Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ – 2 –
Deixa un comentari2. EL TEATRE «DE QUADRADO»
L’espai on resulta més rellevant i més bona de demostrar la capacitat de plagi de Josep Maria Quadrado, sovint ocultant les fonts originals amb total impunitat, és en les «seves» obres teatrals; justament el territori del seu major fracàs i de la seva gran frustració.
Abans de viatjar a Madrid, l’any 1841, des de Mallorca ja va repicar baules per intentar l’estrena de Leovigildo, la seva primera i precoç producció teatral, escrita originalment en vers i en quatre actes que, afectats de canvis substancials, primer s’ampliaren a cinc i, poc després, es reduïren a tres. Ja instal·lat a la Villa, va persistir en pujar aquella obra als escenaris. També ho va fer amb El manto de Jerges (en tres actes), Cristina de Noruega (4 actes) i Martín Venegas (3 actes). Aquestes quatre obres (amb el dubte que s’explicarà sobre la més que possible estrena parcial i encoberta de Leovigildo) romandrien sense escenificar-se mai. Els originals estan dipositats a Santander, com a part del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo1. La correspondència descriu les anades i vingudes, les cartes de recomanació, les apel·lacions als favor, les lectures davant dels principals gestors teatrals de Madrid, entre d’altres els reconeguts actors Latorre i Romea… Tot de fracàs en fracàs.
Piferrer li havia dit amb tota sinceritat que Leovigildo era una obra nada a propósito para representar. Altres crítiques li reclamaven modificacions importants. La correspondència certifica que en va fer moltes i durant molts d’anys per tal d’aconseguir qualque representació2. Frustrat de passejar i retocar els originals sense cap èxit, va optar per externalitzar les culpes del fracàs. En una carta a Tomàs Aguiló de dia 11 de juliol de 1842, Quadrado escriu: …y yo haciéndome cargo de los votos no muy explícitos de dos literatos a quienes lo enseñé, de la alta reprobación de Montis, y del espíritu de pandillaje y apadrinamiento que hay aquí… Resulta paradoxal la crítica al favoritisme quan ell es passejava per tot carregat de recomanacions com reconeix a la mateixa carta: No he visitado aun a Zorrilla, ni a Hartüembusch, ni a Tassara, a pesar de que para unos traigo carta y para otros estoy representado3.
Quadrado, a Madrid, també va intentar editar Els 9 llibres de la història, l’obra d’Heròdot d’Halicarnàs (484 aC – 425 aC), perquè pensava que li podia representar una font d’ingressos4. Amb tot, tenia més confiança en el benefici econòmic que li hauria reportat el teatre. Ho diu clarament a Tomàs Aguiló: Salvá me desaconseja también la impresión del Herodoto diciendo que no tendrá séquito alguno; cortados y aniquilados mis dos apoyos y recursos principales, en especial el del teatro que me fuera muy lucrativo.
Tot això va passar l’any 1842 i el menysteniment va ser absolut, malgrat els padrins i les recomanacions. Disset anys després, Quadrado va ser testimoni de l’èxit popular que obtindria Joan Palou i Coll amb La Campana de la Almudaina. L’obra es va estrenar a Madrid, dia 3 de novembre de 1859, en presència de la reina Isabel II i el príncep de Baviera. Posteriorment, amb motiu de la reobertura del Teatre Principal, dos anys després de l’incendi que va patir, novament davant de la reina a qui tant venerava Quadrado, dia 14 de setembre de 1860 es va reposar l’obra de Palou. Gairebé d’immediat, l’any 1861 i ja amb 42 anys, Quadrado oblidà el seu fracàs i reiterà els intents de pujar als escenaris de Madrid qualque obra seva, ara amb lectures privades de Martín Venegas i Cristina de Noruega, però tot i les reiterades gestions i recomanacions obtindria idèntic resultat que amb el Leovigildo5. Martín Venegas és un drama, ambientat a Valladolid l’any 1625, sobre l’expulsió dels moriscos. Cristina de Noruega, situada a Burgos l’any 1254, tracta de la que fou infanta de Castella i cunyada d’Alfons X, morta d’enyorament el 1262 als 27 anys6.
Joan Alcover sentenciava que Quadrado havia partit d’aquest món amb la vanitat, com a escriptor, d’haver nascut per ser dramaturg. Costa i Llobera explicava que Quadrado li va dir que si havia de passar a la posteritat, seria com a autor teatral i que, tot i que la vanitat li aconsellava fer representar els drames, l’orgull li recomanava no fer-ho. Certament, no passaria a la posteritat per aquesta via i, quant al seu particular binomi entre vanitat i orgull, no consona amb la gran quantitat d’intents i amb els molts d’esforços que va fer per representar les seves obres, totes elles amb finalitats moralitzants exemplificadores. Efectivament, el seu teatre, com gairebé tota la seva obra, destaca per la pretensió adoctrinadora. Vista la impossibilitat de pujar els seus drames a escena, també va intentar aconseguir-ne la publicació, amb la mateixa sort7.
Cal advertir que, a banda de les quatre obres del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo, n’hi ha moltes més de documentades. El gener de 1894, La España Moderna anunciava que es publicaria el teatre de Quadrado i esmenta alguns títols: Leovigildo, Cristina de Noruega i Martín Venegas (segles VI, XIII i XVII), a més de Saúl, uns Himnos Sacros i tres versions de Shakespeare: El rei Lear, Macbeth i Medida por medida8. A banda de les esmentades, hi ha notícies d’altres obres com Seyla, tragèdia inacabada en tres actes i en vers, José reconocido, en vers però incompleta, Dios mejora sus obras, comèdia en un acte, Tanneguy Duchâtel, tragèdia en tres actes en versos d’onze síl·labes, i uns apunts per un drama històric situat en temps de Tiberi Grac9.
Cal fer un repàs de tota la producció teatral. Per començar, una obra que s’havia publicat anònimament a Palma el 1846 i que Quadrado (amb les inicials JMQ) va publicar a Madrid l’any 1847 en vers i, com totes les seves peces teatrals, en castellà: Los pastores de Belén. Com informa Joan Mas i Vives: ja a l’«Advertencia» Quadrado ens informa que escriu la seva obra com a reacció contra els pastorells populars, que troba plens d’incorreccions. Apareix ja aquí el Quadrado superior, el salvador dels valors morals del poble part damunt d’una recreació dels popularíssims Pastorets, dels quals hi ha una infinitat de publicacions des de la primeria del s. XIX, entre les quals destaca Pastorells al naixement de Mn. Bartomeu Mestre Barceló (1790-1852) que l’havia publicat a Palma l’any 184410. Paradoxalment, la versió de Quadrado va ser retornada al català per Gaietà Soler el gener de 1892.
QUADRADO VS. SHAKESPEARE
Serà, però a les obres de Shakespeare on podem veure de manera més diàfana la capacitat de manipulació i de falsificació de Quadrado11. Ho va posar en evidència Ramon Esquerra i Clivillés (1909-1938) en el molt recomanable i poc conegut estudi Shakespeare a Catalunya12. Algunes de les frases dedicades a Quadrado són més que contundents: En traduir Shakespeare el resultat fou una calamitat. En les adaptacions de Quadrado, Shakespeare queda reduït a la categoria d’autor de melodrames. Esquerra aplica el bisturí a les tres obres que va versionar i aprofita les paraules del mateix Quadrado. Aquest, de manera explícita a l’obra Medida por medida, reconeix que ha tergiversat les històries ja que su concepción lleva en sí un pecado original que puede atenuarse, sí, però no borrarse por completo; entraña algo de repugnante más que de inmoral propiamente dicho. No només disculpa la manipulació (¿quién echará de menos aquellos diálogos de burdel?), sinó que proclama que mereix gratitud más que censura por haber suprimido esas disonantes notas que vienen a deshora a crispar los nervios, por haber arrancado esas yerbas parásitas que dan mala sombra. Pel que fa El rey Lear, Quadrado escriu: En la perversidad de las hijas mayores de Lear convendría alguna diferencia de matices que evitase la monotonía de su insolente lenguaje y sus execrables actos. Quadrado no té manies. La seva ètica li permet qualsevol acció: Esta página hay que arrancarla de su insigne obra a todo trance, y aun, si posible fuere, ocultar que la haya escrito. Retalla, censura, capgira expressions, elimina personatges, trasllada frases d’un a l’altre sense cap criteri ni justificació… En definitiva, i no es pot definir millor, Quadrado practica una conducta immoral fent bandera de la moral. Ramon Esquerra conclou l’anàlisi amb aquesta sentència: Aquest Shakespeare vist per Quadrado (…) és, de segur, una de les monstruositats més grans que registra la història pòstuma de Shakespeare.
Altres autors també consideraren extravagant i temerària l’actuació de Quadrado. És el cas de Joan Pons i Marquès (1894-1971), director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, quan informa de les manipulacions efectuades a les obres de Shakespeare: era su intento hacer desaparecer los lunares que a su modo de ver afeaban el original (…) La empresa era realmente temeraria y sus pueriles explicaciones apenas convencerán a nadie de la legitimidad en atreverse a poner la mano en la obra de un genio, en la que nada, ni moral ni literariamente, podía excusar esta especie de reducciones «ad usum Delphini»13.
Els crítics més contemporanis també han posat en solfa l’abús. Xavier Aynamí diu: Les traduccions (o més ben dit adaptacions) de Quadrado han estat molt criticades pel fet de plasmar el seu propi estil, fent malbé les obres de Shakespeare14. Montserrat Guinovart destaca: Vilaregut se inspiró en la refundición castellana de signo católico y moralizante de José Mª Quadrado15. Les obres de Shakespeare en mans de Quadrado són versions censurades i alterades, amb canvis substancials per consideracions religioses16. Fins i tot Menéndez Pelayo, proper ideològicament a Quadrado, li va expressar en vida la disconformitat per la iniciativa de retocar l’obra de Shakespeare: Admitido que a tal poeta no sea lícito refundirle (sobre lo cual ya amistosamente hemos discutido el traductor y yo)…
ALTRES REFUNDICIONES
Hi ha, però, una actuació encara més perversa. Efectivament, en el cas de les obres esmentades abans, l’evidència de l’autoria original és absoluta i Quadrado, sense amagar la procedència, les anuncià a cada una com refundición del drama de Shakespeare por D. José María Quadrado. En canvi, s’ha pogut veure que moltes altres obres que va signar eren plagis o, senzillament, traduccions que, en molts de casos, publicava amb ocultació de l’autor de l’obra original. En part, ho va detectar Menéndez Pelayo i, posteriorment i amb major detall, Ángel Raimundo Fernández17.
Ja ens hem referit a Los pastores de Belén, però és que la gran majoria d’obres són plagis sobre obres d’autors ja desapareguts. José reconocido és una traducció del drama de Petro Metastasio (1698-1782). Seyla és la confluència de l’oratori Jefté de Giacomo Carísimi (1605-1674) amb La hija de Jefté de Juan Antonio Diamante (1625-1687). El manto de Jerjes correspon a la tragèdia Serse re di Persia del jesuïta Saverio Betinelli (1718-1808). Saúl és la refundició de l’obra del mateix nom de Vitorio Alffieri (1749-1803)18.
Possiblement Quadrado va conèixer aquestes obres a Monti-Sion, perquè feien part de les lectures recomanades en els col·legis dels jesuïtes19. Devien perdurar a la memòria escolar, perquè La Fe, on escrivia Quadrado, dia 1 de juny de 1844 parlava de Lord Byron i esmentava La hija de Jefté i Saúl. Quadrado va fer amb aquestes obres el mateix que amb les de Shakespeare, però en més d’un cas ocultant l’autoria de les obres originals.
QUADRADO A ESCENA
Una altra consideració pertinent és refutar la creença general, com s’ha escrit, que Quadrado no va veure mai cap obra escenificada. No és així. Hi ha prou notícies de premsa que ho desmenteixen, tot i que no hi ha crítiques ni grans elogis a cap de les representacions. L’any 1876, en el Cercle Catòlic de Palma, s’escenificà Saúl de José María Quadrado (sic) i, l’any següent en el mateix local, San Hermenegildo. Saúl es va tornar a representar el 20 de gener de 1886 en el Cercle d’Obrers Catòlics (continuador del primigeni Cercle Catòlic) i, encara el 1892, en el mateix lloc, es reposà San Hermenegildo20. Aquesta darrera obra, ben bé podria ser una de les moltes versions que va fer Quadrado de Leovigildo o, si més no, el retall corresponent a la conversió i martiri del seu fill. No oblidem que Hermenegild (564-585), declarat sant per l’Església catòlica, era fill de Leovigild (525-586) i, com son pare, rei dels visigots21. Dia 15 de maig de 1883, El Áncora anunciava la representació de la comèdia infantil San Hermenegildo o el triunfo de la religión, sense fer esment del possible autor.
LA PREGUNTA QUE CAU DE LA POST
L’evidència dels pocs miraments de Quadrado a l’hora de fer-se seves, copiades, alterades i falsificades, algunes obres de teatre reconegudes, delata una conducta que serà consubstancial en tots els altres camps. Vist que estava obsedit en adequar el món a la seva ideologia ultraconservadora, què no s’atreviria a fer amb la documentació oculta al públic que tenia al seu abast, de manera privilegiada, a l’arxiu?
Mentre que amb les obres de teatre, amb major o menor dificultat, es pot accedir a les edicions primigènies, comparar-les amb les refundicions i posar en evidència tant el plagi com la manipulació, demostrar que Quadrado va fer el mateix amb la documentació històrica pot semblar difícil, perquè és molt més fàcil anar d’amagatotis amb originals que no són públics i que, massa sovint, han desaparegut misteriosament dels arxius i no es poden contrastar. Si bé la indagació en aquest territori ha estat envitricollada, com detallarem documentalment més endavant, les evidències han recompensat les recerques amb escreix i han confirmat una manca de rigor que anul·la la fiabilitat i la credibilitat de les aportacions de Quadrado. L’anàlisi demostra que Forenses y Ciudadanos, les Informacions Judicials i altres obres publicades per Quadrado són refundicions d’originals, és a dir, documentació manipulada. Hi ha un degoteig de proves que ho desemmascaren i, fins i tot, més d’una declaració, on Quadrado presumeix d’haver modificat, ampliat, adequat o completat determinades «transcripcions». En gairebé tots els casos es palesa que ho va fer, amb idèntic objectiu que amb el teatre de Shakespeare, per raons ideològiques i morals22.
(Proper capítol 3. Madrid, Madrid, Madrid!)
NOTES:
1 Un llegat contradictori amb la posició, expressada per Quadrado davant del possible trasllat de l’arxiu de Mallorca al de la Corona d’Aragó, d’oposar-se a la sortida de l’illa del patrimoni cultural de Mallorca.
2 Ho posa de manifest quan, dia 7 de novembre de 1842, escriu a Aguiló que Madrazo me confesó que para representarse necesitaba muchos cortes y reveses i li recomanà deixar el teatre i optar per fer-se poeta líric.
3 Més paradoxal resulta la crítica al apadrinamiento quan Quadrado va ser, tota la vida, una instància permanent oberta a la sol·licitud de favors i de reconeixements. Tendrem ocasió de tocar-ho amb les mans més endavant.
4 
Es tractava de la traducció que havia fet el jesuïta algaidí Bartomeu Pou (1727-1802). Després d’uns primers intents no reeixits, l’obra es va arribar a publicar l’any 1846 a Madrid, amb un preàmbul de Quadrado. Va pagar íntegrament l’edició Joan Despuig i Safortesa, nebot del cardenal Despuig i deixeble del pare Pou. Vg. La publicació de «l’Herodot» del P. Bartomeu Pou, una llarga odissea d’Alexandre Font i Maria Rosa Llabrés. BSAL 66, Palma, 2010
5 El 16 de desembre de 1861, després d’intentar estrenar el Martín Venegas a Madrid, confessa: Un drama con desenlace triste aseguran no está en moda y que no puede tener buen éxito: ¿qué responder a esto y a hombres prácticos tan conocedores de los caprichos del público? He sustituido aquel breve final por otro no más largo, como de tornillo; no sé si les satisfará, a mi no francamente: tal vez habré de refundir la mitad del tercer acto.
6 La podeu trobareu a: http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/mayurqa/index/assoc/Mayurqa_/1970v3_4/p045.dir/Mayurqa_1970v3_4p045.pdf
7 Mort Quadrado, la vídua perseverà en l’edició de les obres completes, on hi havia les teatrals. A una carta de 30 de març de 1898, Rosa Morell demana a Menéndez Pelayo que intercedeixi a favor de la publicació: Desde que faltó mi esposo, no se ha continuado la edición de sus obras cuyo convenio tenía con el editor Amengual y Muntaner á raiz de la segunda edición de Forenses y Ciudadanos. (…) Dícenme estos días que está corrigiendo la primera prueba del quinto tomo. Si á V. le parece bien seria mi mayor deseo que V. interpusiera su valiosa influencia para que se terminara dicho convenio y siguiera la publicación de los escritos para que V. los autorizó.
8 Malgrat l’anunci, fet dos anys abans de la mort de Quadrado, no hi ha constància que es fes l’edició de l’obra teatral. Quant als Himnos Sacros es tracta d’una versió traduïda de l’obra d’Alejandro Manzoni (1785-1873) que es va publicar a Madrid l’any 1891 dins Tragedias de A. Manzoni.
9 Tanneguy Duchatel va ser un polític aristòcrata coetani de Quadrado (va néixer el 1803 i va morir el 1867). Va ser ministre a França i defensor dels Borbons durant l’anomenada Monarquia de Juliol (1830-1843).
10 L’any 1818, abans de néixer Quadrado, ja s’havia publicat a Palma Pastorells per celebrar el naxament del Bon Jesús. El crític literari Joan Mas relaciona altres obres similars i ho argumenta en el fet que, al llarg del s. XIX, aquestes representacions s’introdueixen a les escoles com a teatre infantil.
11 Quadrado va publicar l’any 1877 un assaig sobre Macbeth a Museo Balear. L’any 1885, a la mateixa revista, publicà les «traduccions» de Macbeth i de Medida por medida (l’any 1885) i, l’any 1886, El rey Lear (1886). Evidentment, no es pot qualificar de traducció el que és un abús i una ignomínia literària.
12 L’autor, traductor, crític i professor de literatura a l’Institut Francès de Barcelona i a l’Institut de la Generalitat, va publicar el treball a La Revista. Quaderns de divulgació quinzenal. Any XXI gener de 1935 (pàgs. 76-109) i, l’any 1937, en un llibre monogràfic. Amb una perspectiva de futur prometedora com a crític literari, va morir a la batalla de l’Ebre el 1938. El seu treball sobre Shakespeare desmunta la conducta de Quadrado, amb arguments que demostren una manca de rigor que es pot exportar, més enllà de la faceta de dramaturg, a tots els camps dels seus treballs. En definitiva, l’obra de Quadrado, sense credibilitat, no és fiable.
13 Vg. Evocación de Quadrado dins Història i Política, Caixa de Balears, Palma, 1977
14 Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació, UB, 2015
15 Vg. Una adaptación de Salvador Vilaregut de Measure for measure de Shakespeare para la escena catalana. Alacant, 2013
16 Segons Menéndez Pelayo, a les tres refundicions conegudes de Shakespeare, cal afegir-hi Julieta y Romeo (sic), sobre la qual no he trobat cap altra notícia.
17 Vg. el pròleg de Menéndez Pelayo als Ensayos de Quadrado i, també, Quadrado y la historia literaria del siglo XIX. (Mayurqa, n. 3-4, 1970)
18 Vg. Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l’època romàntica, (pàg. 176 i següents), PAM, 1986
19 A Los jesuitas y el teatro en el Siglo de Oro, (Universitat d’Oviedo, 2004), Jesús Menéndez Peláez informa que a l’edició de la Tragedia de san Hermenegildo dentro de los apéndices se incluía un «índice de obras de teatro jesuítico».
20 Dia 25 de gener de 1892, El Isleño publicava: En el Teatro del Círculo de Obreros católicos pusieron anoche en escena los aficionadors el drama sacro original del distinguido literato D. JM Quadrado titulado San Hermenegildo. Terminó la función con la chistosa pieza La peste groga del Sr. Peña. La concurrencia, un lleno.
21 Vicente de La Fuente, incondicional de Quadrado, es referia al drama a La Unión, dia 12 d’abril de 1882: Leovigildo, no inferior al Hermenegildo del señor Sánchez de Castro, siquiera el señor Quadrado haya tenido que luchar para resaltar el catolicismo, no por la dulzura del mártir, sino por la dureza del verdugo.
22 El setembre de 1893, Última Hora publicà un elogi de Quadrado que reproduí, dia 30 del mateix mes, El Bién Público, el diari de Maó: Quadrado realiza un ideal caballeresco semejante al de las antiguas órdenes militares. Su regla es el catecismo cristiano. Certament, més que historiador va ser un apologista catòlic; un creuat.