Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

UNA (altra) INDECÈNCIA INSTITUCIONAL?

Deixa un comentari

VOLEM L’ESCULTURA DE JOANOT COLOM!

FINALS DEL S. XX

La història començà el mil·lenni passat, aviat farà 25 anys. La darreria del s. XX (1998?) en una de les freqüents trobades per Ciutat, l’escultor Jaume Mir, de conversa amable i agraïda, ben amarada d’ironia felanitxera, me va anunciar que molt aviat lliuraria una escultura de Joanot Colom que el batle, Joan Fageda, li havia encarregat per situar a la plaça que s’estava fent a Son Gotleu i que duria el nom de l’instador del bé comú. Me confessà que estava especialment satisfet d’aquella obra i, simultàniament, de contribuir a reparar la desmemòria!

Aviat aquella bona nova apareixia a la premsa1. Dia 24 de juny de 1999, Ultima Hora informava:

El escultor Jaume Mir presentó ayer en Son Gotleu su última creación, una escultura dedicada a la figura de Joanot Colom, dirigente de la revuelta popular de las Germanies. La obra presidirá una nueva plaza que se está construyendo en esta barriada palmesana y que llevará el nombre de este personaje histórico. La obra se encontraba ayer en lo que será la sede de la asociación de vecinos Orson Welles, a la espera de que se termine la construcción de la nueva plaza Joanot Colom, donde debe ubicarse. La plaça Joanot Colom consistiria en un parc infantil situat entre el col·legi Es Pont i l’IES Josep Sureda i Blanes. La notícia s’acompanyava amb una fotografia de l’autor al costat del seu Joanot Colom, una escultura en bronze imponent i majestuosa de més de dos metres, una de les més rellevants de l’obra de Mir. A l’espera d’acabar les obres de la plaça, en presència del batle Joan Fageda i alguns regidors, l’escultura s’havia dipositat a la seu de l’AAVV de Son Gotleu.

L’Editorial del Diari de Balears de dia 10 de juny de 1999, havia celebrat i saludat la iniciativa: La decisió de l’Ajuntament de Palma d’instal·lar una estàtua de Jaume Mir dedicada a la memòria de Joanot Colom a Son Gotleu constitueix una indubtable mostra de sensibilitat de l’actual equip de govern municipal en atendre tots els que han fet aquesta petició. Colom, cap de la Germania a Mallorca, i decidit adversari de l’extorsió fiscal exercida per l’imperi de Carles V, fou un dels grans precursors de la llibertat a Mallorca. Per tant, la sensibilitat de Cort no s’ha d’entendre només per la instal·lació del monument, sinó també pel lloc on s’ubicarà. Son Gotleu és una barriada amb un fortíssim component d’immigrants i amb nombrosos problemes. Per tant, dur allà la memòria de Colom és homenatjar un defensor dels oprimits, que pagà amb la seva vida haver-se enfrontat, amb les armes a la mà, a l’exèrcit de l’emperador. Però a més, Joanot Colom era un mallorquí de socarrel, que vivia tots els problemes d’aquella martiritzada societat nostra del segle XVI. Per tant, evocar-lo és també convidar persones que encara no s’han acabat d’integrar a imitar el seu exemple d’amor a la justícia i de fer en el seu poble. Els símbols són patrimoni de tots, començant pels que encara no s’han acabat de creure que, si s’ho proposen, poden ser ciutadans de primeríssima categoria d’aquesta societat. Perquè precisament això és el que volia Colom: una terra lliure governada per homes lliures que poguessin decidir el seu futur. Si vivís avui, Colom hauria estimat Son Gotleu.

ANY 2003

Passarien 4 anys d’ençà de la presentació pública de l’obra fins que, el juliol de 2003, s’instal·là a la nova plaça. Jaume Mir, a la premsa, va demostrar el coneixement de la figura del líder de la Germania de Mallorca i en va fer un encès elogi: «Joanot Colom i, per ser més precisos, més que ell el cap dels agermanats, és una de les pedres fonamentals sobre les quals s’ha edificat la pàtria de llibertat que avui tenim». L’escultor mostra la seva gran admiració als ciutadans que es van aixecar contra la tirania, «mallorquins tots, gent normal, humil, foravilers, mariners, artesans. Gent desesperada a qui no els quedava més remei que arriscar la vida, en molts casos perdre-la, per aconseguir una mica de justícia, una justícia que si bé no va ser per a ells, seria per a les futures generacions, que som nosaltres»2

Jaume Mir, que califica a Joanot Colom de «un héroe nacional», admite que el protagonista de su escultura fue un personaje violento. Pero lo justifica: «Fue violento, como su tiempo. No más que su emperador, que despedazó a Colom después de someterlo a horribles torturas y esclavizar a sus descendientes hasta la cuarta generación».3

Malgrat els anuncis de l’Ajuntament, mai no es va retolar la plaça amb el nom de Joanot Colom ni, tampoc, es va posar una humil placa als peus de l’escultura per indicar el nom del personatge que representava ni el nom del seu autor. Aquest, va veure desateses sempre les reclamacions quant als compromisos establerts quan li encarregaren l’obra, entre els quals evidentment i havia el de pagar l’escultura.

ANY 2009

L’any 2009 (ep, ja fa 12 anys!), en començar una indagació sobre la biografia de Joanot Colom, vaig anar a retratar l’escultura i, amb el peu de foto L’escultura proscrita d’un líder proscrit, vaig publicar un article que, al final, protestava d’una evidència: no hi ha cap placa ni cap nom, res! L’abandó de l’escultura, plena de pintades, era absolut. La crida interior de l’article deia: L’Ajuntament de Palma ens enfarina de sal la memòria.

Passaven els anys. D’ençà del lliurament de l’escultura ja havien passat tres batles (Fageda, Cirer i Calvo) i l’incompliment de l’Ajuntament de Palma era més que grotesc: imparable!

Batles de Palma entre 1999 i 2021

ANY 2012

Dia 25 de gener de 2012, la revista La Voz de Son Gotleu publicava un extens reportatge amb una visita a la casa de Jaume Mir4. L’escultor havia recobrat les esperances de veure satisfets els compromisos municipals: «El Ayuntamiento compensará el valor de la escultura de Joanot Colom, que tenemos en Son Gotleu, con un trueque que ya está casi pactado». Estaba satisfecho: «Con Aina Calvo era imposible, no cumplía lo que decía». «Sin embargo, los que han entrado ahora me dijeron que no tenían dinero, pero que iban a cumplir conmigo». Me preguntó: “¿Cuánto tiempo hace que el monumento a Joanot Colom está en Son Gotleu?”. A lo que le contesté que fué en 1999, un año después que se lo encargara el Ayuntamiento, añadiendo que se colocó provisionalmente en el local destinado a centro cultural, en la calle José de Diego, 1 y 3, en presencia del Alcalde, D. Joan Fageda. y los concejales, Dª Carmen Feliu y D. José Mª Rodríguez, siendo este último quien hizo posible este magnífico encargo. Y años más tarde, cuando se construyó la plaza que lleva su nombre, se puso el monumento en un pedestal y ahí continúa.

No havien passat tres mesos d’aquell reportatge quan, dia 6 d’abril de 2012, Jaume Mir moria a Palma sense haver vist posar el nom a la plaça, sense que una trista placa al peu informàs qui era aquell home despullat encadenat, sense mostrar el nom de l’autor i sense haver cobrat l’escultura. L’endemà mateix de la seva mort, Ginés Quiñonero, històric dirigent i portaveu de l’AAVV Orson Welles, es feia ressò de la mala nova i protestava del maltracte que havia patit l’escultor: Debemos decir que ni éste ni el anterior consistorio, se han dignado poner la placa correspondiente a la Plaza que todos conocemos como de Joanot Colom. Tampoco han tenido la categoria de poner al pie del monumento la inscripción que identifique al gran personaje de nuestra historia. Nuestros políticos no están por nuestra Historia, ni por nuestra Cultura, pero sí para darse autobombo y manipular a los desesperados moradores de Son Gotleu

ANY 2016

De l’any 2012 ençà, la peripècia de rescabalar tants d’anys de negligència institucional seria assumida pels fills de l’escultor. El maig del 2016, quatre anys després de la mort de Jaume Mir, l’Ajuntament reconeixia que no s’havia pagat l’escultura: Cort reconoce que no ha pagado la estatua a Joanot Colom en Son Gotleu. Los responsables de Cort han reconocido a la oposición que la estatua de Joanot Colom, obra de Jaume Mir, que se encuentra en una zona pública de Son Gotleu desde el año 2003, «jamás fue pagada». El concejal del PP Josep Ignaci Aguiló mantuvo hace unos días una reunión con los responsables de Cultura del Ajuntament en la que «me informaron que tienen la intención de que la escultura de Joanot Colom sea de propiedad municipal y, para ello, «establecerán negociaciones con los herederos de Mir»5.

Dia 26 de novembre, La Voz de Son Gotleu publicava l’article Botellón plaza Joanot Colom on feia la denúncia, il·lustrada amb una foto, que la plaça patia la incívica pràctica del botellot i que l’escultura de Jaume Mir era víctima de pintades: El miércoles, 23 de noviembre de 2016, el incivismo que manda en Son Gotleu, también acudió a la hermosa Plaza de Joanot Colom a entonarse con el indeseable botellón y a molestar a los abandonados vecinos. Un señor que pasaba en aquel momento comentó: «Esta escultura desmerece al estar pintarrajeada, habría que limpiarla». Es cierto, pero el Ayuntamiento no está por la labor.

ANY 2021 (mig mil·lenni de la Germania de Mallorca)

Tenc constància expressa que les negociacions esmentades, al llarg de les dues darreres legislatures, varen comptar amb una gran generositat de la família, tant per la reducció notable del preu de mercat taxat de l’escultura, com pel sistema de cobrament, amb més d’una proposta d’intercanvi que ja havia proposat Jaume Mir abans de morir. L’escultura no disposava ni tan sols d’expedient municipal. Al menysteniment institucional, la negligència i la desídia activa de l’Ajuntament de Palma (de tots els consistoris des de 1999 ençà) a atendre les condicions de l’encàrrec, cal afegir la intervenció del cronista de la Ciutat, Bartomeu Bestard, amb un dictamen que delata ser incapaç de destacar el valor històric i simbòlic de l’escultura. Al·lega que Palma ja disposa d’obra de Jaume Mir i acaba per concloure que desaconsella la compra del Joanot Colom. Ai las! Aquí fa allò que es coneix popularment com fer embustes. Efectivament, “la compra” es va fer l’any 1998 quan s’encarregà l’obra a Jaume Mir. Qui la va “comprar” va ser el batle de Palma. Allò que no s’ha fet d’aleshores ençà és dignificar l’escultura com cal… i pagar-la!

Poques escultures hi ha a Palma amb la força, la simbologia i la qualitat del Joanot Colom de Jaume Mir, però sembla que un cronista municipal té més poder que els representants escollits per la ciutadania per menystenir la figura, no ho oblidem, d’un fill il·lustre de la ciutat (Joanot Colom), i d’un escultor (Jaume Mir) amb reconeixement internacional. No debades, aquesta imatge ha estat utilitzada molt sovint pels mitjans de comunicació.

D’aquesta manera, l’any que es commemora el mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, l’Ajuntament de Palma, amb José Hila com a batle i Antoni Noguera com a Conseller de Cultura, rebutgen de facto l’escultura i la família Mir es veu convidada a recuperar-la ja que, mentre no es correspongui i dignifiqui com estava pactat (cal recordar que els contractes verbals són contractes legítims?), pertany al seu patrimoni. La maniobra de l’Ajuntament de Palma és d’un cinisme i d’una perversió fora mida. Encarregà l’obra l’any 1998 i ara se’n desentén. Vol forçar que sigui la família que retiri l’escultura per eludir l’assumpció de responsabilitats. Com és lògic, la família ja ha fet el requeriment preceptiu per fixar dia i hora de la retirada de l’obra de Jaume Mir. Aquesta és la situació si ningú no posa remei a l’endemesa amb segell d’emergència. Diuen que mai moren batles? Doncs l’encàrrec de Joan Fageda, reconegut posteriorment per batlies posteriors, obliga a José Hila i a tot el consistori.

UNA CRIDA OBERTA: VOLEM L’ESCULTURA DE JOANOT COLOM!

L’única manera d’evitar la retirada de l’escultura és que l’Ajuntament compleixi els compromisos amb Jaume Mir i, vist el que hem vist durant 23 anys, sembla que no hi ha intenció de fer-ho. Així les coses, si volem preservar l’escultura de Joanot Colom a Palma caldrà aixecar un clam per denunciar la ignomínia i sortir al pas del vergonyós desenllaç. Per aquest motiu, vull animar les persones sensibles en la defensa de la llengua, la cultura, la història, el patrimoni i la identitat a aixecar la veu en protesta contra aquesta indecència institucional. Faig especial èmfasi d’adreçar la crida als sindicats, partits polítics, entitats cíviques defensores de la dignitat del nostre poble (OCB, GOB, ASM…) i les implicades en la defensa de la ciutat (AAVV, ARCA…). Igualment, vull convidar els mitjans de comunicació a informar de l’endemesa a la ciutadania.

A l’enllaç que segueix, trobareu el model per fer arribar la reclamació a l’Ajuntament. Només cal escriure volem l’escultura de Joanot Colom! La mobilització ciutadana pot fer amollar el mac a tants d’anys de negligència institucional. https://seuelectronica.palma.es/portal/PALMA/sede/se_contenedor4.jsp?seccion=form_sq.jsp&layout=se_contenedor1.jsp&language=ca&time=1636565136362

 

NOTES

 

ALTRES IL·LUSTRACIONS

Jaume Mir amb la maqueta

 

 

 

Font: La Voz de Son Gotleu

FOTOS DE DIA 3-XI-2021 (BMS)

ELECCIONS AL CxR – ILLES

Deixa un comentari

ELECCIONS DEL REPRESENTANT DE LES ILLES AL CxR

La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit. Guillem d’Efak

Som davant d’unes eleccions que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, convoquen a poc més de mig miler de persones, però que són d’alta transcendència i incidència, ateses les repercussions que es derivaran dels resultats. Es presenten tres companys de lluita compromesos fins al moll dels ossos en la defensa a ultrança de la Cultura, del Territori i de la Identitat de la Nació Catalana. Una defensa que s’orienta a fer efectiva, en el concert de les nacions lliures del món, la plena sobirania política amb la proclamació de la República Catalana. Dic això, perquè, sigui quin sigui el candidat que obtingui més vots en aquesta contesa, estic convençut que es dedicarà en cos i ànima a assolir l’objectiu que compartim, per pura lògica, amb totes les persones inscrites en el CxR1.

Els tres candidats tenen el meu reconeixement per la disposició a representar-me. Les eleccions, però, conviden a triar. Cal escollir entre els tres candidats i votar el qui ens mereixi més credibilitat per la tasca immediata que caldrà desenvolupar.

El més jove, Jaume Calafell Massanet (1975), demana el vot perquè pens que puc aportar una sensibilitat com a illenc que creu ens els Països Catalans, i, també des d’una perspectiva d’una persona que pertany a un col·lectiu, dissortadament, estigmatitzat encara ara, com el LGTBI. La primera part, aportar una sensibilitat com a illenc, segur que la comparteixen tots els candidats. Quant a aportar la perspectiva del col·lectiu LGTBI, una causa ben noble, em fa venir al cap Lluís Companys: Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres. Defensar el col·lectiu LGTBI, el feminisme, l’ecologisme i altres ismes és plausible, però ara hi ha una altra prioritat. Aquestes eleccions tenen un objectiu: formar una Assemblea orientada a assolir, en plenitud i sense restriccions, una República Catalana lliure i plena. En Jaume té un recorregut digne d’encomi i d’esperança. Té tot el meu suport, però ara no tendrà el meu vot.

El segon per ordre creixent d’edat és Bernat Joan Marí (1960), amb una llarga trajectòria com a intel·lectual, creador d’opinió, prolífic escriptor i polític. Per ell sent una especial empatia per moltes de coincidències vitals. L’any 2004 el vaig votar, a plena satisfacció i convicció, quan va ser cap de llista per l’Europa dels Pobles, una coalició que tenia el precedent de l’any 1987 quan, a les primeres eleccions europees a l’estat espanyol, vaig acompanyar a les llistes Heribert Barrera, el primer català independentista a Estrasburg. Bernat Joan, entre el 2004 i el 2007 va treure profit de les limitades competències del Parlament Europeu. De manera incomprensible per a mi, no va ser renovat pel seu partit i, anys després, l’abandonà. Em mereix respecte i admiració, però aquesta vegada no el votaré.

Dit el que he dit, és obvi que votaré el tercer candidat. Jaume Sastre Font (1959) és, utilitzant el seu llenguatge alcoverià, un bon estornell; una rata vella. Audaç i sagaç, llibres a banda, el seu currículum és del d’un home de combat i, en aquesta condició, tendrà el meu vot. No són temps d’impulsar idees especulatives, perquè la idea central és la independència. No és hora de prèdiques, sinó d’acció. La feina ja no passa per fer debats sobre la constitució catalana ni, tampoc, per definir al detall les estructures del futur estat català. Això serà necessari, però ara hi ha una prioritat immediata superior. Espanya (ep, i també França) ens ha declarat la guerra i no són hores de debats ideològics, ni de fer pedagogia, ni de fer política de saló, ni de jugar a la diplomàcia. Quan ens fan la guerra a discreció (ministeris de defensa, d’interior, de justícia, d’economia i les clavegueres de l’estat) no té sentit posar el cap al tallador damunt taules de diàleg impossible. Ara l’objectiu és rompre la submissió i aixecar la suspensió de la proclamació d’independència. El CxR té el millor parlamentari de la Nació Catalana: Joan López Casesnoves. Si les eleccions fossin per reforçar la tasca institucional, li hauríem de demanar que fes un pas endavant, però ara cal l’acció directa i, en aquest camp, Sastre no té rival. Ell va esbaldregar l’escamot que atemptà contra el repetidor de TV3. Ell va anul·lar el discurs d’Antonio Alemany. Ell va plantar cara al periodista más poderoso de España i li ocupà la piscina en espai públic, enfrontant-se als goril·les, al PP, al PSOE i als mecanismes de poder que, impotents davant dels seus jutges, veuen que no poden impedir la destrucció de la piscina ni el pas de vianants. L’èxit d’aquesta acció reclamava una actuació valenta, fins a l’exposició física. S’havien publicat molts d’articles recordant que la costa és de tots, però fins que Sastre no es plantà a la piscina no va rebentar tot.

2014. Equip de suport de la vaga de fam (amb Toni Riera i Antoni Artigues)

Dit tot això, Jaume Sastre té una virtut singular que poca gent coneix i que, en aquests moments, em sembla la més important: està disposat a tot! Ja sé que molta de gent presumeix d’això, però molt poca ho ho pot acreditar. Sastre està disposat, si cal, no només a resistir cops de porra, plantar cara a la (in)justícia espanyola (ja ho ha fet moltes de vegades), anar a la presó o agafar el camí de l’exili; està disposat a lluitar per assolir la independència fins a les darreres conseqüències. Puc fer aquesta afirmació per haver viscut de primera mà el desenllaç de la vaga de fam. Tot i la insistència dels metges que l’assistien d’abandonar l’acció, ell es negava a desistir. Varen ser uns dies de molta tensió. De res no servia l’argument que, amb la derrota del PP a les europees, ja s’havia assolit la victòria (de fet, en Bauzá diria que la vaga de Jaume Sastre va ser la causa de la seva espectacular derrota a les autonòmiques). Després de 40 dies, la pressió que exercírem, amb els exemples positius de les interrompudes vagues de fam de Ghandi (i altres arguments que no cal fer públics), va acceptar, gairebé per força i de manera solidària, el consell del seu entorn. Crec que tenim un deute ètic per aquell sacrifici. Gràcies a això, mantenim ara un soldat actiu i en plenes facultats per recollir la confiança de representar-nos en aquest tram, possiblement el més decisiu, cap a l’alliberament nacional.

Cert és que, com el president Puigdemont, pateix la criminalització de tots els mecanismes de poder, dels incauts que encara creuen en diàlegs impossibles, dels no tan incauts que posen per davant el partit al país i, evidentment, dels infiltrats, dels col·laboracionistes i dels quintacolumnistes. Això el converteix, talment com Carles Puigdemont, en un dels grans enemics públics. L’atac permanent és una raó més que ens hauria de convidar a fer pinya i brindar-li suport. Sastre no és un venedor de fireta; no és un teòric de pa amb fonteta. És un home pràctic, és efectiu i, com demostrà amb la guerra de la piscina i amb la vaga de fam, és un guanyador! Té la convicció de «l’avi» i, com Francesc Macià, coneix bé les tècniques militars i psicològiques de la guerra. D’altra banda, Sastre no és un polític amb pretensió d’ocupar cadires ni càrrecs públics. És com Pancho Villa que, assolida la victòria, voldrà reintegrar-se a fer feina de pagès i ramader a fora vila. No tinc el més mínim dubte que fer entrar Jaume Sastre a l’Assemblea és una garantia d’èxit, perquè, front a l’actual debat improductiu que no va enlloc, impulsarà com ningú la presa de decisions. Tenc la convicció absoluta que, si obté la confiança majoritària de les persones inscrites en el CxR de les Illes, ens podrem sentir dignament orgulloses, perquè Jaume Sastre no només representarà la veu dels illencs, sinó la de tota aquella gent que està farta de sentir-se estafada amb paraules i sermons eixorcs i que, ja fa més de tres segles, veu com la fan voltar com els ases a la sínia.

Ara, a més d’exigir valentia a les institucions i de tornar sortir al carrer, calen fets contundents i, d’això darrer, Jaume Sastre és la millor garantia per a tota aquella gent que està farta de veure jocs florals i té tanta de pressa com jo. El votaré.

Dat a Felanitx, a 26 d’octubre de 2021

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Inscrit en el CxR

PS.- Just acabar d’enllestir el meu escrit, veig que hi ha un acte de campanya a Mallorca

1Faig una crida a la inscripció. Vg. https://dades.consellrepublica.cat/register

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 d'octubre de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Quan les noves fonts enriqueixen la història

Deixa un comentari

Dia 7 d’octubre de 2021, en el marc de les jornades La Germania a Mallorca i la seva transcendència, organitzades per la UIB, amb la coordinació d’Antoni Mas Forners, vaig presentar (il·lustrat amb imatges) el resum que transcric de la comunicació Quan les noves fonts enriqueixen la història. (*)

Fa sis anys, acabada la commemoració del Tricentenari de la subjugació del Regne de Mallorca i amb el mig mil·lenni de la Germania a l’horitzó, vaig iniciar una indagació, més enllà dels arxius públics coneguts i de la bibliografia convencional, que m’ha permès d’elaborar 24 articles (18 publicats i 6 en curs) a l’entorn d’alguns enigmes que romanen vius d’aquell episodi.

Les peticions insistents rebudes encoratjant-me a presentar alguns dels descobriments a aquestes jornades, atesa la restricció d’una sola comunicació per autor i el limitat temps d’exposició, m’han convidat a elaborar una miscel·lània sobre alguns dels fets desenteranyinats, amb una consideració que, d’entrada, reclama butlla de perdó per tenir la barra de venir a proclamar una evidència: les noves fonts, gairebé sempre, enriqueixen la història.

Amb internet s’han potenciat els mecanismes de recerca i, si bé cal discernir el gra de la palla, la informació creix. Deia Quadrado un any i mig abans de morir que lo que conviene es á cada nuevo dato hallarle su puesto (…): es lo que vulgarmente se llama «posar sa pedra en es marje». Vayan apareciendo datos, que bienvenidos han de ser para realzar el cuadro, no para enmendarlo. Santa innocència! Vegem, en sis pinzellades d’exemple, algunes d’aquestes “pedres al marge” que esmenen i fan esbaldregar el mur de les mentides.

1.- L’any 2007, Gabriel Llompart publicava un article a l’entorn de les claus del Regne i destacava: Existe una fuente histórica de las Germanías que ha pasado por alto a los autores. Se trata del “Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán”. El autor manifiesta haber tratado con Joanot Colom y haberle prendido. Cal recordar que la detenció de Joanot Colom, a partir del bisbe Prudencio de Sandoval, presentava l’Instador com un covard amagat dins d’un excusat (i pos èmfasi en això de dins): Calon, cabeza y capitán general de la rebelión, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno.

L’avís de Llompart convidava a cercar aquell llibre. Publicat amb notorietat l’any 1862, quant a la detenció, diu: fuéme a la plasa, do hallé el capitán Colón con cinco cónsules. Y dijeles: Ya sabéis como os é cumplido la palabra que di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta cédula -la qual mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea. Pídoos que os me entreguéys, y a Su Magestad daréys crédito de humildad. Colón respondió: Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio del Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne.

Quina font és més fiable? La d’un bisbe que, un segle després dels fets, denigra Colom a una hagiografia de Carles V o la del militar que va procedir a la detenció?

2. Doncs, la poca credibilitat de Sandoval, posa en solfa la dels seus copistes. Diego de Sayas és l’única font de Quadrado per penjar el mort de l’assassinat de Crespí, primer a Joanot Colom (l’any 1860) i, després, al seu germà Francesc (a partir de 1870). Ho fa només sobre una frase de Sayas: le degollaron sus mismos parciales los Colomes.

Quadrado afegia que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. Qui eren els todos que no esmentà mai? Només he localitzat un autor. Vicente de la Fuente y Condón, a una història de la maçoneria, diu: El dictador Crespi cayó en desgracia. Pusiéronle preso, y Francisco Colom entró en la cárcel, mató a estocadas a Crespí, y el asesino y su hermano Juan Colom, quedaron por instadores de Mallorca. Quina és la font? La nota a peu de pàgina ho aclareix: Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. L’autor col·laborà amb Quadrado a España. Sus monumentos y arte i confirma qui és l’únic que acusa i qui, l’any 1888, encara reivindica la font inconsistent: Es singular que a un escritor forastero, el cronista Sayas en sus Anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que a ninguno de nuestros documentos. Així és, fins avui, no hi ha cap document que validi la temerària afirmació, repetida encara ara sense rigor per molts d’autors.

3.- No he d’explicar ara i aquí mètode, tècniques, trucs i dreceres de recerca d’un autodidacte, però cal valorar les possibilitats actuals. Més enllà del google i altres cercadors, de les biblioteques virtuals, de les tesis a l’abast, de les riques hemeroteques, dels llibres en línia, una font, tan menystenguda com profitosa, són les revistes digitalitzades. Per aquesta via, es pot trobar la biografia detallada de Miguel de Gurrea que, a més de confirmar l’esperit conflictiu advertit per Josep Juan Vidal, verifica que ja havia desobeït l’emperador (fins i tot amb l’avís de ser destituït com a Virrei de Mallorca), que va perdre plets, que era un corrupte, que va usurpar les claus del regne o, com a notícia poc coneguda, que un descendent directe va ser un dels doce traidores decapitats en el patíbul per ordre de Felip II. Com a contrast irònic amb Joanot Colom, el seu cap va estar penjat vuit anys a la porta reial de Saragossa amb la indicació: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas a 19 de octubre de 1591.

4.- Un altre protagonista destacat és Pere Pont, qualificat de sinistre per Furió, Penya o Pascual: El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, todo era en él hipocresía y mala fe (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo popular (…) auxiliaba eficazmente el intrigante obispo. Valerià Ametller, fins i tot, li imputava la mort de Crespí. La misteriosa figura no va resistir la identificació, perquè la recerca destapa una allau de biografies que el desemmascaren. El seu nom vertader era Pedro Aranda de la Puente. Trinitari, bisbe i inquisidor, va actuar sempre al dictat de Gurrea. Dia 7 de maig de 1523, esclafada la Germania, va ser rebut a Valladolid per Carles V que el recompensà amb el privilegi de poder recollir almoines, concedir butlles i alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, on el maig de 1545 va morir i va ser enterrat en el mausoleu que s’havia fet construir. La recompensa de Carles V no va ser l’única. La Inquisició de València va instruir la beatificació. L’expedient confirma el decisiu paper que va jugar contra la Germania, amb tèrbols episodis i maniobres com la de fer recular el setge d’Alcúdia, rebentar la negociació amb Andrea Doria orientada a obtenir el suport de França o l’engany a Joanot Colom amb unes hipotètiques capitulacions honorables que havien de preservar la vida dels agermanats vençuts.

5.- Una altra font brolla de la feina d’investigació de Margalida Obrador Bennàsser, una felanitxera de Ciències, però amb experiència en l’ús dels arxius, com a col·laboradora de l’historiador Pere Xamena. Amb rigor, discreció i eficiència desenvolupà el seu arbre genealògic que la confirma com a descendent d’Antoni Colom, el germà major de Joanot, posa de relleu la nissaga de l’Instador i complementa la feina prèvia d’Onofre Vaquer i de Joan Miralles. La documentació confirma el parentiu que apareix a les Informacions de 1523 amb Guillem Colom, el jurat de Santa Eulàlia de Palma, i amb Pere Ferrer, Toleta, l’agermanat d’Alcúdia, cosins bons de Joanot Colom, fills d’un germà i d’una germana de son pare. Aquesta feina ha resultat determinant per disposar del quadre familiar gairebé complet de Joanot Colom que ha permès localitzar la seva única filla, Beatriu Colom Miralles, casada amb el valencià Joan Llopis, interrogada l’any 1543 a Maó, acusada de judaïtzant, una prova més que la Inquisició considerava jueus els Colom.

6.- He iniciat la intervenció amb una font de 2007 i acabaré amb una del mateix any: Los embajadores de Joanot Colom y la reducción militar de Mallorca a través de nuevos testimonios del exilio no agermanado en Valencia de Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez. El treball aporta informació rellevant i obliga a anar a l’arxiu de València. Carles V, conscient que allà s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre de 1522 va remetre al governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Tomàs i Guillem Colom. Els tres ambaixadors de la Germania havien partit de Sóller dia 20 de juny i romanien empresonats a Valladolid. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat, la mort de Joan Crespí… Cabanelles va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis. Aporten informació de la “nit dels set” (el 24 de gener de 1522) i, amb les respostes, es pot deduir que la Tretzena estava desfeta i mostren una baula clau: el consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut consell de Sant Francesc) amb la conflictiva entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetra decantar el primer Instador. Cap ni un dels testimonis no sabia qui va matar Joan Crespí. Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i d’heretge, la qual cosa permet endevinar el desenllaç que provocarien les declaracions en arribar a l’emperador. La documentació desdiu qualsevol lligam entre l’expedició de juny de 1522 amb la de gener de 1523, per oferir les claus del regne a l’emperador, i amb la dels ambaixadors agermanats que anaren a Valladolid caiguda la Germania.

Podríem afegir dades poc conegudes, desconegudes o, fins i tot, inèdites. La conclusió és que, sobre la Germania de Mallorca, brollen documents que posen en solfa la narració dels vencedors que encara impera com a discurs dominant.

Res de posar la pedra al marge per revalidar el relat mascarat carregat de fal·làcies. Les noves noves qüestionen la història oficial. Quin historiador solvent diria això de no se podrá nunca probar lo contrario

Gràcies per l’atenció! Salut i Germania!

Dat a Son Menut de Felanitx

7 d’octubre de 2021

.

(*) VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=LyZhJcsy6Qg&list=PLEw8Q6tXR6eQ_pqxB2oSiMgeoj8rsDbzu&index=8

 

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ:

 

 

Pau, Justícia i Germania (XVIII) Errors a eradicar

Deixa un comentari

Cap a la dignificació de la Germania!

La commemoració de la Germania de Mallorca té per objectiu divulgar aquest episodi, tan transcendental i tan poc conegut, de la nostra història. Aquesta pretensió no obliga només a relatar els fets, sinó a reparar i barrar el pas als errors que el discurs dominant va patentar. La multitud d’actes en curs (exposicions, conferències, taules rodones, articles, llibres, congrés de la UIB, documental…) permet ser optimistes quant als resultats. Segur que, en acabar la commemoració, serà difícil trobar gent a Mallorca que no hagi sentit a parlar mai de la Germania de Mallorca.

Exposició Germania de Mallorca, 500 anys

El discurs dominant; una factoria d’errors

Són molts encara els errors que persisteixen, fruit de l’enfocament interessat que quadriculà Quadrado per adequar la història a la seva conveniència ideològica ultraconservadora. És inacceptable, per ridícula, l’estructura que va patentar entre una època moderada (el temps del mandat de Crespí) i una de radical (durant el lideratge de Colom). Els tres actes més revolucionaris de la Germania de Mallorca foren l’aixecament de dia 7 de febrer de 1521, amb l’assalt a la presó per alliberar els 7 menestrals detinguts per Gurrea, l’assalt a Bellver de dia 29 de juliol per degollar Pere de Pax, aleshores representant de l’emperador, i l’assalt a la Llotja de la primera setmana d’agost per sotmetre els mercaders. Totes tres accions es feren en els primers sis mesos de la revolta quan l’instador era Crespí. Època moderada?

La distinció de Quadrado entre els dos instadors (defensada amb èmfasi a partir de 1870) tenia dos objectius clars: fomentar el guerracivilisme i criminalitzar la figura emblemàtica de Joanot Colom. No té cap escrúpol en atribuir (sense cap prova, argument o document) la mort de Joan Crespí a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després. Tampoc tendrà cap mania d’adjudicar qualificatius denigratoris a Colom: sacríleg, lladre, gran criminal, dictador… Calia destruir el possible mite. Acusa Colom d’haver desfet la Tretzena quan la primera setmana de setembre de 1521, en el Consell de Sineu (abans de la destitució de Crespí i a partir de la incorporació de Pau Casesnoves), ja estava desfeta i quan el gener següent, en una confabulació antirevolucionària, set dels membres propers a Colom més rellevants varen ser assassinats. Una altra de les tesis defensades per Quadrado és la nul·la raó de ser de la Germania de Mallorca. El negacionisme ideològic presentava els agermanats com uns rebels sense causa; uns eixelebrats. Tot plegat, lluny sempre de la neutralitat que reclama el relat històric, l’esquema és d’un simplisme tan evident i amb una càrrega política de tal magnitud que delata l’absoluta manca de rigor.

És indiscutible que el marc de les opinions és lliure i ha de ser respectat. Allò que no és legítim és manyuclar la història, fer interpretacions sobre fets imaginaris, adobar tesis especulatives i salpebrar-ho tot de qualificatius. Quadrado va elaborar un discurs adoctrinador, carregat d’afirmacions indemostrables que, en molts de casos, s’han verificat apòcrifes. Això no obstant, malgrat la més que evident manca de credibilitat, aquell discurs ultramuntà, reaccionari i integrista encara és validat mimèticament per alguns autors que, de manera acrítica, reprodueixen els tòpics, perquè obvien i arraconen (en el millor dels casos per desconeixement) les assenyades i documentades anàlisis critiques que desemmascaren i desautoritzen el relat esbiaixat i atapeït de falsedats de Quadrado.

L’any 1976 Francesc Pérez Ferrer en el seu llibre dedicat a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial1.

Bauçà, Oliver, Estelrich, Alomar, Rosselló, Pérez Ferrer, Llompart, Melià i Porcel.
Alguns dels historiadors i assagistes solvents que han desautoritzat Quadrado

Francesc Pérez Ferrer, sobre les parts i quarts del relat de Quadrado, afegia la seva veu a les crítiques raonades d’una tirallonga d’intel·lectuals de prestigi que, des del s. XIX, ja havien posat en solfa un discurs antiagermanat, bastit sobre invencions sense el mínim rigor: Pere d’A. Penya, Eusebi Pasqual, Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Pere Oliver i Domenge, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Melià, Baltasar Porcel i tants d’altres.

Dos errors (bons de corregir) que persisteixen

Malgrat la multitud d’actes i publicacions recents, hi ha dos errors que es perpetuen i, fins i tot, es promouen i divulguen des d’algunes institucions. En qualque cas es pot atribuir al desconeixement o a la manca de rigor dels qui ho fan, però en altres casos és evident que deriva d’una qüestió ideològica molt clara: es vol aigualir, apaivagar, difuminar, alterar i subvertir la identitat de la Germania de Mallorca. L’objectiu no és gens fortuït ni, menys encara, innocent i té un doble vessant: pluralitzar-li (“les germanies de Mallorca”), per tal de restar-li entitat pròpia, d’una banda, i equiparar la revolta a la dels Comuneros per espanyolitzar-la, de l’altra. Dues manipulacions més de Quadrado, impulsades des de l’any 1841 que no s’aguanten de cap bolla, són fàcils de posar en evidència i bones de refusar. Ho verificarem amb documents per incitar tothom a una sàvia rectificació en defensa de la veritat.

El professor Gabriel Bibiloni es refereix a aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural, i relaciona exemples prou coneguts: el bon dia és buenos días, el Nadal són las Navidades, fins i tot la marededéu de la Mercè esdevé de las Mercedes! En el cas que ens ocupa de la Germania de Mallorca, la cosa no és una simple pluralització; hi ha una clara intenció ideològica de vulgaritzar la revolució.

La Germania (en singular) en els documents d’època

La Germania de Mallorca és doblement singular. Ho és perquè designa un (i només un) aixecament popular que s’inicià a Mallorca dia 7 de febrer de 1521. Ho és, també, perquè el moviment va ser singular, amb personalitat única i definida. No són les germanies de Mallorca ni, tampoc, les Comunitats mallorquines. Gairebé tots els historiadors ho saben, però per tal de convidar a les persones de bona voluntat que no ho tenen clar, ho argumentarem i, sobretot, ho provarem documentalment. Redreçar els errors és feina col·lectiva i, en aquest cas, quan es tracta de combatre un efecte més del discurs dominant, la invitació pública a eradicar els errors esdevé un clam necessari.

L’evidència és absoluta i indiscutible. Atesa la poca informació del temps de la Germania que va sobreviure, gairebé nul·la de la part agermanada, cal repuntar el desert documental amb l’anàlisi detinguda de tot el que es trobi a l’abast. Per exemple, el notari Morro, coetani als fets i testimoni directe, escriu: Per quant los demunt dits eran ambaxadors de Germania, los feran forcas novas a Portopí e així foren scortarats tots2. Esmenta la Germania tal com ho fa tota la documentació de l’època, absolutament tota, on es demostra aquesta singularitat. Ho comprovam a la codolada que descriu l’assalt a Bellver: rompent per una excel·lencia/ la frenesia/ dels manestrals i germania/ com havem vist. A la sentència contra Joanot Colom: …manant ab efecte de obra durant la Germania. Igualment ho veurem a l’escrit del Procurador Reial, Francesc Burgues, de dia 22 de juliol de 1523 quan es refereix a les confiscacions per haver stats culpables en la damnada Germania. També al cínic, estremidor i amenaçador escrit de Gurrea, després d’esquarterar Joanot Colom: …per la bona administració de justícia son stades executades algunes persones dels principals de la Germania, per que sia exemplar y posar terror als pobles.

Des de Joan Binimelis (1538-1616) fins arribar a Josep Mª Quadrado  (1819-1896) que ho adulterarà, tots els historiadors utilitzen únicament el singular. Binimelis, a la versió en castellà que va fer de la seva història, comença: Diremos algo de lo que sucedió en Mallorca en su Germanía. Maties Mut (1639-1724) plagia Binimelis. Les aportacions posteriors són ben clares. Lluís de Vilafranca (1770-1847) transcriu dos documents amb el nom en singular. El primer, anònim, d’abril de 1522, diu Part de lo ques seguí en la Germania) i el segon, sense data, el titula Noticia de lo que sucedió al ejército Real en la rendición de Mallorca en tiempo de la Germanía. Bartomeu Jaume (1765-1844) a Documentos y notas relativas a la Germanía  transcriu els llibres de la Procuració Reial on es detallen les composicions y confiscacions del crim de la Germanía. Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va més enllà: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades, com veurem més endavant.

En tot cas, la font coetània de la revolta que té més força i contundència són les informacions que ordenà recollir Gurrea després de la sàdica execució de Joanot Colom. Poble a poble, excepte els del Pariatge, amb distints notaris i testimonis, es va recollir la informacio dels qui son stats bens e mals e de la valor de llurs bens. La facilitat d’avui en dia, amb els cercadors, indica de manera fefaent que, en tot el document, mai, ni una sola vegada, no apareix cap referència a les Germanies. La revolta apareix denominada Germandat (34 vegades) o Santa Germandat (dues vegades)3. Germania i Germª apareixen més de tres mil (sí, 3.000) vegades. Sempre en singular com es pot veure en alguns fulls d’exemple:

Informacions de Porreres de 1523-1524
Informacions de Palma de 1524
Informacions de Felanitx de 1523
Informacions de Llucmajor de 1524

Cal tenir present també que les dues obres coetànies de la revolta (avui desaparegudes) que, segons apareix documentat, serviren de font a Rafel Martí de Viciana (1502-1582), Joan Binimelis (1538-1616) i Gaspar Escolano (1560-1619) per escriure les seves històries respectives (copiades després per Mut, Dameto, Quadrado i altres), es titulaven Breu relació de la Germania de València, de Guillem Ramon Català de Valleriola, i General Història de la Germania de Mallorca. En ambdós casos, el singular canta. En el cas de Viciana, el llarg títol de l’obra publicada el 1566 fa evident el subjecte8.

…però arribà Quadrado!

Les abans esmentades informacions, amb el qualificatiu inventat i afegit per Quadrado de judicials, varen ser publicades en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, des del 1896 fins el 1930. Tot i que Quadrado, molts d’anys abans, havia dit que es relacionaven més de 10.000 noms, el recull, comptant les corresponents a Llucmajor que va afegir Bartomeu Font Obrador, mostra 5.742 entrades4. A l’advertència prèvia en castellà, que fa Quadrado abans de transcriure el document, transforma el singular (documentat més de 3.000 vegades) i diu que el document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca5. Aquell plural de 1896 no era fortuït ni fruit d’un lapsus; era premeditat i venia d’enrere; concretament de més de mig segle abans. 

El primer plural adjudicat a la Germania de Mallorca (1841)

L’any 1841, del 7 de febrer al 7 de març, Quadrado va publicar cinc articles a La Palma, amb un títol inductor dels errors que dissortadament perduren: De las comunidades en Mallorca. No es tracta d’una simple traducció del nom de la Germania de Mallorca, no6. Ultrapassa la qüestió lingüística. Quadrado, amb aquest titular, provoca tres efectes perversos simultanis premeditats. El primer és pluralitzar el nom de la revolta per anul·lar-li l’essència. El segon és que no es limita a castellanitzar el nom de la Germania, sinó que l’espanyolitza en vincular-la a la revolta dels comuneros. El tercer és que, en baratar la preposició (en Mallorca i no de Mallorca), li resta identitat pròpia i la presenta com a sucursal d’una altra revolta aliena.

Una vegada més, va ser Quadrado (i només Quadrado) qui va embullar la troca per subvertir el nom històric de la Germania de Mallorca. Cal advertir que el seu nou totum revolutum només va triomfar en el seu àmbit ideològic. Al llarg del s. XIX, tots els capellans que varen publicar històries locals s’hi afegiren, però ningú més. El 1870, Manuel Fernández Herrero, amb pròleg del reputat Roque Bárcia, a la Historia de las Germanías de Valencia dedica un llarg capítol a la de Mallorca7.

Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va ser contundent: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades. És evident la desqualificació que en va fer Campaner. Ja amb criteris enciclopèdics metodològics, el 1896 el Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Arte, una obra rigorosa de 28 toms, incorpora la Germania de Mallorca com a veu.

També la premsa mallorquina del s. XIX manté el singular.

 

El nom primigeni no va poder ser suplantat. Excepte Quadrado, tots els col·laboradors del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana que publicaren articles referits a la revolta (tots ells d’alt interès),  utilitzen el singular dels coetanis i dels primers cronistes.

Dins del s. XX, la denominació que s’imposa és l’original: la Germania de Mallorca. Autors tan poc favorables als agermanats, però amb més solvència i rigor científic que Quadrado, es desmarcaren del plural. Serveix d’exemple el cas de l’historiador Álvaro Santamaría que refermà el nom que correspon amb bona metodologia.

2021. La commemoració de la Germania de Mallorca

Per iniciativa d’un grup d’entitats (Fundació Darder-Mascaró, ASM, OCB…) i d’un nodrit grup de persones interessades, amb el suport del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma, es va constituir una comissió cívica amb l’objectiu de divulgar el coneixement de la Germania de Mallorca, aprofitant el mig mil·lenni de l’aixecament dels agermanats. L’experiència recent del Tricentenari 1715-2015, ara amb unes renovades institucions públiques, feia preveure, com així ha estat, que el calendari d’activitats ompliria Mallorca d’actes commemoratius.

A partir de dia 7 de febrer, data exacta de la revolta, la geografia mallorquina ha estat testimoni d’una allau de taules rodones, conferències, presentacions de llibres, elaboració d’un documental, una exposició al Castell de Bellver, enregistrament de discs… Bona part d’aquests actes s’han vist impulsats des de la comissió cívica, però com era desitjable ja són molts els que es fan per iniciativa directa d’institucions i entitats d’arreu del país. Recordar la Germania, al capdavall, és cosa de tot el poble.

Tres títols de 2021 sobre la Germania mallorquina

L’èxit assolit des del primer moment i durant el primer mig any, ens convida a fer un balanç reflexiu sobre tot allò que s’ha fet bé i, per descomptat, sobre tot allò que sigui millorable. Al meu entendre, sura un aspecte que, vist amb perspectiva, ha alterat de bell nou la qüestió terminològica quan ja havia retornat al seu lloc. No desvetllaré cap secret d’estat si dic que la comissió cívica, a l’hora d’adoptar el nom, va decidir per majoria Germanies 5009. No és que ningú ignoràs que allò que es commemorava era únicament la Germania de Mallorca (la de València s’inicià la darreria de 1519 i acabà el desembre de 1522), però va imposar-se la idea de no evocar la revolta com un fet arqueològic del passat, sinó que se li havia de donar un aire de continuïtat i de vigència. És cert que, amb la referència del subtítol del logo (500 anys de lluites compartides), ja s’explicitava prou aquesta projecció en el temps i que el nom coherent i correcte en rigor havia de ser Germania 500. Per fer una odiosa i extravagant comparança, a ningú li passaria pel cap l’any 2436 commemorar el mig mil·lenni de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) amb el nom de Guerres civils 500.

El logo i el nom en singular (com, vist en perspectiva, hauria de ser)

El fet no previst quan s’adoptà l’acord és que, fora voler, el plural ha ressuscitat la alteració del nom correcte de la revolta (d’acord als cànons historiogràfics) i ha provocat que s’escampi i s’utilitzi de manera errònia. Sigui per ignorància o per qualsevol altra raó, no passa dia que no s’hagin de fer observacions per tal de respectar i fer respectar el rigor. La gran majoria d’entitats requerides a adequar-se a la coherència ho accepten i rectifiquen. Altres, defugen els bons amonestaments i persisteixen en malmenar el nom genuí que usaren els agermanats i es refermen en el plural d’un antiagermanat com Quadrado. Es mal d’entendre atesa l’evidència, perquè sembla que hi ha intenció ideològica. Resulta molt més preocupant quan el qui es nega a corregir l’error és un gestor transitori a les institucions; un servidor públic, per tant.

La Biblioteca de Cort, el Consell de Mallorca, la UNED

El plural del logo ha propiciat els errors… fins i tot en la promoció d’actes de la pròpia comissió cívica. Gairebé tots els seus membres ens hem vist anunciats arreu (Esporles, Palma, Sa Pobla, Manacor, Manco, Muro…) per parlar de les Germanies.

Com parlar de la Germania de Mallorca en plural?

Cert és que, sortosament, les denominacions correctes referides a la Germania superen les incorrectes, però així i tot el plural ha recobrat una presència i una normalitat quan, des de finals del s. XIX, s’havia pràcticament extingit. 

També la premsa, en general, ha sabut referir-se a la Germania de Mallorca conservant-li la seva personalitat singular.

Per òbvia, he esperat a fer una observació elemental: és perfectament correcte utilitzar el plural Germanies quan no ens referim a la Germania de Mallorca, sinó a la de Mallorca i a la de València juntes o al conjunt de revoltes coetànies de la nació catalana. El llibre clau que més ha incidit en recobrar la memòria d’aquest episodi és Les Germanies als Països Catalans d’Eulàlia Duran, on es recull la informació de la Germania de València, la de Mallorca i les diverses revoltes arreu del país (Girona, Tortosa, Sitges…). Fa uns mesos, Quim Torra, President de la Generalitat de Catalunya va convocar una conferència per parlar de la Germania de València (amb l’historiador David Garrido) i de la de Mallorca. En aquest cas, el plural estava més que justificat 10. Allò que hem de combatre i eradicar són les inexistents “germanies de Mallorca”.

Sortosament, la història més prest o més tard imposa el rigor de la veritat. En aquestes i amb aquestes som ara. Malgrat Quadrado, els seus acòlits, els errats de comptes que van amb el lliri a la mà i tantes i tantes bones persones, la Germania de Mallorca ha resistit tots els intents de veure desvirtuada la seva essència i identitat. Tampoc ningú no podrà alterar-la ara. Com hem pogut comprovar en els documents coetanis (molt especialment les informacions de 1523-1524), els agermanats mai no varen parlar de germanies, sinó de Germania o, en menor mesura, de Germandat. Hi ha una allau documental que, a partir de la documentació del s. XVI fins avui demostra la singularitat de la revolució mallorquina de 1521. Els qui ens volem proclamar els seus hereus ens hem de sentir compromesos i defensar la Germania de Mallorca.

La Germania va ser l’antítesi de Las Comunidades

Finalment, pel que fa a un altre gran error reiterat que cal eradicar, relatiu a l’hispànic i barroer intent d’agermanar la revolució mallorquina amb la revolta castellana, només cal recordar que las Comunidades (elles sí, en plural), definides com la rebelión de los castillos, tenien per objectiu bàsic preservar els privilegis dels nobles; exactament el contrari del que volia la Germania de Mallorca (sí, sempre en singular) que lluitava per la seva supressió. Res en comú, per tant.

 

NOTES I MÉS IL·LUSTRACIONS COMPLEMENTÀRIES

1 En el mateix llibre, l’autor transcriu un fragment extret del Pregó de Setmana Santa de Bunyola de 1971 de Josep Maria Llompart: Els pagesos de 1451 i els agermanats de 1521 demanaven una cosa tan senzilla com era una societat justa i humana. No pogué ser, i un llarg martirologi encapçalat pels noms de Simó Tort Ballester i Joanot Colom va segellar la passió i mort d’un poble.

2 Vg.: La Germania de Mallorca narrada per un contemporani, transcrita i comentada per Antoni Mas Forners (BSAL, n. 69, 2013)

3 Al final de les informacions corresponents a Valldemossa es transcriu literalment el jurament a la sancta germandat

4 La xifra de 10.000 seria possible d’haver publicat les informacions desaparegudes recollides als pobles d’Inca, Binissalem, Pollença, Sa Pobla, Santa Maria…

5 Quadrado va ser un autèntic embulla-troques. Cert és que la seva aportació documental va ser rellevant, però derivava de tenir l’arxiu gairebé en exclusiva a l’abast. Una allau d’informació esbiaixada al servei ideològic de la monarquia i l’església.

6 En aquest cas, hauria escrit simplement De la Hermandad de Mallorca.

7 Seria molt extensa i discutible una explicació raonada per justificar anomenar les Germanies de València en plural, perquè va tenir distints focus i distints comandaments, en funció de la geografia i dels líders. Entenc que, com en el cas de Mallorca, és molt més correcte la Germania de València, però no es pot combatre amb idèntica argumentació i, d’altra banda, cal recordar que a les comarques centrals valencianes, l’any 1693, hi va haver un aixecament popular conegut com la Segona Germania.

8 Libro quarto de la crónica de la inclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Visiana en el qual se contienen las discordias (…) causadas por la conjuracion plebea nombrada germania. Barcelona, en casa de Pablo Cortey, 1566.

9 La crida pública primigènia de febrer del 2019 convidava a commemorar la Germania de Mallorca. Vg.: https://www.facebook.com/La-Germania-de-Mallorca-Del-1521-al-2021-Mig-millenni-1994616017509110

10 Maria Margalida Perelló ho explica molt bé: https://www.youtube.com/watch?v=up-a2bKjgUA

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 5 d'agost de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XVII) L’Escola colonitzada

Deixa un comentari

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present,
la vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.

Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Raimon, Al meu país la pluja1

Un amarcord personal previ

L’escola és clau. Molt més encara. Si parlam de combatre la desmemòria, és la clau. Ja vaig referir-me a l’assignatura d’Història en el batxiller franquista a Mallorca, on els llibres d’Álvaro Santamaría Arández (1917-2004) ens informaven dels comuneros i no de la Germania. El curs 1968/1969 vaig anar a fer el PREU a Barcelona, a l’Institut Jaume Balmes (Jaime aleshores) i vaig tenir de professor d’Història José Luís Asián Peña. Era el catedràtic estendard del Ministerio de Educación y Ciencia i els seus llibres eren gairebé un monopoli a tots els centres de secundària espanyols. Encara tinc el que vaig fer servir. No hi ha engany. A la introducció del llibre, l’autor escriu: Si importante y valioso es en general el estudio de la Historia, mucho más el de la Historia de España. El estudio de la historia de un pueblo es algo así como su “inventario moral”. La conciencia de esta obligación moral, es el más puro patriotismo. Deu ser innecessari afegir que va incidir en l’adoctrinament de milers de catalans i, si hi afegim l’embat dels seus llibres, de milions d’estudiants.

La Germania desdibuixada, amb Colom absent i enllaçada als comuneros

Aquest patriotisme i aquesta exaltació espanyolista exagerada em convidaren a investigar la personalitat de l’autor i, com sospitava, la seva biografia permet deduir que s’havia volgut fer perdonar. José Luis Asián Peña (1903-1973), va néixer en el si d’una família nombrosa i modesta. Son pare era mestre d’escola i el va voler educar personalment2. Sempre per lliure i sense assistir a classes, va obtenir el títol de llicenciat en Història, amb premi extraordinari, l’any 1925. Aquell any, amb el nom clandestí de Cumplowitz, va ingressar a la maçoneria de Sevilla fins a l’any 1927. L’any 1930 va anar a fer feina a una escola de Lugo, on va fer part del Comité de Cooperación Intelectual que, entre d’altres activitats, va convidar el poeta Federico García Lorca. Proclamada la República, l’any 1932 va ser beneficiat amb una comissió de serveis a l’Instituto Quevedo i, l’any 1934, va obtenir una beca per ampliar estudis a Alemanya. El 1935, en desigual competència amb Vicens Vives, va ser afavorit amb l’adjudicació de la càtedra de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, segurament el centre escolar de major prestigi de l’estat. En acabar la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) va ser depurat amb inhabilitació perpètua del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo, però el novembre de 1946, amb cartes d’exculpació de l’Església, abominant de la maçoneria, de la República i proclamant-se més franquista que Franco, va guanyar l’apel·lació presentada i es reincorporà a l’institut de Barcelona. Des d’aquella càtedra, va començar a publicar els seus llibres escolars que serien escollits per la gran majoria d’instituts espanyols. Fins i tot els adoptaren els jesuïtes, alter ego de la maçoneria blanca, aleshores en competència amb l’emergent Opus Dei.

Álvaro Santamaría (1998) i José Luís Asián (1935)

A diferència de Santamaría, Asián no utilitza mai les expressions tal vegada, possiblement, segons el que se sap, podem suposar que… Parla amb sentències ex catedra i simula una infal·libilitat que, avui, 50 anys després es delata fràgil i caducada. És evident que cap dels dos catedràtics esmentats ni els seus llibres de text varen contribuir al meu interès per la història. Just al contrari, amb la perspectiva dels anys veig que només vaig aprendre una cosa d’ambdós: no es pot donar res per cert i cal posar en solfa tot allò que ens han ensenyat fins a haver procedit a una verificació documental contrastada.

Amb Asián, Espanya no apareix a l’Edat Moderna, sinó que ja la podem trobar a la Prehistòria. L’objectiu fonamental (i requisit per aprovar) era que l’alumne memoritzàs dates, llocs i noms dels personatges rellevants i exemplaritzants per assimilar valors de patriotisme i religiositat. Amb gran exaltació dels mites hispànics (Viriato, Don Pelayo, El Cid, Hernán Cortés, Franco…) els herois proscrits ni tan sols s’esmentaven. Cada llibre s’acompanyava d’un programa, en petit format, on apareixia el temari i algunes indicacions al professorat. En el cas concret del llibre de PREU, a l’Època Moderna es destacava La España de los Reyes Católicos, La Reforma protestante y la Restauración católica, La obra de España en América, El Imperio español… i, en arribar al s. XVIII, Advenimiento de los Borbones3. Per descomptat cap referència als subsegüents Decrets de Nova Planta.

Més de mig segle després de la dictadura militar, seria d’esperar que tot hauria canviat. Ha estat així? Hem sabut cremar l’empeltada pell del drac que ens restringia la nostra identitat? S’han adequat els programes escolars a la vertadera història? Qui controla avui l’educació? S’ha acabat amb el dirigisme cultural? Els joves illencs, quan acaben els estudis coneixen la seva història?

Germania 75; una revolta contra el discurs dominant

Amb un nom que, per força, havia de ser abanderat des de València, el curs 1974/1975 naixia Germania 75, una plataforma per combatre l’adoctrinament que encara amarava la formació escolar4. Cal recordar que fins el curs 1971/1972 era obligatòria l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional i, pel que fa a les dones, fins el 1977 existia el Servicio Social de la Sección Femenina (obligatori per obtenir el passaport, ocupar càrrecs, fer feina a l’Administració…). Germania 75 va ser una experiència didàctica nascuda per iniciativa de catedràtics i professors de secundària exclosos de les universitats. Amb una orientació marxista, bevia de l’escola italiana i de la tradició francesa, basada en els comentaris de text, l’ús de fitxes i el foment de la lectura. Conscient que, de totes les assignatures, la d’Història era on més incidia la manipulació educativa, editaren material pedagògic amb tres quaderns destinats a 1r de BUP (alumnes de 15 anys): Materiales para la clase de historia que s’utilitzaren bàsicament als instituts valencians.

Manuals d’Història de Germania75

Amb la perspectiva del temps, els promotors d’aquella experiència s’han mostrat excessivament autocrítics a l’hora de fer balanç. Destaquen l’efecte pèndol que aplicaren, per tal d’evitar caure en l’adoctrinament del nacionalcatolicisme. El fet que els alumnes estaven obligats a examinar-se subjectes al programa oficial, no permetia afegir continguts orientats a millorar la formació, perquè els distreia de l’objectiu de superar les proves; aprovar interessava més que aprendre.

A l’entorn de la mort del dictador, nasqueren altres plataformes renovadores com Historia 13-16 (1977) o Cronos (1981). També des de Rosa Sensat es fomentaren accions innovadores. Aparegueren revistes d’orientació pedagògica com Perspectiva escolar (1974) o Guix (1977), ambdues en català, i Cuadernos de Pedagogía (1975). Una constatació general era la necessitat prioritària de corregir i objectivar l’ensenyament de la Història. Entre d’altres denúncies, es recriminava que l’Edat Mitjana fos tractada com a pura prehistòria relegada a un àmbit atemporal5.

Germania 75, Grup 13-16, Cronos, Rosa Sensat… per la renovació!

La Restauració Borbònica de 1975

Amb la constitució de 1978 es va modificar l’antiga estructura provincial espanyola i es generaren 17 autonomies. L’article 27, reconeix el dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament, però… sotmès als poders públics que han d’inspeccionar i homologar el sistema educatiu, amb el cínic afegit per tal de garantir el compliment de les lleis6. La llibertat d’ensenyament proclamada a la qualificada «carta magna» es veurà restringida a uns programes escolars elaborats i imposats en clau espanyola. Des de 1978 ençà, s’han aprovat diverses lleis per reglamentar l’educació (5/1980, 8/1985, 1/1990, 9/1995, 10/2002, 2/2006, 8/2013 i 3/2020). Els noms, tan semblants tots (LOECE, LODE, LOGSE, LOPEC, LOCE, LOE, LONCE i LOMLOE), s’emboliquen de justificacions per presentar cada modificació com un avanç, però la realitat delata que són canvis orientats a retenir el control. Aquest objectiu es maquilla amb l’exhibició d’argumentaris a la percaça del ressò mediàtic; un ressò lligat a les polítiques institucionals publicitàries i de subvenció als mitjans de comunicació per evitar la crítica. Tots els partits que governen competeixen cíclicament per refermar el domini, cada vegada més groller i desfermat, que imposi l’espanyolisme a les aules dels instituts i a les universitats. Cal enaltir el triple lema franquista del una, grande y libre.

Competències… ma non troppo!

Les competències en matèria educativa no varen ser transferides per l’estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fins el gener de 19987. El traspàs, concedit per una llei orgànica de 1992 (més que per la modificació de l’Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament el 1991), anunciava la cessió gradual de les competències, sotmeses a vigilància i control permanent de l’estat, amb l’avís de retorn a Madrid. És a dir, les competències només són un préstec sotmès a la devolució immediata a criteri d’una part; talment un permís penitenciari. Res a veure amb un mínim rigor democràtic i res a veure amb un estat de dret.

A banda de la situació precària de les competències educatives, allò que es traspassava bàsicament era la feixuga tasca administrativa i de gestió, amb uns recursos mínims i insuficients; és a dir, feina i no poder, perquè tot el percentatge que es concedia a la introducció de continguts propis, tal com passava a les Comunitat Autònomes amb una llengua pròpia oficial, en el cas de secundària s’havia de dedicar a reforçar l’aprenentatge de l’idioma i de la literatura i, fins i tot en aquest cas, mai equivalent a la presència de la literatura castellana. Pel que fa al cas concret d’Història, el currículum estatal s’imposava, i s’imposa encara, sobrecarregat de contingut i amb un tractament monolític en clau espanyola.

Un currículum no reeixit

No havia transcorregut encara un any i mig d’ençà del traspàs de les competències quan, amb les eleccions del mes de maig de 1999, un pacte de progrés posà en mans de les forces progressistes els tres consells (Mallorca, Menorca i el d’Eivissa i Formentera, aleshores encara unificat) i el govern de les Illes Balears, presidit per Francesc Antich (PSOE), amb Damià Pons (PSM) com a conseller d’Educació. Sota el seu impuls, amb l’objectiu de compensar mínimament la càrrega del programa escolar oficial, demolidor per a la nostra cultura i identitat, l’any 2000 es va elaborar un currículum que contenia, entre d’altres, una optativa d’Història de les Illes Balears, amb connexions amb episodis compartits amb la resta de la Nació Catalana en èpoques concretes. Es varen editar unitats didàctiques que es repartiren als centres, sobretot de Primària, relatives a aspectes històrics i culturals del país, Per descomptat, la Germania de Mallorca era un dels episodis que foren centre d’interès i hi ha constància que part del professorat les va incloure dins dels currículums.

L’any 2003 el PP va obviar el currículum i, posteriorment, els següents pactes de progrés no l’han recuperat. Des d’aleshores ençà, els alumnes acaben el batxillerat amb uns coneixements que els fan pràcticament analfabets quant a la nostra història. La manca d’autoestima aboca un ample espectre de la població a perdre els orígens, amb una preocupant manca de reconeixement de la identitat. Són moltes les persones que, a Mallorca, se senten en relació a Espanya com amb França aquells algerians que, a l’escola, estudiaven els nostres avantpassats de la Gàl·lia o, pitjor encara, com els guineans que estudiaven els seus colonitzadors a l’apartat de nuestros conquistadores. En ambdós casos fa poc més de mig segle.

Així les coses no ens ha de sobtar que, a Palma, el caballero d’Asfeld retoli un carrer i no ho faci el defensor del Regne de Mallorca, el marquès de Rubí. Tampoc el carrer Germania de Ciutat no ocupa un espai rellevant significatiu que enalteixi el record de l’episodi històric. Fins i tot el memorial que va posar el primer ajuntament republicà de Palma, retirat del lloc original, on hi havia l’entrada de la casa de Joanot Colom a l’actual plaça del Roser, va ser arraconat a una paret lateral.

7-2-1993. El memorial en el lloc original, ben a la vista

La situació actual

Arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), ja vàrem comprovar com no apareixia als programes d’ESO un fet tan determinant, per a la nostra història, com va ser la invasió de les tropes borbòniques i la submissió que, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, extingiria el Regne de Mallorca. Un episodi tan transcendental continua absent encara tants als programes com als llibres de text i cal arribar al batxiller per tenir-ne coneixement.

  Cal arribar al batxillerat per a saber dels Decrets de Nova Planta

Aquella realitat educativa, inclinada a fomentar la ignorància, va motivar la necessitat de disposar d’una guia didàctica que va elaborar la historiadora Isabel Peñarrubia. Una vegada més, l’ensenyament dels eixos més importants de la nostra història romanien a mans del voluntarisme i la militància cultural dels nostres professors que havien de completar i complementar uns programes molt deficients.

Desembre 2015. Presentació de la Guia Didàctica. M. Domènec i Isabel Peñarrubia

Només excepcionalment trobareu als llibres escolars el mapa de la nació catalana, amb els distints regnes que conformaren el nostre marc històric entre 1229 i 1715, mentre que veureu repetit el mapa d’Espanya d’un període de temps inferior. El tocareu amb les mans fins embafar, per pa i per sal, per il·lustrar èpoques pretèrites a la vertebració de l’estat i, fins i tot, abans de la unió d’Isabel de Castella amb Ferran d’Aragó. La idea és ver veure que el Myotragus Balearicus ja era espanyol.

Els Estats de la Corona d’Aragó (mapa francès 1653)

No veuran,per tant, el mapa dels estats de la corona d’Aragó ni, menys encara, el que des de 1851 fins el 1868 va ocupar les aules escolars; un mapa prou clarificador per a qui vol entendre, on els territoris conquerits per França i Castella entre 1707 i 1715 s’anomenen sense cap mania la España incorporada o asimilada, la qual cosa evidencia el concepte de subjugació a la España uniforme o puramente constitucional.

Sense l’habitual i ben vigent disimulo

I la Germania de Mallorca?

L’estudi de la Germania és present en els programes escolars, però fugaçment i no amb la força que la importància de l’aixecament reclama. A segon d’ESO, en el Bloc 3, com a apèndix complementari als Àustria i les seves polítiques, les guerres de religió, les reformes protestants i la contrareforma catòlica, apareix Les Illes Balears a l’època moderna. Les Germanies8. A segon de batxiller la cosa encara és pitjor. La Germania de Mallorca, com a tal, no apareix en el programa i si qualque ensenyant el vol tractar, s’ha d’aferrar a l’apartat de La formació de la Monarquia Hispànica i la seva expansió mundial, on apareix L’apogeu de l’imperi al segle XVI (…) el model polític dels Àustries, els conflictes interns, els conflictes religiosos dins l’imperi, l’exploració i colonització d’Amèrica… Com es bo de deduir, cal una interpretació generosa del programa per entretenir-se a explicar la Germania amb detall, sobretot si consideram que el temari és tan extens que no permet dedicar-hi el temps que requereix.

La commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca ha servit, entre d’altres coses positives, per sacsejar males consciències. Els partits polítics, des de les institucions, han incorporat a les programacions culturals una allau d’activitats. Destaca l’Ajuntament de Palma, però són molts més (Felanitx, Inca, Sa Pobla, Vilafranca…) que han dissenyat cicles de conferències. Amb tot, majoritàriament són activitats de caràcter gairebé efímer (taules rodones, congressos, exposicions temporals…) i amb nul·la penetració en els centres escolars. Ha estat des de la societat civil, des de les entitats vinculades a la commemoració (OCB, ASM, Fundacions…) i, sovint, des de la iniciativa privada (bàsicament les editorials), des d’on s’han promogut accions que perduraran més en el temps (documentals i llibres). També cal destacar l’elaboració d’itineraris per llocs significatius de la revolució agermanada, com el de la Part Forana d’Antoni Mas o els de Palma de Gaspar Valero i Joan Carles Palos.

Itineraris per Palma de la Germania

Una altra acció digna de reconeixement és la proposta que va fer la sectorial d’ensenyament del sindicat Unió Obrera Balear, una organització mutualista que, l’any 1881, en els seus orígens fundacionals, va destacar per promoure escoles per a les dones i els fills dels obrers. Enguany, coincidint amb la data del 500 anys de l’aixecament, el mes de febrer va publicar un sucós comunicat de premsa. A l’explicació prèvia, a més de recordar que UOB va ser de les primeres entitats en adherir-se al manifest de Germania 500 i que va instar els docents i els claustres dels centres escolars a afegir-s’hi, aplaudia la notícia d’una Guia Didàctica en curs i valorava altres accions, com els itineraris abans esmentats. En tot cas, l’escrit anava adreçat directament a la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears animant-la a incorporar en els centres educatius no només el coneixement de la Germania, sinó també, en l’àmbit de totes les illes, posar en relleu els episodis de la nostra història que oculten els currículums oficials. La proposta era (i és) una excel·lent oportunitat de millora per qui la vulgui aprofitar.

Febrer 2021. Petició pública d’UOB a la Conselleria

De moment, la desídia de les autoritats educatives en atendre (correspondre, ni tan sols) una proposta tan positiva, tal com va passar amb el Tricentenari durant la legislatura de Joserra Bauzá, fa que la commemoració de la Germania no s’aprofiti, des de les aules, per brindar-li l’impuls del govern. Només gràcies al voluntarisme i esforç personal de qualque docent, sabem d’algunes experiències reeixides molt meritòries. Un primer exemple és Antoni Vidal, historiador de Llucmajor que va escriure El coratjut de Bugia i va elaborar una guia didàctica experimentada a l’Institut de Son Pacs. Un segon exemple és Pau Mateu, historiador de Muro que, a l’Institut de Santa Margalida, ha treballat amb els alumnes el document del notari Joan Morro, estudiat per Antoni Mas. Hi ha notícies d’altres iniciatives similars projectades de cara al proper curs escolar.

Antoni Vidal i Pau Mateu, historiadors

Un altre cas reeixit ben singular és el de l’Institut de Felanitx, amb un ample programa transversal, adreçat a tots els cursos d’ESO i de 1r de batxiller, amb participació de l’historiador i membre de Germania 500 Guillem Morro i amb lectures poètiques, treballs teatrals, musicals, històrics, d’il·lustració i d’imatge molt meritoris i amb un resultat final envejable: tots els alumnes que hi han participat han pres coneixement i consciència de la Germania de Mallorca.

Una altra acció orientada a les escoles, com en el cas esmentat d’Isabel Peñarrubia en relació al Decret de Nova Planta que abocà la fi del Regne de Mallorca, cal esperar de cara al proper curs una guia didàctica, actualment en procés d’elaboració, que prepara la historiadora i membre de Germania 500 Maria Margalida Perelló, orientada a treballar la Germania a les aules d’ESO i de Batxiller.

Gairebé totes aquestes iniciatives obeeixen a inquietuds personals del professorat més conscient i compromès amb el país per mirar de reconduir un fet negatiu: actualment en els currículums només s’estudia Historia de España. Com canta Raimon: ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells. Allò que es pot concloure, amb certesa i veritat, és que els alumnes aquietats exclusivament als programes oficials surten de l’escola amb el concepte de l’estat-nació a la memòria, amb un sol mapa dins de cap i sense la més mínima noció, històrica i cultural ni que sigui, de la nació catalana.

El resultat final és que, talment com passava amb l’època del nacionalcatolicisme, l’alumnat de les Illes Balears i Pitiüses, com el de tota Catalunya, acaba el batxiller amb una formació centralitzada i restringida a un marc molt concret, amb la qual cosa no pot sorprendre com es canalitzen les inquietuds socials i polítiques dels joves i de les accions i reaccions indiferents (molt sovint, adverses) a la cultura catalana. En definitiva, la població s’educa amb un desarrelament absolut del país. La identitat dels mallorquins, la dels catalans en general, no només ens és ocultada i arrabassada a l’escola, sinó que el procés de substitució té unes conseqüències futures molt negatives que eliminen l’autoestima i, de manera inconscient, provoquen una immersió en una cultura aliena que precipita a l’autoodi. D’aquesta manera, són molts els illencs que surten de l’escola amb una personalitat que els suplanta la identitat pròpia.

Flor d’estiu?

Tot i la mala situació descrita, pel que fa a l’àmbit formatiu, cal destacar molt positivament que, a les oposicions d’Història d’enguany, es va posar un fragment d’Eulàlia Duran, com a comentari de text. El dubte general expressat per professors i observadors era si aquest examen derivava de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania i, per tant, s’havia d’entendre com una concessió a l’efemèride. Amb tot, més enllà d’un possible gest anecdòtic, cal agrair i enaltir haver donat aquesta importància a un dels episodis més ocultats i manipulats de la nostra història.

Juny 2021. Oposicions d’Història.

Un projecte esperançador a la vista

Recentment, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans de Palma i la implicació, entre d’altres, del Grup d’Estudis de la Cultura, la Societat, la Comunicació i el Pensament (IRIE-UIB) i de l’STEI, s’han programat unes jornades sota el títol La història i la cultura de les Illes Balears a l’ensenyament secundari. Propostes didàctiques. D’entrada, cal aplaudir-les i celebrar-les per necessàries. Es faran els dies 23, 24 i 30 de setembre i 1 d’octubre, amb la participació de professors de secundària amb experiència directa a les aules. És important que s’analitzi la situació actual amb projecció de futur.

Sebastià Serra (IRIE-UIB) i Damià Pons (IEC)

El programa és interessantíssim i compta amb la participació de notables historiadors i professors. Interroga sobre com es pot incidir en els currículums oficials de l’estat, quin és el tractament de la nostra història en els llibres de text, quines estratègies educatives es poden aplicar (activitats extraescolars, activitats de biblioteca, visites culturals, assistència a sessions de cinema o de teatre, visites a exposicions, visites a llocs de memòria…). S’inclou una Taula Rodona sobre La presència de la Història i la Cultura de les Illes Balears en els currículums. El programa també anuncia propostes didàctiques concretes (Tomeu Salvà sobre la Prehistòria, Antoni Mas sobre la Conquesta de Mallorca, Guillem Morro sobre la Germania mallorquina, Gabriel Mayol sobre el Decret de Nova Planta, Fina Salord sobre la cultura a Menorca durant la Il·lustració, Arnau Company sobre l’autogovern de les Balears, Maurici Cuesta sobre la història i cultura d’Eivissa…). Potser hi manca incorporar, a efectes d’aprofitar sinergies, una visió compartida amb el conjunt de la nació i mirar d’establir llaços amb les altres comunitats catalanes; una pretensió que durant la República varen encapçalar Gabriel Alomar, Joan Estelrich i Antoni Maria Sbert.

Les jornades haurien de servir, sobretot entre els investigadors i docents illencs, per prendre consciencia que les actuals lleis educatives i els programes escolars que se’n deriven són clarament colonialistes. Cal, per tant, crear una actitud de rebuig i, com a a contraatac, bastir una estructura que garanteixi la presència de la nostra història nacional i n’asseguri el coneixement als estudiants. Aquests dos objectius (presència i coneixement) han de ser objecte de defensa a ultrança i implicar-hi el govern de les Illes Balears, sigui quina sigui oficialment la presència en els currículums.

Un breu balanç de la commemoració en curs

Ara fa exactament mig any de l’inici de la commemoració dels 500 anys de l’aixecament de la Germania. No passa setmana que no hi hagi arreu de Mallorca dos o tres actes com a poc i, a vegades, coincidint en dia i hora. La programació d’activitats no té aturall i està previst que ompli el calendari més enllà del 2021. Conferències, taules rodones, llibres, discs, exposicions, una simfonia, un documental, mocions als ajuntaments i al Parlament, inauguració de memorials… Mai a la història s’havia parlat tant de la Germania de Mallorca. Mai s’havia qüestionat tant, amb arguments i documents, el discurs oficial que, escrit pels vencedors, ha maldat per denigrar la revolució mallorquina i els seus líders. L’assistència als actes és alta i, per les limitacions derivades de la pandèmia, moltes de vegades queda gent sense poder-hi accedir. A la sortida, hi ha dues reaccions que es repeteixen: gratitud i protesta. Moltes persones donen les gràcies als ponents, perquè els han obert els ulls i els han fet descobrir fets que desconeixien. Igualment, són moltes les que es queixen de no haver-ho estudiat a l’escola i es lamenten de la seva ignorància. A aquestes, se’ls hi diu que, de la ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats als qui l’han sembrada. La ignorància es cura amb la informació; l’important és no aturar-se mai d’aprendre. Si no coneixem aquest episodi i d’altres és, senzillament, perquè ens ha estat ocultat deliberadament. La culpa no és de l’escola en abstracte, sinó dels qui fan els programes escolars. 

Arribats a aquest punt, cal no ocultar les taques negres detectades, amb voluntat de proposta de correcció. Com va passar amb el Tricentenari, l’associació Memòria de Mallorca s’ha inhibit totalment fins ara de la commemoració de la Germania, perquè dedica la seva profitosa acció (amb encerts importants indiscutibles), de manera exclusiva a la repressió derivada de la Guerra dels Tres Anys. És un error circumscriure la lluita contra la desmemòria a un sol episodi. Novament, cal animar l’associació a fer un pas més i, d’acord amb el nom de l’organització, parar esment a altres episodis de la història de Mallorca, igualment transcendentals, que també reclamen memòria i que, encara ara, projecten els seus efectes sobre el pensament social i polític del país.

Transcorregut el primer semestre d’ençà de l’inici de la commemoració, resulta del tot injustificable la manca de reacció del govern davant de la crida que va fer la comissió cívica. Els dèficits detectats es concentren a la cúpula i haurien de ser reparats amb segell d’urgència. Un dels espais crítics és IB3. Tant la ràdio com la televisió autonòmica han demostrat, fins ara, una inexcusable manca d’atenció i d’interès en elaborar programes informatius sobre la Germania de Mallorca. I no just això, sinó que tampoc han cobert amb l’extensió que mereixen les dotzenes d’actes que es realitzen cada mes a l’illa. Mentre la premsa privada anuncia setmanalment l’agenda d’activitats agermanades, amb entrevistes als protagonistes, la premsa institucional sembla un apèndix de les televisions espanyoles i, en comptes de prioritzar la informació de les Illes Balears, la subordina a una cultura que anorrea la pròpia. L’ús del terme nacional a IB3 és clarament colonial, propi dels vernacles (els esclaus domèstics de l’antiga Roma), i delata quins són els criteris.

Amb tot, hi ha una responsabilitat molt superior a la de l’ens informatiu autonòmic que no cal amagar. Qui té el deure de promoure el coneixement de la Germania de Mallorca, tant a les escoles com a la societat en general, és el Govern de les Illes Balears. A diferència dels ajuntaments, del Consell de Mallorca i del Parlament, el govern encara no ha adoptat cap iniciativa institucional. Un exemple clamorós és veure com el mes de novembre el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, va adherir-se al manifest públicament i encara és l’hora que ho faci la presidenta Francina Armengol. Per això, i perquè passa d’hora, cal fer una crida a la responsabilitat. La convidada oberta de Germania 500, la proposta a la Conselleria d’Educació d’Unió Obrera Balear i les Jornades del mes de setembre són excel·lents oportunitats per enaltir la nostra personalitat com a poble que no s’haurien de desaprofitar.

Crida a Francina Armengol i a Martí March

El Govern, amb la presidenta Armengol al capdavant, i, molt concretament la Conselleria d’Educació, amb el conseller March com a titular, tenen el deure institucional de ser lleials amb l’Estatut d’Autonomia. Només cal atendre la lletra i l’esperit dels articles 18 (Drets en l’àmbit cultural i en relació amb la identitat del poble de les Illes Balears), 26 (Educació) i 30 (Competències exclusives) per posar remei al discrim. No cal una acció valenta ni audaç, simplement un acte decidit i responsable; un exercici de responsabilitat.

Per evitar navegar dins de l’abstracció, podem detallar algunes propostes que no generen complicació ni conflictivitat.

Quant a la Presidenta del Govern, Francina Armengol, tres accions bones de fer

  1. Llegir el Manifest (https://germanies500.cat/ca/el-manifest) i, cas d’estar d’acord amb el redactat de la comissió cívica, emplenar el formulari d’adhesió i clicar l’opció que es pugui fer pública
  2. Informar la Direcció d’IB3 que la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca és d’interès públic i que, per això mateix, reclama un tractament informatiu d’acord a la rellevància i transcendència de l’efemèride
  3. Assistir, en condició de Presidenta del Govern, a qualque acte commemoratiu. De manera destacada, el previst per dia 15 d’octubre a Alcúdia o el més imminent del proper 15 d’agost a Porreres9

Quant al conseller, Martí March, a més de la invitació a adherir-se al Manifest, té a l’abast altres accions fàcilment realitzables:

  1. Promoure i animar els centres de secundària a visitar l’exposició Germania de Mallorca, 500 anys, comissariada per Joan Avellaneda i patrocinada per l’Ajuntament de Palma, que es podrà veure durant el proper curs escolar al Castell de Bellver
  2. Posar a disposició dels centres de secundària el documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez per al seu us pedagògic
  3. Proporcionar als centres la unitat didàctica en curs abans esmentada
  4. Llegir i correspondre les demandes públiques a la Conselleria efectuades per UOB el passat mes de febrer que s’han recordat abans. Cal, sobretot, analitzar-ne la viabilitat i, com a primera i immediata acció a aplicar, recuperar l’assignatura optativa de batxillerat Història i cultura de les Illes Balears

Amb el Tricentenari, el govern presidit per Josserra Bauzá, amb Miguel Deyá com a efímer director d’Educació, va negligir de les seves obligacions i la commemoració no va rebre el més mínim suport del Govern de les Illes Balears. Totes les comparances són odioses, per això mateix no hauríem de provocar que els centenars de persones que, de forma no només desinteressada, sinó molt generosa, s’han implicat en commemorar el mig mil·lenni de la Germania es vegin abocades a concloure el fatalista tanmateix i sentin la temptació de dir que tots són iguals. Seria lamentable equiparar i homologar els governs afectats per les dues commemoracions recents.

Bauzá com Armengol i Deyá com March? Vegem-ho!

Armengol i March estan obligats a reaccionar i no els ha de ser cap purga sinó una bella i engrescadora oportunitat. Tenen el desafiament de posar remei a un silenci, antic i molt llarg, que no ens permet escoltar la nostra història. Els correspon trobar alternatives per evitar que els estudiants illencs romanguin orfes d’una formació equivalent a la de qualsevol cultura de qualsevol poble. El govern, des de la Conselleria d’Educació, ha d’impedir que els hi furtin i malbaratin el coneixement del seu passat. El Govern s’ha de dignificar i, amb ell, ens dignificarà a tots, perquè les persones tenim dret a saber qui som i d’on venim. Es tracta, en definitiva, d’establir una justa equitat amb la ciutadania de qualsevol nació lliure del món.

Aquesta il·lusionada crida final a Francina Armengol i a Martí March no és només una apel·lació a la normalitat desitjable, sinó un clam a la supervivència, perquè només els pobles que controlin l’escola podran garantir el seu futur.

 

NOTES

3 A la tradició cristiana i jueva, advenimiento s’aplica a l’arribada del Messies

4 El nom de la revolta va ser utilitzat a València les darreries del franquisme per organitzacions polítiques clandestines com Germania Socialista i Nova Germania

5 Vg.: Antoni Furió De l’arxiu a les aules: recerca i ensenyament de la Història Medieval. Jornades a València de setembre de 1992

6 Nadal Batle deia: Aquesta Constitució és com una pistola; qui la tendrà a la mà la farà servir contra els altres… contra nosaltres! També és oportuna la frase de Romanones: Haga usted las leyes y déjeme a mi los reglamentos.

7 Fins aleshores, només es disposava de competències limitades en matèria del català

8 A les Illes Balears només hi va haver la Germania de Mallorca. El plural de Quadrado pretenia esvair l’entitat pròpia de la revolta per vulgaritzar-la. Massa gent cau encara en el parany

9 Si opta per assistir al concert de Porreres podrà escoltar i “sentir” la rapsòdia Siau qui sou! de Guillem d’Efak, una història de Mallorca en cançons que l’autor pretenia passejar pels instituts. Si necessita referències, pot demanar-les al seu antecessor en el càrrec, Francesc Antich, que la va veure el febrer de 2011 a Manacor i en va promoure l’enregistrament

 

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 4 d'agost de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XVI) Comunidades vs. Germania

Deixa un comentari

A Eulàlia Duran, per redreçar-nos la història

Les Comunidades; una gens subtil eina d’espanyolització

Durant el franquisme, la pràctica totalitat de centres escolars de Mallorca feren servir, com a llibre d’història de batxiller, el d’Álvaro Santamaría. De Joanot Colom, de la Germania… ni pruna! En canvi, les Comunidades de Castella i els seus dirigents mereixien un tractament, en línia amb l’exaltació de la mort com a acte d’heroisme suprem. Fins i tot, La ejecución de los comuneros, el famós quadre de l’alcoià Antoni Gisbert (1834-1900), era una de les il·lustracions del llibre. A la ment dels qui patírem aquella escola nacional-catolicista del todoporlapatria, al costat de gestes lamentables com les de Guzmán el Bueno o l’epígon del General Moscardó, es manté el ressò memorístic de les paraules de Juan de Padilla a Juan Bravo a punt de ser decapitats: ayer era día de pelear como caballero, y hoy de morir como cristiano. D’aquesta manera, la imatge que es projectava dels comuneros era la de caballeros i cristianos, dos conceptes que amaraven la figura dels grans herois i, d’aquesta manera, les Comunidades esdevenien una eina més d’espanyolitzar l’escola, reforçada amb llibres de lectura en la mateixa direcció.

Abans, al llarg del s. XIX a partir de Quadrado, els historiadors mallorquins no varen discernir que la Germania de Mallorca i la de València no tenien a veure amb les Comunidades altra cosa que una fugaç coincidència en el temps de dos mesos i mig. La mescladissa entre dues revoltes motivades per causes gairebé antagòniques es va fer efectiva, des del primer moment, amb la nomenclatura utilitzada. A La Palma, l’any 1841, Quadrado publicà quatre articles sota el títol De las Comunidades en Mallorca (tant la denominació com la preposició eren eloqüents). El mateix any, Antoni Furió titulà el seu treball Memoria histórica del levantamiento de los Comuneros mallorquines. L’any 1848, Luis Cucalón, en el Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia, es refereix als comuneros valencianos y mallorquines (sic). Talment passarà l’any 1853 amb l’obra de Victorià Ametller Los mártires de la libertad española. Encara l’any 1870, Pere d’Alcàntara Penya publicarà Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados ajermanats. Tota la producció indicada va ser escrita en castellà i amb el marc mental decimonònic del mapa geogràfic i polític d’Espanya al cap, tant els historiadors de la caverna com els més liberals.

Aquesta espanyolització de la Història i, en termes generals, de la Cultura no va poder ser capgirada dins del s. XIX per la Renaixença. Tampoc, ja dins del s. XX, varen reeixir els intents de Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o, després de la mort de Franco, de Josep Melià. El discurs dominant passava l’aprimador per damunt qualsevol intent de desmarcar-se de l’acadèmia. Fins a l’any 1982, quan Eulàlia Duran publica Les Germanies als Països Catalans, la historiografia referida a les revoltes del s. XVI va rebre un tractament gens rigorós i científic usant com a patró el marc hispànic1. Aquesta concepció encara avui és majoritària i l’hem vist amb altres episodis com la Guerra de Submissió (1705-1715), on el conjunt de la Nació Catalana (aquesta era exactament la locució majoritària aleshores) es va enfrontar a Felip V i va ser derrotada per las dos coronas. Tot i l’evidència que aquelles dues corones eren França i Castella, contra el Principat de Catalunya i els Regnes de València i de Mallorca, alguns autors encara sostenen la tesi que va ser una guerra civil espanyola. No sols això, sinó que la commemoració de l’efemèride al Principat va excloure l’aportació dels fusellers valencians i dels artillers i mariners mallorquins, els qui més aportaren en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona.

L’obra cabdal sobre les Germanies escrita en clau nacional

El fet cert és que les Comunidades varen ser utilitzades per la historiografia acadèmica, sempre al servei del discurs dominant, per espanyolitzar tant la Germania de Mallorca com la de València. Gens curiosament, els qui unificaven les nostres revoltes amb les castellanes, menystenien sistemàticament altres moviments contemporanis europeus amb moltes de similituds. La batalla de Frankenhausen mostra els mateixos protagonistes de la revolució agermanada: menestrals i pagesos contra un exèrcit imperial a cavall i ben armat; res a veure amb un enfrontament entre nobles i cavallers. El cas de la Guerra dels Camperols de 1524-1525 (Erhebung des gemeinen Mannes) que va afectar principalment Alemanya, però també Suïssa i Àustria, mostra un gran paral·lelisme amb el precedent mallorquí de la Revolta Forana de 1450 i, sobretot, amb la Germania de Mallorca, però s’oculta sistemàticament per tota aquella gent que té per objectiu fer llegir la història en clau espanyola2.

Frankenhausen. El poble vençut per l’exèrcit de Carles V

Des dels mecanismes de poder es promou potenciar lligams entre un aixecament en rebel·lia, el de les Comunidades i una revolució, la de la Germania de Mallorca. De fet, amb aquest tema i molts d’altres, en els programes escolars es pretén la màxima uniformització i, fins ara, tots els governs espanyols d’ençà de la darrera Restauració Borbònica de 1975, fan bandera que totes les regions espanyoles, ara dites Comunitats Autònomes, han d’equiparar matèries i continguts. Tenir transferides les competències en Educació no va més enllà de la gestió, perquè no permet elaborar un programa escolar en clau de la Cultura Catalana.

Objectiu: espanyolitzar-ho tot!

Avui, des del punt de vista educatiu, els qui pertanyen a l’àmbit cultural català són tractats igual que feia l’estat francès amb els argelians l’any 1960 quan els circumscrivien a la Gàl·lia. No és casual l’alt percentatge de la població catalana que no només no té consciència identitària, sinó que viu immersa en un àmbit aliè, amb la qual cosa s’accentua i perpetua l’autoodi. La cosa ve de molt enfora, però la tasca uniformitzadora i alienadora es va intensificar amb Felip V i els Decrets de Nova Planta contra Catalunya, València i el Regne de Mallorca. D’aleshores ençà, la nissaga borbònica no ha afluixat en la tasca centralitzadora. La militarització, el lingüicidi, l’aculturació, la gestió del territori, l’espoliació fiscal, els monopolis econòmics, l’administració de la Justícia, el control de l’Educació… han tengut per objectiu, fins i tot en el marc d’una vertebració macro-provinciana en comunitats autònomes, la màxima centralització i, evidentment, el primer punt per fer-la efectiva és l’escola3. El dirigisme que se’n deriva no canvia gaire en funció del color dels governs. Tampoc difereix en funció dels àmbits d’aplicació, perquè envaeix tots els sectors: escola, sanitat, economia, justícia, exèrcit…

La Germania de València i la de Mallorca constitueixen un episodi massa atractiu per a no ser utilitzades políticament com a referència. La temptació de manipular el seu significat és massa llaminera per no aprofitar l’oportunitat de fer-la venir bé en defensa d’interessos partidistes. Això ha passat, i encara ara passa, amb lectures esbiaixades des de perspectives alienes al que va ser la revolució del primer quart del s. XVI. Ha passat i passa en clau espanyola, tant des de la dreta com des de l’esquerra; tant és si amb la tradicional manya borbònica com amb la manya republicana. Una de les maniobres, tan barroera com exitosa, és la d’enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes, amb causes i orígens no homologables.

Un episodi poc conegut: La estrella de Valencia (1937)

La primeria de 1937 quan, per raons de seguretat, el govern de la Segona República espanyola s’havia traslladat de Madrid a València, l’ànim dels republicans va entrar en crisi. Amb la pretensió d’aixecar la moral de victòria, el Ministre d’Instrucció Pública, el comunista Jesús Hernández Tomás (1907-1971), va encarregar d’urgència una peça dramàtica als escriptors José Bergamín Gutiérrez (1895-1938) i Manuel Altolaguirre Bolín (1905-1959), poeta de la Generació del 27. La idea de promoure aquella obra pretenia establir un paral·lelisme entre la revolta agermanada i la defensa de la República. Tant a un enfrontament com a l’altre hi havia un bàndol que lluitava, contra els abusos, a favor de la llibertat i de la justícia social i un altre bàndol que pretenia subjugar la població encara que hagués de fer ús de la força de les armes.

Conxa Piquer

Els aparells de propaganda s’abocaren a potenciar aquella obra de teatre. Inicialment, l’obra es va anunciar com La estrella de Valencia. Com així aquell títol? Quina vinculació hi havia amb la Germania valenciana? Cap ni una! Senzillament, es tractava d’aprofitar un nom comercial que s’havia fet popular per dues vies. La primera, era la figura de Conxa Piquer (1908-1990), presentada en els seus inicis com la estrella de Valencia i que, a partir dels anys 30, en ple èxit varen voler convertir en una icona de la cançó espanyola. Usar el nom artístic de Piquer per titular una obra de teatre a València era, clarament, una argúcia publicitària.

Fotograma del film amb la Seu de Palma

Idèntica denominació, coronada igualment per l’èxit, varen tenir dos films de 1933, en una doble producció francesa i alemanya. Les dues pel·lícules estaven rodades íntegrament a Mallorca i, malgrat el títol, València no apareixia per res. La estrella de Valencia es referia al nom del vaixell protagonista. La versió francesa, protagonitzada per Jean Gabin i Brigitte Helm, va ser dirigida per Jean Gautier-Boissiere. L’alemanya, filmada simultàniament amb la mateixa productora, va ser dirigida per Alfred Zeisler (1892-1985), un jueu que amb l’arribada d’Hitler al poder va partir als Estats Units, i va ser interpretada per Juliane Hald (1895-2000), actriu i cantant austríaca que també va fugir de l’Alemanya nazi i després de rebutjar ofertes de Hollywood es va casar amb el baró Fritz von Haymerle a Suïssa, on va morir als 105 anys4.

Cartells del film francès (trduït també al danès) i de l’alemany

Malgrat aquella operació de màrqueting, al final l’obra es va titular El triunfo de las Germanías i es va estrenar en el Teatre Principal de València el mes de gener de 1937 amb muntatge d’una Compañía Dramática Experimental. A la pretensió d’establir una relació directa entre la Germania i la guerra en curs, gens de passada s’afegí un segon objectiu més recercat i manyós: l’obra va enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes i, d’aquesta manera, presentava les dues revoltes com un sol moviment per reforçar la unitat nacional d’Espanya. L’evidència era tan gran que els crítics i analistes ho observaren: Esa obra de teatro significó la relectura y reinterpretación de aquellos episodios históricos que Altolaguirre relató en la biografía de Garcilaso de la Vega. Es curioso que el autor encuentre en aquellos movimientos – el de los comuneros y el de las germanías – expresiones de lo romántico. Altolaguirre había indicado que Garcilaso apoyó a Carlos V porque representaba la posibilidad de unificar y establecer un poder central. Años después, Altolaguirre ya no hubiera aceptado un argumento como éste, que fue retomado por compañeros suyos  que se unieron al movimiento franquista, y postularon la idea de que el régimen de Franco – centralista, autoritario y católico – era el único medio para garantizar la unidad española.5

L’obra es va escriure a la correguda, sobre la base de textos d’autors clàssics. Nigel Dennis ho explicava així: la obra que se montó no era original, sino una amalgama improvisada para satisfacer las exigencias del momento, con las escenas más militantemente populares del teatro español del Siglo de Oro. Altolaguirre, anys després i amb ironia, va explicar la composició. En uno de sus cuadros inserté unos preciosos versos que no eran míos. Y el público se emocionaba, noche a noche, con esos versos admirables. Pero la crítica, por la pluma de un erudito que naturalmente ignoraba que tales versos fueran de Cervantes, dijo: “¿Cómo pudo escribir usted, tan buen poeta, unos versos tan malos?”6.

La crítica, al servei de la República, va enaltir l’èxit

També el coautor de l’obra, Bergamín, explicava el sentit d’unificar les Germanies amb les Comunidades. Es tractava d’enaltir, sense subterfugis, la hermandad de los españoles. Los movimientos de los comuneros de Castilla y de las germanías, podían relacionarse con la nueva guerra civil española y aprovechando la antigua documentación escribí dos actos de una comedia con el título La estrella de Valencia, que fue cambiado luego por el de El triunfo de las Germanías. En el prólogo, el Encubierto ya aúna las dos vertientes históricas que confluyen en esta pieza. Ambos movimientos se enlazan con el carácter global de un conflicto que unió, en el pasado, a los comuneros de Castilla y, en el momento en que se escribe la pieza, a los mineros asturianos con el Levante español. Las similitudes provienen, además de ese grito “de paz, de justicia, de libertad” que emana del pueblo y de su lucha armada, del carácter de hermandad de los españoles contra la “triple impostura de muerte”. Ese trío mortal está conformado por los caballeros o señoritos que oprimían a los trabajadores merced a un “ejército que traiciona a su pueblo”, “el fraude de unos sacerdotes que traicionan su fe para enmascararla” y de “un ejército de moros y aventureros mercenarios7. Resulta paradoxal l’ús contradictori d’aplicar allò que representaven els comuneros: caballeros o señoritos.

Un teló de fons d’Aberto Sánchez

Encara no va una dècada que es tenia aquella obra per perduda. Bergamín s’havia referit a la desdichada pieza teatral de Altolaguirre y mía con el pretencioso titulo de La estrella de Valeoncia o El Triunfo de las Germanías, obra de la que no quedó más recuerdo que el telón de fondo de Alberto Sánchez8. L’autor creia que un professor d’espanyol de la Universitat de Moscú, en podria tenir una còpia, però l’any 2011 Francisca Ferrer Gimeno afirmava que l’obra havia desaparegut. La professora de la Universitat de València, en el seu treball Vestuario para El triunfo de las Germanías, destaca que los autores unieron en su obra la situación que se dio en Valencia durante el siglo XVI a la de los comuneros castellanos9. Sortosament, l’hispanista britànic Nigel Dennis (1949-2013) poc abans de morir va trobar un dels exemplars que utilitzaren els actors10.

Aquesta obra de teatre, recobrada recentment, constitueix un exemple clar de la politització de la història. En aquest cas, lluny del que sol ser més habitual, la manipulació la va fer l’esquerra espanyola per partida doble. D’una banda, ben curiosa, els autors i promotors varen establir una connexió entre els revoltats del s. XVI i les forces governamentals de 1937, quan els revoltats d’aleshores eren els militars feixistes. La segona maniobra va ser lligar Comunidades i Germania per simbolitzar la unidad de España y la hermandad de los españoles (sic). Tanmateix, encara ara aquesta simbiosi forçada és el pa nostre de cada dia.

La darrera espanyolada (juliol de 2021)

L’any 2021, el mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca (7 de febrer de 1521) i els 500 anys de la derrota dels comuneros a Villalar (23 d’abril del mateix anys), han merescut des de les institucions públiques i des de la societat civil la constitució de plataformes commemoratives de les dues efemèrides. La coincidència dins del mateix any de les dues fites històriques, no hauria de servir per inventar falses correlacions de similitud. Les causes i els desenvolupaments de les Comunidades, una lluita nobiliària a interès de les oligarquies castellanes, són divergents del tot amb la revolució de la Germania de Mallorca, una lluita de les classes populars precisament contra la noblesa. La història va plena de guerres que han coincidit en el temps (el s. XX en brinda abundoses proves) amb causes i àmbits culturals que ningú no gosaria enllaçar. Cap historiador solvent, cap investigador acreditat, ningú amb dos dits de seny i una base cultural mínimament sòlida no voldrà argumentar ni podrà documentar una anàlisi historiogràfica rigorosa de les Comunidades i la Germania de manera conjunta. Ningú? Segur? Doncs… ho ha fet qui ho havia de fer: la UNED!

La Universidad Nacional de Educación a Distancia és un exemple més de les entitats públiques que fan part de les estructures d’un estat jacobí que ni tan sols respecta el model que el descriu a la Constitució de 1978. Amb desatenció absoluta al plurilingüisme, la pàgina general de la UNED brinda l’opció d’espanyol i anglès11. Hem de saber interpretar el terme nacional com el mateix indicador del bàndol usat per les tropes feixistes-militars, el mateix de la Policia Nacional, el de la Loteria Nacional, el de la Biblioteca Nacional, l’antiga Compañía Telefónica Nacional de España, la Red Nacional de Ferrocarriles Espanyoles, el Museo Nacional del Prado o, naturalment, el del Documento Nacional de Identidad per posar exemples entenedors. Tant és si qui patrocina tanta nacionalitat, de manera aclaparadorament majoritària, per força i gràcies a una injusta i abusiva submissió fiscal, és la ciutadania de les comunitats catalanes. Tot allò que és nacional, començant per l’himne, s’ha d’interpretar com a espanyol en el sentit restrictiu de l’Espanya castellana lingüística i política. La UNED és una institució més de l’Estat-nació que desemmascara la falsa idea de l’estat autonòmic, sosté el castellà a la pàgina general, on brinda l’opció de l’anglès mentre oculta les altres llengües de l’estat, dinamita qualsevol vel·leïtat ingènua sobre el plurilingüisme o la plurinacionalitat i, en definitiva, esdevé un eficaç instrument de colonització cultural. La UNED i qualsevol d’aquests ens estatals (podem afegir la Fundación Cervantes) és una estructura més de la vertebració jacobina d’un estat que practica, amb l’obscena impunitat dels tribunals de justícia, una submissió colonial en tots els ordres.

Així les coses, podrem retreure el tracte vexatori que patim, però en cap cas la incoherència de la UNED. Aprofitant les dues efemèrides, ha programat un curs d’estiu per insistir en la confusió històrica amb un títol inequívoc: Germanías, Comuneros y revueltas. Si accediu a la pàgina regional uned-illesbalears.net i clicau a la pàgina en català sobre l’anunci en català del curs, romandreu amb un pam de nas, perquè tot el programa és en castellà i encara que la meitat dels ponents siguin catalanoparlants, serà de veure quants exerciran el seu dret constitucional a fer ús de la llengua oficial de la terra on es desenvoluparà el totum revolutum. Si algun dels ponents fos francòfon o angloparlant, segur que es disposaria d’un servei de traducció, però el català, per a la UNED, idèntic valor de les Conversaciones de Formentor i mereix el mateix respecte: cap ni un! L’espanyol és la llengua nacional i no n’hi ha més de fetes.

El cartell propagandístic d’aquest congrés espanyol mostra un bergant (home, naturalment) estirat a l’arena, damunt d’una tovallola, amb una beguda a una mà i el mòbil a l’altra. La viva projecció de la imatge més estúpida de Mallorca ja defineix el caràcter frívol del programa: som la bodega i la banyera dels qui ens visiten; la Mallorca dels tòpics feta imatge! Quant al contingut, la qüestió fonamental és saber des de quina perspectiva s’enfoca, però el programa no permet el més petit dubte. Lluny de llegir la història en clau pròpia, autocentrada, el curs d’estiu delata que es fa en clau de submissió cultural i nacional, vinculada a un àmbit aliè, enllaçant una revolució popular, la Germania de Mallorca, amb una revolta oligàrquica, les Comunidades. Tot en castellà, incloses les veus nadiues que hi participen, per deixar clar a tothom quin és el marc hispànic colonial on ens movem.

Germanies? Quantes i quines?

El programa del congrés enfila temàticament antecedents, context i conseqüències, amb ponències concretes dedicades a Las Comunidades castellanas i a Las Germanías en el reino de Mallorca; fins i tot, hi ha un apèndix dedicat a Germanías y revueltas populares en Ibiza (sic). La Germania de Mallorca no apareix mai en singular, sinó sempre en l’absurd plural indefinit que, inventat per Quadrado, s’ha estès irresponsablement com la mala herba. La qüestió és prou important per fer una breu aturada. Tota la documentació de l’època que fa esment a la revolta es refereix a la Germania, sempre en singular. Analitzades les 5742 entrades de les Informacions, elaborades entre l’estiu de 1523 i el març de 1524, apareix 87 vegades la paraula Germania, 34 vegades Germandat (dues amb el qualificatiu de santa) i més de tres mil (sí més de 3.000!) Germª (afectat de Germª, desmandat amb la Germª…). En plural, apareix una sola vegada (sí, 1!), però no a cap de les informacions del document del segle XVI, sinó a l’advertència preliminar de Quadrado de 1896, quan diu que aquell document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. Una vegada més, la mà de Quadrado altera la nomenclatura original i, amb els ulls acrítics dels seus seguidors, castellanitza, inventa i escampa una locució de nova planta. És justificable que qui es refereixi de forma conjunta a la Germania de València i a la de Mallorca parli de les Germanies, però mai aquest plural es pot admetre quan es parla de l’alçament mallorquí12. Dissortadament, en el primer semestre de commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, ja hem vist caure gents i ens en dos dels paranys exportats des del discurs dominant: el de pluralitzar el nom de la Germania i el de vincular una revolta de menestrals i pagesos amb la dels nobles i senyors castellans13.

Decapitació de Vicent Peris (4-III-1522) dibuixada per Josep Segrelles

La cosa més grotesca de totes del curs d’estiu de la UNED, amb una indecència que frega l’escàndol (fins i tot si es limita a una valoració estrictament cultural i no política), és que no hi ha ni una sola ponència dedicada a la Germania valenciana! No parlem ja, per descomptat, dels epígons de les revoltes catalanes (Tortosa, Sitges, Lleida, Girona…). És a dir, la Germania de Mallorca (tractada en plural) roman integrada dins del mapa d’Espanya, de la mà de les Comunidades, i per fer més evident el marc on es vol inscriure, és arrabassada de manera grollera del context històric correcte de la nació catalana. Per evitar qualsevol lligam, el Curs no presenta cap referència a les revoltes del mateix àmbit cultural. Tant és si el gran paral·lelisme de la Germania de Mallorca és amb la Germania de València. Aquesta, no mereix el més mínim esment. En canvi, sí que hi ha dos actes conjunts per unificar comunidades i germanías. El primer, una taula rodona (Historia y mito) i el segon una visió sobre els dos moviments des de la literatura, la política, el teatre i el cinema14. En definitiva, per si no n’hi havia prou amb unificar el tractament de dos moviments antagònics, la Germania de Mallorca (esmentada en plural, de manera indefinida i sense respectar-ne la identitat pròpia) s’extreu del seu marc cultural per inserir-la en el marc hispànic, gràcies a una hipotètica relació amb Castella15.

Las Comunidades vs. la Germania de Mallorca

L’any 1521, la Germania de Mallorca naixia el 7 de febrer i les Comunidades morien el 23 d’abril. Es tracta de dues guerres bastides des de motivacions i posicions antagòniques. Una és l’antítesi de l’altra. Gregorio Marañón (1887-1960) va afinar el bisturí liberal per destriar una lluita de classe, amb els valors revolucionaris socialistes de la Germania, d’un movimiento de carácter retrógrado, conservador, tradicionalista, medieval y feudal de les Comunidades. Voler fer una anàlisi conjunta dels dos episodis històrics delata una voluntat de practicar el dirigisme cultural, perquè és mesclar ous amb caragols, pretendre fer quallar l’aigua amb l’oli. Per dir-ho de manera simplista, d’acord amb les retxes més gruixades de Marañón, les Comunidades castellanes varen ser una revuelta de privilegiados, una algarada feudal de tintes reaccionarios y pretensiones hidalgas. Una de les proves més evidents és el distint grau de repressió que patiren les dues revoltes. Mentre a Castella hi va haver 23 víctimes per decapitació (la condemna a mort més benèvola), a Mallorca les confiscacions econòmiques, les condemnes a galeres, les sàdiques tortures, els esquarteraments… foren més de 10 vegades superiors en una demografia sensiblement inferior.

La nova documentació apareguda el s. XX confirma la sospita que, els dirigents comuneros, molt majoritàriament nobles i clergues, pretenien defensar els seus privilegis contra un rei que preveien reformador. Continuant amb la tesi de Marañón, en cap cas els comuneros eren liberals, sinó una gran masa inerte dirigida por nobles e hidalgos apegados a una tradición feudal que les daba una fuerza evidente ante el monarca y, al mismo tiempo, sobre un pueblo que tenían esclavizado. En el tractat sociològic que fa, relaciona i analitza la llista dels líders per mostrar que, la de les Comunidades, va ser la guerra de los castillos contra su soberano. Acusa els dirigents de xenofòbia contra allò que prové més enllà de les fronteres castellanes, sempre a les ordres d’una noblesa urbana, reaccionària, de comportament feudal contra el poble i en defensa d’interessos insolidaris. Per arrodonir el panorama (ep, i verificar la gegantina diferència amb la Germania de Mallorca) el clergat castellà, amb el bisbe Acuña al capdavant, el canceller de Valladolid, priors, canonges i les principals ordres religioses (franciscans, dominics i agustins) brindaren suport a les Comunidades.

En definitiva, els comuneros no tenen, per res i en res, cap element que les permeti casar amb les revoltes populars dels agermanats ni amb una lluita de classe, sinó tot el contrari; en foren l’antítesi. Va ser una revolta, classista i xenòfoba, dels nobles que no volien un rei que no parlava castellà! Però per si algú encara té el més mínim dubte que agermanar (mai pitjor dit) una revolta amb l’altra no és més que un nou i barroer intent d’espanyolitzar la Germania de Mallorca, només cal observar la prova del cotó. Qui ha vist clar de què va la cosa ha estat la Casa Real que no ha desaprofitat l’oportunitat de presidir la commemoració castellana. A algú li pot passar per la magrana que el rei del a-por-ellos acceptaria presidir els 500 anys de la Germania de Mallorca? Doncs, com se sol dir ara: cap pregunta més, senyoria!

Au, anem per feina!

Tenim moltes qüestions importants obertes sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació. Són aspectes clau prou importants com per perdre el temps i fer-nos actuar, de manera reactiva, front a les maniobres manyoses dissenyades en els laboratoris dels mecanismes de poder, siguin els dirigents de la Segona República com hem vist amb La estrella de Valencia, siguin els de la UNED, siguin els de la Casa Real, siguin els de les clavegueres de l’estat. Hi ha molts d’enigmes per aclarir, en positiu i de manera proactiva, per haver d’anar a encalçar na Maria per la cuina i haver d’aturar màquines per atendre maniobres de distracció d’errats de comptes, d’ignorants o de manipuladors embulla-troques. Cal perseverar en la defensa de la identitat pròpia de la Germania de Mallorca. De part meva, continuaré fent recerca per espais no pouats (que brinden generoses recompenses) amb l’objectiu de recobrar la nostra història. Directament. Sense intromissions externes. Sense entrar en vuits i nous. Sense fer seguidisme dels qui pretenen imposar un àmbit cultural que no és el meu ni el dels qui ens volem proclamar hereus dels agermanats. Sense legitimar l’acadèmia espanyola. Al cap i a la fi, només tenim una vida i, quan un s’acosta a la setantena, la cosa va de bon de veres i és qüestió de prioritats. Via fora els adormits! Salut i Germania!

 

NOTES

1 Cal tenir presents les observacions de Pierre Vilar quant al tractament acientífic de llegir la història en marcs polítics conjunturals inexistents en el moment dels fets. Tot i que l’enfocament d’Eulàlia Duran ha estat reconegut i valorat, la historiografia manté un relat majoritari de les Germanies de València i de Mallorca en clau hispànica.

2. Els pagesos que moriren el mes de maig de 1525 a la batalla de Frankenhousen poden ser equiparats als agermanats que moriren en el Rafal Garcès el novembre de 1522 i en cap cas als comuneros.

3 És prou coneguda la instrucció de juny de 1715, coincidint amb el desembarcament borbònic a Mallorca: Que en todas las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella y que la doctrina sea en castellano. No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, fueros y costumbres.

4 La versió francesa va ser doblada al castellà i al danès. Der Stern von Valencia va ser projectada en versió original alemanya, subtitulada en català, en un cicle de cinema alemany que es va fer al Cine Ciutat de Palma l’octubre de 2004. 

5 Juan Pablo Muñoz Covarrubias, Universidad Autónoma Metropolitana Iztapalapa

6 Vg.: Don Miguel de Cervantes, Obras Completas I, reproduït a La identidad literaria de Manuel Altolaguirre: evolución de una teoría poética. Susana Arroyo Redondo. Universidad de Alcalá, 2004.

7 Vg.: Tres textos teatrales inéditos de José Bergantín de María Teresa Santa María Fernández (UAB) dins Anales de la literatura española contemporánea, 2017

8 Alberto Sánchez Pérez (1895 – 1962) va ser un important pintor i escultor nascut a Toledo. Va fer els decorats de La Barraca de García Lorca i va fer l’escultura que acompanyà el Guernika de Picasso quan s’exposà a París l’any 1937. Va morir exiliat a Moscú.

9 Descartat el títol de La estrella de Valencia, la professora assenyala que l’obra s’havia de titular Las Germanías i que la paraula triunfo fou afegida després. http://parnaseo.uv.es/Ars/Stichomythia/stichomythia11-12/pdf/art_Ferrer.pdf

10 Hi ha exemplars dipositats en el Archivo España-Rusia 1927-1937 de Moscú i a la Biblioteca de la Universitat de St. Andrews (fons Nigel Dennis). Es pot llegir, completa, a https://www.scribd.com/document/426352322/Manuel-Altolaguirre-y-Jose-Bergamin-La-estrella-de-Valencia-o-el-triunfo-de-las-Germanias

11 Entre d’altres aspectes, en els cursos d’idiomes ofereixen el de Catalán-Valenciano (sic).

12 Posaria la mà al foc que aquest plural, divulgat per Quadrado (ep, i sostingut i divulgat per l’Acadèmia), ha reeixit en bona part per analogia amb LAS Comunidades.

13 Per sort, en els llibres més recents, els historiadors no cauen en el parany de Quadrado de pluralitzar (Breu història de la Germania mallorquina d’Albert Cassanyes, “Lo poble era senyor de la terra”. La Germania de Mallorca de Guillem Morro…).

14 Per a conèixer el programa complet, vg.: https://extension.uned.es/actividad/idactividad/24418

15 La presència d’uns pocs fugitius comuneros a Mallorca no pot ser considerada una prova de relació per dues raons: la primera és perquè no passa de l’anècdota i la segona, perquè també hi havia agermanats procedents dels ducats italians i francesos, sense anar més enllà d’implicacions individuals.

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 20 de juny de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XV) Les Informacions

Deixa un comentari

ABSTRACT I ÍNDEX

Aquest article fa una espipellada a partir de les llistes elaborades els anys 1523 i 1524, orientades a definir la participació de tothom en la revolució de la Germania de Mallorca i a valorar els patrimonis de cadascú per tal d’establir les multes a aplicar. Malgrat la qüestionable credibilitat de les dades recollides, l’allau informativa permet fer una anàlisi crítica per reconstruir els principals episodis històrics.

A tal efecte, he estructurat aquest treball en els següents 17 capítols:

* Informacio dels qui son stats bons y mals

* Les llistes i les repercussions

* Informacions judicials o llistes negres?

* Poca fiabilitat, però gran oportunitat

* Fets històrics més destacats

* Altres enfrontaments, condemnes i grups

* La mà de Quadrado

* Les dones i la Germania

* Les armes

* La Tretzena

* Familiars dels Instadors

* Notaris agermanats

* Les banderes

* Escriptors, transcriptors i llibreters

* Algunes curiositats

* Les informacions poble a poble

* Breu vocabulari

INFORMACIO DELS QUI SON STATS BONS Y MALS

El febrer de 1896, amb una gran benvinguda de la Redacció a la portada, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana publicà, com a separata, els Pliegos 1 y 2 de las Informacions judicials dels addictes a la Germania de la ciutat i illa de Mallorca de Josef Maria Quadrado. Des d’aleshores, al llarg de 35 anys, els plecs s’editaren amb poques interrupcions a cada un dels bolletins fins el 1930 quan, a l’estampa de Felip Guasp, les 315 pàgines reproduïdes es recolliren i publicaren com a llibre. Quadrado havia bravejat d’aquell document l’any 1870 fent palès que qualque dia el donaria a conèixer. Presumia de les sol·licituds que rebia d’accedir a la lectura. Finalment, l’agost de 1894 el republicà Eusebi Pascual que havia posat en solfa algunes afirmacions de Quadrado (l’hipotètic assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, per exemple) el desafià en públic1. Un any i mig després, Quadrado començà a publicar el document que no arribaria a veure imprès, perquè va morir el mes d’agost de 1896, només mig any després de publicar els dos primers plecs.

Quadrado només va veure publicats els primers aplecs

Quin document era aquell? Quadrado ho explica, de manera incompleta i poc rigorosa, a les dues primeres pàgines amb una Advertencia en castellà. Descriu el treball com las informaciones judiciales que de mandato del virrei Gurrea (…) se tomaron, desde el 8 de noviembre del año de la reducción 1523, hasta mediados de marzo de 1524. Informa que ha numerat les entrades i, en el cas de Ciutat, afegeix: Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, que no bajan de 1162, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. No som, doncs, davant de la transcripció d’un original, sinó d’un document complementat per Quadrado sense detallar quines coses són les que ha afegit. Fins i tot adverteix que ho ha fet fundiéndolas… y conservando cuidadosamente el lenguaje. En termes d’objectivitat i rigor, dels quals tant bravejava, som davant d’una alteració d’un document original i, per tant, el converteix en una font insegura i poc solvent. També qualifica el document de curioso manuscrito que tengo guardado más de trenta años hace, deseado vivamente (…) por cuantos han tenido de él noticia, amb la qual cosa confirma que va tenir retinguda a plena consciència la documentació. La qualificà com un importantísimo opúsculo, el más interesante acaso de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. No puede ser suplido por ninguna otra clase de documentos.

Pel que fa a la Part Forana, diu que la recollida d’informació es va iniciar el juny i juliol de 1523 cuando estaban todavía en pié los patíbulos, és a dir, mentre Mallorca no només estava de dol, sinó en el moment que vivia en més plenitud la sàdica repressió de Gurrea que, només en els primers sis mesos, executà un mínim de 251 agermanats, a banda dels condemnats a galeres. Quadrado presumeix d’haver reunit la meitat plana i oriental de l’illa i relaciona els noms d’aquests pobles: Lluchmajor, Algaida, Campos, Santany, Porreras, Montuiri, Felanig, Manacor, Petra, Sant Juan, Sineu, Muro, Artá, Bunyola, Esporlas y Banyalbufar, Valldemossa y Sóller. Lamenta que Imposible me ha sido reunir la totalidad de estos cuadernos i fa la llista dels pobles que manquen: Alaró, Alcúdia, Andratx, Binissalem, Calvià, Campanet, Escorca, Estellencs, Inca, La Pobla, Marratxí, Pollença, Puigpunyent, Santa Margalida, Santa Maria del Camí, Selva i Sencelles2. Encara que és cert que ha pogut reunir la meitat dels pobles de l’illa, cal fer notar que les batalles més destacades de la Germania i, per tant, centre neuràlgic dels episodis que determinaren el desenllaç de la revolució, foren a Pollença, la Pobla, Inca i Binissalem; quatre pobles dels quals no coneixem les informacions.

Quadrado afirma que he numerado las personas, para que en el índice alfabético puedan ser facilmente halladas por su número marginal. I també adverteix que el contingut de les informacions dels pobles no són tan riques com les de Ciutat: No son en verdad tan copiosos y gráficos los pormenores, ni tan marcada la fisonomía dels retratos consignados en las relaciones forenses como en la de la capital. L’autor també assenyala (pàgina 22 del document) que manquen, amb els primes 18 fulls del llibre, la meitat dels capítols de la parròquia de l’Almudaina i bona part de la de Santa Eulàlia. A la pàgina 42 apareix una nota de la redacció del BSAL advertint que, mort Quadrado y traspapeladas las notas del manzanario que guardaba en su poder, será imposible continuar (…) la correspondencia de las antiguas manzanas con los nombres modernos de las calles. Finalment, a la pàgina 64, una altra nota de Quadrado adverteix que de les entrades 830 a 839 manca un full de llibre i sols s’aporten les declaracions dels testimonis.

Ningú més que Quadrado havia fet esment mai abans al document i, tot i que no diu d’on l’ha extret, és evident que el va trobar a l’Arxiu Històric de les Balears que ell controlava des de 1851, quan es va fundar oficialment per unificar els fons de la Diputació amb els de l’Ajuntament de Palma. La manca de rigor de Quadrado, a banda de la declarada alteració de l’original, es demostra en moltes altres qüestions. El títol, per exemple, no s’ajusta a la realitat ja que les informacions no es limiten als addictes, com ell assenyala en contradicció amb el títol que apareix a la majoria dels pobles: Informació dels habitadors qui són estats bons y mals y de la valor de llurs bens3. Com es bo de deduir, els bons són els mascarats i els mals són els agermanats, la qual cosa certifica que les informacions no es refereixen exclusivament als addictes a la Germania. Tampoc és rigorós en la relació dels pobles que anuncia ja que, tot i que l’esmenta en primer lloc, no inclou Llucmajor4. És correcta la xifra de les entrades de Ciutat (1.162), però no la que resulta de les llistes dels pobles que estima en no menos de 55705. Tot el text és en català excepte l’Advertencia inicial de Quadrado i algunes notes seves en castellà.

LA VEU DE CATALUNYA saludà la publicació

LES LLISTES I LES REPERCUSSIONS

El virrei Miquel de Gurrea dia 12 de juliol de 1523 va ordenar al Procurador del Regne de Mallorca, Francesc Burgues Galiana, l’elaboració d’un llistat amb l’objectiu d’aplicar confiscacions econòmiques per a satisfer les despeses generades per la revolta. Ciutat i tots els pobles de l’illa excepte Alcúdia es veurien obligats a fer una detallada relació. L’organització del calendari per aconseguir aquestes informacions es va fer entre el 12 i el 22 de juliol de 1523, en només deu dies. Dia 18 de juliol Miquel de Gurrea va requerir dels batles forans el segrest dels béns dels sentenciats a ser executats. Dia 22 de juliol Francesc Burgues anuncià que gratificaria amb un terç dels béns recaptats a qui, en un termini de deu dies, informàs de les propietats dels agermanats condemnats. Les recompenses s’orientaven a recaptar doblers destinats hipotèticament a rescabalar les despeses militars, a retornar els perjudicis econòmics d’Alcúdia i a incrementar els dipòsits del Regne. Les Informacions serien la base per a determinar les confiscacions. Aquest era l’objectiu: sobre les rendes de cadascú i del grau d’implicació en la revolta, elaborar una llista de composicions amb el pagament a exigir.

Setmanes abans de fer-se oficialment l’encàrrec de Gurrea a Burgues, els llistats ja havien començat a elaborar-se a Muro (27 de juny) i a Campos i a Santanyí (28 de juny). A la majoria dels pobles es recollirien les informacions en una doble volta l’estiu de 1523 (entre el 27 de juny i el 19 de juliol) i el primer trimestre de 1524 (entre el 27 de gener i el 15 de març). A Ciutat es farien els mesos de desembre de 1523 i març de 1524. Es classificarien, encara que no amb gaire exactitud, en absents, presents i morts. El fet de no recollir les dades les mateixes persones, tant els notaris que les verifiquen com els testimonis, repercuteix en resultats desiguals. Alguns pobles posen èmfasi en aquells agermanats que després foren bons i destaquen que molts ho feien tot per força. La voluntat d’eximir de culpes o de rebaixar les confiscacions es molt evident i barata entre un poble i un altre. També hi ha casos on es fa evident l’animadversió personal de qualque testimoni6.

Les entrades es feien a nom dels titulars de cada llar (dels focs). En tots els casos hi havia un notari i testimonis de cada poble. Les descripcions no es limiten al relat objectiu dels fets, sinó que van acompanyades de qualificatius. Es feia constar el grau d’adhesió i implicació amb la Germania, amb una relació dels episodis on el titular o els membres de la família haguessin participat, la situació de cadascú (present, mort, alçat, fora de la terra…), el lloc on havien acudit a sotmetre’s després de l’arribada de l’armada imperial (La Real, Santueri, batles dels pobles…) i la valoració de la seva hisenda. En aquest cas, un factor que es tenia en compte a l’hora dels càlculs eren les dots de les dones. Sobre aquests valors s’establiren les composicions, malgrat la protesta dels qui havien estat mascarats que deien que només haurien de pagar els agermanats. Això no obstant, el Procurador Reial feia constar una fórmula introductòria, sien o no culpables, amb el criteri que si els agermanat havien de pagar per haver provocat la revolució, els mascarats havien de pagar per haver estat salvats per les tropes imperials.

A gairebé tots els pobles, de manera explícita o referenciada a altres localitats, es fa constar que l’obligació de pagar les confiscacions establertes serà garantida per les universitats respectives de manera solidària. Així, per exemple, a Bunyola es diu que es farà com a Sóller, on es declara fermança, és a dir, obligació de la vila de satisfer els imports que no es puguin recaptar dels confiscats. A Porreres i a Manacor es diu que es farà segons los capítols de Montuïri, on el poble s’obliga com a fermança per garantir el pagament total. Campos, Felanitx, Santanyí, Sant Joan, Sineu, Llucmajor… Muro i Petra són els dos únics pobles on no s’estableix explícitament la garantia.

Com va assenyalar Eulàlia Duran, a l’hora de fer un inventari complet de les confiscacions i penes personals que figuren en el Llibre de lletres certificatòries, cal tenir en compte les Informacionsi viceversa! Sobretot en el cas dels pobles que no apareixen a les Informacions cal intensificar la recerca en els arxius locals i en les documentacions notarials. A poc a poc, es va refent la documentació que, amb el temps, ha de permetre disposar d’una visió completa i general. A Sa Pobla, sabem que el 26 de juliol de 1524 són admesos a composició setanta poblers, delats i inculpats d’haver participat o servit i consentit en lo levament del poble de la present illa e d’esser estats de la voluntat de la germania que en dit regne era estada introduïdahauran de satisfer, segons les culpes i facultat de llurs béns, 1.525 lliures. A Santa Maria (Coanegra), també el 1524, trobarem que 44 santamariers hauran de satisfer 1.794 lliures que no s’acabaran de pagar fins el 1548. A Binissalem seran 117 homes els confiscats (ni una sola dona). A Lloseta, foren 12. Sortosament, les Jornades d’Història Locals aporten nous treballs que enriqueixen les mancances de les Informacions i contribueixen a la necessitat d’assolir una perspectiva completa de la Germania de Mallorca.

A Alaró, Algaida, Bunyola, Esporles, Llucmajor, Montuïri, Santa Maria, Sencelles, Sóller i Valldemossa va haver de pagar més de la meitat de la població. En total, a la Part Forana confiscaren més del 40% de la població. En xifres absolutes, destacaren els pobles de Sóller (més de 20.000 lliures), Llucmajor (12.374), Pollença (8.499), Inca (6.450), Felanitx (4.508) i Manacor (3.749). Fruit de la Germania i de la subsegüent repressió, Alcúdia, Binissalem, Bunyola, Felanitx, Llucmajor, Pollença, Santanyí i Sencelles perderen més de la meitat dels habitants, fos de manera directa (morts a les batalles, executats, exiliats, condemnats a galeres…) o indirecta, amb els centenars de morts de pesta.

Cal afegir que les Informacions no varen interrompre ni condicionar la repressió. Les dades canten. Dia 17 de juliol de 1523, abans d’elaborar-se les llistes, ja es varen confiscar la totalitat de béns de 56 agermanats de Ciutat i 106 més de la Part Forana, la majoria esquarterats, penjats o enviats a galeres. Dia 3 d’octubre, foren condemnats a mort, amb confiscació dels béns, altres 54 agermanats de la Part Forana. Dia 4 de novembre 45 agermanats foren condemnats a galeres. Dia 7, altres 62 de Ciutat que no tenien béns foren penjats. L’any 1524, el mes de març, cinc persones detingudes per passar menjar als presos, foren condemnades a Galeres i 34 dels presoners foren penjats per ordre de Gurrea. El total multiplica per 10 les condemnes a mort que hi va haver a les Comunitats castellanes, on foren executats 23 comuneros. Encara el febrer de 1525 es confiscaven els béns de 10 agermanats de la Ciutat.

INFORMACIONS JUDICIALS O LLISTES NEGRES?

Les llistes s’elaboraren entre els darrers dies de juny de 1523 i la meitat de març de 1524, és a dir, més de dos segles abans que Montesquieu, a L’esperit de les lleis i en línia amb les teories de Plató i Aristòtil, defensàs la separació de poders. És evident que unes llistes elaborades amb finalitat repressiva, amb l’objectiu de penalitzar econòmicament el poble de Mallorca, encarregades per Miquel de Gurrea, el virrei, de cap manera poden ser qualificades de judicials, com fa Quadrado, sinó de militars. Aquest tipus de llistes negres repressives no havia estat habitual abans, però establiria un mètode de posterior aplicació7.

Dissortadament, els continguts s’han d’agafar amb pinces, perquè com s’ha indicat manca la meitat de l’illa i, en aquesta meitat, hi ha els pobles amb major protagonisme. D’altra banda, els notaris que validaven la recollida de les dades no poden considerar-se objectivament imparcials o neutrals. La classificació, a banda de fer-se sobre una base de dades incompleta, genera encara altres dificultats. En primer lloc, cal tenir en compte que la recollida de les primeres informacions, el juny i el juliol de 1523, s’havia fet en el punt àlgid de la repressió i amb una crida a les delacions i a les recompenses, convindrem que condicionava les declaracions. D’altra banda, la recollida de dades amb testimonis de cada poble, modificava els criteris generals i les valoracions. En alguns pobles les ambigüitats abunden: ni mal ni bé, afectat al principi après es tornat bo, De Germania però no ha fet mal a ningú, aná amb los desmandats amb bona intenció, De Germania ajudá mascarats, anà a la batalla per forsaTot plegat, genera dubtes raonables sobre la fiabilitat d’aquelles declaracions, amb informacions interessades tendents bàsicament a satisfer els objectius dels vencedors.

En molts de casos les acusacions es limiten a reproduir allò que han dit els agermanats en moments d’indignació, especialment insults contra el virrei. També apareixen moltes descripcions reiterades, especialment als pobles, gairebé amb models rutinaris que es repeteixen, amb abundància dels qui foren mals al principi, però que després repudiaren la Germania. Una de les qüestions que també es puntualitzen, a l’hora d’establir les culpes, és si els germanats assignats a feines concretes (vigilants de la Seu, guardes de castells i murades…) prenien sou o no.

En qualsevol cas, la credibilitat de les informacions es pot posar en solfa, tant per la intimidació en la recollida de les dades com per la impossibilitat de contrastar-les amb l’original.

Les Informacions de Llucmajor que va trobar Font Obrador a l’ARM

POCA FIABILITAT, PERÒ GRAN OPORTUNITAT

La nul·la garantia d’imparcialitat de les llistes, la impossibilitat de comprovar el document original i la consciència que varen ser retocades sense notes, no anul·len la importància de l’allau de dades que contenen. La incorporació de les 5.742 entrades en un programa EXCEL permet elaborar estadístiques sobre totes les qüestions que apareixen. Sistemàticament permet determinar, amb exactitud, el nombre de dones que s’esmenten, quantes persones apareixen mortes a les diverses batalles, quantes foren esquarterades, quantes penjades, quantes enviades a galeres, quantes exiliades, quantes acoltellades, quantes eren sermonadores, on es varen reduir, quins valors s’adjudicaven, quin nivell d’implicació s’atribuïa a cadascú… Tot plegat constitueix un cabdal d’informació gegantí.

Tot i no perdre de vista a cap moment que es tracta d’una informació parcial, restringida a la meitat de l’illa i feta sense situar, en la majoria d’episodis, els llocs i els dies exactes, malgrat també ser un material confegit a interès dels guanyadors, amb voluntat repressiva sobre els vençuts i amb finalitat confiscatòria, la lectura crítica i analítica permet interpretar i refer bona part dels episodis de la Germania de Mallorca. L’allau de dades convida a fer una espipellada sobre aspectes importants que permetin configurar una perspectiva general. Resulta del tot evident que els historiadors disposen d’una font cabdal per estirar fils. De part meva, a tall d’apunt, em permet de fer una relació de propostes de treball.

FETS HISTÒRICS MÉS DESTACATS

És imprescindible un mínim coneixement dels episodis més rellevants de la Germania per poder situar les dades que apareixen a les Informacions, perquè en la majoria de casos no aporten les dates ni les ubicacions exactes dels fets. D’altra banda, s’afegeix una segona dificultat: la terminologia que s’utilitza per referir-se a les diverses batalles i als enfrontaments és molt diversa i canvia d’un poble a un altre. Tot plegat, dificulta la localització dels llocs i les dates de les Informacions.

Alcúdia (octubre de 1521 – octubre de 1522): lo primer camp d’Alcúdia, lo darrer camp contra Alcúdia, la destrossa d’Alcúdia, el camp d’en Colom (que també podria referir-se a la Pobla). Steva Gilabert, barber (937) scorterat a Alcúdia, Joan Bordancio, calceter francès (1011) morí en lo camp dels agermanats. Són molts els noms que apareixen d’agermanats morts durant el setge d’Alcúdia. Es dedueix que els agermanats alcudiencs foren degollats. Joan Pons Navarrés (133) diu Com hauran fet de haver degollat tots los mascarats qui son en Alcúdia, nosaltres haurem de degollar tots los mascarats qui son assí.

Bellver (29 de juliol de 1521): Lo del castell, lo dia del castell de Bellver i la nit del castell. Joan Rosso, bombarder (126), Geroni Vilasso, fuster (127), Joan Danús (131), Antoni Tarragó (132), Antoni Gastó, carder (144), Francesc Axartell (158), Antoni Garau (168), Pere Sard (177), Miquel Alguer, blanquer (181), Andreu Barceló (194), Antoni Torner (227), Juan Lladó, brasser (261), Bartomeu Roig (263), Antoni Vidal (266) diuse que matà moss. Pere de Pax i sen aportà molt or i argent; Pere Antich (270), Pere Vaquer (305), Jaume Pou (318), Perot Andreu (325), Antoni Cañellas (359), Lluís Prats, cotamaller (365), Pere Rosselló (406), Miquel Seguí (424), Cosme Molins (433), Johanetto Xapelli, mariner (455), Antoni Colom (576), Bartomeu Liperot, mariner (595), Juan Galmés, teixidor (628), Miquel Bertran (744), Pere Fe, teixidor (832), Joan Serra, picapedrer (838), Mestre Hieronim Alós (842), Jaume Vidal, paraire (845), Francí Lunas, sabater (848 matà Nicolau de Pax), Pere Pujol, picapedrer (952), Berenguer Arcis, sastre (1005), Pere Remolar, fuster (1057 acoltellà Pere de Pacs, segons informà l’esclava del noble), Juan Rosselló, sastre (1065), Geroni Requena, sastre (1066), Antoni Domenec, paraire (1105), Joan Gorgoll, barreter (1111), Pasqual Rosselló, barreter (1112), Bartomeu Juan, fuster (1124), Joan Juan Curt (93 de Manacor), Antelm Pujol (412 de Llucmajor)…

Binissalem (novembre de 1522): vg. Inca

Contrarevolució, la (24 de gener de 1522): la nit dels set, la mort dels set. Fa referència a l’intent de contrarevolució quan, per ordre de Berenguer Sbert que ocupava el lloc de Gurrea, els mascarats varen matar Pere Oliver Botifoch (221), Geroni Ferrer, notari i sindic del poble (260), Francí Lunas (848), Bernadí Burguera, forner (200) i Pere Burguera (715)8. Els dos primers de la llista eren Joanot Colom i el seu germà Francesc, però es varen salvar i això reforçà el prestigi de l’Instador. Berenguer Sbert va haver de fugir i va ser substituït, amb acceptació dels agermanats, per Pere Joan Albertí. El mes d’agost de 1522 hi va haver un nou intent d’atemptat contra Joanot Colom. Antoni Guells, paraire, descobrí lo concert que tenia en Miquel Sampol y altres de matar en Colom.

L’enfrontament va ser a la zona de Talamanca

Eivissa (juny de 1522): L’armada d’Eivissa de Francesch Colom. És abundant la relació de morts: Hipòlit Roca (147), 152 Antoni Frau (152), Antoni Xavari (162), Antoni Dureta (226), Miquel Garau (230), Jaume Ribas (239 esquarterat), Bartomeu Villalta (297), Bartomeu Casado, cinter (342), Antoni Canyelles, espaser (359 esquarterat), Gabriel Sot, teixidor (659), Bernat Isern (669), Francesc Sequier, teixidor (732), Pere Uguet (748), Miquel Fiol, sabater (752), Tomàs Genís (771), Antoni Vensala, parayre (787), Macià Rubí, teixidor (843), Joan Jofre (900), Pere Balaguer (912), Pere Remolar (1057), Bartomeu Miquel, boter (1079), Antoni Domenec (1105) morí davall una olivera nafrat y cans menjarenlo, Jaume Bisbal (312 de Sóller)…

Inca (novembre de 1522): apareix la batalla del Rafal Garcés i també esmentada com la batalla d’Inca, la destrossa d’Inca i el camp d’Inca. Molts d’agermanats morts. Destaca el fet que, en conjunt, a les Informacions apareixen molts més morts a Inca que a la Pobla quan, segons la documentació, foren la meitat (500 al Rafal Garcès i 1000 a la Marjal). Aquesta diferència, molt possiblement, deriva de la manca d’informació dels pobles de l’entorn de la batalla de Son Fornari: la Pobla, Santa Margalida, Pollença i Campanet. Alguns morts a la destrossa d’Inca: Antoni Pou (196 i possiblement també 27 de Santanyí), Antoni Figuera (253), Pere Moll (386), Perot Torner (395), cotamaller, Jaume Company (722), Gabriel Gomila, sabater (969)…

Antic Convent de Jesús on acampà Gurrea

Jesús (gener-març de 1523): Ja dins del 1523, durant el setge, s’esmenta l’escaramussa de Jesús i la destrossa de Jesús on moriren molts d’agermanats: Juan Salzet (193), Antoni Casasnovas (206), Antoni Totosaus, sabater (340), Miquel Garau (369), Bartomeu Quintana, brasser (903), Bartomeu Bosch (913), Pere Quintana, hortolà (924), Bartomeu Goday (169 de Felanitx), Esteva Ballester (241 de Manacor), Miquel Cifre (17 de Santanyí), Juan Calafat (5 de Valldemossa)…

Llotja, la (agost de 1521): el dia de la Lotja. Va ser la primeria d’agost de 1521, pocs dies després de l’assalt a Bellver, quan un grup d’agermanats va entrar a la Llotja per intimidar els mercaders. Hi participaren: Pere Vinyaveya (246 amb destral), Jaume Pou (318 mogué lo avalot de Lotja fou penjat), Juan Ballester, boter (494), Miquel Marango (538 ab una destral per rompre les portes de la lonja), Antoni Morro (587, ab gran destral), Macià Seguer, paraire (860), Antoni Font, fuster (991 lo dia de la lonja amenassava als notaris, Berenguer Arcís (1005 ab una pica a la mà)

Manacor (març de 1522). El levament. Va ser un intent d’aixecament dels mascarats que els agermanats impediren. Jaume Fe (124 d’Artà) fonch en Manacor en lo levament; Pere Gallard (163 d’Artà) en lo levament fonch a Manacor en favor del rey; Jaume Vicens (176 de Manacor) com los bons de Manacor s’alçaren scrigué an en Colom que no consentia lo dit levantament

Menorca (juny de 1522) L’intent d’aixecament de Menorca, coincidint en el temps amb l’expedició de Francesc Colom a Eivissa, va ser flor d’un dia. Molts de nobles mallorquins s’havien refugiat a Ciutadella. Sebastià Salom (334) anà a Menorca y aportà tambors y banderas per fer levar y commoure lo poble.

La placa desapareguda i l’actual memorial a Son (o Can) Fornari

Pobla, la (tres enfrontaments? 23 d’abril, 15 d’agost i 3 de novembre de 1522): no s’esmenten en cap cas Son Fornari ni Son Sabaté, la marjal (137 d’Artà) o, més habitual, lo camp de la pobla i la destrossa de la Pobla per referir-se a la gran batalla de dia 3 de novembre de 1522, amb més de mil agermanats morts. Pere Avellà (233), Joan Damià Bogellas (464)… L’enfrontament que està ben definit és la batalla de Nostra Dona (o nostra Senyora) d’agost de dia 15 d’agost de 1522, anterior al desembarcament de les tropes imperials, amb una xifra de morts mascarats superior a la dels agermanats. Cistòfol i Joan Llompart (220 de Campos) han stat lo dia de Nostra Senyora d’Agost; Miquel Oliver (76 de Montuïri) morí a la Pobla lo dia de Nostra Dona de Agost en favor del rey; Francí Caldés (309 de Muro) mort a la batalla de la Pobla lo dia de Nostra Dona de agost

Pollença (29 d’octubre de 1522): s’esmenta sempre com la destrossa de Pollença. Apareixen referències als qui es refugiaren al campanar i testimonis dels qui varen sobreviure que descriuen la crueltat de les tropes imperials.

Real, la (desembre de 1522): Just iniciat el setge de Ciutat, el mes de desembre de 1523, es parla dels penjats de La Real: Mateu Vaquer Barceló (254), Pere Pons, paraire (292), Jaume Albertí (333), Antoni Vinyes (74 de Felanitx), Bartomeu Melis (206 de Manacor, esquarterat), Antoni Ferrer Gorefa (425 de Manacor)…

Revolta, la (7 de febrer de 1521): Dia 6 de febrer, per ordres del Virrei, es varen detenir i empresonar set menestrals: Rafel Ripoll (360), Guillem Vich (361), Joanot Colom (1069), Pere Bagur (1110), Pasqual Rosselló, barreter (1112), Joan Crespí (1162) i Francesc Colom (sense entrada pròpia a les Informacions). L’endemà, 7 de febrer, coincidint amb el dijous llarder, es va produir l’aixecament que alliberà els presos i inicia la revolta de la Germania de Mallorca. Pere Rosselló (406) fonch qui comensá lo primer avalot lo dijous larder.

La Seu i l’Almudaina des del claustre de St. Domingo

Sant Domingo (1 de novembre de 1522): lo de St. Domingo, lo cas de St. Domingo: Nadal Vadell (3), Pere Crespí (151), Baptista Garau (190), Perot Andreu (325) robà a fra Geroni amb ballesta parada), Miquel Capellà, taverner (397), Gabriel Vaca (582) deia mirau com jauen los porchs, Miquel Adrover, paraire (687) robà coses dels morts ell i en Sagrera qui és a la presó, Bernat Sagrera (749) esquarterat, Pere Jofre (15 d’Esporles)…

Santueri (octubre de 1521 – novembre de 1522): lo del Castell, lo setge del Castell. Són molts els noms que apareixen, tant pel que fa a refugiats com dels mascarats que els assetjaren, la gran majoria són felanitxers i, en segon lloc, campaners.

Sóller: Batalla de Sóller, batalla de Sant Martí, pelea de Sóller, brega de plaça i batalla de Mn. Malla (segons Rullan era Mn. Melià): Antoni Gastó (144), Josef Piquer (231)… De dos sollerics, Joan Cristià (148)i Francesc Ribes (197), es diu que anaren a la batalla de Mallorca9.

ALTRES ENFRONTAMENTS, CONDEMNES I GRUPS

Lo de Petra, lo de Sineu i lo de Felanitx (novembre de 1522). Aquestes referències, en els tres casos, descriuen atacs agermanats contra els batles d’aquests tres pobles. Joan Miquel Mercer (16 de Sant Joan) i Pere Torner (59 de Sineu) anaren a matar el batle de Sineu. De Jaume Balaguer (126 de Sineu) a les primeres informacions hi ha aquesta nota: se troben cuidadosament borrades les paraules «fonch a matar lo batle de Sineu». El cas més destacat de tots és el de l’assalt a la casa d’Onofre Ferrandell, batle mascarat de Felanitx, dia 6 de novembre de 1522, tres dies després de la batalla de Son Fornari, on comparegueren molts d’agermanats (2 de Ciutat, 46 de Campos, 2 de Manacor i 1 de Llucmajor) i alguns mascarats. Jaume Oliver (372) amb los de Campos), Pere Rosselló, barreter (406)…

Assalt i mort del batle mascarat Onofre Ferrandell (oli de Faust Morell)

Galeres. Desfilen també molts de noms d’agermanats condemnats a galeres, amb el resultat de mort en molts de casos: Bernat Colell (218), Antoni Mora (779), Macià Galmés (1037), Joanot Ripoll Figuera, ferrer (1123), Juan Jordà (53 d’Algaida), Mateu Reus (124 d’Algaida), Marc Bonet (56 de Santanyí), Jaume Vich (23 de Banyalbufar), Miquel Mas (4 de Valldemossa), Miquel Exida (568 de Llucmajor)…

Penjats i esquarterats. Igualment abundant és la nòmina de penjats i, en menys quantitat, la d’esquarterats: Joan Maura (123), Pere Pons (403), Joana Falaguera (463), Pere Massot (84 de Felanitx esquarterat a Llucmajor), Tomàs Vidal (261 de Felanitx esquarterat a Binissalem), Pere Melcior (352 de Manacor esquarterat a la Pobla)…

Fugitius. Francesc Garau (370), Gabriel Bibiloni (440), Sebastià Crexell (863). La majoria fugiren durant el setge de Palma, entre el desembre de 1522 i el març de 1523.

Refugiats. Molts de nobles s’acolliren al dret s’asil i es refugiaren a La Seu i a algunes parròquies de Palma (Santa Eulàlia, Sant Miquel i Santa Creu). Els agermanats posaren guardes per evitar l’avituallament. Després de la cremadissa de les dones i infants de la Germania a l’església de Pollença, es va haver de contenir l’intent d’assaltar la Seu. Juliano Ballester (615) perque no portan la artelleria a la Seu i no la abaten?

Exellats. Miquel Llabrés (392), Glaudo Salvat, botiguer (996), Andreu Ferrer (998), Mestre Satci, calceter francès (1019). Alguns partiren post reductionem

Esclaus. No hi ha moltes referències als esclaus. Joan Malonda (241) comprava esclaus de mascarats; Joan Entens, picapedrer (599) feya francs los catius; Pere Torrent (de Sineu) ab la pesta ha perdut quatre sclaus

Ambaixadors. Jaume Sbert (1003), Juan Oliver (1009), Martí Gorchs, sabater (1010) anà a la Cort, Pere Bagur (1110), Miquel Torrens (266 de Muro), Antoni Thomàs (90 de Llucmajor) es stat en tot fins que sen aná en la cort. Pere Ribas (329 de Llucmajor) es mort en la presó en cort que era amb Antoni Tomas. Guillem Colom, cosí germà de Joanot, jurat, capità de Santa Eulàlia i ambaixador a Valladolid no té entrada a les Informacions, tot i que surt esmentat en una defensa que fa d’ell Geroni Ferrer (260). Com és sabut, la darrera ambaixada a la Cort de l’emperador va acabar amb el retorn dels delegats de la Germania amb un sobre tancat que contenia la seva sentència de mort. Gurrea l’executà dia 3 d’octubre a l’exterior de Bellver. El patíbul seria conegut com les forques dels ambaixadors.

Casa enderrocada. A Petra hi ha el cas singular de Bartomeu Mestre, Batajen, a qui el Virrei va ordenar enderrocar la casa. A la veu dedicada a Joanot Colom no es fa referència al càstig idèntic que patiria.

Violadors: La relació de violadors és alta. Un fill de Joan Maura (123), esquarterat, Antoni Vidal (266), Nadal Vidal (267) se deya que era dels qui forsavan las dones y donzellas, Perot Andreu (325) desponsellant ninas y forsant donas, Francesc Garau (370) forsador de dones, Juan Manresa (530) violador de donas y donzellas, degollat, Gabriel Cerdà (632) ha mort a moltas donas de bé del Cijar y altras forsava, Bartomeu Forteza, calceter (766), violador esquarterat per sos demèrits, Guillem Quintana, hortolà (780) violador de donas y donzellas, Simon Borras (820) deshonrá donas, Juan Busa (1017) desverjador y violador de donas y donzellas, Francesc Blanc, botiguer (1040) violador de donas, Pere Sampsó, parayre (1128) forsá una donzella borda

Lladres. Igualment molt alta resulta la quantitat d’agermanats que robaven, traficaven i especulaven amb les robes dels nobles. La manera de vestir definia la categoria de les persones i, la vanitat, multiplicà els compradors, la qual cosa fa evident que la roba era un objecte de luxe molt desitjat. Igualment importants eren els robatoris de bestiar i la compravenda de productes de fora vila. Vicens Agost, tintorer (635) furtava bestiar y venia’l.

Insults agermanats. Són moltes les exclamacions contra nobles, capellans i notaris. Martí Alsamora (143) jo us faré baxar a trossos; Juanot Garcia (487) Cul de tal! Tots som borts que comportam que entri lo Virrei; Joan Amberch, llibreter (510) Cans, fills de cans, tots mereixerien cremar; Jaume Soria (631) cans fills de cans, an en Borreyó vos heu donats?; Na Trobada (1027) deia de Gurrea ca fill de ca jueu, Juan Nogueret (1091) sa dona deia Borreyó, Fideu i mil desastres.

LA MÀ DE QUADRADO

Com que declara que és ell el qui va numerar les entrades, sembla evident que totes les referències a la numeració que inclou la publicació són seves. Per posar només alguns exemples: Damià Colell (248) fill del número 217; Perot Ribas (699) germà den Ribas que sentenciaren en Ivissa (239); Gabriel Thomàs, paraire (935) Son fill tal com ell (número 864); Galceran Simonet (960) Tal vez sea el mismo del num. 146; Antoni Domenech (1105) fill del n. 1031; Jaume Comas (92 de Muro) vide num. 11; Miquel Albert (145 de Santanyí) tal volta és el mateix del numº 47

Igualment han de ser de Quadrado totes les notes en castellà afegides: Gabriela Macipa (160) falta algo; Pere Bagur (vide núms 9, 13, 17, 78) ¿huyó o formó parte de la embajada a la corte con Guill Colom, Martin Gorchs y otros?; Juan Staràs (29 de Bunyola) en las composicions está tildada la palabra obiit

Més dubtes plantegen molts de parèntesi que semblen afegits amb posterioritat a la recollida. Seria el cas de Mestre Gonsalvo, pintor (709) amb aquest parèntesi final (Axí ho declara un testimoni unich a 23 desemb. 1523 encara que en el procés figura dit Gonsalvo entre’ls vius y presents) o, també, Antoni Abram (188 de Campos) que al final incorpora (a 15 de març de 1529 de manament del visrey fou anulada la composicio del pare reduïda a 34 lliures la del fill).

La pregunta que no podem respondre mai mentre no es puguin contrastar les Informaciones publicades amb els documents originals, què és allò que va fer Quadrado: me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosament el lenguaje y aun las palabras.

LES DONES I LA GERMANIA10

Efectuat, entrada per entrada, un recompte de les dones que apareixen a les 5135 entrades de les Informacions Judicials i a les 607 entrades de Llucmajor recollides per Bartomeu Font Obrador, hi ha referència a 870 dones, 204 de les quals són definides com a agermanades (124 a Ciutat), 44 mascarades i la resta, 622, sense definir, tot i que més de tres quartes parts són familiars d’agermanats.

He aplicat el criteri de comptar totes les dones que apareixen referenciades directament, tant les que disposen d’entrada pròpia com les que s’esmenten com a dona de, vídua de, mare de o filla de. No he incorporat les dones el·líptiques que, en rigor, també s’haurien de comptabilitzar. Per exemple, quan és parla d’agermanats vidus o que tenen fills, indirectament caldria comptar una dona més i no ho he fet. Tampoc he comptat cap dona entre les potencials que resultarien quan es fa esment als homes que tenen set infants o ha deixat sis fills, encara que tot fa pensar que un o més seria una filla. En aquests casos abstractes, la xifra estimativa superaria altres dues-centes dones més. Tot plegat, em permet concloure que podríem situar la xifra mínima total de dones, si sumam les referenciades directament a les que figuren de manera el·líptica, en un nombre no inferior al miler. Si a aquest fet hi afegim que, en més d’un cas (Sóller, Valldemossa, Esporles i Banyalbufar), els qui elaboraren les informacions adoptaren criteris clarament restrictius, convindrem que la presència de les dones en el curs de la revolució va ser molt activa.

Quant a la qualificació, val a dir que només he considerat les clarament assenyalades com a bones o males. Així doncs, només he atribuït la condició d’agermanada o de mascarada a les que són definides de manera explícita com a tals (uxor fuit optima, mater fuit pessima, avalotadora, bona…). Com que, excepte a Ciutat on una part de les dones que apareixen sense definir són esposes de nobles, la gran majoria de les esmentades als pobles (més del 75%) són família d’agermanats, no és arriscat estimar que el percentatge final entre agermanades i mascarades resultaria aclaparador.

El resultat és aquest: Ciutat (1162 entrades), 171 dones: 124 agermanades, 8 mascarades i 39 sense definir (SD); Algaida (186 entrades), 9 dones: totes SD; Artà (367 entrades), 90 dones: 6 agermanades, 2 mascarades i 82 SD; Bunyola (80 entrades), 12 dones: 3 agermanades i 9 SD; Campos (236 entrades), 41 dones: 6 agermanades, 1 mascarada i 34 SD; Felanitx (318 entrades), 50 dones: 1 agermanada i 49 SD; Manacor (493 entrades), 71 dones: 30 agermanades, 4 mascarades i 37 SD; Montuïri (199 entrades), 17 dones: 3 agermanades, 4 mascarades, i 10 SD; Muro (327 entrades), 60 dones: 5 mascarades i 55 SD; Petra (210 entrades), 35 dones: 1 agermanada, 1 mascarada i 33 SD; Porreres (364 entrades), 55 dones: 4 agermanades, 4 mascarades i 47 SD; Santanyí (146 entrades), 48 dones: totes SD; Sant Joan (95 entrades), 50 dones: totes SD; Sineu (328 entrades), 83 dones: 1 agermanada i 82 SD; Sóller (400 entrades), 12 dones: 3 agermanades, 1 mascarada i 8 SD; Sporles i Banyalbufar (72 entrades), 6 dones: 3 mascarades i 3 SD; Valldemossa (152 entrades). 3 dones: totes SD; Llucmajor (607 entrades). 57 dones: 8 agermanades, 11 mascarades i 38 SD.

Tampoc no he comptabilitzat les indicacions quantitatives inconcretes (les canongeses de la plaça del Call o les dones d’honor, per exemple). Cal advertir que, en general, les informacions dels pobles són més lacòniques que les de Ciutat. La disparitat de criteris es fa evident, sigui per la intervenció dels notaris, sigui per l’actitud dels testimonis. Contrasta que Artà esmenti 90 dones, Sineu, 83 i Sóller només 12.

LES ARMES

L’arma individual que més apareix és la ballesta, la qual solia anar penjada en bandolera i parada a punt de ser usada. També apareixen escopetes, espingardes, destrals, piques, espases i coltells.

Com que apareixen molts de noms vinculats amb la fabricació i manteniment de les armes (bombarders, espasers, cotamallers, ballesters…), en faig una breu relació de mostra: Guillem Font, fuster (225), feya les trompes de foch per lansar dins la vila de Alcudia; Lluc Marsa (229) feya pedres per les bombardes; Guillem Vaquer (343) portava alabardes de València, amb les instruccions de Sorolla; Bartomeu Bellill, peraire (431), feya la polvora i afinava metxas, amb sou de polvorista; Joan Ballester, boter (494), adobava los seps de les bombardes; Bartomeu Liperot, bombarder (595); Juan Busa, sastre (1017), feya la polvora y lo salnitre, Juanot Çaragossa, ferrer (1100), aportà armes de Viscaya i feya pólvora; Bartomeu Pol, fuster (1104), feu les escales per pujar a la murada d’Alcúdia i un enginy per prendre la vila; Bartomeu Juan, fuster (1124), deia que faria una tortuga per entrar a Bellver i que no calia anar a Alcúdia. Miquel Jordà (173 d’Artà), va fer la tortuga d’Alcúdia; Andreu i Bartomeu Obrador (236 de Felanitx), aportavan las bombardas per combatre el castell; Miquel Avellà (327 de Llucmajor) feia pedres de bombarda…

LA TRETZENA

Es defineixen com a membres de la tretzena els següents agermanats: Joan Quintana, blanquer (138), Miquel Obrador, forner (172) S’amagà dins la Seu i hi morí), Antoni Coll, paraire (255), Guillem Vich (361) un dels tretze i un dels set principals, Cosme Molins (433) tretzener per Perot Fiol i elet per n’Oliver en lloc seu), Bartomeu Coll (967), Perot Fiol (1041), Pere Begur (1110) és stat ambaixador, Joan Crespí (1162) principal dels set y cap dels tretze, Antoni Splugues (217 d’Artà), Carles Gayà (299 de Felanitx), Antoni Mallol (343 de Fornalutx), Nicolau Calafat (7 de Valldemossa)11.

Sóller constitueix un cas singular ja que va constituir una tretzena pròpia del poble. Figuren com a tretzeners sollerics (en tres casos definits com instadors): Bartomeu Soler (14), Guillem Soler (72), Rafel Cristià (100), Pere Castelló (166), Miquel Ferrà (175), Bartomeu Aymerich (195), Bartomeu Castanyer (205), Pere Pons (211), Antoni Codonyer (219) tretzener reformat per en Colom quan en tregué los altres, Joan Miró (240) de la tretzena primera, Cristòfol Alcover (243), Bernadí Ribas (310), Antoni Mayol (343), Francesc Ça Canals (392)12.

Com a curiositat, a l’entrada dedicada a Joanot Colom (1069) no s’indica que fos membre de la Junta dels Tretze. De fet, el seu nom no apareix a les relacions notarials del 16 i 17 d’abril. Relacionats amb la tretzena apareixen Rafel Torrella (74) volgué fer una altra tretzena, Jaume Ribas (239) id., Juan Conrador (1044) anuncià que l’any qui vendria ell seria tretzè i Sebastià Fiol (5 d’Algaida) concorregué a Tretzener.

Un darrer aspecte a tenir en compte és que, malgrat que la tretzena va perdre raó de ser, especialment quan va ser escapçada amb els assassinats de gener de 1522, es va mantenir en tot moment una estructura organitzativa, de la qual n’és una mostra l’equip format per combatre la pesta que havia entrat a la Ciutat. Es creà la figura dels guardes del morbo i dels enterradors per tal de fer respectar unes mínimes mesures de seguretat.

FAMILIARS DELS INSTADORS

De Joanot Colom: Miquel Sagrera (63) nebot segons ell mateix deia, Nicolau Truyol, argenter (358), compare d’en Colom, Nicolau Abrines (774) anava amb ell i era son parent, Antoni Domenech, paraire (1031) Sa muller era parenta d’en Colom, Pere Vey, teixidor, (1077) familiar d’en Colom, Joan Seguí (1084) la dona és tia dels Coloms o de les dones d’ells, Gabriel Alguer, barreter (1108) son fill feu compare en Joanot Colom, Benet Penedès, paraire (661) cunyat d’en Colom, Miquel Bordoy Espanya (2 de Felanitx, casat amb Bartomeua Colom, germana de Joanot) condemnat a Galeres i deslliurat en pagar 50 lliures.

De Joan Crespí: Antoni Amer (452) gendre de Joan Crespí (segons altres padastre)

Cal dir que els altres dos instadors, Jordi Moranta, i Pau Casesnoves, no tenen entrada pròpia. Del primer apareix, com a únic esment, Antoni Ripoll, batle, (n. 107 de Valldemossa) com a lloctinent a casa d’en Moranta amb sou. De Casesnoves, apareixen els tres germans que vivien a Ciutat: Miquel (112), Antoni (206) i Andreu (237). També apareix en algunes referències a Llucmajor: Esteva Moragues (241) feu matar als qui parlaven mal de Casesnoves i Miquel Servera (467) aixecà el poble per donar poder a Casesnoves puix lo Consell no li volgué donar.

Tampoc no té veu pròpia ni a Ciutat ni a Felanitx Francesc Colom, tot i que és un dels protagonistes més esmentats, tant en referència a l’expedició a Eivissa com en la comparança amb altres agermanats: Nadal Vadell (3) un altre Francesc Colom, Francí Garau (52) id., Gabriel Domènech (135) capità dels matadors aprés d’en FC, Tomàs Coll (136) quasi com en FC, Ramon Arguimbau (178) tant mal com en FC 194, Andreu Barceló (194), Berna Burguera (200), Pere Oliver Botifoch (221) pitjor que en FC, Jaume Romaguera (228), Francesc Garau (370), Miquel Seguí (424), Juanot Garcia, boter (487), 530 Joan Manresa (530), Gabriel Salom, capdeguaita (909) tan gran traydor com en FC, Pasqual Rosselló (1112) un altre Colom, Ramon Arguimbau, teixidor (1129)…

NOTARIS AGERMANATS

Són molts els insults que els agermanats dediquen als capellans i als notaris, com a clars enemics de la Germania. Això no obstant, la nòmina de notaris que brindaren suport a la revolta és extensa: Jaume Romaguera (228), Bernat Perera (235), Geroni Ferrer (260), Gaspar Vilaplana (271), Guillem Seguí (286), Bartomeu Pagès (571), Jaume Scrivà (763), Andreu Ferrer (998), Guillem Blanquer (219 d’Artà), Jaume Socias (53 de Muro), Jaume Cirera (196 de Petra), Bernat Dalmau (360 de Porreres), Sebastià Mulet (156 de Llucmajor)…

LES BANDERES

No hi ha dubte que els agermanats tenien banderes. Són moltíssimes les referències que apareixen, gairebé a cada poble. Algunes fan esment a les banderes dels gremis. Macià Suau, blanquer (49) aportava la bandera dels asseunadors; Perot Andreu (325) aportava la bandera dels corders; Miquel Jacomi (738) aportava la bandera de Sant Jaume per la Germania.

Bernat de Brossa (1036) aportà lo panó per la germania contra lo Visrey en Pollensa y en la Pobla (l’entrada 1150 confirma que en Brossa anava amb «lo panó real). En aquest cas, tot fa pensar que es tractaria de les quatre barres. Cal afegir que la quadribarrada està documentada a l’alçament forà de 145013. Per lògica, si els forans la varen utilitzar, sembla versemblant que els seus néts ho tinguessin present, especialment quan el segon punt del jurament agermanat era de fidelitat a l’emperador. Sembla coherent l’ús de la senyera que simbolitzava el Regne del qual Carles V n’era el sobirà.

Tenia bandera la Germania? Tot fa pensar que sí. De fet surt esmentada: Miquel Janer (257 d’Artà) un dia havent brega pres la bandera de la Germania. Quina era aquella bandera? A l’entrada de la veu Gabriel Bibiloni (440) es diu havent-se posat al moll una bandera de la creuada… És sabut que els agermanats tenien les creuades per referència i que es pintaven una creu vermella al pit i a l’esquena. Pere Pons, sabater (403) se posà la primera creu de la germania. Podria ser aquesta la bandera de la creuada? A Alcúdia hi ha una bandera, coneguda popularment com l’estendard dels Amorosos que, segons la tradició, va ser arrabassada als agermanats per les tropes dels nobles refugiats14. De Geroni Ferrà (144 de Valldemossa) es diu que al Rafal Garcés perdé la bandera. La tela de l’Alcúdia és de color blau fosc, amb una creu blanquinosa al centre.

Paraires de València

Cal tenir present que les primeres banderes procedien de València, d’on les va dur l’expedició que va anar a entrevistar-se amb la Junta dels Tretze. Nicolau Ripoll (1018) va ser un dels qui hi va anar ab en Joanot Colom y aportaren tabals y alabardas banderas y atambors y la forma del que feya la germania en Valencia. D’allà hi ha notícia que la bandera de les Germanies onejava lliure a l’església de Santa Caterina. Allà, Joan Llorenç, fundador i ideòleg de la Germania, adoptà com a ensenya l’escut del seu gremi de paraires, amb els símbols sobre les barres reials i la corona. Cal també saber que el contacte entre la Germania de Mallorca i la de València va ser permanent. Pedro de Alvarado (614) anava i venia de València.

Francesc Bosch (114) fonch lo primer qui tragué bandera lo dia que es levaren, y aportava una en cada ma; Pere Crespí (239 anava amb la bandera ab sa capa; Gabriel Sanct-Martí (277) tenia una bandera en sa casa; Jaume Pou (318) el dijous larder posá la primera bandra á cort; Miquel Seguí, sastre (424) fonch lo primer qui alsá la primera bandera; Gregori Laneras (521) cada matí treia la bandera a la porta y feia sonar el tambor; Pere Mir (1089) Substituí en Rosselló cessat per Crespí per no voler fer banderes contra el virrei; Andreu Gayà (300 de Felanitx) fonch lo un dels sis que portaren lo tambor y la bandera en Felanitx; Martí Morter, sastre (470 de Manacor) sastre tenia la bandera a la finestra; Perot Cànaves (23 de Montuïri) fonch lo primer que posà banderas; Jordi Claret (90 de Valldemossa) volia fer la bandera de seda i que ell bestreuria els doblers; Antoni Garau (94 de Sóller) anà per la vila amb lo penó

ESCRIPTORS, TRANSCRIPTORS I LLIBRETERS

Llarga també resulta la relació de persones acusades de sermonadores, de les quals més dues dotzenes són dones. S’assenyalen també, com una mala cosa, els qui escrivien, transcrivien i comerciaven amb llibres, especialment amb el mite de l’Encobert, importat de València. Destaca, entre tots, el cas d’un trobador. Antoni Selleres, peraire (21) scrivia baix a la presó per la germania; Pere Crespí, llibreter (151); 185 Mateu Veny, blanquer (185) recitava la tresca i la verdesca i profecia de Santa Brígida; Juan Callar (298) sermonava profecias de la tresca y la verdesca; Juan Serra, sabater (326), scrivia la profecia de la Verdesca, profecies del diable i sermons en favor de la secta columbina; Rafel Crespí, capeller (353) trovador de cobles; Antoni Cladera (639) quant havian de scriure res ell ho escrivia; Joan Padrines (131 de Felanitx) predicador de la Germania ab un llibre que tenia (habeatur liber patris); Antoni Genovard (101 de Muro) legia palam et publica lo llibre de l’encubert dient de les profecias de la verdesca; Rafel Puiggros (8 de Sineu) en poder seu el llibre de l’Encobert e aprés lo sen portà Mateu Ferrer; Miquel Caimari (76 de Sineu) aportà al poble el llibre de l’Encobert; Antoni Far (111 de Sineu) sermonador de l’Encobert

ALGUNES CURIOSITATS

Per il·lustrar que hi havia agermanats de totes les edats, n’apareixen dos de 16 anys i altres dos de 100.

En enviudar, tant dones com homes, els següents matrimonis eren gairebé immediats en pocs mesos. Les vídues dels agermanats morts en combat se solien casar amb altres agermanats. Gaspar Pedrós, cirurgià (307) sa muller es ara casada ab en Torrella qui volia ser un dels tretze; Martí Lobet, corder (308) sa muller ara es casada ab mestre Gil; Miquel Major, sabater (311) Sa muller es morta, y ja s’es casat ab altra dona. Hi ha l’excepció de Sebastiana Calafat (853) que en morir el seu home durant el setge de Ciutat es ara muller de un soldat.

Rafel Mir (407) fou qui reconegué Martí Roig anant ab lo bisbe de Gracia. Va ser així com es va destapar el doble joc que exercia Pedro Aranda de la Puente, bisbe de Cluni.

Juan Oliver, apotecari (1009) ab Juan Domenec, Juan Binimelis y Francesch Colom tractaren de metzinar totas las ayguas de l’armada del rei

Pere Cerdà, mercader (1047) deia que havien fet molt bé de matar els del Castell que puys lo poble era senyor de la terra havia esser senyor de las fortalesas (…) y dix que no passrien huit dias que tota Catalunya s’alsaria amb la germania.

Pere Frigola, parayre (1055) afirmava així conech jo los mascarats y traydors com los marranos entre los cristians de natura.

LES INFORMACIONS POBLE A POBLE

Ordenades alfabèticament, d’Algaida a Valldemossa, apareixen les Informacions corresponent a cada poble. La majoria de vegades, després del nom de la població, s’indica el subtítol Informació dels habitadors qui són estats bons y mals y de la valor de llurs bens i, en molts de casos, es concreten les dues dates de recollida de l’estiu de 1523 i la primeria de 1524. al final, en tots els casos, hi ha un índex alfabètic.

ALGAIDA (pàgs. 101-198)

186 entrades. Subtítol. 10 de juliol 1523 i 25 de gener de 1524

1. Juan Cortey capità d’Algaida a Nostra Senyora d’agost en la destrossa de la Pobla.

15 Jaume Company anava a veremar a Alcúdia i feia vi a Algaida

Molts de robadors i compradors de roba (objecte d’especulació)

ARTÀ (pàgs. 109-127)

367 entrades. Subtítol (Informacio dels homens d’artà y del cap de la pedra qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens). 10 d’agost de 1523 i 2 de març de 1524

136 Pere Sancho «Comte», seguia la bandera per la Quitació, va anar a matar lo instador d’Artà (parèntesi: la mort va ser a Sant Joan l’agost de 1522)

138 Arnau Tous, de la germania, seguia la bandera

341 Agustí Tous (parèntesi: in 2. informe…)

BUNYOLA (pàgs. 128-133)

80 entrades. Subtítol. Sense dates.

4 foren a la batalla de Sóller 4 a la mort de Mn. Malferit

10. Elionor dona parlera

Al final, única data: 27 de novembre de 1523. Constituïda fermança.

CAMPOS (pàgs. 134-146)

236 entrades. Subtítol. 28 de juny de 1523 i 15 de febrer de 1524

Apareixen 46 participants en la mort d’Onofre Ferrandell a Felanitx (6 de novembre de 1522)

141 Bartomeu Mas de 70 anys agermanat deia que Alcúdia era Bugia

188 (parèntesi Antoni Abram i son fill anaren a Montuïri quan mataren en Manera)

FELANITX (pàgs. 147-166)

318 entrades. Subtítol. 1 de juliol de 1523 i 22 de febrer 1524

Casa de Ferrandell

9 Simó Bordoy donà menjar als campaners que mataren en Ferrandell

Molts anaren a reduir-se al castell després de matar en Ferrandell

Molts afollats (braç tallat)

288 Bartomeu Caldentei avisà que dos porrerencs anaven al castell i els mataren. Altres diuen que va ser Miquel Bordoy Espanya (cunyat de Joanot Colom) que seria condemnat a galeres i deslliurat en pagar 50 lliures.

302 Joan Sagrera degollà en Nicolau Truyol del Fangar

304 Bartomeu Sagrera degollà en Xamena a l’hospital, ingressat ferit en defensa d’Onofre Ferrandell

LLUCMAJOR (pàgs. 374-408 del tom III de la Historia de Llucmajor de Bartomeu Font Obrador). Amb els apartats Alquerians i Albarranis

607 entrades, totes d’agermanats i sense índex final. Sense subtítol ni dates.

3. Guillem Ramell mort a la batalla d’Inca

13. Bartomeu Armengol inculpat de la mort de Ferrandell a Felanitx

35 Miquel Cerda, vint-i-cinquer (únic cas que no és desener ni cinquantener)

38 Gabriel Tomàs a matar els Manera a Montuïri amb Jaume Cadell (449)

87 Miquel Obrador es retragué al campanar de Pollença i no es va donar. Perot Serra (551) va ser detingut allà

90 Antoni Tomàs el qui més ha posat la Germania a la Part Forana. Va ser

ambaixador a la Cort

124 Gabriel Tomas deia que lo Virrei havia mortas donas y minyons y que havien acoltellada nostra senyora a Pollença. Bartomeu Cortey (503) igual.

Morts a Pollença i a la batalla de la Pobla

297 Miquel Reus sermonava profecies

Al final, en una nota a peu de pàgina, es data a 30 de gener de 1524

MANACOR (pàgs. 167-190)

493 entrades. Subtítol. 2 de juliol de 1523 i 26 de febrer de 1524

Molts de morts de Manacor a la Pobla

3 Pere Ballester al camp de la Pobla (es parla més de la batalla de la Pobla)

12. Guillem Llodrá Capbaix anà amb els mascarats quan s’alçaren a Manacor (març de 1522) allà el baldaren a pedrades

44 Bernadi Andreu ana a defensar en Ferrandell a Felanitx i el mataren

86 Juan Miquel Sega un fill sentenciat per rebetle

109 Bernat Vicens Poca-Roba duia la bandera i el tambor a Manacor

186 Gabriel Gelabert dels primers que portaren la bandera a Manacor. Va ser als casos de Sineu i de Petra.

234 Juan Nadal de 100 anys amb la dona dolenta (la primera bona)

266 Melcior Riera i 267 Bernat Ferrer anaren a matar en Ferrandell

273 Antoni Vidal pres dos mullers a un mateix temps

345 Llorenç Gelabert pare i 385 Ll. Gelabert fill anaren a matar els de Petra

432 Jaume Mas Jaumino es fora la terra

437 Antoni Lobet menor, el feren ovat d’una bastonada

MONTUÏRI (pàgs. 191-201)

199 entrades. No hi ha subtítol. 7 de juliol de 1853 (sic) 27 de janer de 1524

28 i 30 Bartomeu Miralles (un fill) i Mateu Gomila morts a la destrossa de Pollença

115. Antoni Rubí fou a matar el fill de Baltasar Manera

141 Jaume Vanrell. Quan parlava Casesnoves era un àngel qui parlava i los mascarats eren moros blancs

MURO (pàgs. 202-215). Inclou Castell-Llubí

327 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

55 Pere Femenia, aprés lo primer estiu en lo consell de Sineu un any abans que lo senyor regent vingués…

137 Jaume Terres habet aliquam imbecillitatem intelectus

250 Gabriel Clergues geperut

265 Nadal Torrens de 100 anys

327 en Colom amb mestre Casesnoves li robaren la casa

Al final, primeres informacions 27 juny 1523, segones 25 maig de 1524

PETRA (pàgs. 216-228)

210 entrades. Suntítol sense dates

A Petra (lo de Petra) entraren a matar Mn. Bachs, en Ramiro i altres

38 Bartomeu Mestre Batagen mort a ciutat «lo senyor Virrey li ha fet derrocar la casa». Única casa esbaldregada que apareix en tot el document.

175 Pere Salom tenia set infants i tots morts de pesta

PORRERES (pàgs. 229-246)

364 entrades. Subtítol. 18 de juliol 1523 11 de febrer 1524

Molts de morts, com a Manacor a la batalla de la Pobla, molts d’afectats i altes valoracions dels béns

33 Miquel Pons és simple i geperut (també a Muro i a Sóller

353 antiagermanat (deia que tots los de la Germania serien scorterats)

SANTANYÍ (pàgs. 247-254)

146 entrades. Subtítol. 28 de juny de 1523 i 16 de febrer de 1524

Les primeres informacions recollides a Campos i les segones a Santanyí

Participaren en «lo de Felanitx» 7, 8, 13, 16, 40, 62, 64 i dos més

Molts de morts al Rafal Garcés

SANT JOAN (pàgs. 255-26)

95 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

Apareixen alguns morts a la destrossa de Pollença

Al final, informacions 7 de juliol de 1523 i 15 de març de 1524

SINEU (pàgs. 261-276)

328 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament.

88 Joan Torelló (era bo). Ha perdut dos esclaus i un esclava

102 Juan Llopis, menorquí de 30 anys, vol tornar-se’n a ca seva

111 Antoni Far sermonador de l’Encobert

168 Pere Aulet defensor quan vingueren els desmandats

Al final, informacions 19 de juliol de 523 i 11 de març de 1524

SÓLLER (pàgs. 277-293). Inclou Biniaraix, Fornalutx, Binibassí, La Figuera i Castelló

400 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament.

Molts de mort de pesta

Més morts al Rafal Garcés. N’hi ha que pagaren un altre home per anar al seu lloc. N’hi ha molts que feren el jurament dels agermanats.

Foren tots los de Fornaluig en Soller per matar en Puigderós dient que s’havia aliat amb molts a fvor del rey

68 Pere Trias es mort fora de la terra

199 Pere Soler geperut

297 No anaren a Inca i anaren a robar a Sóller

325 Francesc Ribas fonch amb los de Ciutat contra Soller

359 Pere Busquet fonc a la batalla de Sant Martí

385 Jaume Deià de Soller (Castelló) té llibre de profecies

Al final, figura la data de 20 de novembre de 1523

SPORLAS Y BANYALBUFAR (pàgs. 295-301, la 294 en blanc)

72 entrades. Subtítol. Sense data a l’encapçalament.

Tots los d’sporlas eren molt mals

Més de la meitat foren a les offertas de Ciutat

6. Pere Arbós mort contra el rei a la batalla de Sóller

Al final, informacions recollides a Valldemossa dia 3 de desembre de 1523

VALLDEMOSSA (pàgs. 303-313, la 302 en blanc). Inclou Deià.

152 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

Morts a la batalla d’inca (24, 42, 54…)

42 Sebastià Llopis quan vingueren els menestrals posà la bandera a la sua porta

49 Bernat Ferra fou a Sóller a favor dels menestrals contra Mallorca

69 Mateu Ferra a la batalla de Sóller

83 Pere Johan portà la bandera a Valldemossa quan la feren fer

86 Miquel Ripoll en la batalla de Sóller

89 Juan Claret bo y mort en servei del rei

144 Geroni Ferrà a Sóller contra Mallorca al Rafal Garcés perdé la bandera

Al final, Quadrado reprodueix dues cèdules que anaven adjuntes. La primera transcriu el jurament dels agermanats15. i aporta la relació de 126 noms, la segona afegeix altres 61 noms, la major part dels habitadors de Deià. Es diu que s’ha fet en la scrivania de Valldemussa per mi Nicolau Ferrandis scrivà de dita vila e lliurada en mans dels Sr. Virrei, fonch dijous a III de desembre de MDXXIII.

BREU VOCABULARI16

Acoltellar: Tallar amb el coltell. Un dels càstigs més documentats és el d’acoltellar les mans i els peus.

Afectat: Agermanat.

Afollar: Tallar una extremitat. Antoni Ferrer (917) lo afollaren los del rey de mans i de brassos

Anar alçat: Encara no reduït. Es diu també dels qui abandonaren la terra.

Anar a les ofertes: Es deia de la gent de la Part Forana que acudia a Ciutat per correspondre a la crida dels menestrals. Item pocs dies aprés vingué la part forana a fer oferta als menestrals, de la qual vingué primer la vila de Binissalem (Del Cronicon Mayoricense). Apareixen dotzenes de persones acusades d’acudir a els ofertes.

Atenallar: Arrabassar trossos de carn amb unes tenalles.

Bombarda: Peça d’artilleria, amb una boca de foc de gran calibre.

Borrelló: Un dels mots usats per referir-se despectivament al Virrei Miquel de Gurrea. Entre moltes accepcions, apareix com a sinònim de l’acte sexual, gos amb pel esborrellonat, grum de borra, poca cosaHom el relaciona amb botxí. Jaume Soria (631) cridava: ó cans fills de cans, an en Borreyó vos sou donats?, Antoni Saurina (689): qué fas, Borreyó? Cremadors de sglesies!

Carabuxo (carabuixó?): Càstig menor, per ara desconegut, que s’aplicà als mascarats.

Carta de Worm, la. Es tracta de l’escrit de l’emperador signat a Worm dia 30 de març de 1521 ordenant aquietar-se al virrei Gurrea. L’escrit no arribà a divulgar-se als pobles fins el mes de juny. 1016 Arran de les cartes de Worms Gabriel Domingo (1016) va dir dats me aquexas letras, que jo men torcaré lo cul; Juan Conrador (1044) deia cul de tal! Letras falsas! Ja haurán recapte los notaris y lo altres qui las han intimades. Alguns agermanats recularen. Juan Morter (209 d’Artà) que era instador, renuncià quan arribà la carta.

Coltell: Eina de tall que consistia en una fulla esmolada d’acer posada al cap d’un mànec de fusta.

Desmandat: Agermanat.

Embriach: Embriac. S’aplicava als alcoholitzats, però també als qui anaven sadolls de sang.

Escataponja (escrit Scataponja o scata esponja): Càstig aplicat a les persones que parlaven en contra de la Germania. Per deducció, consistia en untar una esponja d’engrut i ficar-la dins de la boca dels castigats17.

Espingardes (escrit spingardes): arma de foc portàtil, del gènere de les bombardes, que projectava pedres i dards.

Estar a la mira: Estar observant una cosa o una situació. Es diu dels qui estaven a l’expectativa sense definir-se.

Exellat: exiliat.

Fideu: Una altra mot aplicat despectivament a Miquel de Gurrea.

Germanistes (també homes de la Germandat): Agermanats

Gremi: Cada una de les associacions professionals que agrupava els menestrals d’un mateix ram o ofici (blanquers, boneters, bracers, capellers, ferrers, fusters, paraires, sabaters, sastres, tintorers, traginers…).

Homeller: homicida.

Morir d’espant, d’esglai o de regirament: Morir d’un atac de cor. Gabriel Fonoll (747) morí de spant quan la ciutat se reduhi. Jaume Escrivà (763) volgué matar á la Sra Marxella la qual morí de spant. Jaume Abram (6 de Felanitx) es mort creuse que de sglai dels desmandats. 473 Rafel Damià Bogellas ferrer (473) morí lo dia que sentenciaren en Colom apoch aprés de retjirament

Ovat: d’una bastonada al cap tornà ovat i així morí (vg. 437 de Manacor).

Panó: Penó, estendard, bandera.

Pertinax: pertinaç. S’aplica als qui no accepten la claudicació.

Reducció, la: D’aquesta manera es refereixen els vencedors a la derrota dels agermanats. Després de la reducció (vg. 352 de Ciutat) o aprés de ser reduïda la terra (415).

Santa Quitació, la: nom per referir-se a la reducció de censals, en aplicació de la sentència arbitrària de 1512 orientada a fer pagar a tothom en funció dels seus béns i amb independència del lloc on vivien. Gabriel Mercer (79) fonch lo qui introduhi que’s dix la sancta quitació.

Secta Colombina, la: terme habitual per referir-se a la Germania, sovint amb el qualificatiu afegit de diabòlica. (150 d’Algaida, 285 de Manacor…).

Sortija: Joc que es feia al Born i que consistia en intentar enfilar una anella cavalcant a cavall. Miquel Solivella (7) i Antoni Burgués (693).

Tacany (sovint «gran tacany»): No s’ha d’agafar en l’accepció actualment més popular de persona avara, sense generositat, sinó en el sentit original de l’expressió com a persona menyspreable; de baixa moralitat.

Tirar l’espasa: Era el signe per expressar un desafiament. Geroni Ferrer (260) tirá la espasa dins la sala, Miquel Seguí (424) tirá la spasa en mitj de Cort

Trencar l’espasa: Era el signe de retre el combat. Juan Padrines (131 de Felanitx) trencá la spasa i aprés se reduhí á Binissalem.

Trencar mesures: Es trencaven en protesta contra els imposts directes. Apareixen referències a Ciutat, Felanitx i Sóller. Simó Montserrat (119 de Felanitx) rompé les mesures; Antoni Garau (94 de Sóller) anava trencant mesures.

Tortuga: Màquina de guerra que consistia en una estructura de fusta, amb rodes, per arrebatar a la murada amb l’objectiu d’assaltar-la. S’utilitzà en el setge d’Alcúdia. Hi ha constància dels noms dels fusters mallorquins que les fabricaren.

Tresca i la verdesca, La: Una de les profecies d’Anselm Turmeda que els agermanats predicaven i interpretaven com a premonició de la victòria. Lladoncs en la verdesca/ serà l’horrible tresca/ de la gent barbaresca/ al mig de la horta./ La porta veig uberta/ la terra veig deserta/ los frayles sens oferta/ qui canten missa.

Tunginer (també tunyiner): paraules no localitzades, però que s’aplicaven als paraires que tallaven i igualaven els fils dels teixits (vg. 386 i 394 de Ciutat). També es deia dels matalassers. Cal relacionar la paraula amb El tundidor de Mallorca, títol de l’obra de teatre sobre Joan Crespí.

NOTES

1 …esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales. Vg.: En tiempo de la Germania (BSAL, agost de 1894)

2 Quadrado no adverteix que, entre els pobles que manquen, hi ha les viles de la baronia del bisbe de Barcelona (Andratx, Calvià, Estellencs, Puigpunyent i Marratxí), subjectes a la junta de pariatge i que escapaven a la jurisdicció reial estricta. Hi ha notícia que Andratx i Calvià impediren entrar al poble els enviats de Gurrea per elaborar les llistes. Malgrat això, a aquests pobles es va assignar una xifra global que haurien de pagar.

3 Cert és que d’Artà, Campos, Felanitx i Manacor només hi ha entrades d’agermanats.

4 Bartomeu Font Obrador publicà les Informacions del seu poble en el tom III de la Historia de Llucmajor (Palma, Gràfiques Miramar, 1976). L’autor diu que ha trobat la documentació inèdita a una carpeta per classificar de l’ARM, on hi ha una transcripció de Quadrado de l’expedient de Llucmajor sin localizar.

5 En total, els pobles mostren 3.973 entrades. Si hi afegim les 607 de Llucmajor serien 4.580, lluny dels 5.570 noms indicats per Quadrado. Amb les 1.162 de Ciutat serien 5.742.

6 Un exemple seria el cas del testimoni de Jaume Picornell, paraire, que accentua com a jutge i part les imputacions contra Guillem Quintana, hortolà (780).

7 Un cas conegut rellevant és el de les comissions depuradores creades després de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), amb l’objectiu de proscriure els mestres republicans i confiscar els béns de les víctimes de la repressió, com va ser el cas d’Emili Darder, batle de Palma, i de Pere Reus, jutge de pau de Felanitx. En ambdós casos, les llistes de Gurrea i les de les comissions depuradores de 1940, són acusacions (sovint anònimes) sense dret a la defensa. Fins i tot, en casos com el de Joanot Colom o el d’Emili Darder constitueixen criminalitzacions de persones ja assassinades per qui elabora les llistes negres.

8 Alguns autors afegeixen el nom d’Andreu Sard, fill de Martí. Amb aquest llinatge no apareix cap dels dos noms a les Informacions. Sí hi ha un Johan Sard (264), penjat.

9 Enlloc més apareix esmentada aquesta batalla de Mallorca, amb la qual cosa no sabem si es referia a la de la Marjal o a la del Rafal Garcés.

10 A Dones i Revolta. La presència femenina a les Germanies, Margalida Bernat compta 122 dones agermanades (82 a Ciutat) a les Informacions Judicials. És evident que el criteri aplicat va ser més restrictiu, tot i que la historiadora adverteix que la xifra havia de ser superior. Vg: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2701349

11 En verd els membres de la Junta del Tretze confirmats. De la primera tretzena, constituïda el 16 d’abril de 1521, n’hi ha dos que no hi figuren: Molins, que substituiria Perot Fiol, i Nicolau Calafat. En canvi, manquen Antoni Bestard de Binissalem (poble que no apareix a les Informacions) i Lluc Ferragut (415 de Ciutat) de qui es diu que es fuyt, però sense destacar que fos de la tretzena.

12 Apareixen 13 noms, dels quals 12 (marcats en color taronja) figuren a la relació original del notari Jaume Romaguera de dia 13 d’abril de 1521. L’única diferència és que apareix el nom de Bartomeu Soler i no el de Bartomeu Arbona de la llista notarial.

13 Informació facilitada per l’historiador Guillem Morro i Veny

14 Vg. Pere Ventayol Suau Historia de Alcudia (Ultima Hora, 1927)

15 Primo juren a nostro senyor Deu que mantindran la sancta fe catholica ab totes lurs forsas. Item que mantendran lo rey nostres senyor don Karles. Item que no vindran contra la sancta quitacio, ans aquella afavoriran. Item que tots los que juraran la sancta germandat ajudarar e afavoriran tant amichs com inimichs qui sian de la sancta germandat.

16 Serveixi aquesta trentena de veus com a complement al Vocabulari de Jaume Serra del llibre Pau Casesnoves i les Germanies a Inca Palma, 2001.

17 Una accepció d’escata del DCVB és engrut. Entre les tortures de la Inquisició, trobam la d’untar de visc un pedaç que es ficava a la boca dels acusats d’heretgia.

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 16 de juny de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Germania per a joves

Deixa un comentari

Crònica d’un llibre nonat

En curs de persistents passejades per tot quant cercador existeix, amb l’objectiu de treure del pou de la desmemòria tot allò que faci esment a la Germania, vaig pegar de morros amb la notícia d’un llibre, relativament recent, que m’era desconegut del tot i que ningú del meu entorn en sabia noves. El diari Ultima Hora de dia 29 de gener de 2004 informava que Una novela sobre las Germanies en Mallorca gana el Premi Ciutat d’Alaior. El autor es un profesor mallorquín que la escribió para que sus alumnos entendieran mejor esta revuelta. Feren part del jurat d’aquell premi Pau Morlà Florit, regidor de cultura de l’Ajuntament d’Alaior, Ramon Bassa Martín i Ramon Díaz i Villalonga, en representació de la Universitat de les Illes Balears, Pere Gomila Bassa i Ismael Pelegrí Pons, membres de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis1.

A cap llibreria me varen donar noves de la novel·la; ningú no en sabia res. A l’espera de poder-ne localitzar un exemplar, en vaig fer una breu referència a un article dedicat a les obres de creació artística i literària que tracten de la revolució mallorquina de 15212. Com que el llibre, El fill del coratjut de Bugia, era un enigma, vaig optar per la recerca de l’autor, Antoni Vidal Nicolau, i en vaig trobar una detallada descripció biogràfica quan, l’any 2011, va fer el pregó de les fires de Llucmajor.

L’autor l’any 2011 (DM)

Fill de dos mestres d’escola, Bartomeu de Llucmajor i Catalina de Porreres, Antoni Vidal Nicolau neix l’any 1968 al poble patern, però als vuit anys va a viure i a estudiar a Palma. A la UIB, on col·labora amb el Grup d’Estudis d’Història Econòmica, es llicencia el 1991. Durant dos anys, fa feina com a redactor de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Escriu a diverses publicacions. El 1992 fa el pregó de les festes de Porreres. Com a professor d’ensenyament de secundària, passa per tres instituts d’Eivissa abans d’incorporar-se al de Son Pacs a Mallorca. Fruit de la seva experiència a les aules, escriu El fill del coratjut de Bugia i, l’any 2004, guanya el Premi de Narrativa Juvenil Joan Miquel Guàrdia, convocat per la UIB i l’Ajuntament d’Alaior3. L’any 2019, amb pròleg de Pere Gabriel, publica La guerra civil a Llucmajor. La demolició del projecte de convertir en cel la Terra4.

Un historiador mallorquí amb obres publicades havia de ser fàcilment localitzable i, sortosament, les gestions per contactar amb ell em permeteren demanar-li què se n’havia fet d’aquella novel·la sobre la Germania. La resposta va ser immediata: El premi consistia en la publicació del llibre per part d’Edicions de la UIB. Però llavors, no sé per quina raó ni es va fer presentació i, a més, el servei de publicacions de la UIB ni el va posar a la venda i va quedar mig o millor dit ben oblidat. Jo el vaig fer servir uns quants anys mentre vaig ser professor de l’IES Son Pacs. He de reconèixer que en els cursos que el vaig fer servir a l’aula, jo els proporcionava l’exemplar que llavors m’havien de retornar, m’era molt útil per tractar la Història de Mallorca i servia com a punt de referència per anar des de la conquesta catalana i fins i tot per analitzar l’edat Moderna de Mallorca.

EL LLIBRE NONAT

Tot plegat, un misteri. El fet és que el llibre no es va publicar, en el sentit de fer-se públic, però sí que es va editar i disposa del pertinent ISBN i del DL, amb un disseny de la coberta de Jaume Falconer i, a la contracoberta, els logos de la UIB, l’Ajuntament d’Alaior i l’IME. A la caràtula, en el títol, destaca el nom mal escrit de la ciutat (Bujia en comptes de Bugia) per més que l’autor l’usa correctament a tot el relat. En els crèdits no s’indica si el text s’ha sotmès a assessoria lingüística. A Internet, misteriosament, apareix a la venda a diverses pàgines com (cal dir-ho?) Amazon. Finalment, en vaig aconseguir un exemplar.

LA NARRACIÓ

Les poc més de 120 pàgines, estructurades en 17 capítols, contenen un relat que fa ganes de bon de veres, perquè compta amb tots els ingredients necessaris per captar l’interès dels lectors: màgia, enigma, lluita per sobreviure, qualque toc d’humoruna clau, un cofre, l’home de la mà tacada, uns documents amagats… A partir de dos narradors, la jove Joana que fa feina a la taverna de son pare i un dels clients, en destapar-se que ha estat detingut un mític bandoler de la serra de Tramuntana, coneixerem la història de Pere Antoni, fill de Gregori, el coratjut de Bugia.

Pere Antoni, a qui es qualifica com l’últim alè dels agermanats, és un dels qui, després de la revolta, es va veure bandejat per sobreviure. Quan va morir sa mare el febrer de 1521, amb només 13 anys, havia anat amb els seus tres germans (Tomàs, Nofre i Francina) a viure a la casa d’un oncle agermanat. D’immediat, l’atzar el converteix en protagonista d’una recerca que derivarà en una acció trepidant. D’intriga en intriga, com qui no vol la cosa i de manera molt senzilla, l’autor fa passejar els lectors pels episodis més rellevants de la Germania (el refugis dels nobles a Alcúdia i Santueri, l’alliberament dels esclaus, la santa quitació, l’arribada de les tropes reials, la repressió i les confiscacions…) fins arribar, amb emoció, al desenllaç final, amb el darrer relat d’una dona que llegeix i rellegeix les cartes d’una altra dona. Fins a la darrera línia, amb la data del 17 de gener de 1583, quan una Joana envellida i tocada de nostàlgia tanca la narració, la gent que la llegeixi experimentarà la satisfacció d’una lectura agraïda i àgil que, des del primer moment, enganxa i provoca de manera progressiva la curiositat mentre s’evoca un capítol essencial de la història de Mallorca.

Al meu entendre, hi ha qualque aspecte menor susceptible de millora. A Sant Francesc, per exemple, no s’hi acolliren mascarats, perquè era el centre de reunió dels agermanats. Els qui volien protecció, cercaren el dret d’asil a La Seu i a altres parròquies. També qualque episodi valida el discurs convencional, tant pel que fa a les distincions entre moderats i radicals com per donar per bons fets no documentats. En qualsevol cas, el lector romandrà seduït i immers en el moment històric de la Germania i prendrà consciència del que va significar la revolta. Personalment, m’ha agradat molt. Bastida amb un llenguatge senzill i molt entenedor, m’ha semblat una narració molt ben estructurada, pedagògica i didàctica (quin encert el personatge de na Francina per reivindicar els drets de les dones!). És un relat juvenil del tot recomanable… però encara és molt més que això.

Una oportunitat oberta

És trist que aquest llibre no hagi tret el cap i que, d’ençà fa 17 anys, ningú n’hagi parlat mai fins ara, però cal deixar de banda les lamentacions i mirar de corregir l’endemesa. Tanmateix, no sabem qui eren (ni falta que fa) les persones responsables d’emmagatzemar el llibre fa 14 anys. En positiu, El fill del coratjut de Bugia és el resultat d’una experiència, dins del programa de diversificació curricular, com a proposta per als alumnes de 4t d’ESO de l’IES Son Pacs dels cursos 2001/2002, 2002/2003 i 2003/2004. L’autor, com a professor d’història, va aprofitar el treball a l’aula per escriure el relat i, paral·lelament, elaborar-ne una guia didàctica que, encara ara, es pot consultar a https://sites.google.com/site/coratjut/

En entrar a la pàgina, sota el títol de l’obra, podreu llegir:

UNA NOVEL·LA HISTÒRICA DIRIGIDA A L’ALUMNAT DE SECUNDÀRIA

Per què Mallorca visqué una revolta tan sagnant a principis del segle XVI?

Per què els menestrals i els pagesos deixaren les seves ocupacions, s’alçaren contra el virrei i s’arriscaren a perdre les seves propietats?

Aconseguiren alguna de les demandes que reclamaven els revoltats?

En el menú de la pàgina web, hi trobareu aquests apartats:

Antecedents

https://sites.google.com/site/coratjut/antecedents

Causes de la Revolta

https://sites.google.com/site/coratjut/causes-de-la-revolta

Etapes de la Revolta

https://sites.google.com/site/coratjut/etapes-de-la-revolta

GUIA DIDÀCTICA

Els personatges

https://sites.google.com/site/coratjut/segona/els-personatges

La trama de la novel·la

https://sites.google.com/site/coratjut/segona/la-trama-de-la-novel-la

Qüestionari sobre l’obra

https://sites.google.com/site/coratjut/segona/queestionari-sobre-l-obra

L’AUTOR

https://sites.google.com/site/coratjut/l-autor

I ara, què?

Quina és, ara mateix, la situació? En el marc de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania, un dels objectius que ens vàrem marcar destacava el de posar a l’abast de les escoles un material que convidi a divulgar el coneixement de la revolta. Aquest llibre, i la guia didàctica que l’acompanya, és una excel·lent aportació. El professorat de secundària l’hauria de valorar com una oportunitat oberta.

Cal rescatar El fill del coratjut de bugia! Som-hi!

 

NOTES

1 Aquell any 2004 va ser temps de reculada cultural. El juny del 2003, després del govern del primer pacte de progrés, va ser el retorn de Jaume Mates. El Conseller de Cultura del govern, Francesc Fiol, va tancar Som Ràdio, va abandonar l’Institut Ramon Llull, va eliminar la Junta Avaluadora de Català i va promoure un decret de trilingüisme, preludi del TIL de José Ramón Bauzá. El rector de la UIB era Avel·lí Blasco. El batle d’Alaior, Pau Morlà Florit.

3 Vull aprofitar l’esment per dir que el metge menorquí que donava nom al guardó, l’any 1890 publicà a L’Avens un article vindicant la catalanitat per concloure: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana. (La Identitat Reeixida, Palma, 2002). És la primera vegada que apareix explícita la voluntat d’emancipació d’un illenc.

4 Illa Edicions. Col·lecció Mar de fons. Palma, 2019

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 de maig de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XIV). El redreçament del gegant

Deixa un comentari

Miquel Barceló. Guardes del llibre Joanot Colom i Cifre de Ramon Rosselló

AVÍS PREVI

Aquest article fa part d’un extens treball en curs sobre Joanot Colom. Atesa l’abundància d’informacions falses que circulen, he trobat necessari fer aquesta publicació a l’avançada del document definitiu. La reconstrucció familiar, la descoberta dels vincles, fins ara desconeguts, amb Guillem Colom, amb Pere Ferrer i amb Benet Penedès, la deducció de la data de naixement, les notes que conviden a indagar la família Moranta, la reconversió documentada de les criminalitzacions sense prova i altres aspectes biogràfics són algunes de les aportacions, inèdites fins ara, que es presenten, encara que algunes romanen pendents de verificació i convé agafar amb prudència. La compilació de dades disperses i encara no ordenades, així com les noves descobertes, fruit de la recerca, conformen un panorama que convida a l’optimisme quant al rescat de la figura de Joanot Colom i Cifre, el gegant, líder indiscutible de la Germania de Mallorca1.

Duran, Morro, Bernat, Serra i Mas, historiadors de la Germania

He tingut en compte les aportacions documentals de Cosme Bauçà, Pere Oliver i Domenge, Pere Xamena, Ramon Rosselló, Nofre Vaquer i Joan Miralles. He d’expressar un especial agraïment als historiadors Eulàlia Duran, Guillem Morro, Margalida Bernat, Jaume Serra i Antoni Mas per les amables converses amb sàvies indicacions. Així mateix, a quantes persones m’animen, article a article, a perseverar en la recerca de noves fonts, desconegudes o inexplorades fins ara2. Finalment, de manera destacada, vull fer constar el meu reconeixement a Margalida Obrador Bennàsser, descendent d’Antoni Colom, germà de Joanot, per la rigorosa i exemplar investigació de la nissaga que ha permès destapar tot el quadre familiar.

1) Joanot Colom i Cifre, felanitxer de soca-rel

La criminalització de Joanot Colom, amb el cap penjat a la Porta Pintada des de 1523 fins el 1822, entre d’altres conseqüències de la desmemòria, va desincentivar la recerca dels seus orígens familiars. No va ser fins el desembre de 1841, arran de la proclamació com a fill il·lustre de Palma, quan es va divulgar que devia ser de Felanitx, on hi tenia un germà3. El redescobriment va animar l’Ajuntament de Felanitx l’any 1891 a dedicar-li un carrer. Un quart de segle abans, el 1865, Palma havia posat el seu nom a l’important carrer que va de Cort a la plaça Major. El mes de maig de 1892 es va transferir el nom de Joanot Colom al navegant Cristòfol Colon, perquè l’Ajuntament dedicà a l’agermanat la gran plaça que anava des de la Porta Pintada fins a l’estació (avui plaça d’Espanya). Finalment, el 2009, es retornà el nom al carrer primigeni, amb l’afegit Dirigent agermanat.

Cosme Bauçà (1871-1959) i Pere Oliver Domenge (1886-1968)

L’any 1922, a la Galeria de fills il·lustres publicada dins de la Historia de Felanitx de Cosme Bauçà, ja es proclama la condició felanitxera de Joanot Colom, amb l’aportació que havia de ser Cifre de segon llinatge4. El desembre de 1928, a La Protectora, Pere Oliver i Domenge fa la conferència La Germania i el 1929, a les pàgines de La Nostra Terra, publica un extens treball, Joanot Colom i Cifre. Instador del Poble (d’imminent reedició), on referma la pàtria felanitxera de l’heroi i el presenta com un referent a vindicar.

Foto: Míting de Pere Oliver a la plaça Joanot Colom

De la condició felanitxera de Joanot Colom, tant la premsa del Principat com la del País Valencià, se’n feren ressò com es pot verificar amb dos exemples. Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx! Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants el bo i millor de la vila i, a la relació que detalla, esmenta la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom5. Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants i, ni que fos per transmissió oral directa dels nets, algú n’hauria de saber noves. Això no obstant, les gestions fetes fins ara no han aportat cap indici per localitzar-la.

Un any després de l’article de Joan Santamaria, a Las Provincias de València, Víctor Navarro reiterava que Felanitx era la cuna de Joanot Colom, el valiente jefe de los comuneros mallorquines.6 Es prou evident que l’Instador era una persona admirada i reconeguda. Durant els cinc anys de la República, es mantindria el seu prestigi.

A la sessió de dia 19 de maig de 1931, s’acordà: la adquisición de un cuadro del gran Agermanado hijo de esta ciudad Juanot Colom, instador que fue del bien común, mártir de las libertades cívicas. El mes de juliol de 1931, entre una quinzena de canvis de nom de carrers, s’aprovà que el de Cala Figuera passàs a ser Germania. El febrer de 1932, arran de l’asfaltat, il·luminació i sembrada d’arbres a l’esplanada de la Torre d’en Pax, es va acordar donar-li el nom de plaça de Joanot Colom, ilustre hijo de esta ciudad, muerto en holocausto de las libertades ciudadanas. La plaça esdevindria el principal centre d’activitats populars. Com a mostra, allà s’hi va fer la commemoració del primer aniversari de la República, el 14 d’abril de 1932, i les concentracions del 1r de maig fins el 1936.

Fragments d’actes municipals de 1931 i 1932

L’aixecament feixista-militar del juliol de 1936 va desembocar en la retirada a Palma de la plaça dedicada a Joanot Colom i, a Felanitx, del carrer de Joanot Colom (des de 1938 dedicat a les Trinitàries) i de la plaça amb el mateix nom que passaria a ser Pax (en relació a la família Pacs, enemiga de la Germania). Les armes retiraren el nom que havien enaltit democràticament dos consistoris. Per a més inri, arran de la insurrecció feixista, es va dedicar un carrer a Onofre Ferrandell, el batle mascarat de Felanitx. Just a l’inici de la postguerra, l’any 1943, l’ultraconservador carlí Miquel Bordoy Oliver, enfrontat ideològicament i personalment amb Mossèn Cosme Bauçà, va publicar La Germanía de Felanitx (Historia de una revolución), on qualifica Joanot Colom de cabecilla revolucionario. Durant el franquisme, el nom de Joanot Colom va romandre gairebé proscrit al seu poble nadiu. El gran prestigi que havia assolit es va esvair totalment. Es perpetuava el silenci; en veníem i hi vivíem!

Les antigues places Joanot Colom de Palma i Felanitx

2) La represa de la recerca

Pere Xamena (1918-2015) i Ramon Rosselló

A partir dels anys 70 del s. XX, les investigacions de Pere Xamena i de Ramon Rosselló, abocats a la recerca arxivística, varen posar de nou damunt fulla el nom de l’Instador vinculat a Felanitx. Després de la dictadura militar de Franco, es multiplicaren les indagacions sobre la Germania felanitxera i, molt concretament, sobre la figura de Joanot Colom. La represa, encara que lenta, aportaria descobriments importants que, encara avui, permeten trobar dades inèdites que van completant les baules perdudes de la cadena. Des de Binimelis i Mut, passant per Furió, Bover, Quadrado i Penya, les notícies referides a Joanot Colom eren imprecises. Es parla d’un germà uterí, Miquel, d’un cosí (Guillem Colom), d’un nebot (Miquel Sagrera), d’un cunyat (Benet Penedès) i d’una filla petita donada a dida. El trencaclosques per mirar de refer l’arbre de la nissaga romania totalment obert i amb pocs fils per estirar. Els historiadors i investigadors de la Germania de Mallorca no estarien sense feina.

L’any 1982, Eulàlia Duran, publicava Les Germanies als Països Catalans, obra que ha esdevingut fonamental per a l’estudi de la revolta. Entre moltes aportacions novelles, a més del cosí Guillem, paraire i jurat, n’esmenta un altre: Pere Ferrer Toleta, agermanat de la vila d’Alcúdia7. En ambdós casos, sobretot en el darrer, les poques informacions no permetien enllaçar la connexió familiar. Calia remenar talles, estims, cadastres, testaments i altres escriptures notarials… Prest o tard s’havien de localitzar totes les baules perdudes. Així ha estat.

Jaume Amengual i Programa de Festes de Felanitx

L’any 1990 l’amic investigador Jaume Amengual, en curs de les seves recerques, va descobrir a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca un document que seria clau per a la reconstrucció de la nissaga de Joanot Colom. Es tractava del testament de Bernardina Colom, dictat el novembre de 1512, que feia esment a sa mare, Antònia, a son pare, Antoni, i als germans Antoni, Bartomeva, Joanot, Francesc i una altra germana innominada, casada amb Gabriel Mesquida. El nucli familiar de l’Instador emergia a la vista de tothom. A partir d’aquest document, l’historiador felanitxer Onofre Vaquer va publicar l’article En Joanot Colom era felanitxer8.

3) Un debat molt productiu

Onofre Vaquer i Joan Miralles

L’estiu de 1996, Joan Miralles Montserrat afirmava que Joanot Colom era de Sóller9. El treball aportava notícies rellevants, com eren els matrimonis de Joanot i Francesc Colom amb les germanes Francina i Praxedis Miralles Morell, però enllaçava erròniament la notícia amb un altre document referit a un Joan Colom Calobra de Sóller que no tenia res a veure amb l’Instador. D’immediat, Onofre Vaquer va replicar amb l’article En Joanot Colom no era solleric, on aporta una dada del tot rellevant: la filla de Joanot Colom podria ser Beatriu, casada amb el valencià Joan Llopis i resident a Maó, on va ser reconciliada per judaïtzant l’any 1542 per la Inquisició10.

Joan Miralles encara publicaria un nou article, Nous documents sobre Joanot Colom, instador de la Germania de Mallorca.11 A l’extens treball reconeixia l’error per haver atribuït la condició de solleric, aportava noves informacions de familiars de l’Instador i qüestionava una possible confusió quant a un dels parentius exposats per Onofre Vaquer. Aquest, tres anys després, publicaria un nou treball, Unes notes sobre Joanot Colom, on amplià la informació sobre els matrimonis dels germans Colom12. Amb tot, les aportacions derivades d’aquella respectuosa batussa dialèctica resultaven d’alt interès i obriren la porta a noves investigacions. Els dos ponents, amb les referències documentals sobre la família de Joanot Colom, aportaren dades noves i varen situar punts de recerca que havien de permetre, amb noves indagacions, reconstruir l’arbre familiar complet de la nissaga.

7-II-1993. Homenatge davant de la placa en el lloc original

Coincidint en el temps amb el debat esmentat entre Miralles i Vaquer, la darrera dècada del s. XX, cal assenyalar una acció pública reivindicativa de la Germania de Mallorca. El 7 de febrer de 1993, coincidint amb la data de la revolta, per iniciativa d’ERC es va retre un homenatge a la plaça del Roser de Palma, just davant la placa que havia instal·lat l’Ajuntament l’any 1870 i que, retirada del lloc l’any 1936 per evitar que fos destruïda, va ser retornada per Josep Carles Tous i, l’any 1990, reinstal·lada en el lloc original, enmig de la plaça i a la vista de la gent. Aquell acte de reconeixement es va repetir els dies 7 de febrer durant els següents anys, encara que amb caràcter intermitent. També va ser el punt on la CNT feia concentracions del 1r de maig. Dissortadament, la placa va ser retirada del punt exacte on hi havia l’entrada de la casa de Joanot Colom i es la varen arraconar a una paret.

4) Recapitulació en el canvi de mil·lenni

Amb tot el bagatge informatiu que ja hi havia l’any 2000, no hi ha notícies que la biografia de Joanot Colom fos investigada ni desenvolupada més a fons, almenys amb projecció pública, al llarg dels següents 10 anys. Cal, però, tenir present una acció gairebé clandestina i sense inauguració oficial, l’any 2003, quan es va instal·lar una escultura de Joanot Colom, obra del felanitxer Jaume Mir, a una plaça arraconada de la barriada de Son Gotleu de Palma.

Jaume Mir, l’any 2003, amb el seu gegant

Amb el canvi de segle, a partir de la documentació historiogràfica i de les noves recerques, ja es podia elaborar un perfil molt aproximat de la figura de l’Instador, amb algunes llacunes que convidaven a ampliar les investigacions. Se sabia que Joanot Colom i Cifre era un felanitxer que, de ben jove, va anar a aprendre l’ofici de boneter a Palma. El seu nom apareix, entre els residents a Ciutat, a la talla de 1512. També està documentat que el 1515 participà a una mostra militar amb llança, cuirassa i espasa. Eulàlia Duran a l’article Joanot Colom heroi de la revolució mallorquina informa que el seu nom figura a un allistament general amb finalitats militars. Quadrado diu que figura a les llistes com a soldado raso y no jefe de decena. Les tres informacions conviden a considerar la possible participació de Joanot a la defensa de Bugia13.

Gravat d’un setge naval a Bugia del s. XVII

Se sap que Felanitx va aportar 277 homes i que el gremi de barreters, al qual pertanyia Joanot, va aportar una cinquantena completa, amb el seu cap 14. Els reclutats mallorquins s’embarcaren cap a Bugia dia 15 d’agost de 1515 per reforçar la resistència del setge. Barba-Rossa va desistir d’intentar sotmetre aquella plaça estratègica i, menys de cinc mesos després de la partida, l’expedició va tornar victoriosa a Mallorca, on va ser aclamada dia 13 de gener de 1516. La majoria de soldats mallorquins, com a reacció a no haver rebut la paga convinguda, es quedaren les armes. Cinc anys després, aquelles armes i l’experiència militar acaramullada serien utilitzades a la revolta15.

Un altre document on apareix Joanot Colom, dia 8 de maig de 1517, és a una escriptura notarial com a comprador d’una casa situada just davant del portal de l’oratori de Sant Nicolauet Vell, a l’actual plaça del Roser de Palma. La casa seria lloc de reunió dels menestrals la darreria de 1520. Abans, el març de 1519 tornava aparèixer Joanot, ara al costat de Francesc, el seu germà petit, a un altre document notarial que signen ambdós amb les respectives esposes, igualment germanes, Francina i Praxedis Miralles Morell.

De tot plegat, ni que sigui molt aproximadament, es pot abordar una qüestió no investigada fins ara: la previsible data de naixement de Joanot Colom. Quadrado, amb l’argument (?) que els germans Colom s’havien barallat de joves amb un noble a un ball dels Darrers Dies de 1515, atribueix a Joanot en el moment de morir, el juny de 1523, una edat mitjana; una consideració massa abstracta. Si s’analitzen totes les dates confirmades documentalment sobre Joanot Colom (la primera aparició a la talla de 1512, l’allistament militar de 1515, els seus matrimonis de 1518 i 1520 i el de 1519 del seu germà Francesc, inclosa la brega dels Darrers Dies de 1515 i les edats que es coneixen dels seus cosins), convida a situar el seu naixement a l’entorn de 1485 (difícilment anterior), amb la qual cosa l’edat mitjana quan l’esquarteraren es concretaria en els 38 anys, casat i amb una filla de dos anys.

5) Més referències familiars

Joanot Colom era nét d’Antoni Colom Major que havia estat batle de Felanitx l’any 1476, i fill d’Antoni Colom Menor, igualment síndic del poble anys més tard. Era germà, com a mínim, d’Antoni, Bernardina, Bartomeva, Francesc i una altra germana de qui s’ignora el nom16. Binimelis, a la seva història, esmenta un altre germà de nom Miquel i diu que són uterins. Tot apunta que es tracta d’una confusió i que podria tractar-se de Francesc, però el nom de Miquel Colom germà de Joanot compareix de nou, de manera fugaç, després d’esclafada la Germania, en una reclamació per no pagar els censals de la casa enderrocada de Joanot i, fins i tot, dos segles després, encara reapareix17. En tot cas, aquest misteriós i hipotètic germà roman com una incògnita, ja que no surt a cap dels documents familiars de Joanot. Tampoc no hi havia, fins avui, una informació definida sobre Miquel Sagrera ni sobre Benet Penedès, descrit com a cunyat18.

Via Fora! escenificació de la Germania a Alcúdia

Els noms que sí estan documentats, a partir de la referència esmentada abans d’Eulàlia Duran, són els de dos cosins germans de Joanot: Guillem Colom i Pere Ferrer Toleta, un agermanat a Alcúdia. Aquest darrer, possiblement degué ser víctima dels nobles o mascarats que es refugiaren a la ciutat emmurallada. En relació al cosí Guillem, el desembre de 1521 va ser elegit conseller per impuls de Joanot, però va ser obligat a dimitir perquè tenia deutes pendents. Així i tot, seria jurat i capità de la parròquia de Santa Eulàlia. El juny de 1522, va partir com a ambaixador dels agermanats, al costat de Pau Casesnoves, Jaume Sbert, Pere Osona, Antoni Tomàs i Jaume Moix. Tornaria de la cort amb un sobre lacrat adreçat a Gurrea que contenia la seva sentència de mort que s’executà al costat del castell de Bellver dia 3 d’octubre de 152319. Des d’aleshores, aquell patíbul seria conegut com les forques dels ambaixadors.

També està documentat a l’Arxiu Diocesà que dia 29 de novembre de 1518 es concedia llicència de matrimoni entre Joanot Colom, ja vidu, i Francina, filla de Joan Miralles i d’Eulàlia Morell, de la noblesa mallorquina20. Una altra germana, Praxedis Miralles Morell, es casaria amb Francesc Colom, el germà petit de Joanot. En el mateix llibre de concessos, apareix un permís posterior a favor de Joanot per casar-se amb Margalida Arbona, de Sóller el 17 de setembre de 1520, la qual cosa permet deduir que Francina va morir molt poc després de casar-se i no es fàcil saber de quina de les dues dones era la filla de Joanot que havien donat a dida.

Felanitx, arran dels 500 anys de la Germania, enaltirà Colom

Institucionalment, no es va fer cap acció per combatre la desmemòria fins dia 18 de gener de 2021 quan, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, per aclaparadora majoria (amb l’únic vot en contra de l’extrema dreta), el Consistori felanitxer va aprovar una moció que, entre d’altres qüestions, s’encaminava a la proclamació de Joanot Colom com a fill il·lustre i a la instal·lació d’una altra escultura de l’Instador feta per Jaume Mir, ambdues coses actualment en tràmit.

6) La recerca s’intensifica (2020/2021…)

Dos anys abans del mig mil·lenni de la revolta de la Germania de Mallorca, dia 7 de febrer de 2919, amb el bon record i l’experiència de la Comissió Cívica del Trincentenari 1715-2015, vaig fer una crida pública animant a la commemoració21. L’estiu de l’any següent, per iniciativa d’algunes entitats (Fundacions Darder-Mascaró, OCB, ASM…), es va constituir la Comissió Cívica Germanies500, a la qual me vaig incorporar i, com la totalitat dels seus membres, vaig fer feina amb l’objectiu de combatre la desmemòria d’aquell episodi històric. Un dels punts sobre els quals vaig centrar la recerca va ser el rescat i reconeixement de Joanot Colom.

Des del primer moment, l’historiador i bon amic Guillem Morro, m’ha facilitat informacions interessants i fins ara no publicades22. D’aquests documents es pot veure que Felanitx, com a conseqüència de la Revolta Forana, l’any 1452 es va veure forçat a satisfer censos, ja fossin en possessions, diners, gallines… Entre els noms dels obligats a pagar, apareixen els hereus d’Antoni Sagrera, fill del genial arquitecte Guillem (ca. 1380-1454), i també un Joan Colom (pare de Guillem i Benet) i un Antoni (censos en gallines) que entroncaria amb la nissaga dels Colom23. Igualment interessant resulta revisar la talla de Felanitx de 1456 i veure que, amb el llinatge Colom, hi apareixen Bernat, Joan i Toni pus jove Colom. Els fils per estirar es multiplicaven.

Jaume Vallbona i Margalida Obrador, descendents dels Colom

El mes d’agost de 2020, el professor i bon amic Jaume Vallbona Bennàsser, em va fer el recordatori que era descendent d’un germà de Joanot Colom i em va aconsellar parlar amb la felanitxera Margalida Obrador Bennàsser. No en sabia altra cosa que havia col·laborat amb Pere Xamena en la catalogació dels arxius de la Parròquia i del Convent de Felanitx, la qual cosa representava tot un aval. Aquest contacte ha resultat determinant en el rescat de la figura de Joanot. Ella, a partir d’una altra recerca infructuosa, va decidir elaborar el seu arbre genealògic i va arribar a Antoni Colom, a partir del qual ha generat un gràfic de la família, ara ja pràcticament completat. A l’espera que el faci públic amb la vuitantena de noms d’oncles, cosins i nebots de Joanot, i amb la seva generosa confiança, em permet de fer-ne un mínim tast a l’avançada.

Margalida Obrador i Pere Xamena (DM, 26-VIII-2013)

7) La família més propera de Joanot

Per entendre i valorar més la feina realitzada per Margalida Obrador, cal tenir molt present allò que diu Maria Barceló per encapçalar el seu estudi Els Massanet: poder econòmic i prestigi social (s. XV)La reconstrucció de famílies per a l’Edat Mitjana no és tasca fàcil. Els entrebancs són diversos com és ara la repetició de noms de pila, l’ús d’un sol llinatge, la dificultat de lectura d’alguns documents, la complexitat del contingut dels mateixos, les llacunes per manca de dades per haver-se perdut o fet malbé, la dispersió de la informació en diferents sèries documentals, etc.

L’avi patern, Antoni Colom Major, va tenir quatre fills: Guillem, Joana, Antonina i Antoni Menor. Aquest darrer, casat amb Antònia (Cifre, segons Cosme Bauçà), va ser el pare de Joanot i d’Antoni, Bernardina, Bartomeua, Francesc i una altra germana. Joanot, ja vidu, a finals de 1518 es va casar amb Francina Miralles, la qual va morir un any després i, ben aviat, el setembre de 1520, es va tornar casar amb la sollerica Margalida Arbona. Amb una de les dues dones, va tenir una filla de qui se sap que va ser donada a dida a l’esposa del pintor Gonsalvo, condemnat per luterà i cremat per la Inquisició l’any 1523.

8) Oncles, cosins i altres qüestions familiars

Com hem vist, Joanot tenia com a oncles paterns Guillem, Joana i Antonina. El primer, casat amb Joaneta, seria pare de vuit fills: Miquel, Guillem, Antoni, Catalina, Miquela, Andreua, Joan i Rafel. El fill Guillem és el cosí bo, home de confiança de Joanot, jurat i ambaixador a Valladolid, de qui ja hem parlat. La tia Joana es va casar el 1459 amb Miquel Bordoy, mentre que la tia Antonina ho va fer, dos anys després, l’abril de 1461, amb Jaume Ferrer i serien els pares de l’enigmàtic cosí Pere Ferrer Toleta, agermanat d’Alcúdia. El germà major d’aquest, Joan, fill i hereu de Jaume Ferrer, apareix als pergamins de Santa Eulàlia l’any 1504 arran del pagament d’un deute per la compra de blat de Sicília24.

Quant als altres familiars de Joanot documentats, estan identificats i pràcticament tots localitzats. En els Plechs d’informacions sobre’ls agermanats de Felanitx apareixen Marc i Guillem Cifre25. En la recomposició del quadre familiar, es confirma que Marc era casat amb Catalina Colom, cosina bona de Joanot, i pare del jove Guillem.

En relació a Francesc Colom, el germà petit, apareix com a capità d’una expedició marítima que pretenia fer aixecar els eivissencs contra el virrei Gurrea, instal·lat a Dalt Vila. També, al costat del germà, figura a molts d’episodis, com el de l’enfrontament amb el bisbe trinitari Pedro Aranda de la Puente. El nom de Francesc no té veu pròpia a les Informacions Judicials, però apareix molt, com a referent de comparança negatiu, amb altres actors (un altre Francesch Colom, pitjor que Francesch Colom…).

Pel que fa al germà major de l’Instador, Antoni, capità de les milícies de Felanitx, va tenir un fill (Joan) i sis filles (Andreua, Catalina, Antònia, Joana, Bartomeva i Tomassa). Participà tant en el setge de Santueri com en el d’Alcúdia, així com, el novembre de 1522, a la batalla de Son Fornari. Acabà reclús i mort en ciutat ell y son fill Juan tal com ell. Se li confiscaren tots els béns.

Quant al possible cunyat, Benet Penedès, era nebot d’un conseller de Joanot, Joan Seguí, casat amb una tia de les dones dels germans Colom. Aquesta informació fa concloure que Benet era casat amb Caterina, germana de Francina i Praxedis Miralles Morell.

De tots els noms documentats com a familiars de Joanot Colom, a partir d’avui, gràcies a les anteriors aportacions, estan tots identificats, amb definició del vincle amb una única excepció. Roman pendent de concretar el grau i la via de parentiu del jove Miquel Sagrera que deia ser nebot de l’Instador. En el quadre familiar de Joanot apareix una filla del seu cosí germà Miquel, Joana Colom, casada amb Gabriel Sagrera. Cas d’haver tengut un fill Miquel, s’allunyaria dues generacions del concepte de nebot i, en cap cas, directe. Un poc més propera, però també llunyana, seria la relació amb un altre hipotètic Miquel Sagrera. Un nebot bo de Joanot, Miquel Bordoy Colom, fill de la seva germana Bartomeva, es va casar amb Francina Sala, la germana de la qual, Jaumeta, es casà amb un Rafel Sagrera. 

A les Informacions Judicials, a més del jove Miquel, apareix un Bernat Sagrera, paraire, que havia anat a guardar el castell de Felanitx i que va ser esquarterat a Palma. També hi ha un Gabriel Sagrera, també picapedrer i, igual que Miquel, guarda de la Porta de Santa Catalina de Palma. Pretenia de partir, amb la nau d’en Brull amb en Joanot, però aquest refusà abandonar Mallorca. 

En qualsevol cas, l’extraordinària feina de Margalida Obrador Bennàsser ha reconstruït, amb gran pulcritud i molts pocs interrogants, l’estructura familiar de la família Colom. Tant de bo els altres protagonistes de la Germania, molt especialment els també instadors Joan Crespí i Pau Casesnoves o l’efímer Jordi Moranta, siguin objecte d’estudis tan complets.

9) I el quart instador? Apunts per a la indagació.

Una altra relació familiar important a la vida de Joanot Colom, ni que sigui política i llunyana, és amb els notaris Pere i Mateu Moranta, amb els quals mantindria una excel·lent col·laboració. Quan va morir un dels cosins germans de Joanot, Miquel Colom, la seva vídua, Bartomeva, es va casar amb Pere Moranta, tot i mantenir una bona relació amb la família Colom. De fet, quan Bartomeva fa testament designa marmessor el seu espòs, però demana ser enterrada amb el seu primer marit26Aquest enllaç de Joanot amb els Moranta convida a parlar d’un dels episodis més confusos de la Germania.

La primera setmana de setembre de 1521, a Sineu, hi va haver una reunió del Consell de la Part Forana, on Pau Casesnoves va ser reconegut com a líder en proposar l’aplicació de les mesures econòmiques aprovades que, per desídia o negligència de Joan Crespí, romanien pendents d’execució. El 23 d’aquell mes, perduda ja la confiança en el primer Instador, es va reunir el Consell General en el convent de Sant Francesc de Palma i, gràcies a l’actitud dels forans, s’acordà posar en pràctica la sentència arbitral de 1512 encaminada a fer pagar tothom sense excepció en funció dels béns de cadascú. A tal efecte, foren nomenats dos instadors: Pau Casesnoves, cirurgià d’Inca, i Jordi Moranta, menestral tintorer.

Aquella designació era un encàrrec per una feina concreta, però va ser magnificada per alguns historiadors sorpresos Joanot Colom aparegui poc després com a Instador, com si ell mateix s’hagués atribuït el càrrec o, fins i tot, hagués suplantat Moranta. La documentació desmenteix ambdues suposicions. Dia 25 de setembre, dos dies després de la reunió de Sant Francesc, Joanot Colom ja apareix com el nou Instador de la Germania, en sortir de Ciutat cap a Montuïri on es reunirà amb amb Pau Casesnoves. Dia 12 d’octubre, mentre Joan Crespí està tancat a la Torre de l’Àngel, Colom, Casesnoves i Moranta signen un escrit als Jurats per tal que sigui executada la sentència arbitral de Ferran d’Aragó, promulgada a Burgos l’any 1512, i es procedeixi a recaptar les contribucions que havien de reduir l‘insostenible deute públic. Cert és que en els pregons de dia 23 de gener i 30 de maig de 1522, ja només apareixen Colom i Casesnoves i Jordi Moranta desapareix d’escena.

L’efímer Instador pertanyia al gremi dels tintorers i era terratinent. L’any 1488 havia comprat l’alqueria de Manresa de Montuïri (avui Lloret) que va vendre l’any 1522, en plena revolució agermanada, a Sebastià Armadams de la noble família ciutadana que 30 anys abans protagonitzà l’enfrontament armat amb els Espanyol que es projectaria de nou, cent anys més tard, en els bàndols dels Canamunt i Canavall. Jordi Moranta apareix a dos episodis importants de la Germania. És present dia 16 de març de 1521 a l’Almudaina quan es va forçar Gurrea a deixar de ser lloctinent del Regne. Dos mesos després, torna ser present a l’Almudaina quan es va llegir la carta de l’emperador que comminava a retornar a l’obediència de Gurrea, amb el rebuig dels agermanats que varen estar a punt de degollar el doctor Jaume Roca, regent de la cancelleria del Regne. Poca cosa més sabem per ara de Jordi Moranta.

Tampoc no s’ha aclarit encara la connexió familiar de Jordi Moranta amb els notaris Pere i Mateu Moranta, autors de moltes escriptures de familiars de Joanot Colom. Pere va iniciar l’inventari notarial l’any 1499 i Mateu l’any 1511. El cert és que entre els més de cinc mil noms que surten a les Informacions Judicials no apareix cap Moranta. Així com del tintorer, vençuda la Germania, no es troben ulteriors referències, del dos notaris sí que hi ha notícies i, en ambdós casos, es pot convenir que continuaren fent feina sense patir represàlies. Pere Moranta, per exemple, actua com a notari en una escriptura de dia 7 de febrer de 1530, curiosament el dia del 9è aniversari de la revolta. A Mateu Moranta, el 10 de juliol del 1569, Felip II li va concedir el privilegi perpetu de ciutadà, després de, per edat, abandonar la notaria i renunciar a l’escrivania de Santa Margalida. També apareixen altres dos notaris amb el mateix llinatge. Felip Moranta de Cília, que el 1538 compra l’hort que serà conegut amb el seu llinatge allà on ara passa la Riera (actual passeig de Mallorca) i que, finalment, el 6 de març de 1626, la seva néta Praxedis donarà al col·legi de Monti-Sion. En el Llibre de Juraria apareix l’any 1569 el notari Jaume Moranta. Tot plegat, atesa la més que possible pertinença a una mateixa família, convida a la indagació. En tractar-se de notaris, hi ha d’haver una gran quantitat de protocols. El seguiment de les dades que aporten sempre les escriptures permet confiar en un futur aclariment del seu parentiu i, particularment, definir millor la vinculació dels Moranta amb els Colom.

10) Però… qui va ser Joanot Colom?

Litografia de Julio Donon (1853)

Joanot Colom (ca. 1485-1523), felanitxer, net i fill de síndics de la Vila, barreter per compte propi a Ciutat des de l’any 1512, va esdevenir líder del seu gremi i va ser un dels set detinguts per Miguel de Gurrea que els revoltats alliberaren dia 7 de febrer de 1521, fet que marcà l’inici de la revolta agermanada. Membre destacat de la Tretzena que ell va promoure, com a estructura copiada de la Junta dels Tretze de València, quan els agermanats retiraren la confiança a Joan Crespí va ser escollit i aclamat com a nou Instador del Poble. Amb el seu lideratge, la Germania posà en pràctica el programa que fins aleshores no s’havia aplicat, amb l’objectiu d’extingir el deute públic. La seva actuació va ser valenta i decidida, a plena consciència de les poques opcions d’assolir els objectius i de les moltes de perdre la vida. La derrota militar que va patir la Germania, sotmesa per l’exèrcit imperial, derivà cap a una sàdica repressió de la qual ell va ser una de les víctimes exemplaritzants. Sotmès a tortura i esquarterament, el seu cap engabiat va estar penjat a la Porta Pintada durant tres segles, per escalivar el poble.

Joanot Colom volia Justícia i, després de reiterades reclamacions, en veure que la por oprimia les lleis, va veure que no hi havia altra opció que la de les armes (Ius est in armis, opprimit leges timor). Va ser, durant 18 mesos, el cabdill de la Germania recolzat pels seus seguidors fins al darrer moment, conscients que no hi havia marxa enrere. Són d‘alt interès els pregons i les disposicions que, en condició d’Instador, va signar a partir d’octubre de 1521. Colom no va acceptar la rendició, sinó unes capitulacions honorables que, de no haver estat un engany, havien de preservar la vida dels agermanats i permetre fer sentir la seva veu davant l’emperador. Durant el setge de Palma, el mes de febrer de 1523, va ser convidat a partir en barca. Gabriel Sagrera, picapedrer i guardià de la Porta de Santa Catalina, per evitar-li una mort segura, l’havia animat a partir amb ell en una nau de Gabriel Brull. Podia fugir, però va preferir romandre al capdavant dels seus quan tot estava perdut. Tampoc abans, l’estiu de 1522, va acceptar pactar amb França, amb Andrea Doria com a mediador, ni amb el corsari Barbarrossa, perquè va veure que només seria baratar la submissió sense assolir la llibertat desitjada. Colom va posar sempre els interessos del poble per davant de la seva vida.

L’heroi felanitxer, de manera intensa a partir de Quadrado a mitjans del s. XIX, ha estat víctima d’una lectura esbiaixada de la història i d’una acarnissada i injusta criminalització. Ell va ser qui va executar la Quitació, orientada a fer que tothom pagàs en funció dels seus béns i no de la seva classe social. Ell va suprimir la cadena d’imposts abusius que afectaven, més que a ningú, les classes populars. Ell va ser qui va reduir el deute públic. Ell va ser el primer líder que va afranquir i alliberar els esclaus i ho va fer més de tres segles abans que s’abolís l’esclavitud l’any 1863 (Espanya no ho va fer fins el 1886). La frase de Joanot Colom és taxativa: Cap captiu de la terra no pot ser esclau! Va ser un precursor molt avançat en la defensa dels Drets Humans. A qualsevol altra cultura, Joanot Colom hauria estat una figura semblant al símbol que representa dins la història de la humanitat el gladiador Spartacus, un segle abans de Crist. Joanot Colom va ser un home valent i compromès amb la defensa de les llibertats fins a les darreres conseqüències. La seva figura reclama un memorial dedicat a perpetuar el seu record.

Arreu del món, Spartacus és un símbol de la llibertat

Quin són els mèrits de Joanot Colom? Bàsicament un: la dignitat. Una dignitat que va des de l’aixecament fins al final de la Germania. Resulta clau la crònica que va escriure el capità de les tropes imperials que va detenir Joanot Colom. A l’autobiografia Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán transcriu la resposta de l’Instador, lluny del fals relat que el varen trobar amagat, quan es va entrevistar amb l’oficial: Colón respondió: «Señor; Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio de nuestro señor; el Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad». En el darrer moment, encara va mostrar la dignitat del perdedor. Vençut i perdedor en la brega, però mai derrotat en uns ideals de justícia social que perduren.

Els agermanats de Jaume Mir

La situació abusiva que patia el poble de Mallorca, especialment els menestrals i els forans, impotents de reparar un deute públic opressiu que feia que la pràctica totalitat dels imposts recaptats anassin a parar a les butxaques dels nobles, incrementava l’empobriment de la població. La crida als menestrals delata la desesperació com a causa justificada de l’aixecament. El poble patia fam i romania totalment subjugat. Els ciutadans que s’aixecaren contra la tirania, eren gent humil i normal: mariners, menestrals, foravilers, artesans… Gent desesperada que arriscà la vida per reclamar justícia en la ingènua confiança que l’emperador era aliè als abusos dels nobles i que atendria la queixa raonada. La desesperació va fer agafar les armes i, per aquesta raó, s’ha imposat l’acusació de violència. Quina violència? La de qui defensa els drets contra la violència institucionalitzada? Els agermanats no eren, ni de molt, tan violents com els nobles. El virrei Gurrea ho demostraria amb la brutal repressió que aplicaria als derrotats.

Joanot Colom va ser el protagonista indiscutible de la Germania; el líder més destacat i més coherent. Va decidir combatre els abusos i va assumir lluitar fins a les darreres conseqüències i, d’acord amb el jurament dels agermanats, va posar la vida en joc en defensa dels Drets i de la Llibertat. A plena consciència que la seva revolució tenia poques garanties d’èxit, va preferir la dignitat de la resistència a la covardia d’una salvació humiliant. Es va convertir en el màxim gestor per administrar la tragèdia de milers de famílies mallorquines. Va liderar una guerra desproporcionada i desigual i, els darrers sis mesos, des de la major de les soledats, sense cap suport extern, sense les armes i els recursos dels nobles, es va trobar a les mans el timó de la responsabilitat de gestionar la defensa del seu poble. Contra les amenaces, a l’epicentre d’una situació oprobiosa, ningú no dubta que va prendre decisions dures i, en més d’un cas, allunyades de consideracions humanistes, però no és just que, des dels mecanismes de poder i gràcies a una lectura fonamentalista i falsa, sostinguda sobre el relat dels vencedors, fos humiliat i vexat. Molt pitjor és que, encara avui, amb acusacions sense proves i en un exercici llastimós d’autoodi, s’inventin i difonguin calúmnies, injuries i difamacions per mantenir la imatge d’un líder estigmatitzat.

11) La criminalització capgirada

Resulta absurd haver de demostrar la innocència d’una persona quan els seus acusadors i difamadors no han aportat mai cap prova de culpabilitat. El menorquí Josep Maria Quadrado, fonamentalista catòlic i monàrquic a ultrança, qualificà la Germania de ser una secta diabòlica de lladres, sacrílegs, violadors i criminals i va concentrar la calabruixada de desqualificacions sobre la figura de Joanot Colom. Quadrado el va definir com a gran criminal, és a dir, la mateixa imputació que li havia dedicat a Simó lo Tort Ballester, líder de la Revolta Forana de 1450. És important insistir que tots els qualificatius obeïen a l’intent de degradar la Germania, sense arguments ni documents. Quadrado, a més, negava la més mínima raó justificativa de la revolució i presentava Colom com un eixelebrat sense causa ni ideologia, quan s’avançà dos segles i mig als tres eixos d’Igualtat, Llibertat i Fraternitat de la Revolució Francesa. Contràriament a Quadrado, altres autors igualment antiagermanats posaven el dit a la llaga del caràcter, just i noble, de l’aixecament. És el cas del paborde Bartomeu Jaume (1765-1844) quan descriu tímidament quina era la situació: pareix ben cert que, en aquella época, sols se castigaven los delits del poble baix, e los dels nobles no sols se premiaven si que també se fomentaven e axi no es strany que succeissen tantes bregues, avalots, etc. quals foren las de 1450 a 1463 y la terrible que se anave disponent per l’any 1520. Molt se podria dir sobre acó pero jo no me trop autorisat per dar noticias no molt favorables al govern de aquel temps.

Cap ni una de les desqualificacions de Quadrado i els seus acòlits, bàsicament els historiadors locals preveres, està provada. Totes i cada una de les acusacions perdien força per dues bandes. La primera, era la manca absoluta de proves i, la segona, que pretenien ocultar els autors vertaders. És a dir, Quadrado capgira sempre els protagonistes dels abusos. Per exemple, quant a les violacions, el més destacat biògraf de l’emperador Carles V, Prudencio de Sandoval, clarament contrari als agermanats, es refereix així a la conducta dels nobles: Los caballeros se entregavan a los deleites y a las modas, robaban a los plebeyos sus hijas y sus esposas, los apaleaban si reclamaban, por lo cual el pueblo llegó a aborrecerles mortalmente.

Pel que fa a l’acusació de sacríleg, Quadrado la concreta sobre Colom arran d’un assalt d’un grup d’agermanats dia 1r de novembre de 1522 al Convent de Sant Domingo per fer sortir 12 nobles amagats als qui mataren. Doncs bé, aquell assalt es va produir mentre Joanot Colom era a Muro preparant la batalla de l’endemà a Son Fornaris. D’altra banda, 3 dies abans, el 29 d’octubre les tropes imperials havien calat foc a l’església de Pollença, on moriren més de 200 persones, entre vells, dones i infants, que s’hi havien refugiat. Quadrado, sobre aquella matança, no sols no parla de sacrilegi ni s’espanta per la profanació del dret d’asil, sinó que valora la recompensa que varen rebre els dos primers nobles que iniciaren el foc. L’acusació de sacríleg és absolutament extravagant quan, precisament, Joanot Colom va respectar el dret d’asil i de refugi de La Seu, Sant Miquel i Santa Eulàlia, on els nobles s’havien tancat. Per sacríleg, l’exèrcit imperial que, al País Valencià, igual que farien a Polença, no va tenir escrúpols i les esglésies, si servien de refugi als agermanats, eren atacades i incendiades sense dubtar27.

Pel que fa definir Colom de lladre, topa igualment amb els qui vertaderament s’apropiaven de les cases dels altres. Els nobles s’adjudicaven les cases dels forants i menestrals que no podien pagar. Un altre fet cert és que, arran de les confiscacions, a Joanot Colom no li varen poder embargar res, perquè res tenia. Quant a l’acusació de gran criminal atribuïda a Colom per penjar-li més de dues mil morts, decau tota sola. Les dues mil morts a l’engròs varen ser 500 de Pollença, 1000 de Son Fornaris, 500 del Rafal Garcés i, pràcticament totes, eren d’agermanats. Cal afegir els penjats d’Inca (40) i Binissalem (70), més tots els qui moriren de pesta, més les, almenys, 251 persones executades en públic de manera sàdica i deshonrosa a partir del final de la Germania i durant anys, per ordre directa de Gurrea. Qui eren els lladres? Qui eren els criminals? Qui eren els sacrílegs? Qui eren els violadors?

Fajarnés, Alomar, Rosselló… alguns reparadors de la infàmia

Dissortadament, encara avui hi ha historiadors i fabulistes que, de manera acrítica o intencionada, accentuen la criminalització. Tanmateix, l’esbiaixada història de Josep Maria Quadrado que tant de mal ha fet a la figura de Joanot Colom i, en general, a la Germania de Mallorca, ha estat desqualificada per grans pensadors de les més diverses ideologies. Amb una petita mostra es posa en evidència l’intent d’acusar les víctimes:

Enric Fajarnés Tur (1858-1934) l’any 1888 a La Germanía en Ibiza destacava que va ser Joanot Colom qui, assabentats els jurats de Mallorca de la situació extrema de fam a Eivissa, va decidir d’enviar-hi blat i doblers.

Eusebio Pascual de Orrios (?-1901): Se presta á seria reflexión el leer que nada menos que el lugarteniente de la gobernación del reino aplica una y otra y otra vez á los instadores Juanot Colom y Pablo Casasnovas, el calificativo de virtuosos. Quadrado ha dicho que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal» (…) esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales.

Cosme Bauçà (1871-1959): Joanot Colom, alma de la heróica resistencia, el cual para impedir el hambre que se temía, llenó los graneros de trigo, regularizó la administración de justicia, suprimió onerosos impuestos y organizó a los suyos al grito de Paz, Justícia y Germanía!

Gabriel Alomar (1873-1941): Veig una Mallorca nova, destinada a aportar a la ciutadania un to major, fidel a la veritable avior, i digna, a un mateix temps, de l’impuls adelerat d’un Ramon Llull i de l’energia d’un Joanot Colom, coronada pel martiri.

Pere Oliver i Domenge (1886-1968): Per amor a la justícia, devem esvair la llegenda creada per l’esperit de banderia que, mancat de proves, parla en codolada «de fregir cors i menjar fetges»… «d’infants travessats de fletxes»… «de pruagosos degollats i d’altres de fam paredats»… Joanot Colom, menestral honrat i de bona conducta, no fou ni podia ser criminal; fou l’heroi de l’alçament contra el cavaller disbauxat, prevaricador i malvat, i la venjança l’amortallà en la llegenda horrenda.

Joan Estelrich (1896-1958): La història de Quadrado és, certament, tendenciosa com tota la història interpretada segons doctrines prèvies. Per la condemna airada de la Germania (i no només de les seves violències) el qualificaríem d’historiador ferotgement cesarista. Més o menys actual en el seu temps, Quadrado i la seva obra doctrinal són morts.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938): No dudo en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta. Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. El Día (7 d’agost de 1932)

Josep Capó Juan (1923-1996) a la seva Historia de Lloseta escriu: Quadrado diu de Joanot Colom: «Desórdenes, tumultos y saqueos fueron los únicos medios que empleó sin más objeto que la venganza». L’actuació de Colom en aquest cas concret de Santa Maria, és totalment oposada a les paraules de Quadrado, se’l veu bé un home justicier. (…) Així com sols ens han pogut arribar les manifestacions i relacions dels qui venceren als agermanats, hauríem també d’haver pogut llegir – si s’hagués escrita – la relació dels vençuts.

Baltasar Porcel (1937-2009): Escribí y reafirmo que [Quadrado] era lo que se llama una ideologia carca, lo cual puede comprobarse leyendo sus obras, y no ya las de caracter apologético, sinó las históricas: «Forenses y ciudadanos», su discurso en la Asociación de Católicos palmesanos contra la declaración de hijo ilustre de Joanot Colom…

12) El gegant!

Llorenç Buades Castell (1952-2015) va investigar durant més de 30 anys la Germania de Mallorca i en va fer un excel·lent recull cronològic que hauria de figurar a qualsevol bibliografia28. Sostenia que l’al·locució atribuïda a Joan Crespí, considerada com el document iniciàtic de la revolta, era de Joanot Colom (ho argumentava amb la comparança amb els pregons i disposicions posteriors a la mort de Crespí) i que les reunions es feien a la seva casa de davant Sant Nicolauet Vell. També insistia que Colom era l’intel·lectual, l’ideòleg del moviment, el polític que s’abocà a posar en pràctica la reducció del deute públic, la supressió dels imposts indirectes, l’alliberament dels esclaus… Que el paper de cabdill militar que, forçat per les circumstàncies, va haver d’exercir front a un exèrcit professional el condemnà a l’estrepitós fracàs. Malgrat això, el lideratge de Joanot Colom era tan fort que, fins i tot després de les derrotes encadenades de Pollença, Son Fornari i el Rafal Garcés, quan tot ja estava perdut, els seus el seguiren fins el final, quan el més lògic hauria estat abandonar o, fins i tot, renegar d’ell i lliurar el seu cap a Gurrea. Els agermanats el seguiren en la inútil resistència del setge de la ciutat, perquè era un gegant!

Joanot, el Gegant

Jaume Mir (1915-2012), l’any 1999, quan va presentar a la premsa la magnífica i espectacular escultura de Joanot Colom que es col·locà a la barriada de Son Gotleu a Palma, declarà que l’havia recreat inundat de patiment, ràbia, impotència i rebel·lia en ser vençut, llançant un furiós crit al cel que no se sap si demana clemència a Déu o si renega d’ell. Quant a la figura, l’escultor deia que no se sap quina era l’aparença física de Joanot, allò que sí sabem és que era un gegant29.

Baltasar Porcel (1937-2009) no va poder acabar la novel·la Els Gegants, de la qual, només nou mesos després de morir, es va publicar el primer capítol dins del llibre El cel i la terra. El narrador és un investigador que vol desenterrar la biografia de Joanot Colom, líder de les Germanies de Mallorca30. Dedueix que les dones de la casa li explicaven rondalles de gegants, que construïren el seu ideal fins que, a punt de ser esquarterat, reflexiona de la futilitat del seu somni: Si jo hagués estat un gegant, ni amb cent muls m’hauríeu pogut esmicolar! Tot i això, l’escriptor d’Andratx afirma que Joanot creia més en els amicals gegants mallorquins que l’Emperador en Déu omnipotent, malgrat la beateria que manifestava. Carles V va expirar al Yuste extremeny corcat i fracassat, mentre Joanot perdia la vida vibrant d’imaginació davant d’un paisatge idíl·lic, indiferent als diners. Per acabar aquelles primeres 17 pàgines de la novel·la nonada, Porcel es demana Què és un gegant? Una poderosa quimera, una assedegada recerca moral, un alè fosc de l’ancestre que ens amenaça?

Colom versus l’emperador; l’idealisme contra la beateria

Per més que faig l’esforç de recordar d’on prové la imatge que sempre he tengut de Joanot Colom, no em ve a la memòria la persona que segurament el me va definir com un gegant. Aquesta impossibilitat de situar la font que m’associa l’Instador del Bé Comú amb una consideració gegantina, em va pensar que ho sé per transmissió oral de la meva família, perquè per força he de descartar que la font sigui l’escola, òrfena de qualsevol ensenyament sobre la Germania. De tota la vida, he relacionat Colom amb un gegant. El cas paradoxal és que aquesta imatge mai no l’he associada a una hipotètica magnitud corporal, sinó a una gran convicció i a una gegantina humanitat. Vull dir que no he vist en Joanot Colom la representació d’un goliat, sinó la d’un David, fona en mà i somni de tombar el poderós a la mirada. Aquest concepte de gegant, tan especial i personal, em va arribar a fer pensar que era fruit de la imaginació, que no passava de ser un miratge enmig del desert del discurs dominant, però no. Buades, Mir i Porcel, tres contemporanis qualificats en els seus àmbits (la investigació, l’art i la literatura), tots tres prou coneixedors de la Germania, també relacionen Joanot Colom amb un gegant. Mir, el major dels tres, diu que això és cosa sabuda. És una exaltació popular? D’on surt? Del mite? De la tradició? De la memòria soterrada? N’hauríem de parlar més vegades i, de part meva, no sé si per poca vessa o molta inconsciència, parlar no me fa gens ni mica de por. El silenci gairebé sempre és covard i, molt sovint, traïdor. Qui parla es pot equivocar, però qui calla amaga la història. Esbaldregar els silencis és imprescindible per qui vugui recobrar la dignitat i l’esperit de la Germania de Mallorca.

Dat a Felanitx, 22 de maig del 2021

NOTES:

1 El text definitiu incorporarà un possible Dietari de la Germania de Joanot Colom.

2 Elisabet Abeyà, Aina Adrover, Biel Alomar, Joan Arrom, Biel Barceló Bover, Joan Barceló, Josep Blesa, Cil Buele, Jordi Caldentei, Ramon Carreté, Teresa Clota, Miquel Ferrer Cotona, Rafel Ferrer Raphel, Joan Gelabert, Joan Guasp, Neus Homar, Antoni Llull Martí, Biel Majoral, Tomeu Matamales, Lluís Moyà, Lleonard Muntaner, Josep Planes, Damià Pons, Joan Reynès Morro, Francesc Riart, Núria Roig, Carme Simó, Maria Toldrà, Antoni Tugores, Joan Vilamala… per esmentar-ne dues dotzenes sense desdir de ningú, perquè tots els suports enterren les usurpacions i vacunen contra les ingratituds.

3 Josep Maria Quadrado a l’obra compartida amb Pau Piferrer España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares, publicat l’any 1888 a Barcelona, parla de la resistència a la Germania en el castell de Santueri i escriu: Mayor tenacidad era de recelar a favor de la Germanía, en la patria de Juanote Colom. En una nota a peu de pàgina afegeix: Era, no cabe duda, natural de Felanig, según manifiesta lo común que era allí su apellido y el tener en la villa un hermano y un sobrino, gloria más ruidosa que envidiable.

4 Querido por la muchedumbre, figura especial de su siglo, admirado como redentor.

5 L’autor, Joan Santamaría i Munné (1884-1955), va publicar Visions de Catalunya, on incorporà els articles publicats a La Publicitat i, més tard, a La Veu de Catalunya. L’obra s’edità en quatre volums dedicats a: la Catalunya Nova (1927), la Catalunya Vella: a la muntanya (1928), al Pla i la Costa (1929) i a Mallorca (1935).

6 Víctor Navarro Pavía. Adjunt a les escoles normals 1929-1931, anys després destacaria com a mestre a Sevilla, amb nombroses publicacions escolars.

7 També n’ha parlat el reconegut historiador Antoni Mas i Fornès

8 Programa de Festes de Sant Agustí de 1991

9 Afers. Política i Societat (segles XVI.XVIII) pàgs. 31-58

10 Programa de Festes de Sant Agustí de 1996

11 Actes del vuitè col·loqui d’Estudis Catalans. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996

12 BSAL, 55 (1999), pàgs. 363-364

13 Vg.: La llista d’homes d’armes de 1515. Mateu Ferrer i Socias a XVIII Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Selva, 2005

14 Francisco Sevillano Colom a Mallorca y la defensa de Bugía. BSAL XXXIII (1972), informa d’un llibre que algún desaprensivo sustrajo, cuando el Archivo se hallaba situado en los altos del edificio del Ayuntamiento per explicar que no apareixen els noms dels qui anaren a Bugia dels pobles (excepte de Bunyola). Dels qui partiren amb els gremis, surten els caps dels cinquanteners.

15 No he vist que ningú destaqui una gran paradoxa: els agermanats que anaren a defensar Bugia el 1515 lluitaren a les ordres de l’experimentat militar valencià Ramon Carròs de Vilaragut, el qual, l’octubre de 1522, va ser un dels capitans de l’emperador que desembarcà a Alcúdia, s’enfrontà a la Germania a Son Fornari i el Rafal Garcés i assetjà Ciutat fins que va capitular.

16 La germana innominada podria ser Antònia o Antonina si observam la tradició familiar i contrastam que aquest nom apareix a totes les branques dels oncles paterns i que, a més, és el nom de sa mare.

17 Diego Zaforteza a La Ciudad de Palma (pàg. 34) es refereix a un document de 1726 que parla d’unes cases davant de l’església de Sant Nicolauet Vell que confronten ab cases abatudes que foren de Miquel Colom. Forçat es tracta de la casa enderrocada de Joanot.

18 Miquel Sagrera a les Informacions Judicials és descrit com a jove, picapedrer, guarda del portal de Santa Catalina de Palma i que es proclamava nebot de Joanot. Quant a Penedès, Quadrado diu que eren cunyats no sé si per germá de sa dona ó per casat ab germana den Colom. Com que els marits de les germanes de Joanot són coneguts, Benet havia de ser germà de la per ara desconeguda primera esposa o, com s’explica i confirma més endavant, estar casat amb Caterina Miralles, la tercera germana de la segona i efímera dona de Joanot.

19 A les declaracions dels testimonis mascarats que, a requeriment de l’emperador, informaren a València sobre Guillem Colom i Pau Casesnoves, es llegeix: Durante las elecciones locales celebradas el 20 de diciembre de 1521 fue elegido conseller, pero tuvo que renunciar de inmediato a su cargo por incompatibilidad, ya que era deudor de la ciudad. (…) Dirigió la milicia de Santa Eulàlia con mano de hierro e intervino en diferentes ocasiones en el cerco de Alcúdia, antes de abandonar la Isla en calidad de embajador de la Germanía.

20 Com que son pare i sa mare es casaren el 1495, es dedueix que Francina tenia 22 anys, com a molt, quan es casà amb Joanot.

22 Les nombroses dades aportades estan documentades en el registre ARM, AH 4256, M-2.

23 En Benet fou bandejat de la vila. Joanot tenia un cosí que s’anomenava Guillem.

24 Dec tota aquesta informació a Margalida Obrador Bennàsser. Aclareix dues de les incògnites que hi havia fins ara i demostra com tant Guillem Colom com Pere Ferrer eren cosins germans de Joanot i també cosins bons entre ells dos.

25 Marc Cifre, afectat de la Germania (…) lo acoltellejaren i morí. Guillem Cifre, son fill de 18 anys, era nebot den Colom que han sentenciat anant detras de ell.

26 La família Colom disposava de tomba a la Parròquia de Felanitx i, a la majoria dels testaments, els familiars sol·liciten ser-hi enterrats, però no ho fan els residents a Palma que opten per altres parròquies, principalment per Sant Francesc.

27 Vg.: Eulàlia Duran El moviment revolucionari de les Germanies (Editorial Lleonard Muntaner, 2021)

29 Diari de Balears, 10 de juny de 1999

30 Vg.: https://www.dbalears.cat/cultura/2009/07/23/19696/els-gegants-de-porcel-arribaran-el-novembre.html

 

PER A SABER MÉS COSES DE JOANOT COLOM:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

– (2021) Colom covard? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-viii-colom-covard/

– (2021) Colom criminal? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-ix-colom-criminal/

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 22 de maig de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Casesnoves versus Colom? Parlem-ne!

Deixa un comentari

Nemo me impune lacessit

(Lema nacional d’Escòcia)

Justificació prèvia

No era la meva intenció publicar una crítica a la novel·la Pac qui deu d’Antoni Rodríguez Mir, senzillament perquè constitueix un ultratge, bastit sobre falsedats notables, oprobiós i vexatori a la figura de Joanot Colom i Cifre.

Des d’abans d’editar-se el llibre, el vaig saludar en dos dels meus articles, un d’ells el primer de la sèrie Pau, Justícia i Germania. Fins i tot, m’hi he referit en molts de programes d’Ona Mediterrània, n’he divulgat les presentacions (aquesta setmana mateix) i l’he inclòs a la relació de lectures sobre la Germania de Mallorca. Per commemorar els 500 anys de la revolta i estimular el coneixement d’aquell episodi transcendental i poc conegut de la nostra història, entenia i entenc que no només és bo parlar-ne, sinó que, com més se’n parli, millor. Sempre he defensat que per massa pa no hi ha mal any. Tot i difondre arreu l’existència de la novel·la, el meu desacord amb el contingut em va decidir a estalviar-me fer-ne un article on emetre l’opinió. Com que l’autor s’havia interessat per conèixer-la, vaig optar per remetre-li en carta privada, dia 2 d’abril de 2021. Li feia avinent algunes indicacions amb l’esperança que, en el cas de fer-se una segona edició (cosa possible ateses les exitoses xifres de venda i les nombroses presentacions), el convidarien a eliminar incorreccions i fer excel·lir la novel·la. La seva resposta va ser, per a mi, decebedora, en tant que desaprofitava una oportunitat de millora i es refermava en un mantenella e no emmendalla. Em reconeixia que la pugna entre Pau i Colom era un invent seu en el marc de la llibertat de l’autor, admetia que potser havia seguit les fites de Quadrado, però que cas d’una segona edició mantendria la pugna de Casesnoves amb Colom. Amb tot, vaig defugir entrar en una polèmica eixorca entre amics1. Malgrat les discrepàncies, he continuat difonent les presentacions de la novel·la, sovint en veus amigues i prou qualificades. Al capdavall, la Llibertat d’Expressió no consisteix en dir allò que tu vols, sinó respectar allò que diuen aquells amb qui no estàs d’acord.

Encara que sembli incomprensible, l’autor es va nodrir de la historiografia més antiagermanada, ultraconservadora i reaccionària, la qual cosa constitueix una ingenuïtat i un desencert que el precipita al fondal de la injustícia. Tenia la convicció que el meu escrit, en l’àmbit de la privacitat i amb la confiança de l’amistat, era prou entenedor per fer que Antoni Rodríguez no fos un promotor més del maniqueisme guerracivilista, patentat, fomentat i perpetuat des del discurs dominant. No ha estat així. A les presentacions i entrevistes, l’escriptor ha perseverat en criminalitzar Joanot Colom amb falsedats notables, de manera injusta i, sobretot, innecessària, fins al punt de comparar Casesnoves amb Jordi Cuixart i visionar Colom repartint cops. Una imatge prou eloqüent del que projecta tota la novel·la: Casesnoves, un heroi, contra un dictador, violent i assassí; un Instador bo contra un de dolent. Casesnoves versus Colom.

Damià Pons i Antoni Rodríguez (Sa Pobla, 6 de maig del 2021)

He tocat amb les mans que la meva crida a la reflexió va ser una pretensió frustrada. Amb tot, fins avui, havia defugit entrar en messions. Tot hauria continuat així i la meva opinió no hauria ultrapassat el portal de ca nostra, però el coneixement d’un fet recent m’impedeix fer els ulls grossos. Persones implicades en la difusió històrica de la Germania m’han animat a visionar la presentació de la novel·la que va fer Damià Pons, catedràtic i professor de Literatura, dia 6 de maig de 2021, dins del cicle de Xerrades sobre les Germanies de l’Ajuntament de Sa Pobla2. Quan el presentador va expressar la seva sorpresa en veure el tracte que la novel·la dispensa a Joanot Colom, l’autor l’interromp i s’inicia un torn de rèpliques3. Això seria perfectament legítim si no fos que, primer el presentador i després l’autor, fan entrar en escena el meu nom i malnom sense que jo pugui mostrar el meu acord amb un ni el meu desacord amb l’altre, la qual cosa em fa sentir tan desvalgut com desemparat i m’obliga, ni que sigui per al·lusions, a respondre amb equitat en legítima defensa. M’han fet sortir a rotlle fora voler; callar, més enllà del meu descrèdit, seria consentir unes falsedats històriques greus. M’he vist forçat a la rèplica per vindicar no tant Joanot Colom com el principi bàsic de la presumpció d’innocència.

Pac qui deu. La meva opinió

Pau Casesnoves vist per Joan Lacomba

Pac qui deu és una novel·la del poeta i narrador Antoni Rodríguez Mir (Granada, 1960) que enalteix la figura de Pau Casesnoves. Des del seu lloc de feina, va sentir la necessitat de descobrir qui era aquell personatge que donava nom al seu Institut d’Inca i, amb una inquietud que mereix tots els elogis, el va voler rescatar de l’oblit, com a Instador que va ser de la Part Forana. La narració, emmarcada en els cànons dels cursos de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, està ben construïda formalment, amb una bona descripció del clima, dels estris i atuells de l’època, dels espais i dels personatges, parant esment a les descripcions físiques i als caràcters dels protagonistes, amb una trama argumental més que acceptable, amb uns diàlegs ben construïts i amb poquíssimes errades ortogràfiques o de picat4. És una bona narració fàcil de llegit, però no contempla una premissa fonamental de qualsevol novel·la històrica: la creació literària no pot trastocar la realitat dels fets.

Malgrat el bell marc, els personatges, la descripció dels fets i l’ordre cronològic que estableix, el relat m’ha decebut, des del punt de vista històric, ateses les falsedats que conté i, sobretot, la càrrega ideològica que, de manera excessiva i reiterada, l’autor hi aboca amb èmfasi. Enaltir la figura de Pau Casesnoves no requeria la criminalització de Joanot Colom. Al contrari, d’haver prescindit d’uns atacs tan innecessaris, la novel·la hauria assolit l’excel·lència. Segurament, la gent desconeixedora de la Germania que la llegeixi passarà molt de gust, però romandrà amb unes frases-consigna que profanen la veritat i estigmatitzen Joanot Colom. Em consta que alguns lectors s’han quedat amb el retrat d’un Colom psicòpata, ambiciós, sense escrúpols, dictador, violent, enemic a ultrança de Pau Casesnoves i assassí de Joan Crespí.

Els requisits bàsics d’una novel·la històrica

L’any 2014 Albert Sánchez Piñol, mentre redactava Vae Victus en ple èxit de la primera part de la novel·la, va definir de manera exacta les dues receptes que han de respectar els escriptors que vulguin arriscar-se a fer novel·la històrica, sense caure en ucronies ni precipitar-se en manipular la veritat:

1.- Ajustar-se sempre als fets amb rigor i dades documentals

2.- Circumscriure la fantasia i la creació als personatges ficticis

Atendre aquesta doble alquímia literària és la fórmula clau per tal que una novel·la mereixi el qualificatiu d’històrica i assoleixi l’èxit sense malmenar la veritat. Pac qui deu no aplica cap de les dues premisses i, en la meva opinió, no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el relat està contaminat amb incerteses que l’autor incorpora, tot i ser coneixedor de les falsedats. Amb això, fa seu i amplia amb escreix el discurs maniqueu de Quadrado. El dolent, l’assassí, el sàdic, el criminal no és Carles V, ni Gurrea, ni el baró de Pedraforca, ni el seu ca de bou sense escrúpols, en Rafel; el dolent és… Joanot Colom! La quantitat d’invectives sense prova que apareixen, tant en boca dels personatges com del narrador de la història, validen els qualificatius que li va dedicar Quadrado. Per ser més exactes, ni Quadrado va fer tanta de sang amb Colom. Això no només és injust, no només és fals, el pitjor de tot és que era del tot innecessari per bastir la novel·la.

El guerracivilisme i la criminalització de Joanot Colom

Els atacs contra Colom comencen aviat a la novel·la Pac qui deu. El març de 1521 ja s’acusa de l’ànsia de poder del barreter i se li atribueix, en fals, no haver anat a informar Crespí en retornar d’entrevistar-se amb la Junta dels Tretze de València quan està documentat el contrari, amb la reducció del Consell a la Tretzena, la denominació Germania… Sense cap motiu, sense cap argument, es projecta una animadversió contra Colom a qui s’acusa diverses vegades de covardia (covardia Joanot Colom?) i es denigra sense fonaments: I en Crespí que es prepari! Me durarà dos parenostres. Massa tou. Cal fer sang! (pàg. 96), Tan valents com sempre. Valga-m Déu, els Coloms! (…), Són així de traïdors (pag. 99), Al barreter sols l’interessava el poder. Talment un tirà grec (pàg. 133). S’adjudica a Colom, a plena consciència de la falsedat, l’assalt a Bellver i li posen a la boca: Que el bombin, a en Crespí! (pàg. 107). No sols se li pengen accions que no són certes, sinó que se li embruta el llenguatge: ni per anar a cagar (pàg. 110), què putes vol? (pàg. 156), sempre malhumorat, En Joanot perdia la paciència amb molta facilitat (pàg. 156), Colom enfosquí en un excés de còlera, els seus ulls ombrívols i amenaçadors… llançaven guspires de ràbia (218), la caparrudesa d’en Colom (242)… Quan li demanen noves d’en Pau: I en Pau a bon lloc és. Qui sap si ha acabat per trair-nos i rendir-se al rei. Mort! Mort al traïdor! No importa trepitjar Mallorca. El farem penjar, si ho fa, Preneu aquest boig – cridava de manera furibunda l’instador (222). Com així aquesta teringa de falsedats? Com així tantes d’acusacions? Quan algú li feia nosa, com jo mateix, com en Crespí, o el matava o l’enviava als llops (pàg. 242, inserida dins la darrera i emotiva carta de Casesnoves a la seva dona).

Aquesta criminalització no és un fet esporàdic, sinó que amara tota la novel·la: si en Colom pren les regnes això acabarà en un bany de sang (pàg. 117), Si en Colom es feia amb el poder de la Germania, la sagnia resultant seria esfereïdora. La dona de Casesnoves l’avisa: T’hauràs de mantenir tan alerta del virrei com d’en Colom. Tots dos són capaços de ficar-te una daga per l’esquena. I el protagonista, Pere Negre, diu de Colom que És més xerec que una calabruixada. Cal anar més alerta amb ell que amb cent mascarats junts. I en Pau mirà els ulls d’en Colom i, en un home que va morir sense absolutament res (a diferència dels nobles i de Gurrea) hi divisà un llampec de cobdícia (pàg. 131) o Mallorca no es mereixia caure en mans d’un esbojarrat (pàg. 134). De la mà d’Antoni Rodríguez, Pau Casesnoves, tot el seu entorn i el narrador contra Colom al llarg de tot el relat!

Aquesta estructura, al meu entendre, és inadmissible per fal·laç i, com a afegitó, perquè aquest relat, a diferència de la intenció que manifesta l’autor, no enalteix la Germania de Mallorca ni Pau Casesnoves, sinó que els desqualifica. Una qüestió que cal tenir en consideració és el Jurament dels Agermanats. En concret, el punt quart deia: que los qui juraran la sancta Germandat ajudaran e afavoriran tan amichs com inimichs qui sian de la sancta Germanadat. Es fa prou evident que, amb tot el que escampen Casesnoves i tots els seus contra Colom, la profanació del jurament és absoluta. No només això, sinó que desfà l’aparença que el narrador de l’obra pugui ser un agermanat. Aquesta indefinició de la personalitat del relator es farà palesa, com veurem, en l’ús del terme rebel aplicat a les tropes agermanades.

Dictadura o diarquia?

Una nova contradicció és parlar tant de la dictadura de Colom com de la diarquia amb Casesnoves, perquè són termes antagònics. Colom i Casesnoves actuaren com un sol cos des del setembre de 1521 fins el juny de 1522 quan, coneixedors dels preparatius de l’expedició reial, veren clar que era imprescindible anar a la Cort de Valladolid5. Calia informar l’emperador que la Germania no anava contra ell, sinó contra els abusos i la corrupció dels nobles. Qui s’havia d’embarcar dels dos? Colom tenia l’experiència d’haver-se entrevistat amb la Junta dels Tretze de València, però això el comprometia davant de l’emperador. D’altra banda, Casesnoves tenia l’experiència d’haver-se entrevistat deu anys abans, el 1512, amb el rei Ferran d’Aragó. No hi havia dubte que Pau era el qui havia d’assumir el paper d’ambaixador de la Germania. L’acompanyaria Guillem Colom, cosí germà i home de confiança de Joanot, amb la qual cosa es fa evident que la decisió va ser acordada pels dos Instadors. Resulta contradictori parlar de diarquia si un sotmetia l’altre. Més contradicció és encara que, mentre al llarg de tot el relat Pau criminalitza Colom i afirma que no el pot veure, l’obeeixi i accepti anar a la Cort.

Està provat documentalment que Colom i Casesnoves varen anar sempre avinguts com un rellotge i lleials al jurament dels agermanats. Tots els pregons emesos com a Instadors, des d’octubre de 1521 fins a 30 de maig de 1522 (menys d’un mes abans que Casesnoves s’embarqui a intentar la mediació), els signen tots dos. Igualment passa amb les disposicions. Encara més coses documentades: qui fa la gran defensa de Joanot i Francesc Colom el 24 de gener de 1522, després de l’intent d’assassinat dels dos germans, fent una arenga des del pedrís de Sant Andreu, és Pau Casesnoves que es desfà en elogis dels seus companys de lluita, tant dels set assassinats aquell dia com dels dos únics supervivents. Com així, doncs, la novel·la criminalitza els Colom? Per enaltir Casesnoves? L’enemic de la Germania era Gurrea, eren els nobles, eren els mascarats i, en darrera instància, era l’emperador Carles V. Accentuar el guerracivilisme va ser l’estratègia de Quadrado que, dissortadament, varen fer seva la majoria dels historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable i sàvia excepció de Cosme Bauçà que la rebutjà, amb contundència, emparat en deduccions argumentals prou solvents.

L’acusació d’assassinat de Joan Crespí

Colom (1841) i Crespí (1870) proclamats fills il·lustres de Palma

La novel·la també va bandera de la mort de Joan Crespí, atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i a Francesc Colom, després, en ambdós casos sense cap fonament6. L’acusació s’acarnissa amb reiteració de manera coral i persistent (pàgs, 145, 147, 169, 171, 182, 242…) com si dir-ho moltes de vegades ho fes fersemblant. Pere de Sant Joan dirà: Vaig acollir a ca meva en Joan Crespí i el petit dels Colom el matà davant meu (pag. 169) i en Francesc, covard (?) és l’assassí despietat. L’assassí que no havia dubtat a matar fins i tot en Joan Crespí per tal de facilitar l’ascens del seu germà Joanot (pàg. 171). I qui diu tot això? Qualque mascarat? No. Ho diuen els agermanats i, reiteradament, el narrador. Després de covard, dirà d’ell que els únics mèrits militars que se li coneixen eren la brutalitat amb que actuava com a cap d’una colla sanguinària (pàg. 220). Colla sanguinària? Curiosa similitud amb la diabólica secta colombina que deia Quadrado.

Algunes falsedats històriques més

* El juny de 1522, en la preparació de l’expedició per sotmetre Mallorca (pàg. 178), es diu que l’illa pateix una revolta com València en el passat. En tot cas, en el passat, en el present i en el futur, perquè Xàtiva i Alzira no caurien fins el mes de desembre de 1522.

* L’edicte de l’emperador datat a Worms dia 30 de març de 1521, reclamava tornar a l’obediència de Gurrea, però no advertia de cap càstig exemplar (pàg. 209). Aquesta amenaça de Carles V apareixerà a la carta que va enviar dia 24 de gener de 1523, quan va rebutjar les claus dels agermanats que robaria Gurrea al poble de Mallorca.

* Alonso Enríquez de Guzmán, un altre personatge històric rellevant, no va abandonar mai l’exèrcit (pàg. 260). Al contrari, va tenir una activa carrera militar i va destacar a Perú, al costat de la família Pizarro. Fins i tot va escriure la seva biografia (ocultada per Quadrado) que desfà totalment la covardia de Joanot Colom. Alonso Enríquez de Guzmán va ser qui el va detenir el mes de febrer de 1523 i descriu la deposició de les armes de Joanot Colom com a pròpia d’un cavaller7.

* Es minimitza l’assalt a Bellver de juliol de 1521 quan va ser l’acció més revolucionària de la Germania, prou documentada amb descripcions de com els agermanats s’enfilaren per poder-hi entrar, gràcies a l’ús de bombardes, i com, en l’enfrontament, mataren el substitut de Gurrea, Pere de Pacs. No just es rebaixa la importància d’aquella acció, sinó que s’atribueix en fals a Joanot Colom que ni tan sols hi era, quan els agermanats que lideraren l’assalt estan documentats i són prou coneguts.

* En contrast al poc relleu de la presa de Bellver, es magnifica l’entrada a l’Almudaina del mes de juny de 1521, amb el relat afegit d’una hipotètica evasió de Gurrea quan aquest era a Eivissa ja feia dos mesos.

* També es diu que en Colom va ser ajusticiat a Bellver (pàg. 267), quan està documentat que va ser esquarterat a la Porta Pintada.

* La novel·la no ha tengut en compte alguns aspectes fonamentals sobre Pau Casesnoves. Per exemple, el plet que estava en curs contra ell en aixecar-se la Germania, a partir de la documentada acusació del Sindicat Forà per haver malversat doblers públics, arran de l’ambaixada per entrevistar-se amb Ferran d’Aragó l’any 1512. Tampoc no fa esment a les acusacions del notari Pere Antich de Palma i del paraire Martí Faria de Muro, de dia 17 de desembre de 1522, en compliment de la reial ordre dictada el 28 de novembre per l’emperador al virrei de València, que determinaren l’execució de Pau Casesnoves, condemnat per predicador, rebel i heretge. És molt interessant llegir les imputacions dels tretze testimonis sobre l’excel·lent relació que hi havia entre Pau i Joanot8. Ves per on, és a Pau Casesnoves a qui la majoria de testimonis consideraven responsable de la caiguda de Crespí, a instància del consell celebrat a Sineu la primera setmana de setembre de 1521 (setmanes abans de la reunió de Sant Francesc a Ciutat). És legítim no introduir elements que puguin posar en solfa l’hagiografia que es pretén. Allò que no és legítim és transferir responsabilitats. Allò que no és legítim és que, mentre s’exclouen documents que malmenen la figura de Casesnoves, s’inventin informacions sense prova per a desacreditar Colom ni que se li imputin falsedats.

Palau Reial de València on declararen els mascarats contra Casesnoves

Breus consideracions sobre el llenguatge

Tot i la reconeguda excel·lència ortogràfica i la qualitat expressiva de la novel·la, el llenguatge delata anacronismes. Des d’expressions recents (és el que hi ha, la situació se’ns vagi de mare, vos ajut, pare?…), fins a usar terminologia inexistent. El toc de queda (pàg. 57) és un castellanisme que no apareix en català fins entrat el s. XX, per substituir el toc del seny del lladre. Igualment extemporani resulta l’ús de la paraula xueta (pàg. 138), mot que apareix localitzat per primera vegada l’any 1688, més d’un segle i mig després de caure la Germania, durant la qual, despectivament, als jueus els hi deien marrans. El crit de La justícia és a les armes (pàg. 74) només apareix documentat en l’original llatí. Tampoc sembla coherent utilitzar l’expressió Germania abans del retorn dels enviats a València el març de 1521 (pàgs. 35, 44 i 45). Més discutible pot ser afegir quarts a les fases de la lluna quan, en el llenguatge popular de la pagesia, es diu encara el creixent i el minvant.

Quant al llenguatge, els aspectes segurament més controvertits són la contradicció i la inseguretat a l’hora de definir qui és el narrador. Més d’una vegada i segons l’escenari es confon el narrador amb alguns dels personatges de l’acció. En general, sembla que està escrit des de la trinxera ideològica de la Germania, però quan parla de les naus rebels (207) o de L’exèrcit rebel (211), aplicat a les tropes agermanades, utilitza el vocabulari dels reialistes. Això fa que no estigui prou aclarida l’òptica del narrador, perquè atès el guerracivilisme i el maniqueisme entre bons e mals, no es pot considerar com imparcial; neutral ni tan sols.

Allò que no hi ha a la novel·la

Les persones amb un mínim coneixement de la Germania trobaran a faltar un elogi de la dignitat de la revolta i, almenys en els episodis de les grans gestes, una valoració de reconeixement a aquella lluita justa i noble. També caldria haver posat molt més èmfasi en enaltir la quitació (qualificada de santa per Pau Casesnoves i Joanot Colom), la supressió dels imposts, l’alliberament dels esclaus… Tot plegat fa que es mitifiqui Pau Casesnoves mentre que, en canvi, roman esvaïda la rellevància de la Germania.

Una altra qüestió que no es tractada, almenys amb la força i la determinació que reclama, és la repressió. Un exemple és no fer cap esment als més de cent agermanats penjats a Inca i a Binissalem, després de la batalla del Rafal Garcès (pàg. 235). No just això, sinó que aquest capítol sobre l’enfrontament acaba amb la satisfacció dels vencedors: el bisbe Pont va resar junt amb l’exèrcit reialista i tots cantaren un tedèum d’agraïment a Déu.

Convidades finals a la reflexió

* En el moment que escric aquesta crítica, l’Ajuntament de Felanitx té en curs la proposta de proclamació de fill il·lustre del poble. Com que Antoni Rodríguez va ser el procurador del nomenament de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, no cal explicar-li quin és el protocol quant a la justificació dels mèrits front a la figura d’un fiscal, amb la funció d’advocat del diable. Es tracta d’un procés fràgil i sotmès als avatars polítics, sobretot quan es tracta d’honorar una persona tan criminalitzada com Joanot Colom. Doncs bé, Antoni Rodríguez amb la seva novel·la brinda una arma perfecta a qui vulgui impedir la proclamació. Ha posat a disposició pública la descripció del gran líder de la Germania com a esbojarrat, covard, traïdor, assassí… Amb aquestes consideracions, qui votaria a favor? Aquest atac, obligarà a tenir preparada una rèplica que faci veure que les acusacions sense prova només són insults.

* Resulta prou evident que corregir tot quant s’ha assenyalat seria molt bo de fer, per part de l’autor, en un exercici positiu d’autocrítica; rectificar és de savis i tancar-se en banda multiplica l’error. Una novel·la històrica no pot falsificar la història. Fer veraç el relat abelliria la narració i esdevindria una novel·la excel·lent, perquè potencialment ho és. Antoni Rodríguez, a les entrevistes, surt a camí de qualsevol pregunta crítica amb l’argument que no és historiador, com si això el fes de mel i sucre. La condició d’escriptor no eximeix de l’obligació de respectar la veritat històrica ni es cap butlla que autoritzi a envilir i demonitzar Joanot Colom (ni a ningú). Dignificar l’ofici d’escriptor, en parlar de personatges històrics, obliga a respectar la veritat i, lluny d’imputar falsedats, a atendre el principi democràtic de la presumpció d’innocència. No només no ho fa, sinó que ni tan sols aporta la més mínima prova que justifiqui cap de les acusacions que fa. Tot en línia amb el concepte de Justícia hispànica més recent.

* Tant la resposta a la meva carta (vg. la nota 1) com el rebot a la sàvia observació de Damià Pons són dues reaccions desafortunades. Afirmar que la criminalització de Joanot Colom és una llicència, em sembla lamentable. Una llicència? On s’ha vist mai! Ultratjar, calumniar, injuriar i difamar Joanot Colom a plena consciència és, dit ras i curt, intolerable per qualsevol persona que defensi els Drets Humans; en cap cas es pot situar sota el paraigües d’una llicència literària. El maltracte cap a Joanot Colom, l’atribució d’un llenguatge barroer que el degrada i les falsedats que se li imputen invaliden el caràcter històric de la novel·la. Dissortadament, això no ho pot endevinar mai qui no tengui un coneixement mínim de la Germania, perquè no sabrà constatar que s’incompleixen les dues condicions descrites per l’escriptor Sánchez Piñol: veritat i rigor sobre els personatges reals i llibertat imaginativa només sobre els personatges de ficció.

Coda…

Quadrado, per rebatre Pere d’Alcàntara Penya, atesa l’evidència que la Germania començava a rebre suport popular i que la revolta contra l’abús ja es reconeixia com a causa justa i noble, des de 1870 fins a la mort, va centrar els atacs contra Colom; el clàssic i exitós divide et impera. Quadrado va despullar d’ideologia Joanot Colom i el va acusar de lladre, de violador, de sacríleg i de gran criminal, cosa que ja havia fet abans amb la figura de Simó “lo Tort” Ballester, heroi de la Revolta Forana de 1450. Ni en aquest cas ni en el de Colom, mai no va aportar cap prova documental. En canvi, va rebutjar parlar dels fets honorables documentats de l’Instador: proveir blat al poble, suprimir imposts abusius, rebaixar el deute públic, respectar el dret d’asil… Resulta evident que l’Instador, des de la partida de Pau Casesnoves i durant els darrers nou mesos de resistència, es va trobar més sol que la una, en les batalles de Son Fornaris, del Rafal Garcés, en la defensa de Palma… Objectivament, Joanot Colom, alliberador dels esclaus i lluitador per les llibertats fins a la mort, a qualsevol altra cultura (començant per la dels conqueridors coetanis de ponent que enalteixen genocides com Hernán Cortés o Francisco Pizarro), seria un referent com el gladiador Spartac. Colom va ser un defensor de la terra. Quadrado ho va veure clar i, per això, va orientar el seu discurs en criminalitzar la seva figura i polititzar-la. Retreia que els progressistes liberals haguessin enaltit Colom l’any 1841 i, després, el 1870, els republicans vindicassin Crespí. A partir d’una divisió simplista entre moderats i radicals (això quan l’assalt a Bellver i a la Llotja va ser durant el mandat de Crespí), va patentar un esquema, validat acríticament per la majoria d’historiadors del s. XIX i primeria del XX, que encara ara fa part del discurs dominant.

Tanmateix, Casesnoves, Crespí i Colom, els tres Instadors del Poble i del Bé Comú, tenien els mateixos objectius, la mateixa lluita contra els abusos dels senyors, contra la corrupció i l’espoliació, tots tres cridaren el iust est in armis. Joanot Colom, a més, com publicà Cosme Bauçà, cridava Pau, Justícia i Germania! Sense por ni covardia, era conscient que la defensa dels drets i de les llibertats exigia la dignitat de lluitar fins a la mort. Per això mateix, per pur respecte i afecte, des de l’òptica dels agermanats, ningú no hauria de fer el joc a la historia oficial dels vencedors. És segur que hi va haver dissensions internes, però si Quadrado responsabilitza Joanot Colom de tots els mals no l’hauríem d’imitar. Per qualque cosa, la historiografia més antiagermanada, la potenciada des dels mecanismes de poder, s’aboca a les totes contra Colom, sense treva i de manera salvatge. Si algú dubta que Colom va ser la víctima principal només ha de rellegir la sentència pública i imaginar la sàdica execució. És al mal govern i no a Colom a qui hem d’acusar si ens volem proclamar agermanats. Prou vexacions patiren, prou repressió, amb tortures i assassinats vergonyants, per haver de criminalitzar les víctimes. Prou que ja ho han fet els mecanismes de poder. Contra aquesta història, imposada des de l’absolutisme, allò que cal és dignificar uns màrtirs que defensaren la nostra terra i la nostra gent. No hem d’imposar criteris, sinó combatre falsedats gegantines que, encara ara, imperen a l’Acadèmia i que, dissortadament, brollen en veus dels qui hauríem de defensar els valors de la Germania aferrissadament.

Antoni Rodríguez, en el seu lloable i meritori intent de fer visible la poc coneguda figura de Pau Casesnoves, ha caigut en la temptació de fer seu el discurs dominant i ha validat i multiplicat l’oprobi contra Joanot Colom i, amb ell, de la Germania de Mallorca en plena commemoració del mig mil·lenni orientada a fer justícia històrica. Enaltir Casesnoves no requeria demonitzar Colom. Per això, ara en públic i forçat en torn de rèplica, mantenc la invitació a l’autor de la novel·la a situar-se a la trinxera que li correspon, decantar-se de la ignominiosa criminalització i assumir l’exercici del punt quart del Jurament dels Agermanats.

Aquesta és la meva opinió. Salut i Germania!

…et da capo

Dat a Felanitx, poble de Joanot Colom, dia 14 de maig de 2021

 

NOTES

1 Des d’aquí, faig autorització expressa a Antoni Rodríguez a publicar la meva carta i la seva resposta.

2 L’Ajuntament la té a l’abast. La podeu escoltar i veure a l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=49RtgXahnc8&ab_channel=AjuntamentdesaPobla

3 En concret, Damià Pons indicava que, de Colom, se’n parla massa (bèstia negra, autoritari, intrigant, no té cap mania ni una, té un afany de concentració de poder, un incompetent militar…) i m’ha sorprès. La rèplica d’Antoni Rodríguez va ser: això és una llicència que m’he permès. Coment la resposta en una de les reflexions finals.

4 Un èxit de l’editorial i de la correcció de Bartomeu Abrines.

5 En propers capítols de Pau, Justícia i Germania, tenc previst parlar de manera monogràfica sobre Joan Crespí, Pau Casesnoves, Jordi Moranta i Joanot Colom, amb nombroses aportacions inèdites, com és ara, el parentiu i la complicitat entre Moranta i Colom.

6 És Quadrado i únicament Quadrado qui, sense cap prova ni cap document verificable, atribueix la mort de Crespí a Joanot Colom l’any 1860 i al seu germà Francesc a partir de 1870. Els autors que ho han escrit posteriorment ho han fet a partir de l’atribució de Quadrado. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xii-qui-va-matar-joan-crespi/

8 Pese a que la figura del instador Joanot Colom no era el objeto principal del interrogatorio, dada su condición de máximo dirigente de la Germanía desde fines de 1521, dado su parentesco con el acusado Guillem Colom y también su estrechísima relación personal e ideológica con Pau Casesnoves, no resulta extraño que sea él uno de los principales actores del drama narrado a coro por los trece testigos. Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez a Testimonios de la Germanía de Mallorca, Universitat de València – Arxiu del Regne de València

Pau, Justícia i Germania (XIII) La mort (literària) de Crespí

Deixa un comentari

La mort de Joan Crespí a la Literatura

L’execució o l’assassinat de Joan Crespí és un tema prou atractiu com per haver estimulat l’interès dels creatius. No ha estat així a la iconografia, poc atenta als agermanats fins a la segona meitat del s. XX, amb escultures de Jaume Mir i pintures de Guillem Morro1. A diferència de Joanot Colom i de Pau Casesnoves, Joan Crespí tampoc no ha merescut l’interès dels novel·listes, més enllà de referències tangencials, i tant l’episodi de la seva mort com la seva figura només han estat objecte d’atenció dels dramaturgs i dels poetes.

El tundidor de Mallorca, l’obra de teatre dedicada a Crespí i estrenada a Madrid l’any 1839, dos anys abans de les divergències entre Quadrado i Furió de 1841, no fa esment a la mort de l’instador (ni tan sols a Joanot Colom) i acaba quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar el càrrec de lloctinent del regne de Mallorca. El primer referent literari que incorpora el crim va ser un mes després de la diatriba de Quadrado contra Penya, amb la mort de Crespí com a eix principal. El mes de març de 1870 Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir el premi de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona, amb Joan Crespí, un romanç de gairebé 300 versos encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach! Constitueix un elogi dels motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.2 En aquest llarg poema, la detenció, l’empresonament i la condemna a mort de Crespí és obra dels nobles (com la mort que volen dar-li los cavallers mallorquins, (…) per ço diuen tots los nobles: gràcies a Déu que el tenim…). Per evitar ser executat en públic (en afrontós cadafal) envia a dir als germans Colom que no ho permetin (Diga’ls que de mort tan lletja, salvin son amic si’ls plau). Davant del prec, Francesc reacciona: digau-li que en lo patíbul afrontós no hi morirà. Mentre el saig pregona la sentència que anuncia la imminent execució, el germà de Joanot s’ha infiltrat a la Torre de l’Àngel; vol evitar l’escarni d’una mort pública vergonyant. Les darreres paraules de Crespí seran: Gràcies, Francesc Colom!

Ramon Picó i Campamar era ben conscient de la polèmica atribució del crim per part de Quadrado. Té la decència de referir-s’hi amb aquesta nota annexa: L’ autor del present romanç deu fer present que la mort d’en Joan Crespi, paraire, cap de la Germania de Mallorca, és misteriosa, uns suposen que pres i sentenciat a mort, fou executat dins la Torre de l’Àngel que li servia de presó. Altres diuen que fou pres pels mateixos agermanats i lo matà en Francesc Colom, germà del famós Joanot, dins la mateixa Torre. D’aqueixes dues contràries opinions, més o menys fundades, l’autor del present romanç n’ha pres lo que bé li ha aparegut, per arribar al desenllaç dramatich del romanç, que no’s més que pura invenció.

La Torre de l’Àngel, cim de l’Almudaina i hipotètic escenari del crim

No havien passat tres anys d’ençà de la publicació del romanç quan, dia 24 de gener de 1873, s’estrenava en el Teatre Martín de Madrid l’obra en vers en quatre actes Juan Crespí de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902). La Prensa. Diario de la Mañana de Madrid va aplaudir la representació. El drama en cuatro actos, original y en verso, de los Sres Rodriguez Rubí y Navarro y Gonzalvo, titulado Juan Crespí, estrenado en el teatro Marín, ha obtenido un éxito brillante y sitisfactorio por completo, siendo interrumpida su representación en todos sus actos por los espontáneos v nutridos aplausos, por el numeroso público que ocupaba todas las localidades de este afortunado teatro. (…) los actores fueron llamados en unión de los autores, dos veces al palco escénico.

Dia 26 de gener La Discusión. Diario Democrático publicava una extensa crítica de l’obra, de la qual es pot endevinar el contingut3. Resulta molt interessant llegir l’article complet per la detallada informació que conté. Situa els espectadors en el moment de la revolta (bajo el sagrado lema de Paz, Justicia y Germanía (…) un clamor de la historia contra la tiranía del rey, del noble, del clérigo y del magistrado) i els fa viure l’arenga als menestrals o l’assalt a Bellver fins arribar a l’execució de Crespí, condemnat per la seva traïció, derivada de l’amor que té a la filla del governador Miguel de Gurrea.

El grup Prosceni a meitat dels anys 70 del s. XX

Un segle després, la primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir d’un poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1978, Jaume Santandreu a Cançons per al meu poble dedicaria uns versos a Joan Crespí:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

Posteriorment, han validat i divulgat la mai no provada atribució de la mort de Joan Crespí a Joanot Colom persones prou allunyades ideològicament de Quadrado, com Guillem d’Efak o Antoni Rodríguez Mir4.

La sorpresa: Els dos Joanots

S’ha dit per pa i per sal: la recerca recompensa. Per les infinites vegades que, per més que tresquis hemeroteques, no trobes allò que vols, brollen sorpreses aïllades que permeten il·luminar informacions enfosquides per la pols del temps i la negligència humana. En aquest cas, indagant la mort de Joan Crespí per tots els cercadors d’internet, ha comparegut una notícia ni més ni menys que a la biblioteca digital de la Universitat de Califòrnia5. Es tracta d’un llarg poema Els dos Juanots de Francesc Casesnoves i Mir, guanyador del certamen literari de la Juventut Artística de 1886 i publicat, en tres exemplars correlatius, a la revista Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Arte6.

El poema

Els dos Joanots són Crespí i Colom. L’obra, de més de quatre-cents versos, exhibeix la posició de l’autor que ja es delata amb una citació de Quadrado a l’encapçalament7. Amb la referència del toc del seny del lladre per marcar cada un dels episodis que tracta, fa un repàs general de la Germania fins a la mort de Joanot Colom, però amb un gran èmfasi sobre la mort de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, amb gran satisfacció dels agermanats.

Cent veus baix de l’Almudaina

responen ab un sol clam:

Visca en Colom! Visca! Visca!

Muyra en Crespí mascarat!

L’obra va ser celebrada i aplaudida a nombroses publicacions, entre les quals destaquen el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i L’Arch de Sant Martí. A tall anecdòtic, La Tralla. Setmanari català y literari, una revista dels emigrants catalans a l’Uruguai es va fer ressò del poema, amb grans elogis a l’autor i l’anunci de publicar obres seves en un futur exemplar. Havem tingut ocasió, d’admirar las bellísimas composicions L’Ángel de l’Abundancia y Los dos Joanots, ab que’l jove catalanista i inspirat poeta don Francesch Casanovas y Mir obtinguè la Flor natural y altre premi en los Jochs Florals celebrats fá pochs días per la Societat Juventud Artística de Palma de Mallorca. De ellas podém dir-ne ab tota imparcialitat que son de lo mellor que actualment produeix la musa regionalista. Ditas composicions que considerem propias de Catalunya, per mes que estigan escritas en mallorquí, ab motiu de ser fill de Palma lo senyor Casanovas, están rublertas d’ una espontaneitat, una valentía y una patriótica inspiració tan grans, que dessegur no’s desdenyarian de firmarlas los capitosts mes reconeguts de nostra literatura. Per poch que’ns siga possible, ja procurarem dar-ne á coneixer alguna d’ellas á nostres leclors, per que’s pugan degudament ferse càrrech de la justicia de nostras apreciacions. Felicitem de tot cor al jove escriptor senyor Casanovas per sas excepcionals cualitats. que l’ han de fer, en nostre concepte temps a venir, un dels notables poetas del Renaixement literari mallorqui.

El poema no pot amagar que és una rèplica del romanç de Ramon Picó i Campamar publicat setze anys abans. L’autor, com veurem, havia recitat poemes de Ramon Picó i Campamar i es dedueix que coneixia la seva obra. Els dos Joanots segueix, fil per randa, la tesi de Quadrado, el qual exercia un gran ascendent sobre l’autor des de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica. Des del punt de vista de l’anàlisi d’estructura i contingut, el poema s’ha d’inscriure dins del corrent final del Romanticisme i del Costumisme d’una generació que enllaçarà amb l’anomenada Escola Mallorquina; una expressió del Noucentisme que coparia la producció poètica a Mallorca durant dècades.

Al rescat d’un poeta desconegut

Qui era l’autor del romanç Els dos Juanots? El seu nom no apareix a les enciclopèdies; ni a la GEC ni a la GEM ni a cap de les virtuals. El gran desconeixement animava a fer-ne una recerca i a consultar els qui n’havien de saber coses8. Ordenant les notícies arreplegades, es poden fer algunes pinzellades biogràfiques d’aquest curiós i desconegut personatge. Nascut a Palma a l’entorn de 1864, signava sempre com Francisco Casasnovas y Mir. Son pare, d’ascendència sollerica, estava vinculat amb el sector marítim. Sa mare, Joana Maria Mir Noguera (?-1887), mestra d’escola i rectora del Col·legi de la Criança, era germana dels jesuïtes Miquel (1841-1912) i Joan (1840-1917), autors de celebrades obres de temàtica religiosa9.

Dues obres dels prolífics germans Mir

Francesc Casesnoves compareix la primavera de 1881. Qualificat com a jove poeta, lligat a associacions catòliques, és guardonat diverses ocasions en concursos literaris amb poesies romàntiques sobre temes històrics. Entre els anys 1881 i 1887 obté un protagonisme important. El 31 de maig de 1881 apareix el seu nom als diaris per primera vegada als diaris La Opinión i El Áncora per haver obtingut una menció honorífica en un concurs literari convocat, amb motiu del segon centenari de la mort de Pedro Calderón de la Barca, per l’Institut Provincial, on Casesnoves devia haver acabat de cursar el darrer any de batxillerat, a l’entorn dels 16 o 17 anys.

El 7 de gener de 1882 fa un recital de poesies al costat de Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d’Alcàntara Penya, Antoni Maria Alcover, Mateu Obrador i Miquel Costa i Llobera. El 22 de maig d’aquell any, Francesc Casesnoves torna ser protagonista d’un nou recital i és presentat com una gran promesa de la Poesia a Mallorca. Dia 5 de juny, després d’una conferència de Quadrado, D. Francisco Casasnovas se lució con una bella leyenda fantástica en prosa La bruxa del penyal Rogench. Els cinc anys següents, ateses les moltes notícies de premsa que ho validen, el jove escriptor derivà cap a la Poesia, tant en el vessant de poeta com de rapsode.

El 4 de gener de 1985, en el Teatro-Circo Balear, amb la jove senyoreta Maria Salvà (sic) com a reina, se pasó a la lectura de los trabajos premiados, los cuales fueron muy aplaudidos, especialmente las dos poesías, una en mallorquín y otra en castellano de D. Francisco Casasnovas y Mir10. Dia 8 de març, amb motiu de la constitució del Centro Balear de Barcelona, Francesc Casasnoves va llegir Esperança de Marian Aguiló, Depressa de Ramon Picó y dos poesias propias La hija de la Aurora y Patria.11 El mes de juliol, en el certamen de la Joventut Catòlica El premio ramo de olivo fue para la glosada Llummajor y su autor Francisco Casasnovas. Larga es la poesía mas no cansa. Vigorosa en todas las descripciones y fácil en la versificación12.

La Torre de l’Àngel el 1899 (font: FAM)

L’any següent, el mes de març de 1886, el primer premi (la flor natural) de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica va ser per l’obra L’Angel de l’Almudayna resultando ser su autor D. Francisco Casasnovas y Mir, quien proclamó reina de la fiesta a Luisita Campaner y Bennàssar, hija de D. Alvaro. La següent edició, el març de 1887, és quan Francesc Casesnoves obté el premi amb el romanç Els dos Joanots i, també, la palma de oro y plata al autor de la mejor poesía en honor de la ciudad de Palma a D. Francisco Casasnovas y Mir13.

Aquell any 1887, quan Francesc Casesnoves acaba la carrera de Dret, es fa més present a Catalunya que a Mallorca. El 15 de gener participa en el recital d’inauguració del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, on llegeix dues composicions seves, Mala amiga! i Lo llenguatge català, al costat de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Frederic Soler. El mes de març, a l’Acadèmia Barcelonesa Filosòfico-Científica de Sant Tomàs d’Aquino, leyó don Francisco Casanovas y Mir la inspirada poesía catalana Déu del académico don Mariano Aguiló14. El mes d’agost, en el Palau Episcopal de Barcelona, es va presentar la publicació de l’acta de l’Acadèmia Sant Tomàs d’Aquino, amb una oda llatina de Francesc Casesnoves i Mir15. És notable el relleu que havia assolit com a poeta i rapsode16. La premsa catòlica, especialment El Áncora, informava de les anades i vengudes entre Palma i Barcelona17.

Les seves composicions no són menyspreables, tot i la càrrega ideològica que projecten els episodis (la mort de Jaume III, l’execució de Joan Crespí…). Com hem vist, el març de 1885 Casasnoves recità Ramon Picó i Campamar, autor de Joan Crespí, el poema guardonat en els Jocs Florals de 1870, on el poeta pollencí atribueix als nobles la condemna a mort de l’instador i presenta la seva mort, a mans de Francesc Colom, com un acte pietós per evitar l’execució pública. Doncs bé, el 1887, dos anys després d’aquell recital, Casasnoves obtindrà el premi de la Joventut Catòlica amb el romanç Els dos Joanots, rèplica al poema de Ramon Picó i Campamar, basada en la tesi de Quadrado, amb qui comparteix més d’un acte públic, tal com farà també al costat d’Antoni Maria Alcover, de qui es mostra deixeble ideològic.

Tot i aquells sis anys (1881-1887) de gran activitat pública al costat dels més destacats poetes de l’època, tot i els grans elogis que li dedica la premsa, desapareix d’escena, a excepció dels poemes que publicarà al setmanari Sóller. El 1893 fa feina a la Companyia Trasatlàntica a Barcelona, com a delegat de recaptacions. Deu anys després, el 1904, apareix com a traductor d’un llibre d’èxit, Emigración Inmigración, que signa amb el nom complet, en condició de Licenciado en Derecho Civil y Canónico. Reapareix, tres anys després, a l’agraïment públic que li va tributar el Cercle d’Obrers Catòlics a Palma per haver organitzat un cicle de concerts a l’entitat18. El novembre de 1908 resulta elegit vocal de la Junta Local de Emigración de Barcelona19.

Cal dir que el 1887, l’any que deixà de participar en certàmens i recitals poètics, sa mare havia mort a Barcelona, quan ell acaba els estudis de Dret. Aquell mateix any o, com a molt, el 1888 es va casar amb Petra Tomasa Asensio y Rubio, d’una família emprenedora barcelonina, amb qui va tenir tres fills: Joan (1890), Lluïsa i Constantí (1899). El major va morir dia 30 de novembre de 1914, als 24 anys, i a l’esquela la dona ja figura com a vídua de Francisco Casasnovas y Mir, perquè aquell poeta desconegut havia mort tres mesos abans, el darrers dies d’agost20. La seva esposa, com ell a l’entorn dels 50 anys d’edat, moriria dia 15 de desembre de 191521.

Tot i haver deixat de participar en els certàmens i en els recitals de poesia, la seva vinculació familiar paterna amb Sóller el va dur a publicar versos en el setmanari del poble. Dia 24 de setembre de l’any 1892, al costat de dos sonets de Petrarca, In vita de Laura i In morte de Laura, traduïts per Costa i Llobera, publica Dos diamants.

Al dit porta la donsella

Dos anells ab dos diamants:

L‘un l’hi va donar sa mare

Cuant en el mon la dexá,

Y llúu ab claror tranquila

Com d‘estrella dins cel blau.

L‘altre anell es la promesa

D‘un donsell enamorat,

Y espiretja com la vista

D‘una serp dins el seu cau.

La pobre nina s’anyora,

Sense amor viu res no sab,

Y las nits passa y los dias

Plora més que plorarás.

A n‘el cel creu que es sa mare

Que per ella está pregant;

Mes el poble ahont es el jove

Bé heu demana, mes no u sab.

Un dia un baúl tragueren

Cuatre homes de trista faç:

La donsella de la casa

S‘emportavan à enterrar

La caxa enterra dexant,

El foser al destaparla

Va romandre fret d‘esglay:

La donsella al dit tenia

Los anells, però els diamants

L‘un era una fresca llàgrima,

L‘altre una gota de sanch.

Mig anys després, el 18 de març de 1893, novament al Sóller i al costat d’un poema de Mateu Obrador publica Anyorança

em pensava oblidaria

Ton recort, donsella mia,

Jó em pensava que anyorar

Era una dolça follia

D’un esperit que somia

Lo que no pot alcansar.

Lluny de tu, quina tristesa,

Quin dolor, quina orfanesa

Aufegan mom esperit!

Jó l’imatge duch impresa,

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Be‘m plau mirar l’estelada

Com la pols dor escampada,

Y esguardar la nit, em plau,

De maravillas trufada,

¡Cuantas voltas l’he cercada

Dins lo mantell del cel blau!

Passarán dias y dias

Entre dols y entre alegrías

Y un mes y un any passará:

Mes mas fortas gelosias

Mon desitx, mas fantasías,

Tot en mon cor romandrà.

Puis lluny de tu la tristesa,

La dolor y la orfanesa

Aufegan mon esperit.

Jó l‘imatge duch impresa.

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Quatre anys després, en portada del mateix setmanari dels dies 13 (al costat d’un poema de Miquel Costa i Llobera) i 20 de març de 1897 (al costat d’un poema de Joan Alcover), publicarà Llummajor, una composició de més de 450 versos per enaltir Jaume III i, en la línia ideològica de Quadrado, blasmar el rei Pere Cerimoniós.

Des de 1887, deixant de banda els poemes al Sóller, no apareix com a participant en actes públics, amb una única excepció. El desembre de 1901, la revista Mallorca Dominical publica un llarg article referit a les Germanies que constitueix una apologia de Quadrado i, com a fil conductor, utilitza fragments del romanç Els dos Juanots, fent notar que l’autor l’havia llegit en el Cercle Catòlic d’Inca el 17 de novembre.

Sic transit gloria mundi

Post mortem, a manera de resurrecció del seu nom i com elogi a misses dites de la seva poesia, va emergir una evocació de Francesc Casesnoves i Mir. Va ser a les pàgines d’una revista catòlica de Pamplona, La Avalancha, amb motiu d’un article dedicat al jesuïta integrista d’Igualada Joan Maria Solà i Mestre (1853-1937). L’article es refereix a una Acadèmia Literària celebrada en el col·legi Sant Josep de València, a l’entorn de la mort de Pius IX (1792-1878), presidida per Solà. Lo mejor de aquella Academia era todo lo que usted compuso, que fue la mayor parte; però nada más hermoso que el polímetro castellano que declamó el palmesano Casanovas y Mir.

Aquell rapsode que havia compartit escenari amb els més grans poetes de l’època (Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Frederic Soler…), ja no hi era. L’elogi pòstum a una revista navarresa no va tenir ressò a la Mallorca nadiua ni a la Barcelona adoptiva del poeta; ningú no el recordava. El seu nom no apareix a les enciclopèdies ni a les relacions dels poetes romàntics. Els dos Juanots, l’obra que tant degué complaure Quadrado, romania fins ara, sense estudis ni referències, a una biblioteca virtual dels Estats Units. Serveixi aquest article per a desenterrar la memòria de Francesc Casesnoves i Mir, un poeta de flamarada efímera a qui, ara fa quasi un segle i mig, una revista catalana d’Uruguai assegurava que havia de ser un dels notables poetas del Renaixement literari mallorquí.

Apendix 1

Recreació de l’Almudaina el s. XIV per F. Estabén (Museu militar de San Carles)

Apèndix 2

NOTES

1 Hi ha notícies d’un quadre de Ricard Carlotta, Martiri de Joanot Colom, que es va presentar a París l’any 1899 i va ser exposat a un mostrador del carrer Brossa. Malgrat les gestions, encara no s’ha pogut trobar.

2 Trobareu la transcripció completa del poema a l’Apèndix 1

3 Aquesta crítica va ser reproduïda El Iris del Pueblo dia 6 de febrer de 1873

4 Guillem d’Efak a El regne enmig del mar escriu:

«Aquest favor et faré,

et pots refiar de mi.

Tot quedarà entre noltros aquí dins.»

I Joanot Colom allà el degollava,

sense cap testimoni, tots dos cara a cara.

D’Efak va agafar de Ramon Picó i Campamar la idea que Colom volia evitar l’execució pública de Crespí. Això no obstant, a plena consciència, va excloure el poema dels seus recitals de la rapsòdia Siau qui sou! i els qui han escenificat l’obra no l’han incorporat.

Antoni Rodríguez basteix la novel·la Pac qui deu per tal de vindicar Pau Casesnoves com l’instador menys conegut de la Germania, però, al meu entendre, de manera innecessària i injusta, criminalitza Joanot Colom a qui acusa de la mort de Crespí, li assigna un llenguatge barroer i li atribueix en fals l’assalt a Bellver.

5 Vg.: https://catalog.hathitrust.org/Record/010585134 La revista no apareix a ARCA i s’ha digitalitzat a l’hemeroteca de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, però només fins el 1885 i no recull els exemplars on es reprodueix el romanç Els dos Joanots. Es pot consultar completa en paper a la Biblioteca de Cort i, fragmentada, a la Lluís Alemany i a la de Cultura Artesana, ambdues a La Misericòrdia.

6 Podeu llegir la transcripció completa del romanç a l’Apèndix 2

7 jo no sé lo que’s diran de branca á branca de portal sa víctima y s’homicida… Tot i que no ho diu, la frase és del que Quadrado va titular Discurs Historich, a l’Associació de Catòlics el 6 de febrer de 1870.

8 He d’agrair l’atenció dispensada per Pere Fullana, Joan Mas i Vives, Joan Miralles i Damià Pons, amb profitoses indicacions de recerca.

9 Miquel va rompre amb la Companyia de Jesús. Va ser membre de la Real Academia de la Lengua Española des de 1886. La pressió dels Jesuïtes va fer que algunes de les seves obres fossin incloses a l’Índex Romà de llibres prohibits per l’Església. A la seva mort, una neboda seva i germana de Francesc, Joana Casesnoves i Mir, va interposar una demanda per paralitzar la publicació d’una biografia d’Ignasi de Loiola. Vg. El Heraldo de Madrid (pàg. 3, 29-IV-1913)

10 El Áncora (5-I-1885)

11 L’Ignorancia (7-III-1885) i El Balear (10-III-1885)

12 El Áncora (7-VII-1885) i BSAL (25-VII-1885)

13 BSAL, març de 1887

14 La Dinastía (22-III-1887)

15 La Correspondencia Eclesiástica (6-VIII-1887)

16 Un exemple és veure el seu nom a l’Adhesió a Irlanda a diverses publicacions l’abril de 1886: Los abaix firmants, decidits defensors dels drets de Catalunya en tota sa integritat, s’adhereixen à aquesta mostra de simpatia pera’l gran poble irlandès que ab tan zel y activitat defensa sa llibertat y autonomia. ¡Tant de bo que aviat pugan los irlandesos tornarnos semblant obsequi!, ¡Visca la Irlanda lliure!

17 Son freqüents notícies com aquesta: En el vapor Lulio ha llegado esta mañana el joven poeta y literato D. Francisco Casasnovas y Mir (El Áncora, 13-III-1886)

18 Unimos nuestro aplauso entusiasta a D. Francisco Casasnovas por haber sido el organizador de los conciertos dados en el Circulo de Obreros Católicos. (La Tarde, 8 d’abril de 1907)

19 La Publicidad, 24-XI-1908

20 El Diluvio (28-VIII-1914) informa que a la darrera Junta de Port de Barcelona es lamenta la mort del vocal Francisco Casasnovas y Mir.

21 Tots els funerals familiars es feren a la parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, indici que vivien a la zona de ciutat vella.

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 29 d'abril de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XII) Qui va matar Joan Crespí?

Deixa un comentari

Entre les qüestions controvertides de la Germania de Mallorca, potser la més destacada és la misteriosa mort de Joan Crespí, un episodi desconegut, no descrit fins ben entrat el s. XIX i, d’aleshores ençà, tractat amb dues atribucions antagòniques. Els liberals acusaren del crim els nobles, amb la figura intrigant del bisbe de Cluny al darrera1. Quadrado va reaccionar i, inicialment, va penjar el mort a Joanot Colom i, posteriorment, al seu germà Francesc, però ambdues atribucions les va fer sense cap document comprovable. Malgrat la inconsistència de l’atribució, la imputació de Quadrado s’ha divulgat i perpetuat com si fos un fet provat. La qüestió resulta prou interessant com per procedir a l’anàlisi d’on procedeixen les acusacions. No hi ha millor fórmula per indagar l’origen de la qüestió que fer un recorregut exhaustiu per totes les fonts que parlen de Joan Crespí.

Colom versus Crespí?

L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista2. L’autor, Francisco Luís de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys. L’obra acaba amb l’episodi de quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar Mallorca el mes d’abril de 1521. No arriba a parlar, per tant, de la mort de l’instador, el mes d’octubre d’aquell any.

1841. Quadrado versus Furió

Tampoc, dos anys després, els articles que Josep Maria Quadrado (1819-1896) publica a La Palma l’any 1841, no parlen del declivi de Joan Crespí ni, menys encara, de la seva mort. De fet, els cinc articles no aporten cap novetat i es limiten a transcriure la informació de Mut, copiada de Binimelis, amb tots els seus errors i amb judicis de valor afegits3. De la mort d’en Crespí, qui sí en parlarà aquell any serà Antoni Furió (1798-1853). Detalla que els jurats forçaren l’instador a escriure al Virrei de València i al de Castella per oferir el govern de Mallorca. Explica també l’intent de detenir Crespí per part de Miquel Oliver, l’algutzir reial, a qui els agermanats mataran i afegeix: Nuestros cronistas callan este suceso, ó por mejor decir, hacen desaparecer de la escena al primer caudillo y nos presentan para reemplazarle al denodado Juan Odón Colom. Furió esmenta el cronista Diego de Sayas per concloure amb l’historiador aragonès que fué sentenciado Crespí á sufrir garrote, que se le dió en un cuarto de la torre principal del castillo real de Palma4.

Furió versus Quadrado

L’any 1844, en el marc de l’obra magna de Pau Piferrer i Fàbregas (1818-1848) Recuerdos y bellezas de España, es va publicar el volum dedicat a Mallorca, amb la participació de Quadrado. No dirà res de la mort de Crespí a l’extens capítol que dedica a l’Almudaina (el Alcázar)5. A l’apartat que dedica al Castell de Bellver, es limita a escriure: la guerra civil pasó por él con sus horrores y las turbas feroces de la ciudad y de los distritos lo entraron en 1521 con muerte del gobernador y de los caballeros alli refugiados y dándolo á saco. En una nota al peu adverteix: La estrechez de los límites que hemos tenido que dar á esta Tercera Parte nos priva de tratar la Guerra de los Comuneros con la estension con que la habíamos proyectado y a la cual nos brindaban los materiales que poseemos. Cap esment a Crespí ni als germans Colom en tota l’obra.

Dos llibres (1848 i 1853) que acusen els nobles de la mort de Crespí

L’any 1848, a Madrid, l’advocat Luis Cucalón Escolano publica el primer volum de Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia.6 Entre les pàgines 273 i 294, dedica tres capítols a Joan Crespí, Joanot Colom i a Varios agermanados. En el primer, descriu la mort de Joan Crespi, explica que els qui el mataren varen imputar el crim a la Germania i relata com els membres de la Tretzena investigaren qui eren els vertaders assassins i els executaren.

Los conjurados (…) siguieron sus pasos, y sobornados los centinelas le alcanzaron en una escalera de caracol que conducia á un terraplen ordenándole que se entregase á la justicia del rey. Crespi no llevaba consigo mas que un baston sin embargo se defendió con él algun tiempo, hasta que se lo rompieron y entonces sucumbiendo al número se entregó con grande alegria de los agresores que sin detenerse ni aguardar un momento lo degollaron, clavando su cabeza en la puerta principal del castillo y á su lado la sentencia de un proceso que de antemano habian formulado sin dar conocimiento de él al presunto reo, sin oir sus descargos mi observar trámite alguno legal. Era una farsa, una comedia que habían creado y que el público no creyó. La sentencia venia firmada por los trece diciendo que intentando Juan Crespi de erijirse en rey absoluto de las islas arrebatando las franquicias y libertades que tenian para aumentar su tiranía y su poder, ellos celosos guardianes y defensores del pueblo, probado su enorme delito lo habian condenado á muerte para escarmiento de futuros ambiciosos; mas tal tegido de embustes no fue creido por nadie.

Pusiéronse los trece como tan interesados en ello á inquirir los autores del horrendo delito, el pueblo los habia absuelto á ellos, todos eran honrados, queridos y sin ambiciones, y no podia creerse cometieran atentado igual; pero los principales agentes como eran D. Francisco Ubaque y el obispo Pont se habian embarcado para Ibiza la noche misma de haber llevado á cabo su proyecto, dejando como sucede siempre á los mas débiles en frente del peligro que no tardaron en hallar, envolviéndolos en el castigo la declaracion de uno de ellos que mas débil ó miedoso declaró nombres, y los que los llevaban fueron presos, siendo entregados al brazo de la justicia, Miser Arnau Puigdorfila, Mosen Romeo de Saldapes, Alonso Malferit y Rafael Puig, osados realistas y pertenecientes á las primeras familias de la nobleza y complicados en la conspiracion cuya sentencia fué á presenciar todo el vecindario de Palma gozoso de que se castigasen crímenes de tal naturaleza7.

Julio Donon recrea la plaça dels Jurats (avui Cort) dia 7 de febrer de 1521

El llibre de Cucalón esmenta moltes fonts de referència (Dameto, Muntaner, Desclot, Furió, Guillem Terrassa, Lanuza, les Miscel·lànies de Geroni Alemany…), però cap d’elles concreta l’origen del relat de la mort de Crespí. Així i tot, aquella obra va servir de base a Victoriano Ametller i Mariano Castillo per publicar, l’any 1853, Los Mártires de la Libertad Española, amb litografies de Julio Donon8. La mort de Crespí torna imputar-se als mascarats i concreta els noms dels autors del crim i dels hipotètics inductors. Cal afegir que el primer tom de Cucalón es va vendre, per capítols, l’any 1847 i, va obtenir gran notorietat a la premsa de Mallorca, on es convidava a la subscripció prèvia. Una publicitat encara molt més intensa es va promoure, des del 1853, de l’obra d’Ametller i Castillo9. Ambdues obres no podien passar mai desapercebudes als arxivers i als cronistes.

La inconsistent font que va argumentar Quadrado com a prova

Sayas, la font de Quadrado

Quadrado degué veure que Furió, a qui considerava l’usurpador de la plaça de Cronista del Regne, havia aportat una referència que desconeixia10. Acudeix a Sayas, la font esmentada pel seu èmul, i llegeix: Tras esto, con desdén increyble, passaron a deponer de su oficio a Juan Crespí con todas sus camaradas a quienes también pusieron en prisión, y a él lo pasaron al Castillo Real, donde oprimido de grillos y cadenas, estuvo muchos días hasta que llegó el último en que alebosa (aunque no indevidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes11. Lluny d’analitzar qui és l’autor, el qual no aporta cap font que empari l’afirmació, i lluny d’interpretar el caràcter indefinit de l’atribució a los Colomes, Quadrado transforma l’abstracció, la converteix en literal i la concreta i projecta sobre la figura de Joanot Colom; ell va matar Crespí. Ho considera un gran descobriment i, com veurem, reivindicarà aquell paràgraf tota la vida com a font indiscutible per atribuir el crim.

Isabel II entra a la plaça que durà el seu nom, amb l’Almudaina al fons

La primera vegada que Quadrado, encara que de manera un tant críptica, acusarà públicament Joanot Colom de la mort de Crespí serà l’any 1860 en el fulletó Recuerdos del Real Palacio de Mallorca, editat amb motiu de la visita a Mallorca d’Isabel II: Bien pronto el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esta Torre del Ángel, á manos de otro dictador mas sanguinario y mas violento. Això no obstant, la inconsistència de l’atribució, sense altra font que l’afirmació de Sayas que Crespí va morir a mans dels partidaris dels Colom, mostra contradiccions encara ben vigents12. Quadrado necessita qualque cosa més que un generalista sus mismos parciales. Li cal trobar qualque font per rebatre aquells que li fan veure que la seva deducció és inconsistent. S’entestarà en trobar-la o…

La Almudaina (El Museo Universal, 14-X-1860)

L’any següent del fulletó dedicat a la reina, en el Calendario para las Islas Baleares, llegim: Disensiones intestinas debilitaron su fuerza y el gefe de su partido, Juan Crespí, elevado a la dictadura con el nombre de Instador del Beneficio Común, se vio aherrojado y preso; habiendo sido poco después ajusticiado en la torre principal del castillo real. Tot i sense signatura, contingut, llenguatge i estil permeten endevinar la mà de Quadrado13.

1870. L’Arxiver versus el Cronista

L’any 1870 arribam al punt àlgid de la imputació de Quadrado de la mort de Joan Crespí, quan traspassa l’acusació inicial a Joanot al seu germà Francesc. Aquell any, l’Ajuntament va promoure Joan Crespí com a fill il·lustre de la ciutat, tal com havia fet amb Joanot Colom l’any 1841. S’encarregà la redacció d’un opuscle a Pere d’Alcàntara Penya, Cronista General del Regne de Mallorca, que es publicà, amb data de dia 5 de febrer de 1870, amb el títol Consideraciones sobre el levantamiento de los Comuneros de Mallorca llamados Ajermanats. L’endemà mateix, dia 6 de febrer de 1870, en el local de l’Associació de Catòlics, Quadrado feia la conferència En Joanot Colom que l’autor va publicar i qualificar de Discurs Historich. Signada en condició d’Arxiver del Regne de Mallorca, Quadrado la publicà i envià a la premsa la mateixa setmana. En aquest treball, corregeix el nom de Juan Odón que havia concedit a l’instador14. Això no obstant, persisteix en altres errors dels seus articles a La Palma de 1841, com el de negar que Joanot fos un dels set presos que motivarien l’aixecament15.

Quadrado versus Penya

L’eix de la conferència o, si més no, el tema més rellevant sobre el qual especula Quadrado, és l’atribució del crim de Joan Crespí a Francesc Colom: No he pogut afinar encare, tal volta colca dia ho lograré, per quin motiu y en quina questió encorregué en desgracia dels sediciosos, com se dexá arrancar sa autoridat casi dictatorial de que eslava revestit, com se deixá prendre si per sorpresa ó per violencia enmitj de algún alborot, com l’abandonaren els seus amichs ó quants y quins participaren de sa seua sort. Sols se sap que estant detingut y encadenat dins sa torre del Ángel, després de alguns dias entra en Francesch Colom y el mata, y desde las horas ell y en Juanot foren els instadors.

Sols se sap? Quasi res! Qui ho sap? D’on s’ho treu? La resposta cal trobar-la a una nota a peu de pàgina on assenyala tres fonts: Llibre de informacións sobre’ls agermanats de ciutat n. 1162, y esplicació de la citada profecía den Mogoda, cobla XI, pag. 30 del dit almanách. En els anals de Aragó escrits per Sayas pag. 279 se llitx el siguent passatje: Tras esto con desden increíble pasaron á deponer de su oficio a Juan Crespi con todos sus camaradas á quienes también pusieron en prision, y á él lo pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos dias, hasta que llegó el último en que alevosa (aunque no indebidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes.i16.

Repassem el contingut de les tres fonts. La primera indicació remet a un llibre i a una xifra que, per desconeixement de tothom en aquells moments, resulten inintel·ligibles17. Cal anar a cercar i llegir la segona font, la cobla XI de les Profecies de Bernat de Mogoda:

Després, obrint la porta

a molts defalts y vicis,

mals regiran officis

certs temps y horas.

Deixant de banda la nul·la credibilitat de les profecies (escrites posteriorment a la derrota de la Germania), ni la cobla esmentada ni cap altra de tot el conjunt, permet vincular el contingut amb el crim de Joan Crespí i, menys encara, amb l’atribució d’una mort a Joanot Colom o al seu germà Francesc. Amb independència de la imaginació i fantasia de Quadrado per aprofitar la cobla com a argument per atribuir un hipotètic assassinat, es delata que el 1870 encara concedia valor documental a les Profecies de Bernat de Mogoda, com ja havia fet el 1841 a La Palma. Quant a la tercera font, la reiterada al·lusió a Sayas per concretar la genèrica atribució del crim a sus mismos parciales los Colomes i penjar el mort de l’assassinat, primer a Joanot Colom i, després, al seu germà Francesc, és una deducció extravagant sense cap garantia.

Quadrado, amb la conferència, no va obtenir la repercussió que pretenia. Va mirar de mobilitzar la premsa, però aquesta va informar més de l’èxit dels actes a l’entorn de Joan Crespí que no de la seva conferència18. Va procurar moure la polèmica, sempre sense signar, a distintes publicacions. Fins i tot des del liberal El Juez de Paz va intentar ridiculitzar la publicació de Pere d’Alcàntara Penya, sense aconseguir que aquest replicàs cap de les provocacions19. Aquesta ànsia de polèmica al llarg de tot l’any 1870 no va ser corresposta. El mateix any, dia 4 de desembre, a les pàgines del diari El Menorquín iniciava un nou debat amb el capellà Joan Pons Villalonga sobre la Sociedad de Católicos de Ciudadela. Tot plegat, aquelles batusses afectaren la salut de Quadrado20.

Vist que l’estratègia d’obtenir el suport de tota la premsa del moment no va reeixir com volia, Quadrado va publicar un nou document, amb el títol Polémica acerca de Juanot Colom i el subtítol Respuesta a los artículos y al folleto publicados sobre el mismo asunto. El nou pamflet comença amb una queixa per retreure l’incompliment de la premsa mallorquina que li havia ofrecido ocuparse de mi discurso en juicio contradictorio con el folleto oficial. Després d’una excusatio non petita quant a la seva imparcialitat i apartidisme, polititza la qüestió i fa burla de progressistes i republicans21. Quant al contingut, tot i declarar-se amic i admirador de Pere d’Alcàntara Penya, replica i ataca el cronista22. Obsedit amb la mort de Crespí, es demana ¿de dónde sabe que murió ejecutado en la oscuridad de un calabozo del castillo de la Almudaina? Todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. (…) Si serian los nobles los ejecutores ó ajusticiadores de Crespí? si Colom en vez de ser su homicida seria su vengador? Les dues darreres preguntes són bones de respondre: podria ser molt bé. De fet, atesa la manca de proves fefaents i posats a especular, és tan possible que els assassins de Crespí fossin els agermanats com que ho fossin els mascarats. Parlem-ne.

El clima de la revolució el setembre de 1521

El castell de Bellver no va ser inexpugnable als agermanats

Amb aquest panorama, doncs, el setembre de 1521 la indignació contra Crespí podia ser tan alta entre els agermanats, amb sospites d’haver estat traïts, com dels nobles, desitjant venjar la matança de Bellver. Cal tenir en compte que l’assalt al castell de dia 29 de juliol de 1521 va ser l’acte més revolucionari de tota la Germania. El fet que, menys de dos mesos després, Crespí ja estigués empresonat a l’Almudaina posa en solfa que qui instàs la detenció fos la Tretzena, sense l’ordre o l’aval del lloctinent que hi residia. Els agermanats no tan sols no controlaven el palau reial, sinó que per poder accedir a la Torre de l’Àngel ho haurien de fer o bé per força o bé per astúcia. És als nobles, i no als agermanats, a qui apunten Furió i Ametller com a autors del crim. Lluny d’especulacions, allò que és cert i segur és que, ara per ara, no hi ha cap prova documental per imputar ningú de manera inequívoca. Amb menys raó, ningú amb un mínim de rigor podia fer-ho el segle XIX.

Quadrado fa preguntes retòriques i, en canvi, assegura que tots diuen que a Crespí el va matar en Joanot o el seu germà. Tots? Una intensa i llarga recerca per trobar algú que, a banda de Quadrado, acusi Joanot o Francesc Colom de matar Joan Crespí, ha finalitzat amb èxit relatiu: només un altre historiador! L’any 1870 Vicente De La Fuente y Condón (1817-1889) publicà un llibre sobre la història de la maçoneria, on escriu: El dictador de Mallorca, Crespi, ó sea instador, como ellos decían, cayó en desgracia asi que trató de poner un poco de orden entre su gente. Pusiéronle preso, y para ahorrar procedimientos apelaron al sencillo expediente bizantino, reproducido con buen éxito en las repúblicas hispanoamericanas, en las cuales el sucesor suele tomarse la molestia de matar al antecesor con el cargo de reemplazarle. Un tal Francisco Colom, agermanado, entró en la cárcel, mató a estocadas al pobre pelaire Crespi, y desde aquel dia el asesino y su hermano Juan Colom, bonetero, quedaron por instadores de Mallorca24. Cal admetre que l’atribució és inequívoca; l’autor concreta l’indefinit sus mismos partidarios los colomes de Sayas per acusar Francesc Colom.

Quadrado s’autodocumenta?

Quadrado ja té, a banda de la seva, una altra atribució de la mort: el llibre de Vicente De La Torre. Malgrat que no sigui cert que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano, (ni Furió, ni Cucalón, ni Ametller, ni Penya, ni Eusebi Pascual ho diuen), cal admetre que ara Quadrado ja disposa d’una referència que acompanya la seva atribució. Això no obstant, és convenient aclarir quina és la font del llibre que avala Quadrado? En quin document s’empara? La resposta la trobarem a una nota del mateix llibre. La font de De La Torre per atribuir el crim de Crespí a Francesc Colom és… Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. Som davant del clàssic cas de reutilització informativa: X facilita una dada a Y que la publica i X l’assenyala com a font… però aquesta vegada l’impulsor de la maniobra roman desemmascarat. És Quadrado i ningú més que Quadrado que, més enllà d’una acusació genèrica i indefinida, publicada el 1666 per Sayas, sense prova i sense font de referència, de sus mismos partidarios los colomes, personalitza el crim de Crespí sobre Joanot i Francesc Colom. Una imputació que ultrapassarà l’autoria de l’inventor fins avui.

Passen els anys i, el 1888, quan es publica el volum España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares, Quadrado refereix de nou la mort de Joan Crespí: Crespí fué preso, ignorándose si á este paso precedió su destitución ó su renuncia, su conato de fuga ó su ocultación, y de igual suerte participaron algunos camaradas suyos de oficio ó de trecena. «A él le pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos días, hasta que llegó el último en que alevosa, aunque no indebidamente, le degollaron sus mismos parciales los Colomes (1).» Sense interrupció, amb un simple punt i seguit, personalitza l’atribució del crim: Francisco, el sanguinario hermano de Juanote, fué quien penetró en la torre del Ángel para inmolarle; ayudóle el curtidor Antonio Binimelis. El día, no recuerdo por dónde, se me antoja que hubo de ser el 16 de Octubre: la fantasía queda por desgracia en libertad de trazar las circunstancias de la escena, assesinato ó ejecución, no se sabe que la acompañasen otras (…)

Quadrado el 1888 redueix la font a Sayas, “un escritor forastero”

La nota al peu a la qual remet diu: Es singular que á un escritor forastero, al cronista Sayas en sus anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que á ninguna de nuestras historias, noticiarios ó documentos. He reunido no obstante suficientes datos para poderlo aseverar, ya que no para referirlo cómo fué, quedando indiscutiblemente sentado que Crespí sucumbió víctima de Colom, y que en las respectivas apoteosis que les dedicaron nuestros modernos partidos locales, trocaron los frenos lastimosamente.

A banda de confessar que desconeix l’episodi (ignorándose si…, la fantasía queda en libertad…, asesinato o ejecución… ya que no referirlo como fue…) resulta rellevant que, de les tres fonts al·legades l’any 1870, ara, 18 anys després, només reiteri la citació de Sayas i digui que ha aportat més llum que cap de nuestras historias, noticiarios o documentos. Ja no esmenta el num. 1162 de les Informacions25. Tampoc no remet a les Profecies de Bernat de Mogoda. De fet, se’n desmarca en el mateix volum. Ja sap que no tenen consistència i que és un document extemporani26. En tot cas, encara que l’atribució del crim presenti una font indefinida, la contundència amb la qual la sosté Quadrado farà que la pràctica totalitat dels historiadors de finals del s. XIX, molt especialment les històries locals escrites per capellans, traslladin de manera acrítica i mimètica la imputació del crim.

1894. Eusebi Pascual versus Quadrado

Eusebi Pascual versus Quadrado

Encara serà a temps Quadrado per polemitzar de nou abans de morir. Eusebi Pascual, governador durant el sexenni revolucionari, exdiputat republicà i membre destacat de la Societat Arqueològica Lul·liana, va escriure en el bolletí diversos articles a l’entorn de la Germania. El mes d’agost de 1894 va publicar En tiempo de la Germania (pregones), on aportava documentació que demostra l’absoluta comunió i unitat d’acció entre Joanot Colom i Pau Casesnoves i el respecte general que mereixien els dos instadors, qualificats d’honorables i virtuosos pel lloctinent Pere Joan Albertí. Amb fina ironia, Pascual aprofita per enfrontar la indefinició de Sayas amb l’especulació de Quadrado, a qui no s’està de dir caparrut (inflexibilidad de criterio) i de recordar-li la promesa d’escriure el seu acopio de materials. Crespí había sucumbido en la torre del Ángel á manos de los Coloms, según Sayas, (á manos de Francisco, hermano de Juanot á quien ayudó en su feroz proeza el curtidor Antonio Binímelis, según el Sr. Quadrado). Nuestro ilustre Quadrado ha dicho en el folleto que publicó en 1870 que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal»: y aún cuando en Las islas Baleares nos ha ofrecido en un capítulo magistral una gran síntesis del movimiento revolucionario de los agermanados, esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales. Merece á no dudar respeto el fallo inexorable del escritor que se distingue por su inflexibilidad de criterio: ¡tiene empero la historia tantos recodos!

Quadrado capta perfectament les iròniques invectives, més o menys subtils, d’Eusebi Pascal i, a l’immediat exemplar del BSAL de setembre de 1894, replica i remet al llibre que l’exgovernador republicà li havia esmentat. Allí se explican las referencias al instador Casasnovas (pág. 380), á la embajada destinada al Emperador (pág. 386), á las devastaciones y saqueos que, con achaque de secuestrar los bienes de los refractarios á la quitación, iban más allá de talar las viñas y de robar la fruta de los huertos (pág. 390). Del asesinato de Crespí y de la persecución de sus adictos á mediados de octubre de 1521, dije (página 368) cuanto pude averiguar. Una esquiva resposta al desafiament d’Eusebi Pascual que l’instava a aportar l’allau documental que havia anunciat des de 1844. Tot i l’evasiva, és ben possible que el retret animàs Quadrado a complir la promesa.