marginàlies

Ensiola editorial acaba de presentar “S’accepten encàrrecs”, un recull de contes de Sebastià Alzamora. Són deu, els contes, que tenen en comú que varen ser escrits per encàrrec i d’aquí la picada d’ull que suposa el títol.

Diu l’autor que “n’hi havia més [de peces], però he trobat que aquestes deu, posades en l’ordre en què apareixen aquí, tenien no cap unitat –això hauria estat impossible-, però sí certa coherència. El resultat m’il·lusiona perquè, per a la majoria de lectors que tingui, serà un llibre nou”.

I, efectivament, és un llibre nou dins l’atmosfera alzamoriana on hi tenen espai reservat els trets més determinants de la naturalesa humana –des de la brutalitat a l’excel·lència- tractats amb una sensibilitat extrema. Cada narració manté les seves pròpies rotacions i translacions, però totes participen del mateix sistema. I de les deu, probablement la central, la que actua d’astre major al voltant del qual giren les altres, sigui “La història vertadera del peix Nicolau”.

S’ha d’atendre sempre allò que s’amaga, allò que, aparentment, escapa de la realitat; allò que tan sols s’intueix per fer-nos endins del misteri, de la tangibilitat i de la irrealitat per mirar d’entendre qui som, què feim i perquè, vet ací allò que ens proposa Sebastià Alzamora.

El recull és tan llaminer, passes tant de gust de llegir-lo, que quan arribes a la fi no et fa res tornar a començar-lo i, com en una nuvolada, seguir trobant-hi nomes imatges, nous panorames.