Com habitualment faig tots els matins llegint els diaris digitals, i la BBC ens ofereix un article dins ‘Art i Cultura’ molt interessant:

http:/www.bbc.com/culture/story/20160826-the-mysterious-power-of-the-pyramid

Què signifiquen les torres humanes ? Quin és el seu poder ? Quina és la seva simbologia?El periodista explica el fet casteller que va viure a les festes de Gràcia i ens fa reflexionar en la història de l’art i sobretot en fixar-nos en un pintor danès, desconegut  per a mí, Hans Rudyard Hangsten i la seva obra anti nazi, sorprenent, impactant.

Al final de l’article, el periodista ens resumeix aquestes torres humanes, fictícies i reals en una frase prou coneguda i amb una simbologia que no podem ignorar :

Whatever heights we may attain, we owe our reach to those who came before.

Sí, per reflexionar, i continuar amb la lluita per arribar al cim, per que no podem oblidar la gent que ens ha deixat i ha lluitat abans, per viure lliures en una República Catalana. Els castellers, gent de la nostra terra, ens marquen el camí.

PsicoApunts …. Reyes …..  L’Hereu Riera ….. Narcís. L’estiu, no sé perquè, és època en que gent que estimes ens deixa. M’agrada l’estiu, temps de calma, del no fer res, plàcid, però dins meu sempre espero que passi aviat, i miro al meu voltant que tothom hi sigui per començar una tardor melangiosa i entrar a l’hivern. Mentre era fora Ciutat, la Reyes va marxar, i  uns díes després en Narcís. Dos blocaires d’aquesta casa de veïns, importants, llegits, des del principi, ja fa més de deu anys.

Gràcies als blocs ens hem conegut personalment, hem participat en manifestacions, compartit taula i dinar, hem conversat, ens hem llegit i escrit comentaris. Ells dos no es coneixíen. I una altra blocaire d’aquesta casa, na Sílvia … Indústries i Caminars … va escriure un comentari per la Reyes i que he rescatat de l’arxiu.

 

——-Comunicació Humana és el darrer apunt que llegia a PsicoApunts, i que (ho he trobat!) recollia al bloc el desembre de 2007: 1-D: CATALUNYA REBENTA (3). I, “hi ha qui diuen que”.

——Trobo a faltar els seus apunts, i la bona informació i opinions que ens feia arribar. A banda que m’encanta la seva mirada. Espero estigui bé, que sigui descans de bloc. I que segueixi estudiant. Ho recordo mentre donava voltes a aquestes idees.

—– Quedi com esbós:

—– La depressió és un problema.
–Aquí estaríem parlat de societat, sanitat, tractament, tractaments.
–Cal que valorem si ho fem bé, o malament.

—- Parlem de com tractem la depressió.

–La “depressió” és un problema.
–Aquí estaríem parlant de saber, coneixements, enteniment.
–Cal que parem atenció i valorem les idees que en tenim, que observem, que contrastem, –conversem, etc. També que valorem si ho fem bé o malament.

—– Parlem de què considerem depressió.

–“Depressió” és un problema.

–Aquí estaríem parlant de mots i de llenguatge. O de comunicació, informació usos i abusos.
–Cal que tinguem present quins poders i dominis ens permetem aquí.

—- Parlem de quan parlem de depressió.

(…)
—- Fa uns anys, arran d’una enquesta per un estudi de psicologia, ho vaig veure molt clar. Tenim un problema greu en la consideració de la depressió, i, entenc que també en alguns tractaments.
Vaig dir que per una banda em sembla que ens hem acostumat a dit que la tristesa és depressió, (i ara em pregunto: ho fem igual amb altes símptomes? Ho fem igual en el cas d’altres malalties?)
I diria que en aquest pas neguem la tristor, no ens la permetem, quan més aviat és normal que estem tristos per algunes coses que passen, i sobretot per algunes coses que fem.
No és gaire agradable la exigència de felicitat contínua ni la negació i disfressa de fets preocupants. Neguem i no ens permetem un bon criteri d’observació i judici, i crec que és un greu problema. Agreujat per la tendència a calmar, a calmar per calmar, no sigui cas.

—– També vaig expressar a la responsable de l’estudi la meva preocupació pel paper social que estava prenent la psicologia, el psicòleg i els tractaments. Trobava horrorós que juguin el paper de calmaconsciències. —-

Aquest comentari de na Sílvia a un apuntament de la Reyes reflecteix l’essència i l’ànima d’aquells anys de convivència en aquesta casa.

Pels matins obro el eu Mac i començo llegint els blocs publicats, els que segueixo i les novetats. Feia ja molt de temps que la Reyes va deixar d’escriure i va esborrar el seu bloc de l’arxiu. No en sabia gaires coses d’ella. No pas en Narcís que sovintejava la casa i podíem llegir els seus apunts irónics i veure els seus dibuixos, com sempre.

Els trobarem a faltar, molt. És aquesta, dels blocaires, una convivència especial, diferent, i que va començar fa més de deu anys …… i continúa.

Fotografíes de la mar, placidesa, mirar l’horitzó, recordar. RG. Estiu 2016.

Port-Lligat, Mediterrània. S’Arenella, Mediterrània. Platja de Pärlan,  Trelleborg, Mar Bàltic.

Onze anys …. molts anys. Una absència llarga i sempre ets en el meu record.

Enguany he decidit fer un viatge de somni, inventat, des de Barcelona a Ha Long. L’any passat vaig ser-hi, recordes ? Navegant amb el Nang Tien del nostre amic Amadeu. Avui em diuen que tocarà terra un tifó molt actiu i que estarà prohibit navegar. Esperaré que es calmi el temps i intentaré arribar demà.

I tot mirant el mar des de Montjuïc i els vaixells que esperen fora el port, m’imagino aquest viatge llarg salpant des de Barcelona. Abans de salpar, em visiten uns amics i plegats organitzem un soparet a bord. Sempre és difícil navegar per la Mediterrània. És un mar petit, traïdor i no saps mai per on bufarà el vent. El Canal de Suez és tota una aventura i mentre navegues pots anar mirant unes meravelloses vistes del desert, el color verd de la vegetació, els pescadors, el bullici dels petits ports. Lentament vaig arribant al Mar Roig i en sortir per el pas estret entre Aden i Yibuti, el vaixell enfila cap al Golf d’Aden i decideixo fer parada a l’illa de Socotra.

                              Socotra. Autor: desconegut.

Vaig llegir en el Llibre de Les Meravelles de Marco Polo, la seva arribada a l’Illa de Socotra. Una illa, isolada davant del Corn d’Àfrica, antiga colònia grega i, posteriorment, possessió dels emperadors d’Etiòpia i, per tant, amb una població de religió cristiana fins al segle XVIII. Actualment pertany a la República del Iemen i tota la seva població, els socotrís, són musulmans.

Socotra: autor desconegut.

En el Llibre de les Meravelles, Marco Polo ens explica:

— I també us dic que els cristians d’aquesta illa són els encantadors i els nigromàntics més savis del món. Es diu que calmen el mar quan volen i, quan els abelleix, hi provoquen grans tempestes i ventades. En aquesta illa tenen un teixit molt bonic de cotó, així com altres productes, entre els quals una gran quantitat de peixos salats grans i bons dels quals fan gran comerç. Viuen de l’arròs, de carn, de peix i de llet de cabra, i no tenen cap més cereal fora de l’arròs. Van tots nus, homes i dones, únicament coberts per davant i per darrera com aquells Indis idòlatres. I també us dic que a aquesta illa arriben moltes naus amb un gran nombre de mercaders i de productes que bescanvien per coses de l’illa i de les quals treuen gran profit. I sapigueu que totes les naus i els mercaders que volen anar a Aden primer fan parada en aquesta illa. —

Enfilo cap l’Oceà Índic. El color blau turquesa de la Mar d’Aràbia m’enlluerna. La meva estada a Socotra ha estat curta, però suficient per quedar bocabadada de la bellesa de les seves platges, muntanyes, valls, i sobretot per la seva vegetació, amb flors mai vistes, i fruits desconeguts. Em diuen que Simbad va fer dos viatges a Socotra. També m’explica un home vell, un socotrí, que en aquesta illa viu l’au Roc, el ocell gegant de Simbad, l’ocell que podia caçar elefants. Potser podria ser l’au Fènix ?

Socotra: Autor desconegut.

És època de monsons i el vent em porta ràpidament a les Illes Maldives, i passant per Sri Lanka, entro a la Badia de Bengala i faig una parada a Sittwe, Birmània. Una mica complicat, perque és un terreny tancat per els viatgers. No puc anar a Mrauk U com vaig fer la última vegada. No m’és permès. Per el Mar d’Andaman el vaixell navega per un corredor estret entre la península on es troba Singapore i la illa de Sumatra. Indonèsia és el país d’illes i més illes. No s’acaben mai. Enfilo el Mar del Sud de la Xina, nom que els vietnamites no els agrada gens. La illa de Phu Quoc i aviat el Delta del Mekong, en terres vietnamites. En la llunyania veig la gran metròpoli que és avui Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon.

Entro ja al Golf de Tonkin i la Badia de Ha Long s’obre davant els meus ulls. Ja he tornat, novament, com cada any aquests 19 i 20 d’agost. Cerco un illot solitari. Fondejo.

El poble flotant de quatre cases just al costat. La hospitalitat es ben coneguda en aquets entorns. Mentre tinc una tassa de te a la meva mà, miro la mar d’un color verd maragda intens, que fa mal als ulls. El sol aviat s’amagarà i els colors van canviant.

Sí, avui dinou d’agost, le meva imaginació vola i vola novament fins a Ha Long. Aquest any, però, en un viatge imaginari en vaixell,  És el que li agradava, navegar, viatjar.

Fotografíes: Ha Long. Març 2015. RG.

Avui llegeixo que han trobat el cos d’una dona desapareguda el mes de juny, a Torrevella, morta de forma violenta i emparedada en un quartet de comptadors d’un edifici del poble. La seva parella ha confessat el crim i ha estat detingut.

Tenia 32 anys, i dos fills. Horror i ràbia per aquest nou cas de violència masclista, i el meu sincer condol i la meva tristor, molta tristor, davant aquesta violència sense sentit, injusta i cruel.

Un narcís preciós, ple de vida, en un racó del Pirineu.

Des del mes de maig no he publicat cap apuntament denunciant aquesta xacra, terrible, injusta, violenta. Violència de gènere, masclista. Tornaré a fer-ho, com abans, perque aquesta violència no s’atura, continúa. I la denúncia ha de ser visible, pública, un crit per demanar justícia i més suport.

Des del mes de gener d’enguany, fins avui, han mort assassinades 28 dones. A Catalunya tres dones, País Valencià i Illes vuit dones, Aragó tres dones, i així podem anar sumant. En aquest llistat no s’inclou el nombre de dones que van ser malferides i han mort posteriorment, o d’altres que encara no saben si va ser per violència masclista. I tampoc apareixen les dones que han tingut la sort de no morir.

La meva tristor, i ràbia alhora, i el meu sincer condol. Continuarem amb la denúncia, i poques esperances, la veritat, de que un dia no es publiquin ja cap més apuntament denunciant aquest horror.

Unes flors d’un baladre que sorprenentment han florit quan ningú s’ho esperava.