Etziba Balutxo...

Dia 28 d’agost passat, a Felanitx, hi va haver un incident quan la policia va ruixar amb gas els assistents a la festa del poble. 34 persones foren ateses al centre de salut. A algunes la policia els negà tramitar la denúncia. Ni els que flitaren ni els que denegaren auxili han merescut cap amonestació. Al contrari, el batle va encarregar l’informe a la policia protagonista de l’incident i ara atia la caça de bruixes! Però a Felanitx és per demés, perquè SA QUICA DIU QUE NO! Els autors perdran la guerra que han volgut mourem, perquè si no rectifiquen faran el ridícul i els costarà el càrrec. L’arma d’un batle que no vol ser de tot el seu poble és l’abús. La meva arma és la paraula veraç. Les armes de l’equip de malgovern seran l’amenaça, la por, la persecució, la repressió, les denúncies, les multes… Les armes del poble seran les urnes! Els descendents d’aquells mestres que maltractaven els infants l’han feta grossa, massa grossa! Messions que d’aquesta no en sortiran vius? Temps al temps, però si volen un consell més ja poden començar a mirar ofertes de feina.

DIARI DE NOTES (i viceversa)

Crònica balutxa (anticrònica oficial)

28 D’AGOST, DIUMENGE

* Són les 9h del matí de dia 28 d’agost a la plaça de s’Arraval de Felanitx. És l’hora del “pregó de sa quica”. Just a punt de pujar al camió que ha de servir d’escenari, a manca d’un cadafal o d’una plataforma més adequada que l’Ajuntament no ens brinda, em demanen que comuniqui la mort del periodista Josep Rosselló. Abans m’havien demanat que fes referència a la mort, el dia abans, d’Heribert Barrera. Amb independència que ambdós eren bons amics meus i companys de canòssies, crec que és un acte de justícia. Faig un in memoriam a risc de fer-ho com un peix dins del rostoll, perquè la gent va contenta i molt alegre com per sentir parlar de la mort. Es fa el silenci. La gent escolta respectuosa, s’emociona i fa un llarg, molt llarg, aplaudiment que esdevé homenatge compartit i, simultàniament, una convidada a refermar el compromís en defensa de la nostra llengua i d’una terra més justa i solidària. Són temps de reculada. Patim un govern d’extrema dreta i guerracivilista que no té manies en fer intimidacions i bravates que fracturen el consens tàcit que hi havia fins a la seva arribada al poder. Creuen que tenir la majoria absoluta és tenir la majoria social, cosa incerta del tot: a Felanitx no els ha votat ni el 30% dels electors. Només llegeixen la primera part del concepte bàsic de la democràcia: govern de la majoria amb respecte a la minoria.

* Comença el pregó. Durarà 50 minuts. N’hi ha que adverteixen que un pregó de més de mitja hora, amb la gent dreta, serà un fracàs. Desfilen per damunt del camió personatges d’actualitat. Tenen un protagonisme especial els ultranacionalistes que han atiat el foc contra la llengua i la cultura i que, de manera irresponsable, rompen la convivència cívica: Delgadito, BauSSá, SirCULO Bâléà, Papá-Chicho… La ironia felanitxera brolla destil·lada com un salt d’aigües en la veu de 16 jutges i el silenci d’un penjat.

* Acaba el pregó. Ha estat un èxit. La gent ha rigut, cantat, botat i aplaudit amb ganes. Gairebé tothom creu que el pregó obtindrà tot el relleu de la festa d’enguany. Santa Innocència! No serà així, perquè n’hi haurà que li robaran el protagonisme.

* Són les 10h. Veig passar les autoritats ben endiumenjades. Van cap al convent. Si jo fos batle o regidor no hi aniria, però si volgués sentir la missa del pare Aulí tampoc no hi aniria com a autoritat, sinó com a membre de la col·lectivitat felanitxera, perquè crec que no hi ha honor més alt que aquest. Ai, els llorers i els galons! Sic transit gloria mundi! Em fa vergonya que l’Església posi llocs d’honor als càrrecs públics. Crec que és doblegar-se al poder polític i, sobretot, agenollar-se davant del Cèsar. Més vergonya em fan els polítics que fan ús de privilegis del temps de la caverna. No saber discernir i mesclar la religió amb la política no és cosa sana i delata que vivim a un estat que no té res de laic. Què faran quan, com passarà a Felanitx, hi hagi regidors musulmans que reclamin que tota la corporació entri a la mesquita? Mantindran la hipocresia?

* Passeig pel poble i molta de gent em demana si el pregó es publicarà. Fins i tot, si el tornarem a fer una altra vegada. La majoria m’atribueixen l’autoria i he d’aclarir la veritat: la primeria d’agost vaig rebre una telefonada per proposar-me fer el pregó d’enguany dels cossiers (aquest és el nom dels qui feien festa al Cós). Anava molt enfeinat i havia d’enllestir el pregó que faria a La Real dia 16 del mateix mes. Vaig respondre que enguany no era possible, però que hi col·laboraria si es feia un pregó en equip. Curiosament, per la Vila, la gent deia que jo faria el pregó. Algú amb poques feines i escàs rigor ho va escampar. El batle i tot m’ho va amollar, dia 19, el dia del “pregó oficial”. A tothom vaig respondre el mateix: jo no faria el pregó, simplement col·laboraria en la seva redacció i escenificació. Era cert: va ser un treball de creació en equip de dues dotzenes de persones i la majoria d’intervencions pertanyien als actors que representaren els papers.

* Passen de les 12:30h. Som a un costat del Convent retirat de la multitud. Hi ha més gent que els darrers anys, perquè enguany Sant Agustí cau en diumenge. L’espera es fa llarga. En el moment de la sortida de missa, s’amollen coets que peguen de ple a un pi que no es cala foc de miracle i reboten contra la gent. Una vertadera insensatesa que no s’hauria de repetir en el futur. No hi van cap falta els coets allà. Una amiga porrerenca té dues bones (males) cremades a una cama. Això no fa festa. Per marcar la sortida ja hi ha la música i el ball dels cavallets. Cavallets! Cavallets! Cavallets! Ja ballen! Han sortit les autoritats.

* Com cada any, batle, regidors i bestiar gros convidat van cap al pal·li on els espera la quica. Comencen les habituals gronxades als polítics. Qualque pistola d’aigua precedeix més d’una enfarinada. L’esbroncada és notable. Enguany hi ha més gent i unes autoritats que no s’han distingit pel seu pacifisme. Un escrit esmenta l’absent: COSO 1 – BAUZÁ 0 y el año que viene tampoco te quiero. Una banderola recorda a Maria Salom la prescripció del delicte del Túnel de Sóller. La gent riu, està contenta, s’ho passa bé. Com cada any!

* De cop, un fet insòlit en més de 20 anys: una allau de persones surt del caramull de gent. Som a 20 metres del pali i, així i tot, m’arriba una envestida que em sembla fum i els ulls es posen a plorar. Tothom del meu redol plora, amb major o menor intensitat. Enmig del desconcert, una dona d’una penya forastera diu que “los independentistas del COSO han tirado pica-pica”. Fantàstic! Com en saben, de criminalitzar! Una altra amiga meva porta la filla petita en braços. Té la cara molt congestionada i els ulls com un calàpet. Una embarassada cerca un lloc per seure (després sabré d’una altra felanitxera embarassada que es va acubar). Tira, tira, algunes persones van caminant cap al centre de salut de Felanitx. Després, en interessar-me per elles, sé que allà es trobaren amb més gent afectada i els hi varen dir que havien hagut d’atendre trenta-quatre persones. N’hi ha que demanen un certificat. N’hi ha que van a la policia local i es neguen a tramitar la denúncia: “No pensis que denunciarem un company nostre!”. Una d’elles té esma d’arribar fins a la Guàrdia Civil. Allà l’atenen com cal i la tranquil·litzen. Els efectes del gas són temporals i en un parell d’hores ja perdrà l’efectivitat. En canvi, mostren sorpresa quan senten que la policia local no han volgut tramitar la denúncia. “Esto es otra cosa”. Efectivament, això és tota una altra cosa que està tipificada com a denegació d’auxili. Massa greu per deixar-ho estar. El batle haurà d’exercir els seus deures… o quedarà com un pep de fira?

* Després del rebombori, mentre les autoritats caminen cap a la Sala, la gent que hi ha davant del Convent està indignada i crida contra la policia. Un home gran m’assenyala la camiseta del “Cosso 2011” i em demana si jo també som un d’aquests “republicans de fora poble que han vengut a espanyar la festa”. Ja tenim una altra frase-consigna que escoltarem durant dies. No mereix que li respongui que, segons el pare Xamena, el meu llinatge és a Felanitx des de fa gairebé 800 anys ni que li demani què té ell contra dels republicans. La nota positiva és que, tot i la gentada que hi havia quan la policia local va fer ús dels esprais, les persones afectades han sortit caminant i amb serenor. No hi ha hagut un enterrossall de miracle, gràcies al seny de la gent. L’allau humana que s’hauria pogut produir hauria estat dramàtica.

* Vaig cap a la Sala amb un amic meu felanitxer. Observam dos guàrdies davall la porxada que discuteixen ferm. Fan manades amb ostentació. Som al carrer al costat d’un altre guàrdia amb qui el meu amic té amistat. Li diu: vos heu passat vint pobles! La resposta és definitiva: “aquell – assenyala un dels dos que discuteixen – anava calent i de bon matí ja havia anunciat que avui hi hauria brega”. Els comentaris es multipliquen: “Tot anava bé fins que en Mollet i l’home de na Carraixeta han fet de Peremateu”. Hi ha gent que assegura que l’exbatlessa del poble, en veure el tap davant del pal·li que dificultava el pas a Maria Salom, s’adreçà als guàrdies: “Meam si no actuareu! O no actuareu?”. També, n’hi ha que asseguren dues frases d’un dels guàrdies que ha fet ús del gas. La primera és, en resposta, als retrets de la gent: “No volieu festa? Idò jau festa!”. La segona és, en rèplica a un regidor: “Si no t’ha agradat, pots anar cap al jutjat!”. Curiosament, l’exbatlessa s’ha acarat amb una mare per retreure la mala educació del seu fill. Tothom amb qui he parlat, absolutament tothom, té clares dues coses. La primera és que l’única diferència amb els anys anteriors ha estat l’actuació de la policia. La segona és que no hi ha hagut un desastre gràcies al bon cap de la gent. Al batle se li ha girat feina. Haurà de posar ordre dins ca seva si vol defensar el poble i vol evitar que es repeteixin actuacions tan irresponsables com la dels dos policies que han fet ús dels esprais (n’hi ha que diuen que eren quatre) i la dels altres policies que han denegat auxili.

* Em comenten que una xaranga valenciana que fa anys que es presenta (n’hi ha que diuen que està convidada per la penya dels cossiers) es passeja pel poble cantant cançons homòfobes. No arrosseguen ni una vintena de persones. A qui li fa tanta de gràcia escoltar Maricón el que no bote? L’any que ve, per favor, que no tornin i menys a costa de doblers dels felanitxers!

* A les 14h vaig a dinar, com cada any, a la casa d’un amic que va ser regidor. El tema del dia és la ruixada policial. Els qualificatius són coincidents: irresponsable, temerària, perillosa… En acabar la tertúlia vaig cap a cases i faig una volta per internet. La notícia ja circula. Faig una aturada a ib3noticies.com. Hi ha un petit vídeo que, aparentment, recull la notícia que ha emès la televisió pública. El títol és clau: Petits aldarulls desllueixen la festa patronal de Felanitx. Veig comentaris indignats que asseguren que la notícia penjada no es correspon amb la que s’ha emès. Han eliminat imatges! Tot un exercici d’independència i d’imparcialitat! Ja tornam a tenir la PP3 d’en Matas. De fet, la dirigeix l’home de confiança d’en Joserra.

* Els blocs van atapeïts de notícies i, gairebé la totalitat, assenyalen correctament les culpes. El FORUM PER FELANITX comença així la crònica: “El Fòrum de Felanitx va assistir a la sortida de les autoritats del Convent de Sant Agustí. En primera persona vam poder comprovar l’abús de força per part de la policia municipal (…) en acabar el ball dels Cavallets i els gegants, davant el pas de les autoritats davall del pal·li, la POLICIA LOCAL ha ruixat INDISCRIMINADAMENT a la població civil gas lacrimogen provocant picor als ulls i a la boca dels participants, nins, joves i adults, i a tot assistent a la festa que CAP ANY han provocat aldarulls violents. Denunciam la utilització excessiva de la força repressiva. Encara no havien passat els Cavallets, la gent aplaudia amb ambient de festa i amb sol·lemne respecte, mentre la POLICIA MUNICIPAL ja esquitxava com si fossim mosques o formigues que havíem de treure de damunt. (…) DEMANAM públicament una resposta contundent per part de l’ajuntament i el responsable de la Policia Municipal”. El fòrum acaba convidant la gent a aportar material gràfic. De la seva banda, VIU MALLORCA comença a penjar fotos. L’ordre cronològic és clau i defineix la situació. Qualsevol expert en comunicació no verbal pot exposar què ha passat: absolutament tothom riu, tant el públic com les autoritats malmenades com cada any quan passen per davall el pal·li, fins que la policia ruixa la gent amb gas. Aquí i només a partir d’aquí és quan les cares transmuden. És ben clar qui ha espanyat la festa i qui ha estat violent.

Faig un correu d’urgència als amics: “Com que avui, a Felanitx, han passat tantes de coses, en faré un article detallat, però amb la calma que exigeix valorar el comportament dels qui dirigeixen les forces “d’ordre públic”. Rep una allau de correus i qualque cridada telefònica per confirmar la indignació popular. L’han feta grossa! Esperem que almenys els polítics, començant per l’equip de govern, estiguin a l’alçada per defensar els ciutadans de Felanitx i el bon nom del poble per culpa d’una actuació irracional i desproporcionada.

29 D’AGOST, DILLUNS

* Els diaris d’avui dia informen de la festa. El Diari de Balears i el Diario de Mallorca esmenten el pregó i el qualifiquen de reivindicatiu i divertit. Això no obstant, dediquen més espai a l’incident del Convent. Tret de les excepcions, els polítics no han sabut estar a l’alçada i han manipulat i capgirat els fets. Per sort la premsa fa mostrar el llautó als protagonistes. L’exbatlessa, Catalina Soler, indignada segons el DM, declara: “Hoy me avergüenzo de ser de Felanitx”. El batle, Gabriel Tauler, atribueix els incidents a “una minoria impresentable de gente de fuera de Felanitx, y algunas personas cobardes que se esconden entre la multidud porque no tienen coraje de dar la cara”. És curiós que Tauler ignori que la cosa més covarda són les acusacions indefinides i en abstracte que tant practiquen els del seu equip de govern. A les mateixes declaracions, el batle mostra tot el seu suport a la policia i. insòlitament, nega saber res del gas, malgrat que a una foto es veu després de la ruixada com torquen els mocs i les llàgrimes a Maria Salom riguent a les totes. L’inspector de la policia, Miquel Soler, “tampoco no quiso reconocer que se usaran esprays”. Ben retratats ambdós davant la història! Per acabar les seves declaracions, Tauler afirma que té el suport del Bloc, afirmació que repetirà al llarg de dues setmanes sense que cap representant del Bloc el desmenteixi. La premsa també informa que El Coso va fer un salomònic comunicat de premsa per condemnar qualsevol violència practicada “tant per qui duia camisetes com uniformes”. Enmig de tanta de capitulació innoble, allunyada de l’opinió general de la gent que hi era, només un regidor, el socialista Toni Nadal, apuntava en la direcció correcta: la culpa era de la policia local i la responsabilitat política era del batle.

* Les webs tornen anar plenes i els comentaris desmenteixen les opinions del batle. Una enquesta atribueix la culpa a la policia local: el 70% contra el 30%. La fotogaleria del DM, per a mi, defineix la situació. A les 15 fotos publicades es veu gent que riu, contenta, de festa… Cap escena que descrigui violència de part dels assistents. En canvi, es veu clarament el policia que ruixa la gent amb gas. Si una imatge parla més que mil paraules… doncs això!

* Miquel Ramis, que no hi era, fa declaracions en nom del PP tant o més exagerades que el batle. Estan invertint els fets i atribueixen la culpa a la violència i agressivitat dels assistents. Ja diuen que el bou per les banyes i l’home per la paraula. El darrer paràgraf del comunicat oficial del Partit Popular és una prova més de la manipulació: “La comitiva de autoridades que ayer asistió a las fiestas de Felanitx estaba encabezada por la presidenta del Consell de Mallorca, María Salom, y seguida por el conseller de Agricultura, Medio Ambiente y Territorio, Biel Company, la consellera insular de Medio Ambiente y ex alcaldesa del municipio, Catalina Soler y, el alcalde del municipio Biel Tauler, a quiénes profirieron insultos y bañaron con agua y harina de forma agresiva”. Vaja! Vaja! Vaja! Agressius amb aigua i farina? Senyorets de mira’m i no em toquis? Ja tenim l’arma de destrucció massiva que cercava n’Aznar! Per això va venir per Felanitx l’estiu passat? Cercava aigua i farina? Amb una paraula: patètics! La premsa mostra bé qui fa ús de la violència: els esprais!

* Com ha canviat la Televisió de Mallorca! Metre els telenotícies del dia abans no va parlar absolutament de res, avui emet una notícia carregada d’intencionalitat sobre “els incidents” de Felanitx. Dóna per fet que hi va haver violència i dóna talls de veu a cinc persones, quatre de parla castellana. Les cinc condemnen les “agressions a les autoritats”. La mentida s’ha fet [M]adona d’una altra televisió pública!

30 D’AGOST DE 2011, DIMARTS

* La premsa treu més declaracions i informació sobre els fets. Ara ja ni el batle ni el cap de la policia poden fer-se els suecs sobre l’ús dels esprais policials. Surten fotos que ho demostren. Les úniques fotos on es veu violència. Això no obstant, el batle reitera tot el suport a la policia. L’opinió de la gent és radicalment antagònica. Encara dura la indignació popular. Una treballadora del centre sanitari condemna l’ús del gas de la policia. El regidor socialista Antoni Nadal atribueix de nou la responsabilitat política a qui la té per no haver establert l’actuació preventiva, davant d’una situació que es repeteix fa molts d’anys, en defensa de la seguretat ciutadana que es va posar en alt risc. Els diaris, principalment el Diario de Mallorca, aporten més fotografies. Per internet ja hi ha vídeos amb imatges. No es veu res del que han assegurat ni el batle, ni el PP, ni un indeterminat portaveu del Bloc per Felanitx, en la mateixa línia d’acusacions en abstracte. Ben al contrari, lluny de les especulacions sobre actes de violència extrema (com pegar a Maria Salom o intentar robar una pistola), els vídeos demostren que la única acció violenta que tothom ha vist és la de la policia local quan fa ús dels esprais de manera indiscriminada.

* Una web felanitxera (fàbrica de xifons) aporta una nova crònica dels fets: “Tot marxa com cada any, un poc d’aigua per aquí, un poc de farina per allà i unes quantes serpentines. Però què va passar aquest any? Que en lloc de na Francina Armengol va venir una senyoreta més madrilenya que mallorquina directa de la pelu i que els masho-mans del PePé varen voler sobreprotegir – protegir de que sé jo perquè el Cosso mai s’ha menjat a ningú – ja que era del “partido” i els pseudoguardaespatlles varen voler fer més gran de lo que és sa plaça d’es Convent, la policia va començar a empènyer i la gent tornava cap endavant, perquè no hi havia més espai per darrera, i  la policia, aquest pic, va treure a passejar el gas urticant. La culpa? de la policia. Maria, reina, sabies a lo que venies, es Coso sempre ha estat així i ha de seguir sent així. Es Coso i Felanitx no es canviarà, senyor batle. Si voleu que tot vagi bé, com anys passats, controlau la policia, sancionau als que varen voler jugar amb es “flit”, i que són els que varen encendre Es Coso ’11 provocant unes imatges que no volem veure mai més.”

* La demanda de molta de gent fa que pengi l’esborrany del text del pregó al bloc que tenc a Vilaweb. Es disparen les visites.

* Davant la criminalització del poble, culpabilitzant els assistents i exonerant la policia, rep per correu una proposta de comunicat nou dels cossiers: “Des de la indirectiva del Coso manifestam el nostre rebuig a la violència utilitzada per part de la polícia el passat diumenge. Passar per davall el pal·li fa anys que ja es concep com una tradició on els polítics senten les veritats i la indignació del poble, és un judici popular a la seva tasca mal feta. Els qui estan allà no són gent de fora poble com diu el batle amb intenció de deslegitimar-nos, ans al contrari, és el poble. La única diferència d’enguany va ser la utilització de mitjans per part de la polícia local com és l’spray, ferint indiscriminadament a tothom que es concentrava allà per expressar la indignació cap a la classe política. La policia local va ser qui provocà els aldarulls, deixant així una imatge desoladora amb infants plorant, i la gent tapant-se amb mocadors per la forta coentor del gas. Des de la indirectiva esperem que no es tornin a repetir aquests fets, però advertim que el poble de Felanitx és i serà crític amb la classe política i que té tot el dret a expressar-ho.” Manifest la meva opinió: la merda com més la remenen més pudor fa. Ja hi ha massa elements en joc. La majoria està d’acord a esperar a veure què farà el batle i l’oposició. Després serà el moment.

* Joan Lladó, present a la festa, penja al seu mur del feisbuc: “ “no volieu festa? Idò ja la teniu!” això va dir un municipal després de xiflar gas lacrimògen a membres de l’oposició de Felanitx, a nins i nines i a ciutadans que gaudien de la festa a Felanitx. Davant això, ni una passa endarrera!”. Una cinquantena de persones donen suport a la frase i una quarentena afegeixen comentaris sucosos.

31 D’AGOST, DIMECRES

* Els diaris mantenen l’actualitat del tema. El batle va envalentonat i arrogant. No fa per ell. No era així. Com és que va tan inflat? A qui obeeix? A qui defensa? Contra qui va? Deixa clar, de nou, el suport a la policia. Diu que farà investigar els violents i que ha encarregat als serveis jurídics de l’Ajuntament la recollida de vídeos i fotos. Al mateix temps, ja en fa una de les moltes que el desqualifiquen èticament: anuncia que ha encarregat un informe dels fets a la policia i, no content amb posar la guineu a guardar el galliner, avança que denunciarà i multarà a aquells que els vídeos demostrin que varen posar en perill la integritat física de la gent. És el súmmum de la barra! Encarregar l’informe als únics que tothom ha vist que exerciren la violència? Quina credibilitat tendrà el seu informe? Però Tauler no s’atura i encara desbarra més. Considera que no s’ha d’obrir una investigació interna de la policia. No diu res de la divulgada negativa a tramitar denúncies contra membres de la policia local. Com a rèplica el diari aporta les declaracions del portaveu del PSOE. Antoni Nadal  ha anunciat que, si no hi ha una investigació rigorosa del que va passar, reclamarà el nom de tots els agents de servei, procedirà a denunciar judicialment els fets.

* Biel Tauler es repeteix com un disc retxat: sosté la teoria de la conspiració (gent vinguda aposta de fora poble a rebentar les festes?), presumeix de tenir tot el suport del Bloc per Felanitx, anuncia que dialogarà amb totes les penyes per canviar la festa… Però, de qui és la festa? No de l’Ajuntament, per descomptat! Es presenta com un demòcrata dialogant quan allò que vol (i ho ha dit i repetit) és revisar la festa, és a dir, “oficialitzar-la”. Xuclar-la del poble que l’ha creat, alimentat i prestigiat durant anys? Aquesta festa, des de fa més de 20 anys, l’ha bastit el poble, a partir de la penya dels cossiers (les altres penyes no només són posteriors, sinó que no aporten res i no convoquen els actes populars). L’objectiu de Biel Tauler no és nou: volen mirar de llevar del mig als cossiers i fer-se la festa seva amb l’excusa de la violència. Quina? L’única que jo vaig sentir i l’única que he pogut veure als vídeos és la dels policies. En tot cas, de qui és la responsabilitat política. Com així, Tauler l’esquiva? És evident que no va saber o no va voler preveure una actuació racional per mantenir l’ordre i la seguretat que eren competència seva. Ara ha passat el mort al poble. La culpa és lletja i fadrina!

* Si volem concedir el benefici del dubte als causants de l’incident (jo ja no vull parlar més en plural, perquè l’incident va ser només l’ús des esprais), si volem creure que no ho tenien programat per escalivar la gent i s’han trobat, sense voler, amb una excusa per retallar la festa en el futur, haurem d’admetre que ho han aprofitat bé. La festa del dia de Sant Agustí fa molts d’anys que té caràcter reivindicatiu. Hem de recordar que Felanitx és un poble d’artistes i de creadors d’opinió que volen un món millor, més just i solidari, començant per la contrada que habiten i estimen. El caràcter popular de la festa no és patrimoni de les institucions. Si es fa callar la gent el dia de l’any que pot expressar el seu gust o disgust amb la classe política, és que volem una societat domesticada i servil. De la mateixa manera que quan un va al teatre té tot el dret a mostrar el seu gust o el seu disgust amb la representació, qualsevol ciutadà té exactament el mateix dret a aplaudir que el d’escridassar els representants polítics. No és de rebut que pretenguin tenir cera del Corpus!

* Entre els cossiers circulen propostes. Alguns fins i tot pretenen abandonar l’acollida a les autoritats a la sortida del Convent. Fins i tot, algú troba que el pregó es pot retardar i forçar la coincidència horària. Altres consideren que una festa que ha costat molts d’anys amb l’esforç de molta de gent i que ha estat tan ben rebuda, no s’ha de deixar en mans de qui, tractant-se d’una activitat popular exitosa, l’hauria de defensar més que ningú. L’Ajuntament si vol ser realment representació de la manera de ser i de fer de la gent de Felanitx, pot corregir les seves previsions i les seves actuacions, però de cap manera ha de pretendre ficar mà a allò que no li pertany, perquè és patrimoni col·lectiu de la ciutadania.    

* Al final del text del pregó, he penjat els enllaços amb 12 talls de vídeo que, abans, havia pujat. A les poques hores rep un correu de Youtube. En atenció a les visites rebudes, m’ofereix inserir publicitat pagada. Encara que el vídeo sigui meu, consider que la decisió és dels protagonistes del pregó. Els hi faig avinent, però indicant que crec que no ens hem de comercialitzar. Ningú no em diu res en contra i rebutjam l’oferiment. La llibertat i la independència no tenen preu!

1 DE SETEMBRE, DIJOUS

* A l’hora de berenar, una parella de la policia local entra a un antic i conegut bar de la plaça de les Palmeres. Quan fa una estona que hi són, un d’ells s’adreça a una teulada de gent i els hi diu: “No crideu tant que hauré de treure l’esprai”. Ho fa amb una rialla a la boca, però ningú no li riu la broma. A una altra taula un home comenta: “No deuen veure que la gent no els estima gens per, encara, voler fer gracietes?”. És una de les moltes anècdotes que passen aquests dies. La ruixada no s’ha esvaït.

* El rum-rum no s’atura. Ja es comenta que la investigació és d’una manca de rigor absolut. Que el contacte de la policia amb els polítics és permanent. Que la revisió dels vídeos es va amb criteris de persecució. Que s’escampen comentaris sobre possibles assistents, atenent la doble categoria de “felanitxers” i “forans”. Que també es fan al·lusions al pregó com a part dels “incidents”. També s’assegura que qualque policia presumeix d’haver aturat els peus als cossiers i d’haver “resolt el problema per sempre”. Quin problema? Qui l’ha creat?

* Es comenta que el PSOE, atenent la indignació de les persones afectades per la ruixada de gas que encara dura, voldria convocar un ple extraordinari (ho pot fer amb el suport del Bloc) i, si no, una concentració davant de la policia local o de l’Ajuntament. Hi ha gent que reclama més contundència en les respostes.

*  Circula que dos dels tres regidors del Bloc validen la tesi del batle de l’existència de “quatre violents incontrolats”. Tot i que també critiquen l’actuació policial, no han mostrat cap rebuig a que sigui precisament la policia local la que s’encarregui d’elaborar l’informe quan ha estat i és jutge i part. De la disciplinària sanció que es mereixen per la desatenció en tramitar una denúncia, tampoc no en parla ningú. Quan l’oposició fa els ulls grossos, Montesquieu fa vacances! Cal impedir que es polititzi el tema i es vulgui procedir a discutir i resoldre per l’Ajuntament. Som davant d’un intent de robar la festa al poble per controlar-la políticament. No es pot consentir!

2 DE SETEMBRE, DIVENDRES

* Matías Vallès publica un article al Diario de Mallorca que posa el dit a la llaga. Sota el títol Los polítics no se tocan, nene, després de referir-se als conflictes de la setmana a Son Banya i a Son Gotleu, es refereix a Felanitx i expressa una opinió que comparteix molta de gent: El político con frecuencia mediocre que emerge rociado de líquidos y a empellones, se convierte en algo mucho más peligroso que una víctima con poder, asciende a la condición de héroe. Con violencia añadida, las excelentes sátiras representadas bajo el palio de la peña felanitxera El Coso pertrechan a los enemigos de la libertad, y el precio lo pagan los usuarios de esa facultad en declive. Los políticos no se tocan, aunque los candidatos podrían empezar dando ejemplo. Se enzarzan en besos y abrazos hipócritas, prodigan muestras de afecto impostadas, acarician a niños inocentes. Cuesta no rebajarse a su nivel, pero quién dijo que el humor era fácil. Nombrar director de IB3 al conseller de Presidencia en periodo preelectoral es una provocación física, que en ningún caso admite una réplica en el mismo lenguaje. Después de escribir algunos centenares de artículos ligeramente irónicos y totalmente estériles, puedo desvelar la única arma que aterroriza a los gobernantes. El voto en contra, con su pureza elemental. Y el ejercicio de memoria de recordarle a Bauzá que Matas se hundió después de un despliegue policial desorbitado en Felanitx. Los políticos no se tocan porque manchan, hay que mantenerlos a la distancia del apretón de manos. Y la violencia siempre alimenta las opciones más rancias. Més clar, molt més, que l’aigua del Port!

3 DE SETEMBRE, DISSABTE

* El Diari de Balears em publica un article, Felanitx no va de bestiar gros, on faig esment a la mala entesa tradicional entre els polítics forans i el poble de Felanitx. En el digital hi ha comentaris sobre qui va ser violent i qui va ser l’inductor. Penjat a Vilaweb, les entrades es multipliquen. En el feisbuc moltes de persones i alguns col·lectius (Felanitx en moviment, per exemple) el copien als seus murs. 

* També circula arreu un fragment del vídeo del pregó que ha penjat e-notícies. El titular de la notícia és Venjança contra el pare de Jorge Lorenzo a Mallorca i explica que “En una paròdia a les festes de Felanitx se’n riuen dels seus atacs al catalanisme”. No fa cap esment als hipotètics “incidents” tan magnificats per les autoritats que encara cacen bruixes a les totes (i a les fosques!).

* El setmanari Felanitx d’aquest cap de setmana en fa una com un cove, des del punt de vista de la deontologia periodística. D’entrada, el titular de portada ratifica la tesi del batle: Un Sant Agustí marcat pels incidents. La crònica s’il·lustra amb dues fotografies. La primera mostra el batle i la presidenta del Consell de Mallorca enmig del trull. La segona, mostra un moment del pregó. Hi sortim quatre persones. És inaudit que la crònica, que ocupa mitja portada i només parla dels “incidents” del Convent, es descontextualitzi amb una foto, sense peu aclaridor, d’un acte que es va fer hores abans a s’Arraval i del qual no hi ha la més mínima referència a l’espai que il·lustra. La referència al pregó, que apareix a la pàgina següent, no és intel·ligible per part de cap lector que no assistís als dos actes, amb la qual cosa es produeix una perversa relació entre el pregó i “els incidents”. Remet queixa al setmanari. Esperaré (d’assegut) que la propera setmana facin un aclariment reparador.

* Al mateix Felanitx, en canvi, hi ha una informació clara i valenta. El Partit Socialista ofereix la seva valoració, centrada en l’actuació de la policia, com a única diferència amb els altres anys i aporta una acusació concreta (a diferència de les especulacions del batle i d’altres comparses). L’oficial de la policia, senyor Miquel Àngel Rigo, va dir al regidor (i, per tant, superior seu!) Antoni Nadal: “si no t’agrada o tens res que dir ves als jutjats!”. Aquest senyor és l’home de la consellera de Medi Ambient del Consell de Mallorca, ja podeu veure què en pensen alguns policies dels regidors que no són del PP. Qui comanda a can Robot: son pare a s’al·lot? Actuarà el batle amb aquesta informació pública? Les gallines pixen i tenen dents? La Mare de Déu nom Joana? Credibilitat democràtica de l’equip de govern?

5 DE SETEMBRE, DILLUNS

* Tenen fam de guerra i no volen amollar el mac. Ha passat més d’una setmana i persisteixen en l’error. Els felanitxers del PP no són gens felanitxers i, almenys, desconeixen la cultura i el tarannà de la nostra gent. Més o menys, allò que vaig recordar en el meu article fent ús de les paraules de Jaume Oliver d’Albocàsser. Es veu que, tot i les felicitacions rebudes, un alt càrrec em va suprimir com a “amic de feisbuc”. Tanta sort que avui el clic desintegrador no el fan amb el gatell d’una pistola com fa vuitanta anys! No hi tenc res a dir. Jo també m’estim més que els amics que tenc, ni que sigui de feisbuc, siguin de ver i no de barret.

* No dormen mai en pau? Ja se sap que la casa que no té pau mai, de nit, no es tanca en clau. La violència té un efecte multiplicador. La guerra se sap com comença, però no com acaba. Volen guerra? Creuen que serà un passeig militar? No coneixen Felanitx! Circula la notícia que, ni que sigui extraoficialment, Catalina Soler ha informat que ja tenen identificats els “violents” i que actuaran en conseqüència. Qui les té identificats? Torn enyorar Montesquieu i la separació de poders. Quina competència té l’exbatlessa en aquesta tasca? És molt greu i, per descomptat d’un tufet antidemocràtic que fa por, que sigui na Carraixeta la que facilita aquesta informació. No saben ni preservar les formes? A banda de la coincidència de tenir el marit en el cos al qual han encarregat l’informe (cosa que, si més no èticament, la invalida a ella i a la policia), el procés correcte hauria de ser lliurar l’informe al batle, aquest informar al consistori i, formalment, prendre les decisions que calgui. De moment, no pinta que ho vulguin fer d’aquesta manera. Quina és la concepció democràtica? És una investigació del PP o de l’Ajuntament? I l’ètica? ÈTICA al PP?

* Quant a l’informe del contingut del qual presumeix l’exbatlessa, respectarà la presumpció d’innocència? I les claus de l’estat de dret? Notificaran en forma les persones afectades per a procedir a la legítima defensa jurídica? O, primer, arrossegaran el seu nom per les clavegueres del poble com a violents?

* Em passen un nou vídeo. És molt complet i de bon veure. Cap acte destacat de violència…. fins a l’actuació policial. Ho hauran tengut en compte els “informadors”? Ho mostraran al batle i a la resta dels regidors? Diuen que s’han basat en fotografies, però les fotografies no són tan clares com els vídeos. Amb gent que no respecta la separació de poders, pas ànsia que facin de jutge i part, que comencin a ventilar noms i que considerin “fet provat” allò que ha de determinar un jutge i no un policia ni un batle. Els infants poden jugar a policies i a lladres. Fer-ho de grandolassos no és tenir juguera, és tota una altra cosa!

* El PSM-IV ha preparat una “declaració institucional” per presentar dia 8, dijous, al Consell de Mallorca. És pobre, pusil·lànime, amb infantils pretensions conciliadores. Com ha fet el Bloc a Felanitx volen tenir un peu dins cada beassa i fer content tohom. Si la presenten faran el ridícul, perquè tanmateix el PP no l’aprovarà mai i, per tant, està abocada al fracàs. El pitjor de tot és que, de nou, validen les acusacions del batle en abstracte i rebutgen “els actes violents que es varen produir”, uns actes que encara ningú no ha pogut concretar més enllà d’especulacions sense prova. El comunicat encara fa una cosa pitjor i persevera en les frases indeterminades en reclamar “aclarir responsabilitats, tant entre els cossos de seguretat locals com entre els que encara no entenen la diferència entre reivindicació i violència”. Que indefinit i covard, no? És seva la clau de la frontera per separar la reivindicació de la violència? Faran un curset de bona conducta als que ells consideren que “no entenen la diferència”? Qui són aquests a qui el Bloc imputa de forma genèrica i indeterminada? Els cavallets? Els “de fora poble”? Els compresos entre els 16 i els 21 anys? Tots sabem de quin tall és la ideologia que acusa en abstracte. Per sort, a un estat de dret tothom és innocent mentre no es demostra el contrari! Si això és l’esquerra de Mallorca, ho tenim pelut!

* La declaració institucional que hauria de fer un partit progressista té tres punts essencials. El primer és felicitar el poble de Felanitx per tenir unes festes tan participatives i amb un èxit popular tan manifest. El segon és instar el batle de Felanitx a assumir la responsabilitat política i encoratjar els responsables de la seguretat ciutadana, de cara al futur, a adoptar les mesures que calgui per evitar una desafortunada actuació policial indiscriminada contra la població civil. El tercer, vist que s’ha encarregat un informe, és garantir-ne la transparència. Sols així es podrà veure si “l’informe” només acusa als assistents o si recull les incitacions a actuar, l’ús dels esprais, la denegació d’auxili, les declaracions dels responsables negant saber si s’havia fet ús de gas urticari… La resta són vuits i nous o, pitjor encara, connivència amb la dreta més antisocial de les viscudes d’ençà que Franco va fer el bategot.

6 DE SETEMBRE, DIMARTS

* Catalina Soler aquest matí ha tornat a parlar de més. És la incontinència verbal o són les ganes de brega que li juguen aquestes males passades? Ha comès un error majúscul i ja ha comentat noms. Aviat la llista s’ha escampat arreu. Quan m’arriba a mi, agaf la relació i la pos dins d’un sobre davant dos testimonis. A més, per certificar la data que jo he tingut accés a aquesta informació, la remet a 24 persones per correu electrònic amb acusament de rebuda. Així hi haurà constància de les persones que, possiblement, seran acusades. Com que això perturba tot el procediment legal, amb una clara intromissió a la deguda independència del procés, i, a més, atesa la relació nominal, profana directament la LOPD, serà de veure l’aportació judicial del sobre tancat i signat amb dos testimonis i el correu enviat que certifica la informació rebuda si es confirma. El jutge farà un panxó de riure, en veure les interferències d’agents externs a la instrucció.

* TEVEI. Apareix el batle. Ataca les banderes independentistes, molt més antigues que ell a la festa. Acusa els assistents d’agredir els cavallets (ho demostrarà?) i d’apropiar-se de la festa (és seva?). Reitera (s’hi aferra com una pagellida) que té el suport incondicional del Bloc per Felanitx. No s’hauria d’enfadar tant, perquè fa riure. Quan ha d’atacar banderes és que no té enlloc on agafar-se. S’equivoca de trinxera. En tot cas, no defensa la festa ni els felanitxers. Quin geni l’assessora?

8 DE SETEMBRE, DIJOUS

* Com vaig pronosticar, la “declaració institucional” que volia fer efectiva el PSM-IV no ha anat bé. No s’ha presentat ni tan sols per la negativa frontal del PP. Les postures pussil·lànimes i ambigües no agraden a ningú. Si creien que una condemna abstracta a uns “violents indeterminats” serviria per acceptar la proposta és que no saben que la dreta no vol empats.

9 DE SETEMBRE, DIVENDRES

* El Felanitx, tal com vaig preveure, na fa cap nota d’excusa per haver il·lustrat la crònica d’uns fets que qualificà d’incidents negatius amb una fotografia del pregó que no hi té res a veure. L’autor o autors no aprovarien la deontologia de primer de Ciències de la Informació. Encara que els exemples de les grans cadenes i dels grans diaris no els fan més dolents que els altres, haurien de servar i servir el rigor i no contribuir a l’engany dels lectors ni al descrèdit frívol de ningú. Ni tan sols no varen correspondre, com sol fer la gent condreta, el meu correu de queixa. Va seu!

* El Diari de Balears informa: “Ahir migdia, l’Ajuntament de Felanitx envià totes les imatges recopilades sobre els aldarulls ocorreguts el dia de Sant Agustí a la sortida de la missa entre les autoritats i els assistents a la festa de la penya El Coso a l’advocat Felio Bauzá, que serà el que decidirà quines han de ser les accions que hi ha d’emprendre el Consistori.” Ja tenim la Seu plena d’ous! Felio Bauzá decidirà? I els regidors no han piulat? Són de pedaç? Estan d’acord en fer el paper de Don Tancredo? Ho puc entendre del batle i de l’equip de govern que ho vol polititzar tot, però i l’oposició? No aixequen el cul en veure que el batle externalitza una decisió que pertany als representants del poble? Han perdut el seny, tots plegats?

* La mateixa notícia de la designació de Felio Bauzá també la dóna el Felanitx. Tot i que ja n’he vistes de tot color, encara reivindic el dret a l’estupefacció. Conec personalment Felio Bauzá. He fet part amb ell d’una Fundació Cultural. Hem compartit moltes d’hores de feina i puc donar fe que és una persona eficient i de bon tracte. Dit això, consider del tot inadequat que se li assigni una funció que requereix de total independència d’altres interessos, atenent l’evident politització del cas que ha fet el PP felanitxer. En el camp ideològic, Felio Bauzá no es pot despullar de la seva intensa vinculació amb el Partit Popular. Després de servir a Delegació de Govern, quan l’ocupava Miquel Ramis, el 2005 va ser designat Secretari General de la Conselleria d’Immigració i Cooperació, de la qual era titular Encarna Pastor, amiga de Catalina Soler, protagonista (per utilitzar un terme no ofensiu) dels fets del Convent. Posteriorment, arran de perdre les eleccions autonòmiques de 2007, Felio Bauzá va obrir despatx d’advocat com a soci de Miquel Ramis, actualment portaveu del PP (i desqualificador de l’aigua i la farina felanitxeres). És a dir, l’estreta vinculació directa amb alguns dels protagonistes d’aquesta inventada violència radical fa absolutament incompatible la participació de Felio Bauzá. Possiblement (tenc dubtes), des del punt de vista legal, la llei d’incompatibilitats només afecta Miquel Ramis, però des del punt de vista ètic, Felio Bauzá no té credibilitat per elaborar un informe atesa la demostrable amistat manifesta amb els inductors que li han encarregat feines. En conseqüència, no brinda les mínimes garanties d’imparcialitat ni de neutralitat. En aquest apartat, no he volgut escriure tot quan podria dir. No per por, ni per amistat amb el senyor Bauzá, sinó per un elemental sentit de no fer més mal del necessari. Tant de bo el batle tingués aquesta reserva moral en tots els seus actes! Aquesta designació és del tot reprovable.

* El fet d’encarregar l’informe a la policia i, després, traslladar la informació a un advocat amb el qual hi ha una marcada relació política, deixa massa clar que l’equip de govern, amb el batle al capdavant, profanen la independència, la neutralitat i el rigor que cal exigir en un assumpte tan delicat. Demostren sectarisme i unes ganes de guerra que desemmascaren quin és el seu concepte de democràcia. Com així l’oposició no crida un poc més fort? Ho haurà de fer el poble cansat de negligències i de desídies?

11 DE SETEMBRE, DIUMENGE

* La cosa no ha minvat gens d’intensitat. Arriba una bona notícia que es veia venir. El matí a primera hora veig al correu una convidada d’un grup de gent de Felanitx que volen organitzar-se per defensar la festa i, sobretot, donar garanties jurídiques a les persones que puguin resultar imputades per la més que possible denúncia de l’equip de govern. Alguns dels que proposen organitzar-se com a grup són de l’entorn del Bloc, però els ha disgustat, com anuncia la premsa, que facin el joc a polititzar la situació. Han demanat una comissió investigadora integrada per tots els partits polítics presents a la Sala. És a dir, arrabassar una festa popular i dur-la sota el control institucional. Sembla mentida! Això és el que va dir el batle el mateix dia 28! Hi ha polítiques erràtiques i errònies que no poden justificar-se amb l’excusa de la innocència o la inexperiència. Si el batle fos un poc viu els agafaria de la paraula d’immediat. És el que més li convé. Amb la majoria absoluta que disposa el resultat de la comissió està més que cantat! Els felanitxers que em conviden a una reunió creuen que s’ha de fer tot el contrari i ho expressen amb un titular contundent i amb 10 preguntes. Ho transcric tot:

NO TROBEU QUE AIXÒ ÉS UNA ESCANDALERA?

* No és un escàndol que l’alcalde i el cap de la policia declaressin ignorar l’ús dels esprais?

* No és un escàndol que, quan més de 30 persones varen haver de ser ateses a la unitat sanitària, l’alcalde doni el seu suport incondicional a l’actuació de la policia local?

* No és un escàndol que l’alcalde culpi de la violència a gent de fora poble i, per l’any vinent, amenaci d’impedir l’entrada a la gent externa quan els seus amiguets de partit convidats són tots de fora poble?

* No és un escàndol que l’exbatlessa compti amb la protecció policial del seu marit? A qui defensaria en cas d’un conflicte entre ella i qualsevol ciutadà? No saben que a qualsevol país del món no poden assignar-se tasques públiques a familiars? On és el famós Codi Ètic del PP?  

* No és un escàndol que la policia es negués a formalitzar denúncies a una mare amb un certificat mèdic de les lesions patides per una filla menor?

* No és un escàndol que l’alcalde encarregui la investigació a la policia local que tothom té com a màxima responsable de la violència i de l’incident?

* No és un escàndol que dia a dia l’alcalde demostri que viu al servei d’un partit polític i no del poble al qual ha de representar i defensar?

* No és un escàndol que l’exbatlessa utilitzi informació privilegiada d’una investigació sobre la qual no té cap autoritat ni facultat?

* No és un escàndol que es formulin acusacions sense cap prova com l’intent de robar una pistola i, en canvi, no es vulgui entrar en els fets verídics que tothom ha vist?

* No és un escàndol que un Ajuntament democràtic contracti un advocat del PP pagat amb doblers del poble per denunciar i multar a gent del poble?

No considerem un escàndol, però sí lamentem que els partits de l’oposició no hagin convocat una plenària extraordinària, oberta a les intervencions del públic, que no hagin reclamat mesures als qui posaren en alt risc la seguretat física de les persones i, finalment, que no hagin exigit l’assumpció de les responsabilitats polítiques a qui correspon.

Pensem que les persones interessades en la defensa de la participació ciutadana, de mantenir el caràcter de la festa de Sant Agustí a Felanitx i de treballar per millorar el nostre poble no hem de consentir que, amb l’excusa d’uns fets dels quals la responsabilitat cau de ple sobre l’Ajuntament, aquesta institució vulgui usurpar la condició popular de la festa. 

Per tot això, instem a la constitució d’una plataforma cívica integrada per quantes persones o entitats civils del poble vulguin defensar la festa com a expressió de la vida ciutadana.

12 DE SETEMBRE, DILLUNS

* No podré assistir a la reunió prevista per aquesta setmana, però ja he expressat el meu suport a la creació de la plataforma felanitxera. La consider necessària i, fins i tot, crec que s’ha d’obrir més enllà del poble a quantes persones defensin la llibertat i la cultura participativa. Unes festes “populars” no han de ser gestionades ni controlades per comissaris polítics. És el poble de Felanitx el que, al llarg del darrer quart de segle, ha aixecat una festa que és envejada per tothom i no hem de permetre que la tudin els qui més l’haurien de protegir i defensar. Si, una vegada creada una plataforma cívica per defensar les festes, els polítics, a títol individual o amb els seus partits respectius, s’hi volen apuntar, molt millor, però estic d’acord amb les persones que promouen l’alternativa: ha de ser essencialment cívica i popular; felanitxera!

Això només ha començat!

VISCA LA FESTA! VISCA FELANITX! VISCA LA LLIBERTAT!

Bartomeu Mestre i Sureda

Notes del meu diari escrites a Son Menut (Felanitx)

del 28 d’agost al 12 de setembre de 2011

Sovint oblidem la història i repetim errors que ja s’havien advertits i, per tant, fàcils de corregir. Aquests oblits no són innocents, sinó conseqüència de la manipulació.

En els darrers vint-i-cinc anys hem patit dos “manifiestos” que, en realitat, eren dos atacs frontals contra la llengua catalana. Tant el de Jiménez Lossantos i Amando de Miguel com el més recent de Fernando Savater delaten qui són els nacionalistes agressius que tant critiquen.

Hi ha un precedent històric reeixit de l’any 1924 que ens hauria de servir de model i referent per replicar amb fermesa i per combatre i anul·lar tots els atacs a la llengua. Com que això només acaba de començar, ens calen referents com l’actitud de Federico García-Lorca i altres intel·lectuals demòcrates.

***

Circula el discurs que no havíem estat tan malament mai com ara. Brolla de boques derrotades que ocupen llocs responsables de l’actual situació per haver actuat amb connivència amb els enemics. Es detecta la reculada d’ús i prestigi de la llengua. Qualsevol nouvingut adopta impunement actituds colonials. Les institucions públiques fan la farina blana amb els atacs exteriors. Les entitats cíviques es distreuen amb actes, que duen una feinada i aporten ben poc, o amb campanyes similars a festes de final de curs de primària. Quan el lleó rugeix no s’ha d’anar amb globus de colors ni banderetes, sinó amb fones. Lluny de lamentacions eixorques, cal reflexionar sobre les estratègies que, fins ara, ens aboquen al fracàs. En contra del que es diu, aquesta no és, ni de molt, la pitjor època que hem patit i, fins ara, n’hem sortit sempre. Per això, cal aprendre de les lliçons reeixides que ens brinda la història i preparar els antídots per respondre futures i ben segures envestides en curs. El precedent del País Valencià i el cas actual de les illes Balears, amb autèntics etnocides de la llengua i la cultura al capdavant, ens ha de convidar a preparar-nos per a les imminents batalles de l’espanyolisme.

Un fet, relativament recent, que ens serveix d’exemple és el Manifiesto por la lengua común, promogut per individus, com Boadella o Savater, amb provada animadversió bel·ligerant i racista contra el català i el basc. La seva primera frase ja és falsa: Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana. Aquí hauria d’aparèixer aquell personatge de TV3 que, des d’un camp de futbol, cridava exaltat: “Ho haveu vist?”. Doncs sí, ho “havem” vist i ho “havem” llegit i, perquè l’afirmació dels pseudointel·lectuals espanyols sigui correcta, només cal baratar la darrera paraula per “catalana”. No obstant, la Brunete mediàtica (que creix a les totes i es multiplica en l’àmbit televisiu) va brindar el Manifiesto com una bandera de guerra a mans del nacionalisme agressiu (no cal afegir espanyol, perquè seria iteratiu). Si bé s’alçaren algunes poques veus castellanes contra els nostàlgics del franquisme, foren aïllades i excepcionals. La nostra gent no va esbravar la indignació. GALEUSCA, l’entitat que coordina els esforços de les associacions d’escriptors en gallec, euskera i català va replicar el juliol de 2008. El document, reactiu i no proactiu, queia en el parany dels agressors, perquè establia dues trinxeres i, tàcitament, convidava tothom a situar-se en una d’elles, amb una evident desproporció que ens perjudicava, perquè el partit es jugava a camp contrari. Calien respostes a l’atac barroer i demagògic dels etnocides? I tant! Però no es va planificar l’estratègia guanyadora i, en comptes de capgirar l’endemesa, es va exhibir la llagrimeta. No es va fixar l’objectiu de posar en evidència que els autors del pamflet no només no eren ignorants, sinó que no eren innocents. Els que certificaren ser innocents i ignorants varen ser els hipotètics intel·lectuals que lideraren la resposta. Desaprofitaren un referent magnífic i tudaren una excel·lent oportunitat que ens brindava la història no ja de fer pedagogia, cosa inútil per als idiotes que no volen aprendre, sinó d’invertir l’atac, com en el judo, amb la força dels atacants.

La història lliura penyores de franc a qui les sap aprofitar. En temps més difícils es va actuar amb més eficàcia i major intel·ligència. En el moment àlgid de la dictadura de Primo de Rivera, davant de les mesures contra la llengua, Miquel Ferrà, director de la residència d’estudiants de Barcelona, no va anar per les bardisses. Lluny de fer el ploricó amb els damnificats, va apel·lar a les patums des d’on procedia l’agressió. El Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana és un document emblemàtic que ens han amagat, perquè constitueix una fita exemplar. El març de 1924, molt poc després del cop d’estat de setembre de 1923, 120 intel·lectuals castellans de prestigi, a risc de patir la repressió, varen remetre aquell document al Directorio Militar. Entre d’altres noms reconeguts de les lletres espanyoles signaren Azorín, Federico García Lorca, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Ramón Menéndez-Pidal i José Ortega y Gasset. Aquell escrit de fa 85 anys començava: Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como vehículo para la difusión del pensamiento (…) se dirigen para expresar su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana. Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano. El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados. Primo de Rivera fracassà i, el gener de 1928, Miquel Ferrà li fregà pels morros La Nostra Terra, la revista en català més important de Mallorca fins avui.

Entre el manifest d’uns intel·lectuals espanyols condrets i el d’uns ideòlegs cretins hi ha la distància que separa García Lorca de Savater. Clar que, de part nostra, també hi ha diferències notables. Sobren associacions innocents i il·lustrats ignorants. En canvi, cal definir estratègies eficients, calen líders solvents i, sobretot, cal no girar l’esquena a la història.

PS.- Com a complement, he volgut afegir un escrit d’Azorín de 1931 que, per l’efecte contrast, demostra la reculada actual dels il·lustrats i intel·lectuals de llengua castellana.

Joanot Colom, Instador del Poble, és un heroi que defensà la nostra gent contra l’abús dels senyors. Fou esquarterat, esbaldregaren ca seva i sembraren l’espai de sal. Palma i Felanitx recobraren el seu nom,però la guerra incivil va sembrar-nos de sal la memòria i no s’ha reparat la ignomínia.

Foto: l’actual plaça del mal nom a Palma, abans Joanot Colom, entre l’antiga Porta Pintada i la plaça d’Eusebi Estada a l’estació del tren, avui inexistent.
***

“Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així comença Joanot Colom i Cifre, Instador del Poble de qui va ser batle de Felanitx per Esquerra Republicana, Pere Oliver i Domenge, promotor d’escoles i del mercat, membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i autor de La Catalanitat de les Mallorques. El relat d’Oliver sobre el també felanitxer Joanot Colom corregeix una de les pàgines més manipulades de la història. El líder de la valenta i heroica rebel•lió contra l’abús que patien menestrals i pagesos, és un mite que fa tanta de nosa ara com en va fer en vida. Per això, es han amagat i ens amaguen qualsevol referència.

Després de 25 mesos de revolta de la Germania de Mallorca, el març de 1523 les tropes del rei d’Espanya, amb la complicitat de l’Església catòlica, els innobles senyors, precursors dels botifarres, i els traïdors “mascarats” esclafaren la resistència i s’inicià una sàdica repressió contra la vida i la memòria dels agermanats. Colom, fermat dalt d’un carro, va fer l’itinerari de Bellver a la Porta Pintada mentre els botxins li aplicaven ferros roents a la carn. El degollaren, l’esquarteraren i penjaren els trossos als pilars de la ciutat per escalivar les futures generacions. Penjaren el seu cap (“i vigilat de nit perquè no parli”) dins d’una llanterna de ferro fins a l’any 1823. Enrunaren ca seva i sembraren el solar de sal per extirpar-ne qualsevol record, encara que la veu popular designà l’espai com la placeta d’en Colom.

Les gestes i els greuges que patiren els agermanats varen desaparèixer dels arxius, expurgats per impedir documentar les causes de l’aixecament. La repressió va ser tan intensa que ni els glossadors gosaren piular sota l’imperatiu: prou romanços! Amb les fonts populars eixalades, s’estampà i s’escampà la versió oficial que presentava la Germania com un avalot d’assassins. Fins ben entrat el S. XIX, s’imposà la tesi del discurs dominant, afavorit per la manipulació de José María Quadrado en qui pesà més el fonamentalisme catòlic i el servilisme botifler que no el rigor. Això no obstant, els poetes romàntics endevinaren la falsedat i, aviat, es destapà la causa justa i noble de l’aixecament, amb els referents d’anteriors de les revoltes foranes (en especial la de Simó “lo Tort” Ballester) i de moviments socials coetanis com la Germania de València o les Comunidades castellanes. La mentida va ser desemmascarada, perquè la veritat és que Joanot Colom va revoltar-se i va morir en defensa de la llibertat i de la justícia social!

Destapada la manipulació, la gent de progrés va voler reparar el deshonor. Així, l’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles i va obrir el carrer que va de Cort a la Plaça Major amb el nom de Joanot Colom. Amb ell, la Germania recobrava el prestigi ultratjat. Dia 7 de febrer de 1870 (aniversari de l’aixecament de la Germania) es va fer una manifestació contra els imposts que va acabar a la plaça del Roser, on hi havia hagut la casa de Joanot Colom. Els regidors posaren una placa, fa vint anys feliçment recobrada que torna ser allà on correspon, que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. Segons el diari El Iris del Pueblo, hi assistiren vint-i-dues mil persones, xifra que fa d’aquella manifestació, atenent la demografia, la més important de la història de Mallorca. El maig de 1892, l’Ajuntament va voler enaltir, encara més, Joanot Colom i li va retirar el nom del carrer (que passà a ser Colon, en record del navegant que arribà a Amèrica) per adjudicar-li la plaça on el seu cap s’exhibí durant 300 anys: l’espai comprès entre l’església de Santa Caterina de Sena i la dels Caputxins fins a la Murada. Més tard, quan l’any 1902 es va enderrocar aquella Murada, el nou espai resultant de les estacions va prendre el nom d’Eusebi Estada, la qual cosa ha induït alguns autors a creure que substituí el nom de Joanot Colom, quan eren dos espais distints. Ho certifica la notícia que, l’abril de 1936, uns falangistes penjaren una bandera “a l’estàtua de Jaume I a la plaça de Joanot Colom”.

En Quadrado va veure com el poble li girà l’esquena. L’any 1896, quan va morir, la premsa informà que el cortejo que rindió homenaje a su cadáver fue reducido, corto, exiguo!. Així i tot, li dedicaren la plaça de les Mongetes. En injusta contrapartida, encetada la guerra incivil, els revoltats imposaren el nom de Plaza de España al conjunt de les de Joanot Colom i Eusebi Estada. Per ignorància, desídia i covardia, des de 1979 i al llarg de 30 anys d’ajuntaments democràtics els gestors municipals no han corregit ni reparat la ignomínia. Just al contrari, han repetit l’itinerari infamant de tornar a tirar terra damunt de la història com fa mig mil·leni. L’home que va donar nom al carrer més important de Palma i a la plaça més emblemàtica, rep el tracte de la pols davall de la catifa. Sense cap honor i, perquè no ho vegi ningú, a un espai arraconat on s’hi ha d’anar ben aposta al barri de Son Gotleu, han instal·lat una esvelta escultura de l’Instador del Poble feta per Jaume Mir. No hi ha cap placa, ni cap nom, res! Vaig demanar a la gent que hi havia quin nom tenia aquell espai. La resposta va ser unànime: la placita del hombre desnudo. Així és, despullat i encadenat, allà hi ha una estàtua desconeguda que representa el cos sense nom de Joanot Colom.

Al poble nadiu de l’heroi la cosa va anar per l’estil. La plaça de Felanitx que popularment coneixem com la “de les Torretes” portava el nom de Joanot Colom. Hi ha fotografies que en serven testimoni. Arran de la insurrecció de 1936, els feixistes retiraren el nom i encara ara no s’ha reparat. Cap partit polític, un regidor ni que sigui, han gosat proposar la deguda reparació i acte de justícia que la història reclama. Resulta paradoxal que Joanot Colom tingui carrers dedicats a altres pobles (Esporles, Inca i Montuïri, per exemple). Més paradoxal resulta que Joanot Colom sigui fill il·lustre de Palma. I encara més paradoxal i vergonyós que l’actual batle de Felanitx (ja se sap que la ignorància és atrevida) proposi de fer-hi Cristòfol Colom mentre manté el càstig feixista a un vertader felanitxer honorable.

“PAC QUI DEU!” va ser el crit, procedent de la Revolta Forana de 1450, que adoptaren i popularitzaren els agermanats. L’Ajuntament de Palma i el de Felanitx estan en deute. L’itinerari macabre de la seva execució encara no ha acabat, perquè el seu nom continua proscrit. Tal com deia la sentència, continua “vigilat perquè no parli”. Mentre no es procedeixi a executar el pagament del deute, executar la reparació que correspon en justícia per tal de restituir allò que robaren els revoltats per la força de les armes, podem acusar ambdós ajuntaments i tota la seva cort celestial, de continuar sembrant-nos de sal la memòria!

Aquests dies que tant es parla del creixent desafecte popular amb Espanya, va bé veure que hi ha prou arguments per entendre tan extesa opinió de la ciutadania i la progressiva presa de consciència.

La il·lustració mostra la inscripció que hi ha a Felanitx a la memòria de 414 víctimes mortals. Espanya girà l’esquena al poble i ho tornà a fer amb el desastre de la filoxera. En canvi, apel·la a una hipotètica solidaritat per justificar l’espoli més alt que hi ha en el marc de la Unió Europea contra Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

Com tots els estats colonitzadors, Espanya practica la solidaritat d’Aliorna!

***

Del Myotragus Balearicus ençà, sempre ens han espoliat la terra. Els nostres doblers tenen idèntica característica que l’atribuïda a Livorno, el port italià aquí representat per Aliorna, la ciutat imaginària on qui hi va no torna. Així, i ara més que mai, la solidaritat forçada té un únic camí: el d’anada. Del de tornada no en sabem noves. Ens roben, ens empobreixen i després ens diuen que les autonomies són cares per retallar-nos encara més les insuficients assignacions. A més dels doblers, una altra cosa que quan se’n va no torna és la memòria. Fa un parell d’anys, des del món sindical es va fer un acte de record a les víctimes de l’explosió, l’any 1895, del polvorí de Sant Ferran que provocà 97 morts (74 eren dones i, moltes d’elles, menors d’edat). La xifra motivà una obscena i estúpida polèmica a la premsa de l’època quan Ultima Hora qualificà d’hecatombe l’explosió del fortí i l’Almudaina va blasmar l’ús del terme perquè “només” hi va haver 97 morts i, per arribar a hecatombe, en calien 100. La controvèrsia periodística ve de tan enrere com la insolidaritat. En canvi, tothom coincidí a qualificar aquell fet luctuós com “la pitjor tragèdia del segle”. No ho era ni de bon tros! Sonava a ironia i, sobretot, a incultura general veure i escoltar com els polítics i els comentaristes de premsa demostraven tanta d’ignorància i tan accentuada amnèsia històrica.

Abans de l’explosió del fortí, un altre desastre ja havia afectat greument Mallorca, molt especialment Santa Maria i Felanitx. La filoxera enfonsà l’economia de milers de famílies mallorquines i encadenà una teringa de suïcidis (més d’un centenar l’any 1891). Però tampoc no va ser aquest el pitjor drama del segle, perquè abans, el 31 de març de 1844, a Felanitx, hi va haver una mortaldat que quadruplicà amb escreix les víctimes de la filoxera i del polvorí. El terraplè de la part dreta de la parròquia del poble, sobre un bastiment de terra sense estabilitzar, s’esbaldregà i va matar 414 persones que miraven o participaven a la processó, en una catàstrofe que es coneix com la timba o, també, l’enterrossall i que recorda la glosa:

El dia del Ram a vespre,
Felanitx estava trist,
no hi havia casa oberta
que no hi hagués mort o ferit.

Dels tres desastres (el de la timba, el de la filoxera i el de Sant Ferran), se’n va fer ressò la premsa sense gaire crítica. Quins van ser els ajuts a la població afectada? En què va consistir la solidaritat d’Espanya? En les dues tragèdies que va patir Felanitx, tant en el cas de la timba com en el de la filoxera, res de res! Moltes de misses i ni un cèntim! En el cas de l’explosió del polvorí la vexació encara va ser més esperpèntica. D’una banda, la regent Maria Cristina, mare d’Alfons XIII, va obrir un compte simbòlic per ajudar les famílies de les víctimes. Cal afegir que es va tractar d’una acció de cara a la galeria sense cap concreció? D’altra banda, es va fer una publicació, amb l’humiliant títol de Limosna, on hi col·laboraren firmes espanyoles d’arreu, amb poesies, prosa, dibuixos i particel·les musicals. L’exemplar es posà a la venda a 10 pessetes, una part de les quals havia de generar un fons d’ajut als familiars. Es va cobrir l’expedient, però, del resultat econòmic, no se’n va saber mai el net. Això sí, varen quedar bé amb les aparences i, com anunciava la publicació, feren almoina, és a dir: caritat hipòcrita i no justícia. Tant en el cas de l’enterrossall, com en el de la tragèdia de la filoxera, com en el del polvorí de Sant Ferran, la solidaritat espanyola va ser un gest buit de contingut. Varen arribar alguns donatius de Barcelona, però la majoria procediren de les butxaques dels sempre solidaris pobres pobles mallorquins.

Encara que les comparances corren el risc de fregar o endinsar-se en la demagògia, cal contrastar el tracte rebut per Felanitx (víctima de la timba i de la filoxera) o Palma (víctima de l’explossió del polvorí) amb altres situacions similars a terra castellana. El drama més recent és un bon exemple per observar la similitud o la diferència en el tracte. El març de 2004, arran dels atemptats a l’estació d’Atocha de Madrid, amb el tràgic balanç de 191 morts, hi va haver una resposta generosa

La vinculació que habitualment s’estableix entre les assignatures de Geografia i Història està plenament justificada. Una prova que ho verifica és la cartografia. Els mapes polítics són com una fotografia d’un perióde d’història i mostren les modificacions de les fronteres i una mala fi de detalls afegits. L’autoria dels mapes també aporta la visió i, sovint, la intenció política. N’hi ha que fan mostrar el llautó. Aquí en tenim un bon exemple. 

*** 

És cosa sabuda, no només per cartògrafs i geògrafs, que els mapes també són com a llibres que constitueixen una font d’informació extraordinària que vinculen la geografia amb la història. Els canvis en el control dels diversos territoris tenen una incidència transcendental sobre els seus habitants. El pobles dominadors acaben imposant els seus eixos d’identitat sobre els pobles dominats i es consuma, fins i tot en el cas que es faci per les bones, l’etnocidi; l’extinció de la cultura dominada. Tot va a l’encant! La simbologia (heràldica, himnes, institucions, referents…), la llengua, els costums, les festes, els temples i els déus, tot el compendi que defineix una identitat cultural, es posen en quarantena i comença la cerimònia de suplantació, mitjançant la força o les lleis, sempre amb abús. La paraula clau és assimilació. Els dominadors confien que el procés conclogui amb l’èxit absolut: l’anorreament dels dominats, amb l’assumpció voluntària o per força dels annexionats a la cultura del conqueridor. La majoria d’unificacions (en realitat, hauríem de dir uniformitzacions) es poden llegir en els llibres d’història, però sempre amb cautela, perquè la crònica la solen escriure els guanyadors. Els mapes, també amb certa precaució contra les possibles manipulacions, són com una fotografia d’un període històric que ens mostra, amb més objectivitat i precisió, les modificacions de les fronteres i una mala fi de dades afegides (topònims, escuts, banderes…). Un exemple significatiu, per llegir la història més recent des dels mapes, el podem veure en comparar l’Europa d’avui amb la de fa 25 anys, just abans d’esbaldregar el mur de Berlín (no sé com els historiadors cauen en el parany dels polítics i anomenen “caiguda” un enderrocament forçat políticament). Al llarg del s. XX, Europa havia vist néixer diferents estats: Albània (1912), Finlàndia (1917), Hongria (1918), Noruega (1920), Malta (1918), Polònia (1918), Islàndia (1944), Irlanda (1949), fins al cas especial de Xipre (1960). Això no obstant, la segona guerra mundial havia posat pals a les rodes a la creació de nous estats i, amb l’excusa de l’estabilitat i d’evitar nous conflictes bèl·lics, es va privar Europa de seguir l’exemple recent d’Amèrica o el procés del continent africà. Els grans estats decidiren que concedir sobirania a les nacions dominades (sobretot a les europees) s’havia acabat!

S’havia acabat vertaderament? Ca, barret! Hi ha cicles inevitables i, sobretot, com varen descobrir, descriure i aplicar Gandhi, Fanon i els israelians, hi ha una tendència, gairebé biològica, de les cultures sotmeses a sobreviure i a resistir contra els intents d’assimilació. És paradoxal que els jacobins, ultranacionalistes radicals (tant els de la grandeur de la France com els epígons de la sagrada unidad de España), qualifiquin de “malaltia del nacionalisme” (el nostre, és clar) la resistència natural a defensar la identitat que no és altra cosa que pur instint de supervivència. El cas, fruit d’observar la realitat, és que sempre s’arriba a un punt sense retorn. El motiu és l’avarícia de l’opressor quan perd les formes i activa amb excés els mecanismes de poder. En aquest punt, el poble dominat descobreix fins a quin nivell està espoliat econòmicament, anorreat judicialment, etnocidat culturalment, explotat geogràficament, subjugat lingüísticament, ocupat militarment, esquarterat nacionalment…

Quan el dominador vol regular i administrar la llengua i els drets més elementals al dominat, com fa ara Espanya amb Catalunya, destapa el seu paper i produeix un doble desemmascarament. Es descobreix, sense manies, com a colonitzador i mostra, almenys a la gent conscient del poble dominat, que són una colònia; una nació assimilada. El punt sense retorn també s’activa per mecanismes exteriors. Europa va veure, a partir del 9 de novembre de 1989, data de la demolició del mur de Berlín, com despertava la consciència i renaixien, ara ja com a estats sobirans, una plèiade de nacions: Armènia (1991), Bielorússia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Croàcia (1991), Eslovàquia (1993), Eslovènia (1991), Estònia (1991), Geòrgia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Macedònia (1991), Moldàvia ( 1991), Ucraïna (1991), Txèquia (1993) i, ja dins del nou segle, Montenegro (2006) i Kosovo (2008). Molts d’aquests estats fan part de la Unió Europea o són en vies d’integrar-s’hi. En tots els casos, hi havia raons objectives que possibilitaven exercitar el dret de cada un dels pobles a conèixer el seu passat i a decidir el seu futur. Finalment, la força de la cultura va vèncer la de les armes, per més que, excepte la remodelació dels Balcans (l’exemple abanderat dels jacobins), la majoria de processos varen ser, si no pacífics, almenys incruents.

Els mapes europeus no han pogut resistir els canvis dels darrers vint anys i han caducat més aviat que la llet formatjada. En canvi, hi ha mapes que duren més temps. Alguns massa hi tot. El de la il·lustració, dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid, és de 1852, però només ha caducat en part, per a desgràcia nostra (tant dels qui ho saben valorar com dels entabanats que van amb cucales). Si el llegiu amb deteniment, descobrireu que, excepte la part colonial reconeguda (Cuba, Filipines…), hi apareixen tres blocs més. El major, l’Espanya uniforme o purament constitucional, disposa de 34 províncies. El menor, el foral, corresponent a Euzkadi, compta amb 4 províncies amb un règim especial. La llegenda del mapa, en el punt geogràfic que ens afecta directament, és prou explícita: La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Doncs això: mentre aquí n’hi ha que només veuen el rostoll, ells sempre han tengut les fites clares! Passa d’hora de saber quines són les nostres i mirar de recobrar la veu i la dignitat en el concert de les nacions lliures del món.

Mallorca, a diferència de Menorca, València o Barcelona, es va posar al costat de la revolta feixista-militar de 1936. La repressió desencadenada contra els militants d’organitzacions d’esquerres, contra els sindicalistes i contra els partidaris d’agermanar-se amb Catalunya va ser molt intensa. Tot això és cosa sabuda i, per sort, la bibliografia que hi ha i la que encara apareix recobra la història vertadera.

Allò que resulta més poc conegut és que, tot i ser conscients de l’alt risc, els sindicalistes del sector ferroviari feren una vaga contra l’aixecament feixista. Una vaga heroica que no ha rebut mai el reconeixement posterior que es mereix en justícia.

***

A Mallorca, la repressió desencadenada arran de la insurrecció feixista de 1936 es va acarnissar amb el sindicalisme. El Diccionari Vermell de Llorenç Capellà, qualificat d’imprescindible per l’imprescindible Josep Massot i Muntaner, ofereix extensa relació de persones que pagaren amb la vida la defensa de la gent obrera. El cas d’Aurora Picornell és dels més emblemàtics: el 1931, amb 19 anys, va organitzar el sindicat de sastresses i, cinc anys després, va ser afusellada, amb Catalina Flaquer i dues filles d’aquesta, Antònia i Maria Pascual, també del sindicat tèxtil, i amb Belarmina González a qui mataren per haver acollit a ca seva Maria Pascual. Ni la condició femenina lloada per la Falange Española, ni la de mares (que tant invocava la hipòcrita Església catòlica al costat dels revoltats), varen impedir que Aurora, amb només 24 anys i amb una filla de dos, o Maria, amb una filla de tres, fossin assassinades ni que l’endemà del crim, dia 6 de gener de 1937, a un cafè del barri del Molinar on vivia Aurora, un dels assassins exhibís els seus sostenidors tacats de sang.

En el moment de la rebel·lió armada, el paper a Mallorca del sindicat del tren (i, en menor mesura, el dels tramvies) mereix una atenció superior a la que ha rebut fins avui. Paralitzar les comunicacions i el transport és una mesura efectiva per a l’èxit d’una vaga. L’agost de 1917 hi havia hagut una aturada general de ferrocarrils que va permetre assolir les reivindicacions obreres. Potser aquest referent, i la unitat d’UGT i la CNT en aquest sector, feia que “el del tren” fos considerat el col·lectiu sindical més combatiu dels existents, al costat dels miners. Ho demostraren amb una vaga de protesta quan, la primera setmana de juny de 1936, els falangistes varen tirar una bomba a la Casa del Poble de Palma, no gaire lluny de les estacions, amb el resultat de 6 ferits. La vaga de ferrocarrils forçà una investigació que va concloure amb la detenció dels autors materials, els quals desvetllaren que Canuto Boloqui, un falangista exmilitar asturià resident a Inca, havia elaborat l’explosiu.

Cinc setmanes després, el 18 de juliol d’aquell mateix any, arran de l’aixecament de Franco, el sindicat del tren va convocar una vaga indefinida que començà dia 19, el mateix dia que es declarava a Mallorca l’estat de guerra. La nota retransmesa cada hora d’aquell dia des de Ràdio Mallorca delata l’èxit de la convocatòria: Mañana, día 20, a la hora señalada, se presentarán al trabajo los obreros de todos los ramos, considerándose despedido el que deje de hacerlo. El parte de l’endemà començava: Los trabajadores se dirigen, como en los días normales, al trabajo, però no devia ser cert quan la mateixa nota afegia: Se han tenido que efectuar detenciones que el Gobernador castigará con rigor. Dos dies després, la vaga encara continuava. El Correo de Mallorca de dia 22 de juliol reproduïa un comunicat del general García Ruíz: Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido, solemnemente, que esta tarde reanudarán el trabajo. És evident que la vaga tenia un èxit important. Ho certifica el fet que, des del dia 19, militars d’artilleria havien ocupat el tren, els autobusos i els tramvies per oferir uns serveis mínims (tres trens i dotze tramvies), tanmateix insuficients. Dia 10 d’agost García Ruíz es veia forçat a decretar: Por motivos de orden público, he acordado la clausura de los sindicatos Obreros. El governador militar, dia 15 d’agost, feia amenaces amb les habituals acusacions en abstracte, tan típiques dels feixistes: Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet y los más lejanos Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros.

La repressió contra els valents sindicalistes del tren va ser dura. Les dues companyies ferroviàries elaboraren llistes negres amb els noms dels obrers que feien nosa als patrons. La majoria eren del Consell Obrer Ferroviari, vinculat a UGT. Dels 800 empleats (100 del tren de Sóller), gairebé 200 (36 del de Sóller) foren processats i multats i més de la meitat, 110, acomiadats. Altres 65 treballadors del ferrocarril varen desaparèixer per a sempre. La depuració va ser intensa i les baixes foren cobertes per falangistes que coparen els llocs i el control de totes les estacions de tren de Mallorca. Els sindicalistes Miquel Femenies Mas i Antoni Tomàs Prats de Palma, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia i Bartomeu Sans Pons de Binissalem foren afusellats, alguns abans del desembarcament del capità Bayo a Manacor, acció que brinden incerts autors com a causa per justificar una repressió que, si bé és cert que es va incrementar, ja havia començat abans. Els principals atiadors dels judicis i dels crims (García Ruiz, Boloqui, Arcós, Saíz… fins al sàdic comte Rossi) tenen en comú dues característiques: la professió de militar i la procedència forana.

Com així el sindicat del tren va cridar a la vaga en el moment àlgid de l’aixecament militar? Eren uns temeraris? Uns inconscients? Segurament va poder més la coherència perquè, amb vaga o sense, el final no hauria estat gaire diferent i, a més, no hi havia una causa més justa i més noble que aquella per impulsar l’aturada. Aleshores, com així aquella vaga roman ignorada? Com així mai no ha estat enaltida pels sindicats actuals? És millor mantenir-la enterrada per si algú cau en la temptació de fer comparances amb el sindicalisme d’ara hipotecat als poders públics? Sigui com sigui, vull cloure l’article amb reconeixement i gratitud a unes persones, dignes representants del nostre poble, que s’oposaren a la guerra i defensaren la llibertat fins a les darreres conseqüències.

No hi ha res que s’assembli tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres. Aquest fet ha motivat l’anàlisi simplista de la Guerra dels Tres Anys, com un conflicte entre el Front Popular i el feixisme, reduït a la dialèctica esquerra-dreta. Però la realitat és que aquella va ser també una guerra colonial.

Iñaki Anasagasti, en el llibre Llámame Telesforo, aporta unes claus que destapen que els espanyols consideren totalment secundari si Espanya és azul o roja. En canvi, les mateixes claus permeten deduir inequívocament el major dels objectius d’aquella guerra; el mateix objectiu que, ara mateix, mantenen en perfecta sintonia el PP i el PSOE: subjugar el País Basc i Catalunya com a colònies d’Espanya.

***

Els primers historiadors no franquistes que tractaren la insurrecció armada feixista-militar de 1936 apuntaven la raó de ser de la rebel·lió en foragitar el Front Popular. Varen caure en el simplisme de reduir el conflicte a la dialèctica dreta-esquerra. Això no obstant, s’han aixecat veus i documents que assenyalen que la guerra incivil va ser, part damunt de tot, una cruzada nacional (tal com la declarà la Conferencia Episcopal Española) contra el separatisme. He rellegit els diaris de sessions de la República i, a més de certificar la histèria d’Espanya i el caràcter repetitiu dels tics dels actuals partits polítics, he confirmat que, efectivament, la dels Tres Anys va ser fonamentalment una guerra colonial contra el País Basc i Catalunya. L’Espanya republicana (com la monàrquica d’ara) havia patit governs dels dos colors i, per tant, la CEDA i el PSOE sabien de la seguretat que dóna el “torn de partits” que, per entabanar la ciutadania i dotar-la de falses esperances, inventaren Cánovas i Sagasta i que, encara ara, practiquen els seus actuals hereus. Allò que preocupava era, allò que preocupa és, el que ells anomenen ruptura: el dret a decidir!

La darreria de 1935, en el frontó Urumea de Sant Sebastià, Calvo Sotelo va mostrar el llautó quan amollà el seu “antes roja que rota”. Aquella sincera confessió pública delatava que, més enllà d’ideologies, el que volien els espanyols (fossin falangistes, fossin socialistes) era la unitat per la força. No content amb això, el líder de la dreta espanyola va sol·licitar la il·legalització del PNV. Cal fer notar que aleshores no existia l’excusa d’ETA per deixar clares les intencions d’Espanya. Telesforo Monzón, intel·ligent líder del PNV, pensador, bon prosista, creador de l’ertzaina i dels serveis secrets bascos, va aprofitar l’atac antidemocràtic i, a la sessió de dia 5 de desembre de 1935, va fer una intervenció antològica que aclaria quines eren (quines són) les vertaderes trinxeres del conflicte. Monzón, que aleshores tenia 31 anys, va dir, segons el diari de sessions de les Corts espanyoles: “En la trayectoria de la historia de España hay un momento, precisamente aquél en que éramos soberanos y libres, como lo habéis visto aquí, en que dependía de España medio mundo. Y, señores, ¿dónde está ese medio mundo? ¿Dónde está vuestra gran potencia? ¿Qué ha sido de Filipinas? ¿Qué ha sido de Cuba? Cuando un pueblo pide a España la autonomía, España, en vez de autonomía, envía lo que, por lo visto, va a mandarnos ahora el Gobierno: persecución. Entonces, la voz de libertad de un pueblo crece.” El President va haver d’aturar la sessió enmig de la cridòria dels exaltats diputats espanyols de tot signe, però no va ser per reprimir els crits ni els insults contra el líder basc, sinó per cridar l’atenció i amonestar Monzón per “falsificar nuestra realidad” (sic). Els diputats bascos i, molt tímidament, els catalans, feren intervencions pedagògiques eixorques sobre la legitimitat d’aspirar a la sobirania nacional. Calvo Sotelo va explicar la seva frase: “Dije que prefería una España roja a una España rota. ¡A mí eso qué me importa si va a sobrevivir la unidad nacional, si con una España roja que ha de ser pasajera y temporal no se va a romper el vínculo o la unidad nacional de mi Patria! ¡A mí eso qué me importa si ha de subsistir la Patria, mientras que con una España rota la Patria quedaría muerta!”. Telesforo Monzón, el mateix que va dir que “una llengua només mor si els seus parlants l’abandonen”, el mateix que va dir que “serà quan no ens entendran que ens voldran entendre”, va replicar: “Llegará un momento en que la autonomía que vosotros ofrezcáis ya no satisfará. Cuando los vascos os reclamen más que una autonomía, entonces querréis concedernos un trocito; pero puede ser tarde, como os fue en Cuba”.

Mig any després els militar es revoltaren. Per combatre l’Espanya roja? No! Tant els hi és que sigui roja com blava! Tres mesos després de la insurrecció, l’octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca, Francisco Maldonado (avui podria ser Savater) va explicar novament de què anava la cosa: “Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva como un cirujano resuelto”. El Rector de la universitat, Miguel de Unamuno, va intentar replicar aquella frase, però Millán Astray el va interrompre per cridar: “¡Viva la muerte! ¡Abajo los intelectuales!” enmig del deliri de satisfacció d’un públic sadoll de sang contra els catalans i els bascos.

Ha passat el temps i només hem millorat en una cosa: els militars d’ara no es podrien sublevar! La resta? Exactament igual! Monzón s’avançà 70 anys a Ibarretxe, al qual han insultat des de l’esquerra i des de la dreta, des de l’Església als sindicats UGT i CCOO, per la proposta de voler consultar el seu poble! Calvo Sotelo s’avançà 70 anys a Rajoy i a Zapatero. Allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Ho han demostrat a Navarra on el PSOE ha cedit el govern al PP, emmascarat d’UPN, i a Euzkadi estricta on el PP ha escenificat “La Torna”. “Antes roja o azul que rota!”, criden del bracet PP i PSOE, tant si es diuen Arenas com Ibarra. De fet, José Bono (PSOE) i Esperanza Aguirre (PP) no es cansen de fer propostes d’unitat nacional i governs de coalició, amb l’excusa d’enfortir l’estat, i amb la veritat amagada de barrar el pas al dret a l’autodeterminació.

Els espanyols, ho tenen ben clar. Ells són els ultranacionalistes que tant critiquen. En canvi, a l’altra trinxera, quants de catalans o bascos d’esquerres serien capaços de cridar: “abans de dretes que subjugada!”? I quants de bascos o catalans de dretes acceptarien “abans d’esquerres que sotmesa!”? Aquesta és la més exacta definició del contradictori “sectarisme nacionalista” que professen els espanyols i que ens imputen als bascos i als catalans.

Per decidir el model polític del nostre país, abans cal la llibertat. Aquest és l’ordre de prioritats correcte si volem aspirar a figurar en el concert de les nacions lliures del món i volem decidir en el futur, democràticament i entre nosaltres, el govern que la majoria consideri més eficaç.

AL CADAFAL, A MÉS DELS MICROS, HI HA AL FONS UN PENJAT amb la cara de l’Illa de Mallorca. ENMIG DE LA PLAÇA TAMBÉ HI HAPENJAT UN MIDEL-MAN EN PEDAÇ (amb una traca al cul)

PRESENTADORA (A): Això era i no era… 16 jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat…
PRESENTADOR (B): …si el penjat es despenjàs es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han jutjat!

Arriba el bus amb futurama. Baixen tots del bus amb Calling mars. Escenifiquen l’arribada més o menys com la descriu en Joan de Son Suau. Dos “extraterrestres” pugen a l’escenari i fan com qui recull terra damunt d’un paper de plata. Fan capades als del bus… Els del bus fan un gest d’aprovació amb el cap. Mentre, la veu explica la història:  

A: Cada un dels 16 jutges amagava un terrible personatge que afectava la calma dels habitants d’aquesta illa. Tots i cada un d’aquests setze jutges eren considerats uns extraterrestes! 

B: Ep!, i eren persones idèntiques a noltros, tu! Ben igual! Ben igual! Ben igual!

A: Si, talment, talment! Però sabeu com així semblaven extraterrestres? Perquè no miraven pel poble. Estaven guiats per l’interès interessat del pirata Joan March, en Verga, i d’altres lladres corruptes i vàndals més moderns que, seguint el seu exemple, es volen aprofitar sempre de la nostra illa i dels seus habitants!

(Quan acaba aquest relat els jutges fan d’Inhumanos)

Després, puja el primer jutge, el rei, a l’escenari. Els presentadors canten: “Si el rei vol corona… que vengui a Felanitx”. El Rei va al micro i fa com que començar un discurs: Felanitxeros, españoles todos: es para mi un motivo de honda satisfacción… (els presentadors li peguen una empenta i el fan fora).

B: Això era un rei

que pelava faves

i li queien ses baves

a dins un ribell!

A: Poca feina i ben pagada!

I qui paga és la suor

del pobre treballador

que no menja ni arengada! 

B: Si el borbó vell fa la pell

comandaran les infantes

que com a bones bergantes

fan tanta feina com ell.

…I, a tot això, què hi diu sa quica? 

A: (animant el públic a cantar amb ella): I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Mentre puja el segon jutge, en Coserra 

A: El rei que pelava faves

tenia a l’illa un virrei

tan pijo-carca com ell,

tots dos estirats com raves!

COSSERRA: Català? En la intimidad!

Llibres? En modalidades!

Càrrecs? Per les amistades!

¡Que viva la austeridad!

B: I sa quica?

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el tercer jutge: en Delgadito. Sona Delgadito

A: Va prendre l’apotecari

un amant amb el nas gros

(bilingüe només un tros)

per passar amb ell el rosari!

DELGADITO: ¡Catalan no! ¡Mallorquino!

Eres de Muro? Murero!

De Llubí? Pues Lubinero!

De Menorca? Menorquino!

A: Sí, clar! I faraonense des Faraió! Quin exèrcit d’ignorants! Presumeixen de bilingües i sols tenen una llengua!

B: N’hi ha que més valdria que es mossegassin l’idioma! Més que bilingües són bífids!  

DELGADITO: Vamos niños y niñitos,

tenemos que practicar

y después… a merendar

de guisantes verdes fritos!

A i B (cridant mentre el foragiten): QUE PUTAS DISSES PERÓ?  

A: Pésols en Catalinero!

Estirigassons aquí!

Xítxeros a Santanyí!

Guisantes és forastero!

B: La nostra llengua és galana,

honra de la Humanitat!

Volen desfer la unitat

de la llengua catalana!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el quart jutge, [M] representada per una verge:  

Masturbatione! Molto espirituale! Masturbatione a duo…

A: Aquest exèrcit d’ignorants s’agrupaven en una associació anomenada (cír)CULO balêá i agafaven l’accepció 3 de la Real Academia Española y olé on diu que “balear” vol dir: tirotear o disparar balas sobre alguien o algo. I sense cap mirament, amb una pistola SALOM-ònica, dispararen contra les veus del poble, veus com Som Ràdio, Ona mallorca i TV[M] amb la intenció que tots miràssim i escoltàssim la COPE, VEO 7, INTERECONOMIA, Radio Maria… Sona María, María…

B: En aquest exèrcit de malintencionats hi havia el papá-bitxo d’un que fugia en moto per no sentir els dois que deia son pare. Dois tan grossos que pareixen “treis”!

Puja el cinquè jutge: Papa-Bitxo va al micro i fa de moto: BRUM! BRUM! BRUM! Que bonita sería Mallorca si no fuera por los mallorquines!

Ya lo dice Midel-MAN: a los mallorquines hay que meterles un cartucho por el culo! Tenemos “une llengo”. Los catalanistas nos quieren poseer. Somos baleares y españoles. Somos héroes y conquistadores y no vulgares payesotes o ganaderos!

Quan es retira el Papa-Bitxo, sona Mamá Chicho…

A: Als ramaders i als pagesos

els hi han pres les subvencions…

B:…així ens toquen els collons

per donar gust als burgesos!

Puja el sisè jutge: l’agricultura i canta o recita:

Dones que no teniu pa

i als fills dau fiques seques

això són les paperetes

que vos donaren ses dretes

quan anàreu a votar!

A: Les vaques no eren les úniques a les que munyien, perquè tothom anava mal munyit i ben eixut! Aquesta illa, a més de ser la terra més espoliada amb imposts del món, també tenia el partit més corrupte del món. Tothom aferrat a la mamella i xuclant-nos la sang!

Puja el setè jutge: la Corrupció, i canta:

El dinero en el despacho

me enseñó que mi destino era robar y robar

(tots: Robar y robar! Robar y robar!)

Matas me enseñó primero

que no hay que tener dinero

solo hay que saber robar.

(Convidant el públic a cantar:Robar y robar! Robar y robar!)

B: El President imputat,

la presidenta imputada…

Vatualmón quina putada

i el pobre poble EMPUTAT!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el vuitè jutge: una alt càrrec. Al seu costat hi ha una gogó que no fa res més que dir que sí amb el cap, allisar-li el pel… i ballar.

Sona A todos los cerditos les gusta la corrupcion

B: Ja se sap que a la vila el més boig sap arreglar els rellotges que fabrica el més viu dels manacorers! Però sempre n’hi ha que han de partir cap a Campos i, si tampoc no els volen allà, han d’anar fins a Ciutat i, si allà tampoc no les volen… els envien a Consell. Ai no! Al Consell! Al Consell Insular! A Mig ambent – com diuen –, perquè una cosa és Menos de medio ambiente i una altra MENOS AMBIENTE DE MIEDO!

(L’alt càrrec en sentir-ho bota d’alegria i es posa a fer rotlet amb la gogó):

Al ruedo de las patatas, pum!

Comeremos ensaladas, pum!

Con patatas y limones, pum!

Como comen los señores, pum!

Anué! Anué! Sentadita me quedé!

(cauen de cul)

Puja el novè jutge: “Instàncies a rompre i de franc”. Amb els presentadors i amb la música de LA GAVINA de Marina Rossell, canten:

A (i B): Oh! Gavines robadores

que per la Vila volau…

donau-nos llicències d’obres

(millor si ens les regalau!).

Generoses concessions

donades totes a dit,

i si no sou del partit

vos cobraran comissions!

Mentre canta, el jutge reparteix paperets entre el públic que diuen: PERMISO PARA TODO PARA NUESTROS AMIGOS! PROHIBIDO TODO A NUESTROS ENEMIGOS

Puja el desè jutge: ModelDeFestes i diu:

Estic fins a sa fufa d’haver d’escoltar sempre les mateixes putes cançons!  

(Anima el públic a cantar): HELP! AYUDAME! 

Aquí sempre ens quedarà sentir el nebot del secretari micro en mà cantant… (anima el públic a cantar) VENEZIA!

B: Que te pareix, secretari?

Si un pot anar confiat

amb un poble que s’ha armat

a favor del seu contrari!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja l’onzè jutge: el PatrimoniVenal i diu: Les festes ja no són, com un temps, un matrimoni avingut. Ara són un patrimoni! Un patrimoni decadent. Clar que a Felanitx ho tenim tot! Tenim un sindicat: VENAAAAAL! Tenim un castell: (fa el gest de convidar el públic a respondre) VENAAAL! Tenim cases buides: VENAAAALS! Tenim casals i palaus: VENAAAAALS! Tenim La Providència: VENAAAAAL! Ai no! Que ja l’hem venut! Tenim l’Hospici: VENAAAAAAAL! Tot venal que bota! Tenim en Timoner(a cantar: Timoner! Timoner! Timoner!) Tenim els Cavallets(Cavallets! Cavallets!…).

Puja el dotzè jutge, L’AiguaDelPort amb un tassó ple de qualque cosa obscura. En Cosserra també puja, li agafa el tassó i diu: BEU SÀ! BEU SÀ! BEU SÀ! Es pega un cop al pit, riu i diu: ERA UN XIST. ERA UN XIST MEU! Es beu el tassó i fa com que li pega un atac i cau fulminat. Els altres jutges criden: MORTA NA LINDA!

L’AiguaDelPort diu: El Port de Felanitx entrarà al Guinnes! Hem fet passar a la història la tradicional fórmula de dues parts d’hidrògen per una d’oxígen, tan vulgar, de l’aigua incolora, sense pudor i sense mal gust. Gràcies a EDAM (Encantados De Agua Marrón) la nova fórmula és: calç, calç, un poquet d’humitat, més calç, més calç, calç humida… i merda! Molta de merda!  

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el tretzè jutge: PortoColomenperilldemort:  

Portocolom patrimoni de l’humanitat!!

això deien abans que arribes en Fiol,

fent-ne de ses seves en el seu Port privat

ciment i pantalans fins que tots acabaren de dol.

Tancaren l’accés a la mar

per fer caminar per l’ombra des tamarell

que no serà així per una autoritat

que hi podran passar, però s’hauran de posar capell.

De palla o de tela o amb s’escut des ocells.

Port Oohhh Colón, un temps tenia aigua, crancs i peixets, però un dia es va decretar la llei de la selva! A cada cocó de més de 2 litres d’aigua: un amarrament d’una zodiac.

Si hi caben 5 litros, dos, tres o quatre pantalans.

Més de donze litres, serà venal·l.

Patètics, imbècils! Que no veis que això es progrés!

Pantalans, glamour, llates i fierros

Que arribin aviat,

Així serem patrimoni de la humanitat!!

I recordau: Mañana en megaconstrucciones mi Puerto de PortoColom! De Felanitx al Rivetó!

Fa com qui parteix, però torna enrere i assenyalant la gent diu:

I me don de baixa del Felanitx perquè sou tots uns imbècils!

A: I SA QUICA DIU QUE NO! VISCA LA REVOLUCIÓ

Puja el jutge catorzè: XiringuitoCalaFerrera:

Amb embulls han concedit,

el bar de Cala Ferrera

i no volen tornar enrera

lo que han donat amb el dit

Algú es pot preguntar:

qui pagarà tal desfici?

Coneixen bé el seu ofici

els qui es dediquen a untar!

Així que qui pagarà

la multàrria serà el poble,

la gent més pobre i més noble

que mai no s’apagarà!

A: I SA QUICA DIU QUE NO! VISCA LA REVOLUCIÓ

Puja el jutge quinzè: SGAEiSIMONET:

Som es jutge cobrador del festival

Música o melodia qualsevol

que soni en format digital

ha de passar pes ” CANON”

i pagar a la Societat General

l’obligació de ser autor espanyol

Sa puta propietat intel·lectual

de l’ASGAE negoci cultural

ha considerat il·legal

la reproducció parcial o total

de peça musical, audiovisual o teatral 

sota amenaça de l’Audiència Nacional

No volen que siguem pirates!

Aqueixa banda de rates

que aspira al negoci global

Que passin pel “forat central”

del difunt Caudillo i General.

Aquí no pagarem cap animal

i menys als vestits amb corbates 

Sempre i haurà un alè

dins el refugi digital

per ser bon felanitxer

sa llei t’ha de ser ben igual.

I d’aquí, de davall el xal

me trec un top-manta CD

que no el podrà aturar ni na Sindé

Estimat a processons

St. Agustins i foguerons…

Un músic professional

que sempre estirà al·lotons

d’aquells que se’n diu “de carrer”

D’aquí li agraïm seva tasca social

Felanitxers escoltau!

Compartir és el que ha d’esser

No els pagueu!

Que el poble que canta és content

i el poble que conta és esclau

Idoi jau!

Es destapa la camiseta que diu Simonet! i tothom canta: Simonet! Simonet! Simonet! De fons, se sent repicar tambors (del CD).

Compareix el jutge setzè: les JMJ i, fent de gogó amb pompons, fan cridar a la gent eslògans papals:

* Esto es un desmadre queremos padre y madre!

* Benedicto! Equis! Uve! Palito!

* Somos drogaditos del papa Benedito

* La droga mata! La mata droga! La droga mata! La mata…

…

DE COP SE SENT UN GRAN TRO! Enmig del fum apareix el Papa. Tots els jutges (i gogós) s’agenollen i es posen a cridar: MIRACOLO! MIRACOLO! TOTUS TUUS! TOTUS TUUS!

El Papa va al micro: Totus meus! Totus meus!

Veniu aquí jovenel·los

vos donaré caramel·los

si vos posau als meus peus.

Tant si ho heu fet amb infants

com amb nins un poc més grans

tots els pecats vos perdon…

si no ho heu fet amb condom!

B: Que és això que diu de condom? Algú ho sap?

A (cantant): El condoni e un tubo di goma

que se pone en la punta di pol·la

e per molto qui fol·la e qui fol·la

la lette non col·la, non col·la!

La gent comença a protestar. Tots els jutges es revolten. Ha de sembla un caos, però els crits han d’estar ben repartits i ordenats per tal que s’entenguin: VISCA L’ANTICRIST! ARRIBA LA FI DEL MÓN! PENITÈNCIA! PIETAT! RESIGNACIÓ! CONFORMITAT! PERDÓ! PERDÓ!… PROCESSONS! (fan cridar al públic: PROCESSONS! PROCESSONS!

El Papa i el Rei, agafats del bracet i al costat de la Quica, es posen davall el pali. Se sent el CD amb la batucada d’en Simonet i comença la processó. Tots els jutges, rere el pali, fan la volta a la plaça de s’Arraval. El rei saluda girant la mà, el Papa beneeix la gent. Des de l’escenari, els presentadors resen, davant davant, un rosari irreverent i la gent respon

A.MASTURBATIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

B.MASTURBATIONE DIGITALE!

Tothom: Ora pro nobis!

A.MASTURBATIONE MANUALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE TUTTI QUANTI!

Tothom: Ora pro nobis!

A.MASTURBATIONE TUTTI FRUTTI!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE COL·LECTIVA!

Tothom: Ora pro nobis!

A.MASTURBATIONE GENERALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE CAPITANE GENERALE!

Tothom: Ora pro nobis!

A.MASTURBTIONE CARDENALÍTTIA

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE ANDANTE MODERATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

A.MASTURBATIONE MA NON TROPPO!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE ALLEGRO VIBRANTE!

Tothom: Ora pro nobis!

A.PRESERVATIVO DESCOMUNALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. PRESERVATIVO FORADATTO!

Tothom: Ora pro nobis!

A.EIACULATIO!

Tothom: Ora pro nobis!

B. EIACULATIO RITARDATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

A.EICAULATIO ANCORA PIU RITARDATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

B. NONE EIACULATIO!

Tothom: Ora pro nobis!

A.EIACULÀTIO PRECOX… AAAAAAAAI!

Tothom: Ora pro nobis!

B. COITUS INTERRUP…. TUS!

Tothom: Ora pro nobis!

A.FORNICATIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. FORNICATIONE MAJESTUOSA!

Tothom: Ora pro nobis!

A.NOVA FORNICATIONE ANDANTE MODERATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

B. FORNICATIONE POSTERIORI!

Tothom: Ora pro nobis!

A.FORNICATIONE VIBRATTO!

Tothom: Ora pro nobis!

B. SESENTA E NOVE!

Tothom: Ora pro nobis!

A.ANNUS HORRIBILIS!

Tothom: Ora pro nobis!

B. ANNUS LINGUAE qui tolis pecata mundi

Tothom: Ora pro nobis!

A.INTENTO FRUSTRATTO (GATILLATZO!)

Tothom: Ora pro nobis!

B. PECATO SÚBITO!

Tothom: Ora pro nobis!

A.PROFANATIONE PROFONDÍSSIMA!

Tothom: Ora pro nobis!

B. IRREVERENCIA SUMMA!

Tothom: Ora pro nobis!

A.PENE, PENE, PENE… TRACCIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. DESVIRGATTIONE FRACASSATTA

Tothom: Ora pro nobis!

A.BOCATTO DI CARDINALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. ESCANDALO PAPALE!

Tothom: Ora pro nobis!

A.UNA ALTRA MASTURBATIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

Els jutges, mentre fan la volta, fan resar “l’ora pro nobis” a la gent, reparteixen el full amb la lletra de l’Himne de Felanitx i tornen a l’escenari.

Puja na Bàrbara a dirigir l’himne de Felanitx.

En acabar l’himne, es clou el pregó:

A: I, per enguany, s’ha acabat

si vos ha agradat la història,

conservau-la a la memòria!

Setze jutges han parlat…

B: …menjant fetge d’un penjat.

Ara rodam clau als panys

i a la presó els qui hem jutjat!

Tots els jutges, junts, a l’escenari, amb els presentadors:

Visca la Quica! Molts d’anys! 

Es cala foc a la traca del Midel-Man! I els jutges davallen i, ja amb la gent, criden: QUE BOTI FELANITX!

THE (amb mel, llimona i sucre) END!

00 VIDEOCLIP PREGÓ:

http://www.youtube.com/watch?v=FfZgrep39Ys&feature=youtube_gdata

01 ARRIBADA DELS JUTGES

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/6/TrhbCX2ry18

02 INHUMANOS

http://www.youtube.com/watch?v=_yL2mgkJmeA

03 EL REI

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/5/_eHA98nnGAc

04 BAUSSÀ

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/4/lYfvLfQKZc4

05 DELGADITO

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/3/ZvSQfGUkkIk

06 PAPÁ-BICHO

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/a/u/2/92ao8WGJuSg

07 CORRUPCIÓ

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/a/u/1/G6F_txWwFD8

08 VENAL QUE BOTA

08 EL PORT I ELS PANTALANS

 http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/7/rYIjM6jftGc

09 JOVENTUTS ENVELLIDES

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/3/Kr-95ueJxWg

10 COMENÇA L’ORA PRO NOBIS

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/0/9xIR3HTCQpc

11 HIMNE DE FELANITX

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/2/pspPA634mZg

12 FINAL i fins l’any que ve!

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/1/UbhUuGNBdGs

EL VÍDEO COMPLET:

La història real que amaga la cançó Què volen aquesta gent? és molt més dramàtica encara que la lletra.

La informació delata que va ser un crim d’estat i no un suïcidi.

Article publicat a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-de-l-estudiant.html

Pau Valls, antic responsable de les Joventuts Musicals i organitzador, amb Joan Casals i Nicolau Pizà, dels festivals de la Nova Cançó a l’Hotel Jaume I i al castell de Bellver, m’explicà que una vegada que anà a demanar els permisos governatius, quan el censor va veure el nom de Maria del Mar Bonet va exclamar-se indignat: “¡La del estudiante no se canta y no se canta!”. Es referia, com és bo d’endevinar, a Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, autor de l’article Ens calen cançons d’ara, publicat l’any 1959 i considerat el manifest fundacional de la represa de la cançó catalana. La lletra de la cançó de l’estudiant fa esment a la mort d’Enrique Ruano Casanova de només 20 anys, matriculat a Dret i militant antifranquista del Frente de Liberación Popular. La història real és encara molt més dramàtica, perquè la cançó, que parla de suïcidi i no d’assassinat, recull la tesi oficial de la policia i no allò que va ser realment: un crim d’estat!

Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un registre. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l’estudiant es precipità per la finestra. L’informe de la policia era breu: “Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre…”. Les deficiències en l’atestat i les greus contradiccions en la versió del suïcidi, propiciaren les sospites. Un grup d’advocats interposà una demanda que va ser rebutjada. Finalment, la primeria de 1996, transcorreguts 27 anys i després d’anteriors intents frustrats, es va admetre a tràmit la revisió del cas. Els tres policies que eren al pis amb Ruano varen seure a la banqueta com a imputats. Durant el judici es va admetre com a fet provat que Manuel Jiménez Quílez, director general de premsa de l’estat, va elaborar personalment un reportatge periodístic manipulat que detallava el suïcidi del jove i que publicà ABC. L’aleshores director del diari, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne en persona ordenà publicar unes notes manipulades del diari de Ruano per presentar una imatge del jove com si fos una persona desequilibrada. El pare de l’estudiant va explicar que Fraga, per telèfon, el comminà a no protestar, l’amenaçà amb la presó i li recordà que tenia una altra filla de la qual ocupar-se. Quinze dies després de la mort de l’estudiant, els tres policies implicats (Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván) havien rebut una aclaridora “felicitación por los servicios prestados”. El sindicalista José Luis Úriz, detingut dos mesos després, declarà que mentre era interrogat i torturat per un inspector, un altre policia l’advertí: Se te va a ir la mano otra vez y lo vas a matar, a la qual cosa el que pegava replicà: No importa, haremos como con Ruano y lo tiraremos por la ventana. L’advocat José María Mohedano, dedicat durant molts d’anys a la defensa dels Drets Humans, afirmà que havia desaparegut un tros de clavícula del cos del mort i que l’informe mèdic confirmava que l’havien serrat intencionadament, molt possiblement per ocultar el lloc per on va entrar la bala. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, per manca de proves, tot i el vot particular condemnatori d’un dels membres del tribunal i de la conclusió del peritatge mèdic. La sentència es va limitar a criticar que s’havia produït una “deficiencia en la custodia del detenido”. Els tres policies no varen rebre cap amonestació i foren condecorats reiteradament. Celso Galván va ser designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Joan Carles I, Colino incorporat com a càrrec de lliure designació a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar mai cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó molt possiblement (i en el millor dels casos) per un tret al pit o al cap.

Dia 24 de març d’enguany, quaranta-dos anys després d’aquella brutal acció, la Universidad Complutense de Madrid va fer un acte de desgreuge i presentà el llibre Enrique Ruano, amb un sotstítol que defineix la situació que patim: Memoria viva de la impunidad del franquismo. Sí!, els criminals de guerra i de postguerra campen a l’ampla i romanen amb impunitat protegida, mentre es rega de sal el nom de les víctimes. No cal concloure que la pregunta de la cançó és purament retòrica, perquè tots sabem massa bé què volen aquesta gent!

Francesc Aragó va ser una figura universal com a científic i també, encara que en menor mesura, com a polític.

La seva peripècia mallorquina, en plena guerra entre França i Espanya, va estar a punt de costar-li la vida. Va salvar-se gràcies a ser català del nord, concretament de les terres que havien fet part del vell regne de Mallorques. Va ser un bon mallorquí continental!

La il·lustració mostra l’estàtua que tenia dedicada al seu poble i que els nazis varen destruir, com feren amb la que també hi havia a Perpinyà. Posteriorment, se n’intal·laren de noves.

***

Qualsevol viatger inquiet a París s’haurà fixat que, en terra, davant de la Comèdia francesa, el Louvre, l’Institut del Teatre i altres indrets neuràlgics, hi ha unes medalles de llautó amb el nom Aragó que marquen el nord i el sud. Les va fer servir, amb un ús esbiaixat del tot, Dan Brown a la gens recomanable novel·la El codi Da Vinci. En total, són 135 plaques, conegudes com “la línia rosa” que marquen l’antic meridià 0 (també dit “el meridià verd”). La inscripció es refereix al llinatge de Francesc Joan Domènec Aragó, nascut el 1786 a Estagell, a devers 20 km de Perpinyà i a 10 de Rivesaltes. Fill de Bonaventura Aragó i de Maria Roig, ambdós de conviccions republicanes, Francesc era el major de quatre germans. Tots ells destacaren: Joan com a general que lluità contra Espanya a la independència de Mèxic, Jaume com a periodista i Esteve com a autor de teatre i col•laborador d’Honoré de Balzac. Cap dels tres, però, no reeixí tant com el germà gran.

Francesc estudià a Perpinyà, al liceu que avui porta el seu nom. El 1803 va anar a la Politècnica de París, on va tenir conflictes, perquè segons Adrien-Marie Legendre, el matemàtic, Aragó no podia estudiar, perquè era català i no francès. Malgrat les discriminacions, gràcies a l’alt nivell acadèmic, el 1804 ja era secretari de l’Observatori de París. Aquell any va morir Méchain, mentre treballava a definir la longitud del metre, i Aragó i Jean Baptiste Biot referen el projecte. El 1806 viatjaren a Castelló per mesurar el meridià de París. La visió òptica, per obtenir la necessària referència, era una gran foguera que es feia cada nit al sud de l’illa de Formentera. Així ho explicava el novel·lista Jules Verne: “Aragó i Biot cercaven el punt de llum necessari. Quan ja eren a punt de renunciar, la nit que va fer seixanta-una veren la claror que no es podia confondre amb una estrella. Seixanta-una nits d’espera!”. Després de Castelló, ja sense Biot, Aragó es desplaçà a Eivissa i, els primers dies de maig de 1808, viatjà a Mallorca, coincidint fatalment amb l’aixecament de Madrid que encetaria la Guerra del Francès, coneguda pels espanyols com la de la independència.

S’establí a una caseta a la Moleta del Clop del Galatzó, amb Sa Dragonera com a referent on fitar el meridià de París per continuar els càlculs. La guerra posà en risc la seva vida. Denunciat com a espia francès, li va anar just esquivar els perseguidors com explica a les memòries: “Damià, patró del vaixell que tenia a disposició, els va avançar, em va dur roba i em vaig disfressar de pagès. Caminant cap a Palma, en companyia del valent mariner, ens creuàrem amb els que m’anaven a prendre. No em descobriren, perquè jo parlava un bon mallorquí. Fins i tot, els vaig orientar en la seva ruta”. Ja a Palma, Aragó va voler aclarir la situació, però el tancaren al Castell de Bellver, d’on feia mesos havia sortit Jovellanos. A finals de juliol va fugir i, quan arribava a Marsella, va ser abordat per un vaixell espanyol i, amb tota la tripulació, tancat a Palamós. El jutge creia que era un desertor valencià o un francès i la pena de mort semblava dictada, però va exhibir tal domini de la seva llengua materna que un eivissenc assegurà que era de Vila i un gironí que era de l’Empordà. La confusió el va mantenir en presó fins que, gràcies als soldats francesos, arribà a la Provença el juliol de 1809 amb 23 anys. A l’interior de la camisa hi portava el resultat del seus càlculs.

Com a director de l’Observatori de París, el seu prestigi s’escampà i és un referent científic a les novel·les de Jules Verne De la Terra a la lluna, Hector Servadac i Clavis Dardentor, amb part de l’acció a Mallorca, on explica l’empresonament al Castell de Bellver. El 1830, Aragó inicià una brillant carrera política i va ser ministre de Marina i de Colònies. El 1848 signà la proclamació de la República i, exercint de Cap d’Estat en funcions, decretà l’abolició de l’esclavitud.

Va morir el 1853 quan redactava les memòries. A Histoire de ma jeunesse (*), explica amb nostàlgia la seva peripècia per les terres catalanes d’Espanya: En el moment que escric, vell i malalt, amb les cames que gairebé no m’aguanten, el pensament vola a l’època de la meva vida que era jove i fort, quan resistia i caminava dia i nit per les contrades que separen els regnes de València i Catalunya del d’Aragó per mirar d’unir almenys els nostres signes geodèsics.

L’obra científica d’Aragó, com a geògraf i matemàtic, va voltar el món. Un dels seus descobriments (la velocitat de la llum és independent de la velocitat relativa de l’emissor i el receptor), seria la base de la teoria de la relativitat d’Einstein. El seu nom, que figura a la base de la Torre Eiffel, batejà l’asteroide 1005, el quart anell de Neptú i un cràter a la Lluna. Té monuments a Perpinyà, Estagell i París, tot i que els originals en bronze varen ser destruïts pels alemanys durant l’ocupació nazi. El juny de 2008, amb motiu del 200 aniversari de l’estada a l’illa i amb més pena que glòria, el Consell de Mallorca va inaugurar a Sa Dragonera una placa que recorda Aragó i una línia de pedra viva que fita “el meridià verd”, talment les plaques de llautó a la “línia rosa” de París.

Francesc Aragó, defensor del progrés i la llibertat, va salvar la vida a Mallorca i a Palamós gràcies al retret d’aquell professor de matemàtiques; efectivament, ell era català!

(*) Aquestes memòries varen ser traduïdes per Jaume dels Domenys, pseudònim d’Alfons Maseras, i publicades l’any 1937 a la Col·lecció Popular Barcino. En un futur, parlaré d’aquest traductor i literat, col·laborador de la revista La Nostra Terra, que va esdevenir la primera víctima de l’exili provocat per la guerra dels Tres anys.

Una altra història que ens ha estat ocultada i manipulada deliberadament: el segrest del vaixell Santa Maria, rebatejat com Santa Liberdade. Una acció, adreçada contra Franco i Salazar, realitzada per independentistes gallecs. Serveixi aquest article com a modest desgreuge contra un nou oblit gens innocent. Al cap a la fi, com va dir sant Pau (plagiat per la CIA en el seu lema): només la veritat ens farà lliures!

***

Dia 22 de gener de 1961, militants del Directorio Revolucionário Ibèrico de Libertaçao segrestaren el transatlàntic portuguès Santa Maria i l’anomenaren Santa Liberdade.

El vaixell feia la ruta Caracas-Lisboa, amb 586 viatgers (molts d’ells nord-americans) i una tripulació de 350 mariners. L’objectiu, aprofitant el sentiment favorable a l’emancipació de les colònies, era anar a Fernando Poo i a Angola i instar la revolta contra Franco i Salazar. El cap de l’acció va ser Henrique Galvao, capità portuguès que ja havia intentar derrocar la dictadura i havia estat empresonat a Angola, on publicà treballs sobre flora i fauna africana. Va fugir, s’exilià a Veneçuela i l’any 1959 va crear el DRIL amb exiliats gallecs com Jorge Soutomaior, exmilitant del partit comunista i excomandant de la marina republicana durant la guerra incivil, i Xosé Velo Mosquera, fundador de les Mocedades Galeguistas i de la Unión de Combatientes Antifranquistas Nacionalistas Gallegos.

EL DRIL ja havia realitzat altres accions silenciades sempre pel franquisme. Cal destacar les bombes que feren esclatar el febrer de 1960 a Madrid. A la que esclatà als locals de Falange Española va morir l’antifeixista José Ramón Pérez Jurado i fou detingut Antonio Abad Donoso, al qual, després d’una pantomima de judici, varen afusellar dia 8 de març, just un mes després de l’explosió. Un crim d’estat més de Franco, poc o gens recordat, comès passats més de 20 anys de l’hipotètic final de la guerra incivil que provocà amb la seva insurrecció armada feixista-militar beneïda per l’església catòlica.

El segrest del vaixell va servir per divulgar internacionalment el DRIL i, sobretot, denunciar el caràcter feixista dels règims espanyol i portuguès, malgrat la confusió generada a plena consciència per la premsa dels dos estats ibèrics.

El segrest del vaixell no va anar com s’havia planificat. Quan els membres del DRIL ocuparen el pont de comandament, es va produir un intercanvi de trets que provocaren la mort del tercer oficial i dos ferits. El pla previst es va haver de canviar quan un vaixell danès els va localitzar camí de les costes africanes. L’endemà, el buc insígnia de la marina franquista, el destructor Canarias, va iniciar la persecució del Santa Liberdade amb autorització de Portugal d’enfonsar el transatlàntic si no es rendia. Calia escalivar els autors i, sobretot, evitar la crítica internacional als règims de Salazar i Franco. El mateix dia, les ràdios portugueses inventaven que els segrestadors amenaçaven de volar el vaixell. Fins i tot, per embullar la troca, Portugal intoxicava amb la noticia que “la persecució” la feien vaixells d’altres països.

Quan la tragèdia combinada amb la mentida semblaven inevitables, va aparèixer el destructor Gearing dels Estats Units. Just dos dies abans del segrest, John F. Kennedy, crític amb la política colonial de Portugal i Espanya a Àfrica, havia jurat com a president. L’almirall Allen Smith va pujar al Santa Liberdade a negociar i brindà escolta al vaixell que emproà cap a Brasil. Per tal d’evitar la intervenció dels destructors espanyols i portuguesos, sol·licità la protecció aèria que, irònicament, va ser objecte de burla de la premsa dels respectius règims feixistes.

El mateix dia de l’arribada al Brasil, dia 3 de febrer, Janio Quadros que també acabava d’accedir a la presidència, concedí asil polític als segrestadors (10 gallecs, 6 portuguesos, 4 veneçolans i 4 espanyols), tot i la protesta oficial de Portugal i Espanya que es tornaren a posar en evidència. Si els primers dies ja havien deixat caure que els segrestadors farien explotar el vaixell, ara, en protesta contra l’asil polític del Brasil, el diari Arriba escrivia: “Conforme a las leyes del mar, los piratas deben ser colgados del palo más alto sin juicio alguno”.

Al llarg dels 13 dies, la censura franquista va ser absoluta. Sense esmentar la presència dels antifeixistes gallecs i espanyols, l’acció es qualificà de terrorista. Després va ser atribuïda a una conspiració comunista i, quan es posaren de relleu les contradiccions, ho presentaren com un problema de Portugal amb els independentistes de les seves colònies africanes. Ningú no va aclarir què havia passat. Arreu del món, la farsa es desemmascarà.Als dos dies de l’ocupació del vaixell, en sospitar que les marines portuguesa i espanyola tenien per objectiu volar el Santa Liberdade, París-Match va enviar el periodista Gil Delamare que es llençà en paracaigudes i pujà al vaixell per fer la crònica d’aquella acció. La revista dedicà la portada i un reportatge als “pirates de la révolution” i, a nivell internacional, va desacreditar els règims de Salazar i de Franco. També la revista mexicana Aventuras de la vida real va fer un còmic sobre l’esdeveniment. Paradoxalment, des de l’exili, el partit comunista espanyol condemnà l’acció dels antifeixistes. No eren dels seus, evidentment.

Ha transcorregut més de mig segle. A Portugal, arran de la revolta dels clavells d’abril de 1974, es va retre homenatge al DRIL i el desembre de 2009 s’estrenà una pel·lícula sobre els fets.

Quan es compliren els 50 anys dels fets, es va aixecar un memorial en record dels antifeixistes i novament es feren actes commemoratius a Portugal.

Espanya no ha fet altra cosa que amagar i manipular la història i gairebé ningú no sap el sentit d’aquella acció. El DRIL no ha rebut el record que mereixen unes persones que posaren en risc la vida per lluitar contra dos dictadors assassins. Tant la dreta com l’esquerra espanyoles han tirat terra damunt. Tot ja és mort i enterrat. Amb el temps, els mecanismes de poder s’han blindat i, en paral·lel, han afeblit les ideologies. Com a tants d’episodis, la memòria històrica molesta, perquè no es vol exercir justícia històrica. Se sap que la documentació oficial sobre el cas va passar de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, on deneguen l’accés, amb pobres excuses, als qui volen consultar la paperassa. La família de Jorge Soutomaior, nom de guerra de José Fernández, cap de l’aparell militar del DRIL i ideòleg de l’acció del Santa Liberdade, va llegar els arxius personals a l’Arquivo da Emigración Galega de Sant Jaume de Galícia. Poca cosa davant l’eixordador silenci i desmemòria de la història i la histèria d’Espanya.

L’ideari del DRIL està publicat i es fonamentava sobre 47 aforismes en gallec, la gran majoria relacionats metafòricament amb la vida del mar. El primer (Aprovietar o vento e non esquecer o rumbo…) instava a mantenir sempre el nord i a no claudicar. El darrer, advertia que cal estar sempre preparats tant per guanyar com per perdre i, tant una cosa com l’altra, saber-la fer sense retre mai la dignitat. L’objectiu d’aquella acció és l’essència que definia el Directori Revolucionari Ibèric: L’ALLIBERAMENT!

SANTA LIBERDADE!

Sembla mentida que, per justificar un espectacle impulsat per la monarquia borbònica, s’apel·li a una hipotètica tradició. Sembla mentida que encara avui es posi en qüestió la barrabassada que representen les curses de bous amb tota la simbologia espanyolista que exibeixen! Fa 150 anys que un destacat poeta ja reclamava l’enderrocament de les places de toros i defensava l’agricultura i l’educació.

(Publicat avui a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/lluites-de-braus-encara.html)

Josep Lluís Pons i Gallarza (1823-1894) va ser una figura cabdal per a la represa cultural a Mallorca. Presidí l’Ateneu Balear i, com a catedràtic d’Història a l’Institut, va ser mestre de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Miquel del Sants Oliver o Gabriel Alomar, entre d’altres insignes mallorquins. Juntament amb Marian Aguiló, defensà la necessitat d’entendre la cultura catalana a partir de la unitat. Quan presidí els Jocs Florals de Barcelona de 1870, va concloure: “Sapigau que los fills de les Illes tenim per molt de ser catalans”. Tres anys després, en els Jocs celebrats a Palma, afirmà: “No som catalans perquè parlam català; parlam català perquè som catalans.” En el pròleg de l’edició dels seus poemes castellans, explica: Escribí en lengua castellana que fue la de mi madre, la de mi infancia, y la única que en Cataluña, mi patria, se tenía por intérprete de los conceptos poéticos. Más tarde me reveló las ventajas con que la lengua del país poetiza los sentimientos. Desde entonces escribí en catalán. L’humanisme és present a la seva obra. És autor de L’olivera mallorquina, considerat el precedent de Lo pi de Formentor de Costa, així com de poemes destacats dins de la poesia romàntica com La mort dels Montcades. A Los tarongers de Sóller compara la perpètua natura amb la fugacitat de la vida, a L’exposició de Barcelona de 1888 fa un clam antimilitarista i a Lo fogó dels jueus emet una reflexió contra el fonamentalisme. Però és a Lluites de braus on el poeta fa un invectiva ètica reclamant l’enderrocament de les places de toros i apostant per l’agricultura, l’educació i la cultura.

Cal esvair la boira, inventada i escampada interessadament, sobre l’origen de les “corrides”. Està més que provat que foren instaurades pels Borbons. La primera té lloc a Madrid a meitat del S. XVIII i no és fins al S. XIX que són regulades i potenciades, amb una tímida oposició dels intel·lectuals i dels il·lustrats de l’època. El paral·lelisme amb el circ romà és absolut. De fet, les places són anomenades coliseus. Per això, Pons i Gallarza, sota el títol i abans del poema, escriu Panem e circensis i acusa els espectadors d’anar-hi sadolls de sang i de mort mentre els commina a recobrar la dignitat:

Escolteu quin brogit! L’udol salvatge
festeja la victòria.
Respireu lo ferum d’aquest carnatge;
que caiga el lluitador o que el brau mori,
per veure morts veniu! (…)

Poble, què fas aquí? Fuig d’eixa arena,
juny tos braus a l’arada,
l’ardit cavall per les dreceres mena,
i si la pàtria plora trepitjada,
llavors lo ferro trau.

D’eixes parets a on véns a embadalir-te,
fes-ne enderrocs i runa:
llépol de sang te vol, per ensopir-te,
qui amb la rudesa aixeca sa fortuna…

No et mous? Doncs viu esclau!

No caldria afegir res. És d’una estultícia gegantina voler graduar les tortures als animals i excloure les curses de braus de les bregues de cans o de galls, amb una diferència substancial: les abominables bregues d’animals no són desiguals. També seria rebaixar-se molt combatre l’argument que els patricis romans aplicaven als gladiadors, quant al destí gloriós de morir al cós. Així ho va voler donar a entendre, enmig de la polèmica de prohibir la tortura dels animals, la frase de José María Aznar: el toro de lídia ha nacido para morir en la arena. També el poeta replica la inventada tradició secular: “eixa lluita inhumana per los vilatges mai fou coneguda”. En l’actual conjuntura sociopolítica, atesa la reacció front als acords democràtics municipals contra les curses de braus de la dreta, la casa reial espanyola o els membres del tribunal constitucional no és d’esperar que el cruel espectacle sigui abolit, perquè no és casual que l’estultícia col·lectiva que representa s’anomeni “fiesta nacional” ni que es tramiti la declaració com a bé cultural d’especial interès. Josep Lluís Pons i Gallarza, que tanca el poema de fa 120 anys amb la paraula esclau, va ser testimoni de l’abolició de l’esclavitud, tot i l’aferrissada oposició de les classes dominants. Més prest o més tard, també s’esbaldregaran els murs de l’estupidesa tan bon punt es protegeixin els animals, s’abomini de la tortura i es defensin, en rigor, els Drets Humans. Entre aquests, el de respectar i fer respectar els animals.

Amb motiu de l’inici de les festes de LA REAL de Palma, al clastre del monestir es va fer un concert commemoratiu dels 18 anys, com a parella musical, dels germans Pere Joan i Manel Martorell, fills d’aquella contrada i col·laboradors habituals de les activitats que s’hi fan i, molt concretament, de la campanya SALVEM LA REAL! A continuació podeu llegir la proclama que vaig llegir abans d’encetar el concert.

Bon vespre a tothom.

Som aquí avui vespre per fer un aturada breu, brufar un aniversari i cobrar coratge per reprendre la caminada amb il·lusió. Per aquestes saons, l’any 1993, Pere Joan i Manel Martorell començaren a sonar en públic i, d’aleshores ençà, no han deixat de fer-ho, tant com a parella, com amb les diverses agrupacions musicals de les quals han fet i fan part. No m’entretindré a fer un panegíric hagiogràfic de les coses que han fet aquests dos músics populars, ni per quants d’indrets han passejat la nostra cultura al llarg dels 18 anys que avui commemoram. En canvi, vull fer esment a les seves arrels, als seus orígens, als seus antecedents i als seus referents, perquè un tret distintiu de la nostra cultura és que, gairebé tant com el dret a decidir el futur, ens convé saber qui som i d’on venim.

En Manel i en Pere fan part de la primera generació de joves nascuts després de la mort de Franco; la primera fornada que va recobrar, si no totes les llibertats en plenitud, sí almenys l’accés a una millor formació cultural, amb més facilitat per escoltar música sense censura, amb més oportunitats per accedir al coneixement de la nostra amagada història i, sobretot, amb més opció a tenir mestres. Els Germans Martorell són dels primers que han tengut la sort de beure en bones fonts, de tenir fites clares, d’accedir al testimoni i l’empenta animada dels seus predecessors i rebre la flama del relleu. El primer referent a assenyalar, per força, ha de ser el de son pare, Antoni Martorell i Tugores, Antoni el gran de Ca Ses blanques, que va néixer, viure i morir a La Real. Un home descrit unànimement per quants el varen tractar i, per tant, estimar, com a ambaixador de l’alegria, de la festa, de la bonhomia, de l’honestedat… d’uns valors que va saber transmetre als seus fills, tallats de bona lluna. El segon referent clau i imprescindible, en el món de la música, però també en l’àmbit humanista i el del compromís i la reivindicació, és Antoni Roig i Sierra, lluitador infatigable, un trobador exemplar dels nostres dies que va creure, amb paraules i fets, que defensar la terra no és cap delicte. Ambdós Tonis, Martorell i Roig, moriren joves i això fa que encara siguin més enyorats, però feren la seva feina i sembraren a lloc fèrtil la llavor d’uns principis ètics fonamentats en l’estima de la nostra cultura. Després vindrien altres referents (Biel Majoral, Titot…). No es tracta de minvar els mèrits a Pere Joan i a Manel, però l’exemple que han tengut davant dels seus ulls, ha estat com un far que els ha servit de guia per no perdre mai el nord.

És sabut que els qui saben on som i d’on venim, tenen avantatge a l’hora de decidir cap a on volen anar. Aquests dos jovençans ho certifiquen i ara, amb 18 anys de música i compromís amb el país a l’esquena, ja ho tenen per mà i són reconeguts com a moderns defensors de la terra. Parlem-ne, de la terra!

Som a l’entorn de la font d’en Baster i la de la Vila. En aquest paratge, els darrers dies de 1229, com a darrera estació abans d’entrar a la ciutat de Mallorca, acampaven les tropes del rei En Jaume amb gents vingudes d’Albis, Alcover, Alenyà, Amer, Arbós, Balaguer, Begur, Berga, Bisbal, Blanes, Cabanelles, Cabrera, Calafell, Campins, Canet, Cantallops, Canyelles, Cardona, Cervera, Corbera, Estelrich, Figueres, Llofriu, Manresa, Massanet, Montcada, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès, Perelló, Prats, Reus, Ribes, Ripoll, Rubí, Sureda, Terrades, Terrassa, Torelló, Vallbona, Vallès, Valls, Vic, Vilanova i, entre molts d’altres indrets que defineixen la nissaga i brinden testimoni de quines egües venim, de Martorell. El setembre de 1232, quan encara no feia tres anys de la gesta, Jaume I aprovà que en aquest espai s’aixecàs un monestir, afillat del de Poblet. Aquí, a La Real, s’instal·là Ramon Llull, docte il·luminat de l’Art i la Ciència, referent de la catalanitat i símbol de resistència. Al llarg de més de 750 anys aquest lloc ha estat testimoni silent de les vicissituds que ha patit el nostre poble. La darrera peripècia, ben present encara a la memòria dels qui avui som aquí.

Ens trobam, doncs, en companyia d’uns defensors de la terra i en el millor dels escenaris possibles. Cal aprofitar la coincidència i, a més de la festa commemorativa, conxorxar-nos a favor d’una nova Germania, establir un pacte tàcit col·lectiu i fer una crida a la resistència! La Resistència no és únicament un moviment passiu. És un crit de reacció contra les envestides, una convidada a la indignació, una convocatòria a la mobilització i al compromís de denunciar les malifetes, d’assenyalar-ne els autors i els còmplices, de combatre els atacs. La Résistence és el nom que adoptà el moviment que va lluitar contra l’ocupació nazi de França durant la segona Guerra Mundial. Varen començar grups minúsculs de persones que, a poc, a poc, s’obriren a la participació d’homes i dones de les més diverses procedències socials i de totes les edats. Hi varen prendre part dotzenes de compatriotes nostres del Conflent, del Vallespir, del Rosselló, però també n’hi va haver alguns d’aquí mateix, fugitius del franquisme exiliats a unes terres que feren part del regne de Mallorca. Allà va ser on molts d’ells descobriren la història que ens han usurpat.

Bona gent de la Real i de la resistència, amics i amigues de Pere Joan i de Manel Martorell, ENS HAN DECLARAT LA GUERRA!

Una guerra bruta. Feta gota a gota, per dissimular. Una guerra injusta, il·lícita i abusiva que encalça amb violència la destrucció del patrimoni, la degradació mediambiental del territori, l’espoli fiscal, l’etnocidi cultural, el genocidi lingüístic. Una guerra oculta per intensificar els gairebé tres segles d’ocupació colonial, d’oprobi, de cadena, de condemna sense judici. Una guerra que cerca sotmetre, subjugar, esclafar i exterminar la nostra identitat. Algú creu que no és així?

Quan ens furten TV3 i ens endossen un succedani, ens declaren la guerra! Quan roden clau i ens silencien Radiotelevisió de Mallorca, ens declaren la guerra! Quan maltracten joves per expressar-se en català, ens declaren la guerra! Quan ens retallen drets laborals, quan ens fan compartir símbols feixistes, quan ens malvenen el territori, quan ens sembren de sal la memòria, quan el coneixement de la llengua del país, passa de ser un deure cívic a un mèrit inservible, quan ens eliminen els dinamitzadors lingüístics, quan volen cimentar-nos Es Guix al costat de Lluc, com feren aquí a banda i banda, quan el virrei envia soldats per entrar a porrades a La Real, quan expulsen dos tamborers de la Sala per haver resistit l’envestida, quan ens furten les caixes d’estalvis, quan ens priven de conèixer el passat, quan ens impedeixen autodeterminar-nos i ens furten el dret a decidir, quan ens fan malbé els recursos naturals, quan volen rompre la convivència i segregar les persones en funció del seu origen, quan uns agitadors violents juguen a “conquistadores” al poble de Sineu, mentre els qui han de vetllar per la pau social fan els ulls grossos, quan els correligionaris dels qui comanden no mouen un dit en defensa de la nostra cultura i la nostra terra, quan els il·lustrats i els creadors d’opinió callen davant de les malifetes, quan digiten per alts càrrecs lerrouxistes execrables que inciten a l’extermini de la llengua i del poble, quan no respecten ni els morts i atempten contra els espais de la memòria dedicats a les víctimes de la repressió, quan agents exteriors de mala llet i mala lluna s’afuen contra les nostres entitats cíviques, ens declaren la guerra! No ho fan formalment, perquè són uns caragirats, però ens declaren la guerra!

No hem de menysprear els enemics. Són poderosos. Estan patrocinats. Disposen de la força bruta. Són els amos de les fàbriques de lleis a mida i conveniència. Ens furten la tresoreria i l’administren malament. Tenen poques manies. Solen camuflar-se i infiltrar-se per dividir-nos. Se senten segurs i protegits per atacar-nos. Ens volen súbdits domesticats.

Nosaltres, però, comptam amb moltes d’armes de defensa popular. Tenim, i avui ho podem personalitar en els Germans Martorell, la paraula i la música, les dues millors armes dels demòcrates contra l’amnèsia i el silenci. Tenim també la tenacitat i la constància per no defallir mai; per mantenir-nos lleials, per a sempre més, al servei d’aquest poble. I tenim una arma de salvació massiva: la vivor! Sempre he dit que som vius, perquè som molt vius. A les ocupades illes Canàries abunden els monuments que recorden l’extinció dels guanches quan, a finals del S. XV, preferiren tirar-se per un penya-segat abans de ser esclaus dels castellans. Aquesta no és la nostra cultura. Molt pocs anys abans de l’extermini dels aborígens canaris, Ausiàs March ens va donar la recepta:

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert…

Són temps de resistència! És hora que la gent condreta mostri cara, perquè qui cara veu, cara honora! No hem de recular davant l’atac barroer dels enemics de la nostra terra! I si, per estratègia, qualque vegada hem de retrocedir una passa, que sigui com indica el poema d’Ausiàs March: per cobrar força, prendre fua i, amb l’envestida, fer tres passes endavant!

Mirau, si la terra i la llengua només fossin nostres, tendríem dret fins i tot a claudicar. Però no és així. Som simples usufructuaris temporals d’una llengua i d’una terra que hem de llegar als fills, al futur i al món. El català és patrimoni de la humanitat. No és, com ens volen fer creure, una simple eina de comunicació. És una forma d’expressió, una manera de viure, un codi per entendre el món. Per això no consentirem que ningú assassini la llengua de Ramon Llull, Anselm Turmeda, Pons i Gallarza, Salvat Papasseït, Salvador Espriu, Pere Capellà, Salvador Galmés, Pere Quart, Sanchis Guarner, Tisner, Blai Bonet, Joan Brossa, Miquel Bauçà, Joan Fuster, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Joan Coromines, Joan Vinyoli, Palau i Fabra, Bartomeu Fiol…

En aquest esquarterat país català nostre, fa molts d’anys que sabem el significat de la resistència, perquè resistir ha estat i és garantia de salvació. De resistents, n’hem tengut a rompre al llarg de la nostra història, farcida d’èpoques d’opressió més dures que la que patim ara. Cada vegada que ens declaren la guerra i ens ruixen amb una ponentada, cada vegada que ens amenacen que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran… hem de reclamar que torni Serrallonga!

Hem d’invocar l’esperit de foners, almogàvers, agermanats, angelets de la terra, segadors, indignats i compromesos. Hem de convocar l’exemple de Simó “lo tort” Ballester, de Joanot Colom, de Bac de Roda, del general Moragues, de Carrasclet, de Prat de la Riba, d’Antoni Gaudí, de Francesc Macià, d’Emili Darder, de Nadal Batle, d’Ovidi Montllor, de Guillem d’Efak, de Xirinachs, d’Antoni Roig, de gairebé la totalitat de mares mallorquines, valencianes i catalanes del segle passat, però també de molta de gent d’avui que fa anys i panys que ha dotat la seva vida d’una raó de ser, en l’esperança de viure lliures i en pau. Cada vegada que ens declarin la guerra hem d’organitzar la resistència i respondre l’atac amb la paraula, amb la convicció i amb la veritat! Així Ghandi va esbaldregar un imperi.

Vosaltres dos, Manel i Pere Joan, sou dos homes de combat, dos defensors de la terra, dos resistents experimentats. Heu de saber que sou uns entre tants! Hi ha molts més agermanats per fer-vos costat: Maria Ramis, Biel Majoral, Antoni Artigues, Miquel Brunet, Miquel Carbonell, Gaspar Jaume, Andreu Julià, Joan Francesc March, Titot, Mateu Xurí… i na Dolors, i na Neus, i en Joan, i en Ricard, i n’Eduard, i en Pere, i en Bernat, i en Carles i tota la gent que ens acompanya avui aquí! No. No estau sols, Pere i Manel, perquè els resistents som molts més dels que ells volen i diuen!

Avui, és dia de celebració, de flabiols i tamborinos, de xeremies i guiterrons, de guitarra i piano i flauta i contrabaix… Amb balls i poesia festejarem 18 anys de música i revalidarem un compromís de futur. La flama continuarà, ben encesa, el seu camí. Tenim la raó contra bords i lladres! No retrem la lluita. Són temps de revolta, de reivindicació i de resistència! Que ho sàpiguen els agressors! No ens fareu callar!

Que comenci la festa! Per molts d’anys Pere Joan i Manel! Visca la música, visca la paraula i visca la Terra! Lliure!

Dat a Son Menut (Felanitx, Catalunya), 16 d’agost de 2011, per ser llegit a La Real el vespre d’aquest dia.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Al final del regnat d’Isabel II, es publicà Los Borbones en pelota, crítica mordaç a la regalada vida de la viciosa dinastia. L’any 2007 un acudit sobre la mateixa família va ser penalitzat amb el segrest de la revista El Jueves. El contrast certifica que la “democràcia parlamentària” de la restauració franquista no ha millorat les llibertats civils, ans el contrari.

El peu de la més puritana de les aquarel·les del llibre esmentat, diu: Pio nono agradecido a los dones de Isabel/ le da bula singularia para que pueda joder.

*   *   *

SEM era el pseudònim que feren servir el poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà pintor, Valeriano, per elaborar Los Borbones en pelota, un retrat de les orgies d’Isabel II, exponent de la hipòcritament ocultada addicció al sexe que defineix tan singular família. Malgrat els esforços d’eliminar-ne el record, el llibre es va salvar gràcies a un catàleg publicat als Estats Units que hauria posat en evidència la censura dels descendents de la protagonista. Els cercadors d’internet faciliten la instructiva visió de les 89 sucoses aquarel·les (1) que retraten, amb els rodolins corresponents, la vida dissoluta d’aquella reina, casada als 16 anys per força amb un cosí homosexual, zoofílic, voyeur i carregat de manies, del qual la seva dona arribaria a dir: ¿Qué puede esperarse de un hombre que la noche de bodas llevaba encima más encajes que yo?

Isabel II, a banda de nombrosos avortaments, va parir deu vegades de, com a mínim, sis relacions fructíferes. És sabut, i fins i tot reconegut oficiosament, que Alfons XII era fill del tinent d’enginyers valencià Enric Puigmoltó i Maians. Per això el poble anomenà l’infant el puigmolteño, atenent la gran semblança física a son pare. Òbviament, va desaparèixer gairebé tota la documentació dels arxius referida al militar, tot i que gaudia de títols nobiliaris i que vivia a la cort reial. L’Espanya jacobina no resistiria mai un rei amb un llinatge català que ni tan sols no sabria pronunciar.

Les bacanals organitzades a palau, segons les cròniques de l’època, gaudien de molta participació de nobles i de militars, però també de clergues. Entre aquests, Antoni Maria Claret, el mallorquí Francesc Valldemossa, professor de cant de la família, o Sor Patrocinio, una estafadora que al·legava tenir les nafres de Jesús als peus i a les mans per, així, recaptar almoines i enriquir-se. Finalment, en demostrar-se la farsa que acabà confessant, va ser condemnada.

La gran presència de religiosos corruptes a la cort espanyola va tenir un alt rendiment pràctic: el generós concordat que concedí Isabel II al Papa que supeditava drets civils a l’església catòlica i que condicionaria, i condiciona encara, la llibertat religiosa i el laicisme a tots els àmbits de la vida ciutadana, especialment el de l’educació. Pius IX, agraït, concedí a la reina la “Rosa d’Or”, una medalla pontifícia destinada a les persones distingides per la seva vida cristiana. Quan els cardenals italians explicaren al bisbe de Roma que no només no era cap model de vida cristiana, sinó que era reconeguda la intemperància i lascívia de la reina espanyola, el Papa pensant en els regals rebuts d’ella, amollà la famosa frase: E puttana, ma pia! Posteriorment es va destapar que aquell mateix dia, Isabel II havia regalat a Pius IX un Murillo, a plena consciència que era un quadre fals. D’haver-ho sabut, segurament aquell Papa no hauria instruït, a instància de la puta, però beata reina, un doble expedient per santificar Cristòfol Colom i Isabel de Castella per haver incorporat Amèrica a la fe cristiana. Segurament tampoc no hauria instat, per compensar el fracàs cantat d’ambdues canonitzacions rebutjades de pla per l’advocat del diable, la del pare Claret, confessor de la reina, protegit i possiblement amant del rei consort. Aquesta canonització sí que va quallar, per la mateixa via pietosa i dinerària que va seguir un segle més endavant el procés finançat (molt ben patrocinat) d’un altre sant: Josemaría Escrivá Albàs (que no, de cap manera, “de Balaguer”, en tot cas de Barbastro!).

Filla de la quarta esposa de Ferran VII, Isabel havia accedit al tron espanyol gràcies a la derogació de la masclista Llei Sàlica que excloïa les dones de poder regnar, tal com ara estableix la vigent constitució espanyola. Aquella disposició legal va ser la causa de les guerres carlines, amb un conflicte dinàstic mai no resolt pels borbons. La vida llicenciosa de la cort, la corrupció electoral (sempre guanyaren els partits que convocaven les eleccions), els obstacles contra la participació ciutadana, les absurdes guerres colonials i les contínues intervencions de la reina en política (fins al punt de postular-se com a presidenta del govern), l’arrossegaren a un descrèdit que, accentuat per la situació econòmica que va enfonsar la indústria naviliera mallorquina, desembocà en la revolució de 1868, la Gloriosa, iniciada a Cadis, amb l’adhesió immediata de Barcelona i de tots els territoris catalans que feren inútil la resistència monàrquica. La reina, destronada, va refugiar-se a París.

Vuit anys abans, el setembre de 1860, amb motiu de la seva visita a Palma, Isabel II havia inaugurat la “plaça de la Reina” allà on fins aleshores hi havia el convent i l’església de Sant Francesc de Paula. Enmig de la nova plaça, mirant cap al passeig del Born, el novembre de 1863 s’instal·là un majestuós monument que, tanmateix, no va durar cinc anys, perquè dia 1 d’octubre de 1868, arran de la Gloriosa, els republicans procediren a decapitar i destruir l’escultura de la infausta reina i substituir la placa amb el seu el nom pel de “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge (2) va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

El cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. De la resta del monument, una petita part va ser venuda per decorar un panteó del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que l’acompanyaven, es varen fer les sumptuoses escales de marbre del Teatre Principal que donaven accés al pati de butaques. Misteriosament, la luxosa escala amb les dues làmpades laterals corresponents varen desaparèixer durant la reforma del teatre, entre l’any 2005 i 2007 (3). Ateses les irregularitats detectades, posteriorment es va iniciar una investigació fins que, hores d’ara, no s’hagi esbrinat la destinació d’aquella part espoliada de l’antic monument. La recerca, de moment, no ha obtingut l’èxit desitjat, però una persona em va dir crípticament que aquell marbre “era monàrquic i potser qualque dia el tornarem a veure”.

Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover ens torna a recordar la reina destronada. Dit encara millor: “la reina” va destronar “la llibertat”. L’Associació de Memòria Històrica, ARCA i d’altres entitats culturals, davant de la desídia dels partits polítics i molt més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de la gent conscient i condreta, tal com ho feia, fins fa no res, el monument als Jinetes de Alcalá o com fa, encara ara, el monòlit feixista de la Feixina, gràcies a la negligència o la complicitat de totes, absolutament totes, les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979.

Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la puta pietosa borbona que només ens generà misèria i dolor, disposi de nou, a partir del franquisme, d’una plaça emblemàtica (4). Sembla mentida que ningú no apel·li a la dignitat i miri d’inquietar els polítics de saló, amb els seus corresponents bufons il·lustrats, vertaders responsables de mantenir l’endemesa d’haver bescanviat de nou “la llibertat” per “la reina” que el poble va decapitar.

(1) http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Los_Borbones_en_pelota

(2) Vg. en arxius adjunts tres il·lustracions. La primera, de quan s’aixecà el monument i les altres dues del moment de la demolició.

(3) Sobre aquesta sospitosa desaparició, vaig rebre notícies de Joan Arrom, l’honest director i gestor del teatre que, abans de doblegar-se als atacs dels adversaris i a les pressions polítiques “dels seus”, dimití dignament el càrrec.

(4) Fa tanta de nosa o més que La Rambla profanada amb el complement d’uns ducs, d’uns cucs o d’uns rucs!