pensar allò de millor tard que mai.

Jean Kydman amb Ives Montand

Entre les moltes amistats de Jean Frydman que desfilen, moltes d’elles relacionades amb el món de la música i de l’espectacle, destaca Ives Montand (1921-1991). Amb ell, hi havia una sintonia molt especial i un gran paral·lelisme: els dos eren fills d’immigrants pobres, havien progressat amb el seu esforç, ambdós tenien una gran capacitat de lluita i tenacitat, ideològicament d’esquerres però decantats del comunisme. El desembre de 1984, Jean va convidar Ives i la seva esposa, Simone Signoret, a visitar Israel, però ella estava malalta i va morir uns mesos després. El cantant hi va anar dues vegades, ambdues s’allotjà a la casa del seu amfitrió. Jean va veure la fama que Ives tenia. Tothom el coneixia pel carrer i ell corresponia les salutacions amb simpatia. Fins i tot, en una visita al Golan, els soldats dels blindats fronterers li demanaren que els cantàs. La majoria eren molt joves, d’entre 18 i 20 anys. Quina cançó millor que La vie en rose? A Jerusalem, davant milers de persones, Ives Montand el juny de 1986 va cantar Les chant des partisans.13 L’entusiasme que generava Montand va fer venir la idea a Jean de programar un gran concert per a la pau. El lloc havia de ser la Plaça dels Reis de Tel-Aviv. L’acompanyaria l’Orquestra d’Israel dirigida per Zubin Metha. Segur que hi hauria cent mil o dues-centes mil persones. Jean va obtenir l’acceptació del seu amic i, després, va traslladar la proposta a Metha que va respondre que seria un bell espectacle. Jean, molt content, va telefonar a París per planificar una data propera amb el seu amic. Va respondre la cridada el consogre i, amb veu adolorida, li va respondre: Em sap molt de greu, Jean, acaben d’anunciar per ràdio que n’Ives ha mort.

              Impacte d’un míssil iraquià a Tel-Aviv

El gener de 1991, just iniciar-se la Guerra del Golf, com havia passat amb la dels Sis Dies i amb la de Kippur, Jean parteix de París a Tel-Aviv.14 Vol ser allà per si pot ser útil. La CNN informa dels míssils iraquians que ataquen Israel. Les imatges són estremidores. Com que no poden arribar a Jerusalem, centren els objectius sobre Tel-Aviv. Allà es distribueixen màscares de gas a la població en previsió de l’ús d’armes químiques per part de Sadam Hussein. Daniela i el fill major de Jean, Gilles, passen pena i li telefonen sovint. En una de les converses, Jean els vol tranquil·litzar. La CNN deu exagerar. La cosa no és tan perillosa aquí a… Una veu interromp la conversa: Senyor, res de parlar dels llocs. Aquells dies de bombardejos, una delegació civil francesa arriba en mostra de solidaritat amb els israelians, disgustats que Mitterrand, per explicar que França s’implica a la guerra, no hagi enviat cap ambaixador quan n’ha enviat a tot el món. Un dels qui han viatjat és un vell amic de Jean, François Léotard, però ha de tornar d’immediat a França amb l’avió de la delegació i convida a Jean. Aquest pensa que aprofitarà per anar a veure i tranquil·litzar la família. L’endemà a primera hora del matí, Ehud Barak, cap de l’estat major, telefona a Jean a París: un scud iraquià ha destruït la teva seva. Per sort, no hi ha morts. A Jean li ha anat molt just salvar la vida. Sap que un dels trets distintius dels jueus és la reconstrucció i tornarà aixecar la seva casa.

L’any 1992, amb Rabbín de Primer Ministre i Peres d’Afers Estrangers, just després de la fracassada conferència de Madrid, on els palestins només varen poder ser-hi dins de la delegació de Jordània, Jean va ser animat a intentar parlar amb Fayçal Husseini, un valor emergent de la OLP. Aclarint que era una iniciativa personal, Jean va explicar que, com a amic de Peres i de Rabbin, sabia que volien dialogar. Husseini va respondre d’immediat. Molt bé. Cal fer la pau, acabar amb l’ocupació, trobar la manera de compartir Jerusalem, però… cal parlar amb Abou Amar. Jean va veure clar que no hi havia més líder palestí que Abou Amar, el nom de guerra d’Arafat, i així ho traslladà, però Peres va dir que l’opinió pública israeliana pensava que la OLP és una banda de criminals i s’oposaria a qualsevol trobada amb el líder palestí. L’estratègia era intentar seduir Husseini. Se li oferí una ràdio que cobriria tota Cisjordània. Husseini va acollir molt bé la proposta: Excel·lent idea! La podeu oferir a Abou Amar. Jean ho tenia clar: s’havia entrat dins d’un cercle tancat. Només Arafat seria un interlocutor vàlid. Els anomenats palestins de l’interior com Husseini no assumirien el paper del seu líder. Les converses d’Oslo prenien força i credibilitat. Calia parlar amb Arafat i era un bon moment històric… malgrat Rabbin detestava al líder de la OLP i desconfiava del seu ministre Peres.

Quan es va signar l’acord d’Oslo, Peres viatjà als Estats Units per informar del contingut. No s’ho podien creure. La CIA havia informat que les converses havien fracassat. Peres va haver d’explicar que ell personalment havia signat l’acord. Clinton es mostrà satisfet i animà a assolir una cosa igualment important: obtenir l’acceptació de l’opinió pública israeliana. Els punts forts de l’acord eren favorables. La OLP renunciaria a la violència i reconeixeria l’estat d’Israel, a canvi es retornaria a l’autoritat palestina la banda de Gaza i l’entorn de Jericó a Cisjordània. Israel havia de traslladar l’acord al consell de ministres. Havia posat la condició de presentar el document ja amb la signatura d’Arafat. Jean acompanya Peres durant aquella espera. El líder palestí és imprevisible. Pot intentar qualque maniobra de darrera hora? Afegir-hi noves condicions? Peres telefona a tothom; a Clinton, a Helmut Kohl… Finalment, arriba el document signat i sense cap modificació. En el Pròxim Orient, la zona del món més conflictiva el darrer terç del s. XX, s’ha fet un pas de gegant. Jean veu una prova que la pau és possible: fins i tot Rabbín i Peres es refien un de l’altre. El desembre de 1994, Jean els acompanyarà a Oslo a recollir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb Arafat.

Oslo, de moment, ha aturat la violència dels palestins i la política d’ocupació israeliana, però resten serrells per resoldre i Jean ho té molt present. Cal estar preparats per quan baixi l’eufòria. Home de comunicació sap diferenciar entre les causes i els efectes, tal com diu la paràbola budista: poc importa qui ha tirat la fletxa enverinada, tampoc qui ha fabricat l’arc, allò que importa és curar la ferida. Calen projectes esperançadors que facin girar pàgina i avançar. A Gaza hi ha 450.000 palestins en condicions indignes. La mitjana de cada família són entre 8 i 19 persones. Si construïm 50.000 habitatges, seran milers de llocs de feina. L’ONU hauria de finançar l’operació i facilitar la devolució a les famílies amb crèdits a 20 anys. Jean Frydman es mou i implica tothom. La direcció de les obres recaurà en una societat palestina. El rei Hussein de Jordània sol·licita implicar-se en el projecte. Quan Rabbín felicita Jean i li agraeix el seu pla, el visionari replica que no és seu, sinó de tota la comunitat internacional. Tot va damunt rodes. Els palestins ben animats. Oslo ha canviat moltes de coses. Per primera vegada, Jean Frydman accepta parlar en públic. Serà al Palau dels Congressos de Paris. Allà explicarà la transformació dels camps de refugiats en nous i flamants apartaments que milloraran les condicions de vida dels habitants. Els milers d’assistents aplaudeixen intensament l’ideòleg del projecte. L’expectativa no pot ser més favorable… fins que l’assassinat de Rabbín farà que aquella iniciativa es desplomi com un castell de cartes.

L’encoratjament de Clinton quan va animar a guanyar-se l’opinió pública, va ser acollit per Jean com un mandat. Certament, no es pot fer res important contra la voluntat de la gent i és més fàcil justificar una guerra que defensar la pau. Calia crear un ens de propaganda, EFSHAR (és possible), amb l’objectiu de fer valorar la pau com el major dels actius d’un poble. La nova entitat crearia una altra associació: Pau i Seguretat. Era positiu lligar les dues coses. S’implicaren polítics, universitaris, homes de negocis, militars… L’abril de 1995 es concentrarien a favor de la pau i ocuparien les portades dels diaris de tot el món. Jean aconsellà Rabbín d’aprofitar el moment. Ell és qui concentra els odis d’una dreta que no té mesura i acusa de traïdor al gran heroi de la Guerra dels Sis Dies. La primeria de setembre Benjamin Nethanyau i Ariel Sharon assistiren a una manifestació on Rabbín va ser representat amb el mocador palestí al cap i vestit amb l’uniforme de les SS. Amb declaracions demagògiques, la dreta semblava que s’havia apoderat del carrer i pretenia fer veure que tot el poble israelià repudiava la pau. Calia demostrar que això no era així. EFSHAR decidí convocar una manifestació amb el lema No a la violència, sí a la pau. Jean obté l’aprovació de Peres, tot i les reticències de Rabbín que dubta que pugui reeixir mai un acte popular de suport al govern. N’hi ha que són més escèptics: la població no respondrà. Algú proposa que, per animar la gent, es faci un concert de Barbra Streisand. Ella no ho acceptarà, però Jean persisteix que l’important no és fer un concert, sinó un clam per a la pau. Jean visita Rabbin i, després de doblegar les reticències del Primer Ministre, convençut que si és un fracàs el govern haurà de plegar, li diu que la manifestació, per raons climatològiques i organitzatives, ha de ser dia 4 de novembre a les 20 h. Rabbin, sobre aquesta data, anota a l’agenda meeting.

Jean amb Rabbín just abans de ser assassinat

Arribat el dia, entre 150.000 i 200.000 persones criden a favor de la pau. Quan a les vuit del vespre puja Rabbín a l’escenari els crits es multipliquen. Alguns dels polítics que han de parlar s’excedeixen en el temps pactat. Arribat el torn de Rabbín fa un discurs breu que rep un intens aplaudiment. Davalla de l’escenari i s’acosta a l’organitzador d’aquell gran esdeveniment i li demana si ja pot partir. Jean, assegut entre l’esposa de Rabbín i Ximon Peres, té la petita Nathalie damunt dels genolls i li diu que no, que ha de tornar pujar per cantar El cant de la pau i li allarga un paper amb la lletra. Rabbin torna a l’escenari i amb tots els que són a dalt fan cantar la cançó a la multitud. En acabar, el Primer Ministre, davalla i, a punt de partir amb Ximon Peres, torna enrere. Felicita i agraeix Jean: Te dec una dels millors moments de la meva vida. Quan el xofer li obre la porta del cotxe apareix un individu pistola en mà i dispara tres vegades.15 Rabbin es traslladat a l’hospital. Tres quarts d’hora després, el director del gabinet de Rabbin comunica entre llàgrimes la mort i mostra a les càmeres del món el paper ple de sang amb el text del Cant de la Pau. Jean està destrossat. Sap que aquella pistola disparava contra els Acords d’Oslo i contra la pau. Sobretot, té un immens sentiment de culpa per la mort de l’estadista que encara no fa un any havia rebut el Nobel de la Pau. La seva vídua, Leah, l’alliberarà de l’angoixa: gràcies a Jean, el seu marit ha mort feliç.

    Ximon Peres i Jean Frydman

Era d’idiotes creure que només hi havia terrorisme palestí. Rabbín no volia guardapits antibales, perquè no volia sentir-se en perill enmig del seu poble. Ximon Peres, Primer Ministre a partir de l’assassinat de Rabbín, anuncia que les eleccions seran el mes de maig de 1996. Crea un equip de campanya. Entre d’altres, hi ha Jean Frydman i Haïm Ramon, Ministre de l’Interior. Com a assessor es contracta Jacques Séguéla. Aquest presenta un pla complet en dues idees-força a transmetre: pronunciar-se contra Hamas, que ha iniciat una guerra d’atemptats suïcides a Israel, i acusar la dreta d’haver creat una atmosfera d’odi que ha provocat l’assassinat de Rabbín. Peres aprova el programa, però als pocs dies Haïm Ramon s’oposa a la proposta. Cal evitar parlar de Rabbín i cal evitar atacar la dreta. Jean es desespera. Allò seria políticament estúpid i moralment inacceptable. Rabbin és la icona de la pau. Amagar el seu nom és trair el seu missatge. Peres, finalment, acceptarà la campanya light de Ramon i acomiada Séguéla, però manté Jean com a conseller i el tranquil·litza. Les enquestes encarregades per Ramon a un equip autocomplaent anuncien la victòria. Jean proposa a Peres una carta als electors per animar la freda campanya. Ramon s’hi oposa. No fer res ens portarà a l’èxit. Peres neda dins d’un frívol optimisme, mentre Jean intenta que obri els ulls. En parla amb la filla i el gendre de Peres, amb Barak, fins i tot ho adverteix a l’ambaixador dels Estats Units, confiat en la clara victòria que anuncia Ramon… Peres perd les eleccions. Jean havia advertit de l’error estratègic d’amagar la mort de Rabbín, però no perd el temps en lamentacions, cal començar la feina d’immediat.

Jean té la convicció que el futur candidat ha de ser Ehud Barak. Es coneixen de fa anys. Tot i ser el més condecorat d’Israel, és un militar atípic; és un intel·lectual amb formació en matemàtiques, història, filosofia… fins i tot és un bon pianista. Rabbín considerava que seria el seu successor. L’agost de 1996, Jean el convida a la casa de Còrsega i el convenç de prendre el relleu de Peres si aquest ho accepta. Barak no el vol d’enemic i Jean el visitarà. Inicialment Peres es rebota: no em mereix cap estimació! La rèplica és irrefutable: la política no és una història d’amor. Jean reclama la dimissió de Peres i poder disposar de temps per prestigiar un nou líder a les properes eleccions.

El maig de 1999, Jean patrocinarà i dirigirà la campanya de Barak. Contractarà Séguéla i guanyaran la primera etapa, les primàries, contra altres quatre candidats. El nou president del partit, comptarà també amb un conseller de comunicació recomanat per Clinton que participarà en el programa electoral sota el lema Pau dins de la Seguretat. El govern de Netanyahou fa aigües de per tot i acusa l’esquerra d’acceptar dividir Jerusalem com si allò fos la fi d’Israel. Jean, desinhibit, encarrega una enquesta i comprova que una gran majoria dels seus electors aprovaria la cessió de Jerusalem-est em el marc d’un acord de pau. El conseller de Clinton toca amb les mans que la CIA no tocava bolla quan deia que Jerusalem era un tema tabú. Pocs dies abans de la votació, l’ambaixador d’Egipte visita Jean per comunicar-li que el candidat àrab, amb unes previsions a l’entorn del 4% dels vots, retirarà la candidatura, la qual cosa afavorirà Barak i, previsiblement, decidirà la victòria. La nit de l’escrutini, Chirac telefona a Jean per ser el primer que felicitarà Barak. A la una de la matinada, el qui serà nou Primer Ministre, anirà amb Jean a la plaça del Reis, ara anomenada Yitshaq Rabbín. No ha calgut convocar. La gent s’hi ha concentrat per expressar l’alegria de la victòria. Jean recorda que el novembre de 1995 en aquell espai va veure matar un Primer Ministre i ara, el maig de 1999, allà mateix naixia un altre Primer Ministre.

Jean, amb el seu esperit emprenedor, continuaria amb les seves idees de progrés. De manera similar al projecte d’habitatges a Gaza, ara calia cercar solucions al greu problema de l’aigua. Després de molts d’estudis alternatius, la proposta més viable era dessalar aigua de la mar. Una multinacional treballaria per obtenir aigua dolça. La meitat per jordans i palestins i l’altra meitat pels israelians. Jean parlà amb Jospin i Berlusconi que aprovaren la idea. A tot això s’anunciava el II Fòrum Mundial de l’Aigua previst per març del 2000 a l’Haia, presidit per Mikhaïl Gorbatchov, excap de la Unió Soviètica i fundador de l’ONG ecologista Creu Verda Internacional. Jean abordarà Gorbatchov i s’aproximarà a McNamara, l’antic secretari de defensa dels Estats Units. Jean en persona, per delegació de Barak, representarà Israel en el fòrum, on farà un discurs vehement per explicar el greu problema de l’aigua al Pròxim Orient i la solució programada. Excepte Síria, obté el suport dels palestins. Per evitar suspicàcies i tancar files, es proposa que el projecte s’anomeni Pla Gorbatchov, però de manera pragmàtica si li posen Pla Clinton obtindran suport financer. En el curs de la conversa, Gorbatchov li demana a Jean si li faria el favor de gestionar una trobada amb el president Clinton. Jean al·lucinava. En tota la seva vida de promoure trobades difícils mai no s’hauria pensat que l’expresident de la Unió Soviètica li demanàs arranjar una cita amb el president dels Estats Units. L’explicació de no haver aconseguit abans la desitjada trobada era, evidentment, política. Clinton no volia fer enfadar Boris Ieltsin, el president de la Federació Russa. En tot aquell capítol, hi hauria un drama encara major. Jean Frydman havia acabat el seu discurs a L’Haia afirmant que si un projecte com aquell no arribava a bon port, recomanaria als infants a canviar de planeta. Pocs mesos després esclatava la Intifada i el projecte de dessalar se n’anava en orris. Els infants, si no volien canviar de planeta, haurien d’esperar noves èpoques de pau.

Poc més d’un any després de ser elegit Primer Ministre, el govern de Barak ja ha decebut. És el gabinet més esquerrà, més laic i més humanista de la història d’Israel, dirigit per un mestre qualificat, però hiperactiu i… solitari. Barak no ha pogut atendre les promeses, perquè tothom ha jugat el seu paper; Arafat, Europa, Amèrica i el món àrab. Jean fa tot quant pot per ajudar. A finals de 1999, rep una telefonada de Barak que li demana que li cedeixi la casa de Tel-Aviv per fer-hi un dinar. Jean no podrà assistir-hi, però ho organitza tot. Intueix que hi anirà Arafat, perquè si no fos així Barak faria el dinar a casa seva o a un restaurant públic. Els assistents li ratificaran a Jean com va anar tot. Els dos líders es varen tancar al despatx de Jean durant tres quarts d’hora i, després, compartiren el dinar amb els altres convidats. Un any després, el desembre del 2000, Jean es plantaria sense cita prèvia a la Mouaka, la residència d’Arafat, i aquest el va rebre. El missatge de Jean era clar: Barak es veu obligat a avançar les eleccions i si la Intifada continua Sharon guanyarà. Arafat va respondre que no tenia tant de poder com li adjudicaven i expressà la impossibilitat de donar instruccions a un moviment popular. 

La segona Intifada coincidí amb la pèrdua de suport de Barak. La tensió creixia. Clinton, el president americà més implicat en la pau després de Jimmy Carter, havia elaborat uns paràmetres per reactivar la negociació. Barak decidí no respondre a l’espera que ho fes Arafat, perquè els serveis d’intel·ligència israelians l’acusaven de recolzar i finançar la Intifada. Jean va decidir anar a passar el cap d’any al ranxo d’Alberta amb la família. Des d’allà, intensificà els contactes per activar la resposta d’Arafat. El portaveu responsable de les negociacions amb Israel del govern palestí, després d’informar d’algunes gestions, va telefonar Frydman per dir-li que Arafat estava en principi d’acord i que contactaria amb el president americà. Clinton encara espera.

La Intifada cridava a la guerra, els atemptats suïcides assolaven els pobles d’Israel, Sharon es dedicava a decapitar sistemàticament la cúpula de l’autoritat palestina i, malgrat això, Jean, inquiet i optimista incorregible, no es donava per vençut. Va reunir un grup de gent propera, amb Sher, el director del gabinet de Barak, Dalia Rabbín, filla del màrtir, Uzi Dayan, antic cap d’estat major… Calia canviar de mètode amb una proposta nova. Calia aprendre del passat. El fracàs dels Acords d’Oslo eren conseqüència de tres errors: no haver definit un objectiu clar, no haver designat un mecanisme de control i no haver previst el desprestigi de l’Autoritat Palestina. La tardor del 2002 ja s’havia redactat un pla original, amb dos elements nous: la proclamació de l’Estat palestí i la implicació internacional. A partir d’aquests dos paràmetres, Israel i Palestina negociarien directament, com a estats sobirans, a partir de la línia verda prèvia a la Guerra dels Sis Dies. Sharon i Arafat no estaven qualificats per liderar aquesta negociació. Els haurien de fer veure la seva incapacitat i delegar en persones expertes en la negociació i en la solució positiva de conflictes. L’11 de setembre del 2001 havia activat les alarmes; havia estat un crit d’emergència a no diferir el màxim esforç per restablir la pau.

Aquell nou pla d’entesa circulava, amb una protegida discreció, en els cercles diplomàtics. Jean aprofitava les seves relacions personals per obtenir suports. El projecte avançava lentament, però estalonant les fites amb més seguretat que altres acords anteriors que havien fet repicar les campanes al vent abans d’hora. Quan Jean ja comptava amb els suports fonamentals, amb el de Chirac al capdavant, el va enviar a Sharon. El seu director de campanya informà Jean que el Primer Ministre l’havia llegit dues vegades i que li havia agradat. La nova guerra del golf esclafaria el règim de Saddam Hussein. La proposta veia passar el temps sense resultats concrets. Dos anys després d’haver estat elaborada, el febrer del 2005, Jean s’entrevistà amb Chirac que li confessà que, en una trobada recent amb George Busch jr., el president dels Estats Units li demanà què sabia del pla Frydman i que el president francès li replicà: Sobretot, president, res de pla Frydman! Seria condemnar el projecte a mort!

Així acaba el llibre. Només cal revisar els esdeveniments dels darrers anys per veure que el conflicte no està resolt. Que calen nous esforços i nous mediadors per obtenir nous acords. És important trobar persones obertes a la negociació amb voluntat d’entesa i capacitat de generar confiança. Allò que fa viable o inviable un projecte és, en primer lloc, l’harmònica relació personal entre els qui l’hauran de dur a bon port. Jean Frydman ha estat durant dècades un mediador, un gestor, un negociador, un creador de confiança… Això requereix tenir tant de coratge per agafar les armes contra els nazis com per defensar la pau davant d’unes altres armes apuntant-te. Hi ha persones tan valentes? Algú ha agafat el relleu? L’autor del llibre, Élie Barnavi, tanca l’epíleg amb l’evocació de la imatge de la primera vegada que va veure Jean Frydman, l’únic esser viu per qui he sentit la necessitat de contar la vida.

 

NOTES

1 Élie Barnavi (Bucarest, 1946) és escriptor. Va ser ambaixador d’Israel a França (2000-2002), conseller científic del museu d’Europa a Brussel·les i professor emèrit d’història a la Universitat de Tel-Aviv

2 Tanmateix el maig del 2016 el president Hollande li concediria la Legió d’Honor

3 Autor, entre d’altres, de la cançó El Desertor, una icona del pacifisme. La podeu escoltar en català en la veu de Joan Isaac a https://www.youtube.com/watch?v=nhsXGwLEsBI

4 Nascut a Rabat l’any 1920, va morir assassinat a París l’any 1965, víctima d’un crim d’estat

5 La biografia de Mitterrand, amagada en vida, destapa aspectes ben sinistres: les connexions juvenils amb l’extrema dreta i la posterior protecció de col·laboracionistes i criminals de guerra; la doble vida, capaç d’annexar a l’edifici presidencial un habitatge clandestí on ubicar-hi, amb cotxe oficial, la seva amant i la seva filla; les instruccions de fer volar el Rainbow Warrior de Greenpeace i ser responsable de la mort del fotògraf Fernando Pereira, un crim d’estat…

6 He elaborat aquest paràgraf a partir d’un interessant article de l’escriptor nord català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) publicat a El Punt dia 30 de juliol del 2010.

7 Tant el francès com l’anglès incorporen paraules de procedència espanyola, majoritàriament relacionades amb temes militars. Camarilla n’és una.

8 Una de les seves cançons destacades, Les souliers, ha estat traduïda a molts d’idiomes. En català la va interpretar Joan Manuel Serrat. Es tracta d’una metàfora sobre l’aprofitament dels recursos. Es pot escoltar en la veu de l’autor a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ZcEcEhM_JSc

9 La Llei 46/1977 es va presentar fent creure que l’objectiu era l’amnistia dels presos polítics, però la raó vertadera era protegir els crims de guerra i els del franquisme. Tots els intents de depurar, per justícia i higiene democràtica, les responsabilitats dels genocides toparen amb els tribunals espanyols. Reiteradament, organitzacions com Human Rights Watch o Amnesty International han explicat que la llei espanyola és incompatible amb el Dret Internacional. El febrer del 2012, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, va demanar formalment la derogació, però Espanya no n’ha fet mai cas.

10 Pierre Mendès France va ser l’únic diputat d’esquerres que votà en contra de participar en els Jocs Olímpics de Berlín, preparats a major glòria d’Adolf Hitler, i brindà suport a l’Olimpiada Popular de Barcelona de 1936 que havia de començar el 18 de juliol i es va suspendre per l’aixecament feixista-militar de Franco.

11 La voluntat sobiranista del poble cors és molt antiga. L’any 1789, Napoleó afirmava: La història de Còrsega és una lluita perpètua entre un poble petit que vol ser lliure i els estats que el volen oprimir. A les darreres eleccions de desembre del 2017, la coalició nacionalista-independentista va obtenir majoria absoluta, amb el 56,5% dels vots i 42 escons dels 63 d’una cambra on no obtingueren representació ni els comunistes ni els FN de Le Pen.

12 Sadat visità Jerusalem l’any 1977, on va anunciar que Egipte, en determinades condicions, podria reconéixer l’estat d’Israel. A finals d’any, ell i Beggin, amb Jimmy Carter per testimoni, signaren els Acords de Camp David i l’any següent, els dos presidents rebrien el Premi Nobel de la Pau.

14 La invasió iraquiana de Kuwait, l’agost de 1990, reclamava una resposta de la comunitat internacional. Les vies diplomàtiques no donaven cap fruit i, tot i les manifestacions contra la guerra arreu del món , es va programar l’Operació Tempesta del Desert, liderada per Estats Units amb participació de 32 països. Entre el 16 de gener i el 28 de febrer de 1991, les tropes iraquianes foren obligades a abandonar Kuwait. Entre militars i civils, segons Amnesty International, moriren gairebé cent mil persones, tres vegades més que les xifres oficials facilitades per Bagdad.

15 L’assassí, Yigal Amir, era un ultradretà que ja havia intentat assassinar Rabbín dues vegades aquell mateix any. Va ser condemnat a cadena perpètua.

 

MALLORCA, 1936. POSTALS DE GUERRA (des de Colòmbia)

Arran d’una recerca biogràfica en curs, una de les persones consultades m’ha facilitat l’accés a l’enllaç digital del diari EL TIEMPO de Bogotà1. L’intens seguiment que la publicació va brindar a la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) convida a una lectura crítica del conflicte bèl·lic, amb perspectiva de l’exterior.

Són moltíssims els treballs d’investigació que permetria encetar la crònica periodística. Resulten d’alt interès els articles d’opinió que, sobre aquella guerra, hi publicaren bona part dels protagonistes de l’enfrontament. També es destapen les tàctiques militars i les raons de moure els diversos fronts de combat, amb intenció de distreure l’adversari i, en aquest camp, no hi ha dubte que els qui comandaren i dirigiren a conveniència el curs de la guerra foren els generals revoltats. De tots els temes que es poden seleccionar, m’han interessat els dos primers mesos del conflicte a Mallorca. Sobre aquest breu espai de temps, he extret del diari colombià cinc notes, cinc postals, referides a la hipotètica destrucció de La Seu de Mallorca, la crònica de l’expedició de Bayo, la referència a un intent d’aprofitar la guerra per assolir la independència de Catalunya, la denúncia de les manipulacions informatives i una referència a Joan March.

Tres setmanes després de la insurrecció armada del 18 de juliol, amb un cert titubeig quant a la línia editorial del diari colombià, un fet luctuós decantaria el posicionament a favor de les tropes revoltades: dia 9 d’agost de 1936 set frares colombians de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu varen ser assassinats a Barcelona per milicians anarquistes. Tot i la condemna que, del crim, en va fer el govern de la República, a partir d’aquell moment, l’opinió pública colombiana es va alinear gairebé de manera unànime al costat dels rebels. Des d’aleshores ençà, la guerra civil seria notícia de portada cada dia a EL TIEMPO de Bogotà, amb una extensa informació que, aparentment asèptica, no sabia camuflar la simpatia cap al bàndol feixista-militar.

LA SEU DESTRUÏDA? (primera postal)

L’assassinat dels frares colombians es va produir només cinc dies després que el diari, en titular destacat de portada, anunciàs la destrucció de La Seu de Mallorca. Qui podia difondre aquella notícia falsa? A qui beneficiava? Als gobernistas o als rebeldes?2 La intenció era desmoralitzar els revoltats o, ben el contrari, provocar la indignació contra allò que el sentit comú considerava una barbaritat? La notícia es va publicar en portada dia 4 d’agost de 1936, només 17 dies després de l’aixecament, i feia esment també a un atemptat contra El Pilar de Saragossa, amb avís del perill que corria l’Alhambra de Granada. El més insòlit és que aquell titular tan cridaner s’explicava, a l’interior, només amb aquesta breu notícia:

Sometida Palma de Mallorca

El ministerio de guerra acaba de anunciar, siete de la mañana, que Palma de Mallorca ha sido prácticamente sometida después de un intenso bombardeo en que los aviones de las fuerzas de Barcelona lanzaron en toda la isla numerosas bombas de cien kilogramos. De manera no oficial se asegura que la catedral ha quedado destruida.

Un CR32 italià amb la Riera als peus i La Seu als morros (1938)

El diari no va publicar cap desmentit posterior a aquella falsa notícia. Cal dir que el dia abans, 3 d’agost, i també amb titular de portada, s’anunciava: Oviedo y Palma de Mallorca incendiadas por los aviones del gobierno. Un bombardeig que, sis dies abans i també en portada, ja s’havia descrit dia 29 de juliol: Las Baleares y Córdoba bombardeadas. Una incoherència amb el text que hi havia a l’interior del diari d’aquell dia: Desde Menorca, en poder de los leales, se ha enviado un ultimátum a los rebeldes de Mallorca, amenazándolos con un bombardeo si no se rinden incondicionalmente. Dia 31 de juliol, amb crònica del Herald Tribune para EL TIEMPO des de Madrid, es publicava una notícia d’una ingenuïtat infantil més que curiosa:

La situación en Palma

Despachos oficiales llegados a Madrid, aseguran que la situación en Palma de Mallorca es perfectamente normal. Un comité compuesto por un obispo, varios frailes y oficiales ha sido formado para dirigir la distribución de helados y golosinas a las tropas.

Tot es volia vendre amb un aire de versemblança i, simultàniament, tot es podia posar en solfa. Qui eren les fonts dels corresponsals? Encara que sembli que totes aquelles informacions eren propagades per les forces revoltades, EL TIEMPO es feia ressò de les comunicacions públiques oficials del govern de la República. És mal d’entendre, però ho confirmen altres mitjans poc o gens sospitosos de fer costat als feixistes. Dia 3 d’agost, per posar un exemple, La Publicitat publica una informació sobre els bombardejos de Mallorca. El qui parla en nom de l’Aeronàutica Naval afirma que s’han destruït molts d’edificis de Palma. En concret, esmenta el Palau del Bisbe, la Catedral, les casernes i l’estació del tren, perquè en aquests edificis és on es feien forts els rebels.

El dia abans, 2 d’agost, el diari de París Le Temps ja ho havia publicat tal qual. Segons informació de le commandant Bayo, havien patit serioses destrosses le palais de l’évêque, la cathédrale, la caserne et la gare du chemin de fer. Sense titulars tan cridaners com el diari colombià, la informació anava en la mateixa línia. És prou sabut que la premsa internacional va fer un seguiment directe i exhaustiu del conflicte, amb posicionaments antagònics en funció de les simpaties o antipaties per la República, però en la majoria de casos amb un nivell de desinformació més que preocupant. Quan es llegeixen les notícies amb la perspectiva del temps destaquen les falsificacions. Cal avisar que les mentides eren cregudes de bona fe per molta de gent que, fins i tot, ajudava a divulgar-les. Aquell 2 d’agost, per posar un exemple relacionat amb el tema, el cònsol general de Colòmbia a Barcelona escriu a la seva esposa: Hoy llega la noticia de que han vuelto polvo (sic) la ciudad de Palma de Mallorca, la bombardearon por varios días.

Dia 31 de juliol, pocs dies abans de bravejar d’haver destruït La Seu, La Vanguardia publicava un reportatge gràfic sobre una recepció del capità Alberto Bayo als periodistes, on es mostraren els hidroavions que realitzaven els bombardejos de Mallorca. En els següents dies, el mateix diari continuaria amb la reproducció de fotografies. Atesa la manca de resultats efectius de les bombes, sembla que tot plegat feia part d’una estratègia propagandística orientada a intimidar els revoltats com a acció psicològica prèvia al desembarcament que tindria lloc dues setmanes després. No només es presumia dels grans edificis hipotèticament destruïts, sinó de l’espant de la població que, segons s’afirmava, hauria abandonat la ciutat de Palma.

LA VANGUARDIA dels dies 31 de juliol, 2 i 4 d’agost informava dels bombardejos a Mallorca

Els fets, tanmateix, anaven per una banda i les notícies per una altra, sempre a interès dels gabinets informatius dels militars enfrontats. La realitat és que dia 23 de juliol un avió republicà sortí de Reus i va amollar a la mar, davant Palma, tres aparents projectils i, damunt de la ciutat, diaris propagandístics. Dia 28 de juliol, tornaren volar avions damunt Palma i dues bombes mataren la propietària de l’espardenyeria Ferragut i un dependent de la tenda de roba Mercadal.3 Durant tres setmanes, fins al desembarcament de Bayo al llevant de Mallorca, els hidroavions procedents de Barcelona alternaren les bombes amb els prospectes comminant la població civil a revoltar-se contra les autoritats militars.

Segell de 1938 del govern de Burgos

L’any 1938 el bisbe Miralles informà el nunci de les bombes: alguna alcanzó parte del tejado de nuestra Catedral y algún trozo de pared, produciendo el temblor de las explosiones rotura de cristales. Dicen que pasa de ocho mil pesetas el valor de la pérdida.4

 

L’EXPEDICIÓ CATALANA (segona postal)

Sortida de l’expedició cap a Mallorca (foto: Llibertat.cat)

L’embull informatiu no es va reduir a la destrucció de La Seu. L’ocupació de Mallorca i Eivissa també va ser, en el cas del diari EL TIEMPO de Bogotà, un constant anar i venir, segons la procedència de les fonts. Així, dia 6 d’agost, el diari publica:

Captura de la isla de Ibiza.

Madrid (U.P.). El gobierno acaba de anunciar en forma oficial que la isla de Ibiza ha sido capturada por las tropas leales.

Col·locació de la senyera del Partit Valencianista d’Esquerres al castell d’Eivissa

No es tornarà a parlar d’Eivissa fins mesos després, arran d’una recepció del President Lluís Companys a Barcelona.

Milicians d’Estat Català a Formentera amb una gran estelada

Quant a Mallorca, la primera notícia del desembarcament de les tropes de Bayo es publica dia 17 d’agost quan, en titular de portada, s’informa que Los rebeldes anuncian la captura de Irún y los gobiernistas la de Mallorca. Malgrat el titular, la informació que pretèn documentar l’afirmació és ben escassa: Sobre las operaciones en Mallorca que habían permanecido sin publicidad alguna, desde hace dos semanas, anuncia el gobierno que tres columnas leales desembarcaron felizmente en la isla.

Dos dies després, dia 19 d’agost, es reincidia en donar per feta la conquesta:

Los catalanes recuperaron a Mallorca

Barcelona, agosto 18 (radio del Herald Tribune para EL TIEMPO).- Contrario a los informes de que los contingentes catalanes que invadieron a Mallorca, bajo las órdenes del capitán Bayo habían sido derrotados, como se dijo, se sabe aquí esta noche que dichas fuerzas estaban rechazando a los rebeldes con pérdidas hasta ahora insignificantes.

Las fuerzas del capitán Bayo ocupan un frente de 25 millas desde Puerto Colón hasta el Cabo de Pera, y están bien apertrechadas de artillería y ametralladoras. La linea insurrecta se extiende a través de Santanyí, Felanich, Manacor y Artá.

El objetivo inmediato de la expedición gubernamental es destruir las comunicaciones del enemigo con su base en Palma, mediante el bombardeo del entronque de carreteras, en los campos de Santa Margarita.

El parte gubernamental acentua el hecho de que la expedición de Mallorca está integrada exclusivamente de tropas catalanas y que numerosos aldeanos mallorquines se han unido a los milicianos.

El mateix dia, 19 d’agost, la noticia de la recuperació de l’illa es complementava amb aquesta altra:

La acción sobre Palma de Mallorca

Washington (United Press).- El departamento de estado de los Estados Unidos ha ordenado al cónsul en Palma, señor Robert D. Longyear, y a todos los norteamericanos residentes en aquella ciudad que la abandonen cuanto antes.

La orden del departamento de estado ha sido determinada por la prevención del capitán Bayo, jefe de las fuerzas leales que tienen la misión de ocupar toda la isla y, según la cual antes de diez horas se iniciará un violento bombardeo contra la ciudad desde el mar y por el aire.

El departamento de estado informa también que ya ha llegado a Palma el barco norteamericano Quincy, con la misión de rescatar a todos los ciudadanos de Estados Unidos y que el crucero Oklahoma se halla en camino, pues se le ha destinado a secundar la misma labor.

Cincuenta son los ciudadanos norteamericanos que se encuentran actualmente en Palma de Mallorca; en este número están incluidos, según avisa el capitán Bayo, diez y nueve portorriqueños.

El parte del jefe gobiernista que ha determinado esta rarísima maniobra para rescatar a los norteamericanos está concebido en los siguientes términos, según lo publica el departamento de estado:

«La caballerosidad española me obliga a pedirle que con la mayor prontitud comunique a los barcos que representan a su país y que están anclados en esta bahía la órden de abandonar las aguas territoriales dentro del más breve plazo, pues diez horas después de que el departamento de estado haya recibido esta notificación iniciarán las fuerzas a mi mando el bombardeo de Palma desde el mar y desde el aire. Saludo a usted y le anticipo las gracias. Alberto Bayo.

Dia 22 d’agost, el titular i bona part de la informació sobre els combats, la més extensa de totes quantes publicaria el diari colombià, eren d’una claredat meridiana:

Catalunya está resuelta a la conquista de las islas para incorporarlas a la Generalidad

El ataque de los leales contra Mallorca tiene una gran importancia para Cataluña, no solo militar sino históricamente. Las islas Baleares fueron una vez parte del reino de Cataluña, bajo el régimen de los condes de Barcelona, desde que Jaime I, en el siglo XIII, las conquistó a los moros. Cataluña ha soñado siempre con la reincorporación de dichas islas, y en 1931 se trató de incluirlas en la Generalidad Catalana, bajo el estatuto de autonomía, pero el proyecto no prosperó entonces. Así, pues, la expedición catalana trata de lograr la reconquista de las islas Baleares. El capitán Bayo ha pedido a Barcelona el envío de 100 banderas catalanas para marcar las fronteras.

Dia 23 d’agost, EL TIEMPO reincidia en l’avís de bombardejar Palma:

El frente de Mallorca

Gijón, agosto, 22 (U.P.).- El gobierno ha enviado un mensaje inalámbrico a todos los buques extranjeros anclados en la bahía de Palma de Mallorca, conminándoles a salir del puerto en un plazo de venticuatro horas.

Al cumplirse el término mencionado, las fuerzas del gobierno empezarán el bombardeo de Palma de Mallorca, empleando para ello, probablemente, el crucero Jaime I que ha sido reparado.

La totalidad, casi, de los extranjeros residentes en Palma de Mallorca, se ha embarcado en los barcos mencionados que han empezado ya a salir de la bahía.

L’endemà, el dilluns 24 d’agost, amb crida de portada (El gobierno confía en el dominio de Mallorca esta semana), es publicava:

El ataque a Mallorca

Valencia, agosto 23 (U. P.).- Informaciones sin carácter oficial anuncian que las fuerzas leales enviadas a la ocupación de Mallorca atacaron la isla, divididas en tres columnas, las cuales se concentraron en la región oriental de la isla; de la posición de Puerto Cristo, en poder de los leales, salió una de las columnas, y las otras de Cerberes i Sanscerberes sobre Manacor.

Los partes enviados por los leales afirman que se mantienen firmes en el ataque y que lograron tomar al enemigo numerosos prisioneros y consdierable material de guerra; agregan que las bajas sufridas por los rebeldes son también numerosas. Entre los insurgentes muertos se encuentra un sargento mayor.

Las fuerza gubernamentales proyectan avanzar hacia el oeste a través de la isla para atacar simultáneamente por tierra, aire y mar la ciudad de Palma.

Dia 28 d’agost, una breu nota, persistia en la versió del bàndol republicà, però amb una informació que delatava una gran ignorància:

Por lo que hace a Palma de Mallorca, las fuerzas del capitán Bayo continuan en sus maniobras de dominio, y han ocupado diversos pueblos que facilitarán la captura de la ciudad. Los barcos del gobierno tomaron prisioneros a muchos elementos que pretendían huir hacia Mahón, pero se les atiende con consideraciones.

Sobta que els qui pretenien anar cap a Menorca fossin apressats, ja que els qui ho feien de qui fugien era dels revoltats i no de les tropes de Bayo. Aquesta seria la darrera de les notícies publicades procedents de l’exèrcit lleial al govern de la República. Dia 2 de setembre, apareixia una notícia, en una sola frase sense cap coma ni una, que capgirava la informació publicada sobre el «victoriós» desembarcament:

Información de Queipo de Llano

Gibraltar, septiembre, 1 (U. P.).- El general Queipo de Llano anuncia desde Sevilla por medio de un mensaje de radio que las fuerzas del gobierno que tenían la misión de capturar la isla de Mallorca fueron completamente derrotadas y que ante ese fracaso el ministerio de marina de Madrid ha ordenado a varios de sus barcos se retiren de la zona de combate para salvar por lo menos su tripulación.

El diumenge dia 6 de setembre, amb un cridaner titular a la portada del diari (Los descalabros de las milicias rojas. Las fuerzas enviadas a Mallorca fueron totalmente derrotadas), EL TIEMPO feia la crònica del fracàs de l’expedició, a partir de dues informacions de la mateixa agència, una de Barcelona i una altra de Lisbona, amb qualque descripció exagerada:

El fracaso de las milicias en Mallorca

Barcelona, septiembre 5 (United Press).- El gobierno de la Generalitat ha anunciado que las fuerzas enviadas al mando del capitán Bayo con la misión de controlar la isla de Mallorca, en poder de los rebeldes desde el principio de la revuelta, se han retirado de dicho frente, en cumplimiento de las órdenes procedentes del gobierno de Madrid.

La derrota es la causa del retiro

Lisboa, septiembre 5 (U. P).- Despachos de Palma de Mallorca anuncian que las operaciones de las fuerzas rojas enviadas para recapturar la isla, fracasaron por completo. El capitán Bayo fue derrotado y hubo de huir dejando en el campo seiscientos prisioneros, doce cañones, cincuenta y ocho ametralladoras, dos carros blindados, cuatro automoviles y tractores, mil quinientos rifles, cuatro cajas de oro y varios caballos y mulas.

El punt i final informatiu a EL TIEMPO de l’expedició catalana consistiria en una fotografia publicada dia 12 de setembre, amb un peu que afirmava que los catalanes sufrieron una tremenda derrota, con pérdida de cuatro mil hombres.

CATALUNYA INDEPENDENT? (tercera postal)

Com hem vist, la informació de dia 22 d’agost feia esment a la voluntat de reincorporar les Illes Balears i Pitiüses a Catalunya. Abans, EL TIEMPO ja havia informat sobre algunes gestions que, aprofitant el temps convuls de la insurrecció feixista, podria permetre la separació de Catalunya respecte d’Espanya, com a estat lliure i sobirà. Les notícies, tot i no definir les accions i els protagonistes d’aquells intents, són d’alt interès.

Així, dia 11 d’agost, el diari colombià informava sense fer el joc a possibles interpretacions que Cataluña será un estado soberano en la República. El text del reportatge era igualment inequívoc: Aprovechando el movimiento antifascista, Cataluña ha logrado realizar su sueño dorado de convertirse en estado soberano e independiente dentro de una república federal española.

La setmana següent, el dilluns dia 17 d’agost, la informació, amb un altre cridaner titular a la portada, resultava tant o més sorprenent:

Cataluña será neutral si los rebeldes le dan la autonomía

Hendaya, agosto 16 (Servicio Transocean para EL TIEMPO). Verdadera sensación ha causado en esta ciudad el texto de un mensaje que, según parece fue enviado desde una ciudad de Cataluña, probablemente Barcelona, al cuartel general de los insurrectos en Burgos. El mensaje en cuestión es el ofrecimiento de suspender la guerra en toda la generalidad contra las fuerzas nacionalistas y revela que únicamente los políticos de Cataluña y los dirigentes de la lucha contra el fascismo quieren tener un seguridad o promesa que salve las aspiraciones de la provincia. En efecto, preguntan a los generales Emilio Mola y Francisco Franco si en el caso de su triunfo definitivo sobre el gobierno de Madrid respetarían la autonomía de Cataluña.

Dos dies després, dia 19 d’agost, una nova informació apuntava directament a la voluntat sobiranista:

La separación de Cataluña

Madrid, agosto 20 (U.P.).- En altos círculos oficiales la United Press ha sido informada de que la implantación del régimen colectivista en Cataluña en los términos de que se dió cuenta detallada, o la preparación de este régimen en toda la Generalidad, no son sino el preámbulo o el primer paso de la separación absoluta de Cataluña de España. Los comentarios de los observadores extranjeros coinciden exactamente con esta apreciación y agregan que el gobierno de Barcelona ya no se preocupa por el envío de columnas catalanas al frente de Aragón para combatir a los rebeldes. Todo su entusiasmo, según se afirma y todo su empeño están concentrados en la consolidación de un régimen que deje a Cataluña la autonomía completa como la de cualquier estado soberano y por consiguiente ha de velar no solo para hacer frente a los rebeldes en el caso de que ellos no accedan a respetar la dicha autonomía sino porque el gobierno del frente popular la admita y respete también.

La que podriem qualificar com la notícia més important de totes les relatives a la possible independència de Catalunya, es publicà en portada dia 27 d’agost de 1936. S’ho paga llegir-la íntegrament. Atesa la circumstància que, només cinc setmanes després de l’aixecament militar, Europa ja donava per feta la victòria dels revoltats, França tramitaria la incorporació de Catalunya a la Lliga de les Nacions i la Gran Bretanya ho veuria bé per evitar el domini italià de la Mediterrània.

Encara una breu notícia permet certificar que, des de la Generalitat, es feien gestions per obtenir armes. EL TIEMPO de dia 28 d’octubre de 1936, quan ja han passat tres mesos des de l’aixecament, informa: No es cierto que el vapor Manuel Arnús llevara un cargamento de dinamita. En caso de que las autoridades cubanas le den permiso de salir, irá a México en busca de armas para el Gobierno de Cataluña.

Tot plegat recorda la reiterada afirmació que, encara avui, són molts els episodis d’aquell moment històric que reclamen investigacions més intenses. Qui hi havia al darrere de l’intent d’assolir la sobirania? Qui gestionava les relacions polítiques amb els diversos governs? Qui eren els agents encarregats d’obtenir armament? Quines les fonts de finançament?

LA MANIPULACIÓ DE LA PREMSA (quarta postal)

John Elliott, amb una recreació a Badajoz

Les informacions publicades a EL TIEMPO que tenen com a font el Herald Tribune eren obra, majoritàriament, del destacat periodista i corresponsal de guerra John Elliott.5 Va ser ell qui, dia 12 de setembre de 1936, en veure les informacions esbiaixades i manipulades referides a la guerra incivil que apareixien a la premsa, va enviar un llarg article per a advertir que els comunicats oficials solien contenir falsedats, que molts de periodistes novel·laven episodis de manera apòcrifa, que molts de corresponsals enviaven un mateix dia cròniques des de dues ciutats incomunicades i que l’ànsia de ser els primers en publicar una notícia avançava titulars que, més d’una vegada, especialment en el cas d’ocupar ciutats, esdevenien incerts o inexactes, però que no es corregien ni es desmentien posteriorment.

Va ser Elliott qui desemmascarà també les exageracions en les xifres de morts (la teoria periodística d’afegir sempre un zero al nombre aproximat de víctimes) i ho va demostrar matemàticament posant l’exemple de la matança de Badajoz.

UN RETRAT D’EN VERGA (cinquena postal)

Caràtula de la revista que publicà el reportatge que va traduir EL TIEMPO

Dia 25 de juliol de 1936, una setmana després de l’aixecament, EL TIEMPO titulava una breu notícia El millonario Juan March financia a los rebeldes. La crònica, datada del dia abans i enviada des de París, informava que El político español señor Gil Robles y el millonario catalán, senyor Juan March, se dirigen en estos momentos hacia esta capital.

Transcorreria un mes llarg fins tornar fer sortir el nom d’en Verga al diari. Dia 28 d’agost EL TIEMPO publicava:

Todos los bienes del millonario Juan March han sido confiscados

Gibraltar, agosto 28 – United P. De acuerdo con las informaciones recibidas de Madrid, el gobierno dictó el sábado último un decreto en virtud del cual se confiscan todos los bienes del multimillonario derechista Juan March, inclusive sus propiedades inmuebles y sus valores de toda especie.

Esta medida ha sido dictada en vista de que, como es público y notorio, March ha estado fomentando con su dinero la actual insurrección militarista española.

Se ha nombrado al mismo tiempo un comité de expertos que inmediatamente empezará a distribuir las propiedades rurales del magnate derechista entre los campesinos de Málaga y Albacete, y en otras regiones controladas por el gobierno.

Dia 12 de setembre, novament, Joan March seria notícia:

La intervención del millonario Juan March en los planes rebeldes

Madrid, septiembre 10 (U.P.). Las autoridades de policía han anunciado que en una ronda practicada en el domicilio del abogado Cencillo, de quien se dice era empleado del millonario Juan March, fueron encontrados interesantes documentos relativos a la preparación de la revuelta. Entre estos papeles aparece el comprobante de una contribución delmencionado señor March, de cuatro millones de pesetas para los gastos de la campaña. También hay una carta del general Miguel Cabanellas y muy curiosos detalles sobre la localización de las fuerzas y el desembarco en la Península de los destacamentos de Marruecos. También figura entre estos documentos una carta que contiene los planes de March para escapar de la cárcel de Alcalá de Henares en el año de 1933.

Dia 18 de setembre, EL TIEMPO publicava un llarg article d’opinió, Carlistas, fascistas, militares y civiles en un solo haz, amb un subtítol que esmentava en Verga: Los revolucionarios quieren el retorno del Cid, pero aceptan a Juan March. En el contingut s’explicava la relació entre Gil Robles i Joan March i la significativa coincidència d’ambdós a Biarritz. L’escrit indicava que, malgrat Gil Robles defugia declarar-se implicat en l’aixecament militar, parecía verosímil que los financieros, amenazados por una legislación socializante y perturbados en sus negocios por el desorden general, hubieran procurado al jefe de las derechas los medios para fomentar una revuelta. Esta revuelta me parecía, pues, una operación, en el fondo, bastante sórdida. L’autor de l’article, enviat des de Pamplona, era el jove Bertrand Juvenel.6

No seria aquest l’únic article d’opinió publicat a EL TIEMPO referit a Joan March Ordines, sponsor de l’aixecament i responsable dels crims de guerra. Tot i la línia del diari colombià, posicionat a favor dels revoltats, dia 21 de setembre de 1936, es publicava un extens document crític sobre el financer mallorquí, amb descripció d’alguns dels episodis obscurs de la seva biografia sense estalviar-li qualificatius. Signava el treball Luc Dornain, un periodista francès especialitzat en reportatges d’investigació. L’autor, a l’Hotel Palace de París, havia abordat en Verga, però aquest no va voler parlar amb ell. L’article a EL TIEMPO relaciona episodis tèrbols del financer. En bona part, són extrets del llibre publicat només dos anys abans El último pirata del Mediterráneo de Manuel Dominguez Benavides.7 Encara que Dornain no esmenti la font, es delata en les referències a Rafel Garau, a qui anomena Tomàs Llauso, amb el nom encriptat amb pseudònim com va fer Benavides a la primera edició de 1934. L’article aporta, com a informació original, la implicació d’en Verga amb l’aixecament militar. Dornain, que no dubta en atribuir al financer una fiera crueldad, assegura que totes les forces reaccionàries, des del carlista Mola fins a Sanjurjo, s’adreçaren a March per a obtenir tot quant necessitaven, en armes i en capital.

El reportatge publicat, en dues pàgines a EL TIEMPO

Cal observar que no apareix cap altre escrit de Luc Dornain a EL TIEMPO, ni anterior ni posterior. Fruit de la recerca, he trobat que el mes abans de publicar-se al diari colombià, l’article havia aparegut a Detective, una popular publicació sensacionalista francesa de gran tirada. He considerat pertinent reproduir els retalls dels dos reportatges, tant el del diari colombià com el del setmanari francès.

CINC POSTALS DE GUERRA

M’he limitat a destacar cinc temes: la hipotètica destrucció de La Seu, l’expedició d’en Bayo, l’intent de Catalunya d’aprofitar l’aixecament militar per assolir la independència, la manipulació informativa i la figura d’en Joan March. En els cinc casos, evidentment, des de la perspectiva d’un dels més importants diaris americans. És possible que no hi hagi cap informació que es pugui qualificar amb rigor d’inèdita, però sí que permet el contrast amb altres visions dels mateixos temes.

Encara avui em regira escoltar els qui diuen que, sobre la Guerra dels Tres Anys o, també, sobre la Guerra de Submissió (1705-1715), ja està tot dit. Per sort, cada dia apareixen noves aportacions que contribueixen a millorar el coneixement dels dos episodis històrics més transcendentals de la història dels catalans: dues guerres que, ambdues amb bona dosi de caràcter colonial, ens furtaren la sobirania per la força de les armes. Contra la imposició que representa la Monarquia Borbònica, reivindicar sens desmai el Dret a l’Autodeterminació és un compromís que dignifica els pobles democràtics.

ANNEX 1

Per a qui vulgui treballar altres aspectes de la Guerra dels Tres Anys vista des de Colòmbia, podrà consultar el diari EL TIEMPO en aquest enllaç: https://news.google.com/newspapers?nid=N2osnxbUuuUC&dat=19360820&b_mode=2&hl=es

ANNEX 2

Pel que fa a Joan March Ordines, a banda dels imprescindibles llibres de Pere Ferrer Guasp, és molt recomanable la pàgina www.canverga.com/

També, en relació a les finques d’Andalusia, l’article https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=227824

I, en relació al possible assassinat de Cambó, la informació recollida a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=248706

NOTES

1 El diari, fundat l’any 1911, avui és el més important de Colòmbia, com ho va ser els tres anys de la guerra

2 Aquestes eren les denominacions del diari dedicades als dos bàndols en guerra

3 Segons les fonts, a Mallorca hi va haver entre 7 i 10 morts per bombardejos els mesos de juliol i agost; tots civils, excepte un soldat. La xifra contrasta amb els més de quatre mil set-cents morts civils que, només a Catalunya, provocaren les bombes dels avions italians i alemanys que sortien de Mallorca.

4 Per a conèixer al detall els bombardejos damunt Mallorca és indispensable llegir Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil: (1936-1938) de Josep Massot i Muntaner. Ed. PAM, 1998

5 John Elliott (1897-1992) havia obtingut el Pullitzer per la informació sobre la cremadissa del Reichstag de Berlín el 23 de Febrero de 1933, en destapar que al darrera de l’acció, atribuïda als comunistes, hi havia el partit nazi de la mà d’Adolf Hitler

6 Bertrand de Jouvenel (1903-1987) va ser un politòleg, diplomàtic, escriptor i economista francès. Encara que de posicions conservadores, és considerat com un dels impulsors del que es coneix com a Economia Ecològica.

7 El títol correspon a una frase atribuïda (encara que, fins ara, sense prova documental) a Francesc Cambó quan era ministre de Defensa amb Alfons XIII. L’autor del llibre, Manuel Domínguez Benavides (1895-1947), era periodista, escriptor i polític (milità en el PSOE i en el PCE). La biografia novel·lada de Joan March viatja des de l’adolescència fins a la fuga de la presó d’Alcalà.

LA MORT D’EN ROCA; UN CRIM D’ESTAT! (Guillem d’Efak tenia raó)

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

W. H. Auden (1907-1973)

Madona, això no es fa.

…per estalviar-nos d’escriure
graffiti pornogràfics,
-que fan tan lleig-,
a les parets -sepulcres
anava a dir-
emblanquinades.

Guillem d’Efak (Madona i l’arbre, 1969)

INFORMACIÓ GENERAL

https://www.youtube.com/watch?v=aCIleGw0b_U

RESUM

Balada d’en Jordi Roca és una bella i colpidora composició poètica i musical; una de les més potents i reivindicatives cançons de la música catalana de tots els temps. Enllestida l’any 1962, en plena dictadura militar, va esdevenir un clam de protesta contra la pena de mort. Amb el rerefons d’un vell romanç, La mort d’en Roca, sobre l’execució al garrot d’un jornaler de Petra l’any 1851, imagina el condemnat, en capella, la nit abans de ser executat.

Guillem d’Efak es va limitar a incorporar només la primera quarteta del romanç popular, amb la súplica que fa el condemnat a l’acusadora; un fet documentat històricament. A la bella i corprenedora balada, l’autor defugí incorporar-hi els atacs que la veu popular dedicà a Catalinaina Cànaves, la dona que es negà a concedir el perdó. Després del silenci de tres generacions, un besnét d’aquella dona, Andreu Mesquida Galmés, va iniciar una creuada orientada a netejar l’honor de la besàvia. El relat familiar, fruit del desig i ben allunyat de la veritat, va crear una contrabalada d’en Jordi Roca. Al llarg del darrer mig segle, de manera intensa d’ençà de la mort de Guillem d’Efak i amb complicitats poc solvents, el seu discurs s’ha divulgat amb la pretensió de rigorós i documentat, quan és un relat apòcrif.

Guillem d’Efak sabia d’aquesta iniciativa i augurà que, després de morir, s’atiaria la difusió de la contrabalada amb l’objectiu de criminalitzar Jordi Roca, usurpar-li la condició de víctima i atribuir-la a la seva acusadora. Aquest treball, amb aportació dels documents que el relat familiar amaga (deliberadament o per ignorància), rescabala les coses i confirma dues qüestions indubtables. La primera, coneguda per la gent coetània als fets, és que a Jordi Roca el mataren al garrot per la denúncia de Catalinaina Cànaves. La segona cosa demostra que Guillem d’Efak, que va investigar a fons l’episodi i els protagonistes, tenia raó… fins i tot en la percepció que l’assassinat de Jordi Roca va ser un crim d’estat.

 

1. A FAISÓ D’AVÍS

Vaig conèixer Guillem d’Efak l’any 1968 a la Cova del Drac de Barcelona. Hi vaig anar de la mà de Bernat Homar Estelrich, home de teatre que va fer de llibreter a Can Moll durant dècades. Aquell parlar, català de Manacor, inserit en una veu tan fonda, em va impactar i, més encara, aquella estremidora Balada d’en Jordi Roca.1 No el vaig tornar a veure fins a l’any 1980, quan el poeta en bicicleta retornà definitivament a Mallorca. Des d’aleshores, puc dir que al llarg dels darrers 15 anys de la seva vida, vàrem ser molt amics i mantinguérem una intensa i estreta relació. Quan, l’any 1994, per iniciativa de Salvador Escamilla, s’organitzà un homenatge a l’Auditòrium de Palma, amb el lema Un cant a l’amistat, Guillem m’encarregà que fes la nota biogràfica, on el vaig nomenar el meu personatge inoblidable i el vaig definir com la devolució, des d’Àfrica, d’Anselm Turmeda per fer-nos els millors amonestaments. Ja malalt, vaig viure i compartir les vicissituds de la peripècia, amb llargues converses a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona i, ja a Palma, a la clínica Verge de Lluc.

Just després de morir, dia 15 de febrer de 1995, Mònica Pastor, la seva vídua m’informà que li havia encarregat que jo fos el seu marmessor.2 La designació m’emocionà perquè era una prova de confiança i d’amistat. Vaig tenir clar que em conferia una responsabilitat que no havia de decebre i, d’immediat, vaig elaborar una llista d’objectius que, després de 25 anys de la mort del protagonista, mostra un ric balanç d’accions realitzades.3 Durant aquests anys, amb la conformitat, la confiança i la complicitat de Mònica Pastor, la seva vídua (la seva darrera dona, com diu), hem sostingut el criteri de mantenir ben viu el nom i l’obra de Guillem d’Efak. La generositat de la família, defugint exigències econòmiques, ha permès l’entesa amb actors, músics, escriptors i gent de l’àmbit cultural. Hem autoritzat totes les sol·licituds rebudes, fins i tot aquelles que no semblaven tenir el nivell desitjable. Hem valorat la bona voluntat i la il·lusió de les persones i, per això, hem prioritzat el sentit de la divulgació del coneixement de Guillem d’Efak, en especial de cara a la gent jove, i autoritzat les sol·licituds rebudes d’enregistraments musicals, muntatges teatrals, publicacions, recitals poètics, documentals i altres activitats. Hem fet feina a gust amb productores, editorials, mitjans de comunicació, biblioteques, grups de música i de teatre... Quant a la part negativa, hem decidit no envestir, intervenir ni tan sols, contra qualque cas d’aprofitament amb interès lucratiu que, dissortadament, s’ha produït. Igualment hem ignorat aquella gent que, sense avís ni permís, ha tirat del seu capet fent ús de l’obra de Guillem d’Efak, profanant els drets d’autor, la propietat intel·lectual i, sovint, el bon gust.4 Aquesta gent abusadora ha arribat a l’extrem de canviar, sense cap mania, el contingut i el sentit que va donar l’autor a les seves obres. No deu ser gens paradoxal afegir que, gairebé sempre, els qui actuen sense demanar permís (sense informar, ni tan sols) i els qui ho fan per interessos personals són els mateixos mercaders de la cultura. Malgrat tenir el dret a posar fre als abusos, no hem volgut mesclar el nom de Guillem d’Efak amb el conflicte i l’enfrontament. Sortosament, aquesta minoria aprofitada contrasta amb la immensa majoria de la gent que, d’ençà de la mort del poeta, n’enalteix la figura, en divulga l’obra i fa que sigui viu dins de la memòria popular.

El cas de la Balada d’en Jordi Roca mereix un tractament monogràfic. Guillem d’Efak va defugir combatre les invectives que li arribaren en vida, però m’advertí que anirien a més tan bon punt ell fos mort. En parlàrem fins pràcticament el seu darrer alè. Sabia que la família Taverneta s’havia tret de la màniga un relat familiar i perdia bous i esquelles per tal de divulgar, alterada, la raó de ser de la cançó. Els seus presagis es veurien superats amb escreix i avui, després d’invertir esforços i recursos amb complicitats vergonyants, circula un discurs, inventat a interès de part, a partir d’unes premisses apòcrifes. La contrabalada d’en Jordi Roca, perquè es tracta ni més ni menys que d’això, m’obliga a rebatre la falsificació. Ho faig més per obligació que per devoció, amb l’esperança que la demostració, ben documentada, del caràcter apòcrif del relat familiar obrirà els ulls a les persones de bona voluntat que s’han vist estafades. Callar s’interpretaria com un signe d’aquiescència amb un relat de nova planta i amb els seus còmplices. No dir res seria imitar el silenci de la madona del Caperó que, al capdavall, va determinar la mort de Jordi Roca.5 És un deure posar en evidència a qui, per interessos personals espuris, altera la història. He d’admetre que, amb altres feines creatives pendents, em fa molta vessa davallar a un nivell tan baix, però assumir la funció de marmessor m’exigeix defensar el bon nom de Guillem d’Efak i el sentit original de la seva obra.

Amb la Balada d’en Jordi Roca, Guillem d’Efak, a partir d’una llarga glosada, va endolcir la crítica d’un clam popular que acusa, de manera crua però amb una allau de dades verificables, la vertadera responsable de la mort de dos joves (ep, i segons les gloses d’altres cinc persones del seu entorn familiar). El poeta i cantautor va convertir un crit desesperat en demanda de perdó en una bella proclama en defensa de l’amor i, en ple franquisme, un clam contra la pena de mort. Veure alterar aquests nobles objectius, amb la pretensió de glossar la madona del Caperó, Catalinaina Canaves, i criminalitzar Jordi Roca, sense cap prova, amb falsedats monumentals i profanant la presumpció d’innocència, convida a una justa, documentada i rigorosa rèplica.

 

2. BALADA D’EN JORDI ROCA

Madona d’es Caperó,
en Jordi Roca vos crida,
madona d’es Caperó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n’enrecordau d’aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d’ell;
tothom, fora de la principal acusadora
i la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d’arena, forca o garrot
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà… morirà!

Demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.
Demà, en aquestes hores
m’hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor,
demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.

Alça los teus ulls garrida,
no els alcis per mirar-me,
alça-los i prendràs plaer
de veure finir ma vida.
Tothom que passa pel carrer se demana:
“I quin delicte ha comès en Jordi Roca
Per a tenir tanta severitat amb ell”?
Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir
canta, canta…

T’estim com t’estimava
i fins demà t’estimaré
i si hi ha una altra vida
allà t’esperaré.
Mai més no et podré dir:
“T’estim, t’estim, t’estim”,
perquè demà, en aquestes hores,
m’hauran donat garrot.

Vaig parlar moltes vegades amb Guillem d’Efak de les seves cançons. De la seva cultura musical, dels seus referents, de les fonts franceses, dels espirituals negres… De manera intensa sobre les seves dues creacions més universals que, com el teatre de Shakespeare, són també les més locals. Tant Sa cançó de Çon Coletes com Balada d’en Jordi Roca són dues històries genuïnament de Manacor i, potser per això mateix, des del primer moment generaren controvèrsia. La primera, jugant a la transposició històrica entre la Revolta Forana de Simó lo Tort Ballester (1450) i la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), roman explicada a la lletra.6 La segona és la síntesi d’una investigació d’un fet verídic. Així ho vaig destacar: «Com que en Guillem era un tresques, es posà a gratar per arxius i per jutjats fins a treure el fil a la troca. I ja ho crec que aviat la va desembullar.»7

2a) Parla Guillem d’Efak! Poca broma!

Després de «No me sap greu» i «Adéu Andreu», la Balada va ser la primera cançó que podríem dir seriosa que vaig fer. Encara record que me tremolava tot el cos quan la vaig cantar a Alexandre Ballester, a Llorenç Moià i a Jaume Vidal Alcover, però la reacció de tots tres va ser agafar-me d’una orella i fer que la cantàs davant d’en Moll i en Llompart. M’aconsellaren escurçar-la i ho vaig fer. Llavors ja la vaig cantar en públic als cinemes, entre pel·lícula i pel·lícula, i tothom em deia que li posava la pell de gallina.8 La gent entenia bé la cançó i s’escarrufava pensant en un home en capella la nit abans de morir. El protagonista era el condemnat a mort i mai, ningú, em va criticar la madona, perquè el personatge de la cançó era Jordi Roca. D’ella, ni n’esmentava el nom. (…)

D’infant, record haver escoltat per Manacor el romanç sencer. Pens que devia tenir, com a molt, sis anys. A la plaça de les Verdures, per festes, aixecaren un cadafal damunt botes de vi i els vespres hi feren comèdia i, per acabar la vetllada els glosadors i els romancers de cec cantaven codolades. La tia Margalida era molt cantadora i m’hi solia dur.9 Amb la guerra s’acabaren les cançons i els romanços, però jo me’n recordava bé d’haver sentit cantar «La mort d’en Roca». Els infants que hi assistiren amb quatre, cinc o sis anys, l’any 1936 encara no en tenien 90 i a Manacor, de vells de 90 anys, n’hi havia a betzef. La gent més vella encara plorava, perquè tenien ben present aquella execució. Has de pensar que en els pobles de la contrada s’havien fet crides per anar a veure donar garrot a un lladre i, des de les trones, els capellans havien demanat dur-hi els fills. Hi havia més gent que no tenia el poble. De més grandet, quan ja vaig espigolar els fets, encara hi havia gent que recordava aquell 22 de maig de 1851. Com no se n’havien de recordar? Una tia vella d’en Llorenç Femenies ens va explicar que son pare li contava que, just després d’haver donat garrot a Jordi Roca, un capellà, amb una trompa, va fer un sermó a la gentada que hi havia i, en acabar va amollar: «Feis que els vostres fills se’n recordin sempre d’aquest dia!» i, girant-se a l’escolanet que tenia al darrere li va pegar una galtada a la cara.

Tots els capellans que hi havia damunt del cadafal, més de dues dotzenes, varen fer igual amb els escolans que duia cada un i animaren els pares i les mares presents a fer com ells. Ja pots imaginar que se’n recordarien tota la vida d’aquell dia i… de la galtada, com és natural. La padrina d’una cosina meva també ho havia sentit contar a ca seva10. I tant que se’n recordarien! (…)

D’acord amb els consells d’en Vidal Alcover, vaig prescindir d’enramellar la cançó. Del romanç, només vaig agafar una quarteta. La que resumeix una veritat indiscutible: la madona havia estat l’acusadora de Jordi Roca i, quan aquest suplicà el seu perdó, tenia la clau per impedir que li donassin garrot. Encara que no ho va fer, vaig decidir no utilitzar els adjectius que li dedicaren per no haver volgut perdonar. No li vaig dir esbadellada, campana, banastra, cabra loca, bagassa d’ensofrador, miloca, ratilera ni res del que li diu el romanç.11 Ben al contrari, vaig ser molt respectuós amb la seva figura. Vaig decantar les opinions i només vaig fer esment a dos factors inqüestionables verificats: ella va donar la bancalada en signar la denúncia i, d’haver concedit el perdó demanat, no haurien donat garrot a Jordi Roca. Tan clar i senzill com això. La cançó només feia esment a un condemnat implorant el perdó de qui li pot salvar la vida. En vaig fer un clam en defensa de la vida i de l’amor.12 (…)

Sempre s’ha dit que els senyors de Manacor me vetaren per la cançó que feia esment als afusellaments dels republicans a Son Coletes, però amb el temps he tocat amb les mans que la cançó que va mobilitzar la dreta més rància va ser la Balada. Això que una família que fa bandera de militància cristiana pogués tenir una avantpassada que tenia un amant va deixondir la coïssor i, més en el marc d’una ideologia reaccionària que no en el de la moral cristiana més conservadora, es varen inventar una versió alternativa, més falsa que un duro sevillà, amb bons i dolents. Qui va moure abelles va ser en Taverneta, un besnét de la madona. La meva cançó havia descartat el maniqueisme i, lluny de fer sang, havia prescindit de calcar les expressions del romanç que jo vaig sentir d’infant a Manacor. Es pot dir que vaig protegir la madona i em vaig centrar en abominar de la mort… més ben dit, de l’assassinat de Jordi Roca. (…)

El romanç que jo vaig sentir, com tot el que estava escrit en català a partir de la guerra, va desaparèixer com l’ànima de Robert i es va esvair durant dècades cap al pou de l’oblit. El pare Ginard, al «Cançoner Popular de Mallorca», recull quatre quartetes, però era molt més llarg. D’aquí i d’allà, molta de gent m’anava recordant fragments i jo les recollia i estotjava. Si puc, refaré tot el romanç, el musicaré i el cantaré com això que ha fet ara en Rafel Subirats amb «Els Segadors», quan ha cantat la versió antiga original. Bé, te dic això, i no ho faré. Creu-me que, si cantàs el romanç complet, a qui jo sé li pegaria un baticor, faria el bategot i estiraria els potons! No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se dins d’un jardí ple d’espines. Com més farà, més en evidència es posarà i pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos.

És per demés que, per un sentit malentès de la fama i de l’honor, n’hi hagi disposats a enfangar-se i rebolcar-se dins del llot d’una història tèrbola. Em fa l’efecte que hi té molt a veure una qüestió religiosa, però fa olor que tenen un malentès concepte del sentit cristià del pecat. Quin mal hi hauria que una dona, doblement vídua, de 22 anys tingués un amant? Això és el que no poden consentir? D’haver volgut ofendre la madona, ho hauria pogut fer amb la informació abundant que circulava. Més enllà de les acusacions que li fan les gloses populars, Catalina Cànaves era una dona molt xerrada, tant a Petra com a Manacor. L’acusaven de coses molt més grosses, com d’haver-se espolsat els marits i una filla. No se’n deia paraula bona i, malgrat la poca feina que hi havia, els jornalers que hi anaven no hi volien tornar.

Si vos criden d’aquest lloc

no vos hi deixeu ses eines.

Sa madona mana feines,

crida molt i paga poc.

Encara que la possessió estàs molt a prop de Manacor, el Caperó era la Mallorca més fosca13. Tot el que hi passava era secret, constituïa un microcosmos, un petit món, una geografia oculta a l’esquena de les lleis i de les normes. Era un lloc topadís per qui es movia entre Manacor, Petra i Vilafranca, però alhora ben amagat de tot. Ben segur que en Jordi Roca tampoc no era cap escolanet d’amén; era un poc com jo: amic del suc. Ha! Ha! Ha! Bevia i era femellut. Li agradaven les dones i les tavernes. Volia fruir de la vida sense fermalls. Era curro i jove. Ja te dic, ha! ha!, com jo.14 No era de casa bona, però tampoc les passava magres. La informació recollida el pinta com un presumit de tasser de vins i això, remenar massa la llengua, va ser la seva perdició. Bravejar dels seus amors clandestins seria la seva mort.

2b) Pereta Ramis

El novembre de 1994, a una secció de noticies històriques que apareixia a diverses publicacions de la premsa forana del llevant de Mallorca, s’esmentava una requisitòria de febrer de 1850 sobre violació de Pedrona Ramis.15 Vaig acudir a les hemeroteques i, efectivament, la premsa del moment s’havia fet ressò d’una denúncia contra Jorge Roca de Sebastian.16

Guillem d’Efak, que moriria tres mesos després, anava ingressat de clínica en clínica. Estava ben atabacat i en procés d’assumir la mala nova que li havien donat feia una setmana. El diagnòstic era fulminant. Aquella malaltia, que no li havien acabat d’endevinar durant molts de mesos, era allò que a Mallorca diuen un mal dolent. Tenia la vida acotada a molts pocs mesos. Feia broma per tenir l’oportunitat de preparar el darrer viatge amb un poc de temps, enllestir un darrer poemari i ordenar les seves voluntats, però encara no s’havia fet a la idea del tot. Vaig dubtar de treure el tema de la violació de Pedrona Ramis, però com que li agradava la conversa i jo n’estava molt encuriosit, li vaig mostrar la breu nota del setmanari que remetia al llibre Primeros partes de causas criminales que hi ha a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Va canviar de cop i, del to compungit quan descrivia la notícia dels metges, va esclafir amb la seva potent i encomanadissa rialla.

Que bo, tu! Si això ha sortit a la premsa de Manacor, en sé de dos o tres del poble que pegaran bots i creuran que han trobat un ou de dos vermells! Serà una alegria de conill perquè quan peguin de morros amb la glosada els caurà la bena dels ulls.

En Guillem coneixia la informació d’abans de cantar la Balada, perquè havia aparegut a la premsa més d’una vegada17. Sabia que Jordi Roca havia estat absolt pel jutge i que la dona que l’havia denunciat també havia estat objecte de gloses18.

Na Pereta Ramis plora.

Jordi Roca, què m’has fet?

Es casament que has desfet

l’has de pagar tard o d’hora

Pereta Ramis no ploris

que així ho va voler,

i en el cel on deu esser

vos casareu quan te moris.

A partir de les gloses, el seu esperit deductiu li va fer veure que Pereta Ramis i Jordi Roca havien mantingut relacions. Feia molts d’anys que Guillem d’Efak havia investigat qui era aquella dona, d’on procedia i què va ser d’ella. Encara que no em va dir les fonts (o no ho record), en la seva indagació havia sabut que hi havia prou diferències entre ells, tant d’edat com de condició, dues qüestions que aleshores es miraven molt. Ella no hauria estat la seva primera al·lota, en el sentit tradicional de núvia per casar-s’hi, però la denúncia pretenia obtenir el matrimoni forçat; un mètode que, d’aleshores ençà, va ser fruita del temps durant moltes dècades. Això deia Guillem d’Efak.

2c) Els matrimonis forçats

Al llarg del segle XIX i fins ben entrat el segle XX es feren molt habituals dos mètodes per forçar matrimonis. Eren dues argúcies orientades, en un cas, a burlar l’oposició de les famílies o, en un altre cas, a venjar-se del despit de l’abandó. La primera consistia en «robar» l’al·lota. És evident que la immensa majoria de casos eren una estratègia pactada o consentida pels dos membres de la parella. Tramaven que un vespre ell la «robaria» a ella (simplement, la recolliria) i no la tornaria als pares fins l’endemà. En més d’un cas, hi havia la complicitat encoberta de l’Església que facilitava l’estada de l’al·lota a un convent de monges i així, tot i el robatori, es podria casar de blanc, com a símbol de puresa.

Encara a la meitat del segle XX, aquesta estratagema roman ben reflectida a la glosa que refereix com s’ho varen fer el cantador Biel Caragol i la seva estimada per ser obligats a casar-se per la mateixa família que s’hi oposava radicalment:

Un dia entrada de fosca

quan s’havia post el sol

es fill d’en Biel Caragol

se n’anà a robar na Mosca.

Efectivament, el segrest d’una al·lota transformava l’oposició familiar al matrimoni, tant si era de la família d’ell com de la d’ella, en tot el contrari: l’exigència de casar-se per tapar una hipotètica deshonra pública.

A la segona meitat del s. XIX, hi havia un segon mètode, potser no tan habitual però també prou freqüent, per forçar matrimonis: les denúncies per violació. Era requisit que fos presentada per la dona ultratjada o, cas de ser menor d’edat, pels seus pares. Les sentències, en aquests casos, eren molt benèvoles i, a banda de l’amonestament públic i una multa, només arribaven a condemnar a la presó al violador en cas de reincidència i, en cap situació, a la pena de la vida. La manera d’esquivar el procediment judicial era casar-se amb la hipotètica ultratjada. D’aquesta manera (o, també, amb la retirada de la denúncia) s’interrompien els tràmits i s’arxivava l’expedient. L’irregular i immoral tractament jurídic (que la solució per a la violada fos haver-se de casar amb el violador), obria la porta a una estratagema per venjar el menysteniment. Les dones que, en veure com l’home amb qui havien tingut relació o, simplement, festejat amb l’esperança de matrimoni, les abandonava, tenien l’opció, per despit i amb l’objectiu de forçar el matrimoni amb el seu galant, de presentar denúncia per violació. Si els jutges ensumaven la polissonada alentien aquestes denúncies per si, amb el temps, s’apaivagava la cosa tota sola o la denunciant desistia. En el cas de Jordi Roca, el jutge va sentenciar l’absolució amb diligència.

El de Pereta Ramis és un cas més entre les dotzenes que es varen produir aquell temps. És curiós que denunciar fos més habitual que un segle i mig després, quan s’han hagut de fer campanyes contra el silenci. Per circumscriure la ressenya a l’any de la denúncia contra Jordi Roca, és il·lustratiu posar un exemple de cada illa: a Palma, denúncia contra Nofre Carrió per violació a Magdalena Coll; a Maó, contra Rafel Femenias per violar Ysabel Buils; a Eivissa, contra «Antonio Planells por haver estuprado a María Ramón»… Totes del mateix any que la de Pereta Ramis contra Jordi Roca19.

Quan cantava a «La Cubana» tenia les nits molt plenes i els dies molt buits. Vaig anar a veure els llibres de baptisme, de matrimonis i de defuncions de tots els protagonistes del romanç. Són de Petra o d’Ariany (la madona, en Jordi Roca, en Guillem Rosselló, na Pereta Ramis…) o de Manacor (dos marits i el missatge). Tot és als arxius; tot. Vaig investigar els fets. Vaig parlar amb gent vella. La biografia de Catalinaina Cànaves és una radiografia exacta del que canten les gloses. No és necessari ser malpensat. Vaja curriculum vitae! Denunciada per enverinadora, tothom se li moria jove i de manera misteriosa. Vaja existència sinistra! Quan coneixes la seva vida, nascuda a una família pobra, casada per força quan era una nina, vídua tres vegades, la mort misteriosa dels seus joves marits, la desgràcia de la seva primera filla, la relació amb el missatge… en un tres i no-res passes de sentir pena a repudiar-la. Els descendents que ara la volen fer santa, verge i màrtir no deuen tenir ni idea de la seva vida, perquè no anirien a gratar ronya. Fabulen i recreen, però ignoren qui eren els seus pares, ni els fills amb els altres marits (a banda del seu besavi), ni què va ser d’ells. S’han equivocat; en comptes d’investigar, inventen!

Arribats a aquest punt, vaig demanar a Guillem d’Efak que em descrivís, amb detall, allò que va passar aquell 3 de febrer de 1851.

Moltes de coses estan més que provades amb els documents dels arxius. N’hi ha d’altres que apareixen a les gloses i que no estan demostrades, però així i tot ningú mai ha pogut provar cap mentida de tot quant diu el romanç. Te donaré la patent de tot, des de bon començament. A partir dels arxius i les gloses, algunes de les coses que dic són deduccions i, per tant, me puc equivocar... però serà de molt poc. A na Catalinaina Cànaves la casaren son pare i sa mare per força quan era una nina amb un home de Petra que va morir poc després. Es va tornar a casar aviat, vídua sense fills, amb un manacorí, propietari del Caperó, amb qui va tenir una filla. No feia dos anys de casats i ell va morir. Segons la glosa, tant a ell com al primer, els hi havien donat bolleta.20 Segons l’arxiu, el segon va morir de «enfermedad ignorada segun certificación médica».21 Ella, amb 21 anys, ja era doblement vídua. El mateix any, sis mesos després de la mort del segon marit i a casa externa, moria la seva única filla i, d’aquesta manera, Catalinaina Cànaves esdevingué la propietària del Caperó. T’he de dir que tenia un missatge de casa bona que, en vida del seu home, vivia al cor de Manacor. No sé per quines cinc-centes ni amb quines excuses, ella hi anava a romandre. De fet, figura als arxius que la nina va morir a la casa del missatgesí, d’en Joan Sansó Esteve, encara que l’Esteve era de malnom. D’ençà de la mort de la filla, al Caperó només hi dormien el missatge i la madona. Crec que no t’he de donar a entendre res més. Per les feines de fora vila llogaven jornalers i així va ser com va començar a anar per allà en Jordi Roca, jove, curro i amic dels plaers. Ella encara era sis anys més jove que ell i, fins i tot a les gloses que la barrejaven, reconeixien que era molt atractiva. No és molt atrevit imaginar que podrien haver iniciat una relació amorosa clandestina a l’esquena del missatge i, com sol passar, la gent començà a xafardejar. D’acord als estereotips socials, tant o més acusats fa 140 anys com ara, a ella li atribuïren fama de promíscua i a ell de femellut. Quan dels xep-a-xeps se’n fan gloses la cosa pren fua, ja no hi ha qui ho aturi i tot es fa de domini públic.

En aquesta possessió

tenen ses portes obertes

i sa madona fa ofertes

a qui té bona escapció.

De família curandera

i remeis d’alerta mosques

se vos moren a les fosques

com a pesta ratilera.

S’escampa per sa contrada.

Sa casa que no té pau

en sa nit no es tanca en clau,

i això a sa gent no li agrada.

Sense clau i sense pany,

massa espases i una baina.

Vos diven Catalinaina

com sa campana d’Ariany.

O ho va destapar la gent o, com surt als papers, de taverna en taverna en Jordi Roca va bravejar massa de la seva conquesta.22 La primera conseqüència va ser que la qui se sentia com la seva al·lota abandonada, Pereta Ramis, va recórrer a la justícia, amb la pretensió d’un matrimoni forçat. La segona i definitiva, poc més d’un any després, va ser quan qui s’assabentà de la relació furtiva va ser Guillem Rosselló, un militar que estava de permís i que va tramar el robatori que arrossegaria Jordi Roca al garrot.23

Vaig explicar durant anys allò que crec que va passar. En Toni de Sos Sostres, el qui segons la glosa «feia llum», acompanyava Jordi Roca a les seves trobades vespertines. Eren amics i feien colla com a jornalers. Quedava defora de les cases per vigilar, sobretot evitar que el missatge el trobàs. Tot apunta que el vespre fatídic Jordi Roca va accedir a la casa per estar amb na Catalinaina. Guillem Rosselló, el militar de permís, ho sabia i va aprofitar per robar. Amb la fressa del robatori, Joan Sansó va pujar a la cambra i es va topar amb l’escena amorosa que va desembocar en la ganivetada i posterior fugida de Jordi Roca, amb el seu amic i amb el lladre. L’endemà al matí, la madona i el missatge, es presentaren a la Guàrdia Civil de Manacor per fer la denúncia. Tenc la intuïció que la madona va declarar la violació per justificar-se davant del missatge o, fins i tot, coaccionada per ell. Eren els dos únics que dormien a la possessió. Quina relació tenien? Ningú més que ells dos, i evidentment en Jordi, havien viscut l’escena i ningú no n’hauria dit res si la denúncia s’hagués limitat al robatori. Fos com fos, a punt de migdia ja havien detingut els tres joves i, d’acord amb la denúncia presentada, els embolicaren en una acció delictiva conjunta i en el mateix expedient. Si això hagués estat així, com és que Jordi Roca no va matar la madona i el missatge?

No en faig cap elogi, jo, d’en Jordi Roca. No era cap sant. Allò que dic, talment com sabia i cantava el poble, és que el mataren injustament. No tenc cap dubte ni un que, si la madona l’hagués perdonat o, quan va fer la denúncia del robatori, no hagués afegit que l’havia violada, no l’haurien mort. Dit això, he d’afegir que hi havia instruccions clares del nou governador enviat per la reina Isabel II, cada vegada més qüestionada i necessitada de fer-se forta. Tant a Guillem Rosselló com a Jordi Roca els varen condemnar a morir per imposició i conveniència política.24

Aquest era el relat dels fets tal com els coneixia Guillem d’Efak. Coincideix amb el que explica a les entrevistes que li feren sobre la història que amagava la Balada d’en Jordi Roca, però a la cançó no apareix res de tot això: ni robatori, ni ganivetada, ni violació… Ell va evitar culpar ningú (ni la madona, ni el missatge, ni Guillem Rosselló…) i es va limitar a fer un cant a la vida i abominar, en plena dictadura militar, de la pena de mort. Aquesta és l’essència de la Balada d’en Jordi Roca. Resulta bo d’entendre que qui hagi elaborat un argumentari bastit sobre la denúncia de Pereta Ramis contra el seu festejador; qui s’hagi cregut que ha descobert la pólvora o les amèriques; qui es cregui amb dret a sentenciar sobre una base tan feble i prescindint de la presumpció d’innocència; qui gosi afirmar que Jordi Roca era un violador en sèrie convé que faci una mínima recerca històrica abans d’injuriar i calumniar ningú per un hipotètic delicte que, en el seu moment, va ser jutjat i absolt. Altrament, els hipotètics valors i principis, tant democràtics com ètics, de qui faci tals afirmacions romandran en solfa.

2d) La història oficial vs. la veu del poble

Pensa una altra cosa. Si d’aquí a 150 anys algú vol descriure la mort al garrot de Salvador Puig Antich falsificarà la història si s’aferra a allò que va dir el fiscal o la premsa franquista. S’ajusten molt més a la veritat les cançons que li dedicaren Lluís Llach o Joan Isaac. T’ho diré clar i català: m’estim més una cançó o una glosa coixa que un editorial de qualsevol diari. Dic això, perquè sempre, entre el discurs dominant i el relat popular, he pres partit per la veu de la gent i no m’he equivocat mai. D’haver escrit la «Cançó de Çon Coletes» a partir de la història que explica en Quadrado, hauria hagut de dir que en Simó lo Tort Ballester no era el més decidit ni pretenia deslliurar els mallorquins, sinó que era un criminal i un violador. El cas d’en Jordi Roca i el d’en Puig Antich són gairebé idèntics. És pot dir que, amb la llei a la mà i segons els codis penals del seu temps, tots dos havien delinquit, però a tots dos els donaren garrot i tots dos foren víctimes d’un crim d’estat.

En Guillem, quan li feren el Reconeixement de mèrits a Manacor l’any 1993, em va comentar que havia tengut una aferrada amb un conegut seu, derivada de les invectives de la família Mesquida Galmés, amb exigències de rectificació, amb insinuacions que s’acostaven a l’amenaça i amb acusacions d’haver difamat i calumniat a la besàvia.

En Ferrer Massanet m’ha mostrat un escrit de n’Andreu Mesquida. En resum, diu molt enfadat que jo he tractat de puta la seva repadrina i que he de deixar de cantar la Balada. En Ferrer me proposa que jo faci un altre escrit per a «Perlas y Cuevas» i els confrontarà tots dos, però m’hi he negat en rodó. Som amic de la polèmica, perquè com deia en Jaume Vidal Alcover hem de ser baralladissos; m’agraden els qui remouen quens i quenes dels pobles. Ara bé, tot debat ha de tenir un sentit. No val dir dois ni mentides. No em vull rebaixar davant qui envesteix per envestir, sense raó ni arguments. Encara no puc entendre aquesta visió de la cançó i acusar-me d’haver convertit en un heroi a Jordi Roca i d’haver calumniat la madona. No han escoltat la cançó o no saben llegir? Si tres generacions han romàs mudes, la quarta hauria de respectar la nissaga. Segur que la madona, els fills i els néts ja havien escoltat el romanç, però ningú no badà boca fins que jo vaig fer la cançó. Ara, la quarta generació dels familiars propietaris del Caperó, 140 anys després de la mort d’en Jordi Roca, s’han deixondit? Em sobta que vulguin remenar una història tan podrida, perquè ja se sap allò que com més la remenin més pudor farà. No tenen ni idea d’on es ficaran si van a gratar. Qui vulgui presentar la madona com la damisel·la del drac de Sant Jordi romandrà ben esculat i pegarà de morros amb la veritat del romanç popular.

Quan vaig anar a veure els papers ho vaig poder constatar. No només la documentació dels arxius, sinó també la premsa de l’època, invaliden qualsevol relat fruit de la imaginació d’un familiar que se sent ofès. Especular amb una història nova, inventar un relat antagònic al que cantava el poble, provocarà l’efecte contrari als objectius de qui entri en aquest jardí de cards, perquè no es traurà les pues de tantes espines. Com més voltes als fets, més voltes de corda s’embolicaran al coll. Això sí, pots estar segur que quan me mori tot això revendrà com la xulla del porc. No et sorprenguis de qui els hi farà el joc. Tu ho veuràs. Fes com jo: digués la teva, però no els permetis que facin maniobres d’aproximació. Els qui juguen a dues bandes, quan són glapits a la mentida, cerquen fer veure que volen reconciliar-se, però no són prou valents per assumir que els han embolicat. Decanta’t d’aquesta gent i deixa que es retratin. Faran festa grossa i mamballetes si poden tornar donar garrot públic a Jordi Roca i glorificar la dona que l’hauria pogut salvar i no ho va voler fer. Tard o d’hora algú espolsarà, com vaig fer jo, els arxius i les actes del judici i destaparà coses que no agradaran gens als qui han volgut reinventar la història. No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se, com t’he dit, dins d’un jardí desconegut i ple d’espines. Com més farà pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos. Com deia Galdós: «El honor no és tan noble como inoportuno».

Quan va morir Guillem d’Efak, com havia presagiat, el relat familiar va agafar força. Andreu Mesquida Riera, continuador de la iniciativa de son pare, per donar credibilitat a la contrabalada va encarregar a la carta una documentació que, posteriorment, li havia de servir per crear un aire de versemblança. Va enviar escrits a la premsa i va promoure una auca amb rodolins de Biel Genovart, espòs de Catalina Mesquida Galmés, besneta de la madona. A més, encarregà un estudi sobre el Caperó a Josep Segura Salado, i encoratjà un libel de Bàrbara Duran Bordoy. L’auca i l’estudi, però sobretot el relat apòcrif disfressat de llibre, constitueixen un lamentable episodi que ha creat un estat d’opinió sobre deliris i falsedats gegantines. A diferència del que han fet els autors de la contrabalada, no em dedicaré a insultar ningú de manera abstracta. Ben al contrari. Allò que reclama la veritat, (ep, i el bon nom de Guillem d’Efak!), és una anàlisi documentada per tal de rebatre, seriosament, els desbarats escampats; els més escandalosos, si més no. Cantin papers!

2e) Dramatis personae

A la Balada d’en Jordi Roca només apareixen dos personatges: el condemnat a mort i la madona. Els creadors i difusors de la contrabalada, els creadors de l’auca, de l’estudi del Caperó i del llibre delaten de manera fefaent que ignoren qui eren. D’ella només saben dir el nom complet. Res més. D’ell, ni tan sols el segon llinatge. D’haver anat als arxius, d’haver extret la informació essencial, disposarien d’una perspectiva que, possiblement, els hauria convidat a tenir més esment i estalviar-se una incerta creuada.

Jordi Josep Roca i Serra va néixer dia 23 de desembre de 1818 a Petra, fill de Sebastià i de Bàrbara, en el si d’una família que, sense ser benestant, era molt ben considerada al poble. De ben jove, anava a fer feina, llogat com a jornaler, a finques de la pagesia. Va estar un parell d’anys a Artà, on faria colla amb Antoni Miquel Nicolau, missatge a la possessió de Sos Sostres. Tant un com l’altre eren amics de la bulla i els hi agradaven les festes. L’any 1849 començà a anar a fer feina a la finca del Caperó, on només hi vivien la propietària, Catalinaina Cànaves Sabater, i un missatge de Manacor, Joan Sansó Esteve. Segons la glosada popular, Jordi Roca i la madona es començaren a estimar d’amagat. El desembre de 1849, Pereta Ramis, amb qui tenia relacions, el va denunciar per violació, però el jutge el declarà innocent. Dia 3 de febrer de 1851 es va veure embolicat amb un robatori preparat per Guillem Rosselló i Font, un militar arianyer que aquells dies estava de permís. Allò que va passar aquell vespre al Caperó es relata en dues narracions antagòniques: el procés judicial, on Jordi Roca es acusat de lladre, violador de la madona i autor d’una ganivetada al missatge, i la glosada popular, on apareix com un amant clandestí. El desenllaç d’aquell episodi va desembocar en l’afusellament de Guillem Rosselló, la presó de per vida a Antoni Miquel i el garrot per a Jordi Roca. Aquella mort va merèixer una protesta que es descriu a la glosada popular La mort den Roca. L’any 1965, més d’un segle després d’aquella mort, Guillem d’Efak va enregistrar la balada que li va dedicar.

Catalina Aina Cànaves Sabater va néixer dia 1 de juny de 1825 a Ariany, filla de Guillem i Maria Aina, de ca sa curandera. Dia 6 de maig de 1837, amb dotze anys, Catalinaina es casa, sense impediments i amb l’autorització dels pares, amb Mateu Pastor Bauçà de Petra, fill de Mateu i d’Antònia. No tindran fills. Ell morirà pocs anys després por causa desconocida. Dia 25 de maig de 1845, amb 19 anys, Catalinaina es casa per segona vegada, vídua i sense fills, amb Bartomeu Pascual Febrer de 26 anys de Manacor, hereu de la finca del Caperó. Dia 11 de desembre de 1846 neix Isabel Maria Pascual Cànaves, primera i única filla del matrimoni. Just tres mesos després de néixer la filla, dia 11 de març de 1847, mor Bartomeu, als 28 anys, per enfermedad ignorada según certificación. El Caperó passa a ser propietat de la filla per les darreres voluntats de son pare. Mig any després, dia 24 de setembre de 1847, Isabel Maria mor a la casa de Joan Sansó Esteve, al carrer de l’Anell de Manacor. Catalinaina Cànaves Sabater esdevé la senyora del Caperó, on viurà, fins al seu següent matrimoni, acompanyada únicament del qui apareix com a missatge de la finca, Joan Sansó Esteve. Dia 3 de febrer de 1851 es produeixen els fets que iniciaran la causa criminal a partir de la denúncia que, l’endemà, Catalinaina Cànaves i Joan Sansó formalitzen a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor per robatori amb armes i violació. Catalinaina no atendrà la súplica de Jordi Roca que li perdoneu sa vida i, el silenci de la madona, farà que dia 22 de maig de 1851 el matin al garrot. La mort den Roca acusa la madona de ser-ne la culpable i li atribueix altres crims. Un any i mig després, el novembre de 1852, Catalinaina Cànaves Sabater es casa amb 27 anys, doblement vídua i sense fills, amb Bernat Riera i Riera de 25 anys, pagès i propietari. Serà amb l’únic marit que tindrà fills que la sobreviuran. Qui no la sobreviurà a ella serà el tercer marit i Catalinaina Cànaves es tornarà a casar per quarta vegada.

Jordi Roca i la madona són els dos únics protagonistes de la Balada d’en Jordi Roca. Això no obstant, la llista de dramatis personae d’aquesta història és molt més extensa. De tots quants treuen el nas, la contrabalada delata una supina ignorància.

2f) El meu Jordi Roca

Fa més de 20 anys, la darreria del segle passat, Jaume Vidal Amengual, director de la revista de cinema Temps Moderns, m’encarregà un guió per dur a la pantalla un curtmetratge sobre la Balada d’en Jordi Roca. Per qüestions de pressupost, havia de ser una pel·lícula muda o, com a molt, amb una banda musical. No vaig tenir cap dubte de com havia d’engirgolar la cosa. Trobava que havia de ser en blanc i negre. Un cec explicaria el romanç que Guillem d’Efak, gairebé un infant, va escoltar per Manacor 85 anys després dels fets del Caperó25. A banda del romanç original, caldria afegir-hi qualque llicència literària (i cinematogràfica) per enllaçar les gloses que semblen desenfilades. A partir d’aquí, en diverses escenes, des de l’episodi del robatori a la possessió fins a la mort al garrot del jove petrer, es faria la dramatúrgia de la luctuosa història. En el moment de l’execució, i fins als crèdits finals, s’escoltaria la cançó. I, just després, apareixerien unes breus notes biogràfiques dels 12 protagonistes més destacats d’aquesta història. En concret, Jordi Roca, Catalinaina Cànaves, Guillem Rosselló, Antoni Miquel, Joan Sansó, Pereta Ramis, Mateu Pastor, Bartomeu Pascual, Isabel Maria Pascual, José Manso, Josep Vidal i Isabel II. Les dades biogràfiques posen a tothom al seu lloc.

Per aquella gran miloca

de devers es Caperó

mataran en Rosselló

i llavors en Jordi Roca.

Sa gent des carrer demana

i quin delicte ha comès?

Si tothom té ben entès

que és sa madona qui ho mana.

Quan va demanar perdó

davant des qui s’aplegaren

totes ses dones ploraven,

totes però una no.26

Apreneu bé sa lliçó,

quan es mal cap te governa

bona vida a sa taverna,

mala vida a sa presó.

Madona des Caperó

ja vos podeu agraciar

que per vós varen matar

en Roca i en Rosselló.

De la codolada original tenia les vint quartetes de rimes canviants que m’havia dictat Guillem d’Efak i, recollides meves, altres sis que havia incorporat, tres procedents de la premsa forana de l’entorn de Manacor i tres aportacions individuals. El trobo semblava incomplet, però de la conjunció de quartetes arreplegades es veu que, sobretot, hi ha dos blocs ben definits. El més intens i emotiu refereix la mort d’en Jordi Roca, de la qual fa responsable a la madona per no haver atès la sol·licitud de perdó. El segon, amb reiteració de madona des Caperó, carrega contra ella. Esmenta els orígens familiars, la desqualifica, s’indigna contra el seu silenci i treu punta a la misteriosa mort dels seus marits i d’una filla del segon matrimoni. Tot gira a l’entorn de dues persones, encara que desfilen altres personatges. Guillem d’Efak atribuïa l’autoria de la codolada a la iniciativa i a la creativitat popular arran de l’execució, però creia que hi havia gloses que no corresponien al moment dels fets (una parla de la mort de tres marits) i que, possiblement, les hauria fet o reunit Antoni Miquel Nicolau, en Toni de Sos Sostres, l’únic que va sobreviure dels tres acusats i que, quan l’amollaren, es va fer ermità27.

Aquell projecte de curtmetratge, finalment, no es va realitzar per manca de finançament. Això no obstant, tenc l’esperança que qualque dia es podrà dur a terme, sigui en expressió cinematogràfica o teatral. Sobta que cap productora ni cap televisió no hagi sabut veure un episodi tan atractiu i alliçonador, amb referents històrics, literaris, musicals i ètics per dur a terme una realització que no sigui efímera. És important recordar que Jordi Roca, cada dia durant un any i mig, va ser present en els cinemes de Palma quan Guillem d’Efak va cantar la balada entre les dues pel·lícules que, aleshores, es projectaven a les sales. El públic s’estremia amb aquella història feta cançó. Un documental també podria començar amb aquesta imatge: la d’en Guillem d’Efak cantant a un cinema la Balada d’en Jordi Roca.

He explicat i escrit a part i a banda moltes de vegades les converses amb en Guillem d’Efak arran de les envestides que va rebre a Manacor tant per la Cançó de Çon Coletes com per la Balada d’en Jordi Roca. Record que em va comentar que, per via d’un amic seu, un conegut li va fer avinent, amb to d’exigència, que no cantàs maig més per Manacor i que el comminava a deixar de dir que la madona s’entenia amb Jordi Roca. Quan en Guillem ja era a la Clínica Verge de Lluc, me va tornar a dir que passava pena que, en ser mort ell, es deixàs de cantar la cançó. Afortunadament, la Balada d’en Jordi Roca és tan viva com ahir.

Quan diuen que el Manacor dels senyorots i dels beatos me girà l’esquena per «sa Cançó de Çon Coletes», no és ben bé cert. La «Balada d’en Jordi Roca» va remoure molts més atacs. La ràbia que provocà que jo evocàs un romanç, cantat i recordat per la generació anterior a la meva, va activar una campanya de desprestigi. Per tota aquesta gent de falsa moral, jo sempre seria un gat i un perdut; un tudat. Sols no vaig recollir d’en terra les coses que circulaven, però veig venir que quan me mori rebrotarà la mentida i Jordi Roca, l’home a qui donaren garrot, passarà de víctima a criminal i, la dona que el va denunciar i no el va voler perdonar, serà glosada com si fos la víctima. Els meus enemics, a Manacor, són aquests que diuen blau a allò que és roig, perquè volen que tot sigui tan blau com ells! No t’ho dic bé. Ells no són enemics meus. T’ho he dit girat. Jo som el seu enemic públic, que no és igual. Representen allò que em vaig negar a ser i, ara, amb el temps que em queda (ha! ha! ha!), ja no seré mai.28

 

3. LA CONTRABALADA DELS TAVERNETA

Diners de tort fan veritat

Anselm Turmeda (1355-1423)

La darreria dels anys 60 del segle passat, arran de l’èxit i difusió de la Balada d’en Jordi Roca, Andreu Mesquida Galmés29, un dels besnets de la madona de la cançó, va emprendre una creuada amb una finalitat molt concreta: defensar l’honor hipotèticament damnat de la besàvia i, per això mateix, acusar de nou Jordi Roca.

Començava a bastir-se, per dir-ho en la seva terminologia, una contrabalada30. Era sorprenent aquella actitud, després de 120 anys dels fets i del silenci de les generacions anteriors, però l’ocurrència tindria continuïtat en el fill del promotor de la campanya, Andreu Mesquida Riera31. Aquest confessaria que «Pels meus repadrins i padrins això era un tema tabú; no se’n parlava! Mumpare sí que en parlava»32. Resulta certament curiós veure com tres generacions decideixen no parlar de la qüestió i, de cop, un besnét construeix i divulga una història familiar, inexistent fins aleshores, la llega al seu fill i, ambdós, promouen i patrocinen un discurs amb un objectiu predeterminat.

D’ençà de la iniciativa, al llarg de 50 anys llargs, s’ha creat un relat a interès de part. Andreu Mesquida Riera ha impulsat i promogut diverses actuacions per dotar-se d’arguments que puguin avalar la tesi expiatòria de la seva avantpassada i, fins i tot, permetin fer-ne una hagiografia. Calia culturalitzar la iniciativa i generar documentació per donar un toc de credibilitat a una hipòtesi imaginària sense cap ni peus. Calia, per defensar el seu discurs apriorístic, transformar una novel·la fantasiosa en un relat històric… ni que fos amb arguments de nova planta creats ben aposta. Potser pensaven que, mort Guillem d’Efak, ningú no mouria un dit i seria fàcil imposar el conte d’una fada padrina.

Dia 30 d’abril del 2015, IB3-televisió va emetre, dins del programa Uep, com anam?, un servil reportatge sobre la finca del Caperó, amb una entrevista de Felip Munar a l’actual propietari. El document és d’alt interès, perquè Andreu Mesquida Riera desgargamella el relat familiar, tracta amb condescendència Guillem d’Efak, li retreu que la seva cançó no faci esment a la violació ni al robatori, i s’esbrava, sense donar noms, perquè «encara ara hi ha articulistes indocumentats que volen fer passar en Jordi Roca com si fos una víctima»33.

3a) L’auca que embauca

A l’entrevista televisiva, Andreu Mesquida mostra i llegeix l’Auca des Caparó, feta per encàrrec de la família34. Sense cap precaució en les afirmacions, es posa en evidència35. Explica que la seva besàvia era vídua amb dues filletes, que els atracadors varen deixar fermada sa madona i que una menuda es despenjà amb un llençol per anar a donar part. Doncs, em veig forçat a esclafar-li la guitarra, perquè la madona, el febrer de 1851, no tenia cap fill ni cap filla36. Posa en boca del pare Ginard que el cançoner popular és capaç per aconseguir una rima de sacrificar es fets reals37. Per concloure, diu que En Jordi Roca, segons sa investigació que vaig fer… que me va fer en Segura Salado, un any antes havia violat una altra dona a Petra, una tal Pedrona Ramis. Una afirmació atrevida i a contra llei, perquè el jutge va absoldre Jordi Roca. L’intent d’atribuir-li un delicte després d’una sentència absolutòria no és propi de qui vol explicar la vertadera història. D’altra banda, aquesta informació no és el resultat de la investigació que va fer… que li varen fer, perquè és més vella que el pastar i està publicada a la premsa. Quina finalitat té la recreació? Senzillament, concloure que Intacte vos queda l’honor/ madona des Caparó. Honor? Intacte? Si, com sosté la contrabalada, la madona va ser ultratjada, quin honor cal netejar? O és que consideren que les víctimes d’una violació han perdut l’honor? Sembla una visió molt matxista, no? O creuen que és més honorable deixar que matin una persona que no tenir un amant? Quina és la mesura ètica?

L’auca delata manca de rigor i un rerefons ultraconservador, del qual Andreu Mesquida no se n’amaga. Ho desvetlla a una entrevista doctubre del 201838. Revestit de simbologia espanyola, al costat de referents com Pedro J. Ramírez, declara admiració per l’emperador Carles I, fins al punt d’haver-se fet Caballero del Monasterio de Yuste, sota l’ideari d’Universitas Cristiana, orientat a la projecció exterior d’Espanya. Els seus tres llibres són la Bíblia, Don Quijote i El Hereje de Delibes. Tot ben respectable, però es delata a les antípodes de Guillem d’Efak i, amb un posicionament en línia amb el de son pare, mostra des de quina perspectiva ideològica s’ha elaborat la contrabalada, amb voluntat de convertir-se en la història vertadera; en el discurs dominant39.

3b) Una [altra] opinió familiar

La tesi de n’Andreu Mesquida Galmés no només m’arribà en boca de Guillem d’Efak, sinó per via directa d’un cosí de l’autor de la contrabalada. Vaig mantenir una excel·lent relació, professional i personal, amb Jaume Galmés Tous (1929-2012)40. Vaig dinar dotzenes de vegades amb ell a Sa Canova, la finca agrícola experimental que hi havia entre Muro i Sa Pobla que ell va projectar i dirigir. Col·laboràrem plegats en activitats diverses41. Coneixedor de la meva amistat amb Guillem d’Efak, més d’una vegada me va treure el tema de la Balada d’en Jordi Roca. M’explicà que el seu cosí, amb qui compartia el mateix parentiu en relació a la madona de la cançó, no podia donar passada a la mala fama que, en opinió seva, tenia la mútua besàvia. Jo li replicava que no veia cap mal en el fet que una dona decidís mantenir relacions afectives al marge del matrimoni, però precisament era aquest el punt feble. Tota la família vivia inserida en el marc de la cultura cristiana i, com a punt neuràlgic d’atrició, se sentia molt condicionada pel concepte del pecat. Amb el major respecte, jo mirava d’espolsar mosques i treure ferro a la seva consideració, però la religió pesava més que qualsevol reflexió. He d’admetre que no vaig ser gens condescendent i, conversa a conversa, li plantejava preguntes un poc endimoniades. Des de l’òptica cristiana ha de pesar més el càstig que el perdó? L’humanisme cristià ha de ser més cristià que humanista? Era prou viu per no caure en respostes simplistes.

Quan ja estava a punt de jubilar-se, va fer un dinar de comiat amb un grup molt reduït d’amics. La conversa, amb guitarra a l’entorn de l’escalfapanxes (l’únic que record a un primer pis de fora vila), va anar de secrets i de sinceritats. La Balada d’en Jordi Roca va permetre reprendre el debat sobre el pecat i el perdó. Quan topen, com han de resoldre el conflicte els creients? Quin dels dos té més força? La cançó denunciava un fet indiscutible: tant si es tractava d’una relació consentida com d’una violació, el silenci de la besàvia havia sentenciat Jordi Roca. Ell reclamava el perdó i ella, tant si era per no confirmar la xerrameca de la gent com si era per qualsevol altre interès, no va dir pruna. Jaume Galmés, quant a la sol·licitud del perdó, reconeixia la veritat de la glosa: qui, si no la madona, havia fet la denúncia? Aquell dia va decantar qualsevol especulació negacionista i qualsevol intent de redimir el bon nom de l’avantpassada. Ell assegurava que hauria perdonat i que ella no ho va fer. Vaig aprofitar per fer-li veure que era exactament això del perdó, i només això, allò que Guillem d’Efak va incloure a la cançó; que no va fer bandera de les gloses populars, molt crues amb el silenci de la madona. N’hi vaig amollar alguna de memòria com la referida a la mort de la filla, que la va convertir en propietària del Caperó, per casar-se sense noses. Li va venir molt de nou saber que el seu besavi fos el tercer marit.

En Jaume, a més de ser un home de fe i d’intensa pràctica cristiana, era una persona sensible, entranyable i amb una filosofia de la vida ben particular. Ja granats, amb la seva esposa havien adoptat una nina que convertiren en el seu centre vital. Potser això el va fer pensar en aquella filla de la besàvia que, segons les gloses, havia mort tan misteriosament com els dos primers marits. Quan ja anàvem a agafar els cotxes, amb la porta oberta, em va confessar que, com més coses li explicaven de la seva besàvia, més dubtes li mereixia tota la història. Em confessà que la seva família mai no li havia parlat de la besàvia i que ningú sabria mai amb seguretat què va passar entre ella i Jordi Roca.

3c) Una investigació… ma non troppo

A l’entrevista d’IB3, Andreu Mesquida Riera esmentava com a font documental un treball de Josep Segura Salado (1949-2017). Es tracta, segons altres referències bibliogràfiques, de la investigació d’encàrrec Es Caparó (Vilafranca i Manacor), elaborada l’any 2000 i no publicada. No he vist l’estudi i no puc qüestionar-ne el contingut, però hi ha elements concrets, com la informació incompleta sobre el judici arran de la denúncia de Pereta Ramis, la dada d’unes inexistents filles de la madona o la ignorància sobre els protagonistes, que generen dubtes raonables quant al rigor de la recerca.

Altrament, encara que no pugui rebatre l’estudi, si que puc referir la credibilitat que em mereix l’autor. L’any 1980, quan jo dirigia l’àrea de Cultura de la Caixa de les Balears, mentre hi havia el debat polític sobre els nostres símbols, l’entitat d’estalvi va pagar d’amagatotis l’edició del llibre El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears de Segura Salado, amb la intenció de pressionar la comissió encarregada de proposar els símbols d’identitat a incloure a l’Estatut d’Autonomia en curs42. Ben aviat, aquell pamflet encarregat a la carta va ser desautoritzat en un article públic, Sobre les banderes de les Illes Balears, signat per Gabriel Bibiloni, Josep Maria Llompart, Isidor Marí, Josep Massot i Muntaner i Joan Miralles i Monserrat (Baleares, novembre de 1980). El treball de Segura Salado, esbiaixat i tendenciós, va provocar una rèplica en dues publicacions, rigoroses i ben documentades, amb l’autoritat científica de Ramon Rosselló Vaquer: La bandera, l’escut…, publicades una l’any 1981 i l’altra el 1984.

Tot i que el llibret signat per Josep Segura Salado es publicà sense destacar el logo de Sa Nostra, aviat es va saber qui havia pagat una edició de tres mil exemplars que es distribuïa de franc. Tenc un record ben viu de la visita que em va fer Josep Carles Tous (1940-2006)43. Indignat amb l’opuscle, em va mostrar la carta de queixa que acabava de registrar, acompanyada d’una fotocòpia en color d’un gravat. M’explicà que Josep Segura Salado (ell li deia en Pep Torreta, com l’havia batejat l’escriptor Antoni Serra) li demanà permís per fer-li una fotografia destinada a la portada del llibre que tenia en curs, però va manipular substancialment la imatge original i substituí les quatre barres que apareixien, tant al penó com a l’escut del gravat, per una bandera amb el castellet i un escut faixat (el paternina, com l’anomenaren per la banda d’una marca de vins). És fàcil endevinar que aquella publicació, amb documentació esbiaixada i manipulada, va caure en el descrèdit i va posar en solfa l’autor.44

3d) El llibre de les barbaritats

És conegut el conte del dia que la Mentida va trobar la Veritat davant la mar.

– Quina calor que fa – va dir la Mentida. I convidà la Veritat a banyar-se al seu costat.

           Certament feia una calorada i la Veritat es va ficar a la mar. Just quan entrava a l’aigua, la Mentida va sortir de quatres i es va posar la roba de la Veritat, però aquesta no va ser capaç de vestir-se amb la roba de la Mentida i va preferir anar despullada. La majoria de gent no deia res en veure que la Mentida anava amb el vestit de la Veritat, però en canvi s’escandalitzava quan veia la Veritat despullada.

L’auca i l’estudi històric requerien una plataforma de difusió per escampar el relat familiar. Calia escriure la contrabalada i trobaren una persona adequada. L’amanuense seria Bàrbara Duran Bordoy, una musicòloga amb experiència de projecció mediàtica. Des del primer moment va tenir clar quin era l’objectiu: enaltir la madona del Caperó. No se n’amagà: aquesta comunicació pretén mostrar la documentació que aclareix els fets històrics reals i reivindicar la figura de Catalinaina Cànaves, madona des Caparó.45 I cap a aquest objectiu dedicarà tots els esforços. La novetat principal, respecte de la contrabalada que circulava, és que l’autora intenta vestir el relat de reivindicació feminista i progressista i això provoca una gegantina i doble contradicció. La primera és que l’enaltiment de la conducta de la madona significa la implícita justificació de la pena de mort. La segona, que ha d’evitar qualsevol notícia que posi en qüestió la figura que ha decidit enaltir i, per això, no aportarà cap dada. Les poques coses que dirà d’ella seran sense fonament. De documentació, poca i esbiaixada; d’investigació, mica! No val tot per defensar una causa diu Susan Sontag (1933-2004).

Música per a un crim, amb el subtítol La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, de Bàrbara Duran Bordoy, és l’eclosió del relat familiar; l’expressió feta llibre de la contrabalada.46 La publicació, de 95 pàgines i sis il·lustracions, s’estructura en un pròleg, un preludi, nou capítols, un apèndix, una bibliografia i 18 agraïments.47 Des del títol, es posa èmfasi sobre la paraula crim. És correcte, encara que l’accepció popular associa crim amb assassinat i, en aquesta història, els dos únics morts (podem dir en rigor els dos únics assassinats) foren Jordi Roca i Serra i Guillem Rosselló i Font.48 De les altres cinc morts que hi va haver a l’entorn del Caperó, la contrabalada no en parla mai.

En el pròleg, Andreu Mesquida Riera afirma que Jordi Roca era un facinerós, pocavergonya i, considerats els seus antecedents delictius, un subjecte amb vocació de “violador en sèrie”; un malfactor sense escrúpols que es va aprofitar de la indefensió d’una dona – una digníssima madona i propietària d’una possessió, per abusar-ne de la manera més abjecta i miserable en companyia dels seus còmplices. I amb tots els agreujaments de la nocturnitat – una obscura i borrascosa nit d’hivern-, la traïdoria, el descampat, la simulació, l’engany, la ganivetada a un missatge de la casa i el robatori de béns. Està prou clar? La diatriba és contundent: en Jordi Roca era el dimoni i la madona una digníssima propietària. Aquest és, en essència, el relat que ens volen fer creure. Quina credibilitat mereix un llibre després d’un pròleg així? El metge Mesquida, transvestit en jutge després de dictar sentència, conclou que Bàrbara Duran ho deixa tot molt ben esbrinat en aquest llibre. Serem a temps d’analitzar com de molt i de ben esbrinat està tot o si, més aviat, ens ha encolomat un relat apòcrif; una estafa de baixa estofa. 

Superat aquest inici, complementa el pròleg un preludi de la cantant Joana Gomila, que explica les seves «tres balades» (la que descobreix al disc de Guillem d’Efak, una que m’atribueix i la del llibre que preludia) per concloure que Bàrbara Duran aporta un estudi rigorós i documentat sobre els fets, una interpretació argumentada i sòlida. També analitzarem si l’afirmació és certa. Aquestes paraules tan contundents reclamen demostració i està per veure si som davant del que diu Joana Gomila o, més aviat, de tot el contrari.

El llibre es va anunciar com tot un descobriment, amb paraules majestuoses. S’anunciava reivindicar la memòria d’una dona… de qui l’autora i els promotors de la contrabalada no en saben res. Amb grans pretensions es convidava per les xarxes, a bombo i plateret, a assistir a la presentació que l’autora qualificava de data històrica. Per a tal esdeveniment, a banda de l’editor, el prologuista i l’autora del preludi, es volia donar solemnitat a l’acte amb la participació de Rosa Cursach Salas, Directora de l’Institut Balear de la Dona, Martí Truyols Bonet, advocat, i Francesca Mas Busquets, presidenta del Consell Social de la UIB. Amb el seu prestigi, s’intentava conferir credibilitat a la publicació, malgrat que el coneixement que els presentadors tenien del tema es reduïa a la contrabalada. És evident que aquestes persones desconeixien la documentació que desemmascara la falsedat del relat familiar.

Al llibre hi ha tres escrits d’època, una explicació sense documentar de les sentències (tant la del consell de guerra com les de les audiències de Manacor i de Palma, incompletes i, en el cas de la de Manacor, falses), i tres valoracions d’experts en dret que, encara que rebin una documentació esbiaixada, comenten el procés judicial amb molt bon criteri i una gran dosi de prudència.49 Això és el bessó del llibre. Com a complements superflus, per incrementar les pàgines sense aportar absolutament res, s’incorporen diverses cites sobre la figura de les madones de possessió de Puigpunyent, ja ben entrat el s. XX, quan, en rigor, cal destacar que Catalinaina Cànaves no era cap madona, sinó la senyora del Caperó; la propietària de la possessió. Per això mateix, totes les consideracions que es fan sobre la figura de les madones no tenen una excessiva justificació i no enriqueixen el relat. Més inoportuna i fora de lloc resulta encara la referència, ficada amb calçador, sobre la valoració del tango com a música popular argentina. Voler establir-ne una correlació amb la Balada d’en Jordi Roca és extemporània i sobretot intranscendent.

El llibre comença a partir de la informació publicada dia 7 de febrer de 1851 a El Balear, sense comentar el caràcter i la ideologia d’aquest diari50. Tampoc fa notar l’autora que els tres relats que aporta, extrets d’entre una quarantena, presenten incorreccions. El de Salvador Martí diu que a Jordi Roca li donaren garrot dia 5 de maig, el Noticiari de Guillem Llull es refereix al condemnat a presó com un tal Sastre i el retall de premsa diu que Guillem Rosselló manifestà la resignación propia de un cristiano51.

L’autora podria haver comentat, explicat o replicat les dotzenes de gloses que hi ha escampades sobre Catalinaina Cànaves Sabater i no limitar-se a analitzar i rebatre, de manera selectiva, només una de les quartetes que hi ha al Cançoner del pare Ginard52. La madona, aquella gran miloca, és acusada a la glosa de manera explícita de ser la causa de la mort d’en Roca i en Rosselló. És indubtable el sentit de l’expressió i poc rigorós atribuir el mot a una necessitat de fer rimar la quarteta53. No sols això, sinó que esquiva parlar d’altres aspectes de les gloses publicades al Cançoner. Per exemple, quan revela que En Toni de Sos Sostres/ hi era que feia llum. Resulta evident que aquesta glosa deixa clar que la relació de Jordi Roca amb la madona era clandestina, però acceptada per les parts. L’expressió popular fer llum, equivalent a aguantar l’espelma, significa exactament vigilar una parella d’enamorats per tal d’evitar que sigui sorpresa o molestada quan festeja. Aquest era el paper d’Antoni Miquel Nicolau, En Toni de Sos Sostres, amic de Jordi Roca54.

3e) Les mentides tenen les cames curtes

És prou sabut que quan s’utilitzen premisses falses, la conclusió del sil·logisme no pot ser mai vertadera. Vist a la inversa, quan un llegeix com a conclusió final allò que ja s’havia anunciat com a objectiu (la gran dignitat de la madona), i observa que tots els arguments per arribar-hi són apòcrifs, és evident que la predeterminada conclusió se’n va en orris. El libel, bastit sobre el discurs elaborat a la carta, és un brollador de falsedats i de documents esbiaixats. Són tants els invents que, elaborar una anàlisi fil per randa obligaria a un llibre voluminós. Per no fer una rèplica massa extensa, m’ajustaré a tres dels arguments més rellevants. En primer lloc, la denúncia de Pereta Ramis, de la qual s’amaga que Jordi Roca va ser jutjat i exculpat.55 En segon lloc, a la presència el dia del robatori de dues filles de la madona.56 En tercer lloc, a la tesi rocambolesca elaborada sobre la base que el jutjat de primera instància de Manacor només condemnà Jordi Roca a cadena perpètua. Caldrà fer un breu comentari a aquestes tres falsedats, sobre les quals es fonamenta el libel.

I) La denúncia de Pereta Ramis, fins i tot deixant de banda les gloses, no pot ser exhibida com una condemna. D’entrada, perquè prevaldria la presumpció d’innocència. Però el que resulta escandalós és el fals relat de l’autora. Diu que Quan el crim des Caparó és comès, Jordi Roca, judicialment, està en llibertat sota fiança i pendent del judici per la violació de Pedrona Ramis (pàg. 26).57 Doncs no és així i amb una breu visita a l’arxiu de Manacor comprovaria que el jutge declarà innocent Jordi Roca. El prologuista i l’autora ho amaguen… però es destapen en incorporar a l’Apèndix (pàg. 84) els documents de l’expedient de la denúncia de Pereta Ramis, on es fa palès que la causa va ser sentenciada dia 17 d’abril de 1850 i traslladada en consulta dia 19. Per aclarir-ho, un dels assessors, Pere Aguiló, explica (pàg. 51 i 52) que, quan es traslladava en consulta una sentència, si no hi havia motiu per variar-la, s’executava sense audiència de part. Així, doncs, no hi havia cap judici pendent. Jordi Roca estava absolt i, en cap cas, no se li pot atribuir cap delicte ni cap falta. Cosa jutjada i, ai las!, amagada.58 Ocultar el judici farà creure els lectors que Jordi Roca era un violador.

Afirma l’autora: Si comparam els registres del Jutjat de primera instància de Manacor relatius a la violació de Pedrona Ramis amb els del crim des Caparó, és òbvia la rapidesa amb la qual es resolgué el segon.59 Entre l’inici de la causa per la denúncia de Pereta Ramis (27 de desembre de 1849) i la sentència que determinà la llibertat dels dos processats (17 d’abril de 1850), transcorren 111 dies. Entre la denúncia de Catalinaina Cànaves (4 de febrer de 1851) i la notificació final de la sentència (21 de maig de 1851), en transcorren 106! Comparem-ho? Cinc dies de diferència són una òbvia rapidesa?

Per palesar més la ignorància de tot el que envolta el cas de Pereta Ramis, més enllà de la denúncia, l’autora s’hi refereix així: una dona que desapareix també de l’escenari judicial sense que sapiguem què va passar amb ella. Doncs sí que se sap qui era, d’on era, quan va morir i a on… Visitar els arxius permet esvair tots els dubtes.60

II) Naturalment, els autors i còmplices de la contrabalada mai no han dit els noms de les dues filles de la madona. Era obligat, per qui pretén fer un llibre rigorós i ben documentat, anar als arxius, com va fer Guillem d’Efak, però la contrabalada sotmet el rigor que caldria a l’objectiu d’imposar un relat predeterminat… i prefabricat. És evident que Bàrbara Duran Bordoy no només no va verificar la fantasia de les dues nines i la història que explica l’auca, sinó que es recrea en les falsedats com un martellet de manera persistent. Les citacions apòcrifes de l’autora anul·laran la seva credibilitat: una de les dues criatures, la més gran, fou despenjada per la finestra usant un llençol per tal de poder donar avís (pàg. 20), o les dues filles petites semblen esvair-se dins la boira de l’oblit (pàg. 21), o s’oblida sistemàticament la presència de les dues nines; i de les hores terribles que van passar tancades dins una casa amb un malferit (pàg. 22), o aquelles dues ninetes moriren poc temps després de presenciar el crim (pàg. 57), o Catalina Aina Cànaves ja tenia dues filles i la por als embarassos no facilitava que una dona jove i vídua es decantés per trobades amoroses apassionades (pàg. 58)…61

Tot indemostrable, però l’invent més extravagant, relatiu a dues hipotètiques filles, és quan diu: un dels factors que donaren tanta publicitat al crim fou, precisament, el fet que una nina fos la missatgera que donés l’alerta. Si això fos cert, com és que les dues filles no apareixen a cap dels relats de l’època? Com així només les esmenten els autors de la contrabalada? Com així apareixen, d’ultratomba, 150 anys després dels fets? La resposta és demolidora i certifica que les mentides tenen les cames curtes. La contrabalada i tot el que l’envolta (l’auca, l’estudi històric i el llibre) és pura falsedat destil·lada. El febrer de 1851, la madona no tenia cap filla; no hi havia dues ninetes, ni una, ni cap!62

L’autora i els seus guionistes haurien de discernir entre escriure un assaig i una novel·la; entre un estudi històric i un conte de fades; entre la documentació i la imaginació. El deliri fa que la contrabalada s’acosti a un plagi de The Shining d’Stephen King, popularitzada per Kubrich al cinema, amb les germanes Grady passejant pels passadissos del casal. És possible que hi hagi dues bubotes a la finca del Caperó? Els fantasmes no existeixen i no està bé introduir espectres a un llibre que presumeix de ben documentat. A què treu lloc un invent tan grotesc? És bo de deduir. La presència de dues hipotètiques filles de la madona a la possessió, són la coartada familiar per decorar l’assalt, el robatori i la violació. Dues filles de la madona permetrien esvair qualsevol especulació raonada sobre una altra veritat ocultada: la convivència de la madona amb el missatge Joan Sansó Esteve.

III) El jutjat de primera instància de Manacor va condemnar a Antoni Miquel Nicolau a la presó perpètua i a Jordi Josep Roca i Serra a la pena de mort: Ayer 17 se hallaba ya en poder del señor regente interino de esta Audiencia el proceso formado por el señor juez de primera instancia de Manacor D. Clemente Gil, contra los espresados reos, en cuya sentencia se condena á uno de ellos á la pena de muerte, y á otro á cadena perpetua63. El fet que l’autora ignori una qüestió tan important delata que, de recerca, no n’ha fet gaire. Aquesta documentació és a l’arxiu de Manacor i a la premsa que se’n va fer ressò64. Doncs, l’autora afirma que a Manacor no s’havia dictat pena de mort contra Jordi Roca i, especulant a les totes, construeix un relat que pretén donar veracitat a la contrabalada. Contra la vertadera història que abandera, l’autora proclama que es veu clarament que la sentència de Manacor havia estat més benèvola i que fou l’Audiència la que dictà el garrot (pàg. 44), o el tribunal va optar per la pena màxima, rectificant la sentència de Manacor (pàg. 47), o el tribunal de Manacor havia pronunciat una sentència diferent – i que era menor a la pena de mort (pàg. 49). Tal com fa en el llibre, Bàrbara Duran accentua l’ocultació de la sentència del cas de Pereta Ramis, l’invent de les dues filles i la pena de la vida imposada pel jutge de Manacor a la comunicació a les IX Jornades d’Estudis Locals de Manacor65. Diu, en relació al dictamen de l’Audiència de Palma, que empitjorava el que havia dictat el jutge de Manacor (que podem imaginar que no era «pena de la vida») (pag 90) i afegeix: l’Audiència de Palma va trobar motius més que suficients per canviar la sentència i condemnar a mort Jordi Roca. Doncs no, tampoc això és com vol i diu.

El cas de Pereta Ramis, el de les dues filletes i el d’una sentència falsa, són tres punts forts sobre els quals viatja la contrabalada. La falsedat de les tres premisses demostra la falsedat de tot el relat66. A banda d’aquestes, hi ha moltes més incorreccions. De fet, allò que és molt mal de trobar és qualque veritat.

Una primera observació, ja comentada, és que Catalinaina Cànaves no era la madona, sinó la senyora de la possessió. El propietari era el seu segon marit, Bartomeu Pascual Febrer, que va morir dia 11 de març de 1847 de enfermedad ignorada según certificación. Només tenia 28 anys. L’hereva va ser Isabel Maria Pascual Cànaves, l’única filla que compartien, però les desgràcies no havien acabat i la nina, nascuda dia 11 de desembre de 1846 va morir el 24 de setembre de 1847, mig any després de son pare. Segons l’arxiu va morir de viruela i, en el mateix document, s’informa que la defunció es va produir a la casa del carrer de l’Anell de Manacor de Joan Sansó Esteve, el missatge del Caperó.67

Amb la mort del marit i de la filla, Catalinaina Cànaves Sabater va passar a ser la propietària del Caperó, on viuria acompanyada únicament de Joan Sansó. Tot i que els arxius que va recórrer Guillem d’Efak són públics i de fàcil accés, res d’això no han dit mai els promotors de la contrabalada ni els seus còmplices68. Ben al contrari, han emboirat i esvaït la vertadera història amb falsedats greus que, en el cas de dues filles inventades, s’acosten a la immoralitat i obliguen a pensar que l’única intenció d’aixecar cortines de fum era fer creïble la contrabalada.

L’autora escriu: Sembla que també es va casar una tercera vegada, després de la mort de Bernat-Josep Riera. Doncs, no. Va ser una quarta vegada. La frase delata que no sap que Catalinaina Cànaves, quan es produeixen els fets del Caperó, ja era vídua per partida doble. Sorprèn que alabi a la madona per haver superat el trauma de la hipotètica violació i ho qualifiqui de dignitat personal i caràcter, perquè malgrat tot va refer la seva vida: es tornà a casar amb un pagès benestant.69 (pàg. 57)

El libel informa que comptam amb tres relats diferents de les execucions70. Doncs, a l’hemeroteca de la premsa digitalitzada, ja en podem veure tres… dotzenes! Els fets, la denúncia, les detencions, els judicis, les diverses sentències que hi va haver, l’afusellament de Guillem Rosselló i, molt especialment, la volta de garrot a Jordi Roca varen emplenar espais a les principals capçaleres de premsa de l’època. Només tres relats? No serà que el discurs que es vol fer obliga a depurar la documentació i triar la que afavoreix la tesi que es pretén imposar? Rigor? Documentació?

L’autora, a les conclusions, diu que Guillem Rosselló mostrà la seva acceptació dels fets. Doncs, no ben bé. La premsa de l’època diu que En el acto de notificársele la sentencia quedó muy sorprendido, porque creía que el fiscal no pedía contra él la última pena.

Una altra conclusió poc rigorosa: Jordi Roca va demanar perdó públicament, va parlar i sembla que feu un breu discurs explicant «els seus vicis». Doncs, no exactament. Almenys no es pot dir de manera generalista. Llegits tots quants relats expliquen l’execució, tal com també fan les gloses, no es parla en abstracte mai. Just al contrari, sempre es refereix a una qüestió ben definida. Les seves darreres paraules, en un breu discurs, són per demanar als pares i a les mares una cosa molt concreta: que no permetin que els fills s’acostin a les tavernes, perquè esto asido la causa.71

És molt lleig que l’autora tregui de context i em capgiri el sentit d’una opinió. Escriu: …li va tocar a ella, a sa madona des Caparó, la pitjor part. I, en una nota al peu, afegeix: Bartomeu Mestre empra també aquestes mateixes paraules a Balada d’en Guillem d’Efak. No. De cap manera en el sentit que pretén Duran, com a víctima d’un linxament social, sinó per tot el contrari: per haver de patir l’enyorament i, sobretot, el remordiment d’haver permès la mort de Jordi Roca. Aquesta és, per a mi, la pitjor part. No la d’haver d’escoltar els retrets que li fan les gloses populars, sinó viure amb la consciència que, fins i tot en la hipòtesi que fos certa la violació, el silenci activà la volta de garrot a un jornaler. La pitjor part, al meu entendre, que li va tocar a la madona va ser dur la mort d’en Jordi Roca a l’esquena de per vida… possiblement acompanyada d’altres sis morts misterioses del seu entorn proper.

Qüestió important també és el maniqueisme del relat. Els tres condemnats són qualificats com a individus (pàg. 23, 27). De cap dels tres es brinda la més bàsica informació. Tampoc es diu gaire cosa del missatge, de la madona, de Pereta Ramis, de les dues filles inexistents… ni de l’advocat defensor. Es passa per damunt dels personatges amb l’objectiu d’enaltir la madona i, per això, s’evita parlar d’una més que inquietant biografia. Si l’autora la conegués, s’hauria guardat com de caure de remenar la memòria i tocaria soletes.

Un aspecte que esmussa en el relat d’una autora que es proclama feminista, és el tracte que reben els condemnats, desposseïts del segon llinatge. A banda d’altres desconsideracions de l’autora, és lamentable que hagin de patir també aquesta vexació de signe patriarcal.72

Les afirmacions taxatives són fràgils: Mai no se sabrà si Jordi Roca i sa madona des Caparó es coneixien. Dir tal cosa implica no admetre les informacions de les gloses populars quan, a diferència del libel, el romanç no diu ni una sola cosa que els arxius desmenteixin. Si Jordi Roca i Antoni Miquel havien fet de jornalers a la possessió, per força havien de conèixer la madona. D’altra banda, Guillem Rosselló i la madona eren d’Ariany i també havien de saber un de l’altre. Només els separaven dos anys.

Afirma l’autora que és en la glosa que va recollir Ginard on es va teixir la primera narrativa. Certament, la primera narrativa és la llarga codolada popular que relata els fets fins a la mort de Jordi Roca. Aleshores, com així es limiten a les quatre quartetes del Cançoner Popular de Mallorca? Com així no reprodueixen la codolada o, si no disposen del romanç de cec complet, de les gloses més divulgades? Potser no interessa que es vegi que les gloses no només qualifiquen la madona de miloca? És evident que la contrabalada s’ha bastit, a interès de part, per combatre la veu del poble. Tant de presumir de rigor, de documentació i d’investigació, però ni s’aporten les gloses que volen combatre ni, tampoc, la biografia de la dona a qui es vol honorar.73

L’acte de presentació del libel va ser ben reeixit i amb gran repercussió mediàtica. Segons la premsa, hi havia més de 200 assistents. L’autora, ben acompanyada de persones de prestigi per donar credibilitat a l’acte, va presentar un relat apòcrif com si fos un estudi històric i la gent, amb la sobrassada que es repartí del Caperó, va mossegar l’ham.

La crònica del setmanari Cent per Cent començava: En una vetlada intensa en emocions i fonda en rigor històric… I l’autora donà la benvinguda: Volem que siau presents en un vespre històric.. Rigor històric? Vespre històric? Tot molt històric, certament. De rigor, ni mica, però vespre històric potser sí. No conec en la història recent de Mallorca una falsificació tan gegantina com aquest llibre. De cap a peus, és un enfilall de manipulacions i d’invents.

La intenció de la convocatòria, segons indicà l’autora, era tancar una causa judicial, la que mai va ser resolta al llarg de 1850 i primeries de 1851. La causa per la violació de Pedrona Ramis… una de les dones que desapareixen, com moltes altres, sense veure com la justícia té maneres, o temps, d’arreglar els comptes amb el seu violador, un tal Jordi Roca. Rigor? Tres línies i tres falsedats. La causa va ser resolta per sentència de dia 17 d’abril de 1850, amb l’exculpació dels DOS denunciats (Jordi Roca i Nicolau Canet). Pereta Ramis no «desapareix» d’enlloc i una simple visita als arxius permet saber què va ser d’ella. No es pot acusar de violador «un tal» Jordi Roca, perquè va ser declarat innocent.

El que hi ha és (…) la història d’un violador que veu «com la seva memòria és reivindicada perquè va morir al garrot, però ningú parla, per exemple, de les dues nines que hi eren presents aquell vespre de dia 3 de febrer de 1851. A veure, de violador res de res, almenys per qui defensa la presumpció d’innocència. Menys encara quan el declararen innocent i quan, al judici del Caperó, no acceptà l’acusació. Però encara és més fals afirmar que ningú parla de les dues nines. Cert és que ni a la denúncia que interposà la madona, ni a cap dels relats de l’època es parla mai d’aquestes dues nines, però sí que hi ha qui en parla: Andreu Mesquida i Bàrbara Duran. I molt que en parlen d’aquestes dues filles! Però resulta que no, que no hi eren aquell 3 de febrer de 1851. No hi podien ser, perquè no existien! Vaja ridícul! Una visita als arxius desemmascara una faula tan barroera.

La crònica del Cent per Cent de la presentació conclou: L’autora d’aquest bell assaig acabà així: “Perquè encara queden moltes dones sense veu, humiliades, violades, maltractades… per no dir assassinades. Reivindicar la memòria d’una dona senzilla, que va seguir de la manera més digna possible amb la seva vida després de ser víctima d’un crim ens ha de servir per donar veu a les que encara avui no poden parlar, humiliades, violades i marcades. No és pot dir assaig a un relat de ficció, ni bell a un libel fals creat per enaltir una dona que, de senzilla, no en tenia res, que exhibeix una biografia que fa calfreds i que mostra una veritat indiscutible que fins i tot l’autora del libel reconeix: el silenci de la madona del Caperó, l’acusadora que denegà el perdó, va determinar la mort al garrot de Jordi Roca.

Disfressar de feminisme la història amb l’objectiu de presentar la madona com a víctima, topa amb una realitat inqüestionable: l’assassinat, la gran víctima, va ser Jordi Roca.

3f) El tercer home

En Jordi Roca era un

i en Rosselló un altre,

i en Toni de Sos Sostres

hi era que feia llum

Un dels desbarats menors del llibre que, sense arribar al nivell dels lapsus calami comentats, delata la manca de rigor i la deficient documentació de la contrabalada, és la figura del tercer condemnat pels fets del Caperó, l’únic que no mataren. Al romanç apareix com Toni de Sos Sostres i, sense mirar prim, el nom és decantat del relat. Cert és que alguns escrits de l’època el transformen en un tal Sastre, descendent de Felanitx i n’hi ha que el converteixen en un quart participant en el robatori.74 A l’expedient de Manacor, apareixen els dos llinatges correctes, però a les actes del judici i, de rebot, a la premsa, surt com Miguel Nicolau. Doncs, no. El seu nom era Antoni Miquel Nicolau.75

Antoni va néixer a Felanitx l’any 1824, fill d’Antoni Miquel i de Sebastiana Nicolau. Era conegut com en Toni de Sos Sostres per haver fet feina a la possessió d’aquest nom, situada entre Artà i Capdepera.76 Condemnat a cadena perpètua arran del robatori del Caperó, l’amollaren l’any 1868. Es va tancar ermità i va ser un reconegut especialista en herbes.77 Sobre aquest personatge, Guillem d’Efak va començar una obra de teatre, finalment no conclosa, que posava en contradicció els límits entre superstició i religió, entre màgia i miracle, entre tradició i cultura popular. Tot plegat, feia part de l’espiritualitat i evidenciava la relació de lligams entre l’oració i el fetitxisme. La contemplació de la natura per enriquir la ment. Des de la presó estant, segons D’Efak, s’hauria dedicat a recollir receptes de la medicina pagesa. Molt aviat la fama d’Antoni com a curador s’escampà. La gent de la contrada l’anava a veure al puig de a Sant Salvador de Felanitx a fer-li consultes sobre els seus mals.78

Aconsellava sobre els dies que s’havien de tallar els cabells i les ungles, deia que l’alcoholisme es curava amb brou de col, les migranyes menjant peix cru dins d’una barca, la grip tallant els pèls de les orelles, els refredats bevent aigua amb vi després d’apagar-hi un caliu, els fics desapareixien si es feien tres nusos a un mocador, treia virons dels ulls, feia fugir el mal a les dones, curava cremades amb salives, posava fulles als talls de ganivet, sabia senyar els cops, apagava el foc de santa Quitèria, donava castanyes bordes per desinflamar les morenes, des de la muntanya sabia assenyalar els punts on trobarien aigua, coneixia totes les fulles bones i quan s’havien d’agafar, destriava tota casta de bolets, gírgoles i d’esclata-sangs i tenia remei per qui s’emmetzinava, sabia les llunes bones per cada cosa, fos sembrar, podar, exsecallar, tallar els arbres… Tots aquests remeis, per ser efectius, s’havien d’acompanyar sempre de tres parenostres en indulgència i sufragi del seu amic Jordi Roca.

Antoni Miquel Nicolau era el qui vigilava; aguantava l’espelma. Segons Guillem d’Efak, feia llum cada vegada que el seu amic anava a mantenir relacions clandestines amb la madona del Caperó, sempre d’amagat de Joan Sansó, el missatge que cohabitava amb la madona d’ençà de la mort del seu segon marit.

Antoni i Jordi es coneixien de quan havien coincidit fent feina devers Capdepera i Artà, on es feren ressò de la mort del jove petrer, com testimonia la glosa publicada l’any 1976 per Miquel Arbona Oliver (1900-1997), periodista solleric, empresari i fundador de l’OCB, que va escriure que la sabia d’una àvia d’arrel artanenca:

No te n’haguessis anat

de ses muntanyes d’Artà.

No t’haurien de matar

per estimar d’amagat79

3g) Els assessors

L’aportació del llibre que mereix credibilitat són les valoracions dels juristes consultats.80. A cap moment validen la contrabalada, sinó que emeten opinions prudents, sensates i raonables, fonamentades en les lleis vigents de l’època. Un exemple clar, en relació a no incorporar al judici pels fets del Caperó la denúncia de Pereta Ramis, és la reflexió de Martí Truyols: si es pensa que Jordi Roca era reincident, no ho podem dir així. No havia estat condemnat.81 I una altra consideració fonamental: No podem dir que fos una pena justa (les penes de mort no ho són)82 El fet és que Bàrbara Duran, a l’hora de consultar els assessors, no els va facilitar tota la documentació, segurament per no haver-la rebut dels promotors de la contrabalada, però també per no haver-la anat a cercar. El problema és que la informació, esbiaixada i falsa, condiciona les valoracions i els comentaris.

Martí Truyols assumeix com a real l’existència de dues filles de la madona: Me poso en el lloc d’ella: una dona decent, vídua, mare de dues nines… (pàg. 43), o …tens relacions amb jo davant els meus fills i davant uns companys… (pàg. 50). Una altra valoració es veu condicionada pel fet que el tribunal militar també condemni a mort a Guillem Rosselló: M. Truyols ho veu com un punt fonamental per a sustentar la rectitud del procediment judicial i la sentència final contra Jordi Roca (pàg. 43). Està clar que el relat que se li ha facilitat no inclou que el fiscal només demanava per Guillem Rosselló 10 anys de presó. Tampoc no se li degué facilitar el discurs que, dia 19 de febrer, va fer el nou governador (publicat a tota la premsa), clarament partidari de càstigs exemplars. Un discurs, fet tres dies abans del consell de guerra i sis abans del judici de l’Audiència de Palma que presagiava les sentències. El nou govern de Bravo Murillo volia sotmetre, atemorir i escalivar el poble, per tal d’enfortir la monarquia d’Isabel II, i va endurir les penes83. El discurs del governador és el preludi de les penes de mort, animades des d’una instància superior aliena als processos. Una ingerència aberrant del poder polític sobre el poder judicial un segle després de la mort de Montesquieu.84

Pere Aguiló Crespí, un altre dels advocats consultats, també emetrà les seves opinions en base a una informació falsa: El cas d’en Jordi Roca és que és condemnat pel jutjat de Manacor, que no li imposa «pena de la vida». Ningú no apel·la la sentència perquè, dins tot, és favorable. És fàcil d’entendre que Pere Aguiló no hauria escrit això d’haver sabut altres coses documentades. El jutge de Manacor sí que havia sentenciat pena de la vida contra Jordi Roca i, sense esperar cap possible apel·lació dels condemnats, traslladà la resolució a l’Audiència de Palma85.

3h) Alguns comentaris

T’enganaren germà,

t’han duit ben enganat

Guillem d’Efak

L’aparença de veracitat que pot tenir el relat per a qui ignora la història i desconeix la documentació, ha permès que hi hagi hagut articulistes que, de bona fe, s’han empassat una hagiografia apòcrifa de la madona del Caperó. Entre d’altres que, arran de les falsedats, han celebrat la publicació, vull referir-me per la qualitat general dels seus treballs a Ramon Carreté Parera, el qual en el seu bloq Amb vetusta gonella qualifica d’excel·lent el libel de Bàrbara Duran. També el periodista Josep Pons Fraga glosa una acurada recerca que, això sí, atribueix a Andreu Mesquida per a salvar l’honor i el bon nom de la madona del Caparó. Tant Carreté com Pons, com els autors dels reportatges periodístics, han cregut que el llibre de Duran constitueix un descobriment i han considerat un tot allò que és una mínima part de la història i, per afegitó, farcida de falsedats. Aquestes persones, com els lectors en general, han estat víctimes d’un miratge, perquè no han vist, atesa l’ocultació, els documents que desmenteixen el relat. L’autora ha creat un context que indueix el lector a validar la versió familiar per fer creure que la víctima va ser la madona i no Jordi Roca, mort al garrot. A banda dels reportatges i dels articles d’opinió, no he vist cap crítica històrica raonada.

Duran s’ha aquietat a la contrabalada i ha desenvolupat un relat inventat fa mig segle sobre uns fets de cent-vint anys abans. Ha teixit l’engany a l’esquena de Guillem d’Efak, dels seus familiars i de totes les persones que defensen i divulguen la seva obra. Contra la veu del poble, li ha donat forma de llibre. Ha acceptat, doncs, batallar a favor de l’objectiu d’enaltir la madona que abandera un dels rebesnets. Ho ha fet, conscient que això significa desdir Guillem d’Efak, atacar una cançó d’amor i de vida i criminalitzar Jordi Roca, un jornaler de 32 anys a qui li daren garrot. No pot al·legar ignorància perquè, encara que no aporti la glosada coetània amb els fets, com a filla de Manacor i musicòloga, forçat l’ha de conèixer. No, no pot al·legar ignorància des del moment que, per tancar el llibre, en el seu habitual plural majestàtic escriu: Som conscients que teixim, així, una nova narrativa al voltant de la «Balada d’en Jordi Roca» i sa madona des Caparó. Doncs sí, això és ben cert: ha(n) inventat una narrativa nova. Sosté, d’acord amb el patrons principals de la contrabalada, que la víctima va ser la madona. Amb tot, però, en el rerefons sura la mala consciència del paper que està interpretant i, fora voler, exhibeix una contradicció flagrant entre, d’una banda, admetre de manera explicita que el perdó de la madona hauria salvat la vida de Jordi Roca i, de l’altra, qualificar de molt digne el silenci de la madona. No pot ser que no vegi que això darrer justifica la pena de mort.

Ni la madona, ni els seus fills, ni els seus néts (ho confessa el rebesnét) no parlaren mai del tema. Com així, de cop, un besnét inicia una creuada adreçada a netejar l’honra? Després de tres generacions, la contrabalada neix davant de la transcendència que agafa la Balada d’en Jordi Roca, una cançó que no pretén netejar honres de ningú, sinó fer un clam contra la pena de la vida! Guillem d’Efak la cantà als centenars de recitals que va fer com a peça clau del repertori, fins i tot més que el Blues en sol o la Cançó de Çon Coletes.

La cançó, en part recitada, es va bastir sobre una de les dotzenes de gloses que es cantaven per Manacor. En concret, la que fa esment a la sol·licitud de perdó de Jordi Roca que, implícitament, denuncia el silenci de qui podia salvar-li la vida. Tots sabem que el silenci sovint és covard i, de vegades, traïdor. Perseverar en l’hagiografia familiar allunya a qui ho faci del dret a bastir una nova balada, perquè l’obligaria a parlar no només d’un crim, sinó d’almenys set morts misterioses de l’entorn més proper de la madona. Ja veuríem això de l’hipotètic honor.

3i) Una complanta?

Com havia avançat Andreu Mesquida, s’anuncià la Contrabalada d’en Jordi Roca.86 El títol definitiu seria Complanta des Caparó.87 La nova aportació estava a punt, tot i que algú havia declinat cantar-la.88 Tres dies abans de l’estrena es va suspendre.89 Semblava poc coherent, a una entitat cultural de l’Ajuntament, incloure la contrabalada d’una de les més rellevants cançons d’un fill il·lustre de la ciutat.90 Potser és en curs una nova aportació al relat familiar? Ho sabrem aviat.

3j) Un feminisme mal entès

L’autora, potser per emblanquinar un relat que brolla des de la dreta més extrema i donar un toc progressista, intenta convertir la madona en un referent feminista. Defineix la seva actitud com un acte de resiliència i estableix un enllaç entre la seva hipotètica dignitat (recordem que atribuïda al silenci davant la súplica de Jordi Roca) i la de les dones segrestades i violades91. La controvertida biografia de qui es pretén honorar, no convida a considerar-la referent de res. A més de les dotzenes d’homes còmplices de la mort de Jordi Roca (jutges, advocats, fiscals, militars, governadors…), hi ha dues dones responsables: la reina d’Espanya, Isabel II de Borbó, i la madona del Caperó, Catalinaina Cànaves.

Bàrbara Duran ha volgut embolicar la madona amb la bandera del feminisme, a plena consciència, per tal d’endolcir i camuflar un relat reaccionari. Avui, per sort, el discurs feminista crea complicitats positives. Això convida a mostrar la imprescindible causa feminista com una lluita justa, noble i solidària i, per això mateix, cal no permetre un totum revolutum que embulli la troca i distorsioni el moviment. La condició femenina, dissortadament, no implica el compromís de totes les dones.92 No es pot aprofitar la reivindicació de les dones, clarament víctimes maltractades i arraconades de la història, per individualitzar la defensa d’una persona que mostra massa ombres i que, a la vista dels fets, va orientar la vida a fer patrimoni.93 Presentar la madona del Caperó com una icona no afavoreix gens el feminisme; l’embruta. No val tot.

Hi ha una contradicció gegantina implícita que posa en solfa el caràcter feminista del llibre. D’una banda, parteix de la hipòtesi que Jordi Roca va violar la madona. D’altra banda, l’autora explica que l’objectiu del llibre és reivindicar l’honor de la madona. Com es menja això? Quina honra cal vindicar? O és que una dona violada cau en cap deshonor? Quina lectura perversa és aquesta? El relat, continent i contingut, és propi de la dreta més reaccionària i, de cap a peus, oblida la presumpció d’innocència. No val tot per assolir l’únic objectiu apriorístic: netejar l’honor de la madona.94 Això es pot entendre en el cas de qui, per ideologia o creences religioses, consideri un deshonor la possibilitat que una dona lliure pugui tenir un amant, ni que sigui de manera furtiva. O, pitjor encara, que consideri un deshonor per a una dona haver estat víctima d’una violació, però cap d’aquestes dues consideracions tenen cabuda des d’una òptica feminista o progressista.

S’ha escrit molt sobre el feminisme de Guillem d’Efak, sobre la seva adoració a la dona, a partir d’haver estat segrestat de sa mare als dos anys i sentir-se fill de pare fadrí i mare desconeguda. La valoració de la maternitat, el sentit igualitari, la concepció d’una superioritat femenina en el marc de les relacions… el menen a conferir un gegantí protagonisme a les dones a tota la seva obra. Podem parlar de Cançó per a les dones, Cançó de les belles dones o el sentit homenatge que fa a les dones grans amb La dona que jau al meu llit, la traducció de Sarah de Georges Moustaki, però la dona sempre és present a totes les cançons. Des del Blues en sol fins a la Cançó de Çon Coletes, on les dones no ploraven per elles; ploraven pels seus infants.

També trobarem la dona en el seu teatre: La mort de l’àvia o, a l’entorn de l’avortament, De què xerren les dones elles amb elles? Però on apareix una fervorosa adoració femenina a l’obra de Guillem d’Efak és a la poesia. A tots els seus llibres, però sobretot a dos: Erosfera i, més que a cap altre, a Madona i l’arbre, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba l’any 1969, quatre anys després d’haver enregistrat La balada d’en Jordi Roca.95 No és gens casual el títol del poemari, amb l’arbre, símbol de la masculinitat, i la madona, de la feminitat. Cal fer notar que totes aquestes obres, que podríem qualificar de feministes, tenen més de mig segle; és a dir, quan la lluita dels moviments feministes no havia assolit ni d’un bon tros la força extraordinària que té avui.

3k) Les gloses són una arma carregada de poble

M’ho va fer veure Guillem d’Efak. Escriure sobre l’execució de Salvador Puig Antich, a partir del discurs oficial, elaborat des del poder polític, judicial i, en aquell cas concret, militar, presentaria el jove assassinat al garrot com un assassí i un terrorista, tal com figura a les actes i com va difondre la premsa franquista. Això ja va passar amb la Germania de Mallorca o amb les Revoltes Foranes. Tant Simó Ballester com Joanot Colom, Instador del Bé Comú, varen ser descrits com uns violadors i uns assassins. Encara ara aquest és el discurs oficial que preval a les nostres escoles i, en general, als àmbits acadèmics i als dels mecanismes de poder. Costa molt desembolicar la veritat sotmesa i explicar que eren líders d’uns aixecaments populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i l’abús dels senyors. El discurs dominant vol imposar-se. Contra ell, no hi ha relat alternatiu al mateix nivell. La solució és mirar el poble. Si les Revoltes Foranes i la Germania varen situar els mallorquins al costat de les revoltes, la gent no devia trobar que feien costat a cap violador ni a cap assassí. Si, per afegitó, hi ha gloses que han sobreviscut a la repressió, haurem de concloure que la veu del poble manté l’enfrontament amb el discurs dels poderosos. Les gloses són una arma pacífica, perquè no té altra munició que la paraula de la gent humil. Les gloses són l’arma dels pobres; són l’arma dels pobles.96

Reivindicar la figura de la madona, l’objectiu d’Andreu Mesquida assumit per Bàrbara Duran, representa posar en entredit la veu del poble. Serà per això que la contrabalada amaga les gloses? Tot allò que canten sobre Catalinaina Cànaves és fals? Ho poden desmentir amb proves i sense desqualificacions? Les morts misterioses? Que provenia d’una família que tenia fama d’emmetzinadora? Que el missatge i ella mantenien relacions? Que tenia fama d’explotar els jornalers? I, part damunt de tot, que es va negar a perdonar Jordi Roca? Com poden dir, emparats en criteris humanistes, que negar el perdó va ser un acte de dignitat? Quina persona defensora dels Drets Humans pot acceptar aquesta consideració? El poble es va situar al lloc que pertocava i, contra la pena de mort, reprovà aquell silenci que esdevindria assassí.

3l) Nemo me impune lacessit

Poc després de la presentació del llibre, me’l regalaren i vaig validar les sospites. Com m’havia presagiat Guillem d’Efak, els Taverneta, havien impulsat traslladar la contrabalada a un llibre. De fet, el pròleg desfà qualsevol bri d’objectivitat i posa en evidència l’autora, al nivell de tota quanta gent s’ha ajustat a validar o avalar un discurs interessat i sense proves. El caràcter morbós de la història, i el gran desconeixement de l’episodi i dels protagonistes, va ser com repicar campanes. I la premsa es vantà del llibre, perquè destapava i aclaria la vertadera història; és a dir, la versió oficial de la família: una contrabalada. Els reportatges, les entrevistes a l’autora i els articulistes que mossegaren l’ham, varen fer caure en el parany a persones de bona fe. L’esbiaixada documentació projectava un relat efectista, enlluernador fins i tot, presentat com el gran descobriment d’una història que qüestionava i atacava la Balada d’en Jordi Roca de Guillem d’Efak.

Després de llegir el llibre, atesa la quantitat de falsedats i la deficient, selectiva i pobra tria de documents, vaig tenir clar que el libel no tenia la més mínima credibilitat. De fet, una simple visita als arxius i a les hemeroteques de la premsa de l’època dels fets del Caperó, invalida tota la publicació i, per descomptat, la contrabalada. Embolicat en mil feines, vaig descartar fer-me ressò del libel, però em ressonava l’auguri de Guillem d’Efak que, a la seva mort, prendria fua el discurs familiar que, en vida, ja s’escampava boca orella per Manacor. Sabia que, obligat èticament per la condició de marmessor, en defensa de Guillem d’Efak i, molt més encara, de la vida abans que no de l’hipotètic honor de ningú, veia venir que qualque dia hauria de comentar, en conjunt, la contrabalada. Persones a qui tenc en la més alta estima i valoració de l’àmbit cultural de Manacor (historiadors, glosadors, poetes, músics…) em deien que la tesi del llibre s’aguantava tan dreta com un sac buit i que es desqualificava tota sola; que no ho pagava el toc.97

El gener del 2018 Maria Antònia Pastor, filla d’en Pífol, me va llliurar, de part de l’autora, un exemplar dedicat amb la data del dia de la presentació. Vaig correspondre amb un missatge: Bon dia, dilluns passat Maria Antònia Pastor em va fer a mans el teu llibre “Música per a un crim”. Moltes de gràcies per l’amable dedicatòria. Ja l’havia llegit i, les infinites feines en curs, m’han impedit fer-ne cap comentari, però esper poder-hi dedicar el temps que reclama, molt especialment amb la transcripció de les cintes d’en Guillem comentant i replicant l’envestida que va patir d’un familiar molt ofès. Quan ho pugui enllestir, ja te faré arribar una còpia. Gràcies de nou! Em sorprenia que, amb l’alta valoració de la dedicatòria, l’autora, a qui no coneixia ni conec, no m’hagués inclòs a la llarga nòmina de persones consultades. Sis mesos després, vaig rebre aquesta resposta: Benvolgut, gracies pel contacte. Treballem per una llengua i cultura, això ens uneix. Sobretot això, treballar… una abraçada.98

El temps passava, el renou mediàtic de la contrabalada s’havia esvaït molt, les feines infinites pendents no minvaven i l’esforç d’haver-me d’endinsar en el meu arxiu efakià per ordenar i exposar els arguments que el bruixot barracaner de la Guinea no s’havia rebaixat a fer públics malgrat les envestides, me feren refredar. Havia decidit deixar anar qualsevol comentari i tirar-me a l’esquena les diatribes, insídies i invectives que, de tant en tant, me comentaven que escampaven els promotors i els còmplices de la contrabalada. La cosa menor, a banda de l’ús pejoratiu de qualificatius personals, era la presumpció que el llibre, rigorós i ben documentat, tapava la boca als «indocumentats». Certament, el món a l’inrevés. No mereixien una gota de saliva.

Això no obstant, l’actuació d’amagatotis, sembla que no satisfeia prou Bàrbara Duran, perquè s’animà a iniciar una campanya pública, amb insults a rompre. Per ajustar-ho en el temps, em limitaré a expressions recents i públiques. Descart aquelles, més vexatòries, que m’han fet arribar de comentaris verbals, perquè la nostra cultura estableix que qui xerra per darrere, xerra amb so cul. Tanmateix, són les paraules que ha escrit i publicat les que es poden demostrar. El mes de desembre penja un escrit de lloa a Tonina Escanyelles (sic) i altres: gent intel·ligent, progressista, preparada, amable i divertida; sense rastre del característic integrisme illenc, d’aquests pseudointel·lectuals que pensen que estan per sobre no sé d’on. Elogis amb noms i insults a l’estil de la cultura hispànica.99 A qui vol ofendre i per quin motiu? Tanmateix, és una exhibició d’autoodi, típica del fonamentalisme, això de referir-se al característic integrisme illenc, un qualificatiu que l’extrema dreta dedica a la cultura catalana. Lleig també, i reaccionari, això dels pseudointel·lectuals.

Es veu que no en va tenir prou amb aquella diatriba, perquè quan encara no han passat dos mesos tornarà a envestir. Dia 14 de febrer del 2020, la revetlla del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak, l’Ajuntament de Manacor va organitzar una exposició, comissariada per Llorenç Carreres, dedicada al seu fill il·lustre, amb la presentació d’una auca elaborada per Joan Vilamala i Toni Galmés. A l’acte d’inauguració, amb música i cançons de Biel Majoral, Maria Rosselló, Catalina Obrador, Delfí Mulet i Biel Torres, vaig explicar la iniciativa i vaig recitar Forans i Ciutadans. L’acte, amb una assistència multitudinària, va rebre els elogis de la gent i de la premsa. Doncs, just tres dies després, Bàrbara Duran disparava a l’aire un nou insult: Aquests dies, amb el 25è aniversari de Guillem d’Efak, vells fantasmes tornen passejar per Manacor.100 A banda que, si fos mínimament rigorosa, sabria que el 25è aniversari de Guillem d’Efak va ser l’any 1955 (altra cosa és el de la seva mort), Bàrbara Duran fa una nova exhibició de covardia amb altres dos insults indefinits.

La nova acció va provocar que les mateixes persones que m’havien desaconsellat replicar, ara, consideraven que algú havia d’aturar els peus a qui exhibia tan destructiva conducta. Una agressió irresponsable en públic requeria una resposta responsable en públic. Sense insults. Senzillament explicant els fets. Si no es plantava cara, els atacs continuarien sense aturall. La seva crida seria atesa.

El més greu no eren els insults adreçats a persones que han enaltit, sempre de manera altruista, la figura i l’obra de Guillem d’Efak. El pitjor és que qui insulta ha transcrit a un llibre la contrabalada; el discurs abjecte que Guillem d’Efak abominava. No just això, sinó que després d’atacar el cor i l’essència de la Balada d’en Jordi Roca, s’embolica amb el nom de Guillem d’Efak i, amb ànsia de projecció mediàtica, es mou tant com pot per fer-se escoltar en els mitjans de comunicació més propers.101 Com a creuada activa de la contrabalada, defensa el silenci d’una gran dignitat de la madona i esquiva dir que aquest silenci de la principal acusadora va abocar a la mort a Jordi Roca. Bàrbara Duran defensa el silenci que, justament, denuncia la cançó de Guillem d’Efak.

Com gosa, doncs, escriure Guillem d’Efak, 25 anys sense tu. Enyoram la màgia de la teva paraula, l’espurna de la teva llengua? Doncs, si l’enyora sincerament, aquí té la màgia, l’espurna i la paraula de Guillem d’Efak: Entre Petra, Vilafranca i Manacor hi ha una possessió. Se diu Es Caperó. Hi va haver un al·lot de Petra, en Jordi Roca que s’entenia amb sa madona. Hi va anar amb dos amics. Els dos amics vetllaven. Ell va botar per sa finestra. Els dos amics varen dir «tanmateix aquí… aguantar s’espelma, què feim noltros? Aprofitarem el temps.» Varen aprofitar per robar. L’amo els va trobar i ells mataren [FERIREN] l’amo. En Jordi Roca va ser acusat, com tots tres. No va dir res. Tenia una excusa perfecta, estava amb sa madona. Se va deixar passar per lladre, se va deixar jutjar… De totes maneres, ella… ella tampoc no va dir res, vull dir que ho va deixar córrer. D’això se’n va fer un romanç que jo sentia cantar per Manacor.102 Tothom que vulgui ho pot escoltar en voler. L’enregistrament és a disposició.

Aquest devessell d’envestides i d’insults indiscriminats, va ser la gota que va fer vessar el tassó de la paciència. De fet, els atacs me varen recordar l’obligació de defensar el bon nom de Guillem d’Efak i de la seva obra. Com diu el lema nacional d’Escòcia: Nemo me impune lacessit. La conducta reiterada de l’autora demanava a crits una resposta. A diferència del seu estil hispànic, caracteritzat per tirar la pedra amb acusacions en abstracte i amagar la mà, faré l’amonestament en defensa pròpia, a la manera catalana de Verdaguer, amb nom i llinatges, com fa la gent condreta, i mostrant cara, perquè qui cara veu, cara honora!

3m) Efakians i efakianes; la gent exclosa

Quan es repassa la llista de les 18 persones a qui Bàrbara Duran Bordoy expressa el seu agraïment, alarma el discrim contra les persones més properes a Guillem d’Efak. Excepte Cristòfol Pastor i la seva filla, cap ni un dels altres 16 noms pot presumir de proximitat amb l’autor de la Balada d’en Jordi Roca. El fet delata que no es volia comptar ni amb la família, ni amb el marmessor de l’obra, ni amb els amics amb qui va col·laborar. És evident que els promotors de la contrabalada tenen clar exactament això: van «a la contra». El seu relat té per objectiu capgirar una de les més belles composicions poètiques i musicals del segle XX que, encara avui, té la capacitat de seduir i d’emocionar. Sobta que cap de les 18 persones, l’editor ni tan sols, no fes cap indicació a l’autora sobre la conveniència, ni que fos per cortesia, de consultar a qui té els drets d’autor i la gestió de la propietat intel·lectual de l’obra de Guillem d’Efak. Doncs… ni avís ni permís. Tot a la seva manera: per l’esquena. Una conducta que no fa part de la cultura catalana. És evident que, d’haver-me mostrat el seu treball (tant com diu que valora el meu), l’autora s’hauria estalviat l’escarni públic que s’ha guanyat a pols. Igual de bé li hauria anat si hagués tocat baules a les cases d’aquelles persones que, coneixedores de la vida i l’obra de Guillem d’Efak, li haurien brindat generosa col·laboració. No ho va fer, perquè sabia perfectament que el seu treball «a la contra» destrueix la màgia de la poesia de Guillem d’Efak i prostitueix la vertadera història de la Balada d’en Jordi Roca

D’ençà de la mort de Guillem d’Efak, les persones que de qualque manera vàrem tenir la fortuna de col·laborar amb ell, hem mantingut el compromís voluntari de divulgar-ne l’obra i enaltir-ne la memòria, sense altre mèrit que el d’haver gaudit de la seva amistat i compartit dèries i curolles. Sense estatuts ni reglaments ni protocols, sense obligacions ni dependències, hi ha persones molt rellevants que s’han implicat en aquesta tasca de mantenir viu, creatiu i participatiu el llegat efakià. Existeixen grups a les xarxes amb aquest nom i, entre els efakians i les efakianes, s’ha establert una complicitat positiva d’intercanvi d’informació permanent que, a 25 anys de la mort del poeta en bicicleta, constitueix un cas ben singular. Ho prova el fet que un dels grups (No ets efakià si no…, al facebook) supera les set-centes persones. Per allà desfilen les notícies de les activitats en curs, enregistraments, llibres, recitals poètics… i curiositats a rompre, com trobar-se passejant per Palma el grafit d’un gall, amb versos de la cançó Cavallet de serp de Guillem d’Efak, dibuixat a la tanca d’una obra d’un edifici en construcció, o una entrevista encolada a unes golfes de fora vila. No passa setmana que algú no trobi una foto antiga, un programa de festes, una anècdota per compartir, un testimoni d’un company de clínica, d’una actriu, d’un músic... Tot plegat s’han generat diverses plataformes d’intercanvi, uns espais de coneixement i bones vibracions que fa que molta de gent jove, que ni va conèixer ni va veure mai Guillem d’Efak, faci un llepadits amb el personatge que, a poc a poc, ha esdevingut un mite i un referent cultural ben viu.

Dit això, davant del menysteniment crec que és un acte de justícia fer una mínima reparació de les persones (afortunadament per a elles) excloses del libel Música per a un crim. Només uns noms d’exemple, entre les més rellevants que, a partir de 1995, han dedicat energies i temps a la difusió de la música, la poesia, el teatre i, en general, a fer conèixer la vida i l’obra del bruixot barracaner de la Guinea. En primer lloc, cal esmentar Mònica Pastor (Barcelona, 1955), la vídua d’en Guillem, perquè representa la cara més visible de la família. Ella ha estat, i és, la gran impulsora de les activitats que giren a l’entorn de la figura del seu marit. També els quatre fills que ell va tenir: Hada, Guillem d’Efak, Guida i Guillema. La família ha estat sempre a disposició de qui ha volgut dur a terme qualsevol iniciativa. Tot han estat facilitats i suport.         

Un dels més antics i bons amics de Guillem d’Efak: Bernat Nadal Nicolau (Manacor, 1950), s’estrenà com a poeta als 21 anys, amb un llibre que ha esdevingut referència: La desintegració del desig. Ha guanyat prestigiosos guardons literaris (Premi Mallorca, Ciutat de Manacor, Agustí Bartra…). És l’autor del complet i detallat estudi introductori de l’Obra Poètica de Guillem d’Efak, on no es limita a analitzar la poesia, sinó també l’exuberant vitalitat de l’autor. L’any 2018 va rebre el Reconeixement de Mèrits al seu poble. Ell va hostatjar moltes de vegades Guillem d’Efak. En concret, l’acollí l’any 1980 quan preparava l’estrena de la rapsòdia Siau qui sou! Bernat Nadal faria l’escrit de la presentació, amb unes paraules que es poden aplicar perfectament a la Balada d’en Jordi Roca, i que acabava així: Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat dels espectadors. Qui pugui romandre impassible haurà de revisar seriosament la seva formació i demanar-se: què han fet amb mi?

Antoni Artigues Bonet (1950-2018), animador cultural, músic, filòleg, catedràtic, premi Emili Darder 2017, creador de la imprescindible pàgina Mag Poesia, impulsor del muntatge i de l’enregistrament de Cançons Republicanes, autor de Mecanismes de poder i altres llibres de sociolingüística i d’investigació sobre les xeremies. Amb el grup de teatre de magisteri, va promoure l’escenificació d’obres de Guillem d’Efak, com la popular peça El Dimoni Cucarell. Fins el darrer alè, va ser un actiu divulgador de l’obra poètica de Guillem d’Efak i un enamorat de la seva discografia. Presumia de ser el més antic seguidor de Guillem d’Efak i el seu fan nomber one.

Biel Majoral (Algaida, 1950), mestre, pagès, cantautor, reconegut arreu (premi Diari Balears, 31 de Desembre, Creu de Sant Jordi 2019…) guardonat el 2020 amb el Reconeixement de Mèrits de Manacor. La seva amistat amb Guillem d’Efak va ser reconeguda quan el poeta, tres setmanes abans de morir, li va dedicar una cançó, amb l’encàrrec que la musicàs i la cantàs. El Vou-veri-vou per a no dormir, gairebé el testament ideològic i vital que Guillem d’Efak va confiar a Biel Majoral, es va estrenar poques setmanes després de la mort del poeta i s’enregistrà en disc. La cançó fa part del repertori habitual del cantant i l’ha interpretada arreu de la nació catalana. Amb la Banda de Música de Manacor va enregistrar la rapsòdia Siau qui sou!

Tomeu Matamalas Grimalt (Manacor, 1952), músic, cantant i escriptor, guardonat amb diversos premis de novel·la (Pollença, Blai Bellver) ha fet part de coneguts grups musicals i de teatre (Calabruix, GOM Teatre…). El maig de 1980, amb el grup Amigos va acompanyar Guillem d’Efak a l’estrena de la rapsòdia Siau qui sou! D’ell són aquestes paraules: Tots els qui hem interpretat la Balada d’en Jordi Roca en les diferents èpoques musicals de Mallorca, ho hem fet sempre com el que és: «una balada d’amor» que va composar en Guillem d’Efak basant-se en trobos i que, alhora, feia servir com a al·legat contra la pena de mort. En el món musical en el qual ens hem mogut els de la meva generació i els de l’anterior a la meva, sempre ho hem entès així. Mai, en cap cas que jo conegui, s’han fet comentaris directes en contra de “sa madona des Caperó” que sobrepassin el considerar-la una covarda a l’hora de defensar el seu suposat amant. Així que les posteriors lectures no fan més que donar a la cançó una aparença d’ofensa familiar que ni la gent que l’hem cantada ni la gent que l’ha escoltada ens havíem plantejat mai.

Mònica, Toni, Bernat, Biel, Tomeu… Són referents efakians, però són uns entre tants. Cada un n’arrossega d’altres. Són centenars i centenars les persones que s’identifiquen amb Guillem d’Efak. Darrera de Biel Majoral, per exemple, brolla Antoni Roig Sierra (1946-2007) per dir que no ens fareu callar! I Delfí Mulet i Biel Torres que han arranjat i musicat cançons de Guillem d’Efak. I la soprano Maria Rosselló que ha ressuscitat el Siau qui sou! I efakians (i músics excel·lents) són Miquel Brunet, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Maria Rosselló, Nofre Riera, Joan Oliver, Jaume Obrador, Maria Francisca Osuna…

Efakians són els integrants de les bandes de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Algaida i Porreres. I els seus directors Pere Siquier, Andreu Julià, Joan Ramon Xamena…

Efakians són els Xítxeros amb empenta, organitzadors dels actes commemoratius del 20è aniversari de la mort de Guillem d’Efak l’any 2015, reivindicadors de posar el seu nom a l’Auditori de Manacor. I els Joves de Mallorca per la Llengua i el col·lectiu Illencs que organitzaren a Gràcia el recital La revolució del bon gust. I la gent de Sabadell que vol posar el nom de Guillem d’Efak a la biblioteca del barri de Can Puigjaner, on va viure.

Efakiana és Maribel Servera, i efakians Mateu Xurí, Macià Ferrer, Miquel Àngel Adrover, Miquel Servera i tants i tants de glosadors, perquè Guillem d’Efak també ho era.

I efakians són Gom Teatre, Taverners, Refugi, Projecte d’Efak, Marcel Pich, Roger Pistola, Marta Elka i tota quanta gent canta les seves cançons.

Efakià és Gracià Sànchez, que va enllestir, amb Guillem d’Efak ja a la clínica, les galerades de Tampoc el foc, el darrer poemari, i que, anys després, edità l’obra completa de Teatre i de Poesia. I Beatriu Defior que corregí llibres seus, i Pau Vadell que reedità La Ponentada Gran

Efakians són Corcada Teatre que muntaren Negret de Guinea i els de la productora Manual que estrenaren el documental L’ànima negra de l’illa i els del celler Ànima Negra, que el va copatrocinar, i l’actor Pep Tosar, i Isona Passola… 

 

Efakià és Joan Martorell que va musicar i enregistrar el Manual inacabat per anar per la vida, amb la veu de Jordi Boixaderes com a rapsode.

Efakianes són Antònia Font i Glòria Julià i Dora Riutort i tota la gent que diu el seus poemes. Efakians, Joan Gomila i Jaume Gomila que diuen i escenifiquen la poesia del poeta en bicicleta.

Efakià és Miquel Barceló que va convertir Guillem d’Efak en un cap de fibló o un destapador.

Efakiana és la gentada que omplí l’auditori de Manacor per cantar, a faisó d’himne, el Siau qui sou! Efakiana és aquella gent, amb els mestres al capdavant, que es va arremolinar la primavera del 2014 per brindar suport a la vaga de fam de Jaume Sastre, contra els intents del PP de polititzar l’ensenyament, en defensa d’una educació digna, de qualitat i en català.

Efakià és Llorenç Carreres, comissari de la mostra commemorativa del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak a Manacor, i Joan Vilamala i Toni Galmés autors de l’auca que s’hi va presentar.

Efakià va ser Mateu Joan Florit, director de L’Estel de Mallorca, sempre atent a la vida i obra del poeta. Efakià és Antoni Riera Vives, impulsor del setmanari Cent per Cent, que, sempre seguit, es fa ressò de les activitats a l’entorn de Guillem d’Efak.

Efakians són Antònia Llodrà i Joan Llodrà, els regidors que instruïren l’expedient que conclouria amb la proclamació de Guillem d’Efak com a fill il·lustre de Manacor.

I la gent de l’Estudi General Lul·lià que ha brindat acollida a algunes de les més reeixides activitats efakianes.

Efakià és Francesc Burrull, autor dels arranjaments de la Balada d’en Jordi Roca, i Núria Feliu, Maria Cinta Rosselló, Miquel Pujadó, Lluís Llach, Joan Reig, els Germans Martorell…

Efakians varen ser Ermengol Passola, Carlota Soldevila, Fabià Puigserver, Miquel Àngel Riera, Josep Maria Llompart, Ovidi Montllor, Nicolau Pizà, Queta Pizà, Rafel Estaràs…

En definitiva, els efakians i les efakianes som més que un club, som una família, una tribu lleial a la memòria de Guillem d’Efak, som els qui sabem de la seva vida i els qui servam i servim la seva obra i la seva memòria. Som un exèrcit pacífic que no tolerarà sota cap concepte que hi hagi persones que, amb falsedats i insults, trastoquin impunement una cançó, patrimoni de la Cultura Catalana, que fa part de la banda musical del nostre poble.

 

4. ROCA I ROSSELLÓ; DOS CRIMS D’ESTAT

Isabel II de Borbó i Borbó (1830-1904) va regnar a Espanya des de 1833 fins que, el 1868, va ser destronada per una revolució popular. Després d’una regència de sa mare, Maria Cristina de Borbó, i d’una segona del general Espartero, l’any 1843, amb 13 anys, fou proclamada major d’edat i el 1846 obligada a casar-se amb un cosí a qui ella odiava. La vida de la cort esdevingué una orgia permanent ben retratada pels germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer a Los borbones en pelota.103 El seu regnat va ser caòtic, immers en la corrupció i amb períodes autoritaris absolutistes que, finalment, generaren la revolta coneguda com La Gloriosa que l’obligaria a exiliar-se.

El robatori a la finca del Caperó, dia 3 de febrer de 1851, es va produir dues setmanes després que, arran d’una crisi ministerial, Juan Bravo Murillo (1803-1873) substituís Ramon María Narváez (1800-1868). Durant la seva presidència, Narváez va promulgar un nou Codi Penal (22 de setembre de 1848), amb una racionalització i humanització de les penes.104 Entre d’altres avenços importants, aquell codi penal prohibia la tortura i tipificà els abusos dels funcionaris públics.105 Arran de finalitzar la Guerra dels Matiners (segona guerra carlina), el juny de 1849 Narváez va decretar una amnistia general. Els més fanàtics consideraren que aquelles mesures afeblien l’autoritat de la reina i pressionaren fins que Narváez dimití. Dia 14 de gener de 1851 fou rellevat per Bravo Murillo que, com a primera decisió, va activar una gran remodelació a totes les administracions, amb l’objectiu d’endurir el govern i atemorir el poble.106 S’acabaren els perdons i les amnisties i s’enduriren les penes forçant als límits màxims el Codi Penal vigent.107

La nova orientació del govern es veuria reflectida a la premsa en funció de la ideologia de cada diari. El Balear se situà d’immediat, al costat dels poderosos, en la posició més reaccionària. A la primera informació que publica, dia 7 de febrer, sobre els fets del Caperó ja anima a la severitat: al ver que hay almas endurecidas y perversas hasta el estremo, concebimos la imprescindible necesidad de un castigo pronto y ejemplar. Aquest diari mantindrà aquesta línia, aplaudint el càstig més sever, tant durant el judici com després de les execucions. El diari ja havia animat el nou govern a incrementar la repressió, en l’absurda i errònia teoria que una política molt dura reforçaria l’autoritat, el poder i la popularitat malmesa de la reina Isabel II, cada vegada més desprestigiada i desacreditada, a mesura que s’escampava la corrupció que presidia la Cort espanyola.

4a) Un governador-jutge?

Dia 17 de febrer, la premsa informava del trasllat de l’expedient contra els tres encausats dels fets del Caperó des del Tribunal de Manacor a la de Palma, que determinaria el consell de guerra contra Guillem Rosselló i el judici contra Jordi Roca i Antoni Miquel. El mateix dia, s’informava que, arran de la substancial remodelació ordenada per Bravo Murillo, es designava el senyor Gómez Hermosa com a nou regent de l’Audiència de Palma i entrava José Manso y Juliol com a nou governador.108 Aquest darrer va arribar a Palma amb la lliçó apresa i amb un discurs preparat que va llegir a les autoritats i que ordenà reproduir íntegrament a la premsa.109 Casualment o no, El Balear el va publicar a la mateixa pàgina i just al costat de la notícia on informava dels judicis en curs contra els acusats dels fets del Caperó.

José Manso destapava de manera inequívoca amb quines instruccions havia assumit el càrrec: Honrado por S.M. la Reina nuestra Señora con el mando político de estas islas (…) espero hallar en todos la correspondencia necesaria para este fin, y si bien en la esfera de la Administración es mi ánimo impulsar la prosperidad de cuantos ramos abarca, en política, celoso como soy de la observancia de las leyes, de la moralidad y del órden público, velaré constantemente para que no se resientan tan caros objetos. Donde estos fuesen vulnerados, hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito, porque ante todo es la protección de los intereses de que depende la existencia de la sociedad. És fàcil deduir del discurs cap a on prendrien els càstigs.

Les sentències estaven dictades, cantades si més no, tant la de l’Audiència de Palma com la del consell de guerra militar. No pot al·legar-se la separació de poders, perquè les intromissions dels governadors eren i serien habituals.110 La politització de la justícia no és cosa d’ara.

4b) De 10 anys de presó a pena de la vida?

Dos dies després de l’avís-amenaça del governador, dia 21 de febrer, es reunia el consell de guerra que havia de fallar la causa contra Guillem Rosselló, acusat de l’assalt i el robatori de les cases del Caperó.111 L’acusat es va declarar confés del robatori, però negà tenir res a veure amb la ganivetada i amb una violació. El més significatiu de la notícia (recollida a bona part de la premsa espanyola de l’època) és que El coronel don Agustín Galup, fiscal de la causa, ha pedido para el encausado la pena de diez años de presidio con retención y su defensor don Gabriel Clar, subteniente del batallón de Asturias, ha implorado la minoración de la pena. El consejo ha quedado reunido para deliberar.112 És bo d’imaginar que Guillem Rosselló, finalitzada la sessió i vista per a sentència, abandonà la sala amb la tranquil·litat que la resolució, en el pitjor dels casos, el condemnaria a 10 anys de presó. No va ser així, el tribunal va atendre més l’anunci del governador (castigar con mano fuerte, sin consideración alguna) que no la petició del fiscal i decretà, ja sense cap possibilitat de súplica ni d’apel·lació, l’afusellament del soldat. Un setmanari de Palma ho destacava: En el acto de notificársele la sentencia quedó muy sorprendido, porque creía que el fiscal no pedía contra él la última pena.113

Molts d’anys després, l’escriptor i investigador Antoni Llull Martí escrivia: Potser que el petrer Guillem Rosselló hagués tengut una mala hora, però demostrà ser valent encarant-se a una mort que més que a ell afrontava aquells qui l’havien decretada. I sembla que el poble així ho va entendre i així ho volgué donar a entendre retent extraordinàries honres fúnebres a qui podia esser, al cap i a la fi, un altre bon lladre. Els nostres rebesavis, per molt submisos i respectuosos que fossin amb l’autoritat, també sabien mostrar inequívocament la seva repulsa contra la injustícia institucionalitzada. Setmanari Manacor, 22 de març de 1980.

4c) De la sorpresa de Rosselló a la de Roca

La sorpresa de Jordi Roca no va ser menor de la de Guillem Rosselló. Cal dir que no li seria notificada la sentència definitiva fins el 21 de maig, menys de 24 h abans de donar-li garrot, després d’un llarg procès judicial. Dia 17 de febrer, el jutge de Manacor ja havia passat a la de Palma la seva resolució que condemnava Antoni Miquel a presó de per vida i Jordi Roca a morir, tot i que obria finestres a l’esperança en el cas que l’acusadora, Catalinaina Cànaves Sabater, retiràs la denúncia o concedís el perdó. Això no obstant, la dispositiva condemnatòria del jutge de Manacor no tenia valor de sentència ferma i es va traslladar a l’Audiència de Palma. Després d’una nova vista i de revisar la resolució del jutge de Manacor, l’Audiència de Palma va ratificar la pena de la vida contra Jordi Roca i la cadena perpètua contra Antoni Miquel. Com a complement afegit, endurí els càstigs amb indemnitzacions econòmiques a satisfer a l’acusadora i al missatge ferit durant el robatori. La sentència de Palma, que sostenia la pena de la vida contra Jordi Roca ja decretada a Manacor dues setmanes abans, es va comunicar a l’advocat dels dos presos dia 1 de març, quan encara no feia un mes del robatori al Caperó. La sentència brindava l’opció a alçar recurs, ja que el Tribunal de Manacor i l’Audiència de Palma, tot i emetre ambdues pena de la vida no eren coincidents en tot. Està documentat que Jordi Roca suplicà el perdó de l’acusadora i la clemència de la reina d’Espanya.114

L’advocat de Jordi Roca i Antoni Miquel era Josep Vidal i Pont. Aquest, durant el judici, era regidor de l’Ajuntament de Palma. Apologista catòlic extremista, professor de Dret Públic, Civil i Criminal d’Espanya a la Universitat Literària, col·laborava a La Fe, Revista Religiosa, Política y Literaria, al costat de Josep Maria Quadrado (1819-1896). Va traduir del francès El padre Lacordaire, Santo Domingo de Guzmán o Elogio fúnebre de Daniel O’Connell, sobre l’advocat catòlic irlandès (1776-1847) que va justificar la pena de mort de Robert Emmet, líder d’una revolta contra Anglaterra el 1803. El seu perfil semblava més tendent a atendre el discurs del nou governador que no a defensar els condemnats. Podem suposar que, com a advocat dels dos acusats, especialment d’un sentenciat a mort, va presentar l’oportuna apel·lació, però no hi ha constància fefaent. No sols això, sinó que no va ser ell qui informà Jordi Roca de les apel·lacions ni de la confirmació de la pena de la vida.

Dia 19 de maig Roca i Miquel foren traslladats a Manacor. Quatre dies abans, dia 15, Mallorca havia patit un dels pitjors terratrèmols de la història. Molts d’edificis de Ciutat s’esbaldregaren o quedaren molt afectats i el governador dictà un conjunt de mesures, entre les quals ordenava traslladar tots els presos de Palma a Manacor.115 Feia dos mesos i mig llargs, d’ençà de dia 1 de març, que els dos condemnats no sabien res de les súpliques presentades. El relat, a partir del trasllat a Manacor, destapa la reacció d’una persona que se sent enganyada: A las nueve y cuarto del día siguiente [dia 21 de maig de 1851] fué notificada a ambos la sentencia, que escuchó Roca con gran sorpresa, como así lo manifestó, añadiendo que no podía dar crédito a aquel fallo, ni conformarse con él, puesto que había obtenido el perdón de la parte ofendida, según se le había asegurado, y el de S. M. la Reina. Confundiendo este desgraciado el acto de concesión del real perdón con el hecho de haberlo impetrado y de haberse mandado suspender la ejecución hasta la resolución de S. M., se mantuvo tenaz durante algunas horas, repitiendo que no debía sufrir la pena de muerte (…)116

Resulta estremidor aquest relat de les darreres hores de Jordi Roca; aquelles hores que Guillem d’Efak, a partir de la glosa popular, convertiria en una crida al perdó de la madona acusadora. El fet és que, aquella nit, Jordi Roca no va dormir. Les cròniques destaquen la rebel·lia del condemnat contra la injustícia del càstig: Al notificarle la sentencia se mostró muy exasperado, negándose a recibir los socorros espirituales hasta las tres de la madrugada del día siguiente [és a dir, sis hores abans de donar-li garrot], en que merced a los esfuerzos del benemérito ecónomo D. Lorenzo Pascual y de los vicarios D. Guillermo Llull, D. Francisco Parera y D. Juan Tous, se pudo lograr que se preparase para confesarse. Aunque había tomado alimento hasta el momento de conformarse con la voluntad divina, en lo sucesivo se mostró muy inapetente, por lo que marchó medio desfallecido al sitio donde debía ser ejecutado, que era una escarpada del predio llamado la Torre, a un cuarto de legua de la villa (…)117 L’execució al garrot de Jordi Roca va ocupar molt d’espai a la premsa, amb independència de la ideologia de cada diari. Los diarios de Palma dicen que dia 23 sufrió en Manacor la pena de muerte á que había sido condenado Jorge Roca. Este desgraciado, durante las primeras horas que pasó en la capilla, se negó á recibir los auxilios espirituales. Conociendo por último que no tenía esperanza de salvarse del suplicio, la puso toda entera en el Dios de las misericordias, y contrito y resignado sufrió la pena.118

4d) Dos assassinats d’Isabel II

Fent un repàs a les condemnes de Guillem Rosselló i de Jordi Roca, lligades amb el discurs amenaçador del governador, el curs de les sentències i la resposta negativa de la reina Isabel II d’exercir la seva potestat de perdó, sembla més que evident que som davant de dos crims d’estat, orientats a atemorir i sotmetre la població. L’objectiu era frenar un aixecament popular contra la monarquia borbònica.119 Cal recordar que la sol·licitud de garrot la va presentar el fiscal de S. M. Isabel II i que, per endiumenjar la mort de Jordi Roca, es va enviar a Manacor una compañía de cazadores del regimiento de Isabel II, para formar el cuadro en el acto de la ejecución.120 Encara hi ha un altre fet afegit que fa indiscutible que, darrere de les morts, hi va haver la sàdica mà de la monarquia borbònica. Al llarg del s. XIX, amb Ferran VII i de manera intensa durant el regnat d’Isabel II, arribat el dia de Pasqua de Resurrecció era tradició reial perdonar un condemnat a mort121. Doncs bé, l’any 1851 Pasqua va ser dia 20 d’abril i, consultats els arxius, l’única persona que aquell any hi havia condemnada a mort pendent d’execució era Jordi Roca, perquè Guillem Rosselló ja havia estat afusellat el 25 de febrer. La premsa espanyola més llegida del moment havia informat dels fets, del judici i de les sentències. El tema havia assolit gran notorietat i popularitat. Isabel II tenia a l’abast una oportunitat de mostrar-se com una monarca clement. No va ser així. No concedir a Jordi Roca el Perdó Pasqual, que s’havia atorgat els anys anteriors i que es reprendria els anys següents, certifica una voluntat manifesta del govern de Bravo Murillo i, molt concretament de la reina Isabel II, de ratificar el garrot contra aquell jove de Petra a qui Guillem d’Efak anomenà mesquinet.

L’assassinat de Jordi Roca, doncs, va ser un crim d’estat tan evident com ho seria, 123 anys després, donar garrot a Salvador Puig Antich. Això no lleva que si Catalinaina Cànaves hagués retirat l’acusació o expressat el seu perdó, hauria desarticulat la trama borbònica repressiva i hauria salvat la vida a Jordi Roca, el qual hauria viscut tancat a la presó fins a l’amnistia general popular de l’any 1868. En qualsevol cas, cantin papers i mentin barbes, de nou es fa palès que Guillem d’Efak tenia tota la raó: darrere les morts de Roca i Rosselló hi havia la mà del governador, atenent les sinistres instruccions d’Isabel II. 

4e) Els fets, els processos i les execucions

La premsa de l’època, tant la de Mallorca com l’espanyola, va informar puntualment i amb detall dels esdeveniments, des del robatori fins a l’execució de les sentències, encara que de manera majoritària des de la perspectiva del poder institucional (Guàrdia Civil, Tribunals, Església…). El primer dels relats que es publicà s’ajustava a la denúncia que, l’endemà dels fets, va posar Catalinaina Cànaves, acompanyada del missatge Joan Sansó, i que va permetre la detenció dels autors aquell mateix dia122. Segons l’acusació, un home va ser acollit a la possessió per la madona i, en sortir, dos homes entraren a robar amb armes. En un enfrontament, es va ferir amb un ganivet el missatge que hi havia a les cases i partiren després d’una feroz brutalidad con la pobre y demasiada buena mujer123. Els documents del jutjat a l’arxiu de Manacor i les cròniques de premsa defensen la propietat privada, però no distingeixen l’home acollit a la casa dels altres dos, sinó que unifiquen l’actuació de tots tres i la presenten com una acció conxorxada per tots ells.

Una altra informació destacada per la premsa és la referida a la celeritat desfermada des del primer moment, tant en la detenció (just l’endemà dels fets) com en tot el procés. No havien passat dues setmanes d’ençà de l’assalt a la possessió del Caperó quan, el dissabte dia 15, Climent Gil Serrano, jutge de primera instància de Manacor, signava la sentència. La condició de soldat professional de Guillem Rosselló va aconsellar traslladar el seu cas a un tribunal castrense que, d’acord amb el codi de justícia militar, li obriria consell de guerra. Quant als altres dos detinguts, la premsa informà de les dues condemnes: La causa de los otros dos reos paisanos, Jorge Roca (que es el condenado a la última pena por el inferior) jornalero y vecino de Petra, soltero de 32 años; y Miguel Nicolau, también soltero y jornalero de Petra, de 26 años, condenado por el inferior a cadena perpétua.124 Aquest esment al inferior per referir-se al jutjat de primera instància de Manacor, afegit al fet que el mateix jutge traslladi l’expedient a l’Audiència de Palma, permet deduir que o bé no tenia prou competències per dictar una dispositiva condemnatòria d’aquella magnitud sense ser refrendada, o bé que el jutge va considerar convenient sotmetre la seva resolució a una instància superior.

Arribada a Palma dia 17 de febrer la resolució del jutjat de Manacor, l’Audiència va activar la revisió immediata. Ayer 17 se hallaba ya en poder del señor regente de esta audiencia el proceso formado por el señor juez de primera instancia de Manacor, D. Clemente Gil, contra los expresados reos, en cuya sentencia se condena a uno de ellos a la pena de muerte y a otro a la de cadena perpetua125. Just arribar la sentència de Manacor a Palma: Comunicóse el proceso por dos días al abogado, don José Vidal y Pont, defensor de los acusados, y es de creer que dentro de un breve plazo tendrá lugar la vista pública ante la sala segunda de esta Excma. Audiencia. Parece ser que el fiscal de S. M. pide la pena de muerte para entreambos reos; y que la vista del proceso tendrá lugar el martes inmediato126. Efectivament, amb tota celeritat, la vista seria el dimarts 25 de febrer… amb la coincidència de fer-se el mateix dia i a la mateixa hora que afusellarien Guillem Rosselló.

Abans, com a causa separada de la de l’Audiència, s’havia constituït el consell de guerra que havia de jutjar Guillem Rosselló i Font. Res millor que llegir la peripècia explicada a la premsa de l’època: El acusado, que ha sido preso en el cuartel de La Lonja, se llama Guillermo Rosselló, y es soldado de la primera compañía del tercer batallón del regimiento Infantería de Asturias. Mañana debe ser juzgado en consejo de guerra ordinario127. L’endemà d’aquest anunci, dia 22 de febrer, el mateix diari informava: En uno de los salones del Real Castillo de esta capital, se ha reunido esta mañana el consejo de guerra ordinario para ver y fallar la causa contra el soldado del tercer batallón de Asturias Guillermo Rosselló (…). El acusado ha parecido ante el consejo con serenidad y despejo (…). Parece que está convicto y confeso de haber contribuido al robo en Can Caparó (…). El coronel, D. Agustín Galup, fiscal de la causa, ha pedido para el encausado la pena de diez años de cárcel con retención, y su defensor, D. Gabriel Clar, subteniente del batallón de Asturias, ha implorado la minoración de la pena. El consejo ha quedado reunido a puerta cerrada para deliberar. La vista del consell de guerra feia pensar en una pena relativament suau de presó, però finalmentEl fallo fué condenatorio y, el consejo impuso al reo la pena de ser pasado por las armas, cuya sentencia obtuvo la aprobación del capitán general, de conformidad con el dictámen del auditor de guerra.128 

Immediatament, es posaren en marxa els preparatius. L’afusellament tindria lloc dia 25 de febrer a les terres de la madona, ben prop del pont del Caperó. Dia 22, la sentència, dia 23, el trasllat a Manacor… Esta mañana ha salido de Palma para Manacor, debidamente escoltado por tropa de infantería y caballería, uno de los reos del atentado cometido en Can Caparó, llamado Guillermo Rosselló. El fallo del consejo de guerra ha sido al parecer fusilamiento, y allá conducen al efecto al reo para que se espíe el delito en la propia comarca donde fue cometido.129 Encara que la condemna es dictà amb vots discrepants, d’aquella resolució sobta molt que, amb una petició del fiscal de només 10 anys, el tribunal decidís l’afusellament. Tot apunta que algú, des d’instàncies superiors, havia mogut fils per extremar el càstig. Fos com fos, ja no hi havia marxa enrere ni possibilitats d’apel·lació. La justícia militar era tan implacable com la fulla de la guillotina quan cau. La sort de Guillem Rosselló, casat i amb una filla petita, estava dictada. Seria afusellat no gaire lluny del pontet del Caperó i a la vista de les cases, per si l’acusadora volia contemplar la malifeta.130 Les cròniques destaquen la gentada que hi va assistir. A las ocho de la mañana del 25 fue fusilado en las afueras de Manacor, Guillermo Rosselló (…) Se le trasladó a la última morada en medio de un gentío inmenso, que entre el dolor y las lágrimas rogaba al Señor que se dignase conceder el eterno descanso al alma de aquel ajusticiado.131 El diari La España de Madrid dia 6 de març publicà, a tres columnes, un detallat reportatge del judici i l’execució: En el lugar del suplicio se hallaba reunido un numeroso gentío. Dos compañías de granaderos del regimiento de Isabel II formaron el cuadro en el momento de ejecutarse la sentencia.

Dia 25 de febrer, el mateix dia que just davant les cases del Caperó s’afusellava Guillem Rosselló, a Palma es va fer la vista contra Jordi Roca i Antoni Miquel. El dia abans ja ho anunciava la premsa: Mañana es el día señalado para verse ante la sala segunda de esta Excma. Audiencia la causa formada sobre los crímenes cometidos en Es Caparó contra Jorge Roca y Miguel Nicolau, vecinos de Petra, condenados el primero por el juez de primera instancia de Manacor a la última pena, y el segundo á la inmediata. El Sr. Fiscal de S. M. pide para ambos en su acusación la pena de muerte.132

Quatre dies després del judici, dia 1 de març, es va comunicar la sentència a l’advocat dels acusats, Josep Vidal i Pont, i una vegada més la premsa va informar amb tot detall: Hoy ha sido notificada la sentencia pronunciada por la sala segunda de esta excelentísima Audiencia en la causa formada sobre los crímenes de robo, violación y herida, ejecutados en el Caparó. Por dicho fallo se condena a Jorge Roca a la pena de muerte en garrote, que deberá sufrir en la villa de Manacor; y á Miguel Nicolau á la de cadena perpetua y á la de argolla, que se ejecutará al mismo tiempo que sufra la de garrote su co-reo. Condénase además á ambos delincuentes á la reparación de daños y perjuicios causados á Catalina Cánaves, á saber: á Roca en cantidad de ocho mil reales, y á Nicolau en la de dos mil, con mancomunidad entre sí; y finalmente á la entrega de dos mil reales por el primero y quinientos por el segundo, también mancomunadamente, al herido Juan Sansó, por indemnización de daños y perjuicios. Hállase fundado dicho fallo en que Roca y Nicolau están convictos y en parte confesos de ser autores del delito de robo con violencia en las personas y acompañado de violación que se halla previsto y penado por el art. 425 núm. 2° del Código penal: en que han concurrido en dicho delito las circunstancias agravantes de haberse cometido de noche, en despoblado, con astucia, fraude y disfraz, con uso de un arma prohibida y con desprecio del respeto que merecía por su sexo Catalina Cánaves; y finalmente en que con respecto á Jorge Roca, autor de la violación y de la herida no resulta circunstancia alguna que atenue su responsabilidad, al paso que en cuanto a Miguel Nicolau hay la de no haber tenido intención de causar todo el mal que produjo la ejecución del delito. No estando este fallo conforme de toda conformidad con el que pronunció el juez de primera instancia de Manacor, pueden los acusados suplicar ante la sala primera de esta Excma. Audiencia.133 La no conformitat assenyalada entre la sentència de Manacor i la de Palma no derivava tant del bessó (ambdues havien condemnat a mort a Jordi Roca i a cadena perpètua a Antoni Miquel), sinó d’altres disposicions, com la de la reparació econòmica a la madona i el missatge.

Com a per art d’encanteri, d’ençà d’aquesta comunicació de la sentència de Palma, no hi ha cap altra notícia sobre les possibles accions de la defensa. Passen els dies, les setmanes i els mesos sencers de març i d’abril sense referències del procés a la premsa. De dia 1 de març ençà, no hi tornarà haver noves fins després del gran terratrèmol que va patir Mallorca el dijous dia 15 de maig. Quatre dies després, el dilluns dia 19, Roca i Rosselló foren enviats a Manacor. Com que el trasllat va afectar tots els interns que hi havia a l’edifici de la presó de Palma, molt deteriorat per aquell greu moviment sísmic, els dos condemnats no sospitaren que ja s’havien exhaurit totes les vies de recurs. Això no obstant, encara que no s’havia notificat l’aplicació de la sentència als condemnats, la premsa ja ho sabia. Dia 20, El Genio de la Libertad es feia ressò de la imminent execució: A las ocho de la mañana del día de ayer, salió de esta capital con dirección a Manacor, una compañía de cazadores para formar el cuadro en el acto de sufrir la última pena Jorge Roca, uno de los autores del robo y demás cometido en el predio Caparó, la cual debe presenciar Miguel Nicolau, otro de los autores condenado a cadena perpétua, cumpliendo con lo mandado por esta Escma. Audiencia territorial. El ejecutor, llegado anteayer, se dirigió inmediatamente a Manacor. Malgrat les informacions dels diaris, els dos condemnats traslladats a la presó de Manacor, no sabien res; ni tan sols que a pocs metres d’on estaven tancats ja hi havia el botxí. Fins a les nou i quart del matí de dia 21 de maig, no els seria comunicada la sentència que s’havia d’executar l’endemà mateix. La reacció de Jordi Roca, en rebotar-se contra la notícia, convida a pensar que l’advocat li hauria creat falses esperances i que no l’hauria informat de l’imminent desenllaç.

4f) La mort al garrot de Jordi Roca

Transcric completa, atès l’alt interès de la crònica, la notícia del Diario Constitucional de dia 27 de maig de 1851.

Ejecución de Jorge Roca. Dimos cuenta en nuestro número del 19 de que á las tres de la madrugada de aquel dia habían salido para Manacor los reos del atentado del Caparó, Jorge Roca, y Miguel Nicolau, condenado el primero á la última pena, que iba á sufrir en aquella villa, y el segundo á la de cadena perpetua, con la accesoria de presenciar con argolla la ejecución del co-reo. Ignorando ambos el objeto del viaje emprendido, pasaron el camino tranquilamente y en el mismo estado vieron trascurrir la noche posterior á su llegada. A las nueve y cuarto del siguiente dia fué notificada á ambos la sentencia, que escuchó Roca con gran sorpresa, como asi lo manifestó, añadiendo que no podía dar credito á aquel fallo, ni conformarse con él, puesto que había obenido el perdón de la parte ofendida, según se le había asegurado, y también el de S. M. la Reina. Confundiendo este desgraciado el acto de concesión del real perdón con el de haberlo impetrado y de haberse mandado suspender la ejecución hasta la resolución de S. M., se mantuvo tenaz durante algunas horas, repitiendo que no debia sufrir la pena de muerte, y negándose en consecuencia á prepararse cristianamente para el trance fatal134. Exhortado por uno de los señores oficiales que estaban de servicio, demostró ceder algún tanto, y aprovechando esta coyuntura los señores eclesiásticos reunidos en la capilla, trabajaron con fervor para reducirle, y tuvieron la satisfacción de conseguido. Confesóse pues, oyó con atención las saludables máximas que sin cesar hicieron llegar a sus oidos los ministros de nuestra sacrosanta Religión, y esperó con serenidad la hora soprema.

A las nueve y cuarto de la mañana del 22 salió Roca de la capilla, vestido con ropa negra, y precedido del co-reo, montados ambos en caballerías, se encaminó al lugar destinado para el suplicio, distante más de un cuarto de legua de la población hacia el predio llamado la Torre. Confesóse de nuevo al pié del patíbulo: subió sus gradas solo y con paso ligero, habló á su cómplice, con permiso del confesor dirigió su voz firme e inteligible á la consternada muchedumbre allí reunida exhortándola á obrar bien y pidiendo ser perdonado; y pasando á ocupar el fatal banquillo, dejó de existir á los pocos momentos. Eran las diez y cinco minutos. El cadáver quedó espuesto en el patíbulo hasta una hora antes de oscurecer, y el co-reo Nicolau fué conducido de nuevo á la cárcel de Manacor, y trasladado desde allí al presidio de esta plaza, para ser conducido á su destino. Terminada la ejecución, el reverendo ecónomo de Manacor dirigió la palabra á sus feligreses desde el tablado en que se levantaba el patíbulo, inculcándoles la necesidad de cumplir siempre sus deberes, como hombres de bien, para no verse espuestos á pagar con su vida y con su honra la pena de sus crímenes. Acudió á presenciar la ejecución un numerosisimo concurso de todos los pueblos circunvecinos. Este fin trágico ha tenido el horroroso atentado que presenció el predio el Caparó á principios del ultimo febrero.

Entre els diaris més importants que relataren l’execució, destaquen La España, Época, El Heraldo de Madrid, El Sol, El Áncora (molt possiblement amb redacció de Josep Maria Quadrado), Diario de Barcelona i El Postillón de Girona, però varen ser dotzenes les publicacions d’arreu de la península que, àvides i morboses, varen dedicar grans espais a la mort de Jordi Roca, assegut a la cadira, des d’on demanà perdó i des d’on instà els joves a no anar a les tavernes. El darrer i únic amonestament que fa Jordi Roca a la multitud que ha anat a veure com el maten és una endreça als pares i a les mares. El relat d’un capellà que va ser testimoni directe de l’execució ho deixa ben clar: el desgraciado Jorge estando sobre el tablado rompió con estas palabras diciendo hermanos míos me perdonais y añadiendo padres y madres velat sobre vuestros hijos y no permitais que se partan un momento de vuestros lados y apartaos todos de las tabernas que esto asido la causa que yo he acometido todos estos sucesos y por amor de Dios os ruego que me perdonéis y puesto al patíbulo le dieron vuelta de garrote.135

Sortosament, plantant cara a la fiscalia, al relat de la premsa i a la crònica de l’església va brollar, espontània i veraç, la veu del poble. Amb les gloses que inspiraren les execucions de Roca i de Rosselló, es va bastir la glosada popular La mort d’en Roca que es cantava a Manacor i altres pobles i que, avui com ahir, valida la força de la veu lliure que s’allunya de l’adoctrinament de qualsevol discurs patrocinat a interès dels poderosos.

4g) Consideracions afegides sobre el Codi Penal de 1848

A Jordi Josep Roca i Serra i a Antoni Miquel Nicolau els va ser aplicat l’article 425.2 del Codi Penal que permetia que els culpables de robatori acompanyat de violació o mutilació fossin condemnats a cadena perpètua o pena de mort. A un li aplicaren el major càstig i a l’altre el menor. Les interpretacions de la llei, segons les consciències laxes o escrupoloses dels jutges, generalment esclaves de la situació política de cada moment, determinaven que les sentències fossin més dures o més lleugeres.136

Cal tenir present que, d’acord a la legislació, la violació i l’estupre només podien tramitar-se (i, en el seu cas, castigar-se) a instància de part, això és, prèvia denúncia de la persona violada o, en el cas de l’estupre, de la dels seus pares o tutors. Com que de cap altra manera els tribunals podien admetre a tràmit una violació i aquesta apareix incorporada a la causa contra Jordi Roca, es fa ben palès que Catalinaina Cànaves Sabater quan va anar a fer la denúncia, acompanyada de Joan Sansó Esteve, a més del robatori va declarar que havia estat violada. Cal insistir que, d’acord a la llei, la retirada de l’acusació hauria impedit la pena de la vida.

Una de les qüestions que havia implementat el Codi Penal de 1848 era que les execucions es fessin amb la màxima diligència per no allargar l’agònica espera dels condemnats. No va ser així en el cas de Jordi Roca. Mentre la sentència del tribunal militar contra Guillem Rosselló es va executar tres dies després d’aprovar-la, l’Audiència de Palma comunicà les sentències contra Roca i Miquel dia 1 de març, però no varen executar-se fins dia 22 de maig, més de tres mesos i mig després, la qual cosa degué generar l’esperança d’obtenir el perdó de l’acusadora o la clemència de la reina que Jordi Roca havia suplicat.

Un aspecte sobre el qual no es pot especular és si es podia tenir en compte o no la denúncia de la hipotètica violació de Jordi Roca a Pereta Ramis. Radicalment no per dues raons. La primera, és que la denúncia havia estat jutjada i sentenciada un any abans. La segona raó, és perquè a la reforma del Codi Penal que es va fer l’any 1850, encara amb Narváez de President, s’afegí un nou punt a l’article 2: No serán castigados otros actos ú omisiones que los que la ley con anterioridad haya calificado de delitos ó faltas. Com ja s’ha vist, tot i l’ocultació que fa la contrabalada de la resolució judicial, l’expedient derivat de la denúncia de Pereta Ramis va desembocar en la sentència del jutge de Manacor i, per tant, no és de rebut utilitzar, ni com a delicte ni com a falta, una acusació de la qual Jordi Roca va ser exculpat. Aferrar-se a la denúncia prescindint de la sentència per tal de qualificar Jordi Roca de facinerós, pocavergonya, violador en sèrie, malfactor sense escrúpols…, amb la intenció de justificar la pena de mort, profana, tant des del punt de vista jurídic com ètic, el principi bàsic de presumpció d’innocència. En aquest cas, una innocència decretada judicialment dia 17 d’abril de 1850. Una innocència que confirma la informació que brinden les gloses i els arxius; dues fonts menystengudes o ocultades pels propagadors de la contrabalada.

Mapa de 1852 que el 1854 seria l’oficial a les escoles. Mallorca és “España incorporada o asimilada”

5. LA CRONOLOGIA137

1818 Dia 23 de desembre neix, a Petra, Jordi Josep Roca i Serra, fill de Sebastià i de Bàrbara.

1823 Dia 4 de maig neix, a Ariany, Guillem Rosselló i Font, fill de Gaspar de Manacor i de Bàrbara de Petra.

1825 Dia 1 de juny neix, a Ariany, Catalinaina Cànaves Sabater, filla de Guillem i Maria Aina.

1837 Dia 6 de maig, Catalinaina Cànaves Sabater es casa amb 12 anys, sense impediments i amb l’autorització dels pares, amb Mateu Pastor Bauçà de Petra, fill de Mateu i d’Antònia. No tindran fills. Ell morirà poc després por causa desconocida.

1845 Dia 25 de maig, amb 19 anys, Catalinaina Cànaves Sabater es casa per segona vegada, vídua i sense fills, amb Bartomeu Pascual Febrer de 26 anys de Manacor.

1846 Dia 11 de desembre neix Isabel Maria Pascual Cànaves, única filla del matrimoni.

1847 Dia 11 de març, el dia que la filla feia tres mesos i quan no feia dos anys de casat, mor Bartomeu Pascual Febrer, als 28 anys, per enfermedad ignorada según certificación. El Caperó passa a ser propietat de la filla per les últimes voluntats de son pare.

Dia 24 de setembre, sis mesos després de son pare, mor a la casa de Joan Sansó Esteve, al carrer de l’Anell de Manacor, Isabel Maria por viruela. Catalinaina Cànaves Sabater esdevé la senyora del Caperó.

1848 Antoni Miquel deixa de fer feina a la finca de Sos Sostres i va a viure a Petra.

1849 Jordi Roca i Antoni Miquel van a fer feina, com a jornalers, a la finca del Caperó.

Pereta Ramis acusa Jordi Roca i Nicolau Canet Valent de violació, amb la curiosa aportació d’un testimoni. El jutge de primera instància de Manacor, Climent Gil, inicia l’expedient judicial dia 27 de desembre.

1850 Dia 17 d’abril es dicta resolució absolutòria. Dia 19 es remet en consulta i l’Audiència de Palma no altera la sentència. Els dos acusats recobren la llibertat sense restriccions.

1851 Dia 15 de gener Bravo Murillo substitueix Narváez a la Presidència del Govern d’Espanya. La reina Isabel II considera que la política tolerant de Narváez ha afeblit la imatge de la monarquia borbònica i decideix aplicar mà dura.

Dia 3 de febrer (en algunes informacions diuen dia 4) es produeixen els fets del Caperó que iniciaran la causa per robatori i violació.

Dia 4 de febrer, Catalinaina Cànaves i Joan Sansó es personen a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor i formalitzen denúncia per robatori amb armes i violació. El mateix dia són detinguts Antoni Miquel, Jordi Roca i Guillem Rosselló.

Dia 8 de febrer, el jutge de primera instància de Manacor, Climent Gil, inicia l’expedient contra els tres acusats.

1851 Dia 15 de febrer, Climent Gil dicta sentència: cadena perpètua a Antoni Miquel, pena de mort a Jordi Roca i s’inhibeix de pronunciar-se respecte de Guillem Rosselló, atesa la condició de militar.

Dia 17 de febrer el jutge de Manacor trasllada la sentència a consulta a l’Audiència de Palma, on amb gran diligència es prepara el nou judici contra els dos condemnats i es trasllada el cas de Rosselló a l’autoritat militar.

Dia 18 de febrer arriba a Palma el nou governador, dins d’una gran remodelació d’autoritats a tota Espanya, arran del nou govern de Bravo Murillo.

Dia 19 de febrer la premsa informa dels tràmits judicials dels dos condemnats en el Tribunal de Manacor.

El mateix dia, el nou governador fa publicar un discurs, adreçat a la població, on anuncia que hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito. El Balear publica juntes les dues notícies.

Dia 22 de febrer es fa el consell de guerra contra Guillem Rosselló. El fiscal demana 10 anys de presó. El tribunal queda reunit per deliberar i, insòlitament, dicta pena de mort.

Dia 25 de febrer Guillem Rosselló es afusellat devora el Pontet del Caperó, a la vista de les cases. Estava casat i tenia una filla. El mateix dia es fa el judici contra Miquel i Roca.

Dia 1 de març es lliura la sentència (mort a Roca i perpètua a Miquel) a l’advocat dels dos processats, Josep Vidal i Pont, obrint termini de recurs atesa la no coincidència exacta entre la resolució de Manacor i la de Palma.

Dia 15 de maig Mallorca pateix un dels pitjors terratrèmols de la seva història. La presó de Palma pateix un esfondrament i es decideix traslladar tots els presos a Manacor.

Dia 21 de maig a les nou del matí és comunica la sentència a Jordi Roca. No hi pot donar passada. Li havien dit que la madona havia signat el seu perdó. Fins a les tres de la matinada de l’endemà, esgotat per la pressió dels capellans, no ret les protestes i les exclamacions d’injustícia.

Dia 22 de maig, donen garrot a Jordi Josep Roca i Serra. Abans de ser assassinat en públic, reclama als pares i a les mares que no permetin als fills anar de tavernes.

Arreu de la contrada (confirmat a Artà, Felanitx i Manacor) s’escampa un romanç de cec que acusa directament Catalinaina Cànaves de no voler aturar la mort de Jordi Roca. La codolada es cantarà fins la insurrecció armada feixista-militar de 1936.

1852 El mes de novembre Catalinaina Cànaves Sabater es casa per tercera vegada, amb 27 anys, doblement vídua i sense fills, amb Bernat Riera i Riera de 25 anys, pagès i propietari de Manacor. Serà amb l’únic marit que tindrà fills que la sobreviuran. A la mort del marit, es tornarà a casar per quarta vegada.

1962 Guillem d’Efak escriu i musica Balada d’en Jordi Roca. Josep M. Llompart, M. Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover… s’entusiasmen! La cançó defuig de qualsevol judici de valor, descarta els adjectius de la glosada popular i es limita a un fet incontestable: el perdó de l’acusadora hauria evitat la mort al garrot del jornaler.

1963 Dia 22 de novembre de 1963 (el mateix dia que mataren JF Kennedy) Guillem d’Efak presenta la cançó a Barcelona. El recital es qualificat per la premsa d’Apoteosi! i la cançó esdevé un referent contra la pena de mort i el franquisme.

Des de l’estiu d’aquell any fins la tardor de 1964, Guillem d’Efak canta la Balada d’en Jordi Roca, gairebé cada dia, als cinemes de Palma.

1964 Des de la darreria de 1964, durant dos anys, Guillem d’Efak cantarà la cançó cada dia a la Cova del Drac de Barcelona. Al llarg de tota la vida sempre va fer part del seu repertori.

1965 S’enregistra la cançó en el primer disc que inaugurarà el segell Concentric. L’èxit de la cançó farà que es difongui arreu.

1968 La darreria dels anys 60, primeria dels 70, del segle passat, Andreu Mesquida Galmés inicia una creuada orientada a recobrar l’honor de la madona. El seu fill, Andreu Mesquida Riera, continuarà la iniciativa. Així s’ha forjat una contrabalada per explicar la història vertadera.

1976 La cançó de Guillem d’Efak va popularitzar Jordi Roca. Un exemple va ser quan Pere Pujol, l’escultor artanenc, exposà a Es Cau de Manacor una col·lecció de retrats, entre els quals hi havia Simó «lo Tort» Ballester i Jordi Roca, un al costat de l’altre.

2000 Josep Segura Salado fa un treball sobre el Caperó per encàrrec de la família Mesquida, on aporta la denúncia de Pedrona Ramis contra Jordi Roca per violació.

2011 La Banda de Música de Manacor enregistra la rapsòdia Siau qui sou! Entre d’altres cançons, Biel Majoral canta Balada d’en Jordi Roca. Abans i després, la cançó ha estat interpretada per GOM Teatre, Projecte d’Efak, Marcel Pich, Joan Manuel Serrat…

2015 En el programa d’IB3 Uep, com anam Felip Munar entrevista Andreu Mesquida Riera, el qual llegeix els rodolins apòcrifs de l’auca, escrits per un oncle seu, i atribueix a Guillem d’Efak una interpretació de trobador romàntic quan, justament, Balada d’en Jordi Roca és una de les més potents cançons reivindicatives de la música catalana.

2017 Bàrbara Duran Bordoy presenta Música per a un crim, amb el subtítol La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, amb pròleg d’Andreu Mesquida Riera i un preludi de Joana Gomila Sansó. El llibre és un libel apòcrif de cap a peus. De la presentació pública del llibre ençà, Bàrbara Duran ha escampat i publicat invectives, amb insults, adreçades a l’entorn més proper a la vida i obra de Guillem d’Efak.

Guillem d’Efak tenia raó

6. CONCLUSIONS

1.- Jordi Roca va ser assassinat al garrot per dues accions de Catalinaina Cànaves Sabater: una d’activa (potser pressionada per Joan Sansó Esteve), en declarar a la denúncia que havia estat violada; una altra de passiva, en no atendre la reiterada sol·licitud de perdó.138

2.- Malgrat la responsabilitat directa de la madona, tant la mort de Jordi Roca com la de Guillem Rosselló foren dos crims d’estat, al servei d’enfortir la qüestionada autoritat de la reina Isabel II, amb voluntat d’escalivar i atemorir el poble.

3.- La contrabalada, promoguda inicialment per Andreu Mesquida Galmés i continuada pel seu fill Andreu Mesquida Riera, és una creuada amb l’objectiu apriorístic de netejar l’honor d’una avantpassada de la qual els promotors ho ignoren tot o ho amaguen.

4.- L’auca familiar és un còmic ingenu, fruit d’una imaginació infantil, amb invents, falsedats i afirmacions sense proves.139

5.- El treball inèdit de Josep Segura Salado Es Caparó (Vilafranca i Manacor), fet per encàrrec per tal de documentar la contrabalada, apunta un desconeixement absolut de la biografia dels personatges principals dels fets del Caperó, començant per la madona.

6.- El libel Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó de Bàrbara Duran Bordoy és l’expressió, feta llibre, de la contrabalada, un relat familiar elaborat sense el més mínim rigor i carregat de falsedats.

7.- Totes i cada una de les quartetes que conformen el romanç de cec són versemblants i, tot i que acusen la madona de fets molt greus, cap ni una contradiu la documentació que hi ha als arxius, especialment la referida a la biografia de Catalinaina Cànaves.

8.- Les misterioses morts de tres marits i de la primera filla fan part d’una cadena de coincidències molt poc probables. L’actuació del missatge i la relació que mantenia amb la madona és igualment sospitosa.

9.- Balada d’en Jordi Roca és una excel·lent composició contra la pena de mort. Guillem d’Efak, tot i disposar d’informació rellevant sobre la madona, va renunciar a fer ús del romanç popular que la presenta com una emmetzinadora. Únicament va fer ús de dos fets provats en relació a la madona: que no va atendre la súplica de Jordi Roca que el perdonàs i que ella era la principal acusadora.140

10.- Jordi Roca era un home de taverna. D’això, i només d’això, és del que demanarà perdó abans de ser assassinat: «apartaos todos de las tabernas que esto asido la causa».

11.- Jordi Roca, per dir-ho en paraules de Guillem d’Efak, era un canalla, un home de tavernes, un femellut141. Això no obstant, qui bescanvia els papers per criminalitzar Jordi Roca i presentar la madona com a víctima (quan ella va impel·lir la mort al garrot), se situa al costat dels qui justifiquen la pena de mort.

12.- Guillem d’Efak tenia raó. És cert que hi ha algunes coses que no estan provades documentalment, però són moltes més les que certifiquen els arxius i, en tots aquests casos, la informació facilitada per Guillem d’Efak es demostra veraç.

Qui pot dir què va succeir de bon de veres? Va ser justa la sentència? La pena de mort justa? Va violar Jordi Roca a la madona del Caperó? El poble no només opinava que no, sinó que assegurava que feia temps que mantenien una relació.

La mort d’en Roca és un document de protesta popular que s’oposa a la resolució judicial. Qui té la raó? Estic absolutament convençut que la té el poble. I molt més encara, després d’haver vist la carretada de falsedats de la contrabalada i la confirmació en els arxius de tot quant va explicar Guillem d’Efak.

 

7. CODA i DA CAPO

Fins aquí, en torn de rèplica, en defensa de la veu del poble, del bon nom de Guillem d’Efak i de la Balada d’en Jordi Roca, aquest escrit que planta cara al relat inventat que, a interès de part, es pretén imposar amb complicitats vergonyants. La documentació aportada desmenteix la contrabalada i confirma el pronòstic que va fer Guillem d’Efak: els autors tocaran amb les mans quina cosa és anar per llana i romandre tos. Per ètica i dignitat, haurien de calar el cap i disculpar-se per l’estafa. També ho haurien de fer les persones que s’han afegit a validar, promoure i divulgar un relat apòcrif. Sé que no plourà d’aquest tro!

Tampoc esper gaire cosa dels mitjans que escamparen arreu la contrabalada. Brindaran espais similars per replicar les mentides transcrites en els seus reportatges? I els articulistes que qualificaren el libel de treball rigorós i ben documentat? I les persones que es varen avenir a presentar el llibre? I l’editor? I el consell de redacció de la col·lecció? No, ningú no es disculparà. He tocat amb les mans massa vegades que la connivència de l’Acadèmia amb la manipulació històrica és crònica i, en el cas de la Cultura Catalana, massa freqüent. Així és com, a Mallorca, des de Quadrado fins a Deyà passant per Santamaría, el discurs dominant amara universitats i escoles. I no només és responsabilitat de l’Acadèmia. Al seu voltant s’aquieten els il·lustrats i la majoria dels mitjans de comunicació. Tot plegat, estalona el discurs dominant que s’imposa en els programes educatius. Potser dirà la seva, davant de tantes evidències, qualque lliurepensador, qualque poeta o qualque glosador honest, com aquells que teixiren un romanç popular l’any 1851. I poca cosa més.

Francament, cada vegada més nihilista i més escèptic amb la condició humana, m’importa un rave si els humanistes cristians que han inventat una mentida com la Seu fan honor als seus manaments, reconeixen la falsedat, reclamen perdó i fan propòsit d’esmena. No m’interessa ni poc ni gens el posicionament que adoptaran tots quants han contribuït a difondre una contrabalada que justifica una pena de mort. Aquesta gent representa, per a mi, el cos del poder. Front a aquest cos, hi ha una altra veu: la de la dignitat. Guillem d’Efak sabia que la contrabalada era un foc colgat que, en morir-se ell, farien revifar. Invertir el paper de víctima entre l’assassinat i l’acusadora, discernir entre l’honor i la vida, entre el pecat i el perdó, voler aprofitar la presència d’una dona per pintar de feminista un silenci reprovat per la veu del poble, és cosa de gent embulla-troques. Caure en els seus paranys, és fer el joc i assumir el paper de còmplices. Guillem d’Efak va augurar que tot això passaria i ha passat. Advertí que, des dels mitjans de comunicació fins i tot amb el col·laboracionisme de gent molt propera, es faria la gara-gara al discurs dominant del Manacor dels poderosos. Em comminà a fer com ell: digués la teva i decanta’t d’ells. Faig cas del consell. Ja he dit la meva. No vull saber res de qui no té manies a l’hora de falsificar la història i d’escampar insults i invectives per l’esquena. Els qui tenim el deure, per encàrrec i vocació, de defensar Guillem d’Efak sabem que ell i la seva obra són infinitament superiors a la suma de tots els seus crítics.

Guillem d’Efak i la Balada d’en Jordi Roca prevaldran dins de la memòria i de la història.

Dat a Son Menut, en temps del Confinament, 27 d’abril del 2020

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

IL·LUSTRACIONS

Les fonts de procedència de les imatges no explicitades, amb indicació entre parèntesi de les pàgines on apareixen, són: DOCUMENTA BALEAR (7), web de l’Ajuntament de Vilafranca (11), Mapa del Cardenal Despuig (12), Arxiu familiar d’Efak (13), Arxius de Petra-Ariany i Manacor (pàgs. 14, 17, 57, 58), PERLAS Y CUEVAS (21, 23, 28, 33, 40), IB3 (24, 31, 58), Dentista Siglo 21 (25), Sa Nostra (25), Facebook de Bàrbara Duran (29, 36, 44, 45), Setmanari Manacor (36), web del Govern de les Illes Balears (39, 47), web de la Generalitat de Catalunya (47, 48), Cent per Cent (48), Llengua Nacional (54), arxiu Miquel Barceló (69). La resta d’imatges, sense peu ni indicació d’autoria, s’han extretes de pàgines públiques sense restriccions o fan part de l’arxiu de la família de Guillem d’Efak o de l’autor d’aquest treball.

NOMS ESMENTATS (per ordre d’aparició)

Jordi Roca, Catalina Cànaves, Guillem d’Efak, Salvador Espriu, Andreu Mesquida Galmés, Pereta Ramis, Guillem Rosselló, LA COVA DEL DRAC, Bernat Homar, LLIBRES MALLORCA, Salvador Escamilla, Anselm Turmeda, HOSPITAL VALL D’HEBRON, CLÍNICA VERGE DE LLUC, Mònica Pastor, GALERIA PELAIRES, Biel Majoral, Delfí Mulet, Biel Oliver Torres, GOM TEATRE, Josep Lladonosa, CORCADA TEATRE, Pep Tosar, BLAU, EL GALL, AdiA, Miquel Barceló, Joan Vilamala, Toni Galmés, Jaume Ramis, Leo Ferré, Georges Moustaki, Jean Ferrat, Simó lo Tort Ballester, Alexandre Ballester, Llorenç Moià, Jaume Vidal Alcover, Francesc de B. Moll, Josep Maria Llompart, DOCUMENTA BALEAR, Margalida Fullana Cremada, Llorenç Femenies, CONCENTRIC, Conxa Forteza, Antoni Pizà, Rafel Ginard, Rafel Subirats, ARXIU DEL REGNE DE MALLORCA, Ramon Rosselló Vaquer, Gabriel Bibiloni, Biel Caragol, Nofre Carrió, Magdalena Coll, Rafel Femenies, Isabel Buils, Antoni Planells, Maria Ramon, LA CUBANA, Joan Sansó Esteve, Joan Miralles Montserrat, ARXIU DE MANACOR, ARXIU DIOCESÀ, Antoni Miquel Nicolau, PERLAS Y CUEVAS, Isabel II d’Espanya, Salvador Puig Antich, Lluís Llach, Joan Isaac, Josep Mª Quadrado, Ferrer Massanet, Andreu Mesquida Riera, Catalina Mesquida Galmés, Biel Genovart, Josep Segura Salado, Bàrbara Duran Bordoy, Susan Sontag, Sebastià Roca, Bàrbara Serra, Guillem Cànaves, Maria Aina Sabater, Mateu Pastor Bauçà, Antònia Bauçà, Bartomeu Pascual Febrer, Isabel Mª Pascual Cànaves, Bernat Riera Riera, Jaume Vidal Amengual, José Manso Juliol, Josep Vidal i Pont, Antoni Martiáñez Lliteres, SETMANARI SÓLLER, FLOR DE CARD, MEL I SUCRE, FENT CARRERANY, BELLPUIG, S’AGRÍCOLA, ALIANZA POPULAR, PARTIDO POPULAR, Cristòfol Pastor Pífol, Miquel Mestre, Andreu Riera, Felip Munar, Jaume Rosselló Cándido, Pedro J. Ramírez, Rafel Nadal, Carlos I, Miguel Delibes, CAIXA DE LES BALEARS, Carles Blanes, Josep Zaforteza, FUNDACIÓN JAIME III, Isidor Marí, Josep Massot i Muntaner, Josep Carles Tous, Antoni Serra, Jaume Galmés Tous, ARQUEOLÒGICA LUL·LIANA, UNED, Lleonard Muntaner, Sebastià Serra, Antoni Marimon, Joan Mas i Vives, Damià Pons, Josefina Salord, Miquel Sbert, Lluís J. Segura, Joana Gomila, Rosa Cursach, Martí Truyols, Francesca Mas, Salvador Martí, Guillem Llull, EDITORIAL MOLL, Stephen King, Stanley Kubrich, Llorenç Garcias, Bravo Murillo, Pere Aguiló Crespí, Fernando Nieto, Climent Gil, Ramon Carreté, Josep Pons Fraga, CAPSIGRANYS, Honorat Noguera, Júlia Obrador, BOKO HARAM, Camille Claudel, Larry Flynt, Carles Riba, Elisenda Farré, Joanot Colom, Mª Antònia Pastor, Tonina Canyelles, Climent Picornell, Laura Gost, Carme Vidal, Maria Muntaner, Glòria Forteza-Rey, Hada, Guillem d’Efak, Guida, Guillema, Agustí Bartra, Antoni Artigues, Emili Darder, Tomeu Matamalas, Toni Roig, CALABRUIX, Miquel Brunet, XÍTXEROS AMB EMPENTA, JOVES DE MALLORCA PER LA LLENGUA, TAVERNERS, REFUGI, Glòria Julià, Joan Gomila, Jaume Gomila, CENT PER CENT, Antònia Llodrà, Joan Llodrà, Pere Carlos, ESTUDI GENERAL LUL·LIÀ, Miquel Àngel Riera, Llorenç Carreres, Maria Rosselló, Catalina Obrador, Maribel Servera, Antònia Font, Dora Riutort, Malta Elka, Joan Reig, Joan Martorell, Jordi Boixaderes, Gracià Sànchez, Beatriu Defior, Pau Vadell, Antoni Riera, Mateu Joan Florit,