Totxanes, totxos i maons

No tinc cap intenció de perdre el temps calibrant si és millor la novel·la o la versió en cinema de “Les veus del Pamano”. Per mi no hi ha dubte: el llibre li dóna cent voltes a la pel·li.

Cent voltes en extensió -hi passen més coses- i en intensitat -les explica més a fons- cosa que no vol dir que la versió de Lluís Maria Güell sigui un fiasco.

Sobre la versió dividida en dos episodis que TV3 ens va oferir el dilluns i el dimarts passat he de dir que la meva impressió va anar de menys a més. M’explicaré:

Quan vaig veure les escenes inicials -posem el primer quart d’hora- vaig témer per l’encert del projecte. ¿A quin guionista se li va acudir que la primera cosa que un “maestro nacional” i la seva muller havien de fer en arribar a un poblet perdut del Pirineu per instal·lar-s’hi a principis de la dècada dels 40 era una impúdica morrejada amb arrambada inclosa enmig de la plaça major amb repetició de la jugada i brindis a la concurrència des del balcó del seu nou pis poca estona després?

¿Té alguna explicació racional la dèria del personatge interpretat per Mar Ulldemolins que l’empeny a exhibir pitrera i cuixam mentre renta roba al riu sabedora que un vailet se l’està mirant d’amagat? Osti, tu; per un moment em va semblar estar veient la versió casolana d’aquella escena que no pot faltar en tota pel·lícula “d’idees” ejaculada pel cinema espanyol dels darrers trenta anys: un nen amagat darrera d’una porta observant una parella que està cardant o una mossa que es treu la roba.

Afortunadament després d’aquest demencial inici la cosa es va anar adreçant -i de manera molt especial des del moment que Francesc Orella entra en acció- i el resultat final de la pel·lícula crec que es pot rubricar amb un notable tirant cap a la banda alta.

Ja he dit de bon començament, però, que una novel·la com “Les veus del Pamano” -i, en general, la majoria de llibres de Jaume Cabré- té molts més nivells de lectura i de detall dels que pot destacar damunt d’una pantalla un director de cinema per molt inspirat que estigui.

Cabré és un mestre dels detalls. Uns detalls subtils i decisius que sap amagar sota el doll potent dels seus arguments a l’espera de l’arribada del lector. El recull de contes “Viatge d’hivern” seria un exemple perfecte de tot això que dic.

A “Les veus del Pamano” hi ha un detall que, pel que he vist a través de les moltes crítiques i comentaris que s’han publicat sobre el llibre, m’atreviria a dir que ha passat gairebé desapercebut però que al meu parer és cabdal per veure com l’autor ens vol demostrar l’espantosa irracionalitat que hi ha sempre darrere d’un enfrontament fratricida com és una guerra civil.

Com els lectors del llibre ja saben -els espectadors de la pel·lícula potser no tant- tota la cadena de revenges, odis i ressentiments que enverina les relacions dels habitants del poble de Torena durant unes quantes generacions té el seu inici en l’assassinat a sang freda del pare i el germà d’Elisenda Vilabrú, els homes de la família rica del poble, per part d’una patrulla de “faieros” reclutats per la comarca.

Però el detall que em sembla que dóna idea de la dimensió irracional de tot plegat el trobem cap al final del llibre, en el capítol 59, quan en una citació quasi de passada Cabré ens explica que aquell doble assassinat… va ser comès per error.

“-Tots sou testimonis -va proclamar el mestre Cid mentre recollia les pistoles i donava una llauna de benzina al covard d’en Bringué- que és el poble d’Altron qui s’ha pres la justícia pel seu compte.
-Torena.
-Què?
-Que açò és Torena, no és Altron.
-Ah, sí? Segur?
Va mirar cap als seus homes, una llambregada on hi havia una ombra d’espant, o potser d’angúnia (…)”

Detalls com aquest que demostren la saviesa d’un narrador són gairebé impossibles de traslladar amb la mateixa lleugeresa i subtilitat al guió cinematogràfic. Precisament per això és que crec que cal llegir “Les veus del Pamano”: per gaudir de la complexitat i el talent que ha posat Jaume Cabré en aquesta història.

I després, si voleu, mireu-vos la pel·li i les cuixes de la Ulldemolins; que coses així no fan mal a ningú, és clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!