Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

PREGÓ I PROCLAMA (La Real, 16-VIII-2011)

Deixa un comentari

PREGÓ I PROCLAMA (La Real, 16-VIII-2011)Amb motiu de l’inici de les festes de LA REAL de Palma, al clastre del monestir es va fer un concert commemoratiu dels 18 anys, com a parella musical, dels germans Pere Joan i Manel Martorell, fills d’aquella contrada i col·laboradors habituals de les activitats que s’hi fan i, molt concretament, de la campanya SALVEM LA REAL! A continuació podeu llegir la proclama que vaig llegir abans d’encetar el concert.

 

Bon vespre a tothom.

Som aquí avui vespre per fer un aturada breu, brufar un aniversari i cobrar coratge per reprendre la caminada amb il·lusió. Per aquestes saons, l’any 1993, Pere Joan i Manel Martorell començaren a sonar en públic i, d’aleshores ençà, no han deixat de fer-ho, tant com a parella, com amb les diverses agrupacions musicals de les quals han fet i fan part. No m’entretindré a fer un panegíric hagiogràfic de les coses que han fet aquests dos músics populars, ni per quants d’indrets han passejat la nostra cultura al llarg dels 18 anys que avui commemoram. En canvi, vull fer esment a les seves arrels, als seus orígens, als seus antecedents i als seus referents, perquè un tret distintiu de la nostra cultura és que, gairebé tant com el dret a decidir el futur, ens convé saber qui som i d’on venim.

En Manel i en Pere fan part de la primera generació de joves nascuts després de la mort de Franco; la primera fornada que va recobrar, si no totes les llibertats en plenitud, sí almenys l’accés a una millor formació cultural, amb més facilitat per escoltar música sense censura, amb més oportunitats per accedir al coneixement de la nostra amagada història i, sobretot, amb més opció a tenir mestres. Els Germans Martorell són dels primers que han tengut la sort de beure en bones fonts, de tenir fites clares, d’accedir al testimoni i l’empenta animada dels seus predecessors i rebre la flama del relleu. El primer referent a assenyalar, per força, ha de ser el de son pare, Antoni Martorell i Tugores, Antoni el gran de Ca Ses blanques, que va néixer, viure i morir a La Real. Un home descrit unànimement per quants el varen tractar i, per tant, estimar, com a ambaixador de l’alegria, de la festa, de la bonhomia, de l’honestedat… d’uns valors que va saber transmetre als seus fills, tallats de bona lluna. El segon referent clau i imprescindible, en el món de la música, però també en l’àmbit humanista i el del compromís i la reivindicació, és Antoni Roig i Sierra, lluitador infatigable, un trobador exemplar dels nostres dies que va creure, amb paraules i fets, que defensar la terra no és cap delicte. Ambdós Tonis, Martorell i Roig, moriren joves i això fa que encara siguin més enyorats, però feren la seva feina i sembraren a lloc fèrtil la llavor d’uns principis ètics fonamentats en l’estima de la nostra cultura. Després vindrien altres referents (Biel Majoral, Titot…). No es tracta de minvar els mèrits a Pere Joan i a Manel, però l’exemple que han tengut davant dels seus ulls, ha estat com un far que els ha servit de guia per no perdre mai el nord.

És sabut que els qui saben on som i d’on venim, tenen avantatge a l’hora de decidir cap a on volen anar. Aquests dos jovençans ho certifiquen i ara, amb 18 anys de música i compromís amb el país a l’esquena, ja ho tenen per mà i són reconeguts com a moderns defensors de la terra. Parlem-ne, de la terra!

Som a l’entorn de la font d’en Baster i la de la Vila. En aquest paratge, els darrers dies de 1229, com a darrera estació abans d’entrar a la ciutat de Mallorca, acampaven les tropes del rei En Jaume amb gents vingudes d’Albis, Alcover, Alenyà, Amer, Arbós, Balaguer, Begur, Berga, Bisbal, Blanes, Cabanelles, Cabrera, Calafell, Campins, Canet, Cantallops, Canyelles, Cardona, Cervera, Corbera, Estelrich, Figueres, Llofriu, Manresa, Massanet, Montcada, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès, Perelló, Prats, Reus, Ribes, Ripoll, Rubí, Sureda, Terrades, Terrassa, Torelló, Vallbona, Vallès, Valls, Vic, Vilanova i, entre molts d’altres indrets que defineixen la nissaga i brinden testimoni de quines egües venim, de Martorell. El setembre de 1232, quan encara no feia tres anys de la gesta, Jaume I aprovà que en aquest espai s’aixecàs un monestir, afillat del de Poblet. Aquí, a La Real, s’instal·là Ramon Llull, docte il·luminat de l’Art i la Ciència, referent de la catalanitat i símbol de resistència. Al llarg de més de 750 anys aquest lloc ha estat testimoni silent de les vicissituds que ha patit el nostre poble. La darrera peripècia, ben present encara a la memòria dels qui avui som aquí.

Ens trobam, doncs, en companyia d’uns defensors de la terra i en el millor dels escenaris possibles. Cal aprofitar la coincidència i, a més de la festa commemorativa, conxorxar-nos a favor d’una nova Germania, establir un pacte tàcit col·lectiu i fer una crida a la resistència! La Resistència no és únicament un moviment passiu. És un crit de reacció contra les envestides, una convidada a la indignació, una convocatòria a la mobilització i al compromís de denunciar les malifetes, d’assenyalar-ne els autors i els còmplices, de combatre els atacs. La Résistence és el nom que adoptà el moviment que va lluitar contra l’ocupació nazi de França durant la segona Guerra Mundial. Varen començar grups minúsculs de persones que, a poc, a poc, s’obriren a la participació d’homes i dones de les més diverses procedències socials i de totes les edats. Hi varen prendre part dotzenes de compatriotes nostres del Conflent, del Vallespir, del Rosselló, però també n’hi va haver alguns d’aquí mateix, fugitius del franquisme exiliats a unes terres que feren part del regne de Mallorca. Allà va ser on molts d’ells descobriren la història que ens han usurpat.

Bona gent de la Real i de la resistència, amics i amigues de Pere Joan i de Manel Martorell, ENS HAN DECLARAT LA GUERRA!

Una guerra bruta. Feta gota a gota, per dissimular. Una guerra injusta, il·lícita i abusiva que encalça amb violència la destrucció del patrimoni, la degradació mediambiental del territori, l’espoli fiscal, l’etnocidi cultural, el genocidi lingüístic. Una guerra oculta per intensificar els gairebé tres segles d’ocupació colonial, d’oprobi, de cadena, de condemna sense judici. Una guerra que cerca sotmetre, subjugar, esclafar i exterminar la nostra identitat. Algú creu que no és així?

Quan ens furten TV3 i ens endossen un succedani, ens declaren la guerra! Quan roden clau i ens silencien Radiotelevisió de Mallorca, ens declaren la guerra! Quan maltracten joves per expressar-se en català, ens declaren la guerra! Quan ens retallen drets laborals, quan ens fan compartir símbols feixistes, quan ens malvenen el territori, quan ens sembren de sal la memòria, quan el coneixement de la llengua del país, passa de ser un deure cívic a un mèrit inservible, quan ens eliminen els dinamitzadors lingüístics, quan volen cimentar-nos Es Guix al costat de Lluc, com feren aquí a banda i banda, quan el virrei envia soldats per entrar a porrades a La Real, quan expulsen dos tamborers de la Sala per haver resistit l’envestida, quan ens furten les caixes d’estalvis, quan ens priven de conèixer el passat, quan ens impedeixen autodeterminar-nos i ens furten el dret a decidir, quan ens fan malbé els recursos naturals, quan volen rompre la convivència i segregar les persones en funció del seu origen, quan uns agitadors violents juguen a “conquistadores” al poble de Sineu, mentre els qui han de vetllar per la pau social fan els ulls grossos, quan els correligionaris dels qui comanden no mouen un dit en defensa de la nostra cultura i la nostra terra, quan els il·lustrats i els creadors d’opinió callen davant de les malifetes, quan digiten per alts càrrecs lerrouxistes execrables que inciten a l’extermini de la llengua i del poble, quan no respecten ni els morts i atempten contra els espais de la memòria dedicats a les víctimes de la repressió, quan agents exteriors de mala llet i mala lluna s’afuen contra les nostres entitats cíviques, ens declaren la guerra! No ho fan formalment, perquè són uns caragirats, però ens declaren la guerra!

No hem de menysprear els enemics. Són poderosos. Estan patrocinats. Disposen de la força bruta. Són els amos de les fàbriques de lleis a mida i conveniència. Ens furten la tresoreria i l’administren malament. Tenen poques manies. Solen camuflar-se i infiltrar-se per dividir-nos. Se senten segurs i protegits per atacar-nos. Ens volen súbdits domesticats.

Nosaltres, però, comptam amb moltes d’armes de defensa popular. Tenim, i avui ho podem personalitar en els Germans Martorell, la paraula i la música, les dues millors armes dels demòcrates contra l’amnèsia i el silenci. Tenim també la tenacitat i la constància per no defallir mai; per mantenir-nos lleials, per a sempre més, al servei d’aquest poble. I tenim una arma de salvació massiva: la vivor! Sempre he dit que som vius, perquè som molt vius. A les ocupades illes Canàries abunden els monuments que recorden l’extinció dels guanches quan, a finals del S. XV, preferiren tirar-se per un penya-segat abans de ser esclaus dels castellans. Aquesta no és la nostra cultura. Molt pocs anys abans de l’extermini dels aborígens canaris, Ausiàs March ens va donar la recepta:

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert…

Són temps de resistència! És hora que la gent condreta mostri cara, perquè qui cara veu, cara honora! No hem de recular davant l’atac barroer dels enemics de la nostra terra! I si, per estratègia, qualque vegada hem de retrocedir una passa, que sigui com indica el poema d’Ausiàs March: per cobrar força, prendre fua i, amb l’envestida, fer tres passes endavant!

Mirau, si la terra i la llengua només fossin nostres, tendríem dret fins i tot a claudicar. Però no és així. Som simples usufructuaris temporals d’una llengua i d’una terra que hem de llegar als fills, al futur i al món. El català és patrimoni de la humanitat. No és, com ens volen fer creure, una simple eina de comunicació. És una forma d’expressió, una manera de viure, un codi per entendre el món. Per això no consentirem que ningú assassini la llengua de Ramon Llull, Anselm Turmeda, Pons i Gallarza, Salvat Papasseït, Salvador Espriu, Pere Capellà, Salvador Galmés, Pere Quart, Sanchis Guarner, Tisner, Blai Bonet, Joan Brossa, Miquel Bauçà, Joan Fuster, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Joan Coromines, Joan Vinyoli, Palau i Fabra, Bartomeu Fiol…

En aquest esquarterat país català nostre, fa molts d’anys que sabem el significat de la resistència, perquè resistir ha estat i és garantia de salvació. De resistents, n’hem tengut a rompre al llarg de la nostra història, farcida d’èpoques d’opressió més dures que la que patim ara. Cada vegada que ens declaren la guerra i ens ruixen amb una ponentada, cada vegada que ens amenacen que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran… hem de reclamar que torni Serrallonga!

Hem d’invocar l’esperit de foners, almogàvers, agermanats, angelets de la terra, segadors, indignats i compromesos. Hem de convocar l’exemple de Simó “lo tort” Ballester, de Joanot Colom, de Bac de Roda, del general Moragues, de Carrasclet, de Prat de la Riba, d’Antoni Gaudí, de Francesc Macià, d’Emili Darder, de Nadal Batle, d’Ovidi Montllor, de Guillem d’Efak, de Xirinachs, d’Antoni Roig, de gairebé la totalitat de mares mallorquines, valencianes i catalanes del segle passat, però també de molta de gent d’avui que fa anys i panys que ha dotat la seva vida d’una raó de ser, en l’esperança de viure lliures i en pau. Cada vegada que ens declarin la guerra hem d’organitzar la resistència i respondre l’atac amb la paraula, amb la convicció i amb la veritat! Així Ghandi va esbaldregar un imperi.

Vosaltres dos, Manel i Pere Joan, sou dos homes de combat, dos defensors de la terra, dos resistents experimentats. Heu de saber que sou uns entre tants! Hi ha molts més agermanats per fer-vos costat: Maria Ramis, Biel Majoral, Antoni Artigues, Miquel Brunet, Miquel Carbonell, Gaspar Jaume, Andreu Julià, Joan Francesc March, Titot, Mateu Xurí… i na Dolors, i na Neus, i en Joan, i en Ricard, i n’Eduard, i en Pere, i en Bernat, i en Carles i tota la gent que ens acompanya avui aquí! No. No estau sols, Pere i Manel, perquè els resistents som molts més dels que ells volen i diuen!

Avui, és dia de celebració, de flabiols i tamborinos, de xeremies i guiterrons, de guitarra i piano i flauta i contrabaix… Amb balls i poesia festejarem 18 anys de música i revalidarem un compromís de futur. La flama continuarà, ben encesa, el seu camí. Tenim la raó contra bords i lladres! No retrem la lluita. Són temps de revolta, de reivindicació i de resistència! Que ho sàpiguen els agressors! No ens fareu callar!

Que comenci la festa! Per molts d’anys Pere Joan i Manel! Visca la música, visca la paraula i visca la Terra! Lliure!

Dat a Son Menut (Felanitx, Catalunya), 16 d’agost de 2011, per ser llegit a La Real el vespre d’aquest dia.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Aquesta entrada s'ha publicat en MÚSICA I IDENTITAT el 18 d'agost de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA BORBONA DECAPITADA

Deixa un comentari

LA BORBONA DECAPITADA

Al final del regnat d’Isabel II, es publicà Los Borbones en pelota, crítica mordaç a la regalada vida de la viciosa dinastia. L’any 2007 un acudit sobre la mateixa família va ser penalitzat amb el segrest de la revista El Jueves. El contrast certifica que la “democràcia parlamentària” de la restauració franquista no ha millorat les llibertats civils, ans el contrari.

El peu de la més puritana de les aquarel·les del llibre esmentat, diu: Pio nono agradecido a los dones de Isabel/ le da bula singularia para que pueda joder.

*   *   *

 

 

SEM era el pseudònim que feren servir el poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà pintor, Valeriano, per elaborar Los Borbones en pelota, un retrat de les orgies d’Isabel II, exponent de la hipòcritament ocultada addicció al sexe que defineix tan singular família. Malgrat els esforços d’eliminar-ne el record, el llibre es va salvar gràcies a un catàleg publicat als Estats Units que hauria posat en evidència la censura dels descendents de la protagonista. Els cercadors d’internet faciliten la instructiva visió de les 89 sucoses aquarel·les (1) que retraten, amb els rodolins corresponents, la vida dissoluta d’aquella reina, casada als 16 anys per força amb un cosí homosexual, zoofílic, voyeur i carregat de manies, del qual la seva dona arribaria a dir: ¿Qué puede esperarse de un hombre que la noche de bodas llevaba encima más encajes que yo?

Isabel II
, a banda de nombrosos avortaments, va parir deu vegades de, com a mínim, sis relacions fructíferes. És sabut, i fins i tot reconegut oficiosament, que Alfons XII era fill del tinent d’enginyers valencià Enric Puigmoltó i Maians. Per això el poble anomenà l’infant el puigmolteño, atenent la gran semblança física a son pare. Òbviament, va desaparèixer gairebé tota la documentació dels arxius referida al militar, tot i que gaudia de títols nobiliaris i que vivia a la cort reial. L’Espanya jacobina no resistiria mai un rei amb un llinatge català que ni tan sols no sabria pronunciar.

Les bacanals organitzades a palau, segons les cròniques de l’època, gaudien de molta participació de nobles i de militars, però també de clergues. Entre aquests, Antoni Maria Claret, el mallorquí Francesc Valldemossa, professor de cant de la família, o Sor Patrocinio, una estafadora que al·legava tenir les nafres de Jesús als peus i a les mans per, així, recaptar almoines i enriquir-se. Finalment, en demostrar-se la farsa que acabà confessant, va ser condemnada.

La gran presència de religiosos corruptes a la cort espanyola va tenir un alt rendiment pràctic: el generós concordat que concedí Isabel II al Papa que supeditava drets civils a l’església catòlica i que condicionaria, i condiciona encara, la llibertat religiosa i el laicisme a tots els àmbits de la vida ciutadana, especialment el de l’educació. Pius IX, agraït, concedí a la reina la “Rosa d’Or”, una medalla pontifícia destinada a les persones distingides per la seva vida cristiana. Quan els cardenals italians explicaren al bisbe de Roma que no només no era cap model de vida cristiana, sinó que era reconeguda la intemperància i lascívia de la reina espanyola, el Papa pensant en els regals rebuts d’ella, amollà la famosa frase: E puttana, ma pia! Posteriorment es va destapar que aquell mateix dia, Isabel II havia regalat a Pius IX un Murillo, a plena consciència que era un quadre fals. D’haver-ho sabut, segurament aquell Papa no hauria instruït, a instància de la puta, però beata reina, un doble expedient per santificar Cristòfol Colom i Isabel de Castella per haver incorporat Amèrica a la fe cristiana. Segurament tampoc no hauria instat, per compensar el fracàs cantat d’ambdues canonitzacions rebutjades de pla per l’advocat del diable, la del pare Claret, confessor de la reina, protegit i possiblement amant del rei consort. Aquesta canonització sí que va quallar, per la mateixa via pietosa i dinerària que va seguir un segle més endavant el procés finançat (molt ben patrocinat) d’un altre sant: Josemaría Escrivá Albàs (que no, de cap manera, “de Balaguer”, en tot cas de Barbastro!).

Filla de la quarta esposa de Ferran VII, Isabel havia accedit al tron espanyol gràcies a la derogació de la masclista Llei Sàlica que excloïa les dones de poder regnar, tal com ara estableix la vigent constitució espanyola. Aquella disposició legal va ser la causa de les guerres carlines, amb un conflicte dinàstic mai no resolt pels borbons. La vida llicenciosa de la cort, la corrupció electoral (sempre guanyaren els partits que convocaven les eleccions), els obstacles contra la participació ciutadana, les absurdes guerres colonials i les contínues intervencions de la reina en política (fins al punt de postular-se com a presidenta del govern), l’arrossegaren a un descrèdit que, accentuat per la situació econòmica que va enfonsar la indústria naviliera mallorquina, desembocà en la revolució de 1868, la Gloriosa, iniciada a Cadis, amb l’adhesió immediata de Barcelona i de tots els territoris catalans que feren inútil la resistència monàrquica. La reina, destronada, va refugiar-se a París.

Vuit anys abans, el setembre de 1860, amb motiu de la seva visita a Palma, Isabel II havia inaugurat la “plaça de la Reina” allà on fins aleshores hi havia el convent i l’església de Sant Francesc de Paula. Enmig de la nova plaça, mirant cap al passeig del Born, el novembre de 1863 s’instal·là un majestuós monument que, tanmateix, no va durar cinc anys, perquè dia 1 d’octubre de 1868, arran de la Gloriosa, els republicans procediren a decapitar i destruir l’escultura de la infausta reina i substituir la placa amb el seu el nom pel de “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge (2) va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

El cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. De la resta del monument, una petita part va ser venuda per decorar un panteó del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que l’acompanyaven, es varen fer les sumptuoses escales de marbre del Teatre Principal que donaven accés al pati de butaques. Misteriosament, la luxosa escala amb les dues làmpades laterals corresponents varen desaparèixer durant la reforma del teatre, entre l’any 2005 i 2007 (3). Ateses les irregularitats detectades, posteriorment es va iniciar una investigació fins que, hores d’ara, no s’hagi esbrinat la destinació d’aquella part espoliada de l’antic monument. La recerca, de moment, no ha obtingut l’èxit desitjat, però una persona em va dir crípticament que aquell marbre “era monàrquic i potser qualque dia el tornarem a veure”.

Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover ens torna a recordar la reina destronada. Dit encara millor: “la reina” va destronar “la llibertat”. L’Associació de Memòria Històrica, ARCA i d’altres entitats culturals, davant de la desídia dels partits polítics i molt més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de la gent conscient i condreta, tal com ho feia, fins fa no res, el monument als Jinetes de Alcalá o com fa, encara ara, el monòlit feixista de la Feixina, gràcies a la negligència o la complicitat de totes, absolutament totes, les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979.

Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la puta pietosa borbona que només ens generà misèria i dolor, disposi de nou, a partir del franquisme, d’una plaça emblemàtica (4). Sembla mentida que ningú no apel·li a la dignitat i miri d’inquietar els polítics de saló, amb els seus corresponents bufons il·lustrats, vertaders responsables de mantenir l’endemesa d’haver bescanviat de nou “la llibertat” per “la reina” que el poble va decapitar.

(1) http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Los_Borbones_en_pelota

(2) Vg. en arxius adjunts tres il·lustracions. La primera, de quan s’aixecà el monument i les altres dues del moment de la demolició.

582534_439448516084714_1297946602_n

LA BORBONA DECAPITADA

LA BORBONA DECAPITADA

(3) Sobre aquesta sospitosa desaparició, vaig rebre notícies de Joan Arrom, l’honest director i gestor del teatre que, abans de doblegar-se als atacs dels adversaris i a les pressions polítiques “dels seus”, dimití dignament el càrrec.

(4) Fa tanta de nosa o més que La Rambla profanada amb el complement d’uns ducs, d’uns cucs o d’uns rucs!

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 14 d'agost de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

UN CRIST REI I FEIXISTA?

Deixa un comentari

L’any 1934, al puig de Sant Salvador de Felanitx, amb l’entusiasme de la recent nascuda Falange i de l’aleshores comandant militar de les Balears, Francisco Franco, es va inaugurar un monument que demostra la desvergonyida utilització política de la religió, amb la participació activa de l’Església.
Un minúscul sabotatge contra aquell acte d’enaltiment feixista seria utilitzat, dos anys després, per a una sàdica i despietada venjança.
Ara, 77 anys després, la provocació persisteix. Mai cap partit polític, cap col·lectiu religiós, cap associació de víctimes, cap organització democràtica (Sos Racisme, Drets Humans…) ha denunciat (criticat ni tan sols) l’aberrant imatge ni reclamat enderrocar-la.
Publicat avui al Diari de Balears

***

UN CRIST REI I FEIXISTA?

Segons la fe cristiana, Jesús és el fill de Déu nascut per a salvar la humanitat. En el patíbul, Ponç Pilat va fer inscriure INRI. Ho desxifra l’evangeli de Joan: Iesus Nazarenus, Rex Iudæorum. L’escarni de la corona d’espines s’arrodonia amb la vexació: rei! Sobta que els catòlics refermin el burlesc nomenament d’un pagà i en facin celebració litúrgica, sobretot quan profana la voluntat de la víctima. Potser trobaren poca cosa tenir per líder un fusteret de Natzaret i l’ascendiren a monarca per bastir una estructura on el Papa no serà pedra i fonament, sinó Príncep. La concepció jeràrquica capgira, en profit dels poderosos, el sentit de la vida de Jesús, al costat dels humils. Alfons XIII, per exemple, el maig de 1919 inaugurà a Cerro de los Ángeles un monument amb la llegenda: Reinaré en España com más veneración que en otras partes. Les tres primeres paraules figuren al peu del monument de 1944 a Monte Toro de Menorca. Arreu, uns nous Pilats (emperadors i dictadors) proclamaren rei d’Espanya a qui predicava que el seu regne no era d’aquest món.

A Felanitx, cada 8 de setembre, se celebrava al Puig de Sant Salvador la festa de la Mare de Déu. L’any 1934 va caure en dissabte i la cosa va anar grossa. Enramellada i endiumenjada, davallaren la imatge a la Parròquia i el bisbe Miralles procedí a la coronació pontifícia. El Rector Mora, a canvi d’indulgències, havia anat de casa en casa a captar anells, botonades d’or, cadenetes, polseres i doblers per fer verídica la glosa de Maria Antònia Salvà que, amb la música de l’himne Marià, cantaria mig poble: “De Felanitx com a patrona/ vos oferim corona d’or./ Cada joiell de la corona/ és un batec del nostre cor.”
La festa grossa, dos mesos abans, el juliol de 1934, havia estat la inauguració del monument a Crist Rei. Les cròniques asseguren que mai no havia pujat tanta de gent a Sant Salvador. Molta era de Felanitx, però de Campos, Porreres, Santanyí i Manacor hi va anar una gernació i, de Palma, s’hi plantà una gentada. Per devers la Capelleta, just quan comença a empinar la pujada, algú va tirar tatxes i molts de cotxes varen foradar. El del bisbe Miralles va ser un dels afectats. Els ocupants, faldes a l’aire, varen haver de fer la caminada a peu, amb un bater de sol que torrava el cul a les llebres. “Cosa dels republicans felanitxers!” – es va dir – . Algú especulà si havia estat Rafel Estades Adrover.

A la gran esplanada no hi cabia una agulla. Havien parat un carretó de gelats de pal (a Felanitx en diuen “polos d’aigua” i en Cordellina els anomenava “besos fríos”), parades amb gorres d’elàstic amb visera per combatre la insolació, i centenars de ventalls “pai-pai”, un model que s’havia posat de moda i que es feia amb un cartró enganxat a una caramuixa xapada de per llarg. Molta de gent havia pujat amb cadires plegadisses i les havien col•locat en teringues per oir missa. El monument era imponent. Una figura en bronze, de cos sencer, presenta Jesús coronat amb el braç dret fent la salutació romana imposada per Mussolini, que governava Itàlia des de 1922, i per Hitler, que governava Alemanya feia poc més d’un any. La Falange, nascuda no feia un any l’octubre de 1933, adoptà aquella salutació. Molts de falangistes eren allà, uniformats. Després de missa, la poetessa de Llucmajor, amb l’ajut d’una trompa, recità la cançó i afegí una glosa: “Verge de Sant Salvador/ vós que sou a penya forta/ no permeteu que Mallorca/ la governi cap traïdor!”. No anava per l’aleshores comandant militar de les Balears. No, Francisco Franco estava baves amb un rei de bronze fent la salutació feixista. Just un mes després: els fets d’octubre. I, en menys de dos anys, militars i falangistes atiaren la insurrecció armada, beneïda per l’Església.

El gener de 1937, després d’intensa persecució, capturaren Rafel Estades: “El dia 3 de gener/ damunt les 11 del dia/ varen trobar s’esparter/ dedins es llit de sa filla”. El fermaren al portal de la Sala. Els revoltats l’insultaren fins que el dugueren a Palma, al local de Falange que abans havia estat la Casa del Poble. Dia 15 de gener de 1937 l’assassinaren. L’endemà, l’identificaren dues persones al cementiri de Palma. Li havien clavat set tatxes al cap. Passaren els anys. Sobre milers d’assassinats, torturats, exiliats, empresonats i depurats regnà un dictador que es passejava, sota pali, mentre els bisbes instaven els feligresos a cridar: ¡Viva Franco y viva Cristo Rey! El dèspota morí al llit. La restauració borbònica que imposà, fermada i ben fermada, va créixer condicionada per la por, els atemptats i els crims de la ultradreta. Destacaren els guerrilleros de Cristo Rey, amb suport provat dels aparells repressors de l’estat. Avui ningú no gosa reclamar que s’apliqui la llei de Memòria Històrica i es retiri aquell tuàutem que fa la salutació feixista a Sant Salvador. Amb tal desídia, l’extrema dreta ja no té necessitat de grupuscles. Se sent ben representada. Té un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme i continua la cruzada nacional de clavar tatxes a la llengua de Ramon Llull; la mateixa amb la qual, molts dels integrants d’aquest partit, es varen nodrir des del pit de les seves mares; una ignomínia, una tudadissa o ambdues coses!

TÉ DUES CARES MALLORCA? (segona part)

Deixa un comentari

Segona part de l’anàlisi del llibre Die Insel des zweiten Gcsichts. En aquest fragment es parla d’alguns aspectes generals del llibre. En futurs lliuraments es faran veure algunes falsedats i exageracions, a més de destacar fets històrics autèntics i poc coneguts. També s’aportarà informació complementària dels personatges històrics que hi desfilen.

La fotografia del pati del Castell de Bellver que il·lustra aquesta segona part del comentari, correspon a una de les poquíssimes imatges que existeixen de l’autor durant la seva estada a Mallorca. (font: http://www.ksta.de/ks/images/mdsBild/1288742465069l.jpg)
***

L?obra en curs de comentari, està recollida en un sol volum que conté quatre llibres encadenats que l?autor no va voler publicar mai separadament ni, molt menys encara, autoritzar-ne edicions reduïdes més comercials. La sotstitolà ?De les memòries aplicades de Vigoleis?, la dedicà a la seva companya Beatrice, coprotagonista de les penúries, i negà sempre que fos una novel·la ni, tampoc, l?autobiografia dels seus poc més de cinc anys a Mallorca, entre el mes d?agost de 1931 i finals de setembre de 1936. Insistia, amb la definició del sotsítol, que els records quan es transcriuen són “memòries aplicades”. Va refermar sempre que no hi havia res producte de la creació ni de la inventiva, sinó que tot era autèntic i que tots els personatges que apareixien al llibre vivien o havien viscut. A diverses parts del llibre, especialment quan narra episodis que no ha verificat procedents de terceres persones o de fonts dubtoses, per curar-se en salut de previsibles errors, afegeix un comentari defensiu ben particular: ?En cas de dubte, sempre prevaldrà la veritat?. Veurem com la veritat és molta, però també són molts els dubtes i, en més d?un cas, algunes falsedats que, sense ser intencionades, són notables.

Què hi ha a La isla del segundo rostro? Trobarem mil pàgines i mil històries que permeten al lector enfilar-se pel llibre (hi ha analistes que diuen que l?illa és el llibre i no Mallorca o, en tot cas, ambdues coses simultàniament). L?obra està bastida com un gran arbre que, a mesura que un l?escala, troba branques i més branques com a petits arbres que, a la vegada, veuen brollar altres arbres. El lector passa, de branca en branca, per recobrar personatges abandonats en episodis anteriors i es rebota de nou cap a noves facècies i peripècies que, fins i tot, motivarà rectificacions o afegits a les successives edicions. El lector, tot i la complicitat que reclama l?autor de forma reiterada, roman indefens i no pot fer res més que abandonar la lectura o seguir el laberint de passadissos sense altra opció que fer el camí d?una cronologia que avança i recula a voluntat de la memòria de l?autor, propietari (així ho diuen els crítics sobre l?edició original en alemany) d?un llenguatge molt culte, un vocabulari molt ric, una composició molt intel·ligent i una redacció molt original. La lectura es fa còmoda i agraïda.

Vaig llegir fa devers cinc anys aquesta obra, mentre preparava l?estudi previ de l?edició facsímil de La Nostra Terra, perquè segons Josep Massot i Muntaner, alguns dels que havien escrit a la revista en estudi (Kessler, Keysserling, Francis de Miomandre, Joan Maria Thomàs, Joaquim Verdaguer, Llorenç Villalonga, Francesc Sureda Blanes, Jaume Busquets…) eren esmentats a la narració d’Albert Vigoleis Thelen. Va ser, per tant, una lectura ?de feina? exclusivament orientada al buidatge de les dades que m?interessaven. Això no obstant, vaig tenir ben clar que, en haver enllestit el meu treball, havia de procedir a una lectura menys especialitzada i allunyada d?una recerca concreta, perquè l?univers d?aquesta obra brinda una navegació a la recerca de nous horitzons. Algunes feines pendents endarrerides no m?han deixat fer la segona lectura fins ara. L?he feta, de nou, sobre la traducció en espanyol i amb l?ajut complementari d?alguns treballs publicats per diversos autors que resolen alguns dels enigmes o complementen dades. A més de les obres de Massot, Carme Bosch i Germà Garcia Boned (*), he d?agrair les informacions especialment profitoses que m?han brindat Llorenç Capellà, Miquel Font, Xavier Margais, Pere Mulet i Juli Pérez Fernández. Amb ells he pogut certificar que la recerca és una tasca que brinda una gran satisfacció quan permet aportar correccions o deduccions. Sobretot, com és el cas, quan les troballes serveixen per a conèixer millor uns fets que canviaren, radicalment i traumàticament, el curs de la nostra història.

És un llibre ric i polièdric que brinda perspectives de lectura alternativa a la visió càustica i banyada d’un humor fatalista del text. Això és possible, perquè la talaia des d?on s?escriu el llibre és tan visible que permet allunyar-se de les opinions de l?autor o, fins i tot, mostrar més empatia per qualque personatge secundari. Es pot entrar en el camp de l?especulació i de la interpretació de molts dels episodis del llibre, però hi ha alguns eixos globals concrets que són bàsics a l?hora de definir aquesta obra. El primer i més clar és que, fonamentalment, som davant d’un clar manifest antinazi i antifeixista, amb la qual cosa s?ha d?entendre el retard en l?edició castellana (1993) i la frustració de no haver estat possible encara l?edició catalana. Una prova és que l?autor no tornà a Mallorca fins a l?any 1976, mort ja Franco, perquè tenia la convicció que si ho feia posaria en risc la vida. Una altra definició general indiscutible és el caràcter descregut de l?autor amb totes les institucions, tant els governs de qualsevol signe, com de totes les religions. Farà sang, especialment, amb l?església de la Ciència Cristiana, ubicada al barri del Terreno de Palma i formada per estrangers simpatitzants dels nazis, tot i que la persona que els acull, Helen Blair-Stein, Mamú, és una jueva nordamericana que manté el plet per la proietat d’una famosa marca que li han usurpat. Un altre punt de la crítica incisiva de Thelen ataca els botifarres i, amb major menyspreu, els buròcrates corruptes. Els capellans, començant pel bisbe Miralles, reben de valent amb l?única excepció de Joan Maria Thomàs. Entre els aspectes positius, defensa a ultrança la literatura i els llibres, aportant una dada per a la reflexió: Mallorca té un bordell per cada mil habitants i una llibreria per cada quaranta mil.

continuarà

(*) Les referències bibliogràfiques s’exposaran amb el darrer lliurament d’aquesta sèrie.

PER A SABER-NE MÉS:
http://www.vigoleis.de/content/news/thelen/3/128-plakette-in-palma.htm
http://diaridunmestredescola.blogspot.com/2011/01/la-isla-del-segundo-rostro-autobigrafia.html

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 11 d'agost de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA DOBLE MORT D’ANTONI COLL

Deixa un comentari

antoni - coll

Antoni Coll i Prohens va donar nom a l’actual Carrera de San Jerónimo de Madrid des del mes de novembre de 1936 fins a l’abril de 1939. Milità a les joventuts d’Esquerra Republicana al seu poble nadiu, Felanitx, fent costat a Pere Oliver i Domenge, Arnest Mestre, Miquel Massutí i tants d’altres republicans catalanistes felanitxers. Morí metrallat per un tanc italià de la remesa que March comprà a Mussolini. Ara els negacionistes espanyols qüestionen l’existència de l’heroi mallorquí antifeixista de qui mai no sabran ni pronunciar el llinatge. L’article, publicat avui a la contracoberta del DIARI DE BALEARS (http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-mort-equivoca-d-antoni-coll.html), apunta la vexació que significa, malgrat la llei de Memòria Històrica, veure una avinguda a Palma dedicada a l’sponsor de Franco i patrocinador de la revolta, mentre a Felanitx s’amaga el nom d’un lluitador antifeixista, mort de manera heroica en defensa de la llibertat i de la legalitat.

***

A la foto, extreta del "Archivo Rojo" (Fichero Fotográfico del Ministerio de Propaganda), es veu el nom que tenia l'actual Carrera de San Jerónimo de Madrid
A la foto, extreta del “Archivo Rojo” (Fichero Fotográfico del Ministerio de Propaganda), es veu el nom que tenia l’actual Carrera de San Jerónimo de Madrid

Possiblement el carrer més emblemàtic de La Villa és la Carrera de San Jerónimo, de la Puerta del Sol al Paseo del Prado. Aquest tram, del novembre de 1936 a l’abril de 1939, portà el nom del felanitxer Antoni Coll. Ara, un treball del Departament d’Història de la Universitad de Valladolid n’ha qüestionat l’existència i conclou que va ser un invent del servei de propaganda de la República per mantenir la moral durant la defensa de Madrid. El treball es titula La historia de Antonio Col (sic) i, per adobar la tesi negacionista, esmenta el fracàs de la recerca del llinatge, el desconcert sobre la data de la mort i la similitud dels fets atribuïts al protagonista amb l’escena, habitual del cinema bèl·lic, del film Els mariners de Kronstadt, exhibit a Madrid i que explica la resistència de Kotlin (una illa del Bàltic més petita que Cabrera), on uns soldats s’enfronten a l’artilleria enemiga.

Informació de l'època sobre el canvi de nom del carrer
Informació de l’època sobre el canvi de nom del carrer

Qui era Antoni Coll? La primera referència periodística és la de la seva mort en combat, metrallat des d’un tanc italià, després d’haver-ne destruït quatre. El diari ABC de dia 9 de novembre de 1936 publica un article laudatori, “Antonio Col (sic), héroe del pueblo”, que relata els fets. El mateix dia, EL SOL (“Órgano de expresión de la Democracia nacional”) narra l’heroica mort. L’endemà, a instància d’un comunicat enèrgic i oficial del “Ministerio de Marina”, la premsa desmenteix la mort. Tanmateix, dia 11 s’informa que va morir el dia abans. La resta de publicacions informen que la mort va ser dia 10 de novembre i, amb més o menys detalls, coincideixen en el relat. A Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, que morirà a l’acció, s’acosten imponents a les trinxeres lleials a la República, acompanyats de falangistes castellans exaltats al crit de “¡A por ellos!”. És dia 6 de novembre. Els defensors compten amb la Centúria 10 d’infanteria de marina de Figueres, a la qual pertany Coll, i el Batalló de la FETE (Federació de Treballadors de l’Ensenyança). Un jove s’arrossega cap al tanc i, quan és a tir, llança una bomba de mà a les cadenes. Dos dies després, dia 8 de novembre, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (cinc segons algunes versions) fins que és metrallat. Després de mort, altres soldats l’imiten amb èxit (Eleuterio Cornero, Joaquim Grau o Julio Carrasco, el qual s’exilià i arribà a representar França davant de l’OTAN).

Cartell a Madrid en record del "Marinero Coll"
Cartell a Madrid en record del “Marinero Coll”

La mort d’Antoni Coll va tenir una enorme i immediata repercussió. Tothom el volia fer seu. El 12 de novembre, “Milicia Popular” presentà l’acció per afirmar que “los madrileños no son cobardes”. El Quinto Regimiento creà una companyia amb el seu nom. Es multiplicaren els romanços sobre la seva gesta (“Escribió en el Cerro Blanco,/ con sangre sobre la tierra,/ Coll, mallorquín generoso,/ hechos dignos de epopeya“); César Vallejo l’esmenta (“Contemplemos a Coll, el paladín/ en cuyo asalto cartesiano/ tuvo un sudor de nube el paso llano“).

Un dels fulls que es repartien glossant la figura d’Antoni Coll

Dia 14 Trifón Medrano, del Partit Comunista, fa un elogi públic del soldat. Dia 15, Victorio Macho, l’escultor de les obres del Retiro, s’ofereix per aixecar un gran monument al mallorquí. Dia 20 es penja a la Puerta de Alcalá un cartell gegant d’homenatge i se li dedica el carrer del Congrés de Diputats. Tot i que la brutalitat de la guerra apaivagà el record del mariner, l’abril de 1938, amb motiu del Congreso Nacional de la Solidaridad, organitzat per Socorro Rojo Internacional, s’editaren 19 segells dedicats a persones distingides en la lluita contra el feixisme. Entre d’altres, al costat de Thäelman o García Lorca, hi ha Antoni Coll

El 12 d’octubre de 1938, el Diario del Ministerio de Defensa publica: “Como recompensa a la ejemplar y meritoria actuación del que fue cabo de Infantería de Marina Antonio Col (sic), este ministerio concede al citado cabo el ascenso a los empleos de sargento y teniente con la antigüedad respectivamente de 6 de septiembre de 1936 y 9 de noviembre del mismo año, fechas en las que Col (sic) se distinguió como primer antitanquista. Asimismo, se dispone que su nombre figure en la cabeza de la escala de tenientes del expresado cuerpo con la anotación de “Héroe de Usera“.

Tota la premsa republicana es feu ressò de la mort d'Antoni Coll
Tota la premsa republicana es feu ressò de la mort d’Antoni Coll

Evidentment, Antoni Coll i Prohens va existir. Nascut dia 1 d’abril de 1915 al carrer Cala Figuera de Felanitx, milità a les Joventuts d’Esquerra Republicana i, com la totalitat d’afiliats del seu poble, era més proper a ERC que no a Izquierda Republicana (en un document de l’època diuen que és “separatista”). El juliol de 1936 feia el servei obligatori i s’apuntà a les milícies populars. Malgrat el renom assolit, ningú a Mallorca no en va poder cantar les glòries. Les hemeroteques romanen com a testimoni silent. L’ABC del 14 de novembre de 1936 destaca la fotografia del sergent Jaume Roig, company i amic de Coll, explicant la gesta d’aquell antifeixista que s’enfrontà als carros blindats comprats a Mussolini per Joan March. La víctima ja no té carrer. La desmemòria incivil l’ha arraconat. El franquisme, primer, i el postfranquisme d’ara, amb tanta o més intensitat, ens han regat de sal la història per usurpar-nos la memòria.

prova1Sic transit gloria mundi! Quina ironia rellegir aquell reportatge sobre els noms que no s’havien d’esborrar mai de la història! Un infant de Madrid responia: “No escribas. El nombre que te voy a decir es de los que no se olvidan nunca: Antonio Coll”.

Reportatge de MUNDO GRAFICO: "Un nombre y una azaña de las que no se olvidan"
Reportatge de MUNDO GRAFICO (6-I-1937): “Un nombre y una azaña de las que no se olvidan”

Del conegut com a “tanquista Coll” (que hauria de ser “antitanquista”), avui ja ningú no en parla. Al seu poble nadiu ni tan sols! D’aquí tres mesos, el novembre d’aquest 2011, farà 75 anys de la seva gesta i de la seva mort. Posaria la mà al foc que l’insensible i guerracivilista govern municipal del PParrum felanitxer no farà absolutament res. Bé, de fet crec que ni que governàs la hipotètica esquerra tampoc ningú no en diria ni pruna. El postfranquisme d’ara manté la memòria popular regada de sal. Crec que si avui es demana als alumnes de l’institut de Felanitx per Antoni Coll, no en trauríem aguller.

Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 - Madrid, 1936)
Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936)

El novembre de 1938, a les pàgines de la publicació d’Izquierda Republicana de Menorca, apareixia una crònica dels fets de juliol de 1936. L’article recorda que, tot i la insurrecció armada feixista-militar, no es va voler anul·lar la inauguració del Mercat de la Vila. El final d’aquell relat està dedicat a la gesta d’Antoni Coll Prohens. Signa PETER, pseudònim indubtable de Pere Oliver i Domenge, el bon batle, autor de La Catalanitat de les Mallorques i també de Joanot Colom, instador del poble, impulsor d’escoles rurals, d’un nou centre sanitari, de l’escorxador… Igual que Emili Darder, el batle de Palma, prioritzà les qüestions relacionades amb la salut i amb l’educació. Com a curiositat, després d’aquella inauguració del Mercat, Oliver va ser a temps de partir de l’illa abans de ser capturat per escamots felangistes àvids de matera. El seu gran amic, el jutge de pau Pere Reus, seria afusellat amb una paròdia de judici i, com Antoni Coll, el seu nom està embolicat amb el paper d’estrassa de la desmemòria. Felanitx hauria de rescabalar els noms dels honorables republicans que lluitaren per les llibertats i, per això mateix, patiren repressió, exili i en més d’un cas la mort. La relació és tan nombrosa que fa més evident la injustícia. Fins quan haurem d’esperar?

Article (de Pere Oliver i Domenge?) publicat el novembre de 1938 a Menorca
Article de Pere Oliver i Domenge publicat el novembre de 1938 a Menorca

Antoni Coll. Escultura de Jaume Mir.

Antoni Coll. Escultura de Jaume Mir.

POST SCRIPTUM.- L’escriptor Llorenç Capellà, va referir-se al meu escrit publicat al Diari de Balears (https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2011/08/05/256225/la-mort-equivoca-d-antoni-coll.html), a l’article publicat dia 7 d’agost del 2011 que transcric:

SENSE COMPLEXOS
Bartomeu Mestre publicava, a dB, un excel·lent i punyent article titulat “La mort (equívoca) d’Antoni Coll”, que em va fer pensar que érem el Dia dels Innocents. Tanmateix, Mestre es feia ressò d’un fet tan real com grotesc. Una revista de la Universitat de Valladolid ha publicat un article (“Los marineros de Cronstadt”) en el qual estableix una relació directa entre la pel·lícula sobre la revolució bolxevic i la gesta d’Antoni Coll, el mariner de Felanitx que va inutilitzar un seguit de tancs feixistes, el novembre del trenta-sis, durant la defensa de Madrid. L’autor de l’article -José Cabezas San Deogracias, professor del departament d’Història- arriba a la conclusió que tot va ésser un muntatge dels serveis de propaganda republicans i que, en conseqüència, el tal Col -com ell li diu- no va existir. Evidentment, a n’Antonio Col no el coneix ni la mare que li va donar la vida. Però a n’Antoni Coll, sí. I tant! Fa anys i panys que vaig tenir el privilegi de parlar amb el seu germà. N’estava orgullós, d’Antoni, encara que se’l notava preocupat pel fet que el relacionessin amb un mite de l’esquerra. Allò que no podia ni imaginar-se és que amb trenta-cinc anys de democràcia un professor “sin complejos” gosés afirmar que n’Antoni en lloc de Coll era Col i que, a més a més, no va existir. No hauria d’afegir cap paraula a l’article de Mestre, prou aclaridor i contundent. Però no puc estar-me de cercar en els estants el llibre de Joseph Kessel sobre la defensa de Madrid. L’he trobat tot d’una i l’he obert per la pàgina on sempre tinc un punt. Conta, Kessel, que a la paret d’una trinxera de la “Ciudad Universitaria” va llegir la inscripció següent: “No olvidéis nunca a Coll. Sed dignos de él”. Déu Sant! Els intel·lectuals de la nova Espanya, fins i tot, volen arrabassar de la memòria col·lectiva allò que és llegenda, llegat emocional.

TÉ DUES CARES MALLORCA? (primera part)

Deixa un comentari

Amsterdam. Un mariner deixa l’enamorada, la qual s’endinsa en una depressió i es refugia en l’únic consol d’una amiga. Aquesta, en plena crisi afectiva de l’abandonada, lloga una habitació a un jove estudiant que té una gran semblança al mariner fugitiu; gairebé són idèntics. La tragèdia esclata el dia que l’enamorada visita l’amiga i es pensa veure el seu amor ficar-se a una de les cambres. Endevina la traïció i se suïcida just després d’escriure una nota de retret per la doble deslleialtat. Aquest fet luctuós, producte d’un malentès de l’atzar, brinda al jove llogater, l’escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989), el joc escènic per bastir, amb el pinzell esmolat del nihilisme més satíric, un exercici literari encaminat a definir el doble i fràgil rostre de les coses, entre la certesa i la ficció, entre l’aparença i la realitat. El món dels rics i el dels desvalguts com a camp de batalla de la lluita sense treva entre el bé i el mal.

Sobre aquesta dualitat que viatja des de la imatge fins al corresponent miratge, Vigoleis s’incorpora, com a narrador i com a protagonista, a una crònica de mil pàgines que, en rigor, no es pot qualificar d’assaig ni de novel·la, tot i que evoca literàriament l’experiència de l’autor durant el temps que residí a Mallorca entre dia 1 agost de 1931, pocs mesos després de proclamar-se la República, i finals de setembre de 1936, quan gràcies a la sort aconsegueix abandonar l’illa en poder dels militars feixistes revoltats. Es tracta de Die Insel des zweiten Gesichs, publicada l’any 1953 en alemany, traduïda a l’espanyol el 1993, sota el títol La isla del segundo rostro, i encara avui incomprensiblement inèdita en la llengua de la terra de l’escenari. El llibre va rebre el premi Fontaine de 1954, fou qualificat d’obra mestra per Paul Celan i Siegried Lenz i, l’any 1999, Maarten t’Hart a Die Zeit el definí com el llibre més important del S. XX. Si bé el darrer qualificatiu, al meu entendre, és excessiu, no hi ha dubte que som davant d’una obra molt bona, altament recomanable i molt il·lustrativa d’un període clau i, sobretot, d’uns fets que han incidit (i encara incideixen) en la nostra història contemporània.

L’obra, ja esmentada abans de la seva versió espanyola per Josep Massot i Muntaner i altres investigadors de la Guerra dels Tres Anys, resulta d’imprescindible consulta i referència per als estudiosos de l’època republicana a Mallorca. És un pou d’informació molt majoritàriament fidedigna, encara que no tota com veurem. Desfilen pel relat els principals actors d’aquells anys. Es retrata la nombrosa colònia d’alemanys que hi havia a Mallorca. Vigoleis explica els tres grups, poc o gens integrats, que formaven aquell col·lectiu: primer arribaren els fugitius del nazisme, després els espies i els cuetes i, finalment, els assassins. L’autor arribà a Mallorca coincidint en el temps amb els del primer grup, però de forma absolutament desvinculada d’ells.

El motiu que impulsà Vigoleis a viatjar a Mallorca va ser atendre una falsa alarma de la malaltia terminal del seu cunyat Zwingli, germà de la seva companya Beatrice. El cunyat havia enviat un telegrama com a argúcia de reclam d’auxili. En arribar a Mallorca, descobriren que l’única malaltia que patia era la mala relació de parella que Zwingli mantenia amb Pilar, la lasciva amant d’un general destinat a Menorca amb qui havia tingut una filla. Els nouvinguts es mudaren a la casa de la baralladissa parella, on Vigoleis va estar a punt de caure atrapat sota el llençol de Pilar i si, finalment, no va sucumbir va ser en atenció al pànic d’agafar la sífilis, atribuïda a totes les prostitutes espanyoles. Arran d’aquell incident, VigoleisBeatrice abandonaren la casa d’acollida i, per hostals i residències singulars, començaren un itinerari carregat de facècies i peripècies, còmiques i dramàtiques, derivades d’una situació econòmica precària a l’espera d’uns drets d’autor que no arribarien mai i que els va fer passa ganar fins al punt d’arribar a pensar en el suïcidi. (continuarà)

NOTA.- La il·lustració correspon a l’edició d’Anagrama d’abril de 2006, la qual incorpora, després d’un imprescindible epíleg, tres Rectificaciones publicades a les edicions posteriors (alemanyes, franceses i angleses). La darrera aportació prové de la seva segona i darrera visita a Mallorca l’any 1976, per recórrer els escenaris que havia vist 40 anys abans, en companyia del fill de Joan Sureda, el mecenes arruïnat, i de Pilar Montaner. Pere Sureda, el pintor amic i protector de Vigoleis, retrataria els mallorquins molt millor que l’escriptor, amb els acudits d’en Calafat, carregats d’ironia i sentit de l’humor. En parlarem un poc més en propers comentaris que el llibre reclama.

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 31 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

QUE MORI LA MONARQUIA! VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

Deixa un comentari

Dia 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, en el marc d’una finalment no reeixida Confederació Ibèrica. Aquella segona República espanyola només va durar cinc anys. La insurrecció armada feixista-militar de juliol de 1936 va instaurar una Dictadura i aquesta va restaurar la monarquia borbònica.

*     *     * 

Han passat els anys i, irònicament, mitjançant una nova restauració borbònica (dissimulada amb el nom pervers de “transició democràtica”), els revoltats ens han fet retornar al règim anterior al de la proclamació de la República, en la persona d’un nét del rei que va ser foragitat. Tot això, com una herència més del General Franco, cabdill per la gràcia de Déu, de l’església catòlica (que declarà “cruzada” un aixecament militar contra un règim democràtic) i, sobretot, de les armes de Hitler i de Mussolini finançades per Joan March Ordines, traficant de droga i assassí provat.

El panorama descrit és el desenllaç d’un enfilall de renúncies que, amb el pas del temps, podrem ordenar amb millor perspectiva i, així, desemmascarar els noms dels connivents d’aquesta “legitimació hipotèticament democràtica” del traspàs de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària. L’acceptació de Tarradelles de restaurar la Generalitat per, davant del món, allisar el camí de la credibilitat d’Espanya a Europa és, indubtablement, un fet històric que convida a pensar si l’aparent satisfacció col·lectiva no va ser fruit de caure en el parany del full de ruta d’Espanya. Les morts relativament recents de Carles Sentís, de Juan Antonio Samaranch o de Martí de Riquer, tractades amb veneració patriòtica des de les institucions catalanes, delaten la confusió i la manipulació que practica el discurs dominant.

Contra tanta de malifeta, que s’afegeix a les endemeses patides d’Almansa ençà, cal fer bandera de la memòria històrica. Fa uns anys, per iniciativa de l’inquiet Antoni Artigues, un grup de segadors tallats de bona lluna varen elaborar un muntatge per deixondir-nos el record, arran del 50è aniversari de la proclamació de la República Catalana. L’enregistrament de les Cançons Republicanes ens brinda un itinerari musical i poètic des de les paraules de Francesc Macià fins al poema Final de Joan Brossa que celebra la mort del dictador més vell d’Europa (una abraçada, amor, i alcem la copa!). El document és un crit contra l’ombra i la caverna, contra la mort i la guerra, contra els assassins i els repressors. És un manifest, d’essència republicana i catalana, que fa escampar la boira i ens frega, amb paper de vidre, els ulls tancats i la desmemòria amb una crònica de lleialtats i de traïcions.

Si escoltem les Cançons Republicanes, aprendrem a indignar-nos sense reprimir el seny amb prudència i mesura, perquè la processó fa veta i grata fondo. Sabrem de botxins, de delacions, de convidades a la capitulació, de fam, de por, de somnis trencats, de valors trepitjats… Amb les veus ja no estantisses, sinó esteranyinades dels poetes, coneixerem la tragèdia dels vençuts, el sadisme de la repressió, la difícil supervivència dels desheretats del món… Ens untarem d’història amb Macià, de dignitat amb Ferrà, de celebració eucarística amb Palau i Fabre, d’enyorança amb Pere Quart, de denúncia amb Blai Bonet, de vindicacions republicanes amb Pere Capellà i Roca… Caminarem des dels cims de la confiança en les llibertats fins al pou negre de la cruzada nacional contra el separatismo instada i instaurada per feixistes, militars i capellans (si és que són tres coses distintes). Arribarem just aquí on som ara, amb les mans buides, però netes! Conclourem que encara ara són temps de resistència!

Biel Majoral i tota la colla (Delfí Mulet, Antònia Font, Biel Torres, Joan Oliver, Nofre Riera, Jaume Obrador, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Jordi Majoral i Miquel Brunet) han posat música als versos i han fet feixina sobre els marges esberlats per bastir i mostrar la història furtada. Per tal d’aclarir la bassa bruta de la sabotejada memòria col·lectiva, el dibuix de la portada del CD és de Pere Capellà i Simó, nét d’aquell mestre d’Algaida, malabarista de la ironia, glosador ocurrent, que va llegar als vençuts el secret per a sobreviure mentre es camina pel desert: coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! 

Els qui han fet possible aquest CD, ens han remogut la freixura de la sensibilitat, per a evocar-nos que no hem de creure que tots els ideals són utòpics (i, si ho són, què?), per a recordar-nos que sempre hi ha hagut gent que no s’ha agenollat, per a emocionar-nos col·lectivament, per a abellir-nos el so de les paraules i salvar-nos els mots, per haver-nos repetit que els qui maten les persones no sobreviuen a les idees que volen exterminar, i per a defensar-nos la terra. 

Tanmateix, allò que fa bell el desert és l’esperança que, a part o a banda, hi trobarem un oasi per abeurar la set. I, de set, els catalans en tenim molta i ens ve d’enrere! Que mori la monarquia! Visca la República Catalana!

PER VEURE I ESCOLTAR:  

Cançons Republicaneshttp://www.youtube.com/watch?v=k8Xk1NwGXhc
Vg. el recital al Teatre Principal: 
  http://www.youtube.com/watch?v=K9r8Yy82E_0
http://www.youtube.com/watch?v=RZnNUU0IN20
i també:  
http://www.youtube.com/watch?v=1WpX4qUnoQo
http://www.youtube.com/watch?v=KmQSyznMPJ8

Final de Joan Brossa (canta Poveda):  
http://www.youtube.com/watch?v=dKe_vx1VWZs
  

EL GAUDI DE GAUDÍ

Deixa un comentari

EL GAUDI DE GAUDÍ

Encara avui s’amaga el somni del genial creador de la Casa Batlló, de la Casa Milà (“la Pedrera”), del Parc Güell, de la intervenció a la Seu de Mallorca i de tantes altres obres mestres: LA INDEPENDÈNCIA! L’explicà a Guillem Forteza, aleshores un estudiant d’arquitectura mallorquí, l’agost de 1917. L’entrevista s’havia d’incloure a un especial de la revista OFRENA dedicat a Prat de la Riba, però va ser censurada. Per sort, es burlà l’autoritat militar i va publicar-se el desembre d’aquell any a la revista quinzenal Vila-Nova (pot llegir-se completa a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú). Un any després, la sucosa entrevista també va ser reproduïda íntegrament a La Veu de Mallorca, publicació que encara roman incomprensiblement sense digitalitzar, però que es troba a la Biblioteca Lluís Alemany de Palma.

040

***

Els espanyols sempre han abominat d’Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé que fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L’entusiasme i l’admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família (vg. post scriptum).  Tanmateix les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, amb 71 anys, quan es manifestà l’11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a Comissaria, en presència d’un conegut seu (el senyor Valls, l’home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: “¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!”. Va ser acusat d’insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries que arribaren al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D’una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món… excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D’altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola… excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els membres dels cossos de seguretat se senten superiors a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui els paga el sou som els catalanoparlants?

Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”

L’entrevista es va fer pocs dies després de la mort d’Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: “Vetaquí un català. El sacrifici d’en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l’Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell insistitueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l’esperit de tot un poble esmorteït.” El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l’universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.

NOTA FINAL.- L’any 2009 ja vaig publicar al Diari de Balears un apunt sobre el tema que podeu veure a continuació.

30(21-9-09)

POST SCRIPTUM. El Ministre espanyol García-Margallo, dia 10 de juliol del 2017, per tal d’atemorir la voluntat de realitzar un referèndum per aclarir si la majoria optava a favor d’una República Catalana independent, va fer unes declaracions tan significatives com enigmàtiques: “A partir de la segunda quincena de agosto empezarán a pasar cosas en Cataluña.” Dia 17 d’agost es varen produir els fets de Barcelona i de Cambrils, després d’una explosió a una casa d’Alcanar on s’estava elaborant un poderós artefacte. La vinculació del principal organitzador de l’atemptat, l’imam de Ripoll, amb el CNI va recordar el valor “profètic” de l’amenaça anunciada.

Dia 6 de setembre del 2018, es confirmava quin era l’objectiu: la Sagrada Família. El trasbals que hauria provocat als catalans hauria representat un impacte tan o més gegantí que el de les torres bessones als nord-americans. Els espanyols? Qui sap!

https://www.lavanguardia.com/politica/20180906/451676184245/terroristas-atentados-barcelona-sagrada-familia-audios-filtrados.html

 

Aquesta entrada s'ha publicat en IDENTITAT I LLENGUA el 23 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

LLIBRES QUE HAN CANVIAT EL MÓN… I LES VIDES

Deixa un comentari

 

És possible que un llibre pugui determinar la nostra vida?

És possible que un llibre pugui canviar el curs de la història?

*     *     *

Devia tenir 14 o 15 anys quan l’amic Josep Maria Cano Darder em lliurà el full que tinc a les mans: Libros que cambiaron el mundo. Des del primer dia, em vaig proposar que llegiria la cinquantena de títols que hi havia a la relació. Amb els anys ho he arribat a fer, amb alguna excepció a plena consciència. Ara per ara, llegir el pensament sobre la religió cristiana de Calví, els exercicis sobre el moviment de la sang de William Harvey, les revolucions celestes de Nicolau Copernic o la Teoria de la Relativitat d’Einstein sembla una inversió de temps poc atractiva i productiva, perquè el sentit comú, la ciència i la investigació ha fet recular el seu interès. I així i tot, en el seu temps i durant molts d’anys, varen tenir una incidència que desfà l’escepticisme dels nihilistes quant a la força transformadora del pensament i de la paraula.

Per molt de temps que hagi passat, són moltes les obres que perduren i, tot i haver perdut actualitat, són fites de referència i, en més d’un cas, de plena vigència. Alguns llibres mantenen la intemporalitat. La República de Plató, El Príncep de Maquiavel, Utopia de Thomas More, L’Emili de Rousseau, Sobre l’origen de les espècies de Darwin són llibres que determinaren el pensament i la dinàmica del devenir de la humanitat. També cal considerar la incidència, no sempre positiva, d’alguns llibres religiosos (la Bíblia, l’Alcorà, el Bhagavad Gita…), dels filosòfics (amb la gegantina aportació de Ramon Llull, El discurs del mètode de Descartes, Crítica de la raó pura de Kant, Així parlava Zaratrustra de Nietsche, tots els rius de llàgrimes cíniques de Cioran…) i dels polítics (el Manifest Comunista de Karl Marx, La meva lluita d’Adolf Hitler, els Pensaments de Mao Zedong, Els condemnats de la Terra de Frantz Fanon…). Tot aquests llibres varen ser referents de culte que crearen opinió i, en més d’un cas, subvertiren l’ordre establert, convulsionaren la pau social i alteraren el discurs dominant fins al punt de sacsejar i, fins i tot, canviar el curs de la història. També algunes obres de creació literària varen canviar la manera de veure les coses: La Divina comèdia de Dante, Robinson Crusoe de Daniel Defoe, La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stow, Guerra i Pau de Tostoi, El cor de les tenebres de Joseph Conrad

Els darrers anys les aportacions al pensament i a la literatura han estat d’un alt nivell qualitatiu, però hi ha pocs referents generals acceptats unànimement. La immediatesa i la manca de perspectiva són la principal raó de no poder establir, ara per ara, fins a quin punt alguns dels llibres més recents han tengut o tindran incidència en el devenir de la humanitat. Potser un exemple recent dels Indigneu-vos! i la continuació de Comprometeu-vos!, ambdós escrits per Stéphane Hessel amb més de 90 anys, han servit per remenar la consciència de la desmobilització ciutadana. En tot cas, els descobriments científics del darrer quart de segle s’imposen a les lletres. Els avenços en matèria de salut, la investigació de l’univers o la intensitat i magnitud de la comunicació ja no utilitzen el llibre com a primer canal de distribució i coneixement. Els llibres passen a ser una conseqüència més; un efecte i no ja la causa de la transformació.

Això no obstant, sempre hi ha hagut i encara hi ha uns altres llibres importants: els que ens toquen l’ànima, el cor o les idees. Cadascú té els seus i no sempre es pot compartir l’impacte que ens han produït. Són aquelles lectures que ens han colpit, emocionat, format… Un capítol personalíssim l’ocupa la Poesia. Tothom té els seus poetes preferits i, d’aquests, tothom sap quins són els poemes que més ens han enaltit com a persones. Tothom té, també, un conjunt de títols de novel·les que tornaria a llegir. De fet, no sap greu rellegir aquells llibres que més ens han agradat. Són llibres que, sovint per una frase o només per una idea, ens han obligat a practicar alguna de les tres coses més importants que podem fer en l’àmbit de la intimitat personal: pensar, somiar i estimar. Tres accions que m’abelleix de recomanar sempre i a tothom.

LLIBRES! LLIBRES! LLIBRES! Una vacuna contra la ignorància. LLIBRES! LLIBRES! LLIBRES! Una guia permanent per caminar per la ruta que ens mena cap a la llibertat. LLIBRES! LLIBRES! LLIBRES! Talment com regalar roses… sigui o no sigui el dia de Sant Jordi!

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 22 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

HOMENOTS FELANITXERS; FARS I MITES.

Deixa un comentari

Anit passada, amb la sala més plena que un ou, la Casa de Cultura de Felanitx va retre homenatge (pòstum, com ja és habitual) a Jaume “Randa”, el mestre que no es volia jubilar.

Bernat Jaume Rosselló Cándido (Felanitx, 16 d’abril de 1945-Manacor, 6 d’abril de 2010), felanitxer de soca-rel, en acabar Magisteri a Palma, partí cap a Barcelona a fer Belles Arts. Començà a fer feina a Santa Coloma de Gramanet (1968-1970) i, de retorn a l’illa, inicià un ric itinerari docent: Artà, La Porciúncula, l’Institut Ramon Lull, el de Felanitx, el Blanca Dona d’Eivissa, el de Sa Pobla… fins a acabar les dues vides, com a director del Mossèn Alcover de Manacor. La polissona mort l’aglapí amb un atac sobtat en el mateix centre quan, en temps de vacances de Pasqua, va anar a enllestir una feina endarrerida.
En Jaume era un creatiu amb una imaginació que contaminava tot l’entorn. Era un tresques permanent, però quan havia investigat allò que l’encuriosia passava a una altra cosa. Va fer pel·lícules de dibuixos animats i, sense saber que això s’imposaria en pocs anys, va ser un pioner en fer-ne amb figuretes de plastilina. Va decidir pintar i s’instal·là a tots els racons del port de Felanitx per copsar llums i ones. La seva pintura despertava admiració, però ell reculava contra el mercat de l’art. Anava a pintar amb alguns amics. Desplegaven els cavallets i així un dia i un altre… fins que, de cop en sec, s’aturà i exclamà: “ara ja en sé”. I era ver! Va recollir els atuells i partí de quatres cap als seus refugis intel·lectuals: la barca, l’ensenyament, l’amistat i la família.
La mostra dels seus olis i dibuixos, comissariada per Andreu Maimó, romandrà oberta a partir d’avui, Santa Margalida, madona de Felanitx. Els qui teniu opció de visitar-la heu de pensar que no és una mostra qualsevol i que, a més, és una oportunitat única i irrepetible. S’han arreplegat els quadres que penjaven a les cases dels amics com a testimoni col·lectiu de la forta xarxa que va entrunyellar.
A la inauguració, el seu amic matemàtic Pere Artigues, n’amollà de fresques. Amb la ironia del radiografiat, explicà anècdotes i peripècies compartides: “Anàvem al carrer dels Olms a robar llibres… però no robàvem per vendre. Les llegíem! Bé, i què? També, cada any, inventàvem panades: quadrades, romboïdals… moltes, massa, i l’any següent més! Bones! Com ell!”. 
Al catàleg que ha editat l’Ajuntament, hi un text del periodista Andreu Manresa (que el defineix com a “artista secret”) i un altre del seu amic Biel Bordoy, amb una pinzellada biogràfica i una relació dels irònics amonestaments que en Jaume feia als seus deixebles a l’Institut: “Xeres molt aviat i penses molt a poc a poc!”; “Has d’estudiar cinc minuts cada dia, però avisa a ca teva que no s’espantin!”; “No me faceu rectes peludes!”…
Joan Mir també parlà de l’amic, en un doble vessant. D’una banda, va establir la comparança amb els impressionistes francesos i catalans (Cases, Rossinyol, Mir…). D’altra banda, va engrandir la magnitud de la persona i s’endinsà en el seu poble. Felanitx ha donat una llarga llista d’homenots: Joanot Colom, Pere Oliver i Domenge, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Miquel Barceló i Jaume “Randa”. Va cloure la intervenció amb una reflexió: o recordam i honoram els nostres homenots o veurem com, des de la “meseta”, ens obliguen a honorar els dels altres.
Els mites són necessaris per a l’autoestima d’un poble. Són punts de referència imprescindible per a orientar-nos com a gent condreta i no topar per les bardisses ni estavellar-nos contra les roques. Són fars. Com aquest que il·lustra aquest comentari i que en Jaume va veure tots els dies d’estiu de la vida. És un dels seus autorretrats!

Aquesta entrada s'ha publicat en ART el 20 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

POBLE QUE CANTA NO MORIRÀ

Deixa un comentari

Des de dia 15 de juliol, Canal 33 i TV3.cat emeten cada cap de setmana la sèrie CANÇONS D’UNA ILLA.

La crítica adjunta aconsella veure el programa amb una mirada analítica i reflexiva per a no caure en el parany del discurs dominant i dels tòpics.

Tot i això, no cal parlar d’una oportunitat perduda, perquè l’aportació documental és rica i els errors d’enfocament poden esmenar-se en el futur.

 

Cançons d’una illa. Història de la música moderna en català a Mallorca, és una sèrie documental presentada per Tresques Comunicació, amb la col•laboració de la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears i de l’Obra Cultural Balear. El programa consta de 12 capítols de mitja hora de durada i un 13è, el darrer, d’una hora. Es va emetre la primeria de 2010 a Televisió de Mallorca i coincidí en el temps amb les activitats que, al llarg del 2009, se celebraren per commemorar uns hipotètics 50 anys de la Nova Cançó que es materialitzà en un homenatge a la Universitat Catalana d’Estiu i activitats arreu del territori.

Agost 2009. Taula rodona amb Serrahima, Sobrequès i Teresa Rebull

D’entrada, posar la sèrie a l’abast dels espectadors de la Catalunya continental és una bona nova que cal saludar amb satisfacció, perquè bescanviar programes que afavoreixin una major relació i coneixement entre les diverses regions de parla catalana és motiu de benvinguda, especialment en temps de persecució contumaç a la llengua i a la cultura. Aviat farà 300 anys que ens esquarteren, ens volen fer emmirallar cap a ponent i ens esvaeixen els llaços culturals. Així, doncs, tot i les prevencions que faré, em permet de recomanar el programa i convidar els espectadors a gaudir-ne, perquè la sèrie aporta documents gairebé inèdits, a més d’intel•ligents reflexions.

Dit això, he d’avisar que una part significativa del fil conductor, així com les intervencions d’alguns convidats, ultrapassa el marc respectable de l’opinió i precipita l’espectador incaut dins de les aigües brutes del discurs dominant, carregat de falsedats. El problema no es pot atribuir a la mala fe ni a la ignorància, sinó que és la conseqüència lògica d’haver optat per prioritzar el relat periodístic i haver defugit l’anàlisi crítica. Així les coses, la narració s’ha bastit sobre la història oficial (en bona part extreta de la premsa espanyola), majoritàriament escrita en clau de colonització cultural. En comptes de posar messions a favor del rigor i dir les coses pel seu nom, es va preferir no espantar l’audiència. En el primer episodi vaig creure benèvolament que les deficiències derivaven de l’excés en l’èmfasi divulgatiu, les presses en la realització i la limitació de recursos, però a mesura que l’emissió avançava es destapava que el problema era d’enfocament i de guió. Es volia un programa blanc i pacífic que evités el conflicte i semblés genuïnament “mallorquí”.

S’esquivà, per exemple, tot i la narració detallada que vaig fer-ne, la compra del Festival d’Eurovisió de 1968 efectuada per l’exministre Rosón, quan Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya si no podia cantar en català, una fita cultural rellevant per sobre la qual es passa de puntetes. Un altre cas és el tractament incomprensible que pateix Biel Majoral. En contrast amb el temps dispensat a altres, el cantant algaidí només apareix per opinar sobre Antoni Parera Fons, Madò Buades, Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet, Toni Morlà i Ossifar, però de la seva aportació a la cançó catalana no es diu pruna; res de res. Ni dels enregistraments, ni dels recitals de combat, ni del compromís social. Molestaven les “Cançons Republicanes” a terra d’acollida forçada de borbons? Feia nosa “Jo sóc català!”, tan popular i cantada arreu? Hi ha més absències notables com la impagable tasca de promoció i divulgació de la música catalana al llarg de 30 anys feta per la Federació de Corals de Mallorca. O l’oblit de no destacar com calia el magne recital de juny de 1994 d’homenatge a Guillem d’Efak on, per primera, única i irrepetible vegada a la història, varen compartir escenari Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Raimon i els més significats cantants (Bonet de Sant Pere, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Tomeu Penya, Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó, Marina Rossell, Josep Tero, UC, la Coral Universitària, Raphel Pherrer, Joan Bibiloni, Toni Obrador, Els Valldemossa…). Els exemples esmentats (i n’hi ha a rompre) contrasten amb referents magnificats. Tot plegat, delata subjectivisme ideològic i emblanquina el contingut.

El programa cau a plom en l’error a partir de l’àmbit cultural on s’insereix, del tot desarrelat. El fet que ho desencadena és la falsedat o, si més no, la inexactitud del sotstítol, perquè la sèrie no tracta “la història de la música moderna en català a Mallorca”, sinó en català i en castellà. No hi hauria res a dir, si no fos per la falsa publicitat i, sobretot, per l’àmbit en el qual se situa la cançó de Mallorca: Espanya. En tot moment, el marc geogràfic i polític del programa serà Espanya i no, com tocaria, el de les terres catalanes, ni que fos únicament per l’àmbit cultural al qual pertany la cançó. En el primer programa es presenta la cançó catalana com a filla de la música lleugera espanyola i s’oblida la nostra mil•lenària tradició trobadoresca, tan revifada a Mallorca durant el període republicà de 1931 a 1936, amb la cançó de combat dels glosadors, els cuplets, la cançó de picat, les codolades populars sobre fets socials, els romanços de denúncia i el teatre musical. Doncs… cap esment als autèntics precedents; ni paraula! Un inici tan equivocat provoca que apareguin referències que res tenen a veure amb les “Cançons d’una illa”. Desfilen cantants com Miquel Ríos i no apareixen l’alcoià Ovidi Montllor, el vigatà Rafel Subirachs, ni els menorquins Joan Pons i Lluís Sintes. S’escolten grups com el Duo Dinámico o Los Brincos i no Al Tall de València, Esquirols d’Osona, UC de les Pitiüses, Traginada de Menorca ni Coses de la Catalunya Nord. La llista d’absents mallorquins és molt llarga: Sa Rual Jazz Mort, Llunàtiques, Joan Martorell, Marta Elka, Germans Martorell… Amb aquesta concepció, no ha de sobtar que s’esmenti tant la “movida madrileña” com “Els setze jutges” i que les referències locals estiguin subordinades a l’àmbit espanyol i supeditades a l’òptica espanyola. Una prova escandalosa és que, a la sinopsi dels 13 capítols que apareix a les pàgines de TV3, no apareix ni una sola vegada l’expressió Catalunya ni Països Catalans; terres de llengua catalana, ni tan sols! En canvi apareix sis vegades la paraula Espanya. Barcelona i València apaeixen una sola vegada… exactament igual que Madrid. En definitiva, el programa amaga l’àmbit català, esvaeix el lingüístic i brinda a la cançó “mallorquina” una entitat desarrelada del seu origen cultural; la fa vernacle, és a dir d’acord a la concepció romana: domèstica i esclava.

Els darrers episodis accentuen i validen el discurs abjecte i enfilen, amb l’ajut d’alguns entrevistats, l’allau d’atacs atiats des de l’espanyolisme. Talment com la darreria dels anys 60 s’intentà dividir la gent de la cançó catalana amb el debat de la professionalització i, després, el del bilingüisme (debat eixorc reobert fa dos anys arran de la Fira del Llibre de Frankfurt), la sèrie exhibeix, de manera gens innocent, la teranyina de tòpics amb els quals s’ha volgut menysprear la cançó catalana. Per fer-ne només un tast, vull assenyalar cinc de les afirmacions perverses que el programa presenta com a certes.

La primera sentència diu que cantar en català era “fer política”. La segona, que molta de gent cantava en català, perquè era més fàcil enregistrar un disc. La tercera, que de no haver estat per les subvencions, la cançó catalana no hauria reeixit. La quarta, que la cançó catalana era mediocre. La cinquena, que cantar en català va deixar d’estar de moda. És cert que aquestes consideracions, emeses per la premsa espanyola i els seus quintacolumnistes, fan part de les vicissituds i peripècies que ha patit la cançó catalana i, per tant, seria un error amagar-les. El problema és que les falsedats són expressades, amb iteració, des de la veu en off i sense brindar les rèpliques que reclama cada una:

1. Qualificar de politització un fet cultural bàsic, com l’ús normal i sense restriccions de l’idioma de qualsevol país, desqualifica els creadors d’opinió inventors de la insídia. Si cantar en català a terra catalana és fer política, presentar com a normal fer-ho en espanyol és tenir barra i mitja, perquè referma el discurs colonitzador!
2. Quant a la hipotètica facilitat brindada per enregistrar en català front a la dificultat dels qui ho volien fer en castellà, topa amb la contradicció dels mateixos que l’escampen, perquè també afirmen que només s’escoltava música en castellà i que per guanyar diners calia enregistrar en espanyol. Com quedem? O una cosa o l’altre! Si els empresaris només hi guanyaven en espanyol, algú creu que afavoririen la cançó catalana?
3. Quant a vincular la supervivència de la cançó al suport de les institucions és una manipulació cínica, perquè parlem d’un fet cultural que va nàixer, en plena dictadura, front a les institucions i a risc de patir persecució, multes, amenaces, prohibicions i, en més d’un cas, silenci i exili. És a dir, la cançó va nàixer en acte de rebel•lia. Pel que fa a l’aberrant afirmació que el rock en català va sobreviure gràcies a la Generalitat, el rebat el fet que, els anys 80 i 90, els únics que omplien camps de futbol eren els grups de rock en català. O és que els assistents hi anaven de franc? Això, mentre els gestors culturals s’afanyaven en contractar grups promoguts per les televisions públiques i privades per espanyolitzar les nostres fetes populars.
4. Quant a l’acusació de mediocritat de la cançó catalana és fer parts i quarts, perquè certament n’hi havia, de mediocre, però no més que la tirallonga d’enregistraments infectes que es promovien en espanyol.
5. Finalment, pel que fa a la “moda” (mil•lenària?), ja ho va dir Fraga Iribarne l’any 1969 referint-se a Lluís Llach: “cantar en catalán será moda pasajera” i va rebre la resposta justa de Joan Fuster: “Els Fragas passen; els llacs perduren!”.
Les cinc insídies replicades (n’hi ha més que localitzarà l’espectador atent) són exemples d’autoodi; és a dir, d’assumir com a bo el discurs de l’enemic. Com així el divulguen des d’un programa que hauria de fomentar l’autoestima?

Vaig accedir a ser entrevistat i a facilitar documents per il•lustrar el programa. Sense avís previ, a partir del segon episodi vaig veure que l’entrevista s’emetria esmicolada. Els fragments retallats perdien el context just i, sovint, eren presentats amb opinions antagòniques que, en no poder-les rebatre, em feien romandre en la indefensió. Malgrat tot, les aportacions degueren ser valorades atès el protagonisme que em conferiren: vaig aparèixer a 10 dels 13 episodis, en vaig tancar 2 i, fins i tot, la sèrie finalitza amb una intervenció meva amb un cant d’optimisme que contrasta amb el to fatalista dels darrers capítols. Una raó més, aquesta alta participació, per fer constar en acta que la meva presència no implica avalar el discurs del programa. He d’admetre que, mentre s’emetien els primers capítols, rebia felicitacions de persones que el valoraven i, com a primera reacció, se sorprenien en escoltar la meva crítica a l’enfocament global. A mesura que el programa avançava, les mateixes persones reculaven el seu entusiasme inicial. Un dels mals pitjors del discurs dominant és que entra, com el vi dolç, sense soroll ni amargor. L’agrura ve després! Per això ens hem de guardar de subtileses i desemmascarar les mentides! La crítica no és severa quan analitza fets concrets, sobretot si aporta proves evidents.

Arribats a aquest punt, després de denunciar l’eix provincià supeditat a Espanya, sobre el qual s’ha bastit el programa, algú pot demanar-me com així l’he recomanat? Doncs, per tres raons bàsiques. La primera és que l’emissió de la sèrie pel Canal 33 i TV3.cat difondrà el coneixement de la música escoltada a Mallorca els darrers 50 anys. La segona, és que la productora ha fet una bona recollida d’imatges i de músiques, amb molts de documents inèdits o desconeguts. La tercera raó és que, tot i l’enfocament fonamentat en la narració periodística acrítica i oficial, hi ha intervencions que aporten intel•ligents i agudes reflexions. Algunes, fins i tot, brinden un excel•lent contrast i contrapunt. Bàsicament, apareixen entrevistats representants de tres col•lectius: músics, promotors culturals i periodistes. A risc de més d’un oblit, al meu entendre, moltes de les persones entrevistades informen o opinen amb encert: Francesc Aguiló, Pep Alba, Joan Bibiloni, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Pere Bonet, Miquel Brunet, Miquel Cardell, Lluís Gavaldà, Miquela Lladó, Biel Majoral, Andreu Manresa, Joan Manresa, Tomeu Matamales, Biel Mesquida, Antoni Nicolau, Antoni Parera Fons, Mònica Pastor, Ferran Pereyra, Raphel Pherrer, Miquel Àngel Sancho, Llorenç Santamaria, Matías Vallés

Que vagi de gust aquesta passejada per la música de Mallorca i els records que ens evoca. Els espectadors que no abaixin la guàrdia sabran discernir entre la rica aportació documental i el discurs submís. Així podran treure profit d’un bon projecte que milloraria molt amb quatre retocs i que, amb quatre afegits més, l’hauria transportat fins a l’excel•lència.

A continuació, trobareu els enllaços amb els diversos capítols de la sèrie. Atesa la circumstància que el capítol 11 no apareixia a les xarxes i el 3 no tenia so, he procurat reparar-ho amb dos enllaços.

CAPÍTOL 1

CAPÍTOL 2

CAPÍTOL 3

https://studio.youtube.com/video/TJ-0F0gI2ZA/edit

CAPÍTOL 4

CAPÍTOL 5

CAPÍTOL 6

CAPÍTOL 7

CAPÍTOL 8

CAPÍTOL 9

CAPÍTOL 10

CAPÍTOL 11

https://youtu.be/4DulDQ4wtbo

CAPÍTOL 12

CAPÍTOL 13

 

PS.- Vull manifestar el meu suport i solidaritat a la plantilla de Televisió de Mallorca [M] que aquests dies ha vist com s’efectuava l’extinció de la cadena per part de les noves autoritats autonòmiques del Partit Popular. Una mesura que afectarà negativament el creixent i creatiu sector audiovisual i, sobretot, la televisió en català d’un mitjà molt proper a la ciutadania i ben gestionat i dirigit, gràcies a l’eficàcia de Marisa Goñi.

BON DIA I BON ANY

Deixa un comentari

Salutació i endreça.
Convidat per l’amic Pere Cardús, he volgut incorporar-me a aquesta comunitat de +VilaWeb. Feia temps que rebia suggeriments a favor d’elaborar un bloc de notes personal; un espai on recollir els articles publicats arreu. A partir d’ara enllestiré aquest punt d’encontre obert a tothom.
Avui només pertoca dir bon dia i bon any.
Salut, coratge i resistència!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda