Chào ông Viêt Nam

20.10.16: Una dona jove, vint-i-sis anys, amb els seus dos fillets petits, al carrer, al poble d’Olivares, Sevilla. Va ser assassinada a ganivetades per la seva ex parella, a qui havia denunciat. El presumptre autor va ser detingut posteriorment.

El meu sincer condol, tristor i ràbia a la vegada per aquest nou crim execrable, sense més, injust i les fredes estadístiques van augmentant el nombre de dones que han mort enguany de forma violenta.

I la denúncia que no ha de quedar en un calaix, no, continuar, malgrat aquesta violència sembla no tenir aturador.

Unes flors llunyanes de l’altra punta de món.

Reconec que em va sorprendre i molt l’anunci del Premi Nobel de LIteratura 2016 atorgat a Bob Dylan, per la seva obra poètica musicada en moltíssimes cançons ben conegudes per a tothom.

No sóc una fan irreductible d’ell, i això que és de la meva generació. M’agrada moltíssim el folk, i sincerament preferia escoltar a Joan Baez, Pete Seeger. o Johnny Cash…, i les cançons de’n Dylan versionades per altres cantants o grups. I tinc dubtes d’aquest Premi Nobel, molt contrastats, perque per una banda m’agrada la literatura i llegir un llibre, de narrativa, assaig o poesia, i d’una altra també m’agrada escoltar bones lletres i poesia musicades. Ara bé, la polémica sempre és bona, necessària i benvinguda, i aquest Nobel ha trencat un estereotip, i ha posat sobre la taula a tots els cantants-poetes del món i que poques vegades, o gens, tenen el reconeixement de la gent.

L’any passat durant la meva estada llarga, de setmanes, a Hà Nôi, un dia vaig anar de peregrinatge amb els vietnamites a la Pagoda del Perfum. Tots ells i elles hi van després de l’any nou, les festes del Tê’t, per portar les seves ofrenes i demanar els ‘impossibles’ perque es facin realitat. Vaig pensar que la cançó, Knocking On Heaven’s Door, era la més adient, per la lletra i també per ser a Vietnam.

[vimeo 128858840 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/128858840″>Vietnam – Perfume Huong Pagoda pilgrimage</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Ací teniu el video que vaig editar amb fotografíes d’aquell dia, calurós, i encara amb poca gent , encara que no ho sembli, i on vaig aprendre molt i molt de la cultura i la vida del poble vietnamita.

La música escollida del video …. Knocking On Heaven’s Door versió de Guns’ and Roses.

Lletra i música : Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura 2016.

Penso que pocs llocs entomen tanta bellesa, art, música, espiritualitat, color, història, país, silenci ….. En el meu apunt Ahir a Montserrat us preguntava …. heu anat a Santa Cecília de Montserrat ? Sabeu de l’Espai d’Art Sean Scully ? Mercè Ibarz, magnifica periodista i escriptora, col.laboradora d’aquesta casa, va escriure un mail obert sobre Sean Scully i Santa Cecília. No us el perdeu per saber-ne molt més i millor d’aquest racó meravellós de Montserrat.

Aquest Espai es va inaugurar el dia 30 de juny de 2015. La trobada entre Sean Scully i el P. Josep de Calasanz Laplana l’any 2005 va ser essencial i ens ha portat avui a una realitat. El P. Laplana volia, desitjava, que el Monestir de Santa Cecília tornés a ser un referent de la muntanya de Montserrat. I ho ha aconseguit. La vella esglèsia romànica de Santa Cecília s’ha convertit en un centre que acull espiritualitat i obres d’art d’avantguarda de primer nivell, i de gran abast internacional. Sean Scully cercava un espai on poder mostrar permanentment una part important de la seva obra, moltes vegades dispersa en els més importants museus del món. I va voler mantenir des del principi un ambient sagrat propici a la contemplació i la meditació. El tema principal de la seva intervenció en aquest Espai d’Art ha estat la sèrie Holly, que el 2004 havia instal.lat a la Kunstverein, a Aichach. És un conjunt on ell interpreta de manera molt personal les catorze estacions del via crucis en memòria de la seva mare, després de la seva mort. La sèrie es va dispersar, però Sean Scully l’ha pogut recrear per aquest Espai. Una meravella.

M’ha sorprès un conjunt d’obres amb una gamma de colors cromàtica molt viva i alegre, austera i de sentit tràgic a la vegada, i amb un encaix perfecte dins aquest preciós tresor que és l’esglèsia de Santa Cecília.

Les vidrieres, humils, simples, de colors, vermell, blau, ocre, reflecteixen la llum natural dins l’Espai i sota em vaig embaladir amb uns petits frescos, que m’han explicat Sean Scully els va pintar seguint fidelíssimament aquesta tècnica mil.lenària i que contrasten amb les peces de grans dimensions que omplen les parets de l’esglèsia.

Un altar amb un reraltar de vidres de colors, les creus de vidre, quatre canalobres. Tot plegat una veritable simfonia artística d’art d’avantguarda dins una esglèsia romànica de l’any 945.

Vaig comprar un CD  de l’Escolania de Montserrat – Música espiritual contemporània. Una altra descoberta, el compositor contemporani actual, Arvo Pärt. Escolteu el Vater Unser o La Tabula Rasa.

Passar un matí sencer a Santa Cecília, i després fer una caminada per Montserrat, més exactament, a Can Maçana, t’omple tots els teus sentits per continuar endavant. Simplement, vaig ser feliç.

Novament la denúncia. La dona, jove, de 32 anys va ser assassinada, a ganivetades, presumptament per el seu marit, que va ser detingut, el propassat dia 7 d’octubre, a Arévalo, Àvila. Dos fillets petits veuran canviades les seves vides, per culpa d’un crim execrable, injust i cruel, sense justificació.

La meva tristor, molta, i el meu sincer condol.

Quans posts he escrit denunciant ? Molts, els que més en aquest bloc. Des de l’any 2008 quan vaig començar a fer-ho. Molts mesos, setmanes, díes. I el nombre de dones assassinades continúa. No sembla que pugui deixar d’escriure i denunciar. Els fets m’ho confirmen dia a dia.

Unes flors d’una illa molt llunyana de l’altra punta de món.

Va ser un 7 d’octubre de l’any 2006, que la periodista russa Anna Politkòvskaia va ser assassinada a la porta de l’ascensor de casa seva, per uns pistolers professionals, però tots sabem qui hi havia al darrera d’aquest crim cruel, execrable.

Editora del diari Novaya Gazeta va escriure i denunciar una i una altra vegada, sense por, les atrocitats de la dita guerra de Txexènia, el genocidi encobert. Ella coneixia millor que ningú el que va passar, i encara passa, en aquest país. Deu anys i malgrat es va fer un judici i van ser condemnats dos individus, el veritable assassí encara té el poder a Rússia. Ella no va tenir mai por de parlar per tots els mitjans possibles de la veritat. Era conscient que seria assassinada. Vladimir Putin no perdona maii i precisament, avui,  és el dia del seu aniversari …. quina coincidència ….

Avui vivim en una època on els valor normals estan canviats : les coses bones són dolentes, i les dolentes són bones. I és així. —–  També ho va dir l’Anna Politkòvskaia.

Sí, et recordem, no oblidem.

I recomano de llegir aquest article de’n David FIgueres http://www.vilaweb.cat/noticies/vides-inacabades/ 

publicat en aquesta casa i veurem que no existeix un final, i Txexènia ara és el Daguestan i els assassinats també, les guerres encobertes, invisibles, i Vladimir Putin continúa …..

Vint-i-cinc anys que ens va deixar.  Una dona rebel, impertinent i transgressora. Escriptora, dramaturga, actriu, directora, periodista, polìtica, lluitadora per la seva pròpia llibertat i per les llibertats civils i polítiques. Penso que som molts, molts, els que tenim un record, un bell record, de la Capmany dins nostre.

I aquest és el meu, i que vaig escriure en un apuntament d’aquest bloc el dia 13 d’abril de 2011.

Cançó d’amor i de guerra – Gran Teatre del Liceu – Tardor de 1983

—  Llegeixo que del 16 al 18 d’abril es representarà al Teatre Romea la sarsuela catalana ‘Cançó d’amor i de guerra’. 85 anys després de la seva estrena, un 16 d’abril de 1926, al Teatre Nou de Barcelona. Fou el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martinez i Valls i text de Lluís Capdevila i Víctor Mora.

El seu títol original va ser ‘Els soldats de l’ideal’, però no va agradar a la dictadura.
Després de la guerra civil es va prohibir.

A la mare li agradava molt la sarsuela i sempre cantava. Molts anys després, éssent na Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va fer possible que un 1r d’octubre de 1983 es representés aquesta sarsuela al Gran Teatre del Liceu.
El muntatge va ser de’n Josep Montanyés. Preus populars. Em vaig afanyar a comprar les entrades, en una llotja de platea. Vaig convidar als pares, la tieta Martina, la tieta Consuelo, la tieta Teresa, el tiet Josep, la meva cosina. Ningú abans havia estat al Liceu i vaig tenir el goig de poder ser amb tots ells i pujar per les escales de l’entrada principal fins cercar la llotja on tots vàrem seure contents i feliços.

El Liceu era ple a vessar i la gent contenta, molts somriures, la majoria era el ‘seu’ primer Liceu i a més poder veure la representació de ‘Cançó d’amor i de guerra’ !!
Aquest crec va ser l’objectiu de na Maria Aurèlia Capmany i ho va aconseguir.

Però, ai, si cerqueu a les hemeroteques, va rebre unes crítiques ferotges, molt cruels, perque havíen gastat molts diners del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en representar una ‘sarsuela’, gènere no operístic, i deixar entrar al poble a preus populars. Els crítics van acusar a na Maria Aurèlia Capmany de malversar els diners de Cultura en ‘cultureta ‘.

Són maneres d’entendre la política. Maria Aurèlia Capmany mai se’n va empenedir, i tots els que erem al Liceu mai oblidarem aquell 1r d’octubre de 1983. De tots els que erem a la llotja, només quedem la meva cosina i jo, però recordo tant i tant bé la felicitat del pare, la mare, les tietes ….. i com nosaltres, tots els que van poder gaudir d’aquesta representació.

Ara, el Teatre Romea, torna a representar  la sarsuela més coneguda i emblemàtica del nostre país i ho fa el mateix dia que es va estrenar, un 16 d’abril de 1926.
M’agrada aquesta programació, a més el text d’aquesta sarsuela té un fons republicà innegable.

I res millor que veure aquest video, enregistrat a Pollença, l’any 2009. Pais Valencià, ses Illes, el Principat, la mateixa llengua …. igualtat, fraternitat, llibertat.