marginàlies

Dir una paraula per primera vegada ve molt de nou, és com si no cabés dins la boca i hi voltàs esbojarradament sense saber ben bé com ha de sortir de l’embolic. En la primera dicció sembla que no la dius bé, que s’escapa qualque detall important, que el so final no és exactament el que ha de ser i per això la repeteixes uns quants cops, perquè la llengua s’hi avesi, fins que la pots repetir les vegades que vulguis com si la coneguessis de tota la vida.

Quelcom així m’ha passat en topar-me i dir: “transfretació”, derivació del verb “transfretar” que el Diccionari Alcover-Moll defineix com “passar a l’altra vorera de la mar”. El diccionari de la RAE va en la mateixa direcció i diu que significa “pasar el mar”. El diccionari de l’IEC no recull el verb, la qual cosa pot voler dir que es tracta d’un castellanisme.

Com sigui, les dues erres del mot són dues traves que pretenen embarbussar-te, sobretot la segona; volen fer-se ben pressents en dir-les, no passar gens desapercebudes.

M’hi he topat, amb la transfretació, en parar esment a sant Ramon de Penyafort, el dominic conseller del rei En Jaume que va néixer a Santa Margarida i els Monjos el 1180 i morí a Barcelona tal dia com avui del 1275. Conten d’aquest sant nostrat que de Sóller estant partí per mar cap a Barcelona agenollat damunt la seva capa. D’aquest prodigi, per tant, se’n pot dir transfretació.

I d’aquesta llegenda es pot inferir que sant Ramon de Penyafort pot considerar-se el primer surfista de la història; i considerar-lo el patró dels practicants de surf.