Dels vint-i-tres apunts que he escrit durant el mes de gener els 10 més visitats han estat: * 1) Els discos catalans de 2008 que més m’han agradat. (vegeu-lo aquí) * 2) Les cròniques de Pepe Garriga a TV3. (vegeu-lo aquí) * 3) 50 anys de Nova Cançó: el que vaig dir (1, 2 i 3). (vegeu-lo aquí, aqui i també aquí) (n’hi ha
Florilegi de definicions aparegudes durant les darreres setmanes a l’encreuat en castellà de La Vanguardia que signa el mestre Fortuny. * Y sin embargo le gusta pasarlo divinamente: ATEO * Por lo que respecta al sexo se ciñe al tema: SLIP * No cabe duda: DUD (n’hi ha més) * Bolsa de trabajo: SACO * En caso de fuga nos pide pasta
Del diari d’ahir: “Junqueras és un sobiranista de debò i no de saló. I un independent d’obra nova, no rehabilitat”. Paraules del senyor Joan Ridao, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya. Quan escric aquest apunt és molt d’hora i encara no he llegit la premsa. M’hi jugo un pèsol, però, que avui l’exabrupte li correspon als
Avui fa setanta anys que l’exèrcit franquista manat pel general Yagüe va perpetrar “la liberación de Barcelona”, un concepte que durant la meva infantesa es mantenia ben viu encara i originava celebracions oficials com, per exemple, els “Premios Ciudad de Barcelona” que organitzava l’Ajuntament i que es lliuraven aquell dia. (n’hi ha més) A més a més els nomenclàtors de carrers de Barcelona
Magnífica com sempre la “sabatina intempestiva” que Gregorio Morán va publicar ahir a La Vanguardia a propòsit d’”Entre les murs”, la pel·lícula de François Bégaudeau estrenada aquí amb el títol de “La clase”. Lliga amb el que Quim Monzó ja fa temps que va predicant i -si se’m permet la immodèstia- amb el que aquestes Totxanes (vegeu aquí)
L’altre dia quan el TeleNotícies informava que el Parlament de Catalunya havia aprovat la llista de membres del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CNCA) amb l’abstenció de CiU i el PP em vaig quedar de pedra. La causa del sotrac era la intervenció d’una diputada de CiU que deia que el seu grup s’abstenia perquè entre els onze membres
Resum copiat del web del Centre d’Estudis Jordi Pujol (vegeu el text aquí) “La literatura catalana està força bé. Sobretot si la comparem amb la situació del país, que s’està enfonsant, i que tal com el coneixíem està desapareixent,”, ha declarat aquest matí l’escriptor Quim Monzó en el decurs d’un esmorzar amb periodistes organitzat pel Centre
Algun dia s’haurà d’analitzar amb calma un fenòmen que d’un parell d’anys ençà -tot i que els orígens s’haurien de buscar potser en “El nom de la rosa”- sacseja la nostra literatura. Em refereixo a les novel·les ambientades en monestirs. Solen ser històries d’entitat literària més aviat minsa -almenys pel que porto llegit fins ara- farcides amb una generosa càrrega de
“Hi ha a Catalunya uns ocellots camallargs i bocamolls que no tan sols tenen consells per a tothom menys per a si mateixos, sinó també anatemes per a qui no pensi com a ells els agrada: fins no fa gaire, solien conformar-se tractant els discrepants de feixistes, però la paraula, de tant grapejar-la, se’ls deu
L’altra nit em vaig equivocar i em vaig quedar a veure l’estrena d’“OIK mentns?”. No ho tornaré a fer. Admeto d’entrada que el meu perfil no s’ajusta al del públic objectiu del programa. La meva decisió de no tornar-hi és, per tant, coherent. Cosa que no em priva de creure que el programa -almenys la primera edició- no
(La sèrie comença aquí) (…) No els avorriré amb exemples de l’any de la picor. N’agafaré un de la setmana passada quan sembla que tothom va trobar tan normal que durant dos dies els informatius de la televisió nacional de Catalunya obrissin -obrissin!- amb la notícia del desficaci que hi havia en un aeroport situat
(La sèrie comença aquí) (…) Ara fa just un quart de segle vaig escriure un article al Diari de Barcelona. El vaig titular “Ens calen (encara) cançons d’ara” i era el meu petit recordatori dels vint-i-cinc anys de la publicació de l’article d’en Serrahima. No voldria posar la mà al foc però juraria que vaig
Torno del Palau de la Música encara sota l’influx del parell d’hores que ha durat l’acte de presentació del número especial de la revista “Enderrock” dedicat als 50 anys de la Nova Cançó. I tal com ja vaig anunciar en l’apunt d’ahir reprodueixo les coses que he dit sobre la meva impressió de com han
La bona gent de la revista Enderrock presenta demà, dimecres, a les 5 de la tarda a la Sala de Cambra del Palau de la Música Catalana el número de gener en el que hi ha un apartat especial dedicat als 50 anys de la Nova Cançó i que va acompanyat per la reedició en CD del
Permeteu-me un consell: no us hauríeu de deixar perdre el número de gener de la revista Enderrock. Primerament perquè la revista s’ho val per sí mateixa. I això es percep de manera especial des de fa set o vuit mesos en els que ha iniciat una corba ascendent de qualitat i interès que la fan gairebé imprescindible pels que