Etziba Balutxo...

Primera estada a Madrid (1842-1843)

El mes de juny de 1842, Josep Mª Quadrado arribava a Madrid acompanyat d’Antoni de Montis¹. S’instal·laren a la pensió que hi havia al núm. 9 del carrer del Olivo, entre la porta del Sol i la d’Alcalà². Hi romandrien poc més d’un any, fins el mes d’agost de 1843. Prou temps per comprovar que cap dels dos no assoliria la glòria literària que pretenien. Quadrado hi anava amb ganes de menjar-se el món i va dedicar totes les energies per fer-se un lloc entre els escriptors. Va moure cel i terra per promoure l’escenificació del seu Leovigildo, sense èxit. Va col·laborar a diverses publicacions de signe conservador. Va repicar totes les baules i repartí arreu cartes de recomanació³.

La muntanya de cartes que escampà, acompanyades dels sis toms de Fruto de la prensa, li serviren com a targeta de presentació per ser admès a algunes de les publicacions d’on havia extret els articles del recull, en concret va escriure a la Revista de Madrid i en el Semanario Pintoresco. Entre les primeres gestions que va fer Quadrado just arribar a Madrid, el juny de 1842, destacava l’interès en entrevistar-se amb Jaume Balmes. L’admirava i a Fruto de la Prensa ja havia incorporat alguns articles apologètics en defensa del celibat, amb un accentuat to misògin. Quadrado pretenia de Balmes ser acollit com a col·laborador a la premsa tradicionalista. Va ser a la tardor de 1842 quan es varen conèixer. Balmes es presentà a la pensió d’estudiants on s’havia allotjat Quadrado. Com que hi havia una habitació buida, Balmes va quedar a romandre per tenir més temps de conversa⁴. Quadrado l’informà que cursava Teologia a la Universitat Central, amb voluntat de consagrar-se al sacerdoci⁵. Així mateix Quadrado s’afilià al Partido Monárquico Católico de Balmes⁶. Era una obvietat que Jaume Balmes li obriria les portes per col·laborar a El católico, periòdic catòlic militant, defensor de l’absolutisme teocràtic i al servei del carlisme tradicionalista⁷.

Els seus articles a la premsa no assolirien l’interès que desitjava, però l’estada a Madrid desvetlla, gràcies sobretot a les seves cartes, la personalitat de Quadrado. A la correspondència amb el seu amic Tomàs Aguiló informa de les gestions que va fer per obtenir reconeixement i, sobretot, permet fer una radiografia del seu sentit de l’ètica. No feia un mes que havia arribat a Madrid i ja exposava al seu amic el projecte d’editar una col·lecció dedicada a la Història de Mallorca, per tractar diferentes asuntos sin los cuales habría un vacío. En fa una relació: Raimundo Lulio, la peste de 1652 mezclada con los recuerdos de Canamunts y Canavalls… Enmig d’altres episodis versemblants, apareix el Quadrado capaç d’inventar, d’adaptar i de manipular les històries, una faceta que l’acompanyarà tota la vida i que delata el poc rigor de qui pretén d’historiador. Escriu a Aguiló: procúrame algunos datos sobre una emparedada ilustre que vivía junto a la capilla de San Pedro con una ventanilla que daba al templo, busca su nombre y la época, que el emparedarla y dar motivos para ello a mi cargo queda. Ras i curt: Tomàs Aguiló havia d’aportar les dades històriques que ell ja les faria venir bé.

A la mort de Quadrado, Estanislau Aguiló, fill de Tomàs, va analitzar aquelles cartes que son pare va rebre: Otro rasgo más expresivo de la austera y singular fisonomía moral de Quadrado se revela en esta correspondencia; en toda ella, (…) ni en serio ni en broma, aparece nunca un solo nombre de mujer (…) escribiendo de si mismo, en familiares versos:

Y nací, según mi temple,

debajo del signo Piscis,

cuaresmal y casto signo,

siempre antípoda al de Virgins.

Un amor secret?

Noms de dona, certament, ni un a cap de les cartes. No obstant, hi ha múltiples referències enigmàtiques i sempre encriptades cap a, almenys, una hipotètica relació amorosa. Sembla prou evident, tot i que no ho ha assenyalat cap ni un dels seus biògrafs, que Quadrado tenia un amant secret a Mallorca. Abans de partir a Madrid, concretament dia 12 de novembre de 1841, des de Palma havia escrit a Aguiló: Yo no sé sí estaré ya cansado del corazón y de sus tempestades, y por esto me volveré a la imaginación y a las tranquilas emociones literarias tan ingratamente olvidadas. Va influir aquell estat d’ànim, amb aquelles tempestes del cor, en la seva partida de Mallorca?

Ja a Madrid, en carta de 12 de desembre de 1842: Querido Tomás: bien decías que debía venir algo que ahogase mi risa en la garganta: mira si había una terrible verdad en respuesta a mis burlescos lamentos. Tu no te hallabas con humor para responder a ellos a causa de las desgracias públicas: qué haré yo con la mayor que pueda sobrevenir al hombre más amado? Comprendes tu lo que seria si algún día se me dijera otro tanto de él? Dios mió! empiezo a entrever lo que será mi vida: no lloro tanto por lo sucedido, si bien es tan triste, lloro por lo que temo, por lo que presiento sucederá antes de que yo empiece mi carrera.

Dues setmanes després, dia 26 de desembre, continuava amb les confidències: Y sin embargo el día de Navidad fué para mi muy triste; pensaba en Palma y en todos vosotros ausentes, y aun pensaba más, porque al menos vosotros supongo lo pasaríais alegremente sin desgracia particular, en otra persona y en otra familia para quienes aquel día debía ser tan funesto. Todavía no he tenido carta de él, puedes suponer si la aguardo con impaciencia. Todo esto son materiales para mi biografía por si llega el caso. Un poeta no necesita de otro poeta para quererse mutuamente, pero si para desahogarse: a nadie ni aun a… pudiera escribir lo que a ti te escribo.

Tres mesos després, el març de 1843, afegeix: Aun estas mismas inquietudes que sufro por el… estos mismos ímpetus del corazón acia (sic) allá, dan una dulce actividad al alma: ahí no diera una hora, un día de este padecer por un minuto de las sospechas que acerca de él, sí te acuerdas, me acosaban hace un año. Me das un gran placer en hablarme de él: dices que su salud mejora; lo mismo dice su hermano el medico que me ha escrito, pero al mismo tiempo manifiesto serios temores para un termino más o menos breve, tan serios que yo mismo me irrito porque no me duelo mas… siento melancolía no amargura: y tengo una fé tan viva de que dentro de 3 o 4 años hemos de abrazarnos⁸.

Altres confessions de la correspondència

Estanislau Aguiló en el seu Recuerdo negrológico, a l’especial de La Almudaina publicat arran de la mort de Quadrado, adverteix del cercle reduït on es va moure: Tan reducido ó más que el de las literarias fué el círculo de sus relaciones íntimas y familiares: sus amistades eran tan solo las antiguas, las de Mallorca, Ciudadela y Barcelona, que mantenía con frecuente correspondencia, sin que viniesen otras nuevas á compartirlas. Montis, que residió también todo aquel año en Madrid, y Valldemosa y su señora, fueron casi casi su única sociedad y compañía, excepción hecha de un D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, joven extremadamente tímido y pacato, compañero suyo, creo, en la redacción de El Católico⁹.

La lectura minuciosa de la correspondència, a més de l’exhibició de les recomanacions, l’amiguisme i l’egolatria, desvetlla algunes de les conductes que practicarà Quadrado al llarg de tota la vida. Així, a un escrit del 13 de setembre de 1842, llegim: En el Alcázar de Segovia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al célebre comunero Juan Bravo? Sembla evident quin era el sentit de respectar el patrimoni públic (en veurem de més grosses). Una altra facècia, també convida a reflexionar sobre la capacitat de manipular i enganyar. Dia 26 de desembre de 1842 escriu: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover, escribiendo yo que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrian, y el buen Bover le escribió a correo tirado pidiendo una retahilla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte¹⁰.

La relació amb Mallorca

Des de Madrid, va mantenir una permanent vinculació amb Mallorca i continuà col·laborant a Almacén de Frutos Literarios, on dia 8 de gener de 1843 publicava El conde malo.

Al pie de fiero monte está un alcázar fiero

que la cerviz no pudo domar de Galatos:

tendido allá a sus faldas yace, cual escudero

al pie de bravo potro que al freno no cedió.

De manera anònima, com ja havia fet amb Frutos de la prensa, a Madrid va publicar Personajes célebres del siglo XIX por uno que no lo es. Dia 8 de novembre de 1842, la Gaceta de Madrid informava de l’edició del sisè i darrer volum. Algunes de les biografies recollides (les d’Espartero i O’Conell, per exemple) eren extractes de les publicades per Jaume Balmes, però sense detallar-ne la font, com també serà habitual en Quadrado al llarg del temps.

Amb tot, l’estada a Madrid no va obtenir l’èxit fulgurant que Quadrado havia previst. A la vista de la situació, el seu protector va tornar moure els fils i, dia 12 d’agost de 1843, la Diputació va acordar: Para oficial del Archivo del Reino de Mallorca, la comisión propone a don José Ma. Quadrado, que ya en 1840, a propuesta de la misma fue nombrado Archivero, bien que fueron suspendidos los efectos de tal nombramiento en razón de la menor edad del agraciado. Quadrado retornà de Madrid i s’incorporà d’immediat, com a arxiver, a la plaça designada que ocupà, amb nombroses irregularitats, fins a una jubilació forçada l’any 1895.

El retorn a Mallorca (agost 1843-juny 1845)

S’ha dit que va ser Quadrado el qui va posar ordre a l’arxiu, un autèntic caos segons alguns autors. Antoni Mut, amb rigorosa contundència, desfà totalment aquesta percepció: l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n féu càrrec. Efectivament, des de 1829, es disposava d’un bon Inventario, millorat i completat el 1834. Just al contrari del que ell va voler fer creure, la dedicació a l’arxiu va ser poca i intermitent. En va fer ús i abús, amb abandons freqüents, talment una canongia. Tant va ser així que, com veurem, li retiraren l’assignació que va recobrar gràcies a les intrigues i maniobres de la llarga mà de Madrid. Quadrado tenia moltes dèries i la incorporació a l’arxiu no el va desconcentrar d’una prolífica activitat.

El gener de 1844 fundà i dirigí LA FE, revista RELIGIOSA, POLÍTICA Y LITERARIA, des d’on continuaria les seves creuades i més d’una polèmica¹¹. Aquell mateix any, dia 26 d’agost, va demanar a la Diputació un permís de tres mesos invitado por una empresa literaria a emprender un viaje artístico por la provincia de Aragón para escribir luego la historia y descripción de aquellos lugares. Així va ser com va elaborar el volum dedicat a Aragó de Recuerdos y bellezas de España, la magna obra il·lustrada amb litografies de Francesc Parcerisas¹².

Ben aviat, el gener de 1845, Balmes el reclamaria a Madrid per posar-se al capdavant d’un diari amb un doble objectiu polític: enfortir la monarquia borbònica i la unitat d’Espanya; les dues dèries ideològiques de Quadrado, a banda del seu catolicisme a ultrança.

NOTES