marginàlies

Havent fet la migdiada, el padrí s’aixeca amb els ànims al capdamunt i després de fer un cafè ben carregat crida el net per si vol que li faci un dictat i així exercitar tant la cal·ligrafia com l’ortografia, aspectes que, al seu parer, no es poden negligir com li sembla que es fa en aquests temps d’intel·ligències artificials –sempre usa aquests plurals ningú no sap perquè- i altres tècniques que no fan més que embeneitir i alienar –a voltes també usa “entotsolar” per semblar-li més precís- el personal. N’hi fa sovint, de dictats, generalment passatges del llibre que llegeix, com una distracció més.

El net accepta, clar, com sempre, però aquesta vegada amb una forta resignació, que el padrí atén amb un condescendent, au, va que serà només un instant i ja veuràs quin grapat de coses noves aprendràs. Començam:

“El pobre no ho és en la seva capacitat de tractar la realitat que l’aclapara i, encara que mai no ho manifesti per sentir-se ésser vergonyant, sap estimar tant com odiar. Aquesta és la seva força que mai no gosa aplicar al seu temps castigat perquè s’ha ben acomodat als infortunis i a la malastrugança, i una empenta escadussera i mínima de la sort –com la coça que hom pega a una llauna abandonada al carrer- es creu que ha convertit la seva carn corrupta en ferro colat de durada indefinida. I per això un pobre no en vol cap com ell que governi. Com més fortalesa aparenti i més magnificent aparegui qui vulgui comandar, més adeptes farà entre la pobresa rampant. I si, a sobre, sap atiar el caliu del terror, el seu govern no tindrà fi”.

El net no s’atreveix a interrompre el dictat per respecte feridor, però a mesura que va escrivint se li encenen totes les alarmes perquè el padrí no llegeix: amb el cap alt, fregant l’altivesa i brandant els braços, va dient amb veu engolada que mai no li havia sentit –el padrí no és, precisament, persona donada a les bromes ni flaques ni gruixades-, com si es dirigís a un públic atent, parlant de coses estranyes que ell no entén i això vol dir, interpreta el menut, que cosa li passa i gens bona.

És quan el padrí li fa posar el punt final que el net, tot consirós, li demana molt lentament i fitant-lo si es troba bé. I amb la mateixa lentitud que li ho demana veu com el padrí cau a plom sense cloure els ulls però posant-los en blanc.