Etziba Balutxo...

Amsterdam. Un mariner deixa l’enamorada, la qual s’endinsa en una depressió i es refugia en l’únic consol d’una amiga. Aquesta, en plena crisi afectiva de l’abandonada, lloga una habitació a un jove estudiant que té una gran semblança al mariner fugitiu; gairebé són idèntics. La tragèdia esclata el dia que l’enamorada visita l’amiga i es pensa veure el seu amor ficar-se a una de les cambres. Endevina la traïció i se suïcida just després d’escriure una nota de retret per la doble deslleialtat. Aquest fet luctuós, producte d’un malentès de l’atzar, brinda al jove llogater, l’escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989), el joc escènic per bastir, amb el pinzell esmolat del nihilisme més satíric, un exercici literari encaminat a definir el doble i fràgil rostre de les coses, entre la certesa i la ficció, entre l’aparença i la realitat. El món dels rics i el dels desvalguts com a camp de batalla de la lluita sense treva entre el bé i el mal.

Sobre aquesta dualitat que viatja des de la imatge fins al corresponent miratge, Vigoleis s’incorpora, com a narrador i com a protagonista, a una crònica de mil pàgines que, en rigor, no es pot qualificar d’assaig ni de novel·la, tot i que evoca literàriament l’experiència de l’autor durant el temps que residí a Mallorca entre dia 1 agost de 1931, pocs mesos després de proclamar-se la República, i finals de setembre de 1936, quan gràcies a la sort aconsegueix abandonar l’illa en poder dels militars feixistes revoltats. Es tracta de Die Insel des zweiten Gesichs, publicada l’any 1953 en alemany, traduïda a l’espanyol el 1993, sota el títol La isla del segundo rostro, i encara avui incomprensiblement inèdita en la llengua de la terra de l’escenari. El llibre va rebre el premi Fontaine de 1954, fou qualificat d’obra mestra per Paul Celan i Siegried Lenz i, l’any 1999, Maarten t’Hart a Die Zeit el definí com el llibre més important del S. XX. Si bé el darrer qualificatiu, al meu entendre, és excessiu, no hi ha dubte que som davant d’una obra molt bona, altament recomanable i molt il·lustrativa d’un període clau i, sobretot, d’uns fets que han incidit (i encara incideixen) en la nostra història contemporània.

L’obra, ja esmentada abans de la seva versió espanyola per Josep Massot i Muntaner i altres investigadors de la Guerra dels Tres Anys, resulta d’imprescindible consulta i referència per als estudiosos de l’època republicana a Mallorca. És un pou d’informació molt majoritàriament fidedigna, encara que no tota com veurem. Desfilen pel relat els principals actors d’aquells anys. Es retrata la nombrosa colònia d’alemanys que hi havia a Mallorca. Vigoleis explica els tres grups, poc o gens integrats, que formaven aquell col·lectiu: primer arribaren els fugitius del nazisme, després els espies i els cuetes i, finalment, els assassins. L’autor arribà a Mallorca coincidint en el temps amb els del primer grup, però de forma absolutament desvinculada d’ells.

El motiu que impulsà Vigoleis a viatjar a Mallorca va ser atendre una falsa alarma de la malaltia terminal del seu cunyat Zwingli, germà de la seva companya Beatrice. El cunyat havia enviat un telegrama com a argúcia de reclam d’auxili. En arribar a Mallorca, descobriren que l’única malaltia que patia era la mala relació de parella que Zwingli mantenia amb Pilar, la lasciva amant d’un general destinat a Menorca amb qui havia tingut una filla. Els nouvinguts es mudaren a la casa de la baralladissa parella, on Vigoleis va estar a punt de caure atrapat sota el llençol de Pilar i si, finalment, no va sucumbir va ser en atenció al pànic d’agafar la sífilis, atribuïda a totes les prostitutes espanyoles. Arran d’aquell incident, Vigoleis i Beatrice abandonaren la casa d’acollida i, per hostals i residències singulars, començaren un itinerari carregat de facècies i peripècies, còmiques i dramàtiques, derivades d’una situació econòmica precària a l’espera d’uns drets d’autor que no arribarien mai i que els va fer passa ganar fins al punt d’arribar a pensar en el suïcidi. (continuarà)

NOTA.- La il·lustració correspon a l’edició d’Anagrama d’abril de 2006, la qual incorpora, després d’un imprescindible epíleg, tres Rectificaciones publicades a les edicions posteriors (alemanyes, franceses i angleses). La darrera aportació prové de la seva segona i darrera visita a Mallorca l’any 1976, per recórrer els escenaris que havia vist 40 anys abans, en companyia del fill de Joan Sureda, el mecenes arruïnat, i de Pilar Montaner. Pere Sureda, el pintor amic i protector de Vigoleis, retrataria els mallorquins molt millor que l’escriptor, amb els acudits d’en Calafat, carregats d’ironia i sentit de l’humor. En parlarem un poc més en propers comentaris que el llibre reclama.