marginàlies

La moixa sembla que pensi que ella i el seu germà han topat molt bé, en aquesta casa. No els falta mai ni el menjar ni l’aigua i tenen prou terreny per campar a l’ampla. Conviure amb els menuts, sembla que deixi anar, també és una vega: els agrada ferm que els amoixin a qualsevol moment i els vespres els permeten arraulir-se prop de la cara per espantar malsons, fantasmes i bubotes.

La moixa i el moix, durant el temps que s’han pres per créixer, han pensat que eren les joies del tros fins que descobriren no fa massa una cussa que els avantatja en anys i en marraneria. S’han topat poques vegades, fins avui, i sempre de lluny, com qui apama el terreny d’enfora abans de fer-s’hi endins, sense entrar en controvèrsies massa d’hora. Avui, però, la cussa ha sortit del seu territori i ha decidit jugar en terreny neutral amb els menuts.

En veure córrer la cussa amb els menuts i empesos per un atac de gelosia, tant la moixa com el moix han decidit fer-se els topadissos. Calia estufar-se, pèls blancs com la neu ben en punta, i fer-li a saber, de primeres, que no els feia gens de por i, segona, que ells també tenien molt a dir, en aquell tros; que no estaven disposats a renunciar a tant de benestar, a tanta placidesa. I, en definitiva, que els convenia a tots tres arribar a un acord per compartir els tresors de la finca.

I s’han entesos, finalment, sí. Segons la moixa, que ha posat prou espai entre la cussa i ella, troba que el seu germà, que ha cercat gairebé el cos a cos amb la cussa demostrant una valentia que li desconeixia, en veure que l’adversària atenia a raons, amb les darreres estufades ha fet com el gall de Biniforani, que sense plomes s’estufava.