La moixa sembla que pensi que ella i el seu germà han topat molt bé, en aquesta casa. No els falta mai ni el menjar ni l’aigua i tenen prou terreny per campar a l’ampla. Conviure amb els menuts, sembla que deixi anar, també és una vega: els agrada ferm que els amoixin a qualsevol
En el somni obria molt els ulls per retenir com més detalls del somni millor i, així, poder recordar-ho al més fidelment possible en despertar-se. I en els ulls oberts de bat a bat el cel i la mar es barregen, i les àguiles coneixen les zones abissals dels oceans i els peixos caragol la
“És dolç, mentir al pare” pensa Junil, la jove protagonista de la novel·lassa “Junil a les terres dels bàrbars” de Joan-Lluís Lluís editada pel Club Editor. “No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada”, dirà al seu torn l’esclau principal d’un llibreter que, sense voler, amb el seu infortuni
Fa uns dies morí un home damunt un banc d’una plaça de Palma entre cartons. Morí, com deim a Mallorca, com un ca, això vol dir absolutament abandonat. L’amic Cecili Buele es va topar amb els serveis judicials quan aixecaven el cadàver. Colpit i trasbalsat, va compartir a les xarxes socials aquell instant corprenedor i
Els dies no fan més que recordar-nos que de viure no se n’aprèn mai i que hi ha forces molt més que poderoses que fan de tot perquè no visquem d’acord amb els nostres vents i les nostres deus. O quelcom així. La vida, malauradament, té més de passat que de present i costa d’enginyar
I de cop es troba que ha de cercar quelcom que no recorda i la casa li sembla un castell tot de racons i cambres secretes. I se sent aclaparadorament indefens, com qui no troba allò que no sap que cerca. I lluny de sentir-se ingràvid, se sent massís i amb dues encluses per peus
Adia edicions presentà fa uns mesos “Or vell. Autobiografia sense pretensions”, d’Andreu Estarelles Pascual, a cura de Rafel Perelló. “Or vell” es va escriure el 1946 i “Autobiografia sense pretensions” el 1965. Dues obres breus -la segona inacabada- d’aquest folklorista fill il·lustre de Bunyola que no són menors i en el que el vocabulari hi
El preceptor menor, mentre assaboreix el pastís d’ous pujats que tant li agrada, diu que el foc no crema el foc. I en haver-ho dit, s’atura de menjar pastís, la cullereta suspesa a l’aire, i me mira fixament als ulls un llarg instant tot cercant la confirmació de la seva afirmació. És clar, li dic,
Avui fa noranta anys que morí Antoni Maria Alcover i Sureda, l’apòstol de la llengua catalana, l’impulsor i responsable de l’organització del Primer Congrés de la Llengua Catalana el 1906, el recopilador de rondalles de Mallorca i l’iniciador del Diccionari Català-Valencià-Balear, que culminà Francesc de Borja Moll amb l’ajut, entre d’altres, del filòleg valencià Manuel
Dir una paraula per primera vegada ve molt de nou, és com si no cabés dins la boca i hi voltàs esbojarradament sense saber ben bé com ha de sortir de l’embolic. En la primera dicció sembla que no la dius bé, que s’escapa qualque detall important, que el so final no és exactament el
El foc de Reis i d’ullastre reverbera en el front, en les galtes, en el nas i en els genolls de qui mira el foc com qui cerca raons a la voracitat del crepuscle. Esbufeguen el tions, emetent un buf salmòdic que pretén inútilment posar música a la dansa de les flames. Qui mira narcòticament
La innocència no es perd mai, paraula d’adult tirant a vell mil cops estafat per un sistema capolador que s’aprofita de la nostra inveterada confiança, dels nostres silencis i de les nostres renúncies. Hi pensava en veure els menuts que veien passar, molts d’ells emmascarats i molt de lluny, la cavalcada dels Reis. La tirada
una gota d’aigua pot fer vessar el mar un microorganisme pot matar l’espècie una sola espira pot cremar la terra res no converteix un batec en pedra
Carlo Gestualdo era un llaütista molt bo, tenia una sòlida formació musical, però componia només per ell, sense atendre res més que els seus impulsos i les seves pulsions. Per això esdevé un punt i a part en la música del renaixement, a la que pertany per imperatius cronològics. I si podia fer la música
Animat per haver guanyat els darrers dos jocs de Trivial en versió familiar, el meu preceptor major, competitiu de mena, n’ha volgut fer un amb mi per allò de començar l’any assossegadament. El preceptor menor s’hi ha incorporat molt a contracor –troba que aquests jocs són molt llargs, poc estimulants i la seva participació nul·la-