marginàlies

Mirà per la finestra i s’adonà que la llum descolorida de la tarda -aclaparada per la negror d’un cel irat- corroborava les previsions de pluges violentes. Instintivament prengué la càmera fotogràfica i disparà diverses vegades. Com si la temença i la inquietud ho fes callar tot, perquè no se sentia res més que el preludi d’un aiguat enfurit. Tenia la ràdio engegada, que informava en directe de la presència de quatre caps de fibló que amenaçaven d’entrar a terra i un d’ells podia tocar la capital. Els serveis d’emergència, el matí, havien decidit que no s’obrissin les escoles i recomanat ensems a la ciutadania que no fes ús dels cotxes particulars si no era estrictament necessari. De la finestra estant, esperant el diluvi, pensà que mai no havia contemplat la devastació natural com a final per a ell i la seva gent. Era incapaç d’imaginar-se l’enrunament massiu de la ciutat i el domini aclaparador del llot després d’una descomposició brutal de la naturalesa. Ni la badia plena de cadàvers. De cop, s’estranyà de recordar aquella bestiesa de la padrina, que li deia que sant Vicenç Ferrer havia predit que una ona descomunal s’engoliria l’illa.

Contemplant una de les fotografies d’aquell instant, fendint amb la mirada l’espessor d’aquell cel de plom carregat de malícia, repara que hi ha moltes maneres de bastir setges. Que aquell, d’aigua i vent, espaordia, però acabà sent una dansa d’aigua i vent amables. D’altres setges, subtilment engalipadors i de faç amable, escrits en bones a posta, són més letals, molt més anorreadors, es diu mig aclucant els ulls. Mai ens han deixat d’assetjar, els ponentins, remuga amb les dents estretes. Quants n’hi ha que fan rogatives perquè un tsunami ens delmi? O perquè una batuda de caps de fibló ens retorni al quaternari?