Etziba Balutxo...

El setembre de 2016, el prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni publicava «Contra les paraules pregó i pregoner» (vg. ANNEX-1). Afirmava que, tot i que pregó es va incorporar al diccionari, es tracta d’un hispanisme i propugnava arraconar el mot. Es fonamentava amb una dada inexacta que aboca cap a un lapsus calami. Explicava que, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari Bellvitges, Esteve i Juglà (1803-1805).

L’afirmació em va deixar atònit, perquè havia vist documentat pregó molt abans de finals del s. XVI. Com podia ser que passàs per malla als autors dels diccionaris? El fet cert és que, com indica Bibiloni, a la veu pregó, el DCVB esmenta la frase Manant ab pregó que ningú pena de la vida se partís del escuadró doc. a. 1591 (Hist. Sóller II, 742). Com a etimologia, assenyala que el mot prové del llatí precone i afegeix que Segurament per conducte del cast. Pregón. És ben possible que aquesta definició del DCVB determinàs la incorporació tardana al diccionari normatiu de la paraula pregó, qualificant-la de castellanisme i destacant, com a primera font de referència, l’any 1591. Una data, si més no, tres segles posterior a l’aparició del mot en català.

En plena commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca (1521-1523), dia 18 de setembre de 2021 vaig escriure un comentari a l’article esmentat de Bibiloni, fent notar que, durant la revolta, apareixia documentada amb notorietat la paraula pregó i, també, el verb pregonar, en el sentit de fer públiques les sentències contra els agermanats. Vaig afegir que el 1300 ja hi havia els Llibres de Pregons, amb presència abundant de la paraula ara qüestionada, i vaig tancar el comentari amb una convidada a obrir una nova reflexió. Em venia de nou que una evidència tan gegantina, acreditada en una documentació pública rellevant, no hagués merescut l’atenció dels redactors dels diccionaris, molt especialment de Fabra, Moll i Alcover, el darrer dels quals, com també veurem, coneixia el Llibre de Pregons, perquè s’hi havia referit en un article. Vuit dies després del meu comentari, Gabriel Bibiloni em corresponia: Gràcies de les informacions. Ho tindrem en compte. Vaig pensar que ja havia fet l’aportació que em pertocava i que els lingüistes aprofitarien la informació com una oportunitat de millora i esmenarien la badada dels diccionaris. No era ni és un tema que caigui de la post i, després de tants d’anys de viure en l’error, la cosa no venia d’un dia ni de dos. Tot i això, en el curs de les meves recerques, adesiara anotava la presència en documents públics dels mots pregó, pregonar, pregoner i, fins i tot, pregonat, com a persona objecte d’un pregó. L’allau documental pot emplenar més d’un llibre, però només en farem un tast.

Enguany, en el sus de les festes de Felanitx, Carles Marín (periodista i llicenciat en filologia hispànica i catalana) assegurà que pregó i pregoner són castellanismes i proposà la substitució per crida i saig, perquè són paraules més tradicionals. Retreia a l’Ajuntament que fa 16 anys ja ho havia explicat i no li havien fet cas. En concret, en el pregó de Setmana Santa del 2007 havia dit: En els darrers temps, les paraules tradicionals «crida» i «saig» han estat desplaçades pels castellanismes pregó i pregoner. Tot i que en l’actualitat el diccionari de l’Institut ja les recull, he volgut rescatar les primeres de l’oblit i tornar-les posar en circulació¹. He de dir que, quan ho vaig llegir, em va fer somriure la vindicació de Marín, perquè d’haver accedit al mateix pregó de Setmana Santa de dos anys abans, el 2005, hauria vist que el vaig titular Una crida a la vida². La paraula estava recuperada i en circulació. De fet, he titulat crida els quatre pregons que he fet (el d’Establiments de 1997 era Crida per a recobrar el tramvia) sense que això signifiqui abominar de pregó, perquè no vull reduir, almenys no de manera conscient, el lèxic dels nostres avantpassats.

Atesa la proposta pública de Marín, partidari d’eliminar pregó i pregoner, ni que fos per substitució, vaig publicar un breu escrit al setmanari Felanitx per reiterar les indicacions que havia fet a Gabriel Bibiloni, amb alguns exemples concrets que demostren que, posats a prioritzar les paraules «tradicionals», ni crida ni saig poden considerar-se gaire preeminents a pregó i pregoner ni per rang, ni per categoria, ni per antiguitat, ni per presència en documents públics; més aviat tot el contrari. Marín, va respondre el meu escrit i, aferrat a la càtedra, persisteix en validar els diccionaris i l’Atles Lingüístic del Domini Català mentre les veus oficials i especialitzades no diguin el contrari o donin nous arguments a través de la investigació més formal i ortodoxa. Es dedueix que Marín considera la meva investigació poc formal, malgrat l’allau de dades aportades que posen en evidència els errors dels diccionaris, transportats a l’Atles Lingüístic. Hauria pogut correspondre el menysteniment que em dedica (des d’una rèplica que ni tan sols m’esmenta) i, sobretot, atendre el seu clam a l’ortodòxia amb la ironia que destil·la el fragment d’Erasme de Rotterdam dedicat als gramàtics a l’Elogi de la Follia (ei, del 1509)³. Entre felanitxers hauria estat divertit, però l’escarni i la befa s’han de dedicar als enemics del català i n’hi ha per pa i per sal. Pren força Tagore: si tanques la porta a tots els errors, qualque dia deixaràs la veritat al carrer. Si qualque cosa vaig aprendre a l’escola del nacionalcatolicisme va ser que no havia de donar res mai per segur. Qui s’aferra a la infal·libilitat dels llibres d’història, qui tracta els diccionaris i l’Atles Lingüístic com si fossin la Bíblia, qui nega la reflexió i la revisió, s’arrisca a validar els errors. Ai, en tot i per a tot, dels negacionistes!

Cantin papers i mentin barbes

Abandonem l’afecció paraulera i endinsem-nos a les proves. Com he apuntat, al llarg de la recerca a l’entorn de la Germania de Mallorca, he vist pregó dotzenes de vegades i, de manera habitual el 1523, pregoner, pregonat i el verb pregonar. Molt abans, almenys d’ençà del s. XIV, tant al Principat de Catalunya com als regnes de València i de Mallorca, hi ha Els llibres de pregons. En conseqüència, no! El mot pregó en català no apareix el 1591, com assenyalen el DCVB i el normatiu, sinó tres segles abans. Quant a pregoner tampoc no apareix el s. XIX, com assegura l’Atles Lingüístic, sinó a la primera meitat del s. XIV⁴.

Hem de considerar pregó un hispanisme? Cas que ho sigui, l’hem de proscriure? El quid de la qüestió rau en si es pot atribuir la consideració de castellanisme a la paraula pregó i a les seves germanes pregonar, pregoner i pregonat. Em costa d’acceptar-ho mentre algú no demostri que és un manlleu del castellà i que no prové directament del llatí. No he vist a cap document, intuït ni tan sols, que la paraula pregó pugui considerar-se avui un barbarisme (per dir-ho de manera simplista). Fins i tot en el més que possible cas que arribàs abans al castellà que al català, l’hem d’eliminar? Hi ha proves a rompre que delaten l’antiguitat del mot català i el seu ús habitual i abundant d’ençà de fa set segles. Per això mateix, sembla temerari atribuir la condició d’hispanisme a una paraula que fa centúries que campa a l’ampla per totes les terres catalanes. Quan s’ha palesat documentalment que és així, sembla propi d’una cultura aliena i adversària fer allò de sostenella e no emmendalla i amagar la veritat per tal de no corregir l’endemesa. Pitjor resulta encara la pretensió de proscriure la paraula. No es tracta de qüestionar les obres magnes de Fabra, d’Alcover, de Moll o de Joan Veny, totes elles mereixedores de reconeixement i gratitud, però cal advertir que el diccionari normatiu, el DCVB i l’Atles Lingüístic no tenen cent anys i, en aquesta curta vida, són moltes les modificacions que han patit i, com bé saben els entesos, no ens ha de venir de nou que encara es detecti qualque disbarat.

Així com no hi ha proves fefaents (almenys fins ara) que detectin el desplaçament per via del castellà pregón al català (ep, i de rebot a l’occità?), hi ha indicis que apunten que prové directament del llatí. Els pregons del temps de la Germania de Mallorca, anaven precedits per un encapçalament, on s’endevina la font d’on deriva el mot. Dos exemples de fa més de 500 anys: Noverint universi, Quod anno a nativ. domini millesimo quingentésimo vicésimo secundo die videlicet xxiii mensis januari intitulata, Retu. Iit et fidem fecit Miquel Ros curriter et tubicense de mandato spectabilis et mag. dni. Regentis oficium Gubernatoris et ad Instanciam honorab. et discreti sindici universitatis, publicasse per loca solita presentis civitatis sono tube mediante, preconium sequentis (23 de gener de 1522). Noverint universi quod anno a nativitate domini M.D.xxij die videlicct xxx mensis maij intitulata, retulit et fidem fecit en Garau, tubicen et curritor curiarum se de mandato spectabilis et mag. domini Regentis gubernacionis et ad instanciam honorabilis Institores; publicasse per loca sólita presentís civitatis preconium tenoris sequenti. (30 de maig de 1522).

Podem viatjar més d’un segle enrere i trobar-nos amb altres dos pregons de 1410 que també enllacen amb el llatí. Llegim: Die et anno predictis (mercurij xvij Septemberis anno nativitate Domini MCCCCX) retulit et fidem fecis Johannes Ginardi, curritor publicos curiarum, de mandato honorabilis locuntenentis Governatoris Majoricarum fecisse per loca solita civitatis Maioricarum preconitzacionem sequentem. Del segon, de 8 d’octubre de 1410, transcrivim el final: per loca solita civitatis Marioricarum preconitzacionem subseguentem.⁵

Encara abans, els Llibres de Pregons comencen a Mallorca el s. XIV i es perllonguen durant quatre centúries fins després del Decret de Nova Planta. Contenen els bans pregonats per ordre del governador o a instància de la magistratura reial⁶. A Saragossa, a partir de 1409 (tres anys abans del Compromís de Casp), hi ha 17 Llibres de Pregons Saragossans. A Tarragona custodien El Llibre dels pregons (anys 1413-1428). Igualment a l’Arxiu Municipal de València podreu consultar els Llibres de Pregons del palau de Cervelló del segle XV, descrits com llibres on es copiaven els pregons que ordenava publicar el Consell als principals carrers i places de València, i a les localitats del terme municipal.

A Barcelona trobarem El Llibre de Pregons de l’Hospital de Santa Creu (a partir de 1516). Hi ha llibres posteriors titulats de pregons i crides: Llibre de pregons i crides de l’Arxiu Municipal de València (1585), Llibre de crides i pregons de Cassà de la Selva (a partir de 1599), Crides i Pregons de Santa Maria del Camí (1599-1654), Llibre de pregons i crides de la Cort del castell de Corbera (1629-1734)… En els darrers casos es fa evident la coexistència dels dos mots sense que un substitueixi l’altre i, com es pot veure, no som davant de cap localisme, perquè els llibres de pregons abasten tots els territoris de l’antiga corona d’Aragó.

Com a casos particulars, a l’Arxiu Històric de València hi ha El Llibre de Pregons i Rogatives (1579-1595), a l’Arxiu del Regne de Mallorca hi ha el Llibre de Pregons i Edictes de la Real Audiència (s. XIV i XV) i, també, Llibre de Pregons Criminals (1630-1649) i encara un Llibre de Ordes y Pregons (1642 -1700). Amb dates posteriors a les assenyalades, ja en època borbònica, el 1725 a Sóller hi ha el Llibre de Pregons i, igualment a Cervera, un altre Llibre de Pregons (1790-1834).

Quant al mot pregoner, també apareix reiteradament i els exemples poden omplir moltes més pàgines⁷. Només una mostra prou eloqüent: a Tàrrega llegim que el 29 de setembre de 1343 el pregoner públic era Antoni Fonoll i, entre molts d’altres, gairebé un segle després, concretament el 18 d’abril de 1435, el corredor i pregoner públic de la vila era Joan Arces. El 6 de novembre de 1457, amb un salari anyal de 7 lliures, apareix Bernat Bonanat com a pregoner públic de la vila, trompador i sonador de flabiol i tambor. Dia 20 d’abril de 1562 el pregoner de Manresa era Jaume Soler. L’ofici no era exclusiu dels pobles. A Barcelona, dia 5 de maig de 1433, el pregoner públic Bernat Cadireta va pregonar pels indrets acostumats sobre lo ús e custum deIs sclaus e sclaves⁸. Amb data de 30 de juny de 1458, el pregoner de Barcelona cobrà 27 sous i 6 diners. Dia 23 de juliol de 1466 fou pregonat de manament del veguer pels llocs acostumats de la ciutat de Barcelona per Antoni Estrada, en el qual pregó es notifica la venda d’un alberg. En aquell cas, hi va haver protestes de particulars i les reclamacions s’acabaren dia 23 de febrer de 1468 ab la purgació del pregó⁹. Hi ha notícia del 13 de novembre de 1487 d’un altre pregó purgat i registrat en el llibre de la Cort de Barcelona¹⁰. No hem d’oblidar el destacat paper dels pregoners i, encara més, el de les pregoneres (dites també pregonadores i sermonadores), durant la revolta agermanada. Tampoc hem de perdre de vista el verb pregonar, en l’accepció de fer públiques les sentències, i menys encara, tancar els ulls als pregonats com el cas de Miquel Ramis de Muro, fadrí de 70 anys, moltas voltas pregonat per matar a plassa¹¹.

Encara (que no sigui dit!) més notícies. Les Corts de Barcelona, l’any 1300 castigaven els canviadors que esquivaven els deutes sota pena de ser pregonat el seu nom. A l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona abunden les referències als pregons. Així, dia 13 de març de 1326, rebuda la carta dels llegats del Papa, es demana a Bernat de Llach, prevere de capítol, que requereixi el batlle de Girona que no faci el pregó concedit a la carta del rei. Dia 17 d’abril de 1326, atès que En Galceran sa Ribera diu que certs homes de la Bisbal l’amenacen, es demana a Guillem de Frigola, batlle de la Bisbal que faci pregó posant pena als que l’agredeixin. El 29 d’abril de 1333 l’abat Ramon de Sant Feliu de Guíxols acusa els qui van espatllar els molins del monestir i feren pregó a Sant Feliu que cap ferrer gosés fer ferros per a molins. El 5 de febrer de 1344 es denuncia que s’han fet pregons de la cort de Siurana contra els homes de Palau Sardiaca que són propis de l’església de Girona. El 14 de maig de 1351, es requereix a Berenguer de Malla, veguer de Girona, per tal que lliuri Pere de Boterich, clergue culpable de crims, amb inserció de pregó. El 2 de desembre de 1360, Jaume Boscà ha fet pregó obligant a anar cada dimarts al mercat de Palamós y és un pregó il·legítim. A Ciutat de Mallorca, el segle XV hi havia un trompeta que feia pregons de ordenances relatives a la mostassaferia¹².

Com a complement, per allò del distanciament històric, podem afegir algunes interessants referències d’autors més contemporanis. Antoni Maria Alcover va escriure: En quant a nels Virreys, tant a Catalunya com a Balears, seguiren comunicant en català amb los pobles en tots els actes y documents oficials. Així la sèrie de Lletres Comunes que contenen ordes del Llochtinent a Batles y Autoridats locals, totes estan en mallorquí, y en mallorquí estan també els llibres de pregons dels Virreys, guardats dins el mateix Arxiu y qu’arriben fins a 1700¹³. El bibliotecari Estanislau Aguiló, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicà en capítols (entre gener de 1901 i maig de 1902) Rubrica dels Llibres de Pregons, amb la transcripció dels quatre llibres de l’antiga Cúria de la Governació que contenen els centenars de pregons dictats entre els anys 1385 i 1406. L’historiador Antoni Pons i Pastor publicà l’any 1929 Pregons del XVIè segle, amb la transcripció dels dictats entre 1500 i 1522 que finalitza amb el conegut pregó de Joanot Colom quan va instar la santa quitació. Joan Coromines indica que pregó prové del llatí praeconium i que també determinava una proclamació. En un altre treball, es refereix al topònim de la Ribagorça la roca plana, on fan los pregons. Bartomeu Mulet, Ramon Rosselló i Josep Maria Salom asseguren que a les viles i llocs de la Corona d’Aragó era una única taula a un racó de la plaça on normalment es realitzaven els pregons¹⁴. Margalida Bernat Roca i Jaume Serra i Barceló, eminències en l’estudi de la documentació referida a la Germania de Mallorca, fan moltes referències a pregons, pregoners i pregoneres, tant dels revoltats com de les autoritats: En un pregó del 22 de setembre de 1522, Francesc de Burgues, procurador reial, manà que tothom que tengués en poder seu o sabés on eren béns mobles, immobles, semovents, escriptures, deutes o altres coses de persones executades i confiscades ho havia de denunciar en un termini de deu dies i rebria la tercera part del valor. (…) El pregó es repetí el 22 de juliol de 1523¹⁵.

No hi ha retrets;

paraules són paraules i fets són fets.

Guillem d’Efak

El perquè de tot plegat

No som filòleg, ni lingüista, ni historiador, però en la meva condició d’outsider que pateix la malaltia, crònica i incurable, de viure amb esperit de servei a la cultura catalana, em puc permetre dir el que em sembla tot plegat.

* Crec que el rebuig del mot pregó deriva del DCVB, atesa l’errònia ubicació de la paraula a l’any 1591 quan, com s’ha pogut comprovar documentalment, era d’ús habitual a la Cort General de Catalunya ja a l’any 1300. La fita de 1591 es traslladà mimèticament al diccionari normatiu que incorporà la paraula i la qualificà de castellanisme (el DCVB només diu «segurament»). Tenc per costum posar en solfa tot el que es fonamenta en premisses falses i aquest cas fa olor de ser paradigmàtic

* Em ve molt de nou (certament no me’n sé avenir) que ningú fins ara hagi fet veure que pregó és un mot formal i d’ús habitual i abundós d’ençà de fa més de set segles i amb una clara procedència etimològica original i primigènia del llatí

* També em ve de nou la creuada per eliminar pregoner, present a gairebé tot l’àmbit de la nació, sobretot quan l’alternativa saig és un localisme estrictament baleàric (restringit a Menorca i a una part de Mallorca), quan cridaire només es troba al Rosselló i quan nunci no té la mateixa força. Que consti que per res del món pretenc eliminar cap ni un dels mots indicats

* Pens que crida i pregó són mots compatibles. Ja hem vist com alguns dels llibres de pregons passaren a dir-se de pregons i crides

* He defugit atribuir al conjunt pregó-pregonar-pregoner la facilitat d’enteniment que brinda, sobretot en contrast amb altres alternatives. En el cas de crida, el verb cridar no té l’accepció de fer crides i, per referir-nos a l’autor, cridaire o cridaner no han arrelat i cal fer ús d’altres mots com saig o nunci… o pregoner

* Com a criteri general, som dels qui creu que el diccionari, sense desvirtuar el llenguatge genuí i parant esment a les incorporacions de nova planta, ha de ser com més ric i obert millor. Les paraules, especialment els sinònims, conviden a compartir l’ús (i no a competir l’ús). Són molts els mots amb significat idèntic i no per això a ningú li passa per la magrana eliminar-ne cap en profit d’un altre

* Prescindir d’una paraula tan antiga i arrelada com pregó (almenys mentre algú no em desmunti les referències i la reflexió) em sembla una concessió que empobriria la nostra llengua (tan feble i agredida de per tot) innecessàriament

* No crec que, independentment de la procedència, cap espècie de planta o animal, inclosa la humana, pugui ser considerada al·lòctona després de més de set segles de viure a un territori. Si conferíssim drets a les paraules, entenc que ningú podria foragitar pregó i pregoner

* Crec que pregó podria provenir directament del llatí praeconium i no (almenys no necessàriament) com a paraula intermediada i imposada per via del castellà. Això, amb independència de l’idioma on pugui haver aparegut abans de les quatre llengües on es pot trobar (castellà, portuguès, occità o català)

* Finalment, posats a perseguir i arraconar hipotètics castellanismes, crec que n’hi ha a rompre de molt més flagrants i pertorbadors que pregó, pregoner i pregonar per anar a encalçar na Maria per la cuina i voler procedir a la substitució d’uns mots de contrastada, habitual, abundant i centenària presència

Per descomptat que no em declararé en rebel·lia i amollaré el mac, amb renúncia de les paraules que he defensat, quan algú em pugui convèncer de l’error en mantenir-les. A l’entretant, en respectaré l’ús. És possible que no hagi sabut convèncer els qui opinen el contrari, però em sembla indiscutible l’error que apareix als diccionaris i a l’Atles Lingüístic i, de moment, no he observat raons de pes que m’obliguin a rectificar. En qualsevol cas, benvingut sia sempre el debat si ens resulta aclaridor. Més encara si ens permet d’enriquir el lèxic, en comptes de restringir i proscriure paraules.

ANNEX-1

Gabriel Bibiloni (24 setembre 2016)

Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

NOTES