Enguany l’A. i jo hem celebrat el 30 de novembre, l’aniversari del nostre casament, al Delta de l’Ebre. Hem aprofitat un regal que els bons amics J. i G. ens varen fer l’agost passat quan l’A. va fer seixanta anys (vegeu aquí) i ens hem allotjat al Delta Hotel, de Deltebre. Ha estat un cap de setmana
Quin murri, en Josep Pla. El paio la sabia llarga i quan calia les clavava fins a la bola sense que es notés. Per exemple, tal com explica amb detall el coblocaire Marcel Campà (vegeu aquí), a les “Cartes d’Itàlia” Pla parla dels frescos de Piero della Francesca a Arezzo i, com aquell que no diu res, deixa anar que són precedents que
Fa tres dissabtes vaig publicar l’apunt “El Jueves i els fills de puta” (vegeu-lo aquí) en el que em feia ressò d’uns correus que m’havien arribat sobre un dibuixant d’El Jueves que havia vist refusada una il·lustració que feia referència al referèndum per la independència d’Arenys de Munt (és la imatge que acompanya l’apunt d’avui). A primer cop d’ull semblaria una censura
Vespreja. Enfilo Escorial amunt i m’aturo a mig camí, a l’alçada de Disco 100. Pregunto si ha arribat el Mishima i el tribut a Umpah-Pah. Encara no. Allí coincideixo amb la L. i els seus bessons d’un any i mig ben arrepapats a la cadireta doble. Cada vegada s’assemblen més, trobo. M’ajupo, els faig una festa
La bona gent de Time Out Barcelona -una revista que ara ja és molt recomanable i que el dia que engrandeixi un pèl el tipus de lletra esdevindrà excelsa- ha posat en marxa una campanya publicitària que m’agrada molt des del punt de vista de la resolució creativa i no tant pel que fa al concepte que la inspira. Tal com ens explicava fa
Avui -diada de santa Cecília, patrona dels músics, i aniversari de l’assassinat de John Kennedy- mon pare compleix 90 anys i, contra tot el que ens hauríem pogut imaginar quan des de fa força temps planificàvem la festa, els celebrarà a la secció de Neurocirurgia de l’Hospital Clínic on està ingressat des que fa un
No tinc cap intenció de perdre el temps calibrant si és millor la novel·la o la versió en cinema de “Les veus del Pamano”. Per mi no hi ha dubte: el llibre li dóna cent voltes a la pel·li. Cent voltes en extensió -hi passen més coses- i en intensitat -les explica més a fons- cosa que no vol dir que la versió de
Després de quedar-me a veure la segona part de “Les veus del Pamano” (notable alt, al meu parer; sobretot el segon episodi) i abans de posar-me al llit entro a Vilaweb per veure com va el món i m’assabento (vegeu aquí) que el director de l’Avui, Carles Flo, ha decidit donar el passaport a la
Diumenge. Després de donar-li l’esmorzar a mon pare i abans de l’hora del seu sopar l’A. i jo ens escapem cap a Torres de Segre on la colla dels Lluïsos fa la seva habitual cargolada. El quart any ja… M’enduc l’iPod i, mentre condueixo, l’anada la dediquem a escoltar la integral de Pep Gimeno “Botifarra”. És
(La sèrie comença aquí) Algú em va dir que per veure monuments grecs antics no em calia anar a Grècia. Que amb una passejada per Sicília i el sud de la península italiana en tindria prou. L’any passat a Sicília en vàrem tenir la primera prova. I aquest estiu la nostra ració grega ens l’ha cobert amb
Juraria que he contemplat més caps rapats en les tres setmanes que porto freqüentant l’àrea de neurologia del Clínic on mon pare està hospitalitzat que ens el quasi seixanta anys que tragino entre pit i esquena. A la nit tanco els ulls per dormir i la primera imatge que es dibuixa en el meu cervell és la d’una cua d’individus amb
Entre les anades al Clínic i el començament de la lectura del segon volum de les memòries de Jordi Pujol per l’article que m’ha encarregat la gent de Serra d’Or, aquest cap de setmana he tingut una estona per mirar les novetats musicals en català d’enguany per tal d’anar preparant el que ja comença a ser un clàssic d’aquestes Totxanes… (n’hi ha més) …
Trobo per casa l’exemplar de la revista El Jueves corresponent a la setmana del 7 al 13 d’octubre. A la coberta un reclam que no passa gens desapercebut: “Extra Hijos de puta”. L’obro i veig que, efectivament, les seves pàgines regalimen de santa i flamígera indignació contra un ampli repertori d’espècimens pertanyents a la categoria filldeputesca.
A casa, des de fa uns quants anys, els símbols de la tardor ens arriben en forma de bossa plena de faves. No és la primera vegada que ho explico aquí, em sembla: un bon dia em vaig adonar que treballar a tocar de la Rambla era un privilegi que calia aprofitar. Des d’aleshores -i de
Ja haureu vist el que deien els darrers sondatges publicats el diumenge passat per la premsa. Ja haureu llegit també l’anàlisi que Vicent Partal en feia ahir en el seu “Mail obert” (vegeu-lo aquí). Doncs ara aneu fent l’ase -que quan us ho proposeu us surt de collons- i quan es convoquin les properes eleccions… (n’hi ha més) … presenteu-vos-hi ben barallats i dividits. (Però,