Carlo Gestualdo era un llaütista molt bo, tenia una sòlida formació musical, però componia només per ell, sense atendre res més que els seus impulsos i les seves pulsions. Per això esdevé un punt i a part en la música del renaixement, a la que pertany per imperatius cronològics.
I si podia fer la música que volia era per la seva condició de príncep de Venosa i comte de Conza. La seva aristocratíssima família tenia lligams molt ferms amb l’Església: era nebot de l’arquebisbe de Nàpols i de sant Carles de Borromeu, i renebot del Papa Pius IV.
El nostre home, però, a més d’assolir cims altíssims de bellesa a través de la música, també es rebolcà en el fang més abjecte: matà sa dona, Maria d’Àvalos, filla del duc de Pescara, i el seu amant, Fabrizio Carafa, duc d’Andria i compte de Ruvo, en plena rebolcada en el seu llit marital. Segons algunes fonts, l’acarnissament amb què els matà era mai vist. Evidentment, per ser qui era, d’on venia i sent família de les més altes jerarquies eclesiàstiques, mai no va ser jutjat per aquests crims.
Conten també que el doble crim el deixà molt tocat, tant que es lliurà a la flagel·lació com a forma de penitència: encarregava a joves que el fuetejassin. El 8 de setembre de 1613 trobaren Carlo Gestualdo mort, tot nu, i encara ara es discuteix si fou perquè el flagel·lador es passà set pobles o per altres causes.
Tanmateix, sentir els seus madrigals equival a pujar molt amunt en l’escala del goig i la bellesa, com ja s’ha dit, la qual cosa posa de manifest un cop més que s’han d’assaborir les obres excelses sense atendre el caràcter i els factors vitals de qui les ha afaiçonades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!