Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XII) Qui va matar Joan Crespí?

Deixa un comentari

Entre les qüestions controvertides de la Germania de Mallorca, potser la més destacada és la misteriosa mort de Joan Crespí, un episodi desconegut, no descrit fins ben entrat el s. XIX i, d’aleshores ençà, tractat amb dues atribucions antagòniques. Els liberals acusaren del crim els nobles, amb la figura intrigant del bisbe de Cluny al darrera1. Quadrado va reaccionar i, inicialment, va penjar el mort a Joanot Colom i, posteriorment, al seu germà Francesc, però ambdues atribucions les va fer sense cap document comprovable. Malgrat la inconsistència de l’atribució, la imputació de Quadrado s’ha divulgat i perpetuat com si fos un fet provat. La qüestió resulta prou interessant com per procedir a l’anàlisi d’on procedeixen les acusacions. No hi ha millor fórmula per indagar l’origen de la qüestió que fer un recorregut exhaustiu per totes les fonts que parlen de Joan Crespí.

Colom versus Crespí?

L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista2. L’autor, Francisco Luís de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys. L’obra acaba amb l’episodi de quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar Mallorca el mes d’abril de 1521. No arriba a parlar, per tant, de la mort de l’instador, el mes d’octubre d’aquell any.

1841. Quadrado versus Furió

Tampoc, dos anys després, els articles que Josep Maria Quadrado (1819-1896) publica a La Palma l’any 1841, no parlen del declivi de Joan Crespí ni, menys encara, de la seva mort. De fet, els cinc articles no aporten cap novetat i es limiten a transcriure la informació de Mut, copiada de Binimelis, amb tots els seus errors i amb judicis de valor afegits3. De la mort d’en Crespí, qui sí en parlarà aquell any serà Antoni Furió (1798-1853). Detalla que els jurats forçaren l’instador a escriure al Virrei de València i al de Castella per oferir el govern de Mallorca. Explica també l’intent de detenir Crespí per part de Miquel Oliver, l’algutzir reial, a qui els agermanats mataran i afegeix: Nuestros cronistas callan este suceso, ó por mejor decir, hacen desaparecer de la escena al primer caudillo y nos presentan para reemplazarle al denodado Juan Odón Colom. Furió esmenta el cronista Diego de Sayas per concloure amb l’historiador aragonès que fué sentenciado Crespí á sufrir garrote, que se le dió en un cuarto de la torre principal del castillo real de Palma4.

Furió versus Quadrado

L’any 1844, en el marc de l’obra magna de Pau Piferrer i Fàbregas (1818-1848) Recuerdos y bellezas de España, es va publicar el volum dedicat a Mallorca, amb la participació de Quadrado. No dirà res de la mort de Crespí a l’extens capítol que dedica a l’Almudaina (el Alcázar)5. A l’apartat que dedica al Castell de Bellver, es limita a escriure: la guerra civil pasó por él con sus horrores y las turbas feroces de la ciudad y de los distritos lo entraron en 1521 con muerte del gobernador y de los caballeros alli refugiados y dándolo á saco. En una nota al peu adverteix: La estrechez de los límites que hemos tenido que dar á esta Tercera Parte nos priva de tratar la Guerra de los Comuneros con la estension con que la habíamos proyectado y a la cual nos brindaban los materiales que poseemos. Cap esment a Crespí ni als germans Colom en tota l’obra.

Dos llibres (1848 i 1853) que acusen els nobles de la mort de Crespí

L’any 1848, a Madrid, l’advocat Luis Cucalón Escolano publica el primer volum de Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia.6 Entre les pàgines 273 i 294, dedica tres capítols a Joan Crespí, Joanot Colom i a Varios agermanados. En el primer, descriu la mort de Joan Crespi, explica que els qui el mataren varen imputar el crim a la Germania i relata com els membres de la Tretzena investigaren qui eren els vertaders assassins i els executaren.

Los conjurados (…) siguieron sus pasos, y sobornados los centinelas le alcanzaron en una escalera de caracol que conducia á un terraplen ordenándole que se entregase á la justicia del rey. Crespi no llevaba consigo mas que un baston sin embargo se defendió con él algun tiempo, hasta que se lo rompieron y entonces sucumbiendo al número se entregó con grande alegria de los agresores que sin detenerse ni aguardar un momento lo degollaron, clavando su cabeza en la puerta principal del castillo y á su lado la sentencia de un proceso que de antemano habian formulado sin dar conocimiento de él al presunto reo, sin oir sus descargos mi observar trámite alguno legal. Era una farsa, una comedia que habían creado y que el público no creyó. La sentencia venia firmada por los trece diciendo que intentando Juan Crespi de erijirse en rey absoluto de las islas arrebatando las franquicias y libertades que tenian para aumentar su tiranía y su poder, ellos celosos guardianes y defensores del pueblo, probado su enorme delito lo habian condenado á muerte para escarmiento de futuros ambiciosos; mas tal tegido de embustes no fue creido por nadie.

Pusiéronse los trece como tan interesados en ello á inquirir los autores del horrendo delito, el pueblo los habia absuelto á ellos, todos eran honrados, queridos y sin ambiciones, y no podia creerse cometieran atentado igual; pero los principales agentes como eran D. Francisco Ubaque y el obispo Pont se habian embarcado para Ibiza la noche misma de haber llevado á cabo su proyecto, dejando como sucede siempre á los mas débiles en frente del peligro que no tardaron en hallar, envolviéndolos en el castigo la declaracion de uno de ellos que mas débil ó miedoso declaró nombres, y los que los llevaban fueron presos, siendo entregados al brazo de la justicia, Miser Arnau Puigdorfila, Mosen Romeo de Saldapes, Alonso Malferit y Rafael Puig, osados realistas y pertenecientes á las primeras familias de la nobleza y complicados en la conspiracion cuya sentencia fué á presenciar todo el vecindario de Palma gozoso de que se castigasen crímenes de tal naturaleza7.

Julio Donon recrea la plaça dels Jurats (avui Cort) dia 7 de febrer de 1521

El llibre de Cucalón esmenta moltes fonts de referència (Dameto, Muntaner, Desclot, Furió, Guillem Terrassa, Lanuza, les Miscel·lànies de Geroni Alemany…), però cap d’elles concreta l’origen del relat de la mort de Crespí. Així i tot, aquella obra va servir de base a Victoriano Ametller i Mariano Castillo per publicar, l’any 1853, Los Mártires de la Libertad Española, amb litografies de Julio Donon8. La mort de Crespí torna imputar-se als mascarats i concreta els noms dels autors del crim i dels hipotètics inductors. Cal afegir que el primer tom de Cucalón es va vendre, per capítols, l’any 1847 i, va obtenir gran notorietat a la premsa de Mallorca, on es convidava a la subscripció prèvia. Una publicitat encara molt més intensa es va promoure, des del 1853, de l’obra d’Ametller i Castillo9. Ambdues obres no podien passar mai desapercebudes als arxivers i als cronistes.

La inconsistent font que va argumentar Quadrado com a prova

Sayas, la font de Quadrado

Quadrado degué veure que Furió, a qui considerava l’usurpador de la plaça de Cronista del Regne, havia aportat una referència que desconeixia10. Acudeix a Sayas, la font esmentada pel seu èmul, i llegeix: Tras esto, con desdén increyble, passaron a deponer de su oficio a Juan Crespí con todas sus camaradas a quienes también pusieron en prisión, y a él lo pasaron al Castillo Real, donde oprimido de grillos y cadenas, estuvo muchos días hasta que llegó el último en que alebosa (aunque no indevidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes11. Lluny d’analitzar qui és l’autor, el qual no aporta cap font que empari l’afirmació, i lluny d’interpretar el caràcter indefinit de l’atribució a los Colomes, Quadrado transforma l’abstracció, la converteix en literal i la concreta i projecta sobre la figura de Joanot Colom; ell va matar Crespí. Ho considera un gran descobriment i, com veurem, reivindicarà aquell paràgraf tota la vida com a font indiscutible per atribuir el crim.

Isabel II entra a la plaça que durà el seu nom, amb l’Almudaina al fons

La primera vegada que Quadrado, encara que de manera un tant críptica, acusarà públicament Joanot Colom de la mort de Crespí serà l’any 1860 en el fulletó Recuerdos del Real Palacio de Mallorca, editat amb motiu de la visita a Mallorca d’Isabel II: Bien pronto el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esta Torre del Ángel, á manos de otro dictador mas sanguinario y mas violento. Això no obstant, la inconsistència de l’atribució, sense altra font que l’afirmació de Sayas que Crespí va morir a mans dels partidaris dels Colom, mostra contradiccions encara ben vigents12. Quadrado necessita qualque cosa més que un generalista sus mismos parciales. Li cal trobar qualque font per rebatre aquells que li fan veure que la seva deducció és inconsistent. S’entestarà en trobar-la o…

La Almudaina (El Museo Universal, 14-X-1860)

L’any següent del fulletó dedicat a la reina, en el Calendario para las Islas Baleares, llegim: Disensiones intestinas debilitaron su fuerza y el gefe de su partido, Juan Crespí, elevado a la dictadura con el nombre de Instador del Beneficio Común, se vio aherrojado y preso; habiendo sido poco después ajusticiado en la torre principal del castillo real. Tot i sense signatura, contingut, llenguatge i estil permeten endevinar la mà de Quadrado13.

1870. L’Arxiver versus el Cronista

L’any 1870 arribam al punt àlgid de la imputació de Quadrado de la mort de Joan Crespí, quan traspassa l’acusació inicial a Joanot al seu germà Francesc. Aquell any, l’Ajuntament va promoure Joan Crespí com a fill il·lustre de la ciutat, tal com havia fet amb Joanot Colom l’any 1841. S’encarregà la redacció d’un opuscle a Pere d’Alcàntara Penya, Cronista General del Regne de Mallorca, que es publicà, amb data de dia 5 de febrer de 1870, amb el títol Consideraciones sobre el levantamiento de los Comuneros de Mallorca llamados Ajermanats. L’endemà mateix, dia 6 de febrer de 1870, en el local de l’Associació de Catòlics, Quadrado feia la conferència En Joanot Colom que l’autor va publicar i qualificar de Discurs Historich. Signada en condició d’Arxiver del Regne de Mallorca, Quadrado la publicà i envià a la premsa la mateixa setmana. En aquest treball, corregeix el nom de Juan Odón que havia concedit a l’instador14. Això no obstant, persisteix en altres errors dels seus articles a La Palma de 1841, com el de negar que Joanot fos un dels set presos que motivarien l’aixecament15.

Quadrado versus Penya

L’eix de la conferència o, si més no, el tema més rellevant sobre el qual especula Quadrado, és l’atribució del crim de Joan Crespí a Francesc Colom: No he pogut afinar encare, tal volta colca dia ho lograré, per quin motiu y en quina questió encorregué en desgracia dels sediciosos, com se dexá arrancar sa autoridat casi dictatorial de que eslava revestit, com se deixá prendre si per sorpresa ó per violencia enmitj de algún alborot, com l’abandonaren els seus amichs ó quants y quins participaren de sa seua sort. Sols se sap que estant detingut y encadenat dins sa torre del Ángel, després de alguns dias entra en Francesch Colom y el mata, y desde las horas ell y en Juanot foren els instadors.

Sols se sap? Quasi res! Qui ho sap? D’on s’ho treu? La resposta cal trobar-la a una nota a peu de pàgina on assenyala tres fonts: Llibre de informacións sobre’ls agermanats de ciutat n. 1162, y esplicació de la citada profecía den Mogoda, cobla XI, pag. 30 del dit almanách. En els anals de Aragó escrits per Sayas pag. 279 se llitx el siguent passatje: Tras esto con desden increíble pasaron á deponer de su oficio a Juan Crespi con todos sus camaradas á quienes también pusieron en prision, y á él lo pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos dias, hasta que llegó el último en que alevosa (aunque no indebidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes.i16.

Repassem el contingut de les tres fonts. La primera indicació remet a un llibre i a una xifra que, per desconeixement de tothom en aquells moments, resulten inintel·ligibles17. Cal anar a cercar i llegir la segona font, la cobla XI de les Profecies de Bernat de Mogoda:

Després, obrint la porta

a molts defalts y vicis,

mals regiran officis

certs temps y horas.

Deixant de banda la nul·la credibilitat de les profecies (escrites posteriorment a la derrota de la Germania), ni la cobla esmentada ni cap altra de tot el conjunt, permet vincular el contingut amb el crim de Joan Crespí i, menys encara, amb l’atribució d’una mort a Joanot Colom o al seu germà Francesc. Amb independència de la imaginació i fantasia de Quadrado per aprofitar la cobla com a argument per atribuir un hipotètic assassinat, es delata que el 1870 encara concedia valor documental a les Profecies de Bernat de Mogoda, com ja havia fet el 1841 a La Palma. Quant a la tercera font, la reiterada al·lusió a Sayas per concretar la genèrica atribució del crim a sus mismos parciales los Colomes i penjar el mort de l’assassinat, primer a Joanot Colom i, després, al seu germà Francesc, és una deducció extravagant sense cap garantia.

Quadrado, amb la conferència, no va obtenir la repercussió que pretenia. Va mirar de mobilitzar la premsa, però aquesta va informar més de l’èxit dels actes a l’entorn de Joan Crespí que no de la seva conferència18. Va procurar moure la polèmica, sempre sense signar, a distintes publicacions. Fins i tot des del liberal El Juez de Paz va intentar ridiculitzar la publicació de Pere d’Alcàntara Penya, sense aconseguir que aquest replicàs cap de les provocacions19. Aquesta ànsia de polèmica al llarg de tot l’any 1870 no va ser corresposta. El mateix any, dia 4 de desembre, a les pàgines del diari El Menorquín iniciava un nou debat amb el capellà Joan Pons Villalonga sobre la Sociedad de Católicos de Ciudadela. Tot plegat, aquelles batusses afectaren la salut de Quadrado20.

Vist que l’estratègia d’obtenir el suport de tota la premsa del moment no va reeixir com volia, Quadrado va publicar un nou document, amb el títol Polémica acerca de Juanot Colom i el subtítol Respuesta a los artículos y al folleto publicados sobre el mismo asunto. El nou pamflet comença amb una queixa per retreure l’incompliment de la premsa mallorquina que li havia ofrecido ocuparse de mi discurso en juicio contradictorio con el folleto oficial. Després d’una excusatio non petita quant a la seva imparcialitat i apartidisme, polititza la qüestió i fa burla de progressistes i republicans21. Quant al contingut, tot i declarar-se amic i admirador de Pere d’Alcàntara Penya, replica i ataca el cronista22. Obsedit amb la mort de Crespí, es demana ¿de dónde sabe que murió ejecutado en la oscuridad de un calabozo del castillo de la Almudaina? Todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. (…) Si serian los nobles los ejecutores ó ajusticiadores de Crespí? si Colom en vez de ser su homicida seria su vengador? Les dues darreres preguntes són bones de respondre: podria ser molt bé. De fet, atesa la manca de proves fefaents i posats a especular, és tan possible que els assassins de Crespí fossin els agermanats com que ho fossin els mascarats. Parlem-ne.

El clima de la revolució el setembre de 1521

El castell de Bellver no va ser inexpugnable als agermanats

Amb aquest panorama, doncs, el setembre de 1521 la indignació contra Crespí podia ser tan alta entre els agermanats, amb sospites d’haver estat traïts, com dels nobles, desitjant venjar la matança de Bellver. Cal tenir en compte que l’assalt al castell de dia 29 de juliol de 1521 va ser l’acte més revolucionari de tota la Germania. El fet que, menys de dos mesos després, Crespí ja estigués empresonat a l’Almudaina posa en solfa que qui instàs la detenció fos la Tretzena, sense l’ordre o l’aval del lloctinent que hi residia. Els agermanats no tan sols no controlaven el palau reial, sinó que per poder accedir a la Torre de l’Àngel ho haurien de fer o bé per força o bé per astúcia. És als nobles, i no als agermanats, a qui apunten Furió i Ametller com a autors del crim. Lluny d’especulacions, allò que és cert i segur és que, ara per ara, no hi ha cap prova documental per imputar ningú de manera inequívoca. Amb menys raó, ningú amb un mínim de rigor podia fer-ho el segle XIX.

Quadrado fa preguntes retòriques i, en canvi, assegura que tots diuen que a Crespí el va matar en Joanot o el seu germà. Tots? Una intensa i llarga recerca per trobar algú que, a banda de Quadrado, acusi Joanot o Francesc Colom de matar Joan Crespí, ha finalitzat amb èxit relatiu: només un altre historiador! L’any 1870 Vicente De La Fuente y Condón (1817-1889) publicà un llibre sobre la història de la maçoneria, on escriu: El dictador de Mallorca, Crespi, ó sea instador, como ellos decían, cayó en desgracia asi que trató de poner un poco de orden entre su gente. Pusiéronle preso, y para ahorrar procedimientos apelaron al sencillo expediente bizantino, reproducido con buen éxito en las repúblicas hispanoamericanas, en las cuales el sucesor suele tomarse la molestia de matar al antecesor con el cargo de reemplazarle. Un tal Francisco Colom, agermanado, entró en la cárcel, mató a estocadas al pobre pelaire Crespi, y desde aquel dia el asesino y su hermano Juan Colom, bonetero, quedaron por instadores de Mallorca24. Cal admetre que l’atribució és inequívoca; l’autor concreta l’indefinit sus mismos partidarios los colomes de Sayas per acusar Francesc Colom.

Quadrado s’autodocumenta?

Quadrado ja té, a banda de la seva, una altra atribució de la mort: el llibre de Vicente De La Torre. Malgrat que no sigui cert que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano, (ni Furió, ni Cucalón, ni Ametller, ni Penya, ni Eusebi Pascual ho diuen), cal admetre que ara Quadrado ja disposa d’una referència que acompanya la seva atribució. Això no obstant, és convenient aclarir quina és la font del llibre que avala Quadrado? En quin document s’empara? La resposta la trobarem a una nota del mateix llibre. La font de De La Torre per atribuir el crim de Crespí a Francesc Colom és… Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. Som davant del clàssic cas de reutilització informativa: X facilita una dada a Y que la publica i X l’assenyala com a font… però aquesta vegada l’impulsor de la maniobra roman desemmascarat. És Quadrado i ningú més que Quadrado que, més enllà d’una acusació genèrica i indefinida, publicada el 1666 per Sayas, sense prova i sense font de referència, de sus mismos partidarios los colomes, personalitza el crim de Crespí sobre Joanot i Francesc Colom. Una imputació que ultrapassarà l’autoria de l’inventor fins avui.

Passen els anys i, el 1888, quan es publica el volum España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares, Quadrado refereix de nou la mort de Joan Crespí: Crespí fué preso, ignorándose si á este paso precedió su destitución ó su renuncia, su conato de fuga ó su ocultación, y de igual suerte participaron algunos camaradas suyos de oficio ó de trecena. «A él le pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos días, hasta que llegó el último en que alevosa, aunque no indebidamente, le degollaron sus mismos parciales los Colomes (1).» Sense interrupció, amb un simple punt i seguit, personalitza l’atribució del crim: Francisco, el sanguinario hermano de Juanote, fué quien penetró en la torre del Ángel para inmolarle; ayudóle el curtidor Antonio Binimelis. El día, no recuerdo por dónde, se me antoja que hubo de ser el 16 de Octubre: la fantasía queda por desgracia en libertad de trazar las circunstancias de la escena, assesinato ó ejecución, no se sabe que la acompañasen otras (…)

Quadrado el 1888 redueix la font a Sayas, “un escritor forastero”

La nota al peu a la qual remet diu: Es singular que á un escritor forastero, al cronista Sayas en sus anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que á ninguna de nuestras historias, noticiarios ó documentos. He reunido no obstante suficientes datos para poderlo aseverar, ya que no para referirlo cómo fué, quedando indiscutiblemente sentado que Crespí sucumbió víctima de Colom, y que en las respectivas apoteosis que les dedicaron nuestros modernos partidos locales, trocaron los frenos lastimosamente.

A banda de confessar que desconeix l’episodi (ignorándose si…, la fantasía queda en libertad…, asesinato o ejecución… ya que no referirlo como fue…) resulta rellevant que, de les tres fonts al·legades l’any 1870, ara, 18 anys després, només reiteri la citació de Sayas i digui que ha aportat més llum que cap de nuestras historias, noticiarios o documentos. Ja no esmenta el num. 1162 de les Informacions25. Tampoc no remet a les Profecies de Bernat de Mogoda. De fet, se’n desmarca en el mateix volum. Ja sap que no tenen consistència i que és un document extemporani26. En tot cas, encara que l’atribució del crim presenti una font indefinida, la contundència amb la qual la sosté Quadrado farà que la pràctica totalitat dels historiadors de finals del s. XIX, molt especialment les històries locals escrites per capellans, traslladin de manera acrítica i mimètica la imputació del crim.

1894. Eusebi Pascual versus Quadrado

Eusebi Pascual versus Quadrado

Encara serà a temps Quadrado per polemitzar de nou abans de morir. Eusebi Pascual, governador durant el sexenni revolucionari, exdiputat republicà i membre destacat de la Societat Arqueològica Lul·liana, va escriure en el bolletí diversos articles a l’entorn de la Germania. El mes d’agost de 1894 va publicar En tiempo de la Germania (pregones), on aportava documentació que demostra l’absoluta comunió i unitat d’acció entre Joanot Colom i Pau Casesnoves i el respecte general que mereixien els dos instadors, qualificats d’honorables i virtuosos pel lloctinent Pere Joan Albertí. Amb fina ironia, Pascual aprofita per enfrontar la indefinició de Sayas amb l’especulació de Quadrado, a qui no s’està de dir caparrut (inflexibilidad de criterio) i de recordar-li la promesa d’escriure el seu acopio de materials. Crespí había sucumbido en la torre del Ángel á manos de los Coloms, según Sayas, (á manos de Francisco, hermano de Juanot á quien ayudó en su feroz proeza el curtidor Antonio Binímelis, según el Sr. Quadrado). Nuestro ilustre Quadrado ha dicho en el folleto que publicó en 1870 que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal»: y aún cuando en Las islas Baleares nos ha ofrecido en un capítulo magistral una gran síntesis del movimiento revolucionario de los agermanados, esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales. Merece á no dudar respeto el fallo inexorable del escritor que se distingue por su inflexibilidad de criterio: ¡tiene empero la historia tantos recodos!

Quadrado capta perfectament les iròniques invectives, més o menys subtils, d’Eusebi Pascal i, a l’immediat exemplar del BSAL de setembre de 1894, replica i remet al llibre que l’exgovernador republicà li havia esmentat. Allí se explican las referencias al instador Casasnovas (pág. 380), á la embajada destinada al Emperador (pág. 386), á las devastaciones y saqueos que, con achaque de secuestrar los bienes de los refractarios á la quitación, iban más allá de talar las viñas y de robar la fruta de los huertos (pág. 390). Del asesinato de Crespí y de la persecución de sus adictos á mediados de octubre de 1521, dije (página 368) cuanto pude averiguar. Una esquiva resposta al desafiament d’Eusebi Pascual que l’instava a aportar l’allau documental que havia anunciat des de 1844. Tot i l’evasiva, és ben possible que el retret animàs Quadrado a complir la promesa.

Dibuix fantasiós de Palma l’any 1638 d’Hércules Bazzicaluva (font: UH)

Informacions judicials sobre els adictes a la Germania…

El febrer de 1896, quinze mesos després del requeriment d’Eusebi Pascual, amb una gran benvinguda de la Redacció a la portada, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana publica, com a separata, els Pliegos 1 y 2 de las Informacions judicials dels addictes a la Germania de la ciutat i illa de mallorca de Josef Maria Quadrado27. Des d’aleshores, sense gaires interrupcions, els plecs s’editaran a cada un dels bolletins fins a l’any 1930 quan, a l’estampa de Felip Guasp, les 315 pàgines del document es publicaran com a llibre28. Quadrado no l’arribaria a veure imprès, perquè va morir el mes d’agost de 1896, només mig any després de començar a publicar els plecs.

Quin document és aquell? Quadrado ho explica, de manera incompleta, a les primeres pàgines com a Advertencia. Qualifica el treball de importantísimo opúsculo i el descriu com las informaciones judiciales que de mandato del virrei Gurrea (…) se tomaron, desde el 8 de noviembre del año de la reducción 1523, hasta mediados de marzo de 1524. En el cas de les informacions de la ciutat de Palma, diu: Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, que no bajan de 1162, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. No som, doncs, davant de la transcripció d’un original, sinó d’un document complementat per Quadrado, però sense detallar quines coses són les que ha afegit. Al contrari, adverteix que ho ha fet fundiéndolas… y conservando cuidadosamente el lenguaje. En termes d’objectivitat i rigor, dels quals tant bravejava, som davant d’una manipulació d’un document original i, per tant, el converteix en una font insegura i poc solvent.

Pel que fa a les informacions de la Part Forana, diu que s’iniciaren el juny i juliol de 1523 cuando estaban todavía en pié los patíbulos. Efectivament, a cada poble s’indica quan es varen fer les entrevistes casa per casa: Algaida del 10 de juliol de 1523 al 25 de gener de 1524, Montuïri del 7 de juliol de 1523 al 7 de gener de 1524… És a dir, mentre Mallorca no només estava en ple dol, sinó en el moment que vivia en més plenitud la sàdica repressió de Gurrea que, només en els primers sis mesos, provocaria un mínim de 251 morts documentats, a banda dels condemnats a galeres. Quadrado també explica que no ha pogut accedir a tots els quaderns, però sí als de Lluchmajor, Algaida, Campos, Santany, Porreras, Montuiri, Felanig, Manacor, Petra. Sant Juan, Sineu, Muro, Artá, Bunyola, Esporlas y Banyalbufar, Valldemossa y Sóller29. Indica que no apareixen menys de 5.570 persones30. A continuació relaciona els pobles de l’illa que no apareixen a la relació31.

Caràtula i pàgines de les informacions de Llucmajor, les úniques localitzades

L’interès excepcional dels quaderns obliga a una anàlisi detinguda, ara en curs d’estudi. De moment, circumscrivint-nos a l’atribució de la mort de Joan Crespí, apareixen dues veus a la relació de Palma. Segons la numeració de Quadrado són la 139, que correspon a Antoni Binimelis, i la 1162 (curiosament la darrera de totes) que correspon a Joan Crespí. Les transcrivim ambdues:

139. Antoni Binimelis blanquer: tan principal en la germania com en Colom, clavari composador y exactor dels rossegs y deutes de la universitat, usurpador de las jurisdiccions reials y universals, sermonador, avalotador y matador, y finalment pèssim y de mala y perversa intenció: feya pintar las posts de la sala y scriure lo que inútilment deyan que quitavan, y fonch à matar en Bibiloni dins la scrivania del batle y en Juan Crespi y à mestre Juan Pestanyer, y anava contínuament ab una alabarda, y es stat en los camps contra lo rey.

1162. Juan Crespí, parayre: instador, y principal dels set, y cap dels tretze, y principi y cap de la commoció del poble, fonament de la germania y causa de tots nostros mals, gran traydor i inimich del rey, feu suspendre lo Sr. Visrey, y feya cridas en nom propi per tota la terra sots pena de la vida, y tenia usurpades totas las juridiscions, y posava homens à la presó y treya’ls ab autoritat propia, y commogué tota la part forana ab letras firmades per ell y fe alsar tot lo poble; aprés lo matà en Francesch Colom en la torre del castell, y ell y son germa foren instadors. La muller del dit Crespí tal com son marit. – mort – 6 £

Resulta curiós que l’acusat del crim a la n. 1162, Francesc Colom, no tengui veu pròpia, ni a la relació de Palma ni a la de Felanitx, el seu poble, per més que aparegui esmentat diverses vegades en comparança a altres agermanats: era tant mal com Francesc Colom…, pitjor que Francesch Colom…, un altre Francesch ColomNo pot sorprendre la criminalització que es va fer dels dos germans. La por feia desmarcar-se de la Germania a totes les persones entrevistades. La por i, també, l’interès. Hi havia recompenses per a qui aportàs informació sobre el patrimoni dels agermanats morts. Amb aquests dos condicionants, la por i l’interès, la validesa de les declaracions roman en un espai de relativa incertesa.

L’organització del calendari per aconseguir les informacions es va fer en només deu dies del mes de juliol de 1523, cinc setmanes després d’esquarterar Joanot Colom. Dia 12, Francesc Burgues Galiana rep l’encàrrec reial d’iniciar les composicions pecuniàries que penalitzen la revolta agermanada. Dia 18, Miguel de Gurrea requereix dels batles forans la confiscació de tots els béns dels agermanats sentenciats i dels condemnats a mort. Dia 22, el procurador reial Francesc Burgues promet gratificar amb un terç dels béns a qui informi en un termini de deu dies de les propietats dels agermanats morts. Tot plegat, suposa un gran estímul a les delacions i genera dubtes raonables sobre la fiabilitat d’aquelles declaracions, amb informacions interessades tendents únicament a satisfer els objectius dels vencedors.

Recapitular ens fa veure que, a més de Sayas i de les Profecies de Bernat de Mogoda, Quadrado l’any 1870 remetia, com a prova per acusar Francesc Colom del crim de Joan Crespí, al n. 1162 de les Informacions. Una hipotètica prova que no tornarà aportar ni el 1888 ni el 1894. Es tracta de la veu dedicada al primer instador, la qual, de manera sorprenent, apareix com la darrera de les persones de Palma, a la relació dels que vivien a la illa de Bernat Oriol Gual, un agermanat prou destacat, responsable de vigilar el pont llevadís de Ciutat. Crespí, en el moment de la recollida de les informacions, ja era història passada. Podria ser un afegitó? Més afegitó sembla encara el redactat aprés lo matà en Francesch Colom a la Torre del Castell, y ell y son germà foren instadors. Qui és que, a banda de Sayas, es refereix a la Torre de l’Àngel de l’Almudaina com la del Castell? Quin ciutadà l’hauria esmentat així l’any 1523?

Els instadors vists per de Julio Donon

Per a qui vulgui creure que, tot plegat, és una simple especulació a partir d’una curiositat i d’un possible error de transcripció, cal llegir l’avís previ que fa Quadrado a l’hora de publicar el document: ell ha completat les informacions. Només hi pot haver una manera fàcil i concloent de confirmar si hi va haver o no alteracions: acudir a l’original, però… ai, las!, on són les Informacions? No se sap! És evident que aquell document era a l’Arxiu del Regne de Mallorca, però ha desaparegut. Quadrado qualifica el document de curioso manuscrito que tengo guardado más de trenta años hace, deseado vivamente (…) por cuantos han tenido de él noticia. De qui el volia protegir i ocultar? Què en va fer? El va espoliar del patrimoni cultural dels mallorquins? Fa part del llegat que va fer a Menéndez Pelayo que no se sap on para32?

La lectura de l’exuberant obra de Quadrado (i la publicada sobre Quadrado), permeten sostenir la  versemblança de la hipòtesi que, a les informacions de 1524, la veu dedicada a Joan Crespí és imposada o retocada i que, fins i tot, és possible que no existeixi a l’original o, si existeix, no refereix la seva mort. De ser veraç, no hauria aparegut només el nom de Francesc Colom com a autor del crim, perquè a la veu corresponent al blanquer Antoni Binimelis, la 139 segons numeració de Quadrado, diu que fonch a matar en Bibiloni dins l’scrivania del batle y en Juan Crespí y mestre Juan l’estanyer33. En darrer extrem, quin valor, quina fiabiliat i quina credibilitat mereix un document que no es pot consultar i que només ha vist la persona que l’abandera?

La Seu i la Torre de l’Àngel des de Sant Domingo (litografia de J.B. Laurens, 1839)

Atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després, sense prova documental, la imputació de la mort de Joan Crespí s’escampà arreu de manera acrítica. Els historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable excepció de Cosme Bauçà, revalidaren la hipotètica autoria del crim que defensa Quadrado. Jaume Capó Villalonga, a la Història de Lloseta, diu que Joan Crespí fonc mort per Joanot Colom34. Antoni Pons, a la seva Historia de Mallorca, ho descriu així: hallándose encadenado en la Torre del Ángel de la Almudaina, le degollaba Francisco, hermano de Juan Colom (16 de octubre)35. Álvaro Santamaría diu que Francesc Colom degolló a Joan Crespí36. Josep Juan Vidal, més rigorós, té la prudència d’advertir de la font: Segons Quadrado fou assassinat per Francesc, germà de Joanot Colom37.

La potent petjada de Quadrado, sota la protecció i projecció dels mecanismes de poder, especialment de la monarquia i de l’església, eclipsà els treballs dels autors que, el s. XIX, no assumiren l’atribució del crim (Antoni Furió, Luis Cucalón, Victorià Ametller, Pere d’Alcàntara Penya i Eusebi Pascual)38. És lamentable que, almenys fins ara, ningú no hagués fet una cosa tan senzilla com investigar d’on prové l’acusació de Quadrado, en quin moment la publica i, sobretot, en quines fonts ho documenta. L’anàlisi desemmascara la manipulació. Quadrado, en aquest cas, va fer allò que atribuiria a Penya. En la seva dèria per rebatre els qui el qüestionaven i per combatre els progressistes i els liberals, li patinaren els frens! Repassar cronològicament les imputacions de Quadrado, en permanent correcció, destapen la insolvència de l’acusació.

És Quadrado i no todos los que escriben esta noticia l’únic que atribueix la mort de Joan Crespí als germans Colom, primer a Joanot i, a partir de 1870, a Francesc. Sense cap argument ni un. En ple debat, arran del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre de Palma, deixa de banda la criminalització de tota la Germania que havia fet l’any 1841 i inicia una estratègia que poc o res té a veure amb la Història i sí, i molt, amb la ideologia i la política. Si, com en aquells moments ja creia molta de gent, l’aixecament de la Germania estava legitimat, calia perdonar a Joan Crespí i promoure una història de bons i dolents. Crespí seria el bo; el sàdic, assassí, criminal, violador i diabòlic seria Joanot Colom. Guerracivilisme. Moderats i radicals. Divide et impera.

Una documentació rellevant a València

El desaparegut Palau del Reial, residència del virrei i primera seu de l’arxiu

Una font molt important que Quadrado o bé desconeixia o bé va descartar és l’escrit de dia 28 de novembre de 1522 de l’emperador a Lluís Cabanyelles, governador de València. Carles V aleshores tenia detinguts a Valladolid Pau Casesnoves, Guillem Colom i Antoni Tomàs que, en qualitat d’ambaixadors de la Germania, havien partit de Sóller el 20 de juny anterior. L’emperador els volia escalivar i, conscient que a València hi havia mallorquins refugiats, mascarats i nobles, reclamà al seu virrei recollir el màxim d’informacions per tal d’imputar càrrecs als detinguts. Reclamà l’opinió sobre 27 qüestions que acompanyaven l’escrit reial: l’actuació dels germans Colom, l’assalt al castell de Bellver, el procedir de Pau Casesnoves, els fets d’Antoni Tomàs, la marginació de la Tretzena a partir de setembre de 1521, l’enfrontament de Joanot Colom i Pau Casesnoves contra els oficis de la ciutat, l’aplicació de la sentència arbitral de 1512, la deposició i mort de Joan Crespí… El fet d’incloure aquest darrer punt en el qüestionari permet deduir que l’emperador o bé desconeixia l’autoria del crim o, si la sabia, la volia confirmar.

El mes de desembre de 1522, concretament els dies 7 i 17, es va procedir a interrogar tretze testimonis39. Només dos d’ells varen respondre les 27 qüestions. Qui en va sortir més mal parat va ser Pau Casesnoves40. Quant a la mort de Joan Crespí, dotze dels tretze testimonis en desconeixien l’autoria. Només el paraire Rafel Nadal va declarar que considerava que Guillem Colom, cosí de Joanot, hauria estat un dels principals instigadors de la caiguda i mort de l’instador41. La condició de jurat de Guillem Colom permet reprendre la idea, fonamentada anteriorment, que l’empresonament de Crespí a l’Almudaina no va ser ordenat, almenys directament, per la Tretzena. A més, resulta molt rellevant que cap dels testimonis interrogats, tots ells coetanis als fets i enemics de la Germania, no sabia qui va matar Crespí.

Conclusions

1.- És Quadrado i únicament Quadrado qui atribueix la mort de Joan Crespí a Joanot Colom i, posteriorment, a Francesc Colom.

2.- Les tres fonts que al·lega són d’una inconsistència absoluta.

a) El llibre de Sayas (Anales…), extemporani, atribueix la mort de Crespí a sus partidarios los Colomes. És evident que d’haver tengut un assassí concret l’hauria esmentat en singular. Allò que fa Sayas (sense aportació documental ni esment de qualque font) s’ha d’entendre com una indefinició generalista per acusar els agermanats i evitar que el crim es pugui atribuir al lloctinent, al bisbe o als nobles.

b) Les profecies de Bernat de Mogoda són assimilades i vindicades per Quadrado fins a l’any 1888, quan a Las Baleares reconeix que és un document apòcrif42. Fins aleshores, cau en el parany de validar-les. El 1870 havia presentat la Cobla XI com a font documental de la mort de Crespí. Un deliri de la imaginació o un intent de manipulació? Qui aniria a comprovar unes profecies tan desconegudes i males de localitzar quan les esmenta? És bo de veure que, en adonar-se Quadrado del nul rigor de la font, la deixàs de fer servir.

c) La referència a la veu 1162 (numeració creada per Quadrado) és, si més no, sospitosa. Correspon a la darrera veu de les Informaciones Judiciales…, un llistat elaborat en temps de màxima repressió, un document que ell signa i que declara haver fet afegits a l’original. Un original desaparegut i que, fins ara, ningú no ha pogut comprovar, contrastar i verificar. En definitiva, una font no acceptable mentre no es pugui veure.

3.- En resum, amb la documentació que es coneix, ningú amb un mínim sentit de l’ètica i del rigor pot assegurar qui va matar Joan Crespí. No només amb atribucions personalitzades, sinó ni tan sols a quin dels bàndols enfrontats pertanyia el possible executor. És possible que Joanot Colom fos l’autor material de la mort de Joan Crespí? Ho és. I també el seu germà Francesc, i qualque altre agermanat, i un noble, i el bisbe mascarat… Això no obstant, sense proves, no es pot acusar ningú sense risc de cometre una injúria, una infàmia, una calúmnia o les tres coses juntes. Únicament una persona carregada de prejudicis ideològics, obsedida en criminalitzar Colom i la Germania, podia imputar l’hipotètic crim del primer instador. Això és el que va fer Quadrado i això és el que han divulgat els seus acrítics seguidors.

La mort de Crespí a la Literatura

Fer el salt de la Història a la Literatura és cosa habitual amb els fets rellevants. La mort de Joan Crespí, des del punt de vista literari, és un episodi atractiu que convidava a introduir-se a les obres de creació. Gairebé sempre amb poc criteri i rigor la Poesia, la Novel·la i el Teatre en brinden testimoni, amb qualque sorpresa derivada de la recerca, com el rescat del poeta Francesc Casesnoves i Mir. Ho veurem en un nou capítol de Pau, Justícia i Germania.

NOTES

2 El Trienni Liberal (1820-1823) havia fet sortir de la foscor la Germania de Mallorca. La retirada, l’any 1822, de la gàbia amb les restes del crani de Joanot Colom va animar la revisió de les justes causes que motivaren la revolta. A poc a poc, des d’aleshores, es varen esbaldregar la desmemòria i els silencis.

3 L’allau d’errors que difon (sobre el nom de Juan Odón, sobre l’aparició d’un Miquel Colom i d’altres) els retraurà l’any 1870 a Pere d’Alcàntara Penya, sense disculpar-se de ser ell qui les havia divulgat trenta anys abans. Per exemple, encapçala cada article amb fragments de les Profecies de Bernat de Mogoda del s. XIII, quan són del XVI, posteriors a la Germania i elaborades contra els agermanats. La publicada amb el darrer article pretenia demostrar que era una premonició del cap engabiat de Joanot Colom:

La ciutat recobrada

per la gàbia alta,

lo colom per sa falta

perdrà les ales.

4 Antoni Furió. Memoria Histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines en 1520, Inprenta Gelabert, Palma, 1841.

5 Interessa fer veure que, quan descriu l’estada a l’Almudaina de Carles V l’octubre de 1541 (20 anys després de l’aixecament de la Germania), Quadrado, en comptes de criticar-ho, valora altament que l’emperador digués que había encontrado un pueblo ignorado y un reino oculto.

6 Hi ha poques notícies de l’autor. L’any 1855 era jutge d’Herrera de Duque i publicava sonets a diverses revistes (El Ebro de Tortosa, entre d’altres). Apareix entre els subscriptors de Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.

7 El obispo Pont, tèrbol protagonista de molts d’episodis, va ser determinant en la derrota de la Germania. Era un frare trinitari castellà que nomia Pedro de Aranda de la Puente (1466-1545). Fou nomenat bisbe de Cluny el 1511, però mai no hi residí. Vg. Maria Teresa Renom i Ferrer Miquel Ferrer i Bauçà protagonista en la societat de Mallorca. PAM, 1999. Els historiadors mallorquins Binimelis, Mut, Furió i Quadrado optaren per abreviar i traduir els cognoms. Gaspar Munar (1899-19876) a Les ordres religioses a Mallorca. Inprenta Sagrados Corazones, Palma, 1935.

8 Victorià Ametller i Vilademunt (Banyoles, 1818-Alcalá de Henares, 1884), autor de Catecismo Político de los Progresistas Demócratas, publicat l’any 1850 a Baiona, al país basc del nord, va ser el militar que encapçalà les tropes republicanes a la Guerra dels Matiners i, posteriorment, diputat a les Corts de Madrid.

9 Vg. anuncis a El Propagador balear suplemento al Diario constitucional, d’abril a juny de 1847 del llibre de Cucalón i a El Balear, 24 de març de 1853 i El Genio de la Libertad, des del juny de 1853 fins el maig de 1854, de l’obra d’Ametller i Castillo. Malgrat la gran publicitat que es va fer a Mallorca dels dos llibres, i de l’indubtable interès de qualsevol cronista o arxiver, Quadrado no els esmentava.

10 Cal advertir que l’any 1833 l’Ajuntament de Palma va nomenar Joaquim M. Bover (1810-1855) Cronista del Regne de Mallorca, però un mes després, se li retirà la feina i s’adjudicà a Furió. Una situació gairebé idèntica a la que patiria Quadrado. Dia 12 de setembre de 1840 la Diputació el designà Arxiver del Regne, però a les poques setmanes, dia 9 d’octubre, va ser destituït per ser menor d’edat (tenia 21 anys) tot i que, segons Francisco Sevillano Colom (1909-1976), Dtor. de l’Arxiu Històric de Mallorca, era per motius ideològics (vg. J.M. Quadrado archivero de Mallorca, Mayurqa, Palma, 1970)

11 Francisco Diego de Sayas Rabanera y Ortubia (1598-1678) publicà els Anales de Aragón desde MDXX hasta MDXXV l’any 1666, mig segle després de Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V de Prudencio de Sandoval (1552-1620), publicada el 1614, i de les Historias eclesiásticas y seculares de Aragón de Vincencio Blasco de Lanuza (1563-1625), publicada el 1622. A cap de les dues obres que Sayas usa com a font es fa esment a la mort de Joan Crespí. Les tres obres, tant la de Sayas com les dues precedents, són hagiografies de Carles V per autors no coetanis amb la Germania de Mallorca, de la qual demostren un total desconeixement a la vista dels greus errors que divulguen.

12 Sota el segell de l’Ajuntament de Palma, la Biblioteca de Cort ha publicat un opuscle de 20 pàgines dedicat als 500 anys de les Germanies. La pàgina dedicada a Joanot Colom diu: El setembre de 1521 aconseguí destituir Joan Crespí i tancar-lo a la torre de l’Àngel del castell de l’Almudaina, on acabaria assassinat per Francesc Colom, germà del nou líder. En canvi, a la pàgina de Joan Crespí es diu: va morir assassinat en un calabós del castell de l’Almudaina. Com a venjança, Joanot Colom manà posar setge a la vila d’Alcúdia, lloc on els nobles havien anat a cercar refugi. Talment Quadrado, sense prova, es basteix un sil·logisme coix entre dues premisses adverses. Un assassí venja el seu crim?

13 Aquesta denominació de castillo real aplicada a l’Almudaina l‘havia fet Sayas i, posteriorment, va ser utilitzada per Quadrado. Des del segle XIV, la torre principal era coneguda popularment com la de l’Àngel, d’ençà que l’any 1309 Francesc Campredon de Perpinyà va fondre l’escultura en bronze que s’hi posà al damunt.

14 En aquest error de Juans y Pedros Odons vaix incorrer cuant mes jove (pàg. 10)

15 L’any 1888 corregiria el tantes vegades reiterat error: Al afirmar en la memoria que sobre Juanot Colom publiqué en 1871 que no constaba fuese uno de los siete presos, no había visto los apuntes de un cabreo viejo de Santo Domingo hechos por un coetáneo fray Llambías, en los cuales figuran entre aquéllos los dos Colom hermanos.

16 La publicació conté 36 notes a peu de pàgina. Pel contingut de la majoria d’elles, tot fa pensar que no en va fer lectura a la conferència.

17 Més endavant, en desxifrar-se la transcendència d’aquesta font, la tractarem amb detall per analitzar-ne la fiabilitat i, sobretot, la credibilitat de Quadrado.

18 El Iris del Pueblo destacava que a la manifestació de dia 7 de febrer de 1870 que va anar de Cort a la placa del Roser hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones.

19 L’article pretén contrastar la conferència de Quadrado amb l’opuscle de Pere d’Alcàntara Penya, però és una diatriba contra el darrer. Llegim: El nuevo cronista inventa un final para Crespí, final novelesco porque hay quien afirma que fue asesinado por un hermano de Colom, lo cual creemos al ver que desaparece de entre los agermanados al principio de la lucha. Cal repassar la darrera frase: la desaparició de Crespí li fa creure que l’assassinà Francesc Colom? Francament…

20 E1 24 de abril de 1871 solicitó dos meses de licencia y la exposición de motivos era: “Que su salud quebrantada por afecciones nerviosas de resultas de una vida sedentaria le obligaba a emprender un viaje para consultar sus dolencias y acaso tomar aguas” Vg.: Francisco Sevillano Colom. José María Quadrado archivero de Mallorca.

21 ...quin cap es aquest que han pres an els progresistas els republicans girantlo á favor seu (…). Jo no sé comprendre aquesta canonització den Colom comensada pe’s progresistas y avuy consumada pe’s republicans…

22 L’allau d’imputacions va més enllà d’un possible debat sobre Colom i Crespí. Considera que Penya se ha puesto de parte de los moros contra los ladrones de la conquista. L’indigna que hagi afirmat que la raza borbónica convirtió este reino en la provincia más insignificante y desatendida de la nación.

23 Dia 24 de gener, per ordre del lloctinent, degollaren set membres destacats de la Tretzena, però se salvaren els germans Colom. Sbert, conscient de la venjança agermanada, va fugir a la correguda cap a Sicília. El va substituir Pere Albertí, més contemporitzador amb els agermanats.

24 Historia de las sociedades secretas antiguas y modernas de España, especialmente de la Franc-Masonería Imprenta de Soto Freire. Lugo, 1870

25 Des de 1870, no tornarà esmentar la veu 1162 de les Informacions. Té por de mostrar-les, malgrat les sol·licituds de consulta que confessa que rep? Com així? Què és allò que no vol que ningú vegi?

26 A la pàgina 363 reconeix que les Profecies de Bernat de Mogoda són más de aquel tiempo (posteriors a la Germania) que del siglo XIII, según se supone.

27 Reduir les relacions als addictes és poc rigorós, perquè entre les persones que hi apareixen hi ha mascarats. De fet, mentre la relació de Palma es titula Agermanats de la Ciutat, les dels pobles es titulen Informació dels homens de (aquí el nom del poble) qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens.

28 El llibre es publicà l’any 1930, en acabar la reproducció dels pliegos en els bolletins, però apareix la data de 1896 quan es varen començar a incloure en el BSAL.

29 Tot i que Quadrado l’inclou a la relació de pobles que transcriu, Llucmajor no apareix a la publicació. Molts d’anys després, Bartomeu Font Obrador va trobar la carpeta corresponent i la va publicar, advertint que era una transcripció inèdita de Quadrado, numerada y puntuada, en el tercer volum de la Historia de Llucmajor. Ajuntament de Llucmajor, 1978. Avui són les úniques informacions localitzades.

30 En realitat, n’apareixen 5.135 que, cas d’haver inclòs Llucmajor com creia, haurien estat 5.742.

31 No adverteix que, entre els pobles que no apareixen, hi ha els de la Baronia dels Bisbes de Barcelona (Andratx, Calvià, Estellencs, Puigpunyent i Marratxí), sobre els quals Gurrea no tenia jurisdicció i, per tant, no hi va fer entrevistes per adjudicar confiscacions, per més que això no va fer escàpols els pobles del Pariatge d’haver de de pagar una quota destinada, hipotèticament, a indemnitzar Alcúdia.

32 Les consultes fetes a l’Ajuntament de Santander han estat, fins ara, infructuoses quant a aclarir la destinació (fins i tot l’existència) del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo. Tots els historiadors consultats (Eulàlia Duran, Margalida Bernat, Josep Juan Vidal…) no saben on poden ser els originals.

33 Cal recordar que l’any 1888, Quadrado ja havia publicat que Francisco, el sanguinario hermano de Juanote, fué quien penetró en la torre del Ángel para inmolarle; ayudóle el curtidor Antonio Binimelis

34 (pàg. 343) Gràfiques Miramar. Palma, 1985

35 (pàg. 274) Ed. Luis Ripoll. Palma, 1963

36 Historia de Mallorca, coordinada per J. Mascaró Passarius. Tom III, pàg. 360. Palma, 1970

37 (pàg. 75) Els Agermanats Ajuntament de Palma, 1985

38 Cal fer veure que anys abans de les imputacions de Quadrado, Antoni Furió, l’any 1841, i els llibres Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia de Luís Cucalón y Escolano, publicat el 1848, o Los mártires de la libertad española de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, publicat el 1853, acusen d’ordenar la mort de Joan Crespí al Bisbe Pere Pont i al delegat de l’emperador Francesc d’Ubach i, com autors de l’execució, a Arnau Puigdorfila, Romeo de Saldapes, Alonso Malferit i Rafael Puig, als quals matarien els agermanats.

39 Els testimonis que varen atendre i respondre les 27 qüestions eren 6 paraires (Jaume Picornell, Rafel Nadal, Guillem Perelló, Jaume Soler, Martí Faria, de Muro, i Miquel Pellicer, de Manacor), 2 notaris (Antoni Valero i Pere Antich), 1 llaurador (Antoni Antich, de Sineu), 1 sabater (Jaume Gibert, d’Inca), 1 teixidor (Joan Arnau), 1 violinista o guitarrista (Joan Ferrer) i 1 jurista (Pere Joan Safortesa).

40 Se li imputà la major responsabilitat de radicalitzar la Germania, a partir del Consell General de la Part Forana que es va fer a Sineu els primers dies de setembre de 1521, i s’informà l’emperador que era un predicador laico, rebelde y hereje.La sentència de mort havia de ser, per força, inexorable.

41 És d’alt interès accedir a les declaracions dels tretze testimonis dipositades a l’Arxiu del Regne de València. Gobernación, Litium, núm. 3.473, año 1522.

42 Guillem Simó a Les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda (Randa n. 7, Barcelona, 1978) diu: Constitueixen un document històric, en efecte, prou interessant del temps posterior a les Germanies i que s’ha d’inscriure dins la campanya de repressió i de crítica que seguí a la revolta; un document propagandístic que (…) degué ser molt conegut.

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA, el 22 d'abril de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.