Chào ông Viêt Nam

La nit de dijous 28 de gener comença el Tê’t. Tres díes importants en la vida dels vietnamites i des de fa uns anys els díes de festa s’allarguen fins tota la setmana vinent.

No es treballa. L’escola, els bancs, les fàbriques, oficines, botigues, tot és tancat. Portes baixades. A casa ja no queda espai per rebre tots els familiars i amics que han arribat per compartir el menjar, el te, el vi d’arròs, rebre i donar regals, recordar als seus ancestres davant l’altar familiar dins a casa. Han vingut d’arreu del món.

Ja fa més d’una setmana que han començat a preparar les menges, el Banh Chun, amb la carn fresca de porc que tot just han matat vuit díes abans, el Xoi Gàc, arròs glutinós, el Giò Chà, un embotit especial, guarnir la casa amb els kumquats  i les branques de presseguer o albercoquer, netejar el raconet més inversemblant, la motocicleta ha de lluir com acabada de comprar, estrenen roba, repartir diners en sobres de color vermell, demanen als cal.lígrafs d’escriure els somnis en un pergamí també de color vermell, fan ofrenes als temples, cremen l’incens, tenen l’altar ben preparat a casa per els seus ancestres amb tot el que els agradava, surten al carrer, a les places per veure els focs artificials la nit del canvi de l’any, és l’any del gall, i es pot veure la seva figura a tots els racons de ciutats i pobles, en forma de ninots, dibuixos, globus.

Pels matins hi ha un silenci irreal. Camines pels carrers i no pots creure que les botigues tinguin les portes abaixades. Cap activitat. Pots comptar les motocicletes amb els dits de la mà. Cap problema per creuar els carrers.

Es respira festa, pau, joia i tots miren al futur amb optimisme. Passen pàgina. L’any del mico ja és història. L’any del gall és a la porta.

Els nens van rebre molts regals l’any passat. El mico és un dels seus animals favorits, no tant el gall, encara que li tenen molt de respecte. Els nascuts els anys 1909, 1921, 1933, 1945, 1957, 1969, 1981, 1993, 2005 i 2017 és el seu any. El meu ….. El gall és atent, determinant i valent. Li agrada més el treball en grup que no pas sol. Els agrada ser el centre d’atenció i són molt de fiar. Són ordenats i meticulosos, i tot ha d’estar a punt, perfecte abans de començar. Té estil, personalitat. És somiador i sempre té noves idees dins el seu cap. Però també pot ser molt crític, massa, i egoista ………  o tot això és el que diuen.

Enguany no tenen els problemes de l’any passat, hi ha un munt d’arbres i flors per vendre que omplen places i carrers, i els preus no s’han enfilat tant.

Totes les fotografíe, excepte la de les figures del gall, d’aquest apuntament les vaig fer durant el Tê’t de l’any 2015 – any de la cabra – que vaig tenir la gran sort de poder ser-hi i passar quasi dos mesos a Viet Nam i així poder compartir aquests díes de festa amb amics, amics que estimo.

FELIÇ ANY NOU – CHÚC MUNG NAM MOI  per a tothom.

La trobada de blocaires a Otos és ja història. Ha passat ja un mes, i erem al 2016, i sembla que va ser ahir.

En tots els meus viatges sempre hi ha un moment, un lloc màgic. I  deixo constància d’aquest moment disparant la meva càmera. I entre les moltíssimes fotografíes que tinc, recordo perfectament aquest moment i el lloc. I sobretot recordo que era feliç de ser on era. Ha Long, Yi Bang, Xishuangbanà, Montgarri, S’Arenella, Skagen, Ystad Mar Bàltic, Jardins del Quirinale, Gräppelensee, Hoan Kiem, Kong Don, riu Mekong, Montseny, Lluçanès, Puig de Randa, Shwedagon, U Bein, Ngapali, i tants d’altres …..

I aquest moment, aquest lloc màgic va succeir a Ontinyent, durant el meu viatge al País Valencià per participar en la trobada de blocaires d’aquesta casa. He de ser sincera i reconec que la proposta de’n Enric Marco d’anar a fer una passejada al vespre per Ontinyent no em va entusiasmar.

I en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, em vaig trobar amb un barri vell ple d’història. L’edifici de l’Ajuntament presidint la plaça i una mica més amunt un edifici adjacent a l’esglesia i que ara és el Museu d’Història i continuem pujant carrer amunt i entrem per una porticada. No ens trobem amb ningú. Llums grogues i blanques il.luminen els carrers i el campanar. L’Enric molt critic amb la contaminació lumínica es queixa de l’enllumenat desastrós del conjunt del barri, i sí, poder fer una fotografia al campanar va ser feixuc i quasi impossible per culpa de la llum.

Però l’ambient, la pau, la placidesa, els carrerons, el silenci em van deixar aquests moments de felicitat que sempre trobo en els meus viatges, i de sobte van començar a repicar les campanes, amb tocs vius i en senyal de festa. De primer les petites i seguidament les grans. Ens vam quedar astorats, quiets i vaig estar mirant les campanes  i escoltant una bona estona aquest sò que de sempre em fascina, i no paraven de repicar i donar voltes i voltes, cada vegada més ràpides. No sabíem que dins l’esglesia hi havien uns angelets, setze xiquets i xiquetes, cantant el Cant dels Angelets d’Ontinyent, d’origen gregorià de l’any 1662 i és el preludi de les festes patronals de la Puríssima Concepció de María. Quan vam entrar a l’esglesia, les Vespres de la Mare de Déu ja havíen acabat.

La gent va anar sortint de l’esglesia i nosaltres vam baixar per un carrer preciós dins la muralla des d’on es podia veure una vista magnífica d’Ontinyent, de nit, amb les llums grogues i blanques il.luminant els carrers, les cases, els murs del barri vell.

Tornem a la plaça de l’Ajuntament. Pugem al cotxe i marxem a Otos i a Tavernes de la Valldigna. Arribo tard, mitja nit potser.