Etziba Balutxo...

A la darreria dels anys 70, la família que n’era propietària va oferir a la Caixa de les Balears la compra d’una important col·lecció de ventalls. Formada per 827 peces elaborades amb materials diversos (fusta, conxes, ossos…), n’hi havia amb centenars d’anys d’antiguitat i d’alt valor, com els ventalls xinesos, amb les cares dels personatges inserides fetes de marfil, o teles originals pintades a mà per artistes importants com David Teniers.

Els ventalls, des de fa segles, són presents en el camp de l’art i han estat usats per molts de pintors i escriptors com a pissarra on dibuixar o redactar un breu poema. A més de l’ús físic artístic com a base, Goya, Renoir, Picasso i tants d’altres genis de la pintura retrataren dones amb un ventall a les mans.

Així mateix, en l’àmbit de la nostra cultura, més enllà del significat d’elegància i delicadesa dels ventalls, a les cases senyorials es convertiren en símbols de distinció per tal de projectar una imatge de domini i de poder. Això va fer que els ventalls assolissin un cert aire d’exhibició i fossin objecte de luxe i d’atresorament. En lliuren testimoni moltes pintures dels s. XVIII, XIX i XX, en els retrats de dones benestants (de Menorca, Girona, Barcelona…) que llueixen ventalls.

Des del meu lloc de feina, vaig viure de primera mà aquella proposta de compra. Després del corresponent informe tècnic favorable, Sa Nostra va acceptar l’oferta, va incorporar la col·lecció al seu ric patrimoni artístic i la va dipositar a l’edifici de persones majors de l’Obra Social de l’entitat al carrer de General Riera, repartida en vitrines obertes a disposició dels residents, perquè era important que els ventalls es mantinguessin vius, és a dir, que fossin utilitzats de tant en tant per evitar que el desús les fes malbé. Abans de la desfeta de l’entitat d’estalvi, la col·lecció va ser dipositada en el Museu de Mallorca.

Allò que sap molt poca gent és la procedència d’aquella magnífica col·lecció. Per descobrir-ne la font, cal llegir La Senyora, l’excel·lent novel·la que va guanyar el Premi Sant Jordi de 1979 i que, l’any 1987, es traslladà a la pantalla per iniciativa de Sílvia Tortosa (1947-2024). L’actriu i presentadora de televisió, barcelonina amb una àvia mallorquina, estava de vacances a Menorca quan, l’any 1985, es va entusiasmar amb la narració d’Antoni Mus (1925-1982), basada en uns fets reals, i va comprar els drets d’adaptació cinematogràfica del llibre. Ella mateixa va redactar i adaptar el guió per potenciar la màxima càrrega eròtica de la vertadera història i es va reservar el paper principal, amb el qual obtindria el premi de cinematografia de la Generalitat de Catalunya a la millor actriu de l’any 1988. La pel·lícula es va rodar a Mallorca i, com a escenari principal, es va convertir la possessió de Son Espases de la família Feliu de Cabrera en la finca on, a la vida real, varen transcórrer els episodis principals de seducció i de domini. Després de Bearn de Llorenç Villalonga, estrenada l’any 1983, arribà als cinemes una altra novel·la d’un escriptor mallorquí. 

Al costat dels famosos Hermann Bonnín, Luís Merlo i Fernando Guillem Cuervo, en els papers principals s’incorporaren actors i actrius de Mallorca (Maurici Gallardo, Pere Caminals, Caterina Valls, Aina Segura, Carles Molinet, Miquel Llabrés, Manuel Barceló…). Tots els participants catalanoparlants, la gran majoria, doblaren els seus papers a la versió catalana amb qualque actor afegit com Miquel Gelabert i, a Mallorca, es va estrenar a la Sala Augusta de Palma dia 1r d’octubre de 1987. La banda sonora va comptar amb la interpretació de Desolació, el poema de Joan Alcover, interpretat per Maria del Mar Bonet.

La pel·lícula, amb molt baix pressupost, va obtenir un gran èxit de públic i, subtitulada en anglès, es va exhibir seleccionada en els festivals de cinema de Londres, Hong Kong, Vancouver, El Caire i Whashington. També, el mateix any de l’estrena, es va doblar a l’italià i al grec. Tot i que ja han passat quasi 40 anys d’ençà de l’estrena, el film s’exhibeix periòdicament per televisió, tant en castellà com en català. 

Als cartells i als fotogrames principals de promoció de la pel·lícula, el ventall esdevé un referent enramellat de sensualitat. En el cas de la promoció de la versió italiana (titulada Il profumo della notte), la imatge agafa una especial dimensió en mostrar la senyora convertida en ventall i projectada dins cada una de les varetes. Set ventalls dins del ventall.

Teresa va ser una jove de 22 anys d’una família benestant en declivi. Per superar les dificultats econòmiques, els pares la varen obligar a acceptar un matrimoni de conveniència amb Nicolau, un aristòcrata d’alta posició, molt més gran que ella i carregat de manies. Sense desvetllar detalls del brillant argument i, menys encara, del desenllaç, es poden esmentar alguns dels elements de la història de l’autèntica protagonista. Convertida en la senyora, romania gairebé tancada entre les quatre parets de la casa senyorial del seu obsessiu i morbós marit; un petit palau ciutadà on va ser doblement víctima. D’una banda de la desatenció de l’espòs i, de l’altra, dels abusos propiciats per una sexualitat malaltissa. Així les coses, la senyora, sotmesa a unes normes estrictes en el marc d’uns condicionaments socials hipòcrites, veurà esvair la joventut i viurà l’eixorc transcurs dels seus millors anys. Confrontarà el desig i l’instint amb la tradició i els convencionalismes. Viatjarà, des de la rebel·lia inicial que es resistia a una convivència marital de subjugació, cap a una imparable maduresa en un trànsit que es convertirà en transformació i, des de la innocència primigènia, acabarà fent seva la crueltat de l’espòs.

Aquest és el gran mèrit de la novel·la de Mus. No es va limitar a descriure amb fidelitat una història real que va passar a Mallorca el primer terç del s. XX, sinó que va saber dibuixar i palesar amb destresa com és possible que una víctima de maltractes pugui transfigurar-se en botxí; com algú pot arribar a assolir el paper i la personalitat del seu opressor, amb unes pràctiques abusives similars a les que li han fet patir. Som davant d’un relat apassionant que posa en evidència la caducitat de les conviccions, la fragilitat de la condició humana i la mobilitat de les fronteres entre el bé i el mal. Una obra mestra de la nostra literatura que enguany, aprofitant l’avinentesa del centenari del seu autor, convida a treure el llibre de la prestatgeria o anar a la biblioteca, perquè la lectura o la relectura són més que recomanables. M’haureu d’agrair el consell i, en aquests temps de fred que s’acosten, no us caldran els ventalls. 

Feia comptes escriure un article original per animar la lectura d’aquesta novel·la, però una allau de feines sobrevingudes diferirien molts de mesos l’escomesa d’un llibre que ja s’ha presentat. Per tal de no perdre l’oportunitat de reiterar la recomanació, m’he decidit a penjar el pròleg que vaig fer, amb la dificultat d’evitar qualsevol espòiler per tal de no destapar cap de les aventures i desventures de Joan Baptista Marià Picornell i Gomila (1759-1825), el revolucionari mallorquí, el sediciós, que Joan Mayol ha tengut l’esma i la traça d’evocar i rescatar de l’oblit. Una novel·la biogràfica per aprendre història. Benhaja!

A FAISÓ DE PRÒLEG

Res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge
Ni el nom de les flors que veies
Ni el nom dels ocells del teu món
Ni la teua pròpia llengua

A escola et robaven la memòria

Raimon, Al meu país, la pluja

Va ser per demés. Li vaig insistir que la primera edició d’una novel·la no ha de dur cap introducció prèvia, que aquesta en concret, menys que cap altra, no toleraria un pròleg, perquè no seria possible assolir un nivell a la seva alçada o, si més no, que no desentonàs amb una història tan potent i imponent. Això no obstant, amb una aparent bonhomia d’incaut i d’innocent (ves a saber tu si de polissó) va cometre l’error de demanar-me unes paraules de pòrtic. D’una banda, l’amistat de més de mig segle, amb intermitents encontres, vivències i coincidències i, de l’altra, el meu ego, no podien defugir la confiança de l’autor… malgrat el risc de parlar d’un llibre d’aventures enfilades sense desvetllar part dels episodis que, frenèticament, s’enllacen. El risc era caure en el parany de fer de cueta i desllorigar el relat amb qualque espòiler impertinent.

Joan Mayol i Serra (Palma, 1954), defensor de la terra, biòleg, estudiós dels ocells, dels rèptils i dels amfibis de les illes Balears i Pitiüses, amb una allau de llibres científics i d’articles divulgatius on fa bandera de la salvaguarda del medi ambient, com ecologista a ultrança és també un atent i amatent observador dels desbarats de la espècie més animal de totes les que corren, neden i volen. Amb aquest coneixement de la condició humana, s’ha posat a la pell del drac de la rondalla i, conxorxat amb la conjunció d’investigador-novel·lista, ha agafat els tapins de trescar món per anar al rescat d’un mallorquí injustament oblidat, precursor del republicanisme (Antoni Marimon dixit). El desconeixement gegantí del protagonista del llibre exigia, forçat forçat, una ímproba indagació per tal de no deixar cap racó per escorcollar d’una sucosa i envitricollada biografia.

La novel·la, com el riu de la vida de Manrique des del naixement a la desembocadura, amb anades i vingudes, navega per tots els meandres que va solcar el protagonista de la narració. Joan Baptista Marià Picornell i Gomila (1759-1825) va ser un precursor del republicanisme i un mallorquí oblidat (Antoni Marimon dixit). Un personatge polifacètic, culte i inquiet, que encara avui, quan ja fa 200 anys en clau d’ençà de la seva mort, roman dins de la boira espessa dels silencis, enterrat com la flor romanial, i no faceu la prova de demanar per ell a l’escola. Mestre, educador, pedagog, més endavant metge i sempre activista polític, va voltar món ferm. Amb fermes conviccions ideològiques va lluitar arreu per l’emancipació de les persones i la independència dels pobles sotmesos. Cosmopolita per la força va deixar rastre per tot on va passar: Espanya, Veneçuela, França, Estats Units, Cuba…

Quan encara no havien passat 10 anys de la proclamació, l’any 1798 va traduir al castellà La Déclaration des droits de l’homme et du citoyen, preludi, un segle i mig abans, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Present a la rebel·lió de San Blas a Madrid de 1795 i a la de La Guaira a Veneçuela el 1797, Picornell esquivà el patíbul un parell de vegades. El fiscal d’una causa contra ell havia escrit: cuya rara vida es propiamente una extraordinaria novela. La citació era un desafiament obert i Joan Mayol no n’ha volgut fer els ulls grossos i ha sabut convertir una vida de novel·la en una novel·la de vida.

La passejada biogràfica, per més que novel·lesca, és tan completa que, com ja he advertit, parlar anticipadament de qualsevol de les vicissituds i enllaçades peripècies de Picornell seria una grossera i pretensiosa intromissió, perquè la narració descriu prou bé i fil per randa la personalitat del protagonista i, amb pels i senyals, reconstrueix la memòria enteranyinada d’una vida, a més d’insòlita, rica i plena. Cerques i recerques, lluites, persecucions, presons, morts, discussions a rompre… tot allò que lliga amb revolta es fa present. Amb estructura cinematogràfica (la cosa, més que per fer-ne una pel·lícula, dona per a una sèrie televisiva), amb poques llicències literàries, l’autor s’ha transvestit d’Indiana Jones. A la recerca al galop d’un temps perdut i d’un personatge desconegut que, a qualsevol cultura normalitzada, tindria la consideració d’heroi, amb el seu llaç atrapa i detalla els eixos que defineixen la raó de ser d’un revolucionari rodamon.

Aquest llibre ens evoca dues figures ben antigues de la cultura catalana: els justiciers i els mercedaris. Els primers amb la funció que el seu nom indica i els segons, membres de l’orde fundada per Ramon de Penyafort l’any 1218 (poc abans de la Conquesta de Mallorca), dedicats a rescatar captius i facilitar-ne el retorn amb la seva gent. Joan Mayol ha escrit un llibre audaç que, per afegitó, és profitós en tant que rescata la història amagada. Té molt de mèrit que, a l’hora de novel·lar, no hagi optat per la ruta fàcil de distreure el personal i pujar al carro dels ara tan de moda relats d’evasió, fugisssers i efímers. La literatura possibilita inserir l’abelliment cultural en un compromís amb un temps i un país per deixar-ne constància peremne. L’autor ho ha entès així i, amb la seva opció, ens aporta una narració que forma i informa, que educa i instrueix, que combat la ignorància que ens han empeltat, a sang i a foc, des d’uns programes escolars dissenyats des d’una cultura aliena. El relat enganxa des de l’inici i, sense cap davallada d’interès, convida a la solidaritat i a empatitzar amb el protagonista. Una vida apassionant, farcida d’emocions, ben bastida literàriament i amb el rigor històric que pertoca. En aquest punt estic obligat a parlar de mi, perquè el llibre m’obliga a una confessió personal. Coneixia la figura de Picornell, però gràcies a Mayol he tocat amb els dits d’anar a plaça que la tenia distorsionada. Sabia que el seu independentisme no era, no ho és de cap manera, de Mallorca i Catalunya respecte d’Espanya, sinó de les colònies americanes en relació a Castella, però mantenia el prejudici que no va ser un revolucionari antiborbònic, sinó un oportunista i un errat de comptes que actuava segons els vents i els moments. Tenia ben present aquella glosa recollida per Alcover i reproduïda per Isabel Peñarrubia:

Tant si vols com si no vols/ has de dir ‘Viva la Fe!, Viva Fernando setè i Viven los espanyols!

La novel·la fa justícia reparadora. La sol·licitud de clemència de Picornell que li permeté gaudir del perdó reial els darrers deu anys de vida, estava justificada, perquè no era tant una submissió vassalla a la monarquia com un autoengany propiciat per les efímeres esperances que la Constitució de Cadis havia despertat. Aleshores tenia prou raó de ser, tot i la nul·la credibilitat de confiar en la paraula dels Borbons. Avui podem dir: santa innocència!

Joan Mayol fa justícia contra l’oblit imposat i repara la ignorància que ens ha estat empeltada a sang i a foc. Amb un lèxic ric, farcit d’expressions en vies d’extinció que cal reivindicar, ben estructurada sense alts i baixos, a velocitat de creuer (ep! en el bon sentit de la paraula creuer), repassa, una per una, totes les etapes de la vida de Picornell. Gràcies al detall de les peripècies viscudes, la lectura no sols no decau a cap moment, sinó que obliga a mantenir l’atenció. Hi ha passatges emotius i corprenedors. M’abelleix destacar els poètics Joan somia (en llegir el darrer capítol, recordau que us he avisat) i algunes de les desoladores morts a l’entorn del personatge central. Unes morts descrites amb paraules contingudes, sovint lacòniques, sense emocions exagerades i sense purpurines color de rosa. La mort és la mort i s’acaba.

L’autor no desaprofita, allà on troba que va bé, fer qualque jutipiris i jugar, avant i enrere, amb la transposició històrica, a l’estil de Bertold Brecht. Així es permet, projectant el relat cap al futur, referir-se tant als creuers (aquí sí en l’accepció del mot que s’ha imposat a força d’abusos), amb una comparança crítica a la massificació que patim, com, girant la vista enrere, fer l’ullet als revoltats mallorquins que, dos segles i mig abans de la Revolució Francesa, lluitaren per la Llibertat, la Igualtat (pac qui deu!) i la Fraternité (la Germania). Tanmateix… no és bo per esser lliure qui a ser esclau s’avesa.

Gairebé al final, i ja enfilat al trapezi sense xarxes, Mayol s’arrisca a un triple salt i incorpora les visions de Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar, en un diàleg ben bastit i coherent que aporta el punt de vista dels dos intel·lectuals, sobre la figura oblidada d’un lluitador pels drets de les persones i dels pobles. L’autor ha sabut jibaritzar el pensament d’ambdós intel·lectuals. De fet, convida a evocar alguns dels seus escrits (Aquella Mallorca castellanitzant, oficialesca, enterament esclava d’ànima… de la carta on Alomar s’excusa de no haver anat a l’homenatge a la reaccionària, beata, regionalista i estantissa Maria Antònia Salvà, tan enaltida pel franquisme com pel postfranquisme progre). El diàleg entre Oliver i Alomar, per a mi, perfila un debat sobre dues visions que, sense ser antagòniques, delaten estratègies i voluntats discrepants entre el radicalisme i el pragmatisme que, encara avui, persisteixen. Amb tot, el resultat del diàleg dels dos homenots és enriquidor i reforça l’enaltiment de la figura de Picornell. Tot i la gosadia, fa pujar el nivell de la novel·la, posa en evidència el greu desconeixement que tenim del personatge i, per això mateix ni que sigui, convida a posar-hi remei.

He dit ben poques coses que puguin completar o complementar aquest llibre, però a faisó d’un últim amonestament vull reblar el clau amb un bon consell: si sou de la bona gent que gaudeix de la lectura, teniu a les mans una excel·lent novel·la que us permetrà no només passar un guster, sinó aprendre coses d’aquelles que, com els noms dels ocells que l’autor sap de memòria, ens haurien d’haver ensenyat a escola. Quasi res porta el diari!

Muerte puta, muerte cruel

Oliverio Girondo

Enguany, fa pocs mesos, la dama negra esmolà la falcella i es posà a fer matances de gent nostra: el mes d’abril Pere Sampol, el maig Manel Domènech, el juny Jaume Santandreu, el juliol Francesc Moll… Per l’envergadura dels quatre, ja hauríem cobert amb escreix la quota imposada d’obituaris que, any rere any, els mallorquins conscients aportam a la luctuosa llista d’emigrants forçats de la vida. Emperò ella, la de la dalla, no en té mai prou. Va a escarada sense aturall. Sense acabar el juliol, àvida i sàdica, per partida doble, amb el rellotge d’arena dilatat i adelerat, en poques hores entre l’una i l’altra, ha segat dues espiques més, però no dues qualsevol, sinó dues que lluïen al sol i al sòl dels qui estimen la llengua, la cultura i la identitat: Josep Baltasar Llompart i Cortès i Caterina Aguiló i Torres. Ambdós, han estat d’aquells vells amics que, com els vells llibres, els vells vins i la llenya vella, ens acullen, escalfen i blinden contra la ignorància i ens brinden una raó de ser. El resultat luctuós de la criminal eixida ens ha embolicat de dol. Tot el voltant tremola. Les fites que tenim s’esvaeixen llunyes. La mirada s’entela i els vels sacsegen la memòria. El buit s’eixampla i el cor s’estreny. Els plors es multipliquen, amb l’hipòcrita rialla postissa del carpe diem. Tanmateix ens rodegen massa absències per gaudir del moment. Els camins aixequen pols a rompre i, quan es dispersa, només hi ha desert. Es jibaritza el nucli de ronyó clos que hem bastit a força de conèixer persones de pedra picada. Immersos en el declivi, decreixem a les totes. El pitjor és la rèplica a les nostres queixes: i tu espera! Baixes tan sensibles com aquestes reclamen lleves novelles per a no defallir en la lluita indesinenter per ser qui som. On són? On sou els qui heu d’aferrar-vos als braços i estirar el carro? Qui prendrà el relleu d’en Baltasar? Qui el de na Caterina? Hem hagut de tornar escriure allò de bon viatge pels guerrers, però ens cal afegir la crida (el clam!) a enfortir la resistència constant i la revolta permanent. I no ara o mai, sinó ara i sempre!

Bons, boníssims, amics tots dos, fins a darrera hora m’han permès de compartir una de les arts en vies d’extinció: la correspondència! Per bocamoll que sigui, n’estic obligat a dir qualque cosa. Tant amb Caterina Aguiló com amb Baltasar Llompart he defugit l’efímera durada de les telefonades i la síntesi i la pressa del whatsapp. Ens hem comunicat per escrit per correu electrònic durant molts d’anys. He estotjat alguns dels seus missatges, perquè són autèntics tresors. D’ell, d’en Balti, tenc els articles que m’enviava abans de publicar, perquè hi digués la meva. Mai no vaig tocar una coma. Només li repetia, què t’he d’anar a dir si pens com tu? De fet, guard alguns dels seus antics articles a S’Arenal de Mallorca i a L’Estel. 

Quantes de vegades dec haver explicat la seva tesi sobre la xenofòbia induïda per la quantitat que capgira les majories d’un poble i altera els fonaments culturals! O, en els moments de major reculada per les envestides dels colonitzadors de ponent, aquella frase reconstituent: els atacs doten de raó la nostra lluita i donen sentit a la meva vida! M’he de situar a l’any 1978, en el despatx de l’Antiga Impremta Soler d’en Pep Sitjar, arran de la publicació del meu primer llibre, assessorant-me i aconsellant-me o, un any després, corregint les galerades del llibre Mallorca, Teatre.

I, poc temps després, entre mil activitats compartides, coordinant plegats (ell per l’OCB i jo per Sa Nostra) el cicle La Cultura de Mallorca avui, amb la sala d’actes de l’Estudi General Lul·lià estibada tota una setmana d’il·lusions i de gent jove. Amb la fórmula d’un ponent per cada tema (Joan Mas i Vives de Literatura, Sebastià Serra d’Història…) i un col·loqui posterior, obert també al públic, entre d’altres objectius es fomentava el coneixement de les feines de la nostra Universitat.

I quantes coses més fan corredissa i pessigolles per la pell de la memòria! En la faceta de trescador i excursionista, qui no sap que ell i en Miquel Trias varen ser, l’any 1967, els espeleòlegs que divulgaren el coneixement de Sa Fosca i que, fins i tot, en el recorregut hi ha el tobogan d’en Balti, com a topònim de referència de l’aventura? Qui? No puc decantar de l’obituari les llàgrimes solidàries que compartírem l’abril de 1991, quan visitàrem la casa endolada del nostre amic Baltasar Darder i Sansó, víctima d’una mort sobtada amb només 42 anys. 

Passaren els anys i les dècades. Sense interrupcions, la nostra col·laboració es mantenia i perseverava. Dia 7 de febrer de 2021, va acceptar fer la lectura del Manifest de Germania 500 davant de l’Ajuntament de Valldemossa, el poble de la seva esposa i el seu adoptiu. Aquella lectura, en temps de pandèmia, es va fer el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament agermanat i va esdevenir una fita cultural de primer ordre ja que es va poder llegir a tots els municipis de Mallorca sense excepció. Ell, com sempre, hi va ser!

Entre tots ho farem tot! És evident que no ho hem fet tot, però ja faran tant els altres com tu, Baltasar!

Amb na Caterina, tres quarts del mateix. La correspondència, un poc més tardana que amb en Baltasar, verifica l’amistat i la confiança. Semblarà molt impúdic, fins i tot proper a l’obscenitat, que comenci l’evocació dia 2 de maig de 1981 quan, amb la meva filla Llibertat recent nada, la primera persona que no era de la família que es presentà a la clínica va ser ella. El seu present és dels que mai s’obliden: l’AVUI i els diaris mallorquins d’aquell dia, embolicats amb les quatre barres, i una dedicatòria: Que sigui tan valenta com n’Agustina d’Aragó i faci neta la nostra terra de tant i tant d’invasor. El dia abans havíem comentat que el part podia ser el mateix dia, la festa dels treballadors, o l’endemà, commemoració de l’aixecament a Madrid que significà la Guerra del Francès o, pels espanyols, de la independencia. A la conversa vaig vindicar la catalanitat amagada d’Agustina i ella en va deixar constància en els bons auguris destinats a la nouvinguda.

En els correus dels darrers anys parlàvem de tot, ens posàvem al dia de la família: Na Cati ha agafat un bar-restaurant just davant on vivíem, al Banc de l’Oli. Es diu S’Oli, 13 i fa menús moderns cada dia. No té coses congelades o emmagatzemades; del que teníem i sentíem: tenim salut i hi ha una esperança a l’horitzó: la independència de Catalunya. Tant de bo que l’arribem a veure i que en puguem participar! Malauradament, sé que serà molt difícil un reagrupament del país (no dels “Països”, com jo crec que es diu erròniament). Ni el govern ni la gent en tenen cap intenció; de Literatura… Per no anar més enrere vaig al desembre del 2015 quan, a requeriment seu, li remet l’opinió que em va merèixer el seu primer llibre, De res, massa. Ella la considerà bona i em demanà permís per reproduir-ne un fragment al seu perfil de facebook i fer-ne ús com a reclam publicitari a la fira del llibre¹. Només faltaria, Caterina! La gràcia (puta gràcia ara mateix) és llegir el nom que esmenta per reforçar la resposta que m’envià al meu retret final: Tens tota la raó en el retret. Ja me’l va fer el nostre amic comú en Josep Baltasar Llompart i Cortès. Hi havia d’haver pensat, però hi vaig caure amb les quatre potes.

Sí, parlàvem de tot i molt fins que dia 8 de setembre de 2018 m’informà de la situació que s’esdevenia: He pensat posar-te al dia de com estic. Fa uns 10 o 12 dies vaig començar a respirar malament i quasi no em sentien perquè no tenia prou aire. El pneumòleg em va receptar un aerosol durant 10 dies, per veure si obrint-me els bronquis bastaria. Als 5 dies hi vaig tornar perquè no feia cap efecte i jo pitjorava. Em va manar fer una radiografia i va veure que tenia el pulmó ple de suc. Vaig quedar ingressada. No és gens estrany que no pogués respirar. Divendres matí vaig sortir i a l’informe i de paraula em va dir que fes repòs absolut i que prengués calmants. Faig bonda. Ara començarà el calvari del perquè.

La mala nova era el preludi que anunciava que el cranc assassí li havia clavat les mordales i ja no la deixaria anar. Vaig correspondre com millor vaig saber i ella em va fer veure que tenia plena consciència del que li esperava: Gràcies pels bon desitjos, però això no ha fet més que començar. Així i tot, no va defallir. Es va refugiar en l’escriptura per reforçar-se i prendre fua. El mes d’octubre m’escrivia: He estat bastant entretenguda darrerament perquè tenia dos llibres per a la impremta i quasi estan acabats. Tenc dia i hora per presentar-los: dia 22 de novembre a les 19.00 h. Supòs que estaré bé. De vegades basta la il·lusió, no és ver?

Mig any després, l’abril del 2019, m’escrivia: Avui m’ha telefonat en Balti i m’ha demanat si havia llegit el teu llibre Blues amb dones. Li he dit que no. Encara estic acabant Déu meu d’en Jaume Santandreu. M’ha dit que parles d’una germana de Jacob Sureda i que dius que s’ha fet poc cas a aquesta família. Li ha recordat que jo vaig escriure una coseta i que te l’enviàs perquè per ventura no l’havies vista. Efectivament, m’adjuntava l’article que va publicar a Estudis Baleàrics. El mes de novembre, compartíem el dol per la mort de Pere Morey Servera i afegia: Avui que m’ha tocat quimio he llegit el diari de Mallorca a la Clínica i he vist un article de na Fermoselle defensant el monòlit, millor dit, el moneot de la Faixina. M’ha fet bullir la sang tanta defensa i et deman: tu no podries fer un article (altra vegada, perquè ja ho has fet) contrarestant tot això que diu, amb tots els arguments altra vegada? En el següent correu, m’enviava una elogiosa crítica a Blues amb dones i, generosament, hi afegia les cosetes que havia vist i ho justificava: En Josep Grimalt va trobar moltes coses a De res, massa i em va demanar que li dugués un llibre nou perquè hi passaria les correccions, me’l donaria i es podria quedar amb el seu. I això que en Guillem Frontera va dir del llibre (no a mi, sinó a l’amo de la impremta de Muro) que era molt pulcra escrivint.

Anys abans, talment un mal presagi (allò que solem dir: tenir saliva de dimoni), el 27 de setembre de 2012 m’havia enviat un correu, Corrupció contra el càncer, on denunciava l’acomiadament de 108 treballadors dels 258 que tenia el Centro de Investigación Principe Felipe de València. Cada felicitació per Santa Caterina, mereixia destacar la salut part damunt de tot: sobretot, com dius, que siguin bons, perquè per donar creu, o no passar gust de res, val més deixar-ho córrer. Era injust que li hagués tocat a ella. Això de referir-se a la salut i a la mort va ser així sempre, des de molt abans de diagnosticar-li la malaltia, però sense perdre mai els ideals: Hi ha una novel·la de na Maria Aurèlia Capmany que du per títol Ens cal morir. Doncs una cosa així (o viure molts d’anys) és el que caldrà per veure un sol país català on hi siguin totes les terres catalanes (o una confederació, si no podem arribar a ser un tot sol).

Així sia, Caterina!

POST SCRIPTUM Tot just acabava de penjar aquest recordatori quan, des de Ciutadella, m’arriba la mala nova de la mort d’Ignasi Mascaró i Pons, un altre dels nostres.

NOTES

Per atendre l’encàrrec de fer un resum històric de l’Escola de Son Negre, a punt de commemorar els cent anys, he fet una intensa recerca per trobar i ordenar tots els mestres que hi feren feina. Entre 1924 quan l’estat va crear l’escola, encara sense edifici, i l’any 1975, ja a Felanitx amb la darrera remesa d’alumnes procedents de Son Negre, hi desfilaren 22 mestres, onze homes i onze dones. Gràcies al suport d’una nodrida llista d’assessors, els he pogut identificar i fer-ne una pinzellada. Així ha estat amb tots excepte amb un que és un vertader misteri. Segons la informació oficial publicada a la premsa, iniciada la guerra civil i per ordre governativa, el setembre de 1936 es va designar Miquel Briñón Mercant com a mestre titular, fins que fou substituït el setembre de 1937 per la bunyolina Magdalena Daviu Bibiloni, la qual hi va estar fins el juny de 1939. De tot això hi ha constància documental. Com que em va interessar indagar un poc la vida de cada mestre (d’on venien? on anaren?) vaig entrevistar els antics alumnes i, tots els supervivents d’aquells anys, recordaven Magdalena, però no Miquel. En canvi, asseguraven que el primer mestre durant la guerra nomia Genaro, sense especificar el llinatge. Podria tractar-se d’un nom compost, Miguel Genaro o Genaro Miguel? Amb aquesta hipòtesi, vaig iniciar la recerca a partir de la lectura de l’expedient laboral de Miquel Briñón, ben atapeït¹.

Nascut l’any 1913, té una trajectòria com a mestre itinerant des de 1935, quan fa les pràctiques de Magisteri al col·legi Levante, fins a l’any 1953 quan, mentre dirigia el pensionat Sagrada Família de Palma, el govern de Colòmbia li confià la direcció d’un centre escolar important a Medellín, on obtindria prestigi en especialitzar-se en l’atenció preventiva de la delinqüència juvenil, i reconeixement amb els llibres que va publicar en l’àmbit de l’educació. Va tornar a Mallorca el 1963, només per oficialitzar l’excedència, i el 1978 per tramitar la jubilació i evitar perdre el dret a la pensió. El seu hipotètic pas per Son Negre de 1936 a 1937 figura en els seus fulls de servei mentre està en actiu.

Fos com fos, els testimonis persistien que el mestre nomia Genaro i que era un home de més de 50 anys. Em vaig proposar arribar a l’enfront i, abocat a les hemeroteques, vaig trobar el fil desllorigador a Colòmbia quan, dia 10 de juny de 1956, es batejava a Medellín un fill de Miguel Briñón i d’Olga Vélez, apadrinat per poders des de Mallorca per Genaro Briñón Jover. Era l’avi patern, és a dir, el pare del mestre assignat a Son Negre. Amb un nom tan poc freqüent, a partir d’aquest punt, vaig creure que tot seria molt més fàcil… ma non troppo.

Genaro Briñón Jover havia nascut l’any 1877 a Palma. Va fer magisteri, però no consta cap destinació escolar com a mestre. El 1904 era membre del Partit Lliberal. L’any 1908 es va casar amb la mestra Aina Mercant Perelló. El juliol de 1923 presidia la Societat Instructiva Bellver del Terreno a Palma. Se sap que hi feia classes (sense saber de quina matèria) i que l’any 1928 se li va retre reconeixement i es penjà un retrat seu per presidir el saló de l’entitat. Aquella societat, en el carrer Alfons XIII (avui Joan Miró), disposava d’una secció esperantista, Amikeco², tenia una coral i un grup de teatre, s’hi feien conferències i concerts, i s’organitzaven balls, festes populars, activitats recreatives i, fins i tot, curses de braus.

En aquell local, el mes d’octubre de 1931, es va retre homenatge al governador civil republicà, el menorquí Francesc Carreras, amb assistència dels socialistes Andreu Crespí i Ignasi Ferretjans i amb un parlament de Genaro. D’aquest, la següent notícia localitzada l’assenyala en el cens electoral del mes de març de 1934. Vivia sin oficio conocido al carrer M. Obrador n. 19 de Cas Concos. Calia complementar la informació, amb la recerca de l’esposa.

Aina Mercant Perelló, d’ascendència valldemossina, va néixer a Palma l’any 1880. El 1901 ja era mestra i el 1903 ocupà la vacant dels Hostalets per passar, el 1908, a Son Servera, el 1916 a la Normal i el 1923 a Orient. El 1924 se li concedí la definitiva a Creixell, al Tarragonès, però el 1927 va demanar excedència fins que, el 1929, es va incorporar a Cas Concos, on el 1932 seria la directora de l’escola i dos anys després, l’agost de 1934, passaria a la Graduada de Felanitx. L’octubre de 1936, la Comisión Depuradora del Magisterio, orientada a expulsar i sancionar els mestres partidaris de la República, la va declarar apta per exercir la professió i va continuar a Felanitx, on va morir el mes d’agost de 1942, als 61 anys. A l’esquela, apareixen els noms del seu espòs, Genaro, i dels seus fills Miquel, Josefina, Isabel i Anita.

Recapitular la situació, amb aquestes peces del trencaclosques a la taula, no resol l’enigma, però tot fa pensar que Miquel Briñón, des del 1^r d’octubre de 1936 a finals de setembre de 1937, amb 23 anys, va ser substituït de facto a Son Negre per son pare, de 59 anys, que vivia només a 5 km de l’escola, a Cas Concos, mentre sa mare feia feina a la Graduada de Felanitx. Com va ser possible aquest canvi? La situació no permetia anar de bromes i, evidentment, ningú no hauria gosat fer magarrufes ni enganys. Qui va autoritzar la substitució? I, d’altra banda, com es va poder alliberar Miquel Briñón d’ocupar la plaça assignada? Com s’ha dit, en els seus fulls de servei, figura que va estar a Son Negre. A tots els fulls… excepte en el darrer, elaborat amb motiu de la jubilació, on es veu que en les dates que formalment estava assignat a Son Negre (d’octubre de 1936 a finals de 1937) figura adscrit a l’Annexa de Magisteri de Palma.

Sense resoldre l’embull de manera taxativa, hi ha una notícia que aporta un poc de llum i convida a una deducció no gaire fantasiosa. El mes d’octubre de 1940, la premsa es fa ressò que el Ministerio del Ejército ha concedit al soldado Miguel Briñón Mercant, la Medalla de Sufrimientos por la Pátria, amb dret a una pensió de 25 PTA durant cinc anys, per haver estat herido menos grave dia 16 d’agost de 1936 a la costa de Manacor, arran del desembarcament de les tropes republicanes. Aquesta informació convida a la pregunta: estava en condicions dia 1^r d’octubre de 1936, només sis setmanes després de caure ferit, d’incorporar-se a l’escola assignada? Se li va permetre que son pare es fes càrrec provisionalment de la plaça? Fos com fos, més enllà dels papers oficials els testimonis canten santa clara: el mestre de l’escola de Son Negre del curs 1936/37 va ser Genaro [Briñón Bover]. Gairebé mig segles més tard, el seu fill Miquel, a una llarga entrevista de Jaume Oliver a la revista Maina (n. 4 de 1981) repassa el seu itinerari laboral i, tot i referir-se a feines menors, com la participació a les colònies escolars de Portocolom de 1935, no esmenta per res Son Negre³. D’aquell moment històric, diu lacònicament: L’any 1936 vaig acabar els estudis i arribaren els dies amargs… No afegeix cap comentari i, a continuació, descriu la seva vida: L’any 1940 vaig començar la meva dedicació a la infància marginada. 

Potser qualque dia va fer passada per la que, oficialment i per ordre governativa, era la seva plaça; la plaça que va ocupar Genaro, son pare? Qui sap si qualque dia sabrem com va ser possible la substitució!

POST SCRIPTUM

Una vegada publicat l’article que precedeix aquest afegitó, m’ha telefonat des de Colòmbia Jenaro Antonio Briñón Vélez, fill de Miquel, el mestre, i net de Jenaro i d’Aina. No ens coneixem personalment, però en veure que tenia un perfil al facebook li he enviat l’enllaç amb l’escrit i no havia passat una hora quan s’ha posat en contacte per facilitar-me una informació rellevant i aclaridora, amb algunes fotografies. El món és un mocador i hem arribat a concloure que, tot i que és quatre anys més jove que jo, vàrem coincidir al col·legi de Sant Francesc de Palma els anys que ell va viure a Mallorca. És una persona molt educada i amable que manté una gran memòria i molts vius els vincles amb la terra dels seus avis paterns. La conversa ha estat llarga i enriquidora però, per no introduir nous elements i centrar-nos en l’objecte de la recerca, cal concloure que, efectivament, era impossible que Miquel Briñón s’incorporàs a l’escola de Son Negre el mes d’octubre ni, més endavant, mentre va durar la guerra. 

Com a soldat d’artilleria, dia 16 d’agost de 1936 anava dins d’un cotxe militar carregat de magranes de foc sense espoleta. Es dirigien cap al front de guerra quan, en veure un cotxe desconegut en direcció contrària, el conductor va fer una mala maniobra i es va produir una gran explosió que va ferir greument Miquel Briñón i el varen haver d’hospitalitzar per voladura d’una clavícula i procedir a la rehabilitació posterior. L’exèrcit va recompensar aquella desgràcia amb dues medalles i una pensió temporal. Després de la convalescència, amb la guerra encara en curs, va ser destinat als serveis de criptografia del ministeri d’aviació. Allà va patir molt en veure les localitzacions dels bombardeigs sobre Barcelona, on tenia família. Durant tota la guerra va estar adscrit a l’exèrcit i, per tant, no va exercir de mestre ni a Son Negre ni enlloc. Altra cosa és que a l’expedient del ministeri d’educació no aparegui per res son pare. Va ser el ministeri de l’exèrcit que autoritzà que Genaro substituís el seu fill? És una hipòtesi. Allò cert i segur és que ho va fer i, gràcies a la memòria viva dels antics alumnes, hem pogut saber que, sense papers, Genaro Briñón Jover va fer de mestre a Son Negre. En aquest cas, podem dir que la dita popular s’equivoca: mentin papers i cantin barbes!  

NOTES

Te n’havies d’anar, com tothom, i ho has fet com havies previst i com volies: sedat a Can Gazà i amb la teva gent. Allà va ser on, fa un parell de mesos, vàrem parlar per darrera vegada a la presentació de Mon cor aflama estels, les teves ApoElegies, prologades per Jaume Mateu, el teu més lleial amic i suport, i dedicades a les morts més joves de la teva família, amb el recull d’una quarantena d’obituaris, epitafis i qualque epigrama que pregonares, al llarg d’anys i panys, per acomiadar moltes amistats, entre d’altres algunes de compartides (Guillem d’Efak, Jeroni Fito, Antoni Serra, Pere Mulet, Antoni Riera Siquier…). T’esbravares en les evocacions. Ara et toca a tu passar a la zona incontestable del record. Ja no hi ets, però et fas present a les voreres del camí de moltes de vides; de la meva des d’aquella presentació de Dos pams d’home a l’enyorada llibreria L’ull de vidre, on Biel Vilanova va cantar els poemes que t’havia musicat: Crec que el fanal als ulls, mata la llum i les ganes de veure-hi/ Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por/ Crec que els tractats de moral i altres herbes són un invent dels coixos perquè els altres no corrin… Era l’any 1970 i, d’aleshores ençà, són tantes coses, Jaume, tantes de coses!

Des de la nostra coneixença, em vaig implicar amb les teves dèries i activitats (La Sapiència, l’Hospital de Nit… preludis del Refugi i de Can Gazà). El 1978 em vares fer un dels pròlegs al meu primer llibre …com un aleig enmig de la calitja, amb una rèplica al poema que t’havia dedicat i una sentència contundent que he repetit adesiara: els signes són una arma carregada de poble! El 1979 tu i en Jeroni Fito em vàreu implicar en un projecte ambiciós: Terra roja (perquè Mallorca és terra – deia en Jaume – i hauria de ser roja). Aquell projecte no reeixit girava a l’entorn del cantant, músic, actor i poeta Guillem d’Efak. El barracaner, com tu, cantaria el Siau qui sou!, la seva història de Mallorca musicada per Antoni Parera Fons. S’havia d’anar, de poble en poble, a deixondir consciències, bastir il·lusions, mobilitzar la gent, especialment els joves… Hi hauria teatre, poesia, música i, per descomptat, vindicació política per una terra més justa i solidària. El maig de 1980 a la Sala Imperial de Manacor, Guillem d’Efak amb el grup Los Amigos (amb Tomeu Matamales i altres), varen estrenar la rapsòdia. L’eufòria va ser tan gran que donàrem per fet que Terra roja ja estava en marxa, però eren temps de preautonomia i precarietats i el recital va ser flor d’un dia… com tantes coses, Jaume, tantes de coses!

El 1983, quan Sa Nostra va assumir-ne l’edició, a la col·lecció Turó de Poesia vares publicar En nom del pare, amb pròleg de Jacint Planes i Santmartí, i em demanares que en fes la presentació a una casa de cultura de Manacor estibada. Qui no recorda aquell vers teu davant la mort: Cabroníssim avantatgista, Déu! La insolència generà una allau d’atacs i protestes a l’entitat editora, atiades per un col·lectiu inquisitorial i emmascarat rere el nom de Catòlics anònims (la gracieta burlesca ja anava amb el nom) que demanaren el meu cap. Miquel Àngel Riera s’assabentà de la moguda i t’ho degué dir, perquè aquell mateix any, 1983, quan et vaig demanar per anar a les llistes del PSM al Parlament, em vares respondre_ A una persona que s’ha jugat la feina per tu, no se li pot negar res. Així va ser que compartírem campanya i, a la plaça del malnom, predicares 12 hores seguides al peu del bon rei. El teu diari t’havia censurat un article i TVE havia postposat l’emissió del documental Vivir cada dia dedicat a la teva tasca a l’Hospital de nit. També, allà mateix, vaig compartir qualque encadenament per posar en solfa la desatenció als desvalguts. Vaig aprendre de la teva imaginació i, sobretot, vaig saber que, abans d’iniciar qualsevol acció, s’han de tenir previstes totes les possibles sortides. Vaig aprendre tantes coses, Jaume, tantes de coses!

El PSM no va assolir l’impuls que desitjàvem i el 1986, sense canviar d’horitzons, baratàrem de barca. Amb ERC ens hi sentírem més a gust i durant més anys. Inaugurares la seu del partit, amb Heribert Barrera, promogueres, amb Magdalena Torelló, els exitosos Sopars per a la Independència a Ses Tarragones. vares organitzar els primers homenatges a Son Coletes i també els primers a la Germania de Mallorca, vares ser fonamental en la creació del Comitè de Defensa de Macià Manera, amb Josep Maria Llompart i Antoni Serra, i anàrem a Madrid a la pantomima de judici. També fores determinant en el Comitè de Defensa de S’Arenal de Mallorca, amb Llompart i amb Guillem d’Efak, per vindicar la llibertat d’expressió… Encara el 2010, Jerònia Quetgles te dedicava un detallat retrat i, per indicació teva, m’entrevistà per fer el teu perfil més polític; segurament el més polèmic i polièdric, encara que tots els teus caires ho eren. I, què he de dir de la vaga de fam de Jaume Sastre? Deixares de banda les batusses i obrires de pinte en ample les portes de la Casa Llarga! Vares ser clau en tantes coses, Jaume, tantes de coses!

Alguns s’han apressat a dir que eres una gran persona i han posat l’accent en el teu rol de poeta. Em sona a poca cosa. Has estat, part damunt de qualsevol altra cosa, un lluitador que ha sabut estar on tocava estar. Quantes de curolles, quantes dèries, quantes il·lusions compartides! Quantes amistats veig desfilar suara per la memòria (Biel Camps, Enric Rovira, Norma Tolosa, Xisco Seguí, l’amo en Pep Estelrich, Miquel Barceló, Miquel Fullana, Damià Quetgles, Joan Escanelles, Catalina Alorda, Delfí Mulet…). Tret de les meves discrepàncies amb la severitat i, al meu entendre injustícia, d’alguns judicis públics teus (Damià Ferrà Ponç o, més recentment, Biel Majoral i Miquel Àngel Riera, per no amagar els seus noms), durant molts d’anys m’he sentit representat per la majoria dels teus somnis expressats en poemes, novel·les, articles a la premsa i, els darrers temps, en les opinions publicades al teu blog (on encara escrivies dia 9 de maig sobre el nou papa de Roma), per les teves lluites, per la defensa dels drets del teu poble i, més enllà, la dedicació als més febles, siguin del nord, siguin del sud. Com amagar que has estat un independentista, un referent de valentia, una bèstia gegantina del Manacor que ha creat i criat espècies com el canonge Alcover? D’aquesta raça, dreturera i forta, et pastaren i no valia que et proclamassis conillet de camp. Has defensat el dret a equivocar-te i a ser contradictori (i qui no ho és?), però amb una capacitat creativa fora de la normalitat i un poder immens capaç d’emocionar, de commoure, d’engrescar. Has sabut aclarir i ens has fet aclarir moltes de coses: de quines egües venim i per quines tresques hem d’agafar els tapins per arribar a la terra promesa. Ens has brindat metàfores, vivències… tantes coses, Jaume, tantes de coses!

Gràcies, doncs, per haver viscut!

Nota.- En negreta, avís indicatiu de les imatges que segueixen en el mateix ordre

Ahir dissabte, l’Arsenal es va proclamar guanyador de la Champions femenina. Ho va fer (després d’haver vist anul·lat un gol per fora de joc) de manera pulcra i justa, amb un joc net i eficaç, sota la magistral direcció d’una gran esportista. Divendres, el vespre abans, a la presentació del llibre dedicat al ja històric grup Horris Kamoi, organitzada per l’Àrea Cultural de la Penya Barcelonista Els Tamarells, molts de socis declaraven tenir el cor xapat. Jo era dels que, malgrat ser culé empedreït, anunciava que aniria amb l’Arsenal. Qüestió de prioritats: primer el meu poble i la meva gent! Havia arribat el moment de deixar ben clars els mèrits que, fins ara, se li havien negat a una excel·lent esportista (i esportista vol dir molt més que futbolista), Mariona Caldentei i Oliver. Segur que, l’any passat, va ser una decisió molt difícil deixar el club de la seva vida, però des del primer moment vaig tenir la convicció que era l’opció més encertada. El seu equip, el meu equip, romania enlluernat amb altres noms «de la casa» i no valorava a qui, des de la més eficient modèstia, era la vertadera líder i motor del col·lectiu. El temps ha dictat sentència: sense ella el Barça d’enguany no ha estat ni d’un bon tros el de l’any passat; el joc ha perdut dinamisme, alegria i qualitat i, per afegitó, ha patit derrotes doloroses en el seu camp (contra el cuer i contra la bèstia negra, vestida de blanc). En canvi, a l’Arsenal, en un equip molt feble just començar el curs, amb destitució d’entrenador inclosa, Mariona, en una sola temporada i partit a partit, ha fet créixer el club fins al màxim nivell europeu i, des de les grades, s’ha sentit reconeguda com mai abans amb el crit Shake it Caldentei! La recompensa havia d’arribar i Mariona, ahir horabaixa a Lisbona, va ser decisiva en el disseny de la jugada del gol i en la victòria; va guanyar!

Ara ha arribat el moment que, si per una vegada es fa justícia en el món del futbol (no faceu burleta de la meva ingenuïtat), s’ha de lliurar amb tots els honors a Mariona Caldentei i Oliver la Pilota d’Or; aquest guardó que amb el Barça li va ser reiteradament usurpat per qüestions subjectives; discutibles si més no. Molt més enllà de les matemàtiques (que si gols o que si assistències), si algú (del Barça, de l’Arsenal o de quisvulla) encarna, part damunt de qualsevol altra consideració, els valors esportius de Cruiff o de Guardiola és Mariona (no debades el pròleg al seu llibre el va fer Andrés Iniesta). Ultra individualismes egoistes i egocèntrics, ella representa el treball en equip, la solidaritat, la senzillesa, el sacrifici, la capacitat de repartir el joc, l’esforç, l’alegria d’esperit, l’art de l’esport, l’acceptació sense queixa quan és substituïda… Representa, en definitiva, allò tan difícil de saber perdre i saber guanyar. Ho va demostrar ahir mateix, després de la merescuda victòria, quan va anar a consolar les seves excompanyes adversàries.

Fa dues setmanes, de manera clara i indiscutible, a anys-llum de la segona classificada, li varen concedir el premi a millor jugadora de la Premier. Ara, per pura lògica, amb la Champions a les mans, li correspon la Pilota d’Or i qualsevol alternativa seria una injustícia de tal magnitud que fregaria la ignomínia. I que no m’acusi ningú de bravejar a la felanitxera, perquè les coses són com són.

Crec que totes les penyes de futbol de la Vila (del color que siguin), entitats culturals, feministes, socials i, per descomptat, l’Ajuntament i totes les institucions esportives de Mallorca i del conjunt de Catalunya, haurien de fer sentir la seva veu per reclamar aquest reconeixement. Encara la diré més grossa: la primera entitat de fora poble que hauria de defensar la proposta és el Futbol Club Barcelona, amb les companyes de l’equip femení al capdavant. Que consti en acta!

Mariona Caldentei i Oliver for ever! 

Dat a Son Menut, 25 de maig de 2025, l’endemà de la final de Champions

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NAIXEMENT I INFANTESA

Bartomeu Barceló i Tortella va néixer a Felanitx dia 4 d’octubre de 1888 en el si d’una família molt humil. Son pare, Bartomeu, era felanitxer i havia fet feina a Palma com a cotxer del metge Miquel Llobera, oncle del poeta Costa i Llobera. Es va casar amb Joana Torella Ferrer, de Ciutat, i allà varen tenir la primera filla, Joana. Poc després, el matrimoni es traslladà a viure al carrer dels Quatre Cantons de Felanitx on naixerien Bartomeu i, sis anys després, Catalina. Bartomeu va estudiar amb bones notes a l’escola de Sant Alfons, dels frares Ligorins (unificats posteriorment amb els teatins), i també amb Mestre Calça, el qual li transmeté l’interès per la Poesia.

Entre els records d’infantesa, evocava quan anava per la Mola, la petita serra del poble, a parar garbellets, collir espàrrecs i cercar caragols, com a modesta contribució a la precària economia familiar. D’aleshores ençà i de per vida, la fruita que més li agradava era la figa de moro perquè era silvestre i lliure i afegia, amb una imatge poètica, que les seves fulles són les orelles de la terra.

SEMINARI, ESTUDIS I MISSIONS

Un dia de 1902, un porrerenc de la congregació de la Missió, Pere Julià, va predicar a la Vila i, tant va impactar el sermó al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres per ingressar, amb només 14 anys, en el seminari menor dels pares Paüls. Aquell seria el seu primer doble exili voluntari: del seu poble i de la seva família. A l’Alt Empordà va llegir Pàtria de Verdaguer i descobrí la unitat de la llengua i de la nació catalana en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. Des de Figueres, iniciaria una vida errant i nòmada que, al llarg de la vida, el duria a sojornar a més de dues dotzenes de municipis (es definia com un ocell boscà). L’any 1905 aniria a fer el noviciat a Barcelona; se’n va fer ressò el 13 de gener de 1906 el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares en informar que Bartomeu Barceló havia ingressat a la congregació de San Vicenç de Paül. El setembre de 1907 professà com a paulí a Bellpuig d’Urgell. Allà, el 1908, als denou anys, rebria la mala nova de la malaltia i mort de son pare i el trasllat de la família a una casa del carrer dels Prohissos. La germana gran, Joana, ja havia entrat monja de la Caritat amb el nom de Sor Maria Miquela, la germana petita, Catalina, sense passar per l’escola, va anar a fer feina per la família del doctor Arnau, el metge Felip, on atendria quatre generacions. Sa mare, per subsistir, brodava i cosia. Quan, anys després, el poeta va publicar els Goigs a Santa Llucia, finíssima brodadora els va dedicar a la piíssima memòria de ma mareta qui va viure i ens feia viure de l’art de l’agulla seva que veig pipellejar en cada estel cel amunt.

De Bellpuig, tornà al convent de Barcelona, on va viure amb por l’incendi de l’edifici arran de la Setmana Tràgica, quan la congregació va anar a fer estada a la Missió de Palma i, després d’uns mesos, es traslladà a Espluga de Francolí a continuar els cursos de Teologia. Recordava els meravellosos estius que va viure a Vallvidriera i la revista escolar on publicaria els seus primers escrits, amb un títol, Germanor, molt sigificatiu per qualsevol mallorquí.

L’any 1913 rebia els ordes menors i el diaconat a Lleida i el 30 de maig, a Tortosa, l’ungiren sacerdot. Tenia 24 anys. Va fer la missa nova a la capella del convent d’Espluga de Francolí dia 31 de maig de 1914 i, en recordar-ho, va dir que la pobresa dels meus pares no els hauria permès que cantés missa nova a Felanitx.

L’11 de setembre de 1914 va partir, com a missioner, a Puno, al Perú. Per integrar-se a la comunitat índia, va estudiar aimara i quítxua. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües dels indígenes, dia 16 de juny de 1915 escrivia a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua! L’estada a Puno va ser breu. Als peus dels Andes varen quedar, perduts i oblidats, els poemes en castellà que havia escrit al Perú.

PALMA, BELLPUIG, FIGUERES… POETA I PREDICADOR

La primeria de 1917 va tornar a Barcelona per ser destinat a la Missió a Palma, on faria de professor de batxiller. Va ser a la Ciutat de Mallorca on va fer amistat amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Adoptà, definitivament, la llengua catalana i en els Jocs Florals de 1918 de Barcelona va iniciar una llarga trajectòria de guardons en guanyar un accèssit a la Viola d’Or. Paral·lelament, assolí fama de bon predicador. El 16 de juliol l’església de La Missió es va omplir per escoltar el seu sermó. Deu dies després, l’Ajuntament de Felanitx li encarregà el panegíric de Santa Margalida. En veure la volada que prenia el reconeixement públic de Barceló a Mallorca, els superiors no veuen bé ni l’èxit dels seus sermons, ni que escrigui poesia i es relacioni amb els literats de l’època. Fos per gelosia o per eixalar-li la possible vanitat, el 1919 la Congregació va assignar una petita retribució econòmica a sa mare i el destinaren a Bellpuig, des d’on passaria a Figueres. Allà consolidarà la fama de bon orador i, amb una llibertat de moviment que no li permetien a Mallorca, el criden per predicar arreu: Vilet, Banyoles, Arbeca, Roses, Peralada, terres d’Aragó… Segons la premsa la gent corria per escoltar les seves prèdiques. El seu nom esdevé un referent.

Cal apuntar que, en aquells temps, hi havia una gran competitivitat entre els sermonaires; gairebé semblaven combats de glosadors. Tenien gran audiència i la gent contrastava i comparava el contingut, el to, l’expressivitat dels pacífics contrincants. Es pot deduir d’un llarg article publicat dia 15 d’abril de 1922 a El Norte, referit a la setmana santa de Figueres. Sota el títol Los sermones llegim: En brillante torneo, verdadero pugilato de Sagrada Oratoria, se predicaron durante la piadosa ceremonia 16 sermones por 7 sembradores de la Divina palabra: el Rdo. P. D. Bartolomé Barceló de la Misión de San Vicente de Paul, Residencia del Asilo Villalonga de esta ciudad (segueixen els noms d’altres sis preveres) (…) rivalizando todos en encendido celo por el triunfo de la salvadora doctrina del Crucificado.

El 14 d’abril de 1923, per encàrrec del batle de Felanitx, Bartomeu Barceló fa un sermó dedicat a Ramon Llull. Dia 2 de juliol predica, també sobre Llull, a la basílica de Sant Francesc de Palma. El diumenge 15 de juliol de 1923, a Portocolom fa la conferència La tasca social que pot fer l’Orfeó Aulí. El mes següent retorna, des de Figueres, al seu poble per fer, dia 28 d’agost, el sermó de Sant Agustí i aprofita l’estada al poble per presentar un llarg poema, L’Oda Tumultuosa, als Jocs Florals que tindran lloc a Felanitx la segona setmana de setembre. Joan Alcover, en llegir aquells versos, va escriure: És més poeta Barceló que tots els altres junts. No obstant, per adaptar-se a les bases, li demanen que redueixi l’extensió i li podran lliurar la Flor Natural. En saber-ho el superior de Palma, li prohibeix tota activitat a Mallorca i, en aquesta ocasió, no només la literària, sinó també la ministerial, per la qual cosa torna a l’Empordà. En evocar els fets, any després escriu a sa mare el bon Pare Visitador m’obligà a suspendre i rompre compromisos contrets a Palma, Pollença i Felanitx, per de prompte.

De nou a Figueres, veu com s’incrementa l’interès de la gent per anar a escoltar els seus sermons. Amb Ramon Llull a una mà, com a senyera per defensar la llengua, la cultura i la nació catalana, i amb Vicenç de Paul a l’altra, com a referent de la lluita social pels desvalguts, en tenia prou per entrunyellar uns discursos vindicatius i alliçonadors, embolicats sempre amb imatges poètiques. Cal advertir que, els seus escrits i els seus sermons no l’eximien de la dedicació, com a paulí, als seus deixebles, als infants, als vells o als malalts. Aquells anys des de l’Asil Villalonga.

També impulsà una secció dels Pomells de Joventut, el moviment que havia ideat Josep Maria Folck i Torres que el setembre de 1923 disposava de 850 agrupacions i milers de seguidors. Precisament dia 10 de setembre, revetlla de la Diada de Catalunya, La Veu de l’Empurdà publicava: Un grup de joves nacionalistes figuerencs ha organitzat per a demà, trista diada que commemora la pèrdua de les llibertats catalanes, un programa d’actes que és d’esperar que remourà les nostres multituds nacionalistes. Al matí, solemne missa a l’església de Sant Sebastià, en sufragi dels qui donaren llur vida en defensa de les nostres llibertats, essent-ne oficiant el reverend P. Bartomeu Barceló. Català! Ets fill d’una pàtria esclava. Catalunya, en perdre la independència, va conservar vestigis de l’antiga llibertat. Però aquestes li foren arrabassades per les armes l’11 de Setembre de 1714. Recorda te’n, català. Glorifica els màrtirs i maleeix els tirans.

Només dos dies després d’aquella missa de Barceló dedicada als màrtirs de la llibertat i només deu dies després dels Jocs Florals de Felanitx, dia 13 de setembre de 1923, amb el beneplàcit d’Alfons XIII, el suport de l’exèrcit i de l’Església espanyola, i l’aquiescència de la Lliga i del Partit Socialista, Miguel Primo de Rivera instaurava una Dictadura Militar. Va represaliar el moviment obrer, però s’adreçà frontalment a combatre el catalanisme com ho palesa el seu primer decret, on ataca directament els símbols i la llengua. Va fer tomar les quatre columnes de Montjuïc i les substituí per dues torres vermelles venecianes, suprimí la Mancomunitat i qualsevol referent relacionat amb la llengua i la cultura. Els Pomells de Joventut, entre moltes organitzacions, foren prohibits. Enmig de l’oprobi, Bartomeu Barceló no va afluixar i les seves prèdiques, arreu de Catalunya, eren com un petit oasi d’esperança. Si ja abans la gent corria per escoltar els seus sermons, la nova situació multiplicà l’interès. El seu clam en defensa de les llibertats i a favor de la justícia s’escampava arreu com una taca d’oli.

EL SERMÓ; QUÈ VA DIR EXACTAMENT?

El 6 d’abril de 1925, La Veu de Catalunya anunciava: S’han vist molt concorreguts a la Catedral els sermons de les Quaranta Hores. Aquesta nit, de deu a onze, tindrà lloc el de la confraria de Sant Jordi. Tal com es preveia, malgrat l’hora, aquell dilluns de la setmana santa en plena Dictadura Militar de Primo de Rivera, la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. El sermó tancaria el cicle de les Quaranta Hores i l’organitzava la Confraria de Sant Jordi de Girona. L’elecció del predicador fou unànime. Tothom sabia de la fama que el precedia. Per descomptat, no va decebre els seus seguidors… i va exasperar i indignar els mecanismes de poder. Atesa la transcendència que va tenir, s’ha escrit molt sobre aquella prèdica que, dissortadament, no es guarda, perquè formalment no va existir. Mossèn Barceló no llegia, però tampoc improvisava. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, era conscient que les seves paraules estarien sotmeses a una severa vigilància¹. Sabia que el sermó li podria determinar la vida en el punt més àlgid del seu reconeixement. Així va ser. Aquell sermó marcaria el futur del poeta felanitxer. Com feia sempre sense por, va preparar la seva plàtica i la desenvolupà fent ús d’una memòria prodigiosa. No hi ha cap document que transcrigui les paraules. Això no obstant, hi ha més d’una referència del seu autor, nombroses declaracions de testimonis i, com veurem, dos expedients, un de policial i un altre d’eclesiàstic, que detallen algunes de les expressions i permeten una reconstrucció molt aproximada, si no de les paraules exactes, sí de tots els temes que va abordar.

De les declaracions dels assistents, han quedat dues expressions lapidàries contundents. Una és la comparança que va fer entre els set dolors de la Mare de Déu (amb un vuitè afegit) i els patiment de la Nació Catalana². Una altra és l’encomi a defensar per Catalunya la Justícia i la Llibertat que Jesucrist volia per a tota la Humanitat. Aquesta última és la frase que més s’ha repetit en evocar el sermó, però va dir moltes més coses. Una d’elles, va ser comparar la tasca que ell exercí com a missioner, orientada a educar i ensenyar, front al colonialisme de subjugar i anorrear la llengua, la cultura i la identitat dels pobles conquerits. Ell mateix, en una carta al seu amic i deixeble Joan Roig, recordava: pensa que, més que mai, l’imperatiu d’ara és el Missionerisme, en oposició a l’àvid esperit del Colonialisme, com deia ja l’any vint-i-cinc a la trona de la Seu de Girona.³ Circularen a dojo llegendes urbanes sobre aquell sermó. Hom assegurava que Mossèn Barceló havia cantat Els Segadors, però és impossible que, en setmana santa, gosàs cantar. El cert és que, com veurem, segons la informació policial i l’eclesial, degué recitar qualque fragment de l’himne prohibit. A partir d’una al·lusió al pa eucarístic, es referí als grans de blat que el componen abans de la consagració, quan les espigues són segades, i enaltí la figura dels segadors. Com a manifestació unànime, els testimonis recordaren que va afirmar: La corona del rei d’Espanya és l’argolla del poble català. Una imatge que qualsevol assistent per força havia de retenir.

Sense poder contrastar el contingut exacte del sermó, el fet és que sempre es va refermar en el que va dir aquell dia. Un mes i mig després, dia 31 de maig, escrivia a les germanes: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat. No només no es va retractar, sinó que tota la vida va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

L’INFORME DE L’ESGLÉSIA

Per la rellevància del contingut, hem d’acudir a un document cabdal sobre els fets: l’informe del Nunci Tedeschini al cardenal Pacelli (futur Pius XII) dedicat a la detenció i expulsió de Mossèn Barceló, C. M., que va ser incorporat a la carpeta Questione catalana i va romandre en els arxius secrets del Vaticà⁴. El setembre del 2007, la carpeta va ser desclassificada per Benet XVI, encara que només en part i amb limitacions⁵. Així i tot, la informació feta pública és prou eloqüent i permet accedir al contingut del sermó, evidentment vist des d’una perspectiva adversa al predicador⁶.

L’atenció monogràfica a mossèn Bartomeu Barceló dins d’un informe general sobre l’església catalana, palesava el conflicte diplomàtic que el sermó havia generat entre el regne d’Espanya i el Vaticà. Tedeschini dedica un apartat, Los Paúles e il P. Barceló, on es palesa que la Congregació dels Paüls es decanteni desmarquen del seu missioner. Informen que l’octubre de 1923, setmanes després del cop d’estat de Primo de Rivera, es va veure obligat a justificar la seva relació con los extinguidos Pomells, y a los escritos que publica en algún periódico, con pseudónimo. En sus relaciones con los Pomells se le acusa de haberse extralimitado metiéndose en política y cooperando a dar color a las ideas separatistas, cosa tan ajena a la predicación de la divina palabra y tan prohibida por nuestras Santas Reglaas. (…) En cuanto a sus escritos, los publica sin contar con el permiso que prescribe el Can. 1386 del Derecho Canónico. Ante la imposibilidad moral de enviarle a otra casa, pues en ninguna le recibirán con gusto, se ha tomado la siguiente resolución: Conforme al Can. 659 le admonesto de sus dos citadas faltas graves y externas, la de meterse en política en sus sermones, y la de escribir en el periódico sin permiso: y si esta admonición no produce el efecto, se procederá conforme a derecho hasta llegar a la dimisión. L’amonestació, segons declararen al nunci, va ser atesa durant un any i mig fins que va ser autoritzat, «amb recomanacions i advertiments», a fer el sermó a la Catedral de Girona. La transcripció, en l’original italià, de l’informe del nunci posa en evidència el contingut del sermó, vist des d’una perspectiva adversa al mossèn: ..dopo di che il Superiore di Figueras gli permise di predicare un discorso sulla Settimana Santa nella Cattedrale di Gerona, per incarico della Confraría de Sant Jordi, nel 1925. Prima che predicasse il Superiore di Figueras e il Segretario del Vescovo di Gerona Monsignor Llompart, gli fecero raccomandazioni e ammonizioni, cui egli promise di ottemperare. Peró una volta sul pulpito, ricominció a tirare a pale infuocate, alludendo all’inno Els Segadors (Bon golp de falc!), e dicendo che la corona dei Re si converte in cerchio che per opprimere i popoli⁷.

El bessó recollit per Tedeschini referit a Bartomeu Barceló procedeix de diverses entrevistes, de les quals destaca la declaració d’Eugeni Comellas i Viladomat, visitador provincial dels Paüls. Lluny de defensar el seu missioner, el qualificà de maniàtic i es va posicionar a favor de la persecució militar que patiria. Informà que el capità general es queixà als Paüls, però es portà molt bé en comprovar que la congregació es desmarcava del predicador. A l’informe final de la visita apostòlica, el nunci dedica tres folis a parlar de qui considera ja ex paül. Ressalta el lligam del pare Barceló amb els Pomells de Joventut, extingits per la Dictadura, i es remet a una lletra del pare Comellas, del 16 d’octubre de 1926, que acusa el pare Barceló de haberse extralimitado metiéndose en política y cooperando a dar color a las ideas separatistas.

ELS FETS (DETENCIÓ, MULTES, PERSECUCIONS…)

El sermó era el darrer del cicle de les quaranta hores, a les 10 del vespre. El mateix vespre, just davallar de la trona, va ser denunciat pel secretari de Juan de Urquía, governador de Girona⁸. Considerà les paraules de Barceló lesives i contràries als valors de la Dictadura, perquè contenia frases com bon cop de falç segadors de la terra (sic), que les corones esdevenen argolles, que els pobles més petits poden ser elements de millor progrés i que havia demanat per al seu poble la justícia i la llibertat que Crist guanyà a pols per a la humanitat. L’endemà del sermó, el 7 d’abril, quan el pare Barceló esperava el tren per anar a dir missa a Cantallops va ser detingut i empresonat inicialment a l’hospital de la Caritat de Girona. Dia 8 d’abril va declarar davant el jutge militar i es va ratificar en tot quant havia predicat, com faria sempre al llarg de la seva vida⁹. El jutge decretà que, pendent de judici, fos enviat a la presó provincial. El Diario de Gerona en va fer una breu notícia i, a l’edició de l’endemà, dijous, informava que les autoritats interrogaven altres detinguts, membres de la Junta de la Confraria de Sant Jordi, als quals s’imposà la desorbitada multa de mil pessetes a cada un¹⁰. Els acusaven de còmplices actius per contractar un sermó elaborat amb frases ofensivas para la Patria Española (…) presidiendo con otros señores el expresado acto, y celebrando después, el carácter antipatriótico. L’11 d’abril la premsa publicava una nota oficial del governador acusant la Confraria de alentar ideales separatistas i ofender, reiteradamente, los sentimientos de cuantos buenos españoles asistían al acto. El bisbe Llompart intercedí per demanar la condonació de les multes i Urquía acceptà siempre que todos y cada uno de los multados hicieran un público acto de contricción consistente en declarar que protestan enérgicamente de los conceptos antipatrióticos vertidos desde el púlpito por el misionero; que no inspiraron el sermón mencionado, ni lo subscriben, ni lo amparan en su fondo, ni en su forma, que lo consideran insidioso, y que se honran haciendo solemne y sincera manifestación de su inquebrantado amor a la madre España, única e indivisible. Cap d’ells acceptà la proposta.

Dia 15 d’abril, La veu de l’Empordà informava: Han estat posats en llibertat provisional el Rvnd. P. Bartomeu Barceló, de la residència de Paüls d’aquesta ciutat, i els senyors Xifra i Busquets, tresorer i secretari de la Confraria de St. Jordi de Girona, detinguts amb motiu del sermó predicat pel P. Barceló en aquella Catedral a l’hora d’adoració al Santíssim Sagrament de la dita Confraria. No obstant, tres dies després, el 18 d’abril, les autoritats tornaven posar Barceló, Xifra i Busquets davant del jutge i, després de declarar els alliberaren pendents del judici en tràmit. Com que els multats no satisferen la sanció, el mes de juny es posaren a subhasta les pertinences embargades¹¹. Posteriorment, dia 18 de setembre el Correo de Mallorca publicava: ha sido sobreseida la causa instruida por la autoridad militar contra el misionero Padre Bartolomé Barceló, por un sermón pronunciado en semana santa. Dia 19, a La Veu de l’Empordà, llegim: ha estat sobresseïda la causa instruïda pel tinent coronel de infanteria Cristòfor Fernàndez Valdès contra el missioner Rvnd. P. Bartomeu Barceló, per un sermó que va pronunciar temps enrera a la catedral de Girona. La notícia no detallava que es mantenien les imputacions¹². En realitat, les notícies facilitades a la premsa per les autoritats militars, eren un parany. Pretenien que Barceló tornàs per procedir a la detenció.

EL PRIMER REFUGI A LA CATALUNYA NORD

Bartomeu Barceló, amb un procès judicial en curs, va anar a tocar mare per demanar empara a la seva congregació. Cal dir que, amb ell, els Paüls havien assolit un prestigi important. No es limitava a fer sermons, sinó que per tot on va passar exercia la doble tasca de professor i de servidor social, amb atenció als més desvalguts¹³. Sembla que amb l’aquiescència del governador de Girona, vist que tanmateix Barceló no es desdiria del seu sermó, l’enviaren al centre paulí de París. Allà li aconsellaren tornar a Amèrica, en concret als Estats Units, o a un centre de caritat de Londres, però com va recollir el nunci: si negó a passare a Londra i va desaparèixer senza il permesso del Padre Provinciale. On va anar mossèn Barceló? Dove era andato? es demana Tedeschini per respondre i exclamar-se: A Perpignan, centro e foco di separatismo. El nunci conclou per exonerar la conducta de la congregació: Per parte loro i Superiori de los Paules si sono comportati nella maniera piú nobile e piú leale, e sono i primi nel deplorare queste miserie.¹⁴

Efectivament, Bartomeu Barceló va prendre una decisió valenta: presentar-se a Perpinyà davant del bisbe Carsalade, el qual segons Tedeschini deve essere più catalanista dei catalanisti di Spagna. L’acollida de Carselade va ser entusiasta: Sou a casa vostra, pare Barceló. Aquí podreu escriure i predicar lliurement. Ens sereu molt profitós¹⁵. Així va ser¹⁶. La col·laboració del mossèn amb el bisbe va permetre la reeixida realització de dos actes molt rellevants: la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Font Romeu, amb el complement d’uns participatius Jocs Florals, la primavera de 1926, i el que seria el darrer acte públic del bisbe Carselade, el mes d’agost de 1932, amb la reposició de la campana de Sant Martí del Canigó, procedent d’Olot, on s’havia dipositat l’any 1783 per evitar-ne l’espoli. En relació al primer esdeveniment, cal consignar una nova intromissió política espanyola, la qual cosa palesa la vigilància i control que les autoritats mantenien sobre Barceló. L’odi contra Barceló s’ampliava al bisbe. No debades, l’any 1924 en prohibir Primo de Rivera els Jocs Florals de Barcelona, Carselade els va acollir a Perpinyà i va provocar la indignació del directori militar.

Dos anys després, quan el bisbe va convocar els Jocs Florals de Font Romeu, amb la destresa de Barceló, el Governador Militar de Girona, Ignacio Despujol Sabater, va voler ficar cullerada fer mèrits davant del dictador¹⁷. La convidada del bisbe de Perpinyà animava la participació dels poetes de les dues bandes dels Pirineus, amb una clara referència al marc complet de la nació catalana, i establia que s’admetrien originals en català i en francès. Despujol, en el Diario de Gerona, protestà amb una filípica per la dolorosa extrañeza que me ha producido en mí, español-catalán, ver la desigualdad de trato que V.S.I. aplica a los habitantes de ambas vertientes pirenaicas (…). Si los de la vertiente norte pueden ensalzar a nuestra Reina común con la armoniosa lengua de Lamartine, que es de toda esa hermosa tierra de Francia, ¿por qué los de la vertiente sur no han de poder entonar sus himnos en la rica lengua de Cervantes, que es la de toda España? El bisbe va respondre que els habitants del Rosselló, el Llenguadoc i la Provença ignoraven el castellà i que la festa de Font Romeu era literària i religiosa, al marge de la política. Insatisfet, Despujol va reiterar la protesta mitjançant un fulletó editat per la impremta del regiment d’infanteria de Girona¹⁸. No sols això, sinó que intentà boicotejar la festa impedint el pas per la frontera de la Cobla de Peralada que havia d’actuar. Tanmateix, l’intent no va impedir que entre quinze mil i vint mil persones assistissin a l’acte.

Aquella actuació extravagant del Governador Militar no va venir de nou a Barceló, perquè sabia que, fins i tot en el seu refugi, els dirigents espanyols, com a corbs afamegats, no li treien l’ull de damunt per si s’atrevia a retornar ni que fos d’incògnit. Ho deixà clar a una carta a les germanes de dia 21 de juny de 1928. Encara que confessa que enyora el seu poble, sap que no pot tornar: Si tingués ales… Oh, però, no frissem massa que el falcó m’ulla molt més enllà de Sa Mola i del Castell d’Alaró.

Si Barceló ja tenia més que assumit el marc de la nació catalana, viure a l’altra banda dels Pirineus revalidà les seves conviccions. Mai no va retre la lluita en defensa de la catalanitat. Un exemple és la contundent rèplica que fa, en carta de 26 de gener de 1926 des de Perpinyà, en rebre l’encàrrec de les monges de la Caritat de Felanitx a una sol·licitud per fer unes felicitacions en castellà: Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Pocs anys després, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, referma la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres.

L’estada al Rosselló, iniciada el maig de 1925, es perllongà fins l’octubre de 1935; una dècada llarga. El seu refugi a la Catalunya Nord li va permetre conèixer i mantenir relació amb l’abat cisternenc de Sant Miquel de Cuixà i amb els poetes occitans del Felibritge de la Provença i tant com va poder va fomentar els intercanvis amb poetes dels altres territoris. L’agost de 1926, en els Jocs Florals que Barceló en obediència al bisbe Carselade impulsà a Font Romeu, Costa i Llobera guanyà la flor natural i s’hi va cantar la missa del pare Aulí¹⁹. Atesa la delicada situació econòmica familiar, un grup solidari de figuerencs (Sutrà, Canet, Macau, Garriga i Heras) feren arribar mensualment una aportació econòmica a sa mare a Felanitx. Ell s’hi referirà a una carta: Heu rebut algun socors per mumareta, no és cert? Ah! I com m’estima la bona gent de Figueres!²⁰ El mes d’agost de 1926, des de Felanitx, assabentat de la malaltia i envelliment de sa mare, l’apotecari republicà i sobiranista Pere Oliver i Domenge va escriure al superior de la Missió perquè gestionàs el retorn de Barceló a la Vila per raons humanitàries. La resposta va ser terrible i el poeta va patir de nou l’escarni dels Paüls: Por la situación que se creó el P. Barceló con su sermón de Gerona, no puede durante mucho tiempo regresar a España sin exponerse a que la autoridad militar le ponga de nuevo preso. Barceló no tornaria a veure sa mare, perquè va morir el mes d’abril de 1927.

No va ser aquesta l’única peripècia. La darreria de 1926, en atendre un grup de senegalesos refugiats que estaven malalts, Barceló va contraure una grip que derivà en encefalitis i va haver de romandre internat molts de mesos a la Clinique des Platanes fins que va poder anar al balneari del Voló, primer per fer-hi rehabilitació i després com a capellà del centre²¹. Recuperat de la malaltia, l’any 1929 Joan Estelrich el va anar a cercar perquè viatjàs a Ginebra amb ell i amb la delegació catalana per participar en el Congrés de les Nacions Unides dins del grup de les Minories Nacionals²².

Cal dir que durant els anys que va viure al Rosselló durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser guardonat a tots quants Jocs Florals va participar. L’any 1926, a Font Romeu, guanyà el lliri d’or i, a Perpinyà, la flor natural que el proclamaria Mestre en Gai Saber, per primera vegada de les tres que obtindria. El 1927 obté l’englantina d’argent als jocs de Tolosa i la rosa d’argent als del Rosselló, amb l’obra La caiguda de les fulles, escrita pocs dies després de morir sa mare. Amb les dotacions econòmiques de les dotzenes de premis que obtindria al llarg de la vida, va crear un fons que anomenà beca d’estudis i que, com veurem, va llegar poques setmanes abans de morir. Igualment, durant aquell primer refugi a la Catalunya Nord va col·laborar amb assiduïtat a la premsa dels dos costats dels Pirineus: L’Eveil Catalan, La Croix, Vallespir, L’Independent, Tamontane, Pireneus, Lo Gai Saber, Alba, La Veu de l’Empordà, Honda, Occitània, Flama, Revista del Casal Català de Perpinyà, La Publicitat, Correu de Mallorca, Sóller, Felanitx, La Nostra Terra… Des del Rosselló estant, no va perdre contacte amb les seves amistats, mitjançant l’abundosa correspondència que va mantenir i de les moltes visites que va acollir. Foren molts els empordanesos que varen portar els seus fills a batejar a les parròquies on estava destinat Barceló. Fins i tot, hi ha nombroses notícies de premsa que informen dels casaments que va fer de figuerencs a Sant Cristòfor de Perpinyà, a Narbona, a Saint Judes de Beziers… Tot plegat, una mostra de l’estima que li professaven els antics feligresos.

LA CAIGUDA DE LA DICTADURA I EL RETORN

El mes de gener de 1930, Miguel Primo de Rivera va dimitir²³. Bartomeu Barceló i Tortella podria tornar si volia. Just un mes després de caure la dictadura, el febrer de 1930, La Veu de Catalunya, amb el títol Els exiliats, publicava: Sembla que tomarem a tenir entre nosaltres un bon nombre d’amics que han estat durant llargs anys exiliats. Entre ells l’enyorat Rafael Ramis i l’orador sagrat mossèn Bartomeu Barceló. Aquest últim fon empresonat amb l’advocat senyor Xifra i Riera i l’estudiant Lluís Busquets a Girona, amb motiu d’un memorable sermó pronunciat a la Catedral. Efectivament, Barceló ja podia tornar a Figueres, a Barcelona i a Mallorca sense ser detingut ni molestat. De fet, convidat novament arreu de les terres catalanes, a partir de 1930 desenvoluparia una activitat frenètica. Tot i que varen sovintejar les visites al sud dels Pirineus, no abandonaria la residència del Rosselló fins el mes d’octubre de 1935. Qui va aprofitar la nova situació va ser la confraria de Sant Jordi de Girona. Tenia l’oportunitat de rescabalar la ignomínia patida cinc anys abans i brindar un acte de desgreuge. Novament, convidaren Bartomeu Barceló a fer el sermó de l’acte de la setmana santa que li corresponia organitzar.

L’acollida va ser entusiasta. El Diari de Girona de dia 15 d’abril de 1930 saludava el retorn amb un elogiós article, Cor de nin i fantasia de gegant²⁴. El sermó d’ara serviria de reparació en un dels actes més destacats: el davallament. (desclavament al nord). L’home que havia patit un calvari de cinc anys, víctima de la repressió política i de la desídia del seu orde religiós, ara presidiria el viacrucis. La Veu de Catalunya dia 21 d’abril de 1930 escrivia: Les solemnitats del Divendres Sant es celebraren amb gran lluïment. A les cinc de la tarda va sortir de l’església de l’Hospital el Viacrucis, amb una concurrència gran de devots. A les set a Sant Feliu, es celebrà la funció del descendiment de la Creu. Va predicar-hi el pare Barceló. El seguici religiós fóra presidit per les autoritats, i l’assistència de fidels va ésser molt nombrosa. També el 21 d’abril de 1930, el Diari de Girona va publicar un extens i eloqüent article, signat per R. Xifra i Riera²⁵. L’autor declara haver compartit presó amb Mossèn Barceló a qui plany les penes patides (inclosa la mort de sa mare), acusa els còmplices gironins de la Dictadura i reclama que la història posi tothom al seu lloc.

Pocs dies després del sermó reparador, la primeria de maig de 1930, La Veu de Catalunya es feia ressò de la multitudinària recepció que Barceló va rebre en visitar el Port de la Selva: Vingué a la vila el P. Bartomeu Barceló, exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Les simpaties cordialíssimes que té entre nosaltres foren de bell nou palesades. Tot el poble era congregat al lloc d‘arribada, on fou objecte de molt efusives manifestacions de simpatia. A la tarda va organitzar-se excursió marítima a Cap de Creus, amb dues grans barques on anaven un centenar de persones. De retorn de Cap de Creus, a la gran sala de festes del poble, va congregar-se una gran multitud desitjosa de sentir la paraula arborada de l‘eminent sacerdot. Després d’uns mots de presentació i d’elogi del batlle de la vila, senyor Antoni Calró i Bonaterra, el P. Barceló contà unes impressions del seu exili, on trobà hores amargues, compensades ara per les dolceses del retorn al costat dels cors amics. El P. Barceló fou aplaudit amb entusiasme en diversos indrets del seu parlament, i al final fou objecte d’una fervorosa ovació. Fou celebrada en la nostra parròquia la festa de la Patrona de Catalunya amb una missa solemne, cantada per la capella de música parroquial que tan encertadament dirigeix l’infatigable senyor Rafael Liensa. Predicà el P. Barceló, qui mostrà que la Verge de Montserrat ens convida d’ascendir a les cimes del viure honest, a escampar entre nosaltres la caritat i la pau i a fer proselitisme dels grans ideals. El sermó del P. Barceló fou escoltat per un grandiós estol de fidels, que omplien totalment el temple parroquial. Al final de la missa va cantar-se al «Virolai» a la Verge de Montserrat. A la tarda del mateix diumenge va marxar el P. Barceló, acompanyat del senyor Guillemet de Figueres. El poble en massa volgué ésser present a l’hora del comiat, i tothom va associar-se a l’aplaudiment i a les aclamacions en honor d’aquest zelosíssim sacerdot que es fa estimar per tot arreu on passa, escampant la bona llavor amb la simpatia de les seves virtuts sacerdotals.

També a Mallorca la premsa deixà constància del retorn. El Correo de Mallorca publicava dia 3 de maig de 1930: Leemos en “El Matí”, de Barcelona las siguientes líneas referentes a nuestro paisano el P. Bartolomé Barceló: “Ha estat unes hores a Barcelona el P. Bartomeu Barceló, qui fou exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Ens conta el P. Barceló diversos incidents amargs del temps del seu exili, compensats amb les mostres de simpatia que ha rebudes de part dels seus amics, sobretot en les terres gironines que és on més intensament havia exercit el seu ministeri. Actualment, el P. Barceló és professor al Seminari de Narbona, i un cop acabades les tasques d’aquest curs, pensa tornar a Catalunya per tal de continuar exercint entre nosaltres el seu ministeri apostòlic. Enguany, com l’any passat, aquest digníssim sacerdot català, ha guanyat la Flor Natural del Rosselló, i ha elegit reina de la Poesia, la muller del seu gran amic Joan Estelrich. Dimarts sortí de Barcelona amb l’exprés de Franca, i fou acomiadat por un grup de sacerdots amics”. El 28 de juny, El Felanigense transcriu el text que Barceló ha enviat per correspondre l’escrit que l’Orfeó Aulí havia publicat dia 20 a El Día, per felicitar el poeta amb motiu d’haver guanyat una nova Flor Natural. Des de Montserrat, agraeix l’escomesa i lamenta que no pugui ser a Sant Salvador. L’escrit delata que li han notificat que li volen dedicar una gran festa.

No tot va ser tan bell i acollidor. A les esferes del poder romanien adversaris de Barceló que no facilitarien un retorn triomfal, sinó tot al contrari. Serveix d’exemple l’episodi que va viure l’historiador Joan Sutrà quan, amb motiu d’organitzar la presentació pública de la restauració feta a l’església de Sant Pere de Montagut, prevista per la festivitat del sant el 29 de juny de 1930, va suggerir que fes el sermó de la missa mossèn Bartomeu Barceló. La resposta de Vicenç Martinolas, rector de Montagut, a Sutrà desvetlla l’estigmatització: Respecte al sermó, ni hi havia pensat. No sé qui és aquest Bartomeu Barceló: si és un ex-paül que vivia anys enrere a Figueres, i si fos aquest i el Sr. Bisbe hi assistís, li diria que no. El Sr Bisbe té molt geni i tal volta no s’ho prendria bé. Si és un altre no conegut per les seves idees polítiques pot fer Vd. mateix com vulgui²⁶.

A la fi, aprofitant que pot circular lliurement, la primera setmana d’agost viatja a Mallorca on aprofitarà bé el temps: Estuvo en Sóller el laureado poeta felanigense Mn. Bartolomé Barceló. El señor Barceló ha regresado temporalmente a España después de algunos años de forzada residencia en la nación vecina, donde desempeña el cargo de capellán en Le Boulou, en el departamento de los Pirineos Orientales, y regenta una cátedra en un colegio de Narbona. Últimamente en los Juegos Florales de la Ginestra d’Or, de Perpinyà, obtuvo la Flor Natural por su bella poesía L’Alt Conflent i la Cerdanya, y con posterioridad ha sido distinguido con el Premio de Excelencia en el certamen literario que tuvo lugar en el antiguo teatro romano de Arles. El próximo viernes, en el «Circulo Mallorquín» ha de dar una conferencia sobre las impresiones recogidas en el extranjero durante los últimos años. Propónese Mosén Barceló pasar una temporada de descanso en compañía de sus familiares.

A Felanitx serà objecte d’un homenatge organitzat per l’Associació per la Cultura de Mallorca²⁷. El setmanari, dia 9 d’agost de 1930, es fa ressò del recital que el dimarts abans, dia 5, Barceló va fer al saló de la Caixa Rural i detalla els poemes que va declamar per continuar: El entusiasmo despertado cristalizó luego en un acto de homenaje a nuestro eximio poeta, que consistió en un banquete que el miércoles le dedicaron algunos amigos en el Hotel Santueri, banquete espléndidamente servido como es costumbre en el citado establecimiento. Allí la inspiración y agudeza del homenajeado hizo reflorecer, en un ambiente de cordialidad exquisita, los entusiasmos del día anterior. En la misma tarde del miércoles emprendió el Sr. Barceló viaje de retorno a su puesto de trabajo en el desempeño de su sagrado ministerio. Con tal motivo nos es grato repetirle el testimonio de nuestra admiración y alto aprecio, y hacemos votos para que actos de cultura, como el descrito, se repitan desde hoy con frecuencia para exaltación de nuestra amada Felanitx, que se goza en aplaudir los méritos indiscutibles de sus hijos. ¡Que tenga el Sr. Barceló un feliz viaje y que no tarde en repetir sus gratísimas visitas!

Tot i aquests viatges per recobrar el contacte amb els amics i la família, Barceló continuarà, des del Voló com a residència habitual, com a professor a Perpinyà i a Narbona. Les visites no s’aturen, sobretot a Figueres, per la facilitat d’enllaç ferroviari. El 22 d’agost de 1930 hi fa una lectura de poemes a la biblioteca i el mes de novembre, al Liceu Monturiol, ple de gom a gom, la conferència La Poesia i la Vida. El pas dels Pirineus serà frenètic. Les col·laboracions a la premsa no tenen aturall. Tant a les publicades a Mallorca com a les publicades al continent, afegeix al seu nom amb català de Mallorca. El desembre de 1930 publica el poema Adéus a La Dansa més bella. El març de 1931, amb el pseudònim Filial, comença a col·laborar a Nosaltres Sols, organització impulsada pel seu amic Daniel Cardona²⁸. A la publicació, apareixeran poemes seus durant els gairebé quatre anys que es va editar.

Aquell mateix mes predica una actualització del seu septenari dels dolors a Sant Feliu de Sabadell. El juliol publica a Vallespir un poema dedicat a Mn. Caseponce²⁹. El mes d’octubre fa de jurat, al costat de Ventura Gassol, Maria Manent i Carles Rahola, en els Jocs Florals de Castelló d’Empúries. El gener de 1932 La Veu de l’Empordà informa de l’èxit que ha obtingut una conferència de Barceló a Atenea de Figueres. El mes de febrer protesta en El Gironès contra el decret de dissolució dels jesuïtes. El mes de març fa la conferència L’home d’avui a Tolosa. El mes d’abril, en El Jardí de Figueres, presenta una conferència del també felanitxer Joan Estelrich³⁰. El mes de juliol, Barceló haurà de dedicar totes les energies a un acte que esdevindrà històric i memorable: la restitució de la campana de Sant Martí del Canigó. Serà, després de Font Romeu, el seu segon gran servei al bisbe Carselade per l’acollida que li va brindar.

LA CAMPANA DEL CANIGÓ

D’un article del moment, es desprèn que va ser Barceló qui va qualificar Carselade com el bisbe dels catalans. En canvi, no es discerneix qui dels dos, si ell o el bisbe, en evocar la figura de Verdaguer, va qualificar Sant Marti del Canigó com el betlem i el bressol de Catalunya. Sigui com sigui, la reposició de la campana del monestir al lloc original, va constituir una jornada de festa i celebració³¹. La Veu de l’Empordà ja havia anunciat que serà nombrós el contingent d’excursionistes que aniran a la festa del retorn de la campana Martina, honorant de pas al geni desvetllador de la nostra parla, el gloriós Verdaguer.

La Penya Tramontana contractà autocars, tant a Figueres com a altres pobles de la contrada, per a més de 3.000 persones, a més de les que hi anirien pel seu compte dels dos costats dels Pirineus. Aquell 24 de juliol de 1932, Bartomeu Barceló va fer una inspiradíssima admonició i Joan Sutrà i els batles d’Olot i de Tolosa, lliuraren un bronze per col·locar a la font de Mossèn Cinto Verdaguer, obra de l’escultor Gustau Violet, al bisbe³². Mons. Julius de Carselade, rejovenit per la fonda satisfacció que sent en aquests moments, s’aixeca amarat d’entusiasme i pronuncia un breu parlament, remerciant de cor la gentilesa dels Figuerencs que, en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló, dediquen aquesta placa per a ésser col·locada a la Font de Mn. Cinto³³.

1932 -1935; UNA FRENÈTICA ACTIVITAT

Aquell acte multitudinari no va donar treva a Barceló. El mes d’agost, en el Centre Ribatà a Ribes de Freser feia la conferència La fe com a factor dinàmic, i el mes següent, en el Centre Catòlic de Sans, dissertava sobre Els deures dels catòlics en la Catalunya Nova. El mes de desembre, a la festa de Santa Llucia, predicava a l’hospital de Castelló d’Empúries… Aquell any es tancaria amb un fet luctuós. No havia passat mig anys de la gloriosa jornada de Sant Martí quan moria el bisbe Carsalade. Una manifestació de dol va omplir els carrers de Perpinyà per acomiadar a qui havia estat el seu bisbe durant 32 anys. Barceló, com a protegit seu, com a poeta, com a amic, va prendre part activa en el multitudinari enterrament, a les cerimònies fúnebres i va publicar diversos obituaris que s’afegien als nombrosos poemes que li havia dedicat els anys anteriors.

No obstant, la vida continuava i l’embranzida no admetia pauses. El mes de març de 1933 obtenia l’englantine reservée en el tradicional concurs literari de l’Acadèmia de Tolosa, juntament a altres premis. El mes d’abril fa una conferència a Falset. El maig, en el Teatre Albeniz de Girona, assisteix al concert que fa Pau Casals, a qui havia conegut a Perpinyà, i l’acompanya a fer una visita a la Catedral³⁴. El mes de juny torna de nou a Mallorca. El setembre fa el pròleg del recull de poemes de Domènec Pagès de Sabadell. El desembre publica Els qui passen per l’escola a la revista Eulàlia de l’Institut Tècnic que dirigeix el mallorquí Bartomeu Oliver³⁵. I el mateix mes, a Lo Gai Saber de Tolosa, evoca Notícies sobre el bisbe del Canigó a punt de l’aniversari de la mort de Carselade³⁶. Per Cap d’Any publica un dels seus poemes abrandats i patriòtics a Nosaltres Sols.

El mes de març de 1934 El camí de València informa del naixement d’Occitània, orgue del moviment cultural i polític de les joventuts (valenciana, catalana, baleàrica, llanguedociana, rossellonenca, etc). En el sumari apareix Barceló. El mes de maig, predica a Verges, on l’església va ser insuficient per acollir la gentada que va romandre a fora. El mateix mes, en el Casal Català de Perpinyà, fa la conferència La personalitat universal de Ramon Llull per commemorar el centenari del beat mallorquí, amb altres intervencions de Ventura Gassol i Carles Grandó. Al llarg del 1934, manté nombrosa correspondència des del balneari del Voló, on s’hi allotja habitualment des de 1927³⁷. Tant el 1934 com el 1935, a La Veu de l’Empordà, publica articles carregats de contingut polític³⁸.

El juny de 1935 presideix la celebració litúrgica en sufragi dels difunts de La Ginesta d’Or a la catedral de Perpinya. El juliol guanya la viola d’or en els Jocs Florals de Gràcia amb la poesia Tres invitacions. El mes d’agost l’englantina d’or a Malgrat. El mes de setembre, inaugura la biblioteca de Vallgorguina. Finalment, el mes d’octubre de 1935 es trasllada a viure a Sant Feliu de Guíxols i es fa càrrec de l’església de S’Agaró, on obrirà l’Escola Modèlica. Durant aquella estada, en el setmanari Costa Brava, publicà una secció que titulà Finestra Esbatanada, amb el pseudònim Félix de les Meravelles, en homenatge a Ramon Llull. Tanmateix, com veurem, el sojorn al sud dels Pirineus només duraria dos anys.

L’abril de 1936 publica Recordant Mn. Bernat Salas dins del llibre Homenatge a Bernat Salas Seguí, músic de nostra terra, editat a Inca. El mes de maig fa la conferència Montserrat – muntanya miracle al Casal de Llagostera³⁹. El mes de maig apareix als diaris a la presidència d’una festa a Sant Feliu de Guíxols. Dia 12 de juliol guanyava la viola d’or dels Jocs Florals de Barcelona. El Correo de Mallorca se’n feia ressò dia 16, només dos dies abans, de la insurrecció militar de Franco. Poc abans, el mes de juny, Bartomeu Barceló havia signant, en condició d’escriptor, el document Resposta als catalans que seria utilitzat per perseguir els signataris durant la repressió feixista⁴⁰. Tot apuntava una represa en el camp de les relacions entre Catalunya i Mallorca, amb l’increment dels intercanvis culturals que presagiaven tant el Missatge als mallorquins com la Resposta⁴¹.

LA GUERRA DELS TRES ANYS, PERSECUCIÓ I NOU REFUGI

L’aixecament militar no només va esfondrar el camí del retrobament cultural, sinó que posà en situació de risc els sacerdots a Catalunya. Gairebé d’immediat, Barceló va ser posat en el punt de mira. Ventura Gassol, el seu amic conseller i també poeta, li pregà que, per evitar ser assassinat, no sortís del terme de Sant Feliu. Tot i així, va ser detingut i condemnat a picar grava com a peó de la brigada municipal, concretament als pous que es feien al Ridaura. El novembre de 1936 la revista occitana Le Feu publicava: Une information de presse annonçait que le R. P. Bartomeu Barceló, se trouvant en Sitges en Catalogne aurai été conduit a Barcelone et fusil·lé. Cette nouvelle, si elle était confirmé, ne manquerai pas d’être accueillie d’une profonde émotion dans nos provinces d’Oc, où le R. P. Barceló étai connu et très estimé⁴².

Tot i la falsedat de la notícia de l’afusellament, l’any 1937, les coses empitjoren i el risc s’incrementa. Aleshores, apareix una persona clau en la seva empara i protecció: el batle de Sant Feliu, Francesc Campà i Viarnés⁴³. Igualment determinant va resultar el jove Felip Calvet i Costa que va amagar Bartomeu Barceló a casa seva durant mesos⁴⁴. Era prou evident que calia abandonar Catalunya, però seria tant o més arriscat per ell mirar d’arribar a Mallorca, on el catalanisme era criminalitzat i objecte de persecució. L’any 1937 ja no tenia el recurs del seu amic Ventura Gassol, igualment perseguit i amenaçat⁴⁵. La situació era angoixant i Barceló va decidir sol·licitar per escrit l’ajut de Josep Tarradellas, conseller primer de la Generalitat, per tal d’obtenir un passaport que li permetés retornar al Rosselló. L’escrit, del mes d’octubre de 1937, és d’alt interès: Sr. Conseller: Us prego d’atendre al ciutadà Bartomeu Barceló, català de Mallorca. L’objecte que fa adreçar-me a vos és el de facilitar-me l’obtenció de Passaport per França. Raons en que baso ma petició: a) Tinc 49 anys. b) No puc guanyar-me honestament la vida a Catalunya. c) Tinc una germana òrfena de pare i mare, de quaranta anys d’edat i herniada. Dec, doncs, fer-la-hi la vida. d) No sóc fascista: prova: que la Dictadura va exiliar-me l’any 25 per una prèdica als Cavallers de Sant Jordi a la Catedral de Girona. e) El Comitè Guixols va constituir-se en salvaguarda de la meva vida tot i no fer l’any de la meva reintegració a Catalunya per tal d’exercir de professor de Literatura a l’Escola de S’Agaró. f) Deu anys esmercí tot el temps a honorar nostres Lletres a França: hi vaig assolir tres prestigis: Ginesta d’Or del Rosselló: de Tolosa i del Jocs Florals internacionals de la Salvia. g) A què hi retornaria a França? A continuar la meva tasca sintetitzada en els mots bíblics: “Estimat de D. i dels homes i en el temps de la ira es constituí en vincle de reconciliació”. Informar-se al meu respecte del Dr Soler i Pla i d’en Miravitlles i d’en Gassol. Vostre i mercès a la bestreta. Simultàniament el poeta occità Prosper Estieu escriu a la Generalitat per reclamar que facin possible que Barceló s’incorpori com a professor al Colège d’Occitània. Sense respostes, amb el suport clandestí del batle Campà, va optar per arriscar-se, passar els Pirineus de manera furtiva i presentar-se davant del bisbe de Perpinyà, Henri-Marius Bernard. Aquest, com havia fet el predecessor, l’acollí i li encarregà diverses tasques: la capellania de Nostra Senyora dels Àngels de Perpinyà, el noviciat dels Maristes, la rectoria d’Espirà d’Anglí, la de Paretstortes… En aquella segona estada al Rosselló, a partir del gener de 1939 va brindar refugi a alguns dels catalans fugitius de la guerra incivil. Com no havia de brindar acollida quan ell era igualment un refugiat?

Durant aquell segon refugi a la Catalunya Nord, les tasques assignades pel nou bisbe, i la feina de professor al Colège d’Occitania, no li permeten dur a terme la gran activitat dels anys anteriors. Això no obstant, el febrer de 1939 l’Acadèmia Literària de Tolosa li concedeix el premi Lacroix-Barrera, dotat amb tres mil francs, pel conjunt de la seva obra i, en els Jocs Florals, torna a ser nomenat Mestre en Gai Saber per l’obra Reconeixença. Encara el mes de maig de 1941 en el diari La Croix de París llegim: Un prix de 500 francs à M. l’abbé Barthélémy Barcelo, à Espira-de-l’Agly (Pyrénées-Orientales ), pour son poème: Mon Homenatge a la Santa Pastora de Pibrac. XXIr Fête de l’Escola Occitana.

LA LLARGA I SILENT POSTGUERRA

Formalment acabada la Guerra dels Tres Anys, Barceló veu la gran dificultat que té tornar a Figueres o a Sant Feliu de Guíxols, amb les morts i rancúnies que s’han sembrat en aquells pobles. L’any 1941 fa diverses visites al seu amic Daniel Cardona i manté relació amb el nucli del Front Nacional de Catalunya. Mantenia la residència habitual al Rosselló, però l’any 1943 es presenta a Mallorca davant del bisbe Miralles que li adjudica la vicaria de Son Valls i la capella d’Albocàsser. Podrà anar a viure a la casa pairal de Felanitx amb la seva germana Catalina. El 1945, col·labora a la Corona Poètica dedicada al tercer centenari de la proclamació de Sant Marc com a patró de Sineu. També, amb el poema In osculo pacis, a la publicació In memoriam Guillem Forteza. A la Vila, amb Pere Oliver i Domenge exiliat a les Filipines, tret de l’amistat dels poetes Antoni Vaque i Joan Maimó, detecta una gran incomprensió, fins i tot qualque dissidència de part de la família, i decideix tornar al Principat.

El 1946 s’instal·la al Llobregat, primer a Sant Feliu i després a Sant Josep d’Esplugues, on publica Franciscalia, un poemari dedicat al pare Miquel d’Esplugues, i on col·labora a la revista Honda que es convertiria en Vida de Esplugas. Al mateix poble escriu: La Nadala d’Esplugues del Llobregat i la Santa Espluga de Betlem. Il·lustrada amb una xilografia del vilanoví Enric Cristòfor Ricart, va ser musicada per Josep Sutorras i cantada moltes vegades per l’Escola Cantorum⁴⁶. Residiria a Esplugues fins el 1951, sense desconnectar mai del tot de Mallorca. Així, el 26 d’abril de 1947, el Felanitx informa: El martes y el jueves de esta semana han tenido lugar en el Centro de Arte y Cultura dos interesantes conferencias a cargo del laureado poeta felanigense Rvdo. Don Bartolomé Barceló. Las charlas del Sr. Barceló fueron seguidas con interés por el auditorio que llenaba la sala. Al final fué muy felicitado.

El 1948 és guardonat als Jocs Florals d’Avinyó. El 28 d’agost, el setmanari relaciona, amb els títols corresponents, la tirallonga de premis obtinguts per Barceló a diversos certàmens de Poesia (Cornellà, San Fèlix, Granollers…). L’any 1948, en el Convent de Sóller fa la missa de les matines de Nadal. També a Sóller, a la parròquia de Sant Bartomeu, el 10 de juny de 1950 dirigeix uns exercicis espirituals. El mes d’agost predica als Sagrats Cors de Palma i a Biniaraix. El juliol de 1951 fa una missa de campament amb sermó a la Capella de Santa Ponça a Mallorca i, el mateix mes, participa en els Jocs Florals d’Esplugues . Aquell any, a Vilafranca del Penedès, publica el recull de poemes Picaroleigs. L’any 1952 es convidat de nou a predicar a Sóller, al costat del pare Francesc Bonafè, a la Festa de Santa Catalina Tomàs al Convent.

El 1952 anirà a viure en el convent dels Teatins de Barcelona, al carrer d’Enric Granados, i el 1953 rep amb il·lusió que el designin capellà de Sant Salvador: ja no em mouré més de Felanitx!, però, ai las!, no s’entendrà amb la comunitat d’ermitans i només hi estarà gaire més de dos anys. L’edat no perdona i les malalties que ha patit li han minvat les energies. Malgrat tot, aquí i allà apareixen notícies de les seves activitats. Ressorgiment de Buenos Aires informa el 1954 que Mossèn Barceló ha fet una conferència sobre Miquel Costa i Joan Alcover, sense detallar quan i a on. En els Jocs Florals de Sa Paulo, celebrats el novembre de 1954, s’informa que el premi extraordinari Josep Puig Pujades, recentment instituït i dotat amb 300 pesos mexicans, l’ha guanyat l’obra Oda a l’Empordà de Mossèn Bartomeu Barceló de Felanitx.

El juny de 1956 predica a la parròquia de Sineu. Serà el seu darrerf sermó a Mallorca. El mateix any parteix destinat a la Casa de la Caritat de Sabadell. Escriu a la revista Alba i manté relació amb Magí Colet, a qui ja coneixia per la comuna amistat amb Daniel Cardona i per la implicació, els anys 40, amb el Front Nacional de Catalunya⁴⁷. L’any 1960, en commemorar les noces d’argent del Felanitx, publica un poema en el setmanari. De Sabadell, passarà com a capellà de l’Hospital Antituberculós de Terrassa; el Sanatori de Terrassa esdevindrà la seva darrera residència, dedicat a l’atenció dels afligits. Els darrers anys, la tremolor dels braços li dificultà l’escriptura, però no per això va abandonar la Poesia. El declivi físic tampoc no li serà impediment per expressar una viva alegria en rebre visites. Segons alguns testimonis, es posava a ballar amb un somriure infantil.

MORT, OBITUARIS, HOMENATGES…

El mes de gener de 1973 va patir un atac de feridura a Terrassa. Ja havia acordat renovar els vots per reintegrar-se a l’orde on havia començat la seva implicació religiosa setanta anys abans: la congregació de Sant Vicent de Paül, a la qual llegà el fons econòmic fruit dels imports obtinguts al llarg de la vida en els Jocs Florals, una bossa que ell anomenava beca d’estudis. Ingressat a la Clínica de la Salut de Terrassa, en veure que el final era imparable va ser traslladat al convent dels Paüls de Barcelona on expirà dia 11 de febrer. Allà mateix, a la parròquia de sant Sever i sant Vicent, se li va fer l’ofici de mort, amb prèdica del seu deixeble i amic Camil Geis i amb el Cant dels Adéus.

Els Paüls l’enterraren dia 13 de febrer en el Cementiri de les Corts de Barcelona, departament cinquè, nínxol nº 955 del tercer pis. Allà roman, sense epitafi, sense un vers, sense nom a la làpida. No va ser possible satisfer el seu desig de tenir, com a darrer llit, el fossar on jeu ma dolça mare a Felanitx. Ho havia manifestat en els dos darrers versos del poema Felanitx i ca teva: Hi haurà almenys repòs per mi / dels meus cars difunts devora? Anys després ho recordria i reclamaria el seu amic pintor i poeta Joan Maimó en un poema: Fes-li doncs al fill la bella ofrena / d’un poc de lloc / a dins la teva terra. Aquest sí que es pot considerar, avui per avui, un vertader exili que clama retorn i i reclama reparació.

L’esquela que publicà el Felanitx, va moure la protesta de Miquel Riera Nadal, en veure que era en castellà. El setmanari del seu poble, va corregir bé aquella malifeta fruit de la ignorància. Des de febrer fins el mes de maig es publicaren obituaris i articles d’elogi de Mn. Barceló dels qui més l’havien conegut i tractat. Posteriorment, l’Ajuntament de Felanitx acceptà acollir la biblioteca del poeta, se li va retre un homenatge amb un parlament, Els camins de terra, del seu deixeble felanitxer Joan Roig i se li dedicà un carrer que el temps ha convertit en important⁴⁸. De manera conjunta, l’Ajuntament i els Paüls de Barcelona l’any 1974 subvencionaren l’edició de l’Obra Poètica.

Cal dir que, excepte els articles i poemes que havien aparegut a diverses publicacions, majoritàriament locals de les dues bandes dels Pirineus, molta d’obra de Barceló romania inèdita. L’edició del llibre va reparar en bona part la situació⁴⁹. No sols la publicat al llarg de la vida a diverses El volum, amb dibuix de portada i il·lustracions interiors de Joan Maimó, supera les 400 pàgines i incorpora una presentació de Camil Geis i una biografia de Joan Roig Montserrat, ambdós deixebles de Barceló. Aporta també el testimoni i l’opinió de dues dotzenes de persones que el tractaren.

L’any 1981, en el llibre commemoratiu dels 50 anys de «la Caixa» al poble, es va publicar Retalls literaris felanitxers, un recull on no hi podia faltar un poema de Bartomeu Barceló. Posteriorment, arran del centenari del seu naixement, el novembre de 1988 el Felanitx li dedicà un setmanari especial.

Arribats al centenari del sermó de Girona, cal consignar que el seu gest no ha estat recollit pels analistes del catalanisme polític⁵⁰. El desconeixement és tan gegantí com la desídia i el desinterès que envolten la seva figura. Afortunadament sí que ha estat referenciat per molts d’historiadors i analistes culturals. A banda del biògraf, deixeble i marmessor, el també prevere felanitxer Joan Roig Montserrat⁵¹, és el cas de Pere Oliver i Domenge⁵², Josep Massot i Muntaner⁵³, Carles Cabrera⁵⁴, Mossèn Camil Geis⁵⁵, Nadal Batle⁵⁶, Joan Barbarà⁵⁷ i Joan Maimó⁵⁸, entre els més destacats⁵⁹.

Bartomeu Barceló va viure una existència novel·lesca i fou molt ben definit pel seu deixeble i primer biògraf. Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, un llampec només d’una hora de la seva llarga vida, convertirien Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada, en un ocellet boscà que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia.

NOTES

UNS APUNTS COMPLEMENTARIS

Una allau de notícies disperses sobre Bartomeu Barceló i Tortella, per manca de concreció o impossibilitat de contrast, no permeten ser incloses de manera cronològica i sistemàtica a un esbós biogràfic⁶⁰.

És el cas de les informacions referides a les seves poesies musicades. Illa d’or, A Mallorca i La font de les tortugues foren musicades per Francesc Civil Castellví per quatre veus mixtes i solista⁶¹. Per la festa de Santa Llucia, al Convent, ressonaren molts d’anys els goigs que va dedicar a la santa, musicats igualment per Francesc Civil el juliol de 1973, mesos després de morir l’autor de la lletra. El novembre de 1988, el Felanitx publicava Himne de l’Escola de Música Pare Aulí, amb lletra de Bartomeu Barceló Tortella i música de Bartomeu Oliver Martí.

Una altra informació més o menys sorprenent és la lliçó que va impartir el doctor Joan Alegret a la Universitat Catalana d’Estiu, l’agost de 2015, titulada La relació de Bartomeu Barceló amb Witold Gombrowicz i amb Vladimir Nabokov, a partir de les notes dels dietaris dels dos escriptors referides al poeta felanitxer.

També resulta molt curiosa la declaració que va fer Josep Palau i Fabre (1917-2008), premi d’honor de les lletres catalanes: la persona que més m’ha influït en el meu decantament envers la cultura catalana i la personalitat de Ramon Llull va ser mossèn Bartomeu Barceló de Felanitx. En una excursió a Tossa de Mar, se’m va posar al costat. Jo tenia més ganes d’anar amb les al·lotes, però vaig haver d’estar al costat de la sotana tota l’estona. Em va omplir el cap de Ramon Llull i… encara em dura.

Una altra referència és la defensa que va fer Artur Perucho, amb qui Barceló coincidiria com a col·laboradors de La Nostra Terra, en evocar l’admirable actitud del pare Barceló. Durant aquest llarg temps, ha conegut amargors, incidents desplaents i situacions difícils. Però el conec bé i sé que ho dona tot per ben passat, segur com està d’haver servit dues nobles causes: la de la terra i la de l’esperit. 

Bartomeu Barceló residí, de manera més o menys regular, si més no a 24 indrets, sense comptar els dos anys del Perú. Intentar reconstruir l’itinerari provoca un mapa d’anades i vingudes que abasta Mallorca, Lleida, Girona, Tarragona, Barcelona, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Rosselló.

A una carta a sa mare del gener de 1926, hi ha una frase críptica: Dieu al sr. apotecari Barceló que penso donar-li qualque bona notícia. L’apotecari Barceló era Pere Oliver i Domenge i, per les dates, podria tenir relació amb els Fets de Prats de Molló. Els emprèstits del finançament havien començat l’abril de 1925 i, en ser delatats, els detinguts foren empresonats al costat del palau de Jules Carselade de qui Bartomeu Barceló era la mà dreta. Està documentat que el bisbe, tot i els seus 79 anys i haver evitat en públic cap manifestació política, s’enfilava cada dia a la figuera del seu jardí i parlava i animava els catalans a continuar lluitant pel seu objectiu polític d’alliberar Catalunya d’Espanya, amb paraules de suport, ell que sempre evità tot pronunciament polític i electoral públic⁶².

Cal consignar la referència a una obra sense datar de Bartomeu Barceló que roman inèdita i sense localitzar: Refranys de pagès, un manuscrit que, segons la descripció, recull 346 dites populars.

IIMATGES Hi ha una allau de poemes i escrits de Bartomeu Barceló que, en el seu dia, en publicar Obra Poètica, no varen ser trobats i incorporats al recull. Iugalment, hi ha articles, imatges i altres documents que ajuden a il·lustrar els itineraris vitals del mossèn i poeta. Aquest espai romandrà obert per afegir-ne. De moment, una petita mostra que convida, en el futur, a elaborar la biografia completa que el poeta felanitxer, català de Mallorca, es mereix.

GIRONA 2025 He volgut incorporar un espai monogràfic dedicat al reconeixement lliurat a Girona dia 6 d’abril de 2025, amb motiu del centenari del sermó que li determinà la vida 

DA CAPO A LA CODA

Sigui dit d’entrada a tall de conclusió per no fer perdre el temps a ningú: he llegit i fruït amb Declivi, una narració bella i entendridora, atapeïda de petites històries entrunyellades que basteixen una novel·la agraïda i instructiva, àgil i amena. Qui em cregui, agrairà la recomanació.

A TALL DE SINOPSI

La novel·la és bona de resumir: una dona de la decadent noblesa, conscient que se li acaba l’existència, relata la seva vida al metge que l’atén, amb els episodis més rellevants que ha viscut i l’esment a alguns personatges famosos que ha conegut. L’acció transcorre, per multitud d’escenaris, a finals del s. XIX i principis del XX. L’any 1950, tres dècades després de la mort de la protagonista, el metge dipositari de les confidències repassa la transcripció i mira de localitzar a qui pot transferir la documentació de la difunta. Dit així sona a poca cosa, però no és just un resum tan lacònic quan el llibre és un calidoscopi que obliga a una dissecció més intensa i extensa.

UNA RONDALLA DE RONDALLES

Tomeu Matamales ha concentrat, amb imaginativa creació i creativa imaginació, la hipotètica biografia de la baronessa Gisela Maria Terezia Midos de Tarrodhaza (Rumania, 1846 – Àustria, 1921), vídua d’Emil Jenison-Walworth (Alemanya, 1853 – França, 1910) i abans del príncep Salvador Agustín Francisco de Paula Yturbide Marzan (Mèxic, 1849 – Itàlia, 1895) a qui Maximilià I designà successor i hereu de la corona de Mèxic. La diversitat dels països de naixement i defunció de tots tres ja fa veure la vida cosmopolita de la protagonista. El transcriptor de la biografia, en primera instància, serà el metge que la va atendre els dos darrers mesos de vida al sanatori on ingressà amb pulmonia i on acabà els seus dies. El relat que ella li fa de les seves aventures i peripècies presenta un mosaic d’atractives ucronies sobre personatges reals, la qual cosa haurà obligat l’autor a una complexa feina prèvia d’indagació i documentació. És evident que som davant d’una novel·la, d’una recreació, i, per això mateix, no cal cercar-hi rigor ni veracitat; això no obstant, cal assenyalar que la trama i tots els episodis del relat, incloses les subordinades historietes que se’n deriven i que entren i surten a cos què vols, cos què desitges, són més que versemblants. E si non e vero…

Les 215 pàgines del llibre, pulcrament editat per la Llibreria Móndellibres de Manacor, passen com una exhalació, gràcies a la mà destra de l’autor i a una seductora història ben especiada per les atractives peripècies que no permeten que l’interès minvi i que marquen el ritme cronològic del relat. La confessió que fa la baronessa de la seva vida, amb un retrat hagiogràfic del primer marit, a qui descriu com el gran amor de la seva vida, s’obre pas enfilat i entrunyellat per un conjunt d’històries menors que, per separat, cadascuna podria tenir entitat pròpia i nodrir un llibre de relats breus. Ho podrien ser, llegits un per un, molts dels capítols: El retrat d’Elenonora Lamberti, El capità Kristóv Zsiga, La professora de piano, o, tan hilarants com delirants, Les tres morts d’Alvise Malipiero. En comptes de fraccionar episodis i personatges, Matamales ha sabut enllaçar una teringa de tot el carrer que no sols no perd, ni un sol moment, l’atenció del lector, sinó que segurament, com m’ha passat a mi, incentiva passar les pàgines amb molta més avidesa.

Sabreu coses del qui hauria pogut ser Carles VII, legítim aspirant al tron de les Espanyes que va intentar aconseguir amb les armes. També Catalina Homar i, necessàriament, l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, descrit per Matamales tal com el vaig imaginar jo des de ben petit gràcies a les contarelles familiars¹. Desfilarà també el secretari, Antoni Vives, a qui l’Arxiduc casà amb la comtessa Venezze, presumiblement embarassada. Per qualque desconeguda però imaginable raó, Lluís Salvador va fer hereu de tots els seus béns de Mallorca a Vives².

Un altre personatge fascinant que treu el cap és Joan Salvador de Àustria, batejat com a Joan Nepomucé Maria Auxiliadora Josep Joan Baptista Ferran Lluís Gonçal Pere Alexandre Antoni d’Habsburg-Lorena. Va néixer l’any 1852 a Florència i era germà petit del també arxiduc Lluís Salvador i, com aquest, va ser una ovella negra de la família. Desautoritzat a casar-se amb Milly Stubel, una actriu, cantant i ballarina de qui s’havia enamorat i amb qui tanmateix contrauria matrimoni, va renunciar als drets dinàstics i adoptà el nom de Joan Orth per embarcar-se a una fragata de tres pals, la Saint Margaret, a l’arrisca l’aventura cap a Xile per mirar de fer fortuna. Tot això és més o menys conegut i està prou documentat, però l’exercici literari que fa Matamales amb l’atrevida ucronia sobre el misteri de la desaparició de la parella és, mai millor dit!, digne d’una apassionant novel·la… i del meu aplaudiment.

De la mateixa manera que els protagonistes principals són personatges reals, també ho són tots els llocs que s’esmenten. Venècia és el centre del relat i no ho és debades. El declivi de la ciutat dels canals navega, com a metàfora, en paral·lel a la decadència de la protagonista. Una dona que, poc després d’acabada la Gran Guerra, observa impotent com el món de la noblesa, el món que ha viscut sempre, ha iniciat un trànsit vertiginós que la desplaça i la margina. La novel·la, per voluntat de la protagonista, oferirà un primer cop de timó efectiu i efectista que obliga a qüestionar el relat primigeni d’una biografia adaptada al beneplàcit del metge que l’escoltava i transcrivia. És en aquesta expiació final de la baronessa on afloren les reflexions vitals més autèntiques davant de la mort. Per arrodonir-ho, l’anàlisi reflexiu sobre la conducta distant i misteriosa, gairebé inexplicable, de l’única filla que sobreviurà la baronessa, és altament corprenedora i deixa al lector sotmès i submís a la imaginació i a les especulacions per mirar de justificar, entendre si més no, l’esqueix entre mare i filla, amb la ingènua esperança que qualque dia a les netes se’ls despertarà l’interès.

En un segon cop de timó, l’autor brinda encara una tercera perspectiva per revisar la biografia i, amb aquesta nova argúcia literària, provoca i incita la imaginació dels lectors i convida a desxifrar l’enigmàtic allunyament familiar. Gairebé 30 anys després de la confessió de la baronessa (març de 1921), el desembre de 1950 el metge que la va atendre, custodi de les declaracions i d’un bagul amb documents que li llegà, aclareix què va ser d’aquella única filla que la va sobreviure, Maria Josepa de Iturbide i Mikos. Amb independència del desenllaç, l’escrit final del metge, a faisó d’epíleg, és una convidada al lector a pervenir un fil d’esperança. Al cap i a la fi, hi ha constància de l’existència d’escrits i fotografies que servaren el testimoni gràfic i documental d’una nissaga desapareguda dins de la boira de la història, a l’espera d’una desitjable seqüela.

MÉS ENLLÀ D’UN LLIBRE

Els llibres bons solen anar més enllà del que diuen stricto sensu. Aquest és un dels que ultrapassen els relats que explica i ens convida a evocar altres històries. Matamales reivindica les dones invisibilitzades i, per això mateix, expulsades de la Història. Informa de les genials pintores que veren suplantada l’autoria de les seves obres per homes del seu entorn. Esmenta Antonia Ucello, Magarette Van Eyck, Maria Tintoretta i Artemisa Gentileschi. Justament aquest darrer nom m’ha fet tancar els ulls per abocar-me a pouar la història amagada.

Artemisa és un cas claríssim d’usurpació de personalitat, reconeguda a les memòries que va escriure son pare. Artemisa, violada ben jove per un pintor del taller, va vindicar la condició femenina no només en signar els quadres que considerava dignes, sinó que va retratar amb solvència única les expressions que no saben pintar els homes. Els seus quadres evoquen dones rellevants (Lucrècia, Cleòpatra…), tractades amb admiració per la seva valentia. És el cas de Judit, a qui presenta, lluny de l’habitual imatge fina i angelical, com una dona adulta, forta i decidida quan degolla sense pietat Holofernes, amb l’ajut d’una altra víctima. L’exemple més clamorós és l’oli signat on mostra l’acuitament de dos vells lascius a Susanna. Un tema clàssic tractat per molts de pintors, però sempre presentant als sàtirs com a vellets enamorats i a la víctima de l’assetjament submisa, resignada i, fins i tot, aquiescent. Sols Artemisa copsarà com cal l’intent de resistència i el manifest rebuig contra els abusadors. Per a mi, tot i que el Llibre de Susanna no figura a l’Antic Testament per l’oposició dels jueus i dels protestants, és una de les més belles làmines que guard d’allò que en deien Història Sagrada. Els dos vells perversos avisen Susanna que si no manté relació sexual amb ells, denunciaran haver presenciat el seu adulteri, amagats darrera d’un arbre. Com que ella es manté ferma, la imputen i el tribunal la sentencia a mort. Abans de l’execució, el jove Daniel demana al tribunal que deixi fer una pregunta als dos acusadors per separat: darrera quin arbre vàreu veure la descrita infidelitat de Susanna? Les respostes antagòniques desemmascararen els difamadora i capgiraren la pena de la vida cap als maltractadors que foren lapidats. No, no passeu pena que no he fet un espòiler del llibre. Aquest episodi no és a Declivi, però hi trobareu l’atmosfera i el perfum de la defensa que fa l’autor de les dones subjugades. Si l’he tret a rotlle és per destacar la quantitat de suggeriments que trobareu en el camí, plàcid i entretingut, de la novel·la; més que un llibre o, si ho preferiu, un llibre que convida llegir-ne més.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DECADÈNCIA

El declivi és el punt que precipita la decadència vital, la passa que precipita cap a l’extinció. No debades, la primera imatge que forçat ha de venir als ulls d’un lector que ja s’hagi endinsat a l’edat provecta, i posem que el tomb dels setanta anys deu ser una fita ben indicativa per posar el llistó, és la mirada cap a l’abisme. El declivi és el moment que convida a fer inventari i que, en comptes de dissenyar projectes, incita a rememorar el passat per perdonar-nos tot allò que no hem fet o que hem fet malament i, ja que ningú no ho farà millor per nosaltres, recrear-nos en els instants més bells de les nostres vides i en les millors companyies que hem compartit. És l’inconscient que ens fa reconvenir la història? Tenim una memòria a conveniència? Evocar el nostre passat és un intent de transformar l’autocrítica en exaltació biogràfica? És ben possible que, quan veus la llum fosca de la mort per la retxillera de la porta de la teva cambra, oblidis allò que vertaderament has viscut i ho converteixis en allò que hauries volgut viure. O, després de l’autoengany, com farà la baronessa de Declivi, no ens crema la necessitat de parar taula a la veritat? I, com assumim allò que indefectiblement ens espera? Amb por? Pànic? Indiferència? Un mínim de respecte ni que sigui? Quin és el vertader sentiment dels qui, en públic, es fan el valent i diuen que no temen gens la mort? En tot cas, Declivi és un desafiament a fer-nos preguntes i, si més no, a reflexionar.

Tomeu Matamales és molt més vell que jo: em guanya de vuit dies que impedeixen compartir el signe del zodíac. Ell és Àries, però no s’ajusta gaire a la descripció que feia Joan Alegret dels escriptors catalans d’aquest grup: estil sec, masculí i marcial, com a signe de foc. Al contrari, frases llargues i abillades; vellutades sovint, però sense embafar de barroquismes. Ben construïdes de cap a peus. Crec que, d’en Tomeu, he llegit tot quant ha publicat i, només això, ja significa que m’agrada com escriu i em té de fidel seguidor. Dit això, mai no havia passant tant de gust com ara amb Declivi. Pens que no és la novel·la que més el satisfà. No té la pretensió històrica d’altres relats anteriors. No és la narració més ambiciosa d’objectius ni, segurament, la que més feina li ha suposat, però al meu veure i entendre és la que delata major maduresa narrativa.

POST SCRIPTUM

Quan ja havia començat a enllestir aquesta ressenya de Declivi, dia 21 de febrer de 2025 vaig assistir a Santanyí a la presentació del darrer llibre de l’escriptor i músic³. Mort de mare és una recreació, condicionada però lliure, de l’obra del mateix títol del prevere Jaume Serra i Adrover (1934-2023) publicada l’any 1981. Es tracta d’un homenatge a l’autor primigeni que va guiar les inquietuds culturals de Matamales i d’altres joves quan va estar destinat a la pràctica parroquial a Manacor. Si Declivi aplica el bisturí a la senectut i a la decadència, Mor de mare aborda l’extinció i la visió de l’abisme definitiu, amb l’efusió dels sentiments i dels dubtes existencials d’un fill davant la mort de sa mare i, amb ella, la d’una fora vila de Mallorca que desapareix irremeiablement. Era gairebé un fet biològic. Després de tractar el declivi, era de preveure que Matamales agafaria per les banyes el tema de la mort. Conscient que és un llibre que recrea un altre llibre, l’he llegit amb interès, però no vull que la immediatesa d’un comentari em faci desviar l’atenció i, molt menys encara, perdre el gust d’assaborir la reflexió sobre la decadència que m’ha brindat Declivi, amb una visió crítica del menysteniment de les noves generacions cap a les anteriors, una situació habitual i cíclica entre pares i fills.

EN MATASETZES (narrador, músic, dibuixant…)

Després de parlar de Declivi, cal referir-se a l’autor. El llinatge Matamales evoca el qualificatiu matasetzes. L’expressió escau com sabateta a son peu. Segons la llegenda urbana, el malnom original s’adjudicà a un infant que, amb una sola tirada, va treure setze bolles del cercle de joc. A Matamales se li pot aplicar per la multidisciplinària i polifacètica dedicació artística, tant en el camp de la Literatura com en el de la Música i, en un camp més discret, del Dibuix. En el primer cas, excepte Mort de Mare, el darrer, recent i calent llibre de Matamales, en procès de pair-ne la lectura, crec que els meus ulls han primfilat tot el que ha publicat i, fins ara, tot m’ha agradat. Guardonat en diversos certàmens, fins ara coneixem Les rares pedres fines (Bromera, 2003), Bel Canto (Editorial Moll, 2006), L’illa d’Antígona (El Gall, 2009), Paradise of Love (2012), La família Amat (2016), Nova Esmirna, (2018), Declivi, (2022) i Mort de Mare (2025), els cinc darrers publicats per Món de llibres. Tot i que no publicà formalment el seu primer llibre fins als 50 anys, la vocació literària de Matamales venia de ben lluny. A una entrevista de quan just just havia complert els 20 anys, certificà alhora la passió per la literatura i la defensa de la llengua: Aparte de la música mi principal dedicación es la literatura; llevo un ritmo de tres libros semanales. Tengo esbozadas alguna canciones, siempre en mallorquín, jamás escribiré en otro idioma⁴.

Dit això, cal insistir que som davant d’un personatge polièdric que ha excel·lit en tots els papers de l’auca que ha volgut practicar. Les il·lustracions que he volgut inserir per acompanyar la ressenya canten santa clara. Delineant de professió, va fer feina durant tres dècades a un conegut despatx d’arquitectura de Manacor fins arribar a la jubilosa jubilació⁵. No serà, però, el vessant laboral el que projectarà el seu nom. De ben jove, ja el trobam assegut a la bateria dels Amigos. Amb aquest grup començarà a fer-ne de les seves. L’any 1972, sota l’impuls i l’empara d’Antoni Parera Fons, director del segell discogràfic Hispavox, va enregistrar un LP de cançons mallorquines populars que anaven des de La Dama d’Aragó fins al Parado.

L’any 1986, amb Calabruix, un duet amb Francesc Cortès, Matamalas enregistrà Som, amb dotze cançons seves, i el poema Escola Graduada de Blai Bonet. Un disc, per cert, que atesa la seva qualitat reclama a les totes una nova edició.

Posteriorment, l’any 1991, ara en solitari, enregistrà Missatges en clau⁶.

Els anys 80 va excel·lir com a dibuixant i guionista d’historietes a dues publicacions del seu poble, Soterrani i Llunari, exportades també al còmic Sa Lavativa de Palma⁷.

UN EFAKIÀ DE LA PRIMERA FORNADA

És indubtable que Guillem d’Efak exercí un lideratge i un mestratge que influïren sobre la següent generació. Almenys sobre els qui varen saber veure i aprofitar la llum d’aquell far. Dia 27 de maig de 1970, amb els tendres 18 acabats d’encetar, Matamales actuava a les Fires de Manacor al costat de Guillem d’Efak (amb quaranta anys de doble negritud a l’esquena) i Els Valldemossa (aleshores amb na Margaluz com a vocalista). Just una dècada després, el maig de 1980, els Amics, amb les particel·les enviades per Antoni Parera Fons, acompanyarien Guillem d’Efak a la Sala Imperial del seu poble nadiu a l’estrena del Siau qui sou! El regne enmig del mar, en un recital que ha esdevingut una fita. Matamales també va participar a l’irrepetible concert Un cant a l’amistat, el recital-homenatge que es va retre a Guillem d’Efak, ja molt malalt, el juny de 1994.

D’aleshores ençà, amb Guillem post mortem, Tomeu Matamales ha estat sempre a disposició per enaltir el nom del poeta i cantant del Barracar. El 1997, va ser un dels presentadors de Balada d’en Guillem d’Efak a l’enyorada Casa Catalana de Ciutat.

Un any després, el 1998, amb GOM TEATRE (amb Joan i Jaume Gomila i amb Pep Alba), iniciava una gira que acabà amb l’enregistrament de Poeta en bicicleta. Més recentment, el 2016, va tornar cantar, també amb Pep Alba, a la presentació de l’Obra Poètica al claustre de Manacor.

Per referir-nos només als actes més reeixits, podem afegir el que es va fer a la Torre dels Enegistes, el lloc on donaren garrot a Jordi Roca, el setembre de 2020, en plena pandèmia, amb la Nit d’Efak i de Foc en defensa de Guillem d’Efak front a la mentida i la manipulació de qui pretenia capgirar el clam contra la pena de mort i la defensa de l’amor que Guillem va fer de la codolada popular.

En definitiva, Tomeu Matamales, ha fet retxa ferm com a músic i escriptor rere les passes de Guillem d’Efak i, com és sabut, els millors deixebles són els que emulen i enalteixen els seus predecessors.

NOTES

ALTRES IMATGES

Fa poques setmanes, Margalida Vicens Veny va lliurar a la Penya Barcelonista Els Tamarells el carnet 3.321 de soci del Barça d’un oncle de son pare i va explicar una història corprenedora que reclama divulgació. Jaume Vicens i Mas, Ramonet de malnom, va néixer a Felanitx dia 22 de març de 1904. Son pare, Jaume Vicens i  Garcies, com tants de felanitxers de la primeria del s. XX, va partir a l’arrisca l’aventura cap a Amèrica a provar fortuna i mai més no en saberen noves. A la Vila va deixar l’esposa, Margalida Mas i Barceló, i els seus tres fills, Miquel, Sebastià i Jaume.

L’any 1926, després del servei militar, Jaume va trobar feina de cuiner al restaurant d’un hotel de Barcelona. Va anar a viure al carrer Salvà, darrera del Paral·lel, d’on es traslladà el 1936 al Raval, concretament al n. 14 del carrer Sadurní, al cap de cantó amb el carrer de Sant Josep Oriol.

A Barcelona l’agafà la guerra i, gràcies a la mediació de la Creu Roja, va mantenir correspondència amb la família de Felanitx. Les darreres cartes creuades són la que ell va escriure dia 30 de desembre de 1937, on diu que segueix bé, i la que li va correspondre la família dia 22 de febrer de 1938. Ja no hi va haver resposta. Més endavant, a la casa pairal, va arribar la cartera d’en Jaume, amb el carnet del Barça, el d’identitat laboral i la carta esmentada. Encara que sense cap confirmació, per tradició oral s’ha dit que va morir víctima d’un bombardeig i, com veurem, és la tesi més plausible. 

Amb aquesta informació i gràcies a les indicacions de persones solvents consultades (Aina Adrover, Bartomeu Garí, David Ginard, Marçal Isern, Xavier Margais, Josep Lluís Martin Berbois, Jaume Miró, Sebastià Serra, Josep Maria Solé i Sabater, Antoni Tugores i Joan Villarroya), hem accedit sense èxit a moltes bases de dades. Entrevistats amb la responsable del Projecte Persones Desaparegudes – Contacte entre familiars, s’ha obert un expedient per veure si, en els arxius de la Creu Roja, trobaríem rastres de la mediació exercida durant la guerra i, sobretot, qualque pista sobre la devolució de la cartera (on la trobaren?, quan?, qui?). A l’espera de resposta, cal abominar dels fatalismes (no hi ha res a fer, no ho sabrem mai…), perquè la indagació exigeix paciència i persistència.

Més enllà de les especulacions, hi ha notícies que permeten intuir el desenllaç. Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, profanant l’article 22 del tractat de La Haia de 1927 que prohibia bombardejar població civil, l’aviació feixista italiana que, amb base a Pollença, utilitzava Mallorca com a portaavions, va descarregar sobre Barcelona 45.000 kg. de bombes.

El bombardeig de la nit del 17 al 18 de març de 1938 va deixar un balanç de 551 persones mortes i 172 edificis destruïts. El carrer Sadurní on vivia en Jaume va quedar convertit en un munt de runa (*). Les víctimes, tant els ferits com els morts, eren transportades a l’Hospital Clínic, on la gent acudia a fer-se càrrec dels familiars, mentre que els cossos no identificats eren traslladats al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Tot fa pensar que allà va anar a parar el cos de Jaume Vicens, la mateixa setmana que hauria fet els 34 anys (**). Hi ha una altra informació que afegeix versemblança.

Dos mesos després del bombardeig, a finals de maig de 1938, El Día Gráfico i La Vanguardia publicaven la crida a les quintes de 1925 i 1926, corresponents als nascuts el 1904 i el 1905. En Jaume s’hauria d’haver incorporat aquella mateixa setmana a la caixa de reclutes, amb plat, cullera, flassada i sabates de bon ús. Sembla lògic que, si hagués estat viu, ho hauria notificat a la família i, d’altra banda, com a censat a Barcelona, el seu nom apareixeria o bé a les llistes dels mobilitzats o bé a les dels procediments sumaríssims contra els desertors. No consta enlloc.

La mort sobrevinguda és colpidora i malmena la vida de l’entorn, però hi ha un trasbals emocional que agreuja el dolor: la desaparició d’un familiar. Encara que hom s’aferri a l’esperança, el pas del temps genera una inquietud que es fa crònica i provoca desassossec. Jaume Vicens i la seva família són víctimes d’aquella guerra. El bombardeig de la població civil va ser un crim de guerra que mai no ha estat jutjat. El 1938, a Barcelona, els avions de Mussolini, Hitler i Franco provocaren 2.404 víctimes, de les quals 2.071 estan documentades amb nom i llinatges. En Jaume podria ser un dels 333 cossos sense identificar.

A la darrera carta, el seu germà Sebastià, en nom de sa mare i de la família, li diu que el niño demana molt per ell. El nin, aleshores de 7 anys, era Jaume Vicens Manresa, l’únic nebot i l’únic continuador de la nissaga, i va morir l’any 2001 sense notícies per poder transmetre a les seves dues filles. Li privaren el dret de saber què havia estat del seu oncle, el dret de recobrar els seus ossos o, si més no, d’indicar-li on podria honrar el seu record. El dret a la Veritat. El dret a la Memòria. El dret a la Justícia Històrica.

Són temps de  Nadal, però aquest article no és cap vou-veri-vou, ni cap conte ensucrat, ni cap intent d’emmascarar unes festes pantagruèliques en el temps de guerra que pateix el món. No, aquest relat és un clam a bastir una reflexió solidària amb totes les víctimes innocents, molt especialment amb les persones desaparegudes i els familiars que esperen respostes. Ni que sigui com a fet simbòlic, com un gest de reparació i de dignitat, estaria bé que l’Ajuntament de Felanitx organitzàs una visita al cementiri de la Pedrera de Montjuïc per dipositar-hi unes flors i col·locar-hi una placa que convidi a dedicar un pensament a tots els Jaumes que, víctimes civils d’aquella guerra incivil, hi romanen sepultats sense confirmació oficial.

(*) En el solar devastat per les bombes, l’any 1947 aixecaren el Cine Argentina, ja desaparegut. El carrer Sadurní l’any 1938 ja era un carreró, però encara es va escurçar més (avui s’anomena Nou de Sadurní). A l’antiga part dels nombres senars hi ha la plaça Manuel Vázquez Montalbán, on s’aixeca un hotel Barceló de la cadena felanitxera. L’espai que ocupava el n. 14, on vivia Jaume Vicens, ara és la plaça Salvador Seguí.

(**) L’abril de 2019 Memòria de Mallorca va incorporar el nom de Jaume Vicens Mas al memorial que hi ha en el cementiri de Palma i se’n va fer ressò en el butlletí d’aquell mateix mes, amb la informació de la família, però amb un petit error: no va ser son pare el qui va escriure la darrera carta, sinó el seu germà en nom de sa mare.

PS.- Amb l’autorització de la família i amb l’objectiu d’informar la gent del seu poble, amb l’esperança que hi hagi qualque persona que pugui fer qualque aportació, he publicat un extracte d’aquest article en el setmanari Felanitx d’avui, dia 19-XII-2024

PREÀMBUL

Hi deu haver ben poca gent de la Vila que no hagi sentit parlar mai de les perleres de Felanitx. Això no obstant, gairebé totes les informacions es refereixen a les darreres marques aparegudes a partir de 1950 (Islas, Nereida, Ondina…). La desmemòria amb les primigènies és totalment lògica, perquè amb la punyetera mania que tenim les persones de morir-nos, les més joves que varen fer feina a la primera factoria ara, forçat, forçat, haurien de tenir més de 110 anys. De l’aventura original que en els anys més productius va donar feina, en conjunt i aproximadament, a tres centenars de felanitxeres, no hi ha (almenys no ho hem trobat) cap investigació històrica que permeti treure’n l’aigua clara amb detall. L’economista Carles Manera diu que l’empresa perlera s’instal·là a Felanitx l’any 1912 i Ramon Rosselló afirma que donava feina a un centenar de dones. Hi ha, això sí, dues fotografies d’aquelles dones, a la darreria dels anys 20 del segle passat, que constitueixen un testimoni amb un altíssim valor documental. Amb tot, la poca informació que hi ha d’aquelles perleres, obliga a capficar-se a les hemeroteques per desenteranyinar la memòria i poder verificar que, efectivament, des de 1912 i fins el juny de 1931, Felanitx va tenir una important fàbrica de perles i que, posteriorment, a partir de 1950, hi va haver altres factories.

ELS ORÍGENS

Els germans Heush, Eduard Frederic (1865-1937) i Karl Hug (1867-1945), empresaris d’Aquisgrà, es traslladaren a París l’any 1890 i, dos anys després, crearen a Barcelona La Metalúrgica Española que fabricava petits objectes de merceria (agulles tancadores, pinces, didals, cremalleres, pinces pels cabells…). L’èxit que els va representar la producció artificial de perles, mitjançant un procediment que havien iniciat i patentat a París, els va dur a fundar IEPISA (Industria Española de Perlas de Imitación). Ben aviat obriren una delegació, l’any 1901, al barri de Santa Catalina de Palma¹, i una altra, el 1902, a Manacor. La doble raó de venir a Mallorca derivava de la inexistència de conflictes laborals (a diferència de Barcelona) i del fet que a l’illa hi havia tradició en l’artesania de vidre, essència de la fabricació de les perles. L’any 1912 obririen una tercera factoria al carrer de l’Hospici de Felanitx, davant de l’església de Sant Alfons, traslladant-se l’any 1922 a l’antiga fàbrica de gas i electricitat. El mes de juny de 1931, quan l’empresa traslladà el seu gerent a reforçar la fàbrica de Manacor, la factoria de la Vila va tancar. Possiblement, l’arxiu amb tota la documentació (contractes laborals, albarans de vendes, llistats de nòmines…) es va enviar a la seu central de Barcelona o a Manacor, però en no haver-hi pogut accedir ens hem hagut de limitar a fer un buidatge de la premsa i rescatar totes les informacions publicades que la recerca ens ha permès trobar.

NOTES DE DIARI (i viceversa)

La primera referència localitzada referida la factoria de la Vila apareix a El Felanigense de dia 28 d’octubre de 1916. El setmanari informa que l’Ajuntament, per tal d’establir els preus de consum a aplicar a les diverses indústries (majoritàriament agrícoles), ha convocat tots els gremis d’acord a un calendari per assignar les quotes corresponents a satisfer. La fàbrica de perles estava citada per anar a la Sala dia 3 de novembre.

Dia 4 d’agost, de 1917, En Xerrim (setmanari satíric de Sóller) informava: Per Felanitx succeeixen uns passos ben raros. A sa fàbrica de perles del carrer de l’Hospici (d’una francesa) tenen per majordoma una aprofitada d’aquelles a qui sa feina les fa por. Quan passava per aquell carrer, vaig sentir un bon trull dins sa fàbrica i me vaig acostar a dues d’aquelles aclaridores d’embulls que me digueren que sa majordoma, per guanyar molt i fer poca feina, robava perles a ses altres treballadores i les posava en es seu caramull, però la Mare de Déu de Lluc va voler que l’atrapassin i ella, per dissimular es robo, va anar a s’excusat i les tirà dedins. La notícia confirma que l’aparició d’informacions a la premsa relatives a una empresa, generalment ve determinada per les peripècies, fins i tot les calamitats, que es puguin originar en el seu entorn. Ho palesa la relació d’incidències que hem localitzat (vaga, abús laboral, robatori, tempesta…). Les transcrivim evitant les repeticions, atesa la circumstància que els diaris de Ciutat (Última Hora, El Día, Correo de Mallorca…) solien copiar i transcriure la informació de la premsa local.  

El 19 de juliol de 1924: En la fábrica de perlas montada en el edificio de la Central Eléctrica de esta ciudad, prodújose el miércoles último un conato de huelga, provocada por un anuncio de la Administración rebajando el precio del trabajo a destajo que ejecutan las operarias de la sala llamada de las sureras. La mayor parte de las jóvenes ocupadas en esta sección, mostráronse disconformes con la rebaja y se negaron a entrar en el taller produciendo la natural anormalidad en la marcha de los trabajos en las demás secciones. La autoridad municipal hizo que varios de sus dependientes vigilaran las inmediaciones de la fábrica, en previsión de lo que pudiera ocurrir. Hoy está la huelga casi del todo solucionada, mediante el reingreso paulatino de las mismas operarias.

El 27 de setembre de 1924: Persona respetable a la que no podemos desatender, se ha acercado a esta Redacción para suplicarnos que desde estas columnas llamáramos la atención de quienes están encargados de la dirección administrativa de la fábrica de perlas montada en esta ciudad, respecto de la conveniencia de que a las niñas menores de 14 años ocupadas en aquel taller, no se les permita el trabajo más que en un numero de horas limitado y prudencial, cual conviene a su desarrollo físico.

El 12 de setembre de 1925, sota el títol LA TORMENTA DE AYER, el setmanari escrivia: No se tiene recuerdo de una tempestad tan imponente y amedrentadora como la que descargó ayer sobre esta ciudad entre las dos y las cinco de la tarde (…) sus efectos se dejaron sentir en la mayoría de las casas, produciendo chispas en muchas instalaciones eléctricas interiores y dejando en otras totalmente fundidos los hilos conductores. En la fábrica de perlas el pánico fue mayúsculo, por la gran aglomeración de muchachas y por estar sus salas adosadas a la central eléctrica, que hubo de resistir el mayor empuje del intenso relampagueo, hasta el punto de quedar doblada la antena receptora del pararrayos del edificio.

El 17 de març de 1926, El Día anunciava: Próximo cierre de las fábricas de perlas de Palma, Manacor y Felanitx. La notícia va inquietar a les gairebé tres-centes perleres de la fàbrica de la Vila. Mesos després, el 3 d’agost de 1926, el Correo de Mallorca esvaïa la falsa alarma: Hace días que circula con insistencia el rumor de que inconvenientes de índole comercial, ponían en situación critica la industria de fabricación de perlas de imitación, hasta el punto de sospecharse que vendría en breve un cierre general de fábricas. Como es asunto éste que tiene mucha importancia para Felanitx, puesto que es elemento de trabajo para algunos centenares de mujeres, hemos procurado averiguar lo que haya de cierto, acudiendo al Regente de la fábrica montada en esta ciudad, el amigo don Antonio Mus, quien nos ha confirmado que, efectivamente, dicha fabricación ha tenido que luchar con serias contrariedades; si bien, gracias a los trabajos que la Central ha realizado, puede considerarse de momento conjurada la crisis, habiendo recuperado su natural actividad los trabajos de fabricación de perlas. De ello debemos alegrarnos los felanigenses, por el venero de riqueza local que representa esta manufactura.

El 27 de febrer de 1927, El Felanigense informa d’un intent de robatori de la bossa on hi havia la setmanada de les perleres. Durant les investigacions, una dona s’esbuca davant de la Guàrdia Civil i confessa que ha estat ella l’autora: se trata de una mujer acosada por la miseria que se ve precisada a mantener con el producto de su jornal a su marido y dos hijos, uno de pecho. Mesos després, el 15 de juliol de 1927, El Día publicava: Ayer a las once se celebró la vista de la causa instruida contra Catalina Manresa Barceló acusada de un delito de hurto. Constituyeron tribunal el Presidente señor Delgado y los magistrados señores De Paz y Bernardo. Sostuvo la acusación el abogado fiscal señor Serna Navarro. La defensa corrió a cargo del abogado don Honorato Sureda. Según las conclusiones del fiscal, la procesada, el día 21 de Febrero último, estando ocupada en la limpieza del despacho del Director de la fábrica de perlas de Felanitx, se apoderó de un saco que contenía la cantidad de 1.400 pesetas. Estimó el fiscal el hurto con la agravante de abuso doméstico y pidió la pena de 2 años, 11 meses y 11 días de prisión correccional. La defensa apreció en contra del fiscal y solicitó la absolución o en otro caso el hurto simple.

El 5 maig de 1928 El Felanigense reproduí una Reial Ordre de 1927 del Ministeri de Treball, Comerç i Indústria que obligava a establir els salaris laborals en relación a la forma de contribuir los patronos a la constitución obligatoria de pensiones de vejez para sus asalariados destajistas. Per tal de procedir, se convocava a todas las entidades o asociaciones patronales y obreras así como a los patronos y obreros no asociados de Manacor y su partido judicial, de los Ramos que se detallan i, a la llista amb els oficis, aparexien les Montadoras de objetos de fantasía, monederos, enfilaje y corte de perlas imitación, cosedoras y adornadoras de paraguas, sombrillas y abanicos. Dos mesos després, dia 30 de juny, el Boletín Oficial de la Provincia informava que El Patronato de Previsión Social de Cataluña y Baleares hace público que acordó fijar el salario-tipo que indica a los efectos del Retiro Obrero Obligatorio de los destajistas de los ramos de Quincallería (enfilaje y corte de perlas de imitación) de Manacor y su partido judicial. La millora social que va representar per a les treballadores va tenir efectes pràctics no només per a la jubilació, sinó també per atendre un subsidi de maternitat o possibles invalideses.

Aquell mateix estiu de 1928, transcorreguts dos anys d’ençà dels anuncis que havien augurat un possible tancament de les fàbriques de perles, l’alarma es tornava a disparar. Aquesta vegada, hi havia un motiu concret que posava en risc la viabilitat de la indústria. Dia 1 d’agost, el diari Ultima hora publicava un llarg escrit, Problemas económicos. A tall Editorial, recapitulava la informació apareguda a la premsa de Barcelona². El fet que el govern espanyol aprovàs l’increment del 400% de les taxes duaneres a aplicar sobre les varetes de vidre que s’importaven de França, essencials per a l’elaboració de les perles, era pràcticament una sentència de mort que podria provocar el tancament de les factories de Barcelona, Palma, Manacor i Felanitx.

La dramàtica situació que generava la desprotecció del sector per part de l’estat, va escampar-se arreu com una taca d’oli. Tres mesos després, dia 26 d’octubre, el Correo de Mallorca persistia en l’alarma en termes similars: ¿Se cerrarán las fábricas de perlas imitación? El paro afectaría mucho a Mallorca. Por la prensa de Barcelona, nos enteramos que una comisión de obreros de la fábrica de perlas artificiales, establecida en aquella ciudad en nombre de sus compañeros visitó al Gobernador civil, señor Miláns del Bosch, exponiéndole que a causa de haberse aumentado en un 400 por 100 los derechos arancelarios para la entrada en España de la varilla de cristal, primera materia destinada a la fabricación de perlas, existe la amenaza de que la dirección de la industria (que en la actualidad ya lucha con grandes dificultades para desenvolverse por la competencia extranjera) se vea obligada a cerrar las cuatro fábricas que posee, una en aquella capital y las otras tres en Mallorca (Palma, Felanitx y Manacor) dejando en la calle a más de dos mil obreras. De esperar es que a esta gestión del gobernador civil de Barcelona se unirán las de esta provincia, por lo que el paro nos afecta y por tratarse de una industria que tanto trabajo da a humildes trabajadoras. Según nuestras referencias, los jornales que anualmente se pagan a las obreras y obreros ocupados en las cuatro fábricas ascienden a más de dos millones de pesetas.

Les raonades i raonables alarmes varen generar una situació d’emergència i s’activà una campanya orientada a fer rectificar el despropòsit. La mobilització laboral de les més de mil perleres de Mallorca, d’una banda, i els escrits de protesta aixecats des de diverses instàncies públiques de l’illa (entre d’altres, el governador de les Balears i l’Ajuntament de Felanitx), instaren al govern espanyol a rectificar les mesures fiscals aprovades. Sols així es va reprendre l’activitat perlera. Finalment, dia 10 de novembre dde 1928, El Felanigense informava: Se enteró la Comisión de una atenta carta del Director de la fabrica de Perlas Imitación, dando las gracias a la Corporación por haber elevado atenta instancia suplicando a la Superioridad no se eleven los derechos de Arancel señalados a los vidrios en barras, al ser introducidas a esta Nación.

Dia 22 de desembre de 1928, El Felanigense es feia ressò d’un drama familiar i destacava l’esperit de solidaritat obrera i estima personal que hi havia entre les treballadores de la fàbrica de perles felanitxera: Otro caso de infortunio desesperante es el que agobia a una modesta familia de esta vecindad, que en el transcurso de pocas semanas ha visto pasar a la eternidad hija, madre y abuela. Muerta esta última, enfermaron casi simultáneamente la hija y la nieta; no resistió la joven muchos días al ataque de fulminante enfermedad dejando de existir cuando su madre no estaba aun fuera de peligro, y a poco la siguió ésta al sepulcro, completándose así el cuadro desgarrador de mortal abatimiento. Con motivo de la muerte de esta última, Catalina Adrover Bennasar, que trabajaba como encargada de una de las secciones en la Fábrica de Perlas Imitación, el personal del taller dio ayer un alto ejemplo de compañerismo y delicadeza de sentimientos, costeando un funeral por el alma de la amiga y asistiendo a él en numeroso grupo, sin faltar ninguna de las jóvenes que trabajan en aquel establecimiento, rindiendo ese postrero y piadoso recuerdo de amistad y consideración a la que compartió con ellas la vida de trabajo. Las obreras de la Fábrica de Perlas han reforzado la ya sólida reputación de solidaridad y estimación que las une, dando un hermoso ejemplo de cristiana fraternidad, favorablemente comentado por todo el pueblo.

Dia 4 de gener de 1930, El Felanigense, en un escrit crític contra els imposts sobre les petites empreses locals, distingia ente la factoria de perles i els tallers: Felanitx es una población que vive casi exclusivamente de las energías corporales de la multitud trabajadora, afianzada por la producción de los campos. Aparte de la fabricación de perlas artificiales — que es una industria exótica que no tiene de felanigense más que la mano de obra — no existe en esta población más que el pequeño taller de cada oficio destinado a cubrir las necesidades locales, taller en donde trabaja a veces el patrón solo o a lo sumo son dos o tres oficiales y sin embargo, cuando viene el caso de fijarles una cuota tributativa, para nada se tiene en cuenta su modo de ser especial.

Dia 12 de febrer de 1930, l’historiador Miquel Bordoy Oliver (1877-1953) impartí a La Protectora la conferència Vicissituds de la nostra Agricultura, Indústria i Comerç. Després de referir-se a les brodadores diu: Tan important o més que aquesta indústria es la de les perles imitades que, a nom d’una empresa estrangera, va estar establerta primerament a una casa del carrer del Hospici. En esclatar la gran guerra l’any 1914 va patir un eclipse, però no es torbà a rebrotar, amb més esponera, en el casal de la antiga fàbrica de gas, on han treballat a temporades més de cent deu operaries, a més de les que, en número considerable, treballen a ca-seva. Aquest treball confirma dues qüestions rellevants: aclareix i delimita els dos domicilis on va estar instal·lada la factoria i referma la quantitat de dones que hi feien feina: més de cent deu perleres a la fàbrica i un número considerable a ca seva.

Dia 25 d’octubre de 1930, El Felanigense informava d’un altre exemple de solidaritat obrera de les perleres de la Vila davant de l’infortuni d’una companya: Las jóvenes obreras de la Fábrica de Perlas de imitación, dieron anteayer una nueva prueba de solidaridad y compañerismo con motivo de la muerte de la que compartió con ellas el trabajo de taller, la bondadosa joven Rosa Albons y Ramis, que sucumbió después de larga enfermedad. Voluntariamente socorrieron en mancomunidad a la familia y asistieron al sepelio, en prueba póstuma de la amistad que las unió.

En el Correo de Mallorca de dia 24 de març de 1931, s’informa: Retiros obreros. En las oficinas de la Caja de Pensiones y de Ahorros, Quint, 6 y Brossa, 19, se ha recibido la orden de pago, por los conceptos que se expresan, a favor de los obreros inscritos en el Retiro Obrero obligatorio que a continuación se detallan. A la relació apareixen les felanitxeres Antònia Artigues Fons, Joana Bonnín Vicens i Maria Bordoy Mas, afiliadas por la entidad patronal, “Industria Española de Perlas imitación” por subsídio de maternidad.

Dos mesos després de proclamar-se la República, dia 13 de juny de 1931, coincidint paradoxalment amb el dia que cada any les perleres de Felanitx feien una festa al seu director, El Felanigense sota el títol UNA INDUSTRIA SUSPENDIDA publicava: La fábrica de perlas imitación era para Felanitx un recurso de ingresos saneados, que no cedía en importancia a ninguna de las industrias que dan ocupación a la mujer. En las épocas de funcionamiento normal, un centenar de jóvenes tenían allí segura su semanada, y algunos miles de pesetas venían de fuera a rebosar la medida de los recursos económicos de gran número de familias felanigenses. Pues esa industria en otro tiempo próspera, ha cerrado indefinidamente su funcionamiento en esta ciudad. La mengua en la demanda ha impuesto esta restricción; y aunque no se dé como definitiva, aunque la casa central trabaje para encontrar nuevos mercados, las esperanzas de reacción son muy vagas y remotas. Con el cierre de la fábrica de perlas nuestra ciudad pierde uno de sus más estimables veneros de riqueza y, de una riqueza que no tiene suplemento fácil, porque no abundan los trabajos permanentes adecuados a la condición de la mujer. D’aquest luctuós final de la factoria de Felanitx, se’n farien també ressò els diaris Última Hora (dia 16 de juny) i El Día (dia 18), ambdós lamentant el tancament, en l’esperança que no fos definitiu. Tanmateix la força de la producció de perles a Mallorca es concentrà a la fàbrica de Manacor.

Passats tres anys llargs d’ençà que s’havia rodat clau a la factoria de la Vila, El Felanitxer (la nova capçalera catalanitzada del que havia estat El Felanigense) informava dia 8 de setembre de 1934: En la sesión del pasado sábado el Ayuntamiento acordó alquilar el edificio en que estuvo instalada la fábrica de perlas, dependencias de la antigua fábrica de gas, para trasladar a él las aulas y servicios administrativos del Instituto. D’aquella iniciativa d’IEPISA, l’empresa dinamitzadora durant dues dècades de l’economia felanitxera, ja no en cantarien mai més galls ni gallines.

ANTONI MUS CABALLERO

Una qüestió que reclama una referència explícita és la bona gestió de la factoria felanitxera durant la direcció d’Antoni Mus Caballero (1895-1971)³. Nascut a Maó, va anar a estudiar a Barcelona i, des de ben jove, va entrar a fer feina a l’empresa de la família Heusch, on prosperà laboralment. L’any 1922 va ser destinat a fer-se càrrec de la fàbrica de Felanitx, on seria determinant per dinamitzar i aixecar l’empresa. La seva estada al poble va deixar petjada en diverses facetes (entre d’altres aspectes, va ser un dels impulsors de l’Associació per la Cultura de Mallorca). Les notícies que hi ha confirmen que va ser eficaç i bona persona⁴.

Malgrat les peripècies que es varen viure i els daltabaixos econòmics que posaren en risc la supervivència de l’empresa, l’estima que va aconseguir era i és poc freqüent entre obreres i patró en el món de la indústria. El 13 de juny de cada any, per Sant Antoni de Pàdua, les perleres li organitzaven una festa. Per posar quatre exemples, la nota de premsa de dia 18 de juny de 1927 informa que li regalaren un joc d’escrivania en marbre negre. Desde estas columnas felicitamos al señor Mus por lo mucho que sabe hacerse apreciar por el personal a sus órdenes. La de dia 16 de juny de 1928 diu: De una verdadera manifestación de cariño fue objeto, con motivo de su fiesta onomástica, el Director de la Fábrica de Perlas de Imitación, D. Antonio Mus. La austeridad que normalmente reina en aquel local se vio el miércoles transformada en franca camaradería. Dia 15 de juny de 1929, El Felanigense informava que les treballadores havien fet un obsequi al director i, a l’horabaixa, s’havia brufat el sant del director amb gelat, pastes i licors. La de 14 de juny de 1930: La fiesta onomástica de D. Antonio Mus, director de la fábrica de perlas imitadas de esta ciudad, es cada año un motivo de júbilo para las modestas obreras y de íntima satisfacción para el activo funcionario, al ver renovadas las atenciones obsequiosas de las jóvenes que trabajan en su taller y de las muchas amistades particulares con las que cuenta. Ayer se repitió esta fiesta anual. Por la tarde se bailó en la fábrica a los acordes de una pequeña banda y se sirvió exquisito lunch con helados y pastas tanto a las obreras como a sus familias que desfilaron para felicitar al Sr. Mus. Com a anècdota que certifica la ironia felanitxera, l’any 1928 (el següent després de l’intent de robatori de la setmanada de les perleres) li regalaren una caixeta per tancar els cabdals en clau. La informació d’aquell any (El Felanigense, 16 de juny de 1928) conclou: No queremos cerrar esta nota sin felicitar efusivamente al Sr. Mus, pues en los actuales tiempos, hacerse admirar con cariño y cumplir con los deberes de principal, es algo que creíamos imposible, pero que forzosamente hay que recoocer en la pesona del Director de la Fábrica de Perlas de Imitación.

DIVERSIFICACIÓ EMPRESARIAL

Tot i que no té res a veure directament amb les perleres, és necessari deixar constància d’una activitat paral·lela que va tenir la seva importància. És prou conegut el caràcter emprenedor dels germans Heusch, sempre innovant i creant noves oportunitats de mercat. L’any 1925, emparats per IEPISA, varen obtenir llicència per crear una emissora de ràdio. L’objectiu inicial era mantenir una comunicació constant per radiotelefonia entre les quatre factories perleres i aquesta va ser la primera funció, però aviat, en veure el potencial negoci que s’obria al davant, varen crear Ràdio Catalana (EAJ-13) que competiria amb Ràdio Barcelona. L’emissora els permetia emetre concerts musicals i, en paral·lel, fomentar la venda d’aparells receptors des de les delegacions.

En el cas de Felanitx, a la casa familiar del gerent de la factoria de perles, Antoni Mus, en el número 27 del carrer Roca Boira que, simultàniament, figurava com a domicili social de l’empresa, començaren a fer-se audicions musicals, amb l’afegit que Mus era un melòman (tant ell com la seva dona havien cantat a l’Orfeó Català) i, més endavant, retransmissions esportives⁵. La casa de la família Mus es convertí en un lloc de tertúlies on mostrava la seva melomania, d’una band, i la seva filia barcelonista com a culé empedreït, de l’altra. Allà, amb convidades públiques des de la premsa obertes a tothom, s’hi arremolinaven amistats i persones interessdes per compartir audicions i retransmissions de radiotelefonia. El febrer de 1926, podíem llegir en el setmanari: Esta semana se ha podido oír por medio del aparato de D. Antonio Mus, de una manera clara y perfecta, la retransmisión de un concierto de la Banda de Música de Barcelona; y el martes pudo escucharse con toda la precisión deseable al eminente Fleta mientras cantaba en el Teatro Apolo de Madrid. Així mateix, en el domicili es podien comprar els aparells Imperator, publicitats a la premsa des de 1926 fins al tancament de la factoria de Felanitx el juny de 1931.

TORNEN LES PERLES… I LES PERIPÈCIES

Passarien anys fins que dia 8 d’octubre de 1949 apareixia a la premsa que Perlas Islas de Felanitx havia fet una aportació de 200 PTA per fer una mostra-exposició d’artesania. Dia 11 de maig de 1950, el Baleares publicava el primer anunci de la nova empresa i, pràcticament des del renaixement de la indústria a la Vila, començaria una nova tongada de vicissituds.

Per posar com exemple una de les primeres peripècies, el cas d’una estafa, transcrivim una crida publicada dia 12 d’agost de 1950 en el Boletín Oficial de la Provincia: Por el presente edicto se cita, llama y emplaza a Juan Dalmedo Portella, cuya demás filiación no consta y que el día 17 de mayo último le fueron entregados por Miguel Amengua Juan, representante de la fabrica de perlas «Islas» de Felanitx, 575 collares para que procediera a su venta, lo que hizo pero sin devolver el dinero según manifiesta Amengual y cuyo paradero se ignora, para que dentro del término de quinto día a contar desde el siguiente que se publique el presente en el Boletín Oficial de esta provincia, comparezca ante este Juzgado para ser oído en el sumario que instruyo por tal hecho bajo el número 243 del corriente ejercicio sobre estafa bajo apercibimiento si no comparece de pararlo el perjuicio a que hubiere lugar en derecho. En Palma de Mallorca a siete de agosto de mil novecientos cincuenta. El Secretario, Joaquín Morell.

1950 va delimitar una nova etapa de la història de les perles a Felanitx, amb tres marques (Islas, Nereida i Ondina) que, afortunadament, encara disposen de testimonis vius que ens poden informar de dates i dades. En general, les perleres de les tres darreres factories solen mostrar, amb satisfacció, un cert orgull de pertinença a la seva època laboral.

Gràcies al testimoni de les supervivents, podem saber quantes dones hi feien feina, com era aquesta feina, les eines que empraven, les promocions publicitàries… Sabrem que el local on s’instal·laren els cremadors per fer les perles estava situat al carrer General Mola (avui carrer de Campos, davant d’on hi ha Can Damià). Sabrem que dia 16 d’agost de 1960 Grace Kelly, la princesa de Mònaco, va visitar Perlas Islas, acompanyada de sa mare i una germana. També hi faria passada, tres anys després, Carmen Polo de Franco, na Collares, confirmant la seva fama d’acaparadora poca vergonya, i encara hi va tornar amb la seva filla. Sabrem que en el local de les perleres, l’any 1975, es va intal·lar la mesa de les eleccions sindicals. Sabrem…

Amb tot, el passat dia 13 d’octubre de 2024, amb l’organització del dinàmic col·lectiu Felanitx per la Igualtat i el patrocini de l’Ajuntament de Felanitx es va retre un senzill homenatge de reconeixement a les darreres perleres. Per a totes elles, tant a les desconegudes de la factoria d’IEPISA com a les més recents, glòria i memòria!

NOTES