Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XIII) La mort (literària) de Crespí

Deixa un comentari

La mort de Joan Crespí a la Literatura

L’execució o l’assassinat de Joan Crespí és un tema prou atractiu com per haver estimulat l’interès dels creatius. No ha estat així a la iconografia, poc atenta als agermanats fins a la segona meitat del s. XX, amb escultures de Jaume Mir i pintures de Guillem Morro1. A diferència de Joanot Colom i de Pau Casesnoves, Joan Crespí tampoc no ha merescut l’interès dels novel·listes, més enllà de referències tangencials, i tant l’episodi de la seva mort com la seva figura només han estat objecte d’atenció dels dramaturgs i dels poetes.

El tundidor de Mallorca, l’obra de teatre dedicada a Crespí i estrenada a Madrid l’any 1839, dos anys abans de les divergències entre Quadrado i Furió de 1841, no fa esment a la mort de l’instador (ni tan sols a Joanot Colom) i acaba quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar el càrrec de lloctinent del regne de Mallorca. El primer referent literari que incorpora el crim va ser un mes després de la diatriba de Quadrado contra Penya, amb la mort de Crespí com a eix principal. El mes de març de 1870 Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir el premi de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona, amb Joan Crespí, un romanç de gairebé 300 versos encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach! Constitueix un elogi dels motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.2 En aquest llarg poema, la detenció, l’empresonament i la condemna a mort de Crespí és obra dels nobles (com la mort que volen dar-li los cavallers mallorquins, (…) per ço diuen tots los nobles: gràcies a Déu que el tenim…). Per evitar ser executat en públic (en afrontós cadafal) envia a dir als germans Colom que no ho permetin (Diga’ls que de mort tan lletja, salvin son amic si’ls plau). Davant del prec, Francesc reacciona: digau-li que en lo patíbul afrontós no hi morirà. Mentre el saig pregona la sentència que anuncia la imminent execució, el germà de Joanot s’ha infiltrat a la Torre de l’Àngel; vol evitar l’escarni d’una mort pública vergonyant. Les darreres paraules de Crespí seran: Gràcies, Francesc Colom!

Ramon Picó i Campamar era ben conscient de la polèmica atribució del crim per part de Quadrado. Té la decència de referir-s’hi amb aquesta nota annexa: L’ autor del present romanç deu fer present que la mort d’en Joan Crespi, paraire, cap de la Germania de Mallorca, és misteriosa, uns suposen que pres i sentenciat a mort, fou executat dins la Torre de l’Àngel que li servia de presó. Altres diuen que fou pres pels mateixos agermanats i lo matà en Francesc Colom, germà del famós Joanot, dins la mateixa Torre. D’aqueixes dues contràries opinions, més o menys fundades, l’autor del present romanç n’ha pres lo que bé li ha aparegut, per arribar al desenllaç dramatich del romanç, que no’s més que pura invenció.

La Torre de l’Àngel, cim de l’Almudaina i hipotètic escenari del crim

No havien passat tres anys d’ençà de la publicació del romanç quan, dia 24 de gener de 1873, s’estrenava en el Teatre Martín de Madrid l’obra en vers en quatre actes Juan Crespí de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902). La Prensa. Diario de la Mañana de Madrid va aplaudir la representació. El drama en cuatro actos, original y en verso, de los Sres Rodriguez Rubí y Navarro y Gonzalvo, titulado Juan Crespí, estrenado en el teatro Marín, ha obtenido un éxito brillante y sitisfactorio por completo, siendo interrumpida su representación en todos sus actos por los espontáneos v nutridos aplausos, por el numeroso público que ocupaba todas las localidades de este afortunado teatro. (…) los actores fueron llamados en unión de los autores, dos veces al palco escénico.

Dia 26 de gener La Discusión. Diario Democrático publicava una extensa crítica de l’obra, de la qual es pot endevinar el contingut3. Resulta molt interessant llegir l’article complet per la detallada informació que conté. Situa els espectadors en el moment de la revolta (bajo el sagrado lema de Paz, Justicia y Germanía (…) un clamor de la historia contra la tiranía del rey, del noble, del clérigo y del magistrado) i els fa viure l’arenga als menestrals o l’assalt a Bellver fins arribar a l’execució de Crespí, condemnat per la seva traïció, derivada de l’amor que té a la filla del governador Miguel de Gurrea.

El grup Prosceni a meitat dels anys 70 del s. XX

Un segle després, la primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir d’un poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1978, Jaume Santandreu a Cançons per al meu poble dedicaria uns versos a Joan Crespí:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

Posteriorment, han validat i divulgat la mai no provada atribució de la mort de Joan Crespí a Joanot Colom persones prou allunyades ideològicament de Quadrado, com Guillem d’Efak o Antoni Rodríguez Mir4.

La sorpresa: Els dos Joanots

S’ha dit per pa i per sal: la recerca recompensa. Per les infinites vegades que, per més que tresquis hemeroteques, no trobes allò que vols, brollen sorpreses aïllades que permeten il·luminar informacions enfosquides per la pols del temps i la negligència humana. En aquest cas, indagant la mort de Joan Crespí per tots els cercadors d’internet, ha comparegut una notícia ni més ni menys que a la biblioteca digital de la Universitat de Califòrnia5. Es tracta d’un llarg poema Els dos Juanots de Francesc Casesnoves i Mir, guanyador del certamen literari de la Juventut Artística de 1886 i publicat, en tres exemplars correlatius, a la revista Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Arte6.

El poema

Els dos Joanots són Crespí i Colom. L’obra, de més de quatre-cents versos, exhibeix la posició de l’autor que ja es delata amb una citació de Quadrado a l’encapçalament7. Amb la referència del toc del seny del lladre per marcar cada un dels episodis que tracta, fa un repàs general de la Germania fins a la mort de Joanot Colom, però amb un gran èmfasi sobre la mort de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, amb gran satisfacció dels agermanats.

Cent veus baix de l’Almudaina

responen ab un sol clam:

Visca en Colom! Visca! Visca!

Muyra en Crespí mascarat!

L’obra va ser celebrada i aplaudida a nombroses publicacions, entre les quals destaquen el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i L’Arch de Sant Martí. A tall anecdòtic, La Tralla. Setmanari català y literari, una revista dels emigrants catalans a l’Uruguai es va fer ressò del poema, amb grans elogis a l’autor i l’anunci de publicar obres seves en un futur exemplar. Havem tingut ocasió, d’admirar las bellísimas composicions L’Ángel de l’Abundancia y Los dos Joanots, ab que’l jove catalanista i inspirat poeta don Francesch Casanovas y Mir obtinguè la Flor natural y altre premi en los Jochs Florals celebrats fá pochs días per la Societat Juventud Artística de Palma de Mallorca. De ellas podém dir-ne ab tota imparcialitat que son de lo mellor que actualment produeix la musa regionalista. Ditas composicions que considerem propias de Catalunya, per mes que estigan escritas en mallorquí, ab motiu de ser fill de Palma lo senyor Casanovas, están rublertas d’ una espontaneitat, una valentía y una patriótica inspiració tan grans, que dessegur no’s desdenyarian de firmarlas los capitosts mes reconeguts de nostra literatura. Per poch que’ns siga possible, ja procurarem dar-ne á coneixer alguna d’ellas á nostres leclors, per que’s pugan degudament ferse càrrech de la justicia de nostras apreciacions. Felicitem de tot cor al jove escriptor senyor Casanovas per sas excepcionals cualitats. que l’ han de fer, en nostre concepte temps a venir, un dels notables poetas del Renaixement literari mallorqui.

El poema no pot amagar que és una rèplica del romanç de Ramon Picó i Campamar publicat setze anys abans. L’autor, com veurem, havia recitat poemes de Ramon Picó i Campamar i es dedueix que coneixia la seva obra. Els dos Joanots segueix, fil per randa, la tesi de Quadrado, el qual exercia un gran ascendent sobre l’autor des de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica. Des del punt de vista de l’anàlisi d’estructura i contingut, el poema s’ha d’inscriure dins del corrent final del Romanticisme i del Costumisme d’una generació que enllaçarà amb l’anomenada Escola Mallorquina; una expressió del Noucentisme que coparia la producció poètica a Mallorca durant dècades.

Al rescat d’un poeta desconegut

Qui era l’autor del romanç Els dos Juanots? El seu nom no apareix a les enciclopèdies; ni a la GEC ni a la GEM ni a cap de les virtuals. El gran desconeixement animava a fer-ne una recerca i a consultar els qui n’havien de saber coses8. Ordenant les notícies arreplegades, es poden fer algunes pinzellades biogràfiques d’aquest curiós i desconegut personatge. Nascut a Palma a l’entorn de 1864, signava sempre com Francisco Casasnovas y Mir. Son pare, d’ascendència sollerica, estava vinculat amb el sector marítim. Sa mare, Joana Maria Mir Noguera (?-1887), mestra d’escola i rectora del Col·legi de la Criança, era germana dels jesuïtes Miquel (1841-1912) i Joan (1840-1917), autors de celebrades obres de temàtica religiosa9.

Dues obres dels prolífics germans Mir

Francesc Casesnoves compareix la primavera de 1881. Qualificat com a jove poeta, lligat a associacions catòliques, és guardonat diverses ocasions en concursos literaris amb poesies romàntiques sobre temes històrics. Entre els anys 1881 i 1887 obté un protagonisme important. El 31 de maig de 1881 apareix el seu nom als diaris per primera vegada als diaris La Opinión i El Áncora per haver obtingut una menció honorífica en un concurs literari convocat, amb motiu del segon centenari de la mort de Pedro Calderón de la Barca, per l’Institut Provincial, on Casesnoves devia haver acabat de cursar el darrer any de batxillerat, a l’entorn dels 16 o 17 anys.

El 7 de gener de 1882 fa un recital de poesies al costat de Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d’Alcàntara Penya, Antoni Maria Alcover, Mateu Obrador i Miquel Costa i Llobera. El 22 de maig d’aquell any, Francesc Casesnoves torna ser protagonista d’un nou recital i és presentat com una gran promesa de la Poesia a Mallorca. Dia 5 de juny, després d’una conferència de Quadrado, D. Francisco Casasnovas se lució con una bella leyenda fantástica en prosa La bruxa del penyal Rogench. Els cinc anys següents, ateses les moltes notícies de premsa que ho validen, el jove escriptor derivà cap a la Poesia, tant en el vessant de poeta com de rapsode.

El 4 de gener de 1985, en el Teatro-Circo Balear, amb la jove senyoreta Maria Salvà (sic) com a reina, se pasó a la lectura de los trabajos premiados, los cuales fueron muy aplaudidos, especialmente las dos poesías, una en mallorquín y otra en castellano de D. Francisco Casasnovas y Mir10. Dia 8 de març, amb motiu de la constitució del Centro Balear de Barcelona, Francesc Casasnoves va llegir Esperança de Marian Aguiló, Depressa de Ramon Picó y dos poesias propias La hija de la Aurora y Patria.11 El mes de juliol, en el certamen de la Joventut Catòlica El premio ramo de olivo fue para la glosada Llummajor y su autor Francisco Casasnovas. Larga es la poesía mas no cansa. Vigorosa en todas las descripciones y fácil en la versificación12.

La Torre de l’Àngel el 1899 (font: FAM)

L’any següent, el mes de març de 1886, el primer premi (la flor natural) de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica va ser per l’obra L’Angel de l’Almudayna resultando ser su autor D. Francisco Casasnovas y Mir, quien proclamó reina de la fiesta a Luisita Campaner y Bennàssar, hija de D. Alvaro. La següent edició, el març de 1887, és quan Francesc Casesnoves obté el premi amb el romanç Els dos Joanots i, també, la palma de oro y plata al autor de la mejor poesía en honor de la ciudad de Palma a D. Francisco Casasnovas y Mir13.

Aquell any 1887, quan Francesc Casesnoves acaba la carrera de Dret, es fa més present a Catalunya que a Mallorca. El 15 de gener participa en el recital d’inauguració del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, on llegeix dues composicions seves, Mala amiga! i Lo llenguatge català, al costat de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Frederic Soler. El mes de març, a l’Acadèmia Barcelonesa Filosòfico-Científica de Sant Tomàs d’Aquino, leyó don Francisco Casanovas y Mir la inspirada poesía catalana Déu del académico don Mariano Aguiló14. El mes d’agost, en el Palau Episcopal de Barcelona, es va presentar la publicació de l’acta de l’Acadèmia Sant Tomàs d’Aquino, amb una oda llatina de Francesc Casesnoves i Mir15. És notable el relleu que havia assolit com a poeta i rapsode16. La premsa catòlica, especialment El Áncora, informava de les anades i vengudes entre Palma i Barcelona17.

Les seves composicions no són menyspreables, tot i la càrrega ideològica que projecten els episodis (la mort de Jaume III, l’execució de Joan Crespí…). Com hem vist, el març de 1885 Casasnoves recità Ramon Picó i Campamar, autor de Joan Crespí, el poema guardonat en els Jocs Florals de 1870, on el poeta pollencí atribueix als nobles la condemna a mort de l’instador i presenta la seva mort, a mans de Francesc Colom, com un acte pietós per evitar l’execució pública. Doncs bé, el 1887, dos anys després d’aquell recital, Casasnoves obtindrà el premi de la Joventut Catòlica amb el romanç Els dos Joanots, rèplica al poema de Ramon Picó i Campamar, basada en la tesi de Quadrado, amb qui comparteix més d’un acte públic, tal com farà també al costat d’Antoni Maria Alcover, de qui es mostra deixeble ideològic.

Tot i aquells sis anys (1881-1887) de gran activitat pública al costat dels més destacats poetes de l’època, tot i els grans elogis que li dedica la premsa, desapareix d’escena, a excepció dels poemes que publicarà al setmanari Sóller. El 1893 fa feina a la Companyia Trasatlàntica a Barcelona, com a delegat de recaptacions. Deu anys després, el 1904, apareix com a traductor d’un llibre d’èxit, Emigración Inmigración, que signa amb el nom complet, en condició de Licenciado en Derecho Civil y Canónico. Reapareix, tres anys després, a l’agraïment públic que li va tributar el Cercle d’Obrers Catòlics a Palma per haver organitzat un cicle de concerts a l’entitat18. El novembre de 1908 resulta elegit vocal de la Junta Local de Emigración de Barcelona19.

Cal dir que el 1887, l’any que deixà de participar en certàmens i recitals poètics, sa mare havia mort a Barcelona, quan ell acaba els estudis de Dret. Aquell mateix any o, com a molt, el 1888 es va casar amb Petra Tomasa Asensio y Rubio, d’una família emprenedora barcelonina, amb qui va tenir tres fills: Joan (1890), Lluïsa i Constantí (1899). El major va morir dia 30 de novembre de 1914, als 24 anys, i a l’esquela la dona ja figura com a vídua de Francisco Casasnovas y Mir, perquè aquell poeta desconegut havia mort tres mesos abans, el darrers dies d’agost20. La seva esposa, com ell a l’entorn dels 50 anys d’edat, moriria dia 15 de desembre de 191521.

Tot i haver deixat de participar en els certàmens i en els recitals de poesia, la seva vinculació familiar paterna amb Sóller el va dur a publicar versos en el setmanari del poble. Dia 24 de setembre de l’any 1892, al costat de dos sonets de Petrarca, In vita de Laura i In morte de Laura, traduïts per Costa i Llobera, publica Dos diamants.

Al dit porta la donsella

Dos anells ab dos diamants:

L‘un l’hi va donar sa mare

Cuant en el mon la dexá,

Y llúu ab claror tranquila

Com d‘estrella dins cel blau.

L‘altre anell es la promesa

D‘un donsell enamorat,

Y espiretja com la vista

D‘una serp dins el seu cau.

La pobre nina s’anyora,

Sense amor viu res no sab,

Y las nits passa y los dias

Plora més que plorarás.

A n‘el cel creu que es sa mare

Que per ella está pregant;

Mes el poble ahont es el jove

Bé heu demana, mes no u sab.

Un dia un baúl tragueren

Cuatre homes de trista faç:

La donsella de la casa

S‘emportavan à enterrar

La caxa enterra dexant,

El foser al destaparla

Va romandre fret d‘esglay:

La donsella al dit tenia

Los anells, però els diamants

L‘un era una fresca llàgrima,

L‘altre una gota de sanch.

Mig anys després, el 18 de març de 1893, novament al Sóller i al costat d’un poema de Mateu Obrador publica Anyorança

em pensava oblidaria

Ton recort, donsella mia,

Jó em pensava que anyorar

Era una dolça follia

D’un esperit que somia

Lo que no pot alcansar.

Lluny de tu, quina tristesa,

Quin dolor, quina orfanesa

Aufegan mom esperit!

Jó l’imatge duch impresa,

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Be‘m plau mirar l’estelada

Com la pols dor escampada,

Y esguardar la nit, em plau,

De maravillas trufada,

¡Cuantas voltas l’he cercada

Dins lo mantell del cel blau!

Passarán dias y dias

Entre dols y entre alegrías

Y un mes y un any passará:

Mes mas fortas gelosias

Mon desitx, mas fantasías,

Tot en mon cor romandrà.

Puis lluny de tu la tristesa,

La dolor y la orfanesa

Aufegan mon esperit.

Jó l‘imatge duch impresa.

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Quatre anys després, en portada del mateix setmanari dels dies 13 (al costat d’un poema de Miquel Costa i Llobera) i 20 de març de 1897 (al costat d’un poema de Joan Alcover), publicarà Llummajor, una composició de més de 450 versos per enaltir Jaume III i, en la línia ideològica de Quadrado, blasmar el rei Pere Cerimoniós.

Des de 1887, deixant de banda els poemes al Sóller, no apareix com a participant en actes públics, amb una única excepció. El desembre de 1901, la revista Mallorca Dominical publica un llarg article referit a les Germanies que constitueix una apologia de Quadrado i, com a fil conductor, utilitza fragments del romanç Els dos Juanots, fent notar que l’autor l’havia llegit en el Cercle Catòlic d’Inca el 17 de novembre.

Sic transit gloria mundi

Post mortem, a manera de resurrecció del seu nom i com elogi a misses dites de la seva poesia, va emergir una evocació de Francesc Casesnoves i Mir. Va ser a les pàgines d’una revista catòlica de Pamplona, La Avalancha, amb motiu d’un article dedicat al jesuïta integrista d’Igualada Joan Maria Solà i Mestre (1853-1937). L’article es refereix a una Acadèmia Literària celebrada en el col·legi Sant Josep de València, a l’entorn de la mort de Pius IX (1792-1878), presidida per Solà. Lo mejor de aquella Academia era todo lo que usted compuso, que fue la mayor parte; però nada más hermoso que el polímetro castellano que declamó el palmesano Casanovas y Mir.

Aquell rapsode que havia compartit escenari amb els més grans poetes de l’època (Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Frederic Soler…), ja no hi era. L’elogi pòstum a una revista navarresa no va tenir ressò a la Mallorca nadiua ni a la Barcelona adoptiva del poeta; ningú no el recordava. El seu nom no apareix a les enciclopèdies ni a les relacions dels poetes romàntics. Els dos Juanots, l’obra que tant degué complaure Quadrado, romania fins ara, sense estudis ni referències, a una biblioteca virtual dels Estats Units. Serveixi aquest article per a desenterrar la memòria de Francesc Casesnoves i Mir, un poeta de flamarada efímera a qui, ara fa quasi un segle i mig, una revista catalana d’Uruguai assegurava que havia de ser un dels notables poetas del Renaixement literari mallorquí.

Apendix 1

Recreació de l’Almudaina el s. XIV per F. Estabén (Museu militar de San Carles)

Apèndix 2

NOTES

1 Hi ha notícies d’un quadre de Ricard Carlotta, Martiri de Joanot Colom, que es va presentar a París l’any 1899 i va ser exposat a un mostrador del carrer Brossa. Malgrat les gestions, encara no s’ha pogut trobar.

2 Trobareu la transcripció completa del poema a l’Apèndix 1

3 Aquesta crítica va ser reproduïda El Iris del Pueblo dia 6 de febrer de 1873

4 Guillem d’Efak a El regne enmig del mar escriu:

«Aquest favor et faré,

et pots refiar de mi.

Tot quedarà entre noltros aquí dins.»

I Joanot Colom allà el degollava,

sense cap testimoni, tots dos cara a cara.

D’Efak va agafar de Ramon Picó i Campamar la idea que Colom volia evitar l’execució pública de Crespí. Això no obstant, a plena consciència, va excloure el poema dels seus recitals de la rapsòdia Siau qui sou! i els qui han escenificat l’obra no l’han incorporat.

Antoni Rodríguez basteix la novel·la Pac qui deu per tal de vindicar Pau Casesnoves com l’instador menys conegut de la Germania, però, al meu entendre, de manera innecessària i injusta, criminalitza Joanot Colom a qui acusa de la mort de Crespí, li assigna un llenguatge barroer i li atribueix en fals l’assalt a Bellver.

5 Vg.: https://catalog.hathitrust.org/Record/010585134 La revista no apareix a ARCA i s’ha digitalitzat a l’hemeroteca de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, però només fins el 1885 i no recull els exemplars on es reprodueix el romanç Els dos Joanots. Es pot consultar completa en paper a la Biblioteca de Cort i, fragmentada, a la Lluís Alemany i a la de Cultura Artesana, ambdues a La Misericòrdia.

6 Podeu llegir la transcripció completa del romanç a l’Apèndix 2

7 jo no sé lo que’s diran de branca á branca de portal sa víctima y s’homicida… Tot i que no ho diu, la frase és del que Quadrado va titular Discurs Historich, a l’Associació de Catòlics el 6 de febrer de 1870.

8 He d’agrair l’atenció dispensada per Pere Fullana, Joan Mas i Vives, Joan Miralles i Damià Pons, amb profitoses indicacions de recerca.

9 Miquel va rompre amb la Companyia de Jesús. Va ser membre de la Real Academia de la Lengua Española des de 1886. La pressió dels Jesuïtes va fer que algunes de les seves obres fossin incloses a l’Índex Romà de llibres prohibits per l’Església. A la seva mort, una neboda seva i germana de Francesc, Joana Casesnoves i Mir, va interposar una demanda per paralitzar la publicació d’una biografia d’Ignasi de Loiola. Vg. El Heraldo de Madrid (pàg. 3, 29-IV-1913)

10 El Áncora (5-I-1885)

11 L’Ignorancia (7-III-1885) i El Balear (10-III-1885)

12 El Áncora (7-VII-1885) i BSAL (25-VII-1885)

13 BSAL, març de 1887

14 La Dinastía (22-III-1887)

15 La Correspondencia Eclesiástica (6-VIII-1887)

16 Un exemple és veure el seu nom a l’Adhesió a Irlanda a diverses publicacions l’abril de 1886: Los abaix firmants, decidits defensors dels drets de Catalunya en tota sa integritat, s’adhereixen à aquesta mostra de simpatia pera’l gran poble irlandès que ab tan zel y activitat defensa sa llibertat y autonomia. ¡Tant de bo que aviat pugan los irlandesos tornarnos semblant obsequi!, ¡Visca la Irlanda lliure!

17 Son freqüents notícies com aquesta: En el vapor Lulio ha llegado esta mañana el joven poeta y literato D. Francisco Casasnovas y Mir (El Áncora, 13-III-1886)

18 Unimos nuestro aplauso entusiasta a D. Francisco Casasnovas por haber sido el organizador de los conciertos dados en el Circulo de Obreros Católicos. (La Tarde, 8 d’abril de 1907)

19 La Publicidad, 24-XI-1908

20 El Diluvio (28-VIII-1914) informa que a la darrera Junta de Port de Barcelona es lamenta la mort del vocal Francisco Casasnovas y Mir.

21 Tots els funerals familiars es feren a la parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, indici que vivien a la zona de ciutat vella.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 d'abril de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XII) Qui va matar Joan Crespí?

Deixa un comentari

Entre les qüestions controvertides de la Germania de Mallorca, potser la més destacada és la misteriosa mort de Joan Crespí, un episodi desconegut, no descrit fins ben entrat el s. XIX i, d’aleshores ençà, tractat amb dues atribucions antagòniques. Els liberals acusaren del crim els nobles, amb la figura intrigant del bisbe de Cluny al darrera1. Quadrado va reaccionar i, inicialment, va penjar el mort a Joanot Colom i, posteriorment, al seu germà Francesc, però ambdues atribucions les va fer sense cap document comprovable. Malgrat la inconsistència de l’atribució, la imputació de Quadrado s’ha divulgat i perpetuat com si fos un fet provat. La qüestió resulta prou interessant com per procedir a l’anàlisi d’on procedeixen les acusacions. No hi ha millor fórmula per indagar l’origen de la qüestió que fer un recorregut exhaustiu per totes les fonts que parlen de Joan Crespí.

Colom versus Crespí?

L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista2. L’autor, Francisco Luís de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys. L’obra acaba amb l’episodi de quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar Mallorca el mes d’abril de 1521. No arriba a parlar, per tant, de la mort de l’instador, el mes d’octubre d’aquell any.

1841. Quadrado versus Furió

Tampoc, dos anys després, els articles que Josep Maria Quadrado (1819-1896) publica a La Palma l’any 1841, no parlen del declivi de Joan Crespí ni, menys encara, de la seva mort. De fet, els cinc articles no aporten cap novetat i es limiten a transcriure la informació de Mut, copiada de Binimelis, amb tots els seus errors i amb judicis de valor afegits3. De la mort d’en Crespí, qui sí en parlarà aquell any serà Antoni Furió (1798-1853). Detalla que els jurats forçaren l’instador a escriure al Virrei de València i al de Castella per oferir el govern de Mallorca. Explica també l’intent de detenir Crespí per part de Miquel Oliver, l’algutzir reial, a qui els agermanats mataran i afegeix: Nuestros cronistas callan este suceso, ó por mejor decir, hacen desaparecer de la escena al primer caudillo y nos presentan para reemplazarle al denodado Juan Odón Colom. Furió esmenta el cronista Diego de Sayas per concloure amb l’historiador aragonès que fué sentenciado Crespí á sufrir garrote, que se le dió en un cuarto de la torre principal del castillo real de Palma4.

Furió versus Quadrado

L’any 1844, en el marc de l’obra magna de Pau Piferrer i Fàbregas (1818-1848) Recuerdos y bellezas de España, es va publicar el volum dedicat a Mallorca, amb la participació de Quadrado. No dirà res de la mort de Crespí a l’extens capítol que dedica a l’Almudaina (el Alcázar)5. A l’apartat que dedica al Castell de Bellver, es limita a escriure: la guerra civil pasó por él con sus horrores y las turbas feroces de la ciudad y de los distritos lo entraron en 1521 con muerte del gobernador y de los caballeros alli refugiados y dándolo á saco. En una nota al peu adverteix: La estrechez de los límites que hemos tenido que dar á esta Tercera Parte nos priva de tratar la Guerra de los Comuneros con la estension con que la habíamos proyectado y a la cual nos brindaban los materiales que poseemos. Cap esment a Crespí ni als germans Colom en tota l’obra.

Dos llibres (1848 i 1853) que acusen els nobles de la mort de Crespí

L’any 1848, a Madrid, l’advocat Luis Cucalón Escolano publica el primer volum de Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia.6 Entre les pàgines 273 i 294, dedica tres capítols a Joan Crespí, Joanot Colom i a Varios agermanados. En el primer, descriu la mort de Joan Crespi, explica que els qui el mataren varen imputar el crim a la Germania i relata com els membres de la Tretzena investigaren qui eren els vertaders assassins i els executaren.

Los conjurados (…) siguieron sus pasos, y sobornados los centinelas le alcanzaron en una escalera de caracol que conducia á un terraplen ordenándole que se entregase á la justicia del rey. Crespi no llevaba consigo mas que un baston sin embargo se defendió con él algun tiempo, hasta que se lo rompieron y entonces sucumbiendo al número se entregó con grande alegria de los agresores que sin detenerse ni aguardar un momento lo degollaron, clavando su cabeza en la puerta principal del castillo y á su lado la sentencia de un proceso que de antemano habian formulado sin dar conocimiento de él al presunto reo, sin oir sus descargos mi observar trámite alguno legal. Era una farsa, una comedia que habían creado y que el público no creyó. La sentencia venia firmada por los trece diciendo que intentando Juan Crespi de erijirse en rey absoluto de las islas arrebatando las franquicias y libertades que tenian para aumentar su tiranía y su poder, ellos celosos guardianes y defensores del pueblo, probado su enorme delito lo habian condenado á muerte para escarmiento de futuros ambiciosos; mas tal tegido de embustes no fue creido por nadie.

Pusiéronse los trece como tan interesados en ello á inquirir los autores del horrendo delito, el pueblo los habia absuelto á ellos, todos eran honrados, queridos y sin ambiciones, y no podia creerse cometieran atentado igual; pero los principales agentes como eran D. Francisco Ubaque y el obispo Pont se habian embarcado para Ibiza la noche misma de haber llevado á cabo su proyecto, dejando como sucede siempre á los mas débiles en frente del peligro que no tardaron en hallar, envolviéndolos en el castigo la declaracion de uno de ellos que mas débil ó miedoso declaró nombres, y los que los llevaban fueron presos, siendo entregados al brazo de la justicia, Miser Arnau Puigdorfila, Mosen Romeo de Saldapes, Alonso Malferit y Rafael Puig, osados realistas y pertenecientes á las primeras familias de la nobleza y complicados en la conspiracion cuya sentencia fué á presenciar todo el vecindario de Palma gozoso de que se castigasen crímenes de tal naturaleza7.

Julio Donon recrea la plaça dels Jurats (avui Cort) dia 7 de febrer de 1521

El llibre de Cucalón esmenta moltes fonts de referència (Dameto, Muntaner, Desclot, Furió, Guillem Terrassa, Lanuza, les Miscel·lànies de Geroni Alemany…), però cap d’elles concreta l’origen del relat de la mort de Crespí. Així i tot, aquella obra va servir de base a Victoriano Ametller i Mariano Castillo per publicar, l’any 1853, Los Mártires de la Libertad Española, amb litografies de Julio Donon8. La mort de Crespí torna imputar-se als mascarats i concreta els noms dels autors del crim i dels hipotètics inductors. Cal afegir que el primer tom de Cucalón es va vendre, per capítols, l’any 1847 i, va obtenir gran notorietat a la premsa de Mallorca, on es convidava a la subscripció prèvia. Una publicitat encara molt més intensa es va promoure, des del 1853, de l’obra d’Ametller i Castillo9. Ambdues obres no podien passar mai desapercebudes als arxivers i als cronistes.

La inconsistent font que va argumentar Quadrado com a prova

Sayas, la font de Quadrado

Quadrado degué veure que Furió, a qui considerava l’usurpador de la plaça de Cronista del Regne, havia aportat una referència que desconeixia10. Acudeix a Sayas, la font esmentada pel seu èmul, i llegeix: Tras esto, con desdén increyble, passaron a deponer de su oficio a Juan Crespí con todas sus camaradas a quienes también pusieron en prisión, y a él lo pasaron al Castillo Real, donde oprimido de grillos y cadenas, estuvo muchos días hasta que llegó el último en que alebosa (aunque no indevidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes11. Lluny d’analitzar qui és l’autor, el qual no aporta cap font que empari l’afirmació, i lluny d’interpretar el caràcter indefinit de l’atribució a los Colomes, Quadrado transforma l’abstracció, la converteix en literal i la concreta i projecta sobre la figura de Joanot Colom; ell va matar Crespí. Ho considera un gran descobriment i, com veurem, reivindicarà aquell paràgraf tota la vida com a font indiscutible per atribuir el crim.

Isabel II entra a la plaça que durà el seu nom, amb l’Almudaina al fons

La primera vegada que Quadrado, encara que de manera un tant críptica, acusarà públicament Joanot Colom de la mort de Crespí serà l’any 1860 en el fulletó Recuerdos del Real Palacio de Mallorca, editat amb motiu de la visita a Mallorca d’Isabel II: Bien pronto el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esta Torre del Ángel, á manos de otro dictador mas sanguinario y mas violento. Això no obstant, la inconsistència de l’atribució, sense altra font que l’afirmació de Sayas que Crespí va morir a mans dels partidaris dels Colom, mostra contradiccions encara ben vigents12. Quadrado necessita qualque cosa més que un generalista sus mismos parciales. Li cal trobar qualque font per rebatre aquells que li fan veure que la seva deducció és inconsistent. S’entestarà en trobar-la o…

La Almudaina (El Museo Universal, 14-X-1860)

L’any següent del fulletó dedicat a la reina, en el Calendario para las Islas Baleares, llegim: Disensiones intestinas debilitaron su fuerza y el gefe de su partido, Juan Crespí, elevado a la dictadura con el nombre de Instador del Beneficio Común, se vio aherrojado y preso; habiendo sido poco después ajusticiado en la torre principal del castillo real. Tot i sense signatura, contingut, llenguatge i estil permeten endevinar la mà de Quadrado13.

1870. L’Arxiver versus el Cronista

L’any 1870 arribam al punt àlgid de la imputació de Quadrado de la mort de Joan Crespí, quan traspassa l’acusació inicial a Joanot al seu germà Francesc. Aquell any, l’Ajuntament va promoure Joan Crespí com a fill il·lustre de la ciutat, tal com havia fet amb Joanot Colom l’any 1841. S’encarregà la redacció d’un opuscle a Pere d’Alcàntara Penya, Cronista General del Regne de Mallorca, que es publicà, amb data de dia 5 de febrer de 1870, amb el títol Consideraciones sobre el levantamiento de los Comuneros de Mallorca llamados Ajermanats. L’endemà mateix, dia 6 de febrer de 1870, en el local de l’Associació de Catòlics, Quadrado feia la conferència En Joanot Colom que l’autor va publicar i qualificar de Discurs Historich. Signada en condició d’Arxiver del Regne de Mallorca, Quadrado la publicà i envià a la premsa la mateixa setmana. En aquest treball, corregeix el nom de Juan Odón que havia concedit a l’instador14. Això no obstant, persisteix en altres errors dels seus articles a La Palma de 1841, com el de negar que Joanot fos un dels set presos que motivarien l’aixecament15.

Quadrado versus Penya

L’eix de la conferència o, si més no, el tema més rellevant sobre el qual especula Quadrado, és l’atribució del crim de Joan Crespí a Francesc Colom: No he pogut afinar encare, tal volta colca dia ho lograré, per quin motiu y en quina questió encorregué en desgracia dels sediciosos, com se dexá arrancar sa autoridat casi dictatorial de que eslava revestit, com se deixá prendre si per sorpresa ó per violencia enmitj de algún alborot, com l’abandonaren els seus amichs ó quants y quins participaren de sa seua sort. Sols se sap que estant detingut y encadenat dins sa torre del Ángel, després de alguns dias entra en Francesch Colom y el mata, y desde las horas ell y en Juanot foren els instadors.

Sols se sap? Quasi res! Qui ho sap? D’on s’ho treu? La resposta cal trobar-la a una nota a peu de pàgina on assenyala tres fonts: Llibre de informacións sobre’ls agermanats de ciutat n. 1162, y esplicació de la citada profecía den Mogoda, cobla XI, pag. 30 del dit almanách. En els anals de Aragó escrits per Sayas pag. 279 se llitx el siguent passatje: Tras esto con desden increíble pasaron á deponer de su oficio a Juan Crespi con todos sus camaradas á quienes también pusieron en prision, y á él lo pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos dias, hasta que llegó el último en que alevosa (aunque no indebidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes.i16.

Repassem el contingut de les tres fonts. La primera indicació remet a un llibre i a una xifra que, per desconeixement de tothom en aquells moments, resulten inintel·ligibles17. Cal anar a cercar i llegir la segona font, la cobla XI de les Profecies de Bernat de Mogoda:

Després, obrint la porta

a molts defalts y vicis,

mals regiran officis

certs temps y horas.

Deixant de banda la nul·la credibilitat de les profecies (escrites posteriorment a la derrota de la Germania), ni la cobla esmentada ni cap altra de tot el conjunt, permet vincular el contingut amb el crim de Joan Crespí i, menys encara, amb l’atribució d’una mort a Joanot Colom o al seu germà Francesc. Amb independència de la imaginació i fantasia de Quadrado per aprofitar la cobla com a argument per atribuir un hipotètic assassinat, es delata que el 1870 encara concedia valor documental a les Profecies de Bernat de Mogoda, com ja havia fet el 1841 a La Palma. Quant a la tercera font, la reiterada al·lusió a Sayas per concretar la genèrica atribució del crim a sus mismos parciales los Colomes i penjar el mort de l’assassinat, primer a Joanot Colom i, després, al seu germà Francesc, és una deducció extravagant sense cap garantia.

Quadrado, amb la conferència, no va obtenir la repercussió que pretenia. Va mirar de mobilitzar la premsa, però aquesta va informar més de l’èxit dels actes a l’entorn de Joan Crespí que no de la seva conferència18. Va procurar moure la polèmica, sempre sense signar, a distintes publicacions. Fins i tot des del liberal El Juez de Paz va intentar ridiculitzar la publicació de Pere d’Alcàntara Penya, sense aconseguir que aquest replicàs cap de les provocacions19. Aquesta ànsia de polèmica al llarg de tot l’any 1870 no va ser corresposta. El mateix any, dia 4 de desembre, a les pàgines del diari El Menorquín iniciava un nou debat amb el capellà Joan Pons Villalonga sobre la Sociedad de Católicos de Ciudadela. Tot plegat, aquelles batusses afectaren la salut de Quadrado20.

Vist que l’estratègia d’obtenir el suport de tota la premsa del moment no va reeixir com volia, Quadrado va publicar un nou document, amb el títol Polémica acerca de Juanot Colom i el subtítol Respuesta a los artículos y al folleto publicados sobre el mismo asunto. El nou pamflet comença amb una queixa per retreure l’incompliment de la premsa mallorquina que li havia ofrecido ocuparse de mi discurso en juicio contradictorio con el folleto oficial. Després d’una excusatio non petita quant a la seva imparcialitat i apartidisme, polititza la qüestió i fa burla de progressistes i republicans21. Quant al contingut, tot i declarar-se amic i admirador de Pere d’Alcàntara Penya, replica i ataca el cronista22. Obsedit amb la mort de Crespí, es demana ¿de dónde sabe que murió ejecutado en la oscuridad de un calabozo del castillo de la Almudaina? Todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. (…) Si serian los nobles los ejecutores ó ajusticiadores de Crespí? si Colom en vez de ser su homicida seria su vengador? Les dues darreres preguntes són bones de respondre: podria ser molt bé. De fet, atesa la manca de proves fefaents i posats a especular, és tan possible que els assassins de Crespí fossin els agermanats com que ho fossin els mascarats. Parlem-ne.

El clima de la revolució el setembre de 1521

El castell de Bellver no va ser inexpugnable als agermanats

Amb aquest panorama, doncs, el setembre de 1521 la indignació contra Crespí podia ser tan alta entre els agermanats, amb sospites d’haver estat traïts, com dels nobles, desitjant venjar la matança de Bellver. Cal tenir en compte que l’assalt al castell de dia 29 de juliol de 1521 va ser l’acte més revolucionari de tota la Germania. El fet que, menys de dos mesos després, Crespí ja estigués empresonat a l’Almudaina posa en solfa que qui instàs la detenció fos la Tretzena, sense l’ordre o l’aval del lloctinent que hi residia. Els agermanats no tan sols no controlaven el palau reial, sinó que per poder accedir a la Torre de l’Àngel ho haurien de fer o bé per força o bé per astúcia. És als nobles, i no als agermanats, a qui apunten Furió i Ametller com a autors del crim. Lluny d’especulacions, allò que és cert i segur és que, ara per ara, no hi ha cap prova documental per imputar ningú de manera inequívoca. Amb menys raó, ningú amb un mínim de rigor podia fer-ho el segle XIX.

Quadrado fa preguntes retòriques i, en canvi, assegura que tots diuen que a Crespí el va matar en Joanot o el seu germà. Tots? Una intensa i llarga recerca per trobar algú que, a banda de Quadrado, acusi Joanot o Francesc Colom de matar Joan Crespí, ha finalitzat amb èxit relatiu: només un altre historiador! L’any 1870 Vicente De La Fuente y Condón (1817-1889) publicà un llibre sobre la història de la maçoneria, on escriu: El dictador de Mallorca, Crespi, ó sea instador, como ellos decían, cayó en desgracia asi que trató de poner un poco de orden entre su gente. Pusiéronle preso, y para ahorrar procedimientos apelaron al sencillo expediente bizantino, reproducido con buen éxito en las repúblicas hispanoamericanas, en las cuales el sucesor suele tomarse la molestia de matar al antecesor con el cargo de reemplazarle. Un tal Francisco Colom, agermanado, entró en la cárcel, mató a estocadas al pobre pelaire Crespi, y desde aquel dia el asesino y su hermano Juan Colom, bonetero, quedaron por instadores de Mallorca24. Cal admetre que l’atribució és inequívoca; l’autor concreta l’indefinit sus mismos partidarios los colomes de Sayas per acusar Francesc Colom.

Quadrado s’autodocumenta?

Quadrado ja té, a banda de la seva, una altra atribució de la mort: el llibre de Vicente De La Torre. Malgrat que no sigui cert que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano, (ni Furió, ni Cucalón, ni Ametller, ni Penya, ni Eusebi Pascual ho diuen), cal admetre que ara Quadrado ja disposa d’una referència que acompanya la seva atribució. Això no obstant, és convenient aclarir quina és la font del llibre que avala Quadrado? En quin document s’empara? La resposta la trobarem a una nota del mateix llibre. La font de De La Torre per atribuir el crim de Crespí a Francesc Colom és… Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. Som davant del clàssic cas de reutilització informativa: X facilita una dada a Y que la publica i X l’assenyala com a font… però aquesta vegada l’impulsor de la maniobra roman desemmascarat. És Quadrado i ningú més que Quadrado que, més enllà d’una acusació genèrica i indefinida, publicada el 1666 per Sayas, sense prova i sense font de referència, de sus mismos partidarios los colomes, personalitza el crim de Crespí sobre Joanot i Francesc Colom. Una imputació que ultrapassarà l’autoria de l’inventor fins avui.

Passen els anys i, el 1888, quan es publica el volum España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares, Quadrado refereix de nou la mort de Joan Crespí: Crespí fué preso, ignorándose si á este paso precedió su destitución ó su renuncia, su conato de fuga ó su ocultación, y de igual suerte participaron algunos camaradas suyos de oficio ó de trecena. «A él le pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos días, hasta que llegó el último en que alevosa, aunque no indebidamente, le degollaron sus mismos parciales los Colomes (1).» Sense interrupció, amb un simple punt i seguit, personalitza l’atribució del crim: Francisco, el sanguinario hermano de Juanote, fué quien penetró en la torre del Ángel para inmolarle; ayudóle el curtidor Antonio Binimelis. El día, no recuerdo por dónde, se me antoja que hubo de ser el 16 de Octubre: la fantasía queda por desgracia en libertad de trazar las circunstancias de la escena, assesinato ó ejecución, no se sabe que la acompañasen otras (…)

Quadrado el 1888 redueix la font a Sayas, “un escritor forastero”

La nota al peu a la qual remet diu: Es singular que á un escritor forastero, al cronista Sayas en sus anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que á ninguna de nuestras historias, noticiarios ó documentos. He reunido no obstante suficientes datos para poderlo aseverar, ya que no para referirlo cómo fué, quedando indiscutiblemente sentado que Crespí sucumbió víctima de Colom, y que en las respectivas apoteosis que les dedicaron nuestros modernos partidos locales, trocaron los frenos lastimosamente.

A banda de confessar que desconeix l’episodi (ignorándose si…, la fantasía queda en libertad…, asesinato o ejecución… ya que no referirlo como fue…) resulta rellevant que, de les tres fonts al·legades l’any 1870, ara, 18 anys després, només reiteri la citació de Sayas i digui que ha aportat més llum que cap de nuestras historias, noticiarios o documentos. Ja no esmenta el num. 1162 de les Informacions25. Tampoc no remet a les Profecies de Bernat de Mogoda. De fet, se’n desmarca en el mateix volum. Ja sap que no tenen consistència i que és un document extemporani26. En tot cas, encara que l’atribució del crim presenti una font indefinida, la contundència amb la qual la sosté Quadrado farà que la pràctica totalitat dels historiadors de finals del s. XIX, molt especialment les històries locals escrites per capellans, traslladin de manera acrítica i mimètica la imputació del crim.

1894. Eusebi Pascual versus Quadrado

Eusebi Pascual versus Quadrado

Encara serà a temps Quadrado per polemitzar de nou abans de morir. Eusebi Pascual, governador durant el sexenni revolucionari, exdiputat republicà i membre destacat de la Societat Arqueològica Lul·liana, va escriure en el bolletí diversos articles a l’entorn de la Germania. El mes d’agost de 1894 va publicar En tiempo de la Germania (pregones), on aportava documentació que demostra l’absoluta comunió i unitat d’acció entre Joanot Colom i Pau Casesnoves i el respecte general que mereixien els dos instadors, qualificats d’honorables i virtuosos pel lloctinent Pere Joan Albertí. Amb fina ironia, Pascual aprofita per enfrontar la indefinició de Sayas amb l’especulació de Quadrado, a qui no s’està de dir caparrut (inflexibilidad de criterio) i de recordar-li la promesa d’escriure el seu acopio de materials. Crespí había sucumbido en la torre del Ángel á manos de los Coloms, según Sayas, (á manos de Francisco, hermano de Juanot á quien ayudó en su feroz proeza el curtidor Antonio Binímelis, según el Sr. Quadrado). Nuestro ilustre Quadrado ha dicho en el folleto que publicó en 1870 que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal»: y aún cuando en Las islas Baleares nos ha ofrecido en un capítulo magistral una gran síntesis del movimiento revolucionario de los agermanados, esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales. Merece á no dudar respeto el fallo inexorable del escritor que se distingue por su inflexibilidad de criterio: ¡tiene empero la historia tantos recodos!

Quadrado capta perfectament les iròniques invectives, més o menys subtils, d’Eusebi Pascal i, a l’immediat exemplar del BSAL de setembre de 1894, replica i remet al llibre que l’exgovernador republicà li havia esmentat. Allí se explican las referencias al instador Casasnovas (pág. 380), á la embajada destinada al Emperador (pág. 386), á las devastaciones y saqueos que, con achaque de secuestrar los bienes de los refractarios á la quitación, iban más allá de talar las viñas y de robar la fruta de los huertos (pág. 390). Del asesinato de Crespí y de la persecución de sus adictos á mediados de octubre de 1521, dije (página 368) cuanto pude averiguar. Una esquiva resposta al desafiament d’Eusebi Pascual que l’instava a aportar l’allau documental que havia anunciat des de 1844. Tot i l’evasiva, és ben possible que el retret animàs Quadrado a complir la promesa.

Dibuix fantasiós de Palma l’any 1638 d’Hércules Bazzicaluva (font: UH)

Informacions judicials sobre els adictes a la Germania…

El febrer de 1896, quinze mesos després del requeriment d’Eusebi Pascual, amb una gran benvinguda de la Redacció a la portada, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana publica, com a separata, els Pliegos 1 y 2 de las Informacions judicials dels addictes a la Germania de la ciutat i illa de mallorca de Josef Maria Quadrado27. Des d’aleshores, sense gaires interrupcions, els plecs s’editaran a cada un dels bolletins fins a l’any 1930 quan, a l’estampa de Felip Guasp, les 315 pàgines del document es publicaran com a llibre28. Quadrado no l’arribaria a veure imprès, perquè va morir el mes d’agost de 1896, només mig any després de començar a publicar els plecs.

Quin document és aquell? Quadrado ho explica, de manera incompleta, a les primeres pàgines com a Advertencia. Qualifica el treball de importantísimo opúsculo i el descriu com las informaciones judiciales que de mandato del virrei Gurrea (…) se tomaron, desde el 8 de noviembre del año de la reducción 1523, hasta mediados de marzo de 1524. En el cas de les informacions de la ciutat de Palma, diu: Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, que no bajan de 1162, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. No som, doncs, davant de la transcripció d’un original, sinó d’un document complementat per Quadrado, però sense detallar quines coses són les que ha afegit. Al contrari, adverteix que ho ha fet fundiéndolas… y conservando cuidadosamente el lenguaje. En termes d’objectivitat i rigor, dels quals tant bravejava, som davant d’una manipulació d’un document original i, per tant, el converteix en una font insegura i poc solvent.

Pel que fa a les informacions de la Part Forana, diu que s’iniciaren el juny i juliol de 1523 cuando estaban todavía en pié los patíbulos. Efectivament, a cada poble s’indica quan es varen fer les entrevistes casa per casa: Algaida del 10 de juliol de 1523 al 25 de gener de 1524, Montuïri del 7 de juliol de 1523 al 7 de gener de 1524… És a dir, mentre Mallorca no només estava en ple dol, sinó en el moment que vivia en més plenitud la sàdica repressió de Gurrea que, només en els primers sis mesos, provocaria un mínim de 251 morts documentats, a banda dels condemnats a galeres. Quadrado també explica que no ha pogut accedir a tots els quaderns, però sí als de Lluchmajor, Algaida, Campos, Santany, Porreras, Montuiri, Felanig, Manacor, Petra. Sant Juan, Sineu, Muro, Artá, Bunyola, Esporlas y Banyalbufar, Valldemossa y Sóller29. Indica que no apareixen menys de 5.570 persones30. A continuació relaciona els pobles de l’illa que no apareixen a la relació31.

Caràtula i pàgines de les informacions de Llucmajor, les úniques localitzades

L’interès excepcional dels quaderns obliga a una anàlisi detinguda, ara en curs d’estudi. De moment, circumscrivint-nos a l’atribució de la mort de Joan Crespí, apareixen dues veus a la relació de Palma. Segons la numeració de Quadrado són la 139, que correspon a Antoni Binimelis, i la 1162 (curiosament la darrera de totes) que correspon a Joan Crespí. Les transcrivim ambdues:

139. Antoni Binimelis blanquer: tan principal en la germania com en Colom, clavari composador y exactor dels rossegs y deutes de la universitat, usurpador de las jurisdiccions reials y universals, sermonador, avalotador y matador, y finalment pèssim y de mala y perversa intenció: feya pintar las posts de la sala y scriure lo que inútilment deyan que quitavan, y fonch à matar en Bibiloni dins la scrivania del batle y en Juan Crespi y à mestre Juan Pestanyer, y anava contínuament ab una alabarda, y es stat en los camps contra lo rey.

1162. Juan Crespí, parayre: instador, y principal dels set, y cap dels tretze, y principi y cap de la commoció del poble, fonament de la germania y causa de tots nostros mals, gran traydor i inimich del rey, feu suspendre lo Sr. Visrey, y feya cridas en nom propi per tota la terra sots pena de la vida, y tenia usurpades totas las juridiscions, y posava homens à la presó y treya’ls ab autoritat propia, y commogué tota la part forana ab letras firmades per ell y fe alsar tot lo poble; aprés lo matà en Francesch Colom en la torre del castell, y ell y son germa foren instadors. La muller del dit Crespí tal com son marit. – mort – 6 £

Resulta curiós que l’acusat del crim a la n. 1162, Francesc Colom, no tengui veu pròpia, ni a la relació de Palma ni a la de Felanitx, el seu poble, per més que aparegui esmentat diverses vegades en comparança a altres agermanats: era tant mal com Francesc Colom…, pitjor que Francesch Colom…, un altre Francesch ColomNo pot sorprendre la criminalització que es va fer dels dos germans. La por feia desmarcar-se de la Germania a totes les persones entrevistades. La por i, també, l’interès. Hi havia recompenses per a qui aportàs informació sobre el patrimoni dels agermanats morts. Amb aquests dos condicionants, la por i l’interès, la validesa de les declaracions roman en un espai de relativa incertesa.

L’organització del calendari per aconseguir les informacions es va fer en només deu dies del mes de juliol de 1523, cinc setmanes després d’esquarterar Joanot Colom. Dia 12, Francesc Burgues Galiana rep l’encàrrec reial d’iniciar les composicions pecuniàries que penalitzen la revolta agermanada. Dia 18, Miguel de Gurrea requereix dels batles forans la confiscació de tots els béns dels agermanats sentenciats i dels condemnats a mort. Dia 22, el procurador reial Francesc Burgues promet gratificar amb un terç dels béns a qui informi en un termini de deu dies de les propietats dels agermanats morts. Tot plegat, suposa un gran estímul a les delacions i genera dubtes raonables sobre la fiabilitat d’aquelles declaracions, amb informacions interessades tendents únicament a satisfer els objectius dels vencedors.

Recapitular ens fa veure que, a més de Sayas i de les Profecies de Bernat de Mogoda, Quadrado l’any 1870 remetia, com a prova per acusar Francesc Colom del crim de Joan Crespí, al n. 1162 de les Informacions. Una hipotètica prova que no tornarà aportar ni el 1888 ni el 1894. Es tracta de la veu dedicada al primer instador, la qual, de manera sorprenent, apareix com la darrera de les persones de Palma, a la relació dels que vivien a la illa de Bernat Oriol Gual, un agermanat prou destacat, responsable de vigilar el pont llevadís de Ciutat. Crespí, en el moment de la recollida de les informacions, ja era història passada. Podria ser un afegitó? Més afegitó sembla encara el redactat aprés lo matà en Francesch Colom a la Torre del Castell, y ell y son germà foren instadors. Qui és que, a banda de Sayas, es refereix a la Torre de l’Àngel de l’Almudaina com la del Castell? Quin ciutadà l’hauria esmentat així l’any 1523?

Els instadors vists per de Julio Donon

Per a qui vulgui creure que, tot plegat, és una simple especulació a partir d’una curiositat i d’un possible error de transcripció, cal llegir l’avís previ que fa Quadrado a l’hora de publicar el document: ell ha completat les informacions. Només hi pot haver una manera fàcil i concloent de confirmar si hi va haver o no alteracions: acudir a l’original, però… ai, las!, on són les Informacions? No se sap! És evident que aquell document era a l’Arxiu del Regne de Mallorca, però ha desaparegut. Quadrado qualifica el document de curioso manuscrito que tengo guardado más de trenta años hace, deseado vivamente (…) por cuantos han tenido de él noticia. De qui el volia protegir i ocultar? Què en va fer? El va espoliar del patrimoni cultural dels mallorquins? Fa part del llegat que va fer a Menéndez Pelayo que no se sap on para32?

La lectura de l’exuberant obra de Quadrado (i la publicada sobre Quadrado), permeten sostenir la  versemblança de la hipòtesi que, a les informacions de 1524, la veu dedicada a Joan Crespí és imposada o retocada i que, fins i tot, és possible que no existeixi a l’original o, si existeix, no refereix la seva mort. De ser veraç, no hauria aparegut només el nom de Francesc Colom com a autor del crim, perquè a la veu corresponent al blanquer Antoni Binimelis, la 139 segons numeració de Quadrado, diu que fonch a matar en Bibiloni dins l’scrivania del batle y en Juan Crespí y mestre Juan l’estanyer33. En darrer extrem, quin valor, quina fiabiliat i quina credibilitat mereix un document que no es pot consultar i que només ha vist la persona que l’abandera?

La Seu i la Torre de l’Àngel des de Sant Domingo (litografia de J.B. Laurens, 1839)

Atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després, sense prova documental, la imputació de la mort de Joan Crespí s’escampà arreu de manera acrítica. Els historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable excepció de Cosme Bauçà, revalidaren la hipotètica autoria del crim que defensa Quadrado. Jaume Capó Villalonga, a la Història de Lloseta, diu que Joan Crespí fonc mort per Joanot Colom34. Antoni Pons, a la seva Historia de Mallorca, ho descriu així: hallándose encadenado en la Torre del Ángel de la Almudaina, le degollaba Francisco, hermano de Juan Colom (16 de octubre)35. Álvaro Santamaría diu que Francesc Colom degolló a Joan Crespí36. Josep Juan Vidal, més rigorós, té la prudència d’advertir de la font: Segons Quadrado fou assassinat per Francesc, germà de Joanot Colom37.

La potent petjada de Quadrado, sota la protecció i projecció dels mecanismes de poder, especialment de la monarquia i de l’església, eclipsà els treballs dels autors que, el s. XIX, no assumiren l’atribució del crim (Antoni Furió, Luis Cucalón, Victorià Ametller, Pere d’Alcàntara Penya i Eusebi Pascual)38. És lamentable que, almenys fins ara, ningú no hagués fet una cosa tan senzilla com investigar d’on prové l’acusació de Quadrado, en quin moment la publica i, sobretot, en quines fonts ho documenta. L’anàlisi desemmascara la manipulació. Quadrado, en aquest cas, va fer allò que atribuiria a Penya. En la seva dèria per rebatre els qui el qüestionaven i per combatre els progressistes i els liberals, li patinaren els frens! Repassar cronològicament les imputacions de Quadrado, en permanent correcció, destapen la insolvència de l’acusació.

És Quadrado i no todos los que escriben esta noticia l’únic que atribueix la mort de Joan Crespí als germans Colom, primer a Joanot i, a partir de 1870, a Francesc. Sense cap argument ni un. En ple debat, arran del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre de Palma, deixa de banda la criminalització de tota la Germania que havia fet l’any 1841 i inicia una estratègia que poc o res té a veure amb la Història i sí, i molt, amb la ideologia i la política. Si, com en aquells moments ja creia molta de gent, l’aixecament de la Germania estava legitimat, calia perdonar a Joan Crespí i promoure una història de bons i dolents. Crespí seria el bo; el sàdic, assassí, criminal, violador i diabòlic seria Joanot Colom. Guerracivilisme. Moderats i radicals. Divide et impera.

Una documentació rellevant a València

El desaparegut Palau del Reial, residència del virrei i primera seu de l’arxiu

Una font molt important que Quadrado o bé desconeixia o bé va descartar és l’escrit de dia 28 de novembre de 1522 de l’emperador a Lluís Cabanyelles, governador de València. Carles V aleshores tenia detinguts a Valladolid Pau Casesnoves, Guillem Colom i Antoni Tomàs que, en qualitat d’ambaixadors de la Germania, havien partit de Sóller el 20 de juny anterior. L’emperador els volia escalivar i, conscient que a València hi havia mallorquins refugiats, mascarats i nobles, reclamà al seu virrei recollir el màxim d’informacions per tal d’imputar càrrecs als detinguts. Reclamà l’opinió sobre 27 qüestions que acompanyaven l’escrit reial: l’actuació dels germans Colom, l’assalt al castell de Bellver, el procedir de Pau Casesnoves, els fets d’Antoni Tomàs, la marginació de la Tretzena a partir de setembre de 1521, l’enfrontament de Joanot Colom i Pau Casesnoves contra els oficis de la ciutat, l’aplicació de la sentència arbitral de 1512, la deposició i mort de Joan Crespí… El fet d’incloure aquest darrer punt en el qüestionari permet deduir que l’emperador o bé desconeixia l’autoria del crim o, si la sabia, la volia confirmar.

El mes de desembre de 1522, concretament els dies 7 i 17, es va procedir a interrogar tretze testimonis39. Només dos d’ells varen respondre les 27 qüestions. Qui en va sortir més mal parat va ser Pau Casesnoves40. Quant a la mort de Joan Crespí, dotze dels tretze testimonis en desconeixien l’autoria. Només el paraire Rafel Nadal va declarar que considerava que Guillem Colom, cosí de Joanot, hauria estat un dels principals instigadors de la caiguda i mort de l’instador41. La condició de jurat de Guillem Colom permet reprendre la idea, fonamentada anteriorment, que l’empresonament de Crespí a l’Almudaina no va ser ordenat, almenys directament, per la Tretzena. A més, resulta molt rellevant que cap dels testimonis interrogats, tots ells coetanis als fets i enemics de la Germania, no sabia qui va matar Crespí.

Conclusions

1.- És Quadrado i únicament Quadrado qui atribueix la mort de Joan Crespí a Joanot Colom i, posteriorment, a Francesc Colom.

2.- Les tres fonts que al·lega són d’una inconsistència absoluta.

a) El llibre de Sayas (Anales…), extemporani, atribueix la mort de Crespí a sus partidarios los Colomes. És evident que d’haver tengut un assassí concret l’hauria esmentat en singular. Allò que fa Sayas (sense aportació documental ni esment de qualque font) s’ha d’entendre com una indefinició generalista per acusar els agermanats i evitar que el crim es pugui atribuir al lloctinent, al bisbe o als nobles.

b) Les profecies de Bernat de Mogoda són assimilades i vindicades per Quadrado fins a l’any 1888, quan a Las Baleares reconeix que és un document apòcrif42. Fins aleshores, cau en el parany de validar-les. El 1870 havia presentat la Cobla XI com a font documental de la mort de Crespí. Un deliri de la imaginació o un intent de manipulació? Qui aniria a comprovar unes profecies tan desconegudes i males de localitzar quan les esmenta? És bo de veure que, en adonar-se Quadrado del nul rigor de la font, la deixàs de fer servir.

c) La referència a la veu 1162 (numeració creada per Quadrado) és, si més no, sospitosa. Correspon a la darrera veu de les Informaciones Judiciales…, un llistat elaborat en temps de màxima repressió, un document que ell signa i que declara haver fet afegits a l’original. Un original desaparegut i que, fins ara, ningú no ha pogut comprovar, contrastar i verificar. En definitiva, una font no acceptable mentre no es pugui veure.

3.- En resum, amb la documentació que es coneix, ningú amb un mínim sentit de l’ètica i del rigor pot assegurar qui va matar Joan Crespí. No només amb atribucions personalitzades, sinó ni tan sols a quin dels bàndols enfrontats pertanyia el possible executor. És possible que Joanot Colom fos l’autor material de la mort de Joan Crespí? Ho és. I també el seu germà Francesc, i qualque altre agermanat, i un noble, i el bisbe mascarat… Això no obstant, sense proves, no es pot acusar ningú sense risc de cometre una injúria, una infàmia, una calúmnia o les tres coses juntes. Únicament una persona carregada de prejudicis ideològics, obsedida en criminalitzar Colom i la Germania, podia imputar l’hipotètic crim del primer instador. Això és el que va fer Quadrado i això és el que han divulgat els seus acrítics seguidors.

La mort de Crespí a la Literatura

Fer el salt de la Història a la Literatura és cosa habitual amb els fets rellevants. La mort de Joan Crespí, des del punt de vista literari, és un episodi atractiu que convidava a introduir-se a les obres de creació. Gairebé sempre amb poc criteri i rigor la Poesia, la Novel·la i el Teatre en brinden testimoni, amb qualque sorpresa derivada de la recerca, com el rescat del poeta Francesc Casesnoves i Mir. Ho veurem en un nou capítol de Pau, Justícia i Germania.

NOTES

2 El Trienni Liberal (1820-1823) havia fet sortir de la foscor la Germania de Mallorca. La retirada, l’any 1822, de la gàbia amb les restes del crani de Joanot Colom va animar la revisió de les justes causes que motivaren la revolta. A poc a poc, des d’aleshores, es varen esbaldregar la desmemòria i els silencis.

3 L’allau d’errors que difon (sobre el nom de Juan Odón, sobre l’aparició d’un Miquel Colom i d’altres) els retraurà l’any 1870 a Pere d’Alcàntara Penya, sense disculpar-se de ser ell qui les havia divulgat trenta anys abans. Per exemple, encapçala cada article amb fragments de les Profecies de Bernat de Mogoda del s. XIII, quan són del XVI, posteriors a la Germania i elaborades contra els agermanats. La publicada amb el darrer article pretenia demostrar que era una premonició del cap engabiat de Joanot Colom:

La ciutat recobrada

per la gàbia alta,

lo colom per sa falta

perdrà les ales.

4 Antoni Furió. Memoria Histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines en 1520, Inprenta Gelabert, Palma, 1841.

5 Interessa fer veure que, quan descriu l’estada a l’Almudaina de Carles V l’octubre de 1541 (20 anys després de l’aixecament de la Germania), Quadrado, en comptes de criticar-ho, valora altament que l’emperador digués que había encontrado un pueblo ignorado y un reino oculto.

6 Hi ha poques notícies de l’autor. L’any 1855 era jutge d’Herrera de Duque i publicava sonets a diverses revistes (El Ebro de Tortosa, entre d’altres). Apareix entre els subscriptors de Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.

7 El obispo Pont, tèrbol protagonista de molts d’episodis, va ser determinant en la derrota de la Germania. Era un frare trinitari castellà que nomia Pedro de Aranda de la Puente (1466-1545). Fou nomenat bisbe de Cluny el 1511, però mai no hi residí. Vg. Maria Teresa Renom i Ferrer Miquel Ferrer i Bauçà protagonista en la societat de Mallorca. PAM, 1999. Els historiadors mallorquins Binimelis, Mut, Furió i Quadrado optaren per abreviar i traduir els cognoms. Gaspar Munar (1899-19876) a Les ordres religioses a Mallorca. Inprenta Sagrados Corazones, Palma, 1935.

8 Victorià Ametller i Vilademunt (Banyoles, 1818-Alcalá de Henares, 1884), autor de Catecismo Político de los Progresistas Demócratas, publicat l’any 1850 a Baiona, al país basc del nord, va ser el militar que encapçalà les tropes republicanes a la Guerra dels Matiners i, posteriorment, diputat a les Corts de Madrid.

9 Vg. anuncis a El Propagador balear suplemento al Diario constitucional, d’abril a juny de 1847 del llibre de Cucalón i a El Balear, 24 de març de 1853 i El Genio de la Libertad, des del juny de 1853 fins el maig de 1854, de l’obra d’Ametller i Castillo. Malgrat la gran publicitat que es va fer a Mallorca dels dos llibres, i de l’indubtable interès de qualsevol cronista o arxiver, Quadrado no els esmentava.

10 Cal advertir que l’any 1833 l’Ajuntament de Palma va nomenar Joaquim M. Bover (1810-1855) Cronista del Regne de Mallorca, però un mes després, se li retirà la feina i s’adjudicà a Furió. Una situació gairebé idèntica a la que patiria Quadrado. Dia 12 de setembre de 1840 la Diputació el designà Arxiver del Regne, però a les poques setmanes, dia 9 d’octubre, va ser destituït per ser menor d’edat (tenia 21 anys) tot i que, segons Francisco Sevillano Colom (1909-1976), Dtor. de l’Arxiu Històric de Mallorca, era per motius ideològics (vg. J.M. Quadrado archivero de Mallorca, Mayurqa, Palma, 1970)

11 Francisco Diego de Sayas Rabanera y Ortubia (1598-1678) publicà els Anales de Aragón desde MDXX hasta MDXXV l’any 1666, mig segle després de Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V de Prudencio de Sandoval (1552-1620), publicada el 1614, i de les Historias eclesiásticas y seculares de Aragón de Vincencio Blasco de Lanuza (1563-1625), publicada el 1622. A cap de les dues obres que Sayas usa com a font es fa esment a la mort de Joan Crespí. Les tres obres, tant la de Sayas com les dues precedents, són hagiografies de Carles V per autors no coetanis amb la Germania de Mallorca, de la qual demostren un total desconeixement a la vista dels greus errors que divulguen.

12 Sota el segell de l’Ajuntament de Palma, la Biblioteca de Cort ha publicat un opuscle de 20 pàgines dedicat als 500 anys de les Germanies. La pàgina dedicada a Joanot Colom diu: El setembre de 1521 aconseguí destituir Joan Crespí i tancar-lo a la torre de l’Àngel del castell de l’Almudaina, on acabaria assassinat per Francesc Colom, germà del nou líder. En canvi, a la pàgina de Joan Crespí es diu: va morir assassinat en un calabós del castell de l’Almudaina. Com a venjança, Joanot Colom manà posar setge a la vila d’Alcúdia, lloc on els nobles havien anat a cercar refugi. Talment Quadrado, sense prova, es basteix un sil·logisme coix entre dues premisses adverses. Un assassí venja el seu crim?

13 Aquesta denominació de castillo real aplicada a l’Almudaina l‘havia fet Sayas i, posteriorment, va ser utilitzada per Quadrado. Des del segle XIV, la torre principal era coneguda popularment com la de l’Àngel, d’ençà que l’any 1309 Francesc Campredon de Perpinyà va fondre l’escultura en bronze que s’hi posà al damunt.

14 En aquest error de Juans y Pedros Odons vaix incorrer cuant mes jove (pàg. 10)

15 L’any 1888 corregiria el tantes vegades reiterat error: Al afirmar en la memoria que sobre Juanot Colom publiqué en 1871 que no constaba fuese uno de los siete presos, no había visto los apuntes de un cabreo viejo de Santo Domingo hechos por un coetáneo fray Llambías, en los cuales figuran entre aquéllos los dos Colom hermanos.

16 La publicació conté 36 notes a peu de pàgina. Pel contingut de la majoria d’elles, tot fa pensar que no en va fer lectura a la conferència.

17 Més endavant, en desxifrar-se la transcendència d’aquesta font, la tractarem amb detall per analitzar-ne la fiabilitat i, sobretot, la credibilitat de Quadrado.

18 El Iris del Pueblo destacava que a la manifestació de dia 7 de febrer de 1870 que va anar de Cort a la placa del Roser hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones.

19 L’article pretén contrastar la conferència de Quadrado amb l’opuscle de Pere d’Alcàntara Penya, però és una diatriba contra el darrer. Llegim: El nuevo cronista inventa un final para Crespí, final novelesco porque hay quien afirma que fue asesinado por un hermano de Colom, lo cual creemos al ver que desaparece de entre los agermanados al principio de la lucha. Cal repassar la darrera frase: la desaparició de Crespí li fa creure que l’assassinà Francesc Colom? Francament…

20 E1 24 de abril de 1871 solicitó dos meses de licencia y la exposición de motivos era: “Que su salud quebrantada por afecciones nerviosas de resultas de una vida sedentaria le obligaba a emprender un viaje para consultar sus dolencias y acaso tomar aguas” Vg.: Francisco Sevillano Colom. José María Quadrado archivero de Mallorca.

21 …quin cap es aquest que han pres an els progresistas els republicans girantlo á favor seu (…). Jo no sé comprendre aquesta canonització den Colom comensada pe’s progresistas y avuy consumada pe’s republicans…

22 L’allau d’imputacions va més enllà d’un possible debat sobre Colom i Crespí. Considera que Penya se ha puesto de parte de los moros contra los ladrones de la conquista. L’indigna que hagi afirmat que la raza borbónica convirtió este reino en la provincia más insignificante y desatendida de la nación.

23 Dia 24 de gener, per ordre del lloctinent, degollaren set membres destacats de la Tretzena, però se salvaren els germans Colom. Sbert, conscient de la venjança agermanada, va fugir a la correguda cap a Sicília. El va substituir Pere Albertí, més contemporitzador amb els agermanats.

24 Historia de las sociedades secretas antiguas y modernas de España, especialmente de la Franc-Masonería Imprenta de Soto Freire. Lugo, 1870

25 Des de 1870, no tornarà esmentar la veu 1162 de les Informacions? Té por de mostrar-les, malgrat les sol·licituds de consulta que confessa que rep? Com així? Què és allò que no vol que ningú vegi?

26 A la pàgina 363 reconeix que les Profecies de Bernat de Mogoda són más de aquel tiempo (posteriors a la Germania) que del siglo XIII, según se supone.

27 Reduir les relacions als addictes és poc rigorós, perquè entre les persones que hi apareixen hi ha mascarats. De fet, mentre la relació de Palma es titula Agermanats de la Ciutat, les dels pobles es titulen Informació dels homens de (aquí el nom del poble) qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens.

28 El llibre es publicà l’any 1930, en acabar la reproducció dels pliegos en els bolletins, però apareix la data de 1896 quan es varen començar a incloure en el BSAL.

29 Tot i que Quadrado l’inclou a la relació de pobles que transcriu, Llucmajor no apareix a la publicació. Molts d’anys després, Bartomeu Font Obrador va trobar la carpeta corresponent i la va publicar, advertint que era una transcripció inèdita de Quadrado, numerada y puntuada, en el tercer volum de la Historia de Llucmajor. Ajuntament de Llucmajor, 1978. Avui són les úniques informacions localitzades.

30 En realitat, n’apareixen 5.135 que, cas d’haver inclòs Llucmajor com creia, haurien estat 5.742.

31 No adverteix que, entre els pobles que no apareixen, hi ha els de la Baronia dels Bisbes de Barcelona (Andratx, Calvià, Estellencs, Puigpunyent i Marratxí), sobre els quals Gurrea no tenia jurisdicció i, per tant, no hi va fer entrevistes per adjudicar confiscacions, per més que això no va fer escàpols els pobles del Pariatge d’haver de de pagar una quota destinada, hipotèticament, a indemnitzar Alcúdia.

32 Les consultes fetes a l’Ajuntament de Santander han estat, fins ara, infructuoses quant a aclarir la destinació (fins i tot l’existència) del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo. Tots els historiadors consultats (Eulàlia Duran, Margalida Bernat, Josep Juan Vidal…) no saben on poden ser els originals.

33 Cal recordar que l’any 1888, Quadrado ja havia publicat que Francisco, el sanguinario hermano de Juanote, fué quien penetró en la torre del Ángel para inmolarle; ayudóle el curtidor Antonio Binimelis

34 (pàg. 343) Gràfiques Miramar. Palma, 1985

35 (pàg. 274) Ed. Luis Ripoll. Palma, 1963

36 Historia de Mallorca, coordinada per J. Mascaró Passarius. Tom III, pàg. 360. Palma, 1970

37 (pàg. 75) Els Agermanats Ajuntament de Palma, 1985

38 Cal fer veure que anys abans de les imputacions de Quadrado, Antoni Furió, l’any 1841, i els llibres Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia de Luís Cucalón y Escolano, publicat el 1848, o Los mártires de la libertad española de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, publicat el 1853, acusen d’ordenar la mort de Joan Crespí al Bisbe Pere Pont i al delegat de l’emperador Francesc d’Ubach i, com autors de l’execució, a Arnau Puigdorfila, Romeo de Saldapes, Alonso Malferit i Rafael Puig, als quals matarien els agermanats.

39 Els testimonis que varen atendre i respondre les 27 qüestions eren 6 paraires (Jaume Picornell, Rafel Nadal, Guillem Perelló, Jaume Soler, Martí Faria, de Muro, i Miquel Pellicer, de Manacor), 2 notaris (Antoni Valero i Pere Antich), 1 llaurador (Antoni Antich, de Sineu), 1 sabater (Jaume Gibert, d’Inca), 1 teixidor (Joan Arnau), 1 violinista o guitarrista (Joan Ferrer) i 1 jurista (Pere Joan Safortesa).

40 Se li imputà la major responsabilitat de radicalitzar la Germania, a partir del Consell General de la Part Forana que es va fer a Sineu els primers dies de setembre de 1521, i s’informà l’emperador que era un predicador laico, rebelde y hereje.La sentència de mort havia de ser, per força, inexorable.

41 És d’alt interès accedir a les declaracions dels tretze testimonis dipositades a l’Arxiu del Regne de València. Gobernación, Litium, núm. 3.473, año 1522.

42 Guillem Simó a Les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda (Randa n. 7, Barcelona, 1978) diu: Constitueixen un document històric, en efecte, prou interessant del temps posterior a les Germanies i que s’ha d’inscriure dins la campanya de repressió i de crítica que seguí a la revolta; un document propagandístic que (…) degué ser molt conegut.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 22 d'abril de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XI) El bisbe mascarat

Deixa un comentari

RESUM

Amb el nom de Pere Pont apareix un destacat protagonista d’alguns episodis transcendentals de la Germania de Mallorca. Mediador i negociador per delegació dels agermanats, des del setge d’Alcúdia fins a la capitulació, la seva intervenció va ser determinant en la derrota de la revolució.

Aquest article, resultat d’una recerca en fonts no incloses a les bibliografies convencionals, desemmascara Pedro Aranda de la Puente, Bisbe de Cluny, Inquisidor en funcions i Vicari General de Mallorca entre el 7 de febrer de 1521 i el 7 de març de 1523. La seva actuació va ser generosament recompensada per Carles V i per l’Església que, a la seva mort, va iniciar el procés de beatificació.

………………………………………………………………………………………………………..

L’autèntica personalitat de l’anomenat Pere Pont

Una de les moltes de feines pendents, si volem tenir una visió completa de la Germania de Mallorca, és la d’analitzar les biografies dels seus protagonistes. Un dels més rellevants que, a partir de Binimelis i Mut, apareix a gairebé totes les històries és Pere Pont, anomenat d’aquesta manera i presentat com inquisidor en funcions i bisbe de Cluny o, també, de Cluensa o de Gràcia. Va ser durant tota la revolució agermanada, la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa1. Es tracta, com documentarem, d’un personatge que, amb tèrboles intrigues i maniobres, va alterar el curs de la història.

La gran basílica de Cluny

La lectura dels diversos episodis on Pere Pont apareix com a actor principal, des d’un punt de vista antropològic quant al comportament, feien sospitar, dubtar si més no, de l’atribuïda mallorquinitat que li concediren Quadrado i Bover. La intuïció o el pressentiment que feia part d’una cultura aliena estimulava la investigació. Un personatge tan rellevant i intervencionista en el curs de la revolució agermanada, per força hauria d’haver deixat notícies escampades sobre la seva biografia més enllà del relat dels vencedors. Qui era realment? A qui servia? Quin paper va jugar? Era obligat, per començar la recerca, fer una pinzellada a les seves actuacions i analitzar-les. Ens limitarem a recordar alguns episodis destacats, amb les valoracions i consideracions, sovint antagòniques, que n’han fet els historiadors.

1. La negociació d’Alcúdia

La ciutat d’Alcúdia (gravat de Palomino de 1783)

El 6 de febrer de 1522, la Germania delegà una comissió per anar a Alcúdia a negociar. Entre els 10 escollits, a més de Pau Casesnoves, Instador de la Part Forana, apareix Pere Pont, bisbe de Cluny i inquisidor en funcions, el qual dia 19 d’aquell mes, acompanyat del jurat de Ciutat Joanot Sales, parla amb els alcudiencs per, hipotèticament, cercar una concòrdia. La mediació, en nom dels agermanats, lluny d’acabar amb la rendició que es pretenia, va desembocar amb la recomanació del bisbe d’aixecar el setge, emparant-se en falses promeses.

El levantamiento del sitio dé Alcudia fue cosa sujerida á los Trece por el obispo Pont, que fingiendo cartas del gobernador y de las personas respetables que alli habia, prometían entregarse bajo pactos honrosos que se tratarían tan pronto como los populares se retirasen; accedieron Crespi y Colom en obsequio de la paz y del bien general, á no apoderarse de un pueblo que consideraban ya por suyo, vista la escasez de víveres que en él había, y él mal estado dé sus fortificaciones; Colom replegó al fin su gente y los de Alcudia empezaron a tratar de la entrega, però suscitaban tales inconvenientes, que jamás se llegaba á un acomodamiento honroso. Consistía esta mala fe de los nobles en que con estudio iban dando largas ínterin, reponían las defensas y reunían comestibles, y cuando uno y otro hubieron conseguido, negáronse resueltamente á evacuar el pueblo desafiando de nuevo2.

el obispo Pont, aparentando gran interés por el triunfo de la gemanía, servia de instrumento á la maldad del bando realista (…) De tal manera engañó á Crespi y á los Trece, que dieron orden á Colom de que levantara el campo y retirara toda la gente por ser cosa resuelta en junta de autoridades. Apenas el jefe popular podia persuadirse de un error tan manifiesto; sus observaciones se estrellaron ante la insistencia del obispo. El sitio se alzó y los nobles quedaron libres en la Alcudia del inminente peligro que tan de cerca les alcanzaba.3

Unos empezaban á murmurar contra la ligereza con que se manejó la junta disponiendo la retirada de la Alcudia; otros sospechaban ver en el prelado Pont un hombre de cierta doblez4.

Entonces el taimado obispo de Cluni acompañado de D. Juan Odon de Sala, caballero de mucha opinion y respetado por sus virtudes, preveyendo la ruina de Alcudia y con ella la tumba de sus opiniones realistas, acudieron solícitos en guisa de mediadores recabando que los del pueblo firmaran la estincion de los derechos, si bien no convenian en que pagaran los gastos del sitio que exijia Colom, y era muy justo, por lo cual quedaba sin efecto la mediacion y lo que era peor, que pasadas las fiestas de Navidad iban volviendolos licenciados y aumentado el ejército popular se daria el asalto prometido; mas el obispo, cual el genio del mal, tornando á Palma preparó la traicion. (…) Entonces apenas hubo salido el ejército, comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont5.

2. La negociació trencada amb Andrea Doria

Porto Pi. Detall del Sant Jordi de 1468 de Pere Niçart 

Conscients que a València es preparava una expedició per sotmetre l’illa, el sastre agermanat Pere Bonet va demanar suport a França, enemiga de Carles V. Dia 24 de juliol de 1522, Andrea Doria, el dirigent genovès aliat de França, es presentà a la badia de Palma i bombardejà les torres de Porto Pi, a satisfacció de la Germania, amb l’objectiu de pactar la protecció francesa. Incomprensiblement, ateses anteriors mediacions fracassades, Joanot Colom delegà la negociació a Pere Pont, el qual va fer canviar d’opinió l’instador i va desbaratar l’aliança amb França. Igualment, va fer descartar la proposta del calafat Gabriel Mulet, favorable a assolir una entesa amb el corsari Barbarrossa. Els messiànics defensors de les profecies de la tresca i la verdesca (Antoni Far de Sineu i Antoni Genovard de Muro) continuarien anunciant l’arribada del rei Encobert mentre la Germania, gràcies a l’actuació de Pere Pont, perdria tota possibilitat i esperança de rebre suport exterior.

3. La mediació amb Velasco

Dia 13 d’octubre de 1522 va entrar a la badia de Palma la flota imperial, amb un exèrcit de més de 2.000 homes. El capità Juan de Velasco es va entrevistar amb una delegació d’agermanats sense obtenir la pretesa rendició i posposant una ulterior trobada. Tant Pere Joan Albertí, el governador, com Joanot Colom es negaren a tractar amb Gurrea i enviaren Miquel Garau a la galera de Velasco comminant la retirada de l’expedició amb l’exèrcit reial. Dia 15 els canons de Ciutat bombardegen l’esquadra que partirà cap a Alcúdia. Pere Pont en aquesta ocasió no participà directament com a mitjancer, però assessorà Colom, va incidir negativament en una possible entesa i va dissuadir i retardar la resposta militar facilitant que la flota imperial anàs cap a Alcúdia.

4. El rescat frustrat d’un membre de la tretzena

El Temple a finals del XIX vist per l’Arxiduc Lluís Salvador

Dia 22 d’octubre de 1522, pocs dies després que l’exèrcit imperial ja hagués desembarcat a Alcúdia i intimàs la rendició de Pollença, Pere Pont ordenà l’algutzir del Sant Ofici l’empresonament d’un membre de la Tretzena, jueu convers. Una vegada detingut, el varen dur fins El Temple, nova seu de la Inquisició i un dels punts estratègics de Ciutat, vigilat per l’agermanat Miquel Cànaves. Els dos germans Colom, amb un grup nombrós de gent armada, anaren a exigir l’alliberament del detingut. Quadrado relatà l’episodi fent burla de Colom per haver-se aquietat a l’inquisidor quan, de manera antagònica, el va acusar sempre de sacríleg i criminal.

Iba un día uno de los trece conservadores, cuyo poder era dictatorial á un tiempo y tribunicio, entre Juan Odón (sic) y Miguel (sic) Colom, con gran séquito de gente, cuando llegó a prenderle un alguacil del santo Oficio, a causa de algunos procesos del Tribunal que intentaba destruir. Presentáronse los tres armados frente al inquisidor interino Fr. Pedro Pont trinitario y obispo de Cluenza, y este anciano débil y solo, no temió a las amenazas, a las ballestas apuntadas contra él, ni al tumulto de la plebe que abajo llenaba la plaza, sino que saliendo a la ventana con un crucifijo, apellidando (sic) a la multitud en nombre de Jesucristo, prende con una mano al reo y con la otra al menor de los Colom que cayó prosternado con su hermano pidiendo misericordia. Yo no se como los filósofos y tribunos de este siglo aceptan por héroes y predecesores a unos hombres a quienes un fraile hacía temblar y arrodillarse6.

5. La resistència final de Palma

El convent de Jesús a començament del s. XX

Després de les derrotes de Son Fornaris i del Rafal Garcès, els agermanats que s’havien pogut recloure a Palma i resistien el setge del virrei Gurrea, veren confirmades les intrigues de Pere Pont. Una vegada més, havien tocat amb les mans els seus enganys.

Mañosamente, dice D. Vicente Mut, que estorbó la reunion de las fuerzas de la comunidad el citado obispo Fr. Pedro Pont engañándoles con falsos pretestos (…). Estrechó el Virey el sitio colocando su cuartel general en el convento de Jesus de frailes observantes, y antes de hacer jugar el cañon, envió a la ciudad para tratar de capitulacion al regente D. Francisco Ubaque y al gobernador de Menorca. Nada pudieron ajustar estos caballeros á pesar de las intrigas que suscitaba por todas partes el tantas veces nombrado Fr. Pedro Pont, obispo de Cluni, para que se efectuase la rendicion de la plaza, lo que le hubiera costado sin duda la vida á no haberse escondido en la torre de campanas de la iglesia parroquial de S. Miguel7.

6. Les hipotètiques capitulacions

La Seu i l’Almudaina (quadre anònim del s. XV)

Joanot Colom encara seria objecte d’una darrera estafa del bisbe; un engany que determinaria la seva mort i la de més de dues-centes cinquanta persones. Alguns agermanats li feren creure que Pere Pont, reclòs en el campanar de Sant Miquel, seria l’enllaç ideal per gestionar unes capitulacions honorables orientades a obtenir el perdó de l’emperador. És evident que varen ser una maniobra de distracció per aconseguir l’entrada de Gurrea a Palma.

…llegaron algunos á persuadirse que lo que aquel fraile deseaba era el bien de la ciudad y el no derramamiento de sangre, y este aserto comunicado á otros tomó fuerza y crédito en la opinion amonestando á Colom que atendiera sus razones permitiéndole pasar al campo enemigo para ajustar un tratado segun habia ofrecido que redundase en honor de la confederacion y provecho del pueblo que tan entusiasta se mantenia aun en defensa de sus fueros y libertad, y al que por otra parte no podia venir auxilio al guno, muertas las comunidades de Castilla y ocupados en Valencia con las muchas fuerzas realistas que les acosaban. Dejóse convencer el ínclito gefe de los agermanados, y poniendo en libertad al fraile le hizo acompañar de dos adjuntos fieles y sinceros, y le dió amplísimas facultades para ajustar un convenio que fuese honroso8.

Algunas buenas personas trataron de persuadir al valiente gefe de los Comuneros que aquel fraile solo deseaba el bien de todos (…) se dejó persuadir el ínclito gefe de los agermanados, y olvidando las diatribas del obispo, le dió salvo conducto para el cuartel general, donde conferenció con el Virey, obligándole despues de persuadirle, que su ejército y artillería no podian rendir á Palma, sin firmar la siguiente capitulacion. Que el dia 7 de marzo de aquel año 1523 entraria el Virey en la plaza con su ejército, y que los confederados entregarian sus armas á escepcion de la espada y broquel. Que no se perseguiria á persona alguna por los sucesos anteriores, y que se daria carta de viaje á cuatro de los de la junta de los trece para pasar á Valladolid á dar cuenta de sí y de sus hechos al emperador9.

Menudeaban las visitas del ilustrísimo fray Pont á Portopí y á Jesús, y con la gente más facinerosa alternaban en actos públicos acérrimos mascarados que días antes no se atrevieran á mostrar cara; susurrábanse desde los primeros de Marzo convenios de guiaje provisional á todo el mundo y entrada del ejército por la puerta Pintada10.

7. L’assassina Inquisició

Durant la revolució de la Germania de Mallorca, la Inquisició dirigida per Pere Pont no va reduir la seva activitat repressiva, la qual afectà més d’una vegada a gent agermanada. Està documentat que el 9 d’agost de 1521 el Tribunal del Sant Ofici executa Bonanada, esposa de Daniel Savanals, corredor d’orella, i Floreta Garcés, teixidora de vels, esposa de Joan Cantó, juntament amb el corredor d’orella Pere Arnau. En estàtua són executats Rafel Plegamans, Manuel Morro, Francí Bonnín i Isabel Pardo. Un any més tard, dia 24 de setembre de 1522, quan l’expedició de l’emperador ja és a punt d’anar a Eivissa a recollir Gurrea, el Tribunal del Sant Ofici executa Coloma, esposa del pelleter Bartomeu Aguiló, el notari Jaume Llop i Isabel, esposa del mercer Gabriel Rotger. En estàtua, executen Elionor, esposa de l’argenter Miquel Torres, i el pelleter Jaume Aguiló i la seva esposa Aldonça11. Era notori el poder que projectava la figura de Pere Pont sobre la població de Mallorca.

Mediador o infiltrat?

El jurament dels agermanats vist per Guillem Morro

Només amb les citacions anteriors ja es pot veure quin va ser el paper de Pere Pont. S’hi podrien afegir moltes altres qüestions. Luis Cucalón, per exemple, acusa Pere Pont de ser l’instigador de la mort de Joan Crespí i el presenta com un agent12. Les seves intervencions delaten el doble joc que va practicar, sempre contra els interessos de la Germania. Crida molt l’atenció el reiterat engany que va suportar Joanot Colom. Resulta molt d’entendre i només es pot explicar a partir del jurament dels agermanats que, en el seu primer punt, els obligava a aquietar-se a la fe catòlica13. Malgrat aquesta explicació, sobta la ingenuïtat d’admetre Pere Pons a les reunions de la Tretzena, on va obtenir un gran ascendent i va fer adoptar decisions que serien catastròfiques.

Aparentando con gran fervor el deseo de que triunfara el pueblo, hacía creer que aconsejaba al clero para que exortara á todos los feligreses á la defensa (…) Asi de dia en dia iba cobrando mayor ascendiente é inspirando tan ciega confianza, que para el obispo no habia secreto ni pensamiento que no fuera sabedor de él. El buen prelado trasmitía al virey Gurrea todas las disposiciones de la junta, y le indicaba la manera.de atacar la ciudad, repitiéndole que estaba dispuesto a hacer por él rey y la religión los mayores sacrificios. Con un confidente de esta especie los nobles tenían en sus manos el hilo de la revolución, y suponiendo qué él gran golpe que debían dar era destruir á quien simbolizaba el nuevo orden de cosas y daba vida al alzamiento, urdieron una trama innoble que la casualidad hizo qué se frustrara14.

A qui servia Pere Pont? De qui podia ser l’agent? De Gurrea? De l’emperador? Els historiadors de la Germania, tot i relatar les actuacions del personatge sempre contràries als interessos agermanats, no han establert cap vinculació directa entre Pont i Gurrea. Tampoc han discernit la identitat del personatge. Qui va ser? D’on venia? Què va ser d’ell?

Comença la recerca

Tres enciclopèdies amb tres informacions

En iniciar una investigació, sempre s’ha d’acudir a les fonts generals per veure si allò que interessa aclarir ja és de domini públic. Què diuen de Pere Pont la Gran Enciclopèdia Catalana, la Viquipèdia i la Gran Enciclopèdia de Mallorca? En aquest cas, no diuen el mateix. Les dates de naixement de Pere Pont a les dues grans enciclopèdies coincideixen (1466), però no el lloc de naixement perquè la GEM diu Aranda del Duero i la GEC diu Mallorca. La Viquipèdia diu que va néixer l’any 1485 a Alcúdia15. Les diferències aconsellaven activar la recerca més enllà de l’àmbit documental i arxivístic de Mallorca. Una de les poques pistes per encetar la investigació era la condició de trinitari del Bisbe. En aquest cas, un llibre de consulta obligada era del de Maria Teresa Renom16. L’autora fa esment a Pere de Aranda de la Puente (Pere Pont) i afirma que no era mallorquí, sinó castellà. En una nota al peu afegeix que Els historiadors mallorquins Binimelis, Mut, Furió i Quadrado optaren per abreujar i traduir els cognoms17. Caldria afegir que, a partir dels quatre noms esmentats, la confusió s’apoderaria dels historiadors posteriors fins a l’actualitat. La troballa, però, era prou aclaridora i obria noves portes a la recerca.

Desembullant la troca

Com he explicat a capítols anteriors (la biografia de Miguel de Gurrea és un exemple), en el cas de la Germania cal treure el nas més enllà de la bibliografia mallorquina, reduïda i condicionada (sotmesa sovint, fins i tot) al relat dominant que va patentar Quadrado. Si es vol obtenir una perspectiva veraç i completa, cal pouar en fonts exteriors. Aquest és un nou cas de com, el fet de persistir en la investigació, malgrat les decepcions que genera, brinda recompenses satisfactòries. La insistència en pouar arxius valencians, aragonesos i de les dues castelles ens mena a trobar altres descripcions biogràfiques del personatge. La sorpresa va ser la quantitat d’informació que va aparèixer. Serveixi d’aportació una llista de les obres més destacades que aclareixen, de manera inequívoca, la personalitat de l’anomenat Pere Font.

La biografia de 1637 de Pedro Aranda de la Puente informa sobre la Germania

Cronològicament, la primera referència important a considerar, en aquest cas com a document indispensable per desfer les falsedats reiterades, és l’obra de Fray Pedro López de Altuna Crónica General del orden de la Santísima Trinidad publicada a Segovia l’any 163718. A les pàgines 363-369 hi ha un capítol dedicat a Fray Pedro Aranda de la Puente, Obispo Cluniense y inquisidor de Mallorca, de gran virtud y santidad. Qualifica de engaño manifiesto que s’hagi dit que era de Mallorca; una atribució que desfà un procés trobat a València. Qualifica la Germania d’insurrecció de los judíos contra los nobles. Explica amb detall l’enfrontament del bisbe amb els germans Colom a la seu de la Inquisició i, a continuació, diu Ya hemos visto como este valeroso caballero de Cristo fue defensor de su Fe. Ahora hemos de ver como también fue leal a su rey y señor natural. Aporta una relació de les actuacions que va fer (Desanimó entregar la isla al rey de FranciaCon astucia, sagacidad y prudencia, teniendo con ellos varios coloquios fue todo para entretener el tiempo de suerte que las naves de nuestro Rey pudiesen llegar), com es va haver de refugiar al campanar de Sant Miquel quan els agermanats veren el seu doble joc, com després les dava palabra de alcanzarles el perdón del emperador i com aquest el va recompensar para premiarle las grandes lealtades. Finalment, informa que va morir en aclamación de santo, que va ser enterrat en capella pròpia en el convent trinitari de València i que tratan de su Beatificación.

Obra de Llorenç Reynés de 1780

Una obra posterior, aquesta impresa a Mallorca l’any 1780, que també assenyala la vertadera personalitat de Pedro Aranda de la Puente és De los santos en los descalzos del orden de la Santísima Trinidad del mallorquí Llorenç Reynés (1709-1786), cronista general d’Aragó. Una altra obra més recent, que també reclama ser incorporada a una Bibliografia General de la Germania de Mallorca, referma les informacions dels llibres esmentats. Fonamentat en abundant i rellevant documentació, entre d’altres l’expedient de beatificació, conclou: No cabe hoy dudar de la patria de este insigne hombre, que lo fue Aranda del Duero (...). Su eficaz actuación en la solución del conflicto promovido por las Germanías durante el reinado de Carlos V fué tan intenso, que a él más que a nadie debiese la reducción de aquellas facciones atigubernamentales y sediciosas19. Però la font més completa de totes, és el Diccionario de escritores trinitarios de España y Portugal de Fr. Antonio de la Asunción, imprès a Roma l’any 1899. A les pàgines 235-247, incorpora un capítol monogràfic amb una rica biografia del personatge que posa en evidència com, en tot moment, va actuar a interès de l’emperador20. El diccionari, més a més, a banda de Mut i de Bover, aporta nombroses referències bibliogràfiques d’altres llibres que parlen d’aquell bisbe que va enganyar i entabanar la Tretzena21.

La biografia aclaridora

Una espipellada biogràfica

En realitat, Pere Pont reduïa el nom vertader de Pedro Aranda de la Puente (Aranda del Duero, 1466 – València, 1545). Ni era d’Alcúdia, ni va néixer el 1485, ni mai va ser partidari o defensor de la Germania. Va actuar com un espia mascarat enterbolidor i va entretenir i distreure la Germania, molt especialment Joanot Colom. De les poques coses certes divulgades fins ara, era un frare trinitari que l’any 1511, als 45 anys, fou nomenat bisbe de Cluny, on mai no hi residí22.

La capella dels Dolors feta construir per Pedro Aranda de la Puente

Nascut a Aranda del Duero, va fer els vots a Valladolid. Als 32 anys va ser destinat a l’església dels trinitaris de Palma, on va fer la capella dels Dolors lligada a la confraria d’aquest nom23. El 1502 viatjà a Roma per aconseguir indulgències, privilegis i butlles. L’any 1510, de nou a Roma, fou nomenat comte Palatí, amb facultats per legitimar fills bastards. El desembre de 1511, el papa Juli II el consagrà bisbe de Cluny in partibus infidelium24. Facultat per Lleó X, l’any 1518 va redactar el breviari de l’orde trinitària i, en recompensa, el mateix papa el confirmà ministre del convent del Sant Esperit de Palma. La designació va ser protestada per altres trinitaris, però el provincial la va ratificar i el 1519 s’instal·là de nou al convent de Ciutat.

En aixecar-se la Germania, l’absència del bisbe de Mallorca i la sortida de l’illa de l’inquisidor Arnau Albertí el convertiren en la màxima autoritat religiosa. Va actuar com un cara girada en aparent defensa del agermanats, sempre en defensa de l’emperador i de l’Església. Una vegada esclafada la revolució, dia 7 de maig de 1523 va ser rebut a Valladolid per Carles V que recompensà les seves actuacions. L’autoritzà a recollir almoines i li concedí el privilegi d’alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, agregades a la basílica de Sant Joan del Laterà25. El desembre d’aquell any, s’instal·là al convent de València i només tornà a Mallorca per ordenar sacerdot un frare trinitari. Va morir, dia 3 de maig de 1545, a València i va ser enterrat al mausoleu que havia ordenat construir a la capella de Sant Joan de Laterà en el monestir dels trinitaris.

Un sant mascarat?

Les recompenses de Carles V no varen ser les úniques. La Inquisició de València va instruir expedient de beatificació i gràcies a la documentació detallada de la seva biografia s’han pogut confirmar, com a certs, molts dels episodis que podien considerar-se dubtosos de la seva actuació. Les hagiografies dels trinitaris refermen el rellevant i decisiu paper que el Bisbe de Cluny va jugar contra la Germania de Mallorca. L’enaltiment que es fa del personatge no inclou els elogis dels historiadors fonamentalistes catòlics ni tampoc, evidentment, l’allau d’acusacions que els historiadors liberals i republicans li dedicaren amb profusió i contundència. 

El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, pasaba por uno de aquellos hombres de virtud acendrada, de caridad ardiente, de unción evangélica; sin embargo, todo era en él hipocresía y mala fe (…) valiéndose de la astucia y de la mala fé (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el pelaire que tan mal habia sabido apreciar sus intenciones pacíficas terjiversadas por el reverendo obispo (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo (…) la auxiliaba eficazmente el intrigante obispo.

Reflexió final

Pedro Aranda de la Puente, el vertader personatge que amaga Pere Pont, és la viva constatació que, sobre la Germania de Mallorca, roman un infinit espai de recerca. Que no només no està tot dit, ni de molt, sinó que gairebé tot el que està dit convida al dubte metodològic. Amb honorables excepcions, s’han validat de manera acrítica els postulats encadenats de Binimelis, Mut, Quadrado i Santamaría. El conjunt, el discurs dominant, la història oficial, ha generat un relat maniqueu, amb divisions estrafolàries de moderats i radicals, salpebrat tot amb falsedats com la Seu, que reclama posar en solfa tot allò que encara preval sense estar provat. És el cas de la mort de Joan Crespí, atribuïda de manera frívola per la gran majoria d’autors (sempre a l’estela de la manipulació de Quadrado) a Francesc Colom, sense cap prova documental26. És el cas de la criminalització de Colom, acusat de sacríleg, d’assassí, de violador… De moment, em complau haver pogut trobar els documents que permeten treure el vel de la cara al mal anomenat i falsament mallorquinitzat Pedro Aranda de la Puente. Tenia raó qui va escriure que era un agent. Ho era o, si més no, com a tal va actuar. Les seves vileses (intrigues, enganys, traïcions…) contra la Germania, lluny de la dita sobre el que no paga Roma, varen ser generosament recompensades per l’emperador i per l’església.

Que consti en acta: Pedro Aranda de la Puente, el mal camuflat Pere Pont, va ser un mascarat més. Ara ja és un mascarat desemmascarat!

NOTES

1 El bisbe titular de Mallorca, Rodrigo Sánchez de Mercado (?-1548), no era a l’illa durant la revolta. Des de València estant, s’alineà al costat de la noblesa i intervingué en la preparació de l’exèrcit reialista de repressió contra els agermanats.

2 Vg. Los Mártires de la Libertad. Tomo I, de Victoriano Ametller i Mariano Castillo, Madrid, 1853

3 Ibídem

4 Ibídem

5 Panteón de los Mártires Españoles de Luís Cucalon. Madrid, 1848

6 La Palma, 21 de febrer de 1841

7 Antoni Furió a Memoria histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines. Palma, 1841. També ho escriuen Quadrado (la torre de San Miguel hubo de servir de amparo al obispo trinitario) i Gabriel Llompart (amenazaron de muerte al obispo Pere Font (sic), encerrado en el campanario de San Miguel).

8 Panteón de los Mártires Españoles de Luís Cucalon. Madrid, 1848

9 Vg. Los Mártires de la Libertad. Tomo I, de Victoriano Ametller i Mariano Castillo, Madrid, 1853

10 Quadrado España. Sus Monumentos y Arte. Las Baleares, Barcelona, 1888

11 Vg. http://www.ixent.org/germania.htm de Llorenç Buades. Una excel·lent cronologia 1521/1523.

12 Quan parla de la mort de Crespí, diu: los principales agentes eran D. Francisco Ubaque y el obispo Pont Vg. tom I de Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia de l’advocat Luis Cucalón Escolano, Madrid, 1848

13 Els quatre punts del jurament eren: Primo a nostre Senyor Déu que mantindran la sancta fe cathòlica ab totes lurs forsas. Ítem que mantendran lo rei nostre senyor don Karlos. Ítem que no vindran contra la santa quitació, ans aquella afavoriran. Ítem que los qui juraran la sancta Germandat ajudaran e afavoriran tan amichs com inimichs qui sian de la sancta Germanadat.

14 Vg. Los Mártires de la Libertad. Tomo I, de Victoriano Ametller i Mariano Castillo, Madrid, 1853

15 Com es provarà al final, la informació més correcta correspon a la signada MC a la GEM.

16 Vg. Miquel Ferrer i Bauçà protagonista en la societat de Mallorca. PAM, 1999.

17 Gaspar Munar (1899-19876) a Les ordres religioses a Mallorca. Sagrados Corazones, Palma, 1935.

18 Trobareu al final, Apèndix 1, tot el capítol.

19 Vg. Escritores Burgaleses de Fr. Licinio Ruíz. Alcalá de Henares, 1930

20 Vg. al final, Apèndix 2, el text complet referit a Pedro Aranda de la Puente.

21 Entre d’altres obres d’interès, destaca De origine et progressu Officii Sanctae Inquisitionis, eiusque dignitate et utilitate, Madrid, 1598 de l’inquisidor Luis de Páramo i Inquisición sin máscara o disertación en que se prueban hasta la evidencia los vicios de este Tribunal y la necesidad de que se suprima de Natanael Jontob (pseudònim d’Antoni Puig Blanch), Cadiz, 1811. Ambdues mereixen ser incorporades a una Bibliografia General completa de la Germania de Mallorca.

22 Cluny, fins a la construcció del Vaticà, disposava de la major basílica catòlica. L’abadia estava sotmesa al Papa, però gaudia d’una gran autonomia. Especula Quadrado quan l’anomena bisbe “de Gracia” i s’equivoca quan interpreta la denominació: Más á menudo que por su título, de no conocida correspondencia , se le nombra por el genérico de Gracia, (…) refiriéndolo al de Grasse, obispado francés rayano de Italia cerca de Niza, y perdiéndose en conjeturas los autores del tomo LI de la España Sagrada por no haber tenido presente que algunas veces son llamados en general obispos de gracia los titulares, sin especificar las iglesias representadas.

23 Extingida l’ordre dels trinitaris, el convent i l’església corresponen actualment a Sant Felip Neri.

24 La locució significa «en terres dels infidels» i anava afegida normalment a bisbes auxiliars o en tasca missional.

25 Es tracta de la catedral de Roma. Era tot un privilegi poder crear capelles sobre la mateixa advocació.

26 Ja vaig anunciar un treball monogràfic sobre aquest episodi. En curs final de redacció, amb documentació gairebé desconeguda, desfà l’especulació de Quadrado que, dissortadament, preval encara.

Apèndix 1

Apèndix 2

Altres publicacions que tracten sobre “Pere Pont”

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 d'abril de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (X) Un llibre d’Eulàlia Duran

Deixa un comentari

Naixement de GERMANIES 500

L’any 2020, en previsió que el 7 de febrer del 2021, Dia de la Germania de Mallorca, faria 500 anys de la revolta, es va crear a Palma una comissió cívica que adoptà el nom de GERMANIES 500. La constituïren, a nivell d’entitats, la Fundacions Darder-Mascaró, l’Obra Cultural Balear, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca, a més de qualque historiador, investigador, il·lustrador i editor, a títol personal. Alguns dels qui ens hi incorporàrem (Cristòfol Soler, Guillem Morro, Manel Domènech, Tomeu Martí o jo mateix) havíem fet part de la comissió cívica del Tricentenari (1715-2015) que va comptar amb la col·laboració de Llorenç Buades (1952-2015), Eva Serra (1942-2018), Antoni Muñoz (1947-2018) o Pere Morey (1941-2019), als qui tant hem d’agrair. La nova comissió, orientada a commemorar la Germania, romandria oberta a noves incorporacions, amb una crida especial a incorporar-s’hi adreçada a tots els Ajuntaments de Mallorca1.

A la primera reunió es va definir com a objectiu primordial divulgar el coneixement d’aquell transcendental episodi històric. L’experiència prèvia del Tricentenari (1715-2015) havia resultat ben reeixida i havia deixat el llistó ben amunt, amb més de 120 actes en un any. Moltes de les activitats podien reeditar-se i afegir aquelles altres que, per manca de temps o de recursos, no s’havien pogut realitzar. Les idees brollaren com un salt d’aigües: articles, conferències, taules rodones, exposicions, un documental, llibres, concerts, instal·lació de memorials, itineraris agermanats (tant a Palma com a la Part Forana), nomenclatura de carrers… Entre d’altres propostes, l’exconseller de Cultura Damià Pons va brindar el suport de l’Institut d’Estudis Catalans per patrocinar una conferència de qualque historiador rellevant. Aquella proposta em va estimular la idea d’intentar fer venir a Mallorca la historiadora, investigadora i filòloga Eulàlia Duran i Grau (Barcelona, 2 d’abril de 1934), una eminència en l’estudi de les revoltes agermanades i autora, entre d’altres llibres, de Les Germanies als Països Catalans, un referent fonamental i digne d’admiració. Amb el vist-i-plau i encoratjament de Damià Pons, vaig iniciar la recerca per explorar la viabilitat de fer-la participar de l’efemèride. Una conferència d’ella podria ser el tret de sortida de la commemoració. Dit i fet, el mes d’octubre del 2020 vaig posar-me en marxa per localitzar-la i, si calia, anar a parlar amb ella.

A la recerca d’Eulàlia Duran

Resulta sorprenent que una persona tan rellevant fos mala de localitzar. Els primers telèfons que em passaren no responien. Tot i això, mentre movia cel i terra, tothom amb qui parlava em feia avinent un suport còmplice incondicional. Ningú millor que Eulàlia Duran per donar el sús a pintar de vermell en el calendari el mig mil·lenni de la Germania. Tot i la implicació i facilitats que rebia, continuava sense localitzar la persona clau de tot plegat. Com parlar amb Eulàlia Duran? Telefonades i correus arreu, durant tres setmanes, enfilaren una ruta d’aproximació (Biel Massot, Vicent Partal, Jaume Piqué…) fins arribar a Cervera, on Montserrat Martí gestionà el contacte amb Marta Valls i Carme Bergès del Museu Comarcal de Servera, seu de la Casa Museu Duran i Sanpere. Havia estat un llarg recorregut, però a la fi ja disposava del correu personal d’Eulàlia Duran. Ja podíem adreçar-li la proposta. Com que, en el curs de la recerca, ens havien avisat que, per qüestions de seguretat en matèria de salut atesa la pandèmia que patim, seria difícil promoure un viatge a Mallorca, aprofitant l’oferiment de Vilaweb vaig incorporar dues alternatives a la conferència i, dia 20 de novembre de 2020, li vaig escriure:

(…) El motiu d’aquest escrit és el de sol·licitar-vos, com a màxima autoritat en el tema, la vostra participació. Hem pensat en diverses opcions, en funció de la disponibilitat, comoditat i condicions de la vostra part. La primera seria la de desplaçar-vos a Mallorca per impartir una conferència. Ateses les actuals restriccions per motius de salut pública, en el cas que no fos possible el viatge, una segona opció seria la d’impartir la conferència des de Barcelona. A aquest efecte, ens ha brindat acollida l’amic Vicent Partal, posant a disposició l’espai de Vilaweb, amb prou i exitosa experiència en retransmetre conferències en directe. Finalment, si tampoc enteneu viable aquesta segona possibilitat, la tercera opció seria la de concedir-nos un temps per venir allà on estimeu oportú per fer-vos una entrevista, enregistrar-la i poder-ne fer ús per incorporar-la a un documental que tenim previst2.

Una conferència no, però una publicació sí

Vuit dies després, dia 28 de novembre, rebia la primera resposta d’Eulàlia Duran:

Per raons de salut no puc ara comprometre’m en una col·laboració presencial o virtual. Només se m’acut una possibilitat: el 1984 vaig llegir una conferència, en francès, a París al Colloque de l’Université PARIS VII-C.N.R.S. sobre “Idéologie et conscience sociale dans le mouvement révolutionnaire des germanis”, publicada el 1985. Crec que podria encara ser interessant perquè és un aspecte poc tractat, poc difós. Seria susceptible de republicar-la en català? Els documents citats han estat traduïts al francès i per tant caldria substituir-los per l’original català. Jo ho podria fer.

La decepció de no poder comptar amb ella presencialment per fer el tret de sortida de la commemoració, es veia compensada amb escreix amb aquell generós oferiment. D’immediat, el vaig posar en consideració de Damià Pons, de cara al possible patrocini de l’edició del treball d’Eulàlia Duran per part de l’IEC i, simultàniament, vaig informar el col·lectiu GERMANIES 500. Tothom, com era d’esperar, va celebrar i agrair la proposta, en el marc dels actes del mig mil·lenni. Després d’intercanviar correus amb l’autora, dia 18 de desembre vaig rebre el document original en català, gràcies a la col·laboració de Maria Toldrà i Sabaté, filòloga, deixeble i amiga d’Eulàlia Duran3.

Ni que sigui només una primera pinzellada del treball d’Eulàlia Duran, cal destacar que, en només 24 pàgines, brinda una alliçonadora perspectiva de les Germanies, al temps que té la capacitat de seduir i convidar tothom que el llegeixi a voler saber més coses d’aquell episodi tan transcendental i, dissortadament, tan poc conegut. Vertaderament, hi havia motius per felicitar-nos d’haver rebut una aportació tan significativa. De part meva, em semblava perfecte publicar el treball en forma d’opuscle, en edició popular, dur-ne exemplars als actes de la commemoració i, sobretot, fer-ne arribar a escoles i biblioteques. Per a mi, el treball tenia prou entitat per publicar-se sense notes prèvies ni altres afegits.

Això no obstant, dia 29 de desembre, a punt de rodar clau al 2020, Damià Pons va valorar el treball4. Opinava que les 24 sucoses pàgines d’Eulàlia Duran mereixien un acompanyament per superar l’estructura d’un opuscle i donar-li el cos d’un llibre. L’allau d’idees que va proposar per enriquir l’edició, en més d’un cas (fites de memòria, relació de llocs, escultures, monuments, obres literàries…) requerien temps d’elaboració i, per això i sense descartar-les de cara al futur, haurien d’esperar una nova oportunitat. Finalment, a més de la nota biogràfica de l’autora, s’afegiria una semblança, encarregada a Ernest Belenguer, catedràtic d’Història Moderna, una bibliografia de les obres d’Eulàlia Duran relatives a la Germania, elaborada per Maria Toldrà, i una altra, circumscrita a la Germania de Mallorca, que ja tenia en curs la historiadora Maria Margalida Perelló, membre activa de la comissió cívica de GERMANIES500.

Fotos d’Israel Zafrir facilitades per Bethsabée Rothschild a Eulàlia Duran

Quant a la il·lustració del llibre, ja que se’n fa esment al final del treball, consideràrem oportú posar qualque imatge de les claus del Regne de Mallorca del fotògraf de Tel Aviv Israel Zafrir, que l’aleshores propietària, Bethsabée Rothschild, va enviar l’any 1983 a Eulàlia Duran i que es publicaren a Serra d’Or, per il·lustrar l’article on se n’explicava la història. El llibre s’inclouria dins de la col·lecció Panorama de les Illes Balears de l’editorial Lleonard Muntaner. A partir d’aquell dia, l’editor es posà en marxa amb diligència i, després de corregir les galerades, es va procedir a imprimir Ideologia i consciència social en el moviment revolucionari de les Germanies, amb la data simbòlica i rellevant del 7 de febrer, coincidint amb la commemoració dels 500 anys de la revolta. D’ençà del 18 de desembre, quan vàrem rebre el text d’Eulàlia Duran, no havien passat dos mesos i el llibre ja era al forn.

Ideologia i consciència social en el moviment revolucionari de les Germanies

Aquest estudi, breu en extensió, és d’una densitat i d’una potència informativa gegantina. Qui vulgui accedir a una visió general de les Germanies en el conjunt de la Nació Catalana, trobarà en aquestes pàgines un excel·lent punt de referència i una convidada provocativa a cercar més informació. La primera frase del treball ens situa: la guerra de les Germanies afectà totes les terres de la Corona d’Aragó. S’esmentaran sobretot Mallorca i València (amb Alcúdia, Alzira, Oriola, Xàtiva…), però també Lleida, Barcelona, Girona o Tortosa. Es defineixen els dos bàndols: els agermanats pertanyen a les classes populars i els antiagermanats a l’aristocràcia. S’expliquen els valors de les parts enfrontades. Els qui volen mantenir els privilegis reclamen Noblesa, Lleialtat, Fidelitat i Obediència… a ells, naturalment. Els agermanats volen Llibertat, Justícia, Igualtat i Germania (uep! dos segles i mig abans del Liberté, Égalité e Fraternité!) i l’ideal a assolir són els models comunals de Gènova o de Venècia. Emergeix la interessant, poderosa i enigmàtica figura de l’Encobert que es presentà a Xàtiva com un profeta i encaixà dins de l’esperit místic de croada dels agermanats, amb una creu vermella pintada al pit i a l’esquena. Aquest esperit messiànic, profètic i místic de la Germania impulsà els sermonadors, amb referents com Eiximenis o Turmeda, a pregonar auguris i presagis. A l’altra banda i lluny de supersticions, els nobles disposaven de professionals de la ploma dedicats a desqualificar les Germanies, bàsicament amb insults, i a imposar la crònica dels vencedors sense manies en qüestions de religió. De fet, no varen tenir mirament a l’hora de cremar esglésies si servien de refugi als agermanats.

El desenllaç, amb la reducció de les Germanies, la posterior repressió i l’empelt de silenci i desmemòria, es veia venir. Allò que no era previsible era la supervivència de l’esperit de la Germania i, contra la criminalització imposada i malgrat els intents d’arrabassar, manipular i substituir pàgines a la història, mig mil·lenni després es reivindiqui el record de la revolta i dels seus líders.

Una aportació important al 500 aniversari

L’atzar a vegades, i aquesta n’és una, brinda cops de sort. La sol·licitud d’una conferència a Eulàlia Duran desembocà en fer-nos confiança per tal d’editar un llibre ben valuós. Hi hem sortit guanyant de molt! Ha estat una immensa fortuna incorporar la publicació als actes commemoratius del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca i, de part meva, una gran satisfacció haver fet de manobre en la gestió. L’experiència, a nivell personal, ha anat més enllà de l’aventura sempre apassionant d’acompanyar l’edició d’un llibre. He de confessar que m’he aprofitat de la situació de luxe de mantenir aquest contacte privilegiat, amb consultes a l’autora sobre aspectes controvertits de la Germania de Mallorca i amb intercanvis d’informació5. Més enllà de la publicació, ha estat i és un aprenentatge enriquidor conèixer i tractar, ni que sigui per correspondència, aquesta eminent autora6.

5-II-2021. Conferència del president Quim Torra (més imatges al final)

És indubtable que l’aportació d’Eulàlia Duran anirà encaixada com sabateta a son peu entre les destacades de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca. He mirat de mantenir-la mínimament informada de les activitats en curs. Va agrair el correu que li vaig remetre, amb la informació de la conferència del president Quim Torra, Visca la Terra! Mori el mal govern!, retransmesa dia 5 de febrer, on ella va ser esmentada elogiosament, així com de l’èxit assolit a la jornada de dia 7 de febrer, data del mig mil·lenni de la revolta, amb la lectura del Manifest per la Germania a tots els municipis de Mallorca i alguns epígons (el pont de ferro de Girona, el memorial d’Almenara o des d’una barca enmig del mar). Va correspondre la informació:

(…) Ho he llegit i estic contenta que el tema torni a ser útil en les circumstàncies actuals. Gràcies pels elogis, també, totalment desproporcionats… i perillosos perquè ja he rebut dues peticions de col·laboració que no he pogut acceptar. Però el tema sí que val la pena que estigui present, perquè explica alguns problemes contemporanis. Els valencians (Eliseu Climent…) us miren sorpresos. Que per molts anys!

Com qui no diu res, ens convida a observar que el tema de les Germanies explica alguns problemes contemporanis. Els paral·lelismes (espoliació fiscal, corrupció, lleis i sentències injustes, empresonaments arbitraris, abusos…) canten santa clara i conviden a la dignitat d’una nova Germania.

A punt de pastora mia

Aquesta ha estat la gènesi d’aquest llibre que s’ha acabat d’estampar i que ja és en curs de distribució per biblioteques i llibreries. Si no hi ha res de nou, per iniciativa de Pere Estelrich, coordinador del suplement de cultura Bellver, es procedirà a la presentació pública dia 10 de març a les 19h en el Club DM de Palma, amb les restriccions d’aforament i amb totes les mesures de seguretat derivades de les normes sanitàries vigents. Em complaurà compartir taula amb Maria Muntaner, editora, Maria Margalida Perelló, historiadora, i Damià Pons, membre de la Secció Històrico-arqueològica (IEC). Ens podem felicitar per la incorporació d’aquesta obra a la bibliografia de la nostra història i, des de GERMANIES500, agrair la generositat del present que ens ha fet Eulàlia Duran; una donota!

Eulàlia Duran i Grau

 

NOTES

1 El primer a fer-ho seria el de Felanitx, poble de Joanot Colom, i a continuació són molts els qui ja s’han adherit a la commemoració: Banyalbufar, Búger, Bunyola, Campanet, Deià, Inca, Llucmajor, Manacor, Mancor, Maria, Marratxí, Muro, Palma, Pollença, Porreres, Sa Pobla, Santa Eugènia, Santa Maria, Sencelles… Se sap que altres ajuntaments tenen previst l’aprovació de mocions per agermanar els seus municipis i programar actes a l’entorn de la Germania. Tant de bo s’agermanin tots els municipis!

2 Cal dir que, en el curs de la recerca, havia escrit a Andreu Manresa, Director d’IB3, i a Margalida Solivelles, corresponsal de TV3 a les Illes, i ambdues respostes s’interessaven en la darrera opció per tal de participar a l’entrevista i explorar la possible emissió en els respectius canals televisius, en el curs de la commemoració dels 500 anys de la Germania. Quant al documental en curs de Pere Sánchez, dissortadament Eulàlia va considerar que no el podria atendre en les condicions que caldria.

3 Des d’aquell dia, Maria Toldrà ha col·laborat activament en el procés d’edició del llibre.

4 És boníssim. Breu però d’una gran densitat d’informació. I d’una gran claredat. S’entén molt bé el que va ser i representar la Germania mallorquina. Recuperar aquest text ja quasi justifica la commemoració. T’adjunt les diferents opcions d’edició del text que, segons el meu parer, hi podria haver.

5 En l’àmbit d’aquesta correspondència, Eulàlia Duran va descobrir que les claus del Regne de Mallorca havien estat subhastades l’any 2000 a Christies. La premsa, arran d’una filtració, se’n va fer ressò sense esmentar l’autora de la troballa. Ho vaig aclarir a https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

6 Per a saber més coses d’Eulàlia Duran és més que recomanable aquest llibre en línia: https://cdnebasnet.com/data/cms/museucervera/uploads/docs/llibre_EulaliaDuran.pdf?1584434875

 

A la mar, a Girona i a Almenara, lectura del Manifest per la Germania

ALTRES IMATGES

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

(2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

(2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

(2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

(2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

(2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

(2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

(2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

(2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

(2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

(2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

(2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

(2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

(2021) Colom covard? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-viii-colom-covard/

(2021) Colom criminal? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-ix-colom-criminal/

Podeu veure la conferència del president Quim Torra, amb adhesió al Manifest de la Germania de Mallorca i, al final, amb la cançó Les Germanies, amb lletra de Mateu Xurí, música de Miquel Brunet, interpretada per Biel Majoral a: https://www.youtube.com/watch?v=5QJuKBvMvaE&t=3077s

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 2 de març de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (IX) Colom criminal?

Deixa un comentari

La travessura castellana tostemps termena en furtar e mentir

Francesc Eiximenis (1330-1409)

Ja vàrem replicar l’acusació de sacríleg, sense la més mínima prova, adjudicada a Colom per Quadrado, el qual no tan sols no s’exclama per la cremadissa de l’església de Pollença per les tropes imperials, sinó que elogia la recompensa als autors. La situació és idèntica quan qualifica la Germania de sanguinaria i els Colom de lladres, violents, violadors i criminals1. Ja sabem que, a la llengua, li fan dir el que volen i que el paper ho aguanta tot, però el maniqueisme és gegantí quan, en contrapartida a l’acusació de violadors, amaga els habituals abusos dels cavallers amb les dones i filles dels menestrals i dels pagesos. Cap exclamació de Quadrado contra aquestes violacions documentades. Sandoval, en el llibre hagiogràfic dedicat a Carles V, escriu: Los caballeros se entregavan a los deleites y a las modas, robaban a los plebeyos sus hijas y sus esposas, los apaleaban si reclamaban, por lo cual el pueblo llegó a aborrecerles mortalmente. Com és que Quadrado no en diu pruna si apareix en el llibre que utilitza per fer burla de la falsa detenció de Joanot Colom? Com gosa afirmar que els agermanats eren uns violadors i ocultar que els qui violaven, des de molt abans de la revolta, eren els nobles?

Gegantí igualment resulta el maniqueisme de Quadrado quan, en contrapartida a l’acusació de lladres, oculta les usurpacions patrimonials i embargaments dels nobles abans de la revolta o, caiguda la Germania, les confiscacions que, en molts de casos, acabaven per posar a l’encant les propietats dels agermanats morts. En realitat, uns robatoris encoberts, protegits per Gurrea, de cases i de terres que anaven a parar sempre a enriquir els patrimonis dels nobles. Colom lladre? El fet cert és que, arran de les confiscacions, no li varen poder embargar res, perquè res tenia a banda de la casa, comprada anys abans de la Germania, que seria enderrocada i el solar sembrat de sal2. Colom no s’havia lucrat ni va aprofitar la seva posició per enriquir-se, a diferència del que havien fet i farien Miguel de Gurrea i els nobles del seu entorn. El crit de pag qui deu! assenyalava bé qui eren els lladres.

L’exèrcit imperial crema l’església de Pollença i omple els camins de penjats

s gegantina encara és l’acusació maniquea i cínica de violents, criminals i sanguinaris del qui no s’exclama dels crims de les tropes imperials des dels de l’església de Pollença, amb més de 200 persones, dones 0 infants, cremades, passant per les matances sense pietat de Son Fornaris i del Rafal Garcés, fins a les víctimes de la sàdica repressió de Gurrea, a partir del mes de març de 1523, després d’entrar a Palma, i que s’allargarà mesos i anys3. Quadrado no dissimula el seu posicionament ideològic antiagermanat. Afirma: Al tumulto de los asesinatos sucedió la calma de los suplicios. Cal rellegir-ho amb esment. Els assassinats, en el context de la frase, són els morts a les dues grans batalles, on la gran majoria de víctimes eren agermanats. Els suplicis, amb tortures i sàdiques execucions, són presentats com un bon assossec; la calma. Aquesta és la lectura que fa Quadrado. Cal fer notar que a la batalla de Son Fornaris, dia 4 de novembre de 1522, les tropes imperials, amb soldats ben armats i ben protegits, mataren més de mil agermanats. No curaven els ferits; els remataven sense pietat. Els qui es rendien eren degollats en el mateix camp de batalla. En el següent enfrontament, aquell mateix mes, en el Rafal Garcés, entre Binissalem i Inca, els agermanats morts superaren els cinc-cents. En aquella ocasió els qui s’havien rendit foren penjats als arbres del camí. Per arrodonir aquella nova matança, afegiren 70 homes detinguts a Binissalem i altres 40 a Inca que també foren penjats a la vorera del camí cap a Palma per escalivar les generacions futures. Era Colom el gran criminal?

Malgrat la derrota del Rafal Garcés, Colom va decidir resistir

La llengua és bona de remenar, altra cosa és detallar i provar les acusacions. Convertir les morts de les batalles en assassinats de Colom delata el poc rigor de Quadrado. Colom no va fer esquarterar ningú, ni aplicar ferro roent als condemnats, ni va cremar les esglésies on s’amagaven els mascarats. Cert és que va dictar sentències de mort contra alguns nobles que es negaren a pagar allò que devien, d’acord als seus béns i segons dictava la Santa Quitació, però el seu sentit de la Justícia no era com el dels nobles. Vegem un exemple de dues sentències en boca del prevere Josep Capó Juan (1923-1996): Quadrado diu de Joanot Colom: «Desórdenes, tumultos y saqueos fueron los únicos medios que empleó sin más objeto que la venganza». L’actuació de Colom en aquest cas concret de Santa Maria, és totalment oposada a les paraules de Quadrado, se’l veu bé un home justicier, que castiga dos agermanats amb la pena capital i restitueix les coses robades a un contrari de la Germania. Així com sols ens han pogut arribar les manifestacions i relacions dels qui venceren als agermanats, hauríem també d’haver pogut llegir – si s’hagués escrita – la relació dels vençuts4. La condició de criminal de Joanot Colom cal situar-la en el marc d’una guerra oberta i, en cap cas, no és comparable amb la venjança posterior de Gurrea que, en terminologia actual, hauríem de qualificar com a crims d’estat5.

El discurs de Quadrado de 1841 criminalitzava tota la Germania, sense distinció de lideratges. No serà fins el 1870 quan detecta que atiar el guerracivilisme entre Joan Crespí, el bo, i Joanot Colom, el tirà, provoca la divisió entre els liberals i els republicans; defensors dels agermanats6. Se li escapa, i no és un petit detall, que l’assalt de Bellver i la mort de Pere de Pacs, va ser el mes de juliol, durant el comandament de Joan Crespí, però divide et impera! Mentre es discuteixi sobre moderats i radicals no parlaran de Carles V ni de Gurrea, els grans criminals de guerra. Encara més enllà de finalitzar el conflicte bèl·lic, hi ha un mínim de 251 agermanats reconeguts que, després de l’entrada a Palma del virrei el març de 1523, acabarien en el patíbul. Si se sabia d’on eren, els enviaven als seus pobles per alliçonar els conciutadans o, per dir-ho més clar en paraules de Miguel de Gurrea: posar terror als pobles de que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim. Crim? Quin era el crim dels agermanats? Aixecar-se contra els abusos. I el patíbul no era la calma, sinó la consumació d’una gran i oprobiosa injustícia.

Els pagesos s’afegiren als menestrals i, amb ells, celebraven les quitacions

El gran crim de Joanot Colom va ser posar en pràctica les polítiques transformadores que havien de corregir els abusos: la Santa Quitació per fer pagar tothom en funció dels béns i amortitzar el deute públic, suprimir el dret de molitja, el quint del vi, la sisa de la carn, la gabella de la sal i altres imposts indirectes, proveir de blat procedent de Sicília els magatzems en previsió de males collites…7 Aquests foren els grans crims de Joanot Colom. I un de major encara que es resumeix en una de les seves grans decisions: Cap captiu de la terra no pot ser esclau! L’alliberament dels esclaus es dictà el mes d’octubre de 1521. La promesa venia d’enrere, però Joan Crespí no s’atreví perquè sabia que hi havia menestrals que en tenien8. Tanmateix, l‘afranquiment de l’esclavitud a qui castigava clarament era als nobles. Molts dels alliberats anaren cap a la península italiana, molts d’altres s’afegiren a les tropes de Colom i lluitaren fins a la mort a Alcúdia, a Son Fornaris, al Rafal Garcés o en la defensa de Palma. Als documents de les confiscacions es poden llegir referències als esclaus: li donaren entenent que-l feien franch, estava molt alegre per quant dehía que en Colom los havia fets franchs…

Colom allibera els esclaus. Molts d’ells lluitaran a Son Fornaris.

A les informacions dels distints pobles dels homens qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens apareixen dotzenes de persones obligades a pagar confiscacions acusades d’haver parlat bé de Joanot Colom i d’haver-ne destacat les bones obres. L’objectiu de les sancions (retribuïdes als delators amb recompenses) era que les persones interrogades fessin el contrari, però, tot i això, no n’hi ha cap que aporti cap prova en contra; només acusacions en abstracte.

Sortosament, ni que sigui tímidament, el maniqueisme de Quadrado ha estat posat en evidència per intel·lectuals i lliurepensadors de molt superior prestigi. Vegem algunes consideracions que divergeixen i posen en solfa el discurs dominant.

Eusebio Pascual de Orrios (?-1901): se presta á seria reflexión el leer que nada menos que el lugarteniente de la gobernación del reino aplica una y otra y otra vez á los instadores Juanot Colom y Pablo Casasnovas, el calificativo de virtuosos. Quadrado ha dicho que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal» (…) esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales.9

Cosme Bauçà (1871-1959): Joanot Colom, alma de la heróica resistencia, el cual para impedir el hambre que se temía, llenó los graneros de trigo, regularizó la administración de justicia, suprimió onerosos impuestos y organizó a los suyos al grito de Paz, Justícia y Germanía!10

Pere Oliver i Domenge (1886-1968): Per amor a la justícia, devem esvair la llegenda creada per l’esperit de banderia que, mancat de proves, parla en codolada «de fregir cors i menjar fetges»… «d’infants travessats de fletxes»… «de pruagosos degollats i d’altres de fam paredats»… Joanot Colom, menestral honrat i de bona conducta, no fou ni podia ser criminal; fou l’heroi de l’alçament contra el cavaller disbauxat, prevaricador i malvat, i la venjança l’amortallà en la llegenda horrenda.11

Joan Estelrich (1896-1958): La història de Quadrado és, certament, tendenciosa com tota la història interpretada segons doctrines prèvies. Per la condemna airada de la Germania (i no només de les seves violències) el qualificaríem d’historiador ferotgement cesarista. Més o menys actual en el seu temps, Quadrado i la seva obra doctrinal són morts.»12

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938): No dudo en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta. Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. Vg.: Quadrado. El Día (7 d’agost de 1932)

Baltasar Porcel (1937-2009): Escribí y reafirmo que era lo que se llama una ideologia carca, lo cual puede comprobarse leyendo sus obras, y no ya las de caracter apologético, sinó las históricas: «Forenses y ciudadanos», su discurso en la Asociación de Católicos palmesanos contra la declaración de hijo ilustre de Joanot Colom…13

Josep Melià (1939-2000): Determinar amb exactitud els estralls de la violència, o condemnar-la per principi, és tant un problema de consciència com de rigor. Quadrado, l’any 1870, atribuïa a Colom la responsabilitat de dues mil morts. Anys després, reduïa la xifra a alguns centenars.»14

Llorenç Buades Castell (1952-2015): Volen que oblidem. Si els agermanats tenen una placa al que ara és la Plaça del Roser, lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX, és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous. L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent, d’honrar la memòria dels seus i encara ara no tenen valor per fer-ho.15

Per concloure quin paper va jugar Quadrado, cap descripció millor que la que es pot extreure, per analogia, d’Eulàlia Duran quan defineix la seva font primigènia: Joan Binimelis es convertí (…) en historiador, en cronista oficial del regne de Mallorca, és a dir, en el cronista al servei des interessos polítics dels magistrats municipals mallorquins16. Doncs, de manera idèntica, aquesta definició es pot aplicar a Quadrado: un cronista submís als poderosos, l’antítesi del que varen ser els agermanats.

Joanot Colom torturat, esquarterat i amb el cap penjat dins d’una gàbia

Com pot acusar-se Joanot Colom de sacríleg, de criminal, de violador i de lladre i no dir que els sacrílegs eren els soldats de l’emperador, que Gurrea era un sàdic criminal, que els cavallers eren els qui violaven i que qui robava a mans plenes eren els nobles17. Tot això, abans i després de la Germania. Un tràgic final molt similar al que cantava Guillem d’Efak (1930-1995), referint-se a la Revolta Forana de 1450, a la popular Cançó de Çon Coletes:

Després d’aquesta endemesa

tot romangué com abans:

els pobres més boca closa

i més viudes plorant, plorant.

I no ploraven per elles;

ploraven pels seus infants!

Passa d’hora de rescabalar la veritat i desemmascarar les manipulacions! Hem d’exigir molt més que recobrar la memòria històrica; ara ja es tracta de fer Justícia històrica!

 

IL·LUSTRACIONS.- La criminalització de la Germania de Mallorca ha provocat que, a diferència de la de València, gairebé no existeixi iconografia sobre la revolta. Sortosament, Guillem Morro i Veny, doctor en Historia i llicenciat en Belles Arts, ha recreat els episodis més significatius en imatges que, a més d’exposar-les públicament, les mostra i explica en el seu perfil de facebook, de manera didàctica i instructiva. Per il·lustrar aquest capítol, m’he permès d’usar alguns d’aquests dibuixos o quadres. El de l’encapçalament correspon al jurament dels agermanats: mantenir la fe catòlica, fidelitat a Carles V, lluitar per la santa Quitació i brindar suport a tots els agermanats.

NOTES

1 Mestre Colom és només un gran criminal (…) El tal mestre Colom no era cosa bona. Conferència de Quadrado a l’Associació de Catòlics dia 6 de febrer de 1870

2 A Petra hi ha el cas de Bartomeu Mestre, Batageu, a qui també es va esbaldregar la casa

3 Només una dada d’exemple: dia 7 de novembre de 1523 condemnaren a mort 62 agermanats de Palma, als quals, per ser pobres, no els podien confiscar res.

4 La Vila de Santa Maria del Camí, Vol. II 1985, Institut d’Estudis Baleàrics. Cal fer notar que, excepte Mn. Cosme Bauçà, la totalitat d’historiadors preveres s’alinearen, en escriure històries locals, amb els relats de Quadrado i, en línia amb el posicionament de l’Església, promogueren versions antiagermanades.

5 Gurrea va profanar l’apartat segon, el més important i pacificador de les capitulacions que varen pactar el bisbe de Cluni, mal referenciat com Pere Font, amb Joanot Colom: 1r. El virrei entrarà a Ciutat amb l’exèrcit prèvia deposició de les armes dels agermanats, excepte l’espasa. 2n. No es perseguirà ni molestarà ningú pels fets ocorreguts, oblidant totes les desavinences i mostrant una pública reconciliació. 3r. S’autoritzarà que quatre delegats de la Germania vagin a Valladolid a informar de les causes de l’aixecament, no només per ser exculpats de responsabilitats, sinó per tal que el rei corregeixi el malestar popular amb lleis ajustades a les necessitats.

6 Quadrado inventa i patenta una estructura que copiaran els seus deixebles. Distingeix entre una etapa moderada (la revolta del ponderat Joan Crespí) i una de radical (la revolució del dictador Joanot Colom), ignorant el significat i etimologia de la paraula revolució. Una altra argúcia és la de novel·lar la mort de Joan Crespí (en parlaré a un futur article) i enfrontar les figures dels instadors (Casesnoves, Crespí i Colom).

7 Enric Fajarnés Tur destaca que va ser Joanot Colom qui, assabentats els jurats de Mallorca de la situació extrema de fam a Eivissa, va decidir d’enviar-hi blat i doblers. Vg. La Germanía en Ibiza (estudio histórico) 1888, Palma Imprenta La Almudaina.

8 A la crida als menestrals del 31 de gener de 1521, atribuïda generalment a Joan Crespí (Llorenç Buades defensava que l’autor era Joanot Colom), es pot llegir: «Pareu-los que ja en teniu ara a bastament de esser esclaus, i donau-los a entendre que sou lliures!».

9 Eusebio Pascual. En tiempo de la Germania (pregones). Agost de 1894. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana.

10 Cosme Bauçà Adrover. Historia de Felanitx, (1921-1948)

11 Pere Oliver i Domenge. Joanot Colom i Cifre. Instador del Poble. (1929) La Nostra Terra, núm. 23

12 Joan Estelrich. Fénix o l’esperit de renaixença, Barcelona, 1934

13 Baltasar Porcel. Mallorca y los mallorquines. Destino (1 de gener de 1966)

14 Josep Melià. Els mallorquins de Josep Melià. Palma, 1967. Daedalus

16 Eulàlia Duran. Joan Binimelis i la Guerra de les Germanies a Mallorca, 1981 Randa n. 12 pàgs 89-123

17 Tanmateix el discurs dominant referit a les Germanies perdura i es promou des dels mecanismes de poder: Així, des dels sectors més reaccionaris se’n féu una interpretació que amagava les causes de les Germanies i presentava el fenomen com un moviment sanguinari i despietat, buit de contingut reivindicatiu sota el lideratge de Joanot Colom. A dia d’avui, aquesta interpretació segueix viva en l’ideari conservador i, fins i tot, ha estat objecte d’atenció de la Fundació per l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), de José María Aznar. Andreu Perelló. Diari de Balears (8 de febrer de 2008). Vg.: https://www.dbalears.cat/balears/2008/01/20/155952/aixi-es-ven-a-la-faes-el-catala-a-mallorcaun-escriptor-i-poeta-amb-tres-guardons.html

 

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

– (2021) Colom covard? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-viii-colom-covard/

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de febrer de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (VIII) Colom covard?

Deixa un comentari
Un dels “missals” d’en Quadrado i un dels llibres que ocultà

La llegenda negra sobre els agermanats, fonamentada a partir de la història de Joan Binimelis (1539-1616), copiada per Vicent Mut (1614-1687) i adobada de judicis de valor per Quadrado (1819-1896), pretenia la criminalització i desqualificació de la revolta. El discurs dels vencedors, en el cas de la Germania de Mallorca, va anar molt més enllà de l’habitual maniqueisme entre bons i dolents i va atiar la humiliació dels líders de l’aixecament popular. Colom seria objecte permanent de vexacions, amb infàmies, calúmnies i injúries, de manera intensa per part de Quadrado i dels seus seguidors. A Joanot Colom se li atribuïren, sense prova, qualificatius denigrants (assassí, violent, criminal, violador, sacríleg, lladre, covard…). Una mínima investigació rigorosa desfà el relat oficial que, de manera més sospitosa que insòlita, encara avui circulen en àmbits acadèmics.

Dues detencions de Joanot Colom?

Amb un exemple molt concret (evidentment, com cal fer sempre, emparat documentalment) es pot desemmascarar Quadrado i posar en evidència les seves manipulacions en la tria d’unes fonts i l’ocultació d’unes altres. Es tracta del fins ara inèdit contrast entre dos relats sobre la detenció de Joanot Colom, el febrer de 1523, que precipitaren les capitulacions de Palma. Dels dos relats que existeixen, obsedit en la campanya criminalitzadora de la Germania, Quadrado feia bandera només del llibre que denigra l’Instador del Poble i del Bé Comú:

Estando el Emperador en Valladolid perdonando los excesos de sus vasallos, tuvo aviso de que los de Mallorca se habían rebelado y tomado las armas, siendo su capitán un hombre vil llamado Colono, pellejero. Mandó luego el Emperador que fuese allá un gobernador, y que llevase cuatro navíos bien armados y con gente escogida, soldados viejos, con ciento y veinte caballos. (…) Dentro en la ciudad estaban la rabia y furor muy ardientes, de manera que Calon, capitán de los rebeldes, echó en prisión a todos los grandes y nobles que en ella había, con sus mujeres; y de los que se habían pasado al campo del virrey, a sus mujeres y hijos, y a todos los mercaderes y hombres ricos, mujeres y hijos; finalmente, a cuantos le eran sospechosos y tenía por leales. (…) Al fin se compusieron, perdonando el virrey en nombre del Emperador a todos los culpados, sacando doce cabezas que él nombrase, las cuales seguramente ellos le habían de entregar. De las cuales dieron luego las once. Mas Calon, cabeza y capitán general de la rebelión y levantamientos, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en un vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno, y acompañándole los otros once a pie, le trajeron por las calles públicas de la ciudad, y hecho el triste paseo, lo atenacearon vivo con hierros ardiendo en medio de la plaza, y la misma pena dieron a los otros. Muertos de esta manera, los hicieron cuartos, y los colgaron de las torres y almenas de la ciudad. Y las cabezas estuvieron en el rollo que está en la plaza de Mallorca. Confiscáronles los bienes, aplicándolos a la cámara imperial. A los demás delincuentes condenaron en mucho dinero. Con esto quedó llana la isla, y en la obediencia y gracia de su rey y señor natural.

Aquest fragment correspon al relat ignominiós que presenta un Joanot Colom covard a qui trobaren amagat dins d’una comuna (en vil lugar) tapat de merda (sucio y asqueroso). I bé que ho proclamà Quadrado a les seves conferències. Colom covard? Com es pot ser tan manipulador? Quadrado tenia clar que Gabriel Sagrera, picapedrer i guardià de la Porta de Santa Catalina, per salvar Joanot Colom d’una mort segura, l’havia animat a partir amb ell amb una nau d’en Gabriel Brull i, per tant, sabia perfectament que el líder de la Germania havia rebutjat abandonar la seva gent i, fins a les darreres conseqüències, va optar per assumir responsabilitats1. Quina és la font que farà seva Quadrado? Doncs, la Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, publicada a Saragossa l’any 1634 post mortem del seu autor, el bisbe de Pamplona Fray Prudencio de Sandoval (1552-1620), escrit, per tant, amb molta posterioritat als fets que descriu (gairebé un segle!), sense cap referència documental ni el més mínim rigor; amb el nom (Colono i Calon) ni tan sols.

Tanmateix les mentides tenen les cames curtes i, més prest o més tard, brolla l’albelló de la veracitat. Tant li és a Quadrado la veritat! Ignorarà i ocultarà el llibre que no només capgira totalment la font on es recolza, sinó que desenteranyina i destapa el caràcter apòcrif de l’hagiografia del bisbe Sandoval. Efectivament, el capità que va fer la detenció de Joanot Colom, Alonso Enríquez de Guzmán (14991547), va escriure en primera persona el Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán. Per desemmascarar aquesta nova criminalització de Colom que, fins avui no ha estat refutada per cap historiador, transcric uns fragments del llibre esmentat, a partir de les ordres rebudes del rei i del virrei fins a descriure l’honorable capitulació de l’Instador del Poble i del Bé Comú.

«Don Alonso Enríquez de Guzmán, nuestro capitán: Yo vos mando que hagáis lo que don Miguel de Gurrea, visorrey dese reyno os mandare, que en ello seré yo servido. De Valladolid». La del vissorrey dezía: «Magnífico e noble don Alonso Enrríquez de Guzmán, capitán de Su Magestad en este nuestro exército, que en su real servicio tenemos, salud e gracia. Sepades como yo, don Miguel de Gurrea, visorrey deste reyno de Mallorca por Su Sacra, Cathólica y Real Magestad y de su Consejo, gobernador de Aragón, mando a vos que prendays la persona de Colón, bonetero, que se llama el capitán Colón, y a los treze cónsules de su consejo e compañía, y mandéis abrir las puertas desa ciudad y oyr a justicia a los abitantes; y preveella de los nescesario de los que en nuestro exército tenemos y ansimismo a nuestro exército de la dicha ciudad, de oy a mañana hasta las quatro después del mediodía. E si no pudiéredes o no os quisieren cunplir las palabras, os salgáis para nos aprovechar de vuestro consejo y magnífica persona. E no hagays otra cosa. Deste nuestro exército».

Diéronme estas provisiones a las diez del día, y fuéme a la placa, do hallé el capitán Colón con la dicha guarda y cinco de los dichos cónsules. Y dijeles, que lo oyeron todos: «Ya sabéis como os é cunpido la palabra que os di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta su cédula -la qual les mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea, por la qual veo que confía más en vuestras palabras que me teneys dadas que no en mi esfuerco ni en los honbres que tengo aquí, porque yo soy uno y ellos son treynta y vosotros treynta mill. Pídoos lo que me avéys prometido e licencia para salir Y aconsejoos que os me entreguéys, porque me ponéis en obligación de hazer por vosotros, y a Su Magestad daréys crédito de humildad, y vosotros no tan culpados y hombres de vuestras palabras, como en su cédula confía».

Colón respondió: «Señor; Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio de nuestro señor; el Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad». Y ansimismo los otros todos dixeron lo mismo, e yo yrme a comer; y cada uno a su casa. Acabado de comer; mandé llamar a corsistorio y propuse cosas semejantes que éstas, y mandé pregonar que ninguno truxese armas. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho señor capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne, con todas las mujeres en cabello y descalcas e niños de la una parte de la procesión, y de la otra parte los ombres, descalcos e destocados, con grand grita pidiendo misericordia. Fuymos a la puerta de la ciudad, donde estava puesto un altar con Jesu Cristo crucificado muy devotamente. E hallamos al visorey y a su mano izquierda a don Juan de Velasco, capitán general de las galeras, en sendas sillas asentados. Y allí llegó toda la procesión, pidiendo misericordia. (…) Y entró el visorrey en la ciudad, do fué obedesçido e temido. Desquartizó al dicho capitán Colón y a los treze cónsules y a un alguazil. E con los demás hizo justiçia; y los que pudo apañar antes que tomase la çiudad fueron quatroçientos y veynte, todos éstos ahorcados y desquartizados. E hízose al exérçito y quedó él allí como de antes. El visorrey escrivió mucho y bien de mí al Emperador.

Aquesta autobiografia detalla la capitulació de Palma no només per un contemporani dels fets (a diferència de l’hagiògraf de Carles V quasi un segle més tard), sinó per un testimoni directe i protagonista excepcional. La lectura d’aquest llibre és fonamental, perquè no l’ha escrita cap poeta romàntic del s. XIX, ni cap republicà del s. XX, ni cap investigador-etzibador del s. XXI, sinó un capità de l’exèrcit imperial de Carles V; és a dir un oficial militar que va acompanyar Juan de Velasco i es va enfrontar a la Germania.

Escuts de Carles V, Miguel de Gurrea, Juan de Velasco i Alonso Enríquez de Guzmán

Resulta gairebé impossible que Quadrado no tingués en compte aquest llibre, publicat amb prou notorietat l’any 1862, mentre ell es desfeia en perfilar el seu discurs antiagermanat2. La publicació va ser objecte de nombroses referències a l’època, atesa la circumstància que l’autor, company de Diego de Almagro (1479-1538), reproduïa un plet famós sostingut amb Hernando Pizarro (1500-1578)3. Resulta igualment sorprenent que cap ni un dels seguidors de Quadrado (ep, tampoc dels seu detractors) hagi parat esment o, almenys, incorporat aquest llibre a les bibliografies, perquè és un testimoni que desemmascara la falsedat del relat de Sandoval, als peus de la monarquia i de l’Església Catòlica, els dos grans ens manipuladors de les Germanies.

Els deliris de Quadrado (el maniqueisme, les contradiccions, les incoherències…) són constants. Tant li és dir que Colom no respectava l’Església com fer-ne burleta per haver-se agenollat davant d’un bisbe. Tant li és defensar que calia «borrar la memoria de Colom» com alabar i magnificar l’amenaça de Carles V que «jamás se borrase del mundo su memoria». Avui els defensors a ultrança de Quadrado han estat superats per la realitat de la història. Això no obstant, encara hi ha tres conductes que, gradualment, es poden inserir en el discurs reaccionari: la dels contextualitzadors, la dels justificadors i la dels equidistants, però qualsevol contextualització, justificació i equidistància (ai, vade retro, els equidistants!) té aires de burla quan es fa una lectura ètica dels fets.

Per disculpar el maniqueisme i la manipulació, s’argumenta la gran aportació documental de Quadrado. És cert, però quin mèrit tenia? És el primer arxiver que pot dedicar-se a ordenar la documentació que té al seu abast i publicar-la per validar les seves tesis. I quina era la documentació que hi havia a l’arxiu? Òbviament la història dels vencedors, l’oficial, el discurs dominant; la mentida al servei del poder, en definitiva. Quadrado, en síntesi, no farà altra cosa que potenciar l’obra de Binimelis, copiada per Mut, i afegir-li interpretacions, adjectius i judicis de valor, com a monàrquic i apologista catòlic, amb afegits a interès de part i, sense contrast possible, de dubtosa veracitat. Els qualificatius que atribueix a Joanot Colom, sempre sense prova, no són cosa de l’home catòlic que Quadrado presumia ser. Allò que és un vertader assassinat és, precisament, la criminalització de Joanot Colom i de la Germania de Mallorca, carregada de raó i de raons per revoltar-se.

NOTES

1 A les Informaciones Judiciales, manyuclades i publicades per Quadrado, amb una nota prèvia que les defineix com la font documental més important, apareixen tant Sagrera com Brull, amb la indicació que volien embarcar-se i fugir amb en Joanot Colom, el qual rebutjà la proposta.

2 Narrat en primera persona, dia 1 d’abril de 1930, al diari La Correspondencia de Valencia, l’advocada i feminista Concha Peña Pastor (1906-1960) atribuí l’autoria del llibre a una hipotètica germana d’Alonso, Feliciana Enríquez de Guzmán (1570-1647), la qual, en realitat, era una neta del protagonista.

3 Encara en vida de Quadrado, hi ha nombroses referències a aquest llibre: El imparcial, 31-8-1892; El heraldo de Madrid, 16-9-1892 i d’altres.

PER A SABER MÉS COSES DE LA GERMANIA DE MALLORCA:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

– (2021) El món https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vii-el-mon/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 21 de febrer de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (VII) EL MÓN

Deixa un comentari

La Germania fila, fila…

Per iniciativa de Pere Estelrich, coordinador del Suplement Bellver del Diario de Mallorca, dia 11 de febrer de 2021, sota el títol Les Germanies, es va fer una taula rodona, sotmesa a les limitacions derivades de la pandèmia i amb la màxima audiència que permetia la situació. L’acte, en el marc dels actes commemoratius dels 500 anys de la revolta dels menestrals de Palma, va anar precedit d’una presentació de la directora del diari, Marisa Goñi, la qual destacà l’atenció mediàtica que l’efemèride havia desencadenat. L’interès dels assistents es va comprovar en l’animada participació en el col·loqui de Guillem Morro, Sili Arguimbau i Miquel Rosselló, amb un públic atent que posà èmfasi en denunciar la nul·la informació rebuda a l’escola sobre un episodi tan transcendental. El moderador va declarar que havia après més coses sobre la Germania la darrera setmana que, abans, en tota la vida. Cal tenir en compte que el diumenge abans, dia 7 de febrer, a tots els municipis de Mallorca, tots sense excepció, s’havia llegit el Manifest per la Germania de la comissió cívica Germanies500, un acte simbòlic sense precedents d’agermanar Mallorca1.

7 de febrer de 2021; una fita històrica! Tots els municipis de Mallorca agermanats

El relat històric de la revolta, des de les causes fins a la derrota passant per les etapes més destacades, va ser tractat per les historiadores Margalida Bernat i Maria Margalida Perelló. L’altre ponent, Josep Lluís Pol, va llegir un relat de creació, amb la confessió en primera persona d’un jove que explica la seva incorporació al moviment agermanat, amb el crit de Pac qui deu! i Mori el mal govern! Com que aquest darrer ponent, set dies abans, havia publicat un article, El context científic en temps de les Germanies, que descrivia el món de les Ciències en el moment de la revolta, vaig trobar oportú compensar l’aportació amb una pinzellada per situar també el món de les Arts i de les Lletres2. Cal dir que la meva intervenció, condicionada al rellotge i enmig d’un debat, va ser improvisada sobre quatre notes que ara transcric.

El món a la dècada de la Germania de Mallorca (1511-1521)

I què passava en el món en aquell temps de Germanies? L’estiu de 1520, mig any abans de la revolta de Mallorca, les tropes imperials intentaven esclafar i reprimir els aixecaments de les Comunidades i de la Germania de València. L’aportació de Castella, molt lluny encara d’allò que ells anomenarien «el siglo de oro español», obeïa a l’objectiu d’Isabel I, l’àvia de Carles V: bastir un gran imperi mitjançant la conquesta i subjugació d’altres terres, amb l’extermini de llengües, cultures, religions i pobles. Castella i l’Església Catòlica, sense la participació dels altres regnes de la corona d’Aragó, perseveraven, amb la creu i amb l’espasa, en l’etnocidi i genocidi d’Amèrica. Dia 1 de juliol de 1520, conegut com la noche triste, les forces asteques infringiren una severa derrota a les castellanes a Tenotxtítlan (Mèxic), l’endemà de l’assassinat de Moctezuma II, amb engany i traïdoria, ordenat per Hernán Cortés.

1 de juliol de 1520. “La noche triste de Hernán Cortés”

Això no obstant, el món és molt més gran que aquell imperi on deien que no es ponia mai el sol i que, amb el temps, s’enfosquiria i es faria miques. Mentre Castella es dedicava a la massacre lingüística, cultural i ètnica d’Amèrica, en el conjunt d’Europa la dècada que va precedir la Germania de Mallorca, va ser especialment rica i productiva. En el camp de l’Art, l’any 1512 Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564) acabava una de les més destacades obres mestres de la història de la pintura: la capella sixtina. El genial i polifacètic Leonardo da Vinci (1452-1519) l’any 1514 va realitzar una sèrie de dibuixos, els Diluvis, com a rèplica alternativa als de Miquel Àngel.

Pel que fa a la música, en el nostre àmbit i en plena expansió del Renaixement, es pot esmentar Mateu Fletxa el Vell (1481-1553), mestre de capella de la Seu de Lleida, que faria de mestre a les filles de Carles V, Maria i Joana, i que es tancaria monjo al Monestir de Poblet. L’arquitectura renaixentista, aquells anys, va permetre l’exaltació de la bellesa materialitzada en alguns dels castells del Loira i en palaus i esglésies a Venècia i Florència.

El castell de Chenonceau (1515-1522)

L’any 1511, un any abans que Miquel Àngel acabàs de pintar la gran volta de la capella sixtina, Erasme de Rotterdam (1466-1536) havia publicat Lof der Zotheid, traduïda i coneguda com Elogi de la follia3. Aquesta obra figura sempre a totes les llistes dels llibres que incidiren en la història de la humanitat. A les mateixes llistes hi figuren també El Príncep de Nicolau Maquiavel (1469-1527), publicada l’any 1514, i Utopia de Tomàs Moro (1478-1535), publicada l’any 15174. L’any 1521, coincidint de ple amb l’aixecament de la Germania de Mallorca, un jove occità de devuit anys, Miquèl de Nòstra Dama (1503-1566), Nostradamus, comença a elaborar les Profecies, una obra de gran impacte que serà interpretada (i molt manipulada) com a presagi de grans esdeveniments. És prou evident que l’autor coneixia l’obra d’Anselm Turmeda (1355-1423) que tant va influir també sobre els visionaris i predicadors agermanats.

Ciències, Art, Música, Lletres… i Religió!

No serien, però, ni les Ciències, ni les Lletres allò que més incidiria sobre les Germanies, sinó la religió. Hem de situar-nos a finals de març de 1521. Encara no fa dos mesos de l’aixecament a Palma de dia 7 de febrer per alliberar els set detinguts de Miguel de Gurrea, el lloctinent aragonès. Aquest, ha estat destituït pels agermanats, amb el beneplàcit dels nobles i els jurats, a l’empara d’una providència de Pere el Cerimoniós, segons la qual un aragonès no podia ser governador del Regne.

30 de març de 1521. Carles V reforça Gurrea i exigeix obediència als agermanats

Carles V és a Worms i dia 3o de març remet una carta on revalida el seu suport a Gurrea i mana que (…) no se siguan mas movimientos por forma que no passe mas adelante la mala intencion que los susodichos manestrales han tenido antes bien se repose toda manera de tumulto (…). I com així l’emperador era a Worms quan els comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i de València anaven alçats? Doncs, esperava la Dieta convocada per escoltar Luter i fer-li avinent que o bé se retractava de les 95 tesis o s’hauria d’atendre a les conseqüències. Tot plegat, una farsa.

18 d’abril de 1521. Luter davant de Carles V

El mes de gener, el Papa havia excomunicat Luter, però Roma exigia més; volia una humiliació exemplar. El príncep Frederic de Saxònia va pactar un passaport per garantir a Luter que, si assistia a la convocatòria de la Dieta Imperial, tenia garantit retornar sa i estalvi. Tanmateix una garantia tan precària com la que l’Església havia promès un segle abans a Jan Hus, processat i ajusticiat en el Concili de Constança. Malgrat el risc, Luter va acceptar d’anar a Worms, on va arribar dia 16 d’abril aclamat per la població com un heroi. Davant de l’emperador, durant tres dies, Luter va escoltar les amenaces dels teòlegs i en ser requerit a rectificar, admetre les heretgies i reclamar el perdó, es negà a abjurar, va recordar que el Papa i els concilis s’equivocaven i, quant a retractar-se de les seves tesis, va concloure: no puc ni vull revocar-ne cap, veient que no és segur o just actuar contra la consciència. Déu m’ajuda.

Luter i els teòlegs. Arguments contra amenaces.

La sentència estava dictada d’antuvi. Tanmateix, en el rerefons, el menys important era si Luter tenia o raó o no, el fet és que havia denunciat que l’Església Catòlica era un negoci i que, allunyada de la gent humil i dels Evangelis cristians, s’havia convertit en un centre de poder que sempre brindava suport als rics. El Papa, com a hereu de Sant Pere, s’havia adjudicat el poder de tenir les claus del cel i, amb aquest poder, emetia indulgències per vendre com a mecanisme de perdó dels pecats o butlles per patrocinar guerres (la de la Santa Creuada va durar fins a la segona meitat del s. XX). Passaports per anar al cel i permisos per evitar dejunis i abstinències, en definitiva. És bo d’entendre que l’empatia de les classes populars posàs messions a favor de Luter i no del Papa, sempre fent costat a la repressió. En equivalent quid pro quo, l’emperador estava sotmès a la voluntat del Vaticà i romania a Worms mentre la Germania de Mallorca era desatesa en el seu clam de justícia.

23 d’abril de 1521. La rendició dels comuneros (oli de Manuel Picolo de 1887)

Dia 23 d’abril de 1521, la mateixa setmana que Carles V havia presidit les declaracions de Luter, els comuneros eren derrotats a Villalar i els seus líders Bravo, Padilla i Maldonado decapitats. A l’entretant, l’emperador continuava retingut a l’espera del dictamen dels teòlegs que, evidentment, redactaven la condemna contundent de Luter. Finalment, dia 25 de maig de 1521, l’emperador va dictar l’Edicte de Worms que declarava Luter pròfug i heretge, amb la qual cosa, animava la persecució i atiava i autoritzava la seva mort a mans de qualsevol. Això no obstant, Luter s’ho va veure venir i, protegit i encobert per Frederic el Savi, va esquivar la detenció que l’hauria precipitat a la foguera. No eren les arts, ni les lletres, ni les ciències, no. Allò que determinava el poder en aquell temps de Germania era la religió5. En aquell context, brollaren noves revoles camperoles que serien esclafades el 1525 a Frankenhausen.

15 de maig de 1525. La revolta religiosa dels camperols esclafada a Frankenhausen

La Religió va ser i és encara un dels factors determinants de moltes de guerres. La inquisició s’abocaria a una persecució centenària contra el protestantisme6. I això sí que té relació directa amb la Germania de Mallorca.

En el llibre de les Informacions judicials de Gurrea, elaborat poble a poble després d’esclafar la Germania per establir les confiscacions als que han estat «mals», podem llegir que, a l’illa d’en Mateu de Sant Joan de la parròquia de Sant Jaume de Palma, hi vivia Mestre Gosalvo pintor afectadíssim y anava armat ab los agermanats, y era molt den Colom, que sa muller del dit Gonsalvo alletava una filleta den Juanot Colom, y anava sermonant la germania dient mil herejias, y per aquella causa per haver incidit en crim de herejia per los desastres que deya, lo han cremat. (Així ho declara un testimoni unich a 23 desemb. 1523 encara que en el proces figura el dit Gonsalvo entre’ls vius i presents) Present VIII lliures (nota 7).

Aquest era, ni que sigui amb una breu perspectiva i en una pinzellada simplista, l’estat del món en temps de Germanies. Carles V s’aquietà a defensar els interessos de l’Església Catòlica i no s’empatxà d’escoltar les raons dels menestrals i dels pagesos valencians i mallorquins, perquè no tenia cap voluntat d’atendre les causes justes dels agermanats, sinó de mantenir subjugats als qui no considerava altra cosa més que súbdits, subjugats i submisos. Una raó més per revoltar-se al crit de Pac qui deu! Mori el mal govern! Pau, Justícia i Germania!

NOTES

1 Més enllà de l’illa de Mallorca, la lectura es va fer al pont de ferro de Girona, ciutat on també hi va haver revoltes populars, davant del memorial de la Germania de València a Alenara i, a la mar, dins d’un llaüt, en record dels mariners que patiren, com els menestrals i els pagesos, la repressió de l’emperador.

A la mar, a Almenara i a Girona, lectura del Manifest per la Germania

2 Vg. l’article esmentat de Josep Lluís Pol:

3 S’ha dit que una traducció molt més exacta al català seria elogi de l’estultícia o, més vulgar encara, elogi de la botxor.

4 El títol era: Libellus vere aureus, nec minus salutaris quam festivus, de optimo reipublicae statu, deque nova insula Utopia.

5 La història de la humanitat certifica com la religió ha estat i és causa de guerres i de repressió, des de les creuades fins a la destrucció de les torres bessones de Nova York i la immediata guerra d’Iraq.

6 Encara a la primeria del s. XX, Mn. Antoni Maria Alcover, inclouria a l’aplec de les Rondalles Mallorquines el personatge de Luter, presentat com una representació diabòlica a qui calia ridiculitzar i humiliar.

7 Llorenç Buades a la seva cronologia (http://www.ixent.org/germania.htm) aclareix que Gonsalvo va ser «cremat per luterà» dia 4 de desembre de 1523. Josep-Lluís Carod-Rovira informa que la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, per «heretge luterà negatiu». Vg.: Història del protestantisme als Països Catalans (2016) 3i4 Edicions 

MÉS INFORMACIONS SOBRE LA GERMANIA DE MALLORCA

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/

– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/

– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/

– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/

– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/

– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/

– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

 

MÉS IMATGES

Llibres que incidiren a la història de la humanitat

 

Tots, absolutament tots, els municipis agermanats
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de febrer de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (VI) COLOM SACRILEG?

Deixa un comentari

Quan les acusacions no es fonamenten en proves fefaents o, si més no, s’emparen sobre arguments raonables, no superen la categoria de l’insult i converteixen els substantius en adjectius qualificatius (en aquest cas, caldria dir desqualificatius). Aquesta pràctica incorrecta i injusta del llenguatge és molt habitual a l’obra de José María Quadrado quan es refereix a la Germania de Mallorca i, molt més concretament, a Joanot Colom. Un dels qualificatius que li atribueix, que de tan repetit per tants de deixebles ha esdevingut un tòpic, és el de sacríleg; una acusació que s’endinsa en la calúmnia, la infàmia, la injúria i, en tot cas, no va més enllà de l’insult. La imputació, una més de les adjudicades per Quadrado en la seva dèria de catòlic fanàtic, s’allunya no ja del mínim rigor i veracitat de qui presumeix d’historiador independent, sinó fins i tot dels valors tradicionals del cristianisme: pietat, compassió, caritat, perdó…

L’etiqueta de sacríleg que Quadrado adjudica a Joanot Colom és una de les més destacades dins del conjunt de criminalitzacions al líder de la Germania. Sobre quina base argumental se sustenta? D’on prové l’insult? Doncs, sobre l’entrada d’un grup d’agermanats en el Convent de Sant Domingo de Palma quan, dia 1 de novembre de 1522, varen treure alguns nobles importantes, amagats i protegits pels frares, i els mataren a l’exterior del temple. Segons Quadrado: en la calle dejaron tendidos once ó trece cadáveres, però en una nota posterior, puntualitza: Aunque de las informaciones resulta que los muertos eran gente de calidad, no se nombra mas que á un Jorge Salamanya y á otro Jorge Sitjes hermano de un notario. Només dos noms d’entre aquells 11 o 13 cavallers tan rellevants?1

Memorial a Son Fornari, en substitució del que va desaparèixer

Aquella acció d’un grup reduït d’agermanats és l’argument de Quadrado per qualificar Joanot Colom de sacrílego i de diabólico, però resulta que el dia abans, dia 31 d’octubre, l’Instador del Poble i del Bé Comú ja s’havia instal·lat a Muro, des d’on, dia 3 de novembre, lideraria la gran batalla de Son Fornari, per la qual cosa no podia tenir res a veure amb els fets de Sant Domingo. Els qui entraren en el Convent foren Bernat Galiana, paraire, Nadal Vadell, fuster, Perot Andreu, corder, Miquel Ribes, carnisser i Bernat Sagrera, teixidor. El motiu? Un acte indignat de venjança en resposta del que havien fet, pocs dies abans, les tropes imperials a Pollença.

L’actual parròquia de Pollença, on l’exèrcit imperial va cremar la que hi havia 

Efectivament, dia 29 d’octubre de 1522, només tres dies abans del «sacrilegi» imputat a Joanot Colom, l’exèrcit reial i els mascarats d’Alcúdia cremaren l’església de Pollença, a plena consciència que s’hi havien refugiat les dones i els infants. Com explica i qualifica Quadrado aquella sacrílega intervenció? Escriu: las llamas prendidas á las puertas por los soldados sofocaron más de doscientas vidas.2 I tan ample! Aquell home tan amant dels valors morals, autor de la popularíssima oració del mes de Maria, roman ben descansat i no afegeix cap lament per aquelles dues-centes ànimes innocents. Més encara, no només no s’exclama, no només no condemna el sacríleg genocidi, sinó que destaca que va ser objecte de recompensa a un «valent» i un capità: El premio de cien ducados ofrecido al primero que subiera al asalto, hubo de repartirse entre el valiente notario Nicolás Panados y el capitán Miguel Domingo. Quadrado dixit! Qualque observació moral al fet de calar foc a una església? Qualque qualificatiu a la cremadissa de més de dues-centes persones, entre dones i infants? Qualque contrast amb el respecte dels temples dels agermanats? Qualque reflexió sobre el fet constatat que, a excepció de l’entrada al Convent de Sant Domingo, els agermanats respectaren Sant Miquel, La Seu i altres temples on s’havien refugiat els mascarats? Cap ni una!3 El sacríleg, però, és Joanot Colom.

És important recordar en aquest punt, per augmentar l’evidència de la doble moral de Quadrado, l’aportació d’Eulàlia Duran quan afirma que «els agermanats no foren mai acusats de sacrílegs»4. Òbviament es refereix a la Germania de València. Allà, les tropes del virrei i del nobles no tenien manies en atacar i incendiar les esglésies que servien de refugi als agermanats. Un cas significatiu és el d’Oriola, amb l’assalt violent a la Catedral de l’exèrcit del marquès de Los Vélez, amb el subsegüent robatori d’objectes de valor. Qui eren els sacrílegs? Quadrado coneixia perfectament la vinculació dels agermanats mallorquins amb els valencians, perquè els relaciona sempre seguit. No pot, per tant, desconèixer la conducta sacrílega de les tropes reials.

La catedral d’Oriola, tan castellanitzat avui, exhibeix la catalanitat

La seva obra delata que tria la informació a interès de les seves tesis i oculta la que contradiu el seu discurs. En resum, sota l’aparença d’un historiador rigorós, salpebra els relats d’adjectius i judicis de valor per esvair i manipular la realitat. Els agermanats de Mallorca, amb una creu vermella al pit i a l’esquena, en record de les creuades, apel·laven amb processons i oracions a la intervenció dels sants, de santa tractaren la Quitació, els visionaris i predicadors exaltaven les virtuts religioses i, finalment, davant la fatalitat de la derrota, clamaven per la misericòrdia divina. Els agermanats, tant de València com de Mallorca, no cremaren temples; les tropes imperials sí.

El juliol de 1521, el castell de Bellver no va ser inexpugnable per la Germania

El maniqueisme de Quadrado és gegantí i, el pitjor de tot, és que va fer forat i va crear escola. Encara avui les frases-consigna i els esquemes de Quadrado es reprodueixen mimèticament amb una frivolitat que espanta. Gairebé tots els autors posen èmfasi en diferenciar l’etapa «moderada» de Joan Crespí i la «radical» de Joanot Colom, quan l’assalt a Bellver va ser en temps del primer5. Una altra, que no hauria d’anar més enllà del joc de paraules, és la dicotomia simplista de diferenciar una primera etapa de «revolta» d’una segona de «revolució», quan ambdues paraules no són antagòniques, sinó que tenen idèntic significat6. Cal fer notar que aquest invent de separar la revolució en dues Germanies, la dels bons i la dels mals, neix l’any 1870, amb l’objectiu de Quadrado de promoure el guerracivilisme i, des del clàssic divide et impera, potenciar l’enfrontament entre liberals i republicans, entre els defensors d’aquell moment de la figura de Joanot Colom i els de la de Joan Crespí7.

El Convent de Sant Domingo, actualment Parlament de les Illes Balears

En tot cas, les contradiccions de Quadrado i la manca de coherència en el seu discurs són tan evidents que, amb les seves mateixes paraules, es desqualifica. Després de repetir una i altra vegada que els agermanats eren anticlericals i que Joanot Colom era un sacríleg, arran del fet explicat del Convent dels dominics, relata l’episodi quan l’inquisidor interí, Pere Font, bisbe de Cluni, es va oposar a alliberar un detingut i va instar Joanot i Francesc Colom a calar el cap en reconeixement de l’autoritat religiosa. Els dos germans obeïren el bisbe en senyal de respecte. Doncs el febrer de 1870, en referència a l’homenatge que preparava l’Ajuntament de Palma, Quadrado escriu: Yo no se como los filósofos y tribunos de este siglo aceptan por héroes y predecesores á unos hombres á quienes un fraile hacía temblar y arrodillarse. Com quedam? ¿Ha de retreure que eren uns sacrílegs anticlericals o ridiculitzar que s’agenollaven? ¿Potser Quadrado considerava que per ser uns herois li havien de tallar el cap al bisbe (que, evidentment, no era un simple frare)? ¿Potser, en el cas de Sant Domingo, Quadrado no hauria acusat Colom de sacríleg si els agermanats, en comptes de treure els nobles amagats, haguessin calat foc al Convent com feren les tropes imperials amb l’església de Pollença? ¿Hauria escrit que les flames haurien «sofocat» la situació?

Sí, les comparances fan oi… tant com el discurs maniqueu (i incoherent) de Quadrado. Quant a l’afirmació que «Colom era un gran criminal», quan no diu res dels abusos, dels robatoris, dels assassinats execrables i del sadisme de Miguel de Gurrea, abans, durant i després de la Germania, en parlaré en un altre capítol. És evident que Joanot Colom no era cap sant i no mereix cap hagiografia que l’elevi als altars. Era, com la majoria dels agermanats, una persona desesperada que va dir prou, farta de ser víctima dels abusos dels senyors; una persona que, a plena consciència que la seva revolució era inviable, va preferir la dignitat de la resistència a la covardia d’una salvació humiliant. Es va convertir en el màxim gestor per administrar la tragèdia de milers de famílies mallorquines. Va haver de liderar una guerra desproporcionada i desigual i, des de la major de les soledats, sense cap suport extern, sense les armes i els recursos dels nobles, es va trobar a les mans el timó de la responsabilitat de gestionar la defensa dels drets i de les llibertats del seu poble. Contra les amenaces, a l’epicentre d’una situació oprobiosa, va ser prou valent i capaç de suprimir imposts, rebaixar el deute públic, alliberar els esclaus… Ningú no dubta que va prendre decisions molt dures i, en més d’un cas, allunyades de consideracions humanistes, però no és just que, des dels mecanismes de poder i gràcies a una lectura ultraconservadora de la història, hagi de ser criminalitzat quan el gran criminal de les Germanies va ser l’emperador Carles V i, en el cas de la de Mallorca, Miguel de Gurrea. En defensa de l’Instador del Poble i del Bé Comú, avant la lettre d’un capítol monogràfic, és pertinent recordar el crit que, segons l’historiador Cosme Bauçà, va fer servir sempre Joanot Colom: Pau, Justícia i Germania!

 

NOTES

1 En realitat, els onze o tretze nobles assassinats eren els mascarats Jordi Salamanya, missèr Baptista de Bonapart, mossèn Espanyol, Joan Anglada i el seu gendre, Jordi Sitges , Jaume Castelló, el fill de mossèn Brondo, un home anomenat Sala, un ferrer anomenat Roig, Arnau Garcia i Hèrcules Najello. (font: http://www.ixent.org).

2 Sofocar és un castellanisme que equival al nostre apaivagar, és a dir Calmar, amainar, fer desaparèixer o minvar un estat d’excitació, d’agitació, de violència (en algú o en alguna cosa), portar (algú) a sentiments plàcids, de pau, de concòrdia. Està prou clar que, per Quadrado, la cremadissa de dones i nins va ser una bona acció.

3 Aquella matança, més que una doble hecatombe, es recorda a Pollença com «el dia de la destrossa». Sobre el solar de l’església cremada, es va aixecar un nou temple (1570) i, ja en el segle XVIII, la parròquia actual.

4 Vg. Les Germanies als Països Catalans 1982 Curial. Aquesta obra és d’una importància cabdal per assolir una perspectiva global i objectiva de la revolució popular.

5 L’assalt dels agermanats al Castell de Bellver, dia 29 de juliol de 1521, va ser l’acció més revolucionària i, des del punt de vista militar, més reeixida. Llorenç Buades la va marcar com un precedent revolucionari equivalent, salvant les distàncies, a la presa de la Bastilla de 1789.

6 Revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal. Sorgí com a metàfora comparativa amb les revolucions dels astres. El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra entre la Generalitat i Joan II; posteriorment s’aplicà a les Germanies. El terme, en la nova accepció, passà a l’italià el segle XVII, i d’ací arreu. Vg. La revolució catalana de Germà Colon Domènech. Els Marges, 1983.

7 L’any 1841, en els articles dedicats a Las Comunidades de Mallorca, la Germania de Mallorca era criminalitzada per Quadrado sense distincions de lideratge.

PER A SABER-NE MÉS:

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/joanot-colom-degollat-cada-dia-al-seu-poble/
– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pere-oliver-i-domenge-la-germania-de-mallorca-i-felanitx/
– (2020) La Germania novel·lada
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-germania-novel·lada/
– (2020) Els creatius i la Germania
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-1/
– (2020) Al rescat de la memòria
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-2-al-rescat-de-la-memoria/
– (2021) Els crits
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/
– (2021) Les claus furtades
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/
– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/

(2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (V) Amb ulls als embulls

Deixa un comentari

LA CASA ENDERROCADA DE JOANOT COLOM

Entre molts d’altres aspectes controvertits a l’entorn de la Germania de Mallorca, ara en curs de ser aclarits, destaca l’error de considerar que la casa de Joan Crespí era a l’actual plaça del Roser de Palma i que va ser enderrocada. Ni una cosa ni l’altra són certes. Joan Crespí vivia a l’illa de cases de Bernat Gual, molt proper a l’església de Sant Nicolau, i la seva casa no va ser objecte de demolició. Qui vivia a l’actual plaça del Roser era Joanot Colom i, a ell sí, després de ser sàdicament torturat, esquarterat i decapitat, li tomaren la casa i sembraren el solar de sal per esvair-ne la memòria. Fa molts d’anys que aquesta qüestió està aclarida documentalment de manera irrefutable, però l’ús sense contrast de fonts apòcrifes fa que l’error es reprodueixi cíclicament.

Els retrat, com a Fills Il·lustres de Palma, de Colom (1841) i de Crespí (1870)

Hi ha tres factors, tots tres d’època contemporània, que varen provocar la confusió: la manifestació amb motiu del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre, la confusió entre la parròquia de Sant Nicolauet Vell i la de Sant Nicolau i les interpretacions antagòniques quant al lloc on es va fer la crida als menestrals. Encara que, dins del maremàgnum de la manipulació històrica de la Germania, es tracti d’un error menor, resulta instructiu analitzar els tres factors, perquè il·lustren a la perfecció com és de fràgil la veritat i com és de difícil, després, capgirar les falsedats escampades.

1. Joan Crespí, fill il·lustre de Palma

Dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament de Palma presidit pel metge montuïrer Rafel Manera i Serra, en atenció a la proposta de l’historiador republicà de Ciutat Eusebi Pascual de Orrios, va nomenar fill il·lustre de la ciutat al paraire Joan Crespí1. El dia abans, diumenge, Palma es va vestir de festa grossa per va fer una gran manifestació, amb els tamborers de la sala i quatre bandes de música: la de Palma, la de l’Orfeó Republicà (que acompanyava els alumnes de les escoles republicanes) i dues de la Part Forana. Presidien la marxa, els quadres de Joan Crespí i de Joanot Colom, a qui ja s’havia proclamat fill il·lustre l’any 18412. Persones arribades de tots els pobles, portaven més de cinquanta banderoles amb els noms dels dos instadors i alguns lemes de la revolta. Moltes associacions aprofitaren per dir-hi la seva. Els mariners exigien l’abolició de les matrícules del mar i els del Casino Republicà reivindicaven les propostes federals: supressió de les quintes, sobirania nacional, milícia ciutadana, ensenyament lliure, elecció de culte, derogació de la pena de mort, llibertat de premsa, eliminar l’esclavisme, pau, treball, justícia, germaniaSegons El Iris del Pueblo, hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones3.

A l’Ajuntament es varen distribuir exemplars de l’opuscle Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats del cronista Pere d’Alcàntara Penya. Des de Cort, la gent es dirigí a la plaça del Roser, on s’inaugurà un memorial, amb una placa de marbre que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. 7 de febrero de 1870.

El lloc on es va posar el memorial, d’una banda, i el text que conté, de l’altra, potenciaren dos errors. Instal·lar la placa amb el nom de Joan Crespí allà on havia estat la casa de Joanot Colom i la indicació que la crida en defensa dels drets populars s’havia efectuat «en este sitio», va associar equivocadament l’espai amb el nom de Joan Crespí.

2. Sant Nicolauet Vell i Sant Nicolau

Per embullar més la troca, es va caure en l’error de no discernir entre les dues esglésies de Sant Nicolau, tan referenciades pels historiadors com a centre neuràlgic tant de les cases dels instadors com dels llocs on els gremis es reunien. A partir de la desaparició de la primera de les dues esglésies, els arxivers, cronistes i historiadors del s. XIX referenciaren equivocadament les ubicacions dels espais a la segona parròquia.

* plaça de Sant Nicolauet Vell, en davallar la costa del convent dels Dominics

L’any 1302, per descongestionar la parròquia de Santa Eulàlia, es va construir una església, amb un fossar al costat, dedicada a Sant Nicolau, declarada parròquia i consagrada pel bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, germà del bisbe de Mallorca, Ponç de Jardí. D’immediat es va veure que, per les reduïdes dimensions, aquella església resultava insuficient i Jaume II va ordenar construir, a la plaça del Mercat, la nova església de Sant Nicolau que no s’acabà fins l’any 1349. L’antiga parròquia va passar a ser coneguda amb el nom del sant en diminutiu i, així, Sant Nicolauet Vell va donar nom tant a la plaça (avui del Roser), com al carrer que hi davallava des de davant del convent dels dominics (avui tram final de la Costa de Sant Domingo). Malgrat la nova església de Sant Nicolau, la de Sant Nicolauet Vell va continuar el culte, els enterraments i, com feien algunes parròquies amb altres gremis, va acollir les reunions dels boneters i dels fusters4. L’any 1487, amb motiu d’unes obres al davant de l’església, justament a la casa que trenta anys després compraria Joanot Colom, es va descobrir la imatge d’un santcrist que havien enterrat les tropes de Ramon Berenguer III, arran de la croada pisano-catalana de 11145.

3. La crida als menestrals

La famosa al·locució que reprodueix Vicent Mut i que atribueix a Joan Crespí ha estat objecte d’especulacions, fruit d’interpretacions poc fonamentades. Mut es refereix a una reunió celebrada a una casa propera a Sant Nicolau. A partir d’aquesta poc definida ubicació, s’assenyalaren dos possibles llocs: la casa de Joan Crespí, quasi al davant de Sant Nicolau, i la casa dels Paraires, també molt propera.

Pel que fa a l’autoria d’aquella estimulant i efectiva arenga als menestrals, una crida en defensa de la justícia, de Vicent Mut ençà s’atribuïa a Joan Crespí fins que ho va posar en solfa Quadrado. Aquest ho negava amb l’argument que l’al·locució tenia massa nivell i Crespí era un analfabet. És sabut que alguns il·lustrats tenen un concepte patrimonial de la Cultura, menystenen la saviesa popular i desqualifiquen l’enginy en vincular l’analfabetisme amb la ignorància. La condició d’analfabet no minva la memòria, sinó tot el contrari i l’exemple el tenim amb els glosadors o, durant el temps de la Germania, amb la credibilitat que tenien els pregoners i els predicadors visionaris, molt dels quals no sabien ni llegir ni escriure6.

L’investigador de la Germania Llorenç Buades Castell (1952-2015), sostenia que la reunió possiblement es va fer a Sant Nicolauet Vell, centre neuràlgic on es feien les reunions dels revoltats, que la data exacta va ser dia 31 de gener de 1521 i que l’autor, més que Joan Crespí, per la similitud d’estil en comparança a pregons posteriors a la seva mort, podria ser Joanot Colom7.

On eren exactament les cases de cadascú? Cantin papers!

La plaça de Sant Nicolauet Vell era popularment coneguda com la placeta d’en Colom, perquè era el lloc on havia viscut. La casa de Joan Crespí, estava a tocar l’església de Sant Nicolau, a la illeta de Bernat Gual8. No gaire lluny de l’església gran, també hi havia la casa del gremi de paraires. Malgrat que, des de la instal·lació de la placa de marbre a la plaça del Roser, molts d’autors indicaven que allà hi va viure Joan Crespí, un document ho va desmentir de manera irrefutable. En el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de dia 25 de març de 1885, Miquel Bonet publicava La casa de Juan Colom. Joanot vivia just davant del portal lateral de Sant Nicolauet Vell a la casa que va comprar dia 8 de maig de 1517 per vint-i-dues lliures, amb l’obligació de satisfer dos censals. Bonet transcriu l’escriptura de compra de Joanni Colom birriterio maioric de la casa que hi ha ante ecclessiam Sancti Nicolai veteris. Aquesta seria la casa objecte de demolició i de la subsegüent sembrada de sal del solar. Un altre document corrobora la propietat. Arran de la reclamació que Miquel Colom va fer l’any 1526 per defugir l’obligació de satisfer el censal de la casa de Joanot Colom, es va pagar «tot lo que se devía» de les «cases ab carreró devant la iglesia de Sant Nicolauet vell. Confronten ab cases abatudes que foren de Miquel Colom»9. D’altra banda, la casa de Joan Crespí no seria objecte de demolició. 

La placa de marbre desubicada

L’any 1936, arran de la insurrecció feixista-militar, atesa la fonamentada sospita que la peça de marbre seria destruïda, un ciutadà honorable va tenir l’encert de retirar-la i amagar-la. Després de la dictadura militar, Josep Carles Tous (1940-2006), quan va ser tinent de batle de Cultura de Palma, l’any 1991 va retornar la placa a l’Ajuntament i es va procedir discretament a ubicar-la de nou en el seu lloc.

7 de febrer de 1993. Homenatge a la Germania de Mallorca

Dia 7 de febrer de 1993 (l’any abans ja s’havia fet un primer i senzill recordatori del Dia de la Germania de Mallorca), ERC organitzà un acte de reconeixement, amb un recital de versos i una ofrena floral. Els organitzadors de l’acte tenien plena consciència que la placa estava situada on hi havia hagut el portal de la casa de Joanot Colom10. D’aleshores ençà, amb qualque intermitència, el lloc ha estat escenari d’altres homenatges per organitzacions polítiques i sindicals.

La placa de marbre, a tall dels ulls de la gent que passava per davant, permetia llegir la raó de ser del memorial. Pocs anys després, sense cap explicació, va ser retirada del lloc primigeni i arraconada a la paret de davant d’on havia estat la casa de Joanot Colom, a una alçada que feia impossible la lectura. En protestar de l’endemesa, s’al·legà que els camions no podien maniobrar a la placeta, però contradictòriament es va posar un gran banc de pedra en el lloc on tocava haver-hi la placa. De manera reiterada, s’ha reclamat retornar la placa al seu lloc, perquè els memorials han d’estar a l’alçada dels ulls dels ciutadans i no estampats a llocs inaccessibles.

I la casa de Felanitx de Joanot Colom?

Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria i Munné (1884-1955) publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure «Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!»11. Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants «el bo i millor de la vila» i, a la relació que detalla, esmenta «la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom». Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants, per transmissió oral ni que fos, algú n’hauria de saber noves.

Fins ara, no hem pogut acreditar on era aquella casa i, ara per ara, la incògnita continua. Margalida Obrador Bennàsser, investigadora de la nissaga dels Colom, apunta que la casa familiar podria ser Son Colom de les Coves que està a la Mola. Joan Mestre Ramis, de l’AAVV de Felanitx, indica que l’any 1891 es va posar el nom de Joanot Colom al carrer que, a partir de 1938, seria de les Trinitàries i, troba que podria ser per haver-hi hagut la casa nadiua de l’agermanat. Ramon Rosselló Vaquer, en el llibre Felanitx 1931-1952, informa que el superior dels Teatins va proposar que el carrer del Camp de Don Toni es dedicàs a Onofre Ferrandell i el de Joanot Colom a les Trinitàries. De la seva banda, Aina Adrover i Joan Calsapeu, en el llibre Felanitx 1931-1939, República, Guerra i Repressió, indiquen que l’any 1938, les autoritats feixistes eliminaren el nom del carrer de Joanot Colom i en dedicaren un a Onofre Ferrandell, el batle contrari a la Germania, i que també retiraren la plaça a nom de l’Instador, la qual va passar a ser Pax, en referència a la família Pacs, igualment enemiga de Joanot Colom12. Dos canvis gens innocents orientats a sotmetre i humiliar el líder felanitxer. 

I Pau Casesnoves?

Malgrat el seu gran protagonisme, encara roman més amagada la informació que hi ha sobre Pau Casesnoves. Cirurgià a Inca, de possible ascendència menorquina, tenia tres germans que vivien a Palma, adscrits tots tres a la Parròquia de Santa Eulàlia, però sense detallar els domicilis. Andreu, Antoni i Miquel Casesnoves apareixen l’any 1524 a les Informacions Judicials entre els addictes a la Germania, morts els dos primers i empresonat a Palma el darrer. És d’esperar que, per via de qualque document notarial, més prest o més tard apareixerà el lloc on va viure l’Instador de la Part Forana.

Quant al lloc on va ser enterrat Pau Casesnoves, com en el cas de Joan Crespí i del cos esquarterat de Joanot Colom, no hi ha notícies. Amb ells, el discurs dominant ha mirat de sembrar-nos de sal la memòria amb un relat orientat a adoctrinar i a escalivar el nostre poble. Amb ulls (i documents) destaparem els embulls. 

NOTES

1 Aquell homenatge va motivar la resposta indignada de Quadrado amb la conferència Joanot Colom. Discurs historich fet á sa Associació de Catholics i, un mes després, en rèplica a Pere d’A. Penya, vist que ningú li havia fet el més mínim cas (La prensa mallorquina había ofrecido ocuparse de mi discurso en juicio contradictorio con el folleto oficial), va publicar Respuesta a los artículos y al folleto publicados sobre el mismo asunto

2 Cal fer notar que, l’any 1841, quan es va declarar Joanot Colom fill il·lustre de Palma, no s’havia divulgat que era de Felanitx

3 Si la xifra és certa, haurem de convenir que, en proporció a la demografia, hauria estat la concentració més important fins ara de la història de Mallorca 

4 Hi ha notícia que 50 anys després de l’aixecament de la Germania, concretament dia 6 de maig de 1570, el gremi de fusters sol·licità ser acollit a Sant Francesc, perquè ja no podien reunir-se tots a Sant Nicolau Vell perquè no hi cabien

5 Aquella imatge, considerada miraculosa i objecte de gran devoció popular i va rebre del papa Gregori XIII unes indulgències només igualades per Sant Marcel de Roma. La petita església va ser reformada l’any 1681, però un segle i mig després, l’any 1836 arran de la Desamortització de Mendizábal, Sant Nicolauet Vell va ser destruït. Una imatge de Ramon Llull que hi havia va anar a parar a Sant Nicolau i el santcrist, després d’uns anys a les Minyones, a la parròquia del Terreno

6 Antoni M. Alcover defensava aquesta capacitat memorística i oratòria. Als Jocs Florals de Barcelona de 1897 va convidar un glosador de Manacor, Antoni Vicenç i Santandreu, analfabet i sense estudis, a intervenir-hi amb gran èxit

7 Llorenç Buades va ser un estudiós de la Germania de Mallorca i en va fer una detallada i aclaridora cronologia. Va definir i distingir les cases de Colom i de Crespí, la del gremi dels Paraires i el lloc de reunió dels boneters, a més d’aportar dades rellevants: El 31 de gener de 1521 es reuneixen els menestrals a Sant Nicolau Vell, pròleg de la revolta agermanada. (…) El dia 7 de Febrer, que era dijous llarder, els menestrals no estaven per anar de festa: els agermanats pujaren la costa de Sant Nicolau fins a Cort. Uns sortien d’una reunió a una casa de Sant Nicolau Vell (…) (vg. http://www.ixent.org/agermanats.htm)

8 Bernat Gual (a les Informacions Judicials apareix com Bernat Oriol) va ser un agermanat que fou designat capità de la porta plegadissa.

9 Vg. Cronicon Mayoricense (pàg. 303) i Diego Zaforteza y Musoles La ciudad de Mallorca (Tom III, pàg. 34) Palma, 1957

10 Inexplicablement, l’any 2008 ERC convocava l’acte «en el lloc on Joan Crespí tenia la casa que fou enderrocada i el seu solar sembrat de sal». El doble error brollava de nou

11 Cinc anys després, l’article seria inclòs dins del quart volum (el dedicat a Mallorca) de Visions de Catalunya

12 En total s’eliminaren i substituïren 38 noms. Entre d’altres, el del carrer de la Germania i el dedicat a Catalina Tarongí

PER A SABER MÉS COSES 

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE


– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx

Pere Oliver i Domenge, la Germania de Mallorca i Felanitx


– (2020) La Germania novel·lada

LA GERMANIA NOVEL·LADA


– (2020) Els creatius i la Germania

Pau, Justícia i Germania! (I) ELS CREATIUS I LA GERMANIA


– (2020) Al rescat de la memòria

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA


– (2021) Els crits

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS


– (2021) Les claus furtades

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES


– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/
– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES

Deixa un comentari

LES CLAUS [furtades] DEL REGNE DE MALLORCA

En el darrers mesos ha revifat la recerca de les claus del regne de Mallorca. La darrera notícia, descoberta per l’eminent lingüista, historiadora i investigadora Eulàlia Duran, màxima autoritat en la qüestió de les Germanies, era que havien estat subhastades i adjudicades l’any 20001. Efectivament, la notícia ens abocà al catàleg de la casa Christies de Londres. La incorrecta descripció que es fa de les claus (les situen a l’any 1845 quan són de més de tres segles abans), permet deduir que els hereus de la propietària, Betsabé de Rothschild (1914-1999), no tenien ni idea de l’objecte que posaven a l’encant i, per a més inri, s’adjudicaren per un preu sensiblement inferior al seu valor no només històric, sinó fins i tot material2. La pitjor notícia de totes és el lamentable desconeixement de les nostres institucions que, en el seu dia, perderen l’oportunitat de recuperar un tresor històric que, a més de patir una barroera espoliació patrimonial, ha estat objecte de tràfic especulatiu.

Les claus tal com es mostraven en el catàleg de Christies

Orígens, raó de ser, custòdia i desaparició de les claus

Els agermanats, conscients que la derrota era imminent, varen encarregar i pagar dues claus d’or, petites obres d’art d’orfebreria i de gran bellesa artística, per oferir-les a Carles V en prova d’obediència i lleialtat. L’objectiu no era altre que obtenir la clemència reial i evitar la severitat del monarca. La persona designada per dur el present a l’emperador a Valladolid va ser el mercader Bartomeu Ventallol, el qual ja havia actuat, sense èxit, com a mediador dels agermanats davant del capità de l’armada reial, Juan de Velasco, l’octubre de 1522.

Carles V, després d’escoltar Ventallol i consultar el Consell d’Aragó, decidí rebutjar l’obsequi, perquè les «vertaderes claus» que volia eren les de la fidelitat. La principal raó del rebuig era que el present s’oferia en nom dels agermanats mentre encara resistien el setge reial sobre la ciutat de Palma que no capitularia fins el mes de març. Ordenà Ventallol retornar a Mallorca amb la carta reial de dia 24 de gener de 1523, on comminava a deixar les armes i a acceptar de nou Miguel de Gurrea com a legítim Virrei. La carta reial no s’adreçava a Gurrea, sinó A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas. En definitiva, el rei no acceptà el present i ordenà la devolució als remitents, exhortant a la submissió amb l’amenaça que, si ell es desplaçava, els efectes romandrien permanent a la memòria3.

Això no obstant, ja esclafada la Germania, però encara en temps de la sàdica repressió, dia 4 de setembre de 1524 Carles V va remetre a Gurrea una reial cèdula, on li diu que ha sabut que guarda armes joyes robes banderes y altres coses dels agermanats y señaladament són en poder vostre les claus d’or que llauors los jurats ó los agermanats de la ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes (…) pertanyen a nostre reyal patrimoni. (…) Vos diem i manam que doneu i lliureu les dites claus d’or y altres joyes robes y banderes que en poder vostre sien (…) al noble magnífich y amat procurador nostre en aquest regne Don Fransesch Burgues. Aquest segon document resulta fonamental perquè desmenteix totalment Mut, Bover i Quadrado que defensaven que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, havia regalat les claus a Gurrea4.

No és mal d’imaginar com va rebre el virrei de Mallorca la reial cèdula. Cal tenir present que Miguel de Gurrea mai no va perdonar a Francesc Burgues (el noble, magnífic i estimat procurador reial) haver donat la raó a la interpretació dels agermanats quan, el mes d’abril de 1521, exigiren la seva expulsió. La Germania argumentà que la procedència aragonesa de Gurrea profanava el privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 que disposava «que home del regne d’Aragó y de Cerdanya y de Rosselló no pusca ésser governador d’aquest seu regne». La majoria dels Jurats i Burgues en particular avalaren la tesi i Gurrea es va veure forçat a partir a Eivissa.

No és mal d’imaginar tampoc que, tot i l’ordre indiscutible de l’emperador, Miguel de Gurrea es fes el sord, primer, i després, quan es va veure estret, embullàs la troca. Cinc mesos després de l’ordre del rei, concretament dia 31 de gener de 1525, Gurrea va correspondre la carta al·legant que, en dies passats, el procurador li havia recordat la reclamació de Carles V. Tot i que tractant-se de coses preses ab conflicte de guerra, considerava més raonable que estiguessin en les seves mans, procediria a fer l’inventari dels objectes requisats als agermanats. En relació a les claus però, lluny d’admetre que pertanyien al patrimoni reial, replicà que, com havia de saber el procurador per ser cosa pública i notòria, foren fetes fer i pagades per los particulars (un eufemisme per evitar esmentar els agermanats) residents a la ciutat en el temps de la germania, els quals les varen oferir, en nom de la Universitat, a l’emperador, però com que aquest no les va acceptar es retornaren als jurats i aquests, després de deliberar, varen decidir lliurar-les al lloctinent; és a dira Miguel de Gurrea5! Considera necessari informar sa majestat de tot això, perquè dedueix de la provisió reial que no ha tengut notícia de dites coses. Afegeix que se obeyran sos reals manaments però per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra. De totes les altres coses farà que los reals manaments sien complits i effectuats6. En definitiva, Gurrea amaga que les claus són en poder seu i desobeeix a plena consciència la instrucció reial7.

Com esmentaven les claus del regne els historiadors

Vicent Mut, l’any 1650, referint-se a les claus i a Gurrea afirma que S.M. le honró con ellas y las conservan sus biznietos. L’any 1841, Antoni Furió escriu que l’emperador les va remetre a Gurrea para que las guardase, en prueba de su celo y fidelidad. El Cronicón Mayoricense (1881) reprodueix la informació escrita l’any 1827 per Joaquim M. Bover: Repuesto el Virrey D. Miguel de Gurrea en su destino después de la derrota de los agermanados, regalóle el Rey dos grandes llaves de oro (…). Entregáronselas los Jurados en 18 de Diciembre de este año (es refereix a 1523). Quadrado, l’any 1888, reitera la falsa tesi que el rei va enviar les claus a Gurrea com una recompensa: Las llaves de oro pararon en poder de Gurrea, y en recompensa de sus servicios guardólas largo tiempo su família, hasta que modernamente por no sé qué vicisitudes se asegura haber aparecido en un museo extranjero.

Una vegada més, com a corrector d’altres desbarats sobre la Germania, sempre bastits a partir de les cròniques dels vencedors (les úniques que es conserven), serà el republicà Eusebi Pascual qui posarà en evidència la usurpació de Gurrea, i la falsa propietat de les claus, en dos articles publicats al Bolletí de l‘Arqueològica Lul·liana els anys 1890 i 1891. Després de reproduir en la seva totalitat els escrits de gener de 1523 i de setembre de 1524 de Carles V a Gurrea, amb l’esquiva resposta d’aquest de gener de 1525, conclou de manera inequívoca que no va existir mai l’hipotètic regal del rei, que les claus foren retingudes per Gurrea, que no sortiren mai de les seves mans, que li consta que han estat objecte de tràfic, que d’haver estat restituïdes al patrimoni reial o a les institucions de Mallorca avui estarien protegides, que els cronistes mai no depuraren els fets certs i, per arrodonir la usurpació de Gurrea del patrimoni públic, que unes claus fetes per un poble per tal de retre tribut voluntari al rei, sota cap concepte, podien destinar-se a enriquir el virrei com si fos una propietat privada. Aquest darrer és el punt clau. Carles V no va admetre les claus, perquè les oferien els revoltats contra ell i, per això, les rebutjà; retornaren a Mallorca i les lliuraren als Jurats, és a dir, al patrimoni públic. Quant a la venda de les claus, ja dins del segle XIX, Pascual assenyala a Mr. Hertz, un expert antiquari alemany, com a hipotètic comprador a una família mallorquina8.

Malgrat la descoberta que les claus havien de ser o bé patrimoni reial (cas de no trobar propietaris, com escrivia Carles V) o bé patrimoni del Regne de Mallorca, sota la custòdia dels Jurats; malgrat també la incitació de l’article de 1890 de Pascual a mirar d’aclarir en poder de qui estaven, possiblement la poca audiència del bolletí de l’Arqueològica i la desídia, el desinterès o la negligència de les institucions de l’època, varen remetre de nou les claus del regne al país de la desmemòria.

La represa de la recerca

La revista on Eulàlia Duran informà de la localització de les claus, les descriu i les mostra

Gairebé un segle després dels escrits de Pascual, el mes de març de 1983 Eulàlia Duran publicava un article a la revista Serra d’Or que seria determinant per tal de reprendre la recerca de les claus9. Explicava que, arran d’haver publicat Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982), l’historiador Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995) l’avisà que feia anys havia vist reproduïdes les claus en un catàleg d’art de la família Rothschild. Les gestions iniciades per Eulàlia Duran varen obtenir justa recompensa i la propietària de les claus li va remetre les fotografies fetes per Israel Zafrir que va reproduir Serra d’Or. A la fi, els mallorquins, els legítims hereus dels qui havien fet fer aquelles petites obres d’art, usurpades del patrimoni públic per un virrei repressor, les podíem veure, ni que fos en fotografia.

Article de 1993 a Flor de Card

La gran troballa de Duran va ser la localització de les claus 460 anys després del gest dels agermanats. L’article es completava amb les referències bibliogràfiques, fonamentalment amb la recuperació dels dos articles d’Eusebi Pascual. Posteriorment, altres historiadors i investigadors aprofitaren la descoberta i divulgaren la història, animant a la recerca. És el cas, en primer lloc, de l’investigador felanitxer Ramon Rosselló Vaquer que publicà dos articles a la revista Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar (agost i octubre de 1993)10. Anys després, el 2007, Gabriel Llompart publicaria Dos obras de arte significativas de la Germanía mallorquina.11 Valorant el treball d’Eulàlia Duran a Serra d’Or, Llompart vincula, en opinió meva erròniament, les claus d’or dels agermanats amb les que es varen lliurar a Gurrea a les capitulacions de dia 7 de març de 1523 o, posteriorment i arran de la Guerra de Submissió (1705-1715), dia 11 de juliol de 1715 a D’Asfeld, comandant de les tropes borbòniques invasores que extingiren el Regne de Mallorca. Llompart transcriu el testimoni del capità Alfonso Enrique de Guzmán: E yo llegué de la parte de la ciudad con las llaves y entreguéselas12.

On són les claus?

Com he exposat a l’inici de l’article, els darrers mesos s’ha impulsat la recerca de les claus. Dia 28 d’agost del 2020, Ultima Hora publicava un article per informar que el regidor de la Memòria de la Ciutat, Llorenç Carrió, instava a la col·laboració ciutadana per mirar de localitzar les claus del regne, atesa la voluntat de l’Ajuntament de Palma de recuperar-les o, si més no, poder-les exposar, amb motiu de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca13.

L’endemà de la notícia, dia 29 d’agost de 2020, Román Piña, historiador del Dret, confessava al mateix diari que va ser el seu rebesavi, Gabriel Josep Fuster i Pomar (1767-1845) el qui va vendre les claus que acabarien a la col·lecció d’art de la família Rotshchild. Piña suposa que el seu rebesavi, que va fer una fortuna important com a prestador de doblers amb interessos, degué comprar les claus als hereus de Miguel de Gurrea. Quant al lloc on es poden trobar actualment, Piña assegura que són a Jerusalem14. A partir d’aquella notícia, de manera intermitent, la premsa havia reiterat la notícia sense novetats destacables fins que Eulàlia Duran dia 27 de desembre del 2020 va descobrir que les claus s’havien subhastat ja feia 20 anys i que caldria recuperar la pista d’on són ara. Entenc que l’Ajuntament de Palma (potser seria més adequat el Consell de Mallorca) faci gestions per veure si l’entitat subhastadora pot avisar els compradors de les claus de l’interès institucional en negociar la possible compra-devolució de les claus o, si més no, la cessió museística.

Dues setmanes després de la descoberta d’Eulàlia Duran, la premsa informava de la subhasta

De part meva, no he arribat a localitzar qui les va comprar, sigui un particular, sigui una institució, ni tampoc on són ara, però sí he obtingut una notícia d’on varen ser. Una informació del s. XVII referida a Miguel de Gurrea i família, extreta dels arxius aragonesos, explica que el virrei, després d’esclafar la revolta i les reivindicacions del poble de Mallorca, va remetre dues claus d’or a l’emperador Carles V que se las donó con la honra de que las guardase, como había dispuesto al ganar la ciudad, que vinculó en su casa, y guardó el marqués que luego fué de Navarrens, como veremos, D. José de Gurrea y Borja, que poseyó la baronía de Gurrea15.

Conclusions

Les dades que s’aporten en aquest article i en els dos apèndixs, amb troballes desconegudes i, en bona part, inèdites, confirmen que els qui han dit que ja s’ha escrit tot sobre la Germania van ben errats de comptes.

El discurs dominant s’ha fonamentat en arxius on només hi ha la informació dels vencedors, però tot i això, amb un percentatge d’intuïció i un altre de sort, anar a fer recerca per arxius castellans i aragonesos permet contrastar i, en bona part, desmentir manipulacions i invents16.

És un fet cert que els agermanats feren fer les claus, una obra d’art d’alt valor material que encara multiplica més el seu valor històric, per obtenir el perdó reial i fer efectiva la segona clàusula de les capitulacions pactades: Que no se perseguiria ni molestaria persona alguna.g17

És un altre fet cert que, el gener de 1523, Carles V va rebutjar l’obsequi i, amb una carta comminatòria adreçada a tot el poble de Mallorca, les va remetre amb el mateix emissari als Jurats.

És un fet fals, per més que divulgat mai no provat, que els Jurats fessin acta de donació de les claus al virrei de Mallorca.

És un fet rotundament fals, per més que divulgat, que Carles V fes obsequi de les claus l’any 1523 al virrei.

És un fet cert que Carles V, coneixedor que les guardava el virrei, les hi va reclamar el setembre de 1524 en considerar que, si ja no tenien propietari (els agermanat havien estat derrotats i reprimits), pertanyien al seu patrimoni.

És un fet indiscutible que Gurrea va desobeir el rei i va retenir (usurpar, en definitiva) unes claus que, en justícia i veritat, pertanyen al poble de Mallorca.

És un fet provat que les claus foren venudes per un mallorquí a un alemany i acabaren en mans de la família Rothschil.

És un altre fet evident que els cronistes mai no depuraren els fets certs, com va dir amb generosa prudència Eusebi Pascual. Més encara, no just no varen depurar els fets certs, sinó que propagaren una versió apòcrifa creada per uns historiadors, majoritàriament arxivers i cronistes oficials, enemics a ultrança de la Germania.

És un fet objectiu que les claus foren robades per Miguel de Gurrea al poble de Mallorca i que, amb aquesta usurpació, les va convertir en un emblema, potser el darrer i més significatiu de l’abús dels senyors sobre la ciutadania. Com va escriure fa dies el sempre pertinent historiador Guillem Morro: Aquestes claus són el símbol més emblemàtic de la lluita dels nostres avantpassats. S’han de recuperar sí o sí!

 

APÈNDIX PRIMER

1a) Transcripció de la carta reial de Carles V de dia 24 de gener de 1523 adreçada a «tot lo poble de Mallorca»

Don Carles per la divina clemencia Emperador dels Romans sempre august rey de Alamanya, Dona Joanna sa mare y lo mateix Don Carles per la gracia de Deu reys de Castella, de Aragó, de les dos Cicilias, de Hierusalem, de Hungría, de Dalraacia, de Croacia, de León, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galizia, de Mallorcas. de Sivila, de Serdanya, de Còrdova, de Córcega, de Murcia, de Jahen, de las Algarbes, de Alcira, de Gibeltar, de les Ules de Canaria, de les illes índies y terra ferma del mar occea, Archiduch de Austria, Duch de Atienes y Neopatria, Contes de Rosselló y Cerdanya. A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas, a cada hun de ells, a qui pertanya e de les presents nostres letres hauran noticia en qualsevol manera. Sapiau qoe havem vistes unes letres quens ha aportat de part vostre Barthomeu Ventallol vostre missatger, lo qual jatsia que vinga de part de súbdits nostres que stan en notoria desobediencia de son rey y senyor natural, com vosaltres, havem manat ésser oyit en nostre sacre e reyal Consell, e vistes les rahons per ell deduhides de vostre part y les claus de or que ab ell tremeteu pera senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reyal, considerants- les dites rahons no eser dignes de admetre y que les vertaderes claus quens haveu de donar e tremetre han de ésser de pura e fael obediencia ab tot affecte a nostra reyal persona, y en nom de aquella a don Miquel de Garrea, nostre lochtinent y capità general, que es anat y resideix per manament nostre a n aqueix regne ab la armada y gent que dieu per vostres letres pera reduir als inobedients a deguda obediencia nostre, havem delliberat de no admetre les dites rahons ni rebre les dites claus, ans be fent offici de príncep misericordiós y pera constituir en major culpa aquels de vosaltres que seran pertinasses en complir aquest nostre manament e ultima jussio, havem manat tornar a vosaltres lo dit Ventayol, pera notificar vos jatsia que no ignoreu segons que ab les matexes presents vos notifican! y declaram que lo dit don Miquel de Garrea nostre lochtinent y capità general es anat de expressa comissió y manament nostre ab la dita armada en aqueix dit regne pera reduhir a nostre degude obediencia los poblats en aquells qui seran desobedients com stau vosaltres, y que la gent que aporta en la dita armada ni part alguna de aquella no son infaels, com los voleu donar entendre, ans be son xpians, súbdits y bons servidors nostres. Manant vos expresament de nostra certa sciencia deliberadament y consulta y per nostra reyal auctoritat, sots incorriment de nostre ira y indignació y les penes en les quals incurren súbdits y vassalls inobedients y rebelles a son rey y senyor natural, que de continent c sens dilació ni altre consulta alguna, ans be tenints les presents per resposta a qualsevol consulta o recors que pretengan deure fer de nostre Magt., desistiau ab tot eftecta de la resistencia que feu ab les armes al dit nostre lochtinent y capità general y lo rebau, restituiscau plenament y ab tota obediencia en lo dit carrech y oífici, segons y de la manera que stave abans de les conmocions y germanies que haveu comensades y perseguides fins ara, dexant les armes y tot lo exercici de aquelles y desistint de tots los actes que fins are haveu fets, y obeint y honrant y acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en tot lo que de part nostre vos manara axi com a nostre matexa persona; per manera que aquexa ciutat y regne sien reduhits y restituhits en tota quietut y pacificació de aquells y en degude obediencia nostra y del dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en nom nostre. Ceitificantvos que si axi ho féreu, jatsia que los casos y delictes perpetrats fins ara sien tants y tants greus que no degueu star sens molt exemplar castich e punicio, haureu respecte al be que fareu, per usar offici de príncep clement y misericordiós ab vosaltres, y axi mateix manareu provehir lo que complirà al benefici publich, conservació y pacifich stat de aquexa ciutat y regne, com per les dites vostres letres suplicau, y que en altra manera havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procehesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebelles e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiij dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey.
(Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

1b) Transcripció de la cédula reial de Carles V de dia 4 de setembre de 1523 adreçada a Miguel de Gurrea

Don Carles per la divina clemencia elet emperador del Romans sempre august Rey de Germania. Dona Joana sa mare y lo mateix don Carles per la gratia de Deu Reys de Castilla de Aragó de les dos Sicilies, etc. etc. Al spectable noble y magnifich y amat conseller loctinent y capita general nostre en lo predit regne de Mallorques Don Miguel de Gurrea Salut y dilectio: relació tenim que en poder vostre y de altres officials y singulars persones de aqueix regne estan, es troben, diverses armes robes joyes banderes y altres coses dels agermanats de aqueix regne ó que ells hauien preses y robades de alguns obedients y faels á nostre maiestat, y senyaladament son en poder vostre les claus de or que lleuors los Jurats ó los agermanats dexa Ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes y sengles per no trobar ni hauer hi señors propi se sguarden y pertanyen á nostre reiyal patrimoni ó saltim deuen star en poder de nostre procurador reyal en aqueix regne, perquè sis venien os trobauen señors de aquelles les fosseu restituïdes, y sino passat lo temps per pragmàtiques reals statuhit sien incorporades, servades dites pragmàtiques, al dit nostre patrimoni real. Pertant à humil supplicasio de nostre procurador fiscal, ab tenor de las presents, de nostre certa sciencia deliberadament y consulta y de nostre real autoritat a pena de mil florins de or de Aragó vos diem y manam, que encontinent vos doneu y liureu les dites claus de or y altres joyes robes armes y banderes que en poder vostre sien en qualsevol manera que sien stades de agermanats e per aquells preses y robades de obedients nostres y que no tropin señors, y donareu totafauor y ajuda si menester sera pera que sien liurades totes y qualseuol de les sobre dites coses que en poder de altres officials y singulars persones en aqueix regne se tropien, al noble magnifich y amat conseller y procurador real nostre en aqueix regne Don Fransesch Burgués ó a son lochtinent, liurant les hi y fahent les hi liurar à benifet de inventari per tal que aquelles tinga y fassa juxta lo stil y pragmàtiques de són offici no fahent lo contrari en manera alguna 3Í. nostra gracia teniu cara y en la pena demunt dita desigau no incórrer, com axí procehesca de nostra determinada voluntat tot dupte, consulte, contradictio e qualsevol impediments cessants. Dat, en Valladolid a quatre del mes de Setembre any dele nat. de nre. Señor mil DXXiiij— Yo el Rey.»
(Libro de Ced. R. de 1516 á 1527)

1c) Transcripció de la resposta de Miguel de Gurrea de dia 31 de gener de 1525 a l’ordre reial

Quaquidem regia provisione oblata dicto spectabile et nobili dno. loct. generali qui recepta etc. petiit copiam de eadem sibi tradi qua habita debitam dabit sue Ca.ce M.ú responsionem de lapsu tamen temporis protestando;
Copia vero premissorum fuit profecta et dicto Spectabili et Nobili dno. loct. generali eam petenti ad tradendum parata die videlicet sabbati xxviij mensis Januarij anno predicto hora vesperorum. Et die martis xxxj mesis Januarij anno predicto M. D. XXV prefatus Spectabilis Nopilis dominus locumt. generalis voccato me dicto Raymundo lull not tradidit mihi infrascriptam responsionem mandans illam in calce regie provisionis continúan.
Rebuda ab aquella honor y reuerentia ques pertany, respon que noy ha coses algunes de- les contengudes en dita real provisió quell hage de restituir: be es ver que algunes banderes de poch stima com se mostrara son restades en poder de la Cort perqué se provehis sobre aquelles lo que seria de justicia y al servey de sa mt., y axí fonch respost al noble procurador real quant les
demaná en dies pessats com appar ab les scriptures foren presentades per part del dit procurador real a dit lochtinent general les quals son stades tremeses á sa Mt.; y per esser coses preses ab conflicte de guerra y ma armada, apparia rahonable cosa stiguessen en lo entretant en la cort del lochtinent y Capita general: pero pus sa Mt. ho mana axí, es prest y apparellat de feries deposar en poder del dit magnifich procurador real ó de son lochtinent ab medi de inventari segons que en dita provisió real es contengut: e quant les claus de or be sap dit procurador real per eser cosa publica y notoria, que los perticulars residents en los temps de la germania en la ciutat, en nom de la universitat feren fer y pagaren dites claus per presentarles en dit nom ása Mt.; les quals de fet no volgue acceptar sa Mt.; ans foren tornades assi e son vingudes en poder dels jurats de la universitat, les quals stant dies havia la terra ab repòs ab lo gran y general consell de tota la terra representant tots los poblats en la present illa, per los sguarts à ell be vists, y en la deliberació per ells feta contenguts, deliberaren presentar com de fet presentaren y donaren dites claus á dit lochtinent general y perquè sa Mt. segons la tenor de dita real prouisio no ha tengut noticia de dites coses, per ço lo dit lochtinent general ha determinat donar avís á sa Mt. perquè havent legítima informació mana per lo que cumple mes al servei de sa real Mt. que en continent se obeiran sos reyals manaments y majorment que per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra: de totes les altres coses que son en poder de la Cort ó de altres persones se fara diligencia en fer regonexer y sercar en poder de qui sen trobaran y lo mateix per sa part pora fer lo dit procurador real car dit lochtinent general essent prompte en obeir los reals manaments se ofier en prestar tota favor y ajuda que á ell sia posible perquè los reals manaments sien complits y effectuats. 

 

APENDIX SEGON

No s’ha fet encara (almenys no l’he sabut trobar) un estudi a fons sobre la figura del virrei (lloctinent si utilitzam la nomenclatura oficial) Miguel de Gurrea i Cerdán que vagi més enllà dels breus perfils elaborats pels historiadors dels s. XIX i XX, o de les notes biogràfiques que apareixen a les perilloses enciclopèdies virtuals18. La necessitat d’obtenir més informació m’ha convidat a insistir en la recerca i, en aquesta ocasió, m’ha recompensat amb notícies fins ara desconegudes que, en més d’un cas, com és ara la constatació que Gurrea ja havia desobeït al rei Ferran i que, coincidint en el temps que va ser virrei de Mallorca, va mantenir plets, litigis i conflictes sobre les seves terres aragoneses, resulten més que rellevants per definir la conducta arrogant del personatge.

2a) Notes [en bona part inèdites] sobre Miguel de Gurrea i Cerdan i la seva nissaga

Miguel de Gurrea era fill de D. Lope, senyor de Gurrea, i de Margarita Cerdán. La mort del seu germà major va propiciar que ell fos l’hereu. La primera notícia que es troba d’ell és l’assistència a les Corts de 1498 al jurament del príncep i l’any 1502 al de la princesa Joana, presentada com a successora de les corones. Dia 11 de febrer de 1512 va ser designat Virrei de Mallorca per Ferran II d’Aragó, el catòlic. 19. Amb un exèrcit format per 3.000 homes, mallorquins, menorquins i eivissencs, va anar al nord d’Àfrica a defensar la ciutat de Bejaïa (Bugia o, en català antic, Bogia) assetjada per les tropes d’Oruç Reis, Barba-rossa. Hi arribaren dia 24 d’agost de 1515 i tornaren a Mallorca dia 13 de gener de 1516. Arran de l’aixecament de la Germania, l’abril de 1521 es va veure forçat a partir a Eivissa, on impediria que l’illa s’adherís a la revolta i on derrotà el petit contingent enviat per la Germania. L’octubre de 1522 s’incorporà a la flota enviada per Carles V per sotmetre la revolta i, des d’Alcúdia i després de diverses luctuoses batalles i d’unes capitulacions que no respectaria, va entrar a la ciutat de Palma dia 7 de març de 1523 impulsant una severa i sàdica repressió fins a l’any 1526 va retornar a Aragó per ocupar el càrrec de governador. Segons dues fonts va morir el mes de juny de 1537 o el mes de maig de 1539. Abans, l’any 1531, havia cedit el càrrec de governador al seu fill Francisco que l’ocupà fins a la mort el 9 d’abril de 1554.

Miguel de Gurrea y Cerdán es va casar amb Aldonza Sánchez, amb qui va tenir Francisco i Ana. El fill, que ocupà el càrrec de governador de son pare, es va casar dues vegades. La primera amb Isabel de Moncada, amb qui només va tenir un fill, Miguel que assumiria el senyoriu de Gurrea. Amb la segona esposa, Leonor de Castro, va tenir Francisco Luís y Aldonza. El nét del qui havia estat virrei de Mallorca, Miguel de Gurrea y Moncada va viure temps de glòria i prestigi. Participà, com a segon de la flota comandada per Juan de Áustria, en el que, fins aleshores, seria el més gran enfrontament naval, conegut com la batalla de Lepant, en el golf de Náfpaktos amb participació de més de quatre-centes cinquanta naus. L’èxit assolit per la Lliga Santa va ser difós arreu amb cartells com el de la xilografia adjunta, Alegoría de la batalla de Lepanto, una estampa de la marededéu del Carme, on es veuen els almiralls vencedors, Juan de Áustria i el seu lloctinent Miguel de [Gurrea] y Moncada, amb l’almirall tur decapitat.

Juan de Àustria i Miguel de Gurrea y Moncada

Malgrat les fulgurants biografies del seu fill Francisco i del seu nét Miguel, no tot varen ser flors i violes a la nissaga de la família del qui va ser virrei de Mallorca i gran repressor de la Germania. Un rebesnét, amb el seu patronímic, va ser un dels «dotze traïdors» que foren condemnats per Felip II i foren decapitats a Saragossa l’any 1591. Els seus caps varen estar penjats a la porta reial de la ciutat fins que, l’any 1599, Felip III va autoritzar-ne la retirada. Un d’aquests caps s’acompanyà amb aquesta inscripció: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas y castillos a 19 de octubre. Aquest membre de la família ha estat esborrat de les genealogies oficials de la nissaga, però tanmateix apareix com un dels principals instigadors dels coneguts “fets de Saragossa de 1591”. Tanmateix la dinastia dels Gurrea no es va extingir. Des de 1987, la baronia l’ocupa Fernando Granzow de la Cerda y Roca de Togores.

2b) La doble desobediència del virrei Gurrea al rei Ferran

Arran d’un litigi de terres i de servitud d’aigua, dia 16 de gener de 1517, el rei escrivia des de Brussel·les a Miguel de Gurrea, virrei de Mallorca, una carta ordenant-li que, en el termini màxim de tres dies, fes les paus amb D. Hugo de Urries o, si no podia, que deixàs la solució en mans del rei. De no obeir, continuava l’escrit, se tuviese por suspenso del dicho Empleo, que tendría que abandonar en el plazo de diez días; á cuyo fin escribía á D. Fadrique de San Climente, representante del gobernador en la isla de Menorca, para hacerse cargo del empleo. A la vista de l’amenaça, dia 25 de febrer de 1517, davant del notari de Saragossa Luis Sorá, Gurrea va acceptar que fos el rei qui decidís. Arribat el rei a Saragossa dia 15 de Octubre de 1518 va dictar la sentència definitiva. Urries podria fer ús de les aigües, Gurrea havia de renunciar a retenir o desviar les aigües i havia de guardar perpetuo silencio sobre el tema. A més, les dues parts havien de fer les paus i viure com a bons amics i parents.

Gurrea no va acceptar la resolució. Es dedueix clarament de la carta que el rei, quatre mesos després de la sentència, va enviar als jurats d’Almudebar: Amados y fieles nuestros: Luego que habemos sabido la innovación hecha por la parte de D. Miguel de Gurrea en la barca de Bellestar y agua de Mondote, contra forma de la sentencia por nos pronunciada entre él y don Hugo de Urries, pareciéndonos cosa no bien considerada y hecha, aunque con color de justicia, más en deservicio y desacatamiento nuestro que en agravio de la parte, habemos proveído y mandado que luego se torne todo á lugar debido y en el mismo estado que lo dejó nuestro Comisario Pedro de Espinosa, conforme á la dicha sentencia. (…) por ende os encargamos y mandamos que (…) procuréis que las cosas queden y permanezcan en aquel estado que por la dicha nuestra sentencia es declarado y estar deben, por ser así de justicia. Datis en Barcelona, á XXVI de Febrero del año mil D XVIIII. YO E L REY. »

BIBLIOGRAFIA BÀSICA D’AQUEST APENDIX SEGON

La gran Casa aragonesa de Gurrea. Linajes de Aragón.- VII. Hosca, 1916.

Cadenas y Vicent, V. Caballeros de Montesa, Madrid 1957

Garcés de Cariñena, P. Nobiliario de Aragón, Saragossa, 1983

García Ciprés, G. Los López de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo II. Hosca, 1911 i La baronía de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo VI. Hosca, 1914.

I.S.y C. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiliarios Españoles. Madrid, 2001 Madrid.

Juan Vidal, J. Els Virreis de Mallorca (ss. XVI-XVII), Palma, 2002, pp. 15-26.

Redondo Veintemillas, G. y Montaner Frutos, A. De resigillographica, pp. 729-730 y 734.

NOTES 

1 Correu d’Eulàlia Duran de dia 26 de desembre del 2020: Benvolgut Bartomeu: Resulta que com més va més coses trobo. La col·lecció d’art de Betsabè Rothscild sembla que es va posar en subhasta el 2000. A Internet figuren tots els lots de les obres de la col·lecció que havia format el seu avi Alfons de Rothschild i que heretà la sra Betsabé R.. Mal documentades: figuren com del segle XIX, d’Espanya. Ho pots trobar a “A renaissance-style enamelled gold ceremonial key, probably spanisch circa 1845. Preu realitzat 15.275; estimat GBP 2000-GBP 3,3 Tancat: 14 desembre 2000. lot 61, 62. Hi he arribat buscant la vida i miracles de Betsabè , la darrera propietària.

3 Vg. la transcripció completa d’aquesta carta a l’apèndix 1a

4 Vg. el text complet a l’apèndix 1b

5 No s’ha trobat mai cap document que indiqui, com assegurava Gurrea, que els Jurats, li havien acordat donar-li les claus quan les reberen rebutjades per emperador. Tampoc no es coneix cap prova que confirmi que Carles V les hi va donar el desembre del 1523. Ben al contrari, l’exigència reial de recuperar-les el setembre de 1524 invalida les informacions divulgades des del discurs dominant.

6 Vg. el text complet a l’apèndix 1c

7 No era la primera vegada que Gurrea es mostrava en rebel·lia i desobeïa una ordre reial. Trobareu una informació rellevant fins ara desconeguda a l’apèndix 2b.

8 Lligant fils amb altres informacions, podria tractar-se de Moses Isaac Herz (1778-1848), agent intermediari de la família Rotshchild. Podria servir de referència la data de 1845 que apareixia al catàleg de la subhasta. La compravenda podria haver-se consumat a l’entorn d’aquell any. Allò cert és que varen acabar en mans d’Alphonse James de Rothschild (1827-1905) que les llegà a una de les seves filles, Betsabé, que les va guardar fins a la seva mort l’any 1999. Un any després els seus hereus les subhastaren.

9 Vg. complet l’aclaridor article de Serra d’Or a les pàgines 14-17 de l’enllaç: http://www.cervantesvirtual.com/descargaPdf/serra-dor-any-xxv-num-282-marc-1983-984422/

10 És de justícia fer un reconeixement a la tasca de la Premsa Forana de Mallorca i, igualment, de les diverses jornades d’estudis locals, dues plataformes excepcionals que acullen aportacions històriques de primer ordre.

11 Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics n. 17 (Palma, 2007). Podeu llegir el text complet de l’article a https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2669019

12 Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enrique de Guzmán (Biblioteca de Autores Españoles, Madrid, 1960). Aquest llibre, absent de les bibliografies consultades, recull les memòries del militar que va negociar la capitulació amb Joanot Colom. La informació és fonamental, perquè desemmascara algunes de les fantasies de Quadrado i altres autors per denigrar la Germania. Entre d’altres, l’episodi grotesc que afirmava que l’Instador del Poble i del Bé Comú s’havia amagat a l’interior d’un excusat, on va ser detingut «sucio y asqueroso». Ambdós adjectius es poden aplicar als qui inventaren el relat apòcrif sobre la detenció que el militar que la va dur a terme descriu amb detall, amb un gran elogi de la conducta digna i exemplar de Colom. Em complaurà parlar-ne en un proper article.

13 Palma pretende recuperar las «claus» del regne. Antoni Pol (UH, 28-VIII-2020)

14 Vg. El financiero que vendió les claus del regne, un reportatge-entrevista d’Antoni Pol (UH, 29-VIII-2020)

15 Vg. el tom VII de Linajes de Aragón. Huesca, 1916. La nota persisteix en la inexistent donació reial. El marquès al qual fa esment, com a custodi de les claus, és José de Gurrea Borja y Villalpando (s. XVII-1678), marquès de Navarrés.

16 Amb la Germania he repetit l’experiència viscuda arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015). Lluny de recrear-me en l’arxiu borbònic de Simancas, en pouar els arxius de Londres i Viena, vaig obtenir aportacions documentals de primer ordre. Fins i tot els arxius de París, malgrat ser França l’aliada de la corona de Castella en aquella Guerra de Submissió (1705-1715), mostraven informacions rellevants quant a l’expedició de D’Asfeld que certificaven que Mallorca va salvar la ciutat de Palma de la cremadissa, gràcies al suport de George Forbes, governador britànic de Menorca, la resistència del Marquès de Rubí, virrei de Mallorca, i a unes honorables capitulacions que, talment com faria Gurrea, Felip V no va respectar.

17 Les capitulacions mereixeran un capítol monogràfic.

18 Amb les precaucions necessàries i sempre amb la necessària verificació, vull defensar la gran aportació que representa Viquipèdia. Argumentar els errors per desqualificar l’enciclopèdia virtual topa amb l’existència d’equivocacions en els llibres d’Història, amb l’avantatge a favor de Viquipèdia de poder procedir a la correcció immediata.

19 Dia 28 d’abril de 1520, des de Colònia, l’emperador Carles V va despatxar un privilegi concedint a Miguel de Gurrea prorrogar els seu mandat tres anys més, amb un salari que s’havia de pagar en lliures, la moneda mallorquina. Novament, ara des de Valladolid, dia 26 d’agost de 1523 Carles V va emetre un despatx de renovació similar.

PER A SABER-NE MÉS: 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:
(I) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429
(II) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518
(III) Els crits: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS

Deixa un comentari

Són moltes les curiositats, poc o gens destacades, que emergeixen de l’estudi de les Germanies. Entre moltes altres que miraré de perfilar en els propers mesos, ara em referiré als crits dels agermanats. A banda del documentat triple lema que he posat com a títol general d’aquesta sèrie d’articles, Pau, Justícia i Germania!, la relació de crits és rica i, en general, o són ben idèntics o s’assemblen molt a tots els territoris de la Nació Catalana on, en major o menor grau, entre 1519 i 1523 hi va haver revoltes populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i els abusos dels nobles. En tots els casos, els aixecaments foren esclafats per les armes i les creus.

Dos dels crits més usuals, sovint per acompanyar els altres, eren el de Visca el rei! i el de Visca Jesucrist! (o la Marededéu). Ambdós delaten la ingenuïtat o l’excessiva confiança dels revoltats. Els acreditats historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen que els agermanats aclamaven el rei, perquè “Si es cometien injustícies en nom seu, era perquè ell no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”. La història ens ha demostrat cíclicament com les monarquies en general i, molt concretament, els Àustries i els Borbons, no atenen mai les queixes populars ni les denúncies de corrupció practicada des dels mecanismes de poder, sinó que revaliden sempre el suport reial als nobles i als seus exèrcits. Aquesta conducta és tan crònica com la de l’Església catòlica, en línia amb la seva estructura jeràrquica papal, sempre fent costat a les monarquies i obertament en contra de les repúbliques. Monarquia i Església, sempre han anat del bracet i sempre han actuat contra els drets i les llibertats del nostre poble, amb la hipocresia afegida de l’Església d’aparentar voluntat pacificadora i negociadora per acabar atiant una gran repressió.

Un altre dels crits més propagats i exitosos dels agermanats era el de Visca la Santa Quitació! per reivindicar l’extinció de les feixugues contribucions i l’eliminació d’alguns dels imposts més abusius. Altres crits documentats a Mallorca són: Visca la Germandat!, Visca la Pàtria!, Visca la Terra!, Visca la Llibertat i Visca la Justícia! Fins i tot, en un moment gairebé efímer, es va cridar Visca França! En negatiu: Mort als homes d’honor!, Contra nobles i traïdors!, Mori el mal govern!… A Elx també hi trobam Llibertat i muiga el Cárdenas!, a València, Mori el mal consell! i a Cambrils, Justícia, visca lo rei i mori el Duc de Cardona!

La batalla de Gandia (extreta del llibre Los mártires de la Libertad)

La darrera referència, em convida a fer un parèntesi per aportar una prova més de la vinculació que, més enllà de la coincidència en els crits, hi va haver des del primer moment entre les revoltes de les diverses terres catalanes. Dia 8 de maig de 1520 dos-cents homes de Cambrils, amb les dones i els fills, anaren a reclamar ajuda als consellers de Barcelona “quexant ab grans veus y dient mil blasfemes del duch”. Així ho va escriure el síndic mallorquí, el canonge Gregori Genovard, en carta als jurats de Mallorca de dia 13 de maig de 1520. Genovard també advertia que el que estava passant a Cambrils derivava dels contactes amb la Germania de València: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València”. Genovard veia venir que Mallorca s’abocaria igualment a la revolta.

Sobre el just in armis i el pac qui deu

Part damunt de tots els crits de la Germania de Mallorca, n’hi ha dos que destaquen tot i que, malgrat fins ara han estat atribuïts als agermanats i identificats amb la revolta, no són de l’època, sinó molt anteriors. El primer, referit per Binimelis i Mut, és Jus est in armis. Quadrado i, per imitació, molts dels seus deixebles en varen fer burleta considerant el crit com un invent agermanat i assignaren l’autoria a algún díscolo leguleyo. Ni Quadrado ni cap dels seus seguidors no varen detectar que el lema procedia d’una citació popular, més que coneguda i secular, atribuïda a Sèneca (4 aC – 65): Ius est in armis, opprimit leges timor: la justícia és a les armes quan la por oprimeix les lleis.

El segon dels clams populars atribuïts a la Germania, possiblement el més reeixit i reproduït com a principal crit de guerra, és el de Pac qui deu! Álvaro Santamaría destaca la força de l’expressió: «una publicística llevada inteligentemente bajo el slogan Qui deu que pach, El que deba que pague.1 Doncs, tampoc aquest crit és original ni, menys encara, genuí dels agermanats, malgrat la reiterada assignació a la Germania. Ho va posar en evidència Eusebio Pascual a l’article Qui deu que pach2. Per posar un exemple anterior a la revolta, va aportar un document de 1460, on el Gran i General Consell accedeix a una súplica dels menestrals de Ciutat per tal que es revisin els comptes en manera que qui deu que pac. Com bé deduïa l’investigador republicà, la data i la protesta, certificaven que els ànims i les raons de la Revolta Forana de 1450 encara no s’havien aquietat, i que el foc colgat dels abusos i de les injustícies seria la causa principal del futur gran incendi de 1521.

L’expressió va fer fortuna i, a les boques dels agermanats, esdevingué un crit reivindicatiu que es va fer popular i, a diferència de gloses i profecies de l’època, va aconseguir sobreviure després de la derrota dels revoltats. L’any 1886, per exemple, va servir de sots-títol d’una sarsuela de Bartomeu Singala i l’any 1906 va ser usada per Antoni Maria Alcover, tan enemic de la Germania com era, per reclamar els pagaments de les quotes endarrerides als subscriptors del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (abans d’esquarterar-ne el nom): Els qui no han pagat, ¡per amor de Deu que paguin! Han rebut el Bolletí; lo just es que nosaltres rebiguem lo altre. Qui deu, que pach, y fora deutes!3

Més recentment, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, l’expressió ha servit de títol d’una novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que gira a l’entorn de la figura de Pau Casesnoves. Un encert si tenim en compte que Casesnoves va ser un dels ambaixadors de Mallorca, amb Joanot Gual i Eusebi Santandreu, que es va entrevistar amb el rei Ferran II d’Aragó de qui, l’any 1512, varen obtenir una sentència arbitral que ordenava elaborar uns nous estims orientats a minvar el pes dels censals que pagesos i menestrals pagaven als senyors. L’obstrucció de la noblesa i de l’església impedí l’execució de la sentència, el deute públic es disparà i la pràctica totalitat dels imposts anava a pagar els censals, és a dir, a les butxaques dels privilegiats i no a rebaixar el deute. En definitiva, tot el contrari de l’esperit, més que vigent encara avui a la Nació Catalana, sotmesa a una monarquia corrupta i a l’espoliació fiscal més alta del món, del pac qui deu!

NOTES

La il·lustració que encapçala aquest article correspon a la composició escultòrica de Jaume Mir Els agermanats

1 Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca. (A. Santamaría, Mayurqa, 1971)

2 BSAL, n. 192 de dia 1 de març de 1896. Vull reivindicar la poc coneguda biografia de l’autor, Eusebio Pascual y de Orrios, diputat republicà i governador de les Balears durant el tram final del sexenni revolucionari. Dirigí els darrers anys de la seva vida, fins que va morir el 1901, el butlletí de l’Arqueològica, on publicà molts d’articles, tant d’Arqueologia com d’Història. Els referits a la Germania són autèntiques troballes i, en tots els casos (els dos articles de 1890 i 1891 referits a la propietat de les claus del regne són exemplars), desmuntà interpretacions o pures invencions de Quadrado.

3 BDLC III, gener i febrer de 1906)

 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:

(1) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429

(2) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518

 

ALTRES ARTICLES SOBRE LA GERMANIA:

ELS ITINERARIS MACABRES DE JOANOT COLOM
JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE
UNA PASSEJADA PER CIUTAT AMB PERE OLIVER I JOANOT COLOM
PERE OLIVER, LA GERMANIA I FELANITX

7 DE FEBRER, DIA DE LA GERMANIA DE MALLORCA

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=239482

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 5 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA

Deixa un comentari

Venim d’un silenci antic i molt llarg

Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així va referir Pere Oliver i Domenge el mantell de silenci del discurs dominant que enterrà la memòria popular de la Germania de Mallorca1.

Al gravat de l’Arxiduc es veu la capelleta

La decapitació de Joanot Colom, amb instruccions d’esborrar-ne qualsevol esment i record, va imposar la història dels vencedors i la vexació dels agermanats. Aquell juny infaust de 1523, dins d’una capelleta damunt de l’arc de la Porta Pintada, després de la sàdica tortura i esquarterament de Joanot Colom, engabiaren el seu cap dins d’una llanterna de ferro i l’instal·laren a la vista de tothom i vigilat de nit, perquè no parli. Aquest era l’objectiu: fer callar la Germania.

D’aleshores ençà, durant tres segles les cròniques reflectiren el discurs del guanyadors i abominaren dels agermanats com si no haguessin existit mai. Dins del mateix segle de la Germania, Joan Binimelis i Garcia (1538-1616) publicà una Història General del Regne de Mallorca, orientada a afalagar els qui li havien encarregat l’obra: els jurats de la ciutat i el regne; els grans enemics de la Germania. Mig segle després, Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) publicà una nova història calcada de la de Binimelis; no debades Mut també era jurat de la ciutat i del regne. Altres cronistes com Joan Dameto i Cotoner (1554-1633), Guillem Terrassa i Ponç (1709-1778), Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), Bartomeu Jaume i Canyelles (1765-1844) o Lluís de Vilafranca (Joan Mestre i Oliver, 1770-1847) elaboraren miscel·lànies i notes històriques sempre des de la perspectiva adversa a la Germania i adherits, amb més entusiasme que convicció, al discurs de la noblesa i de l’església. Si hi havia qualque aspecte que no podia arraconar-se de la memòria popular, es manipulava per demonitzar la revolta; no oblidem allò de la diabólica secta colombina.

Una profecia… a bolla vista

Hi ha un document que desemmascara fins a quin punt la història va ser manipulada: les Profecies de Bernat de Mogoda, atribuïdes al cavaller del mateix nom que va participar a la conquesta de Mallorca, amb Jaume I, el 1229. Es tracta d’un llarg poema de 368 versos (92 quartetes), en línia amb altres documents de visionaris i predicadors, més concretament amb les premonicions d’Anselm Turmeda.

La ciutat recobrada                                                                                                        serà en la gàbia alta,                                                                                                         lo colom per sa falta                                                                                                      perdrà ses ales  

La perversió del vertader i desconegut autor consistia en endurir els fets ocorreguts, amb la justificació d’hipotètiques premonicions seculars. El llenguatge de l’època i els detalls d’alguns episodis posaren en evidència que es tractava d’una obra apòcrifa, elaborada entre 1523 i 1576, amb l’objectiu de criminalitzar la Germania2.

per borrar la memòria de dit Colom