Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Videos: Avui Viêt Nam

Publicat el 24 d'agost de 2017 per rginer

 

 

Hi han molts videos publicats en xarxa de Viêt Nam. La gran majoria de viatgers que han volgut recordar les seves experiències. Molts no ténen gaire interès, d’altres estan prou bé i uns poquets són molt bons. Però jo he escollit aquest perque té una història.

Arnaud va nèixer a Franca, però el seu pare va fugir de Viêt Nam. Un refugiat. I aquest video és el que Arnaud va veure en el seu primer viatge a Viêt Nam, i com ell diu, una terra que també forma part d’ell.

Halong, Hanoi, Danang, Hoi An, Saigon, el Mekong, Phan Tiet, aquest va ser el seu itinerari. Va arribar un 24 de desembre, amb el seu pare, que va fugir del país amb només 18 anys. De petit sempre havia somiat en trepitjar terra vietnamita. I penso que la seva entrada per primera vegada al país va ser meravellosa. Es va trobar en un vaixell navegant per Ha Long, en mig de la boira, un paisatge misteriós, un dia de Nadal. Estranyes sensacions.

 

Va continuar el seu viatge per Hue, Danang, Hoi An. Es va sorprendre de com aquest poblet ha sapigut conservar el seu patrimoni. Navegar per el Delta del Mekong, i  Ho Chi Minh, l’antiga Saigon. En aquesta metròpoli va endinsar-se pels carrers estrets plens de vida del barri on va viure i crèixer el seu pare.

Arnaud ha posat un títol molt significatiu al seu video : This Land.

Fotografíes: RG.

[vimeo 86797045 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/86797045″>This Land (Vietnam)</a> from <a href=”https://vimeo.com/arnoly”>Arnaud Ly Van Manh</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

Avui: Dotze anys d’absència.

Publicat el 19 d'agost de 2017 per rginer

Sí, dotze anys ja d’absència. El rel.lotge del temps vola a velocitats insospitades. Enguany és el meu any del calendari vietnamita, el gall, i no podré viatjar a Ha Long. Ja saps, allà ens trobem tots els anys. Sí que ho puc fer mirant la mar i veure com un palaibot salpa del port de Barcelona, travessa la mar Mediterrània, el canal de Suez, el Mar Roig i enfila el rumb fins arribar a Ha Long.

 

El Nhan Tien m’espera, i també el Cécile. Els amics. I navegaré per Ha Long entre els centenars i centenars d’illots i no arribaré a Cat Ba. Massa gent. Prefereixo perdre’m en aquest laberint. Hem deixat anar l’àncora i en Han em convida a pescar. No hi hagut molta sort, però tenim prou peix per fer un dinar a bord.

Com tots els anys, el 19 d’agost, sempre sóc a Vinh Ha Long.

Barbàrie a La Rambla

Publicat el 18 d'agost de 2017 per rginer

 

 

No, no és casualitat que l’atac bàrbar, cruel, hagi estat a la meva Rambla. Per la seva força simbòlica, de postal, un lloc d’encontre de gent, avui de molts turistes, visitants, ha estat sempre un espai estimat i odiat a la vegada per a tots nosaltres. Aquests bàrbars ho saben. Cerquen portades, difusió mundial, fer saber que ells i elles hi són, i els agrada matar, ens avisen. I La Rambla és l’espai de convivència, i també de supervivència, on ens trobem gent d’arreu del món i parlem, i ens mirem, sota les ombres dels plataners o tot mirant el que podem comprar als kiosks, seure al Cafè de l’Òpera, entrar a la Virreina, o vigilar si vénen els de la Urbana per fer foragitar els manters. Aquests bàrbars malnascuts no em feran canviar els meus rituals, i continuaré baixant per La Rambla, que jo estimo, no odío, i m’agrada barrejar-me entre la gent. I tornaré una i una altra vegada.

No, tampoc és casualitat que aquesta barbàrie ens hagi caigut al damunt ara, aquests díes, en que tots nosaltres els barcelonins i els que no ho són estem discutint en debats d’alt voltatge sobre el tema del turisme, perdre els barris, desnonaments, pisos de narcos.

I som una ciutat com les altres del món, una ciutat molt coneguda i visitada, i tots ho sabíem, sí, que un dia o l’altre arribaria aquest atac bàrbar. Hi ha passat. Aquests malnascuts fan mal a gent innocent, no ho oblidem pas. No van directament als respon- sables d’aquesta violència, no, són covards i ataquen a la gent innocent que ahir tarda baixava Rambla avall, feliç, contenta, tranquil.la.

I veurem d’aci a poc, molt aviat, avui mateix, com aquest atac terrorista servirà per enlairar i excitar discursos unionistes, que ens diran la necessitat de continuar com fins ara, sense canvis, sense somnis sobiranistes,i que demonitzaran qualsevol tensió social i el nostre desig de ser poble, nació. És la pau del reialme, la pax romana ………… i no, cal acabar la feina i fer realitat el que vam començar. No hi ha marxa enrere.

Aquest atac no és una excepció. Ha passat i passarà. I voldria dir que els mossos d’esquadra han actuat brillantment, molt. Han fet, i seguiran fent, una molt bona feina per reduïr i fer fora aquests bàrbars que són a Barcelona, Ripoll, Osona, Cambrils, Alcanar i qui sap on més. Fer-los saber que aquí a Catalunya no els volem, que ho ténen difícil. Els mossos investiguen, ho saben i vigilen, encara que atacs com el d’ahir és quasi impossible de preveure.

Alcanar, Barcelona, Cambrils ….  fa fredar. Controls, reforçar l’actuació policial, no deixar que els bàrbars facin més mal. I no demonitzem a la bona gent que viuen amb nosaltres i res tenen a veure amb aquests bàrbars assassins.

Ahir tarda havia d’anar a la Filmoteca per veure Rio Grande de John Ford. Per mandra no hi vaig anar ….. santa mandra beneïda. Ferrocarril, Rambla avall, fins carrer Hospital o Sant Pau, 3/4 de 5 de la tarda. Casualment parlo amb gent, amics que també teníen previst anar-hi, i s’ho van repensar, per feina o senzillament per la calor, per mandra. M’han enviat e-mails, m’han trucat, familiars i amics d’arreu.   Estàs bé ? 

El meu condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat. Tretze persones. I els ferits el meu desig d’una ràpida recuperació.

Avui a les 12 del migdia seré a Plaça Catalunya i demà tornaré a baixar per La Rambla, com sempre.

Fotografíes: La meva Rambla. RG.

Cambraqués: Art, cultura, música a Cadaqués

Publicat el 12 d'agost de 2017 per rginer

 

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

 

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

 

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

 

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

 

 

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

 

 

 

 

Videos: Avui Ganlang Razi, Myanmar- 5,870 m

Publicat el 9 d'agost de 2017 per rginer

 

 

 

 

Aquest és un nou video trobat a Vimeo. Extraordinari. El trailer d’un documental que ha rebut diferents premis. I podem veure la gran fita d’una expedició birmana-nordamericana en la conquesta, per primera vegada, del Pic del Gamlang Razi, de 5,870 m. És el segon més alt del Sudest Asiàtic, o el més alt. Per que hi ha una controvèrsia. El pic Hkakabo Razi té una altitud de 5,742 m més 240 m encara per mesurar amb GPS. Però no està clar i tampoc s’ha confirmat.

Situat a la frontera entre Myanmar-Tibet i la Índia. A l’Himalaia. Van arribar al cim el dia 7 de setembre de 2013. Per primera vegada. I van poder mesurar l’altitud amb GPS, i per tant els 5,870 m són reals. Volíen demostrar que sí és la muntanya més alta del Sudest Asiàtic. És increïble que encara avui es puguin fer expedicions i pujar a cims verges, on mai ningú hi ha estat abans. Myanmar-Birmània és un país que conec molt bé i he escrit moltíssims apuntaments en aquest el meu bloc. Tantes dècades de fronteres tancades, dictadures militars, havíen impedit que ningú pogués arribar a aquests llocs tan i tan remots.

El que és interessant del video és el camí que van haver de fer fins arribar a peus de l’Himalaia. Més de 400 km a peu per jungles i terrenys salvatges. Humitats. Serps verinoses. Insectes. Infeccions. Calor, molta calor, per arribar al lloc establert com a camp base. I pujant per arribar a dalt del cim, es van trobar amb les pareds de gel i molta neu. Quin contrast !

Els components nordamericans de l’expedició en tornar van manifestar que el poder conèixer aquest país, Myanmar, la seva gent, caminar per una jungla infinita, ho van viure amb intensitat i emoció, més que en el moment de fer el cim.

Andy Tyson (1968-2015) el cap del’expedició va morir en un accident d’avioneta al seu pais. No fa pas gaire. Va ser un gran muntanyenc, amant de la natura i el seu objectiu era arribar a dalt dels cims mai assolits per altra gent. I ho va aconseguir.

És un video meravellós, per gaudir-ne.

[vimeo 86622889 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/86622889″>Myanmar Bridges to Change Documentary Film Trailer</a> from <a href=”https://vimeo.com/fishercreative”>Fisher Creative</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

 

Videos: Avui Escòcia

Publicat el 8 d'agost de 2017 per rginer

 

 

Remeno i cerco videos interessants a Vimeo. Sempre he pensat que hi pots trobar petits tresors, imatges, emocions que els usuaris han volgut publicar per compartir. I així ho faré al llarg d’aquest mes. Jo sóc usuaria de Vimeo i he editat alguns petits treballs de les meves fotografíes de viatges. Em sorprèn el nombre de visites rebudes.

Però avui m’agradaria compartir amb vosaltres aquest fantàstic treball de Gilles Havet:

                                               SCOTIA SYMPHONIA

Mentre vas veient les imatges, t’hi trobes; l’illa de Skye, i altres indrets de les HIghlands, en tot el seu esplendor.

Magnífic.

 

 

[vimeo 228355212 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/228355212″>SCOTIA SYMPHONIA</a> from <a href=”https://vimeo.com/gilleshavet”>Gilles Havet</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

 

Publicat dins de Natura, Videos | Deixa un comentari

De Barcelona a Cadaqués : 17 díes i tornar a casa

Publicat el 6 d'agost de 2017 per rginer

 

 

 

 

Vaig pujar a la Sarfa (avui se’n diu Moventis ….) el dia 19 de juliol i he tornat novament amb la Sarfa divendres dia 4 d’agost. El viatge és còmode, potser una mica llarg, amb parades a Empuriabrava, Castelló d’Empúries, Roses i a la tornada Port de la Selva i Llançà. Un bon recorregut per l’Alt Empordà. Penso que el bitllet és car, 24,50€ per trajecte.

He passat molt bons díes a Cadaqués. De primer m’he banyat cada matí, sense excepció, en les aigües fresquetes i de vegades fredes de la Mar Mediterrània. Aigua de mar transparent, sense onades i mentre nedes amb unes vistes precioses de Cadaqués, es Cucurrucuc, Perafita, el Far de Cala Nans, Es Poal, Es Pianc, Port Doguer, el Passeig. És estimulant. M’agraden les pedres de la platja ( aquí se’n en riuen dels barcelonins quan diem platja amb una tj molt sonora, quan ells en diuen plaja, amb una jota suau i agradable ). No m’hi estic molta estona. Màxim una hora i mitja de 10 a 2/4 d’1. Vaig mirant a la gent. Els que vénen per primera vegada planten el parasol i res en minuts, un cop de vent se l’emporta mar endins i tots a córrer. La majoria troben molt freda l’aigua i s’ho repensen més d’una vegada si es banyen o no. Com poden pensar-s’ho amb la calorada que està fent ? El cos et queda fresc, suau i quan comences a notar novament la calor, un altre bany i un altre i cap a casa. Petem molt la xerrada amb coneguts de tots els anys, amb veïnes de Cadaqués que ens expliquen les històries de l’hivern i la primavera, i si ahir va haver-hi escàndols a La Felipa ( nom per el que es coneix el carrer de Miquel Rosset).Últimament hi ha hagut baralles, i sempre sorprèn, perque Cadaqués és un poble tranquil, malgrat els milers de turistes i estiuejants que augmenten el cens de la població  considerablement durant els dos mesos d’estiu.

Una primera setmana de tramuntana, una segona de xafogor, vent de mar i garbí, petites onades sorprenents, mar remoguda i un dia de juliol al capvespre una tempesta amb molta pluja i llampecs i trons que ens veníen des del Pení.

A partir de les 7 de la tarda baixo al poble, un passeig, fer el xafarder i seure per prendre un mojito, o un gin mare, o una aigua, un te, vaja el que em sembli i em vingui de gust. Passar una bona estona de tertúlia i anar mirant com la gent passeja i sincerament veure tipus ben extravagants, o primmirats, o elegants, somrients la majoria, i molta canalla, molta, i molts gossos, molts. Un ambien distès, d’estiueig, de cercar tranquil.litat i passar-s’ho el millor possible.

I aprofitar les activitats culturals que Cadaqués ofereix al visitant. Galeries d’art, el Museu, concerts. D’aquest tema cultural en parlaré en un altre apuntament com també d’una excursió que vaig fer per l’Alt Empordà.

I vaig tornar a casa, a Barcelona. I la calor insuportable em dona la benvinguda. La casa tancada tants díes sembla una veritable sauna. L’endemà a les 10 del matí era ja a punt per baixar a la platja gran ….. ai no, que sóc a Barcelona i per anar a la platja he d’agafar el bus, que ja m’està bé, però amb aquesta calor em fa mandra i em quedo a casa.

…………………  estic ben revoltada amb el tema d’Aena, Eulen, Aeroport de El Prat. Em treu de polleguera i la meva indignació va ‘in crescendo’. De fet tot el que està passant, i el que passarà fins l’1 d’octubre, serà una molt bona prova per mantenir la calma, el cap fred i lluitar amb força, i sobretot no equivocar-se. I ho farem. I votarem. I guanyarem.

Aquests díes a Cadaqués m’han servit per agafar forces i continuar amb la lluita.

Bròquil is OVER. Ho aconseguirem, segur.

Fotografies: RG.