Etziba Balutxo...

Una recerca injustament endarrerida

Sabia del vent, però no destriava el torrent. Feia anys que el vaig descobrir i tot quant vaig llegir sobre la seva figura em va fascinar. Un patró a qui les treballadores retien homenatge cada any? Un gestor eficaç que va crear centenars de llocs de feina i va revitalitzar l’economia del llevant de Mallorca? Un republicà compromès amb la llengua, la cultura i la identitat del nostre poble? Una víctima del franquisme? Em feia molta gola esbrinar qui va ser i què va fer. Això no obstant, com tantes altres coses, només vaig deixar quatre notes al calaix a l’espera de tenir temps, qualque dia, per envestir una recerca que, com em veia venir, m’obligaria a dedicar-hi moltes hores i moltes de passes. Els primers mesos del 2024, arran d’intentar treure de la fosca algunes dones silenciades per la dictadura (ep, amb la col·laboració del discurs dominant del patriarcat), les hemeroteques m’han recordat que mantenia el tema pendent i m’han incitat a fer una mínima aproximació, perquè, ni que sigui amb caràcter pòstum, d’ençà de fa molts d’anys Antoni Mus Caballero mereix un reconeixement públic perquè Felanitx i, potser amb més motiu Manacor, li hauria de retre tribut i espolsar el seu nom de dins la boira, sobretot quan, essencialment, va ser un bon home; un home bo.

La primera dada que vaig tenir a les mans, podem dir la primera pista, va ser una fotografia carregada de missatges. A una gran sala enramellada amb banderetes de festa, hi ha una vuitantena de dones assegudes, moltes d’elles amb el somriure a la boca. Al costat esquerre hi ha un home, un sol home entre tantes dones, i a l’enfront un rètol que diu Viva el Sr. Mus. El fet és que, cada mes de juny des de 1922 fins al 1932, el setmanari de Felanitx informa del regal que les treballadores dediquen al director gerent de la fàbrica de perles d’imitació i de la festa que s’organitza. La notícia de premsa és recurrent. Es detalla el present que se li fa i es descriu l’ambient d’aquella fita anual¹. Per la data, deduïm que el Sant Antoni que celebraven era el de Pàdua, el dels albercocs, que se celebra el 13 de juny. Qui era i d’on sortia aquell Antoni Mus que apareix, durant una dècada, a tantes notes de societat? La foto de les perleres de Felanitx, més que convidar, reclamava la indagació. Més prest o més tard, s’havia d’investigar.

Una breu aproximació biogràfica

Antoni Mus Caballero va néixer a Maó l’any 1895. Era fill de Cristòfol Mus Pasqual, maonès, i de Gregòria Caballero Lliteres de Sant Llorenç des Cardassar². La família va anar a viure a Barcelona i, de ben jove, Antoni va entrar a fer feina a l’empresa dels germans Eduard i Karl Heusch³.

En el camp de les inquietuds culturals va ingressar a l’Orfeó Català⁴. Més enllà del vessant musical, la coral era un referent en la defensa de la identitat nacional i sempre començaven els concerts amb El cant de la senyera. El gener de 1919, un fet tràgic va commoure l’agrupació i va activar el compromís dels seus membres amb el catalanisme⁵. Va ser a l’Orfeó on Antoni Mus va conèixer Petra López Blanco, set anys major que ell, nascuda a Barcelona l’any 1888, filla de Pedro López Gil i de Modesta Blanco Serran, naturals de dos pobles d’Osca. Els dos cantaires es varen casar l’any 1918 i l’any següent naixia a Barcelona el seu primer fill, Enric. Atesa la bona disposició d’Antoni i l’excel·lència en la gestió, gràcies al seu talent i dinamisme, els propietaris li proposaren anar a Mallorca per confiar-li una nova delegació de l’empresa a Felanitx. Així va ser com, l’any 1922, la família arribava a la Vila.

En un tres i no res, la factoria felanitxera va incorporar més de tres-centes dones, cent de les quals feien feina directament a la fàbrica i les altres a les seves cases. L’impuls a les economies d’aquelles tres-centes famílies va ser molt profitós. Totes les notícies que apareixen a la premsa demostren l’estima que Antoni va assolir durant la dècada que va viure al poble⁶. El trobarem a la premsa quan, dia 9 de maig de 1926, acompanya Jaume Mas, el jutge de pau de la vila, a un acte institucional⁷. El mes d’agost d’aquell any, va acollir la visita de les colònies escolars a la fàbrica per explicar el procès de confecció de les perles.

A Felanitx varen néixer el segon i el tercer fill del matrimoni; Pere l’any 1923 i Antoni l’any 1925. Vivien en el número 27 del carrer Roca Boira⁸. El domicili d’Antoni es convertí en un lloc de tertúlies on mostrava la seva melomania. Allà convidava les amistats a compartir audicions de radiotelefonia. El febrer de 1926, llegim al setmanari: Esta semana se ha podido oír por medio del aparato de D. Antonio Mus, de una manera clara y perfecta, la retransmisión de un concierto de la Banda de Música de Barcelona; y el martes pudo escucharse con toda la precisión deseable al eminente Fleta mientras cantaba en el Teatro Apolo de Madrid.

Aviat va esdevenir un personatge popular i apareix esmentat a molts d’actes, al costat de les principals autoritats i figures del moment. A la factoria va atendre nombroses visites de col·lectius de Palma i d’altres pobles de l’illa. Amic dels intel·lectuals més destacats de Felanitx, l’abril de 1931 va compartir l’eufòria de l’arribada de la República. El novembre anterior, s’havia constituït la delegació de Felanitx de l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb Pere A. Reus de President, Pere Oliver de Secretari i quatre vocals, entre els quals hi havia Antoni Mus Caballero.

No tot havia estat fàcil. Dia 3 d’agost de 1926, El Correo de Mallorca informava d’una greu crisi a la fàbrica de perles de Felanitx que feia preveure el tancament de l’empresa. Tot i admetre algunes dificultats sobrevingudes, Antoni Mus va sortir a mostrar cara a la premsa per explicar que no hi havia cap risc i que la crisi s’havia superat. A tall de conclusió, el comentarista afegia: de lo cual debemos alegrarnos por el venero de riqueza local que representa esta manufactura. La dinàmica dels anys posterior ho verificaria.

Certament, l’impuls de la fàbrica de Felanitx va prendre tal fua i va ser de tal magnitud que els propietaris de l’empresa, per potenciar l’expansió i la producció de la factoria de Manacor, dirigida per Pedro Riche Gautrelet, el destinaren al poble de les coves que, aviat, seria conegut com el de les perles. Així va ser com, després d’una dècada a la Vila, Antoni Mus i Petra López es traslladaren l’any 1932 amb Enric, Pere i Antoni a viure a na Camel·la a Manacor. L’octubre d’aquell any hi va haver la gran torrentada i Mus va aixoplugar les perleres i altra gent a la fàbrica fins que pogueren tornar a les seves cases. Dia primer d’agost de 1934 naixeria Alfred, el quart i darrer fill, nou anys després del tercer i quan sa mare ja tenia quaranta-sis anys.

Un solucionador de conflictes

Un incident que es va produir dia 6 de febrer de 1927 a la factoria de Felanitx serveix per il·lustrar la bonhomia, la solidaritat i la capacitat d’empatia d’Antoni Mus que va resoldre, amb enginy, una situació que hauria estat tràgica per una felanitxera. Aquell dia va desaparèixer el petit sac que contenia els doblers per pagar la setmanada; a l’entorn d’unes 2.500 PTA. La Guàrdia Civil inicià la investigació i procedí a interrogar les possibles autores. Amb pocs miraments, no els costà gaire atemorir una dona, obligar-la a declarar-se culpable i recuperar la bossa, amb tots els doblers i sense desprecintar, que romania a un lateral del jardí de la fàbrica.

Tot i que l’empresa no va presentar denúncia contra la treballadora, l’informe de la Guàrdia Civil va provocar l’inici dels tràmits judicials. Dia 14 de juliol del mateix any hi va haver la vista contra Catalina Manresa Barceló, confessa autora del robatori del mes de febrer anterior. El fiscal sol·licitava quatre anys i onze mesos de presó, per haver furtat els doblers, amb l’agreujant d’abús domèstic, per tractar-se de l’encarregada de la neteja del despatx on hi havia la bossa. La premsa es va fer ressò del testimoni determinant d’Antoni Mus, director de la factoria de perles⁹. Declarà conèixer perfectament la situació precària i angoixant de la processada, perquè habitualment li abonava els jornals a l’avançada. Detallà que tenia el seu espòs reclòs al llit, malalt d’ençà feia molts de mesos, i que havia de mantenir dos infants petits, un d’ells encara de pit. Va posar èmfasi que l’acusada havia tengut sempre, cada setmana, els doblers al seu abast sense que mai faltàs un cèntim. Finalment, adreçant-se al jutge va demanar: a qui beneficiaria tancar aquella dona a la presó? A l’Estat, no. En canvi, el perjudici que provocaria, atesa la situació familiar, seria majúscul. De part seva, anuncià que la mantendria en nòmina. Acabada la declaració d’Antoni Mus, el fiscal modificà la petició reduint-la a quatre mesos (menys del que hauria acceptat la defensa), la qual cosa tenia els mateixos efectes d’una absolució.

L’actuació d’Antoni Mus implicant-se en la defensa de l’acusada, posa en evidència la seva bonhomia, però també mostra els seus valors i el seu compromís ètic. L’única conseqüència, divertida i indirecta, d’aquell episodi judicial va ser fruit de la ironia felanitxera. L’any següent, el juny de 1928, el present de Sant Antoni de les perleres al senyor Mus va ser… una arqueta que es tancava amb clau per guardar-hi els doblers.

Català, republicà i d’esquerres

És ben plausible pensar que el catalanisme d’Antoni Mus Caballero s’hagués activat gràcies a haver fet part de l’Orfeó Català. En tot cas, és igualment notori que es va refermar a Felanitx, on va compartir amistat i complicitat amb els intel·lectuals més destacats del moment (Andreu Crespí, Miquel Massutí, Arnest Mestre, Pere Oliver, Pere A. Reus…) amb qui es va implicar el novembre de 1930 a la junta de l’Associació per la Cultura de Mallorca.

Del seu catalanisme en feia bandera el seu fill Antoni, poc abans de morir, a una entrevista de Rafel Ferrer Massanet: mon pare i ma mare eren catalans que sempre se sentiren, de bon de veres, tan mallorquins com els que més… com jo, quan més mallorquí pens que som, i ho som de naixença, d’esperit i d’intencions, més català sé que som (…) Mon pare estava subscrit a diverses publicacions i abundaven els llibres de Verdaguer, Rossinyol, Pitarra… i, així i tot, ens feia anar a la biblioteca. Per Sant Jordi, venia amb sa floreta a ma mare… se feia dur panellets de Barcelona, els torrons també… érem molt catalans a ca nostra.

Pel que fa a la implicació política, el mateix any de traslladar-se a Manacor, el diari Ultima Hora (10 de novembre de 1932) informava que Se ha constituido la comisión organizadora de Acción Republicana de Mallorca. La notícia detalla els noms dels set promotors, entre els quals figura Antoni Mus¹⁰. Posteriorment, arran de la fusió d’Acció Republicana de Mallorca amb el Partit Republicà Radical Socialista de les Balears, el setembre de 1935 es va presentar a Manacor l’agrupació d’Esquerra Republicana Balear, amb ell com a president. Dia 6 de novembre de 1935 es va inaugurar el nou local del partit a Manacor, a Sa Bassa, i Antoni Mus va acollir l’exministre de governació Casares Quiroga a qui, després de l’acte, acompanyà a Felanitx on intervindria en un míting al costat de Pere Oliver i Domenge.

La guerra i la repressió contra la família

Era inevitable que, amb la seva significació pública com a republicà, catalanista i d’esquerres, fos víctima com el qui més de la insurrecció armada feixista-militar. A diferència de molta de gent esquerrana, no va amagar-se i continuà acudint a la feina. La família, com solia fer els estius, s’havia mudat ja a Son Mas, una finca que tenien en el terme de Sant Llorenç, el poble de sa mare. Dia 14 d’agost s’hi presentaren vuit o nou falangistes. Ell era a les perles i esperaren que tornàs devers les sis del capvespre. L’agafaren davant dels fills, el ficaren dins d’un cotxe i el dugueren a la presó de Manacor.

L’endemà el varen dur a Palma i això ja era sort, perquè l’esperança de qualsevol detingut aquells dies era ser traslladat a la presó de Ciutat ja que l’alternativa era ser assassinat a Manacor sense judici. Encara va tenir una segona sort. Quan el dugueren a Can Mir el magatzem estava ple i el tancaren a la presó Provincial. D’allà no podien treure ningú sense permís del jutge. De les presons de Manacor i Palma, Antoni Mus aniria al camp de treballs forçats de Sóller. En Joan Bonet de ses pipes explicava amb ironia que son pare era molt amic d’Antoni Mus, perquè havien compartit la vivència de ser hostatjats ambdós, gratuïta i involuntàriament, a residències de Manacor, Ciutat i Sóller.

No va ser l’única víctima familiar de la repressió. Pere, el seu fill segon, explicava que dia 16 d’agost, dos dies després de la detenció de son pare, la família havia tornat a Manacor i en sentir la repicada de les campanes que alertaren del desembarcament de Bayo, varen decidir partir amb sa mare i els seus germans petits, Antoni i Alfred d’onze i dos anys, per tornar a Son Mas. Pel camí els advertiren que la seva partida s’interpretaria malament i retornaren a la casa. Des d’allà sentien amb por i amb el cor estret els afusellaments.

El germà gran, Enric, militava a les Joventuts Republicanes de Manacor i, com es podia preveure, també va ser represaliat. S’allistà per anar al front i l’incorporaren al regiment d’infanteria San Marcial nº 7, destinat a Burgos. Dia 1^r juny de 1939, oficialment acabada la guerra, el BOE informava que havia estat designat automobilista del regiment. No era cap indult. En tornar va fer de xòfer del general Tamarit¹¹. Tanmateix continuà assenyalat. En el BOE de 8 de gener de 1942, llegim: Don Honorato Sureda Hernández, Capitán de complemento de Artillería, Abogado, Juez Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas de Palma de Mallorca, hago saber: Que en este Juzgado, y por orden del Tribunal Regional de esta jurisdicción, se instruyen expedientes contra las personas que a continuación se relacionan: (…) Enrique Mus López, mecánico, vecino de Palma, soltero, domiciliado en Misión, 13. Finalment, en el BOE de dia 10 de juliol de 1943, el Jutge d’Instrucció de Manacor feia saber Que en los expedientes de responsabilidades políticas seguidos por este Juzgado contra las personas que se citan, se ha dictado auto de sobreseimiento, y siendo ya firme, se inserta el presente en este periódico oficial para hacer saber que los encartados han recobrado la libre disposición de sus bienes. A la relació de noms apareix el d’Enric.

La infinita postguerra

Antoni Mus Caballero apareix a la Causa General 1458 de la revolución marxista en Baleares (Expediente 34 de 23 de noviembre de 1943). En el llibre Sicut Oculi. Vigilantes y vigilados en la Mallorca de la postguerra (1941-1945) de Miquel Duran Pastor, a l’apartat Protagonistas també apareix el seu nom amb la indicació que estava sometido a libertad vigilada. Forçat varen ser temps de penes i penúries. Ho delatà el seu fill escriptor a dues dedicatòries pòstumes. A Les denúncies (1975) llegim: a mon pare que feu d’aiguader al camp de concentració de Sóller. Dos anys després, va presentar Por a la memòria de mon pare que l’any 36 va passar molta por per haver comès dos delictes concrets: ésser republicà i ésser catal๲. Passada la purga de les presons i del camp de concentració de Sóller, Antoni Mus s’incorporà al seu antic lloc de feina, com a gestor de les perles.

Des del juliol de 1936 i fins a finals de 1937 quan l’alliberaren, IEPISA (Industria Española de Perlas de Imitación SA) havia romàs tancada. Els tallers de Felanitx, Sant Llorenç i Petra mencabaren i només sobreviuria la fàbrica de Manacor que, durant uns anys, funcionà amb poca activitat. Ell, ben conscient que estava sotmès a llibertat vigilada, per tal d’evitar comprometre i posar en perill els amics, es va recloure i es proposà viure amb la màxima discreció. Guillem d’Efak, parlant del seu amic Toni Mus, l’escriptor, recordava bé els anys 40 del segle passat: Son pare tenia fama de roig i duia una vida tan discreta que me sembla haver-lo vist tan sols una o dues vegades. De la feina a ca seva i de ca seva a la feina. Antoni Mus Caballero, a diferència de la gran incidència social que havia tengut la dècada que va viure a Felanitx i, després, de 1932 a 1936 a Manacor, va desaparèixer de la vida pública.

Acabada oficialment la guerra, el 5 d’octubre de 1939 la premsa es feia ressò de les persones que generosament assumien patrocinar la Organización Juvenil Española, indicant que algunos de ellos necesitan hacer méritos para diluir el fantasma de la depuración. Entre els descrits com a socios protectores voluntarios, apareixen Antoni Mus Caballero i Sebastià Rubí Roig, autor de la lletra del popular Ai Quaquim, que has vengut de prim, que feia de fogoner a les perles i va fer de padrí del seu fill Toni. El mes de març anterior, encara en temps de guerra, son admitidas las altas de Pedro Mus López y Antoni Mus López en la Delegación de Organizaciones Juveniles. Hi ha qui recorda aquells dos al·lots de 16 i 13 anys vestits de balilles, amb el jou i les fletxes al pit. Els guanyadors no es conformaven amb la victòria militar, volien romandre sadolls amb la humiliació dels vençuts. La vigilància permanent induïa els afectats a fer-se perdonar. Més enllà de les confiscacions que patiren, aquesta contrició induïda per la por els fa aparèixer sovint a les relacions de recaptacions, descrites cínicament com a voluntàries, en benefici d’activitats dels vencedors¹³. Gairebé tots els sotmesos a vigilància permanent prioritzaven salvar la pell, però en molts de casos no tant per ells mateixos, sinó per protegir els seus fills.

Un acte de rebel·lia en ple franquisme?

Gràcies a la feina, sagacitat i perspicàcia d’Antoni Tugores, tenim el relat d’un acte vertaderament revolucionari que enllaça la família Amer i la família Mus. La relació entre Antoni Amer i Antoni Mus anava més enllà de la complicitat ideològica. Eren amics. Mus, a ca seva, havia fet classes particulars de francès als dos fills grans del batle. El 18 de juliol de 1936, Antoni Amer, el batle Garanya, es trobava a Palma. Rebutjà la convidada de Pere Oliver d’embarcar-se cap a Menorca, però va decidir amagar-se en previsió que la República aturàs el cop d’estat i amb l’esperança que seria qüestió de poc temps. Tanmateix el trobarien i l’assassinarien per l’esquena dia 29 de desembre d’aquell any a Son Coletes.

Mesos abans els falangistes detingueren el seu fill Jaume, el torturaren per saber on s’amagava son pare i l’assassinaren dia 24 d’agost de 1936¹⁴. El seu germà petit, Antoni Amer Roig, va ser reclutat amb 18 anys i enviat a Batea, just al costat de Gandesa, al front de l’Ebre. El varen adscriure a l’escamot d’afusellament que acabava amb la vida dels republicans detinguts. Això li afectà greument la salut. Tornà de la guerra malalt del cor i els metges li anunciaren poc temps de vida. Enric, el fill gran d’Antoni Mus, era amic dels dos germans, amb qui havia coincidit a les Joventuts Republicanes on tots tres organitzaven balls amb una orquestrina. Mentre havia estat al front, des de Salas de los Infantes va mantenir correspondència amb Antoni i, retornats ambdós a Mallorca, va atendre el jove fill del batle fins al darrer moment. De fet, Antoni moriria en braços d’Enric que, fins i tot, l’afaitaria per dur a enterrar a Manacor.

L’historiador Antoni Tugores descriu, emparat en molts de testimonis, la resposta massiva de la gent i les posteriors sancions per haver assistit a l’enterrament dia 13 de gener de 1942. Quan el cotxe fúnebre procedent de Palma arribà a Manacor, hi havia centenars de persones que esperaven i, en passar davant la fàbrica de perles, ja era una multitud que seguí la comitiva fins al cementiri. Ni que fos per unes hores, aquell dia la gent va deixar la por a ca seva i va sortir al carrer. La mare del difunt, Magdalena Roig, vídua del batle Garanya s’exclamà que almenys sabria on reposaria Antoni, a diferència del seu fill Jaume mal enterrat qui sap on! L’emoció es va estendre entre els assistents que, amb un respectuós silenci, havien convertit l’enterrament en un homenatge pòstum al batle assassinat i a la seva família. Dos mesos després de l’enterrament, el 26 de març de 1942, el governador dictava dures sancions econòmiques contra sis dels assistents. A Antoni Mus Caballero i a Sebastià Rubí Roig, ambdós en llibertat vigilada, els imposaren multes de 3.000 PTA, una xifra exorbitant¹⁵. El 20 d’abril s’obria la causa 75 contra la vídua del batle afusellat, Magdalena Roig, i tres soldats, entre els quals hi havia Enric Mus, el qual tornaria ser processat, per haver assistit el seu amic coral, i jutjat per un consell de guerra el 1944¹⁶.

No hi ha dubte que l’enterrament del jove Antoni Amer Roig va ser un acte de rebel·lia en defensa de la integritat de la família del batle Garanya… i de la dignitat de quanta gent hi participà.

Jubilació i mort

A la dècada de 1960, just abans de la jubilació d’Antoni Mus, les perles ja tenien una marca, Majorica, que esdevindria un referent mundial. Per la factoria desfilaria una allau de gent famosa. Reines, princeses i actrius maldarien per lluir aquelles perles que, segons la publicitat del moment, no es distingien de les vertaderes. Tanmateix, com havia fet durant els anys de gestor de la fàbrica de Felanitx, Antoni Mus Caballero sempre defensà que el gran actiu de l’empresa eren les treballadores.

Ben segur que hauria signat de gust la proposta que faria el seu fill l’any 1977: Ses Perleres són aquestes dones que fa prop de cent anys que contribueixen de veritat a l’economia manacorina; Ses Perleres són aquestes dones que han creuat el poble en totes direccions quatre vegades al dia per a dur i fer arribar el seu treball onsevulla, per prestigiar Manacor; Ses Perleres són aquestes dones que sense ser feministes, s’alliberaren fa temps i treballaren com els homes; Ses Perleres són aquestes dones que han possibilitat la casa al Port, el cotxe, la llibreta al banc, el taller de fuster de l’home i tantes altres coses; Ses Perleres són aquestes dones que han adquirit un nom propi arreu, que pertot el món és conegut Manacor per dues coses: per les Perles i per les Coves. Hi ha qualque família manacorina que no tengui o no hagi tengut qualque perlera? El monument a Ses Perleres crec i pens que és el més merescut de tots.

Franco encara era viu i signava penes de mort quan, el 18 d’agost de 1971, moria Antoni Mus Caballero, després de ser ingressat a l’hospital de Sant Joan de Déu, víctima d’una embòlia. El 28 d’agost de 1971, Perlas y Cuevas li dedicava un obituari que posa de relleu la seva humanitat: A los 76 años de edad y tras una vida ejemplar dedicada a la familia y al trabajo, murió cristianamente el pasado 18 D. Antonio Mus Caballero. En paz descanse. La imprevista muerte del señor Mus consternó sensiblemente a sus amistades, pues a lo largo de su vida había dado muestras constantes de una hombría de bien poco común, de una afabilidad y de unos sentimientos de verdad estimables. Hombre que ostentó un alto cargo laboral en la primera industria de perlas artificiales de la ciudad, se rodeó de un prestigio solido y sincero, pues supo tratar a superiores y subordinados con idéntica y singular delicadeza, trabajar incansablemente y dar pruebas de una constante humanidad.

Tot i que l’ofici de mort es va fer a Ciutat, l’enterrament va esdevenir una manifestació de dol, amb l’assistència de moltes de perleres i amics vinguts de fora poble, com l’escriptor Alexandre Ballester. El seu cos reposa a la sepultura 312 de Son Coletes, on també hi enterraren el seu fill Antoni. Ben segur que hauria estat més que satisfet en veure com és a tocar de la fossa comuna on reposen les despulles dels afusellats i a ben poques passes d’on, després d’una llarga i infame peripècia, s’hi va instal·lar la placa d’Andreu Frau, dissenyada per Jaume Ramis, per retre homenatge als morts republicans.

Els quatre fills

Els tests s’assemblen a les olles. En en el cas d’Antoni Mus Caballero, s’ha fet cert l’adagi. El cas més evident és el d’Antoni, l’escriptor manacorer de Felanitx¹⁷. Almenys és de qui tenim més informació pública quant al seu ideari i posicionament. Sempre parla amb admiració de son pare com a gran referent¹⁸. De tots els fills, tant Antoni com Petra, n’estaven més que satisfets.

Enric (Barcelona, 1919) va ser objecte de repressió fins anys després de la guerra. Més endavant va destacar com a esportista de competició amb la seva potent Lube que, segons el divertit Guillem d’Efak, confonia el renou amb la velocitat. Va ser practicant de submarinisme, després directiu de l’associació balear de pesca submarina, i el 1956 representant de la federació espanyola a Còrsega, on el mallorquí Antoni Mairata va guanyar el campionat d’Europa. Posteriorment va dedicar-se a la mecànica d’embarcacions i creà Nàutica Mus. Tot i ser el major dels quatre germans, va sobreviure els altres tres.

Pere (Felanitx, 1923) va estudiar peritatge mercantil i també va viure el món de l’esport des de diverses atalaies. Va ser membre de la junta directiva del Reial Mallorca entre els anys 1963 i 1975 i escrivia de futbol en el diari Baleares. Com a empresari, va ser un arriscat comerciant d’electrodomèstics. Quan el 1941 el cridaren a files, ell ja s’havia inscrit com a voluntari a la marina. El 17 de juny de 1947, quan passava la comitiva que portava a enterrar al capità Jaume, excap de falange i batle de Manacor, des d’un balcó de sa Bassa, Pere Mus no va poder retenir un crit contra aquella sinistra figura. Va confessar els records familiars de la guerra a una llarga entrevista¹⁹.

Antoni (Felanitx, 1925) destacà en el món de les lletres, primer en l’àmbit teatral (com a actor, autor i director de la companyia Artis) i, posteriorment i amb gran èxit, com a novel·lista guardonat amb premis rellevants. També va reeixir com a lletrista de cançons. Tant en el seu teatre com a la seva narrativa fa moltes referències a les peripècies familiars durant el temps de la guerra, molt especialment atent a les represàlies contra son pare a qui, en l’apartat professional, va rellevar a la feina de la fàbrica de perles.

Alfred (Manacor, 1934) va estudiar de manescal a Saragossa i durant anys va ser funcionari com a tècnic veterinari. Va escriure, sobre ramaderia, en el diari Baleares. Va implicar-se en política i va ser secretari general de Convergència Balear que desembocà a Unió Mallorquina. Atenent la seva voluntat, un grup d’amics escamparen les seves cendres en el Camp Nou.

Agraïments

Ateses les poques referències sobre Antoni Mus Caballero que, a partir de 1936, bàsicament es limiten a la peripècia que va patir amb la seva família per haver-se significat com a republicà i catalanista, he procurat parlar amb gent del seu entorn a qui, públicament, vull agrair les informacions i imatges que m’han aportat. Molt especialment, a Gabriel Barceló Bover, Antoni Parera Fons, Antoni Tugores Manresa i Natàlia Mus Amézquita, una de les seves netes. Tothom amb qui he parlat que el va conèixer, tothom sense excepció, considera que Antoni Mus Caballero va ser una persona bona fins al moll dels ossos.

Una altra anècdota verifica la seva generositat i bonhomia. Antoni Mus, qui sap si per la seva antiga pertinença a l’Orfeó Català i la seva melomania, estava especialment orgullós de les cançons que, amb lletra del seu fill i música d’Antoni Parera Fons, assoliren l’èxit que la seva qualitat reclamava²⁰. En una recent conversa, el fill predilecte de Manacor em va explicar que, en certa ocasió que havia d’agafar un vol per anar a una entrevista de feina, Antoni Mus li va donar un sobre amb doblers. Quan Antoni Parera li va fer veure que l’import del viatge només costava una dècima part del que li donava, Antoni Mus Caballero insistí que se’n dugués tot l’import i, amb un toc de sarcasme afegí: tu encara no saps com les gasten per devers Madrid.

Da capo

Tinc la més absoluta convicció que aquest article no passa de ser una mínima expressió del que caldria fer per reparar la desmemòria col·lectiva, per enaltir una figura que ens resulta desconeguda (per haver-nos estat ocultada com tantes de coses), per desenteranyinar les boires i la por que s’imposaren a sang i a foc. Estic segur que hi haurà molta de gent, començant per la família, que podrà aportar noves informacions per afegir, corregir i millorar aquesta pinzellada. Ni que sigui com a toc d’atenció i convidada a qui correspongui a convocar un reconeixement públic, serveixi l’escrit per evocar un home bo, un bon home.

Dat a Son Menut, als 13 dies d’abril de 2024, revetlla de la proclamació de la República per Francesc Macià.

PS.- Publicat l’article vaig rebre informacions que verifiquen la bonhomia d’Antoni Mus Caballero. En transcric dues, per la rellevància del contingut i dels seus autors, Antoni Llull Martí i Bernat Nadal.

NOTES