Chào ông Viêt Nam

El meu fill en G. va córrer la seva primera marató l’any 2011 i vaig escriure un apuntament. Aquest esperit, aquesta experiència, l’he anat vivint al llarg d’aquests anys, perque en G. ha participat en totes les maratons de Barcelona d’ençà l’any 2011 i sempre ha arribat.

I enguany, 2017, ha estat la primera vegada que s’ha trobat amb el ‘mur”, aquest fatídic kilòmetre 30, i fins al final, va patir i molt. Si l’any 2011 vaig seguir-lo des de casa gràcies a una aplicació en el meu Mac, diumenge ho vaig fer per l’apps de la Marató des de l’iPhone. Ja és costum que vagi al Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença, Km 14. Fresc com una rosa, somrient, ens saludem, faig les fotografíes i li desitjo sort. Després baixo Passeig de Gràcia avall fins el Portal de l’Àngel. En el pas més estret del carrer, puc anar animant als corredors i veure si van bé, malament, molt malament. Km 38. Els queda 4,195 kms terribles per Ciutat Vella fins arribar al Paral.lel, una petita botifarra i una pujada invisible que trenca les cames. Arriben a la meta uns contents, molt contents, somrients, cansats, feliços, amb les forces al límit, caminant, però l’objectiu és acabar i si pot ser corrent, sempre, els 42,195 Km.

Fotografia: No falla mai. Sempre és al Passeig de Gràcia / Aragó.

També puc saber com han anat els temps parcials, perque al meu e-mail he rebut ( com sempre en els seus entrenaments ) unes dades de Runmeter. I prou que s’ha vist que a partir del Km 30 el temps ha anat pujant a més de 5 minuts / km, quan la mitja era de 4 minuts i uns segons / km.

Fotografia: Un corredor africà ja no pot córrer. Ha de ser molt trist veure que no pots continuar, quan falten només 4,195 kms per arribar.

En G. no sap que li ha passat, segurament va anar massa ràpid i els últims kilòmetres ho va pagar. Ha estat entrenant molt bé des del mes de desembre i al llarg de l’any participa en algunes curses de 10 i 20 kms.

Fotografia: Els vaig veure al Passeig de Gràcia i novament al Portal de l’Àngel amb molt bones vibracions.

Dels més de 16.000 corredors que van arribar a meta, un per un, una per una, tenen la seva història personal, la seva experiència, totes molt valuoses. Perseverar, força, esperit, resistència, sacrifici, gaudir, i un objectiu clar ….. ho puc fer, ho puc aconseguir, en arribar, em recupero i sóc feliç. M’ho he proposat i ho he fet. Així va pensar el meu fill l’any 2011, i cada any, la Marató de Barcelona li proporciona aquestes 3:27:35 hores de felicitat i li dona la força per continuar lluitant en aquest país nostre on tot és difícil, però no impossible.

Fotografia: M’han dit que aquest corredor francès va prometre participar-hi amb una Tour Eiffel si el PSG no passava l’eliminatòria. Va complir.

Sí, hi vaig ser. Una més dels 96.000 culers que erem al Camp Nou. I teníem un raconet en el nostre cor que podríem remuntar i es va aconseguir. I jo, que mai, mai, he marxat abans d’hora, ho vaig fer ahir. La Terribas, als Matins de Cat Ràdio, ha demanat als que vam marxar al minut 85′ d’exercir la nostra penitència trucant o enviant e-mails. Jo he enviat un e-mail, i l’han llegit sencer, sense censura. No volia que es pensés que sóc dels culers, de les tribuneres que sempre marxen. No. I us reprodueixo el que he escrit. Vosaltres mateixos podeu opinar.

—–  Bon dia,
—–  Mai, mai, he marxat abans d’hora, mai i ahir …. ho vaig fer. No per dona de poca fe, potser sí per no trobar-me tota la gentada que entra al metro, que és el meu transport per tornar a casa i tinc més de mitja hora ….
Però viure els gols fora del camp …. va ser increïble. El 4-1 no gaire soroll. 5-1 (era fora del camp ) corredisses de la gent per tornar a entrar i el 6-1 davant del cementiri. Abraçades, ballant, cridant, cotxes i jo ballant i cridant amb dos xicots joves amb casc …..

—–  M’apunto a viure aquests gols de la maternitat …. però una vegada i mai més.

—–         Roser

Va ser un gran partit de Champions. Ni de bon tros amb el joc excels de dissabte passat contra el Celta, però hi anaven a totes, no van deixar perdre cap pilota, van lluitar. Després del tercer gol ja ho veiem clar que es podia remuntar, i va arribar el 3-1, i sí, ens vam desinflar, entristir diria jo. Els veïns del meu costat ens vam mirar. Un senyor de l’Argentina estava preocupat i nerviós. És el que més trobo en falta quan vaig decidir marxar, abraçar-me als veïns de la graderia.

I el que més m’ha emocionat és que un xicot de La Masia hagi estat el golejador, el que ha fet el gol decisiu, reinvindicant als joves de La Masia, com l’Iniesta fent una genialitat que va donar pas el segon gol, o el nostre Messi que sap quan algún company del seu equip té el protagonisme i no ell, i en Neymar que va jugant més i millor i tota la resta de l’equip. I l’entrenador Luis Enrique, que sí, que fent el pas que va fer ( i s’agraeix ) ara té tota la llibertat i els jugadors també, perque tornem a somiar en un triplet.

                               Ser del Barça és el millor que hi ha. 

I un somriure per avui, trobat en un dels molts tuits que he cercat, vist i llegit, d’arreu del món  …………..

                               Real Madrid fans right now after seeing that Barça comeback.

Els 365 dies de l’any són un vuit de març i avui es dona llum i publicitat. S’atribueix la celebració de la data a l’incendi de la fàbrica Cotton Textile de Washington l’any 1908 on un grup de trebnalladores va declarar vaga en protesta per les insuportables condicions de treball, reinvindicant de reduir la jornada laboral de 16 hores a 10, descans dominical, cobrar el mateix que els homes, dret a la lactància. L’amo no va acceptar la vaga, va tancar portes i va incendiar la fàbrica amb 129 dones que van morir carbonitzades.

Però jo avui vull dedicar aquest dia a dues dones esportistes, atletes, una corredora de llarga distància, i una corredora veloç. Carme Valero i Wilma Rudolph.

El 28 de febrer de 1976, la Carme Valero, atleta de la Joventut Atlètica Sabadell, va fer història per a l’atletisme català aconseguint la medalla d’or al Campionat del Món de Cross.

Nascuda a Castellseràs, Baix Aragó, l’any 1955, un municipi petit, proper a la Franja de Ponent, va crèixer des de ben petita a Cerdanyola del Vallès i va fer carrera atlètica a Catalunya a les ordres de Josep Molins, un mite de l’esport sabadellenc. Amb 18 anys, l’any 1974 ja va assolir un top 10 al mundial i l’any següent va pujar al podi a Rabat. I va ser a l’hipòdrom de Chepstow, Gal-les, on va guanyar el Campionat del Món guanyant a les grans favorites, com la soviètica Tatyana Kazankina. Va tornar a guanyar el Campionat l’any següent i sempre he pensat, què hagués fet la Carme Valero si els Jocs Olímpics haguéssin inclòs els 5.000 metres al programa femení ?

Les victòries de la Carme Valero van sorprendre als responsables de la Federación Española. El director tècnic confiava plenament en les opcions dels corredors masculins, però no feia ni cas a l’equip femení. És coneguda la seva frase abans de la prova del Campionat del Món a Chepstow: Con lo culonas y pechugonas que sois, haced lo que podáis.

Informació Fosbury.

També es podia llegir en una crònica de El Mundo Deportivo: Carmen ha realizado la mayor proeza del atletismo femenino español y su actuación abre nuevos caminos al deporte español en la comunidad que, hasta ahora, tenia una falsa imagen de la mujer española dentro del deporte. L’èxit de la Carme Valero no va ser tan sols esportiu, va ser una autèntica bufetada contra el masclisme dels responsables d’aquella època de l’equip espanyol. Va obrir les portes a l’esport femení en el nostre país. No en tinc cap dubte.

I una última dada. El seu premi com a Campiona del Món va ser de 100.000 pessetes, important sí, però estava molt, molt lluny del milió de pessetes que es va endur el guanyador masculí de la prova.

I la segona dona és Wilma Glodean Rudolph ( 1940 – 1994 ) nascuda a Clarksville, Tennessee , el 20è fill de 22 d’una família pobre, treballadora, vivint en un període d’una crisi econòmica mai vista després de la gran depressió. Wilma va ser prematura i va patir tota mena de malaltíes.L’hospital més proper era exclusiu per a blancs i van haver d’anar  a l’hospital exclusiu per a negres a més de cinquanta kilòmetres de casa seva. Els metges van veure que la seva cama esquerra no creixia igual i van diagnosticar que era poliomelitis i poca cosa podíen fer. Mai podria caminar.  Però un metge de Nashville li va fer un aparell ortopèdic per la cama i Wilma amb gran esforç no va deixar mai de fer els exercicis i va anar caminant, més i més, fins que als 12 anys es va poder treure l’aparell ortopèdic i va començar a fer esport, primer basket i finalment atletisme.

Lluitant contra el racisme i volent superar-se dia a dia, va estudiar a la Burth High School, per a negres, i com no tenien tartan per córrer, va poder participar en un campus de la Universitat Estatal de Tennesse, per a blancs, però sí que van acceptar una noia jove, negra, però molt veloç, i allà es va quedar. Va participar en els Jocs Olímpics de Melbourne de l’any 1956 on va guanyar la medalla de bronze en els relleus 4 x 400. Però van ser els Jocs Olímpics de Roma de 1960 on Wilma Rudolph va esdevenir la gran corredora que va ser, guanyant la medalla d’or en els 100 metres, els 200 metres i els relleus 4×400. Tot un triomf per aquella nena malaltissa. Els italians la van batejar com la gasselle nera.

A mí em va fascinar la manera de córrer de Wilma Rudolph, fàcil, ràpida, elegant. Quan es va retirar va ajudar a moltes dones en l’àmbit esportiu i d’integració en un món dominat pels blancs i pels homes. No va ser gens fàcil per a ella, dona, negra, amb una discapacitat infantil greu i que va saber superar. Va morir molt jove encara, per culpa d’un càncer.