marginàlies

Fa uns dies morí un home damunt un banc d’una plaça de Palma entre cartons. Morí, com deim a Mallorca, com un ca, això vol dir absolutament abandonat. L’amic Cecili Buele es va topar amb els serveis judicials quan aixecaven el cadàver. Colpit i trasbalsat, va compartir a les xarxes socials  aquell instant corprenedor i indignant alhora, i va fer arribar als màxims responsables públics el seu crit desesperat. Diu molt a favor de la sensibilitat i la responsabilitat cívica de l’amic el fet de voler fer arribar als més alts estaments de representació pública aquesta mort anònima i indigna que, efectivament, els apunta.

Però aquesta mort de ca d’una persona ens apunta a tots, sense cap mena de dubte. Qualsevol passavolant va veure com es feia el jaç tan precari com afrontós. Sens dubte, algun dels veïns de la plaça va veure com aquesta persona amb nom i llinatges s’embalumava i va fer com si no l’hagués vist. Qualcú, també, ben segur, el maleí de lluny per la mala imatge que donava i ho donà als insults. Qui, però s’hi atansà i s’interessà per la seva situació? Qui va cridar socors abans de la desfeta?

La precarietat i la fretura extrema humanes es volen invisibilitzar, la manera més subtil però més efectiva d’executar l’aporofòbia que ens domina. És la condemna que aplicam els integrats a la roda de la bogeria consumista als que no poden seguir el ritme desenfrenat que ens imposa el sistema: la invisibilitat, l’ocultació, la degradació pública. I, finalment, la culpabilització: els derrotats, els marginats, els sense res i sense nom,  s’han  guanyat a pols el que els passa, sentenciam, per mandrosos, per viciosos, per dolents.

Aquesta mort afrontosa, com les que s’han esdevingut fins avui i les que s’esdevindran, és a tots que ens interpel·la. I, malauradament, no ens servirà de lliçó.