Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
A casa, des de fa uns quants anys, els símbols de la tardor ens arriben en forma de bossa plena de faves. No és la primera vegada que ho explico aquí, em sembla: un bon dia em vaig adonar que treballar a tocar de la Rambla era un privilegi que calia aprofitar.
Des d’aleshores -i de broma en broma d’això farà ja uns deu anys ben bons- cada divendres entre un i dos quarts de vuit del matí aturo la Vespa davant de la Boqueria i m’encamino cap a la plaça de les pageses (oficialment de Sant Galderic) a carregar carxofes, faves, alls tendres, raves, cebes tendres i altres meravelles per l’estil que em càpiguen a la bossa. El lot el completo amb botifarra negra de can Salgot comprada en una de les parades de dintre del mercat.
Després, cap al vespre, arriba el moment de pelar les faves i de preparar-les per cruspir-nos-les per sopar.
La roda de la vida continua el seu gir i avui serà el primer divendres d’aquesta temporada que l’A. i jo complim el ritual. Ja m’ha dit la pagesa que les faves eren primerenques i que les carxofes encara no tenien aquella forma compacta i arrodonida que tindran cap a gener. Una forma que jo, de broma, qualifico de “carxofes com clavells”.
“Primerenques, però bones. Ja m’ho sabràs dir, noi”, m’ha dit la meva pagesa mentre em feia bon pes. Ho veurem aquesta nit i divendres li donaré el meu veredicte.
Aquesta nit, doncs, quan torni del Clínic després d’haver donat el sopar a mon pare -culleradeta va, culleradeta ve- m’espera el primer sopar de faves de la temporada.
La normalitat, dintre de tot…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!