marginàlies

Els moixos i les moixes encara es barallen, els prop de deu mil anys de domesticació i l’atenció permanent que reben molts de moixos de carrer, no els ha eradicat del tot la ferocitat felina. I, de vegades, les baralles per defensar el seu territori no són de mel i sucre: s’hi juguen els ulls i l’honorabilitat. I són lletges, les bregues de moixos o moixes, molt!, perquè quan s’hi posen, encara que sigui per poc temps, escarrufen per violentes, esveren per la determinació de fer com més mal, millor. S’estudien uns instants, es mostren els ullals, grunyen amb ferotgia, el pèl de punta, s’arquegen per demostrar la seva potència i el primer que ataca meulant histèricament, té molts de punts de guanyar la baralla. La moixa defensora o el defensor moix del territori, d’habitud sempre guanya, encara que en surti nafrat de distinta consideració i posi totes les traves que pot per evitar que hom li curi les esgarrinxades: les ferides produïdes en la defensa del que és seu, s’han de guarir amb la seva pròpia saliva; és una qüestió de dignitat.

La defensa del territori, vet aquí la pedra de toc. I al nostre territori ningú no el defensa, ans al contrari: el cedim a canvi d’una simple i maldestre moixonia, aquest és el nostre veritable drama. No ens queda ni la dignitat de poder llepar-nos les ferides de la nostra desídia, de la nostra mesquinesa; ens estimam més llepar les cadenes que ens lliguen a la colonització.