Aquest mes de juny he publicat un total de dotze apunts. Els 10 més visitats han estat aquests: * 1) Claustre de Palamós: el professor Boto no abaixa els braços. (vegeu-lo aquí) * 2) Lectures amb “coitus interruptus”. (vegeu-lo aquí) * 3) “D’Espanya i catalans” (Himne a l’alegria). (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) “Espanyolejar”. (vegeu-lo aquí) *
Si tot va segons les nostres previsions el proper cap de setmana l’A. i jo farem un viatge llampec cap a terres occitanes. Més concretament a Avayron per veure de prop, de lluny, per sota (gràcies pel consell, Roser) i per totes les bandes que sigui possible el viaducte de Millau, una espectacular obra d’enginyeria inaugurada l’any
No voldria fer-me pesat amb les autocitacions però els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que des de fa una pila de mesos -més concretament després de penjar aquest apunt– vaig dient que els espanyols estan cagats perquè són els qui veuen més clar (bastant més clar, ai las, que alguns dels nostres compatriotes) que marxem
Els seguidors de les Totxanes recordaran que ara fa un any va irrompre als diaris una curiosa polèmica sobre l’autenticitat, o no, del claustre romànic que decora des de fa mig segle el jardí i la piscina d’una finca particular de Palamós. Aleshores vaig escriure això que, de fet, remetia a un apunt meu de molt pocs dies abans en el qual explicava
Per Sant Jordi de 1993 va apàrèixer el primer número d’una revista escrita i pensada en català i dedicada a la música de casa nostra. Es deia Enderrock i anunciava una presència als quioscos cada dos mesos. Avui, vint anys després, Enderrock ja no és una revista. O no només. Enderrock és, per sobre de tot,
Avui espero que em permetreu una petita expansió personal ja que es compleixen exactament nou anys des que aquest Bloc va començar a caminar. Això representa prop de 2.400 apunts en els quals he parlat de política, de llibres, de música, de viatges, de jocs lingüístics i, sobretot, de mi. Un tema que potser no interessarà a
A part de ser una santa i una àvia magistral, la meva estimada A. és una lectora voraç -em supera de llarg en nombre de llibres llegits, us ho asseguro- de narrativa. És a dir, que no fa com jo, que cada dia que passa m’atreuen menys les novel·les i els contes (ara, per exemple, estic en plena lectura
El dimarts passat a la nit ens vàrem aplegar un centenar de persones en una de les sales de projecció d’aquell inquietant búnquer subterrani que coneixem amb el nom de Filmoteca (l’arquitecte del qual, diuen, està d’allò més satisfet, amb la cosa) per veure el documental “Conxita Badia no existeix”, d’Eulàlia Domènech. Els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran segurament que fa uns mesos… (n’hi ha més)
En una cançó de fa trenta anys Raimon cantava que al seu (i nostre) país la pluja no sap ploure. “O plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, deia. Tots recordem episodis llargs de sequera com el de fa cinc anys al costat de catàstrofes com les inundacions del
Als lectors d’aquestes Totxanes que carretegin ja una certa edat -acompanyada també d’una certa memòria musical, diguem-ho tot- els sonarà segurament el nom de Luís Lucena i de la cançó “Españolear”, un èxit de finals dels 60. Si algú vol saber més coses del tal Lucena (valencià, per cert) aquí trobarà la seva vida i miracles i aquí
(Anys 1968 i 1969) Me’n recordo de la primera vegada que vaig sentir parlar en català a la Televisión Española. Va ser un dia de 1968 i en un programa que es deia “Un millón para el mejor”. Encara faltaven cinc anys per a l’aparició de “Giravolt”, el primer programa regular fet en català -en desconnexió territorial i a la
Fa molts anys, quan encara ens predicava coses a mon germà i a mi amb la intenció que algun dia ens fossin útils, mon pare solia advertir-nos que anéssim amb compte perquè en aquesta vida ningú -o quasi ningú- no regala res. I que els bancs i les caixes encara molt menys. Dissortadament ara sabem que els fets li han acabat donant la