marginàlies

– Saps per què els somnis van tan a poc a poc?, em demana el preceptor menor com si m’examinàs.

– La veritat que no. I somniam a poc a poc? No me m’havia entemut.

– Sí, sí i els somnis i van a poc a poc perquè són vells.

Els somnis van a càmera lenta, com qui diu, i són vells, no cal discutir-ho: és una veritat plena, absoluta. Paraula de preceptor. I ben segur que també s’hereten i tampoc no ho sabem. Segur que ell somnia el que jo vaig somniar als seus cinc anys. En parlam poc, de les somniades. Hi param poc esment, en general, i els que ho feim passam per estrambòtics i llunàtics, entabanables i cridats per una ociositat addictiva i, per això, perillosa. I no hi hem de cercar res més del que ens diuen i com ens ho diuen. No els hem d’interpretar, els hem de viure, com vivim allò que no esperam o ens arriba com prevèiem. I passar-los a lletra, talment un dietari, per comprovar que, efectivament, van lentament perquè són vells i no per això deixen deixen de guiar-nos com si fossin gossos pigalls.