marginàlies

La innocència no es perd mai, paraula d’adult tirant a vell mil cops estafat per un sistema capolador que s’aprofita de la nostra inveterada confiança, dels nostres silencis i de les nostres renúncies. Hi pensava en veure els menuts que veien passar, molts d’ells emmascarats i molt de lluny, la cavalcada dels Reis. La tirada de caramells i tot, enyoraven. I m’hi he refermat quan els veia obrir els regals. Per ventura sí que l’enganyifa a les criatures és una broma pesada impròpia de gent assenyada, però ningú en té cap mal record, d’aquestes nits especials que es feien llargues, ni al llarg de la vida s’ha alliberat d’altres màgies sense regnat que l’han fet passar per lloc molt estret i li han fet sentir molt endins la gelor d’estupidesa.

En saber l’origen de la màgia ho prenguérem tan bé que hem seguit fent la broma probablement perquè ens agrada molt més a nosaltres que no als menuts, en molts casos. I és aquest aire, aquesta atmosfera neta, poètica per molt que ens resistim a acceptar-ho, la que apregona el misteri de la innocència.