Totxanes, totxos i maons

Diumenge. Després de donar-li l’esmorzar a mon pare i abans de l’hora del seu sopar l’A. i jo ens escapem cap a Torres de Segre on la colla dels Lluïsos fa la seva habitual cargolada. El quart any ja…

M’enduc l’iPod i, mentre condueixo, l’anada la dediquem a escoltar la integral de Pep Gimeno “Botifarra”. És a dir, les tres cançons que va aportar al CD col·lectiu “Musiquetes per a la Bressola” i els seus dos discos: “Si em pose a cantar cançons” (2006) i “Te’n cantaré més de mil”, acabat de sortir. Extraordinaris.

Arribem a temps encara de cruspir-nos l’última arengada de l’esmorzar. Després, mentre fem temps pel dinar, els onze que som ens repartim en tres cotxes i anem cap al santuari de Carrasumada, el punt més elevat de la contrada.  (n’hi ha més)

Allí coincidim amb una altra colla que també prepara un dinar a l’aire lliure -el dia és de fàbula- i tot xerrant amb un d’ells tinc una intuïció i li parlo de lo Beethoven, lo Parrano i el Marquès de Pota, glòries locals del garrotín i la “música carrinclona” lleidatana. L’encerto de ple.

L’interlocutor em parla amb poc dissimulat orgull de la seva condició de gitano de la ciutat de Lleida i, és clar, de l’admiració que sent per Carles Juste, conegut amb el nom de “lo Beethoven”.

Això em fa pensar en el meu col·lega Pep Tort i m’anoto a l’agenda que li he de fer una trucada per si la Setmana Santa de l’any vinent l’A. i jo podem viure de prop la processó dels armats en la que, precisament, hi intervenen en Juste, en Pep i tota la colla d’històrics de la “carrincloneria”.

Sobre el dinar poca cosa diré: queda per a la petita i secreta mitologia particular. Conformeu-vos amb la imatge de l’apunt. Bona vianda, bon temps i millor companyia. Necessitem res més?

De tornada cap al Clínic la tria musical comença amb Anna Roig i L’ombre de ton chien, continua amb les “Fonografies” de Víctor Bocanegra i acaba amb una mica d’Al Tall i Manel amb les seves “Corrandes de la parella estable”.

L’A. comenta quanta raó que tenen quan parlen que “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí” en l’esplèndida cançó que clou el seu disc. “Les coses no són fàcils. Tot el que val costa esforç i s’ha de cuidar. Ningú no regala res”. Ella sap per què i per qui ho diu. I jo, que també ho sé, secundo silenciosament el seu comentari mentre vaig conduint.

Potser són aquests dies de seguir molt de prop la sobtada decadència de mon pare i la seva lentíssima recuperació que crec que és molt important que en arribar a vells tinguem algú dels nostres al costat.

Mon pare ja hi ha arribat. A l’A. i a mi ens tocarà -per llei de vida, que diuen- d’aquí a vint o vint-i-cinc anys (suposo) i també gaudirem d’aquesta proximitat dels nostres. Però… i la generació següent?

(Posats a completar les referències musicals del dia diré que aquest apunt ha estat escrit amb música de fons dels Arcade Fire. He començat per “Funeral” i he continuat amb “Neon Bible”. Potser d’aquí ve l’aire un pèl lúgubre de la part final…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!