Etziba Balutxo...

ABSTRACT   Les biografies sobre Josep Maria Quadrado i Netto (1819-1896) el tracten, majoritàriament, de manera hagiogràfica i projecten una imatge tan amable com desfigurada. Aquest treball, emparat en la correspondència personal de l’autor i en altres fonts poc conegudes, permet elaborar-ne una patografia. L’anàlisi de les fílies i fòbies, derivades d’una doble dependència ideològica i religiosa, remet a una allau documental que el desemmascara i posa en solfa les hipotètiques virtuts que se li atribuïren en vida. Per a una millor comprensió, he estructurat el treball en capítols, alternant els relats cronològics amb blocs temàtics.

1. EL PRIMER QUADRADO

INFANTESA

Nascut a Ciutadella dia 14 de juny de 1819, va ser batejat amb els noms de Josep, Maria i Joaquim. La consanguinitat familiar era secular amb llinatges entrecreuats durant mig mil·lenni. Les seves dues àvies, Joana i Josepa Oleo Quadrado eren germanes i ambdues es casaren amb cosins bons igual que ho feren son pare, Josep Quadrado Oleo, i sa mare, Margarita Netto Oleo¹.

Quan Josep Maria encara no havia fet els dos anys va morir son pare i, dia 2 de juny de 1821, la família (ell, sa mare i dos germans majors, Antoni i Joana) es traslladà a Palma, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia, on hi vivia un germà del pare mort, el sacerdot Francesc Quadrado Oleo, sota la tutela del qual es dipositaria la primera formació dels germans, sotmesa a un adoctrinament religiós tradicionalista. L’agost de 1826 moria l’oncle capellà i Josep Maria ingressà al col·legi dels jesuïtes, on estudià des dels set fins als tretze anys (1826-32). Allà va escriure poesies, amb uns títols que mostren quin era el centre d’interès: Villancicos a Nuestro Señor Jesucristo, Himno a San Luis, Oda a los certámenes literarios de Montesión… L’any 1828, amb vuit anys, va obtenir el primer premi de Doctrina Cristiana en el concurs del col·legi.

El jove Quadrado es mostrava precoç i prolífic. Només amb 14 anys la premsa ja li publicà, amb grans elogis, uns versos dedicats a Isabel II, amb motiu de proclamar-la reina quan encara no havia fet els tres anys². Aquesta adoració per la monarca no minvaria ni tan sols quan es va fer notòria la vida de la borbona, tan corrupta i promíscua com la de tota la nissaga³.

Aquell Himno constitueix el presagi del que serien els dos ideals que amararien tota l’obra del ciutadellenc: l’Església i la Monarquia. Si admetem, amb Rilke, que la infantesa és la pàtria de les persones, convindrem que els primers anys de la vida de Quadrado li conferiren una nacionalitat ultraconservadora, propera al fonamentalisme en matèria de religió. L’any 1832, decidit a rebre la tonsura, a fer els primers vots i a professar, va començar estudis de Teologia en el Seminari Conciliar de Sant Pere, fins que el va tancar el bisbe de Mallorca coincidint amb l’exclaustració dels jesuïtes⁴. Tot i que no hi ha constància documental, si ens atenem a la castedat que proclamà sempre, és molt possible que Quadrado hagués fet els primers vots al seminari.

Obligat, atesa l’economia familiar, a posar-se a fer feina, va entrar a la Diputació Provincial de la mà del seu secretari, Jaume Pujol Ginard, el qual l’acollí com a escrivent a les seves ordres. Coincidint en el temps es procedí a ordenar la documentació provincial que esdevindria l’Arxiu del Regne de Mallorca i Quadrado va veure l’oportunitat que li deparava l’atzar. Jaume Pujol, permanent protector seu, va moure els fils oportuns per aconseguir que la Diputació el designàs, sense cap titulació acadèmica (l’escrit de concessió deia en razón de su laboriosidad e inteligencia), arxiver del Regne dia 12 de setembre de 1840. Això no obstant, encara no feia un mes quan, dia 9 d’octubre, va ser destituït, atesa la circumstància que era menor d’edat (tenia 21 anys i la majoria d’aleshores era als 25). Ell sempre atribuí el cessament a represàlies ideològiques i persecució política. El victimisme seria una de les dèries que, amb l’altaveu dels seus seguidors, va exhibir al llarg de l’existència⁵. Això no obstant, havia estat ell qui, per curar-se amb salut, havia advertit de la concessió irregular. Dia 21 de setembre, en l’escrit on agraïa el nomenament, deia: he creído mi deber participar a V.E. no tener cumplidos los veinte y cinco años todavía, por si esta circunstancia, que tal vez podría ser considerada legal, debe impedir los efectos del acuerdo tomado, o en parte modificarlo. Posar la il·legalitat en evidència, va forçar la Diputació dia 29 de setembre a obrir un ofici per informar de l’escrit de Quadrado i anul·lar la designació: en vista de esta comunicación se acordó suspender por ahora los efectos del nombramiento.

JOVENTUT

L’any 1839, quan just tenia 20 anys, va començar la publicació d’una obra ostentosa, a faisó d’unes miscel·lànies desbaratades, amb l’únic criteri d’enaltir els seus tres centres d’interès: religió, política i literatura. En concret, l’obra feia convergir el tradicionalisme catòlic, la ideologia ultraconservadora i el gust literari del compilador, amb el títol Frutos de la prensa. Colección de Religión, Política i Literatura, sacada de los mejores periódicos de España⁶. Les publicacions d’on extreu els articles són: La Religión de Barcelona (la font més important), La Gaceta de Madrid, La Revista Europea, El amigo de la religión y de los hombres, El Porvenir, El semanario pintoresco, No me olvides, Entreacto, Revista de Madrid, El madrileño católico, Revista Peninsular i El Artista.

El recull dels treballs, de més de 2000 pàgines, es va imprimir a l’estampa d’Esteve Tries, en sis toms, quatre el 1839 i dos el 1840. Malgrat el desordre de la subjectiva selecció, la raó de ser d’aquella compilació d’articles és la defensa de la ideologia de Quadrado: en matèria de Religió l’ortodòxia (defensa del celibat, rebuig del divorci…), en l’apartat de Política elogi de l’absolutisme monàrquic, amb glorificació de la idea d’Espanya i, en Literatura, l’enaltiment del Romanticisme. En el darrer dels tres temes del recull, parla de Walter Scott, Larra, Chateaubriand, Byron, Alfieri, Lamartine, Victor Hugo, Zorrilla…⁷. Quant als catalans (però escrivint en castellà) només Rubió i Ors i Josefa Massanés.

Quadrado, en els tres camps del recull, ja mostra alguns dels seus referents amb qui, pocs anys després, col·laborarà. Els elogis dedicats a Jaume Balmes i a Federico Madrazo, en són dos exemples. Si ens hem de guiar per les poques referències a la publicació a la premsa coetània, podem deduir que no va assolir l’objectiu de la pretensiosa obra (magna només en termes quantitatius)⁸. Molt possiblement qui va patrocinar la selecció de Quadrado i l’extravagant edició va ser el seu amic el marquès de la Bastida, Antoni de Montis i Boneo, amb qui mantindrà una íntima amistat durant anys. El fet cert és que 16 anys després de publicar-se el darrer tom d’aquell recull, el Diario de Palma dia 29 d’abril de 1856 feia una gran oferta de l’obra i reposava la venda dels volums a 40 reales de vellón cuando se vendía a 72⁹. Es feia evident que l’edició no havia obtingut èxit.

Coincidint amb el cessament com a arxiver, l’octubre de 1840, al costat de Tomàs Aguiló (1812-1884) i d’Antoni de Montis (1815-1881), Quadrado va fundar el setmanari La Palma. La nova publicació tenia per finalitat incloure articles sobre estas islas Baleares, sus tradiciones y monumentos, descripción de edificios y lugares¹⁰. Fins el maig de 1841, quan el setmanari va rodar clau, va publicar 30 exemplars. Va ser en aquesta revista on Quadrado va publicar, en tres lliuraments, la narració El príncipe de Viana que l’any 1845 es publicaria com a llibre a Madrid. També, els dies 7, 14, 21 i 28 de febrer i 7 de març de 1841 fa un serial, De las comunidades en Mallorca, on transcriu les històries de Joan Binimelis (1538-1616) i de Vicent Mut (1614-1687), ambdós al servei dels jurats, però les inunda d’opinió, d’adjectius i de judicis de valor per criminalitzar la Germania de Mallorca. Als errors dels originals (el protagonisme d’un desconegut Miquel Colom, per exemple), afegeix una rocambolesca interpretació de l’hipotètic nom de Juan Odón, aplicat a l’instador¹¹. En realitat, aquells articles replicaven el treball d’Antoni Furió (1798-1853) que, aquell mateix any, a instància de l’Ajuntament de Palma arran de la proclamació de Joanot Colom com a fill il·lustre, va elogiar la revolta i les raons que la justificaven.

Una mínima anàlisi de La Palma, amb idèntics eixos ideològics que bastiren els sis toms de Fruto de la prensa, desfà la consideració d’historiador, atesa la circumstància que Quadrado no es limita a relatar un episodi del passat, en el cas de la Germania de Mallorca, sinó a fer-ne un relat maniqueu, amb interpretacions personals que alimenten els prejudicis i denigren els líders de la revolta sense contemplacions. Acusa els agermanats de sacrílegs, mentre aplaudeix l’exèrcit imperial i la recompensa que es donà als qui lideraren la cremadissa dels refugiats a l’església de Pollença; vells, dones i infants. Aplaudeix, fins i tot la gran repressió que hi va haver: Al tumulto de los asesinatos siguió la calma de los suplicios. Fins i tot adverteix a moltes de les transcripcions documentals que ells les ha complementat. Aquesta serà una altra de les característiques de Quadrado: fer afegits a feines d’altres autors i alterar documents originals.

La Palma va ser el primer camp d’entrenament de Quadrado per mostrar les seves cartes ideològiques: catòlic i monàrquic a ultrança amb totes les derivades. A tall d’exemple, exposarà la seva consideració sobre la llengua (el lemosín) a l’article La lengua nacional y los dialectos regionales. El seu al·legat anima a abandonar la llengua materna: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i s’ampliarà, al llarg del temps, contra la catalanitat: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín¹². No ens ha de venir de nou, el reconeixement que el seu espanyolisme va merèixer. Menéndez Pelayo escriuria: Ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la pátria común. La pàtria comuna, òbviament, era l’espanyola. I Valentín Gómez el definiria així: Buen cristiano y buen español, apartó la vista de las miserias de la tierra, y honró la patria con los frutos de su saber. És just fer avinent que, a la darrera dècada de la seva vida, mort ja Tomàs Aguiló, i possiblement gràcies a la influència de Marià Aguiló, va suavitzar l’anticatalanisme. Així, dia 16 de juny de 1886, a El Áncora, afirmava que las nueve décimas partes de la población de esta isla es oriunda de Cataluña i, el maig de 1889, va publicar a la Revista Catalana un article, Desagravi a las Literaturas Regionals, en resposta a Lluís Carles Viada de l’Acadèmia de les Bones Lletres que l’havia acusat de no escriure en català. Quadrado explicà el motiu d’escriure en castellà, però declarà que tenia el català com a idioma.

Un altre dels distintius que apareix a La Palma i que l’acompanyarà al llarg de la vida serà la misogínia. La revista deixava clar que jamás transigiremos en lo que afecta a la moralidad i a la religión. Una moral molt particular i atapeïda d’insults, amb una malaltissa desconsideració cap a les dones. Dia 7 de febrer de 1841, sense signar, Quadrado fa una definició personal del valor que atribueix al matrimoni, agraint a Déu no haver-se casat i acusant les dones d’aprofitades: …es amargo como nuez verde, y penoso como un matrimonio, comparaciones que entre paréntesis he creído poder hacer, aunque hasta ahora a Dios gracias, ni lo uno ni lo otro haya probado. Al decir que escribir para el público es penoso como un matrimonio, no se crea que hablo al aire, ni que dudo de la bondad de nuestras mugeres, sino que habiendo meditado bastantes veces sobre ellas, y habiendo probado también desde el 1 de octubre del año de gracia de 1840, lo que es un periódico, hame parecido encontrar bastantes puntos de semejanza entre una cosa y otra. Efectivamente, muger casada y periódico allá se van. Ambos acrecen, este un nombre, aquella un apellido. Ambos cuestan desvelos, ambos gustan y lisonjean al principio, y finalmente ambos dan a luz sus respectivas producciones, de las cuales ambos tienen también su correspondiente editor responsable. Tota una definició d’intencions que podrem ampliar en parlar del seu matrimoni de conveniència i mostrador.

Tres mesos després, el maig de 1841, en el que seria el darrer exemplar de la mateixa publicació i ara sí amb la signatura, envesteix de mala manera contra la figura de George Sand, a qui acusa d’atemptar contra nuestra dorada balear. L’acusa d’histérica y nerviosa i d’escriure groserísimas chanzas y absurdas reflexiones. No aporta cap valoració literària de l’obra de l’escriptora, sinó insults (li diu mentidera, covard i degenerada), desqualificacions i atacs personals a la condició femenina vestida un día de hombre por los caminos y envuelta en el humo de su cigarro. I una condemna a les fogueres de l’infern: Sand es la más immoral de los escritores y Mme. Dudevant la más inmunda de las mujeres. Aquesta manera de polemitzar, des d’una pretesa superioritat moral, serà pràctica habitual de Quadrado a les moltes batusses dialèctiques que tindrà al llarg de la seva vida. Un estil que satisfarà la part més conservadora de la societat, amb tot el clergat de Mallorca (un vertader exèrcit de capellans i monges) sempre al seu costat.

Fos com fos La Palma va haver de rodar clau el maig de 1841. Els seus tres col·laboradors (Quadrado, Montis i Aguiló) s’integraren en un nou setmanari que, dirigit i editat per Joan Guasp, va aparèixer el mateix mes i va durar fins el juny de 1848: Almacén de Frutos Literarios.

Quadrado considerava que tot li anava malament. A punt de fer els 23 anys se sentia insatisfet i frustrat. Amb el tancament del seminari, la poca acollida dels sis toms del recull d’articles, la retirada de la plaça d’arxiver i la impossibilitat de mantenir La Palma, estava decebut. Infravalorat per l’escassa atenció rebuda, va creure que a Madrid les portes s’obririen al talent que Mallorca no li reconeixia. Dia 1r de juny de 1842, acompanyat d’Antoni de Montis, amb qui conviurà durant tot el curs, s’embarca cap a Barcelona, amb destinació final a la capital d’una Espanya que no ha resolt el conflicte dinàstic entre les dues branques dels Borbons. Madrid havia de ser, esperava Quadrado, la terra promesa que reconeixeria allò que els mallorquins no li havien valorat. Partiria amb dues obres que entenia que li havien de resultar lucratives i un sac de cartes de recomanació destinades a persones ben situades a la Villa. La intermediació i la conducta de “posar bo” va ser constant a la vida de Quadrado.

Allà havia de triomfar! Ho faria? Ho veurem més endavant, però serveixi d’spoiler (per dir allò que fins ara anomenàvem avant la lettre ) el relat que en va fer Estanislau Aguiló: Joven inexperto sentíase arrastrado por invencible vocación a las letras, pero sin saber como ni de que manera aprovecharla. Lanzóse resuelto a probar fortuna en medio del torbellino de la capital de España, con no sé que proyectos de carrera en su mente y con su drama Leovigildo y su arreglo de la traducción de Herodoto hecha por el P. Pou bajo el brazo por todo bagaje de provisiones con que esperar los primeros favores de la suerte. Ni uno ni otro le valieron empero sino tristes desencantos.

(Proper capítol: 2. El Teatre «de Quadrado»?)

NOTES: