Els moixos i les moixes encara es barallen, els prop de deu mil anys de domesticació i l’atenció permanent que reben molts de moixos de carrer, no els ha eradicat del tot la ferocitat felina. I, de vegades, les baralles per defensar el seu territori no són de mel i sucre: s’hi juguen els ulls
De bona criança és escometre qui et topis pel carrer amb la salutació pròpia d’aquesta terra; i encara més valorar-la, preservar-la i amorosir-la com et preserves, t’amoroseixes i et valores a tu mateix. De bona educació és voler que qui sigui i on sigui de la catalanoparla aculli la nostra manera d’expressar-nos i plantar cara
Encara era grenyal quan son pare li mostrà com s’esmolaven els ganivets i consentí que ho provàs: son pare li agafà sa mà dreta i molt lentament i amb més esment va fer passar el ganivet amunt i avall de la pedra esmoladora. Quedà fascinat per aquell frec que no l’esmussava gens i els resultats
les mans noblement envellides cerquen quelcom, desdibuixen qui sap què a l’aire, sembla que pelluquin per a una boca absent, per a uns llavis sols desitjats cerquen temps, per ventura, allò que mai no han pogut acaronar, el que de sempre ha escapat del seu tacte delerós sense declarar-ne en cap cas la causa virtuoses,
L’Ajuntament de Palma –ultra en molts aspectes i ombres- ha decidit imposar el castellà als Premis Ciutat de Palma. El seu tinent d’alcalde de Cultura, Javier Bonet, diu que els membres governants del consistori –dirigit a l’ombra per l’ombra plus ultra- se senten “especialment orgullosos d’obrir aquests dos guardons literaris en les dues llengües cooficials
Sí, per ventura plorarà sant Llorenç, anit, i qui vegi caure alguna llàgrima tan breu com apressada s’estremirà i tot per molt que no entengui allò que està admirant. Les llàgrimes d’aquest sant no figuren com a esca turística perquè les nits d’aquestes illes col·lapsades i a tocar de l’esclafit s’han fet per mirar en
Mirà per la finestra i s’adonà que la llum descolorida de la tarda -aclaparada per la negror d’un cel irat- corroborava les previsions de pluges violentes. Instintivament prengué la càmera fotogràfica i disparà diverses vegades. Com si la temença i la inquietud ho fes callar tot, perquè no se sentia res més que el preludi
Hi he pensat just després que el meu preceptor menor, amb tota mala intenció, em fes escoltar a través del seu assistent de veu el començament d’una cançó de heavy metal just pel gust de veure’m alterat, ja que sap que les estridències m’exasperen i aquest tipus de música m’irrita especialment. Sí, sense tenir-hi res
la memòria, l’alè inconsistent o inacabat d’un escalador exhaust engolit per la pedra, una rosseguera de crits i lletres que davalla sense fer renou reservant-se el dret de fer-se sentir
Ensiola editorial acaba de presentar “S’accepten encàrrecs”, un recull de contes de Sebastià Alzamora. Són deu, els contes, que tenen en comú que varen ser escrits per encàrrec i d’aquí la picada d’ull que suposa el títol. Diu l’autor que “n’hi havia més [de peces], però he trobat que aquestes deu, posades en l’ordre en
Havent fet la migdiada, el padrí s’aixeca amb els ànims al capdamunt i després de fer un cafè ben carregat crida el net per si vol que li faci un dictat i així exercitar tant la cal·ligrafia com l’ortografia, aspectes que, al seu parer, no es poden negligir com li sembla que es fa en
Voldria ser vegetal, la finestra, poder fotosintetitzar tot el que veu i sent i les mirades que atén sense valorar qui mira a través d’ella. Tractar la claror com si fos fang i dar-li la forma d’estel o de molins d’aigua. Amanyagar la llum, convertir-la en nutrient per a més claror, però amb veu capaç
escriure amb els ulls al pit nu de l’ombra primcernuda, esquerpa la set gran de flama d’ardor de foguera i amb els dits humits a la vidriera ostatge del baf que la fosca negra el foc enlluerna
No m’agrada l’argot militar ni el llenguatge bèl·lic i per això els evit, com defuig el contacte amb les armes, tant blanques com obscures, de veres o de jugueta. És el deixant marcat d’un avés per al pacifisme més innocent, fill del narcotitzant fes l’amor i no la guerra; el que tendeix –ho sé- a
– Saps per què els somnis van tan a poc a poc?, em demana el preceptor menor com si m’examinàs. – La veritat que no. I somniam a poc a poc? No me m’havia entemut. – Sí, sí i els somnis i van a poc a poc perquè són vells. Els somnis van a càmera