UNA CRONOLOGIA PER A PERE OLIVER I DOMENGE

1886 9 d’octubre neix al carrer dels Oms de Palma, fill de Miquel Oliver Obrador, d’antiga nissaga felanitxera i estudiant de Farmàcia, i de Dolors Domenge Sancho

.

.1891 Son pare obri apotecaria a Felanitx (carrer de la Mar i Major)

1893 Trasllat a Es Mercadal (carrer Isabel II, avui Nou). Estudis primaris amb el mestre Jaume Garí

1895 Trasllat a Sant Gervasi al carrer del Carril, avui part alta de Via Augusta

.

1896 Començà el batxiller a les Escoles Pies

1899 Edita amb Manel Sayrach la revista escolar La Joventut Catalanista

.

.1903 Mentre acaba el batxiller, despatxa a l’apotecaria de son pare i participa a la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Presideix la «Secció de Propaganda», crea la revista Anyal i promou el creixement de l’entitat (de 85 associats a 1.300)

1904 Membre supernumerari a l’Acadèmia Calasncia, amb Josep Trueta i d’altres

1905 Comença estudis de Farmàcia

El mes de novembre, 350 militars espanyols de la caserna de Barcelona assalten i destrueixen les redaccions de La Veu de Catalunya i del setmanari El Cu-cut! Lluny de condemnar l’acció, el govern espanyol imposa la Ley de Jurisdicciones que considera delicte l’ús de la senyera

.1906 Col·labora amb l’Agrupació Escolar del Dr. Robert i la Solidaritat Catalana

Fa la crònica del Congrés Internacional de la Llengua Catalana

1908 El mes d’abril, a les Escoles Pies, fa la primera conferència: Les Ciències durant el regnat de Jaume I

El mes de juliol, a les pàgines del setmanari El Felanigense i la revista Ca Nostra d’Inca polemitza en defensa de la catalanitat de Mallorca

1909 El mes de juny es llicencia en Farmàcia

.

El mes de juliol presencia l’incendi de les Escoles Pies, en el marc de la Setmana Tràgica, atiada i patrocinada amb fons reservats de l’estat espanyol

Presideix la Coral Catalunya Nova, dirigida per Enric Morera

S’incorpora a la Junta de la Unió Catalanista, liderada per Domènec Martí, defensor d’un catalanisme d’esquerres desmarcat de La Lliga. El seu mestratge serà clau en la definició ideològica sobiranista i socialista

.

.

1910 Funda i presideix el Centre Mallorquí de Barcelona, una societat mutualista de beneficència

1911 Mor Dolors Domenge, sa mare, amb 47 anys, i és enterrada a Barcelona

1913 A la sala d’actes del Centre Mallorquí fa la conferència La conquesta de Mallorca

.

Festeja amb Catalina Massutí Alçamora. Passa part dels estius a la Vila. Mira el poble que estima i imagina com el podria millorar

.

.

1914 Deixa de fer feina a la farmàcia de son pare, a la cantonada del carrer Hospital amb la Rambla i, no gaire lluny, obri la seva a la Ronda de Sant Pau. Patenta alguns productes mèdics

.

Serà protagonista actiu de la commemoració del Bicentenari de la caiguda de Barcelona. Destaca i enalteix la participació dels illencs el 1714 i el 1715

.

.

1915 Al quinzenari Santueri de Felanitx publica Refent la pàtria natural, un conjunt d’articles on conclou: «Catalunya és una nació sense estat i Espanya és un estat però de cap manera una nació»

Dia 1 de maig funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. A l’acta de constitució és proclamat President. Crea la publicació Renaixement i coordina la xarxa dels casals i ateneus. Escriu sobre la funció que han d’exercir: «Els casals han de ser escola de Civisme i de Cultura Social per avançar vers la Justícia Humana. Vull un món d’idees noves, fonamentat en la gaubança de l’home, en la dignificació de l’individu, en la total alliberació de la humanitat»

A gairebé tots els casals de Barcelona (Sagrarenc, Martinenc, Hostalfrancs, Poble Nou…), fa la conferència La Catalunya Insular, la qual esdevé una fita dins del catalanisme polític

El conviden a fer part de la junta del Foment Autonomista Català

És el secretari d’imatge i comunicació del grup Els néts dels Almogàvers. Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel a la part superior sobre fons blanc. L’11 de setembre posen la primera placa al Fossar de les Moreres

El mes d’octubre es casa amb Catalina Massutí. Tindran cinc fills: Dolors, Miquel, Magdalena, Pere i Catalina

1916 El mes de març, al Casal Els Segadors de Sants, impartirà la ja famosa conferència. Ara, amb el títol La Catalanitat de les Mallorques, serà editada

.

.

Col·labora amb el Comitè Pro- Aliats, durant la Gran Guerra

.

.

1917 Escriu a La Veu de Mallorca, on persisteix en la tesi: «El Decret de Nova Planta és la causa de l’abjecció en que es mou i viu la societat mallorquina mancada de memòria i d’ideals.»

Publica dotzenes d’articles a diverses publicacions (sovint, amb pseudònim)

S’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on presidirà la Comissió de Propaganda, amb Josep M. Batista i Roca de secretari. Editen postals, publiquen llibres de Rosa Sensat, de Ferran Soldevila, de Pompeu Fabra i es reedita l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques. Els ingressos augmenten

Es crea el butlletí, es difon el famós cartell… Es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. L’Associació, gràcies a ell, arriba a Mallorca

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, al costat de Guillem Forteza i de Miquel Ferrà. Vindiquen la unitat nacional, promouen la retolació en català i editen la revista Ofrena a Palma, Perpinyà i València

1918 El gener neix el seu fill Miquel, el qual en el futur s’implicarà en política

Fa crítica d’art a la revista Vell i Nou

.

El mes de juliol, a l’Aplec de la Conreria, fa una crida als sobiranistes a organitzar-se i ha crear un símbol independentista

.

Presenta el logo de la nova Joventut Nacionalista Renaixença i convoca un concurs per crear una bandera

Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel i les quatre barres

El gener d’aquell any, el president dels Estats Units, Wilson, havia propugnat 14 punts per tancar la Gran Guerra. El 5, deia: «Per a assolir el dret a decidir la sobirania, els interessos de les nacions afectades han de ser valorats tant, si més no, com els del govern del qual es reclama la separació.» Tot un clam a favor del Dret a l’Autodeterminació

Arran de l’11 de setembre, s’escampa un díptic en anglès i francès on, per primera vegada, apareix l’estelada tal com avui la coneixem. El document va ser elaborat per un misteriós Comitè Pro Catalunya, que ell presidia. Els díptics es lliuraren a les ambaixades. El text porta el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge: «Catalunya, per vergonya de la humanitat, va ser abandonada miserablement en la lluita per les seves llibertats. Satisfetes les ambicions reials, fou lliurada amb traïdoria al despotisme i a la venjança de Felip V d’Espanya». Pocs anys més tard, el 1929, a la biografia de Malborough, Winston Churchill escriuria un text gairebé idèntic: Els catalans, convidats a la guerra pels aliats i sobretot per Anglaterra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara ara, és una pàgina negra de la nostra història»

Crea amb Josep Tarradelles el setmanari sobiranista i socialista L’Intransigent

Fa la crònica d’una excursió a Montserrat de nord-americans i catalans. Es reprodueix el discurs de Wilson i, a la portada, apareix per primera vegada una foto amb l’estelada

10 dies després, dia 16 de novembre, la Mancomunitat fa una reunió per tabular el resultat del plebiscit dels ajuntaments: el 98% dels ajuntaments votaren a favor d’una «autonomia integral». Pere Oliver i Domenge, Lluís Martí, Miquel Ferrà i Joan Estelrich, transmeten al President l’adhesió, «desitjant que Mallorca que caigué amb Catalunya s’aixequi amb ella a la nova vida dels pobles lliures». L’endemà, 17 de novembre, l’estelada presideix la conferència de Macià al CADCI. Dia 24, L’Intransigent informa de la que va fer Àngel Guimerà: «La sala estava guarnida amb les ensenyes de les nacions que lluiten alliberar els pobles oprimits. En lloc preferent hi figurava la nostra ensenya barrada amb l’estrella federal de totes les terres catalanes».

1919 La Veu de Catalunya informa de la creació del Centre Nacionalista Català, amb Pere Oliver com a Vicepresident

Apareix de nou el pistolerisme. Dia 20 de gener disparen i maten Manuel Miralpeix de 17 anys. La manifestació de protesta, sis dies després, pateix l’atac armat de la Liga Patriótica Española, protegida pel governador i integrada per militars, policies, lerrouxistes i socis de l’Espanyol. Disparen i maten Joan Benet Canals de 15 anys de l’Orfeó Català. La policia va fer 48 detinguts, tots independentistes. El governador clausurà la Joventut Socialista i Nacionalista Renaixença, L’Intransigent i el CADCI

El logo del Comitè Pro Catalunya, amb les 4 barres enmig d’un estel de 5 puntes rodejat de fulles, delata la mateixa autoria del de la Joventut Nacionalista Renaixença.

1920 El juliol Pere Oliver reclama a Sant Sebastià la nul·litat del Tractat d’Utrecht

1921 Oliver es muda a Felanitx, on obri una apotecaria (carrer Major, davant la Quartera) amb el mític nom de Nuredunna. El poble que troba no li agrada: «La ciutat de Felanitx és venguda a tant de desconhort i mesquinesa d’esperit que solament podem escriure de lamentacions i d’oprobi, malgrat qualque esperança de veure-la convertida en flama arboradora de civilitat i cultura. Escoles, volem escoles!». No li agrada, però l’estima: «Sent pel meu Felanitx un amor intens que me fa agradós qualsevol sacrifici camí de la vindicació. Per la meva ciutat pagesa som lluitat coratjosament i seguiré la lluita, per aspra que sia i aferrissada, sense defalliments, conscient del meu deure.»

El setembre viatja a Ginebra i, amb el pseudònim Pere Rus, informa que «El Comitè pro Catalunya ha presentat al Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles, a la Societat de les Nacions, una proposta que s’ha aprovat per unanimitat: «Catalunya té el dret de disposar de la seva sort i avenir, sense que cap força estranya pugui privar-n’hi.» Potser aquest sigui, encara avui el reconeixement internacional més clar de la història.

Cambó, fora de joc a la Societat de Nacions, crea Expansió Catalana i hi situa al davant el felanitxer Joan Estelrich que declara a la premsa francesa: «Nous travaillons à l’unité politique de tous les Catalans». S’incorpora a les sessions de debat de Ginebra. A la definició de minoria, «per raó de llengua, raça o religió», Estelrich fa afegir-hi «per sentiment i voluntat». Pere Oliver replica: «No som una minoria nacional. Som una nació i volem el dret a ser un Estat». En instal·lar-se Pere Oliver a Felanitx, Estelrich agafa protagonisme a la Societat de Nacions, però per ordre de Cambó es limita a defensar la qüestió cultural i abandona la vindicació política. El 1928, Estelrich presenta candidatura per presidir el grup de les minories, però Espanya mou fils per evitar-ho. L’any 1929 el canceller alemany Gustav Stresman insta al replanteig de les fronteres per configurar Europa d’acord a les realitats nacionals. Viatja a Barcelona i Bilbao, on declara que Catalunya i Euzkadi són nacions… però mor el mes d’octubre d’aquell any. Estelrich, els anys 30, encara volia incidir a la Societat de Nacions, però va rebre ordres de Cambó d’abandonar Ginebra i combatre el comunisme quan, allò que emergia a Europa era el feixisme. Quant a Oliver, tot i la desconnexió, l’any 1933 encara és convidat a escriure a la publicació catalana de Ginebra

1922 Presideix i revitalitza La Recreativa, on suprimirà el joc amb apostes.

Escriu al setmanari.

1923 Dirigeix el setmanari i crea noves seccions com Pro Felanitx o Efemèrides. Continua la tasca de «pensar Felanitx» amb propostes de millora (La dolor de la ciutat)

.

És un dels 7 fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. La delegació de Felanitx promou l’edició de la Història de Felanitx als infants de Joan Capó Valldepadrines

Col·labora en l’organització dels Jocs Florals

Cop d’estat (recolzat per la Monarquia, l’Església i la tolerància de la Lliga i el partit Socialista) de Primo de Rivera. El decret copia la Ley de Jurisdicciones. Presó als separatistes!

Pere Oliver manté la línia del setmanari i l’ús de la llengua catalana. Divulga el coneixement de Ramon Llull, fa l’elogi d’Àngel Guimerà…

1926 Publica un article burlesc sobre «la hazaña» del vol «Plus Ultra» de Ramon Franco i el governador el multa i suspèn el setmanari durant dos mesos. Quan reapareix, la censura castellanitza la publicació fins que el 1930 agafarà la direcció Pere Reus

.

A París comença el judici contra Macià i els voluntaris de Prats de Molló. A les declaracions, Àngel Foix i Frederic Miquel informen que feia anys que feien feina a l’apotecaria de la Ronda de Sant Pau de Pere Oliver i Domenge, d’on havien extret la pricnita per fabricar les bombes, com ja havien fet el maig de 1925 en el complot de Garraf contra Alfons XIII

1927 Reconstrueix i presideix l’Orfeó Aulí

.

.

.Col·labora amb el Cançoner de Catalunya.

.

Parla de La Germania en el cicle de conferències de La Protectora

1928 Escriu a La Nostra Terra, per desenterrar la història, a partir de la trobada de Son Ramonet, de recordar Jaume I o el felanitxer Joanot Colom, l’instador del bé comú i fill il·lustre de Palma, no reconegut al seu poble

Membre del Consell del Banc de Felanitx

Membre de la junta del Club Gimnàstica

1930 Promou un homenatge al poeta felanitxer Bartomeu Barceló i Tortella, de retorn del seu exili, després d’haver estat empresonat i desterrat el 1925

1931 Cal destacar l’alt nivell intel·lectual dels republicans que hi havia a la Vila. Tot i procedir de sectors socials diversos, alguns de classes benestants, compartien el compromís amb els valors de l’esquerra. Pere Reus, Miquel i Pere Massutí, Rafel Estades, Salvador Riera, Antoni Llodrà, Arnest Mestre Artigas, Miquel Maimó, Francesc Maimó, Antoni Coll, Maria Mayol, Andreu Crespí…

L’aclaparadora victòria de les esquerres a les eleccions municipals propiciaren la República. A Felanitx, el líder de la gent d’esquerres era Pere Oliver i el clam de la gent: «L’apotecari! L’apotecari!». En el primer bàndol oficial com a batle anuncia que seguirà «el guiatge de la justícia i de la llibertat»

Havia arribat el moment de posar en pràctica aquell exercici de tants d’anys de pensar Felanitx. Des del primer dia, s’imposà un calendari d’actuacions:

– Auditoria de comptes

– Sol·licitud d’Escola Graduada

– Reclamació Estatut d’Autonomia

– Planificació sanitària

– Condonació imposts als pobres

– Xarxa d’aigües i clavegueram

– Calendari d’escoles noves a fora vila

– Decret de bilingüisme

– Cursos de català

– Projecte del Parc de la Torre

– Colònies escolars (amb beques)

– Projecte d’Escorxador

– Cases de bany al Port (urinaris i vestuaris)

– Plantada de tamarells als camins costaners

– Telèfon i electricitat a l’Horta i al Port

– Projecte de Mercat municipal

El mes de juliol participa a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, on es proclama l’oficialitat del català i es reclama el Concert Econòmic. Oliver defensà incloure la catalanitat de les Mallorques i el dret d’integració dins de l’Estat autònom de Catalunya per tal de refer la Nació Catalana, però només rep el suport d’Emili Darder i Francesc de S. Aguiló.

Rafel Estades troba un document arxivat a la Sala que certifica com ell, Oliver i d’altres, eren vigilats i perseguits des de l’any 1927

El setembre s’aprovà «cepillado» l’Estatut de Catalunya. Més de mil mallorquins noliejaren un vaixell per ser presents a la presentació pública de l’Estatut i foren aclamats al port i a l’arribada a la plaça de Sant Jaume. Pere Oliver, amb els expedicionaris d’Acció Republicana de Mallorca i de Formentera, en el Fossar de les Moreres, recordà la participació dels illencs a la defensa de Barcelona i exhortà a la unitat nacional: Catalunya prest obtindrà la llibertat. Però, la sobirania del Principat la farà lliure? No! Catalunya comprèn Mallorca, València, Andorra, el Rosselló, terres d’Aragó… trossos de la Nació Catalana als quals volen ofegar el just anhel de reconstruir-se. Aquesta és una de les nostres missions: enfortir la consciència de tots els nostres pobles. La Catalunya lliure no ha d’abandonar mai la Catalunya sotmesa i, així, en pocs anys la unitat nacional serà un fet. I, amb el principi sagrat que cada poble té dret a decidir el seu futur, totes les terres de parla catalana integraran una República lliure i plena!

1933 A la Vila, atesa l’oposició de les dretes a aixecar un Mercat Municipal, el juny convocà un referèndum que determinà el suport aclaparador al vell somni d’Oliver: 2.544 sí contra 302 no. Quan encara no era batle, havia escrit: «Encara es mantenen les taules de la carn i el peix, amb un eixam de mosques, al pòrtic de la Sala. Encara sortint de la Vila se sent aquell baf que entabana, amb perill constant d’infecció.»

La darreria d’aquell any, amb el pseudònim Capità Barceló, Oliver fa balanç dels fèrtils dos anys de batlia: el parc, les escoles… Detalla algunes reformes, com la d’obrir el carrer del Convent fins a la carretera de Manacor, d’acord al vell projecte de Pere d’Alcàntara Penya, tan vinculat a Felanitx

El mes de setembre, en el Teatre Balear, al costat dels socialistes Andreu Crespí i Ignasi Ferretjans, fa un míting on és aclamat pels assistents.

A les eleccions generals de novembre les dretes focalitzen la campanya sobre les dones a qui amenacen que si no les voten «el comunismo te arrancará los hijos, la iglesia de tu pueblo será arrasada, el esposo huirá de tu lado autorizado por la ley del divorcio, vendrá a tu hogar el hambre y la miseria». La por va guanyar i començà un bienni negre. Oliver no afluixà la feina

1934 Dia 8 d’abril, presideix la mesa de constitució d’Esquerra Republicana Balear, fruit de la fusió d’Acció Republicana amb el Partit Republicà Socialista. A la cloenda, Emili Darder glosa la ciutat de Felanitx, “on les dones i les joventuts representen l’avançada del nostre programa”.

Dia 6 d’octubre de 1934, hi ha una vaga general, de baix seguiment a la Vila. A la Sala hi ha sessió municipal presidida, en absència del batle, per Pere Massutí. Algú instal·là altaveus per escoltar Ràdio Barcelona. Al balcó es penjà la bandera d’Estat Català que havia assumit l’estelada com a ensenya

Apaivagat l’intent revolucionari, començaren les detencions. El batle i els regidors d’esquerra són cessats i s’anomena una Comissió Gestora, amb els regidors de dretes. A finals de mes, són empresonats Pere Oliver i Pere Massutí. Alliberats sota fiança, de nou són empresonats. Alexandre Jaume, en el llibre on relata els fets d’octubre, dedica un elogiós capítol a Pere Oliver i fa una comparança entre ell, tancat als Caputxins, i Joanot Colom, executat a pocs metres d’aquell espai quatre segles abans.

La Gestora de dretes aprova refer l’antic segell municipal per substituir el que ha estat segrestat i destruït per separatista, en presentar les quatre barres amb l’estel, amb acusacions contra Pere Oliver, arran de la denúncia del nou batle, Sebastià Puig, Saletes

1935 El març Pere Oliver i Pere Massutí són absolts d’auxili a la rebel·lió i sedició

El mes d’abril Oliver acusa a la premsa en Saletes de la persecució

El Barça juga a Felanitx dos partits contra el Gimnàstica. La relació d’Oliver amb el president Josep Sunyol ho han fet possible

La represa política d’Oliver és un fet. A tot Mallorca, és una icona del catalanisme republicà d’esquerres. Participa a actes a Palma, Manacor, Artà, Sa Pobla, Capdepera. El primer de maig fa un mítin multitudinari a la plaça de les Torretes dels seu poble 

El setembre de 1935 mor a Felanitx Miquel Oliver, son pare, que havia tornat tres anys abans de Barcelona, ja jubilat

El mes d’octubre el setmanari República evoca els fets de l’any abans. L’Editorial no pot ocultar l’autoria d’Oliver. Rememora quan Ràdio Barcelona transmeté la proclamació de Lluís Companys de l’Estat Català i conclou: «El 6 d’octubre és una fita cabdal dins la Història. Catalunya és un poble en marxa ascendent per la raó del seu propi Govern, avui empresonat, que es manté digne en espera de jornades futures, més glorioses». El setmanari del poble, amb la redacció d’Oliver, publica set articles amb el relat dels fets a la Vila.

.El mes de novembre, els regidors d’esquerres destituïts fan un sopar a la casa de Pere Reus, amb assistència de Francesc de Carreres i l’exministre Casares Quiroga. S’acostaven les eleccions generals de febrer.

1936 La campanya va tenir dues cares. Esquerra Republicana edità un opuscle on feia balanç d’algunes de les realitzacions, a l’entorn de l’Educació i la Sanitat. A la darrera pàgina, descriu el balanç de la dreta: «ni fer ni deixar fer». Era així. Front a les escoles, l’institut, el dispensari, les fonts públiques, l’escorxador, les reformes urbanístiques, el clavegueram, el parc o l’acció social de l’esquerra, la Gestora de dretes, en els 16 mesos que va governar el poble va tenir sis batles i només va fer sis coses:

– Premiar la Guàrdia Civil amb 150 pessetes «por su valiente represión del movimiento revolucionario» i sufragar una bandera d’Espanya

– Denunciar i acusar Pere Oliver de sedició i rebel·lió

Destruir un segell (aprovat per unanimitat) per «separatista»

– Suspendre les obres, ja en curs, del mercat municipal

– Silenciar la sirena que marcava els horaris de sortida dels obrers

Designar Lerroux «Ciutadano de Honor» de Felanitx

 

El mes de febrer, amb la victòria, a nivell d’Estat, del Front Popular, Pere Oliver és designat gestor de la Diputació Provincial i recobra la batlia.

.

.

.

.

.

Ferm en les conviccions, vindica el caràcter laic i la separació del poder civil amb l’església: les processons s’han de fer dins dels temples

.

Encarrega de nou al seu amic Mateu Oliver que refaci el segell destruït. Vol que l’estel torni a presidir l’escut del seu poble. El nou disseny, ara en català, no s’arribarà a editar. 

A l’acta del 18 de maig de 1936 del Col·legi d’Apotecaris, consta l’agraïment a Pere Oliver per haver gestionat la liquidació del deute de la Diputació

El 18 de juny es publica, amb la signatura d’Oliver, la Resposta al Missatge dels Catalans, utilitzada com a prova inculpatòria durant la repressió

.El 18 de juliol de 1936 la premsa informa de la insurrecció militar

Pere Oliver manté la convocatòria de presentació del seu somni. Dia 19, a les 12 h el Mercat Municipal s’inaugura, amb la interpretació de l’himne de Riego. És el darrer acte oficial de la República a Mallorca

Dia 20, festa de Santa Margalida, patrona de Felanitx, rep avisos que l’aniran a cercar de nit. S’acomiada de la família i parteix cap al Port, des d’on la nit de dia 25 de juliol, s’embarca cap a Menorca i, uns dies després, cap a Barcelona

Comença la persecució feixista. A Felanitx són detingudes 130 persones. Entre les dones, Catalina Massutí, Pura Manzanares, Catalina Pons…

14 batles de Mallorca són assassinats. Amb la complicitat activa de l’església catòlica, les espoliacions i els crims multipliquen la por

La casa de Pere Oliver és ocupada i enramellada amb banderes dels estats feixistes

Dia 1 de setembre, en Falcó, el nou batle imposat, fa un informe que declara Oliver «inductor a la sedición extremadamente peligroso». Són moltes les causes on apareix el nom de Pere Oliver. Miquel Maimó Julià és acusat de ser amic seu i qualificat de «antiespañolista peligroso». Bartomeu Sagrera, el mestre de Son Prohenç, és sancionat «por firmar el mensaje a los catalanes y ser amigo de Pedro Oliver». Coloma Pons Amengual, mestra de Felanitx, és depurada «por frecuentar una librería de mala fama y ser simpatizante del exalcalde Oliver, furibundo separatista». L’expedient que durà a la mort al seu amic metge Sebastià Sancho i a Miquel Capó, també ordena el processament i presó incondicional de Pere Oliver. Els jutges argumenten sentències per l’evasió del batle. Això va provocar que en més d’un cas, es culpava de la mort de qualque familiar a Pere Oliver i no als vertaders i únics assassins

L’informe que signà el «Vicario de Felanitx» (Pedro Oliver Domenge, alcalde desde el nefasto régimen republicano, se significó como activo propagandista del separatismo catalán. Era considerado un hombre funesto) delata la manca de criteris cristians i la complicitat activa de l’església catòlica, còmplice activa dels assassinats, quan declarà la subversió feixista «Cruzada Nacional», és a dir, una guerra santa!

.

El mes d’octubre, Pere Oliver s’entrevista amb Azaña a Madrid i el mes de novembre, a Barcelona, amb Lluís Companys, a qui expressa el desig de «la reintegració de la Mallorca nova, després d’alliberada, a Catalunya»

El desembre l’Ajuntament de Felanitx nomena Franco fill predilecte

1937 Sàdic assassinat de Rafel Estades. Quan el duien en cotxe a afusellar, Francisco Milta, «es Cavallot», li clavà tatxes al cap i a la cara. Els feixistes assassinaren vint-i-tres felanitxers

A Barcelona, Pere Oliver i Francesc de Sales Aguiló, editen Mallorca Nova. La publicació informa de l’assassinat d’Emili Darder i de la mort heroica de l’antitanquista Coll de les Joventuts d’Esquerra de Felanitx

Col·labora a Política Republicana a les edicions de Menorca i de Madrid

A Barcelona participa de la vida política i cultural. Escriu a la premsa

1938 Participa a l’homenatge a Vicent Ballester i, quan aquest mor, publica el que serà el darrer article signat, El meu tribut, on rememora la tasca del Comitè Pro Catalunya: «Recordo aquell soterrani on dotzenes de catalanistes laboraven dins la clandestinitat per a la internacionalització del problema català. D’aquell abrandament patriòtic es desplegà la bandera de l’estel solitari que més tard esdevindria símbol, guió, senyera dels anhels d’alliberament de les darreres promocions que impetuoses entraven a la palestra». Aquesta frase ha estat utilitzada per adjudicar l’autoria de l’estelada a Ballester, però d’haver estat així, ho hauria explicitat. Resulta molt més versemblant, amb el que ara se sap, que l’autor fos Pere Oliver

1939 El gener de 1939, arran de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Pere Capellà escriu i publica un poema, Libre, encapçalat per un pensament del seu amic. Oliver fa passada per Tolosa i, després, va a Occitània. El mes d’abril s’embarca a Marsella cap a les Filipines, on hi viu la seva germana Joaquima, casada amb Joan Llodrà que té una destil·leria de licors.

1940 El setembre de 1940, Joaquima envia carta al Governador de Balears per sol·licitar passaport a favor de la hipotètica vídua i fills de Pere Oliver. Però el fill Miquel està condemnat a treballs forçats a un camp de concentració militar de Madrid. Catalina Massutí dubta i decideix no partir

1942 El Japó devasta Manila. Moriran més d’un milió de filipins.

Entre el 3 de febrer de 1942 fins al 3 de març de 1945, Pere Oliver no pot rebre ni enviar cap comunicació. La família no té cap notícia.

1945 Izquierda Republicana, des de Mèxic, es congratula que «nada irreparable le haya ocurrido a nuestro buen amigo mientras ha estado a merced de los japoneses». Pere Oliver és designat delegat a l’exili del partit.

.Es reprèn la correspondència amb la família

1952 Assumeix el risc de retornar. Es presenta a les autoritats militars de Palma per si hi ha qualque causa pendent

Els apotecaris de la Vila s’oposen a que torni obrir la farmàcia, perquè la va “abandonar”. El batle informa: «dicho señor al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional desapareció de la ciudad, abandonando la farmacia sin que exista constancia que fuese clausurada por autoridad alguna». Tot i que el Col·legi d’Apotecaris li ofereix obrir-ne una a Palma, decideix obrir una perfumeria al mateix local i amb el mateix nom Nuredunna

.

.

A casa seva, tot i la vigilància, els diumenges hi anaven amics a fer tertúlia

1960 Damunt del Mercat, per iniciativa de Miquel Bauçà i Joan Julià, es convocà un debat, sota el títol de «col·loqui». La gran assistència obligà a anar a cercar cadires a la veïna casa d’Oliver. Bauçà i Julià improvisaren un poema visual. Pintaren les quatre barres sobre un cartró que embolicaren amb reixeta de galliner. La cosa va transcendir i s’ordenà una investigació

Del lideratge que exercí Oliver sobre els joves més inquiets, n’és una prova el regal pòstum rebut des de la seva biblioteca, on va aparèixer la còpia del primer poemari de Bauçà, feliçment editat. També post mortem es varen trobar els discs que Oliver havia fet amagar en endevinar que esdevindria música prohibida durant dècades (Els Segadors, La internacional,

Quantes coses que li feien mal va haver de suportar? La commemoració del vergonyant «Día de la Victoria» o els qui anaven a cantar el «Cara al sol» davant ca seva delatava el discrim d’una creu en honor dels morts del bàndol revoltat, mentre l’oprobi i la marginació arruixaven els noms dels qui foren lleials al legítim govern i moriren en defensa de la República i, en tots els casos, assassinats sense haver comès cap delicte i sense haver fet mal a ningú.

1962 Malgrat tot, segur que va fer més d’una rialla sana. Arran del Contubernio de Munich, una crida a la comunitat internacional a foragitar Franco, la rumorologia i la imaginació popular feren córrer que Pere Oliver, amb 75 anys, seria el nou governador civil de les Balears.

El mes de juny, lector com era de La Vanguardia, també degué somriure de valent en veure com el temps, més prest o més tard, desenterra la història. El silenciat Fossar de les Moreres emergia, arran d’unes obres, i destapava 14 cossos humans de 1714. Qui sap si el de qualque felanitxer!

1968 Va morir dia 11 de maig, mentre París vivia la revolta cultural i mentre, a Barcelona, un grup d’estudiants mallorquins tiraven per la finestra el bust de Franco des del balcó de la Universitat on Oliver va fer Farmàcia

L’endemà, hi va haver dos incidents. A la sortida de la Parròquia, Antoni Llodrà va posar damunt del fèretre una bandera republicana que va ser retirada per la família. En arribar la comitiva al cementiri, es va trobar una composició floral amb els colors republicans i una altra bandera que va recollir un nebot. El vespre la va haver de tornar al batle, el qual va elaborar un informe al governador. La bandera recollida per la família, va ser retallada en tres trinxes de color i guardades, per separat, a tres cases. Hi havia altres dues banderes que no va veure la gent. Una republicana i una senyera eren dins del baül

Malgrat la personalitat abassegadora d’Oliver, la premsa es limità a un breu obituari, però no es publicà cap escrit in memoriam. Un mes i mig després, el setmanari publicava, amb el recurs de carta a la seva àvia Catalina en el dia de Sant Pere, un bell escrit de Pere Oliver Reus enaltint la llengua i el paisatge de Mallorca. Va ser un senzill homenatge de comiat a l’avi

.1978 10 anys després de morir, al Fossar de les Moreres es reposava una placa com la que havia posat Pere Oliver l’any 1915

1988 Altres 10 anys més tard, Lluís M. Xirinacs reclamava convertir el Fossar en un memorial, petició que arribà a fer-se efectiva

.

.

.

.1993 25 anys després de la seva mort, es reedita La Catalanitat de les Mallorques

.

.2000 Dia 14 d’abril de l’any 2000, el Col·lectiu Felanitx per la República organitzà un homenatge a Pere Oliver. Hi assistiren dos dels seus fills, Dolors i Miquel, i alguns dels néts. L’Ajuntament de Felanitx va prometre un acte oficial

.

Des d’aleshores, el nom de Pere Oliver ha rebut alguns reconeixements, com un carrer a Palma, una placa al Mercat i una escoleta a Felanitx

.

2002 El juliol apareixen dos llibres felanitxers que en vindiquen la memòria (La Identitat Reeixida i Felanitx 1931-1936. República, Guerra i Repressió)

Cada vegada hi ha més publicacions que l’esmenten i tot apunta que sortiran nous documents desconeguts per esbaldregar tants d’anys de silencis i oblits

.

.

2015 Dia 27 d’agost, a l’acte de commemoració del Tricentenari 1715-2015, al Born de Barcelona, el President del Consell de Mallorca, inicià el discurs amb les paraules de Pere Oliver i Domenge, l’any 1932, al Fossar de les Moreres: «Hem vingut aquí a recordar les nostres víctimes d’aquella cruenta lluita que finí amb nostra llibertat»

.

2018 Dia 10 de maig, revetlla del cinquantenari de la seva mort, es fa un acte de record a la Casa de Cultura de Felanitx i a la plaça Pax, que ell nomenà de Joanot Colom, s’inaugura una pedra amb la inscripció de dues frases que resumeixen el seu pensament ideològic:

Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i de la Llibertat.

El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.

PERE OLIVER I DOMENGE (1886-1968)

                                                                   Felanitx, 27 d’abril de 2018

Cronologia elaborada per Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Altres il·lustracions complementàries

LA PONENTADA [ara molt més] GRAN

Caràtula, llom i contracoberta del llibre

El forat del moix (epíleg, si fa no fa)

Gosar parlar d’una novel·la tot just haver rodat clau a la lectura és com entrar a una casa pel forat del moix. Desfreixurar el llibre significa violentar, malmenar si més no, el regust que n’ha deixat a cadascú. Conscient d’aquest atropell, i malgrat el risc, he assumit l’encàrrec editorial amb il·lusió per desxifrar un poc el contingut, les peripècies de l’edició i el desconegut i gens reconegut Guillem d’Efak contacontes, el relator i narrador; el prosista. 

Circulen dues observacions sobre la lectura que, tot i antagòniques, són igualment respectables. Una afirma que si no venen vida al mercat i no hi ha temps per fer tot el que voldríem o deuríem, a partir de certa edat no hem de rellegir llibres. L’altra, expressa que, precisament per només tenir una vida, en fer-nos grans cal deixar-nos anar de novetats, anar a tir segur i posar messions per aquelles lectures que més ens han agradat. Amb la d’ara, he llegit tres vegades La Ponentada Gran: l’any 1979, quan es publicà, l’any 1995, quan va morir l’autor, i suara. De l’edició primigènia, no sé de quina de les dues primeres lectures (o potser de les dues), tenc el llibre ple de comentaris al marge, de paraules encerclades i de frases sots-retxades. Al final de tot, hi ha en lletres grosses un BRAVO! Puc assegurar-vos que la valoració ha anat in crescendo i, sobretot a la darrera lectura d’aquest llibre nou (perquè, com veureu, és un llibre nou), hi he vist un enfilall d’aspectes que m’havien passat per malla i que m’han deixat meravellat. Aquesta sensació, com a primer avís, m’obliga a recomanar-ne una lectura sense reserves, amb el consell afegit de fer-la fora presses, perquè com deia una padrina la frissor no fa fer via!

1. Han robat un cavall! (una reeixida història)

…os equivocáis lamentablemente,

pues, yo lloví, broté

y ahora soy caballo.

Y nadie se atreve a pedirle cosas raras a un caballo.

Guillem d’Efak (Revista DABO, 1955)

Tots els llibres tenen una història particular i el que teniu a les mans no és cap excepció. Ben al contrari, la crònica d’aquesta novel·la, amb un cop d’ull a les vicissituds patides fins al feliç desenllaç, certifica les peripècies que, fins avui, no havien permès de gaudir d’una lectura en plenitud.

L’any 1969, el mateix any que va guanyar el Carles Riba de Poesia, Guillem d’Efak va concórrer al premi Folch i Torres de Novel·la per a Nois i Noies amb l’obra Han robat un cavall!, inspirat en la plorada decadència i mort de na Vimga, una egua de Manacor present dins de l’imaginari popular. La novel·la guanyadora per majoria va ser I tu, què hi fas aquí? de Joaquim Carbó i Han robat un cavall! va romandre finalista i anà a pegar a la sala d’espera dels escriptors; al calaix, vaja. Passats uns anys, entre el 1975 i el 1976, arran de la mort de Franco, Guillem d’Efak va decidir espolsar i elaborar de nou la narració. Aleshores vivia en el carrer dels Jocs Florals, al poble de Sants, amb Montserrat Ferré i Mònica Pastor, a les quals incorporaria a l’allau de protagonistes del relat, on l’autor s’introdueix en el text per convidar-les amb insistència a fer-se amigues.

Enllestida l’actualització de la novel·la, ara amb el nou títol de La Ponentada Gran, la presentà al Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, inclòs dins del guardons de la Nit de Santa Llúcia. El sistema de concessió del jurat, establert amb eliminacions successives, mantenia fins al darrer moment l’emoció dels assistents al sopar. A la darrera votació, el resultat va ser de dos vots a favor de La Ponentada Gran de Guillem d’Efak i tres vots a favor de l’obra El Barcelonauta de Pep Albanell. Novament, la novel·la quedava a les portes d’un premi i, consegüentment, reclosa al calaix. Tant el diari Avui com La Vanguardia de dia 14 de desembre de 1976, es feren ressò de la decepció d’una part del públic. Es repetí, calcada, la història de 1967, quan els mallorquins Antònia Vicens, Jaume Vidal Alcover i Alexandre Ballester coparen els premis de la Nit de Santa Llúcia i Guillem d’Efak va romandre finalista del Josep M. de Sagarra. Ho explicà El Correo Catalán: «Un ooohhh de decepción acompañó el resultado final del premio. D’Efak estaba en la sala y es un hombre conocido. En la desilusión se advertía que la canción y el micrófono tienen dentro de la colectividad una influencia mucho mayor que la letra y la pluma».

La novel·la hauria d’hivernar novament a l’espera d’una futura possibilitat de treure el nas. Guillem no era dels qui anaven a pidolar la publicació dels seus llibres, sinó que esperava l’interès dels editors. L’oportunitat no va sobrevenir fins a l’any 1979 quan, amb bon criteri, l’Ajuntament de Manacor va decidir substituir els premis literaris per una nova col·lecció, la Tià de Sa Real, confiant-ne la direcció editorial, sotmesa a un limitat pressupost anual, a Miquel Àngel Riera. Les tres primeres obres publicades foren Vocabularis Temàtics, un llibre de lingüística d’Antoni Llull, Sense nom i sense groc, un poemari de Francesc Casasnovas i La Ponentada Gran.

Vidal, Llompart i Riera presentaren la nova col·lecció TIÀ DE SA REAL

La col·lecció es va presentar dia 2 de juny de 1979, amb la presència dels tres autors i, en condició de presentadors, Guillem Vidal, Josep Maria Llompart i Miquel Àngel Riera. Aquest, com recorden els assistents, va sorprendre tothom en atribuir erròniament a Guillem d’Efak l’enginyós i pertinent nom de sinofós al lloc de descans i converses dels qui ja porten a la butxaca el bitllet del que serà el darrer viatge en horitzontal. Bernat Nadal va fer-se ressò de la presentació i, en concret, de l’aparició de La Ponentada Gran: «La novel·la de Guillem d’Efak és una fabulació manacoriníssima, tant de llenguatge com d’anecdotari i de figuració humana, assolint tot en conjunt un nivell de qualitat rigorosament excepcional». Un comentari més que encertat, perquè la novel·la concentra manacorinitat destil·lada. De fet, a la contracoberta del llibre, l’autor s’hi retratava: «Guillem d’Efak no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita encara que mai no ha deixat de viure-hi».

Caràtula i contracoberta de l’edició

De l’acte de presentació, en parlaren el Manacor Comarcal de dia 2 de juny i, amb dues fotos dels autors, el Manacor de dia 9. Com a part de la història, Perlas y Cuevas de Rafel Ferrer Massanet, amb silencis cridaners, censurà sempre la col·lecció Tià de Sa Real i, amb ella, els autors i els llibres que s’hi publicaren, fins al punt que, el juny de 1985, arran d’unes octavetes difamatòries contra l’editorial i els patrocinadors, un nodrit grup d’escriptors (Bartomeu Fiol, Jordi Pàmies, Vicent Andrés Estellés, Hilari de Cara, Jaume Santandreu, Guilllem d’Efak…) signaren un enèrgic document de rebuig assenyalant Ferrer com l’autor del libel.

El llibre, sense esmentar que era l’obra finalista del premi Folch i Torres i del Joaquim Ruyra, es publicà amb la portada genèrica de la col·lecció que mostra la vinyeta de Manacor extreta del mapa del Cardenal Despuig. A la portadella, sota el títol, hi apareixia la dedicatòria «(Homenatge a Jordi des Racó)», un avís que la cosa anava de rondalles. Un índex, amb el nom dels 17 capítols, precedia una citació molt indicada: I am the man your father was, amb la qual s’enceta la lectura d’un llarg poema, amb vestigis eròtics i vitencs (més que atrevits a una obra juvenil), que desemboquen en uns darrers versos on, des de l’edat provecta («reumàtica» escriu l’autor), tradueix la citació inicial de Dylan Thomas: «Jo sóc l’home que fou el vostre pare». En acabar el llibre, hom comprovarà l’encert de la definició, arrodonida a mitjan camí amb la pregunta gens ingènua del protagonista narrador: «I tot això, avi, per què no ens ho conten a l’escola?».

La novel·la va ser rebuda per la crítica amb més pena que glòria. No va merèixer comentaris ni benvingudes literàries. Silenci. I això no obstant, de boca a orella, els lectors la recomanaven i celebraven amb gran satisfacció, la qual cosa precipità que el llibre s’exhaurís molt aviat i el 1982 ja era introbable. Malgrat que, entre les d’ortografia i les de picat d’impremta, l’edició estava atapeïda de faltes, res no minvà l’interès ni va treure mèrit a la deliciosa lectura del bellíssim relat. D’aleshores ençà, durant més de tres dècades s’ha reclamat una nova edició que ara, ampliada, pulcra i convenientment corregida, saludam. A Balada d’en Guillem d’Efak vaig fer una crida pública per tal que la narració fos lectura escolar recomanada. No vaig ser l’únic. Bernat Nadal, atent observador de l’obra efakiana, promotor del recent recull amb l’obra versificada, va animar Pau Vadell a recobrar la novel·la. L’editor va acceptar el desafiament i, amb la sort dels qui la cerquen, ens ha fet present d’una imprevista i inèdita aportació, digne de la bruixeria de Guillem d’Efak. Ara La ponentada gran és molt més gran!

Pau Vadell, a més de poeta i editor, és historiador i, per això mateix, té nas d’investigador… i una flor al cul! Per segona vegada en un any (recordem l’aportació recent del desconegut primer poemari de Miquel Bauçà), ens brinda la gran sorpresa de recobrar-nos l’obra completa que l’autor havia eixalat pràcticament a la meitat. La cosa més normal hauria estat repicar l’obra editada, corregir-la i publicar-la. Per una desconeguda intuïció, després d’assumir el desafiament de reeditar la novel·la, s’adreçà a la vídua de l’autor per si en tenia una còpia original. Sortosament, quan na Mònica Pastor li va lliurar els fulls, passats per ella mateixa a màquina sobre paper de seda quaranta anys abans, l’editor va observar que l’extensió gairebé es duplicava. La posterior comparança amb el llibre de la Tià de Sa Real li confirmà que hi havia 80 pàgines més. Tenim, doncs, a les mans, molt més que una reedició: la novel·la completa i, en bona part, inèdita. Tot això que haurem guanyat!

Com així es publicà en el seu dia amb aquest considerable retall? La resposta cal trobar-la a les bases coercitives dels premis literaris als quals va optar la narració. Tant el Folch i Torres (on concursà Han robat un cavall!) com el Joaquim Ruyra (on es presentà La Ponentada Gran), establien el límit màxim de 100 pàgines, l’extensió de l’edició del llibre a la Tià de Sa Real. Aquesta realitat no aclareix com així, convidat a publicar-la, en comptes d’aportar l’obra completa, va lliurar el text presentat al Joaquim Ruyra. Caldria trobar-hi una possible segona explicació que tindria a veure amb el limitat pressupost de la col·lecció. Sigui com sigui, l’atzar (o la bruixeria de Guillem d’Efak) ens ha lliurat el present impagable d’una novella novel·la.

2. La ponentada gran

«…m’heu de creure si us dic que un regust de llexiuet m’esmussava les dents i me deixava constància fisiològica que ens havien estafat quaranta anys de les nostres vides». Aquest corol·lari final deixa exhalar l’atmosfera de la narració que teniu a les mans: una gran metàfora bastida, com un puzle, de moltes petites metàfores. Acabada d’escriure poc després de la mort de Franco, l’autor fa que els protagonistes agafin els lectors i, de la mà, els facin entrar virtualment, a partir de la gran ponentada, dins d’un poble enfosquit per quatre dècades sotmeses a la por, el silenci i l’absència de llibertat. Amarada de cultura popular, és una novel·la eminentment catalana, de difícil traducció a altres llengües i, fins i tot, atesa la singularitat i riquesa del llenguatge, de difícil correcció (segur que Glòria Julià i Antoni Riera n’han passat un fum). Constitueix, tanmateix, un homenatge al poble nadiu, farcit de referències a la infantesa de l’autor. Des del títol de l’obra (de ponent, ni vent, ni gent, ni casament!), brolla com un salt d’aigua cristal·lina la saviesa popular. És una exhibició de manacorinitat, però alhora, tal com les obres de Shakespeare projecten el regionalisme cap a la universalitat, s’accentua la catalanitat de Mallorca, ben assumida i gens dissimulada en boca d’un dels personatges: «Tenc dins es cervell tota la Catalunya Gran».

2. a) Dramatis personae

A partir de la descripció del llogaret on se situa l‘acció i abans de sortir els protagonistes principals, desfila una primera teringa de tot el carrer amb personatges secundaris, els quals, encara que en un segon pla, es mantindran durant tot el relat en un joc escènic de moviments a conveniència: els al·lot pucers, madò Coloma, na Talla-núvols, en Beulaigo… Encara, en el segon capítol, l’autor ens palplanta davant de la nostra història, estampada a les rajoles del banc del si-no-fós, per esmentar-nos el rei en Jaume, en Cresques, en Ramon Llull, en Colom… fins arribar a Felip V. Per arrodonir la convocatòria, també compareixen al prosceni l’Hermosura del Món, el Rei Moro i el Rei Cristià, en Martí Tacon, els Set Ceros, el Mel·loro Rosso, en Pere Gri, el Cavallet de set colors, la Filla del sol i de la lluna, n’Elionoreta, el metge Guinyot, n’Estel d’Or, en Toni Migdimoni, en Mirando, en Joanet de sa gerra, en Joanet de l’onso… una gran nòmina de personatges de les rondalles universals.

Dibuixat l’escenari i el paisatge, en Bernat serà el protagonista que farà de narrador. L’acompanyarà una gentada: en Rostoll, na Muntsa, na Mònica, en Babaluet, en Pau des Cans, el pare Damià, en Pifol, na Bonjesusa, en Balafi… i ja hi gratareu darrere d’aquests noms, uns de ben reals i uns altres d’enigmàtics! Un sol exemple: en Balafi. A Eivissa hi ha Sant Llorenç de Balàfia i (casualitats?) a Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca, el puig i el pla de Balafi. El nom és també un poble del Camerun i el nom de la llengua que s’hi parla. Curiositats sí, però casualitats de cap manera! Efluvis màgics de la Roca del Castellet… o polissonades efakianes a rompre! Tot i això, no defuig fer una pinzellada de tots i cada un dels personatges. De Mònica, dirà que «tenia uns ulls així, amb tot d’estels condormits al fons» i, del seu amic Pífol, «un al·lotet tot ossos i nas que sempre estava content i tenia tranc per treure caricatures de la gent».

En Xaneta, suplement infantil (1931-1939)

 

 

 

 

Hi ha un personatge molt destacat: en Xaneta! Qui era? A qui representava? Fins ara ningú no n’ha sabut dir noves, però podria ser un petit homenatge de Guillem d’Efak a una publicació infantil republicana amb aquest mateix nom. De fet, el republicanisme del personatge del llibre és indiscutible. 

De l’imaginari extret dels records de l’autor, s’evocarà l’Orquestra Guinea, amb l’amo Aleix del guitarró, en Rosselló dels Orgues, en Simonet que tocava el garban, en Goixo de sa Música, en Tito Puerto, na Ramis, en Guillem Fai, en Poncet, n’Andreu Correu, en Peroti, la tieta Cremada (que ens recordarà Les veritats del món, avui popularitzades per Sa Rual Jazz Mort), amb una referència luctuosa per malmenar males consciències a Antoni Garanya, el batle republicà de Manacor, «perseguit i mort com un ca galliner». A l’altra punta, es retratarà en Pep Padellot, viva personificació de Franco, fent clams de veu prima a la unitat de la pàtria.

El cementiri de Son Coletes

Tendran el seu espai els glosadors (ep, i les gloses!), els racistes antixuetes i figures imaginàries, com el gitano vell (un antic referent popular per transmetre sentències carregades de seny), i d’altres perdudes dins la història, com els fills d’ànima o el merdacaner de l’Ajuntament. I, per a completar la nòmina de personatges, dues dèries de l’autor: la mare i el joves. Si a l’obra poètica sovint apareix l’àvia, tot i no haver-ne conegut cap de les dues, potser per posar de relleu l’absència patida, ara no perdrà l’oportunitat de fer esment a sa mare: «la nit era estelada com el cor d’una mare». Bernat dirà: «L’últim record del dia era el seu petó que m’encalentia el moll dels ossos». I Xaneta, l’home lliure del llibre, confessarà: «no trobis estrany que no te parli massa de la mare perquè, n’he conegudes tantes, que ja no sé on fermar el carro». La mare esdevé una interjecció: «No remumaretes!», «Maremeveta!». La mare! Quant als joves, en veureu un clam defensiu i vindicatiu: «sempre tenen raó», «han de tenir la gosadia per fer-ho tot», «sempre ho seré jo, jove! Mentre que vosaltres ja vàreu néixer vells»…

Cal fer esment, the last but not the least, a un darrer personatge. Gairebé als acabatalls del llibre, ens compareix l’autor dins de l’obra i, per sorpresa, usurpa el paper d’en Bernat que havia actuat com a únic narrador de la història. Amb això, Guillem d’Efak valida la definició, en un sol mot, que en va fer Raphel Pherrer: surrealista! I no només per ficar-se dins del llibre, prendre la doma del relat i desbaratar la narració, sinó perquè es permet fer auguris de bruixot, presagiar tot allò que passarà als personatges i distribuir un final per a cadascú. A l’estil d’aquelles pel·lícules saxones on, just abans de fer circular els crèdits, una veu en off detalla què va ser dels protagonistes. Com als documentals, l’adjudicació de rols ultrapassa l’enginy per ficar mà a la ironia, amb ajut d’un predestinat «tal faràs, tal trobaràs!».

2. b) La trama, les trames, el trauma, els traumes

La gran història del llibre, com un tronc amb branques o un riu amb afluents, és el resultat de la conjunció de moltes petites històries. Com a fil conductor, el relat pren camí amb l’intent d’uns infants de salvar na Vimga, una exitosa egua de carreres, d’una previsible mort indigna, desventrada per un bou a una plaça de toros, amb els ulls embenats i a la vista de gent afamegada de veure patir un animal, per acabar després, malferida, trossejada a un escorxador. Al final, es resoldrà o, si més no, es dignificarà la infàmia amb una poètica reminiscència a la trobadoresca història del cor robat. En tot cas, la història de na Vimga només és una de les moltes que convergeixen dins d’una caminada, a l’arrisca l’aventura, per un obscur episodi en banc i negre cap a la represa dels colors i de la llum.

La gran ponentada simbolitza la imatge del film de Ken Loach The Wind That Shakes the Barley (*), títol d’una balada irlandesa del s. XIX, on es retrata l’oprobi de tot un poble. Guillem d’Efak l’adapta per denunciar la persecució contra els jueus, l’anorreament de la llengua, la repressió en totes les variables (presó, exili, assassinats, humiliacions, infàmies ignomínia…), la depuració de les biblioteques, la censura, l’espoliació… I, contra tot això, resistència; la defensa de la Terra! La desmemòria és representada amb les rajoles del banc del si-no-fós traslladades a les parets d’un excusat pudent. Una altra metàfora apareix quan, en el declivi de la dictadura, la llibertat es dibuixa amb la imatge de l’esbaldregament del castell on es practicava la tortura. Les esperances i la dignitat en una sola frase: «La vida ha guanyat a la literatura».

El llibre, estibat de subterfugis literaris, és un mostrador per exhibir les dèries i curolles de l’autor. El món oníric de la infantesa, les rondalles, els amics, les dones, les referències literàries… Ho tocareu amb les mans a part i a banda. La confessió d’en Xaneta és un bon exemple: «No sé quant de temps vaig anar així, de rodolons i escarnit pel sol fet de portar pintada al front la consigna: “Siau qui sou”». O, més evident encara, aquest fragment: «…he aixecat gratacels, torres de Babel, piràmides, palaus, he estat esclau d’Egipte… i la meva nissaga ha sofert captiveri a Babilònia. Per tot arreu he estat perseguit i ajusticiat en espectacle públic després de rebre turment». No heu sentit la música? Exacte! És el bessó de Nit d’Insomni:

He fet torres de Babel,

piràmides i palaus,

he aixecat gratacels,

he estat esclau entre esclaus,

(…) i seré ajusticiat

després de rebre turment.

I a cada cantó del llibre brollen, encriptades, referències a la seva obra; mantes aclucades d’ull als lectors que es fan incomptables. Quan esmenta el «fum, fam, fems», assenyala la seva Nadala per a Teresetes; quan avisa que, segons facis, «sols te’n romandria una polsina d’ala de papallona als dits», rememora «De les papallones que he perseguit/ sols tinc la polsina que em tenyeix els dits» de la cançó Cavallet de Serp. A La Ponentada Gran, Guillem d’Efak plagia Guillem d’Efak.

Aquesta conducta de copiar-se, la repetirà amb més èmfasi amb la futura Rondalla de rondalles. El paral·lelisme amb La ponentada gran és absolut. Ens parlarà de bell nou d’un poble al que han robat la capacitat de somiar i és a punt d’entrar en agonia. Uns joves han de cercar la clau de la porta del somni i, mentre la busquen, apareixen els personatges de les rondalles. Viatgen al Castell d’Iràs i no Tornaràs, troben Ramon Llull i, amb ell, el nostre subconscient col·lectiu. Al final, un negret (òbviament!) trobarà la clau. Era on havia de ser: darrera la porta, allà on sempre l’ha deixat el nostre poble. L’únic que calia era la voluntat i la iniciativa de trobar-la. Al cap i a la fi, és un clam de supervivència, perquè poble sense clau dels somnis, ha de morir a poc a poc. Talment com La ponentada gran, la futura obra serà un nou crit a la resistència del nostre poble.

La quantitat d’argúcies embotides a l’argument delaten un gran lector, coneixedor de la literatura universal. Enfronta el narrador amb ell mateix quan ha d’entrar a la vida adulta. «Jo sóc els teus 13 anys», li diu el Bernat infant al Bernat que creix i que protesta: «No em deixis!». Serà aquí, en aquest punt, quan li farà el millor dels amonestaments: «Tu ja comences a entendre que tots els homes som germans i junts podem fer un món millor. Lluitaràs per aconseguir-ho i donaràs testimoniatge de quanta injustícia vegis, i sentiràs una bavarada de ràbia cada vegada que a qualsevol racó del món, un home sigui escarnit, menyspreat o perseguit». Un compendi que resumeix el millor manual per anar per la vida.

2. c) El llenguatge

Guillem d’Efak evoca i ens exhibeix la seva infantesa, la seva gent, el seu món i el seu poble (que és el nostre). Amb tot, els personatges i la narració, atapeïda d’un enfilall d’històries esfilagarsades, no són el més rellevant en comparança a la gran aportació d’aquesta obra: el llenguatge. Per a mi, és el zenit del llibre. Sense menystenir l’enginy de la composició literària, la manera de dir, els jocs de paraules, la riquesa de vocabulari, conformen un relat que convida a una lectura asserenada.

El text enfila refranys i dites populars («Qui aigua detura, oli mesura», «fer el joc dels eivissencs», «el negoci de madò Coloma», «suar sa llet de sant Conàs», «donar sal de Madrid», «anar a la biorxa», «qui escolta d’amagat son mal sent»…), localismes («canya sabonetes», «nito», «un relliu per menjar», «titapoll», «colom filicotó»…), expressions en desús («tenir rama», «romandre estafaril·lat», «la parabanda», «fimbrar el silenci», «no tenir la pia», «l’infern dels pantalons»…), modismes de comparació («ni que fos el bou de n’Aina Pates», «ets més sull que el pa eixut», «inflar-te com un calàpet», «més dolent que el pa que tiren», «córrer com una mala nova»…), eufemismes a rompre (el cul, per exemple, serà «el detràs» o «el posterme» i les anques «les galtes del posterme»…), insults («cara d’allò que en fan taps», «bocí de poal»…). Evoca jocs infantils avui desconeguts (el dels ganivets), amb les cançonetes que els acompanyaven («Ríngol i tèntol, pinyolí, fideu, llentia!»). Fa conjurs de bruixeria (Ja és cru ja és cuit, ja és cremat, ja és fat, ja és salat, ja és dolç). Declina vocabularis temàtics a rompre: el dels nusos (carreter, corredor, mariner, de frare, de xarxa, de puta…), el dels cavalls (cap de mort, peixard, de fantasia…). Destil·la ocurrències com l’enginy popular d’assignar malnoms (en Teb era fill d’un pare de Caldes i una mare d’Aiguafreda). Tot un món de paraules!

A aquesta riquíssima arquitectura del llenguatge alcoverià, Guillem d’Efak hi afegeix vivències personals. Com a mostra, abordarà la censura que va patir. Farà esment a l’escriptor a qui tornaren un manuscrit totalment censurat… amb les faltes corregides. O al document que li feren signar, abans d’un recital, on havia d’assumir les responsabilitats de tot quan passava a la sala i ell demanà: «i si a algú li pega un atac de cor o hi ha un part de bessones?». Tant o més destacable són les imatges poètiques que s’encadenen dins del relat com aquell «mitse’T», llegit des de l’exterior, escrit als vidres de la finestra d’un tren que parteix. ¿No obliga a suggerir a qualsevol persona condreta un record viu? ¿Qui no ha dibuixat, després d’entelar un vidre amb l’alè, un cor assagetat?

2. d) Una guia didàctica, si us plau!

Per tancar aquesta mirada del llibre, cal ressuscitar i reivindicar la sol·licitud feta arran de la primera edició: aquest llibre reclama com el pa una guia didàctica per a l’escola, perquè brinda una allau de possibilitats que conviden a treballar el context històric, el lèxic, l’ús de sinònims, els recursos literaris, l’ús de les figures retòriques (metàfores, modismes de comparació, refranys…), el tractament de l’humor, el discurs directe i indirecte, el relat en primera i tercera persona, l’autor dins de l’obra, la simbologia, els diàlegs breus, la frase-sentència, l’anàlisi dels personatges amb el significat de cadascun, les locucions, les frases fetes, el llenguatge col·loquial i el literari, la ironia, els vocabularis temàtics (flora, fauna, estris i atuells, feines de fora vila…). En definitiva, incitar la comunitat escolar a aprofitar l’oportunitat i utilitzar aquest llibre com a material didàctic. Confiem que algú posi fil a l’agulla.

3. El Guillem d’Efak narrador

«La poesia és la cosa més sincera que hi ha». Ho va dir Guillem d’Efak a una entrevista publicada a Serra d’Or l’octubre de 1965. Crec que, per a ell, no només era la cosa més sincera, sinó l’única! La resta? Contes xinesos! Comèdia! Ho certifica el fet que no només escrivia poesia; la vivia! No era un poeta de taula, ni un escriptor metodològic, sinó un poeta vivencial que glapia les imatges que percaçava al vent de la caminada, per camins rurals i carrers urbans, i les estampava sobre torcaboques de paper. Els seus poemaris, amb el poeta de la mar, el de la mina, el de la bicicleta, el de l’erosfera… fins arribar, a la clínica estant, al poeta malalt del darrer quadern (plagueta, en deia ell), constitueixen un relat biogràfic que, ben embolicat, anima a confondre l’obra amb l’autor. Era un poeta quan escrivia poesia, però també ho era quan elaborava els diàlegs de la seva obra teatral o quan, amb una copa de Torres-10 a la mà (dues si eren de Torres-5), parlava davant les dilatades ninetes dels ulls i les orelles badades de la gent que s’arremolinava al seu entorn per tal d’escoltar històries desmesurades que obligaven a no avorrir mai la vida ni, menys encara, dimitir-ne.

Aquest epíleg convida a no desaprofitar l’oportunitat d’arreplegar i ordenar una informació, fins ara esfilagarsada, sobre Guillem d’Efak. De totes les branques literàries per on capllevà, la faceta més poc estudiada és la de novel·lista i contista i, malgrat el desconeixement, és d’un alt interès. L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran. Aquest reduccionisme el va desfer Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), es refereix als narradors d’aquell trienni i afirma: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. Guillem d’Efak és, de tots els que anomenam, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal Alcover coneixia la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, oblidades i accessibles a poques biblioteques, però en el seu dia celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

L’any 1965, Guillem d’Efak va obtenir el Premi Artur Martorell, encara presidit pel pedagog musical que donava nom al guardó, amb la narració Cançó i conte del Dimoni Cucarell, convertida tres anys després en una celebrada obra de teatre infantil que, d’aleshores ençà, s’ha representat centenars de vegades a moltes d’escoles de les terres catalanes.

Caràtula del disc i del llibre

El 1968, amb Les vacances d’en Jordi, va guanyar el Premi Cavall Fort de narracions infantils. Després d’aquelles dues narracions, entre el 1968 i el 1970, Guillem d’Efak manté una activitat frenètica en molts de camps: publica el seu darrer disc (Cançó de les Dones), protagonitza la pel·lícula Elisabeth, al costat de Maria Cinta i Queta i Teo, obre el cafè-teatre La Cucafera, amb Carlota Soldevila, guanya el premi Última Hora de Teatre, guanya el Carles Riba de Poesia, fa teatre amb Anton Codina

 

 

 

 

 

 

 

Durant aquell fèrtil trienni, publica narracions orientades a un públic infantil i adolescent. Per evitar-ne la desmemòria, cal recordar els títols d’alguns dels contes publicats a Cavall Fort a partir de 1968: Anem a fora vila, El bou d’aigua, Els animals parlen, L’esparver, El dia que en Beulaigo plorà, Mai no ens avorrirem, En Mort-i-viu També s’ha de referenciar Tomeu, el pescador, una serie de contes que publicà l’any 1969 al popular quinzenari L’Infantil (convertit, a partir de 1973, en Tretzevents), amb una tirada inferior a la de Cavall Fort, però ben considerable de 12.000 exemplars. Atesa la dispersió i dificultat d’accedir avui a aquestes narracions espargides, tal com s’ha fet amb la discografia (Blau, 1997), l’obra teatral (El Gall, 2000) i l’obra poètica (El Gall, 2016), estaria molt bé arreplegar en un volum tots els contes de Guillem d’Efak.

No es pot deixar de banda, dins del camp de la narració, el guió adaptat al llenguatge del còmic de lobra Lo regne enmig del mar, il·lustrada amb dibuixos de Jaume Ramis i publicada a Palma (Serveis de Cultura del Poble, 1982).

També, tot i que no fossin obres pròpiament de creació, en el camp de la prosa cal consignar el rol poliglot de Guillem d’Efak com a traductor d’obres rellevants, com Les choix de l’espoir de M. Poniatovski (Dopesa, 1971), Ivanhoe de Walter Scott (Bruguera, 1975), a més de molts de llibres de text escolar de l’editorial Santillana, sense oblidar l’assaig Teoría y práctica del taller de teatro, publicat a Madrid (Asociación de Teatro para la Infancia y la Juventud, 2013). Finalment, tractant-se de Guillem d’Efak era forçat trobar el misteri d’una obra perduda. En un exemplar del Manacor de maig de 1979 apareix la referència a la novel·la La Nadalclosa, diluïda dins la boira del temps, a l’espera d’una futura trobada a part o a banda.

 

 

 

 

 

 

 

Feta aquesta ressenya bibliogràfica, inèdita, de l’obra en prosa de Guillem d’Efak, cal insistir en la seva habilitat oral narrativa dotada d’una gràcia mai vista. La veu, com a cantant i com a rapsode, el dotava d’uns registres, d’unes modulacions que, per força, desembocaven en l’excel·lència com a relator, en una conjunció màgica entre el to i les paraules. Quan algú li demanava d’on provenia aquell llenguatge que embadalia, fascinava i seduïa els oients, responia que brollava del món de les rondalles. La germana de son pare, la tia Margalida Cremada, i el seu home, l’oncle Beia, foren els seus mestres lingüístics naturals. Ambdós, majors de 60 anys i sense fills, s’abocaren en Guillem i, els vespres, li llegien rondalles fins que, aviat, s’intercanviaren els papers. A una entrevista publicada el gener de 1966 a Cavall Fort, Guillem deia: «Tots els de la meva família són molt vellets. En lloc de contar-me contes a mi, amb l’excusa de la poca vista i la raó oculta de veure el meu nivell d’aprenentatge, em feien llegir. Cada vespre, ens reuníem tots plegats i llegia totes les rondalles que queien a les meves mans. Això em familiaritzà amb el català escrit i, ben aviat, vaig començar a recollir quaderns amb cançons populars. Un dia em vaig topar amb Records d’Enyorances de l’escriptor italià Giovanni Mosca. Aquest llibre em va fer sentir vocació per l’ensenyament i el món infantil ja que jo no em recordo mai infant. A 6 anys esclatà la guerra, va ser molt trist, no en tinc cap bon record. Vaig decidir fer de mestre. Anava al camp a fer classe i, en acabar, trèiem el guitarró, cantàvem i explicàvem rondalles. Alguns pagesos havien de fer més de cinc quilòmetres per venir i ho feien tant si plovia com si no. Venien de nit perquè de dia treballaven». Fer de mestre als pagesos, sovint molt més grans que ell, a punt d’anar a fer el servei militar a fora de Mallorca, també va influir en el desenvolupament i enriquiment del llenguatge. Ho explicava així: «Vaig aprendre més dels pagesos que no ells de mi. M’ensenyaren a estimar els animals i la terra. No havien anat mai a escola. Era un poble sense contaminar».

El lèxic arreplegat d’uns oncles que, per edat, podien ser avis i que eren coetanis d’Antoni Maria Alcover, i el d’uns pagesos que servaven un vocabulari exempt de barbarismes, varen convergir en la formació del llenguatge de Guillem d’Efak. A la seva inesgotable imaginació i a una refinada ironia, s’afegí aquest llenguatge de l’antigor que captà perfectament Miquel Àngel Riera quan, a Biografia, definí el seu amic en un sols vers: «Arcangèlic bruixot i parauler de vell». El llenguatge, en mans d’un bruixot, esdevenia la matèria prima de l’alquímia literària que bastiria cançons, poemes, gloses, contes i novel·les, però sobretot enriquiria l’excel·lent relator oral; tant el rapsode com el rondallaire. Aquesta capacitat verbal, va ser captada i destacada en multitud d’ocasions.

«Guillem d’Efak es un caso sin precedentes en esta nueva y pujante canción moderna catalana. Es un poeta distinto y un explicador de narraciones extraordinario» (La Prensa, 29-I-66). Jordi Garcia-Soler, en el llibre La Nova Cançó de l’any 1975, afirma: «Narrador, poeta i actor, destacà com a intèrpret d’excel·lents dots vocals i domini de les tècniques més diverses d’expressió». Josep Porter Moix, en el llibre Una història de la cançó de 1987, el descriu: «La veu, el misteri, la interpretació, la manera de dir, captiven l’infant i l’adult». «És un home d’una gran personalitat i amb una mirada molt especial. Ell m’explicà moltes històries d’una manera molt personal i vaig aprendre d’ell moltes coses, com contar rondalles» (Marina Rossell, TV3, 11-IX-1994). «Guillem d’Efak ha estat la primera persona que em va aconsellar i em va donar quantitat de lliçons. M’ensenyà moltíssimes de coses: detalls, tècniques… El meu agraïment és immens i jo tinc un deute amb ell» (Ovidi Montllor, TV3, 11-XI-1994). Moltes de les cançons d’en Guillem són una combinació perfecta entre poesia i narració. La Balada d’en Jordi Roca, la Cançó de Son Coletes, la Cançó de les Dones i tantes més, expliquen, musicades, històries estremidores amb una gran força dramàtica narrativa. Així ho ha assenyalat fa poc Isona Passola: «Quan vaig escoltar la Balada, impressionant, recordo com si m’haguessin explicat el conte més tràgic que em va fer entrar en el món dels adults» (documental Guillem d’Efak, l’ànima negra de l’illa, 2018).

En la faceta del Guillem d’Efak narrador, cal recordar l’ofici de guia turístic que va exercir els darrers anys, entre 1981 i 1994. Les històries que explicava, fossin certes o inventades (com el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus) provocaven reaccions que en verifiquen l’èxit. D’una banda, captava l’atenció dels visitants que no perdien paraula. De l’altra, més material, els xofers dels autocars es barallaven per anar amb ell de guia, perquè aprenien coses noves i les propines eren superiors. Una altra conseqüència? Com que era un guia en tots els sentits, amb el seu lideratge va fer d’aquells xofers, gairebé tots de parla castellana, uns catalanoparlants defensors actius de la llengua, de la cultura i del país. Sí, no cal negar-ho, en la funció de narrador també era un adoctrinador. Guillem d’Efak era un expert en l’art de la seducció, de la història oral, amb una inesgotable capacitat rondallística. 

1993. Guillem d’Efak, guia turístic

Guillem era un contista i un gran narrador de peripècies. El seu enginy emergia per la seductora capacitat de convicció i viceversa: per la convincent capacitat de seduir. Explicava històries que, de tan increïbles, semblaven certes. Aquest fet va contribuir a forjar una existència marcada per la bohèmia i la llegenda, entre l’èpica i la mítica. Tots els qui tinguérem el privilegi del seu tracte, mantenim a les butxaques, més enllà de la memòria, un sac d’anècdotes i una tirallonga de detalls inèdits. Ho folrava tot obrint, divertit, el paraigua d’una «mala reputació». Explicava facècies que, d’haver-les recollides per escrit, constituirien un best seller. Enramellava situacions d’escàs contingut i, amb una intel·ligència gairebé malsana i una riquesa de vocabulari poc comuna, en feia aluleia. S’entretenia amb falses o hipotètiques etimologies i jugava amb els mots, des de la metàfora pagesa, amb un sarcasme refinat i subtil. Contava, narrava, relatava detalls de la seva rica biografia i, l’endemà mateix, ho explicava d’una altra manera. Canviava els personatges, els fets, els finals… Una mateixa anècdota es teixia i desteixia amb sorprenents variacions, perquè no només era un hàbil narrador, sinó un inventor; un creador d’històries. En va escriure de tots els colors.

Quan va publicar Tomeu, el pescador mallorquí, el celebrat conjunt de contes, Oleguer Sarsanedes li va dir: «Tu, Guillem, el que has de fer és beure molt de conyac i escriure contes com aquests». Com així, doncs, amb l’èxit dels seus relats, no va persistir en la tasca de narrador? L’anàlisi de la seva trajectòria vital evidencia al motiu. Volia menjar-se el món, però quan havia demostrat la vàlua en un terreny, ja era partit a superar una altra prova a la recerca permanent del llumeneret blau de les mitificades rondalles per on viatjaria al llarg de la vida… com un poeta. I és que, fins i tot el Guillem d’Efak narrador, sobretot, part damunt de tot, més enllà de qualsevol altra cosa, era poeta; essencialment, poeta!

Aquesta és la raó que fa de La ponentada gran (ara molt més gran) una rondalla carregada de poesia. Assaboriu-la com es mereix. Gaudiu-la com allò que és. Delícia destil·lada. Poció màgica. Sentiment de poble. Que vagi de gust!

 

(*) Podeu escoltar la balada irlandesa a:

https://www.youtube.com/watch?v=1p2g2WuGXwE

 

 

 

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels

Més lluny, hem d’anar més lluny… Ho sabia. I com que ho sabia, ha pegat grapada als tapins i, després d’enllestir comiats i adéus embolicats amb paraules tendres i dolces besades, ha partit de quatres. A la correguda, gairebé de manera fulminant, ens ha declarat vidus als amics i orfes la plèiade de joves poetes que el veneraven com a l’icònic referent gegantí que els aixoplugava i aconsellava. Tot i haver estat sempre un home de combat, punta de llança en el parapet d’avançada, ha desistit de brindar satisfacció a una demolidora i sàdica malaltia. Per tal d’esquivar la llarga decrepitud que la impotent ciència mèdica preveia en cas de tractament, no ha volgut fer el joc a una batalla perduda que hauria corprès i ferit la família i neguitejat les amistats. Ha defugit, doncs, mantenir un depressiu i eixorc torcebraç contra les mordales d’un cranc pelut que se li ha enfilat, sense avís ni permís, quan no tocava i amb traïdoria. Tot i això, gairebé fins al darrer alè, s’ha mantingut visible i amb prou esma per repescar-nos, des del seu activíssim feisbuc, antigues imatges i, dels del uassap de les complicitats, correspondre les mostres solidàries d’afecte que li plovien d’arreu mentre tothom plorava, amb l’hora dels adéus precipitada, com a banda sonora d’un dolorós comiat i amb una pena molt pregona endinsada fins al moll dels ossos. Sí, volia anar més lluny, sempre molt més lluny.

Aquest era la seva imatge al perfil del feisbuc

Posat a revisar què en diuen, d’ell, des del discurs dominant (oficial, si més no) de les enciclopèdies, m’ha xocat trobar-me amb la sorpresa (relativa, evidentment) que el seu nom no apareix a la Viquipèdia. Caldrà reparar d’immediat tan cridanera absència de qui tant ha fet en defensa de la llengua, la cultura i la identitat! Si la discreció el pot haver fet invisible en vida, ara, i ni que sigui a misses dites, la seva gegant, apassionada i delerosa tasca reclama reconeixements públics proporcionals a la seva generositat i al seu compromís cívic. Quin encert, per just i recent (desembre de 2017), haver-li lliurat el més que merescut Premi Emili Darder de l’Obra Cultural Balear. Sí que es present a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, amb una acadèmica i pobra descripció, incapaç de dimensionar la figura com calia i que ara, amb el pas del temps, ha esdevingut prescrita per insuficient; una certificació que la dinàmica vertiginosa d’Antoni Artigues era un enfilall interminable d’actuacions i que, per això mateix, el CV d’avui caducava en qüestió d’hores i l’endemà ja s’havia d’actualitzar. No n’havia acabada una quan ja n’envestia una altra.

Premi EMILI DARDER, desembre 2017

Antoni Artigues Bonet, conegut com en Toni Claret per les terres nadiues dels seus progenitors, era fill de felanitxer i de curiablanquera. Nascut a Palma el 1950, era llicenciat en Pedagogia, Doctor en Filologia Catalana, Catedràtic de la UIB, investigador i promotor de la Cultura Popular. Ell es definia com a “professor de Magisteri” i hi va fer feina des del 1977 fins a la seva mort. És autor de diverses publicacions, en el camp de l’ensenyament, de la sociolingüística, de la poesia, de les tradicions… Defensor de les llibertats i independentista a ultrança, ha estat un actiu gestor cultural, solidari sempre amb les persones represaliades per la seva activitat, ha denunciat l’opressió practicada des dels mecanismes de poder i ha plantat cara allà on ha vist un abús o una injustícia! De tota la seva obra, destaquen amb escreix els més de cent muntatges teatrals i poètics que ha dirigit, des de 1993, al llarg d’un fèrtil quart de segle. I, com a llegat d’abast permanent, amb una allau d’informació ben classificada i ben il·lustrada, una web que s’ha fet imprescindible per a qualsevol estimador de la poesia catalana i no parlem ja dels estudiosos i dels que aspiren a ser poetes: http://magpoesia.mallorcaweb.com/

Quan la gent que sol fer el ploricó, es queixava de no comptar amb veus de referència com Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Nadal Batle, Josep Maria Llompart, Miquel Bauçà, Xirinacs i tants d’altres guies que ja no hi són, sempre tinc a mà una relació de gent activa, creativa i reivindicativa que fa de tapa-morros als ploramiques que es fan els desvalguts. En aquesta relació, Antoni Artigues sempre havia ocupat un lloc preeminent. Fener i eficaç com cap altre, ha sabut empeltar de consciència nacional tot un exèrcit de mestres. Quants de poetes joves de Mallorca han perdut el seu padrí espiritual i intel·lectual? Quants de centenars de deixebles han passat per les seves aules? Quants d’alumnes ha fet pujar a un escenari? Quanta de gent ha romàs tocada? Quants de milers de lectors de poesia el mantenen com a referent viu del seu aprenentatge? Quants de centenars de futurs mestres han escenificat, sota la seva direcció, Alexandre Ballester, Joan Brossa, Pere Capellà, Joan Oliver, Palau i Fabre i tants i tants d’altres? Quants han dit, recitat o rapsodiat Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Blai Bonet, Efak, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Vidal Alcover, Joan Vinyoli…?

A l’antiga apotecaria de son pare, l’any 1982, amb J. Corbera i M. Pons, va fundar Quart Creixent

1994 a la llibreria, amb Alegret, Candela, Brossa i Llopis

El març de 1996

I què en direm, com a estudiós i divulgador de la cultura popular, de la seva tasca de recobrar la força de les xeremies per inundar la festa? Per fer-no davallar dels cadafals, a tall de terra i de carrer, la cultura participativa? Amb les armes de la Poesia i del Teatre, ha desemmascarat la pertinença a una identitat que ens han volgut amagar. Amb la veu usurpada que ens ha recobrat, ha posat en evidència que la llengua i la cultura catalanes són, tant com les que més, patrimoni de la humanitat per convidar-nos a gaudir-ne i a defensar-les. Com deixar d’esmentar la seva actitud, intransigent i valenta, en defensa de les llibertats?

Acròstic de Guillem d’Efak a Cavall Fort i acròstic d’Antoni Artigues dedicat als Germans Martorell

Ja no hi és. Avui se n’ha anat i ens ha deixat malferits d’absència, però el seu testament ha estat prou generós. Ens ha llegat la seva obra, el seu magisteri i el seu exemple. Siguem-ne dignes! Ja farem tant nosaltres!

Anuncis per promoure la pàgina magpoesia

Una calabruixada d’imatges

Per no haver d’escriure un llibre, he trobat oportú penjar fotografies i documents, amb qualque comentari als peus quan he considerat que calia complementar o completar les il·lustracions per tal de dibuixar millor la personalitat d’Antoni Artigues. Com a còdols i a vegades com a pedres, aquestes imatges ens perfilen, ni que sigui com un petit tast, algunes de les seves nombroses activitats. Moltes són extretes de la web de Magisteri, a la qual hi dedicà un sac d’energia. D’altres, pertanyen al meu arxiu. El conjunt no passa de ser una mostra i, per tant, una espipellada al seu món.  Això no obstant, ens projecta qui eren els seus, qui seran els qui mantindran viva la torxa en defensa dels drets humans i, amb tot, ens fa una crida pública que ens encoratja a la resistència.

Entre totes les dones

Finalitzada la vaga de fam de Jaume Sastre (foto BMS)

L’espai roman obert a futures aportacions, perquè la vida i la immensa i intensa activitat que ens ha lliurat Antoni Artigues exemplifica una existència abocada, amb fidelitat permanent, al servei d’aquest poble. T’enyorarem molt. No serà per nostàlgia ni malenconia. Serà per pur egoisme! Ens faràs molta de falta!

LLIBRES

Llibres escolars

2017 explicant contes als més petits

Llibres sobre les xeremies

Una dedicatòria

El Teatre i la Poesia, com a gran centre d’interès

Març del 2017. Amb Glòria Julià i Pau Vadell (foto BMS)

Poesia com a eina de supervivència

La sociolingüística com a arma de combat

Discs

Cançons Republicanes, amb Biel Majoral, Ferments, amb Miquel Brunet

Ferments, la rapsòdia musical de Miquel BrunetAntoni Artigues diu Bauçà:

https://www.youtube.com/watch?v=XmhkkpcNIRI

EL XEREMIER (amb pistola)

1976. Disc “Cançons de Festa” de Maria del Mar Bonet, del qual fa la presentació amb Biel Majoral
Foto extreta del llibre “Crònica de la Cançó Catalana” (UIB, 1987)

1980 a Granollers (un trio que ha sonat quasi 40 anys)

1981, amb n’Aina Sansó i els Cossiers de Manacor

1989 a Llucmajor

1989, recordant una actuació de 1981 a Sineu amb Aina Sansó

2002, amb Antoni Rei

Amb Antoni Artigues les xeremies són la falç amb el so de la independència

2010 a Son Llobet

2011 a Son Llobet (foto BMS)

2010. Plànol per anar a Son Llorenç. “Mal camí passar-lo pres!” (això va dir al metge) 

2010 a Son Llorenç

A l’enllaç, podreu veure i escoltar la intervenció d’Antoni Artigues, amb un acròstic, a l’acte per commemorar el 18è aniversari dels Germans Martorell

https://www.youtube.com/watch?v=7zKja1FJNMA&feature=youtu.be

2016, amb Glòria Julià. Vols que et canti una cançó que no l’has sentida mai? (…)

Toni Artigues té un emblema
a nivell testimonial,
és un cossier amb pistola,
és la insubmissió total!
(Extret del Romanço dels Xeremiers. Sa Pobla, 2002)

El director de teatre i dinamitzador cultural

1995. Organitza un doble homenatge a l’Escola d’Estiu

2005. Als 10 anys de la mort d’Ovidi i d’Efak

Aferra qui pot! El batle dels tres caramulls.

2015. Desembre. Felanitx

Abril del 2017 a Felanitx

El solidari, l’home de combat, el reivindicatiu

L’any 1990 a l’acte que es va fer a Montuïri, en defensa de Macià Manera, amb un concert del grup de Biel Majoral, Antoni Artigues va sortir a recitar el poema Glossa en la mort de Max Sweney de Ventura Gassol, inclòs en el llibre Les tombes flamejants i anys després interpretat per Ramon Muntaner

https://www.youtube.com/watch?v=fRA2vEn4JeQ

A Ses Salines, cantant les quaranta per tal de foragitar Josserrabauzán:

Recital poètic durant la vaga de fam de Jaume Sastre a la Casa Llarga

Aquesta era la foto de perfil al tweeter “Antoni Claret” (2016-2017)

2015 a Bunyola

L’amistat, la vida

La gent s’hi referia com a “parella de fet”. D’ençà de 1968: 50 anys d’activitats!

Calçotada 2011 a Son Llobet

A l’enllaç Antoni Artigues explica la darrera visita que va fer a la clínica, el gener del 1995, al seu amic poeta Gullem d’Efak

https://www.youtube.com/watch?v=ixQQKMjOSWk

A unes matances, el novembre del 2010 (foto Andreu Manresa)

Amb Kiko Veneno i Andreu Manresa

Agost del 2015. A la Recreativa de Felanitx amb Catalina Manera i Josep M. Solé i Sabater

A l’onada verda, amb Balutxo, Xurí, Majoral, Delfí Mulet i Pere Martorell (foto de J. C. Palos)

Octubre 2017. Exposició fotos de Miquel Barceló, amb la mare, la germana i una fillola del pintor

En Toni en plenitud

El gran lector

El deïdor

Foto publicada per Cèlia Vinyes

El mestre

Foto publicada per Miquel Pastor

Foto extreta del feisbuc del glosador Macià Ferrer

Una imatge que estimava molt, amb la foto del Che fumant!

D’avui enllà, sempre a la memòria! Quina sort, la nostra, per haver-te conegut!

Gràcies per haver viscut, Antoni Artigues Bonet!

POST SCRIPTUM.- A més d’algunes notes de premsa oficials (l’OCB, la UIB…), els dies immediatament següents a la seva mort, es varen publicar una allau d’obituaris, d’articles in memoriam i d’entrevistes (Manuel Cuyàs, Margalida Estelrich, Bartomeu Font, Glòria Julià, Sebastià Llodrà, Biel Majoral, Miquel Pastor, Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda, Carles Rebassa, Antoni Riera Vives, Emili Sánchez-Rubio, Miquela Serra, Toni Trobat, Pau Vadell…). La majoria d’aquests articles circulen per internet i són bons de trobar. Tota aquesta literatura de la mort constitueix una prova de l’impacte de la sortida d’escena del nostre gran Frégoli, retratat l’any 2011 pel seu amic Miquel Barceló, amb una creu de fons que esdevé destral.

Un dels retrats que li va fer en Barceló que a ell li agradava mostrar

D’entre els centenars de comentaris i de les moltes i belles paraules que s’han escrit, he trobat un petit vídeo que ha penjat Immaculada Sureda que constitueix tota una declaració de principis d’Antoni Artigues; una vertadera raó de ser per donar sentit a la vida. He demanat permís a la propietària per fer aquest post scriptum i m’ha comentat que és de dia 14 d’abril de 2017, una data ben significativa i, d’altra banda, molt anterior al diagnòstic de la malaltia. Dit, ras i curt, clar i català, amb la més gran de les senzilleses possibles ens brinda un nou amonestament vital. No deixeu de veure i escoltar on rau el quid de la qüestió:

En realitat, és l’adaptació personal d’un pensament del glosador i xeremier pobler Miquel Perelló Canta extret d’aquest programa:

En acomiadar-se de Mateu Xurí (i d’altres amics) va dir: “He passat molt de gust de viure!”

AFEGIT (7 de març del 2018)

Per iniciativa quasi espontània es va convocar una xeremiada, amb poemes i cançons, a la plaça de l’Alqueria Blanca, el poble de la seva mare.

 

AFEGIT (9 de març del 2018)

Comiat de silencis

Antoni Artigues ha entrat al crematori amb l’estelada (tal com va fer Guillem d’Efak i en el mateix espai). Cap paraula. Moltes de llàgrimes. Personalment, no m’hauria sentit gens felló si algú hagués amollat un mecangontot o un viscalaterralliure dels seus, i tampoc no m’hauria molestat que algú no pogués contenir l’emoció i esclafís en mamballetes, però tant en un cas com amb l’altre encara hi seríem. Els assistents, corpresos, han valorat molt més el silenci absolut. No calia dir res a aquell qui bastí tot el seu món amb les paraules. No es podria haver estat a l’alçada del qui havia partit. Cap vers no hauria pogut superar un llarg silenci. Va ser el darrer poema, sense acústica, que ens va permetre llegir i pensar, amb els ulls clucs i amb la ment, el sentiment i l’enteniment ben deixondits una allau de records vivencials compartits.

Al capdavall, la vida no calla mai. Antoni Artigues ens ha fet hereus d’un fester de paraules.

CONTES EFAKIANS

 

Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak («la seva darrera dona» – diu ella), afirma que el poeta en bicicleta era un cuentista (així, dit ras i curt a la mallorquina). Ho aclareix, amb divertits exemples de quan embolicava la troca i, fent de guia, explicava als turistes el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus o, més atrevit encara, quan a Sa Bodegueta deixava embadalits els joves que s’arremolinaven al seu entorn per escoltar els seus relats caníbals de quan, hipotèticament devers una Àfrica que no tornà trepitjar des dels dos anys, menjava carn humana. Per engrandir encara més els ulls esbadellats dels contertulians, afegia que la carn dels negres és molt més saborosa que la dels blancs i, per rematar l’estupefacció generada, advertia que el problema era que el consum generava addició i que això l’havia forçat a entrunyellar tractes d’amistat amb el fosser d’un poble de Mallorca. I com aquestes històries… mil-i-una! El seu poder de convicció era de tal magnitud que ningú mai no gosà posar en solfa els seus relats.

1993. Guillem d’Efak, guia turístic, caníbal, seductor, contacontes i, part damunt de tot, poeta!

L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran i a alguna remota referència de qualque premi literari.

Caràtula i contracoberta de l’edició eixalada de la novel·la

Aquest reduccionisme el va desfer, en un rigorós estudi, Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), detalla l’obra efakiana:

«S’ha dedicat últimament a una literatura d’intenció didàctica (sempre segons el concepte tradicional d’aquest objectiu de literatura adreçada, especialment, a joves – adolescents – i a infants): Les vacances d’en Jordi (premiat a Can Tonigròs, 1967), Tomeu, el pescador mallorquí (publicat a L’Infantil, 1968), Han robat un cavall (finalista del premi Folch i Torres), En Mort-i-Viu (publicat a Cavall Fort) i El Dimoni Cucarell (premi Artur Martorell, publicat a Cavall Fort i gravat en disc). És, a més d’autor d’un assaig inèdit, El teatre a l’escola, de dues obres de teatre, La mort de l’àvia (premi Última Hora, 1967) i J.O.M. (premi Club de Joves de Tarragona, 1968), dels llibres de poemes que ja esmentàvem en un article anterior (publicats respectivament el 1966, 1968 i 1970), i de dos d’inèdits, Eròtic Tàctic i Poemes a Cyborg. Tot això sense comptar amb les lletres de les cançons que té gravades en nombrosos discos, al servei de l’activitat que constitueix la seva dedicació professional». En el mateix treball, també escriu: «D’en Guillem d’Efak he llegit fa poc uns abecedaris publicats a Cavall Fort molt reeixits: una poesia per infants, de molt antiga tradició, oblidada entre nosaltres a favor dels bestiaris – també d’avior noble i bella ; en Guillem d’Efak ha dat un llustre nou als vells abecedaris i marca, amb ells, un camí ple de suggerències».

L’estudi relaciona els escriptors illencs d’aquella generació i conclou l’anàlisi de manera contundent: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. En Guillem Fullana d’Efak (o, simplement, Guillem d’Efak) és, de tots els que anomenem, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal era un bon coneixedor de la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, avui oblidades i accessibles a ben poques biblioteques catalanes, però en el seu dia molt celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

Ara mateix La Ponentada Gran és en curs d’una nova i acurada edició. En el seu dia es va publicar ajustada a les restrictives normes d’un premi literari i, per això mateix, eixalada en més de 80 pàgines que aviat perdran el caràcter d’inèdites. Serà una excel·lent troballa d’una narració que ultrapassa el caràcter juvenil i, part damunt del bastiment d’una rondalla, sobrevola el nostre poble i l’anima a fer-se escàpol de la ponentada i a foragitar la submissió que patim.

Amb Manacor i tot el món a l’esquena, el poeta en bicicleta a l’edat del protagonista de La Ponentada Gran

La nova i ara ja completa lectura d’aquesta novel·la m’ha impulsat a la recerca de l’obra narrativa de Guillem d’Efak. Durant mig any llarg, endinsant-me per hemeroteques i biblioteques virtuals, m’he dedicat a pellucar d’aquí i d’allà tots els referents que he intuït i que he pogut investigar. Sé ben redecert que no he arribat a repescar tots els relats que es publicaren a part o a banda, però sí els més significatius i, per descomptat, tots els que esmentava Jaume Vidal Alcover.

Ara, en exercici de la voluntat de l’autor, em permet de posar a l’abast de tothom el fruit de la recerca. Segur que aquesta primera aportació pública es podrà ampliar i enriquir en el futur, però també estic segur que, a partir d’ara, la parròquia cada vegada més nombrosa de gent efakiana tindrà a mà uns relats mals de trobar per compartir amb la gent menuda i, molt especialment, amb fills i néts.

Ho trobareu tot, amb algunes comentaris, aquí mateix.

L’infantil núm. 92 (1967)

L’infantil núm. 92

L’infantil núm. 93

L’infantil núm. 94/95

L’infantil núm. 97

L’infantil núm. 98

Cavall Fort, febrer de 1967

Cavall Fort núm. 89

Cavall Fort núm. 89 (comentaris al relat publicat)

Arran de l’èxit obtingut amb aquest personatge, el conte es va publicar, es va enregistrar i es va transformar en una obra de teatre que, d’aleshores ençà, ha estat representada en multitud d’escoles catalanes. No tan sols això, sinó que L’infantil, (transformat posteriorment en Tretzevents) que era la més directa competència de la revista Cavall Fort, va crear un còmic setmanal amb El dimoni cucarell com a personatge, amb guió i dibuixos signats Guillen. El mateix pseudònim, no gaire difícil d’identificar, que ja havia signat les il·lustracions dels contes publicats anteriorment. Aquí teniu alguns exemples del personatge dibuixat:

Aquell mateix any, Guillem d’Efak guanya el premi Cavall Fort 1968 de Can Tonigròs amb el recull de narracions Les vacances d’en Jordi. Els relats, talment com havia fet a L’infant amb els contes de Tomeu el pescador els va publicar a Cavall Fort

Cavall Fort núm. 135 (octubre de 1968)

Cavall Fort núm. 135

Cavall Fort núm. 139 (desembre de 1968)

Cavall Fort núm. 143 (febrer de 1969)

Cavall Fort núm. 148 (abril de 1969)

Cavall Fort núm. 152 (juny de 1969)

Cavall Fort, núm. 190-191

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A banda dels contes, Guillem d’Efak va crear i publicar a Cavall Fort, una altra sèrie d’articles (“molt reeixits”, segons Vidal Alcover), on demostra el gran domini que té del llenguatge. La començà, amb el seu codi mnemotècnic (alfabet de Guillem d’Efak) per animar els infants a aprendre l’abecedari i, en posteriors lliuraments, sota el títol de Mai no ens avorrirem, va enfilar un conjunt d’enginyoses descripcions versificades. En un joc ocurrent, desafiava els lectors a continuar la tasca de definir les coses en tants de versos com tenia la paraula a descriure per tal de bastir-ne l’acrònim.

L’alfabet de Guillem d’Efak. Cavall Fort n. 170

Cavall Fort, núm. 183. Com descriure l’estiu?

Cavall Fort, núm 185. I com descriure la quilla o la xeremia?

Tanmateix les aparicions de Guillem d’Efak a la premsa infantil no es va limitar als seus relats. El carisma que expandia entre la gent jove, el feia objecte d’atenció constant i, periòdicament, és objecte d’entrevistes sobre les cançons, el teatre i, en general, la seva obra.

Cavall Fort n. 59 (gener de 1966)

De moment, amb aquests contes, en teniu per entretenir-vos tot un cap de setmana. Compartiu la lectura. Els contes instrueixen i abelleixen la vida. Que vagi de gust!

DEL “A POR ELLOS” AL NO PASSAREU; DUES CULTURES


Espanya pateix d’eufòria fanàtica crònica. Molta de gent crida enfervorida: «¡A por ellos!» La immensa majoria dels qui ho fan no saben d’on prové aquest crit, però el porten a l’ADN. És evident que es tracta d’una convidada a l’agressió i a la violència, un clam per enardir i animar a l’atac, però la immundícia de l’arenga no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip de Borbó va dir textualment: «Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. ¡A por ellos!» Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. Aquell dia, el Comitè Antiviolència del Futbol devia fer vacances. Bé, aquell dia i tots els següents fins avui, perquè el crit s’ha perpetuat com a eslògan publicitari de la selecció espanyola, irònicament anomenada «la roja» (usurpant el nom tradicional de la selecció de Xile). Som davant d’un crit de guerra borbònic? Evidentment que sí, però l’origen és molt més sinistre encara; és un crit feixista!

Vaig descobrir aquest crit, per primera vegada, en el curs de la recerca sobre l’heroica mort d’Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936), un jove de les Joventuts d’Esquerra del seu poble que, incorporat per fer el servei militar a Infanteria de Marina a Figueres, arran de l’aixecament feixista-militar va ser destinat a Madrid en el conegut batalló de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança. Allà, a Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comprats per March a Mussolini, comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, bombardejaven les trinxeres lleials a la República dels qui defensaven Madrid.

Tanc italià apressat per defensors republicans

Dia 6 de novembre de 1936, el jove felanitxer s’arrossega cap a un dels tancs i, quan el té a tir, llança una magrana de mà a les cadenes. En els dies següents, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (sis en total, segons altres versions) fins que és metrallat. El reconeixement al «marinero Coll», sense amagar que es tractava d’un «separatista», va ser tan alt que se li dedicà el carrer més emblemàtic de «la Villa». Fins a la caiguda de Madrid, l’actual Carrera de San Jerónimo va portar el nom d’Antonio Coll. (1)

Informació de premsa del canvi de nom de la Carrera de San Jerónimo

Els tancs que assetjaren Madrid, anaven acompanyats de tropes regulars i d’altres del tot irregulars, entre les quals destacaven els soldats africans (les guàrdies mores) i els falangistes. El crit dels atacants, per envalentir-se i encoratjar-se entre ells, però sobretot per atemorir els resistents era «¡A por ellos!». Aquest és l’origen del crit que ha fet seu el Borbó de torn, el qui ara és Felip VI per obra i gràcia de Franco i d’una constitució dissenyada a les casernes militars i als cenacles franquistes. Un crit feixista restaurat que, al llarg de la darrera dècada, ha gaudit d’una gran exaltació mediàtica (incomprensiblement també de la fins fa poc premsa lliure espanyola) i que ha empeltat l’odi contra la Nació Catalana i, d’acord als trets distintius identitaris de la cultura hispànica, pretenen practicar el conegut «la maté porque era mía».

De Felip V a Felip VI (passant per Primo de Rivera i Franco); l’absolutisme totalitari i jacobí

Contra l’amenaça dels feixistes, per respondre aquell «¡A por ellos!», els defensors republicans de Madrid, amb persones de tot arreu de l’estat, castellanitzaren l’antic crit de resistència dels voluntaris catalans contra la invasió alemanya de Bèlgica de l’any 1914 i feren famós el «¡No pasarán!», ignorant l’origen i l’autoria del crit.

Crida del Nadal del 2017

Aquell clam de resistència va ser popularitzat per Apel·les Mestres (1854-1936) en el poema que, tot i que el titulà La Cançó dels Invadits, seria conegut com No passareu! i li va valer ser distingit amb la Legió d’Honor i rebre les palmes acadèmiques de França. El poema musicat l’adoptaren, com a himne, els catalans i mallorquins, gairebé onze mil, que s’allistaren per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra, amb l’aspiració de ser recompensats en acabar-la amb el reconeixement de la llibertat de Catalunya.

Bandera dels voluntaris catalans a la Gran Guerra, amb l’estel de cinc puntes al pal

El poema va ser musicat l’any 1915 per Cassià Casademont, director de l’agrupació Chor Nova Catalunya, presidida per Pere Oliver i Domenge, i enregistrat el mateix any, ja amb el títol popular i juntament amb Els Segadors, per la casa ODEON. Més recentment, el poema va ser musicat de nou per Xavier Ribalta (2) i divulgat, entre d’altres, per Núria Feliu (3).

1915. Propaganda i disc amb la cançó NO PASSAREU!

Apel·les Mestres, pintor, autor de teatre, dibuixant de còmics, poeta i, com ell es definia, «amic dels infants, de les flors i dels ocells» (4), va morir just l’endemà de l’aixecament feixista, el dia 19 de juliol de 1936. Dos mesos després, la Generalitat de Catalunya va editar un full, amb la lletra del seu famós poema, per exhortar la ciutadania i les tropes que eren al front a resistir. Els catalans feren seu el crit i es va escoltar a la Serra de Pàndols, a Gandesa, a Barcelona…

Setembre de 1936. Full de la Generalitat amb el poema d’Apel·les Mestres

Certament, els dos crits esmentats delaten uns orígens i uns objectius antagònics, en la concepció i en el fons, i marquen la distància gegantina que separa dues cultures, dues maneres d’entendre el món i la vida: la dels defensors i la dels agressors, la de la pau i la de la guerra, la cultura de l’entesa i l’absolutisme. Els qui blasmen el nacionalisme català, defensor de la terra, són els ultranacionalistes agressius espanyols (ep, i francesos!). El fanatisme els cega. Ja se sap: «piensa el ladrón que todos son de su condición», però els colonitzadors, els  «conquistadores» són ells i només ells. I quan algú palesa l’evidència, aleshores s’aplica l’igualment hispànic «matar al mensajero». Exactament això volen fer ara amb Catalunya Ràdio i amb TV3: silenciar-les. Ignoren que, des de fa tres segles, hem gaudit de llibertat de premsa durant períodes molt breus de la nostra història i, tot i això, hem resistit als reiterats intents de manipular-nos la història i de sembrar-nos de sal la memòria. Les pedres serven testimoni de la Nació Catalana i enalteixen la nostra resistència.

Vinyeta al The Telegraph de dia 20 d’octubre del 2017

A POR ELLOS criden els qui ens volen sotmesos?

Tanmateix… NO PASSAREU!

 

NOTES

(1) Qui vulgui saber més coses sobre l’ocultada gesta d’Antoni Coll ho trobarà a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=202580

(2) https://www.youtube.com/watch?

(3) https://www.youtube.com/watch?

(4) Amb aquesta llegenda, l’any 1938, la Generalitat va inaugurar un modest monument al peu del Tibidabo.

Es diu que, en entrar les tropes franquistes a Barcelona, es va destruir el marbre que hi havia a la part del darrere, amb els versos del seu Himne a Catalunya, tan vigents avui com ahir:

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.

Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

 

HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (10)

SARDENYA; UN [altre] TRICENTENARI OBLIDAT

Mapa de Sardenya de Jansonius (primer quart del segle XVII)

El Tractat d’Utrecht, subscrit l’abril de 1713, havia de significar la fi de l’anomenada Guerra de Successió Espanyola. Els grans guanyadors d’aquell acord serien els anglesos i la gran derrotada la imperial Castella. A canvi de veure’s reconegut com a rei de les monarquies hispàniques, Felip V, a més de Gibraltar, Menorca i alguns emplaçaments a Nord-Amèrica, perdria tots tels territoris que havia posseït a Europa i el monopoli del comerç amb Amèrica, amb el rendible «asiento de negros», l’eufemisme que ocultava el tràfec d’esclaus. També hi guanyaren les Províncies Unides (els actuals Països Baixos), Portugal, Savoia i l’emperador d’Àustria. Aquest, sense renunciar als seus drets (no reconeixeria Felip V, i encara amb condicions, fins a l’any 1725), obtindria el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya, l’illa que havia fet part durant segles de la Corona d’Aragó i que mantenia afectuoses relacions amb Mallorca.

Hi va haver, però, una altra conseqüència: l’abandó de la Nació Catalana a la seva sort. Mesos abans de signar-se el tractat, la reina Anna d’Anglaterra va ordenar al seu ambaixador a Madrid que instàs Felip V a concedir una amnistia general als austriacistes i a no suprimir les Constitucions dels catalans. En no haver-hi resposta, Lexington insistí de part de la reina, «per honor i per consciència», i tornà a vindicar els drets dels catalans, fruit de pactes històrics anteriors. La resposta de Felip V va ser taxativa: «Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina no nos los quiera exigir. Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela». Així, anorreant el valor de Catalunya, es va despatxar la justa demanda. Com així la reina va fer aquell doble intent a favor dels catalans? Què volia dir amb allò de «per honor i per consciència»? Senzillament, Anglaterra no podia oblidar que era ben vigent el Pacte de Gènova, signat el 1705 amb els catalans, on a l’article 6 es comprometia «a servar i a fer servar les constitucions i privilegis, fins i tot en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos». Òbviament, el Tractat d’Utrecht profanava el pacte i convertia els anglesos en traïdors com, més de dos segles després, l’any 1929, escriuria Winston Churchill: «Els catalans, induïts pels aliats, molt especialment per Anglaterra, per entrar a la guerra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara avui és una pàgina negra de la nostra història».

Un llibre aclaridor i alliçonador

Malgrat l’objectiu indirecte del Tractat d’Utrecht de retre els catalans, amb la supressió de qualsevol suport exterior, el juliol de 1713 tant el Principat de Catalunya com Mallorca decidiren resistir. Els historiadors han xapat i periodificat la guerra. La donen per acabada el 1713 i, anomenen la subjugació posterior de Catalunya i Mallorca com «el cas dels catalans», d’acord amb la denominació britànica de l’època. La historiadora Eva Serra l’ha anomenat Guerra d’Ocupació i, en la mateixa línia, pot denominar-se Guerra de Submissió. En rigor, va ser un episodi més, un apèndix si es vol, de la mateixa guerra, si bé és cert que ja només entre «las dos coronas» (França i Castella) i la part resistent de la Nació Catalana: el Principat i el regne de Mallorques, amb un migrat i mesquí ajut d’Àustria. La digna decisió dels catalans («viurem lliures o morirem!») va indignar Felip V que va posar setge a Barcelona, durant el qual Sardenya, Mallorca, Eivissa i, de manera clandestina, Menorca, varen ser la intendència de la ciutat que, després d’una obstinada resistència, va caure dia 11 de setembre de 1714. Cardona cauria una setmana després i Mallorca i Eivissa ho farien el juliol de 1715. Tot semblava tancat i sentenciat, però les ànsies imperialistes de Felip V, amb les reclamacions de la seva segona esposa, no podien donar passada a perdre Sardenya i Sicília. Gosaria profanar Felip V el Tractat d’Utrecht?

La deplorable història amb el cas dels catalans

Dia 21 de juliol de 1717, la flota de Felip V, emboscada sense signes ni banderes contra les normes de les marines de guerra d’aquella època, es palplantà davant Menorca. George Forbes, l’angloirlandès comandant militar de l’illa, perspicaç i intel·ligent com era, va endevinar la jugada. Sabia com el qui més del joc brut dels borbònics. L’argúcia de situar-se davant Menorca, com havien fet en altres ocasions davant d’altres costes austriacistes, pretenia crear un sentiment de por a la població de l’illa i, a la vegada, incitar a la revolta de la gent hipotèticament descontenta amb els britànics. Fou de bades, perquè els menorquins de qui no anaven gens era dels filipistes que, el gener de 1707, n’havien fet de les seves amb un governador militar, Dávila, molt ben definit per l’historiador Andreu Murillo com a «sàdic psicòpata».

Georges Forbes, comandant militar de Menorca, recreat per Francesc Riart

Forbes, heroi de la conquesta britànica de Gibraltar (la bateria d’allà encara porta el seu nom), comptava amb tot el suport i l’amistat del rei d’Anglaterra, Jordi I, de l’emperador d’Àustria Carles VI i de la seva esposa, Elisabet de Brunsvic, coneguda com «la reina dels catalans». Dos anys abans, dia 24 de juny de 1715, Forbes s’havia traslladat a Mallorca per enfrontar-se verbalment a Binissalem amb D’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Ateses les amenaces d’aquest d’exterminar la població de Palma, Forbes va aconsellar al Virrei, el Marquès de Rubí, que resistís fins a obtenir unes capitulacions honorables per preservar les vides i les hisendes dels mallorquins. Així va ser i, dia 2 de juliol d’aquell any, Rubí signava les tres capitulacions (la dels clergues, la de l’exèrcit i la del regne). Dia 10 de juliol, unes 10.000 persones, entre mallorquins i eivissencs, amb honors i banderes altes, embarcaren cap a Sardenya per després repartir-se per Viena, Hongria i altres territoris austriacistes. El Marquès de Rubí s’embarcà amb Forbes cap a Menorca on hi va romandre unes setmanes a l’espera de les ordres de l’emperador que el designaria Virrei de Sardenya.

Rubí, Virrei de Mallorca i Sardenya, recreat per Francesc Riart

Ara, dos anys després, amb la tropa borbònica davant Menorca, Forbes va instruir Joan Miquel Saura i Morell, el ciutadellenc que l’octubre de 1706 havia proclamat rei Carles III, a preparar la defensa de l’illa per contenir un possible atac, però simultàniament, en endevinar que aquella escenificació filipista no passava de ser una fanfarronada arrogant dels borbònics, ordenà que un vaixell lleuger partís a la vela de quatres cap a Càller per avisar el seu amic Rubí. Tenia la sospita que la flota aniria cap allà, d’acord amb les pretensions de la segona esposa de Felip V de conquerir Sardenya i Sicília, malgrat haver–hi renunciat a Utrecht. Aquella sospita tenia una raó de ser evident. Dia 9 de maig de 1717, l’ambaixador anglès havia informat Forbes que s’estava preparant una gran flota a Barcelona, però que creia que l’objectiu no era Menorca. Efectivament, confirmant la intuïció de Forbes, atesa la prova fracassada d’aixecar la població menorquina, després de nou dies sense mostrat els colors de les banderes, dia 31 de juliol de 1717 la flota filipista partí cap a la conquesta de Regne de Sardenya (1). Com veurem, l’avís de Forbes a Rubí seria clau per salvar vides.

Mapa de Sardenya del 1717

ELS PREPARATIUS PER A LA CONQUESTA DE SARDENYA

La maniobra de confusió de la flota davant Menorca no era l’única argúcia borbònica. Felip V havia enviat un comunicat per confondre el papa Climent XII. L’informava que havia iniciat els preparatius navals i militars per efectuar un atac de càstig contundent contra les bases de la pirateria barbaresca al nord d’Àfrica. Amb això, aparentment responia a la crida que havia fet el Papa a tots els reis cristians d’activar la guerra contra el turc. Felip V sabia que, per atendre aquella crida, tant Sardenya com Sicília havien reduït les defenses militars. L’escrit, amb la mentida adreçada al Papa, es va filtrar als espies de l’ambaixador anglès, el qual no va caure en el parany. L’esquadra filipista estava formada per 12 vaixells de combat naval i altres 100 per transportar 8.000 soldats d’infanteria i 500 de cavalleria, sota el comandament del Marquès de Lede, rellevat com a capità general de Mallorca, on havia practicat una dura política repressiva que fins i tot va merèixer la crítica de D’Aslfed. El mes de juliol, per preparar el desembarcament, viatjà d’incògnit a Sardenya Vicent Bacallar i Sanna, el qual havia ocupat el càrrec de governador militar del regne, des d’on es posicionà en defensa a ultrança de Felip V, el qual el recompensà amb el títol de marquès de San Felipe (2). Nascut a Càller de nissaga valenciana, ocupà el govern sard fins que el 1708 l’exèrcit angloneerlandès ocupà Sardenya i el regne passà a domini dels Àustria, una dependència que el Tractat d’Utrecht va revalidar. El juliol de 1717 Bacallar, coneixedor dels filipistes amb qui podia comptar, es dedicà a recórrer l’illa durant setmanes per animar els seus, poble a poble, a atemorir la població davant del desembarcament que es preparava i que, finalment, es va produir dia 22 d’agost.

El filipista sard Vicent Bacallar i la portadella d’una de les seves obres

LA DEFENSA I LA CAPITULACIÓ

El mes d’abril de 1717, l’emperador havia ascendit el Marquès de Rubí al grau de Feldzeugmeister de l’Exèrcit Imperial i el designà Virrei de Sardenya amb la missió de dirigir la defensa de l’illa i, a plena consciència de la vulnerabilitat, atesa la gran extensió geogràfica, amb instruccions d’aconseguir una capitulació digna i honorable com la de Mallorca en cas de patir una invasió imparable. Dia 20 de maig, Rubí desembarcà a Càller i activà els mecanismes de defensa fins que, arran de l’avís de Forbes de finals del mes de juliol i coneixedor de la magnitud de les forces borbòniques, va començar a organitzar l’evacuació de Sardenya.

Dia 22 d’agost l’armada borbònica desembarcà davant Càller, acampà al Llatzaret i començà el setge i l’atac contra la ciutat. El Marquès de Lede exigí al Marquès de Rubí la rendició de Sardenya, però aquest s’hi negà en rodó. Dia 17 de setembre en una situació desesperada i a punt de ser capturat, Rubí va evadir-se del castell i transferí el govern al tinent Jaume Carreres d’Olesa de Montserrat, el qual només disposava de 900 homes, 3 morters i 40 canons. Després d’un intens bombardeig de l’esquadra borbònica, d’acord a les instruccions rebudes, els assetjats aconseguiren firmar la capitulació de la ciutat dia 30 de setembre. Les tropes austriacistes partiren cap a Gènova. L’exèrcit filipista continuà cap al nord sense trobar resistència fins arribar a l’Alguer i a Castell Aragonès (avui Castelsardo), ambdues poblacions sota el comandament de Josep Plantí de Barcelona. Lede, amb tot el gruix del seu exèrcit, posà setge a l’Alguer dia 19 de octubre fins que va capitular dia 25. Finalment, Castell Aragonès ho va fer dia 30. Les tropes austriacistes, amb molts de catalans i mallorquins (el tinent Joan Mas o el metge d’Inca Jaume Andreu), partiren cap a Gènova i, després, cap a Àustria i Hongria. Sardenya romandria sotmesa a Felip V.

Càller el 1535 recreat per Giorgio Albertini, L’Alguer vist per Simone Manca (s. XIX) i foto de Castelsardo

I, DESPRÉS DE SARDENYA, SICÍLIA

La relativament còmoda ocupació de Sardenya, va envalentir les ànsies imperialistes de Felip V, el qual es confià en excés i va menystenir la més que previsible reacció dels aliats que, arran de la invasió, el novembre de 1717 signaren el tractat de la Triple Aliança. Malgrat el clar advertiment que aquell acord significava, quan encara no havia passat un any de la presa de Sardenya, el juliol de 1718 Felip V va ordenar la conquesta de Sicília, amb un exèrcit encara molt superior format per 350 vaixells, 250 canons i 30.000 soldats a les ordres novament del marqués de Lede. A Catalunya, el proveïment de les flotes significà un enriquiment dels constructors dels vaixells, però provocà lleves coactives per al reclutament de soldats que desfermaren violentes protestes i aixecaments populars.

La gegantina flota va permetre ocupar l’illa sense resistència, però just en saber la feta, dia 2 d’agost de 1718 Carles VI s’afegí a l’aliança de les Províncies Unides, França i Gran Bretanya i es creà la Quàdruple Aliança i exigiren a Felip V acatar les resolucions del Tractat d’Utrech i abandonar Sardenya i Sicília. La Gran Bretanya desplegà una petita tropa a la zona i dia 11 d’agost, davant del cap Passaro, detectaren la flota borbònica i l’atacaren. Molts de vaixells foren afonats o inutilitzats i la resta foren embarrancats pels tripulants filipistes per poder evitar ser capturats. Aquella batalla va deixar aïllades Sardenya i Sicília i, igual que el precedent de «La Invencible» de dia 8 d’agost de 1588, s’estudia a les acadèmies navals. La flota britànica era sensiblement inferior (els borbònics disposaven de 32 vaixells contra 23), però s’endinsà en filera enmig dels vaixells filipistes i els crearen una gran confusió.

La batalla del cap Passaro del pintor i mariner londinenc Richard Paton

La derrota va ser èpica. Per Mallorca varen circular fulls que informaven d’un imminent desembarcament anglès. Els austriacistes mallorquins cobraren noves esperances i les autoritats s’inquietaren. Amb tot, Felip V, vençut i humiliat, per tancar el front que se li havia obert de nou a Catalunya (3), es va veure obligat a acceptar les condicions imposades en el Tractat de la Haia, signat dia 17 de febrer de 1720. Sardenya passava a mans de l’emperador d’Àustria i Sicília a la casa de Savoia.

Mapa de 1720 de la costa de Sardenya amb indicació de les torres de defensa

SOBRE ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Com no podia ser d’altra manera, Felip V dictà un Decret de Nova Planta específic per a l’illa de Sardenya. És, de tots, el més desconegut (4), tot i que la informació que aporta és molt aclaridora per verificar la cultura de la imposició dels borbons com a antítesi del model pactista anterior. Abans de parlar del de Sardenya, convé fer una ullada als precedents i a les intencions dels decrets. El primer va ser doble. Poc després de la batalla d’Almansa i la subsegüent caiguda de València i Saragossa, Felip V promulgà dia 29 de juny de 1707 el reial decret «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción á las leyes y gobierno de Castilla». El títol ho diu tot: abolició de les institucions, drets i privilegis dels antics regnes de València i d’Aragó, subjugats al govern i lleis de Castella. Aquesta submissió encara s’accentuà per un nou decret, dia 3 de juny de 1711, on s’aclaria que la planta d’Aragó i València no disposaria de cancelleries (com Valladolid o Granada), sinó que només seria una Reial Audiència. Més endavant, caiguda Barcelona dia 11 de setembre de 1714 i Cardona dia 18, Felip V dictà dia 9 d’octubre de 1715 el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña», publicat amb la reial cèdula de 16 de gener de 1716. Després de les capitulacions de Mallorca el juliol de 1715, dia 28 de novembre d’aquell any es va sancionar el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca», publicat a la reial cèdula de dia 16 de març del 1716.

Caràtules dels decrets de Nova Planta del Principat de Catalunya i del Regne de Mallorca

A banda del de Sardenya que veurem després (l’efímera ocupació de Sicília no va donar temps a dictar un decret per a aquest regne), els decrets continuaren a totes les colònies espanyoles. Els anomenats «regnes castellans d’Índies» també foren víctimes de la tasca uniformitzadora de Felip V. En tres decrets de 1717 i 1718, abolí la «encomienda» (5) i alteraren l’organització dels virregnats, amb la creació de capitanies generals. El 1719 reduí les competències del Consell d’Índies, eliminà els privilegis dels indis i imposà el dret castellà. Des d’aleshores, s’inicià la repressió a les llengües ameríndies, amb normatives precursores de la real cèdula d’Aranjuez de 1768 «…para que en todo el reyno se actue y enseñe en lengua castellana». La política lingüicida de Castella s’ha perpetuat en el temps i, des de la llei Moyano del s. xix al decret Wert del s. xxi, la persecució no ha distingit de períodes històrics ni de governs.

La repressiva norma també s’edità a Mallorca, on la immensa majoria de la població era monolingüe catalana

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA

El decret Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Zerdeña, amb un títol idèntic als de Catalunya i Mallorca, va ser sancionat dia 24 de novembre de 1717 i recollit, posteriorment, a la real cèdula de dia 16 de febrer de 1719. Consta de 32 articles i la confecció delata que es varen tenir en compte tots els anteriors, des del model de la Real Audiencia de Saragossa al model de Mallorca. L’epistolari que es conserva a l’entorn del decret, permet deduir que, per raons evidents, s’adaptà molt més al decret de nova planta de Mallorca que a cap altra.

Així ho havia dictat l’informe del Fiscal del Consejo de Castilla: «El Consejo podrá proponer a S.M. se plantifique el gobierno y práctica en dicha real Audiencia, que no oponiéndose a lo substancial del estilo antiguo, tenga uniformidad con las demás Audiencias de la Corona de Aragón, pareciéndoles al fiscal que la más adaptable es la de Mallorca». La lectura comparativa dels decrets confirma la major similitud del de Sardenya amb el de Mallorca, encara que posteriorment, el 23 de novembre de 1718, el secretari d’estat de Castella, José Rodrigo, informava: «Paso a manos de V.E. la resolución que ha tomado el rey; y me ha mandado diga a V. E. que se den las órdenes con la mayor extensión y ser mucho mayor la población de la isla de Cerdeña que la del reyno de Mallorca, quiere Su Magestad que para la formación de esta planta de gobierno se tenga presente la que se dio para Cataluña…».

El poc conegut Decret de Nova Planta de Sardenya de 1717 (el trobareu complet al final)

Si tenim en compte que la reial cèdula que el validava és de febrer de 1719 i que el febrer de 1720 Felip V ja signava la devolució, és mal de valorar quins varen ser els resultats fàctics del Decret de Nova Planta a Sardenya en tan poc temps de vida. Quin va ser el grau d’aplicació? Quins els efectes? Allò que sí és bo de descriure és la pretensió: usurpar tots els privilegis comuns compartits amb la Corona d’Aragó. Entre d’altres, la desaparició del dret d’estrangeria va eliminar l’exigència de mantenir els càrrecs assignats exclusivament a persones del regne. Cal advertir que a Sardenya era vigent la Carta de Logu (6), però la imposició absolutista de les lleis castellanes, afectaren directament l’ús de la llengua, la justícia, la hisenda, els mecanismes de defensa i, òbviament, la sobirania.

Dos mapes de Sardenya del s. XVIII

I MALGRAT TOT…

Antoni Serra va escriure una frase que ha fet fortuna: «La Història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat». Per més que, des de l’escola, s’hagi alimentat la desmemòria, les pedres i els documents canten i recorden episodis amagats o, pitjor encara, manipulats.

El sumptuós mausoleu de Martí, el Jove, a la catedral de Càller

L’esquarterament de Sardenya no va aconseguir esborrar totalment els lligams de germanor. Per no parlar de l’Alguer, la Barcelonetta sarda, on sobreviu la llengua, la quadribarrada oneja a l’Ajuntament i, entre una part de la població, perviu el sentiment de catalanitat, es pot esmentar la devoció del poble d’Ulìana a la Marededéu de Montserrat, passejada cada any en processó, o l’escut de la ciutat de Càller (les quatre barres) que perdurà fins el 1766. Com a curiositat, fins i tot durant el domini de Felip V, les monedes sardes mostraren les quatre barres gravades ja a les encunyacions alfonsines. 

Monedes sardes durant el domini de Felip V

Monedes sardes s. XIV

Encara sovintegen les mostres d’agermanament. Destaca el cas de l’Alguer, agermanada amb Tarragona, Balaguer, Palma i Encamp d’Andorra. Molt recentment, el mes de setembre de 2017, Sardenya s’ha mostrat solidària amb la voluntat del Principat de Catalunya de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Ateses les prohibicions i censures que ha practicat el govern espanyol, el Consell Regional de Sardenya va aprovar per unanimitat una moció en la qual expressava la solidaritat amb el poble de Catalunya (7).

Cal advertir que l’independentisme de Sardenya respecte a Itàlia no té, ara per ara, la força del que es pot veure a Còrsega respecte a França, però és un moviment que arrela entre alguns segments de la població més crítica i amb major presa de consciència. Hi ha prou indicis que conviden a reclamar un nivell d’autogovern amb majors competències. Sardenya ha estat maltractada per qui l’hauria de protegir. Serveix d’exemple la bàrbara desforestació que va patir per tal d’enllestir les línies de ferrocarril continentals. La pujança de la indústria turística permet preveure una millor administració amb l’autogestió del territori i dels seus recursos naturals. Com a referència no allunyada geogràficament, el cas de Malta brinda un mirall de comparança quasi insolent.

Els moviments sards d’alliberament no són gaire diferents dels que hi pot haver a les illes Balears i Pitiüses o al País Valencià i, amb el recobrament de la memòria històrica, s’obrin debats similars quant als símbols d’identitat. El cas de la bandera és paradigmàtic. L’oficial de Sardenya, coneguda en sard com sos bator moros mostra la creu de sant Jordi amb quatre caps que, antigament, apareixien amb els ulls tapats, però que per il·lustrar l’alliberament apujaren les benes al front. A aquesta bandera hom li retreu que és de guerra, que la portaven les tropes catalanes que varen sotmetre l’illa i que se la relaciona massa amb el govern. Front a aquesta, Independèntzia Repúbrica de Sardìnnia, el partit independentista sard, defensa la bandera de l’antic jutjat d’Arbarèe. Alguns acreditats investigadors sostenen que la imatge no representa cap arbre desarrelat, com s’ha dit, sinó la planta cervaria que apareix a les tombes de la família Cervera de la Garrotxa, antics reis de Sardenya. D’altra banda, com que només representaria una part de Sardenya, hi ha una tercera proposta que mira d’unificar les dues, amb l’escut d’Arbarèe en el centre. El debat ha de desembocar en un acord amb el màxim consens majoritari.

I DE COMMEMORAR EL TRICENTENARI, QUÈ?

Les institucions del Principat de Catalunya varen ser molt negligents amb el Tricentenari de la capitulació de Mallorca i Eivissa, les terres que més aportaren en hisendes i vides a la defensa de Barcelona. Amb l’excepció del Born, Centre Cultural, durant la direcció de Quim Torra, i la tasca d’algunes entitats cíviques atenent la crida de Teresa Clota (L’Artesà de Gràcia, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania Randa…), l’organització oficial del Tricentenari 1714-2014, comissariat per Miquel Calzada i Toni Soler, va constituir un acte de gran transcendència i amb una repercussió mediàtica important, però tan regionalista i aberrant que va proclamar a tort i a dret que el final de la Guerra de Submissió va ser l’11 de setembre de 1714, amb l’apèndix de Cardona una setmana després. Tal pretensió significava un menysteniment injust i injustificable a la veritat històrica. Doncs, si això va ser així amb Mallorca, què es pot esperar que facin amb Sardenya?

Lamentablement, de l’enfilall d’efectes generats per la submissió a Castella (lingüicidi, militarització, aculturació educativa, espoliació fiscal i tantes altres), les dues majors conseqüències d’haver perdut aquella guerra varen ser perdre la sobirania de cada un dels antics regnes de la Corona d’Aragó (el de València, el de Mallorca, el de Sardenya i el Principat) i l’esquarterament entre els territoris de la Nació Catalana, la locució més utilitzada durant aquell conflicte bèl·lic per referir-se al conjunt dels nostres territori. Sobirania i esquarterament són, encara ara, els dos grans deures per tal d’assolir la llibertat i la represa de la confederació dels diversos territoris.

La desitjable commemoració solidària del Tricentenari de la caiguda de Sardenya per part de les terres que, fins a aquell moment, havien viscut agermanades, a més de la desídia viscuda a Mallorca fa dos anys, ha topat amb una circumstància rellevant que n’ha obstaculitzat el reconeixement històric degut. Avui el Principat viu el procès de reconquerir la sobirania. No hi ha marxa enrere i, per més que faci l’estat borbònic de Felip VI, prevaldrà el dret de qualsevol poble a autodeterminar-se i a decidir el seu futur. Altra cosa és veure com el camí de refer i reparar l’esquarterament no sols no s’ha iniciat, sinó que des de gairebé totes les institucions hi ha un desinterès i un desconeixement absolut sobre quin és el marc nacional. La profusió de festes «nacionals», d’himnes i de banderes, delaten com la «maña» borbònica ha fet forat i ha perpetuat un provincianisme segregador. Han passat 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i alguns dels debats imprescindibles (la represa política, els símbols, la identitat…) no només no s’han tancat, sinó que no s’han activat ni tan sols. Com sol passar, les coses més urgents (i les d’ara certament ho són) eviten abordar les més necessàries. En aquest punt ens trobam. Sense defallir, sense retre la lluita, perquè si els qui lluiten poden perdre els qui no ho fan ja han perdut. Així, cap a la victòria i, com va escriure Salvador Espriu l’any 1968,« Ens alcem tots dos/ en encesa espera/ el meu poble i jo!».

Al capdavall, els 300 anys de submissió han estat també tres segles de resistència! 

 

NOTES

(1) Formalment, el Regne de Sardenya va ser creat l’any 1297 quan el papa Bonifaci VII, com àrbitre del conflicte que enfrontava els regnes d’Aragó i de França, va designar Jaume II com a rei de l’illa. Sardenya es convertia en un regne més dels que formarien la Confederació catalanoaragonesa, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca, València i Sicília.

(2) No cal ser gaire perspicaç per veure fins a quin grau Bacallar desitjava la submissió, l’extermini fins i tot, de Catalunya. En relatar la caiguda de Barcelona el setembre de 1714, escriu: «En esto paró la soberbia pertinaz de los catalanes, su infidelidad y traición. No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar Barcelona, y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos. El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida». Bacallar, òbviament com a Vicente, va ser un dels membres fundadors de la Real Academia Española, dia 3 d’octubre de 1714, a proposta de Felip V. 

(3) La guerra de la Quàdruple Aliança va trencar l’amistat de Castella amb França i Felip V va anar de derrota en derrota. El març de 1719 envià una flota amb 6.000 soldats a la Gran Bretanya per fomentar l’aixecament dels escocesos i l’operació va ser un desastre. A més de perdre tots els vaixells, la marina britànica atacà Vigo i Ferrol. Però la paradoxa més gran de totes va ser que dos mesos abans, el gener de 1719, un exèrcit comandat per Berwick, el qui havia fet caure Barcelona el setembre de 1714, va invadir el País Basc i Catalunya, amb la promesa de recobrar Mallorca i d’abolir els Decrets de Nova Planta i restituir les institucions. Aquest objectiu li proporcionà el suport dels catalans i els valencians, amb la curiositat de comptar amb els principals enemics de cinc anys abans. Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels austriacistes que ja havien lluitat contra els borbònics: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (fill de l’heroi d’Osona), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà, i Tomeu de Pollina.

(4) En aquest punt, és obligat fer un agraïment públic a Stefano Puddu Crespellani, l’artista sard resident a la Garriga, per haver-me facilitat contactes amb Sandra Vargiu, bibliotecària de la Universitat de Càller, M. Daniela Ciccu, del servei de digitalització de la universitat, i Mariella Salis, arxivera, per tal de reeixir en la llarga recerca del Decret de Nova Planta de Sardenya i poder-ne fer l’anàlisi comparativa amb els de la nació catalana. Curiosament, mesos després d’haver rebut el decret des de la Biblioteca Universitaria di Cagliari, en vaig rebre un exemplar idèntic des de la Sección Nobleza del Archivo Histórico Nacional de Toledo. Com que em consta que altres investigadors han intentar accedir-hi sense èxit i que, encara ara, no es troba a Internet, atesa la importància històrica he considerat oportú publicar-ne una reproducció, com a document cultural, per tal que estigui a l’abast de qualsevol persona que no en vulgui obtenir un profit econòmic. Qui el vulgui llegir i analitzar, el trobarà al final d’aquest article.

(5) La «encomienda» era una institució castellana de l’edat mitjana que es va implantar a Amèrica, amb l’objectiu d’impedir els abusos dels colonitzadors als indígenes. La figura del comendador tenia per funció vetllar pel benestar dels súbdits indígenes i assegurar-ne la protecció, a més d’encarregar-se de la recaptació dels impostos. Felip V va extingir aquesta figura al temps que impulsava la protecció dels criolls, els descendents dels quals tanmateix promourien les independències per alliberar-se del colonialisme espanyol, fins al punt que avui ja no en resta cap territori.

(6) La Carta de Logu consta d’un conjunt de lleis, entre les més antigues d’Europa. Va ser promulgada per Elionor d’Arborea (Molins de Rei, 1340-Oristany, 1403), com a esmena d’un text homònim de 1376. La Carta, confirmada per la Corona d’Aragó i ratificara per Alfons IV l’any 1421, va ser vigent a Sardenya durant segles.

(7) vg. https://www.vilaweb.cat/noticies/diputats-sards-demanen-al-seu-govern-que-imprimeixin-i-guardin-les-butlletes-pel-referendum-catala/

 

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

PER A SABER-NE MÉS:

Balanç del Tricentenari a Mallorca i a les Pitiüses

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269148

Pólvora i farina; Mallorca 1715 (conferència de l’Ateneu Barcelonès, amb el vídeo)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

 

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA A L’ABAST DE TOTHOM

pàgina 1

pàgina 2

pàgina 3

pàgina 4

pàgina 5

pàgina 6

pàgina 7

pàgina 8

i pàgina 9

LES CLAVEGUERES RAGEN A LES TOTES!

Josep Palou va publicar, aviat farà 20 anys, EL PAÍS, LA QUINTA COLUMNA, un llibre amb abundant documentació que desemmascarava el diari que, durant uns anys, va gaudir de l’aurèola de ser progressista. L’autor esbaldregava aquesta fama immerescuda i demostrava de manera incontestable el qualificatiu del soststítol: L’ANTICATALANISME D’ESQUERRES. Arran dels atemptats de dia 17 d’agost del 2017 a Barcelona, EL PAÍS s’alineà amb les tesis de l’extrema dreta i publicà un Editorial miserable i barroer, amb falsedats gegantines, que va validar i precipitar hipotètics acudits execrables de caràcter vexatori contra Catalunya des de posicionaments ideològics que res no tenen a veure amb l’humor i sí, i molt, amb el racisme i el guerracivilisme.

Acudits o proclames macabres?

Just un mes en clau dels atemptats, dia 17 de setembre, en bon diumenge i en lloc de màxima lectura, EL PAÍS va publicar un reportatge cridaner a doble pàgina, on un grup de 19 soi-disant intel·lectuals d’esquerres qualificaven el dret a decidir d’estafa antidemocràtica. L’ampul·lós escrit apareixia com a publicitat pagada, amb la signatura del partit Recortes Cero, l’economia del qual no permet endevinar fonts de finançament gaire ortodoxes. Dies abans, concretament dia 6 de setembre, aquest partit (altres 19 persones) ja s’havia manifestat davant del Parlament contra el referèndum anunciat per dia 1 d’octubre (*) i, des de dia 18, de manera extravagant, el grupuscle ha posat gent, molt possiblement pagada, per empaperar Catalunya amb un cartell insultant que tracta de rates als partidaris de la independència, anima a la seva mort i fa tot això, naturalment, sense cap problema amb les forces policials ni amb la fiscalia. La proclama negacionista del text no és res comparat amb una imatge que fa clarament apologia de la violència i dibuixa una arma contra una urna. Qui hi ha al darrera? D’on surt aquesta gent? Qui els financia? A qui empara EL PAÍS? Doncs, a la mateixa gent que han emparat abans diaris com La Razón, ABC, El Mundo, La Vanguardia… D’entrada, cal advertir que el recent manifest no és el primer d’aquest grupuscle. El desembre del 2015 ja varen distribuir i publicar un «manifiesto cultural» de disseny similar al d’ara que va ser reproduït arreu.

Un precedent del “manifiesto”

Va ser arran de les eleccions espanyoles de desembre de 2015, a les quals amb gran sorpresa varen presentar candidatura a totes les circumscripcions electorals i, de manera igualment sorprenent, varen rebre una desorbitada i desproporcionada atenció mediàtica a la premsa espanyola i a la catalana. La portaveu d’aquest partit és Nuria Suárez (**), un curiós personatge amb un CV tan irregular i camaleònic que la delata.

Nuria Suárez (sic). Font: El Satiricón

La candidata a la presidència del govern espanyol, repetidora a les eleccions del 2016, destacà durant la campanya per atacar i desqualificar el líder de Podemos, Pablo Iglesias, i amb major èmfasi el procés independentista de Catalunya. Però, si volem riure de valent, haurem de retrocedir un poc i ens trobarem a la mateixa senyora Suárez aspirant a presidir la Generalitat de Catalunya l’any 2012, com a cap de llista del partit Unificación Comunista de España, un nom clarament orientat a espipellar vots de l’esquerra, però amb una campanya unionista adreçada contra l’independentisme i, de manera personalitzada, contra Artur Mas. El nom, tanmateix, no enganyava ningú i els grups d’esquerra alternatius varen qualificar UCE de “feixistes” i els acusaren de sortir directament del Ministerio del Interior. No només això, sinó que es va demostrar que les persones que integraven les llistes havien demanat el vot de manera successiva per UPyD, VOX i, a les anteriors eleccions autonòmiques, per Ciudadanos.

Sembla convenient i recomanable que, amb aquest historial cínic i clínic, les senyores Coixet i Sardà o els senyors Mariscal i Marsé, per esmentar els signataris sicaris catalans del “manifiesto”, es facin mirar a qui han brindat suport, no fora cosa que “la intel·lectualitat” i “l’esquerranisme”, des d’on han diagnosticat com a “antidemocràtic” el dret a decidir de les persones i dels pobles, els posi en evidència i, en un futur no gens llunyà, els recordi de qui han volgut fer de majorettes o de palmeros, perquè vull creure que cap dels quatre esmentats està subvencionat amb fons reservats de l’estat com hi estava Lerroux (***).

 

(*) https://www.eltemps.cat/article/2076/membres-duna-secta-es-manifesten-a-les-portes-del-parlament-contra-la-llei-del-referendum

(**) Aunque nació en Barcelona en 1968, Suárez tiene sangre canaria ya que su madre y toda su familia son de Las Palmas de Gran Canaria. Según cuenta, su progenitora se quedó embarazada estando soltera y debido a que en aquella época no estaba bien visto esto en una ciudad pequeña, decidió desplazarse a la capital catalana. (Extret de l’encapçalament de l’entrevista a eldiario.es, 24-VI-2016)

(***) Ho afirma Prieto a les seves memòries.

Una vella i bella història (la recobrada veu d’en Meravell)

El mes de febrer del 2017 es va presentar el primer llibre de poemes de Miquel BauçàEn Meravell. Fins al moment, romania no només inèdit, sinó que se’n desconeixia l’existència. L’atzar, combinat amb la curiositat, ens va brindar un present imprevist; un regal pòstum. Va ser un besnét de Pere Oliver i Domenge, l’historiador i dissenyador informàtic Joan Valls de Padrines, en revisar la biblioteca de qui va ser batle republicà de Felanitx, qui trobà enclosa entre llibres una còpia mecanografiada de La carn i el goig i la va fer a mans de l’inquiet Pau Vadell. No podia anar a pegar a un millor destinatari, perquè el jove poeta de Calonge, també és editor i, per arrodonir-ho, historiador. Indagar la procedència d’aquella obra ultrapassava la curiositat i s’endinsava en la investigació sobre un dels poetes més interessants del segle XX. La recerca destapà que l’obra s’havia presentat, sense èxit, al premi Ciutat de Palma de 1960. El guardó es concedeix el mes de gener i, per tant, havia d’haver estat lliurada la darreria de 1959, amb la qual cosa podem assegurar que el poeta felanitxer va escriure aquests versos, com a màxim, amb només 19 anys. Aquest fet biològic ha precipitat alguns lectors a sentenciar, a faisó d’innecessàries justificacions, comentaris paternalistes (i reduccionistes), saludant el recull amb l’etiqueta que són poemes de joventut. Em sembla trivial l’observació. Com bé ha discernit Antoni Artigues (1), el més entès coneixedor i divulgador de l’obra del poeta felanitxer i ermità de ple dret de l’Eixample de Barcelona fins a la mort, en aquesta obra ja es mostra diàfana la poètica de Miquel Bauçà, amb tot l’univers de referents i significats que farà brollar al pas d’una vida literària rica i plena.

Presentació a Quart Creixent, amb Glòria Julià, Pau Vadell i Antoni Artigues (foto: BMS)

Vaig assistir a la presentació que es va fer a la llibreria Quart Creixent de Palma. La gran sorpresa d’aquell vespre va ser quan Antoni Artigues va il·lustrar la seva intervenció amb la veu del poeta. Només dues vegades en tota la meva vida, una a Barcelona i una altra a Vic al costat de Rafel Subirachs, havia sentit parlar Miquel Bauçà, però els dos enregistraments que vàrem poder escoltar el dia de la presentació posaren la pell de gallina a tota la concurrència, especialment a les persones que no l’havien pogut escoltar mai; la gent jove molt particularment. Segons explicà Antoni Artigues, els hi havia fet arribar la filla del poeta. El primer document, Poètica, mira de respondre en dos minuts i mig la pregunta: «què és la poesia?». Afirma que, per a ell, és la revolta constant i conclou: La poesia és la fórmula més sincera per expressar la meva rebel·lia! El segon document que vàrem escoltar, també de dos minuts i mig, és el poema Una bella història, amb un títol que retrobarem en el futur, amb el complement: la independència dels Països Catalans. Es tracta d’una evocació autobiogràfica que ens descriu moments claus de la seva vida. Des del moment quan A penes em tingueren defora del ventre de la meva mare i son pare li va posar dures argolles al coll i als braços fins que un amic, amb unes tenalles, em va trencar totes les argolles de la meva llibertat per arribar al punt quan, amb una amiga, vàrem començar un llarg exercici d’amor, molt més profitós que la llibertat i tota la veritat.

Com la totalitat dels assistents a la presentació amb qui vaig comentar l’audició, vaig passar un guster mai vist d’escoltar el poeta felanitxer. Deslletrejava les paraules, amb una lenta cadència, dotant de música, gairebé una nota a cada síl·laba, i accentuant l’entonació amb un ressò que perllongava a la darreria de cada vers, per arribar al final com si no acabàs mai. Em va recordar Don Joan, aquell vicari porrerenc que va estar mitja vida al Port de Felanitx. Infringia un to de rapsòdia a la lletania que condicionava l’escolta i la resposta cantussejada de les beates. D’homes, n’hi havia pocs a passar el rosari, però estic segur que va fer passar la corona més d’una vegada al nostre poeta.

Fragment de l’entrevista a la poeta Clara Mir, esposa de Pere Pons Tomàs, amic de Bauçà de tota la vida

Aquesta setmana, mirant d’establir connexions entre Pere Oliver i Josep Carner, la casualitat m’ha fet anat a pegar de morros a una magnífica entrevista, publicada el maig del 2015, que fa Carles Batalla a la poeta Clara Mir que ens parla de Miquel Bauçà (2): Mallorca té el poeta més gran d’Europa. De rebot, aquesta troballa m’ha fet visitar la pàgina de la poeta, on també dedica un espai al nostre escriptor que també he de recomanar vivament per la informació de primera mà que conté (3). Ha estat en aquest espai on he llegit que a la Fonoteca Colomines, dins de la Càtedra Màrius Serra, hi havia enregistrades les veus de destacats poetes de la meitat del segle XX (4). Cap allà som anat virtualment, perquè és a disposició de qui vulgui accedir-hi, prèvia inscripció de franc. Podreu escoltar i «sentir» Brossa, Carner, Espriu, Foix, Palau i Fabre, Pere Quart, Riba, Villangómez… Un privilegi de veus que haurien d’arribar a les escoles. M’ha cridat l’atenció la referència que fa Carme Mir en el seu article a un altre poeta felanitxer molt menys conegut: Joan Julià. Per descomptat, el seu amic Miquel Bauçà apareix en tres enregistraments. Els dos primers són, justament, els dos que vàrem escoltar a la presentació del seu darrer (que és el primer) llibre, amb la particularitat que el títol del poema apareix com Una vella història. Sigui com sigui, és una vella i bella història. El tercer enregistrament, com els altres dos, de dia 19 de maig de 1961, és Carta a Maria Antònia, on el poeta refereix un jovenívol desencontre amb una felanitxera a qui recomana que miri endavant. Algú, hi veurà la misogínia tantes vegades assenyalada del poeta. Jo hi he vist sobretot una gens hermètica i molt condescendent ironia.

Llegiu la informació dels enllaços! Escoltau Bauçà! Puc assegurar-vos que no perjudica la salut!

(1) Per a saber-ne més, resulta imprescindible llegir Bauçà des de la pàgina que gestiona Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/

(2) Llegiu-la completa a: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/860213-lmiquel-bauca-era-excentric-no-boig-i-se-lha-abandonatr.html

(3) Vg. http://servitalplat.blogspot.com.es/2012/04/poesia-la-carta-xx-miquel-bauca.html

(4) http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/colo/index.php?acr_autor=folc

 

UNA PASSEJADA AMB PERE OLIVER I JOANOT COLOM

retallaLa recerca et fa anar d’una banda a una altra i, amb resultats inesperats, t’estira i t’arrossega de rodolons molt sovint cap a la frustració i, no tantes de vegades, cap a noves descobertes que t’omplen de satisfacció. L’atzar és un component important de la investigació. La sorpresa, l’imprevist, convida a estirar fils nous i t’endinsa, a l’arrisca l’aventura, per camins i laberints desconeguts.

Fa uns mesos em vaig proposar descobrir i retratar el lloc on va néixer Pere Oliver i Domenge. Com diantres trobar el primer pis del número 126 del carrer dels Oms de la ciutat de Palma de 1886? Com fer-ho si, avui, aquest carrer tot just arriba al número 60? L’evidència em va fer topar de morros amb la impossibilitat de localitzar l’adreça. Com que a un epistolari familiar s’apuntava que el domicili era “a la part baixa del carrer, més acostat a la Rambla que a la plaça de Joanot Colom”, vaig acudir a l’apotecaria d’aquella zona, per si la titular, Francisca Armengol, o en Toni Torrens, me’n sabrien donar noves o indicar-me qualque pista. Aviat vaig saber que  la meitat dels anys 70 del segle passat es va fer una revisió de la numeració de Palma i, molt en concret, del carrer dels Oms. Antigament, en diverses èpoques, començava a la plaça de Joanot Colom i, per tant, devia agafar el braç de la Porta Pintada fins al carrer de Sant Miquel, per continuar davallant fins a la Rambla. L’explicació aclaria l’enigma, però no determinava el lloc exacte de l’antic número 126. Toni Torrens em va obrir el seu exemplar de la Guía Turística Comercial de Palma de Mallorca. 1943, obra de J.M.R. Qualque orientació hi trobaríem!

Els anuncis delaten un món que ja no existeix

Els anuncis de la Guia delaten una ciutat esvaïda

D’aquest llibre, me n’havia parlat fa molts d’anys l’escriptor Antoni Serra. Divertit, m’explicà que l’autor el va enllestir amb l’únic objectiu de guanyar doblers. Es dedicà a recórrer Palma, botiga a botiga i oferir als propietaris, porta a porta, d’incloure el seu establiment a una guia comercial. Descrita en quartetes encadenades amb rimes primàries i forçades, va il·lustrada amb centenars d’anuncis de tota mida, la pràctica totalitat en blanc i negre. Els comerciants que pagaven sortien destacats, els qui no ho feien eren ignorats o, en més d’un cas, criticats. La guia posa èmfasi en els atractius turístics de Palma (la Seu, la Llotja, el Castell de Bellver…) i, fins i tot, alguns de fora de la ciutat (les coves del Drac, per exemple). Al final, un doble índex (per carrers i per activitats professionals), servia els lectors de guia turística i comercial, ben ajustada al títol del llibre.

Un dels anuncis de la Guia

Un dels pocs anuncis en color de la Guia

La utilitat pràctica de la guia, tant per turistes com per residents, no va impedir-ne la retirada per ordre del governador. Els pocs llibres que es varen vendre abans de requisar-se la publicació són mals de trobar i, òbviament, han fet que avui sigui molt difícil poder consultar-ne qualque exemplar. El motiu de fons del segrest de la publicació va ser que la guia feia propaganda de les prohibides cases de barrets. Serveixi d’exemple la que descriu, a l’entorn de l’actual plaça del Rosselló, una de les més freqüentades de l’època ubicada en el número dos del carrer Bobians:

  • Al 2, doña Catalina
  • Ferretjans, muy popular
  • tristezas te hará olvidar
  • pues su misión se encamina
  • en trocar el mal humor
  • por la máxima alegría.
  • Es su mansión hoy en día
  • un refugio halagador.
  • Preside amor de escenario
  • del que al arriarse el telón
  • sus protagonistas son
  • seres de algo imaginario. (…)

L’autor, emboscat rere les inicials, era Jordi Martí Rosselló (1891-1973), Es Mascle Ros, republicà, obrerista i anticlerical, editor de nombroses publicacions periòdiques entre les quals destaca el Foch y Fum, popular, irònic i satíric que va tenir una gran acceptació, amb seguidors fidels, molts dels quals eren analfabets i anaven als casinos on algú llegia el contingut en veu alta. També va publicar moltes de peces breus teatrals que, en més d’un cas, li suposaren multes i prohibicions. El 1918 va ser excomunicat pel bisbe de Mallorca, l’alcoià Rigobert Domènec i Valls, i el 1919, arran d’una demanda presentada per Joan March Ordinas, va ser desterrat i va haver de traslladar-se uns anys a Barcelona.

Jordi Martí Rosselló, "Es Mascle Ros"

Jordi Martí Rosselló (http://www.fideus.com)

Arran de la insurrecció de 1936, malgrat la seva implicació amb les forces d’esquerra, sorprenentment (gràcies a la intervenció del seu germà militar), no va patir la repressió feixista i va continuar fent feina a la seva impremta Independència. Per descomptat, va haver d’abandonar el seu activisme d’abans de la guerra i, excepte el fracassat intent de divulgar i vendre la guia esmentada, s’endinsà en el silenci.

Algunes de les populars peces teatrals del Mascle Ros

Algunes de les populars peces teatrals del Mascle Ros

Seguir les notícies referides al carrer dels Oms d’aquesta guia mostra alguns punts de referència que m’han facilitat la recerca de la casa dels pares de Pere Oliver. Del número 126 en concret, es diu que a la planta baixa hi ha el Nuevo Bazar. Atesa la inexistència de la botiga esmentada, calia trobar alguna referència d’aquell entorn que avui encara perduri; una pista de qualque descripció que pugui identificar-se en l’actualitat. N’hi ha més d’una. Potser la més clara és aquesta: «Aquí en el 140/ la gran placa dedicada/ a un hijo ilustre. Ganada/ cuando sus huestes…». Avui, la casa amb la làpida que recorda on va néixer Sebastià Vila correspon al número 42.

Descripció del tram d'interès del carrer dels Oms

Descripció del tram d’interès del carrer dels Oms

Per pura lògica matemàtica, per una simple regla de tres, si l’antic 140 és l’actual 42, l’antic 126 hauria de correspondre, a l’actual 28. Això, naturalment, si no fos que en aquest tram s’hagi produït la inserció o la retirada de qualque edifici. Doncs, això és el que va passar. Quan es va obrir la galeria comercial, que va del carrer dels Oms fins a la plaça dels patins, es varen eliminar un parell de portals. Per tant, no és gens aventurat considerar que el número 126, en el primer pis del qual sabem que va néixer Pere Oliver i Domenge, avui correspondria exactament a l’actual número 38. Per esvair el dubte raonable, vaig retratar aquest portal i els dos del costat, els vaig mostrar a un familiar i, tal com jo pensava, va assenyalar quin era dels tres. La confirmació definitiva la me va fer Toni Torrens, després de parlar amb els veïnats més antics del carrer.

En aquest primer pis va néixer Pere Oliver i Domenge

Una plaça amb tres noms? Tres espais delimitats?

Aclarit, almenys molt aproximadament, l’enigma del lloc de naixement del protagonista objecte de la meva recerca, no vaig abandonar la guia i, encuriosit, vaig aprofitar per fer-ne una lectura completa. Els qui varen viure la Palma dels anys 50 del segle passat, poden passejar-se per les pàgines del llibre, evocar la ciutat esvaïda que va retratar Màrius Verdaguer i comprovar com de molt ha baratat el paisatge. Una de les informacions que vaig trobar, a l’entorn de la denominació de l’actual plaça d’Espanya, em va ratificar la usurpació del nom antic o, per ser més exactes, dels tres noms antics d’aquell espai.

La informació d’aquesta guia convida a recapitular la controvertida i molt discutida nomenclatura de l’espai de Palma que, si més no en la més significativa extensió, oficialment va dur el nom de Joanot Colom, entre els anys 1892 i 1939 (jo i d’altres havíem assenyalat erròniament la data de 1936). La revisió no pot ser mai debades i sempre pot ajudar a aclarir els embulls. L’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles de davant la Sala i va obrir un nou carrer de Cort a la plaça Major, amb el nom del cabdill de la Germania de Mallorca. Trenta anys en clau després, el maig de 1892, el nom del carrer s’adjudicà al navegant Cristòfol Colom, perquè l’Ajuntament va voler enaltir encara més la figura de l’agermanat felanitxer i va posar el seu nom a l’espai de la Porta Pintada, on el seu cap va ser penjat i exhibit, per a escarni públic, durant tres segles. Quan l’any 1902, una dècada després, es va estimbar la murada, el nom de Joanot Colom també abraçà la part exterior. Ho demostra l’acta de la demolició, on es descriu com l’horabaixa de dia 12 d’agost de 1902, amb gran solemnitat, “a la plaça de Joanot Colom” es va posar la primera pedra d’un edifici escolar. També ho demostren les descripcions que asseguren que, “a la plaça de Joanot Colom”, se situaven els cotxes i els carros de viatgers (els dels traginers se posaven a la zona dels hostals davant de la porta de Sant Antoni).

colomestada4L’agost de 1910, coincidint amb el projecte de la línia de tren a Santanyí que va presentar Eusebi Estada, promotor també de l’enderrocament de la murada i, per aquest motiu, proclamat fill il·lustre de la ciutat, se li dedicà un espai que, de moment, ningú no ha delimitat amb exactitud, però que, en contra del que s’ha escrit, no va eliminar el nom de Joanot Colom. Allò que sí és ben possible és que en substituís una part. Aquesta duplicitat en el nom, entre els anys 1910 i 1939, ha generat una confusió general que ve d’enrere i que es pot exemplificar a partir de dues notícies de premsa. Dia 25 de setembre de 1934, a La Vanguardia llegim: “Esta mañana los transeúntes vieron que sobre la estatua del Rey Jaime I, situada en la plaza de Eusebio Estada, ondeaba una bandera fascista.” Un any i mig després, el diari Ultima Hora informava que, la matinada de dia 14 d’abril de 1936, “una escuadra colocó una bandera de Falange en la estátua de Jaime I en la plaza de Juanot Colom”. A banda de certificar la temptació de posar banderes a la mà del conqueridor, les dues notícies delaten, si més no, confusió quant al nom d’aquell espai. Quin dels dos era el nom de la plaça? Com així hi ha postals coetànies amb cada un dels dos noms? Potser eren dues places i no una?

Postal de 1904

Postal de 1904

Cal tenir en compte que, des de la Part Forana, fins que s’esbaldregaren les murades, com a gairebé totes les portes de Palma, s’accedia a la Porta Pintada per un pont. La projecció imaginària d’aquest pont, cal situar-la inserida dins del gran espai que es va generar. En retirar-se el pont i la murada, es delimitaren tres espais. El més estricte de la porta pintada abastava l’entorn de la mateixa porta (amb les esglésies de Santa Caterina de Sena i Santa Margalida, com a referència dels marges). Els altres dos espais, a la dreta i l’esquerra d’on se situava l’antic pont, xapaven la gegantina plaça. En el de la part dreta, mirant des de l’estació cap a la Porta Pintada, el 1910 s’inaugurà l’estació meteorològica. En el de part esquerre, la de l’església dels Caputxins, el 1927 s’inaugurà el monument al rei en Jaume I, gairebé enclavat damunt d’on abans hi havia el pont de la Porta Pintada, també dita de la Conquesta. Resulta molt aventurat creure que els dos noms foren adjudicats als dos espais? És fer volar coloms? Com així la dicotomia perdura en el temps? Personalment crec que l’explicació més plausible és la d’entendre que eren dues places i no una. Allò que és indubtable, per l’allau de documents que hi ha, és que el nom posterior de d’Eusebi Estada no va eliminar mai el primigeni de Joanot Colom.

La plaça dedicada a Eusebi Estada

La postal mostra el carrer que, possiblement, delimitava dues places. El forn del cantó fins el 1939 era plaça de Joanot Colom.

El llibre de Jordi Martí va ser publicat l’any 1943, és a dir, quatre anys després que les autoritats franquistes retolassin amb el nom d’Espanya el gran espai on, com hem vist (i més enllà de l’estricta Porta Pintada), retolava dos noms i, segons la meva deducció, dues places. Això no obstant, la guia deixa clar que no es va retirar el nom de l’instador del poble, sinó que es va reduir i circumscriure a l’espai que va des de la gran plaça al carrer de Sant Miquel; la Porta Pintada, en definitiva. No sé fins quan va durar el nom, però l’any 1943, Es Mascle Ros descriu les botigues de tot aquell entorn i defineix que la darrera casa de la plaça d’Espanya, “abans d’entrar a la plaça de Joanot Colom”, és el forn de la pastisseria Santa Eulàlia (avui local d’una cadena americana de menjar pollastre frit), situada a la planta baixa d’un edifici singular. Doncs bé, aquest forn ja s’havia publicitat més de 20 anys abans a Portafolio de Balears, la guia de Mallorca elaborada l’any 1922 per Benet Fàbregues, i l’anunci especifica que es troba a la Plaça de Joanot Colom, davant de les estacions del Ferrocarril.

L'anunci del Forn de Santa Eulàlia a la plaça de Joanot Colom

L’anunci (1922) del distingit Forn de Santa Eulàlia el situa a la plaça de Joanot Colom

Vint-i-un anys després, el 1943, a la segrestada guia del Mascle Ros, apareixen ben delimitades, i descrites al detall gairebé porta a porta, tant la plaça d’Espanya com la de Joanot Colom. En canvi, ja no s’esmenta la plaça d’Eusebi Estada. Segons testimonis que m’ho feren avinent en el seu dia, a la placeta del ferrocarril que hi havia entre l’Hostal Terminus i l’edifici de l’estació, durant la guerra encara hi havia com a mínim una placa amb el nom d’Eusebi Estada. Des d’aquella placeta, fins la primeria dels anys 70 del segle passat, aparcaven els autocars que feien la línia de Palma a Felanitx (i a moltes altres destinacions de la Part Forana). En obrir-se el lateral, per donar entrada i sortida als vehicles, l’espai va quedar aferrat al carrer per on transcorre la via del tren de Sóller i que desemboca a la plaça entre les dues estacions de ferrocarril. Aquest carrer, l’any 1939, en acabar el conflicte bèl·lic, va ser retolat amb el nom de l’impulsor del ferrocarril a Mallorca, al temps que li retiraren el nom de la plaça.

A la part superior es veu la plaça de l'estació. A aix, l'espai amb palmeres, delimita la zona de l'estàtua a Jaume I

A la part superior es veu la plaça de l’estació. A la inferior, l’espai amb palmeres de l’esquerra, delimita la zona de l’estàtua a Jaume I

Resulta evident que l’actual plaça d’Espanya, nom imposat per les autoritats feixistes, va usurpar tant la de Joanot Colom com la d’Eusebi Estada, però ambdós noms varen mantenir-se, arraconats, a la mateixa zona. El d’Eusebi Estada al carrer lateral ja descrit que comença entre les dues estacions de tren. El de l’agermanat, retolà l’espai de la Porta Pintada. Uns anys després, també aquest espai prendria el nom de plaça d’Espanya per, ja dins dels anys 80, recobrar el de Porta Pintada.

Aquesta foto mostra millor els dos espai

La foto delimita millor els dos espais i el lloc on se situaven els cotxes i els carros de viatgers

Hi ha prou referències que confirmen el nom de la plaça Joanot Colom. A més de les dues guies esmentades, hi ha exemples a balquena: cartes, targetes personals i comercials… A tall d’anècdotes il·lustratives, pot servir la informació de dia 22 d’abril de 1910, publicada a La Vanguardia, on s’informa que ha tocat la loteria al selleter de la plaça Joanot Colom (Can Tarongí). Igualment indicatiu és l’anunci de la tenda de dolços d’Antònia Esteve, publicat el març de 1934 a Der Herold, el dominical que editaven a Mallorca els alemanys fugitius del nazisme.

A baix, a la dreta, l'anunci de la botiga de llepolies

A baix, a la dreta, l’anunci de 1934 de la botiga de llepolies

Com a cosa certa i segura, la Guia de Jordi Martí Rosselló confirma que, almenys durant la primera etapa de la postguerra, la imposició del nom d’Espanya, no va eliminar el nom de Joanot Colom, sinó que el va reduir a l’espai de la Porta Pintada i va decantar el nom d’Eusebi Estada cap a un carrer lateral, el qual, encara es manté. El de Joanot Colom, en una rocambolesca actuació municipal del consistori que va desatendre la crida a un estudi raonat previ, l’any 2009 va ser reposat gairebé d’amagatotis a l’antic carrer que va de Cort a la plaça Major. Roda el món i torna al born!

La investigació brinda sorpreses, ironies i curiositats! La recerca de Pere Oliver i Domenge m’ha fet anar a pegar fins a Joanot Colom. Tanmateix són dos noms que es creuaren més d’una vegada. Pere Oliver va publicar Joanot Colom, Instador del Poble i, quan va ser batle de Felanitx, li dedicà la plaça de la Torre, usurpada arran de la guerra com la de Palma i encara no retornada.

Pere Oliver a la plaça de Joanot Colom dia 1 de maig de 1934

Pere Oliver a la plaça de Joanot Colom dia 1 de maig de 1935

Alexandre Jaume comparà l’empresonament l’any 1934 de Pere Oliver, a la presó dels Caputxins, amb l’execució, quatre segles abans i a molts pocs metres d’aquell lloc, de Joanot Colom.

Alexandre Jaume relaciona els noms de Colom i Oliver

Alexandre Jaume relaciona els noms de Colom i Oliver

Sí la recerca té aquestes coses i, qualque vegada, et fa present d’informacions que il·lustren qüestions pendents d’aclarir i brinden nous camis per esbrinar-les o per aportar dubtes raonables, ni que sigui!

JOAN MIRÓ ÉS DELS NOSTRES

imatge quadre Volem

En contra del que va dir aquell, repetir moltes de vegades una mentida no la transforma mai en una veritat; com a molt pot generar un tòpic. Fals, naturalment. Aquest fenomen és aplicable a l’aparició en escena de Joan Miró i Ferrà (1893-1983). S’ha escrit moltes de vegades que la seva primera exposició va patir crítiques despietades. Els més reputats estudiosos del pintor afirmen que la mostra va ser, unànimement, contestada, rebutjada i rebuda com l’obra d’un boig o d’un foll. Les crítiques del moment demostren que les afirmacions no són exactes ni d’un bon tros.

Platja de Montroig i Siurana, dues obres de la primera exposició

Platja de Montroig i Siurana, dues obres de la primera exposició

 

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE JOAN MIRÓ

Caràtula del díptic de Junoy

Caràtula del díptic de Junoy que va servir de catàleg de l’exposició

Un díptic elaborat per Josep M. Junoy (1893-1955) convidava a la primera exposició de Miró que, entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918, a la Sala Dalmau al carrer Portaferrissa de Barcelona, presentava un total de 64 obres, entre olis, aquarel·les i pastels, a més d’una xifra indeterminada de dibuixos. Els preus no eren els d’un debutant i només es va vendre el quadre Natura morta del ganivet que li comprà el també pintor Josep Monpou (1888-1968) per 150 pessetes.

Interior del catàleg amb els preus de les obres

Interior del catàleg amb els preus de les obres

LES CRÍTIQUES

Tres, i només tres, foren les crítiques que es publicaren d’aquella exposició i tan sols una d’elles va ser destralera. Joan Sacs, pseudònim quan feia crítica d’art del pintor Feliu Elias i Bracons (1878-1948), va definir Miró com «un novato propenso al amaneramiento, magnífico atrevido, detestable colorista». Aquesta és la única crítica que va generar el tòpic i magnificà un hipotètic rebuig d’aquella exposició. Va sortir, dia 24 de febrer, publicada a les pàgines de La Publicidad. Curiosament, un dels quadres exposat era el titulat La Publicidad i el gerro de flors, on apareixia el logo del diari barceloní.

La Publicitat i gerro de flors

La Publicidad i el gerro de flors

Les altres dues crítiques sobre l’exposició desfan absolutament el tòpic. Josep Llorens Artigues (1892-1980), el ceramista que molts d’anys després (a partir de 1944) col·laboraria amb Miró, publicà dia 25 de febrer a La Veu de Catalunya una llarga crítica titulada Les pintures d’En Joan Miró, on fa costat al pintor i classifica les diverses reaccions del públic: «La visió de les obres divideix els visitants en tres categories: a) Els que l’exposició els agrada (amb reserves o sense). b) Els que s’hi indignen. c) Els que s’hi fan un tip de riure. Els primers entenen en art i comprenen les obres d’En Miró. Els segons no hi entenen –potser perquè no hi tenen obligació ni s’ho han proposat– però serien susceptibles d’arribar-hi a entendre. Els darrers, podem dir que tal vegada no hi entenen. Cal tan sols estudiar, una per una, aquestes produccions per formar-se la convicció que un es troba davant d’un pintor».

Un dels murals de Miró amb el ceramista J. Llorenç Artigas

Un dels murals de Miró amb el ceramista J. Llorenç Artigas

La tercera i darrera crítica va ser la publicada per Pere Oliver a l’exemplar de dia 1 de març de 1918 a la revista Vell i nou. És, possiblement la més ajustada de totes. Si bé és cert que diu que Miró encara no ha aconseguit el límit senyalat, acusa als qui se’n riuen que són uns incompetents en art i conclou amb una darrera frase que resultà gairebé profètica: «demostra condicions d’un futur gran pintor».

Les crítiques de "La Veu de Catalunya" i "Vell i Nou"

Les crítiques positives de “La Veu de Catalunya” i de “Vell i Nou”

ALGUNES REACCIONS DE REBUIG

Sebastià Gash i Carreres (1897-1980), crític i amic de Miró, publicaria anys després que un individu desconegut es plantà al portal de la Sala Dalmau per malparlar als visitants de l’obra exposada. Podria ben bé ser l’autor de la doble rèplica al catàleg de mà que varen passar per davall la porta de la galeria. En qualsevol cas, aquestes reaccions ultres no passaren de l’anècdota i el galerista Josep Dalmau i Rafel (1867-1937), vist l’interès que havia despertat el pintor, va promoure una exposició de Joan Miró a París l’any 1921 i, a partir d’aleshores, va obtenir el reconeixement com a un dels més grans pintors universals. 

Transformacions: "Merda" i "Molt indecent resulta això"

Transformacions: “Merda” i “Molt indecent resulta això”

PERE OLIVER, EL DESCONEGUT TERCER CRÍTIC

La tercera crítica, la més desconeguda de totes, és la que va fer Pere Oliver i Domenge (1886-1968), apotecari, escriptor, historiador, investigador, activista cultural, polític i fundador i dirigent de nombroses entitats. Aquesta faceta de crític d’art, és tant desconeguda que ningú mai no l’havia esmentat. Encara que, al llarg de la vida, publicaria molts d’articles sobre Art i, fins i tot, amb el seu amic aparellador Mateu Oliver i Capó (1900-1962), dissenyaria moltes d’icones (els logos de la Joventut Nacionalista Renaixença, del Comitee Pro Catalonia, de l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’estelada, el quadre d’honor del Cercle Recreatiu de Felanitx, el segell municipal del poble…), la de crític va ser una funció efímera, circumscrita a la publicació de només dues crítiques a la revista Vell i nou.

Els dos exemplars on Pere Oliver publicà crítiques

Els dos exemplars on Pere Oliver publicà crítiques

Més que per vocació, Pere Oliver i Domenge acceptà de col·laborar a la secció de crítica d’aquella revista per amistat amb els poetes Joan Salvat Papasseit i J. V. Foix, amb els qui coincidia ideològicament. La Vanguardia de dia 15 de febrer de 1918 anunciava: «En las Galerías Layetanas se inaugurarán sendas exposiciones del notable artista don Laureano Barrau y don Vicente Tárrega, y en la Casa Dalmau, una, de don Juan Miró». Justament, les dues crítiques que va fer Oliver varen ser a aquestes dues exposicions. Aquell any, 1918, va ser per a Pere Oliver un any transcendental i de frenètica activitat. La darreria del mes de gener, quan ja regentava la Farmàcia Moderna a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, nasqué el seu fill Miquel. Just un mes després, el seu amic poeta Joan Salvat Papasseit, que treballava a les Galeries Laietanes publicava Arc Voltàic, el primer i únic exemplar d’una revista dedicada a l’Art i a la Literatura, amb un dibuix de Joan Miró, aleshores encara inèdit, però només a dues setmanes d’inaugurar la primera exposició.

Caràtula de la revista amb dibuix de Miró

Caràtula de la revista amb dibuix de Miró

La revista no va reeixir i, un més després, Salvat Papasseit, amb el també poeta J. V. Foix, enllestia Trossos, una altra publicació que resultà igualment efímera, i també amb un altre dibuix de Miró

mirodelsnostresa

Va ser en aquesta revista on, sense signatura i molt possiblement com a crit d’atenció per animar a visitar la mostra (encara que quan la publicació va sortir al carrer ja s’havia clausurat l’exposició), es va voler enaltir la implicació del pintor i deixar clar que “és dels nostres”.

mirodelsnostresb

Certament, al llarg dels anys, Joan Miró va demostrar, amb les seves generoses col·laboracions, que era un dels nostres. Igual que ho era Pere Oliver i Domenge. Ambdós ho eren i ho són. És just mantenir-ne ben viva la memòria.

image-work-miro_omnium_cultural_ja_ajudeu_la_cultura_catalana-59062-450-450