marginàlies

El preceptor menor, mentre assaboreix el pastís d’ous pujats que tant li agrada, diu que el foc no crema el foc. I en haver-ho dit, s’atura de menjar pastís, la cullereta suspesa a l’aire, i me mira fixament als ulls un llarg instant tot cercant la confirmació de la seva afirmació. És clar, li dic, el foc no encén el foc. I retorna a la llepolia. Tu podries ser un nin de foc, li dic, i me torna a mirar esglaiat i em diu que de cap manera no ho vol ser, que si fos de foc ho cremaria tot i a ell el foc li fa por.

Sortint de la casa, el preceptor major em fa reparar en l’estesa de núvols que juguen amb tots els matisos dels grisos.  És prou extensa i densa per fer pensar que és una mar petita abrivada, remolesta, renyadora, com si ens volgués dir que som pitjor que bèsties fent malbé tot allò que ens permet de viure. Una mar penjada en el cel sempre protector que convertiria la pluja en una nevada d’escates de peix per curar les cremades del foc que per ventura mereixem.

Ho pens i no ho dic als preceptors, tot això, que de ben segur em renyarien per ser tan tan desbaratat, tan fluix d’eima.