Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -12-

L’anticatalanista

Quadrado va propugnar la subjugació del català (ell sempre escriu lemosín). Si els darrers anys dissimulà la conducta lingüicida va ser per la influència de Marià Aguiló, amb qui mantenia una relació cordial¹. Abans havia escrit: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i fins i tot s’ampliarà contra la unitat de la llengua: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín.

Aquesta conducta que avui qualificaríem de gonellista (servitud colonial al castellà i esquarterament lingüístic) va tenir conseqüències. Com a exemple, es poden endevinar els efectes quan, l’any 1863, a Observaciones sobre la titulación de las calles escriu: Sube de punto la dificultad en una población en que se habla, no por el vulgo, sino por las clases sociales aún más escogidas, en todas sus relaciones privadas, un idioma radicalmente distinto del castellano, en que por lo mismo la nomenclatura de las calles es toda mallorquina; y para acomodarla a las exigencias del tiempo sin desnaturizarla, para aproximar cuanto sea posible el lenguaje común al oficial, para conciliar los intereses de propios y forasteros, se requiere un esquisito tacto que aprecie en qué casos haya de modificarse y en cuales quedar intacta. Es tracta, en definitiva, de castellanitzar i, quan no sia possible, aproximar al màxim els noms mallorquins al llenguatge “oficial”.

Alguns autors (Antoni Mª Alcover, Josep Massot i Muntaner, Joan Mas i Vives…) amb l’argument de contextualitzar la conducta de Quadrado, han tractat amb generosa benevolència l’anticatalanisme que, més enllà de l’àmbit lingüístic, va estendre al camp cultural i polític, amb gran satisfacció dels intel·lectuals castellans. Sembla prou aclaridora l’opinió de Menendez Pelayo: Quadrado, que ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la patria común, que no menoscaba, sino que engrandece y realza el amor a la patria pequeña, muestra igual serenidad de juicio cuando condena la usurpación de don Pedro IV, y su inicuo proceder con la infeliz dinastía de Mallorca, que cuando execra las matanzas de los judíos de la isla y la bárbara preocupación que a ellas ha sobrevivido, o cuando hace trizas la leyenda revolucionaria que pretendió convertir a Juan Colom en héroe y en vengador del derecho, y en apóstoles de la libertad a los asesinos de la Germanía. En quatre línies, tres dels grans mites de l’anticatalanisme que abanderà Quadrado. El primer, l’exaltació de Jaume III, el rei traïdor als mallorquins que Quadrado convertí en una icona com a víctima dels catalans². El segon, l’hipotètic racisme dels mallorquins quan qui atià la fúria contra els jueus varen ser els nobles i els clergues, no debades la Inquisició era una institució monàrquica i de l’Església. El tercer, per arrodonir-ho, la visió infamant de la Germania i la criminalització dels seus líders.

L’anticatalanisme de Quadrado és indiscutible. Antoni Maria Alcover, referint-se a una conferència a Menorca del canonge Dr. Cardó, escrivia: I mirau que era treurehu p’els cabells anarse’n a aprofitar de la figura d’En Quadrado per fer catalanisme, allà on En Quadrado no en fou devot may sino contrari³.

L’anticatalanisme va condicionar i amarar tota l’obra de Quadrado, però no va ser l’única servitud ideològica que el delatava. L’agost de 1869 Josep Maria Quadrado entrà en una disputa arrel d’un article publicat a La Unidad Catolica titulat “Reacción” on anunciava que arribaria una reacció contra tot el que estava succeint amb els esdeveniments revolucionaris. Des de El Iris del Pueblo titllaren a Quadrado de carlista i l’acusaren de ser un dels culpables de la conspiració carlista que havia tingut lloc feia poc a la ciutat de Palma. Quadrado contestà que no era de cap partit i que no es solidaritzava amb cap⁴. Arran de la Gloriosa, retornà al carlisme que ja havia defensat 25 anys abans al costat de Balmes.

Quadrado se sentia espanyol i mantenia la fascinació per Castella. Ho diu Menéndez Pelayo: es cierto que la tierra predilecta de su corazón, después de su isla natal⁵, la que él mejor ha sentido y más ha ilustrado, son los reinos de Castilla la Vieja y León con su corona, una predilecció que es faria evident. Quan Quadrado demana opinió sobre el diari La Unidad Católica, el seu amic Vicente de la Fuente el felicita per la publicació, però afegeix: Hallo el periódico la Unidad algo árido, ¿No podría V. amenizarlo dándole un colorido mallorquín V. que tanta riqueza mallorquina tiene? El retret palesava que Quadrado no escrivia pensant en Mallorca sinó en Madrid. Amb els mateixos protagonistes, es repetí idèntica constatació quan Quadrado censurà de la Fuente: suprime cinco párrafos relativos al deseo del triunfo católico, desafecto a La Casa de Borbón, referencias al centralismo y a la corrupción madrileña, y democracia europea y americana. Estaba muy claro que Quadrado no dejando de pensar en Madrid, intuía no serían párrafos gratos para un lector de la Corte⁶. Una vegada més es certifica la doble moral de Quadrado quan, el setembre de 1846, s’havia indignat per una censura que no va existir⁷.

Algunes dades personals i familiars

La figura gegantina que s’ha volgut transmetre de Quadrado topa amb dades que el presenten més aviat com un bufó de la Cort com els que acompanyen Las Meninas de Velázquez. La darrera criada que va tenir Quadrado, deia que era de cabeza cuadrilonga y cuerpo menudo i Álvaro Santamaría escriu: cabeza grande para un cuerpo pequeño, mirada extasiada y un misal en la mano. Qui millor el va descriure va ser el seu amic poeta Costa i Llobera: Aquel hombre de cuerpo exiguo con su gran cabeza sobre su mezquina figura, tenía como el aspecto de un gnomo. Es feia fer a mida les taules i les cadires i, fins i tot, pretenia que li fessin els retrats de mig cos per amunt i, més que els olis, preferia un bust del seu cap. Fins després de mort, l’any 1946, no el varen pintar de cos sencer, amb una idealització del seu físic⁸.

Quadrado va néixer a Ciutadella de Menorca dia 14 de juny de 1819, fill de Margarita Neto Oleo (1779-1854) i Josep Quadrado Oleo (1771-1820)⁹. Quan son pare va morir, ell, sa mare i els dos germans que li havien fet de padrins de fonts (Antoni i Joana) es mudaren a Palma a la casa d’un oncle capellà, Francesc Quadrado Oleo, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia. Allà va viure fins que es va casar, exceptuant les dues estades a Madrid (1842-1843 i 1845-1846). La unitat familiar menorquina es va desfer. L’oncle va morir el 1826, el germà Antoni el juny de 1846, amb només quaranta anys, sa mare el 1854 i la germana Joana el 1868.

Quadrado, tan defensor de la família i tan donat als obituaris, no farà esment a cap de les morts del seu entorn més proper. Ni a la correspondència ni a la premsa fa esment de les defuncions. A diferència dels familiars de la seva esposa, no hi ha ni tan sols una esquela i, a les hemeroteques, només el nom d’Antoni Quadrado Nieto de 40 anys, natural de Ciutadella i de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, apareixerà a una relació del morts del mes de juny de 1846. De sa mare absolutament res. Antoni Mut Calafell la situa, amb un interrogant, a l’any 1854. Aquell any, el mes d’agost, es desfermà una epidèmia de còlera a Menorca i a Mallorca i hi va haver una gran mortaldat. S’establiren normes estrictes com prohibir la fruita i la verdura o la romeria de Sant Bernat. Quadrado, dia 30 de setembre, com a secretari de l’Acadèmia de Belles Arts, signava un ajornament de dates de matrícula a fin de evitar el peligro mientras continue el cólera en algunas provincias españolas. Durant aquells mesos les morts no s’anunciaven i no es feien cerimònies fúnebres.

La relació de Quadrado amb els dos germans i amb sa mare no devia ser gaire dolça. En tota la correspondència coneguda no esmenta mai els germans i només tres vegades a sa mare. A una de les cartes a Tomàs Aguiló, des de Madrid, informa que ha anat a veure un drama i conclou: no hables nunca a mi madre de teatros. A la carta següent, datada el 27 de març de 1843, escriu ¿Has enseñado a mamá lo que escribía en mi última? Mucho lo sentiría, pues no ignoras cuan celosas son las madres. Santamaría es referirà a la influencia de una madre excesivamente absorbente. Ho confirma Quadrado quan, a la primera resposta que fa a la proposta de Balmes d’anar a dirigir un diari a Madrid, es nega amb l’argument de no poder abandonar una madre para quien mi ausencia sería la muerte. Finalment, acceptà i deixà sa mare amb els seus dos germans grans, Antoni i Joana. De retorn d’aquella segona estada a Madrid, sense abandonar la casa familiar, Quadrado va llogar un estudi per fer feina al carrer Torre de l’Amor i, després, un de més espaiós al carrer de l’Almudaina des d’on escrivia a la vista del arco viejo, arco viejo,/ andrajo de un edificio.

De la mort de la germana, igualment sense esquela a la premsa ni anunci de cerimònia religiosa, únicament s’ha localitzat una referència indirecta. Es veu que el qui des de Barcelona tenia les funcions d’inspector de l’arxiu, Francesc Xavier Llorens, a una carta a Quadrado havia enviat salutacions per Joana, a qui havia conegut en una estada anterior a Palma¹⁰. Quadrado es degué veure forçat a aclarir que ja era morta, perquè el maig de 1870 Llorens remet un condol molt sentit per lamentar la pèrdua i, com a conhort, es complau en el recent matrimoni de l’amic: al menos ahora experimentará V. quizás más que nunca el beneficio que le hizo el Señor deparándole una compañera¹¹.

Efectivament, dia 8 de setembre de 1868, pocs dies abans de la Gloriosa, a punt de fer els 50 anys, Quadrado es va casar amb la sollerica Rosa Morell i Creus de 39 anys, filla de Pere Joan Morell i Rullan (1790-1867) que havia mort un any abans¹². Va ser un casori d’interès mutu que, segons deia Quadrado, mantenia la mateixa relació conjugal que Maria i Josep. El matrimoni, amb l’única germana d’ella, Bàrbara, va anar a viure a l’entresol del cap de cantó dels carrers Ca n’Anglada i Sant Pere Nolasc.

Quan Bàrbara va morir de tuberculosi, el gener de 1891 als 62 anys, se’n ressentí la salut mental de la germana¹³. Maria Estarelles, filla d’un carboner d’Artà i una de les dues criades joves que varen atendre els darrers anys el matrimoni, va descriure la situació: Doña Rosa vive en un mundo aparte, terrible, misterioso, el mundo de la locura. Se niega a alimentarse. Y los días que dura el eclipse de su razón, las dos muchachas la hacen comer a la fuerza: una la sujeta y la otra le hace comer unos huevos crudos y un poco de leche. Don José, con sus ojos de mope, lo contempla serio, seco, amargado; es el drama de su vida doméstica que le atormentó siempre. D’ell, l’artanenca detallava que li feia cantar cançons de la terra i posava un exemple:

Majoral, deixau-me anar

a coir dins sa llaurada.

Jo no hi som pes pareier,

ni pes parei, ni s’arada.

Jo hi vaig per un jornaler

que em te ma vida guanyada.

Maria Estarelles va aportar una altra dada prou rellevant que ratifica la misogínia del seu senyor. La frase habitual de comiat de Quadrado als homes, especialment als joves, era: ves alerta amb el joc, les dones i el vi!¹⁴

NOTES

1 El 22 d’abril de 1873, en carta a Marià Aguiló, Quadrado es disculpa per escriure-li en castellà

2 El monument a Jaume III en el lloc on hi va haver la batalla de Llucmajor, avui és un punt de trobada de l’anticatalanisme i del neofeixisme. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/mites-fatus/

3 BSAL, 1920

4 Catalina Maria Martorell El republicanisme federal i la cultura liberal democrática a Mallorca (1840-1900) Tesi doctoral en línia: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/325409/cmmf1de2.pdf?sequence=1

5 Possiblement pensava en Mallorca, tot i que l’illa natal és Menorca

6 Vg. De «El Conciliador» a «La Unidad Católica» de Miquel Duran Pastor

7 Balmes replicà la protesta de Quadrado: no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más

8 L’autor va ser Pere Barceló Oliver (1884-1962). El retrat, de cos sencer, es va col·locar, entre el de Maura i el de Weyler, a la Galeria de Fills Il·lustres de la Diputació dia 19 de desembre de 1946

9 Son pare era vidu de Maria Óleo Benejam i es tornà a casar el 31 d’agost de 1800

10 A diferència de Quadrado, Llorens parla molt sovint de la seva família i de les morts que l’afecten

11 Vg. Francesc Xavier Llorens i Barba: cultura i política a la Catalunya del segle XIX de Fèlix Villagrassa

12 Advocat, diputat i professor de l’Institut Balear. Quadrado en va fer un elogi a la revista Museo Balear l’any 1887

13 A diferència dels familiars directes de Quadrado, morts i enterrats en silenci, es publicà una esquela anunciant el funeral a l’església de Sant Jaume i, l’any següent, un anunci d’una missa en sufragi de Bàrbara

14 La Almudaina de dia 19 de desembre de 1946 va publicar un especial amb motiu del 50^è aniversari de la mort de Quadrado. Resulta d’alt interès l’article de Joaquim Verdaguer elaborat a partir de les declaracions de Maria Estarelles