Llegeix Apollinaire (De la floraison qui paraît / La nature est belle et touchante / Pan sifflote dans la forêt / Les grenouilles humides chantent) i no pot deturar el record de sa mare quan li deia que no havia de ser fargo, que és com al seu poble es coneix el brut o el
volia tornar a sentir la solitud dels estranys, seguir una conversa en llengua desconeguda, trobar l’estany on aprengué a nedar i a fugir de la banalitat i de les paraules vanes volia tornar a sentir l’estrèpit d’una agulla en caure en el terra tou dels ventres retuts, beure’s la vida amb la set de l’embriac
Hi ha novel·les que ens fan saber, que ens donen a conèixer detalls d’històries de la Història que ens concerneixen i que no sabíem o en sabíem poc i malament. Són les que més plauen, evidentment, les que es llegeixen amb més intensitat, les que més petges i penyores deixen. “El país de l’altra riba”,
Avui fa 129 anys que va néixer Josep Vicent Foix, poeta capdavanter, de qui es parla poc i se sent encara menys, la qual cosa demostra què respiram culturalment. De silencis faig el jaç Amb boires per capçalera, Entre els brancs de la tartera M’acotxen vents de mal pas. Tot aleja, pur, i avança Per
Makar Dévuixkin, el personatge de “Pobres”, de Fiódor Dostoievski, acaba el breu relat de la mort del fill petit dels Gorxkov, que malviuen amuntegats en una casa d’hostes, d’aquesta escruixidora manera: “La filla petita, la nena, està repenjada al taüt, pobrissona, i se la veu tan trista i encaboriada! A mi, Vàrenka, no m’agrada gens
Dues claus que han perdut el pany i que no saben on han d’escondir la seva inutilitat vergonyant. Una xicra amb l’ansa trencada que desafia la fugacitat imposada als estris que contraforten la confortabilitat de l’adotzenament. Dit de passada, la lectura atenta dels seus pòsits precisarien el tarannà de qui acaba de beure-hi el darrer
La fosca encara es creia senyora –tot i saber que li quedava poc temps de senyoriu en percebre la remor somorta de la primera llum matinera- permetent que el fred emperpalàs els alens i els mots. El silenci ho feia gairebé tot possible i el cafè amb llet a punt d’ebullició desfiava la valentia del
I es troba mirant el foc de la foganya i demanant-li que s’estigui quiet una estona, que pari de bellugar-se uns instant, només, per poder-li entreveure la bastida o on amaga el fil de l’ànima. I un cop besllumada, que torni a voler ser una partita qualsevol de Bach per a clavicèmbal, com també ho
Darrere el somni de vels negres sobre cadires plegadisses, el desig mai no acomplert d’olorar una rosa acabat el son per calmar el dia. I la certesa que si descobreix, algun cop, el jardí, s’acoparan per sempre el ventre i les flors del plaer. I la lamentació que ningú no guiï la ceguesa pel bosc
Considerava que la novel·la que llegia era insuportable però, a la vegada i incomprensiblement, li recava deixar de llegir-la, abandonar-la sense haver arribat al final. Sabia que no hi trobaria res que li picàs l’ullet de la curiositat, ni tan sol sols res digne de ser subratllat, però quelcom molt potent l’empenyia a seguir llegint,
El mes de maig de 1937, el llibreter Edmon Charlot edità a l’Alger el primer llibre d’Albert Camus, “L’envers et l’endroit”, el conjunt de cinc assaig –com els considerava l’autor- de marcat caràcter autobiogràfic. Fins al 1958, un any després d’haver estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, no va ser reeditat amb un
En el Teatre Principal de Palma acaben de lliurar-se els Premis Ciutat de Palma, que enguany celebren la seixanta-setena edició, si no vaig errat. Un espectacle -més que no una gala- en la que la mar n’ha estat el nucli i el fil conductor; una mar, la mar entre terres, la mar nostra, ara mateix
En les converses –ja sé que fa pep dir-ho- hi juguen tant o més els gests i els posats que les paraules. També sabem que la gesticulació no engana mai: no cal cap interjecció o so qualsevol per detectar quan l’interlocutor no ens escolta, per exemple; o quan no ens entén; o quan no ens
És quan mira el foc, que se sent fort, un cavall admirable, que la matèria accessible al seu tacte li ho fa tot entenedor i assumible, que es pot parlar a doll i sense talls, i troba les paraules que necessita per precisar allò que sent atropelladament i inquieta, com si el cervell estigués cobert
Tomaso Albinoni era venecià, nascut el 8 de juny de 1671, fill de rics comerciants i un dels màxims exponents de la música barroca. De jove va estudiar cant i violí i excel·lí en les dues disciplines. Degut a la molt favorable situació econòmica en què va viure, no li calgué mai cap mecenatge i