Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LES LLIÇONS DE VENTURA GASSOL

Deixa un comentari

Resum

Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

No hi ha temps que no torn! – diu l’adagi. La història és cíclica i, per això mateix, la mestra més pedagògica i didàctica que tenim a l’abast. Ens cal aprofitar-la i evitar la repetició de vells errors crònics.

Bonaventura Gassol i Rovira (1893-1980) va ser un carismàtic poeta i polític que va patir agressions, presó (a Espanya i a França), exili (més de 50 anys en diverses tongades), intents d’extradició i beneficiari i víctima de dues amnisties: l’efímera de febrer de 1936 i el parany enverinat d’octubre de 1977. Per completar els ingredients dels temes avui vigents, també va viure a partir de 1950 l’enfrontament amb el seu company Josep Tarradellas, amb qui es produiria un esqueix, polític i personal.

Agafant com a fil conductor la rellevant i poc coneguda biografia de Gassol, la història ens mostra com, hores d’ara, contribuir a investir un president d’Espanya, a canvi d’una amnistia que bàsicament legitimaria l’actuació repressora de l’estat, sense que aquest estat reconegui un dret tan elemental com el de l’autodeterminació dels pobles i permeti la realització d’un referèndum, no fa altra cosa que revalidar per un nou espai de temps indefinit la submissió i, tàcitament, és admetre que encara som esclaus.

*  *  *

Quan n’aprendrem?

És per demés. Els mecanismes de poder oculten, manipulen i bandegen la nostra història. La patologia del colonitzat que ens han empeltat a sang i a foc és de tal magnitud que, des de la classe política espanyola i la col·laboracionista catalana (amb el suport necessari de la premsa), ens volen fer creure que som a un punt àlgid que mai no havíem viscut fins ara. Ens parlen d’una oportunitat única i irrepetible que cal aprofitar. Tot allò que ens passa als catalans, absolutament tot, ja ho hem vist abans i no una ni dues, sinó moltes de vegades. Podem parlar de col·laboracionisme, d’exili, de detencions, de tortures, d’extradicions, de deportacions, de confidents, d’amnistia, de qualsevol cosa que ara ens sembli d’absoluta vigència i, en tots els casos, tocarem amb els dits d’anar a plaça que ja ho hem patit. Potser no nosaltres directament, però dues o tres generacions abans els catalans hem mal resolt totes les cruïlles, perquè sempre hem optat en contra dels nostres drets1. No voler aprendre de la història és prescindir d’una arma eficaç. La desmemòria col·lectiva perpetua la repetició dels errors.

Per posar-ho en evidència als ulls de tothom (ep, de tothom que vulgui veure i escoltar de bona fe), aquest article desemmascara els majestuosos errors històrics comesos que, d’assumir-ne la lliçó, ens permetrien evitar pegar-hi de morros una altra vegada. Per no fer-ho excessivament llarg, em limitaré als darrers cent anys, a partir de 1923, i, com a fil conductor, sobre la poc valorada figura de Ventura Gassol.

Les tombes flamejants (1923)

Enguany ha passat gairebé per malla la commemoració del centenari del poemari Les tombes flamejants, editat a Valls el maig de 1923. El títol del llibre obeïa al del sonet d’entrada, on el poeta reclamava d’esventar la cendra:

Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la gosà enterrar:

damunt de cada tomba un raig d’estrella

sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia

aquella son tan dolça de la mort,

que les sirenes dia i nit sentia

com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada

i del fons de la tomba més glaçada

fremí una veu novella el cant dels cants:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,

o Pàtria de les tombes flamejants!

El poeta s’inspirà en la restauració de les tombes dels reis catalans a Poblet. El conjunt presenta títols tan eloqüents com El corser de Sant Jordi, Elegia tardoral, Nit de Sant Jordi, El calze de Pau Claris, Oració de l’Onze de Setembre, El Crist dels Vents, L’ombra d’en Jacint Vilosa i Símbols. Tractava al·legories, fonamentades en el coneixement des clàssics, sobre personatges històrics (Jaume I, els almogàvers, la Guerra dels Segadors, el Corpus de Sang…) i elements de la vida quotidiana (el pa, el foc, la fusta, els estels, la mar, la barca…). Més enllà de l’estricte àmbit de la cultura catalana, va incorporar una bellíssima glossa a Terence Mac Sweney, alcalde de Cork del Sinn Féin, que havia mort tres anys abans a la presó arran d’una vaga de fam2.

Josep Carner valorà l’impacte social que va obtenir l’obra: La sensibilitat d’aquests poemes patriòtics somogué tot un poble. Aquests versos, doncs, són poesia i són història. No havien passat quatre mesos d’ençà de la publicació del llibre quan, l’endemà de les grans protestes de la Diada d’aquell any, la nit del 12 al 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera va decretar la llei marcial a Catalunya i precipità el cop d’estat i la imposició d’una dictadura militar emparada per Alfons XIII, l’exèrcit i l’església, i ben vista per la Lliga i el PSOE3. La unidad de la patria estava en perill. Es va prohibir la senyera, com a símbol separatista, es tomaren les quatre columnes de Montjuïc de Josep Puig i Cadafalch, que es va veure obligat a exiliar-se, i Les tombes flamejants va ser retirat de les llibreries. El poeta Ventura Gassol es comprometé políticament, s’afilià a Estat Català i, al costat de Francesc Macià, s’exilià a Perpinyà. Tenia un fill d’un any i un altre en curs.

Gassol i Macià a Cuba

Amb l’avi, Ventura Gassol s’implicà en la lluita per la independència. El 1926 va prendre part en els fets de Prats de Molló, en el projecte de promoure un aixecament contra la dictadura de Primo de Rivera. Detingut i empresonat, va ser jutjat i condemnat a París al costat de Macià i d’altres quaranta catalans. Un any després es varen exiliar a Bèlgica, des d’on iniciaren un itinerari per divulgar i internacionalitzar el conflicte de Catalunya. Com a segon de Macià, viatjà a Uruguai, Xile, Argentina, Estats Units i Cuba. L’any 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, va tornar a Barcelona i el 1931, al costat de Macià, Companys i el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet (1901-1980), va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Macià, Companys i Gassol

Després de la proclamació de la República i ja recobrada la Generalitat, Gassol faria part de tots els governs presidits per Macià i, fins l’octubre de 1936, dels presidits per Companys. Com a Conseller de Cultura, va viure a l’ombra la gestació de l’Estatut de Núria que, en un plebiscit popular, va aprovar el poble de Catalunya dia 2 d’agost de 1931. L’odi, atiat des dels partits polítics espanyols i la seva premsa, es focalitzà principalment sobre les figures de Macià i de Gassol. Primer els varen ridiculitzar, però aviat enduriren els atacs i propagaven les amenaces de mort sense manies, amb la permissivitat absoluta dels republicans espanyols.

Delictes d’odi? Qui i contra qui?

Macià i Gassol ridiculitzats i, finalment, decapitats

Les tres portades de Gracia y Justicia de la il·lustració adjunta mostren l’evolució in crescendo de l’anticatalanisme. La darrera, amb Macià, Companys i Gassol decapitats, és de dia 9 de juliol de 1932. Es va publicar després de l’agressió que dia 1 de juliol havia patit Gassol a l’hotel New York de Madrid quan quatre homes armats l’atacaren i, tot i defensar-se, li feren una ferida de vuit centímetres amb un ganivet fins que, gràcies als crits d’una jove que ho va veure, fugiren4. Després de l’agressió, l’ABC es va solidaritzar amb els agressors (Gassol i l’Estatut eren uns provocadors) i Gracia y Justicia va fer un editorial que incitava als crims: Estamos de Estatuto hasta por encima de donde le cortaron las guedejas a Gassols. A nosotros se nos ocurren varias fórmulas. La primera y más rápida sería coger a Maciá, Gassols, Campalans, Tontalans and Companys y fusilarlos a las tres en las Ramblas, después de haber vitoreado el hecho diferencial. Otra fórmula seria la de que los españoles tuviéramos el valor de declararnos, al fin, independientes de los catalanistas, que desde hace numerosos lustros nos vienen tiranizando, apabullándonos con su reconocida superioridad craneana, metiéndonos la lengua en todos los resquicios de la cooficialidad. La incitació a l’odi i a la violència des de la premsa espanyola no va minvar en tot el procés de tramitació de l’Estatut5. A totes les estacions de tren, des de Madrid a Barcelona, es podia llegir Muerte a Macià! L’Església espanyola, les universitats, els sindicats… tota Espanya va aixecar el clam de Muerte al Estatuto!

Una vegada aprovat i refrendat per la societat catalana, el setembre de 1932 les corts espanyoles validaren aquell modest estatut, però encara molt més «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot6. L’estatut tolerat per Espanya suprimia (a més de la totalitat del preàmbul) l’essència del que havia aprovat el plebiscit. A l’article primer s’esvaí que Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola i va romandre definida com una simple regió d’Espanya.

El govern de Catalunya a la presó

Com a bon poeta i bon orador, amb els llargs cabells al vent, Gassol sabia animar les masses abans de cedir la paraula al President de Catalunya. Va ser lleial a Macià fins que l’avi va morir el desembre de 1933. Fou Gassol qui va dirigir la multitudinària cerimònia de comiat. També seria lleial a Lluís Companys fins al final com, ja a l’exili, ho seria a Josep Irla. L’any 1934, arran dels fets d’octubre quan el President proclamà l’Estat Català de la República Espanyola, Companys, Gassol i altres cinc consellers del govern de Catalunya foren detinguts i empresonats, acusats de sedició i de rebel·lió7.

Una amnistia pírrica

Romandrien a la presó fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Front Popular havia anunciat que, cas de guanyar, faria efectiva una amnistia. Així, dia 21 de febrer de 1936, mitjançant un decret, els empresonats recobraren la llibertat i varen refer el govern de Catalunya. L’amnistia de pa amb fonteta va ser efímera. No havien passat cinc mesos quan, el juliol de 1936, una insurrecció militar feixista provocava una guerra, en bona part colonial contra el País Basc i, sobretot, contra Catalunya que acabaria amb la Generalitat. Gassol va ser dels primers membres del govern que l’octubre de 1936 va prendre de nou el camí de l’exili, aquesta vegada per la doble amenaça dels feixistes i dels anarquistes. No tornaria a Catalunya fins passats més de 40 anys i moltes de peripècies. El seu lloc, com a conseller de Cultura, l’ocuparia el mallorquí Antoni Maria Sbert.

Els set amnistiats l’any 1936

Els intents d’extradició

Instal·lat a París, el 1937 varen anar-hi a viure la seva parella, Esperança Galofré, i els dos fills, Abel i Albert8. A finals de 1939 compraren a bon preu una petita finca habitable: Les Sablons. Era a prop de Tours, al costat de Saint-Martin-le-Beau, on feia mesos que s’hi havia instal·lat Tarradellas. El juliol de 1940, amb l’expectativa de l’entrada dels nazis, tant Gassol com Tarradellas anaren cap a Occitània i el 10 de desembre, a punt de partir cap a Mèxic, foren detinguts a Marsella i tancats a la presó d’Ais de Provença. L’oportuna intervenció de l’ambaixador de Mèxic, va fer que en pocs dies fossin alliberats, però Espanya exigia que fossin traslladats a la frontera.

Dia 12 de febrer de 1941, arran de la trobada entre Pétain, Franco i Mussolini, se signà un acord de repatriació de refugiats que, fins i tot, autoritzava perpetrar en secret les operacions de captura i extradició. D’immediat, per indicació del nou Tribunal Suprem, el govern espanyol requerí al seu ambaixador a la França de Vichy, José Félix de Lequerica, que tramitàs les deportacions de Tarradellas i de Gassol, els quals foren novament detinguts els primers dies d’agost de 1941 a l’espera de resoldre la sol·licitud d’Espanya. Just un any abans, Lequerica havia aconseguit el segrest i l’extradició de Lluís Companys, a mans de la Gestapo, que acabaria amb l’afusellament del President de Catalunya.

Fitxa de Companys arran de la detenció

Les coses, però, es complicaren per les pretensions de la (in)justícia espanyola, atesa la tradició d’asil de França. Contra qualsevol prevenció, les autoritats franquistes persistiren en la demanda i, fins i tot, varen obtenir l’aval de lliurament de Gassol als feixistes del papa Pius XII, a qui es va comunicar que el conseller havia ordenat la mort d’un bisbe quan, en realitat, havia protegit Francesc Vidal i Barraquer. Precisament la declaració d’aquest cardenal va ser determinant a la vista9.

Els informes francesos tanmateix no consideraven Gassol com a autor de delictes comuns, sinó que el consideraven un polític exiliat10. També el secretari de l’ambaixada dels Estats Units va avisar que, cas de fer-se efectiva l’extradició, es desfermaria una gran indignació a Amèrica. El 15 de setembre de 1941, Gassol i Tarradellas foren posats en llibertat. Gassol tramità anar a viure a Mèxic cap on s’embarcaren la seva parella, Esperança Galofré, i els seus fills, Abel i Albert, però a ell, al·legant raons polítiques, no li permeteren viatjar i va romandre a Sant Rafèu de la Provença. El mes d’abril de 1942, per intentar de nou aconseguir anar a Mèxic, va adreçar un escrit a les autoritats franceses on renunciava a tota activitat política. Avisat per la policia francesa que els nazis arribaven al sud per completar l’ocupació total de França, el juny de 1942 Gassol va obtenir permís per anar a Suïssa. Gràcies a les seves gestions, va retornar el mes de desembre per recollir Tarradellas i, amb ell, instal·lar-se a Suïssa, primer a Martigny prop de la frontera francesa, i després a l’hotel Georgette de Lausana. El juliol de 1944, Gassol rebé un telegrama que li notificava la mort, a Mèxic, de la seva companya, víctima d’una apoplexia. La mala nova, però, informava que estava garantida la cura dels dos fills.

31 anys més d’exili a França

L’octubre de 1946 quan ja feia 10 anys que havia abandonat Catalunya, comunica a les autoritats suïsses el seu retorn a França, amb un agraïment per l’hospitalitat rebuda com a refugiat polític. S’instal·la de nou a Les Sablons, tot i que anirà fugaçment a Lausana el gener de 1947 per casar-se amb Lucie Paula Hugon, una viuda francesa amb qui convivia des de la seva arribada Suïssa. Les relacions amb Tarradellas es varen deteriorar greument. A partir de 1950 hi ha constància a la correspondència de grans desavinences i d’insults creuats. Dia 23 de gener de 1951, es produí un greu enfrontament verbal. Tot apunta que, en el rerefons, hi havia qüestions personals (Tarradellas i la seva esposa no suportaven l’esposa de Gassols), però també polítiques i d’administració econòmica11. Tot i la proximitat de les seves cases, deixaren de parlar-se. L’esqueix, personal i polític, ja seria irreversible.

Gassol havia estat lleial a Macià i a Companys fins a les morts d’ambdós i, ara, ho era a Josep Irla, però aquest, l’any 1954 va dimitir per sentir-se pobre, vell i malalt. Anys abans ja havia intentat convèncer Pompeu Fabra i Pau Casals per ser rellevat. Ara, el seu darrer acte com a president de Catalunya va ser designar Tarradellas com a conseller primer de la Generalitat. El govern a l’exili (per 24 vots a favor i un en contra) va designar Gassol com a President del Parlament per tal de fer efectiva l’elecció de Tarradellas com a nou President de la Generalitat en substitució d’Irla. La sessió se celebraria dia 5 d’agost de 1954 a l’ambaixada a Mèxic del govern republicà espanyol a l’exili, però Gassol va rebutjar presidir la sessió amb una críptica frase on renunciava irrevocablement per causes que un dia s’escatiran. Tarradellas va obtenir 24 vots, però n’hi va haver un, prou significatiu, a favor de Pau Casals. Des d’aleshores, i durant els més de vint anys d’exili que encara compartirien, Gassol i Tarradellas visqueren d’esquena un de l’altre.

Ja entrats a la dècada dels 70 del s. XX, es palesa que Gassol les passava magres. Ho delata la notícia que va posar a la venda part del seu patrimoni. Un exemple és un dibuix de Matisse que, l’any 1971, malvendrà a un col·leccionista suís per 35.000 francs. L’octubre de 1973 intentarà parcel·lar Les Sablons, amb un projecte del seu fill Abel, professor d’arquitectura a Mèxic. L’obra no s’arribà a fer mai, però es feia evident que Ventura Gassol no disposava de recursos econòmics i que els ingressos derivats dels seus llibres, tot i algunes reedicions, no eren rellevants.

El retorn a Catalunya

Dia 28 de juny de 1977, amb la promesa d’una amnistia en curs que li garantiria la immunitat, retorna al poble nadiu de la Selva del Camp. Atesa la precària situació econòmica, va ser acollit pel mecenes Lluís Carulla a l’Hostal El Senglar. Això no obstant, aviat li seria reconegut el període laboral des de la seva retirada forçosa del servei (1939) fins a l’edat de jubilació (1963), amb l’ingrés salarial retroactiu corresponent. També se li va assignar una pensió mensual de 50.000 PTA, en qualitat d’exconseller de la Generalitat.

Una amnistia enverinada

El mes d’octubre de 1977, de la mà interessada del govern espanyol, sota condicions orientades a retre submissió a la monarquia, Tarradellas arribava a Barcelona. Una data molt oportuna per blanquejar la restauració borbònica, filla del franquisme, i establir una llei de punt i final.

Així com la Constitució espanyola de 1978 significaria davant del món la legitimació democràtica de Joan Carles I, la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977 va significar declarar intocables els criminals de guerra. A diferència d’Alemanya i Itàlia o, més recentment, de Xile i d’Argentina, Espanya ha defugit la bugada higiènica dels botxins que, per salut democràtica i reparadora, calia fer. Les denúncies interposades per genocidi i desaparició forçada de persones (delictes contra la humanitat que, en el marc del dret internacional, no prescriuen) no han estat admeses a tràmit per la (in)justícia espanyola, malgrat els informes d’organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional. Encara el 10 de febrer de 2012, l’Oficina de l’Alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va reclamar formalment a Espanya la derogació de la llei d’amnistia, atesa la vulneració flagrant de la normativa internacional sobre Drets Humans. Des del punt de vista jurídic, la Constitució de 1978 impedeix tal derogació. Espanya ho tenia i ho té tot atado y bien atado.

L’any 1978 va ser especialment luctuós per a Gassol. El mes d’abril moria a Mèxic, als 55 anys, el seu fill Abel i, a Lausana, el mes de juliol traspassava la seva esposa Lucie. En l’aspecte positiu, va viure amb satisfacció el seu darrer acte públic rellevant. Substituït democràticament Tarradellas, dia 25 de maig de 1980, en presència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, se va inaugurar amb el nom d’en Ventura Gassol, una avinguda a l’Hospitalet que, fins aleshores, havia estat dedicada al Crucero Baleares. Un cas, mai millor dit, de justícia poètica: eliminar el nom d’un vaixell criminal de guerra, que havia bombardejat la població civil a Màlaga, per posar el d’un poeta que va liderar la lluita pels drets i les llibertats del seu poble va ser un bon comiat. Quatre mesos després d’aquell acte, dia 19 de setembre de 1980 moria a Tarragona el qui va ser anomenat el lord Byron català: Bonaventura Gassol i Rovira.

Arran de la mort del poeta, Enric Canals recordava que Ventura Gassol, inseparable de Francesc Macià i lleial a Lluís Companys i a Josep Irla, havia dit: Tarradellas dice tantas mentiras que, cuando dice una verdad, se sonroja (El País, 20-IX-1980)12.

Dues reflexions finals

Analitzades les peripècies patides per Ventura Gassol, víctima d’agressions, de presons, d’intents d’extradició, d’exili, de dues amnisties i de l’enfrontament amb un company de partit, hauríem d’aprendre la lliçó i preveure, amb els ulls del present, l’engalipada que hi ha en curs a interès exclusiu d’Espanya, amb la conxorxa vergonyant d’alguns polítics que es proclamen independentistes. Bàsicament, hi ha dos temes claus en joc: l’amnistia i el dret a decidir.

1. Amnistia? Oblit i perdó?

És prou clar i llampant comprovar a qui va protegir i a qui va beneficiar més la Llei d’Amnistia de 1977. No es va fer pensant en la reparació de les víctimes del franquisme, sinó en l’exoneració dels seus botxins. Bo de deduir, per tant, quina era la vertadera intenció. Santa innocència tota aquella gent que cridàrem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia! Fora voler, vàrem blindar l’herència de Franco, legitimàrem la restauració borbònica i indultàrem els criminals de guerra. Si l’amnistia de 1936 havia estat pírrica, la de 1977, havia estat un bumerang.

Doncs ara, aquesta tardor de 2023, és a punt de perpetrar-se una endemesa encara més perversa. Amb la falsa aparença d’indultar els més de quatre mil activistes denunciats, tant els condemnats com els pendents de judici (més de la meitat amb peticions de penes de presó), els qui romandrien impunes serien els policies agressors, els torturadors, els jutges i els polítics repressors. Resulta irònic i preocupant que quan s’albiren les sentències judicials europees reparadores, quan es pot posar en solfa la repressió de tots els aparells de l’estat, incloses les seves destapades clavegueres (cas Pegasus, xarxa Villarejo…), hi hagi gent que vulgui reclamar una amnistia (acceptar-la ni que sigui), perquè suposa una rendició incondicional. Quan l’independentisme, d’acord al dret internacional, pot evidenciar l’abús i les il·legalitats patides, quan es pot aprofitar l’ocasió per divulgar el conflicte davant del món, una amnistia blanquejaria la conducta de l’estat i el famós a por ellos d’una monarquia absolutista bel·ligerant. Dit ras i curt, l’amnistia suposaria una claudicació i, en les actuals circumstàncies, una traïció al poble de Catalunya.

Hem perdut la xaveta? Amnistia, com la defineix el diccionari, vol dir oblit i perdó13. Volem oblidar tot allò que va fer, amb heroisme i convicció, el poble de Catalunya dia primer d’octubre de 2017? Hem de demanar perdó per haver votat? Volem oblidar aquella data revolucionària de resistència pacífica davant de la intolerància i la violència de les porres i de les pilotades a la cara? Acceptarem retrocedir al passat com si no-res? Volem prescindir d’una fita històrica en el camí de l’alliberament? Deixarem esvair la força d’unes imatges violentes que va veure tot el món? Almenys en nom meu, no!

2. Un nou referèndum?

Cal saber discernir i analitzar bé el vertader quid de la qüestió. Arribats a les portes d’una possible investidura a la presidència d’Espanya, sempre hi haurà qui pensarà i defensarà que és millor per a Catalunya un govern espanyol d’esquerres que un de dretes. Fals! La història demostra que tant és el color que comanda a Madrid. Deixant de banda qui eren els qui validaren la Dictadura de Primo de Rivera, els qui es conxorxaren en el simulacre de cop d’estat del 23 F, qui eren els de la cal viva, els qui atiaren el terrorisme d’estat del GAL i els qui validaren el 155, als peus de la monarquia borbònica, només plantejar el debat en una dicotomia d’esquerres i dretes ja és pensar en clau espanyola. Els qui volem que la Nació Catalana sigui un estat sobirà, hem de prescindir de culpabilitzar-nos i responsabilitzar-nos dels avatars de la política espanyola. Seria de ben ases passar pena dels seus mals atàvics.

Hem hagut de suportar, anys i panys, la cançoneta del problema catalán quan el vertader problema és Espanya o, millor dit, les dues espanyes. No ens hem de sentir temptats a intervenir en solucionar els seu històric conflicte intern, perquè això no ens alliberarà. Ells tenen ben clara i vigent la norma màgica que va receptar Alfons XII en el llit de mort: Cristinita, guarda el coño y ya sabes: de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas. Per a Catalunya, han estat dolents tots: de Cánovas a Sagasta, de González a Aznar, de Rajoy a Sánchez… O hem oblidat qui és que, els darrers quatre anys, ha activat més la repressió bravejant allò de ¿Y de quién depende la fiscalía del estado? Al llarg dels darrers tres segles, d’ençà de la derrota de juliol de 1715, quan varen caure Mallorca i Eivissa com a darrer bastió de la Nació Catalana enfrontada a Felip V, n’hem vist i patit de tots colors: majoritàriament la monarquia borbònica, corrupta i jacobina, però també dictadures militars, dues breus repúbliques hispàniques i, d’ençà fa gairebé mig segle, una monarquia parlamentària intervencionista. Algú pensa que, sigui quin sigui el color del nou govern, milloraran les nostres condicions de vida? En tots els casos, sempre hem rebut un tracte colonial a tots els nivells. El lingüicidi va al galop, l’espoliació fiscal és la més alta del món civilitzat, la justícia actua en clau inquisitorial contra la lluita per les llibertats, els programes escolars ens oculten i manipulen la nostra història, per no tenir, ni tan sols tenim seleccions nacionals com els britànics

Algú creu que, amb la tirallonga d’estafes que ens han fet, un nou compromís “d’estudiar i analitzar” una hipotètica consulta popular mereix la més mínima credibilitat? No està més que demostrat que la paraula d’Espanya (recordau les promeses de Zapatero) és paper banyat? No és a la vista de tothom que, quan es vegin estrets, sortiran amb la recreació d’una nova Espanya autonòmica vestida de federalisme? D’altra banda, cal prendre consciència que acceptar una promesa vaga i etèria d’una hipotètica consulta futura significa invalidar el referèndum de dia primer d’octubre de 2017. Hem d’evitar ser com el hàmster engabiat que gira sense parar sobre una roda que no va enlloc. Hem de deixar de pujar la muntanya com Sísif i veure rodolar la feixuga pedra una vegada i una altra. Hem de rompre la corda que ens obliga, lligats com els ases a una sínia, a caminar amb els ulls clucs i sense horitzó. Hem de sortir d’una vegada de la rotonda que representa un estat colonitzador que ens subjuga en tots els ordres: lingüístic, cultural, educatiu, econòmic, judicial…

A tall de conclusió

No hem de pidolar una amnistia que perdona els agressors i oblida la nostra lluita. No hem d’acceptar cap promesa inconcreta d’un dret tan elemental com el de l’autodeterminació. Aquestes dues premisses fonamentals, ens conviden a no voler salvar Espanya, perquè la seva salvació perpetua la nostra submissió. És imprescindible deixar de preocupar-nos per Espanya. Senzillament hem de voler ser qui som sense dependències. Què això obligarà l’estat espanyol a convocar unes noves eleccions? Tantes com vulguin! La governabilitat i l’estabilitat d’Espanya és un problema ben seu. Totalment seu. I no ens correspon resoldre els problemes dels altres.

Hem de rebutjar la pastanaga de l’ase d’Asens, orquestrada des del quintacolumnisme col·laboracionista dels comuns que ja han demostrat, amb els pactes de Barcelona, que els seus aliats són Ciudadanos (en vies de transformació en VOX) més PP i PSOE contra ERC i JUNTS. Tal com la gota d’aigua acaba foradant la roca, si ens mantenim ferms i fidels, com ho foren Bac de Roda, el General Moragues, el marquès de Rubí, Enric Prat de la Riba, Josep Miquel Guàrdia, Antoni Gaudí, Joan Salvat Papasseït, Francesc Macià, Emili Darder, Josep Maria Batista i Roca, Pere Oliver i Domenge, Pompeu Fabra, Pere Capellà, Pau Casals, Joan Ballester, Manuel Sanchis Guarner, Joan Oliver Pere Quart, Ventura Gassol, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, Guillem d’Efak, Francesc Ferrer i Gironès, Avel·lí Artís-Gener, Josep Maria Llompart, Guillem Agulló, Nadal Batle, Enric Garriga, Lola Anglada, Lluís Maria Xirinacs, Antoni Roig, Heribert Barrera, Isabel Clara Simó, Montserrat Carulla, Antoni Artigues i tants i tants d’altres, més prest o més tard veurem la nació catalana en el marc dels pobles lliures del món. A l’entretant, sense defallir gens, indesinenter, la nostra dignitat romandrà viva sobre el blau penyal.

NOTES

1 La cosa ve de ben enrere. Guillem Morro, una eminència en l’estudi de les revoltes foranes a Mallorca, explica les tres gran revolucions populars de 1391, de 1450 i de 1521. Els nets dels primers revoltats eren els avis dels tercers i, malgrat les similituds, en els tres casos es varen repetir els errors que abocaren a la derrota i a la submissió

2 Vg. Annex 1). D’aquesta llarga glossa, Ramon Muntaner i Torruella (1950-2021) 
en va musicar un fragment que s’edità l’any 1975, encara en vida de l’autor. 
Per emotiva i corprenedora, em permet de recomanar-ne vivament 
l’audició a: https://www.youtube.com/watch?v=fRA2vEn4JeQ
3 L’11 de setembre de 1923 va ser especialment viu davant de l’estàtua de Rafel de Casanova. Milers de manifestants cridaren Mori l’exèrcit! i Mori Espanya!

4 Arran d’un incident posterior, els autors de l’agressió foren detinguts. En declarar que no tenien intenció d’assassinar Gassol, sinó únicament tallar-li els cabells foren alliberats

5 Qui no recorda l’afusellament, l’abril de 2019, d’una representació del president Puigdemont al poble sevillà de Coripe (PSOE)? La (in)justícia espanyola va descartar que fos un acte d’odi i el va qualificar d’humorístic

6 Passaria exactament el mateix amb l’Estatut de 2006, aprovat per referèndum dia 18 de juny i, posteriorment, cepillado (des d’un govern socialista), impugnat per la dreta i jibaritzat pels tribunals espanyols

7 A Mallorca, amb idèntica acusació (rebel·lió i sedició), l’octubre de 1934 fou empresonat Pere Oliver i Domenge, batle republicà i independentista de Felanitx

8 Des de 1922, Gassol vivia amb Esperança Galofré i Pujol (Barcelona, 1896 – Mèxic, 1944), amb qui no es va casar, perquè ella estava unida en matrimoni amb un oncle que l’abandonà. Bonaventura i Esperança varen tenir dos fills, Abel (Barcelona, 1923 – Mèxic, 1978), arquitecte i Albert (Barcelona, 1924 – Mèxic, 1997), metge

9 Vg.: La NO-EXTRADICIÓ de Ventura Gassol de Manuel Castellet i Rosa Anna Felip (Ed. BASE, 2020)

10 La resolució final del tribunal francès va aferrar-se a un tractat de 1877 entre Espanya i França que establia cap persona no serà lliurada si el delicte pel qual es demana l’extradició és considerat per la part requerida com un delicte polític

11 Tarradellas, el 24 de gener de 1951, just l’endemà de la batussa, reconeix tàcitament que Gassol tenia raó en una carta que comença així: Crec que per raó que tinguessis no calia posar-te tan nerviós ni cridar tant. A l’escrit, l’acusa de gasiveria. Cal recordar que, durant tota la peripècia viscuda per ambdós, Gassol va ser el qui va gestionar els itineraris, les estades i les despeses tant a Occitània com a Suïssa

12 Anys després, Iñaki Anasagasti (PNV) recordaria l’opinió de Gassol sobre l’aleshores ja expresident quan publicà Honorable Tarradellas, déjenos en paz, por favor (El País, 3-III-1985), on reiterava l’acusació de mentider, li retreia que es proclamàs el successor de Francesc Macià i de Lluís Companys (ignorant a plena consciència Josep Irla) i s’exclamava que, als peus dels Borbons, encapçalàs la petició d’indultar els colpistes del 23-F. No ens ha de sobtar que pocs mesos després (BOE 177 de 25 de juliol de 1986), Joan Carles I l’anomenàs Marquès

13 Amnistia: f. neol. Perdó i oblit dels delictes (DCVB)

ANNEX-1

LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA

En la mort de Mac Sweney, alcalde Cork

A la ciutat de Lleida 
n'hi ha una gran presó, 
de presos mai n'hi manquen, 
que no n'hi manquen, no. 
Té les muralles altes 
que es beuen la claror: 
són negres, d'esclavatge, 
d'afronts i de dolor, 
que els presos que hi ha dintre, 
no en són de presos, no. 
Són fills tots d'una pàtria 
i esclaus de l'opressor 
d'aquesta Catalunya 
un temps bell jardí en flor, 
palau de vent, de cel i de mar blava, 
palau de llum i avui negra presó. 
-Canteu, canteu, bons presos, 
canteu-ne la cançó.
-Com cantaríem ara
si estem a la presó.
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor,
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor,
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor,
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten 
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.
A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca 
d'una claror de morts que els ve de lluny, 
senten una cançó enllà de la tanca 
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny. 
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda, 
mig feta d'odi i mig d'oracions 
que arbora el cel més fosc de banda a banda 
i salta els murs més alts de les presons.
Mac Swenwy l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta? 
I què en treus de tombar tres cops la clau?
 Per esclavitzar homes és poc forta, 
és massa obert encara aquest cel blau. 
A sota d'aquest cos que fermes ara, 
què creus que hauràs fermat a la presó? 
Mac Sweney lliure, i més encès encara, 
vola al davant dels seus i els don ardor. 
I ara que la mort, per més fermança, 
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt, 
ja no et resta tan sols ni l'esperança 
d'abatre el que ja és llum i vent i cel. 
La deslliurança tant l'ha volguda tota 
que no et volgué donar ni un glop de sang, 
que se n'ha anat bevent de gota a gota 
i només t'ha deixat la pols i el fang. 
I encara aquesta pols amb l'esperança 
que un vent d'adéu un dia no llunyà 
ensuma l' hora de la deslliurança 
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda 
n'hi ha una gran presó: 
que ja no hi queden presos, 
que no n'hi queden, no. 
Mac Swenwy, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil·la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil·la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de Mac Sweney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs,
tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

ANNEX-2

Per a saber més coses de Ventura Gassol, podeu accedir a la documentada biografia de Manuel Pérez Nespereira que té, a l’abast de tothom, la Fundació Irla, des d’on he extret les il·lustracions que trobareu al darrer annex. Vg.: https://irla.cat/wp-content/uploads/2022/07/biografia-ventura-gassol-versio-web.pdf

ANNEX-3 (més imatges)

1923. Gassol parla a un Aplec del Club Muntanyenc
1926. Amb companys d’Estat Català abans de ser jutjats a París
1927. Davant la tomba de Francesc Català a Brussel·les
Amb Francesc Macià a Cuba
A la caiguda de Primo de Rivera, retorn de l’exili
14 d’abril de 1931. Macià proclama la República amb Gassol a la dreta
Companys, Macià i Aiguader. Darrera, de perfil, Gassol i a la dreta Sbert
1932. Amb Jaume Aiguader inaugura el casal d’Estat Català a Gràcia
Juliol de 1936. Parla a l’agrupació catalans d’Amèrica
1937 Amb Esperança i Abel a l’exili de París
1940 Amb els fills, Albert i Abel, a Bruges
1942. Magre i amb cabells curts, amb Pau Casals i Joan Alavedra
1943. A l’exili a Suïssa
1950. En el seu escriptori de Les Sablons
1967. Amb la seva esposa Lucie al jardí de Les Sablons

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 6 d'octubre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pere Sureda torna al seu molí

Deixa un comentari

A Elvira Sureda Canyelles in memoriam

Una exposició justa i necessària

En el molí de Sa Cabaneta on va viure amb la seva dona, Catalina Canyelles, les seves tres filles, Elvira, Maria i Catalina, i sa mare, Pilar Montaner, s’ha inaugurat l’exposició Pedro Sureda retorna a ca seva.1 La mostra, comissariada per la filla petita i escultora, Catalina, i per la historiadora de l’art Elvira González (amb la col·laboració de la filla segona, Maria, i del sempre creatiu Raphel Pherrer), a més d’exhibir una part representativa de l’obra del recobrat autor (olis, pastels i aquarel·les), té per objectiu la noble i justa pretensió de reivindicar la memòria d’un artista que, si ens atenem a la seva qualitat, encara no ha rebut el reconeixement que mereix. L’exposició és una magnífica oportunitat per acostar-nos a la seva poc coneguda figura, ens permet plantar cara al pas del temps (el gran assassí de la memòria) i procedir al rescat d’una biografia més que interessant. A la vegada, possibilita valorar positivament in situ la vindicació per tal que l’Ajuntament de Marratxí dediqui el molí amb caràcter permanent a Pere Sureda i aprofiti per gestionar una nova i més adient ubicació del Museu del Fang a qualque antiga olleria del terme.

La nissaga dels Sureda

Nascut l’any 1909 a Valldemossa, Pere va ser el darrer fill del mecenes Joan Sureda i de la pintora Pilar Montaner. Els seus pares varen tenir 14 fills, tres dels quals moriren arran del part i altres dos moriren, encara joves, de tuberculosi. Ell va ser el petit dels nou que varen sobreviure, amb dos germans i sis germanes majors. De fet, entre Jacobo i ell varen néixer sis nines seguides. Pere, al llarg dels primers anys, va gaudir de l’enriquidora experiència de veure desfilar per la casa pairal de Valldemossa personatges com l’arxiduc Lluís Salvador, Neville Chamberlain i Gregorio Marañón, escriptors com Eugeni d’Ors, Miguel de Unamuno, Rubén Darío, Azorín, Jorge Guillén, Joan Alcover, Llorenç Riber i Gabriel Alomar, o pintors com Joaquim Sorolla, Santiago Rossinyol, Joaquim Mir, Tito Cittadini i Antoni Gelabert. Amb tot, allò que més evocava de la infantesa era la vocació de pallasso.

Possiblement per l’afinitat ideològica que comentarem més endavant, Pere Sureda amb qui més es va fer de la família va ser amb Jacobo (1901-1935) i amb Pazzis (1907-1939). Els tres havien heretat la destresa de sa mare i coincidien amb les habilitats artístiques. Tant Pazzis com Pere tenien com a ídol i referent el seu germà. Jacobo va ser un destacat poeta del moviment ultraista i amic de Jorge Luis Borges a qui va acollir en les seves estades a Mallorca. Arran de la seva mort, Pere es convertí en el principal confident de Pazzis, pintora i escultora, víctima d’un conjunt dramàtic de circumstàncies que l’arrossegaren al suïcidi un mes després de la victòria franquista. Durant la guerra, Pazzis va viure un temps a la casa que Pere tenia llogada a Deià i, després, a la que el mateix germà custodiava i gestionava a Gènova, al costat de Cas Potecari, que havia estat de Jacobo i la seva esposa, Eleanor Sacket.

El matrimoni amb les tres filles

L’any 1937 Pere va anar a viure amb sa mare a Sa Cabaneta, on llogaren el molí. Dia 29 de setembre de 1949, amb 40 anys, es va casar a la Seu de Palma amb Catalina Canyelles Coll, una veïnada molt jove del poble que havia conegut feia molts d’anys. Segons la notícia de premsa, va ser una cerimònia íntima ja que la família Sureda estava de dol per la mort, cinc mesos abans, de Margalida, una germana del nuvi2. Pere i Catalina tendrien tres filles (Elvira, Maria i Catalina) i varen viure sempre al molí, amb un hort, moltes de flors i rodejats de nimalaria (ell suprimí l’a inicial, perquè els animals tenen més cor que les persones, però no tenen ànima). Aquell molí, l’estudi del pintor, va esdevenir un cau de vida social i harmonia.

Un artista singular

El 29 de desembre de 1932, Última Hora, El Día i Correo de Mallorca publicaven la llista d’aprovats validada pel tribunal examinador responsable de cobrir places vacants a l’Ajuntament de Palma. Pere Sureda apareix en el segon lloc de la relació d’aquelles oposicions. D’aquesta manera, als 23 anys, s’incorporava a la feina com a funcionari. El setembre de 1934, promocionà com a oficial del Negociat d’Higiene i Beneficència. Va ser aquell any quan ja demostrà les seves inquietuds culturals. El mes de novembre, a Brisas, apareix un reportatge seu: El parado de Valldemossa, agrupació de la qual feia part amb altres germans.

Les dèries literàries, però, no superaren mai les artístiques. Animat pel pintor Josep Puigdengolas (1906-1987), va ser deixeble del paisatgista i retratista William Edwards Cook (1881-1959), amb el qual arribaria a fer part, ja a l’any 1948, del Grup dels Set. Abans, a la primeria de l’any 1936, va participar en una exposició col·lectiva a l’Ateneu on va exposar dos retrats. Al costat de Pere Quetgles, Xam, i de Juli Sanmartín l’any 1940 va fundar el Cercle de Belles Arts de Palma on, l’any següent, faria la primera exposició individual3. La premsa se’n va fer ressò: dia 18 de març de 1941, Correo de Mallorca anunciava l’exposició que s’inaugurava aquell dia, amb la relació de les obres (Retrato de mi madre, Casa de Deyá, Casas de la Cabaneta, Día gris. Génova, Casas de Valldemossa…). L’endemà, 19 de març, el Baleares publicava en portada una elogiosa crítica signada per K. Dia 22, també en portada, L’Almudaina feia una crònica de l’exposició i enaltia l’autor: Arte ambicioso de nuevas rutas, el del pintor Pedro Sureda, manifestándose una estimable sensibilidad dentro de la difusión de la pintura avanzada. Amb una alta valoració del dibuix i del retrat, la crítica posa èmfasi en l’encertada ingenuïtat dels paisatges. També el Baleares publicava, el diumenge 23 de març, una segona crítica encara més favorable i, finalment, Correo de Mallorca, com els altres diaris també en portada, es desfeia en alabances fins a concloure que Consideramos a Pedro Sureda un nuevo valor que se ha revelado en el ambiente artístico mallorquín. Finalitzada l’exposició, encara es publicaren noves ressenyes entusiastes, com les de A. Vidal Isern i Archie Gittes (vg. algunes crítiques al final).

No havia passat un any quan, atès l’èxit de la primera exposició, el gener de 1942 va fer una segona mostra, aquesta a les Galeries Costa. Els títols de les obres delaten que ja eren fruit de la seva integració a Sa Cabaneta: Dalias y Rosas, Luz de mañana (La Cabaneta), La sierra y el valle (La Cabaneta), Can Roca (La Cabaneta), Luz de tarde (La Cabaneta)… Novament tota la premsa sense excepció va dedicar extenses crítiques a l’exposició. La Almudaina (23 de gener de 1942) deia: Va alcanzando mayor grado de calidad la pintura de Pedro Sureda, el joven artista que se dió a conocer en el pasado año. Dia 22 de març de 1946, de nou a Galeries Costa, inaugurava la tercera mostra individual, amb paisatges de Sa Cabaneta (Es Caulls, Ses Clotes, Calle del Molino…) i de Valldemossa (Olivos, La Cartuja, La Beateta…). Sobre aquella mostra, José Alzubidi escrivia a L’Almudaina: Estamos ante un artista excepcional. No se puede dudar, ni por un momento, de la excelencia de su obra.

Dia 2 d’abril de 1948 l’Ajuntament de Palma va concedir a Pere Sureda un mes i mig de permís sense sou per anar a Ciutadella de Menorca, on dia 11 d’aquell mes va inaugurar una exposició dels seus quadres a la recent estrenada biblioteca de la Caixa de Pensions. El mes de gener de 1949 va fer una nova exposició a les Galeries Quint, des d’on, conjuntament amb les Galeries Costa, el mes de febrer se li tributà un sopar d’homenatge per celebrar els èxits obtinguts amb les seves pintures. En menys de vuit anys, els seus retrats, els seus paisatges i les imatges referides a la cultura popular (especialment les danses valldemossines) havien obtingut reconeixement. S’havia convertit en un dels pintors més notables i coneguts i els seus quadres eren utilitzats per il·lustrar felicitacions de Nadal o calendaris, com el del Foment del Turisme de Mallorca de 1976.

Pere Sureda no era molt donat a exhibir les seves obres i, tot i que li anaven a comprar quadres al molí, passava anys sense exposar, com els quinze que varen transcórrer entre la mostra de 1960 a les Galeries Quint i la que faria l’any 1975 a Santa Maria. Ell es defensava: Per al veritable artista, allò important és crear, no exposar. L’afany d’exposar cada any ha fet malbé moltes obres d’art i molts d’artistes. Al llarg del temps, va ser guardonat amb els premis més rellevants de Mallorca: l’any 1948 amb la Medalla d’Or de la Diputació (1948), l’any 1957 amb el Premi Ciutat de Palma Antoni Ribas (la primera vegada que es convocava), l’any 1968 amb la medalla de dibuix del Salón de Otoño, guardó que revalidà l’any 1975 amb el Primer Premi de Dibuix del XXXIV Salón de Otoño i l’any 1980 amb el Picarol4. Va rebre diverses ofertes de feina, però les va deixar passar totes perquè, part damunt tot, estimava Mallorca i es declarava molt enyoradís.

Pere Sureda vist per Xam

De manera complementària, a partir de l’any 1941 va exercir de crític d’art en el setmanari Actividad, durant els pocs anys que es va publicar. Igualment, a partir de 1966, va impartir classes de pintura en el Club Unión Internacional del Terreno del qual era vicepresident. L’entitat, orientada a promoure l’Art, la Cultura i l’Amistat, organitzava concerts, exposicions, cursos d’idiomes i excursions.

Com a pintor, el seu estil de formes i colors evoca lleugerament l’obra de l’occità Paul Cesana (1839-1906), més conegut com Cézanne. Miquel Alenyà i Fuster (1939-2023), a la veu Pere Sureda Montaner del seu diccionari de pintors, el va descriure així: Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un exquisit classicisme.

L’humorista

Potser la reminiscència de la seva vocació infantil de pallasso, afegida a la bonhomia i al bon humor, l’impulsaren a completar l’expressivitat creativa dels dibuixos, amb la confecció de vinyetes humorístiques. L’any 1942, amb l’obra La inspiración del poeta, va guanyar el primer concurs (i únic, perquè no es tornà a convocar mai més) del Saló d’Humoristes del Cercle de Belles Arts. El 1945 col·laborà a La Codorniz i el 16 de març de 1947, a L’Almudaina, estrenà la secció Panoramas Urbanos, on projectava una mirada molt crítica amb les diverses remodelacions que patia la ciutat de Palma5.

Com és fàcil d’imaginar, malgrat tractar-se d’una secció humorística, els seus dibuixos varen cridar la lupa dels censors. Tot plegat degué incrementar la vigilància a la qual ja devia estar sotmès atesa la condició republicana. Així i tot, l’abril de 1949, juntament amb Joe Sbaris (pseudònim de Josep Ribas, autor de les entrevistes d’aquells anys en el diari Última Hora), va obtenir l’autorització de la censura per publicar un recull de les seves vinyetes. El llibre, amb el subtítol Ría y cavile, anava precedit d’un pròleg de l’editor Lluís Ripoll i Arbós (1913-2000). La premsa es va fer ressò de l’acollida popular que va obtenir el recull d’acudits6.

Com sol passar amb els pintors que fan humorisme gràfic, els dibuixos de Pere Sureda, tan estimats pel gran públic, no han estat prou valorats per la crítica il·lustrada i, en general, han estat considerats un gènere menor. Es tracta d’una percepció molt injusta. Els acudits i les historietes van més enllà del dibuix, perquè requereixen no només la capacitat de mostrar una imatge, sinó també l’enginy del que es vol comunicar. L’humor reclama una gran dosi d’expressió artística.

i arriben en Calafat i en Pep Mindano!

L’any 1959, el periodista Gabriel Fuster Mayans, Gafim (1913-1977), va començar una secció, Sa Porta, on parlava del dia a dia del mercat i l’evolució dels preus7. Arran d’un incident, va decidir camuflar les seves opinions en la veu d’un pagès8. Així va néixer en Calafat. Sa Porta va esdevenir un dels espais més llegits del diari, perquè la gent mirava molt per la butxaca. L’èxit va animar el director del Baleares a convocar un concurs per representar gràficament en Calafat. Es presentaren centenars de dibuixos i, finalment, el jurat va concedir el premi a Pere Sureda.

D’immediat, el mes d’abril de 1962, a la mateixa pàgina de Sa Porta, començaren a publicar-se les Coses d’en Calafat i ben aviat el centre d’atenció dels lectors s’adreçà cap als acudits que varen multiplicar la popularitat del personatge. Això no obstant, el Calafat de Sureda poc tenia a veure amb el de Gafim. El periodista era de Palma i, de la seva mà, en Calafat anava al mercat amb un cert senyoriu, com un ciutadà a matances i amb mentalitat llongueta, mentre que el dibuixant era de Valldemossa i, a més, vivia al poble de Sa Cabaneta. El pagès, amb Sureda, esdevindria molt més coherent.

En Calafat era un pagès mallorquí de devers el pla de Sant Jordi ocurrent, irònic i mordaç, però sense malícia. Va ser l’expressió de la Mallorca de la postguerra; un poble més viu que una alatxa i amb una gran capacitat de sobreviure enmig de les dificultats.

Acompanyat d’en Galiana, en Pep Mindano, madò Gurumbau i altres personatges que entraven i sortien de les vinyetes, en Calafat era un filòsof que es manifestà com un ecologista avant la lettre que l’any 1962 ja es mostrava preocupat davant dels canvis que patia l’illa, sotmesa als efectes més negatius del turisme. Sempre al peu de l’actualitat, també animava la polèmica com la que es va aixecar sobre quin era el topònim correcte d’Andratx. Amb un aparent menfotisme de qui no sap res del debat, aconseguia que la gent s’adonàs de la ignorància general que, de manera gens involuntària i perfectament programada, patia una població desinformada.

Calafat va inundar Mallorca (“cacharro, licor, xiurell, café…”)

La popularitat del personatge va ser de tal magnitud que disparà el merchandising. D’en Calafat, l’any 1964, se’n feren siurells, mones de Pasqua i va donar nom a un licor. Els dibuixos s’aprofitaven arreu9. L’èxit va provocar la gelosia de Gafim que, tot i admetre el mèrit de Pere Sureda, abanderà reiteradament que en Calafat era un invent seu10. Amb tot, l’any 1966 es publicaria el llibre Coses d’en Calafat. Amb pròleg de Gafim, era una selecció de les vinyetes publicades al Baleares. El llibre, presentat el dia de Sant Jordi d’aquell any, va tenir tal èxit que s’exhaurí d’immediat i va obligar a fer-ne una segona edició. Resulta d’interès veure que l’autor, tot i que el nom amb el que tota la vida va ser reconegut per familiars i amics era Pedro, nom que també feia servir per signar les seves obres, va encapçalar el llibre com a Pere.

A partir de 1972 i fins al 1980, Sureda traslladà els seus acudits al Diario de Mallorca, ara amb el títol Coverbos d’en Pep Mindano, però amb idèntic sarcasme. L’autor va fer una descripció del seu personatge: Amb el meu Calafat em plau dur als lectors un poc d’aire fresc de fora vila, sentit comú, realisme, seny i humor. Els acudits estan vinculats a la meva vida quotidiana, a allò que m’envolta, a les persones que tract11. En una sola frase, resumí de manera magistral la filosofia dels mallorquins que pretenia projectar amb els seus dibuixos: En Calafat se’n fot si els ganivets no brillen, allò que vol és que tallin!

En la faceta de dibuixant cal esmentar alguns dels llibres que va il·lustrar. El desembre de 1951, Gafim publicava Tres viatges en calma per l’illa de la calma, amb dibuixos de Pere Sureda. El mes d’abril de 1959 il·lustrava L’altre camí. La història d’un bar de Santa Creu de Gabriel Cortès, llibre que havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Novel·la d’aquell any. El març de 1957, l’Ajuntament de Palma editava el llibre Como andar por la calle, una guia il·lustrada per Pere Sureda per repartir entre els escolars. L’any següent, amb el mateix format, s’editaria Como andar en moto y en bicicleta. Es donava el cas paradoxal que l’any 1948 Pere Sureda s’havia romput la clavícula per una caiguda quan anava en bicicleta i, dia 19 de gener de 1966, va patir un nou accident, aquest amb moto, que l’obligà a ingressar a la clínica Verge de Lluc, amb una commoció cerebral. Segons la família, també va caure d’un cavall amb lesions menors.

El funcionari represaliat

Resulta imprescindible destacar la ideologia d’esquerres dels tres germans artistes de la nissaga dels Sureda i Montaner: Jacobo, Pazzis i Pere. L’any 1931, els tres saludaren, amb entusiasme i satisfacció, la proclamació de la República. El seu posicionament sorprenia en el si d’una família ultraconservadora (son pare s’alienaria amb la Falange Española). De fet, Pere Sureda va militar a Esquerra Republicana, el partit d’Emili Darder, i per això, arran de la insurrecció feixista de 1936, va ser empresonat i, posteriorment, depurat de la feina que tenia a l’Ajuntament de Palma. Fins a la sessió municipal de dia 3 de juliol de 1942, no es va tancar l’expedient disciplinari amb proposta favorable de readmissió com a oficial administratiu12. Havien passat sis anys d’ençà de la detenció13. Anys després, s’incorporaria laboralment al negociat de Cultura.

Malgrat haver de viure (i fer el cap viu per sobreviure) en el marc d’una dictadura militar, no es va tancar mai en banda i va mantenir un ric marc de relacions. Li agradaven els cavalls, anar a jugar a escacs al Centre de Belles Arts, a dòmino i a cartes amb els amics de Sa Cabaneta i a colcar en moto. Una dada gens anecdòtica que, en ple franquisme, demostra fins a quin punt va ser un precursor en defensa de la llengua, és la condició que va posar l’any 1962 a Javier Jiménez, director del Baleares. Periódico del Movimiento: els seus acudits s’havien de publicar en català. El diari va accedir-hi, tot i que, a sota, el primer any s’hi afegia una traducció al castellà que, sortosament, es va eliminar. Dia 31 d’octubre de 1963, a la revista Serra d’Or es llegia: El diari BALEARES publica diàriament una caricatura de l’excel·lent dibuixant Pere Sureda, referida al personatge Calafat, amb el text en català. (…) Com que els dibuixos són bons – Pere Sureda té molt bona mà – i els comentaris també, els lectors cerquen cada dia l’ocurrència de Calafat. Com així els altres diaris no imiten el BALEARES? Pot semblar poca cosa en la nostra llengua, però menys ja no és res.

Pere Sureda a la literatura

Marius Verdaguer (1885-1963), autor d’un encès elogi de la primera exposició de Pere Sureda, també el va incloure a ell i a bona part de la família a La ciudad desvanecida: recuerdos de un socio del «Círculo Mallorquín», publicat l’any 195314.

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989) va incorporar Pere Sureda a Die insel des zweiten Gesichts, una excel·lent novel·la, publicada l’any 1954 i considerada una de les millors obres mestres europees del s. XX. L’autor hi descriu l’estada a Mallorca entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1936 quan, després d’una peripècia, es va poder embarcar15. La família Sureda apareix com a protagonista. Vigoleis retrata Joan Sureda com un excèntric i pèssim gestor d’una gran fortuna familiar que va fer ull. En canvi, glossa Jacobo, Pazzis (de qui, segons l’esposa de l’autor, Vigoleis estava enamorat) i, de manera intensa i destacada, Pere, el gran amic que informà l’autor de l’aixecament feixista amb la paraula que hi ha al diccionari britànic: pronunciamiento! L’obra de Vigoleis ha estat objecte de dotzenes d’edicions i, en tres ocasions, l’autor va afegir noves informacions a l’original.

Vigoleis vist per Pere Sureda

A l’edició de 1981, explica com, una vegada mort Franco, l’octubre de 1976 va tornar a Mallorca i va viure a la casa del seu amic, al molí de Sa Cabaneta. És significatiu tot el que escriu. A més de fer un gran elogi de les ensaïmades, dels vins de Felanitx i del frit, les sopes, les panades i els escaldums de Catalina Canyelles, escriu: aquella illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers. Descriu l’oasi que representava el molí a una zona, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia pocs anys que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat. Vigoleis va voler que Pere Sureda el retratàs però, a l’hora de partir, el pintor no li va donar l’oli perquè trobava que no estava acabat. Quan Pere va morir, la vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

L’any 1957, Melanie Pflaum, autora d’una biografia de Hemingway, va publicar als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero, també editada en segona edició a Anglaterra i traduïda a l’alemany. Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) apareixen, amb noms ficticis, tres germans Sunada. En realitat, són Jacobo, Pazzis i Pere Sureda.

Reconeixements post mortem

Dia 13 d’agost de 1983 va morir a Sa Cabanera per culpa d’una arterioesclerosi sobrevinguda el desembre anterior. Tenia 74 anys i els darrers mesos la malaltia l’hi havia provocat una paràlisi. La premsa local se’n va fer ressò. També fou notícia a La Vanguardia i a l’ABC (amb un obituari de Santiago Cancelo publicat dia 30). Tothom es referia al talent com a pintor i al sagaç i mordaç humorisme. Quantes de vinyetes va arribar a publicar? Si comptam els tres anys dels Panoramas Urbanos a L’Almudaina, els deu anys de Coses d’en Calafat al diari Baleares i els vuit anys dels Coverbos d’en Pep mindano en el Diario de Mallorca, a raó de sis cada setmana (els dilluns aquells anys només sortia La Hoja del Lunes) convindrem que varen ser milers d’acudits. El Baleares va dedicar tota una plana a fer una evocació, signada pel seu amic periodista Joan Bonet, amb algunes il·lustracions de Pere Sureda i un autoretrat.

Només un any després de morir, coincidint amb les festes patronals, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedicà una exposició d’homenatge. L’octubre de 1997 el Casal Solleric, amb organització conjunta dels ajuntaments de Palma, Marratxí i Valldemossa (amb l’actuació del popular grup dels germans Estaràs), va inaugurar l’exposició Recordant Pere Sureda. El 1998, amb motiu del cinquantenari del Grup dels set, es va fer una exposició a la Fundació Barceló, amb l’edició d’un catàleg amb els escrits originals de 1948 de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i Josep Bauçà. L’any 2009, amb motiu del centenari del seu naixement, la Fundació Coll Bardolet, sota els auspicis de l’Ajuntament de Valldemossa, va organitzar una exposició i va publicar el catàleg Pedro Sureda, vida i obra16. Entre d’altres autors, l’escriptor Antoni Serra (1936-2023) el definia així: Sureda, l’home, artista, el creador, l’imaginatiu, l’inconformista, l’irònic, l’insubornable Pedro Sureda. Doncs sí, tot això i tot el que hi vulgui afegir la gent que s’acosti a la seva obra.

L’any 2017 ocupà un lloc rellevant a l’exposició Humor gràfic a la premsa de les illes Balears. Finalment, el 2023, Pere Sureda i Montaner ha tornat al seu molí de Sa Cabaneta. Tant de bo, hi pugui romandre i que el seu esperit faci reviure el paradís perdut amarat d’olis, aquarel·les i dibuixos.

Sempre he coincidit amb Raphel Pherrer, amic de la família i un dels qui en sap més coses (i el qui millor les sap dir o callar), que la nissaga dels Sureda Montaner conté totes les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins. El relleu de molts dels seus membres conviden a l’elaboració d’un estudi global que abocaria a la realització d’una sèrie televisiva d’altíssim interès17. Tant de bo es pugui fer realitat el projecte que somiava Elvira, la filla major de Pere (1951-2022). De moment, l’exposició dedicada a son pare és una magnífica oportunitat per endinsar-se en una atmosfera meravellosa plena d’evocacions màgiques.

Dat a Son Menut, del 9 al 13 de setembre de 2023

NOTES

1 Respectant les citacions on apareix com Pedro, he adoptat com a criteri el nom de Pere

2 Amb la mort de Margalida, dia 23 d’abril de 1949, dels 14 fills que havia tengut Pilar Montaner, ja només en sobrevivien cinc (Juan, Celerina, Emilia, Susanna i Pere)

3 El Cercle es va inaugurar dia 14 de desembre de 1940 amb una exposició, amb obres de més de vint autors, entre els quals Pilar Montaner i Pere Sureda

4 El premi Antoni Ribas no es tornà a convocar fins el 1968. El 1974 s’exposaren a la Sala les set obres guanyadores. Arran del Ciutat de Palma, l’any 1957, en una divertida entrevista sobre la destinació dels doblers del premi, deia que oferiria un frit als amics i un pinso especial al seu ase, Caravaco

5 Pere Sureda considerava que Palma era una ciutat inhòspita i incòmoda

6 Baleares (28-IV-1949)

7 El periodista Gabriel Fuster Mayans era advocat i, abans de la guerra, va ser company a la Residència Ramon Llull de Barcelona del pintor Ramon Nadal, del poeta Bartomeu Rosselló Pòrcel i del psiquiatre Bartomeu Mestre, entre d’altres

8 Gafim, atesa la precària situació dels productors, havia proposat pujar una pesseta el preu de la llet i centenars de consumidors acusaren el diari d’irresponsabilitat

9 L’any 1968, una televisió d’Estats Units va fer un reportatge sobre en Calafat, on Pere Sureda explicava el procés creatiu dels acudits. El 1969 el programa de la popular Festa del Botifarró de Sant Joan, anava il·lustrat amb dibuixos d’en Calafat

10 El 4 de març de 1969, Gafim publicava Sobre el origen e intención de Calafat

11 Entrevista del professor i llibreter Tomeu Payeres al Baleares (2-III-1969)

12 Font: La Almudaina i Baleares (4 de juliol de 1942), El Luchador (11 de juliol de 1942)

13 En sentència del 7 de setembre de 1950, arran d’una demanda formulada per quatre treballadors que havien patit també la depuració, es decretà que la reposició fos retroactiva amb l’antiguitat de 1936. Font: Boletín Oficial de la Provincia de Baleares n. 13076

14 Hi ha una excel·lent traducció de Nina Moll al català, La ciutat esvaïda, publicada l’any 1977

15 Traduïda al castellà com La isla del segundo rostro, en català seria més entenedor L’illa de les dues cares

17 Tant Pilar Montaner com Pazzis han estat objecte de documentals monogràfics. Això no obstant, roman pendent una visió conjunta de la nissaga, amb especial atenció a les figures de Joan Sureda i els seus fills Jacobo i Pere

BIBLIOGRAFIA

ALENYÀ, Miquel (miquelcinema): https://miquelcinema.blogspot.com/2013/10/pere-sureda-montaner-valldemossa.html (2013)

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009): La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (reedició de 1981): Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1988): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

FERRER, Rafel (Raphel Pherrer) (1983): Adéu, Pere Sureda (Pòrtula, 20-XI-83)

El món de Pere Sureda, (Pòrtula, n. 41, agost de 1985)

Cent anys amb en Pere Sureda https://www.youtube.com/watch?v=7BuoxUGVtdA

Entrevista a Elvira Sureda https://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0

GARCIA BONED, Germà (1998): La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002): Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT i MUNTANER, Biel (2009): http://www.marratxipedia.com/textos-mes-llargs/pere-sureda-cent-anys-f/

MASSOT I MUNTANER, Josep (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS (2009)

– (2019) Un diluvi de buit ha inundat el paisatge dins del llibre BLUES AMB DONES, EL GALL EDITOR. Vg. http://boladevidre.blogspot.com/2012/06/un-diluvi-de-buit-ha-inundat-el.html

– (2011) Té dues cares Mallorca? (en cinc capítols)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-final/

PAYERAS, Tomeu (1969): Se le acusa de… (Baleares, 2-III-1969)

PERELLÓ, Rafel (1989): El Grupo de los Siete (1948-1949). Fundació Barceló. Palma, 1989

RIPOLL, Lluís (1981): Las Baleares y sus pintores (pàgs. 198-199)

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

Pere Sureda, uns dibuixos i aquells temps. Última Hora (31-V-1980)

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

TUR, Margalida (1996): La Pintura i l’Escultura a les Balears. Promomallorca, Palma, 1996.

VEIRET, Patricia i PFLAUM, Will (2015): El evangelio de Pazzis Sureda (volum I). Galerada bilingüe espanyol – anglès. Amb un índex del que hauria de ser el volum II.

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977), traducció de Nina Moll al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll.

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

IL·LUSTRACIONS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aclariment forçat a un acudit negre i de sal gruixada

L’autor de l’article amb Elvira Sureda Canyelles (Son Menut, 5-VII-2020)

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 13 de setembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Crida en defensa de “pregó” i altres paraules

Deixa un comentari

El setembre de 2016, el prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni publicava «Contra les paraules pregó i pregoner» (vg. ANNEX-1). Afirmava que, tot i que pregó es va incorporar al diccionari, es tracta d’un hispanisme i propugnava arraconar el mot. Es fonamentava amb una dada inexacta que aboca cap a un lapsus calami. Explicava que, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari Bellvitges, Esteve i Juglà (1803-1805).

Font de pregó 1591? Ca barret!

L’afirmació em va deixar atònit, perquè havia vist documentat pregó molt abans de finals del s. XVI. Com podia ser que passàs per malla als autors dels diccionaris? El fet cert és que, com indica Bibiloni, a la veu pregó, el DCVB esmenta la frase Manant ab pregó que ningú pena de la vida se partís del escuadró doc. a. 1591 (Hist. Sóller II, 742). Com a etimologia, assenyala que el mot prové del llatí precone i afegeix que Segurament per conducte del cast. Pregón. És ben possible que aquesta definició del DCVB determinàs la incorporació tardana al diccionari normatiu de la paraula pregó, qualificant-la de castellanisme i destacant, com a primera font de referència, l’any 1591. Una data, si més no, tres segles posterior a l’aparició del mot en català.

En plena commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca (1521-1523), dia 18 de setembre de 2021 vaig escriure un comentari a l’article esmentat de Bibiloni, fent notar que, durant la revolta, apareixia documentada amb notorietat la paraula pregó i, també, el verb pregonar, en el sentit de fer públiques les sentències contra els agermanats. Vaig afegir que el 1300 ja hi havia els Llibres de Pregons, amb presència abundant de la paraula ara qüestionada, i vaig tancar el comentari amb una convidada a obrir una nova reflexió. Em venia de nou que una evidència tan gegantina, acreditada en una documentació pública rellevant, no hagués merescut l’atenció dels redactors dels diccionaris, molt especialment de Fabra, Moll i Alcover, el darrer dels quals, com també veurem, coneixia el Llibre de Pregons, perquè s’hi havia referit en un article. Vuit dies després del meu comentari, Gabriel Bibiloni em corresponia: Gràcies de les informacions. Ho tindrem en compte. Vaig pensar que ja havia fet l’aportació que em pertocava i que els lingüistes aprofitarien la informació com una oportunitat de millora i esmenarien la badada dels diccionaris. No era ni és un tema que caigui de la post i, després de tants d’anys de viure en l’error, la cosa no venia d’un dia ni de dos. Tot i això, en el curs de les meves recerques, adesiara anotava la presència en documents públics dels mots pregó, pregonar, pregoner i, fins i tot, pregonat, com a persona objecte d’un pregó. L’allau documental pot emplenar més d’un llibre, però només en farem un tast.

Enguany, en el sus de les festes de Felanitx, Carles Marín (periodista i llicenciat en filologia hispànica i catalana) assegurà que pregó i pregoner són castellanismes i proposà la substitució per crida i saig, perquè són paraules més tradicionals. Retreia a l’Ajuntament que fa 16 anys ja ho havia explicat i no li havien fet cas. En concret, en el pregó de Setmana Santa del 2007 havia dit: En els darrers temps, les paraules tradicionals «crida» i «saig» han estat desplaçades pels castellanismes pregó i pregoner. Tot i que en l’actualitat el diccionari de l’Institut ja les recull, he volgut rescatar les primeres de l’oblit i tornar-les posar en circulació1. He de dir que, quan ho vaig llegir, em va fer somriure la vindicació de Marín, perquè d’haver accedit al mateix pregó de Setmana Santa de dos anys abans, el 2005, hauria vist que el vaig titular Una crida a la vida2. La paraula estava recuperada i en circulació. De fet, he titulat crida els quatre pregons que he fet (el d’Establiments de 1997 era Crida per a recobrar el tramvia) sense que això signifiqui abominar de pregó, perquè no vull reduir, almenys no de manera conscient, el lèxic dels nostres avantpassats.

Atesa la proposta pública de Marín, partidari d’eliminar pregó i pregoner, ni que fos per substitució, vaig publicar un breu escrit al setmanari Felanitx per reiterar les indicacions que havia fet a Gabriel Bibiloni, amb alguns exemples concrets que demostren que, posats a prioritzar les paraules «tradicionals», ni crida ni saig poden considerar-se gaire preeminents a pregó i pregoner ni per rang, ni per categoria, ni per antiguitat, ni per presència en documents públics; més aviat tot el contrari. Marín, va respondre el meu escrit i, aferrat a la càtedra, persisteix en validar els diccionaris i l’Atles Lingüístic del Domini Català mentre les veus oficials i especialitzades no diguin el contrari o donin nous arguments a través de la investigació més formal i ortodoxa. Es dedueix que Marín considera la meva investigació poc formal, malgrat l’allau de dades aportades que posen en evidència els errors dels diccionaris, transportats a l’Atles Lingüístic. Hauria pogut correspondre el menysteniment que em dedica (des d’una rèplica que ni tan sols m’esmenta) i, sobretot, atendre el seu clam a l’ortodòxia amb la ironia que destil·la el fragment d’Erasme de Rotterdam dedicat als gramàtics a l’Elogi de la Follia (ei, del 1509)3. Entre felanitxers hauria estat divertit, però l’escarni i la befa s’han de dedicar als enemics del català i n’hi ha per pa i per sal. Pren força Tagore: si tanques la porta a tots els errors, qualque dia deixaràs la veritat al carrer. Si qualque cosa vaig aprendre a l’escola del nacionalcatolicisme va ser que no havia de donar res mai per segur. Qui s’aferra a la infal·libilitat dels llibres d’història, qui tracta els diccionaris i l’Atles Lingüístic com si fossin la Bíblia, qui nega la reflexió i la revisió, s’arrisca a validar els errors. Ai, en tot i per a tot, dels negacionistes!

Tres obres magnes de la llengua catalana

Cantin papers i mentin barbes

Abandonem l’afecció paraulera i endinsem-nos a les proves. Com he apuntat, al llarg de la recerca a l’entorn de la Germania de Mallorca, he vist pregó dotzenes de vegades i, de manera habitual el 1523, pregoner, pregonat i el verb pregonar. Molt abans, almenys d’ençà del s. XIV, tant al Principat de Catalunya com als regnes de València i de Mallorca, hi ha Els llibres de pregons. En conseqüència, no! El mot pregó en català no apareix el 1591, com assenyalen el DCVB i el normatiu, sinó tres segles abans. Quant a pregoner tampoc no apareix el s. XIX, com assegura l’Atles Lingüístic, sinó a la primera meitat del s. XIV4.

Pregoner és present arreu de la nació catalana (font: ALDC)

Hem de considerar pregó un hispanisme? Cas que ho sigui, l’hem de proscriure? El quid de la qüestió rau en si es pot atribuir la consideració de castellanisme a la paraula pregó i a les seves germanes pregonar, pregoner i pregonat. Em costa d’acceptar-ho mentre algú no demostri que és un manlleu del castellà i que no prové directament del llatí. No he vist a cap document, intuït ni tan sols, que la paraula pregó pugui considerar-se avui un barbarisme (per dir-ho de manera simplista). Fins i tot en el més que possible cas que arribàs abans al castellà que al català, l’hem d’eliminar? Hi ha proves a rompre que delaten l’antiguitat del mot català i el seu ús habitual i abundant d’ençà de fa set segles. Per això mateix, sembla temerari atribuir la condició d’hispanisme a una paraula que fa centúries que campa a l’ampla per totes les terres catalanes. Quan s’ha palesat documentalment que és així, sembla propi d’una cultura aliena i adversària fer allò de sostenella e no emmendalla i amagar la veritat per tal de no corregir l’endemesa. Pitjor resulta encara la pretensió de proscriure la paraula. No es tracta de qüestionar les obres magnes de Fabra, d’Alcover, de Moll o de Joan Veny, totes elles mereixedores de reconeixement i gratitud, però cal advertir que el diccionari normatiu, el DCVB i l’Atles Lingüístic no tenen cent anys i, en aquesta curta vida, són moltes les modificacions que han patit i, com bé saben els entesos, no ens ha de venir de nou que encara es detecti qualque disbarat.

Així com no hi ha proves fefaents (almenys fins ara) que detectin el desplaçament per via del castellà pregón al català (ep, i de rebot a l’occità?), hi ha indicis que apunten que prové directament del llatí. Els pregons del temps de la Germania de Mallorca, anaven precedits per un encapçalament, on s’endevina la font d’on deriva el mot. Dos exemples de fa més de 500 anys: Noverint universi, Quod anno a nativ. domini millesimo quingentésimo vicésimo secundo die videlicet xxiii mensis januari intitulata, Retu. Iit et fidem fecit Miquel Ros curriter et tubicense de mandato spectabilis et mag. dni. Regentis oficium Gubernatoris et ad Instanciam honorab. et discreti sindici universitatis, publicasse per loca solita presentis civitatis sono tube mediante, preconium sequentis (23 de gener de 1522). Noverint universi quod anno a nativitate domini M.D.xxij die videlicct xxx mensis maij intitulata, retulit et fidem fecit en Garau, tubicen et curritor curiarum se de mandato spectabilis et mag. domini Regentis gubernacionis et ad instanciam honorabilis Institores; publicasse per loca sólita presentís civitatis preconium tenoris sequenti. (30 de maig de 1522).

Podem viatjar més d’un segle enrere i trobar-nos amb altres dos pregons de 1410 que també enllacen amb el llatí. Llegim: Die et anno predictis (mercurij xvij Septemberis anno nativitate Domini MCCCCX) retulit et fidem fecis Johannes Ginardi, curritor publicos curiarum, de mandato honorabilis locuntenentis Governatoris Majoricarum fecisse per loca solita civitatis Maioricarum preconitzacionem sequentem. Del segon, de 8 d’octubre de 1410, transcrivim el final: per loca solita civitatis Marioricarum preconitzacionem subseguentem.5

Encara abans, els Llibres de Pregons comencen a Mallorca el s. XIV i es perllonguen durant quatre centúries fins després del Decret de Nova Planta. Contenen els bans pregonats per ordre del governador o a instància de la magistratura reial6. A Saragossa, a partir de 1409 (tres anys abans del Compromís de Casp), hi ha 17 Llibres de Pregons Saragossans. A Tarragona custodien El Llibre dels pregons (anys 1413-1428). Igualment a l’Arxiu Municipal de València podreu consultar els Llibres de Pregons del palau de Cervelló del segle XV, descrits com llibres on es copiaven els pregons que ordenava publicar el Consell als principals carrers i places de València, i a les localitats del terme municipal.

Llibre de Pregons del palau de Cervelló

A Barcelona trobarem El Llibre de Pregons de l’Hospital de Santa Creu (a partir de 1516). Hi ha llibres posteriors titulats de pregons i crides: Llibre de pregons i crides de l’Arxiu Municipal de València (1585), Llibre de crides i pregons de Cassà de la Selva (a partir de 1599), Crides i Pregons de Santa Maria del Camí (1599-1654), Llibre de pregons i crides de la Cort del castell de Corbera (1629-1734)… En els darrers casos es fa evident la coexistència dels dos mots sense que un substitueixi l’altre i, com es pot veure, no som davant de cap localisme, perquè els llibres de pregons abasten tots els territoris de l’antiga corona d’Aragó.

Com a casos particulars, a l’Arxiu Històric de València hi ha El Llibre de Pregons i Rogatives (1579-1595), a l’Arxiu del Regne de Mallorca hi ha el Llibre de Pregons i Edictes de la Real Audiència (s. XIV i XV) i, també, Llibre de Pregons Criminals (1630-1649) i encara un Llibre de Ordes y Pregons (1642 -1700). Amb dates posteriors a les assenyalades, ja en època borbònica, el 1725 a ller hi ha el Llibre de Pregons i, igualment a Cervera, un altre Llibre de Pregons (1790-1834).

Quant al mot pregoner, també apareix reiteradament i els exemples poden omplir moltes més pàgines7. Només una mostra prou eloqüent: a Tàrrega llegim que el 29 de setembre de 1343 el pregoner públic era Antoni Fonoll i, entre molts d’altres, gairebé un segle després, concretament el 18 d’abril de 1435, el corredor i pregoner públic de la vila era Joan Arces. El 6 de novembre de 1457, amb un salari anyal de 7 lliures, apareix Bernat Bonanat com a pregoner públic de la vila, trompador i sonador de flabiol i tambor. Dia 20 d’abril de 1562 el pregoner de Manresa era Jaume Soler. L’ofici no era exclusiu dels pobles. A Barcelona, dia 5 de maig de 1433, el pregoner públic Bernat Cadireta va pregonar pels indrets acostumats sobre lo ús e custum deIs sclaus e sclaves8. Amb data de 30 de juny de 1458, el pregoner de Barcelona cobrà 27 sous i 6 diners. Dia 23 de juliol de 1466 fou pregonat de manament del veguer pels llocs acostumats de la ciutat de Barcelona per Antoni Estrada, en el qual pregó es notifica la venda d’un alberg. En aquell cas, hi va haver protestes de particulars i les reclamacions s’acabaren dia 23 de febrer de 1468 ab la purgació del pregó9. Hi ha notícia del 13 de novembre de 1487 d’un altre pregó purgat i registrat en el llibre de la Cort de Barcelona10. No hem d’oblidar el destacat paper dels pregoners i, encara més, el de les pregoneres (dites també pregonadores i sermonadores), durant la revolta agermanada. Tampoc hem de perdre de vista el verb pregonar, en l’accepció de fer públiques les sentències, i menys encara, tancar els ulls als pregonats com el cas de Miquel Ramis de Muro, fadrí de 70 anys, moltas voltas pregonat per matar a plassa11.

Les Corts Generals de Catalunya

Encara (que no sigui dit!) més notícies. Les Corts de Barcelona, l’any 1300 castigaven els canviadors que esquivaven els deutes sota pena de ser pregonat el seu nom. A l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona abunden les referències als pregons. Així, dia 13 de març de 1326, rebuda la carta dels llegats del Papa, es demana a Bernat de Llach, prevere de capítol, que requereixi el batlle de Girona que no faci el pregó concedit a la carta del rei. Dia 17 d’abril de 1326, atès que En Galceran sa Ribera diu que certs homes de la Bisbal l’amenacen, es demana a Guillem de Frigola, batlle de la Bisbal que faci pregó posant pena als que l’agredeixin. El 29 d’abril de 1333 l’abat Ramon de Sant Feliu de Guíxols acusa els qui van espatllar els molins del monestir i feren pregó a Sant Feliu que cap ferrer gosés fer ferros per a molins. El 5 de febrer de 1344 es denuncia que s’han fet pregons de la cort de Siurana contra els homes de Palau Sardiaca que són propis de l’església de Girona. El 14 de maig de 1351, es requereix a Berenguer de Malla, veguer de Girona, per tal que lliuri Pere de Boterich, clergue culpable de crims, amb inserció de pregó. El 2 de desembre de 1360, Jaume Boscà ha fet pregó obligant a anar cada dimarts al mercat de Palamós y és un pregó il·legítim. A Ciutat de Mallorca, el segle XV hi havia un trompeta que feia pregons de ordenances relatives a la mostassaferia12.

Com a complement, per allò del distanciament històric, podem afegir algunes interessants referències d’autors més contemporanis. Antoni Maria Alcover va escriure: En quant a nels Virreys, tant a Catalunya com a Balears, seguiren comunicant en català amb los pobles en tots els actes y documents oficials. Així la sèrie de Lletres Comunes que contenen ordes del Llochtinent a Batles y Autoridats locals, totes estan en mallorquí, y en mallorquí estan també els llibres de pregons dels Virreys, guardats dins el mateix Arxiu y qu’arriben fins a 170013. El bibliotecari Estanislau Aguiló, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicà en capítols (entre gener de 1901 i maig de 1902) Rubrica dels Llibres de Pregons, amb la transcripció dels quatre llibres de l’antiga Cúria de la Governació que contenen els centenars de pregons dictats entre els anys 1385 i 1406. L’historiador Antoni Pons i Pastor publicà l’any 1929 Pregons del XVIè segle, amb la transcripció dels dictats entre 1500 i 1522 que finalitza amb el conegut pregó de Joanot Colom quan va instar la santa quitació. Joan Coromines indica que pregó prové del llatí praeconium i que també determinava una proclamació. En un altre treball, es refereix al topònim de la Ribagorça la roca plana, on fan los pregons. Bartomeu Mulet, Ramon Rosselló i Josep Maria Salom asseguren que a les viles i llocs de la Corona d’Aragó era una única taula a un racó de la plaça on normalment es realitzaven els pregons14. Margalida Bernat Roca i Jaume Serra i Barceló, eminències en l’estudi de la documentació referida a la Germania de Mallorca, fan moltes referències a pregons, pregoners i pregoneres, tant dels revoltats com de les autoritats: En un pregó del 22 de setembre de 1522, Francesc de Burgues, procurador reial, manà que tothom que tengués en poder seu o sabés on eren béns mobles, immobles, semovents, escriptures, deutes o altres coses de persones executades i confiscades ho havia de denunciar en un termini de deu dies i rebria la tercera part del valor. (…) El pregó es repetí el 22 de juliol de 152315.

La figura del nunci de Fra Angelico

No hi ha retrets;

paraules són paraules i fets són fets.

Guillem d’Efak

El perquè de tot plegat

No som filòleg, ni lingüista, ni historiador, però en la meva condició d’outsider que pateix la malaltia, crònica i incurable, de viure amb esperit de servei a la cultura catalana, em puc permetre dir el que em sembla tot plegat.

* Crec que el rebuig del mot pregó deriva del DCVB, atesa l’errònia ubicació de la paraula a l’any 1591 quan, com s’ha pogut comprovar documentalment, era d’ús habitual a la Cort General de Catalunya ja a l’any 1300. La fita de 1591 es traslladà mimèticament al diccionari normatiu que incorporà la paraula i la qualificà de castellanisme (el DCVB només diu «segurament»). Tenc per costum posar en solfa tot el que es fonamenta en premisses falses i aquest cas fa olor de ser paradigmàtic

* Em ve molt de nou (certament no me’n sé avenir) que ningú fins ara hagi fet veure que pregó és un mot formal i d’ús habitual i abundós d’ençà de fa més de set segles i amb una clara procedència etimològica original i primigènia del llatí

Un cas curiós: de nunci (1877) a pregoner (1878)

* També em ve de nou la creuada per eliminar pregoner, present a gairebé tot l’àmbit de la nació, sobretot quan l’alternativa saig és un localisme estrictament baleàric (restringit a Menorca i a una part de Mallorca), quan cridaire només es troba al Rosselló i quan nunci no té la mateixa força. Que consti que per res del món pretenc eliminar cap ni un dels mots indicats

* Pens que crida i pregó són mots compatibles. Ja hem vist com alguns dels llibres de pregons passaren a dir-se de pregons i crides

* He defugit atribuir al conjunt pregó-pregonar-pregoner la facilitat d’enteniment que brinda, sobretot en contrast amb altres alternatives. En el cas de crida, el verb cridar no té l’accepció de fer crides i, per referir-nos a l’autor, cridaire o cridaner no han arrelat i cal fer ús d’altres mots com saig o nunci… o pregoner

* Com a criteri general, som dels qui creu que el diccionari, sense desvirtuar el llenguatge genuí i parant esment a les incorporacions de nova planta, ha de ser com més ric i obert millor. Les paraules, especialment els sinònims, conviden a compartir l’ús (i no a competir l’ús). Són molts els mots amb significat idèntic i no per això a ningú li passa per la magrana eliminar-ne cap en profit d’un altre

* Prescindir d’una paraula tan antiga i arrelada com pregó (almenys mentre algú no em desmunti les referències i la reflexió) em sembla una concessió que empobriria la nostra llengua (tan feble i agredida de per tot) innecessàriament

* No crec que, independentment de la procedència, cap espècie de planta o animal, inclosa la humana, pugui ser considerada al·lòctona després de més de set segles de viure a un territori. Si conferíssim drets a les paraules, entenc que ningú podria foragitar pregó i pregoner

* Crec que pregó podria provenir directament del llatí praeconium i no (almenys no necessàriament) com a paraula intermediada i imposada per via del castellà. Això, amb independència de l’idioma on pugui haver aparegut abans de les quatre llengües on es pot trobar (castellà, portuguès, occità o català)

* Finalment, posats a perseguir i arraconar hipotètics castellanismes, crec que n’hi ha a rompre de molt més flagrants i pertorbadors que pregó, pregoner i pregonar per anar a encalçar na Maria per la cuina i voler procedir a la substitució d’uns mots de contrastada, habitual, abundant i centenària presència

Per descomptat que no em declararé en rebel·lia i amollaré el mac, amb renúncia de les paraules que he defensat, quan algú em pugui convèncer de l’error en mantenir-les. A l’entretant, en respectaré l’ús. És possible que no hagi sabut convèncer els qui opinen el contrari, però em sembla indiscutible l’error que apareix als diccionaris i a l’Atles Lingüístic i, de moment, no he observat raons de pes que m’obliguin a rectificar. En qualsevol cas, benvingut sia sempre el debat si ens resulta aclaridor. Més encara si ens permet d’enriquir el lèxic, en comptes de restringir i proscriure paraules.

 

ANNEX-1

Gabriel Bibiloni (24 setembre 2016)

Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

NOTES

1 Trobareu el text complet del pregó de Carles Marín, dedicat amb agraïment elogiós a son pare, a: https://www.confrariasantagusti.com/wp-content/uploads/2016/09/PREGO-2007.pdf

3 Ai, els gramàtics (…) estan d’allò més satisfets quan fan ostentació d’uns versos de mal gust. Ara, si un s’ha equivocat en un mot i, per atzar, un altre amb més vista l’hi atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies, llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives

4 L’Atles Lingüístic és una obra valuosíssima, però igual que els diccionaris no està exempt d’errors. Concretament a l’entorn de pregó i derivats, amolla un disbarat històric quan assegura que El castellanisme pregoner s’ha estès per gran part del territori arran de la terminologia borbònica. Una argúcia, la d’adjudicar la difusió del castellanisme a la submissió borbònica, que topa amb la realitat d’una paraula que el s. XVIII ja feia quatre-cents anys bons que, amb regnes sobirans, estava prou estesa per tot el territori

5 Pregons publicats per José Mir a l’article Procesiones de rogativa (BSAL, agost de 1896)

6 Banca y Crédito en el Reino de Mallorca 1229-1401 d’Antoni Mercader Frau. Memòria d’investigació dirigida per Pau Cateura, UIB, 2009

7 Convé referir-nos al significat original quan, a l’antiga Roma, els pregoners (praecones) eren els encarregats d’anunciar els esdeveniments públics (cerimònies religioses, assemblees, jocs, circ…) i començaven els pregons amb la frase favete linguis per fer callar la gent

8 Les ordinacions del municipi de Barcelona sobre els esclaus de Josefina Mutgé. Institució Milà i Fontanals. CSIC

9 Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 1441-1500 (Volum IV). Ajuntament de Barcelona, 2009

10 id.

11 Informacions judicials sobre els addictes a la Germania en la Ciutat i l’illa de Mallorca (1523-1524)

12 Llibre del Mostassaf de Mallorca, pp. 48,86

13 Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de dia 30 d’agost de 1903 (pàg. 213). En aquest escrit Alcover demostra tenir coneixement dels Llibres de Pregons, amb la qual cosa sorprèn que no ho tingués en compte a l’hora de fer la veu pregó del diccionari

14 Mulet, Bartomeu – Rosselló Ramon – Salom, Josep Maria, La crisis de la vila de Sineu (segle XV), p. 271

15 Inca, 1521-1533, de la Germania a la repressió: un aplec de dades disperses

Aquesta entrada s'ha publicat en el 6 de setembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -14-

Deixa un comentari

El llegat

La lectura del testament aportava aquesta clàusula: Lega á su buen amigo Dn. Marcelino Menendez y Pelayo todos los escritos, libros y papeles que dejare el testador al morir. Sis anys abans, dia 23 de gener de 1890, Quadrado havia escrit a Menéndez y Pelayo: Estas correspondencias de Balmes, de Roca y Cornet, de Piferrer, de Llorens, de Garcia de los
Santos, de Muñoz Garnica, de Lafuente y tantos otros, muchas veces me han dado pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho: ocurrióseme, y lo dejaré consignado, que sea V. el heredero y quedo consolado y tranquilo
.

Arxiu i biblioteca Menéndez Pelayo a Santander

La premsa es va fer ressò i es va arribar a publicar que la biblioteca podria contenir 40.000 llibres. Una especulació que Joan Lluís Estelrich va esvair d’immediat en diverses cartes a Menéndez Pelayo. Dia 20 d’octubre de 1896 escrivia: En cuanto al legado de todos los libros y papeles que Quadrado te hace, tendrás que apreciar mucho el buen afecto de dicho señor y su consideración para contigo; pero estoy casi seguro que la cosa no vale la pena. Quadrado no creo que deje inédito más que sus tres dramas: Leovigildo, Martín Venegas y Cristina de Suecia, y nueve u once días del Mes del Corazón de Jesús, que preparaba para completar la trilogía pía de los meses de María y de San Jose. No conozco nada más. De libros, no hablemos; todos los que le conozco caben en un puño… Desde allá, del año 40 no tuvo su librería más ingresos que los regalos, y excusado es decirte que lo que se regalaba a Quadrado se te ha regalado a ti. Lo que debe de ser muy curioso es el epistolario, puesto que Quadrado guardaba todas las cartas que se le dirigían, es decir, todas las que pueden interesarte, y ya sabes tú cuándo y con quienes sostuvo relaciones. En un escrit posterior, Estelrich afegeix: Estanislao y yo, desde hace cuatro días trabajamos algunas horas todas las mañanas en el entresuelito de Quadrado, formando la lista de sus libros. ¡Qué desorden, hijo mío! De manuscritos de Quadrado no hay más que lo que presumía: los tres dramas. Aguiló me ha confirmado mis presunciones respecto a los libros y papeles inéditos. Yo decía a Aguiló que lo más conveniente sería (salvo tu parecer) formar una nota de todo lo que puede pertenecerte de la herencia de Quadrado, y enviártela para que te hicieras cargo de lo que hay, y si no te sirven los duplicados ponerlos aquí en venta y si se vendieran remitirte el importe; pero para esto tendrías que entenderte con Estanislao o conmigo, mediante poderes para con la viuda, puesto que la buena señora está un poco trastornada, y no acaba de estarlo del todo para que deje de hacérsela caso.

El Die Balearen a Santander

El mes de novembre, Rosa Morell, signant com a Vda. de José María Quadrado, escriu: Las obras del Archiduque Luis Salvador que son tomos muy voluminosos, tambien se los regaló el autor estas no se si las tiene V. En fin se servira V. decirme con franqueza lo que guste pues yo no quiero faltar en uno ni en otro extremo. L’escrit delata l’interès de la vídua de quedar-se amb el Die Balearen, molt especialment amb els volums dedicats a Menorca. Passen els mesos i Menéndez Pelayo reclama rebre el llegat en carta a Estelrich que respon dia 20 d’abril de 1897: Si D.ª Rosa no encuentra sustitución para los dos tomos de Menorca del Archiduque, creo que no se los arrancaremos. Es en lo único que está muy terca. En todo lo demás nos abruma a escrúpulos monjiles. Finalment, dia 18 d’agost de 1897, Estelrich informa: Por fin salen hoy de ésta para Valencia, consignados al señor Nogués, cinco medias cajas de libros de Quadrado, con todos los que elegiste, procedentes del legado que hizo a tu favor nuestro D. José María. Los del Archiduque van todos. En total, l’enviament contenia 73 llibres, una xifra ínfima en comparança als anunciats 40.000 d’un majestuós llegat que mai no va existir. Com va escriure Miquel dels Sants Oliver, Quadrado era hombre de pocos libros1.

Dia 5 d’octubre, Rosa demana a Menéndez Pelayo si ja ha rebut els llibres i li fa saber que s’ha desprès d’originals que espero poder leer de otra forma, una insinuació a promoure l’edició de les obres inèdites. Mig any després, el 30 de març de 1898, la vídua explicita la sol·licitud: Desde que faltó mi esposo, no se ha continuado la edicion de sus obras cuyo convenio tenia con el editor Amengual y Muntaner á raíz de la segunda edición de Forenses y Ciudadanos. Le han instado los amigos, le insté yo con eficacia y, de promesa en promesa, ha pasado sin cumplirlas hasta ahora. Si á V. le parece bien seria mi mayor deseo que V. interpusiera su valiosa influencia para que se terminara dicho convenio y siguiera la publicación de los escritos para que V. los autorizó. Por mi parte he apurado todos los recursos y de su ayuda de V. espero resultado, mayormente siendo V. llamado para definidor postumo de sus escritos y publicaciones. En escrits posteriors, la vídua persistiria en demanar la intervenció de Menéndez Pelayo. Va ser fer retxes dins l’aigua.

El llegat va ser ben catalogat amb notes manuscrites d’Enrique Menéndez Pelayo (1861-1921), germà de Marcelino. L’any 1919, Miguel Artigas Ferrando (1887-1947) publicà Los papeles de Quadrado, on detalla el contingut del llegat: les obres dramàtiques inèdites, i, el que resulta més interessant, la correspondència de Piferrer (17 cartes), Balmes (12), Llorens (50), Roca i Jornet (24), el marquès de Viluma (8), Lafuente (125) i Josep Tarongí (3)2. L’inventari convida a descartar que es puguin trobar a Santander els documents esmentats per Quadrado, molt especialment la meitat ignota de les Informacions Judicials que continua desapareguda.

A la Biblioteca Bartomeu March hi ha sis volums amb alguns esborranys dels Recuerdos corresponents als quaderns de viatge a Valladolid, Salamanca, Zamora, Astúries, Lleó, Àvila, Palència i Castella la Nova. També s’hi guarda el mes de març dedicat a Sant Josep i correspondència personal de diversos anys. A tall d’anècdota, per voluntat de Quadrado, Pere Oliver, un picapedrer amb qui solia anar a nedar, va rebre el rellotge d’or i Julio Villar, el barber que l’anava a afaitar a ca seva, dues navalles amb el mànec d’ivori, un raspall i una pinta de plata.

Rosa Morell i Creus, de Can Serra de Sóller, va morir dia 24 de febrer de 1905 de pneumònia crònica als 77 anys. Els administradors de l’herència cediren el bust de Quadrado que havia fer l’escultor José de Hoyos a l’Arxiu Històric i l’escrivania i les plomes a la Societat Arqueològica Lul·liana. El febrer de 1908 es posaren a subhasta els béns que havien estat de les dues germanes: la casa del carrer de la Rectoria de Sóller i un bocí de terra amb oliveres a Les Montcades. Així s’esvaí, cap a parents de quart grau, el patrimoni familiar.

Post mortem

Les propostes de grans homenatges que es feren després de la mort de Quadrado s’esvaïren lentament. La proposta d’un gran monument i l’edició de les obres inèdites no arribaren a port. Tot i això, dia 27 de juliol de 1896, el mateix mes de la mort, a la casa de Ciutadella on va néixer hi posaren una làpida i retolaren el carrer amb el seu nom3.

El mes de desembre de 1896 La Junta de clases pasivas ha acordado conceder pensión vitalicia de 1.500 pesetas anuales a doña Rosa Morell Creus, viuda de José María Quadrado, Jefe 2º del cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios4. A Palma, l’any 1899, se li va dedicar una plaça que, molt possiblement, no hauria estat l’espai que més li hauria agradat ja que corresponia al solar creat arran de la demolició d’un edifici tan històric com era el Convent de la Consolació, conegut com de les monges del canonge Garau i que, popularment, la gent anomenava plaça de les mongetes, malgrat que el nom oficial que s’havia posat el 1887 era plaça de la Consolació.

El 1910, morta ja la vídua, per iniciativa del bisbe Miralles es varen publicar amb més pena que glòria els quaderns dedicats al mes del Cor de Jesús que Quadrado va deixar inacabats. El seu record es concentrava en les nombroses citacions de les seves obres que feien els historiadors locals (la majoria preveres) que contribuïren a accentuar la criminalització de la Germania de Mallorca. Amb motiu del centenari del seu naixement, l’any 1919 hi va haver una revifada. La figura de Quadrado seria reivindicada, sempre des de les estructures del poder, en especial de l’església de Mallorca i Menorca. A Madrid, amb la presidència del rei d’Espanya, es va fer una festa dedicada a Quadrado organitzada per la Sociedad Española de Excursiones. A Palma, en el Museu Diocesà, es va fer un cicle de conferències i s’edità un llibre amb col·laboracions, majoritàriament de religiosos.

Dia 23 de novembre de 1919, en el carrer Palau Reial, sobre un pedestal fet per Jaume Alenyà, aleshores arquitecte municipal, es va procedir a col·locar un bust de Quadrado fet en marbre de l’escultor Antoni Arcas, director de l’Escola d’Art de Menorca. La inauguració del monument es va fer amb més solemnitat (autoritats, exèrcit, banda de música…) que públic.

El setembre de 1935 la Junta d’Acció Catòlica de Menorca Pro eclesia et patria organitzà un cicle de cinc conferències dedicades a Quadrado. Durant la dictadura militar de Franco el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va centralitzar les institucions provincials i, l’any 1946, les agrupà amb al nom de Patronato José María Quadrado, que va ser extingit el desembre de 1977. El 19 de desembre de 1946 va ser proclamat hijo ilustre de Baleares per la Diputació Provincial, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort. El maig de 1950 l’Ajuntament de Ciutadella publicava les bases d’un concurs Para la erección de un monumento de José Mª Quadrado5. El 1996, per iniciativa del Cercle Artístic, es commemorà a Menorca el centenari de la seva mort.

L’any 2019, arran del segon centenari del naixement, per iniciativa de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella i de l’Institut Menorquí d’Estudis, se li dedicaren unes jornades, amb un cicle de conferències i una gran exposició a Ciutadella que varen obtenir un important ressò mediàtic.

El balanç general dels homenatges, les hagiografies i les commemoracions a l’entorn de la figura de Quadrado té un color clerical i menorquí. A poc a poc, s’ha anat esvaint la glorificació de la seva figura i s’ha relativitzat la transcendència excessiva que s’havia atribuït a una obra que, d’haver estat tractada per altres mans menys submises a l’església i a la monarquia borbònica, hauria permès una lectura més objectiva de la que ell va voler imposar, de manera molt especial, en el cas de la criminalització estigmatitzadora de les revoltes foranes i de la Germania de Mallorca.

NOTES

1 La Vanguardia, 8 de març de 1919

2 El treball d’Artigas, amb l’inventari del llegat de Quadrado, va ser publicat a la Revista Crítica Hispano-Americana (Madrid, 1918) i reproduït en el BSAL setembre-octubre de 1921

3 La làpida diu Aquí nació en 1819 José Mª Quadrado y Nieto. Ciudadela a su preclaro hijo 1896

4 El vigía de Ciudadela, 5 de desembre de 1896

5 Les bases assenyalaven que el monument s’aixecaria teniendo por fondo los pórticos de la plaça de Espanya. Correo de Mallorca, 19 de maig de 1950 i El Iris, 20 de maig de 1950

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

L’anticatalanista. Unes dades familiars

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-12/

El declivi. La mort

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-13/

Aquesta entrada s'ha publicat en el 13 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -13-

Deixa un comentari

El declivi

El full de serveis de Quadrado presenta, a banda de nombroses excedències amb sou per a viatjar i escriure treballs més enllà de les feines de l’arxiu, baixes laborals derivades d’una salut precària. Els estius abandonava la casa del barri de la Seu per anar a Can Beia a Establiments per millorar d’aires1. L’estiu de 1865, arran de l’epidèmica de còlera que hi va haver a Palma, es va refugiar al poble d’Artà mentre que el seu ajudant a l’arxiu, Dionisio Arias, es va distingir per anar cada dia a l’hospital dels Caputxins a atendre i consolar els malalts.2

El 24 de abril de 1871, només amb 51 anys, Quadrado va demanar dos mesos de llicència argumentant que su salud quebrantada por afecciones nerviosas de resultas de una vida constantemente sedentaria le obligaba a emprender un viaje para consultar sus dolencias y acaso para tomar aguas. Acompanyava la sol·licitud amb un certificat emès per Antoni Nicolau que feia esment a una opressió al pit que provenia d’abans3. La petició va merèixer la concessió de 45 dies para atender al restablecimiento de su salud. Onze anys després, l’octubre de 1882, demanà un nou permís que copiava el text de la concessió anterior a fin de poder atender al restablecimiento de su salud. Acompanyava la sol·licitud amb un certificat d’Antoni Jaume, doctor en medicina i cirurgia.

Quadrado ja mostrava una situació preocupant quan, dia 23 de gener de 1890, amb 70 anys però encara en actiu, escrivia a Menéndez y Pelayo: al otro día de Reyes, 7 del actual, me cogió de repente en el Archivo algún desorden de palabras en la lengua y de letras en la pluma, que no me retiré sin ir a consultar con el médico y me dejé sangrar por primera vez en mi vida. Des d’aquella confessió, la salut de Quadrado es va deteriorar de manera progressiva. El 29 de març de 1892 Joan Lluís Estelrich escrivia a Menéndez Pelayo La esposa de Quadrado pierde la cabeza, y él hace tiempo la ha perdido. Els mateixos dies, el 31 de març, Tomàs Forteza ho confirmava a Pelayo: Quadrado sufre dura aflicción.

Dia 11 de febrer de 1894, just un any després de l’incendi a l’arxiu, el diari republicà Las Baleares protestava contra la Reial Ordre de 22 de gener que decretava la jubilació de Quadrado perquè ni la había solicitado, ni la esperaba, ni la temía. L’Ajuntament reclamà la continuïtat i animà els ciutadans a signar un full de reclamació. La campanya no va assolir la solidaritat pretesa i Quadrado va fer un darrer escrit de protesta que acabava desde hoy tomaré la divisa de archivero jubilado4.

Dos mesos després de la jubilació forçada, concretament dia 7 d’abril de 1894, Las Baleares informa que Quadrado ha patit un ataque de apoplegía privándole del uso del habla5. El diari ho atribueix a la vida que feia d’ençà de l’incendi del 27 de febrer ja que l’havien d’anar a cercar per dinar perquè s’oblidava de fer-ho. Això no obstant, el mes de setembre, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicava una rèplica (sense aportar cap argument) a Eusebi Pascual per haver-li qüestionat l’atribució a Joanot Colom de la mort de Joan Crespí i haver-li reclamat aquella informació sobre la Germania que tantes de vegades havia anunciat que guardava feia molts d’anys6.

Quadrado es queixa dia 28 de maig de 1895 a Menéndez y Pelayo de patir una fluxión en la pierna que de inofensiva por largo tiempo me tiene casi reducido a la parálisis y a no poderme valer a penas dentro de casa sin ayuda de bastón. Qué le diré yo? abatimiento, inapetencia de alimento y la todavía peor de trabajo, suspensión total de correspondencia, tedio, desencanto de la vida. Dues setmanes després, dia 14 de juny, serà Estelrich qui avisarà: Quadrado está muy mal y el mejor día nos dará el susto. I dos dies després, dia 16 de juny de 1895, Estelrich amplia la informació a Menéndez Pelayo: Quadrado, anda malucho. Se teme que la supuración de una llaga en una pierna le infeccione. Con lo que ha pasado, cualquiera otro se muere; pero es tan fuerte como feo. Encima de la cama y mientras le curan está haciendo extractos de documentos para su catálogo del Archivo. Dice que se va y que se ha de dar mucha prisa. Coincidint en el temps, Costa i Llobera informava Rubió: Quadrado ha decaigut molt de forces en aquesta última temporada: á penes pot caminar per efecte de l’inflamació d’una cama que ja li supurava l’any passat. Antoni Maria Alcover va escriure: El greu disgust que li causà la jubilació li fonc la sentència de mort. Llevarli l’Arxiu era llevarli la vida.

Després de morir, en un nou escrit a Menéndez Pelayo, Estelrich encara descrivia la decrepitud final: iba Aguiló todas las noches a jugar horas y horas con Quadrado partidas de tute o brisca para entretenerle en sus últimos meses… y Quadrado le babeaba los naipes, se dormía, y… figúrate lo que haría el pobre.

La mort

Dia 4 de juliol de 1896 la premsa informava que fue viaticado José María Quadrado. Dos dies després, es va interrompre el ple de l’Ajuntament de Palma per donar la notícia de la defunció. D’immediat esclataren les mostres de dol emeses des de les instàncies de poder. El Heraldo demanà fondre un canó per dedicar-li un monument. El Círculo Mallorquín reclamà un homenatge. El Áncora de dia 7 de juliol pronosticava: su entierro, que se celebrará a la hora de cerrar nuestra edición, será seguramente magnífica manifestación del sentimiento que su fallecimiento ha causado en todas las clases sociales de Palma. Todas las clases sociales? Va ser així? Com va reaccionar el poble?

Les cròniques de l’enterrament deixen ben clara la desafecció popular que mereixia el difunt. En Quadrado ja no va poder veure com el poble li girà l’esquena. La Dinastía de Barcelona s’exclamava: ¡Envidiosos, ingratos, indiferentes! Eso somos; y mientras lo seamos, no seremos ni católicos, ni cristianos, ni hombres! Ha muerto Quadrado, el literato insigne, el historiador escrupuloso e infatigable, cuya vida entera se dedicó al servicio de la patria y al cultivo de las letras, y los periódicos baleares nos han dicho que el cortejo que rindió el último homenaje a su cadáver ¡fue reducido, corto, exiguo!7. La informació que publicà El Isleño confirma el desinterès popular: Justo y sensible es confesar que no ha revestido el acto la esplendidez e importancia que merecían los méritos del Sr. Quadrado. No sabemos si atribuirlo a lo intempestivo de la hora a equivocaciones de los organizadores del triste acto o a que causa. Lo cierto es que Palma no se ha portado como merecía su hijo ilustre. De la seva banda, El Heraldo s’afegia als retrets: Una nota discordante se ha dejado sentir, falta de oración fúnebre. Parecía muy natural que nuestros oradores, uno al menos, hubiera rendido en el púlpito un tributo de admiración al entusiasta defensor de los principios católicos. Tanmateix, les queixes palesaven la poca estima que mereixia: Fuera de Mallorca, pocos conocían a Quadrado y menos lo apreciaban en el grado que mereció8. Tot plegat, certificava que Quadrado tenia el suport de les elits del poder, principalment del clergat, però no va tenir mai l’estima popular.

Post mortem, els seus hagiògrafs mantindrien les lamentacions. Quadrado que obró en su labor patriótica como otro Balmes y abrió más de un camino al talento de Menendez Pelayo, acabó su vida en la augusta aridez del Archivo de la Ciudad de Mallorca y el más injusto olvido ha pesado sobre él (Josep Maria Ruiz Manent, 1919). Ni Menorca, ni Mallorca, ni España hicieron de Quadrado, mientras él vivía, el caso que era debido (Antoni M. Alcover, 1920). Quadrado se había adelantado medio siglo a su época y por eso sus contemporáneos no le habían comprendido y ensalzado cual se debe (Eduardo Dato, 1920).

Gairebé 30 anys després de la seva mort, una informació delata la icona ideològica que havia representat. Dia 7 de juliol de 1925, El Pueblo, el diari republicà de València fundat per Blasco Ibáñez, publicava Supresión, on notificava que a la carrossa que l’Ajuntament de València havia regalat al de Palma, amb els noms de Ramon Llull i Gabriel Alomar als costats, a la desfilada que va fer a Ciutat hi havia els de Raimundo Lulio i José María Quadrado. El diari valencià es demanava quin devia ser el motiu de la supressió del nom d’Alomar, una pregunta retòrica, perquè és bo d’entendre que els mecanismes de poder de Mallorca (la noblesa i l’Església) apostaven per Quadrado i renegaven d’Alomar.

NOTES

1 Avui Establiments és una barriada de Palma, però entre 1837 i 1919 va ser un municipi amb entitat pròpia. Diverses fonts asseguren que és la casa on també s’allotjaren George Sand i Frederic Chopin abans d’anar a passar l’hivern del 1838 al 1839 a Valldemossa

2 El 2 de novembre de 1866, Dionisio Arias va rebre de l’Ajuntament de Palma la creu d’or de la ciutat que s’afegí a la de beneficència que li havia concedit el govern

3 Cal recordar que, a partir de febrer de 1870, Quadrado va intentar provocar un debat amb Pere d’Alcàntara Penya que havia publicat un opuscle d’elogi als agermanats. Quadrado publicà Polémica acerca de En Joanot Colom, però Penya no va replicar cap dels atacs que va rebre i el va deixar escainar. Aquell mes de desembre, des de la Unidad Católica i El Menorquín, Quadrado polemitzà amb el capellà Joan Pons Villalonga sobre la Sociedad de Católicos de Ciudadela. Pons va recomanar Quadrado anar a l’escola per aprendre gramàtica. Aquelles batusses afectaren la salut de Quadrado

4 El 20 de febrer de 1895 El Heraldo de Baleares informava que havia rebut una protesta contra la jubilació de Quadrado del Centre Recreatiu de Manacor, però la campanya no va tenir l’èxit que es pretenia

5 Extravasació massiva de sang a l’interior de l’encèfal, provinent d’una artèria intracerebral

7 M. Morano, La Dinastía (12-VII-1896)

8 Diario de la Marina (17-8-1896)

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

L’anticatalanista. Unes dades familiars

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-12/

Aquesta entrada s'ha publicat en el 13 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -12-

Deixa un comentari

L’anticatalanista

Quadrado va propugnar la subjugació del català (ell sempre escriu lemosín). Si els darrers anys dissimulà la conducta lingüicida va ser per la influència de Marià Aguiló, amb qui mantenia una relació cordial1. Abans havia escrit: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i fins i tot s’ampliarà contra la unitat de la llengua: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín.

Aquesta conducta que avui qualificaríem de gonellista (servitud colonial al castellà i esquarterament lingüístic) va tenir conseqüències. Com a exemple, es poden endevinar els efectes quan, l’any 1863, a Observaciones sobre la titulación de las calles escriu: Sube de punto la dificultad en una población en que se habla, no por el vulgo, sino por las clases sociales aún más escogidas, en todas sus relaciones privadas, un idioma radicalmente distinto del castellano, en que por lo mismo la nomenclatura de las calles es toda mallorquina; y para acomodarla a las exigencias del tiempo sin desnaturizarla, para aproximar cuanto sea posible el lenguaje común al oficial, para conciliar los intereses de propios y forasteros, se requiere un esquisito tacto que aprecie en qué casos haya de modificarse y en cuales quedar intacta. Es tracta, en definitiva, de castellanitzar i, quan no sia possible, aproximar al màxim els noms mallorquins al llenguatge “oficial”.

Alguns autors (Antoni Mª Alcover, Josep Massot i Muntaner, Joan Mas i Vives…) amb l’argument de contextualitzar la conducta de Quadrado, han tractat amb generosa benevolència l’anticatalanisme que, més enllà de l’àmbit lingüístic, va estendre al camp cultural i polític, amb gran satisfacció dels intel·lectuals castellans. Sembla prou aclaridora l’opinió de Menendez Pelayo: Quadrado, que ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la patria común, que no menoscaba, sino que engrandece y realza el amor a la patria pequeña, muestra igual serenidad de juicio cuando condena la usurpación de don Pedro IV, y su inicuo proceder con la infeliz dinastía de Mallorca, que cuando execra las matanzas de los judíos de la isla y la bárbara preocupación que a ellas ha sobrevivido, o cuando hace trizas la leyenda revolucionaria que pretendió convertir a Juan Colom en héroe y en vengador del derecho, y en apóstoles de la libertad a los asesinos de la Germanía. En quatre línies, tres dels grans mites de l’anticatalanisme que abanderà Quadrado. El primer, l’exaltació de Jaume III, el rei traïdor als mallorquins que Quadrado convertí en una icona com a víctima dels catalans2. El segon, l’hipotètic racisme dels mallorquins quan qui atià la fúria contra els jueus varen ser els nobles i els clergues, no debades la Inquisició era una institució monàrquica i de l’Església. El tercer, per arrodonir-ho, la visió infamant de la Germania i la criminalització dels seus líders.

L’anticatalanisme de Quadrado és indiscutible. Antoni Maria Alcover, referint-se a una conferència a Menorca del canonge Dr. Cardó, escrivia: I mirau que era treurehu p’els cabells anarse’n a aprofitar de la figura d’En Quadrado per fer catalanisme, allà on En Quadrado no en fou devot may sino contrari3.

L’anticatalanisme va condicionar i amarar tota l’obra de Quadrado, però no va ser l’única servitud ideològica que el delatava. L’agost de 1869 Josep Maria Quadrado entrà en una disputa arrel d’un article publicat a La Unidad Catolica titulat “Reacción” on anunciava que arribaria una reacció contra tot el que estava succeint amb els esdeveniments revolucionaris. Des de El Iris del Pueblo titllaren a Quadrado de carlista i l’acusaren de ser un dels culpables de la conspiració carlista que havia tingut lloc feia poc a la ciutat de Palma. Quadrado contestà que no era de cap partit i que no es solidaritzava amb cap4. Arran de la Gloriosa, retornà al carlisme que ja havia defensat 25 anys abans al costat de Balmes.

Quadrado se sentia espanyol i mantenia la fascinació per Castella. Ho diu Menéndez Pelayo: es cierto que la tierra predilecta de su corazón, después de su isla natal5, la que él mejor ha sentido y más ha ilustrado, son los reinos de Castilla la Vieja y León con su corona, una predilecció que es faria evident. Quan Quadrado demana opinió sobre el diari La Unidad Católica, el seu amic Vicente de la Fuente el felicita per la publicació, però afegeix: Hallo el periódico la Unidad algo árido, ¿No podría V. amenizarlo dándole un colorido mallorquín V. que tanta riqueza mallorquina tiene? El retret palesava que Quadrado no escrivia pensant en Mallorca sinó en Madrid. Amb els mateixos protagonistes, es repetí idèntica constatació quan Quadrado censurà de la Fuente: suprime cinco párrafos relativos al deseo del triunfo católico, desafecto a La Casa de Borbón, referencias al centralismo y a la corrupción madrileña, y democracia europea y americana. Estaba muy claro que Quadrado no dejando de pensar en Madrid, intuía no serían párrafos gratos para un lector de la Corte6. Una vegada més es certifica la doble moral de Quadrado quan, el setembre de 1846, s’havia indignat per una censura que no va existir7.

Algunes dades personals i familiars

La figura gegantina que s’ha volgut transmetre de Quadrado topa amb dades que el presenten més aviat com un bufó de la Cort com els que acompanyen Las Meninas de Velázquez. La darrera criada que va tenir Quadrado, deia que era de cabeza cuadrilonga y cuerpo menudo i Álvaro Santamaría escriu: cabeza grande para un cuerpo pequeño, mirada extasiada y un misal en la mano. Qui millor el va descriure va ser el seu amic poeta Costa i Llobera: Aquel hombre de cuerpo exiguo con su gran cabeza sobre su mezquina figura, tenía como el aspecto de un gnomoEs feia fer a mida les taules i les cadires i, fins i tot, pretenia que li fessin els retrats de mig cos per amunt i, més que els olis, preferia un bust del seu cap. Fins després de mort, l’any 1946, no el varen pintar de cos sencer, amb una idealització del seu físic8.

Quadrado va néixer a Ciutadella de Menorca dia 14 de juny de 1819, fill de Margarita Neto Oleo (1779-1854) i Josep Quadrado Oleo (1771-1820)9. Quan son pare va morir, ell, sa mare i els dos germans que li havien fet de padrins de fonts (Antoni i Joana) es mudaren a Palma a la casa d’un oncle capellà, Francesc Quadrado Oleo, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia. Allà va viure fins que es va casar, exceptuant les dues estades a Madrid (1842-1843 i 1845-1846). La unitat familiar menorquina es va desfer. L’oncle va morir el 1826, el germà Antoni el juny de 1846, amb només quaranta anys, sa mare el 1854 i la germana Joana el 1868.

Quadrado, tan defensor de la família i tan donat als obituaris, no farà esment a cap de les morts del seu entorn més proper. Ni a la correspondència ni a la premsa fa esment de les defuncions. A diferència dels familiars de la seva esposa, no hi ha ni tan sols una esquela i, a les hemeroteques, només el nom d’Antoni Quadrado Nieto de 40 anys, natural de Ciutadella i de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, apareixerà a una relació del morts del mes de juny de 1846. De sa mare absolutament res. Antoni Mut Calafell la situa, amb un interrogant, a l’any 1854. Aquell any, el mes d’agost, es desfermà una epidèmia de còlera a Menorca i a Mallorca i hi va haver una gran mortaldat. S’establiren normes estrictes com prohibir la fruita i la verdura o la romeria de Sant Bernat. Quadrado, dia 30 de setembre, com a secretari de l’Acadèmia de Belles Arts, signava un ajornament de dates de matrícula a fin de evitar el peligro mientras continue el cólera en algunas provincias españolas. Durant aquells mesos les morts no s’anunciaven i no es feien cerimònies fúnebres.

La relació de Quadrado amb els dos germans i amb sa mare no devia ser gaire dolça. En tota la correspondència coneguda no esmenta mai els germans i només tres vegades a sa mare. A una de les cartes a Tomàs Aguiló, des de Madrid, informa que ha anat a veure un drama i conclou: no hables nunca a mi madre de teatros. A la carta següent, datada el 27 de març de 1843, escriu ¿Has enseñado a mamá lo que escribía en mi última? Mucho lo sentiría, pues no ignoras cuan celosas son las madres. Santamaría es referirà a la influencia de una madre excesivamente absorbente. Ho confirma Quadrado quan, a la primera resposta que fa a la proposta de Balmes d’anar a dirigir un diari a Madrid, es nega amb l’argument de no poder abandonar una madre para quien mi ausencia sería la muerte. Finalment, acceptà i deixà sa mare amb els seus dos germans grans, Antoni i Joana. De retorn d’aquella segona estada a Madrid, sense abandonar la casa familiar, Quadrado va llogar un estudi per fer feina al carrer Torre de l’Amor i, després, un de més espaiós al carrer de l’Almudaina des d’on escrivia a la vista del arco viejo, arco viejo,/ andrajo de un edificio.

De la mort de la germana, igualment sense esquela a la premsa ni anunci de cerimònia religiosa, únicament s’ha localitzat una referència indirecta. Es veu que el qui des de Barcelona tenia les funcions d’inspector de l’arxiu, Francesc Xavier Llorens, a una carta a Quadrado havia enviat salutacions per Joana, a qui havia conegut en una estada anterior a Palma10. Quadrado es degué veure forçat a aclarir que ja era morta, perquè el maig de 1870 Llorens remet un condol molt sentit per lamentar la pèrdua i, com a conhort, es complau en el recent matrimoni de l’amic: al menos ahora experimentará V. quizás más que nunca el beneficio que le hizo el Señor deparándole una compañera11.

Efectivament, dia 8 de setembre de 1868, pocs dies abans de la Gloriosa, a punt de fer els 50 anys, Quadrado es va casar amb la sollerica Rosa Morell i Creus de 39 anys, filla de Pere Joan Morell i Rullan (1790-1867) que havia mort un any abans12. Va ser un casori d’interès mutu que, segons deia Quadrado, mantenia la mateixa relació conjugal que Maria i Josep. El matrimoni, amb l’única germana d’ella, Bàrbara, va anar a viure a l’entresol del cap de cantó dels carrers Ca n’Anglada i Sant Pere Nolasc.

Quan Bàrbara va morir de tuberculosi, el gener de 1891 als 62 anys, se’n ressentí la salut mental de la germana13. Maria Estarelles, filla d’un carboner d’Artà i una de les dues criades joves que varen atendre els darrers anys el matrimoni, va descriure la situació: Doña Rosa vive en un mundo aparte, terrible, misterioso, el mundo de la locura. Se niega a alimentarse. Y los días que dura el eclipse de su razón, las dos muchachas la hacen comer a la fuerza: una la sujeta y la otra le hace comer unos huevos crudos y un poco de leche. Don José, con sus ojos de mope, lo contempla serio, seco, amargado; es el drama de su vida doméstica que le atormentó siempre. D’ell, l’artanenca detallava que li feia cantar cançons de la terra i posava un exemple:

Majoral, deixau-me anar

a coir dins sa llaurada.

Jo no hi som pes pareier,

ni pes parei, ni s’arada.

Jo hi vaig per un jornaler

que em te ma vida guanyada.

Maria Estarelles va aportar una altra dada prou rellevant que ratifica la misogínia del seu senyor. La frase habitual de comiat de Quadrado als homes, especialment als joves, era: ves alerta amb el joc, les dones i el vi!14

NOTES

1 El 22 d’abril de 1873, en carta a Marià Aguiló, Quadrado es disculpa per escriure-li en castellà

2 El monument a Jaume III en el lloc on hi va haver la batalla de Llucmajor, avui és un punt de trobada de l’anticatalanisme i del neofeixisme. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/mites-fatus/

3 BSAL, 1920

4 Catalina Maria Martorell El republicanisme federal i la cultura liberal democrática a Mallorca (1840-1900) Tesi doctoral en línia: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/325409/cmmf1de2.pdf?sequence=1

5 Possiblement pensava en Mallorca, tot i que l’illa natal és Menorca

6 Vg. De «El Conciliador» a «La Unidad Católica» de Miquel Duran Pastor

7 Balmes replicà la protesta de Quadrado: no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más

8 L’autor va ser Pere Barceló Oliver (1884-1962). El retrat, de cos sencer, es va col·locar, entre el de Maura i el de Weyler, a la Galeria de Fills Il·lustres de la Diputació dia 19 de desembre de 1946

9 Son pare era vidu de Maria Óleo Benejam i es tornà a casar el 31 d’agost de 1800

10 A diferència de Quadrado, Llorens parla molt sovint de la seva família i de les morts que l’afecten

11 Vg. Francesc Xavier Llorens i Barba: cultura i política a la Catalunya del segle XIX de Fèlix Villagrassa

12 Advocat, diputat i professor de l’Institut Balear. Quadrado en va fer un elogi a la revista Museo Balear l’any 1887

13 A diferència dels familiars directes de Quadrado, morts i enterrats en silenci, es publicà una esquela anunciant el funeral a l’església de Sant Jaume i, l’any següent, un anunci d’una missa en sufragi de Bàrbara

14 La Almudaina de dia 19 de desembre de 1946 va publicar un especial amb motiu del 50è aniversari de la mort de Quadrado. Resulta d’alt interès l’article de Joaquim Verdaguer elaborat a partir de les declaracions de Maria Estarelles

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

Aquesta entrada s'ha publicat en el 12 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -11-

Deixa un comentari

Un arxiver vs. tres cronistes. Uns oficis singulars

Amb qui més i amb més intensitat les va tenir Quadrado va ser amb els cronistes coetanis. En rigor, és difícil parlar de polèmiques o debats, perquè les seves envestides no solien tenir rèplica; resposta ni tan sols la majoria. El 1841 polemitzà amb Antoni Furió quan aquest publicà Memoria histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines en 1520 escrita con motivo de la colocación del retrato del caudillo Juan Odón Colom en el salón de sesiones del M.I. Ayuntamiento Constitucional de Palma, capital de las Baleares1.

1841 Quadrado versus Furió

Posteriorment, el 1870, l’objecte de les diatribes de Quadrado va ser Pere d’Alcàntara Penya quan aquest, per encàrrec de l’Ajuntament de Palma va publicar Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)2.

1870 Quadrado vs. Penya

En ambdós casos, amb 30 anys de diferència entre un i l’altre, Quadrado va menystenir els treballs de Furió i de Penya, quan ambdós defensaven les justes raons dels agermanats per revoltar-se i valoraven el paper heroic de dignitat i civisme de Joanot Colom. Quasi un quart de segle després, el 1894, atendria un requeriment, també sobre la Germania, d’Eusebi Pascual que, amb bones paraules, posava en entredit Quadrado per la criminalització de Joanot Colom3.

1894 Quadrado vs. Pascual

En el cas de Penya, reconegut per una gran bonhomia, Quadrado va ser especialment agressiu. Després de la seva conferència sobre Joanot Colom en el Centre dels Joves Catòlics, Quadrado s’esbravà des de la premsa i atacà l’opuscle de Penya4. La totalitat dels escrits dels diaris anaven sense signatura, però gairebé tots delataven la mà de Quadrado i exhibien l’habitual dogmatisme. Ningú, especialment Pere d’Alcàntara Penya com a principal víctima, va entrar en messions. Decebut, Quadrado va recollir totes aquelles informacions per publicar, ara en castellà, l’opuscle Polémica acerca de En Joanot Colom. En realitat, de polèmica poca o gens, ja que tot giravoltava sobre els seus escrits com es veu obligat a admetre a l’inici del treball: Un mes he aguardado desde la publicación del anterior discurso5; y á pesar de las pasiones políticas vivamente contrariadas con sus asertos, nadie se ha presentado á rebatirlos. Quadrado volia guerra.

Pere d’A. Penya

L’opuscle ultrapassa el bessó del treball (la criminalització de Joanot Colom i de la Germania de Mallorca) i, amb l’habitual tècnica de desacreditar l’autor quan no pot rebatre els arguments, ataca Penya per la seva ideologia per haver afirmat que la raza borbónica convirtió este reino en la provincia más insignificante y desatendida de la nación. Quadrado no pot donar passada a una constatació tan clara i s’exclama: Ah! qué contagio! ¿también Vd. Sr. Peña? tu quoque, fili!

A Mallorca els arxivers, els cronistes i en menor mesura els bibliotecaris, en general tenen mala fama, perquè mentre fan gala de tenir cera del corpus, talment els registradors de la propietat (amb privilegis en temes de moviments de fites, espais de ningú, alous…), tendeixen a l’abús de poder i d’autoritat. En la majoria de casos es tracta d’uns càrrecs als quals sovint s’accedeix de manera silenciosa i que, una vegada ocupats, agafen unes ínfules per fer i desfer sense l’existència d’un control efectiu. Aquesta realitat, la de no haver de retre comptes a ningú, fa que siguin llocs de feina considerats autèntiques canongies. Molts dels titulars, amb un salari que paguen els contribuents, dediquen l’horari laboral a treballs personals i, fins i tot, a elaborar articles que publicarà qualque diari de Mallorca. Aquest model d’aprofitament personal d’un càrrec públic va ser la norma de conducta habitual de Quadrado i, d’aleshores ençà, ho hem certificat des d’institucions com la Universitat, els Consells i els Ajuntaments.

Quadrado era un hàbil polemista, amb poques manies. Ni Bover, ni Furió ni Penya tenien accés a la documentació que, en bona mesura, jugava a favor de l’arxiver. Furió tenia una salut precària i Penya era un tros de pa que defugia qualsevol provocació. Segurament, d’haver volgut polemitzar amb Quadrado els tres haurien vist que no sabien argumentar com ell i això que alguns d’ells tenien experiència en les batusses dialèctiques. Furió i Bover, per exemple, s’havien enfrontat l’any 1842 en una acarnissada lluita entre erudits. Cal afegir, i això és una constatació molt evident, que l’opinió pública estava controlada, des dels mitjans de comunicació, per la noblesa i l’església i ambdós estaments, en l’àmbit d’una societat caciquil i retrògrada, s’alineaven amb Quadrado, monàrquic i apologista catòlic. La ciutadania, el poble menut, estava prou atupat per aixecar la veu. Furió no era documentalista i la bonhomia de Penya anul·lava la capacitat de rèplica. Les armes eren de Quadrado i, de cara al públic lector, seva era la victòria.

Joaquim Mª Bover

Amb qui Quadrado va tenir una conducta del tot indigna va ser amb Joaquim M. Bover de Rosselló6. Durant anys practicà una guerra bruta, emparat en pseudònims i utilitzant com a pantalla protectora altres persones. El 26 de desembre de 1842, Quadrado escriu des de Madrid a Tomàs Aguiló: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover y a Ivo, escribiendo yo a Bover que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, y el buen Bover le escribió pidiendo una retahíla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte.

La voluntat de ridiculitzar va anar molt més lluny. Quan Bover va publicar l’any 1847 el fulletó Isla de Cabrera. Sucesos de su historia que tienen relación con la de Francia, Quadrado, emmascarant l’autoria en Una Sociedad de Literatos, va publicar el gener de 1848 Historia de la Dragonera, en sus relaciones con la civilización europea. Una paròdia burlesca, una vertadera infàmia, que afectà Bover, ja aleshores de salut precària. Com assenyalà Jaume Bover: La publicació de l’opuscle provocà un atac frontal, violent i ultratjant ferm contra l’autor per part de J.M. Quadrado i companyia, atac que es concreta en un pamflet d’història-ficció que pel seu to d’afronta, escarni i befa ferí dolorosament Bover7. La Societat de Literatos que firmava l’opuscle vergonyant, estava formada pel cercle més íntim de Quadrado i, entre ells, es referien a la República Draconígena, en al·lusió a l’illot que havien usat per fer l’escarni8. Un any i mig després de la publicació de l’opuscle, dia 6 de juny de 1849, Quadrado escrivia a Tomàs Aguiló: En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal. Calia copar els punts de poder i de decisió.

Cert és que Bover, com faria Quadrado en major mesura, havia publicat a nom seu treballs d’altres autors sense esmentar la font. En concret, com va demostrar Álvaro Santamaría, va manllevar escrits inèdits de Lluís de Vilafranca (Joan Mestre Oliver). També és cert que Bover adulava servilment als poderosos, especialment si d’ells podia obtenir qualque honor o favor. Potser per això, una altra de les envestides de Quadrado contra Bover, motivada per la gelosia, la ràbia o l’enveja, va ser ridiculitzar fins a l’extrem que fos membre de més de cinquanta entitats culturals de fora Mallorca i de l’estranger9. Bover, va ser víctima de burla permanent des de la premsa per part de uns hipotètics catòlics practicants i intransigents que emmascaraven el vertader autor.

De manera contradictòria amb els atacs que feia a Bover, Quadrado pidolava arreu càrrecs i distincions. Allò que tant havia criticat, la profusió de títols, s’havia esdevingut una obsessiva percaça de reconeixements. El 1852 era admès com a membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. El març de 1861 va rebre la creu de Carlos III. També fou designat conservador del Museu Arqueològic de les Balears i, gràcies als intercanvis que va promoure, acadèmic de l’Institut Arqueològic de Berlín a Roma. L’abril de 1882 era proclamat fill il·lustre de Palma i es penjava el seu retrat a l’Ajuntament10. Simultàniament, el Círculo Mallorquín també penjà un retrat a la seva galeria de personatges il·lustres. El desembre de 1883 entrava com a membre de la Reial Acadèmia, després de reiterades súpliques i reclamacions. El febrer 1887 era nomenat President de la Junta Provincial de Monuments. El març de 1888 promocionava com a cap de tercer grau del cos d’arxivers11. L’octubre de 1890, amb motiu dels 50 anys de La Palma, se li va retre un sopar d’homenatge. El 7 d’agost de 1891 se li dedicava un carrer a Ciutadella. El gener de 1895 en el mostrador de Pons i Bonet s’exhibia un bust de Quadrado de l’escultor Pepe Hoyo…

Tot plegat, aquell atresorament de distincions, va provocar que la premsa convertís el seu llinatge en de Quadrado, sense que ell refusàs ni corregís la nobiliària assignació. Això no obstant, qui tant havia denigrat Bover per acaramullar privilegis, hauria de llegir la burla que els republicans li varen fer des de Menorca:

Barcelona cómica

Es literato muy afamado,

tiene adquirida gran nombradía

y en todas partes es aclamado

como eminencia, José María…

sin «de» Quadrado.

Tanmateix, les al·lusions burlesques no s’adreçaren exclusivament contra Bover. També Furió, fins i tot anys després de mort, va ser objecte de befa per part de Quadrado. Ell sol, l’arxiver, contra tots els cronistes.

NOTES

1 Antoni Furió i Sastre (1798-1853) va ser Cronista General del Regne de Mallorca. A l’obra esmentada anuncia disposar de molta de documentació inèdita sobre la Germania, però també expressa problemes de salut. Un any després de la publicació, va perdre la vista

2 Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906) va ser advocat, poeta, músic, pintor, urbanista, astrònom, autor teatral, delineant, periodista, cartògraf i enginyer de fortificacions. L’Ajuntament de Palma, l’any 1869, el nomenà Cronista General de Mallorca. El seu llegat va anar a la Societat Arqueològica Lul·liana

3 Eusebi Pascual de Orrios (1831-1901) va ser periodista i historiador. Dirigí La Opinión. Va ser diputat a les Corts espanyoles i Governador de les Balears durant l’època republicana. Els darrers sis anys de vida s’encarregà del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, entitat a la qual va llegar la seva important col·lecció arqueològica

4 Joanot Colom es publicà en català, tal com l’havia llegit Quadrado a la conferència

5 Es refereix a la conferència Joanot Colom dictada el mes de febrer

6 Joaquim Maria Bover de Rosselló (1810-1865). El febrer de 1833 fou designat Cronista General del Regne de Mallorca, però revocat el mes següent per donar la plaça a Furió. A la mort d’aquest, de nou l’ocupà Bover. Va ser membre de l’Acadèmia de la Història. El seu fons documental va anar a la Biblioteca de Catalunya

7 Vg. Jaume Bover a Bibliografia de Joaquim Maria Bover (BSAL, 1981)

8 Inicialment Quadrado batejà el grup com el cenáculo i, amb ell, l’integraven Antoni Montis, Tomàs Aguiló, Josep Quint Zafortesa, i Josep Rocabertí de Dameto

9 L’any 1850, a la contracoberta del Nobiliario Mallorquin, Bover omplia la pàgina amb una relació de títols i distincions. En morir el 1865 als 55 anys, en tenia més de cent. Paradoxalment, Tomàs Aguiló, un dels draconigens, deia que el Sr. Bover, no aspiraba a sobresalir por la opulencia, su desinterés saltaba a la vista de todos

10 Va ser un dels quadres afectats per l’incendi i va requerir que l’autor, el pintor Antoni Fuster (1853-1902), procedís a la restauració l’any 1894

11 Una qüestió gens anecdòtica a destacar és que els ascensos de categoria, amb els increments de sou que se’n derivaven, s’aprovaven a Madrid, però no a càrrec de l’estat, sinó de la tresoreria de la Diputació

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Aquesta entrada s'ha publicat en el 12 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -10-

Deixa un comentari

L’arxiver

Amb l’ànim d’elogiar Quadrado s’han escrit moltes de falsedats. Bona part d’elles són bones de desmuntar i posen en evidència a qui les va inventar i a qui encara les divulga. Per exemple, la tan abanderada independència ideològica es difumina a la vista del seu actiu compromís aquiescent amb la monarquia i amb l’Església. Quant al rigor escrupolós, com a arxiver, amb la preservació i conservació del patrimoni, les seves paraules són les més efectives per fer decaure la pretensió: En el alcázar de Segòvia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al celebre comunero Juan Bravo?1 Pel que fa a l’esment i protecció dels documents, una altra confessió la posa en solfa: A los amigotes no los veo, sino cuando vienen a fumar por el Archivo2. Cal dir, en aquest punt, que des de la segona meitat del s. XVII i, més encara, des dels inicis del s. XVIII, a la Gran Bretanya, França i Catalunya els arxius i les biblioteques, atesa la proliferació d’incendis, ja disposaven d’espais annexes reservats als fumadors3.

Si bé és cert que l’incendi que va afectar l’arxiu la nit del 28 de febrer al 1r de març de 1894 va començar a altres dependències de l’Ajuntament, es va palesar la manca de previsió i la inexistència de protocols d’actuació per preservar la documentació de l’arxiu4. L’Almudaina es congratulava que el grueso del archivo se ha salvado, però també assenyalava la precarietat de mesures de protecció. La mala ubicació de l’arxiu presagiava la destrucció total i sols la fortuna va desviar les flames i va permetre a Quadrado i alguns auxiliars tenir temps de llençar els llibres i els expedients a un pati interior i salvar la pràctica totalitat de la documentació.

També s’ha dit que ell va evitar que l’arxiu anàs a parar a Barcelona quan, en realitat, allò que no volia era perdre la feina o, alternativament, haver de partir amb la documentació. D’altra banda, cal recordar que Quadrado, a diferència dels cronistes coetanis que feren els seus llegats a entitats del país, ell no va donar el seu arxiu a cap institució mallorquina, sinó que la va lliurar a Menéndez Pelayo i va anar a parar a Santander. Tampoc no és cert que ell fos qui va ordenar l’arxiu. L’arxiu de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n feu càrrec5. Menys cert encara que el creixement documental fos per iniciativa seva. En tots els casos va ser per atendre disposicions administratives que l’obligaren a incorporar a l’arxiu del Regne els procedents del Sindicat Forà (1846), el de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca (1863), el de la Cúria del Comte d’Empúries (1864) i el del Gremio de Mareantes (1877). Tots per atendre ordres superiors.

Una altra afirmació que decau davant de la caparruda realitat dels fets és la hipotètica salvació de tota la documentació: Debido al mal estado del local y a los acuerdos de la Junta, llevarónse a tirar unas quince carretadas de papeles viejos perdidos por las goteras, la humedad y la polilla. Això es va escriure el 12 de maig de 1854, quan ja feia anys que Quadrado era el responsable de l’arxiu6. La Junta que acordà l’expurgació estava presidida per un pèrit i hi havia Quadrado, com a arxiver, i el magistrat Àlvar Campaner. No va ser aquella l’única tudadissa de documents. D. Àlvaro Campaner y D. José Mª Quadrado debieron ver con dolor cómo salían de los repletos estantes del Archivo de la Audiencia sendos montones de papel, enagenado a vil precio, en cuyos folios se contenía toda la historia criminal de nuestro país durante las memorables centurias XVII y XVIII7. L’any 1893, amb Quadrado al capdavant com a responsable, es faria una nova expurgació documental. Antoni Mut escriuria: Al nostre mode de veure foren destruccions intencionades, com vaig exposar en un altre treball que inclou l’assalt popular a la Inquisició de Mallorca l’any 18208.

Quant a la dedicació, a més de les nombroses excedències generosament obtingudes, durant molts d’anys va gaudir d’un poder gairebé absolut. En matèria d’horari, per exemple, durant molts d’anys administrava l’accés a l’arxiu a la seva conveniència. Després, tímidament es varen imposar uns temps mínims d’atenció al públic que l’any 1881 era de les 11h a les 15:30h. Una ordenança del 18 de novembre de 1887 establia que las horas que el establecimiento ha de estar abierto al público serán seis en los días lectivos y tres en los de fiesta.

Una altra característica de Quadrado és que no volia ajudants i, de fet, des del 1846 va rebutjar tots els oferiments. Dia 10 de febrer de 1851 escrivia: La plaza de ausiliar no es por ahora necesaria y solo más adelante convendría tener a mis órdenes un copiante eventual. El 8 de maig de 1859 un Reial Decret ordenava que s’havien de proveir les places necessàries, establia tres categories (arxiver-bibliotecari, oficials i ajudants) i afegia que Los Escribientes deberán saber latín, paleografía y alguna lengua viva, además de lemosín los destinados a los Archivos de la Corona de Aragón y el dialecto gallego los de Galicia9. El que qualsevol arxiver hauria vist com a oportunitat no va seduir Quadrado i, novament, es negà a acceptar cap ajudant. El 1862 va sol·licitar un porter, però rebutjà acceptar ajudants fins que se li va imposar el 1863.

A poc a poc, l’Administració anava detallant més les funcions, els horaris, els serveis dels arxius i, també, les normes de conducta dels arxivers. Era sabut que Quadrado traginava documents de l’arxiu a ca seva. Poc després de la Gloriosa, dia 11 d’octubre de 1868, per evitar conductes com la seva va rebre un escrit comminatori: El Gobierno provisional se ha servido resolver que por ningún título ni concepto se permita sacar del local de los Archivos generales de la nación papel ni documento alguno. Era un toc d’atenció que, tanmateix, no degué fer l’efecte desitjat, perquè Miquel dels Sants Oliver descriuria que, fins i tot després d’haver estat jubilat, s’escampaven expedients de l’arxiu per damunt les cadires del seu domicili.

Volia controlar-ho tot i, per això, va ser un obsedit addicte a la feina. La workaholism, una malaltia aleshores encara no estudiada ni diagnosticada, provoca un trastorn important de personalitat ja que el treball, quan monopolitza i centra la vida de les persones, desproveeix del que s’anomena intel·ligència emocional. En síntesi, els addictes a la feina són persones individualistes, amb un alt nivell d’egolatria i amb una baixa o nul·la capacitat d’estimar, perquè el seu ego reclama el servei i la veneració de les persones del seu entorn. En el cas de treballs intel·lectuals, els dependents de la feina hi afegeixen un sentit de superioritat sobre els altres, amb un acusat classisme i una greu intolerància amb els possibles competidors.

Un lapsus calami? D’historiador o d’arxiver?

A la memòria d’activitats de 1892, escriu: se ha logrado recuperar un libro que se echaba de menos en la dilatada serie de los acuerdos Extraordinarios de los Jurados del Reino, de sumo interés por corresponder cabalmente al año 1521, señalado por las perturbaciones de la Germanía, el cual, sacado del Archivo a efectos sin duda de circunstancias políticas en 1841, fue restituido por persona respetable, a cuyas manos había venido a parar10.

En aquest punt, cal advertir que a Quadrado li passaren per malla importants documents. Molt concretament, n’hi ha un de rellevant que no es va rescatar fins a l’any 1972: D. Francisco Sevillano Colom (…) dijo haber encontrado un libro sobre las Germanías, más completo quizá que el publicado por Quadrado, y expuso su idea de que se publique por equipos, para una mayor variedad de colaboraciones, por ejemplo el correspondiente a Palma podría estudiarlo y publicarlo el Seminario de Estudios Medievales del General Luliano y los pueblos especialistas de los mismos11.

Aquella notícia reclamava aclarir-ne el desenllaç. La font primigènia, Francisco Sevillano Colom (1909-1976), havia mort feia temps per la qual cosa vaig escriure a diversos historiadors si me sabien aclarir de quin llibre es podia tractar i si, com proposava el descobridor, s’havia arribat a publicar. La gran majoria de les respostes apuntaven cap al Llibre de Lletres Certificatòries de la Germania.

Em permet de transcriure un fragment de l’aclaridora resposta de l’eminent doctora Eulàlia Duran: El Sr. Sevillano, amb qui vaig tractar precisament aquest 1972, estava ja molt malalt i li costava de precisar bé les coses. Per exemple jo li vaig preguntar que hi havia a un armari que estava enfront de l’entrada de la sala de consulta de l’arxiu i em va contestar: “no ho sé en diem l’armari de Quadrado, perquè ell el va deixar a l’arxiu, però no l’he mirat mai”. Vam trobar la clau i va ser tota una revelació. Ho vaig consultar, però eren lligalls no llibres. Amb tot em sembla que devia referir-se a la documentació sobre aquest tema titulat Llibre de lletres certificatòries de la Germania i a documents de la repressió per algunes poblacions12.

Una vegada aclarit, gràcies a les respostes obtingudes, que el descobriment de Sevillano (des d’ara li hauríem de dir de Sevillano i Duran) es referia al llistat de les Lletres certificatòries de la Germania i, tota vegada que es va trobar dins d’un armari de documents de Quadrado, ens hem de demanar com així no el va fer servir en vida? Com així no en va fer cap referència? Hem de tenir present que les Lletres certificatòries, dictades el 1524, recullen els imports que s’hauran de pagar i les relacions deriven de les Informacions Judicials, recollides el 1523 i primeria de 1524. De fet, no són altra cosa que la relació de les composicions que haurien de satisfer com a càstig per la revolta. L’alt interès de les Lletres també reclama una comparança amb les Informacions Judicials per veure quins són els noms que apareixen a les dues llistes i quins els que, finalment, s’alliberaren de contribuir. Recordem que quan Quadrado va publicar les Informacions, de les quals havia dit que contenien més de 10.000 noms, es reduïren a poc més de 5.100 i era una llista no exclusiva d’agermanats, sinó de bons e de mals. D’altra banda, mancaven la meitat de pobles de Mallorca i no tots els relacionats havien de pagar composicions. Doncs bé, les Lletres certificatòries (ARM, AH-4806) detallen, per pobles, els imports de les composicions atribuïdes a cada persona, amb la indicació en la majoria de casos de l’ofici de cadascú. L’any 1974, l’historiador Onofre Vaquer les va transcriure ordenades alfabèticament13. En total, són més de 5.300 noms i, a diferència de les Informacions, n’apareixen d’Alaró, Campanet, Escorca, Inca, Pollença, Sa Pobla, Santa Margalida, Selva i Sencelles.

Els motius de no haver volgut utilitzar una informació tan rellevant que tenia a l’abast, de no haver-ne esmentat mai l’existència ni tan sols, serà un altre dels grans misteris que la mort de Quadrado va convertir en indesxifrable.

NOTES

1 Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (Madrid, 5 de setembre de 1842). Al final, es demana si farà arribar l’objecte robat a Bover

2 Carta de Quadrado a Aguiló (Madrid, 13 d’abril de 1848)

3 No hi ha notícies que indiquin que Quadrado era fumador, però sí que els matins aspirava rapè que portava en una tabaquera de plata

4 Els rumors que s’escamparen i que recollí la premsa, apuntaven que l’incendi havia estat provocat amb la intenció d’accelerar les obres de reforma en curs

5 Antoni Mut Calafell ho diu a Josep Maria Quadrado, un arxiver del s. XX a Mallorca i explica que, des de 1829, hi havia un inventari complet que havia actualitzat Francesc Massanet

6 Aquell any 1854 moriria la mare de Quadrado

7 El archivo de la Audiencia de Mallorca de J. Llabrés

8 José María Quadrado. Un arxiver del s. XIX a Mallorca. Consell de Mallorca, 2003

9 Cap problema aleshores amb la unitat de la llengua, en considerar un sol idioma per a tots els arxius de la Corona d’Aragó. El lemosín no despertava anticatalanisme

10 La redacció (había venido a parar) sembla desfer l’enigma de la notícia. El 1841 va ser l’any que Quadrado escriu a La Palma cinc capítols sobre las Comunidades i, també, l’any que Furió publicà Memòria Histórica de los Comuneros Mallorquines

11 Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, anys 1968-1972, pàgina 644 dins de l’apartat Sección Oficial y de Noticias de 1972

12 Correu electrònic d’Eulàlia Duran a Bartomeu Mestre de dia 11 de juny de 2022

CAPÍTOLS ANTERIORS

1-Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

2-El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

3-Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

4-Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

5-Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

6-El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

7-El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

8-L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

9-L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 10 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -9-

Deixa un comentari

L’historiador

Hi ha un adagi que assegura que un arxiver que vol fer d’historiador no podrà serà mai ni un bon arxiver ni un bon historiador. Repassar les publicacions de Quadrado ens fa veure que tota la vida va fer feina sobre l’obra d’altres autors o, pitjor encara, sobre la transcripció de documents de l’arxiu que ell censurava, ampliava i manipulava. Està fora de dubte que tot el teatre que va escriure, des dels pastorets als drames sacres, són autèntics plagis i no parlem de les obres manyuclades de Shakespeare. Més d’una vegada ho va fer cara alta i sense amagar-se’n.  Podria justificar-se en alguns casos, com el de la novel·la El Infante de Mallorca de Tomàs Aguiló que, segurament Quadrado va acabar i va publicar a nom dels dos l’any 1886, poc després de la mort del seu amic. És també el cas d’anar a remolc amb la continuació de l’obra magna de Bossuet que publicà l’any 1880: Discurso sobre la historia universal desde Carlomagno hasta nuestros días

Les obres més rellevants de Quadrado són fruit de l’ús a conveniència de la documentació que tenia a l’abast. Tots els casos analitzats palesen la combinació del plagi amb la manipulació. Ja vàrem veure que la «seva» Setmana Santa era una transcripció més al castellà del missal romà. Quant a les aportacions històriques, les més rellevants delaten la metodologia. Vegem-ne alguns exemples.

El 1860 escrivia una informació general sobre el contingut documental de l’arxiu i, parlant d’ell mateix i bravejant de la feina, deia: de los numerosos expedientes relativos a la insurrección de los pueblos de la isla contra la capital de 1450 a 1454, da muestras la obra que publicó el actual archivero con el título de Ciudadanos y Forenses (sic) que casi pudiera creerse escrita por un contemporáneo de los sucesos. I tant que es podia creure escrita per un coetani dels fets! Álvaro Santamaría va explicar la procedència d’aquella obra: rebuscando entre los fondos documentales dio con un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo»1. Quadrado ja ho havia deicat ben clar: Toda la obra es un mosaico en la que nada hay de nuestro salvo el descubrimiento (a la Introducción de 1847).

El cas de les Informacions Judicials és particularment interessant. Al llarg de la vida, Quadrado havia bravejat de disposar d’un fons documental referit a la Germania de Mallorca que informava de més de 10.000 persones. El 23 de novembre de 1881 informava dels tres treballs que tenia en curs. D’acord amb el seu anticatalanisme, corresponien a tres episodis històrics que li permetien accentuar les divergències entre Mallorca i Catalunya: el procés del Rei Pere IV d’Aragó contra els partidaris de Jaume III de Mallorca, la revolta de 1450 i la Germania de 1523 (sic). Cal parar esment al que afegia en relació al darrer tema: detallando la conducta y hechos de más de 10.000 personas, que pronto dará asunto a mi proyectada historia de las Germanías en Mallorca. No hi ha dubte que es referia a les informacions que ordenà recollir Miguel de Gurrea. Com que continuaria presumint de disposar d’aquella documentació (fins i tot va escriure que eren molts els qui demanaven accedir-hi), l’any 1894 Eusebi Pascual el va desafiar des de les pàgines del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana al temps que li qüestionava algunes afirmacions sobre Joanot Colom i, amb certa ironia ateses les contradictòries informacions que havia publicat, li demanava si seria la darrera versió. Quadrado, a la resposta publicada en el mateix BSAL, reitera el volum de la informació que posseeix: ¿es ó no la historia definitiva que ofrecí y para la cual anuncié tener acopiados los materiales? Lo es (…) aunque para su complemento necesita un volumen de datos é informaciones tocante acaso á más de diez mil personas, cuyas noticias (…) se estarían ya imprimiendo, si en importancia y provecho no hubiesen de ceder el paso á otra publicación colosal como la que vá á empezarse, de los Privilegios y franquezas de Mallorca.

Com es pot veure, en tots els casos sempre va parlar de més de 10.000 persones, però el cert és que quan, pocs mesos abans de morir, accedeix a fer la publicació tantes de vegades anunciada la xifra davallarà a la meitat, concretament a 5.135 persones (1.162 de Palma i 3.973 de pobles), amb la particularitat que no hi ha informació de molts de pobles, entre els quals destaquen aquells on hi va haver els enfrontaments armats més importants (Alcúdia, Pollença, Sa Pobla, Inca i Binissalem). Tot convida a pensar que la documentació va ser purgada.

El juny de 1972 Guillem Llinàs publicava Sobre la Germanía en Sa Pobla i Campanet elaborat amb la informació trobada per l’autor a l’Arxiu Històric sobre dos dels pobles de Mallorca que el famoso historiador Quadrado omitió2. L’any 1978 Bartomeu Font Obrador, en el volum tercer de la seva Història de Llucmajor incorpora els 607 noms corresponents a aquella vila que l’autor va trobar a l’arxiu en una llista transcrita per Quadrado3.

Cal afegir que els documents originals indicaven Informació dels qui son estat bons e mals e de la valor de lur bens, títol que Quadrado transformà en Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, ben equívoc quant al contingut perquè la relació recollia la informació de tothom, tant si havien estat addictes a la Germania com contraris a ella. Per acabar d’embullar la troca Quadrado signarà l’obra a nom seu quan el 99% del contingut és una simple transcripció documental. I, per posar-ho més difícil als investigadors, a l’entrada una Advertencia en castellà indica Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de tal modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. Es tracta d’una confessió d’haver «complementat» el document sense notes que delimitin els afegits. Seria possible saber quins són els detalles que Quadrado va incorporar amb una simple comparança amb l’original, però… no és a l’arxiu. Aquell document «tan rellevant» i del qual tant va presumir, actualment es troba desaparegut.

El llibre dels reis

Una de les darreres i més valorades aportacions és el Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca o Còdex dels Reis o, tal com el batejà Quadrado, Llibre dels Reis. Anys abans, el 1887, a la revista Museo Balear havia publicat Codices del Archivo General de Mallorca, on relacionava 34 dels llibres. Ara, l’any 1894, quan ja se li havia comunicat la jubilació forçada, Quadrado va obtenir pressupost per editar la magna obra, però, dels 40 còdex, només en va incloure 25. Ell havia dit que era el quehacer más propio e importante en beneficio del archivo, però Alcover en veure que era una transcripció incompleta, ho justificava: No passa pus envant per lo abatut que’s trobava d’ànima i de cos, ab los setanta set anys que duia damunt. Quadrado no estava en condicions de culminar la feina i, això no obstant, va voler dirigir personalment una restauració que va perjudicar notablement el valuosíssim original4. Amb tot, Álvaro Santamaría escriuria: Los Privilegios, incompletos, son una contribución capital y, cara a los investigadores, la aportación más fecunda de Quadrado, i encara afegiria: Aunque la condición de archivero se denota, la obra que la refleja con mayor peculiaridad, la única en la que se manifiesta solo como archivero es Privilegios y Franquicias de Mallorca.

Quadrado el gran mascarat del s. XIX

Com així València el s. XIX va enaltir la Germania i Mallorca no? Com així Castella i Lleó el s. XIX glossaren les Comunidades i, fins i tot, marcà la commemoració en el calendari i, en canvi, Mallorca va veure com la Germania era criminalitzada? La diferència té nom i llinatges: José María Quadrado Nieto. De no haver estat per ell i els seus seguidors, majoritàriament preveres que escrivien històries locals, la Germania hauria estat tractada amb l’objectivitat que calia i, després de tres segles llargs d’oprobi i d’escarni, sempre als peus del discurs dominant dels Jurats, elaborat de la mà de Binimelis i de Mut, Mallorca, amb els cronistes del s. XIX, hauria desfet el relat esbiaixat dels vencedors5.

Joanot, Instador del Bé Comú

Va ser l’arxiver Quadrado, i només Quadrado, qui va continuar amb la criminalització de la Germania i dels seus líders. Els cronistes, en canvi, especialment Antoni Furió i Pere d’Alcàntara Penya, ponderaren les justes raons de la revolta. Mai Quadrado es refereix al deute públic que ofegava menestrals i pagesos, mai no parla dels abusos dels nobles, mai fa esment als reiterats incompliments de la disposició de Ferran d’Aragó de 1512 que comminava elaborar un nou cadastre, mai als motius de l’aixecament. Furió i Penya, en canvi, mostren les causes de les revoltes foranes i consideren que la Germania és una tercera edició. L’abús impositiu dels nobles i la tirania insuportable d’una classe dominant corrupta aixecaren la Germania. Els agermanats eren les víctimes del mal govern i, finalment, n’esdevindrien màrtirs. En canvi, Quadrado legitimà la repressió, criminalitzà els agermanats, elogià els cavallers i no acceptà mai que la Germania tingués justificació ideològica.

Cort, a les festes, penjava els retrats dels fills il·lustres

Quan, l’any 1868, arran de la Gloriosa, es va passejar per Palma com a símbol de les llibertats i de les aspiracions republicanes el retrat de Joanot Colom, Quadrado va utilitzar la seva ploma com la millor espasa al seu abast. Va retreure a Penya que havia convertit els agermanats del s. XVI en referents del partit republicà que, tres segles després, assoliria transitòriament el poder.

Quadrado va actuar com el darrer gran mascarat contra la Germania de Mallorca. Sense ell hauria estat fàcil fer veure les més que justificades raons de l’aixecament popular, especialment amb els precedents de les revoltes de 1391 i 1450 i, per descomptat, dignificar la figura criminalitzada de Joanot Colom.

Fins passat el centenari del seu naixement l’any 1919, a partir de les aportacions de Cosme Bauçà i de Pere Oliver Domenge, no es va posar en solfa el discurs de Quadrado. Cert és que alguns autors com Enric Fajarnés i Tur (1858-1934), Josep Rullan i Mir (1829-1912) o Eusebio Pascual de Orrios (1835-1901) ja havien començat a desmuntar el discurs sectari, però majoritàriament Quadrado va ser enaltit i glorificat. En analitzar la seva figura i les seves obres amb perspectiva actual, sembla impossible, atesa la càrrega ideològica dels seus escrits, l’ús i abús de judicis de valor, les falses imputacions sense prova i l’alteració de documents originals que fos tan poca la gent que va qüestionar la condició d’historiador.

continuarà

NOTES

1 Cal advertir que el document que aprofità Quadrado, el Proceso General, només recull els fets entre setembre de 1450 i juny de 1451 i, per abastar la totalitat de la revolta, va haver d’incorporar altres informacions, amb el gran mèrit d’unificar el llenguatge amb el document primigeni

2 Baleares, 20 de juny de 1972, pàgina 15

3 Bartomeu Font Obrador escriu: El pliego publicado aquí se debe a una transcripción de Quadrado numerada y puntuada, hasta ahora inédita, basada en una relación del expediente de Llucmajor sin localizar, pues las que se guardan son su matriz, texto en latín y catalán de 30 de enero de 1524, de 30 folios y una copia variante, toda en catalán, de 27 folios.

4 L’any 2007, sortosament, Paz Alomar va procedir a una nova restauració que va corregir en bona part els mals ocasionats per les feixugues cobertes que havia fet posar Quadrado i que, amb el pes, havia provocat plecs i arrues en els pergamins. La satisfactòria restauració de l’equip d’Alomar va permetre una pulcra edició de l’obra l’any 2010, amb aportacions de Pau Cateura, Gabriel Ensenyat, Antoni Planas, Gabriel Llompart i Isabel Escandell

5 Joan Binimelis (1538-1616) va escriure la Història General del Regne de Mallorca per encàrrec dels Jurats i Vicenç Mut (1614-1687), autor de la Historia del Reyno de Mallorca, era Jurat per l’estament militar. Ambdós estaven molt condicionats i enaltiren el discurs dels vencedors

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 10 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -7-

Deixa un comentari

El polemista

Quadrado va ser un àgil i hàbil practicant de les batusses dialèctiques. Els debats que va mantenir al llarg de la seva vida brinden la perspectiva d’un home de combat, encara que més fonamentat sobre la força i la contundència dels escrits que no en la raó. S’hi va posar de ben jove i no va afluixar mai. De fet, les seves polèmiques continuaren, després de mort, ben vigents i punyents. La frase de Menéndez Pelayo, fa allò de confirmar desmentint: hoy, quizá resulten escasos de pimienta los artículos políticos del señor Quadrado, aunque entre ellos hay más de uno que pasó por obra maestra de refinado y sutil maquiavelismo.

Es pot afirmar que Quadrado començà a escriure provocant la confrontació. Ho va fer, des de La Palma, insultant George Sand i carregant d’adjectius denigrants contra la Germania de Mallorca. Més endavant, El Conciliador, La fe, El católico i La Unidad Católica foren escenaris de les seves diatribes en matèria de religió, sempre alineat amb posicionaments ultraconservadors i fonamentalistes. Va debatre bàsicament amb demòcrates i republicans, però també amb alguns clergues, sense tenir en compte la jerarquia. Qualque article va tenir conseqüències importants. És el cas del que va publicar el dia del Corpus de 1856 en el Diario de Palma que motivà la detenció durant tres dies del seu director, Felip Guasp Barberi.

En el n. 61 de La Unidad Católica, el mes de maig de 1870 Quadrado publicà l’article Dentro y fuera del Concilio, en ple debat sobre la controvertida infal·libilitat pontifícia que es va declarar dogma. Francisco Mateos Gago, destacat teòleg conciliar, replicà amb especial virulència i, per evitar una possible excomunió, varen intervenir altres bisbes per aclarir que Quadrado no era cap gal·licà liberal partidari de la independència de l’església respecte del papa de Roma, sinó un fidel i obedient defensor de la jerarquia vaticana i de la infal·libilitat dels dogmes. Al·legaren l’obra Descripción de los religiosos cultos con que ha solemnizado en esta Capital y pueblos de la isla la Definición Dogmática de la Inmaculada Concepción de la Virgen María que Quadrado havia publicat l’any 1855 i es rebaixaren els ànims.

Ecos y brisas 1855

En els diaris que va dirigir abunden els pseudònims i, en molts de casos, es delata la seva mà. José María Núñez Espallargas dedueix en el seu estudi del diari El Católico que el corresponsal emmascarat de Menorca era Quadrado1. Ho argumenta així: Hay semejanzas de estilo entre el corresponsal anónimo y Quadrado, especialmente por la impronta polémica que subyace. Además, tiende a excederse en sus descripciones invadiendo el terreno del articulista. El mes d’abril de 1844 atacà Marià Cubí i Soler (1801-1875) amb consideracions sobre la Frenologia. El 1852 entra en debat amb El Iris, on dos anys després torna entrar en polèmica sobre la residència del Bisbe de Menorca amb uns escrits que el seu admirador Joan Hernández Mora lamentarà per las agrias ironías relativas a Mahón2. El març de 1854 la polèmica s’establirà entre el Diario Constitucional de Palma i El Balear. El juny de 1855 Quadrado descarrega una altra vegada contra El Iris del Pueblo, diari republicà que considerava fanàtics i intolerants els enemics de la llibertat de cultes que combatien els col·laboradors del Diario de Palma. Des d’aquest diari, el mes d’agost de 1855, Quadrado tornava envestir contra un article publicat al diari de Ciutadella que informava de la publicació del llibre Retrato de los Jesuitas de Joaquim Maria Nin.

La darrera rèplica a Quadrado posa en relleu la seva pràctica habitual: desqualificar sense arguments. El señor J.M.Q. nos trata con altanero desprecio. (…) En el terreno de la discusión desatendemos los insultos. En el de los hechos nos tenemos a las pruebas. Consideramos que la extinguida Compañía de Jesús ha sido un azote para la humanidad; el señor Quadrado opina lo contrario. Pruebas, señor Quadrado, pruebas. L’enfrontament arribà a tal punt que les dues publicacions es denunciaren i l’afer passà als tribunals i se’n feren ressò El Balear i El Áncora de Barcelona.

Com s’ha vist, malgrat ser Quadrado de Ciutadella, les polèmiques a Menorca foren freqüents i afectaren el seu prestigi. Un menorquí il·lustre, el doctor Josep Miquel Guàrdia (1830-1897), metge resident a París, va rebre l’encàrrec del Ministeri d’Instrucció Pública de França per realitzar una missió literària a les Balears l’any 1884. Josep Massot i Muntaner informa que pocs anys abans, Morel-Fatio havia dut a terme el 1881 una missió similar a Mallorca, a la qual Guàrdia no fa ni una sola al·lusió, tot i que en algun cas expressa opinions molt contràries, per exemple quan menysprea l’obra de l’arxiver Josep M. Quadrado —del qual només esmenta la continuació de la història universal de Bossuet3.

Josefina Salord destaca que Guàrdia a Une excursion aux illes Baléares, publicada el 1885, afirmava que la polèmica absorbia l’atenció i la curiositat de l’illa4. Cal afegir que Quadrado representava l’antítesi del pensament del metge d’Alaior. Front a la defensa a ultrança d’Espanya, Guàrdia, encara en vida de Quadrado, el maig de 1890 acabava un article a L’Avens amb aquesta contundent declaració: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana5.

Les polèmiques sobre aspectes històrics són més poc conegudes, perquè es produïen fora de Mallorca i Quadrado se’n guardava ben molt que la premsa local se’n fes ressò. Quan algú l’agafava en falta o en error, derivava sempre les rèpliques a l’atac personal als seus crítics exhibint una cultura gens socràtica, en línia amb l’hispànic matar al mensajero. Coneixedors d’aquesta manera de polemitzar, foren molts (Bover, Furió i, destacadament, Penya) els qui evitaren entrar mai en debat i esquivaren els seus desafiaments públics6.

Els seus nyaps, però, romanen impresos i són ben visibles als diversos volums de Recuerdos y Bellezas de España. L’obra, iniciada per Piferrer i Parcerisas, va ser continuada per diversos autors, molt principalment Quadrado que va aconseguir la protecció de la reina. No és una obra d’història com es pretenia i es presentava, sinó divulgativa, amb una estructura de guia turística, amb imatges comentades, talment reportatges de les diverses terres d’Espanya7. Així les descriví Álvaro Santamaría: Recuerdos y Bellezas de España son para su tiempo como modélicas Guías de viaje. Un segle abans, Llorens havia confessat a Quadrado que utilitzava els toms de Recuerdos y Bellezas de España como guía de viaje (carta de 31 d’agost de 1861). Més recentment, Jesús García Marín considerava Quadrado autor de la primera guía turística de nuestro país. L’obra, feta sempre amb presses, volum a volum, delata manca de rigor amb abundància de lapsus calami.

Per posar alguns exemples sobre aquesta obra, l’any 1867 Quadrado va ser acusat de mesclar la història vertadera d’Àvila amb ficcions no documentades recogiendo tradiciones orales, pero mezclándolas con tal cúmulo de fábulas y leyendas que es punto menos que imposible discernir lo seguro de lo incierto, lo recibido de lo forjado. Manuel Gómez-Moreno a Las grandes falsedades de la historia va entrar al detall: Una simple alusión periodística, en 1866, bastó para excitar los nervios de don Vicente de La Fuente y echarlo todo a barato en defensa de don Alfonso el Batallador, con exceso de celo, pues no era para asustarse el que dicho rey hiciese cocer en calderas a ciertos rehenes, cuando sabemos que usaron ese castigo Alfonso IX y su hijo San Fernando. Fué lo peor que otro erudito más circunspecto, don José M. Quadrado, estudiaba el caso llegando a idénticas conclusiones. El fallo de ambas autoridades, el veredicto adverso quedó tan en firme, que no se ha juzgado digno de revisión el proceso. En realidad, trátase de un imbroglio. La Fuente se va por las ramas sin concretar, y Quadrado sólo apunta por yerro hacer nombre de lugar el apellido Trava; pero, como sí lo es, todo queda en ligerezas: la crítica romántica de entonces se dejaba llevar de pretensiones ilusorias más que de argumentos8. En relació a la polèmica, Amparo Hernández Segura, escrivia molts d’anys després: En realidad, el texto no merece las posturas radicales que tomaron La Fuente, Quadrado y Martín Carramolino, ya que se trata de un libro de caballerías sin pretensiones históricas9.

I d’Àvila a Salamanca. L’octubre de 1882, A La Ilustración Española y Americana, Fernando Ricardo Araujo considera Quadrado desautorizado como arqueólogo i, acusat de greus errors, el ridiculitza per haver dit que la població era yerma y despoblada quan hi vivien més de cinc mil famílies. Desmunta també l’antiguitat que atribueix al retaule i qüestiona la transcripció d’unes inscripcions que tapaven les originals que passaren per malla a la descripció de Quadrado a qui acusa de absoluta falta de rigor10. Quadrado, sense refutar cap dels errors palesats, replicà amb to paternalista A Araujo, sense tracte ni patronímic.

Una dècada després de la desautorització d’Araujo, a Resumen Arquitectura de 1r de maig de 1892 una nova rectificació li corregeix haver datat els arcs de la Catedral de Salamanca com a posteriors al s. XIII, perquè d’ogivals, segons havia afirmat Quadrado, no n’hi ha d’anteriors11. El replicant, amb certa ironia, recomana visitar la Mesquida de Còrdova, perquè d’haver-ho fet no hubieran supuesto críticos tan eminentes como D. José María Quadrado que la Catedral del Salamanca debe sus arcos apuntados a edad posterior a su verdadera fecha que es de los primeros años del s. XII.

Les desautoritzacions solien romandre circumscrites a l’àmbit geogràfic on els localitzaven les errades i els diaris de les Balears no se’n feien ressò. Amb tot, anys després de mort, a Mallorca apareixen algunes referències. Per exemple, referit al tema dels arcs descrit, el 13 d’octubre de 1908 la Gaceta de Mallorca apuntava: De esta creencia participó el Sr. Quadrado, y esto explica sus equivocaciones acerca de varias iglesias asturianas con arcos de herradura. El 18 de juny de 1934, Correo de Mallorca, periódico católico feia la recensió del llibre La corta del agua y la derrota de Fat-Ella del prevere Pere A. Matheu i destacava que Del valor de esta obra del Ecónomo de Campos hablan muy alto las páginas consagradas a la crítica histórica, a través de la cual se rectifican afirmaciones de Quadrado, de Piferrer y de Binimelis.

El Pueblo, Diario del Trabajo Nacional, dia 26 d’agost de 1950, publicava un article, Isabel la Católica no murió en el Castillo de la Mota, on detallava els documents que provaven que va morir en el Palacio Real de Medina del Campo, residència tradicional de la monarquia, mentre que el castell de la Mota tenia la funció de presó. L’autor, Jesús Rivas Martín, assenyalava la font de la falsificació: fue una pena que se cambiara de opinión cuando, con lamentable ligereza, don José María Quadrado estampó su duda.

Una gran polèmica que va desfermar va ser amb la publicació l’any 1887 a la revista Museo Balear de Historia y Literatura de La judería de la capital de Mallorca12. Quadrado va arreplegar de l’arxiu documents inèdits relacionats amb l’assalt al call jueu de Palma de 1391, un episodi magnificat com a causa de la primera revolta forana13. El treball aporta informació dels 111 caps de família que es convertiren, amb indicació dels llinatges originals i els assumits quan foren batejats. Destaquen els noms de Jafuda Cresques, el qual emigrà i abandonà la dona, i el de l’astrònom Isaac Nafuci, el qual es va retractar però a la primera oportunitat partí a Terra Santa.   La publicació va generar l’estigmatització de divuit llinatges quan eren moltíssims més els d’origen jueu.

80 anys després encara era viu l’estigma social i es publicaven llibres sobre la qüestió. El gener i febrer de 1967, Josep Zaforteza Calvet, l’encriptat Pep Gonella, defensava el discurs oficial de Quadrato quan un altre menorquí, Josep Mascaró Pasarius, li replicà en quatre escrits: sabe el señor Zaforteza el disgusto que le dieron a Quadrado los partidarios de la «unánime tradición» cuando publicó la primera lista con los dieciocho apellidos. La polèmica s’allargà i les «cartes al director» dels diaris delataren la crispació que generava el debat. Dia 14 d’abril del mateix any, Gabriel Fuster Mayans, Gafim, referint-se a la publicació d’un nou llibre, escrivia en el Baleares: ¿no tiene algo que ver el trabajo de Muntaner con la escandalosa exhumación que don José María Quadrado hizo en el «Museo Balear» en 1887 y que tantos disgustos le costó?

Pel que fa a un dels aspectes més controvertits, el referit al tractament que fa Quadrado de la Germania de Mallorca, la història ha posat en evidència que, a banda de ser un escriptor molt prolífic i amb una obra exuberant, fa una interpretació en línia amb Binimelis i Mut (ambdós al servei dels jurats) mancada del mínim rigor exigible i elaborada al servei dels mecanismes de poder. Josep Maria Quadrado va qualificar Colom de “gran criminal” (igual que ho havia dit de Simó lo Tort Ballester) i va anar més enllà. Afirmà que seria un error considerar que els Agermanats tenien unes altres idees ni convicció que les seves passions i va descartar que tinguessin realment motivacions ideològiques14. Quadrado és el qui maneja més documentació, però tots els intents d’ampliar les seves tesis no són altra cosa que una successió d’invents que delaten una càrrega ideològica impròpia d’un historiador. La seva font única procedeix dels bons i lleials cavallers i homes de bé i assumeix, multiplicat amb els seus adjectius, el maniqueisme del discurs dels vencedors. Tot el que va escriure Quadrado sobre les Germanies, més enllà de les transcripcions documentals, és invàlid per a qualsevol historiador, perquè s’insereix en el marc de submissió a l’opinió política i religiosa de l’autor.

L’historiador Francesc Pérez Ferrer en el llibre que dedicà el 1976 a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial15. L’historiador Josep Joan Vidal a Els Agermanats (1985) conclou: La interpretació donada per Quadrado (…) no és més que una versió des de l’òptica oficial de la qüestió: uns cruels revolucionaris que no cercaven res més que l’animositat, el desordre i la destrucció del Regne, en perjudici d’uns bons i lleials cavallers i homes de bé…

L’allau d’intel·lectuals del s. XX que han desautoritzat Quadrado (Cosme Bauçà, Pere Oliver i Domenge, Joan Estelrich, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Francesc Pérez, Josep Maria Llompart, Josep Melià, Baltasar Porcel, …), és una demostració de la poca fiabilitat que mereix i, malgrat això, els qui han fet un ús patrimonial de l’Acadèmia (Álvaro Santamaria, però sobretot Miguel Deyá) han perseverat en defensar, contra fets i evidències, una hipotètica independència de l’arxiver.

Com a darrer exemple referit al paper polemista de Quadrado, he considerat oportú fer referència a una forta batussa que derivaria en una demolició lamentable. Va ser entre els mesos de setembre i novembre de 1908. Evidentment, Quadrado no hi participa, però és el protagonista i centre del debat. Es va iniciar amb uns articles sense signar, La Puerta de Santa Margarita declarada monumento nacional, publicats a Gaceta de Mallorca, on l’autor retreia a Quadrado greus errors16. En concret, els múltiples i antagònics esments que havia fet a la Porta Pintada en els seus treballs (detalla les afirmacions a la Conquista de Mallorca, Forenses y Ciudadanos, Joanot Colom, i Islas Baleares) per posar en evidència que Quadrado està en palmaria divergencia con su texto del año 1840. També destapa que la porta de Balbelet, entre les del Camp i de Sant Antoni està mal situada por Quadrado. El rerefons de la desqualificació de Quadrado, el quid de la qüestió del debat, era l’interès de l’autor en evitar la destrucció de la Porta Pintada que, si com havia dit Quadrado, era una de les poques restes de la dominació àrab, s’havia de protegir, mentre que si havia estat destruïda i aixecada de nova planta posteriorment, com també havia dit Quadrado, podria patir la demolició.

La Comissió de Monuments va publicar la polèmica

L’article conclou: En el orto como en el ocaso de su vida de escritor, y aun en su equivocación de confudir Bab-al-Kofol con el portal de Desclot, el ilustre archivero compartió la opinión que señala un abolengo árabe. Malgrat que la crítica al lapsus calami de Quadrado era molt suau i, fins i tot, amb un to de comprensió, des del diari Ultima Hora s’aixecà la veu de l’enginyer Eusebi Estada, amb una defensa aferrissada de Quadrado, com a autor indiscutible i assenyalant només una de les contradictòries afirmacions. La polèmica va ser llarga i, durant dos mesos i mig, la batussa anà pujant de to. Ambdós afirmaven que Quadrado estaria de la seva part.

Es veu l’arc islàmic ocult a l’interior (foto: Jaume Escales)

Cal advertir que Quadrado, tot i que era el responsable de la Comissió Provincial de Monuments i que tant havia defensat el 1853 la protecció del Claustre de Sant Francesc, no va ser gens bel·ligerant quan, l’any 1873 s’enderrocà la murada que hi havia davant la Llotja. Més endavant, el 1902 Estada va ser un dels principals promotors d’abatre la part que circumdava Palma per on ara són les avingudes. Ara, el 1908, Estada reclamava esbaldregar la porta de Santa Margalida i reclamava al seu èmul de Gaceta de Mallorca que mostràs cara i el va declarar detractor del indiscutible Quadrado. Aquell atac va provocar una rèplica que permet endevinar la personalitat oculta. Nuestro nombre! Si hemos dicho la verdad – y no se probará lo contrario – ella y no quien la dice importa (…) antes que Quadrado y por encima de Quadrado están el señorío y los derechos de la verdad. (…) Quadrado fue amigo nuestro queridísimo, nos dispensó la honra de someter a nuestro paupérrimo juicio capítulos de su biografía de Masarnau y las meditaciones de su por desgracia no terminado Mes del Corazón de Jesús (…) La Historia esta llena de casos en que, sin mengua del propio o ajeno buen nombre, se refutan errores y combaten tesis. No hay libro de Historia que no sea continuo cinematógrafo de errores en que cayeron los más grandes sabios, entre los cuales el humilde D. José María se hubiera considerado sin méritos para emparejar17. Tanmateix, ni la declaració de monument nacional ni les contradictòries i antagòniques descripcions que havia fet Quadrado sobre la Porta Pintada no impediren que l’any 1912 fos enderrocada de nit, amb l’objectiu d’obrir el carrer de Sant Miquel fins a les Avingudes en projecció cap al camí de Bunyola i Sóller.

És més que dubtós que el humilde Quadrado hagués reconegut mai cap error. Malgrat les nombroses equivocacions que se li varen retreure, la seva vanitat intel·lectual el feia perseverar en l’arrogància i no es pot parlar d’excés d’autoestima, sinó directament d’egolatria. Poc abans de morir, el 1893, en publicar el recull dels seus articles, escriu: después de tantos años nada tengo que retractar ni que modificar siquiera. Pel que fa a la interpretació sobre el moviment de la Germania de Mallorca, va fer una afirmació que el desautoritza com a historiador: Las Germanías de Mallorca son un borrón para nuestra Historia. Sus hechos nada tienen que ver con la libertad del pueblo. Nadie probar nunca lo contrario.

Ho va afirmar el 1870 i, de manera contradictòria, el 1877 va escriure: hay mucho que desbrozar (…) hay mucho que rectificar en las ideas generalmente admitidas. Ni que sigui per una vegada, totalment d’acord amb ell!

NOTES

1 La vida en Menorca en el bienio 1842-1843 a través de las crónicas del corresponsal en la isla de El Católico en este diario (Revista de Menorca, juliol de 1993)

2 Nostra Parla, gener de 1924

3 Vg. Alfred Morel-Fatio i les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner. Randa, 2021

4 Francesc Hernández Sans i els horitzons de la memòria (Revista de Menorca, vuitena època n. 1, 1999)

5 Vg.- La Identitat Reeixida de Bartomeu Mestre (Perifèrics, 2002)

6 Ho comprovarem en un futur apartat dedicat als arxivers, cronistes i bibliotecaris

7 El model de l’obra de Piferrer i Parcerisas era molt similar al Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares d’Antoni Furió, il·lustrada amb litografies de Francesc Muntaner (1840), i en menor mesura a les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca de Joaquim Maria Bover (1836)

8 Manuel Gómez-Moreno (1870-1970), historiador i arqueòleg, va elaborar els Catálogos Monumentales y Artísticos de España. Va ser designat doctor honoris causa per les universitats d’Oxford, Glasgow, Granada i Montevideo.

9 Crónica de la población de Ávila per Amparo Hernández Segura (Valencia, 1966)

10 Fernando Ricardo Araujo y Gómez (Salamanca, 1857 – Madrid, 1914), va exercir de catedràtic a Valladolid i Toledo per passar a Madrid com a conseller d’instrucció pública i inspector. Seria designat cavaller de l’orde de Carlos III (com Quadrado) i de les d’Isabel la Catòlica i Alfons XII. Va ser membre de l’acadèmia de San Fernando.

11 Idèntic retret se li faria l’any 1908 per haver negat el caràcter islàmic de l’arc interior de la Porta Pintada

12 El treball s’havia publicat el 1886 en el bolletí de la Real Academia de la Historia

13 Tant Margalida Bernat com Guillem Morro rebutgen considerar que els jueus eren l’objectiu dels revoltats. Ambdós historiadors ho minimitzen documentalment

14 L’eminent historiadora Eulàlia Duran fulmina el negacionisme de Quadrado en el llibre El moviment revolucionari de les Germanies. Ideologia i consciència social

15 Diu Francesc Pérez que la polèmica amb Pere d’Alcàntara Penya li feu carregar les tintes. Penya, però, no va respondre cap dels atacs que Quadrado li dedicà a la premsa del moment, en especial a El Juez de Paz.

16 Aquest diari catòlic es publicà entre 1907 i 1910 quan va convertir-se en el Correo de Mallorca i, a partir de 1953, Diario de Mallorca. A Gaceta de Mallorca hi col·laboraren Antoni Maria Alcover i Salvador Galmés

17 La confessió d’haver merescut la confiança de Quadrado per consultar les darreres publicacions religioses, permet circumscriure la possible autoria a Antoni Maria Alcover o al futur Bisbe Miralles, fins i tot a ambdós, clarament oposats a la demolició de la Porta Pintada que defensava Estada

ALTRES ARTICLES D’AQUEST SERIAL

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 26 de juny de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

MÀTRIA, la presentació de Porreres

Deixa un comentari

El dissabte dia 27 de maig, dia de reflexió previ a la jornada electoral de les municipals i autonòmiques del 2023, es va presentar a l’Agrupació Cultural de Porreres la segona edició de Màtria, l’obra pòstuma de Pere Morey Servera. Amb una sala estibada, tal com ja havia passat a la primera presentació del Museu de Mallorca, l’editora Marga Serrano es congratulà per haver pogut editar el llibre i, després d’agrair la cessió del local, va donar pas als dos presentadors. Joan Barceló va fer el panegíric del seu amic Pere Morey i, tot seguit, com a autor de l’epíleg del llibre, vaig fer la mateixa intervenció que havia fet al Museu de Mallorca dia 14 d’abril. Tant una com l’altra es transcriuen al final.

Maria Barceló evoca Pere Morey

Finalitzat el torn dels presentadors, convidàrem els presents a evocar Pere Morey Servera, amb la convicció que la seva personalitat havia deixat petjada a la memòria de tothom que el va tractar. Foren moltes i diverses les veus que feren aportacions a la tertúlia oberta (Maria Barceló, Gaspar Morey Servera, Joan Melià, Aina Dolç…). Totes les intervencions, amb detalls d’interès sobre els valors i la personalitat de l’autor, enriquiren l’acte i contribuïren a fer que la gent sortís ben satisfeta. Es va fer esment a l’empatia, a la pulcritud del llenguatge, a la influència del poble matern…

Assumpta Suau llegeix un poema de comiat

Pel seu alt interès, reproduïm el magnífic poema que va llegir Assumpta Suau, la vídua de Pere Morey, on s’expressa el pensament de l’autor davant de la mort:

Comiat d’Epicur a un jove deixeble

Estima allò que tens, quan ho tens, mentre ho tenguis

i quan te falti, no ho ploris

ni alcis els braços al cel

queixant-te de la teva desventura.

Regràcia, en canvi, els déus

per haver-te deixat portar als llavis

per un instant, el seu calze d’ambrosia

i agraeix-los el present de la memòria

l’últim do que ens resta als mortals

quan fins i tot se’ns ha esvaït l’esperança.

1. El panegíric de Joan Barceló

Pere Morey Servera. Porreres 27-5-2023

Des del 2013 i fins molt poc abans del seu traspàs vaig ser amic de Pere Morey i Servera. L’amistat va començar amb els viatges. Férem un total d’onze viatges junts. El primer el 2013 a Béjar i per terres de Salamanca. Vengué sempre amb la seva dona, l’estimada Assumpta Suau Noguera. Sempre apuntava amics seus. A Béjar va venir amb el seu germà. Després vengué a la Rioja i el Bergadà el 2014, a Ronda, a la Bretanya i Cantàbria el 2015.

Preparàrem junts el viatge a Almansa, precisament gràcies a una proposta seva, havíem de fer un viatge commemoratiu del 300 aniversari de la guerra de Successió que havia d’incloure València, Xàtiva, Villena i Almansa, de manera que fóssim a aquesta darrera ciutat el darrer cap de setmana d’abril, que és quan es recrea la batalla. El prepararem per al 2015, però el 2016 finalment reunirem 22 persones i partirem cap allà. Encara record la suada que duia aquell dia a Almansa després de trepitjar caminant tots els escenaris de la batalla. Finalment, ens vàrem fotre una paella -o un calderó- de gaspatxo manxec i també un arròs al forn a Xàtiva i una paella a can Pinet de Tàrbena. D’aquell viatge tindré sempre molt bon record. Començant perquè a cada viatger li donarem un llibre coincidint amb el Dia del Llibre, amb motiu de la festa de Sant Jordi, tots els inscrits tingueren un exemplar de La darrera canonada.

El 2016 encara anàrem a la França occitana perquè ell tenia molta il·lusió, d’ençà que va escriure Operació Verge Negra, d’anar a Rocamador. El 2017 va coincidir al nord de Portugal amb els poetes Ponç Pons i Josep Marí, el poeta-pintor eivissenc. No pogué venir aquell mateix any a la Toscana. Em fa molta il·lusió, i esper tenir prou temps a Pisa per veure la Seu i el Museu, on hi ha uns quants objectes que s’endugueren els croats el 1115 ens escrivia i deia: Em tem que els contaré quatre coses sobre la croada als passatgers, si em deixes. Ell sempre solia fer algunes aportacions al contingut dels viatges. Jo sempre li deixava el micròfon de l’autocar. Era un comptador nat i divertit. Finalment, el 2018 anàrem a Medina del Campo i el 2019 del 7 al 11 d’octubre a Palència, que va ser el darrer, ja que el 5 de novembre, 25 dies després, moria.

En Pere tenia una cama de Porreres, la seva mare era de Can Barreres, i tal com confessava n’Assumpta a la periodista i excompanya Neus Fernández al magnífic dossier de literatura Entorn de Calvià tots dos veníem de dues famílies de dretes, fins que ens vàrem informar. Pere Morey i Servera va situar a Porreres a la seva novel·la La darrera canonada-Mallorca 1715 un vespre de Santa Caterina, 24 de novembre de 1701. a Dalt del puig de Monti-Sion de Porreres, els seus personatges – i és un favor que sempre li haurem d’estar agraïts -. Vàrem presentar a l’Agrupació, el seu llibre.

Pel camí hem trobat dos cavallers i un traginer amb una mula, hi va un criat davant amb un fanalet, i ens han enredat demanant-nos noves, quants estudiants som, el nom del mestre, si hi havia lloc on romandre ells dos i tot això.

A què es deu l’honor de la vostra visita, senyor Joan de Torrella? Voleu compartir amb nosaltres la bunyolada de Santa Caterina? Cada any, els alumnes de les tres escoles de Gramàtica ens tanquen els mestres respectius dins de les nostres cambres i no ens deixen sortir fins que no els hem fet passar per davall la porta doblers per comprar oli, mel i farina al poble”.

Preparant aquesta intervenció, aquest panegíric, m’he adonat que entre en Pere i jo ens enviarem fins a 190 missives per correu electrònic. No les podem citar totes, escrivia: “vulguin els déus que l’any vinent vegem el recobrament d’alguns dels drets que començàrem a perdre, precisament, a Almansa. La sabeu: “el mal d’Almansa, a tots alcansa”.

També va fer una xerrada sobre Vuit caires de Ramon LLull, amb més de 30 diapositives.

El de Palencia em fa moltes ganes; i si et sembla podrem parlar del Cantar del Mio Cid i la putada que feren els Infantes de Carrión a les filles del Cid a Corpes. Com que xerrarem de Castella no hi haurà problemes amb els masícanos. Els masicanos eren els de “Mallorqui sí, català no”.

Aquest era el Pere Morey Servera que coneixia, L’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull. El que gaudia del present i sempre tenia l’ànsia pel coneixement. El Pere Morey que parlava cinc idiomes perfectament. Com a cap d’exportació de Can Buades, la fàbrica d’aixetes de Binissalem, per la qual cosa va viatjar per tot el món i que he descobert fa pocs que “Era traficant de centenars de condons en els anys setanta, quan a Mallorca era difícil trobar-ne».

Quan es va fer l’homenatge a Ciutat i estant a fora en un dels meus viatges, no podia consentir que a Porreres no féssim res en la seva memòria, perquè en Pere s’ho mereixia i perquè Màtria havia de sortir. Inspirat en el vers de Pessoa: «jo no tenc Pàtria: tenc Màtria». Per molts anys el puguem recordar.

2. La presentació de Bartomeu Mestre

Gràcies, Pere Morey

L’estiu del 2018 moriren Antoni Muñoz i Eva Serra, dos historiadors que ens havien ajudat en els actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. Dia 3 de juliol vaig informar Pere Morey del doble obituari i el mateix dia em va correspondre:

Els que quedam hem de seguir el combat. La meva darrera contribució és que estic acabant de redactar Màtria. He ofert els drets d’autor a l’Òmnium Cultural.

Cinc mesos després, dia 11 de desembre de 2018, Pere Morey remetia aquest nou correu:

Un bell dia de maig de 2017, dos estudiants d’excursió pel massís de Montserrat entren a una cova que un esllavissament ha deixat al descobert. A dins hi troben Kundry, una dona que va quedar dins d’un replec de l’espai-temps al segle IX (si coneixeu Parsifal ja sabreu d’on surt). La duen a Barcelona i viuen amb ella el Procés. Al final s’exposa una ucronia, que prou m’agradaria que succeís.

“Màtria” és una arma de lluita pacífica; és la meva contribució a l’esforç col·lectiu de recobrament dels nostres drets.

“Donec perficiamus”: fins que ho assolirem.

Era el desembre de 2018. El llibre, pacient, esperaria editor, però Pere Morey continuava amb la seva incansable activitat. Dia 1r de març de 2019, a la Porta de Santa Catalina, en el lloc on va ser afusellat el menorquí Joan Mercadal, el patró Broma, Pere Morey va fer el parlament reivindicatiu oficial. Dia 23 de maig, a la llibreria EMBAT, presentava les Rondalles Calvianeres. El mes d’agost, feia el discurs de comiat del periodista Jacint Planes Santmartí i el mateix mes dinàrem amb l’historiador i il·lustrador Francesc Riart que m’havia escrit: la novel·la de Pere Morey és molt, molt, interessant. Serà un gust coneixer-lo. Posàrem fil a l’agulla per preparar la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, però aquell novembre luctuós ens esfondrà el projecte.

Màtria també va romandre a la sala d’espera dels llibres i els vells companys de la Comissió Cívica del Tricentenari (Cristòfol Soler, Jaume Mateu, Damià Pons, Pere Sànchez, Gori Mir, Manel Domènech…) romanguérem en els camps de cotó, amb la coral empetitida i el cor enyorós. Avui podem celebrar que Màtria ja és al nostre abast. Som davant del Pere Morey més autèntic i genuí. La pura essència destil·lada de l’autor més didàctic, pedagògic, imaginatiu i ocurrent d’aquestes florides contrades enmig del mar. Un Pere Morey nítid i en estat pur; tot això i un punt més del que ara jo diré. El guia. El viatger (que no el turista). El passejador per la geografia i la història. El professor. L’animador. L’activista cultural. Sempre positiu i divertit, amb una amenitat desfermada, irònic i a vegades sarcàstic, però mai cínic. El polissó dels conillons a amagar, amb les sorpreses i les argúcies literàries. El malabarista dels jocs de paraules i dels modismes de comparació. L’enginyós alquimista de les metàfores. L’amant de la música. El ciutadà compromès fins al moll dels ossos amb la llengua, la terra i la seva gent a qui tant estima i estimula, una gent a qui encoratja (ho diu amb paraules entremesclades de Lluís Llach i de Guillem d’Efak), amb el somriure, la revolta, a ser qui som!

El relat, a més d’una reivindicació de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del nostre poble, ens explica una bella i tendra història d’amor. Al capdavall, l’obra és un himne a la lluita per les llibertats que es canta de la mà d’una relació afectiva. La trama està ben armada sobre un muntatge eficaç. El text és pulcre, ben escrit, mengívol, àgil, amb un vocabulari ric i un ritme que convida a llegir sense aturall, perquè passen moltes de coses i, sovint, a una velocitat de vertigen. Un altre dels eixos distintius de la narració és la defensa de la cultura matriarcal. El títol no és una simple concessió, sinó una activa defensa de la màtria en oposició a un patriarcat que representa la subjugació a unes imposicions foranes que ens han pertorbat les tradicions. L’exemple que apareix de les segones festes podria anar acompanyat d’altres distintius, però la definició del rol del pagès front al del pastor és tan eloqüent com quan explica la diferència entre el símbol del ruc i el del bou. L’autor, amb quatre metàfores, ens brinda una tesi doctoral sobre la nostra identitat.

Podeu dir qualsevol lletra de l’alfabet i sempre trobarem una definició, perquè el diccionari no deixa cap inicial que no pugui descriure les habilitats narratives de Pere Morey Servera: A d’Amenitat, B de Bonhomia, Creativitat, Diversió, Encoratjament, Fantasia, Generositat, Humilitat, Imaginació… No hi ha persona que l’hagi tractat que no agafi la mà d’una teringa de tot el carrer per fer-ne un emotiu panegíric.

A l’epíleg, encarregat per la família amb generosa confiança, vaig exposar les imatges que més m’abelleixen de l’autor i de la seva empenta. Valorar les lliçons que, amb aquesta obra pòstuma, ens ha lliurat com un salt d’aigües d’un torrent de curolles, dèries i il·lusions, les seves, que haurien de ser també les nostres. Aquesta patriòtica i matriòtica rondalla, la darrera de la seva prolífica imaginació, és una instància a viure en plenitud i sense restriccions, una convidada a no afluixar, perquè si és ver que qui lluita pot perdre, és molt més cert que qui no lluita ja ha perdut.

Què n’hauria pogut sortir de la conjunció de Pere Morey i les seves narracions amb la mirada d’Agustí Villaronga? No hauríem hagut de mester anar gaire lluny a cercar sèries de senyors i d’anells; ni de llops ni d’anyells. Una de les escenes més reeixides i cinematogràfiques del relat és la investidura del president, gràcies a l’enginy i les argúcies per burlar les clavegueres i els intents de repressió d’un estat bastit de dèficits democràtics. El desenllaç, assolit l’alliberament del poble, ens fa present del gaudi i ens encoratja.

Màtria ens endolceix la vida. És poció màgica. Per arrodonir-ho, en aquest llibre l’autor ens confessa la raó de ser de la seva escriptura: la paraula és més forta que l’espasa. Per això escric!, ens diu. També per això l’hem de llegir, Pere. Moltes gràcies per haver estimat tant aquesta terra; els animals, els ocells i les plantes d’aquesta terra; les pedres, tant les que suren com les que no, d’aquesta terra; la llengua d’aquesta terra; el paisatge d’aquesta terra; la gent d’aquesta terra… Moltes gràcies, Pere Morey Servera, per haver viscut!

S FOTOGRAFIES DE LES DUES PRESENTACIONS

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 30 de maig de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -6-

Deixa un comentari

Els quid pro quo de Quadrado amb Menéndez Pelayo

De tan i tan repetit, l’elogi que dedicà Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912) a Quadrado ha esdevingut gairebé una sentència. En concret, s’hi va referir així: Las Baleares, cuya historia literaria es tan larga y gloriosa, no han producido escritor tan eminente desde los tiempos del iluminado Dr. Ramón Lull. Una afirmació més extravagant i exagerada sembla impossible. El simple fet de posar-se a la boca el nom de lo foll com a referent posa en evidència l’erudit espanyol. Però… va ser espontània i lliure tan gegantina comparança? Gens ni mica! Fer un seguiment de com va anar la gestació desemmascara la vinculació i la dependència entre els dos.

Dia 25 de novembre de 1891 Quadrado informa a Menéndez Pelayo de la penosa y larga enfermedad de mi hermana política, con su fallecimiento diez meses hace en 28 enero y con la extincion completa de la familia, vése sumida mi esposa en amargura. Després d’aquesta exposició victimista, a la mateixa carta, trabuca la petició: V. que es tan galante. Así como así, ya me lo dijo V. con reserva; ¿pero no será una exorbitancia que me repita en público los requiebros que me escribió en privado? V. mismo: si cree V. que he de sonrojarme no me lo diga. Resulta prou evident que Quadrado s’aprofita de l’elogi desmesurat que havia rebut en una carta personal i li sol·licita que el repeteixi en públic. Així va ser i l’any 1893 Menéndez Pelayo signava la introducció als Ensayos Religiosos, Políticos y Literarios de José María Quadrado.

Menéndez Pelayo no tenia escapatòria. Havia comès la insensatesa de fer-li la gegantina lloança per escrit i Quadrado, simulant una aparent modèstia, va pidolar transformar la ditada de mel en una exaltació pública. Tanmateix Menéndez Pelayo no s’hi podia negar, perquè estava en deute. I no un deute qualsevol, sinó prou onerós. Cal acudir a la biografia de Menéndez Pelayo per recordar que, gràcies a Quadrado, va ser diputat cunero per les Balears1. Efectivament, després d’una intensa campanya, dia 27 d’abril de 1884, Menéndez Pelayo va ser elegit per Balears dins del Partit Conservador i així va iniciar la seva ambiciosa carrera política. Quadrado va activar totes les influències per guiar i promoure el nouvingut. El presentà a Antoni Maria Alcover, Gabriel Llabrés, Tomàs Forteza, Mateu Obrador, Joan Lluís Estelrich, Josep Lluís Pons i Gallarza… Està documentat que el gran promotor del volksgeist espanyol (l’exaltació de l’esperit nacional) va parlar en català sobre Ramon Llull a Llucmajor (els diaris destacaren en perfecto mallorquín) i a l’Institut de Palma2.

Al darrera de la candidatura, hi havia la mà poderosa i determinant de Quadrado. Ambdós compartien militància a la Unión Católica3. Gràcies al seu promotor i avalador polític, Menéndez Pelayo va ser diputat per Balears entre 1884 i 18864. L’elogi que tributà a Quadrado, analitzada com cal la relació, no era altra cosa que un quid pro quo; un favor per un altre.

Elements de l’escrivania de Quadrado

Fent esment a la mort, uns anys enrere, de Tomàs Aguiló Fortesa (1812-1884), quan Quadrado veu venir la seva decrepitud, dia 23 de gener de 1890 informa Menéndez Pelayo que disposa de més de 200 cartes creuades amb l’amic difunt i que guarda altres correspondències (amb Balmes, Llorens, Lafuente…) que li fan passar pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho, ocurrióseme y lo dejaré consignado, que se V. el heredero y quedo consolado y tranquilo. Així seria. Quadrado, a qui tant s’ha atribuït la defensa a ultrança del patrimoni cultural de les Balears, va llegar el seu arxiu a Menéndez Pelayo i aquest a la ciutat de Santander5. Ho veurem més endavant, amb la conducta de la vídua del donant, practicant com el seu marit de pidolar favors.

Quadrado i Menéndez Pelayo. Quid pro quo

D’apadrinaments, recomanacions i favoritismes

Quadrado, tot i ser 37 anys major, s’adreçava a Menéndez Pelayo com a mi respetable y bondadoso padrino. Molt més que una ironia si tenim en compte que atribuí el seu doble fracàs a Madrid al apadrinamiento que hi havia a la capital quan, justament a Madrid, hi va acudir amb les mans plenes de cartes de recomanació. Quadrado va ser un practicant a ultrança de l’amiguisme i va reclamar favors arreu al llarg de tota la vida. Així va obtenir gairebé tots els càrrecs, distincions i privilegis, almenys els més importants. Ho detallarem en futurs capítols. De moment, un breu repàs documental ens mostra alguns exemples.

Era yo niño cuando llegó a Madrid recomendado a nosotros eficazmente, por mi tío D. Bartolomé Sureda, D. José María Quadrado. Antoni Frates Sureda (1829-1908) a Recuerdo necrológico, La Almudaina, 1896

Si éste pudiera ser un medio para entrar en el seno de tan ilustre corporación y si pudiera apoyar, con su influencia, mi pretensión, exhorbitante en sí, aunque justificada por el ejemplo, le quedaría reconocidísimo. Amb la tramesa de dos exemplars de Forenses y Ciudadanos, carta a Miquel Salvà Munar (1792-1873), aleshores censor de l’Acadèmia de la Història, el novembre de 1847. Un mes després, Quadrado entrà a l’Acadèmia

…si concretaras tus pretensiones, no me sería difícil recomendarlas a un conocido mío, oficial del Ministerio de Instrucción (…) de quien ya nos hemos valido en el assumpte de tu primo Mariano. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (11-X-1848)

En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal6. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (6-VI-1849)

El 1850 reclamarà a la reina que centralitzi l’Arxiu i el designi a ell com a arxiver. Així va ser i l’arxiu passà a ser de l’estat, amb ell al capdavant.

después de tan buenas esperanzas, de tan poderosas recomendaciones, de la convicción formada por los oficiales de la mesa sobre la justicia y conveniencia de mi pretensión, robustecida ahora por el muy favorable informe de Gobierno Civil (…) sobra para sacar airoso mi empeño. Carta de Quadrado a Santiago Fernández y Gómez de Negrete (1799-1875), ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques (gener de 1851)

Muy señor mío y veneradísimo Presidente: No como presidente del Consejo particular de Palma, sino como amigo mío muy querido, paso a recomendar al señor don José Quint Zaforteza, que viene a reforzar la representación ya bastante numerosa de nuestra sociedad en el seno del congreso. Carta de Quadrado a Santiago Masarnau Fernández (1805-1882), 11 de maig de 1857

Dia 25 d’agost de 1857 Quadrado reclama a la reina que recomani la compra de Recuerdos y Bellezas de España. Una RO instà els ajuntaments a incorporar la publicació a totes les biblioteques.

Haré cuanto pueda por D. Bartolomé Constant, veré de corresponder a la recomendación que V. me hace. Carta de Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) a Quadrado, novembre de 1858. En aquella ocasió la cosa no va anar bé: Tomo la pluma un momento para decirle que no es possible conseguir lo que desea el cirujano por quien V. se interesa. Això no obstant, molts d’altres favors reclamats per Quadrado a Llorenç (el seu superior i inspector) eren atesos: A Bauzá le permití ausentarse antes de tiempo mediante certificación del médico. Octubre de 1863

Escribo a mi hermano y le transcribo íntegro el párrafo que contiene la recomendación que hace V. del Sr. Mola y Martínez. Espero que si al Capitán General le hacen el mismo efecto que me ha hecho a mí dicho párrafo, se logrará lo que V, desea. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, setembre de 1867

Que yo recomiende con mucha eficacia al Sr. Mola y Martínez no lo debe V. dudar como cosa que viene de V. Mi hermano sólo me hizo saber, que procuraría acortar y dulcificar la suerte penosa de aquel desgraciado. Después no ha vuelto a decir más, y sigue siempre en un completo silencio conmigo en todo lo que se relaciona con la justicia. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, gener de 1868

Mi hermano el General sigue en Bíarritz sufriendo con resignación la emigración a que se halla forzado, y yo continúo esperando sólo del favor divino el alivio de los terribles males, en que estamos sumidos. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, març de 18697

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

continuarà

NOTES

1 El mot cunero s’aplicava als candidats que es presentaven per circumscripcions on no hi tenien cap vinculació. La paraula provenia del terme aplicat als infants abandonats sense filiació coneguda; a les persones sense arrels

2 La conferència es va publicar a Palma Ramon Llull. Discurso leído el día primero de mayo del año actual en el Instituto de la Baleares

3 Abans, l’any 1842, Quadrado havia militat en el Partido Monárquico-Religioso de Balmes que defensava l’Església i la Corona, com a vertebradores d’Espanya

4 El 1888, igualment com a cunero, Menéndez Pelayo seria diputat per Aragó

5 El llegat, a banda de la correspondència, va ser exigu: només 73 llibres

6 Es refereix als autors del llibre vexatori contra Bover (publicat sense signar) com explicarem més endavant

7 El personatge per qui s’interessava Quadrado era el militar Joaquín Mola Martínez, corresponsal del Diario de Barcelona a la guerra del Marroc des del 1859. He considerat oportú incloure aquests tres fragments, atesa la circumstància que delata com es va girar la truita política a partir de la Gloriosa

Aquesta entrada s'ha publicat en el 26 de maig de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX). DESMUNTANT JMQ -5-

Deixa un comentari

El segon retorn a Mallorca

Decebut definitivament de Madrid i reincorporat a l’arxiu a finals d’abril de 1846, Quadrado va fer bandera del secretisme fent ús patrimonial de la documentació. Cal tenir present que aleshores els arxius no només no eren públics, sinó ni tan sols consultables. Una Reial Ordre d’abril de 1844 establia els restrictius requisits que es podien exigir als estudiosos. Es permetia accedir (sense poder treure apuntes ni sacar copias de ningún papel) als llibres puramente literarios, però es prohibia expressament accedir als documents històrics posteriors a 1700 i, fins i tot, si a la documentació anterior hubiese algunos que por su importancia o transcendencia sean capaces de comprometer los intereses nacionales, cuidará el archivero de colocarlos en paraje reservado para que en ningún caso puedan ser examinados.

Resulta prou evident que l’arxiver esdevenia el controlador, amo i senyor de la documentació. D’ella Quadrado va extreure i va editar Los nueve libros de la Historia de Herodoto traducidos del griego al castellano per el P. Bartolomé Pou. En aquest cas, va respectar l’autoria. No obstant, també aprofità l’arxiu al seu abast per enllestir altres llibres. Així va néixer Forenses y Ciudadanos, una transcripció rellevant que, segons Quadrado, li generaria enemics poderosos, publicada el 1847. Álvaro Santamaría va destapar que Quadrado havia trobat el document original a l’arxiu i que havia reconegut que es tractava de un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo» que, aislado y hecho ya, se me vino a las manos y me deparó por modelo la suerte. Igualment va fer la transcripció d’una altra obra trobada a l’arxiu. El document que Quadrado manyuclà es titulava originalment Llibre en llatí i en mallorquí qui tracte de la vinguda del Rei D. Jayme el Conqueridor a estas islas per el P. Pera Marsili, Dominico, son Cronista i, adjunta al manuscrit, apareixia un Llibre 2, com el passat en llatí, traduït al mallorquí, compost un y altre per fr. Pere Marsili del orde de Prehicadors, de nació catalana, el qual essent Cronista del Rey de Mallorca, Don Jayme el 2n vingué ací en lo any 1317 pera fer esta història de la presa de Mallorca. Quadrado, com faria habitualment, optà per afegir-hi altres documents, notes, opinions i castellanitzar l’obra que es publicà l’any 1850 sota el títol Historia de la conquista de Mallorca. Crónicas inéditas de Marsilio y Desclot en su texto lemosín, vertida la primera al castellano y adicionada con numerosas notas y documentos por D. José María Quadrado, Archivero del Antiguo Reino. Aquests exemples serveixen per destacar una conducta que practicarà Quadrado tota la vida i, per això mateix i com han assenyalat altres autors, no es pot parlar en rigor d’un historiador, sinó d’un arxiver. Un arxiver que copià i publicà a nom seu obres històriques rellevants, amb censures i afegits. Ell deia «complementades» quan eren manipulades.

Un bon arxiver?

Tot i l’evidència que Quadrado era més publicista i opinador que cap altra cosa, per descomptat molt més que no historiador, cal demanar-se si va ser, com s’ha dit i repetit, un bon arxiver. Hi ha massa proves que assenyalen el contrari. D’entrada, l’ocupació de la plaça va ser per digitació i va comptar amb la protecció de Jaume Pujol Ginard, Secretari de la Diputació. Quan s’incorporà, l’arxiu estava perfectament catalogat, amb un inventari complet de 1829. Entenc com assenyala Antoni Mut que la primera dedicació consistí a familiaritzar-se amb la riquesa documental que tenia la fortuna de poder manejar sense limitacions i a descobrir l’abundós cabal de notícies ignotes que s’hi ocultaven.

Quant a la dedicació, des del primer moment va gaudir d’unes condicions laborals d’excepció. Així, l’agost de 1844, demanà permís per fer un viatge a Aragó de tres mesos. Gràcies als seus protectors li fou concedit, mantenint el sou. Repetí l’experiència el juny de 1845, quan va atendre la cridada de Balmes i, novament se li va concedir autorització, amb el sou fins a finals de l’any. Amb l’obligació de proveir un substitut, en aquella ocasió va designar el seu amic Tomàs Aguiló. Des d’aleshores foren moltes més les autoritzacions rebudes, sempre respectant-li el sou, per atendre les absències i, a partir de 1848, d’ençà que Tomàs Aguiló va obtenir plaça a l’Institut de Tarragona, amb substituts ficticis. L’octubre de 1852 demanà llicència per estudiar Navarra i se li concedeix de tres mesos (que serien ampliats en dos més) amb tot el sou. El 1864 nova llicència retribuïda. L’obra en curs aleshores, Recuerdos y Bellezas de España, tenia la protecció de la reina que ordenà la compra d’exemplars a totes les biblioteques. El 1865, el 1876, el 1880 i el 1882 va obtenir noves llicències documentades, però no varen ser les úniques. Tenia les espatlles ben cobertes. El seu inspector, Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) de la Universitat de Barcelona, l’agafà en falta en una de les absències, però en comptes de denunciar l’abandó de la feina, dia 31 de maig de 1864 va escriure a Quadrado: Dígame V. qué he de poner en el informe de visita acerca del oficial Arias o como se llame. Estuve dos veces en el Archivo y lo encontré cerrado.

Quant al rigor en la custòdia documental, Miquel dels Sants Oliver descriu el despatx de la casa de Quadrado, del qual podria fer-vos exacte inventari: cadires mallorquines encavellades de papers y volums d’arxiu, relligats en pergamí1. Ho justifica Antoni Mut Calafell els arxivers se’n duien a casa papers i volums per continuar la tasca2 El cert és que hi ha constància de la desaparició de documents rellevants que custodiava Quadrado. A La carta de poblament d’Eivissa i Formentera de 1236, Antoni Planas Rosselló indica que José María de Quadrado va transcriure en la seva obra Islas Baleares (1888) cinc capítols del text llatí de la reforma del monarca, a partir d’uns fulls solts, esqueixats d’un antic registre de cartes reials, en els quals es contenien únicament els darrers capítols de la carta. Aquest únic testimoni de l’original llatí, que li va ser proporcionat per un canonge eivissenc aficionat a la història, probablement va quedar entre els papers de l’erudit, mort en 1896, i no s’ha pogut localitzar des de llavors.

La centralització

Amb tot, la dedicació de Quadrado a l’arxiu es va posar en solfa i la protecció dels padrins no va ser prou quan, a la sessió de dia 11 de novembre de 1848, la Diputació va entendre que el encargo de Archivero nada tenía que hacer más que custodiar los documentos, per la qual cosa s’assignà la funció a l’encarregat del Cadastre. L’acord, de facto, significava l’extinció de la plaça que ocupava Quadrado, encara que fins a finals de 1850 se li continuà retribuint el sou.

L’afectat, va moure cel i terra per combatre l’acord i, amb maniobres i intrigues, va activar tots els fils que havia deixat per Madrid, principalment a l’entorn de la reina a la qual s’adreçà directament el mes de maig de 1850: Don José María Quadrado, archivero del antiguo reino de Mallorca, puesto a los Reales Pies de V.M. rendidamente… suplica colocar dicho establecimiento bajo la protección del estado. Suplica se digne concederle el nombramiento Real que solicita como una nueva garantía de conservación y como una señalada merced para el esponente, estimulándole con tan honrosa distinción a continuar sus históricas tareas.

La súplica va rebre reial recompensa. Dia 14 de gener de 1851, una reial ordre, va expropiar l’Arxiu, el declarà adscrit a l’estat i designà Quadrado com a titular a partir de dia 1r de febrer amb una paga de 6.000 reals que en dos anys pujarien a 8.0003. Els seus interessos personals havien servit per una espoliació cultural a les institucions illenques i ell esdevindria amo i senyor absolut. Ell establiria a qui obrir els arxius, ell decidiria els horaris, ell disposaria d’una canongia sense control directe.

Als peus de la reina

Quadrado va agrair la recompensa rebuda i va impulsar i liderar la visita de la reina a Palma l’any 1860. La mostra de vassallatge va ser absoluta. Li dedicà el llibretó A S. M. La reina doña Isabel II: recuerdos del Real Palacio de Mallorca, amb notes històriques sobre l’Almudaina. És en aquesta publicació quan, per primera vegada, atribuirà la mort de Joan Crespí, de manera críptica, a Joanot Colom: el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esa Torre del Ángel a manos de otro dictador mas sanguinario y más violento. El 1870, sense cap prova, traslladarà l’acusació a Francesc Colom, germà de Joanot.

Monument a Isabel II
Isabel II entra a la plaça que durà el seu nom (al darrera la Torre de l’Àngel)

Tanmateix, les fastuoses festes a l’entorn d’aquella visita, amb arcs de triomf arreu de la ciutat i amb la inauguració d’un gran monument, no perdurarien gaire en el temps. No passaria una dècada quan, l’any 1868, Quadrado seria testimoni de la decapitació de la imatge de marbre d’aquella reina borbona de qui Pius IX va dir e putana, ma pía.

1868 Destrucció del monument a Isabel II

Continuarà

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

NOTES

1 Conferència llegida a l’Ajuntament de Vich el 9 de juliol de 1914

2 Josep Maria Quadrado un arxiver del segle XIX a Mallorca (Consell de Mallorca, Palma, 2003). Cal fer notar que Antoni Mut Calafell (1928-2017), director de l’Arxiu del Regne de Mallorca (1975-1993), escriu el llibre amb una gran admiració cap a Quadrado. Això no obstant, l’hagiografia no amaga els aspectes obscurs i les conductes èticament reprovables.

3 Va tenir increments fins a la jubilació, l’any 1895, quan cobrava 2.400 escuts. Cal fer notar que el salari es decidia a Madrid, però el pagament es feia a càrrec de la Diputació.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 19 de maig de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

EN CINTO

Deixa un comentari

L’Institut d’Estudis Catalans ha tengut la bona iniciativa d’elaborar un Diccionari Històric de Periodistes Catalans que serà presentat al públic interessat al llarg d’una Jornada prevista per dia 5 de maig a l’edifici de la Riera a Palma (vg. programa). M’han fet confiança per a redactar, dins d’uns paràmetres generals, la veu corresponent a Jacint Planes i Santmartí. Complagut per l’encàrrec, aquest és el retrat que he elaborat de qui fou un influent i incisiu periodista, compromès amb els ideals republicans.

JACINT PLANES i SANTMARTÍ

(Sanmartí, Cinto Planes)

Barcelona, 7 d’agost de 1935 – Palma, 19 de juliol de 2019

Gèneres periodístics: Articulisme. Reportatge. Corresponsal. Crítica. Cròniques. Entrevistes. Editorials.

Seccions: Cinema. Cultura. Esports. Gastronomia. Opinió. Política. Societat.

Mitjans: Última Hora, Diario de Mallorca, La Tarde, Diari de Balears, La Vanguardia, Destino, Triunfo, Tele Exprés, Informaciones, Associated Press, Ràdio Mallorca, Radio Popular, Antena 3, TVE, Premsa Forana de Mallorca (Manacor Comarcal, Cala Millor, L’Estel de Mallorca, Sa Pobla, De Franc, Sa Plaça…)

L’orientació professional de Jacint Planas va ser guiada per son pare. Jaume Planas Ferrer, quan retornà de l’exili, després de passar pel camp d’Argelers de la Marenda, va ser desterrat a Mallorca i tancat a la presó dels Caputxins de Palma l’any 1942. En assolir la llibertat, el 1945 va obtenir autorització per obrir el Gimnasio Baleares a la plaça del Temple, des d’on organitzà combats de boxa i, amb gran acceptació de públic a la Sala Olímpia, al Frontón Balear i a la plaça de toros, vetllades de lluita lliure amb els germans Antoni i Jaume Oliver, Jim, campió d’Europa. Així mateix, va ser l’administrador de les empreses Roses-Tous i va gestionar diversos teatres i cinemes de Palma com el Líric, el Progrés o el Teatre Balear i, a Barcelona, el Poliorama. En aquells escenaris, especialment en el Líric i el Balear, s’hi feia cinema, òpera, sarsuela, concerts, teatre, varietés, revistes, espectacles folklòrics, ballet, patinatge sobre gel i, per Nadal, amb la tradició mallorquina de les títeres, convertien el teatre en un circ.

A meitat dels anys 60 va ser president de l’Atlètic de Balears (a Barcelona, el 1936 i 1937 havia presidit el Club Esportiu Europa) i encara ara, el trofeu d’estiu del club porta el nom de Jaume Planas. Coincidint amb la presidència del club de futbol, també presidí la Casa Catalana de Mallorca. Durant el seu mandat, es potencià el caràcter cultural i benèfic de l’entitat. Es programaren cicles de cinema així com les aules de Poesia, de Novel·la i de Teatre, amb accions solidàries a favor de l’hospital de Sant Joan de Déu, la presó dels Caputxins, el sanatori de Caubet i les Minyones. La peripècia humana i l’activitat professional de Jaume Planas va incidir en la vida del seu únic fill, amb qui va mantenir sempre una estreta i positiva relació.

Jacint, arribat a Mallorca als nou anys, va anar a escola a La Salle de Palma. Recordava que, durant el batxillerat, va guanyar diversos premis de redacció. Des de ben jove, col·laborà amb les activitats de son pare. Atret per l’escriptura, amb divuit anys, va publicar la seva primera gasetilla, sobre boxa, en el diari Baleares. Aquell mateix any, 1953, començà a publicar regularment en el diari La Ultima Hora, primer a la secció d’esports i, després, a un espai de creació pròpia, Día a día, una miscel·lània de cròniques socials, i a Gente en zapatillas, dedicat a les entrevistes, per on desfilaren Jean Seberg o Peter Ustinov, entre d’altres. Inicià estudis de periodisme que va interrompre, arran de fer el servei militar a Aviació, per fer el professorat mercantil a l’Acadèmia Cots de Palma. Durant aquella etapa, signava Sanmartí. El gener de 1994, Biel Massot i Muntaner es feia ressò de la prohibició d’usar la conjunció entre els cognoms i felicitava Jacint Planes i Santmartí, per haver estat l’únic que s’havia revoltat contra la imposició. Des d’aquella data, incorporà la i llatina entre els dos llinatges a la signatura dels diaris.

El seu estil, àgil i directe, el convertí en un dels periodistes més populars i llegits. L’any 1967 va rebre el Premi Ciutat de Palma de Periodisme (el Miquel dels Sants Oliver) concedit per Palma, la ciudad y sus hombres. Tres anys després, tornaria obtenir el mateix guardó per la col·lecció d’articles publicats a La Vanguardia. L’any 1973 Diario de Mallorca va fer una substanciosa oferta econòmica a Jacint Planes, aleshores casat i amb un fill i dues filles. Josep Tous, director d’Última Hora i gran amic, va ser qui l’animà a canviar d’empresa. Aviat la nova columna, Rayuela, es convertiria en l’espai amb més lectors de la premsa illenca.

Els anys 1976 i 1977 s’implicà en el Congrés Cultura Catalana. Va fer part del grup de treball de Mallorca de l’Àmbit de Turisme, del qual era responsable a les Illes l’activista Miquel Àngel Riera Ximenis, amb qui col·laborà en la redacció de les conclusions i amb qui assistí a la reunió plenària, amb Joan Ortí com a secretari de l´Àmbit.

Josep Melià, nomenat Secretari d’Estat per a la Informació i portaveu del govern d’Adolfo Suarez, convidà Jacint Planes a incorporar-se al seu equip de mallorquins a Madrid, juntament amb Celestí Alomar, Francesc Quetgles i Guillem Puerto. Durant dos anys, el 1979 i el 1980, va realitzar tasques de relacions amb els mitjans de comunicació, redacció de comunicats, articles i discursos.

De retorn a l’illa, Diario de Mallorca va considerar prescrita l’excedència i Jacint retornà a la redacció d’Última Hora, on escriuria la columna Gente i bona part dels Editorials del diari que, en dos anys, passaria a ser el més venut i llegit de la premsa illenca. Encara que escrita en castellà, incorporà a la seva secció un espai dedicat a combatre els barbarismes i a ridiculitzar, amb èxit, el que ell anomenà castellorquín. L’any 1996 col·laborà de franc per impulsar l’edició en català del Diari de Balears fins que, el 1999, retornà al Diario de Mallorca, on es va jubilar el 2003, amb 68 anys i mig segle de carrera a l’esquena. En dues dobles etapes, a UH hi va estar prop de 40 anys (1953-1973 i 1981-1999) i al DM 10 anys (1973-1979 i 1999-2003). Malgrat acomiadar-se del periodisme professional, continuà col·laborant, des d’aleshores sempre en català i amb la signatura Jacint Planes i Santmartí, tant al Diario de Mallorca com a diverses publicacions de la Part Forana.

Cridava l’atenció, com a entrevistador, que no fes ús de l’estilogràfica i es fiàs de la seva bona memòria per afavorir l’espontaneïtat de les converses. Jacint va ser un periodista tan admirat com temut. Els malnoms que assignava eren molt celebrats i esdevenien un estigma mal d’esborrar. Així, el president (1983-1994) del govern Gabriel Canyelles, era conegut com the tractorman, la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, sa princesa, i Antonio Alemany, el periodista amb qui va mantenir enfrontaments, l’emmerdeur.

Molts dels seus articles, especialment els dels darrers anys del franquisme i els primers d’ençà de la restauració borbònica de 1975, figuren al Archivo Linz de la Transición Española de la Fundació March. L’any 1983, arran del primer discurs d’investidura de Gabriel Cañellas, escrit per Antonio Alemany, va aplicar el bisturí per desemmascarar els centenars de faltes d’ortografia i aixecar bandera en defensa de la llengua. Trenta anys després i ja jubilat, el 23 de maig de 2012 Diario de Mallorca no va trobar pertinent l’article El fill del baríton desafina, contra la política lingüicida del govern presidit per José Ramón Bauzá. L’escrit es va escampar com una taca d’oli per les xarxes, va obtenir un rècord d’audiència i constituí una crida a la mobilització en defensa de l’escola en català. El setembre de l’any següent, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera varen viure la manifestació més nombrosa de la història de les Balears.

11-IX-1977, amb Tarradellas

A una de les seccions de més èxit, Mis inolvidables, va evocar alguns dels personatges que entrevistà. Entre d’altres, Jeroni Albertí, el president de l’època preautonòmica, a qui definí com a model d’eficàcia, honradesa i netedat, o Josep Tarradelles a qui havia entrevistat a Saint Martin-le-Beau dia 11 de setembre de 1977, el mes abans del seu retorn a Catalunya. Tarradelles es desmarcà de Francesc Macià per afirmar que els Països Catalans no tenien cap sentit polític, possiblement una concessió pactada del seu retorn que reiteraria el 1978 a l’acte de constitució del Consell General Interinsular.

L’any 1978, amb altres autors, Jacint Planes publicà Hombre y arquitectura en Mallorca. L’any 1983 presentà a Manacor En nom del pare de Jaume Santandreu (El Turó), amb el seu pròleg Càntic d’acompanyament. L’any 1997 presentà Balada d’en Guillem d’Efak de Bartomeu Mestre (Documenta Balear). El 2000 Aquell hivern de Chopin a Mallorca d’Aránzazu Miró (El Far). Amb Tomeu Calafell, publicà Cuina de caça (Consell de Mallorca, 2003). Apareix, com a entrevistat, en el llibre Suggeriments de Pere Estelrich (Documenta Balear, Palma, 2007). Abans, el 1994, havia participat en el llibre Els mitjans de comunicació a debat d’Arnau Company i Sebastià Serra. El 1999 signava la introducció de Xeremies, el volum 9 de les Obres Completes del popular actor Xesc Forteza.

Atesa la seva gran popularitat i simpatia, era requerit arreu per participar en molts d’actes. El 1985, arran de la polèmica derivada d’haver-se aprovat la urbanització de la Punta de n’Amer, davant més de quatre-centes persones, va dirigir una taula rodona a la Sala Rigal de Sant Llorenç que incidiria en la salvació d’aquell emblemàtic espai de la costa. L’any 1991 va fer el Pregó de Sant Roc a Porreres. El desembre de 1994 va compartir taula amb Josep Maria Xirinacs a l’Escola de Tardor de les JERC, amb el tema De la transició a la traïció, per palesar la renúncia dels polítics de les reivindicacions nacionals. El 2001 moderà la jornada Llengua, Treball i Societat, al costat de Tomeu Martí, Damià Pons, Cosme Bonet i Miquel Àngel Llauger. L’any 2011, tot i mantenir la condició d’independent, ocupà el darrer lloc de la llista d’ERC a les eleccions municipals a Palma. A la Casa Catalana de Mallorca ocupà la vicepresidència i l’any 2010 va ser guardonat amb el premi Ars Magna d’aquella entitat, el darrer que es lliuraria abans de tancar el casal.

En l’àmbit cultural, va mantenir bones relacions amb músics (Antoni Parera Fons, Joan Moll…), escriptors (Blai Bonet, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera…) i pintors (Jim Bird, Xim Torrens, Rafel Amengual, Nils Burwitz, Riera Ferrari, Ritch Miller…). Va fer molts de catàlegs i, fins i tot, alguns llibres: Ellis Jacobson (amb Alexandre Ballester), Orell (amb Rafel Perelló Paradelo), Xam, Gaspar Riera, Vicenç Ochoa, Francesc Iraola, Ramon Canet, Maria Carbonero, Joan Bennàssar… Amb Joan Miró compartia amistat i afecció al cinema i, periòdicament, coincidien a les estrenes.

Amb Laporta a la penya dels Tamarells

No amagava que els seus colors eren els del Barça i els de l’Atlètic de Balears. Bon gastrònom, gaudia d’un gran sentit de l’humor i presumia de les amistats. El desembre de 2016 va trobar l’arxiu de l’antiga Associació de Premsa de Balears, amb les fitxes de 52 periodistes, amb noms tan rellevants com Pere Serra, Octavi Aguilera, Gina Garcias, Sebastià Verd, Lamberto Cortès, Pau Llull, Antoni Pizà… Els darrers anys, va mantenir una tertúlia amb Maruja Alfaro, Miquel Sagrera, Cathy Sweeney, Pere Noguera, Rosa Galarza, Guillem Pomar, Sebastià Salom (pare i fill) i Rafel Lladó, entre d’altres. En una de les darreres entrevistes, explicava les peripècies patides durant la dictadura. Carlos de Meer, el coronel de cavalleria que ocupà el govern civil de les Balears entre el 1974 i 1976, va afirmar a una reunió amb testimonis que trobarien el cadàver de Jacint Planas i no se sabria mai l’autor. Malgrat això, assegurava que s’havia guanyat la vida fent allò que més li agradava i que havia estat molt feliç.

Va morir el 19 de juliol de 2019. Dia 1r d’agost se li va fer un acte de comiat. Es llegiren uns versos que ell havia escrit l’any 1996: Escolteu, amics,/ us vull dir adéu, ara,/ quan encara hi som a temps./ Desitgeu-me un llarg i bon viatge,/ si us plau, us ho prego,/ quan encara hi som a temps. L’escriptor Pere Morey Servera va cloure aquell emotiu comiat.

Els elogiosos obituaris posaren en relleu la seva empremta. Els dels dos diaris on va fer la major part de la seva vida professional coincidiren en destacar la seva influència: «Desaparece uno de los periodistas que durante varias generaciones marcó estilo e influencia en la prensa mallorquina. Desaparece parte de una época en la que el ingenio y la imaginación se ponían al servicio del periodismo para burlar a la censura franquista» (Última Hora) «Dotado de grandes habilidades para el análisis político y la crónica social, Cinto Planas i Sanmartí fue una firma periodística muy influyente durante la transición y la constitución de la autonomía y la llegada de la democracia política en Balears» (Diario de Mallorca).

Atenta i amatent, Maribel Asenjo, amb qui s’havia casat en segones núpcies, custodia el seu llegat, el qual, entre d’altres documents inèdits, conté enregistraments d’entrevistes (Llorenç Serra Ferrer, Maria del Mar Bonet, Felicià Fuster, Maria Antònia Munar, Antoni Parera Fons, Josep Pinya, Jeroni Albertí, Rafel Estaràs del grup Els Valldemossa…).

Referències: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Volum 13, p. 174.

Articles: https://www.march.es/es/coleccion/archivo-linz-transicion-espanola

https://archive.ph/20181007222558/https://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/10/28/carta-gabriel-canellas-tot-comenca-amb-zeus-i-torcal/516527.html

El cinema, història d’una passió (serial) a Temps Moderns 1997

El ‘newspaperman’ mallorquín a La Vanguardia Española (25-04-1972)

Exposición de Joan Miró en Palma a La Vanguardia (14-X-1970) 
Los ochenta años de Joan Miró a Diario de Mallorca (20-IV-1973)
Joan Miró. El mestre a Diario de Mallorca, Dominical La Almudaina (21-X-2001) 
Aquesta entrada s'ha publicat en el 3 de maig de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA DARRERA PARAULA DE BARTOMEU MESTRE

Deixa un comentari

Sant Jordi 2023 aporta com a novetat la reedició, ara en català, de ¿La última palabra? 1936-1939. Memorias de un soldado médico del psiquiatre Bartomeu Mestre Mestre. Un llibre que apareix a la pràctica totalitat de les bibliografies que tracten la Guerra dels Tres Anys. Dia 4 de juny està programada la presentació en el marc de la Fira del Llibre a Palma. Dia 20 d’abril es va presentar a Felanitx, poble nadiu de l’autor, i emès per la televisió local. Ara i aquí trobareu, amb més il·lustracions de les que apareixen a l’obra publicada, el pròleg que m’encarregà la Nova Editorial Moll.

Imatge de la sala (Ajuntament de Felanitx)

L’autor, el llibre, la guerra

1. L’autor

Bartomeu Mestre i Mestre, va néixer a Felanitx dia 15 de febrer de 1914, pocs mesos abans d’esclatar la Gran Guerra (1914-1918). Son pare, Bartomeu Mestre Bennàsser (1885-1974), Balutxo, era industrial i fabricava i exportava maquinària agrícola, patentada com La Mallorquina.1 Sa mare, Maria Mestre Gelabert (1882-1975), Vica, era neboda d’Antònia Aina Gelabert Bordoi, esposa de Pere d’Alcàntara Penya (1823-1906). Va mantenir sempre una gran estima amb la família del polifacètic autor i, segurament per aquesta relació, era molt afeccionada a escriure gloses i poesies.