Chào ông Viêt Nam

Sempre em dic a mí mateixa …la realitat és la que és, avui. Mirar el passat és important, molt, els fets, la història, cercar la veritat, però és avui, ara, que hem de cercar les solucions, lluitar i arribar on la gran majoria dels ciutadans del nostre país així ho van manifestar …. bastir la República Catalana. De vegades, moltes, veig que el moviment es va movent de dalt cap a baix, quan tot aquest procés ha estat i será de baix a dalt. És el poble que ho vol. I també constato que els representants politics que van rebre els vots de la gent de baix comencen a defallir i la ideologia i la cadira són una prioritat envers conquerir la independència. Començo a tenir el sentiment que aquests polìtics han fet alta traïció al poble de Catalunya.

El dia 2 de setembre de 1945 a Viêt Nam, a Hà Nôi, el President Ho Chi Minh va declarar solemnement la independència de Viêt Nam. I ho va fer llegint un document, històric i que va sorprendre al món sencer. És una declaració molt oblidada, i que en aquest cas sí que he mirat al passat, perque és necessari i penses per on han anat els camins de la democràcia i els pobles d’aquest món des d’aleshores.

Copío un petit resum d’aquesta declaració, però si voleu veure un video veritablement històric, podeu escoltar la veu de Ho Chi Minh davant milers i milers de ciutadans com fa la proclamació de la independència, en la seva totalitat, del seu país davant el món o llegir el llibre:

Dien Bien Phu – Vo Nguyen Giap /Estudio Introductorio de Paola Lo Cascio /Editorial Yulca-2015.

Tots els homes han estat creats iguals, i estan dotats per el seu Creador de certs drets inalienables; entre ells està el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Aquesta proclama immortal va aparèixer en la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica l’any 1779. En un sentit més ampli significa: tots els pobles de la terra són iguals per naixement, tots els pobles tenen dret a viure i a ser lliures i feliços. La Declaració dels Drets de l’Home i dels CIutadans feta en temps de la Revolució Francesa, l’any 1791, també estableix: Tots els homes neixen lliures i amb els mateixos drets, i han de continuar éssent lliures i no perdre els seus drets. Aquestes són veritats innegables. Malgrat aquestes veritats, durant més de vuitanta anys els imperialistes francesos han insultat aquest principi de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han violat la nostra terra i han oprimit als nostres companys ciutadans. A l’estiu de l’any 1940 quan els feixistes japonesos van envaïr Indoxina per establir unes bases contra els aliats, els colonialistes francesos es van agenollar i van obrir les portes del nostre país per donar la benvinguda als japonesos. Han actuat en contra dels ideals de la humanitat i la justícia. Malgrat tot, els nostres ciutadans sempre han manifestat una actitud indulgent i humana envers els francesos. Després del cop japonès del 9 de març de 1945, el Vietminh va ajudar a molts francesos a creuar la frontera, va rescatar d’altres ciutadans de les presons i va protegir les seves vides i les seves propietats franceses. De fet, des de la tardor de l’any 1940,el nostre país havia deixat de ser una colònia francesa i es va convertir en una possessió japonesa. Quan els japonesos es van rendir davant els Aliats, tot el nostre poble es va revoltar, aixecar, per aconseguir el poder i va fundar la República Democràtica de Vietnam. Estem convençuts que els Aliats, que en les conferències de Teheran i San Francisco (de novembre-desembre 1943 a abril-juny de 1945)  van mantenir el principi d’igualtat entre les nacions, no poden negar-se a reconeixer el dret a la independència del poble vietnamita. Un poble que s’ha oposat amb coratge a l’esclavitut francesa durant més de vuitanta anys, un poble que no va dubtar en posar-se al costat dels Aliats en la lluita contra el feixisme durant els últims anys, aquest poble vol ser lliure, aquest poble ha de ser independent. Per aquestes raons, nosaltres, el Govern Provisional de la República Democràtica de Vietnam té el dret a gaudir de la llibertat i la independència, i de fet, ja s’ha convertit en un país lliure i independent. Tot el poble vietnamita està determinat a mobilitzar-se amb tota la seva força física i mental, a sacrificar les seves vides i les seves propietats, per salvaguardar la seva llibertat i la seva independència.

França va reconeixer el nou Estat, i van negociar, però no van arribar, evidentment a cap acord i la resposta va ser bombardejar Haiphong el 24 de novembre de 1946. Va començar la guerra entre la República Democràtica de Vietnam i França. En veure que Indoxina  es podia perdre, el General Eisenhower va donar suport a França i va lluitar conjuntament contra Viet Nam. França va perdre. Dien Bien Phu, 1954.

Any 1956 acord de GInebra. El país es divideix en dos, nord i sud i hi hauran eleccions.

El Vietcong del Sud volen enderrocar el govern titella de Saigon. Comença la guerra de Vietnam, amb els Estats Units. Any 1975 els americans marxen derrotats. Comença la reunificació del país i la República Democràtica del Vietnam enfila el seu camí per aconseguir, ara sí, la llibertat, els drets com a poble i la recerca de la felicitat.

Va passar encara molt de temps en concretar-se el programa de la declaració de 1945, pràcticament fins el final de la guerra amb els Estats Units, l’any 1975, i possiblement els nou anys que separen de la victòria sobre els colonitzadors francesos en Dien Bien Phu, van ser els més difícils, políticament parlant. Però va ser justament la declaració que va fer Ho Chi MInh que va calar en la població, en la gent , fins i tot el seu contingut ètic, i va significar la força, la convicció per lluitar i aconseguir la llibertat. Va ser l’embrió d’una nova articulació politica i institucional, reflectida en la victòria de Dien Bien Phu l’any 1954, en tots els aspectes, militar i polític.

I ho deixo aquí. Història, fets. De 1945 a 2015. Han passat 70 anys. Res és igual. La realitat és la que és, però sempre va bé recordar i llegir la història, no només del nostre país, també dels altres, perque al cap i a la fí, tots som d’aquest món.

Fotografíes:  Viêt Nam avui. Fetes per mí durant els meus diferents viatges i una que m’agrada molt d’una dona assenyalant amb el dit, copiada d’una web.

– Ho Chi Minh parlant amb els seus soldats i llegint el llibre de poemes ‘Kieu’.

– Entrada dels tancs a Saigon. Fí de la guerra. Els americans fugen.

– El General Giap, Ho Chi Minh i altres membres del Vietminh a les muntanyes de Cao Bang.

– Avituallaments durant la guerra.

– Premsa de Paris: Dien Bien Phu est tombé.

– Els somriures de la gent.

Aquest mes de novembre ha estat colpidor; molts assassinats de dones i encara no hem arribat al final i ens queda el mes de desembre. Durant festes, vacances, el problema s’agreuja. Recordar i revisar els crims d’aquest any 2015 és quelcom de desolador. L’assassí ha matat, a ganivetades, a cops, a trets, atropellant amb el cotxe, degollant i de vegades llegeixes que la dona, la víctima, s’ha salvat pels pels quan ha estat llençada pel balcó a baix al carrer. I el que és encara més greu, si existeix el terme ‘gravetat’, l’assassí ha actuat contra els fills. Venjança ? Ira ? Incapacitat ? Em pregunto: Saben estimar ?

02.11 – A Elx. Dona assassinada a cops. La parella de la víctima ha confessat el seu crim i ha estat detingut.

08.11 – A Llíria. Mare i filla assassinades a trets. El presumpte agressor, ex parella de la filla. Tenia condemna d’al.lunyament per maltractaments. Ha estat detingut.

09.11 – A Logronyo. Dona de 65 anys assassinada a ganivetades. El presumpte autor, parella de la dona, ha estat detingut.

09.11 A Baena (Córdoba). Dona assassinada a trets presumptament per la seva parella. Posteriorments’ha suicidat.

09.11 – A Vigo. Dona assassinada a ganivetades presumptament per el seu fill. Ha estat empresonat.

12.11 – A Sanlúcar la Mayor ( Sevilla). Dona de 45 anys assassinada a trets per la seva parella davant del seu fillet. Posteriorment s’ha suicidat.

14.11 – A Carabanchel – Madrid. Dona de 32 anys assassinada a ganivetades. Presumptament per la seva exparella, que va estar condemnat a un al.lunyament per maltractaments. Ha estat detingut.

El meu sincer condol, la meva ràbia, i un bri d’esperança (que no la perdo), molt petit, de que aquesta vioolència sense sentit, cruel i injusta, pugui acabar algún dia.

Avui moltes flors, diferents, de llocs diferents.

Dades d’última hora – 15:00 hores – 13.11.15 avui divendres:

Un 85% de vots escrutats. La quantitat de vots que ha recollit la NLD, el partit liderat per Aung San Suu Kyi és abismal i ja s’ha assegurat una majoria absoluta, amplíssima, de les 2/3 parts del Parlament,  364 escons, i per tant podrà proposar el nom del futur President, que serà aprovat per aquesta majoria de la NLD. Es proposaran tres noms, un d’ells correspondrà al partit USDP, de l’exèrcit i actual govern. Tenint en compte que el 25% dels escons estan assegurats per els militars, no tindràn cap majoria, ja que de moment tenen un total de 40 escons, molt, molt lluny dels 364 escons de la NLD. El President sortint Thein Sein ja ha convocat una reunió amb Aung San Suu Kyi i la resta de partits representats al Parlament per el proper 15 de novembre. Han acceptat els resultats, però l’exèrcit, malgrat aquesta desfeta, continuarà dominant el poder en diferents àmbits del govern.

Diferents grups ètnics han obtingut un total de 47 escons, minoríes que són cabdals per el futur del país, la més nombrosa els Shan League for Democracy amb 15 escons i el Arakan National Party amb 14 escons.

No es coneixeran els resultats finals fins ben bé d’ací una setmana, i després de la confirmació definitiva dels resultats començarà el període de transició. En aquesta Birmània/Myanmar de règim ‘quasi’ presidencialista, sistema que va impulsar la Junta MIlitar, el president escollit anomenarà el seu govern, però haurà de compartir el poder amb els militars que continúen per sobre de l’autoritat executiva controlant els ministeris de defensa, interior i afers exteriors. Però la NLD i la resta de partits minoritaris podran exercir de manera immediata el poder per conduïr el país a un progrés mai somniat. Educació, universitats, formació professional, sanitat, obra pública, agricultura, recursos naturals, drets humans i civils,  i tantes coses per a fer. Difícil, però la tenacitat de la gent, del poble, ho aconseguiran.

El nou Parlament es constituirà a finals de gener 2016 i han d’escollir el President de la mesa. I a principis de febrer, votaran el candidat a la presidència del país. El bloc dels militars també proposarà el seu candidat.

El guanyador serà el president, el següent amb més vots, vicepresident i el tercer candidat serà el segon vicepresident.

Aung San Suu Kyi no pot ser candidata a la Presidència del país, ja se sap, perque la constitució de l’any 2008 així ho prohibeix. Però ella ja ha manifestat en diferents ocasions que formarà govern, governarà per sobre del president i promourà sobre tot la reconciliació nacional entre els pobles del seu país.

Amb la mà al cor, no m’esperava aquesta majoria tant i tant absoluta. Quasi iguala, o igualarà els resultats obtinguts l’any 1990 i aleshores la Junta Militar no va acceptar el resultat i no va transferir el poder al poble que va guanyar les eleccions. Que guanyaria, no en vaig dubtar mai.

Fins i tot el monjo U Wirathu cap visible del moviment Ma Ba Tha, valedor de no acceptar mai cap birmà de religió musulmana, ha confessat que ha quedat sorprès d’aquesta victòria. I avisa que la NLD ‘defensarà’ la minoria de musulmans que viuen al país, i que per aquest motiu no li va donar mai un ple suport.

A la regió de Meiktila ha guanyat el partit dels militars la UDSP. En aquesta zona el moviment Ma Ba Tha que agrupa els monjos seguidors de U Wirathu ha tingut a veure per a tots aquells birmans de religió musulmana que podíen votar (uns 15.000) i ho han fet a favor del partit del poder, perque diuen se sentiran protegits. Dubten del partit de la NLD i també els suposats votants de la NLD ho han fet per altres partits.

Avui VIlaWeb publica una informació del problema dels Rohingya a Birmània. Hi ha diferents enllaços a diferents diaris. Aquest problema que en aquest modets bloc ja ho he exposat, és difícil i complex. Hi haurà temps per continuar explican-t’ho, segons el meu criteri i opinió. Existeix, és una realitat, però també cal aprofondir. No és fàcil.

El que existeix ara és la única realitat – Buda.

I la realitat és que la victòria en vots i escons de la NLD ha estat majoritàriament aclaparadora, sense embuts, real i tenen al davant un gran repte.

Aung San Suu Kyi, una dona que ha sapigut resistir, persistir, ha pogut viure, per segona vegada, com el seu partit i ella, guanyen unes eleccions.  Jo particularment estic molt contenta, molt. Hi haurà temps per anar explicant poc a poc el perquè d’aquesta victòria.

El sol comença a il.luminar Bagan i de retruc a tot el país.

A final de mes hi ha una cimera per el canvi climàtic a Paris. El dia 29 es ferà una manifestació a Barcelona i arreu del món. En parlen i en parlen, hi han estudis i més estudis, evidències i evidències, però sembla que la humanitat, més ben dit, els poders econòmics del món, no fan ni cas. És cert que les aparicions de El NIño sempre ha fet estralls a diferents zones del món.

Fotografia d’Etiòpia de fa tot just dues setmanes.

Avui pateixen una sequera molt molt greu ( la pitjor des de fa 30 anys ) A Malawi, Kenya, Africa del Sud, Zimbabwe. No cal dir res més, només veure aquestes fotografíes de la fam que pateixen a Etiòpia on moriran de fam, milers d’infants i gent, els animals que no sobreviuran i les les catarates de Victoria sorprenentment sense aigua.

Fotografíes de Victoria Falls fa tot just dues setmanes.

A Johannbesurg ja hi ha restriccions d’aigua i es calcula (Nacions Unides – Oxfam ), que hi ha perill evident a Etiòpia (8.200.000 persones – 350.000 infants -), a Malawi ( 3.000.000 persones), Kenya ( 2.500.000 persones ) i ZImbabwe (1.500.000 persones.

Riu Mfolozi a Àfrica del Sud – Fa una setmana.

Cal dir que els estats del món, els poderosos, han de treballar ja perque el nostre món, on vivim, sigui encara viable per a viure ?

Passarà tota la setmana i podriar ser algun dia més, fins que no se sàpiga el resultat definitiu, però puc avançar algunes dades de diferents districtes, centre del país, i a la Ciutat de Yangon. És evident que el partit NLD, principal partit de la oposició encapçalat per Daw Aung San Suu Kyi té la majoria dels vots. Ras i clar: Han guanyat.

Yangon: Barri Mingaladon/Hawga Lake: NLD 69.141 vots / USDP 41.771. Barri Aung San, Insein Railway, Ywa Ma Railway: NLD 99.702 / USDP 24.733. Altres barris de Yangon hi ha els resultats següents: NLD 76.970 / USDP 10.592 /// NLD 80.523 / USDP 15.280 /// NLD 54.676 / USDP 15.312.

En una província al sud el resultat ha estat NLD 30.987 / USDP 15.585. Una altra província electoral al centre del país: NLD 17.524 / USDP 15.993 /// NLD 87.256 / USDP 20.581 // La Divisió electoral d’Amarapura, districte de Mandalay, NLD 63.399 / USDP 11.530. I així podría anar confirmant altres districtes electorals on la victòria de la NLD és aclaparadora. Però encara són uns poquets districtes i el que comptarà i molt seran els petits poblets on la USDP ha fet una campanya intensa amb grans promeses i sobretot amb la por dels seus habitants. Però no els ha servit de res.

El Sr. Htay Oo, portaveu del Parlament actual i conseller del President Thein Sein ha confirmat per la televisió: ‘ We lost’. I es pregunten per què han perdut tants vots, i que han fet malament  (¿¿??). Es sorprenen de la diferència de vots entre el partit NLD i el seu la USDP.

La NLD necessita com a mínim el 67% dels vots per poder tenir una majoria, i creuen que podran arribar al 80% o més.

Daw Aung San Suu Kyi no podrà ser proclamada Presidenta del país, però tothom sap que ho serà, a l’ombra. Diumenge marxarà a Birmània/Myanmar l’Anna, de la petita ONG Jofran Intl’. Un viatge de feina per fer el seguiment de la petita escola Mingalaba. Ens explicarà moltes coses quan torni i viurà uns díes històrics que mai haguéssim pogut somniar anys abans.

Està plovent a Yangon, molt, i com molt bé ha explicat el corresponsal de TV3 la pluja sempre és benvinguda a Birmània, i els porta sort i tota mena de benaurances.

I el dubte encara és viu …….. Els militars donaran el poder a Daw Aung San Suu Kyi ? Respectaran les urnes ?

Estic contenta, molt. Esperem als resultats finals.

Fa poc més d’una hora que els col.legis han tancat portes. Una primera estimació diuen que hi han participat el 80% del cens electoral, però és difícil de confirmar-ho, donat que hi han poblets situats en llocs molt i molt al.lunyats i de difícil accés.

La gent fent cues molt nerviosa, perque no saben si podran entrar a votar passades les 4 de la tarda quan tanquin. Se’ls informa que no marxin, perque tenen tot el dret d’entrar si encara estan fent cua. El sistema és complex, molt. Quan algú surt havent votat, la gent de la cua li pregunten: Ho has aconseguit ? Has pogut exercir el teu dret ?

Molta gent gran vol anar personalment a votar i no fer-ho amb el sistema de ‘vot avançat’, perque saben de les tupinades anteriors. A la xarxa s’ha extès la fotografia del nét de l’anterior president i militar, el General Than Shwe, votant tranquil.lament a casa seva.

Els més de 100 habitants amb dret a vot del poblet de Thakeikyia, divisió de Mandalay, no han pogut votar. L’administrador-alcalde els ha informat que han d’anar a Nyaunglaybin, a 15 kms. Al seu poble no han posat ni mesa, ni llista, ni urnes. L’administrador-alcalde adueix que no va rebre les llistes fins el dia abans, i no podia organitzar-ho tot. Tots han marxat al poble a 15 kms més al sud. Han fet cua. Han entrat i tampoc han pogut votar. No teníen ni llista ni cens perque ho poguéssin fer.

He trobat aquesta fotografia de les eleccions de l’any 1960, les últimes diguem democràtiques i lliures, i que van guanyar els militars amb el General Ne Win al capdavant, presumpte responsable de l’assassinat del General Aung San,  pare d’Aung San Suu Kyi i de la independència del seu país, davant els seus colonitzadors, la Gran Bretanya.

Avui molta gent gran ha anat a votar novament, després de fer-ho l’any 1960 i l’any 1990. I és aquesta gent que dubta de veure per fí un govern presidit per civils i no militars, de gaudir de llibertat, de no tenir ja més por, i de veure com les finestres s’obren d’una vegada a la veritable democràcia. Dubten, i tenen raons per fer-ho.

El recompte serà llarg, molt llarg. El poble birmà manté la seva esperança d’un país nou. Un primer pas important, després de patir més de seixanta anys de dictadures militars. Pel que em diuen, han perdut la por. Esperarem els resultats.

Els col.legis electorals han obert a les 06:00 del matí hora local i tancaran a les 16:00 hores. Queden poc més de dues hores. Les cues són constants arreu del país. A les 09:35 hores ha votat Daw Aung San Suu Kyi  i immediatament s’ha traslladat a Kawhmu, 90 kms al sud de Yangon. Ella lluita per aquest escó, d’aquesta petita Ciutat i s’hi quedarà tot el dia per fer el seguiment de les eleccions.

El President Thein Sein, des de l’any 2010, ha votat cap al migdia, a Naypyitaw, la capital del país. Al ser preguntat què passarà si perden les eleccions ha dit que acceptaran el resultat. Davant la premsa estrangera, que més podia dir ? Sóc de les que tinc dubtes.

Quan tots els votants de la llista han passat  per les urnes del col.legi electoral corresponent, tanquen, i fan ja el recompte. No esperen fins a les 4 de la tarda.

A Mandalay, en un dels col.legis electorals, hi han tres meses, la no. 4 amb 48 votants, la no. 11 amb 85 votants i la no. 14 amb 119 votants. Fa més de dues hores ja ha votat tothom. Han tancat i han fet el recompte de vot. És una zona on viuen els militars ( més der 7.000 a Mandalay) i les seves famílies, i tot així, s’ha filtrat que més d’1% dels vots han anat a parar al partit de la oposició la NLD.

Un altre problema que els observadors han de vigilar i molt, són els vots ‘avançats’. A les últimes eleccions de l’any 2010, que van organitzar de manera fraudulenta els militars, van jugar un paper clau aquests vots. Si veien que el seu candidat no guanyava en una circumscripció, ‘apareixíen’ aquests vots avançats per fer canviar la balança …..

El clima és, però, de canvi, de voler que guanyi Daw Aung San Suu Kyi i així ho expressen molta gent en sortir dels col.legis electorals. Tampoc ho diuen obertament. Senzillament responen a la pregunta a qui ha votat: No cal que us digui a qui he votat, oi que no ? Vull el canvi, el de veritat.

Per no duplicitar el vot, tothom ha de posar un dit de la mà dins un recipient on hi ha una pintura de color violeta impossible, bé quasi, de treure, per així no poder tornar a votar en nom d’una altra persona. Coses què passen a Birmània/Myanmar.

Són les primeres eleccions des de fa moltes dècades més obertes i ‘quasi’ lliures. No considero eleccions lliures les de l’any 2010. No hem d’oblidar que l’any 1988 Daw Aung San Suu Kyi les va guanyar per majoria absoluta i el règim militar no li va ni traspassar el poder ni les va acceptar.

Creuant els dits i fent el seguiment, encara que el recompte total serà llarg i els resultats finals no els coneixerem fins  ……  d’ací a una setmana ?

Fotografíes: Camí de Taung Ywar Thit, Sagaing. Infants a l’escola Mingalaba. RG. Tardor 2011.

El futur d’aquest país que tant estimo és ja a tocar. La campanya ha estat llarga, llarguíssima i ha passat de tot, però no s’ha vist violència amb resultats de morts, de moment. El partit del poder ha fet de les seves arreu del país amb la seva politica de la por. Si no, que els hi diguin a un ampli grup de cantants i artistes que han fet campanya per la NLD, el partit liderat per Daw Aung San Suu Kyi. Han estat ‘informats’ per part de membres del govern actual i dels militars, que els seus noms figuraran en unes suposades ‘llistes negres’. El video de campanya ha estat tot un èxit i ha sonat tots els díes. Suu Kyi ha fet mítins al nord, sud, centre, est i oest. Sempre acompanyada de milers i milers de birmans que li donen suport i d’aquests joves cantants molt populars al país.

Thein Sein, l’actual President, ex-militar reconvertit, i cap de files del partit USDP (Union Solidarity and Development Party) ha fet un mítin bastant inusual per a ell.

— Hem fet el canvi d’un règim militar a un règim  democràtic i un govern escollit pel poble (¿¿??). Quins més canvis voleu ? Si en voleu més, aneu a cercar als comunistes. Oi que ningu vol comunistes en aquest país ? Hem portat la democràcia que el poble vol.

— I que vol dir ‘ temps per un canvi’ que és el que diu el partit de la oposició, la NLD. Suu Kyi i el seu partit han estat les últimes sis / set setmanes parlant a la gent d’un suposat ‘mantra’ del canvi. Quin canvi ? Nosaltres continuarem amb les reformes (¿¿??).

L’analista politic Yan Myo Thein escriu des de casa seva a Yangon, que hi ha una gran majoria del poble que no està gens satisfeta amb els suposats canvis que s’han fet fins ara. No s’ha fet res per canviar la constitució, per combatre la corrupció, per assegurar una pau que encara no hi és. El President Thein Sein sembla encara ancorat en el passat i vol espantar a la gent parlant de comunisme.

El fet és que una estimació de 33.5 milions de votants aniran a les urnes el proper diumenge. I a Birmània/Myanmar tenen una llei electoral molt injusta , perque, per exemple a la cambra baixa, els escons es basen en el nombre d’habitants d’un poble o ciutat, i és clar que la proporció d’electors varia moltíssim. Una ciutat amb més de 500.000 habitants obtindrà els mateixos escons que un poblet de no més de 5.000 habitants. I els militars juguen a favor i la seva campanya es basa especialment en ‘comprar’ als habitants dels petits poblets arreu del país. La gent dels petits pobles són molt vulnerables a ser manipulats, a creure les promeses que els fan i a acceptar els fraus i les corrupcions. I encara és més complicat la relació vots/escons de la cambra alta. I no oblidem que el 25% dels escons del Parlament, per llei, pertanyen a l’exèrcit.

He viatjat tres vegades a Birmània/Myanmar i no he deixat de tenir contactes. Treballo amb els meus companys en una petita ONG amb la que donem suport perque una petita escola pugui funcionar en un petit poblet del centre del país, a la regió de Sagaing.

Un poblet on la majoria dels seus habitants són agricultors, de religió budista i viuen en en una societat molt tradicional. De ben segur que els haurà visitat més d’una vegada el representant del partit oficialista i els ha promès una carretera, aigua potable, i moltes més coses. L’abbot del Monestir tot somrient, no se’l creu. Si haguéssin fet efectives totes les promeses fetes des de fa anys, serien rics. Com la majoria de la gent del país estimen i veneren a Daw Aung San Suu Kyi, i saben que només ella al capdavant del govern podría fer canviar el país. I això en puc donar fe. El meu primer viatge l’any 2009 Suu Kyi encara estava empresonada i tot eren prohibicions. Ningún en parlava. Els altres dos viatges ja havia sortit del seu empresonament i podíes trobar la seva fotografia a tots els coffee shops, restaurants, taxis, hotelets, escoles. No dubto pas que guanyarà, però no sé per quina diferència. No es poden fer enquestes, és impossible, no tenen els mitjans ni les dades correctes. El govern té el poder i fa i desfà a la seva conveniència.

Però diumenge serà la primera vegada, sí, la primera vegada, que un partit polític de l’oposició pot tenir la oportunitat de guanyar i començar ara sí, els canvis en aquesta societat tancada per aquests més de seixanta anys de dictadures militars.

La Constitució diu clarament que ningú pot ser President del país si està casat amb un estranger o té fills amb passaport no birmà. Escrita i aprovada per impedir que Suu Kyi pogués presentar-se. Ella és  la cap de llista de la NLD, no podrà ser Presidenta, però abans d’ahir va manifestar molt clar: Guanyarem, i formaré govern, i estaré per damunt del President. La Constitució no m’ho pot impedir.

La gent, la gran majoria, es pregunta: Si guanya la NLD amb més del 51% dels vots, l’actual govern traspassarà el poder a Daw Aung San Suu Kyi ?

Estiguem atents diumenge 8 de novembre. El vot de la gent decidirà. Jo desitjo molt que guanyi la NLD i poder tornar al país i veure els somriures de la gent, aquesta vegada sí, de veritat, d’esperança en el futur.

I el poble ja comença a sentir-se traïcionat per els polítics. No hi ha diferències amb la polìtica de fa anys i anys. No es posen d’acord  per obtenir una majoria i nomenar un govern per aquest periode de transició de 18 mesos, o això és el que diuen. Perque es tracta d’aixó, no pas d’una legislatura habitual, normal, no, d’un govern que comenci a treballar per bastir les estructures de la República Catalana i a més per enfrontar-se un dia sí i un altre també amb la força d’un estat conqueridor, amenaçador, poc democràtic, gens democràtic com tots sabem.  Els nostres polìtics tenen por, és un fet. Ens diuen al poble, els que sortim al carrer, els que empenyem, els que lluitem que no tinguem por, que és l’arma perfecta per tots aquells que volen poder, i ells i elles són els més porucs. No saben estar a l’alçada.

No, no sortiré al carrer amb l’estelada, i potser les trauré del meu balconet on onegen des de l’any 2010. I si anem a eleccions el mes de març, serà la derrota pura i dura i tornarem a fer política del ‘peix al cove’ i tot serà història.

El dia 20 de novembre es ferà un homenatge davant la presó Model a totes les victimes del franquisme al llarg de tants i tants anys de dictadura i lluita. Ells i elles van lluitar per veure un país lliure. Hi aniré. Avui tenim uns polìtics febles, covards i que no tenen un mínim respecte per tota la gent que ha estat lluitant fins avui. I també ho dic per a tot el poble. Davant la Model es respirarà el sentiment de tot un poble des de que el colpista i dictador general franco va arrabassar-nos tots els nostres drets i la nostra llibertat.

Deixem-nos de fer capelletes, tertúlies, especulacions, cercar culpables. Tots ho som. Tots podem fer canviar el destí del nostre poble. Només cal ser valent i mirar el futur, sempre amb el passat darrera el clatell.

Es tracta de bastir la República Catalana i d’un govern provisional de 18 mesos …… i tots ens necessitem, tots, en plena forma, sense embuts, amb la ma ferma, el cor calent i el cap fred. Més d’.1.900.000 persones així ho van decidir i van votar. Hem fet un llarg camí des de l’any 2010. Som ja al cim. Hem de caure perque una pedra no és al seu lloc ?

Ahir vaig ser al Nou Camp, i sí, vaig anar amb la meva estelada i un xiulet, però aquest fet ja no em val si els nostres representants que vam votar, per un sí a la independència, no són majoria per formar un govern de transició durant els propers 18 mesos. Els nostres vots són valuosos i es poden perdre, volar. La història ho explicarà i probablement es publicarà una altra novel.la, de nom VIctus II.

No us ho perdonarem mai si arribats fins aquí no sou capaços de complir amb el que la gent va decidir el 27S15.

Bròquil is OVER. Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur ?????

Na M.A.V. i en B. S. em van convidar a casa seva a Collbató. Passar un dia plegats. Fa ja més d’un parell d’anys que no tinc cotxe i sóc usuaria del transport públic. Així que vaig pujar al tren fins a Martorell i en arribar ja hi eren a la sortida de l’estació.. El cost del transport públic per als jubilats és molt i molt barat. Anar i tornar a Martorell €4.10. No més de 25 minuts fins a Plaça Catalunya. De vegades, bé moltes, penso, jo que sóc viatgera, que tenim un transport públic molt bò, llevat dels problemes amb RENFE i/o ADIF, però a Barcelona Ciutat funciona molt bé i és d’agraïr les millores que han fet als FGC tant a les línies del Vallès com a l’Anoia i al Baix Llobregat.

Vam anar doncs fins a Collbató a casa seva. Ens coneixem de fa molt de temps. Són d’aquelles amistats que vas fent pel camí. Les amistats són el tresor que tens i no les vols perdre. Van i vénen, però sempre són a prop. En arribar, ja ens hi vam posar. Temps de la cerveseta, unes olives i conversar. Molt. Tranquil.lament. Tenen un jardí meravellós i la caseta de fusta que habitualment s’utilitza com a lloc per a guardar les eines i els malsandreços, resulta que ells l’han convertit en biblioteca i estudi de treball.

Per un camí sense asfaltar vam anar a dinar a un lloc per a mí desconegut, i em va impresionar. A peu de la muntanya de Montserrat. En mig d’uns camps d’oliveres magnífics. He de fer publicitat d’aquest lloc, i suposo que molta gent ja el coneix – La Vinyanova. Ells mateixos fan el seu propi oli verge que després de dinar pots comprar. Molt bona cuina. De casa. Del país. El porró amb un bon vi no podia faltar a taula. Un mató exquisit amb mel, tot a peu de la muntanya de Montserrat. No podem demanar res més.

En acabar el dinar vam fer una petita excursió en cotxe. Passar per El Bruc, per l’antiga carretera. Quant de temps que no hi passava ! Veure el timbaler ! L’esglèsia, el Bruc de Baix, del Mig i el de Dalt, i sempre mirant a Montserrat, a les Agulles, a Sant Pau Vell. Quan era jove hi vaig anar molt a Montserrat. La Igualadina fins a Can Massana, caminar fins a Sant Pau Vell. Dormir sota les pareds. L’endemà fer escalada o excursió per les Agulles, la nina petita, la nina gran, el lloro, la cadireta i continuar per baixar fins a Monistrol on pujavem al carrilet fins a Plaça Espanya.

Vaig recordar aquells anys. Hi ha un aparcament molt ben fet prop de Sant Pau Vell i allà va començar l’espectacle. El bosc s’ha vestit de tardor.  Quina meravella.  Quins colors, quin paisatge. Quin gaudi d’aquesta explosió máxima de colors amb unes tonalitats vistoses. Montserrat, quina pau. Vaig fer fotografies. Una mica dificil perque la llum no era la millor. Baixem per la carretera. Sant Jeroni. Santa Cecília …….. He de parar. Quina altra sorpresa més meravellosa! Ara és el Centre d’Art Sean Scully, inaugurat el mes de juny d’enguany. No vam poder entrar. Només obren els dies festius i els caps de setmana. També fan activitats i meditació. El director és en Josep de C. Laplana que també ho és del Museu del Monestir de Montserrat. El Cavall Bernat insolent mirant al Bages. Els colors són increïbles. El paisatge únic. I en aquest entorn Sean Scully ha escollit Santa Cecília per mostrar el seu art.

Quasi sols a la carretera i respirant Montserrat. Tenim un tresor molt valuós.

Na M.A.V. i en B.S. em van deixar novament a Martorell i aixi vaig poder pujar al tren, a les 18:29 hores, línia R4 direcció Terrrassa i parada a Plaça Catalunya on vaig arribar 25 miunuts després. Ja era fosc, evidentment.

En arribar a casa vaig arxivar les fotografies. El programa d’iPhoto ara va de sorpreses. Quan introdueixo la targeta s’arxiven les fotografíes i automàticament ja m’indica El Bruc, Collbató, Montserrat, Marganell. I si faig un click, apareix el mapa i puc veure la zona i el nombre de fotografies que corresponen a cada lloc. M’ho diuen, m’ho expliquen quan era jove, i penso que m’enganyen.

He viscut la tardor amb tota la seva plenitud. Hi ha molts racons al nostre pais, ja ho sé, però Montserrat és especial. Poder tenir aquest privilegi, no es paga amb res. És una època per la melangia, ho sé, i la pateixo, però també per sentir tot tipus d’emocions que només es pot comparar quan entres a la primavera, quan tot comença a nèixer, a reviure. Acabem una part de la nostra història, entrem al nostre futur i la primavera ens donarà tot el que desitgem. Hivernem, doncs, que el futur és ja una certesa.

De Montserrat estel …………