Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA VILA AGERMANADA

Deixa un comentari

DOS ACTES REEIXITS SOBRE LA GERMANIA

Anit passada, 18 de setembre de 2022, a la Casa de Cultura de la Vila, varen fer-se dues presentacions que s’afegeixen al conjunt d’activitats que Felanitx ha dedicat a la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca.

En primer lloc, es procedí a la signatura del conveni de cessió d’una pintura que recrea la imatge de Joanot Colom, Instador del Bé Comú i fill predilecte de Felanitx, entre el batle, Jaume Monserrat, i l’autor de l’obra, l’historiador Guillem Morro.

https://www.youtube.com/watch?v=r95epjD57Bw&t=10s

El batle, Jaume Montserrat, i l’autor, Guillem Morro, signen la cessió

Tot seguit, per iniciativa del col·lectiu Felanitx per la Igualtat, es va emetre la projecció del documental El crit de les dones, amb guió, dramatúrgia, realització i direcció d’Antoni Mª Thomàs, amb les intervencions de l’autor i d’Apol·lònia Serra, una de les sis actrius que encarnen sis històries colpidores1.

Lurdes Fiol (FxI) fa la presentació
Amb Joanot Colom, Felanitx per la Igualtat hauria fet la Tretzena

FELANITX, PRIMER POBLE AGERMANAT

Cal tenir present que Felanitx va ser el primer municipi en adherir-se a la crida feta per la Comissió Cívica Germania 500. Amb el compromís de l’aclaparadora majoria dels grups polítics, dia 18 de gener de 2021, el consistori va adoptar un conjunt d’acords que, d’aleshores ençà, manté en curs exitós de realització.

Dia 7 de febrer, el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament popular, tal com varen fer tots els municipis de Mallorca (amb epígons a València i a Girona) a Felanitx, amb les precaucions forçades per la pandèmia, es va llegir el manifest.

Mesos després, el novembre de 2021, Melanie Mesquida, la regidora de Cultura, presentava un cicle cultural monogràfic dedicat a la Germania sota el títol Felanitx fa memòria.


El primer acte del cicle va ser l’estrena del documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez, sota els auspicis de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. L’èxit de la convocatòria va obligar a fer dues sessions, amb la casa de cultura estibada de públic.

Pere Sánchez presenta el documental

La segona activitat del cicle va ser l’exposició La germania i les revoles que la precediren, amb visita guiada de l’historiador i autor de les pintures, Guillem Morro.


El cicle va continuar amb les conferències d’Albert Cassanyes, Margalida Obrador, Bartomeu Mestre i Margalida Bernat.

Albert Cassanyes
Margalida Obrador i Bartomeu Mestre
Margalida Bernat

El mes d’abril es va fer efectiva la declaració de Joanot Colom com a fill predilecte de la Vila i, en un acte públic, en presència de la pràctica totalitat dels regidors, de Bàrbara Sagrera del setmanari Felanitx i l’historiador Ramon Rosselló, es presentà el retrat que en va fer Miquel Sebastià Llambies per penjar a la galeria de la Sala.

Ara per ara, de tots els compromisos acordats per l’Ajuntament el mes de gener de 2021, només roman pendent de gestió i execució instal·lar en un lloc emblemàtic del poble, possiblement la plaça Pax (anomenada altre temps de Joanot Colom), una escultura del felanitxer Jaume Mir que representi l’Instador del Poble i del Bé Comú. Serà la culminació d’una commemoració que ha estat motiu de satisfacció i orgull. Efectivament, en relació a la Germania de Mallorca, Felanitx ha sabut estar a l’alçada i ha demostrat que té memòria i sap fer justícia.

Visca Felanitx! Visca la Germania!

 

MÉS IL·LUSTRACIONS

NOTES:

1 Transcric la presentació que vaig fer del documental EL CRIT DE LES DONES:

Ja han passat dos anys bons d’ençà de la constitució d’una comissió cívica, orientada a commemorar els 500 anys de la Germania de Mallorca, amb l’objectiu de difondre el coneixement d’un dels episodis més transcendentals de la nostra història i, això no obstant, tan poc explicat a les nostres escoles. Com a primera feina, elaboràrem una ambiciosa programació: taules rodones, conferències, llibres, exposicions, documentals, itineraris per Palma i per la Part Forana, una rapsòdia musical… Entre d’altres propostes, recordàrem que l’any 1995, Antoni Mª Thomàs va estrenar al Principal, amb el grup Lluna de Teatre, Joanot Colom, de Llorenç Moià, obra que anys després reposaria el grup Magisteri Teatre, dirigit pel felanitxer Antoni Artigues Claret que va morir fa quatre anys. D’immediat, contactàrem amb Antoni Mª per veure si seria possible tornar escenificar l’obra. Les circumstàncies no ho varen fer possible, ateses les precarietats derivades d’uns pressuposts que no prioritzen la Cultura com el principal valor per fonamentar la identitat dels pobles i potenciar el seu progrés.

Tot i això, malgrat no haver pogut recobrar l’obra de Llorenç Moià, hi haurem sortit guanyant, perquè Antoni Mª no va voler romandre al marge de la commemoració i va assumir un projecte nou, ric i reparador: donar veu a les dones del temps de la Germania. Hem de posar en relleu que, com a totes les guerres, les dones són sempre les grans víctimes; doblement víctimes, si tenim present que a banda de patir les conseqüències directes dels conflictes com tothom, quan es deixen de moure les armes, les dones, molt sovint endolades, són les que lideren la represa, les que han de recobrar l’harmonia familiar i treballar per tal de refer la pau social, en una dolorosa caminada cap a la normalitat per damunt de terres fetes rius de sang i de llàgrimes.

El crit de les dones, aquest treball cinematogràfic del qual Antoni Mª Thomàs, amb la seva reconeguda trajectòria, és l’autor, com a guionista, dramaturg, realitzador i director constitueix una queixa desesperada, un clam, un gemec, un plany obert als vuit vents del món i a la roda del temps. En sis històries personals, cinc agermanades i una mascarada són encarnades en sis actrius que, tot i la dificultat d’evitar caure en l’histrionisme arrossegades per un text estremidor, amb punts àlgids de pell de gallina, broden els personatges a nivell d’excel·lència. Estic convençut que les sis dones representades en aquestes sis històries validarien els sis testimonis. En conjunt, més enllà dels sis exemples, l’autor glosa la peripècia de les dones mentre enalteix els valors d’aquella revolta que, ni més ni menys, pretenia assolir la igualtat, la llibertat i la germania. Fixau-vos bé: egalité, liberté et fraternité… dos-cents setanta anys abans de la Revolució Francesa.

Vull felicitar Felanitx per la Igualtat, aquest col·lectiu de gent justa i noble, per haver tengut la iniciativa de posar a l’abast del nostre poble aquest documental i, més encara, per haver-me lliurat la confiança de dir-ne dues paraules. Agrair, també, a l’Ajuntament que n’hagi assumit el patrocini, emmarcat dins dels actes que la Vila, sota el títol Felanitx té memòria, ha dedicat enguany a la commemoració del mig mil·lenni d’aquell aixecament popular que, al crit vigent de Pac qui deu! Mori el mal govern! va revoltar-se contra els abusos de la monarquia, contra la corrupció i contra l’espoliació fiscal. És cert que, després de poc més de dos anys, la Germania va ser esclafada per l’exèrcit imperial de Carles V que va iniciar una sàdica repressió de la qual n’és mostra emblemàtica l’esquarterament de Joanot Colom, però de la que les dones tampoc no se’n feren escàpoles. Tot i això, avui i sempre, aquella revolta popular constitueix un acte de dignitat en defensa dels drets de les persones i dels pobles. Pau, Justícia i Germania!

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

UNA EFAKIANA DE RONYÓ CLOS

Deixa un comentari

…però el cant, si t’arriba.

pren-lo com un bes!

A Margalida Joan Isaac

Aquesta setmana passada, concretament dia 15 de setembre de 2022, s’ha jubilat Margalida Solivellas Lladó, després de 36 anys com a corresponsal de TV3 a les Illes Balears i Pitiüses. El comiat ha estat rebut amb mostres d’agraïment i de significatives valoracions per la bona feina feta. Entre moltes d’altres manifestacions, el glosador Mateu Xurí li dedicà aquesta dècima:

Amb la veu, emocionada,

del teu final, Margalida,

ens mostres tota una vida,

detalladament contada.

36 anys a l’alçada

dels somnis que volem dur.

Et jubiles, i és segur

que gaudir et serà permès,

però en veure TV3

seguirem pensant en tu.

Vull afegir-me a la llarga llista de persones agraïdes que han volgut fer un reconeixement públic a la periodista jubilada. Vull fer-ho, a partir d’alguns dels meus amarcords, com una evocació personal per definir a la meva Margalida Solivelles, convençut que n’hi ha moltes més, segons la perspectiva de la gentada que hi ha tengut relació i estima.

Una història desconeguda: la periodista que mostrà cara

La primeria dels anys 90 del segle passat, un conjunt d’esdeveniments propiciaren l’inici d’una llarga i costosa lluita sindical a la Caixa de les Balears Sa Nostra (1882-2009). La publicació d’uns opuscles de denúncia contra la desfilada per l’entitat de tots els escàndols del PP (Brokerval, Bon Sosec, Calviagate, Fundació Illes Balears…) va derivar en una irracional demanda del Consell d’Administració contra el sindicat.

La direcció va impulsar un gabinet de premsa inquisitorial que no amagava l’objectiu de «guanyar la guerra de la comunicació» contra la representació laboral. Els lacais visitaren els diaris, amb amenaces subtils a retirar publicitat. Als domicilis dels membres més destacats del sindicat denunciat, en horari laboral, es presentaren uns taxadors per intimidar i atemorir les parelles dels denunciats a qui, sense cap escrúpol, els informaven que aviat se’ls embargaria el seu habitatge. Tot plegat, ni la demanda (ep, de 100 milions de pessetes de 1995!), ni els intents de silenciar els fets a la premsa, ni les amenaces d’expropiació varen tenir l’èxit que pretenia un Consell d’Administració polititzat, amb el president Joan Forcades (també president de la Junta Electoral del PP) al capdavant i un colla d’amendic i totmhobec, a l’entorn d’una Junta de Patrons reaccionària que havia abandonat els principis humanistes de l’entitat, fundada a finals del s. XIX pels republicans federals.

La persecució i les amenaces animaren els representants laborals a crear un Comitè de Defensa per a la Llibertat d’Expressió i Sindical que, en un tres-i-no-res, va arreplegar més de vint mil signatures de suport i va capgirar com un calcetí la criminalització dels treballadors que rebotà a la cara dels repressors. Tot i la feina bruta dels lacais del gabinet de comunicació, la pressió sobre la premsa no va reeixir. Els escàndols eren tan evidents que, excepte El Mundo, tant el Diario de Mallorca com Última Hora, conferiren generosos espais als representants laborals on s’explicaren els fets i s’assenyalaren els responsables. També, en els dos darrers diaris esmentats, el Comitè de Defensa publicà setmanalment les llistes de persones i entitats que se solidaritzaven amb el sindicat demandat. Una de les sorpreses va ser veure com, a una de les primeres relacions, apareixia del nom de Margalida Solivellas. No era (no ho és encara ara) veure com un periodista en actiu es comprometia en públic brindant suport a una reivindicació. Aquella va ser, per a mi, una demostració clara del compromís cívic de la corresponsal de TV3, amb qui no tenia cap relació personal i just la coneixia com a espectador de les seves cròniques televisives. La mobilització popular va ser un èxit. Tots els partits polítics (excepte el PP, naturalment) es posicionaren al costat dels representants laborals i contra l’abús empresarial del Consell d’Administració. No havien passat cinc mesos de la demanda quan, el mes de març de 1996, l’Assemblea General de Sa Nostra forçava la dimissió del seu President i la retirada de la demanda interposada. L’equip sindical d’Unió Obrera Balear s’enfortí i, durant més de tres dècades, ha estat la força hegemònica en el seu àmbit d’actuació.

Han passat més de 25 anys d’aquella acció sindical, però sempre he valorat els suports que determinaren l’objectiu del títol dels opuscles demandats: el redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears. De totes les solidaritats que ens arribaren, la de Margalida Solivelles, ocuparà sempre un lloc dins de la meva memòria agraïda. No era el nom més popular, ni el més rellevant de quanta gent es va adherir al Comitè de Defensa, però per la singular significació que representà va ser un dels que més impacte va suposar. Vaig veure ben clar que Margalida Solivellas era una efakiana de ronyó clos (de pedra picada si ho voleu més entenedor), perquè feia efectiva aquella frase contundent de Guillem d’Efak: La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit!

Margalida Solivellas amb els germans Capellà, Bartomeu Mestre i Glòria Fortesa-Rei

Puc dir que, d’ençà del seu gest, vaig entrunyellar amb ella una amistat d’acer inoxidable. El 2019, arran de la publicació de Blues amb dones, vaig tenir la gosadia de demanar-li que fes de padrina jove del llibre. I així ho va fer, per partida doble, a Palma (amb la prologuista Carme Vidal) i a Barcelona (amb les també efakianes Laura Borràs, Teresa Clota i Mercè Lorente).

Presentació a Barcelona

Sis espipellades de la seva feina

Especialment a partir de la meva jubilació, he tengut ocasió de col·laborar en la confecció d’algunes notícies que han merescut l’interès de TV3. Ni que sigui a tall d’exemple, amb mitja dotzena d’espipellades, crec que s’ho paga repassar-ne algunes de les compartides, en més d’un cas amb el rerefons de Guillem d’Efak.

Dia 11 de gener de 2010, TV3 (IB3, no n’ha parlat mai) es feia ressò de la reedició de La Nostra Terra: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/154873081212355/

El novembre de 2010, informava de la presentació a Palma de la segona edició de la Balada d’en Guillem d’Efak, https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/163742146992115

El 15 de febrer de 2015, el dia que feia 20 anys de la mort de Guillem d’Efak, TV3 va fer aquest reportatge de l’escenificació a l’Auditori de Manacor del Siau qui sou! https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-migdia/Concert-homenatge-Guillem-dEfak/video/5468674/?fbclid=IwAR1x70y2ezOycJ2UDyHiy01jySYushaWbPaP6uzzgpOBqoz4ebLJTms0IRI

Després de l’extensa informació a l’entorn del Tricentenari, programat a Catalunya l’any 2014, amb exclusió injusta i intencionada del paper dels eivissencs i mallorquins (els qui més aportàrem en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona) i del fet que aquella guerra no va acabar fins que no va caure el Regne de Mallorca el juliol de 1715, el mes de març del 2015 Margalida Solivelles va enllestir una breu notícia reparadora: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

L’any 2018, Margalida Solivellas, sempre conscient que cal denunciar la saturació turística i reclamar l’aplicació de polítiques adequades, amb l’objectiu d’evitar la degradació creixent del territori, va elaborar una doble informació, concretada en dues cales emblemàtiques (una de Mallorca i l’altra de Menorca), que quatre anys després s’ham vist absolutament desbordades. Va ser de Macarella a Cala Varques: https://www.youtube.com/watch?v=0XfF8dl3qpg

i de Cala Varques a Macarella: https://www.youtube.com/watch?v=KUxmr40XoIk&t=25s

Podria afegir molts d’altres exemples de la impagable feina, sempre en català, de Margalida Solivellas en defensa de la llengua, la cultura i el territori. En tot cas, s’ho paga revisar les sis espipellades dels enllaços, perquè són una mostra prou representativa que la fan creditora del reconeixement de les institucions públiques i de les entitats culturals del país. Esperem que estiguin a l’alçada.

Enhorabona i gràcies per tant, Margalida! Han estat 36 anys prou fecunds. Ara toca un merescut jubileu i una bona navegació cap a Ítaca. Bona ruta, llarga vida i bona sort!

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -4-

Deixa un comentari

Segona estada a Madrid (1845-1846)

Com vàrem explicar, un dels primers objectius de Quadrado en arribar a Madrid l’estiu de 1842 va ser seduir Balmes. Li va escriure, li va enviar els toms de Frutos de la Prensa, on havia incorporat articles del vigatà i, finalment, va aconseguir trobar-se amb ell i obtenir-ne la confiança per publicar articles a El católico. En el moment de la coneixença, Jaume Balmes, amb el patrocini del Marquès de Viluma, ja preparava una creuada en defensa del matrimoni d’Isabel II amb Carles de Borbó, pretenent del tron, per acabar amb els aixecaments carlistes i cimentar la unitat d’Espanya.

Amb aquest objectiu, des del febrer de 1843, Balmes impulsà el setmanari El Pensamiento de la Nación, acollit amb èxit amb una tirada inicial de 1.000 exemplars que s’amplià fins a 2.250. Els carlins veren amb bons ulls la campanya a favor d’aquell matrimoni, però els isabelins no compartien la idea. Va ser així com Balmes va trobar convenient crear una altra publicació orientada a convèncer als partidaris de la reina. Ja feia un any i mig que Quadrado havia abandonat Madrid i s’havia incorporat a l’Arxiu de Palma, però Balmes pensava que era un bon candidat a dirigir el nou diari i dia 24 de gener de 1845, el va sondejar: Desearía que usted me contestase a la siguiente pregunta: ¿Está decidido irrevocablemente a no venir a Madrid? Y en caso de que esta resolución no exista o no sea irrevocable, ¿qué condiciones desearía usted para el caso que usted quisiese trabajar en un periódico diario?

Quasi dos mesos després, dia 13 de març de 1845, Balmes replica la resposta esquiva de Quadrado i li proposa una prova: Recibí su grata de usted, y me hago cargo de los motivos para no venir a Madrid; sin embargo, bien penetrado de lo muy útil que sería usted aquí y de que puede usted hacer un ensayo sin ningún compromiso, me atrevo a rogarle, y en esto procedo de acuerdo con personas respetables, que haga usted un viaje a Madrid. Todos los gastos del viaje le serán reintegrados; y si usted gusta de permanecer en esta dos o tres meses, lo hace; si no, se vuelve. (…) En fin, hágase usted la cuenta que repite una salida como la de Aragón, nada más1. De todos modos, desearía la contestación tan pronto como sea posible.

Novament, dia 29 de març, Balmes insisteix i detalla la feina i les condicions: Ahora, como amigo, voy a decirle a usted lo que hay. Se funda un periódico que sostenga diariamente las doctrinas que El Pensamiento ha defendido semanalmente y que continuará defendiendo. Mis ocupaciones particulares y otras causas han hecho que yo no me encargue del nuevo periódico como muchos pretendían. Yo he indicado a usted como la persona más aventajada que conozco para sostener con lustre y profunda convicción las sanas doctrinas. Los compañeros que usted tendrá son recomendables. Uno es Lafuente, literato, actual substituto de teología en la universidad de Madrid; otro, García de los Santos, joven apreciable que me ha hecho en El Pensamiento algunos extractos; otro no se si será, para algunos artículos, Vicente Carabantes; y, en fin, si entra algún otro, se procurará que sean personas como usted merece tener por compañeros2. Los sujetos a quienes he aludido le aseguran a usted desde luego el gasto del viaje, y 16.000 reales para un año; y esto aunque por cualquier causa no durase el periódico más que un mes3. Son personas que, si yo las nombrase, le inspirarían a usted plena confianza. Las relaciones que usted adquirirá son excelentes, y si el periódico prospera, no dudo que no habrá mezquindad en la dotación. Yo deseo que usted venga; pero desearía también que la renuncia del destino esperase usted a hacerla para cuando ya estuviese en Madrid. En una palabra: creo que le ha de ser ventajoso a usted el venir; pero deseo el acierto con un ardor tal, que no me atrevo a tomarme tanta libertad como usted me da. Yo le he comunicado a usted el estado del negocio; usted es quien ha de resolver, no yo. No tendrá usted otra ocupación que la dicha. Hasta estoy procurando a ver si podía usted vivir en casa del administrador de El Pensamiento, que lo será también del nuevo periódico. Es persona muy religiosa y fina. No tiene más que madre algo anciana y su mujer sin hijos. Esto en caso de gustarle a usted, ya en cuanto al gasto, ya con respecto a lo demás. Lo he pensado con la idea de quitarle a usted de casas de huéspedes, gastando tal vez lo mismo o menos. Usted se convencerá de mis buenos deseos; mucha satisfacción será para mi si se cuida usted de traerme la respuesta en persona. De todos modos, conviene prontitud en la resolución definitiva, y con la ejecución si usted se decide. Espero cuando menos contestación a vuelta de correo. Le advierto a usted que pienso marcharme pronto a París; y que gustaría mucho de que no fuesen solos tres o cuatro días los que tuviese el gusto de pasear con usted. El cuarto de administración y redacción esta ya tomado; las mesas preparadas; vea usted si conviene que se sepa pronto en que se queda. Espero el momento de abrazarle.

El mes següent, dia 22 d’abril de 1845, Balmes no accepta l’argument de Quadrado i persisteix en reforçar la proposta, amb 10.000 reals més: He recibido la de usted del 11, que, hablando francamente, ha desconcertado el plan. Usted no ha querido disgustar a su señora madre, lo que siempre es muy laudable. En toda la carta de usted no he encontrado otra razón valedera que las lágrimas de su señora madre, y está razón es muy fuerte. Sin embargo, después de haber conferenciado con los consabidos señores, manifestándoles yo que el vacío de usted difícilmente se llenaría, han insistido en que yo le escribiese a usted de nuevo. Quizás sea ya demasiado, y desde luego le pido a usted indulgencia por tanta libertad. Me han dicho que si quiere usted venir se le darán a usted 26.000 reales al año; y que esto lo tiene usted seguro por un año, aunque el periódico no durara tanto. Si su señora madre de usted quisiese consentir en separarse de usted por una temporada, espero que su permanencia de usted en Madrid no sería inútil. Las relaciones que usted adquiriría el mismo mismísimo día de su llegada son las mejores que se pueden desear. Nada más tengo que añadir. Si usted se resuelve, escriba usted al señor don Santiago de Tejada, calle de Fuencarral, numero 55, cuarto principal; el le presentará inmediatamente a los demás señores. Ya tenía usted preparada una buena habitación en casa del administrador. Yo salgo para París el día 26; conque es imposible que me vea usted aquí. Si algo tiene usted que mandarme diríjase usted: M. Llord, rue Neuve St. Roch, 8, París. Sería bueno que a vuelta de correo, si es posible, diese usted contestación al señor don Santiago de Tejada.

La tenacitat de Balmes, finalment, va obtenir el resultat que desitjava i, des de París, dia 19 de maig, escrivia a Quadrado una llarga carta on li confiava la preparació del prospecte propagandístic, amb indicacions molt clares del que ell volia quant al contingut (rigor i concisió) i quant a la independència que calia establir entre el nou diari i El Pensamiento de la Nación: Mi estimado amigo: Al fin se ha resuelto usted; mucho me alegro. No dudo que habrá sido un sacrificio pero esta es la condición de ciertos hombres; se deben a la sociedad. Le auguro a usted un éxito muy brillante; y tanto mayor cuanto mayor veo su desconfianza, hija de la modestia. Solo los hombres que no comprenden lo que van a hacer encuentran fácil lo difícil. Y difícil es su tarea de usted, no lo niego: si no hubiera sido una cosa difícil no hubiera sido usted tan importunado. Sostener los buenos principios en toda su pureza, quitándoles la dureza que los hombres con sus errores y pasiones hayan querido darles en la aplicación; acomodarse al espíritu del siglo sin desviarse un ápice de los eternos principios de la moral, ni de cuanto nos ensena y prescribe la Religión católica; conservar en lo posible lo antiguo sin desdeñar demasiado lo nuevo; fijar el punto en que se hayan de estrechar la mano las instituciones de los tiempos anteriores con las del siglo XIX; determinar el desarrollo que se haya de consentir al elemento popular, para que no dañe a la unidad y fuerza de la monarquía; señalar los medios con que se hayan de buscar en la sociedad los elementos que encierra de gobierno para hacerlos subir cual fecundante savia hasta las regiones del poder; en una palabra, formular un sistema verdaderamente nacional, que por medio de transacciones amplias y equitativas lo concilie todo acabando para siempre con las reacciones y las revoluciones: he aquí una tarea bien difícil; y este, sin embargo, es el objeto del periódico que usted va a dirigir.

Ya estoy esperando con ansia el prospecto que, como cosa de usted, no puede menos de ser brillante. Alguno he oído que no quisiera en usted tanta poesía; pero a mi la poesía me gusta en todo, porque entiendo por ella la oportuna exuberancia del sentimiento y de la imaginación, que pinta, embellece, suaviza y encanta, dando a las ideas colorido, a los sistemas un magnifico ropaje, al estilo, animación, gracia, nervio, elocuencia. Además, que la poesía no esta reñida con la severidad rigurosa de la lógica, con la exacta observación de los hechos, con la expresión fiel de la verdad, y, sobre todo, con aquella brevedad y concisión que, sin tocar en lo obscuro, despide los argumentos como flechas que atraviesan, y cubre al que la emplea con un escudo impenetrable: Ferrum et triplex. No falta quien piense, y entre ellos el señor Tejada, que conviene decir en el prospecto mismo que se sostendrán diariamente las mismas doctrinas que El Pensamiento de la Nación ha expuesto semanalmente. Yo tengo mis dudas sobre la necesidad y hasta conveniencia de decir esto en el prospecto. Con esto se hará un honor a mi periódico, pero es necesario huir de afectaciones. Yo no tengo derecho a oponerme a esta memoria; pero si mi parecer se siguiese, no lo haría. Comenzaría el prospecto haciendo notar el punto de lasitud y postración a que han llegado todos los periódicos políticos en España; la visible descomposición de que ofrecen síntomas todos ellos; la necesidad de una bandera a que puedan acogerse todos los hombres de todos los partidos, sin que se les obligue a pasar por las horcas carlinas, y de constituir el poder publico sobre una base verdaderamente nacional, en que entren todos los españoles, apiñándose todos alrededor del trono, y de acabar para siempre, por medio de transacciones prudentes, las divisiones que han producido discordias y guerras, y que a la sazón producen aun desvío y alejamiento; continuaría con unas cuantas indicaciones generales sobre las leyes antiguas de España, y la conveniencia de hacerlas revivir con las reformas correspondientes; no olvidaría la veneranda religión de nuestros padres, y la urgencia de atender debidamente a la manutención del culto y clero; mezclaría algunas palabras de orden, de paz, de unión, de medios legales, abominando de todo pensamiento de guerra civil, de recursos violentos, etc., etc., ofrecería amenizar el periódico, pero protestando contra esa amenidad inmoral y asquerosa, que consiste en destruir con folletines infames las buenas impresiones que se hayan podido causar con los artículos de fondo; haría sentir en el estilo, en el tono y en el fondo de las ideas, que el periódico estará a la altura del siglo, sin perder nada de su severidad moral y religiosa; y acabaría con cuatro de aquellas palabras que ribetean, por decirlo así, un escrito, y no le dejan que acabe frío y desmayado.

Esto haría, y esto no dudo que lo hará usted y con creces. Me parece que aunque está usted en relaciones con una empresa y con un círculo político, el periódico no debe sonar como tal en el prospecto. Un prospecto no ha de ser un manifiesto de un partido. Además, hay cosas buenas para sabidas, mas no para dichas. Hay cosas que son públicas, y que, sin embargo, no se reconocen jamas explícitamente. En mi concepto, con esto no ganaría autoridad el periódico, pues lo que es sus relaciones con ciertos hombres nadie las ignoraría, y perdería en libertad para ciertas indicaciones, para ciertas noticias, para ciertas maniobras de estrategia periodística, en que no conviene que se corra enteramente el velo, bastando que se levante una punta de él. Todo lo que fuera indicar en un prospecto actos de gobierno, disensiones en el consejo de S. M., ni aun aludir a hombres públicos determinados, me parece altamente impropio sobre inconducente. Esta es mi opinión; usted tomará de ella lo que considere oportuno. Por lo demás, aliento y brío: fuerza de convicción, lealtad de sentimientos, sinceridad de palabra, inspirarse en las conversaciones con toda clase de hombres, sin constituirse dependiente de ninguno; pensar por sí, escribir por sí, no decir jamás sino lo que se piensa, jamás una palabra contra lo que se piensa, por ningún motivo, por ninguna consideración, bajo ningún pretexto; unir a la moderación y a la modestia aquella justa firmeza que en ciertas cosas dice un no que nadie puede hacer que sea un si; estas son las circunstancias que deben reunirse en quien escriba para el público.

El hombre en todas las posiciones es independiente, cuando sabe serlo. Tiene usted la fortuna de tratar con hombres concienzudos y caballerosos, que respetarán siempre en usted la delicadeza que le distingue; jamás los encontrará usted sordos a los consejos de la razón, de la prudencia y del honor. Jamás se encontrará usted en la necesidad de hacer respetar la independencia del escritor, porque esta independencia la respetarán ellos sin que usted lo exija. Yo he estado en mucha relación con ellos, y le aseguro a usted que tenían noticia de mis artículos, cuando la tenían los demás suscriptores; y un punto grave he llegado a tratar, a pesar de que un voto, para mi muy respetable, opinaba que no era oportuno. Creo que la estancia de Madrid le será a usted muy grata; espero que con ella prestará usted un servicio a la patria, y que por este medio se le abrirá a usted el brillante porvenir a que puede aspirar, por los dones con que Dios le ha enriquecido. No puedo decirle a usted cuando nos veremos: es probable que tardemos un poco todavía. Pero en Madrid, como fuera, ya sabe usted que tiene un apasionado amigo y servidor. Disimule usted mi locuacidad, que por cierto ya es demasiada; dispénseme la tardanza en contestar, pues lo he hecho con la idea de encontrar a usted ya en Madrid con la mía; y mande de su afmo. s. s., q. b. s. m.

Quadrado, ja instal·lat a Madrid, dia 9 de juny demanà a la Diputació autorització per absentar-se tres mesos. La resposta fou favorable, amb la condició de posar un substitut4. Finalment, dia 16 de juliol de 1845, El Conciliador publicava el primer exemplar5. Els continguts eren gairebé idèntics a El pensamiento de la Nación encara que adreçats als partits isabelins. Per més que l’objectiu de Balmes era aconseguir el matrimoni de la reina amb Carles de Borbó, El Conciliador no va tocar el tema durant els tres primers mesos, a plena consciència que els isabelins no volien aquella unió i Quadrado els havia de fer canviar d’opinió o tombar el coll. Tanmateix, El Español dia 28 de juny ja havia desemmascarat el vertader objectiu: Debe comenzar desde 1 de julio un nuevo diario destinado a abogar por la boda de nuestra reina con el hijo de D. Carlos. Se titula El Conciliador6.

Jaume Balmes i Urpià (1810-1848) aquarel·la de Francesc Fonollosa

Quadrado, l’hereu de Balmes? I un be negre!

e haja’n consciència qui ho ha afollat

De manera gairebé unànime, els historiadors han assumit com a cert el relat de Quadrado sobre la relació que va mantenir amb Balmes, de qui es proclamava fill i hereu ideològic. Una pretensió més de les seves, escampada i estampada al fals fil de la història. Balmes, com veurem a continuació, posà en solfa la valoració primigènia de Quadrado. Només cal llegir la correspondència del vigatà per desmentir l’atribuïda simbiosi. Quadrado no va estar a l’alçada del que pretenia Balmes i, aquest, va romandre decebut i escalivat.

La vida de la publicació va ser efímera; no va durar ni cinc mesos. De fet, mai no va prendre volada i era una mort anunciada. Va ser un fracàs que Balmes va intentar evitar. El mes d’octubre, insatisfet amb els resultats, intentà un cop de timó i, des de Barcelona, contractà al jove advocat i economista Joan Illas i Vidal (1819-1876), redactor dels periòdics conservadors (El Imparcial, El Fomento, El Ancora i El Vapor), i l’envià a Madrid per donar una injecció de vida que no serví de res. Illas informà Balmes que Quadrado estava amargat i, sense fe en el projecte, no hi havia la més mínima esperança de redreçar la publicació. Efectivament, el mes d’octubre, en carta a Tomàs Aguiló, Quadrado ho reconeixia: Nuestro periódico está en dieta, es decir bajo el régimen más estricto de economías. Tenemos setecientos subscriptores que no bastan para cubrir la tercera parte de gastos.

Dia 17 de novembre, des de Barcelona, Balmes respon al patrocinador del projecte, el marquès de Viluma, que l’havia avisat del fiasco que s’acostava: Según veo por la grata de usted, El Conciliador se muere; es sensible, porque sobre la pérdida económica hay una pérdida política. Balmes es mostra decebut, però resignat. Admet que es brindi una via de sortida a Quadrado (tot i que li vol fer «algunas indicaciones») i considera que s’ha de ser molt lacònic en anunciar el final de la publicació: Si, agotados todos los medios, El Conciliador muere, no creo que haya ninguna retirada honrosa: el público sabrá lo que ha sucedido, o por mejor decir, lo sabe ya. Creo que lo único que se podrá decir es que cesa. Comprendo el interés que ustedes se toman por Quadrado; es justo. Si quiere escribir en El Pensamiento, no tengo inconveniente: el honra lo que toca. Pero antes de comenzar deseo que me escriba para ponerse de acuerdo: yo en tal caso me tomaría la libertad de hacerle algunas indicaciones

Cuando muera El Conciliador no hay necesidad de mentar a Quadrado para nada: esto podría herirle; y, además, si escribe en El Pensamiento, el publico lo verá por la firma. Repito que la formula mejor sería: «El Conciliador cesa.» Nada más: cuanto se añada, si no es dañoso, será inútil; y, según como se hiciese, podría tener sus puntos de ridículo.

No havia passat un mes d’ençà de l’auguri quan, dia 9 de desembre de 1845, El Conciliador publicà el darrer número. L’endemà, ignorant encara Balmes de la mort del diari, escrivia des de Barcelona a Quadrado a qui, subtilment, recomanava tornar a l’arxiu a Mallorca: Siempre quiero hacerme la ilusión de que El Conciliador no morirá; es tanto más sensible su desaparición cuanto se hace más interesante cada día por su mérito y es más necesario para su objeto. No le aconsejo a usted que renuncie lo de Mallorca; mejor estaría usted en Madrid pero ya ve usted lo que la política da de sí; usted es demasiado previsor. Desde Mallorca puede usted cooperar al lustre de El Pensamiento de la Nación; los trabajos de usted también son interesantes aunque lleven ocho días de fecha.

La Flaca l’any 1870 encara feia befa del carlisme amb sotana

El conciliador no havia durat ni cinc mesos. Balmes, a la correspondència privada, no ocultarà la decepció. L’estratègia de crear dues publicacions convergents per forçar el matrimoni que volien els carlins havia fracassat7. Quadrado desobeí la recomanació de no entrar en explicacions del tancament i, sense la més mínima autocrítica, es va espolsar les responsabilitats i ho va atribuir a causes exògenes. Balmes quan va llegir el comiat publicat per Quadrado li va expressar el seu desacord i, fins i tot, publicà una rèplica: Prescindiendo de su mérito literario, que jamás falta a sus escritos, he de decir ingenuamente que yo no lo hubiera puesto. Sobre los inconvenientes políticos tenía el de dar más pie a las chanzonetas. En el artículo que hoy remito me hago cargo de unas palabras de usted en dicho artículo; creo no interpretarlas mal; como quiera, siempre salvo al hombre y al escritor.

Però Quadrado no es va conformar amb la concessió de Balmes d’escriure a El Pensamiento de la Nación. Amb una evident inconsciència, coneixedor que Balmes el considerava responsable del fracàs, Quadrado encara li demanà ocupar el lloc de Benito García de los Santos, com a redactor en cap, i informà Balmes que ja ho havia gestionat i que el possible substituït manifestó de buen grado que me cedería su lugar. Dia 3 de març de 1846, encara a Madrid, amb l’esperança de veure adjudicada la direcció del setmanari, escrivia a Aguiló: estoy aguardando la venida de Balmes, cosa que me pone en el trance de pedir favores nuevos a las gentes de por ahí. Balmes, que ja li havia recomanat tornar a Mallorca, no acceptà tal pretensió: He visto la indicación que usted se sirve hacerme sobre lo de don Benito de los Santos; por ahora no trato de hacer ninguna novedad. Un rebuig, subtil però contundent, que Quadrado degué sentir. La seva segona estada a Madrid, novament, el convidava a tornar a Mallorca amb un sentiment de fracàs. L’historiador Miquel Pastor, va escriure: Mossèn Antoni Pons me comentaba que ya en las cartas de Quadrado se advertía que nuestro archivero salió de Madrid por la calle de la amargura. Su periódico no tuvo mejor fortuna. Aquesta vegada, això sí, retornà amb la butxaca plena8.

El disgust de Balmes era evident. Quadrado no havia seguit les indicacions rebudes, no havia sabut implicar els isabelins en les noces de la reina, havia fet un comiat atribuint la culpa del fracàs editorial a la política i, per afegitó, pretenia dirigir El Pensamiento de la Nación. El distanciament era clar, però sense trencament. El 6 d’agost de 1846, Balmes respon breument un requeriment de Quadrado en demanda d’opinió del seu canvi d’estil dels seus escrits: ¿Que quiere usted que le diga sobre el giro de su pluma? ¿No fué acaso bastante atrevidillo en Madrid, indicando algunas cosas, tal vez con sobrada libertad? Poc després, el setembre de 1846, Quadrado protesta en veure retingut un article i retreu que ja li havia passat abans. Balmes li replica Estando en Madrid, no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más. La persistència de Quadrado en la publicació de l’article retingut, provoca la intervenció directa de Balmes que, dia 11 de setembre, li escriu: Muy señor mio y amigo: Recibo en este momento la de usted de ayer, y mando hoy mismo el artículo de usted, suprimiendo únicamente aquello de las bayonetas, que, aunque inofensivo en la mente de usted, podrían otros interpretarlo mal. Els recels acabaren amb la correspondència periòdica i el distanciament es va fer notable.

Pau Piferrer i Fàbregues (1818-1848)

Un any i mig després dels desencontres, dia 11 de maig de 1848, Quadrado acompanyà Piferrer a visitar Balmes, ja malalt i tancat a la cambra amb l’única condició que no hi entràs cap dona. En carta a Aguiló, informava: Hoy he pasado un día agradable en compañía de Balmes, Piferrer, Bofarull, Mariano, Ferrá y Francisco Oleo. No havien passat dos mesos quan, dia 9 de juliol, va morir Balmes, i dia 25 del mateix mes, finava Piferrer. Amb data de 31 de juliol, Quadrado escrivia un doble obituari: uníanse en el corazón del que esto escribe, débil auxiliar de la noble lucha política del primero, socio y continuador de las bellas y laboriosas excursiones del segundo. Ambos han fenecido en la flor de sus días. Balmes de 38 años, Piferrer, de 30 apenas, consagrado desde su edad primera al sosten de una anciana madre y de familia numerosa que cifraba en él su apoyo.

És prou sabut que la gent, quan mor, torna bona de cop. Des d’aleshores, Quadrado va exhibir Piferrer i Balmes com a grans referents i, a més d’assumir la continuació de l’obra del primer, es proclamà continuador de l’ideari del segon. Una proclamació més que pretensiosa. Tanmateix, els recels entre els tres venien d’enrere. El febrer de 1843, coincidint amb la primera estada a Madrid, Quadrado havia escrit a Aguiló: Piferrer a mi paso por Barcelona ya me dijo que Balmes era bastante egoísta e interesado (…). La especie de relaciones que tuve con Balmes no me dieron lugar a juzgarle bajo aquel punto de vista; vi, sí, que era hombre de cabeza principalmente, y estos en su paso por la tierra tienen otra misión que la de amar.

El segon retorn a Mallorca de Quadrado, amb una sensació de fracàs tant o més intensa que la que havia experimentat el 1843, va ser el darrer dia d’abril de 1846. Anà a viure de nou amb sa mare, una germana i el seu germà gran que moriria just un mes després. En va informar, dia 9 de juny, El Propagador Balear, quan publicà la relació dels morts de la setmana del 29 de maig al 4 de juny, entre els qui destacava Antonio Quadrado, nascut a Ciutadella, de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, fadrí de 40 anys9.

NOTES:

1 Balmes fa esment a l’estada a Saragossa de Quadrado, l’any 1843, per enllestir el volum dedicat a Aragó de l’obra dirigida per Pau Piferrer, amb il·lustracions de Parcerisas.

2 Lafuente col·laborarà amb Quadrado a moltes de publicacions. L’any 1870 declararà Francesc Colom com a autor de la mort de Joan Crespí… atenent una informació del propi Quadrado.

3 Cal observar la magnitud de l’import que se li ofereix quan el sou que percebia Quadrado de la Diputació era de 3.000 reals a l’any.

4 Quadrado delegà les seves funcions en el seu amic Tomàs Aguiló. Dia 2 de setembre, Quadrado va demanar una pròrroga que se li concedí en la inteligencia que no se le abonará el sueldo más que hasta fin del corriente año

5 El nom del diari escollit per Balmes feia esment a Il Conciliatore, la revista que havia fundat l’any 1818 el poeta i periodista Sílvio Péllico (1789-1854), l’admiració pel qual devia compartir també Quadrado que, en carta a Aguiló, confessava: en medio de esta soledad de Babilonia, Sílvio Péllico lo es todo para mi.

6 El Español, diario de las doctrinas y de los intereses sociales va exercir una crítica implacable per ridiculitzar El conciliador fins al tancament. Dia 10 de desembre publicava: Se nos olvidaba decir que El conciliador ha entregado el alma a Dios.

7 Dia 10 d’octubre de 1846, el dia que feia 16 anys, Isabel II es va casar amb Francisco d’Asís Borbó, cosí germà de la reina tan per part de pare com de mare.

8 El sou que li pagava la Diputació era de 3.000 reals a l’any, import que s’incrementaria a 6.000 (1851), 8.000 (1853) i progressivament, fins que el 1895, en jubilar-se, cobrava 2.400 escuts, equivalents a 24.000 reals a l’any, una xifra inferior als 26.000 que, mig segle abans, havia cobrat a Madrid per només sis mesos.

9 En tota la bigliografia consultada sobre Quadrado, no he sabut trobar cap referència a aquest germà (sí a la seva germana, com veurem), però la nota de premsa referenciada en verifica l’existència.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 12 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -3-

Deixa un comentari

Primera estada a Madrid (1842-1843)

El mes de juny de 1842, Josep Mª Quadrado arribava a Madrid acompanyat d’Antoni de Montis1. S’instal·laren a la pensió que hi havia al núm. 9 del carrer del Olivo, entre la porta del Sol i la d’Alcalà2. Hi romandrien poc més d’un any, fins el mes d’agost de 1843. Prou temps per comprovar que cap dels dos no assoliria la glòria literària que pretenien. Quadrado hi anava amb ganes de menjar-se el món i va dedicar totes les energies per fer-se un lloc entre els escriptors. Va moure cel i terra per promoure l’escenificació del seu Leovigildo, sense èxit. Va col·laborar a diverses publicacions de signe conservador. Va repicar totes les baules i repartí arreu cartes de recomanació3.

La muntanya de cartes que escampà, acompanyades dels sis toms de Fruto de la prensa, li serviren com a targeta de presentació per ser admès a algunes de les publicacions d’on havia extret els articles del recull, en concret va escriure a la Revista de Madrid i en el Semanario Pintoresco. Entre les primeres gestions que va fer Quadrado just arribar a Madrid, el juny de 1842, destacava l’interès en entrevistar-se amb Jaume Balmes. L’admirava i a Fruto de la Prensa ja havia incorporat alguns articles apologètics en defensa del celibat, amb un accentuat to misògin. Quadrado pretenia de Balmes ser acollit com a col·laborador a la premsa tradicionalista. Va ser a la tardor de 1842 quan es varen conèixer. Balmes es presentà a la pensió d’estudiants on s’havia allotjat Quadrado. Com que hi havia una habitació buida, Balmes va quedar a romandre per tenir més temps de conversa4. Quadrado l’informà que cursava Teologia a la Universitat Central, amb voluntat de consagrar-se al sacerdoci5. Així mateix Quadrado s’afilià al Partido Monárquico Católico de Balmes6. Era una obvietat que Jaume Balmes li obriria les portes per col·laborar a El católico, periòdic catòlic militant, defensor de l’absolutisme teocràtic i al servei del carlisme tradicionalista7.

Els seus articles a la premsa no assolirien l’interès que desitjava, però l’estada a Madrid desvetlla, gràcies sobretot a les seves cartes, la personalitat de Quadrado. A la correspondència amb el seu amic Tomàs Aguiló informa de les gestions que va fer per obtenir reconeixement i, sobretot, permet fer una radiografia del seu sentit de l’ètica. No feia un mes que havia arribat a Madrid i ja exposava al seu amic el projecte d’editar una col·lecció dedicada a la Història de Mallorca, per tractar diferentes asuntos sin los cuales habría un vacío. En fa una relació: Raimundo Lulio, la peste de 1652 mezclada con los recuerdos de Canamunts y Canavalls… Enmig d’altres episodis versemblants, apareix el Quadrado capaç d’inventar, d’adaptar i de manipular les històries, una faceta que l’acompanyarà tota la vida i que delata el poc rigor de qui pretén d’historiador. Escriu a Aguiló: procúrame algunos datos sobre una emparedada ilustre que vivía junto a la capilla de San Pedro con una ventanilla que daba al templo, busca su nombre y la época, que el emparedarla y dar motivos para ello a mi cargo queda. Ras i curt: Tomàs Aguiló havia d’aportar les dades històriques que ell ja les faria venir bé.

A la mort de Quadrado, Estanislau Aguiló, fill de Tomàs, va analitzar aquelles cartes que son pare va rebre: Otro rasgo más expresivo de la austera y singular fisonomía moral de Quadrado se revela en esta correspondencia; en toda ella, (…) ni en serio ni en broma, aparece nunca un solo nombre de mujer (…) escribiendo de si mismo, en familiares versos:

Y nací, según mi temple,

debajo del signo Piscis,

cuaresmal y casto signo,

siempre antípoda al de Virgins.

Un amor secret?

Noms de dona, certament, ni un a cap de les cartes. No obstant, hi ha múltiples referències enigmàtiques i sempre encriptades cap a, almenys, una hipotètica relació afectiva. Sembla prou evident, tot i que no ho ha assenyalat cap ni un dels seus biògrafs, que Quadrado tenia un amor secret a Mallorca. Abans de partir a Madrid, concretament dia 12 de novembre de 1841, des de Palma havia escrit a Aguiló: Yo no sé sí estaré ya cansado del corazón y de sus tempestades, y por esto me volveré a la imaginación y a las tranquilas emociones literarias tan ingratamente olvidadas. Va influir aquell estat d’ànim, amb aquelles tempestes del cor, en la seva partida de Mallorca?

Ja a Madrid, en carta de 12 de desembre de 1842: Querido Tomás: bien decías que debía venir algo que ahogase mi risa en la garganta: mira si había una terrible verdad en respuesta a mis burlescos lamentos. Tu no te hallabas con humor para responder a ellos a causa de las desgracias públicas: qué haré yo con la mayor que pueda sobrevenir al hombre más amado? Comprendes tu lo que seria si algún día se me dijera otro tanto de él? Dios mió! empiezo a entrever lo que será mi vida: no lloro tanto por lo sucedido, si bien es tan triste, lloro por lo que temo, por lo que presiento sucederá antes de que yo empiece mi carrera.

Dues setmanes després, dia 26 de desembre, continuava amb les confidències: Y sin embargo el día de Navidad fué para mi muy triste; pensaba en Palma y en todos vosotros ausentes, y aun pensaba más, porque al menos vosotros supongo lo pasaríais alegremente sin desgracia particular, en otra persona y en otra familia para quienes aquel día debía ser tan funesto. Todavía no he tenido carta de él, puedes suponer si la aguardo con impaciencia. Todo esto son materiales para mi biografía por si llega el caso. Un poeta no necesita de otro poeta para quererse mutuamente, pero si para desahogarse: a nadie ni aun a… pudiera escribir lo que a ti te escribo.

Tres mesos després, el març de 1843, afegeix: Aun estas mismas inquietudes que sufro por el… estos mismos ímpetus del corazón acia (sic) allá, dan una dulce actividad al alma: ahí no diera una hora, un día de este padecer por un minuto de las sospechas que acerca de él, sí te acuerdas, me acosaban hace un año. Me das un gran placer en hablarme de él: dices que su salud mejora; lo mismo dice su hermano el medico que me ha escrito, pero al mismo tiempo manifiesto serios temores para un termino más o menos breve, tan serios que yo mismo me irrito porque no me duelo mas… siento melancolía no amargura: y tengo una fé tan viva de que dentro de 3 o 4 años hemos de abrazarnos8.

Altres confessions de la correspondència

Estanislau Aguiló en el seu Recuerdo negrológico, a l’especial de La Almudaina publicat arran de la mort de Quadrado, adverteix del cercle reduït on es va moure: Tan reducido ó más que el de las literarias fué el círculo de sus relaciones íntimas y familiares: sus amistades eran tan solo las antiguas, las de Mallorca, Ciudadela y Barcelona, que mantenía con frecuente correspondencia, sin que viniesen otras nuevas á compartirlas. Montis, que residió también todo aquel año en Madrid, y Valldemosa y su señora, fueron casi casi su única sociedad y compañía, excepción hecha de un D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, joven extremadamente tímido y pacato, compañero suyo, creo, en la redacción de El Católico9.

La lectura minuciosa de la correspondència, a més de l’exhibició de les recomanacions, l’amiguisme i l’egolatria, desvetlla algunes de les conductes que practicarà Quadrado al llarg de tota la vida. Així, a un escrit del 13 de setembre de 1842, llegim: En el Alcázar de Segovia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al célebre comunero Juan Bravo? Sembla evident quin era el sentit de respectar el patrimoni públic (en veurem de més grosses). Una altra facècia, també convida a reflexionar sobre la capacitat de manipular i enganyar. Dia 26 de desembre de 1842 escriu: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover, escribiendo yo que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrian, y el buen Bover le escribió a correo tirado pidiendo una retahilla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte10.

La relació amb Mallorca

Des de Madrid, va mantenir una permanent vinculació amb Mallorca i continuà col·laborant a Almacén de Frutos Literarios, on dia 8 de gener de 1843 publicava El conde malo.

Al pie de fiero monte está un alcázar fiero

que la cerviz no pudo domar de Galatos:

tendido allá a sus faldas yace, cual escudero

al pie de bravo potro que al freno no cedió.

De manera anònima, com ja havia fet amb Frutos de la prensa, a Madrid va publicar Personajes célebres del siglo XIX por uno que no lo es. Dia 8 de novembre de 1842, la Gaceta de Madrid informava de l’edició del sisè i darrer volum. Algunes de les biografies recollides (les d’Espartero i O’Conell, per exemple) eren extractes de les publicades per Jaume Balmes, però sense detallar-ne la font, com també serà habitual en Quadrado al llarg del temps.

Amb tot, l’estada a Madrid no va obtenir l’èxit fulgurant que Quadrado havia previst. A la vista de la situació, el seu protector va tornar moure els fils i, dia 12 d’agost de 1843, la Diputació va acordar: Para oficial del Archivo del Reino de Mallorca, la comisión propone a don José Ma. Quadrado, que ya en 1840, a propuesta de la misma fue nombrado Archivero, bien que fueron suspendidos los efectos de tal nombramiento en razón de la menor edad del agraciado. Quadrado retornà de Madrid i s’incorporà d’immediat, com a arxiver, a la plaça designada que ocupà fins a una jubilació forçada l’any 1895.

El retorn a Mallorca (agost 1843-juny 1845)

S’ha dit que va ser Quadrado el qui va posar ordre a l’arxiu, un autèntic caos segons alguns autors. Antoni Mut, amb rigorosa contundència, desfà totalment aquesta percepció: l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n féu càrrec. Efectivament, des de 1829, es disposava d’un bon Inventario, millorat i completat el 1834. Just al contrari del que ell va voler fer creure, la dedicació a l’arxiu va ser poca i intermitent. En va fer ús i abús, amb abandons freqüents, talment una canongia. Tant va ser així que, com veurem, li retiraren l’assignació que va recobrar gràcies a les intrigues i maniobres de la llarga mà de Madrid. Quadrado tenia moltes dèries i la incorporació a l’arxiu no el va desconcentrar d’una prolífica activitat.

El gener de 1844 fundà i dirigí LA FE, revista RELIGIOSA, POLÍTICA Y LITERARIA, des d’on continuaria les seves creuades i més d’una polèmica11. Aquell mateix any, dia 26 d’agost, va demanar a la Diputació un permís de tres mesos invitado por una empresa literaria a emprender un viaje artístico por la provincia de Aragón para escribir luego la historia y descripción de aquellos lugares. Així va ser com va elaborar el volum dedicat a Aragó de Recuerdos y bellezas de España, la magna obra il·lustrada amb litografies de Francesc Parcerisas12.

Ben aviat, el gener de 1845, Balmes el reclamaria a Madrid per posar-se al capdavant d’un diari amb un doble objectiu polític: enfortir la monarquia borbònica i la unitat d’Espanya; les dues dèries ideològiques de Quadrado, a banda del seu catolicisme a ultrança.

NOTES

2 D’ençà de 1883, quan es va canviar el nom, és el carrer de Mesonero Romanos. Allà mateix, el 1862, 20 anys després de Quadrado, s’hi allotjà durant set anys Benito Pérez Galdós. Avui el local és l’hotel Regente.

3 Dia 13 de juny de 1842 informava a Tomàs Aguiló: El mismo día de mi llegada fui a la noche presentado por Mesonero en el Ateneo (…) conozco a unos de trato, a otros por algunas palabras de ceremonia, y conoceré en breve a muchos más si continúo entregando cartas o asistiendo a la tertulia. En el comiat de la mateixa carta, afegeix: ponme a los pies del Sr, Obispo de Calahorra cuya recomendación creo será eficaz

4 En carta de dia 17 d’octubre de 1842, escriu Quadrado a Aguiló: ¡A qué no adivinas quien está en Madrid? Balmes; y en dónde? en mi propia casa. El miércoles llegó de París, fui a verle en la fonda el jueves, me pidió por una casa de huéspedes, en la mía había un cuarto vacío, le gustó y se instaló en él aquella misma noche, en parte para estar conmigo (…) especialmente desde que supo mis deseos de ser su compañero de carrera. Creo que de este modo formaremos intimidad y habrá lugar a mutuas confianzas.

5 Miguel Florí S. J. Pròleg a Obras completas de Jaime Balmes, Barcelona, 1927

6 Es varen presentar a les eleccions de 1844 com a Partido Monárquico Nacional

7 El lema aparegut al primer exemplar era inequívoc: No puede haber sociedad sin religión, ni puede haber más de una religión verdadera.

8 Dia 30 de juny de 1845 (just començar la segona estada de Quadrado a Madrid), parlava a Tomàs Aguiló del seu “gefe” (possiblement referint-se al Marquès de Viluma): Que franqueza! que tino, que cordialidad, que conferencias tan deliciosas aun siendo políticas de 3 horas y 3 horas y media los dos a solas! créeme que le quiero de corazón y sabes que esto no lo digo por quitarme allí esas pajas y que es bien raro en mi hacia una celebridad de estas; y creo que él me quiere también. Antoni Mut, a Josep Maria Quadrado un arxiver del segle XIX a Mallorca (pàg. 68), transcriu aquesta part de la carta amb la indicació que no [l’]hem transcrit íntegra i que conté, fins i tot, al·lusions íntimes de caràcter sentimental.

10 Joaquim Maria Bover de Rosselló (1810-1865) va ser una de les víctimes sobre qui s’acarnissà Quadrado de manera reiterada. Com podrem llegir més endavant, en paraules de l’erudit bibliògraf Jaume Bover Pujol, va patir l’atac frontal, violent i ultratjant per part de J. M. Quadrado

11 El mes d’abril de 1844 atacà Marià Cubí i Soler (1801-1875), amb consideracions ideològiques sobre la Frenologia

12 Pau Piferrer (1818-1848) l’any 1839 havia publicat el tom dedicat al Principat de Catalunya i, coincidint amb l’estada de Quadrado a Madrid, el referit a Mallorca. A les portades, es destacava: obra destinada a conocer sus monumentos, antiguedades, paysages etc. Després de la mort de Piferrer, Quadrado continuà amb els toms de Castella (1853), Astúries i Lleó (1855), Salamanca, Àvila i Segòvia (1865). Encara posteriorment, entre 1884 i 1886, ara amb el títol España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia, l’obra es reedità ampliada, però amb l’estructura dels toms primigenis.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 12 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XXI) LES AMBAIXADES

Deixa un comentari

ABSTRACT

Entre els misteris que romanen pendents d’escatir sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació, destaca el de les ambaixades dels agermanats. La revista l’AVENÇ (núm. 244, febrer del 2000, pàgs. 36-43) va publicar Les ambaixades de la Germania davant Carles I1. Malgrat el títol, l’article signat per Vicent J. Vallés Borràs fa esment, únicament i exclusiva, a les ambaixades de la Germania de València, per la qual cosa vaig considerar oportú complementar aquell treball amb la indagació de les ambaixades dels agermanats de Mallorca i mirar d’aclarir les nombroses confusions que, encara ara, difon el discurs dominant.

1. LES SIS AMBAIXADES

Deixant de banda altres delegacions (per exemple, la que es va enviar dia 6 de febrer de 1522 a Alcúdia per instar obeir la quitació, o la que dia 24 de juliol de 1522 rebutjà l’entrevista amb Andrea Doria, quan oferí el suport de França, o l’enviada el 8 d’agost de 1522 a Inca per parlar amb el regent de la cancelleria, Francesc Obach), hem de destacar que tenim sis ambaixades de la Germania de Mallorca (i no només quatre, com assenyalen la gran majoria d’autors, o cinc, segons altres) perfectament identificades: la primera, de dia 15 de febrer al 8 de març de 1521 que s’entrevistà a València amb la Junta dels Tretze; la segona que partí de Sóller cap a Tortosa el 20 de juny de 1522, amb Pau Casesnoves i Guillem Colom al capdavant que, va retornar a Mallorca el mes de juliol i, en tornar partir cap a Valladolid el mes d’octubre, es transformà en la tercera expedició que, generalment, s’ha unificat i confós amb l’anterior; la quarta, un tant forçada militarment, va negociar amb Velasco al port de Palma dia 13 d’octubre de 1522; la cinquena que va anar a Valladolid el gener de 1523 per oferir les claus del regne a l’emperador; i la sisena i darrera (també entremesclada sovint amb la darrera de Casesnoves) que va partir cap a la Cort el març de 1523, dues setmanes després de la capitulació de Palma.

I) Del 15 de febrer al 8 de març de 1521

Palau Reial de València

La primera ambaixada agermanada va ser la que va partir de Ciutat cap a València dia 15 de Febrer de 1521 per entrevistar-se amb la Junta dels Tretze, l’òrgan de govern de la Germania valenciana amb l’objectiu de conèixer a fons la situació i les estratègies dels agermanats valencians. Cal dir que Carles V, l’emperador, dia 4 de novembre de 1519 havia consentit la Germania de València i, fins i tot, autoritzat els gremis a disposar d’armes i a organitzar-se militarment2. L’ambaixada mallorquina va ser liderada per Joanot Colom, acompanyat de Miquel Nebot, notari, Nicolau Ripoll, paraire, Antoni Benet, sastre, i Rafel Ripoll i Guillem Vaquer, capellers.

A l’entretant, a Palma, en una assemblea en el claustre de Sant Francesc foren escollits 27 elets que havien de formar el consell de la Germania: Antoni Coll, Bernat Oriol i Antoni Bauçà paraires, Lluc Enric, sastre, Joan Quintana, assaonador, Perot Puig, calceter, Rafel Ripoll, capeller, Joanot Colom, barreter, Pere Bagur, sabater, Llorenç Messeguer, teixidor de llana i mestre d’esgrima, Gabriel Bibiloni, teixidor de llana, Guillem Vic, espaser, Joan Entenç, picapedrer, Joan Carbonell, baster, Joan Oliver, apotecari, Joan Danús, botiguer, Pere Martí, cirurgià, Pere Fiol, apotecari, Carles Gaià, notari, Antoni Doménec, assaonador, Miquel Obrador, forner, Bernat Esteva, argenter, Pere Vaquer, barber i, sense constar l’ofici, Nadal Mesquida, Francesc Colom i Jordi Norat. Joan Crespí va ser designat capità.

Tres setmanes després de la partida, dia 8 de març de 1521, va tornar a Palma l’expedició de València, carregada de consignes, albardes, tabals, així com alguns models d’armes i una estructura organitzativa que va fer reduir el grup inicial a una Tretzena, menys de la meitat dels 27 designats inicialment, i baratar el nom del líder que va passar de capità a Instador del Poble.

II) Del 20 de juny a finals de juliol de 1522

El mes de febrer de 1522, el Consell de la Germania (la Tretzena estava pràcticament desfeta des de l’estiu anterior) va designar cinc representants per anar a entrevistar-se amb l’emperador, amb l’objectiu d’explicar-li que la revolta s’havia alçat contra els abusos dels nobles, però que mantenia fidelitat al seu rei de qui esperaven justícia. Mentre es feien els preparatius de l’expedició, arribà la notícia que el mes de gener el bisbe de Tortosa i inquisidor general de la Corona d’Aragó, havia estat elegit nou Papa, amb el nom d’Adrià VI.

La Germania de València amb Adrià d’Utrecht

Els jurats i, molt especialment, Joanot Colom, urgiren els cinc designats a iniciar d’immediat l’expedició cap a Tortosa, amb la pretensió d’obtenir el suport del Papa i, amb el seu aval, viatjar a continuació a la Cort. Una de les raons que animava Joanot Colom a promoure l’entrevista amb el nou Papa, abans que partís a Roma per rebre el pontificat, era que el desembre de 1519, quan encara era cardenal, Adrià d’Utrecht havia rebut els líders de la Germania de València i aquests n’havien quedat satisfets.

Està documentat que dia 16 de juny de 1522 feren jurament de servei i lleialtat a la Germania Jaume Moix, conseller del braç militar, Guillem Colom, jurat menestral i cosí germà de Joanot, Jaume Sbert, pare del regent inductor dels assassinats de la nit dels set, Pere Ozona, notari, i Antoni Thomàs, instador de Llucmajor. Als cinc, s’hi afegí Pau Casesnoves i, quatre dies després, dia 20 de juny, tots sis embarcaren des de Sóller cap a Tortosa. Tanmateix l’entrevista amb Adrià VI no va obtenir el resultat esperat, perquè el Papa no els va voler rebre, s’inhibí de brindar cap aval als expedicionaris i es limità a que el seu secretari el fes arribar que, si allò que pretenien era clemència, havien de demanar-la directament a l’emperador. Després d’aquell rebuig, mentre deliberaven si continuar cap a la Cort o tornar a Mallorca, a mitjan mes de juliol arribà a Barcelona l’ordre de Joanot Colom de revocació com a ambaixadors de Moix, Sbert i Ozona, per sospites de desafecció. Els tres intuïren el que els hi esperava si tornaven a l’illa i decidiren romandre a la Península. Els qui sí tornaren foren Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves. La tesi divulgada que, malgrat el fracàs, continuaren la ruta cap a la Cort, no és vàlida si tenim present que està documentat que tant Antoni Thomàs com Pau Casesnoves eren a Inca tres setmanes després, dia 8 d’agost de 1522, quan feren part dels trenta comissionats designats pel Consell de la Germania a la recepció a Francesc Ubach, el nou regent que es postulava com a mediador. És lògic suposar que la confusió general d’unificar l’ambaixada a Tortosa amb la que, tres mesos després, va tornar partir cap a la Cort deriva del fet que tres dels ambaixadors foren els mateixos.

III) D’octubre de 1522 a octubre de 1523

En tenir coneixement, els primers dies d’octubre de 1522, que les tropes imperials havien armat una flota i eren a punt de deixar anar amarres per atacar Mallorca, els tres ambaixadors que havien tornat de Tortosa (Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves) s’embarcaren de nou a principis d’octubre per anar directament a la Cort3. Arribats a Valladolid, l’emperador no només es va negar a entrevistar-se amb ells, sinó que dia 13 de novembre els va fer empresonar. Dissortadament, les gestions fetes en els arxius de Valladolid no ens han permès de localitzar les actes del previsible judici, la sentència ni tan sols, que va condemnar els tres ambaixadors (més endavant s’amplia i detalla la informació). Això no obstant, el desenllaç és prou conegut, perquè hi ha una documentació que va més enllà d’indicis i especulacions. A l’arxiu de València hi ha una informació rellevant que permet deduir el tràgic final4. De fet, se sap quina va ser la sort de tots tres i el lloc on foren executats.

Valladolid (any 1574)

Una vegada empresonats a Valladolid els tres ambaixadors, conscient Carles V que a València s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre va remetre al seu governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Thomàs i Guillem Colom. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions. Entre d’altres fets destacats: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat o la mort de Joan Crespí. El governador de València va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis per separat, però amb un qüestionari comú. Aportaren informació sobre la nit dels set (el 24 de gener de 1522) i, de les respostes, es va  posar en evidencia que la Tretzena ja estava totalment desfeta el mes de juliol de 1521 durant el mandat de Joan Crespí5. Les declaracions aporten una baula clau: el Consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut Consell de Sant Francesc), amb la conflictiva i forçada entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetrà la substitució del primer Instador. És precisament a Pau Casesnoves a qui els testimonis consideren determinant en la caiguda de Joan Crespí, tot i que cap entrevistat diu saber qui el va assassinar6.

Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i, de manera reiterada, d’heretge7. Aquest fet resulta determinant a l’hora d’indagar el desenllaç, d’acord amb la metodologia que s’aplicava davant d’aital imputació. A la cort reial, quan qualque processat era acusat d’heretgia, agafava les messions el tribunal de la Inquisició que, en el cas de Valladolid, actuava des de l’any 1500. Si a la sentència els condemnats eren qualificats d’heretges, eren cremats vius i les restes carbonitzades llançades a un pudridero. Segons les consultes fetes als arxius de Valladolid, especialment al de la Cancillería, un acusat d’heretgia sota cap circumstància seria acollit per ser enterrat en terra santa; menys encara a cap dels cementiris adjunts a les esglésies de la ciutat8.

Les declaracions dels mascarats de València, molt especialment la del notari Pere Antich de Palma i la del paraire Martí Faria de Muro eren prou sòlides per imputar Pau Casesnoves amb les acusacions de predicador, rebel i heretge (sic). El fet és que les declaracions dels testimonis de València es remeteren a l’emperador i, ateses les imputacions, a Valladolid, executaren Pau Casesnoves i el seu amic, promotor i protector, Antoni Thomàs. No hem trobat cap referència que permeti establir el mes de la doble execució, però hi ha una notícia de 17 juliol de 1523 que indica que ja havien estat condemnats9. Executats Casesnoves i Thomàs, transitòriament es preservà la vida de Guillem Colom, el qual posteriorment seria enviat a Mallorca i, sotmès al criteri de Gurrea, penjat a Bellver l’octubre de 1523. Seria l’únic jurat víctima directa de la repressió10.

IV) 13 d’octubre de 1522

Aquesta ambaixada, en tres tongades en un mateix dia, no va anar més enllà del port de Palma, a la nau capitana de l’armada imperial que, dia 13 d’octubre de 1522, va fondejar a la badia. El seu capità, Juan Velasco, volia entrevistar-se amb Joanot Colom, però aquest que havia patit un atemptat no feia dos mesos, no ho va veure segur i no hi va accedir. Els enviats al vaixell com a ambaixadors de la Germania foren Pedro de Alvarado, patró d’un bergantí, i Nicolau Ripoll, paraire. Insatisfet, Velasco insistí a reclamar la presència de Joanot, de Pere Joan Albertí, reconegut com a governador, i dels jurats, cosa que els agermanats no acceptaren, conscients que en el vaixell de Velasco també hi havia el virrei Gurrea a qui es negaven a reconèixer11. S’envià una segona delegació, amb Miquel Garau, botiguer, Joanot Saragossa, ferrer, Joan Oliver, apotecari, Bartomeu Ventallol, mercader, Joanot Ferrer, mariner i Bartomeu Reinès, paraire. Aquests presentaren a Velasco un protest notarial per invertir l’escenari de l’entrevista i Velasco va enviar al port uns representants a parlar amb Pere Joan Albertí, Joanot Colom i el seu germà Francesc, que rebutjaren les pretensions de Gurrea, segons les quals comminava els agermanats a capitular abans de 24 hores. Les negociacions es feren inviables i els agermanats, com a darrer emissari, enviaren Miguel Garau al vaixell de Velasco, amb l’avís que Miguel de Gurrea havia d’abandonar la badia d’immediat. A la nit, des de les murades, bombardejaren l’esquadra, sobretot la nau capitana. Atesa la situació, l’armada reial es va dirigir cap a Alcúdia, on desembarcaria l’exèrcit imperial que havia de sotmetre la Germania, amb les matances de Pollença, Son Fornari i el Rafal Garcès, abans de posar el setge definitiu a Palma.

V) 24 de gener de 1523

Palau de Pimentel, on Carles V rebutjà les claus (BMS)

Aquesta ambaixada, coneguda com la de les claus, està prou documentada, amb informacions de les dues parts del conflicte. Amb la Ciutat assetjada i afectada per la pesta, com a darrer refugi de la Germania (les tropes imperials des d’Alcúdia havien dominat tota l’illa de Mallorca), el mes de gener va partir cap a Valladolid una nova ambaixada, amb la intenció d’obtenir la clemència de l’emperador. Encapçalava el grup el mercader Bartomeu Ventallol, un dels qui havia negociat amb Velasco el mes d’octubre, i sembla que va ser l’únic enviat que es va entrevistar amb l’emperador dia 24 de gener de 1523. En prova de lleialtat i reconeixement, en nom dels jurats, Ventallol va oferir dues valuoses i artístiques claus d’or que Carles V va refusar advertint que no volia ofrenes, sinó la submissió absoluta dels revoltats. Al rebuig, l’emperador hi va afegir l’amenaça que, si no es produïa l’adhesió incondicional i immediata que reclamava, acudiria personalment amb les tropes a infringir tal càstig que no s’esborraria mai de la memòria del món12. Aquelles paraules de l’emperador, escrites en català, foren lliurades a Ventallol amb la indicació de traslladar la lletra als jurats, amb una altra carta adreçada a Gurrea13. Tan bon punt les va dur als destinataris, el mercader va ser enviat a galeres i Gurrea es va fer seves les claus14.

i VI) Del 27 de març als primers dies d’agost de 152315

La sisena i darrera ambaixada va ser fruit d’una de les condicions pactades (hipotèticament) entre Joanot Colom i Pedro Aranda de la Puente, el bisbe i inquisidor en funcions, per tal d’obtenir la capitulació de Palma16. De totes les condicions, va ser l’única que va ser respectada, encara que només en part. i, tanmateix, abocada a un desenllaç luctuós17. De fet, tot plegat era un engany (un més) d’aquell bisbe enterbolidor.

Just després de l’entrada a Palma de les tropes de Gurrea, tal com s’havia acordat, un grup rellevant de representants dels diversos gremis, va designar els noms dels agermanats que havien d’anar a la Cort a retre comptes a l’emperador. Els escollits foren: Joanot Colom, Bernat Morey, Joan Oliver, Vicent Samsó, Joan Gili, Antoni Bastart, Antoni Domenech, Bernat Galiana, Antoni Pons Tarragoní, Miquel Torrent i en Capmai de Llucmajor. Això no obstant, dia 24, el lloctinent Príam de Villalonga, emparant-se en raons econòmiques, no només establia que s’havien de pagar el viatge els escollits, sinó que reduïa la llista d’onze: puis en la Taula no ha dinés ni los Jurats los poden per ara subvenir per lur anada, havem consertat y concordat ab ells que ab lurs amichs y parents puguen aplegar fins a cent lliures cada hu de ells (…). Son contents de reduir lo nombre de las personas que han de anar, axí com eren onze que sien quatre o sinch. E feu sia promptament spedit perque es molt necessari que aquestes partesquen promptament18.

Tres dies més tard, el 27 de març, els mateixos agermanats que havien decidit els noms dels onze ambaixadors, acordaren els cinc noms que podrien partir el mateix dia cap a Valladolid: Joan Gili, Antoni Bastart, Bernat Morey, Miquel Torrent i Antoni Domenech19. Entre els sis descartats, sobresurt el nom de Joanot Colom, aleshores empresonat a Bellver, tot i que molts d’autors el situaren a l’ambaixada. Tanmateix, l’Instador no era l’únic que estava tancat dels sis descartats entre els onze escollits primerament. Al Castell de Bellver també romanien empresonats Bernat Galiana i Antoni Pons Tarragoní.

La humiliació a l’ambaixada, hipotèticament fruit d’un pacte amb el bisbe de la Puente, no s’acabava amb la reducció de la delegació i en fer assumir el cost als seus integrants, sinó que els desproveïa de qualsevol representativitat, com si l’anada a la Cort fos cosa seva: E perquè los dits reduhits volen anar a Sa Magestat es necessari que vagen o com a particulars o en nom de comunitat popular. Sobre la qual propositió fonch conclús y determinat, nenime discrepante, que jat se sia la major part de ells no sia stada convocada com a sobreposats ni caps de offici (…) que si volen anar com a particulars y a lurs despeses, que fassen lo que bé els aparrá; perquè les embaxadors qui van ni deven anar per tal negociació deven esser elegits en la forma que es deu, per consells Jurats del present Regne…20

La vexació encara no acabà aquí. Joan Gili, notari de Sineu, Miquel Torrent de Castell-Llubí, Antoni (a vegades anomenat Bartomeu) Bastart de Binissalem i Bernat Morey de Muro, els quatre finalment embarcats, serien custodiats i vigilats per un escamot a les ordres del notari Miquel Penedès de Ciutat, Francesc Pons de Sóller i Bartomeu Tomàs de Llucmajor, tres partidaris de Gurrea que serien recompensats. No hi ha constància si els quatre ambaixadors varen poder-se entrevistar amb l’emperador. Allò que està documentat és que tornaren amb un sobre lacrat destinat a Gurrea i, just arribar a Mallorca, foren empresonats al castell de Bellver. Allà mateix, a l’explanada, alçaren el patíbul que seria conegut com les Forques dels Ambaixadors, on serien penjats tots quatre els primers dies d’agost de 1523. Hi ha notícia que un temporal d’estiu va tomar les forques, quan encara hi penjaven els cossos, i varen ser restaurades21. Sobre la conducta de l’emperador, l’historiador solleric Francesc Pérez escriu: Poc deia això en favor d’un Rei que ni tan sols respectava el caràcter d’ambaixadors dels que acudien a ell en demanda de justícia, i en lloc de mirar lo que podia haver-hi de just en les seves demandes ordenava executar-los.

2. LA SORT DELS AMBAIXADORS

Les Informacions Judicials, recollides per Gurrea el 1523 i 1524, publicades per Quadrado, amb l’afegit de les de Llucmajor per Bartomeu Font Obrador, tot i que no inclouen la totalitat dels pobles de Mallorca, permeten fer una recerca de la majoria dels noms documentats dels ambaixadors22. Amb el número i la localitat de cadascú, amb documentació afegida procedent d’altres fonts, podem veure aquests exemples per grups:

I) Dels ambaixadors a València

No hem sabut trobat cap referència a Miquel Nebot. Els altres cinc eren:

Joanot Colom (1069 de Palma) fonch atenallat i trossejat per justicia.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) anà a València ab en Juanot Colom (…) reclús en la ciutat.

Antoni Benet (453 de Manacor). Al principi de la Germania, aprés se reduhí y es stat reclús a Alcúdia y ha ben servit.

Rafel Ripoll (360 de Palma) un dels sindichs qui anà a València a portar armes y les instruccions den Sorolla (…) la primera bombarda que tiraren las galeras reals pegà a casa sua i li sfondrà part e tantost morí de pesta.

Guillem Vaquer (343 de Palma) affectat y de mala intenció (…) aná a València ab en Ripoll. Mort.

II) Dels tres enviats a Tortosa que no tornaren

No hem sabut trobar cap referència de Jaume Moix ni de Pere Ozona.

Jaume Sbert (1003 de Palma) ambaixador de la germania ab salari. Absent.

III) Dels tres ambaixadors a Tortosa i a la Cort

Guillem Colom no té veu pròpia a les Informacions Judicials, malgrat ser un personatge rellevant de Palma, com a capità i jurat per Santa Eulàlia i cosí germà de Joanot Colom. Únicament surt esmentat per la defensa que fa d’ell el notari Geroni Ferrer (260 de Palma), un dels assassinats a la nit dels set. Això no obstant, hi ha prou informació per saber que, a diferència de Casesnoves i de Thomàs, no va ser executat a Valladolid. Enviat a Mallorca, a disposició de Gurrea, va ser penjat a Bellver dia 1r d’octubre (dia 3, segons qualque font).

Pau Casesnoves tampoc no apareix amb veu pròpia a les Informacions Judicials (cal recordar que no s’han trobat les corresponents a Inca). En canvi, hi surten tres dels seus quatre germans coneguts, tots tres a Palma. També se li fa una referència en parlar del jurat Jaume Vanrell (141 de Montuïri): com en Pau Casasnovas vingué a Montuïri y sermoná, lo dit Vanrell dix que lo Casasnovas era ángel qui parlava. Sigui com sigui, ateses les consultes efectuades i les informacions que hem recollit recentment (detallades més endavant), el desenllaç més plausible és que fos cremat per la Inquisició i les seves restes fossin llençades a un pudridero de Valladolid.

L’únic dels tres que anaren a Tortosa i, posteriorment, a Valladolid que disposa de veu a les Informacions Judicials és Antoni Thomàs. Ocupa el núm. 90 dels 607 de Llucmajor i es diu d’ell: molt mal home de germania, és stat l’home qui s’es sforsat en posarla en la part forana y no volent en aquesta vila adherir, de autoritat propia tingué consell ab alguns sacuassos seus y feu elets de la germania entre los quals fonch ell un y aprés fonch sobre Alcúdia y es stat en tot fins que sen anà en la cort y feuse per forsa sindic y clavari. Est judicatus et confiscata bona quae habet ut dicitur procurator regius in vim sententiae regiae a curia latae, CCCC l. Tot fa pensar que va patir idèntica sort que Pau Casesnoves.

IV) Dels enviats a negociar amb Velasco

No hem localitzat informació sobre Joanot Ferrer i Bartomeu Reynés.

Pedro de Alvarado (614 de Palma) Gran amich den Colom. Anava y venia d’ací a València per la Germania y ha estat reclús en la ciutat.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) reclús en la ciutat.

Joanot Çaragossa (1100 de Palma) aportá moltas armas de Viscaia y feya pólvora, y aná per embaixador elet per los Coloms a las galeras de D. Juan de Velasco, és mort reclús en la ciutat.

Joan Oliver, apotecari (1009 de Palma) conseller y embaxador del poble; y essent venguda l’armada, lo dit Oliver, en Francesc Colom, en Juan Domenech y en Juan Binimelis tractaren de metzinar totes les aiguas allí on bevian los de la armada del rey. És mort reclús.

Miquel Garau (671 de Palma), ambaixador al vaixell de Velasco, va ser esquarterat. La seva condemna apareix a la mateixa sentència de Gurrea contra Joanot Colom de dia 3 de juny de 1523.

V) De l’enviat amb les claus del Regne

Bartomeu Ventayol (461 de Palma). No es parla de l’ambaixada a la Cort. Se sap que dia 24 de gener de 1523 oferia les claus a l’emperador, que dia 24 de febrer, en una carta des de Barcelona, demanava respecte, submissió i obediència a Gurrea i que, en retornar a Mallorca, dia 24 de març va ser enviat a galeres.

VI) Dels de la darrera ambaixada

Bernat Morey (64 de Muro) instador, reclús dins la ciutat, y ara ab llicencia de sa senyoria sen es anat al sr. rei. Sentenciat.

Joan Gili (79 de Sineu), notari satus notis est judicatus. En el Cronicon Mayoricense s’explica que li feren una gàbia de ferro igual a la que guardava el cap de Joanot Colom i que va ser penjat a la forca, esquarterat i el seu cap exposat a un costell a la plaça de Santa Eulàlia de Palma.

Miquel Torrent de Castell Llubí (266 de Muro) fill de Nadal, capità de la gent de cavall dels desmandats y molt agermanat, sindich fet per en Colom, reclús dins la Ciutat i ara en la cort del rei nostre senyor.

D’Antoni (o Bartomeu) Bastart no hi ha veu (cal recordar que del seu poble, Binissalem, no s’han trobat les Informacions).

En qualsevol cas, hi ha prou dades documentals que verifiquen que foren penjats la primeria d’agost (segons qualque font, dia 8) a les Forques dels Ambaixadors, que farien nom per haver-se alçat per executar els quatre23.

3. UNA REEIXIDA EIXIDA A VALLADOLID

Simancas (BMS)

N’anava endarrer feia molts d’anys i, finalment, aquesta primavera vaig viatjar a Valladolid, amb ganes d’intentar trobar respostes als interrogants que, fins ara, romanien sense respostes. Ja fa anys que coneixia l’arxiu de Simancas i, tot i que hi vaig fer passada, sabia que no era el lloc adequat per trobar la informació que calia indagar24. Els llocs de destinació eren els arxius de la ciutat de Valladolid, cap on vaig adreçar-me amb un nodrit qüestionari ad hoc, elaborat amb les preguntes d’alguns amics historiadors i en complicitat amb els enquestats.

Davant tres dels arxius més importants consultats

I) A la recerca de Casesnoves i Thomàs

Un dels temes d’interès general tractats per multitud d’autors, era aclarir el lloc i la data de les morts d’Antoni Thomàs i Pau Casesnoves, així com on havien estat enterrats. Tots els autors que n’havien parlat, deixaven clar que ambdós havien estat executats a Valladolid, però ningú no havia aportat cap altra dada; la data ni tan sols de les seves morts. Una informació recent, assegurava que el cronista de la ciutat de Valladolid havia dit que possiblement Pau Casesnoves havia estat enterrat en el convent de Sant Francesc25. És evident que aquell cronista hauria de ser una de les persones consultades, però tots els contactes que vaig fer amb els historiadors, bibliotecaris o arxivers de la ciutat, m’aconsellaren treure la idea del meu cap, perquè era una font poc fiable, ateses les preguntes que llegien en el qüestionari, orientades al que interessava escatir26.

Església i convent de Sant Francesc (actualment la plaça major de Valladolid)

Per no relatar totes les respostes que vaig obtenir, puc resumir les taxatives i contundents manifestacions contra la hipòtesi que un imputat d’heretgia fos enterrat en terra sagrada, molt menys encara en el cementiri d’una església i no parlem ja de qualque capella interior. És més, en aquests casos, encara que fos l’emperador qui instruís el procediment, si qualque processat era acusats de predicador o d’heretge (d’ambdues coses en el cas de Pau Casesnoves, segons les imputacions recollides a València i enviades a Carles V), la Inquisició n’assumia la direcció. Just a partir d’aquell moment: El Proceso comenzaba con la constitución del Tribunal, a continuación se pronunciaba un sermón solemne a cuyo término los inquisidores anunciaban un tiempo de gracia, con una duración variable que oscilaba entre treinta y cuarenta días. Este procedimiento fue sustituido al comienzo del S. XVI por los denominados Edictos de Fe, que consistían en la publicación de los errores heréticos. Esto conllevó conminar la delación de cualquier presunto hereje. El Edicto se hacía público en las iglesias. Se trataba de denunciar la herejía. El procedimiento constaba de dos fases: una primera Probatoria y una segunda con la Sentencia. La primera se iniciaba con la Denuncia, que podía ser remitida a los Calificadores para su estudio a no ser que fuera muy evidente la naturaleza de la misma. A continuación, el fiscal dictaba orden de arresto, y los agentes de tribunal procedían a ejecutarla. Si era considerada materia grave se intervenían los bienes del reo y se les trasladaba a la cárcel secreta, dependencia distinta de la casa de penitencia. Esta fase del proceso, viene marcada por el denominado Secreto, por el cual el reo quedaba completamente aislado, ni siquiera se le comunicaba cual era el cargo contra él ni quien le había acusado. Ese secreto afectaba tanto a los reos como al personal del tribunal.

Escut de la Inquisició a un carrer de Valladolid

Nadie debía saber qué ocurría y desvelarlo estaba castigado severamente. Una vez arrestado comenzaba el interrogatorio. Dependiendo de las conclusiones obtenidas de esta fase, el reo era o bien sentenciado, o bien sometido a tormento, para conseguir una declaración precisa. La segunda fase es la Sentencia, desde el punto de vista formal ponía fin al proceso, y adoptó dos modalidades: Sentencia con Méritos y Sentencia sin Méritos. La primera consistía en una exposición detallada de los delitos del reo, mientras la segunda se limitaba a exponer la naturaleza de la falta. A ambas les seguía la Resolución, que podía ser condenatoria o absolutoria. Las Sentencias Condenatorias hacían que el reo fuera penitenciado, reconciliado o quemado en la hoguera y, en todos los casos, se les forzaba a abjurar de sus errores.27

Altres dades d’interès derivades del qüestionari, però procedents d’altres fonts:

Caso de arrepentimiento, la Inquisición podía evitar a los relajados de ser quemados vivos, pero en ningún caso se libraban de la muerte pública.

Cabe observar el beneficio que suponía religiosamente la asistencia a un “auto de fe” -cuarenta días de indulgencia- pero hay otras muchas causas que contribuyen a explicar la asistencia masiva, como el hecho de obligar a los escolares a presenciar las ejecuciones.

A partir de octubre de 1488, se promulgaron en Valladolid unas nuevas ‘Instrucciones’, entre ellas una que establecía que el delito de herejía no prescribía nunca y que los herejes debían ser depurados en la hoguera.

Recreació d’una cremadissa de 1559

En 1489 se estableció definitivamente el Tribunal de Chancillería y el año 1500 el de la Inquisición para juzgar todos los acusados de herejía y celebrar multitudinarios autos de fe.

Consumadas las ejecuciones públicas, los cuerpos carbonizados de los herejes eran enviados a un quemadero y sus cenizas con los pocos restos subyacentes se lanzaban a algún pudridero de la ciudad, todos fuera de cualquier camposanto. La Puerta del Campo Grande o de la Mancebía se hallaba extramuros en el espacio de la actual plaza Zorrilla. En el costado derecho se situaba el quemadero donde se efectuaba el último acto del proceso.

En septiembre de 1520 Adriano de Utrecht subdelegó el cargo de inquisidor general de Valladolid en Pedro González Manso.

L’incendi de Valladolid de 1561

Amb totes aquestes consideracions, la possibilitat més plausible és que tant Casesnoves com Thomàs fossin víctimes de la Inquisició, amb el procediment descrit. En cap cas podrien ser enterrats al cementiri de cap església ni, molt menys encara, a cap de les seves capelles amb la consideració de ser «homes d’honor». Cal, a més, tenir present el gran incendi que va patir Valladolid l’any 1561 que va afectar molta documentació.

1559 Aute de Fe davant Sant Francesc

Segons una versió (amb l’advertiment rebut que pot ser una atrevida interpretació), l’incendi va ser intencionat, anava adreçat contra la Inquisició i era en resposta als dos multitudinaris autes de fe que, dos anys abans, varen concloure amb l’execució de 27 condemnats per heretgia, en dues tongades (13 i 14 morts a la foguera). En record d’aquella cremadissa, avui Valladolid promou culturalment «la ruta del hereje»28. La guia publicada recorda aquelles morts i es queixa que Casi 500 años después, en la ciudad no hay nada que señale lo que allí sucedió. No hay placas que recuerden dónde estaba el quemadero, ni el convento de Belén.

II) Una passejada per terres castellanes

Una vegada emplenats amb resultats més que satisfactoris els qüestionaris objecte de les entrevistes, vaig aprofitar el viatge per informar-me sobre la commemoració dels 500 anys de les Comunidades de Castilla. Tot i valorar la quantitat i qualitat d’activitats destinades a combatre la desmemòria i reivindicar la Germania, cal destacar que a Mallorca la pràctica totalitat d’iniciatives s’han d’atribuir a la societat civil29. A Castella, la commemoració va gaudir d’un aixopluc institucional infinitament superior. Una comparança directa prou significativa és veure els pocs recursos destinats a la magnífica rapsòdia Germania 500 d’Antoni Mairata, amb lletra de Maribel Servera (de moment, només escenificada a Palma), en contrast amb l’òpera Los Comuneros d’Igor Escudero, amb un pressupost superior al milió d’euros, gran desplegament mediàtic i representacions oficials a Salamanca, Zamora, Burgos, Àvila, Segòvia, Palència, Sòria, Ponferrada i Valladolid.

D’altra banda, es multiplicaren els llibres, còmics, documentals i les exposicions, conferències, taules rodones… gairebé tot amb un generós patrocini oricial i l’activa implicació de les institucions30. A l’entrada de moltes poblacions protagonistes d’aquell episodi històric, al costat del nom del poble, es va estampar: Municipio Comunero. Això, afegit a una multitud d’escultures, places, carrers, memorials, escoles i instituts que, des de fa molts d’anys, recorden la història i els seus liders arreu de Castella.

Un exemple, entre les nombroses activitats destinades a enaltir la memòria dels comuneros, és l’exposició de Tordesillas que vaig veure i retratar (vg. vídeo i fotos ordenades al final).

Cal tenir en compte, tanmateix, que els comuneros no han patit mai la criminalització que es va abocar contra els agermanats. Així va ser des del moment de la capitulació de Palma, on fins i tot es fomentava la delació, amb la promesa del Procurador Reial de dia 22 de juliol de 1523 de sastisfer la tercera part dels béns embargats als denunciants. Ja dins del s. XIX, a diferència del que va passar a Castella quan es reivindicaren les Comunidades, a Mallorca es generà un corrent, abanderat per Quadrado, que varen combatre i negar de manera insidiosa les justes raons de la Germania. Ja hem explicat mantes de vegades que l’única cosa en comú entre els dos moviments va ser la coincidència en el temps. Fonamentalment, Mallorca s’alçà contra els privilegis i abusos dels nobles mentre que les Comunidades s’aixecaren en defensa d’aquests privilegis31.

No hi ha comparança possible entre la repressió contra els comuneros i la que patiren els agermanats. Els primers foren executats en tots els casos de manera respectable, com a cavallers vençuts i, en més d’un cas, fins i tot amb honors. Res a veure amb la crueltat que s’aplicà a la Germania de Mallorca. Tant en quantitat d’execucions com amb el sadisme practicat, amb arrossegaments, estenallaments, esquarteraments i exhibicions públiques perllongades en el temps dels quarters dels cossos i dels caps dels principals líders. Ho va deixar clar el Lloctinent General: per que sia exemplar y posar terror als pobles que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim.

* * *

El viatge a Valladolid m’ha estat instructiu i productiu. Tant de bo, en el futur, es trobi la documentació que detalli el luctuós desenllaç de Thomàs i de Casesnoves. Ara per ara, hem de valorar i agrair la versemblant informació que ens han facilitat.

 

ANNEX (article sobre les ambaixades de la Germania de València)

FOTOGRAFIES (els plafons de l’exposició de Tordesillas)

https://www.youtube.com/watch?v=N_j0c97NNCk

NOTES

1 Vg. ANNEX

2 He optat per escriure Carles V, d’ús general en referir-se a aquest emperador, tot i que, atesa la condició de ser el primer Carles tant del regne d’Aragó com de Castella, és habitual veure’l esmentat sovint com a Carles I.

3 Quadrado diu que, quan hi va haver la batalla del Rafal Garcès (novembre de 1522), Hallábanse de embajada en la corte el instador forense Pablo Casanovas colega de Colom y el clavario Antonio Tomás de Llucmayor.

4 Vg.- Los embajadores de Joanot Colom y la reducción militar de Mallorca a través de nuevos testimonios del exilio no agermanado en Valencia de Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez, Universitat de València, 2008.

5 La desfeta de la Tretzena és una altra de les accions atribuïdes a Joanot Colom quan, a partir del mes de juny, quan es va conèixer la carta de l’emperador instant a retornar a l’obediència de Gurrea, es va produir una gran divisió i desfeta interna, amb membres de la Tretzena que desertaren (el cas del notari Gaià de Felanitx és un dels destacats). Arran dels assalts a Bellver, el mes de juliol, i a la Llotja, el mes d’agost, la Tretzena ja no es va tornar a reunir i, a partir del 2 de setembre a Sineu, va agafar el relleu un consell general.

6 Les declaracions dels testimonis de València atribueixen a Antoni Thomàs l’entrada per força de Pau Casesnoves en el Consell: Antoni Tomás, según Gibert, habría llegado a Sineu con 200 hombres armados procedentes de Llucmajor. La imposició també apareix a les Informacions Judicials. A l’entrada 241 de Llucmajor referida a Steva Moragues, Diuse que ohint que parlavan mal de Casasnovas en cosas de gernania, donà avís als desmandats y vengueren per matar los qui parlavan. I a l’entrada 467, també de Llucmajor, es diu que Miquel Servera aplega lo poble en casa de Antoni Tomàs per donar poder an en Casasnovas puys lo consell no le hi volgué donar. Cal tenir present que Pau Casesnoves era una figura controvertida. En el moment de la seva irrupció en el Consell de la Germania de Sineu, estava pendent de sentència, denunciat des del Sindicat Forà per malversació dels fons manllevats l’any 1512 per anar a veure el rei Ferran d’Aragó.

7 los fiscales estaban interesados en sobrepujar los ya de por sí gravísimos cargos contra Casesnoves con otros no menos enormes por herejía. De ahí que sean muchos los testigos –Antich, Faria, Gibert, Nadal, Picornell– concordes en el hecho de que Colom y Pau Casesnoves solían “sermonear” a su auditorio [con] indicios verosímiles de heterodoxia religiosa. Casesnoves y Colom, al exaltar el carácter “sacro” que atribuían a la quitación –la “santa quitación”– habían comparado a Cristo con la piel de los tambores que sonaban cadenciosamente y su Pasión con el cordaje del instrumento. Así pués que Casesnoves y Joanot Colom denominasen “santa” a la quitación de los censales no tiene, en absoluto, nada de extraño. (…) Tras haberse descubierto los cadáveres de los siete agermanados ajusticiados por orden de missèr Esbert la noche del 24 de enero de 1522 –dijo Antich– “Casesnoves era pugat en lo pedrís de Sent Andreu e havia predicat a molt poble qui era allí present, prenent p[er] thema dispone Domine qui a morietis et no[n] vives”. Predicador laico, rebelde y hereje… demasiados cargos para que Casesnoves pudiera escapar con vida del proceso que se le había abierto nada más presentarse ante el Emperador. Extret del treball de Pablo Pérez García, referenciat a la nota 4.

8 Més envant comentaré la recent informació que apunta que Pau Casesnoves va ser enterrat a l’església de Sant Francesc de Valladolid, perquè la imputació d’heretge la converteix en especulació inversemblant. Qui va ser enterrat en aquell convent, on va morir l’any 1506, era el navegant Cristòfol Colom.

9 En concret, es tracta d’una requisitòria del Lloctinent General a tots els batles per tal que segrestin els béns mobles i immobles d’aquells que seran stats sentenciats y executats a pena de mort. A la certificació de Pere Joan Mas, notari, hi apareixen els noms d’Antoni Gil i Pau Casesnoves d’Inca. Al costat d’aquest darrer nom hi ha una clau, juntament amb Ant. Thomàs de Llucmajor, i una anotació que diu Aquests dos son stats condempnats en La regia Cort. (AH 4806 foli 27 i 27g de 18 de juliol de 1523) Font: Notícia de documents de l’Arxiu del Regne de Mallorca, relatius a la Germania a Inca de Gabriel Fiol Mateu

10 Segons Quadrado, el motiu de la condemna va ser haver estat ambaixador de la Germania.

11 Cal recordar que Pere Joan Albertí, arran de la fugida d’Sbert després de la nit dels set, va ser acceptat pels agermanats com a nou representant de l’emperador. En el pregó que Albertí va fer dia 30 de maig de 1522 qualificava d’honorables i virtuosos mossèn Joanot Colom y mestre Pau Casesnoves, exequtors e quitadors de la sancta quitació e libertad universal. Font: En tiempo de la Germanía (pregones) Eusebio Pascual de Orrios, BSAL agost 1884

12 Transcric, tal qual, l’amenaça de l’emperador: havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procedesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebels e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiii dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey. (Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

13 Un altre tema pendent prou interessant, que reclama la indagació acadèmica, és l’ús idiomàtic de la correspondència de l’emperador amb els jurats i els virreis de Mallorca (igual que amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó). L’ús habitual del català, així com la pulcritud del llenguatge utilitzat, a més de provar el respecte que generava la llengua de cada regne, convida a estudiar qui eren (i d’on) els amanuenses.

14 És fals, com han dit Mut, Bover, Quadrado i altres autors que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, va regalar les claus a Gurrea. Ben al contrari, està documentat que el setembre de 1524 l’emperador li reclamà les claus. Gurrea va respondre que, quan l’emperador va rebutjar-les, les claus es retornaren als jurats que les hi haurien regalat a ell. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

Una valuosa aportació

15 El relat exacte d’aquesta ambaixada el devem a una de les importants aportacions de Francesc Pérez Ferrer en el llibre Les Germanies i Sóller (Palma, 1976). L’autor transcriu documents rellevants, fins aleshores inèdits. Tot i que, d’ençà de l’edició, ha passat gairebé mig segle, els dits documents no han estat aprofitats per evitar vells errors que apareixen encara en els llibres recents. El llibre ens sembla una obra que hauria de figurar a la bibliografia fonamental de la revolució (així qualifica la Germania l’autor), perquè aporta proves documentals que permeten discernir els protagonistes de la darrera ambaixada a la Cort i desfer els embulls que encara ara circulen. Així mateix, l’autor rescabala el nom de Joanot Colom i documenta com a veraç el privilegi de 15 de gener de 1344 de Pere el Cerimoniós, dat a Perpinyà, que va servir per foragitar Gurrea (AHM, Franqueses, còdex núm. 5f. 179), confirmant la rica documentació que em va facilitar Guillem Morro, recollida el 1982 per Pau Cateura. 

16 Aquest personatge, esmentat per Quadrado com a Pere Pont, va actuar com agent de Gurrea al servei de l’emperador. Caiguda la Germania, fou recompensat per Carles V i per l’Església. Vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xi-el-bisbe-mascarat/

17 Els quatre punts pactats, establien que dia 7 de març entraria a Ciutat el Virrei Gurrea amb l’exèrcit, que els agermanats lliurarien totes les armes excepte l’espasa personal que els seria permesa, que no se perseguiria a ningú per cap causa derivada del conflicte i que s’autoritzaria una ambaixada designada per la Germania per anar a Valladolid a explicar les seves raons davant de l’emperador. Són molts els autors (Furió, Penya…) que parlen d’aquest compromís i tots assenyalen que no va ser respectat. Vg. també Los Mártires de la Libertad. Tomo I, de Victoriano Ametller i Mariano Castillo, Madrid, 1853, i les hagiografies sobre el bisbe Pedro Aranda de la Puente, on es desemmascara el seu paper (ho podeu llegir a l’enllaç que hi ha a la nota anterior).

18 AHM Protocol del notari Bartomeu Ça Metla

19 Aquest darrer, finalment, no s’arribà a embarcar.

20 Nou escrit de Príam de Villalonga davant del mateix notari Bartomeu Ça Metla

21 Allà mateix hi penjarien el capità i jurat Guillem Colom, cosí de Joanot

22 Fins ara, a banda de Palma, només es coneixen les informacions d’Algaida, Artà, Banyalbufar (dins Esporles), Bunyola, Campos, Esporles, Felanitx, Llucmajor, Manacor, Montuïri, Muro, Petra, Porreres, Sant Joan, Santanyí, Sineu, Sóller i Valldemossa. De la resta, gairebé la meitat de l’illa, destaca la manca d’informació dels pobles de la Baronia (Andratx, Calvià, Estellencs, Puigpunyent i Marratxí), subjectes a la Junta de Pariatge i fora de la jurisdicció reial, i, de manera destacada, els pobles on es produïren els grans enfrontaments bèl·lics (Alcúdia, Binissalem, Inca, Pollença i Sa Pobla).

23 A banda de tots els noms documentats a cada una de les ambaixades, a les Informacions Judicials apareix Martí Gorchs (1010 de Palma) i diu que es anat en la cort ab lo jurat en Colom y ab los altres embaxadors per la Germania. A la veu corresponent a Pere Bagur (1110 de Palma), un dels set empresonats per Gurrea i membre de la Tretzena, Quadrado hi fa un afegit en forma de pregunta: ¿huyó ó formó parte de la embajada á la Corte con Guill. Colom, Martín Gorchs y otros? Un tercer nom d’hipotètic ambaixador que no figura a cap de les relacions ni a cap document, però que apareix a les Informacions Judicials, és el de Pere Ribas (329 de Llucmajor) de qui es diu que es mort en la presó en cort que era amb Antoni Tomas.

24 Simancas era un punt d’obligada recerca per documentar la guerra de la Nació Catalana contra Felip V i els subsegüents Decrets de Nova Planta, però com ja es va provar en els articles Històries de la Guerra de Submissió (vg. Etziba Balutxo) és un arxiu borbònic esbiaixat que reclama posar en solfa tot allò que no es pugui confirmar a París, Londres i, especialment, a Viena.

25 Antoni Rodríguez, autor de la novel·la Pac qui deu, a un article a L’altra mirada, escriu: Segons l’historiador José Delfín, Cronista oficial de Valladolid, segurament Pau Casesnoves i Antoni Tomàs foren enterrats al convent de Sant Francesc (…) Cal suposar que en Pau Casesnoves, per ser metge i home de categoria política fou enterrat en alguna de les capelles d’aquell convent. A la presentació a Sa Pobla assimilà l’execució de Casesnoves amb les dels comuneros per reiterar: El jutgen, el pengen a la plaça del Mercat de Valladolid i l’enterren a l’església de Sant Francesc, segons conversa amb l’historiador oficial de Valladolid. Vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/casesnoves-versus-colom-parlem-ne/

26 En l’àmbit de la confidencialitat, de manera unànime, historiadors, arxivers i bibliotecaris m’advertiren que José Delfín Val Sánchez (Salamanca, 1940), no era historiador, sinó locutor radiofònic i autor de publicacions sobre folklore i gastronomia, que va ser designat cronista de la ciutat l’any 2018 com a resultat de transaccions polítiques i que dubtaven que sabés que l’acusació contra Casesnoves era per heretgia. He de confessar que, mentre em recomanaven aprofitar altres fonts més solvents, vaig pensar quina seria la meva resposta si algú em demanava opinió sobre el rigor del cronista de Palma, capaç de fer un informe orientat a retirar l’escultura de Jaume Mir que representa Joanot Colom.

27 Archivo Histórico Provincial. Informació obtinguda dia 29 de març de 2022

28 Es tracta d’un itinerari elaborat a partir de la coneguda novel·la de Miguel Delibes

29 Sense oblidar les iniciatives del Consell de Mallorca (amb el patrocini de les Jornades fetes a la UIB), les accions de l’Ajuntament de Palma (l’exposició a Bellver i la brillant localització d’una de les dues claus dels agermanats) i d’altres ajuntaments (Felanitx, Inca, Manacor, Sa Pobla, Vilafranca…), cal destacar el paper de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, de l’OCB i de la comissió cívica Germania 500.

30 No ens ha de venir de nou que el borbó assumís la presidència honorífica de la commemoració castellana i no fes cap gest per recordar la revolució de la Germania; una prova més de la gegantina diferència entre les dues revoltes.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 31 d'agost de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Beatriu Colom Miralles? Parlem-ne!

Deixa un comentari

Beatriu, filla de Joanot Colom

Miquel Ferrà Martorell (UH)

Dia 7 d’agost de 2012, sota el títol 1542, l’escriptor Miquel Ferrà Martorell publicava al Diari de Balears una de les seves breus i útils notes històriques: La filla de Joanot Colom, Beatriu, esposa de Joan Llopis, valencià i resident a Maó, era interrogada pels inquisidors acusada de judaïtzant i posada a disposició del tribunal del Sant Ofici.

Encara que no assenyala la font de la notícia1, l’escriptor afirma que aquella Beatriu, esposa del valencià Joan Llopis, és la filla de l’Instador del Poble i del Bé Comú. Cas de ser així, podem afegir que l’any 1542 tindria 22 anys. La filla de Joanot ja apareix documentada l’any 1523 a les Informacions Judicials recollides per Gurrea. Concretament, a la veu 709 de Palma, referida a Mestre Gonsalvo pintor (cremat per luterà abans del desembre de 1523) es diu que sa muller alletava una filleta den Juanot Colom.

A aquestes dues notícies, cal sumar-hi les informacions referides als dos darrers matrimonis de Joanot Colom2. En el Llibre de Consessos, on es recullen les concessions o llicències matrimonials, apareix dia 29 de novembre de 1518 l’anunci de casori entre Joanot Colom (ja vidu) i Francina. Aquesta era filla dels ciutadans de casa bona Joan Miralles i Eulàlia Morell, casats el febrer de 1495 i pares de Caterina (casada amb Benet Penedès), Francina (que es casaria amb Joanot) i Praxedis (que es casaria amb Francesc, el germà de Joanot). Es bo de deduir, atesa la data de matrimoni dels pares, que na Francina (casada amb Joanot la darreria de 1518), com a segona filla de Joan Miralles i Eulàlia Morell tendria 22 anys, com a molt, quan es va casar i, com veurem, 23 quan va morir. Cal afegir que el pare d’Eulàlia era el ric i influent Francesc Morell.

El segon matrimoni de Joanot no va arribar a dos anys, perquè dia 17 de setembre de 1520 se li tornava concedir llicència per casar-se, ara amb Margalida Arbona de Sóller. És evident que Francina hauria mort abans i es dedueix que Joanot es va casar de bell nou, ara per tercera vegada, pocs mesos abans de la revolta. Més que una especulació excessiva sembla una hipòtesi raonable, atesa la mortaldat derivada dels parts, que Francina morís en parir i que la criatura fos donada a dida.

Amb aquest bagatge informatiu, vaig suggerir a Maribel Servera que convertís Beatriu Colom en la narradora protagonista de Germania 500, la rapsòdia aleshores en curs que s’estrenà el mes de gener del 2022 en el Teatre Principal de Palma, amb música d’Antoni Mairata i lletra de la mestra glosadora de Manacor. Així diu la dècima que obre pas al relat de la Germania de Mallorca:

Som filla d’en Joanot.

Beatriu Colom Miralles.

Maribel Servera (2015)

Nascuda en temps de batalles,

de pobresa i d’esvalot,

quan els nobles posen llot

a la nostra economia.

I jo, enmig de l’agonia,

de la por i del malestar,

sent mon pare reclamar:

“Pau, justícia i germania”!

.

i Ramon Rosselló diu que no!

Ramon Rosselló Vaquer, en el documentadíssim llibre Joanot Colom i Cifre – Instador de la Germania (1521-1523), publicat per l’Ajuntament de Felanitx dia 23 d’abril del 2022, nega radicalment que aquesta Beatriu sigui la filla de l’Instador i ho fa, com veurem, amb uns arguments tant o més febles que la possible atribució i, sobretot, amb unes desqualificacions que, al meu entendre, n excessives.

Composició sobre una foto del DM i la caràtula del llibre

He de dir, d’entrada, que tenc en el més alt concepte la feina impagable de Ramon Rosselló. Pocs investigadors com ell han aportat tanta informació històrica dels pobles de Mallorca. L’he bravejat en moltes ocasions per la seva rica contribució i he destacat que té una cura màxima en evitar incloure opinions. És un excel·lent historiador, metòdic, pulcre i rigorós. La seva tasca principal ha estat cremar-se les celles en els arxius per transcriure documents rellevants… sense fer judicis de valor. Per això mateix, me va sobtar el to negacionista que va adoptar en el cas de la notícia sobre aquesta Beatriu Colom. La qualifica de «contarella» quan ell mateix transcriu el document de la Inquisició. Afirma que Ja fa anys, algú es va arriscar a afirmar que la filla de Joanot es deia Beatriu (…) notícia que després han anat repetint altres investigadors i articulistes poc seriosos.» Francament, qualificar de poc seriós Miquel Ferrà i Martorell (i, amb ell, als qui han reproduït un document històric) em sembla un excés i una injustícia, atesa la feina de l’escriptor de Sóller de divulgar de manera mengívola i didàctica la nostra història. Crec que les píndoles que ha publicat durant anys i panys al Diari de Balears i a Última Hora han fet popular la història i l’han acostat a la nostra gent. Ja faran tant els altres!

Cal observar que Ramon Rosselló comet un lapus calami en prendre com primera premissa del seu sil·logisme una afirmació falsa que, possiblement, ha estat allò que l’ha fet confondre. Escriu: Hem de recalcar que la sobredita nota per si mateixa no diu ni afirma que aquest Joanot Colom, pare de Beatriu, fos precisament l’agermanat felanitxer, ans al contrari la nota diu expressament «natural de la Ciutat de València». Això no és correcte. Cal llegir bé la notícia tal com està escrita per la Inquisició. No és, de cap manera, a Joanot Colom a qui s’atribueix la condició de valencià, sinó a Joan Llopis, l’espòs de Beatriu. Aquesta alteració és prou evident i desvirtua la seva conclusió. Vull creure que ha estat aquest error d’interpretació el que ha arrossegat Ramon Rosselló a fer una desqualificació contundent que no fa per ell.

Quins són els arguments de Ramon Rosselló per negar que la Beatriu documentada a Menorca sigui la filla de l’Instador? Són dos. Un és que, si s’acusava Beatriu de judaïtzant, com així la Inquisició no va actuar contra els Colom de Felanitx? Rosselló afegeix una relació de sis Colom, reconciliats i relaxats per la Inquisició entre 1491 i 1517; tots abans de la revolta i cap d’ells de nom Joanot. El segon argument és que, a la filla, per tradició li corresponia ser Antonina, com la mare de Joanot, i no Beatriu, nom inexistent a la família.

Crec que, lapsus calami a banda, cap dels dos arguments tenen la solidesa que cal per negar contundentment (altra cosa seria posar-ho en interrogant) que el Joanot Colom pare de Beatriu fos l’Instador. De part meva, em permet afegir algunes reflexions que, el mes de gener i a petició seva, ja vaig remetre per correu a l’amic Rosselló encara que no sé si arribaren a temps abans de la publicació del seu llibre.

Beatriu, un nom popular a Mallorca a finals del s. XV

L’estiu de 1842, des de Madrid estant, Quadrado escrivia a Tomàs Aguiló per proposar-li crear una col·lecció d’història, on divulgar llegendes i episodis poc coneguts (que sin su conocimiento habría un vacío) i en feia una relació indicativa. Entre d’altres, proposava la derrota de l’Armada Santa el 1399, el setge de Palma de 1450, el moro de Santa Galdana, el torrer d’Artà o… Beatriz Brondo, enlazando con ella gran parte de la historia de las Comunidades. Dissortadament aquella col·lecció no va passar més enllà d’un projecte, però es pot veure com la noble esmentada havia de ser el fil conductor per relatar la història de la Germania. Curiosament, Beatriu Brondo era, de segon llinatge, Morell, el mateix d’Eulàlia Morell, la mare de Francina Miralles, esposa de Joanot Colom i previsible mare de l’única filla que tindrien en comú.

La proliferació del patronímic Beatriu esdevé la darreria del s. XV i s’introdueix de manera fecunda entre famílies de ciutadans i nobles defensors de Ramon Llull. I d’on brolla l’increment de Beatrius a Mallorca, fins aleshores poc habitual? La principal hipòtesi és la consideració (gairebé veneració), entre les famílies lul·listes, que va generar la figura de Beatriu de Pinós (Vallfogona, 1433 – Palma, 1485), mecenes que va impulsar la creació de l’Estudi General Lul·lià. El nom Beatriu està documentat a les famílies Bellpuig, Salas, Puigdorfila, Descallar, Sanglada, Sureda de Santmartí, Berga, Santacília, Net, Dameto, Cotoner, Olesa, Rossinyol… i Morell! En el cas d’aquesta nissaga, devota de Ramon Llull, cal observar que també participaren en l’impuls de l’Estudi General Lul·lià i, ben possiblement, tractaren en persona Beatriu de Pinós.

L’Estudi General Lul·lià

Altres consideracions

Clastra i basílica de sant Francesc

És sabut que Joanot Colom, tot i viure porta per porta de Sant Nicolauet Vell, era parroquià de Sant Francesc, bastió dels defensors de Ramon Llull. No debades, Sant Francesc era el cau de les reunions del Consell General de la Germania mentre que Santo Domingo (territori dels anti-lul·listes) va servir de refugi-amagatall dels mascarats. En la hipòtesi de posar nom a la filla, no sembla cap suposició eixelebrada que Joanot diferís l’elecció del nom a la família de la seva dona morta, amb més raó si era un nom del seu gust i abanderat pels lul·listes.

Amb tot, aquesta Beatriu, acusada de judaïtzant amb el seu home Joan Llopis el juny de 1542 a Menorca, s’ajusta al perfil d’edat de la filla d’en Joanot. Així, «hixa de Joanot Colom», és descrita per la Inquisició. Cal afegir altres qüestions que adoben la versemblança. La primera és la constatació que, talment com durant la Germania alguns nobles es refugiaren a Menorca, una vegada reprimida la rebel·lió alguns agermanats, tant de València com de Mallorca, per fugir de la repressió cercaren aixopluc a altres indrets (principalment en els comtats italians, però també a Menorca). No es descartable que fos el cas de Joan Llopis i de Beatriu Colom. Quant als dubtes d’atribuir la consideració de jueus o judaïtzants als portadors del llinatge Colom, és sabut que aital condició ha estat aplicada al navegant descobridor d’Amèrica per molts d’historiadors, des de Celso García de la Riega o Salvador de Madariaga ençà.

Era o no era Beatriu Colom la filla de l’Instador?

Com a primera conclusió, em sembla que els investigadors i articulistes que han reproduït la notícia no són poc seriosos (i si ho són no és per això), i que referir-se a aquesta «contarella» de la dona Beatriu, com fa l’amic Rosselló, s’acosta al menysteniment d’un document que, als efectes que ens ocupa, hauria de ser saludat amb respecte i, si més no, considerat d’interès rellevant. És evident que no hi ha cap seguretat absoluta que aquesta Beatriu Colom sigui la filla documentada de l’Instador del Poble i del Bé Comú, com tampoc és indiscutible que hagi de ser forçat filla de Francina Miralles Morell, però a contrario sensu tampoc hi ha cap seguretat que no ho fos.

En resum, de part meva consider plausible que la Beatriu documentada com a filla de Joanot Colom sigui la filla del líder de la Germania de Mallorca. No ho escriuria ex cathedra i, per tant, no en faré cap afirmació fort-i-no-et-moguis, però posats a banyar-me el cul, crec que és una possibilitat versemblant i, sobretot, ara per ara no hi ha cap document que permeti justificar el contrari (posar-ho en solfa ni tan sols), i, molt menys encara, desqualificar frívolament als qui no volem descartar aquesta tesi, en tant no hi hagi més documentació que la coneguda actualment. Amb la mirada al futur, m’agrada creure en aquella dita de l’escriptor Antoni Serra que assegura que la Història, més prest o més tard, sol imposar el rigor de la veritat.

Salut i Germania!

 

NOTES

1 La notícia apareix en el llibre Inquisición de Mallorca. Reconciliados y Relajados (1488-1691) de Miquel Fortesa i Gabriel Cortès, on es transcriuen les notes 268 i següents de la memòria dels processos inquisitorials. En concret, la primera diu: Beatriz, hixa de Joanot Colom, Muger de Juan Lopis, natural de la Ciudad de Valenzia, residente en Mahón de la isla de Menorca; por judía, reconciliada en 17 de junio de 1542.

2 Amb aquestes rellevants informacions familiars, resultat de les recerques de Cosme Bauçà, Pere Oliver Domenge, Jaume Enric Amengual, Nofre Vaquer, Joan Miralles i Margalida Obrador, vaig elaborar tres apartats dedicat als familiars de Joanot Colom i els vaig incloure (capítols 6, 7 i 8) dins de l’article El redreçament del gegant, en el marc del treball Pau, Justícia Germania! El trobareu a punt de lectura a l’enllaç: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xiv-el-redrecament-del-gegant/.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 d'agost de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ – 2 –

Deixa un comentari

2. EL TEATRE «DE QUADRADO»

L’espai on resulta més rellevant i més bona de demostrar la capacitat de plagi de Josep Maria Quadrado, sovint ocultant les fonts originals amb total impunitat, és en les «seves» obres teatrals; justament el territori del seu major fracàs i de la seva gran frustració.

Abans de viatjar a Madrid, l’any 1841, des de Mallorca ja va repicar baules per intentar l’estrena de Leovigildo, la seva primera i precoç producció teatral, escrita originalment en vers i en quatre actes que, afectats de canvis substancials, s’ampliaren a cinc i es reduïren a tres. Ja instal·lat a la Villa, va persistir en pujar aquella obra als escenaris. També ho va fer amb El manto de Jerges (en tres actes), Cristina de Noruega (4 actes) i Martín Venegas (3 actes). Aquestes quatre obres (amb el dubte que s’explicarà sobre la més que possible estrena parcial i encoberta de Leovigildo) romandrien sense escenificar-se mai. Els originals estan dipositats a Santander, com a part del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo1. La correspondència descriu les anades i vingudes, les cartes de recomanació, les apel·lacions als favor, les lectures davant dels principals gestors teatrals de Madrid, entre d’altres els reconeguts actors Latorre i Romea… Sempre de fracàs en fracàs.

Piferrer li havia dit amb tota sinceritat que Leovigildo era una obra nada a propósito para representar. Altres crítiques li reclamaven modificacions importants. La correspondència certifica que en va fer moltes i durant molts d’anys per tal d’aconseguir qualque representació2. Frustrat de passejar i retocar els originals sense cap èxit, va optar per externalitzar les culpes del fracàs. En una carta a Tomàs Aguiló de dia 11 de juliol de 1842, Quadrado escriu: …y yo haciéndome cargo de los votos no muy explícitos de dos literatos a quienes lo enseñé, de la alta reprobación de Montis, y del espíritu de pandillaje y apadrinamiento que hay aquí. Resulta paradoxal la crítica al favoritisme quan ell es passejava per tot carregat de recomanacions com reconeix a la mateixa carta: No he visitado aun a Zorrilla, ni a Hartüembusch, ni a Tassara, a pesar de que para unos traigo carta y para otros estoy representado3.

Quadrado, a Madrid, també va intentar editar Els 9 llibres de la història, l’obra d’Heròdot d’Halicarnàs (484 aC – 425 aC), perquè pensava que li podia representar una font d’ingressos4. Amb tot, tenia més confiança en el benefici econòmic que li hauria reportat el teatre. Ho diu clarament a Tomàs Aguiló: Salvá me desaconseja también la impresión del Herodoto diciendo que no tendrá séquito alguno; cortados y aniquilados mis dos apoyos y recursos principales, en especial el del teatro que me fuera muy lucrativo.

Gravat de 1858 que recrea l’incendi del Teatre Principal de Palma

Tot això va ser l’any 1842 i el menysteniment va ser absolut, malgrat els padrins i les recomanacions. Gairebé 20 anys després, Quadrado va ser testimoni de l’èxit popular que obtindria Joan Palou i Coll amb La Campana de la Almudaina. L’obra es va estrenar a Madrid, dia 3 de novembre de 1859, en presència de la reina Isabel II i el príncep de Baviera. Posteriorment, amb motiu de la reobertura del Teatre Principal, dos anys després de l’incendi que va patir durant una representació de Machbeth, novament davant de la reina a qui tant venerava Quadrado, dia 14 de setembre de 1860 es va reposar l’obra de Palou. Gairebé d’immediat, l’any 1861 i ja amb 42 anys, Quadrado oblidà el fracàs i reiterà els intents de pujar als escenaris de Madrid qualque obra seva, ara amb lectures privades de Martín Venegas i Cristina de Noruega, però tot i les reiterades gestions i recomanacions obtindria idèntic resultat que amb el Leovigildo5. Martín Venegas és un drama, ambientat a Valladolid l’any 1625, sobre l’expulsió dels moriscos. Cristina de Noruega, situada a Burgos l’any 1254, tracta de la que fou infanta de Castella i cunyada d’Alfons X, morta d’enyorament el 1262 als 27 anys6.

Joan Alcover sentenciava que Quadrado havia partit d’aquest món amb la vanitat, com a escriptor, d’haver nascut per ser dramaturg. Costa i Llobera explicava que Quadrado li va dir que si havia de passar a la posteritat, seria com a autor teatral i que, tot i que la vanitat li aconsellava fer representar els drames, l’orgull li recomanava no fer-ho. Certament, no passaria a la posteritat per aquesta via i, quant al seu particular binomi entre vanitat i orgull, no consona amb la gran quantitat d’intents i amb els molts d’esforços que va fer per representar les seves obres, totes elles amb finalitats moralitzants exemplificadores. Efectivament, el seu teatre, com gairebé tota la seva obra, destaca per la pretensió adoctrinadora. Vista la impossibilitat de pujar els seus drames a escena, també va intentar aconseguir-ne la publicació, amb la mateixa sort7.

Cal advertir que, a banda de les quatre obres del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo, n’hi ha moltes més de documentades. El gener de 1894, La España Moderna anunciava que es publicaria el teatre de Quadrado i esmenta alguns títols: Leovigildo, Cristina de Noruega i Martín Venegas (segles VI, XIII i XVII), a més de Saúl, uns Himnos Sacros i tres versions de Shakespeare: El rei Lear, Macbeth i Medida por medida8. A banda de les esmentades, hi ha notícies d’altres obres com Seyla, tragèdia inacabada en tres actes i en vers, José reconocido, en vers però incompleta, Dios mejora sus obras, comèdia en un acte, Tanneguy Duchâtel, tragèdia en tres actes en versos d’onze síl·labes, i uns apunts per un drama històric situat en temps de Tiberi Grac9.

Cal fer un repàs de tota la producció teatral. Per començar, una obra que s’havia publicat anònimament a Palma el 1846 i que Quadrado (amb les inicials JMQ) va publicar a Madrid l’any 1847 en vers i, com totes les seves peces teatrals, en castellà: Los pastores de Belén. Com informa Joan Mas i Vives: ja a l’«Advertencia» Quadrado ens informa que escriu la seva obra com a reacció contra els pastorells populars, que troba plens d’incorreccions. Apareix ja aquí el Quadrado superior, el salvador dels valors morals del poble part damunt d’una recreació dels popularíssims Pastorets, dels quals hi ha una infinitat de publicacions des de la primeria del s. XIX, entre les quals destaca Pastorells al naixement de Mn. Bartomeu Mestre Barceló (1790-1852) que l’havia publicat a Palma l’any 184410. Paradoxalment, la versió de Quadrado va ser retornada al català per Gaietà Soler el gener de 1892.

QUADRADO VS. SHAKESPEARE

Una escena de l’obra El rei Lear

Serà, però a les obres de Shakespeare on podem veure de manera més diàfana la capacitat de manipulació i de falsificació de Quadrado11. Ho va posar en evidència Ramon Esquerra i Clivillés (1909-1938) en el molt recomanable i poc conegut estudi Shakespeare a Catalunya12. Algunes de les frases dedicades a Quadrado són més que contundents: En traduir Shakespeare el resultat fou una calamitat. En les adaptacions de Quadrado, Shakespeare queda reduït a la categoria d’autor de melodrames. Esquerra aplica el bisturí a les tres obres que va versionar i aprofita les paraules del mateix Quadrado. Aquest, de manera explícita a l’obra Medida por medida, reconeix que ha tergiversat les històries ja que su concepción lleva en sí un pecado original que puede atenuarse, sí, però no borrarse por completo; entraña algo de repugnante más que de inmoral propiamente dicho. No només disculpa la manipulació (¿quién echará de menos aquellos diálogos de burdel?), sinó que proclama que mereix gratitud más que censura por haber suprimido esas disonantes notas que vienen a deshora a crispar los nervios, por haber arrancado esas yerbas parásitas que dan mala sombra. Pel que fa El rey Lear, Quadrado escriu: En la perversidad de las hijas mayores de Lear convendría alguna diferencia de matices que evitase la monotonía de su insolente lenguaje y sus execrables actos. Quadrado no té manies. La seva ètica li permet qualsevol acció: Esta página hay que arrancarla de su insigne obra a todo trance, y aun, si posible fuere, ocultar que la haya escrito. Retalla, censura, capgira expressions, elimina personatges, trasllada frases d’un a l’altre sense cap criteri ni justificacióEn definitiva, i no es pot definir millor, Quadrado practica una conducta immoral fent bandera de la moral. Ramon Esquerra conclou l’anàlisi amb aquesta sentència: Aquest Shakespeare vist per Quadrado (…) és, de segur, una de les monstruositats més grans que registra la història pòstuma de Shakespeare.

Altres autors també consideraren extravagant i temerària l’actuació de Quadrado. És el cas de Joan Pons i Marquès (1894-1971), director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, quan informa de les manipulacions efectuades a les obres de Shakespeare: era su intento hacer desaparecer los lunares que a su modo de ver afeaban el original (…) La empresa era realmente temeraria y sus pueriles explicaciones apenas convencerán a nadie de la legitimidad en atreverse a poner la mano en la obra de un genio, en la que nada, ni moral ni literariamente, podía excusar esta especie de reducciones «ad usum Delphini»13.

Els crítics més contemporanis també han posat en solfa l’abús. Xavier Aynamí diu: Les traduccions (o més ben dit adaptacions) de Quadrado han estat molt criticades pel fet de plasmar el seu propi estil, fent malbé les obres de Shakespeare14. Montserrat Guinovart destaca: Vilaregut se inspiró en la refundición castellana de signo católico y moralizante de José Mª Quadrado15. Les obres de Shakespeare en mans de Quadrado són versions censurades i alterades, amb canvis substancials per consideracions religioses16. Fins i tot Menéndez Pelayo, proper ideològicament a Quadrado, li va expressar en vida la disconformitat per la iniciativa de retocar l’obra de Shakespeare: Admitido que a tal poeta no sea lícito refundirle (sobre lo cual ya amistosamente hemos discutido el traductor y yo)…

ALTRES REFUNDICIONES

Hi ha, però, una actuació encara més perversa. Efectivament, en el cas de les obres esmentades abans, l’evidència de l’autoria original és absoluta i Quadrado, sense amagar la procedència, les anuncià a cada una com refundición del drama de Shakespeare por D. José María Quadrado. En canvi, s’ha pogut veure que moltes altres obres que va signar eren plagis o, senzillament, traduccions que, en molts de casos, publicava amb ocultació de l’autor de l’obra original. En part, ho va detectar Menéndez Pelayo i, posteriorment i amb major detall, Ángel Raimundo Fernández17.

Ja ens hem referit a Los pastores de Belén, però és que la gran majoria d’obres són plagis sobre obres d’autors ja desapareguts. José reconocido és una traducció del drama de Petro Metastasio (1698-1782). Seyla és la confluència de l’oratori Jefté de Giacomo Carísimi (1605-1674) amb La hija de Jefté de Juan Antonio Diamante (1625-1687). El manto de Jerjes correspon a la tragèdia Serse re di Persia del jesuïta Saverio Betinelli (1718-1808). Saúl és la refundició de l’obra del mateix nom de Vitorio Alffieri (1749-1803)18.

Recreació de l’estrena (1782) del Saul d’Alffieri

Possiblement Quadrado va conèixer aquestes obres a Monti-Sion, perquè feien part de les lectures recomanades en els col·legis dels jesuïtes19. Devien perdurar a la memòria escolar, perquè La Fe, on escrivia Quadrado, dia 1 de juny de 1844 parlava de Lord Byron i esmentava La hija de Jefté i Saúl. Quadrado va fer amb aquestes obres el mateix que amb les de Shakespeare, però en més d’un cas ocultant l’autoria de les obres originals.

QUADRADO A ESCENA

Una altra consideració pertinent és refutar la creença general, com s’ha escrit, que Quadrado no va veure mai cap obra escenificada. No és així. Hi ha prou notícies de premsa que ho desmenteixen, tot i que no hi ha crítiques ni grans elogis a cap de les representacions. L’any 1876, en el Cercle Catòlic de Palma, s’escenificà Saúl de José María Quadrado (sic) i, l’any següent en el mateix local, San Hermenegildo. Saúl es va tornar a representar el 20 de gener de 1886 en el Cercle d’Obrers Catòlics (continuador del primigeni Cercle Catòlic) i, encara el 1892, en el mateix lloc, es reposà San Hermenegildo20. Aquesta darrera obra, ben bé podria ser una de les moltes versions que va fer Quadrado de Leovigildo o, si més no, el retall corresponent a la conversió i martiri del seu fill. No oblidem que Hermenegild (564-585), declarat sant per l’Església catòlica, era fill de Leovigild (525-586) i, com son pare, rei dels visigots21. Dia 15 de maig de 1883, El Áncora anunciava la representació de la comèdia infantil San Hermenegildo o el triunfo de la religión, sense fer esment del possible autor.

LA PREGUNTA QUE CAU DE LA POST

L’evidència dels pocs miraments de Quadrado a l’hora de fer-se seves, copiades, alterades i falsificades, algunes obres de teatre reconegudes, delata una conducta que serà consubstancial en tots els altres camps. Vist que estava obsedit en adequar el món a la seva ideologia ultraconservadora, què no s’atreviria a fer amb la documentació oculta al públic que tenia al seu abast, de manera privilegiada, a l’arxiu?

Mentre que amb les obres de teatre, amb major o menor dificultat, es pot accedir a les edicions primigènies, comparar-les amb les refundicions i posar en evidència tant el plagi com la manipulació, demostrar que Quadrado va fer el mateix amb la documentació històrica pot semblar difícil, perquè és més bo de fer anar d’amagatotis amb originals que no són públics i que, massa sovint, han desaparegut misteriosament dels arxius i no es poden contrastar. Si bé la indagació en aquest territori ha estat envitricollada, com detallarem documentalment més endavant, les evidències han recompensat les recerques amb escreix i han confirmat una manca de rigor que anul·la la fiabilitat i la credibilitat de les aportacions de Quadrado. L’anàlisi demostra que Forenses y Ciudadanos, les Informacions Judicials i altres obres publicades per Quadrado són refundicions de documents originals. Hi ha un degoteig de proves que desemmascaren les manipulacions i, fins i tot, hi ha més d’una declaració, on Quadrado presumeix d’haver modificat, ampliat, adequat o completat determinades «transcripcions». En gairebé tots els casos es palesa que ho va fer, amb idèntic objectiu que amb el teatre de Shakespeare, per raons ideològiques i morals22.

(Proper capítol 3. Madrid, Madrid, Madrid!)

NOTES:

1 Un llegat contradictori amb la posició, expressada per Quadrado davant del possible trasllat de l’arxiu de Mallorca al de la Corona d’Aragó, d’oposar-se a la sortida de l’illa del patrimoni cultural de Mallorca.

2 Ho posa de manifest quan, dia 7 de novembre de 1842, escriu a Aguiló que Madrazo me confesó que para representarse necesitaba muchos cortes y reveses i li recomanà deixar el teatre i optar per fer-se poeta líric.

3 Més paradoxal resulta la crítica al apadrinamiento quan Quadrado va ser, tota la vida, una instància permanent oberta a la sol·licitud de favors i de reconeixements. Tendrem ocasió de tocar-ho amb les mans més endavant.

4 Es tractava de la traducció que havia fet el jesuïta algaidí Bartomeu Pou (1727-1802). Després d’uns primers intents no reeixits, l’obra es va arribar a publicar l’any 1846 a Madrid, amb un preàmbul de Quadrado. Va pagar íntegrament l’edició Joan Despuig i Safortesa, nebot del cardenal Despuig i deixeble del pare Pou. Vg. La publicació de «l’Herodot» del P. Bartomeu Pou, una llarga odissea d’Alexandre Font i Maria Rosa Llabrés. BSAL 66, Palma, 2010

5 El 16 de desembre de 1861, després d’intentar estrenar el Martín Venegas a Madrid, confessa: Un drama con desenlace triste aseguran no está en moda y que no puede tener buen éxito: ¿qué responder a esto y a hombres prácticos tan conocedores de los caprichos del público? He sustituido aquel breve final por otro no más largo, como de tornillo; no sé si les satisfará, a mi no francamente: tal vez habré de refundir la mitad del tercer acto.

7 Mort Quadrado, la vídua perseverà en l’edició de les obres completes, on hi havia les teatrals. A una carta de 30 de març de 1898, Rosa Morell demana a Menéndez Pelayo que intercedeixi a favor de la publicació: Desde que faltó mi esposo, no se ha continuado la edición de sus obras cuyo convenio tenía con el editor Amengual y Muntaner á raiz de la segunda edición de Forenses y Ciudadanos. (…) Dícenme estos días que está corrigiendo la primera prueba del quinto tomo. Si á V. le parece bien seria mi mayor deseo que V. interpusiera su valiosa influencia para que se terminara dicho convenio y siguiera la publicación de los escritos para que V. los autorizó.

8 Malgrat l’anunci, fet dos anys abans de la mort de Quadrado, no hi ha constància que es fes l’edició de l’obra teatral. Quant als Himnos Sacros es tracta d’una versió traduïda de l’obra d’Alejandro Manzoni (1785-1873) que es va publicar a Madrid l’any 1891 dins Tragedias de A. Manzoni.

9 Tanneguy Duchatel va ser un polític aristòcrata coetani de Quadrado (va néixer el 1803 i va morir el 1867). Va ser ministre a França i defensor dels Borbons durant l’anomenada Monarquia de Juliol (1830-1843).

10 L’any 1818, abans de néixer Quadrado, ja s’havia publicat a Palma Pastorells per celebrar el naxament del Bon Jesús. El crític literari Joan Mas relaciona altres obres similars i ho argumenta en el fet que, al llarg del s. XIX, aquestes representacions s’introdueixen a les escoles com a teatre infantil.

11 Quadrado va publicar l’any 1877 un assaig sobre Macbeth a Museo Balear. L’any 1885, a la mateixa revista, publicà les «traduccions» de Macbeth i de Medida por medida (l’any 1885) i, l’any 1886, El rey Lear (1886). Evidentment, no es pot qualificar de traducció el que és un abús i una ignomínia literària.

12 L’autor, traductor, crític i professor de literatura a l’Institut Francès de Barcelona i a l’Institut de la Generalitat, va publicar el treball a La Revista. Quaderns de divulgació quinzenal. Any XXI gener de 1935 (pàgs. 76-109) i, l’any 1937, en un llibre monogràfic. Amb una perspectiva de futur esperançadora com a crític literari, va morir a la batalla de l’Ebre el 1938. El seu treball sobre Shakespeare desmunta la conducta de Quadrado, amb arguments que demostren una manca de rigor que es pot exportar, més enllà de la faceta de dramaturg, a tots els camps dels seus treballs. En definitiva, l’obra de Quadrado, sense credibilitat, no és fiable. 

13 Vg. Evocación de Quadrado dins Història i Política, Caixa de Balears, Palma, 1977

14 Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació, UB, 2015

15 Vg. Una adaptación de Salvador Vilaregut de Measure for measure de Shakespeare para la escena catalana. Alacant, 2013

16 Segons Menéndez Pelayo, a les tres refundicions conegudes de Shakespeare, cal afegir-hi Julieta y Romeo (sic), sobre la qual no he trobat cap altra notícia.

17 Vg. El pròleg de Menéndez Pelayo als Ensayos de Quadrado i, també, Quadrado y la historia literaria del siglo XIX. (Mayurqa, n. 3-4, 1970)

18 Vg. Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l’època romàntica, (pàg. 176 i següents), PAM, 1986

19 A Los jesuitas y el teatro en el Siglo de Oro, (Universitat d’Oviedo, 2004), Jesús Menéndez Peláez  informa que a l’edició de la Tragedia de san Hermenegildo dentro de los apéndices se incluía un «índice de obras de teatro jesuítico».

20 Dia 25 de gener de 1892, El Isleño publicava: En el Teatro del Círculo de Obreros católicos pusieron anoche en escena los aficionadors el drama sacro original del distinguido literato D. JM Quadrado titulado San Hermenegildo. Terminó la función con la chistosa pieza La peste groga del Sr. Peña. La concurrencia, un lleno.

21 Vicente de La Fuente, incondicional de Quadrado, es referia al drama a La Unión, dia 12 d’abril de 1882: Leovigildo, no inferior al Hermenegildo del señor Sánchez de Castro, siquiera el señor Quadrado haya tenido que luchar para resaltar el catolicismo, no por la dulzura del mártir, sino por la dureza del verdugo.

22 El setembre de 1893, Última Hora publicà un elogi de Quadrado que reproduí, dia 30 del mateix mes, El Bién Público, el diari de Maó: Quadrado realiza un ideal caballeresco semejante al de las antiguas órdenes militares. Su regla es el catecismo cristiano. Certament, més que historiador va ser un apologista catòlic; un creuat.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de juny de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ – 1 –

Deixa un comentari

ABSTRACT   Les biografies sobre Josep Maria Quadrado i Netto (1819-1896) el tracten, majoritàriament, de manera hagiogràfica i projecten una imatge tan amable com desfigurada. Aquest treball, emparat en la correspondència personal de l’autor i en altres fonts poc conegudes, permet elaborar-ne una patografia. L’anàlisi de les fílies i fòbies, derivades d’una doble dependència ideològica i religiosa, remet a una allau documental que el desemmascara i posa en solfa les hipotètiques virtuts que se li atribuïren en vida. Per a una millor comprensió, he estructurat el treball en capítols, alternant els relats cronològics amb blocs temàtics.

1. EL PRIMER QUADRADO

INFANTESA

Nascut a Ciutadella dia 14 de juny de 1819, va ser batejat amb els noms de Josep, Maria i Joaquim. La consanguinitat familiar era secular amb llinatges entrecreuats durant mig mil·lenni. Les seves dues àvies, Joana i Josepa Oleo Quadrado eren germanes i ambdues es casaren amb cosins bons igual que ho feren son pare, Josep Quadrado Oleo, i sa mare, Margarita Netto Oleo1.

Quan Josep Maria encara no havia fet els dos anys va morir son pare i, dia 2 de juny de 1821, la família (ell, sa mare i dos germans majors, Antoni i Joana) es traslladà a Palma, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia, on hi vivia un germà del pare mort, el sacerdot Francesc Quadrado Oleo, sota la tutela del qual es dipositaria la primera formació dels germans, sotmesa a un adoctrinament religiós tradicionalista. L’agost de 1826 moria l’oncle capellà i Josep Maria ingressà al col·legi dels jesuïtes, on estudià des dels set fins als tretze anys (1826-32). Allà va escriure poesies, amb uns títols que mostren quin era el centre d’interès: Villancicos a Nuestro Señor Jesucristo, Himno a San Luis, Oda a los certámenes literarios de MontesiónL’any 1828, amb vuit anys, va obtenir el primer premi de Doctrina Cristiana en el concurs del col·legi.

El jove Quadrado es mostrava precoç i prolífic. Només amb 14 anys la premsa ja li publicà, amb grans elogis, uns versos dedicats a Isabel II, amb motiu de proclamar-la reina quan encara no havia fet els tres anys2. Aquesta adoració per la monarca no minvaria ni tan sols quan es va fer notòria la vida de la borbona, tan corrupta i promíscua com la de tota la nissaga3.

Aquell Himno constitueix el presagi del que serien els dos ideals que amararien tota l’obra del ciutadellenc: l’Església i la Monarquia. Si admetem, amb Rilke, que la infantesa és la pàtria de les persones, convindrem que els primers anys de la vida de Quadrado li conferiren una nacionalitat ultraconservadora, propera al fonamentalisme en matèria de religió. L’any 1832, decidit a rebre la tonsura, a fer els primers vots i a professar, va començar estudis de Teologia en el Seminari Conciliar de Sant Pere, fins que el va tancar el bisbe de Mallorca coincidint amb l’exclaustració dels jesuïtes4.

Obligat, atesa l’economia familiar, a posar-se a fer feina, va entrar a la Diputació Provincial de la mà del seu secretari, Jaume Pujol Ginard, el qual l’acollí com a escrivent a les seves ordres. Coincidint en el temps es procedí a ordenar la documentació provincial que esdevindria l’Arxiu del Regne de Mallorca i Quadrado va veure l’oportunitat que li deparava l’atzar. Jaume Pujol, permanent protector seu, va moure els fils oportuns per aconseguir que la Diputació el designàs, sense cap titulació acadèmica (l’escrit de concessió deia en razón de su laboriosidad e inteligencia), arxiver del Regne dia 12 de setembre de 1840. Això no obstant, encara no feia un mes quan, dia 9 d’octubre, va ser destituït, atesa la circumstància que era menor d’edat (tenia 21 anys i la majoria d’aleshores era als 25). Ell sempre atribuí el cessament a represàlies ideològiques i persecució política. El victimisme seria una de les dèries que, amb l’altaveu dels seus seguidors, va exhibir al llarg de l’existència5. Això no obstant, havia estat ell qui, per curar-se amb salut, havia advertit de la concessió irregular. Dia 21 de setembre, en l’escrit on agraïa el nomenament, deia: he creído mi deber participar a V.E. no tener cumplidos los veinte y cinco años todavía, por si esta circunstancia, que tal vez podría ser considerada legal, debe impedir los efectos del acuerdo tomado, o en parte modificarlo. Posar la il·legalitat en evidència, va forçar la Diputació dia 29 de setembre a obrir un ofici per informar de l’escrit de Quadrado i anul·lar la designació: en vista de esta comunicación se acordó suspender por ahora los efectos del nombramiento.

JOVENTUT

L’any 1839, quan just tenia 20 anys, va començar la publicació d’una obra ostentosa, a faisó d’unes miscel·lànies desbaratades, amb l’únic criteri d’enaltir els seus tres centres d’interès: religió, política i literatura. En concret, l’obra feia convergir el tradicionalisme catòlic, la ideologia ultraconservadora i el gust literari del compilador, amb el títol Frutos de la prensa. Colección de Religión, Política i Literatura, sacada de los mejores periódicos de España6. Les publicacions d’on extreu els articles són: La Religión de Barcelona (la font més important), La Gaceta de Madrid, La Revista Europea, El amigo de la religión y de los hombres, El Porvenir, El semanario pintoresco, No me olvides, Entreacto, Revista de Madrid, El madrileño católico, Revista Peninsular i El Artista.

El recull dels treballs, de més de 2000 pàgines, es va imprimir a l’estampa d’Esteve Tries, en sis toms, quatre el 1839 i dos el 1840. Malgrat el desordre de la subjectiva selecció, la raó de ser d’aquella compilació d’articles és la defensa de la ideologia de Quadrado: en matèria de Religió, l’ortodòxia (defensa del celibat, rebuig del divorci…), en l’apartat de Política, elogi de l’absolutisme monàrquic, amb glorificació de la idea d’Espanya i, en Literatura, l’enaltiment del Romanticisme. En el darrer dels tres temes del recull, parla de Walter Scott, Larra, Chateaubriand, Byron, Alfieri, Lamartine, Victor Hugo, Zorrilla…7. Quant als catalans (però escrivint en castellà) només Rubió i Ors i Josefa Massanés.

Quadrado, en els tres camps del recull, ja mostra alguns dels seus referents amb qui, pocs anys després, col·laborarà. Els elogis dedicats a Jaume Balmes i a Federico Madrazo, en són dos exemples. Si ens hem de guiar per les poques referències a la publicació a la premsa coetània, podem deduir que no va assolir l’objectiu de la pretensiosa obra (magna només en termes quantitatius)8. Molt possiblement qui va patrocinar la selecció de Quadrado i l’extravagant edició va ser el seu amic el marquès de la Bastida, Antoni de Montis i Boneo, amb qui mantindrà una íntima amistat durant anys. El fet cert és que 16 anys després de publicar-se el darrer tom d’aquell recull, el Diario de Palma dia 29 d’abril de 1856 feia una gran oferta de l’obra i reposava la venda dels volums a 40 reales de vellón cuando se vendía a 729. Es feia evident que l’edició no havia obtingut èxit.

Coincidint amb el cessament com a arxiver, l’octubre de 1840, al costat de Tomàs Aguiló (1812-1884) i d’Antoni de Montis (1815-1881), Quadrado va fundar el setmanari La Palma. La nova publicació tenia per finalitat incloure articles sobre estas islas Baleares, sus tradiciones y monumentos, descripción de edificios y lugares10. Fins el maig de 1841, quan el setmanari va rodar clau, va publicar 30 exemplars. Va ser en aquesta revista on Quadrado va publicar, en tres lliuraments, la narració El príncipe de Viana que l’any 1845 es publicaria com a llibre a Madrid. També, els dies 7, 14, 21 i 28 de febrer i 7 de març de 1841 fa un serial, De las comunidades en Mallorca, on transcriu les històries de Joan Binimelis (1538-1616) i de Vicent Mut (1614-1687), ambdós al servei dels jurats, però les inunda d’opinió, d’adjectius i de judicis de valor per criminalitzar la Germania de Mallorca. Als errors dels originals (el protagonisme d’un desconegut Miquel Colom, per exemple), afegeix una rocambolesca interpretació de l’hipotètic nom de Juan Odón, aplicat a l’instador11. En realitat, aquells articles replicaven el treball d’Antoni Furió (1798-1853) que, aquell mateix any, a instància de l’Ajuntament de Palma arran de la proclamació de Joanot Colom com a fill il·lustre, va elogiar la revolta i les raons que la justificaven.

Una mínima anàlisi de La Palma, amb idèntics eixos ideològics que bastiren els sis toms de Fruto de la prensa, desfà la consideració d’historiador, atesa la circumstància que Quadrado no es limita a relatar un episodi del passat, en el cas de la Germania de Mallorca, sinó a fer-ne un relat maniqueu, amb interpretacions personals que alimenten els prejudicis i denigren els líders de la revolta sense contemplacions. Acusa els agermanats de sacrílegs, mentre aplaudeix l’exèrcit imperial i la recompensa que es donà als qui lideraren la cremadissa dels refugiats a l’església de Pollença; vells, dones i infants. Aplaudeix, fins i tot la gran repressió que hi va haver: Al tumulto de los asesinatos siguió la calma de los suplicios. Fins i tot adverteix a moltes de les transcripcions documentals que ells les ha complementat. Aquesta serà una altra de les característiques de Quadrado: fer afegits a feines d’altres autors i alterar documents originals.

La Palma va ser el primer camp d’entrenament de Quadrado per mostrar les seves cartes ideològiques: catòlic i monàrquic a ultrança amb totes les derivades. A tall d’exemple, exposarà la seva consideració sobre la llengua (el lemosín) a l’article La lengua nacional y los dialectos regionales. El seu al·legat anima a abandonar la llengua materna: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i s’ampliarà, al llarg del temps, contra la catalanitat: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín12. No ens ha de venir de nou, el reconeixement que el seu espanyolisme va merèixer. Menéndez Pelayo escriuria: Ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la pátria común. I Valentín Gómez el definiria així: Buen cristiano y buen español, apartó la vista de las miserias de la tierra, y honró la patria con los frutos de su saber. És just fer avinent que, a la darrera dècada de la seva vida, mort ja Tomàs Aguiló, i possiblement gràcies a la influència de Marià Aguiló, va suavitzar l’anticatalanisme. Així, dia 16 de juny de 1886, a El Áncora, afirmava que las nueve décimas partes de la población de esta isla es oriunda de Cataluña i, el maig de 1889, va publicar a la Revista Catalana un article, Desagravi a las Literaturas Regionals, en resposta a Lluís Carles Viada de l’Acadèmia de les Bones Lletres que l’havia acusat de no escriure en català. Quadrado explicà el motiu d’escriure en castellà, però declarà que tenia el català com a idioma.

Un altre dels distintius que apareix a La Palma i que l’acompanyarà al llarg de la vida serà la misogínia. La revista deixava clar que jamás transigiremos en lo que afecta a la moralidad i a la religión. Una moral molt particular i atapeïda d’insults, amb una malaltissa desconsideració cap a les dones. Dia 7 de febrer de 1841, sense signar, Quadrado fa una definició personal del valor que atribueix al matrimoni, agraint a Déu no haver-se casat i acusant les dones d’aprofitades: es amargo como nuez verde, y penoso como un matrimonio, comparaciones que entre paréntesis he creído poder hacer, aunque hasta ahora a Dios gracias, ni lo uno ni lo otro haya probado. Al decir que escribir para el público es penoso como un matrimonio, no se crea que hablo al aire, ni que dudo de la bondad de nuestras mugeres, sino que habiendo meditado bastantes veces sobre ellas, y habiendo probado también desde el 1 de octubre del año de gracia de 1840, lo que es un periódico, hame parecido encontrar bastantes puntos de semejanza entre una cosa y otra. Efectivamente, muger casada y periódico allá se van. Ambos acrecen, este un nombre, aquella un apellido. Ambos cuestan desvelos, ambos gustan y lisonjean al principio, y finalmente ambos dan a luz sus respectivas producciones, de las cuales ambos tienen también su correspondiente editor responsable. Tota una definició d’intencions que podrem ampliar en parlar del seu matrimoni de conveniència i mostrador.

Tres mesos després, el maig de 1841, en el que seria el darrer exemplar de la mateixa publicació i ara sí amb la signatura, envesteix de mala manera contra la figura de George Sand, a qui acusa d’atemptar contra nuestra dorada balear. L’acusa d’histérica y nerviosa i d’escriure groserísimas chanzas y absurdas reflexiones. No aporta cap valoració literària de l’obra de l’escriptora, sinó insults (li diu mentidera, covard i degenerada), desqualificacions i atacs personals a la condició femenina vestida un día de hombre por los caminos y envuelta en el humo de su cigarro. I una condemna a les fogueres de l’infern: Sand es la más immoral de los escritores y Mme. Dudevant la más inmunda de las mujeres. Aquesta manera de polemitzar, des d’una pretesa superioritat moral, serà pràctica habitual de Quadrado a les moltes batusses dialèctiques que tindrà al llarg de la seva vida. Un estil que satisfarà la part més conservadora de la societat, amb tot el clergat de Mallorca (un vertader exèrcit de capellans i monges) sempre al seu costat.

Fos com fos La Palma va haver de rodar clau el maig de 1841. Els seus tres col·laboradors (Quadrado, Montis i Aguiló) s’integraren en un nou setmanari que, dirigit i editat per Joan Guasp, va aparèixer el mateix mes i va durar fins el juny de 1848: Almacén de Frutos Literarios.

Quadrado considerava que tot li anava malament. A punt de fer els 23 anys se sentia insatisfet i frustrat. Amb el tancament del seminari, la poca acollida dels sis toms del recull d’articles, la retirada de la plaça d’arxiver i la impossibilitat de mantenir La Palma, estava decebut. Infravalorat per l’escassa atenció rebuda, va creure que a Madrid les portes s’obririen al talent que Mallorca no li reconeixia. Dia 1r de juny de 1842, acompanyat d’Antoni de Montis, amb qui conviurà durant tot el curs, s’embarca cap a Barcelona, amb destinació final a la capital d’una Espanya que no ha resolt el conflicte dinàstic entre les dues branques dels Borbons. Madrid havia de ser, per a Quadrado, la terra promesa que reconeixeria allò que els mallorquins no li havien valorat. Partiria amb dues obres que entenia que li havien de resultar lucratives i un sac de cartes de recomanació destinades a persones ben situades a la Villa.

Allà havia de triomfar! Ho faria? Ho veurem més endavant, però serveixi d’spoiler (per dir allò que fins ara anomenàvem avant la lettre ) el relat que en va fer Estanislau Aguiló: Joven inexperto sentíase arrastrado por invencible vocación a las letras, pero sin saber como ni de que manera aprovecharla. Lanzóse resuelto a probar fortuna en medio del torbellino de la capital de España, con no sé que proyectos de carrera en su mente y con su drama Leovigildo y su arreglo de la traducción de Herodoto hecha por el P. Pou bajo el brazo por todo bagaje de provisiones con que esperar los primeros favores de la suerte. Ni uno ni otro le valieron empero sino tristes desencantos.

(Proper capítol: 2. El Teatre «de Quadrado»?)

NOTES:

1 A la partida de baptisme, tant la d’ell com la de sa mare (i al certificat de matrimoni i passaport d’aquesta), figura Netto, però quan ell fa ús del segon llinatge escriu Nieto.

2 La poesia també va ser publicada en un petit fulletó editat per Jaume Pujol, Secretari de la Diputació i, fins que va morir el 1850, un gran protector de Quadrado.

4 És l’època quan el bisbe va dir: Dichosos los tiempos en que el pueblo no sabía leer. En reiterades ocasions, Quadrado manifestà la seva vocació de sacerdot. El 18 de febrer de 1839 escriu al seu cosí Francesc Oleo: Quiero ser eclesiástico por convicción e inclinación. I, en carta a Roca i Jornet, insistiria: No se ha equivocado V. mis aspiraciones van hacia el sacerdocio

5 Set anys abans s’havia produït un fet similar. L’any 1833, l’Ajuntament de Palma nomenà Joaquim M. Bover Cronista del Regne i un mes després li retirà la designació que s’adjudicà a Antoni Furió.

7 Com assenyalà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, destaca l’absència d’Espronceda, considerat excessivament revolucionari pels romàntics.

8 Malgrat l’extensió de l’obra, no he sabut trobar cap estudi a fons, més enllà de la valoració d’Antoni Mª Alcover, la crítica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i l’esment de la professora Antònia Tayadella.

9 L’obra es descrivia així: Hojas limpias. Pasta española época, doble tejuelo, lomo adornado con dorados. Cortes tintados. Ex-libris. Buen ejemplar. Colección de los artículos sobre religión, política y literatura publicados por el autor en la prensa española, así como un buen número de poemas editados asimismo en revistas y diarios.

10 Mig any abans, Antoni Furió havia publicat Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares, il·lustrada amb litografies de Francesc Muntaner.

11 L’any 1970 reconeixia l’error, però l’adjudicà amb retrets a Pere d’Alcàntara Penya.

12 Editorial El Diario de Palma 9 de juliol de 1873. Cal atribuir l’autoria a Quadrado o, en segon terme, a Tomàs Aguiló, contraris ambdós a la unitat de la llengua.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de juny de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

SEXE FURTIU, GENERALMENT PLÀCID de JOAN MIR

Deixa un comentari

A buenas horas mangas verdes (una felanitxerada)1

Felanitxeres i felanitxers, gent de fora poble que ens estimau, però que no ens entendreu mai, vos present Sexe furtiu, generalment plàcid de Joan Mir Obrador. Au, feina feta, cadascú a ca seva i bona nit si et colgues. Així ja hauríem enllestit l’encàrrec temerari de l’autor, que teniu aquí enclavat entre els dos lladres i no cal discernir quin és el bo i quin el dolent. És evident que, en el meu cas, va cometre un error de càlcul gegantí demanar-me que li fes de padrí jove de la criatura quan, per vocació i revolució, el meu ofici és fer d’advocat del diable i posar-ho tot en solfa. Mirau si en té poc, de coneixement, que ha posat el cap al tallador tot solet. Procuraré que la destral li sigui clement i n’hi hagi prou amb un sol cop. Anem, doncs, a aplicar el bisturí al llibre amb l’avís previ que, a diferència d’aquell batle que va dir que seria curt (cosa que tot el poble sabia feia estona) jo no seré breu. Així que apagau els mòbils i relaxau-vos.

Tenim entre mans un recull de 125 pàgines amb 54 històries, amb l’accent posat sobre la carn i el desig; sobre la vida, vaja. Sobre aquell instint que dura un instant, però que permet perpetuar una espècie animal, la humana, que d’ençà del big bang que va crear la moneia del Parque ha demostrat la seva habilitat depredadora en totes les instàncies, amb reiterada capacitat de les maldats sàdiques més refinades mentre colca al galop desbocat liderant els quatre cavalls a punt de tocar amb les puntes dels dits l’Apocalipsi. Volem alimentar la vida i cavalcam al costat de la conquesta, la guerra, la fam i la mort. Això sí, amb l’aliança de pandèmies, de tsunamis i de Nerons eixelebrats envoltats de Borrells tan mediocres i nocius com ells. Però no passeu ànsia; aquest llibre no va de l’estultícia derivada de la procreació, sinó que es limita a fer una apologia alegre de la funció orgànica requerida per a allargar l’agonia a la Humanitat, a la percaça d’un judici final en l’esperança que no ens toqui el tribunal d’en Llarena. Perquè, com a segon avís previ, cal advertir que el sexe, en contra del que predica la secta dels pedòfils encobridors dels pederastes, no és per se una cosa dolenta. Sobretot quan és el resultat de la deducció: si és furtiu és, generalment, plàcid, un sil·logisme fals, perquè és molt més cert que si és furtiu, sempre t’hi troben. Com bé sabem per aquestes contrades, si vols que una cosa no s’escampi… ni la pensis! Deixant de banda la fantasia del títol, el recull permet aprendre tècniques de combat, especialment les de defensa personal orientades a aprofitar sempre l’envestida de l’adversari.

El llibre ens mostra espais coneguts. A la portada, amb foto d’en Biel Borne, surten les cases de Can Delòs, que obrin pas a altres indrets: el molí que no era un molí qualsevol, el bar del centre d’Art i Cultura, el Jaber del Port… La geografia humana, el dramatis personae, també vos posarà en situació. L’autor es delata i demostra una gran admiració (ep, i molta enveja!) per Maikel Figa-seca, Miquel Tacó, Pep Perdigó i tota aquella colla de cràpules i canalles que feren veta ferm en el frenètic ofici dels mal anomenats picadors no de pedra. No tots els de la felanitxerada que l’autor fa pujar a l’escenari eren de la disbauxa. Trobareu altres noms de la Vila: l’ermità Guingaia, en Tomeu de sa Pipa, en Planes, en Generé, el Barber Guapo, en Joan Turriscos, en Jaume Rosselló Randa, en Pep Bossa i alguns dels Amagats. Tot això per no parlar, només, dels temps dels picadors, sinó també dels anys dels carnissers. En aquesta qüestió era inevitable parlar del jutge de Pau, Pere Reus, i dels que n’exigien l’afusellament com el vicari Nebot i el capellà Bauçà, dos cristians criminals de guerra. Ja sabeu que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar, però alguns relats ultrapassen la Vila i la gent més propera. Tot i això, van com sabateta a son peu i, a vegades, a altres parts de l’anatomia més oculta per il·lustrar millor la passejada. Jordi Pujol, Pilar Rahola, Àngel Colom… intercalen els seus noms amb els d’alguns amics i companys de feina de l’autor: Sebastià Ramis, Llorenç Mestre, Humbert Boada, Lluís Garcia Sevilla, Biel Mesquida, Cathy Sweney, Gonçal López-Nadal o Perfecto Quadrado (aquell de qui l’actriu Mari Paz Ballesteros va dir esto no es un nombre, es una venganza). I escriptors de referència: Pere Quart, Salvat Papasseit, Josep Carner, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Llorenç Capellà, Jaume Santandreu…

Com que el llibre es passeja ja fa un parell de mesos, he tengut l’oportunitat de comentar els efectes amb altres lectors i he pogut verificar que, gràcies a les embustes de l’autor que posaré en evidència, es produeix un error de lectura general. Tothom coincideix a concloure tres coses:

1r.- que els relats estan molt ben escrits

2n.- que són molt divertits

3r.- que les històries són excel·lents

Tres conclusions col·lectives unànimes, tres mitges veritats que esdevenen tres paranys que reclamen puntualitzar amb un poc de rigor. Som-hi, doncs. Quant a la primera afirmació, és cert que Joan Mir escriu molt bé, però això no és motiu de cap valoració especial. No ha fet altra cosa que ajustar-se a la rica tradició literària de la Vila que ha demostrat amb escreix la bellesa del nostre parlar i de saber enfilar els mots amb un enginy ocurrent i una ironia destil·lada fora mida. Només cal rellegir el Llunari Pagès per copsar el magnífic idioma del nostre Pompeu Fabra, Jaume d’Albocàsser. Amb ell, cal proclamar que al nostre poble, tret de qualque excepció, la gent escriu molt bé! Podem començar per l’altre padrí jove del llibre, en Pere Nou-sous, excel·lent comunicador, però a Felanitx et giris on et giris trobaràs magnífics retratistes que, amb les lletres, ens fan assaborir el valor i la música de les paraules. Parlam de Miquels? Què en direm del vidu Pereó? Heu llegit El terme de Manacor? I d’un altre Miquel Barceló, el pintor Cordella, de qui poca gent coneix els seus escrits? I Miquel Julià? I Miquel Riera? I en Llonovoy? I, evidentment, Miquel Bauçà, el poeta que s’exilià a l’Eixample de Barcelona, perquè allà hi havia 52 barberies i, una per setmana, podia esquivar xerrades eixorques quan li demanaven: lectura o conversa? No cal, però, dur el patronímic de la parròquia del poble per ser bons escriptors. En trobareu, des de l’A d’Andreu Manresa o de Pere Artigues fins a la X de Bàrbara Xorreta, passant per Bartomeu Barceló, Nadal Batle, na Uïda Estelrich, Joan Manresa, Joan Maimó, Francisco Riera, el metge de can Balutxo, na Xocolatera, en Valverde, en Vall de Padrines, na Glòria Julià, en Colau Llaneres… dotzenes! La prova irrefutable és que Felanitx és l’únic lloc del món on fins i tot els historiadors escriuen bé (Cosme Bauçà, Pere Oliver, Pere Xamena, Ramon Firella, Nofre Vaquer, Joan Vall de Padrines…). En Joan Mir, per tant, no tenia altra opció que pujar al tramvia de les bones lletres. Hi ha una investigació pendent per aclarir si hi ha un punt de partida sobre les darreres generacions d’escriptors felanitxers. Potser n’hi ha prou en escriure canòssies i no equinoccis i adesiara i no ara i adés? En dir mota a la moto, bató al botó i cuní al conill? En ser dels pocs que saben distingir entre escala i escalera? Què sé jo! Potser qualsevol cosa! La combinació del fresque quemullat amb coques bambes com a poció màgica secreta de la nostra tribu? Els manacorers presumeixen de tenir el major nombre d’escriptors per metre quadrat i ho atribueixen a la força tel·lúrica de la Roca del Castellet, però estic convençut que és la marededéu de Sen Salvador qui els hi envia les sobres (ara també escampades cap a Santanyí) d’una creativitat que, de no sortir de la Vila, ens rebentaria d’èxit i provocaria un nou enterrossall. Roman dit, per tant, que el fet que el llibre sigui amè i estigui molt ben escrit no és cap mèrit de l’autor; era la seva obligació. No en mancaria d’altra!

Anem a la segona consideració, la referida a qualificar els relats de divertits. És pura estratègia; una maniobra de distracció de l’autor que ens amaga més d’una polissonada. La més sofisticada és la capacitat de bastir un llibretó disfressat d’historietes deslligades quan és una tesi doctoral sobre la flora i la fauna de Felanitx. Cert que ens parla de l’època d’estudiant a la residència de Barcelona o de les seves eixides americanes. Cert també que hi desfilen personatges d’arreu (Erick Froom, Michael Douglas, Woody Allen, Bertrand Rusell, Ronsard, George Sand, Kim Novak…), però com allò de roda el món i torna al Born, Felanitx és el centre neuràlgic de tot el llibre i tant li fa quins són els escenaris de cada capítol. Si parla de la Caputxinada, allò important és que un republicà de la Vila el felicità per haver-se significat. I així tot el llibre! Com qui no vol la cosa, en el capítol segon dissecciona la comparança de Macondo amb Felanitx i desfà, en dos paràgrafs, tot allò del realisme màgic, gràcies a la figura d’en Tomeu Serral a qui tothom que va voler va veure levitar. Joan Mir ha sucat l’esperit i l’essència de Felanitx com una llimona i, encara, n’ha untat la clovella amb mel i sucre per enviar a fer punyetes al pobre García Márquez. Al capdavall, la gran diferència entre Macondo i Felanitx és que el poble de Cien años de soledad pertany a la imaginació i el de Joan Mir existeix de bon de veres. Podríem dir que aquesta tesi la hauria pogut fer un altre, perquè les fonts són ben a l’abast, però ho ha fet ell en la seva condició felanitxera. I aquí ens hem d’aturar i demanar-nos: quina condició és aquesta de felanitxer? En quins sentits s’empara Joan Mir per divertir el personal? Més encara, quins són els requisits del felanitxerisme? La cosa dona per un bon pregó de Sant Agustí2. Existeix qualque felanitxermòmetre per determinar de quines egües venim? D’on ens ve aquesta identitat que arranca a les piques de Sa Font i, després de quatre rasques, desemboca, costa amunt, camí de la Creu Nova? Com així som tan de ronyó clos i mostram la pell del drac a qui ens critica? Joan Mir és de la generació que no comprèn com els pobles de l’entorn ens diuen bravejadors. No ho entén, perquè és dels qui ha pescat una llampuga de 18 quilos, de l’extravagant nissaga a qui agraden els polos de menta, de la dels que destrien la dreta i l’esquerra en mirar les façanes de Can Felia i Ca n’Uçola, de la que troben normal menjar pa moixó, boquers frits, panades per Nadal, pa amb saïm amb sucre, talec torrat o fermatge tendre llemiscós passat per la pella, la generació que encara diu Ohhhhh! davant les rodelles, la que sap on era el puig de Sant Nicolau i que, en pujar a Sant Salvador anava a veure la Sala de les Promeses, la que diu freixura i no frit de Pasqua, la que ha vist posar benzina a la plaça de les Palmeres, la que des del Calvari diu que bé se veu tot el poble!, la que ha trepitjat la cua del dimoni al replà de l’escalera, la que no vol messions amb la gent coronada que va dir mamarracho a Sant Joan Pelós, la que, en comptes d’una sevillana, un bouet o una puríssimeta fosforescent, damunt del primer televisor hi va posar una geneta dissecada mirant de perfil i amb la cama dreta a l’aire, la que sap valorar la façana del Salon Rosa, i diu quin desastre! quan mira com està el Sindicat, la que enyora el cafè de Cala Fava i la Recreativa d’abans, la que li dol veure com tot és venal. Sí, som la gent que encara recorda la mantequilla El Torrente, la que va veure en Simonet tocar els platerets assegut en terra i la que sap en quines tràgiques i justificades circumstàncies el mut Maceta va dir Obrrrri! Malgrat tot, no som gens tancats i mesuram la intel·ligència de les persones amb afecte i la manca de llums amb condescendència, perquè sabem que no hi ha res més beneit que un esclat i que l’aprenentatge constant és la via més directa cap a l’autoestima. Hem assumit que aquells de l’OVNI de Son Suau eren com noltros, tu! Som dels qui estan farts d’haver de dir que el port només és el port de Felanitx. Que no ens fa gràcia que els cabotes llonguets de Ciutat, per escarnir-nos, ens convidin a dir allò de Deu, deu deu o, els més sofisticats, En Rafel duia un tros de gel al cafè de s’Arraval. Som dels qui, anem on anem, sempre trobarem un felanitxer a l’altra punta del món. Dels que podem inventar l’etimologia d’estirigassó. Dels qui encara han comprat un paquet de Camel per davall una camilla al Carrer Cànaves, dels qui som vius, perquè som molt vius i, com que no volem arribar a la mort més morts encara, a diferència de la resta del món, no feim el mort ni a la mar; com a molt recream la marededéu morta! Som dels qui diuen ara venc quan se’n van, però sabem distingir entre estar entabanat, embambat, embadalit o empardalat. Dels qui tenim memòria d’elefant i seny de bístia vella, dels qui enyoram les barres de l’sputnik i del tiburon i que protestam al batle (porco governo!) si la banda no toca En un mercat persa d’en Ketélbey el dia de Pasqua. Dels qui esquivam paraules castellanes o franceses i encara deim portassa a les portasses. Som dels qui han cridat Timoner! Timoner! o Cavallets! Cavallets! i en sentir Cosoooooo, responen eh!, dels qui han anat a despertar els de Villa Madrid amb un Visca el Barça!, dels qui sabem que els de s’Horta són felanitxers ma non troppo, dels qui no hem d’aclarir que una rasca és de canya, dels qui sabem que dotze mil fulls només són una dotzena de pastissos, dels qui buidaren les piques de la Parròquia o hi posaren colorant vermell, dels qui recorden que en Llopis i en Llepes feien un baül (en Llopis les tapes…), dels qui sabem qui s’atipava més quan un menjava xot i l’altre ovella. Allò que no sabem a Felanitx és si som més amics de la ironia que enemics del cinisme, però tenim clar que si hi ha els patés d’en Blanco, d’en Munar i de Can Manxa, és per dues bones causes: presumir davant la gent externa i discutir, poble endins, quin ens agrada més. Talment com els padrins distingien entre les cabres de na Cotxera, d’en Tòfol Gardanya o les coixes de na Manyenya. Una manera com una altra de perdre el temps sense fer mal a ningú. Quan la cosa va de parlar de fora poble, no ens feim molt enfora i reduïm la conversa a evocar quan ens esbraonàvem davant la pedra dels perdons per descansar en el maculí del gegant o quan recordam haver caigut a la mar passant d’una barraca a una altra devers el Rivetó, amb el ressò llunyà del corn de madò Escata. La gent de Felanitx, i això ja és antològic, és aquella a qui li fa vessa dir peresa.

Amb tot aquest univers, ja podeu veure que Joan Mir és capaç d’argumentar de manera irrefutable que Cristòfol Colom potser era mallorquí, però de cap manera de la Vila, perquè mai s’ha vist un felanitxer que vulgui anar a qualque lloc i hagi anat a pegar a una altra banda. Sap, i això ja és definitiu, que en Joan Boig, per esbravar-se, quan ja acabava la lletania d’insults, prenia aire i acabava amb un espanyol més que espanyol! Aquest és el protocol identitari que aprofita Joan Mir per seleccionar fets i gents. Ja tenim, doncs, desemmascarada l’argúcia de Joan Mir per fer-nos riure de valent: embolicar-nos en 125 pàgines la tesi doctoral Felanitx, pern de l’Univers. Així les coses, com no ho és que estigui ben escrit, tampoc no és cap mèrit que el llibre sigui divertit. Els relats estaven predestinats, perquè l’autor simplement ha amarat el llibre amb la humitat ploradissa de les pedres de la Mola per fer-nos compixar de rialles. Tanmateix ho tenia fàcil amb el tema escollit: tothom sap que, en parlar de baixos, tothom riu i sí, la cosa va de cervell i farcell, de luxúria i penúria, amb el fil conductor del sexe. Gairebé tot clandestí, per més que en algun cas, institucionalitzat oficialment.

Quant al tercer punt de coincidència general, el que assegura que és un recull excel·lent, he d’admetre que seguint la tesi del professor que només concedeix matrícula al deixeble que li ha ensenyat qualque cosa que no sap, hauré de pujar la nota. Sí, cal reconèixer que s’aprenen coses. Per exemple, com un nom poc corrent pot esdevenir un estigma al portador quan s’ha proclamat a crits des d’una alcova amb les finestres obertes. O Conhort sense fronteres, una lúdica i lúcida proposta de nom per a una ONG a l’hora de defensar que la viagra, allò que sempre havíem anomenat alçapius, la pagui la Seguretat Social? Sentireu parlar del temps quan els capellans tenien majordoma i els burgesos querides oficials. Ep! Els burgesos i llurs esposes que, mentre feien la seva i amb la major de les dignitats, s’exclamaven ditxosos els ossos que descansen els meus! També sabreu de l’ancestral saviesa de les padrines, que sempre foren submises dins el llit i no consta que s’hi avorrissin. Descobrireu que Blai Bonet bevia Laccao amb suc de melicotó i que, sorprenentment, no va morir d’això. Aclarireu, resumit i lacònic, les tres coses que comparteixen dos antics amants quan es retroben passats molts d’anys després de les seves nits de combat: s’expliquen les vides, els historials clínics i els currículums dels seus fills. Si no ho sabíeu, podreu aclarir que letícia no vol dir reina sinó delit i, per tant, una casa de letícia i la Zarzuela, deuen encobeir idèntic ofici. Aprendreu que lleialtat i fidelitat no són sinònims i que, posats a establir diferències, un regent pot valorar més el sexe que un militar. Abunden els amarcords d’infantesa, devers la Providència, i les classes de llengua per relacionar el surer amb un arbre tan endèmic com l’al-cor-no-que (ja podeu endevinar la gràcia que li pot fer a un Sureda com jo, la cosa). Vos demanareu si encara hi ha un hússar francès emparedat a un pis de la plaça Major de Madrid, al costat d’allà on poden menjar bocatas de calamares. Sabreu també com els baixos, possiblement tant o més que les guerres, poden canviar la història de la humanitat. Què hauria passat si na Lewinsky hagués posat el vestit dins la rentadora? Detectareu la ingenuïtat naïf de l’autor de no esquivar ni dissimular gens allò que s’anomena llenguatge políticament incorrecte. Segur que a més d’una persona això li esmussarà un poc, però no hi ha perversió. Diu, per exemple, de la relació entre un home i una dona que ell la va fer seva, però a les dues línies ja amolla el mac i admet que ella havia fet tota la feina. Ai, dels homes que creuen que duen la doma. Santa innocència! Afortunadament, el domini fosc té data de caducitat i la cosa de la possessió, amb aberrants crims encara, ha de prescriure, perquè el sexe és com un contracte que requereix una condició indispensable: la voluntarietat de tots els jugadors, amb l’assistència quan cal del cos tècnic. La discreció posterior, ja són figues d’un altre paner. Si no fos així, la majoria d’històries d’aquest llibre romandrien silents. De fet, aquesta és una altra pregunta lògica: quantes històries ha publicat l’autor? Les que li han dictat, evidentment; les altres que segur que n’hi ha unes altres, romandran silents. I tanmateix, mal d’altri rialles són i en parlar de mi no ric. Per això mateix, vull parar esment al capítol infiltrat que, enmig de la voladissa de perdius i cotorres, enmig dels jocs de conillons a amagar i a aferra-pilla, ens endossa Joan Mir. Un article no farà gens de gràcia als qui fa estona que vàrem entrar a Can Seixanta passat el portal gris de l’edat provecta, per anomenar-la a la manera de Nadal Batle. Posats a reclamar un nom de gènere singular a aquesta etapa transcendental, atenent la impotència de no disposar d’un terme equivalent a menopausa, en comptes de provecta podríem dir-ne prostàtica. Així, edat prostàtica, ens evitaria el nom denigrant i despectiu de pito-pausa. El capítol prostàtic al qual faig referència, segurament el més llarg i el més mal d’empassar, es titula Les dones i els dies, títol del llibre de Gabriel Ferrater, el poeta que va passar de seductor a seduït, víctima hel·lenítica de qui el precipità a morir d’ell mateix, amb la col·laboració inestimable d’una bossa de plàstic on deixar-hi les darreres alenades. Poca broma, Ferrater!

Que et fessis vella tu, Helena,

sí que em faria escopir sang.

S’ha acabat el duro! Fins aquí hem arribat. Conclusions? Admet que és un llibre ben escrit, divertit i amb històries excel·lents, però no per mèrit de l’autor, sinó perquè era la seva obligació. Està escrit de cap a peus (no de los pies a la cabeza), perquè a la nostra cultura comanda el seny… excepte quan el cap de baix s’engalaverna i el de dalt ja no governa. L’autor imposa l’ordre de lectura que li plau, com en el cas de L’amant delicat, estampat com a reclam a la contracoberta, on comença pel desenllaç que ens farà esclafir en saber el motiu de l’enaltida delicadesa de l’amant. Totes les històries, autèntiques, certifiquen que riure també convida a somiar, a estimar i a pensar, encara que, en aquest cas, més que cogito, ergo sum, seria millor dir coito, ergo sum! Sigui com sigui, Mir desfà tot sentit judeocristià de culpabilitat i renega d’aquella màxima fatalista que diu que omne animal post coitum triste. I aquí ve el meu gran retret. Una de les preguntes del test d’ingrés que posen a Oxford, explica com en els accidents ferroviaris on hi ha més morts és en el darrer vagó i proposa diverses solucions. La resposta més marcada sempre és suprimir el darrer vagó. Joan Mir ens explica aquestes històries ara, quan ja som molts els qui colcam en el darrer vagó del darrer tren i hauria estat bé llegir aquestes aventures quan encara podíem intentar imitar-les. El llibre, per tant, arriba gairebé a misses dites. És sabut que el progrés sempre fa tard i, com diuen a ponent, a buenas horas mangas verdes! Així mateix, l’autor té l’esma d’afegir la seva pròpia conclusió:

Això és lo que mana

el rei de Gaieta:

beure i menjar

i anar esquena dreta

Atesa la circumstància que l’hedonisme enalteix tots els plaers i que el menjar i el beure tenen més llarg recorregut, haurem de reclamar una segona part per rellegir altres articles que va publicar Joan Mir en el Diari de Balears, d’on brolla aquest llibre. Record aquell que ens parlava d’en Simonet que va tornar d’Alemanya decebut, perquè allà les cases no tenen rebost i, com bé sabem a la Vila, no hi ha cosa que faci tanta de por en el món com un rebost buit. Així que, homes i dones del món, felanitxeres i felanitxers que encara hi sou a temps, uniu-vos i no faceu res que jo no faria, però feis tot allò que Joan Mir ja no podria! Això sí, amb salut i letícia!

PS.- He de recomanar que la lectura de Sexe furtiu, generalment plàcid es faci amb la bufeta buida per evitar els accidents derivats d’esbutzar-se de rialles i no ser a temps d’arribar a can Felip!

NOTES

1 Text llegit a la Casa de Cultura de Felanitx dia 15 de març de 2022, arran de la presentació de Sexe furtiu, generalment plàcid de Joan Mir. El professor, musicòleg i escriptor Pere Estelrich Nou-sous, va elaborar una ocurrent i creativa banda sonora del llibre.

2 Ho intentaré el dia que qualque consistori atrevit me posi a prova.

MÉS FOTOS

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 de març de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

QUIM TORRA, UN AGERMANAT MOLT HONORABLE

Deixa un comentari

1. CONTRA L’ESQUARTERAMENT

…i una pàtria tan petita

que la somio completa

Pere Quart (Joan Oliver)

Una eixida ben reeixida de dia 7 de febrer de 2022 per la ciutat de Girona, que es detalla amb fotografies i vídeos de tots els actes a la segona part d’aquest escrit, m’ha incitat a fer un relat de les caminades conjuntes que, des de l’estiu de 2013 fins avui, he compartit amb l’ara ja per sempre Molt Honorable 131è President de Catalunya, Quim Torra i Pla1. Tot i ser conscient que sempre compromet més un elogi que una crítica, he considerat de justícia fer públic el meu reconeixement a qui és, de manera indiscutible, un referent en el procés no només de recobrar la sobirania usurpada, sinó en el de la reunificació nacional. Quim Torra és un dels pocs intel·lectuals de la Catalunya continental que no només té clara quina és la geografia de la Nació Catalana, sinó que s’ha distingit amb paraules i amb fets, com a un actiu lluitador contra l’esquarterament que patim d’ençà fa tres segles llargs.

Cal advertir, de bon començament, que el seu compromís de reivindicar la retrobada de totes les terres catalanes no és cosa que emergeixi a partir de la seva implicació en la vida política. En la condició d’escriptor, editor i gestor cultural ja havia deixat ben palesa aquesta voluntat, i qui llegeixi aquest escrit ho verificarà de manera fefaent, amb alguns dels episodis que ho certifiquen.

I) 2013 APLEC DEL PI DE LES TRES BRANQUES

Ens vàrem conèixer en coincidir, juntament amb l’amic Vicent Partal, a l’Aplec del Pi de les Tres Branques de 2013. La terna d’aquell any va ser postulada per la incansable Teresa Clota del Memorial 1714. Sabíem per experiència que els perifèrics, els catalans alegals no reconeguts com en Partal i jo, sempre tenim al cap el mapa nacional complet i això ens obliga sovint a fer-ne bandera (quan no retret) cada vegada que ens hem d’adreçar a un públic de la Catalunya estricta. També per experiència sabíem que són pocs els principatins que van més enllà del regionalisme de la Catalunya autonòmica; la legal, en podríem dir. Doncs aquell dia de juliol de 2013, vàrem ser testimonis d’un parlament, el de Quim Torra, en clau nacional com no era habitual escoltar. Es referí així a la defensa de Barcelona: (…) una resistència en la qual els nostres germans de València i Mallorca hi varen tenir molt a veure. Em nego sempre a parlar del final de la Guerra de Successió a l’11 de setembre de 1714, perquè la guerra no acabà fins a l’any següent quan Mallorca i Eivissa capitulen. Si Barcelona va resistir els 14 mesos de setge va ser en gran part gràcies a que, des de Mallorca, ens enviaven allò que ens calia: blat i pólvora! I cal recordar també el General Basset que va resistir amb els valencians fins al final2. Aquell dia, mentre dinàvem amb Vicent Partal, contra la reiterada frase dels patidors perifèrics quan ens sentim menystinguts (allò de Droga dura, la pàtria!), vàrem convenir que el discurs de Quim Torra havia estat exemplificador i digne d’un estadista i, alhora, una expressió de la normalitat que volem i que ens cal.

II) SA POBLA A GRÀCIA

Gener de 2014 La Violeta de Gràcia

No havia passat mig any d’aquell acte quan, el gener de 2014, l’amic Toni Torrens, mecenes, gestor cultural i impulsor de les festes de Sant Antoni, Sa Pobla a Gràcia, em va convidar a encetar la revetlla dels foguerons en aquella vila, tan emblemàtica en la resistència contra les quintes, amb una conferència sobre la guerra de Submissió (1705-1715) o, com l’anomenà Eva Serra, d’Ocupació3. Vaig suggerir que es convidàs també Quim Torra, director del Centre Cultural El Born, per parlar-nos del sentit d’aquell prometedor espai cultural. Torra, aleshores, dirigia el procés de museïtzació de les ruïnes del jaciment, orientades a vindicar un episodi clau de la història de Catalunya. Sabia, per l’experiència compartida al Pi de les Tres Branques, que no desdiria gens del títol de l’acte: Herois de Mallorca, herois catalans. Així va ser com, a La Violeta estibada de públic, compartírem taula per segona vegada. Quim Torra no només va fer una convidada pública molt especial als mallorquins a visitar el Born, sinó que aprofità l’avinentesa de la lluita en defensa de l’escola en català, pública i de qualitat i, en el mateix acte, va solidaritzar-se amb la resistència verda de l’Assemblea de Docents.

III) 1714? 1715? DOS TRICENTENARIS?

Aquell mateix any, 2014, la comissió organitzadora del Tricentenari, amb un pressupost de 9M€ i amb els comissaris Toni Soler i Miquel Calzada al capdavant, va excloure deliberadament de la commemoració el degut reconeixement a la participació dels valencians, eivissencs i mallorquins en aquella guerra contra les dues corones (Castella i França); una guerra que va ser de tota la Nació Catalana contra Felip V, amb la particularitat que qui més va perdre, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona va ser Mallorca, pendent encara del reconeixement institucional que li deu la ciutat comtal. Quim Torra va veure l’orientació regionalista de les institucions principatines i, sense haver-li de fer cap indicació, va considerar que s’havia de pal·liar l’endemesa. En condició de director del CC El Born, va programar i encarregar una exposició que es faria l’estiu de 2015 amb el títol La fi del Regne enmig del mar? L’exposició, amb l’emblemàtica icona d’un corn marí dibuixat per Pere Capellà, seria confiada a l’OCB que la passejà per Eivissa, Formentera, Palma, Felanitx, Manacor, Llucmajor, Binissalem i Esporles. Aquella generosa solidaritat va ser la tercera vegada amb la qual Quim Torra reivindicava de manera efectiva, ara amb el patrocini d’una activitat, l’acostament amb Mallorca.

IV) UN PRESIDENT DE CATALUNYA PER MALLORCA

Laura Borràs, Quim Torra, Biel Majoral, Pere Cardús, Bartomeu Mestre, Catalina Manera i Margalida Barceló (febrer 2019)

Posteriorment, l’any 2018, gairebé forçat a assumir responsablement en temps difícils la Presidència de Catalunya, no es va desentendre de persistir en l’excel·lent relació establerta. El febrer de 2019, amb motiu d’assistir amb caràcter institucional al funeral d’Aina Moll Marquès (1930-2019), vàrem compartir un intercanvi de pensaments i propostes, sempre en línia a enfortir el camí de la unitat. Veure com, en la condició de President de Catalunya, es declarava a favor de enllaçar-se i agermanar-se amb Mallorca i la resta de territoris, no era només esperançador, sinó vivificador.

El president Torra a Mallorca (març 2020)

Els dies 6 i 7 de març de 2020, amb una atapeïda agenda, com a President de la Generalitat, Quim Torra tornà a Mallorca. S’entrevistà amb la junta directiva de l’OCB i va invocar la necessitat de fer un esforç comú per tal d’enfortir els vincles de relació entre les Illes i Catalunya, a partir de la llengua i la cultura com a primers nexes. També va participar a un sopar-col·loqui, organitzat per l’ASM, amb més de 300 persones, al costat de la presidenta de l’assemblea, Margalida Miquel, i del president Cristòfol Soler. Aprofitant el viatge, novament ens retrobàrem devers la Mallorca profunda passejant per terres de Ramon Llull per persistir en la caminada cap a un objectiu comú: el retrobament en el marc d’una República Catalana lliure i plena.

V) UN PRESIDENT AGERMANAT

El mateix any, dia 25 de novembre del 2020, poc després d’haver-se fet públic el manifest amb la crida a commemorar els 500 anys de la Germania de Mallorca, amb la data exacta del 7 de febrer de 2021 a l’horitzó, en un nou gest de germanor, Quim Torra va expressar públicament la seva adhesió, amb la convidada oberta a afegir-s’hi. Aquell gest no romandria reduït a una simple adhesió, sinó que convocaria un acte per enaltir la memòria dels agermanats.

Una proposta d’actes agermanats

Així va ser. Quim Torra, des del gabinet de Presidència, em convidà a participar a una conferència pública amb l’historiador i amic David Garrido del País Valencià. Dia 5 de febrer de 2021, dos dies abans del mig mil·lenni de la revolta, amb l’inequívoc títol de Visca la Terra i mori el mal govern!, es va poder accedir en directe a la conferència4. Quim Torra va cloure la intervenció amb una proposta: Seria bo que ens imposéssim el deure que l’acte de diumenge que fareu a Mallorca i que desitjo que sigui un èxit, es pugui fer a nivell de Països Catalans; agermanem-nos! La convidada pública a Ximo Puig i Francina Armengol a organitzar actes conjunts arreu del territori per enaltir aquell esdeveniment històric, lamentablement, no va tenir resposta. De fet, els presidents dels dos territoris on més incidència varen tenir les Germanies, no han imitat l’adhesió pública que va fer el President de Catalunya.

2. UNA EIXIDA BEN REEIXIDA (2022)

Un any després d’aquella conferència, el mes de febrer de 2022 i també impulsada des del gabinet de Presidència, hem pogut tornar a compartir un conjunt d’actes que mereixen una descripció detallada.

I) RESPOSTES (i preguntes) AMB CRITERI

Una de les iniciatives que manté la plataforma de Presidència, amb caràcter setmanal i finalitat instructiva, és la sèrie Respostes amb criteri que seria millor titular Preguntes i respostes amb criteri. Dia 31 de gener em formulà aquesta qüestió: Com hem d’afrontar l’esquarterament de la Nació Catalana?5 Atendre la pregunta abocava per força a parlar dels intents, fracassats fins ara, d’agermanament i reunificació nacional: des del Pacte de Tortosa promogut per Valentí Almirall, fins al Missatge als Mallorquins i la subsegüent Resposta als Catalans… Calia també esmentar alguns dels noms rellevants dels anteriors intents d’aproximació (Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Ventura Gassol, Agustí Duran i Sanpere, Joan Mascaró, Emili Darder, Francesc de B. Moll…). La gens innocent pregunta s’inseria com a preludi de la conferència anunciada per la setmana següent, Mallorca i la independència, amb el subtítol De Joanot Colom a Pere Oliver, programada per dilluns, dia 7 de febrer, coincidint amb el Dia de la Germania de Mallorca, justament coincidint amb el 501è aniversari de la revolta. 

II) UNA VISITA CULTURAL

Dues imatges de la visita a l’espai EL FOMENT

Arribat a l’oficina del President Torra a Girona, l’horabaixa de dia 7 de febrer, vaig ser rebut i acollit pels tres col·laboradors, Mireia Ripoll, Jaume Piquer i Pere Cardús, que em mostraren les instal·lacions. Aquell dia, estava convidat a dos actes encadenats a Girona, organitzats per Girona Vota, el primer, i per l’escola El Foment, la Fundació Les Voltes i el gabinet del MHP Quim Torra, el segon. Amb caràcter previ als dos actes programats, el propietari de l’engrescador projecte El Foment, Candi Granés, amb els gestors del centre, ens mostraren les magnífiques instal·lacions de l’escola i ens informaren de la programació en curs (cursets de dansa, de gloses, presentacions de llibres, audicions musicals…), de les característiques de la taverna, de l’ampliació en tràmit… El Foment, amb tots els productes en català, té cura dels detalls més petits (els sobres del sucre amb dites populars, els rodals, els cartells amb personatges reconeguts de tot el territori…) i et fa sentir com qualsevol ciutadà del món en un país normal. Feia anys que Jaume Piquer, el popular Jimmyjazz, em parlava il·lusionat d’aquest projecte, bastit amb perspectiva nacional, avui un bell somni fet realitat que convida a ser imitat a altres punts del territori per fomentar (fent honor al nom de l’espai) els intercanvis.

III) UNA ACCIÓ DE CARRER

GIRONA VOTA en defensa de la llibertat

M’havien convidat a parlar a la trobada que cada dilluns, setmana a setmana, convocada per Girona Vota, es fa a les 19h, a la plaça del Vi. La concentració d’aquell dia era la que feia 226 i comptava amb una més que considerable assistència de gent compromesa amb l’alliberament nacional, de manera pacífica, però sense descans. Després de presentar-me Sergi Font, president d’Òmnium Cultural del Gironès, vaig transmetre la salutació, enllaçada i agermanada, que els Cantaires per la Llibertat de Mallorca (214 dijous infatigables a la plaça de Cort de Palma) m’havien encarregat. La solidaritat expressada va ser ben rebuda i agraïda. A continuació vaig dir el poema Siau qui sou! de Guillem d’Efak, amb un breu afegit per convidar als gironins i a tots els catalans a ser qui som6. A la pregunta sorpresa que em feren de com veia la situació des de Mallorca i quin és l’estat d’ànim dels independentistes illencs, em vaig limitar a resumir el meu punt de vista en cinc paraules: no hi ha marxa enrere! Ho vaig dir, perquè ho crec. Això no té aturall. Amb constància, tenacitat i persistència, serem la gota que acaba foradant la roca. Les porres i els cops de maça judicial potser ho podran retardar, però mai impedir.

IV) LA CONFERÈNCIA COMPARTIDA

Després dels cants dels concentrats de Girona Vota, a les 19:30 h, amb la sala de l’escola El Foment estibada i amb gent al carrer, Marc Sayols va introduir l’acte de l’anunciada presentació del llibre de Pere Oliver i Domenge de l’editorial AdiA que inclou les reedicions de La Catalanitat de les Mallorques i Joanot Colom i Cifre, instador del poble, amb un pròleg de Joan Vall de Padrines, historiador i besnet de l’autor. La glosa del doble llibre la va fer Quim Torra que, amb referents al contingut, va posar èmfasi en el desconeixement intolerable d’una persona tan rellevant a la història de Catalunya com Pere Oliver. Quan era Director del Born em va interessar combatre la idea que el 1714 era un final quan el combat va prosseguir fins el 1715, quan cau Mallorca i quan cau Eivissa i, aleshores sí, la Nació Catalana és derrotada. És important el concepte d’aquella guerra on mallorquins, valencians i catalans vàrem combatre junts i cal recordar el General Basset o el viatge que no va poder prosseguir el General Moragues quan anava a Mallorca a continuar el combat. (…) Hem comès un error al qual ens volien portar. Un dels objectius clars que té l’estat és que no ens coneguem; que no coneguem la història comuna. (…) Com pot ser que hàgim viscut tant d’espatlles? De Pere Oliver i Domenge, francament no havia escoltat mai ni sabut quina va ser la seva contribució quan és formidable. (…) A La Catalanitat de les Mallorques, explica com els reis feien el jurament de no permetre que Catalunya i Mallorca fossin separades. Vivim amb amnèsia històrica. (…) Hi ha un altre estudi sobre Joanot Colom que ens trasllada a les Germanies, d’alguna manera semblants als Remences. Dos treballs bons de llegir, amb una introducció de Joan Vall de Padrines, historiador i besnet de Pere Oliver, que m’ha agradat molt. (…) La lectura del llibre desprèn una sensació vergonyant en veure que no sabia res de Pere Oliver. Com pot ser que visquem tant d’espatlles en veure, no només des del 1714, especialment dur amb el franquisme, aquesta voluntat de separar, d’esquarterar els Països Catalans. L’estat espanyol sap perfectament de la potència de tot tipus (política, econòmica, cultural, social…) que tenim els Països Catalans. Molt benvingut aquest llibre. És una oportunitat per estrènyer més els llaços, per entendre la història de la nació completa, per refermar aquesta lluita que ens fa sentir ben agermanats amb Mallorca.

De part meva, vaig procedir a desvetllar la personalitat d’aquell escriptor, polític i gestor cultural tan poc conegut7. Amb projecció d’il·lustracions vaig informar de la gestió que va dur a terme al CADCI, a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, al Comitè Pro Catalunya, a la batlia de Felanitx… incloses les peripècies patides (el pistolerisme, la presó, l’exili, la invasió japonesa a les Filipines, el retorn sotmès a vigilància…). També, entre els episodis d’una biografia novel·lesca, vaig evocar altres dos felanitxers desconeguts: l’antitanquista Antoni Coll i Prohens i Mossèn Bartomeu Barceló Tortella, el qual em va permetre recordar que dia 25 d’abril de 2025 farà cent anys en clau del discurs que va fer a la Catedral de Girona, on reclamà la llibertat de la Nació Catalana, que li va suposar ser empresonat i desterrat. També, en el diàleg posterior, vàrem poder entrar en temes com l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa i, amb esment a l’historiador Joel Begur, els motius del rebuig de Menorca a sumar-s’hi, atesa la preferència de fer-ho amb l’Estatut de Catalunya. L’entusiasta resposta dels assistents va significar la millor de les recompenses. La conferència també es va poder seguir en directe, retransmesa per la Fundació les Voltes, gràcies a Joan Matamala i el suport tècnic d’Èric Bertran. L’èxit d’assistència i el ressò posterior obtingut, conviden a persistir en la lluita contra la desmemòria que ens divideix, ens allunya i ens converteix en desconeguts.

V) UNA BONA ENTREVISTA

Des de Girona, l’amic Pere Cardús, sempre atent i amatent, m’acompanyà a Sant Joan Despí, als estudis de TV3, on se m’havia convidat al programa MÉS 3/24 per ser entrevistat per Xavier Grasset8. En poc més de 15 minuts, les ben enfocades preguntes varen permetre evocar la figura de Pere Oliver i Domenge i parlar dels dos treballs que inclou el llibre per destacar les nefandes conseqüències de la guerra de Submissió, tant per la usurpació de la sobirania com per l’esquarterament que patim. Així mateix va permetre evocar la figura de Joanot Colom i la de les Germanies (la de Mallorca, la de València i les que inclou Eulàlia Duran a Les Germanies als Països Catalans) i, amb els precedents del Pacte de Tortosa de 1869 o del Missatge als Mallorquins i la Resposta als Catalans de 1936, fer una crida al retrobament de tots els territoris de la Nació Catalana.

VI) UN EPÍGON (d’Oliver a Colom i viceversa)

Amb Margalida Obrador, genealogista de la família Colom

Tot i que l’acte de l’escola El Foment de Girona, Mallorca i la Independència, s’havia anunciat amb el subtítol De Joanot Colom a Pere Oliver, atesa la circumstància que estava prevista per dos dies després, el 9 de febrer, a la Casa de Cultura de Felanitx, una nova conferència monogràfica sobre el líder de la Germania de Mallorca, vaig avisar el públic gironí que tractaria únicament la figura de Pere Oliver i reservaria la de l’agermanat. D’aquesta manera els tres actes de dia 7 de febrer (la concentració, la conferència i l’entrevista) tindrien continuïtat dos dies després, dins del cicle Felanitx fa memòria, amb la presentació de Joanot Colom, rescatat, compartida amb Margalida Obrador que, gràcies a la gestió de Gori Vicens, es va poder veure en directe per tvFelanitx9.

El resultat d’aquesta intensa eixida gironina i felanitxera no podia ser més satisfactori. Els enregistrament dels quatre actes eviten que siguin efímers i permeten l’accés lliure des de qualsevol punt del món a qualsevol moment. Les filmacions faciliten programar-ne la visió i la revisió ajustades a la disponibilitat del temps i de l’interès.

i 3. DA CAPO AL CODA

Va ser David Garrido, dia 5 de febrer de 2021 arran de la conferència sobre les Germanies, qui va posar en relleu el caràcter inèdit i rellevant d’aquella activitat compartida per un valencià i un mallorquí amb el President de Catalunya. Una acció d’aproximació que hauria de tenir continuïtat si volem potenciar els imprescindibles ponts de la mar blava, entre totes les terres catalanes, que somiaren Miquel Ferrà i Miquel Martí i Pol.

Repassar, com he volgut fer en aquest article (molt menys llarg del que calia), les diverses iniciatives de Quim Torra a favor d’esbaldregar l’esquarterament i potenciar la reunificació de la Nació Catalana, convida a l’encoratjament del nostre poble. Agermanem-nos! exclamà el President i predicà amb l’exemple. Com no hem d’estar agraïts d’aquesta crida!

Més enllà d’aquest compromís, cal destacar per evident que Quim Torra, desproveït de la Presidència de la Generalitat per la (in)justícia espanyola, en haver-se negat a retractar-se d’un escrit que, en el marc de la llibertat d’expressió consagrada a la Declaració Universal dels Drets Humans, reclamava l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, és un exemple de dignitat. Mantenir-se ferm i sense recular, tot i les pressions patides, mereix respecte i afecte. Potser veure usurpada a cops de maça una Presidència que, legítimament, hauria de pertànyer en exclusiva de la voluntat del poble de Catalunya, provoca una caricatura esbiaixada d’un mandat exemplar, amb una responsable gestió de la pandèmia generada pel covid19 que va segrestar bona part de les energies.

Indesinenter. Caminant cap a la independència

L’amistat pregona d’ençà de fa nou anys, l’afecte personal i l’agraïment per les deferències que té amb Mallorca, només fan part de l’alta consideració que em mereix com a referent cultural i polític. Ha estat i és un exemple en el camp de potenciar relacions entre el conjunt de territoris de la Nació Catalana; un exemple i un referent. Tenc la convicció que mantindrem la caminada, perquè el seu posicionament no minvarà i, de cara al futur, compartirem noves col·laboracions profitoses orientades a desfer l’esquarterament que ens afebleix, com a únic poble que som i serem, tant si es vol com si no es vol.

Quim Torra no és un agermanat qualsevol; és un molt honorable agermanat. Per molts d’anys!

 

NOTES (amb enllaços als vídeos de les activitats)

2 Trobareu la intervenció completa de Quim Torra a: https://www.youtube.com/watch?v=R3Wkylaet84

4 Podeu veure la conferència completa a: https://www.youtube.com/watch?v=5QJuKBvMvaE&feature=youtu.be

7 Podeu seguir tot l’acte, primer amb la presentació del MHP Quim Torra, després amb la conferència L’Estel de la Llibertat i amb un col·loqui final a: https://www.youtube.com/watch?v=uTRaGypwkiE

9 Podeu seguir la conferència, incloses les intervencions del públic (Nofre Vaquer, Jordi Caldentei i Guillem Morro) a: https://www.felanitx.tv/conferencia-germanies-joanot-colom-rescatat/

 

MÉS FOTOGRAFIES  

Tuit de dia 25 de novembre de 2020

Anunci de l’acte de GIRONA VOTA

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 14 de febrer de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XIX) Músiques per a la Germania

Deixa un comentari

MÚSICA EN TEMPS DE GERMANIA?

En general, quan s’elabora l’estat de la qüestió de qualsevol episodi de l’edat moderna, poc més enllà d’una ressenya bibliogràfica, se sol circumscriure la recerca i el recull d’informació als llibres d’història i, de totes les arts, només s’afegeixen referències a la literatura (poesia, teatre, novel·la i assaig), però deixant de banda les altres expressions. Són poques i males de trobar les monografies que analitzen l’estudi de les altres arts i de la Ciència. Això és el que ha passat tant amb la Germania de Mallorca com amb la de València. Resulta difícil aportar obres que han tengut en consideració la música i la iconografia, tant l’escultura com la pintura1. Avui i aquí, ens referirem a allò que sant Vicent Ferrer, espipellant Ramon Llull, anomenava la Quarta Ciència; la Música.

No hi ha constància de les músiques que es feien i s’escoltaven durant la revolució, però sí que hi ha músics documentats. A les informacions recollides el 523 i 1524 als pobles de Mallorca, per ordre del sàdic virrei Miguel de Gurrea, es fa esment al paraire Bernat Jofre que sonava una guitarra a les mostres. També llegim que els agermanats Andreu Barceló, Nicolau Canyelles, Geroni Vilasso i altres varen matar Pedro Vasques lo Musich.

Gravats gironins del XVI

S’esmenten, gairebé a tots els pobles, els qui sonaven tambors i trompetes i que, en concerts, aplecs i mostres animaven els balls. Forçat hi havia, per tant, música popular. Els trobadors s’acompanyaven d’instruments per cantar les seves composicions. Cal deduir també que els sermonadors feien el paper dels glosadors d’ara i, molt previsiblement, cantaven. Mateu Veny, blanquer, recitava la tresca i la verdesca i profecia de Santa Brígida, Joan Catllar sermonava profecias de la tresca y la verdesca, Joan Serra, sabater, scrivia la profecia de la Verdesca, profecies del diable i sermons en favor de la secta columbina, Rafel Crespí, capeller, era trobador de cobles, mestre Jaume Berenguer era sermonador i trobador, Antoni Rafal, trobador de profecies, Joan Padrines de Felanitx predicador de la Germania, Antoni Far sermonador de l’Encobert… Són dotzenes els homes esmentats, amb nombrosa presència de dones innominades.

Quant al conjunt d’Europa, destaca una composició de l’època que no només ha perviscut, sinó que ha generat posteriors adaptacions populars. Es tracta de la neerlandesa L’home armée atribuïda a Johannes Regis a finals del s. XV2.

Hi ha constància que, a partir de 1521, el mateix any de l’aixecament agermanat, s’escamparen per Europa els coneguts Cants Luterans (o Cants de la Reforma). Igualment, cal tenir en compte la música religiosa occitana i catalana i, en aquest marc, consignar com a exemple el rellevant cant de la Sibil·la que aleshores ja era més que centenari a Mallorca. És evident que hi havia música i cançons.

Caiguda la Germania, la repressió va ser de tal magnitud que va desaparèixer tota la documentació dels vençuts. No hi ha escrits ni músiques! No hi ha constància ni tan sols de les gloses populars3. Només romanen alguns vestigis en el llenguatge4. Durant segles, el silenci va amarar el record d’aquella revolució i només hi ha constància de breus referències5. De la Germania de Mallorca, durant segles, no en va cantar gall ni gallina.

LA REPRESA

La recuperació del bon nom dels agermanats es va produir durant el Trienni Liberal quan, l’any 1822, es va retirar la ignominiosa llanterna amb el crani de Joanot Colom, encastada a una capella de la murada just damunt la Porta Pintada. A partir d’aquell moment, malgrat la rebel·lia dels autors més conservadors, amb Quadrado al capdavant, els historiadors capgiraren la criminalització oficial contra la Germania. Les proclamacions com a fills il·lustres de Palma de Joanot Colom (1841) i Joan Crespí (1870) anaren acompanyades de desfilades, amb bandes de música.

Al llarg del s. XIX són moltes les extenses composicions poètiques que tracten sobre la Germania i els seus protagonistes. L’any 1845, Joaquim Rubió i Ors dedica un poema a Alcúdia, com a refugi dels senyors i dels mascarats El 10 de maig de 1847, El genio de la libertad publicava Improvisación, amb més de cent versos en castellà dedicats a Juan Odón Colom, Instador del Beneficio Común de Manuel García y Muñoz. El març de 1870 Tomàs Fortesa remet a Marià Aguiló una poesia titulada Joanot Colom que no s’ha trobat. El mateix any Ramon Picó i Campamar va ser premiat en els Jocs Florals de Tarragona amb el llarg romanç Joan Crespí. El 1886 Francesc Casesnoves i Mir, guanyava el certamen literari de la Joventut Artística amb la composició de més de quatre-cents versos Els dos Juanots, referida a l’hipotètic enfrontament entre Crespí i Colom. No hi ha constància que cap d’aquestes obres poètiques fos musicada.

Pel que fa al teatre, l’any 1839, s’havia estrenat a Madrid El tundidor de Mallorca de Francesc Lluís de Retes, en tres actes en vers, amb Joan Crespí com a protagonista. No hi ha notícia que l’obra tingués música, però sí que n’havia de tenir, tot i que no apareix esmentat l’autor, la sarsuela en tres actes Juan Odón Colom, o el levantamiento de los comuneros en Mallorca del jove ciutadellenc de 21 anys Francesc Carrió López estrenada el 7 de gener de 1847 en el Teatre Principal de Palma. Dia 5 de gener de 1861, en els locals del Recreo Social de Palma s’estrenava Juan Odón Colom, o los comuneros de Mallorca de Miquel Bibiloni i Corró, amb música de Gabriel Arbona6. Es tracta d’una obra similar en el títol i en l’estructura (una sarsuela en tres actes), a la de Carrió i és l’única obra de la qual es coneix el nom de l’autor de la música. El 1865 el republicà Francesc Cerdó Martorell publicava a Barcelona Venganza Real o Herencia de Lágrimas. Primera parte de Juan Odón Colom. Es tracta d’un drama en quatre actes (en prosa i en vers) que reivindica la revolta de la Germania. L’obra s’anunciava a la premsa de Mallorca, Menorca i Barcelona com a Drama histórico prohibido en el tiempo del Despotismo. El 24 de gener de 1873, s’estrenava en el Teatro Martín de Madrid l’obra en vers en quatre actes Juan Crespí del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo.

I DE NOU EL SILENCI

Ja en el segle XX, la dictadura militar (1939-1975) va silenciar de nou tota vindicació de la Germania de Mallorca tret de ben poques excepcions. Guillem d’Efak l’any 1966 enregistrava La Cançó de Çon Coletes, dedicada a la Revolta Forana de 1450 i al seu líder Simó lo tort Ballester. L’any 1972, Llorenç Moyà publicà, en vers, Joanot Colom que no s’estrenà fins el novembre de 1995 pel grup Lluna, dirigit per Antoni Maria Thomàs, en el Teatre Principal de Palma. Anys després, el gener del 2009, dirigida per Antoni Artigues, Magisteri Teatre reconvertí l’obra en un musical, a partir de la feina dels alumnes de música de Magisteri.

JOANOT COLOM canta:

Cent dies he romàs ple de cadenes
al castell de Bellver. La set inflava
la meva llengua de captiu, mes no era
la set d’aigua, sinó la set de l’aire,
que ha alçat els homes ja cent mil vegades
i els alçarà, mentre en llurs venes corri
rabent aquest desig de llibertat…

L’any 1980, novament Guillem d’Efak, estrenava a Manacor la rapsòdia Siau qui sou!, una història de Mallorca en cançons musicada per Antoni Parera Fons, on s’inclou un poema dedicat a la Germania. Pocs anys després, Biel Majoral musicava i popularitzava Jo sóc català!, un poema de Pere Capellà:

Jo sóc de la pàtria dels agermanats,
Joanot Colom, vells antepassats,
defensors heroics de tradicions
que, amb sang, ofegaren Àustries i Borbons.

L’any 2000, Lluís Llach, estrenava la cantata Germania 2007, amb lletra de Miquel Martí i Pol, amb la participació dels Blauets de Lluc. L’obra va recórrer la geografia de les terres catalanes.

2021 L’ECLOSIÓ DE LA MÚSICA

L’anunci de la commemoració del mig mil·lenni de l’aixecament agermanat activà una allau d’iniciatives a l’entorn de la Germania: llibres d’història, novel·les, conferencies, exposicions, un documental i, òbviament, composicions musicals. El 21 de desembre de 2019 s’estrenava a la Penya Barcelonista dels Tamarells de Felanitx el disc de Biel Majoral Arasíquesí, on s’inclou la cançó Les Germanies, amb lletra de Mateu Mates Xurí i música de Miquel Brunet.

Delfí Mulet, Biel Majoral, Cati Obrador, Biel Torres, Miquel Brunet i Mateu Xurí

Tots els herois que lluitaren
peu fiter contra el poder,
amb sa lluita mos llegaren
una manera de ser.

Ja dins del 2021, les iniciatives musicals s’enfilen. Biel Font i Tomeu Quetgles enregistren Agermanats, amb una cançó de llarga durada (Damunt la mar) que han passejat per Mallorca7.

Al-Mayurqa també ha presentat un nou treball, Revoltats, amb una cançó de Miquel Carbonell, un dels músics del grup fundat per Toni Roig8.

Primer lo tort Ballester,
després Joanot Colom,
herois del poble planer,
volem ser així com sou.

Singular resulta l’aportació de Pere Sànchez, realitzador del documental Germania, silenci trencat, del qual també és el compositor i intèrpret al piano de la suggerent banda sonora, amb la producció de Miquel Brunet9.

Resulta impagable l’aportació de la gent de la glosa, un món que és gran i creix, que s’ha afegit a la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, amb incorporació de dècimes sobre romanços i tonades tradicionals10.

Xeremies, tamborinos… La música popular s’ha fet ben present en els actes commemoratius. Es el cas de Muro, amb el grup de xeremiers Es Reguinyol11.

El mes de novembre de 2021, l’organista Miquel Bennàsser titulava La música en el temps de les Germanies el concert que va oferir en el marc del XXIV Festival de Música Antiga de Palma, amb composicions del s. XVI.

També el mes de novembre, a València, la Capella de Ministrers executava un repertori de composicions musicals de l’època destinades a glossar El record de les Germanies.

 

L’ESPERANÇA I LA VICTÒRIA (un projecte en curs)

Un esperançador projecte en curs és la composició Germania.500 La Germania de Mallorca. El mes de febrer de 2021, el músic llucmajorer Andreu Julià Serra (Llucmajor, 1973), en observar que la Germania de Mallorca no havia estat objecte de cap composició simfònica, va tenir la iniciativa de dissenyar un projecte orientat a la creació d’una peça que, en principi, podria ser interpretada per un reduït grup de cambra. Va aconseguir l’afortunada confluència i entesa del compositor Antoni Mairata March (Campanet, 1994) amb la glossadora Maribel Servera Matamalas (Manacor, 1981) i, a partir d’un esquema distribuït en set episodis destacats de la revolta, varen arrodonir una obra que, tant per la rica composició musical com per la narració de la història, conjuga un alt interès amb una gran qualitat. El relat de la revolta, estructurat en dècimes, es personifica en la veu de Beatriu, la filla documentada de Joanot Colom.

Som filla d’en Joanot.
Beatriu Colom Miralles (…)

(…) sent mon pare reclamar:
Pau, Justícia i Germania!

L’encert del projecte i el resultat obtingut varen derivar en la conveniència de fer-ne una estrena amb la màxima cura possible. Amb la implicació de la productora teatral Cultural-Ment, es va gestionar presentar l’obra en el Teatre Principal de Palma. Per fer més rellevant l’estrena, una vegada presentada la composició a la Fundació de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, es va decidir que interpretaria l’obra la mateixa orquestra, sota la direcció del jove Bernat Quetgles Torelló (Maria de la Salut, 1993).

L’estrena, amb funció escolar matinal, es farà dia 27 de gener de 2022, a les 20h, amb la cantant Marian Lush i el narrador Rodo Gener. Posteriorment, l’orquestra interpretarà l’obra a altres localitats i, després, ja en format de cambra, es posarà a disposició dels centres de secundària per tal d’explicar la Germania de Mallorca, una revolta en defensa de la dignitat del poble que, lluny de recrear-se en lamentar una derrota, presenta una visió actual i la projecta cap al futur, amb noms de referència que han fet perdurar el clam dels agermanats: Emili Darder, Josep Maria Llompart, Guillem d’Efak, Aurora Picornell, Xesca Ensenyat…

…tenim mestres de nivell
que l’escola han defensat
gent que vol la llibertat
la justícia i la memòria…

Tenim, en les nostres mans
l’esperança i la victòria.

Aquesta composició, tan bella com contundent, permetrà posar a disposició de les bandes de música una rapsòdia per divulgar arreu el coneixement d’un dels episodis més transcendentals de la nostra història i, com és sabut, el coneixement de les arrels permet albirar molt millor el futur.

UNA DARRERA REFLEXIÓ: PAC QUI DEU!

Ni que sigui per evidenciar un contrast que demostra l’abismal diferència entre la Germania i les Comunidades castellanes, cal esmentar l’obra Los Comuneros, estrenada l’any 2021 en el marc de la commemoració dels 500 anys de la derrota de Villalar. L’òpera, passejada pels principals teatres i poblacions castellanes, ha disposat d’una extraordinària dotació econòmica que posa en evidència el discrim derivat de l’espoliació que pateixen les Illes Balears i Pitiüses i que repercuteix en totes les àrees, molt concretament el baix pressupost en política cultural. No debades, Felip VI és el president honorari de la commemoració castellana, la qual cosa també permet certificar que, mentre la Germania va ser una vertadera revolució contra els privilegis dels nobles, les Comunidades pretenien just el contrari: defensar aquests privilegis. Equiparar les dues revoltes, més enllà de la coincidència en el temps, és alterar substancialment la raó de ser de cada una d’elles.

Los Comuneros (2021), òpera amb lletra i música d’Igor Escudero

Una vegada més, aquell crit dels agermanats, procedent de la Revolta Forana de 1450, es fa avui, mig mil·lenni després d’aquella digna, justa i noble revolta, més vigent que mai: Pac qui deu!

NOTES

2 L’home armat, segons els experts, representa l’arcàngel Sant Miquel. La lletra fa una crida: S’ha pregonat arreu/ que cada home s’haurà d’armar/ amb una cota de malla de ferro. L’home armat ha de ser temut. La podeu escoltar a: https://www.youtube.com/watch?v=wDc8tqmkaV4. El febrer de 2021, per il·lustrar un debat sobre la Germania de Mallorca, Pere Estelrich i Massutí va utilitzar la composició. El mateix musicòleg, responsable del suplement cultural Bellver, va dedicar més d’un dels seus escoltats programes de ràdio a parlar de la música en temps de la Germania. 

3 Només tenim coneixement d’una codolada, transcrita per Joan Binimelis (1538-1616) a la Història General del Regne de Mallorca, on es relata des de l’òptica dels nobles l’assalt agermanat de dia 29 de juliol de 1521: Lo fort Castell de Bellver/ fonch insultat És possible, tractant-se d’una codolada, que fos cantada.

4 Algunes expressions delaten la referència a aquell episodi històric. Instador, com a sinònim de dictador, estar en els seus tretze (no es mourà de sos tretze…), per referir-se a la caparrudesa (l’Alcover-Moll, recull tretzetjar per entossudir-se i tretzut per obstinat). No obstant, ha sobreviscut la sentència tretze són tretze, com a sinònim de cantar santa clara. Una dira per indicar que algú pretén un reconeixement que no li correspon és Mestre Colom això no és el vostre lloc, frase molt usada per Antoni Maria Alcover, atribuïda al capellà que amonestà Joanot Colom quan es va asseure a la Seu en el banc dels jurats. També, per referir-se a qui ocupava un càrrec per digitació, es deia aquest és fet d’en Colom. I, per fer burla d’idees impossibles: tenir a fe d’en Colom. Encara és vigent una dita que fa esment als detinguts per Gurrea: set n’han entrat i set n’han de sortir! De totes les expressions que han sobreviscut, ben present en el llenguatge de la Part Forana, és la que relaciona la Germania amb una brega: es va armar una germania, s’alçà germania, s’embolicaren en una germaniaAquesta expressió s’ha subjugat a la referència al 2 de maig de l’aixecament de 1808 a Madrid.

5 Entre 1540 i 1570, en els aplecs dels menestrals s’advertia els cavallers d’una nova Germania. L’abril de 1550 foren executats quatre homes condemnats per sedició. Amb la mala anyada de 1566, la por d’un nou aixecament va obligar a rebaixar el preu del blat. L’any 1618, a Palma, s’escamparen un fulls que deien: Cavallers, Germania; visca França! Dins del segle XX, encara s’apel·lava a l’esperit de la revolta. Gabriel Alomar, l’any 1930, posava messions per una Mallorca que es faci digna de l’impuls de Ramon Llull i de l’energia intrèpida de Joanot Colom.

6 En el magnífic Diccionari del Teatre a les Illes Balears, coordinat per Joan Mas i Vives, s’atribueix la composició a Filippo Gioffredi de l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya establert a Palma i autor de quasi totes les músiques de les sarsueles de Bibiloni. És molt popular la Marxa de Gioffredi que es toca el dia de Pasqua a Felanitx per tancar la processo de l’Encontrada. La podeu escoltar a: https://www.facebook.com/watch/?v=315048199465495

10 Un exemple és Cati Eva Canyelles. En podeu veure un fragment a: https://www.youtube.com/watch?v=csZC0_oV__0

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de desembre de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

UNA (altra) INDECÈNCIA INSTITUCIONAL?

Deixa un comentari

VOLEM L’ESCULTURA DE JOANOT COLOM!

FINALS DEL S. XX

La història començà el mil·lenni passat, aviat farà 25 anys. La darreria del s. XX (1998?) en una de les freqüents trobades per Ciutat, l’escultor Jaume Mir, de conversa amable i agraïda, ben amarada d’ironia felanitxera, me va anunciar que molt aviat lliuraria una escultura de Joanot Colom que el batle, Joan Fageda, li havia encarregat per situar a la plaça que s’estava fent a Son Gotleu i que duria el nom de l’instador del bé comú. Me confessà que estava especialment satisfet d’aquella obra i, simultàniament, de contribuir a reparar la desmemòria!

Aviat aquella bona nova apareixia a la premsa1. Dia 24 de juny de 1999, Ultima Hora informava:

El escultor Jaume Mir presentó ayer en Son Gotleu su última creación, una escultura dedicada a la figura de Joanot Colom, dirigente de la revuelta popular de las Germanies. La obra presidirá una nueva plaza que se está construyendo en esta barriada palmesana y que llevará el nombre de este personaje histórico. La obra se encontraba ayer en lo que será la sede de la asociación de vecinos Orson Welles, a la espera de que se termine la construcción de la nueva plaza Joanot Colom, donde debe ubicarse. La plaça Joanot Colom consistiria en un parc infantil situat entre el col·legi Es Pont i l’IES Josep Sureda i Blanes. La notícia s’acompanyava amb una fotografia de l’autor al costat del seu Joanot Colom, una escultura en bronze imponent i majestuosa de més de dos metres, una de les més rellevants de l’obra de Mir. A l’espera d’acabar les obres de la plaça, en presència del batle Joan Fageda i alguns regidors, l’escultura s’havia dipositat a la seu de l’AAVV de Son Gotleu.

L’Editorial del Diari de Balears de dia 10 de juny de 1999, havia celebrat i saludat la iniciativa: La decisió de l’Ajuntament de Palma d’instal·lar una estàtua de Jaume Mir dedicada a la memòria de Joanot Colom a Son Gotleu constitueix una indubtable mostra de sensibilitat de l’actual equip de govern municipal en atendre tots els que han fet aquesta petició. Colom, cap de la Germania a Mallorca, i decidit adversari de l’extorsió fiscal exercida per l’imperi de Carles V, fou un dels grans precursors de la llibertat a Mallorca. Per tant, la sensibilitat de Cort no s’ha d’entendre només per la instal·lació del monument, sinó també pel lloc on s’ubicarà. Son Gotleu és una barriada amb un fortíssim component d’immigrants i amb nombrosos problemes. Per tant, dur allà la memòria de Colom és homenatjar un defensor dels oprimits, que pagà amb la seva vida haver-se enfrontat, amb les armes a la mà, a l’exèrcit de l’emperador. Però a més, Joanot Colom era un mallorquí de socarrel, que vivia tots els problemes d’aquella martiritzada societat nostra del segle XVI. Per tant, evocar-lo és també convidar persones que encara no s’han acabat d’integrar a imitar el seu exemple d’amor a la justícia i de fer en el seu poble. Els símbols són patrimoni de tots, començant pels que encara no s’han acabat de creure que, si s’ho proposen, poden ser ciutadans de primeríssima categoria d’aquesta societat. Perquè precisament això és el que volia Colom: una terra lliure governada per homes lliures que poguessin decidir el seu futur. Si vivís avui, Colom hauria estimat Son Gotleu.

ANY 2003

Passarien 4 anys d’ençà de la presentació pública de l’obra fins que, el juliol de 2003, s’instal·là a la nova plaça. Jaume Mir, a la premsa, va demostrar el coneixement de la figura del líder de la Germania de Mallorca i en va fer un encès elogi: «Joanot Colom i, per ser més precisos, més que ell el cap dels agermanats, és una de les pedres fonamentals sobre les quals s’ha edificat la pàtria de llibertat que avui tenim». L’escultor mostra la seva gran admiració als ciutadans que es van aixecar contra la tirania, «mallorquins tots, gent normal, humil, foravilers, mariners, artesans. Gent desesperada a qui no els quedava més remei que arriscar la vida, en molts casos perdre-la, per aconseguir una mica de justícia, una justícia que si bé no va ser per a ells, seria per a les futures generacions, que som nosaltres»2

Jaume Mir, que califica a Joanot Colom de «un héroe nacional», admite que el protagonista de su escultura fue un personaje violento. Pero lo justifica: «Fue violento, como su tiempo. No más que su emperador, que despedazó a Colom después de someterlo a horribles torturas y esclavizar a sus descendientes hasta la cuarta generación».3

Malgrat els anuncis de l’Ajuntament, mai no es va retolar la plaça amb el nom de Joanot Colom ni, tampoc, es va posar una humil placa als peus de l’escultura per indicar el nom del personatge que representava ni el nom del seu autor. Aquest, va veure desateses sempre les reclamacions quant als compromisos establerts quan li encarregaren l’obra, entre els quals evidentment i havia el de pagar l’escultura.

ANY 2009

L’any 2009 (ep, ja fa 12 anys!), en començar una indagació sobre la biografia de Joanot Colom, vaig anar a retratar l’escultura i, amb el peu de foto L’escultura proscrita d’un líder proscrit, vaig publicar un article que, al final, protestava d’una evidència: no hi ha cap placa ni cap nom, res! L’abandó de l’escultura, plena de pintades, era absolut. La crida interior de l’article deia: L’Ajuntament de Palma ens enfarina de sal la memòria.

Passaven els anys. D’ençà del lliurament de l’escultura ja havien passat tres batles (Fageda, Cirer i Calvo) i l’incompliment de l’Ajuntament de Palma era més que grotesc: imparable!

Batles de Palma entre 1999 i 2021

ANY 2012

Dia 25 de gener de 2012, la revista La Voz de Son Gotleu publicava un extens reportatge amb una visita a la casa de Jaume Mir4. L’escultor havia recobrat les esperances de veure satisfets els compromisos municipals: «El Ayuntamiento compensará el valor de la escultura de Joanot Colom, que tenemos en Son Gotleu, con un trueque que ya está casi pactado». Estaba satisfecho: «Con Aina Calvo era imposible, no cumplía lo que decía». «Sin embargo, los que han entrado ahora me dijeron que no tenían dinero, pero que iban a cumplir conmigo». Me preguntó: “¿Cuánto tiempo hace que el monumento a Joanot Colom está en Son Gotleu?”. A lo que le contesté que fué en 1999, un año después que se lo encargara el Ayuntamiento, añadiendo que se colocó provisionalmente en el local destinado a centro cultural, en la calle José de Diego, 1 y 3, en presencia del Alcalde, D. Joan Fageda. y los concejales, Dª Carmen Feliu y D. José Mª Rodríguez, siendo este último quien hizo posible este magnífico encargo. Y años más tarde, cuando se construyó la plaza que lleva su nombre, se puso el monumento en un pedestal y ahí continúa.

No havien passat tres mesos d’aquell reportatge quan, dia 6 d’abril de 2012, Jaume Mir moria a Palma sense haver vist posar el nom a la plaça, sense que una trista placa al peu informàs qui era aquell home despullat encadenat, sense mostrar el nom de l’autor i sense haver cobrat l’escultura. L’endemà mateix de la seva mort, Ginés Quiñonero, històric dirigent i portaveu de l’AAVV Orson Welles, es feia ressò de la mala nova i protestava del maltracte que havia patit l’escultor: Debemos decir que ni éste ni el anterior consistorio, se han dignado poner la placa correspondiente a la Plaza que todos conocemos como de Joanot Colom. Tampoco han tenido la categoria de poner al pie del monumento la inscripción que identifique al gran personaje de nuestra historia. Nuestros políticos no están por nuestra Historia, ni por nuestra Cultura, pero sí para darse autobombo y manipular a los desesperados moradores de Son Gotleu

ANY 2016

De l’any 2012 ençà, la peripècia de rescabalar tants d’anys de negligència institucional seria assumida pels fills de l’escultor. El maig del 2016, quatre anys després de la mort de Jaume Mir, l’Ajuntament reconeixia que no s’havia pagat l’escultura: Cort reconoce que no ha pagado la estatua a Joanot Colom en Son Gotleu. Los responsables de Cort han reconocido a la oposición que la estatua de Joanot Colom, obra de Jaume Mir, que se encuentra en una zona pública de Son Gotleu desde el año 2003, «jamás fue pagada». El concejal del PP Josep Ignaci Aguiló mantuvo hace unos días una reunión con los responsables de Cultura del Ajuntament en la que «me informaron que tienen la intención de que la escultura de Joanot Colom sea de propiedad municipal y, para ello, «establecerán negociaciones con los herederos de Mir»5.

Dia 26 de novembre, La Voz de Son Gotleu publicava l’article Botellón plaza Joanot Colom on feia la denúncia, il·lustrada amb una foto, que la plaça patia la incívica pràctica del botellot i que l’escultura de Jaume Mir era víctima de pintades: El miércoles, 23 de noviembre de 2016, el incivismo que manda en Son Gotleu, también acudió a la hermosa Plaza de Joanot Colom a entonarse con el indeseable botellón y a molestar a los abandonados vecinos. Un señor que pasaba en aquel momento comentó: «Esta escultura desmerece al estar pintarrajeada, habría que limpiarla». Es cierto, pero el Ayuntamiento no está por la labor.

ANY 2021 (mig mil·lenni de la Germania de Mallorca)

Tenc constància expressa que les negociacions esmentades, al llarg de les dues darreres legislatures, varen comptar amb una gran generositat de la família, tant per la reducció notable del preu de mercat taxat de l’escultura, com pel sistema de cobrament, amb més d’una proposta d’intercanvi que ja havia proposat Jaume Mir abans de morir. L’escultura no disposava ni tan sols d’expedient municipal. Al menysteniment institucional, la negligència i la desídia activa de l’Ajuntament de Palma (de tots els consistoris des de 1999 ençà) a atendre les condicions de l’encàrrec, cal afegir la intervenció del cronista de la Ciutat, Bartomeu Bestard, amb un dictamen que delata ser incapaç de destacar el valor històric i simbòlic de l’escultura. Al·lega que Palma ja disposa d’obra de Jaume Mir i acaba per concloure que desaconsella la compra del Joanot Colom. Ai las! Aquí fa allò que es coneix popularment com fer embustes. Efectivament, “la compra” es va fer l’any 1998 quan s’encarregà l’obra a Jaume Mir. Qui la va “comprar” va ser el batle de Palma. Allò que no s’ha fet d’aleshores ençà és dignificar l’escultura com cal… i pagar-la!

Poques escultures hi ha a Palma amb la força, la simbologia i la qualitat del Joanot Colom de Jaume Mir, però sembla que un cronista municipal té més poder que els representants escollits per la ciutadania per menystenir la figura, no ho oblidem, d’un fill il·lustre de la ciutat (Joanot Colom), i d’un escultor (Jaume Mir) amb reconeixement internacional. No debades, aquesta imatge ha estat utilitzada molt sovint pels mitjans de comunicació.

D’aquesta manera, l’any que es commemora el mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, l’Ajuntament de Palma, amb José Hila com a batle i Antoni Noguera com a Conseller de Cultura, rebutgen de facto l’escultura i la família Mir es veu convidada a recuperar-la ja que, mentre no es correspongui i dignifiqui com estava pactat (cal recordar que els contractes verbals són contractes legítims?), pertany al seu patrimoni. La maniobra de l’Ajuntament de Palma és d’un cinisme i d’una perversió fora mida. Encarregà l’obra l’any 1998 i ara se’n desentén. Vol forçar que sigui la família que retiri l’escultura per eludir l’assumpció de responsabilitats. Com és lògic, la família ja ha fet el requeriment preceptiu per fixar dia i hora de la retirada de l’obra de Jaume Mir. Aquesta és la situació si ningú no posa remei a l’endemesa amb segell d’emergència. Diuen que mai moren batles? Doncs l’encàrrec de Joan Fageda, reconegut posteriorment per batlies posteriors, obliga a José Hila i a tot el consistori.

UNA CRIDA OBERTA: VOLEM L’ESCULTURA DE JOANOT COLOM!

L’única manera d’evitar la retirada de l’escultura és que l’Ajuntament compleixi els compromisos amb Jaume Mir i, vist el que hem vist durant 23 anys, sembla que no hi ha intenció de fer-ho. Així les coses, si volem preservar l’escultura de Joanot Colom a Palma caldrà aixecar un clam per denunciar la ignomínia i sortir al pas del vergonyós desenllaç. Per aquest motiu, vull animar les persones sensibles en la defensa de la llengua, la cultura, la història, el patrimoni i la identitat a aixecar la veu en protesta contra aquesta indecència institucional. Faig especial èmfasi d’adreçar la crida als sindicats, partits polítics, entitats cíviques defensores de la dignitat del nostre poble (OCB, GOB, ASM…) i les implicades en la defensa de la ciutat (AAVV, ARCA…). Igualment, vull convidar els mitjans de comunicació a informar de l’endemesa a la ciutadania.

A l’enllaç que segueix, trobareu el model per fer arribar la reclamació a l’Ajuntament. Només cal escriure volem l’escultura de Joanot Colom! La mobilització ciutadana pot fer amollar el mac a tants d’anys de negligència institucional. https://seuelectronica.palma.es/portal/PALMA/sede/se_contenedor4.jsp?seccion=form_sq.jsp&layout=se_contenedor1.jsp&language=ca&time=1636565136362

 

NOTES

 

ALTRES IL·LUSTRACIONS

Jaume Mir amb la maqueta

 

 

 

Font: La Voz de Son Gotleu

FOTOS DE DIA 3-XI-2021 (BMS)

ELECCIONS AL CxR – ILLES

Deixa un comentari

ELECCIONS DEL REPRESENTANT DE LES ILLES AL CxR

La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit. Guillem d’Efak

Som davant d’unes eleccions que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, convoquen a poc més de mig miler de persones, però que són d’alta transcendència i incidència, ateses les repercussions que es derivaran dels resultats. Es presenten tres companys de lluita compromesos fins al moll dels ossos en la defensa a ultrança de la Cultura, del Territori i de la Identitat de la Nació Catalana. Una defensa que s’orienta a fer efectiva, en el concert de les nacions lliures del món, la plena sobirania política amb la proclamació de la República Catalana. Dic això, perquè, sigui quin sigui el candidat que obtingui més vots en aquesta contesa, estic convençut que es dedicarà en cos i ànima a assolir l’objectiu que compartim, per pura lògica, amb totes les persones inscrites en el CxR1.

Els tres candidats tenen el meu reconeixement per la disposició a representar-me. Les eleccions, però, conviden a triar. Cal escollir entre els tres candidats i votar el qui ens mereixi més credibilitat per la tasca immediata que caldrà desenvolupar.

El més jove, Jaume Calafell Massanet (1975), demana el vot perquè pens que puc aportar una sensibilitat com a illenc que creu ens els Països Catalans, i, també des d’una perspectiva d’una persona que pertany a un col·lectiu, dissortadament, estigmatitzat encara ara, com el LGTBI. La primera part, aportar una sensibilitat com a illenc, segur que la comparteixen tots els candidats. Quant a aportar la perspectiva del col·lectiu LGTBI, una causa ben noble, em fa venir al cap Lluís Companys: Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres. Defensar el col·lectiu LGTBI, el feminisme, l’ecologisme i altres ismes és plausible, però ara hi ha una altra prioritat. Aquestes eleccions tenen un objectiu: formar una Assemblea orientada a assolir, en plenitud i sense restriccions, una República Catalana lliure i plena. En Jaume té un recorregut digne d’encomi i d’esperança. Té tot el meu suport, però ara no tendrà el meu vot.

El segon per ordre creixent d’edat és Bernat Joan Marí (1960), amb una llarga trajectòria com a intel·lectual, creador d’opinió, prolífic escriptor i polític. Per ell sent una especial empatia per moltes de coincidències vitals. L’any 2004 el vaig votar, a plena satisfacció i convicció, quan va ser cap de llista per l’Europa dels Pobles, una coalició que tenia el precedent de l’any 1987 quan, a les primeres eleccions europees a l’estat espanyol, vaig acompanyar a les llistes Heribert Barrera, el primer català independentista a Estrasburg. Bernat Joan, entre el 2004 i el 2007 va treure profit de les limitades competències del Parlament Europeu. De manera incomprensible per a mi, no va ser renovat pel seu partit i, anys després, l’abandonà. Em mereix respecte i admiració, però aquesta vegada no el votaré.

Dit el que he dit, és obvi que votaré el tercer candidat. Jaume Sastre Font (1959) és, utilitzant el seu llenguatge alcoverià, un bon estornell; una rata vella. Audaç i sagaç, llibres a banda, el seu currículum és del d’un home de combat i, en aquesta condició, tendrà el meu vot. No són temps d’impulsar idees especulatives, perquè la idea central és la independència. No és hora de prèdiques, sinó d’acció. La feina ja no passa per fer debats sobre la constitució catalana ni, tampoc, per definir al detall les estructures del futur estat català. Això serà necessari, però ara hi ha una prioritat immediata superior. Espanya (ep, i també França) ens ha declarat la guerra i no són hores de debats ideològics, ni de fer pedagogia, ni de fer política de saló, ni de jugar a la diplomàcia. Quan ens fan la guerra a discreció (ministeris de defensa, d’interior, de justícia, d’economia i les clavegueres de l’estat) no té sentit posar el cap al tallador damunt taules de diàleg impossible. Ara l’objectiu és rompre la submissió i aixecar la suspensió de la proclamació d’independència. El CxR té el millor parlamentari de la Nació Catalana: Joan López Casesnoves. Si les eleccions fossin per reforçar la tasca institucional, li hauríem de demanar que fes un pas endavant, però ara cal l’acció directa i, en aquest camp, Sastre no té rival. Ell va esbaldregar l’escamot que atemptà contra el repetidor de TV3. Ell va anul·lar el discurs d’Antonio Alemany. Ell va plantar cara al periodista más poderoso de España i li ocupà la piscina en espai públic, enfrontant-se als goril·les, al PP, al PSOE i als mecanismes de poder que, impotents davant dels seus jutges, veuen que no poden impedir la destrucció de la piscina ni el pas de vianants. L’èxit d’aquesta acció reclamava una actuació valenta, fins a l’exposició física. S’havien publicat molts d’articles recordant que la costa és de tots, però fins que Sastre no es plantà a la piscina no va rebentar tot.

2014. Equip de suport de la vaga de fam (amb Toni Riera i Antoni Artigues)

Dit tot això, Jaume Sastre té una virtut singular que poca gent coneix i que, en aquests moments, em sembla la més important: està disposat a tot! Ja sé que molta de gent presumeix d’això, però molt poca ho ho pot acreditar. Sastre està disposat, si cal, no només a resistir cops de porra, plantar cara a la (in)justícia espanyola (ja ho ha fet moltes de vegades), anar a la presó o agafar el camí de l’exili; està disposat a lluitar per assolir la independència fins a les darreres conseqüències. Puc fer aquesta afirmació per haver viscut de primera mà el desenllaç de la vaga de fam. Tot i la insistència dels metges que l’assistien d’abandonar l’acció, ell es negava a desistir. Varen ser uns dies de molta tensió. De res no servia l’argument que, amb la derrota del PP a les europees, ja s’havia assolit la victòria (de fet, en Bauzá diria que la vaga de Jaume Sastre va ser la causa de la seva espectacular derrota a les autonòmiques). Després de 40 dies, la pressió que exercírem, amb els exemples positius de les interrompudes vagues de fam de Ghandi (i altres arguments que no cal fer públics), va acceptar, gairebé per força i de manera solidària, el consell del seu entorn. Crec que tenim un deute ètic per aquell sacrifici. Gràcies a això, mantenim ara un soldat actiu i en plenes facultats per recollir la confiança de representar-nos en aquest tram, possiblement el més decisiu, cap a l’alliberament nacional.

Cert és que, com el president Puigdemont, pateix la criminalització de tots els mecanismes de poder, dels incauts que encara creuen en diàlegs impossibles, dels no tan incauts que posen per davant el partit al país i, evidentment, dels infiltrats, dels col·laboracionistes i dels quintacolumnistes. Això el converteix, talment com Carles Puigdemont, en un dels grans enemics públics. L’atac permanent és una raó més que ens hauria de convidar a fer pinya i brindar-li suport. Sastre no és un venedor de fireta; no és un teòric de pa amb fonteta. És un home pràctic, és efectiu i, com demostrà amb la guerra de la piscina i amb la vaga de fam, és un guanyador! Té la convicció de «l’avi» i, com Francesc Macià, coneix bé les tècniques militars i psicològiques de la guerra. D’altra banda, Sastre no és un polític amb pretensió d’ocupar cadires ni càrrecs públics. És com Pancho Villa que, assolida la victòria, voldrà reintegrar-se a fer feina de pagès i ramader a fora vila. No tinc el més mínim dubte que fer entrar Jaume Sastre a l’Assemblea és una garantia d’èxit, perquè, front a l’actual debat improductiu que no va enlloc, impulsarà com ningú la presa de decisions. Tenc la convicció absoluta que, si obté la confiança majoritària de les persones inscrites en el CxR de les Illes, ens podrem sentir dignament orgulloses, perquè Jaume Sastre no només representarà la veu dels illencs, sinó la de tota aquella gent que està farta de sentir-se estafada amb paraules i sermons eixorcs i que, ja fa més de tres segles, veu com la fan voltar com els ases a la sínia.

Ara, a més d’exigir valentia a les institucions i de tornar sortir al carrer, calen fets contundents i, d’això darrer, Jaume Sastre és la millor garantia per a tota aquella gent que està farta de veure jocs florals i té tanta de pressa com jo. El votaré.

Dat a Felanitx, a 26 d’octubre de 2021

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Inscrit en el CxR

PS.- Just acabar d’enllestir el meu escrit, veig que hi ha un acte de campanya a Mallorca

1Faig una crida a la inscripció. Vg. https://dades.consellrepublica.cat/register

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 d'octubre de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Quan les noves fonts enriqueixen la història

Deixa un comentari

Dia 7 d’octubre de 2021, en el marc de les jornades La Germania a Mallorca i la seva transcendència, organitzades per la UIB, amb la coordinació d’Antoni Mas Forners, vaig presentar (il·lustrat amb imatges) el resum que transcric de la comunicació Quan les noves fonts enriqueixen la història. (*)

Fa sis anys, acabada la commemoració del Tricentenari de la subjugació del Regne de Mallorca i amb el mig mil·lenni de la Germania a l’horitzó, vaig iniciar una indagació, més enllà dels arxius públics coneguts i de la bibliografia convencional, que m’ha permès d’elaborar 24 articles (18 publicats i 6 en curs) a l’entorn d’alguns enigmes que romanen vius d’aquell episodi.

Les peticions insistents rebudes encoratjant-me a presentar alguns dels descobriments a aquestes jornades, atesa la restricció d’una sola comunicació per autor i el limitat temps d’exposició, m’han convidat a elaborar una miscel·lània sobre alguns dels fets desenteranyinats, amb una consideració que, d’entrada, reclama butlla de perdó per tenir la barra de venir a proclamar una evidència: les noves fonts, gairebé sempre, enriqueixen la història.

Amb internet s’han potenciat els mecanismes de recerca i, si bé cal discernir el gra de la palla, la informació creix. Deia Quadrado un any i mig abans de morir que lo que conviene es á cada nuevo dato hallarle su puesto (…): es lo que vulgarmente se llama «posar sa pedra en es marje». Vayan apareciendo datos, que bienvenidos han de ser para realzar el cuadro, no para enmendarlo. Santa innocència! Vegem, en sis pinzellades d’exemple, algunes d’aquestes “pedres al marge” que esmenen i fan esbaldregar el mur de les mentides.

1.- L’any 2007, Gabriel Llompart publicava un article a l’entorn de les claus del Regne i destacava: Existe una fuente histórica de las Germanías que ha pasado por alto a los autores. Se trata del “Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán”. El autor manifiesta haber tratado con Joanot Colom y haberle prendido. Cal recordar que la detenció de Joanot Colom, a partir del bisbe Prudencio de Sandoval, presentava l’Instador com un covard amagat dins d’un excusat (i pos èmfasi en això de dins): Calon, cabeza y capitán general de la rebelión, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno.

L’avís de Llompart convidava a cercar aquell llibre. Publicat amb notorietat l’any 1862, quant a la detenció, diu: fuéme a la plasa, do hallé el capitán Colón con cinco cónsules. Y dijeles: Ya sabéis como os é cumplido la palabra que di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta cédula -la qual mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea. Pídoos que os me entreguéys, y a Su Magestad daréys crédito de humildad. Colón respondió: Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio del Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne.

Quina font és més fiable? La d’un bisbe que, un segle després dels fets, denigra Colom a una hagiografia de Carles V o la del militar que va procedir a la detenció?

2. Doncs, la poca credibilitat de Sandoval, posa en solfa la dels seus copistes. Diego de Sayas és l’única font de Quadrado per penjar el mort de l’assassinat de Crespí, primer a Joanot Colom (l’any 1860) i, després, al seu germà Francesc (a partir de 1870). Ho fa només sobre una frase de Sayas: le degollaron sus mismos parciales los Colomes.

Quadrado afegia que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. Qui eren els todos que no esmentà mai? Només he localitzat un autor. Vicente de la Fuente y Condón, a una història de la maçoneria, diu: El dictador Crespi cayó en desgracia. Pusiéronle preso, y Francisco Colom entró en la cárcel, mató a estocadas a Crespí, y el asesino y su hermano Juan Colom, quedaron por instadores de Mallorca. Quina és la font? La nota a peu de pàgina ho aclareix: Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. L’autor col·laborà amb Quadrado a España. Sus monumentos y arte i confirma qui és l’únic que acusa i qui, l’any 1888, encara reivindica la font inconsistent: Es singular que a un escritor forastero, el cronista Sayas en sus Anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que a ninguno de nuestros documentos. Així és, fins avui, no hi ha cap document que validi la temerària afirmació, repetida encara ara sense rigor per molts d’autors.

3.- No he d’explicar ara i aquí mètode, tècniques, trucs i dreceres de recerca d’un autodidacte, però cal valorar les possibilitats actuals. Més enllà del google i altres cercadors, de les biblioteques virtuals, de les tesis a l’abast, de les riques hemeroteques, dels llibres en línia, una font, tan menystenguda com profitosa, són les revistes digitalitzades. Per aquesta via, es pot trobar la biografia detallada de Miguel de Gurrea que, a més de confirmar l’esperit conflictiu advertit per Josep Juan Vidal, verifica que ja havia desobeït l’emperador (fins i tot amb l’avís de ser destituït com a Virrei de Mallorca), que va perdre plets, que era un corrupte, que va usurpar les claus del regne o, com a notícia poc coneguda, que un descendent directe va ser un dels doce traidores decapitats en el patíbul per ordre de Felip II. Com a contrast irònic amb Joanot Colom, el seu cap va estar penjat vuit anys a la porta reial de Saragossa amb la indicació: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas a 19 de octubre de 1591.

4.- Un altre protagonista destacat és Pere Pont, qualificat de sinistre per Furió, Penya o Pascual: El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, todo era en él hipocresía y mala fe (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo popular (…) auxiliaba eficazmente el intrigante obispo. Valerià Ametller, fins i tot, li imputava la mort de Crespí. La misteriosa figura no va resistir la identificació, perquè la recerca destapa una allau de biografies que el desemmascaren. El seu nom vertader era Pedro Aranda de la Puente. Trinitari, bisbe i inquisidor, va actuar sempre al dictat de Gurrea. Dia 7 de maig de 1523, esclafada la Germania, va ser rebut a Valladolid per Carles V que el recompensà amb el privilegi de poder recollir almoines, concedir butlles i alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, on el maig de 1545 va morir i va ser enterrat en el mausoleu que s’havia fet construir. La recompensa de Carles V no va ser l’única. La Inquisició de València va instruir la beatificació. L’expedient confirma el decisiu paper que va jugar contra la Germania, amb tèrbols episodis i maniobres com la de fer recular el setge d’Alcúdia, rebentar la negociació amb Andrea Doria orientada a obtenir el suport de França o l’engany a Joanot Colom amb unes hipotètiques capitulacions honorables que havien de preservar la vida dels agermanats vençuts.

5.- Una altra font brolla de la feina d’investigació de Margalida Obrador Bennàsser, una felanitxera de Ciències, però amb experiència en l’ús dels arxius, com a col·laboradora de l’historiador Pere Xamena. Amb rigor, discreció i eficiència desenvolupà el seu arbre genealògic que la confirma com a descendent d’Antoni Colom, el germà major de Joanot, posa de relleu la nissaga de l’Instador i complementa la feina prèvia d’Onofre Vaquer i de Joan Miralles. La documentació confirma el parentiu que apareix a les Informacions de 1523 amb Guillem Colom, el jurat de Santa Eulàlia de Palma, i amb Pere Ferrer, Toleta, l’agermanat d’Alcúdia, cosins bons de Joanot Colom, fills d’un germà i d’una germana de son pare. Aquesta feina ha resultat determinant per disposar del quadre familiar gairebé complet de Joanot Colom que ha permès localitzar la seva única filla, Beatriu Colom Miralles, casada amb el valencià Joan Llopis, interrogada l’any 1543 a Maó, acusada de judaïtzant, una prova més que la Inquisició considerava jueus els Colom.

6.- He iniciat la intervenció amb una font de 2007 i acabaré amb una del mateix any: Los embajadores de Joanot Colom y la reducción militar de Mallorca a través de nuevos testimonios del exilio no agermanado en Valencia de Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez. El treball aporta informació rellevant i obliga a anar a l’arxiu de València. Carles V, conscient que allà s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre de 1522 va remetre al governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Tomàs i Guillem Colom. Els tres ambaixadors de la Germania havien partit de Sóller dia 20 de juny i romanien empresonats a Valladolid. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat, la mort de Joan Crespí… Cabanelles va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis. Aporten informació de la “nit dels set” (el 24 de gener de 1522) i, amb les respostes, es pot deduir que la Tretzena estava desfeta i mostren una baula clau: el consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut consell de Sant Francesc) amb la conflictiva entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetra decantar el primer Instador. Cap ni un dels testimonis no sabia qui va matar Joan Crespí. Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i d’heretge, la qual cosa permet endevinar el desenllaç que provocarien les declaracions en arribar a l’emperador. La documentació desdiu qualsevol lligam entre l’expedició de juny de 1522 amb la de gener de 1523, per oferir les claus del regne a l’emperador, i amb la dels ambaixadors agermanats que anaren a Valladolid caiguda la Germania.

Podríem afegir dades poc conegudes, desconegudes o, fins i tot, inèdites. La conclusió és que, sobre la Germania de Mallorca, brollen documents que posen en solfa la narració dels vencedors que encara impera com a discurs dominant.

Res de posar la pedra al marge per revalidar el relat mascarat carregat de fal·làcies. Les noves noves qüestionen la història oficial. Quin historiador solvent diria això de no se podrá nunca probar lo contrario

Gràcies per l’atenció! Salut i Germania!

Dat a Son Menut de Felanitx

7 d’octubre de 2021

.

(*) VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=LyZhJcsy6Qg&list=PLEw8Q6tXR6eQ_pqxB2oSiMgeoj8rsDbzu&index=8

 

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ:

 

 

Pau, Justícia i Germania (XVIII) Errors a eradicar

Deixa un comentari

Cap a la dignificació de la Germania!

La commemoració de la Germania de Mallorca té per objectiu divulgar aquest episodi, tan transcendental i tan poc conegut, de la nostra història. Aquesta pretensió no obliga només a relatar els fets, sinó a reparar i barrar el pas als errors que el discurs dominant va patentar. La multitud d’actes en curs (exposicions, conferències, taules rodones, articles, llibres, congrés de la UIB, documental…) permet ser optimistes quant als resultats. Segur que, en acabar la commemoració, serà difícil trobar gent a Mallorca que no hagi sentit a parlar mai de la Germania de Mallorca.

Exposició Germania de Mallorca, 500 anys

El discurs dominant; una factoria d’errors

Són molts encara els errors que persisteixen, fruit de l’enfocament interessat que quadriculà Quadrado per adequar la història a la seva conveniència ideològica ultraconservadora. És inacceptable, per ridícula, l’estructura que va patentar entre una època moderada (el temps del mandat de Crespí) i una de radical (durant el lideratge de Colom). Els tres actes més revolucionaris de la Germania de Mallorca foren l’aixecament de dia 7 de febrer de 1521, amb l’assalt a la presó per alliberar els 7 menestrals detinguts per Gurrea, l’assalt a Bellver de dia 29 de juliol per degollar Pere de Pax, aleshores representant de l’emperador, i l’assalt a la Llotja de la primera setmana d’agost per sotmetre els mercaders. Totes tres accions es feren en els primers sis mesos de la revolta quan l’instador era Crespí. Època moderada?

La distinció de Quadrado entre els dos instadors (defensada amb èmfasi a partir de 1870) tenia dos objectius clars: fomentar el guerracivilisme i criminalitzar la figura emblemàtica de Joanot Colom. No té cap escrúpol en atribuir (sense cap prova, argument o document) la mort de Joan Crespí a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després. Tampoc tendrà cap mania d’adjudicar qualificatius denigratoris a Colom: sacríleg, lladre, gran criminal, dictador… Calia destruir el possible mite. Acusa Colom d’haver desfet la Tretzena quan la primera setmana de setembre de 1521, en el Consell de Sineu (abans de la destitució de Crespí i a partir de la incorporació de Pau Casesnoves), ja estava desfeta i quan el gener següent, en una confabulació antirevolucionària, set dels membres propers a Colom més rellevants varen ser assassinats. Una altra de les tesis defensades per Quadrado és la nul·la raó de ser de la Germania de Mallorca. El negacionisme ideològic presentava els agermanats com uns rebels sense causa; uns eixelebrats. Tot plegat, lluny sempre de la neutralitat que reclama el relat històric, l’esquema és d’un simplisme tan evident i amb una càrrega política de tal magnitud que delata l’absoluta manca de rigor.

És indiscutible que el marc de les opinions és lliure i ha de ser respectat. Allò que no és legítim és manyuclar la història, fer interpretacions sobre fets imaginaris, adobar tesis especulatives i salpebrar-ho tot de qualificatius. Quadrado va elaborar un discurs adoctrinador, carregat d’afirmacions indemostrables que, en molts de casos, s’han verificat apòcrifes. Això no obstant, malgrat la més que evident manca de credibilitat, aquell discurs ultramuntà, reaccionari i integrista encara és validat mimèticament per alguns autors que, de manera acrítica, reprodueixen els tòpics, perquè obvien i arraconen (en el millor dels casos per desconeixement) les assenyades i documentades anàlisis critiques que desemmascaren i desautoritzen el relat esbiaixat i atapeït de falsedats de Quadrado.

L’any 1976 Francesc Pérez Ferrer en el seu llibre dedicat a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial1.

Bauçà, Oliver, Estelrich, Alomar, Rosselló, Pérez Ferrer, Llompart, Melià i Porcel.
Alguns dels historiadors i assagistes solvents que han desautoritzat Quadrado

Francesc Pérez Ferrer, sobre les parts i quarts del relat de Quadrado, afegia la seva veu a les crítiques raonades d’una tirallonga d’intel·lectuals de prestigi que, des del s. XIX, ja havien posat en solfa un discurs antiagermanat, bastit sobre invencions sense el mínim rigor: Pere d’A. Penya, Eusebi Pasqual, Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Pere Oliver i Domenge, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Melià, Baltasar Porcel i tants d’altres.

Dos errors (bons de corregir) que persisteixen

Malgrat la multitud d’actes i publicacions recents, hi ha dos errors que es perpetuen i, fins i tot, es promouen i divulguen des d’algunes institucions. En qualque cas es pot atribuir al desconeixement o a la manca de rigor dels qui ho fan, però en altres casos és evident que deriva d’una qüestió ideològica molt clara: es vol aigualir, apaivagar, difuminar, alterar i subvertir la identitat de la Germania de Mallorca. L’objectiu no és gens fortuït ni, menys encara, innocent i té un doble vessant: pluralitzar-li (“les germanies de Mallorca”), per tal de restar-li entitat pròpia, d’una banda, i equiparar la revolta a la dels Comuneros per espanyolitzar-la, de l’altra. Dues manipulacions més de Quadrado, impulsades des de l’any 1841 que no s’aguanten de cap bolla, són fàcils de posar en evidència i bones de refusar. Ho verificarem amb documents per incitar tothom a una sàvia rectificació en defensa de la veritat.

El professor Gabriel Bibiloni es refereix a aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural, i relaciona exemples prou coneguts: el bon dia és buenos días, el Nadal són las Navidades, fins i tot la marededéu de la Mercè esdevé de las Mercedes! En el cas que ens ocupa de la Germania de Mallorca, la cosa no és una simple pluralització; hi ha una clara intenció ideològica de vulgaritzar la revolució.

La Germania (en singular) en els documents d’època

La Germania de Mallorca és doblement singular. Ho és perquè designa un (i només un) aixecament popular que s’inicià a Mallorca dia 7 de febrer de 1521. Ho és, també, perquè el moviment va ser singular, amb personalitat única i definida. No són les germanies de Mallorca ni, tampoc, les Comunitats mallorquines. Gairebé tots els historiadors ho saben, però per tal de convidar a les persones de bona voluntat que no ho tenen clar, ho argumentarem i, sobretot, ho provarem documentalment. Redreçar els errors és feina col·lectiva i, en aquest cas, quan es tracta de combatre un efecte més del discurs dominant, la invitació pública a eradicar els errors esdevé un clam necessari.

L’evidència és absoluta i indiscutible. Atesa la poca informació del temps de la Germania que va sobreviure, gairebé nul·la de la part agermanada, cal repuntar el desert documental amb l’anàlisi detinguda de tot el que es trobi a l’abast. Per exemple, el notari Morro, coetani als fets i testimoni directe, escriu: Per quant los demunt dits eran ambaxadors de Germania, los feran forcas novas a Portopí e així foren scortarats tots2. Esmenta la Germania tal com ho fa tota la documentació de l’època, absolutament tota, on es demostra aquesta singularitat. Ho comprovam a la codolada que descriu l’assalt a Bellver: rompent per una excel·lencia/ la frenesia/ dels manestrals i germania/ com havem vist. A la sentència contra Joanot Colom: …manant ab efecte de obra durant la Germania. Igualment ho veurem a l’escrit del Procurador Reial, Francesc Burgues, de dia 22 de juliol de 1523 quan es refereix a les confiscacions per haver stats culpables en la damnada Germania. També al cínic, estremidor i amenaçador escrit de Gurrea, després d’esquarterar Joanot Colom: …per la bona administració de justícia son stades executades algunes persones dels principals de la Germania, per que sia exemplar y posar terror als pobles.

Des de Joan Binimelis (1538-1616) fins arribar a Josep Mª Quadrado  (1819-1896) que ho adulterarà, tots els historiadors utilitzen únicament el singular. Binimelis, a la versió en castellà que va fer de la seva història, comença: Diremos algo de lo que sucedió en Mallorca en su Germanía. Maties Mut (1639-1724) plagia Binimelis. Les aportacions posteriors són ben clares. Lluís de Vilafranca (1770-1847) transcriu dos documents amb el nom en singular. El primer, anònim, d’abril de 1522, diu Part de lo ques seguí en la Germania) i el segon, sense data, el titula Noticia de lo que sucedió al ejército Real en la rendición de Mallorca en tiempo de la Germanía. Bartomeu Jaume (1765-1844) a Documentos y notas relativas a la Germanía  transcriu els llibres de la Procuració Reial on es detallen les composicions y confiscacions del crim de la Germanía. Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va més enllà: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades, com veurem més endavant.

En tot cas, la font coetània de la revolta que té més força i contundència són les informacions que ordenà recollir Gurrea després de la sàdica execució de Joanot Colom. Poble a poble, excepte els del Pariatge, amb distints notaris i testimonis, es va recollir la informacio dels qui son stats bens e mals e de la valor de llurs bens. La facilitat d’avui en dia, amb els cercadors, indica de manera fefaent que, en tot el document, mai, ni una sola vegada, no apareix cap referència a les Germanies. La revolta apareix denominada Germandat (34 vegades) o Santa Germandat (dues vegades)3. Germania i Germª apareixen més de tres mil (sí, 3.000) vegades. Sempre en singular com es pot veure en alguns fulls d’exemple:

Informacions de Porreres de 1523-1524
Informacions de Palma de 1524
Informacions de Felanitx de 1523
Informacions de Llucmajor de 1524

Cal tenir present també que les dues obres coetànies de la revolta (avui desaparegudes) que, segons apareix documentat, serviren de font a Rafel Martí de Viciana (1502-1582), Joan Binimelis (1538-1616) i Gaspar Escolano (1560-1619) per escriure les seves històries respectives (copiades després per Mut, Dameto, Quadrado i altres), es titulaven Breu relació de la Germania de València, de Guillem Ramon Català de Valleriola, i General Història de la Germania de Mallorca. En ambdós casos, el singular canta. En el cas de Viciana, el llarg títol de l’obra publicada el 1566 fa evident el subjecte8.

…però arribà Quadrado!

Les abans esmentades informacions, amb el qualificatiu inventat i afegit per Quadrado de judicials, varen ser publicades en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, des del 1896 fins el 1930. Tot i que Quadrado, molts d’anys abans, havia dit que es relacionaven més de 10.000 noms, el recull, comptant les corresponents a Llucmajor que va afegir Bartomeu Font Obrador, mostra 5.742 entrades4. A l’advertència prèvia en castellà, que fa Quadrado abans de transcriure el document, transforma el singular (documentat més de 3.000 vegades) i diu que el document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca5. Aquell plural de 1896 no era fortuït ni fruit d’un lapsus; era premeditat i venia d’enrere; concretament de més de mig segle abans. 

El primer plural adjudicat a la Germania de Mallorca (1841)

L’any 1841, del 7 de febrer al 7 de març, Quadrado va publicar cinc articles a La Palma, amb un títol inductor dels errors que dissortadament perduren: De las comunidades en Mallorca. No es tracta d’una simple traducció del nom de la Germania de Mallorca, no6. Ultrapassa la qüestió lingüística. Quadrado, amb aquest titular, provoca tres efectes perversos simultanis premeditats. El primer és pluralitzar el nom de la revolta per anul·lar-li l’essència. El segon és que no es limita a castellanitzar el nom de la Germania, sinó que l’espanyolitza en vincular-la a la revolta dels comuneros. El tercer és que, en baratar la preposició (en Mallorca i no de Mallorca), li resta identitat pròpia i la presenta com a sucursal d’una altra revolta aliena.

Una vegada més, va ser Quadrado (i només Quadrado) qui va embullar la troca per subvertir el nom històric de la Germania de Mallorca. Cal advertir que el seu nou totum revolutum només va triomfar en el seu àmbit ideològic. Al llarg del s. XIX, tots els capellans que varen publicar històries locals s’hi afegiren, però ningú més. El 1870, Manuel Fernández Herrero, amb pròleg del reputat Roque Bárcia, a la Historia de las Germanías de Valencia dedica un llarg capítol a la de Mallorca7.

Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va ser contundent: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades. És evident la desqualificació que en va fer Campaner. Ja amb criteris enciclopèdics metodològics, el 1896 el Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Arte, una obra rigorosa de 28 toms, incorpora la Germania de Mallorca com a veu.

També la premsa mallorquina del s. XIX manté el singular.

 

El nom primigeni no va poder ser suplantat. Excepte Quadrado, tots els col·laboradors del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana que publicaren articles referits a la revolta (tots ells d’alt interès),  utilitzen el singular dels coetanis i dels primers cronistes.

Dins del s. XX, la denominació que s’imposa és l’original: la Germania de Mallorca. Autors tan poc favorables als agermanats, però amb més solvència i rigor científic que Quadrado, es desmarcaren del plural. Serveix d’exemple el cas de l’historiador Álvaro Santamaría que refermà el nom que correspon amb bona metodologia.

2021. La commemoració de la Germania de Mallorca

Per iniciativa d’un grup d’entitats (Fundació Darder-Mascaró, ASM, OCB…) i d’un nodrit grup de persones interessades, amb el suport del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma, es va constituir una comissió cívica amb l’objectiu de divulgar el coneixement de la Germania de Mallorca, aprofitant el mig mil·lenni de l’aixecament dels agermanats. L’experiència recent del Tricentenari 1715-2015, ara amb unes renovades institucions públiques, feia preveure, com així ha estat, que el calendari d’activitats ompliria Mallorca d’actes commemoratius.

A partir de dia 7 de febrer, data exacta de la revolta, la geografia mallorquina ha estat testimoni d’una allau de taules rodones, conferències, presentacions de llibres, elaboració d’un documental, una exposició al Castell de Bellver, enregistrament de discs… Bona part d’aquests actes s’han vist impulsats des de la comissió cívica, però com era desitjable ja són molts els que es fan per iniciativa directa d’institucions i entitats d’arreu del país. Recordar la Germania, al capdavall, és cosa de tot el poble.

Tres títols de 2021 sobre la Germania mallorquina

L’èxit assolit des del primer moment i durant el primer mig any, ens convida a fer un balanç reflexiu sobre tot allò que s’ha fet bé i, per descomptat, sobre tot allò que sigui millorable. Al meu entendre, sura un aspecte que, vist amb perspectiva, ha alterat de bell nou la qüestió terminològica quan ja havia retornat al seu lloc. No desvetllaré cap secret d’estat si dic que la comissió cívica, a l’hora d’adoptar el nom, va decidir per majoria Germanies 5009. No és que ningú ignoràs que allò que es commemorava era únicament la Germania de Mallorca (la de València s’inicià la darreria de 1519 i acabà el desembre de 1522), però va imposar-se la idea de no evocar la revolta com un fet arqueològic del passat, sinó que se li havia de donar un aire de continuïtat i de vigència. És cert que, amb la referència del subtítol del logo (500 anys de lluites compartides), ja s’explicitava prou aquesta projecció en el temps i que el nom coherent i correcte en rigor havia de ser Germania 500. Per fer una odiosa i extravagant comparança, a ningú li passaria pel cap l’any 2436 commemorar el mig mil·lenni de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) amb el nom de Guerres civils 500.

El logo i el nom en singular (com, vist en perspectiva, hauria de ser)

El fet no previst quan s’adoptà l’acord és que, fora voler, el plural ha ressuscitat la alteració del nom correcte de la revolta (d’acord als cànons historiogràfics) i ha provocat que s’escampi i s’utilitzi de manera errònia. Sigui per ignorància o per qualsevol altra raó, no passa dia que no s’hagin de fer observacions per tal de respectar i fer respectar el rigor. La gran majoria d’entitats requerides a adequar-se a la coherència ho accepten i rectifiquen. Altres, defugen els bons amonestaments i persisteixen en malmenar el nom genuí que usaren els agermanats i es refermen en el plural d’un antiagermanat com Quadrado. Es mal d’entendre atesa l’evidència, perquè sembla que hi ha intenció ideològica. Resulta molt més preocupant quan el qui es nega a corregir l’error és un gestor transitori a les institucions; un servidor públic, per tant.

La Biblioteca de Cort, el Consell de Mallorca, la UNED

El plural del logo ha propiciat els errors… fins i tot en la promoció d’actes de la pròpia comissió cívica. Gairebé tots els seus membres ens hem vist anunciats arreu (Esporles, Palma, Sa Pobla, Manacor, Manco, Muro…) per parlar de les Germanies.

Com parlar de la Germania de Mallorca en plural?

Cert és que, sortosament, les denominacions correctes referides a la Germania superen les incorrectes, però així i tot el plural ha recobrat una presència i una normalitat quan, des de finals del s. XIX, s’havia pràcticament extingit. 

També la premsa, en general, ha sabut referir-se a la Germania de Mallorca conservant-li la seva personalitat singular.

Per òbvia, he esperat a fer una observació elemental: és perfectament correcte utilitzar el plural Germanies quan no ens referim a la Germania de Mallorca, sinó a la de Mallorca i a la de València juntes o al conjunt de revoltes coetànies de la nació catalana. El llibre clau que més ha incidit en recobrar la memòria d’aquest episodi és Les Germanies als Països Catalans d’Eulàlia Duran, on es recull la informació de la Germania de València, la de Mallorca i les diverses revoltes arreu del país (Girona, Tortosa, Sitges…). Fa uns mesos, Quim Torra, President de la Generalitat de Catalunya va convocar una conferència per parlar de la Germania de València (amb l’historiador David Garrido) i de la de Mallorca. En aquest cas, el plural estava més que justificat 10. Allò que hem de combatre i eradicar són les inexistents “germanies de Mallorca”.

Sortosament, la història més prest o més tard imposa el rigor de la veritat. En aquestes i amb aquestes som ara. Malgrat Quadrado, els seus acòlits, els errats de comptes que van amb el lliri a la mà i tantes i tantes bones persones, la Germania de Mallorca ha resistit tots els intents de veure desvirtuada la seva essència i identitat. Tampoc ningú no podrà alterar-la ara. Com hem pogut comprovar en els documents coetanis (molt especialment les informacions de 1523-1524), els agermanats mai no varen parlar de germanies, sinó de Germania o, en menor mesura, de Germandat. Hi ha una allau documental que, a partir de la documentació del s. XVI fins avui demostra la singularitat de la revolució mallorquina de 1521. Els qui ens volem proclamar els seus hereus ens hem de sentir compromesos i defensar la Germania de Mallorca.

La Germania va ser l’antítesi de Las Comunidades

Finalment, pel que fa a un altre gran error reiterat que cal eradicar, relatiu a l’hispànic i barroer intent d’agermanar la revolució mallorquina amb la revolta castellana, només cal recordar que las Comunidades (elles sí, en plural), definides com la rebelión de los castillos, tenien per objectiu bàsic preservar els privilegis dels nobles; exactament el contrari del que volia la Germania de Mallorca (sí, sempre en singular) que lluitava per la seva supressió. Res en comú, per tant.

 

NOTES I MÉS IL·LUSTRACIONS COMPLEMENTÀRIES

1 En el mateix llibre, l’autor transcriu un fragment extret del Pregó de Setmana Santa de Bunyola de 1971 de Josep Maria Llompart: Els pagesos de 1451 i els agermanats de 1521 demanaven una cosa tan senzilla com era una societat justa i humana. No pogué ser, i un llarg martirologi encapçalat pels noms de Simó Tort Ballester i Joanot Colom va segellar la passió i mort d’un poble.

2 Vg.: La Germania de Mallorca narrada per un contemporani, transcrita i comentada per Antoni Mas Forners (BSAL, n. 69, 2013)

3 Al final de les informacions corresponents a Valldemossa es transcriu literalment el jurament a la sancta germandat

4 La xifra de 10.000 seria possible d’haver publicat les informacions desaparegudes recollides als pobles d’Inca, Binissalem, Pollença, Sa Pobla, Santa Maria…

5 Quadrado va ser un autèntic embulla-troques. Cert és que la seva aportació documental va ser rellevant, però derivava de tenir l’arxiu gairebé en exclusiva a l’abast. Una allau d’informació esbiaixada al servei ideològic de la monarquia i l’església.

6 En aquest cas, hauria escrit simplement De la Hermandad de Mallorca.

7 Seria molt extensa i discutible una explicació raonada per justificar anomenar les Germanies de València en plural, perquè va tenir distints focus i distints comandaments, en funció de la geografia i dels líders. Entenc que, com en el cas de Mallorca, és molt més correcte la Germania de València, però no es pot combatre amb idèntica argumentació i, d’altra banda, cal recordar que a les comarques centrals valencianes, l’any 1693, hi va haver un aixecament popular conegut com la Segona Germania.

8 Libro quarto de la crónica de la inclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Visiana en el qual se contienen las discordias (…) causadas por la conjuracion plebea nombrada germania. Barcelona, en casa de Pablo Cortey, 1566.

9 La crida pública primigènia de febrer del 2019 convidava a commemorar la Germania de Mallorca. Vg.: https://www.facebook.com/La-Germania-de-Mallorca-Del-1521-al-2021-Mig-millenni-1994616017509110

10 Maria Margalida Perelló ho explica molt bé: https://www.youtube.com/watch?v=up-a2bKjgUA

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA el 5 d'agost de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda