marginàlies

El foc de Reis i d’ullastre reverbera en el front, en les galtes, en el nas i en els genolls de qui mira el foc com qui cerca raons a la voracitat del crepuscle. Esbufeguen el tions, emetent un buf salmòdic que pretén inútilment posar música a la dansa de les flames. Qui mira narcòticament el foc hi veu reflectida la fotografia que mai no ha oblidat, la del seu padrí de cos sencer, de vint-i-un botons, mirant desafiadorament l’objectiu de la càmera,  estrenant vestit de color gris amb guardapit i corbata de nus triple del mateix color. Estrenava les sabates, també, fetes a mida, negres, ben lluentes; sabates de ministre, li deia. Volia una foto així, el seu padrí, quan acabava d’estrenat els setanta anys: una foto només d’ell per veure la planta que feia perquè considerava que la imatge que li retornava la lluna del rober del seu dormitori no era la seva. Un caprici, li digué, dels pocs capricis que es pogué concedir. L’hi regalà, a la fotografia, en veure l’admiració amb què la mirava. I al mes d’haver mort, empès per una força tan desconeguda com determinant es posà les sabates que el seu padrí duia a la fotografia. Li contaren que a aquelles les reservava ningú va saber per qui i deixà dit que en morir no les hi havien de posar. Eren uns guants, aquelles sabates, ni que haguessin estat fetes expressament per a ell. Amb les sabates del padrí posades es volgué mirar en la mateixa lluna del rober que ell i s’adonà clarament que no feia la seva planta. Sent que la força del foc ha declinat força i frissa de posar dos troncs més al foc d’ullastre dels Reis.