Etziba Balutxo...

Joel Bagur Mellinas, historiador, poeta, defensor de la terra, no ralla per rallar. Enguany fa 10 anys en clau que, a la introducció del seu llibre Menorca a recer del balearisme (1)¹, ens anunciava l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus (1910-1997).

Músic militar, poeta i intel·lectual maonès que abanderà el concepte unitari de la nació catalana el primer terç del s. XX. Partidari de la incorporació de Menorca a l’estatut de Catalunya, de manera clara i contundent, era advers a la idea provinciana que expressà en una afirmació mala de superar: Balears, tot sol, fa renou de buit (2). Cert és que la figura de Timoner Petrus va ser divulgada els anys 70 del segle passat per Gori Mir. Com una flor que no fa estiu, el 27 de setembre de 1980, Joan B. Capó s’hi referia en una estimable col·laboració en el diari Baleares². Això no obstant, més enllà de la Menorca nadiua, el desconeixement del pensador ha estat i és encara gegantí.

Fent honor a la paraula empenyorada l’any 2014, aquest estiu, amb el títol La nacionalitat dels menorquins. Articles 1930-1932, Bagur ha editat i prologat la totalitat dels escrits que Timoner Petrus va publicar a l’entorn del debat sobre l’estatut d’Autonomia que, finalment, esdevindria només de Mallorca i d’Eivissa i que, tanmateix, no reeixiria. Som davant d’un llibre que cal agrair, perquè repara silencis i oblits. 58 dels 60 articles de Timoner Petrus recollits ara foren publicats a La Voz de Menorca i els altres 2 a La Publicitat. L’edició, en el nombre 37 de la col·lecció Capcer de l’Institut Menorquí d’Estudis, a cura de Joel Bagur s’acompanya de notes pertinents i d’un pròleg que esdevé guia de lectura.

Una lectura, més que recomanable, que s’hauria d’impulsar més enllà de Menorca a tots els centres escolars del país. 

NOTES

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a desaparèixer

Tomas Scott Eliot, premi Nobel 1948

ABSTRACT (amb un avís previ a la lectura)

Joan Maimó Vadell (1921 – 2001) va ser un pintor, escultor, ceramista, biògraf i poeta; un artista complet. Entre d’altres mèrits, va rescatar i enaltir en vida Joan Mascaró i Fornés. Paradoxalment per a qui va il·luminar tantes biografies, la seva figura roman arraconada, tot i l’abundosa documentació que hi ha. La indagació per arxius i hemeroteques, reforçada amb entrevistes a persones que el varen tractar i ampliada amb una generosa confiança de la família, m’ha permès d’elaborar-ne una pinzellada.

He d’apel·lar a la comprensió i complicitat dels lectors per seguir el fil de l’escriptura. M’ha resultat una missió impossible fer un relat estrictament cronològic, perquè la dispersió temàtica era un anar i venir que atemptava contra una lectura entenedora. Igual passava a l’inrevés: fer-ne una narració per blocs temàtics alterava la comprensió i dificultava mantenir el ritme, sovint frenètic, de la vida i l’obra de Joan Maimó. Crec que, malgrat una aparentment caòtica estructura, pegar bots inserint aspectes monogràfics a la cronologia brinda una perspectiva més completa. Resulta de molt difícil ordenació i catalogació trobar un criteri que eviti perdre el fil, atesa la prolífica i profitosa existència. He dedicat moltíssimes hores per aportar dades disperses que, a futur, puguin servir com a base d’una biografia amb cara i ulls. Si més no, el recull d’informació afegirà una modesta aportació a l’abundosa documentació que, indubtablement, han de posseir els fills i els nets de Joan Maimó i Catalina Vaquer. Per a mi, aquesta indagació m’ha fet present d’una bella i novella amistat amb els seus familiars i, només per això, n’hauré obtingut una més que generosa recompensa.

Taula

1. Li diré prestigiador
2. Naixement. Guerra. Primeres feines
3. Dues polissonades en la més dura postguerra
4.  Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable
5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica
6. La casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa
7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó
8. Maimó rescata Mascaró
9. L’eclosió
10. Joan Maimó post mortem
11. Coda
12. Annex 1. Les exposicions
13. Annex 2. Les publicacions
14. Annex 3. Els goigs. Una atàvica tradició catalana
15. Ressenyes biogràfiques
16. Notes
17. Il·lustracions
18. Comentaris

1. Li diré prestigiador (a faisó de pòrtic)

La darreria del 2021, en un any encara pandèmic, vaig reparar que ningú no havia recordat el centenari del naixement de Joan Maimó i Vadell (Felanitx, 1^r de novembre de 1921 – Palma, 27 d’agost de 2001). Havia estat un home molt actiu i present en els mitjans de comunicació, de manera intensa a partir de l’estiu de 1985, arran de la jubilació. Ell, que tant havia enaltit el seu poble i evocat la seva gent, no va rebre el record que l’efemèride exigia. Vaig posar messions per tal de corregir l’oblit. Ell, i també altres felanitxers de la diàspora, reclamen el lloc que, en justícia, els pertoca a la història. Vaig posar fil a l’agulla amb un projecte, encara en curs, orientat a fer un reconeixement públic als fills i filles il·lustres de la Vila que han passat per malla dels sedassos embossats de les institucions i dels garbells primmirats dels seus passatgers gestors, massa sovint afectats d’amnèsia històrica, de negligència o, simplement, de la desídia derivada de la ignorància. En el cas de Joan Maimó el greuge era més punyent, perquè justament ell va ser un soldat atent i amatent contra l’amnèsia; un mercedari abnegat que rescatà de l’oblit moltes personalitats esvaïdes dins la pols dels dies i dels diaris. Pocs, com ell, feren tant per servar i servir la memòria històrica d’aquella gent que sabem que era la nostra gent.

Aquell mes de desembre de 2021, després d’arreplegar informació sobre els llibres i les exposicions de Joan Maimó i de consultar amics que l’havien tractat en vida, vaig ser a temps de mantenir dues entrevistes amb la seva vídua, Catalina Vaquer i Vidal (Cas Concos des Cavaller, 1924 – Palma, 2022). Varen ser dues llargues i profitoses converses. Amb 97 anys a l’esquena, em va atendre tendra, amable, afable i agradable. Atresorava allò que ara anomenen intel·ligència emocional, un meritori nivell cultural, una memòria prodigiosa i la saviesa d’un parell de biblioteques. Lúcida i lúdica, va respondre les preguntes, fil per randa, més enllà del qüestionari. Sabia bé de quines egües venim i, vint anys després de la mort del seu espòs, no va deixar res per verd. Detallà els patiments familiars derivats d’aquella guerra incivil, amb l’empresonament de son pare, l’exili forçat d’un germà, la connexió epistolar amb Joan Mascaró i Fornés (1897-1987), els estudis, les feines, les amistats, els somnis, les esperances… Tot i l’extensió de les entrevistes (un parell mallorquí d’hores), varen romandre pendents algunes confirmacions, però no havia passat mig any quan, la primera quinzena de maig de 2022, va suspendre la caminada i abandonà el món dels vius. Va ser a temps de deixar testimoni públic de la relació familiar amb Joan Mascaró i Fornés a qualque acte dedicat al filòleg i orientalista margalidà.

Tenir l’esma de definir una persona amb una sola paraula és una temptació i un desafiament a l’enginy i a l’ocurrència; una atractiva aventura. En el cas de Joan Maimó i Vadell, però, és gairebé una missió impossible. Polifacètic i polièdric va tocar gairebé totes les cordes de l’art i de la cultura: forjador, escultor (en fusta, ferro i marbre), ceramista, dissenyador, muralista, caricaturista, dibuixant, gravador, xilògraf, pintor, poeta, assagista, biògraf, lletrista de cançons i goigs, crític, investigador, conferenciant… Li escauen, en justa reciprocitat, tots els qualificatius que ell va dedicar, generosament, a les persones de qui va escriure la biografia. Així podríem acompanyar el seu nom amb vida i obra d’un home excepcional – com va dedicar a Mn. Cosme Bauçà –, o una personalitat original i creativa – com va referir-se a Bernat Julià –, o una trajectòria de serenitats estètiques – com va atribuir a Miquel Gaià –, o trobador de la llum, de l’amor i de la vida – com esmentà Joan Mascaró i Fornés –, o, al mateix erudit de Santa Margalida, els múltiples espais de la saviesa o, també, la fecunditat i la inventiva d’un català de Mallorca – com va descriure Bartomeu Barceló i Tortella. Hi podríem afegir, sense contemplacions ni contencions, molts dels qualificatius que aplicà a la quarantena de pintors que va glossar. Una altra argúcia per segellar un nom capaç d’enaltir i evocar la seva figura seria inventar una paraula. Vaig pensar que el qualificatiu de prestigiador, entès com a home que dona prestigi, li aniria com sabateta a son peu. Joan Maimó, amb els seus retrats i amb els seus escrits, va prestigiar dotzenes de persones, en bona part poc conegudes i massa sovint gens reconegudes i, també, va enaltir molts dels nostres referents culturals i els respectius paratges i paisatges, amb els set colors de l’arc de sant Martí, des dels ocres de les muntanyes fins als maragdes de les marines, des dels verds de fora vila fins els turqueses de la costa de Llevant. Va prestigiar Mallorca i els mallorquins, va prestigiar la poesia i els poetes, la pintura i els pintors, la feina i la família… Prestigiador, doncs, seria un mot ben adient que definiria Joan Maimó… encara que, ai las!, Coromines ens faci la guitza i ens desbarati el significat. El filòleg assegura que la paraula genuïna és prestidigitador, és a dir, un il·lusionista i això sí que no ho va ser mai. No, res més lluny d’ell que l’engany. N’hi ha prou d’assaborir els seus escrits o embadalir-se davant de les pintures per tocar amb els dits d’anar a plaça el seu arrelament compromès amb la realitat que li va tocar viure en un temps obscur de precarietats i privacions, però amb l’esperançada i devota estimació al seu país i a la seva gent. Joan Maimó va ser sempre un dels nostres i ens va donar prestigi. Li diré prestigiador, doncs, i fora manies i escrúpols de mira’m i no em toquis!

2. Naixement. Guerra. Primeres feines

Nascut el 1^r de novembre de 1921 a Felanitx, era el darrer dels cinc fills de Miquel Maimó, Marinenc, i de Jaumeta Vadell¹. Va estudiar al col·legi municipal fins que la guerra, quan encara no havia fet els 15 anys, va interrompre el batxillerat. No només això, sinó que va veure com son pare era detingut i, després d’un temps tancat a Can Mir, enviat al camp de concentració de Sóller condemnat a treballs forçats. Quan l’alliberaren, no tornaria ser el mateix. La repressió patida li va afectar la dedicació a la feina i la salut. Joan també va ser víctima directa d’aquella insurrecció armada. Amb son pare empresonat, el glapiren quan, en previsió d’una cremadissa, intentava salvar llibres a Can Pere Antoni Reus, el jutge de pau, abans que hi anassin els falangistes. El sergent Baleto, un sàdic criminal de guerra, l’apallissà amb una verga de bou i li generà un trastorn que l’obligà a anar al cardiòleg durant un temps.

El 1942, acabada oficialment la guerra, amb 20 anys, el reclutaren per fer el que, aleshores, era un llarg servei militar. Va estar a Manacor i a Sineu. El fet que el 1944 son pare fes els 60 anys, li va permetre obtenir la llicència definitiva. Dotat d’un talent especial per a les belles arts, va haver de fer el cap viu. Defensor de l’Art i de la Cultura, arribaria a representar tots els papers de l’auca. La ferreria de son pare, on va aprendre l’art de la forja, seria el seu primer taller de pràctiques. Gràcies a la seva inquietud i el seu enginy va exercir i exercitar mil i un oficis, amb una intensa i immensa dedicació. Va treballar a l’escorxador, va fer peces d’ortodòncia pel dentista Nicolau Ticoulat, dissenyà mobles per diversos fusters, va fer làpides mortuòries, juguetes pintades, classes particulars… D’aquella hiperactivitat, en faria broma: Robinson Crussoe no va saber fer unes botes com jo. Ben aviat les seves habilitats i talent per les Belles Arts es feren evidents. Va ser un dels impulsors i fundadors del Centre d’Art i Cultura que obrí les portes dia 31 d’octubre de 1942, amb una exposició col·lectiva on ell va presentar caricatures i talles de fusta². De manera autodidacta, a més de la fusta, havia après a treballar el ferro i el marbre.

Aviat li encarregaren diverses obres, dues de les quals el donarien a conèixer arreu de Mallorca. La primera, entre les més rellevants, va ser l’àngel del cementiri de Felanitx, elaborat en pedra de Santanyí, inaugurat en commemoració del centenari de l’hecatombe quan, l’horabaixa de dia 31 de març de 1844, mentre es feia el Via Crucis amb la lectura dels Dotze Sermons, moriren sepultades 414 persones que participaven a la processó³.

El dia del Ram a vespre
Felanitx estava trist.
No hi havia casa oberta
on no hagués mort o ferit

Dia 28 de juny de 1945, el bisbe i el governador inauguraren el majestuós lleó alat de Sant Marc, fet en coure, que s’aixeca davant de la rectoria de Sineu. La glosa popular ho recorda:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè vigili es rector
durant sa nit i es dia

La dèria per les arts, gairebé des del primer moment, va anar de la mà de la curolla per la literatura. Hi ha una notícia que ho confirma. Bartomeu Barceló i Tortella, el poeta i capellà felanitxer envià una carta a Maria Antònia Salvà, amb motiu del 75^è aniversari de la poeta de Llucmajor, i l’acompanyà amb una poesia manuscrita de Joan Maimó datada dia 31 d’octubre de 1944. Quatre dies després, Salvà corresponia amb dues quartetes Pel jove poeta J. Maimó.

L’any 1944 s’incorporà al col·legi municipal de Felanitx de Segona Ensenyança i va fer l’orla dels alumnes. Hi faria classes fins el 1955. Simultàniament, feia feina a Ceràmiques Mallorca, l’empresa que acabaven d’inaugurar Pere Bennàsser i Jaume Vaquer, de la qual, al llarg de la vida, Maimó faria repetits elogis per l’aprenentatge que va assolir-hi. Explicava que havia estat la seva primera escola de ceràmica: Un poc a l’arrisca l’aventura, sense gaires coneixements de la matèria, però amb molta dedicació, arribàrem a inventar una tècnica molt personal que va reeixir. Primer em va despertar la curiositat, després interès per la pràctica i, finalment, vocació per l’estudi de la ceràmica.⁴

3. Dues polissonades en la més dura postguerra

Quan li encarregaren el monument per commemorar el centenari de l’enterrossall, per situar al costat del fossar on havien enterrat les 414 víctimes de la Timba, Joan Maimó va tenir clar que, tot i la poca experiència com a escultor, era la primera obra rellevant que se li confiava. Malgrat tot, no va escollir el camí més fàcil i optà per fer l’estàtua en pedra de Santanyí. Ens podem imaginar la solemne inauguració, amb tota la parafernàlia de l’època, amb les autoritats civils i religioses de vint-un-botó, en ple franquisme i en la més dura postguerra.

El diari La Última Hora de dia 27 de març de 1944 anunciava l’acte en un Editorial, Un dolor centenario, on informava de la publicació d’un fulletó commemoratiu. El Baleares de dia 31 afegia que la Capella Clàssica estrenaria una obra de Rafel Vich, mestre organista de la Catedral, dedicada a les víctimes de la tragèdia felanitxera. El Correo de Mallorca, dia 6 d’abril, informava de l’estrena i publicava un nou article sobre l’episodi, amb la poc coneguda segona desgràcia que va esdevenir quatre dies després quan, dia 4 d’abril de 1844, durant l’ofici del dijous sant, es calà foc la casa santa del Convent i la gent abandonà el temple a la correguda.

És fàcil deduir l’emoció que es degué apoderar dels assistents a la inauguració de l’àngel de Joan Maimó i, fàcil també, imaginar els corprenedors parlaments que s’hi degueren pronunciar aquell 31 de març de 1944. En canvi, allò que ja no és tan fàcil és entendre com ningú no va reparar amb la polissonada de l’autor de l’estàtua; una argúcia que d’haver estar descoberta li hauria pogut costat molt cara. De fet, fins molts d’anys després, amb motiu de retallar l’herba que envoltava la base de l’escultura per netejar-la, quan el fotògraf felanitxer Gabriel Bennàsser va anar a retratar la imatge, es va fixar que l’escut que hi havia als peus de l’àngel era… el republicà! El mateix escut de Felanitx que Pere Oliver i Domenge havia encarregat a Mateu Oliver, però substituint la corona borbònica per la idealització del castell de Santueri.

Joan Maimó, tenia plena consciència tant dels valors republicans com de la nostra catalanitat. Serà a l’entorn d’aquesta que, un any després de la feta de l’escut, descobrirem una segona polissonada. Cal recordar que Franco havia ressuscitat les ordres de Primo de Rivera incloses en el primer decret que va dictar pocs dies després del cop d’estat. De fet, formalment i oficialment, el Real Decreto de 18 de setiembre de 1923 dictando medidas y sanciones contra el separatismo mai no va ser derogat per la República i Franco va tenir bo de fer ressuscitar l’aplicació de la repressiva normativa. L’articulat era contundent quant a l’ús de la llengua catalana, totalment proscrita de la vida pública, i atemptava contra l’ús dels símbols identitaris. Es vivia aquella pàtria «una, gran i lliure» imposada per la força de les armes.

Entre d’altres vexacions, l’article 1 del Decret deixava clar que No se podrá ostentar otra bandera que la nacional excepto en las embajadas o centros de naciones extranjeras. L’article 2 dictava les penes a aplicar als díscols: La ostentación de bandera que no sea la nacional, seis meses de prisión y multa de 500 a 5.000 pesetas. El resultat és fàcil d’imaginar. Felanitx, Mallorca, les terres catalanes, basques, gallegues, tots els territoris de nació no castellana patien la censura i els seus símbols històrics eren proscrits.

El mes d’agost de 1945 Joan Maimó era un jove de 23 anys que ja s’havia fet un nom amb dues obres monumentals. El mes de març de 1944 s’havia inaugurat l’àngel del cementiri de la Vila i, el mes de juny següent, el lleó de Sant Marc de Sineu. Era normal i lògic que se li encarregàs el programa de festes del mes d’agost de 1945. Cap problema ni un. Les autoritats serien degudament ateses i puntualment servides. La imatge va agradar a tothom i ningú no va dir ni ase ni bèstia. Una parella de xeremiers delimitarien el marc cultural i una extrapolació exagerada de l’escut del nostre poble permetria exhibir a tort i a dret qui som i d’on venim. La icona delatava a quin àmbit nacional pertanyia Felanitx. Joan Maimó, ho sabia.

4. Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable

Dia 9 de febrer de 1949 es va casar a la parròquia de Cas Concos amb una estudiant de Magisteri, Catalina Vaquer i Vidal (1924 – 2022), amb qui tindria quatre fills: Miquel Àngel (1950), Maria Jaumeta (1953), Maria Ventura (1956) i Joan (1959). Apadrinaren el casori els pares dels nuvis: Miquel Maimó, Jaumeta Vadell, Miquel Vaquer i Bonaventura Vidal. El mateix any de casar-se, per commemorar la festa del llibre, a la Biblioteca de la Caixa de Pensions, es va fer una exposició d’obres d’autors felanitxers i Joan Cerdà Serra (1903-1976) i Joan Maimó varen publicar Ensayo de bibliografía felanigense. L’opuscle va merèixer la felicitació i la gratitud de l’Ajuntament als dos autors.

Va ser arran del matrimoni quan Joan Maimó va prendre consciència de la necessitat d’acabar els estudis i, just néixer el primer fill, va aprovar el batxiller superior. Animat per Joan Pla Barbastre, professor de dibuix a l’Institut, l’any 1952 va anar a València a fer ninots per a les falles. Allà s’informà de com podria fer la carrera de Belles Arts i, amb l’esma proporcionada per la llarga experiència artística, d’una estirada va fer els cinc cursos i es llicencià a la universitat valenciana. El 1955 es va traslladar amb la família de Felanitx a Palma per incorporar-se, com a professor de ceràmica, a l’Escola d’Arts i Oficis, on hi faria classes fins el 1978. Contribuí com pocs a la seva modernització. En una entrevista al Baleares (25 de novembre de 1965) explicava la transformació dels locals i els nous plans d’estudis.

Gairebé des del principi, va fer compatible la feina a Arts i Oficis amb la de professor de dibuix a l’escola Verge de Lluc, on va començar el 1958⁵. D’allà, el 1965, va passar a l’escola de Maestría Industrial, la qual es transformaria en l’Institut Politècnic, on va exercir durant sis anys de subdirector i, els nou darrers, de gener de 1977 a juny de 1985, de director, càrrec que ocupava quan es va jubilar, amb un centre important que ja comptava amb 1.400 alumnes.

Precisament en condició de director, l’any 1983 va coordinar la publicació del llibre commemoratiu dels 50 anys del Politècnic. Va ser un defensor a ultrança de la Formació Professional i en deixà constància al Felanitx (27-VIII-1982) i a una llarga entrevista a tota plana al diari Baleares el 1983, on exposava els seus criteris. Resulten especialment interessants les reflexions que feia en línia amb el pensament de la Institució Lliure d’Ensenyament⁶: En la cosa més senzilla hi pot haver bellesa i emoció. (…) L’objectiu del mestre és fer interessant la assignatura a l’alumne i això reclama, en primer lloc, conèixer l’alumne, les seves reaccions, la seva capacitat, la seva disposició. (…) Un docent sense vocació per ensenyar, ha errat el seu camí a la vida. (…) Sense aprenentatge, l’art no és possible. (…) Repetia, amb Mascaró, que els estudis d’idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s’ha d’anar d’allò conegut a allò desconegut. Educar és formar un ambient de bondat, veritat i bellesa per ajudar a la vida.

Es pot dir que des del seu matrimoni fins a la jubilació, la seva doble prioritat va ser la feina i la família. Amb tot, va fer altres activitats prou significatives. L’any 1950 Joan Maimó, ja aleshores col·laborador del setmanari del seu poble, comença a publicar en el Correo de Mallorca i en el diari Baleares articles divulgatius sobre l’art (vg. Il·lustracions)⁷. També aquell any, el mes de setembre, l’Ajuntament de Felanitx lliurà la medalla d’honor de la Vila a Jaume Mir elaborada per Joan Maimó, amb l’escut del poble a la cara i amb una figura femenina en el dors.

El nom de Joan Maimó apareixerà amb freqüència als diaris. Així, l’octubre de 1952, en parlar del Salón de Otoño, en l’apartat de dibuix es destacava la seva obra. El desembre de 1953, a Felanitx, un mural seu presidia el Kansas Bolo Club que s’acabava d’inaugurar. El 1955 il·lustrava el llibre Gremios en Felanitx de Bartomeu Quetglas Gayà (1900 – 1964). Dia 15 de febrer d’aquell any va publicar un article molt elogiós dedicat al pintor Josep Bover (1921 – 1996), poc reconegut i marginat pel seu alcoholisme.

5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica

El 28 de maig de 1957, el diari Baleares feia la crònica d’una conferència, il·lustrada amb diapositives, que Joan Maimó va dictar, amb gran assistència de públic, a l’Estudi General Lul·lià, titulada La cerámica mallorquina. Des de la mayólica hasta nuestros días⁸. Afirmà que Mallorca va ser un dels punts més antics de producció (tirando por tierra los asertos de Alvaro Campaner) i assegurà que la nostra illa va ser el centre exportador de ceràmica morisca més important de la mediterrània. Incidí en l’etimologia del terme (majòlica és sinònim de Mallorca), com havien sentenciat Scaliger, Fabio Ferrari i Jean Paul Richter, a partir dels escrits de Dante Alighieri i Leonardo Da Vinci⁹. Documentà la mostra amb imatges de diverses col·leccions d’arreu del món, com la que hi ha al Palau de la Virreina de Barcelona, amb peces trobades al carrer de Savellà de Palma i acabà fent esment a la fàbrica de La Roqueta, on Picasso va fer les seves primeres peces de ceràmica.

Aquella presentació i l’interès que despertà va impulsar la idea de crear un museu de la ceràmica a Mallorca. Un any després de la conferència al Lul·lià, dia 16 d’agost de 1958, el Baleares publicava un reportatge, El Museo de Cerámica en Inca, on informava del projecte en curs elaborat per D. Juan Maimó Vadell, professor de dibujo y escultura, professor de cerámica en la Escuela de Artes y Oficios de Palma y además ceramista notable e investigador de la cerámica. Este asunto está en buen camino. De conseguirse, Inca tendrá con su museo un indudable exponente de su brillante historia artística. Al mateix diari, dia 28 d’agost, s’ampliava la informació (vg. Il·lustracions). Es reiteraven les gestions de Joan Maimó encaminades a obrir un museu, on acollir la ceràmica que es feia a Mallorca i molt concretament la d’Inca de reconocida tradición que puede compararse con las de mayor prestigio. Andreu París, el tinent de batle, confirmava les intencions de l’Ajuntament para reflejar uno de los capítulos más importantes de Inca como es su tradición cerámica. La notícia feia esment a un reportatge sobre el tema que havia emès el dia abans Radio Nacional de España.

Encara el mes de novembre de 1959, amb motiu de commemorar l’aniversari de la fundació del Cercle d’Art i Cultura d’Inca, Joan Maimó va fer la conferència La filosofía del barro. No sols això, sinó que també, en el mateix local va inaugurar una exposició de ceràmica. A l’entrevista que li fan al setmanari local, Ciudad, explica que és la seva primera mostra individual de ceràmica a Mallorca, tot i que ja havia exposat en el extranjero. Com a notícia curiosa, informa que el setmanari, gràcies a les gestions de Marc Ferragut, mostrarà dues ceràmiques fetes a Inca el s. XIV que són al monestir de Cluny. El periodista evoca la sèrie d’articles Inca en la artesanía del barro escrits per Joan Maimó l’any abans. El Baleares, també recordava aquells articles que Maimó havia publicat en el setmanari local, Ciudad, a l’entorn de la ceràmica majòlica i en defensa del museu. Malgrat tot, el projecte es va esvair per dins de les laberíntiques burocràcies municipals. La proposta va desaparèixer com l’ànima d’en Robert. Només han passat dues generacions, però avui, a Inca, ningú no recorda aquella estimulant iniciativa.

6. La Casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa

La feina de professor a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic omplien totalment la jornada. S’hi posava a les 9h del matí, anava a dinar, i reprenia les classes fins a les 9h del vespre. No sols això, també va fer d’assessor i director artístic de La Casa del Hierro durant gairebé 20 anys, des de 1955 a 1974. Situada al carrer de Conquistador de Palma, just al costat de la vidrieria de Can Gordiola, exhibia l’art de la forja, amb petites peces destinades al primer turisme i, a la vegada, amb obres monumentals destinades a grans edificis, com va ser el cas de l’hotel Bahía Palace del passeig Marítim.

Antoni Rotger Martínez, quan encara no havia fet els 14 anys, hi va entrar a fer feina de mosset i acabà d’encarregat. Recorda haver acompanyat a Maimó a fer algunes de les instal·lacions més importants. En concret, unes graelles per Establecimientos Álvarez, al carrer de Jaume III i, segurament la més rellevant, a l’Auditòrium de Palma, amb els poms de les baranes fetes per Maimó. Aquells anys també va col·laborar amb Publicidad Matas.

Joan Maimó només respectava els diumenges. Els dissabtes li permetien dur a terme projectes gegantins. Dia 20 de novembre de 1962, el diari Baleares, amb una gran fotografia i un gran titular publicà: El mural de cerámica más grande de España. El reportatge detalla que el mural, de 9 m. de llarg per 2,5 m. d’alt, l’ha encarregat la Caixa de Pensions. Amplia la notícia que aquell gran mosaic s’ha fet amb una tècnica exclusiva de l’autor, amb un mètode de vernís igualment de la seva invenció. L’escrit acaba amb un retrat professional de Joan Maimó i el qualifica com artista y hombre ejemplar.

Anys després, el 30 d’abril de 1965, el mateix diari publica un nou reportatge, il·lustrat amb la foto d’un altre mural i el titula: El artista mallorquín Juan Maimó ha resucitado un arte tradicional. Amb una introducció on es refereix a l’antic art de la ceràmica a Mallorca, aporta notícies d’una gerreria l’any 1268, del recent descobriment de peces àrabs a l’església de Santa Catalina de Sena i d’unes restes d’un forn que certifiquen que els s. XI i XII, abans de la Conquesta, ja es feia ceràmica a Mallorca. L’article afegeix una relació dels grans murals que ha fet Joan Maimó: el del Col·legi d’Aparelladors, el de la Caixa de Pensions, el de Viatges Barceló, el de la casa del Dr. Salom i d’altres (vg. Il·lustracions). L’autor anuncia que n’està fent un de 16 m de llarg que superarà tots els que hi ha. Li han encarregat per un hotel i, en aquest cas, serà de ferro i ceràmica¹⁰. Aquell seria durant anys el mural de ceràmica més gran de l’estat, fins el d’Artigas-Miró a l’aeroport de Barcelona (1970) o el de Barceló a la Seu de Palma (2007).

Malgrat romandre abocat a la feina i la família, el seu nom és notícia per molts de motius. El desembre de 1960, el setmanari Felanitx commemorava els seus 25 anys i Joan Maimó hi publica La gerreta. L’any 1968, il·lustra i fa el pròleg del llibre Mallorca, ¿cuna de Colon? de Joan Cerdà, amb qui dues dècades abans havia publicat una bibliografia d’autors felanitxers. L’estiu de 1969 i el següent, farà classes als cursos per a estrangers de la Universitat de Califòrnia que es feien a l’Estudi General Lul·lià. L’any 1971 Joan Maimó i Jaume Mir, quan aquest era el director de l’Escola d’Arts i Oficis, fan gestions per convertir el centre en facultat universitària de Belles Arts. El 1973 fa la portada del programa de festes de Felanitx. El maig de 1974 fa de jurat, amb Ramon Nadal, d’un certamen d’art juvenil. El març de 1975 guanyà el concurs de poesia Verge de Consolació de Sant Joan amb Espiga de blat, un premi que tornaria guanyar els anys 1985 i 1986.

El desembre de 1979 es fa un concert a Felanitx que inclou lletres de Joan Maimó musicades per Miquel Vicens, Ramonet, amb motiu del retorn del gran músic a Felanitx. La col·laboració entre Maimó i Vicens es repetiria amb nous concerts el juliol de 1981 i l’abril de 1986, amb lletres que glossen llocs i tradicions felanitxeres. El mes d’agost de 1983 il·lustra de nou el programa de festes. El mes de setembre fa el parlament d’homenatge als vells: Ca’s Concos des Cavaller… s’honora honorant-vos, publicat dos anys després. El mateix mes participa a la Corona Poètica de Lloseta…

Són molt habituals les col·laboracions de Joan Maimó a diverses publicacions de la Premsa Forana (Pòrtula, Damunt damunt, Mel i Sucre, Santa Margalida, Can Picafort, Es Saig…). El març de 1984 fa un escrit al Diari de Buja encoratjant els joves: Endavant les atxes! La curiositat és que el setembre de 1978 ja havia col·laborat a la mateixa publicació amb el final que ara li servia de títol. L’abril de 1984, a la Llotja de Palma es fa l’exposició Palma, ciutat oberta. Entre les fotografies que il·lustren la mostra, segons la premsa n’hi ha del felanitxer Gabriel Bennàsser i, també, la rèplica en fusta de la Mare de Déu de Sant Salvador de l’artista Joan Maimó. 

Atesa la manca de digitalització de moltes publicacions, és difícil accedir als centenars d’articles que Maimó publicà a part i a banda. Amb tot, mai no va deixar de col·laborar amb el Felanitx. El desembre de 1985, amb motiu dels 50 anys del setmanari, publicava un llarg article per fer memòria de la commemoració, el 1944, del centenari de la Timba. El 30 de maig de 1986, elogiava la recent publicació de Llànties de foc de Joan Mascaró, traduïda per Elisabet Abeyà. El novembre de 1986 publica un nou poema dedicat al centenari de la coronació pontifícia de la Marededéu de Lluc…

Joan Maimó aprofita qualsevol oportunitat per publicar poemes dedicats als seus amics felanitxers. Així el mes d’abril de 1980 n’escriu un, En Perloia, quan aquest publica Estampes Felanitxeres. El novembre del mateix any, en dedica un a la pintora Maria Vich. El 1983 el destinatari serà el pintor Tomeu Capó, arran del seu homenatge. El 1985 dedica un poema al Patró Esteve, amb motiu del seu centenari. El febrer de 1986, un poema a la memòria d’Eduard Nouviles, iniciador de l’ensenyança professional a les Balears. El 1987 un altre en memòria de Bartomeu Miquel. El 1991, arran de la mort del poeta Victorià Ramis d’Ayreflor, li dedica un article per elogiar els seus versos. El 1992 publica un poema en la mort d’en Tomeu Trinitat. El març d’aquell mateix any, en aquesta ocasió a Pòrtula, publica Poema de comiat arran de la mort d’Antoni Vaquer Ramis, al qual el maig de 1986 havia prologat el llibre de poemes Bimbolles. El març de 1993, un llarg article al Felanitx dedicat a Josep Maria Llompart, mort poques setmanes abans. La mostra, gens exhaustiva, pretén fer veure que Maimó no deixava passar cap mort del seu entorn o de l’àmbit cultural sense dedicar-li un obituari de recordança.

7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó

Joan Maimó era considerat un roig¹¹. Això no obstant, tot i que sempre va mantenir una actitud nítida a favor dels drets humans i en defensa de la llengua, la cultura i la identitat, no es va significar com a activista polític. Sense renunciar als seus principis i valors ideològics, no en va fer exhibició. En canvi, va ser un col·laborador actiu de les parròquies de Felanitx i Cas Concos. Mentre un segment important de les persones d’ideologia republicana i d’esquerres s’allunyaren de l’església per haver-se implicat en l’aixecament militar i haver col·laborat amb el Comité de Responsabilidades Políticas i amb la repressió, es pot dir que Joan Maimó va ser més que un fidel practicant. Amb una ullada a la seva biografia, apareixen tres persones que influïren poderosament en la seva espiritualitat.

La primera, cronològicament parlant, va ser Mn. Bartomeu Barceló i Tortella (1888 – 1973), prevere, missioner i poeta. Solia signar missioner de la santa poesia i va agafar fama com a predicador. L’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer un sermó a la Catedral de Girona per demanar la llibertat de la nació catalana. Va ser detingut i forçat a exiliar-se a Perpinyà durant cinc anys. A partir de 1944 va mantenir una gran amistat amb Joan Maimó i, després, amb la seva dona i els seus fills.

En morir Barceló, l’any 1974 es va fer un recull, amb bona part de l’obra poètica, il·lustrat per Maimó (vg. Il·lustracions). Aquest, a més, va patrocinar una edició familiar que arreplegava els poemes que el sacerdot havia dedicat a la família. Barceló va incidir notablement com a poeta en l’obra de Maimó, immersa en els postulats de l’Escola Mallorquina (elogi del paisatge, descripció dels costums, valoració dels mites, estima a la terra, enaltiment de la pàtria, submissió a la bellesa, servitud a la rima…), però també li va fer proselitisme dels seus referents religiosos, amb Ramon Llull al capdavant.

La segona influència important en l’espiritualitat de Joan Maimó va ser Catalina, la que seria la seva esposa, pertanyent a una família concarrina d’antiga tradició religiosa. Un germà de Catalina, quinto amb Joan Maimó, va ser Bartomeu Maria Vaquer i Vidal (1921 – 2018) que seria canonge de la Seu i Vicari General de Mallorca. Però, amb tota seguretat, el tercer gran referent de Joan Maimó va ser el que generà un major impacte: Joan Mascaró i Fornés (1897 – 1987). Més enllà de qualsevol religió, el sentit ecumènic de Mascaró, aportà una visió universal de l’espiritualitat. L’humanisme, la recerca de la pau interior, la defensa dels valors… ultrapassaven, amb el mestratge de Mascaró, qualsevol norma o disposició de totes i cada una de les esglésies del món. Part damunt del marc de la fe, Mascaró permetia aprofitar el resultat de les seves reflexions en el camp de la pedagogia i, fins i tot a nivell pràctic, animava a fer-ne ús a la vida quotidiana. El seu guiatge permetia enfocar la meditació amb una visió de les coses que contraposava el dinamisme occidental a la contemplació oriental, la frissor versus la calma, la immediatesa enfront d’una perspectiva general i, sempre, abominant de la guerra i vindicant la pau. Per descomptat, va incidir en l’orientació de la poesia de Maimó i en els postulats ètic dels seus escrits. No debades, Maimó faria bandera d’una de les màximes de Mascaró, la que aquest faria posar a la seva làpida mortuòria i que la vídua de Maimó faria posar a l’esquela: Venim de Déu, vivim en Déu i anam a Déu.

Maimó va donar a conèixer la poesia de Mn. Barceló a Mascaró i aquest el va tenir en molt alta valoració. Encara en vida del margalidà, dia 6 d’agost de 1985, en el Felanitx, Joan Maimó publica Ramon Llull a través de dos amics i escriu: Al llarg de la meva vida he tingut la sort immensa de tenir dos amics excepcionals, verament enamorats de la grandesa aclaparadora de Ramon Llull. L’un exaltat, poc amic d’esmenes i retocs, l’altre reposat, meticulós i reflexiu, ambdós de cor obert, orfebres de la paraula i d’una singular delicadesa espiritual aparellada d’un culte fervent a l’amor: El Felanitxeríssim Mn. Bartomeu Barceló i Joan Mascaró i Fornés de Santa Margalida. Foren, ambdós, els seus grans mentors espirituals.

8. El rescat de Mascaró

La relació amb Joan Mascaró es va iniciar quan Joan Maimó encara no havia fet els 15 anys i es va mantenir i enriquir al llarg de les vides d’ambdós. L’enllaç entre les dues famílies va ser producte de l’atzar. Joan Mascaró, als 10 anys, va ser posat en custòdia d’un oncle seu a Palma mentre que els seus pares i germans (Martí, Bartomeu, Pau, Guillem i Antonina) emigraren, l’any 1908, per conrear una finca agrícola a Arbatache, en el poble de Fondouk, a Algèria. El juliol de 1936 tres dels germans de Joan Maimó (Antònia, Miquel i Jaumeta) viatjaren a Alger on hi tenien família. Feien comptes tornar a Felanitx per les festes, però l’aixecament militar va fer recomanable romandre a Alger. Miquel tenia 26 anys i hauria estat reclutat o, pitjor encara, atesa la ideologia de son pare, a qui empresonaren en el camp de concentració de Sóller, podria haver estat víctima de la repressió. La coneixença i amistat de les famílies Maimó i Mascaró va permetre establir un sistema de correspondència per esquivar, minvar si més no, els efectes de la censura postal. Joan Mascaró i Fornés, des de Cambridge, va fer de pont¹². Ell s’encarregà de rebre les cartes dels membres de la família Maimó que eren a Alger i enviar-les als Maimó de Felanitx i viceversa. Aquell servei impagable determinaria un agraïment de per vida de Joan Maimó que, ben aviat, a mesura que anava descobrint la tasca intel·lectual de Joan Mascaró, esdevindria admiració i desembocaria en una mútua amistat.

La correspondència mantinguda durant anys entre els dos Joans, d’una banda permet seguir la biografia del savi de Santa Margalida i, de l’altra, comprovar la intensa relació de confiança i complicitat entre els dos amics. Cal fer notar que Mascaró, durant tot el franquisme, només era reconegut a Mallorca per una elit intel·lectual molt reduïda com el filòleg Francesc de Borja Moll i Casesnoves (1903 – 1991) o l’esperantista Marian Jaquotot i Molina (1897 – 1994). De fet, la primera aparició pública a nivell d’estat de Joan Mascaró amb certa transcendència no va ser fins dia 2 d’abril de 1979 quan participà al programa La Clave de la televisió espanyola. Ni tan sols la popularitat del programa va servir per fer descobrir els margalidans el seu eminent conciutadà, referent espiritual de John Lennon i, sobretot, de George Harrison del Beatles. Per tal de corregir aquell imperdonable desconeixement, Joan Maimó va promoure una conferència a l’aula magna de l’Institut Politècnic, del qual era director. Va ser el mes de maig de 1979. Sota el títol Valors espirituals de l’Orient, Mascaró, sense papers, traduïa de memòria fragments del Bhagavad-Gita i recitava poemes de Maragall i de Dante per acabar amb una exaltació de Ramon Llull per haver llegat a la humanitat una llengua literària d’un valor incommensurable¹³.

Animat per Maimó, l’estiu de 1979 i el següent, Mascaró va fer vacances a Portocolom, amb l’esposa, Kathleen Ellis, i els dos fills bessons del matrimoni, Martí i Maria Coloma. No just això, sinó que a instància de Maimó, Mascaró va descobrir una finca entre Cas Concos i l’Alqueria Blanca, una casa de pagès dalt del turó de la Penya Bosca, i la va comprar. Tenia més de 80 anys, però allà, gràcies a la pau i el silenci, podria fer la feina que tenia en ment. Malgrat el projecte, no havien passat dos anys quan, conscient que la salut minvava, afectat d’artritis i pèrdua gradual de la visió, Mascaró va constatar que no seria a temps de fer efectiu el somni i, el maig de 1982, decidí vendre la finca no sense, abans, donar al seu amic la biblioteca que hi havia dipositat.

Joan Maimó sabia que es precipitava el final de Mascaró. No podia donar passada el desconeixement que hi havia d’ell a Mallorca i, per això, no s’aturava de fer mans i mànigues per divulgar la seva obra i atiar les institucions a la percaça del degut reconeixement. Des del 1974 demanava a Mascaró una traducció del Bhagavad-Gita, però la resposta sempre era la mateixa: no tenc prou domini del català¹⁴. Sortosament, el juny de 1982 va escriure a Maimó: Estic molt content de poder-vos dir que la jove Elisabet Abeyà i el seu marit Xavier Margáis han traduït la meva traducció anglesa del sànscrit a l’anglès. L’edició, amb revisió i introducció de Mascaró, apareixeria l’any 1983¹⁵. La publicació era una poderosa arma i Maimó la va fer servir amb eficàcia, perquè el temps jugava a la contra, atesa la salut del margalidà.

La primera victòria va ser aconseguir que l’Ajuntament de Santa Margalida, dia 1^r de febrer de 1983 aprovàs posar el nom de Joan Mascaró a la biblioteca municipal. Era una primera passa, però Maimó trobava que s’havia d’ultrapassar el marc del poble nadiu. En conxorxa amb l’amic periodista margalidà Mateu Cladera Matas (1941), varen preparar un reportatge que seria clau. Es va publicar, a tota plana, dia 5 de febrer de 1983 al diari Baleares. Informava de la biografia de Mascaró que Maimó tenia en curs. De cap a peus, l’article posava en evidència els mèrits d’aquell ilustre profesor i s’exclamava que a l’illa on va néixer no se sabia ni el seu nom ni qui era. El final era un clam directe: nombrarle doctor Honoris Causa de la Universidad de Palma de Mallorca sería un honor para todos.

L’estratègia de Maimó va fer efecte i no havien passat tres mesos quan, dia 11 de juliol, per iniciativa de Joan Miralles, cap del Departament de Llengua Catalana, amb 21 vots a favor, cap en contra i una abstenció, la UIB acordà el nomenament. La decisió va provocar que dia 26 d’aquell mes, l’Ajuntament de Santa Margalida el proclamàs fill il·lustre. És evident que la gegantina figura de Joan Mascaró, més prest o més tard, hauria pres fua i hauria estat reconeguda, però tenc la més absoluta convicció que, de no haver estat per l’impuls de Joan Maimó, s’hauria arribat a fer a misses dites, com tantes de vegades. Tanmateix, Joan Mascaró ja no estava en condicions de viatjar i assistir als dos reconeixements. Així les coses, dia 20 de juliol de 1985 es va formalitzar a la parròquia de Santa Margalida, plena com un ou, la proclamació del nou fill il·lustre. En nom seu, Joan Maimó va recollir la distinció, materialitzada en una placa de plata, i va llegir Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida, l’esborrany que havia fet de la biografia del guardonat. L’Ajuntament va publicar el parlament que complauria l’homenatjat.

Joan Mascaró va morir a la residència de Comberton, Cambridge, dia 19 de març de 1987. Joan Maimó li va escriure una darrera carta pública¹⁶. Respectant la darrera voluntat del finat, dia 28 de març les seves despulles arribaren a Santa Margalida per ser enterrades al poble nadiu. La vídua i la filla no varen assistir a la cerimònia, perquè coincidia amb el memorial que se li dedicà a Cambridge, però si ho va fer i va presidir l’acte el seu fill, Martí.

Posteriorment, l’any 1990, Joan Maimó arrodoniria la biografia i la UIB va publicar-la amb el títol Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa¹⁷. Així mateix, també el 1990, la Revista Mallorquina de Pedagogia va publicar un monogràfic, on Maimó publicà El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic¹⁸. Finalment, l’any 1997, la UIB, va programar la commemoració de l’any Mascaró, amb motiu del centenari del seu naixement. Entre d’altres actes, el mes de juny es va fer una taula rodona, amb al títol Valors universals de l’obra de Joan Mascaró i Fornés, amb la participació de Joan Maimó, Raimon Panikkar i Òscar Pujol. Dia 5 de setembre es va dur a terme a Santa Margalida la investidura pòstuma de Mascaró com a doctor Honoris Causa.

Joan Maimó, no va aturar-se mai d’enaltir arreu de Mallorca, molt especialment a la premsa forana, el nom i l’obra de Mascaró. El 1992 escriu: La memòria de Joan Mascaró i Fornés no pot esvair-se. L’esponja de l’oblit, destructora de falsos oripells, no pot passar per sobre d’ella. Cal que els infants de Santa Margalida i de tot Mallorca sàpiguen qui fou aquest il·lustre professor que, nascut a s’Hort d’en Degollat, amb tota la rigor del mot se l’hi ha d’aplicar el títol de Gran Home. En el camp de la cultura és, sense dubte, una de les majors glòries, honor i excel·lència de Santa Margalida¹⁹. El juliol de 1993 Maimó fa donació a la UIB de la biblioteca que li havia llegat Mascaró. El diposit contenia els llibres que hi havia a la casa de la Penya Bosca, en el terme municipal de Santanyí, efímera residència de Mascaró, així com molts dels que Maimó va rebre al llarg de la seva perllongada relació.

Dos anys abans de morir, concretament el 19 de novembre de 1999, en un acte que es va fer al restaurant S’Alqueria des Comte, Joan Maimó va rebre amb gran satisfacció el Premi Joan Mascaró, un guardó instituït per la delegació de l’OCB de Santa Margalida. Va lliurar-li la distinció Damià Pons, aleshores Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Era un reconeixement merescudíssim per tot quant Maimó havia fet per difondre el nom del seu gran amic.

9. L’eclosió (1985 – 2001)

Dia 30 d’abril de 1987, al restaurant Ses Olleries, la direcció de l’Institut Politècnic retia un sopar-homenatge a Joan Maimó, amb lliurament d’una placa per la jubilació que havia fet efectiva el 1985. Més de 30 anys de frenètica vida laboral, sobretot a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic, desembocaven en una justa retirada. Deslliurar-se de tanta dedicació va representar una catarsi a la seva vida. Feina i família havien monopolitzat la major part del seu temps. Ara, laboralment jubilat i amb els fills surats (el més petit, ja tenia 28 anys), disposaria d’hores i dies per treure dels calaixos tot allò que havia estotjat per quan disposàs de temps. No mancarien projectes ni ganes. No romandria aturat. Ben al contrari, s’abocaria a una intensa activitat. La seva presència, en molts d’àmbits de l’art i de la cultura, es faria notar i abastaria els setze anys que van des de la jubilació fins a la mort. La premsa se’n faria ressò constant.

Ningú no podrà dir que no estava preparat per abandonar el món del treball. El novembre de 1987 va fer un parlament a la Casa de Cultura de Felanitx ben eloqüent. L’anunci publicat al setmanari era senzill: Refugi i joia de l’art del jubilat per Joan Maimó i Vadell, llicenciat en Belles Arts. La crònica es feia ressò de l’èxit obtingut amb la gentil dissertació, on retragué texts clàssics i figures paradigmàtiques. En un moment llegí el sonet «El jubilat» del nostre sempre recordat poeta felanitxer Mn. Bartomeu Barceló i Tortella. Allò que no va detectar el cronista és que aquell poema era un dels molts que l’autor havia dedicat a Joan Maimó.

Des del primer moment i fins al final de la vida, s’abocà a l’elaboració de goigs. Ja n’havia il·lustrat anteriorment, però ara també escriuria els versos. Els primers com a jubilat, l’estiu de 1987, els dedica a Santa Margalida i a la Immaculada, patrones de Felanitx i de Cas Concos. L’any 1988 participa a una exposició col·lectiva a la Casa de Cultura de Felanitx, sota el títol La tradició paisatgista. El mes de febrer, il·lustrada amb imatges, fa a Felanitx la conferència El siurell. Procedència i herència. També fa el Pregó de Setmana Santa d’aquell any i, el mes d’agost, la portada del programa de festes amb una nova recreació dels Cavallets. El mes de novembre, a Santa Margalida, fa un parlament a un acte literari dedicat a Mascaró. El mateix mes, a un exemplar extraordinari del Felanitx dedicat a Mn. Bartomeu Barceló i Tortella, publica Català de Mallorca, un llarg article (vg. Il·lustracions). També l’any 1988, Joan Maimó serà un dels inclosos en el llibre Felanitx. El temps i l’art que va ser presentat amb una exposició col·lectiva dels artistes seleccionats.

L’any 1989, fa el parlament d’un homenatge als vells, Horabaixa d’abril a Es Carritxó, que seria publicat molts d’anys després, el 2004, a Coses Nostres. El mes d’agost la regidora de cultura de Santa Margalida anunciava a la premsa: Una altra de les coses que volem fer és una estàtua a l’amo en Picafort, de la qual l’escultor Joan Maimó ja té fet el dibuix²⁰.

El 1990 és particularment productiu. El mes de març procedeix a restaurar la Marededéu de Sa Capelleta. Enllesteix el catàleg commemoratiu dedicat als 50 anys de Ceràmiques Mallorca. Publica el poemari El bell esguard, amb pròleg de Gabriel Janer Manila que defineix l’autor com un home que destil·la en cada mot l’amor més bell pel seu petit país. El llibre es va presentar dia 28 d’abril a la Casa de Cultura de Felanitx, on el pianista Miguel Vicens interpretà dues peces originals al piano (Concert de Galatzó i Castell de Santueri). El setmanari va publicar el text de la presentació que va fer el seu amic Jaume Estelrich. L’acte s’acompanyà amb la inauguració d’una mostra bibliogràfica d’autors felanitxers que rememorava la que, amb Joan Cerdà, havia publicat 40 anys abans. L’exposició constava de tres seccions, una de manuscrits, una segona d’autors de la Vila i l’altra de llibres relacionats amb Felanitx. Tots els materials exposats pertanyien als arxius locals.

Aquell any, la Universitat de les Illes Balears li publica el llibre que més rellevància li aportarà: Joan Mascaró i Fornés, els múltiples espais de la saviesa. Com a continuació i notable ampliació del discurs que ja havia dedicat al seu amic (Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida), el llibre edifica una brillant evocació del gran pensador margalidಹ. L’obra, des d’aleshores ençà, constitueix un referent imprescindible per a qualsevol treball a l’entorn del filòleg orientalista²². A l’entorn del llibre, el 13 de juliol de 1990, Llorenç Capellà li va fer una excel·lent entrevista a Brisas.

Altres activitats de 1990 són la publicació de l’article El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic a la Revista Mallorquina de Pedagogia i, en el n. 35 de la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, com a homenatge a Guillem Colom, publica El centenari d’un poeta. Dia 30 de desembre d’aquell any fa el pregó de la IV Trobada de Corals i l’acaba amb una convidada pública a esser ferms en l’esperança, fidels sempre a la nostra terra i a la nostra parla.

Quan ja havia fet els 70 anys, dia 8 de febrer de 1992, inaugurà a la Casa de Cultura de Felanitx la que seria la primera exposició de pintura a Mallorca²³. Jaume Oliver, d’Albocàsser, escrivia: A En Maimó cap forma d’expressió plàstica se li havia mostrat esquiva, però de la pintura fins ara en teníem comptades mostres, puix que només havia participat en exposicions col·lectives. Hem de dir, així mateix, que devers els anys cinquanta havia fet dues exposicions a Alger amb resultats verament estimulants. Davant els seus quadres d’una factura molt enèrgica i segura (tot està fet a espàtula), s’endevina que també escriu, perquè amb elegant sobrietat fa arribar sense circumloquis el bessó del missatge de la seva obra. Aquell any encara exposaria dues vegades més. Per les festes de maig de s’Horta, inaugurà a la Rectoria Vella la mostra Paisatges. I el mes d’octubre, coincidint amb la festa del Pilar, faria una exposició en el Centro Aragonés de Mallorca.

El mes d’agost, a Sineu, per iniciativa de l’escriptor sineuer Gabriel Florit i Ferrer (1944 – 2024), es va fer una reedició de la Corona Poètica que s’havia publicat l’any 1945, coincidint amb el tercer centenari de San Marc com a patró del poble, quan s’inaugurà l’escultura del lleó alat. En aquesta reedició, a més del dibuix de la portada, Maimó hi publicà un escrit, Vivències del centenari, on relata les vicissituds que va patir l’elaboració del monument, previst inicialment de pedra viva, per passar al bronze i acabar, per raons pressupostàries, al coure.

Encara el 1990, amb pròleg de Miquel Pons, publica Els Pintors, un poemari dedicat a una quarantena d’artistes, molts dels quals il·lustren la respectiva composició. Cal dir que alguns d’aquests poemes (per exemple, a Roca Fuster i a Pau Fornés el 1981 o a Joan Miró el 1983) ja havien estat publicats al Felanitx. El llibre el va presentar Miquel Gayà en el Cercle de Belles Arts (Can Balaguer) de Palma dia 2 de juny de 1992. Bartomeu Pou, director del setmanari, en el Felanitx de dia 24 de juliol va publicar una elogiosa ressenya: Només la gran sensibilitat d’aquest poeta es capaç de fornir un llibre tan deliciós, fruit del coneixement de dues branques de l’art.

L’any 1993 publica una breu biografia dedicada a Mateu Oliver Bauçà, Capbaix (1871 – 1952) quan, 40 anys després de la seva mort, se li va retre un homenatge, Havia estat director de la banda de música de Felanitx entre els anys 1903 i 1946. El mes d’agost torna a exposar a la Casa de Cultura. El setembre entra a fer part de la Junta de Sant Salvador i el mateix mes fa una exposició al Centre Cívic de Cas Concos. El mes de novembre, a la Casa de Cultura de Santa Margalida, presenta la biografia de Joan Mascaró. El mes de desembre, fa el disseny d’un gran canelobre de ferro que s’instal·la a Sant Alfons. Intensifica les seves col·laboracions al setmanari. Hi publica, amb motiu de les festes, Temps Nadalencs. Com cada any en aquelles dates, per tal de donar els molts d’anys a les amistats, elabora un díptic amb un dibuix i, a l’interior, un poema amb el desig de pau a la terra. 

El setembre de 1994, amb parlaments de Gabriel Janer Manila i de Miquel Pons, inaugura a Algaida l’exposició Cossiers. L’any 1996 escriu la biografia de Miquel Gayà i Sitjar, publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics. També li fa el retrat a l’oli que figurarà com a nou fill il·lustre de Sant Joan. La revista mensual Damunt damunt publicava: Descobriren el bell retrat de Miguel Gayà Sitjar, obra de Joan Maimó i Vadell, en el saló de la Casa de la Vila. Nombroses són les vegades que Joan Maimó ha participat en el Certamen Poètic Verge de Consolació. L’any 1.975 va ser guardonat amb el primer premi amb l’obra titulada Pregària a la Mare de Déu de Consolació, l’any 1.979 obté un accèssit, dos anys seguits, altra vegada és distingit amb el primer premi, al 1.985 amb l’obra que duu per títol «Ens porten la Primavera» i a l’any 1.986 amb la poesia «L’encís de la Lluna». D’aleshores ençà, forma part del Jurat del Certamen que Sant Joan celebra el dia del Quart Diumenge. Aquestes són, a grans pinzellades, les característiques de l’amic Joan Maimó i Vadell, espòs exemplar, pare de nombrosa família i satisfet i a la vegada sacrificat padrí. Home de parla viva, alegre i abundosa. Amic de l’homenatjat poeta Miguel Gaya, i assidu contertulià del grup literari Guillem Colom.

L’any 1997, arran de la publicació del llibre La idea d’educació en l’obra de Joan Mascaró Fornés, amb una selecció elaborada per Margalida Munar, Joan Maimó felicità l’autora per l’encert de fer reflexionar els qui volen que l’escola d’avui doni resposta a la crisi de valors. També el 1987 fa el pregó de Setmana Santa de Santa Margalida i el mes de novembre, el batle d’aquell poble informa que ha encarregat a Joan Maimó dos busts: un de Joan Mascaró Fornés i un altra de Jeroni Fuster (en Picafort) per situar a l’espai d’on ell va ser pioner. Dia 21 de desembre Teodor Úbeda, el Bisbe de Mallorca, inaugurava a la parròquia de Cas Concos tres vitralls (2,90 m d’alt per 1,40 m d’ampla) dissenyats per Joan Maimó.

L’estiu de 1998, a la plaça de l’Església, mirant cap a l’Hort d’en Degollat, s’inaugurava el bust de Joan Mascaró, una còpia del qual s’instal·laria a l’escola. 

El 1999 va celebrar les noces d’or matrimonials. Va il·lustrar el llibre Sant Joan, la meva terra de Rafel Ginard. Els tres darrers anys de vida, Joan Maimó els va dedicar a bastir dues noves biografies de dos destacats felanitxers, ambdós preveres. L’any 2000 publicava la de l’historiador Cosme Bauçà i Adrover (1871 – 1959), amb el subtítol vida i obra d’un home excepcional i el 2001 va acabar d’escriure la del músic Bernat Julià Rosselló (1922 – 2013) que es va publicar l’any 2002, un any després de la mort de l’autor, amb el subtítol una personalitat original i creativa.

Dia 31 de març de 2001 va fer el parlament de cloenda dels actes del 25^è aniversari de la Coral de Felanitx que s’editaria el mes de maig amb un dibuix seu de portada. També el mes de maig, pocs mesos abans de morir, encara va fer l’elogi del seu bon amic Miquel Vicens, Ramonet, mort el gener anterior. El Felanitx publicaria que, amb la sala d’actes del Centre Cultural totalment plena, Maimó traçà una semblança viva de la personalitat humana i artística del músic. Amic seu personal i col·laborador – com a autor de nombrosos textos de les composicions –, Maimó n’oferí una imatge de primera mà i no pogué evitar en alguns moments l’emoció que suscitaren els records.

10. Joan Maimó post mortem

Els darrers temps es cansava molt, perquè patia d’insuficiència respiratòria, conseqüència del seu tabaquisme. Joan Maimó va morir a una clínica de Ciutat el 27 d’agost de 2001, revetlla de Sant Agustí, el patró del seu poble. L’obituari del Felanitx valorava el seu paper d’assessor permanent per recordar fets, per confirmar dades no fixades a les cròniques, o per aclarir detalls del passat felanitxer. Destacava que era entusiasta i altruista, que venerava la família, l’amistat i la terra que li fou bressol. Una setmana després, el mestre Toni Roig, publicava un extens article, Carta a un amic, on afirmava: Més d’un pic he dit públicament que eres el felanitxer que més he admirat. T’admirava i t’admir, perquè d’entre tots els nostres paisans, ets el qui ha pintat més bé i no en vares presumir mai. M’imagin que algú, qualque dia, farà un inventari de tot quant has fet i has deixat. L’Art té moltes cames i les agafares totes. Com Leonardo. Pintura, escultura, literatura… i no et passava per alt la música (vg. Il·lustracions). El novembre de 2002, la Casa de Cultura li va retre una exposició-homenatge.

Encara el 2015 el programa de festes de Felanitx es presentava il·lustrat per Joan Maimó, amb una imatge dels Cavallets. No era la primera vegada i certificava la frenètica activitat que havia desenvolupat al llarg de la vida.

En bona part, la seva vídua va prendre el relleu en tots els actes que es dedicarien a Joan Mascaró. L’any 2016, Catalina Vaquer va fer una conferència a La Real, en el marc d’una jornada organitzada per Jubilats per Mallorca, on va detallar la relació que hi havia entre els dos Joans. Catalina Vaquer ja tenia 92 anys i, encara ara, els assistents la recorden com una dona plena de vitalitat i amb un gran domini de l’art de la comunicació. Les magnífiques fotos de Vicenç Mates d’aquell dia palesen com aquella dona parla amb la mirada i el somriure.

L’any següent, concretament dia 15 de desembre de 2017, Catalina Vaquer participava, com a ponent, a les jornades d’homenatge a Joan Mascaró, amb motiu del 120^è aniversari del seu naixement, organitzades per la UIB i la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears, a l’Arxiu del Regne de Mallorca i sota la coordinació dels historiadors Gonçal López Nadal i Antoni Mas Forners²⁴. La conferència de Catalina Vaquer, Les relacions entre Joan Mascaró i Joan Maimó, va ser molt celebrada.

La darreria del 2021 vaig tenir la fortuna de poder-me entrevistar amb ella, en dues llargues converses els dies 16 i 17 de desembre. Atesa la transcendència de les informacions que em va facilitar, vaig animar Aina Adrover Oliver que tenia en curs el llibre Felanitx, de l’entusiasme a la por, per tal que també hi contactàs. El testimoni recollit va enriquir el llibre i va permetre rescatar de la desmemòria la família de Joan Maimó. Tot i que es trobava en plenes facultats intel·lectuals, Catalina va morir dia 12 de maig de 2022.

Un any després de la mort de Catalina, la segona quinzena d’agost, amb motiu de les festes de la Vila, els seus quatre fills obriren al públic la casa pairal per exposar dibuixos i olis de son pare. L’èxit assolit va convidar a repetir l’experiència dos mesos després, el 22 i 23 d’octubre, amb motiu de la Fira del Pebre Bo, amb similar interès i assistència. El relleu obtingut amb les dues mostres va permetre, d’una banda, difondre el coneixement d’un poeta i pintor felanitxer entre els conciutadans més joves i, de l’altra, va esperonejar retre el reconeixement merescut i convidà les institucions a organitzar un acte oficial en recordança de Joan Maimó, punt en el qual ens trobam ara mateix.

En recordança de Joan Maimó (amb aquest títol), dia 29 de juny del 2024, a la Sala de Cultura de Felanitx, s’inaugurarà una exposició que ha de servir per evocar i enaltir a qui tant va prestigiar el nostre poble i la nostra gent. Hi trobareu fotografies, llibres, catàlegs, opuscles, programes, dibuixos, caricatures, bodegons, paisatges, imatges de la cultura popular… Serà una bella i pacífica arma per repicar les baules de la desmemòria i esbaldregar el castell fosc de l’oblit. Serà, és, una convidada oberta a tothom que estimi la Pintura, l’Escultura, la Literatura i la Història; oberta a qui estimi Mallorca i vulgui prestigiar un prestigiador.

11. Annex-1. Les exposicions

Són ben comptades les exposicions que va fer Joan Maimó i, fins que es va jubilar, foren en mostres col·lectives només amb l’excepció de la que va fer a Inca de ceràmica l’any 1959 i les dues que va fer els anys 1952 i 1953 a Alger, on havia viatjat per donar a conèixer el seu primer fill al seu germà Miquel. L’èxit obtingut a la primera va fer que hi tornàs un any més tard per exposar de nou. Tot i que estava convidat a repetir la visita, la conflictivitat iniciada arran del procés de descolonització i independència d’Algèria (1953-1962), va fer recomanable no anar-hi més. Individualment, no tornaria exposar les seves pintures fins el febrer de 1992 a Felanitx (amb diverses mostres posteriors) i a Palma, s’Horta, Cas Concos i Algaida. En tots els casos, assoliren un gran èxit d’assistència i foren mereixedores de molt bones crítiques.

Quant a les exposicions col·lectives, cal destacar la que es va fer l’any 1942, com a inauguració del Centre d’Art i Cultura, on exposà talles de fusta. També, el 1946, amb motiu de la presentació pública de Ceràmiques Mallorca, va aportar-hi algunes peces. El 1952 i 1953, participà amb alguns dibuixos en el Salón de Otoño que organitzava el Cercle de Belles Arts. El novembre de 1989, a la Casa de Cultura de Felanitx, participà a l’exposició Paisatges per una terra, una mostra col·lectiva d’artistes felanitxers (Miquel S. Llambies, Joan Gelabert, Jaume Canet, Esperança Mestre, Rafel Juan, Andreu Maimó, Maria Ramis…) organitzada per la Coordinadora Penyal Roig, creada en defensa de S’Algar, Sa Punta i el Camp Roig de Portocolom. Precisament ell va fer la reivindicativa presentació que es publicá, a tota plana, en el setmanari²⁵. En diverses ocasions, per brindar suport a causes que ell considerava justes i nobles, va fer donació d’obres destinades a ser venudes o subhastades. Així, per exemple, hi ha notícia que lliurà un quadre al GOB per destinar l’import a la compra de la Trapa. Com a fet singular, destaca que l’oli que va donar el mes de maig de 1984 a benefici de les obres del Calvari s’adjudicà per 111.000 PTA, una xifra aleshores molt elevada i molt superior, amb diferència, als imports obtinguts per altres donacions²⁶. Cal fer esment que l’any 2013, més d’una dècada després de morir, la seva vídua va donar una obra a l’Assemblea de Docents, destinada a la caixa de resistència, per oposar-se a l’intent del mal govern de polititzar les escoles i atacar la llengua catalana.

12. ANNEX-2. Les publicacions

1949 Ensayo de Bibliografía Felanigense, amb Joan Cerdà. 54 pàgines, amb xilografies i tirada numerada de 56 exemplars. Editorial Ramon Llull

1985 Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida. 33 pàgines. Discurs amb motiu de la proclamació com a fill il·lustre. Ajuntament de Santa Margalida

1988 Pregó de Setmana Santa de Felanitx

1989 Horabaixa d’abril a Es Carritxó. 17 pàgines. Gràfiques Llopis

1990 El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic. 9 pàgines. Revista Mallorquina de Pedagogia, núm. 8/9. Palma

1990 El bell esguard. 55 pàgines. Poemari, amb pròleg de Gabriel Janer Manila. Gràfiques Llopis.

1990 Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa. 123 pgs. Universitat de les Illes Balears

1992 Els pintors. 103 pàgines. Poemari, amb pròleg de Miquel Pons. Gràfiques Llopis

1993 Mateu Oliver Bauçà. Quaranta-tres anys director de la banda de música de Felanitx. 23 pàgines. Gràfiques Llopis

1996 Miquel Gayà i Sitjar: una trajectòria de serenitats estètiques. 121 pàgines. Institut d’Estudis Baleàrics. Maimó descriu el biografiat com un home bo, honest i treballador.

1998 Conservau el vostre tarannà. Pregó de les festes de Sant Nicolau de Cas Concos

2000 Cosme Bauçà: vida i obra d’un home excepcional. 113 pàgines. Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Felanitx

2001 Cloenda del 25^è aniversari de la Coral de Felanitx. Amb Miquel Julià

2002 Bernat Julià i Rosselló; una personalitat original i creativa. 160 pàgines. Ajuntament de Felanitx

Tot i no ser obra de Joan Maimó, cal assignar-li la publicació el mes de febrer de 1974 del llibre Felanitx i ca-teva, poesies de Mossèn Bartomeu Barceló i Tortella, mestre en gai saber, dedicades a la família Maimó-Vaquer

13. ANNEX 3. Els goigs, una atàvica tradició catalana

Joan Maimó, segurament seduït per Bartomeu Barceló i Tortella, va romandre atret per la cultura dels goigs, no només com a il·lustrador, sinó també com a autor dels poemes i, fins i tot, com a col·leccionista. A meitat del s. XX hi havia molta de gent amb la curolla de col·leccionar goigs. Monestirs, congregacions, parròquies, totes les comunitats religioses estampaven els referits als sants i verges dels seus àmbits. La dèria, tant al Principat de Catalunya com a Mallorca, es va fer molt popular. A Felanitx, l’any 1964, es va fer una exposició i se n’edità un catàleg. Aleshores, Maimó encara no s’havia estrenat com a autor, però no es torbaria gaire a implicar-s’hi com a dibuixant, com a autor dels versos i, més d’una vegada, com a autor i il·lustrador alhora.

A tall d’exemple, en una relació cronològica de mostra, podem esmentar aquests:

Goigs a Sant Llop, venerat al convent de Sant Agustí. Lletra: Bartomeu Barceló i Tortella. Música: Bartomeu Oliver. Dibuixos: Joan Maimó (1974)

Goigs a llaor de la Santa Família del monestir de MM. Benedictines de Manacor. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de l’Olivar, venerada en el seu santuari de Sóller. Lletra: Guillem Colom i Ferrà. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a Santa Maria de Binicanella, titular del monestir benedictí del terme de Bunyola. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de la Panada. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1981)

Goigs a la Mare de Déu de la Reconciliació que es venera al Puig de Biniamar. Lletra: Pere Llabrés i Martorell. Música: P. Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Llorenç Alcina i Rosselló (1983)

Goigs a llaor de Sant Bru que es venera a la Cartoixa de Valldemossa. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Antonio Riera i Estarelles (1984)

Goigs a llaor de la Mare de Déu de Sant Salvador. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Mn. Bernat Julià i Rosselló. Dibuixos: Joan Maimó (1984)

Goigs al servent de Déu P. Joaquim Rosselló i Ferrà, fundador dels missioners dels Sagrats Cors. Lletra: Bartomeu Matheu i Caimari. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Gaspar Munar i Oliver (1986)

Goigs a Santa Margalida patrona de Felanitx. Lletra i dibuixos Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Rosselló. Nota històrica: Pere Xamena i Fiol (1987)

Goigs a la Immaculada Concepció, titular de la Parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra i il·lustració: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (1987)

Goigs a sant Antoni abad o de Viana, titular de la vicaria in capite d’Es Carritxó i patró del mateix poble. Lletra i il.lustració: Joan Maimó i Vadell. Música, Miquel Manresa i Adrover (1988)

Coplas a la Virgen Morena de Lluc que se venera en la parroquia de San Juan María Vianney de Magdalena del Mar en Lima. Letra y música: Humberto Lara. Dibujo: Juan Maimó Vadell (1989)

Goigs a la Mare de Déu del Roser que es venera a la Parròquia de Sant Domingo d’Inca. Lletra: Mn. Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música P. Antoni Martorell i Miralles. Dibuix, Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Santiago Cortès i Forteza (1989)

Goigs a Santa Maria La Major que es venera a la seva Parròquia d’Inca. Lletra: Mn. Pere Joan Llabrés. Música: Antoni Martorell i Miralles. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Pere-Joan Llabrés i Martorell. (1989)

Goigs a llaor de nostra dona Santa Maria de l’Olivar de s’Esglaieta. Lletra: Guillem Colom. Música: Jaume Calafat. Dibuix (imitació de tècnica xilogràfica): Joan Maimó Vadell (1989)

Goigs a llaor de sant Antoni Abat, venerat a Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Jaume Vilardell (1990)

Goigs a Santa Catalina Tomàs que li canten a la parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Pere Joan Llabrés. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Joan Maimó (1990)

Goigs a Sant Isidre Llaurador, titular de la Parròquia de S’Horta i Patró del mateix poble. Lletra: Bartomeu Guasp i Jaume Oliver. Música: Miquel Manresa. Il·lustració: Joan Maimó. Nota històrica: Josep Grimalt i Vidal (1990)

Goigs a lloança de la Mare de Déu dels goigs, patrona dels gogistes mallorquins venerada al Monestir de la Santa Família de Manacor. Lletra: Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música: Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1992)

Goigs a Sant Agustí. Lletra i il·lustracions: Joan Maimó Vadell. Música: Bernat Julià Rosselló. Nota històrica P. Xamena (1993)

Himne del centenari de les Germanes de la Caritat de Cas Concos des Cavaller (1893-1993). Lletra Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració Miquel Lladó. (1993)

Goigs a llaor de la Mare de Déu del Carme, titular de la Parròquia d’Es Capdellà. Lletra i dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Música: Antoni Matheu i Mulet (1995)

Fatídica encontrada del Ram; ha passat un segle i mig, 1844-1994. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Roselló. Il·lustració: Joan Maimó (1995)

Goigs a llaor de Sant Marc patró de Sineu. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Gaspar Aguiló i Forteza. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1997)

275 anys han passat a la Parròquia de la Concepció de Cas Concos. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (2000)

14. Coda

Vull cloure aquest treball amb un comentari final (the last buth not least). Des de les dues converses amb Catalina Vaquer, la quantitat de sorpreses que m’ha brindat la recerca i l’allau de notícies que, a part i a banda, apareixen entrunyellades al nom de Joan Maimó és inabastable. Això multiplica l’estupor que causa l’escàs coneixement general que, en el cas dels més joves, esdevé absoluta ignorància. Per il·luminar el seu nom i recobrar-ne la memòria, m’ha semblat idoni reproduir com a colofó el vers final d’un poema que va dedicar a Guillem Colom l’any 1990: posant la vostra llum dins l’estelada

15. RESSENYES BIOGRÀFIQUES

Sorprèn que el seu nom encara no surti a la Viquipèdia, però l’oblit ha de ser bo de corregir.

16. NOTES

1. El seu germans eren Antònia, Miquel, Jaumeta i Margalida. La major, de 1904, gairebé li duia 18 anys. El juliol de 1936, Antònia, Miquel i Jaumeta anaren a veure unes ties a Alger, quan Algèria era una colònia de França. Hi havien de fer estada un mes, fins a les festes de Sant Agustí, però en assabentar-se de l’aixecament militar estarien anys a tornar a Mallorca.

2. Se’n feren ressò el Baleares de dia 4 de novembre de 1942 i L’Almudaina de dia 5: Juan Maimó presenta unas tallas en madera, unas figuras decorativas y una veintena de caricaturas

3. Aquell fet luctuós és conegut a Felanitx com la timba o l’enterrossall i, erròniament, l’encontrada, quan aquesta processó es fa el dia de Pasqua i no el del Ram. L’any 1944, coincidint amb el centenari del drama, Maimó il·lustraria La catástrofe de Felanitx en 1844. La Encontrada de Miquel Bordoy

4. Díganos Ud. Algo. Entrevista de Quinito Caldentey al Baleares (1-X-1971)

5. Verge de Lluc va ser, en rigor, el primer centre de formació professional a les Illes. Es va crear l’any 1949 com a taller-escola. S’hi ensenyava a llegir i escriure i a aprendre un ofici: electricista, fuster o operador de metal·lúrgia

6. Vg. entrevista al Baleares de dia 5 de juny de 1983

7. Vg. Del arte hispànico y su originalidad (1-I-1950) o Centenario de Vicente López (1-VI-1950)

8. A Felanitx va fer la conferència L’antiguíssima ceràmica de Mallorca

9. La Gran Enciclopèdia Catalana inclouria anys més tard la veu majòlica amb aquest significat: Nom amb què és coneguda la ceràmica amb reflexos metàl·lics que hom fabricava a Itàlia als segles XV i XVI, a imitació de la tradició hispanoàrab arribada en aquest país des de Mallorca, d’on prengué el nom. Afegeix que el nom original hauria de ser Majòrica, nom de l’illa on es començà a fabricar aquesta ceràmica

10. Gràcies a la informació facilitada per Joan Maimó Vaquer, el fill més jove de l’autor, l’hotel era El Encinar, conegut popularment com Ca Madò Pilla, entre Valldemossa i Deià

11. Era de domini públic la bona relació de son pare amb la gent d’Esquerra Republicana i, per extensió, el seu fill tenia fama de «roig». M’ho va confirmar Miquel Riera Nadal (Felanitx, 1933)

12. Es veu que Mascaró va fer de pont amb altres persones. En rememorar la seva vida, diu: Rebia i enviava cartes, servint d’enllaç entre els amics de l’Espanya dividida que no podien comunicar-se

13. Segons m’informà l’amic Joan Capó, aquesta conferència va ser enregistrada. En línia amb el desig de Joan Maimó, seria desitjable que qualque institució, preferiblement la UIB o l’Ajuntament de Santa Margalida, en fessin una edició

14. El Bhagavad-Gita, és un dels llibres fonamentals de l’hinduisme. Conegut com a càntic de l’univers o dels benaventurats, és un poema de 700 versos, dividits en 18 capítols, escrit originalment en sànscrit que constitueix una guia de principis ètics i normes bàsiques de comportament

15. La mateixa traductora va passar al català Lamps of fire que, a satisfacció de Mascaró i amb introducció de Francesc de B. Moll, es publicà l’any 1986

16. Va sortir publicada al Felanitx de dia 28 de març de 1987 i a la revista Can Picafort del mes d’abril

17. Sorprenentment, el pròleg del llibre està datat a l’estiu de 1988, dos anys abans de l’edició que, només de 500 exemplars, es va esgotar d’immediat

18. Vg. http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/educacio/index/assoc/Educacio/_i_Cultu/ra_1990v/8_9p021.dir/Educacio_i_Cultura_1990v8_9p021.pdf

19. Publicat l’abril de 1992 a la revista Santa Margalida

20. En Picafort, d’on va sorgir el topònim Can Picafort, era el malnom de Jeroni Fuster de Santa Margalida. Tot i que, segons confirmació familiar, Joan Maimó ja havia elaborat el disseny per erigir-li un monument, no es va arribar a fer

21. El llibre, exhaurit fa anys, està digitalitzat i a l’abast de tothom a: https://joanmascaro.uib.cat/greenstone/sites/bdeo/collect/bibliografiaJoanMascaro/index/assoc/JoanMasc.dir/JoanMascaro_MultiplesEspaisSaviesa.pdf

22. La biografia de Joan Maimó és imprescindible a qualsevol bibliografia referida a Joan Mascaró. En el camp de la creació, amb qualque llicència literària, cal esmentar la novel·la de Sebastià Alzamora Reis del món, referit a les figures de Mascaró i Joan March

23. La Gran Enciclopèdia de Mallorca informa, a la relació d’exposicions individuals, d’una de 1942 a Manacor, però no he sabut trobar-ne cap notícia a les hemeroteques i, d’altra banda, Joan Maimó deia que la primera que va fer va ser a Alger l’any 1952

24. Ambdós historiadors, 10 anys abans, amb motiu del centenari del naixement, varen coordinar el volum d’homenatge Joan Mascaró i Fornés (1897-1987) publicat per la UIB

25. Felanitx, 16 de desembre de 1989

26. Felanitx, 2 de juny de 1984

17. IL·LUSTRACIONS

12 de maig de 2001

18. COMENTARIS

Una recerca injustament endarrerida

Sabia del vent, però no destriava el torrent. Feia anys que el vaig descobrir i tot quant vaig llegir sobre la seva figura em va fascinar. Un patró a qui les treballadores retien homenatge cada any? Un gestor eficaç que va crear centenars de llocs de feina i va revitalitzar l’economia del llevant de Mallorca? Un republicà compromès amb la llengua, la cultura i la identitat del nostre poble? Una víctima del franquisme? Em feia molta gola esbrinar qui va ser i què va fer. Això no obstant, com tantes altres coses, només vaig deixar quatre notes al calaix a l’espera de tenir temps, qualque dia, per envestir una recerca que, com em veia venir, m’obligaria a dedicar-hi moltes hores i moltes de passes. Els primers mesos del 2024, arran d’intentar treure de la fosca algunes dones silenciades per la dictadura (ep, amb la col·laboració del discurs dominant del patriarcat), les hemeroteques m’han recordat que mantenia el tema pendent i m’han incitat a fer una mínima aproximació, perquè, ni que sigui amb caràcter pòstum, d’ençà de fa molts d’anys Antoni Mus Caballero mereix un reconeixement públic perquè Felanitx i, potser amb més motiu Manacor, li hauria de retre tribut i espolsar el seu nom de dins la boira, sobretot quan, essencialment, va ser un bon home; un home bo.

La primera dada que vaig tenir a les mans, podem dir la primera pista, va ser una fotografia carregada de missatges. A una gran sala enramellada amb banderetes de festa, hi ha una vuitantena de dones assegudes, moltes d’elles amb el somriure a la boca. Al costat esquerre hi ha un home, un sol home entre tantes dones, i a l’enfront un rètol que diu Viva el Sr. Mus. El fet és que, cada mes de juny des de 1922 fins al 1932, el setmanari de Felanitx informa del regal que les treballadores dediquen al director gerent de la fàbrica de perles d’imitació i de la festa que s’organitza. La notícia de premsa és recurrent. Es detalla el present que se li fa i es descriu l’ambient d’aquella fita anual¹. Per la data, deduïm que el Sant Antoni que celebraven era el de Pàdua, el dels albercocs, que se celebra el 13 de juny. Qui era i d’on sortia aquell Antoni Mus que apareix, durant una dècada, a tantes notes de societat? La foto de les perleres de Felanitx, més que convidar, reclamava la indagació. Més prest o més tard, s’havia d’investigar.

Una breu aproximació biogràfica

Antoni Mus Caballero va néixer a Maó l’any 1895. Era fill de Cristòfol Mus Pasqual, maonès, i de Gregòria Caballero Lliteres de Sant Llorenç des Cardassar². La família va anar a viure a Barcelona i, de ben jove, Antoni va entrar a fer feina a l’empresa dels germans Eduard i Karl Heusch³.

En el camp de les inquietuds culturals va ingressar a l’Orfeó Català⁴. Més enllà del vessant musical, la coral era un referent en la defensa de la identitat nacional i sempre començaven els concerts amb El cant de la senyera. El gener de 1919, un fet tràgic va commoure l’agrupació i va activar el compromís dels seus membres amb el catalanisme⁵. Va ser a l’Orfeó on Antoni Mus va conèixer Petra López Blanco, un any major que ell, nascuda a Barcelona l’any 1888, filla de Pedro López Gil i de Modesta Blanco Serran, naturals de dos pobles d’Osca. Els dos cantaires es varen casar l’any 1918 i l’any següent naixia a Barcelona el seu primer fill, Enric. Atesa la bona disposició d’Antoni i l’excel·lència en la gestió, gràcies al seu talent i dinamisme, els propietaris li proposaren anar a Mallorca per confiar-li una nova delegació de l’empresa a Felanitx. Així va ser com, l’any 1922, la família arribava a la Vila.

En un tres i no res, la factoria felanitxera va incorporar més de tres-centes dones, cent de les quals feien feina directament a la fàbrica i les altres a les seves cases. L’impuls a les economies d’aquelles tres-centes famílies va ser molt profitós. Totes les notícies que apareixen a la premsa demostren l’estima que Antoni va assolir durant la dècada que va viure al poble⁶. El trobarem a la premsa quan, dia 9 de maig de 1926, acompanya Jaume Mas, el jutge de pau de la vila, a un acte institucional⁷. El mes d’agost d’aquell any, va acollir la visita de les colònies escolars a la fàbrica per explicar el procès de confecció de les perles.

A Felanitx varen néixer el segon i el tercer fill del matrimoni; Pere l’any 1923 i Antoni l’any 1925. Vivien en el número 27 del carrer Roca Boira⁸. El domicili d’Antoni es convertí en un lloc de tertúlies on mostrava la seva melomania. Allà convidava les amistats a compartir audicions de radiotelefonia. El febrer de 1926, llegim al setmanari: Esta semana se ha podido oír por medio del aparato de D. Antonio Mus, de una manera clara y perfecta, la retransmisión de un concierto de la Banda de Música de Barcelona; y el martes pudo escucharse con toda la precisión deseable al eminente Fleta mientras cantaba en el Teatro Apolo de Madrid.

Aviat va esdevenir un personatge popular i apareix esmentat a molts d’actes, al costat de les principals autoritats i figures del moment. A la factoria va atendre nombroses visites de col·lectius de Palma i d’altres pobles de l’illa. Amic dels intel·lectuals més destacats de Felanitx, l’abril de 1931 va compartir l’eufòria de l’arribada de la República. El novembre anterior, s’havia constituït la delegació de Felanitx de l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb Pere A. Reus de President, Pere Oliver de Secretari i quatre vocals, entre els quals hi havia Antoni Mus Caballero.

No tot havia estat fàcil. Dia 3 d’agost de 1926, El Correo de Mallorca informava d’una greu crisi a la fàbrica de perles de Felanitx que feia preveure el tancament de l’empresa. Tot i admetre algunes dificultats sobrevingudes, Antoni Mus va sortir a mostrar cara a la premsa per explicar que no hi havia cap risc i que la crisi s’havia superat. A tall de conclusió, el comentarista afegia: de lo cual debemos alegrarnos por el venero de riqueza local que representa esta manufactura. La dinàmica dels anys posterior ho verificaria.

Certament, l’impuls de la fàbrica de Felanitx va prendre tal fua i va ser de tal magnitud que els propietaris de l’empresa, per potenciar l’expansió i la producció de la factoria de Manacor, dirigida per Pedro Riche Gautrelet, el destinaren al poble de les coves que, aviat, seria conegut com el de les perles. Així va ser com, després d’una dècada a la Vila, Antoni Mus i Petra López es traslladaren l’any 1932 amb Enric, Pere i Antoni a viure a na Camel·la a Manacor. L’octubre d’aquell any hi va haver la gran torrentada i Mus va aixoplugar les perleres i altra gent a la fàbrica fins que pogueren tornar a les seves cases. Dia primer d’agost de 1934 naixeria Alfred, el quart i darrer fill, nou anys després del tercer i quan sa mare tenia quaranta anys.

Un solucionador de conflictes

Un incident que es va produir dia 6 de febrer de 1927 a la factoria de Felanitx serveix per il·lustrar la bonhomia, la solidaritat i la capacitat d’empatia d’Antoni Mus que va resoldre, amb enginy, una situació que hauria estat tràgica per una felanitxera. Aquell dia va desaparèixer el petit sac que contenia els doblers per pagar la setmanada; a l’entorn d’unes 2.500 PTA. La Guàrdia Civil inicià la investigació i procedí a interrogar les possibles autores. Amb pocs miraments, no els costà gaire atemorir una dona, obligar-la a declarar-se culpable i recuperar la bossa, amb tots els doblers i sense desprecintar, que romania a un lateral del jardí de la fàbrica.

Tot i que l’empresa no va presentar denúncia contra la treballadora, l’informe de la Guàrdia Civil va provocar l’inici dels tràmits judicials. Dia 14 de juliol del mateix any hi va haver la vista contra Catalina Manresa Barceló, confessa autora del robatori del mes de febrer anterior. El fiscal sol·licitava quatre anys i onze mesos de presó, per haver furtat els doblers, amb l’agreujant d’abús domèstic, per tractar-se de l’encarregada de la neteja del despatx on hi havia la bossa. La premsa es va fer ressò del testimoni determinant d’Antoni Mus, director de la factoria de perles⁹. Declarà conèixer perfectament la situació precària i angoixant de la processada, perquè habitualment li abonava els jornals a l’avançada. Detallà que tenia el seu espòs reclòs al llit, malalt d’ençà feia molts de mesos, i que havia de mantenir dos infants petits, un d’ells encara de pit. Va posar èmfasi que l’acusada havia tengut sempre, cada setmana, els doblers al seu abast sense que mai faltàs un cèntim. Finalment, adreçant-se al jutge va demanar: a qui beneficiaria tancar aquella dona a la presó? A l’Estat, no. En canvi, el perjudici que provocaria, atesa la situació familiar, seria majúscul. De part seva, anuncià que la mantendria en nòmina. Acabada la declaració d’Antoni Mus, el fiscal modificà la petició reduint-la a quatre mesos (menys del que hauria acceptat la defensa), la qual cosa tenia els mateixos efectes d’una absolució.

L’actuació d’Antoni Mus implicant-se en la defensa de l’acusada, posa en evidència la seva bonhomia, però també mostra els seus valors i el seu compromís ètic. L’única conseqüència, divertida i indirecta, d’aquell episodi judicial va ser fruit de la ironia felanitxera. L’any següent, el juny de 1928, el present de Sant Antoni de les perleres al senyor Mus va ser… una arqueta que es tancava amb clau per guardar-hi els doblers.

Català, republicà i d’esquerres

És ben plausible pensar que el catalanisme d’Antoni Mus Caballero s’hagués activat gràcies a haver fet part de l’Orfeó Català. En tot cas, és igualment notori que es va refermar a Felanitx, on va compartir amistat i complicitat amb els intel·lectuals més destacats del moment (Andreu Crespí, Miquel Massutí, Arnest Mestre, Pere Oliver, Pere A. Reus…) amb qui es va implicar el novembre de 1930 a la junta de l’Associació per la Cultura de Mallorca.

Del seu catalanisme en feia bandera el seu fill Antoni, poc abans de morir, a una entrevista de Rafel Ferrer Massanet: mon pare i ma mare eren catalans que sempre se sentiren, de bon de veres, tan mallorquins com els que més… com jo, quan més mallorquí pens que som, i ho som de naixença, d’esperit i d’intencions, més català sé que som (…) Mon pare estava subscrit a diverses publicacions i abundaven els llibres de Verdaguer, Rossinyol, Pitarra… i, així i tot, ens feia anar a la biblioteca. Per Sant Jordi, venia amb sa floreta a ma mare… se feia dur panellets de Barcelona, els torrons també… érem molt catalans a ca nostra.

Pel que fa a la implicació política, el mateix any de traslladar-se a Manacor, el diari Ultima Hora (10 de novembre de 1932) informava que Se ha constituido la comisión organizadora de Acción Republicana de Mallorca. La notícia detalla els noms dels set promotors, entre els quals figura Antoni Mus¹⁰. Posteriorment, arran de la fusió d’Acció Republicana de Mallorca amb el Partit Republicà Radical Socialista de les Balears, el setembre de 1935 es va presentar a Manacor l’agrupació d’Esquerra Republicana Balear, amb ell com a president. Dia 6 de novembre de 1935 es va inaugurar el nou local del partit a Manacor, a Sa Bassa, i Antoni Mus va acollir l’exministre de governació Casares Quiroga a qui, després de l’acte, acompanyà a Felanitx on intervindria en un míting al costat de Pere Oliver i Domenge.

La guerra i la repressió contra la família

Era inevitable que, amb la seva significació pública com a republicà, catalanista i d’esquerres, fos víctima com el qui més de la insurrecció armada feixista-militar. A diferència de molta de gent esquerrana, no va amagar-se i continuà acudint a la feina. La família, com solia fer els estius, s’havia mudat ja a Son Mas, una finca que tenien en el terme de Sant Llorenç, el poble de sa mare. Dia 14 d’agost s’hi presentaren vuit o nou falangistes. Ell era a les perles i esperaren que tornàs devers les sis del capvespre. L’agafaren davant dels fills, el ficaren dins d’un cotxe i el dugueren a la presó de Manacor.

L’endemà el varen dur a Palma i això ja era sort, perquè l’esperança de qualsevol detingut aquells dies era ser traslladat a la presó de Ciutat ja que l’alternativa era ser assassinat a Manacor sense judici. Encara va tenir una segona sort. Quan el dugueren a Can Mir el magatzem estava ple i el tancaren a la presó Provincial. D’allà no podien treure ningú sense permís del jutge. De les presons de Manacor i Palma, Antoni Mus aniria al camp de treballs forçats de Sóller. En Joan Bonet de ses pipes explicava amb ironia que son pare era molt amic d’Antoni Mus, perquè havien compartit la vivència de ser hostatjats ambdós, gratuïta i involuntàriament, a residències de Manacor, Ciutat i Sóller.

No va ser l’única víctima familiar de la repressió. Pere, el seu fill segon, explicava que dia 16 d’agost, dos dies després de la detenció de son pare, la família havia tornat a Manacor i en sentir la repicada de les campanes que alertaren del desembarcament de Bayo, varen decidir partir amb sa mare i els seus germans petits, Antoni i Alfred d’onze i dos anys, per tornar a Son Mas. Pel camí els advertiren que la seva partida s’interpretaria malament i retornaren a la casa. Des d’allà sentien amb por i amb el cor estret els afusellaments.

El germà gran, Enric, militava a les Joventuts Republicanes de Manacor i, com es podia preveure, també va ser represaliat. S’allistà per anar al front i l’incorporaren al regiment d’infanteria San Marcial nº 7, destinat a Burgos. Dia 1^r juny de 1939, oficialment acabada la guerra, el BOE informava que havia estat designat automobilista del regiment. No era cap indult. En tornar va fer de xòfer del general Tamarit¹¹. Tanmateix continuà assenyalat. En el BOE de 8 de gener de 1942, llegim: Don Honorato Sureda Hernández, Capitán de complemento de Artillería, Abogado, Juez Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas de Palma de Mallorca, hago saber: Que en este Juzgado, y por orden del Tribunal Regional de esta jurisdicción, se instruyen expedientes contra las personas que a continuación se relacionan: (…) Enrique Mus López, mecánico, vecino de Palma, soltero, domiciliado en Misión, 13. Finalment, en el BOE de dia 10 de juliol de 1943, el Jutge d’Instrucció de Manacor feia saber que los encartados que se relacionan han recobrado la libre disposición de sus bienes. A la relació de noms apareix el d’Enric.

La infinita postguerra

Antoni Mus Caballero apareix a la Causa General 1458 de la revolución marxista en Baleares (Expediente 34 de 23 de noviembre de 1943). En el llibre Sicut Oculi. Vigilantes y vigilados en la Mallorca de la postguerra (1941-1945) de Miquel Duran Pastor, a l’apartat Protagonistas també apareix el seu nom amb la indicació que estava sometido a libertad vigilada. Forçat varen ser temps de penes i penúries. Ho delatà el seu fill escriptor a dues dedicatòries pòstumes. A Les denúncies (1975) llegim: a mon pare que feu d’aiguader al camp de concentració de Sóller. Dos anys després, va presentar Por a la memòria de mon pare que l’any 36 va passar molta por per haver comès dos delictes concrets: ésser republicà i ésser catal๲. Passada la purga de les presons i del camp de concentració de Sóller, Antoni Mus s’incorporà al seu antic lloc de feina, com a gestor de les perles.

Des del juliol de 1936 i fins a finals de 1937 quan l’alliberaren, IEPISA (Industria Española de Perlas de Imitación SA) havia romàs tancada. Els tallers de Felanitx, Sant Llorenç i Petra mencabaren i només sobreviuria la fàbrica de Manacor que, durant uns anys, funcionà amb poca activitat. Ell, ben conscient que estava sotmès a llibertat vigilada, per tal d’evitar comprometre i posar en perill els amics, es va recloure i es proposà viure amb la màxima discreció. Guillem d’Efak, parlant del seu amic Toni Mus, l’escriptor, recordava bé els anys 40 del segle passat: Son pare tenia fama de roig i duia una vida tan discreta que me sembla haver-lo vist tan sols una o dues vegades. De la feina a ca seva i de ca seva a la feina. Antoni Mus Caballero, a diferència de la gran incidència social que havia tengut la dècada que va viure a Felanitx i, després, de 1932 a 1936 a Manacor, va desaparèixer de la vida pública.

Acabada oficialment la guerra, el 5 d’octubre de 1939 la premsa es feia ressò de les persones que generosament assumien patrocinar la Organización Juvenil Española, indicant que algunos de ellos necesitan hacer méritos para diluir el fantasma de la depuración. Entre els descrits com a socios protectores voluntarios, apareixen Antoni Mus Caballero i Sebastià Rubí Roig, autor de la lletra del popular Ai Quaquim, que has vengut de prim, que feia de fogoner a les perles i va fer de padrí del seu fill Toni. El mes de març anterior, encara en temps de guerra, son admitidas las altas de Pedro Mus López y Antoni Mus López en la Delegación de Organizaciones Juveniles. Hi ha qui recorda aquells dos al·lots de 16 i 13 anys vestits de balilles, amb el jou i les fletxes al pit. Els guanyadors no es conformaven amb la victòria militar, volien romandre sadolls amb la humiliació dels vençuts. La vigilància permanent induïa els afectats a fer-se perdonar. Més enllà de les confiscacions que patiren, aquesta contrició induïda per la por els fa aparèixer sovint a les relacions de recaptacions, descrites cínicament com a voluntàries, en benefici d’activitats dels vencedors¹³. Gairebé tots els sotmesos a vigilància permanent prioritzaven salvar la pell, però en molts de casos no tant per ells mateixos, sinó per protegir els seus fills.

Un acte de rebel·lia en ple franquisme?

Gràcies a la feina, sagacitat i perspicàcia d’Antoni Tugores, tenim el relat d’un acte vertaderament revolucionari que enllaça la família Amer i la família Mus. La relació entre Antoni Amer i Antoni Mus anava més enllà de la complicitat ideològica. Eren amics. Mus, a ca seva, havia fet classes particulars de francès als dos fills grans del batle. El 18 de juliol de 1936, Antoni Amer, el batle Garanya, es trobava a Palma. Rebutjà la convidada de Pere Oliver d’embarcar-se cap a Menorca, però va decidir amagar-se en previsió que la República aturàs el cop d’estat i amb l’esperança que seria qüestió de poc temps. Tanmateix el trobarien i l’assassinarien per l’esquena dia 29 de desembre d’aquell any a Son Coletes.

Mesos abans els falangistes detingueren el seu fill Jaume, el torturaren per saber on s’amagava son pare i l’assassinaren dia 24 d’agost de 1936¹⁴. El seu germà petit, Antoni Amer Roig, va ser reclutat amb 18 anys i enviat a Batea, just al costat de Gandesa, al front de l’Ebre. El varen adscriure a l’escamot d’afusellament que acabava amb la vida dels republicans detinguts. Això li afectà greument la salut. Tornà de la guerra malalt del cor i els metges li anunciaren poc temps de vida. Enric, el fill gran d’Antoni Mus, era amic dels dos germans, amb qui havia coincidit a les Joventuts Republicanes on tots tres organitzaven balls amb una orquestrina. Mentre havia estat al front, des de Salas de los Infantes va mantenir correspondència amb Antoni i, retornats ambdós a Mallorca, va atendre el jove fill del batle fins al darrer moment. De fet, Antoni moriria en braços d’Enric que, fins i tot, l’afaitaria per dur a enterrar a Manacor.

L’historiador Antoni Tugores descriu, emparat en molts de testimonis, la resposta massiva de la gent i les posteriors sancions per haver assistit a l’enterrament dia 13 de gener de 1942. Quan el cotxe fúnebre procedent de Palma arribà a Manacor, hi havia centenars de persones que esperaven i, en passar davant la fàbrica de perles, ja era una multitud que seguí la comitiva fins al cementiri. Ni que fos per unes hores, aquell dia la gent va deixar la por a ca seva i va sortir al carrer. La mare del difunt, Magdalena Roig, vídua del batle Garanya s’exclamà que almenys sabria on reposaria Antoni, a diferència del seu fill Jaume mal enterrat qui sap on! L’emoció es va estendre entre els assistents que, amb un respectuós silenci, havien convertit l’enterrament en un homenatge pòstum al batle assassinat i a la seva família. Dos mesos després de l’enterrament, el 26 de març de 1942, el governador dictava dures sancions econòmiques contra sis dels assistents. A Antoni Mus Caballero i a Sebastià Rubí Roig, ambdós en llibertat vigilada, els imposaren multes de 3.000 PTA, una xifra exorbitant¹⁵. El 20 d’abril s’obria la causa 75 contra la vídua del batle afusellat, Magdalena Roig, i tres soldats, entre els quals hi havia Enric Mus, el qual tornaria ser processat, per haver assistit el seu amic coral, i jutjat per un consell de guerra el 1944¹⁶.

No hi ha dubte que l’enterrament del jove Antoni Amer Roig va ser un acte de rebel·lia en defensa de la integritat de la família del batle Garanya… i de la dignitat de quanta gent hi participà.

Jubilació i mort

A la dècada de 1960, just abans de la jubilació d’Antoni Mus, les perles ja tenien una marca, Majorica, que esdevindria un referent mundial. Per la factoria desfilaria una allau de gent famosa. Reines, princeses i actrius maldarien per lluir aquelles perles que, segons la publicitat del moment, no es distingien de les vertaderes. Tanmateix, com havia fet durant els anys de gestor de la fàbrica de Felanitx, Antoni Mus Caballero sempre defensà que el gran actiu de l’empresa eren les treballadores.

Ben segur que hauria signat de gust la proposta que faria el seu fill l’any 1977: Ses Perleres són aquestes dones que fa prop de cent anys que contribueixen de veritat a l’economia manacorina; Ses Perleres són aquestes dones que han creuat el poble en totes direccions quatre vegades al dia per a dur i fer arribar el seu treball onsevulla, per prestigiar Manacor; Ses Perleres són aquestes dones que sense ser feministes, s’alliberaren fa temps i treballaren com els homes; Ses Perleres són aquestes dones que han possibilitat la casa al Port, el cotxe, la llibreta al banc, el taller de fuster de l’home i tantes altres coses; Ses Perleres són aquestes dones que han adquirit un nom propi arreu, que pertot el món és conegut Manacor per dues coses: per les Perles i per les Coves. Hi ha qualque família manacorina que no tengui o no hagi tengut qualque perlera? El monument a Ses Perleres crec i pens que és el més merescut de tots.

Franco encara era viu i signava penes de mort quan, el 18 d’agost de 1971, moria Antoni Mus Caballero, després de ser ingressat a l’hospital de Sant Joan de Déu, víctima d’una embòlia. El 28 d’agost de 1971, Perlas y Cuevas li dedicava un obituari que posa de relleu la seva humanitat: A los 76 años de edad y tras una vida ejemplar dedicada a la familia y al trabajo, murió cristianamente el pasado 18 D. Antonio Mus Caballero. En paz descanse. La imprevista muerte del señor Mus consternó sensiblemente a sus amistades, pues a lo largo de su vida había dado muestras constantes de una hombría de bien poco común, de una afabilidad y de unos sentimientos de verdad estimables. Hombre que ostentó un alto cargo laboral en la primera industria de perlas artificiales de la ciudad, se rodeó de un prestigio solido y sincero, pues supo tratar a superiores y subordinados con idéntica y singular delicadeza, trabajar incansablemente y dar pruebas de una constante humanidad.

Tot i que l’ofici de mort es va fer a Ciutat, l’enterrament va esdevenir una manifestació de dol, amb l’assistència de moltes de perleres i amics vinguts de fora poble, com l’escriptor Alexandre Ballester. El seu cos reposa a la sepultura 312 de Son Coletes, on també hi enterraren el seu fill Antoni. Ben segur que hauria estat més que satisfet en veure com és a tocar de la fossa comuna on reposen les despulles dels afusellats i a ben poques passes d’on, després d’una llarga i infame peripècia, s’hi va instal·lar la placa d’Andreu Frau, dissenyada per Jaume Ramis, per retre homenatge als morts republicans.

Els quatre fills

Els tests s’assemblen a les olles. En en el cas d’Antoni Mus Caballero, s’ha fet cert l’adagi. El cas més evident és el d’Antoni, l’escriptor manacorer de Felanitx¹⁷. Almenys és de qui tenim més informació pública quant al seu ideari i posicionament. Sempre parla amb admiració de son pare com a gran referent¹⁸. De tots els fills, tant Antoni com Petra, n’estaven més que satisfets.

Enric (Barcelona, 1919) va ser objecte de repressió fins anys després de la guerra. Més endavant va destacar com a esportista de competició amb la seva potent Lube que, segons el divertit Guillem d’Efak, confonia el renou amb la velocitat. Va ser practicant de submarinisme, després directiu de l’associació balear de pesca submarina, i el 1956 representant de la federació espanyola a Còrsega, on el mallorquí Antoni Mairata va guanyar el campionat d’Europa. Posteriorment va fer de representant comercial i, com a empresari, va crear Nàutica Mus. Tot i ser el major dels quatre germans, va sobreviure els altres tres.

Pere (Felanitx, 1923) va estudiar peritatge mercantil i també va viure el món de l’esport des de diverses atalaies. Va ser membre de la junta directiva del Reial Mallorca entre els anys 1963 i 1975 i escrivia de futbol en el diari Baleares. Com a empresari, va ser un arriscat comerciant d’electrodomèstics. Quan el 1941 el cridaren a files, ell ja s’havia inscrit com a voluntari a la marina. El 17 de juny de 1947, quan passava la comitiva que portava a enterrar al capità Jaume, excap de falange i batle de Manacor, des d’un balcó de sa Bassa, Pere Mus no va poder retenir un crit contra aquella sinistra figura. Va confessar els records familiars de la guerra a una llarga entrevista¹⁹.

Antoni (Felanitx, 1925) destacà en el món de les lletres, primer en l’àmbit teatral (com a actor, autor i director de la companyia Artis) i, posteriorment i amb gran èxit, com a novel·lista guardonat amb premis rellevants. També va reeixir com a lletrista de cançons. Tant en el seu teatre com a la seva narrativa fa moltes referències a les peripècies familiars durant el temps de la guerra, molt especialment atent a les represàlies contra son pare a qui, en l’apartat professional, va rellevar a la feina de la fàbrica de perles.

Alfred (Manacor, 1934) va estudiar de manescal a Saragossa i durant anys va ser funcionari com a tècnic veterinari. Va escriure, sobre ramaderia, en el diari Baleares. Va implicar-se en política i va ser secretari general de Convergència Balear que desembocà a Unió Mallorquina. Atenent la seva voluntat, un grup d’amics escamparen les seves cendres en el Camp Nou.

Agraïments

Ateses les poques referències sobre Antoni Mus Caballero que, a partir de 1936, bàsicament es limiten a la peripècia que va patir amb la seva família per haver-se significat com a republicà i catalanista, he procurat parlar amb gent del seu entorn a qui, públicament, vull agrair les informacions i imatges que m’han aportat. Molt especialment, a Gabriel Barceló Bover, Antoni Parera Fons, Antoni Tugores Manresa i Natàlia Mus Amézquita, una de les seves netes. Tothom amb qui he parlat que el va conèixer, tothom sense excepció, considera que Antoni Mus Caballero va ser una persona bona fins al moll dels ossos.

Una altra anècdota verifica la seva generositat i bonhomia. Antoni Mus, qui sap si per la seva antiga pertinença a l’Orfeó Català i la seva melomania, estava especialment orgullós de les cançons que, amb lletra del seu fill i música d’Antoni Parera Fons, assoliren l’èxit que la seva qualitat reclamava²⁰. En una recent conversa, el fill predilecte de Manacor em va explicar que, en certa ocasió que havia d’agafar un vol per anar a una entrevista de feina, Antoni Mus li va donar un sobre amb doblers. Quan Antoni Parera li va fer veure que l’import del viatge només costava una dècima part del que li donava, Antoni Mus Caballero insistí que se’n dugués tot l’import i, amb un toc de sarcasme afegí: tu encara no saps com les gasten per devers Madrid.

Da capo

Tinc la més absoluta convicció que aquest article no passa de ser una mínima expressió del que caldria fer per reparar la desmemòria col·lectiva, per enaltir una figura que ens resulta desconeguda (per haver-nos estat ocultada com tantes de coses), per desenteranyinar les boires i la por que s’imposaren a sang i a foc. Estic segur que hi haurà molta de gent, començant per la família, que podrà aportar noves informacions per afegir, corregir i millorar aquesta pinzellada. Ni que sigui com a toc d’atenció i convidada a qui correspongui a convocar un reconeixement públic, serveixi l’escrit per evocar un home bo, un bon home.

Dat a Son Menut, als 13 dies d’abril de 2024, revetlla de la proclamació de la República per Francesc Macià.

PS.- Publicat l’article vaig rebre informacions que verifiquen la bonhomia d’Antoni Mus Caballero. En transcric dues, per la rellevància del contingut i dels seus autors, Antoni Llull Martí i Bernat Nadal.

NOTES

Va néixer a Palma l’any 1881 al carreró d’en Poquet, a tocar de la Quartera, i quan el batiaren a la parròquia de Santa Eulàlia li posaren el nom de son pare. Era fill de Marc Rotger Rigo de Santanyí (potser de l’Alqueria Blanca) i de Margalida Barceló Roig de Felanitx. Dia 5 d’octubre de 1907 es va casar amb Margalida Mestre Gaià, nascuda l’any 1885 al carrer de Fartàritx de la Vila, i ambdós obriren una botiga de queviures al carrer del Nord de Portocolom coneguda com Ca na Marca. No varen tenir fills, però la fortuna els va somriure. Dia 28 d’abril de 1931, quan no havien passat dues setmanes d’ençà de l’entrada de la República, Pere Oliver i Domenge nomenà Marc Rotger Barceló batle pedani de Portocolom.

Des del primer dia va promoure i desplegar una fecunda activitat: va fer arribar al Port el telèfon i l’electricitat, va sembrar tot el litoral de tamarells, va fer aixecar urinaris i vestidors als dos arenals (el dels homes i el de les dones), va inaugurar l’escola… Va ser clau en la millora d’aquell llogaret, aleshores de poc més de 400 habitants.

El juliol de 1936 l’anaren a cercar. La seva esposa no s’amagà mai de dir els noms dels dos falangistes felanitxers que el se’n dugueren. Ja no el veuria mai més. Conscient que tornarien per ella, va enterrar estalvis, joies i alguns objectes de valor. Quan assaltaren ca seva feren destrossa i robaren. La varen detenir, l’empresonaren a Manacor, li feren prendre oli de ricí… Quan l’alliberaren va tancar la botiga i es va dedicar a criar conills i gallines per a la venda. Va viure més de vint anys dels estalvis que havia salvat i de la venda d’un solar i un trast al mateix carrer del Nord.

D’ell no se’n va saber res mai més, però dia 14 de desembre de 1936 el Jutjat militar de Palma reclamava informació sobre la conducta moral i política de Marcos Rotger “March” i d’altres. Dia 22 de desembre el batle respon amb un informe (adscrit al sumari 151/1936) on indica: MARCOS ROTGER (A) MARCH.- Individuo afiliado a los partidos del Frente Popular, no afecto al Movimiento Nacional, fué detenido por sus ideas extremistas. Cal advertir que moltes de les sol·licituds d’informació sobre persones detingudes arribaven quan ja havien estat assassinades (el cas de Rafel Estades, per exemple) o ja havien mort (el cas de Maria Oliver Obrador, per exemple).

Margalida Mestre Gaià va llegar la casa a una neboda seva. L’enterraren dia 29 de març de 1960 a la sepultura 68 del darrer eixamplament del cementiri de Felanitx. En el llibre d’òbits de la Vila s’informa que era vídua de Marc Rotger Barceló. Ell no figura a l’arxiu parroquial, però sí al del cementiri. Es diu que va ser enterrat (més d’un any després d’haver acabat oficialment la guerra!), dia 28 d’abril de 1940 «en sepultura de tierra», fora de “l’espai sagrat”, allà on ara hi ha les noves capelles. És un misteri, però tot apunta que l’enterrament va ser un simulacre per verificar la viduïtat de l’esposa, atesa la detenció furtiva de 1936 i la desaparició del marit.

Allò que és cert i segur és que Marc Rotger Barceló, un eficient servidor públic com a batle de Portocolom, i la seva esposa Margalida Mestre Gaià són dues víctimes del franquisme fins ara no reconegudes. L’Ajuntament de Felanitx hauria de procedir, amb segell d’urgència, a retre un acte de reparació i justícia a qui tant va fer pel poble. Glòria i memòria!

(*) Escrit a l’avançada de la conferència-col·loqui que farem, amb Aina Adrover i Lurdes Fiol, dia 19 d’abril, fruit de la reeixida recerca efectuada gràcies a les informacions de Pere Albons, Maria Bover, Antoni Caldentei, Bartomeu Estelrich, Tomeu Estelrich, Glòria Julià, Armando Lobo, Tomeu Maimó, Bartomeu Manresa, Aina Mª Mestre, Juan Antonio Monje, Francisco Oliver, Miquel Puig, Jaume Rigo, Joan Carles Vaquer, Carme Vidal i dues persones que han reclamat l’anonimat de les aportacions.

La setmana abans, dia 12 d’abril a la Casa de Cultura de la Vila, es presentarà el llibre Felanitx de l’entusiasme a la por. República, guerra i repressió d’Aina Adrover Oliver.

– Per què la cremen?

– Perquè vós calleu

Ariel¹ Serra, Liorna

Si hi ha un crit a la història de Mallorca que, 333 anys després d’emès, dura i perdura, que ressona potent, poderós, imponent i competent, un gemec que ha esdevingut un clam que encara ara corprèn a qualsevol persona sensible i condreta d’ànima, és «Felet, no et dons!», la valenta invocació de Caterina Tarongí al seu germà petit, Rafel Benet, a qui exhortà camí del patíbul a suportar la tortura per tal de dignificar les seves morts, víctimes d’un crim d’estat, un sàdic assassinat programat, atiat i executat per l’Església catòlica i beneït per la noblesa i la monarquia del rei Carles II, «l’embambat». El crit, inscrit a l’imaginari dels qui volen servar i servir la memòria del nostre poble, és una icona viva que convida a no transigir, a no retre la lluita en defensa dels ideals. Un crit, en definitiva, per a la més tenaç i imprescindible resistència.

Els fets

L’Església que va causar aquelles víctimes

encara és viva i poderosa a Mallorca

Gabriel Alomar a La campana de Gràcia (4-X-1913)

L’any 1677, la Inquisició va fer tancar Pere Onofre Cortès, Moixina, propietari d’un hort on s’havien reunit dotzenes d’observants per celebrar «el dia del perdó». En menys d’un any foren detingudes 237 persones. A canvi d’aportar dos milions de lliures, varen ser «reconciliades», un eufemisme per dir que eren readmeses a «l’única religió vertadera». L’hort va ser devastat i sembrat de sal². Els anys següents, aquelles persones se varen sentir vigilades i moltes d’elles, atemorides, exhibiren, amb ostentació pública, la ingesta de carn de porc i una beata assistència als oficis religiosos, dos fets que, paradoxalment, afegirien l’acusació d’hipocresia.

El 7 de març de 1688, tres dotzenes dels processats la dècada anterior s’embarcaren en un vaixell anglès, però el temporal va impedir sortir del port de Palma. En retornar a les seves cases, gairebé tots foren detinguts, entre d’altres els germans Caterina i Rafel Tarongí, de 42 i 18 anys, i Rafel Valls de 48. La Inquisició inicià un procès que durà més de tres anys i que condemnà 88 persones. Entre els mesos de maig i juliol de 1691 es practicaren tres actes de fe³. Les execucions, instant el poble a assistir-hi des de totes les parròquies de l’illa a repic de campanes, es feren a l’esplanada de damunt la badia de Palma, als peus del castell de Bellver⁴.

El mateix any dels fets, Francesc Guerau, un dels més actius promotors dels crims, va publicar «La Fe triunfante», on s’atribueix potestats que, segons la seva doctrina, pertanyen exclusivament a Déu⁵. La perversió i el sadisme del relat són una manifestació d’odi que, a més, mostra unes contradiccions que delaten la falsa acusació de judaisme⁶.

La novel·la

No res de noble en la viltat traspua

Josep Carner, Nabí (cant primer)

Sobre el tràgic episodi, Ariel Serra (Cadaquès 1959) ha escrit «una novel·la extraordinària en tot sentit» (Nicole d’Amonvill), «una mostra d’amor per la llengua catalana» (Albert Rossich), «un llibre sòlid de gruix humà i literari» (Carles Duarte), «una història que caldria ser d’ensenyament obligatori» (Rosa Planas). L’obra es divideix en dues parts, cadascuna de cinc capítols encapçalats amb un nom. Les 410 pàgines es fan mengívoles i gustoses gràcies a un llenguatge pulcre i amè, elaborat amb una magistral destresa i en ús d’un vocabulari riquíssim. La caràtula del llibre, prou evocadora i suggestiva, ens mostra la badia de Palma, amb un vaixell de tres pals davant la Seu i Bellver i, de fons, la Serra sobrevolada entre niguls per les tres figures principals: els germans Rafel i Caterina Tarongí, ella amb mantellina blanca, i Rafel Valls, amb la barretina vermella, vigent encara a Eivissa i altres territoris de la nació catalana.

La narració ens arriba, des d’una polifonia de veus i de cors encadenats, amb una narradora principal: l’illa de Mallorca. Així, amb ulls de dona, el relat ens farà les més acurades descripcions. No només ens obriran les ments, els laments i els sentiments de les víctimes, sinó també els arguments i els pensaments dels assassins. Tots ells, morts i botxins, es mostren embolicats dins de l’univers que compartien. El relat ens transporta al moment històric i permet aprendre del vestuari, de la cuina, dels costums… tot un petit tractat d’antropologia social. L’autor fa ús de frases fetes (sovint poètiques i sempre enginyoses), refranys, dites, adagis… cultura popular destil·lada. Anomena els noms dels arbres, de les fruites, dels menjars, de les robes, dels atuells, dels oficis, de les feines de la casa («les dones són la casa»)…

Tots els personatges estan ben definits físicament i psicològica. No només els 10 que donen nom als capítols i, més concretament, Caterina, Felet i Rafel, les tres figures principals de l’endemesa. Tanmateix el protagonista de l’obra, el gran protagonista, és el poble de Mallorca. En un segon pla, apareix el vicari de la Seu. Bé sap ell que és un engranatge més de l’estructura de la casa negra, que és prescindible i que, si gosa discrepar, serà substituït per qualsevol capaç de dir amén i tot m’ho bec. Un altre individu determinant és José Hualte Álvarez, inquisidor titular de Mallorca, com ho havia estat a Sardenya i com ho seria a Barcelona⁷. Hualte arribà amb la lliçó apresa i amb instruccions clares: calia un càstig exemplar per escarmentar el poble.

Calia la implicació del poble i construïren un argumentari assumible per escampar des de les trones. La vertadera raó, era (igual que ara) sotmetre la població de l’illa. Barcelona, per als inquisidors, era el cau del dimoni i Mallorca se n’havia de separar. Les ordres? Extingir els enemics de la fe, extirpar el mal i, sobretot, escarmentar el poble. Un altre dels inductors, Francesc Guerau, es disfressaria de cirurgià de Déu. Ariel Serra n’extreu les intencions, ens fa obrir els ulls i ens instrueix. Diu que la victòria és quieta i silent, que els xuetes són un invent de la Inquisició, que els cremaren a toc de xeremia…

Els diàlegs són àgils, vius, intel·ligents. Permeten resoldre els enigmes i els misteris que va inventar la Inquisició, com a cortina de fum, per entabanar la gent. La conversa de les pàgines 365 i 366, entre una nina i sa mare, permetria fer una tesi doctoral. Amb les preguntes que fa la petita n’hi ha prou per esbucar el sinistre muntatge de la persecució i desfer la farsa.

És un simplisme qualificar el relat de novel·la històrica, perquè la tràgica peripècia s’ajusta als fets documentats. Hi ha imaginació i recreació, però amb una invenció continguda que dota l’obra d’absoluta versemblança i l’adapta a la gent i als esdeveniments. D’aquesta manera, deixa sense efecte possibles sorpreses efectistes d’artifici i prescindeix de canvis de guió. Pausadament, planerament, sense edulcorar la memòria, sense afegir un gram de sadisme, amb una senzillesa que abelleix la narració, la novel·la enalteix l’exemplar conducta de les tres víctimes principals de la planificada matança sense necessitat d’haver d’enlairar el dit acusador contra els responsables. Els fets canten santa clara!

Cal recordar que la malifeta que repassa «Liorna» ha proveït la literatura catalana d’altres títols que han tractat, amb sort diversa i més d’un desencert, el luctuós episodi. Amb els precedents, què ens aporta el nou llibre? Al meu entendre, de tot quant s’ha publicat fins ara, mai no s’havien relatat els fets amb tant de rigor. L’autor ha esbaldregat els tòpics i ha desllorigat la responsabilitat d’uns crims abjectes que, de manera perversa, tant els nobles com l’Església varen encolomar al poble. «Liorna» ens fa present d’un raig i roll d’aspectes que no havien estat tractats amb una mirada tan respectuosa amb la història. «Liorna» informa al món de l’opressió dels mallorquins (podem dir dels catalans) i fa vots per a l’alliberament. Brinda un relat literari, bell i rigorós, despullat de l’adoctrinament dels qui justifiquen els crims, amb l’excusa de mal pagador de «contextualitzar la història». És una narració apassionant, però no apassionada, allunyada del discurs dominant que encara ara perdura gràcies a la complicitat d’autors i autores aquiescents amb la perversa malvestat⁸. «Liorna» està escrita sense tòpics, avorreix del fanatisme de qualificar de fonamentalistes les víctimes i de reduir els qualificatius a la intolerància. «Liorna» abomina de definir els botxins com a pacificadors, d’imputar els crims a la ciutadania i de presentar els instructors de la ignomínia (recordem que la Inquisició era un ens monàrquic i religiós) com a àrbitres benèvols. Bé que ho han intentat sempre això de penjar les gramalletes i els sambenets al coll del poble! Assignar a les classes populars les culpes d’una matança planificada des dels mecanismes de poder és un atemptat contra la veritat; una falsificació de la història de Mallorca.

Si una qualitat sobresurt i es manté sense rebaixes al llarg de la lectura és la tendresa que sura per damunt de la justícia i de la injustícia, una dolça tendresa que amara el destí de les persones acuitades. Detingudes després d’un intent d’embarcar-se (cap a Anglaterra? cap a Liorna?) que frustrà una tempesta, la voluntat d’abandonar Mallorca va servir per afegir una nova imputació. La pregunta clau que els inquisidors no volien que la gent es fes era: com així volien fugir? És evident que tenien pànic, que se sentien vigilats, que veien venir una imminent onada repressiva. Feia pocs anys que havien estat «reconciliats», un vocable cínic i sinistre de subjugació per denominar als qui s’havien aquietat a donar els seus bens a l’Església i a declarar-se culpables davant del tribunal de la por.

Entre moltes més aportacions, «Liorna» desemmascara la torna d’aquella barrabassada. Els actes de fe de 1691 varen circumscriure els llinatges dels jueus conversos a només 15. La dràstica reducció pretenia, d’una banda, focalitzar la criminalització al voltant d’un grup petit, fàcilment identificable i carregar-hi a sobre la burla i l’escarni durant segles i, d’altra banda, volia esvair de la llista negra molts de llinatges per alliberar de l’estigma alguns nobles endeutats amb els qui eren objecte de confiscacions, canonges i gent poderosa, entre d’altres el cognom de Francesc Guerau, «calificador del Santo Oficio», atiador dels crims i autor de «La fee triunfante»⁹. Altres objectius enllaçats amb la massacre foren confiscar els bens de tots els encausats, subjugar i humiliar públicament els conversos, escalivar qualsevol dissidència, treure del cap i escamnar la més petita idea de revolta i enfortir el poder de l’Església i de la noblesa. Amb tot, què pretenia un acte tan terrorífic? La resposta rau a la pregunta: aterrir! Sembrar de por Mallorca. I tanmateix, els qui volien esborrar els noms dels assassinats de la memòria col·lectiva, no se’n sortiren¹⁰. Liorna d’Ariel Serra ens ho ha deixat caure sense aparent esforç i n’ha servat testimoni per a sempre més.

Als escèptics, als agnòstics i als descreguts com jo no ens fa nosa el conjur que plana, desfila i s’enfila com a prec a l’infinit, gairebé un exorcisme, amb una oració desconeguda pels coetanis. «Xemà Israel» esdevé una argúcia poètica, una astúcia literària, una polissonada que l’autor converteix en recurs per donar sentit al martiri de les víctimes i, alhora, dotar la vida dels altres d’una raó de ser.

Les 410 pàgines donen per molt més. M’he hagut de contenir per no fer cinc cèntims de la ciutat que dona títol al llibre, cau d’exili salvador com a terra promesa, dels detalls de la conspiració, dels processos inquisitorials coetanis a altres indrets… Sé, n’estic convençut, que amb tantes d’arestes com mostra la novel·la, brollaran més comentaris que enriquiran nous aspectes per incitar la lectura. De moment, s’escau una entusiasta benvinguda i una sincera i sencera recomanació. Els amics de la història, els qui estimen la Terra, els amants de la bona literatura tenen a l’abast una novel·la excel·lent: «LIORNA»

PS.- Aquest article es va publicar a Ploma.cat (27-II-2024) amb crida des del Diari de Balears https://amp.dbalears.cat/cultura/cultura/2024/02/27/390425/bartomeu-mestre-sureda-balutxo-publica-critica-del-llibre-liorna-ariel-serra.html!

NOTES

ALTRES RECENSIONS

Fins ara totes les crítiques publicades de Liorna fan una crida a llegir la novel·la. Una mostra:

ULTIMA HORA (Rosa Planas, 17-II-2024)

NÚVOL (Egar Tello. 29-II-2024))

https://www.nuvol.com/llibres/animes-que-cremen-367580

EL PAÍS (Ponç Puigdevall, 2-III-2024)

https://elpais.com/quadern/2024-03-02/el-bon-equilibri-del-pas.html?ssm=TW_CC

Dia 11 de març de 2001, Eugeni Jofra i Bafalluy (Barcelona, 1941) va morir d’un atac de cor. La premsa (molt especialment TV3) en va fer un tractament tan ignominiós i amb tanta d’ignorància (o premeditada intenció?) que em vaig sentir impulsat, ni que fos a la correguda, a escriure un article de denúncia. Set dies després de la mort, el Diari de Balears em va publicar Un Eugeni silenciat. Hi reivindicava bàsicament dues qüestions: la indissociable figura de Conxa Alcaide i el compromís amb la cultura catalana. Eugenio va ser un personatge, però Eugeni era una persona que no mereixia que la premsa optàs per fer-ne una vergonyant caricatura. Tot i que no em desdic de la rèplica, aquell article de protesta i vindicació va romandre sotmès a la limitació de l’espai periodístic i tant una cosa com l’altra, vull dir tant el determinant paper de la companya d’Eugeni com l’acció cultural desenvolupada per tots dos, mereixien una millor explicació i detall.

En el primer cas, el crit cherchez la femme! convidava a validar l’adagi segons el qual, sempre, rere qualsevol home que obté reconeixement i fama, hi ha una gran dona, generalment en un pla molt discret però eficaç. Concepció Alcaide Rodríguez (Aracena, 1939 – Barcelona, 1980) va abandonar Huelva l’any 1960 per fer feina de delineant a Barcelona. D’immediat es va integrar a la societat catalana i, en plena expansió de la represa de la cançó catalana, amb el nom artístic Conxita es va posar a cantar en català per tavernes i petits teatres. Va ser així com, l’any 1965, la va conèixer Eugeni Jofra, un dissenyador de joies dos anys més jove que ella. Li proposà formar un duet i així varen néixer Els dos. La parella es va casar l’any 1967 i, junts, participaren a nombrosos recitals i competiren a diversos certàmens musicals.

En el segon dels aspectes oblidats (ocultats?) per la premsa, Eugeni destacà com a compositor. En el que va ser el primer disc del duet, amb arranjaments del mestre Francesc Burrull, l’any 1969 va musicar i enregistrar Vinyes verdes de Josep Maria Sagarra, un poema que el 1977 també musicaria i enregistraria Lluís Llach en el disc Campanades a mort. En el primer disc, igualment amb música d’Eugeni, Els dos cantaren Corrandes de l’exili de Joan Oliver, Pere Quart, un poema emblemàtic que l’any 1974 musicaria i enregistraria Ovidi Montllor en el disc A Alcoi i, l’any 1984, Llach en el disc T’estimo. Altres autors (Sívia Pérez Cruz, Pomada…) han cantat les Corrandes, però és just recordar que el primer en musicar-les va ser Eugeni, el qual, en un següent disc (deixant de banda el que enregistraren amb cançons de Nadal), també musicà Retorn, un altre poema de Pere Quart on es glosa la tornada de l’exili de Joan Oliver.

El meu article, restringit a l’àmbit geogràfic de les Illes, va tenir poca volada i, passat gairebé un quart de segle d’ençà que es va publicar, ben poca gent sabia res d’Eugeni Jofra més enllà del singular humorista que va ser, possiblement el millor narrador d’acudits que hem tingut mai. Talment un rapsode, vestit de negre i espitellat, ulleres de sol, assegut a un tamboret alt, amb una cigarreta encesa a la mà i, als peus, un tassó de vodka amb taronjada, declamava historietes còmiques (ell en deia anècdotes) amb un posat seriós i circumspecte que incrementava les rialles d’un públic que s’esbudellava fins a compixar-se. Ell, en canvi, no reia. Mai. Ni a les actuacions ni, tampoc, a les entrevistes. I tanmateix sí que hi havia algú que el convidava a somriure i a viure.

Conxita va ser l’ombra i el somriure d’Eugeni; l’únic somriure de la seva vida. A mitjans dels anys 70 del s. XX, una absència forçada d’ella per anar a atendre i acompanyar els darrers dies de vida de sa mare, víctima d’un càncer de mama, varen convertir les actuacions del duet Els dos en monòlegs d’Eugeni. Alternava les poques cançons que ell cantava com a primera veu amb una tirallonga d’anècdotes. Quan ella va tornar d’Andalusia, els acudits eren l’essència del nou espectacle i l’èxit l’obligava a fer dues sessions diàries. El salt a la fama havia disparat una figura carismàtica en el món de l’espectacle. L’alegria durà pocs anys. Després d’una traumàtica extirpació d’un pit l’any 1977, el cranc assassí s’acarnissà en Conxita i s’escampà fins a matar-la amb només 41 anys, el 1980, en el moment més àlgid de la carrera de l’humorista. La televisió encara ampliaria el reconeixement públic durant més anys, però el somriure s’havia esvaït. El declivi emocional d’Eugeni Jofra el precipità al món de la droga, a abandonar els escenaris, a dos matrimonis fracassats, a la desfeta econòmica i a una mort, als 59 anys, quan intentava el retorn a l’espectacle. Segons els fills i els amics, Eugeni no va saber o no va voler plantar cara a l’infortuni i va esquivar el desconhort amb una desbocada evasió de la realitat.

SABEN AQUEL

Després de tants d’anys de silencis i de dol, una pel·lícula amena, entretinguda i, sobretot, molt ben narrada, ha tingut un efecte reparador. L’artífex d’aquest acte de justícia, per força havia de ser una persona amb la sensibilitat de David Trueba (Madrid, 1969), director més que reconegut, amb una llarga trajectòria cinematogràfica i, tal com l’esposa de l’humorista (ep, i tan protagonista com ell!), totalment integrat culturalment i lingüísticament en la societat catalana i, per tant, dotat d’una empatia especial per saber retratar els dos components del duet Els dos, i contextualitzar el moment històric de la seva eclosió.

El film brinda un conjunt d’encerts encadenats: el primer i major de tots és haver sabut donar una mirada femenina al relat. Per afegitó, cal valorar la bona feina dels actors, amb els destacadíssims papers de David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) i Carolina Yuste (Badajoz, 1991), el guió de Trueba i Albert Espinosa (a partir de la novel·la escrita per Gerard Jofra, el fill major de Conxita i Eugeni), l’ajustada descripció d’aquella època, la senzillesa del llenguatge emprat, lluny de tota pretensió, el mèrit creatiu de David Trueba d’haver circumscrit el relat a l’espai biogràfic que viatja des de 1965, amb el coneixement de la parella, fins al 1980, amb la defunció de Conxita per tal d’excloure, d’aquesta manera, la posterior decadència d’un home que va perdre el cobeig que l’abrigava i, definitivament, el breu, gairebé efímer, somriure de la seva vida.

Entre somriures i llàgrimes, però amb una molt reconfortant empatia, podeu gaudir d’aquesta magnífica pel·lícula a la plataforma FILMIN. Naturalment en català. M’agraireu la recomanació i la fareu seguir a la gent que estimau.

PS.- Si teniu curiositat per escoltar les versions de Vinyes verdes i de Corrandes de l’exili, ho podreu fer a https://www.youtube.com/watch?v=_riUSsRR8jc

La troballa

Dia 14 de desembre passat, Antoni Oliver Reus, net de Pere Oliver i Domenge i de Pere A. Reus i Bordoy, va recuperar un manuscrit del seu avi patern referit a la conquesta de Mallorca¹. Li havia fet a mans, anys enrere, Catalina Oliver Massutí, la filla petita de l’autor.

Es veia que es tractava d’un treball important. L’inici (Senyores i senyors) i l’extensió (65 pàgines) feien pensar que es tractava d’una conferència rellevant. El document, escrit a ploma amb bona lletra, aprofitava tot l’espai sense marges². Amb ortografia molt pulcra (excel·lent si consideram l’any que es va escriure), el lèxic és riquíssim i, tant el contingut com l’estil verifiquen la gran cultura de l’autor.

En rebre la confiança familiar de poder accedir a l’original, la data que apareix a la darrera pàgina, 22-IV-1913, en contrast amb les notícies de premsa de l’època, permetia la identificació i la localització de l’escrit. No hi havia cap dubte que havia de ser la conferència que va dictar Pere Oliver i Domenge en el local del Centre Mallorquí de Barcelona, dia 26 d’abril de 1913. El fet de tractar-se d’un text fins ara inèdit, convertia la troballa en un document molt interessant que convidava a ser publicat.

El Centre Mallorquí de Barcelona

Va ser una societat mutualista fundada l’any 1912 per Pere Oliver que en seria el primer president.

Durant el seu mandat es va crear un dispensari, obert tres dies la setmana per atendre de franc als socis i familiars, i una biblioteca. Entre d’altres activitats, el setembre de 1912, es va acollir una expedició de més de 800 persones de La Protectora de Palma, amb intervencions del batle de Barcelona i de Pere Oliver. També, el mes de novembre, el Centre Mallorquí organitzà un partit benèfic de futbol entre el Real Polo Jockey Club i el Barça que aquell any havia guanyat la copa³. El partit es va jugar en el Camp de la Ràbia de Sant Gervasi, on vivia Pere Oliver.

El centre no es legalitzà fins el juny de 1913 i, arran de la constitució oficial, Pere Oliver passà a ocupar la Secretaria i cedí la presidència a Josep Oliver Bauçà (1864-1928), maurista i autor de narracions roses en castellà; un pintoresc personatge amb una biografia novel·lesca a qui s’atribueix la fundació del RCD Mallorca (successor de l’Espanya i de l’Alfonso XIII).

L’entitat es definia en els Estatuts, elaborats sobre l’estructura de les societats mutualistes, com una associació regional de beneficència, orientada a la instrucció, la cooperació, la protecció i la previsió social dels illencs que vivien a Barcelona, en defensa dels seus interessos morals i materials⁴. Després d’un primer domicili en el carrer de Sant Simplici (darrera de l’Ajuntament de Barcelona), el desembre de 1912 la seu de l’entitat es va traslladar al n. 8 de la plaça Santa Anna, on tindria lloc la conferència ara recobrada⁵. Quan va fer cinc anys d’ençà de la fundació, i ja sense la presència de Pere Oliver, les activitats minvaren fins que, el 8 d’agost de 1917, el diari Última Hora deia: Ha quedado disuelto el Centro Mallorquín de Barcelona⁶.

La conferència

Dictada dia 26 d’abril de 1913, la Relació històrica de la Conquesta de Mallorca no va ser la primera conferència de l’autor. Cinc anys en clau abans, un altre 26 d’abril, en aquest cas de 1908, Pere Oliver, amb 19 anys i en condició de membre supernumerari de l’Acadèmia Calassància, havia fet una celebrada dissertació en el col·legi Sant Antoni de les Escoles Pies, sota el títol Les ciències baix lo regnat del comte-rei Jaume I.

A la nova i extensa conferència, amb El llibre dels Feyts com a base, amb les fonts afegides de Dameto, Desclot, Muntaner, Zurita i Marsili, Pere Oliver ens detalla els orígens de l’expedició, des dels llegendaris auguris portentosos del naixement a Montpeller de Jaume I, l’abordatge i segrest de dues naus catalanes del superb sarraí que governava Mallorca, la proposta de Pere Martell de conquerir l’illa, les intervencions a les Corts de Barcelona per aprovar l’eixida i, amb tot detall, l’embarcament i les diverses batalles a Santa Ponça i Porto Pi, que culminarien, dia 31 de desembre de 1229, amb l’entrada a Medina Mayurqa. El relat no amaga la crueltat dels dos bàndols, a partir de la sàdica utilització, com a escuts humans penjats pels peus a la murada, dels captius catalans en poder dels musulmans i la seva posterior decapitació i llançament davant de les tropes de Jaume I.

Pere Oliver repara, amb documentació i arguments, alguns dels tòpics més divulgats contraris a la gran gesta. Destaca la negativa dels aragonesos a participar de l’empresa, bàsicament integrada per catalans, contextualitza l’actuació reactiva de les tropes catalanes i no s’està d’emetre una lamentació en protesta per haver esbaldregat de nit, l’any abans de la conferència, la històrica porta de Bab Al-Kofol, malgrat estar protegida com a Monument Nacional⁷. La recuperació del text d’aquest treball coincideix amb la ignominiosa decisió del govern de les illes Balears de proscriure i substituir la commemoració del 31 de desembre; un atemptat contra la memòria quan la Festa de l’Estendard és la celebració històrica més antiga d’Europa, amb una tradició arrelada d’ençà de fa més de 750 anys⁸.

Quant a la conferència, el diari de Palma Última Hora publicava, dia 27 d’abril de 1913 aquesta nota: Invitación. La recibimos del Presidente del Centro Mallorquín de Barcelona para assistir a la conferencia que anoche debía celebrarse en el local social de dicho Círculo. El secretario D. Pedro Oliver, desarrolló el tema «Relació histórica de la conquista de Mallorca». El mateix dia 27, La Vanguardia publicà aquesta nota: Los salones del Centro Mallorquín se vieron anoche muy animados por los socios y distinguidas familias de la colonia e invitados con motivo de la conferencia que en culto estilo dió sobre la conquista de Mallorca el joven D. Pedro Oliver, secretario de la Sociedad. El diari Última Hora, a l’edició de dia 29 d’abril, va transcriure literalment la nota de La Vanguardia.

Deu anys després, dia 29 de desembre de 1923, Pere Oliver publicava en portada a El Felanigense l’article De com s’esdevingué la Conquista de les Illes per Catalunya sota el guiatge del rei en Jaume, amb una síntesi de la conferència.

El conferenciant Oliver serà recobrat en plenitud

Pere Oliver i Domenge, després de la conferencia de les Escoles Pies i de la del Centre Mallorquí, dictaria tres conferències més: La Catalunya insular, l’estiu de 1915⁹, La Catalanitat de les Mallorques, el mes de març de 1916¹⁰, i La Germania, el desembre de 1928¹¹. La darrera tindria per seqüela Joanot Colom i Cifre, instador del poble. Publicada inicialment a La Nostra Terra l’any 1928, no fa gaire va ser reeditada, juntament a La Catalanitat de les Mallorques¹². La recent i oportuna trobada de la conferència sobre la conquesta de Mallorca, ha activat l’empresa de publicar en un nou volum les tres primeres conferències, desconegudes i pràcticament inèdites. L’editorial Adia, amb l’inquiet Pau Vallbona, ha assumit el compromís d’edició abans de cloure l’any. Serà una bella vindicació del 31 de desembre! Malgrat que romandrà encara pendent una antologia dels centenars d’articles que Pere Oliver i Domenge va publicar entre l’estiu de 1908 i el gener de 1939, recobrar ara les seves cinc conferències constitueix una bona nova que cal saludar!

NOTES

MÉS IL·LUSTRACIONS

Cinc articles de Pere A. Reus Bordoy sobre els drets de les dones i dels menors

Un parell d’articles de Pere Oliver i Domenge al setmanari

Altres il·lustracions

Alguns Casals on Pere Oliver va dictar La Catalunya insular

A ressò de la Germania?

Segons Quadrado i els seus acòlits (Álvaro Santamaría el primer) l’aixecament de 1391, la Revolta Forana de 1450, la Germania de 1521 i els enfrontaments de Canamunt i Canavall del s. XVII són quatre expressions d’una mateixa lluita i, totes quatre, deriven d’un mateix conflicte. Aina Le Senne separa el darrer episodi de la resta, perquè troba que no té les característiques de les revoltes socials anteriors, sinó que obeeix a bregues aristocràtiques, tot i implicar bandejats i bandolers. Jaume Serra i Barceló relaciona Canamunt i Canavall amb una reacció popular antisenyorial. Cal dir que la lluita entre els nobles de Mallorca ja venia d’enrere; fins i tot apareix abans de la Germania. Dia 2 de novembre de 1490, el dia dels morts, a Sant Francesc, la sang blava va profanar la basílica en tenyir de vermell les capelles d’Espanyols i d’Armadans (vg. Annex al final). Hi ha un oli que mostra l’escena de l’esgrima dels nobles mentre els frares, amb la creu a la mà, imploren deposar les armes. També en deixà constància el mapa de Palma d’en Garau (1644) amb una il·lustració amb espases davant de l’església franciscana.

Enmig de teories i càbales, suara ens ha comparegut un llibre, una novel·la ben vestida i ben bastida, per defensar que sí, que Canamunt i Canavall, tot i no ser exactament, a diferència de les revoltes anteriors, una lluita de classes perfectament definida, és un nou episodi que enfronta dues concepcions socials antagòniques i que sí, que en el rerefons, hi ha el substrat d’una nova Germania. Sigui dit tot això amb un simplisme per entrar amb olivetes.

Em ve de nou, quan ja he pres el vell i la capavallada, que una lectura em pugui sorprendre fins al punt de fer-me romandre gairebé estupefacte. Per més que hi pens, El silenci que heu de témer de Francesc Ribera, Titot, no em deixa establir parangó amb cap altre llibre ni amb cap altre autor. Que un berguedà escrigui una novel·la sobre un episodi històric de Mallorca ja té mèrit, però si per afegitó, l’ha sabut redactar en un català que, sense perdre el rigor normatiu, s’ajusta a la llengua del territori i l’adoba amb la màxima pulcritud, és un fet que mereix admiració. Cert és que l’autor no és un ciutadà qualsevol, que ja té una narració excel·lent a l’esquena, L’assassinat de Guillem de Berguedà (Ara Llibres, 2015) i que, molt possiblement, sigui una de les persones que ha trepitjat més terres i racons de la nació catalana. Amb consciència de pertànyer a un mateix poble, ben pocs com ell saben qui som i d’on venim. Si, a la sorpresa, hi afegim la qualitat literària que domina i la documentació històrica que ha hagut de manejar, l’admiració es multiplica i exigeix, almenys m’ho exigeix, fer una crida enmig de la plaça major del nostre poble per recomanar la lectura del llibre.

Les 362 pàgines ens brindaran un relat en quatre blocs (A Mallorca, al segle XVII, El poder de les parcialitats, Què en som jo, de la mort d’en Berga? i Sola al sol). Desfilaran històries certes de personatges documentats: Nicolau Rossinyol, Elisabet Anglada, Jaume Joan de Berga i de Sales, Mateu Ferragut, es capellà Boda, Arnau de Santacília, Llorenç Coll, Barona, Nadal Serralta, Antoni Gibert, Treufoc, Jaume Gamundí, Fembra, el Bord Gater, Felip IV, Olivares… Una mescla heterogènia de nobles conxorxats amb intrigues, interessos inconfessables, traïcions, mercenaris bandejats i, fins i tot, amb bandolers de baixa estofa. L’eix conductor, la narradora, serà Joana de Santacília, asilada a Santa Magdalena, una monja tancada ma non troppo que, quan convé, sabrà emboscar-se embolicada en el llinatge Alcover. Per diverses circumstàncies (la nissaga familiar de procedència, el fet de saber llegir i escriure, els llocs que va poder ocupar…), ella serà les orelles i els ulls d’un període farcit d’esdeveniments i de crims (gairebé quatre-cents documentats); un testimoni privilegiat d’uns fets singulars que condicionaran la història de Mallorca durant més de la meitat del s. XVII, amb els enfrontaments familiars de diverses cases de la noblesa, definides en funció d’una ciutat de Palma, xapada en dues per la Rambla i el Born que divideixen la part alta i la part baixa. Des de diverses atalaies, aquella monja de casa bona podrà albirar les conspiracions dels uns i dels altres i sabrà estotjar i administrar tot quant veu i escolta.

El secret era el tresor

Ho diu la protagonista. Sap, com a mallorquina, l’endevinalla popular: allò que mor quan es comparteix és… el secret! Sap que secret d’u, secret segur, que de dos és perillós i que de tres ja no val res. Ella posseeix i controla tota la informació. Ella coneix la història oculta i ha pogut llegir un llibre proscrit i amagat que posa en solfa el relat dels vencedors. Ella sap que la gent del poble difereix del posicionament dels nobles, sotmesos i submisos a la cort reial i alineats amb Castella contra Catalunya a la Guerra dels Segadors. Ella podrà incidir, amb esma i enginy, per tal de canviar, ni que sigui en part, el rumb que volen imposar els poderosos. Ella és, en definitiva, el silenci que heu de témer.

En Titot

Francesc Ribera és un home del poble, un ciutadà normal, un català de Mallorca. Bé, de Mallorca i d’arreu d’aquestes terres on responem bon dia quan ens diuen bon dia. Vaig assistir a la presentació que va fer de la novel·la al popular bar Can Lliro de Manacor. Va explicar la gènesi del llibre: passejava un dia per Ciutat quan, a la plaça del Mercat, a la façana de l’Audiència, estampades en baix relleu, va veure les cinc llunes minvants de l’escut de Berga. Com era possible que a un palau de Mallorca hi hagués la insígnia del poble nadiu més gegantina que la que hi ha en el seu ajuntament?

Aquell crit d’atenció em va recordar molt a l’enyorat amic Rafel Estaràs del grup musical Els Valldemossa quan m’explicà que, estudiant de duanes, l’any 1950 va visitar Perpinyà i topà de nassos amb el Palau del Reis de Mallorca. Aquell descobriment li va servir per estirar fils i descobrir la catalanitat deliberadament enterrada i prohibida. No és el cas d’en Titot a qui no li han de dir segons què, perquè ja no li faran creure que la marededéu nom Joana ni que les gallines pixen i tenen dents. Així i tot, ben segur que la troballa el va encuriosir i va activar la recerca. D’on provenia el nom de Can Berga? I aquella tan arrelada dita popular sobre una mort? Aviat s’obligà a fer una immersió a la història de Mallorca. La faria tan acurada que no només es va endinsar en els llibres, sinó que va requerir d’informacions orals de diversos autors per arrodonir una història que li semblà apassionant i que, amb la mateixa passió, ens ha volgut transmetre amb una gran habilitat per enllaçar noms i fets verídics amb altres d’imaginats, però versemblants! Quina capacitat de combinatòria fent malabars entre el bé i el mal; entre la realitat i la ficció… talment un alquimista!

Llegiu el llibre. És alliçonador. Aprendreu coses i trobareu respostes. Moltes. Em permet d’avançar-vos una de les conclusions que n’he extret, una d’encara ben vigent: tothom espera que la Germania la comenci un altre. I tanmateix, en el rerefons, la paraula que amara una raó de ser, el sentit d’una vida, el crit davant la mort, és Germania!

Annex

Dia 3 de novembre de 1883, en el número 230, L’IGNORANCIA, amb la signatura Pep de tot, i sota el títol Armadans y Espanyols, publicava un extens article que, en el capítol tercer i últim, relatava l’enfrontament armat que es va produir el dia dels morts de 1490.

A les nou del dematí del dia 2 de Novembre de l’ any 1490, dia de la Commemoració dels Difunts, el Cel estava encapolat, apar que volgués participá de la triste festa dels qui l’altre mon habitan. Aquest dia es de dól per tothom. Els que p’el carré transitavan, duyan escrit a sa cara la pena que sentían al recordá una qu’altre persona de lo séu cor molt volguda y a qui la Mort inhumana havia llevat la vida.

Les Iglesies van omplintse de nobles y de vilans, per assisti a l’ofici dels difunts. Entrem noltros a sa de Sant Francesch. Quant posám el peus dins aquell temple apar que se reposin toles ses passions, per deixá més lloch a s’adoració de Deu.

L’Iglesia de Sant Francesch aquest dia estava tota cuberta de draps negres, adornats amb escuts dels nobles mallorquins.

A les deu comensá a omplirsé la nau amb les families més nobles de Palma, damas y cavallés vestits de dól rigurós; cada familia feya un ròtlo devóra de lo séu sepulcre. Després entráren els menestrals y pobres, componguentsé axí com porían per tols els recons y dúguent escrit a la seua cara lo dol que no porían dú en lo séu vestit.

Su mitjan lloch de la nau y a la dreta del altá majó, té lo séu sepulcre la familia dels Espanyols, dues passes més amunt y a n’el maleix coslat hey tenen lo séu els Armadans.

Quant los Armadans passáren per devant dels Espanyols, no pogué de ménos En Francesch, cosí des difunt, de dirigí los ulls amb molt de despreci y odi, a n’Unissa y a lo séu germá.

– Mira amb quin despreci, (va di n’Unissa a lo séu germá,) mos ficsan la vista los Armadans. Com donen a coneixe la sanch vilana que per les séues venes corre.

– No temis, germana méua; molt prest lo día vendrá que son orgull acalarém, venjant al mateix temps la mort de lo méu cunyat. ¡Oh, Armadans, Armadans!

Al temps d’ aquesta esclamació, tornava passa n’ Armadans, y ohint lo séu nom per un deIs séus inimichs, s’aturá a devant d’ éll y li digué:

– Lo méu nom en vostra boca indigne sou de teni.

– Quant estem fora d’ aquí y amb la espasa en má, eus demanaré conta de les vostres paraules.

– No es tan nóble y lleal la vostra rassa que pit a pit y a la claror del dia a tal cosa s’atrevesca; costum es de vostra casta acometre amb traydoria, assaltant com bandejats les cases dels cavallers.

Una espasa se veu brillá y derrera aquesta un’ altre, y després tres, y quatre, y cent, totes elles amenassant l’alta bòveda de lo temple del Señó.

Ni lo sagrat d’aquell lloch, ni les pregaries de les dames, ni les paraules de pau que diuen los frares, poden conteni aquella colla de condemnats qu’ha convertit amb infern lo lloc que fonch consagrat.

La sanch corre amb abundancia per demunt deIs negres paños y no se sént més que de les dagues lo alerradó renou, entremesclat amb jamechs, blasfemies, plors y desditxa.

Mes de cóp toles les armes s’acalan, els ferils los jamechs conténen, les damas los séus llaments, y els combatents lo coratge.

P’el mitx de la Iglesia un venerable sacerdot coronat de blanchs cabells, portava lo Santíssim; fent que l’avalot acabás a devant lo Senyor de misericordia y de pau.

Mes de trescents foren els que quedaren sens vida aquell dematí. La ciutat de Palma estava horrorisada de lo que havia succehit.

Les portes de Sant Francesch foren tancades y no s’ obriren fins que de nou fonch consagrada l’Iglesia.

No paráren aquí els òdis d’ aquelles dues famílies, sinó que se féren dos parlits anomenats Canamunts y Canavalls, els quals hont-se-vulla se trobássen uns y altres, feyan la ciutat de Palma teatre de ses més farestes escenes, fins que l’intervenció del Rey conseguí unirlas de bell nou, després d’havé castigat els principals promotors.

Ara no és hora de bravejar de memòria prodigiosa. Altre temps ho va ser. El cas és que m’havia de treure el gat del sac. Ho tenia present, ho sabia cert, però calia documentar-ho. Va ser la primera vegada que mon pare i ma mare em parlaren d’en Miquel Barceló Perelló, en Pereió, com a model de felanitxer a imitar. Jo només tenia 7 anys quan ell va sortir retratat a San Francisco, la revista del col·legi de Palma on jo acabava d’ingressar. Recordava la conversa dels meus pares, però no tenia el retall. Dec guardar estotjada la col·lecció de revistes per dins qualque capsa, però a quina i a on? Vaig indagar entre antics companys d’estudis i ningú me’n va saber dir ni noves ni velles. Des de la Vila, tampoc me varen aclarir si en Miquel havia estudiat a Palma, però a tothom li venia de nou. Als teatins de Felanitx sí, però a Palma? Només n’Andreu Manresa me va informar que havia estudiat a Inca. A Inca? A Inca també hi havia un col·legi de Sant Francesc. També me va transmetre una pista definitiva: havia estat company de Jaume Armengol, de Gori Mir i d’Antonio Alemany. En Jaume sí que, seguríssim, va estudiar a Inca, però els altres dos no en feia cara, especialment n’Alemany que vivia a la mateixa plaça de Sant Francesc de Ciutat. Segur, doncs, que Miquel Barceló podria haver estudiat a Inca i a Palma.

Ho havia d’escatir. Vaig escriure al col·legi explicant el meu interès i vaig ser atès, amb eficiència i amabilitat, per Antoni Villalonga, fins fa poc cap d’estudis del centre i actual administrador general. Convinguérem una cita i el dilluns 20 de novembre m’hi vaig presentar. La plaça de Sant Francesc de Palma fa part de la meva vida. La dec haver trepitjat més de deu mil dies. Nou anys al col·legi (dels meus 7 als 16) i altres trenta-set (dels 22 als 59) fent feina, ben davant, a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Malgrat la quotidianitat, he de dir que feia 55 anys que no havia tornat visitar el col·legi (el meravellós claustre gòtic, ni tan sols), però els primers escalons ja em varen submergir en els records. Tot semblava igual. Uns cartells a les parets, amb consignes motivadores de l’estudi i de l’esforç, eren idèntics als que vaig deixar enrere l’any 1968. Com a única diferència, gens menor, la porteria era atesa per una dona, cosa impensable en el meu temps en un col·legi estrictament masculí. Antoni Villalonga m’acompanyà a una sala humida on hi guarden, enquadernades, les revistes, justament a l’espai on, 50 anys abans, hi havia el local de l’agrupament escolta, on apreníem a estimar la llengua i a defensar el territori.

Repassar la col·lecció de les revistes va donar el fruit desitjat. El setembre de 1959 apareixia el retrat d’un Miquel fumador, amb mirada d’intriga, al costat d’un poema, La vie en rose, descrit com un del conjunt que havia guanyat el premi Universidad de Barcelona amb el títol Elegías pequeñoburguesas.

Hem de recordar que dos anys abans, un precoç Miquel Barceló havia publicat a la col·lecció Raixa de l’Editorial Moll el llibre Així sia. Elegies irremeiables. Per pura curiositat, vaig continuar mirant aquella publicació escolar i la persistència em va recompensar amb una segona i més extensa informació a l’exemplar de maig de 1964. Amb la mateixa foto d’il·lustració de cinc anys abans i sota el títol noticia que nos alegra, recorda que, del 1953 al 1956, Miquel Barceló Perelló va fer el batxiller superior i el preuniversitari a Sant Francesc, amb qualificacions muy brillantes, que es llicencià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que ha estat molt de temps a Anglaterra dedicant-se a treballs d’investigació i que, com a resultat del seu alt rendiment, ha estat designat professor del departament de control d’ensenyança de la UNESCO, organisme adscrit a l’ONU¹. Afegeix que l’exalumne és un conegut autor de nombrosos treballs científics i de creació literària, que el seu llibre Així sia va causar sensació i que destaca per les seves excepcionales dotes de investigador y profundo pensador. Només tenia 25 anys i el butlletí del seu col·legi de secundària ja en destacava la genialitat.

Passaren els anys i, de manera intermitent, m’arribaven notícies de les seves publicacions que, dia a dia, incrementaven el seu prestigi. També sabia de qualque excentricitat, possiblement incerta, en l’àmbit de les llegendes urbanes. Circulava, per exemple, que un 31 de desembre de la primeria dels anys 70, amb el seu amic Guillem Rosselló Bordoy i un grup de joves acòlits (Guillem Soler, Antoni Artigues…), s’havia vestit de negre per manifestar que aquell dia també es commemorava la fi de la Mallorca musulmana. Recordava que un conqueridor implica l’existència d’un conquerit; una victòria implica també una derrota. Ho explicava en cartes al director amb el pseudònim Al Mayurqi. Tot i tenir tanta presència pública i resultar-me tan proper, gairebé familiar, no el vaig conèixer personalment fins el setembre de 1979. Aleshores, m’acabaven de confiar la direcció de l’àrea de cultura de la Caixa de les Balears. Un dia es va presentar, acompanyat de Guillem Rosselló Bordoy, per proposar la compra d’exemplars d’un treball d’arqueologia medieval. Sé que era un dissabte i vàrem anar, tots tres, a la veïna plaça de Santa Eulàlia. Ell tenia la plenitud madura dels 40 anys i jo la insolència temerària dels 27. Vaig verificar que era tan intel·ligent com fascinant. La veu, hipotecada per un càncer de gola que l’havia fet tornar d’Amèrica, conferia una imatge més adusta del que era de bon de veres. Parlàrem del món i de la bolla, de la vida i de la Vila, sense esquivar comentaris sobre qualque fet bèl·lic i, amb la meva impertinència, qualque facècia urbana, una de molt concreta, que l’acompanyava per tot allà on passava. En tenc, d’aquell aperitiu compartit, un grat record inesborrable. Posteriorment, pocs anys després, vaig tenir coneixement de la seva frustrada incorporació a la Universitat de les Illes Balears, quan el nostre comú paisà Nadal Batle va guanyar les eleccions a rector. No va ser possible i, per les notícies disperses que he pogut escoltar, hauríem de parlar de desídies i negligències, amb responsabilitats compartides, que incidiren en la trajectòria vital de Miquel Barceló Perelló i, no cal dir-ho, en la pèrdua d’una oportunitat d’apujar el nivell de la nostra universitat. Es evident que els mallorquins hauríem rebut un gran impuls cultural amb el seu retorn.

Tot i continuar exercint el seu mestratge a Barcelona, mai no deixà enrere les arrels. Tenia el seu centre i origen en el mollet d’en Pereió al port de Felanitx. Era militant a ultrança del felanitxerisme. Ho demostrà a tots els actes culturals on participava. Per concretar qualque exemple, el record bé a les dues presentacions, a Ca s’Andritxol de Palma i a la Casa de Cultura de la Vila, del llibre Felanitx, felanitxers d’Andreu Manresa. Deia que els externs ens admiren, ens estimen, fins i tot ens envegen… però no ens entenen. I definia el seu poble com una tribu, una civilització, un cert mite. Distingia entre els vius i els cretins (els qui es volen passar de vius). Li vaig sentir dues vegades marcar la divergència, més o menys amb les mateixes paraules, mitjançant l’ús d’una metàfora que descrivia dos personatges contraposats: Recordau aquelles pel·lícules d’Art i Assaig? Sempre hi havia dos prototips diferenciats. En sortir de la sala, hi havia la persona honrada, l’honest, que demanava: Heu entès res? Hi havia però un altre tipus que, amb ínfules de setciències, responia la pregunta: Què vol dir! És més clar que l’aigua! i pontificava un discurs interpretatiu de tot quant s’havia vist a la pantalla. Feis-me cas, rodejau-vos de gent honesta, però dels «entenedors oficials» guardau-vos-en que n’hi ha més que mosques!

Era tanta la personalitat que projectava i de tal magnitud que els amics el tenien present a les converses. Tothom tenia la seva vivència personal. Gonçal López-Nadal, professor d’Història a la UIB i exalumne seu, explicava no fa gaire la gran lliçó que va rebre quan li va dur a revisar un treball. Miquel Barceló el va començar a llegir i quan encara no havia acabat la primera pàgina li va retornar amb la frase: Juan come manzanas. Sujeto, verbo y predicado. Segons Gonçal, va ser la lliçó més bona que em podia donar. És sabut que els historiadors, en general, solen escriure molt malament. L’ànsia de dir moltes coses provoca presses que fan perdre l’esment per la qualitat de l’escriptura. Miquel Barceló era un cas apart: excel·lent historiador i excel·lent escriptor.

Els darrers anys, aquell investigador extraordinari i pensador profund (com l’havia descrit mig segle abans la revista del seu col·legi de Palma) els va viure retirat a la casa del port, ran de mar, amb la serena menuda dels vespres, l’olor de la sal, la remor de les ones, la millor sortida de sol a la vista i el far, palplantat just davant, com a fita vigilant, metàfora de guia i referència. Conscient, com es deia d’antic, que ja havia pres el vell i que a l’horitzó del camí s’endevinava fosca, va aprofitar aquell lloc de privilegi per escriure. El seu darrer llegat, amb un lèxic abundós i una prosa precisa i preciosa, li va servir per evocar el seu primer món i, com qui no vol la cosa, gens de passada ens convidà a tots nosaltres a servar i conservar com era, per a ell, l’univers del seu poble, amb el seu idioma singular, amb la seva ironia fora mida, amb el seu bestiar, amb la seva geografia, amb les seves pedres, amb les llàgrimes ocultes, amb les rialles contingudes, amb fam i set de justícia mai assaciades, amb un cementiri de tombes sense epitafis i amb l’enyor de tot allò que hauríem d’haver dit i fet. El seu adéu, ara fet llibre pòstum en la veu d’un infant de 10 anys, conforma i permet entendre (fins i tot a la gent de fora poble), des de trenc d’alba, el terme de Manacor: el cercle de Felanitx.

ANNEX. L’elegia irremeiable

S’ha escampat com una anècdota i escarnit com una riota, però va ser una tragèdia. Estic segur que ell pretenia, com el drac de la rondalla, cremar la pell i alliberar-se d’un jou sobrevingut, però el desenllaç l’encalçaria de per vida. Tanmateix va fallar una cosa elemental prou sabuda: dels felanitxers tot se sap i allò que no se sap s’arriba a saber. De fet, si vols que a la Vila una cosa no se sàpiga… no la pensis!

A risc d’endinsar-me en un jardí espinós, crec de justícia deixar d’anar per les bardisses i d’amagatotis pels racons. Sé que és un exercici arriscat, que l’esforç no serà valorat i que generarà més rebuig que comprensió, però crec necessari agafar el bou per les banyes i plantar cara a un episodi espinós de la biografia de Miquel Barceló Perelló. Una facècia que li va suposar més d’un disgust i que va viure, injustament, com un pecat original, com un estigma que arrossegà sempre amb indiferència exterior, però amb efectes interns corprenedors. Ell i només ell sabia el net de com va anar la cosa. L’únic que tenia l’ull al calidoscopi per destriar tots els caires d’aquell assumpte polièdric. L’únic capaç d’entrunyellar un devessall de paraules per desfer la troca. L’únic que coneixia de primera mà com es varen precipitar les coses. L’únic, també, que podia justificar-les i això no obstant va defugir fer-ho. Va ser ell qui va declarar el tema com a tabú i, amb aquesta consideració, el va tractar de per vida o, millor dit, no el va voler tractar. La no assumpció d’encarar un fet consumat (la mort i enterrament definitiu d’una relació afectiva) crec que va ser un error de part seva. Intel·ligent com pocs, analista intrèpid i amb una capacitat crítica fora mida, en comptes de voler passar pàgina i tirar terra damunt, hauria estat capaç de capgirar (i de fer capgirar als altres) el sentit del malnom afegit que, espontàniament, li va penjar la gent del poble quan en Pereió esdevingué es viudo Pereio. D’aquell malnom, ja no se’n desempallegaria ni tossint per l’extensió que assoliria, fins i tot més enllà del seu terme geogràfic nadiu.

Cal advertir, en aquest punt, que mai a la vida no he escoltat ningú que li imputàs l’àlies amb mala llet, ni amb dolentia, ni amb pretensions de vexar el protagonista. Ben al contrari, sempre que he sentit algú explicar la història, hi he vist un substrat d’admiració i de reconeixement a la vivor natural i, sobretot, a la valentia d’en Pereió per haver estat capaç d’esquivar, amb una argúcia certament atrevida, els convencionalismes socials i la hipocresia beata, derivada del nacionalcatolicisme que amarava tots els caps de cantons de la Vila. Com he dit, li vaig parlar del luctuós episodi el dia que ens vàrem conèixer, però ell va defugir la rèplica. Guillem Rosselló Bordoy, aleshores un alter ego abans de la controvèrsia científica que els distancià, era present a la conversa i validà la meva reflexió amb una pregunta (ningú no t’havia dit mai això, Miquel?), però en Pereió no en volia saber res². N’estava tip i avorrit; no hi podia, o almenys no volia, donar passada. Abominava del que, per a la gent en general, era considerat una gracieta i, en canvi, per a ell era una penitència. No havia de passar comptes amb ningú i s’ho va prendre com un retret que el seguia i perseguia. Va decidir tirar-s’ho tot a l’esquena. Quina llàstima que no s’abocàs a fer un relat de l’incident a qualque narració! Ell, que tan magistralment havia sabut relatar facècies felanitxeres d’altri i il·lustrar-les amb les radiografies de les ànimes en pena dels protagonistes. Justament ell, que tenia a la mà prou ocurrència per poder-se treure l’espina. Ell, prou audaç i capaç de fer un exorcisme contra els mil-i-un dimonis que li havien generat disgusts a rompre. Doncs, malgrat tot, ens va privar de una confessió personal que per a la gent de la Vila i, per descomptat, per a la gent externa, hauria resultat irrebatible i inefable.

En el rerefons d’aquell episodi tan frivolitzat (ep, i adulterat amb hipèrboles de versions inversemblants), s’amagava un vertader drama. La viduïtat fingida no pretenia ser una polissonada, menys encara una gamberrada, sinó un mecanisme de legítima defensa personal contra la falsa moral que imperava. La pregunta s’imposa: fins a quin punt cal imputar-li l’autoria d’aquell desgavell que generà un xaragall de llàgrimes? Podria ser per no haver de donar explicacions a ningú sobre el fracàs del matrimoni? O podria ser, com s’ha escampat com a cosa més plausible, per la submissió de la família als costums socials i a les tradicions litúrgiques? El fet és que Miquel Barceló, immers en aquells anys de la segona postguerra, va preferir declarar una separació biològica definitiva a un divorci. Si la primera podia semblar traumàtica, el segon era socialment pitjor. Així anaven les coses. Avui sembla inimaginable creure que, fa només mig segle, era més dolorós i feia més mal d’ulls un divorci que una mort. El muntatge que generà el fals funeral i les pertinents trenta misses de sant Gregori, amb la família endolada (com una mèl·lera conten que va dir sa mare) i el solidari acompanyament de les amistats locals més properes, no va tenir l’espectacularitat del grotesc desenllaç (escandalós, per als pusil·lànimes) quan, a la barra del Tiburón, el bar més popular del parc municipal, la nit de la festa major de Sant Agustí, Nicolau Llaneres (diuen que va ser ell) va fer ressuscitar la hipotètica difunta i, amb una saragata bona d’imaginar, extingí la viduïtat arrogada. Una viduïtat, abanderada per evitar excuses de mal pagador, que tanmateix roman incorporada a l’imaginari popular col·lectiu, que els més joves s’han fet seva i que no fa cara d’esvair-se ara per ara³.

Aferrat a la pell com un tatuatge permanent inesborrable, podria ser una balada per la desaparició d’algú proper. Com unes absoltes. L’episodi rememora el subtítol del poemari juvenil que esdevindria premonitori. Sí, tot allò va ser talment una intensa i immensa elegia irremeiable! I malgrat tot, tal com em va fer avinent no fa gaire l’amic historiador Antoni Mas i Forners: no hem de permetre mai que l’anècdota ens tapi la història ni que el personatge ens mati l’eminència! Així sia!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

NOU RECENSIONS I CRÍTIQUES SOBRE EL CERCLE DE FELANITX

1. Matias Vallès, DM (8-XI-2023)

2. Carles Domenech, UH (15-XI-2023)

3. Bartomeu Mestre, DdB (19, XI-2023)

https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2023/11/19/387025/crim-guerra-mes-abjecte.html

4. Cati Moià, ARA (23-xi-2023)

https://www.arabalears.cat/cultura/volum-cercle-felanitx-recull-tota-l-obra-narrativa-l-historiador-miquel-barcelo-perello_1_4865912.html

5. Bartomeu Mestre, BELLVER, suplement cultural DM (23-XI-2023)

6. Julià Guillamon, La Vanguardia (25-XI-2023)

7. Paula Vallbona, Felanitx (30-XI-2023)

8. Ponç Puigdevall, EL PAÍS (1-XII-2023)

9. Gabi Rodas, DM (9-XII-2023)

https://www.diariodemallorca.es/cultura/2023/12/09/s-esparter-crimen-sadico-guerra-95605976.html

Resum

Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

No hi ha temps que no torn! – diu l’adagi. La història és cíclica i, per això mateix, la mestra més pedagògica i didàctica que tenim a l’abast. Ens cal aprofitar-la i evitar la repetició de vells errors crònics.

Bonaventura Gassol i Rovira (1893-1980) va ser un carismàtic poeta i polític que va patir agressions, presó (a Espanya i a França), exili (més de 50 anys en diverses tongades), intents d’extradició i beneficiari i víctima de dues amnisties: l’efímera de febrer de 1936 i el parany enverinat d’octubre de 1977. Per completar els ingredients dels temes avui vigents, també va viure a partir de 1950 l’enfrontament amb el seu company Josep Tarradellas, amb qui es produiria un esqueix, polític i personal.

Agafant com a fil conductor la rellevant i poc coneguda biografia de Gassol, la història ens mostra com, hores d’ara, contribuir a investir un president d’Espanya, a canvi d’una amnistia que bàsicament legitimaria l’actuació repressora de l’estat, sense que aquest estat reconegui un dret tan elemental com el de l’autodeterminació dels pobles i permeti la realització d’un referèndum, no fa altra cosa que revalidar per un nou espai de temps indefinit la submissió i, tàcitament, és admetre que encara som esclaus.

*  *  *

Quan n’aprendrem?

És per demés. Els mecanismes de poder oculten, manipulen i bandegen la nostra història. La patologia del colonitzat que ens han empeltat a sang i a foc és de tal magnitud que, des de la classe política espanyola i la col·laboracionista catalana (amb el suport necessari de la premsa), ens volen fer creure que som a un punt àlgid que mai no havíem viscut fins ara. Ens parlen d’una oportunitat única i irrepetible que cal aprofitar. Tot allò que ens passa als catalans, absolutament tot, ja ho hem vist abans i no una ni dues, sinó moltes de vegades. Podem parlar de col·laboracionisme, d’exili, de detencions, de tortures, d’extradicions, de deportacions, de confidents, d’amnistia, de qualsevol cosa que ara ens sembli d’absoluta vigència i, en tots els casos, tocarem amb els dits d’anar a plaça que ja ho hem patit. Potser no nosaltres directament, però dues o tres generacions abans els catalans hem mal resolt totes les cruïlles, perquè sempre hem optat en contra dels nostres drets¹. No voler aprendre de la història és prescindir d’una arma eficaç. La desmemòria col·lectiva perpetua la repetició dels errors.

Per posar-ho en evidència als ulls de tothom (ep, de tothom que vulgui veure i escoltar de bona fe), aquest article desemmascara els majestuosos errors històrics comesos que, d’assumir-ne la lliçó, ens permetrien evitar pegar-hi de morros una altra vegada. Per no fer-ho excessivament llarg, em limitaré als darrers cent anys, a partir de 1923, i, com a fil conductor, sobre la poc valorada figura de Ventura Gassol.

Les tombes flamejants (1923)

Enguany ha passat gairebé per malla la commemoració del centenari del poemari Les tombes flamejants, editat a Valls el maig de 1923. El títol del llibre obeïa al del sonet d’entrada, on el poeta reclamava d’esventar la cendra:

Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la gosà enterrar:

damunt de cada tomba un raig d’estrella

sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia

aquella son tan dolça de la mort,

que les sirenes dia i nit sentia

com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada

i del fons de la tomba més glaçada

fremí una veu novella el cant dels cants:

—Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,

o Pàtria de les tombes flamejants!

El poeta s’inspirà en la restauració de les tombes dels reis catalans a Poblet. El conjunt presenta títols tan eloqüents com El corser de Sant Jordi, Elegia tardoral, Nit de Sant Jordi, El calze de Pau Claris, Oració de l’Onze de Setembre, El Crist dels Vents, L’ombra d’en Jacint Vilosa i Símbols. Tractava al·legories, fonamentades en el coneixement des clàssics, sobre personatges històrics (Jaume I, els almogàvers, la Guerra dels Segadors, el Corpus de Sang…) i elements de la vida quotidiana (el pa, el foc, la fusta, els estels, la mar, la barca…). Més enllà de l’estricte àmbit de la cultura catalana, va incorporar una bellíssima glossa a Terence Mac Sweney, alcalde de Cork del Sinn Féin, que havia mort tres anys abans a la presó arran d’una vaga de fam².

Josep Carner valorà l’impacte social que va obtenir l’obra: La sensibilitat d’aquests poemes patriòtics somogué tot un poble. Aquests versos, doncs, són poesia i són història. No havien passat quatre mesos d’ençà de la publicació del llibre quan, l’endemà de les grans protestes de la Diada d’aquell any, la nit del 12 al 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera va decretar la llei marcial a Catalunya i precipità el cop d’estat i la imposició d’una dictadura militar emparada per Alfons XIII, l’exèrcit i l’església, i ben vista per la Lliga i el PSOE³. La unidad de la patria estava en perill. Es va prohibir la senyera, com a símbol separatista, es tomaren les quatre columnes de Montjuïc de Josep Puig i Cadafalch, que es va veure obligat a exiliar-se, i Les tombes flamejants va ser retirat de les llibreries. El poeta Ventura Gassol es comprometé políticament, s’afilià a Estat Català i, al costat de Francesc Macià, s’exilià a Perpinyà. Tenia un fill d’un any i un altre en curs.

Amb l’avi, Ventura Gassol s’implicà en la lluita per la independència. El 1926 va prendre part en els fets de Prats de Molló, en el projecte de promoure un aixecament contra la dictadura de Primo de Rivera. Detingut i empresonat, va ser jutjat i condemnat a París al costat de Macià i d’altres quaranta catalans. Un any després es varen exiliar a Bèlgica, des d’on iniciaren un itinerari per divulgar i internacionalitzar el conflicte de Catalunya. Com a segon de Macià, viatjà a Uruguai, Xile, Argentina, Estats Units i Cuba. L’any 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, va tornar a Barcelona i el 1931, al costat de Macià, Companys i el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet (1901-1980), va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Després de la proclamació de la República i ja recobrada la Generalitat, Gassol faria part de tots els governs presidits per Macià i, fins l’octubre de 1936, dels presidits per Companys. Com a Conseller de Cultura, va viure a l’ombra la gestació de l’Estatut de Núria que, en un plebiscit popular, va aprovar el poble de Catalunya dia 2 d’agost de 1931. L’odi, atiat des dels partits polítics espanyols i la seva premsa, es focalitzà principalment sobre les figures de Macià i de Gassol. Primer els varen ridiculitzar, però aviat enduriren els atacs i propagaven les amenaces de mort sense manies, amb la permissivitat absoluta dels republicans espanyols.

Delictes d’odi? Qui i contra qui?

Les tres portades de Gracia y Justicia de la il·lustració adjunta mostren l’evolució in crescendo de l’anticatalanisme. La darrera, amb Macià, Companys i Gassol decapitats, és de dia 9 de juliol de 1932. Es va publicar després de l’agressió que dia 1 de juliol havia patit Gassol a l’hotel New York de Madrid quan quatre homes armats l’atacaren i, tot i defensar-se, li feren una ferida de vuit centímetres amb un ganivet fins que, gràcies als crits d’una jove que ho va veure, fugiren⁴. Després de l’agressió, l’ABC es va solidaritzar amb els agressors (Gassol i l’Estatut eren uns provocadors) i Gracia y Justicia va fer un editorial que incitava als crims: Estamos de Estatuto hasta por encima de donde le cortaron las guedejas a Gassols. A nosotros se nos ocurren varias fórmulas. La primera y más rápida sería coger a Maciá, Gassols, Campalans, Tontalans and Companys y fusilarlos a las tres en las Ramblas, después de haber vitoreado el hecho diferencial. Otra fórmula seria la de que los españoles tuviéramos el valor de declararnos, al fin, independientes de los catalanistas, que desde hace numerosos lustros nos vienen tiranizando, apabullándonos con su reconocida superioridad craneana, metiéndonos la lengua en todos los resquicios de la cooficialidad. La incitació a l’odi i a la violència des de la premsa espanyola no va minvar en tot el procés de tramitació de l’Estatut⁵. A totes les estacions de tren, des de Madrid a Barcelona, es podia llegir Muerte a Macià! L’Església espanyola, les universitats, els sindicats… tota Espanya va aixecar el clam de Muerte al Estatuto!

Una vegada aprovat i refrendat per la societat catalana, el setembre de 1932 les corts espanyoles validaren aquell modest estatut, però encara molt més «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot⁶. L’estatut tolerat per Espanya suprimia (a més de la totalitat del preàmbul) l’essència del que havia aprovat el plebiscit. A l’article primer s’esvaí que Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola i va romandre definida com una simple regió d’Espanya.

El govern de Catalunya a la presó

Com a bon poeta i bon orador, amb els llargs cabells al vent, Gassol sabia animar les masses abans de cedir la paraula al President de Catalunya. Va ser lleial a Macià fins que l’avi va morir el desembre de 1933. Fou Gassol qui va dirigir la multitudinària cerimònia de comiat. També seria lleial a Lluís Companys fins al final com, ja a l’exili, ho seria a Josep Irla. L’any 1934, arran dels fets d’octubre quan el President proclamà l’Estat Català de la República Espanyola, Companys, Gassol i altres cinc consellers del govern de Catalunya foren detinguts i empresonats, acusats de sedició i de rebel·lió⁷.

Una amnistia pírrica

Romandrien a la presó fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Front Popular havia anunciat que, cas de guanyar, faria efectiva una amnistia. Així, dia 21 de febrer de 1936, mitjançant un decret, els empresonats recobraren la llibertat i varen refer el govern de Catalunya. L’amnistia de pa amb fonteta va ser efímera. No havien passat cinc mesos quan, el juliol de 1936, una insurrecció militar feixista provocava una guerra, en bona part colonial contra el País Basc i, sobretot, contra Catalunya que acabaria amb la Generalitat. Gassol va ser dels primers membres del govern que l’octubre de 1936 va prendre de nou el camí de l’exili, aquesta vegada per la doble amenaça dels feixistes i dels anarquistes. No tornaria a Catalunya fins passats més de 40 anys i moltes de peripècies. El seu lloc, com a conseller de Cultura, l’ocuparia el mallorquí Antoni Maria Sbert.

Els intents d’extradició

Instal·lat a París, el 1937 varen anar-hi a viure la seva parella, Esperança Galofré, i els dos fills, Abel i Albert⁸. A finals de 1939 compraren a bon preu una petita finca habitable: Les Sablons. Era a prop de Tours, al costat de Saint-Martin-le-Beau, on feia mesos que s’hi havia instal·lat Tarradellas. El juliol de 1940, amb l’expectativa de l’entrada dels nazis, tant Gassol com Tarradellas anaren cap a Occitània i el 10 de desembre, a punt de partir cap a Mèxic, foren detinguts a Marsella i tancats a la presó d’Ais de Provença. L’oportuna intervenció de l’ambaixador de Mèxic, va fer que en pocs dies fossin alliberats, però Espanya exigia que fossin traslladats a la frontera.

Dia 12 de febrer de 1941, arran de la trobada entre Pétain, Franco i Mussolini, se signà un acord de repatriació de refugiats que, fins i tot, autoritzava perpetrar en secret les operacions de captura i extradició. D’immediat, per indicació del nou Tribunal Suprem, el govern espanyol requerí al seu ambaixador a la França de Vichy, José Félix de Lequerica, que tramitàs les deportacions de Tarradellas i de Gassol, els quals foren novament detinguts els primers dies d’agost de 1941 a l’espera de resoldre la sol·licitud d’Espanya. Just un any abans, Lequerica havia aconseguit el segrest i l’extradició de Lluís Companys, a mans de la Gestapo, que acabaria amb l’afusellament del President de Catalunya.

Les coses, però, es complicaren per les pretensions de la (in)justícia espanyola, atesa la tradició d’asil de França. Contra qualsevol prevenció, les autoritats franquistes persistiren en la demanda i, fins i tot, varen obtenir l’aval de lliurament de Gassol als feixistes del papa Pius XII, a qui es va comunicar que el conseller havia ordenat la mort d’un bisbe quan, en realitat, havia protegit Francesc Vidal i Barraquer. Precisament la declaració d’aquest cardenal va ser determinant a la vista⁹.

Els informes francesos tanmateix no consideraven Gassol com a autor de delictes comuns, sinó que el consideraven un polític exiliat¹⁰. També el secretari de l’ambaixada dels Estats Units va avisar que, cas de fer-se efectiva l’extradició, es desfermaria una gran indignació a Amèrica. El 15 de setembre de 1941, Gassol i Tarradellas foren posats en llibertat. Gassol tramità anar a viure a Mèxic cap on s’embarcaren la seva parella, Esperança Galofré, i els seus fills, Abel i Albert, però a ell, al·legant raons polítiques, no li permeteren viatjar i va romandre a Sant Rafèu de la Provença. El mes d’abril de 1942, per intentar de nou aconseguir anar a Mèxic, va adreçar un escrit a les autoritats franceses on renunciava a tota activitat política. Avisat per la policia francesa que els nazis arribaven al sud per completar l’ocupació total de França, el juny de 1942 Gassol va obtenir permís per anar a Suïssa. Gràcies a les seves gestions, va retornar el mes de desembre per recollir Tarradellas i, amb ell, instal·lar-se a Suïssa, primer a Martigny prop de la frontera francesa, i després a l’hotel Georgette de Lausana. El juliol de 1944, Gassol rebé un telegrama que li notificava la mort, a Mèxic, de la seva companya, víctima d’una apoplexia. La mala nova, però, informava que estava garantida la cura dels dos fills.

31 anys més d’exili a França

L’octubre de 1946 quan ja feia 10 anys que havia abandonat Catalunya, comunica a les autoritats suïsses el seu retorn a França, amb un agraïment per l’hospitalitat rebuda com a refugiat polític. S’instal·la de nou a Les Sablons, tot i que anirà fugaçment a Lausana el gener de 1947 per casar-se amb Lucie Paula Hugon, una viuda francesa amb qui convivia des de la seva arribada Suïssa. Les relacions amb Tarradellas es varen deteriorar greument. A partir de 1950 hi ha constància a la correspondència de grans desavinences i d’insults creuats. Dia 23 de gener de 1951, es produí un greu enfrontament verbal. Tot apunta que, en el rerefons, hi havia qüestions personals (Tarradellas i la seva esposa no suportaven l’esposa de Gassols), però també polítiques i d’administració econòmica¹¹. Tot i la proximitat de les seves cases, deixaren de parlar-se. L’esqueix, personal i polític, ja seria irreversible.

Gassol havia estat lleial a Macià i a Companys fins a les morts d’ambdós i, ara, ho era a Josep Irla, però aquest, l’any 1954 va dimitir per sentir-se pobre, vell i malalt. Anys abans ja havia intentat convèncer Pompeu Fabra i Pau Casals per ser rellevat. Ara, el seu darrer acte com a president de Catalunya va ser designar Tarradellas com a conseller primer de la Generalitat. El govern a l’exili (per 24 vots a favor i un en contra) va designar Gassol com a President del Parlament per tal de fer efectiva l’elecció de Tarradellas com a nou President de la Generalitat en substitució d’Irla. La sessió se celebraria dia 5 d’agost de 1954 a l’ambaixada a Mèxic del govern republicà espanyol a l’exili, però Gassol va rebutjar presidir la sessió amb una críptica frase on renunciava irrevocablement per causes que un dia s’escatiran. Tarradellas va obtenir 24 vots, però n’hi va haver un, prou significatiu, a favor de Pau Casals. Des d’aleshores, i durant els més de vint anys d’exili que encara compartirien, Gassol i Tarradellas visqueren d’esquena un de l’altre.

Ja entrats a la dècada dels 70 del s. XX, es palesa que Gassol les passava magres. Ho delata la notícia que va posar a la venda part del seu patrimoni. Un exemple és un dibuix de Matisse que, l’any 1971, malvendrà a un col·leccionista suís per 35.000 francs. L’octubre de 1973 intentarà parcel·lar Les Sablons, amb un projecte del seu fill Abel, professor d’arquitectura a Mèxic. L’obra no s’arribà a fer mai, però es feia evident que Ventura Gassol no disposava de recursos econòmics i que els ingressos derivats dels seus llibres, tot i algunes reedicions, no eren rellevants.

El retorn a Catalunya

Dia 28 de juny de 1977, amb la promesa d’una amnistia en curs que li garantiria la immunitat, retorna al poble nadiu de la Selva del Camp. Atesa la precària situació econòmica, va ser acollit pel mecenes Lluís Carulla a l’Hostal El Senglar. Això no obstant, aviat li seria reconegut el període laboral des de la seva retirada forçosa del servei (1939) fins a l’edat de jubilació (1963), amb l’ingrés salarial retroactiu corresponent. També se li va assignar una pensió mensual de 50.000 PTA, en qualitat d’exconseller de la Generalitat.

Una amnistia enverinada

El mes d’octubre de 1977, de la mà interessada del govern espanyol, sota condicions orientades a retre submissió a la monarquia, Tarradellas arribava a Barcelona. Una data molt oportuna per blanquejar la restauració borbònica, filla del franquisme, i establir una llei de punt i final.

Així com la Constitució espanyola de 1978 significaria davant del món la legitimació democràtica de Joan Carles I, la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977 va significar declarar intocables els criminals de guerra. A diferència d’Alemanya i Itàlia o, més recentment, de Xile i d’Argentina, Espanya ha defugit la bugada higiènica dels botxins que, per salut democràtica i reparadora, calia fer. Les denúncies interposades per genocidi i desaparició forçada de persones (delictes contra la humanitat que, en el marc del dret internacional, no prescriuen) no han estat admeses a tràmit per la (in)justícia espanyola, malgrat els informes d’organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional. Encara el 10 de febrer de 2012, l’Oficina de l’Alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va reclamar formalment a Espanya la derogació de la llei d’amnistia, atesa la vulneració flagrant de la normativa internacional sobre Drets Humans. Des del punt de vista jurídic, la Constitució de 1978 impedeix tal derogació. Espanya ho tenia i ho té tot atado y bien atado.

L’any 1978 va ser especialment luctuós per a Gassol. El mes d’abril moria a Mèxic, als 55 anys, el seu fill Abel i, a Lausana, el mes de juliol traspassava la seva esposa Lucie. En l’aspecte positiu, va viure amb satisfacció el seu darrer acte públic rellevant. Substituït democràticament Tarradellas, dia 25 de maig de 1980, en presència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, se va inaugurar amb el nom d’en Ventura Gassol, una avinguda a l’Hospitalet que, fins aleshores, havia estat dedicada al Crucero Baleares. Un cas, mai millor dit, de justícia poètica: eliminar el nom d’un vaixell criminal de guerra, que havia bombardejat la població civil a Màlaga, per posar el d’un poeta que va liderar la lluita pels drets i les llibertats del seu poble va ser un bon comiat. Quatre mesos després d’aquell acte, dia 19 de setembre de 1980 moria a Tarragona el qui va ser anomenat el lord Byron català: Bonaventura Gassol i Rovira.

Arran de la mort del poeta, Enric Canals recordava que Ventura Gassol, inseparable de Francesc Macià i lleial a Lluís Companys i a Josep Irla, havia dit: Tarradellas dice tantas mentiras que, cuando dice una verdad, se sonroja (El País, 20-IX-1980)¹².

Dues reflexions finals

Analitzades les peripècies patides per Ventura Gassol, víctima d’agressions, de presons, d’intents d’extradició, d’exili, de dues amnisties i de l’enfrontament amb un company de partit, hauríem d’aprendre la lliçó i preveure, amb els ulls del present, l’engalipada que hi ha en curs a interès exclusiu d’Espanya, amb la conxorxa vergonyant d’alguns polítics que es proclamen independentistes. Bàsicament, hi ha dos temes claus en joc: l’amnistia i el dret a decidir.

1. Amnistia? Oblit i perdó?

És prou clar i llampant comprovar a qui va protegir i a qui va beneficiar més la Llei d’Amnistia de 1977. No es va fer pensant en la reparació de les víctimes del franquisme, sinó en l’exoneració dels seus botxins. Bo de deduir, per tant, quina era la vertadera intenció. Santa innocència tota aquella gent que cridàrem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia! Fora voler, vàrem blindar l’herència de Franco, legitimàrem la restauració borbònica i indultàrem els criminals de guerra. Si l’amnistia de 1936 havia estat pírrica, la de 1977, havia estat un bumerang.

Doncs ara, aquesta tardor de 2023, és a punt de perpetrar-se una endemesa encara més perversa. Amb la falsa aparença d’indultar els més de quatre mil activistes denunciats, tant els condemnats com els pendents de judici (més de la meitat amb peticions de penes de presó), els qui romandrien impunes serien els policies agressors, els torturadors, els jutges i els polítics repressors. Resulta irònic i preocupant que quan s’albiren les sentències judicials europees reparadores, quan es pot posar en solfa la repressió de tots els aparells de l’estat, incloses les seves destapades clavegueres (cas Pegasus, xarxa Villarejo…), hi hagi gent que vulgui reclamar una amnistia (acceptar-la ni que sigui), perquè suposa una rendició incondicional. Quan l’independentisme, d’acord al dret internacional, pot evidenciar l’abús i les il·legalitats patides, quan es pot aprofitar l’ocasió per divulgar el conflicte davant del món, una amnistia blanquejaria la conducta de l’estat i el famós a por ellos d’una monarquia absolutista bel·ligerant. Dit ras i curt, l’amnistia suposaria una claudicació i, en les actuals circumstàncies, una traïció al poble de Catalunya.

Hem perdut la xaveta? Amnistia, com la defineix el diccionari, vol dir oblit i perdó¹³. Volem oblidar tot allò que va fer, amb heroisme i convicció, el poble de Catalunya dia primer d’octubre de 2017? Hem de demanar perdó per haver votat? Volem oblidar aquella data revolucionària de resistència pacífica davant de la intolerància i la violència de les porres i de les pilotades a la cara? Acceptarem retrocedir al passat com si no-res? Volem prescindir d’una fita històrica en el camí de l’alliberament? Deixarem esvair la força d’unes imatges violentes que va veure tot el món? Almenys en nom meu, no!

2. Un nou referèndum?

Cal saber discernir i analitzar bé el vertader quid de la qüestió. Arribats a les portes d’una possible investidura a la presidència d’Espanya, sempre hi haurà qui pensarà i defensarà que és millor per a Catalunya un govern espanyol d’esquerres que un de dretes. Fals! La història demostra que tant és el color que comanda a Madrid. Deixant de banda qui eren els qui validaren la Dictadura de Primo de Rivera, els qui es conxorxaren en el simulacre de cop d’estat del 23 F, qui eren els de la cal viva, els qui atiaren el terrorisme d’estat del GAL i els qui validaren el 155, als peus de la monarquia borbònica, només plantejar el debat en una dicotomia d’esquerres i dretes ja és pensar en clau espanyola. Els qui volem que la Nació Catalana sigui un estat sobirà, hem de prescindir de culpabilitzar-nos i responsabilitzar-nos dels avatars de la política espanyola. Seria de ben ases passar pena dels seus mals atàvics.