Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (X) Un llibre d’Eulàlia Duran

Deixa un comentari

Naixement de GERMANIES 500

L’any 2020, en previsió que el 7 de febrer del 2021, Dia de la Germania de Mallorca, faria 500 anys de la revolta, es va crear a Palma una comissió cívica que adoptà el nom de GERMANIES 500. La constituïren, a nivell d’entitats, la Fundacions Darder-Mascaró, l’Obra Cultural Balear, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca, a més de qualque historiador, investigador, il·lustrador i editor, a títol personal. Alguns dels qui ens hi incorporàrem (Cristòfol Soler, Guillem Morro, Manel Domènech, Tomeu Martí o jo mateix) havíem fet part de la comissió cívica del Tricentenari (1715-2015) que va comptar amb la col·laboració de Llorenç Buades (1952-2015), Eva Serra (1942-2018), Antoni Muñoz (1947-2018) o Pere Morey (1941-2019), als qui tant hem d’agrair. La nova comissió, orientada a commemorar la Germania, romandria oberta a noves incorporacions, amb una crida especial a incorporar-s’hi adreçada a tots els Ajuntaments de Mallorca1.

A la primera reunió es va definir com a objectiu primordial divulgar el coneixement d’aquell transcendental episodi històric. L’experiència prèvia del Tricentenari (1715-2015) havia resultat ben reeixida i havia deixat el llistó ben amunt, amb més de 120 actes en un any. Moltes de les activitats podien reeditar-se i afegir aquelles altres que, per manca de temps o de recursos, no s’havien pogut realitzar. Les idees brollaren com un salt d’aigües: articles, conferències, taules rodones, exposicions, un documental, llibres, concerts, instal·lació de memorials, itineraris agermanats (tant a Palma com a la Part Forana), nomenclatura de carrers… Entre d’altres propostes, l’exconseller de Cultura Damià Pons va brindar el suport de l’Institut d’Estudis Catalans per patrocinar una conferència de qualque historiador rellevant. Aquella proposta em va estimular la idea d’intentar fer venir a Mallorca la historiadora, investigadora i filòloga Eulàlia Duran i Grau (Barcelona, 2 d’abril de 1934), una eminència en l’estudi de les revoltes agermanades i autora, entre d’altres llibres, de Les Germanies als Països Catalans, un referent fonamental i digne d’admiració. Amb el vist-i-plau i encoratjament de Damià Pons, vaig iniciar la recerca per explorar la viabilitat de fer-la participar de l’efemèride. Una conferència d’ella podria ser el tret de sortida de la commemoració. Dit i fet, el mes d’octubre del 2020 vaig posar-me en marxa per localitzar-la i, si calia, anar a parlar amb ella.

A la recerca d’Eulàlia Duran

Resulta sorprenent que una persona tan rellevant fos mala de localitzar. Els primers telèfons que em passaren no responien. Tot i això, mentre movia cel i terra, tothom amb qui parlava em feia avinent un suport còmplice incondicional. Ningú millor que Eulàlia Duran per donar el sús a pintar de vermell en el calendari el mig mil·lenni de la Germania. Tot i la implicació i facilitats que rebia, continuava sense localitzar la persona clau de tot plegat. Com parlar amb Eulàlia Duran? Telefonades i correus arreu, durant tres setmanes, enfilaren una ruta d’aproximació (Biel Massot, Vicent Partal, Jaume Piqué…) fins arribar a Cervera, on Montserrat Martí gestionà el contacte amb Marta Valls i Carme Bergès del Museu Comarcal de Servera, seu de la Casa Museu Duran i Sanpere. Havia estat un llarg recorregut, però a la fi ja disposava del correu personal d’Eulàlia Duran. Ja podíem adreçar-li la proposta. Com que, en el curs de la recerca, ens havien avisat que, per qüestions de seguretat en matèria de salut atesa la pandèmia que patim, seria difícil promoure un viatge a Mallorca, aprofitant l’oferiment de Vilaweb vaig incorporar dues alternatives a la conferència i, dia 20 de novembre de 2020, li vaig escriure:

(…) El motiu d’aquest escrit és el de sol·licitar-vos, com a màxima autoritat en el tema, la vostra participació. Hem pensat en diverses opcions, en funció de la disponibilitat, comoditat i condicions de la vostra part. La primera seria la de desplaçar-vos a Mallorca per impartir una conferència. Ateses les actuals restriccions per motius de salut pública, en el cas que no fos possible el viatge, una segona opció seria la d’impartir la conferència des de Barcelona. A aquest efecte, ens ha brindat acollida l’amic Vicent Partal, posant a disposició l’espai de Vilaweb, amb prou i exitosa experiència en retransmetre conferències en directe. Finalment, si tampoc enteneu viable aquesta segona possibilitat, la tercera opció seria la de concedir-nos un temps per venir allà on estimeu oportú per fer-vos una entrevista, enregistrar-la i poder-ne fer ús per incorporar-la a un documental que tenim previst2.

Una conferència no, però una publicació sí

Vuit dies després, dia 28 de novembre, rebia la primera resposta d’Eulàlia Duran:

Per raons de salut no puc ara comprometre’m en una col·laboració presencial o virtual. Només se m’acut una possibilitat: el 1984 vaig llegir una conferència, en francès, a París al Colloque de l’Université PARIS VII-C.N.R.S. sobre “Idéologie et conscience sociale dans le mouvement révolutionnaire des germanis”, publicada el 1985. Crec que podria encara ser interessant perquè és un aspecte poc tractat, poc difós. Seria susceptible de republicar-la en català? Els documents citats han estat traduïts al francès i per tant caldria substituir-los per l’original català. Jo ho podria fer.

La decepció de no poder comptar amb ella presencialment per fer el tret de sortida de la commemoració, es veia compensada amb escreix amb aquell generós oferiment. D’immediat, el vaig posar en consideració de Damià Pons, de cara al possible patrocini de l’edició del treball d’Eulàlia Duran per part de l’IEC i, simultàniament, vaig informar el col·lectiu GERMANIES 500. Tothom, com era d’esperar, va celebrar i agrair la proposta, en el marc dels actes del mig mil·lenni. Després d’intercanviar correus amb l’autora, dia 18 de desembre vaig rebre el document original en català, gràcies a la col·laboració de Maria Toldrà i Sabaté, filòloga, deixeble i amiga d’Eulàlia Duran3.

Ni que sigui només una primera pinzellada del treball d’Eulàlia Duran, cal destacar que, en només 24 pàgines, brinda una alliçonadora perspectiva de les Germanies, al temps que té la capacitat de seduir i convidar tothom que el llegeixi a voler saber més coses d’aquell episodi tan transcendental i, dissortadament, tan poc conegut. Vertaderament, hi havia motius per felicitar-nos d’haver rebut una aportació tan significativa. De part meva, em semblava perfecte publicar el treball en forma d’opuscle, en edició popular, dur-ne exemplars als actes de la commemoració i, sobretot, fer-ne arribar a escoles i biblioteques. Per a mi, el treball tenia prou entitat per publicar-se sense notes prèvies ni altres afegits.

Això no obstant, dia 29 de desembre, a punt de rodar clau al 2020, Damià Pons va valorar el treball4. Opinava que les 24 sucoses pàgines d’Eulàlia Duran mereixien un acompanyament per superar l’estructura d’un opuscle i donar-li el cos d’un llibre. L’allau d’idees que va proposar per enriquir l’edició, en més d’un cas (fites de memòria, relació de llocs, escultures, monuments, obres literàries…) requerien temps d’elaboració i, per això i sense descartar-les de cara al futur, haurien d’esperar una nova oportunitat. Finalment, a més de la nota biogràfica de l’autora, s’afegiria una semblança, encarregada a Ernest Belenguer, catedràtic d’Història Moderna, una bibliografia de les obres d’Eulàlia Duran relatives a la Germania, elaborada per Maria Toldrà, i una altra, circumscrita a la Germania de Mallorca, que ja tenia en curs la historiadora Maria Margalida Perelló, membre activa de la comissió cívica de GERMANIES500.

Fotos d’Israel Zafrir facilitades per Bethsabée Rothschild a Eulàlia Duran

Quant a la il·lustració del llibre, ja que se’n fa esment al final del treball, consideràrem oportú posar qualque imatge de les claus del Regne de Mallorca del fotògraf de Tel Aviv Israel Zafrir, que l’aleshores propietària, Bethsabée Rothschild, va enviar l’any 1983 a Eulàlia Duran i que es publicaren a Serra d’Or, per il·lustrar l’article on se n’explicava la història. El llibre s’inclouria dins de la col·lecció Panorama de les Illes Balears de l’editorial Lleonard Muntaner. A partir d’aquell dia, l’editor es posà en marxa amb diligència i, després de corregir les galerades, es va procedir a imprimir Ideologia i consciència social en el moviment revolucionari de les Germanies, amb la data simbòlica i rellevant del 7 de febrer, coincidint amb la commemoració dels 500 anys de la revolta. D’ençà del 18 de desembre, quan vàrem rebre el text d’Eulàlia Duran, no havien passat dos mesos i el llibre ja era al forn.

Ideologia i consciència social en el moviment revolucionari de les Germanies

Aquest estudi, breu en extensió, és d’una densitat i d’una potència informativa gegantina. Qui vulgui accedir a una visió general de les Germanies en el conjunt de la Nació Catalana, trobarà en aquestes pàgines un excel·lent punt de referència i una convidada provocativa a cercar més informació. La primera frase del treball ens situa: la guerra de les Germanies afectà totes les terres de la Corona d’Aragó. S’esmentaran sobretot Mallorca i València (amb Alcúdia, Alzira, Oriola, Xàtiva…), però també Lleida, Barcelona, Girona o Tortosa. Es defineixen els dos bàndols: els agermanats pertanyen a les classes populars i els antiagermanats a l’aristocràcia. S’expliquen els valors de les parts enfrontades. Els qui volen mantenir els privilegis reclamen Noblesa, Lleialtat, Fidelitat i Obediència… a ells, naturalment. Els agermanats volen Llibertat, Justícia, Igualtat i Germania (uep! dos segles i mig abans del Liberté, Égalité e Fraternité!) i l’ideal a assolir són els models comunals de Gènova o de Venècia. Emergeix la interessant, poderosa i enigmàtica figura de l’Encobert que es presentà a Xàtiva com un profeta i encaixà dins de l’esperit místic de croada dels agermanats, amb una creu vermella pintada al pit i a l’esquena. Aquest esperit messiànic, profètic i místic de la Germania impulsà els sermonadors, amb referents com Eiximenis o Turmeda, a pregonar auguris i presagis. A l’altra banda i lluny de supersticions, els nobles disposaven de professionals de la ploma dedicats a desqualificar les Germanies, bàsicament amb insults, i a imposar la crònica dels vencedors sense manies en qüestions de religió. De fet, no varen tenir mirament a l’hora de cremar esglésies si servien de refugi als agermanats.

El desenllaç, amb la reducció de les Germanies, la posterior repressió i l’empelt de silenci i desmemòria, es veia venir. Allò que no era previsible era la supervivència de l’esperit de la Germania i, contra la criminalització imposada i malgrat els intents d’arrabassar, manipular i substituir pàgines a la història, mig mil·lenni després es reivindiqui el record de la revolta i dels seus líders.

Una aportació important al 500 aniversari

L’atzar a vegades, i aquesta n’és una, brinda cops de sort. La sol·licitud d’una conferència a Eulàlia Duran desembocà en fer-nos confiança per tal d’editar un llibre ben valuós. Hi hem sortit guanyant de molt! Ha estat una immensa fortuna incorporar la publicació als actes commemoratius del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca i, de part meva, una gran satisfacció haver fet de manobre en la gestió. L’experiència, a nivell personal, ha anat més enllà de l’aventura sempre apassionant d’acompanyar l’edició d’un llibre. He de confessar que m’he aprofitat de la situació de luxe de mantenir aquest contacte privilegiat, amb consultes a l’autora sobre aspectes controvertits de la Germania de Mallorca i amb intercanvis d’informació5. Més enllà de la publicació, ha estat i és un aprenentatge enriquidor conèixer i tractar, ni que sigui per correspondència, aquesta eminent autora6.

5-II-2021. Conferència del president Quim Torra (més imatges al final)

És indubtable que l’aportació d’Eulàlia Duran anirà encaixada com sabateta a son peu entre les destacades de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca. He mirat de mantenir-la mínimament informada de les activitats en curs. Va agrair el correu que li vaig remetre, amb la informació de la conferència del president Quim Torra, Visca la Terra! Mori el mal govern!, retransmesa dia 5 de febrer, on ella va ser esmentada elogiosament, així com de l’èxit assolit a la jornada de dia 7 de febrer, data del mig mil·lenni de la revolta, amb la lectura del Manifest per la Germania a tots els municipis de Mallorca i alguns epígons (el pont de ferro de Girona, el memorial d’Almenara o des d’una barca enmig del mar). Va correspondre la informació:

(…) Ho he llegit i estic contenta que el tema torni a ser útil en les circumstàncies actuals. Gràcies pels elogis, també, totalment desproporcionats… i perillosos perquè ja he rebut dues peticions de col·laboració que no he pogut acceptar. Però el tema sí que val la pena que estigui present, perquè explica alguns problemes contemporanis. Els valencians (Eliseu Climent…) us miren sorpresos. Que per molts anys!

Com qui no diu res, ens convida a observar que el tema de les Germanies explica alguns problemes contemporanis. Els paral·lelismes (espoliació fiscal, corrupció, lleis i sentències injustes, empresonaments arbitraris, abusos…) canten santa clara i conviden a la dignitat d’una nova Germania.

A punt de pastora mia

Aquesta ha estat la gènesi d’aquest llibre que s’ha acabat d’estampar i que ja és en curs de distribució per biblioteques i llibreries. Si no hi ha res de nou, per iniciativa de Pere Estelrich, coordinador del suplement de cultura Bellver, es procedirà a la presentació pública dia 10 de març a les 19h en el Club DM de Palma, amb les restriccions d’aforament i amb totes les mesures de seguretat derivades de les normes sanitàries vigents. Em complaurà compartir taula amb Maria Muntaner, editora, Maria Margalida Perelló, historiadora, i Damià Pons, membre de la Secció Històrico-arqueològica (IEC). Ens podem felicitar per la incorporació d’aquesta obra a la bibliografia de la nostra història i, des de GERMANIES500, agrair la generositat del present que ens ha fet Eulàlia Duran; una donota!

Eulàlia Duran i Grau

 

NOTES

1 El primer a fer-ho seria el de Felanitx, poble de Joanot Colom, i a continuació són molts els qui ja s’han adherit a la commemoració: Banyalbufar, Búger, Bunyola, Campanet, Deià, Inca, Llucmajor, Manacor, Mancor, Maria, Marratxí, Muro, Palma, Pollença, Porreres, Sa Pobla, Santa Eugènia, Santa Maria, Sencelles… Se sap que altres ajuntaments tenen previst l’aprovació de mocions per agermanar els seus municipis i programar actes a l’entorn de la Germania. Tant de bo s’agermanin tots els municipis!

2 Cal dir que, en el curs de la recerca, havia escrit a Andreu Manresa, Director d’IB3, i a Margalida Solivelles, corresponsal de TV3 a les Illes, i ambdues respostes s’interessaven en la darrera opció per tal de participar a l’entrevista i explorar la possible emissió en els respectius canals televisius, en el curs de la commemoració dels 500 anys de la Germania. Quant al documental en curs de Pere Sánchez, dissortadament Eulàlia va considerar que no el podria atendre en les condicions que caldria.

3 Des d’aquell dia, Maria Toldrà ha col·laborat activament en el procés d’edició del llibre.

4 És boníssim. Breu però d’una gran densitat d’informació. I d’una gran claredat. S’entén molt bé el que va ser i representar la Germania mallorquina. Recuperar aquest text ja quasi justifica la commemoració. T’adjunt les diferents opcions d’edició del text que, segons el meu parer, hi podria haver.

5 En l’àmbit d’aquesta correspondència, Eulàlia Duran va descobrir que les claus del Regne de Mallorca havien estat subhastades l’any 2000 a Christies. La premsa, arran d’una filtració, se’n va fer ressò sense esmentar l’autora de la troballa. Ho vaig aclarir a https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

6 Per a saber més coses d’Eulàlia Duran és més que recomanable aquest llibre en línia: https://cdnebasnet.com/data/cms/museucervera/uploads/docs/llibre_EulaliaDuran.pdf?1584434875

 

A la mar, a Girona i a Almenara, lectura del Manifest per la Germania

ALTRES IMATGES

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

(2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

(2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

(2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

(2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

(2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

(2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

(2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

(2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

(2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

(2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

(2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

(2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

(2021) Colom covard? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-viii-colom-covard/

(2021) Colom criminal? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-ix-colom-criminal/

Podeu veure la conferència del president Quim Torra, amb adhesió al Manifest de la Germania de Mallorca i, al final, amb la cançó Les Germanies, amb lletra de Mateu Xurí, música de Miquel Brunet, interpretada per Biel Majoral a: https://www.youtube.com/watch?v=5QJuKBvMvaE&t=3077s

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 2 de març de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (IX) Colom criminal?

Deixa un comentari

La travessura castellana tostemps termena en furtar e mentir

Francesc Eiximenis (1330-1409)

Ja vàrem replicar l’acusació de sacríleg, sense la més mínima prova, adjudicada a Colom per Quadrado, el qual no tan sols no s’exclama per la cremadissa de l’església de Pollença per les tropes imperials, sinó que elogia la recompensa als autors. La situació és idèntica quan qualifica la Germania de sanguinaria i els Colom de lladres, violents, violadors i criminals1. Ja sabem que, a la llengua, li fan dir el que volen i que el paper ho aguanta tot, però el maniqueisme és gegantí quan, en contrapartida a l’acusació de violadors, amaga els habituals abusos dels cavallers amb les dones i filles dels menestrals i dels pagesos. Cap exclamació de Quadrado contra aquestes violacions documentades. Sandoval, en el llibre hagiogràfic dedicat a Carles V, escriu: Los caballeros se entregavan a los deleites y a las modas, robaban a los plebeyos sus hijas y sus esposas, los apaleaban si reclamaban, por lo cual el pueblo llegó a aborrecerles mortalmente. Com és que Quadrado no en diu pruna si apareix en el llibre que utilitza per fer burla de la falsa detenció de Joanot Colom? Com gosa afirmar que els agermanats eren uns violadors i ocultar que els qui violaven, des de molt abans de la revolta, eren els nobles?

Gegantí igualment resulta el maniqueisme de Quadrado quan, en contrapartida a l’acusació de lladres, oculta les usurpacions patrimonials i embargaments dels nobles abans de la revolta o, caiguda la Germania, les confiscacions que, en molts de casos, acabaven per posar a l’encant les propietats dels agermanats morts. En realitat, uns robatoris encoberts, protegits per Gurrea, de cases i de terres que anaven a parar sempre a enriquir els patrimonis dels nobles. Colom lladre? El fet cert és que, arran de les confiscacions, no li varen poder embargar res, perquè res tenia a banda de la casa, comprada anys abans de la Germania, que seria enderrocada i el solar sembrat de sal2. Colom no s’havia lucrat ni va aprofitar la seva posició per enriquir-se, a diferència del que havien fet i farien Miguel de Gurrea i els nobles del seu entorn. El crit de pag qui deu! assenyalava bé qui eren els lladres.

L’exèrcit imperial crema l’església de Pollença i omple els camins de penjats

s gegantina encara és l’acusació maniquea i cínica de violents, criminals i sanguinaris del qui no s’exclama dels crims de les tropes imperials des dels de l’església de Pollença, amb més de 200 persones, dones 0 infants, cremades, passant per les matances sense pietat de Son Fornaris i del Rafal Garcés, fins a les víctimes de la sàdica repressió de Gurrea, a partir del mes de març de 1523, després d’entrar a Palma, i que s’allargarà mesos i anys3. Quadrado no dissimula el seu posicionament ideològic antiagermanat. Afirma: Al tumulto de los asesinatos sucedió la calma de los suplicios. Cal rellegir-ho amb esment. Els assassinats, en el context de la frase, són els morts a les dues grans batalles, on la gran majoria de víctimes eren agermanats. Els suplicis, amb tortures i sàdiques execucions, són presentats com un bon assossec; la calma. Aquesta és la lectura que fa Quadrado. Cal fer notar que a la batalla de Son Fornaris, dia 4 de novembre de 1522, les tropes imperials, amb soldats ben armats i ben protegits, mataren més de mil agermanats. No curaven els ferits; els remataven sense pietat. Els qui es rendien eren degollats en el mateix camp de batalla. En el següent enfrontament, aquell mateix mes, en el Rafal Garcés, entre Binissalem i Inca, els agermanats morts superaren els cinc-cents. En aquella ocasió els qui s’havien rendit foren penjats als arbres del camí. Per arrodonir aquella nova matança, afegiren 70 homes detinguts a Binissalem i altres 40 a Inca que també foren penjats a la vorera del camí cap a Palma per escalivar les generacions futures. Era Colom el gran criminal?

Malgrat la derrota del Rafal Garcés, Colom va decidir resistir

La llengua és bona de remenar, altra cosa és detallar i provar les acusacions. Convertir les morts de les batalles en assassinats de Colom delata el poc rigor de Quadrado. Colom no va fer esquarterar ningú, ni aplicar ferro roent als condemnats, ni va cremar les esglésies on s’amagaven els mascarats. Cert és que va dictar sentències de mort contra alguns nobles que es negaren a pagar allò que devien, d’acord als seus béns i segons dictava la Santa Quitació, però el seu sentit de la Justícia no era com el dels nobles. Vegem un exemple de dues sentències en boca del prevere Josep Capó Juan (1923-1996): Quadrado diu de Joanot Colom: «Desórdenes, tumultos y saqueos fueron los únicos medios que empleó sin más objeto que la venganza». L’actuació de Colom en aquest cas concret de Santa Maria, és totalment oposada a les paraules de Quadrado, se’l veu bé un home justicier, que castiga dos agermanats amb la pena capital i restitueix les coses robades a un contrari de la Germania. Així com sols ens han pogut arribar les manifestacions i relacions dels qui venceren als agermanats, hauríem també d’haver pogut llegir – si s’hagués escrita – la relació dels vençuts4. La condició de criminal de Joanot Colom cal situar-la en el marc d’una guerra oberta i, en cap cas, no és comparable amb la venjança posterior de Gurrea que, en terminologia actual, hauríem de qualificar com a crims d’estat5.

El discurs de Quadrado de 1841 criminalitzava tota la Germania, sense distinció de lideratges. No serà fins el 1870 quan detecta que atiar el guerracivilisme entre Joan Crespí, el bo, i Joanot Colom, el tirà, provoca la divisió entre els liberals i els republicans; defensors dels agermanats6. Se li escapa, i no és un petit detall, que l’assalt de Bellver i la mort de Pere de Pacs, va ser el mes de juliol, durant el comandament de Joan Crespí, però divide et impera! Mentre es discuteixi sobre moderats i radicals no parlaran de Carles V ni de Gurrea, els grans criminals de guerra. Encara més enllà de finalitzar el conflicte bèl·lic, hi ha un mínim de 251 agermanats reconeguts que, després de l’entrada a Palma del virrei el març de 1523, acabarien en el patíbul. Si se sabia d’on eren, els enviaven als seus pobles per alliçonar els conciutadans o, per dir-ho més clar en paraules de Miguel de Gurrea: posar terror als pobles de que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim. Crim? Quin era el crim dels agermanats? Aixecar-se contra els abusos. I el patíbul no era la calma, sinó la consumació d’una gran i oprobiosa injustícia.

Els pagesos s’afegiren als menestrals i, amb ells, celebraven les quitacions

El gran crim de Joanot Colom va ser posar en pràctica les polítiques transformadores que havien de corregir els abusos: la Santa Quitació per fer pagar tothom en funció dels béns i amortitzar el deute públic, suprimir el dret de molitja, el quint del vi, la sisa de la carn, la gabella de la sal i altres imposts indirectes, proveir de blat procedent de Sicília els magatzems en previsió de males collites…7 Aquests foren els grans crims de Joanot Colom. I un de major encara que es resumeix en una de les seves grans decisions: Cap captiu de la terra no pot ser esclau! L’alliberament dels esclaus es dictà el mes d’octubre de 1521. La promesa venia d’enrere, però Joan Crespí no s’atreví perquè sabia que hi havia menestrals que en tenien8. Tanmateix, l‘afranquiment de l’esclavitud a qui castigava clarament era als nobles. Molts dels alliberats anaren cap a la península italiana, molts d’altres s’afegiren a les tropes de Colom i lluitaren fins a la mort a Alcúdia, a Son Fornaris, al Rafal Garcés o en la defensa de Palma. Als documents de les confiscacions es poden llegir referències als esclaus: li donaren entenent que-l feien franch, estava molt alegre per quant dehía que en Colom los havia fets franchs…

Colom allibera els esclaus. Molts d’ells lluitaran a Son Fornaris.

A les informacions dels distints pobles dels homens qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens apareixen dotzenes de persones obligades a pagar confiscacions acusades d’haver parlat bé de Joanot Colom i d’haver-ne destacat les bones obres. L’objectiu de les sancions (retribuïdes als delators amb recompenses) era que les persones interrogades fessin el contrari, però, tot i això, no n’hi ha cap que aporti cap prova en contra; només acusacions en abstracte.

Sortosament, ni que sigui tímidament, el maniqueisme de Quadrado ha estat posat en evidència per intel·lectuals i lliurepensadors de molt superior prestigi. Vegem algunes consideracions que divergeixen i posen en solfa el discurs dominant.

Eusebio Pascual de Orrios (?-1901): se presta á seria reflexión el leer que nada menos que el lugarteniente de la gobernación del reino aplica una y otra y otra vez á los instadores Juanot Colom y Pablo Casasnovas, el calificativo de virtuosos. Quadrado ha dicho que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal» (…) esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales.9

Cosme Bauçà (1871-1959): Joanot Colom, alma de la heróica resistencia, el cual para impedir el hambre que se temía, llenó los graneros de trigo, regularizó la administración de justicia, suprimió onerosos impuestos y organizó a los suyos al grito de Paz, Justícia y Germanía!10

Pere Oliver i Domenge (1886-1968): Per amor a la justícia, devem esvair la llegenda creada per l’esperit de banderia que, mancat de proves, parla en codolada «de fregir cors i menjar fetges»… «d’infants travessats de fletxes»… «de pruagosos degollats i d’altres de fam paredats»… Joanot Colom, menestral honrat i de bona conducta, no fou ni podia ser criminal; fou l’heroi de l’alçament contra el cavaller disbauxat, prevaricador i malvat, i la venjança l’amortallà en la llegenda horrenda.11

Joan Estelrich (1896-1958): La història de Quadrado és, certament, tendenciosa com tota la història interpretada segons doctrines prèvies. Per la condemna airada de la Germania (i no només de les seves violències) el qualificaríem d’historiador ferotgement cesarista. Més o menys actual en el seu temps, Quadrado i la seva obra doctrinal són morts.»12

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938): No dudo en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta. Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. Vg.: Quadrado. El Día (7 d’agost de 1932)

Baltasar Porcel (1937-2009): Escribí y reafirmo que era lo que se llama una ideologia carca, lo cual puede comprobarse leyendo sus obras, y no ya las de caracter apologético, sinó las históricas: «Forenses y ciudadanos», su discurso en la Asociación de Católicos palmesanos contra la declaración de hijo ilustre de Joanot Colom…13

Josep Melià (1939-2000): Determinar amb exactitud els estralls de la violència, o condemnar-la per principi, és tant un problema de consciència com de rigor. Quadrado, l’any 1870, atribuïa a Colom la responsabilitat de dues mil morts. Anys després, reduïa la xifra a alguns centenars.»14

Llorenç Buades Castell (1952-2015): Volen que oblidem. Si els agermanats tenen una placa al que ara és la Plaça del Roser, lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX, és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous. L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent, d’honrar la memòria dels seus i encara ara no tenen valor per fer-ho.15

Per concloure quin paper va jugar Quadrado, cap descripció millor que la que es pot extreure, per analogia, d’Eulàlia Duran quan defineix la seva font primigènia: Joan Binimelis es convertí (…) en historiador, en cronista oficial del regne de Mallorca, és a dir, en el cronista al servei des interessos polítics dels magistrats municipals mallorquins16. Doncs, de manera idèntica, aquesta definició es pot aplicar a Quadrado: un cronista submís als poderosos, l’antítesi del que varen ser els agermanats.

Joanot Colom torturat, esquarterat i amb el cap penjat dins d’una gàbia

Com pot acusar-se Joanot Colom de sacríleg, de criminal, de violador i de lladre i no dir que els sacrílegs eren els soldats de l’emperador, que Gurrea era un sàdic criminal, que els cavallers eren els qui violaven i que qui robava a mans plenes eren els nobles17. Tot això, abans i després de la Germania. Un tràgic final molt similar al que cantava Guillem d’Efak (1930-1995), referint-se a la Revolta Forana de 1450, a la popular Cançó de Çon Coletes:

Després d’aquesta endemesa

tot romangué com abans:

els pobres més boca closa

i més viudes plorant, plorant.

I no ploraven per elles;

ploraven pels seus infants!

Passa d’hora de rescabalar la veritat i desemmascarar les manipulacions! Hem d’exigir molt més que recobrar la memòria històrica; ara ja es tracta de fer Justícia històrica!

 

IL·LUSTRACIONS.- La criminalització de la Germania de Mallorca ha provocat que, a diferència de la de València, gairebé no existeixi iconografia sobre la revolta. Sortosament, Guillem Morro i Veny, doctor en Historia i llicenciat en Belles Arts, ha recreat els episodis més significatius en imatges que, a més d’exposar-les públicament, les mostra i explica en el seu perfil de facebook, de manera didàctica i instructiva. Per il·lustrar aquest capítol, m’he permès d’usar alguns d’aquests dibuixos o quadres. El de l’encapçalament correspon al jurament dels agermanats: mantenir la fe catòlica, fidelitat a Carles V, lluitar per la santa Quitació i brindar suport a tots els agermanats.

NOTES

1 Mestre Colom és només un gran criminal (…) El tal mestre Colom no era cosa bona. Conferència de Quadrado a l’Associació de Catòlics dia 6 de febrer de 1870

2 A Petra hi ha el cas de Bartomeu Mestre, Batageu, a qui també es va esbaldregar la casa

3 Només una dada d’exemple: dia 7 de novembre de 1523 condemnaren a mort 62 agermanats de Palma, als quals, per ser pobres, no els podien confiscar res.

4 La Vila de Santa Maria del Camí, Vol. II 1985, Institut d’Estudis Baleàrics. Cal fer notar que, excepte Mn. Cosme Bauçà, la totalitat d’historiadors preveres s’alinearen, en escriure històries locals, amb els relats de Quadrado i, en línia amb el posicionament de l’Església, promogueren versions antiagermanades.

5 Gurrea va profanar l’apartat segon, el més important i pacificador de les capitulacions que varen pactar el bisbe de Cluni, Pere Font, amb Joanot Colom: 1r. El virrei entrarà a Ciutat amb l’exèrcit prèvia deposició de les armes dels agermanats, excepte l’espasa. 2n. No es perseguirà ni molestarà ningú pels fets ocorreguts, oblidant totes les desavinences i mostrant una pública reconciliació. 3r. S’autoritzarà que quatre delegats de la Germania vagin a Valladolid a informar de les causes de l’aixecament, no només per ser exculpats de responsabilitats, sinó per tal que el rei corregeixi el malestar popular amb lleis ajustades a les necessitats.

6 Quadrado inventa i patenta una estructura que copiaran els seus deixebles. Distingeix entre una etapa moderada (la revolta del ponderat Joan Crespí) i una de radical (la revolució del dictador Joanot Colom), ignorant el significat i etimologia de la paraula revolució. Una altra argúcia és la de novel·lar la mort de Joan Crespí (en parlaré a un futur article) i enfrontar les figures dels instadors (Casesnoves, Crespí i Colom).

7 Enric Fajarnés Tur destaca que va ser Joanot Colom qui, assabentats els jurats de Mallorca de la situació extrema de fam a Eivissa, va decidir d’enviar-hi blat i doblers. Vg. La Germanía en Ibiza (estudio histórico) 1888, Palma Imprenta La Almudaina.

8 A la crida als menestrals del 31 de gener de 1521, atribuïda generalment a Joan Crespí (Llorenç Buades defensava que l’autor era Joanot Colom), es pot llegir: «Pareu-los que ja en teniu ara a bastament de esser esclaus, i donau-los a entendre que sou lliures!».

9 Eusebio Pascual. En tiempo de la Germania (pregones). Agost de 1894. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana.

10 Cosme Bauçà Adrover. Historia de Felanitx, (1921-1948)

11 Pere Oliver i Domenge. Joanot Colom i Cifre. Instador del Poble. (1929) La Nostra Terra, núm. 23

12 Joan Estelrich. Fénix o l’esperit de renaixença, Barcelona, 1934

13 Baltasar Porcel. Mallorca y los mallorquines. Destino (1 de gener de 1966)

14 Josep Melià. Els mallorquins de Josep Melià. Palma, 1967. Daedalus

16 Eulàlia Duran. Joan Binimelis i la Guerra de les Germanies a Mallorca, 1981 Randa n. 12 pàgs 89-123

17 Tanmateix el discurs dominant referit a les Germanies perdura i es promou des dels mecanismes de poder: Així, des dels sectors més reaccionaris se’n féu una interpretació que amagava les causes de les Germanies i presentava el fenomen com un moviment sanguinari i despietat, buit de contingut reivindicatiu sota el lideratge de Joanot Colom. A dia d’avui, aquesta interpretació segueix viva en l’ideari conservador i, fins i tot, ha estat objecte d’atenció de la Fundació per l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), de José María Aznar. Andreu Perelló. Diari de Balears (8 de febrer de 2008). Vg.: https://www.dbalears.cat/balears/2008/01/20/155952/aixi-es-ven-a-la-faes-el-catala-a-mallorcaun-escriptor-i-poeta-amb-tres-guardons.html

 

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

– (2021) Colom covard? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-viii-colom-covard/

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de febrer de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (VIII) Colom covard?

Deixa un comentari
Un dels “missals” d’en Quadrado i un dels llibres que ocultà

La llegenda negra sobre els agermanats, fonamentada a partir de la història de Joan Binimelis (1539-1616), copiada per Vicent Mut (1614-1687) i adobada de judicis de valor per Quadrado (1819-1896), pretenia la criminalització i desqualificació de la revolta. El discurs dels vencedors, en el cas de la Germania de Mallorca, va anar molt més enllà de l’habitual maniqueisme entre bons i dolents i va atiar la humiliació dels líders de l’aixecament popular. Colom seria objecte permanent de vexacions, amb infàmies, calúmnies i injúries, de manera intensa per part de Quadrado i dels seus seguidors. A Joanot Colom se li atribuïren, sense prova, qualificatius denigrants (assassí, violent, criminal, violador, sacríleg, lladre, covard…). Una mínima investigació rigorosa desfà el relat oficial que, de manera més sospitosa que insòlita, encara avui circulen en àmbits acadèmics.

Dues detencions de Joanot Colom?

Amb un exemple molt concret (evidentment, com cal fer sempre, emparat documentalment) es pot desemmascarar Quadrado i posar en evidència les seves manipulacions en la tria d’unes fonts i l’ocultació d’unes altres. Es tracta del fins ara inèdit contrast entre dos relats sobre la detenció de Joanot Colom, el febrer de 1523, que precipitaren les capitulacions de Palma. Dels dos relats que existeixen, obsedit en la campanya criminalitzadora de la Germania, Quadrado feia bandera només del llibre que denigra l’Instador del Poble i del Bé Comú:

Estando el Emperador en Valladolid perdonando los excesos de sus vasallos, tuvo aviso de que los de Mallorca se habían rebelado y tomado las armas, siendo su capitán un hombre vil llamado Colono, pellejero. Mandó luego el Emperador que fuese allá un gobernador, y que llevase cuatro navíos bien armados y con gente escogida, soldados viejos, con ciento y veinte caballos. (…) Dentro en la ciudad estaban la rabia y furor muy ardientes, de manera que Calon, capitán de los rebeldes, echó en prisión a todos los grandes y nobles que en ella había, con sus mujeres; y de los que se habían pasado al campo del virrey, a sus mujeres y hijos, y a todos los mercaderes y hombres ricos, mujeres y hijos; finalmente, a cuantos le eran sospechosos y tenía por leales. (…) Al fin se compusieron, perdonando el virrey en nombre del Emperador a todos los culpados, sacando doce cabezas que él nombrase, las cuales seguramente ellos le habían de entregar. De las cuales dieron luego las once. Mas Calon, cabeza y capitán general de la rebelión y levantamientos, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en un vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno, y acompañándole los otros once a pie, le trajeron por las calles públicas de la ciudad, y hecho el triste paseo, lo atenacearon vivo con hierros ardiendo en medio de la plaza, y la misma pena dieron a los otros. Muertos de esta manera, los hicieron cuartos, y los colgaron de las torres y almenas de la ciudad. Y las cabezas estuvieron en el rollo que está en la plaza de Mallorca. Confiscáronles los bienes, aplicándolos a la cámara imperial. A los demás delincuentes condenaron en mucho dinero. Con esto quedó llana la isla, y en la obediencia y gracia de su rey y señor natural.

Aquest fragment correspon al relat ignominiós que presenta un Joanot Colom covard a qui trobaren amagat dins d’una comuna (en vil lugar) tapat de merda (sucio y asqueroso). I bé que ho proclamà Quadrado a les seves conferències. Colom covard? Com es pot ser tan manipulador? Quadrado tenia clar que Gabriel Sagrera, picapedrer i guardià de la Porta de Santa Catalina, per salvar Joanot Colom d’una mort segura, l’havia animat a partir amb ell amb una nau d’en Gabriel Brull i, per tant, sabia perfectament que el líder de la Germania havia rebutjat abandonar la seva gent i, fins a les darreres conseqüències, va optar per assumir responsabilitats1. Quina és la font que farà seva Quadrado? Doncs, la Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, publicada a Saragossa l’any 1634 post mortem del seu autor, el bisbe de Pamplona Fray Prudencio de Sandoval (1552-1620), escrit, per tant, amb molta posterioritat als fets que descriu (gairebé un segle!), sense cap referència documental ni el més mínim rigor; amb el nom (Colono i Calon) ni tan sols.

Tanmateix les mentides tenen les cames curtes i, més prest o més tard, brolla l’albelló de la veracitat. Tant li és a Quadrado la veritat! Ignorarà i ocultarà el llibre que no només capgira totalment la font on es recolza, sinó que desenteranyina i destapa el caràcter apòcrif de l’hagiografia del bisbe Sandoval. Efectivament, el capità que va fer la detenció de Joanot Colom, Alonso Enríquez de Guzmán (14991547), va escriure en primera persona el Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán. Per desemmascarar aquesta nova criminalització de Colom que, fins avui no ha estat refutada per cap historiador, transcric uns fragments del llibre esmentat, a partir de les ordres rebudes del rei i del virrei fins a descriure l’honorable capitulació de l’Instador del Poble i del Bé Comú.

«Don Alonso Enríquez de Guzmán, nuestro capitán: Yo vos mando que hagáis lo que don Miguel de Gurrea, visorrey dese reyno os mandare, que en ello seré yo servido. De Valladolid». La del vissorrey dezía: «Magnífico e noble don Alonso Enrríquez de Guzmán, capitán de Su Magestad en este nuestro exército, que en su real servicio tenemos, salud e gracia. Sepades como yo, don Miguel de Gurrea, visorrey deste reyno de Mallorca por Su Sacra, Cathólica y Real Magestad y de su Consejo, gobernador de Aragón, mando a vos que prendays la persona de Colón, bonetero, que se llama el capitán Colón, y a los treze cónsules de su consejo e compañía, y mandéis abrir las puertas desa ciudad y oyr a justicia a los abitantes; y preveella de los nescesario de los que en nuestro exército tenemos y ansimismo a nuestro exército de la dicha ciudad, de oy a mañana hasta las quatro después del mediodía. E si no pudiéredes o no os quisieren cunplir las palabras, os salgáis para nos aprovechar de vuestro consejo y magnífica persona. E no hagays otra cosa. Deste nuestro exército».

Diéronme estas provisiones a las diez del día, y fuéme a la placa, do hallé el capitán Colón con la dicha guarda y cinco de los dichos cónsules. Y dijeles, que lo oyeron todos: «Ya sabéis como os é cunpido la palabra que os di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta su cédula -la qual les mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea, por la qual veo que confía más en vuestras palabras que me teneys dadas que no en mi esfuerco ni en los honbres que tengo aquí, porque yo soy uno y ellos son treynta y vosotros treynta mill. Pídoos lo que me avéys prometido e licencia para salir Y aconsejoos que os me entreguéys, porque me ponéis en obligación de hazer por vosotros, y a Su Magestad daréys crédito de humildad, y vosotros no tan culpados y hombres de vuestras palabras, como en su cédula confía».

Colón respondió: «Señor; Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio de nuestro señor; el Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad». Y ansimismo los otros todos dixeron lo mismo, e yo yrme a comer; y cada uno a su casa. Acabado de comer; mandé llamar a corsistorio y propuse cosas semejantes que éstas, y mandé pregonar que ninguno truxese armas. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho señor capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne, con todas las mujeres en cabello y descalcas e niños de la una parte de la procesión, y de la otra parte los ombres, descalcos e destocados, con grand grita pidiendo misericordia. Fuymos a la puerta de la ciudad, donde estava puesto un altar con Jesu Cristo crucificado muy devotamente. E hallamos al visorey y a su mano izquierda a don Juan de Velasco, capitán general de las galeras, en sendas sillas asentados. Y allí llegó toda la procesión, pidiendo misericordia. (…) Y entró el visorrey en la ciudad, do fué obedesçido e temido. Desquartizó al dicho capitán Colón y a los treze cónsules y a un alguazil. E con los demás hizo justiçia; y los que pudo apañar antes que tomase la çiudad fueron quatroçientos y veynte, todos éstos ahorcados y desquartizados. E hízose al exérçito y quedó él allí como de antes. El visorrey escrivió mucho y bien de mí al Emperador.

Aquesta autobiografia detalla la capitulació de Palma no només per un contemporani dels fets (a diferència de l’hagiògraf de Carles V quasi un segle més tard), sinó per un testimoni directe i protagonista excepcional. La lectura d’aquest llibre és fonamental, perquè no l’ha escrita cap poeta romàntic del s. XIX, ni cap republicà del s. XX, ni cap investigador-etzibador del s. XXI, sinó un capità de l’exèrcit imperial de Carles V; és a dir un oficial militar que va acompanyar Juan de Velasco i es va enfrontar a la Germania.

Escuts de Carles V, Miguel de Gurrea, Juan de Velasco i Alonso Enríquez de Guzmán

Resulta gairebé impossible que Quadrado no tingués en compte aquest llibre, publicat amb prou notorietat l’any 1862, mentre ell es desfeia en perfilar el seu discurs antiagermanat2. La publicació va ser objecte de nombroses referències a l’època, atesa la circumstància que l’autor, company de Diego de Almagro (1479-1538), reproduïa un plet famós sostingut amb Hernando Pizarro (1500-1578)3. Resulta igualment sorprenent que cap ni un dels seguidors de Quadrado (ep, tampoc dels seu detractors) hagi parat esment o, almenys, incorporat aquest llibre a les bibliografies, perquè és un testimoni que desemmascara la falsedat del relat de Sandoval, als peus de la monarquia i de l’Església Catòlica, els dos grans ens manipuladors de les Germanies.

Els deliris de Quadrado (el maniqueisme, les contradiccions, les incoherències…) són constants. Tant li és dir que Colom no respectava l’Església com fer-ne burleta per haver-se agenollat davant d’un bisbe. Tant li és defensar que calia «borrar la memoria de Colom» com alabar i magnificar l’amenaça de Carles V que «jamás se borrase del mundo su memoria». Avui els defensors a ultrança de Quadrado han estat superats per la realitat de la història. Això no obstant, encara hi ha tres conductes que, gradualment, es poden inserir en el discurs reaccionari: la dels contextualitzadors, la dels justificadors i la dels equidistants, però qualsevol contextualització, justificació i equidistància (ai, vade retro, els equidistants!) té aires de burla quan es fa una lectura ètica dels fets.

Per disculpar el maniqueisme i la manipulació, s’argumenta la gran aportació documental de Quadrado. És cert, però quin mèrit tenia? És el primer arxiver que pot dedicar-se a ordenar la documentació que té al seu abast i publicar-la per validar les seves tesis. I quina era la documentació que hi havia a l’arxiu? Òbviament la història dels vencedors, l’oficial, el discurs dominant; la mentida al servei del poder, en definitiva. Quadrado, en síntesi, no farà altra cosa que potenciar l’obra de Binimelis, copiada per Mut, i afegir-li interpretacions, adjectius i judicis de valor, com a monàrquic i apologista catòlic, amb afegits a interès de part i, sense contrast possible, de dubtosa veracitat. Els qualificatius que atribueix a Joanot Colom, sempre sense prova, no són cosa de l’home catòlic que Quadrado presumia ser. Allò que és un vertader assassinat és, precisament, la criminalització de Joanot Colom i de la Germania de Mallorca, carregada de raó i de raons per revoltar-se.

NOTES

1 A les Informaciones Judiciales, manyuclades i publicades per Quadrado, amb una nota prèvia que les defineix com la font documental més important, apareixen tant Sagrera com Brull, amb la indicació que volien embarcar-se i fugir amb en Joanot Colom, el qual rebutjà la proposta.

2 Narrat en primera persona, dia 1 d’abril de 1930, al diari La Correspondencia de Valencia, l’advocada i feminista Concha Peña Pastor (1906-1960) atribuí l’autoria del llibre a una hipotètica germana d’Alonso, Feliciana Enríquez de Guzmán (1570-1647), la qual, en realitat, era una neta del protagonista.

3 Encara en vida de Quadrado, hi ha nombroses referències a aquest llibre: El imparcial, 31-8-1892; El heraldo de Madrid, 16-9-1892 i d’altres.

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 21 de febrer de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (VII) EL MÓN

Deixa un comentari

La Germania fila, fila…

Per iniciativa de Pere Estelrich, coordinador del Suplement Bellver del Diario de Mallorca, dia 11 de febrer de 2021, sota el títol Les Germanies, es va fer una taula rodona, sotmesa a les limitacions derivades de la pandèmia i amb la màxima audiència que permetia la situació. L’acte, en el marc dels actes commemoratius dels 500 anys de la revolta dels menestrals de Palma, va anar precedit d’una presentació de la directora del diari, Marisa Goñi, la qual destacà l’atenció mediàtica que l’efemèride havia desencadenat. L’interès dels assistents es va comprovar en l’animada participació en el col·loqui de Guillem Morro, Sili Arguimbau i Miquel Rosselló, amb un públic atent que posà èmfasi en denunciar la nul·la informació rebuda a l’escola sobre un episodi tan transcendental. El moderador va declarar que havia après més coses sobre la Germania la darrera setmana que, abans, en tota la vida. Cal tenir en compte que el diumenge abans, dia 7 de febrer, a tots els municipis de Mallorca, tots sense excepció, s’havia llegit el Manifest per la Germania de la comissió cívica Germanies500, un acte simbòlic sense precedents d’agermanar Mallorca1.

7 de febrer de 2021; una fita històrica! Tots els municipis de Mallorca agermanats

El relat històric de la revolta, des de les causes fins a la derrota passant per les etapes més destacades, va ser tractat per les historiadores Margalida Bernat i Maria Margalida Perelló. L’altre ponent, Josep Lluís Pol, va llegir un relat de creació, amb la confessió en primera persona d’un jove que explica la seva incorporació al moviment agermanat, amb el crit de Pac qui deu! i Mori el mal govern! Com que aquest darrer ponent, set dies abans, havia publicat un article, El context científic en temps de les Germanies, que descrivia el món de les Ciències en el moment de la revolta, vaig trobar oportú compensar l’aportació amb una pinzellada per situar també el món de les Arts i de les Lletres2. Cal dir que la meva intervenció, condicionada al rellotge i enmig d’un debat, va ser improvisada sobre quatre notes que ara transcric.

El món a la dècada de la Germania de Mallorca (1511-1521)

I què passava en el món en aquell temps de Germanies? L’estiu de 1520, mig any abans de la revolta de Mallorca, les tropes imperials intentaven esclafar i reprimir els aixecaments de les Comunidades i de la Germania de València. L’aportació de Castella, molt lluny encara d’allò que ells anomenarien «el siglo de oro español», obeïa a l’objectiu d’Isabel I, l’àvia de Carles V: bastir un gran imperi mitjançant la conquesta i subjugació d’altres terres, amb l’extermini de llengües, cultures, religions i pobles. Castella i l’Església Catòlica, sense la participació dels altres regnes de la corona d’Aragó, perseveraven, amb la creu i amb l’espasa, en l’etnocidi i genocidi d’Amèrica. Dia 1 de juliol de 1520, conegut com la noche triste, les forces asteques infringiren una severa derrota a les castellanes a Tenotxtítlan (Mèxic), l’endemà de l’assassinat de Moctezuma II, amb engany i traïdoria, ordenat per Hernán Cortés.

1 de juliol de 1520. “La noche triste de Hernán Cortés”

Això no obstant, el món és molt més gran que aquell imperi on deien que no es ponia mai el sol i que, amb el temps, s’enfosquiria i es faria miques. Mentre Castella es dedicava a la massacre lingüística, cultural i ètnica d’Amèrica, en el conjunt d’Europa la dècada que va precedir la Germania de Mallorca, va ser especialment rica i productiva. En el camp de l’Art, l’any 1512 Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564) acabava una de les més destacades obres mestres de la història de la pintura: la capella sixtina. El genial i polifacètic Leonardo da Vinci (1452-1519) l’any 1514 va realitzar una sèrie de dibuixos, els Diluvis, com a rèplica alternativa als de Miquel Àngel.

Pel que fa a la música, en el nostre àmbit i en plena expansió del Renaixement, es pot esmentar Mateu Fletxa el Vell (1481-1553), mestre de capella de la Seu de Lleida, que faria de mestre a les filles de Carles V, Maria i Joana, i que es tancaria monjo al Monestir de Poblet. L’arquitectura renaixentista, aquells anys, va permetre l’exaltació de la bellesa materialitzada en alguns dels castells del Loira i en palaus i esglésies a Venècia i Florència.

El castell de Chenonceau (1515-1522)

L’any 1511, un any abans que Miquel Àngel acabàs de pintar la gran volta de la capella sixtina, Erasme de Rotterdam (1466-1536) havia publicat Lof der Zotheid, traduïda i coneguda com Elogi de la follia3. Aquesta obra figura sempre a totes les llistes dels llibres que incidiren en la història de la humanitat. A les mateixes llistes hi figuren també El Príncep de Nicolau Maquiavel (1469-1527), publicada l’any 1514, i Utopia de Tomàs Moro (1478-1535), publicada l’any 15174. L’any 1521, coincidint de ple amb l’aixecament de la Germania de Mallorca, un jove occità de devuit anys, Miquèl de Nòstra Dama (1503-1566), Nostradamus, comença a elaborar les Profecies, una obra de gran impacte que serà interpretada (i molt manipulada) com a presagi de grans esdeveniments. És prou evident que l’autor coneixia l’obra d’Anselm Turmeda (1355-1423) que tant va influir també sobre els visionaris i predicadors agermanats.

Ciències, Art, Música, Lletres… i Religió!

No serien, però, ni les Ciències, ni les Lletres allò que més incidiria sobre les Germanies, sinó la religió. Hem de situar-nos a finals de març de 1521. Encara no fa dos mesos de l’aixecament a Palma de dia 7 de febrer per alliberar els set detinguts de Miguel de Gurrea, el lloctinent aragonès. Aquest, ha estat destituït pels agermanats, amb el beneplàcit dels nobles i els jurats, a l’empara d’una providència de Pere el Cerimoniós, segons la qual un aragonès no podia ser governador del Regne.

30 de març de 1521. Carles V reforça Gurrea i exigeix obediència als agermanats

Carles V és a Worms i dia 3o de març remet una carta on revalida el seu suport a Gurrea i mana que (…) no se siguan mas movimientos por forma que no passe mas adelante la mala intencion que los susodichos manestrales han tenido antes bien se repose toda manera de tumulto (…). I com així l’emperador era a Worms quan els comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i de València anaven alçats? Doncs, esperava la Dieta convocada per escoltar Luter i fer-li avinent que o bé se retractava de les 95 tesis o s’hauria d’atendre a les conseqüències. Tot plegat, una farsa.

18 d’abril de 1521. Luter davant de Carles V

El mes de gener, el Papa havia excomunicat Luter, però Roma exigia més; volia una humiliació exemplar. El príncep Frederic de Saxònia va pactar un passaport per garantir a Luter que, si assistia a la convocatòria de la Dieta Imperial, tenia garantit retornar sa i estalvi. Tanmateix una garantia tan precària com la que l’Església havia promès un segle abans a Jan Hus, processat i ajusticiat en el Concili de Constança. Malgrat el risc, Luter va acceptar d’anar a Worms, on va arribar dia 16 d’abril aclamat per la població com un heroi. Davant de l’emperador, durant tres dies, Luter va escoltar les amenaces dels teòlegs i en ser requerit a rectificar, admetre les heretgies i reclamar el perdó, es negà a abjurar, va recordar que el Papa i els concilis s’equivocaven i, quant a retractar-se de les seves tesis, va concloure: no puc ni vull revocar-ne cap, veient que no és segur o just actuar contra la consciència. Déu m’ajuda.

Luter i els teòlegs. Arguments contra amenaces.

La sentència estava dictada d’antuvi. Tanmateix, en el rerefons, el menys important era si Luter tenia o raó o no, el fet és que havia denunciat que l’Església Catòlica era un negoci i que, allunyada de la gent humil i dels Evangelis cristians, s’havia convertit en un centre de poder que sempre brindava suport als rics. El Papa, com a hereu de Sant Pere, s’havia adjudicat el poder de tenir les claus del cel i, amb aquest poder, emetia indulgències per vendre com a mecanisme de perdó dels pecats o butlles per patrocinar guerres (la de la Santa Creuada va durar fins a la segona meitat del s. XX). Passaports per anar al cel i permisos per evitar dejunis i abstinències, en definitiva. És bo d’entendre que l’empatia de les classes populars posàs messions a favor de Luter i no del Papa, sempre fent costat a la repressió. En equivalent quid pro quo, l’emperador estava sotmès a la voluntat del Vaticà i romania a Worms mentre la Germania de Mallorca era desatesa en el seu clam de justícia.

23 d’abril de 1521. La rendició dels comuneros (oli de Manuel Picolo de 1887)

Dia 23 d’abril de 1521, la mateixa setmana que Carles V havia presidit les declaracions de Luter, els comuneros eren derrotats a Villalar i els seus líders Bravo, Padilla i Maldonado decapitats. A l’entretant, l’emperador continuava retingut a l’espera del dictamen dels teòlegs que, evidentment, redactaven la condemna contundent de Luter. Finalment, dia 25 de maig de 1521, l’emperador va dictar l’Edicte de Worms que declarava Luter pròfug i heretge, amb la qual cosa, animava la persecució i atiava i autoritzava la seva mort a mans de qualsevol. Això no obstant, Luter s’ho va veure venir i, protegit i encobert per Frederic el Savi, va esquivar la detenció que l’hauria precipitat a la foguera. No eren les arts, ni les lletres, ni les ciències, no. Allò que determinava el poder en aquell temps de Germania era la religió5. En aquell context, brollaren noves revoles camperoles que serien esclafades el 1525 a Frankenhausen.

15 de maig de 1525. La revolta religiosa dels camperols esclafada a Frankenhausen

La Religió va ser i és encara un dels factors determinants de moltes de guerres. La inquisició s’abocaria a una persecució centenària contra el protestantisme6. I això sí que té relació directa amb la Germania de Mallorca.

En el llibre de les Informacions judicials de Gurrea, elaborat poble a poble després d’esclafar la Germania per establir les confiscacions als que han estat «mals», podem llegir que, a l’illa d’en Mateu de Sant Joan de la parròquia de Sant Jaume de Palma, hi vivia Mestre Gosalvo pintor afectadíssim y anava armat ab los agermanats, y era molt den Colom, que sa muller del dit Gonsalvo alletava una filleta den Juanot Colom, y anava sermonant la germania dient mil herejias, y per aquella causa per haver incidit en crim de herejia per los desastres que deya, lo han cremat. (Així ho declara un testimoni unich a 23 desemb. 1523 encara que en el proces figura el dit Gonsalvo entre’ls vius i presents) Present VIII lliures (nota 7).

Aquest era, ni que sigui amb una breu perspectiva i en una pinzellada simplista, l’estat del món en temps de Germanies. Carles V s’aquietà a defensar els interessos de l’Església Catòlica i no s’empatxà d’escoltar les raons dels menestrals i dels pagesos valencians i mallorquins, perquè no tenia cap voluntat d’atendre les causes justes dels agermanats, sinó de mantenir subjugats als qui no considerava altra cosa més que súbdits, subjugats i submisos. Una raó més per revoltar-se al crit de Pac qui deu! Mori el mal govern! Pau, Justícia i Germania!

NOTES

1 Més enllà de l’illa de Mallorca, la lectura es va fer al pont de ferro de Girona, ciutat on també hi va haver revoltes populars, davant del memorial de la Germania de València a Alenara i, a la mar, dins d’un llaüt, en record dels mariners que patiren, com els menestrals i els pagesos, la repressió de l’emperador.

A la mar, a Almenara i a Girona, lectura del Manifest per la Germania

2 Vg. l’article esmentat de Josep Lluís Pol:

3 S’ha dit que una traducció molt més exacta al català seria elogi de l’estultícia o, més vulgar encara, elogi de la botxor.

4 El títol era: Libellus vere aureus, nec minus salutaris quam festivus, de optimo reipublicae statu, deque nova insula Utopia.

5 La història de la humanitat certifica com la religió ha estat i és causa de guerres i de repressió, des de les creuades fins a la destrucció de les torres bessones de Nova York i la immediata guerra d’Iraq.

6 Encara a la primeria del s. XX, Mn. Antoni Maria Alcover, inclouria a l’aplec de les Rondalles Mallorquines el personatge de Luter, presentat com una representació diabòlica a qui calia ridiculitzar i humiliar.

7 Llorenç Buades a la seva cronologia (http://www.ixent.org/germania.htm) aclareix que Gonsalvo va ser «cremat per luterà» dia 4 de desembre de 1523. Josep-Lluís Carod-Rovira informa que la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, per «heretge luterà negatiu». Vg.: Història del protestantisme als Països Catalans (2016) 3i4 Edicions 

MÉS INFORMACIONS SOBRE LA GERMANIA DE MALLORCA

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

 

MÉS IMATGES

Llibres que incidiren a la història de la humanitat

 

Tots, absolutament tots, els municipis agermanats
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de febrer de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (VI) COLOM SACRILEG?

Deixa un comentari

Quan les acusacions no es fonamenten en proves fefaents o, si més no, s’emparen sobre arguments raonables, no superen la categoria de l’insult i converteixen els substantius en adjectius qualificatius (en aquest cas, caldria dir desqualificatius). Aquesta pràctica incorrecta i injusta del llenguatge és molt habitual a l’obra de José María Quadrado quan es refereix a la Germania de Mallorca i, molt més concretament, a Joanot Colom. Un dels qualificatius que li atribueix, que de tan repetit per tants de deixebles ha esdevingut un tòpic, és el de sacríleg; una acusació que s’endinsa en la calúmnia, la infàmia, la injúria i, en tot cas, no va més enllà de l’insult. La imputació, una més de les adjudicades per Quadrado en la seva dèria de catòlic fanàtic, s’allunya no ja del mínim rigor i veracitat de qui presumeix d’historiador independent, sinó fins i tot dels valors tradicionals del cristianisme: pietat, compassió, caritat, perdó…

L’etiqueta de sacríleg que Quadrado adjudica a Joanot Colom és una de les més destacades dins del conjunt de criminalitzacions al líder de la Germania. Sobre quina base argumental se sustenta? D’on prové l’insult? Doncs, sobre l’entrada d’un grup d’agermanats en el Convent de Sant Domingo de Palma quan, dia 1 de novembre de 1522, varen treure alguns nobles importantes, amagats i protegits pels frares, i els mataren a l’exterior del temple. Segons Quadrado: en la calle dejaron tendidos once ó trece cadáveres, però en una nota posterior, puntualitza: Aunque de las informaciones resulta que los muertos eran gente de calidad, no se nombra mas que á un Jorge Salamanya y á otro Jorge Sitjes hermano de un notario. Només dos noms d’entre aquells 11 o 13 cavallers tan rellevants?1

Memorial a Son Fornari, en substitució del que va desaparèixer

Aquella acció d’un grup reduït d’agermanats és l’argument de Quadrado per qualificar Joanot Colom de sacrílego i de diabólico, però resulta que el dia abans, dia 31 d’octubre, l’Instador del Poble i del Bé Comú ja s’havia instal·lat a Muro, des d’on, dia 3 de novembre, lideraria la gran batalla de Son Fornari, per la qual cosa no podia tenir res a veure amb els fets de Sant Domingo. Els qui entraren en el Convent foren Bernat Galiana, paraire, Nadal Vadell, fuster, Perot Andreu, corder, Miquel Ribes, carnisser i Bernat Sagrera, teixidor. El motiu? Un acte indignat de venjança en resposta del que havien fet, pocs dies abans, les tropes imperials a Pollença.

L’actual parròquia de Pollença, on l’exèrcit imperial va cremar la que hi havia 

Efectivament, dia 29 d’octubre de 1522, només tres dies abans del «sacrilegi» imputat a Joanot Colom, l’exèrcit reial i els mascarats d’Alcúdia cremaren l’església de Pollença, a plena consciència que s’hi havien refugiat les dones i els infants. Com explica i qualifica Quadrado aquella sacrílega intervenció? Escriu: las llamas prendidas á las puertas por los soldados sofocaron más de doscientas vidas.2 I tan ample! Aquell home tan amant dels valors morals, autor de la popularíssima oració del mes de Maria, roman ben descansat i no afegeix cap lament per aquelles dues-centes ànimes innocents. Més encara, no només no s’exclama, no només no condemna el sacríleg genocidi, sinó que destaca que va ser objecte de recompensa a un «valent» i un capità: El premio de cien ducados ofrecido al primero que subiera al asalto, hubo de repartirse entre el valiente notario Nicolás Panados y el capitán Miguel Domingo. Quadrado dixit! Qualque observació moral al fet de calar foc a una església? Qualque qualificatiu a la cremadissa de més de dues-centes persones, entre dones i infants? Qualque contrast amb el respecte dels temples dels agermanats? Qualque reflexió sobre el fet constatat que, a excepció de l’entrada al Convent de Sant Domingo, els agermanats respectaren Sant Miquel, La Seu i altres temples on s’havien refugiat els mascarats? Cap ni una!3 El sacríleg, però, és Joanot Colom.

És important recordar en aquest punt, per augmentar l’evidència de la doble moral de Quadrado, l’aportació d’Eulàlia Duran quan afirma que «els agermanats no foren mai acusats de sacrílegs»4. Òbviament es refereix a la Germania de València. Allà, les tropes del virrei i del nobles no tenien manies en atacar i incendiar les esglésies que servien de refugi als agermanats. Un cas significatiu és el d’Oriola, amb l’assalt violent a la Catedral de l’exèrcit del marquès de Los Vélez, amb el subsegüent robatori d’objectes de valor. Qui eren els sacrílegs? Quadrado coneixia perfectament la vinculació dels agermanats mallorquins amb els valencians, perquè els relaciona sempre seguit. No pot, per tant, desconèixer la conducta sacrílega de les tropes reials.

La catedral d’Oriola, tan castellanitzat avui, exhibeix la catalanitat

La seva obra delata que tria la informació a interès de les seves tesis i oculta la que contradiu el seu discurs. En resum, sota l’aparença d’un historiador rigorós, salpebra els relats d’adjectius i judicis de valor per esvair i manipular la realitat. Els agermanats de Mallorca, amb una creu vermella al pit i a l’esquena, en record de les creuades, apel·laven amb processons i oracions a la intervenció dels sants, de santa tractaren la Quitació, els visionaris i predicadors exaltaven les virtuts religioses i, finalment, davant la fatalitat de la derrota, clamaven per la misericòrdia divina. Els agermanats, tant de València com de Mallorca, no cremaren temples; les tropes imperials sí.

El juliol de 1521, el castell de Bellver no va ser inexpugnable per la Germania

El maniqueisme de Quadrado és gegantí i, el pitjor de tot, és que va fer forat i va crear escola. Encara avui les frases-consigna i els esquemes de Quadrado es reprodueixen mimèticament amb una frivolitat que espanta. Gairebé tots els autors posen èmfasi en diferenciar l’etapa «moderada» de Joan Crespí i la «radical» de Joanot Colom, quan l’assalt a Bellver va ser en temps del primer5. Una altra, que no hauria d’anar més enllà del joc de paraules, és la dicotomia simplista de diferenciar una primera etapa de «revolta» d’una segona de «revolució», quan ambdues paraules no són antagòniques, sinó que tenen idèntic significat6. Cal fer notar que aquest invent de separar la revolució en dues Germanies, la dels bons i la dels mals, neix l’any 1870, amb l’objectiu de Quadrado de promoure el guerracivilisme i, des del clàssic divide et impera, potenciar l’enfrontament entre liberals i republicans, entre els defensors d’aquell moment de la figura de Joanot Colom i els de la de Joan Crespí7.

El Convent de Sant Domingo, actualment Parlament de les Illes Balears

En tot cas, les contradiccions de Quadrado i la manca de coherència en el seu discurs són tan evidents que, amb les seves mateixes paraules, es desqualifica. Després de repetir una i altra vegada que els agermanats eren anticlericals i que Joanot Colom era un sacríleg, arran del fet explicat del Convent dels dominics, relata l’episodi quan l’inquisidor interí, Pere Font, bisbe de Cluni, es va oposar a alliberar un detingut i va instar Joanot i Francesc Colom a calar el cap en reconeixement de l’autoritat religiosa. Els dos germans obeïren el bisbe en senyal de respecte. Doncs el febrer de 1870, en referència a l’homenatge que preparava l’Ajuntament de Palma, Quadrado escriu: Yo no se como los filósofos y tribunos de este siglo aceptan por héroes y predecesores á unos hombres á quienes un fraile hacía temblar y arrodillarse. Com quedam? ¿Ha de retreure que eren uns sacrílegs anticlericals o ridiculitzar que s’agenollaven? ¿Potser Quadrado considerava que per ser uns herois li havien de tallar el cap al bisbe (que, evidentment, no era un simple frare)? ¿Potser, en el cas de Sant Domingo, Quadrado no hauria acusat Colom de sacríleg si els agermanats, en comptes de treure els nobles amagats, haguessin calat foc al Convent com feren les tropes imperials amb l’església de Pollença? ¿Hauria escrit que les flames haurien «sofocat» la situació?

Sí, les comparances fan oi… tant com el discurs maniqueu (i incoherent) de Quadrado. Quant a l’afirmació que «Colom era un gran criminal», quan no diu res dels abusos, dels robatoris, dels assassinats execrables i del sadisme de Miguel de Gurrea, abans, durant i després de la Germania, en parlaré en un altre capítol. És evident que Joanot Colom no era cap sant i no mereix cap hagiografia que l’elevi als altars. Era, com la majoria dels agermanats, una persona desesperada que va dir prou, farta de ser víctima dels abusos dels senyors; una persona que, a plena consciència que la seva revolució era inviable, va preferir la dignitat de la resistència a la covardia d’una salvació humiliant. Es va convertir en el màxim gestor per administrar la tragèdia de milers de famílies mallorquines. Va haver de liderar una guerra desproporcionada i desigual i, des de la major de les soledats, sense cap suport extern, sense les armes i els recursos dels nobles, es va trobar a les mans el timó de la responsabilitat de gestionar la defensa dels drets i de les llibertats del seu poble. Contra les amenaces, a l’epicentre d’una situació oprobiosa, va ser prou valent i capaç de suprimir imposts, rebaixar el deute públic, alliberar els esclaus… Ningú no dubta que va prendre decisions molt dures i, en més d’un cas, allunyades de consideracions humanistes, però no és just que, des dels mecanismes de poder i gràcies a una lectura ultraconservadora de la història, hagi de ser criminalitzat quan el gran criminal de les Germanies va ser l’emperador Carles V i, en el cas de la de Mallorca, Miguel de Gurrea. En defensa de l’Instador del Poble i del Bé Comú, avant la lettre d’un capítol monogràfic, és pertinent recordar el crit que, segons l’historiador Cosme Bauçà, va fer servir sempre Joanot Colom: Pau, Justícia i Germania!

 

NOTES

1 En realitat, els onze o tretze nobles assassinats eren els mascarats Jordi Salamanya, missèr Baptista de Bonapart, mossèn Espanyol, Joan Anglada i el seu gendre, Jordi Sitges , Jaume Castelló, el fill de mossèn Brondo, un home anomenat Sala, un ferrer anomenat Roig, Arnau Garcia i Hèrcules Najello. (font: http://www.ixent.org).

2 Sofocar és un castellanisme que equival al nostre apaivagar, és a dir Calmar, amainar, fer desaparèixer o minvar un estat d’excitació, d’agitació, de violència (en algú o en alguna cosa), portar (algú) a sentiments plàcids, de pau, de concòrdia. Està prou clar que, per Quadrado, la cremadissa de dones i nins va ser una bona acció.

3 Aquella matança, més que una doble hecatombe, es recorda a Pollença com «el dia de la destrossa». Sobre el solar de l’església cremada, es va aixecar un nou temple (1570) i, ja en el segle XVIII, la parròquia actual.

4 Vg. Les Germanies als Països Catalans 1982 Curial. Aquesta obra és d’una importància cabdal per assolir una perspectiva global i objectiva de la revolució popular.

5 L’assalt dels agermanats al Castell de Bellver, dia 29 de juliol de 1521, va ser l’acció més revolucionària i, des del punt de vista militar, més reeixida. Llorenç Buades la va marcar com un precedent revolucionari equivalent, salvant les distàncies, a la presa de la Bastilla de 1789.

6 Revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal. Sorgí com a metàfora comparativa amb les revolucions dels astres. El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra entre la Generalitat i Joan II; posteriorment s’aplicà a les Germanies. El terme, en la nova accepció, passà a l’italià el segle XVII, i d’ací arreu. Vg. La revolució catalana de Germà Colon Domènech. Els Marges, 1983.

7 L’any 1841, en els articles dedicats a Las Comunidades de Mallorca, la Germania de Mallorca era criminalitzada per Quadrado sense distincions de lideratge.

PER A SABER-NE MÉS:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/
– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/
– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/
– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/
– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/
– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/
– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/
– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

(2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (V) Amb ulls als embulls

Deixa un comentari

LA CASA ENDERROCADA DE JOANOT COLOM

Entre molts d’altres aspectes controvertits a l’entorn de la Germania de Mallorca, ara en curs de ser aclarits, destaca l’error de considerar que la casa de Joan Crespí era a l’actual plaça del Roser de Palma i que va ser enderrocada. Ni una cosa ni l’altra són certes. Joan Crespí vivia a l’illa de cases de Bernat Gual, molt proper a l’església de Sant Nicolau, i la seva casa no va ser objecte de demolició. Qui vivia a l’actual plaça del Roser era Joanot Colom i, a ell sí, després de ser sàdicament torturat, esquarterat i decapitat, li tomaren la casa i sembraren el solar de sal per esvair-ne la memòria. Fa molts d’anys que aquesta qüestió està aclarida documentalment de manera irrefutable, però l’ús sense contrast de fonts apòcrifes fa que l’error es reprodueixi cíclicament.

Els retrat, com a Fills Il·lustres de Palma, de Colom (1841) i de Crespí (1870)

Hi ha tres factors, tots tres d’època contemporània, que varen provocar la confusió: la manifestació amb motiu del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre, la confusió entre la parròquia de Sant Nicolauet Vell i la de Sant Nicolau i les interpretacions antagòniques quant al lloc on es va fer la crida als menestrals. Encara que, dins del maremàgnum de la manipulació històrica de la Germania, es tracti d’un error menor, resulta instructiu analitzar els tres factors, perquè il·lustren a la perfecció com és de fràgil la veritat i com és de difícil, després, capgirar les falsedats escampades.

1. Joan Crespí, fill il·lustre de Palma

Dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament de Palma presidit pel metge montuïrer Rafel Manera i Serra, en atenció a la proposta de l’historiador republicà de Ciutat Eusebi Pascual de Orrios, va nomenar fill il·lustre de la ciutat al paraire Joan Crespí1. El dia abans, diumenge, Palma es va vestir de festa grossa per va fer una gran manifestació, amb els tamborers de la sala i quatre bandes de música: la de Palma, la de l’Orfeó Republicà (que acompanyava els alumnes de les escoles republicanes) i dues de la Part Forana. Presidien la marxa, els quadres de Joan Crespí i de Joanot Colom, a qui ja s’havia proclamat fill il·lustre l’any 18412. Persones arribades de tots els pobles, portaven més de cinquanta banderoles amb els noms dels dos instadors i alguns lemes de la revolta. Moltes associacions aprofitaren per dir-hi la seva. Els mariners exigien l’abolició de les matrícules del mar i els del Casino Republicà reivindicaven les propostes federals: supressió de les quintes, sobirania nacional, milícia ciutadana, ensenyament lliure, elecció de culte, derogació de la pena de mort, llibertat de premsa, eliminar l’esclavisme, pau, treball, justícia, germaniaSegons El Iris del Pueblo, hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones3.

A l’Ajuntament es varen distribuir exemplars de l’opuscle Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats del cronista Pere d’Alcàntara Penya. Des de Cort, la gent es dirigí a la plaça del Roser, on s’inaugurà un memorial, amb una placa de marbre que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. 7 de febrero de 1870.

El lloc on es va posar el memorial, d’una banda, i el text que conté, de l’altra, potenciaren dos errors. Instal·lar la placa amb el nom de Joan Crespí allà on havia estat la casa de Joanot Colom i la indicació que la crida en defensa dels drets populars s’havia efectuat «en este sitio», va associar equivocadament l’espai amb el nom de Joan Crespí.

2. Sant Nicolauet Vell i Sant Nicolau

Per embullar més la troca, es va caure en l’error de no discernir entre les dues esglésies de Sant Nicolau, tan referenciades pels historiadors com a centre neuràlgic tant de les cases dels instadors com dels llocs on els gremis es reunien. A partir de la desaparició de la primera de les dues esglésies, els arxivers, cronistes i historiadors del s. XIX referenciaren equivocadament les ubicacions dels espais a la segona parròquia.

* plaça de Sant Nicolauet Vell, en davallar la costa del convent dels Dominics

L’any 1302, per descongestionar la parròquia de Santa Eulàlia, es va construir una església, amb un fossar al costat, dedicada a Sant Nicolau, declarada parròquia i consagrada pel bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, germà del bisbe de Mallorca, Ponç de Jardí. D’immediat es va veure que, per les reduïdes dimensions, aquella església resultava insuficient i Jaume II va ordenar construir, a la plaça del Mercat, la nova església de Sant Nicolau que no s’acabà fins l’any 1349. L’antiga parròquia va passar a ser coneguda amb el nom del sant en diminutiu i, així, Sant Nicolauet Vell va donar nom tant a la plaça (avui del Roser), com al carrer que hi davallava des de davant del convent dels dominics (avui tram final de la Costa de Sant Domingo). Malgrat la nova església de Sant Nicolau, la de Sant Nicolauet Vell va continuar el culte, els enterraments i, com feien algunes parròquies amb altres gremis, va acollir les reunions dels boneters i dels fusters4. L’any 1487, amb motiu d’unes obres al davant de l’església, justament a la casa que trenta anys després compraria Joanot Colom, es va descobrir la imatge d’un santcrist que havien enterrat les tropes de Ramon Berenguer III, arran de la croada pisano-catalana de 11145.

3. La crida als menestrals

La famosa al·locució que reprodueix Vicent Mut i que atribueix a Joan Crespí ha estat objecte d’especulacions, fruit d’interpretacions poc fonamentades. Mut es refereix a una reunió celebrada a una casa propera a Sant Nicolau. A partir d’aquesta poc definida ubicació, s’assenyalaren dos possibles llocs: la casa de Joan Crespí, quasi al davant de Sant Nicolau, i la casa dels Paraires, també molt propera.

Pel que fa a l’autoria d’aquella estimulant i efectiva arenga als menestrals, una crida en defensa de la justícia, de Vicent Mut ençà s’atribuïa a Joan Crespí fins que ho va posar en solfa Quadrado. Aquest ho negava amb l’argument que l’al·locució tenia massa nivell i Crespí era un analfabet. És sabut que alguns il·lustrats tenen un concepte patrimonial de la Cultura, menystenen la saviesa popular i desqualifiquen l’enginy en vincular l’analfabetisme amb la ignorància. La condició d’analfabet no minva la memòria, sinó tot el contrari i l’exemple el tenim amb els glosadors o, durant el temps de la Germania, amb la credibilitat que tenien els pregoners i els predicadors visionaris, molt dels quals no sabien ni llegir ni escriure6.

L’investigador de la Germania Llorenç Buades Castell (1952-2015), sostenia que la reunió possiblement es va fer a Sant Nicolauet Vell, centre neuràlgic on es feien les reunions dels revoltats, que la data exacta va ser dia 31 de gener de 1521 i que l’autor, més que Joan Crespí, per la similitud d’estil en comparança a pregons posteriors a la seva mort, podria ser Joanot Colom7.

On eren exactament les cases de cadascú? Cantin papers!

La plaça de Sant Nicolauet Vell era popularment coneguda com la placeta d’en Colom, perquè era el lloc on havia viscut. La casa de Joan Crespí, estava a tocar l’església de Sant Nicolau, a la illeta de Bernat Gual8. No gaire lluny de l’església gran, també hi havia la casa del gremi de paraires. Malgrat que, des de la instal·lació de la placa de marbre a la plaça del Roser, molts d’autors indicaven que allà hi va viure Joan Crespí, un document ho va desmentir de manera irrefutable. En el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de dia 25 de març de 1885, Miquel Bonet publicava La casa de Juan Colom. Joanot vivia just davant del portal lateral de Sant Nicolauet Vell a la casa que va comprar dia 8 de maig de 1517 per vint-i-dues lliures, amb l’obligació de satisfer dos censals. Bonet transcriu l’escriptura de compra de Joanni Colom birriterio maioric de la casa que hi ha ante ecclessiam Sancti Nicolai veteris. Aquesta seria la casa objecte de demolició i de la subsegüent sembrada de sal del solar. Un altre document corrobora la propietat. Arran de la reclamació que Miquel Colom va fer l’any 1526 per defugir l’obligació de satisfer el censal de la casa de Joanot Colom, es va pagar «tot lo que se devía» de les «cases ab carreró devant la iglesia de Sant Nicolauet vell. Confronten ab cases abatudes que foren de Miquel Colom»9. D’altra banda, la casa de Joan Crespí no seria objecte de demolició. 

La placa de marbre desubicada

L’any 1936, arran de la insurrecció feixista-militar, atesa la fonamentada sospita que la peça de marbre seria destruïda, un ciutadà honorable va tenir l’encert de retirar-la i amagar-la. Després de la dictadura militar, Josep Carles Tous (1940-2006), quan va ser tinent de batle de Cultura de Palma, l’any 1991 va retornar la placa a l’Ajuntament i es va procedir discretament a ubicar-la de nou en el seu lloc.

7 de febrer de 1993. Homenatge a la Germania de Mallorca

Dia 7 de febrer de 1993 (l’any abans ja s’havia fet un primer i senzill recordatori del Dia de la Germania de Mallorca), ERC organitzà un acte de reconeixement, amb un recital de versos i una ofrena floral. Els organitzadors de l’acte tenien plena consciència que la placa estava situada on hi havia hagut el portal de la casa de Joanot Colom10. D’aleshores ençà, amb qualque intermitència, el lloc ha estat escenari d’altres homenatges per organitzacions polítiques i sindicals.

La placa de marbre, a tall dels ulls de la gent que passava per davant, permetia llegir la raó de ser del memorial. Pocs anys després, sense cap explicació, va ser retirada del lloc primigeni i arraconada a la paret de davant d’on havia estat la casa de Joanot Colom, a una alçada que feia impossible la lectura. En protestar de l’endemesa, s’al·legà que els camions no podien maniobrar a la placeta, però contradictòriament es va posar un gran banc de pedra en el lloc on tocava haver-hi la placa. De manera reiterada, s’ha reclamat retornar la placa al seu lloc, perquè els memorials han d’estar a l’alçada dels ulls dels ciutadans i no estampats a llocs inaccessibles.

I la casa de Felanitx de Joanot Colom?

Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria i Munné (1884-1955) publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure «Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!»11. Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants «el bo i millor de la vila» i, a la relació que detalla, esmenta «la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom». Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants, per transmissió oral ni que fos, algú n’hauria de saber noves.

Fins ara, no hem pogut acreditar on era aquella casa i, ara per ara, la incògnita continua. Margalida Obrador Bennàsser, investigadora de la nissaga dels Colom, apunta que la casa familiar podria ser Son Colom de les Coves que està a la Mola. Joan Mestre Ramis, de l’AAVV de Felanitx, indica que l’any 1891 es va posar el nom de Joanot Colom al carrer que, a partir de 1938, seria de les Trinitàries i, troba que podria ser per haver-hi hagut la casa nadiua de l’agermanat. Ramon Rosselló Vaquer, en el llibre Felanitx 1931-1952, informa que el superior dels Teatins va proposar que el carrer del Camp de Don Toni es dedicàs a Onofre Ferrandell i el de Joanot Colom a les Trinitàries. De la seva banda, Aina Adrover i Joan Calsapeu, en el llibre Felanitx 1931-1939, República, Guerra i Repressió, indiquen que l’any 1938, les autoritats feixistes eliminaren el nom del carrer de Joanot Colom i en dedicaren un a Onofre Ferrandell, el batle contrari a la Germania, i que també retiraren la plaça a nom de l’Instador, la qual va passar a ser Pax, en referència a la família Pacs, igualment enemiga de Joanot Colom12. Dos canvis gens innocents orientats a sotmetre i humiliar el líder felanitxer. 

I Pau Casesnoves?

Malgrat el seu gran protagonisme, encara roman més amagada la informació que hi ha sobre Pau Casesnoves. Cirurgià a Inca, de possible ascendència menorquina, tenia tres germans que vivien a Palma, adscrits tots tres a la Parròquia de Santa Eulàlia, però sense detallar els domicilis. Andreu, Antoni i Miquel Casesnoves apareixen l’any 1524 a les Informacions Judicials entre els addictes a la Germania, morts els dos primers i empresonat a Palma el darrer. És d’esperar que, per via de qualque document notarial, més prest o més tard apareixerà el lloc on va viure l’Instador de la Part Forana.

Quant al lloc on va ser enterrat Pau Casesnoves, com en el cas de Joan Crespí i del cos esquarterat de Joanot Colom, no hi ha notícies. Amb ells, el discurs dominant ha mirat de sembrar-nos de sal la memòria amb un relat orientat a adoctrinar i a escalivar el nostre poble. Amb ulls (i documents) destaparem els embulls. 

NOTES

1 Aquell homenatge va motivar la resposta indignada de Quadrado amb la conferència Joanot Colom. Discurs historich fet á sa Associació de Catholics i, un mes després, en rèplica a Pere d’A. Penya, vist que ningú li havia fet el més mínim cas (La prensa mallorquina había ofrecido ocuparse de mi discurso en juicio contradictorio con el folleto oficial), va publicar Respuesta a los artículos y al folleto publicados sobre el mismo asunto

2 Cal fer notar que, l’any 1841, quan es va declarar Joanot Colom fill il·lustre de Palma, no s’havia divulgat que era de Felanitx

3 Si la xifra és certa, haurem de convenir que, en proporció a la demografia, hauria estat la concentració més important fins ara de la història de Mallorca 

4 Hi ha notícia que 50 anys després de l’aixecament de la Germania, concretament dia 6 de maig de 1570, el gremi de fusters sol·licità ser acollit a Sant Francesc, perquè ja no podien reunir-se tots a Sant Nicolau Vell perquè no hi cabien

5 Aquella imatge, considerada miraculosa i objecte de gran devoció popular i va rebre del papa Gregori XIII unes indulgències només igualades per Sant Marcel de Roma. La petita església va ser reformada l’any 1681, però un segle i mig després, l’any 1836 arran de la Desamortització de Mendizábal, Sant Nicolauet Vell va ser destruït. Una imatge de Ramon Llull que hi havia va anar a parar a Sant Nicolau i el santcrist, després d’uns anys a les Minyones, a la parròquia del Terreno

6 Antoni M. Alcover defensava aquesta capacitat memorística i oratòria. Als Jocs Florals de Barcelona de 1897 va convidar un glosador de Manacor, Antoni Vicenç i Santandreu, analfabet i sense estudis, a intervenir-hi amb gran èxit

7 Llorenç Buades va ser un estudiós de la Germania de Mallorca i en va fer una detallada i aclaridora cronologia. Va definir i distingir les cases de Colom i de Crespí, la del gremi dels Paraires i el lloc de reunió dels boneters, a més d’aportar dades rellevants: El 31 de gener de 1521 es reuneixen els menestrals a Sant Nicolau Vell, pròleg de la revolta agermanada. (…) El dia 7 de Febrer, que era dijous llarder, els menestrals no estaven per anar de festa: els agermanats pujaren la costa de Sant Nicolau fins a Cort. Uns sortien d’una reunió a una casa de Sant Nicolau Vell (…) (vg. http://www.ixent.org/agermanats.htm)

8 Bernat Gual va ser un agermanat que fou designat capità de la porta plegadissa.

9 Vg. Cronicon Mayoricense (pàg. 303) i Diego Zaforteza y Musoles La ciudad de Mallorca (Tom III, pàg. 34) Palma, 1957

10 Inexplicablement, l’any 2008 ERC convocava l’acte «en el lloc on Joan Crespí tenia la casa que fou enderrocada i el seu solar sembrat de sal». El doble error brollava de nou

11 Cinc anys després, l’article seria inclòs dins del quart volum (el dedicat a Mallorca) de Visions de Catalunya

12 En total s’eliminaren i substituïren 38 noms. Entre d’altres, el del carrer de la Germania i el dedicat a Catalina Tarongí

PER A SABER MÉS COSES 

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE


– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx

Pere Oliver i Domenge, la Germania de Mallorca i Felanitx


– (2020) La Germania novel·lada

LA GERMANIA NOVEL·LADA


– (2020) Els creatius i la Germania

Pau, Justícia i Germania! (I) ELS CREATIUS I LA GERMANIA


– (2020) Al rescat de la memòria

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA


– (2021) Els crits

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS


– (2021) Les claus furtades

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES


– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/
– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES

Deixa un comentari

LES CLAUS [furtades] DEL REGNE DE MALLORCA

En el darrers mesos ha revifat la recerca de les claus del regne de Mallorca. La darrera notícia, descoberta per l’eminent lingüista, historiadora i investigadora Eulàlia Duran, màxima autoritat en la qüestió de les Germanies, era que havien estat subhastades i adjudicades l’any 20001. Efectivament, la notícia ens abocà al catàleg de la casa Christies de Londres. La incorrecta descripció que es fa de les claus (les situen a l’any 1845 quan són de més de tres segles abans), permet deduir que els hereus de la propietària, Betsabé de Rothschild (1914-1999), no tenien ni idea de l’objecte que posaven a l’encant i, per a més inri, s’adjudicaren per un preu sensiblement inferior al seu valor no només històric, sinó fins i tot material2. La pitjor notícia de totes és el lamentable desconeixement de les nostres institucions que, en el seu dia, perderen l’oportunitat de recuperar un tresor històric que, a més de patir una barroera espoliació patrimonial, ha estat objecte de tràfic especulatiu.

Les claus tal com es mostraven en el catàleg de Christies

Orígens, raó de ser, custòdia i desaparició de les claus

Els agermanats, conscients que la derrota era imminent, varen encarregar i pagar dues claus d’or, petites obres d’art d’orfebreria i de gran bellesa artística, per oferir-les a Carles V en prova d’obediència i lleialtat. L’objectiu no era altre que obtenir la clemència reial i evitar la severitat del monarca. La persona designada per dur el present a l’emperador a Valladolid va ser el mercader Bartomeu Ventallol, el qual ja havia actuat, sense èxit, com a mediador dels agermanats davant del capità de l’armada reial, Juan de Velasco, l’octubre de 1522.

Carles V, després d’escoltar Ventallol i consultar el Consell d’Aragó, decidí rebutjar l’obsequi, perquè les «vertaderes claus» que volia eren les de la fidelitat. La principal raó del rebuig era que el present s’oferia en nom dels agermanats mentre encara resistien el setge reial sobre la ciutat de Palma que no capitularia fins el mes de març. Ordenà Ventallol retornar a Mallorca amb la carta reial de dia 24 de gener de 1523, on comminava a deixar les armes i a acceptar de nou Miguel de Gurrea com a legítim Virrei. La carta reial no s’adreçava a Gurrea, sinó A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas. En definitiva, el rei no acceptà el present i ordenà la devolució als remitents, exhortant a la submissió amb l’amenaça que, si ell es desplaçava, els efectes romandrien permanent a la memòria3.

Això no obstant, ja esclafada la Germania, però encara en temps de la sàdica repressió, dia 4 de setembre de 1524 Carles V va remetre a Gurrea una reial cèdula, on li diu que ha sabut que guarda armes joyes robes banderes y altres coses dels agermanats y señaladament són en poder vostre les claus d’or que llauors los jurats ó los agermanats de la ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes (…) pertanyen a nostre reyal patrimoni. (…) Vos diem i manam que doneu i lliureu les dites claus d’or y altres joyes robes y banderes que en poder vostre sien (…) al noble magnífich y amat procurador nostre en aquest regne Don Fransesch Burgues. Aquest segon document resulta fonamental perquè desmenteix totalment Mut, Bover i Quadrado que defensaven que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, havia regalat les claus a Gurrea4.

No és mal d’imaginar com va rebre el virrei de Mallorca la reial cèdula. Cal tenir present que Miguel de Gurrea mai no va perdonar a Francesc Burgues (el noble, magnífic i estimat procurador reial) haver donat la raó a la interpretació dels agermanats quan, el mes d’abril de 1521, exigiren la seva expulsió. La Germania argumentà que la procedència aragonesa de Gurrea profanava el privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 que disposava «que home del regne d’Aragó y de Cerdanya y de Rosselló no pusca ésser governador d’aquest seu regne». La majoria dels Jurats i Burgues en particular avalaren la tesi i Gurrea es va veure forçat a partir a Eivissa.

No és mal d’imaginar tampoc que, tot i l’ordre indiscutible de l’emperador, Miguel de Gurrea es fes el sord, primer, i després, quan es va veure estret, embullàs la troca. Cinc mesos després de l’ordre del rei, concretament dia 31 de gener de 1525, Gurrea va correspondre la carta al·legant que, en dies passats, el procurador li havia recordat la reclamació de Carles V. Tot i que tractant-se de coses preses ab conflicte de guerra, considerava més raonable que estiguessin en les seves mans, procediria a fer l’inventari dels objectes requisats als agermanats. En relació a les claus però, lluny d’admetre que pertanyien al patrimoni reial, replicà que, com havia de saber el procurador per ser cosa pública i notòria, foren fetes fer i pagades per los particulars (un eufemisme per evitar esmentar els agermanats) residents a la ciutat en el temps de la germania, els quals les varen oferir, en nom de la Universitat, a l’emperador, però com que aquest no les va acceptar es retornaren als jurats i aquests, després de deliberar, varen decidir lliurar-les al lloctinent; és a dira Miguel de Gurrea5! Considera necessari informar sa majestat de tot això, perquè dedueix de la provisió reial que no ha tengut notícia de dites coses. Afegeix que se obeyran sos reals manaments però per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra. De totes les altres coses farà que los reals manaments sien complits i effectuats6. En definitiva, Gurrea amaga que les claus són en poder seu i desobeeix a plena consciència la instrucció reial7.

Com esmentaven les claus del regne els historiadors

Vicent Mut, l’any 1650, referint-se a les claus i a Gurrea afirma que S.M. le honró con ellas y las conservan sus biznietos. L’any 1841, Antoni Furió escriu que l’emperador les va remetre a Gurrea para que las guardase, en prueba de su celo y fidelidad. El Cronicón Mayoricense (1881) reprodueix la informació escrita l’any 1827 per Joaquim M. Bover: Repuesto el Virrey D. Miguel de Gurrea en su destino después de la derrota de los agermanados, regalóle el Rey dos grandes llaves de oro (…). Entregáronselas los Jurados en 18 de Diciembre de este año (es refereix a 1523). Quadrado, l’any 1888, reitera la falsa tesi que el rei va enviar les claus a Gurrea com una recompensa: Las llaves de oro pararon en poder de Gurrea, y en recompensa de sus servicios guardólas largo tiempo su família, hasta que modernamente por no sé qué vicisitudes se asegura haber aparecido en un museo extranjero.

Una vegada més, com a corrector d’altres desbarats sobre la Germania, sempre bastits a partir de les cròniques dels vencedors (les úniques que es conserven), serà el republicà Eusebi Pascual qui posarà en evidència la usurpació de Gurrea, i la falsa propietat de les claus, en dos articles publicats al Bolletí de l‘Arqueològica Lul·liana els anys 1890 i 1891. Després de reproduir en la seva totalitat els escrits de gener de 1523 i de setembre de 1524 de Carles V a Gurrea, amb l’esquiva resposta d’aquest de gener de 1525, conclou de manera inequívoca que no va existir mai l’hipotètic regal del rei, que les claus foren retingudes per Gurrea, que no sortiren mai de les seves mans, que li consta que han estat objecte de tràfic, que d’haver estat restituïdes al patrimoni reial o a les institucions de Mallorca avui estarien protegides, que els cronistes mai no depuraren els fets certs i, per arrodonir la usurpació de Gurrea del patrimoni públic, que unes claus fetes per un poble per tal de retre tribut voluntari al rei, sota cap concepte, podien destinar-se a enriquir el virrei com si fos una propietat privada. Aquest darrer és el punt clau. Carles V no va admetre les claus, perquè les oferien els revoltats contra ell i, per això, les rebutjà; retornaren a Mallorca i les lliuraren als Jurats, és a dir, al patrimoni públic. Quant a la venda de les claus, ja dins del segle XIX, Pascual assenyala a Mr. Hertz, un expert antiquari alemany, com a hipotètic comprador a una família mallorquina8.

Malgrat la descoberta que les claus havien de ser o bé patrimoni reial (cas de no trobar propietaris, com escrivia Carles V) o bé patrimoni del Regne de Mallorca, sota la custòdia dels Jurats; malgrat també la incitació de l’article de 1890 de Pascual a mirar d’aclarir en poder de qui estaven, possiblement la poca audiència del bolletí de l’Arqueològica i la desídia, el desinterès o la negligència de les institucions de l’època, varen remetre de nou les claus del regne al país de la desmemòria.

La represa de la recerca

La revista on Eulàlia Duran informà de la localització de les claus, les descriu i les mostra

Gairebé un segle després dels escrits de Pascual, el mes de març de 1983 Eulàlia Duran publicava un article a la revista Serra d’Or que seria determinant per tal de reprendre la recerca de les claus9. Explicava que, arran d’haver publicat Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982), l’historiador Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995) l’avisà que feia anys havia vist reproduïdes les claus en un catàleg d’art de la família Rothschild. Les gestions iniciades per Eulàlia Duran varen obtenir justa recompensa i la propietària de les claus li va remetre les fotografies fetes per Israel Zafrir que va reproduir Serra d’Or. A la fi, els mallorquins, els legítims hereus dels qui havien fet fer aquelles petites obres d’art, usurpades del patrimoni públic per un virrei repressor, les podíem veure, ni que fos en fotografia.

Article de 1993 a Flor de Card

La gran troballa de Duran va ser la localització de les claus 460 anys després del gest dels agermanats. L’article es completava amb les referències bibliogràfiques, fonamentalment amb la recuperació dels dos articles d’Eusebi Pascual. Posteriorment, altres historiadors i investigadors aprofitaren la descoberta i divulgaren la història, animant a la recerca. És el cas, en primer lloc, de l’investigador felanitxer Ramon Rosselló Vaquer que publicà dos articles a la revista Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar (agost i octubre de 1993)10. Anys després, el 2007, Gabriel Llompart publicaria Dos obras de arte significativas de la Germanía mallorquina.11 Valorant el treball d’Eulàlia Duran a Serra d’Or, Llompart vincula, en opinió meva erròniament, les claus d’or dels agermanats amb les que es varen lliurar a Gurrea a les capitulacions de dia 7 de març de 1523 o, posteriorment i arran de la Guerra de Submissió (1705-1715), dia 11 de juliol de 1715 a D’Asfeld, comandant de les tropes borbòniques invasores que extingiren el Regne de Mallorca. Llompart transcriu el testimoni del capità Alfonso Enrique de Guzmán: E yo llegué de la parte de la ciudad con las llaves y entreguéselas12.

On són les claus?

Com he exposat a l’inici de l’article, els darrers mesos s’ha impulsat la recerca de les claus. Dia 28 d’agost del 2020, Ultima Hora publicava un article per informar que el regidor de la Memòria de la Ciutat, Llorenç Carrió, instava a la col·laboració ciutadana per mirar de localitzar les claus del regne, atesa la voluntat de l’Ajuntament de Palma de recuperar-les o, si més no, poder-les exposar, amb motiu de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca13.

L’endemà de la notícia, dia 29 d’agost de 2020, Román Piña, historiador del Dret, confessava al mateix diari que va ser el seu rebesavi, Gabriel Josep Fuster i Pomar (1767-1845) el qui va vendre les claus que acabarien a la col·lecció d’art de la família Rotshchild. Piña suposa que el seu rebesavi, que va fer una fortuna important com a prestador de doblers amb interessos, degué comprar les claus als hereus de Miguel de Gurrea. Quant al lloc on es poden trobar actualment, Piña assegura que són a Jerusalem14. A partir d’aquella notícia, de manera intermitent, la premsa havia reiterat la notícia sense novetats destacables fins que Eulàlia Duran dia 27 de desembre del 2020 va descobrir que les claus s’havien subhastat ja feia 20 anys i que caldria recuperar la pista d’on són ara. Entenc que l’Ajuntament de Palma (potser seria més adequat el Consell de Mallorca) faci gestions per veure si l’entitat subhastadora pot avisar els compradors de les claus de l’interès institucional en negociar la possible compra-devolució de les claus o, si més no, la cessió museística.

Dues setmanes després de la descoberta d’Eulàlia Duran, la premsa informava de la subhasta

De part meva, no he arribat a localitzar qui les va comprar, sigui un particular, sigui una institució, ni tampoc on són ara, però sí he obtingut una notícia d’on varen ser. Una informació del s. XVII referida a Miguel de Gurrea i família, extreta dels arxius aragonesos, explica que el virrei, després d’esclafar la revolta i les reivindicacions del poble de Mallorca, va remetre dues claus d’or a l’emperador Carles V que se las donó con la honra de que las guardase, como había dispuesto al ganar la ciudad, que vinculó en su casa, y guardó el marqués que luego fué de Navarrens, como veremos, D. José de Gurrea y Borja, que poseyó la baronía de Gurrea15.

Conclusions

Les dades que s’aporten en aquest article i en els dos apèndixs, amb troballes desconegudes i, en bona part, inèdites, confirmen que els qui han dit que ja s’ha escrit tot sobre la Germania van ben errats de comptes.

El discurs dominant s’ha fonamentat en arxius on només hi ha la informació dels vencedors, però tot i això, amb un percentatge d’intuïció i un altre de sort, anar a fer recerca per arxius castellans i aragonesos permet contrastar i, en bona part, desmentir manipulacions i invents16.

És un fet cert que els agermanats feren fer les claus, una obra d’art d’alt valor material que encara multiplica més el seu valor històric, per obtenir el perdó reial i fer efectiva la segona clàusula de les capitulacions pactades: Que no se perseguiria ni molestaria persona alguna.g17

És un altre fet cert que, el gener de 1523, Carles V va rebutjar l’obsequi i, amb una carta comminatòria adreçada a tot el poble de Mallorca, les va remetre amb el mateix emissari als Jurats.

És un fet fals, per més que divulgat mai no provat, que els Jurats fessin acta de donació de les claus al virrei de Mallorca.

És un fet rotundament fals, per més que divulgat, que Carles V fes obsequi de les claus l’any 1523 al virrei.

És un fet cert que Carles V, coneixedor que les guardava el virrei, les hi va reclamar el setembre de 1524 en considerar que, si ja no tenien propietari (els agermanat havien estat derrotats i reprimits), pertanyien al seu patrimoni.

És un fet indiscutible que Gurrea va desobeir el rei i va retenir (usurpar, en definitiva) unes claus que, en justícia i veritat, pertanyen al poble de Mallorca.

És un fet provat que les claus foren venudes per un mallorquí a un alemany i acabaren en mans de la família Rothschil.

És un altre fet evident que els cronistes mai no depuraren els fets certs, com va dir amb generosa prudència Eusebi Pascual. Més encara, no just no varen depurar els fets certs, sinó que propagaren una versió apòcrifa creada per uns historiadors, majoritàriament arxivers i cronistes oficials, enemics a ultrança de la Germania.

És un fet objectiu que les claus foren robades per Miguel de Gurrea al poble de Mallorca i que, amb aquesta usurpació, les va convertir en un emblema, potser el darrer i més significatiu de l’abús dels senyors sobre la ciutadania. Com va escriure fa dies el sempre pertinent historiador Guillem Morro: Aquestes claus són el símbol més emblemàtic de la lluita dels nostres avantpassats. S’han de recuperar sí o sí!

 

APÈNDIX PRIMER

1a) Transcripció de la carta reial de Carles V de dia 24 de gener de 1523 adreçada a «tot lo poble de Mallorca»

Don Carles per la divina clemencia Emperador dels Romans sempre august rey de Alamanya, Dona Joanna sa mare y lo mateix Don Carles per la gracia de Deu reys de Castella, de Aragó, de les dos Cicilias, de Hierusalem, de Hungría, de Dalraacia, de Croacia, de León, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galizia, de Mallorcas. de Sivila, de Serdanya, de Còrdova, de Córcega, de Murcia, de Jahen, de las Algarbes, de Alcira, de Gibeltar, de les Ules de Canaria, de les illes índies y terra ferma del mar occea, Archiduch de Austria, Duch de Atienes y Neopatria, Contes de Rosselló y Cerdanya. A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas, a cada hun de ells, a qui pertanya e de les presents nostres letres hauran noticia en qualsevol manera. Sapiau qoe havem vistes unes letres quens ha aportat de part vostre Barthomeu Ventallol vostre missatger, lo qual jatsia que vinga de part de súbdits nostres que stan en notoria desobediencia de son rey y senyor natural, com vosaltres, havem manat ésser oyit en nostre sacre e reyal Consell, e vistes les rahons per ell deduhides de vostre part y les claus de or que ab ell tremeteu pera senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reyal, considerants- les dites rahons no eser dignes de admetre y que les vertaderes claus quens haveu de donar e tremetre han de ésser de pura e fael obediencia ab tot affecte a nostra reyal persona, y en nom de aquella a don Miquel de Garrea, nostre lochtinent y capità general, que es anat y resideix per manament nostre a n aqueix regne ab la armada y gent que dieu per vostres letres pera reduir als inobedients a deguda obediencia nostre, havem delliberat de no admetre les dites rahons ni rebre les dites claus, ans be fent offici de príncep misericordiós y pera constituir en major culpa aquels de vosaltres que seran pertinasses en complir aquest nostre manament e ultima jussio, havem manat tornar a vosaltres lo dit Ventayol, pera notificar vos jatsia que no ignoreu segons que ab les matexes presents vos notifican! y declaram que lo dit don Miquel de Garrea nostre lochtinent y capità general es anat de expressa comissió y manament nostre ab la dita armada en aqueix dit regne pera reduhir a nostre degude obediencia los poblats en aquells qui seran desobedients com stau vosaltres, y que la gent que aporta en la dita armada ni part alguna de aquella no son infaels, com los voleu donar entendre, ans be son xpians, súbdits y bons servidors nostres. Manant vos expresament de nostra certa sciencia deliberadament y consulta y per nostra reyal auctoritat, sots incorriment de nostre ira y indignació y les penes en les quals incurren súbdits y vassalls inobedients y rebelles a son rey y senyor natural, que de continent c sens dilació ni altre consulta alguna, ans be tenints les presents per resposta a qualsevol consulta o recors que pretengan deure fer de nostre Magt., desistiau ab tot eftecta de la resistencia que feu ab les armes al dit nostre lochtinent y capità general y lo rebau, restituiscau plenament y ab tota obediencia en lo dit carrech y oífici, segons y de la manera que stave abans de les conmocions y germanies que haveu comensades y perseguides fins ara, dexant les armes y tot lo exercici de aquelles y desistint de tots los actes que fins are haveu fets, y obeint y honrant y acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en tot lo que de part nostre vos manara axi com a nostre matexa persona; per manera que aquexa ciutat y regne sien reduhits y restituhits en tota quietut y pacificació de aquells y en degude obediencia nostra y del dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en nom nostre. Ceitificantvos que si axi ho féreu, jatsia que los casos y delictes perpetrats fins ara sien tants y tants greus que no degueu star sens molt exemplar castich e punicio, haureu respecte al be que fareu, per usar offici de príncep clement y misericordiós ab vosaltres, y axi mateix manareu provehir lo que complirà al benefici publich, conservació y pacifich stat de aquexa ciutat y regne, com per les dites vostres letres suplicau, y que en altra manera havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procehesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebelles e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiij dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey.
(Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

1b) Transcripció de la cédula reial de Carles V de dia 4 de setembre de 1523 adreçada a Miguel de Gurrea

Don Carles per la divina clemencia elet emperador del Romans sempre august Rey de Germania. Dona Joana sa mare y lo mateix don Carles per la gratia de Deu Reys de Castilla de Aragó de les dos Sicilies, etc. etc. Al spectable noble y magnifich y amat conseller loctinent y capita general nostre en lo predit regne de Mallorques Don Miguel de Gurrea Salut y dilectio: relació tenim que en poder vostre y de altres officials y singulars persones de aqueix regne estan, es troben, diverses armes robes joyes banderes y altres coses dels agermanats de aqueix regne ó que ells hauien preses y robades de alguns obedients y faels á nostre maiestat, y senyaladament son en poder vostre les claus de or que lleuors los Jurats ó los agermanats dexa Ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes y sengles per no trobar ni hauer hi señors propi se sguarden y pertanyen á nostre reiyal patrimoni ó saltim deuen star en poder de nostre procurador reyal en aqueix regne, perquè sis venien os trobauen señors de aquelles les fosseu restituïdes, y sino passat lo temps per pragmàtiques reals statuhit sien incorporades, servades dites pragmàtiques, al dit nostre patrimoni real. Pertant à humil supplicasio de nostre procurador fiscal, ab tenor de las presents, de nostre certa sciencia deliberadament y consulta y de nostre real autoritat a pena de mil florins de or de Aragó vos diem y manam, que encontinent vos doneu y liureu les dites claus de or y altres joyes robes armes y banderes que en poder vostre sien en qualsevol manera que sien stades de agermanats e per aquells preses y robades de obedients nostres y que no tropin señors, y donareu totafauor y ajuda si menester sera pera que sien liurades totes y qualseuol de les sobre dites coses que en poder de altres officials y singulars persones en aqueix regne se tropien, al noble magnifich y amat conseller y procurador real nostre en aqueix regne Don Fransesch Burgués ó a son lochtinent, liurant les hi y fahent les hi liurar à benifet de inventari per tal que aquelles tinga y fassa juxta lo stil y pragmàtiques de són offici no fahent lo contrari en manera alguna 3Í. nostra gracia teniu cara y en la pena demunt dita desigau no incórrer, com axí procehesca de nostra determinada voluntat tot dupte, consulte, contradictio e qualsevol impediments cessants. Dat, en Valladolid a quatre del mes de Setembre any dele nat. de nre. Señor mil DXXiiij— Yo el Rey.»
(Libro de Ced. R. de 1516 á 1527)

1c) Transcripció de la resposta de Miguel de Gurrea de dia 31 de gener de 1525 a l’ordre reial

Quaquidem regia provisione oblata dicto spectabile et nobili dno. loct. generali qui recepta etc. petiit copiam de eadem sibi tradi qua habita debitam dabit sue Ca.ce M.ú responsionem de lapsu tamen temporis protestando;
Copia vero premissorum fuit profecta et dicto Spectabili et Nobili dno. loct. generali eam petenti ad tradendum parata die videlicet sabbati xxviij mensis Januarij anno predicto hora vesperorum. Et die martis xxxj mesis Januarij anno predicto M. D. XXV prefatus Spectabilis Nopilis dominus locumt. generalis voccato me dicto Raymundo lull not tradidit mihi infrascriptam responsionem mandans illam in calce regie provisionis continúan.
Rebuda ab aquella honor y reuerentia ques pertany, respon que noy ha coses algunes de- les contengudes en dita real provisió quell hage de restituir: be es ver que algunes banderes de poch stima com se mostrara son restades en poder de la Cort perqué se provehis sobre aquelles lo que seria de justicia y al servey de sa mt., y axí fonch respost al noble procurador real quant les
demaná en dies pessats com appar ab les scriptures foren presentades per part del dit procurador real a dit lochtinent general les quals son stades tremeses á sa Mt.; y per esser coses preses ab conflicte de guerra y ma armada, apparia rahonable cosa stiguessen en lo entretant en la cort del lochtinent y Capita general: pero pus sa Mt. ho mana axí, es prest y apparellat de feries deposar en poder del dit magnifich procurador real ó de son lochtinent ab medi de inventari segons que en dita provisió real es contengut: e quant les claus de or be sap dit procurador real per eser cosa publica y notoria, que los perticulars residents en los temps de la germania en la ciutat, en nom de la universitat feren fer y pagaren dites claus per presentarles en dit nom ása Mt.; les quals de fet no volgue acceptar sa Mt.; ans foren tornades assi e son vingudes en poder dels jurats de la universitat, les quals stant dies havia la terra ab repòs ab lo gran y general consell de tota la terra representant tots los poblats en la present illa, per los sguarts à ell be vists, y en la deliberació per ells feta contenguts, deliberaren presentar com de fet presentaren y donaren dites claus á dit lochtinent general y perquè sa Mt. segons la tenor de dita real prouisio no ha tengut noticia de dites coses, per ço lo dit lochtinent general ha determinat donar avís á sa Mt. perquè havent legítima informació mana per lo que cumple mes al servei de sa real Mt. que en continent se obeiran sos reyals manaments y majorment que per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra: de totes les altres coses que son en poder de la Cort ó de altres persones se fara diligencia en fer regonexer y sercar en poder de qui sen trobaran y lo mateix per sa part pora fer lo dit procurador real car dit lochtinent general essent prompte en obeir los reals manaments se ofier en prestar tota favor y ajuda que á ell sia posible perquè los reals manaments sien complits y effectuats. 

 

APENDIX SEGON

No s’ha fet encara (almenys no l’he sabut trobar) un estudi a fons sobre la figura del virrei (lloctinent si utilitzam la nomenclatura oficial) Miguel de Gurrea i Cerdán que vagi més enllà dels breus perfils elaborats pels historiadors dels s. XIX i XX, o de les notes biogràfiques que apareixen a les perilloses enciclopèdies virtuals18. La necessitat d’obtenir més informació m’ha convidat a insistir en la recerca i, en aquesta ocasió, m’ha recompensat amb notícies fins ara desconegudes que, en més d’un cas, com és ara la constatació que Gurrea ja havia desobeït al rei Ferran i que, coincidint en el temps que va ser virrei de Mallorca, va mantenir plets, litigis i conflictes sobre les seves terres aragoneses, resulten més que rellevants per definir la conducta arrogant del personatge.

2a) Notes [en bona part inèdites] sobre Miguel de Gurrea i Cerdan i la seva nissaga

Miguel de Gurrea era fill de D. Lope, senyor de Gurrea, i de Margarita Cerdán. La mort del seu germà major va propiciar que ell fos l’hereu. La primera notícia que es troba d’ell és l’assistència a les Corts de 1498 al jurament del príncep i l’any 1502 al de la princesa Joana, presentada com a successora de les corones. Dia 11 de febrer de 1512 va ser designat Virrei de Mallorca per Ferran II d’Aragó, el catòlic. 19. Amb un exèrcit format per 3.000 homes, mallorquins, menorquins i eivissencs, va anar al nord d’Àfrica a defensar la ciutat de Bejaïa (Bugia o, en català antic, Bogia) assetjada per les tropes d’Oruç Reis, Barba-rossa. Hi arribaren dia 24 d’agost de 1515 i tornaren a Mallorca dia 13 de gener de 1516. Arran de l’aixecament de la Germania, l’abril de 1521 es va veure forçat a partir a Eivissa, on impediria que l’illa s’adherís a la revolta i on derrotà el petit contingent enviat per la Germania. L’octubre de 1522 s’incorporà a la flota enviada per Carles V per sotmetre la revolta i, des d’Alcúdia i després de diverses luctuoses batalles i d’unes capitulacions que no respectaria, va entrar a la ciutat de Palma dia 7 de març de 1523 impulsant una severa i sàdica repressió fins a l’any 1526 va retornar a Aragó per ocupar el càrrec de governador. Segons dues fonts va morir el mes de juny de 1537 o el mes de maig de 1539. Abans, l’any 1531, havia cedit el càrrec de governador al seu fill Francisco que l’ocupà fins a la mort el 9 d’abril de 1554.

Miguel de Gurrea y Cerdán es va casar amb Aldonza Sánchez, amb qui va tenir Francisco i Ana. El fill, que ocupà el càrrec de governador de son pare, es va casar dues vegades. La primera amb Isabel de Moncada, amb qui només va tenir un fill, Miguel que assumiria el senyoriu de Gurrea. Amb la segona esposa, Leonor de Castro, va tenir Francisco Luís y Aldonza. El nét del qui havia estat virrei de Mallorca, Miguel de Gurrea y Moncada va viure temps de glòria i prestigi. Participà, com a segon de la flota comandada per Juan de Áustria, en el que, fins aleshores, seria el més gran enfrontament naval, conegut com la batalla de Lepant, en el golf de Náfpaktos amb participació de més de quatre-centes cinquanta naus. L’èxit assolit per la Lliga Santa va ser difós arreu amb cartells com el de la xilografia adjunta, Alegoría de la batalla de Lepanto, una estampa de la marededéu del Carme, on es veuen els almiralls vencedors, Juan de Áustria i el seu lloctinent Miguel de [Gurrea] y Moncada, amb l’almirall tur decapitat.

Juan de Àustria i Miguel de Gurrea y Moncada

Malgrat les fulgurants biografies del seu fill Francisco i del seu nét Miguel, no tot varen ser flors i violes a la nissaga de la família del qui va ser virrei de Mallorca i gran repressor de la Germania. Un rebesnét, amb el seu patronímic, va ser un dels «dotze traïdors» que foren condemnats per Felip II i foren decapitats a Saragossa l’any 1591. Els seus caps varen estar penjats a la porta reial de la ciutat fins que, l’any 1599, Felip III va autoritzar-ne la retirada. Un d’aquests caps s’acompanyà amb aquesta inscripció: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas y castillos a 19 de octubre. Aquest membre de la família ha estat esborrat de les genealogies oficials de la nissaga, però tanmateix apareix com un dels principals instigadors dels coneguts “fets de Saragossa de 1591”. Tanmateix la dinastia dels Gurrea no es va extingir. Des de 1987, la baronia l’ocupa Fernando Granzow de la Cerda y Roca de Togores.

2b) La doble desobediència del virrei Gurrea al rei Ferran

Arran d’un litigi de terres i de servitud d’aigua, dia 16 de gener de 1517, el rei escrivia des de Brussel·les a Miguel de Gurrea, virrei de Mallorca, una carta ordenant-li que, en el termini màxim de tres dies, fes les paus amb D. Hugo de Urries o, si no podia, que deixàs la solució en mans del rei. De no obeir, continuava l’escrit, se tuviese por suspenso del dicho Empleo, que tendría que abandonar en el plazo de diez días; á cuyo fin escribía á D. Fadrique de San Climente, representante del gobernador en la isla de Menorca, para hacerse cargo del empleo. A la vista de l’amenaça, dia 25 de febrer de 1517, davant del notari de Saragossa Luis Sorá, Gurrea va acceptar que fos el rei qui decidís. Arribat el rei a Saragossa dia 15 de Octubre de 1518 va dictar la sentència definitiva. Urries podria fer ús de les aigües, Gurrea havia de renunciar a retenir o desviar les aigües i havia de guardar perpetuo silencio sobre el tema. A més, les dues parts havien de fer les paus i viure com a bons amics i parents.

Gurrea no va acceptar la resolució. Es dedueix clarament de la carta que el rei, quatre mesos després de la sentència, va enviar als jurats d’Almudebar: Amados y fieles nuestros: Luego que habemos sabido la innovación hecha por la parte de D. Miguel de Gurrea en la barca de Bellestar y agua de Mondote, contra forma de la sentencia por nos pronunciada entre él y don Hugo de Urries, pareciéndonos cosa no bien considerada y hecha, aunque con color de justicia, más en deservicio y desacatamiento nuestro que en agravio de la parte, habemos proveído y mandado que luego se torne todo á lugar debido y en el mismo estado que lo dejó nuestro Comisario Pedro de Espinosa, conforme á la dicha sentencia. (…) por ende os encargamos y mandamos que (…) procuréis que las cosas queden y permanezcan en aquel estado que por la dicha nuestra sentencia es declarado y estar deben, por ser así de justicia. Datis en Barcelona, á XXVI de Febrero del año mil D XVIIII. YO E L REY. »

BIBLIOGRAFIA BÀSICA D’AQUEST APENDIX SEGON

La gran Casa aragonesa de Gurrea. Linajes de Aragón.- VII. Hosca, 1916.

Cadenas y Vicent, V. Caballeros de Montesa, Madrid 1957

Garcés de Cariñena, P. Nobiliario de Aragón, Saragossa, 1983

García Ciprés, G. Los López de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo II. Hosca, 1911 i La baronía de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo VI. Hosca, 1914.

I.S.y C. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiliarios Españoles. Madrid, 2001 Madrid.

Juan Vidal, J. Els Virreis de Mallorca (ss. XVI-XVII), Palma, 2002, pp. 15-26.

Redondo Veintemillas, G. y Montaner Frutos, A. De resigillographica, pp. 729-730 y 734.

NOTES 

1 Correu d’Eulàlia Duran de dia 26 de desembre del 2020: Benvolgut Bartomeu: Resulta que com més va més coses trobo. La col·lecció d’art de Betsabè Rothscild sembla que es va posar en subhasta el 2000. A Internet figuren tots els lots de les obres de la col·lecció que havia format el seu avi Alfons de Rothschild i que heretà la sra Betsabé R.. Mal documentades: figuren com del segle XIX, d’Espanya. Ho pots trobar a “A renaissance-style enamelled gold ceremonial key, probably spanisch circa 1845. Preu realitzat 15.275; estimat GBP 2000-GBP 3,3 Tancat: 14 desembre 2000. lot 61, 62. Hi he arribat buscant la vida i miracles de Betsabè , la darrera propietària.

3 Vg. la transcripció completa d’aquesta carta a l’apèndix 1a

4 Vg. el text complet a l’apèndix 1b

5 No s’ha trobat mai cap document que indiqui, com assegurava Gurrea, que els Jurats, li havien acordat donar-li les claus quan les reberen rebutjades per emperador. Tampoc no es coneix cap prova que confirmi que Carles V les hi va donar el desembre del 1523. Ben al contrari, l’exigència reial de recuperar-les el setembre de 1524 invalida les informacions divulgades des del discurs dominant.

6 Vg. el text complet a l’apèndix 1c

7 No era la primera vegada que Gurrea es mostrava en rebel·lia i desobeïa una ordre reial. Trobareu una informació rellevant fins ara desconeguda a l’apèndix 2b.

8 Lligant fils amb altres informacions, podria tractar-se de Moses Isaac Herz (1778-1848), agent intermediari de la família Rotshchild. Podria servir de referència la data de 1845 que apareixia al catàleg de la subhasta. La compravenda podria haver-se consumat a l’entorn d’aquell any. Allò cert és que varen acabar en mans d’Alphonse James de Rothschild (1827-1905) que les llegà a una de les seves filles, Betsabé, que les va guardar fins a la seva mort l’any 1999. Un any després els seus hereus les subhastaren.

9 Vg. complet l’aclaridor article de Serra d’Or a les pàgines 14-17 de l’enllaç: http://www.cervantesvirtual.com/descargaPdf/serra-dor-any-xxv-num-282-marc-1983-984422/

10 És de justícia fer un reconeixement a la tasca de la Premsa Forana de Mallorca i, igualment, de les diverses jornades d’estudis locals, dues plataformes excepcionals que acullen aportacions històriques de primer ordre.

11 Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics n. 17 (Palma, 2007). Podeu llegir el text complet de l’article a https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2669019

12 Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enrique de Guzmán (Biblioteca de Autores Españoles, Madrid, 1960). Aquest llibre, absent de les bibliografies consultades, recull les memòries del militar que va negociar la capitulació amb Joanot Colom. La informació és fonamental, perquè desemmascara algunes de les fantasies de Quadrado i altres autors per denigrar la Germania. Entre d’altres, l’episodi grotesc que afirmava que l’Instador del Poble i del Bé Comú s’havia amagat a l’interior d’un excusat, on va ser detingut «sucio y asqueroso». Ambdós adjectius es poden aplicar als qui inventaren el relat apòcrif sobre la detenció que el militar que la va dur a terme descriu amb detall, amb un gran elogi de la conducta digna i exemplar de Colom. Em complaurà parlar-ne en un proper article.

13 Palma pretende recuperar las «claus» del regne. Antoni Pol (UH, 28-VIII-2020)

14 Vg. El financiero que vendió les claus del regne, un reportatge-entrevista d’Antoni Pol (UH, 29-VIII-2020)

15 Vg. el tom VII de Linajes de Aragón. Huesca, 1916. La nota persisteix en la inexistent donació reial. El marquès al qual fa esment, com a custodi de les claus, és José de Gurrea Borja y Villalpando (s. XVII-1678), marquès de Navarrés.

16 Amb la Germania he repetit l’experiència viscuda arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015). Lluny de recrear-me en l’arxiu borbònic de Simancas, en pouar els arxius de Londres i Viena, vaig obtenir aportacions documentals de primer ordre. Fins i tot els arxius de París, malgrat ser França l’aliada de la corona de Castella en aquella Guerra de Submissió (1705-1715), mostraven informacions rellevants quant a l’expedició de D’Asfeld que certificaven que Mallorca va salvar la ciutat de Palma de la cremadissa, gràcies al suport de George Forbes, governador britànic de Menorca, la resistència del Marquès de Rubí, virrei de Mallorca, i a unes honorables capitulacions que, talment com faria Gurrea, Felip V no va respectar.

17 Les capitulacions mereixeran un capítol monogràfic.

18 Amb les precaucions necessàries i sempre amb la necessària verificació, vull defensar la gran aportació que representa Viquipèdia. Argumentar els errors per desqualificar l’enciclopèdia virtual topa amb l’existència d’equivocacions en els llibres d’Història, amb l’avantatge a favor de Viquipèdia de poder procedir a la correcció immediata.

19 Dia 28 d’abril de 1520, des de Colònia, l’emperador Carles V va despatxar un privilegi concedint a Miguel de Gurrea prorrogar els seu mandat tres anys més, amb un salari que s’havia de pagar en lliures, la moneda mallorquina. Novament, ara des de Valladolid, dia 26 d’agost de 1523 Carles V va emetre un despatx de renovació similar.

PER A SABER-NE MÉS: 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:
(I) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429
(II) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518
(III) Els crits: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS

Deixa un comentari

Són moltes les curiositats, poc o gens destacades, que emergeixen de l’estudi de les Germanies. Entre moltes altres que miraré de perfilar en els propers mesos, ara em referiré als crits dels agermanats. A banda del documentat triple lema que he posat com a títol general d’aquesta sèrie d’articles, Pau, Justícia i Germania!, la relació de crits és rica i, en general, o són ben idèntics o s’assemblen molt a tots els territoris de la Nació Catalana on, en major o menor grau, entre 1519 i 1523 hi va haver revoltes populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i els abusos dels nobles. En tots els casos, els aixecaments foren esclafats per les armes i les creus.

Dos dels crits més usuals, sovint per acompanyar els altres, eren el de Visca el rei! i el de Visca Jesucrist! (o la Marededéu). Ambdós delaten la ingenuïtat o l’excessiva confiança dels revoltats. Els acreditats historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen que els agermanats aclamaven el rei, perquè “Si es cometien injustícies en nom seu, era perquè ell no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”. La història ens ha demostrat cíclicament com les monarquies en general i, molt concretament, els Àustries i els Borbons, no atenen mai les queixes populars ni les denúncies de corrupció practicada des dels mecanismes de poder, sinó que revaliden sempre el suport reial als nobles i als seus exèrcits. Aquesta conducta és tan crònica com la de l’Església catòlica, en línia amb la seva estructura jeràrquica papal, sempre fent costat a les monarquies i obertament en contra de les repúbliques. Monarquia i Església, sempre han anat del bracet i sempre han actuat contra els drets i les llibertats del nostre poble, amb la hipocresia afegida de l’Església d’aparentar voluntat pacificadora i negociadora per acabar atiant una gran repressió.

Un altre dels crits més propagats i exitosos dels agermanats era el de Visca la Santa Quitació! per reivindicar l’extinció de les feixugues contribucions i l’eliminació d’alguns dels imposts més abusius. Altres crits documentats a Mallorca són: Visca la Germandat!, Visca la Pàtria!, Visca la Terra!, Visca la Llibertat i Visca la Justícia! Fins i tot, en un moment gairebé efímer, es va cridar Visca França! En negatiu: Mort als homes d’honor!, Contra nobles i traïdors!, Mori el mal govern!… A Elx també hi trobam Llibertat i muiga el Cárdenas!, a València, Mori el mal consell! i a Cambrils, Justícia, visca lo rei i mori el Duc de Cardona!

La batalla de Gandia (extreta del llibre Los mártires de la Libertad)

La darrera referència, em convida a fer un parèntesi per aportar una prova més de la vinculació que, més enllà de la coincidència en els crits, hi va haver des del primer moment entre les revoltes de les diverses terres catalanes. Dia 8 de maig de 1520 dos-cents homes de Cambrils, amb les dones i els fills, anaren a reclamar ajuda als consellers de Barcelona “quexant ab grans veus y dient mil blasfemes del duch”. Així ho va escriure el síndic mallorquí, el canonge Gregori Genovard, en carta als jurats de Mallorca de dia 13 de maig de 1520. Genovard també advertia que el que estava passant a Cambrils derivava dels contactes amb la Germania de València: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València”. Genovard veia venir que Mallorca s’abocaria igualment a la revolta.

Sobre el just in armis i el pac qui deu

Part damunt de tots els crits de la Germania de Mallorca, n’hi ha dos que destaquen tot i que, malgrat fins ara han estat atribuïts als agermanats i identificats amb la revolta, no són de l’època, sinó molt anteriors. El primer, referit per Binimelis i Mut, és Jus est in armis. Quadrado i, per imitació, molts dels seus deixebles en varen fer burleta considerant el crit com un invent agermanat i assignaren l’autoria a algún díscolo leguleyo. Ni Quadrado ni cap dels seus seguidors no varen detectar que el lema procedia d’una citació popular, més que coneguda i secular, atribuïda a Sèneca (4 aC – 65): Ius est in armis, opprimit leges timor: la justícia és a les armes quan la por oprimeix les lleis.

El segon dels clams populars atribuïts a la Germania, possiblement el més reeixit i reproduït com a principal crit de guerra, és el de Pac qui deu! Álvaro Santamaría destaca la força de l’expressió: «una publicística llevada inteligentemente bajo el slogan Qui deu que pach, El que deba que pague.1 Doncs, tampoc aquest crit és original ni, menys encara, genuí dels agermanats, malgrat la reiterada assignació a la Germania. Ho va posar en evidència Eusebio Pascual a l’article Qui deu que pach2. Per posar un exemple anterior a la revolta, va aportar un document de 1460, on el Gran i General Consell accedeix a una súplica dels menestrals de Ciutat per tal que es revisin els comptes en manera que qui deu que pac. Com bé deduïa l’investigador republicà, la data i la protesta, certificaven que els ànims i les raons de la Revolta Forana de 1450 encara no s’havien aquietat, i que el foc colgat dels abusos i de les injustícies seria la causa principal del futur gran incendi de 1521.

L’expressió va fer fortuna i, a les boques dels agermanats, esdevingué un crit reivindicatiu que es va fer popular i, a diferència de gloses i profecies de l’època, va aconseguir sobreviure després de la derrota dels revoltats. L’any 1886, per exemple, va servir de sots-títol d’una sarsuela de Bartomeu Singala i l’any 1906 va ser usada per Antoni Maria Alcover, tan enemic de la Germania com era, per reclamar els pagaments de les quotes endarrerides als subscriptors del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (abans d’esquarterar-ne el nom): Els qui no han pagat, ¡per amor de Deu que paguin! Han rebut el Bolletí; lo just es que nosaltres rebiguem lo altre. Qui deu, que pach, y fora deutes!3

Més recentment, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, l’expressió ha servit de títol d’una novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que gira a l’entorn de la figura de Pau Casesnoves. Un encert si tenim en compte que Casesnoves va ser un dels ambaixadors de Mallorca, amb Joanot Gual i Eusebi Santandreu, que es va entrevistar amb el rei Ferran II d’Aragó de qui, l’any 1512, varen obtenir una sentència arbitral que ordenava elaborar uns nous estims orientats a minvar el pes dels censals que pagesos i menestrals pagaven als senyors. L’obstrucció de la noblesa i de l’església impedí l’execució de la sentència, el deute públic es disparà i la pràctica totalitat dels imposts anava a pagar els censals, és a dir, a les butxaques dels privilegiats i no a rebaixar el deute. En definitiva, tot el contrari de l’esperit, més que vigent encara avui a la Nació Catalana, sotmesa a una monarquia corrupta i a l’espoliació fiscal més alta del món, del pac qui deu!

NOTES

La il·lustració que encapçala aquest article correspon a la composició escultòrica de Jaume Mir Els agermanats

1 Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca. (A. Santamaría, Mayurqa, 1971)

2 BSAL, n. 192 de dia 1 de març de 1896. Vull reivindicar la poc coneguda biografia de l’autor, Eusebio Pascual y de Orrios, diputat republicà i governador de les Balears durant el tram final del sexenni revolucionari. Dirigí els darrers anys de la seva vida, fins que va morir el 1901, el butlletí de l’Arqueològica, on publicà molts d’articles, tant d’Arqueologia com d’Història. Els referits a la Germania són autèntiques troballes i, en tots els casos (els dos articles de 1890 i 1891 referits a la propietat de les claus del regne són exemplars), desmuntà interpretacions o pures invencions de Quadrado.

3 BDLC III, gener i febrer de 1906)

 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:

(1) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429

(2) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518

 

ALTRES ARTICLES SOBRE LA GERMANIA:

ELS ITINERARIS MACABRES DE JOANOT COLOM
JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE
UNA PASSEJADA PER CIUTAT AMB PERE OLIVER I JOANOT COLOM
PERE OLIVER, LA GERMANIA I FELANITX

7 DE FEBRER, DIA DE LA GERMANIA DE MALLORCA

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=239482

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 5 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA

Deixa un comentari

Venim d’un silenci antic i molt llarg

Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així va referir Pere Oliver i Domenge el mantell de silenci del discurs dominant que enterrà la memòria popular de la Germania de Mallorca1.

Al gravat de l’Arxiduc es veu la capelleta

La decapitació de Joanot Colom, amb instruccions d’esborrar-ne qualsevol esment i record, va imposar la història dels vencedors i la vexació dels agermanats. Aquell juny infaust de 1523, dins d’una capelleta damunt de l’arc de la Porta Pintada, després de la sàdica tortura i esquarterament de Joanot Colom, engabiaren el seu cap dins d’una llanterna de ferro i l’instal·laren a la vista de tothom i vigilat de nit, perquè no parli. Aquest era l’objectiu: fer callar la Germania.

D’aleshores ençà, durant tres segles les cròniques reflectiren el discurs del guanyadors i abominaren dels agermanats com si no haguessin existit mai. Dins del mateix segle de la Germania, Joan Binimelis i Garcia (1538-1616) publicà una Història General del Regne de Mallorca, orientada a afalagar els qui li havien encarregat l’obra: els jurats de la ciutat i el regne; els grans enemics de la Germania. Mig segle després, Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) publicà una nova història calcada de la de Binimelis; no debades Mut també era jurat de la ciutat i del regne. Altres cronistes com Joan Dameto i Cotoner (1554-1633), Guillem Terrassa i Ponç (1709-1778), Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), Bartomeu Jaume i Canyelles (1765-1844) o Lluís de Vilafranca (Joan Mestre i Oliver, 1770-1847) elaboraren miscel·lànies i notes històriques sempre des de la perspectiva adversa a la Germania i adherits, amb més entusiasme que convicció, al discurs de la noblesa i de l’església. Si hi havia qualque aspecte que no podia arraconar-se de la memòria popular, es manipulava per demonitzar la revolta; no oblidem allò de la diabólica secta colombina.

Una profecia… a bolla vista

Hi ha un document que desemmascara fins a quin punt la història va ser manipulada: les Profecies de Bernat de Mogoda, atribuïdes al cavaller del mateix nom que va participar a la conquesta de Mallorca, amb Jaume I, el 1229. Es tracta d’un llarg poema de 368 versos (92 quartetes), en línia amb altres documents de visionaris i predicadors, més concretament amb les premonicions d’Anselm Turmeda.

La ciutat recobrada                                                                                                        serà en la gàbia alta,                                                                                                         lo colom per sa falta                                                                                                      perdrà ses ales  

La perversió del vertader i desconegut autor consistia en endurir els fets ocorreguts, amb la justificació d’hipotètiques premonicions seculars. El llenguatge de l’època i els detalls d’alguns episodis posaren en evidència que es tractava d’una obra apòcrifa, elaborada entre 1523 i 1576, amb l’objectiu de criminalitzar la Germania2.

per borrar la memòria de dit Colom

No, ni el s. XVI, ni el s. XVII, ni el XVIII no apareixen documents favorables a la Germania. Ni tan sols s’han salvat les gloses que per força degueren circular ni els documents d’alguns predicadors que auguraven l’èxit de l’aixecament. És molt difícil creure que ningú no va alçar la veu en defensa d’una revolta, justa i noble, contra els abusos dels nobles, contra la corrupció, contra una pressió fiscal insuportable…

…ja no podem sofrir tan gran tirania…

De la documentació agermanada, ha sobreviscut l’al·locució als menestrals, atribuïda a Joan Crespí, on es palesen les justificades raons de la revolta. Tot i l’evidència, en els següents tres segles, no apareix cap anàlisi crítica dels motius que els menaren a insurgir-se. La imatge que es projectà dels agermanats era la d’uns eixelebrats, lladres, violadors i assassins que mereixien ser arraconats de la història. Calia fomentar-ne la desmemòria; sembrar de sal el seu record. Una nota històrica, extreta dels Llibres de la Procuració Reial pel paborde Jaume, és tan eloqüent com la sentència de tortura i mort de Joanot Colom. L’any 1523, just després d’esbaldregar la seva casa i de sembrar el solar de sal, es va reclamar d’extingir el censal que devia a Pere de Pacs. Així es va fer i costà tot lo que se devia per borrar la memòria de dit Colom.3 Passarien tres segles rodons fins a rememorar el seu nom.

Un finestró a la llum de la veritat

A punt del tercer centenari de l’aixecament i coincidint amb el Trienni Liberal, l’any 1820 va aparèixer a Mallorca el diari El Eco de Colom. El títol feia esment a dignificar la figura de Joanot Colom i es presentà amb l’objectiu de defensar «la libertad y los derechos del hombre». La publicació va tenir una vida efímera, però renaixeria el juny de 1822 com a resultat de la fusió d’altres dos diaris liberals: el Correo constitucional, histórico político de Mallorca (juliol de 1820- juny de 1822) i el Atleta de la Libertad (juny de 1822 – juny de 1822). Aquest darrer compartia amb El Eco de Colom el lema de capçalera: Nos animat Patria libertas et dulcís amena libertatis amor. Tots tres diaris, políticament liberals, defensaven la Constitució i abominaven de l’absolutisme borbònic.

El Eco de Colom va ser determinant en promoure la retirada de l’oprobiosa llanterna de ferro amb les restes del crani de qui va ser Instador del Poble i del Bé Comú.4 El 1822, 301 anys després de l’aixecament de la Germania de Mallorca i 299 després de l’esquarterament públic de Joanot Colom, la capella de la Porta Pintada va romandre buida. Era el primer gest de reparació de la brutal i més que centenària repressió dictada amb l’objectiu de promoure la desmemòria.

Aquell finestró obert a l’esperança de recobrar les justificades raons de la Germania va ser efímer i, com a epíleg a la resurrecció d’aquell acte de memòria històrica, cal afegir un post scriptum ignominiós. Els tres diaris liberals esmentats varen ser víctimes, com Joanot Colom, de la persecució, la destrucció i la desmemòria. Quan l’any 1823, per segona vegada, la monarquia borbònica derogà la Constitució, s’assaltaren les cases dels liberals i es procedí a la cremadissa de llibres i publicacions. A Palma, de casa en casa, el saqueig es va fer amb una gran violència. El Correo constitucional, histórico político de Mallorca i el Atleta de la Libertad es llançaven al carrer i els hi calaven foc. Bartomeu Rosselló Pòrcel va afirmar que El Eco de Colom va ser una de les col·leccions més cercades: Fue, en verdad, un registro minucioso. Muy pocas colecciones se salvaron. De la primera época no quedó ni un solo ejemplar.5

De nou el silenci, la manipulació… i nous brins d’esperança

El mantell del silenci i de la desmemòria tornaria tapar el coneixement de la Germania. Caldria esperar 18 anys més fins a l’aportació reparadora d’Antoni Furió de 1841, objecte de les primeres diatribes de Quadrado, sempre al costat del discurs dominant i amb una gens dissimulada animadversió als agermanats. Al llarg del s. XIX, bàsicament gràcies a les polèmiques protagonitzades per cronistes i arxivers, amb intermitència de llums i d’ombres, cada vegada que s’obria qualque defensa de la Germania rebia la desqualificació abrandada de Quadrado, afiliat a la defensa de la monarquia i de l’església. Del petit foc encès de dins les cendres de la memòria que havia il·luminat El Eco de Colom, el primer defensor públic de la Germania, no se’n cantaven glòries ni memòries. Malgrat això, passats 30 anys d’ençà de la cremadissa del proscrit diari, apareixia un recordatori que vindicava el seu nom, el de Joanot Colom i, sobretot, el de la llibertat.

1854. Una vindicació del diari proscrit l’any 1823

Hi haurà temps per detallar les batusses de Quadrado, sobretot les mantingudes amb Furió i amb Pere d’Alcàntara Penya, i desemmascarar les manipulacions documentals observades. També de fer un seguiment anaĺític a la majoria d’historiadors del s. XX, aquietats majoritàriament de manera acrítica a les tesis de Quadrado, fins arribar a l’actualitat i valorar els nous i més objectius enfocaments. La veritat, més prest o més tard, sempre sura. Cinc segles després de l’aixecament, gràcies a aportacions documentals fins ara desconegudes, ens cal continuar al rescat de la memòria.

Recreació de Josep Segrelles i Albert (1885-1969)
Logo de la commemoració

Amb un salt històric al dia d’avui, després de tant d’oprobi contra la Germania i els seus líders més destacats, molt especialment Joanot Colom, l’Instador del Poble i del Bé Comú, ens hem de congratular per la tasca iniciada des de la comissió cívica Germania 500, orientada a commemorar el mig mil·lenni de la revolta. Cal agrair i saludar la iniciativa que ajudarà a reparar la ignomínia que ha significat la censura històrica patida i, sobretot, la manipulació. El camí de la represa i de la dignificació roman obert. Informació per adherir-vos a Germania 500: https://germanies500.cat/ca

NOTES

1 Joanot Colom i Cifre, Instador del Poble a la revista La Nostra Terra (Palma, 1929. Vg. reedició facsímil El Gall, 2009)

2 Quadrado, l’any 1841 i el 1870, s’hi referí per documentar els seus escrits contra la Germania

3 Vg. Cronicon Mayoricense d’Álvaro Campaner (pàg. 303, Palma, 1881)

4 En 1606 ya no existía entero el cráneo de Colom, y puede juzgarse cuál seria su estado en 1822 cuando no sé por que logia fueron recogidos sus fragmentos. P. Piferrer i J. M. Quadrado España : sus monumentos y artes, su naturaleza e historia. Islas Baleares. Barcelona, 1888

5 El Día, 19 de juliol de 1931

VG. MÉS ARTICLES SOBRE LA GERMANIA DE MALLORCA

D’AQUESTA SÈRIE
(1) ELS CREATIUS I LA GERMANIA
 
SOBRE JOANOT COLOM:
ELS ITINERARIS MACABRES DE JOANOT COLOM
JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE
UNA PASSEJADA PER CIUTAT AMB PERE OLIVER I JOANOT COLOM
PERE OLIVER, LA GERMANIA I FELANITX

ALTRES
7 DE FEBRER, DIA DE LA GERMANIA DE MALLORCA

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 6 de novembre de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

EN DEFENSA D’HERIBERT BARRERA

Deixa un comentari
L’autor amb Barrera l’any 1993 a Palma

Avui l’Ajuntament de Barcelona ha retirat la medalla d’or a l’Honorable expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Ho ha fet un consistori presidit per una batlessa que va assumir la vara de comandament gràcies a les clavegueres de l’estat, la primera vegada, i gràcies al vot trànsfuga de qui ha estat l’autor de la proposta ignominiosa. No m’ha vingut de nou que la dreta extrema i l’espanyolisme (sí, dreta extrema i espanyolisme) de PP, C’s, PSC i Comuns, hagin criminalitzat un lluitador per les llibertats a partir d’unes frases descontextualitzades que, amb l’oportuna explicació argumentada, perden la intencionalitat que se li vol atribuir. En tot cas, com a màxim, podríem admetre el caràcter desafortunat de qualque expressió, però no crec que cap membre de l’actual consistori (l’alcaldessa menys que ningú) estigui lliure de pecat i, sobretot, la trajectòria democràtica d’Heribert Barrera no mereix tan denigrant escarni.

Aquesta criminalització indecent la va patir Heribert Barrera en vida l’any 2001. Va ser acusat de racista per dir exactament el mateix que, dies després, diria Manuel Marín del PSOE. Fins i tot l’insultaren («demència senil»), des del seu propi partit, amb el rerefons de lluites de poder. Per això, vaig voler exposar el seu cas com a reflexió prèvia al meu llibre LA IDENTITAT REEIXIDA, publicat el juliol del 2002 que crec molt oportú transcriure ara i aquí, per a vergonya dels botxins executors, en defensa d’Heribert Barrera.

Qui vulgui accedir al llibre complet el trobarà, de franc, en clicar l’enllaç: http://llibresnacionalistes.blogspot.com/2014/01/la-identitat-reeixida.html.

 


REFLEXIÓ PRÈVIA A LA IDENTITAT REEIXIDA

L’opressió contra el nostre poble és tan brutal i quotidiana que ens hi hem acostumat. Un exemple, a l’atzar del calendari, per analitzar els fets d’una jornada qualsevol: el dia 1 de març de 2001. És la diada de la comunitat autònoma de les Illes Balears. A Madrid, dos dies abans d’un partit dels anomenats d’alt risc, el portuguès Luis Figo, un exjugador del Barça a les files del Reial Madrid, es va negar a respondre les preguntes que li formularen els periodistes catalans als quals ignorà amb un «siguiente pregunta». La cosa no hauria cridat en excés l’atenció si no fos per l’actitud dels comentaristes esportius catalans. Alguns dels més significatius no només varen entendre l’actitud del portuguès, sinó que recordaren la grosseria dels catalans per haver xiulat el jugador quan va anar al Nou Camp. Cap dels comentaristes no va recordar com, en situacions similars inverses (Luis Enrique, per exemple), cap periodista de Madrid no s’alineà amb el discurs de l’enemic. Cap dels comentaristes no va plantejar-se què hauria passat si la mateixa actitud de Luis Figo l’hagués adoptat en Pep Guardiola (o en Miquel Àngel Nadal) amb els periodistes espanyols. És fàcil imaginar-ho: de racistes per amunt. Dos dies després al Barça li robaren el partit (amb un gol legat anul·lat), però els comentaristes (Basses, Basté i Puyal) s’apressaren a dir que, si el Barça no guanyava la lliga o no es classificava per a la lliga de campions, no seria per aquell partit. Al capdavall, la culpa sempre és nostra.

El mateix dia 1 de març del 2001, a Barcelona, la cosa va anar grossa. La premsa va treure fora de context unes paraules d’Heribert Barrera en un llibre entrevista. Barrera, després de fer esment a la manca absoluta d’estructures d’estat de Catalunya, en especial a la manca d’una política d’acolliment a les persones nouvingudes, afirmà que, si continuava l’allau immigratòria en aquestes condicions, es perdrien els símbols d’identitat, començant per la llengua. Aquesta opinió pot ser discutida, però la reacció immediata i visceral va constituir un autèntic linxament mediàtic. Els qui no tractaven Barrera de dement el tractaven de nazi. Tothom (amb els seus coreligionaris al capdavant) el va criminalitzar. La periodista de moda, Gemma Nierga, convidà el vell republicà al seu programa radiofònic i, lluny dels mínims principis deontològics, el va sotmetre a un autèntic tercer grau. L’obsessió de la periodista per aconseguir un titular de portada als diaris de l’endemà no va obtenir fruit. Desesperada i frustrada de veure la lucidesa de les paraules de l’expresident del Parlament de Catalunya, quan no va poder més es va permetre de sentenciar que les discutibles declaracions de Barrera eren «coses de l’edat»1. L’expectació creada (amb falques publicitàries a rompre) havia provocat una concentració d’immigrants i periodistes gràfics a les portes de l’emissora al passeig de Gràcia. Gemma Nierga va pregar a Barrera que, per la seva seguretat, sortís per la porta del darrere. L’expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya va declinar tan ignominiós oferiment i va sortir, sol però amb el cap alt, per la porta principal després de rebutjar la protecció policial. Al carrer l’escridassaren amb crits de nazi, racista i xenòfob un grup de persones, cap de les quals tenia ni tendrà la trajectòria ètica, humana, social i política del vell lluitador per les llibertats. El linxament d’Heribert Barrera va ser brutal, però va destacar el sadisme desfermat des de Catalunya. Els seus companys de partit varen perdre els papers i la xaveta i qualificaren Barrera de dement senil i de traïdor. Afloraren els fantasmes, i es va reeditar, des de l’esquerra, allò de la ploramiques confabulación judeo-masónica. Josep Huguet («l’analista» d’ERC) va escampar arreu un correu electrònic patètic que transcric íntegrament:

«—– Original Message —–

»Sent: Thursday, March 01, 2001 11:02 PM

»Subject: desastre: HELP!

»La bogeria d’Heribert Barrera pot acabar actuant com a espoleta de l’operació dissenyada pel PP i activada pels talibans de CiU. PP està enviant indiscriminadament emigrants pseudoclandestins cap a Catalunya i per altra part no facilita els papers posant una bomba de rellotgeria per tal que la població catalana es divideixi per raons socials o culturals. L’editorial Dèria pròxima a CiU encarrega el llibre, escrit fa temps i tria presentar-lo ara, entre les declaracions de Ferrusola i el Congrés d’ERC.

»La persistència de Barrera en les declaracions només té dues interpretacions: o demència senil o ganes de ser expulsat d’ERC i provocar-nos problemes en un moment d’ascens. La fuga de vot que capitalitzaria aniria a parar a CiU que espera pacientment esgarrapar unes miserables desenes de milers de vots. IC i la caterva de radicals s’abonen a la persecució de racistes i contribueixen a criminalitzar el conjunt del catalanisme fent el joc al PP.

»El panorama no pot ser més caòtic. Des d’una direcció, ho reconec, desbordada totalment pels fets, demano socors en forma d’articles públics i suggeriments.

»Josep Huguet»

El dijous 15 de març, a la Casa de Cultura de Sa Nostra a Palma, Manuel Marín, exvicepresident europeu, va fer una conferència («La Unió Europea i la Mediterrània») i va anar molt més enllà de Barrera. Contrari a les lleis d’estrangeria, va afirmar que Europa havia d’invertir amb urgència en el sector primari dels països del nord d’Àfrica si no volia desaparèixer culturalment. Va insistir que ni diversitat ni multiculturalitat ni res de res. Va cloure la seva intervenció amb contundència: «Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizaría la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigración». Algú va dir-ne res? Qualque periodista? Qualque persona el va acusar de nazi, de racista, de xenòfob? A l’acte hi havia gent que havia posat blau Barrera i ara aplaudia Marín a les totes. No era possible ni el consol de la reflexió de Fanon: «En tot procés d’emancipació hi ha un moment àlgid, sense retorn, que comença quan el colonitzador qualifica de racista el colonitzat». Resulta irònic que una bona part dels qui qualifiquen de racista Heribert Barrera són, precisament, els qui han legislat lleis d’estrangeria i, amb elles, han abocat milers de persones a una mort ignominiosa en l’intent d’entrar il·legalment enels seus territoris. Ningú no està al marge dels comportaments racistes. Són racistes Barrera i Marín per advertir que, si no es pot contenir l’allau immigratòria en les actuals condicions, perilla la integració de les persones nouvingudes i, per tant, la supervivència de moltes de cultures? Algú hi veu, en aquesta declaració, cap sentit de superioritat d’una raça sobre una altra? No són més racistes les lleis que impedeixen i censuren drets humans en raó del lloc de naixement? No són més racistes els estats hipotèticament civilitzats que, en comptes de promoure lleis d’exclusió, no fomenten la inversió i el suport econòmic als països pobres? No és, també, una forma de racisme la insolidaritat?

Hi ha dos móns, marcats per un nord i un sud, amb l’abundància d’un i la misèria de l’altre. A ambdós hi trobam l’abús contra els drets fonamentals de la persona. Mentre que a Egipte s’empresonen i humilien els homosexuals, als Estats Units d’Amèrica mantenen «democràticament» la pena de mort.

Qui és més racista? Qui terrorista? Qui més insolidari? Els atemptats a Nova York i Washington, amb avions suïcides, delaten la desesperació dels autors contra els qui proclamen un «nou ordre mundial» i, en comptes de respondre-hi amb una política orientada a afavorir el respecte i la igualtat internacional, es proclamen salvadors de la humanitat i anuncien, d’immediat, respostes de Justícia Infinita o Llibertat duradora. La hipocresia i l’estultícia del món culte és més que evident. En comptes d’analitzar les causes de l’agressió i de fer examen de consciència per evitar-ne de noves, es projecta la imatge d’animal ferit llepant-se les nafres i pensant, únicament, en la venjança.

Els atemptats del dia 11 de setembre de 2001 varen provocar la mort de devers set mil persones. Cada dia moren de fam al món onze mil infants menors de cinc anys. Si la comparança és vomitiva, no ho és menys que l’anomenat «món civilitzat» només s’escandalitza quan els assassinats viuen en pisos de luxe. Les morts per desídia són ignorades i romanen només com una freda dada estadística. Les televisions del món no mostren les agonies dels infants, ni les llàgrimes dels seus familiars amb les fotografies de les víctimes, ni les banderetes dels seus pobles, ni es guarden minuts de silenci en els camps de futbol. Però el món ric els condemna a mort cada dia. I tanmateix tots en som responsables, perquè, com diu Heribert Barrera (o Manuel Marín), si el nord no decideix ajudar el sud i treballar de valent per l’equilibri mundial, el sud desbordarà i anihilarà el poderós nord. El risc no és, només, la supervivència de les llengües i de les cultures.

La identitat reeixida, Perifèrics, Palma, juliol 2002

1 Varen ser poques les veus que sorgiren en defensa del criminalitzat Barrera. L’escriptor Guillem Frontera, des del Diari de Balears, es va fer ressò dels fets: «El dijous passat, per atzar, vaig escoltar el final de l’entrevista de Gemma Nierga a Heribert Barrera, i vaig poder comprovar que estaven plenes de sentit algunes coses que alguns mitjans de comunicació ens havien avançat com a veritables manifestacions de racisme i estupidesa. La periodista no va pair que la presència de Barrera no confirmàs l’escàndol mediàtic, i degué ser per això que li va preguntar si sempre havia estat així o si eren coses de l’edat. Ignor l’edat de Nierga, però ara sabem que, sigui quna sigui, n’ha potenciat coses que no són admissibles a cap edat».

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de setembre de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (I) ELS CREATIUS I LA GERMANIA

Deixa un comentari

NOTA PRÈVIA

Atesa la proximitat de la commemoració del mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca el 7 de febrer de 1521, amb la circumstància afegida que encara ara domina el discurs sectari imposat pels vencedors i sostingut des dels actuals mecanismes de poder, vista i confirmada la negligència de qui té la responsabilitat de promoure la investigació, he decidit aportar el fruit de les meves recerques, orientades a informar i, en més d’un cas, corregir els nombrosos errors localitzats i denunciar les manipulacions i falsedats intencionades que, en més d’un cas, encara es reprodueixen mimèticament.

He decidit començar el serial d’articles programats amb una espipellada a les obres de creació artística i literària que s’han generat a l’entorn de la Germania de Mallorca. És evident que aquesta aportació ha de romandre oberta a incorporar-hi quantes obres mereixin ser destacades. Com faig habitualment, he procurat il·lustrar al màxim les informacions arreplegades.

D’avui enllà, amb periodicitat aproximada trimestral, amb irregular extensió i no sempre de manera monogràfica, tractaré aquests altres temes:

  • La Germania recobrada i, novament, enterrada
  • Les capitulacions amagades i profanades
  • Les dones de la Germania
  • Les cases de Joan Crespí i de Joanot Colom
  • Crespí vs Colom? Colom vs Casesnoves? Disputes atiades el XIX
  • Qui va matar Joan Crespí?
  • Joanot Colom, ben felanitxer
  • Els familiars de Joanot Colom
  • Llibres i documents expurgats
  • D’on ve el crit Pac qui deu?
  • Dreta i esquerra; discursos antagònics
  • El paperot de l’església
  • Quadrado sempre a remolc i a la contra
  • Quadrado, manipulador i mentider
  • Llorenç Buades, l’excel·lent i discret cronista
  • Desbarats i lapsus a eradicar
  • Per borrar la memòria de dit Colom (sic)
  • Bibliografia i fonts documentals imprescindibles

ELS CREATIUS I LA GERMANIA

Hi ha un gran desconeixement sobre les obres de creació que s’han fet a l’entorn de les Germanies. Denunciar-ne la mancança és habitual i reiterat per les persones més inquietes del nostre àmbit cultural.1 Això no obstant, cal advertir que aquesta consideració tan generalitzada és molt discutible i convé esmenar-la o, si més no, ponderar-la. Pintors i escriptors han glossat aquell episodi de la nostra història. Circumscrivint-nos a la Germania de Mallorca i a les obres més reeixides, atesa la pràcticament nul·la informació que les arreplega, he considerat oportú assenyalar algunes dades importants, tant en Pintura i Escultura pel que fa a la part artística, com al Teatre, la Poesia i la Novel·la, pel que fa a la creació literària, de la qual n’he exclòs la rica aportació en matèria d’assaig i d’investigació que mereixerà un futur capítol monogràfic, amb detall de la bibliografia més important.

Al gravat de l’Arxiduc, la capelleta on va estar la gàbia amb el cap

Cal advertir que el discurs dominant i el silenci imposat varen impedir durant tres segles (el període que va des del juny de 1523, quan penjaren el cap de Joanot Colom dins d’una llanterna de ferro a la part superior de la Porta Pintada, fins que el retiraren l’any 1822) qualsevol manifestació en record d’aquella revolta popular contra els abusos dels nobles. La retirada de la gàbia que contenia el crani decapitat de l’Instador del Bé Comú, va provocar una lectura insolent i rebel, enfrontada a la història imposada, que animà una tímida represa, fustigada des dels mecanismes de poder, molt especialment des de l’Església.

Amb un posicionament liberal, l’any 1820 es va fundar El eco de Colom, una publicació que es va interrompre i que va tenir una segona època entre el 15 de juny de 1822 i el 31 de gener de 1823, En total, publicà 198 números de vuit pàgines, sota el lema Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. El títol, volia retre homenatge i vindicació de Joanot Colom, en l’esperança de deixondir la sensibilitat condormida dels mallorquins. Des dels primers exemplars deixà clar el posicionament: «Defender con noble y majestuosa grandeza la libertad y los derechos del hombre». Aquella publicació marcaria un punt d’inflexió en la valoració de les justificadíssimes revoltes foranes de 1390 i de 1450 i de la Germania de 1521; tres aixecaments populars contra els abusos d’uns poders despòtics.

PINTURA I ESCULTURA

Dia 8 de desembre de 1841, a la placeta d’en Colom (plaça del Roser), es va col·locar un retrat de Joanot Colom del pintor alaroner Gabriel Reinés Pocoví (1807-1885). A punt de migdia, el quadre va encapçalar una desfilada amb banda de música fins a l’Ajuntament, on es procedí a la proclamació del líder de la Germania com a fill il·lustre de Palma2. Des del balcó de la Sala varen ploure flors i exemplars del llibre Memoria historica del levantamiento de los comuneros mallorquines d’Antoni Furió. El quadre va ser exhibit i passejat en diverses ocasions, com per exemple l’any 1865, amb motiu de dedicar a Colom el carrer que va de Cort a la plaça Major, o el 1868 quan, arran de la Gloriosa, els retrats d’Espartero i de Joanot Colom, amb banderes i al so de l’himne de Riego, varen ser passejats per la ciutat.

Posteriorment, l’any 1870, amb motiu de proclamar igualment fill il·lustre el paraire Joan Crespí, el primer Instador del Bé Comú entre el febrer i el setembre de 1521, l’Ajuntament encarregà un oli al pintor i fotògraf occità Jules Virenque Chastain (1824-1876).

La còpia de la Fundació Cosme Bauçà

Els quadres de Joanot Colom i de Joan Crespí, arran de l’incendi de 1898 de l’Ajuntament, foren retirats de la sala de fills il·lustres i presidiren durant anys la sala dels estudiants de l’Estudi General Lul·lià, d’on passaren a les golfes. Molt possiblement això els va salvar. No va ser el cas del quadre que l’any 1931 va encarregar el batle de Felanitx, Pere Oliver i Domenge, que va desaparèixer arran de la insurrecció armada feixista-militar de 1936. Cosme Bauçà i Adrover (1871-1959), l’historiador de Felanitx, poc abans de morir va encarregar una còpia del quadre de Colom de l’Ajuntament de Palma al pintor valencià Joaquín Tudela Perales (1891-1970). L’oli s’incorporà al llegat patrimonial que permetria constituir la Fundació Cosme Bauçà, a la seu de la qual es conserva el quadre.

L’any 1853 es va publicar el llibre Los mártires de la libertad de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, gens esmentat a les bibliografies sobre la Germania de Mallorca tot i que es dedica un capítol enaltidor a Joan Crespi, on es capgira el relat oficial sobre el seu assassinat, i un altre a Joanot Colom, amb il·lustracions del reconegut litògraf Julio Donon. A més d’idealitzar les imatges dels dos líders, el dibuixant il·lustrà una làmina que evoca la sortida de la presó de Joanot Colom dia 7 de febrer de 1521.

El juny de 1861 el setmanari de Palma La Charanga va dedicar dues pàgines a fer un elogi de Joanot Colom muerto defendiendo la libertad, amb un gravat per evocar el martiri del líder de la Germania, possiblement inspirat en qualque imatge d’època referida a l’execució dels líders castellans, en un cadalso semejante al que presentamos.

Faust Morell i Orlandis (1821-1880) pintà La mort del batle Onofre Ferrandell, rememorant l’episodi de l’assalt de la casa del batle mascarat de Felanitx.

La mort del batle mascarat felanitxer vista per Faust Morell

L’any 1899, Ricard Carlotta i Miró (1837-1912) presentà el quadre Martiri de Joanot Colom a l’Exposició Universal de París. Dia 14 de setembre d’aquell any, El Isleño publicava: En uno de los escaparates de la calle de Brossa, llama la atención de los transeuntes un cuadro del conocido pintor Sr. Carlotta que representa el martirio que sufrió Juanot Colom, jefe de los comuneros mallorquines el tiempo de las comunidades de Castilla en el siglo XVI reinando Carlos V de Alemania y I de España.

Ja dins del segle XX, l’escultor Jaume Mir va orientar la seva obra cap a la vindicació de personatges rellevants de la història de Mallorca: Ramon Llull, la Balenguera… Foren temes habituals els agermanats i, entre aquests, la figura destacada de Joanot Colom.

Arran de la proclamació de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, l’Ajuntament va encarregar un retrat per recrear a qui va ser instador de la Part Forana al pintor Joan Lacomba.

Cal fer observar que, en pintura i escultura, la major part de l’obra generada des de 1841 ha estat a instància de les institucions (públiques i privades) i no ha brollat de la inquietud i iniciativa dels creatius. Aquest fet, que contrasta amb l’abundosa obra dedicada als Comuneros de Castella i, en menor mesura, amb la Germania de València, té una explicació.3 La Germania de Mallorca, més que cap altre episodi coetani, no va ser només silenciada i la seva memòria, tal com feren amb la casa de Joanot Colom, esbucada i sembrada de sal, sinó que l’evocació de la revolta va ser criminalitzada durant tres segles. Qui voldria enaltir-la? Qui es rebel·laria contra el discurs dominant? Qui faria un elogi d’uns pagesos i menestrals qualificats de desmanats, rebels, avalotats, traïdors, heretges, lladres, violadors i assassins?

POESIA

Dia 25 d’agost de 1871, Marian Aguiló i Fuster (1825-1897) escrivia des de Barcelona a Tomàs Forteza i Cortès (1838-1898): Aquests paios de glosadors ensenyen una pila de coses a gramàtics, diccionaristes i poetes. Jo sempre els he estimat com als meus primers i principals mestres. Comprenc, però em sap greu, les escasses que n’hi ha d’històriques. Si en poguéssem trobar qualcuna de Mestre Colom, de la mort d’en Berga… seria una gran troballa!

És indiscutible que, arran de la derrota de la Germania de Mallorca, la gran repressió va provocar la por i imposar el silenci. És impensable que, atesa la procedència de la revolta, alçada per les classes populars, no s’escampassin gloses i cançons a rompre a favor dels agermanats i contra els senyors. Això no obstant, s’han perdut dins de la boira del temps. De fet, sempre que n’he trobat alguna és per ridiculitzar la Germania.

Sortiu defora i veureu

dos guerrers que van plegats

i van tan agermanats

com el dimoni amb la creu.4

No sorprèn l’extinció de la memòria de les més que possibles glossades a favor dels agermanats. Mentre no es trobin documents que ho desmenteixin, només ha sobreviscut la codolada transcrita per Joan Binimelis (1538-1616) a la Història General del Regne de Mallorca.5 L’esmentada codolada, Història de la Germania en rims; de la que fou lo any 1522, va ser transcrita per Alvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense, sensiblement corregida i completada gràcies a la còpia que tenia Joaquim M. Bover (1810-1865) i que va incloure l’any 1864 a la segona edició de les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca.

                  La codolada (fragment de l’assalt agermanat al castell de Bellver)

D’ençà de la derrota de la Germania, passarien més de tres segles per tornar a trobar qualque expressió literària referida a l’episodi. L’any 1845, Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) dedica un poema a Alcúdia, com a refugi dels senyors i dels mascarats, enaltint els tres hipotètics valors que prevalen en el discurs dels vencedors: la lleialtat, la fidelitat i la noblesa. S’enalteix així la obediència als poderosos, part damunt de la dignitat, fins que una nova lectura, orientada a cercar les justes causes de la revolta popular, posarà l’accent a valorar, més que cap altra cosa com a dret fonamental, la lluita per la llibertat. Rubió ho reconeixia així:

(…) fue voz para ti vana la voz de libertad:

tan solo en tus empeños, solo en tu honor pensaste,

y así fue tu divisa nobleza y lealtad.

Seran els poetes romàntics, ja ben entrat el s. XIX, els qui qüestionaran les cròniques oficials i es rebel·laran contra el discurs difós des de les cúpules de poder a favor de la submissió i la fidelitat als senyors, però el discurs dominant no s’esvairà fàcilment.

El 10 de maig de 1847, El genio de la libertad publicava Improvisación, amb uns versos en castellà dedicats a Juan Odón Colom, Instador del Beneficio Común, clarament favorables al revoltat, signats per Manuel García y Muñoz.6

El juny de 1861, La Charanga publica una composició rimada gens meritòria d’una dotzena de quartetes en castellà dedicades al líder agermanat, perquè la seva vida i la seva mort no s’han explicat d’acord a la història, sino del modo que más placía á sus autores.

Que cual eco de eterna justícia

se oirá más allá de su tumba

que es la voz de Colom que retumba:

Libertad, libertad, libertad.

El març de 1870 Tomàs Fortesa remet una obra titulada Joanot Colom a Marian Aguiló, però aquest difereix emetre l’opinió amb un altre dia ja en parlarem. Per un comentari sembla que aquella composició també era coneguda de Jaume Collell i Balcells (1841-1932).7 En tot cas, a l’obra poètica de Fortesa, publicada l’any 1902, no hi ha cap poema dedicat als agermanats. Cal advertir que era un incondicional de Quadrado i, com l’historiador, ultraconservador.

Paradoxalment, el mateix mes de l’escrit de Fortesa a Aguiló, el març de 1870, Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir l’accèssit de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona d’aquell any, amb el romanç Joan Crespí.8 El romanç, de gairebé 300 versos i encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach!, elogia els motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.9

Dins del segle XX, la Germania de Mallorca ha merescut l’atenció de molts de poetes. N’esmentarem alguns com a exemple. L’any 1931, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) a Auca fa una transposició amb Joanot Colom:

…les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

L’any 1935, el mestre, glosador, poeta i home de teatre algaidí Pere Capellà i Roca (1907-1954), escrivia Jo sóc català! amb una reivindicativa al·lusió a la Germania de Mallorca:

Jo sóc de la raça dels agermanats,

Joanot Colom, vells antepassats,

defensors heroics de tradicions

que, en sang, ofegaren àustries i borbons.

Guillem Colom i Ferrà (1890-1979), un dels darrers poetes noucentistes, tot i la significació més tradicionalista i conservadora, l’any 1953 va escriure el poema Joanot Colom, dedicat al líder del moviment. Anys més tard, el 1978, Jaume Santandreu publicaria Cançons per al meu poble, on hi apareixen dues glosades dedicades a Joan Crespí i a Joanot Colom:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

(…) Excels Joanot Colom

sant major del nostre altar,

vos venim a suplicar

que puguem ser els qui som!

Que la nostra solució

és deixar-nos de manies

i amb força de Germanies

proclamar que som NACIÓ!

L’any 1980, Guillem d’Efak escriu El regne enmig del mar, amb un poema dedicat als agermanats. L’any 1986, Jaume Pomar i Llambies (1943-2013) es referí a Colom en el poema Actes de Fe:

Et robaran el temps i la memòria.
(…) Et negaran el pa. La sal sembrada,
com un febrer, t’esborrarà la llar,
la identitat de pena blanca, el crit.
Et penjaran a la Porta Pintada.

El mes de gener de 1999, a la Casa Catalana, Miguel Ferrà Martorell presentà el llibre El glosador agermanat de Vicent Terrassa Umbert, Pere-Gil, (1918-2003). Des d’aleshores, ja dins del s. XXI, amb la reeixida represa dels combats dels glosadors, s’ha fet habitual reivindicar les revoltes populars de Mallorca i establir els paral·lelismes que brinden contra l’espoliació fiscal i la corrupció.

L’any 2019, Biel Majoral enregistrà la cançó Ses Germanies, amb lletra de Mateu Mates, Xurí, i música de Miquel Brunet.

Tots els herois que lluitaren

peu fiter contra el poder,

amb sa lluita mos llegaren

una manera de ser.

EL TEATRE

Sorprenentment, almenys per a mi, és més rica i rellevant la creació en el camp del teatre que no en el de la poesia. L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en vers, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista.10 L’autor, Francisco Luis de Res (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys que s’avançà a la primera gran polèmica sobre la Germania de Mallorca, entre Furió i Quadrado de l’any 1841.

El 7 de gener de 1847, el jove ciutadellenc de 21 anys Francesc Carrió López estrenà en el Teatre Principal de Palma la sarsuela en tres actes Juan Odón Colom, o el levantamiento de los comuneros en Mallorca, amb un gran èxit de públic i elogis de la premsa. Hi ha informacions que encara es va escenificar més vegades (segur el dia 7 de febrer del mateix any) i que l’obra ja s’havia representat l’any 1846.11

Quinze anys després, dia 5 de gener de 1861, en els locals del Recreo Social de Palma s’estrenava Juan Odón Colom, o los comuneros de Mallorca, de Miquel Bibiloni i Corró. Es tracta d’una obra molt similar en el títol i en l’estructura a la de Carrió ja que és una sarsuela en tres actes que es va representar en el mateix cafè a finals de 1866. De no ser per la prolífica obra de l’autor ens inclinaríem a pensar que es tractaria d’un plagi. Fos com fos, la figura revisada de Joanot Colom era un reclam dramàtic.

El 1865 Francesc Cerdó Martorell havia publicat a Barcelona Venganza Real o Herencia de Lágrimas. Primera parte de Juan Odón Colom.12 Es tracta d’un drama en quatre actes (en prosa i en vers) que reivindica la revolta de la Germania. Cerdó, autor romàntic d’ideologia progressista i republicana, estava casat amb l’actriu Josefa del Pino i, amb ella, mantenia una companyia pròpia que actuava regularment a Maó i a Palma, però també a Sóller, Santa Margalida Felanitx i, a diverses ciutats de la Península.13 El desembre de 1870 l’obra, dedicada a Joanot Colom, s’escenificà en el teatre Soberanía Nacional de Múrcia.14

El romanç En Joan Crespí de Ramon Picó i Campamar, esmentat en parlar de Poesia, es va transformar, a mans de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902), en una obra de teatre, Juan Crespí, amb la introducció d’un història d’amor del protagonista amb la filla del governador Miguel de Gurrea. L’obra s’estrenà al Teatre Martín de Madrid dia 24 de gener de 1873.15

Ja dins del segle XX, l’any 1920, Guillem Colom publica Àguiles, dedicada a Quadrado, inspirador de la tragèdia de Jaume, un lluitador contra la Germania que combatrà fins a la mort. Francina, de qui està enamorat, serà ultratjada pels agermanats abans de trobar el cap tallat del protagonista. Arran de la publicació, Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) va fer una crítica irònica on posava en solfa la credibilitat de la font informativa de l’autor, quant a la maldat dels agermanats i la bondat del protagonista, per aconsellar-li no repetir la prova.16 Malgrat el bon consell de l’intel·lectual solleric, l’any 1942 Guillem Colom va escriure Cecília de Solanda, basada en un altre episodi descrit per Quadrado. L’obra va ser estrenada a Sant Joan l’abril de 1945 i, el mateix any, representada també a Sineu i a Sóller.17

La primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir del poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1972, amb una visió progressista i a favor de la revolta agermanada, Llorenç Moyà i Gilabert (1916-1981) escriu Joanot Colom.18 L’obra, dirigida per Antoni M. Thomàs, s’escenificaria al Teatre Principal de Palma pel grup Lluna Teatre el 30 de novembre de 1995. El gener del 2009, dirigida per Antoni Artigues, Magisteri Teatre reconvertí l’obra en un musical, a partir de la feina dels alumnes de música de Magisteri. 

L’any 1975, Miquel López Crespí guanyà el Premi Born de Teatre de Menorca amb l’obra Les Germanies. L’octubre de 1985, en el Teatre Principal de Palma, Gabriel Sabrafín Ripoll (1942-2008) estrenà Benet Esteve, una tragèdia bastida sobre llegendes populars d’abans i després de la Germania, durant la repressió practicada amb la participació directa de l’Església.

NARRACIÓ

Coetani amb els fets hi ha un relat de Joan Morro, notari a Sa Pobla, proper a la família Safortesa i clarament identificat com a mascarat contrari a la Germania.19

Transcorreguts més de tres segles de silenci imposat, l’any 1855 el metge Joan Reinés i Ferrer, publica La perla de Alcúdia o sea el asedio de esta ciudad por los comuneros el 1521 y 1522 i la qualifica de novel·la històrica. Encapçala el text amb un fragment del poema Alcúdia de Rubió que ja hem esmentat i, com es pot deduir, estalona el discurs oficial dels nobles i lleials ciutadans alcudiencs.

L’any 1923, Salvador Galmés i Sancho (1876-1951) va ser premiat ene ls Jocs Florals d’aquell any, celebrats a Cuba, per la narració El campanar de la Seu, on inclou un relat en defensa dels mascarats que s’havien refugiat a la Catedral de Palma, els abusos dels agermanats i la mort en justícia de Joanot Colom. L’obra va ser publicada per l’Associació per la Cultura de Mallorca i reproduïda al setmanari Sóller l’any 1925. Manté la línia ideològica de l’església, en defensa dels nobles i en contra dels revoltats.

Caldrà esperar el segle XXI per veure una certa activitat novel·lística a l’entorn de la Germania. L’any 2000 Miquel López Crespí publica La ciutat del sol, elaborada amb personatges extrets dels anys de l’enfrontament, adreçada a un públic juvenil.

L’any 2009, ja amb caràcter pòstum, dins del volum El cel i la terra dedicat a Baltasar Porcel i Pujol (1937-2009), es publicà Els Gegants, el primer capítol d’una novel·la inacabada. El narrador és un estudiós que investiga la biografia de Joanot Colom i posa l’accent en el crit d’alliberament que roman viu en la consciència popular. A la presentació del llibre es va informar de la fe que tenia Porcel en aquesta novel·la, amb la intenció d’edificar un monument dedicat al poder que els mites i la literatura poden exercir sobre la gent.

L’any 2012 el metge Sebastià Manresa, publica Temps de Prodigis , a partir d’un personatge de ficció felanitxer, el metge agermanat Rafel Ramis. El 2020, l’historiador Guillem Morro publica La diabòlica secta colombina, una biografia novel·lada de Joanot Colom.

Antoni Rodríguez Mir ha escrit una novel·la a l’entorn de Pau Casesnoves, amb el títol provisional Pac qui deu, en curs imminent de publicació.

Ni que sigui considerat un gènere menor en el marc de la literatura, crec just i important esmentar la presència de la Germania en el món del còmic. L’any 1982, amb supervisió de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de la destra mà de Rafel Vaquer i Palmer, a la Història de les Balears, dedicà un espai a la Germania de Mallorca. Més recentment, en el marc de la col·lecció Abans i Ara, dedicada a la Història de les Balears, l’any 2019 es presentà el volum La Revolta Forana i Germania, del dibuixant Quim Bou, sota l’assessoria de l’historiador Antoni Marimon i Riutort.

A l’esquerra, pàgina de la Història de les Balears de Rafel Vaquer, a la dreta caràtula i pàgina de Quim Bou

També cal consignar les creacions musicals referides a la Germania. A banda de les sarsueles ja esmentades, cal destacar els noms d’Antoni Parera Fons, autor de les músiques dels poemes de Guillem Fullana d’Efak (1930-1996), Miquel Brunet Estarelles i Lluís Llach i Grande, autor de les músiques de la cantata Germania 2007, amb lletra de Miquel Martí i Pol (1929-2003).

LA GERMANIA EN EL LLENGUATGE

Un darrer i breu apunt, sobre la incidència de l’episodi de la germania en el llenguatge és la pervivència, encara que darrerament en vies d’extinció, d’unes expressions ben singulars d’inequívoca procedència d’aquell episodi històric i, com sol passar, bastides des del discurs dels guanyadors. Prou sabut és que qui controla el llenguatge controla el poder i viceversa.

En primer lloc, tenim la paraula instador, usada sovint en to d’exclamació, com a sinònim de dictador o dèspota.

Una expressió encara ben popular, amb diverses variants, és estar en els seus tretze (no es mourà de sos tretze…), com a advertiment de la caparrudesa. De fet, el diccionari Alcover-Moll, recull el verb tretzetjar per entossudir-se i tretzut per obstinat. Totes aquestes expressions deriven del menyspreu cap a la tretzena com a estructura de govern de la Germania. Això no obstant, ha sobreviscut també la sentència tretze són tretze, com a sinònim de cantar santa clara.

Una expressió que ha perdurat per indicar que algú pretén un càrrec o un reconeixement que no li correspon és Mestre Colom això no és el vostre lloc, frase atribuïda al capellà que amonestà Joanot Colom quan es va asseure a l’església en el banc dels jurats. Aquesta expressió va ser utilitzada durant anys per Antoni Maria Alcover i Sureda (1862-1932).

Una altra expressió que es va escampar, referida a les persones que ocupaven un càrrec per digitació, era aquest és fet d’en Colom. L’origen rau en les designacions de jurats i batles que va fer Joanot Colom.

També hi havia la dita tenir la fe d’en Colom, per fer burla d’idees impossibles.

De totes les expressions que han sobreviscut, la que encara és ben present en el llenguatge de la Part Forana és la de que relaciona la Germania amb una revolta o una brega: es va armar una germania, s’alçà germania, s’embolicaren en una germania… Dissortadament, en el llenguatge culte dels il·lustrats, aquesta expressió popular s’ha substituït subjugada a altres referències històriques empeltades.

NOTES

1 «Víctor Gayà coincidia amb mi que sorprèn molt que una sacsada social com aquella no hagi estat tractada pels nostres escriptors; que sobre aquells fets no n’hagin sortit novel·les: que personatges com el paraire Joan Crespí o els barreters i germans Joanot i Guillem Colom, o el tintorer Jordi Moranta, o el metge Pau Casasnoves i tants altres no s’hagin novel·lat per fer d’ells figures mítiques que ens ajudin a saber qui som.» Jaume Mateu Pervivència de la Germania, 28 de novembre de 2018

2 La llegenda al peu del retrat diu: Juan Odon Colom, bonetero, declarado por esta ciudad Instador de Beneficio Común en 1521. Murió atenaceado en 1523 por haber peleado cerca de tres años contra una facción aristócrata enemiga de la libertad del pueblo.

3 Arreu de Castella, abunden els monuments dedicats a Padilla, Bravo i Maldonado. Els tres cabdills donen nom a places i escoles, són reconeguts com a herois populars i la data escollida com a dia de la Comunidad Autónoma de Castilla y León és el 23 d’abril, dia dels Comuneros. A València, una de les vies més importants de la ciutat està dedicada a la Germania.

4 Diccionari Català Valencià Balear, tom 1, pàg. 283.

5 Binimelis era metge i sacerdot. Va escriure la seva Història a instància dels jurats de la ciutat sobre una base documental esbiaixada i antiagermanada. La seva crònica va ser validada per futurs cronistes: Dameto, Mut, Terrassa, Quadrado…

6 Cal advertir, com veurem en parlar de teatre, que el gener d’aquell any s’havia estrenat amb èxit a Palma una obra sobre Joanot Colom. Manuel García Muñoz apareix a una relació de la noblesa mallorquina en el Diccionario Manual para el estudio de antigüedades de Féliz Ponzóa i Joaquim Maria Bover (Palma, 1846). Va exercir de procurador de tribunals a Madrid.

7 És molt coneguda la seva quarteta:

No captem el dret de viure,

dret que no es compra ni es ven,

poble que mereix ser lliure,

si no li donen, s’ho pren.

En realitat responia i complementava la del seu amic i referent Marian Aguiló:

Cap nació pot dir-se pobra

si per les lletres reneix.

Poble que sa llengua cobra

se recobra a si mateix

8 Un mes abans d’obtenir la distinció, dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament havia nomenat fill il·lustre Joan Crespí i s’havia instal·lat una placa commemorativa a l’antiga placeta d’en Colom (plaça del Roser) en el lloc on va viure Joanot Colom.

9 Ramon Picó i Campamar annexa una nota final: L’ autor del present romanç deu fer present que la mort d’en Joan Crespi, paraire, cap de la Germania de Mallorca, és misteriosa, uns suposen que pres i sentenciat a mort, fou executat dins la Torre de l’Àngel que li servia de presó. Altres diuen que fou pres pels mateixos agermanats i lo matà en Francesc Colom, germà del fas Joanot, dins la mateixa Torre. Cal advertir que l’atribució de la mort de Crespí al germà de Joanot Colom és una afirmació sense prova de Quadrado, la qual, de manera acrítica, ha estat assumida i divulgada des del discurs oficial, com demostraré i documentaré en un futur capítol referit a algunes de les manipulacions, encara no desemmascarades, de l’historiador.

10 La peça es va publicar l’any 1843, sense constància que es representàs mai a Mallorca, on si es representà L’hereu, una altra obra seva.

11 Resulta curiós que els dos primes autors teatrals que dramatitzen la Germania (Retés amb Joan Crespí i Carrió amb Joanot Colom) coincidiren anys després fent feina a Hisenda a Madrid.

12 L’obra s’anunciava encara l’any 1869 a la premsa de Mallorca, Menorca i Barcelona com a Drama histórico prohibido en el tiempo del Despotismo, a la venda per sis reals.

13 El novembre de 1851 actuava a Tarragona. El mes d’abril de 1857 va escenificar l’obra dedicada a Joanot Colom en el Teatro Príncipe de Madrid. L’any 1861 contractava a Barcelona els actors de la Sociedad lírico-dramática per representar l’obra a Maó i pobles de Mallorca.

14 El ric Diccionari del Teatre de les Illes Balears no informa de la data de naixement i defunció. La darrera notícia que he localitzat és que, el juliol de 1878, tramitava a Madrid casar-se per l’església amb Rosa Vázquez Fernández de Lugo.

15 El iris del pueblo (6-2-1873) es va fer ressò de l’elogiosa crítica publicada per E. Rodríguez Solio al diari de Madrid La Discusión de dia 26 de gener, on no es fa cap referència al poema que generà la peça teatral ni es fa cap esment a Ramon Picó i Campamar.

16 Àguiles de Guillem Colom, publicat al Sóller, 24-VII-1920

17 Vg. El compromís amb Sóller de Guillem Colom i Miquel Ferrà de Francesc Lladó i Rotger a les III Jornades d’Estudis Locals, Sóller 2009. Vg. Aproximació a Guillem Colom, conferencia de Pere Rosselló i Bover llegida a la Real, dia 27 d’abril de 1993.

18 L’obra es publicà en el volum Teatre de la Revolta (Documenta Balear, 1994)

19 Vg. La Germania de Mallorca narrada per un contemporani, transcrita i comentada per Antoni Mas Forners (BSAL, n. 69, 2013)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 d'agost de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA GERMANIA NOVEL·LADA

Deixa un comentari

Sota el títol LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA, el nom que, a partir del domini fosc de frares, monges i capellans, els enemics del poble encolomaren (mai millor dit) a la GERMANIA DE MALLORCA, l’historiador solvent, investigador fiable i il·lustrador refinat Guillem Morro Veny ha bastit un llibre que ha subtitulat Història novel·lada de Joanot Colom (s. XV – 1523), líder de la Germania Mallorquina (1521 – 1523).

L’autor, amb Hilari de Cara, davant del quadre que representa Simó Ballester animant a la revolta de 1450

No és aquesta la primera novel·la de Guillem Morro. L’any 2015 ja ens va lliurar La glòria dels vençuts, a partir de la vida d’un altre lluitador pels drets dels mallorquins: Simó Ballester, anomenat lo Tort.1 Morro és un desllorigador i desenteranyinador de la memòria usurpada a sang i a foc i, des del discurs dominant, manipulada i difosa com la vertadera història. Atesa la trajectòria professional de l’autor, no sorprendrà ningú que el llibre, de gairebé 400 pàgines i una quarantena de dibuixos, sigui una profitosa lliçó d’història. En aquest cas a l’entorn de la figura de l’heroi felanitxer Joanot Colom, Instador del Bé Comú, inserit en el marc de la revolta dels agermanats. El caràcter novel·lesc del relat obri la porta a personatges de ficció, però tots i cada un dels episodis històrics és rigorosament ajustat als fets i molt ben documentat; fins i tot amb transcripcions minucioses que generen la major credibilitat i, lluny de les lectures maniquees dels vencedors, verifiquen els fets.

Per situar-nos en el context històric de la novel·la, cal destacar que la Germania va coincidir amb una dècada transcendental. Va ser un temps de creativitat, d’art, de poesia i de reivindicació. D’aquella dècada són alguns dels llibres que han canviat el rumb de la Humanitat. És la dècada que Luter penjà les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg, en protesta contra la venda de passaports per anar al cel en forma d’indulgències. És també la dècada que Tomas Moro escriu Utopia, que Erasme de Rotterdam redacta L’Elogi de la Follia i que Maquiavel publica El Príncep; la mateixa dècada que Miquel Àngel acaba la Capella Sixtina i que Copèrnic postula el model heliocèntric que constitueix una icona a la història de la Ciència. Tot això passava en el món civilitzat, mentre que a les antípodes, és la dècada que Castella practica el genocidi més gran de la història de la mà de militars sense escrúpols que, des del dirigisme cultural dels programes escolars, encara avui ens són presentats com a herois i retolen noms de carrers, mentre els agermanats romanen proscrits. Cal fer notar que precisament va ser l’afany de Castella de recaptar imposts abusius per tal de patrocinar el seu genocidi, una de les causes d’empobriment dels pagesos i dels menestrals, origen de les Germanies de Mallorca i de València.

Joanot Colom. Escultura de Jaume Mir

La novel·la de Guillem Morro. rere les passes de Joanot Colom, detalla, amb gran coneixement dels fets, les raons més que justificades de l’aixecament popular de dia 7 de febrer de 1521, suarà farà el mig mil·lenni. L’espoliació econòmica insostenible, la corrupció dels poderosos, les confiscacions, l’abús d’autoritat, l’actuació sàdica i inhumana de la Inquisició… tot plegat configura una situació que, ni que fos per dignitat, legitimava prendre les armes al crit de pag qui deu! El cul de sac on s’havia arraconat al poble, amb l’extorsió salvatge dels senyors sobre els pagesos i els menestrals, fan de la Germania de Mallorca, talment la de València, una revolució justa. Guillem Morro fa una crònica que no pot deixar indiferent ningú amb una mínima sensibilitat; els arguments que exposa obliguen a indignar-se i, malgrat els greus errors estratègics, a prendre partit a favor de la revolta.

Fra Barceló; l’excepció de la conducta de l’Església

Capítol especial, igualment ben explicat per Guillem Morro, és el paper ignominiós, determinant i nefast de l’Església Catòlica, còmplice sempre en tots els conflictes dels poderosos i col·laboradora activa de l’opressió a les classes populars. L’ús del secret de confessió per atiar la repressió (amb acusacions emmascarades) o la consideració, tal com predicaven els capellans, que les dones embarassades tenien les portes de l’infern obertes fins que la criatura no era nada, són proves inequívoques de la immoralitat d’una secta diabòlica que, aquesta sí, no va tenir miraments en fomentar confiscacions desmesurades als pobres, amb càstigs criminals que continuaren després d’esclafada la revolta popular.

L’actuació de Luter posà en crisi el poder del papa i sacsejà la jerarquia de l’Església Catòlica. Amb un efecte derivat, multiplicà els predicadors arreu d’Europa com verifica l’aparició de l’occità Miquèl de Nòstra Dama, Nostradamus, el qual tenia 18 anys quan es revoltà la Germania. Front als sermonaires oficials, malgrat les amenaces que proferien d’excomunió i d’intervenció dels inquisidors, el agermanats, ingenus o desesperats, s’aferraven als discursos dels visionaris que glossaven les profecies de la tresca i la verdesca, a partir de La disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, publicada a Barcelona l’any 1509. La por de l’infern atemoria els revoltats i enfortia el paper subjugador de l’Església.

Memorial a la Germania a Son Fornaris

Pàgina a pàgina de la novel·la es poden seguir els fets històrics més rellevants d’aquella noble revolta. L’assalt dels agermanats a Bellver o els atacs no reeixits a Alcúdia i al Castell de Santueri, els dos únics punts geogràfics de Mallorca on es feren forts els mascarats i on es refugiaren els senyors. Els frustrats intents dels ambaixadors dels agermanats a València, Barcelona i Valladolid, mai no foren escoltats per l’emperador Carles I, el qual es negà a atendre raons poderoses, com l’incompliment del mandat de Ferran d’Aragó, i va brindar suport incondicional a la injustícia dels seus representants, fins al límit d’ordenar l’execució dels enviats de la Germania, com va ser el cas del metge Pau Casesnoves d’Inca; un altre crim reial.

Entre dones i infants, 200 persones cremades a Pollença

Tots i cada un dels episodis clau d’aquella revolta popular són descrits amb objectivitat, la qual cosa no significa aquiescència ni neutralitat. Es narren els combats desiguals contra un exèrcit forà, enviat per ordres de Carles I, amb l’objectiu de castigar el poble de Mallorca, en benefici de la Corona, l’Església i els senyors; un càstig que, tal com amenaçaren, s’aplicarà durant quatre generacions… i que encara té efectes vigents. Per esmentar un dels episodis d’aquella barbàrie que no hem de voler esborrar de la memòria, cal recordar la matança de les dues-centes persones, dones i infants, que moriren cremades quan l’exèrcit imperial calà foc a l’església de Pollença, on s’havien refugiat a l’empara de la protecció que brindaven els temples com a llocs sagrats; una protecció que no va ser respectada pels qui tant exigien a la Germania preservar els llocs sagrats. La hipocresia del poder desemmascarada.

Les aventures de ficció que serveixen de fil conductor de l’evolució de la revolta, estan adobades d’històries personals, ben entretengudes i distretes, amb enfrontaments, bregues i reflexions sobre el sentit de la vida enmig de les tragèdies, però també amb expressions de tendresa i, en més d’un cas, amb un punt d’erotisme. En tots aquests camps l’autor demostra un coneixement exhaustiu de com era la vida al començament del segle XVI, com es vestia la gent, com es distreia, com conreava la terra, com menjava…

Morro al llarg de tot el text exhibeix un ric i adient vocabulari, en bona part extret de la manera de parlar de l’època. Bencossat, llambregada, enraonies, coalitzat, allerat, garjola, estatuir, darreratges, aflacar, emfasitzar, adverar, aciençat, propinc, entuixegat, compel·lir, aixovar, esvanir, armífer, fàcies, furient, falòrnies, sobergueria, bare… són una mostra de paraules vives en el diccionari, però no gaire actives avui en l’ús quotidià. Aquesta desfilada a la novel·la de mots que, tot i ser plenament vigents, han deixat de ser d’ús habitual, ens fa veure fins a quin punt hem reduït i empobrit el llenguatge. Més enllà del vocabulari, moltes més coses destapen la curiositat. Quan es feia el toc del seny del lladre? Quan és la nit d’Aparici? I el dia de Ninou?

La publicació, de l’editorial valenciana Calambur, és pulcra formalment. Tapa dura, amb sobrecoberta i un tipus de lletra que facilita la lectura, animada per les agraïdes il·lustracions de l’autor. Això no obstant, l’edició delata que no s’ha fet la sempre necessària revisió lingüística i, ateses les faltes, convida a annexar una fe d’errades en benefici de l’autor i dels lectors. Al final del llibre, s’incorpora un Glossari, amb una trentena de càrrecs i d’institucions, i un Epíleg, amb una seixantena llarga de personatges històrics esmentats a la novel·la. Ben segur que, ambdós annexos, són una bona eina per acompanyar la lectura. Cert és que, a la relació dels personatges destacats, no hi ha cap dona, però tot i l’anonimat femení la novel·la posa en evidència el paper clau que jugaren les dones com a intendents, infermeres, educadores i, com a totes les guerres, la seva condemna com a dobles víctimes que, després de la derrota, hauran de liderar les famílies i animar-les a recobrar-se i a iniciar la represa.

Un plafó de l’exposició a la Casa dels Mestres de Santa Maria l’any 2011

Quant a l’autor, ja coneixíem els seus estimables treballs sobre les, en general, denominades revoltes foranes (tant la de 1390 com la de 1450), inequívocs precedents de la Germania. Coneixíem igualment les didàctiques exposicions que, acompanyades de visites guiades sobre aquest mateix tema, ja fa anys que passeja arreu de Mallorca, amb dibuixos i quadres de gran dimensió de la seva autoria (no oblidem que, a més de doctor en Història, és llicenciat en Belles Arts).

         Al Memorial de la batalla d’Inca de 1452

Com molta de gent, he gaudit en més d’una ocasió de les seves explicacions sobre els eixos comuns de les lluites en defensa de les llibertats; no només entre les revoltes foranes i la Germania, sinó amb el paral·lelisme que sap projectar Guillem Morro amb la situació d’oprobi i cadena que patim actualment i que, en termes clarament colonials, ens manté subjugats lingüísticament, culturalment, fiscalment i militarment per una monarquia restaurada des de la dictadura militar de Franco que es rebolca dins de la corrupció i l’abús absolutista.

En resum, LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA constitueix una novel·la molt interessant i recomanable. Una profitosa lliçó, mitjançant una amena i instructiva passejada per la història de la Germania, amb la certificació implícita que l’abús contra el qual s’aixecà el poble de Mallorca persisteix com a problema no resolt. La corrupció i l’espoliació fiscal reclamen que ens agermanem de nou contra la injustícia. La novel·la de Guillem Morro convida a aprendre del passat, a exigir la defensa a ultrança dels drets fonamentals, a evitar caure en els vells errors que revalidin la repressió, però a no negligir en la lluita irrenunciable del nostre poble en la defensa dels drets i de la llibertat.

Bona lectura i bona reflexió!

 

1 Trobareu la crítica perspicaç que va fer Pere Morey Servera (1941-2019) a: https://antiga.laltramirada.cat/l-altra-mirada/l-altra-mirada-47-febrer-2016/article/la-gloria-del-vencuts-de-guillem-morro

 

PS.- Per a qui vulgui saber més coses, em permet de facilitar els enllaços amb l’excel·lent i rica cronologia de Llorenç Buades Castell (1952-2015) de cada un dels anys (1521, 1522 i 1523) de la Germania de Mallorca:

http://www.ixent.org/any1521aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1522aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1523aMallorca%28Ixent%29.html

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 31 de juliol de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

JEAN FRYDMAN (retaule d’una vida)

Deixa un comentari

JUSTIFICACIÓ PRÈVIA

Jean Frydman (tableaux d’une vie), escrit per Élie Barnavi, és més que un llibre; més que una biografia; més que una crònica històrica. És un relat fascinant que retrata, en quatre grans murals, la vida d’un home compromès amb el seu temps, amb la llibertat, amb la pau, amb els drets humans, amb la natura, amb la família, amb els principis i valors democràtics… Vaig tenir notícies d’aquest llibre fa pocs mesos gràcies a l’amiga AFC, arran d’una conversa sobre l’assassinat de Yitshaq Rabbín. Com que no és a les nostres llibreries, el vaig poder comprar per internet durant el confinament derivat del Covid19. La biografia del protagonista va ser tot un descobriment. El personatge sedueix des de la primera pàgina i, mentre llegia les seves aventures i desventures, vaig tenir ben clar que parlaria del llibre i que no podria limitar-me a fer una simple fitxa literària o una breu recensió. Vaig considerar necessari fer un retaule, amb referències resumides a alguns dels episodis. Les històries que conformen la biografia són tan properes que conviden a fer un exercici de transposició històrica i geogràfica. El trasllat al nostre ara i aquí confereix una magnífica perspectiva per tal d’aprendre dels errors i aprofitar-se dels èxits. L’objectiu que m’he marcat amb aquest llarg article és encuriosir i promoure la més que recomanable lectura del llibre. La gent emprenedora, la que es dedica a la política o a la comunicació, farà un llepadits.

UN LLIBRE EXCEL·LENT; UNA BIOGRAFIA FASCINANT

Hi ha llibres que han canviat la història del món, però són moltes més les persones que han fet moure el rumb de la humanitat i, en molts de casos, la seva discreció ha impedit que el seus noms apareguin a les cròniques. Sense ser personatges desconeguts, s’han volgut mantenir voluntàriament lluny de la primera línia mediàtica. Fins i tot, la contribució d’aquestes rellevants persones, sovint s’ha esvaït de la memòria col·lectiva. El seus fets, les seves gestes, tot allò que han aportat al llarg de la vida, roman com a obres anònimes i sense el reconeixement personal que caldria. Aquest hauria pogut ser ben bé el cas de Jean Frydman, una persona clau a la història recent, en el cas que Élie Barnavi no l’hagués pogut seduir per traslladar la seva vida apassionant, en quatre pinzellades, a les pàgines d’un llibre.

EL LLIBRE

L’autor explica en el pròleg que, després dels intents de Joseph Kessel (1898-1979) i de Romain Gary (1914-1980), va demanar amb insistència a Jean Frydman que li permetés explicar la seva vida. Després d’una negativa inicial, afortunadament ho va aconseguir.1

Publicat l’any 2008 únicament en francès, el títol acompanya el nom del protagonista amb tableaux d’une vie i, a la portadella, encara afegeix com a subtítol pour servir à l’histoire de notre temps. Un anunci que es verifica en finalitzar la lectura.

Són 370 pàgines, estructurades en quatre parts, un epíleg, un índex temàtic i un altre, molt pràctic, amb els més de sis-cents nom esmentats. Encartades, hi ha vint-i-cinc fotografies i un mapa dels assentaments jueus de Samaria dedicat per Sharon al protagonista.

Cal dir, d’entrada, que és un llibre valent, molt valent! Fa una crònica del segle XX, a partir de 1940 fins a la primeria del canvi de mil·lenni. Jean Frydman no es mossega la llengua i no s’amaga de dir allò que pensa d’alguns dels protagonistes més rellevants de la història contemporània, amb molts dels quals ha col·laborat en moments transcendentals.

És sabut que un llibre que aspiri a l’excel·lència s’ha de poder llegir amb agilitat, ha de dir coses que el lector ignorava i, part damunt de tot, no ha d’avorrir fins al punt d’abandonar la lectura o obligar a botar pàgines innecessàries. La narració, molt ben escrita, convida a ser llegida com una entretenguda novel·la d’aventures que capta l’interès des de la primera pàgina i no l’abandona en cap moment. Tant en la forma com en el contingut, el llibre té totes les condicions requerides per llegir-se amb la màxima atenció i aporta un punt més afegit: la fascinació que genera el personatge; el seu compromís a favor de la Llibertat, de la Pau i de la Justícia.

El text va farcit de citacions i pensaments de Jean Frydman. Home d’esquerres, sí! Home de partit d’esquerres, mai! (…) Els periodistes fan una cosa millor que explicar les notícies, les cerquen! (…) Quan ja coneixes les cúpules de les piràmides polítiques i quins són els seus suports mediàtics descobreixes tots els seus intermediaris. A vegades són pensaments abstractes, amb sil·logismes molt elaborats, però que transporten a sentències concretes: Quan els partits d’esquerres esdevenen partits de notables ja no son d’esquerres. (…) La memòria és un dels mecanismes de supervivència del poble jueu.

Si qualque retret es pot fer al llibre és la decisió del biografiat de no permetre entrar a la seva vida privada. La informació que hi ha, pel que fa a dades familiars, es pot veure amb comptagotes. Aquesta respectable decisió, aquest afany de preservar els detalls més íntims i personals, provoca que, en alguns casos, es perdin informacions que ultrapassen la defensa de la discreció. És el cas, per exemple, de no saber gairebé res dels seus primers 15 anys de vida, quan és sabut que la infantesa sol ser la pàtria de les persones o, si més no, les determina en bona part. També és el cas de fer perdre la pista als seus pares, retrobats vius en acabar la guerra, però que no se sap altra cosa de les seves vides més enllà que varen recuperar la feina de vendre roba que confeccionava sa mare, per a la qual el protagonista sentia una gran estimació. Varen arribar els pares a veure els èxits del seu fill?

UNA RECENSIÓ IMPOSSIBLE?

És ben difícil fer un resum, mínimament entenedor, d’un llibre com aquest. Hi ha poca clovella i molt de bessó. Són pàgines van carregades de contingut i no hi ha paraules supèrflues. Una vida intensa destil·lada. La densitat del text, la frenètica vida del protagonista, la infinitat d’episodis que s’enllacen un amb l’altre, l’allau de polítics, d’artistes i de personatges famosos que desfilen per les pàgines, fan molt difícil emetre una radiografia de Jean Frydman que no surti desenfocada. També resulta difícil fer una relació prou representativa de la seva intensa i extensa activitat, tant en el marc del món dels negocis, com en la difícil funció de mediador de conflictes, amb la poc freqüent virtut de saber gestionar trobades de polítics enfrontats i, a més, en períodes bèl·lics. Una habilitat molt singular.

La major de les dificultats, allò que és gairebé impossible, es ser capaç de recollir i fer veure el rerefons, l’atmosfera oculta que hi ha a la part oculta de l’escenari. Allò que no es descriu de manera explícita, però que es percep. Malgrat tot, a risc de projectar una imatge esbiaixada del personatge, he volgut fer esment a algunes de les actuacions de Jean Frydman, ni que sigui una espipellada general, per animar els lectors a fer-se amb un exemplar d’aquest llibre que supera les expectatives. No ha estat possible ser lacònic. Som davant d’una part substancial de la història contemporània que no es pot despatxar amb quatre grapades.

EL CONTINGUT

1. UN JOVE RESISTENT (quadre primer)

Jean neix a París dia 26 de juny de 1925, fill de Noah, de Kamianka, i de Judith, de Dniepropetrovsk, ambdós jueus d’Ucraïna. Va tenir una germana, Renée, i un germà petit, David. De tots els altres familiars únicament coneixeria un cosí; la resta acabarien a un camp d’extermini o un altre.

Encara no havia fet els 15 anys quan París és ocupada per l’exèrcit nazi. Jean ha après de sa mare: Aquest és el país que t’ha acollit, no oblidis mai el que li deus! Des d’aquell dia, sap que té dues fidelitats: la jueva i la francesa. Lluny de la rebel·lia que hauria d’estimular l’ocupació, detectarà la por dels jueus i els amonestaments dels majors: res de vagues, res de protestes, no hem de provocar… Jean, com molts de joves, no pot donar passada a la situació abusiva. Dia 11 de novembre de 1940 participa a una manifestació a París contra els ocupants. Els estudiants es posen a cantar La Marsellesa i els gendarmes francesos els tupen i els detenen. Jean decideix anar a Londres, on De Gaulle defensa la França lliure. Deixa una nota a ca seva i parteix cap als Pirineus. El detenen abans de passar la frontera i el tanquen a Pau. Contacta amb el grup Franc-Tireur, pinta per les parets V de victòria, creus de Lorena, el lema de la Revolució Francesa… S’inscriu als Compagnons de France (l’equivalent als minyons de muntanya i als scouts) i, jugant amb el patronímic de son pare, es converteix en Jean Nöel, nascut a Lens (prop de Luxemburg), fins que aconsegueix una nova personalitat per camuflar el seu cognom jueu. Ara serà René Savari i té certificat de naixement i baptisme i carta d’identitat. Amb 16 anys serà un membre actiu de La Resistència i participarà a nombrosos atemptats i sabotatges. Descobrirà l’amor platònic en Àngela i, més tard, el viurà encarnat amb una pagesa dels entorns de Niça.

                      Juliol de 1942. El velòdrom d’hivern

El juliol de 1942 s’assabenta que la gendarmeria francesa s’ha aquietat a les ordres dels nazis i preparen una gran captura dels jueus que no són francesos de naixement. N’hi ha gairebé 23.000. Ha d’avisar la família. Torna a París. Son pare i sa mare no el creuen fins que aconsegueix que un policia amic els confirmi l’operació en curs. Una germana del policia donarà cobeig a la seva família. Així se salvaran de ser detinguts a la batuda del velòdrom d’hivern (la rafle du Vel’d’Hiv) cap al genocidi. Protegida la família, Jean torna incorporar-se a La Resistència. Especialista en preparació d’explosius, amb el seu grup faran volar 14 trens a la ruta de París a Tolosa del Llenguadoc.

Placa de record (1994) de l’acció contra el STO

El febrer de 1944 destruiran les oficines del Servei de Treball Obligatori que reclutava per força joves francesos per fer feina a Alemanya. El maig és detingut i enviat a la presó de Fresnes. El juliol, en una farsa de judici, és condemnat a mort. Arriben notícies del desembarcament i els alemanys acceleren les deportacions i execucions. Possiblement gràcies a la intervenció d’Ernst Appenzeller, un soldat de la Wermacht, jueu austríac, Jean s’allibera de ser afusellat quan ja ocupava la cel·la dels condemnats a mort. Això no obstant, dia 17 d’agost el fan pujar al darrer tren cap a la mort segura, però amb altres 14 resistents aconseguiran fugir poc abans d’arribar a la frontera. Poc després de l’evasió, trobarà tropes americanes de Paton i els farà de guia.

          Frydman, un sotstinent de 20 anys

Amb França alliberada i la guerra en curs d’acabar, va a París i es presenta al Ministeri de la Guerra, on incorporen a l’exèrcit els qui han lluitat amb La Resistència encara que de manera un tant anàrquica. A ell el nomenen sotstinent. Se li fa un test psicològic: Massa tendre, massa bona persona… li manquen moltes de coses per aprendre… gran facultat d’adaptació… serà més madur als 30 anys… agilitat mental… apte per comandar… instint de solidaritat molt acusar… bones idees… hauria de tenir més seguretat… no sap dir no i cal que n’aprengui… ha de ser prudent en les relacions amb les dones… fàcilment explotable… estima profundament sa mare… no ha d’implicar-se en política… no és gaire tolerant… patirà dificultats però les superarà… molt observador… podria ser un bon oficial… molt malfiat davant del matrimoni… massa idealista…

En anar a la casa familiar descobreix que hi són tots excepte sa mare que va ser detinguda i deportada. Va a cercar-la al camp de Bergen-Belsen on creu que l’haurien enviat, però no la troba. Reflexiona sobre allò que ha intentat Hitler. Des del record de les peripècies patides, sap que la persecució dels jueus és també la persecució de la llibertat. Aquesta concepció del món i del lloc dels jueus en aquest món il·luminarà la lluita que Jean no abandonarà mai, tant a França com a Israel. En tornar a París li obrirà la porta sa mare. L’havien deportat al camp de Rawensbrück i uns soldats francesos la varen trobar i traslladar amb la família. Aquell dia, per a Jean, va ser la fi de la guerra. El mes de novembre de 1945, després de cinc anys de peripècies i de cremar els millors anys de la vida, aquell sotstinent de 20 anys, abandonarà l’exèrcit. Li hauria agradat ser nomenat Compagnon de la Liberation, però li responen que només n’hi haurà mil i que ell no havia ocupat càrrecs rellevants. Li ofereixen continuar a l’exèrcit. Als 30 anys serà comandant i rebrà la Legió d’Honor a títol militar.2 Ell refusa la proposta. A banda de la medalla de La Resistència, ell se’n durà el millor dels trofeus: l’amistat i el reconeixement dels companys de lluita.

2. UN MILIONARI D’ESQUERRES (quadre segon)

Sense ofici ni benefici, sense titulacions acadèmiques, s’integra en el negoci familiar. Els pares han reobert la seva factoria manual de roba interior. Però, Jean, no s’identifica amb aquella feina. Per a ell, l’essencial és la música, les dones, les estrelles, les tertúlies fins a la matinada amb els seus amics… Esdevé un personatge de la nit a la zona de Saint Germain des Prés. Aquella evasió de l’esperit estava més que justificada; sobretot per un jove que havia viscut la guerra a vida o mort. Sembla que aquest curt període de la immediata postguerra serà el més frívol de la vida del protagonista i, malgrat tot, una experiència plena de coneixements i rica de relacions humanes. Entre moltes d’altres (Sartre, Beauvoir, Juliette Greco, Jacques Robert, l’únic periodista que va entrar en el bunker de Hitler…) destaca l’amistat amb Boris Vian.3 A la primavera de 1949, Jean es casa amb Marianne Lang, amb qui tindrà quatre fills: Chantal, Danielle, Gilles i Jean-Nöel. La vida alegre del bohemi s’acaba i es veu forçat a implicar-se més en el negoci familiar. Descobreix un teixit, l’indemaillable, que millora la confecció de la roba íntima. La família el confecciona i ell ven, però no se sent realitzat amb aquella feina.

Ha arribat el moment de fer efectiu el seu esperit inquiet i emprenedor. Decideix optar per començar noves i innovadores aventures. Creu que la televisió és un negoci emergent, tot i que l’any 1952 a França només hi ha 4.000 receptors i les ones només arriben al 10% del territori. Crear una televisió al Marroc? Una idea extravagant o una bona iniciativa? Després de moltes gestions, troba patrocinadors. S’entrevista amb líders independentistes com Ben Barka.4 La primeria de 1954 signa un contracte per 10 anys per organitzar una cadena televisiva a una colònia francesa a punt de revolta. Haurà de traslladar-se a viure a Casablanca, amb la dona i els seus dos fills. Dirigirà TELMA (televisió marroquina) i crearà una altra empresa encarregada de la venda i instal·lació. La inauguració de la nova cadena comptarà amb l’actuació de Gilbert Becaud. Just dos mesos després, es divulga un comunicat dels independentistes, on asseguren que s’atemptarà contra qui disposi d’una antena de televisió. No hi ha res més poc discret que una antena i a la tercera mort, Jean Frydman haurà de rodar clau al seu projecte i retornar a París. Amb els coneixements adquirits i la general opinió que la televisió és una eina de futur, és nomenat conseller de Thomson. La discogràfica de la companyia no acaba d’arrancar i Jean, coneixedor de la crisi que també afecta Barclays (Édouard Roualt), estableix un conveni. Ell serà el president de l’empresa i el seu amic Boris Vian, el director artístic. Tindran sort. Apareix una cantant egípcia desconeguda, Dalida, amb Bambino, una cançó que fa forat i, poc després, un grup americà desconegut, The Platters, amb Only you. Seguiran Aznavour, Eddie Constantine… Amb molts d’ells, Jean Frydman establirà amistat perdurable. No serà el cas de Barclays a qui descriurà de manera implacable: un egoista de cor sec, un snob. Quan morí el metge que compartien, els amics varen fer una recollida de doblers per mantenir els seus fills. A més de Frydman, Yul Brynner, Alain Delon i d’altres feren aportacions generoses… Barclays es negà a fer cap contribució. Un persona així no té amics, només companys de festa.

Barclays no seria res més que un parèntesi d’un any a la vida laboral de Frydman. Les següents feines serien assumir les responsabilitats de l’emissora de ràdio Europpe n. 1 i Télé-Monte-Carlo. Allà innovaria i aprofitaria les sinergies. Un exemple, seria traslladar l’exitós programa radiofònic Vous êtes formidables al format televisiu. Però potser el gran negoci de Jean Frydman, almenys el primer gran negoci, va ser fruit de la combinació entre una atrevida iniciativa i la fortuna. Mentre cercava arreu drets d’exhibició de pel·lícules per emetre a la televisió de Mònaco, va assabentar-se que hi havia un milionari extravagant que disposava de centenars de films de culte (Rio Bravo, Fort Apache, King Kong, Citizen Kane…). Es tractava de Howard Hughes. Vivia a un hotel de Las Vegas, carregat de manies i no volia veure ningú. Era una missió impossible.

Impossible? No per Jean Frydman que es planta a l’hotel i demana per parlar amb ell. Li neguen qualsevol possibilitat, però ell deixa el missatge al secretari de l’excèntric personatge: informa que dirigeix la televisió de Montecarlo i està interessat en comprar els drets d’emissió per a Europa dels films del senyor Hughes. Responen que li traslladaran el missatge i que torni tres dies després. La resposta és ben curiosa: la condició és que les pel·lícules es projectin. El propietari vol que es vegin, perquè sap que els estudis americans han pactat prescindir dels seus films com si no existissin. El conjunt inclou 740 pel·lícules, 120 d’elles doblades al francès, i el preu serà d’un milió dos-cents mil dòlars.

            Un emprenedor visionari

Content amb la negociació, Frydman torna a París i informa del compromís. La reacció del comitè financer és molt negativa. Reclamen l’estoc material de les pel·lícules i no entenen que allò que s’ha comprat són els drets d’emissió. L’oposició és tan dura que Jean Frydman demana que el contracte que ha signat com a Télé-Monte-Carlo se li transfereixi al seu nom, però com que no té prou capital, que l’empresa li deixi l’import. S’acorda que se li farà un préstec a un interès del 6% i ell es compromet a cedir l’exhibició de les pel·lícules a la cadena a un preu normal. La seva capacitat de convèncer Howard Hyghes i la sort de trobar-se amb gent obtusa, varen permetre que Jean Frydman esdevingués propietari d’un tresor cultural únic de 740 films. Per gestionar aquell patrimoni crearia una societat que anys després cediria a la família, ja amb la incorporació dels drets d’exhibició per a tot el món, excepte els Estats Units.

Per a Jean, tanmateix, el cinema no era un simple negoci, era una vertadera passió. Això el duria a fer-se productor de documentals (Le cinéma de l’histoire, Opéras sauvages…) i de pel·lícules de ficció com l’exitosa El club dels poetes morts. Tanmateix, les iniciatives de trobar nous camins a l’espectacle no s’aturaven. Jean va obtenir la cessió d’un vers d’una cançó de Gilbert Becaud per titular un dels programes de més èxit de la ràdio. Salut les copains aviat també prendria forma de revista, amb una tirada que superava el milió d’exemplars. El juny de 1962, amb motiu del programa 500, Europe n. 1 va programar un gran concert, a l’aire lliure a París, amb Johnny Hallyday, Silvie Vartan, Richard Anthony… En anar a tramitar el permís, el prefecte li demanà a Jean quants d’assistents calculava. Per dir una xifra va dir que possiblement 60.000 persones. La resposta fou contundent: ni De Gaulle reuniria 30.ooo persones! Finalment, la prefectura estimaria l’assistència en 200.000! La dècada dels 60, la cançó francesa, amb tots els seus registres i estils, gaudiria d’un immens prestigi. En aquest món, Jean no deixava de fer-hi amics: Georges Brassens, Edith Piaff…

Més enllà de l’entreteniment, el pilar d’Europe n. 1 eren els informatius. L’Editorial setmanal era esperat, escoltat i temut per la classe política. L’emissora no esquivava els temes polèmics i opinava amb total llibertat, la qual cosa molestava als poders de torn. De manera més fina o més grollera, cíclicament apareixia l’intervencionisme amb intents de control. La independència no és una conquesta; és un combat permanent. En aquest apartat, es detalla l’intent de replicar els moviments espontanis populars de revolta que es varen veure el maig del 68 a París. L’esforç polític de resposta va ser una manifestació que no reuní ni la meitat dels assistents que es pretenia. La constatació que en va fer l’emissora va fer enfadar el ministre francès que pretenia una valoració generosa. La resposta de Jean Frydman és antològica: Quan afirmau qualsevol cosa des d’una ràdio pública, no vos creu ningú; si aquesta mateixa cosa l’explicam nosaltres, ens creu tothom. Això és el que s’anomena credibilitat, senyor ministre.

L’any 1972, Jean Frydman va fer realitat un dels seus somnis d’infantesa. La casa Pernod convidà a alguns dels seus anunciants a un viatge a l’oest del Canadà. Aterraren a Calgary, a la comarca d’Alberta, per allotjar-se a un ranxo a les muntanyes rocoses. Aquell paisatge el va submergir en el món dels indis i cowboys. Els preus dels terrenys no eren excessius i Jean va poder comprar i unificar fins a set ranxos amb un total de quatre mil hectàrees. Allà, animat per llibres d’especialistes, va introduir bous francesos per regenerar la vaca canadenca. Entusiasmat amb els resultats, amb el temps tocarà amb les mans la realitat: el més entabanat dels nadius en sabia més que ell; la criança és un ofici dur i és més fàcil perdre doblers que guanyar-ne. El seu guany serà, justament, aprendre dels altres; concretament dels indis.

                Escola de la reserva sioux a Alberta l’any 1920

A 30 quilòmetres de les seves terres hi vivien els pagans, de la nació sioux. Un dels empleats del ranxo, Corn Groc, li va presentar el cap de la tribu, Ves a Dormir. Aquest li demanà si era catòlic o protestant. En respondre que era jueu, l’indi s’interessà per saber més coses i Jean li va fer una sinopsi de la història d’Israel. Ves a Dormir escoltà amb gran interès el relat i, després de fer moltes de preguntes, va ordenar reunir la tribu per fer una declaració important. S’enfilà damunt del pòdium i va dir: Aquest cavaller m’ha dit que és francès i d’una religió que jo desconeixia, però això no és la qüestió. Allò important és que és membre d’una tribu que ha estat perseguida durant deu mil anys per moltes altres tribus de rostres pàl·lids que han ocupat el seu país. Allò que és més important encara és que, després de molts d’anys, aquesta tribu ha reprès amb força, han construït el seu país i ara disposen d’un exèrcit. Quan vos dic que ens cal no perdre mai la paciència, potser amb aquest exemple, a partir d’ara m’arribareu a escoltar!

Arran del seu divorci, Jean necessita 500.000 francs i els demana a qui ell n’ha fet guanyar milions i diu que és com si fos el seu fill. Els tindrà… a canvi d’un abusiu interès. Així descobreix que un home que imposa interessos a qui considera el seu fill és un malalt. D’ençà de 1976 els negocis floreixen. L’aliança entre les dues agències de publicitat en els cinemes convergeix en Mediavision, nom inventat per Jean Frydman que presidirà la nova societat. Això no obstant, ell no sent cap passió per la publicitat, sinó per la comunicació. Europe n. 1 entra a cotitzar en borsa i Jean obté un gran benefici financer. Vol evitar temptacions de grandesa. Sap bé que la vida no és forçosament dirigir grans grups; sap que cal escollir i que escollir significa renunciar. Europe n. 1 ha estat en gran part obra seva. Ha estat una bella aventura, però cal saber acabar a temps una aventura abans que no es transformi en una trista escena domèstica. Tanmateix, la seva imaginació i enginy troben noves aventures. Esdevé accionista de Paris Match, amb un 2%. L’oposició dels governs a no permetre televisions privades, incentiven la creativitat. Com capgirar el monopoli? Una solució a explorar seria la televisió encriptada que ja existeix als Estats Units. Finalment el Consell d’Estat francès autoritzarà l’emissió. Canal + serà viable.

Un dia de 1979, a la sala VIP de l’aeroport d’Orly, mentre espera per volar a Tel-Aviv, una hostessa el captivarà. Veu en ella la imatge del seu primer amor, Àngela, que els nazis mataren a un camp d’extermini. L’hostessa li diu que nom Daniela, que és israeliana i que és a París per estudiar publicitat. Ell li anota un número de contacte i l’anima a telefonar-li més endavant si necessita feina. Ella ho farà dos mesos després i, passats tres anys, es casaran civilment a França i, després, en una cerimònia religiosa a Tel-Aviv. Jean obtindrà així la nacionalitat israeliana. La parella tendrà dues filles, Natalie i Alicia

Jean, aleshores, a més del ranxo del Canadà té també una casa a Tel-Aviv i hi viatja sovint. Amic, entre d’altres polítics destacats, de Ximon Peres aquest li demanà si pot gestionar que el president francès el convidi oficialment. Jean coneixia Giscard superficialment, però va fer la gestió que va ser ben acollida. Giscard va voler informar personalment Jean, a plena consciència que aquest sempre votava esquerres. Parlaren de molts de temes, entre d’altres de la viabilitat del projecte de Canal +. Quan ja s’acomiadava, Jean li va parlar del ranxo del Canadà i, ni que fos per cortesia, convidà Giscard a anar-hi en voler. El tema central, però, havia estat el calendari i el protocol de la visita de Peres. Es va fer abans de la campanya electoral i va ser un èxit. D’acord a l’avís previ de Jean, Ximon Peres va sortir-se molt bé de la pregunta sobre un hipotètic vot jueu a les properes eleccions de maig de 1981: A Israel sé què vol dir vot jueu, però a França els ciutadans voten sense consignes. No existeix el vot jueu i no hi ha cap mà misteriosa. El vot jueu és un mite.

Les eleccions varen donar la presidència a Mitterrand. Jean Frydman l’havia votat, lleial amb les opcions d’esquerra, encara que ben a contracor com a coneixedor del personatge que no s’havia estat de tirar els trastos a Daniela amb insistència. Sorprenentment, l’endemà de la derrota Giscard telefonava a Jean per demanar-li si mantenia la convidada al ranxo del Canadà. La paraula dita és un compromís per a qualsevol persona digna. Quan Jean avisà l’expresident que aniria a estar amb una família que no l’havia votat, la resposta va ser immediata: això farà molt més interessants les converses. Jean no avisà ningú fins el dia abans de rebre Giscard, amb un enigmàtic: endevinau quina família vendrà demà a dinar?. Cap de les respostes (Mitterrand, Ben Gourion, Peres…) no l’encertà.

Varen ser uns dies de magnífica convivència. Tothom implicat en les feines domèstiques. Giscard va aprendre a colcar a cavall per fer grans passejades pel ranxo. Converses molt respectuoses de tothom. Com així havia perdut la confiança dels electors? Reflexions en harmonia entre persones intel·ligents. El mes de setembre Paris Match publicà un reportatge fotogràfic de l’estada de l’expresident al ranxo de Frydman. Les fotos eren de Jean-Joël, fill de Jean, que les va donar a Giscard i aquest a la revista. Ben aviat, Jean va rebre la telefonada d’un secretari de part de Mitterrand. El nou president no volia tenir en el seu entorn una persona amiga del seu predecessor. Jean, com a conseller d’Havas, coincidiria amb Mitterrand i, segons la concepció democràtica d’aquest, un adversari polític era un enemic i els amics dels enemics, uns traïdors. El motorista demanà a Jean que signàs la dimissió i que els cedís les seves participacions. Frydman no va voler discutir res i va signar sense cap altra contrapartida que la de confirmar que Mitterrand era un hipòcrita, amb un passat molt tèrbol.5 Calia dir adéu a Canal +. A l’altre costat de la balança, en el curs d’un dinar amb Ximon Peres, un convidat li demanà com s’explicava l’amistat entre Frydman i Giscard. Peres va fer un comentari humorístic: És molt senzill; l’antiga història dels missatgers que traginen les cartes d’amor fins que s’enamoren de la destinatària.

Malgrat els daltabaixos de la fortuna, Jean ha demostrat al llarg de la vida una gran capacitat emprenedora, atrevida, arriscada i sempre damunt de la cresta de l’ona, que revela les seves habilitats per arribar a ser, més amb intel·ligència que no amb cops de sort, un milionari d’esquerres.

3. L’ÈTICA ABANS DELS NEGOCIS (quadre tercer)

El tercer bloc del llibre relata amb detall una història mafiosa, El vertader afer L’Oreal, que posa en evidència la manca d’escrúpols dels directius d’una poderosa empresa, sense codi deontològic, capaç d’organitzar una operació al servei ideològic de l’extrema dreta. La trama és d’alt interès per destapar les barroeres maniobres de manipulació.

El setembre de 1987, François Dalle, el president de L’Oreal a punt de jubilar-se, amb la intenció d’entrar en el sector de la televisió, va anar a veure Jean Frydman. Aleshores, els drets cinematogràfics del fons procedent de Howard Hugues s’havien ampliat notablement. Una auditoria encarregada per L’Oreal valorava el fons en 60 milions de dollars que Jean va admetre reduir a 50. Amb aquest actiu inicial es procedí a crear l’empresa Panavision, amb un capital de 200 milions de dollars. Jean, per tant, disposaria del 25%. D’immediat es va ampliar el catàleg amb el fons de dibuixos animats de Filmation i el fons de Lino de Laurentis. Panavision disposava de 2.000 títols quan sortí la possibilitat de fer-se amb el fons de Columbia. Aquella operació requeria incorporar nous inversors. Es convocà una junta per dia 4 d’abril. La gran sorpresa de la reunió va ser que el responsable financer de L’Oreal va dir que, en atenció al boicot decretat per la Lliga Àrab, volia saber quins negocis tenia a Israel Jean Frydman. Aquest advertí que una llei de 1977 havia decretat il·legal atendre els boicots exteriors, però no va amagar les seves inversions: una ràdio i un espai del satèl·lit Amos, amb Meir Amit, exdirigent del Mossad i exministre de Comunicacions. Els directius de L’Oreal pretenien que Jean dimitís i transferís la representació en els seus fills, cosa que no aconseguiren i la reunió es va donar per finalitzada.

No havien passat tres mesos quan Jean va saber que s’havia falsificat un escrit seu amb la seva dimissió, amb data de dia 30 de març (abans de la reunió conflictiva). Igualment, s’havia falsificat una acta d’aquella inexistent sessió. Jean demanà explicacions d’aquella manipulació a l’administrador de la societat i aquest acabà confessant que complia ordres i que, al darrera, hi havia la mà del president de la sucursal de L’Oreal als Estats Units, Jacques Corrèze. Qui era aquell personatge? Aviat es va saber tot. Era un col·laboracionista nazi, assassí i racista que, jutjat només per activitats poc importants, havia estat condemnat a dues penes de 10 anys, però va ser exonerat a petició de Mitterrand. En canvi, no va ser processat pels crims comesos amb el grup Cagoule (la caputxa), creat amb una estètica similar a la del KKK americà. Jean Frydman va estirar els fills i va destapar que L’Oreal era un niu de nazis protegits. Prescindint del cost econòmic que li suposaria, va demandar la gran empresa per racisme. El seu germà David diria: El meu germà és un home de negocis i li agrada assolir objectius, però més enllà d’això té tres principis sagrats sobre els que, costi el que costi, no transigeix: la família, Israel i La Resistència.

        Jacques Corrèze (1912-1991)

Per situar els lectors, cal observar que L’Oréal va ser creada el 1907 per Eugène Schueller amb ideologia d’extrema dreta i patrocinador del grup Cagoule (on milità Corrèze). Dos dels líders, Henri Deloncle (germà d’Eugene, fundador del grup) i Jean Filiol, condemnats per col·laborar amb els nazis, anaren a l’Espanya franquista i crearen la filial de L’Oréal. Eugène Schueller va crear altres organitzacions feixistes, però en acabar la guerra va presentar testimonis que no només evitaren la seva depuració, sinó que va ser condecorat. L’any 1950, la seva filla Liliane (considerada la dona més rica del món) es va casar amb André Bettencourt, antisemita d’extrema dreta durant la guerra, que havia publicat: Els jueus, els farisaics hipòcrites ja no tenen esperança. (…) Eternament la seva raça està tacada amb la sang del just. Tot i això, va fer carrera política i va ser ministre diverses vegades.6

La demanda de Jean Frydman arriba al jutge Jean Pierre Geti, magistrat incorruptible i bon coneixedor d’assumptes relacionats amb el col·laboracionisme. Ordenà requisar la documentació a les oficines Panavision, L’Oreal i a les cases particulars de Corrèze i altres directius de l’empresa. Amb el relat dels fets exposat a la demanda i el material confiscat, es va desemmascarar la camarilla de feixistes.7 La condemna a L’Oreal era absoluta, tant en el marc ètic, com en el social i judicial. Això no obstant, l’afer encara viuria una nova manipulació. El juny de 1991 moria Corrèze de càncer. Poc dies després apareixia una carta seva, hipotèticament signada quan ja estava en coma, on dimitia els càrrecs que ocupava a l’empresa, assumia la total responsabilitat dels fets denunciats i feia seva la pretensió del boicot racista (exposat a la reunió interrompuda per l’administrador de L’Oreal). Una simple vista d’un grafòleg dictaminava la falsedat de l’escrit, fruit de la maquinació per netejar la imatge de la multinacional. Anys després, Jean Frydman va saber que, en un viatge a Moscou del gabinet de Mitterrand, un dirigent de Publicis va presumir d’haver tengut la idea de la carta de Corrèze per exculpar judicialment L’Oreal.

La demanda va fer que, als Estats Units, el ministeri de Justícia multàs la companyia amb 14 milions de dollars i, a França, atesa la manipulació, amb una dimissió inexistent i una reunió que mai no es va fer, s’inculpà els dirigents de L’Oreal de falsedat documental i discriminació racial, amb l’afegit de la il·legal pretensió de boicot. El dossier del jutge Getti deixava clar que tots els imputats eren culpables. Mitterrand va intervenir per evitar el desprestigi que provocava el procediment. A canvi, faria incloure la legislació contra els boicots a nivell europeu. Jean va escoltar el consell del jutge. Des del punt de vista ètic, fins i tot ideològic, ja havia guanyat i L’Oreal no podria defugir una compensació econòmica. A més, es redactaria un informe d’auditoria sobre l’actuació de la multinacional, encarregat al professor de Dret Jean-Louis Bismuth, amb l’obligació de les parts d’acceptar les conclusions. El novembre de 1993, el veredicte era inqüestionable: El sotasignat conclou la violació de L’Oreal de la legislació francesa i, molt concretament, la relativa al boicot que validava les mesures dictades per la Lliga Àrab.

Només romania pendent la reparació, per part de L’Oreal, dels perjudicis econòmics causats a Jean. Aquest va proposar nomenar dos àrbitres, un per cada part, i negociar una valoració satisfactòria. L’advocat de l’empresa va proposar un nom que considerava indiscutible: Jacques Mayoux, president de la Société Generale, i encarregar una auditoria a Arthur Andersen. Per evitar dilacions i excuses, Jean va acceptar la proposta amb l’afegit d’establir un termini màxim de lliurament de l’informe de Mayoux. Dies abans de la data prevista, el comptable de Paravision visità Jean. Volia exculpar la seva responsabilitat amb les conclusions, perquè l’havien bandejat del dossier amb maniobres. Jean va sospitar que Mayoux jugava brut. Després d’algunes indagacions va caure de l’ase en obrir les pàgines de dietari Who’s who. A la relació de càrrecs de Mayoux apareixia membre del comitè financer de L’Oreal. Una vegada més, la indecència de l’empresa profanava la més bàsica de les normes deontològiques de qualsevol persona condreta: no acceptar mai ser jutge i part! A tot això, arribà l’informe de Mayoux on establia les compensacions que L’Oreal havia de satisfer. El desacord amb el dictamen, va fer que Jean procedís de nou judicialment i, com era de sentit comú, el jutge decretà L’Oreal i Mayoux culpables d’estafa. Poca cosa a qui practica la falsedat documental i proposa boicots al servei d’altres estats.

Aquella nova estafa va fer que Frydman reclamàs 5 milions de dollars més que la proposta de l’informe de Mayoux, dels quals L’Oreal només en va pagar dos. André Bettencourt, el gendre del fundador de la companyia, s’exclamà que Frydman m’ha podrit el final de la meva vida. Certament, el desprestigi públic que aquell afer generà a la família i a l’empresa va ser molt superior al cost econòmic. Jean Frydman sabia que la demanda el perjudicaria econòmicament, però era una qüestió de principis. Tot el món sap que aquella empresa va ser fundada per un ideòleg d’extrema dreta i que va emparar, en els equips directius, feixistes i criminals de guerra. La victòria de Frydman ultrapassà els jutjats; va desemmascarar les manipulacions i les va derrotar; va ser un acte d’ètica; una defensa ideològica contra els boicots que acabà fins i tot amb una aportació legislativa a favor de les llibertats. A més, com en totes les experiències, Frydman valorarà les persones que li han fet costat durant tot el procès: És en els moments difícils quan se destapa el caràcter de les persones, quan els amics es posen a prova i quan les solidaritats es fan i es desfan. Entre els amics solidaris, Jean destacava el cantant Guy Béart.8 Tanmateix, amb el temps, apareixerien nous afers L’Oreal. André Bettencourt encara seria testimoni abans de morir de l’enfrontament entre la seva dona i la seva filla; un espectacle gens edificant que ocupà les portades de la premsa groga i rosa de tot el món.

No em puc resistir a declarar que aquest cas m’ha fet veure el contrast gegantí entre la Justícia francesa i l’espanyola. A Espanya són abundants i conegudes les grans empreses que sostenen a la cúpula autèntics feixistes i racistes (fins i tot, fins fa poc, criminals de guerra), però seria inviable que una demanda com la de Frydman fos admesa a tràmit. L’amnistia borbònica de 1977 tenia un sol objectiu: concedir immunitat total als criminals de guerra.9 Enlloc més del món civilitzat, ni tan sols a Alemanya, Itàlia o Japó, les antigues Potències de l’Eix, seria possible veure com s’ha protegit el feixisme, fins al límit d’existir una Fundación Francisco Franco que ha rebut subvencions de l’estat, i veure com els mateixos agents que gestionaren la dictadura militar es varen mantenir a les cúpules policials i judicials. Són moltes les grans empreses bancàries i de comunicació que brinden aixopluc a polítics de tots els colors que fan el joc als interessos de l’extrema dreta. Els Borbons, representants d’una monarquia obsoleta, varen ser guillotinats a França al crit de Llibertat, Igualtat i Germania, però campen amples per Espanya i, emparats en el seu ADN absolutista, exhibeixen amb total impunitat la corrupció i l’autoritarisme que caracteritza la dinastia.

4. EL GESTOR DE LES LLIBERTATS I DE LA PAU (quadre quart)

Si els primers tres capítols del llibre (el dels anys de la guerra mundial, els de l’activitat empresarial i el de l’afer L’Oreal) són més que sucosos, el quart no sols no desmereixerà dels anteriors, sinó que per a mi és que té major interès. No només permet saber moltes de coses ignorades (potser per amagades) de la nostra història recent; no només informa, sinó que forma i permet aprendre astúcies i tècniques orientades a fer seure a la taula, fer parlar i negociar persones enemigues, carregades de prejudicis i odis seculars. Ens endinsam en la trajectòria del Jean Frydman gestor de la pau, facilitador de trobades i pont de diàleg; un treballador a l’ombra, discret i sovint anònim, en la solució de conflictes. Podrem veure les adversitats que generaren moltes de les seves actuacions i els obstacles que va patir d’adversaris… i d’amics.

Jean és sionista. No podria ser d’altra manera. Defensa la raó de ser de l’estat d’Israel i, com a home d’esquerres, amb un interès superior amb el socialisme a la israeliana. Si França és el seu país, com li va dir sa mare, Israel serà una causa. Això no obstant, ja prop dels 50 anys, encara no havia viatjat mai a Tel-Aviv quan, la primavera de 1962, l’ambaixador d’Israel a França li va dir que Ben Gourion tenia interès d’entrevistar-se amb ell per rebre consell sobre el món de la ràdio. Jean va acceptar la invitació i es trobaren a Jerusalem. El Primer Ministre, com a gran lector, era enemic de la ràdio i de la televisió, però li va encarregar posar en marxa una emissora. Malgrat el desconeixement de l’hebreu i de la reticència inicial dels tres principals diaris, Jean va crear Hagal Hakal (l’ona lleugera) que va presidir durant trenta anys, amb un accionariat format per la ràdio de l’estat i els propietaris dels tres diaris. Des d’aleshores, els vols de Jean entre França i Israel serien freqüents.

La darreria de 1966, Egipte i Síria signaren una aliança militar, sota la protecció de la Unió Soviètica. Els primers mesos de 1967 s’aguditzà la tensió a la zona. Nasser havia encès el poble egipci. L’amenaça d’un conflicte bèl·lic era real. El ministre d’afers estrangers d’Israel s’havia entrevistat amb De Gaulle i aquest el va intimidar amb un no dispareu els primers. Jordània s’afegí al pacte de Síria i Egipte i militaritzaren les fronteres amb Israel. El mes de maig es va crear el Comité de coordination des organisations juives de France, presidit per Edmond de Rothschild, al qual s’adscriví Jean Frydman. El comitè va ser convidat a viatjar a Tel-Aviv i manifestar el suport a Israel. Dia 5 de juny, quan la delegació era a l’aeroport de París, arriba la notícia: la guerra ha començat. El viatge no se suspèn. En arribar a Tel-Aviv, Jean obté una autorització de Moshe Dayan a favor de Julien Besançon, enviat especial d’Europe n. 1. Serà el corresponsal de guerra que farà seguiment de les tropes israelianes. Dia 10 de juny les armes ja no disparen. Aquella serà la sisena jornada de Jean a Tsahala, el barri residencial on habiten els militars de més alt nivell. El vespre arriba a la casa Yitshaq Rabbín, l’heroi d’aquella guerra. Jean el coneixia molt lleugerament, però l’admirava. Sabia que era discret i que, fins i tot a la intimitat, parlava poc. Aquell vespre, no estava especialment exultant. La victòria havia estat aclaparadora, però encara no s’havia fet el recompte de les víctimes. Rabn es demanà com anomenaria la història aquella guerra. No caldria cap esforç. Si hi havia hagut la Guerra dels Cent Anys, aquella seria coneguda com la dels Sis Dies.

Abans de tornar a França, els membres del comitè convocaren una roda de premsa amb un missatge molt clar: Vosaltres, israelians, no ens heu hagut de mester per guanyar la guerra, però volem ajudar-vos a guanyar la pau. Jean va veure clar que el futur d’Israel estaria vinculat a obtenir la pau amb els estats veïns. Aquesta era la línia diplomàtica correcta: negociar amb l’objectiu d’assolir una pau duradora. Amb qui negociar? Evidentment amb els adversaris; amb els amics no cal negociar la pau. De retorn a París, va ser convocat per Mendès France, exprimer ministre i home d’esquerres.10 Havia tengut una idea brillant per fer possible la pau. Moshe Dayan hauria de fer una declaració pública en àrab: Demà volaré a El Caire per parlar directament amb Nasser i estudiar amb ell com posar fi definitiu a la guerra. Hi aniré sol, sense escorta ni armes, perquè faig confiança a l’orgullós poble egipci i a l’honor del seu president. Simplement, vull parlar amb ell de pau. Jean va acollir la idea i va fer-la arribar a Dayan que la va veure molt bé, però quan la va sotmetre al Primer Ministre, aquest la se va fer seva… modificada. Eshkol, vestit de militar i en un avió militar, viatjà a Xarm el-Xeich, un lloc emblemàtic de la península del Sinaí, territori egipci ocupat, per brindar-se a parlar si el president Nasser ho desitjava. La idea inicial de Mendès France s’havia transformat en una farsa. Jean se’n penediria. Començava una cadena d’oportunitats perdudes.

L’octubre d’aquell 1967, Jean acompanya uns amics a visitar Ben Gourion. Hi ha llibres per tota la casa; a les parets, als mobles, en terra… Ha après grec per poder llegir Plató. Jean mira, escolta, passa gust i aprèn de Ben Gurion. Ens cal evacuar com més aviat millor els territoris que hem ocupat, perquè només han de servir per negociar la pau. No tenim vocació de conquistadors; aniria en contra d’allò que som i ha de voler ser Israel. Els parla també d’Europa. Fa poc que va anar al funeral d’Adenauer, l’home que va fer el miracle de restablir les relacions entre Alemanya i el poble jueu. Begin, cap d’oposició de dretes, havia augurat que si viatjava a Israel correria la sang, però tot va quedar en manifestacions de protesta. Mort Adenauer, Ben Gourion va emplaçar De Gaulle a liderar el procès europeu. Després d’aquelles confessions, ja de matinada, quan els acompanyants partien, Ben Gourion agafà Jean del braç per demanar-li: He xerrat massa?

                           Còrsega no és França

Amb un registre periodístic, directe, dinàmic, amb poques llicències literàries i sense revolts retòrics, el ritme intens i el relleu de cada episodi garanteixen una agraïda amenitat, reforçada per uns interludis que rebaixen la tensió dramàtica de bona part dels fets històrics que s’expliquen. No tot és política seriosa en el llibre. També hi ha espai per a la ironia i l’humor. Com la facècia d’uns vaixells israelians que, atesa la reclamació sobre la propietat de Noruega, varen ser embargats per França i retinguts al port de Cherbourg… d’on varen desaparèixer la nit de Nadal de 1968 per reaparèixer dues setmanes després a Israel. També l’episodi que Jean va viure en primera línia, arran del nomenament com a Ministre de Finances del seu amic François-Xavier Ortoli i que permet entendre la personalitat del poble cors. Els Ortoli són originaris d’un poblet, Sainte Lucie, aleshores amb poc més de 500 habitants. Recent nomenat ministre, François va rebre una carta d’un hipotètic cosí que ni tan sols coneixia. Li explicava que estaven molt contents que fos ministre i li feia veure que la vida al poble era molt difícil. Per això, havien tengut la idea de comprar una sèrie de loteria (li detallaven el número), perquè ell se n’ocupàs ja que seria fantàstic guanyar un milió de francs. El ministre mostrà la carta a Jean, però la cosa no acabava així. També li mostrà una segona carta: Estimat cosí, ara ja sabem que podem comptar amb tu. No hem guanyat el primer premi i ho comprenem, però la família et vol donar les gràcies per aquest altre premi de 10.000 francs. Jean tendria ocasió de valorar la singularitat del poble cors. L’any 1990, en una de les seves estades a l’illa, un escamot de Terra corse a u populu corsu el va fermar a una cadira i va veure com feien explotar la seva casa de vacances. A Jean no li servia de vacuna pertànyer al Club d’amics judeo-corsos.11

L’octubre de 1973, els exèrcits de Síria i d’Egipte aprofitaren la festa jueva del Yom Kippur per agafar desprevingudes les tropes israelianes i recuperar el Golan i el Sinaí. Just escoltar la notícia per la ràdio, Jean va anar cap a l’aeroport per volar a Israel. No sabia què hi anava a fer, però no volia viure aquella nova guerra a París. Estava enfadat. Des de la Guerra dels sis dies no s’havia avançat gens cap a la pau. Just arribar a Tel-Aviv s’indignà amb el to derrotista del discurs de Dayan que parlava de risc de destrucció. La sorpresa de l’atac havia provocat el pessimisme. Jean estava inquiet i en saber que Sharon preparava una contraofensiva mirà d’acostar-s’hi i aconsegir estar al seu costat. El pla de Sharon requeria construir un pont per travessar el canal de Suez. Al costat de Jean, també hi havia Uri Dan, un periodista que considerava Sharon com una encarnació divina i que va escriure una frase premonitòria: Els qui no han volgut Sharon com a cap major de l’exèrcit el tendran com a ministre de Defensa. Els qui no el vulguin de Ministre de Defensa el tendran de Primer Ministre! Jean viurà aquelles dies al punt d’acampada de Sharon que, dia a dia, va imposant la seva estratègia militar. Un soldat egipci apressat expressà l’honor que sentia d’haver estat detingut per Sharon i li demanà un certificat. Sharon ordena accedir a la petició, però que digués que l’havia apressat Jean Frydman. En el curs dels combats, Sharon rep una telefonada. Dayan avisa que s’ha acceptat un acord i que, a partir de les 21 hores del dia 22 d’octubre, s’instaurarà l’alto al foc. Sharon ordena intensificar els atacs; cal fer via i arribar com més lluny millor fins a l’hora pactada… i 48 hores més.

En tot cas, aquella guerra ha acabat i Jean viatja a Monte-Carlo. S’ha convocat un consell d’administració extraordinari de la televisió. A l’ordre del dia s’anuncia una proposta de vendre als italians el sistema Secam de televisió en color, però es fa present la guerra d’Israel i a l’ambient es respira que ja arribat la darrera hora de Jean Frydman a l’empresa. És una persona molt significada. Algú insinua que a força de jugar amb mistos s’ha cremat els dits. Res d’això. El delegat del ministeri d’Afers estrangers expressa que el ministre fa confiança al seu amic Frydman per dirigir amb intel·ligència les negociacions. Jean s’ha vist més que reforçat i els assistents han vist que disposa d’importants complicitats.

Jean Frydman, gestor de conflictes

A París, Jean rep una nova proposta de Pierre Mendès France. S’entrevistaran amb l’ambaixador d’Egipte i amb un home de confiança del seu president i nebot del Ministre de Defensa egipci, Ali el-Samann. Han fet una reflexió similar a la que tant Jean com Pierre havien fet just acabar la Guerra dels Sis Dies: allò que cal és fer una pau duradora. El sondeig que els fan els enviats egipcis és si Israel acolliria la visita del seu president Sadat. Jean i Pierre responen que si Egipte vol la pau, Israel rebrà les propostes amb els braços oberts. Ali el-Samann, en nom de la televisió egípcia, convida Jean a anar a El Caire i gestionarà una entrevista privada amb el Ministre de Defensa, Kamal Hassan, que es farà amic de Jean, el qual informarà de totes les converses a Dayan. Aquest, com a ministre de Begin, s’entrevistarà secretament a Tànger amb un enviat del president egipci. S’havia fet una primera passa molt important.12

L’amistat establerta per Jean amb Kamal Hassan havia eixamplat el camí de la pau. Al contrari de l’aforisme de De Gaulle, els estats són monstres freds, Jean tenia clar que els monstres freds dels estats estan encarnats en persones i, aquestes, són de sang calenta. Així l’emocionarà rebre una convidada del seu amic egipci per viure la primera visita oficial de Begin a Egipte l’abril de 1979. Jean arriba des de París, però té intenció d’anar a Tel-Aviv i aconsegueix que li cedeixin una plaça a l’avió del Primer Ministre israelià. A punt de partir, a l’aeroport, Jean demana el seu bitllet. Li diuen que no cal, però ell insisteix fins que n’hi fan un a mà. Aleshores es treu un bitllet de 100 dollars i el dóna a l’administrador. A la casa del Ministre de Defensa d’Israel mostrarà el bitllet que anirà a parar al museu de l’exèrcit com a document històric: ni més ni menys que el primer bitllet d’avió El Caire – Tel-Aviv.

L’hivern de 1981 el seu amic Ximon Peres li demana que l’ajudi en la campanya electoral cap a la presidència d’Israel. S’instal·la, amb Daniela, a un hotel i comença a entrenar Peres en tècniques de comunicació, tant per a la ràdio com per a la televisió. Haurà d’enfrontar-se a les primàries amb Rabbin. La dona d’aquest, Leah, anomena Jean com fa la premsa dretana quan el vol desacreditar: el milionari francès de Peres. La realitat és que Jean voldria ser amic per igual de Peres que de Rabbin, però en política no es poden tenir dos candidats. Peres ha guanyat les primàries i inicia la campanya electoral. Les previsions van a favor seu. Peres és l’adalil de la pau i Begin, amb el seu passat militar, és considerat un falcó. Les previsions apunten una victòria contundent de Peres que fa campanya a les totes. El seu rival, Begin, sembla que tot el que fa el menarà a la derrota… fins dia 7 de juny quan el candidat, en condició de Primer Ministre, fa un discurs a la nació. Els F-16 d’Israel han bombardejat i destruït una base, al sud de Bagdad, on Iraq instal·lava un reactor nuclear. Setmanes abans de l’atac, Begin havia informat Peres i va ser aquest que li demanà que retardàs la data prevista per evitar coincidir amb les eleccions franceses, cosa que el Primer Ministre va fer. Ara, després de l’atac, Peres convocà una roda de premsa i, en un to indignat, acusà Begin d’utilitzar l’exèrcit amb finalitats electorals. Jean va veure que el seu candidat acabava de perdre les eleccions. La immensa majoria d’israelians estaven molt satisfets d’aquell atac, tan eficient i reeixit, de l’aviació israeliana contra l’amenaça directa de Sadam Hussein. Rebotar-se contra l’operació va ser fer-ho contra l’opinió pública. La nit electoral, abans de l’escrutini, el portaveu del partit de Peres anuncià la victòria i va demanar a Jean que li comunicàs per telèfon al president francès. Per sort, Mitterrand estava volant i no va poder contactar-hi. A la derrota, hauria afegit el ridícul. Begin revalidà el càrrec.

El febrer de 1981, per iniciativa del president de la comunitat jueva-marroquina, Jean gestiona una trobada de Peres amb el rei del Marroc. Ponderats els pros i els contres, Hassan II havia jugat un paper favorable als acords de pau amb Egipte i, a futur, podria ser un bon enllaç amb els palestins. Pactat l’encontre a Marràqueix, Ximon Peres i el rei del Marroc parlaren hores i hores, fins a les tres de la matinada. Quan Peres arribà a la casa on s’allotjava Jean, convençuts tots dos que els hi haurien posat micros a l’habitació, se li abraçà i, baixet baixet, li explicà la reunió a l’orella. Agafats d’aquella manera i a aquelles hores, Peres el va fer riure quan va dir: Si els serveis del Marroc ens filmen, la nostra reputació romandrà ben tocada. L’endemà la premsa ja informava d’aquella trobada i les reaccions no es feren esperar. Dayan recriminava que a força de projectar que volia la pau a qualsevol preu, Peres jugava amb foc. S’havia excedit. Curiosament, Kreisky, canceller d’Àustria i jueu, s’expressava igualment crític i, per més que en un sentit contrari, amonestà Jean: Els àrabs fan propostes de pau i els enviau a passejar. Un dia d’aquests, a força de rebutjar la pau amb els àrabs, provocareu la tercera guerra mundial. Rússia els ajudarà a ells i els Estats Units a nosaltres. Aquest és un joc perillós. Jo no vull que els jueus siguem responsables d’una guerra mundial.

         2 – I – 1982. Kreisky i l’autor d’aquest comentari

Em permet, en aquest punt, obrir un parèntesi a l’anàlisi del llibre per fer un complement personal a aquest episodi, en condició de testimoni del paper que Bruno Kreisky (1911-1990) va jugar, des de la seva casa de Mallorca, amb el foment d’acords encaminats als acords de pau. A finals de desembre de 1981, només dos mesos després de l’assassinat de Sadat, el president d’Egipte, a mans del Gihad Islàmic, Arafat viatjà a Mallorca per entrevistar-se amb Kreisky. Dia 28 de gener de 1989, Arafat tornà visitar Kreisky al modest xalet que aquest tenia a la Costa d’en Blanes de Calvià. Les declaracions del líder palestí foren per agrair públicament la feina pacificadora de l’aleshores ja ex-canceller austríac i, molt especialment, per haver propiciat les converses iniciades fa poques setmanes a Estocolm entre palestins i membres de la comunitat jueva, unes converses que durarien quatre anys i conclourien amb els acords d’Oslo. A banda d’Arafat, Kresky s’entrevistà amb molts d’altres líders. Va ser determinant en obligar Espanya a reconèixer Israel l’any 1986, amb oposició de destacats membres del primer govern socialista de Felipe González. El desembre de 1984, també a casa seva, rebria Gadaffi. A banda de les visites que podríem dir oficials, Kreisky va rebre, durant tota la dècada dels 80 i fins a la seva mort, delegats de tots els països en conflicte. Era molt conscient que, a cada una de les parts, hi havia molts d’interessos no només contraris a establir acords, sinó amb clara voluntat de provocar una guerra de resultats imprevisibles.

Desembre 2001. Peres i Arafat a Formentor

La lectura del llibre dedicat a Frydman, a més de fer-me tocar amb les mans una gran ignorància, m’ha fet veure que el seu paper d’índole privada com a mediador de conflictes, complementava el paper públic i amb projecció mediàtica de Kreisky que va convertir Mallorca en un territori neutral de trobades internacionals del més alt nivell i… en un niu d’espies de tot el món durant més de dues dècades. La CIA, l’MI6, la DGSE, el KGB i, per descomptat el Mossad mantenien actives delegacions a l’illa. Circulaven moltes d’històries sobre aquells agents secrets. S’assegurava que tots ells es coneixien i que freqüentaven els mateixos bars i restaurants. 10 anys desprès de la mort Kreisy i poc després de la destrucció de les Torres Bessones de Manhattan, concretament dia 2 de novembre de l’any 2001, Mallorca, en aquest cas Formentor, tornaria servir de plataforma a una trobada entre Ximon Peres, aleshores Ministre d’Afers Exteriors, i Iàssir Arafat, president de l’Autoritat Palestina.

Jean Frydman i Sharon

Fet aquest parèntesi mallorquí, retornem a les activitats de Jean Frydman. Amb el doble objectiu de presentar-li Daniela i anunciar que s’ocuparia de la campanya de Peres, va visitar Ariel Sharon. El contrast ideològic estava assegurat. Sharon era antagònic amb les propostes de Peres. Defensava la submissió dels territoris ocupats i encara més. Frydman li feia observar que la seguretat valia molt més que la geografia, que la Bíblia no era un cadastre, que l’objectiu havia de ser la pau i les persones, i que amb les seves pretensions hi hauria guerra assegurada per més d’un segle. Sharon replicà que, amb les de Peres, Israel duraria ben poc i convidà Jean a visitar Samària. Hi anaren dues setmanes després. Sharon era rebut amb crits de Rei d’Israel! i l’adoració de la gent; una veneració que el temps transformaria en odi. En acabar la visita, Sharon va lliurar a Jean un mapa que reflectia el seu programa, amb l’observació no l’utilitzis en contra meva. Les trobades posteriors foren disteses, però Jean no s’estaria de dir-li que no li perdonaria la matança de Sabra i Xatila. Sharon replicà que no podia sentir-se responsable d’uns crims d’uns àrabs a mans d’uns altres àrabs. Jean va concloure: Els àrabs ho han fet, però tu els has deixat que ho fessin.

                  Petit espai i gran conflicte

L’agost de 1984, Jean comentà amb Ximon Peres un problema que podria dificultar molt l’estabilitat de les relacions amb Egipte. A Taba, un petit indret al nord del golf d’Akaba, després de la Guerra dels Sis Dies, un empresari israelià íntim amic de Sharon va aixecar un hotel faraònic. Egipte reivindicava aquell indret, amb documents que els donaven la raó. Peres volia ponderar si aquell petit espai geogràfic podia ser causa belli i demanà a Jean que ho aclarís. D’immediat viatjà a El Caire a entrevistar-se amb l’amic Kamal Hamal. Aquest va ser contundent: Taba és la nostra particular Alsàcia-Lorena. Estava tan tancat en banda que Jean va tenir la idea de demanar si acceptarien un arbitratge internacional. Kamal Hamal va consultar el president Moubarak i va respondre que no s’hi oposarien en el cas que Israel fes la petició. Allò, davant de l’opinió pública israeliana, era impensable. Quan Jean va tornar a Tel-Aviv a informar a Peres, aquest li va agrair la gestió. En un nou intent, Israel i Egipte es posaren d’acord i feren, conjuntament, la petició de l’arbitratge. Ginebra es va torbar quatre anys per sentenciar una evidència: Taba pertanyia a Egipte. El Primer Ministre d’Israel, aleshores, Yitzhak Shamir va acceptar el resultat: Els pocs metres quadrats de Taba no han d’enterbolir les relacions amb Egipte. Cal saber perdre. Jean va pensar allò de millor tard que mai.

Jean Kydman amb Ives Montand

Entre les moltes amistats de Jean Frydman que desfilen, moltes d’elles relacionades amb el món de la música i de l’espectacle, destaca Ives Montand (1921-1991). Amb ell, hi havia una sintonia molt especial i un gran paral·lelisme: els dos eren fills d’immigrants pobres, havien progressat amb el seu esforç, ambdós tenien una gran capacitat de lluita i tenacitat, ideològicament d’esquerres però decantats del comunisme. El desembre de 1984, Jean va convidar Ives i la seva esposa, Simone Signoret, a visitar Israel, però ella estava malalta i va morir uns mesos després. El cantant hi va anar dues vegades, ambdues s’allotjà a la casa del seu amfitrió. Jean va veure la fama que Ives tenia. Tothom el coneixia pel carrer i ell corresponia les salutacions amb simpatia. Fins i tot, en una visita al Golan, els soldats dels blindats fronterers li demanaren que els cantàs. La majoria eren molt joves, d’entre 18 i 20 anys. Quina cançó millor que La vie en rose? A Jerusalem, davant milers de persones, Ives Montand el juny de 1986 va cantar Les chant des partisans.13 L’entusiasme que generava Montand va fer venir la idea a Jean de programar un gran concert per a la pau. El lloc havia de ser la Plaça dels Reis de Tel-Aviv. L’acompanyaria l’Orquestra d’Israel dirigida per Zubin Metha. Segur que hi hauria cent mil o dues-centes mil persones. Jean va obtenir l’acceptació del seu amic i, després, va traslladar la proposta a Metha que va respondre que seria un bell espectacle. Jean, molt content, va telefonar a París per planificar una data propera amb el seu amic. Va respondre la cridada el consogre i, amb veu adolorida, li va respondre: Em sap molt de greu, Jean, acaben d’anunciar per ràdio que n’Ives ha mort.

              Impacte d’un míssil iraquià a Tel-Aviv

El gener de 1991, just iniciar-se la Guerra del Golf, com havia passat amb la dels Sis Dies i amb la de Kippur, Jean parteix de París a Tel-Aviv.14 Vol ser allà per si pot ser útil. La CNN informa dels míssils iraquians que ataquen Israel. Les imatges són estremidores. Com que no poden arribar a Jerusalem, centren els objectius sobre Tel-Aviv. Allà es distribueixen màscares de gas a la població en previsió de l’ús d’armes químiques per part de Sadam Hussein. Daniela i el fill major de Jean, Gilles, passen pena i li telefonen sovint. En una de les converses, Jean els vol tranquil·litzar. La CNN deu exagerar. La cosa no és tan perillosa aquí a… Una veu interromp la conversa: Senyor, res de parlar dels llocs. Aquells dies de bombardejos, una delegació civil francesa arriba en mostra de solidaritat amb els israelians, disgustats que Mitterrand, per explicar que França s’implica a la guerra, no hagi enviat cap ambaixador quan n’ha enviat a tot el món. Un dels qui han viatjat és un vell amic de Jean, François Léotard, però ha de tornar d’immediat a França amb l’avió de la delegació i convida a Jean. Aquest pensa que aprofitarà per anar a veure i tranquil·litzar la família. L’endemà a primera hora del matí, Ehud Barak, cap de l’estat major, telefona a Jean a París: un scud iraquià ha destruït la teva seva. Per sort, no hi ha morts. A Jean li ha anat molt just salvar la vida. Sap que un dels trets distintius dels jueus és la reconstrucció i tornarà aixecar la seva casa.

L’any 1992, amb Rabbín de Primer Ministre i Peres d’Afers Estrangers, just després de la fracassada conferència de Madrid, on els palestins només varen poder ser-hi dins de la delegació de Jordània, Jean va ser animat a intentar parlar amb Fayçal Husseini, un valor emergent de la OLP. Aclarint que era una iniciativa personal, Jean va explicar que, com a amic de Peres i de Rabbin, sabia que volien dialogar. Husseini va respondre d’immediat. Molt bé. Cal fer la pau, acabar amb l’ocupació, trobar la manera de compartir Jerusalem, però… cal parlar amb Abou Amar. Jean va veure clar que no hi havia més líder palestí que Abou Amar, el nom de guerra d’Arafat, i així ho traslladà, però Peres va dir que l’opinió pública israeliana pensava que la OLP és una banda de criminals i s’oposaria a qualsevol trobada amb el líder palestí. L’estratègia era intentar seduir Husseini. Se li oferí una ràdio que cobriria tota Cisjordània. Husseini va acollir molt bé la proposta: Excel·lent idea! La podeu oferir a Abou Amar. Jean ho tenia clar: s’havia entrat dins d’un cercle tancat. Només Arafat seria un interlocutor vàlid. Els anomenats palestins de l’interior com Husseini no assumirien el paper del seu líder. Les converses d’Oslo prenien força i credibilitat. Calia parlar amb Arafat i era un bon moment històric… malgrat Rabbin detestava al líder de la OLP i desconfiava del seu ministre Peres.

Quan es va signar l’acord d’Oslo, Peres viatjà als Estats Units per informar del contingut. No s’ho podien creure. La CIA havia informat que les converses havien fracassat. Peres va haver d’explicar que ell personalment havia signat l’acord. Clinton es mostrà satisfet i animà a assolir una cosa igualment important: obtenir l’acceptació de l’opinió pública israeliana. Els punts forts de l’acord eren favorables. La OLP renunciaria a la violència i reconeixeria l’estat d’Israel, a canvi es retornaria a l’autoritat palestina la banda de Gaza i l’entorn de Jericó a Cisjordània. Israel havia de traslladar l’acord al consell de ministres. Havia posat la condició de presentar el document ja amb la signatura d’Arafat. Jean acompanya Peres durant aquella espera. El líder palestí és imprevisible. Pot intentar qualque maniobra de darrera hora? Afegir-hi noves condicions? Peres telefona a tothom; a Clinton, a Helmut Kohl… Finalment, arriba el document signat i sense cap modificació. En el Pròxim Orient, la zona del món més conflictiva el darrer terç del s. XX, s’ha fet un pas de gegant. Jean veu una prova que la pau és possible: fins i tot Rabbín i Peres es refien un de l’altre. El desembre de 1994, Jean els acompanyarà a Oslo a recollir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb Arafat.

Oslo, de moment, ha aturat la violència dels palestins i la política d’ocupació israeliana, però resten serrells per resoldre i Jean ho té molt present. Cal estar preparats per quan baixi l’eufòria. Home de comunicació sap diferenciar entre les causes i els efectes, tal com diu la paràbola budista: poc importa qui ha tirat la fletxa enverinada, tampoc qui ha fabricat l’arc, allò que importa és curar la ferida. Calen projectes esperançadors que facin girar pàgina i avançar. A Gaza hi ha 450.000 palestins en condicions indignes. La mitjana de cada família són entre 8 i 19 persones. Si construïm 50.000 habitatges, seran milers de llocs de feina. L’ONU hauria de finançar l’operació i facilitar la devolució a les famílies amb crèdits a 20 anys. Jean Frydman es mou i implica tothom. La direcció de les obres recaurà en una societat palestina. El rei Hussein de Jordània sol·licita implicar-se en el projecte. Quan Rabbín felicita Jean i li agraeix el seu pla, el visionari replica que no és seu, sinó de tota la comunitat internacional. Tot va damunt rodes. Els palestins ben animats. Oslo ha canviat moltes de coses. Per primera vegada, Jean Frydman accepta parlar en públic. Serà al Palau dels Congressos de Paris. Allà explicarà la transformació dels camps de refugiats en nous i flamants apartaments que milloraran les condicions de vida dels habitants. Els milers d’assistents aplaudeixen intensament l’ideòleg del projecte. L’expectativa no pot ser més favorable… fins que l’assassinat de Rabbín farà que aquella iniciativa es desplomi com un castell de cartes.

L’encoratjament de Clinton quan va animar a guanyar-se l’opinió pública, va ser acollit per Jean com un mandat. Certament, no es pot fer res important contra la voluntat de la gent i és més fàcil justificar una guerra que defensar la pau. Calia crear un ens de propaganda, EFSHAR (és possible), amb l’objectiu de fer valorar la pau com el major dels actius d’un poble. La nova entitat crearia una altra associació: Pau i Seguretat. Era positiu lligar les dues coses. S’implicaren polítics, universitaris, homes de negocis, militars… L’abril de 1995 es concentrarien a favor de la pau i ocuparien les portades dels diaris de tot el món. Jean aconsellà Rabbín d’aprofitar el moment. Ell és qui concentra els odis d’una dreta que no té mesura i acusa de traïdor al gran heroi de la Guerra dels Sis Dies. La primeria de setembre Benjamin Nethanyau i Ariel Sharon assistiren a una manifestació on Rabbín va ser representat amb el mocador palestí al cap i vestit amb l’uniforme de les SS. Amb declaracions demagògiques, la dreta semblava que s’havia apoderat del carrer i pretenia fer veure que tot el poble israelià repudiava la pau. Calia demostrar que això no era així. EFSHAR decidí convocar una manifestació amb el lema No a la violència, sí a la pau. Jean obté l’aprovació de Peres, tot i les reticències de Rabbín que dubta que pugui reeixir mai un acte popular de suport al govern. N’hi ha que són més escèptics: la població no respondrà. Algú proposa que, per animar la gent, es faci un concert de Barbra Streisand. Ella no ho acceptarà, però Jean persisteix que l’important no és fer un concert, sinó un clam per a la pau. Jean visita Rabbin i, després de doblegar les reticències del Primer Ministre, convençut que si és un fracàs el govern haurà de plegar, li diu que la manifestació, per raons climatològiques i organitzatives, ha de ser dia 4 de novembre a les 20 h. Rabbin, sobre aquesta data, anota a l’agenda meeting.

Jean amb Rabbín just abans de ser assassinat

Arribat el dia, entre 150.000 i 200.000 persones criden a favor de la pau. Quan a les vuit del vespre puja Rabbín a l’escenari els crits es multipliquen. Alguns dels polítics que han de parlar s’excedeixen en el temps pactat. Arribat el torn de Rabbín fa un discurs breu que rep un intens aplaudiment. Davalla de l’escenari i s’acosta a l’organitzador d’aquell gran esdeveniment i li demana si ja pot partir. Jean, assegut entre l’esposa de Rabbín i Ximon Peres, té la petita Nathalie damunt dels genolls i li diu que no, que ha de tornar pujar per cantar El cant de la pau i li allarga un paper amb la lletra. Rabbin torna a l’escenari i amb tots els que són a dalt fan cantar la cançó a la multitud. En acabar, el Primer Ministre, davalla i, a punt de partir amb Ximon Peres, torna enrere. Felicita i agraeix Jean: Te dec una dels millors moments de la meva vida. Quan el xofer li obre la porta del cotxe apareix un individu pistola en mà i dispara tres vegades.15 Rabbin es traslladat a l’hospital. Tres quarts d’hora després, el director del gabinet de Rabbin comunica entre llàgrimes la mort i mostra a les càmeres del món el paper ple de sang amb el text del Cant de la Pau. Jean està destrossat. Sap que aquella pistola disparava contra els Acords d’Oslo i contra la pau. Sobretot, té un immens sentiment de culpa per la mort de l’estadista que encara no fa un any havia rebut el Nobel de la Pau. La seva vídua, Leah, l’alliberarà de l’angoixa: gràcies a Jean, el seu marit ha mort feliç.

    Ximon Peres i Jean Frydman

Era d’idiotes creure que només hi havia terrorisme palestí. Rabbín no volia guardapits antibales, perquè no volia sentir-se en perill enmig del seu poble. Ximon Peres, Primer Ministre a partir de l’assassinat de Rabbín, anuncia que les eleccions seran el mes de maig de 1996. Crea un equip de campanya. Entre d’altres, hi ha Jean Frydman i Haïm Ramon, Ministre de l’Interior. Com a assessor es contracta Jacques Séguéla. Aquest presenta un pla complet en dues idees-força a transmetre: pronunciar-se contra Hamas, que ha iniciat una guerra d’atemptats suïcides a Israel, i acusar la dreta d’haver creat una atmosfera d’odi que ha provocat l’assassinat de Rabbín. Peres aprova el programa, però als pocs dies Haïm Ramon s’oposa a la proposta. Cal evitar parlar de Rabbín i cal evitar atacar la dreta. Jean es desespera. Allò seria políticament estúpid i moralment inacceptable. Rabbin és la icona de la pau. Amagar el seu nom és trair el seu missatge. Peres, finalment, acceptarà la campanya light de Ramon i acomiada Séguéla, però manté Jean com a conseller i el tranquil·litza. Les enquestes encarregades per Ramon a un equip autocomplaent anuncien la victòria. Jean proposa a Peres una carta als electors per animar la freda campanya. Ramon s’hi oposa. No fer res ens portarà a l’èxit. Peres neda dins d’un frívol optimisme, mentre Jean intenta que obri els ulls. En parla amb la filla i el gendre de Peres, amb Barak, fins i tot ho adverteix a l’ambaixador dels Estats Units, confiat en la clara victòria que anuncia Ramon… Peres perd les eleccions. Jean havia advertit de l’error estratègic d’amagar la mort de Rabbín, però no perd el temps en lamentacions, cal començar la feina d’immediat.

Jean té la convicció que el futur candidat ha de ser Ehud Barak. Es coneixen de fa anys. Tot i ser el més condecorat d’Israel, és un militar atípic; és un intel·lectual amb formació en matemàtiques, història, filosofia… fins i tot és un bon pianista. Rabbín considerava que seria el seu successor. L’agost de 1996, Jean el convida a la casa de Còrsega i el convenç de prendre el relleu de Peres si aquest ho accepta. Barak no el vol d’enemic i Jean el visitarà. Inicialment Peres es rebota: no em mereix cap estimació! La rèplica és irrefutable: la política no és una història d’amor. Jean reclama la dimissió de Peres i poder disposar de temps per prestigiar un nou líder a les properes eleccions.

El maig de 1999, Jean patrocinarà i dirigirà la campanya de Barak. Contractarà Séguéla i guanyaran la primera etapa, les primàries, contra altres quatre candidats. El nou president del partit, comptarà també amb un conseller de comunicació recomanat per Clinton que participarà en el programa electoral sota el lema Pau dins de la Seguretat. El govern de Netanyahou fa aigües de per tot i acusa l’esquerra d’acceptar dividir Jerusalem com si allò fos la fi d’Israel. Jean, desinhibit, encarrega una enquesta i comprova que una gran majoria dels seus electors aprovaria la cessió de Jerusalem-est em el marc d’un acord de pau. El conseller de Clinton toca amb les mans que la CIA no tocava bolla quan deia que Jerusalem era un tema tabú. Pocs dies abans de la votació, l’ambaixador d’Egipte visita Jean per comunicar-li que el candidat àrab, amb unes previsions a l’entorn del 4% dels vots, retirarà la candidatura, la qual cosa afavorirà Barak i, previsiblement, decidirà la victòria. La nit de l’escrutini, Chirac telefona a Jean per ser el primer que felicitarà Barak. A la una de la matinada, el qui serà nou Primer Ministre, anirà amb Jean a la plaça del Reis, ara anomenada Yitshaq Rabbín. No ha calgut convocar. La gent s’hi ha concentrat per expressar l’alegria de la victòria. Jean recorda que el novembre de 1995 en aquell espai va veure matar un Primer Ministre i ara, el maig de 1999, allà mateix naixia un altre Primer Ministre.

Jean, amb el seu esperit emprenedor, continuaria amb les seves idees de progrés. De manera similar al projecte d’habitatges a Gaza, ara calia cercar solucions al greu problema de l’aigua. Després de molts d’estudis alternatius, la proposta més viable era dessalar aigua de la mar. Una multinacional treballaria per obtenir aigua dolça. La meitat per jordans i palestins i l’altra meitat pels israelians. Jean parlà amb Jospin i Berlusconi que aprovaren la idea. A tot això s’anunciava el II Fòrum Mundial de l’Aigua previst per març del 2000 a l’Haia, presidit per Mikhaïl Gorbatchov, excap de la Unió Soviètica i fundador de l’ONG ecologista Creu Verda Internacional. Jean abordarà Gorbatchov i s’aproximarà a McNamara, l’antic secretari de defensa dels Estats Units. Jean en persona, per delegació de Barak, representarà Israel en el fòrum, on farà un discurs vehement per explicar el greu problema de l’aigua al Pròxim Orient i la solució programada. Excepte Síria, obté el suport dels palestins. Per evitar suspicàcies i tancar files, es proposa que el projecte s’anomeni Pla Gorbatchov, però de manera pragmàtica si li posen Pla Clinton obtindran suport financer. En el curs de la conversa, Gorbatchov li demana a Jean si li faria el favor de gestionar una trobada amb el president Clinton. Jean al·lucinava. En tota la seva vida de promoure trobades difícils mai no s’hauria pensat que l’expresident de la Unió Soviètica li demanàs arranjar una cita amb el president dels Estats Units. L’explicació de no haver aconseguit abans la desitjada trobada era, evidentment, política. Clinton no volia fer enfadar Boris Ieltsin, el president de la Federació Russa. En tot aquell capítol, hi hauria un drama encara major. Jean Frydman havia acabat el seu discurs a L’Haia afirmant que si un projecte com aquell no arribava a bon port, recomanaria als infants a canviar de planeta. Pocs mesos després esclatava la Intifada i el projecte de dessalar se n’anava en orris. Els infants, si no volien canviar de planeta, haurien d’esperar noves èpoques de pau.

Poc més d’un any després de ser elegit Primer Ministre, el govern de Barak ja ha decebut. És el gabinet més esquerrà, més laic i més humanista de la història d’Israel, dirigit per un mestre qualificat, però hiperactiu i… solitari. Barak no ha pogut atendre les promeses, perquè tothom ha jugat el seu paper; Arafat, Europa, Amèrica i el món àrab. Jean fa tot quant pot per ajudar. A finals de 1999, rep una telefonada de Barak que li demana que li cedeixi la casa de Tel-Aviv per fer-hi un dinar. Jean no podrà assistir-hi, però ho organitza tot. Intueix que hi anirà Arafat, perquè si no fos així Barak faria el dinar a casa seva o a un restaurant públic. Els assistents li ratificaran a Jean com va anar tot. Els dos líders es varen tancar al despatx de Jean durant tres quarts d’hora i, després, compartiren el dinar amb els altres convidats. Un any després, el desembre del 2000, Jean es plantaria sense cita prèvia a la Mouaka, la residència d’Arafat, i aquest el va rebre. El missatge de Jean era clar: Barak es veu obligat a avançar les eleccions i si la Intifada continua Sharon guanyarà. Arafat va respondre que no tenia tant de poder com li adjudicaven i expressà la impossibilitat de donar instruccions a un moviment popular. 

La segona Intifada coincidí amb la pèrdua de suport de Barak. La tensió creixia. Clinton, el president americà més implicat en la pau després de Jimmy Carter, havia elaborat uns paràmetres per reactivar la negociació. Barak decidí no respondre a l’espera que ho fes Arafat, perquè els serveis d’intel·ligència israelians l’acusaven de recolzar i finançar la Intifada. Jean va decidir anar a passar el cap d’any al ranxo d’Alberta amb la família. Des d’allà, intensificà els contactes per activar la resposta d’Arafat. El portaveu responsable de les negociacions amb Israel del govern palestí, després d’informar d’algunes gestions, va telefonar Frydman per dir-li que Arafat estava en principi d’acord i que contactaria amb el president americà. Clinton encara espera.

La Intifada cridava a la guerra, els atemptats suïcides assolaven els pobles d’Israel, Sharon es dedicava a decapitar sistemàticament la cúpula de l’autoritat palestina i, malgrat això, Jean, inquiet i optimista incorregible, no es donava per vençut. Va reunir un grup de gent propera, amb Sher, el director del gabinet de Barak, Dalia Rabbín, filla del màrtir, Uzi Dayan, antic cap d’estat major… Calia canviar de mètode amb una proposta nova. Calia aprendre del passat. El fracàs dels Acords d’Oslo eren conseqüència de tres errors: no haver definit un objectiu clar, no haver designat un mecanisme de control i no haver previst el desprestigi de l’Autoritat Palestina. La tardor del 2002 ja s’havia redactat un pla original, amb dos elements nous: la proclamació de l’Estat palestí i la implicació internacional. A partir d’aquests dos paràmetres, Israel i Palestina negociarien directament, com a estats sobirans, a partir de la línia verda prèvia a la Guerra dels Sis Dies. Sharon i Arafat no estaven qualificats per liderar aquesta negociació. Els haurien de fer veure la seva incapacitat i delegar en persones expertes en la negociació i en la solució positiva de conflictes. L’11 de setembre del 2001 havia activat les alarmes; havia estat un crit d’emergència a no diferir el màxim esforç per restablir la pau.

Aquell nou pla d’entesa circulava, amb una protegida discreció, en els cercles diplomàtics. Jean aprofitava les seves relacions personals per obtenir suports. El projecte avançava lentament, però estalonant les fites amb més seguretat que altres acords anteriors que havien fet repicar les campanes al vent abans d’hora. Quan Jean ja comptava amb els suports fonamentals, amb el de Chirac al capdavant, el va enviar a Sharon. El seu director de campanya informà Jean que el Primer Ministre l’havia llegit dues vegades i que li havia agradat. La nova guerra del golf esclafaria el règim de Saddam Hussein. La proposta veia passar el temps sense resultats concrets. Dos anys després d’haver estat elaborada, el febrer del 2005, Jean s’entrevistà amb Chirac que li confessà que, en una trobada recent amb George Busch jr., el president dels Estats Units li demanà què sabia del pla Frydman i que el president francès li replicà: Sobretot, president, res de pla Frydman! Seria condemnar el projecte a mort!

Així acaba el llibre. Només cal revisar els esdeveniments dels darrers anys per veure que el conflicte no està resolt. Que calen nous esforços i nous mediadors per obtenir nous acords. És important trobar persones obertes a la negociació amb voluntat d’entesa i capacitat de generar confiança. Allò que fa viable o inviable un projecte és, en primer lloc, l’harmònica relació personal entre els qui l’hauran de dur a bon port. Jean Frydman ha estat durant dècades un mediador, un gestor, un negociador, un creador de confiança… Això requereix tenir tant de coratge per agafar les armes contra els nazis com per defensar la pau davant d’unes altres armes apuntant-te. Hi ha persones tan valentes? Algú ha agafat el relleu? L’autor del llibre, Élie Barnavi, tanca l’epíleg amb l’evocació de la imatge de la primera vegada que va veure Jean Frydman, l’únic esser viu per qui he sentit la necessitat de contar la vida.

 

NOTES

1 Élie Barnavi (Bucarest, 1946) és escriptor. Va ser ambaixador d’Israel a França (2000-2002), conseller científic del museu d’Europa a Brussel·les i professor emèrit d’història a la Universitat de Tel-Aviv

2 Tanmateix el maig del 2016 el president Hollande li concediria la Legió d’Honor

3 Autor, entre d’altres, de la cançó El Desertor, una icona del pacifisme. La podeu escoltar en català en la veu de Joan Isaac a https://www.youtube.com/watch?v=nhsXGwLEsBI

4 Nascut a Rabat l’any 1920, va morir assassinat a París l’any 1965, víctima d’un crim d’estat

5 La biografia de Mitterrand, amagada en vida, destapa aspectes ben sinistres: les connexions juvenils amb l’extrema dreta i la posterior protecció de col·laboracionistes i criminals de guerra; la doble vida, capaç d’annexar a l’edifici presidencial un habitatge clandestí on ubicar-hi, amb cotxe oficial, la seva amant i la seva filla; les instruccions de fer volar el Rainbow Warrior de Greenpeace i ser responsable de la mort del fotògraf Fernando Pereira, un crim d’estat…

6 He elaborat aquest paràgraf a partir d’un interessant article de l’escriptor nord català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) publicat a El Punt dia 30 de juliol del 2010.

7 Tant el francès com l’anglès incorporen paraules de procedència espanyola, majoritàriament relacionades amb temes militars. Camarilla n’és una.

8 Una de les seves cançons destacades, Les souliers, ha estat traduïda a molts d’idiomes. En català la va interpretar Joan Manuel Serrat. Es tracta d’una metàfora sobre l’aprofitament dels recursos. Es pot escoltar en la veu de l’autor a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ZcEcEhM_JSc

9 La Llei 46/1977 es va presentar fent creure que l’objectiu era l’amnistia dels presos polítics, però la raó vertadera era protegir els crims de guerra i els del franquisme. Tots els intents de depurar, per justícia i higiene democràtica, les responsabilitats dels genocides toparen amb els tribunals espanyols. Reiteradament, organitzacions com Human Rights Watch o Amnesty International han explicat que la llei espanyola és incompatible amb el Dret Internacional. El febrer del 2012, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, va demanar formalment la derogació, però Espanya no n’ha fet mai cas.

10 Pierre Mendès France va ser l’únic diputat d’esquerres que votà en contra de participar en els Jocs Olímpics de Berlín, preparats a major glòria d’Adolf Hitler, i brindà suport a l’Olimpiada Popular de Barcelona de 1936 que havia de començar el 18 de juliol i es va suspendre per l’aixecament feixista-militar de Franco.

11 La voluntat sobiranista del poble cors és molt antiga. L’any 1789, Napoleó afirmava: La història de Còrsega és una lluita perpètua entre un poble petit que vol ser lliure i els estats que el volen oprimir. A les darreres eleccions de desembre del 2017, la coalició nacionalista-independentista va obtenir majoria absoluta, amb el 56,5% dels vots i 42 escons dels 63 d’una cambra on no obtingueren representació ni els comunistes ni els FN de Le Pen.

12 Sadat visità Jerusalem l’any 1977, on va anunciar que Egipte, en determinades condicions, podria reconéixer l’estat d’Israel. A finals d’any, ell i Beggin, amb Jimmy Carter per testimoni, signaren els Acords de Camp David i l’any següent, els dos presidents rebrien el Premi Nobel de la Pau.

14 La invasió iraquiana de Kuwait, l’agost de 1990, reclamava una resposta de la comunitat internacional. Les vies diplomàtiques no donaven cap fruit i, tot i les manifestacions contra la guerra arreu del món , es va programar l’Operació Tempesta del Desert, liderada per Estats Units amb participació de 32 països. Entre el 16 de gener i el 28 de febrer de 1991, les tropes iraquianes foren obligades a abandonar Kuwait. Entre militars i civils, segons Amnesty International, moriren gairebé cent mil persones, tres vegades més que les xifres oficials facilitades per Bagdad.

15 L’assassí, Yigal Amir, era un ultradretà que ja havia intentat assassinar Rabbín dues vegades aquell mateix any. Va ser condemnat a cadena perpètua.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de juliol de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

MALLORCA, 1936. POSTALS DE GUERRA (des de Colòmbia)

Deixa un comentari

Arran d’una recerca biogràfica en curs, una de les persones consultades m’ha facilitat l’accés a l’enllaç digital del diari EL TIEMPO de Bogotà1. L’intens seguiment que la publicació va brindar a la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) convida a una lectura crítica del conflicte bèl·lic, amb perspectiva de l’exterior.

Són moltíssims els treballs d’investigació que permetria encetar la crònica periodística. Resulten d’alt interès els articles d’opinió que, sobre aquella guerra, hi publicaren bona part dels protagonistes de l’enfrontament. També es destapen les tàctiques militars i les raons de moure els diversos fronts de combat, amb intenció de distreure l’adversari i, en aquest camp, no hi ha dubte que els qui comandaren i dirigiren a conveniència el curs de la guerra foren els generals revoltats. De tots els temes que es poden seleccionar, m’han interessat els dos primers mesos del conflicte a Mallorca. Sobre aquest breu espai de temps, he extret del diari colombià cinc notes, cinc postals, referides a la hipotètica destrucció de La Seu de Mallorca, la crònica de l’expedició de Bayo, la referència a un intent d’aprofitar la guerra per assolir la independència de Catalunya, la denúncia de les manipulacions informatives i una referència a Joan March.

Tres setmanes després de la insurrecció armada del 18 de juliol, amb un cert titubeig quant a la línia editorial del diari colombià, un fet luctuós decantaria el posicionament a favor de les tropes revoltades: dia 9 d’agost de 1936 set frares colombians de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu varen ser assassinats a Barcelona per milicians anarquistes. Tot i la condemna que, del crim, en va fer el govern de la República, a partir d’aquell moment, l’opinió pública colombiana es va alinear gairebé de manera unànime al costat dels rebels. Des d’aleshores ençà, la guerra civil seria notícia de portada cada dia a EL TIEMPO de Bogotà, amb una extensa informació que, aparentment asèptica, no sabia camuflar la simpatia cap al bàndol feixista-militar.

LA SEU DESTRUÏDA? (primera postal)

L’assassinat dels frares colombians es va produir només cinc dies després que el diari, en titular destacat de portada, anunciàs la destrucció de La Seu de Mallorca. Qui podia difondre aquella notícia falsa? A qui beneficiava? Als gobernistas o als rebeldes?2 La intenció era desmoralitzar els revoltats o, ben el contrari, provocar la indignació contra allò que el sentit comú considerava una barbaritat? La notícia es va publicar en portada dia 4 d’agost de 1936, només 17 dies després de l’aixecament, i feia esment també a un atemptat contra El Pilar de Saragossa, amb avís del perill que corria l’Alhambra de Granada. El més insòlit és que aquell titular tan cridaner s’explicava, a l’interior, només amb aquesta breu notícia:

Sometida Palma de Mallorca

El ministerio de guerra acaba de anunciar, siete de la mañana, que Palma de Mallorca ha sido prácticamente sometida después de un intenso bombardeo en que los aviones de las fuerzas de Barcelona lanzaron en toda la isla numerosas bombas de cien kilogramos. De manera no oficial se asegura que la catedral ha quedado destruida.

Un CR32 italià amb la Riera als peus i La Seu als morros (1938)

El diari no va publicar cap desmentit posterior a aquella falsa notícia. Cal dir que el dia abans, 3 d’agost, i també amb titular de portada, s’anunciava: Oviedo y Palma de Mallorca incendiadas por los aviones del gobierno. Un bombardeig que, sis dies abans i també en portada, ja s’havia descrit dia 29 de juliol: Las Baleares y Córdoba bombardeadas. Una incoherència amb el text que hi havia a l’interior del diari d’aquell dia: Desde Menorca, en poder de los leales, se ha enviado un ultimátum a los rebeldes de Mallorca, amenazándolos con un bombardeo si no se rinden incondicionalmente. Dia 31 de juliol, amb crònica del Herald Tribune para EL TIEMPO des de Madrid, es publicava una notícia d’una ingenuïtat infantil més que curiosa:

La situación en Palma

Despachos oficiales llegados a Madrid, aseguran que la situación en Palma de Mallorca es perfectamente normal. Un comité compuesto por un obispo, varios frailes y oficiales ha sido formado para dirigir la distribución de helados y golosinas a las tropas.

Tot es volia vendre amb un aire de versemblança i, simultàniament, tot es podia posar en solfa. Qui eren les fonts dels corresponsals? Encara que sembli que totes aquelles informacions eren propagades per les forces revoltades, EL TIEMPO es feia ressò de les comunicacions públiques oficials del govern de la República. És mal d’entendre, però ho confirmen altres mitjans poc o gens sospitosos de fer costat als feixistes. Dia 3 d’agost, per posar un exemple, La Publicitat publica una informació sobre els bombardejos de Mallorca. El qui parla en nom de l’Aeronàutica Naval afirma que s’han destruït molts d’edificis de Palma. En concret, esmenta el Palau del Bisbe, la Catedral, les casernes i l’estació del tren, perquè en aquests edificis és on es feien forts els rebels.

El dia abans, 2 d’agost, el diari de París Le Temps ja ho havia publicat tal qual. Segons informació de le commandant Bayo, havien patit serioses destrosses le palais de l’évêque, la cathédrale, la caserne et la gare du chemin de fer. Sense titulars tan cridaners com el diari colombià, la informació anava en la mateixa línia. És prou sabut que la premsa internacional va fer un seguiment directe i exhaustiu del conflicte, amb posicionaments antagònics en funció de les simpaties o antipaties per la República, però en la majoria de casos amb un nivell de desinformació més que preocupant. Quan es llegeixen les notícies amb la perspectiva del temps destaquen les falsificacions. Cal avisar que les mentides eren cregudes de bona fe per molta de gent que, fins i tot, ajudava a divulgar-les. Aquell 2 d’agost, per posar un exemple relacionat amb el tema, el cònsol general de Colòmbia a Barcelona escriu a la seva esposa: Hoy llega la noticia de que han vuelto polvo (sic) la ciudad de Palma de Mallorca, la bombardearon por varios días.

Dia 31 de juliol, pocs dies abans de bravejar d’haver destruït La Seu, La Vanguardia publicava un reportatge gràfic sobre una recepció del capità Alberto Bayo als periodistes, on es mostraren els hidroavions que realitzaven els bombardejos de Mallorca. En els següents dies, el mateix diari continuaria amb la reproducció de fotografies. Atesa la manca de resultats efectius de les bombes, sembla que tot plegat feia part d’una estratègia propagandística orientada a intimidar els revoltats com a acció psicològica prèvia al desembarcament que tindria lloc dues setmanes després. No només es presumia dels grans edificis hipotèticament destruïts, sinó de l’espant de la població que, segons s’afirmava, hauria abandonat la ciutat de Palma.

LA VANGUARDIA dels dies 31 de juliol, 2 i 4 d’agost informava dels bombardejos a Mallorca

Els fets, tanmateix, anaven per una banda i les notícies per una altra, sempre a interès dels gabinets informatius dels militars enfrontats. La realitat és que dia 23 de juliol un avió republicà sortí de Reus i va amollar a la mar, davant Palma, tres aparents projectils i, damunt de la ciutat, diaris propagandístics. Dia 28 de juliol, tornaren volar avions damunt Palma i dues bombes mataren la propietària de l’espardenyeria Ferragut i un dependent de la tenda de roba Mercadal.3 Durant tres setmanes, fins al desembarcament de Bayo al llevant de Mallorca, els hidroavions procedents de Barcelona alternaren les bombes amb els prospectes comminant la població civil a revoltar-se contra les autoritats militars.

Segell de 1938 del govern de Burgos

L’any 1938 el bisbe Miralles informà el nunci de les bombes: alguna alcanzó parte del tejado de nuestra Catedral y algún trozo de pared, produciendo el temblor de las explosiones rotura de cristales. Dicen que pasa de ocho mil pesetas el valor de la pérdida.4

 

L’EXPEDICIÓ CATALANA (segona postal)

Sortida de l’expedició cap a Mallorca (foto: Llibertat.cat)

L’embull informatiu no es va reduir a la destrucció de La Seu. L’ocupació de Mallorca i Eivissa també va ser, en el cas del diari EL TIEMPO de Bogotà, un constant anar i venir, segons la procedència de les fonts. Així, dia 6 d’agost, el diari publica:

Captura de la isla de Ibiza.

Madrid (U.P.). El gobierno acaba de anunciar en forma oficial que la isla de Ibiza ha sido capturada por las tropas leales.

Col·locació de la senyera del Partit Valencianista d’Esquerres al castell d’Eivissa

No es tornarà a parlar d’Eivissa fins mesos després, arran d’una recepció del President Lluís Companys a Barcelona.

Milicians d’Estat Català a Formentera amb una gran estelada

Quant a Mallorca, la primera notícia del desembarcament de les tropes de Bayo es publica dia 17 d’agost quan, en titular de portada, s’informa que Los rebeldes anuncian la captura de Irún y los gobiernistas la de Mallorca. Malgrat el titular, la informació que pretèn documentar l’afirmació és ben escassa: Sobre las operaciones en Mallorca que habían permanecido sin publicidad alguna, desde hace dos semanas, anuncia el gobierno que tres columnas leales desembarcaron felizmente en la isla.

Dos dies després, dia 19 d’agost, es reincidia en donar per feta la conquesta:

Los catalanes recuperaron a Mallorca

Barcelona, agosto 18 (radio del Herald Tribune para EL TIEMPO).- Contrario a los informes de que los contingentes catalanes que invadieron a Mallorca, bajo las órdenes del capitán Bayo habían sido derrotados, como se dijo, se sabe aquí esta noche que dichas fuerzas estaban rechazando a los rebeldes con pérdidas hasta ahora insignificantes.

Las fuerzas del capitán Bayo ocupan un frente de 25 millas desde Puerto Colón hasta el Cabo de Pera, y están bien apertrechadas de artillería y ametralladoras. La linea insurrecta se extiende a través de Santanyí, Felanich, Manacor y Artá.

El objetivo inmediato de la expedición gubernamental es destruir las comunicaciones del enemigo con su base en Palma, mediante el bombardeo del entronque de carreteras, en los campos de Santa Margarita.

El parte gubernamental acentua el hecho de que la expedición de Mallorca está integrada exclusivamente de tropas catalanas y que numerosos aldeanos mallorquines se han unido a los milicianos.

El mateix dia, 19 d’agost, la noticia de la recuperació de l’illa es complementava amb aquesta altra:

La acción sobre Palma de Mallorca

Washington (United Press).- El departamento de estado de los Estados Unidos ha ordenado al cónsul en Palma, señor Robert D. Longyear, y a todos los norteamericanos residentes en aquella ciudad que la abandonen cuanto antes.

La orden del departamento de estado ha sido determinada por la prevención del capitán Bayo, jefe de las fuerzas leales que tienen la misión de ocupar toda la isla y, según la cual antes de diez horas se iniciará un violento bombardeo contra la ciudad desde el mar y por el aire.

El departamento de estado informa también que ya ha llegado a Palma el barco norteamericano Quincy, con la misión de rescatar a todos los ciudadanos de Estados Unidos y que el crucero Oklahoma se halla en camino, pues se le ha destinado a secundar la misma labor.

Cincuenta son los ciudadanos norteamericanos que se encuentran actualmente en Palma de Mallorca; en este número están incluidos, según avisa el capitán Bayo, diez y nueve portorriqueños.

El parte del jefe gobiernista que ha determinado esta rarísima maniobra para rescatar a los norteamericanos está concebido en los siguientes términos, según lo publica el departamento de estado:

«La caballerosidad española me obliga a pedirle que con la mayor prontitud comunique a los barcos que representan a su país y que están anclados en esta bahía la órden de abandonar las aguas territoriales dentro del más breve plazo, pues diez horas después de que el departamento de estado haya recibido esta notificación iniciarán las fuerzas a mi mando el bombardeo de Palma desde el mar y desde el aire. Saludo a usted y le anticipo las gracias. Alberto Bayo.

Dia 22 d’agost, el titular i bona part de la informació sobre els combats, la més extensa de totes quantes publicaria el diari colombià, eren d’una claredat meridiana:

Catalunya está resuelta a la conquista de las islas para incorporarlas a la Generalidad

El ataque de los leales contra Mallorca tiene una gran importancia para Cataluña, no solo militar sino históricamente. Las islas Baleares fueron una vez parte del reino de Cataluña, bajo el régimen de los condes de Barcelona, desde que Jaime I, en el siglo XIII, las conquistó a los moros. Cataluña ha soñado siempre con la reincorporación de dichas islas, y en 1931 se trató de incluirlas en la Generalidad Catalana, bajo el estatuto de autonomía, pero el proyecto no prosperó entonces. Así, pues, la expedición catalana trata de lograr la reconquista de las islas Baleares. El capitán Bayo ha pedido a Barcelona el envío de 100 banderas catalanas para marcar las fronteras.

Dia 23 d’agost, EL TIEMPO reincidia en l’avís de bombardejar Palma:

El frente de Mallorca

Gijón, agosto, 22 (U.P.).- El gobierno ha enviado un mensaje inalámbrico a todos los buques extranjeros anclados en la bahía de Palma de Mallorca, conminándoles a salir del puerto en un plazo de venticuatro horas.

Al cumplirse el término mencionado, las fuerzas del gobierno empezarán el bombardeo de Palma de Mallorca, empleando para ello, probablemente, el crucero Jaime I que ha sido reparado.

La totalidad, casi, de los extranjeros residentes en Palma de Mallorca, se ha embarcado en los barcos mencionados que han empezado ya a salir de la bahía.

L’endemà, el dilluns 24 d’agost, amb crida de portada (El gobierno confía en el dominio de Mallorca esta semana), es publicava:

El ataque a Mallorca

Valencia, agosto 23 (U. P.).- Informaciones sin carácter oficial anuncian que las fuerzas leales enviadas a la ocupación de Mallorca atacaron la isla, divididas en tres columnas, las cuales se concentraron en la región oriental de la isla; de la posición de Puerto Cristo, en poder de los leales, salió una de las columnas, y las otras de Cerberes i Sanscerberes sobre Manacor.

Los partes enviados por los leales afirman que se mantienen firmes en el ataque y que lograron tomar al enemigo numerosos prisioneros y consdierable material de guerra; agregan que las bajas sufridas por los rebeldes son también numerosas. Entre los insurgentes muertos se encuentra un sargento mayor.

Las fuerza gubernamentales proyectan avanzar hacia el oeste a través de la isla para atacar simultáneamente por tierra, aire y mar la ciudad de Palma.

Dia 28 d’agost, una breu nota, persistia en la versió del bàndol republicà, però amb una informació que delatava una gran ignorància:

Por lo que hace a Palma de Mallorca, las fuerzas del capitán Bayo continuan en sus maniobras de dominio, y han ocupado diversos pueblos que facilitarán la captura de la ciudad. Los barcos del gobierno tomaron prisioneros a muchos elementos que pretendían huir hacia Mahón, pero se les atiende con consideraciones.

Sobta que els qui pretenien anar cap a Menorca fossin apressats, ja que els qui ho feien de qui fugien era dels revoltats i no de les tropes de Bayo. Aquesta seria la darrera de les notícies publicades procedents de l’exèrcit lleial al govern de la República. Dia 2 de setembre, apareixia una notícia, en una sola frase sense cap coma ni una, que capgirava la informació publicada sobre el «victoriós» desembarcament:

Información de Queipo de Llano

Gibraltar, septiembre, 1 (U. P.).- El general Queipo de Llano anuncia desde Sevilla por medio de un mensaje de radio que las fuerzas del gobierno que tenían la misión de capturar la isla de Mallorca fueron completamente derrotadas y que ante ese fracaso el ministerio de marina de Madrid ha ordenado a varios de sus barcos se retiren de la zona de combate para salvar por lo menos su tripulación.

El diumenge dia 6 de setembre, amb un cridaner titular a la portada del diari (Los descalabros de las milicias rojas. Las fuerzas enviadas a Mallorca fueron totalmente derrotadas), EL TIEMPO feia la crònica del fracàs de l’expedició, a partir de dues informacions de la mateixa agència, una de Barcelona i una altra de Lisbona, amb qualque descripció exagerada:

El fracaso de las milicias en Mallorca

Barcelona, septiembre 5 (United Press).- El gobierno de la Generalitat ha anunciado que las fuerzas enviadas al mando del capitán Bayo con la misión de controlar la isla de Mallorca, en poder de los rebeldes desde el principio de la revuelta, se han retirado de dicho frente, en cumplimiento de las órdenes procedentes del gobierno de Madrid.

La derrota es la causa del retiro

Lisboa, septiembre 5 (U. P).- Despachos de Palma de Mallorca anuncian que las operaciones de las fuerzas rojas enviadas para recapturar la isla, fracasaron por completo. El capitán Bayo fue derrotado y hubo de huir dejando en el campo seiscientos prisioneros, doce cañones, cincuenta y ocho ametralladoras, dos carros blindados, cuatro automoviles y tractores, mil quinientos rifles, cuatro cajas de oro y varios caballos y mulas.

El punt i final informatiu a EL TIEMPO de l’expedició catalana consistiria en una fotografia publicada dia 12 de setembre, amb un peu que afirmava que los catalanes sufrieron una tremenda derrota, con pérdida de cuatro mil hombres.

CATALUNYA INDEPENDENT? (tercera postal)

Com hem vist, la informació de dia 22 d’agost feia esment a la voluntat de reincorporar les Illes Balears i Pitiüses a Catalunya. Abans, EL TIEMPO ja havia informat sobre algunes gestions que, aprofitant el temps convuls de la insurrecció feixista, podria permetre la separació de Catalunya respecte d’Espanya, com a estat lliure i sobirà. Les notícies, tot i no definir les accions i els protagonistes d’aquells intents, són d’alt interès.

Així, dia 11 d’agost, el diari colombià informava sense fer el joc a possibles interpretacions que Cataluña será un estado soberano en la República. El text del reportatge era igualment inequívoc: Aprovechando el movimiento antifascista, Cataluña ha logrado realizar su sueño dorado de convertirse en estado soberano e independiente dentro de una república federal española.

La setmana següent, el dilluns dia 17 d’agost, la informació, amb un altre cridaner titular a la portada, resultava tant o més sorprenent:

Cataluña será neutral si los rebeldes le dan la autonomía

Hendaya, agosto 16 (Servicio Transocean para EL TIEMPO). Verdadera sensación ha causado en esta ciudad el texto de un mensaje que, según parece fue enviado desde una ciudad de Cataluña, probablemente Barcelona, al cuartel general de los insurrectos en Burgos. El mensaje en cuestión es el ofrecimiento de suspender la guerra en toda la generalidad contra las fuerzas nacionalistas y revela que únicamente los políticos de Cataluña y los dirigentes de la lucha contra el fascismo quieren tener un seguridad o promesa que salve las aspiraciones de la provincia. En efecto, preguntan a los generales Emilio Mola y Francisco Franco si en el caso de su triunfo definitivo sobre el gobierno de Madrid respetarían la autonomía de Cataluña.

Dos dies després, dia 19 d’agost, una nova informació apuntava directament a la voluntat sobiranista:

La separación de Cataluña

Madrid, agosto 20 (U.P.).- En altos círculos oficiales la United Press ha sido informada de que la implantación del régimen colectivista en Cataluña en los términos de que se dió cuenta detallada, o la preparación de este régimen en toda la Generalidad, no son sino el preámbulo o el primer paso de la separación absoluta de Cataluña de España. Los comentarios de los observadores extranjeros coinciden exactamente con esta apreciación y agregan que el gobierno de Barcelona ya no se preocupa por el envío de columnas catalanas al frente de Aragón para combatir a los rebeldes. Todo su entusiasmo, según se afirma y todo su empeño están concentrados en la consolidación de un régimen que deje a Cataluña la autonomía completa como la de cualquier estado soberano y por consiguiente ha de velar no solo para hacer frente a los rebeldes en el caso de que ellos no accedan a respetar la dicha autonomía sino porque el gobierno del frente popular la admita y respete también.

La que podriem qualificar com la notícia més important de totes les relatives a la possible independència de Catalunya, es publicà en portada dia 27 d’agost de 1936. S’ho paga llegir-la íntegrament. Atesa la circumstància que, només cinc setmanes després de l’aixecament militar, Europa ja donava per feta la victòria dels revoltats, França tramitaria la incorporació de Catalunya a la Lliga de les Nacions i la Gran Bretanya ho veuria bé per evitar el domini italià de la Mediterrània.

Encara una breu notícia permet certificar que, des de la Generalitat, es feien gestions per obtenir armes. EL TIEMPO de dia 28 d’octubre de 1936, quan ja han passat tres mesos des de l’aixecament, informa: No es cierto que el vapor Manuel Arnús llevara un cargamento de dinamita. En caso de que las autoridades cubanas le den permiso de salir, irá a México en busca de armas para el Gobierno de Cataluña.

Tot plegat recorda la reiterada afirmació que, encara avui, són molts els episodis d’aquell moment històric que reclamen investigacions més intenses. Qui hi havia al darrere de l’intent d’assolir la sobirania? Qui gestionava les relacions polítiques amb els diversos governs? Qui eren els agents encarregats d’obtenir armament? Quines les fonts de finançament?

LA MANIPULACIÓ DE LA PREMSA (quarta postal)

John Elliott, amb una recreació a Badajoz

Les informacions publicades a EL TIEMPO que tenen com a font el Herald Tribune eren obra, majoritàriament, del destacat periodista i corresponsal de guerra John Elliott.5 Va ser ell qui, dia 12 de setembre de 1936, en veure les informacions esbiaixades i manipulades referides a la guerra incivil que apareixien a la premsa, va enviar un llarg article per a advertir que els comunicats oficials solien contenir falsedats, que molts de periodistes novel·laven episodis de manera apòcrifa, que molts de corresponsals enviaven un mateix dia cròniques des de dues ciutats incomunicades i que l’ànsia de ser els primers en publicar una notícia avançava titulars que, més d’una vegada, especialment en el cas d’ocupar ciutats, esdevenien incerts o inexactes, però que no es corregien ni es desmentien posteriorment.

Va ser Elliott qui desemmascarà també les exageracions en les xifres de morts (la teoria periodística d’afegir sempre un zero al nombre aproximat de víctimes) i ho va demostrar matemàticament posant l’exemple de la matança de Badajoz.

UN RETRAT D’EN VERGA (cinquena postal)

Caràtula de la revista que publicà el reportatge que va traduir EL TIEMPO

Dia 25 de juliol de 1936, una setmana després de l’aixecament, EL TIEMPO titulava una breu notícia El millonario Juan March financia a los rebeldes. La crònica, datada del dia abans i enviada des de París, informava que El político español señor Gil Robles y el millonario catalán, senyor Juan March, se dirigen en estos momentos hacia esta capital.

Transcorreria un mes llarg fins tornar fer sortir el nom d’en Verga al diari. Dia 28 d’agost EL TIEMPO publicava:

Todos los bienes del millonario Juan March han sido confiscados

Gibraltar, agosto 28 – United P. De acuerdo con las informaciones recibidas de Madrid, el gobierno dictó el sábado último un decreto en virtud del cual se confiscan todos los bienes del multimillonario derechista Juan March, inclusive sus propiedades inmuebles y sus valores de toda especie.

Esta medida ha sido dictada en vista de que, como es público y notorio, March ha estado fomentando con su dinero la actual insurrección militarista española.

Se ha nombrado al mismo tiempo un comité de expertos que inmediatamente empezará a distribuir las propiedades rurales del magnate derechista entre los campesinos de Málaga y Albacete, y en otras regiones controladas por el gobierno.

Dia 12 de setembre, novament, Joan March seria notícia:

La intervención del millonario Juan March en los planes rebeldes

Madrid, septiembre 10 (U.P.). Las autoridades de policía han anunciado que en una ronda practicada en el domicilio del abogado Cencillo, de quien se dice era empleado del millonario Juan March, fueron encontrados interesantes documentos relativos a la preparación de la revuelta. Entre estos papeles aparece el comprobante de una contribución delmencionado señor March, de cuatro millones de pesetas para los gastos de la campaña. También hay una carta del general Miguel Cabanellas y muy curiosos detalles sobre la localización de las fuerzas y el desembarco en la Península de los destacamentos de Marruecos. También figura entre estos documentos una carta que contiene los planes de March para escapar de la cárcel de Alcalá de Henares en el año de 1933.

Dia 18 de setembre, EL TIEMPO publicava un llarg article d’opinió, Carlistas, fascistas, militares y civiles en un solo haz, amb un subtítol que esmentava en Verga: Los revolucionarios quieren el retorno del Cid, pero aceptan a Juan March. En el contingut s’explicava la relació entre Gil Robles i Joan March i la significativa coincidència d’ambdós a Biarritz. L’escrit indicava que, malgrat Gil Robles defugia declarar-se implicat en l’aixecament militar, parecía verosímil que los financieros, amenazados por una legislación socializante y perturbados en sus negocios por el desorden general, hubieran procurado al jefe de las derechas los medios para fomentar una revuelta. Esta revuelta me parecía, pues, una operación, en el fondo, bastante sórdida. L’autor de l’article, enviat des de Pamplona, era el jove Bertrand Juvenel.6

No seria aquest l’únic article d’opinió publicat a EL TIEMPO referit a Joan March Ordines, sponsor de l’aixecament i responsable dels crims de guerra. Tot i la línia del diari colombià, posicionat a favor dels revoltats, dia 21 de setembre de 1936, es publicava un extens document crític sobre el financer mallorquí, amb descripció d’alguns dels episodis obscurs de la seva biografia sense estalviar-li qualificatius. Signava el treball Luc Dornain, un periodista francès especialitzat en reportatges d’investigació. L’autor, a l’Hotel Palace de París, havia abordat en Verga, però aquest no va voler parlar amb ell. L’article a EL TIEMPO relaciona episodis tèrbols del financer. En bona part, són extrets del llibre publicat només dos anys abans El último pirata del Mediterráneo de Manuel Dominguez Benavides.7 Encara que Dornain no esmenti la font, es delata en les referències a Rafel Garau, a qui anomena Tomàs Llauso, amb el nom encriptat amb pseudònim com va fer Benavides a la primera edició de 1934. L’article aporta, com a informació original, la implicació d’en Verga amb l’aixecament militar. Dornain, que no dubta en atribuir al financer una fiera crueldad, assegura que totes les forces reaccionàries, des del carlista Mola fins a Sanjurjo, s’adreçaren a March per a obtenir tot quant necessitaven, en armes i en capital.

El reportatge publicat, en dues pàgines a EL TIEMPO

Cal observar que no apareix cap altre escrit de Luc Dornain a EL TIEMPO, ni anterior ni posterior. Fruit de la recerca, he trobat que el mes abans de publicar-se al diari colombià, l’article havia aparegut a Detective, una popular publicació sensacionalista francesa de gran tirada. He considerat pertinent reproduir els retalls dels dos reportatges, tant el del diari colombià com el del setmanari francès.

CINC POSTALS DE GUERRA

M’he limitat a destacar cinc temes: la hipotètica destrucció de La Seu, l’expedició d’en Bayo, l’intent de Catalunya d’aprofitar l’aixecament militar per assolir la independència, la manipulació informativa i la figura d’en Joan March. En els cinc casos, evidentment, des de la perspectiva d’un dels més importants diaris americans. És possible que no hi hagi cap informació que es pugui qualificar amb rigor d’inèdita, però sí que permet el contrast amb altres visions dels mateixos temes.

Encara avui em regira escoltar els qui diuen que, sobre la Guerra dels Tres Anys o, també, sobre la Guerra de Submissió (1705-1715), ja està tot dit. Per sort, cada dia apareixen noves aportacions que contribueixen a millorar el coneixement dels dos episodis històrics més transcendentals de la història dels catalans: dues guerres que, ambdues amb bona dosi de caràcter colonial, ens furtaren la sobirania per la força de les armes. Contra la imposició que representa la Monarquia Borbònica, reivindicar sens desmai el Dret a l’Autodeterminació és un compromís que dignifica els pobles democràtics.

ANNEX 1

Per a qui vulgui treballar altres aspectes de la Guerra dels Tres Anys vista des de Colòmbia, podrà consultar el diari EL TIEMPO en aquest enllaç: https://news.google.com/newspapers?nid=N2osnxbUuuUC&dat=19360820&b_mode=2&hl=es

ANNEX 2

Pel que fa a Joan March Ordines, a banda dels imprescindibles llibres de Pere Ferrer Guasp, és molt recomanable la pàgina www.canverga.com/

També, en relació a les finques d’Andalusia, l’article https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=227824

I, en relació al possible assassinat de Cambó, la informació recollida a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=248706

NOTES

1 El diari, fundat l’any 1911, avui és el més important de Colòmbia, com ho va ser els tres anys de la guerra

2 Aquestes eren les denominacions del diari dedicades als dos bàndols en guerra

3 Segons les fonts, a Mallorca hi va haver entre 7 i 10 morts per bombardejos els mesos de juliol i agost; tots civils, excepte un soldat. La xifra contrasta amb els més de quatre mil set-cents morts civils que, només a Catalunya, provocaren les bombes dels avions italians i alemanys que sortien de Mallorca.

4 Per a conèixer al detall els bombardejos damunt Mallorca és indispensable llegir Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil: (1936-1938) de Josep Massot i Muntaner. Ed. PAM, 1998

5 John Elliott (1897-1992) havia obtingut el Pullitzer per la informació sobre la cremadissa del Reichstag de Berlín el 23 de Febrero de 1933, en destapar que al darrera de l’acció, atribuïda als comunistes, hi havia el partit nazi de la mà d’Adolf Hitler

6 Bertrand de Jouvenel (1903-1987) va ser un politòleg, diplomàtic, escriptor i economista francès. Encara que de posicions conservadores, és considerat com un dels impulsors del que es coneix com a Economia Ecològica.

7 El títol correspon a una frase atribuïda (encara que, fins ara, sense prova documental) a Francesc Cambó quan era ministre de Defensa amb Alfons XIII. L’autor del llibre, Manuel Domínguez Benavides (1895-1947), era periodista, escriptor i polític (milità en el PSOE i en el PCE). La biografia novel·lada de Joan March viatja des de l’adolescència fins a la fuga de la presó d’Alcalà.

LA MORT D’EN ROCA; UN CRIM D’ESTAT! (Guillem d’Efak tenia raó)

Deixa un comentari

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

W. H. Auden (1907-1973)

Madona, això no es fa.

…per estalviar-nos d’escriure
graffiti pornogràfics,
-que fan tan lleig-,
a les parets -sepulcres
anava a dir-
emblanquinades.

Guillem d’Efak (Madona i l’arbre, 1969)

INFORMACIÓ GENERAL

https://www.youtube.com/watch?v=aCIleGw0b_U

RESUM

Balada d’en Jordi Roca és una bella i colpidora composició poètica i musical; una de les més potents i reivindicatives cançons de la música catalana de tots els temps. Enllestida l’any 1962, en plena dictadura militar, va esdevenir un clam de protesta contra la pena de mort. Amb el rerefons d’un vell romanç, La mort d’en Roca, sobre l’execució al garrot d’un jornaler de Petra l’any 1851, imagina el condemnat, en capella, la nit abans de ser executat.

Guillem d’Efak es va limitar a incorporar només la primera quarteta del romanç popular, amb la súplica que fa el condemnat a l’acusadora; un fet documentat històricament. A la bella i corprenedora balada, l’autor defugí incorporar-hi els atacs que la veu popular dedicà a Catalinaina Cànaves, la dona que es negà a concedir el perdó. Després del silenci de tres generacions, un besnét d’aquella dona, Andreu Mesquida Galmés, va iniciar una creuada orientada a netejar l’honor de la besàvia. El relat familiar, fruit del desig i ben allunyat de la veritat, va crear una contrabalada d’en Jordi Roca. Al llarg del darrer mig segle, de manera intensa d’ençà de la mort de Guillem d’Efak i amb complicitats poc solvents, el seu discurs s’ha divulgat amb la pretensió de rigorós i documentat, quan és un relat apòcrif.

Guillem d’Efak sabia d’aquesta iniciativa i augurà que, després de morir, s’atiaria la difusió de la contrabalada amb l’objectiu de criminalitzar Jordi Roca, usurpar-li la condició de víctima i atribuir-la a la seva acusadora. Aquest treball, amb aportació dels documents que el relat familiar amaga (deliberadament o per ignorància), rescabala les coses i confirma dues qüestions indubtables. La primera, coneguda per la gent coetània als fets, és que a Jordi Roca el mataren al garrot per la denúncia de Catalinaina Cànaves. La segona cosa demostra que Guillem d’Efak, que va investigar a fons l’episodi i els protagonistes, tenia raó… fins i tot en la percepció que l’assassinat de Jordi Roca va ser un crim d’estat.

 

1. A FAISÓ D’AVÍS

Vaig conèixer Guillem d’Efak l’any 1968 a la Cova del Drac de Barcelona. Hi vaig anar de la mà de Bernat Homar Estelrich, home de teatre que va fer de llibreter a Can Moll durant dècades. Aquell parlar, català de Manacor, inserit en una veu tan fonda, em va impactar i, més encara, aquella estremidora Balada d’en Jordi Roca.1 No el vaig tornar a veure fins a l’any 1980, quan el poeta en bicicleta retornà definitivament a Mallorca. Des d’aleshores, puc dir que al llarg dels darrers 15 anys de la seva vida, vàrem ser molt amics i mantinguérem una intensa i estreta relació. Quan, l’any 1994, per iniciativa de Salvador Escamilla, s’organitzà un homenatge a l’Auditòrium de Palma, amb el lema Un cant a l’amistat, Guillem m’encarregà que fes la nota biogràfica, on el vaig nomenar el meu personatge inoblidable i el vaig definir com la devolució, des d’Àfrica, d’Anselm Turmeda per fer-nos els millors amonestaments. Ja malalt, vaig viure i compartir les vicissituds de la peripècia, amb llargues converses a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona i, ja a Palma, a la clínica Verge de Lluc.

Just després de morir, dia 15 de febrer de 1995, Mònica Pastor, la seva vídua m’informà que li havia encarregat que jo fos el seu marmessor.2 La designació m’emocionà perquè era una prova de confiança i d’amistat. Vaig tenir clar que em conferia una responsabilitat que no havia de decebre i, d’immediat, vaig elaborar una llista d’objectius que, després de 25 anys de la mort del protagonista, mostra un ric balanç d’accions realitzades.3 Durant aquests anys, amb la conformitat, la confiança i la complicitat de Mònica Pastor, la seva vídua (la seva darrera dona, com diu), hem sostingut el criteri de mantenir ben viu el nom i l’obra de Guillem d’Efak. La generositat de la família, defugint exigències econòmiques, ha permès l’entesa amb actors, músics, escriptors i gent de l’àmbit cultural. Hem autoritzat totes les sol·licituds rebudes, fins i tot aquelles que no semblaven tenir el nivell desitjable. Hem valorat la bona voluntat i la il·lusió de les persones i, per això, hem prioritzat el sentit de la divulgació del coneixement de Guillem d’Efak, en especial de cara a la gent jove, i autoritzat les sol·licituds rebudes d’enregistraments musicals, muntatges teatrals, publicacions, recitals poètics, documentals i altres activitats. Hem fet feina a gust amb productores, editorials, mitjans de comunicació, biblioteques, grups de música i de teatre... Quant a la part negativa, hem decidit no envestir, intervenir ni tan sols, contra qualque cas d’aprofitament amb interès lucratiu que, dissortadament, s’ha produït. Igualment hem ignorat aquella gent que, sense avís ni permís, ha tirat del seu capet fent ús de l’obra de Guillem d’Efak, profanant els drets d’autor, la propietat intel·lectual i, sovint, el bon gust.4 Aquesta gent abusadora ha arribat a l’extrem de canviar, sense cap mania, el contingut i el sentit que va donar l’autor a les seves obres. No deu ser gens paradoxal afegir que, gairebé sempre, els qui actuen sense demanar permís (sense informar, ni tan sols) i els qui ho fan per interessos personals són els mateixos mercaders de la cultura. Malgrat tenir el dret a posar fre als abusos, no hem volgut mesclar el nom de Guillem d’Efak amb el conflicte i l’enfrontament. Sortosament, aquesta minoria aprofitada contrasta amb la immensa majoria de la gent que, d’ençà de la mort del poeta, n’enalteix la figura, en divulga l’obra i fa que sigui viu dins de la memòria popular.

El cas de la Balada d’en Jordi Roca mereix un tractament monogràfic. Guillem d’Efak va defugir combatre les invectives que li arribaren en vida, però m’advertí que anirien a més tan bon punt ell fos mort. En parlàrem fins pràcticament el seu darrer alè. Sabia que la família Taverneta s’havia tret de la màniga un relat familiar i perdia bous i esquelles per tal de divulgar, alterada, la raó de ser de la cançó. Els seus presagis es veurien superats amb escreix i avui, després d’invertir esforços i recursos amb complicitats vergonyants, circula un discurs, inventat a interès de part, a partir d’unes premisses apòcrifes. La contrabalada d’en Jordi Roca, perquè es tracta ni més ni menys que d’això, m’obliga a rebatre la falsificació. Ho faig més per obligació que per devoció, amb l’esperança que la demostració, ben documentada, del caràcter apòcrif del relat familiar obrirà els ulls a les persones de bona voluntat que s’han vist estafades. Callar s’interpretaria com un signe d’aquiescència amb un relat de nova planta i amb els seus còmplices. No dir res seria imitar el silenci de la madona del Caperó que, al capdavall, va determinar la mort de Jordi Roca.5 És un deure posar en evidència a qui, per interessos personals espuris, altera la història. He d’admetre que, amb altres feines creatives pendents, em fa molta vessa davallar a un nivell tan baix, però assumir la funció de marmessor m’exigeix defensar el bon nom de Guillem d’Efak i el sentit original de la seva obra.

Amb la Balada d’en Jordi Roca, Guillem d’Efak, a partir d’una llarga glosada, va endolcir la crítica d’un clam popular que acusa, de manera crua però amb una allau de dades verificables, la vertadera responsable de la mort de dos joves (ep, i segons les gloses d’altres cinc persones del seu entorn familiar). El poeta i cantautor va convertir un crit desesperat en demanda de perdó en una bella proclama en defensa de l’amor i, en ple franquisme, un clam contra la pena de mort. Veure alterar aquests nobles objectius, amb la pretensió de glossar la madona del Caperó, Catalinaina Canaves, i criminalitzar Jordi Roca, sense cap prova, amb falsedats monumentals i profanant la presumpció d’innocència, convida a una justa, documentada i rigorosa rèplica.

 

2. BALADA D’EN JORDI ROCA

Madona d’es Caperó,
en Jordi Roca vos crida,
madona d’es Caperó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n’enrecordau d’aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d’ell;
tothom, fora de la principal acusadora
i la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d’arena, forca o garrot
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà… morirà!

Demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.
Demà, en aquestes hores
m’hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor,
demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.

Alça los teus ulls garrida,
no els alcis per mirar-me,
alça-los i prendràs plaer
de veure finir ma vida.
Tothom que passa pel carrer se demana:
“I quin delicte ha comès en Jordi Roca
Per a tenir tanta severitat amb ell”?
Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir
canta, canta…

T’estim com t’estimava
i fins demà t’estimaré
i si hi ha una altra vida
allà t’esperaré.
Mai més no et podré dir:
“T’estim, t’estim, t’estim”,
perquè demà, en aquestes hores,
m’hauran donat garrot.

Vaig parlar moltes vegades amb Guillem d’Efak de les seves cançons. De la seva cultura musical, dels seus referents, de les fonts franceses, dels espirituals negres… De manera intensa sobre les seves dues creacions més universals que, com el teatre de Shakespeare, són també les més locals. Tant Sa cançó de Çon Coletes com Balada d’en Jordi Roca són dues històries genuïnament de Manacor i, potser per això mateix, des del primer moment generaren controvèrsia. La primera, jugant a la transposició històrica entre la Revolta Forana de Simó lo Tort Ballester (1450) i la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), roman explicada a la lletra.6 La segona és la síntesi d’una investigació d’un fet verídic. Així ho vaig destacar: «Com que en Guillem era un tresques, es posà a gratar per arxius i per jutjats fins a treure el fil a la troca. I ja ho crec que aviat la va desembullar.»7

2a) Parla Guillem d’Efak! Poca broma!

Després de «No me sap greu» i «Adéu Andreu», la Balada va ser la primera cançó que podríem dir seriosa que vaig fer. Encara record que me tremolava tot el cos quan la vaig cantar a Alexandre Ballester, a Llorenç Moià i a Jaume Vidal Alcover, però la reacció de tots tres va ser agafar-me d’una orella i fer que la cantàs davant d’en Moll i en Llompart. M’aconsellaren escurçar-la i ho vaig fer. Llavors ja la vaig cantar en públic als cinemes, entre pel·lícula i pel·lícula, i tothom em deia que li posava la pell de gallina.8 La gent entenia bé la cançó i s’escarrufava pensant en un home en capella la nit abans de morir. El protagonista era el condemnat a mort i mai, ningú, em va criticar la madona, perquè el personatge de la cançó era Jordi Roca. D’ella, ni n’esmentava el nom. (…)

D’infant, record haver escoltat per Manacor el romanç sencer. Pens que devia tenir, com a molt, sis anys. A la plaça de les Verdures, per festes, aixecaren un cadafal damunt botes de vi i els vespres hi feren comèdia i, per acabar la vetllada els glosadors i els romancers de cec cantaven codolades. La tia Margalida era molt cantadora i m’hi solia dur.9 Amb la guerra s’acabaren les cançons i els romanços, però jo me’n recordava bé d’haver sentit cantar «La mort d’en Roca». Els infants que hi assistiren amb quatre, cinc o sis anys, l’any 1936 encara no en tenien 90 i a Manacor, de vells de 90 anys, n’hi havia a betzef. La gent més vella encara plorava, perquè tenien ben present aquella execució. Has de pensar que en els pobles de la contrada s’havien fet crides per anar a veure donar garrot a un lladre i, des de les trones, els capellans havien demanat dur-hi els fills. Hi havia més gent que no tenia el poble. De més grandet, quan ja vaig espigolar els fets, encara hi havia gent que recordava aquell 22 de maig de 1851. Com no se n’havien de recordar? Una tia vella d’en Llorenç Femenies ens va explicar que son pare li contava que, just després d’haver donat garrot a Jordi Roca, un capellà, amb una trompa, va fer un sermó a la gentada que hi havia i, en acabar va amollar: «Feis que els vostres fills se’n recordin sempre d’aquest dia!» i, girant-se a l’escolanet que tenia al darrere li va pegar una galtada a la cara.

Tots els capellans que hi havia damunt del cadafal, més de dues dotzenes, varen fer igual amb els escolans que duia cada un i animaren els pares i les mares presents a fer com ells. Ja pots imaginar que se’n recordarien tota la vida d’aquell dia i… de la galtada, com és natural. La padrina d’una cosina meva també ho havia sentit contar a ca seva10. I tant que se’n recordarien! (…)

D’acord amb els consells d’en Vidal Alcover, vaig prescindir d’enramellar la cançó. Del romanç, només vaig agafar una quarteta. La que resumeix una veritat indiscutible: la madona havia estat l’acusadora de Jordi Roca i, quan aquest suplicà el seu perdó, tenia la clau per impedir que li donassin garrot. Encara que no ho va fer, vaig decidir no utilitzar els adjectius que li dedicaren per no haver volgut perdonar. No li vaig dir esbadellada, campana, banastra, cabra loca, bagassa d’ensofrador, miloca, ratilera ni res del que li diu el romanç.11 Ben al contrari, vaig ser molt respectuós amb la seva figura. Vaig decantar les opinions i només vaig fer esment a dos factors inqüestionables verificats: ella va donar la bancalada en signar la denúncia i, d’haver concedit el perdó demanat, no haurien donat garrot a Jordi Roca. Tan clar i senzill com això. La cançó només feia esment a un condemnat implorant el perdó de qui li pot salvar la vida. En vaig fer un clam en defensa de la vida i de l’amor.12 (…)

Sempre s’ha dit que els senyors de Manacor me vetaren per la cançó que feia esment als afusellaments dels republicans a Son Coletes, però amb el temps he tocat amb les mans que la cançó que va mobilitzar la dreta més rància va ser la Balada. Això que una família que fa bandera de militància cristiana pogués tenir una avantpassada que tenia un amant va deixondir la coïssor i, més en el marc d’una ideologia reaccionària que no en el de la moral cristiana més conservadora, es varen inventar una versió alternativa, més falsa que un duro sevillà, amb bons i dolents. Qui va moure abelles va ser en Taverneta, un besnét de la madona. La meva cançó havia descartat el maniqueisme i, lluny de fer sang, havia prescindit de calcar les expressions del romanç que jo vaig sentir d’infant a Manacor. Es pot dir que vaig protegir la madona i em vaig centrar en abominar de la mort… més ben dit, de l’assassinat de Jordi Roca. (…)

El romanç que jo vaig sentir, com tot el que estava escrit en català a partir de la guerra, va desaparèixer com l’ànima de Robert i es va esvair durant dècades cap al pou de l’oblit. El pare Ginard, al «Cançoner Popular de Mallorca», recull quatre quartetes, però era molt més llarg. D’aquí i d’allà, molta de gent m’anava recordant fragments i jo les recollia i estotjava. Si puc, refaré tot el romanç, el musicaré i el cantaré com això que ha fet ara en Rafel Subirats amb «Els Segadors», quan ha cantat la versió antiga original. Bé, te dic això, i no ho faré. Creu-me que, si cantàs el romanç complet, a qui jo sé li pegaria un baticor, faria el bategot i estiraria els potons! No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se dins d’un jardí ple d’espines. Com més farà, més en evidència es posarà i pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos.

És per demés que, per un sentit malentès de la fama i de l’honor, n’hi hagi disposats a enfangar-se i rebolcar-se dins del llot d’una història tèrbola. Em fa l’efecte que hi té molt a veure una qüestió religiosa, però fa olor que tenen un malentès concepte del sentit cristià del pecat. Quin mal hi hauria que una dona, doblement vídua, de 22 anys tingués un amant? Això és el que no poden consentir? D’haver volgut ofendre la madona, ho hauria pogut fer amb la informació abundant que circulava. Més enllà de les acusacions que li fan les gloses populars, Catalina Cànaves era una dona molt xerrada, tant a Petra com a Manacor. L’acusaven de coses molt més grosses, com d’haver-se espolsat els marits i una filla. No se’n deia paraula bona i, malgrat la poca feina que hi havia, els jornalers que hi anaven no hi volien tornar.

Si vos criden d’aquest lloc

no vos hi deixeu ses eines.

Sa madona mana feines,

crida molt i paga poc.

Encara que la possessió estàs molt a prop de Manacor, el Caperó era la Mallorca més fosca13. Tot el que hi passava era secret, constituïa un microcosmos, un petit món, una geografia oculta a l’esquena de les lleis i de les normes. Era un lloc topadís per qui es movia entre Manacor, Petra i Vilafranca, però alhora ben amagat de tot. Ben segur que en Jordi Roca tampoc no era cap escolanet d’amén; era un poc com jo: amic del suc. Ha! Ha! Ha! Bevia i era femellut. Li agradaven les dones i les tavernes. Volia fruir de la vida sense fermalls. Era curro i jove. Ja te dic, ha! ha!, com jo.14 No era de casa bona, però tampoc les passava magres. La informació recollida el pinta com un presumit de tasser de vins i això, remenar massa la llengua, va ser la seva perdició. Bravejar dels seus amors clandestins seria la seva mort.

2b) Pereta Ramis

El novembre de 1994, a una secció de noticies històriques que apareixia a diverses publicacions de la premsa forana del llevant de Mallorca, s’esmentava una requisitòria de febrer de 1850 sobre violació de Pedrona Ramis.15 Vaig acudir a les hemeroteques i, efectivament, la premsa del moment s’havia fet ressò d’una denúncia contra Jorge Roca de Sebastian.16

Guillem d’Efak, que moriria tres mesos després, anava ingressat de clínica en clínica. Estava ben atabacat i en procés d’assumir la mala nova que li havien donat feia una setmana. El diagnòstic era fulminant. Aquella malaltia, que no li havien acabat d’endevinar durant molts de mesos, era allò que a Mallorca diuen un mal dolent. Tenia la vida acotada a molts pocs mesos. Feia broma per tenir l’oportunitat de preparar el darrer viatge amb un poc de temps, enllestir un darrer poemari i ordenar les seves voluntats, però encara no s’havia fet a la idea del tot. Vaig dubtar de treure el tema de la violació de Pedrona Ramis, però com que li agradava la conversa i jo n’estava molt encuriosit, li vaig mostrar la breu nota del setmanari que remetia al llibre Primeros partes de causas criminales que hi ha a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Va canviar de cop i, del to compungit quan descrivia la notícia dels metges, va esclafir amb la seva potent i encomanadissa rialla.

Que bo, tu! Si això ha sortit a la premsa de Manacor, en sé de dos o tres del poble que pegaran bots i creuran que han trobat un ou de dos vermells! Serà una alegria de conill perquè quan peguin de morros amb la glosada els caurà la bena dels ulls.

En Guillem coneixia la informació d’abans de cantar la Balada, perquè havia aparegut a la premsa més d’una vegada17. Sabia que Jordi Roca havia estat absolt pel jutge i que la dona que l’havia denunciat també havia estat objecte de gloses18.

Na Pereta Ramis plora.

Jordi Roca, què m’has fet?

Es casament que has desfet

l’has de pagar tard o d’hora

Pereta Ramis no ploris

que així ho va voler,

i en el cel on deu esser

vos casareu quan te moris.

A partir de les gloses, el seu esperit deductiu li va fer veure que Pereta Ramis i Jordi Roca havien mantingut relacions. Feia molts d’anys que Guillem d’Efak havia investigat qui era aquella dona, d’on procedia i què va ser d’ella. Encara que no em va dir les fonts (o no ho record), en la seva indagació havia sabut que hi havia prou diferències entre ells, tant d’edat com de condició, dues qüestions que aleshores es miraven molt. Ella no hauria estat la seva primera al·lota, en el sentit tradicional de núvia per casar-s’hi, però la denúncia pretenia obtenir el matrimoni forçat; un mètode que, d’aleshores ençà, va ser fruita del temps durant moltes dècades. Això deia Guillem d’Efak.

2c) Els matrimonis forçats

Al llarg del segle XIX i fins ben entrat el segle XX es feren molt habituals dos mètodes per forçar matrimonis. Eren dues argúcies orientades, en un cas, a burlar l’oposició de les famílies o, en un altre cas, a venjar-se del despit de l’abandó. La primera consistia en «robar» l’al·lota. És evident que la immensa majoria de casos eren una estratègia pactada o consentida pels dos membres de la parella. Tramaven que un vespre ell la «robaria» a ella (simplement, la recolliria) i no la tornaria als pares fins l’endemà. En més d’un cas, hi havia la complicitat encoberta de l’Església que facilitava l’estada de l’al·lota a un convent de monges i així, tot i el robatori, es podria casar de blanc, com a símbol de puresa.

Encara a la meitat del segle XX, aquesta estratagema roman ben reflectida a la glosa que refereix com s’ho varen fer el cantador Biel Caragol i la seva estimada per ser obligats a casar-se per la mateixa família que s’hi oposava radicalment:

Un dia entrada de fosca

quan s’havia post el sol

es fill d’en Biel Caragol

se n’anà a robar na Mosca.

Efectivament, el segrest d’una al·lota transformava l’oposició familiar al matrimoni, tant si era de la família d’ell com de la d’ella, en tot el contrari: l’exigència de casar-se per tapar una hipotètica deshonra pública.

A la segona meitat del s. XIX, hi havia un segon mètode, potser no tan habitual però també prou freqüent, per forçar matrimonis: les denúncies per violació. Era requisit que fos presentada per la dona ultratjada o, cas de ser menor d’edat, pels seus pares. Les sentències, en aquests casos, eren molt benèvoles i, a banda de l’amonestament públic i una multa, només arribaven a condemnar a la presó al violador en cas de reincidència i, en cap situació, a la pena de la vida. La manera d’esquivar el procediment judicial era casar-se amb la hipotètica ultratjada. D’aquesta manera (o, també, amb la retirada de la denúncia) s’interrompien els tràmits i s’arxivava l’expedient. L’irregular i immoral tractament jurídic (que la solució per a la violada fos haver-se de casar amb el violador), obria la porta a una estratagema per venjar el menysteniment. Les dones que, en veure com l’home amb qui havien tingut relació o, simplement, festejat amb l’esperança de matrimoni, les abandonava, tenien l’opció, per despit i amb l’objectiu de forçar el matrimoni amb el seu galant, de presentar denúncia per violació. Si els jutges ensumaven la polissonada alentien aquestes denúncies per si, amb el temps, s’apaivagava la cosa tota sola o la denunciant desistia. En el cas de Jordi Roca, el jutge va sentenciar l’absolució amb diligència.

El de Pereta Ramis és un cas més entre les dotzenes que es varen produir aquell temps. És curiós que denunciar fos més habitual que un segle i mig després, quan s’han hagut de fer campanyes contra el silenci. Per circumscriure la ressenya a l’any de la denúncia contra Jordi Roca, és il·lustratiu posar un exemple de cada illa: a Palma, denúncia contra Nofre Carrió per violació a Magdalena Coll; a Maó, contra Rafel Femenias per violar Ysabel Buils; a Eivissa, contra «Antonio Planells por haver estuprado a María Ramón»… Totes del mateix any que la de Pereta Ramis contra Jordi Roca19.

Quan cantava a «La Cubana» tenia les nits molt plenes i els dies molt buits. Vaig anar a veure els llibres de baptisme, de matrimonis i de defuncions de tots els protagonistes del romanç. Són de Petra o d’Ariany (la madona, en Jordi Roca, en Guillem Rosselló, na Pereta Ramis…) o de Manacor (dos marits i el missatge). Tot és als arxius; tot. Vaig investigar els fets. Vaig parlar amb gent vella. La biografia de Catalinaina Cànaves és una radiografia exacta del que canten les gloses. No és necessari ser malpensat. Vaja curriculum vitae! Denunciada per enverinadora, tothom se li moria jove i de manera misteriosa. Vaja existència sinistra! Quan coneixes la seva vida, nascuda a una família pobra, casada per força quan era una nina, vídua tres vegades, la mort misteriosa dels seus joves marits, la desgràcia de la seva primera filla, la relació amb el missatge… en un tres i no-res passes de sentir pena a repudiar-la. Els descendents que ara la volen fer santa, verge i màrtir no deuen tenir ni idea de la seva vida, perquè no anirien a gratar ronya. Fabulen i recreen, però ignoren qui eren els seus pares, ni els fills amb els altres marits (a banda del seu besavi), ni què va ser d’ells. S’han equivocat; en comptes d’investigar, inventen!

Arribats a aquest punt, vaig demanar a Guillem d’Efak que em descrivís, amb detall, allò que va passar aquell 3 de febrer de 1851.

Moltes de coses estan més que provades amb els documents dels arxius. N’hi ha d’altres que apareixen a les gloses i que no estan demostrades, però així i tot ningú mai ha pogut provar cap mentida de tot quant diu el romanç. Te donaré la patent de tot, des de bon començament. A partir dels arxius i les gloses, algunes de les coses que dic són deduccions i, per tant, me puc equivocar... però serà de molt poc. A na Catalinaina Cànaves la casaren son pare i sa mare per força quan era una nina amb un home de Petra que va morir poc després. Es va tornar a casar aviat, vídua sense fills, amb un manacorí, propietari del Caperó, amb qui va tenir una filla. No feia dos anys de casats i ell va morir. Segons la glosa, tant a ell com al primer, els hi havien donat bolleta.20 Segons l’arxiu, el segon va morir de «enfermedad ignorada segun certificación médica».21 Ella, amb 21 anys, ja era doblement vídua. El mateix any, sis mesos després de la mort del segon marit i a casa externa, moria la seva única filla i, d’aquesta manera, Catalinaina Cànaves esdevingué la propietària del Caperó. T’he de dir que tenia un missatge de casa bona que, en vida del seu home, vivia al cor de Manacor. No sé per quines cinc-centes ni amb quines excuses, ella hi anava a romandre. De fet, figura als arxius que la nina va morir a la casa del missatgesí, d’en Joan Sansó Esteve, encara que l’Esteve era de malnom. D’ençà de la mort de la filla, al Caperó només hi dormien el missatge i la madona. Crec que no t’he de donar a entendre res més. Per les feines de fora vila llogaven jornalers i així va ser com va començar a anar per allà en Jordi Roca, jove, curro i amic dels plaers. Ella encara era sis anys més jove que ell i, fins i tot a les gloses que la barrejaven, reconeixien que era molt atractiva. No és molt atrevit imaginar que podrien haver iniciat una relació amorosa clandestina a l’esquena del missatge i, com sol passar, la gent començà a xafardejar. D’acord als estereotips socials, tant o més acusats fa 140 anys com ara, a ella li atribuïren fama de promíscua i a ell de femellut. Quan dels xep-a-xeps se’n fan gloses la cosa pren fua, ja no hi ha qui ho aturi i tot es fa de domini públic.

En aquesta possessió

tenen ses portes obertes

i sa madona fa ofertes

a qui té bona escapció.

De família curandera

i remeis d’alerta mosques

se vos moren a les fosques

com a pesta ratilera.

S’escampa per sa contrada.

Sa casa que no té pau

en sa nit no es tanca en clau,

i això a sa gent no li agrada.

Sense clau i sense pany,

massa espases i una baina.

Vos diven Catalinaina

com sa campana d’Ariany.

O ho va destapar la gent o, com surt als papers, de taverna en taverna en Jordi Roca va bravejar massa de la seva conquesta.22 La primera conseqüència va ser que la qui se sentia com la seva al·lota abandonada, Pereta Ramis, va recórrer a la justícia, amb la pretensió d’un matrimoni forçat. La segona i definitiva, poc més d’un any després, va ser quan qui s’assabentà de la relació furtiva va ser Guillem Rosselló, un militar que estava de permís i que va tramar el robatori que arrossegaria Jordi Roca al garrot.23

Vaig explicar durant anys allò que crec que va passar. En Toni de Sos Sostres, el qui segons la glosa «feia llum», acompanyava Jordi Roca a les seves trobades vespertines. Eren amics i feien colla com a jornalers. Quedava defora de les cases per vigilar, sobretot evitar que el missatge el trobàs. Tot apunta que el vespre fatídic Jordi Roca va accedir a la casa per estar amb na Catalinaina. Guillem Rosselló,