Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -7-
Deixa un comentariEl polemista
Quadrado va ser un àgil i hàbil practicant de les batusses dialèctiques. Els debats que va mantenir al llarg de la seva vida brinden la perspectiva d’un home de combat, encara que més fonamentat sobre la força i la contundència dels escrits que no en la raó. S’hi va posar de ben jove i no va afluixar mai. De fet, les seves polèmiques continuaren, després de mort, ben vigents i punyents. La frase de Menéndez Pelayo, fa allò de confirmar desmentint: hoy, quizá resulten escasos de pimienta los artículos políticos del señor Quadrado, aunque entre ellos hay más de uno que pasó por obra maestra de refinado y sutil maquiavelismo.
Es pot afirmar que Quadrado començà a escriure provocant la confrontació. Ho va fer, des de La Palma, insultant George Sand i carregant d’adjectius denigrants contra la Germania de Mallorca. Més endavant, El Conciliador, La fe, El católico i La Unidad Católica foren escenaris de les seves diatribes en matèria de religió, sempre alineat amb posicionaments ultraconservadors i fonamentalistes. Va debatre bàsicament amb demòcrates i republicans, però també amb alguns clergues, sense tenir en compte la jerarquia. Qualque article va tenir conseqüències importants. És el cas del que va publicar el dia del Corpus de 1856 en el Diario de Palma que motivà la detenció durant tres dies del seu director, Felip Guasp Barberi.
En el n. 61 de La Unidad Católica, el mes de maig de 1870 Quadrado publicà l’article Dentro y fuera del Concilio, en ple debat sobre la controvertida infal·libilitat pontifícia que es va declarar dogma. Francisco Mateos Gago, destacat teòleg conciliar, replicà amb especial virulència i, per evitar una possible excomunió, varen intervenir altres bisbes per aclarir que Quadrado no era cap gal·licà liberal partidari de la independència de l’església respecte del papa de Roma, sinó un fidel i obedient defensor de la jerarquia vaticana i de la infal·libilitat dels dogmes. Al·legaren l’obra Descripción de los religiosos cultos con que ha solemnizado en esta Capital y pueblos de la isla la Definición Dogmática de la Inmaculada Concepción de la Virgen María que Quadrado havia publicat l’any 1855 i es rebaixaren els ànims.
En els diaris que va dirigir abunden els pseudònims i, en molts de casos, es delata la seva mà. José María Núñez Espallargas dedueix en el seu estudi del diari El Católico que el corresponsal emmascarat de Menorca era Quadrado1. Ho argumenta així: Hay semejanzas de estilo entre el corresponsal anónimo y Quadrado, especialmente por la impronta polémica que subyace. Además, tiende a excederse en sus descripciones invadiendo el terreno del articulista. El mes d’abril de 1844 atacà Marià Cubí i Soler (1801-1875) amb consideracions sobre la Frenologia. El 1852 entra en debat amb El Iris, on dos anys després torna entrar en polèmica sobre la residència del Bisbe de Menorca amb uns escrits que el seu admirador Joan Hernández Mora lamentarà per las agrias ironías relativas a Mahón2. El març de 1854 la polèmica s’establirà entre el Diario Constitucional de Palma i El Balear. El juny de 1855 Quadrado descarrega una altra vegada contra El Iris del Pueblo, diari republicà que considerava fanàtics i intolerants els enemics de la llibertat de cultes que combatien els col·laboradors del Diario de Palma. Des d’aquest diari, el mes d’agost de 1855, Quadrado tornava envestir contra un article publicat al diari de Ciutadella que informava de la publicació del llibre Retrato de los Jesuitas de Joaquim Maria Nin.
La darrera rèplica a Quadrado posa en relleu la seva pràctica habitual: desqualificar sense arguments. El señor J.M.Q. nos trata con altanero desprecio. (…) En el terreno de la discusión desatendemos los insultos. En el de los hechos nos tenemos a las pruebas. Consideramos que la extinguida Compañía de Jesús ha sido un azote para la humanidad; el señor Quadrado opina lo contrario. Pruebas, señor Quadrado, pruebas. L’enfrontament arribà a tal punt que les dues publicacions es denunciaren i l’afer passà als tribunals i se’n feren ressò El Balear i El Áncora de Barcelona.
Com s’ha vist, malgrat ser Quadrado de Ciutadella, les polèmiques a Menorca foren freqüents i afectaren el seu prestigi. Un menorquí il·lustre, el doctor Josep Miquel Guàrdia (1830-1897), metge resident a París, va rebre l’encàrrec del Ministeri d’Instrucció Pública de França per realitzar una missió literària a les Balears l’any 1884. Josep Massot i Muntaner informa que pocs anys abans, Morel-Fatio havia dut a terme el 1881 una missió similar a Mallorca, a la qual Guàrdia no fa ni una sola al·lusió, tot i que en algun cas expressa opinions molt contràries, per exemple quan menysprea l’obra de l’arxiver Josep M. Quadrado —del qual només esmenta la continuació de la història universal de Bossuet3.
Josefina Salord destaca que Guàrdia a Une excursion aux illes Baléares, publicada el 1885, afirmava que la polèmica absorbia l’atenció i la curiositat de l’illa4. Cal afegir que Quadrado representava l’antítesi del pensament del metge d’Alaior. Front a la defensa a ultrança d’Espanya, Guàrdia, encara en vida de Quadrado, el maig de 1890 acabava un article a L’Avens amb aquesta contundent declaració: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana5.
Les polèmiques sobre aspectes històrics són més poc conegudes, perquè es produïen fora de Mallorca i Quadrado se’n guardava ben molt que la premsa local se’n fes ressò. Quan algú l’agafava en falta o en error, derivava sempre les rèpliques a l’atac personal als seus crítics exhibint una cultura gens socràtica, en línia amb l’hispànic matar al mensajero. Coneixedors d’aquesta manera de polemitzar, foren molts (Bover, Furió i, destacadament, Penya) els qui evitaren entrar mai en debat i esquivaren els seus desafiaments públics6.
Els seus nyaps, però, romanen impresos i són ben visibles als diversos volums de Recuerdos y Bellezas de España. L’obra, iniciada per Piferrer i Parcerisas, va ser continuada per diversos autors, molt principalment Quadrado que va aconseguir la protecció de la reina. No és una obra d’història com es pretenia i es presentava, sinó divulgativa, amb una estructura de guia turística, amb imatges comentades, talment reportatges de les diverses terres d’Espanya7. Així les descriví Álvaro Santamaría: Recuerdos y Bellezas de España son para su tiempo como modélicas Guías de viaje. Un segle abans, Llorens havia confessat a Quadrado que utilitzava els toms de Recuerdos y Bellezas de España como guía de viaje (carta de 31 d’agost de 1861). Més recentment, Jesús García Marín considerava Quadrado autor de la primera guía turística de nuestro país. L’obra, feta sempre amb presses, volum a volum, delata manca de rigor amb abundància de lapsus calami.
Per posar alguns exemples sobre aquesta obra, l’any 1867 Quadrado va ser acusat de mesclar la història vertadera d’Àvila amb ficcions no documentades recogiendo tradiciones orales, pero mezclándolas con tal cúmulo de fábulas y leyendas que es punto menos que imposible discernir lo seguro de lo incierto, lo recibido de lo forjado. Manuel Gómez-Moreno a Las grandes falsedades de la historia va entrar al detall: Una simple alusión periodística, en 1866, bastó para excitar los nervios de don Vicente de La Fuente y echarlo todo a barato en defensa de don Alfonso el Batallador, con exceso de celo, pues no era para asustarse el que dicho rey hiciese cocer en calderas a ciertos rehenes, cuando sabemos que usaron ese castigo Alfonso IX y su hijo San Fernando. Fué lo peor que otro erudito más circunspecto, don José M. Quadrado, estudiaba el caso llegando a idénticas conclusiones. El fallo de ambas autoridades, el veredicto adverso quedó tan en firme, que no se ha juzgado digno de revisión el proceso. En realidad, trátase de un imbroglio. La Fuente se va por las ramas sin concretar, y Quadrado sólo apunta por yerro hacer nombre de lugar el apellido Trava; pero, como sí lo es, todo queda en ligerezas: la crítica romántica de entonces se dejaba llevar de pretensiones ilusorias más que de argumentos8. En relació a la polèmica, Amparo Hernández Segura, escrivia molts d’anys després: En realidad, el texto no merece las posturas radicales que tomaron La Fuente, Quadrado y Martín Carramolino, ya que se trata de un libro de caballerías sin pretensiones históricas9.
I d’Àvila a Salamanca. L’octubre de 1882, A La Ilustración Española y Americana, Fernando Ricardo Araujo considera Quadrado desautorizado como arqueólogo i, acusat de greus errors, el ridiculitza per haver dit que la població era yerma y despoblada quan hi vivien més de cinc mil famílies. Desmunta també l’antiguitat que atribueix al retaule i qüestiona la transcripció d’unes inscripcions que tapaven les originals que passaren per malla a la descripció de Quadrado a qui acusa de absoluta falta de rigor10. Quadrado, sense refutar cap dels errors palesats, replicà amb to paternalista A Araujo, sense tracte ni patronímic.
Una dècada després de la desautorització d’Araujo, a Resumen Arquitectura de 1r de maig de 1892 una nova rectificació li corregeix haver datat els arcs de la Catedral de Salamanca com a posteriors al s. XIII, perquè d’ogivals, segons havia afirmat Quadrado, no n’hi ha d’anteriors11. El replicant, amb certa ironia, recomana visitar la Mesquida de Còrdova, perquè d’haver-ho fet no hubieran supuesto críticos tan eminentes como D. José María Quadrado que la Catedral del Salamanca debe sus arcos apuntados a edad posterior a su verdadera fecha que es de los primeros años del s. XII.
Les desautoritzacions solien romandre circumscrites a l’àmbit geogràfic on els localitzaven les errades i els diaris de les Balears no se’n feien ressò. Amb tot, anys després de mort, a Mallorca apareixen algunes referències. Per exemple, referit al tema dels arcs descrit, el 13 d’octubre de 1908 la Gaceta de Mallorca apuntava: De esta creencia participó el Sr. Quadrado, y esto explica sus equivocaciones acerca de varias iglesias asturianas con arcos de herradura. El 18 de juny de 1934, Correo de Mallorca, periódico católico feia la recensió del llibre La corta del agua y la derrota de Fat-Ella del prevere Pere A. Matheu i destacava que Del valor de esta obra del Ecónomo de Campos hablan muy alto las páginas consagradas a la crítica histórica, a través de la cual se rectifican afirmaciones de Quadrado, de Piferrer y de Binimelis.
El Pueblo, Diario del Trabajo Nacional, dia 26 d’agost de 1950, publicava un article, Isabel la Católica no murió en el Castillo de la Mota, on detallava els documents que provaven que va morir en el Palacio Real de Medina del Campo, residència tradicional de la monarquia, mentre que el castell de la Mota tenia la funció de presó. L’autor, Jesús Rivas Martín, assenyalava la font de la falsificació: fue una pena que se cambiara de opinión cuando, con lamentable ligereza, don José María Quadrado estampó su duda.
Una gran polèmica que va desfermar va ser amb la publicació l’any 1887 a la revista Museo Balear de Historia y Literatura de La judería de la capital de Mallorca12. Quadrado va arreplegar de l’arxiu documents inèdits relacionats amb l’assalt al call jueu de Palma de 1391, un episodi magnificat com a causa de la primera revolta forana13. El treball aporta informació dels 111 caps de família que es convertiren, amb indicació dels llinatges originals i els assumits quan foren batejats. Destaquen els noms de Jafuda Cresques, el qual emigrà i abandonà la dona, i el de l’astrònom Isaac Nafuci, el qual es va retractar però a la primera oportunitat partí a Terra Santa. La publicació va generar l’estigmatització de divuit llinatges quan eren moltíssims més els d’origen jueu.
80 anys després encara era viu l’estigma social i es publicaven llibres sobre la qüestió. El gener i febrer de 1967, Josep Zaforteza Calvet, l’encriptat Pep Gonella, defensava el discurs oficial de Quadrato quan un altre menorquí, Josep Mascaró Pasarius, li replicà en quatre escrits: sabe el señor Zaforteza el disgusto que le dieron a Quadrado los partidarios de la «unánime tradición» cuando publicó la primera lista con los dieciocho apellidos. La polèmica s’allargà i les «cartes al director» dels diaris delataren la crispació que generava el debat. Dia 14 d’abril del mateix any, Gabriel Fuster Mayans, Gafim, referint-se a la publicació d’un nou llibre, escrivia en el Baleares: ¿no tiene algo que ver el trabajo de Muntaner con la escandalosa exhumación que don José María Quadrado hizo en el «Museo Balear» en 1887 y que tantos disgustos le costó?
Pel que fa a un dels aspectes més controvertits, el referit al tractament que fa Quadrado de la Germania de Mallorca, la història ha posat en evidència que, a banda de ser un escriptor molt prolífic i amb una obra exuberant, fa una interpretació en línia amb Binimelis i Mut (ambdós al servei dels jurats) mancada del mínim rigor exigible i elaborada al servei dels mecanismes de poder. Josep Maria Quadrado va qualificar Colom de “gran criminal” (igual que ho havia dit de Simó lo Tort Ballester) i va anar més enllà. Afirmà que seria un error considerar que els Agermanats tenien unes altres idees ni convicció que les seves passions i va descartar que tinguessin realment motivacions ideològiques14. Quadrado és el qui maneja més documentació, però tots els intents d’ampliar les seves tesis no són altra cosa que una successió d’invents que delaten una càrrega ideològica impròpia d’un historiador. La seva font única procedeix dels bons i lleials cavallers i homes de bé i assumeix, multiplicat amb els seus adjectius, el maniqueisme del discurs dels vencedors. Tot el que va escriure Quadrado sobre les Germanies, més enllà de les transcripcions documentals, és invàlid per a qualsevol historiador, perquè s’insereix en el marc de submissió a l’opinió política i religiosa de l’autor.
L’historiador Francesc Pérez Ferrer en el llibre que dedicà el 1976 a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial15. L’historiador Josep Joan Vidal a Els Agermanats (1985) conclou: La interpretació donada per Quadrado (…) no és més que una versió des de l’òptica oficial de la qüestió: uns cruels revolucionaris que no cercaven res més que l’animositat, el desordre i la destrucció del Regne, en perjudici d’uns bons i lleials cavallers i homes de bé…
L’allau d’intel·lectuals del s. XX que han desautoritzat Quadrado (Cosme Bauçà, Pere Oliver i Domenge, Joan Estelrich, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Francesc Pérez, Josep Maria Llompart, Josep Melià, Baltasar Porcel, …), és una demostració de la poca fiabilitat que mereix i, malgrat això, els qui han fet un ús patrimonial de l’Acadèmia (Álvaro Santamaria, però sobretot Miguel Deyá) han perseverat en defensar, contra fets i evidències, una hipotètica independència de l’arxiver.
Com a darrer exemple referit al paper polemista de Quadrado, he considerat oportú fer referència a una forta batussa que derivaria en una demolició lamentable. Va ser entre els mesos de setembre i novembre de 1908. Evidentment, Quadrado no hi participa, però és el protagonista i centre del debat. Es va iniciar amb uns articles sense signar, La Puerta de Santa Margarita declarada monumento nacional, publicats a Gaceta de Mallorca, on l’autor retreia a Quadrado greus errors16. En concret, els múltiples i antagònics esments que havia fet a la Porta Pintada en els seus treballs (detalla les afirmacions a la Conquista de Mallorca, Forenses y Ciudadanos, Joanot Colom, i Islas Baleares) per posar en evidència que Quadrado està en palmaria divergencia con su texto del año 1840. També destapa que la porta de Balbelet, entre les del Camp i de Sant Antoni està mal situada por Quadrado. El rerefons de la desqualificació de Quadrado, el quid de la qüestió del debat, era l’interès de l’autor en evitar la destrucció de la Porta Pintada que, si com havia dit Quadrado, era una de les poques restes de la dominació àrab, s’havia de protegir, mentre que si havia estat destruïda i aixecada de nova planta posteriorment, com també havia dit Quadrado, podria patir la demolició.
L’article conclou: En el orto como en el ocaso de su vida de escritor, y aun en su equivocación de confudir Bab-al-Kofol con el portal de Desclot, el ilustre archivero compartió la opinión que señala un abolengo árabe. Malgrat que la crítica al lapsus calami de Quadrado era molt suau i, fins i tot, amb un to de comprensió, des del diari Ultima Hora s’aixecà la veu de l’enginyer Eusebi Estada, amb una defensa aferrissada de Quadrado, com a autor indiscutible i assenyalant només una de les contradictòries afirmacions. La polèmica va ser llarga i, durant dos mesos i mig, la batussa anà pujant de to. Ambdós afirmaven que Quadrado estaria de la seva part.
Cal advertir que Quadrado, tot i que era el responsable de la Comissió Provincial de Monuments i que tant havia defensat el 1853 la protecció del Claustre de Sant Francesc, no va ser gens bel·ligerant quan, l’any 1873 s’enderrocà la murada que hi havia davant la Llotja. Més endavant, el 1902 Estada va ser un dels principals promotors d’abatre la part que circumdava Palma per on ara són les avingudes. Ara, el 1908, Estada reclamava esbaldregar la porta de Santa Margalida i reclamava al seu èmul de Gaceta de Mallorca que mostràs cara i el va declarar detractor del indiscutible Quadrado. Aquell atac va provocar una rèplica que permet endevinar la personalitat oculta. Nuestro nombre! Si hemos dicho la verdad – y no se probará lo contrario – ella y no quien la dice importa (…) antes que Quadrado y por encima de Quadrado están el señorío y los derechos de la verdad. (…) Quadrado fue amigo nuestro queridísimo, nos dispensó la honra de someter a nuestro paupérrimo juicio capítulos de su biografía de Masarnau y las meditaciones de su por desgracia no terminado Mes del Corazón de Jesús (…) La Historia esta llena de casos en que, sin mengua del propio o ajeno buen nombre, se refutan errores y combaten tesis. No hay libro de Historia que no sea continuo cinematógrafo de errores en que cayeron los más grandes sabios, entre los cuales el humilde D. José María se hubiera considerado sin méritos para emparejar17. Tanmateix, ni la declaració de monument nacional ni les contradictòries i antagòniques descripcions que havia fet Quadrado sobre la Porta Pintada no impediren que l’any 1912 fos enderrocada de nit, amb l’objectiu d’obrir el carrer de Sant Miquel fins a les Avingudes en projecció cap al camí de Bunyola i Sóller.
És més que dubtós que el humilde Quadrado hagués reconegut mai cap error. Malgrat les nombroses equivocacions que se li varen retreure, la seva vanitat intel·lectual el feia perseverar en l’arrogància i no es pot parlar d’excés d’autoestima, sinó directament d’egolatria. Poc abans de morir, el 1893, en publicar el recull dels seus articles, escriu: después de tantos años nada tengo que retractar ni que modificar siquiera. Pel que fa a la interpretació sobre el moviment de la Germania de Mallorca, va fer una afirmació que el desautoritza com a historiador: Las Germanías de Mallorca son un borrón para nuestra Historia. Sus hechos nada tienen que ver con la libertad del pueblo. Nadie probar nunca lo contrario.
Ho va afirmar el 1870 i, de manera contradictòria, el 1877 va escriure: hay mucho que desbrozar (…) hay mucho que rectificar en las ideas generalmente admitidas. Ni que sigui per una vegada, totalment d’acord amb ell!
NOTES
1 La vida en Menorca en el bienio 1842-1843 a través de las crónicas del corresponsal en la isla de El Católico en este diario (Revista de Menorca, juliol de 1993)
2 Nostra Parla, gener de 1924
3 Vg. Alfred Morel-Fatio i les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner. Randa, 2021
4 Francesc Hernández Sans i els horitzons de la memòria (Revista de Menorca, vuitena època n. 1, 1999)
5 Vg.- La Identitat Reeixida de Bartomeu Mestre (Perifèrics, 2002)
6 Ho comprovarem en un futur apartat dedicat als arxivers, cronistes i bibliotecaris
7 El model de l’obra de Piferrer i Parcerisas era molt similar al Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares d’Antoni Furió, il·lustrada amb litografies de Francesc Muntaner (1840), i en menor mesura a les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca de Joaquim Maria Bover (1836)
8 Manuel Gómez-Moreno (1870-1970), historiador i arqueòleg, va elaborar els Catálogos Monumentales y Artísticos de España. Va ser designat doctor honoris causa per les universitats d’Oxford, Glasgow, Granada i Montevideo.
9 Crónica de la población de Ávila per Amparo Hernández Segura (Valencia, 1966)
10 Fernando Ricardo Araujo y Gómez (Salamanca, 1857 – Madrid, 1914), va exercir de catedràtic a Valladolid i Toledo per passar a Madrid com a conseller d’instrucció pública i inspector. Seria designat cavaller de l’orde de Carlos III (com Quadrado) i de les d’Isabel la Catòlica i Alfons XII. Va ser membre de l’acadèmia de San Fernando.
11 Idèntic retret se li faria l’any 1908 per haver negat el caràcter islàmic de l’arc interior de la Porta Pintada
12 El treball s’havia publicat el 1886 en el bolletí de la Real Academia de la Historia
13 Tant Margalida Bernat com Guillem Morro rebutgen considerar que els jueus eren l’objectiu dels revoltats. Ambdós historiadors ho minimitzen documentalment
14 L’eminent historiadora Eulàlia Duran fulmina el negacionisme de Quadrado en el llibre El moviment revolucionari de les Germanies. Ideologia i consciència social
15 Diu Francesc Pérez que la polèmica amb Pere d’Alcàntara Penya li feu carregar les tintes. Penya, però, no va respondre cap dels atacs que Quadrado li dedicà a la premsa del moment, en especial a El Juez de Paz.
16 Aquest diari catòlic es publicà entre 1907 i 1910 quan va convertir-se en el Correo de Mallorca i, a partir de 1953, Diario de Mallorca. A Gaceta de Mallorca hi col·laboraren Antoni Maria Alcover i Salvador Galmés
17 La confessió d’haver merescut la confiança de Quadrado per consultar les darreres publicacions religioses, permet circumscriure la possible autoria a Antoni Maria Alcover o al futur Bisbe Miralles, fins i tot a ambdós, clarament oposats a la demolició de la Porta Pintada que defensava Estada
ALTRES ARTICLES D’AQUEST SERIAL
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/
https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/