Etziba Balutxo...

El dissabte dia 27 de maig, dia de reflexió previ a la jornada electoral de les municipals i autonòmiques del 2023, es va presentar a l’Agrupació Cultural de Porreres la segona edició de Màtria, l’obra pòstuma de Pere Morey Servera. Amb una sala estibada, tal com ja havia passat a la primera presentació del Museu de Mallorca, l’editora Marga Serrano es congratulà per haver pogut editar el llibre i, després d’agrair la cessió del local, va donar pas als dos presentadors. Joan Barceló va fer el panegíric del seu amic Pere Morey i, tot seguit, com a autor de l’epíleg del llibre, vaig fer la mateixa intervenció que havia fet al Museu de Mallorca dia 14 d’abril. Tant una com l’altra es transcriuen al final.

Finalitzat el torn dels presentadors, convidàrem els presents a evocar Pere Morey Servera, amb la convicció que la seva personalitat havia deixat petjada a la memòria de tothom que el va tractar. Foren moltes i diverses les veus que feren aportacions a la tertúlia oberta (Maria Barceló, Gaspar Morey Servera, Joan Melià, Aina Dolç…). Totes les intervencions, amb detalls d’interès sobre els valors i la personalitat de l’autor, enriquiren l’acte i contribuïren a fer que la gent sortís ben satisfeta. Es va fer esment a l’empatia, a la pulcritud del llenguatge, a la influència del poble matern…

Pel seu alt interès, reproduïm el magnífic poema que va llegir Assumpta Suau, la vídua de Pere Morey, on s’expressa el pensament de l’autor davant de la mort:

Comiat d’Epicur a un jove deixeble

Estima allò que tens, quan ho tens, mentre ho tenguis

i quan te falti, no ho ploris

ni alcis els braços al cel

queixant-te de la teva desventura.

Regràcia, en canvi, els déus

per haver-te deixat portar als llavis

per un instant, el seu calze d’ambrosia

i agraeix-los el present de la memòria

l’últim do que ens resta als mortals

quan fins i tot se’ns ha esvaït l’esperança.

1. El panegíric de Joan Barceló

Pere Morey Servera. Porreres 27-5-2023

Des del 2013 i fins molt poc abans del seu traspàs vaig ser amic de Pere Morey i Servera. L’amistat va començar amb els viatges. Férem un total d’onze viatges junts. El primer el 2013 a Béjar i per terres de Salamanca. Vengué sempre amb la seva dona, l’estimada Assumpta Suau Noguera. Sempre apuntava amics seus. A Béjar va venir amb el seu germà. Després vengué a la Rioja i el Bergadà el 2014, a Ronda, a la Bretanya i Cantàbria el 2015.

Preparàrem junts el viatge a Almansa, precisament gràcies a una proposta seva, havíem de fer un viatge commemoratiu del 300 aniversari de la guerra de Successió que havia d’incloure València, Xàtiva, Villena i Almansa, de manera que fóssim a aquesta darrera ciutat el darrer cap de setmana d’abril, que és quan es recrea la batalla. El prepararem per al 2015, però el 2016 finalment reunirem 22 persones i partirem cap allà. Encara record la suada que duia aquell dia a Almansa després de trepitjar caminant tots els escenaris de la batalla. Finalment, ens vàrem fotre una paella -o un calderó- de gaspatxo manxec i també un arròs al forn a Xàtiva i una paella a can Pinet de Tàrbena. D’aquell viatge tindré sempre molt bon record. Començant perquè a cada viatger li donarem un llibre coincidint amb el Dia del Llibre, amb motiu de la festa de Sant Jordi, tots els inscrits tingueren un exemplar de La darrera canonada.

El 2016 encara anàrem a la França occitana perquè ell tenia molta il·lusió, d’ençà que va escriure Operació Verge Negra, d’anar a Rocamador. El 2017 va coincidir al nord de Portugal amb els poetes Ponç Pons i Josep Marí, el poeta-pintor eivissenc. No pogué venir aquell mateix any a la Toscana. Em fa molta il·lusió, i esper tenir prou temps a Pisa per veure la Seu i el Museu, on hi ha uns quants objectes que s’endugueren els croats el 1115 ens escrivia i deia: Em tem que els contaré quatre coses sobre la croada als passatgers, si em deixes. Ell sempre solia fer algunes aportacions al contingut dels viatges. Jo sempre li deixava el micròfon de l’autocar. Era un comptador nat i divertit. Finalment, el 2018 anàrem a Medina del Campo i el 2019 del 7 al 11 d’octubre a Palència, que va ser el darrer, ja que el 5 de novembre, 25 dies després, moria.

En Pere tenia una cama de Porreres, la seva mare era de Can Barreres, i tal com confessava n’Assumpta a la periodista i excompanya Neus Fernández al magnífic dossier de literatura Entorn de Calvià tots dos veníem de dues famílies de dretes, fins que ens vàrem informar. Pere Morey i Servera va situar a Porreres a la seva novel·la La darrera canonada-Mallorca 1715 un vespre de Santa Caterina, 24 de novembre de 1701. a Dalt del puig de Monti-Sion de Porreres, els seus personatges – i és un favor que sempre li haurem d’estar agraïts -. Vàrem presentar a l’Agrupació, el seu llibre.

– Pel camí hem trobat dos cavallers i un traginer amb una mula, hi va un criat davant amb un fanalet, i ens han enredat demanant-nos noves, quants estudiants som, el nom del mestre, si hi havia lloc on romandre ells dos i tot això.

– A què es deu l’honor de la vostra visita, senyor Joan de Torrella? Voleu compartir amb nosaltres la bunyolada de Santa Caterina? Cada any, els alumnes de les tres escoles de Gramàtica ens tanquen els mestres respectius dins de les nostres cambres i no ens deixen sortir fins que no els hem fet passar per davall la porta doblers per comprar oli, mel i farina al poble”.

Preparant aquesta intervenció, aquest panegíric, m’he adonat que entre en Pere i jo ens enviarem fins a 190 missives per correu electrònic. No les podem citar totes, escrivia: “vulguin els déus que l’any vinent vegem el recobrament d’alguns dels drets que començàrem a perdre, precisament, a Almansa. La sabeu: “el mal d’Almansa, a tots alcansa”.

També va fer una xerrada sobre Vuit caires de Ramon LLull, amb més de 30 diapositives.

El de Palencia em fa moltes ganes; i si et sembla podrem parlar del Cantar del Mio Cid i la putada que feren els Infantes de Carrión a les filles del Cid a Corpes. Com que xerrarem de Castella no hi haurà problemes amb els masícanos. Els masicanos eren els de “Mallorqui sí, català no”.

Aquest era el Pere Morey Servera que coneixia, L’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull. El que gaudia del present i sempre tenia l’ànsia pel coneixement. El Pere Morey que parlava cinc idiomes perfectament. Com a cap d’exportació de Can Buades, la fàbrica d’aixetes de Binissalem, per la qual cosa va viatjar per tot el món i que he descobert fa pocs que “Era traficant de centenars de condons en els anys setanta, quan a Mallorca era difícil trobar-ne».

Quan es va fer l’homenatge a Ciutat i estant a fora en un dels meus viatges, no podia consentir que a Porreres no féssim res en la seva memòria, perquè en Pere s’ho mereixia i perquè Màtria havia de sortir. Inspirat en el vers de Pessoa: «jo no tenc Pàtria: tenc Màtria». Per molts anys el puguem recordar.

2. La presentació de Bartomeu Mestre

Gràcies, Pere Morey

L’estiu del 2018 moriren Antoni Muñoz i Eva Serra, dos historiadors que ens havien ajudat en els actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. Dia 3 de juliol vaig informar Pere Morey del doble obituari i el mateix dia em va correspondre:

Els que quedam hem de seguir el combat. La meva darrera contribució és que estic acabant de redactar Màtria. He ofert els drets d’autor a l’Òmnium Cultural.

Cinc mesos després, dia 11 de desembre de 2018, Pere Morey remetia aquest nou correu:

Un bell dia de maig de 2017, dos estudiants d’excursió pel massís de Montserrat entren a una cova que un esllavissament ha deixat al descobert. A dins hi troben Kundry, una dona que va quedar dins d’un replec de l’espai-temps al segle IX (si coneixeu Parsifal ja sabreu d’on surt). La duen a Barcelona i viuen amb ella el Procés. Al final s’exposa una ucronia, que prou m’agradaria que succeís.

“Màtria” és una arma de lluita pacífica; és la meva contribució a l’esforç col·lectiu de recobrament dels nostres drets.

“Donec perficiamus”: fins que ho assolirem.

Era el desembre de 2018. El llibre, pacient, esperaria editor, però Pere Morey continuava amb la seva incansable activitat. Dia 1^r de març de 2019, a la Porta de Santa Catalina, en el lloc on va ser afusellat el menorquí Joan Mercadal, el patró Broma, Pere Morey va fer el parlament reivindicatiu oficial. Dia 23 de maig, a la llibreria EMBAT, presentava les Rondalles Calvianeres. El mes d’agost, feia el discurs de comiat del periodista Jacint Planes Santmartí i el mateix mes dinàrem amb l’historiador i il·lustrador Francesc Riart que m’havia escrit: la novel·la de Pere Morey és molt, molt, interessant. Serà un gust coneixer-lo. Posàrem fil a l’agulla per preparar la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, però aquell novembre luctuós ens esfondrà el projecte.

Màtria també va romandre a la sala d’espera dels llibres i els vells companys de la Comissió Cívica del Tricentenari (Cristòfol Soler, Jaume Mateu, Damià Pons, Pere Sànchez, Gori Mir, Manel Domènech…) romanguérem en els camps de cotó, amb la coral empetitida i el cor enyorós. Avui podem celebrar que Màtria ja és al nostre abast. Som davant del Pere Morey més autèntic i genuí. La pura essència destil·lada de l’autor més didàctic, pedagògic, imaginatiu i ocurrent d’aquestes florides contrades enmig del mar. Un Pere Morey nítid i en estat pur; tot això i un punt més del que ara jo diré. El guia. El viatger (que no el turista). El passejador per la geografia i la història. El professor. L’animador. L’activista cultural. Sempre positiu i divertit, amb una amenitat desfermada, irònic i a vegades sarcàstic, però mai cínic. El polissó dels conillons a amagar, amb les sorpreses i les argúcies literàries. El malabarista dels jocs de paraules i dels modismes de comparació. L’enginyós alquimista de les metàfores. L’amant de la música. El ciutadà compromès fins al moll dels ossos amb la llengua, la terra i la seva gent a qui tant estima i estimula, una gent a qui encoratja (ho diu amb paraules entremesclades de Lluís Llach i de Guillem d’Efak), amb el somriure, la revolta, a ser qui som!

El relat, a més d’una reivindicació de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del nostre poble, ens explica una bella i tendra història d’amor. Al capdavall, l’obra és un himne a la lluita per les llibertats que es canta de la mà d’una relació afectiva. La trama està ben armada sobre un muntatge eficaç. El text és pulcre, ben escrit, mengívol, àgil, amb un vocabulari ric i un ritme que convida a llegir sense aturall, perquè passen moltes de coses i, sovint, a una velocitat de vertigen. Un altre dels eixos distintius de la narració és la defensa de la cultura matriarcal. El títol no és una simple concessió, sinó una activa defensa de la màtria en oposició a un patriarcat que representa la subjugació a unes imposicions foranes que ens han pertorbat les tradicions. L’exemple que apareix de les segones festes podria anar acompanyat d’altres distintius, però la definició del rol del pagès front al del pastor és tan eloqüent com quan explica la diferència entre el símbol del ruc i el del bou. L’autor, amb quatre metàfores, ens brinda una tesi doctoral sobre la nostra identitat.

Podeu dir qualsevol lletra de l’alfabet i sempre trobarem una definició, perquè el diccionari no deixa cap inicial que no pugui descriure les habilitats narratives de Pere Morey Servera: A d’Amenitat, B de Bonhomia, Creativitat, Diversió, Encoratjament, Fantasia, Generositat, Humilitat, Imaginació… No hi ha persona que l’hagi tractat que no agafi la mà d’una teringa de tot el carrer per fer-ne un emotiu panegíric.

A l’epíleg, encarregat per la família amb generosa confiança, vaig exposar les imatges que més m’abelleixen de l’autor i de la seva empenta. Valorar les lliçons que, amb aquesta obra pòstuma, ens ha lliurat com un salt d’aigües d’un torrent de curolles, dèries i il·lusions, les seves, que haurien de ser també les nostres. Aquesta patriòtica i matriòtica rondalla, la darrera de la seva prolífica imaginació, és una instància a viure en plenitud i sense restriccions, una convidada a no afluixar, perquè si és ver que qui lluita pot perdre, és molt més cert que qui no lluita ja ha perdut.

Què n’hauria pogut sortir de la conjunció de Pere Morey i les seves narracions amb la mirada d’Agustí Villaronga? No hauríem hagut de mester anar gaire lluny a cercar sèries de senyors i d’anells; ni de llops ni d’anyells. Una de les escenes més reeixides i cinematogràfiques del relat és la investidura del president, gràcies a l’enginy i les argúcies per burlar les clavegueres i els intents de repressió d’un estat bastit de dèficits democràtics. El desenllaç, assolit l’alliberament del poble, ens fa present del gaudi i ens encoratja.

Màtria ens endolceix la vida. És poció màgica. Per arrodonir-ho, en aquest llibre l’autor ens confessa la raó de ser de la seva escriptura: la paraula és més forta que l’espasa. Per això escric!, ens diu. També per això l’hem de llegir, Pere. Moltes gràcies per haver estimat tant aquesta terra; els animals, els ocells i les plantes d’aquesta terra; les pedres, tant les que suren com les que no, d’aquesta terra; la llengua d’aquesta terra; el paisatge d’aquesta terra; la gent d’aquesta terra… Moltes gràcies, Pere Morey Servera, per haver viscut!

MÉS FOTOGRAFIES DE LES DUES PRESENTACIONS

Els quid pro quo de Quadrado amb Menéndez Pelayo

De tan i tan repetit, l’elogi que dedicà Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912) a Quadrado ha esdevingut gairebé una sentència. En concret, s’hi va referir així: Las Baleares, cuya historia literaria es tan larga y gloriosa, no han producido escritor tan eminente desde los tiempos del iluminado Dr. Ramón Lull. Una afirmació més extravagant i exagerada sembla impossible. El simple fet de posar-se a la boca el nom de lo foll com a referent posa en evidència l’erudit espanyol. Però… va ser espontània i lliure tan gegantina comparança? Gens ni mica! Fer un seguiment de com va anar la gestació desemmascara la vinculació i la dependència entre els dos.

Dia 25 de novembre de 1891 Quadrado informa a Menéndez Pelayo de la penosa y larga enfermedad de mi hermana política, con su fallecimiento diez meses hace en 28 enero y con la extincion completa de la familia, vése sumida mi esposa en amargura. Després d’aquesta exposició victimista, a la mateixa carta, trabuca la petició: V. que es tan galante. Así como así, ya me lo dijo V. con reserva; ¿pero no será una exorbitancia que me repita en público los requiebros que me escribió en privado? V. mismo: si cree V. que he de sonrojarme no me lo diga. Resulta prou evident que Quadrado s’aprofita de l’elogi desmesurat que havia rebut en una carta personal i li sol·licita que el repeteixi en públic. Així va ser i l’any 1893 Menéndez Pelayo signava la introducció als Ensayos Religiosos, Políticos y Literarios de José María Quadrado.

Menéndez Pelayo no tenia escapatòria. Havia comès la insensatesa de fer-li la gegantina lloança per escrit i Quadrado, simulant una aparent modèstia, va pidolar transformar la ditada de mel en una exaltació pública. Tanmateix Menéndez Pelayo no s’hi podia negar, perquè estava en deute. I no un deute qualsevol, sinó prou onerós. Cal acudir a la biografia de Menéndez Pelayo per recordar que, gràcies a Quadrado, va ser diputat cunero per les Balears¹. Efectivament, després d’una intensa campanya, dia 27 d’abril de 1884, Menéndez Pelayo va ser elegit per Balears dins del Partit Conservador i així va iniciar la seva carrera política. Quadrado va activar totes les seves influències per guiar i promoure el nouvingut. El presentà a Antoni Maria Alcover, Gabriel Llabrés, Tomàs Forteza, Mateu Obrador, Joan Lluís Estelrich, Josep Lluís Pons i Gallarza… Està documentat que el gran promotor del volksgeist espanyol (l’exaltació de l’esperit nacional) va parlar en català sobre Ramon Llull a Llucmajor (els diaris destacaren en perfecto mallorquín) i a l’Institut de Palma².

Al darrera de la candidatura, hi havia la mà poderosa i determinant de Quadrado. Ambdós compartien militància a la Unión Católica³. Gràcies al seu promotor i avalador polític, Menéndez Pelayo va ser diputat per Balears entre 1884 i 1886⁴. L’elogi que tributà a Quadrado, analitzada com cal la relació, no era altra cosa que un quid pro quo; un favor per un altre.

Fent esment a la mort, uns anys enrere, de Tomàs Aguiló Fortesa (1812-1884), quan Quadrado veu venir la seva decrepitud, dia 23 de gener de 1890 informa Menéndez Pelayo que disposa de més de 200 cartes creuades amb l’amic difunt i que guarda altres correspondències (amb Balmes, Llorens, Lafuente…) que li fan passar pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho, ocurrióseme y lo dejaré consignado, que se V. el heredero y quedo consolado y tranquilo. Així seria. Quadrado, a qui tant s’ha atribuït la defensa a ultrança del patrimoni cultural de les Balears, va llegar el seu arxiu a Menéndez Pelayo i aquest a la ciutat de Santander⁵. Ho veurem més endavant, amb la conducta de la vídua del donant, practicant com el seu marit de pidolar favors.

D’apadrinaments, recomanacions i favoritismes

Quadrado, tot i ser 37 anys major, s’adreçava a Menéndez Pelayo com a mi respetable y bondadoso padrino. Molt més que una ironia si tenim en compte que atribuí el seu doble fracàs a Madrid al apadrinamiento que hi havia a la capital quan, justament a Madrid, hi va acudir amb les mans plenes de cartes de recomanació. Quadrado va ser un practicant a ultrança de l’amiguisme i va reclamar favors arreu al llarg de tota la vida. Així va obtenir gairebé tots els càrrecs, distincions i privilegis, almenys els més importants. Ho detallarem en futurs capítols. De moment, un breu repàs documental ens mostra alguns exemples.

Era yo niño cuando llegó a Madrid recomendado a nosotros eficazmente, por mi tío D. Bartolomé Sureda, D. José María Quadrado. Antoni Frates Sureda (1829-1908) a Recuerdo necrológico, La Almudaina, 1896

Si éste pudiera ser un medio para entrar en el seno de tan ilustre corporación y si pudiera apoyar, con su influencia, mi pretensión, exhorbitante en sí, aunque justificada por el ejemplo, le quedaría reconocidísimo. Amb la tramesa de dos exemplars de Forenses y Ciudadanos, carta a Miquel Salvà Munar (1792-1873), aleshores censor de l’Acadèmia de la Història, el novembre de 1847. Un mes després, Quadrado entrà a l’Acadèmia

…si concretaras tus pretensiones, no me sería difícil recomendarlas a un conocido mío, oficial del Ministerio de Instrucción (…) de quien ya nos hemos valido en el assumpte de tu primo Mariano. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (11-X-1848)

En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal⁶. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (6-VI-1849)

El 1850 reclamarà a la reina que centralitzi l’Arxiu i el designi a ell com a arxiver. Així va ser i l’arxiu passà a ser de l’estat, amb ell al capdavant.

…después de tan buenas esperanzas, de tan poderosas recomendaciones, de la convicción formada por los oficiales de la mesa sobre la justicia y conveniencia de mi pretensión, robustecida ahora por el muy favorable informe de Gobierno Civil (…) sobra para sacar airoso mi empeño. Carta de Quadrado a Santiago Fernández y Gómez de Negrete (1799-1875), ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques (gener de 1851)

Muy señor mío y veneradísimo Presidente: No como presidente del Consejo particular de Palma, sino como amigo mío muy querido, paso a recomendar al señor don José Quint Zaforteza, que viene a reforzar la representación ya bastante numerosa de nuestra sociedad en el seno del congreso. Carta de Quadrado a Santiago Masarnau Fernández (1805-1882), 11 de maig de 1857

Dia 25 d’agost de 1857 Quadrado reclama a la reina que recomani la compra de Recuerdos y Bellezas de España. Una RO instà els ajuntaments a incorporar la publicació a totes les biblioteques.

Haré cuanto pueda por D. Bartolomé Constant, veré de corresponder a la recomendación que V. me hace. Carta de Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) a Quadrado, novembre de 1858. En aquella ocasió la cosa no va anar bé: Tomo la pluma un momento para decirle que no es possible conseguir lo que desea el cirujano por quien V. se interesa. Això no obstant, molts d’altres favors reclamats per Quadrado a Llorenç (el seu superior i inspector) eren atesos: A Bauzá le permití ausentarse antes de tiempo mediante certificación del médico. Octubre de 1863

Escribo a mi hermano y le transcribo íntegro el párrafo que contiene la recomendación que hace V. del Sr. Mola y Martínez. Espero que si al Capitán General le hacen el mismo efecto que me ha hecho a mí dicho párrafo, se logrará lo que V, desea. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, setembre de 1867

Que yo recomiende con mucha eficacia al Sr. Mola y Martínez no lo debe V. dudar como cosa que viene de V. Mi hermano sólo me hizo saber, que procuraría acortar y dulcificar la suerte penosa de aquel desgraciado. Después no ha vuelto a decir más, y sigue siempre en un completo silencio conmigo en todo lo que se relaciona con la justicia. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, gener de 1868

Mi hermano el General sigue en Bíarritz sufriendo con resignación la emigración a que se halla forzado, y yo continúo esperando sólo del favor divino el alivio de los terribles males, en que estamos sumidos. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, març de 1869⁷

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

continuarà

NOTES

El segon retorn a Mallorca

Decebut definitivament de Madrid i reincorporat a l’arxiu a finals d’abril de 1846, Quadrado va fer bandera del secretisme fent ús patrimonial de la documentació. Cal tenir present que aleshores els arxius no només no eren públics, sinó ni tan sols consultables. Una Reial Ordre d’abril de 1844 establia els restrictius requisits que es podien exigir als estudiosos. Es permetia accedir (sense poder treure apuntes ni sacar copias de ningún papel) als llibres puramente literarios, però es prohibia expressament accedir als documents històrics posteriors a 1700 i, fins i tot, si a la documentació anterior hubiese algunos que por su importancia o transcendencia sean capaces de comprometer los intereses nacionales, cuidará el archivero de colocarlos en paraje reservado para que en ningún caso puedan ser examinados.

Resulta prou evident que l’arxiver esdevenia el controlador, amo i senyor de la documentació. D’ella Quadrado va extreure i va editar Los nueve libros de la Historia de Herodoto traducidos del griego al castellano per el P. Bartolomé Pou. En aquest cas, va respectar l’autoria. No obstant, també aprofità l’arxiu al seu abast per enllestir altres llibres. Així va néixer Forenses y Ciudadanos, una transcripció rellevant que, segons Quadrado, li generaria enemics poderosos, publicada el 1847. Álvaro Santamaría va destapar que Quadrado havia trobat el document original a l’arxiu i que havia reconegut que es tractava de un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo» que, aislado y hecho ya, se me vino a las manos y me deparó por modelo la suerte. Igualment va fer la transcripció d’una altra obra trobada a l’arxiu. El document que Quadrado manyuclà es titulava originalment Llibre en llatí i en mallorquí qui tracte de la vinguda del Rei D. Jayme el Conqueridor a estas islas per el P. Pera Marsili, Dominico, son Cronista i, adjunta al manuscrit, apareixia un Llibre 2, com el passat en llatí, traduït al mallorquí, compost un y altre per fr. Pere Marsili del orde de Prehicadors, de nació catalana, el qual essent Cronista del Rey de Mallorca, Don Jayme el 2ⁿ vingué ací en lo any 1317 pera fer esta història de la presa de Mallorca. Quadrado, com faria habitualment, optà per afegir-hi altres documents, notes, opinions i castellanitzar l’obra que es publicà l’any 1850 sota el títol Historia de la conquista de Mallorca. Crónicas inéditas de Marsilio y Desclot en su texto lemosín, vertida la primera al castellano y adicionada con numerosas notas y documentos por D. José María Quadrado, Archivero del Antiguo Reino. Aquests exemples serveixen per destacar una conducta que practicarà Quadrado tota la vida i, per això mateix i com han assenyalat altres autors, no es pot parlar en rigor d’un historiador, sinó d’un arxiver. Un arxiver que copià i publicà a nom seu obres històriques rellevants, amb censures i afegits. Ell deia «complementades» quan eren manipulades.

Un bon arxiver?

Tot i l’evidència que Quadrado era més publicista i opinador que cap altra cosa, per descomptat molt més que no historiador, cal demanar-se si va ser, com s’ha dit i repetit, un bon arxiver. Hi ha massa proves que assenyalen el contrari. D’entrada, l’ocupació de la plaça va ser per digitació i va comptar amb la protecció de Jaume Pujol Ginard, Secretari de la Diputació. Quan s’incorporà, l’arxiu estava perfectament catalogat, amb un inventari complet de 1829. Entenc com assenyala Antoni Mut que la primera dedicació consistí a familiaritzar-se amb la riquesa documental que tenia la fortuna de poder manejar sense limitacions i a descobrir l’abundós cabal de notícies ignotes que s’hi ocultaven.

Quant a la dedicació, des del primer moment va gaudir d’unes condicions laborals d’excepció. Així, l’agost de 1844, demanà permís per fer un viatge a Aragó de tres mesos. Gràcies als seus protectors li fou concedit, mantenint el sou. Repetí l’experiència el juny de 1845, quan va atendre la cridada de Balmes i, novament se li va concedir autorització, amb el sou fins a finals de l’any. Amb l’obligació de proveir un substitut, en aquella ocasió va designar el seu amic Tomàs Aguiló. Des d’aleshores foren moltes més les autoritzacions rebudes, sempre respectant-li el sou, per atendre les absències i, a partir de 1848, d’ençà que Tomàs Aguiló va obtenir plaça a l’Institut de Tarragona, amb substituts ficticis. L’octubre de 1852 demanà llicència per estudiar Navarra i se li concedeix de tres mesos (que serien ampliats en dos més) amb tot el sou. El 1864 nova llicència retribuïda. L’obra en curs aleshores, Recuerdos y Bellezas de España, tenia la protecció de la reina que ordenà la compra d’exemplars a totes les biblioteques. El 1865, el 1876, el 1880 i el 1882 va obtenir noves llicències documentades, però no varen ser les úniques. Tenia les espatlles ben cobertes. El seu inspector, Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) de la Universitat de Barcelona, l’agafà en falta en una de les absències, però en comptes de denunciar l’abandó de la feina, dia 31 de maig de 1864 va escriure a Quadrado: Dígame V. qué he de poner en el informe de visita acerca del oficial Arias o como se llame. Estuve dos veces en el Archivo y lo encontré cerrado.

Quant al rigor en la custòdia documental, Miquel dels Sants Oliver descriu el despatx de la casa de Quadrado, del qual podria fer-vos exacte inventari: cadires mallorquines encavellades de papers y volums d’arxiu, relligats en pergamí¹. Ho justifica Antoni Mut Calafell els arxivers se’n duien a casa papers i volums per continuar la tasca² El cert és que hi ha constància de la desaparició de documents rellevants que custodiava Quadrado. A La carta de poblament d’Eivissa i Formentera de 1236, Antoni Planas Rosselló indica que José María de Quadrado va transcriure en la seva obra Islas Baleares (1888) cinc capítols del text llatí de la reforma del monarca, a partir d’uns fulls solts, esqueixats d’un antic registre de cartes reials, en els quals es contenien únicament els darrers capítols de la carta. Aquest únic testimoni de l’original llatí, que li va ser proporcionat per un canonge eivissenc aficionat a la història, probablement va quedar entre els papers de l’erudit, mort en 1896, i no s’ha pogut localitzar des de llavors.

La centralització

Amb tot, la dedicació de Quadrado a l’arxiu es va posar en solfa i la protecció dels padrins no va ser prou quan, a la sessió de dia 11 de novembre de 1848, la Diputació va entendre que el encargo de Archivero nada tenía que hacer más que custodiar los documentos, per la qual cosa s’assignà la funció a l’encarregat del Cadastre. L’acord, de facto, significava l’extinció de la plaça que ocupava Quadrado, encara que fins a finals de 1850 se li continuà retribuint el sou.

L’afectat, va moure cel i terra per combatre l’acord i, amb maniobres i intrigues, va activar tots els fils que havia deixat per Madrid, principalment a l’entorn de la reina a la qual s’adreçà directament el mes de maig de 1850: Don José María Quadrado, archivero del antiguo reino de Mallorca, puesto a los Reales Pies de V.M. rendidamente… suplica colocar dicho establecimiento bajo la protección del estado. Suplica se digne concederle el nombramiento Real que solicita como una nueva garantía de conservación y como una señalada merced para el esponente, estimulándole con tan honrosa distinción a continuar sus históricas tareas.

La súplica va rebre reial recompensa. Dia 14 de gener de 1851, una reial ordre, va expropiar l’Arxiu, el declarà adscrit a l’estat i designà Quadrado com a titular a partir de dia 1^r de febrer amb una paga de 6.000 reals que en dos anys pujarien a 8.000³. Els seus interessos personals havien servit per una espoliació cultural a les institucions illenques i ell esdevindria amo i senyor absolut. Ell establiria a qui obrir els arxius, ell decidiria els horaris, ell disposaria d’una canongia sense control directe.

Als peus de la reina

Quadrado va agrair la recompensa rebuda i va impulsar i liderar la visita de la reina a Palma l’any 1860. La mostra de vassallatge va ser absoluta. Li dedicà el llibretó A S. M. La reina doña Isabel II: recuerdos del Real Palacio de Mallorca, amb notes històriques sobre l’Almudaina. És en aquesta publicació quan, per primera vegada, atribuirà la mort de Joan Crespí, de manera críptica, a Joanot Colom: el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esa Torre del Ángel a manos de otro dictador mas sanguinario y más violento. El 1870, sense cap prova, traslladarà l’acusació a Francesc Colom, germà de Joanot.

Tanmateix, les fastuoses festes a l’entorn d’aquella visita, amb arcs de triomf arreu de la ciutat i amb la inauguració d’un gran monument, no perdurarien gaire en el temps. No passaria una dècada quan, l’any 1868, Quadrado seria testimoni de la decapitació de la imatge de marbre d’aquella reina borbona de qui Pius IX va dir e putana, ma pía.

Continuarà

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

NOTES

L’Institut d’Estudis Catalans ha tengut la bona iniciativa d’elaborar un Diccionari Històric de Periodistes Catalans que serà presentat al públic interessat al llarg d’una Jornada prevista per dia 5 de maig a l’edifici de la Riera a Palma (vg. programa). M’han fet confiança per a redactar, dins d’uns paràmetres generals, la veu corresponent a Jacint Planes i Santmartí. Complagut per l’encàrrec, aquest és el retrat que he elaborat de qui fou un influent i incisiu periodista, compromès amb els ideals republicans.

JACINT PLANES i SANTMARTÍ

(Sanmartí, Cinto Planes)

Barcelona, 7 d’agost de 1935 – Palma, 19 de juliol de 2019

Gèneres periodístics: Articulisme. Reportatge. Corresponsal. Crítica. Cròniques. Entrevistes. Editorials.

Seccions: Cinema. Cultura. Esports. Gastronomia. Opinió. Política. Societat.

Mitjans: Última Hora, Diario de Mallorca, La Tarde, Diari de Balears, La Vanguardia, Destino, Triunfo, Tele Exprés, Informaciones, Associated Press, Ràdio Mallorca, Radio Popular, Antena 3, TVE, Premsa Forana de Mallorca (Manacor Comarcal, Cala Millor, L’Estel de Mallorca, Sa Pobla, De Franc, Sa Plaça…)

L’orientació professional de Jacint Planas va ser guiada per son pare. Jaume Planas Ferrer, quan retornà de l’exili, després de passar pel camp d’Argelers de la Marenda, va ser desterrat a Mallorca i tancat a la presó dels Caputxins de Palma l’any 1942. En assolir la llibertat, el 1945 va obtenir autorització per obrir el Gimnasio Baleares a la plaça del Temple, des d’on organitzà combats de boxa i, amb gran acceptació de públic a la Sala Olímpia, al Frontón Balear i a la plaça de toros, vetllades de lluita lliure amb els germans Antoni i Jaume Oliver, Jim, campió d’Europa. Així mateix, va ser l’administrador de les empreses Roses-Tous i va gestionar diversos teatres i cinemes de Palma com el Líric, el Progrés o el Teatre Balear i, a Barcelona, el Poliorama. En aquells escenaris, especialment en el Líric i el Balear, s’hi feia cinema, òpera, sarsuela, concerts, teatre, varietés, revistes, espectacles folklòrics, ballet, patinatge sobre gel i, per Nadal, amb la tradició mallorquina de les títeres, convertien el teatre en un circ.

A meitat dels anys 60 va ser president de l’Atlètic de Balears (a Barcelona, el 1936 i 1937 havia presidit el Club Esportiu Europa) i encara ara, el trofeu d’estiu del club porta el nom de Jaume Planas. Coincidint amb la presidència del club de futbol, també presidí la Casa Catalana de Mallorca. Durant el seu mandat, es potencià el caràcter cultural i benèfic de l’entitat. Es programaren cicles de cinema així com les aules de Poesia, de Novel·la i de Teatre, amb accions solidàries a favor de l’hospital de Sant Joan de Déu, la presó dels Caputxins, el sanatori de Caubet i les Minyones. La peripècia humana i l’activitat professional de Jaume Planas va incidir en la vida del seu únic fill, amb qui va mantenir sempre una estreta i positiva relació.

Jacint, arribat a Mallorca als nou anys, va anar a escola a La Salle de Palma. Recordava que, durant el batxillerat, va guanyar diversos premis de redacció. Des de ben jove, col·laborà amb les activitats de son pare. Atret per l’escriptura, amb divuit anys, va publicar la seva primera gasetilla, sobre boxa, en el diari Baleares. Aquell mateix any, 1953, començà a publicar regularment en el diari La Ultima Hora, primer a la secció d’esports i, després, a un espai de creació pròpia, Día a día, una miscel·lània de cròniques socials, i a Gente en zapatillas, dedicat a les entrevistes, per on desfilaren Jean Seberg o Peter Ustinov, entre d’altres. Inicià estudis de periodisme que va interrompre, arran de fer el servei militar a Aviació, per fer el professorat mercantil a l’Acadèmia Cots de Palma. Durant aquella etapa, signava Sanmartí. El gener de 1994, Biel Massot i Muntaner es feia ressò de la prohibició d’usar la conjunció entre els cognoms i felicitava Jacint Planes i Santmartí, per haver estat l’únic que s’havia revoltat contra la imposició. Des d’aquella data, incorporà la i llatina entre els dos llinatges a la signatura dels diaris.

El seu estil, àgil i directe, el convertí en un dels periodistes més populars i llegits. L’any 1967 va rebre el Premi Ciutat de Palma de Periodisme (el Miquel dels Sants Oliver) concedit per Palma, la ciudad y sus hombres. Tres anys després, tornaria obtenir el mateix guardó per la col·lecció d’articles publicats a La Vanguardia. L’any 1973 Diario de Mallorca va fer una substanciosa oferta econòmica a Jacint Planes, aleshores casat i amb un fill i dues filles. Josep Tous, director d’Última Hora i gran amic, va ser qui l’animà a canviar d’empresa. Aviat la nova columna, Rayuela, es convertiria en l’espai amb més lectors de la premsa illenca.

Els anys 1976 i 1977 s’implicà en el Congrés Cultura Catalana. Va fer part del grup de treball de Mallorca de l’Àmbit de Turisme, del qual era responsable a les Illes l’escriptor Miquel Àngel Riera, amb qui col·laborà en la redacció de les conclusions i amb qui assistí a la reunió plenària, amb Joan Ortí com a secretari de l´Àmbit.

Josep Melià, nomenat Secretari d’Estat per a la Informació i portaveu del govern d’Adolfo Suarez, convidà Jacint Planes a incorporar-se al seu equip de mallorquins a Madrid, juntament amb Celestí Alomar, Francesc Quetgles i Guillem Puerto. Durant dos anys, el 1979 i el 1980, va realitzar tasques de relacions amb els mitjans de comunicació, redacció de comunicats, articles i discursos.

De retorn a l’illa, Diario de Mallorca va considerar prescrita l’excedència i Jacint retornà a la redacció d’Última Hora, on escriuria la columna Gente i bona part dels Editorials del diari que, en dos anys, passaria a ser el més venut i llegit de la premsa illenca. Encara que escrita en castellà, incorporà a la seva secció un espai dedicat a combatre els barbarismes i a ridiculitzar, amb èxit, el que ell anomenà castellorquín. L’any 1996 col·laborà de franc per impulsar l’edició en català del Diari de Balears fins que, el 1999, retornà al Diario de Mallorca, on es va jubilar el 2003, amb 68 anys i mig segle de carrera a l’esquena. En dues dobles etapes, a UH hi va estar prop de 40 anys (1953-1973 i 1981-1999) i al DM 10 anys (1973-1979 i 1999-2003). Malgrat acomiadar-se del periodisme professional, continuà col·laborant, des d’aleshores sempre en català i amb la signatura Jacint Planes i Santmartí, tant al Diario de Mallorca com a diverses publicacions de la Part Forana.

Cridava l’atenció, com a entrevistador, que no fes ús de l’estilogràfica i es fiàs de la seva bona memòria per afavorir l’espontaneïtat de les converses. Jacint va ser un periodista tan admirat com temut. Els malnoms que assignava eren molt celebrats i esdevenien un estigma mal d’esborrar. Així, el president (1983-1994) del govern Gabriel Canyelles, era conegut com the tractorman, la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, sa princesa, i Antonio Alemany, el periodista amb qui va mantenir enfrontaments, l’emmerdeur.

Molts dels seus articles, especialment els dels darrers anys del franquisme i els primers d’ençà de la restauració borbònica de 1975, figuren al Archivo Linz de la Transición Española de la Fundació March. L’any 1983, arran del primer discurs d’investidura de Gabriel Cañellas, escrit per Antonio Alemany, va aplicar el bisturí per desemmascarar els centenars de faltes d’ortografia i aixecar bandera en defensa de la llengua. Trenta anys després i ja jubilat, el 23 de maig de 2012 Diario de Mallorca no va trobar pertinent l’article El fill del baríton desafina, contra la política lingüicida del govern presidit per José Ramón Bauzá. L’escrit es va escampar com una taca d’oli per les xarxes, va obtenir un rècord d’audiència i constituí una crida a la mobilització en defensa de l’escola en català. El setembre de l’any següent, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera varen viure la manifestació més nombrosa de la història de les Balears.

A una de les seccions de més èxit, Mis inolvidables, va evocar alguns dels personatges que entrevistà. Entre d’altres, Jeroni Albertí, el president de l’època preautonòmica, a qui definí com a model d’eficàcia, honradesa i netedat, o Josep Tarradelles a qui havia entrevistat a Saint Martin-le-Beau dia 11 de setembre de 1977, el mes abans del seu retorn a Catalunya. Tarradelles es desmarcà de Francesc Macià per afirmar que els Països Catalans no tenien cap sentit polític, possiblement una concessió pactada del seu retorn que reiteraria el 1978 a l’acte de constitució del Consell General Interinsular.

L’any 1978, amb altres autors, Jacint Planes publicà Hombre y arquitectura en Mallorca. L’any 1983 presentà a Manacor En nom del pare de Jaume Santandreu (El Turó), amb el seu pròleg Càntic d’acompanyament. L’any 1997 presentà Balada d’en Guillem d’Efak de Bartomeu Mestre (Documenta Balear). El 2000 Aquell hivern de Chopin a Mallorca d’Aránzazu Miró (El Far). Amb Tomeu Calafell, publicà Cuina de caça (Consell de Mallorca, 2003). Apareix, com a entrevistat, en el llibre Suggeriments de Pere Estelrich (Documenta Balear, Palma, 2007). Abans, el 1994, havia participat en el llibre Els mitjans de comunicació a debat d’Arnau Company i Sebastià Serra. El 1999 signava la introducció de Xeremies, el volum 9 de les Obres Completes del popular actor Xesc Forteza.

Atesa la seva gran popularitat i simpatia, era requerit arreu per participar en molts d’actes. El 1985, arran de la polèmica derivada d’haver-se aprovat la urbanització de la Punta de n’Amer, davant més de quatre-centes persones, va dirigir una taula rodona a la Sala Rigal de Sant Llorenç que incidiria en la salvació d’aquell emblemàtic espai de la costa. L’any 1991 va fer el Pregó de Sant Roc a Porreres. El desembre de 1994 va compartir taula amb Josep Maria Xirinacs a l’Escola de Tardor de les JERC, amb el tema De la transició a la traïció, per palesar la renúncia dels polítics de les reivindicacions nacionals. El 2001 moderà la jornada Llengua, Treball i Societat, al costat de Tomeu Martí, Damià Pons, Cosme Bonet i Miquel Àngel Llauger. L’any 2011, tot i mantenir la condició d’independent, ocupà el darrer lloc de la llista d’ERC a les eleccions municipals a Palma. A la Casa Catalana de Mallorca ocupà la vicepresidència i l’any 2010 va ser guardonat amb el premi Ars Magna d’aquella entitat, el darrer que es lliuraria abans de tancar el casal.

En l’àmbit cultural, va mantenir bones relacions amb músics (Antoni Parera Fons, Joan Moll…), escriptors (Blai Bonet, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera…) i pintors (Jim Bird, Xim Torrens, Rafel Amengual, Nils Burwitz, Riera Ferrari, Ritch Miller…). Va fer molts de catàlegs i, fins i tot, alguns llibres: Ellis Jacobson (amb Alexandre Ballester), Orell (amb Rafel Perelló Paradelo), Xam, Gaspar Riera, Vicenç Ochoa, Francesc Iraola, Ramon Canet, Maria Carbonero, Joan Bennàssar… Amb Joan Miró compartia amistat i afecció al cinema i, periòdicament, coincidien a les estrenes.

No amagava que els seus colors eren els del Barça i els de l’Atlètic de Balears. Bon gastrònom, gaudia d’un gran sentit de l’humor i presumia de les amistats. El desembre de 2016 va trobar l’arxiu de l’antiga Associació de Premsa de Balears, amb les fitxes de 52 periodistes, amb noms tan rellevants com Pere Serra, Octavi Aguilera, Gina Garcias, Sebastià Verd, Lamberto Cortès, Pau Llull, Antoni Pizà… Els darrers anys, va mantenir una tertúlia amb Maruja Alfaro, Miquel Sagrera, Cathy Sweeney, Pere Noguera, Rosa Galarza, Guillem Pomar, Sebastià Salom (pare i fill) i Rafel Lladó, entre d’altres. En una de les darreres entrevistes, explicava les peripècies patides durant la dictadura. Carlos de Meer, el coronel de cavalleria que ocupà el govern civil de les Balears entre el 1974 i 1976, va afirmar a una reunió amb testimonis que trobarien el cadàver de Jacint Planas i no se sabria mai l’autor. Malgrat això, assegurava que s’havia guanyat la vida fent allò que més li agradava i que havia estat molt feliç.

Va morir el 19 de juliol de 2019. Dia 1^r d’agost se li va fer un acte de comiat. Es llegiren uns versos que ell havia escrit l’any 1996: Escolteu, amics,/ us vull dir adéu, ara,/ quan encara hi som a temps./ Desitgeu-me un llarg i bon viatge,/ si us plau, us ho prego,/ quan encara hi som a temps. L’escriptor Pere Morey Servera va cloure aquell emotiu comiat.

Els elogiosos obituaris posaren en relleu la seva empremta. Els dels dos diaris on va fer la major part de la seva vida professional coincidiren en destacar la seva influència: «Desaparece uno de los periodistas que durante varias generaciones marcó estilo e influencia en la prensa mallorquina. Desaparece parte de una época en la que el ingenio y la imaginación se ponían al servicio del periodismo para burlar a la censura franquista» (Última Hora) «Dotado de grandes habilidades para el análisis político y la crónica social, Cinto Planas i Sanmartí fue una firma periodística muy influyente durante la transición y la constitución de la autonomía y la llegada de la democracia política en Balears» (Diario de Mallorca).

Atenta i amatent, Maribel Asenjo, amb qui s’havia casat en segones núpcies, custodia el seu llegat, el qual, entre d’altres documents inèdits, conté enregistraments d’entrevistes (Llorenç Serra Ferrer, Maria del Mar Bonet, Felicià Fuster, Maria Antònia Munar, Antoni Parera Fons, Josep Pinya, Jeroni Albertí, Rafel Estaràs del grup Els Valldemossa…).

Referències: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Volum 13, p. 174.

Articles: https://www.march.es/es/coleccion/archivo-linz-transicion-espanola

https://archive.ph/20181007222558/https://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/10/28/carta-gabriel-canellas-tot-comenca-amb-zeus-i-torcal/516527.html

El cinema, història d’una passió (serial) a Temps Moderns 1997

El ‘newspaperman’ mallorquín a La Vanguardia Española (25-04-1972)

Exposición de Joan Miró en Palma a La Vanguardia (14-X-1970) 
Los ochenta años de Joan Miró a Diario de Mallorca (20-IV-1973)
Joan Miró. El mestre a Diario de Mallorca, Dominical La Almudaina (21-X-2001) 

Sant Jordi 2023 aporta com a novetat la reedició, ara en català, de ¿La última palabra? 1936-1939. Memorias de un soldado médico del psiquiatre Bartomeu Mestre Mestre. Un llibre que apareix a la pràctica totalitat de les bibliografies que tracten la Guerra dels Tres Anys. Dia 4 de juny està programada la presentació en el marc de la Fira del Llibre a Palma. Dia 20 d’abril es va presentar a Felanitx, poble nadiu de l’autor, i emès per la televisió local. Ara i aquí trobareu, amb més il·lustracions de les que apareixen a l’obra publicada, el pròleg que m’encarregà la Nova Editorial Moll.

L’autor, el llibre, la guerra

1. L’autor

Bartomeu Mestre i Mestre, va néixer a Felanitx dia 15 de febrer de 1914, pocs mesos abans d’esclatar la Gran Guerra (1914-1918). Son pare, Bartomeu Mestre Bennàsser (1885-1974), Balutxo, era industrial i fabricava i exportava maquinària agrícola, patentada com La Mallorquina.¹ Sa mare, Maria Mestre Gelabert (1882-1975), Vica, era neboda d’Antònia Aina Gelabert Bordoi, esposa de Pere d’Alcàntara Penya (1823-1906). Va mantenir sempre una gran estima amb la família del polifacètic autor i, segurament per aquesta relació, era molt afeccionada a escriure gloses i poesies.

Bartomeu va iniciar els estudis en el col·legi de Sant Alfons de Felanitx i va passar a fer el batxiller, entre 1927 i 1930, al col·legi dels Teatins del carrer del Vi de Palma per examinar-se, un any avançat, a l’Institut Balear de Ciutat, a la mateixa promoció de Lluís Alemany (1912-1983), Josep Ferragut (1912-1968), Josep Font i Trias (1913-2000), Josep Forteza-Rey (1912-1999), Gabriel Fuster Gafim (1913-1977), Lluís Ripoll (1913-2000) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938). Amb manifestada vocació per la Medicina, es llicencià el 1935, amb només 21 anys, a València i començà estudis de psiquiatria a Barcelona, on s’allotjà a la Residència Ramon Llull.

Dia 1 de juliol de 1936 s’incorporà per fer el servei obligatori a l’Hospital Militar de Palma: allà viuria la insurrecció armada, inicialment com a soldat metge. Mes a mes, en mig any ascendiria pels diversos graus de jerarquia, amb la designació com a caporal sense fer cap examen, les proves per ser anomenat sergent (amb la pregunta d’esmentar els rius de les Balears), l’ascens a brigada i, finalment, a finals de la tardor de 1936, l’obtenció de l’estrella d’alferes quan li confiaren el gabinet de radiologia, on va suplir la manca de coneixements tècnics en la matèria amb l’estudi, la pràctica i la investigació.²

Va continuar estudis a Barcelona, on es va doctorar en Neurologia, Psiquiatria i Cirurgia. Professionalment va fer una carrera fulgurant que el va situar al capdavant de la psiquiatria europea més avançada. Acabada la guerra va ser nomenat cap clínic de neuropsiquiatria de l’Hospital Militar. Va fundar l’Institut Psicotècnic Balear (1950) i, entre d’altres càrrecs, va ser cap clínic (1952-1963) de l’Hospital Psiquiàtric de Palma, del qual en va ser director (1963-1978).

Fou proclamat President Honorari de la Sociedad de Psiquiatría del Mediterráneo, vicepresident de la Liga Española de Higiene Mental, director del Instituto de Psicología Aplicada y Psicotecnia, vicepresident de la Real Academia de Medicina i cap de Neurologia de la Creu Roja. Com a professor a la Universitat de Barcelona, l’any 1973 aconseguí validar el reconeixement d’estudis en pràctiques en el psiquiàtric de Palma com a Escola Universitària de Postgraduats, adscrita a la càtedra de Psiquiatria de Barcelona. Pocs anys després de la jubilació com a director de la Clínica Mental, el Consell de Mallorca li concedí la Medalla d’Honor i Gratitud. Tanmateix, el major reconeixement de Bartomeu Mestre com a psiquiatre el podem trobar a la fraseologia popular. Per assenyalar el desequilibri mental d’algú, s’assegurava que «està per anar a Can Mestre» o, en el cas de Felanitx referint-se al malnom familiar, «el poden dur a Can Balutxo».³

Va publicar dotzenes de treballs científics. Destaquen els dedicats a l’electroxoc, les paràlisis cerebrals infantils, l’esquizofrènia, l’epilèpsia, els deliris, les drogues antidepressives, la gelosia crònica… Va col·laborar amb revistes especialitzades, franceses, holandeses i americanes, amb estudis de personatges de la literatura universal com Otel·lo, Don Joan, el Quixot i Hamlet. Va participar a congressos internacionals de Psiquiatria a Zurich, París, Barcelona i Palma. Va tractar personalment amb Ugo Cerletti (1877-1963), investigador de la teràpia electroconvulsiva. El març de 1975, en defensa de malalts i familiars, reivindicà públicament que la Seguretat Social havia d’assumir el cost del tractament psiquiàtric. Repetia, amb Letamendi, «qui només sap de Medicina, ni tan sols no sap de Medicina».

El 28 de maig de 1954, a l’Ateneu Barcelonès va participar a una taula rodona sobre el tema La higiene mental, moderada pel reconegut periodista Nèstor Luján (1922-1995) i compartida amb el valencià Joan Josep López Ibor (1906-1991) i l’asturià Juan Antonio Vallejo Nájera (1926-1990). Els tres metges eren reconeguts com les màximes autoritats en Psiquiatria de l’Estat. Les seves conferències rebien atenció i divulgació arreu. El maig de 1964 en el Congrés Internacional d’Art Psicopatològic va il·lustrar la seva lliçó amb dispositives de pintures fetes per malalts mentals. El març de 1968 va impulsar i liderar el primer Congrés Mediterrani de Psiquiatria. Per circumscriure la informació a les conferències que va fer a l’Acadèmia de Medicina, cal esmentar la lliçó inaugural de 1967, Anotacions per a la patografia de Ramon Llull, que ampliaria el 1977 amb Ramon Llull. Patografia d’un geni. El 1973, La llibertat de l’home, supra-realitat poètica, el 1983, Memòries d’un psiquiatre i el 1996, mesos abans de morir, Psiquiatria, ciència i mite. En col·laboració amb el doctor Josep Tomàs Montserrat, publicà Ritmos biológicos (1976) i, amb Dídac Parellada, El doctor Joan Ignasi Valentí Marroig i la seva obra psiquiàtrica (1985).

L’any 1945 va obrir una clínica privada a la Bonanova que assolí gran prestigi internacional.⁴ Alguns pacients reconeguts que divulgaren el seu pas per la clínica van ser Miguel Ángel Asturias (1899-1974), premi Nobel de Literatura i l’escriptor Josep Maria Gironella (1917-2003) que relatà la seva experiència clínica a Los fantasmas de mi cerebro (1959), dedicat «al doctor Mestre que salvó mi cerebro» i a la novel·la Mujer, levántate y anda (1982). Tot i la dedicació que requerien la clínica i el psiquiàtric, no es va desentendre mai de Felanitx, on setmanalment atenia no només pacients de la Vila, sinó de tot Mallorca, com era el cas, publicat a la premsa, de Thomas Harris (1908-1964), destacat oficial del MI5 britànic, historiador d’art, pintor i ceramista.⁵

La inquietud intel·lectual de Bartomeu Mestre es va canalitzar per via de la Literatura. Amb 17 anys començà a publicar articles al setmanari Felanitx i, entre 1946 i 1951, a la secció “Nuestras Plumas” del diari La Almudaina. Els seus llibres abasten gairebé tots els camps: assaig, novel·la i, sobretot, poesia. En aquest àmbit, va publicar els poemaris La Muerte y el Amor (1958). il·lustrat per l’aleshores estudiant de psiquiatria Nicolau Llaneres, La palabra de los muertos (1965), amb dibuixos de la jove pintora Esperança Mestre, Parla Ofèlia (1967), Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), amb pròleg de Miguel Ángel Asturias, Sonetos (1974), Paraiso en llamas (1975), amb pròleg de Baltasar Coll, Breviari (1979), amb dibuixos d’Ángel Baldovino i Isidoro Iriberri, Sempre en la mateixa àncora (1980), que inclou Les mans, Flor Natural dels Jocs Florals de l’Ateneu Barcelonès de 1979.⁶ L’any 1984 va editar Llibre de Família, amb un recull de poemes seus al costat d’uns altres de sa mare, Maria Mestre Gelabert, la seva filla, Maria del Carme Mestre Mestre, i una neta, Esther Aguilera Mestre.

El 1971 havia col·laborat, al costat de Joan Bonet, Josep Maria Llompart, Miquel Pons i altres, en el llibre del Col·legi d’Apotecaris de Balears publicat en homenatge a l’amic escriptor i farmacèutic Bernat Vidal. El gener de 1980 va compartir amb Blai Bonet i Gabriel Janer Manila un cicle de conferències. La seva, Cicles Culturals, establia el paral·lelisme entre l’evolució de l’home i les aportacions artístiques més rellevants de la Història. Com a curiositat, cal afegir que l’any 1972 va guanyar el Primer Premi d’Havaneres de Palamós amb “La cançó del mariner” del poemari Pedretes, amb música de Bernat Bauçà (Bernardo Bernardini):

Mariners deixau la mar.
Segadors deixau l’espiga
que el sol ha de coure el gra
ros com la meva amiga.

Mariners si hem de cantar
portau-me una ona antiga
i una estrella de la mar.

Garriguers de la garriga
veniu també a cantar,
que si se me’n va l’amiga
la barca naufragarà.

Altres aspectes a la vida de Bartomeu Mestre eren la pràctica de la pintura i les seves afeccions a l’Art, al joc d’escacs, al col·leccionisme d’anells de puros i soci i seguidor del RCD Mallorca.

Arran de les complicacions que va patir derivades d’una intervenció quirúrgica, l’any 1974 va publicar Un médico se asoma al abismo, un llibre que denunciava la desídia i el conservador corporativisme d’una part del col·lectiu mèdic. L’obra va ser rebuda amb divisió d’opinions com passaria en publicar la Patografia de Ramon Llull (1978), resum de la tesi que li va valer el doctorat sobre lo foll, que va irritar la confraria dels qui només volien una imatge beatífica i defugien, amb escàndol hipòcrita, la constatació de la follia com a part de la genialitat. Malgrat tot, Bartomeu Mestre va ser Magister de l’Escola Lul·lística. El seu interès per la vida i obra de Ramon Llull va continuar amb la novel·la Raymundus (1984 i, en segona edició, 1985).

Quant a l’àmbit més personal, just després d’acabada oficialment la guerra, dia 27 d’abril de 1939 es va casar amb Rosa Mestre Giralt (1915-2004), Enginyera, filla d’Arnest Mestre Artigas (1884-1968).⁷ El matrimoni tindria dos fills, Bartomeu i Maria del Carme, i set nets, Bartomeu, Martí, Ernest i Gabriel Mestre Roca i Esther, Eva i Òscar Aguilera Mestre. Bartomeu Mestre va ser entrevistat a la premsa de Palma, no només en el vessant de psiquiatre o d’escriptor, sinó com a persona reconeguda públicament. Margalida Capellà, Rafel Ferrer Massanet, Antoni Pizà, Joan Pla, Jacint Planes Santmartí i altres periodistes de prestigi conversaren amb ell sobre temes d’actualitat. Entre d’altres exemples, destaca haver aparegut als best sellers de Gironella 100 españoles y Dios (1969) i 100 españoles y Franco (1979). De la seva trajectòria vital, no es pot oblidar l’oferiment que va fer l’estiu de 1978 de la finca de la seva propietat on hi ha les coves del Pirata i del Pont, amb la idea d’explotar-les amb finalitats benèfiques, amb la proposta afegida de declarar la zona com a parc natural.⁸ L’Ajuntament de Manacor rebutjà la donació.

Bartomeu Mestre va morir als 82 anys dia 8 de desembre de 1996. La premsa de Palma destacà en portada la luctuosa notícia, amb obituaris de les redaccions i articles laudatoris (Andreu Manresa, Llorenç Capellà, Josep Marí Arbona, Ferran Aguiló, Laura Jurado…).

L’any 1997 l’Acadèmia de Medicina li dedicà una jornada, amb parlaments de Josep Tomàs Montserrat i José Mª Rodríguez Tejerina.⁹ L’Agrupación Hispana de Escritores, en el marc del seu certamen anual, va crear el Premi B. Mestre al millor vers. Quatre anys després de la seva mort, la Casa Catalana de Mallorca li dedicà dues jornades poètiques, amb èxit de públic i atenció mediàtica. Tot i l’important paper que va ocupar professionalment i l’extensa obra publicada, el seu nom no apareix a la Viquipèdia. L’Ajuntament de Felanitx tampoc no li ha fet mai cap reconeixement.

Declarat cristià inconformista, creia en Déu, però no en un mini-déu inventat pels homes. «Si no sabem del Temps, com podem entendre l’eternitat». Malgrat el seu escepticisme, segur que hauria aprovat que en el recordatori mortuori s’inscrivís aquesta pregària final d’un dels seus poemes:

Cuando tengas que juzgarme, Señor, arráncame el barro
y permite que me quede solitario en Tu presencia.
Permíteme que Te diga los hitos de mi historia
y júzgame después, Señor, como Tú creas.

2. El llibre

¿La última palabra?, l’obra inicialment en castellà que ara es presenta en una pulcra traducció, tenia 350 pàgines capitulades en fragments sense numerar (a la nova edició, amb una lletra més llegidora, supera les 450 pàgines). Cal agrair vivament la iniciativa de la Nova Editorial Moll de traslladar l’obra al català, com a llengua materna i habitual de l’autor. El llibre original es va presentar a un hotel del passeig Marítim de Palma l’octubre de 1976 quan encara no feia un any de la mort del dictador i de la subsegüent Restauració Borbònica, ensucrada amb el nom de Transició. El mateix mes de la presentació del llibre, a una entrevista de Margalida Capellà, l’autor confessava que l’any 1970 no el va poder publicar en no obtenir la preceptiva autorització del Ministerio de Información y Turismo.

El títol de l’obra expressa un interrogant sobre la condició humana. Quina és la darrera paraula? La que defineix el sentit que volem donar a les nostres vides? La que roda clau a l’existència? Quin sentit té l’interrogant? El subtítol de la portadella és prou descriptiu del caràcter autobiogràfic: Mallorca 1936-1939. Memorias de un soldado médico. Som, doncs, davant d’una crònica que conté els records de guerra de Bartomeu Mestre i Mestre, concretament des de dia 1 de juliol de 1936, amb la incorporació de l’autor al servei obligatori pocs dies abans de l’aixecament militar, fins l’abril de 1939, quan retornà a Mallorca procedent de Sagunt, finalitzat oficialment l’enfrontament bèl·lic, mentre Europa esmolava les baionetes de l’imminent gran conflicte mundial. Entre i entre, es pot seguir de manera cronològica l’evolució d’aquells gairebé tres anys d’un enfrontament militar i civil que, segons l’autor, per a uns era una nova guerra carlista i, per a uns altres, la guerra que desitjava l’Església.

Encara que l’obra a vegades s’ha etiquetat com a novel·la, el cert és que de ficció, no n’hi ha gaire, tret d’alguna facècia aportada per qualque protagonista o, com a molt, qualque diàleg imaginat més que versemblant. Es tracta d’unes memòries. Tots els personatges que hi desfilen són autèntics. La gran majoria apareixen amb els seus noms i llinatges. Uns altres (el bisbe, els batles de Palma i de Felanitx, el governador civil…) s’esmenten amb el càrrec que ocupaven. Són pocs els qui apareixen encriptats, però Llorenç Villalonga serà Tem i el capità metge Rosell serà Vallés.

Tot i la nombrosa relació de protagonistes, apareixen noms disfressats (Casa Elena, Las Minas…) i, qualque vegada, de manera el·líptica. És el cas dels tres parents poetes que apareixen sense nom. Vivien, com descriu el llibre, prop de l’Hospital Militar, a una casa senyorial, centre de reunió de la Renaixença, on anava a dormir el protagonista. Es tracta del casal del carrer dels Moliners de Pere d’Alcàntara Penya, on aleshores hi vivien els tres fills fadrins del polifacètic autor: Mercè, Josepa i Antoni, fills de cosins de l’autor.

Les descripcions de fets, d’espais i de personatges són realistes, adobades a vegades amb frases breus, talment versos, que confronten la poesia amb la guerra quan «un genet de l’Apocalipsi s’havia desbocat». Desfilen paisatges coneguts (el quarter de Santa Margalida, l’Hospital Militar, S’Aigo Dolça, Can Barbarà, Cala Major, el cafè Born, Can Joan de s’Aigo…) i elements de l’època, com el tramvia del carrer dels Oms, que ens situen a la Palma prèvia a l’aixecament, quan la música encara era la marxa de Riego i la bandera oficial tenia tres colors. En qüestió de dies, el daltabaix seria gegantí. L’Església prenia partit a favor d’un aspirant a Cèsar absolutista. El bisbe Miralles beneïa les armes dels qui acabarien amb el divorci i la insurrecció feixista-militar prenia el qualificatiu de creuada; talment una guerra santa.

Quant a la veracitat dels fets que es descriuen, resulta prou rigorosa. Les vivències de l’autor són descrites amb mesura i no se li pot imputar cap dels errors localitzats. Si hi ha qualque inexactitud, exageració o falsedat, cal atribuir-la a les fonts. És un error, per exemple, que a Filipines el músic Elizalde dirigís l’any 1938 El concert d’Aranjuez, perquè Joaquín Rodrigo no el va estrenar fins el novembre de 1940. És fantasiosa la descripció de l’abordatge al Marqués de Comillas, perquè el vaixell ja havia estat reduït. Tampoc és certa, com s’ha documentat, la història oficial sobre la mort del fill del General Moscardó, còpia de l’episodi de Guzmán el Bueno elaborada pels serveis d’informació franquistes per tal d’exemplaritzar glòries heroiques militars.

Són molts els episodis que s’enfilen cronològicament a les memòries: l’anada de Goded a Barcelona per intentar assumir la capitania de l’exèrcit a Catalunya, la sortida del batle de Felanitx des de Portocolom, la persecució falangista dels maçons, el recapte d’or per comprar armes, l’assassinat de l’emissari republicà que s’entrevistà amb Garcia Ruiz, el desembarcament de Bayo, els cementiris sota la lluna, l’enlluernament i caiguda del comte Rossi, l’expedició a Eivissa per reduir els republicans, l’intent dels Dragones de la Muerte de matar els presos de Can Mir, l’afusellament d’Emili Darder, l’enfonsament del creuer Baleares (que havia bombardejat Màlaga), el paper de les Brigades Internacionals, també el de la CNT, el POUM o la FAI, la caiguda de Bilbao, l’hipotètic pacte d’Indalecio Prieto amb Raimundo Fernández Cuesta l’agost de 1937 per obtenir la pau, la batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), l’entrada de les tropes revoltades a Barcelona… A les fites de la guerra s’afegeixen notícies curioses com que la cimera del rei en Jaume s’havia instal·lat a la plaça de bous o les controvertides morts en accidents aeris de Sanjurjo (juliol de 1936), quan anava a assumir la direcció de l’aixecament, del general Mola (juny 1937) o del germà maçó del dictador Ramon Franco (octubre 1938). Morts, totes, amb rumors de sabotatge. Tot plegat, una allau d’informacions, adobades amb vivències personals, que han servit de font a historiadors i investigadors.¹⁰

L’univers de personatges que desfilen, mostren un ric calidoscopi del paisatge humà. Referències al bisbe Salvi Huix i Miralpeix, afusellat el 1936, davant de qui Mestre recità un poema quan estudiava a Barcelona. Esment també a l’aviador txec Jan Ferak, capturat el 31 de maig de 1937 en caure a Andratx l’avió que acabava de bombardejar. Altres personatges característics són un capellà que no observa la contenció sexual, el metge que vol amagar l’homosexualitat o la dona que té consciència de masculinitat i reivindica la seva condició transsexual.

Un personatge que apareix a dos capítols, amb aportacions d’alt interès, és Martí Pou Rosselló (1906-1973), fill del liberal Antoni Pou, primer governador civil de la República, net d’Alexandre Rosselló i nebot d’Alexandre Jaume. Martí; ell sí ben novel·lesc, va estudiar Dret a Madrid, on fundà la Fundación Universitaria Escolar, amb Antoni Mª Sbert i Massanet (1901-1980). S’allotjà a la Residencia de Estudiantes, on es va fer amic de Salvador Dalí i de Federico García-Lorca. En un exercici camaleònic de transformació política, poc abans de l’aixecament militar, s’afilià a Falange, on tindria una actuació destacada. Després de moltes de peripècies i tribulacions, addicte a la morfina, acabaria els seus dies al psiquiàtric de Palma on relataria la seva biografia.¹¹ Un altre personatge singular és Vicente Sergio Orbaneja.¹² L’episodi on s’explica l’exigència a Mestre, amb amenaces, d’un fals certificat de ferida de guerra descriu el tarannà d’aquell sinistre metge falangista.

El testimoni forçat d’un afusellament o l’estremidora ordre de dirigir un escamot per matar un condemnat (que només l’atzar va evitar), són instants corprenedors de la peripècia bèl·lica que va patir l’autor de les memòries. No abunden les confessions personals. Només alguns records de joventut, com quan d’adolescent ja havia mirat de compondre sonets, les molèsties per una úlcera de duodè que li havia diagnosticat a València un dels seus professors o les visites als pares a Felanitx; la darrera a punt de partir per incorporar-se al Ejército del Norte a Saragossa. Allà, amb l’alferes metge Antoni Moner, el febrer de 1939 sabrà de la mort de Pius XI i jugaran a endevinar la proclamació del cardenal Pacelli com a nou papa de Roma amb el nom de Pius XII (1876-1958). Les anècdotes i els detalls demostren la memòria de l’autor i enriqueixen el conjunt.

Gairebé al final, quan l’autor fa balanç d’alguns dels amics morts, lamenta no poder agrair a Bartomeu Rosselló-Pòrcel els versos que li va encarregar per lliurar a un amor d’estudiant. El poema en qüestió, entre la dècima i el madrigal, ha estat esmentat per diversos autors i reproduït íntegrament més d’una vegada. S’ha fet notar que no hi hagi signes de puntuació, però resulta sorprenent que ningú no observat que es tracta d’un acròstic amb el nom de la felanitxera beneficiària del poema.¹³

A la más bella que he visto y quiero

Nunca canté con versos amorosos

Indulgencia por esto de ella espero

Tan la tenga así seré dichoso

Alzo la voz para cantarle y siento

Besos de la brisa refrescar mi frente

En ella envuelve suave el viento

Recuerdos dulces que el corazón siente

Galán de la más bella yo sería

Amor si ella a mi amor correspondía.

Amb tot, el gran valor de la crònica és la visió escèptica que provoca la degeneració de la condició humana en temps de guerra, amb la regressió ètica de valors i principis. Hi ha algunes reflexions sobre la repressió de l’Església, amb intimidació i por al pecat, amb l’amenaça permanent de càstigs eterns si el desig no s’ofegava amb oracions i sacrificis. Sovintegen, amb pocs, breus i encertats adjectius, els retrats psicològics de molts dels actors d’aquella guerra.

Retornem a la pregunta del títol? A què es refereix? La dissecció del llibre permet una raonable especulació. El títol ben bé podria atendre la pregunta d’un poema d’Antonio Espina. Bartomeu Mestre, sense dir el nom, explica la peripècia de qui va ser Governador Civil i esmenta Concéntrica, el poemari més emblemàtic d’Espina que comença així:

¿Palabras?
No.
No sirven.

Sigui casual o premeditat, l’interrogant del títol de les memòries del soldat metge té molt a veure amb la pregunta del poema.

i 3. La guerra

El servei militar i, pràcticament d’immediat, la guerra, alteraren el pla d’estudis de Bartomeu Mestre, amb només 22 anys. El relat que fa a ¿La darrera paraula? s’ajusta, en paral·lel, a la correspondència familiar, per més que evita entrar en els aspectes personals que abunden a la correspondència familiar. Llegir les seves cartes verifica molts d’episodis del seu llibre. Són d’interès els escrits adreçats al seu germà, Antoni, destinat al front de Badajoz. Tot i els segells de la censura militar estampats en els sobres, sorprèn no haver estat objecte d’amonestaments quan, a l’epistolari familiar, era habitual l’intercanvi de gloses i expressions en català.

Quan ja estava destinat en el Ejército del Norte, dia 22 de febrer de 1939, des de Saragossa informa a Antoni que «desde el día 7 del corriente me encuentro en Zaragoza. Voy a comunicarte una novedad. He pensado en contraer matrimonio». Dia 26 de març, també des de Saragossa, reitera la decisió acompanyada de l’anunci del final de la guerra: «Iré a Mallorca a finales de Semana Santa y es possible que me case después de Pascua. El final de la guerra es cuestión de días». Dia 3 d’abril, l’endemà del dia del Ram, des de Sagunt escriu: «No me he equivocado como ves, respecto al final de la guerra. Únicamente deseo ir pronto a comenzar, en Mallorca, a ejercer mi profesión».

Les memòries que va escriure 30 anys després dels fets podrien haver estat més àcides contra els responsables d’aquella guerra incivil i, alhora, més egòlatres i generoses per abellir les seves actuacions ja que alguns dels episodis que va viure permetien enaltir la seva conducta. Crec oportú, per justícia reparadora, fer esment al cas de la salvació del qui era governador civil en esclatar la guerra, perquè és prou rellevant i ha estat objecte de manipulació irresponsable. L’episodi apareix al llibre, sense esmentar el nom del protagonista, redactat amb paraules senzilles sense fer l’ostentació que mereixia. Antonio Espina, el nou governador que s’havia incorporat dia 9 de juliol, tan bon punt va saber de la insurrecció armada des d’Àfrica, va reclamar lleialtat a la República al general Goded. Aquest va fer l’anguila amb una resposta que emmascarava l’argúcia de fer el doble joc. L’endemà ja va ordenar la detenció i empresonament d’Espina, el qual, reclòs en el castell de Sant Carles, va tallar-se les venes i acabà a l’hospital general. Allà va rebre la visita del capità Antoni Rosell i l’alferes Bartomeu Mestre, ambdós metges. Mestre, amb l’aquiescència de Rosell, va ser qui diagnosticà un desequilibri psíquic que impedia que Espina fos sotmès a consell de guerra sumaríssim, amb una sentència dictada d’antuvi.

Molts d’anys després d’aquell informe mèdic, alguns autors d’hagiografies de Llorenç Villalonga afirmaren que va ser el novel·lista qui havia salvat Antonio Espina i, a més, afegiren que va intentar impedir la mort d’Emili Darder, quan està documentat que va ser un dels principals atiadors de l’assassinat del batle de Palma.¹⁴ Amb la publicació l’any 2013 del llibre El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, amb la reproducció de l’expedient, es desemmascara la falsedat i s’aclareix que l’autor dels informes psiquiàtrics salvadors va ser Bartomeu Mestre Mestre.¹⁵

L’expedient d’Espina certifica que el trasllat a l’hospital psiquiàtric es va fer efectiu dia 31 de desembre de 1937. Durant l’internament, serà visitat sis vegades pel psiquiatre del centre Llorenç Villalonga, el qual el febrer i maig de 1938 s’avé al diagnòstic oficial de Mestre, però a les següents notes d’agost i novembre ja diu que està «más tranquilo» i, a la de gener de 1939 que «ha mejorado mucho, habla y parece adaptarse a la vida de reclusión». Es pot dir que l’informe de la millora d’Espina ja avalava que fos sotmès a judici. Com assenyala Massot en una nota al peu del llibre esmentat, referida a la intervenció de Villalonga, «contràriament al que assenyalen alguns dels seus apologistes, no ens consta que fes cap informe a petició de les autoritats, ni que resultés decisiu per a l’esdevenidor d’Antonio Espina».

Bartomeu Mestre, amb altres dos metges (Mateu Pascual i Pere Balaguer) varen elaborar un informe més complet, on diagnosticaren deliris de persecució, estat depressiu i insomni, per concloure que no era possible jutjar els seus actes. Encara hi haurà un tercer certificat dels tres metges on afirmen que «en el momento actual es irresponsable de sus actos». D’aquesta manera es paralitzà la causa contra Espina. Quan, el febrer de 1940, ja acabada oficialment la guerra, es reactivà l’expedient, es designaren altres tres metges per elaborar un nou dictamen. Un dels tres era Antoni Rosell, el qual havia avalat i signat el primer informe de Bartomeu Mestre i difícilment se n’hauria pogut desdir. Així es va concloure definitivament que Espina, el juliol de 1936, no estava capacitat mentalment i no se li podien depurar responsabilitats. Segons l’escriptor Llorenç Capellà, amb qui Bartomeu Mestre va mantenir una excel·lent relació de confiança i amistat, un altre republicà a qui salvà el psiquiatre d’una mort anunciada va ser Joan Alomar i Cifre, el periodista maçó fill del polític i intel·lectual Gabriel Alomar. «Exagerà el seu estat anímic perquè no el poguessin jutjar».

El llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te, publicat l’any 1972, amb pròleg del Premi Nobel Miguel Ángel Asturias, inclou quatre poemaris, excel·lents tots quatre. En el segon, Espanya crivellada, presenta set poemes sobre la Guerra dels Tres Anys (1936-1939). Podem dir que són una síntesi de les memòries que havia escrit abans de 1970 encara que no es publicaren fins el 1976. Amb tres poemes de mostra, els lectors podran completar i complementar una perspectiva de la concepció que tenia de la guerra Bartomeu Mestre i observar la mà destra per retratar-la. Segur que aquests poemes són la més bella manera possible de cloure aquest pròleg i convidar a llegir les memòries d’un soldat metge, testimoni directe d’una guerra que malmenà el nostre poble.

No. No hi havia poesia

No. No hi havia poesia,

un cavall de por es desbocava.

Els homes tenien por

a l’herba de les cunetes

al color de les camises

al metall de les bales

als draps de les banderes

a la veu de les cançons

i a l’ocre de els tàpies.

Els homes tenien por

als camins desconeguts

i als crepuscles de les albes.

Dins un bassiot de por

la feble pau s’ofegava

Morir vora d’un mur

Heu vist morir algú de dret vora d’un mur?

Jo sí que he vist rompre la forma vertical

tòrcer-se el cos de cop, amb gest desconegut

quan es colgava el darrer estel

per donar pas a l’alba.

Un home anava caminant

cap a la tàpia humida,

donava esquena al mur

semblava mirar cap als niguls

i el silenci es rompia brutalment

quan s’alçava el ferro de l’espasa.

Sis cavalls de plom sobre la pell

anul·laven la unitat de l’estatura.

Hi havia pressa per acabar el drama.

Ningú els baixava les parpelles.

El sol escalfava el fred tendre de la mort

refredant l’amalgama dels fusells

que apuntaren al pit de l’home esbullat.

Els ulls color de rosa s’eixamplaren

entre gotes fresques de rosada.

Jo tenia més o menys les llunes de vint anys

i duia unes botes tan altes com les cames.

M’importes tu i la teva gràcia

Em digueren que tingués el fusell a punt

en nom de Déu de la Pàtria.

Em digueren que lluités

per la meitat d’Espanya.

Em parlaren dels estels

i de la glòria que no acaba

si em tocava la sort d’anar-me’n

més enllà del temps i de l’espai

a un lloc que tenia reservat

pels camarades.

Vora les banderes naixerien roses

per fer corones

que adornassin albes

d’una nova primavera.

Jo tenia el fusell a punt

però no podia alliberar el somni

que obria el llibre de l’amor

abans que caigués sobtadament

o que em cremàs els ull

amb pólvora i metralla.

D’adormit deia t’estim. T’estim amada

ombra fantasmal clavada dins el pit

ombra real quan despertava.

Carn d’adolescent coberta de pell nua

amb llums blaus darrera les parpelles

amb la boca humida, poema dels meus llavis

tendres d’amor i sexe, esperant la besada

i el joc que du a l’espasme del baix ventre

que accelera el pols i fa sospir de la paraula.

T’estim. T’estim ombra amada

tebiesa dels pits, suor d’aixella

cabellera de vent i lluna

cuixa sensible, carn adorada.

T’estim escultura viva

vers que un sonet no acaba.

No m’importen les banderes

ni els càntics ni els triomfs.

M’importes tu i la teva gràcia.

Mira: em digueren que tingués el fusell a punt

que amb la pau, naixerien roses de primavera

i roselles de sang dels caiguts

que abans cantaven.

Si el teu cor batega encara

les meves venes guardaran la sang

per quan acabi la creuada.

Si me’n du la mor rebràs unes paraules

breus com un telegrama:

«Vine, amada. T’esper.

Una besada».

Dat a Felanitx, Sant Jordi 2023

Bartomeu Mestre i Sureda

NOTES:

MÉS IL·LUSTRACIONS

Dia 22 de març es va presentar La Germania a Mallorca i la seva transcendència. Coordinada per Antoni Mas Forners, l’edició recull les ponències i comunicacions de les Jornades que es feren a la UIB per commemorar els 500 anys de la revolta. Entre les dues dotzenes de treballs, hi ha el que vaig presentar per tractar alguns episodis controvertits d’aquella lluita en defensa de la dignitat de les classes populars contra el mal govern: la detenció de Joanot Colom, la imputació temerària de l’assassinat de Joan Crespí, el desobedient virrei Gurrea, un bisbe al servei de l’emperador, la nissaga de Joanot Colom o la sort dels ambaixadors. Un conjunt d’interrogants que animen a posar en solfa el discurs oficial dominant i conviden a la investigació.

L’obra descrita haurà servit de preàmbul a una allau d’iniciatives en curs. Cada any, quan s’acosta la festa del llibre, les activitats programades es multipliquen de tal manera que, molt sovint, provoquen coincidències que impedeixen assistir a tots els actes que voldríem. Enguany no ha estat una excepció i, a banda de les tradicionals signatures, dins del proper mes d’abril i en el termini d’una mesada, s’han encadenat conferències i presentacions.

El dimecres 5 d’abril, a les 19h a Can Alcover, en el marc del centenari de l’Associació per la Cultura de Mallorca, faré la conferència Vindicació de la Nostra Terra, la magna publicació dedicada a la literatura, l’art i les ciències feliçment reeditada i encara a l’abast del públic. Serà d’interès fer un repàs als períodes que abraça la revista, entre 1928 i 1936, des de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la insurrecció armada feixista-militar, passant per la República i l’anàlisi dels desconeguts efectes polítics a Mallorca derivats dels Fets d’Octubre de 1934. Caldrà, també, examinar la repressió derivada de les diverses actuacions dels col·laboradors de la publicació davant de l’endemesa bèl·lica.

El dijous 13 d’abril, a Calonge, amb la investigadora Margalida Obrador Bennàsser, parlarem de Joanot Colom rescatat. Descobrirem la nissaga familiar i descriurem la figura del gran líder dels agermanats, tan criminalitzat al llarg de la història. Tractarem també els patiments que, caiguda la Germania, s’acarnissaren arreu de l’illa sobre les classes populars i, molt concretament, referirem el cas dels tres germans Adrover, d’una família emblemàtica de Calonge.

El divendres 14 d’abril, al Museu de Mallorca, hi haurà la presentació de Màtria, la narració pòstuma de Pere Morey Servera. Un entenedor subtítol, Una novel·la – arsenal d’arguments – per a les discussions sobre el Procés, convida a llegir una obra ocurrent, positiva i d’actualitat. Les filles de l’autor em feren l’honor de demanar-me l’epíleg, la qual cosa m’ha permès verificar les habilitats narratives de Pere Morey, dotat d’una imaginació il·limitada. L’acte de dia 14, dissenyat tal com li hauria agradat, inclourà paraules d’amics i il·lustracions musicals que esdevindran, a misses dites, l’homenatge que hauria d’haver rebut en vida. Tant el llibre com la presentació reclamen la màxima assistència d’amics, coneguts i saludats.

Qui, de la meva generació, no ha sentit a dir mai allò de està per anar a veure en Mestre? o, a Felanitx, el duran a Can Balutxo? Doncs, el dijous 20 d’abril, a la Casa de Cultura de Felanitx, es presentarà La darrera paraula? Memòries d’un soldat metge. Es tracta del llibre que el psiquiatre i poeta Bartomeu Mestre Mestre va publicar l’any 1976 (el 1970, el Ministerio de Información y Turismo va prohibir-ne l’edició), amb els seus records de guerra. Un llibre que ha estat referenciat per molts d’investigadors (Josep Massot i Muntaner, Josep Vilchez, David Ginard, Antoni Marimon, Damià Pons…) i que ara es publica en català. En el pròleg, he pogut parlar del meu padrí de fonts, del llibre i de la guerra.

Encara no concretat el dia, però també a l’entorn de Sant Jordi, també es presentarà la darrera novel·la de Guillem Morro Sang a l’altar de la revolta (fins a la quarta generació). Il·lustrat per l’autor, el llibre ens trasllada des de 1523, amb la sentència de Joanot Colom, condemnat a una sàdica execució i a la inhabilitació dels seus descendents durant quatre generacions, fins al 1690, a través d’un itinerari històric entre les diverses classes socials immerses en greus conflictes i enmig de l’auge del bandolerisme i d’un sistema polític oprobiós. He escrit, en el pròleg que generosament m’ha confiat l’autor, l’alta valoració que m’ha merescut la novel·la.

Dues conferències (sobre La Nostra Terra i sobre Joanot Colom) i tres presentacions de llibres (Pere Morey, Bartomeu Mestre i Guillem Morro). Atesa la satisfacció que m’han merescut les cinc iniciatives, les tractaré amb major detall de manera individualitzada en altres espais. Serveixi aquest apunt per convidar-vos a marcar a les vostres agendes els dies 4, 13, 14, 20 i 21 (?) d’abril. Tinc la convicció que, en tots els casos descrits, m’ho agraireu.

M

ABSTRACT

Aquest treball, quan es commemora el centenari de l’acta fundacional de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), és una pinzellada evocativa de l’allau d’activitats realitzades al llarg dels tretze anys i tres mesos de vida de l’entitat. Una anàlisi crítica contrasta les diverses conductes d’alguns dels protagonistes davant de la insurrecció feixista-militar.

L’epíleg, amb arguments i documents, permet d’atribuir la iniciativa amb absoluta convicció a Pere Oliver i Domenge (1886-1968), una figura gegantina en la defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del conjunt de la nació catalana, que encara avui reclama un reconeixement equitatiu a les seves aportacions.

UN CENTENARI QUE CAL EVOCAR

Al costat d’altres organitzacions, l’Obra Cultural Balear ha volgut retre un just homenatge a l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), entitat de la qual es proclama continuadora, arran del centenari de la fundació. Dels actes programats, en romandrà testimoni una placa commemorativa de l’Ajuntament de Palma a l’indret on hi havia la primera seu de l’associació.

Dia 1^r d’abril de 1923, al carrer Bisbe Maura¹ de Palma, es reuniren Alfons Aguiló, Andreu Bordoy, Jaume Busquets, Joan Capó, Josep Claverol, Nicolau Dameto, Emili Darder, Joan Ferrer, Ignasi Fortesa Rei, Guillem Fortesa, Miquel Garau, Miquel Marquès, Julià Oliver, Antoni Quintana, Rafel Ramis, Elvir Sans, Jaume Sastre i Enric Vives per tal de constituir una entitat encaminada al foment de la cultura. Per unanimitat, els reunits aprovaren el nom d’Associació per la Cultura de Mallorca i un reglament que remeteren al Governador Civil en demanda de validació per tal de convocar una Junta General i determinar la directiva de l’entitat. L’acta de la sessió feia realitat una crida pública llençada sis setmanes abans per vuit prohoms. Atesa la importància de la proposta, es detallarà al final en un epíleg, amb la descripció dels vuit signataris.

UN PRECEDENT A SÓLLER?

Fruit de la voluntat individual que destacava a Mallorca com a gran valor en potència, a Sóller Miquel Ferrà havia creat el Correu de les Lletres, inserit en el setmanari del poble. Amb periodicitat irregular, en sortiren només tretze números, entre l’octubre de 1920 i l’abril de 1922².

També a Sóller, aquesta vegada per iniciativa de Joan Pons i Marquès, en línia amb la tradició mallorquina dels almanacs, el 1921 apareixeria l’Almanac de les Lletres³. Justament, aquesta publicació anual seria acollida per l’Associació per la Cultura de Mallorca fins a l’extinció forçada de l’entitat arran de la Guerra dels Tres Anys.

LA GRAN TASCA (i les peripècies) DE L’ACM

* Tres etapes?

Les veus enciclopèdiques, aferrades al laconisme i a una freda neutralitat aparent, no permeten copsar la dimensió de la feina realitzada per l’associació durant la seva breu existència. Cal indagar i fer recerca entre la dispersa informació per dotar-la del valor que reclama la gran tasca realitzada⁴. D’altra banda, la informació acadèmica a l’abast no analitza, ni estudia, ni classifica les diverses etapes, fàcilment identificables, que va viure l’entitat. En paral·lel a les seves publicacions i gràcies a elles, com a mínim, es pot parlar de tres moments. El primer període aniria des del setembre de 1923, a partir de la Dictadura de Primo de Rivera, fins al gener de 1930, amb la Dictablana del general Berenguer, quan l’associació, controlada i censurada, redueix la seva projecció i es limita, sota el llapis vermell, a les publicacions. La segona època, des del gener de 1930 fins als Fets d’Octubre de 1934, seria la més productiva, de major projecció exterior i de més relleu. La tercera, fins al 1936, vendria marcada per la divergent posició davant dels fets revolucionaris d’octubre del 34 entre la gent de lletres, molt majoritàriament conservadora, i les persones de ciències, molt majoritàriament d’esquerres. L’esqueix es va fer evident quan els darrers (Francesc de S. Aguiló, Andreu Crespí, Emili Darder o Pere Oliver Domenge) abandonaren l’associació i, de manera notable, deixaren de col·laborar a La Nostra Terra.

Aquest treball pretén de completar i complementar una perspectiva general del que va ser i va significar l’Associació per la Cultura de Mallorca.

* Dos logos

Just constituir-se l’associació, la Delegació de Felanitx va crear, de la mà de l’excel·lent il·lustrador Mateu Oliver, un logo modernista que utilitzaria per a moltes de les seves activitats (la convocatòria el mes de juny de 1923 dels Jocs Florals, conferències, publicacions…). Nou anys després d’aquella icona, el març de 1932, l’ACM informava de l’aprovació del seu segell (de Ciutat) i, des d’aleshores, va ser utilitzat a la seva correspondència i a les publicacions.

* Dos locals

L’ACM signà l’acta fundacional a l’entresol del n. 2 del carrer Bisbe Maura, el mateix carrer del Liceu Ripoll al costat esquerre del Teatre Balear.

Set anys després de la constitució, el maig de 1930 l’ACM va traslladar-se al n. 40 del carrer Palacio (avui Palau Reial), on havia estat la seu de l’Ateneu Balear, davant del Crèdit Balear (avui Conselleria d’Hisenda) a la mateixa banda i no gaire lluny del Círculo Mallorquín⁵.

* Quatre presidents i set delegacions

El primer president de l’associació va ser Elvir Sans i Rosselló (1923-1924). El rellevà Emili Darder i Cànaves (1925-1932). El tercer va ser Miquel Massutí Alzamora (1933-1934)⁶. Finalment, el quart i darrer president va ser Josep Sureda i Blanes (1935-1936). Pel que fa a delegacions, l’ACM en va obrir a Felanitx, Sóller, Andratx, Capdepera, La Soledad, Pollença i Inca. El mes d’agost de 1931, es varen designar delegats personals de l’entitat a tots els pobles de Mallorca. Entre d’altres funcions, difonien arreu de l’illa els calendaris i els almanacs que assoliren tirades superiors als sis mil exemplars.

* Jocs Florals

Foren moltes les iniciatives que va dur a terme l’ACM, malgrat les nombroses tribulacions que va haver de suportar⁷. La primera activitat rellevant va ser l’organització dels Jocs Florals que se celebraren amb èxit a Felanitx el mes de setembre de 1923, organitzats per la delegació d’aquell poble. Una setmana després, el cop d’estat de Primo de Rivera decretà una dura normativa, amb prohibició i imposició de símbols⁸. Per aquest motiu, de cara als propers Jocs Florals prevists a Palma l’any següent, Miquel Massutí Alzamora escrivia: els haurem de suspendre perquè el batle i el governador volen imposar-nos banderetes i marxes reials que no estam disposats a tolerar. Efectivament, els jocs de 1924 es feren a Sóller i els de Palma no es convocaren fins a l’any 1935, ja en època republicana⁹.

* Exposicions

L’estiu de 193o es va fer una magna Exposició d’Higiene Social que va ocupar les quatre grans sales de la nova seu de l’associació, amb cartells, gràfics i fotografies. Amb cinc metges de l’ACM (Alorda, Darder, Porcel, Valentí i Vanrell), s’informava del càncer, del tifus, de la diftèria, de les malalties venèries, de l’alcoholisme… Amb mapes de natalitat, mortalitat i malalties infeccioses, es posava èmfasi en la necessitat de la higiene i la transcendència de la neteja. La mostra va ser molt visitada i elogiada. Després de dos mesos, el setembre la mostra es va traslladar a Artà i l’octubre a Son Servera.

Una activitat que va assolir un gran èxit de participació i de públic, va ser la convocatòria d’un concurs anual de Flors. Les mostres es feren a la Llotja de Palma i, a partir de 1932, al final de la Rambla, als salons del Trocadero i els seus jardins d’arbres centenaris.

El 22 d’abril de 1934, amb la col·laboració de la Societat Arqueològica Lul·liana, l’ACM va organitzar en el Saló Groc del Palau de la Diputació una Exposició del llibre mallorquí des de la Renaixença 1833-1933. La inauguració va ser un èxit, amb parlaments d’Elvir Sans, Josep Sureda Blanes i Emili Darder, el qual atribuí tot el mèrit de la mostra a Joan Pons i Marquès i aprofità per deplorar no haver aconseguit encara el decret de bilingüisme a favor de la nostra llengua.

Un any després, coincidint també amb la Festa del Llibre, l’ACM va muntar una exposició a la Galeria Costa.

* Excursions i expedicions

Una de les activitats de més èxit de l’associació foren les excursions guiades arreu de l’illa a espais d’interès històric (Capocorp, Castell d’Alaró, Cala Sant Vicenç, el Pi dels Montcades…). Fora de l’illa, cal esmentar la que es va fer a Eivissa, el mes d’agost de 1931, en defensa de l’Estatut amb una cinquantena d’associats, rebuts per les autoritats de l’illa i amb entrevistes a personalitats com Isidor Macabich. De manera molt destacada, sobresurt l’expedició de setembre de 1932 a Barcelona, amb motiu de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya.

La crida conjunta de l’ACM i Acció Republicana va permetre noliejar un vaixell per traslladar gairebé mil persones¹⁰. Cal no oblidar tampoc la representació de l’ACM en els actes commemoratius del setè centenari del naixement de Ramon Llull organitzats a Montpeller l’any 1933 per la seva Universitat.

* Cursos, audicions, conferències…

Des del primer dia, l’ACM va impulsar un programa d’activitats ambiciós. Això no obstant, la Dictadura de Primo de Rivera, sobrevinguda quan no feia mig any de la fundació, va frenar l’ímpetu inicial i va fer restringir molts de projectes. Arran de la Dictablana del General Berenguer, a partir de gener de 1930, es va recobrar la capacitat organitzativa. El trasllat al nou local, el maig de 1930, va permetre disposar de sales espaioses. S’hi organitzaren moltes d’activitats, sovint simultànies, als diversos espais. Des d’aleshores, l’associació va viure una segona etapa de major intensitat en tots els ordres. S’impartiren cursos de mallorquí i altres idiomes (llatí, anglès, alemany i castellà), de Prehistòria, d’Història, d’Història d’Art, de Biologia Marina, de Geografia, de Literatura (mallorquina i universal), de Psiquiatria, de Folklore… Foren d’alt interès, amb elevada participació, els cursos de Gramàtica adreçats en exclusiva als mestres d’escola.

A la nova seu social, s’hi feren audicions musicals i, també, amb assistència nombrosíssima de públic, recitals de poesia (Guillem Colom, Llorenç Riber, la poeta cubana Emilia Bernal…), amb qualque intercanvi amb poetes del Principat. Igualment, foren habituals les conferències: Miquel Massutí, Miquel Forteza, Francesc de S. Aguiló, Emili Darder, Arnest Mestre, Llorenç Riber, Francesc de P. Navarro, Bartomeu Darder, Josep Sureda Blanes, Joan Estelrich i molts d’altres, amb la curiositat de la que va fer el febrer de 1931 Llorenç Villalonga, Diabetes, quan ja publicava invectives contra l’associació des de la premsa.

Més enllà del propi local, l’ACM va promoure cursos d’ortografia a diversos pobles i al Círculo Mallorquín de Palma. Des del 1923, Francesc de Sales Aguiló i Maria Mayol impartiren cursos de català a Palma, Sóller i Felanitx.

* Conferències a la Part Forana

La delegació de Felanitx, l’any 1928, va organitzar un exitós cicle de conferències a La Protectora: Les malalties infeccioses per Emili Darder, Les estacions prehistòriques de Felanitx per Andreu Crespí, L’ideal en Art per Mateu Oliver, La Germania per Pere Oliver i Domenge, Curiositat de la vida de qualques bestioles per Arnest Mestre i Un deure social: la higiene de l’especie per Francesc de Sales Aguiló. Algunes d’aquestes conferències es feren, després a Palma, Artà i altres pobles.

* Agrupació juvenil

L’octubre de 1930, l’ACM aixoplugà la Joventut Escolar de Mallorca, dirigida pel mestre d’escola Joan Sancho Llodrà. La va presentar públicament Emili Darder, dia 30 de novembre en el Teatre Líric, amb el parlament L’ànima nova de l’estudiant. El Nadal de 1931, en el si de la Joventut Escolar, es va crear una secció orientada a formar els aspirants a obtenir plaça de mestres. Quan es va obrir la possibilitat de posar noms als centres d’ensenyament, la Joventut Escolar va elevar la proposta d’anomenar Ramon Llull a l’Institut de Palma.

En el camp de l’oci, fomentaren les excursions i els intercanvis. L’estiu de 1931 participaren en el campament organitzat per Palestra al Pla de la Garga (Osona), al costat de catalans i valencians on, amb germanor hi ha onejat la nostra senyera. També varen promoure cursos de gimnàstica i crearen un equip de futbol. Malgrat l’embranzida dels primers anys, l’any 1934 ja no hi ha notícies d’aquella agrupació.

* Implicació política

Tot i que, reiteradament, l’ACM feia bandera d’apoliticisme, el 1930 molts dels associats participaren activament en la fundació del Centre Autonomista. Tanmateix, l’associació no es va fer aliena a situacions que anaven un poc més enllà de l’estricte àmbit cultural. En posarem dos exemples. El maig de 1931, reclamaren a l’Ajuntament de Palma que interessi que l’aprovació de l’assignatura de Gramàtica de la nostra llengua sia obligatòria als centres de Segona Ensenyança i a les dues Normals. El mes d’agost, l’ACM va remetre un ofici a tots els diputats per Balears instant a evitar que en el Projecte de Constitució es prohibeixi la Federació de regions autònomes, per quant no voldríem que es destruís la possibilitat de reconstrucció en el futur de la Catalunya integral.

Sens dubte que l’activitat política de l’ACM més destacada va ser promoure, l’any 1931, la redacció del mai reeixit Avanprojecte d’Estatut d’Autonomia. L’article 1^r es referia al territori de les Balears, integrat per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i altres de menors. Atesa la negativa dels menorquins a fer-ne part, l’avantprojecte esdevindria únicament de Mallorca i Eivissa. A banda de fer oficial la llengua, també es pretenia inicialment el règim econòmic del País Basc. Resulta prou significatiu que, dels 10 delegats escollits per l’Assemblea per fer la redacció definitiva, 8 eren membres de l’ACM i col·laboradors de La Nostra Terra¹¹.

* Difusió de la bandera

Quan, dia 9 de juny de 1930, es va derogar el decret de Primo de Rivera de setembre de 1923 que il·legalitzava l’ús dels símbols que no fossin els d’Espanya, l’ACM va fer pública la petició a les institucions que sigui hissada la nostra ensenya. Algunes ho assumiren d’immediat i es va instal·lar als balcons de la Diputació i dels Ajuntaments de Palma, Capdepera, Felanitx, Inca, Montuïri, Sa Pobla, Sencelles, Sóller i Valldemossa. Les cròniques que informen de la proclamació de la República a Palma i a Felanitx, l’abril de 1931, destaquen la hissada de la nostra bandera.

* Publicacions

a) El Quadern

El mes de maig de 1923 l’ACM publicà el seu primer bolletí. Amb caràcter mensual, amb qualque mancança, n’arribà a editar 26 números fins el desembre de 1925. Tot i la ideologia aclaparadorament conservadora de les diverses juntes de govern (excepte la presidida per Emili Darder), la publicació va ser objecte de censura i, fins i tot, de persecució durant el govern de Primo de Rivera¹². A les dificultats, cal afegir l’atac persistent que l’ACM patiria al llarg de la seva existència per part de Llorenç Villalonga¹³.

b) L’Almanac de les lletres

Una altra publicació destacada de l’ACM, herència com s’ha dit de la iniciativa sollerica, va ser l’edició anual de l’Almanac de les Lletres.

c) El calendari mallorquí

A partir de 1931 i fins a la dissolució, l’ACM edità un Calendari Mallorquí i, també, un segon Calendari de la Pagesia Mallorquina, en línia amb els atàvics i populars parenòstics

d) La Nostra Terra

La gran aportació de l’ACM va ser La Nostra Terra, revista mensual de Literatura, Art i Ciències que, des de gener de 1928, publicaria 99 números, amb un total de més de 4.500 pàgines i gairebé 250 col·laboradors, entre autors, il·lustradors i traductors¹⁴. Deixant de banda els tres números extraordinaris (dedicats a Ramon Llull, al centenari de La Reinaixença i al de Goethe), l’estructura de cada exemplar és sempre la mateixa i distribuïda en aquests nou capítols: Índex, Editorial, Poesia, Prosa, Els Llibres, Les Arts, Reculls de Fora, Noticiari i Dibuixos, làmines i gravats. A partir de maig de 1930, s’incorpora un nou capítol, Crònica de l’ACM, per informar de les activitats de l’associació. Les dues característiques de la revista que més destaquen són l’actualitat i la universalitat dels continguts, per la qual cosa Josep Massot i Muntaner la qualificà com la publicació periòdica més interessant de tots els temps a Mallorca.

Es pot afirmar que, excepte en el camp de la poesia, gairebé restringit a la ja estantissa Escola Mallorquina, expressió endarrerida d’un noucentisme decadent, la revista va estar a l’avantguarda europea. Si parlam de música, gràcies a Joan Mª Tomàs i Baltasar Samper, trobarem informació referida als 50 anys de la mort de Wagner o al centenari de Shubert, i crítiques sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Paul Hinedemith, Béla Bartók i, per descomptat, de Pau Casals. Quant a l’art, sabrem de Picasso i Le Courbussier. En el camp del cinema, llegirem la crítica de Temps moderns de Charles Chaplin i sabrem de Buñuel, d’Einsestein i de la defensa de projectar les pel·lícules en versió original. La magnitud de l’obra, no superada fins molts d’anys després, a la segona meitat del s. XX, pel Diccionari Alcover-Moll i la Gran Enciclopèdia de Mallorca, impedeix fer-ne una recensió, amb un mínim de rigor¹⁵.

Cal palesar que la defensa a ultrança de la llengua i la identitat, abanderades per la revista al llarg de la seva existència, va ser castigada per la Comisión Depuradora, establerta arran de la insurrecció armada feixista militar, amb la introducció als interrogatoris de la pregunta si eren lectors o subscriptors de La Nostra Terra. Gori Mir va escriure: Va ser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. La guerra civil va esbucar tots els seus projectes. Hi ha un missatge de LA NOSTRA TERRA que cal retenir: la força alliberadora de la cultura. I aquest repte no s’ha d’enfocar a partir d’un grosser ecologisme cultural, sinó des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col·lectiva.

e) Històries locals

Un dels projectes de l’ACM pretenia l’elaboració d’històries locals dels pobles de Mallorca, amb llenguatge senzill i pedagògic, orientades als més joves. Només es varen fer les de Felanitx i d’Inca, ambdues editades l’any 1923 i escrites per Joan Capó i Valls de Padrines, la de Felanitx amb il·lustracions de Mateu Oliver.

f) Altres publicacions

L’ACM va editar moltes altres publicacions, entre les quals són destacables les Poesies Completes de Llorenç Riber, l’Ortografia i Gramàtica de Jaume Busquets i Dinamisme de Ramon Llull de Salvador Galmés.

També cal afegir que l’ACM es va fer càrrec del setmanari El Felanigense i el transformà en El Felanitxer, dirigit per Pere Antoni Reus Bordoy, president de la delegació de la Vila de l’associació des de 1931, arran de la incorporació de Pere Oliver a la batlia del poble. Dia 14 d’agost de 1936, les noves autoritats varen suspendre la publicació del setmanari. El seu director, advocat i jutge de pau de Felanitx, va ser afusellat l’estiu de 1938.

* Fets històrics rellevants

En els poc més de tretze anys de vida, l’ACM va ser testimoni d’una sèrie de fets que afectaren la seva trajectòria. El primer, quan no havien passat sis mesos d’ençà de la fundació, va ser el cop d’estat de Primo de Rivera. Quasi vuit anys després, la proclamació de la República prometia l’alba de les llibertats cíviques (com deia l’editorial d’abril de 1931 de La Nostra Terra) i, de fet, va estimular la implicació de l’ACM en defensa de l’Autonomia, ratificada el setembre de 1932 arran d’aprovar-se l’Estatut de Catalunya.

L’any 1934, hi va haver un primer intent d’agermanament entre Catalunya i Mallorca, arran del manifest de Pompeu Fabra Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria, saludat i correspost des de l’ACM¹⁶. L’associació va crear el Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, des d’on es va elaborar un programa d’intercanvis que havien de començar el darrer trimestre d’aquell any¹⁷. Els fets d’octubre de 1934, amb la destitució i l’empresonament del govern de Catalunya¹⁸, no sols va frustrar aquella programació, sinó que va obrir una escletxa en el si de l’associació que es va materialitzar en l’abandó dels col·laboradors d’ideologia més esquerrana: Francesc de Sales Aguiló, Arnest Mestre, Andreu Crespí, Maria Mayol, Emili Darder, Pere Oliver i Domenge, Miquel Àngel Colomar i els professors de la Normal de signe progressista. Posteriorment, arran de les eleccions de febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, l’ACM, des de La Nostra Terra, reprenia la reclamació d’un Estatut que no podia ser només de caràcter econòmico-administratiu sinó que és precís que sia també de caràcter eminentment polític.

Tanmateix la darrera activitat liderada per l’ACM, amb Joan Pons i Marquès i Miquel Ferrà al capdavant, va ser el mes de juny de 1936 l’elaboració de la Resposta als Catalans per correspondre el Missatge als Mallorquins, transcrit en el darrer exemplar de La Nostra Terra del mes de maig¹⁹. A partir de l’aixecament militar, l’ACM i els seus membres foren objecte de persecució i represàlies, amb conductes ben divergents²⁰. El 10 d’agost de 1936, Luis García Ruíz, signà el decret que fulminaria l’ACM: he acordado la clausura de los Sindicatos Obreros, sociedades culturales y deportivas de tendencia revolucionaria y cuantos centros compuestos de elementos revolucionarios han venido funcionando hasta la fecha. Evidentment, l’Associació per la Cultura de Mallorca era revolucionària.

EPÍLEG (TRES ANNEXOS SUBSTANCIALS)

1.- LA CRIDA

En el setmanari El Felanigense de dia 24 de febrer de 1923, es va publicar una proclama, signada dia 20 d’aquell mes per vuit persones aleshores prou reconegudes, orientada a crear l’Associació per la Cultura de Mallorca (sic), reclamant adhesions i formulant una tirallonga d’objectius possibles. Entre d’altres: publicar un butlletí mensual, editar obres d’autors mallorquins i universals, instal·lar biblioteques populars, organitzar cicles de conferències, diades per la llengua, festes populars, jocs florals… L’escrit informa que: Es un fet positiu que l’esperit individualista o de petites agrupacions prospera i floreix arreu de Mallorca. (…) Arreplegats tots aquests calius solitaris podria encendrer-se un gran foc. (…) L’Associació per la Cultura de Mallorca tendrà per objecte unificar tots els esforços individuals i organitzar a Ciutat i a tots els pobles actes culturals de tota mena. Signaven la proposta Jaume Sastre, prevere, Andreu Bordoy, Joan Capó, Guillem Colom (de Sóller), Miquel Duran (d’Inca), Llorenç Garcias (d’Artà), Pere Oliver i Domenge (de Felanitx) i Josep Claverol (de Sant Jordi).

2.- LA MÀ CREATIVA DE PERE OLIVER I DOMENGE

La simple lectura de la crida palesa el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge. Amb la informació avui a l’abast i atesa la nombrosa documentació que ho prova, més enllà de la prosa que delata l’autoria de la redacció, resulta evident que l’impuls d’aquella iniciativa va ser obra de Pere Oliver i Domenge. Ell havia expressat reiteradament l’observació que serveix com a principal argument per reclamar l’associació. A la sèrie d’articles que inicià amb El dolor de la Ciutat, publicats a El Felanigense, Oliver es lamentava de l’excés d’individualisme i de la manca de capacitat organitzativa de la societat mallorquina, amb una apel·lació a l’activisme gregari. Cal tenir en compte que feia poc més d’un any que Oliver havia tornat a Mallorca. Tenia 35 anys. Després de 25 a Barcelona, la realitat que va trobar a Mallorca, en contrast amb l’intens associacionisme del continent, el va decebre i alarmar.

En el marc associatiu, poques persones (molt possiblement cap a Mallorca com ell abans de 1936) disposen d’un bagatge, com a activista cultural en el marc de l’associacionisme, tan ingent i productiu com el que va demostrar Pere Oliver a Barcelona durant el primer quart del segle XX²¹. Unes dades de referència no exhaustives serveixen per validar la tasca. El 1903, mentre estudia farmàcia i fa feina a la de son pare a la Rambla, participa a la fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). El 1909 presideix la Coral Catalunya Nova, sota direcció d’Enric Morera, i s’incorpora a la junta d’Unió Catalanista. El 1910 funda el Centre Mallorquí de Barcelona, del qual serà secretari i, posteriorment, president. El 1915 funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i és elegit el primer president. El mateix any és el secretari d’imatge i comunicació del grup Els nets dels Almogàvers quan, l’11 de setembre, instal·len la primera placa al Fossar de les Moreres. Membre també de la junta del Foment Autonomista. El 1916 s’incorpora a la gestora del Comitè Pro Aliats. El mateix any, crea i presenta el logo i la bandera de la Joventut Nacionalista Renaixença.

El 1917 s’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual presideix la Comissió de Propaganda (amb Josep M. Batista i Roca com a secretari). Durant el seu mandat es crea el butlletí, s’edita La Catalanitat de les Mallorques i altres llibres i postals, es difon el famós cartell i es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. Gràcies a ell, l’entitat pren força a Mallorca.

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, entitat d’àmbit nacional que publica Ofrena i la distribueix arreu del territori. El 1919 es designat vicepresident del Centre Nacionalista Català i president del Comitè Pro Catalonia.

Aquell mateix any es designat representant a la Societat de Nacions a Ginebra, on el setembre de 1921 presenta una proposta en el Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles. Tot això sense detallar els seus escrits a nombroses publicacions (La Nació, L’Intransigent, Palestra…) i les seves conferències als casals de Sans, Poble Nou, Martinenc, Sagrera…

Amb l’exuberant experiència com a activista cultural, quan Pere Oliver decideix traspassar la farmàcia que tenia a Barcelona i obrir-ne una a Felanitx, es toparà amb un desert. D’immediat, es proposa convertir la Vila en un petit oasi. Als pocs mesos, constituïa i presidia la Coral Aulí. També, com a nou president, el 1922 va revitalitzar la Societat Recreativa, amb la prohibició dels jocs d’atzar i amb la programació d’activitats culturals.

El mes de gener de 1923, assumeix la direcció del setmanari El Felanigense, amb un impuls decidit a favor del català, amb noves seccions (Pro Felanitx, Efemèrides…) orientades a desvetllar la nostra història i divulgar els referents (Jaume I, Ramon Llull, Joanot Colom…). Amb el seu lideratge, Felanitx va multiplicar l’activitat cultural i va esdevenir, com va proclamar Emili Darder, el millor referent de Mallorca.

Calia anar més enllà i abastar tota l’illa. El sus! va ser la crida publicada dia 24 de febrer en el setmanari que dirigia i, tot i que dia 1^r d’abril Oliver no va assistir a l’acte de constitució formal de l’ACM a Palma²², va liderar la secció local de Felanitx de l’entitat, la més activa amb escreix de quantes es crearen arreu de Mallorca.

i 3.- QUI EREN ELS VUIT PROMOTORS? QUÈ VA SER D’ELLS?

Qui eren aquells vuit prohoms que feren la crida per fundar l’ACM? Segur que en el seu moment, tots ells eren prou coneguts i reconeguts. Alguns han estat fàcils de localitzar, però d’altres, sobretot els tres que no figuren a cap de les enciclopèdies consultades, han exigit una investigació per esbrinar les seves personalitats. La laboriosa indagació ha desemmascarat un episodi tèrbol i luctuós que, extirpat de la memòria popular, romania ocult.

Per ordre alfabètic, ara ja amb els noms complets, els signataris de la crida a constituir l’Associació per la Cultura de Mallorca, publicada a El Felanigense i reproduïda a l’inici d’aquest treball, varen ser: Andreu Bordoy i Fiol, Joan Capó i Valls de Padrines, Josep Claverol Fenosa, Guillem Colom Ferrà, Miquel Duran Saurina, Llorenç Garcias Font, Pere Oliver i Domenge i Jaume Sastre Vidal.

Una característica destaca fins al punt de cridar l’atenció: dels vuit homes que signaren la crida, només Pere Oliver era d’esquerres; els altres set feien part d’una cultura tradicionalista catòlica i conservadora. L’únic nexe d’unió entre tots vuit era la defensa de la llengua i la consciència de catalanitat. No obstant, la dignitat de cadascú es posaria en evidència davant de les dificultats. Al capdavall, davant de les situacions extremes, la condició humana reflecteix la valentia o la covardia, la coherència en definitiva, a l’hora de mantenir o renunciar a les ideologies. Facem-ne cinc cèntims.

I) Andreu Bordoy Fiol (? – ?)

Era un empresari que va impulsar la fundació del Centre Regionalista de Mallorca. Presidit per Guillem Forteza, Bordoy en va ser el primer secretari. L’any 1918 participà a Artà a una festa organitzada per l’Associació Minerva, amb visita a les coves del poble i un acte patriòtic, on va fer un discurs d’exaltació i defensa de la nostra llengua. Dia 1 de febrer de 1919, signava un Missatge del Centre Regionalista de Mallorca a Antoni Maura, publicat dia 7 d’aquell mes a La Veu de Catalunya. L’escrit destacava la germanor amb la terra catalana amb la qual ens uneixen els vincles de la història, de la sang i de l’idioma per instar Maura que el seu nom no apareixerà davant la història solidaritzat amb els qui oposen (…) l’amenaça d’una brutal coacció a l’unànime desig de Catalunya. Posteriorment, va fer part de la Junta de l’ACM. Com a empresari, va gestionar les instal·lacions del balneari de S’Aigo Dolça, va ser dels primers agents publicitaris de l’illa, propietari i gestor d’alguns dels principals cinemes de Palma (Rialto, Oriental, Moderno…). El juny de 1932 va optar sense èxit a l’adjudicació de la gestió per cinc anys del Teatre Principal de Palma.

Arran de l’aixecament militar, va acollir a les dues sales que comptaven amb cinema sonor (els cinemes Moderno, a la plaça de Santa Eulàlia, i Oriental, a la desembocadura del carrer Sindicat a la Port de Sant Antoni) els bans oficials de guerra, amb la veu del general Franco. Els dos cinemes s’omplien de gom a gom, amb el públic dret fent la salutació feixista. Acabada la confrontació bèl·lica, Bordoy va gestionar la transformació del magatzem-presó de Can Mir en la Sala Augusta que administrà durant molts d’anys. La família es va vincular al món de la publicitat.

II) Joan Capó Valls de Padrines (Felanitx, 1888- Palma, 1952)

Mestre i pedagog. L’any 1914 va obtenir plaça com a inspector d’ensenyament a Tarragona i, a partir de 1915, a Mallorca. Partidari de la renovació pedagògica, l’any 1919 va impulsar la creació del Museu Pedagògic Provincial de Balears. El 1923, per l’ACM, va publicar una història d’Inca adreçada als infants i, quan anava a publicar la corresponent a Felanitx, atesa la insinuació que era separatista, va obligar a desfer la coberta de l’edició per eliminar el seu nom²³.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, arran de la Reial Ordre del 13 d’octubre de 1925, va denunciar els mestres que eventualment utilitzaven llibres escrits en català… fins i tot els seus²⁴! Un any després, en el plebiscit de setembre de 1926, va demanar el vot a favor del dictador, preludi del comportament abjecte que practicaria a partir del juliol de 1936. El mes de setembre, en afiliar-se a Falange, va ser designat director de la Comisaría de Enseñanza. En aquesta condició, Joan Capó va escriure als mestres que, per escrit, prometessin libre y espontáneamente coadyuvar con todas sus fuerzas al movimiento de salvación de España. Les delacions que va fer de mestres republicans, ultrapassen la consideració de col·laboracionista i es pot parlar de clara complicitat amb els criminals de guerra²⁵.

Dia 19 de setembre, el governador, el cap de la secció administrativa i Joan Capó, com a inspector, constituïren la primera Comisión Depuradora. Entre aquell dia i el 13 d’octubre de 1936, dels 577 mestres que hi havia, 147 (més del 25%) foren declarats no aptes i es publicaren els seus noms. L’abril de 1937, un nou procés depurador, va penalitzar altres 154 mestres. Tanmateix, la conducta a favor del nou règim no va impedir que, arran de les antigues acusacions de separatista, fos suspès de sou i feina dia 6 de novembre de 1937 i tancat uns mesos a Can Mir. El 1938 escriu el pamflet feixista Soy flecha. Dia 4 de maig es traslladat forçós a Almeria para que aprendiese castellano. Els 1944 va ser destinat a Castelló frustrats tots els intents de tornar a Mallorca. A Palma i a Felanitx té un carrer i una escola amb el seu nom que, tot i la temorenca Llei de Memòria Històrica, reclamen revisió. José Gargallo Gregori va elaborar una biografia prou completa²⁶.

III) Josep Claverol Fenosa (Almatret, el Segrià, 1887 – Palma, 1945)

Metge. De família tradicionalista catòlica. S’instal·là a Sant Jordi l’any 1916 i es va casar amb la santjordiera Maria Mut Serra. L’abril de 1923, signà l’acta fundacional de l’ACM i, el maig de 1930, va participar en la constitució del Centre Autonomista²⁷. El gener de 1933 va presidir la junta del Centre de Lectura Ramon Llull a Sant Jordi. El 1936, arran de l’aixecament militar, s’afilià al carlisme, com a requetè²⁸. Durant la primera postguerra va ser dirigent d’associacions catòliques. Va morir l’any 1945. El canonge Sebastià Garcias Palou en va fer un retrat hagiogràfic, Polvo de sus caminos… Don José Claverol Fenosa, Médico de Sant Jordi. Amb el nom de Metge Claverol, se li dedicà el carrer del poble on hi ha la biblioteca.

IV) Guillem Colom Ferrà (Sóller, 1890 – Palma, 1979)

Poeta, traductor i dramaturg. Inicià estudis al seminari, amb Llorenç Riber de mestre, però per problemes de salut passà a l’Institut Balear i continuà estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona. De retorn a Mallorca, es dedicà a l’ensenyança i a escriure, principalment poesia. De mentalitat conservadora i catòlica, tenia per referent Quadrado, a qui dedicà Àguiles, un poema èpic on exhibeix la posició més reaccionària contra la Germania de Mallorca. El 1930 es va inscriure en el Centre Autonomista i el juny de 1932 entrà a la Junta de l’Associació Catòlica de Pares de Família.

El 1936, Guillem Colom s’incorporà a les milícies urbanes²⁹. El 1937 va fer part de la junta, presidida per Joan Pons i Marquès, de la Societat Arqueològica Lul·liana, i es va fer càrrec del butlletí. El primer acord de la nova junta va ser va remetre al governador un escrit, Nuestra adhesión, per expressar por aclamación la adhesión de la Sociedad Arqueológica Luliana al Movimiento Salvador de España acaudillado por Francico Franco. A partir de 1945, a la casa de Guillem Colom del carrer Sanglada es feien tertúlies literàries, a un segon nivell de les de la casa dels Massot i en l’àmbit d’una semiclandestinitat tolerada. Aquelles tertúlies han estat mitificades com si fossin espais de resistència quan, en realitat, no es parlava mai de política.

Gabriel Fuster Mayans, Gafim, que havia col·laborat a La Nostra Terra, el 1936 s’afilià amb entusiasme a Falange. Ben avançada la postguerra, informà en el seu diari personal del rumor que s’escampà l’any 1951 que acusava falsament Guillem Colom d’haver anat als Jocs Florals de Perpinyà o de Montpeller. Ha venido Colom, el poeta. Se ve que le han dicho algo de su supuesto viaje a Perpiñán y el hombre se ha trastornado hasta el extremo de acudir a mí en súplica de que haga saber a Su Excelencia Informadísima no solo el error lamentable si no lo valioso de sus servicios a la Causa. Estos servicios consistieron, en tomar, en días alternos, la referencia del parte de Guerra de Franco cuando el Movimiento. Me ha insistido mucho en lo heróico de este servicio. L’episodi serveix per palesar la por i les ganes de fer-se perdonar dels qui, senzillament i sense anar més enllà, havien defensat la llengua catalana.

V) Miquel Duran Saurina (Inca, 1866 – 1953)

Va ser un activista cultural, impressor i poeta. Fundà i presidí el Cercle d’Obrers Catòlics. El 1913, a un sopar d’homenatge a Antoni Maura a Inca, després de caure arran de la brutal repressió de la Setmana Tràgica, Duran va lloar la figura de l’expresident i acabà el seu discurs amb el crit Vivan la derechas! L’any 1917 organitzà a Inca una Diada de la Llengua Catalana i el 1918 s’incorporà a la secció mallorquina de Nostra Parla. Edità diversos setmanaris en català a Inca. Firmant de la Resposta als catalans, el seu nom (com els d’Aguiló, Crespí, Darder i Oliver) no apareix entre els que es varen desdir. El seu fill Llorenç, mestre d’escola, va estar tancat a Can Mir.

Miquel Duran Saurina va ser proclamat fill il·lustre i es posà el seu nom a l’escola pública d’Inca. Es coneixen dues biografies: la de Gabriel Pieras i la de Gabriel Janer Manila Miquel Durán i Saurina: treballador de la cultura, poeta del poble (1866-1953).

VI) Llorenç Garcias i Font (Artà, 1885- 1975)

Farmacèutic i botànic. Conservador, catòlic, defensor de la llengua catalana, impulsor l’any 1906 de la Institució Catalana d’Història Natural. Fundador del Museu d’Artà. Membre de l’associació Minerva del seu poble i col·laborador del quinzenari catòlic Llevant³⁰.

A Barcelona, durant la guerra civil, com a mesura de protecció atesa la seva ideologia conservadora, va ser ingressat al frenopàtic de les Corts, gràcies a l’argúcia del seu amic psiquiatre Joan Alzina de Capdepera. En compensació, Garcias va actuar com a espia secret del grup Concepción, al servei dels feixistes. Hi ha una biografia coordinada per Mireia Garcias i Guillem X. Pons.

L’Institut d’Artà porta el seu nom.

VII) Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886 – Felanitx, 1968)

Polític, Farmacèutic, activista cultural, assagista, investigador, periodista³¹. Va ser un visionari i un lluitador infatigable que va impulsar nombroses entitats en defensa de la nació catalana. A Mallorca, com a militant d’Acció Republicana al costat d’Emili Darder, va impulsar amb el batle de Palma la fundació d’Esquerra Republicana Balear, el partit que més patiria la repressió. Batle de Felanitx (1931-1934 i 1936), arran de l’aixecament feixista, va anar a Barcelona i, l’any 1939, es va exiliar a Filipines.

De retorn a Felanitx, no se li va permetre tornar obrir la seva farmàcia. Des de 1952 fins a la seva mort, va patir l’exili interior. Dóna nom a l’escoleta del poble i, el 2018, se li dedicà un memorial, amb dues frases seves que resumeixen el seu pensament sobiranista d’esquerres: Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i de la Llibertat. El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.

i VIII) Jaume Sastre Vidal (Llucmajor, 1883 – Banyalbufar, 1957)

Malgrat el desconeixement aparent, va ser un personatge tan rellevant que resulta curiós, fins i tot sospitós, que se’ns hagi ocultat sense identificar ateses les nombroses citacions d’aquest «Jaume Sastre, prevere», entre els signataris de la crida. Com a sacerdot, el 31 de desembre de 1922 va predicar el Sermó de la Conquesta a la Seu de Palma. Quan es va publicar, va merèixer l’atenció d’Antoni Mª Alcover: Notable treball, ple d’eloqüència, elevació de pensament i esperit de sà mallorquinisme. El nostre amic i antic col·laborador se proposà posar de relleu la grandesa llegendària del nostre Rei Conqueridor i pot dir que ho ha aconseguit. La seva fama de predicador es va estendre arreu de la Part Forana. Més enllà de Mallorca, el 24 de setembre de 1923, festa de la Mercè, patrona de Barcelona, a la parròquia titular dels mercedaris va fer el sermó de l’ofici solemne amb el cant, amb gran orquestra i coral, de la missa Segunda Pontificalis de Perosi. A la informació de La Vanguardia es destacava que el panegírico y la plática preparatoria serán a cargo del reverendo don Jaime Sastre de Palma de Mallorca que dará solemnemente la absolución general.

La menció que havia fet Alcover, qualificant Jaume Sastre de col·laborador, es referia a la participació a la Gran Eixida de finals de 1921 amb Francesc de B. Moll³². Està detallada i documentada la feina de Jaume Sastre, en la recollida de paraules de la vida espiritual, temporal i de família, així com de coses casolanes. També arreplegà tot lo del rentar la roba, pastar i coure el pa així com el vocabulari dels vestits de dona, hòmens i xiquets.

Adscrit a la parròquia de Santa Eulàlia, als setanta anys i amb problemes de salut, es va retirar a Son Creus, una finca de la seva propietat en el terme de Banyalbufar. Els veïns del poble el consideraven un excèntric i, segons alguns rumors, un antifranquista. Brindava el seu magisteri als joves del poble als qui deixava llibres i feia indicacions relatives a la formació. Tenia al seu servei una assistenta, Francesca Ferrà Palmer, de Puigpunyent. El diumenge 24 d’octubre de 1957, dia de les Verges, els trobaren morts amb violència a tots dos. La premsa, amb gran sensacionalisme, va escampar la notícia.

Ella, de 64 anys, romania en terra amb el cap trencat enmig d’un bassiot de sang. Ell, de 74 anys, tenia ganivetades a la zona del cor. Se sabia que ella li havia anunciat que abandonava el servei i tornava al seu poble i que ell no ho podia consentir. La investigació, amb els peritatges tant de la policia com de la guàrdia civil, va concloure que ell l’hauria assassinat i, posteriorment, s’hauria clavat el ganivet. L’església de Mallorca no hi podia donar passada. No podia ser mai que un capellà s’hagués suïcidat i, de cap manera, no es va voler admetre l’evidència. Aviat va ser considerat un tema tabú i ho taparen; ningú no en parlava. De fet, mai, fins ara, ningú no havia relacionat el nom del protagonista d’aquest fet luctuós amb el d’aquell prevere que, ara fa cent anys, signava la crida per constituir una entitat en defensa de la cultura de Mallorca.

Com tantes i tantes de coses que ens han amagat deliberadament i romanen enterrades com la flor romanial.

NOTES

MÉS IL·LUSTRACIONS

El llibre

És de celebrar la publicació d’un assaig amb aportacions, interessants i cada vegada més necessàries, que conviden a la reflexió i al debat sobre d’on venim, on som i cap on podem anar¹. Es tracta de Mallorquinismes: una història oral, amb un subtítol que justifica el plural inicial: Identitat, cultura, societat i política. Els autors són Miquel Vidal Bosch de Palma, joveníssim historiador doctorand, i José María Gago González de Lleó, doctor en Filosofia i Lletres amb una tirallonga d’investigacions i de publicacions.

22 veus

Ambdós autors ens brinden un llibre que constitueix un document-testimoni que transcriu l’evocació, no exempta d’opinió, de vint-i dues persones que han protagonitzat, viscut o presenciat la vida social, cultural i política dels darrers anys a Mallorca. El resultat és una lliçó d’història contemporània a partir d’aquesta nòmina d’observadors: Celestí Alomar, Jaume Armengol, Damià Ferrà-Pons, Dolors Fortesa-Rei, Aina Gomila, Biel Majoral, Joan March, Joan Mayol, Bartomeu Mestre, Mateu Morro, Lleonard Muntaner, Magdalena Nebot, Damià Pons, Miquel Rosselló, Pere Sampol, Antoni Serra, Sebastià Serra, Lila Thomàs, Joana Tugores, Maria Antònia Vadell, Josep Valero i Rosa Vich². Procedeixen d’Algaida, Campanet, Capdepera, Felanitx, Inca, Llubí, Manacor, Montuïri, Santa Maria, Sóller i, sobretot, de Palma, amb edats que oscil·len entre els 90 i, els més joves, els 67 anys. Són veus, per tant, de persones que varen viure, si més no, les dues darreres dècades del franquisme i les peripècies i avatars de la nostra història més recent.

La publicació, auspiciada des de les Fundacions Darder Mascaró, amb un pròleg de Joan Pau Jordà, només té 175 pàgines, però mitjançant el codi QR que inclou el volum, el lector pot accedir a totes i cada una de les entrevistes completes. El gran mèrit dels autors rau en haver sabut compilar i estructurar en set capítols, de manera metodològica i sistematitzada, el contingut de més de cinquanta hores de declaracions i haver-ne sucat l’essència per a desembocar, al final, en unes conclusions que permeten l’extracció de lliçons profitoses de cara al futur més immediat. El llibre inclou també una breu bibliografia i un índex onomàstic.

Vull aplaudir el fet que, una vegada transcrites les converses, es remeteren als entrevistats per tal de ratificar-les. És sabut que quan fa dues hores llargues que hom parla, sense notes i sense xarxes, es corre el risc de transmetre emocions i estats d’ànim. Tothom té dies més bons que els altres i, a vegades, l’actualitat condiciona pessimismes o exaltacions momentànies que desfan l’objectivitat de les declaracions impulsives. Amb aquesta convidada a refermar o matisar les declaracions de cadascú, els autors han assegurat el major rigor del llibre. La deferència, poc usual en el món del periodisme, brinda una millora qualitativa i verifica que els autors són historiadors, la qual cosa assegura que, lluny d’anar a la percaça de les contradiccions dels declarants, posen l’èmfasi en l’objectiu de la recerca: extreure i analitzar amb dues dotzenes de fonts orals allò que es coneix com «històries de vida». Atesa la circumstància que l’espècie humana ha adoptat la luctuosa i funesta mania de morir-se, la tasca de deixar constància escrita d’uns testimonis en curs d’extinció, concedeix valor afegit al recull. 

Els criteris

Cal assenyalar que els criteris dels autors han estat molt restrictius, tant pel que fa a la selecció de les veus escollides com dels enfocaments socials i polítics orientats, d’una banda, al mallorquinisme de base pancatalanista (front al d’arrel espanyolista) i, de l’altra, des d’unes perspectives d’esquerra. Val a dir que els autors manifestaren que aquesta publicació fa part d’un projecte en curs més ambiciós: Arrels Democràtiques de les Fundacions Darder Mascaró i Ateneu de Comissions Obreres.

Altres noms possibles

De part meva, quan vaig veure la nòmina de les persones seleccionades, vaig pensar en la dificultat que haurien tengut els autors per fer la tria. Sense negar a cap de les presents prou motius per ser-hi, vaig formular-me una llista mental a la correguda de molts d’altres noms possibles: Ferran Aguiló, Gabriel Bibiloni, Ferran Cano, Llorenç Capellà, Antònia Font, Ferran Gomila, Tomeu Martí, Jaume Mateu, Margalida Miquel, Joan Mir, Isabel Peñarrubia, Damià Quetgles, Ignasi Ribas, Jaume Santandreu, Antoni Torrens, Josep Vilchez… Per posar exemples molt concrets, crec que haurien fet aportacions sucoses tant Maria Antònia Oliver com Jaume Sastre. Ella, traspassada l’any 2022, va impulsar la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va viure a primera línia des de Barcelona el Congrés de Cultura Catalana i, de retorn a Mallorca, la constitució de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que va presidir. Ell, opinador singular, ha protagonitzat accions directes tan reeixides com l’ocupació de la piscina de Pedro J. Ramírez en zona pública o una vaga de fam que va contribuir a foragitar Josserra Bauzá, icona de l’espanyolisme. Posats a eixamplar i completar el mapa, m’agradaria que, en el projecte global en curs anunciat pels autors, s’incorporàs la veu de Bernat Joan, diputat al Parlament Europeu, la d’Isidor Marí, protagonista de la represa de la Cançó Catalana i impulsor de la política lingüista de la Generalitat, i la del també eivissenc Josep Costa, exmembre de la Mesa del Parlament de Catalunya. De Menorca, la filòloga Josefina Salord o, davallant la mitjana d’edat dels entrevistats, la seva germana Maite o Joel Bagur, historiador que ha pouat en l’actitud de Menorca de rebutjar l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de 1931 que, finalment, només seria «de Mallorca i Eivissa» i, tanmateix, no va reeixir. Si encara volem anar més enllà, també m’interessaria llegir les visions sobre els mallorquinismes que poden aportar estudiosos i creadors d’opinió de la resta de terres catalanes: l’activista Daniela Grau d’Elna, a la Mallorca Continental com esmentava Guillem d’Efak la Catalunya Nord, o les de Josep Guia, David Garrido i Vicent Partal del País Valencià, i, ja des del Principat, les de Josep Maria Solé i Sabaté, Pere i Salvador Cardús, Lluís Llach, Teresa Clota… tantes!

També serà important no restringir exclusivament l’anàlisi dels Mallorquinismes a les veus procedents de l’esquerra. Resulta paradoxal que, al costat de Miquel del Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o Gori Mir, un dels referents ideològics que més s’esmenta en el llibre sigui Josep Melià, impulsor d’Unió Autonomista i Unió Mallorquina. Per això mateix, no hem de desoir les opinions de persones com Cristòfol Soler o de Josep Melià Ques.

Un balanç positiu

Amb tot, el resultat final que ens brinda l’edició d’aquest llibre, molt més encara quan sabem que és una primera aportació d’un projecte obert, és més que satisfactori. La publicació constitueix una aturada breu al replà de la història, gairebé a punt del 50^è aniversari de la mort al llit del dictador militar. Les veus que conformen la visió general de l’obra brollen de gent que va viure, amb esperances i il·lusions, els temps convulsos del franquisme i la subsegüent instauració d’una monarquia parlamentària, amb moltes més decepcions que victòries.

En el camp de les conclusions, crec que molts de lectors poden afegir-ne de noves a les indiscutibles que destaquen els autors. Per exemple, la dificultat que patim per fer arribar el missatge a la ciutadania. L’allau de mitjans de comunicació forans anorrea les poques eines que permeten la difusió d’un discurs propi que defensi l’autoestima. Els mitjans públics autonòmics, tant en el cas del País Valencià com en el de les Illes, no han obtingut l’atenció necessària de la població. Una altra conclusió que em permet de palesar és la constatació que hem patit una greu estafa política. L’allau de renúncies fetes en nom d’una hipotètica «reconciliació nacional» (abanderada per la dreta més reaccionària), no ha rebut la contraprestació de consolidar una democràcia amb les mínimes garanties. Finalment, una altra conclusió afegida que crec que la majoria compartirà és que, en el curs d’una caminada plena d’obstacles i de reculades, n’hem vist de tots els colors.

Transició democràtica una locució a erradicar

El llibre esmenta molts dels episodis que han pogut incidir en la formació dels mallorquinismes (la incidència de la Nova Cançó, la manifestació per l’Autonomia, el Congrés de Cultura Catalana, l’intent d’imposició del TIL…) i, molt sovint, s’utilitza el terme transició. Cal denunciar que, tots plegats, ens hàgim begut un invent de laboratori i l’hàgim assumit per anomenar el període que va des de la mort del dictador, novembre de 1975, fins a la Constitució de 1978. Va ser el qui fou president del govern espanyol, Adolfo Suárez, que va explicar en el seu dia com un gabinet d’especialistes, amb la participació d’ell mateix i de Torcuato Fernández Miranda, al costat de lingüistes i historiadors, varen crear la denominació «transició democràtica». L’objectiu, segons Suárez, era evitar que es parlàs d’allò que realment va ser: una nova restauració borbònica. El terme, recolzat i amplificat des de la premsa, va ser incorporat de manera acrítica per l’Acadèmia profanant la terminologia científica en matèria d’historiografia. L’expressió va fer tanta de fortuna que seria copiada i assumida per altres països com Argentina i Xile. Amb tot, seria desitjable i higiènic deixar d’utilitzar aquesta terminologia de laboratori i desemmascarar la tan i tan «modèlica» restauració borbònica. Més encara si sabem fer la lectura històrica correcta.

El 26 de novembre de 1931, les Corts republicanes signaren una llei que declarava Alfons XIII culpable d’alta traïció i el desposseïa, a ell i als seus descendents, de tots els títols. En concret, les Corts espanyoles condemnaren in absentia l’acusat en aquests termes: Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. L’acord derivava de les conclusions de setembre de 1923 de l’expedient Picasso que va destapar la corrupció d’Alfons XIII i Romanones a la guerra del Marroc. Encara que l’octubre de 1923, gràcies al pronunciament de la dictadura de Primo de Rivera, es va impedir que les Corts tinguessin coneixement de la investigació, una vegada proclamada la República, es va recuperar l’expedient i s’adoptà l’acord abans transcrit de manera plenament legítima i democràtica. La República, per tant, va condemnar el rei traïdor i sentencià la il·legalitat futura de la dinastia borbònica!

El 1938, en plena rebel·lió militar i, per tant, sense la més mínima legitimitat democràtica, Franco derogà la llei i ordenà destruir l’expedient, no debades, Franco era un dels majors responsables militars dels crims contra els marroquins i contra les lleves, principalment de catalans, que s’abocaren a la mort per defensar els interessos privats de la monarquia. Posteriorment, el 1969, Franco designà successor el nét del condemnat. Ningú mai, almenys fins ara, ha denunciat la il·legalitat de l’anul·lació d’una llei republicana legítima i democràtica; una anul·lació que va permetre la reposició de la dinastia foragitada. De tot plegat, és bo d’entendre que anomenar transició democràtica a la darrera restauració borbònica de 1975 és un atropell que reclama rigor.

Una gracieta final

El llibre també parla de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia que, amb el precedent del de 1931 i amb la convocatòria del MCI, OCB, PSAN, PSI  PSAN, i Unió de Pagesos, amb un text elaborat entre d’altres per Llorenç Capellà, Gabriel Bibiloni i Joan Quetgles, es va presentar a Cura el diumenge dia 13 de març de 1977 i que, sensiblement afeblit i retallat en aspectes essencials, serviria de guia per a la confecció del que s’aprovaria sis anys després³.

Doncs, aquell mateix diumenge, no gaire lluny del cadafal on es feren els discursos, amb l’intrèpid i gens reconegut Antoni Rotger de Sa Calatrava, vàrem parar una tauleta per presentar una redacció d’Estatut alternativa. En concret, Undergroundeylibrecomicks, va presentar el seu projecte Esta-tu-ru-rut per una Santa Autonomia.⁴. En dotze pàgines, es feia befa de la situació (encara ben viva la Sección Femenina i, pitjor encara, la masculina) i es posava en solfa una reivindicació condicionada i sotmesa als mecanismes de poder, amb una allau de subjugacions i submissions externes.

El desenllaç, per concloure la intenció del pamflet, no podia ser més clar: Eta tuto no vol dir independència. Per fer-ho més entenedor, la il·lustració final mostrava un gran arlequí manejant el poble amb teresetes com a xotets d’amén. 

Aquella denúncia pública va ser ignorada per la premsa fins molts d’anys després, però va aixecar les coïssors de gairebé tots els partits polítics. El temps ha certificat que aquella publicació, elaborada en només tres dies, va posar en evidència la paròdia que ha significat la construcció d’un aparent estat de les autonomies que no ha esbaldregat els dèficits democràtics que el postfranquisme ha estalonat en tots els ordres i que configuren, encara ara, la medul·la espinal del centralisme de nova planta. Els autors d’aquell còmic sospitàvem que, eixalada la via de la ruptura i encaminada l’evolució per via d’una reforma (vigilada des de les casernes militars), es precipitaria una operació purament de maquillatge que legitimaria la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, social, econòmic…) a un estat que controlaria els aparells policial i judicial i es reservaria la interpretació, sempre a conveniència de part, de la Constitució concebuda com a arma letal.

És cert que aquell còmic, aquella gracieta salpebrada d’un toc àcrata, va tenir un efecte purament anecdòtic, però revisat avui amb la perspectiva del temps constitueix una convidada més a la reflexió i al debat. No debades, la cultura catalana és socràtica. Sabem que el contrast de les idees i la pràctica de l’entesa són fonamentals per exercir, en plenitud i sense restriccions, el dret a decidir per tal de caminar cap a la sobirania.

De moment, sia benvinguda aquesta primera aportació de Miquel Vidal i José María Gago orientada a a reflexió i al debat.

NOTES

On no hi ha sang, no s’hi fan botifarres (DCVB)

…que la nostra és la d’ells (Raimon)

Les darreres setmanes del 2022, IB3 va emetre la sèrie Sicília sense morts, estructurada en vuit capítols dramatitzats a partir de la novel·la homònima de Guillem Frontera¹. Tal com va passar amb Amor de cans de Maria Antònia Oliver, s’ha demostrat que, a l’hora d’entretenir i distreure la gent, no cal anar a cercar literatura anglosaxona per traslladar al cinema intrigues, misteris i misèries. En el cas que ens ocupa, per resumir la història de manera molt simplista, es tracta de la crònica d’una venjança planificada de bell antuvi. L’autor de la mítica novel·la Els carnissers ens endinsa a un país (quina païssa! va dir aquell) que no ens agrada haver de reconèixer com a nostre i, per afegitó, ens hi aboca convençut que la ficció mai no es podrà qualificar d’exagerada, atesa la gairebé impossible superació de la realitat, perquè els fets desborden la imaginació més desfermada. Els dramatis personae, majoritàriament bons d’identificar, interpreten un conjunt de facècies que hem viscut (hauríem de dir suportat) en els darrers anys, amb el rerefons de la submissió de les nostres institucions als interessos forans dels especuladors de la metròpoli. La narració, enramellada amb unes vistes aèries espectaculars, s’adoba amb amors i desamors, idealisme, periodisme d’investigació, espionatge, sexe, drogues, violència, corrupció, amenaces, xantatges, suïcidis… i rates de claveguera! Un còctel ben salpebrat amb tots els ingredients per convidar a pensar i a reaccionar, inclosos els efectes col·laterals que generen les mentides i que acaben amb la innocència de les persones honestes. Sense ser una novel·la de tesi, el desenllaç agredolç reflecteix un missatge en bona part fatalista: l’statu quo que patim és més mal de moure que la Seu. Tot continuarà més o menys igual. És sabut que els mallorquins som vius perquè som molt vius.

Com a metàfora de la dificultat de tombar l’estaca i poder-nos alliberar, una imatge que es repeteix a diversos capítols evoca la complicitat (la desídia si més no) dels nostres polítics en la submissió als mecanismes de poder de l’estat, amb la monarquia borbònica al capdavant. A la sèrie apareix en el lloc d’honor de la sala de visites de Presidència el retrat d’un traïdor al Regne de Mallorca. El fet ultrapassa l’anècdota i reclama explicar la història per a coneixement general, amb el crit de Vergonya, cavallers, vergonya!

El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol. A diferència de molts d’Ajuntaments i dels Consells de Mallorca, d’Eivissa i de Formentera, el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, no havien fet absolutament res per commemorar l’efemèride i, per això, decidírem entrevistar-nos amb la nostra màxima autoritat. Just abans de començar l’entrevista, ens topàrem que la sala on es fan les recepcions estava presidida per un retrat digne de menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta de la subjugació borbònica d’aquella guerra que commemoràvem aquell any, amb motiu del tricentenari.

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat a les tropes borbòniques. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. Era un corrupte. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei (aleshores filipista) l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, gràcies a altres botiflers, seria alliberat. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720 (finalitzada ja la guerra), Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria l’illa i, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, acabaria amb el Regne de Mallorca cinc segles després de l’arribada de Jaume I.

Després d’identificar el personatge, Cristòfol Soler, un dels membres de la Comissió, va assegurar que durant la seva presidència no hi havia aquell retrat. Vàrem deduir que l’haurien penjat durant el mandat de Joserra Bauçà. Si ell no sabia qui era Gainza, qui forçat ho havia de saber era Miquel Deià, el seu director general d’Educació, Personal Docent, Universitat i Investigació. Vist que el retrat no es va penjar de manera innocent, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que la presència d’aquell personatge abjecte era del tot inadequada i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza a les golfes més fosques. La presidenta Armengol ens va assegurar que hi posaria remei².

No és aquest retrat l’únic signe d’oprobi derivat de la Guerra de Submissió que, encara ara, hem de patir per palesar la nostra subjugació a Castella per la força de les armes. A l’exterior del mateix edifici, hi ha un escut que, per extravagant i extemporani, caldria eliminar o substituir. L’escut de Castella roman estampat a la façana del Consolat de Mar³. Crida l’atenció que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes polítics d’autogovern, ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un símbol que representa un escarni. Ni un sol partit polític ha mogut un dit mai per reparar la ignomínia, tot i haver pogut prendre model del que varen fer a Barcelona en una situació semblant.

L’any 1931, arran de la proclamació de la República Catalana i la recuperació de la Generalitat, es va decidir que l’edifici de la Ciutadella fos la seu del Parlament. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria i va rebre el suport popular. Es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i destapà el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, es va tornar substituir amb el criteri del temps de la República.

A la Mallorca ocupada ningú va reclamar la retirada dels símbols oprobiosos. La cosa no es limita al Consolar del Mar. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i usurpà els drets i les llibertats. Un carrer per estigmatitzar una derrota, mentre el Marquès de Rubí o George Forbes no disposen de cap memorial⁴.

Però no és només Palma. Aquest escarni és present en el conjunt de les illes Balears i Pitiüses. La quantitat d’exemples no acabarien mai, però aquí en teniu algunes proves documentals que clamen reparació. A Pollença…

…a Inca…

…a Eivissa…

…a Menorca…

Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors. Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Alguns gravats del període de la Guerra de Submissió seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareixeria històricament fins moltes dècades després dels gravats originals.

Sicília sense morts (i tanmateix n’hi ha, de morts) no mostra, només, l’especulació, la manca d’escrúpols dels polítics o la corrupció, sinó també desemmascara la ignorància mesella que s’exhibeix des de les institucions, amb la covardia que se’n deriva quan algú retreu les evidències. El retrat de Gainza presidint la sala de visites del Consolat de Mar és la icona de la subjugació. Al capdavall, l’etnocidi es fonamenta en la desmemòria. Allò que importa és un creixement econòmic desmesurat que s’ha vist insostenible. La llengua i la cultura són maniobres de distracció en mans d’una classe política que, des del poder, manté entabanada la societat i la fa anar de la banda per a no plantar cara a les coses rellevants. Els exemples gràfics exposats (podríem continuar fins avui amb el cas vergonyós de la feixista Feixina, una estaca en el cor de Mallorca) clamen una immediata i justa reparació. Les ignomínies s’han d’erradicar si volem dignificar-nos. Els símbols són una arma carregada de poble!⁵.   

NOTES

Una de les cançons més reconegudes i interpretades del s. XVIII ençà és Auld Lang Syne, escrita originalment en l’escocès de les terres baixes (diferent del gaèlic de les terres altes), que hem de traduir com fa molt de temps o, millor, pel vell temps. Molt popular arreu, ha esdevingut una música emblemàtica que sovint es canta a les graduacions universitàries, a la finalització de congressos, a l’hora d’emprendre viatges i, fins i tot, als oficis de mort. És, sobretot, la cançó del Cap d’Any per excel·lència a gairebé tot el món. A Catalunya, la primeria del s. XX, va ser incorporada en els cançoners dels Minyons de Muntanya, preludi del Moviment Escolta, amb el títol L’hora dels adéus, a partir d’una versió en anglès que va fer fortuna. Malgrat tenir poques reminiscències amb la lletra original, manté l’esperit de l’agermanament i de les amistats; el valor de la solidaritat.

L’any 1788 el poeta Robert Burns (1759–1796) va escriure al Museu de la Música Escocesa: La cançó adjunta, mai donada a la impremta fins ara, la vaig recollir d’un ancià. Part de la lletra coincidia amb la balada Old Long Syne, sobre una tonada tradicional impresa el 1711 per James Watson (1664–1722), llibreter i fundador de periòdics que va patir la persecució de les autoritats. La frase Auld Lang Syne ja havia estat usada abans en poemes de Robert Ayton (1570–1638) i Allan Ramsay (1686–1757) i derivava d’una cançó popular antiga. Malgrat els precedents, la lletra s’atribueix a Robert Burns, un dels més reconeguts poetes en llengua escocesa. Nascut a Alloway, Ayrshire, de família pagesa, la seva poesia s’orienta cap a la cultura popular. Republicà a ultrança i anticlerical, denuncià les desigualtats i enaltí la identitat escocesa. Gràcies a la seva popularitat, quan va morir als 37 anys, es varen recollir aportacions destinades a mantenir la vídua i els fills.

Avui, a punt d’encetar un any nou, quan Escòcia i Catalunya ja estan de partida, amb tants de punts en comú, amb tantes de característiques similars (austers, treballadors, pertanyents a la cultura de l’entesa…), aquesta bella cançó convida a acomiadar el feixuc llast imposat i albirar un futur en pau i llibertat a una terra més nostra, més justa i més solidària inserida en el marc dels pobles lliures del món.

Venturós 2023 a totes les persones de bona voluntat!

Podeu escoltar-la a: https://www.youtube.com/watch?v=i4pN0zn16jk

O, també, l’atrevida versió de Bruce Springsteen: https://www.youtube.com/watch?v=MHrleDUNw7c

A punt de Nadal, una data oportuna per a la lectura si és que n’hi ha que ho són més que les altres, ha arribat a les llibreries La cultura a Mallorca. Estudis, semblances, reflexions de Damià Pons. Conegut de tothom en l’àmbit de la cultura catalana, per no fer llarg n’hi ha prou amb la transcripció de la nota biogràfica que figura a la solapa de l’edició¹.

Damià Pons i Pons (Campanet, 1950). Doctor en Filologia Catalana i Professor jubilat de Literatura Catalana Contemporània a la UIB. És autor de diversos llibres de poemes recollits a Els mapes del desig (2001). Ha publicat nombrosos estudis històrico-cul turals i literaris, entre els quals Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905) (1998), El diari “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el regeneracionisme d’esquerres (1998), Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) —Premi de la Crítica Serra d’Or d’estudis literaris (2003)—, Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet, entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris: de Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). Així mateix, ha tractat altres temàtiques en els volums L’educació, el repte de la complexitat (2004), El jonc i l’aritja (2006) i Memòria i projecte (2014). Va ser conseller de Cultura i Patrimoni històric del Consell de Mallorca i alhora diputat al Parlament de les Illes Balears (1995-1999), i també conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears (1999-2003). És membre de l’IEC, primer com a corresponent de la Secció Filològica (2008-2014) i, a partir de 2015, com a numerari de la Secció Històrico-Arqueològica.

El llibre, de 320 pàgines, s’estructura en tres blocs (Estudis i ressenyes, Semblances i Cultura i Política) en els quals l’autor arreplega 25 treballs publicats a part o a banda (Randa, Estudis Romànics, Lluc, Serra d’Or, Arabalears, El Temps, Caràcters, L’Altra Mirada, Pissarra, El Mirall…), inclosos en altres llibres o, en darrer extrem, procedents de discursos i presentacions. Les dates, excepte un treball publicat el 2013, oscil·len entre el 2015 i el 2019, la qual cosa demostra la prolífica tasca intel·lectual de l’autor. La diversitat i riquesa dels articles convida a albirar diverses vistes sobre les valls i els comellars de la Política, de la Cultura i, òbviament, de les polítiques culturals. La desfilada de protagonistes també és prou heterogènia i calidoscòpica per observar els diversos colors de l’iris aplicats a les persones. Val a dir que les vives i encara actives són minoria (Isidor Marí, Maria del Mar Bonet, Antoni Tugores, Joan Francesc Mira…) i, en canvi, algunes evocacions esdevenen cants d’enyor o tributs de reconeixement (Arnau Amer, Jordi Carbonell, Joaquim Molas…). Amb tot, una passejada prou il·lustrativa que, a partir de la Mallorca de 1917, amb el rerefons de Ramon Llull com a icona, fa la radiografia cultural i política d’un segle, amb referents emblemàtics: Miquel dels Sants Oliver, Josep Maria Llompart, Josep Massot i Muntaner…

El recull, en el seu conjunt, és una bona eina per prendre consciència de l’evolució històrica dels darrers anys de la cultura catalana a Mallorca i revalida el pensament de l’autor, amarat doblement d’insatisfacció i d’esperança, quan reprodueix aquelles paraules del moderat optimisme de Llompart que, malgrat els anys que han passat d’ençà que les va dir, encara ara mantindrien molt possiblement un to similar: Ni tan bé com volíem ni tan malament com temíem: vet aquí els termes amb què es pot resumir el balanç dels darrers vint-i-cinc anys de llengua i de cultura a les nostres illes². Puc dir que he après moltes de coses i, això, sempre és un guany per a la ment i l’enteniment. Tot el llibre convida a bescanviar comentaris i opinions (també a debatre i discutir), però part damunt de tot incita a reflexionar sobre allò tan dit i repetit que cal indagar de quines egües venim per tal de decidir, sense restriccions ni ponentades, cap a on volem anar. També anima a la resistència. A negar-nos a deixar que ens menin cap allà on ens volen dur d’ençà de 1715. En definitiva, un raig i roll d’arguments i de pensaments que ens insta a fer valer sense aturall (indesinenter!) el doble dret a conèixer el passat i somiar el futur; a revoltar-nos contra l’extinció eutanàsica que alguns pretenen, programen i atien contra la llengua, la cultura, el territori i la identitat.

Ben recomanable!

EL DRET A SOMIAR (una bella aventura literària)

– Bartomeu? Soy Juan Manuel de Prada. Així, amb aquesta telefonada, va començar tot. Va ser dia 27 de juliol del 2019. Li havia passat el meu telèfon l’escriptora i amiga Margalida Capellà. El motiu de la telefonada era parlar d’Anna Maria Martínez Sagi, sobre la qual, l’any 2000, ell havia publicat Las esquinas del aire, un enginyós llibre de més de 550 pàgines que fusiona la biografia, l’assaig i la novel·la. Aquell treball va servir per enaltir una esportista, periodista i excel·lent poeta, fins aleshores gairebé desconeguda. Juan Manuel de Prada (Baracaldo, 1970) no havia fet encara els trenta anys, però el 1997 ja havia guanyat el premi Planeta i era una celebritat literària.

A partir d’antigues notícies de premsa, havia descobert la figura d’Anna Maria i, després de diversos intents no corresposts de parlar amb ella, va aconseguir que finalment el rebés, poc abans de morir (¿tu eres el escritor que quiere resucitarme?), per deixar-se entrevistar llargament. De part meva, el mes de maig del 2019, havia presentat el llibre Blues amb dones¹, on s’inclou un capítol, Una dona putejada, amb l’evocació del recital que Anna Maria Martínez Sagi, acompanyada per Jaume Adrover, va fer l’octubre de 1970 a l’enyorada llibreria L’Ull de Vidre, amb motiu de la presentació del que va ser el seu darrer poemari publicat en vida: Laberinto de Presencias. Tota la vida he mantingut viu dins la memòria aquell recital i la tertúlia posterior en el Cafè Moderno de la plaça de Santa Eulàlia².

Vaig aprofitar la telefonada per intentar aclarir alguns dubtes. Per descomptat havia llegit i rellegit Las esquinas del aire i, abans de publicar el meu llibre, m’hauria agradat tenir accés a l’autor per fer-li moltes de consultes, perquè algunes dades no tenien més empara que les declaracions de la protagonista i, en algun cas, resultaven de dubtosa veracitat. En aquella primera i llarga conversa, Juan Manuel em confessà que, d’ençà entrevistà Anna Maria, més de vint anys abans, una vegada publicat el seu llibre, havia posat en entredit algunes de les coses que li havia relatat, perquè havia comprovat que no havia abellit la biografia i silenciat aspectes transcendentals de la seva vida. Entre els afegits apòcrifs i els episodis ocultats, l’atractiva imatge d’aquella dona romania desenfocada. D’altra banda, la manca de deontologia d’alguns autors (fins i tot enciclopedistes), havia multiplicat la divulgació de les falsedats detectades (en molts de casos, sense esmentar que la font era el llibre de Prada), fins i tot amb noves invencions sense suport documental. A la vista del relat incomplet i, en part, fantasiós, Juan Manuel m’informà que havia començat a investigar amb l’objectiu de restablir la veritat. S’iniciava així una atractiva aventura literària que el duria a ell per dotzenes d’institucions i biblioteques i que, per a mi, em concediria el privilegi de rebre la confiança de l’escriptor, corresposta amb una lleial i sincera col·laboració, on la confidencialitat i la complicitat han presidit sempre la correspondència i les converses telefòniques. Aquesta confiança i lleialtat, més enllà de fer part de dos àmbits culturals i de dues concepcions del món no sempre coincidents, m’ha permès ser testimoni d’excepció de la seva colossal recerca.

En aquests poc més de tres anys, d’ençà d’aquella telefonada, ens hem creuat més de 1.750 correus i no podria dir quantes hores de converses telefòniques, però segur que són centenars. El mes de desembre del 2019, acompanyat de María Cárcaba, la seva esposa (y sin embargo novia – com ell diu), l’escriptor va venir a Mallorca i passejàrem pels itineraris que havia recorregut Anna Maria (Palma, Galilea, Port d’Alcúdia…). El projecte de l’escriptor exigia una intensa recerca per arxius i hemeroteques. Els descobriments (també les decepcions) no tenien aturall i la biografia, amb noves fonts epistolars, prenia volada amb sorpreses que no avançaré per no esgarrar l’apassionant lectura, però que són vertaderament gegantines. D’una banda, Anna Maria Martínez Sagi exhibia títols, amistats i reconeixements que, en realitat, els seus coetanis li havien negat, tot i el talent que en justícia mereixia com a excel·lent poeta. Paradoxalment i contradictòriament, no va explicar mai a ningú (ni a de Prada ni a cap de les entrevistes que li feren) alguns aspectes de la seva biografia que, ara descoberts, resulten rellevants i són dignes de valoració.

Els silencis o, qui sap!, les ocultacions deliberades dels amors amb la suïssa Elsy Longoni, la francesa Marie-Thérèse Eyquem o l’alemanya Ingeborg Ruben, amb les que va conviure quatre o cinc anys amb cada una, desfan el mite que havia volgut projectar del seu amor únic per Elisabet Mulder. Cal afegir qualque possible relació fugaç i clandestina (Màrio Arnold? César González-Ruano?, Àngel Santblancat?, Monti Guash?, Édit Boissonnas?) o una altra que constitueix un dels grans descobriments documentats de Juan Manuel de Prada que no destaparé per respectar l’efecte sorpresa. Totes i cada una d’aquestes relacions, com qui espigola olives o ametlles per omplir el paner, han estat investigades i documentades fins a resoldre les incògnites de manera fefaent. En el cas de la hipotètica filla, Patrícia, que Anna Maria reivindicava emparada en el seu dret a somiar, Juan Manuel de Prada expurga la vertadera història de manera incontestable.

Desvetllar les coses que ella s’atribuïa per abellir al seu CV i, sobretot, els sorprenents i colossals descobriments de la investigació, seria com destapar el nom de l’assassí d’una novel·la policíaca, perquè allò que cal és animar que siguin els lectors de l’obra El derecho a soñar els qui gaudeixin de cada una de les noves aportacions que apareixen in crescendo o, millor dit, si tenim en compte que l’estructura de l’obra és un viatge d’anada i de tornada, in decrescendo. Per esmentar només una de les sorpreses menors, podem dir que Anna Maria no només va ser una de les primeres corresponsals de guerra, sinó la primera dona fotògrafa, com s’ha provat documentalment amb il·lustracions de portada a diverses publicacions importants que, amb detall, ha reproduït Juan Manuel de Prada en el seu nou i voluminós llibre.

Vull explicar una anècdota que no surt al llibre, però que demostra el rigor de la recerca de Juan Manuel de Prada. En un dels correus, m’informà que Anna Maria, des del poblet de Galilea a la Serra de Mallorca, havia enviat una postal amb un poema que comença:

Se enfila per la serra mallorquina/ una cresta de gall de pedra dura…

No era habitual llegir poemes d’ella en català (només en coneixem tres de publicats al llarg de la seva vida) i menys habitual encara resultava una composició amb la rima i estructura d’un sonet convencional. Doncs bé, quan Juan Manuel de Prada va venir a Mallorca el desembre de 2019, va voler visitar Galilea. En ser allà, voltàrem per la plaça del poble i contemplàrem la bella vista que s’hi escampa.

Mentre passejàvem, al costat de l’església i a pocs metres d’on hi havia l’emblemàtica pensió Eolo, vàrem observar que, a la paret, hi havia estampat, sobre rajoles amb una sanefa de colors groc i blau, aquell mateix poema que Anna Maria, sense advertir l’autoria, havia transcrit a una postal. Anava encapçalat amb el títol (el nom de la pintoresca vila mallorquina) i, al final, apareixia la signatura de l’acadèmic Antoni Vidal Isern. Vaig pensar que havíem tengut molta de sort d’haver descobert que el poema no era d’ella, però Juan Manuel de Prada em va confessar que, des del primer moment, havia sospitat que no encaixava a l’obra de l’autora i, cas d’haver-ne parlat en el llibre, hauria anat amb prou esment per evitar atribuir-li l’autoria. L’anècdota serveix per fer veure el rigor de l’autor i, també, per fer notar que, cas d’haver incorporat en el text totes les incidències similars a l’explicada, l’obra hauria tengut moltes més pàgines de les mil set-centes que té.

Em consta que la recerca de Juan Manuel de Prada l’ha obligat a una dedicació exclusiva, en cos i ànima, de manera especial aquests darrers tres anys. Cada nova troballa era celebrada com una baula més d’una inacabable cadena d’episodis de la vida de la protagonista. Tant va ser així que, quan ja feia dos anys de feina intensa (ep! i més de vint d’arreplegar dades), es va trobar a les mans amb mil vuit-centes pàgines que l’obligaren a fer una reflexió sobre la destinació final del seu treball. Va ser quan m’informà que transformaria la seva exorbitant investigació i l’adaptaria per elaborar-ne una tesi doctoral. Així va ser i, amb els assessoraments pertinents, va posar fil a l’agulla. La documentació arreplegada era exhaustiva, però calia saber-la exposar de manera que, sense perdre el caràcter científic de la composició, fos també atractiva.

Juan Manuel de Prada, excel·lent cum laude

El mes de febrer de 2022, a la Facultat de Filologia de la Complutense de Madrid, Juan Manuel de Prada defensava la tesi davant d’un qualificat tribunal integrat per José Ignacio Díez Fernández (President), catedràtic de Literatura de la Complutense, Dolores Romero López (Secretaria), catedràtica de Literatura de la Complutense, Luis Alberto de Cuenca, poeta, filòleg, acadèmic i exdirector de la Biblioteca Nacional, Mariàngela Vilallonga i Vives, catedràtica de Filologia de la Universitat de Girona i exconsellera de Cultura de la Generalitat (amb el president Quim Torra), i Anna Caballé Masforroll, catedràtica de Literatura a la Universitat de Barcelona. Vaig assistir a l’acte i vaig gaudir amb les valoracions que els cinc membres del tribunal varen fer del treball. Després de la brillant i detallada anàlisi que en va fer la Secretària, tots els membres del tribunal es referiren al caràcter extraordinari d’aquella obra, sense cap comparança possible amb cap altra tesi coneguda. La nota unànime va qualificar la tesi com a excel·lent cum laude, amb un desig de poder veure l’obra publicada. Finament, malgrat l’habitual publicació resumida que mereixen les millors tesis, la qualitat i la rellevància que té El derecho a soñar ha merescut l’interès de l’editorial Espasa per editar-la completa. Ara, aquesta magna aventura literària ja ha arribat a les llibreries per esdevenir de domini públic. És el moment de saludar i felicitar l’autor. Som davant d’una obra que esdevindrà de culte; una referència de les lletres castellanes. N’estic plenament convençut. Amb independència fins i tot de l’interessant contingut, la lectura d’aquesta obra és un autèntic plaer i, a mesura que el boca-orella dels lectors es posi en funcionament, serà acollida i recomanada com a allò que és: una vertadera joia literària.

Què és i que conté El derecho a soñar?

Editada en dos volums, amb pulcra enquadernació, consta de més de 1.700 pàgines, amb quasi 400 il·lustracions, més de 2.350 notes i, a peu de pàgina, els apunts biogràfics dels principals personatges que desfilen per l’obra, tot plegat amb un detallat, suggestiu i pràctic índex temàtic a cada un dels volums i, al final del segon tom, un índex onomàstic amb més de 1.350 persones esmentades. La publicació és espectacular.

Amb una estructura intel·ligent i original, s’evoca inicialment el relat que la protagonista va explicar els darrers anys del segle passat a l’aleshores jove escriptor Juan Manuel de Prada. La segona part, en una molt ben pensada inversió cronològica, retrocedint en el temps des del geriàtric de Santpedor, on l’escriptora va morir, desemmascara les falsedats proclamades als quatre vents i, simultàniament, incorpora aquells mèrits que l’autora, per ocultació conscient o involuntària (en més d’un cas, inexplicable), no va exhibir. Els descobriments derivats de la colossal investigació, sempre orientada a restablir la veritat i completar la biografia vertadera, són d’una magnitud inimaginable en un principi, amb sorpreses majúscules i impensables que destapen personatges transcendentals en la vida d’Anna Maria i descriuen apassionants episodis, en algun cas dramàtics i inquietants. L’enfilall de troballes que l’autor exposa en progressió geomètrica converteixen l’obra en singular. La narració brinda una brillant exhibició literària, tant de forma com de contingut, amb un lèxic torrencial ric i precís.

L’autor, conscient dels resultats obtinguts i de la força d’aquest treball, fa aquesta dedicatòria inicial: A mi padre, que se dejó las pestañas transcribiendo este libro de arena en las circunstancias más difíciles. Él sabe bien que es la obra de mi vida, así que no se me ocurre mejor prueba de amor filial que ofrecérselo. Més que un regal és un quid pro quo d’homenatge i agraïment. Juan Manuel de Prada és dels pocs escriptors que conec que escriuen a mà i son pare li va passar el llibre a màquina… mentre li practicaven un tractament oncològic. En tot cas, certament és l’obra d’una vida o, si més no, de vint-i-cinc anys d’una vida. Ho han verificat les poques persones que, de moment, l’han pogut llegir. És el cas de Luís Alberto de Cuenca:

Con EL DERECHO A SOÑAR Prada nos regala una auténtica obra maestra. Tan solo la Vida de Samuel Johnson ( 1791 ) de James Boswell podría competir con ella en volumen informativo y en calidad estilística. Es una obra hercúlea, dotada de una musculatura literaria poco habitual. Un verdadero milagro de sensibilidad, excelencia y esfuerzo.

Molt més que destapar una vida secreta

L’obra va molt més enllà de la recomposició veraç de la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. És una passejada intensa per la història del s. XX, amb una anàlisi sobre els primers mesos de la guerra incivil a Barcelona, la conducta dels anarquistes, l’evolució bèl·lica del front d’Aragó (amb referència a els col·lectivitats agràries), l’exili forçat cap a Occitània i París, l’ocupació nazi de França, les peripècies dels refugiats per assolir la supervivència, el trasllat a la Provença, l’anada a fer classes a Illinois… Tot adobat amb alguns dels magnífics poemes d’Anna Maria, situats estratègicament com a il·lustracions d’alguns moments i de determinats paisatges, amb l’afegida desfilada, en papers secundaris, de grans protagonistes: Machado, Lorca, Picasso, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Ventura Gassol, Gabriela Mistral, Companys, Ascaso, Durruti, Anna Murià, André Maurais, Mitterrand… Des del punt de vista literari hi ha de tot: biografia, poesia, assaig, investigació, novel·la històrica, intriga, trama policial, filosofia i, part damunt de tot, literatura destil·lada! Costa d’interrompre la lectura, perquè l’interès va en augment a mesura que apareixen les sorpreses en un viatge cap a un final majestuós, gairebé delirant, que explica els motius pels quals Anna Maria va ocultar alguns episodis de la seva vida. El resultat final verifica que només la realitat supera la més gran de les imaginacions.

L’autor, amb el seu lèxic riquíssim, convida a ampliar el vocabulari castellà (turiferario, aduar, ancilar, eutrapélico, ahíta, emético, ardite, consuno, sahumerio, acedias, dije, derrengada, azucar-cande, estribillos-sicalípticos, dipsómana, delicuescentes, bejucos, acónitos, dulcámaras…). També ens fa propostes a la reflexió a l’entorn d’algunes de les seves sentències: nada cuesta más que perdonar a quien nos ha hecho un favor, (…) del rescoldo del antiguo amor, puede nacer una serena amistad (es lo que piensan los amantes que han dejado atrás el pasado, para desesperación de los que no han logrado hacerlo), (…) son los retóricos los que guían el puñal de los asesinos), (…) el converso de nuevo cuño es el mayor defensor de la ortodoxia… Així mateix, Juan Manuel de Prada ha amarat tot el llibre, en el més pur mètode socràtic, per formular centenars de preguntes al vent i estimular les respostes dels lectors. Amb tot, i sobretot, allò més destacable és que l’autor ens fa gaudir d’una escriptura tan fascinadora i tan poc habitual que no permet d’establir cap símil amb altres llibres, almenys en el marc de la literatura contemporània. No conec, en el marc de la literatura, cap obra des del s. XVIII tan voluminosa. Deixant de banda les enciclopèdies o qualque treball científic o historiogràfic, no tenc notícia de cap altra obra literària d’aquesta envergadura. És, per tant, una obra singular; única. 

Les mil i una nits de Juan Manuel de Prada

El derecho a soñar és un llibre de llibres, un cató que abraça tants d’episodis que el converteixen en un mosaic de la història del segle XX, els quasi cent anys d’existència de la protagonista (1907-2000). És molt difícil trobar qualque paral·lelisme amb cap altra obra literària. La primera referència que em ve al cap per tal d’establir una mínima similitud seria Les mil i una nits, però amb una diferència substancial entre les protagonistes dels dos llibres. Anna Maria Martínez Sagi no té res a veure amb Xahrazad. Aquesta té l’objectiu d’evitar ser decapitada, com ha fet el rei amb les anteriors esposes. La seva estratègia és explicar contes que, al llarg de centenars de nits, deixa oberts pendents del relat de l’endemà. Anna Maria, en canvi, pretenia amagar-se d’un món que no l’acollia ni reconeixia. Amb tot, la semblança es pot trobar en l’expressió d’incredulitat que s’ha fet popular quan algú exclama això sembla un conte de les mil i una nits! No és cap rebuig, sinó un cert lament davant d’una història mala de creure. De qualque manera és el reconeixement al somni d’un desig impossible. Talment la història o, millor dit, les històries males de creure d’Anna Maria; les seves mil i una vides!

El meu aprenentatge

D’aquesta experiència, la de compartir les vicissituds d’aquesta immensa i intensa investigació, n’he tret un profit personal més que satisfactori. Cal dir que, com qualsevol persona que escriu, faig servir uns paràmetres d’actuació concrets. Per esmentar-ne alguns: no donar mai per cert allò que no he pogut contrastar, detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones, preveure que els meus nets no s’hagin d’avergonyir dels meus escrits, pensar que allò que escric avui podria ser la darrera cosa que expliqui, no perdre mai de vista el marc cultural des d’on escric… Doncs bé, Juan Manuel de Prada m’ha incrementat el mètode amb altres consideracions. Ell practica un rigorós exercici d’empatia. Cada vegada que, en el curs de la recerca, apareixien proves de les mentides que Anna Maria havia explicat, mentre jo m’exclamava contra els enganys, Juan Manuel de Prada es ficava dins la pell d’ella i ho relativitzava fins al punt de minimitzar els efectes de les falses fantasies. L’argument més potent de tots era el més que possible (gairebé segur) trastorn psicològic de la biografiada. Les declaracions obtingudes de moltes de les persones amb qui va conviure apunten que, immersa en una gran amargura, era molt desagradable i, en més d’un cas com el de la família de Jaume Adrover i Lieta López, maltractava als qui l’havien acollit generosament. Malgrat tot, Juan Manuel de Prada justificava aquelles conductes gràcies a no perdre mai la perspectiva completa d’una dona accidentada i ferida. Aquest exercici d’ampliar sempre el punt de mira, part damunt de les misèries de la condició humana, és una convidada a atendre una visió global de les persones abans de sentenciar-les o d’emetre judicis precipitats. Aplicar aquest criteri de l’escriptor evitaria o, almenys, minvaria moltes declaracions de condemna o desqualificació.

Mallorca sempre present

El derecho a soñar de Juan Manuel de Prada, amb una primera presentació a Madrid dia 11 d’octubre, també arribarà a Barcelona (dia 25) i, entre i entre, dia 18 d’octubre, a Palma en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

La presentació a Mallorca obeeix al desig personal de l’autor i respon a la rellevant importància de l’illa a la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. El nom de Mallorca apareix en el llibre més de 200 vegades i es pot comprovar que l’illa va constituir, d’ençà que s’allotjà a l’Hotel Miramar la setmana de Pasqua de 1932, el punt àlgid sobre el qual gravitaria l’existència de la poeta: Mallorca va ser l’escenari d’alguns dels seus millors poemes.

Aquella setmana d’abril de 1932, amb Elisabet Mulder al Port d’Alcúdia, marcaria l’enamorament d’Anna Maria i, amb ell, una vinculació amb l’illa que seria intermitent i cíclica, però continuada. El seu germà gran, Armando, exfutbolista del Barça i campió mundial de billar, vivia a Palma quan jugava amb l’Alfonso XIII (reconvertit després en el Reial Mallorca) i ella, en diferents etapes, va viure a Alcúdia, Puigpunyent, Port d’Andratx, Son Sardina, Palma… En el llibre desfilen molts de personatges de l’illa, amb la majoria dels quals va tenir relació: Llorenç Villalonga, Marius Verdaguer, Jaume Adrover, amb la seva esposa, Lieta López, i els seus fills, Antoni Mª Thomàs, Antoni Serra, Bernat Homar, Baltasar Porcel, la família de Joan Bonet i Mercè Verdaguer (pares de Maria del Mar i Joan Ramon), també apareix la feminista Halma Angélico (pseudònim de la poc reconeguda feminista mallorquina Maria Francisca Clar)… Es recullen notícies i informacions de la premsa illenca extretes d’Última Hora, Diario de Mallorca i Baleares, a més de les revistes Brisas i Concepción Arenal, on Anna Maria va col·laborar. En definitiva, Mallorca va esdevenir una raó de ser per donar sentit a la vida d’Anna Maria Martínez Sagi, fins al punt que, en morir, atenent la seva voluntat, va ser incinerada i les seves cendres llençades «al mar de Mallorca». Escriu de Prada que Mallorca serà «la tumba donde duerma todo su pasado». Ella, anys abans, havia escrit:

¿Cómo quieres
que lo olvide jamás?

Me quedé allá en la isla
en la noche y el mar.

I ara, què?

Ara toca correspondre a l’esforç titànic de l’autor amb el plaer relaxat de la lectura. És indubtable que la premsa es farà ressò de l’edició i que plouran els treballs sobre l’obra, perquè és una mina que convida a extreure múltiples i calidoscòpiques visions. Les valoracions dels membres del tribunal de tesi apunten cap el reconeixement que l’obra, per imperatiu de la lògica, ha de merèixer dels crítics literaris de major prestigi, així com l’impuls que rebrà la publicació, abocada a esdevenir un bon regal de Nadal i Reis per als amans de la literatura.

Entre d’altres derivades, segurament com a pura anècdota per llogar cadiretes, personalment m’interessarà veure la reacció dels aprofitats copistes i falsificadors que, sense esmentar la font informativa, varen robar i fer seves moltes de les notícies publicades l’any 2000 a Las esquinas del aire ara desvetllades incertes. Serà interessant veure com, desemmascarada la seva manca de deontologia, es veuran comminats a rectificar i disculpar-se. Serà difícil que ho facin, perquè rectificar només és patrimoni dels savis. Com desfaran les fantasies derivades del dret a somiar de la protagonista? Copiar sense esmentar les fonts té l’alt risc de romandre amb el cul a l’aire. Arribat a aquest punt, podríem fer una llarga relació detallada de quantes coses s’han aclarit amb la investigació i, també, aquelles altres inventades pels qui han volgut exercir d’hagiògrafs. Només per posar un exemple, la hipotètica participació d’Anna Maria en l’organització de les frustrades Olimpíades Populars de juliol de 1936, com fins i tot s’ha incorporat a més d’una enciclopèdia, és un invent sense cap rigor.

La síndrome de Forrest Gump

Una de les figures originals que Juan Manuel de Prada ha fet servir per descriure l’afany d’Anna Maria d’exagerar els seus mèrits i acompanyar-se de personatges històrics als qui, amb major o menor intensitat, va tractar al llarg de la seva vida (fins i tot, en algun cas, amb qui no va tenir mai cap relació) és el que ha qualificat de la síndrome de Forrest Gump, en referència a aquell carismàtic personatge del cinema que apareix a tots els episodis històrics rellevants al costat dels coetanis més destacats. En el cas d’Anna Maria, aquella necessitat d’enfortir la seva importància s’acosta al trastorn de qui no ha rebut la consideració que creu merèixer, i utilitza, com a crosses que la facin destacar, el coneixement (i, a vegades, també el reconeixement) de personatges importants. A Mallorca, dels qui actuen d’aquesta manera per enaltir-se, en solem dir que «no tenen padrins» per significar que han de procurar-se els elogis que no reben dels qui els són més propers.

En el curs de la presentació de la tesi, Juan Manuel de Prada va descriure perfectament les característiques de la síndrome i va rebutjar inserir-les dins de les molt diferents coordenades que permetrien rebre el diagnòstic de deliris de grandesa. En el fons, haurien d’interpretar-se millor com una argúcia per tal de reclamar atenció i una sol·licitud de reconeixement; un crit d’auxili!

CODA: Somiar; el més ric dels Drets Humans?

El derecho a soñar constitueix una singular aventura literària, una apassionant investigació de Juan Manuel de Prada que, amb una sagaç i ben dissenyada estratègia, analitza el relat biogràfic que li va fer Anna Maria Martínez Sagi els dos darrers anys del s. XX, ingressada a un geriàtric de Santpedor. A partir d’aquelles entrevistes, l’autor procedeix a deconstruir (en cap cas a destruir) els episodis que s’han demostrat apòcrifs i, amb l’aportació de noves i rellevants dades verificades documentalment, a reconstruir l’autèntica biografia. A cap moment Juan Manuel de Prada retreu a Anna Maria les declaracions fantasioses que li va fer; ben al contrari, no només les perdona, sinó que justifica aquella conducta que la feia comparèixer al costat dels protagonistes més rellevants del seu temps. Lluny d’assenyalar els enganys amb els quals ella va edulcorar les entrevistes, a l’ànim de l’escriptor sempre hi ha un desig desfermat d’il·luminar la veritat per tal de fer justícia i memòria, sempre amb el dret a somiar per bandera. No debades, ella mateixa, en fer balanç de la vida, havia dit: Todavía hoy me pregunto si el eco de aquella visión que permanece impreso en mi memoria no habrá sido embellecido por la fantasía. Y por más que me trate de convencer a mí misma de que tanta belleza no es possible, sigo soñando con ella cada día. No només això, sinó que també va fer una proclama contundent: El derecho a soñar es el más rico de los derechos humanos. Podem afegir que no només és el dret humà més ric, sinó que és l’únic que ningú no ens podrà usurpar mai.

ANNEX1. UN POEMA ESTREMIDOR

A la presentació de Laberinto de presencias, Anna Maria Martínez Sagi va recitar alguns dels seus poemes. M’impactà especialment un dedicat a un exiliat que, tot i ser en castellà, mantenia una tornada en català que, a dues veus, acompanyada en la lectura per Jaume Adrover, repetia cada set o vuit versos: Per Nadal, tots a casa! Vaig comprar el llibre, dedicat per l’autora, i m’hi vaig abocar, àvid de lectura, però el poema que tant m’havia emocionat no hi era. Tampoc el podria llegir, ni que fos un fragment, a Las esquinas del aire (2000) de Juan Manuel de Prada, ni a La voz sola (2019), l’antologia que el mateix autor va fer dels poemaris d’Anna Maria.

Passat més de mig segle d’ençà d’haver escoltat aquell poema, els versos varen continuar ressonat dins dels meus records cada vegada que feia inventari dels moments viscuts més emotius. Ara, gràcies a El derecho a soñar (2022), no només he pogut reconèixer aquell poema, del qual no en sabia ni el títol, sinó que he conegut la trista història de la persona a qui anava dedicat: Joaquim Termes, impresor, enterrado en París.

Joaquim Termes, nascut a Barcelona l’any 1886, va emigrar a Argentina de jove. A Buenos Aires fundà el Casal Català i en presidí l’orfeó musical. De retorn a Catalunya, a partir de 1920 s’alineà amb Francesc Macià i milità a Estat Català i a Esquerra Republicana. Professionalment va fer d’impressor i fou escollit secretari de l’Escola d’Arts Gràfiques de Barcelona. El gener de 1939, amb l’entrada de les tropes sublevades a Barcelona, el seu compromís polític i la pertinença a la maçoneria el forçaren a passar els Pirineus i, després d’una estada a Orleans, s’instal·là a París, on assumí la impressió de la Revista de Catalunya fins que, arran de la invasió alemanya, la Gestapo la declarà il·legal. Com que també imprimia propaganda clandestina del partit comunista, Joaquim Termes va ser detingut l’octubre de 1942 i empresonat a la sinistra presó de Fresnes, famosa per la pràctica d’abusos, on va ser sàdicament torturat. Mesos després de l’alliberament de París, Joaquim Termes compareixia de nou davant de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa. Físicament envellit, no va retre el combat i es va fer càrrec de l’edició de la revista Catalonia, on també col·laborà Anna Maria i on publicà alguns atrevits articles. Estava convençut que, amb la victòria dels aliats, Franco seria foragitat i es restabliria la República. La seva il·lusió va contagiar els exiliats més incauts i, durant aquells mesos, la salutació habitual entre ells era Per Nadal, tots a casa!

Aquell somni de destronar Franco, recobrar la República i poder abandonar l’exili i tornar a casa abans de Nadal era motiu central de conversa entre Joaquim Termes i Anna Maria Martínez Sagi. L’impressor es recreava en evocar l’indiot farcit de prunes i pinyons que tan bé cuinava la seva esposa. Tanmateix, els aliats acabarien reconeixent i legitimant la dictadura franquista i, com a colofó, les tortures patides precipitaren la mort de l’impressor el mes de febrer de 1947. Va ser arran de la mort de Joaquim Termes que Anna Maria escriuria aquell llarg poema que tant em va impactar. Qui sap si, fins i tot, el va recitar davant dels qui, com ella, varen anar a l’enterrament a París. Entre d’altres, Diego Martínez Barrio, president de la República a l’exili, José Antonio de Aguirre, president d’Euskadi, Josep Irla, president de Catalunya i Carme Ballester, vídua de Lluís Companys.

Aquesta història, la de Joaquim Termes, és una i només una entre tantes i tantes de les que trobareu a El derecho a soñar, però aquesta em convida a transcriure el poema. No és, almenys formalment, un dels millors poemes de l’autora, una dona que no ha rebut el reconeixement del seu gran talent. Certament, altres composicions d’ella, com les dedicades a la també escriptora Elisabet Mulder, són d’un nivell superior. Això no obstant, la descripció del seu amic exiliat, amb les costelles rompudes, la mandíbula esclafada, i un ull perdut, que confiava que les democràcies europees acabarien amb la dictadura militar i, cada Nadal, somiava tornar a Catalunya per dinar amb la seva esposa, té un punt d’interès històric i humà singular. A mi, tal com em va estremir la primera i única vegada que el vaig escoltar, encara m’emociona vivament.

UNO MÁS

Venías con tu tos
de asmático incurable.
Con tu tez macilenta.
Tus cárdenas orejas.
Tu voz débil quebrada
de fiebre y de nostalgia.
Dos nombres aplastaban
tu cuerpo. Dos puñales
clavados a mansalva
en el alma en las vivas
raíces de tu sangre.
Eras ya apenas sombra
de aquel hombre fornido.
De aquel bello rebelde
que avanzaba apretando
los puños. La mirada
relampagueante. Firme.
Sabiendo «qué» quería.
«Qué» buscaba anhelante
por aquellos caminos
que jamás terminaban.
Cinco años de destierro
se te comieron vivo.
Te quedaste sin dientes.
Con la boca torcida.
Chafadas las mandíbulas.
Hundidas las costillas.
Un ojo horrendo turbio
–ostra podrida lívida–
caía de tu órbita.
Te dejaron por muerto
los chacales que en Francia
disciplinados sádicos
torturaban riendo.
Tenebrosa marea.
Vándalos delirantes.
Media Europa sumida
en el horror sin límites.
En el fango.
En el pánico.
Joaquim: allá en los sótanos
rezumantes obscuros
las palabras impresas
–trazos de rojo fuego–
quemaban nuestra sangre.
Salíamos con ellos.
Armada de las sombras.
Soldados fraternales.
El toro de la muerte
nos acechaba negro.
Rasábamos los muros
–¡oh terror consciente!–.
Rumor acompasado
de botas. Halt!
Patrulla.
Dos disparos. Un cuerpo
para siempre tendido
sobre el asfalto.
Un cuerpo
con su grito truncado.
El alba de París
recogía aquel eco.
En inhóspitos muros
en patéticas calles
en portales siniestros
en ventanas y esquinas:
los pasquines pegados
triunfantes ¡fulguraban!
Pan y aliento del pueblo.
Rejón de luz radiante.
Venías con tu tos
cada día más viejo
a mi desván sin lumbre
con un catre
dos cajas
un geranio
y seis libros.
Partíamos el pan.
Bebíamos café
de bellotas tostadas.
A veces: un pedazo
de tocino ya rancio
y un postre sin azúcar
nos dejaban contentos.
Te frotabas las manos.
Liabas cigarrillos
de hierbas apestosas.
«Per Nadal tots a casa!»
Me leías cien veces
la carta
de tu esposa.
Veías los caminos
del retorno. Y el sol
que habíamos dejado
en la tierra que un día
nos condenó a destierro.
El pavo con ciruelas
y piñones ¡es gloria!
Beberemos champaña
del bueno. En Barcelona
no tendremos más frío.
Mi mujer nos espera.
Es una santa. El hijo
del tendero tocaba
la tenora en la cobla. ¡Buena gente!
Mi calle
es alegre
y tranquila…»
Tosías. Tu ojo
lívido
miraba algo remoto.
Había un cielo bajo.
Amarillo.
Temblábamos.
Año cuarenta y siete.
Luto en el alma. Invierno.
Muertos-vivos de pie
mirábamos la fosa
y las palas. La tierra
que iba a cubrir por siempre
tu sufrimiento inútil
tu esperanza burlada.
Mirábamos sin ver.
En silencio.
Ya el mundo
comía y olvidaba.
Más muertos que tú mismo
Joaquim: ¡sin Navidades!
La vida a la deriva.
El corazón helado.
Cortadas las raíces.
Dobladas las cabezas.
¡Qué escuadra de fantasmas!
¡Qué cortejo de náufragos!
Bajo el cielo amarillo
nos gritaron: «Germans!
Un dels nostres ens deixa…»
No escuché nada más.
Iba cayendo nieve.
Iba cayendo plomo.
Iba cayendo tierra.
Iba cayendo ausencia.
«Per Nadal tots a casa!»
Joaquim
ya no tosías…