Totxanes, totxos i maons

La bona gent de Time Out Barcelona -una revista que ara ja és molt recomanable i que el dia que engrandeixi un pèl el tipus de lletra esdevindrà excelsa- ha posat en marxa una campanya publicitària que m’agrada molt des del punt de vista de la resolució creativa i no tant pel que fa al concepte que la inspira.

Tal com ens explicava fa uns dies el blocaire Oriol Soler (vegeu aquí) la competent agència que l’ha creat és S.C.P.F. (em ronda pel cap que en algun moment hi ha treballat el senyor Risto Mejide i que no vol dir “Sin Cojones Por Favor”) i podeu veure-la amb detall en la pàgina web que s’ha fet (vegeu-la aquí) per divulgar-la.

La idea de fons és claríssima i ens l’exposa el mateix Soler, home íntimament lligat al projecte: “Volem que els divendres sigui festa per sempre”, diu.  (n’hi ha més)

Dit altrament: amb aquesta campanya la gent de la revista Time Out Barcelona vol encapçalar un moviment popular que reivindiqui la setmana laboral de quatre dies. Una iniciativa que, francament, no veig gens clara.

Ja fa temps (vegeu aquí) que vaig exposar en aquestes Totxanes la meva impressió sobre la gent que alardeja de tenir “una apretada agenda de treball”. Hi ha excepcions molt honorables, és clar, però en molts casos es tracta de gent malfeinera, que no se sap organitzar, que balla més que no en toquen o, senzillament, que no sap delegar perquè no es fia de ningú.

També hi ha la variant dels que mai se n’anirien del despatx o el taller per la senzilla raó que allí estan molt millor que a casa amb la contrapart i la mainada. I no en són pas pocs, aquests.

Sóc dels convençuts que amb vuit hores ben treballades amb ritme continuat i sense badar es produeix moltíssim. Però aquí, tot i que la gent s’està a la feina moltes hores, en general es treballa poc i malament. Digueu-me carca o retrògrad, si voleu, però a mi, vist el panorama, em sembla que dedicar quatre dies a la feina i tres al lleure és una temeritat.

I més quan d’aquí a poc temps ens haurem espolsat del damunt la rèmora d’Espanya i serem amos del nostre destí com a nació amb estat propi. Aleshores ens caurà al damunt una pila de feina per posar-nos al dia d’endarreriments i per corregir els hàbits matussers que tants anys en tan poc recomanable companyia ens han inculcat. Serà tanta feina que ja ho veureu: la setmana de set dies encara se’ns farà curta.

No durarà gaire, aquesta fase, però valdrà la pena superar-la amb èxit per esporgar-nos la crosta de ronya que arrosseguem després de tants segles amb companyies tan poc engrescadores.

Aleshores serà el moment de reprendre -i posar en pràctica, és clar- la campanya de Time Out Barcelona. Una campanya, ho torno a dir, que és un prodigi de senzillesa, claredat expositiva i eficàcia comunitativa però que ara com ara em sembla poc adient.

_{(*) Si voleu llegir les anteriors “Històries per quan deixem Espanya” les trobareu totes ben endreçades en la columna “Categories” que trobareu just a la columna de la dreta de la vostra pantalla.}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!