Chào ông Viêt Nam

Hà Nôi – febrer 2015.  Chúc mùng nâm mói (Bon Any Nou).

Aquest cap de setmana tot són corredisses a Viêt Nam. Tren, cotxe, avió, barco, carro tirat pels bous, bicicletes, motocicletes. Un desplaçament massiu a tot el país. Tothom vol arribar a casa i retrobar-se amb la família i celebrar el Tê’t.

Vaig tenir la sort, que vaig buscar, de passar el Tê’t de l’any 2015 a Hà Nôi. Uns díes inoblidables, intensos, emotius, sorprenents. Els calígrafs tenen molta feina per escriure els pictogrames que s’utilizen per demanar els desitjos en paper vermell i penjar-los a les branques i als arbres dels kumquat, presseguers i albercoquers en flor. Són els cau doi. 

Vaig anar al Temple de la Literatura a veure els calígrafs com treballen sense descans per complir els desitjos de la gent, i escriuen, escriuen pictogrames. Els més buscats són els que t’ofereixen els autors.

Els altars dins a casa ja comencen a estar preparats. Els agricultors van i vénen de les ciutats per proveïr a la gent els arbres, les branques, les flors. Ja fa díes que han fet matances i repartida la carn entre les famílies. El banh chún no pot faltar a les taules. Un pastís molt especial d’arròs glutinós, carn de porc, llegums secs, embolcallats amb les fulles d’un arbre específic lang doi i moltes hores dins una olla enorme en aigua bullint.

Tres díes intensos de recolliment, el 5, 6 i 7 de febrer 2019. Any del porc.

I seguint la tradició, aquest és el primer apuntament dedicat al Tê’t. En queden dos més.

Setembre 2009, 2011 i 2013, Mandalay, Birmània/Myanmar

Impossible viatjar per aquest país que estimo tant i no anar a partir de les 6 de la tarda al pont de teca d’Amarapura, U Bein,  que travessa el llac Taungthaman…..  I sempre he anat quan el llac és a vessar d’aigua,  després de les èpoques de pluges. No he estat en períodes de sequera quan el llac és buit.Té una llargada de 1.2 kms i és el més vell i llarg pont de fusta del món. Es va construïr l’any 1850.

La primera vegada, abans del migdia, moltíssima calor. Una impresió molt notable. I direu, perquè un pont, tant simple, senzill, de cap estructura arquitectònica especial m’impresiona? Té més de 150 anys i està construït únicament amb fusta de teca. És un enclau important per la mobilitat de la gent que no ha de creuar el llac amb barca i guanya temps. És un lloc d’encontre de la gent jove. És un lloc on al capvespre quan es pon el sol la gent hi va senzillament per meditar, per ser-hi, en silenci, caminant, només destorbats potser per els turistes, sobretot xinesos que són molt cridaners.

Les altres dues vegades ja vaig anar-hi al capvespre, abans de les 6 de la tarda a les postes de sol, i sí,és un lloc fascinant. I en tinc moltes de fotografíes. I l’arbre sec, sense fulles, sempre hi és. No ha canviat en tots aquests anys que he anat a Mandalay.

Si existeix un lloc on he viscut plenament la felicitat, aquest ha estat el poblet d’Oô. situat ben a prop de Banheres de Luishon, a la Vall de Larboust, i de camí al coth de Peirasorda. 88 habitants. Oô, el seu nom és una derivació de la paraula aragonesa ibon. ”ibons són chicotz lacos de montanya d’orichen glaciar que abundan en o Pirineu’. I a dues hores caminant des del poble arribes al llac d’Oô, una bellesa de llac que en totes les meves estades mai he deixat de fer l’excursió fins dalt i una vegada, encara més amunt fins al llac de’Espingo.

Uns amics ens van recomanar d’anar a les Termes de Banheres de Luishon. I no recordo exactament l’any, potser 1998, allà que vam anar. Havíes de cercar al·lotjament i vam descobrir Oô. Segurament ens va sorprendre el nom. Vam conèixer a la familia Cazeneuve. Els joves, en Jean-Bernard i la Florence ens van ensenyar les gîtes i vam signar el contracte per una estada de tres setmanes. I així un any i un altre fins 2009.

Primavera, tardor i estiu. No vaig anar-hi mai a l’hivern. I les primaveres al Pirineu sempre són de temps variable, arrauxat, imprevist.

Noms, llocs, racons, persones, que sempre m’apareixen en els records de felicitat d’aquells anys passats …..

Vall d’Astau, llac d’Oô, Mercat, garriguettes, vaporarium, thermes, étuves, Val de Lys, Superbagneres,  Peyresourde, La ferme d’Espiau, Hospice de France, Port de Venasque,

Marie,Hilaire,famílle Cazeneuve, la furgo del maitre fromagier, passejades, Cazeau de Larboust, Saint Aventin, Bourg- d’Oeil, Garin, Val de Loron, Loudenvielle, Génos, Mont, Poubeau, anar a buscar la llet, el formatge, boulangerie Rino,les tardes al Mailh d’Astau,

aprendre a fer comfitura de la ruibarbe, escoltar històries dels Pirineus, dels refugiats que fugien del feixisme, dels ramaders, dels hiverns on moltes vegades no podíen sortir del poble per la neu ……..  placidesa, enamorament, viure, respirar, compartir sopars, berenars, aperitius amb la bona gent dels Pirineus, escoltant la seva llengua oblidada, el gascó-occità.

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

Vièt Nam: Delta del Mekong – Song Cuu Long – setembre 2006.

El meu primer viatge a Viêt Nam. Quaranta díes viatjant de nord a sud. Va ser un descobriment i en tornar vaig canviar el nom del meu bloc ….  fins avui i per sempre. He tornat tres vegades més, estades llargues. D’aquest el meu primer viatge em va impactar, meravellar, fascinar  …  tot el que veia. Però potser un dels indrets del que més, va ser el mercat de l’engròs del Delta del Mekong. Els turistes viatgers feiem nosa. Des de les 5 del matí fins passades les 9 va ser un batibull frenètic de compres, vendes, riu amunt, avall, minoristes, majoristes. Un Mercat del Born fluvial. Difícil escollir unes fotografíes. Potser la que encapçala aquest apuntament. M’hi vaig estar força estona mirant, escoltant com es negociava la venda de productes per part dels agricultors i la discussió pel preu per part del majorista qui a la vegada tot just més avall feia la venda als minoristes.

També es poden veure agricultors que venen directament als minoristes. I com vaig descobrir en aquest viatge, els vietnamites ténen temps per a tot, fer la feina, negociar, esmorzar, somriure, fer la becaina, fer els comptes i tornar a casa amb la barca buida.

He estat absent d’aquest bloc al llarg dels últims dos anys. I fa un munt d’anys que vaig començar a escriure, més de deu. Ara hi torno.

En el meu arxiu hi ha milers de fotografíes dels meus viatges, de moments especials, de passejades, de ferstivitats, de manifestacions reinvindicatives, de díes assenyalats, de poesia, de música, de teatre, cinema. Cadascuna d’elles té la seva història.

Començaré doncs un cicle anomenat ”Les meves fotografíes” i que em servirà a mí per fer-me un album de records dels últims anys, un recull en realitat,  dels moments, instants, que més recordo o que van ser importants.

Xishuangbannà – Yunnan, Xina – octubre 2013

Va ser un viatge arriscat. La primera vegada a Xina. Difícil, però fascinant. I el motiu va ser ben estrany, volia veure on creixen els arbusts de te pu erh. I ho vaig veure, i vaig fer unes caminades llargues i amb desnivells importants per boscos tropicals de la zona de Xishuangbannà. A cada racó mirava enlluernada els arbusts de te, la flor, el color de les fulles. Trobar-me en mig del bosc lluny de qualsevol poble on se’m va oferir prendre un te, al costat mateix de l’arbre de te pu erh més vell que es coneix; més de 400 anys.

I el meu guia-acompanyant i jo vam descansar en un racó on tenia davant meu una vista esplèndida. I és aquí, en aquest bosc, que vaig sentir-me lliure, feliç, en pau. I no és un lloc precisament meravellós, no, senzillament, el vaig escollir  per descansar, en aquell precís moment, i em va omplir el cos de pau i placidesa, i tan lluny de casa.

I aquesta és la fotografia.