Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -10-

L’arxiver

Amb l’ànim d’elogiar Quadrado s’han escrit moltes de falsedats. Bona part d’elles són bones de desmuntar i posen en evidència a qui les va inventar i a qui encara les divulga. Per exemple, la tan abanderada independència ideològica es difumina a la vista del seu actiu compromís aquiescent amb la monarquia i amb l’Església. Quant al rigor escrupolós, com a arxiver, amb la preservació i conservació del patrimoni, les seves paraules són les més efectives per fer decaure la pretensió: En el alcázar de Segòvia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al celebre comunero Juan Bravo?¹ Pel que fa a l’esment i protecció dels documents, una altra confessió la posa en solfa: A los amigotes no los veo, sino cuando vienen a fumar por el Archivo². Cal dir, en aquest punt, que des de la segona meitat del s. XVII i, més encara, des dels inicis del s. XVIII, a la Gran Bretanya, França i Catalunya els arxius i les biblioteques, atesa la proliferació d’incendis, ja disposaven d’espais annexes reservats als fumadors³.

Si bé és cert que l’incendi que va afectar l’arxiu la nit del 28 de febrer al 1^r de març de 1894 va començar a altres dependències de l’Ajuntament, es va palesar la manca de previsió i la inexistència de protocols d’actuació per preservar la documentació de l’arxiu⁴. L’Almudaina es congratulava que el grueso del archivo se ha salvado, però també assenyalava la precarietat de mesures de protecció. La mala ubicació de l’arxiu presagiava la destrucció total i sols la fortuna va desviar les flames i va permetre a Quadrado i alguns auxiliars tenir temps de llençar els llibres i els expedients a un pati interior i salvar la pràctica totalitat de la documentació.

També s’ha dit que ell va evitar que l’arxiu anàs a parar a Barcelona quan, en realitat, allò que no volia era perdre la feina o, alternativament, haver de partir amb la documentació. D’altra banda, cal recordar que Quadrado, a diferència dels cronistes coetanis que feren els seus llegats a entitats del país, ell no va donar el seu arxiu a cap institució mallorquina, sinó que la va lliurar a Menéndez Pelayo i va anar a parar a Santander. Tampoc no és cert que ell fos qui va ordenar l’arxiu. L’arxiu de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n feu càrrec⁵. Menys cert encara que el creixement documental fos per iniciativa seva. En tots els casos va ser per atendre disposicions administratives que l’obligaren a incorporar a l’arxiu del Regne els procedents del Sindicat Forà (1846), el de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca (1863), el de la Cúria del Comte d’Empúries (1864) i el del Gremio de Mareantes (1877). Tots per atendre ordres superiors.

Una altra afirmació que decau davant de la caparruda realitat dels fets és la hipotètica salvació de tota la documentació: Debido al mal estado del local y a los acuerdos de la Junta, llevarónse a tirar unas quince carretadas de papeles viejos perdidos por las goteras, la humedad y la polilla. Això es va escriure el 12 de maig de 1854, quan ja feia anys que Quadrado era el responsable de l’arxiu⁶. La Junta que acordà l’expurgació estava presidida per un pèrit i hi havia Quadrado, com a arxiver, i el magistrat Àlvar Campaner. No va ser aquella l’única tudadissa de documents. D. Àlvaro Campaner y D. José Mª Quadrado debieron ver con dolor cómo salían de los repletos estantes del Archivo de la Audiencia sendos montones de papel, enagenado a vil precio, en cuyos folios se contenía toda la historia criminal de nuestro país durante las memorables centurias XVII y XVIII⁷. L’any 1893, amb Quadrado al capdavant com a responsable, es faria una nova expurgació documental. Antoni Mut escriuria: Al nostre mode de veure foren destruccions intencionades, com vaig exposar en un altre treball que inclou l’assalt popular a la Inquisició de Mallorca l’any 1820⁸.

Quant a la dedicació, a més de les nombroses excedències generosament obtingudes, durant molts d’anys va gaudir d’un poder gairebé absolut. En matèria d’horari, per exemple, durant molts d’anys administrava l’accés a l’arxiu a la seva conveniència. Després, tímidament es varen imposar uns temps mínims d’atenció al públic que l’any 1881 era de les 11h a les 15:30h. Una ordenança del 18 de novembre de 1887 establia que las horas que el establecimiento ha de estar abierto al público serán seis en los días lectivos y tres en los de fiesta.

Una altra característica de Quadrado és que no volia ajudants i, de fet, des del 1846 va rebutjar tots els oferiments. Dia 10 de febrer de 1851 escrivia: La plaza de ausiliar no es por ahora necesaria y solo más adelante convendría tener a mis órdenes un copiante eventual. El 8 de maig de 1859 un Reial Decret ordenava que s’havien de proveir les places necessàries, establia tres categories (arxiver-bibliotecari, oficials i ajudants) i afegia que Los Escribientes deberán saber latín, paleografía y alguna lengua viva, además de lemosín los destinados a los Archivos de la Corona de Aragón y el dialecto gallego los de Galicia⁹. El que qualsevol arxiver hauria vist com a oportunitat no va seduir Quadrado i, novament, es negà a acceptar cap ajudant. El 1862 va sol·licitar un porter, però rebutjà acceptar ajudants fins que se li va imposar el 1863.

A poc a poc, l’Administració anava detallant més les funcions, els horaris, els serveis dels arxius i, també, les normes de conducta dels arxivers. Era sabut que Quadrado traginava documents de l’arxiu a ca seva. Poc després de la Gloriosa, dia 11 d’octubre de 1868, per evitar conductes com la seva va rebre un escrit comminatori: El Gobierno provisional se ha servido resolver que por ningún título ni concepto se permita sacar del local de los Archivos generales de la nación papel ni documento alguno. Era un toc d’atenció que, tanmateix, no degué fer l’efecte desitjat, perquè Miquel dels Sants Oliver descriuria que, fins i tot després d’haver estat jubilat, s’escampaven expedients de l’arxiu per damunt les cadires del seu domicili.

Volia controlar-ho tot i, per això, va ser un obsedit addicte a la feina. La workaholism, una malaltia aleshores encara no estudiada ni diagnosticada, provoca un trastorn important de personalitat ja que el treball, quan monopolitza i centra la vida de les persones, desproveeix del que s’anomena intel·ligència emocional. En síntesi, els addictes a la feina són persones individualistes, amb un alt nivell d’egolatria i amb una baixa o nul·la capacitat d’estimar, perquè el seu ego reclama el servei i la veneració de les persones del seu entorn. En el cas de treballs intel·lectuals, els dependents de la feina hi afegeixen un sentit de superioritat sobre els altres, amb un acusat classisme i una greu intolerància amb els possibles competidors.

Un lapsus calami? D’historiador o d’arxiver?

A la memòria d’activitats de 1892, escriu: se ha logrado recuperar un libro que se echaba de menos en la dilatada serie de los acuerdos Extraordinarios de los Jurados del Reino, de sumo interés por corresponder cabalmente al año 1521, señalado por las perturbaciones de la Germanía, el cual, sacado del Archivo a efectos sin duda de circunstancias políticas en 1841, fue restituido por persona respetable, a cuyas manos había venido a parar¹⁰.

En aquest punt, cal advertir que a Quadrado li passaren per malla importants documents. Molt concretament, n’hi ha un de rellevant que no es va rescatar fins a l’any 1972: D. Francisco Sevillano Colom (…) dijo haber encontrado un libro sobre las Germanías, más completo quizá que el publicado por Quadrado, y expuso su idea de que se publique por equipos, para una mayor variedad de colaboraciones, por ejemplo el correspondiente a Palma podría estudiarlo y publicarlo el Seminario de Estudios Medievales del General Luliano y los pueblos especialistas de los mismos¹¹.

Aquella notícia reclamava aclarir-ne el desenllaç. La font primigènia, Francisco Sevillano Colom (1909-1976), havia mort feia temps per la qual cosa vaig escriure a diversos historiadors si me sabien aclarir de quin llibre es podia tractar i si, com proposava el descobridor, s’havia arribat a publicar. La gran majoria de les respostes apuntaven cap al Llibre de Lletres Certificatòries de la Germania.

Em permet de transcriure un fragment de l’aclaridora resposta de l’eminent doctora Eulàlia Duran: El Sr. Sevillano, amb qui vaig tractar precisament aquest 1972, estava ja molt malalt i li costava de precisar bé les coses. Per exemple jo li vaig preguntar que hi havia a un armari que estava enfront de l’entrada de la sala de consulta de l’arxiu i em va contestar: “no ho sé en diem l’armari de Quadrado, perquè ell el va deixar a l’arxiu, però no l’he mirat mai”. Vam trobar la clau i va ser tota una revelació. Ho vaig consultar, però eren lligalls no llibres. Amb tot em sembla que devia referir-se a la documentació sobre aquest tema titulat Llibre de lletres certificatòries de la Germania i a documents de la repressió per algunes poblacions¹².

Una vegada aclarit, gràcies a les respostes obtingudes, que el descobriment de Sevillano (des d’ara li hauríem de dir de Sevillano i Duran) es referia al llistat de les Lletres certificatòries de la Germania i, tota vegada que es va trobar dins d’un armari de documents de Quadrado, ens hem de demanar com així no el va fer servir en vida? Com així no en va fer cap referència? Hem de tenir present que les Lletres certificatòries, dictades el 1524, recullen els imports que s’hauran de pagar i les relacions deriven de les Informacions Judicials, recollides el 1523 i primeria de 1524. De fet, no són altra cosa que la relació de les composicions que haurien de satisfer com a càstig per la revolta. L’alt interès de les Lletres també reclama una comparança amb les Informacions Judicials per veure quins són els noms que apareixen a les dues llistes i quins els que, finalment, s’alliberaren de contribuir. Recordem que quan Quadrado va publicar les Informacions, de les quals havia dit que contenien més de 10.000 noms, es reduïren a poc més de 5.100 i era una llista no exclusiva d’agermanats, sinó de bons e de mals. D’altra banda, mancaven la meitat de pobles de Mallorca i no tots els relacionats havien de pagar composicions. Doncs bé, les Lletres certificatòries (ARM, AH-4806) detallen, per pobles, els imports de les composicions atribuïdes a cada persona, amb la indicació en la majoria de casos de l’ofici de cadascú. L’any 1974, l’historiador Onofre Vaquer les va transcriure ordenades alfabèticament¹³. En total, són més de 5.300 noms i, a diferència de les Informacions, n’apareixen d’Alaró, Campanet, Escorca, Inca, Pollença, Sa Pobla, Santa Margalida, Selva i Sencelles.

Els motius de no haver volgut utilitzar una informació tan rellevant que tenia a l’abast, de no haver-ne esmentat mai l’existència ni tan sols, serà un altre dels grans misteris que la mort de Quadrado va convertir en indesxifrable.

NOTES

1 Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (Madrid, 5 de setembre de 1842). Al final, es demana si farà arribar l’objecte robat a Bover

2 Carta de Quadrado a Aguiló (Madrid, 13 d’abril de 1848)

3 No hi ha notícies que indiquin que Quadrado era fumador, però sí que els matins aspirava rapè que portava en una tabaquera de plata

4 Els rumors que s’escamparen i que recollí la premsa, apuntaven que l’incendi havia estat provocat amb la intenció d’accelerar les obres de reforma en curs

5 Antoni Mut Calafell ho diu a Josep Maria Quadrado, un arxiver del s. XX a Mallorca i explica que, des de 1829, hi havia un inventari complet que havia actualitzat Francesc Massanet

6 Aquell any 1854 moriria la mare de Quadrado

7 El archivo de la Audiencia de Mallorca de J. Llabrés

8 José María Quadrado. Un arxiver del s. XIX a Mallorca. Consell de Mallorca, 2003

9 Cap problema aleshores amb la unitat de la llengua, en considerar un sol idioma per a tots els arxius de la Corona d’Aragó. El lemosín no despertava anticatalanisme

10 La redacció (había venido a parar) sembla desfer l’enigma de la notícia. El 1841 va ser l’any que Quadrado escriu a La Palma cinc capítols sobre las Comunidades i, també, l’any que Furió publicà Memòria Histórica de los Comuneros Mallorquines

11 Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, anys 1968-1972, pàgina 644 dins de l’apartat Sección Oficial y de Noticias de 1972