Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Entre les anades al Clínic i el començament de la lectura del segon volum de les memòries de Jordi Pujol per l’article que m’ha encarregat la gent de Serra d’Or, aquest cap de setmana he tingut una estona per mirar les novetats musicals en català d’enguany per tal d’anar preparant el que ja comença a ser un clàssic d’aquestes Totxanes… (n’hi ha més)
… Em refereixo al meu apunt de cada 1 de gener en el que exposo la llista dels discos catalans de l’any que s’acaba d’escolar que més m’han agradat.
He començat a aplegar anotacions que tenia escampades aquí i allà sobre els discos que he anat comprant i escoltant al llarg de l’any i m’he trobat amb l’agradabilíssima sorpresa que fins a la data d’avui podem qualificar la collita de 2009 -l’any que commemorem el mig segle de l’inici del fenomen de la Nova Cançó- com a excepcional.
Entre els discos ja editats em surten més de quaranta títols destacables i una llista de mitja dotzena de treballs a punt d’editar-se entre ara mateix i el 31 de desembre que també semblen interessants.
Entre els primers destacaré (ep, per ordre alfabètic!) els discos dels següents cantants i grups:
Al Tall, Angelina i Els Moderns, Anímic, Anna Roig i L’ombre de ton chien, Anton Abad, Arthur Caravan, Delên, Dept, Élena, El petit de cal Eril, Els nens eutròfics, Enric Barbat, Gertrudis, Glissando, Ix!, Joan Isaac, Joan Miquel Oliver, La Increïble Hhistòria de Carles Carolina, Le Petit Ramon, Lo Pardal Roquer, Marc Parrot (per partida doble), Mazoni, Maria Coma, Miquel Gil & Manel Camp Trio, Pep Gimeno “Botifarra”, Quimi Portet, Remigi Palmero, Sedaiós, Tarannà, U-mä, Víctor Bocanegra, Xavier Baró, Xazzar…
Entre els segons -els que són a punt d’aparèixer- anoto també els següents discos que “a priori” em semblen prometedors: Els Amics de les Arts, Gerard Quintana, Mishima, Refugi, Whiskyn’s i un interessant disc col·lectiu dedicat a homenatjar la música dels Umpah-Pah, el grup liderat per Adrià Puntí, ara que fa vint anys de la seva formació.
Per acabar -i amb la intenció de reblar el clau, és clar- em remetré a una de les sèries d’apunts més visitades d’aquest Bloc. Més concretament als paràgrafs finals del meu parlament (*) el passat gener durant l’acte de presentació de la revista Enderrock dedicada als 50 anys de la Nova Cançó:
“… miro al present i començo a comptar la gent que fa cinc anys no hi era i que ara reclama el seu lloc sota el sol. I em quedo meravellat davant de la llista de músics i cantants que estan fent “cançons d’ara”: Mazoni, Sanjosex, Guillamino, Marcel Cranc, Lo Pardal Roquer, Estanislau Verdet, Antònia Font, Obrint Pas, Manel, Xavier Baró, El Fill del Mestre, Le Petit Ramon, Eduard Canimas, Sanpedro, Mishima, Kaulakau, Clara Andrés, La Brigada, La Gossa Sorda, Pau Alabajos, Abús, Plouen Catximbes, Albert Fibla, Conxita… i m’aturo sabent que me’n deixo una pila.
Tot plegat em fa pensar en el que l’any passat, pocs dies abans de la Fira de Frankfurt, deia Quim Monzó referint-se a la nostra literatura: “La literatura catalana és tan potent i competent com qualsevol altra. És el país el que no aguanta. Un país que se’ns està quedant prim i transparent com un tel de ceba”. Crec que l’argument el podem fer extensiu a la nostra música.
¿Ens calen, doncs, encara cançons d’ara? Potser ja les tenim. El que cal és que al darrere dels qui les entonen tots plegats -particulars i institucions- deixem de banda les punyetes, ens ho creguem i hi posem el coll.
Amb el morro fort i la cara ben alta.”
——————————————————————————————
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!