Chào ông Viêt Nam

Sí, torno a viure a casa. Un any i mig sense poder fer-ho. El foc, les pèrdues materials, moltes i valuoses emocional i sentimentalment, el sutge, les discusions amb l’assegurança, pintar, fer balcons nous, sostre. Posteriorment una intervenció quirúrgica agressiva, i amb final feliç. Poca mobilitat.
En tot aquest temps el que més he trobat a faltar ha estat el balconet, el cel, l’aire, els ocells, la llum i ….. la lluna.
Avui ja il.luminava el menjador i el passadís. Després de la pluja i el mal temps el cel, l’aire, són nets, clars. He vist les tòrtores volant amunt i avall contentes i m’ha semblat veure una merla, perduda ?. Els colors de les estelades als balcons del pati de veïns encara són desplegades, lluint la seva fermesa, convicció i il.lusió. La meva es va cremar. És al balcó des del dia 10 de juliol de 2010. N’hi ha una altra. En ‘borinotus’ (Temps d’incertesa (com tots), blocaire d’aquesta casa me la va regalar l’any 2010, i novament l’any passat, el 9 de juliol de 2011.

Estic pensant en fer una inauguració i obrir portes, com fan a Birmània/Myanmar i també a Viêt Nam; porta oberta al llarg de tot un dia, i entrar i sortir d’amics, coneguts, família, veïns. La taula amb bones menges i fer una cerveseta, prendre un te, un vinet, i petar la xerrada.

Benvinguts a la tardor. El temps és nostre, i cal aprofitar-lo i gaudir-ne en totes les circumstàncies, bones i dolentes.

Fotografia: Nit de lluna plena. Pati de veïns. Estiu 2010. RG.